23 | Carrer 160 | juny 2022
en les eleccions de candidats pel terç familiar que es van començar a fer a partir de la Llei de Bases de Règim Local aprovada el 18 de juliol del 1945, sense partits, sense control i amb candidats beneïts prèviament pel governador civil. Per assegurar la continuïtat de les juntes directives, en algunes associacions els seus membres no dubtaven en exhibir les pistoles quan tocava fer les eleccions reglamentàries. La nova llei va servir, sobretot, perquè es creessin associacions de comerciants que van assumir algunes de les funcions pròpies de les associacions de veïns, especialment les relatives a l’ornamentació dels carrers comercials durant les festes de Nadal i la festa major del barri i que, per això, van passar a ser conegudes com a bombillaires. Associacions la fidelitat de les quals ja es van espavilar prou bé a assegurar-se els regidors de districte, si bé no sempre ho van aconseguir. Alguna lloable excepció va confirmar la regla. Però els últims anys del franquisme, les coses van començar a canviar. La gent perdia la por i poc a poc va anar desbancant l’ultradreta i elements reaccionaris d’associacions culturals i de veïns que l’havien controlat fins aleshores.
Anys de canvi El cas més significatiu d’utilització d’associacions existents, per transformar-les, vista la dificultat que el Govern Civil n’autoritzés de noves segons on, és el de la fundació de l’Associació de Veïns de Nou Barris, nascuda amb aquest nom el 1970. L’origen està en el combat contra el pla parcial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat Nova, barris on s’havien format comissions clandestines, que promovia Bandera Roja, una escissió del PSUC produïda el 1968. Al principi es van acollir a les úniques associacions legals que hi havia, les de cabezas de familia –com la de Torre Baró– i les de propietaris –com la de Roquetes–, de les que van anar desplaçant les juntes anteriors. La diversitat política dels que impulsaven aquell moviment associatiu va anar molt més enllà de Bandera Roja i el PSUC i va incloure des de grups de cristians progressistes fins a l’esquerra més extrema, passant per tota mena d’independents. Tot això quan encara tota política d’oposició havia de ser clandestina. Actuacions semblants es van anar repetint, i es va repetir encara, amb algunes variants, en altres associacions de veïns i entitats culturals. Les topades entre les naixents comissions de barri i les antigues associacions de comerciants i caps de família, més algunes de caràcter cultural més aviat resclosides, es van manifestar públicament, per exemple, quan l’Ajuntament va decidir eliminar la Rambla de Sant Andreu la tardor del 1969, o quan es va plantejar una obertura especulativa del que ara és la Ronda del Mig al Guinardó. Alguns d’aquells conflictes van donar origen a la creació d’associacions de veïns combatives, que no sempre van estar enfrontades amb les de comerciants sinó que sovint van poder col·laborar entre elles i amb entitats culturals de caràcter progressista arrelades al barri. D’aquesta manera, la setmana final de gener del 1975, amb Franco encara viu, els demòcrates van accedir a la junta de la Federació d’Associacions de Veïns, desplaçant els bombillaires que l’havien portat fins aleshores. Podeu llegir una versió més extensa d’aquest article a favb.cat/carrer
Les elits econòmiques del tardofranquisme L’empresariat tradicional, amb el tèxtil com a màxim exponent i en clara decadència, va deixar pas al negoci del totxo i els grups multinacionals albert recio andreu professor d’economia
A
l tardofranquisme, Barcelona era encara una societat industrial. Els empresaris tradicionals conservaven un paper central en moltes institucions. El Barça, per exemple, acostumava a ser presidit per empresaris tèxtils, com els presidents de l’època Enric Llaudet i Agustí Montal. Però era una hegemonia en decadència. Per una banda, perquè gran part de l’aparell industrial més dinàmic començava a estar en mans de grups multinacionals. D’altra, perquè l’activitat industrial s’estava desplaçant fora de la ciutat i el nucli del negoci urbà es concentrava en l’activitat immobiliària. Una activitat lligada al creixement poblacional de la ciutat, als canvis en els models de vida i al mateix procés de terciarització. La victòria de Josep Lluís Núñez, l’operador més emblemàtic de la ciutat, a les eleccions del Barça del 1978 reflecteix un canvi social que s’havia anat gestant en el període anterior. La crisi del final de la dècada dels setanta va liquidar el vell model industrial i va reforçar la via del capitalisme rendista que s’havia prefigurat en anys anteriors.
Especulació immobiliària La Barcelona de Josep Maria de Porcioles -i la seva continuïtat amb els alcaldes Enric Masó i Joaquim Viola- és la Barcelona de l’especulació immobiliària i les requalificacions urbanístiques. Un gran negoci on participen molts agents -propietaris del sòl, promotors, constructors-, més atomitzat que en altres ciutats
a causa de la mateixa estructura i dimensió de la ciutat. Més enllà de les grans promocions d’administracions com l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Obra Sindical del Hogar, la construcció de barris sencers, com ara Ciutat Meridiana -promogut per Joan Antoni Samaranch- o el Turó de la Peira (Roman Sanauja), va ser excepcional. Aquí l’especulació anava fonamentalment solar per solar i edifici per edifici, i en aquest camp destaquen operadors com el ja esmentat Josep Lluís Núñez (Nuñez y Navarro), “el xèrif de les cantonades de l’Eixample”, i Josep Maria Figueras (Habitat), el promotor del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i protagonista de requalificacions discutides com la del solar de l’antic Hispano Francès.
El Pla de la Ribera Les millors oportunitats de negoci es donaven amb la requalificació d’antics espais industrials. En aquest sentit, l’operació més ambiciosa del període va consistir en el projecte del Pla de la Ribera, promogut pels grans tenidors de sòl industrial al Poblenou. El projecte, finalment, va ser aturat per les lluites veïnals del moment. Però havia generat les bases per a projectes que després s’anirien concretant en la Vila Olímpica, la façana litoral lligada al Fòrum de les Cultures, el 22@... No sembla casualitat que de la direcció del projecte en formessin part Narcís Serra i Miquel Roca i Junyent, dos prohoms polítics de la trans-
ició fortament connectats amb l’empresari Pere Duran i Farell, lligat a Catalana de Gas -l’actual Naturgy-, principal propietària de sòl a la façana litoral. La crisi industrial de final dels anys setanta va facilitar que, finalment, es concretessin grans operacions pensades en el tardofranquisme. Si bé les polítiques immobiliàries esdevenen el centre de l’actuació de les elits, no podem perdre de vista altres actors importants. Un, sens dubte, és el del control dels subministraments públics. Un poder econòmic en si mateix que a la ciutat tenia tres noms clau: Aigües de Barcelona, Fecsa -part de l’actual Endesa, propietat dels bancs i rescatada per l’Estat a la dècada dels anys vuitanta- i Focsa -que controlava els serveis de neteja i actualment integrada a FCC-. En graus diferents, les tres segueixen jugant un paper important a la ciutat. Un altre és el poderós grup de pressió automobilístic, on trobem fabricants, gestors d’infraestructures -com Autopistes, promoguda per empresaris propers a l’Opus Dei-, comercials i aquest híbrid entre empresa i associació que es diu RACC. I per sobre de tot i sempre una mica a l’ombra, les grans empreses financeres, que sempre juguen un paper cabdal en la configuració econòmica de la ciutat. L’economia del tardofranquisme és un moment de dinamisme, de continuïtat i d’inici de remodelació d’un model de capitalisme que acabarà consolidant-se uns anys desprès. I que condiciona molt la vida econòmica i social de Barcelona.
Manifestació al Turó de la Peira després de l’esfondrament de l’edifici del carrer de Cadí on va morir una dona, el 1990. ARXIU
