SELECCIÓ DE RELATS DE 3r d’ESO de l’ INS MONTGRÒS DE SANT PERE DE RIBES (CURS 2012-2013)
3r ESO A
Mayte Sannicolàs
Les paraules, el silenci Els missatges, gravats, començaven a impacientar-la. Mentre anava al lloc acordat, recordava una i altra vegada les paraules dites, en la seva ment, en el seu cor. Com podria dir alguna cosa del que no estava segura? No sortirien les paraules, per part de cap dels dos. Per molt que tractés de trobar una excusa creïble per trencar tots aquells records, aquells sentiments fingits, no hi havia manera de trobar-la, només pensava en la reacció que tindria ell. Va arribar, es va acostar i amb dignitat als ulls, va marxar mentre queia una llàgrima al terra.
3r ESO A B
Giuliana Centocinque
El silenci L’aire dels carrers és massa espès, d’una densitat que aclapara. Una boira opaca vigila les cantonades i transita impune per la buidor del poble, com un fantasma que no dorm ni a les nits més tranquil·les. Però no es tracta de boira, sinó de pols, d’una pols de runa agonitzant que ens recordarà per sempre la misèria dels homes. Pols, boira, por... tant hi fa, el vell no deixarà que entrin a casa. Té ben tancades les portes, les finestres, els porticons, per més seguretat. Es gira d’esquena, abocat vora la llar de foc, concentrat en el fum tebi de la pipa. De tant en tant, s’endormisca, acaronat per l’escalfor de les brases. Fa temps que va perdre l’oïda, com tantes altres coses, però en dies com aquests això és un privilegi dels anys. El desperta un so llunyà, ofegat, per unes orelles cansades, alguna cosa semblant a una traca. S’imagina els carrers guarnits de festa, les banderes de colors, els joves ballant al so de la música, com als seus bons anys, quan festejava. Gairebé la pot veure, vestida de diumenge, mirant-lo de reüll i tapant-se el riure amb la mà, coqueta. El so es fa més potent, les parets tremolen, i ell té un últim desig d’aixecar-se, sortir al carrer, unir-se a la gresca; però s’ho repensa. No són trompetes, ni petards, ni riures el que s’atansa, sinó una pluja de vergonya i de bombes, que apagarà per sempre els records d’un vell i el foc de la seva pipa.
3r ESO A
3r ESO B
Shelma Ballesteros L’epidèmia Tot era fred i fosc, els barrots impedien poder veure el que estava succeint allà fora. Resava esperant que quedés algun supervivent , jo estava segura que Elia, la meva filla, estava viva, no puc fer-me a la idea de que sigui un d’ells, un ésser sense ànima... M’esgarrifo quan ho penso, així que no puc quedar-me aquí asseguda, he d’anar a buscar-la... Intento aixecar-me, però les cames em fan figa, la por m’ha immobilitzat, he de marxar al més ràpid possible, ja que sento les seves passes i aquells sorolls esgarrifosos. -Marxeu! Dic amb la veu tremolosa, sembla irònica, ja que no em faran cas per molt que els supliqui: -No, si us plau! Ja és massa tard, estan molt a prop, crec que ha arribat el moment d’acabar amb tot això. Agafo la pistola, la col·loco al meu cap, decidida a suïcidar-me, és preferible morir, que ser devorada per aquests monstres, i convertir-me en un d’ells.
3r ESO B
Ariadna Miret, Laia Rosell, Manel Pérez i Èric Riccardi
Àngel nocturn En un petit poble del sud de França una família composta pels pares i els fills tornaven de vacances d’estiu. Mentre feien una volta pel poble, van veure una dona que feia tombs al seu pati, picant amb el bastó al terra i parlant en un idioma irreconeixible. Van passar de llarg perquè els va semblar estrany i els feia por. Aquella mateixa nit, els pares van marxar de festa i van contractar una cangur perquè cuidés dels nens. A mitja festa el pare va rebre una trucada de la cangur. - Hola, senyor, una pregunta... Li importa si tapo amb una manta la figura en forma d’àngel que hi ha al costat de la finestra? És que em sento incòmoda. - El pare va tardar uns moments a contestar però quan ho va fer va ser ràpid i en un to preocupat. -Surti immediatament de la casa, nosaltres no tenim cap figura en forma d’àngel. Quan van tornar, dues hores més tard, van trobar a la cangur i als fills degollats al terra. La dona que donava tombs al seu pati aquell matí havia desaparegut.
3r3rESO ESOBB
Anònim: “el teu rossinyol rossinyol etern” Vaig rebre una carta, “jo? Una carta?!”, no m’ho podia creure. Anava signada pel sobrenom “el teu rossinyol etern”. Deia que volia veure’m després de tant de temps. Tornar a veure el reflex als meus ulls, i acariciar els meus cabells fins i brillants. Em va dir una hora i un lloc, deia que portaria una camisa de quadres de tons rogencs. Estava ansiosa i alhora inquieta per saber el nom del noi que se’m declarava en aquesta carta anònima. Vaig emprendre el camí cap a la plaça dels autobusos, el lloc on el noi m’havia citat. Mentre caminava, pensava en qui podria ser el remitent d’aquella carta, el meu rossinyol. Vaig trobar una coincidència, la meva classe de guarderia es deia “els rossinyols”, hi podria tenir alguna cosa a veure o era una simple coincidència? Quan vaig arribar a la plaça vaig començar a buscar el meu rossinyol, vaig dubtar entre dos, hi havia dos nois semblants, tots dos amb camisa de quadres rogencs. Vaig optar pel que em va semblar més agradable i atractiu. Esperant que fos ell el meu rossinyol. M’hi vaig apropar, ens vam saludar, li vaig preguntar si ell era el rossinyol, em fa respondre amb un moviment de cap afirmatiu, ens vam fer dos petons i li vaig comentar l’escrit de la carta mentre li entregava. Al cap d’un moment me’n vaig anar una mica avergonyida, em va dir l’últim que m’havia pensat que em dirien mai. No li agradaven les dones, li agradaven els homes, el carter s’havia equivocat de bústia.
3r ESO B
Clàudia Vilà La fada de les dents Fada, la por m’ha dit que estàs trista, estirada en el teu llit esperant que ella se’n vagi d’aquest món i torni el creador de somnis. El poble m’ha dit que t’ha tret totes les dents dels nens i que ja no creuen en tu per no posar aquella monedeta a sota la coixinera. Per això estàs trista, perquè ja no et veuen, perquè creuen que no existeixes. També m’ha dit que t’ha vist plorar dia sí i dia també, creant un espai gris i fosc on les teves ajudants, les fadetes petites, són les úniques que han fet que aquell gran palau de les dents, tingui una mica de vida, una mica de color, de sintonia, d’alegria... M’ha dit que tu no li temies, però que els nens sí, i ells són l’única raó per la qual et lleves cada matí i mires pel teu telescopi a veure a quin infant li ha caigut una dent. Per això mateix has de passar a l’acció al més aviat millor. Vés al cau de la por, recupera totes les caixetes on hi tenies les dents, i guarda-les sota clau de protecció. Que les fadetes petites t’ajudin. Després, crida els altres dos guardians dels nens, el conill de pasqua i el pare Noel, que estaran disposats a ajudar-te a combatre contra la por, sí, sí...aquell home que fa que els nens tinguin malsons quan dormen i no puguin tenir somnis bonics. Una vegada l’hagueu derrotat, el creador de somnis tornarà a aparèixer per fer que els nens tornin a somiar i tornin a creure en tu, la feliç i gran fada de les dents.
3r 3r ESO ESO BB
Sara Violat La casa del llac Càlida tarda d’estiu, a l’antiga ciutat de Manhattan una família marxava a passar les vacances. L’arribada va ser increïble, la lluna es refractava al llac i ells la miraven encantats. La casa era enorme per fora i petita per dins i estava davant d’aquell immens llac. L’únic inconvenient que hi havia, el petit Rold havia desaparegut. Estaven espantats. La nit s’estava tornant blanca, l’aire s’anava espessint a causa de la boira. No apareixia, estava atrapat en un camí infinit el qual s’anava fent cada vegada més prim i costava caminar-hi; d’allà provenia la boira i s’anava tornant densa, costava mantenir-se aixecat. No tancaven ulls, no paraven de moure’s i tota l’estona dient –torna si us plau, torna!- Ningú contestava i per la blancor de la boira veien una ombra, era ell? Qui sap... Ell cridava, no escoltava res. Va decidir fer marxa enrere i caminar cap al llac encara que no es veia res de res, no podia ni veure el terra. Poc a poc, s’allunyava d’aquella boira densa i començava a veure la lluna, la gran lluna groga, la preciosa rodona lluna.
3r 3r ESO ESO BB
Farah Atsalaili, Estrellita Arteaga, Viviana Barrancos,Martina Franco Per la meva mare Sempre sento als nois de la meva edat insultant les seves mares. En canvi, jo adoro la meva mare, ella sempre em deixa unes galetetes fetes per ella, a la cuina en un plat i al seu costat una nota on acostuma a dir “Per al meu nen bufó, unes galetetes amb proteïnes perquè creixi i es faci un noi fort. Un petó. La teva mare”. Ella sap com animar-me després d’un mal dia i sempre sap les paraules que m’aixequen l’ànim. Sé que per molt que creixi seguiré estimant-la i ella a mi, i tota la meva vida estaré agraït a ella...
3r ESO B
La maduresa Mai m’havia parat a pensar que el temps corre i que tot canvia, les persones, els llocs, la forma de ser de cadascú. Estic reflexionant sobre això perquè ara mateix em sento com si tingués la vida d’una altra persona, tot ha canviat, i tot canviarà, diuen que quan veus que les coses canvien has de tancar l’habitació i oblidar que aquella porta està allà, perquè així no sents el dolor molt més temps. També diuen que així, poc a poc, tancant portes i seguint caminant, vas madurant sense adonar-te’n. En el meu cas, tot hi haver tancat totes les portes de cop, no em sento més madura. Tampoc no em sento ni alegre, ni enfadada, ni feliç, ni trista, ni decebuda, ni emocionada,... És més bé una sensació d’amargura, una sensació pàl·lida i freda, com si tingués tots els sentiments a la vegada, o com si no en tingués cap, de sentiment. Ja sóc madura?
3r ESO B
3r ESO C
Jordi Cruz Vida d'un mosquit Feia un instant tan sols que havia deixat de ser una larva, que havia desplegat les ales. Fins aquell moment devia la seva existència a un bassal d’aigua estancada en un pneumàtic abandonat al costat de l' AP 7. Inicià un vol feble, insegur, sense rumb … en una recerca instintiva cap al primer aliment. Anhelava sang de qualsevol ésser. L'abrasant brisa estiuenca el debilitava. Va veure el món per primera vegada… tan ple de color, sensacions, olors, però també d’amenaces… Quan de sobte, un cotxe que anava a alta velocitat se'l va emportar per davant. Es convertí en una massa meitat matèria i meitat sang, enganxada al parabrisa d’un Peugeot. En uns instants desapareixerà quan l’humà accioni el seu eixugaparabrises. Una vida curta, sense intensitat, sense pena, sense glòria.
3r ESO C
Dani Moya Més que somnis Quan jo era petitet, el meu pare sempre m’explicava una història que va passar-li quan ell era un adolescent. Quan anaven a l’escola passaven davant d’una casa abandonada i, segons les males llengües, encantada. Un dia van decidir entrar-hi a investigar què hi havia de misteriós. Cap dels seus amics va voler entrar perquè era de nit i tenien moltíssima por. El meu pare, ben decidit, va entrar-hi sense pensar-s’ho dos cops. Un cop a dins, va començar a sentir com la fusta del terra començava a cruixir. Cada cop el so era més fort i anava més ràpid cap a ell. Fins que, de cop i volta, va sentir un calfred a l’esquena, es va girar i una ombra li va clavar un punyal a la panxa. Just en aquell moment, el meu pare es va despertar. Sí, tot havia estat un somni... Segur? Segur que tot havia estat un somni? Aleshores... per què tenia un petit tall a la panxa?
3r ESO C
Jan Rodríguez MICRORELAT Hi havia una vegada un nen que volia ser astronauta. Quan era petit, sempre mirava coses relacionades amb l’espai i les naus espacials. Aquest nen va anar creixent, va acabar primària i secundària, i un cop va haver finalitzat batxillerat, s’havia adonat que si volia ser astronauta, hauria d’estar estudiant molts i molts anys per arribar allà on volia, i ell no es va rendir. Avui en dia aquest nen que somiava amb això, és mort. Va morir el 25 d’agost de 2012, el seu nom era Neil Armstrong.
3r ESO C
Pol Àlvaro Un somni fet realitat Aquell dia estava molt cansat, l’endemà marxava d’excursió amb l’escola i vaig decidir anar-me’n a dormir aviat. Aquell estrany somni va començar quan em vaig adormir, era molt estrany. Anava jo caminant al costat d’un penyasegat, parlant amb els meus millors amics de classe, quan de sobte, vaig relliscar i...
‘’Pipipipip, pipipipip’’, estava sonant el despertador, i era hora de llevar-se, em vaig preparar per l’esperada excursió. En arribar a l’escola ja estava tothom preparat per anar cap a les muntanyes. Caminava al costat d’un penya-segat parlant amb els meus millors amics de classe, això em va recordar a alguna cosa, però no vaig saber què, quan de sobte, vaig relliscar i vaig caure pel penya-segat. Per uns moments vaig pensar que havia mort, però només havia perdut el coneixement. Per sort no em va passar res, ja que vaig caure sobre una pila d’herbes que em van salvar la vida, només va ser un ensurt.
3r ESO C