Revista Temes Rurals núm. 1 by Revista Temes Rurals

Num. 1 | 2018

Revista Temes Rurals © Fundació del Món Rural © dels textos: els seus autors. © de les imatges: els seus autors. ISSN 2604-6997

Comissió tècnica de la revista: Ferran Estrada Bonell, professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. Ignasi Aldomà Buixadé, professor del Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida. Daniel Villalba Mata, professor del Departament de Ciència Animal de la Universitat de Lleida. Josep Dadón Paz, responsable de desenvolupament rural de la Direcció General de Desenvolupament Rural, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Marc Borrell Amorós, enginyer tècnic agrícola i tècnic de l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA). Eduard Trepat Deltell, geògraf i tècnic de la Fundació del Món Rural.

La Fundació del Món Rural (FMR) té entre els seus objectius principals promoure la reflexió sobre els territoris rurals i alhora divulgar-ne una visió moderna com a zones diverses i actives que econòmicament són, compromeses amb els seus valors socials i culturals i respectuoses amb el medi natural. És en aquest sentit que neix la revista Temes Rurals, que pretén conscienciar la societat catalana del valor estratègic que té el món rural per al desenvolupament socioeconòmic del país. Temes Rurals és una revista digital amb periodicitat anual que pot esdevenir una peça clau per a la creació d’una xarxa d’experts sobre ruralitat que seria, alhora, de gran utilitat per a la proposta de noves línies d’investigació. Els seus principals objectius van enfocats en aquesta direcció: situar la ruralitat com a tema important en la recerca acadèmica, difondre d’una manera científica i alhora divulgativa el món rural, incentivar la investigació sobre aquests territoris i aglutinar la informació i els projectes més importants relacionats amb la ruralitat desenvolupats any rere any. En el món acadèmic existeixen diversitat de revistes que, d’una manera o una altra, tracten temes relacionats amb la ruralitat atesa la seva dinàmica canviant i que representa el 75% del territori català. Així, revistes sobre planificació i ordenació territorial, urbanisme, agricultura, societat, demografia, joventut, història, geografia, etc., tracten en algun moment aspectes que tenen a veure amb les zones rurals. No existeix, però, una publicació destinada, amb una visió global, a aspectes que tinguin una relació directa amb el món rural i el desenvolupament econòmic, social, cultural i mediambiental que hi està vinculat. Des de la Fundació del Món Rural creiem necessària la creació d’aquesta publicació per situar la ruralitat en l’escenari acadèmic, base per a la investigació sobre la temàtica i posterior foment de la innovació en aquestes zones. També creiem que és una aportació bàsica en la generació de debat, opinió i discurs necessaris per a aquelles entitats que treballem per al desenvolupament de les zones rurals. Amb la intenció d’encabir el màxim de temàtiques sobre la ruralitat i que científics, investigadors i divulgadors se sentin el màxim de còmodes publicant a Temes Rurals, hem establert cinc eixos temàtics en què classificarem els articles publicats: “Alimentació i sector primer”, “Art, patrimoni i cultura rural”, “Innovació i desenvolupament rural”, “Paisatge i ecosistemes” i “Persones i activitat econòmica”. Esperem, doncs, que el primer numero de la revista Temes Rurals que teniu a les mans compleixi les expectatives i aconsegueixi aportar idees i reflexions en el debat sobre el desenvolupament econòmic, social i cultural de la nostra ruralitat.

Alimentació i sector primari

La nova generació de pagesia al camp català. Anàlisi de la mesura de primera instal·lació de joves agricultors i agricultores en el marc del programa de desenvolupament rural 2007-13

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Innovació i desenvolupament rural

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Paisatge i ecosistemes

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Persones i activitat econòmica

102

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

103

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

122

Art, patrimoni i cultura rural

136

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

137

Neus Monllor Rico, Sidney Flament Ortun i Bruno Macias Garcia Robert Levesque

Laura Dalmau Pol i Albert Puigvert Tuneu

Josep Puig Boix i Ramon Sans Rovira

Albert Bach, Roser Maneja, Teresa Romanillos i Martí Boada Alba N. Mininni i Cristos Xiloyannis

Oriol Beltran i Ismael Vaccaro

Raül Manzano Tovar

Xavier Campillo Besses

Alimentaciรณ i sector primari

Alimentació i sector primari

La nova generació de pagesia al camp català. Anàlisi de la mesura de primera instal·lació de

joves agricultors i agricultores

en el marc del programa de desenvolupament rural 2007-13.

Neus Monllor Rico

Sidney Flament Ortun

Bruno Macias Garcia

Dra. En Geografia i Medi Ambient, especialitzada en nova pagesia. Arrels a Taula.

Enginyera agrònoma, especialitzada en agroecologia i desenvolupament rural. Neo-agri.

Enginyer industrial, especialitzat en relleu al camp. Neo-agri.

neus@arrelstaula.cat

sidney@neo-agri.org

contact@neo-agri.org

RESUM El Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya fomenta l’accés de persones joves al sector agrari amb una mesura específica gràcies a l’ajut de primera instal·lació de joves agricultors i agricultores. L’estudi d’aquesta mesura en el període 2007-13 ha permès radiografiar la realitat de la joventut pagesa catalana per conèixer millor el perfil de les persones joves que s’hi incorporen, així com aquelles que dirigeixen. La recerca també ha identificat els reptes principals als quals s’afronta el relleu generacional. Els resultats posen de manifest un canvi en els models d’incorporació al sector, en què apareixen dinàmiques noves, entre les quals destaquen una presència rellevant de la pagesia nouvinguda i l’increment de nous models de producció i consum, cada vegada més orientats als circuits curts de comercialització. La discussió planteja un enfocament integral de les noves polítiques de rejoveniment del sector agrari, en què tant les polítiques de desenvolupament rural com les polítiques alimentàries des de les ciutats cobren importància en un marc normatiu pendent de les noves orientacions de la PAC post-2020. Les reflexions plantegen la necessitat de treballar per una nova generació de pagesia que alimenti els pobles i les ciutats des d’unes estructures agràries arrelades al territori, on conceptes com diversificació, valor afegit, producte local o certificació ecològica prenen protagonisme. Paraules clau: desenvolupament rural, jove pagesia, nova pagesia, polítiques públiques, relleu generacional

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

RESUMEN

SUMMARY

El Programa de Desarrollo Rural de Cataluña fomenta el acceso de personas jóvenes al sector agrario con una medida específica gracias a la ayuda de primera instalación de jóvenes agricultores y agricultoras. El estudio de esta medida en el período 2007-13 ha permitido radiografiar la realidad de la juventud agraria catalana para conocer mejor el perfil de las personas jóvenes que se incorporan, así como las empresas que dirigen. La investigación también ha identificado los retos principales a los que se afronta el relevo generacional. Los resultados ponen de manifiesto un cambio en los modelos de incorporación al sector, en que aparecen dinámicas nuevas, entre las que destacan una presencia relevante de nuevos agentes, así como el incremento de nuevos modelos de producción y consumo cada vez más orientados a los circuitos cortos de comercialización. La discusión planea un enfoque integral de las nuevas políticas de rejuvenecimiento del sector agrario, en el que tanto las políticas de desarrollo rural como las políticas alimentarias desde las ciudades cobran importancia en un marco normativo pendiente de las nuevas orientaciones de la PAC post-2020. Las reflexiones plantean la necesidad de trabajar por una nueva generación de agricultores que alimente a los pueblos y las ciudades desde unas estructuras agrarias enraizadas al territorio, donde conceptos como diversificación, valor añadido, producto local o certificación ecològica tomen protagonismo.

The Rural Development Program of Catalonia encourages the access of young people to the agricultural sector with a specific measure thanks to start-up aid for young farmers. The study of this measure in the period 2007-13 has made it possible to examine the reality of Catalan young farmers to get to know the profile of the young people who are entering farming as well as the businesses they run. This research has also identified the main challenges facing generational renewal. The results show a change in the entrance models into farming, which show new dynamics, among which is a significant presence of newcomers, as well as the increase in new production and consumption models increasingly oriented to short marketing channels. The discussion raises an integral approach to the new policies of rejuvenation of the agricultural sector, in which both rural development policies and food policies from cities, are important in a regulatory framework that is awaiting new CAP guidelines post2020. The reflections raise the need to work for a new generation of farmers that feeds the towns and cities from agrarian structures rooted in the territory, where concepts such as diversification, added value, local production and organic certification, take centre stage. Key words: generational renewal, new peasantry, public policies, young farmers, rural development.

Palabras clave: desarrollo rural, jóvenes agricultores, nuevo campesinado, políticas públicas, relevo generacional.

Eva Bonet, vinyerona de Celler Comalats (L'Ametlla de Segarra, la Segarra). Producció de vins ecològics i naturals. Enoturisme i organització d'actes culturals al voltant de la cultura vitivinícola. www.comalats.cat

La nova generació de pagesia al camp català

La renovació és essencial en qualsevol sector econòmic. Si no hi ha dinamisme, no hi ha futur; si no hi ha joves, no hi ha innovació; si no hi ha relleu, no hi ha esperança; si no hi ha emprenedoria, el sector s’estanca. Aquest són els arguments essencials pels quals hi ha un ampli consens sobre la necessitat de donar suport al relleu generacional a través de polítiques públiques i programes de suport a una nova generació de pagesia (Lobley i Baker, 2012; Zagata i Sutherland, 2015; Zagata et al., 2017). La pagesia viu un canvi estructural forçat per un moment d’incertesa en què tendències diferents i contraposades fan que n’afectin l’evolució. Les dades mostren com la població ocupada passa del 2,6% a l’1,6% entre el 2001 i el 2016, reducció que també segueix el valor afegit brut (VAB), que passa de l’1,7% al 0,9% en el mateix període. Aquesta tendència general de pèrdua d’actius i de contribució del sector agrari al VAB global català és un indicador que mostra el continu degoteig d’empreses familiars que tanquen, en un escenari de polarització de models agraris cada vegada més acusat (Estudi Ramon

Folch, 2017). El relleu generacional de la pagesia s’emmarca en un context de crisi del sector agrari, en què intervenen múltiples i diversos factors, tant externs com interns, que afecten els processos de rejoveniment del sector (Sutherland, 2015; Cavicchioli, 2018). En aquest sentit, cal tenir en compte tant el grup de persones que “entra” en el sector com el que en “surt” (Korzenszky, 2017). No es poden entendre les dinàmiques de renovació sense analitzar els dos fluxos. Si ens fixem en les dades de l’Enquesta sobre l’Estructura de les Explotacions, veiem com en el període 2013-2016 el percentatge de joves menors de 35 anys es redueix i que el de més grans de 55 anys s’incrementa (Zagata et al, 2017). A Catalunya, els joves passen del 3,6% al 3,2%, i els de més de 55 anys, del 65% al 78%. Per a Europa, aquestes dades mostren una tendència a la baixa similar, que passen del 6% al 5,3% el 2016 per als joves, i del 56% al 57% per als de més de 55 anys, percentatge que no varia tant en el darrer període i que no és tant acusat com en el cas català¹. Aquests valors, sobretot a Catalunya, alerten que en

Quim Puigagut, Cal Cerdà (Cardedeu, Vallès Oriental). Horta ecològica. Mercat agroecològic a Cardedeu. Membres d’Slow Food. www.calcerda.cat

Els valors europeus marquen una tendència general, però cal tenir en compte que cada estat membre presenta unes dinàmiques diferents. Segons Zagata i Sutherland (2015), hi ha països, com Alemanya o França, que no presenten una problemàtica acusada en temes de relleu generacional al camp, mentre que altres, com Italià o Portugal, mostren dades molt més preocupants.

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

Introducció: La qüestió del relleu generacional al camp

Alimentació i sector primari

els propers anys un nombre important de pagesos i pageses deixaran l’activitat, fet que està portant a abordar aquest repte des d’òptiques diferents i complementàries per trobar solucions creatives a una qüestió que es considera estratègica per a la majoria d’actors implicats. Les dades sobre l’evolució del sector agrari mostren una doble problemàtic: d’una banda, una població jove que, per motius diversos, no és capaç d’agafar les regnes del sector, i, de l’altra, una població agrària cada vegada més envellida i sense un relleu familiar que asseguri la continuïtat de la pagesia (Viure, 2015). Zagata i Sutherland (2015) han estudiat aquesta dinàmica a Europa i constaten un “young farmer problem”, un atzucac amb clares conseqüències relacionades amb temes fonamentals, com l’accés a l’alimentació de proximitat, el manteniment de l’entorn o l’equilibri territorial (Murdoch, 2000; Estudi Ramon Folch, 2017; Monllor i Soy, 2017). Assegurar i enfortir el relleu generacional del sector agrari és una qüestió estratègica de país. Sense un flux nou de persones i empreses amb una clara voluntat de treballar la terra per produir aliments i ser protagonistes dels espais rurals que habiten, el sector s’afebleix i deixa de complir el paper multifuncional que li pertoca. En aquest sentit, els estudis a Europa sobre relleu generacional mostren que el relleu majoritari encara és intrafamiliar, en què majorment és un home la persona que agafa el relleu d’un altre home (Lobley, 2010; Chiswell, 2016). Al mateix temps, altres estudis també evidencien com emergeix una nova tendència en què aquest patró es trenca (Wilbur, 2014) i apareixen en escena noves dinàmiques de relleu generacional, en el qual pren força un perfil femení, així com un de nouvingut (Monllor 2011; Sutherland, 2015; Flament et al., 2017). Les dinàmiques de relleu generacional estan canviant i aquest fet planteja noves qüestions, com, per exemple, la implicació que té trencar el model familiar en temes com la innovació i l’emprenedoria (Baker et al., 2016; Joosse i Grubbström, 2017), la transmissió de coneixement (Oteros-Rozas, 2013) o els models productius als quals s’orienten les noves generacions (Heley, 2010; Sutherland, 2012).

Vegeu: http://www.odisseujove.cat/

La nova generació de pagesia al camp català

Aquest repte obre la porta a plantejar mirades renovades a una problemàtica vella. La tendència ve de lluny, però l’alerta és que cada vegada s’accentua més i que les polítiques que han de donar resposta a aquest desequilibri no aconsegueixen revertir la situació (Zagata et al., 2017). El darrer informe del Tribunal de Comptes Europeu (European Court of Auditors, 2017) argumenta la necessitat de replantejar les polítiques de suport al relleu generacional, ja que les mesures de la PAC no han aconseguit revertir la tendència de pèrdua de població agrària i d’envelliment dels titulars d’explotacions. Les barreres a les quals s’enfronten les persones noves que volen fer de la pagesia laseva professió van des de l’accés a la terra, al crèdit o al mercat, fins a temes de complexitat burocràtica i normativa (Monllor i Fuller, 2016; Flament-Ortun i Macias, 2017). En aquest escenari, és necessari fer una reflexió acadèmica que abordi temes nous, com la incorporació de persones nouvingudes al sector (Monllor, 2011; Pinto Correia et al., 2015; Sutherland et al., 2015), el paper estratègic de la dona (Gidarakou, 2007; Binimelis et al., 2008; Sutherland et al., 2015), la innovació en temes socials (Heley, 2010; Sutherland, 2012), els valors que en motiven la incorporació (Grubbström et al., 2014), les polítiques públiques des de l’escala local (Daniel Lopez et al., 2017; Castro et al., 2015) o el foment d’estratègies de desenvolupament rural solidàries amb la qüestió del relleu generacional al camp (Milone et al., 2018). És per aquest motiu que calen polítiques i programes de suport a una nova generació de pagesia que siguin coherents i tinguin l’objectiu comú de renovar la sang del sector agrari per continuar tenint un teixit productiu, sa i sòlid. La recerca s’ha realitzat gràcies al programa de cooperació Odisseu2, per al retorn i la inserció laboral de joves al món rural, que té per objectiu acompanyar i fer seguiment als i a les joves interessats/des a conèixer millor les oportunitats que hi ha als entorns rurals per desenvolupar-hi un projecte professional, ja siguin originaris d’aquestes zones rurals o d’altres. En aquest marc, s’ha considerat oportú portar a terme un estudi en profunditat de la realitat del sector agrari i dels diferents perfils de persones joves que s’hi incorporen.

Tal com recomanen Zagata i Sutherland (2015), aquest article posa sobre la taula una anàlisi en què es combinen tècniques quantitatives i qualitatives per entendre la realitat del relleu generacional a Catalunya. L’acostament metodològic s’ha basat en l’anàlisi de la mesura 112 de primera instal·lació de joves agricultors i agricultores del Programa de Desenvolupament Rural 2007-13. Aquestes dades mostren una fotografia de la joventut pagesa, així com de les seves realitats, necessitats i reflexions. Els resultats són una evidència, al nostre territori, de les noves tendències emergents a Europa pel que fa a la qüestió del relleu generacional i al “young farmer problem”. En primer lloc, s’ha fet una anàlisi del procés d’incorporació de joves a partir de la mesura 112 del Programa de Desenvolupament Rural basat en un treball estadístic de les dades d’incorporació en el període 2008-143 facilitades pel Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. S’han analitzat 1.637 expedients de primera instal·lació. En segon lloc, s’ha elaborat un qüestionari adreçat a les persones incorporades que s’ha distribuït online. Les respostes han estat 225, un 14% del total de la mostra. Els resultats d’aquests qüestionaris són exploratoris i orientatius, ja que no són estadísticament significatius. Finalment, s’ha realitzat treball de camp en tres comarques catalanes, l’Alt Urgell, la Noguera i la Terra Alta, en què s’han fet entrevistes en profunditat a tres entitats estratègiques de cada una (personal tècnic del DARP, personal formatiu de l’Escola de Capacitació i personal tècnic del Programa Odisseu), així com vuit entrevistes a persones joves incorporades, dos de cada un dels perfils identificats a la mostra. Aquests, es van definir a priori a partir de la identificació de quatre variables que es van considerar clau en el plantejament de la recerca. La taula següent les resumeix4. Taula: Tipologia de perfils de les noves incorporacions Tipologia

Pagesia rural

Origen rural

Mobilitat per estudiar i/o treballar

Ajut primera instal·lació 2008-14

Pagesia arrelada

Tradicional

SÍ

Pagesia mòbil

Tradicional

SÍ

Pagesia rural

Nouvinguda

SÍ/NO

Pagesia urbana

Nouvinguda

SÍ

SÍ Font: Elaboració pròpia

3 4

El període de programació és 2007-13, però els expedients que en fan referència són 2008-14. Per a una major descripció dels indicadors, consulteu l’informe complet a: http://www.odisseujove.cat/. La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

Metodologia

Alimentació i sector primari

Resultats Anàlisi dels ajuts de primera instal·lació de joves agricultors i agricultores 2008-14 El primer resultat mostra com en el període 2008-14 es van certificar 1.637 expedients de l’ajut de primera instal·lació de joves agricultors i agricultores del Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya. Els mapes següents mostren la distribució territorial, amb un marcat accent a les comarques de Ponent, amb el 37,57% dels expedients, sobretot al Segrià i la Noguera. La resta de comarques mostren percentatges per sota del 14%, en què el Camp de Tarragona és el que presenta un nombre més reduït d’instal·lacions, amb només el 7,75% del total. Aquesta distribució percentual dels ajuts posa de manifest que el territori és divers i que cada comarca i cada àmbit territorial presenta les seves particularitats. Mapa 1: Distribució segons el nombre d’expedients certificats per comarca. 2008-14

Font: Elaboració pròpia

Mapa 2: Distribució segons el nombre d’expedients certificats per àmbit territorial. 2008-14

Font: Elaboració pròpia

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

En relació amb el perfil de les persones que s’instal·len per primera vegada al sector, el 74% són homes (1.212) i el 26%, dones (425). L’edat mitjana d’incorporació és 29,1 anys, però cal distingir entre sexes, ja que les dones (32,7%) s’hi incorporen 4,8 anys més tard que els homes (27,9%). En relació amb aquest indicador, també és interessant observar que dels menors de 25 anys només un 10% són dones, mentre que un 90% són homes; en canvi, en la franja de més de 35 anys, aquests percentatges canvien a un 45% de dones i un 55% d’homes. Per tant, es constata que les dones obtenen la titularitat de les explotacions agràries més tard que els homes. Pel que fa als estudis, segons els expedients de primer instal·lació, un 28% de les persones joves que s’instal·len tenen formació agrària en el moment de la incorporació. De les que tenen formació agrària, un 70% han cursat formació professional agrària i un 25%, formació universitària agrària. En temes de gènere, s’observa com les dones (12%) tenen menys formació agrària en relació amb els homes (33%), però hi ha més del doble de dones (55%) que tenen formació universitària agrària en relació amb els homes (22%). Les persones que no mostren formació agrària tenen l’oportunitat de seguir l’itinerari formatiu associat a l’ajut de primera instal·lació, amb un clar accent en tots aquells temes en què no tenen formació prèvia. Si s’analitzen les formes jurídiques, s’observa com el 75% de les instal·lacions són com a persona física i un 25%, com a societat. De les empreses creades, el 62% són noves, mentre que el 38% són instal·lacions de societats ja existents. Cal tenir en compte que la majoria de persones joves que s’incorporen ho fan sols, ja que la mitjana de les Unitats de Treball Agrari és d’1,17. Aquestes dades mostren que molts joves fan el primer pas en el sector com a autònoms, tot i que també hi ha un percentatge important que s’incorpora a una societat,

sobretot en els relleus familiars. Si s’analitza l’àmbit territorial, s’observa que a les comarques gironines és on hi ha un nombre major d’incorporacions en societats (43%), mentre que en altres àmbits territorials aquests percentatges són molt més baixos. En relació amb les orientacions productives majoritàries, destaquen els cultius permanents (fruita, vinya i olivera), amb un 40% de les instal·lacions, seguits de lluny pels granívors (14%), herbívors (12%), hortícoles (10%) i policultiu (9%). El pes dels cultius permanents està estretament relacionat amb les instal·lacions a les comarques de Ponent, en què aquesta orientació productiva és molt rellevant. Les empreses comercialitzen els seus productes a través de diferents canals, en què el majoritari és el de les cooperatives agràries (46%), seguit d’un distribuïdor majorista (35%) i de la venda directa (25%). Pel que fa a aquest darrer indicador, és interessant la distinció que es fa entre àmbits territorials, ja que a l’àrea metropolitana de Barcelona s’observa un 43% de venda directa, així com a les comarques gironines, un 41%. Altres zones, com les Terres de l’Ebre (14%) o Ponent (5%), però, tenen percentatges molt més baixos. Pel que fa als distintius que fomenten la comercialització, el 34% tenen alguna marca de qualitat, en què un 13% és de Producció Agrària Ecològica (CCPAE); un 7%, Denominació d’Origen (DO), Denominació d’Origen Protegida (DOP) o bé Indicació Geogràfica Protegida (IGP), i un 6%, Producció Integrada (PI). La producció ecològica certificada també mostra percentatges més alts a l’àrea metropolitana (26%) i a les comarques gironines (23%), mentre que Ponent (8%) i les Terres de l’Ebre (7%) presenten valors molts més baixos. Aquest indicador està molt relacionat amb la comercialització en circuit curt.

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

Anàlisi dels perfils de les persones joves que s’incorporen al sector agrari Tal com s’ha detallat a la metodologia, la recerca ha establert quatre tipologies de perfils per a les persones que s’instal· len al sector agrari. La figura següent ho resumeix. Figura 1: tipologia de perfils de les noves incorporacions

Tradicional Arrelada Pagesia Tradicional Tradicional Mòbil Noves incorporacions Tradicional Mòbil Pagesia Nouvinguda Nouvinguda Urbana

La informació analitzada en aquest apartat correspon als 225 qüestionaris que es van respondre online. El primer resultat és la distribució dels diferents indicadors. Pel que fa al de “tradició agrària”, es distribueix en un 69% de pagesia tradicional i en un 31% de pagesia nouvinguda, distribució que mostra com gairebé una tercera part de les ajudes de primera instal· lació són de persones sense vincles familiars agraris. D’altra banda, l’indicador d’origen posa de manifest com el 79% són rurals, mentre que el 21% són urbans. Finalment, el de mobilitat mostra com un 56% s’han mogut, ja sigui per estudiar o per treballar, mentre que un 44% no ho han fet mai. Aquests indicadors manifesten el segon resultat, que és l’estructuració de la mostra per perfils. La taula següent ho resumeix: Rubén Parera, vinyater a Celler Finca Parera (Sant Llorenç d'Hortons, Alt Penedès). Producció d’hortalisses, oli, vi i fruita dolça ecològica. Celler biodinàmic i producte propi al Bar Salvatge de Barcelona. www.fincaparera.com

Tradicional arrelada Tradicional mòbil Nouvinguda rural Nouvinguda urbana Total mostra Nombre de respostes Pagesia mòbil Percentatge de la mostra

225

29%

40%

14%

17%

100% Font: Elaboració pròpia

Tot seguit, es resumeixen els resultats més rellevants per a cada perfil, ordenats per la seva representació a la mostra. Per a una millor comprensió, es recomana consultar les dades de l’annex, on es resumeixen els indicadors treballats a l’estudi, classificats per a cada perfil de les noves incorporacions.

La nova generació de pagesia al camp català

Pagesia tradicional mòbil

La pagesia tradicional mòbil està representada per un 76% d’homes i un 24% de dones, percentatge del qual el 61% tenen formació agrària i el 50%, formació universitària, que s’instal·len amb una mitjana de 30,5 anys. Pel que fa al perfil de l’explotació, s’identifica que l’orientació productiva majoritària són els cultius permanents (27%), seguits dels herbívors (18%) i els grans cultius (17%). El 48% són membres d’alguna cooperativa agrària i la venda dels productes es fa majorment a través d’aquesta (41%). També és interessant observar com un 20% tenen el segell del CCPAE. En relació amb el procés d’instal·lació, el 67% continuen l’empresa familiar i un 70% introdueixen innovacions, sobretot per Font: Elaboració pròpia

Pagesia tradicional arrelada La pagesia tradicional arrelada són joves rurals que han nas- són membres d’alguna cooperativa agrària i el 51% hi venen cut en una família pagesa, que no han marxat ni per estudiar els seus productes. Hi ha un 18% que tenen distintiu d’origen. ni per treballar, i que continuen l’activitat agrària a la mateixa Pel que fa a la instal·lació, el 62% continua a l’empresa familiar empresa familiar o en una de nova. Representa el 29% de la i el 40% s’instal·la per mantenir la tradició familiar. mostra i s’identifica amb aquelles persones que, sense haver-se mogut del lloc d’origen, Mapa 4: continuen l’activitat agrària, en la majoria dels Distribució territorial de la pagesia tradicional arrelada casos, amb un relleu directe de la família. El mapa següent mostra com els percentatges més elevats se situen a les Terres del Ebre (45%) i a les comarques de Ponent (36%). El 80% de la pagesia tradicional arrelada són homes, mentre que només un 20% són dones, percentatge que es presenta com el més baix de tots els perfils pel que fa a la incidència de les dones. El 52% tenen formació agrària i el 55%, formació professional, i aquí els percentatges de formació universitària són més baixos que en altres perfils. L’edat mitjana d’instal·lació és de 28,2 anys, i destaca com la més primerenca per comparació a la resta de perfils. En relació amb l’explotació agrària, destaquen els cultius permanents amb un 38%, seguits d’un mixt agricultura i ramaderia (15%) i els policultius (14%). El 57% Font: Elaboració pròpia La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

La pagesia tradicional mòbil són joves rurals que han nascut en reduir costos. Els motius de la instal·lació són majoritàriament per una família pagesa, que han marxat del món rural per estudiar o mantenir la tradició familiar (47%), així com per la crisi econòmica treballar i que hi tornen per instal·lar-se a l’activitat agrària, ja sigui (39%). També és rellevant destacar que el 64% s’han mogut per a la mateixa empresa familiar o en una de nova. Són el perfil majo- temes formatius. ritari, amb un 40% sobre el total de la mostra. El mapa següent dibuixa en quins àmbits territorials Mapa 3: aquest perfil és majoritari, en què s’observa que Distribució territorial de la pagesia tradicional mòbil les comarques gironines (49%), les comarques centrals (45%) i les de Ponent (45%) són les que presenten percentatges superiors a la resta.

Alimentació i sector primari

Pagesia nouvinguda urbana La pagesia nouvinguda urbana són els joves urbans que deci- productes. El 55% de la pagesia nouvinguda urbana ha començat deixen incorporar-se de nou a l’activitat agrària en el món rural, des de zero, mentre que l’altre 45% ho ha fet incorporant-se a una ja sigui en una empresa existent o en una de nova. Aquest per- societat ja creada. Els motius d’instal·lació són per viure en aquest fil representa el 17% i es concentra en dos àmbits territorials. entorn rural (47%) i també per la crisi econòmica (34%). D’una banda, a l’àrea metropolitana de Barcelona (44%) i, de l’altra, a les comarques de Mapa 5: l’Alt Pirineu i Aran (31%). Aquesta distribució Distribució territorial de la pagesia nouvinguda urbana mostra que es tracta d’un perfil que s’instal·la en zones remotes o bé en àrees periurbanes. És l’únic perfil que mostra un percentatge més elevat de dones (53%) que d’homes (47%). El 63% han cursat formació agrària i el 61%, formació universitària. També és el grup que presenta un percentatge més elevat de joves amb formació superior i els que s’instal·len més tard, amb 35 anys de mitjana. Pel que fa l’orientació productiva, destaquen els cultius permanents (24%), els hortícoles (21%) i la mixta agricultura i ramaderia (18%). Més de la meitat de la comercialització es fa directa al consumidor (61%), un 42% tenen el segell del CCPAE i un 32%, també el de venda de proximitat. Destaca, a més, que un 34% tenen presència a Internet, tant per donar-se a conèixer com per facilitar la venda directa dels seus Font: Elaboració pròpia

Pagesia nouvinguda rural La pagesia nouvinguda rural són joves rurals que no han nas- procés d’instal·lació, el 53% va començar des de zero, mentre cut en una família pagesa, que tant poden haver marxat del que l’altre 47% ho fan en una empresa ja existent. Els motius món rural per estudiar o treballar com no haver-ho fet, i que principals de la incorporació són viure en aquest entorn rural decideixen incorporar-se a l’activitat agrària en el món rural, (69% ) i la crisi econòmica (38%). ja sigui en una empresa existent o en una de nova. Són el perfil menys representat, amb un Mapa 6: 14% de la mostra, i una distribució majorità- Distribució territorial de la pagesia nouvinguda rural ria al Camp de Tarragona (22%) i minoritària a Ponent (9%), tal com mostra el mapa adjunt. La pagesia nouvinguda rural està representada per un 63% d’homes i un 37% de dones, dels quals el 47% tenen formació agrària i el 44%, formació universitària. L’edat mitjana d’incorporació és 32,2 anys. Pel que fa a les orientacions productives, el 25% es dediquen als herbívors; el 22%, als conreus hortícoles, i el 13%, als cultius permanents. Quant a la comercialització, el 56% fa venda directa al consumidor, el 41% té certificació ecològica i el 38% té presència a Internet per fomentar aquesta part de la venda directa. Pel que fa al

Font: Elaboració pròpia

La nova generació de pagesia al camp català

L’estudi de la joventut pagesa a Catalunya planteja una sèrie de reptes als quals cal fer front des d’una visió holística i de territori, tal com planteja Viure (2015) en la seva investigació sobre el relleu generacional. En aquest apartat, s’exposen els

resultats que han emergit dels 225 qüestionaris online, així com del treball de camp realitzat en les comarques pilot. L’anàlisi de les dades qualitatives permet distingir tres tipologies de reptes: 1) territorials, 2) de suport i 3) socials.

Marina Puigcorbé, Mas el Lladré (Les Llosses, el Ripollès). Explotació ramadera familiar de producció de llet de vaca i de carn de porc, vedella, xai i cabrit. Soci de la Marca de Garantia Producte del Ripollès. Agrobotiga en finca i experiències agroturístiques www.masellladre.cat

Reptes territorials El territori és la base de l’activitat agrària, i tant l’espai físic com el socioeconòmic són essencials per vetllar pel futur de la pagesia. Entre els reptes principals, destaca la preservació del sòl agrari. Tal com argumenta un dels joves, “cal frenar la construcció i declarar zones agrícoles protegides”. La pressió sobre el sòl fèrtil és una de les amenaces més punyents a què s’enfronta avui dia la pagesia, ja sigui per la febre constructora com per la intrusió d’empreses grans amb més recursos i capacitat per accedir a la terra. Aquests dos factors i altres limiten les oportunitats de les generacions més joves de trobar un espai fèrtil en el qual poder-se instal·lar. Un altre dels reptes territorials identificats rau a vetllar per la convivència de diferents activitats en el mateix espai. El món rural i l’espai agrari són espais multifuncionals en què tenen lloc diverses activitats, i fins i tot la mateixa activitat agrària pot presentar orientacions productives diferents que poden entrar en discordança. Un dels sectors més conflictius és el turístic. Paradoxalment, per a algunes empreses pageses significa una font de diversificació i un acostament al consum urbà, mentre que per a altres és un malson pel fet que es prioritzen determinades accions més orientades a un turisme poc respectuós amb l’entorn i la pagesia. Un jove ho resumia dient que cal “pensar més en els joves agricultors i menys en els turistes”. Per la seva banda, els conflictes entre diferents orientacions productives es donen sobretot en finques amb certificació ecològica que es poden veure afectades per tractaments en camps veïns.

Tal com s’ha comentat, l’activitat turística és una eina de doble tall, perquè tant pot generar dinamisme econòmic com provocar conflicte social. En les reflexions dels joves, s’identifica una aposta per un turisme vinculat a la pagesia i als productes de proximitat que creï sinergies entre els diversos sectors econòmics que conviuen als espais rurals. En molts casos, aquest dinamisme també es vincula a un enfortiment del desenvolupament rural, tant necessari en molts indrets del nostre país per “crear atractiu turístic que afavorís el sector agrari i, de retruc, els serveis del poble”, tal com argumenta una de les persones joves. Per tant, el tercer dels reptes territorials està vinculat a promocionar el territori per dinamitzar l’activitat al món rural. Finalment, la joventut pagesa també identifica una necessitat cabdal relacionada amb la millora dels serveis a les zones rurals. Les polítiques de desenvolupament rural estan fent front a moltes de les demandes dels pobles, però encara hi ha mancances que desafavoreixen certes zones de la Catalunya més rural i que, en conseqüència, fan més dificultosa la incorporació de la pagesia, curiosament, on moltes vegades més falta fa que es regeneri el sector. Moltes de les demandes tenen a veure amb la “millora de la cobertura d’Internet d’alta velocitat en zones rurals aïllades fora de nuclis urbans”, tal com argumenta un dels joves, així com amb l’accés a serveis bàsics com l’escola o el metge.

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

Reptes principals identificats per la joventut pagesa

Alimentació i sector primari

Reptes de suport És evident que en un sector que fa mans i mànigues per tirar endavant s’identifiquin reptes vinculats al suport, tant directe com indirecte, a l’activitat agrària. Un dels més demandats els darrers anys és potenciar el paper de l’administració local en el suport a la pagesia. La implicació de les entitats públiques més properes al territori és una reivindicació nova, també a Europa5, per tal de fomentar un model agrari de proximitat que tingui en compte el paper estratègic de la pagesia. Entre les accions que s’identifiquen que es poden portar a terme, destaca la implicació en la dinamització de la terra disponible. Així, tal com expressa un jove, es podria crear “una cartera de finques abandonades per poder arrendar o comprar” o altres mesures que facilitin l’accés a la terra. També són interessants les reflexions al voltant del planejament urbanístic, les llicències d’activitats o el foment dels productes locals. D’altra banda, els i les joves consideren totalment imprescindible la creació de la figura del “dinamitzador del relleu generacional”. Una persona amb un perfil tècnic amb qui es puguin consultar tots aquells temes vinculats als processos de relleu generacional que afecten el camí de la incorporació, una brúi-

xola per a totes aquelles persones que necessiten orientació i suport amb un ventall molt ampli de temàtiques. Es prioritzen els temes normatius —tal com expressa un jove, “amb els temes normatius he tingut molt enrenou. Hi ha temes que no et resol ningú i que són molt importants per al futur de l’empresa”. Però també amb altres àrees com, per exemple, el traspàs d’explotacions agràries, la mobilitat de la terra, la connexió amb altres empreses, el guiatge empresarial proper o l’accés a altres ajuts. Finalment, s’identifica un altre repte de suport vinculat a ampliar la formació i l’assessorament per a models de venda de proximitat. Un percentatge cada vegada elevat dels joves que s’instal·len per primera vegada ho fan en empreses que tanquen el cercle de la producció fins al consum. Aquesta és una dinàmica nova que guanya suport entre les noves generacions i que requereix d’assessorament i formació específica, com, per exemple, en manipulacions en obradors, en tècniques de venda o en marcs normatius sanitaris. Així, tal com detalla un jove, “en el meu cas, que he apostat per un producte final molt diferenciat, són molt importants els temes de comercialització i màrqueting”.

En el Focus Group “New entrants into farming: lessons to foster innovation and entrepreneurship” s’identifica aquesta necessitat a l’article The role of local authorities fostering new entrants into farming”. https://ec.europa.eu/eip/agriculture/sites/agri-eip/files/fg14_06_minipaper_role_local_authorities.pdf.

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

Reptes socials El primer dels reptes socials que s’identifica és la necessitat d’assolir empreses agràries viables econòmicament i socialment. Repte obvi, però totalment imprescindible mantenir-lo al full de ruta del relleu generacional. Cal que les estratègies d’incorporació al sector fomentin empreses solvents perquè les emprenedores i els emprenedors puguin viure dignament de la seva feina. Tal com apunta un dels tutors d’incorporació, “si el preu de venda dels productes agraris és just i els joves veuen que es pot viure bé de l’agricultura, s’instal·laran sols sense necessitat d’ajudes”. En relació amb la viabilitat social, també s’identifiquen temes més sectorials, com, per exemple, la necessitat de rejovenir els pastors, un sector imprescindible per al territori i paradoxalment molt desprestigiat per la societat. Un altre dels reptes pendents està vinculat a fomentar el relleu de pagesia nouvinguda en explotacions agràries actives. Una de les grans dificultats que es troben les i els joves sense orígens agraris és l’accés a la terra, fet molt vinculat a l’estructura agrària de cada territori. Una de les propostes que sorgeix és facilitar el relleu d’empreses actives i solvents per a persones joves que vulguin incorporar-se al sector. En la majoria d’aquests casos, l’interès es desperta en persones nouvingudes al sector sense orígens agraris. Facilitar aquest vincle és una de les tasques pendents, tal com ja es fa en altres sectors econòmics, com al programa Reempresa. Es considera necessària la intervenció pública per tal de generar “incentius perquè existeixi el relleu generacional, ja que la gran majoria d’agricultors no es volen jubilar, i això dificulta l’accés als joves”, tal com argumenta una de les persones joves.

El tercer dels reptes socials és enfortir el paper estratègic de la dona pagesa. La invisibilitat de les tasques agràries que fa la dona en moltes de les empreses fa molts anys que genera debat. Una de les constatacions en els darrers anys és que hi ha una nova generació de dones que agafen les regnes de l’activitat i que treballen amb una mirada més “femenina”, fomentant la venda directa, la producció ecològica i l’activitat turística. Tal com exposa una dona jove, “en el nostre cas, la meva incorporació ha suposat poder fer la venda directa dels vedells que engreixa el meu home”. Aquests models estan en consonància amb les noves polítiques de desenvolupament rural que fomenten models vinculats al territori que tanquen els cercles des de la producció fins al consum. Finalment, una bona part dels joves identifica el repte de sensibilitzar la població del paper imprescindible de la pagesia. Si les persones que han de consumir el producte agrari de proximitat no coneixen quina és la realitat de la pagesia, serà difícil que valorin el resultat de la tasca que fan. Aquest repte s’emmarca a informar i promocionar els productes de la terra. Sobre aquest aspecte, una jove explica que es podria fer una “campanya d’informació a la població sobre la importància de l’agricultura local. Fem país. Som el que mengem”. Pel que fa a aquest repte, en els darrers anys s’identifiquen dinàmiques noves que posen en valor la producció de proximitat com una manera de “fer país”.

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

Discussió Diversitat de perfils, una oportunitat per al sector? Un dels resultats més rellevants de l’estudi és la constatació de la diversitat de perfils de persones joves que s’instal·len per primera vegada al sector agrari. Lluny de pensar que el relleu generacional és homogeni, el que mostren les dades és una gran varietat de processos d’instal·lació, que, conseqüentment, impliquen una gran varietat de models productius. Arran d’aquest resultat, ens preguntem si aquesta complexitat és una oportunitat per enfortir els processos de relleu generacional als territoris que n’estan mancats. Per exemple, com podria la pagesia tradicional cooperar amb la nouvinguda. Una té els recursos bàsics per arrencar l’activitat (terra, maquinària, coneixement, xarxa comercial, etc.) i l’altra mostra una mirada innovadora i experiència en altres àrees de coneixement (empresarial, informàtic, màrqueting, etc.). Recerques europees recents posen de manifest aquesta oportunitat (Pinto Correia et al., 2015; Sutherland, 2015) en constatar la necessitat de cooperació entre diversos perfils de joves.

altres estudis (Monllor, 2015; Sutherland, 2015), i és que el perfil de la pagesia nouvinguda urbana és el que més s’identifica amb un canvi de model, tant per la presència més elevada de dones, pel percentatge d’estudis universitaris que tenen i pels models de circuit curt i certificació ecològica.

Un altre dels resultats és que el relleu majoritari continua sent el familiar, amb un interessant matís, i és que el perfil majoritari és el de la pagesia tradicional mòbil. Persones joves que s’han mogut per estudiar o bé per treballar, i que han decidit tornar al seu lloc d’origen per incorporar-se a l’activitat agrària. Des d’una mirada de desenvolupament rural i d’equilibri territorial, el fet que tinguin la voluntat d’emprendre en el món rural és un indicador optimista. A més, s’observa com el percentatges de dones és superior i com les estratègies de diversificació són més presents que en la pagesia tradicional arrelada, temes essencials per fomentar el desenvolupament harmònic de les zones rurals. Per la seva banda, també es constata un perfil emergent, el de la pagesia nouvinguda, en què també és interessant observar les diferències entre la rural i la urbana. En tots dos casos, la incorporació esdevé més tard que en la tradicional, i en ambdós els indicadors que marquen un canvi de model vers un canvi de paradigma també són més acusats. En tot cas, s’evidencia una de les constatacions que marquen

La constatació que els models de relleu generacional estan canviant també s’identifica en programes i projectes nous que posen de manifest aquest canvi de tendència. Projectes europeus com Acces to land6, Farm Link7o el darrer Horitzon2020 Newbie - New Entrant netWork: Business models for Innovation, entrepreneurship and resilience in European agriculture8 , són mostres de la necessitat d’explorar respostes diferents per caminar vers un món rural amb índex de rejoveniment més saludables. A Catalunya, cada vegada són més les entitats que aposten per innovar en l’articulació d’instruments alternatius, innovadors i creatius que facilitin la incorporació de nous actius al sector. Destaca la creació del Grup Operatiu supraautonòmic Xarxa d’Espais Test Agroforestals (RETA), liderat per l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA)9, en què s’exploren els Espais Test com una eina de suport per a les incorporacions progressives al sector agrícola, ramader i forestal de la pagesia nouvinguda.

Les dades d’aquesta recerca són exploratòries i, com apunten Zagata i Sutherland (2015), calen investigacions longitudinals i interdisciplinàries per entendre els processos de relleu generacional per fer front al “young farmer problem”. Aquesta recerca obre la porta a preguntes noves que fins ara restaven al rebost. Amb les dades d’aquest estudi tenim més coneixement i informació, i podem plantejar nous escenaris de recerca. Considerem imprescindible dedicar recursos a projectes que mostrin evidències i facilitin l’argumentació de polítiques públiques que facilitin els processos d’incorporació al sector agrari, tant per a la pagesia tradicional com per a la nouvinguda.

El desenvolupament rural com a estratègia per al foment d’una nova generació de pagesia Els processos de desenvolupament rural són els que obren les portes a una nova generació de pagesia (Milone et al., 2018). Cal crear espai perquè tant les persones que agafen el relleu familiar com les que entren de nou al sector tinguin l’oportunitat d’emprendre en empreses agràries viables socialment i econòmicament. El marc en què aquest camí es dibuixa és el del desenvolupament rural, en el qual un nou paradigma agrosocial (Monllor, 2013) es desperta i en el qual conceptes com escala local, compromís social o autonomia agafen pro-

Vegeu: http://www.accesstoland.eu/ Vegeu: http://farmpath.hutton.ac.uk/ 8 Vegeu: http://www.newbie-academy.eu/ 9 Vegeu: http://www.desenvolupamentrural.cat/ 6 7

La nova generació de pagesia al camp català

tagonisme en un escenari en què les noves generacions han de fer-se lloc a través d’estratègies noves per posar en pràctica allò que els permeti diferenciar-se, ser creatius i posicionar-se en mercats nous (Schneider i Gazolla, 2015). Al nou escenari de desenvolupament rural, cal sumar-hi la ciutat (Izquierdo, 2008; Monllor, 2017). La pagesia té futur, però aquest passa perquè el món urbà restableixi unes relacions justes amb els espais i les persones que produeixen aliments.

Alimentació i sector primari

Una mostra d’aquesta tendència emergent és el Pacte de Milà de 2015, en què es posa de manifest un canvi en la mirada de la societat urbana envers els aliments de proximitat (Moragues, 2017). Aquestes polítiques de suport a la pagesia que articula nous circuits curts de comercialització estan afavorint processos nous de relleu generacional, dirigits per una mirada solidària de la ciutat amb el camp (Ventura i Milone, 2014; López García, 2016; Francès-Tudel, 2018). Els canals de venda de les noves generacions de pagesos i pageses van cada vegada més orientats a l’aprovisionament dels mercats locals, sobretot els de la pagesia nouvinguda, però també els de la tradicional.

El canvi de model vers escenaris de desenvolupament rural el donen, curiosament, les persones que no tenen orígens agraris, la pagesia nouvinguda. Però es constata, cada vegada més, que la pagesia tradicional també incorpora una part del discurs i de les pràctiques que la porten a cercar més autonomia (Ploeg, 2008; Pérez-Victoria, 2010). És per aquest motiu que parlem de l’emergència d’una nova pagesia (Monllor, 2015), persones de perfils diversos que aposten pel futur del sector agrari amb noms i cognoms, amb identitat cultural, amb produccions saludables, amb repartiment de la riquesa, amb equilibri territorial, amb preus justos; en definitiva, aposten per una vida digna arran de terra.

El fet que siguin les persones sense orígens agraris les que mostrin un canvi de model s’explica tant per qüestions ideològiques com per limitacions d’oportunitats. D’una banda, molts dels joves nouvinguts mantenen una tendència molt clara a desenvolupar models productius vinculats al territori i la sostenibilitat de l’entorn, i, de l’altra, la realitat mostra com en la majoria dels casos l’única porta oberta que els deixa el sector és optar per models que incorporin alguna estratègia de valor afegit. És, en aquests escenaris, on el consumidor té un paper fonamental en el suport de la pagesia i on cobren sentit les estratègies agràries vinculades a les polítiques de desenvolupament rural, així com a les noves estratègies alimentaries des de les ciutats. Aquest canvi de paradigma en el món rural (Ploeg i Marsden, 2008; Milone et al., 2018) és el que està facilitant la integració de les polítiques de desenvolupament rural amb els processos de relleu generacional. Tal com exposa Phil Hogan, el comissari d’Agricultura de la Unió Europea, “sense una generació jove de pagesia serà molt difícil assolir el repte d’una vida millor per a les zones rurals”, tal com es remarca en el document Cork 2.0 (Zagata et al., 2017).

L’empresa agrària familiar camina cap allò que li ha de permetre viure amb coherència i sentit comú (Ploeg, 2013; Ferrante et al., 2015). I les noves generacions estan captant aquesta nova demanda social, una crida que obre un balcó d’esperança a mantenir, i fins i tot augmentar, la població agrària activa. És la nova pagesia vinculada als models agrosocials la que està donant resposta als nous reptes socials, territorials, ambientals, culturals i econòmics. Finalment, cal esperar quina serà l’orientació de la nova PAC post-2020 (EC, 2018), en què els i les joves, tant tradicionals com nouvinguts, s’han situat en l’eix axial de la proposta teòrica. La política comuna de la Unió Europea també es pregunta què pot fer per fomentar el relleu generacional. Les propostes que hi ha avui sobre la taula mostren que un dels nou objectius de la nova arquitectura agrària europea és “atreure joves agricultors”. Resta pendent com aterraran les normatives comunes a casa nostra i quines implicacions tindran per als processos de relleu generacional de la pagesia i de rejoveniment del món rural.

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

Bibliografia BAKER, J. R.; LOBLEY, M. i WHITEHEAD, I. (2016). “Non-successional entry into UK farming: an examination of two government-supported schemes”, Keeping it in the Family.127-144. Routledge.

LOBLEY, M. (2010). “Succession in the family farm business”, Journal of Farm Management, 13(12): 839-851.

BINIMELIS, R.; BOSCH, M. i HERRERO, A. (2008). A sol i serena. Dones, món rural i pagesia. Barcelona: Institut Català de les Dones, Generalitat de Catalunya.

LOBLEY, M.; BAKER, J. R. (2012). “Succession and retirement in family farm businesses”. A: LOBLEY, M.; BAKER, J. R.; WHITEHEAD, I. (eds.). Keeping it in the Family. International Perspectives on Succession and Retirement on Family Farms. 1-20. Routledge.

CASTRO, P.; CAVALIER, J. B; MONLLOR, N.; NICOLAY, C. i POTOCNIK, I. (2015). The role of local authorities fostering new entrants into farming [en línia] https://ec.europa.eu/eip/agriculture/ sites/agri-eip/files/fg14_06_minipaper_role_local_authorities.pdf [Consulta: 5 de maig 2018].

LÓPEZ GARCÍA, D. (2016). Producir alimentos, reproducir comunidad. Redes alimentarias alternativas como formas económicas para la transformación social y ecològica. Madrid: Libros en Acción.

CAVICCHIOLI, D.; BERTONI, D. i PRETOLANI, R (2018). “Farm succession at a crossroads: The interaction among farm characteristics, labour market conditions, and gender and birth order effects”, Journal of Rural Studies, 61: 73-83.

LÓPEZ GARCÍA, D.; FERNÁNDEZ, J. L; MORÁN, N. i OTEROS, E. (eds.). Arraigar las instituciones. Propuestas de políticas agroecológicas desde los movimientos sociales. Madrid: Libros en Acción.

CONWAY, S. F.; MCDONAGH, J.; FARRELL, M. i KINSELLA, A (2016). “Cease agricultural activity forever? Underestimating the importance of symbolic capital”, Journal of Rural Studies, 44: 164-176.

MILONE P. i VENTURA, F. (2014). “The visible hand in building new markets for rural economies”. A: HEBINCK, P.; VAN DER PLOEG, J.D. i SCHNEIDER, S. (eds.). Rural Development and the Construction of New Markets, 41-69. Routledge.

CHISWELL, H. M. (2016). “From generation to generation: Changing dimensions of intergenerational farm transfer”, Sociologia Ruralis, 58 (1): 104-125.

MILONE, P.; FULLER, T.; VENTURA, F.; VAN DER PLOEG, J. D.; MARSDEN, T.; SCHNEIDER, S.; YE, J.; CAROLAN, M.; SCOTT, S. i MONLLOR, N. (2018). “Constructing a New Framework for Rural Development, P. Milone, F. Ventura and J. Ye (eds) (2015). 338 pp., Research in Rural Sociology and Development Vol. 22, Emerald UK, ISBN: 978-1-78441-622-5”, Journal Rural Studies, 78-87.

EUROPEA COMISSION (2018). EU Budget: the Common Agricultural Policy beyond 2020 [en línia] file:///C:/Users/Neus/Downloads/MEMO-18-3974_EN.pdf [Consulta: 19 de juny 2018]. ESTUDI RAMON FOLCH (2017). El valor ocult de l’activitat agropecuària a Catalunya, actualització d’indicadors i altres dades rellevants. Lleida: Fundació del Món Rural [en línia] http://www. fmr.cat/ca/projectes-i-biblioteca/projectes/el-valor-ocult-de-l%E2%80%99activitat-agr%C3%A0ria-catalunya [Consulta: 1 de juny 2018]. EUROPEAN COURT OF AUDITORS (2017). EU support to young farmers should be better targeted to foster effective generational renewal [en línia] https://www.eca.europa.eu/Lists/ECADocuments/SR17_10/SR_YOUNG_FARMERS_EN.pdf [consulta: 26 de maig de 2018]. FERRANTE, A., KORZENSZKY, A., LANGE, J., i MAASS, H. (2015). “The Meaning of Agroecology from a European Peasant Perspective”, Future of Food: Journal on Food, Agriculture and Society, 2(2): 74-79. FLAMENT-ORTUN, S.; MACIAS, B. i MONLLOR, N. (2017). “Nuevos perfiles en la incorporación de personas jóvenes al campo: tendencias emergentes desde una perspectiva de soberanía alimentaria”, El futuro de la alimentación y retos de la agricultura para el siglo XXI: debates sobre quién, cómo y con qué implicaciones sociales, económicas y ecológicas alimentará el mundo [en línia] https://www.iss.nl/sites/corporate/files/18_-_Flament-Ortun_et_al..pdf [Consulta: 1 de juny 2018].

MONLLOR, N. (2011). Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial. Estudi comparatiu entre el sud-oest de la província d’Ontario i les comarques gironines. Tesis doctoral. Girona, Universitat de Girona [en línea] http://www.tdx.cat/ handle/10803/70011 [Consulta: 2 de maig 2018]. MONLLOR, N. (2013). “El nuevo paradigma agrosocial, futuro del nuevo campesinado emergente”. Polis. Revista Latinoamericana, 34 [en línia] https://journals.openedition.org/polis/8831 [Consulta: 2 de maig 2018]. MONLLOR, N. (2015). La nova pagesia: relleu generacional en el marc d’un nou paradigma agrosocial. Barcelona: Generalitat de Catalunya. MONLLOR, N. i FULLER, A. (2016). “Newcomers to farming: towards a new rurality in Europe”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, 62 (3): 531-551. MONLLOR, N. (2017). “Granollers, ciutat agropolitana: recursos agraris i alimentaris del segle XXI”, Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 1: 89-119.

FLAMENT-ORTUN, S. i MACIAS, B. (2017). Néo-paysans : le guide très pratique. París: Editions France Agricole.

MONLLOR, N i SOY, E. (2017). El pasturisme: un producte turístic nou per a les comarques gironines? Anàlisi de recursos i propostes de futur. Girona: Patronat de Turisme de la Costa Brava.

FRANCÈS-TUDEL, G. (2018). “Circuits curts de comercialització per a l’agricultura metropolitana i ecològica: el cas del Parc Agrari del Baix Llobregat”, Quaderns Agraris, 44: 69-91.

MORAGUES. A. (2017). “Estrategias alimentarias urbanas: transformando nuestras ciudades a través de la comida”. A: LÓPEZ GARCÍA, D.; FERNÁNDEZ, J. L.; MORÁN, N. i OTEROS-ROZAS, E. (eds.). Arraigar las instituciones. Propuestas de políticas agroecológicas desde los movimientos sociales. 70-77. Madrid: Libros en Acción.

GIDARAKOU, I., KAZAKOPOULOS, L. i KOUTSOURIS, A. (2007). “Tracking empowerment and participation of young women farmers in Greece”, Gender regimes, citizen participation and rural restructuring. 143-165. Emerald Group Publishing Limited. GRUBBSTRÖM, A., STENBACKA, S. i JOOSSE, S. (2014). “Balancing family traditions and business: Gendered strategies for achieving future resilience among agricultural students”, Journal of Rural Studies, 35: 152-161. HELEY, J. (2010). “The new squirearchy and emergent cultures of the new middle classes in rural areas”, Journal of Rural Studies, 26(4): 321-331. JOOSSE, S. i GRUBBSTRÖM, A. (2017). “Continuity in farming. Not just family business”, Journal of Rural Studies, 50: 198-208. KORZENSZKY, A. (2017). “Extrafamilial Farm Succession - Visualized by a Qualitative Model and Examined as an Adaptive Transfer Strategy Contributing to the Renewal of Peasantries”, El futuro de la alimentación y retos de la agricultura para el siglo XXI: debates sobre quién, cómo y con qué implicaciones sociales, económicas y ecológicas alimentará el mundo [en línia] http:// elikadura21.eus/wp-content/uploads/2017/04/9-Korzenszky.pdf [Consulta: 1 de juny 2018].

La nova generació de pagesia al camp català

MURDOCH, J.; MARSDEN, T. i BANKS, J. (2000). “Quality, nature, and embeddedness: some theoretical considerations in the context of the food sector”, Economic Geography, 76 (2): 107125. OTEROS-ROZAS, E.; ONTILLERA-SÁNCHEZ, R.; SANOSA, P.; GÓMEZ-BAGGETHUN, E.; REYES-GARCÍA, V. i GONZÁLEZ, J. A. (2013). “Traditional ecological knowledge among transhumant pastoralists in Mediterranean Spain”, Ecology and Society, 18(3). PÉREZ-VITORIA, S. (2010). El retorno de los campesinos. Una oportunidad para nuestra supervivencia. Barcelona: Icaria. PINTO-CORREIA, T.; GONZÁLEZ, C.; SUTHERLAND, L. A. i PENEVA, M. (2015). “Countryside consumption: transition towards lifestyle land management”. A: SUTHERLAND, L. A.; DARNHOFER, I.; ZAGATA, L. i WILSON, G.A. (eds.). Transition Pathways towards Sustainability in European Agriculture. 69-84. Wallingford, UK. PLOEG, J. D. VAN DER (2008). The New Peasantries. Struggles for autonomy and sustainability in an era of empire and globalization. Londres: Earthscan.

PLOEG, J. D. (2013). Peasants and the art of farming: a Chayanovian manifesto, 2. Fernwood, Agrarian Change and Peasant Studies Series 2. SUTHERLAND (2015). EIP-Agri Focus Group. New Entrants into Farming: Lessons to Foster Innovation and Entrepreneurship. Discussion Paper [en línia] https://ec.europa.eu/eip/agriculture/sites/agri-eip/files/fg14_new_entrants_starting_paper_2015_en.pdf) [Consulta: 11 de maig 2018]. SUTHERLAND, L. A.; MONLLOR, N.; i CORREIA, T. P. (2015). “Gender issues among new entrants”. EIP-Agri Focus Group. New Entrants into Farming: Lessons to Foster Innovation and Entrepreneurship. Minipaper:, EU, 5. [en línia] https://ec.europa.eu/eip/agriculture/sites/agri-eip/ files/fg14_03_minipaper_gender_.pdf [Consulta: 19 de juny 2018].

SUTHERLAND, L.A.; BURTON, R. J. F.; INGRAM, J.; BLACKSTOCK, K. L.; SLEE, B. I GOTTS, N. (2012). “Triggering change: towards a conceptualisation of major change processes in farm decision-making”, Journal of Environmental Management, 104: 142-151. WILBUR, A. (2014). “Cultivating Back to the Landers: Networks of Knowledge in Rural Northern Italy”, Sociologia Ruralis, 54 (2): 167-185. ZAGATA, L. i SUTHERLAND, L. (2015). “Deconstructing the ‘young farmer problem in Europe’: Towards a research agenda”, Journal of Rural Studies, 38: 39-51. ZAGATA, L.; HRABÁK, J.; LOŠTÁK, M. i BAVOROVÁ, M. (2017). Young farmers policy implementation after the 2013 CAP reform, European Parliament, Policy Department for Structural and Cohesion Policies, Brussels [en línia] http://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/ STUD/2017/602006/IPOL_STU(2017)602006_EN.pdf [Consulta: 19 de juny 2018].

Annexos: resum dels indicadors més rellevants segons els perfils Indicadors

Dades generals

Formació

Relleu de l’empresa

Orientació tecnicoeconòmica (OTE)

% de la mostra Edat mitjana Dones Homes Amb formació agrària Professional (agrària + no agrària) Universitària (agrària + no agrària) Continuació de l'empresa familiar Reconversió de l’empresa familiar Creació des de zero Cultius Permanents Herbívors Mixt agricultura i ramaderia Policultiu Grans cultius

Tradicional arrelada

Tradicional mòbil

Nouvinguda rural

Nouvinguda urbana

Total mostra

29%

40%

14%

17%

100%

28,2 20% 80%

30,5 24% 76%

32,2 38% 63%

35,0 53% 47%

30,8 30% 70%

52%

61%

47%

63%

57%

55%

38%

44%

26%

42%

14%

50%

44%

61%

40%

62%

67%

22%

21%

51%

28%

23%

25%

24%

25%

11%

10%

53%

55%

24%

38%

27%

13%

24%

28%

11%

18%

25%

16%

15%

14%

18%

15%

14%

12%

11%

17%

10%

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

PLOEG, J. D. VAN DER i MARSDEN, T. (2008) (eds.). Unfolding Webs. The dynamics of regional rural development. Assen: Royal van Gorcum.

Alimentació i sector primari

Indicadors

Treball

Terra

Facturació anual

Renda anual

Viabilitat

Tradicional arrelada

Tradicional mòbil

Nouvinguda rural

Nouvinguda urbana

Total mostra

25%

17%

13%

16%

41%

47%

38%

45%

44%

80%

76%

81%

76%

78%

2,6

2,0

1,8

1,6

2,1

51%

39%

41%

47%

44%

57%

48%

38%

34%

47%

18%

32%

19%

45%

28%

60%

57%

44%

45%

54%

71%

66%

65%

78%

69%

12%

11%

19%

12%

58%

50%

55%

37%

51%

21%

20%

34%

45%

26%

Més de 100.000 €

17%

20%

11%

16%

Menys de 12.000 €

31%

34%

41%

45%

36%

Més de 36.000€

13%

16%

11%

13%

Utilitat del Pla de Viabilitat

48%

44%

65%

61%

51%

Empresa viable des de l’inici

23%

29%

16%

11%

22%

Empresa encara no viable

26%

27%

28%

34%

28%

Dependència de les subvencions

60%

61%

53%

58%

59%

Continuïtat després dels compromisos

86%

88%

84%

87%

Innovacions per reduir costos

49%

70%

50%

42%

56%

No treballava abans de la instal·lació Pluriactivitat Instal·lació com a persona física UTA mitjana de l’explotació Afiliació sindical Cooperativa agrària membre Cooperació amb agents no agraris Superfície mitjana (ha) Llogada a la família Total terra llogada Comprada a la família Incorporació a una societat Facilitat d’accés Menys de 25.000 €

La nova generació de pagesia al camp català

Indicadors

Estratègia comercial

Suport de l’entorn

Motius d’instal·lació al sector agrari

Dificultats en el moment de la instal·lació

Tradicional mòbil

Nouvinguda rural

Nouvinguda urbana

Total mostra

35%

39%

22%

50%

37%

51%

41%

34%

21%

40%

12%

14%

13%

11%

13%

31%

34%

56%

61%

41%

28%

32%

15%

18%

11%

12%

15%

20%

41%

42%

25%

20%

16%

44%

42%

25%

18%

22%

38%

34%

25%

11%

19%

18%

12%

89%

95%

100%

92%

93%

38%

37%

69%

47%

44%

38%

37%

69%

47%

44%

40%

47%

22%

21%

37%

La crisi econòmica

17%

39%

38%

34%

32%

L’ajut a la primera instal·lació

31%

27%

38%

29%

30%

Esdevenir un agent de canvi

20%

25%

29%

19%

Massa burocràcia

86%

80%

78%

68%

80%

Difícil accés al préstec bancari

48%

23%

41%

45%

36%

Accés a la terra

29%

27%

28%

37%

29%

Activitats complementàries Venda a cooperativa agrària Venda amb contractes d’integració Venda directa al consumidor Segell de venda de proximitat Distintiu d’origen i Q. alimentària Certificació ecològica Recuperació de varietats antigues Presència a Internet Nou sistema de comercialització Positiu Viure en aquest entorn rural Viure en aquest entorn rural Mantenir la tradició familiar

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

Viabilitat

Tradicional arrelada

Alimentació i sector primari

Indicadors

Dificultats en el moment de la instal·lació

Ajudes en el moment de la instal·lació

Inversió amb l’ajut de primera instal·lació

Suport amb l’ajut de primera instal·lació Escola agrària

Imatge de la societat vers l’ofici d'agricultor Aïllament pel fet de viure al medi rural Manca d’infraestructures públiques a la meva zona Facilitats per poder demanar un préstec bancari Més ajuts econòmics Formació en temes empresarials Formació en temes agraris Acompanyament d’un tutor Més cooperació entre agents del territori Viatges d’intercanvi a altres territoris Adquisició i/o adequació del capital d’explotació Adquisició o condicionament de l'habitatge Adquisició de drets de producció Altres inversions Econòmic Formatiu Acompanyament Valoració positiva

La nova generació de pagesia al camp català

Tradicional arrelada

Tradicional mòbil

Nouvinguda rural

Nouvinguda urbana

Total mostra

31%

32%

16%

13%

26%

13%

21%

12%

24%

66%

53%

63%

47%

57%

60%

61%

50%

39%

56%

51%

52%

63%

50%

53%

58%

41%

63%

53%

51%

55%

43%

47%

61%

50%

23%

39%

16%

29%

15%

19%

21%

17%

26%

28%

42%

30%

21%

11%

22%

37%

38%

26%

31%

86% 22%

80% 24%

84% 34%

82% 29%

83% 26%

25%

16%

13%

21%

19%

90%

80%

78%

82%

Mida municipi Motius de mobilitat

Motius d’instal·lació a la comarca

Suport de l’entorn rural

Tipologia de relleu a la zona

Nombre d’instal·lacions suficients

Tradicional arrelada

Tradicional mòbil

Nouvinguda rural

Nouvinguda urbana

Total mostra

Sí Coneixement d’ajuts públics Agronòmic Gestió d’empresa Menys de 500 hab. Més de 5.000 hab. Formació Treball Perquè m’han facilitat el relleu a l’empresa familiar Perquè és el lloc on vull viure Perquè és el lloc ideal per a la meva producció agrària Perquè he trobat una persona amb qui associar-me M’afavoreix Em frena Sobretot, familiar tradicional Sobretot, familiar innovador Sobretot, de persones noves en el sector agrari

80%

79%

75%

74%

78%

43%

36%

44%

24%

37%

25%

33%

25%

32%

29%

26%

24%

25%

32%

26%

33%

34%

42%

33%

23%

17%

29%

36%

24%

0% 0%

64% 23%

50% 19%

0% 0%

34% 14%

57%

73%

19%

21%

52%

32%

26%

53%

42%

34%

12%

11%

13%

24%

14%

18%

34% 8%

42% 22%

34% 19%

34% 18%

37% 17%

66%

71%

66%

47%

65%

22%

17%

16%

17%

13%

Sí

25%

24%

28%

11%

23%

Alimentació i sector primari

Necessitats assessorament

Indicadors

Font: Elaboració pròpia

La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari

L’union européenne et la concentration

des terres agricoles

Robert Levesque

robert.levesque@agter.org Ingénieur Agronome AgroParisTech

RÉSUMÉ Les institutions européennes commencent à s’intéresser à la concentration des terres agricoles en Europe. Cette concentration se traduit par le développement de structures d’exploitations sociétaires au détriment des exploitations individuelles, l’espace agricole n’étant pas extensible. Ces exploitations sociétaires s’éloignent de l’agriculture familiale dans la mesure où, progressivement, le travail salarié dépasse celui du travail des détenteurs du capital de l’exploitation, et où ce capital est de plus en plus détenu par des personnes ne participant pas aux travaux agricoles. Cette évolution va de pair avec une agriculture de plus en plus automécanisée, automatisée, robotisée et standardisée, qui entend se soustraire à son environnement, à l’opposé de l’agroécologie. L’agriculture familiale à laquelle se réfère l’Union européenne ne pourra être préservée que par une régulation des marchés fonciers (marchés de la terre et des parts de société d’exploitation agricole et marché des locations) et aussi par la rémunération du travail permettant de maintenir ou d’améliorer les fonctions écosystémiques des espaces agricoles et des espaces associés (fonction de production de biomasse, de stockage de carbone, d’accueil de la biodiversité). La régulation du marché des terres, sur la base d’autorisations ou de refus administratifs des projets de vente, est bien autorisée par les instances européennes ; pour les mêmes motivations, la régulation des marchés des parts de société et des locations peut être autorisée. Un registre des propriétaires des unités de production agricole (registre différent de celui des propriétaires fonciers) à l’échelle européenne est nécessaire pour la mise en œuvre de politiques structurelles. Mots clés : foncier, concentration des terres, structures agraires, marchés fonciers, régulation foncière, politique agricole commune, agriculture familiale.

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

RESUMEN

Les institucions europees comencen a interessar-se per la concentració de terres agrícoles. Aquesta concentració es tradueix en un desenvolupament d’explotacions amb forma jurídica en detriment de les explotacions gestionades per una persona física, mentre que l’espai agrari no varia.

Las instituciones europeas empiezan a interesarse por la concentración de tierras agrícolas. Esta concentración se traduce en un desarrollo de explotaciones con personalidad jurídica en detrimento de las explotaciones gestionadas por una persona física, a la vez que el espacio agrario no varía.

Aquestes explotacions amb forma jurídica s’allunyen de l’agricultura familiar en la mesura que, progressivament, el treball assalariat a les explotacions sobrepassa el treball dels titulars del capital de l’explotació i, a més, aquest capital cada cop es concentra més en persones que no participen directament en les feines agràries de l’explotació. Aquesta evolució de les explotacions agràries va emparellada amb canvis en l’agricultura, cada cop més automatitzada i estandarditzada, que evoluciona donant l’esquena al seu entorn, contràriament a l’agroecologia. L’agricultura familiar a la qual es refereix la Unió Europea no es podrà preservar si no es regula el mercat de la terra i es posen en funcionament mesures de remuneració pel treball realitzat a les explotacions agràries vinculat amb el manteniment i millorament de les funcions ecosistèmiques dels espais agraris i dels espais que tenen associats (producció de biomassa, fixació de carboni, biodiversitat, etc.). La regulació del mercat de la terra, a partir d’autoritzacions administratives dels projectes de venda, és una pràctica ben vista i autoritzada per les instàncies europees. Per les mateixes motivacions, la regulació del mercat d’arrendament també pot ser autoritzat administrativament. Cal un registre de propietaris d’unitats de producció agrària (un registre diferent al de propietaris de la terra) a escala europea per posar en marxa polítiques estructurals.

Estas explotaciones gestionadas como persona jurídica se alejan de la agricultura familiar en la medida en la que, progresivamente, el trabajo asalariado en las explotaciones sobrepasa el trabajo de los titulares del capital de la explotación y, además, este capital cada vez se concentra más en personas que no participan directamente de las tareas agrarias de la explotación. Esta evolución de la explotación agraria va emparejada con cambios en la agricultura, cada vez más automatizada y estandarizada, que dan la espalda a su entorno, al contrario que la agroecología. La agricultura familiar a la que se refiere la Unión Europea no se podrá preservar si no se regula el mercado de la tierra y se ponen en funcionamiento medidas de remuneración del trabajo realizado en las explotaciones vinculado con el mantenimiento y la mejora de las funciones ecosistémicas de los espacios agrarios y de los espacios asociados (producción de biomasa, fijación de carbono, biodiversidad, etc.). La regulación del mercado de la tierra a partir de autorizaciones administrativas de los proyectos de venta es una práctica bien vista y autorizada por las instancias europees. Por las mismas motivaciones, la regulación del mercado de alquiler también puede ser autorizado administrativamente. Es necesario un registro de propietarios de unidades de producción agraria (un registro diferente al de propietarios de la tierra) a escala europea para poner en marcha políticas estructurales.

Paraules clau: terra, concentració de terres, estructures agràries, mercat de la terra, regulació, política agrària comuna, agricultura familiar.

Palabras clave: tierra, concentración de tierras, estructuras agrarias, mercado de la tierra, regulación, política agraria común, agricultura familiar.

SUMMARY European institutions are beginning to focus on the concentration of agricultural land in Europe. This concentration is reflected in the development of corporate farming structures to the detriment of individual farms since the agricultural area is not extensible. These corporate holdings are moving away from family farming to the extent that, gradually, the wage labor exceeds the work of the owners of the capital of the production unit, and that this capital is more and more held by people not participating in agricultural work. This evolution goes hand in hand with an increasingly mechanized, automated and standardized agriculture, which intends to evade its environment, as opposed to agroecology. Family farming, to which the European Union

refers, can only be preserved by regulating the land markets and also by the remuneration of labor to maintain or improve the ecosystemic functions of agricultural areas and associated areas (function of biomass production, carbon storage, reception of biodiversity). The regulation of the land market, on the basis of authorizations or administrative refusals of sale projects, is well authorized by the European authorities; for the same reasons, the regulation of market shares and rentals may be authorized. A register of owners of agricultural production units (different register from that of landowners) at European level is necessary for the implementation of structural policies. Key words: land, land concentration, farming structures, land regulation, common agricultural policy, family farming.

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Alimentació i sector primari

RESUM

Alimentació i sector primari

Introduction La concentration des terres agricoles est un sujet qui retient l’attention des instances européennes. En janvier 2015, le Conseil Économique et Social Européen adoptait, à la quasi-unanimité10, un avis sur « L’accaparement des terres : une sonnette d’alarme pour l’Europe et une menace imminente pour l’agriculture familiale ». Il demandait au Parlement Européen et au Conseil de réfléchir afin de déterminer si la libre circulation des capitaux devait être garantie dans le cadre de la vente et de l’acquisition

de surfaces et d’exploitations agricoles » au regard notamment des articles 39 et 191 du Traité de Fonctionnement de l’Union Européenne (TFUE) (cf. annexe 1). Deux ans plus tard, Mme Noichl, députée européenne allemande, présentait au Parlement Européen un rapport sur « L’état des lieux de la concentration agricole dans l’Union Européenne : comment faciliter l’accès des agriculteurs aux terres ? ». Ce rapport a été adopté à une large majorité par des députés de divers horizons politiques.

Le Constat Le constat est sans appel. La production agricole européenne se concentre entre un nombre de plus en plus réduit d’unités de production. En 20 ans, entre 1990 et 2010, dans l’Europe des 12, le nombre d’exploitations agricoles est passé de 8 à 5 millions (soit un repli de près de 40 %) (figure 1). Aujourd’hui, au sein de l’UE, la surface agricole exploitée par les exploitations individuelles recule pour faire place aux exploitations

10 11

sociétaires (figure 2). Parmi ces exploitations sociétaires, de grandes unités de production agricole financées par des personnes ne participant pas aux travaux agricoles s’étendent de plus en plus au détriment des exploitations dites familiales ou paysannes, au sein desquelles les propriétaires de l’unité de production11 participent et fournissent la majeure partie de la main-d’œuvre. Ce constat interroge.

L’avis dont le rapporteur était M. Nurm a été adopté par 209 voix pour, 5 contre et 9 abstentions lors de la séance du 21 janvier 2015) Les terres agricoles peuvent être louées et ne pas faire partie du capital des unités de production

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Figure 1 : Une concentration continue des terres en Europe Alimentació i sector primari

Nombre exploitations (Millions) 9,0 8,5 8,0 7,5 7,0 6,5 6,0 5,5 5,0 4,5 4,0

Rupture de séries UE 12

1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

UE 15

En 20 ans, le nombre d’exploitations dans l’Europe des 12 a chuté de plus d’un tiers. Source : Eurostat

Figure 2 : Évolution de la part des exploitations non individuelles en surface et en unités de travail

40% 35% 30%

Rupture de séries

25% 20% 15%

en unités de travail

10%

en surface

5% 2010

2009

2008

2007

2006

2005

2004

2003

2002

2001

2000

1999

1998

1997

1996

1995

Seules les exploitations sociétaires augmentent leur surface exploitée. Les exploitations non individuelles, en dix ans, ont augmenté leurs surfaces de plus de 50 % pour dépasser les 30 % de la surface européenne. Source : Eurostat

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Alimentació i sector primari

En France, en 60 ans, le nombre d’exploitations a été divisé par plus de 5 La situation française permet, pour partie, d’illustrer les tendances en cours. En France, la concentration des terres a débuté vers 1890. Entre 1955 et 2016, le nombre d’exploitations a été divisé par plus de cinq, passant de 2,3 millions à 437 000. Sur les 28 dernières années, le repli a été de 57 %. D’après la dernière enquête structure du SSP (service statistique et de prospective du Ministère de l’Agriculture), en seize ans, entre 2000 et 2016, les exploitations agricoles dont le capital (hors foncier) appartient obligatoirement aux producteurs (exploitations individuelles et GAEC ) ont vu leur nombre reculer de 43 % quand leurs surfaces utilisées passaient de 76 à 60 % du territoire agricole. Dans le même temps, les EARL (entreprises agricoles à responsabilité limitée, dont

le capital peut être détenu jusqu’à 50 % par des non-agriculteurs) ont augmenté leurs surfaces de 17 % à 28 % (+65 %) du territoire agricole, avec une augmentation de leur nombre de 40 %. Sur la même période, les SCEA (sociétés civiles d’exploitation agricole) et autres SA (sociétés anonymes), dont le capital n’est soumis à aucune contrainte en termes de répartition entre agriculteurs et non-agriculteurs, ont pratiquement doublé leurs surfaces pour atteindre les 3,3 millions d’hectares, soit 12 % des surfaces agricoles nationales ; en nombre, ces unités de production ont augmenté de plus de 50 %. Toujours de moins en moins d’exploitations mais toujours de plus en plus grandes.

Les exploitations familiales ou paysanes reculent Le mouvement de concentration des terres, initié à la fin du XIXe siècle, concernant principalement des exploitations familiales, se poursuit. Depuis la fin du XXe siècle, les exploitations, dont tout ou partie du capital d’exploitation peut être financé par des personnes ne participant pas au travail agricole, continuent de gagner du terrain sur les autres structures. Dans le même temps, on constate que, dans les SCEA et SA, le travail familial est minoritaire par rapport au travail salarié alors que dans les exploitations individuelles et les GAEC12, il procure 85 % du travail de l’exploitation (chiffres 2010). Les unités de production qui progressent sont bien des unités où le travail est de moins en moins fourni par les détenteurs du capital d’exploitation, c’est-à-dire les propriétaires de l’exploitation. À noter qu’il convient de bien distinguer les propriétaires de la terre des propriétaires des exploitations agricoles (des unités de production), les plus grandes louant une très large partie des terres qu’elles exploitent. Néanmoins, ces statistiques officielles surestiment le nombre d’unités de production. D’une part, une même personne (physique ou morale) peut détenir le capital de plusieurs sociétés d’exploitation, l’unité de production étant alors l’ensemble des exploitations détenues. Ainsi, en Haute-Normandie, en 2016, une étude de la FNSafer montrait que 48 exploitations étaient finalement réunies en 19 unités de production. D’autre part, des personnes, considérées comme chef d’exploitation « sur le papier », recourent pour l’ensemble des travaux agricoles à des entreprises spécifiques. Le statut de ces personnes se rapproche plus de celui du bailleur à métayage que de l’exploitant agricole. Les statistiques officielles sous-estiment ainsi la concentration des terres.

GAEC : groupement agricole d’exploitation en commun

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Les détenteurs du capital d’exploitation, qui ne participent pas aux travaux de l’exploitation, étant de plus en plus nombreux, captent une part croissante de la valeur ajoutée agricole. Ainsi, une part des subventions agricoles de la PAC (Politique Agricole Commune) leur revient, en contradiction avec l’article 39 du traité de fonctionnement de l’Union européenne qui précise que « la Politique Agricole Commune a pour but d’assurer (ainsi) un niveau de vie équitable à la population agricole, notamment par le relèvement du revenu individuel de ceux qui travaillent dans l’agriculture ». En France, depuis 1960, l’unité de production familiale à deux unités de main-d’œuvre, regroupée ou non en GAEC, où la famille détient le capital d’exploitation et fournit la majorité de la main-d’œuvre de l’unité de production, était la référence sur laquelle reposait la politique agricole jusqu’en 2006, et à nouveau depuis la promulgation de la loi d’avenir agricole d’octobre 2014. Cette référence à l’agriculture familiale est aussi une référence européenne. La communication de la Commission européenne de novembre 2017 sur le futur agricole et alimentaire de l’Europe (2017-11-29, The future of Food and farming, cf. p. 11) propose que l’agriculture familiale soit préservée sur l’ensemble des régions de l’Union. Que ce soit en France ou en Europe, les unités de production agricoles qui se développent ne correspondent pas au modèle de référence politique mis en avant. Les politiques agricoles européennes comme nationales mises en œuvre ne permettent pas d’atteindre les objectifs déclarés.

En France, comme d’ailleurs en Europe, le renouvellement des structures agricoles s’effectue par le biais des transmissions familiales (donation et héritage) hors marché, hors échange monétaire. Par contre, les agrandissements ou les nouvelles installations s’opèrent via les marchés fonciers : achat de terres ou de parts sociales de sociétés agricoles ou location. Sur ces marchés qui portent sur des biens limités (les surfaces agricoles ne se créent pas), ce que les uns acquièrent ou louent n’est plus à disposition d’autres. Les marchés fonciers, non régulés, sont par nature des marchés d’exclusion. Tant que l’agrandissement des exploitations permet aux détenteurs de capitaux de rémunérer leurs capitaux à des taux comparables aux autres secteurs de l’économie, en l’absence de régulation, la concentration des terres se poursuivra. De ce point de vue, les aides européennes à l’hectare contribuent à doper la rentabilité des agrandissements. Ainsi, les marchés fonciers libres conduisent à une diminution des « entrepreneurs agricoles » et ne favorisent pas l’installation de porteurs de projets. Aussi pour préserver l’agriculture « familiale », au cours du XXe siècle la plupart des États européens ont mis en place des mesures de régulation des marchés fonciers. Ainsi, en Allemagne les achats de terre font l’objet d’un contrôle par les Länder depuis 1919, les locations depuis 1925. En France, le statut du fermage encadre les loyers depuis 1946 ; les ventes de terres, les installations et les agrandissements sont contrôlés depuis 1962 par les SAFER13 et les commissions départementales des structures. En Pologne, les exploitations agricoles ne doivent pas dépasser certains seuils de surface. Toutefois, depuis 2 à 3 décennies, de nombreux dispositifs permettent de contourner les contrôles, d’autant que les mesures de régulation ont été conçues pour les exploitations individuelles et non pour les structures sociétaires. Les diverses participations des personnes physiques dans plusieurs sociétés d’exploitation ne font pour l’instant pas l’objet de contrôle.

Que ce soit en France ou dans les autres pays européens, une même personne physique ou morale peut détenir plusieurs exploitations. En Pologne, les personnes morales ne doivent pas dépasser les 600 hectares. Cette règle n’empêche pas une multinationale, Spearhead International, d’avancer qu’elle gère 32 000 hectares en Pologne, sans oublier qu’elle dispose de 8 000 hectares au Royaume-Uni, 27 000 en Tchéquie, 5 000 en Slovaquie et 16 000 en Roumanie, soit un total de 88 000 ha à travers l’Europe, avant le Brexit.

Des structures agricoles très hétérogènes Force est de constater une très grande hétérogénéité des unités de production agricole au sein de l’Union européenne : moins de 3 % des exploitations utilisent plus de 50 % des surfaces agricoles quand plus de 50 % en utilisent moins de 3 % (figure 3). Ce qui fait dire que l’hétérogénéité des exploitations en Europe est tout aussi importante qu’au Brésil. Au sein des États-membres, les inégalités sont très marquées dans les pays du sud et de l’est de l’Europe, où les marchés fonciers ont été peu régulés ; le coefficient de Gini, qui mesure les inégalités, y dépasse 0,75. À l’ouest de l’Europe, où des politiques de régulation foncière ont été mises en œuvre au XXe en faveur de l’agriculture familiale, l’indice de Gini est souvent plus proche de 60. Toutefois, sous l’effet d’une moindre application des politiques de structure, bien souvent l’hétérogénéité des structures agricoles progresse. Entre 1990 et 2010, l’indice de Gini est passé de 0,58 à 0,62 en France ; quant au Danemark, il a grimpé de 0,47 à 0,65 après la suppression de la forte politique des structures qui était appliquée dans ce pays. Ces chiffres démontrent autant l’impact des marchés libres que celui de leur régulation.

Figure 3 : Répartition des 12 millions d’exploitations européennes et des 176 millions d’hectares En nombre

En surface

Moins de 2 ha

50 %

<3%

de 2 à 10 ha

30 %

10 %

de 10 à 30 ha

10 %

13 %

de 30 à 100 ha

25 %

Plus de 100 ha

<3%

50 % Source : Eurostat 2010

Société d’aménagement foncier et d’établissement rural détenant un droit de préemption L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Alimentació i sector primari

Les modalités de la concentration des terres en Europe

Alimentació i sector primari

Figure 4 :

France : un indice de Gini ayant augmenté de 7 % entre 1990 et 2010 • 1990: G = 0,58 («20% des expl.cultivent 60% des hectares») • 2010: G = 0,62 («20% des expl.cultivent 63% des hectares»)

France Part cumulée des hectares

1990 1993 1995 1997 2000 2003 2005 2007 2012 2013

.8 .6 .4 .2 0 0

Part cumulée des exploitations

Contraste fort avec, par exemple, le Danemark • 1990: moins inégalitaire que la France (G=0,47- «20%-50%») • 2010: plus inégalitaire que la France (G=0,65 - «20%-70%»)

Denmark Part cumulée des hectares

1990 1993 1995 1997 2000 2003 2005 2007 2012 2013

.8 .6 .4 .2 0 0

Part cumulée des exploitations Source : Structures, Eurostat – calculs INRA SMART-LERECO Laurent Piet

Questions : Est-il possible de développer une politique agricole « commune » avec une telle disparité des unités de production?

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Est-il possible de concevoir une politique agricole commune sans définir les types d’agriculture à soutenir ?

Alimentació i sector primari

Un capital d’exploitation de plus en plus important par travailleur pour des unités produisant des biens de plus en plus standardisés La concentration des terres est liée à l’évolution générale de l’agriculture européenne. En tendance lourde, un emploi agricole exige de plus en plus de capital foncier et de capital d’exploitation. Diverses stratégies sont mises en place pour financer ces capitaux. La séparation du capital foncier du capital d’exploitation est une des voies mises en œuvre. En France, le statut du fermage permet de faire porter le capital foncier par des personnes non agricoles tout en accordant une sécurité à l’exploitation ; 61 % des terres appartiennent à des non-agriculteurs. En Europe, les grandes exploitations s’agrandissent préférentiellement par le fermage. Par exemple, la plupart des terres exploitées par Spearhead International sont louées. Pour le capital d’exploitation, plus l’exploitation est importante, plus il est difficile qu’une seule personne physique détienne l’ensemble du capital d’exploitation. En France, on a cherché à ce que les capitaux de la famille restent au sein de la structure. Les GAEC parents-enfants permettent une transmission progressive des capitaux d’une génération à l’autre. L’EARL et les sociétés d’exploitation permettent que le capital d’exploitation puisse être financé pour partie par les parents, voire les frères ou sœurs. Ces statuts facilitent la transmission des exploitations d’une génération à l’autre. Puis, ces structures sociétaires, les plus importantes, peuvent être reprises par des personnes extérieures à la famille, agricoles ou non agricoles. En fait, le besoin de capitaux d’exploitation par travailleur est de plus en plus important. Les tracteurs, machines, bâtiments, équipements de plus en plus automatisés, coûtent de plus en plus cher. Ils permettent et exigent des parcelles de plus en plus grandes, sans haies, sans fossés, sans arbres, sans « infrastructures écologiques », ou des troupeaux aux effectifs

toujours plus importants. Le milieu vivant doit s’adapter aux machines et aux équipements et non l’inverse. L’auto-mécanisation et l’automatisation vont de pair avec la spécialisation des unités de production, la simplification des process de production, le recours à des « kits de production » où les semences sont associées à une panoplie de produits de traitement, où les conditions de croissance des plantes ou des animaux sont de plus en plus contrôlées (irrigation, serres climatisées, robot de traite, élevages en batterie…). Les exploitations agricoles deviennent des producteurs de matières premières agricoles de plus en plus standardisés intégrés à l’aval de la filière pour des marchés nationaux, européens et internationaux. Ce type d’agriculture cherche à se soustraire à son environnement écologique, à l’opposé de l’agroécologie. Ce type d’agriculture ne se préoccupe pas spécifiquement des interrelations entre la parcelle et ses lisières, les haies, les fossés, les arbres, les bois, ni du maintien ou de l’amélioration des fonctions écosystémiques des espaces agricoles de stockage de carbone et d’accueil de la biodiversité. Ce type d’agriculture n’est pas particulièrement une agriculture de proximité participant à l’économie locale, favorisant l’économie circulaire relocalisée. Cette tendance est cohérente avec la formation de la valeur ajoutée de l’exploitation agricole qui dépend principalement de la vente des produits agricoles et des aides européennes proportionnelles aux hectares. Le travail de maintien de la fertilité à long terme, de maintien de la biodiversité, du stockage de carbone dans les sols, sauf situation particulière et marginale, n’est pas rémunéré. Il y a une certaine incohérence entre l’évolution générale de l’agriculture européenne et certains objectifs affichés de la PAC, à savoir la défense de l’agriculture familiale et une agriculture soutenable.

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Alimentació i sector primari

Union Européenne et politique des structures Le faible encadrement des marchés fonciers, notamment celui concernant les parts des sociétés d’exploitation agricole, et les modalités d’attribution des aides européennes favorisent de fait la concentration des terres à l’échelle européenne. En ce qui concerne la concentration des terres, la Commission a répondu au Parlement européen en publiant, le 18 octobre 2017, une communication interprétative sur l’acquisition de terres agricoles et le droit de l’Union européenne. Cette communication explicite la position de la CJCE (la Cour de justice européenne). Cette dernière a reconnu, dans diverses affaires, la nature spécifique des terres agricoles. Elle a reconnu un certain nombre d’objectifs de politique publique qui peuvent en principe justifier l’imposition de restrictions à l’investissement dans les terres agricoles, tels que la lutte contre la spéculation foncière, le maintien de la population agricole, de la population agricole permanente notamment dans un objectif d’aménagement du territoire et dans l’intérêt général, la répartition de la propriété foncière permettant le développement d’exploitations viables et l’entretien de l’espace et des paysages, la prévention des risques naturels, l’usage raisonnable des terres disponibles en luttant contre la pression foncière, la préservation d’une forme traditionnelle d’exploitation des terres agricoles et le maintien d’une activité économique autonome par rapport au secteur touristique dans certaines régions. À plusieurs reprises, la CJUE a souligné que les objectifs en question sont conformes aux objectifs de la PAC définis à l’article 39 du traité de l’Union. Ces objectifs visent, entre autres, à assurer un niveau de vie équitable à la population agricole, qui tienne compte du caractère particulier de l’activité agricole (par exemple de la structure sociale, des disparités structurelles et naturelles entre les diverses régions agricoles). Néanmoins, la communication précise qu’en tout état de cause des fins purement économiques ne sauraient justifier des dérogations aux libertés fondamentales. En termes d’outils de régulation, la communication indique qu’un système d’autorisations administratives préalables au transfert de terres agricoles, donc au transfert des droits d’usage agricole des terres, peut se justifier en étant fondé sur des critères objectifs, tout comme l’exercice de droits de préemption. De plus, la communication précise que les interventions de l’État pour empêcher que les terres n’atteignent des prix excessifs peuvent, dans certaines circonstances, être justifiées par la législation de l’Union. La communication de la Commission est importante. Elle avance qu’en référence à des objectifs politiques, il est possible de réguler le marché des terres. Pour les mêmes objectifs, il est possible de comprendre que la conclusion de locations et la vente de parts sociales de sociétés d’exploitation agricole puisse être régulée. Ce point mériterait d’être précisé par la Commission.

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

La Commission entend appuyer les États-membres dans la mise en œuvre de leur politique structurelle. Dans cette perspective, il serait souhaitable que la Commission établisse un registre des unités de production, du moins de celles auxquelles elle verse des aides. L’un des intérêts de ce registre serait de bien identifier les propriétaires physiques des unités de production (à bien distinguer des propriétaires fonciers) ; cette démarche permettrait de connaître l’ensemble des exploitations détenues par une seule personne physique au sein d’un État-membre, mais aussi entre plusieurs États-membres. L’information devrait alors être disponible auprès de tout État-membre pour mieux réguler leurs marchés fonciers. Que ce soit en Allemagne, en France ou en Pologne, les personnes en charge d’accepter ou de refuser les projets de transactions foncières ont à connaître la situation des candidats à l’acquisition comme à la location avant de statuer. Cet observatoire est indispensable pour la mise en œuvre de la politique foncière de chacun des États-membres. Convient-il de rappeler que, pour lutter contre le blanchiment d’argent et le financement du terrorisme, une directive (2015/849/UE) du Parlement et du Conseil européen du 20 mai 2015 impose aux États-membres de mettre en place, dans un registre central, un dispositif d’identification des bénéficiaires effectifs des sociétés et entités juridiques constituées sur leur territoire, le bénéficiaire effectif étant défini comme la ou les personnes physiques qui possèdent ou contrôlent, directement ou non, une entité juridique, support d’activités économiques ou financières ? L’application de cette directive doit pouvoir faciliter la mise en place à l’échelle européenne d’un registre des personnes physiques possédant et contrôlant les unités de production agricole. Par ailleurs, si la Commission rappelle que les politiques foncières relèvent des États-membres et non des instances européennes, n’y a-t-il pas une certaine ambiguïté, voire une certaine hypocrisie ? En fait, les mesures de la politique agricole commune, prises pour des raisons politiques compréhensibles, influencent l’évolution des structures de production. La Commission a fait appliquer les quotas betteraviers, a introduit les quotas laitiers, les droits de plantation de vigne, etc. Elle finance le second pilier de la PAC pour orienter les structures de production. Elle verse des aides proportionnelles à l’hectare, indépendamment des coûts de production et des effets sur les fonctionnalités des espaces végétaux qui permettent à des exploitations plus qu’à d’autres de s’agrandir au détriment des secondes. Les mesures de la PAC influencent depuis sa création la concentration des terres en Europe et font de fait partie de la politique des structures.

Alimentació i sector primari

Conclusion Si au début des années 1960 l’Europe des 6 a pu mettre en place une politique agricole commune qui s’appliquait à des agricultures moins hétérogènes qu’aujourd’hui, ce n’est plus le cas aujourd’hui. Deux voies s’offrent. Une première voie serait d’aller vers une renationalisation des politiques agricoles ; cette voie renforcerait les disparités de concurrence entre les exploitations européennes avec des contraintes de production différentes d’un pays à l’autre et permettrait la continuité de la concentration des terres. Une seconde pourrait être de développer une politique agricole commune autour d’une référence qui pourrait être l’exploitation familiale, paysanne, et de modes de production agricole qui assure le maintien et même l’amélioration des fonctions écosystémiques des espaces agricoles et autres espaces associés. Dans cette perspective, des politiques structurelles cohérentes seraient à développer entre les États-membres et l’Union européenne.

Bibliographie AEIAR (2015). Politique, régulation et instruments fonciers. AgroParisTech-AGTER-Terres d’Europe-SCAFR (2011). Étude comparative des politiques foncières européennes (Allemagne, Angleterre, Espagne, Italie, Pologne). Étude commanditée par le MAAP-SSP. LEVESQUE, R. (2016). « Les acquisitions chinoises dans le Berry, un cas européen », La Revue Foncière, 11, mai-juin 2016. LEVESQUE, R. (2015). « La politique foncière renouvelée : pour une alimentation durable de l’humanité et une souveraineté alimentaire de l’Europe »,Déméter,15,40 p. LEVESQUE,R. (2016).Terre et Humanité, la voie de l’Écolocène. Éditions L’Harmattan, 180p.

Annexe 1 Article 39 du TFUE : 1. La politique agricole commune a pour but : a) d’accroître la productivité de l’agriculture en développant le progrès technique, en assurant le développement rationnel de la production agricole ainsi qu’un emploi optimum des facteurs de production, notamment de la main-d’œuvre ; b) d’assurer ainsi un niveau de vie équitable à la population agricole, notamment par le relèvement du revenu individuel de ceux qui travaillent dans l’agriculture ; c) de stabiliser les marchés ; d) de garantir la sécurité des approvisionnements ; e) d’assurer des prix raisonnables dans les livraisons aux consommateurs. 2. Dans l’élaboration de la politique agricole commune et des méthodes spéciales qu’elle peut impliquer, il sera tenu compte : a) du caractère particulier de l’activité agricole, découlant de la structure sociale de l’agriculture et des disparités structurelles et naturelles entre les diverses régions agricoles ; b) de la nécessité d’opérer graduellement les ajustements opportuns ; c) du fait que, dans les États-membres, l’agriculture constitue un secteur intimement lié à l’ensemble de l’économie.

Article 191 du TFUE : 1. La politique de l’Union dans le domaine de l’environnement contribue à la poursuite des objectifs suivants : - la préservation, la protection et l’amélioration de la qualité de l’environnement ; - la protection de la santé des personnes ; - l’utilisation prudente et rationnelle des ressources naturelles ; - la promotion, sur le plan international, de mesures destinées à faire face aux problèmes régionaux ou planétaires de l’environnement, et en particulier la lutte contre le changement climatique. 2. La politique de l’Union dans le domaine de l’environnement vise un niveau de protection élevé, en tenant compte de la diversité des situations dans les différentes régions de l’Union. Elle est fondée sur les principes de précaution et d’action préventive, sur le principe de la correction, par priorité à la source, des atteintes à l’environnement et sur le principe du pollueur-payeur. Dans ce contexte, les mesures d’harmonisation répondant aux exigences en matière de protection de l’environnement comportent, dans les cas appropriés, une clause de sauvegarde autorisant les États-membres à prendre, pour des motifs environnementaux non économiques, des mesures provisoires soumises à une procédure de contrôle de l’Union. 3. Dans l’élaboration de sa politique dans le domaine de l’environnement, l’Union tient compte : - des données scientifiques et techniques disponibles ; - des conditions de l’environnement dans les diverses régions de l’Union ; - des avantages et des charges qui peuvent résulter de l’action ou de l’absence d’action ; - du développement économique et social de l’Union dans son ensemble et du développement équilibré de ses régions. 4. Dans le cadre de leurs compétences respectives, l’Union et les États-membres coopèrent avec les pays tiers et les organisations internationales compétentes. Les modalités de la coopération de l’Union peuvent faire l’objet d’accords entre celle-ci et les tierces parties concernées. L’alinéa précédent ne préjuge pas la compétence des États-membres pour négocier dans les instances internationales et conclure des accords internationaux.

L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Innovaciรณ i desenvolupament rural

LEADER.CAT,

revitalitzant els territoris rurals

Albert Puigvert Tuneu

Enginyera agrònoma. Sub-directora general de Planificació Rural del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.

Biòleg ambientòleg. Gerent de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya. ARCA. Xarxa regional de Grups d’Acció Local de Catalunya.

Innovació i desenvolupament rural

Laura Dalmau Pol

laura.dalmau@gencat.cat

gerencia@arca-dr.cat

RESUM La concertació d’actors publicoprivats i la seva alineació per formular i executar una estratègia de desenvolupament socioeconòmic sostenible per als territoris rurals de Catalunya és l’objecte de l’Estratègia de Desenvolupament Local Participatiu (EDLP) que porten a terme els Grups d’Acció Local, que són els encarregats de desenvolupar el Programa Leader a Catalunya. Després de 25 anys de funcionament del Leader a Catalunya, es recullen les fites aconseguides i es descriuen els reptes que han d’afrontar els territoris rurals i el mateix programa davant el nou període de programació europeu 2021-2027. Paraules clau: Estratègia de Desenvolupament Local Participatiu (EDLP), desenvolupament rural, política agrària, Leader, cooperació territorial, territoris intel·ligents.

RESUMEN

SUMMARY

La concertación de actores público-privados y la alineación de los mismos con el fin de formular y ejecutar una estrategia de desarrollo socioeconómico sostenible para los territorios rurales de Catalunya es el objeto de la Estrategia de Desarrollo Local Participativo (EDLP) que llevan a cabo los Grupos de Acción Local, que son los encargados de desarrollar el Programa Leader en Catalunya. Tras 25 años de funcionamiento del Leader en Catalunya, se recogen los logros conseguidos y se describen los retos que deben afrontar los territorios rurales y el propio programa ante el nuevo periodo de programación europeo 2021-2027.

In the face of the new European 2021-2027 programming period there is a summary on the achievements of the programme during its 25 years of operation, and the challenges facing rural areas. The Local Participatory Development Strategy (EDLP) seeks the sustainable socioeconomic development of the rural territories of Catalonia. Local Action Groups (LAGs) have fostered the agreement and alignment of private-public actors towards the strategy, through the implementation of the Leader programme. Key words: Participatory Local Development Strategy (EDLP), rural development, agrarian policy, Leader, territorial cooperation, smart territories

Palabras clave: Estrategia de Desarrollo Local Participativo (EDLP), desarrollo rural, política agraria, Leader, cooperación territorial, territorios inteligentes

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Leader, una metodologia amb 27 anys de recorregut

Innovació i desenvolupament rural

Després de 27 anys de funcionament, el programa Leader és un model d’implementació de les polítiques de desenvolupament de les zones rurals de la Unió Europea que ha demostrat sobradament que l’enfocament territorial, ascendent, integrat i multisectorial, organitzat a través de partenariats publicoprivats, és clau per a la dinamització dels territoris rurals. En tractar-se d’una metodologia de treball ascendent, dona les eines als actors de les zones rurals perquè defineixin i implementin les estratègies de desenvolupament territorial. D’aquesta forma, cada territori defineix una estratègia d’acord amb les seves necessitats, identitat pròpia i coneixement ampli de les seves debilitats i fortaleses, mitjançant els agents econòmics, socials, culturals i mediambientals que s’agrupen formant el que s’anomena Grup d’Acció Local (GAL). També són característiques intrínseques del Leader el suport a les actuacions innovadores, integrades i multisectorials, el treball en xarxa i la cooperació. El primer model d’implementació de Leader es va realitzar a través d’iniciatives comunitàries (LEADER I, II i Plus), amb fons europeus assignats específicament a Leader per a cada estat membre. A partir del 2007 (2007-2017), la metodologia Leader es va integrar dins la programació del FEADER amb caràcter obligatori, amb un mínim del 5% dels fons. Finalment, per al període 2014-2020, es manté la inclusió a FEADER i alhora s’obre la possibilitat al finançament multifons sota el nom de Desenvolupament Local Participatiu.

• 19.01.01 Elaboració de les Estratègies de Desenvolupament Local Participatiu (EDLP) de cada territori.

• 19.02.01 Implementació de les EDLP – Ajuts Leader directes a beneficiaris.

• 19.03.01 Projectes de cooperació Leader.

• 19.04.01 Despeses d’animació i funcionament dels grups Leader.

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació va definir primerament l’àmbit territorial d’aplicació del Leader, d’acord amb criteris demogràfics, d’envelliment i gènere de la població, de població aturada i dependència de l’agricultura. L’àmbit es va validar mitjançant un procés de participació pública, que va permetre incorporacions tan significatives com la Val d’Aran, la Cerdanya gironina o municipis costaners del Baix Ebre i del Montsià, que representen actualment el 73,24% del territori català. La següent taula mostra les dades comparatives entre l’actual període de programació i l’anterior per a l’aplicació del Leader a Catalunya.

Dades

Període 2007-2013

Període 2014-2020

Municipis

490

556

Població

620.610

770.532

Superfície

21.148,20

23.516,70

Densitat de població

29,35

32,76

% Població rural/ total

8,22%

10,20%

% Superfície rural/ total

65,87%

73,24%

Fig.1

En relació amb la implementació per al període 2014-2020, la metodologia Leader s’inclou en la mesura 19 del Programa de Desenvolupament Rural mitjançant quatre operacions:

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Font: Elaboració pròpia

D’acord amb l’àmbit territorial, i atenent al procés de selecció regulat en l’Ordre AAM/387/2014, per a l’aplicació a Catalunya del desenvolupament local participatiu en el marc del PDR 2014-2020, el DARP va seleccionar, el 22 de juliol de 2015, els 11 Grups d’Acció Local catalans. Els Grups d’Acció Local catalans són els responsables de: Les estratègies de desenvolupament local inclouen els objectius de cada estratègia i la manera com es preveu assolir-los, els agents que han participat en l’elaboració de l’estratègia, una descripció de la zona d’actuació i dels recursos, les línies d’actuació i els criteris de selecció de projectes, entre d’altres. També han acreditat la participació dels agents públics i privats del territori en l’elaboració de l’estratègia, i promouen, com a elements transversals, la innovació, la millora del medi ambient i la mitigació del canvi climàtic.

Promoure projectes de cooperació amb altres grups Leader i/o agents del territori per tal de desenvolupar iniciatives i actuacions tranversals que reforcin les seves estratègies. Aquests projectes se centren en temàtiques ben diverses, com l’emprenedoria, els joves rurals, les energies renovables, la valoració dels productes agroalimentaris, el desenvolupament econòmic en espais naturals protegits, el paisatge, el coworking rural, etc.

Es pot consultar la denominació i l’àmbit territorial de cadascun dels 11 grups Leader seleccionats al web: www.desenvolupamentrural.cat.

La dotació que es destinarà al desenvolupament participatiu Leader durant aquest període de programació 2014-2020 és de 62.000.000 euros, amb un cofinançament del Fons FEADER del 43%; la resta de cofinançament, el 57%, anirà a càrrec del Departament, i representa el 7,6% de la dotació del PDR de Catalunya 2014-2020.

Cabana de Volta (2011). Associació Leader de Ponent

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Innovació i desenvolupament rural

Fomentar, dinamitzar i secundar els projectes dels seus territoris promoguts per beneficiaris públics o privats i que estiguin alineats amb els objectius definits en les seves estratègies. La finalitat és fomentar la realització d’inversions que generin activitat econòmica en les zones rurals, així com la creació i/o el manteniment de llocs de treball, principalment de dones i joves. Els ajuts s’adrecen, principalment, a actuacions per a la millora dels processos de transformació i comercialització dels productes agraris, i a la creació i el desenvolupament de microempreses i pimes, en el cas de promotors privats, i a la conservació i la millora del patrimoni cultural i natural, l’impuls d’infraestructures públiques que mitiguin el canvi climàtic o s’hi adaptin, o bé que generin activitat econòmica i ocupació, en el cas de promotors públics.

Innovació i desenvolupament rural

la comercialització de productes agroalimentaris de qualitat, i a la millora de l’eficiència energètica i a l’aplicació d’energies renovables, entre d’altres. Si analitzem el pressupost executat [Fig. 2], amb un total de 69,75 MEUR, atenent a les mesures i actuacions a les quals s’ha dirigit, podem dir que més del 80% s’ha destinat a la implementació de les estratègies de desenvolupament local i, per tant, al desenvolupament de projectes privats i públics en els àmbits de l’augment del valor afegit dels productes agroalimentaris locals (21%) i de la diversificació econòmica de les zones rurals (79%). Per la seva part, als projectes de cooperació dels GAL s’hi ha destinat el 3%, i al manteniment i a les accions de dinamització dels GAL, un 17%.

Mapa Grups d’Acció Local 2014-2020 (2017). ARCA

A continuació es mostren els resultats a Catalunya per al període 2007-2013 i es presenten les primeres dades per al període actual.

Les estratègies de desenvolupament local han donat suport a projectes amb les següents tipologies: L’augment del valor afegit dels productes agroalimentaris locals

Resultats a Catalunya del període 2007-2013 L’estratègia de Catalunya, en el marc del Leader 2007-2013, s’ha basat en la reactivació econòmica i la creació d’ocupació a dos nivells: per una banda, el foment d’iniciatives privades, i per l’altra, la creació d’estructures i coneixements dirigits a promoure la reactivació econòmica en un nivell més ampli. Així, s’ha donat suport a la creació o la consolidació d’ocupació; a la retenció del talent, especialment del talent jove; a la millora de la gestió integral a les empreses rurals; a la promoció de fórmules empresarials col·laboratives; a la valoració i

CODI

NOM DE LA MESURA

PRESSUPOST EXECUTAT

410

Fig. 2

Aplicació de les estratègies de desenvolupament local

Valor afegit productes agroalimentaris

12.314.948 €

Diversificació econòmica

43.559.633 €

421

Cooperació interterritorial i transnacional dels Grups d’Acció Local

1.965.501 €

431

Funcionament dels Grups d’Acció Local, adquisició de capacitats i dinamització del territori

11.860.206 €

Projectes: 416 Despesa pública: 12,32 M EUR Volum d’inversió: 38,86 M EUR Mitjançant el suport a la creació, l’ampliació o la millora de processos de transformació i comercialització de diferents productes agroalimentaris, s’ha aconseguit crear i consolidar 416 microempreses (un 72%), així com empreses petites (un 15%) i mitjanes (un 7%), empreses agroalimentàries de les zones més rurals de Catalunya. També ha permès la creació, l’ampliació i la millora d’agrobotigues (un 6%), que són un element cabdal per al desenvolupament del comerç de proximitat de les produccions locals.Els sectors més beneficiats han estat el vitivinícola i l’oleícola, ja que representen l’eix vertebrador d’algunes de les estratègies locals. Així mateix, però en una mesura menys important, s’ha donat suport als sectors carni (principalment, d’elaboració d’embotits) i làctic.

Font: Elaboració pròpia

Els resultats que es detallen en aquest apartat formen part del Dossier Tècnic del DARP - Núm. 87 (2017). “El Programa de Desenvolupament Rural 20072013. Resultats i Experiències a Catalunya”. 14

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Les estratègies de desenvolupament local han donat suport a projectes amb les següents tipologies: La innovació del teixit empresarial com a motor de noves activitats al món rural Projectes: 526 Despesa pública: 11,23 M EUR Volum d’inversió: 35,27 M EUR

S’ha donat ajuda a inversions tan diverses com activitats industrials, d’artesania no alimentària, activitats comercials, d’integració social i de serveis a la població, de professions liberals i activitats basades en les noves tecnologies de la informació i la comunicació, entre d’altres. La promoció d’un turisme sostenible i responsable Projectes: 563 Despesa pública: 21,05 M EUR Volum d’inversió: 74,60 M EUR Catalunya disposa d’un medi rural ric en biodiversitat i patrimoni, tant natural com cultural, el qual és un gran actiu i una oportunitat per a la dinamització econòmica d’aquestes zones. Per això, el desenvolupament d’activitats turístiques que fomenten i respecten un ús sostenible i responsable dels recursos naturals, culturals i paisatgístics ha constituït una part molt important de les estratègies de desenvolupament local. Els 563 projectes finançats mitjançant el Leader en aquest àmbit han anat dirigits a la creació o la millora d’establiments turístics de capacitat reduïda, d’empreses d’activitat d’oci i gaudi de la natura o d’empreses o entitats que promouen rutes de patrimoni arquitectònic o d’observació de la natura i dels aspectes ornitològics, entre d’altres. El següent gràfic mostra la tipologia de beneficiaris. [Fig. 3].

La conservació i la millora del nostre patrimoni natural i cultural Projectes: 107 Despesa pública: 11,28 M EUR Volum d’inversió: 19,21 M EUR Per a la millora de la qualitat de vida de les persones i la dinamització econòmica de les zones rurals, principalment pel que fa al turisme, és important ajudar les inversions dirigides a la conservació i la millora del patrimoni natural i cultural. Les estratègies Leader han permès que entitats locals consolidessin 107 projectes d’embelliment de nuclis antics i de recuperació de l’arquitectura tradicional. Concretament, la creació o les millores d’espais museístics, oficines de turisme, centres d’interpretació i promoció de rutes naturals i de productes locals, entre d’altres. En definitiva, aquests projectes han comportat la cooperació i la creació de sinergies amb les activitats de promoció i difusió del patrimoni rural català.

Beneficiaris recolzats Allotjaments Turisme Rural; 21% Hostal / Hotel / Pensió; 24% Campings; 6% Altres Allotjaments; 4% Serveis i Activitats d’oci; 4% Establiments de restauració; 4% Fig. 3

Font: Elaboració pròpia

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Innovació i desenvolupament rural

En la mateixa línia de dinamització i diversificació de l’economia de les zones rurals, s’ha donat suport a 526 iniciatives dirigides a la inversió per a la creació, l’ampliació o la millora de petits negocis rurals sota la forma de microempresa i en activitats diferents de l’agroalimentària i del turisme i l’oci.

Innovació i desenvolupament rural

La implementació de les estratègies de desenvolupament local ha ajudat a crear, tant en la indústria agroalimentària com en el sector serveis, 1.239 llocs de treball, i a consolidar-ne més de 6.284. El sector serveis ha estat més actiu en la creació de nous llocs de treball (un 45%), mentre que el sector agroalimentari s’ha concentrat en la consolidació (un 55%). La generació d’ocupació s’ha aprofitat en gran mesura per a la població femenina, ja que gairebé al 52% dels llocs de treball bruts generats corresponen a dones. Pel que fa als joves, s’han beneficiat del 12% dels llocs de treball bruts generats. En relació amb la dinamització econòmica de les zones rurals catalanes i la seva diversificació, que és l’objectiu principal del Leader, els 1.505 projectes productius a què s’ha donat suport en els sectors agroalimentari i turístic i de la resta de microempreses del món rural han generat una inversió total de 148,73 M EUR, xifra que suposa una mitjana d’inversió de 98.825 EUR/projecte. La següent taula mostra la distribució dels projectes segons si es tracta d’inversions de creació, millora o ampliació i segons el sector.

Finalment, i realitzant una anàlisi a escala territorial, el Consorci Intercomarcal d’Iniciatives Socioeconòmiques (Terra Alta – Ribera d’Ebre) ha estat el GAL que ha finançat més projectes, amb un total de 153, i el Consorci per al Desenvolupament de la Catalunya Central, el que ha executat un pressupost més elevat, amb més de 5 M EUR. La següent taula detalla el nombre de projectes i la despesa pública total destinada a cadascun dels territoris Leader de Catalunya. Si s’analitzen els àmbits dels projectes a què s’ha donat suport, cal assenyalar que, en matèria agroalimentària, el territori on s’ha fet més despesa pública ha estat el del GAL Consorci Garrigues per al Desenvolupament del Territori, amb més de 2,13 M EUR, i el territori amb el nombre de projectes més elevat, el del GAL Consorci Leader Priorat Baix Camp, amb 74 projectes. Pel que fa a projectes en matèria de turisme i oci, el territori del Consorci Centre de Desenvolupament Rural Pallars – Ribagorça és on s’ha invertit més, amb més de 2,62 M EUR de despesa pública i 87 projectes. En relació amb el suport a altres microempreses del món rural, el territori del Consorci Grup d’Acció Local Noguera – Segrià Nord ha estat el més actiu, amb 67 projectes i una despesa pública de gairebé 1,36 M EUR. I, finalment, pel que fa als projectes de conservació i millora del patrimoni natural i cultural, el territori del Consorci de Desenvolupament Alt Camp, Conca de Barberà i Anoia és on s’ha invertit més, amb 14 projectes i una despesa pública total de gairebé 1,98 M EUR.

Classificació de les inversions segons sector Sector Tipologia d’inversió

Agroalimentari

Turisme/ oci

Altres microempreses

Creació

249

226

36,61

Ampliació

213

155

30,50

Millora

249

101

145

32,89

27,64

37,41

34,95

Fig. 4

Projectes i despesa pública per territori Territori Leader (GAL)

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Despesa pública (M EUR) Projectes

Associació pel Desenvolupament Rural de la Catalunya Central (Berguedà – Osona – Bages – Vallès Oriental)

4,80

139

Associació per al Desenvolupament Rural Integral de la zona nord-oriental de Catalunya (Garrotxa – Alt Empordà – Osona)

4,62

123

Associació per la Gestió del Programa Leader Ripollès Ges – Bisaura

4,29

102

Consorci de Desenvolupament Alt Camp, Conca de Barberà i Anoia

5,01

138

Consorci Grup d’Acció Local Alt Urgell – Cerdanya

3,65

110

Consorci per al Desenvolupament del Baix Ebre i Montsià

3,35

Consorci Garrigues per al Desenvolupament del territori

4,57

151

Consorci Grup d’Acció Local Noguera – Segrià Nord

3,91

129

Consorci Centre de Desenvolupament Rural Pallars – Ribagorça

4,09

137

Consorci Leader Priorat Baix Camp

3,89

137

Consorci intercomarcal d’iniciatives Socioeconòmiques (Terra Alta – Ribera d’Ebre)

4,96

153

Consorci per al Desenvolupament de la Catalunya Central (Solsonès – Segarra – Bages – Anoia)

5,02

111

Consorci Leader Urgell – Pla d'Urgell

3,64

115

TOTAL

55,77

1.612

Fig. 5

Font: Elaboració pròpia

Primeres dades del període 2014-2020 Per al període actual de programació ja s’han convocat quatre convocatòries dels ajuts per a la diversificació econòmica de les zones rurals Leader, amb una dotació pressupostària per a cadascuna de 7.666.666,67 euros, repartits entre els Grups d’Acció Local tenint en compte diversos criteris de ruralitat. Per a la primera convocatòria del 2016, publicada el 28 de gener del 2016, es van resoldre favorablement 261 ajuts, que

es van certificar durant l’any 2017; es tracta doncs de l’única convocatòria que es pot analitzar pel que fa a dades certificades. La següent taula mostra les dades de despesa pública i projectes certificats per a cadascun dels territoris Leader. Els projectes certificats van ser, finalment, 246, per un import global superior als 7,1 milions d’euros.

Innovació i desenvolupament rural

Projectes i despesa pública per territori de la convocatòria 2016 Territori Leader (GAL) Associació pel Desenvolupament Rural de la Catalunya Central

523.966,29

Associació per al Desenvolupament Rural Integral de la zona Nord-Oriental de Catalunya

646.487,09

Associació per la gestió del Programa Leader Ripollès Ges Bisaura

602.432,88

Consorci Leader de Desenvolupament Rural del Camp

720.482,31

Consorci GAL Alt Urgell-Cerdanya

613.777,75

Consorci per al Desenvolupament del Baix Ebre i Montsià

485.869,69

Associació Leader de Ponent

728.477,91

Consorci Grup d’Acció Local Noguera-Segrià Nord

633.457,20

Consorci Leader Pirineu Occidental

850.276,19

Consorci per al Desenvolupament de la Catalunya Central

736.418,28

Consorci Intercomarcal d’Iniciatives Socioeconòmiques

650.951,75

7.192.597,34

246

TOTAL Fig. 6

Despesa pública (EUR) Projectes

Font: Elaboració pròpia

Els resultats que es detallen en aquest apartat corresponen a dades de seguiment intern del DARP. Actualment no estan publicades en cap suport. LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Innovació i desenvolupament rural

Pel que fa a l’anàlisi territorial de la primera convocatòria Leader, el Consorci Leader Pirineu Occidental ha estat el grup que ha finançat més projectes, amb un total de 33, i també el de més pressupost, amb un total de 850.276,19 euros. L’ha seguit l’Associació Leader de Ponent, amb 27 projectes i 728.477,91 euros de despesa pública.

Import de despesa pública per sectors de la convocatòria 2016

Pel que fa a la distribució entre sectors, destaquen les inversions en altres sectors, amb un 37% del pressupost certificat; en segon lloc, les inversions agroalimentàries, amb un 33%, i en tercer lloc, les inversions en turisme, amb un 25% de la despesa pública. Per acabar, els projectes públics no prioritzats en les convocatòries representen únicament un 5% del pressupost, dada que fa palesa la funció de reactivació econòmica que caracteritza la metodologia Leader a Catalunya per a aquest període de programació. En la segona i la tercera convocatòries d’ajuts per a la diversificació econòmica de les zones rurals Leader, es van resoldre favorablement 248 i 235 expedients, respectivament, però encara no es disposa de les dades de certificació d’ambdues. [Fig. 7]

Fig. 7

Turisme ; 1.794.581,81 ; 25%

Públics ; 359.667,81 ; 5% Agroalimentari ; 2.357.965,02 ; 33% Altres Sectors ; 2.680.382,70 ; 37% Font: Elaboració pròpia

En la segona i la tercera convocatòries d’ajuts per a la diversificació econòmica de les zones rurals Leader, es van resoldre favorablement 248 i 235 expedients, respectivament, però encara no es disposa de les dades de certificació d’ambdues.

Perspectives per al període 2021-2027 Des del mateix 2016, amb la declaració de Cork 2.0, els territoris rurals no han deixat de replantejar-se els principals reptes que tenen al davant amb vista al seu desenvolupament i la millora de la qualitat de vida i de l’entorn. En aquest sentit, els mateixos territoris, des de les diferents escales de governança, es reivindiquen constantment i de forma diversa en els fòrums en què estan organitzats. Tot plegat condiciona i acabarà definint l’estructura dels Fons Europeus i les propostes reorganitzatives per el proper període de programació, el 2021-2027. És basic repensar i reestructurar les eines que la Unió Europea posa a disposició dels territoris que la componen, sobretot aquelles que fan referència als seus fons estructurals i polítiques de desenvolupament i organització, de cara a donar una millor resposta als reptes que tenen els territoris rurals i pesquers d’Europa. Recollim tot seguit les que, al nostre parer, són les principals declaracions en relació amb el procés que ja està engegat de redefinició de les polítiques per al període 2021-2027, les quals afecten els territoris rurals, pesquers i el programa Leader:

Declaracions de Cork i de Tartu Després de la Conferència Europea sobre Desenvolupament Rural que va tenir lloc a Cork (Irlanda) el 1996, es va aprovar la

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Declaració de Cork Un medi rural viu, de referència per al desplegament de les polítiques de DR en els períodes següents. El setembre del 2016, en el marc d’una nova conferència, Cork 2.0 (Bled), es va reeditar la declaració, anomenada aquest cop Una vida millor en el medi rural. Aquesta declaració posa en relleu els principals reptes dels territoris rurals i advoca perquè les polítiques de DR de la UE siguin innovadores, integrals i integradores. Així mateix, proposa deu orientacions polítiques: - Promoció de la prosperitat Rural - Enfortiment de les cadenes de valor rural - Inversió en viabilitat i vitalitat rural - Preservació del Medi Rural - Gestió dels Recursos Naturals - Foment de l’Acció per el Clima - Impuls del coneixement i la innovació - Millora de la governança i l’enfoc LEADER - Progressió en l’aplicació de polítiques i simplifica ció dels processos (desburocratització) - Millora de l’eficàcia i rendició de comptes. European Network for Rural Development - ENRD, 2016

Finalment, insta els responsables de les polítiques de la UE a incorporar la visió que es fa palesa en aquests 10 punts en la visió i les orientacions de la futura política rural europea. És destacable el tarannà positiu que es va voler donar a la proposta. Massa sovint, quan es parla de DR i de les polítiques i accions que caldria emprendre, es fa des d’una òptica pessimista, sobre la base dels elements negatius de l’anàlisi situacional (despoblament, canvi climàtic, pèrdua de sòls, abandonament d’explotacions...).

El novembre del mateix any (2016), i en el marc de la conferència d’ELARD (Xarxa Europea de Grups d’Acció Local) Renovant LEADER/DLP més enllà del 2020; Celebrant els 25 anys de Leader a Europa, s’aprovava la declaració de Tartu Renovant LEADER/DLP més enllà de 2020.

Aquesta declaració, dirigida a la Comissió Europea, les institucions europees i els estats membres, insta a fer un esforç davant la voluntat de renovar el marc del LEADER/DLP per a la reforma dels fons estructurals i d’inversió europeus en el període 2021-2027. Es basa en 9 punts i es destaca: La valorització dels 25 anys d’enfoc Leader, amb la vigència dels plantejaments “clàssics” del bottom-up, l’associació públicoprivada, la innovació, l’enfocament integrat i multisectorial, les xarxes i la cooperació, posant en valor la participació davant el repte de les tendències anti-europees en les comunitats locals, i per treballar la inclusió social i el DEL. Necessitat d’una millor eficiència en la implementació del programa Leader; així, s’insten les entitats gestores (Comissió Europea, estats membres i regions), els GAL i les Xarxes Leader a dialogar i emprendre un camí de millora i desburocratització i desregulació que permeti la revaloració de l’empoderament a les comunitats rurals. L’oportunitat d’obrir el marc d’acció del programa Leader, desencotillant-lo, perquè el DELP tingui un ventall més ampli d’accions que permetin afrontar reptes i generar noves oportunitats. En aquest sentit, posa en evidència la importància de la capacitació dels GAL, la seva musculatura tècnica, organitzativa i econòmica, amb vista a l’adaptació a les noves oportunitats-realitats de les polítiques DEL de promoció de l’economia circular, la inclusió social, el repte migratori, els clústers racionals, la reconnexió dels mons urbà i rural, les solucions intel·ligents, la utilització de les NTIC... La importància de donar més reconeixement, responsabilitats i funcions als GAL i a les seves xarxes representatives per agilitzar la implantació de les polítiques de DEL. En aquest sentit, es demana facilitar plataformes flexibles i obertes per al treball dels GAL i es fan propostes organitzatives de cara a assolir els objectius que es marca la declaració. European Leader Association for Rural Development - ELARD, 2016

A aquestes dues declaració marc les han seguit un reguitzell de declaracions i mocions més sectorials o més territorialitzades, que desenvolupen el marc conceptual d’aquestes dues primeres davant l’aterratge del DR i l’obertura de la reflexió davant el nou programa europeu 2021-2027.

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Innovació i desenvolupament rural

L’element innovador de la declaració, que va marcar profundament la conferència de la qual sorgeix, és la unanimitat en la demanda de desburocratitzar els fons i els procediments administratius que envolten les polítiques, els plans i els pro-

grames europeus, i que acaben posant l’atenció en elements burocràtics i d’acompliment de normes procedimentals en lloc de posar-la en la vetlla per la consecució d’objectius i pel bon desenvolupament de les accions. En aquest sentit, també es va voler posar èmfasi en el rendiment de comptes i en l’eficàcia en la gestió del fons, que van indestriablement vinculats a la desburocratització i a l’agilitat dels actors finals, responsables de l’execució dels plans, programes i accions.

Innovació i desenvolupament rural

Agenda 2030. ODS.

El 2015, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar l’Agenda 2030 mitjançant la resolució Transformar el nostre món: l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, amb l’objectiu d’estimular l’acció en cinc esferes d’importància crítica (conegudes com “les 5 P”): les persones, el planeta, la prosperitat, la pau i el partenariat.

Els GAL catalans i el programa Leader han iniciat l’adequació del seu programa i del seu marc de treball fent una primera detecció d’aquelles actuacions i projectes de cooperació que es troben del tot impregnats de la filosofia i l’enfocament dels ODS. En aquest sentit, caldrà veure com influeix realment aquest marc d’acció estratègica en el nou programa Leader 2021-2027.

El gener del 2016 es van aprovar els 17 ODS, el marc estratègic d’acció que ha de facilitar-garantir l’acompliment de l’Agenda 2030 i que en defineix el marc d’actuació i el quadre de finançament, que correspon al PNUD, durant els següents 15 anys. Des de llavors, els estats, les regions i altres administracions públiques i/o ens privats han intentat alinear o redefinir llurs estratègies de desenvolupament per emmarcar-se i contribuir a l’assoliment dels ODS i de l’Agenda 2030. A Catalunya, el febrer de 2017 es prenia l’acord de govern per transposar aquesta Agenda mitjançant l’elaboració d’un Pla Nacional per a la seva implementació, i s’encarrega al CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya) la seva execució tècnica.

A Catalunya, el febrer de 2017 es prenia l’acord de govern per transposar aquesta Agenda mitjançant l’elaboració d’un Pla Nacional per a la seva implementació, i s’encarrega al CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya) la seva execució tècnica.

Aquesta primavera (2018) es va publicar l’informe del CADS L’Agenda 2030: transformar Catalunya, millorar el món, en què s’analitzen els primers 16 objectius de desenvolupament sostenible (ODS), molts dels quals estan estretament interrelacionats (l’ODS 17, pel seu caràcter instrumental, ha quedat fora de l’anàlisi).

Objectiu de Desenvolupament Sostenible. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Moció per a un desenvolupament rural sostenible, integral i integrador El 12 de gener del 2017 es va presentar a tràmit una proposició de llei del desenvolupament rural sostenible en la programació i execució del PDRcat 2014-2020 que va generar una certa polèmica a causa del seu plantejament instrumental, únicament focalitzat en les prioritats de repartiment dels Fons Europeus Agraris. La proposició de llei en tràmit va decaure (va quedar en via morta) després de la dissolució del Parlament i les noves eleccions de finals de 2017. Innovació i desenvolupament rural

Els Grups d’Acció Local de Catalunya i ARCA van aprofitar la proposta de llei per aprovar i tirar endavant una moció titulada Per un desenvolupament rural sostenible, integral i integrador, que instava el Parlament a retirar la proposta de llei inicial o a modificar-la completament per fer-ne realment una llei de DR per a Catalunya. L’objectiu de la moció, amb més d’un centenar d’adhesions d’entitats i institucions de tot tipus (locals, xarxes, privades...), no va ser sinó posar sobre la taula els principals reptes dels territoris rurals de Catalunya i reivindicar el programa Leader amb vista a afrontar-los. Bàsicament, instaven el Parlament, el Govern i les institucions públiques a tenir en compte els següents 8 punts:

1 Reivindicar el programa i metodologia Leader com a imprescindibles i com a únic

element en els territoris rurals de Catalunya que suposa un contracte-programa plurianual que promou la concertació publicoprivada i que afronta de forma directa, i des del mateix territori, els reptes del seu desenvolupament.

2 Posar sobre la taula la preocupació davant la dinàmica poblacional dels territoris rurals i la pèrdua constant d’habitants en bona part d’aquests.

3 Ratificar l’aposta del FEADER en suport al teixit socioeconòmic, sobretot a les pimes, a l’emprenedoria i a l’economia cooperativa.

4 Demanar coordinació entre les polítiques de protecció ambiental i les de promoció de l’activitat econòmica, que sovint entren en conflicte.

5 Exigir un calendari per a l’extensió de la fibra òptica als territoris rurals. 6 Demanar un marc regulador i normatiu clar davant el desplegament de la transició energètica, oportunitat per a la generació d’economia local.

7 Sol·licitar l’alineament de fons sectorials per a les comarques de muntanya. 8 Retirar la proposició de llei esmentada o definir una llei per a un DR sostenible, integral i integrador.

Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya - ARCA, 2017

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Innovació i desenvolupament rural

Nova Política Agrària Comuna L’1 de juny de 2018, la Comissió Europea va presentar les propostes legislatives sobre la Política Agrària Comuna (PAC) més enllà del 2020. Les noves propostes legislatives tenen per objectiu que la PAC sigui capaç de respondre als reptes futurs donant suport als agricultors europeus i garantint la seguretat alimentària europea i un sector agrícola resistent, sostenible i competitiu. Els principals canvis se centren a posar l’accent en el medi ambient i el clima a través d’una nova condicionalitat i els ecoprogrames del primer pilar; en l’establiment d’objectius de valor afegit, simplificant i modernitzant la PAC, i en una focalització més important dels ajuts per assolir sinergies entre l’economia i el medi ambient. La nova PAC atribueix més pes a la investigació, a la transferència de coneixements i a l’economia digital per modernitzar el sector, i advoca per una subsidiarietat més elevada per promoure objectius comuns i per una reorientació cap a l’acompliment de resultats més que no pas de normes. La Unió Europea configura el seu pressupost per a una planificació pragmàtica, moderna i de llarg termini per al període 2021-2027 a fi d’abordar els temes que afecten els europeus. La Comissió proposa que el finançament de la PAC es redueixi moderadament —en un 5 %— per reflectir la nova realitat de la Unió passats 27 anys. Però aquesta reducció es preveu desequilibrada entre ambdós pilars, de manera que les previsions per a la política de desenvolupament rural són d’una reducció d’un 15%. Basada en 9 objectius clars, la futura PAC continuarà garantint l’accés a aliments d’alta qualitat i un fort suport a l’únic model agrícola europeu més enfocat en el medi ambient i el clima, donant suport a la transició cap a un sector agrícola més sostenible i el desenvolupament de les zones rurals vibrants.

Els 9 objectius de la futura PAC són:

ϞϞ

Donar suport a la renda agrària i a la resiliència de les explotacions

ϞϞ Augmentar la competitivitat ϞϞ Millorar la posició dels agricultors en la cadena ali-

mentària

ϞϞ Mitigar el canvi climàtic i adaptar-s’hi ϞϞ Desenvolupament sostenible i preservació dels recursos naturals

ϞϞ Preservar els paisatges i la biodiversitat ϞϞ Donar suport a la renovació generacional ϞϞ Generar llocs de treball i creixement en zones rurals ϞϞ Protegir la qualitat dels aliments i la salut Comissió Europea - CE, 2018

L’aplicació de Leader queda garantida en el nou període a través de l’obligatorietat de destinar un 5% dels fons FEADER a aquesta metodologia. Per altra banda, els esborranys del reglament mantenen la possibilitat d’aplicar el Leader amb caràcter multifons, de manera que tant FEDER com FSE podrien aportar fons per a l’aplicació d’aquesta metodologia en el proper període. Malgrat tot, vista l’experiència de l’actual període de programació, en què aquesta possibilitat, si bé suposa una interessant innovació, no ha estat reeixida, hauria estat aconsellable incorporar l’obligatorietat de dedicar part del pressupost d’aquests fons a una participació per a Leader i FEADER de manera anàloga.

Gestió de multifons vs. alineació de fons Ja per al període vigent, la Comissió Europea havia previst i proposat que els GAL es poguessin beneficiar, per desenvolupar les seves estratègies territorials, de l’aportació d’altres fons europeus diferents del FEADER (FEDER, FSE...). A Catalunya, els Grups i el mateix DARP van fer certs treballs previs d’anàlisi i proposta, els quals, però, no van acabar de reeixir. Per tant, en aquest període 2014-2020, a Catalunya, com a la majoria de les regions i estats europeus, no s’ha pogut fer efectiva aquesta possibilitat, si bé algunes regions d’Itàlia i Suècia sí que l’han implementat amb cert èxit. En les propostes i fòrums de discussió del plantejament del nou període de programació, el multifons segueix sent una possibilitat que va agafant força. Així doncs, els Grups d’Acció Local Catalans, en coordinació amb ARCA, estan treballant per aconseguir, per la via de la concurrència competitiva, altres fons com el FEDER o FSE, demostrant que l’alineació de

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

fons en un territori és bàsica per poder impulsar projectes de desenvolupament potents, transformadors (i, si és possible, disruptius), integrals i integradors. Un bon exemple d’aquest fet és el Projecte d’Especialització Territorial (PECT) BCN Smart Rural, una iniciativa que han pogut tirar endavant els Grups d’Acció Local de la demarcació de Barcelona sota el paraigua d’ARCA, i amb el cofinançament i la coordinació de Diputació de Barcelona. Aquest projecte, que s’emmarca en la RIS3cat, té per objectiu avançar en la prevenció d’incendis, la innovació en la incorporació de nous pagesos de família no pagesa (new entrants) mitjançant el testatge de la metodologia dels Espais Test Agraris, el suport als petits productors agroalimentaris finançant obradors comunitaris i la innovació —per exemple, viabilitzant escorxadors mòbils o, en cas que no fos possible per exigència normativa, promovent els escorxadors de baixa capacitat en explotació

Línies de futur en el marc de les estratègies de desenvolupament local Territoris intel·ligents (smart villages)

Davant els desafiaments de la despoblació, la baixa densitat poblacional, l’envelliment, les retallades i centralització de serveis públics (comuns a bona part dels territoris), tenim un escenari de noves oportunitats, el que ens ofereix la transició de l’economia cap a una economia circular i baixa en carboni, la transformació digital i les sinergies entre els pobles i ciutats, entre allò rural i urbà, entre d’altres. Tot plegat condiciona el model d’ocupació, els serveis bàsics, els vincles i les relacions personals i laborals, la possibilitat de fer noves aliances entre persones, empreses, institucions, organitzacions, territoris... Tots aquest processos, conceptes i eines tenen un punt comú: la innovació digital dels territoris necessita infraestructura digital bàsica, serveis digitals específics i adaptats i competències digitals dels usuaris, la població i els actors. En aquest sentit, i per poder orientar i focalitzar les eines de finançament europeu de projectes i polítiques territorials, la Xarxa Europea de Desenvolupament Rural – ENRD ha creat un grup de treball amb el propòsit de conceptualitzar què són les smart villages,

quines són les experiències pilot i com promoure i adaptar aquest concepte a cada realitat territorial concreta. Es pot entendre com a comunitats que cerquen ser actors del seu propi canvi, prenent la iniciativa per explorar solucions pràctiques per als reptes vigents i aprofitant noves oportunitats del moment, emprant les noves tecnologies, pensant més enllà del poble-ciutat, tenint en compte el territori i els seus actors, construint noves formes de cooperació i aliances (bottom-up i top-down entre públic i privat). Per altra banda, cal veure com evolucionen les experiències pilot i les bones pràctiques que van emergint sobre temàtiques tan diverses com l’educació a les zones rurals, la mobilitat, els serveis d’atenció sanitària, l’ús de l’energia i la transició energètica... És en aquests àmbits on es poden plantejar salts disruptius en el DEL més que no pas transicionals, accelerant el dinamisme de l’economia endògena, millorant la qualitat de vida de les persones i capgirant certes tendències negatives (despoblament, pèrdua de valor...) En aquest marc d’acció, la figura dels GAL és bàsica com a espais de trobada, plantejament i dinamització de les smart villages per aconseguir uns territoris realment intel·ligents. Els GAL catalans estan treballant a fons alguns d’aquests temes des dels projectes de cooperació d’aquest període (vegeu l’apartat 4).

Espai Kowo - Espai de coworking a Amposta (2016). Consorci Intercomarcal d’Iniciatives Socioeconòmiques

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Innovació i desenvolupament rural

Són diversos els nous conceptes que han aparegut i que van evolucionant davant les noves formes d’organització i acció de comunitats i territoris orientades a afrontar els reptes que tenen, en especial, en el cas dels territoris rurals i pesquers d’Europa. Aquests nous conceptes, de ràpida evolució, basats en eines digitals i la innovació social (big data, Internet de les coses, blockchain, coworking...) poden revolucionar la manera d’afrontar el DELP.

L’economia circular i l’economia cooperativa El pla de Govern 2013-1016 ja recollia l’oportunitat de promoure l’economia verda, i es va rubricar com a compromís el 2015 amb l’acord de Govern i la publicació de L’estratègia d’impuls a l’economia i a l’economia circular.

Innovació i desenvolupament rural

La crisi del 2008, de la mateixa manera que posa en evidència la insostenibilitat ambiental i la poca equitat del model capitalista, organitzat d’acord amb el sistema econòmic vigent, fa emergir el concepte d’economia circular i revalora l’economia cooperativa com a possibles formes més justes, equitatives i ambientalment sostenibles d’activitat econòmica. Des d’aleshores s’han articulat certs instruments menors de finançament, anàlisi i suport en relació amb l’economia circular i cooperativa al territori català, s’ha constituït l’Observatori de l’Economia Circular, el concepte ha penetrat en els àmbits de gestió de l’administració i l’empresa i s’ha promogut l’aparició dels ateneus cooperatius arreu del territori com a forma de suport a les diferents iniciatives cooperatives que esquitxen tot Catalunya. L’economia tradicional dels territoris rurals generalment ha estat, per necessitat i proximitat de les baules de producció, de base circular, i hi ha tingut un pes rellevant les cooperatives de productors i treballadors. Amb els nous sistemes de producció, més tecnificats i intensius, la promoció d’explotacions agroalimentàries més grans, el model tradicional cooperatiu de petites explotacions i activitats ha estat perdent força (amb certes excepcions rellevants, i amb la sortosa pervivència d’un model cooperatiu fort en algunes zones del país, això si, molt sectoritzades). D’altra banda, l’experimentació en els usos i reaprofitaments de diferents formes de biomassa, el canvi en els models de consum (que valoren més la proximitat, la salubritat...), l’aparició de nous materials i mètodes de producció, de noves formes de valorització i tractament de residus, etc., han obert tot de noves oportunitats perquè els territoris

rurals explotin els seus recursos d’una manera molt més eficient, sostenible i responsable. Així doncs, és als territoris rurals on hauria de ser més fàcil recuperar i promocionar la circularitat, treballar per reconnectar l’ecosistema industrial aprofitant i vinculant activitats diferents i establint sinergies amb programes tan interessants com el de residu recurs, i, sempre que sigui possible, promovent el sistema d’economia cooperativa com l’economia més justa... En aquest sentit, els Grups d’Acció Local tenen diversos àmbits d’actuació i promoció identificats i que desenvolupen mitjançant els seus projectes de cooperació: Transició energètica, gestió forestal, distribució agroalimentària conjunta (petits productors), lluita contra el malbaratament alimentari, aprofitament de subproductes, cohabitatge, formació en emprenedoria en l’àmbit de l’economia circular i cooperativa, espais per repensar models de negoci... D’altra banda, alguns GAL ja col·laboren activament amb els ateneus cooperatius establerts al territori promovent l’economia cooperativa i treballant elements d’innovació social o territorial mitjançant els projectes de cooperació o els projectes estratègics dinamitzats per cada grup. Davant el nou període de programació dels fons europeus, l’economia social, cooperativa i l’economia circular seran, doncs, de ben segur, eixos de treball que caldrà tenir en compte. Així, s’hauria de garantir la posada en valor dels elements circulars, de sostenibilitat ambiental i responsabilitat social de les activitats tradicionals (producció Km0, sector forestal, producció energètica de fons renovables...), la millora de la tecnificació de certs processos i productes i la consolidació d’unes activitats econòmiques més modernes, atractives, resilients i amb projecció de futur.

La cooperació territorial a Catalunya16 L’objectiu de la cooperació territorial és relacionar col·lectius determinats d’un territori amb d’altres de similars d’altres territoris, i amb les mateixes necessitats, per afavorir l’aprenentatge mutu i cercar solucions comunes a problemes concrets. Aquesta és una actuació clau per assolir les fites de les estratègies de desenvolupament local o bé per aportar beneficis addicionals a aquestes estratègies. A través de la cooperació s’amplien les perspectives de l’àmbit local, es millora la governança, s’ofereixen més oportunitats, s’opta a una transferència de coneixements entre territoris més gran i s’impulsa el caràcter innovador de les accions de desenvolupament local, de manera que es contribueix a augmentar la competitivitat de les zones rurals. És un molt bon instrument, i els fets ho avalen, per treballar des dels GAL en

la innovació territorial. A Catalunya, els Grups ho estan fent en col·laboració amb els principals agents sectorials i en temàtiques tan rellevants com: La lluita contra el despoblament i el retorn de joves al món rural. El suport a l’emprenedoria i pimes i l’acceleració. El coworking com a nova forma de treball. La transició energètica. El suport als petits productors agroalimentaris. La recuperació del patrimoni arquitectònic de forma col·laborativa (la pedra seca). La promoció turística dels territoris amb espais d’alt valor natural.

Els resultats que es detallen en aquest apartat formen part del Dossier Tècnic del DARP - Núm. 70 (2014). “Cooperació Leader. Una eina clau per al desenvolupament dels territoris rurals”. 16

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Dins el període de programació 2007-2013, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació va impulsar la cooperació entre Grups d’Acció Local catalans a través de la mesura 421 de l’eix 4 del Programa, i va consolidar fins a l’anualitat 2014 un total de 10 projectes amb una inversió total d’1.160.760 EUR.

• Dotar els territoris rurals d’un tret diferenciador

Per al període actual 2014-2020, Catalunya ha esdevingut un referent en l’aplicació de la cooperació territorial, i és la comunitat autònoma que hi destina més fons en el marc de l’operació 19.3 del Programa de Desenvolupament Rural, amb una dotació total de 7 milions d’euros i amb la previsió de convocatòries anuals per assegurar la continuïtat i la consolidació dels projectes de cooperació. Les temàtiques treballades en aquests projectes es poden agrupar en 5 orientacions:

•

Cowocat_Rural

comerç de proximitat.

• Millorar la inserció laboral i fomentar accions em-

•

prenedores més especialitzades i amb elements innovadors i de col·laboració empresarial. Promoure accions per mitigar el canvi climàtic, com l’adopció de mesures d’eficiència energètica i la generació i la utilització d’energies renovables. Diversificar l’economia rural.

La següent taula mostra, per a cadascun dels 10 projectes de cooperació implementats, les temàtiques tractades, una breu descripció i el coordinador i els participants.

Temàtiques i Descripció Gestió sostenible

Comerç proximitat

Emprenedoria

Mitigació CC

Diversificació

Coordinador i participants

El projecte de cooperació “Cowocat_Rural” vol potenciar la creació d’ocupació i activitat econòmica a les zones rurals, i fomentar els valors del coworking i del teletreball en els territoris que participen al projecte. D’aquesta manera, parteix de la necessitat de promoure l’emprenedoria mitjançant l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, i fer-ho tractant de transferir la pionera experiència de coworking en l’àmbit rural sorgida a Riba-roja d’Ebre (espai Zona Líquida), l’any 2014.

ENFOCC. Energia, Forest i Canvi Climàtic

El projecte “ENFOCC. Energia, Forest i Canvi Climàtic” és l’evolució de l’antic projecte “Energia i Forest” implementat durant el període passat. En l’edició actual, “ENFOCC” s’ha ampliat amb un nou eix de treball. Així, s’ha passat dels 2 inicials, centrats en l’Energia i Forest, als 3 actuals, que inclouen les accions d’adaptació i mitigació del canvi climàtic. Durant el 2016 “ENFOCC” ha impulsat la gestió energètica (municipal, a l’empresa i a les llars), ha promocionat la gestió forestal sostenible per a l’aprofitament de la biomassa, i ha treballat per conscienciar dels efectes del canvi climàtic tant a les administracions, com als productors agroalimentaris i empreses del territori, així com als propis ciutadans de les zones rurals.

Espais Naturals de Ponent

“Espais Naturals de Ponent” engloba les comarques de l’Urgell, Pla d’Urgell, les Garrigues i Segrià sud, on hi existeixen 13 espais naturals protegits inclosos a la xarxa 2000. Són un conjunt divers, on conviuen zones humides i de secà amb especies i paisatges singulars i d’un gran valor biològic. El projecte neix per posar-los en valor, en primer lloc entre la població local, i, en segon lloc, per posicionar-los com un actiu turístic i, per tant, econòmic del territori.

FER.cat. Ensenyant a emprendre a les escoles rurals

El projecte “FER.cat. Ensenyant a emprendre a les escoles rurals” és un projecte de cooperació bilingüe (català i anglès) que pretén fomentar les vocacions emprenedores entre l’alumnat de cinquè curs d’Educació Primària de les escoles dels territoris rurals. La suma de moltes iniciatives relacionades amb l’emprenedoria en el món rural fomentaran l’economia sostenible al llarg del temps i, d’aquesta manera, la creació de més empreses evitarà el despoblament de les zones rurals

GUSTUM. Productes de la terra

El projecte “GUSTUM” neix de la iniciativa de l’antic Consorci Leader Urgell- Pla d’Urgell l’any 2011. Actualment, l’Associació Leader de Ponent n’és el grup coordinador i compta amb la col·laboració dels 11 Grups d’Acció Local de Catalunya. “GUSTUM” pretén posar en valor el producte agroalimentari local més enllà de la seva qualitat organolèptica, i vincular-lo al paisatge, l’economia, la cultura i les tradicions del territori.

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Innovació i desenvolupament rural

Projecte

com és la gestió sostenible.

• Impulsar la producció agrària local mitjançant el

Innovació i desenvolupament rural

Projecte

Temàtiques i Descripció Gestió sostenible

Comerç proximitat

Emprenedoria

Mitigació CC

Diversificació

Coordinador i participants

“Leader Natura” va néixer el 2014 amb el nom de “FemPARC”, una iniciativa que tenia com a objectiu principal “fomentar la col·laboració dels diversos agents socials implicats a través de la cooperació territorial, per tal de plantejar i executar accions per a promoure el desenvolupament socioeconòmic dels espais naturals protegits i les seves zones d’influència. Un desenvolupament sostenible que garantís la compatibilitat de la protecció i la conservació, amb les activitats socioeconòmiques que s’hi duen a terme”. A partir de l’any 2016, i ja sota el nom de “Leader Natura”, el projecte es redirecciona i cerca un nou agent de col·laboració, en aquest cas, l’agent privat. Es pretén, Leader Natura. doncs, donar suport a les petites empreses i entitats que duen a terme activitats en Desenvolupaels espais naturals i les seves àrees d’influència. A més a més, s’amplia el ventall ment sostenible de col·laboració amb altres espais naturals “no específicament protegits” però de en espais nadestacat interès natural i territorial. turals de Cata- L’any 2017 “Leader Natura” incorpora el projecte “Vida Silvestre”. Un projecte desenlunya volupat al llarg de l’anualitat 2016, i coordinat pel Consorci per al Desenvolupament de la Catalunya Central, que es va centrar en analitzar el sector del turisme de fauna en els territoris Leader de Catalunya com un possible recurs per dinamitzar les economies locals. D’aquesta iniciativa destaquen accions com: · Una anàlisi de la situació del turisme de fauna a Catalunya. · L’inventari dels recursos naturals de vida silvestre amb que compten els territoris. · Un cens dels agents estratègics en actiu.

ODISSEU

“ODISSEU” acompanya els i les joves interessades en conèixer millor les oportunitats que hi ha als entorns rurals per a desenvolupar-hi el seu projecte professional, siguin originaris d’aquestes zones rurals o d’altres. A través de diferents activitats, es fomenta l’emprenedoria i es millora l’ocupabilitat d’aquest col·lectiu, es connecta les empreses de les àrees rurals i el talent jove, s’aprofundeix en la coordinació i el treball en xarxa de les administracions públiques, empreses, centres educatius i universitats pel retorn del talent jove a territoris rurals.

El projecte “Start-up Rural” treballa per acompanyar i assessorar emprenedors/ Start-up Rural a res del programa Leader per poder consolidar els projectes més enllà de la seva Catalunya creació, posant al seu abast nous recursos per a la seva consolidació i guiant-los dins el món de l’emprenedoria per tal que no es perdin oportunitats. Col·labora x Paisatge. Construccions de Pedra Seca

“Col·labora x Paisatge” és una iniciativa que pretén posar en valor el patrimoni paisatgístic de l’arquitectura tradicional de pedra seca com a element predominant i identitari de bona part dels paisatges rurals de Catalunya i d’altres àmbits propers al Mediterrani. El projecte pretén crear desenvolupament rural a través d’elements que configuren el nostre paisatge (construccions de pedra seca) tot facilitant eines i mitjans tant als joves com a la ciutadania que de forma col·laborativa promourà activitat econòmica. Font: Elaboració pròpia

Les primeres avaluacions externes del PDR 2014-2020 conclouen que els projectes de cooperació a Catalunya esdevenen instruments satisfactoris per a la transmissió del coneixement i eficients per posar en marxa projectes innovadors. Com a mitjana, hi ha 7,5 Grups d’Acció Local per projecte, amb un

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

màxim d’11 —és a dir, tots els grups—, i es percep un efecte arrossegador dels grups més experimentats en cada temàtica sobre la resta. D’acord amb l’avaluació, aquesta és una de les aportacions més destacades del programa en aquest període.

Bibliografia GAP RECURSOS, SL (2017). Evaluación para el Informe de Ejecución Anual 2016 del Programa de Desarrollo Rural de Catalunya 2014-2020.

DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, RAMADERIA, PESCA I ALIMENTACIÓ (2014). Dossier Tècnic Núm. 70 “Cooperació Leader. Una eina clau per al desenvolupament dels territoris rurals”.

EUROPEAN NETWORK FOR RURAL DEVELOPMENT - ENRD (2016). Declaración de Cork 2.0 “Una vida mejor en el medio rural”. Luxemburgo: Oficina de Publicaciones de la Unión Europea.

DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, RAMADERIA, PESCA I ALIMENTACIÓ (2017). Dossier Tècnic Núm. 87 “El Programa de Desenvolupament Rural 2007-2013. Resultats i Experiències a Catalunya”.

Webgrafia ASSOCIACIÓ D’INICIATIVES RURALS DE CATALUNYA – ARCA (2010). (http:// www.desenvolupamentrural.cat/)

DIPUTACIÓ DE BARCELONA. (https://www.diba.cat/ca)

COMISSIÓ EUROPEA – EC (2018). Future of the common agricultural policy. (https://ec.europa.eu/info/food-farming-fisheries/key-policies/common-agricultural-policy/future-cap_es)

EUROPEAN LEADER ASSOCIATION FOR RURAL DEVELOPMENT - ELARD (2016). The Tartu Declaration Renewing LEADER/CLLD for 2020+. http:// media.voog.com/0000/0041/5573/files/Tartu-Declaration-LEADER%3ACLLD2020%2B.pdf

CONSELL ASSESSOR PER AL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE – CADS. L’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. (http://cads.gencat.cat/ ca/Agenda_2030/)

EUROPEAN NETWORK FOR RURAL DEVELOPMENT - ENRD (2017). ENRD Thematic Work - Smart Village ( https://enrd.ec.europa.eu/smart-and-competitive-rural-areas/smart-villages/smart-villages-portal_en)

LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Innovació i desenvolupament rural

ASSOCIACIÓ D’INICIATIVES RURALS DE CATALUNYA – ARCA (2017). Moció per a un desenvolupament rural sostenible, integral i integrador.

Paisatge i ecosistemes

Una oportunitat per al món rural:

La transició energètica del segle XXI (TE21)

Ramon Sans Rovira

Doctor enginyer industrial, vicepresident d’EUROSOLAR - European Association for Renewable Energy.

Enginyer industrial, Màster en Gestió d’Empresa.

Paisatge i ecosistemes

Josep Puig Boix

pep.puigiboix@gmail.com

rasansr@gmail.com

RESUM El territori català té una extensió de 3,2 milions d’hectàrees, una població de set milions i mig d’habitants —dels quals una gran part es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona— i les seves necessitats energètiques van tenir un valor mitjà de 32 GWta/a (gigawatts tèrmics any/ any) l’any 2010. Amb la crisi climàtica que ens ha tocat viure, es fa cada dia més evident que les societats humanes hauran d’abandonar la via energètica que ens va llegar el segle XX. El camí que ens ha permès disposar d’energia a partir de la crema de materials fòssils i de la fissió de materials nuclears ha topat amb els llindars ecològics del nostre planeta. Trencar amb aquesta situació, heretada del passat, vol dir capgirar el sistema energètic vigent, basat en l’obtenció d’energia a partir de la combustió de materials fòssils i la fissió de materials nuclears, i bastir-ne un de ben diferent sobre la base de la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics, net, eficient i democràtic. En aquest article, plantegem quines solucions existeixen per reorientar la producció d’energia i veure quines oportunitats suposa per al món rural. Alhora, volem respondre a interrogants, com ara la manera com s’ha de produir la transició energètica, quins costos suposarà, d’on sortiran les inversions necessàries, quin estalvi suposaria o quina incidència territorial tindrà. Paraules clau: energia neta, transició energètica, energia fòssil, oportunitat, món rural.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

RESUMEN

SUMMARY

El territorio catalán tiene una extensión de 3,2 millones de hectáreas, una población de siete millones y medio de habitants —gran parte de ellos concentrados en el área metropolitana de Barcelona— y sus necesidades energéticas fueron, de media, 32 GWta/a (gigawatts térmicos año/año) en el año 2010. Con la crisis climática que nos ha tocado vivir, se hace cada vez más evidente que las sociedades humanas tendrán que abandonar la vía energética que nos ha legado el siglo XX. El camino que nos ha permitido disponer de energía a partir de la quema de materiales fósiles y de la fisión de materiales nucleares ha chocado con los límites ecológicos de nuestro planeta. Romper con esta situación heredada del pasado quiere decir dar la vuelta al sistema energético vigente, basado en la obtención de energía a partir de la combustión de materiales fósiles y la fisión de materiales nucleares, y construir uno nuevo basado en la captación, transformación y uso de la energía existente en los flujos biosféricos y litosféricos, limpios, eficientes y democráticos. Con este articulo, planteamos qué soluciones existen para reorientar la producción de energía y qué oportunidades supone para el mundo rural. A la vez, queremos responder a interrogantes como la manera en la que se tiene que producir la transición energética, qué costos supondrá, de dónde saldrán las inversiones necesarias, qué ahorro supondrían o qué incidencia tendrán en el territorio.

The Catalan territory covers an area of 3.2 million hectares, has a population of seven and a half million inhabitants, most of whom are concentrated in the metropolitan area of Barcelona, and their energy needs were, on average, 32 GWta/A (Thermal Gigawatts Year/year) in 2010. With the climate crisis that has fallen upon us, it becomes increasingly clear that human societies will have to abandon the energy path that was bequeathed us in the twentieth century. The path that has allowed us to have energy from the burning of fossil fuels and the fission of nuclear materials has collided with the ecological limits of our planet. To break with this inherited situation from the past means to turn around the current energy system based on obtaining energy from the combustion of fossil fuels and the fission of nuclear materials, and to build a new system based on the capture, transformation and use of the existing energy in the Biospheric and Litospheric flows; clean, efficient and democratic. With this article we propose that solutions exist to reorient the production of energy and to see what opportunities it implies for the rural world. At the same time, we want to answer questions such as the way in which the energy transition must be produced, what costs it will entail and where the necessary investments will come from, what savings they would entail and what impact they would have on the territory.

Palabras clave: energía limpia, transición energética, energía fósil, oportunidad, mundo rural

Keywords: clean energy, energy transition, fossil energy, opportunity, rural world.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Amb la crisi climàtica que ens ha tocat viure, es fa cada dia més evident que les societats humanes hauran d’abandonar la via energètica que ens va llegar el segle XX. El camí que ens ha permès disposar d’energia a partir de la crema de materials fòssils i de la fissió de materials nuclears ha topat amb els llindars ecològics del nostre planeta (la capacitat de càrrega de la biosfera): escalfament global a causa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle com a resultat de la combustió de fòssils i enverinament radioactiu per les emissions de radioactivitat com a conseqüència de la fissió de materials nuclears. L’era del foc està arribant a la seva fi. A Catalunya, també es pateixen les conseqüències d’aquesta era del foc. En els darrers anys, les emissions de gasos d’efecte hivernacle (mesurades en CO2 equivalent) han oscil·lat entre les 40 i les 50 milions de tones a l’any, i les de radioactivitat a l’aire i a l’aigua, com a conseqüència del funcionament dels tres reactors nuclears, són de l’ordre de 250 bilions de becquerels a l’any. La nostra societat, com totes les societats humanes, necessita l’energia per proveir-se dels serveis que la població demana. Al llarg de segle XX, i encara en l’actualitat, Catalunya disposa d’energia que importa de països estrangers (en forma de materials fòssils, però també materials nuclears). Tot plegat, suposa una sangonera econòmica per al país que, a la vegada, el fa depenent de tercers.

Tot això vol dir que l’energia hauria de ser considerada com una prioritat estratègica a l’hora de definir les polítiques que es vulguin dur a terme. Fins ara, al llarg dels darrers decennis, ben poca atenció s’hi ha posat, en l’energia, atès que vam tenir un president i uns governs als quals ja els estava bé l’herència energètica que el franquisme va deixar, un sistema en què totes les formes d’energia romanguessin en mans d’uns pocs grups (primer, monopolis, i més endavant, oligopolis) i que es podria sintetitzar com “no et preocupis per l’energia i abona’t a una gran companyia”. El resultat ha estat una gran dependència energètica del país i una eficiència, tant en generació com en ús final, molt i molt millorable. Trencar amb aquesta situació heretada del passat vol dir capgirar el sistema energètic vigent (basat en l’obtenció d’energia a partir de la combustió de materials fòssils i la fissió de materials nuclears, que resulta brut, ineficient, centralitzat i dominat per oligarquies) i bastir-ne un de ben diferent (basat en la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics, és a dir, net, eficient, distribuït, democràtic). A Catalunya, ja s’han fet els primers passos amb l’aprovació per part del govern de la Generalitat, el 31 de gener de 2017, de les bases per el Pacte Nacional per a la Transició Energètica17, que apunta que el sistema energètic català es basi al 100% en energies renovables abans de l’any 2050 i en l’aprovació, el 27 de juliol de 2017, per part del Parlament de Catalunya de la Llei 16/2017

El Govern aprova les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica amb l’objectiu d’arribar al 100% d’energies renovables el 2050: http://premsa.gencat. cat/pres_fsvp/AppJava/acordgovernidioma/7121/ca/govern-aprova-bases-pacte-nacional-transicio-energetica-lobjectiu-darribar-100-denergies-renovables-2050.do 17

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

Introducció

Paisatge i ecosistemes

de l’1 d’agost, del canvi climàtic18, que té com a finalitats “reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i la vulnerabilitat als impactes del canvi climàtic; afavorir la transició cap a una economia neutra en emissions de gasos amb efecte hivernacle, que sigui competitiva, innovadora i eficient en l’ús de recursos; contribuir a la transició cap a una societat en què el consum de combustibles fòssils tendeixi a ser nul, amb un sistema energètic descentralitzat i amb energies cent per cent renovables, fonamentalment de proximitat, amb l’objectiu d’aconseguir un model econòmic i energètic que no depengui dels combustibles fòssils ni nuclears el 2050...”. Fer realitat el pacte i la llei esmentats vol dir treballar per a l’establiment d’un acord socioecològic territorial, de nou tipus, perquè fer possible la captació de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics requereix territori, del qual disposen generalment els municipis amb poca població, mentre que a les àrees metropolitanes i en municipis amb molta població els espais disponibles solen ser escadussers. Catalunya compta amb 947 municipis i molt poca població rural, perquè la major part de la població (prop del 95%) es concentra en 300 municipis de més de 2.000 habitants, mentre que la resta (una mica més del 5%) viuen a la resta de municipis. Aquesta situació fa que s’obri una gran oportunitat per a les zones rurals de Catalunya, perquè, a banda de poder

captar energia in situ per abastir les necessitats pròpies del món rural, se’n pot també captar in situ per abastir necessitats d’energia de zones urbanes. Avui ja es fan molts aprofitaments energètics de fonts renovables en entorns rurals, però són promoguts per empreses que moltes vegades no tenen cap relació amb el territori ni amb la població que hi viu. S’han fet a casa nostra molts projectes eòlics i solars, en zones rurals, amb una mentalitat encara “extractiva” (aprofitar riquesa local per beneficiar qui disposa de capital per fer la inversió necessària i, per descomptat, donar alguna prebenda a la població de la zona), més pròpia del passat que no pas del segle en què vivim. Però si es vol que la riquesa, generada per la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics que es manifesten en un indret, beneficiï tota la comunitat que viu a l’indret on es fa la captació dels fluxos, cal abandonar la visió del món “extractivista” per passar a una visió del món mutualista, cooperativista, és a dir, abandonar les pràctiques habituals quan es van construir els aprofitaments hidràulics en molts indrets de casa nostra i posar en pràctica noves formes de relació entre zones rurals i urbanes que siguin justes i equilibrades, tant des del punt de mira ecològic com econòmic i social.

Llei 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic: http://canviclimatic.gencat.cat/ca/politiques/politiques_catalanes/Llei-del-canvi-climatic/.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Captar energia “in situ” per abastir les necessitats pròpies del món rural i el món urbà Com en qualsevol societat moderna, tant el món rural com l’urbà volen disposar de serveis, i per tenir-ne tota la multiplicitat que les poblacions actuals demanen es necessita energia en les seves formes tèrmica, elèctrica i motriu. La quantitat d’energia necessària per donar qualsevol servei depèn de la tecnologia que es faci servir i del comportament de qui utilitza la tecnologia. Però el que és important fer notar és que per minimitzar la quantitat d’energia necessària cal: a) adequar les fonts als usos finals (per disminuir així les etapes de transformació d’una forma d’energia a una altra, perquè en cada transformació hi ha pèrdues associades) i b) fer servir l’energia amb seny i evitar tota mena de malbarataments i usos no necessaris (practicar l’eficiència i la suficiència).

Energia tèrmica Les formes més senzilles de disposar d’energia tèrmica són la combustió d’un combustible renovable (llenya, oli vegetal cru o esterificat, biogàs, etc.) en un sistema de cremació d’alta eficiència i/o la captació directa de l’energia solar tèrmica. Tot plegat, per proveir aigua calenta i calefacció. També es pot cuinar amb energia solar (concentració solar amb caixes o amb discs parabòlics). Igualment, es pot disposar de calor i de fred amb la tecnologia de la bomba de calor associada a la geotèrmia superficial o profunda i/o l’aerotèrmia (tenint en compte que el funcionament de la bomba de calor requereix electricitat, que pot ser generada, per exemple, amb un sistema solar fotovoltaic).

Energia motriu L’energia motriu, de la qual massa vegades s’abusa en les societats urbanes, es necessita al món rural tant per accionar la maquinària que es fa servir en moltes activitats agràries, com per moure els vehicles per als desplaçaments. Si en un indret cal disposar d’un sistema motoritzat que permeti accedir als serveis bàsics de la societat, aquest és el món rural, perquè és aquí on no se sol disposar dels serveis públics de mobilitat que les societats urbanes tenen a l’abast. Fins avui dia, tant el món rural com l’urbà han cobert aquesta necessitat amb l’ús de ginys motoritzats que cremen combustibles fòssils per funcionar. Però ara mateix, al món rural hi ha disponibles diferents tecnologies que permeten poder prescindir dels combustibles fòssils, com ara motors que fan servir biocarburants (biodièsel, bioalcohol, i fins i tot oli vegetal cru) i resulta relativament senzill disposar de biocarburant, que es pot fer amb el conreu de plantes oleaginoses (colza, gira-sol, etc.), de les quals s’extreuen (per premsat en fred) olis vegetals (que permeten, a més, disposar del producte premsat com a alimentació per als animals) o amb el conreu de plantes que permetin obtenir alcohols per a la fermentació de sucres que contenen (remolatxa, etc.).

Energia elèctrica

Avui dia, també hi ha disponibles vehicles amb motorització híbrida, tèrmica i elèctrica (molt més eficients que els de motor tèrmic), amb motorització híbrida endollable i amb motorització elèctrica pura. I si s’obté l’electricitat a partir de fonts d’energia renovables locals, s’assoleixen, per tant, clars beneficis ecològics i econòmics. I això ja es possible al món rural i al món urbà.

Avui, l’electricitat ha esdevingut una forma d’energia pràcticament imprescindible arreu. I se’n pot disposar a partir de la captació de la radiació que ens envia el sol, de la captació de la força de l’aigua i de la del vent. Solament cal tenir un giny tecnològic que permeti captar l’energia continguda en el flux i transformar-ho en electricitat (sistema solar termoelèctric, sistema hidroelèctric, sistema eolicoelèctric, sistema solar fotovoltaic).

Cobrir les necessitats d’accionament de maquinària i de mobilitat al món rural amb biocarburants i/o electricitat d’origen renovable local és una gran oportunitat per crear riquesa a la ruralia i evitar la dependència que creen els carburants fòssils, que, a més, evita el constant empobriment a causa dels fluxos de diners gastats en la compra de combustibles fòssils i d’electricitat fora del territori.

Totes aquestes tecnologies són avui disponibles tant al món rural com a l’urbà, i el seu ús ens permet no haver de cremar materials fòssils per proveir-nos d’energia tèrmica.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

Avui es podrien cobrir totes les necessitats d’energia tèrmica, elèctrica i motriu a partir de la captació de l’energia que contenen els fluxos biosfèrics i litosfèrics que es manifesten als llocs. Vegem-ho.

Actualment, l’electricitat obtinguda amb les tecnologies que capten l’energia dels fluxos biosfèrics i la converteixen en energia disponible en forma d’electricitat ens ofereix l’oportunitat de disposar d’energia sense necessitat de cremar res i evitar així les conseqüències no volgudes de la combustió (especialment dels materials fòssils: contaminació, pluges àcides, escalfament de l’atmosfera, etc.). A banda, les tecnologies de generació d’electricitat estan tant a l’abast de societats rurals com urbanes, i més des que els costos d’instal·lació han experimentat considerables reduccions.

Paisatge i ecosistemes

Captar energia “in situ” en zones rurals per abastir les necessitats foranes del món rural De la mateixa manera que el món rural ha proveït de productes les societats urbanes, també pot ajudar a abastir les necessitats d’energia del món urbà. Per fer-ho, però, cal refer les relacions entre el món rural i el món urbà, deteriorades en els darrers decennis, des que s’ha considerat el món rural un lloc d’on “extreure recursos”, massa vegades sense que les persones que hi viuen en treguin cap benefici, és a dir, el que s’anomena relacions de bescanvi desigual, que es tradueix en l’empobriment de les zones rurals i l’enriquiment de les zones urbanes.

nicació i la informació (telèfons mòbils, ordinadors portàtils, Internet, etc.) i no ho ha fet de les tecnologies que ens permeten captar, transformar i fer servir l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics? La tecnologia està disponible i és a l’abast. Què ha fallat perquè la societat no se n’hagi apropiat? Per donar resposta a aquesta pregunta hauríem d’analitzar les relacions de poder que s’amaguen darrere l’energia, i també les tecnologies que determinats grups de poder han acabat imposant a la societat (sense cap mena de consulta, com seria normal en una societat democràtica).

Pel fet que l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics es pot considerar un bé comú, qualsevol aprofitament que se’n faci hauria de beneficiar, en primer lloc, les persones que viuen a l’indret on es fa la captació. Atès que el sol, el vent, l’aigua... que discorren per una comunitat són béns comuns que pertanyen a tota la comunitat, tots els qui hi resideixen haurien de poder compartir la riquesa que genera el seu aprofitament (economia del bé comú).

Però també podria ser que des dels àmbits acadèmics (teòricament creatius) no s’hagi estat capaç —o no s’hagi volgut (per no incomodar els poders establerts)— d’imaginar i modelar altres possibilitats, diferents de les heretades del segle XX, per proveir la societat de l’energia que necessita per poder disposar del serveis necessaris que fan possible viure bé sense fer res malbé.

Així, avui que a casa nostra s’han començat a crear cooperatives de comercialització i generació d’energia, ¿per què no s’aprofita la gran experiència cooperativista existent encara ara al món rural per ampliar les activitats de les cooperatives agràries actuals cap a activitats vinculades a les energies renovables? De la mateixa manera que les cooperatives agràries proveeixen oli, vi, fruita, etc., ¿no seria forassenyat pensar que es pogués cooperativitzar un bé comú, com l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics que es manifesten localment, per oferir una ventall d’energies disponibles a tota la societat? Però perquè això sigui possible cal fer eclosionar el potencial humà que representa l’apropiació social de les tecnologies que ens permeten fer un aprofitament de l’energia que ens envolta per tot arreu. Ens podríem preguntar: com és que la societat ha fet una ràpida apropiació social de les tecnologies de la comu-

Tot i així, entre el 1979 i el 2009 hi ha hagut diverses propostes procedents de col·lectius amb vinculació a sectors socials i empresarials oberts a la visió ecologista del món, en què s’imaginava una societat alimentada solament amb energies renovables, però era quan la política que imperava a Catalunya era de suport obert a cremar de tot, i sense miraments, per disposar d’energia i de menysteniment de qualsevol proposta que discutís l’statu quo imperant. Ha estat, però, la publicació, l’any 2014, de l’obra El col·lapse és evitable: la transició energètica del segle XXI - TE21 el moment en què la situació ha començat a donar un tomb, i avui ben poca gent (solament els analfabets energètics o el mercenaris dels poders energètics establerts) s’atreveix a discutir l’evidència que la societat ha de transitar des dels combustibles fòssils i nuclears cap a les fonts d’energia renovables, i deixar enrere l’era del foc per obrir, de bat a bat, l’era dels fluxos.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

La transició energètica a Catalunya i a l’Europa dels 28 El territori català té una extensió de 3,2 milions d’hectàrees, una població de set milions i mig d’habitants —gran part dels quals es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona— i les seves necessitats energètiques van ser d’un valor mitjà de 32 GWta/a (gigawatts tèrmics any/any) l’any 2010. Geogràficament, es tracta d’una regió extraordinàriament variada, si tenim en compte la seva relativament reduïda extensió. Limitada al nord pels

Pirineus i a l’est pel litoral mediterrani, posseeix importants zones muntanyoses i grans àrees de bosc, fet que li aporta una gran riquesa hidràulica i de biomassa. En l’àmbit climàtic, és igualment variada, amb temperatures suaus al litoral, més extremes a l’interior i clima d’alta muntanya i abundants precipitacions a la zona pirinenca.

Com hauria de ser la transició energètica TE21 a Catalunya i a Europa? Tot això conforma, sens dubte, una gran riquesa natural que, tanmateix, no es correspon gens amb la seva capacitat de producció de combustibles fòssils i urani. De fet, aquesta producció és pràcticament insignificant —molt inferior en percentatge a la d’Europa i menor també fins i tot a la d’Espanya—, situació que deixa Catalunya en una situació d’absoluta dependència energètica i en fa una zona especialment sensible als vaivens del mercat energètic. Tot plegat fa que calgui impulsar, com més aviat millor, una aposta decidida per la TE21: el Pacte Nacional per a la Transició Energètica. El model de transició energètica que anomeno TE21 consisteix en una transició progressiva, partint del sistema energètic del 2015 —dominat pels combustibles fòssils i l’urani—, per

arribar a un sistema totalment basat en energies renovables el 2050 (tot i que darrerament he generat una nova versió del model TE21 per a municipis i comarques, amb la solució molt més avantatjosa de retallar el temps d’implantació fins al 2040). És un model en què, partint dels consums i els costos actuals de combustibles fòssils i urani, i fent previsions raonables de futur, es calculen i comparen amb les potències les superfícies de territori, els costos i les inversions necessàries per fer una transició al 100% renovables. Per fer-ho, es tenen en compte, d’una banda, les quantitats de combustibles que han de ser comprades i, de l’altra, les necessitats reals dels usos finals als quals es destinen.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

L’estudi que plantejo busca avaluar la viabilitat tècnica, econòmica, territorial i ambiental de la transició i parteix de dos supòsits bàsics que deriven de l’esgotament de les reserves fòssils i que tenen una clara influència especialment en la valoració econòmica de la transició. El primer de tot és que, a mesura que baixin les reserves, els preus pujaran —variacions estratègiques com la del petroli a part, i els segon és conseqüència, en part, del primer, i és que la producció de combustibles fòssils baixarà. Després de contemplar diferents ritmes hipotètics de pujada de preus i descens de producció per als propers 35 anys, he optat per l’escenari més conservador, és a dir, el que pot trobar menys reacció al canvi, segons el qual s’estima:

ϞϞ Els preus dels combustibles fòssils pujaran a un ritme mitjà

anual (variacions cícliques i estratègiques a part) del 5%.

ϞϞ La producció de combustibles fòssils baixarà a un ritme

Paisatge i ecosistemes

mitjà anual del 3%. Aquesta segona hipòtesi de partida de la TE21 no afecta directament les estimacions de consum, però sí, i molt, les previsions d’evolució de la factura exterior de fòssils dels països que tenen una certa producció, que no és el cas de Catalunya, però sí d’Anglaterra.

A partir d’aquestes dues hipòtesis inicials, es desenvolupen, de forma paral·lela, dos escenaris: el primer, “sense TE21” (fig. 1), suposa imaginar un futur en què es mantingui el model energètic actual, i el segon, “amb TE21” (fig. 2), implica la transició.

Escenari sense TE21: suposa imaginar un futur en què es mantingui el model energètic actual. Preveu, a més de les dues hipòtesis de partida, el següent:

ϞϞ Un descens mitjà anual de l’1% en el consum total de

combustibles fòssils i urani per millores en eficiència i en bons usos energètics.

ϞϞ Un ascens de l’aprofitament de l’energia procedent de renovables d’un 1,5% anual.

Escenari amb TE21: implica la transició progressiva fins a aconseguir, el 2050, que totes les necessitats energètiques d’ús final es cobreixin mitjançant energies renovables. L’escenari és senzill i preveu, a més de les dues hipòtesis de partida, el següent:

ϞϞ Una disminució progressiva de l’ús de l’energia procedent de fòssils i urani fins que sigui igual a zero el 2050.

ϞϞ Un augment progressiu de l’aprofitament de renovables

fins que el 2050 arribi a cobrir el doble de les necessitats d’ús final (línia blava X-Y).

Per millorar, flexibilitzar i donar més validesa al model, he generat les variants que anomeno “transició energètica TE21 a la carta” i “transició energètica TE21 en municipis i comarques”. Amb els dos models, es poden modificar les variables de partida, veure’n els resultats en els casos més diversos i comprovar que, siguin quines siguin les hipòtesis de partida, la TE21 és, sempre, enormement avantatjosa.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

A la taules inferiors, apareixen les xifres concretes per a Catalunya, de l’Europa dels 28 i de cinc països concrets: Alemanya, Espanya, França, Anglaterra i Itàlia. En el cas de l’escenari “sense TE21”, es parteix dels valors actuals (A, C, E i G) i es donen els previstos per al 2050, si es continua com fins ara (B, D, F i H). Tots els valors corresponen a consum mitjà i estan expressats en gigawatts any/ any (GWa/a).

El perfil de l’escenari “amb TE21” és radicalment diferent a l’anterior. Manté exactament igual la línia blava de necessitats d’ús final multiplicades per dos (garantia de benestar i de subministrament) i mostra, a més, les línies de consum de fòssils i urani (color gris) fins a caure progressivament fins a zero i veure’s compensades per la pujada, igualment progressiva, de l’ús d’energia procedent de renovables (color verd) fins al valor per fer front al doble de l’ús final necessari (Y). Aquest escenari implica una intervenció clara i decidida perquè les renovables acabin abastint energèticament el doble de l’ús final necessari el 2050. La representació es fa d’acord amb les mateixes pautes: columnes A, C, E, G i X per als valors actuals (idèntics, lògicament, als de la figura anterior) i columnes B, D, F, H i Y per als previstos el 2050 “amb TE21”.

Fig. 1: Sense TE21

Elaboració: Ramon Sans Rovira

Fig.4

Fig. 2: Amb TE21

Elaboració: Ramon Sans Rovira

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

Cal fer especial esment a la línia blava (X-Y), que correspon a la realitat dels valors necessaris en un model renovable, és a dir, els corresponents als usos finals necessaris multiplicats per dos per garantir el subministrament i el benestar. Aquesta línia és molt útil per explicar amb claredat la solució “amb TE21”.

Quins costos econòmics tindrà la transició energètica? La comparació dels costos econòmics entre escenaris és sorprenent (figura 3) i, atès que les hipòtesis desenvolupades són més que moderades i les solucions són amb garantia de benestar i de subministrament, qualsevol variació sobre aquestes mostra resultats encara més avantatjosos, especialment si es contempla la possibilitat d’escurçar el termini de realització de la transició.

Paisatge i ecosistemes

El cost econòmic que es deriva de l’ús de combustibles fòssils és enormement elevat per als països que, com Catalunya i bona part dels d’Europa (la dels 28), no tenen producció prò-

pia i necessiten importar-ne la quasi totalitat. L’any 2012, l’Europa dels 28 va gastar l’exorbitant suma de 350.000 milions d’euros en la factura exterior de combustibles fòssils i, en el cas de Catalunya, la factura per aquest concepte (FEF o factura exterior fòssil) va ascendir a 8.000 milions d’euros. La FEF és el cost total que les grans empreses importadores de petroli, gas i carbó paguen per aquests combustibles en estat primari, que inclou les dades referents als combustibles fòssils, però no a l’urani, ja que d’aquest no se n’han trobat dades fiables

Fig. 3: Comparació econòmica dels dos escenaris

Així doncs, si no es realitza una transició energètica i es mantenen les tendències actuals (cas “sense TE21”), l’import de la factura exterior fòssil acumulada que Europa pagarà per adquirir combustibles fòssils en el període 2015-2050 serà astronòmic: 32.510.600 milions d’euros. La mateixa factura per a Catalunya haurà assolit, el 2050, i partint dels mateixos supòsits, l’import de 631.350 milions d’euros. Si es realitza la transició energètica (cas “amb TE21”), la dependència dels combustibles

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Elaboració: Ramon Sans Rovira

fòssils i, per tant, la factura exterior fòssil decreixeran any rere any per generar un més que substanciós estalvi econòmic. Les dades parlen per si mateixes. En el cas d’Europa, els més de 32 milions de milions d’euros de FEF acumulada es reduirien a 8.577.750 milions d’euros, fet que suposa un estalvi en combustibles de prop del 75% respecte al model “sense TE21”. En el cas de Catalunya, la FEF acumulada “amb TE21” seria de 281.630 milions d’euros, menys de la meitat de l’import “sense TE21”.

Quines inversions requerirà la transició? Quins estalvis comportarà? Arribats a aquest punt, i perquè l’estimació econòmica sigui realista i completa, cal considerar també la inversió necessària per transformar el sistema actual, basat en combustibles fòssils, en un de basat en renovables. Per avaluar aquesta

transformació, s’han pres com a referència les potències, els rendiments i els costos d’instal·lacions renovables actualment operatives (solars de tèrmiques i fotovoltaiques fixes o mòbils, eòliques i hidràuliques):

1 Comptabilitat energètica adequada. S’ha evitat caure en l’error de comptabilitat energètica derivat d’equiparar fonts

fòssils i fluxos renovables. És absurd calcular les necessitats de potència per a les renovables pensant en l’energia inicial que necessitarien les fòssils per generar aquesta mateixa potència, ja que els processos i les pèrdues són molt diferents per a ambdós tipus de fonts, perquè, mentre les fonts fòssils necessiten ser cremades i perden, de mitjana, en els diferents processos (sobretot elèctrics i de mobilitat tèrmica) gairebé fins a un 75% de l’energia inicial, la majoria de solucions de captura dels fluxos renovables generen energia elèctrica de forma directa i les pèrdues són irrellevants, ja que són fonts gratuïtes i es poden considerar inesgotables.

2 Potències. A l’hora de calcular les potències necessàries que cal instal·lar (fig. 5), la TE21 parteix de les necessitats

d’ús final d’energia, no de les inicials, que han doblat els seus valors (línia XY, figures 1 i 2). A més, les classifica en tèrmiques, motrius o elèctriques, perquè també té en compte que els processos són diferents segons quin sigui la destinació final d’aquesta energia. Aquest plantejament constitueix una de les aportacions més pràctiques i originals de l’estudi TE21.

3 Distribució de renovables. Atès que, en el cas de les renovables, les condicions ambientals influeixen decisivament 4 Garantia de benestar i de subministrament. Atès que les renovables són discontínues, per garantir el benestar i el

subministrament mitjançant aquestes, cal emmagatzemar part de l’energia produïda i comptar amb les pèrdues que això genera. Les instal·lacions que preveu la TE21 estan calculades per poder generar el doble de les potències, després de descomptar les avui existents, que es calcula que serien necessàries per proveir el consum el 2050, situació que ens posa en la línia del doble de les necessitats d’ús final (línia XY, figures 1 i 2) i que dóna un ampli marge de garantia de benestar i de subministrament que podria reduir-se a través de flexibilitat i intercanvi entre territoris.

5 Superfície necessària. La superfície necessària per a les noves instal·lacions renovables, després de descomptar

les avui existents, també s’ha tingut en compte i apareix detallada tant per a Catalunya, Espanya i Europa com per a Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia a la figura 5. S’ha calculat que, en el cas d’Europa, aquesta superfície seria de 6.061.600 hectàrees (ha), l’equivalent a un 1,38% del territori, i, en el de Catalunya, de 38.960 ha, tan sols un 1,22% del territori català. Tenint en compte que l’últim boom immobiliari ha utilitzat, aproximadament, un 2,5% del territori català i que altres activitats requereixen d’extensions molt superiors, les necessitats territorials per a una transició energètica són més que factibles.

El resultat, fent la TE21 i després d’explorar diferents combinacions o mix energètics de renovables, fins i tot doblant la potència mitjana necessària per seguretat, és que l’estalvi respecte al que gastaríem sense TE21 només pel fet d’importar combustibles fòssils és espectacular: 16.532.850 milions d’euros per a Europa i 279.720 milions per a Catalunya. Si, a més, pensem que els càlculs estan fets sobre la base de les tecnologies del 2014 i que aquestes evolucionen dia a dia en millora tant en potències obtingudes com en costos i superfícies necessàries, l’estalvi final seria, gairebé amb tota seguretat, encara més gran. ¿Quant del deute que actualment té Catalunya es pot pagar amb prop de 280 milers de milions? Si fem la transició TE21, garantim, a més de l’energia, la creació de molts llocs de treball (a Catalunya, de l’ordre de 75.000 de nous) i queden diners de sobres per recuperar l’economia i el malmès estat del benestar.

La conclusió econòmica és clara i extrapolable a altres països europeus com Alemanya, França, Anglaterra o Itàlia (com mostren les dades en G€, milers de milions d’euros de la figura 4). Si es segueix com ara (sense TE21), el gran problema econòmic del futur serà importar i pagar els combustibles fòssils a preus cada vegada més cars. Si decidim canviar (amb TE21), el cost de tota la inversió necessària per implantar un model renovable, sumat a la despesa en combustibles fòssils que encara necessitarem al llarg del procés de canvi, serà molt inferior. L’estalvi que això suposaria oscil·la entre un 44% per a Catalunya, un 33% per a Alemanya o França, un 43% per a Espanya i Itàlia i un 80% per a Anglaterra. L’Europa 28, en el seu conjunt, estalviaria gairebé un 50%. Atès que les xifres són astronòmiques, els estalvis també ho són.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

en el rendiment que donaran, es parteix d’estimacions mitjanes basades en les condicions climàtiques de cada zona geogràfica que s’ha d’estudiar. La distribució dels diferents tipus d’instal·lacions, o mix renovable, és també variable i adaptada per a cada zona.

Paisatge i ecosistemes

Fig. 4

Una última anàlisi de la figura 4 posa de manifest que la transició energètica és viable en els països estudiats, malgrat que no tots ofereixen les mateixes condicions. Vist el requeriment d’inversió de Catalunya, el país que necessita menys inversió és Espanya, i el segueixen Itàlia i Anglaterra. A l’extrem contrari se situen Alemanya pel gran ús d’energia que fa, i França,

Elaboració: Ramon Sans Rovira

el país que posseeix, en proporció, menys instal·lacions renovables. Anglaterra és un cas a part: és el país amb més estalvi aparent percentual, atès que és el que té major producció de combustibles fòssils dels estudiats. I com que és l’únic que podrà, si vol, acabar venent combustibles fòssil,s assoleix un valor negatiu de FEF acumulada per al 2050 amb TE21.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Quina potència energètica caldrà instal·lar i quina superfície representarà? Catalunya requereix 11 GWe (gigawatts elèctrics) de potència mitjana nova per instal·lar (la nominal és molt superior, ja que ve afectada pel factor d’ús), mentre que Espanya en necessita 80 GWe; Alemanya, amb 194 GWe, és el país que demanda major potència (2,5 vegades la d’Espanya). Anglaterra i Itàlia estarien per sobre dels 100 GWe i França en necessitaria 150. Tot això, partint de doblar les necessitats d’ús final (línia XY, figura 2), d’un mix de renovables diferents i òptimes per a cada país i restant, en cada cas, les renovables existents a les requerides. Pel que fa a superfícies necessàries d’ocupació de sòl, els països amb més avantatges són Catalunya, Espanya i Itàlia, per les seves condicions favorables de radiació solar. A l’extrem contrari, se situen Alemanya, França i Anglaterra.

Fig. 5

Aquí, cal esmentar que totes les comarques de Catalunya compten amb territori suficient, la majoria sobrat, per ser autosuficients energèticament, a excepció de l’àrea metropolitana de Barcelona, que haurà de comptar amb una part de la resta del territori. Caldrà un pla de territori que permeti, d’una banda, respecte territorial i, de l’altra, opinió, participació i generositat de la població externa a Barcelona. En tots els casos, caldrà també respectar la riquesa paisatgística. Pot l’Europa dels 28 permetre destinar 6.061.600 ha del seu territori a la instal·lació de renovables? I el que és tant o més important, es pot permetre pagar els 7.400.000 milions d’euros que li costarà? La resposta és, sens dubte, afirmativa. I no només si parlem d’Europa en general, sinó també per a Catalunya i per a cada un dels països estudiats. Això sí, el balanç serà més o menys favorable segons de quin es tracti i també dependrà si s’opta, finalment, per prioritzar l’autonomia energètica de cada un o per flexibilitzar el model i acceptar un tant per cent de col·laboració entre territoris i països. En aquest darrer cas, caldrà anar molt en compte, perquè, ja que hem malmès la costa per al sol, no fem el mateix amb l’interior.

Elaboració: Ramon Sans Rovira

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

Quant al percentatge de superfície requerida, veiem que l’Europa dels 28 comprèn un total de 440 milions d’hectàrees, és a dir, 4.400.000 km2. Això vol dir que, tot i que l’espai que cal ocupar és elevat, aquest tan sols representa un 1,38% del total de la superfície europea. Catalunya requereix 38.960 hectàrees, és a dir, un 1,22% del territori. Espanya només hauria de fer-ne servir un 0,62%, pel seu avantatge solar i la baixa densitat de població, mentre que Anglaterra o Alemanya necessitarien percentatges superiors al 3%, atesa la major potència

que necessiten, el menor avantatge solar i l’elevada densitat de població. Catalunya, França i Itàlia es troben en una situació intermèdia.

La transició energètica TE21-mic per a municipis i comarques de Catalunya A Catalunya, s’està impulsant la transició energètica mitjançant l’anomenat Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya, un pacte que ha generat un diàleg i un consens entre totes les forces polítiques i els representants de la societat civil per assolir un nou model energètic català, renovable, net, descentralitzat, democràtic i sostenible. Per facilitar l’esmentat pacte, he generat recentment el model TE21® Municipis i Comarques, model que parteix d’uns senzills inputs a tall d’enquesta i calcula com dur a terme la transició energètica en un municipi, comarca o territori determinat per al període comprés entre avui dia i el 2040 (he escurçat el període de la TE21 dels meus llibres, que era fins al 2050, perquè crec fermament que el clima ho reclama a bastament).

Paisatge i ecosistemes

El model defineix les necessitats energètiques, potències nominals, costos econòmics actuals, futurs i acumulats, inversions i estalvis i, a més, calcula les superfícies de territori requerides per dur a terme la millor transició energètica: distribuïda i participada. El model usa valors directes de potència nominal dels equips de generació i s’han fet els càlculs doblant les potències necessàries, cosa que amb una bona flexibilitat no caldria. Aquest model l’he generat i cedit condicionalment i generosament a la xarxa Leader Ripollès Gès Bisaura i a Ripollès Desenvolupament. Carina Creixans, tècnica de Ripollès Desenvolupament, ha fet un treball enormement valuós en què ha generat un informe per a cada municipi i comarca creuant, amb el meu model, dades estadístiques de Catalunya amb les quals ha elaborat el web Transició energètica19. Si hi accediu,

podreu obtenir l’informe de transició energètica per a tots els municipis i comarques que us interessin. Cal tenir present que aquesta transició és i serà diferent en funció del país o del territori on es vulgui aplicar. Per això, l’informe s’ha redactat amb visió crítica i objectiva, per adequar el màxim els resultats a la realitat. Alhora, quan es decideixin implementar els resultats a un municipi o comarca concrets, recomano una anàlisi més detallada, capaç de creuar les dades del TE21® Municipis i Comarques amb la absoluta realitat territorial i que acompanyi el procés de l’inici a la fi. Precisament d’aquí ja poden néixer les primeres empreses que acompanyaran amb gestió i amb tecnologia els municipis emprenedors, que recomano que siguin molts... I perquè no... Tots! Com a exemple, el model permet un mix renovable amb eòliques, solars i hidràuliques. Per simplificar, els informes del web s’han fet només amb solars, la qual cosa demana, de força, més superfície per ocupar. La realitat haurà de ser flexibilitzar la generació i l’ús compartint energia, per exemple, entre comarques amb més possibilitats eòliques amb d’altres amb més de solars i/o hidràuliques, geotèrmiques, etc. Caldrà també canvis i adaptacions de les reglamentacions en municipis i comarques (POUM i altres) que permetin la instal·lació de sistemes de generació en teulats i dins del territori municipal, cosa que ara, increïblement, moltes reglamentacions no permeten. A part seria molt interessant i atractiu que, seguint el cas d’Avià, s’incentivessin aquestes instal·lacions.

www.transicioenergetica.com.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

A partir del model, he estat pensant i fent números de com dur a terme la inversió i he arribat a una conclusió molt clara i senzilla: La transició a municipis i comarques ha de ser distribuïda: cada municipi, segons les seves condicions climàtiques i territorials, pot generar la seva pròpia energia. En aquest format, no hi poden entrar les grans ciutats com Barcelona, que, atès que no té prou territori per ser autosuficient, haurà de rebre energia de comarques properes.

Per resoldre les grans ciutats, el camí pot ser perfectament el de l’apartat anterior, amb ciutadans inversors que generin en comarques veïnes i venguin l’energia a les grans ciutats.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

La transició a municipis i comarques ha de ser participada: per evitar calcar el model actual de grans oligopolis, s’ha de partir de la base que la ciutadania participi plenament en la propietat de les instal·lacions de generació. Com fer-ho possible? Doncs si els ciutadans paguen durant 10 o 12 anys el que estan pagant avui (sense cap mena d’augment durant els propers 10 o 12 anys) per l’energia elèctrica i tèrmica, rebran l’energia del nou servei, s’hauran fet càrrec del cost total de les instal·lacions i en passaran a ser propietaris. Això, en regim de cooperatives o municipal participat, permet obtenir, amb facilitat, crèdits per generar les instal·lacions, ja sigui per via bancària o de crowfundings.

Per acabar La festa del consum irresponsable i l’etern creixement s’han acabat. No es tracta d’un problema energètic, atès que les renovables poden generar perfectament l’energia necessària, sinó d’un problema de supervivència mediambiental i de matèries primeres que, com les energies fòssils, són finites i, per tant, limitades. Si cada euro que paguem actualment per comprar petroli, gas, carbó i urani a l’exterior l’invertim aquí en instal·lacions renovables, deixarem de contaminar, estalviarem grans quantitats de diners en concepte de factura exterior fòssil i crearem molts nous llocs de treball. El camí és clar i urgent.

Atès que el canvi, tant si ho volem com si no, és obligatori i arribarà abans o després, el país que prengui la iniciativa i el que primer dugui a terme una veritable transició total cap a un model 100% renovable es convertirà en referent mundial i podrà aprofitar els grans avantatges que de tot això, sens dubte, se’n derivarà. Un país com Catalunya, que sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’innovació i el seu esperit emprenedor, no hauria de deixar passar l’oportunitat de liderar el proper gran canvi de la nostra civilització: la transició energètica a municipis i comarques, distribuïda i participada.

Paisatge i ecosistemes

És raonable i honest quedar-nos de braços plegats mentre seguim contaminant i generant un futur incert per als nostres fills i néts? Què s’hi pot fer? El més important és conèixer

i consultar la TE21, informar-se’n i explicar-ho a tothom: família, amics i coneguts. Com més gent sigui conscient de la necessitat del canvi, més fàcil serà fer-ho possible.

Fig. 6

Elaboració: Ramon Sans Rovira

Una mostra o exemple del que hem dit la tenim en el pioner (al sud d’Europa) projecte batejat amb el nom Viure de l’aire del cel (www.viuredelaire.cat), que no és res més que un projecte col·lectiu d’apropiació social de la tecnologia eòlica. Es va iniciar l’any 2009, quan es van celebrar els 25 anys de la inauguració i posada en funcionament del primer aerogenerador, dissenyat i construït a Catalunya per la cooperativa Ecotècnia, connectat a la xarxa elèctrica, l’any 1984, i que va servir de base per a l’inici del desenvolupament de la moderna tecnologia eòlica a Catalunya. Avui (finals de juny), el projecte compta amb 540 partícips, entre persones de manera individual, famílies, associacions i empreses, que han aportat més de 2.400.000 € i han fet realitat el primer projecte comunitari i amb finançament popular que es fa a casa nostra per demostrar, en la pràctica, que a

despit de les desfavorables condicions amb què es tracten les energies renovables a l’Estat espanyol, les persones són capaces, col·lectivament, de contribuir directament a combatre el canvi climàtic aprofitant una riquesa local (el vent), cobrint les necessitats (d’energia) de la societat i generant riquesa (econòmica, ecològica i social) als indrets on es fa la captació, transformació i ús de la força del vent. Projectes com Viure de l’aire del cel, que ja és plenament operatiu des de mitjans de març del 2018, podrien servir per a molts altres projectes d’energia que la societat catalana haurà de fer néixer si volem que la transició energètica cap al 100% renovable a Catalunya es vagi materialitzant amb la participació de les persones i les comunitats per fer realitat allò que a molts indrets del món es coneix com democràcia energètica.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Bibliografia CABRÉ, O.; CARBONELL, P.; PUIG, J. i VILANOVA, S. (1981). Catalunya sota el perill de l’urani. Barcelona: Edicions 62. DOLESCHEK, A.; LEHMANN, H. PETER, S. I PUIG, J. (2007). Catalunya solar: el camí cap a un sistema elèctric 100% renovable a Catalunya. Barcelona/Leipzig: Fundació Terra. http://www.energiasostenible.org/mm/file/SolarCat-I-Cat.pdf. PUIG, J.; MESSEGUER, C. i CABRÉ, M. (1982). El poder del viento: manual práctico para conocer y aprovechar la fuerza del viento. Barcelona: Ecotopía Ediciones. PETER, S.; LEHMANN, H.; PUIG, J. i GARCÍA, M. (2009). Solar Catalonia II: a Pathway to a 100% Renewable Energy System for Catalonia. A simulation of Catalan electric system based on the analysis of the hourly meteorological datand electric load’s for 2007. Barcelona/Makkleeberg: Eurosolar, WREC, Isusi, Ecoserveis. http://www.energiasostenible.org/mm/file/SolarCat-II-Eng.pdf. PUIG, J. (1993). Les energies netes. Barcelona: Barcanova. PUIG, J. (2004). “Prospectiva energètica. Els contorns d’un nou model energètic i el procés de transició”, La tecnologia: llums i ombres. Informe 2004 de l’Observatori del Risc. Barcelona: Institut d’Estudis de la Seguretat.

PUIG, J. (2006). “Energía, política y participación”, Energía, participación y sostenibilidad. Barcelona: Ingeniería sin Fronteras. PUIG, J. (2007). “Barcelona and the Power of Solar Ordinances: Political Will, Capacity Building and People’s Participation, Urban Energy Transition: From Fossil Fuels to Renewable Power. Oxford: Elsevier. PUIG, J. (2009). Renewable Regions: Life after Fossil Fuel in Spain, in 100% Renewable: Energy Autonomy in Action. Londres: Earthscan. PUIG, J.; PETRICK, CH. i VAN DELLEN, F. (2009). SOSTEC: Transició cap a un model elèctric sostenible. Barcelona: Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. http://cads.gencat.cat/ca/detalls/detallpublicacio/SOSTEC-Transicio-cap-a-un-model-electric-sostenible-00001. PUIG, J. (2010). “Energies renovables, tecnologia, ecosistemes i paisatges, Medi Ambient, Tecnologia i Cultura, 46: 38-47.

PUIG, J. (2015). “La fi de l’era del foc, l’inici de l’era dels fluxos”, Eines, 23:38.47. PUIG, J. (2016). “Por una democracia energética”, Alternativas Económicas, 35:50-52. SANS, R. i PULLA, E. (2014). La transició energètica del segle XXI (TE21): el col· lapse és evitable. Barcelona: Octaedro. SANS, R. (2015). “La transició a energia 100% renovable suposaria per a Catalunya estalviar 280 milers de milions d’euros”, La transició energètica del segle XXI (TE21). EURAM: Euroregió de l’Arc Mediterrani. SANS, R.; BLESA, J. (2015). “La Transició Energètica TE21 al País Valencià. Com ha de ser l’arquitectura mediterrània que respongui a la transició energètica a renovables?” SANS, R. (2015). “Què li costaria a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani una transició a energia 100% renovable. EURAM. SANS, R. (2016). La transició energètica del segle XXI (TE21): la darrera oportunitat. Barcelona: Octaedro. SANS, R. (2016). “Los límites de la vida en la tierra”, Alternativas Económicas. SANS, R. (2016). “El cambio urgente y rentable. La transición energética TE21”, Alternativas Económicas. SANS, R. (2016). “La transició cap a les energies netes s’ha de fer des del sector públic”, El 9 Nou. SANS, R. (2016). Una molt bona notícia, el Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya (PNTEC) i La transició energètica del segle XXI (TE21), la darrera oportunitat. SANS, R.; BLESA, J. (2017). “Archileters, la gent interessant s’acaba trobant”, La transició energètica del segle XXI (TE21). El col·lapse és evitable. SANS, R.; PUIGVERT, A. (2017). Una ciutat mai serà intel·ligent sense un territori circumdant intel·ligent. EURAM.

PUIG, J. (2011). “Community Power: the Right of People to Utilise Renewable Energy”, Wind Energy International 2010-2012. Bonn: World Wind Energy Association.

SANS, R. (2017). Amb una transició 100% a energies renovables, l’EURAM s’estalviaria 970.000 M€ des d’ara i fins al 2050. EURAM.

PUIG, J. (2013). “Wind Energy in Spain”, Wind Power for the World: International Reviews and developments. Singapore: Pan Stanford Publishing.

SANS, R. (2018). La transició energètica TE21 a Catalunya i a l’Europa dels 28. Catalunya i Europa “amb TE21” i “sense TE21. ICAEN.

Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Paisatge i ecosistemes

PUIG, J. (2006). “L’energia nuclear: pot resoldre el problema de l’escalfament global?”, Revista Sostenible, 8:87-102.

PUIG, J. (2014). “Energía comunal: el derecho de las personas a las energías renovables”, Alta tensión: por un nuevo modelo energético sostenible, democrático y ciudadano. Barcelona: Icaria Antrazyt.

Boscos i salut humana:

Paisatge i ecosistemes

Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

albert.bach@uab.cat

Albert Bach

roser.maneja@uab.cat

Roser Maneja

Teresa Romanillos -

marti.boada@uab.cat

Martí Boada

Investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental, Universitat Autònoma de Barcelona.

Investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental, Universitat Autònoma de Barcelona.

Investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental, Universitat Autònoma de Barcelona.

RESUM Actualment la societat urbana està progressivament desconnectada del món rural i comença a presentar una sèrie de patologies associades a un model de vida lligat sobretot a l’estrès ambiental, físic i mental. Per aquest motiu, en algunes zones del nord-est asiàtic, on la societat presenta una simptomatologia similar, s’han proposat solucions alternatives que passen per considerar els boscos com una font de salut. Recentment, aquestes iniciatives estan agafant força a escala mundial i, també en el cas concret de la regió mediterrània, on ja s’han començat a desenvolupar diferents activitats que proposen models similars als orientals. En aquest article, s’enumeren alguns dels avenços més rellevants realitzats per la comunitat científica internacional en matèria de boscos i salut humana, i se’n identifiquen les fortaleses i els aspectes que cal millorar. Considerant les observacions, es pot concloure que cal dur a terme més estudis empírics per tal de poder descriure d’una manera més acurada els mecanismes pels quals es poden donar els efectes dels boscos sobre la salut de les persones. Finalment, es presenta l’estudi Boscos i salut humana, que s’està duent a terme actualment a Catalunya. Paraules clau: estrès ambiental, boscos, salut humana, món rural.

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes

RESUMEN

SUMMARY

Actualmente, la sociedad urbana poco a poco se desconecta del mundo rural y empieza a mostrar una serie de patologías asociadas a un modelo de vida vinculado, sobre todo, al estrés ambiental, físico y mental. Por esta razón, en algunas partes del noreste de Asia, donde la sociedad tiene síntomas similares, se han propuesto soluciones alternativas que pasan por tener en cuenta los bosques como fuente de salud. Recientemente, estas iniciativas están tomando fuerza a nivel mundial y también en el caso de la región mediterránea, donde ya han empezado a desarrollar diferentes actividades que proponen modelos similares. Este artículo enumera algunos de los avances más importantes de la comunidad científica internacional en el campo de los bosques y la salud humana e identifica fortalezas y posibles mejoras. Teniendo en cuenta las observaciones, se puede concluir que es necesario llevar a cabo estudios más empíricos para poder describir de un modo más preciso los mecanismos que pueden conllevar los efectos de los bosques en la salud de las personas. Finalmente, presenta el estudio Boscos i salut humana, que se lleva a cabo en la actualidad en Cataluña.

Currently, urban society is gradually disconnecting from the rural world and starting to present a series of pathologies associated with a model of life linked, above all, to environmental, physical and mental stress. For this reason, in some parts of North-East Asia, where society has similar symptoms, alternative solutions have been proposed that consider the forests as a source of health. Recently, these initiatives have been gaining force on a global scale and also in the Mediterranean region, where they have already begun to develop different activities that propose models similar to the Asian ones. This article lists some of the most important advances made by the international scientific community in the field of forests and human health and identifies strengths and aspects to improve. Considering the observations, it can be concluded that it is necessary to carry out more empirical studies to be able to detail in a more accurate way the mechanisms by which you can identify the effects of forests on human health. Finally, it presents the study “Forests and Human Health” which is being carried out in Catalonia.

Palabras clave: estrés ambiental, bosques, salud humana, zonas rurales.

Keywords: environmental stress, forests, human health, rural areas.

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes

Introducció Actualment, el 55% de la població mundial viu en zones urbanes i les projeccions preveuen que el 2050 la població mundial resident en aquests espais pot arribar a créixer fins al 68% (Nacions Unides, 2018). Aquest augment, juntament amb el conseqüent procés d’urbanització, que s’està convertint en una tendència prevalent a escala planetària, està donant lloc a diferents problemàtiques ambientals en molts països del considerat com a Nord Global (Mao et al., 2017). Així, nombrosos estudis han confirmat l’associació entre la contaminació de l’aire i la salut humana, i han posat de manifest com l’exposició aguda i prolongada a la pol·lució està associada a determinades malalties, com desordres cardiovasculars (Hassing et al., 2009; Castro-Giner et al., 2009; Sun and Hong, 2010; Brook et al., 2010) i malalties respiratòries. Altrament, la prevalença de trastorns al·lèrgics ha crescut durant les darreres dècades en els països desenvolupats, i particularment en les zones urbanes (Butz et al., 2013). D’altra banda, la hipertensió, un dels principals factors de risc en malalties cardiovasculars, està fortament lligada a l’ambient urbà (Fuks et al., 2011; Sorensen et al., 2011). A més, és sabut que, en les societats urbanes modernes, l’estrès és la causa creixent d’efectes a llarg termini sobre la salut de les persones (Sluiter et al., 2000). L’estrès és actualment un punt d’interès de la sanitat pública, ja que es relaciona amb patologies lligades a la salut mental, així com a malalties cardiovasculars, gastrointestinals, immunològiques i neurològiques (Nilsson et al., 2011). Aquest fet suggereix que el control de l’estrès és vital per mantenir una bona salut i prevenir-ne malalties relacionades en zones urbanes (Takayama et

al., 2014 ). A banda, s’ha observat com persones exposades a nivells alts d’estrès i sense cap malaltia es poden arribar a percebre elles mateixes com a no sanes (Tsunetsugu et al., 2010). La contaminació acústica, la pol·lució de l’aire, la pressió laboral i altres elements estressants de la vida urbana fan que la població urbana cerqui formes d’alliberament d’aquest estrès (Frumkin, 2001). D’entre les diferents iniciatives, una de les que està guanyant força darrerament són les visites al bosc entenent-lo com a una font de salut. Aquesta idea, anomenada Shinrin yoku, o banys de bosc, va ser desenvolupada pel Ministeri d’Agricultura, Boscos i Pesca del Japó l’any 1982 i es defineix com el fet de mantenir un contacte amb l’atmosfera del bosc amb l’objectiu de millorar l’estat mental i induir a la relaxació física individual (Park et al., 2007). Des de la seva creació i instauració, aquesta activitat ha esdevingut una pràctica de relaxació reconeguda (Ohtsuka et al., 1998; Ohira et al., 1999) i actualment és considerada una de les pràctiques més esteses quant als boscos i els seus efectes sobre la salut humana (Park et al., 2010). Recentment, els banys de bosc han anat rebent un creixent interès per part de diferents sectors de la societat i han arribat a captar l’atenció del sector de la medicina preventiva (Tsunetsugu et al., 2010; Lee et al., 2011a; Li et al., 2014; Miyazaki et al., 2014). A escala mundial, aquest nou ús del bosc ja ha estat identificat per alguns autors, que descriuen com els objectius forestals estatals de diferents països estan variant quant a objectius, en què s’ha passat de la conservació i la producció a la recreació i el foment de la salut humana pel que fa a ús del bosc (Geonwoo et al., 2015).

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes

Boscos i salut humana a Catalunya El món rural català ha anat patint una davallada de població els darrers anys, tot i que actualment aquest decreixement és menys acusat. Entre el 2015 i el 2016, un total de 5.131 persones van deixar les zones rurals catalanes (Observatori del Món Rural, 2017). Tot i això, durant les darreres dècades s’ha constatat una recuperació i una revalorització dels recursos turístics i una expansió del turisme cap a les àrees d’interior amb noves modalitats de turisme: a) rural, un producte important per la seva funció social i de reequilibri territorial; b) de natura; c) d’aventura i d) actiu, que inclou un gran ventall d’activitats (Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2009). Atès que Catalunya és un país forestal, amb un total del 64,1% de la superfície total ocupada

per bosc (MCSC - 4, 2009), és fàcil pensar que un dels espais visitats per motius de recreació són els boscos d’arreu del territori. De fet, inspirades en els banys de bosc (Shinrin yoku) anteriorment descrits, ja es comencen a trobar diferents iniciatives, tant col·lectives com particulars, que ens mostren com aquesta tendència en l’ús del bosc s’està instaurant també en la societat catalana. Val a dir també que l’origen de protecció d’alguns dels espais naturals protegits més coneguts del país es deu precisament a motius de salut, com, per exemple, el Parc Natural del Montseny, que va ser declarat l’any 1928 com a espai protegit precisament per motius relacionats amb la salut pública.

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Evidències científiques: Salut humana L’interès per la pràctica dels banys de bosc també ha captat l’atenció de la comunitat científica internacional i ha donat lloc a nombroses recerques emergents. A continuació, s’exposen alguns dels resultats més rellevants de les investigacions desenvolupades per diferents científics a escala mundial. S’ha revisat tan sols literatura científica en referència a l’efecte particular de l’exposició forestal sobre la salut humana. La majoria de les publicacions en aquest àmbit es concentren a l’Àsia (72%), i més concretament al Japó i a Corea del Sud (Meyer and Bürger-Arndt, 2014), mentre que encara són molt pocs els estudis d’aquestes característiques a Europa i a Amèrica. A continuació, es presenten els principals efectes observats fins al moment, agrupats per àmbits de salut.

Paisatge i ecosistemes

Sistema cardiovascular Nombroses investigacions han estudiat la variabilitat dels paràmetres estretament lligats al sistema cardiovascular, com les pulsacions, la pressió sanguínia i/o el ritme cardíac en relació amb el contacte amb el bosc. Molts d’aquests estudis han demostrat com l’exposició a un ambient forestal produeix una disminució significativa de les pulsacions (Lee et al., 2009, 2011a, 2011b; Park et al., 2008, 2009, 2010) i de la pressió sanguínia diastòlica i/o sistòlica per comparació a un ambient urbà (Lee et al., 2009, 2011b; Li et al., 2011c; Park et al., 2009, 2010; Tsunetsugu et al., 2007, 2013). En l’estudi realitzat per Mao et al. (2012b), per exemple, es demostra una disminució significativa dels valors de la pressió sanguínia en persones després d’una exposició per comparació a una de feta a la ciutat. La gran majoria dels estudis que investiguen paràmetres cardiovasculars en boscos conclouen que l’exposició forestal pot promoure la salut humana a través de la reducció dels nivells de paràmetres que farien augmentar el risc de malalties cardiovasculars (Meyer and Bürger-Arndt, 2014).

Sistema immunitari Molts altres estudis s’han centrat en l’estudi del sistema immunitari (e.g. Kondo et al., 2011; Li, Kawada, 2011a, 2011b; Li et al., 2010). Un dels principals exponents a escala mundial quant a la recerca de les implicacions dels boscos per a la salut de les persones és el Dr. Qing Li (president de la Societat Japonesa de Medicina Forestal), que va observar com els olis essencials dels arbres i els seus components químics, també anomenats fitoncides, tenen un efecte sobre les cèl·lules NK (Natural Killers) humanes incubades in vitro (Li et al., 2006). Aquest descobriment, així com altres estudis posteriors, indiquen que el nombre de cèl·lules NK i la seva activitat poden augmentar significativament després d’un contacte amb el bosc, tot i que els estudis s’han realitzat contemplant durades i periodicitats diferents d’exposició forestal (Li, 2010; Li et al., 2007, 2008a, 2008b). És conegut que els

paràmetres estudiats associats amb el nombre i l’activitat de les cèl·lules NK tenen una importància rellevant per a les defenses del sistema immunitari i per combatre cèl·lules cancerígenes (Birbaumer and Schmidt, 2010; Okada, Morishita 2012; Pardo et al., 2002). A més, ha estat demostrat com l’augment de l’activitat i del nombre de cèl·lules NK pot durar més de 7 dies i més de 30 dies, respectivament, després de l’estada al bosc (Li, 2010; Li et al., 2008a, 2008b).

Sistema endocrí Nombroses investigacions han determinat diferències hormonals com a resultat de l’exposició forestal (Annerstedt et al., 2013; Kondo et al., 2007, 2008, 2011; Lee, 2010; Ohira et al., 1999) en comparació amb les diferències identificades en ambients urbans. Alguns exemples de les variables estudiades són els nivells de diferents hormones implicades de forma directa amb l’estrès, com, per exemple, el cortisol, l’adrenalina, la noradrenalina, l’estradiol, la progesterona i la testosterona (Kirschbaum, 2008). Si es pren el cas del cortisol, hormona que s’allibera quan l’hipotàlem s’activa davant de qualsevol situació d’estrès (Birbaumer, Schmidt, 2010), molts estudis han observat una disminució significativa dels valors de cortisol i un assoliment de valors més baixos en ambients forestals en relació amb els ambients urbans (Lee et al., 2009, 2011b; Mao et al., 2012a; Park et al., 2005, 2007, 2008, 2010; Tsunetsugu et al., 2007). Una investigació desenvolupada el 2010 sembla revelar també que estar físicament actiu al bosc (per exemple, caminant) permet assolir efectes més beneficiosos quant al cortisol en saliva en relació amb la interacció passiva (Park et al., 2010). Tot i això, el grau d’afectació en aquesta hormona sembla que depèn també de diferents factors, com ara el temps d’exposició o l’edat, entre d’altres (Kim et al., 2009; Sung et al., 2012; Horiuchi et al., 2013). Intuïtivament, hom no dubtaria a afirmar que una visita al bosc pot produir una sensació de benestar. Un dels mecanismes més reconegut per avaluar i demostrar aquest canvi és l’estudi de l’amilasa en saliva, que s’usa com a indicador del sistema nerviós simpàtic (Nater, Rohleder 2009). Un estudi dut a terme per Yamaguchi et al. (2006) descriu valors d’activitat d’amilasa en saliva més baixos després d’una passejada pel bosc per comparació a una passejada per un ambient urbà, fet que porta a concloure que les persones estudiades van experimentar uns nivells inferiors d’estrès en el bosc.

Benestar psicològic La recerca en el camp de la psicologia en relació amb l’exposició forestal varia considerablement en relació amb el disseny experimental i les mesures aplicades. Un del mètodes més usats en els estudis japonesos és el Perfil dels estats anímics

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes

Recollida de mostres d’orofaringe durant la primera part de la fase experimental amb persones del projecte. Isabel Lopera, ICTA-UAB.

(Profile of Mood States - POMS) (Kasetani et al., 2010; Kondo et al., 2007, 2008; Ohira et al., 1999; Sawa et al., 2011). Aquest mètode s’empra per avaluar l’estat anímic o afectiu individual a través d’un nombre variant, però estandarditzat, d’adjectius (McNair et al., 1992). Els resultats de les investigacions dutes a terme amb aquest mètode mostren una major puntuació de l’adjectiu vigorositat després de passejar pel bosc per comparació amb els estudis realitzats en ambients urbans (Li et al., 2008a; Park et al., 2010, 2011; Tsunetsugu et al., 2011, 2013). Alhora, les puntuacions de tensió, ràbia, hostilitat, fatiga, confusió, depressió i ansietat són més baixes després d’una exposició forestal (Li et al., 2008a; Park et al., 2010, 2011; Tsunetsugu et al. 2011). En diferents estudis, s’ha avaluat l’efecte dels boscos en relació amb la salut mental, i els resultats semblen indicar que en alguns casos en què s’ha desenvolupat, per exemple, teràpia cognitiva en ambients forestals, els nivells de depressió generalment milloren, i en alguns, de forma significativa (Kim et al.,

2009; Sonntag-Öström et al., 2011; Shin et al., 2012; Woo et al., 2012). En conclusió, es pot observar com el nombre d’investigacions que se centren només en els efectes del boscos en particular encara és força reduït per comparació amb els estudis que inclouen altres tipologies d’ambients, com els urbans. No obstant això, les recerques desenvolupades fins al moment comencen a identificar els potencials efectes fisiològics, psicològics i en el benestar de les persones, especialment quan es parla de reducció d’estrès. Cal destacar, però, alguns aspectes, com la manca de grups de control en algunes investigacions, o la poca informació que es té en relació amb l’exposició forestal a llarg termini. La gran majoria de les investigacions estudien els efectes a curt termini just després del contacte amb el bosc. Així doncs, tot i els grans avenços assolits per part de la comunitat científica internacional, cal seguir investigant per aportar més informació que permeti donar resposta a les preguntes i als dubtes que encara afronta aquesta disciplina emergent.

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes

Evidències científiques: Elements del bosc

Recollida de mostres d’aire per analitzar els terpens o fitoncides en l’alzinar. Isabel Lopera, ICTA-UAB.

Un altre agent que darrerament s’està contemplant és la microbiologia, considerada de dues maneres diferents: la microbiologia del bosc (tots aquells fongs i bacteris residents a l’ambient forestal que poden interactuar en la salut) i la microbiologia humana (tots els microorganismes que viuen de manera comensal al cos humà i que sembla que poden interaccionar amb l’ambient natural).

pels arbres. La majoria dels components de l’atmosfera del bosc són terpens, també anomenats fitoncides (Gershenzon, Dudareva, 2007). Aquests compostos químics són produïts per diferents espècies vegetals, especialment coníferes (Zulak, Bohlmann, 2010), i molts estan associats no tan sols a mecanismes de defensa vegetal contra herbívors i factors de l’ambient (Mewalal et al., 2016, Martin et al., 2003), sinó també a la mateixa fisiologia de desenvolupament (Gershenzon, Dudareva, 2007). Estudis recents han demostrat que els terpens poden exercir efectes antiinflamatoris en diferents patologies (Rufino et al., 2014; Ma et al., 2015; Rodríguez et al., 2015; Li et al., 2016; Yu et al., 2016). Tanmateix, també s’ha observat com els olis essencials derivats de diferents plantes poden tenir un efecte neuroprotector davant de condicions neurodegeneratives in vivo i in vitro (Savelev et al., 2004; Liu et al., 2010; Majlessi et al., 2012; Cioanca et al., 2014; Oboh et al., 2014; Abuhamdah et al., 2015; Ayaz et al., 2015; Klein-Júnior et al., 2016). D’altra banda, s’ha observat com els terpens poden exercir efectes sobre els processos implicats amb la carcinogènesi en diferents estudis in vivo i in vitro. Per exemple, diferents investigacions han observat els efectes positius d’algunes espècies de terpens en les cèl·lules NK (esmentades anteriorment) (Cho et al., 2017). Cal remarcar que aquests estudis no tan sols s’han realitzat in vitro emprant espècies de terpens emeses pels arbres, sinó que també s’ha observat un augment dels nivells d’algunes proteïnes antitumorals durant una passejada pel bosc (Li, 2010).

Nombrosos dels estudis que descriuen el rol dels boscos en la salut de les persones plantegen que els efectes potencials es podrien donar a través de la inhalació de l’atmosfera forestal, que inclou diferents productes fotoquímics, sobretot produïts

Malgrat el creixent nombre d’investigacions que recalquen els possibles mecanismes d’acció d’alguns dels elements del bosc esmentats anteriorment, molts estudis només presenten resultats preliminars que necessiten ser desenvolupats.

En el moment en què es comencen a observar aquests efectes citats anteriorment, paral·lelament també s’investiguen quins poden ser els elements o les característiques del bosc que generen o propicien aquests canvis en qüestió. Un dels primers elements considerats han estat els estímuls visuals i sonors que els humans poden experimentar en la natura (Alvarsson et al., 2010; Gladwell et al,. 2012; Brown et al., 2013). Un altre factor que sembla que està implicat en la connexió bosc-salut és el fet que la vegetació millora la qualitat de l’aire i actua com a filtre de partícules i gasos contaminants (Fowler, 2002; Yoo et al., 2006). Un altre element que es creu que està relacionat amb aquests canvis anteriorment descrits són els ions negatius que es poden trobar més abundantment en alguns boscos i zones muntanyoses amb aigua en moviment (Mao et al., 2012), amb efectes sistemàtics sobre la serotonina, la dopamina i la pressió sanguínia diastòlica (Ryushi et al., 1998) i que, administrats regularment, poden alleujar els símptomes de la depressió crònica (Goel et al., 2005).

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Projecte “Boscos i salut Humana” a Catalunya Considerant tot el marc elucidat anteriorment, l’equip Conservació, Biodiversitat i Canvi Global de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), impulsat per la Fundació Bancària “La Caixa”, ha endegat un projecte per tal d’aportar informació rigorosa i científica a aquesta nova disciplina. Malgrat l’existent base de recerca, encara es necessiten més evidències i investigacions sistemàtiques en referència als potencials efectes dels boscos sobre la salut psicològica i fisiològica de les persones. A més, hi ha poca informació que relacioni els boscos i les seves característiques amb els elements que potencialment poden interactuar amb la salut humana. Així, manquen recerques quant a l’efecte de la tipologia de bosc sobre el potencial dels boscos com a font de salut, i també en referència a com els boscos haurien de ser gestionats per promoure beneficis en la salut de les persones. El projecte, per tant, pretén abordar la temàtica de manera transversal i aportar evidències científiques sòlides en relació amb les potencials interaccions entre diferents variables del bosc (espècies d’arbres, estructura, etc.), les concentracions de compostos de químics en suspensió a l’aire del bosc i la salut de les persones.

La segona fase —segon semestre de 2018— desenvoluparà estudis experimentals amb persones dins l’ambient forestal per poder lligar les concentracions del compostos químics i els agents microbiològics amb els potencials efectes sobre la salut de les persones. 2018 al Parc Natural del Montseny-Reserva de la Biosfera. Isabel Lopera, ICTA-UAB. Per dur a terme aquest projecte, s’ha creat un equip interdisciplinari d’investigadors i investigadores que varia de químics, ambientòlegs a ecòlegs, passant per microbiòlegs i metges. En última instància, la promoció de la investigació i la transferència de coneixement dels efectes potencials dels boscos sobre la salut de les persones exigeix un ferm compromís de cooperació entre diferents sectors de la societat, especialment entre els professionals del món de la salut i el medi ambient.

Inici de la fase experimental amb voluntaris i voluntàries durant el mes de juliol del 2018 al Parc Natural del Montseny-Reserva de la Biosfera. Isabel Lopera, ICTA-UAB.

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes

Actualment, el projecte s’està desenvolupant al Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny, on es poden trobar en una mateixa àrea geogràfica relativament petita una representació significativa de boscos característics del Mediterrani i de

la resta d’Europa. Així, les formacions forestals considerades fins al moment són l’alzinar, la sureda, la fageda i la pineda. Durant la primera fase del projecte, s’ha dut a terme una caracterització en l’àmbit químic i microbiològic d’aquestes formacions prenent mostres durant tot el dia i en diferents estacions de l’any. L’objectiu d’aquests mostrejos és poder avaluar quina és l’evolució diària i estacional dels compostos químics volàtils i dels diferents components microbiològics en els boscos estudiats.

Bibliografia ABUHAMDAH, S.; ABUHAMDAH, R.; HOWES, M. J.; AL-OLIMAT, S.; ENNACEUR, A. i CHAZOT, P. L. (2015). “Pharmacological and neuroprotective profile of an essential oil derived from leaves of Aloysia citrodora Palau. J.”, Pharm. Pharmacol., 67:1306- 1315. ANNERSTEDT, M.; JÖNSSON, P.: WALLERGÅRD, M.; JOHANSSON, G.; KARLSON, B.; GRAHN, P.; HAN- SEN, Å. M.; WÄHRBORG, P. (2013). “Inducing physiological stress recovery with sounds of nature in a virtual reality forest - Results from a pilot study”, Physiology and Behavior, 118:240-250. AYAZ, M.; JUNAID, M.; ULLAH, F.; SADIQ, A.; KHAN, M. A.; AHMAD, W.; SHAH, M. R.; IMRAN, M. i AHMAD, S. (2015). “Comparative chemical profiling, cholinesterase inhibitions and anti-radicals properties of essential oils from Polygonum hydropiper L: A Preliminary anti-Alzheimer’s study”, Lipids Health Dis., 14, 141.

Paisatge i ecosistemes

BIRBAUMER, N. i SCHMIDT, R. F. (2010). “Biologische Psychologie 7”, Auflage, Springer Medizin Verlag Heidelberg. 882 p. BROOK, R. D.; RAJAGOPALAN, S.; POPE III, C. A.; BROOK, J. R. i BHATNAGAR. A. (2010). “American Heart Association council on epidemiology and prevention, council on the kidney in cardiovascular disease, and council on nutrition, physical activity and metabolism. Particulate matter air pollution and cardiovascular disease: an update to the scientific statement from the American Heart Association”, Circulation, 121:2331-2378. BUTZ, A. M.; KUB, J.; BELLIN, M. H. I RICK, K. D. (2013). “Challenges in Providing Preventive Care To Inner-City Children with Asthma”, Nurs Clin North Am.; 48(2):241-257. CASTRO-GINER, F.; KUNZLI, N.; JACQUEMIN, B.; FORSBERG, B.; DE CID, R.; SUNYER, J.; JARVIS, D.; BRIGGS, D.; VIENNEAU, D.; NORBACK, D.; GONZÁLEZ, J. R.; GUERRA, S.; JANSON, C.; ANTO, J. M. i WJST, M. (2009). “Traffic-related air pollution, oxidative stress genes, and asthma (ECHRS)”, Environ Health Perspect,117:1919-24.

GERSHENZON, J. i DUDAREVA, N. (2007). “The function of terpene natural products in the natural world”, Nat. Chem. Biol., 3:408-414. HASSING, H. C.; TWICKLER, T. B.; KASTELEIN, J. J.; CRAMER, M. J. i CASSEE, F. R. (2009). “Air pollution as noxious environmental factor in the development of cardiovascular disease”, Neth J Med, 67:116-21. HORIUCHI, M.; ENDO, J.; AKATSUKA, S.; UNO, T.; HASEGAWA, T. i SEKO, Y. (2013). “Influence of forest walking on blood pressure, profile of mood states and stress markers from the viewpoint of aging”, Journal of Aging and Gerontology 1:9-17. KASETANI, T.; MIYAKAWA, J.; TAKAYAMA, N.; PARK, B. J.; MORIKAWA, T.; KAGAWA, T. i IWASAKI, Y. (2010). “Comparison of psychological effects of forest bathing between coniferous and broad-leaved forests”. A: PAR- ROTTA, J. A. i CARR, M. “The International Forestry Review – Forests for the Future: Sustaining Society and the Environment”, XXIII IUFRO World Congress, 2328, agost 2010, Seül, República de Corea, Abstracts 12(5):467. Commonwealth Forestry Association, 518 p. KIM, W.; LIM, S. K.; CHUNG, E.J. i WOO, J.M. (2009). “The effect of cognitive behavior therapy-based psychotherapy applied in a forest environment on physiological changes and remission of major depressive disorder”, Psychiatry Investigation, 6:245-254. KIRSCHBAUM, C. (2008). “Biopsychologie von A bis Z”, Springer Lehrbuch. 306 p. KLEIN-JÚNIOR, L. C.; DOS SANTOS PASSOS, C.; TASSO DE SOUZA, T. J.; GOBBI DE BITENCOURT, F.; SALTON, J.; DE LORETO BORDIGNON, S. A. i HENRIQUES, A.T. (2016). “The monoamine oxidase inhibitory activity of essential oils obtained from Eryngium species and their chemical composition, Pharm. Biol., 54:1071-1076.

CHO, K. S.; LIM, Y. R.; LEE, K.; LEE, J.; LEE, J. H. i LEE, I.S. (2017). “Terpenes from forests and human Health”, Toxicological Research, 33/2 97-106.

KONDO, T.; TAKEDA, A.; TAKEDA, N.; SHIMOMURA, Y.; YATAGAI, M.; KOBAYASHI, I.; SEKI, K.; FUKU- MURA, K.; MURAKAMI, M.; YAMAGUCHI, T. i TOMIOKA, A. (2007). “A physiological research on shinrin- yoku: Analysis of its mind-healing and health keeping effect in the Kawaba forest walking”, Bulletin of Gumma Paz College 4:435-442.

CIOANCA, O.; HRITCU, L.; MIHASAN, M.; TRIFAN, A. i HANCIANU, M. (2014). “Inhalation of coriander volatile oil increased anxio- lytic-antidepressant-like behaviors and decreased oxidative status in beta-amyloid (1-42) rat model of Alzheimer’s disease, Physiol. Behav., 131, 68-74.

KONDO, T.; TAKEDA, A.; TAKEDA, N.; SHIMOMURA, Y.; YATAGI, M. i KOBAYAHI, I. (2008). “A physio- psychological research on shinrin-yoku”, Journal of the Japanese Society of Balneology, Climatology and Physical Medicine, 71(2):131-138.

FRUMKIN, H. (2001). “Beyond toxicity human health and the natural environament”, American Journal of Preventive Medicine, 20(3), 234-240. doi:10.1016/ S0749- 3797(00)00317-2.

KONDO, T.; TAKEDA, A.; KOBAYASHI, I. i YATAGAI, M. (2011). “Positive healthy physiological effects of shinrin- yoku in human”, Journal of the Japanese Society of Balneology, Climatology and Physical Medicine, 74(3):169-177.

FUKS, K.; MOEBUS, S.; HERTEL, S.; VIEHMANN, A.; NONNEMACHER, M.; DRAGANO, N.; MOHLENKAMP, S.; JAKOBS, H.; KESSLER, C.; ERBEL, R. i HOFFMANN, B. (2011). “Long-term urban particulate air pollution, traffic noise, and arterial blood pressure”, Environ Health Perspect;119:1706-11.

LEE, J.; PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2009). “Restorative effects of viewing real forest landscapes, based on a comparison with urban landscapes”, Scandinavian Journal of Forest Research, 24(3):227-234.

GEONWOO, K.; PARK, B. J.; JOUNG, D. (2015). “Healing Environments of Major Tree Species in Kyushu University Forests: A Case Study”, J. Fac. Agr., Kyushu Univ., 60 (2):477-483.

LEE, J. Y.; PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y. i MIYAZAKI, Y. (2010). “Health-related benefits of forest stimulation based on indoor experiments”. A: PARROTTA, J. A. i CARR, M. “The International Forestry Review – Forests for the Future: Sustaining Society and the Environment”, XXIII IUFRO World Congress,

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Seül, República de Corea, Abstracts, 12(5):468. Commonwealth Forestry Association, 518 p. LEE, J.; PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; OHIRA, T.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2011a). “Effect of forest bathing on physiological and psychological responses in young Japanese male subjects”, Public Health,125:93-100. LEE, J.; PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2011b). “Physiological benefits of forest environment-based on field research at 4 sites”, Japanese Journal of Hygiene, 66(4):663-669. LI, Q.; NAKADAI, A.; MATSUSHIMA, H.; MIYAZAKI, Y.; KRENSKY, A. M.; KAWADA, T. i MORIMOTO, K. (2006). “Phytoncides (wood essential oils) induce human natural killer cell activity”, Immunopharmacology and Immunotoxicology, 28:319-333. LI, Q.; MORIMOTO, K.; NAKADAI, A.; INAGAKI, H.; KATSUMATA, M.; SHIMIZU, T.; HIRATA, Y.; HIRATA, K.; SUZUKI, H.; MIYAZAKI, Y.; KAGAWA, T.; KOYAMA, Y.; OHIRA, T.; TAKAYAMA, N.; KRENSKY, A. M. i KAWADA, T. (2007). “Forest bathing enhances human natural killer activity and expression of anti-cancer proteins”, International Journal of Immunopathology Pharmacology 20(2), Suppl. 2:3-8.

LI, Q.; MORIMOTO, K.; KOBAYASHI, M.; INAGAKI, H.; KATSUMATA, M.; HIRATA, Y.; SUZUKI, H.; LI, Y. J.; WAKAYAMA, Y.; KAWADA, T.; PARK, B. J.; OHIRA, T.; MATSUI, N.; KAGAWA, T.; MIYAZAKI, Y. i KRENSK Y, A. M. (2008b). “Visiting a forest, but not a city, increase s human natural killer activity and expression of anti-cancer proteins”, International Journal of mmunopathology Pharmacology, 21(1):117-127. LI, Q. (2010). “Effect of forest bathing trips on human immune function”, Environmental Health and Preventive Medicine, 15:9-17. LI, Q.; KOBAYASHI, M.; INAGAKI, H.; HIRATA, Y.; LI, Y. J.; HIRATA, K.; SHIMIZU, T.; SUZUKI, H.; KATSU-MATA, M.; WAKAYAMA, Y.; KAWADA, T.; OHIRA, T.; MATSUI, N. i KAGAWA, T. (2010). “A day trip to a forest park increases human natural killer activity and the expression of anti-cancer proteins in male subjects”, Journal of Biological Regulators and Homeostatic Agents, 24(2):157-165. LI, Q. i KAWADA, T. (2011a). “Effect of forest environments on human natural killer (NK) activity”, International Journal of Immunopathology and Pharmacology, 24(Suppl.1):39-44. LI, Q. i KAWADA, T. (2011b). “Effect of forest therapy on the human psycho-neuro-endocrino-immune network”, Japanese Journal of Hygiene 66(4):645-650. LI, Q.; OTSUKA, T.; KOBAYASHI, M.; WAKAYAMA, Y.; INAGAKI, H.; KATSUMATA, M.; HIRATA, Y.; LI, Y. L.; HIRATA, K.; SHIMIZU, T.; SUZUKI, H.; KAWADA,

LI, Q. i KAWADA T. (2014). “Possibility of clinical applications of forest medicine”, Nihon Eiseigaku Zasshi (Jpn J Hyg), 69:117-21. LI, X. J.; YANG, Y. J.; LI, Y. S.; ZHANG, W. K. i TANG, H. B. (2016). “α-Pinene, linalool and 1-octanol contribute to the topi- cal anti-inflammatory and analgesic activities of frankincense by inhibiting COX-2. J.”, Ethnopharmacol., 179: 22-26. LIU, Z. B.; NIU, W. M.; YANG, X. H.; YUAN, W. i WANG, W. G. (2010). “Study on perfume stimulating olfaction with volatile oil of Acorus gramineus for treatment of the Alzheimer’s disease rat.”, J. Tradit. Chin. Med., 30:283-287. MA, J., XU, H.; WU, J.; QU, C.; SUN, F. i XU, S. (2015). “Linalool inhibits cigarette smoke-induced lung inflammation by inhibiting NF-κB activation. Int.”, Immunopharmacol., 29:708-713. MAJLESSI, N.; CHOOPANI, S.; KAMALINEJAD, M. i AZIZI, Z. (2012). “Amelioration of amyloid β-induced cognitive deficits by Zataria multiflora Boiss. essential oil in a rat model of Alzheimer’s disease”, CNS Neurosci. Ther., 18:295-301. MAO, G. X.; LAN, X. G.; CAO, Y. B.; CHEN, Z. M.; HE, Z. H.; LV, Y. D.; WANG, Y. Z.; HU, X. L.; WANG, G. F. i YAN, Y. (2012a). “Effects of short-term forest bathing on human health a broad-leaved evergreen forest Zhejiang Province, China”, Biomedical and Environmental Sciences, 25: 317-324. MAO, G. X.; CAO, Y. B.; LAN, X. G.; HE, Z. H.; CHEN, Z. M.; WANG, Y. Z.; HU, X. L., LV, Y. D.; WANG, G. F. i YAN, Y. (2012b). “Therapeutic effect of forest bathing on human hypertension in the elderly”, Journal of Cardiology, 60(6):495-502. MAO, G.; CAO, Y.; WANG, B.; WANG, S.; CHEN, Z.; WANG, J.; XING, W.; REN, X.; LV, X.; DONG, J.; CHEN, S.; CHEN, X.; WANG, G. i YAN, J. (2017). “The Salutary Influence of Forest Bathing on Elderly Patients with Chronic Heart Failure”, International Journal of Environmental Research and Public Health 14, 368; doi:10.3390/ijerph14040368. Mapa cobertes del Sòl Catalunya. Generalitat de Catalunya i CREAF (2009). MARTIN, D. M.; GERSHENZON, J. i BOHLMANN, J. (2003). “Induction of volatile terpene biosynthesis and diurnal emission by methyl jasmonate in foliage of Norway spruce”, Plant Physiol., 132:1586-1599. MCNAIR, D. M.; LORR, M. i DROPPLEMANN, L. F. (1992). “Profile of mood states (POMS). CA”, Industrial Testing Service. MEWALAL, R.; RAI, D. K.; KAINER, D.; CHEN, F.; KÜLHEIM, C.; PETER, G. F. i TUSKAN, G. A. (2016). “Plant-derived terpenes: a feedstock for specialty biofuels”, Trends Biotechnol., S0167- 7799(16)30128-7. MEYER, K. i BÜRGER-ARNDT, R. (2014). “How forests foster human health – Present state of research-based knowledge (in the field of Forests and Human Health)”, International Forestry Review, 16/4:421-446.

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes

LI, Q.; MORIMOTO, K.; KOBAYASHI, M.; INHAGAKI, H.; KATSUMATA, M.; HIRATA, Y.; HIRATA, K.; SHIMIZU, T.; LI, Y.L.; WAKAYAMA, Y.; KAWADA, T.; OHIRA, T.; TAKAYAMA, N.; KAGAWA, T. i MIYAZA-KI, Y. (2008a). “A forest bathing trip increases human natural killer activity and expression of anti-cancer proteins in female subjects”, Journal of Biological Regulators and Homeostatic Agents, 22(1): 45-55.

T. i KAGAWA, T. (2011c). “Acute effects of walking in forest environments on cardiovascular and metabolic paràmetres”, European Journal of Applied Physiology, 111:2845-2853.

Bibliografia MIYAZAKI, Y.; IKEI, H. i SONG, C. (2014). “Forest medicine research in Japan”, Nihon Eiseigaku Zasshi (Jpn J Hyg), 69:122-35. NATER, U. M. i ROHLEDER, N. (2009). “Salivary alpha- amylase as a non-invasive biomarker for the sympathetic nervous system: Current state of research”, Psychoneuro-endocrinology, 34:486-496. NILSSON, K.; SANGSTER, M. i KONIJNENDIJK, C. C. (2011). “Forest, tress and human health and well-being. A: NILSSON, K.; SANGSTER, M.; GALLIS, C.; HARTIG, T.; DE VRIES, S.; SEELAND, K. i SCHIPPERIJN, J. (eds.). Forest, Trees and Human Health. Springer Netherlands: Dordrecht, the Netherlands, p. 1-19. OBOH, G.; OLASEHINDE, T. A. i ADEMOSUN, A. O. (2014). “Essential oil from lemon peels inhibit key enzymes linked to neurodegenerative conditions and pro-oxidant induced lipid peroxidation”, J. Oleo Sci., 63:373-381.

across Japan”, Environ Health Prev Med., 15:18-26 DOI 10.1007/s12199-0090086-9. PARK, B. J.; FURUYA, K.; KASETANI, T.; TAKAYAMA, N.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2011). “Relationship between psychological responses and physical environments in forest settings”, Landscape and Urban Planning, 102:24-32. RODRIGUES, K. A.; AMORIM, L. V.; DIAS, C. N.; MORAES, D. F. C.; CARNEIRO, S. M. i CARVALHO, F. A. (2015). “Syzygium cumini (L.) Skeels essential oil and its major constituent α-pinene exhibit anti-Leishmania activity through immunomodulation in vitro”, J. Ethnopharmacol., 160:32-40. RUFINO, A. T.; RIBEIRO, M.; JUDAS, F.; SALGUEIRO, L.; LOPES, M. C.; CAVALEIRO, C. i MENDES, A. F. (2014). “Anti-inflammatory and chondroprotective activity of (+)-α-pinene: structural and enantiomeric selectivity”, J. Nat. Prod., 77:264-269.

OBSERVATORI DEL MÓN RURAL (2017). Fundació del Món Rural.

Paisatge i ecosistemes

OHIRA, H.; TAKAGI, S.; MASUI, K.; OISHI, M. i OBATA, A. (1999). “Effects on shinrin-yoku (forest air bathing and walking) on mental and physical Health”, Bull Tokai Women Univ., 19:217-32 OHTSUKA, Y.; YABUNAKA, N. i TAKAYAMA, S. (1998). “Shinrin-yoku (forest air bathing and walking) effectively decreases blood glucose levels in diabetic patients”, Int J Biometeorol, 41:125-7. OKADA, S. i MORISHITA, T. (2012). “The role of granuly- sin in cancer immunology”, International Scholarly Research Network Immunology, 6:1-5. PARDO, J.; BALKOW, S.; ANEL, A. i SIMON, M. M. (2002). “Granzymes are essential for natural killer cell-mediated and perf-facilitated tumor control”, European Journal of Immunology 32(10):2881-2886. PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KASETANI, T.; OHIRA, T.; MATSUI, N.; TAKAYAMA, N.; MURATA, H.; YAMA-GUCHI, M.; YASUKOUCHI, A.; HIRANO, H. i MIYAZAKI, Y. (2005). A: TSUNETSUGU, Y. i MI-YAZAKI, Y. (eds). “Measurement of Absolute hemoglobin concentrations of prefrontal region by near-infrared time-resolved spectroscopy: examples of experiments and prospects”, Journal of Physiological Anthropology and Applied Human Science, 24(4):469-472. PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KASETANI, T.; HIRANO, H.; KAGAWA, T.; SATO, M. i MIYAZAKI, Y. (2007). “Physiological effects of shinrin-yoku (taking in the atmosphere of the forest). Using salivary cortisol and cerebral activity as indicators”, Journal of Physiological Anthropology, 26(2):123-128. PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; ISHII, H.; FURUHASHI, S.; HIRANO, H.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2008). “Physiological effects of shinrin-yoku (taking in the atmosphere of the forest) in a mixed forest in Shinano Town, Japan”, Scandinavian Journal of Forest Research, 23(3):278-283. PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KASETANI, T.; MORI-KAWA, T.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2009). “Physiological effects of forest recreation in a young conifer forest in Hinokage Town, Japan”, Silva Fennica, 43(2):291-301. PARK, B. J.; YUKO TSUNETSUGU, Y.; KASETANI, T.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2010). “The physiological effects of Shinrin-yoku (taking in the forest atmosphere or forest bathing): evidence from field experiments in 24 forests

SAVELEV, S. U.; OKELLO, E. J. i PERRY, E. K. (2004). “Butyryl and acetyl-cholinesterase inhibitory activities in essential oils of Salvia species and their constituents”, Phytother. Res., 18:315-324. SAWA, S.; HASHIZUME, K.; IGUCHI, F. i KUSAKA, Y. (2011). “The effects of forest therapy experienced by middle- aged and elderly in their neighboring forests”, Medicine and Science in Sports and Exercise, 43(5), Suppl. 1:574. SHIN, W. S.; SHIN, C. S. i YEOUN, P. S. (2012). “The influence of forest therapy camp on depression in alcohòlics”, Environmental Health and Preventive Medicine, 17:73-76. SLUITER, J. K.; FRINGS-DRESEN, M. H. W.; MEIJMAN, T. F. i VAN DER BEEK, A. J. (2000). “Reactivity and recovery from different types of work measured by catechol amines and cortisol: a systematic literature overview”, Occup. Environ. Med., 57:298-315. SONNTAG-ÖSTRÖM, E.; NORDIN, M.; JÄRVHOLM, L. S.; LUNDELL, Y.; BRÄNNSTRÖM, R. i DOLLING, A. (2011). “Can the boreal forest be used for rehabilitation and recovery from stress-related exhaustion? A pilot study”, Scandinavian Journal of Forest Research, 26:245-256. SORENSEN, M.; HVIDBERG, M.; HOFFMANN, B.; ANDERSEN, Z. J.; NORDSBORG, R. B.; LILLELUND, K. G.; JAKOBSEN, J.; TJONNELAND, A.; OVERVAD, K. i RAASCHOU-NIELSEN, O. (2011). “Exposure to road traffic and railway noise and associations with blood pressure and self-reported hypertension: a cohort study”, Environ Health;10:1-11. SUN, Q.; HONG, X. i WOLD, L. E. (2010). “Cardiovascular effects of ambient particulate air pollution exposure”, Circulation, 121:2755-65. SUNG, J.; WOO, J. M.; KIM, W.; LIM, S. K. i CHUNG, E. J. (2012). “The effect of cognitive behavior therapy-based “Forest Therapy” program on blood pressure, salivary cortisol level, and quality of life in elderly hypertensive patients”, Clinical and Experimental Hypertension, 34(1):1-7. TAKAYAMA, N.; KORPELA, K.; LEE, J.; MORIKAWA, T.; TSUNETSUGU, Y.; PARK, B. J.; L, Q.; TYRVÄINE, L.; MIYAZAKI, Y. i KAGAWA, T. (2014). “Emotional, Restorative and Vitalizing Effects of Forest and Urban Environments

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

at Four Sites in Japan”, Int. J. Environ. Res. Public Health, 11, 7207-7230; doi:10.3390/ijerph110707207.

rest landscapes assessed by multiple measurements”, Landscape and Urban Planning, 113:90- 93.

TSAO, T. M.; TSAI, M. J.; WANG, Y. N.; LIN, H. L. i WU, C. F. (2014). “The Health Effects of a Forest Environment on Subclinical Cardiovascular Disease and Heath-Related Quality of Life”, PLoS ONE 9(7): e103231. doi:10.1371/ journal.pone.0103231.

UNITED NATIONS, POPULATION DIVISION (DEPARTMENT OF ECONOMIC AND SOCIAL AFFAIRS) (2018). World Urbanization Prospects: The 2018 Revision. Population of Urban and Rural Areas at Mid-Year (thousands) and Percentage Urban. 2018POP/DB/WUP/Rev.2018/1/F01.

TSUNETSUGU, Y.; PARK, B. J.; ISHII, H.; HIRANO, H.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2007). “Physiological effects of shinrin-yoku (taking in the atmosphere of the forest) in an old-growth broadleaf forest in Yamagata Prefecture, Japan”, Journal of Physiological Anthropology, 26(2):135-142.

WOO, J. M.; PARK, S. M.; LIM, S. K.; KIM, W. i KOREAN EMPLOYEE ASSISTANCE PROFESSIONAL ASSOCIATION (2012). Synergistic effect of forest environment and therapeutic program for the treatment of depression. journal of korean forestry society, 101(4):677-685.

TSUNETSUGU, Y.; PARK, B. J. i MIYAZAKI, Y. (2010). “Trends in research related to ‘‘Shinrin-yoku’’ (taking in the forest atmosphere or forest bathing) in Japan”, Environ Health Prev Med., 15:27-37, DOI 10.1007/s12199-009-0091-z.

YAMAGUCHI, M.; DEGUCHI, M. i MIYAZAKI, Y. (2006). “The effects of exercise in forest and urban environments on sympathetic nervous activity of normal young adults”, The Journal of International Medical Research, 34:152-159.

TSUNETSUGU, Y.; PARK, B. J.; LEE, J.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2011). “Psychological relaxation effect of forest therapy-results of field experiments in 19 forests in Japan involving 228 participants”, Japanese Journal of Hygiene, 66(4):670-676.

YU, P. J.; WAN, L. M.; WAN, S. H.; CHEN, W. Y.; XIE, H.; MENG, D. M.; ZHANG, J. J. i XIAO, X. L. (2016). “Standardized myrtol attenuates lipopolysaccharide induced acute lung injury in mica”, Pharm. Biol., 54:3211-3216. ZULAK, K. G. i BOHLMANN, J. (2010). “Terpenoid biosynthesis and specialized vascular cells of conifer defense”, J. Integr. Plant Biol., 52:86-97.

Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes

TSUNETSUGU, Y.; LEE J.; PARK, B. J.; TYRVAINEN, L.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2013). “Physiological and psychological effects of viewing urban fo-

Fruit orchard management: How can we adapt to/face

climate change?

Paisatge i ecosistemes

Alba N. Mininni

Cristos Xiloyannis

alba.mininni@unibas.it

cristos.xiloyannis@unibas.it

DiCEM - University of Basilicata

SUMMARY Climate change (mainly increased temperature and altered rainfall patterns) will affect plant physiology and production during the next decades. Soil and water are not renewable resources and are subject to anthropogenic and climate change constraints. Agriculture is the largest consumer of freshwater accounting for 70% of freshwater withdrawals from rivers, lakes and aquifers – up to more than 90% in some developing countries (UNESCO, 2009) – and it is also partially responsible for soil degradation which has occurred during the last decades. Climate change will have agricultural consequences due to the interrelations between climate and soil degradation, land and water use, and landscape changes. Analysis of water and carbon resource use on a farm scale could contribute to design practices with no (or minimum) impact on the environment. Carbon footprint (CF) and water footprint (WF) are being used to indicate the impacts of the carbon and water use by production systems. However, agriculture has a potential role in adaptation and mitigation to climate change. In particular, fruit orchards could contribute to face and adapt to climate change through the application of environmentally friendly practices in the fields, through

the design of orchards according to particular criteria and through the continuous turnover and selection of new varieties. Rapid and effective breeding programs to select new varieties and rootstocks are needed to adapt to climate change in a short time. Several studies have demonstrated that the application of sustainable practices improves soil fertility, increasing soil organic carbon (SOC) and CO2 removal. But it will be more difficult to produce fruit respecting the quality standards applied nowadays, mainly based on size and aesthetic factors. Ugly fruits often have the same nutritional level as “beautiful” ones, but they usually represent loss and waste inside the food production chain because they are discarded at field and market level. In order to reduce the amount of fruit waste within the supply chain and to make the supply chain more sustainable, a definition of new quality standards is urgently needed, together with education and information for stakeholders and consumers, with the aim of achieving consumer appreciation also for suboptimal fruits. Key words: resource use efficiency, soil fertility, irrigation management, fruit quality standards, ugly fruits.

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

RESUMEN

El canvi climàtic (principalment l’augment de la temperatura i les modificacions en els patrons de precipitació) afectarà la fisiologia vegetal i la producció durant les pròximes dècades. Els sòls i l’aigua no són recursos renovables i estan sotmesos a limitacions antropogèniques i del canvi climàtic. L’agricultura és el principal consumidor d’aigua dolça, un 70% de l’aigua extreta de rius, llacs i aqüífers —que pot arribar fins a més del 90% en alguns països en desenvolupament (UNESCO, 2009)—, i també és parcialment responsable de la degradació del sòl que s’ha produït en les últimes dècades. El canvi climàtic tindrà conseqüències sobre l’agricultura a causa de les interrelacions existents entre el clima i la degradació dels sòls, el consum de sòl i aigua i els canvis en el paisatge. L’anàlisi de l’ús de recursos d’aigua i carboni quant a explotació podria contribuir al disseny de pràctiques sense (o amb un mínim) impacte sobre el medi ambient. La petjada de carboni i la petjada hidrològica s’estan utilitzant per indicar els impactes de l’ús de carboni i d’aigua en els sistemes de producció. No obstant això, l’agricultura té un paper potencial en l’adaptació i la mitigació del canvi climàtic. En particular, la producció de fruita podria contribuir a mitigar i adaptar el canvi climàtic a través de l’aplicació de pràctiques respectuoses amb el medi ambient, a través del disseny de cultius seguint les particularitats locals, la rotació productiva i la selecció de noves varietats. Són necessaris programes de producció ràpida i eficaç per seleccionar noves varietats i empelts que permetin una adaptació al canvi climàtic en poc temps. Diversos estudis demostren que l’aplicació de pràctiques sostenibles millora la fertilitat del sòl, augmenta el carboni orgànic del sòl i l’eliminació de CO2. Però serà difícil produir fruita respectant les normes de qualitat aplicades en l’actualitat, sobretot pel que fa a la mida i els factors estètics. Els “fruits lletjos” sovint tenen el mateix nivell nutricional que els “bonics”, però solen representar pèrdues i residus dins la producció de la cadena alimentària, ja que es descarten al nivell de camp i de mercat. Per reduir la quantitat de residus fruiters dins la cadena de subministrament i fer-la més sostenible, és urgent i necessària la definició de nous estàndards de qualitat, juntament amb la formació i informació dels agents i els consumidors, amb l’objectiu d’aconseguir una bona opinió per part dels consumidors.

El cambio climático (principalmente el augmento de la tempreratura y las modificaciones en los patrones de precipitación) afectará a la fisiología vegetal y a la producción en las próximas décadas. El suelo y el agua no son recursos renovables y están sometidos a limitaciones antropogénicas y del cambio climático. La agricultura es el mayor consumidor de agua dulce, un 70% de agua extraida de ríos, lagos y acuíferos —que puede llegar a más del 90% en algunos países en desarrollo (UNESCO, 2009)— y también es parcialmente responsable de la degradación del suelo en las últimas décadas. El cambio climático tendrá consecuencias sobre la agricultura a causa de las interrelaciones existentes entre el clima y la degradación de los suelos, el consumo de suelo y agua y los cambios en el paisaje. El análisis del uso de recursos de agua y carbono a escala de explotación prodia contribuir al diseño de prácticas sin (o con un mínimo) impacto sobre el medio ambiente. La huella de carbono y la huella hidrológica están siendo utilizadas para indicar los impactos del uso de carbono y agua en los sistemas de producción. En cambio, la agricultura tiene un papel potencial en la adaptación y mitigación del cambio climático. En particular, la producción de fruta podría contribuir a mitigar y adaptar el cambio climático a través de la aplicación de prácticas respetuosas con el medio ambiente, a través del diseño de cultivos según las especificidades locales, la rotación productiva y la selección de nuevas variedades. Son necesarios programas de producción rápida y eficaz para seleccionar nuevas variedades y ingertos que permitan una adaptación al cambio climático en poco tiempo. Diversos estudios demuestran que la aplicación de prácticas sostenibles mejora la fertilidad del suelo, augmentan el carbono orgánico del suelo y la eliminación de CO2. Pero será difícil producir fruta respetando las normas de calidad aplicadas en la actualidad, sobre todo en cuanto a medidas y factores estéticos. Los frutos “feos” tienen, a menudo, el mismo nivel nutricional que los “bonitos”, pero suelen representar pérdidas y residuos dentro de la producción de la cadena alimentària, ya que se descartan a nivel de campo y de mercado. Para reducir la cantidad de residuos fruteros dentro de la cadena de suministro y hacerla más sostenible, es urgente y necesaria la definición de nuevos estandares de calidad, junto con la formación e información de los agentes y los consumidores con el objetivo de conseguir una buena opinión por parte de los consumidores.

Paraules clau: utilització de recursos, eficiència, fertilitat, gestió del reg, estàndards de qualitat de fruites, fruit lleig.

Palabres clave: utilización de recursos, eficiencia, fertilidad, gestión del riego, estandares de calidad de fruta, fruta fea.

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Paisatge i ecosistemes

RESUM

Climate change and related effects on plant physiology and fruit production Europe has been warming faster than the global average and multiple climate risks are expected in the next decades (IPCC, 2013). Floods and drought are often more frequent, as fires, heat waves,

alien species and several pathogens: all of them could affect natural and productive ecosystems. Changes to climate are likely to have significant impacts on plants as follows:

1 Increased temperature during winter, that could inhibit bloom and fruit set in several crops (chilling requirements).

2 Frequent spring frosts causing loss of crop yield and fruit quality. 3 Blooming period characterized by inconvenient weather conditions and a

consistent reduction of insect pollinators that could negatively impact fruit set and fruit quality.

4 Intensifying of extreme events (prolonged droughts and floods). 5 Increase of evapotranspiration rates that could lead to water deficits (ETo, Paisatge i ecosistemes

long vegetative period).

6 Loss of soil fertility, that could negatively impact on crop yield.

Under this scenario, it is even more difficult that production systems produce food for a growing global population, resulting in reduced yields and increased prices. Therefore, it is necessary to take action to slow down and counteract this trend, also by reducing waste and creating a food culture that encourages healthier, more sustainable and environmentally-fri-

endly food demand, redefining the quality parameters of the products. We are at a turning point in the fruit and vegetable sector. It is possible to re-think the relationship with food under a more sustainable and environmental point of view, leaving behind the idea that â&#x20AC;&#x153;a beautiful fruit is always good, unconditionallyâ&#x20AC;?.

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Orchard design and management The agricultural sector must adapt to climate change through new choices related to crops (species and varieties), the cultural vocation, orchard design and its management. To try to adapt to climate change, during orchard design it is important to choose the correct species, rootstock and variety in accordance with the environment.

During the last years dwarfing rootstocks have been widely used in high density orchard systems. Nevertheless, these particular rootstocks develop a superficial root system, without reaching the deep layers of the soil and exploring a very limited soil volume: for these reasons the soil explored by roots is a small container for water storage. These rootstocks are very sensitive to water scarcity. In periods of high evapotranspiration demand on the environment they need a daily irrigation supply. Their choice is often made to contain the development of plants, increasing the number of plants per hectare. However, in the next few years it will be necessary to choose rootstocks tolerant to drought. In the past years, the introduction of â&#x20AC;&#x153;dwarfingâ&#x20AC;? cherry rootstocks in semi-arid environments with scarce water availability caused high damages and economic losses. Replacing them with more vigorous rootstocks was the only possible solution.

The choice of correct species, variety and planting density The choice of species has to be directed towards those that are drought and pest tolerant. Yield stability, yield performance and tolerance to biotic and abiotic stresses are the most important parameters to consider in the choice of varieties in order to reduce risks in regard to climate change (Macholdt and

Honermeier, 2016). Increasing crop water productivity (WP) and drought tolerance by genetic improvement and physiological regulation may be the means to achieve efficient and effective use of water. In addition, in order to increase soil volume explored by roots and the timing between two irrigation events, the reduction of plant number/hectar is needed. The timing of phenological events such as flowering are often related to environmental variables such as temperature (Parmesan and Yohe, 2003). Temperate perennial crops that are growing in seasonally restricted temperate regions have chilling requirements that should be satisfied in order to initiate growth and flowering in spring. Failure to receive sufficient chilling can lead to serious consequences including reduction of flower quality, abscission of flower buds, protraction of the flowering process and reduced fruit set (Melke 2015). Extreme events like spring frost are often more frequent and they could damage flowers and fruits, in particular for early blooming varieties. Late blooming is often a main selection criterion in breeding programs. Nowadays, breeding programs have to focus on selecting the most frost tolerant cultivars, with low chilling requirement and high heat requirement, in order to postpone the bud-break and avoid spring frost damage. Worldwide, many crops rely on insect pollination. Insufficient pollination can reduce fruit and seed set by reducing pollen deposition (ChautĂĄ-Mellizo et al., 2012). Considering that, self-incompatible varieties need cross pollination and, given that artificial pollination has high costs, self-compatible varieties have to be preferred

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Paisatge i ecosistemes

The choice of rootstock

Training systems and pruning ring surface of the tree (the canopy) is one of the solutions to reduce water consumption by plants. A previous study demonstrated that the management of canopy through summer pruning allows a reduction of up to 30% of transpiration water loss (Dichio et al. 2007) [Figure 1].

Paisatge i ecosistemes

Water use efficiency varies according to the different training systems and it depends on the relationship between the leaves exposed to light and those shaded. Water saving can also be achieved in many species like stone fruits, by summer pruning and anticipating winter pruning. The reduction of the transpi-

Figure 1: Summer pruning in apricot orchard immediately after harvest: to reduce water consumption; to increase light distribution within the canopy; to increase flower-buds quality during next year. Author: Cristos Xiloyannis - 20 June, 2016

High yields and fruit quality are assured by good plant water status. Usually, in Southern Italy water is not available for farmers on demand but according to a rota over several days. In order to apply precision farming management protocols, irrigation water of good quality has to be available for farms at all times.

Soil fertility is responsible for high yield and fruit quality, for this reason remediation of soil degradation could be obtained by the application of agricultural practices aimed at increasing soil organic matter (compost or manure addition, retention of pruning residues, cover crops).

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Sustainable practices aimed at increasing soil fertility and water holding capacity

Paisatge i ecosistemes

Figure 2: Peach orchard located in Southern Italy (Metaponto, MT) managed under sustainable practices: cover crops, retention of pruning materials, compost addition, no mineral fertilizers added. Author: Cristos Xiloyannis - 30 March 2014

Soil During the last decades soil degradation and loss of fertility occurred rapidly at a global level, with a consistent loss of soil organic matter due to both anthropogenic activities and climate change. Under Mediterranean climates, soil management is of key importance from an environmental point of view. If soil management is not well planned and conducted, it can cause decreases in soil organic matter (SOM), mainly due to mineralization process (Montanaro et al. 2010) and consequently increases soil degradation and erosion. Soil Organic Carbon (SOC) content in Southern Italy, where our pilot sites are located, are similar to desert soil value (10,8 %). A fertile soil is able to supply nutrients, to store water from rainfall, to reduce soil erosion, to ensure plant growth and production and to ensure water and nutrient cycles. This is mainly due to the presence of organic matter responsible for soil structure and porosity and hydrological properties, mainly

made up of microorganisms. Under this scenario of loss of soil fertility and an increase of GHG emissions, it is essential to find solutions as the scientific community and policy makers. Agriculture has a potential key role in this process. If appropriately managed, through the adoption of sustainable agricultural practices, fruit orchard agroecosystems can be a solution for this environmental issue. The application of sustainable practices and the definition of water management strategies can increase the adaptation of agroecosystems to climate change, increasing soil fertility and biodiversity. The use of sustainable agricultural techniques can preserve environmental resources, restore or improve soil quality and increase orchard productivity (Lal, 2004). Several studies revealed the beneficial effects on soil fertility and soil water storage of this sustainable management in fruit orchards located in Southern Italy (olive, peach, kiwifruit, apricot) (Montanaro et al., 2010; Montanaro et al., 2012) [Figures 2, 3, 4].

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Paisatge i ecosistemes

Figure 3: Kiwifruit orchard managed according to sustainable practices: cover crops, retention of pruning materials, compost addition (Metaponto, MT). Author: Alba N. Mininni - 29 June, 2018

Figure 4: Olive grove located in Southern Italy (Ferrandina, MT) managed under sustainable practices for 18 years: cover crops, retention of pruning materials, drip irrigation with treated municipal wastewater. Author: Alba N. Mininni - 12 April, 2016

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

In particular, sustainable practices include: minimum or no soil tillage, cover crops, retention of pruning materials, addition of organic matter (compost [Figure 5], manure), irrigation according to daily water balance and soil moisture monitoring, fertilization based on nutrient removals. Results demonstrated that sustainable management implies the recovery of SOC in the upper layer of soil (0-15 cm), that is a relatively slow process and it takes 7-10 years before it can be revealed [Figure 6]. Furthermore, since the deep layers accumulate carbon more slowly, it could be considered a one-time process (e.g. soil tillage every 10 years) to move the accumulated carbon into deeper soil layers.

Paisatge i ecosistemes

In addition, fruit orchards managed under sustainable practices also give considerable economic advantages to farmers and provide efficient ecosystemic and sociocultural services for society (Montanaro et al. 2017).

Figure 5: Compost to spread in a kiwifruit orchard located in Southern Italy (Metaponto, MT). Author: Alba N. Mininni - 29 June, 2018

Figure 6: SOC stock changes in a sustainable olive grove, managed with the addition of polygenic internal sources of organic carbon (cover crops, pruning residues). Author: Xiloyannis et al., under elaboration. Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Soil biodiversity

Paisatge i ecosistemes

In recent years, soils have been recognized as playing a double role in the entire agro-ecosystem: it is important for good production as well as for a healthy environment. Sustainable agricultural management practices stimulate and select soil microorganisms such as those involved in the carbon and nitrogen cycles, and those that promote plant growth and/or that act as a deterrent against pathogenic microorganisms. The microorganisms are able to influence the quality of the soil and the growth of plants, by regulating the availability and the recycling of nutrients. Soil bacterial communities change in their structure and dynamics in response to different soil management practices and can give information about soil status, in terms of its quality and biological complexity (Ding et al. 2013). The microbial diversity of the soil is the basis of the fundamental role played by microorganisms for the functioning of terrestrial ecosystems. In fact, the greater the degree of intra or interspecific biodiversity and a functional agricultural ecosystem, the greater the tolerance of the latter to perturba-

ST CT

tions and its resilience (that is the ability to recover following a disturbance) to unfavourable environmental factors. In bacteria-plant interactions, both the bacteria and the plant profit from each other. These interactions play an important role in agriculture, positively affecting plant status and improving product quality. Different studies in an olive grove located in Ferrandina (Matera, Southern Italy) and sustainably managed for a long period (more than 15 years), revealed positive effects on soil biodiversity, microbial composition and activity (Sofo et al., 2013) [Figure 7]. The sustainable olive grove showed a higher total number of bacteria and microbial complexity, with a more genetic, functional and metabolic diversity of soil microorganisms. Supporting culture-dependent results, metagenomics analysis revealed that a different soil bacterial composition was detected between the two management systems, with the sustainable one characterized by the presence of more microorganisms involved in C and N cycle.

Fungi (CFU x 104/g dry soil)

Bacteria (CFU x 106/g dry soil)

21.4 ± 11.8 2.9 ± 1.9

35.6 ± 16.7 a 10.0 ± 2.6 b

Figure 7: Total bacteria and fungal counts in soils sampled from sustainable and conventional olive groves. Author: from Sofo et al., 2013.

Nitrogen dynamics and N-cycling bacteria Under Mediterranean climates, sustainable soil management aimed at increasing soil organic carbon and microbiological fertility is of key importance. In conventional agriculture, adopted by the majority of farmers, frequent soil tillage strongly reduces the complexity and diversity of soil microbiota. For this reason, conventional, non-sustainable, agronomic practices should evolve into a more sustainable management (e.g. grass cover, pruning residues recycling, organic matter inputs, etc.) addressed to ameliorate the ecological networks and nutrient cycling in which soil microorganisms are involved. Agricultural management practices, such as minimum tillage or no-till, recycling of locally derived organic matter and adequate irrigation, fertilizer application and pruning, are required to increase soil fertility and plant nutritional status. Soil microorganisms’ dynamics (e.g. mobility, growth, nutrient absorption and respi-

ration), an important part in soil fertility and quality are strongly affected both by the type of soil management and irrigation (Jeanbille et al., 2016). On the other hand, the functionality and metabolism of soil microorganisms are related to soil quality and fertility, as they influence and at the same time are influenced by the soil carbon (C) and nitrogen (N) contents, being bacteria an essential part of C and, even more, of N cycling processes (De Vries and Shade, 2013). The metabolic and genetic diversity of soil bacterial communities is affected by carbon and nitrogen dynamics: the study of the soil N-cycling bacteria and of the N dynamics could help to understand how soil management can affect soil status. In the case of olive orchards, that are a conspicuous part of the Mediterranean agricultural landscape, defining microbiological

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

soil status is of key importance to assess if the agronomic practices used to manage them are beneficial or not for soil microbial communities (Sofo et al., 2013). A study conducted in Ferrandina was aimed at comparing soils from a mature Mediterranean olive (Olea europaea L.) orchard subjected to two different soil managements (sustainable and conventional) for 18 years. Sustainable soil management practices aimed at increasing soil organic carbon (SOC) stocks, affected many soil parameters (physical characteristics, chemical parameters, CO2 flushes), including microbial composition (Sofo et al. under review). Results coming from data on soil profiles and litter, C and N dynamics, and the genetic and functional diversity of soil bacteria, highlighted that the sustainable system caused an improvement in soil organic matter in the topsoil layers, compared to the conventional one, with consequent increases in the abundance of soil N-cycling bacteria.

We applied microbial indicators of soil quality in olive and peach orchards managed with sustainable agricultural practices. Two parameters were followed: a biochemical soil indicator (Nc/Nk ratio) based on soil N/C turnover and soil enzyme activities (Trasar-Cepeda et al., 2000), and the abundance of three important N-cycling genes (nifH, amoA and nosZ). The aim of this study was to characterize the microbial component responsible for the biochemical processes of transformation of the different forms of soil N and their availability for plants and the expression of genes of N-cycling bacterial communities, involved in the N-cycle. Results confirmed the need for Mediterranean orchards to encourage farmers to practice soil management based on organic matter inputs associated with zero tillage and the reduction of mineral fertilizers, in order to improve soil fertility and increase the uptake of nutrients already available in the soil (Pascazio et al. 2018). Nitrogen is an important key nutrient element for supporting plant growth and it is often a limiting factor in the field but, if mismanaged, it can lead to severe environmental problems. When nitrogen is converted to nitrate it becomes very mobile and it leaches through the soil, representing one of the most important sources of soil and water pollution. Controlling and reducing nitrate leaching can be a challenge for farmers because it requires simultaneous management of two essentials

The increase of knowledge in biochemical processes of the soil microorganism involved in soil N dynamics influencing N availability for plants can lead to optimizing management strategies for a modern and multifunctional concept of agriculture, based on product quality, environmental protection, resource saving and promotion of human health.

Endophytes In the last two decades, particular attention has been paid towards endophytic microorganisms. They have been appreciated for their capacity to protect their hosts against insects, pests and pathogens. They could confer other important characteristics to plants, such as greater resistance to stress conditions, alteration in physiological properties, and production of phytohormones and compounds of biotechnological interest. Endophytes establish a symbiotic relationship with the plant and colonize an ecological niche like that of phytopathogens and are possible candidates for biocontrol agents. The soil microenvironment affects the colonization of bacterial endophytes and their community composition. The microbial colonization depends on some key factors, such as plant genotype, tissue, growth stage and physiological status, and on soil environmental conditions, as well as on some agricultural practices. A metagenomic analysis of microbial communitiesâ&#x20AC;&#x2122; composition was conducted, and it compared a sustainable and a conventional olive grove located in Ferrandina. The metagenomic approach was used to detect all microorganisms including those that are extremely difficult to find by culture-dependent methods in order to estimate microbial diversity and abundance and to identify taxa among different analyzed compartments. Results revealed that a long period of sustainable management increased the richness and diversity of the microbial community in phyllosphere and xylem sap (Fausto et al., under review). These findings demonstrated that the application of sustainable agricultural practices in an olive grove positively affects the variability and composition of microbial communities, promoting plant growth and plant protection with benefits to the whole agroecosystem stability.

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Paisatge i ecosistemes

In this scenario, the selection of indicators closely correlated with the total carbon (C) and/or total nitrogen (N) soil contents is of key importance for the quantification of soil quality. Biological and biochemical parameters are sensitive indicators for measuring the degree of soil degradation and its resilience to stress. An indicator is generally a measure that provides in-time information on the state and development of an environmental phenomenon. A good soil quality indicator should be sensitive to changes that occur in the soil and capable of reflecting the improvement of the quality of degraded soils during the recovery phase. Also, it should not be too sensitive to fluctuations related to seasons and the effect of position, because this could prevent the identification of changes due to damage or environmental stresses.

of plant growth: nitrogen and water. Any factor influencing soil moisture (such as rainfall, irrigation, evaporation and transpiration) will impact nitrate movement. In general, more water infiltration results in nitrates moving deeper into the profile. Soil properties also have a major impact on the extent of nitrate movement. Farmers cannot change some soil properties (such as texture), but can profoundly influence others (such as structure) through the application of agricultural practices. One key practice for reducing leaching losses is to minimize the amount of nitrate in the soil. In particular when fruit orchards are located in a NVZ area (Nitrate Vulnerable Zone) like the Metapontino area in Basilicata region (Southern Italy), it is important to monitor soil nitrate content frequently (every 15 days during the irrigation season and once per month the rest of the time) at several soil depths (0-20 cm; 20-40 cmâ&#x20AC;Ś), in order to avoid both soil and water pollution but also deficiency of nitrogen for plants.

Paisatge i ecosistemes

Water resource Global climate change is affecting important natural resources including water. Changes in the total amount of precipitation and its frequency and intensity directly affect the magnitude and timing of runoff and the intensity of floods and droughts (IPCC, 2007). Increases in temperature will change the rate of evaporation and transpiration, leading to variations in water availability, ground water recharge and water consumed by plants. Thus, competition for water will be a major future challenge for agriculture. The increased frequency of extreme weather events has started creating imbalances in the hydrological cycle and is resulting in large year-to-year fluctuations in crop yields and water productivity. In addition, the vegetative season for deciduous plants will be prolonged (due to the increase in temperature), increasing transpiration levels. It is time for stakeholders and end-users to think about expected changes in crop water requirements due to global warming and to plan for development of future water resources. The agricultural sector is one of the most susceptible to water scarcity. For these reasons adaptation strategies for facing climate change need to be adopted. Zwart and Bastiaanssen (2004) reported that the great challenge of the agricultural sector is to produce more food with less water, which can be achieved by increasing crop water productivity. This could be obtained with a deep knowledge of the soil-plant-atmosphere relationship or increasing the dissemination of technological innovations to end-users. For example, although localized irrigation has 9095% efficiency and it was introduced 70 years ago, it is still only widespread at a global level for 8%. Southern Italy is already facing situations of increasing temperatures, depleting water resources, extreme events and their

impacts on crop water productivity. Under such conditions, microclimatic modifications through soil and agronomic interventions need to be studied for improving crop and water productivity. The climate in Southern Italy is always more characterized by low precipitation (500 mm/year), mild winters and dry summers. To increase water productivity at farm level it is necessary to increase the efficiency of irrigation systems, the plant Water Use Efficiency (WUE) and optimize irrigation management. First of all, it is necessary to increase the accumulation of rainwater in the soil. If managed in a sustainable way, arable soils can store large quantities of rainwater. Cover crops increase rainwater infiltration into the soil, reducing the loss due to runoff. A sustainable orchard management (nosoil tillage, pruning residues and cover crop retention, compost application) can improve soil structure and hydrological properties, increasing the water storage. The increase of SOC improves soil water holding capacity and reduces the irrigation requirements of fruit orchards [Figure 8]. Several studies conducted in Southern Italy revealed that environmentally friendly management practices reduce approx. 1500 m3 ha-1 the irrigation water supply in fruit orchards compared to conventional management. In order to ensure water use for agricultural production also in regions with water scarcity, innovative and sustainable research and appropriate transfer of technologies are needed. Integrated data from several knowledges involving agrometeorologists, agronomists, soil water engineers and plant breeders are required to manage the water resources and crop water productivity under changing climatic conditions.

Figure 8: Macroporosity values in a sustainable system and a conventional one at different depths (from Palese et al., 2014). Sustainable and conventional systems have the same values of macroporosity in the upper layer (0-10 cm) due to soil tillage, while in the deeper layers soil structure is different. This permitted an increase of water storage during the rainy season (till 2 m depth) under sustainable management (4250 m3/ha vs. 2934 m3/ha under conventional).

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Water and carbon footprint Water and carbon footprints are important indicators for the tracking of human pressure on the planet from different angles. A deeper understanding of the interactions between different footprints is required in order to achieve good environmental governance. The Water Footprint (WF) concept was introduced in response to the need for a consumption based indicator of freshwater use and it is defined as the total volume of freshwater that is used to produce the goods and services consumed by the individual or community (Hoekstra and Chapagain, 2007). Three key water components are tracked in its calculation: the blue WF (WFblue) refers to consumption of surface and ground water (irrigation water); the green WF (WFgreen) refers to consumption of rainwater stored in the soil as soil moisture; the grey WF (WFgrey) refers to pollution and is defined as the volume of freshwater required to assimilate the load of pollutants based on existing ambient water quality standards.

WF analysis performed in our pilot sites in Southern Italy showed that the sustainable practices contributed to the ~40% reduction of the blue water component used, associated with a corresponding increase in the green water component used (Dichio et al. 2014). The Carbon Footprint (CF) measures the total amount of GHG emissions that are directly and indirectly caused by an activity or are accumulated over the life stages of a product, expressed as the mass of CO2 equivalents (CO2eq) (Fang et al., 2014). During the last century, C loss from cultivated soils has in part been indicated as the observed trend for global warming. Carbon economy at an orchard scale is mainly driven by the capture VS emissions tradeoff. Although measurement of C sequestered is relatively easily accessible (through increased tree biomass and SOC analysis), determinations of CO2 soil emission remain problematic, mainly because specific equipment is required. However, CO2 emissions must be taken into account if the accuracy of estimates of orchard Câ&#x20AC;&#x2122;s budget are to be improved. Orchards are very important ecosystems, for their potential role in sequestering C from the atmosphere through the C storage in the living organs of trees. A significant amount of sequestered CO2 is distributed in permanent structures, in the root system, leaves, pruning materials and fruit. Fruit is the principal component, accounting for almost 32% of the total CO2 fixed in the tree structure. In a study conducted in Southern Italy, the CFs of two peach orchards managed di-

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Paisatge i ecosistemes

With increasing water scarcity, there is growing interest in improving crop water productivity in order to meet the growing global food demand with the limited freshwater resources. The challenge is to produce more crops with less water, thus reducing the WF per unit of crop produced (Mekonnen and Hoekstra, 2014).

fferently (under conventional or sustainable practices) have been analyzed taking into account the following components: inputs including cover crops, leaves, root turnover, yield and pruning material and compost (only for sustainable), permanent structures, soil respiration, fertilization, farm operations and pruning residues burned. CO2 emissions from the soil depend on soil moisture, degree of soil aeration, microbial biomass, root density and quantity of organic matter. The CF of the peach orchard under sustainable management resulted in emissions of 0.79 kg CO2 kg fruits compared to 0.14 kg CO2 kg fruits1 under conventional management practices. Results showed that different management practices can transform an orchard from a C source (under conventional management practices) to a C sink (under sustainable management practices) (Xiloyannis et al., 2016). This is mainly because of the increase in C input through cover crops, pruning retention and compost application. Pruning materials may count as carbon loss from the orchard system, if removed from the orchard, but if left to decompose naturally, they represent an efficient means of long term CO2 immobilization. Hence, the good practices adopted may represent a local (farm scale) tool for mitigation of a global problem. Analysis of water and carbon resources used at farm scale could contribute to design practices with no (or minimum) impact on the environment. Carbon footprint (CF) and water footprint (WF) are being used to indicate the impacts of the carbon and water use by production systems.

Climate change, ugly fruits, food loss and waste Roughly one-third of food produced for human consumption is lost or wasted globally, which amounts to about 1.3 billion tons per year. This obviously has a negative impact on the resources used pointlessly in food production and on the greenhouse gas emissions caused by production of food that gets thrown away (FAO, 2011). Almost half (45%) of all fruit and vegetables produced globally are wasted. Losses mainly occur in the first stage of the supply chain that is agricultural production, mostly due to post-harvest fruit and vegetable grading due to quality standards set by retailers.

Paisatge i ecosistemes

The unpredictable climate of recent years has caused abundant production of “ugly” and “irregular” fruit and vegetables, with aesthetic imperfections, as well as determining deficiencies for subsequent years. Frost, wind, rain, high temperatures, excess of sunlight

and drought can all discolor and stain products, but without any decrease in nutritional levels. On the contrary, however, requests to meet certain aesthetic quality standards increase the cost of products, because farmers have to get higher prices for their acceptable products, to make ends meet. Currently, the price paid to producers is based almost exclusively on two parameters: weight, shape and aesthetic characteristics. The price differences are noticeable between the upper size classes and the lower classes (i.e. a farmer is paid 77% less for 1 kg of apricots of 35-40 mm calibre than 1 kg of apricots of +55 mm calibre). Normally, the amount of fruit that remains in the field (not harvested because they are too small or with aesthetic defects) and that the producers’ organizations discard in the storehouse, represent almost 30% of the total production, which has a negative impact at economic, environmental and resource use level.

Figure 9: Classes of apricot fruit according different sizes: no differences among them in minerals, vitamin C and dry matter content. (Metaponto, MT). Author: Francesco Manicone - 20 June 2018

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Refusing good food on appearance rather than on a nutritional level does not seem to be a solution to current problems. Generally, big, beautiful fruit is not synonymous of high nutritional quality. This is because to obtain big, beautiful fruit farmers often add high nitrogenous mineral fertilizer and other chemicals which increase the fruit but worsen its quality, causing huge losses during storage and in the next stages of the chain. Biostimulants and phytoregulators increase the number and size of cells but not the photosynthetic activity, with the final result of larger fruit but with more water and lower dry matter values.

It is important to appreciate and consume even the “imperfect, suboptimal” fruit that, from the nutraceutical point of view, are often better than the fruit which is “perfect” in appearance. Kiwifruit and apricot analysis revealed that there are no differences in minerals, vitamin C and dry matter content among different size classes (Xiloyannis et al., in preparation) [Figures 9, 10]. On a global level, several initiatives, activities and pro-

jects on food losses and waste reduction have already been started, involving international organizations, private sector and civil society. A lot of supermarkets in the past few years have started to “slow down” on quality standards of fruit and vegetables, responding to the increasingly pressing need to reduce food waste, accepting fruit and vegetables with high nutritional values, but irregular in size and shape [Figure 11].

Figure 11: Shopping in a Swedish supermarket: “ugly” local apples sold at a higher price than “perfect” ones. Climate change adaptation includes the appreciation of local varieties, more tolerant to abiotic and biotic stresses. Author: Cristos Xiloyannis - August 2017

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Paisatge i ecosistemes

Figure 10: Kiwifruit of different shape and size: no differences in macro and micro elements, vitamin C and dry matter content between fruits of different categories. Author: Cristos Xiloyannis - 2014

the behavior which causes the current high levels of food waste; breeding programs need to be reviewed under new priorities and criteria underlying the selection of new varieties; fruit quality standard parameters need to be reviewed considering nutritional value and not aesthetical ones; sustainability of agroecosystems has to be considered in their management.

Paisatge i ecosistemes

Fruit production in a “controlled” environment, which aims to produce “perfect” fruit by trying to avoid damage caused by wind, rain, high temperatures and pathogen attacks, is not the only possible way, nor the correct solution. To really face climate change, any attempt to control natural phenomena that are becoming increasingly unpredictable and uncontrollable is in vain. Consumers need to be informed and change

Figure 12: During last years, breeding programs focussed on size and aestethic aspects of fruit. Author: Cristos Xiloyannis - 2017

Conclusion The adoption of sustainable management practices can increase soil quality and its capacity to generate benefits for the environment. Results of our studies have demonstrated that the application of sustainable agricultural practices in fruit orchards in Southern Italy have positive effects on SOC content, soil water vertical infiltration, microbial diversity and soil quality, with benefits to the whole agroecosystem stability. Recovery of SOC loss represents a significant task for the EU not only to offset CO2-induced global climate change but also to save water (because soil hydrological properties and soil water holding capacity are improved under high SOC). It has been highlighted that a minimum 7-year period of changed practices is required to detect statistically significant increases of SOC under Mediterranean field conditions. If water availability is reduced in the future, soils of high water holding capacity will be better able to reduce the im-

100

pact of drought while maintaining crop yield. Carbon and water footprint could be valid indicators to monitor the use of resources at the ecosystem level. On the other hand, with the increase of extreme weather events and changes in climate, saving ugly fruit isn’t only an issue of ethics, it is a question of saving valuable natural resources. Efficient solutions for reducing total amounts of fruit lost and wasted exist along the whole fruit supply chain. It is necessary to involve all the stakeholders: governments, research institutions, producers, distributors, retailers and consumers, raising their awareness on this issue. Collaboration and coordination between them is required in order to develop policy, strategy and projects for food loss and waste reduction on a global scale.

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

References CHAUTÁ-MELLIZO, A.; CAMPBELL, S. A.; ARGENIS BONILLA, M.; THALER, S. J. and Poveda, K. (2012). “Effects of natural and artificial pollination on fruit and offspring quality”, Basic Applied Ecology, 524-532.

MELKE, A. (2015). “The Physiology of Chilling Temperature Requirements for Dormancy Release and Bud-break in Temperate Fruit Trees Grown at Mild Winter Tropical Climate”, Journal of Plant Studies, Vol. 4, 2; ISSN 1927-0461.

DE VRIES, F. T.; SHADE, A. (2013). “Controls on soil microbial community stability under climate change”, Frontiers in Microbiology, 4:1-16.

MONTANARO, G.; CELANO, G.; DICHIO, B. and XILOYANNIS, C. (2010). “Effects of soil-protecting agricultural practices on soil organic carbon and productivity in fruit tree orchards”, Land Degradation Development, 21(2):132138. DOI: 10.1002/ldr.917.

DICHIO, B.; XILOYANNIS, C.; SOFO, A. and MONTANARO, G. (2007). “Effects of post-harvest regulated deficit irrigation on carbohydrate and nitrogen partitioning, yield quality and vegetative growth of peach trees”, Plant and Soil, 290:127-137. DICHIO, B.; PALESE, A. M.; MONTANARO, G.; XYLOGIANNIS, E. and SOFO, A. (2014). “A preliminary assessment of water footprint components in a Mediterranean olive grove”, Acta Horticulturae, 1038:671-676. DING, G. C.; PICENO, Y. M.; HEUER, H.; WEINERT, N.; DOHRMANN, A. B.; CARRILLO, A. and SMALLA, K. (2013). “Changes of soil bacterial diversity as a consequence of agricultural land use in a semi-arid ecosystem”, PLoS ONE, 8, e59497.

HOEKSTRA, A. Y. and CHAPAGAIN, A. K. (2007). “Water footprints of nations: water use by people as a function of their consumption pattern”, Water Resource Management, 21(1):35-48. IPCC (2007). PARRY, M. L.; CANZIANI, O. F.; PALUTIKOF, J. P.; VAN DER LINDEN, P. J. and HANSON, C. E. (eds) (2007). “Fourth Assessment Report (AR4) Climate Change 2007: Synthesis Report. Contribution of Working Group II to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Cambridge University Press. Cambridge, United Kingdom, New York, USA. IPCC (2013). STOCKER, T. F. D.; QIN, G. K.; PLATTNER, M.; TIGNOR, S. K.; ALLEN, J.; BOSCHUNG, A.; NAUELS, Y.; XIA, V.; BEX and P.M. MIDGLEY (eds.). “Climate Change 2013: The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Fifth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change”, Cambridge University Press. Cambridge, United Kingdom and New York, USA, 1535 p., doi:10.1017/CBO9781107415324. HONERMEIER (2016). “Variety choice in crop production for climate change adaptation: Farmer evidence from German”, Outlook on agriculture, 45(2):117123. DOI:10.1177/0030727016650770. JEANBILLE, M.; BUÉE, M.; BACH, C. et al. (2016). “Soil Parameters Drive the Structure, Diversity and Metabolic Potentials of the Bacterial Communities Across Temperate Beech Forest Soil Sequences”, Microbial Ecology, 71:482-93. LAL, R. (2004). “Soil carbon sequestration to mitigate climate change”, Geoderma, 123 (1):1-22. MEKONNEN, A.; HOEKSTRA, Y. (2014). “Water footprint benchmarks for crop production: A first global assessment”, Ecological Indicators 46:214-223.

MONTANARO, G.; XILOYANNIS, C.; NUZZO, V. and DICHIO, B. (2017). “Orchard management, soil organic carbon and ecosystem services in Mediterranean fruit tree crops”, Scientia Horticulturae, 217;92-101. doi: 10.1016/j. scienta.2017.01.012. PALESE, A. M.; VIGNOZZI, N.; CELANO, G.; AGNELLI, A. E.; PAGLIAI, M. and XILOYANNIS, C. (2014). “Influence of soil management on soil physical characteristics and water storage in a mature rainfed olive orchard”, Soil & Tillage Research, 144:96-109. PARMESAN, C. and YOHE, G. (2003). “A globally coherent fingerprint of climate change impacts across natural Systems”, Nature, 421 (6918):37-42. doi:10.1038/nature01286. PMID 12511946. PASCAZIO, S.; CRECCHIO, C.; SCAGLIOLA, M. et al. (2018). “Microbial-based soil quality indicators in irrigated and rainfed soil portions of Mediterranean olive and peach orchards under sustainable management”, Agriculture Water Management, 195, DOI: 10.1016/j.agwat.2017.10.014. SOFO, A.; CIARFAGLIA, A.; SCOPA, A.; CAMELE, I.; CURCI, M.; CRECCHIO, C.; XILOYANNIS, C. and PALESE, A. M. (2013). “Soil microbial diversity and activity in a Mediterranean olive orchard managed by a set of sustainable agricultural practices”, Soil Use and Management, 30:160-167. TRASAR-CEPEDA, C.; LEIROS, C.; SEOANE, S. and GIL-SOTRES, F. (2000). “Limitations of soil enzymes indicators of soil pollution”, Soil Biology Biochemistry, 32:1867-1875. UNESCO (2009). World Water Development Report 3 “Water in a changing world”, ISBN: 978-9-23104-095-5. U.N. FAO (2011). “Global Food Losses and Food Waste,” www.fao.org/ag/ags/ ags-division/publications/publication/en/?dyna_fef%5Buid%5D=74045. XILOYANNIS, C.; FIORE, A.; MININNI, A. N.; XYLOGIANNIS, E.; MONTANARO, G. and DICHIO, B. (2016). “Effect of sustainable production systems on carbon and water footprint in fruit tree orchards”, Acta Horticulturae, 1130 DOI 10.17660/ActaHortic.2016.1130.3. ZWART, S. J.; BASTIAANSSEN, W. G. M. (2004). “Review of measured crop water productivity values for irrigated wheat, rice, cotton and maize”, Agriculture Water Management, 69:115-133.

Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

101

Paisatge i ecosistemes

FANG, K.; HEIJUNGS, R., DE SNOO, G. R. (2014). “Theoretical exploration for the combination of the ecological, energy, carbon, and water footprints: Overview of a footprint family”, Ecological Indicators 36:508-518.

MONTANARO, G.; DICHIO, B.; BRICCOLI BATI, C. and XILOYANNIS, C. (2012). “Soil management affects carbon dynamics and yield in a Mediterranean peach orchard”, Agriculture, Ecosystems and Environment, 161:46-54, DOI: 10.1016/j.agee.2012.07.020.

Persones i activitat econĂ˛mica

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

Oriol Beltran

Ismael Vaccaro

obeltran@ub.edu

ismael.vaccaro@mcgill.ca

Professor titular, Departament d’Antropologia Social, Universitat de Barcelona.

Professor associat, Departament d’Antropologia. McGill University.

RESUM Persones i activitat econòmica

En els últims anys, els comunals han adquirit un protagonisme significatiu a les muntanyes de l’Alt Pirineu. Les antigues formes de gestió de l’aprofitament dels recursos naturals sembla que ofereixen un potencial renovat en un context caracteritzat per nous usos del territori i noves demandes en l’àmbit de la participació política. En realitat, la referència als comunals encobreix una gran diversitat de situacions, tant pel que fa a la titularitat de les forests com a l’actualització de les seves pertinences. Des de principis del segle XIX, l’Estat ha desplegat un seguit d’actuacions dirigides al desplegament de la seva jurisdicció sobre la totalitat del seu territori. Les campanyes per a l’establiment de l’administració municipal, la desamortització dels béns comunals, la creació d’un patrimoni forestal estatal i, recentment, el desplegament massiu d’àrees protegides han afectat les poblacions muntanyenques i n’han limitat la viabilitat econòmica i la capacitat política de què havien gaudit durant segles. Identificar la funcionalitat de les formes col·lectives de gestió i els processos que han afectat uns territoris aparentment perifèrics com els de l’alta muntanya pirinenca són requisits necessaris per afrontar un debat sobre els comunals que defugi d’interpretacions parcials i proporcioni arguments per plantejar alternatives. Paraules clau: comunals, àrees protegides, Pirineus, alta muntanya.

Aquest treball s’emmarca en el projecte Patrimonio cultural y natural en tiempos de crisis. Retos, adaptaciones y estrategias en contextos locales (CSO2015-68611-R) finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. 20

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

103

RESUMEN

ABSTRACT

En los últimos años, los comunales han adquirido un protagonismo significativo en las montañas del Alto Pirineo. Las antiguas formas de gestión del aprovechamiento de los recursos naturales parecen ofrecer un potencial renovado en un contexto caracterizado por nuevos usos del territorio y nuevas demandas en el ámbito de la participación política. En realidad, la referencia a los comunales encubre una gran diversidad de situaciones tanto en relación con la titularidad de los montes como con la actualización de sus pertenencias. Desde principios del siglo XIX, el Estado ha desplegado una serie de actuaciones dirigidas al desarrollo de su jurisdicción sobre la totalidad de su territorio. Las campañas para el establecimiento de la administración municipal, la desamortización de los bienes comunales, la creación de un patrimonio forestal estatal y, recientemente, el despliegue masivo de áreas protegidas han afectado a las poblaciones montañosas, limitando la viabilidad económica y la capacidad política de la que habían disfrutado durante siglos. Identificar la funcionalidad de las formas colectivas de gestión y los procesos que han afectado a unos territorios aparentemente periféricos como los de la alta montaña pirenaica son requisitos necesarios para afrontar un debate sobre los comunales que evite las interpretaciones parciales y proporcione argumentos para plantear alternativas.

In the last years, the communes have acquired a significant role in the mountains of the High Pyrenees. The old ways of managing the exploitation of natural resources seem to offer a renewed potential in a context characterized by new uses of the territory and new demands in the field of political participation. In fact, the reference to communal encroaches on a wide variety of situations, both with regard to the ownership of forests and the updating of their belongings. Since the beginning of the 19th century, the State has deployed a series of actions aimed at the deployment of its jurisdiction over the whole of its territory. The campaigns for the establishment of the municipal administration, the confiscation of communal property, the creation of a state forest heritage and, recently, the massive deployment of protected areas have affected mountainous populations, limiting the economic viability and capacity politics they had enjoyed for centuries. Identify the functionality of the collective forms of management and the processes that have affected apparently peripheral territories such as those of the high Pyrenees mountains are necessary to face a debate on the communes that defy partial interpretations and provide arguments to raise alternatives. Key words: communal, protected areas, Pyrenees, high montain.

Palabras clave: comunales, areas protegidas, Pirineos, alta montaña.

Persones i activitat econòmica

Introducció Els comunals han adquirit una notable visibilitat a les comarques de l’Alt Pirineu en el curs de les dues últimes dècades. En un context caracteritzat per una forta reconversió en els usos del territori, l’aparició de nous sectors d’activitat, canvis en les tendències demogràfiques i en les demandes polítiques de la ciutadania, el gran abast territorial que tenen les finques de titularitat pública a l’alta muntanya ha focalitzat l’atenció d’actors socials molt diversos. L’atribució d’un caràcter estratègic a les formes col·lectives de propietat i de gestió no és, però, un fenomen local ni relatiu a unes circumstàncies particulars. L’organització comunal, en les diferents modalitats que presenta, ha estat identificada sovint com un model que pot contribuir o, contràriament, plantejar impediments importants, tant per al desenvolupament econòmic com per a una administració sostenible dels recursos naturals, dos aspectes destacats en l’agenda política contemporània i en les preocupacions de l’opinió pública. Alhora, les formes econòmiques generades per les tecnologies digitals en la comunicació i la producció de béns estan obligant a replantejar les nostres concepcions convencionals sobre els drets de propietat.

104

La centralitat i la vigència dels comunals es reflecteixen en l’activitat acadèmica de moltes disciplines. El treball que duu a terme la International Association for the Study of the Commons (IASC) des del 1989, fundada per un grup de científics de diferents països i àmbits animats per Elinor Ostrom (reconeguda el 2009 amb el Premi Nobel d’Economia), és una bona mostra de l’abast d’aquest interès. Al nostre país, aquesta qüestió ha estat igualment un tema recorrent d’indagació i discussió que ha donat lloc a nombroses reunions científiques i una abundant literatura. El debat sobre l’estatut dels comunals i la seva projecció futura ateny, d’acord amb això, a diverses qüestions que són fonamentals des d’un punt de vista jurídic, econòmic, ambiental i, sobretot, polític. L’estudi dels comunals de l’Alt Pirineu ofereix un marc adequat per explorar totes aquestes implicacions i pot contribuir a aclarir alguns aspectes principals d’aquesta forma d’organització. Les dimensions morals han interferit freqüentment en la comprensió dels comunals, tant per demonitzar la seva persistència com per reivindicar la pretesa bondat de la seva actualització. Davant aquesta mena de lectures, una aproximació històrica, de caràcter alhora empíric i processual, permet plantejar una discussió sobre el seu futur recolzada en unes bases més consistents.

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

La perspectiva històrica en l’anàlisi del paisatge Solem atribuir un important valor de naturalitat als paisatges de l’alta muntanya. Els territoris muntanyencs, però, no han quedat al marge del modelatge i la socialització per part dels grups humans que els han habitat en el curs del temps. Les àrees geogràfiques que presenten menys impediments a l’obtenció de béns essencials (per raons, sobretot, climàtiques i geomorfològiques) són efectivament aquelles que han estat alterades d’una manera més significativa a través de la implantació de sistemes productius d’un fort impacte. Els processos d’urbanització i industrialització han contribuït sovint també a concentrar-se en àrees de clima temperat i d’un relleu menys abrupte que afavoreixen les comunicacions i la connexió entre els diferents agents del sistema econòmic. Alhora, la recuperació forestal que es desencadena amb el despoblament i el declivi dels aprofitaments productius, així com la declaració d’àmplies extensions dels territoris de muntanya com a àrees protegides, reforcen l’associació que establim entre aquestes regions i la natura. No obstant això, les muntanyes del sud d’Europa, i dels Pirineus d’una manera particular, brinden arguments suficients per qüestionar una lectura tan simplista com aquesta. Les prospeccions arqueològiques situen l’antiguitat dels primers

aprofitaments pastorals en zones per damunt dels 1.500 metres fa més de 5.500 anys. L’àmplia distribució dels bancals construïts per facilitar els conreus o l’alteració dels límits de les masses forestals per afavorir la ramaderia constaten també el protagonisme de la intervenció humana en la conformació dels paisatges muntanyencs. Les explotacions mineres, forestals i hidroelèctriques, invisibilitzades en la promoció de la muntanya com a destinació turística, palesen d’una manera encara més evident la humanització del territori de l’Alt Pirineu. La socialització de la muntanya no s’ha limitat, però, a les seves dimensions formals i materials. Les activitats productives desenvolupades històricament per les comunitats humanes, per mitjà de les quals aquestes es beneficiaven del territori i els seus recursos, es basaven en sistemes de drets i deures que ordenaven la vida social. La importància de què havien gaudit les formes col·lectives d’apropiació i gestió dels recursos en el passat s’ha d’entendre en aquest context. Així, a diferència d’altres regions on els sistemes de propietat garantien i reforçaven una independència relativa dels grups domèstics, el pes tradicional de la propietat comunal a les societats muntanyenques ha d’interpretar-se com a un mecanisme afavoridor de la interdependència i la cooperació entre les famílies.

Persones i activitat econòmica

La promoció turística de l’alta muntanya naturalitza un paisatge profundament humanitzat. Estany Negre de Peguera (2006). Oriol Beltran

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

105

És avui, quan les activitats terciàries han substituït el protagonisme dels aprofitaments productius, que el gran abast dels antics comunals pot veure’s com a un anacronisme atribuïble a la pervivència d’unes institucions jurídiques pròpies del passat. La vigència de les formes col·lectives d’apropiació i gestió dels recursos fins als temps contemporanis s’ha d’entendre, no obstant això, per les funcions que aquestes han acomplert i per l’avantatge que suposen enfront altres modalitats d’organització. Abans d’endinsar-nos en la racionalitat de la propietat comunal i la seva evolució històrica, cal subratllar també que, tant en el marc de la rellevància adquirida pels comunals en els últims temps com en les formes que presenten en l’actualitat, hi ha unes dosis altes de confusió conceptual. L’anàlisi empí-

rica d’un cas com el de l’Alt Pirineu permet afrontar aquesta qüestió amb realisme, defugint les idealitzacions i les simplificacions excessives. Els debats sobre els orígens de la propietat comunal o el seu encaix jurídic són molt estimulants des d’un punt de vista intel·lectual, però contribueixen molt poc a resoldre els problemes que avui tenim plantejats (Colom, 1994). Per contra, entendre la lògica i la funcionalitat dels comunals, així com identificar les transformacions històriques que els han afectat i la seva mateixa diversitat, aporten arguments per interpretar-los com una oportunitat. En el marc d’una muntanya profundament terciaritzada (a través del turisme, les polítiques de patrimonialització i la conservació de la natura), els comunals poden esdevenir un recurs per a la participació col·lectiva i un mecanisme per afavorir els beneficis locals de les noves activitats.

Persones i activitat econòmica

Els aprofitaments tradicionals i els comunals Fa uns cinquanta anys, la generalització de l’emigració d’una bona part de la població de muntanya (com d’altres àrees rurals) als centres industrials dels país semblava evidenciar una ruptura de les formes de vida vigents fins llavors. En realitat, el procés de canvi que comportarà la fi de l’autoconsum a escala familiar i l’especialització de l’economia pirinenca en aquells productes més competitius per al mercat s’havia anat intensificant des de feia pràcticament un segle. Fins que van manifestar-se els canvis induïts per la millora de la xarxa viària i els sistemes de transport, la intensificació de l’explotació forestal, la implantació de la indústria làctia o les obres hidroelèctriques, entre altres factors, una gran part de la població de l’Alt Pirineu es recolzava en una economia agrària de caràcter familiar que s’estructurava a partir de la institució de la casa. El grup domèstic no constituïa només la instància principal al nivell productiu, sinó que fixava també els objectius econòmics, dirigits a satisfer les necessitats de consum i la reproducció social dels seus membres.

d’un territori heterogeni i limitat com el de l’alta muntanya. A diferència de les regions amb un clima i un relleu més suaus, les condicions geogràfiques de la muntanya dificulten la producció agrícola, tant pel que fa a la grandària dels terrenys com a la seva mateixa productivitat. No obstant això, i juntament amb altres recursos més localitzats, es tracta alhora d’àrees amb una relativa abundància de recursos forestals, hídrics i, especialment, pastorals. Al llarg dels segles, els ramats d’herbívors domesticats han permès la transformació de les pastures anuals dels pisos més enlairats en uns recursos econòmics per a la venda i el consum.

En aquest context, el patró més habitual consistia a complementar diferents activitats: una producció agrícola orientada a obtenir els recursos necessaris per a l’alimentació humana, combinada amb una ramaderia de petita escala i molt diversificada que, a banda d’alguns productes destinats al consum familiar, donava accés al mercat a través de la venda dels animals i els seus derivats (la llana, la llet i la carn). La lògica d’aquesta economia domèstica combinava moltes més activitats i fonts d’ingrés d’acord amb els moments de l’any, els efectius de cada casa i les oportunitats que s’hi oferissin, amb un pes molt destacat de les migracions estacionals, sobretot a les poblacions de més altitud.

En la major part de les regions muntanyoses del món, la variació altitudinal no només implica unes diferències significatives quant a la disposició dels recursos i els paisatges, sinó també en relació amb les aptituds productives de cada lloc i, associades a aquestes, amb les seves formes socials. A l’Alt Pirineu, els terrenys de menys altitud i més ben orientats van concentrar històricament els nuclis de residència i els camps de cultiu. Als pisos més alts, on l’agricultura només brinda uns rendiments escassos, és on els paisatges mostren un predomini dels boscos i els prats (juntament amb grans extensions considerades habitualment com a no productives per constrènyer o fins i tot impossibilitar la vida vegetal). La concentració de la propietat particular del sòl en el primer cas i de la propietat col·lectiva en el segon és una pauta massa estesa i regular perquè pugui atribuir-se a factors particulars o a causes accidentals. Cal només veure la seva correspondència amb altres regions d’alta muntanya (com ara els Alps, però també en llocs molt més allunyats, com l’Himàlaia o els Andes Centrals) per identificar la necessitat d’una explicació més coherent.

La combinació entre l’agricultura i la ramaderia no implicava només una diversificació dels esforços i l’obtenció d’uns productes variats, sinó també un aprofitament molt més complet

¿Per què els terrenys que van possibilitar històricament la implantació de conreus productius orientats a l’alimentació humana van quedar subjectes al patrimoni particular de cada

106

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

família? ¿Per què els espais que no van permetre en el passat la pràctica de l’agricultura, aquells on s’estenen els boscos i els prats, pertanyien de manera col·lectiva als veïns dels pobles, no han estat privatitzats i són qualificats encara avui com a comunals? Els arguments de caràcter funcional s’identifiquen aquí com els més plausibles. Així, mentre que en el primer cas els grups domèstics (les cases) estaven en principi facultats per dur a terme l’aprofitament intensiu que implicava l’agricultura, l’apropiació col·lectiva de les muntanyes permetia recolzar la gestió en comú d’uns recursos que eren explotats de forma extensiva. La casa conformava la principal entitat en els àmbits econòmic i social. Així, no només era la titular dels béns patrimonials (els edificis, les finques i el bestiar) i una unitat de treball, conjunt sinó que assumia també un gran protagonisme en la socia-

lització i la cura dels seus membres. Però, alhora, les cases pirinenques s’articulaven entre si formant pobles i administraven d’una manera col·lectiva els recursos que compartien. La rellevància que ha tingut tradicionalment la casa en el món rural es relaciona amb el seu pes en la identitat personal i la projecció que té a l’interior de la comunitat local. En el cas de les comarques pirinenques, però, i com també passa en altres regions d’alta muntanya, els grups domèstics no eren completament autònoms: la seva mateixa viabilitat requeria una forta articulació amb altres entitats equivalents per poder fer front a l’aprofitament dels recursos de la muntanya. Els pobles, en aquest context, no constituïen mers agregats de cases, simples nuclis residencials, sinó que eren entitats polítiques que desenvolupaven unes funcions econòmiques i socials de primer ordre.

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

107

Persones i activitat econòmica

A l’Alt Pirineu, els pobles no han estat històricament mers agregats residencials sinó instàncies importants a escala social i econòmica. Lladrós (2010). Oriol Beltran

El predomini de la propietat comunal en alguns termes municipals dels Pirineus, especialment rotund en els llocs més enlairats, afavoreix una lectura idealitzada del passat on els pobles haurien constituït presumiblement instàncies d’un cert col·lectivisme econòmic. L’etnografia dels llocs on l’aprofitament comunal manté avui tota la seva vigència i funcionalitat, així com la recerca històrica, contribueixen a una lectura més plausible de les implicacions d’aquesta forma d’apropiació. D’acord amb això, la titularitat col·lectiva d’una part important dels recursos no s’ha d’entendre com a associada a una identitat en la presa de decisions i els objectius econòmics en l’àmbit local, sinó com un marc que permet una articulació efectiva de les explotacions familiars per fer front, sobretot, a certs requeriments en què la seva intervenció per separat esdevé ineficaç. Així, davant l’operativitat i la capacitat del grup domèstic per atendre les necessitats generals de les seves finques agrícoles, l’aprofitament de les pastures estivals en partides situades a molta distància dels llocs de residència, especialment quan cada casa podia tenir molt pocs caps de bestiar, resultava més operatiu i rendible a partir d’una coordinació amb la resta de veïns. La formació de ramats amb els animals de les diferents cases (i no pertanyents a tot el poble d’una manera col·lectiva) i la contractació en comú dels pastors per fer-se’n càrrec van ser fórmules usuals als pobles pirinencs fins a la davallada generalitzada de les explotacions agropecuàries domèstiques.

Persones i activitat econòmica

La gestió conjunta dels aprofitaments ramaders no era l’única dimensió de l’organització econòmica local. L’administració dels recursos forestals i la creació i manteniment de determinades infraestructures d’ús comú (com ara camins, passeres o abeuradors pel bestiar) havien estat altres capítols importants que recolzaven igualment la propietat comunal de les muntanyes. L’organització comunal afavoria alhora la coordinació i una sincronització de les actuacions domèstiques a l’interior de cada terme.

A partir de l’època moderna, el funcionament d’aquest sistema polític va quedar reflectit per escrit en forma d’ordenances locals (i sovint ha arribat fins als nostres dies a través dels hàbits tradicionals), on, més enllà dels preceptes que regulaven la vida local, s’hi preveien sancions per a aquells que les incomplissin. Totes dues coses (la codificació de les normes i les penalitzacions) confirmen la dimensió potencialment conflictiva de l’acció individual i la necessitat de preservar els interessos col·lectius d’aquesta amenaça davant les interpretacions idealitzades de la sociabilitat local. Hi ha dos aspectes d’aquests reglaments que permeten clarificar la natura del sistema polític descrit. Fins a la implantació de l’administració municipal, el veïnatge no era un estatut merament associat a la residència i dependent de la iniciativa individual, sinó que constituïa una categoria jurídica nítidament regulada. A les comunitats pirinenques, la transmissió hereditària era la principal forma d’accés que es contemplava, tot i que estava també prevista la possibilitat d’adquirir la categoria de veí sota determinades condicions. Aquestes dues vies d’accés podien donar lloc a una diferenciació interna significativa, com indiquen les recerques fetes en relació amb les universitats araneses, on els membres de les anomenades “cases noves” tenien uns drets limitats i una posició subalterna davant l’estatut dels veïns pertanyents a les “cases velles” (Sanllehy, 2007). En segon lloc, els drets i els deures associats al veïnatge es distribuïen i es comptabilitzaven a partir dels grups domèstics i no individualment. D’acord amb això, la participació dels individus en els òrgans polítics locals o en les convocatòries de treball veïnal, per exemple, responia a la qualitat que tenien com a representants de les seves cases i no a títol personal. Així doncs, més enllà del seu caràcter corporatiu, l’univers social i polític associat a la propietat comunal podia encobrir una desigualtat significativa.

L’actuació econòmica de la comunitat local no responia a una mera projecció de determinats valors morals dels seus membres (com la seva generositat i altruisme), sinó que configurava un sistema polític clarament regulat en què la participació dels veïns estava subjecta a un sistema de drets i obligacions. Entre els beneficis de la pertinença al comú de veïns, i més enllà de participar de l’organització col·lectiva de la ramaderia estival, cal comptar amb l’accés als béns de titularitat comunal: la pastura mateixa per alimentar el bestiar, però també la possibilitat de segar herba als prats de muntanya, fer fulla, tallar fusta per realitzar obres de construcció i manteniment, fer llenya o disposar d’aigua de reg. Els veïns solien tenir igualment preferència en la subhasta dels serveis locals (com la taberna, el molí o la serradora) per ocupar-se en l’explotació forestal, fer artigues o adquirir erms, i es beneficiaven de les infraestructures locals.

El balanç de les ordenances locals quant a la gestió ambiental contradiu també la interpretació habitual que associa la propietat comunal a un ús immoderat dels recursos. La recerca històrica i etnogràfica sobre els comunals coincideix a afirmar que les normes locals establien límits de caràcter temporal quant al tipus de recursos i el grau d’aprofitament permès en cada cas, com a resposta als requeriments que imposava la seva explotació ordenada i sostenible. Així, per exemple, els capítols de vila o les ordenances locals dels pobles pirinencs contemplaven uns calendaris detallats on s’establia l’inici i la fi de la temporada estival, però que fixaven alhora els desplaçaments dels ramats per les diferents partides del terme. Aquests recorreguts prenien en consideració la formació gradual de les pastures, la càrrega a què se les sotmetia, les necessitats alimentàries i la capacitat de moviment dels diferents tipus de bestiar, i facilitaven, en alguns casos, el lloguer de les herbes sobrants en favor d’altres ramats.

Per contra, la seva contribució adquiria un caràcter obligatori. Habitualment, els veïns havien de participar en les convocatòries de treball comunal (i, en alguns pobles, assistir als pastors per torn) i fer les aportacions que s’exigissin per sufragar el pressupost veïnal. Les finques particulars també estaven subjectes a determinades servituds, com si es “comunalitzessin” temporalment, associades a la circulació del bestiar per l’interior del terme.

Les ordenances també podien contemplar restriccions pel que fa als drets d’aprofitament de determinats recursos. La facultat d’abastir-se de llenya als boscos de titularitat comunal, per exemple, solia quedar limitada als arbres caiguts, a aquells exemplars que creixien en determinades partides i/o a certes espècies. Aquesta regulació permetia reservar la fusta d’una millor qualitat per a altres usos (en especial, la construcció o la seva venda), però contemplava alhora la ne-

108

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

cessitat de garantir la regeneració dels boscos. Les regulacions podien afectar també el grau d’aprofitament permès. En les pastures comunals, s’havia establert un nombre màxim pel que fa als caps de bestiar que podia introduir gratuïtament cada veí, i s’atorgava un tracte diferent als animals que excedien d’aquesta quota. Més habitualment, però, les cases pirinenques podien dur durant l’estiu a les muntanyes del comú tants animals com estiguessin capacitades per mantenir amb els seus propis recursos durant la resta de l’any. Amb això, darrere un aprofitament que era en aparença igualitari, aquells que tenien capacitat per practicar la transhumància a les terres baixes o els que dallaven prou herba als seus prats per poder alimentar el bestiar durant

els llargs mesos d’hivern podien, en realitat, beneficiar-se més dels recursos apropiats en comú, mentre que la resta quedaven limitats en disposar d’un patrimoni més exigu. Tot i que les diferències entre aquestes restriccions responen en bona mesura a l’abundància de cada recurs, la seva capacitat de càrrega o l’existència d’altres alternatives d’aprofitament (especialment, una explotació de caràcter comercial), és significatiu que els drets comunals estaven sempre limitats a la satisfacció de les necessitats dels veïns i excloïen d’una manera expressa els usos lucratius, que quedaven reservats, quan era el cas, a la comunitat local en el seu conjunt.

Persones i activitat econòmica

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

109

Polítiques territorials modernes Més enllà de la diversitat de les seves concrecions locals, així com dels efectes produïts pels processos històrics en cada cas, l’ordenament comunal dels territoris pirinencs va bastir-se a l’alta edat mitjana i va tenir una vigència plena fins a finals de l’època moderna. A partir del segle XIX, la construcció de l’estat liberal en detriment de les jurisdiccions de l’antic règim comportarà als Pirineus la fi del predomini de les instàncies locals en la gestió dels recursos productius i de la propietat comunal de les muntanyes.

Els criteris utilitzats per atorgar l’estatut de municipi atenien a aspectes com les dimensions demogràfiques de les entitats locals, la connectivitat amb els mercats o la viabilitat econòmica. Només aquelles localitats que complien amb aquests requisits van assolir el rang de districte municipal i van esdevenir, d’aquesta manera, beneficiàries potencials dels serveis públics. Les poblacions més petites no van obtenir aquest reconeixement jurídic. Els habitants dels pobles situats als vessants més enlairats es van veure forçats a desplaçar-se fins al fons de les valls per poder satisfer les seves necessitats: en no tenir un accés directe als serveis bàsics, havien de desplaçar-se a les localitats més grans per adquirir subministraments, escolaritzar els fills, fer tota mena de tràmits legals, aconseguir aliats o fins i tot per aparellar-se.

Persones i activitat econòmica

A mitjans de segle, l’Estat espanyol emergent va impulsar, d’acord amb el model postrevolucionari francès, una reestructuració radical del territori nacional amb l’objectiu d’establir una administració basada en els principis de l’eficiència i la racionalitat (Burgueño, 2000; Del Moral, Pro i Suárez, 2007). La creació i estandardització dels municipis com a nivell institucional bàsic sobre el terreny va constituir la primera onada del procés de territorialització impulsat per l’Estat, un procés

orientat per l’expansió progressiva de la seva jurisdicció sobre les zones perifèriques de la nació i que s’estendrà fins al present per mitjà de diferents campanyes de polítiques públiques.

Les polítiques públiques contemporànies han contribuït al despoblament de l’alta muntanya. Buseu (2006). Ismael Vaccaro

110

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

El cas del Pallars Sobirà proporciona una bona base empírica per analitzar el procés de territorialització modern a les comarques pirinenques i les seves conseqüències (Beltran i Vaccaro, 2014). Les primeres entitats locals reconegudes per l’administració de l’Estat a principis del XIX prenien com a referència les jurisdiccions històriques i van assolir la xifra de 106 districtes. La implementació de la Llei Municipal del 1845 reduïa a 33 el nombre de municipis pallaresos. Els mateixos objectius de modernització i eficàcia van ser igualment esgrimits en els processos de reforma de l’administració local del segle passat, especialment arran dels canvis demogràfics dels anys seixanta. Les agregacions fomentades per l’Estat (en realitat, imposades a través de mitjans coercitius) perseguien una simplificació progressiva del mapa municipal i van afectar

molt especialment les comarques de muntanya. Al Pallars Sobirà, el nombre de municipis va quedar reduït l’any 1976 a un total de quinze. Tot i perseguir la modernització administrativa i la racionalització dels serveis públics, els resultats d’aquestes campanyes es tradueixen actualment en l’existència, justament, d’una estructura administrativa molt poc regular i coherent. Així, davant les primeres demarcacions que contemplaven dins d’una mateixa entitat les muntanyes pertanyents a una comunitat local, la immensa majoria dels municipis actuals són el resultat de processos d’integració (per fusió o agregació) i comprenen diferents pobles i pertinences.

Termes municipals del Pallars Sobirà (1811-1976)

El procés desamortitzador pretenia afavorir la venda a particulars de les forests afectades, però la majoria dels expedients van acabar amb una exempció a la privatització. A banda de la importància dels boscos i les pastures per satisfer les necessitats de la població local, la seva funcionalitat ambiental en la contenció de l’erosió i el manteniment dels cicles hidrològics va ser un argument rellevant per aconseguir l’exceptuació. La majoria de les muntanyes pirinenques van ser declarades com a forests d’utilitat pública i van quedar incorporades al patrimoni de les entitats municipals. Aquelles que no van escapar a la subhasta (perquè generaven en aquell moment uns rendiments considerats com a lucratius o no se’n va poder acreditar la titularitat veïnal) van ser adquirides per grups de veïns. A través d’aquest procés, encara que moltes de les antigues forests comunals van ser restituïdes formalment als pobles perquè la població local pogués continuar beneficiant-se’n, havien deixat de pertànyer als veïns en transferir-se’n la titularitat al primer nivell administratiu de l’Estat i quedar sota la tutela dels ajuntaments. El pes que manté avui la propietat pública a

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

111

Persones i activitat econòmica

A mitjan segle XIX, l’Estat va impulsar una nova onada de territorialització: les campanyes de desamortització (que a les zones de muntanya van concretar-se en l’anomenada Llei Madoz del 1855 i es van desenvolupar fins a finals d’aquesta centúria). La desamortització pretenia introduir les terres considerades com a improductives, mitjançant la seva expropiació prèvia, en el mercat de béns arrels. A l’Alt Pirineu, aquest procés afectaria especialment la propietat comunal, que s’estenia en aquell moment per una gran part del territori (Gil, 2000; Iriarte, 2002a). Per als liberals de l’època, les formes de gestió dels recursos que no estaven basades en la propietat privada resultaven ineficients i havien de modificar-se. Al mateix temps que intervenia el conjunt del territori nacional, reconfigurant l’estructura de la propietat i homogeneïtzant les seves formes, aquesta política assignava al mateix Estat la capacitat i la legitimitat polítiques que fins llavors havien gaudit d’altres instàncies de poder (comunitats locals, noblesa i ordes religiosos). La defensa de l’interès nacional serà, en aquest context, el principal argument usat per l’Estat per justificar les seves actuacions (Vaccaro, 2005).

Persones i activitat econòmica

La implantació massiva d’àrees protegides conforma la darrera onada de les polítiques de territorialització a l’alta muntanya. Pastures al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (2010). Oriol Beltran

les comarques de l’Alt Pirineu deriva, per tant, de la potestat que s’atribueix l’Estat sobre uns béns que durant segles havien estat propis de les comunitats locals. Reflecteix, en definitiva, la importància històrica de la propietat comunal a les muntanyes d’aquesta regió. La referència al Pallars Sobirà permet avaluar l’efecte d’aquests processos en un cas concret, encara que les dades disponibles només permeten fer-ne una valoració aproximativa. En el conjunt de la comarca, la propietat comunal s’hauria estès a l’inici de les campanyes desamortitzadores per un 80% del territori (a l’entorn d’un 40% a la meitat sud i per sobre del 90% a les valls altes). Les forests catalogades d’utilitat pública (exceptuades i assignades als municipis) representarien un 45% de la superfície comarcal, mentre que prop d’un 9% del territori va ser adquirit per veïns a través de la constitució de societats de propietaris.

112

Des de principis del segle passat, i en diferents fases successives, el Cos d’Enginyers Forestals promourà una altra campanya fèrria d’expropiacions. La creació del Patrimoni Forestal de l’Estat donarà pas a la tercera onada de la transformació territorial moderna a Espanya. El desenvolupament de les infraestructures hidrològiques generava una gran preocupació per la desforestació que amenaçava l’eficiència dels embassaments i va promoure l’expropiació de milers d’hectàrees a tota la serralada (Gómez, 1992). En aquest context, els usos tradicionals del territori van ser qualificats pels tècnics com a perjudicials i considerats com els causants principals de l’erosió. Les superfícies confiscades van ser excloses en la major part dels casos dels aprofitaments locals i la seva gestió, posada a mans de les institucions governamentals. Un altre cop, l’Estat enfortia la seva legitimitat per limitar els drets locals al·legant raons d’interès nacional i l’existència d’un

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

patrimoni col·lectiu a tot el país. En realitat, malgrat erigir-se en defensor de les necessitats del conjunt de la ciutadania (i basar-se en arguments tècnics), la seva actuació responia cada cop més als interessos i els punts de vista dels grups socials urbans, aquells que tindran també un pes més gran en l’opinió pública. Per contra, les famílies que vivien i es beneficiaven de les forests expropiades es van veure obligades a emigrar en direcció a les localitats situades als fons de les valls o als centres urbans. Molts dels que no es van veure afectats directament per les expropiacions van perdre igualment els seus aliats, col·laboradors i amics, la i això va afectar les possibilitats de la seva reproducció social. Arran de la desamortització i la formació del patrimoni forestal, grans extensions de les comarques de muntanya es van transformar en propietats públiques i van quedar despoblades. Al Pallars Sobirà, l’Estat és avui el titular d’una de cada set hectàrees, que cal sumar a les que corresponen al patrimoni municipal. Aquest pes és especialment significatiu als municipis de menys altitud, d’acord amb les expropiacions destinades a limitar els aprofitaments veïnals i a promoure la repoblació forestal. En altres casos, les finques de titularitat estatal provenen de compres efectuades a particulars i procedeixen de l’antiga propietat senyorial existent a la comarca.

D’acord amb els arguments emprats en cada cas, les tres últimes fases de les polítiques de territorialització promogudes per l’Estat (que descansaran en la implantació prèvia de l’administració local) es legitimaran respectivament a partir de les afirmacions següents: primer, que els comunals no estaven afavorint un bon ús dels recursos existents; segon, que les pràctiques agràries tradicionals eren perjudicials per als processos ecològics del territori, i, tercer, que la biodiversitat ha de ser protegida per instàncies no locals, com els parcs i les reserves. Els tres casos donaran lloc a una intervenció externa que es justifica per la idea que la gestió local no és vàlida per motius econòmics o ambientals. En aquest context, les raons de caràcter nacional i d’origen urbà es prioritzen davant dels usos locals i regionals. Aquests canvis estan nítidament associats a una expansió progressiva de la jurisdicció de l’Estat envers les zones perifèriques de la nació. El model territorial modern, com a producte d’una profunda genealogia històrica de les polítiques públiques, es caracteritzarà per l’aplicació de l’anomenada administració racional controlada per l’Estat central (burocratització), l’externalització de la gestió (en termes tant dels agents com dels mateixos objectius) i l’ús de la ciència com a argument legitimador (Santamarina i Beltran, 2016).

Superfície protegida a l’Alt Pirineu i Aran Comarca

Extensió (ha)

Xarxa Natura 2000 (2014)

PEIN (2016)

Alt Urgell

144.751

48.641

49.018

33,9

Alta Ribagorça

42.687

20.449

20.922

Val d’Aran

63.360

35.837

37.463

59,1

Cerdanya

54.669

20.206

20.578

37,6

Pallars Jussà

134.308

45.650

46.220

34,4

Pallars Sobirà

137.794

85.870

95.672

69,4

Total Alt Pirineu i Aran

577.569

256.653

269.873

46,8

Font: Institut d’Estadística de Catalunya (https://www.idescat.cat/)

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

113

Persones i activitat econòmica

Com a resultat de la seva història recent i de les polítiques de territorialització esmentades, els Pirineus actuals es caracteritzen per una baixa densitat demogràfica, la concentració de la població en un nombre limitat de localitats, l’absència d’habitants permanents a les zones més altes i unes masses forestals exuberants i en expansió. Aquestes característiques acabarien atraient una última etapa de les polítiques territorials desplegades en l’època contemporània que consistien en la implantació massiva d’àrees protegides. El sòl públic acumulat al llarg de les etapes prèvies del procés d’expansió territorial de l’Estat va actuar com a nucli de l’esforç conservacionista desenvolupat les últimes dècades del segle passat. En aquest nou capítol del procés de territorialització, la conservació, associada a l’ideari ecologista, serà l’argument que articularà la governamentalitat del territori mitjançant la reordenació de la població i d’una part significativa de l’espai regional (Vaccaro i Beltran, 2007).

Tot i que la primera figura de protecció de la natura que es declara a Catalunya és el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, creat pel general Franco l’any 1955, a cavall entre el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça, és sobretot des de mitjan anys vuitanta que es desplegaran de forma generalitzada els parcs i les reserves a tot l’Alt Pirineu. L’auge de les polítiques de conservació en aquestes comarques (on avui assoleixen un 47% del conjunt del territori, però fins a un 70% en alguna comarca i més d’un 90% en determinats municipis) no pot atribuir-se només a una preocupació per l’estat del medi ambient ni al desplegament de l’administració autonòmica. El complex format per un parc nacional, dos parcs naturals, tres reserves nacionals de caça i diverses reserves naturals i espais d’interès natural es recolza clarament en la titularitat pública d’una gran part del territori de l’alta muntanya, el despoblament i la manca general d’activitat productiva, i és un element fonamental de la reconversió de la regió en un espai destinat al lleure i el turisme

Persones i activitat econòmica

Els aprofitaments pastorals han afavorit la continuïtat de la gestió col·lectiva de la muntanya. Port de Cabús (2012). Oriol Beltran

114

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

Persones i activitat econĂ˛mica

Els comunals a lâ&#x20AC;&#x2122;alta muntanya. Dels usos pastorals a les Ă rees protegides

115

L’estatut de les muntanyes La concreció dels processos de transformació impulsats per l’Estat en el curs dels dos últims segles ha donat lloc a una gran diversitat de situacions, i fins i tot a un cert pluralisme jurídic als llocs on se superposen configuracions diferents. D’una manera general, la titularitat de les muntanyes de l’Alt Pirineu, dels antics comunals, adopta avui les formes següents: la propietat pública dels municipis, la propietat pública de l’Estat, les forests pertanyents a societats de propietaris i les que romanen a mans de particulars. No obstant això, factors com el manteniment de drets i les servituds dels antics pobles, la diversitat dels estatuts de les societats o l’existència d’enclavaments, junt amb els efectes de la pèrdua de valor dels antics drets veïnals i el despoblament, entre d’altres, conformen un panorama complex.

Una gran part de les antigues pertinences comunals van quedar adscrites als municipis arran del procés desamortitzador (un 53% de la superfície comarcal, en el cas del Pallars Sobirà). Malgrat que, d’acord amb els seus objectius, l’Estat va expropiar-les inicialment, diversos factors hi van contribuir perquè no passessin a mans de particulars: la manca d’interès dels potencials compradors per la baixa productivitat dels terrenys, la resistència local a la tramitació dels expedients i la valoració creixent de les funcions ambientals de les forests. La seva inclusió en el Catàleg de Forests d’Utilitat Pública, associada en molts casos amb la identificació de la importància que tenien pel sosteniment econòmic dels veïns, va comportar que se n’assignés l’administració als ajuntaments.

Persones i activitat econòmica

Així doncs, la renovació actual de l’interès pels comunals s’emmarca en un context que afavoreix tota mena d’interpretacions i expectatives. Els mateixos actors o altres de diferents (com ara els residents arribats amb les noves activitats econòmiques i els veïns que mantenen els seus usos tradicionals, els polítics locals i els tècnics conservacionistes) poden emprar el terme comunals per referir-se a situacions que són diverses. L’exercici d’aclariment que reclama l’anàlisi de les transformacions contemporànies no resol d’una manera definitiva l’estatut de

les muntanyes (la seva pertinença i el sistema de drets a què estan subjectes), però contribueix a subratllar-ne la naturalesa política. Així, tant la situació actual com el desenvolupament futur dels antics comunals estan subjectes a la correlació de forces entre els actors implicats, els seus projectes i les seves capacitats. La viabilitat de la seva actualització passa abans per identificar els nous contextos socials, econòmics i ambientals per formular llargues consideracions basades en arguments històrics o jurídics.

116

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

L’establiment de l’administració local i els diferents canvis en el mapa municipal afegeixen una notable complexitat a les muntanyes assignades als ajuntaments. La primera delimitació de les demarcacions locals va basar-se en els territoris apropiats i gestionats per les diferents entitats de població. Cal tenir present, no obstant això, que fins a la constitució moderna de l’Estat els drets sobre els recursos no estaven regits per una codificació homogènia a tot el país, sinó que responien sobretot a criteris de funcionalitat ecològica. L’existència de drets temporals, el reconeixement de pactes per regular usos compartits entre poblacions veïnes o la mateixa manca de continuïtat territorial dels espais apropiats van encaixar malament amb la racionalització jurídica i administrativa que es volia implementar. Els termes establerts a mitjan segle XIX van ser objecte, per aquest motiu, de nombrosos litigis i van acabar

La municipalització dels antics comunals ofereix un balanç contradictori. D’una banda, pot interpretar-se com una solució que adapta i dóna continuïtat a les modalitats locals d’aprofitament i de gestió dels recursos. De fet, molts usos contemporanis responen a un manteniment pel costum de pràctiques històriques que fins i tot havien estat codificades en capítols i ordenances locals. De l’altra, el desplegament de l’administració municipal representa una ruptura decisiva amb la situació anterior, amb una pèrdua de la capacitat política dels veïns en favor dels òrgans de gestió i representació establerts per l’Estat. Les muntanyes pertanyents a l’Estat com a titular directe provenen de les expropiacions i les compres realitzades per aquest en diferents moments del segle passat (en detriment,

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

117

Persones i activitat econòmica

Com a situació més contemplant un elefreqüent, una gran vat nombre d’enclapart de les muntavaments. nyes de titularitat municipal són avui La simplificació de referides com a “col’administració local munals”. L’expresde finals dels anys sió és, no obstant seixanta imposarà això, imprecisa i també nous canvis. contribueix a un alt Molts pobles que nivell de confusió. s’havien beneficiat D’una banda, l’estai gestionat com a tut atorgat a aquespròpies les muntates forests en el nou nyes de titularitat context va afavorir municipal passaven el manteniment dels a integrar-se a altres aprofitaments tradien noves entitats locionals en benefici cals. Els processos dels veïns. Sovint, de fusió i agregació aquests encara van comportaven la inpoder gaudir dutegració dels antics rant dècades d’una béns patrimonials autonomia relativa (amb l’excepció dels en la gestió dels pocs pobles que recursos per a la aconseguiran ser satisfacció de les sereconeguts com a ves necessitats (Irientitats municipals arte, 2002b; Pipió, descentralitzades). 2003). L’assignació Més enllà de la nova de la titularitat als situació legal, en almunicipis, no obsguns llocs van mantant això, atorgava tenir-se els aprofitaformalment la capaments anteriors de citat política sobre cada poble, mentre els recursos locals que en altres s’acaals ajuntaments. Els baria promovent comuns de veïns De resultes del procés històric, la titularitat de les forests està associada avui a formes d’ús i gestió una gestió conjunperdien, d’aquesta molt diverses. Farrera (2010). Oriol Beltran ta. Les característimanera, les seves ques de les forests antigues atribucions al mateix temps que la vinculació del ve- (sobretot la rendibilitat dels seus aprofitaments potencials) i ïnatge a la residència trencava amb el caràcter corporatiu que de les explotacions locals (en uns anys de forta davallada dehavien mantingut les comunitats locals fins a finals de l’època mogràfica i amb un declivi important de l’activitat agropecuàmoderna (Bringué, 2003). ria) afegiran nous elements de diferenciació.

sovint, del patrimoni municipal). La seva distribució geogràfica és irregular, d’acord amb els llocs on va focalitzar-se la política forestal. Igualment, en el curs del temps han estat subjectes a diferents formes de gestió: unes actuacions més expeditives als llocs on s’havien concentrat més interessos (intervencions per a la correcció de barrancs, de repoblació o d’explotació forestal intensiva), emparades en l’interès general i a mans de tècnics, davant una major tolerància en la resta, on es prioritzarien els aprofitaments locals amb una situació poc diferent a la de les muntanyes municipals. El patrimoni forestal de l’Estat (administrat avui per la Generalitat de Catalunya) representa un 13,6% de la superfície en el cas del Pallars Sobirà.

Les muntanyes pertanyents a particulars tenen una representació molt reduïda en el conjunt de l’Alt Pirineu i provenen, en la majoria dels casos, de la desamortització dels béns senyorials i de l’església. D’acord amb aquest procés, la seva privatització no va implicar sempre la supressió de les servituds veïnals prèvies, i moltes s’han mantingut vigents fins al declivi dels aprofitaments agropecuaris i forestals. Arran del procés polític dels últims dos-cents anys, la titularitat de les muntanyes de l’Alt Pirineu obliga a qüestionar que es pugui establir una distinció clara entre les diferents fórmules jurídiques existents. Factors com els canvis en els usos dels recursos naturals, en el poblament i la composició de la població local, però també les alteracions en les demarcacions administratives o el reconeixement i actualització dels usos i les servituds, contribueixen a incrementar la diversitat de situacions i una manca de consens en relació amb la seva interpretació. Cal destacar, en tot cas, que la implementació de les polítiques territorials modernes ha suposat la substitució de l’antiga centralitat de què havia gaudit històricament la comunitat local (l’àmbit d’allò que és col·lectiu) en favor d’una primacia de l’oposició entre el que és particular i el que és públic, i l’atribució d’aquest darrer a l’Estat.

Persones i activitat econòmica

Les forests que, en el context de la campanya desamortitzadora, no van poder eludir l’expropiació van ser adquirides per grups de veïns que fins llavors se n’havien beneficiat per la seva condició de comunals. Davant de l’amenaça de perdre l’accés als béns productius que reportaven (especialment els necessaris per al manteniment de l’activitat pastoral), van presentar-se col·lectivament a les subhastes corresponents. En algunes ocasions, la titularitat va passar al conjunt dels veïns per formar una comunitat de propietaris amb interessos equivalents entre ells (d’acord amb el dret germànic). En altres, es va constituir una societat de propietaris integrada només per aquells que en el seu moment van intervenir en la compra i d’acord amb el seu grau de participació (una entitat regida pel dret romà). Malgrat tot, tant en un cas com en l’altre, els antics comunals van convertir-se en propietats de titularitat privada com a mecanisme dirigit, paradoxalment, a mantenir el seu aprofitament col·lectiu, encara que restringit als socis, que actuaven de manera individual (i no com a representants de les seves cases respectives) (Espiau, 2001).

Les societats de propietaris presenten una relativa diversitat de situacions. Les condicions fixades en el moment que s’estableixen van ser específiques en cada cas, amb diferències en relació tant amb el règim intern com en la regulació de l’estatut dels socis (l’adquisició, pèrdua i transferència dels drets corresponents). Al Pallars Sobirà, les forests que es troben actualment en aquesta situació conformen un 12% del territori de la comarca i es concentren en alguns municipis de les capçaleres.

118

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

La vigència dels comunals Els comunals han tornat a ser objecte d’interès els últims anys a les comarques de l’Alt Pirineu. Els nous usos assignats a les zones de muntanya, associats fonamentalment al turisme i la conservació, junt amb la relativa recuperació demogràfica registrada els últims vint anys, han contribuït a identificar el potencial que poden oferir les antigues forests

d’aprofitament veïnal. De fet, una bona part dels nous aprofitaments (com ara les estacions d’esquí o les àrees protegides) s’estenen pels antics comunals. El Pallars Sobirà, on aquest protagonisme s’ha traduït en dues línies d’actuació diferents, proporciona també aquí un bon cas d’estudi per mostrar aquest procés.

Des d’un punt de vista institucional, hi ha hagut diverses accions orientades a clarificar la condició jurídica dels aprofitaments locals. A escala local, els municipis de Llavorsí i Esterri de Cardós han fet un esforç per actualitzar i formalitzar el complex de drets i deures relacionats amb les seves forests patrimonials. Les ordenances aprovades per aquests dos municipis estableixen normes per regular el caràcter dels aprofitaments (de forma col·lectiva, per lots o mitjançant subhasta, segons els recursos), a la vegada que fixen les condicions (de vinculació i arrelament o de permanència) que han de satisfer els veïns per esdevenir-ne beneficiaris. Més enllà dels usos tradicionals relatius a les pastures, la llenya i la fusta, que afecten avui un reduït nombre de persones, aquests reglaments contemplen també nous recursos, com l’energia elèctrica resultant de la instal·lació de centrals hidràuliques als seus termes, l’ús turístic de les pistes forestals o la recol·lecció de

bolets. Malgrat el seu caràcter incipient, aquestes experiències apunten a una línia de treball interessant que pot generar un efecte demostratiu per a la resta de municipis. L’administració autonòmica, per la seva banda, ha emprès algunes iniciatives per donar suport a aquesta demanda d’actualització. Un any abans de declarar el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Departament de Medi Ambient va organitzar un seminari que, amb el títol Què en farem, dels comunals?, va convocar diferents actors (investigadors, responsables municipals i ramaders) per proposar una reflexió oberta sobre el futur dels comunals a la comarca (Lo Pi Negre i Marugán, 2003). Arran de les conclusions d’aquesta trobada, l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA) ha efectuat un inventari exhaustiu de les antigues forests comunals de l’Alt Pirineu, una reconstrucció cartogràfica dels termes

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

119

Persones i activitat econòmica

Els aprofitaments turístics pirinencs s’han implantat als antics comunals. Ovelles a l’estació d’esquí de Llessui (2014). Oriol Beltran

històrics al Pallars Sobirà (que s’ha ampliat enguany a l’Alta Ribagorça) i ha organitzat dues jornades monogràfiques sobre el tema (Burgueño, 2018; Placencia, 2008; Viñas et al., 2016). Les conclusions elaborades a partir d’aquest esforç coincideixen a subratllar l’oportunitat que representen els comunals per a una administració participativa. D’acord amb aquestes, la necessitat de clarificar la situació jurídica dels béns afectats (molts municipis no disposen d’inventaris patrimonials), la correspondència entre les entitats de població i les forests comunals, així com els potencials beneficiaris dels drets veïnals, són aspectes que s’haurien de resoldre actualitzant-los cas per cas i no promovent canvis legislatius de caràcter general. En paral·lel a aquestes accions institucionals, alguns grups emergents han començat a reivindicar una recuperació de l’antiga organització comunal com a forma de governança. La

participació directa dels veïns en la presa de decisions s’identificaria, en aquest context, com a una fórmula associada als antics consells locals que permetria una aplicació substantiva del principi de subsidiarietat. Les convocatòries de treball en comú efectuades des del 2016 per l’Ajuntament de Soriguera són expressives del caràcter alternatiu que s’atribueix avui a la gestió comunal. A banda del destí dels ingressos generats pels béns patrimonials del municipi i de la mateixa participació política, la recuperació del treball veïnal per la millora de les infraestructures locals pretén “recuperar aquelles maneres de fer més antigues de cada poble, on els veïns i les veïnes col· laboraven i es coordinaven per mantenir els pobles i fer aquells treballs de manera conjunta, ja que aportaven un benefici comú”. Malgrat el seu caràcter incipient i puntual, la iniciativa suposa una reivindicació dels comunals no limitada als drets veïnals sobre els recursos i contempla, a més, les obligacions amb la comunitat local com un aspecte fonamental de la vida en comú.

Conclusions

Persones i activitat econòmica

A les comarques catalanes de l’Alt Pirineu, les demandes, les accions i les expectatives sorgides els últims anys al voltant dels béns comunals i les seves formes de gestió són símptomes clars de la seva vigència. L’existència d’àmplies zones d’aquest territori de muntanya subjectes a formes d’apropiació i administració col·lectiva no constitueix un mer resultat de les circumstàncies històriques ni la traducció institucional d’un antic col·lectivisme. L’abast de la titularitat veïnal a les partides forestals i pastorals de les forests de la regió ha d’interpretar-se com a indissociable del predomini de la propietat privada a les terres cultivables i el bestiar. En aquest context, els comunals van contribuir durant segles a resoldre de manera col·lectiva una part important dels requisits necessaris per a la viabilitat de les explotacions agropecuàries de caràcter familiar, les cases. La mateixa pervivència d’aquest patró, més enllà de les reformes polítiques iniciades al segle XIX i la penetració del mercat en aquestes zones situades a la perifèria del territori nacional, s’ha d’interpretar també d’acord amb la seva pròpia funcionalitat. Les recents demandes polítiques de transparència i participació estan contribuint a identificar noves potencialitats dels béns comunals després de dècades d’abandonament progressiu dels aprofitaments tradicionals i d’un procés sever de despoblació. En qualsevol cas, com en el passat, la continuïtat de les formes col·lectives de gestió del territori i els recursos naturals dependrà de la seva funcionalitat en el nou context polític, social, econòmic i ambiental, una funcionalitat que difícilment serà homogènia en el conjunt de la regió i que exigeix una intervenció activa de tots els actors socials implicats.

120

Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

Bibliografia BELTRAN, O.; VACCARO, I. (2014). Parcs als comunals. La patrimonialització de la muntanya al Pallars Sobirà. Barcelona: Generalitat de Catalunya. BRINGUÉ, J. M. (2003). “Els béns comunals al Pallars Sobirà en el seu context històric”. A: LO PI NEGRE; MARUGÁN, C. M. (coord.). Els béns comunals i la gestió del territori al Pirineu català. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 21-47. BURGUEÑO, J. (2000). “La divisió territorial”. A: VILAGRASA, J. (ed.). Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX). Lleida: Pagès, p. 239-265. BURGUEÑO, J.; LASSO DE LA VEGA, F. (2002). Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

COLOM, E. (1994). Los bienes comunales en la legislación de régimen local. Madrid: Tecnos. DEL MORAL, J.; PRO, J.; SUÁREZ, F. (2007). Estado y territorio en España, 18201930. Madrid: La Catarata. ESPIAU, S. (2001). “La propietat de les muntanyes i les ‘societats de veïns’”. A: VAQUER, A. (coord.). El dret privat del Pallars Sobirà. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 111-158. GIL, X. (2000). La desamortització dels béns comunals al Pallars Sobirà. El cas de Llessui. Tremp: Garsineu. GÓMEZ, J. (1992). Ciencia y política de los montes españoles (1848-1936). Madrid: Icona.

LO PI NEGRE; MARUGÁN, C. M. (coord.) (2003). Els béns comunals i la gestió del territori al Pirineu Català. Barcelona: Generalitat de Catalunya. PIPIÓ, H. (2003). “Gestió i aprofitament dels béns comunals”. A: LO PI NEGRE; MARUGÁN, C. M. (coord.). Els béns comunals i la gestió del territori al Pirineu Català. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 153-163. PLACENCIA, J. (2008). Els béns comunals a l’Alt Pirineu i Aran. Estudi sobre la situació i les perspectives dels espais comunals a les comarques de l’Alt Pirineu i Aran. Tremp: Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (no publicat). SANLLEHY, M.A. (2007). Comunitats, veïns i arrendataris a la Val d’Aran (s. XVIIXVIII). Dels usos comunals a la dependència econòmica. Tremp: Garsineu. SANTAMARINA, B.; BELTRAN, O. (2016). “Heritage and Knowledge. Apparatus, logic and strategies in the formation of heritage”, Anthropological Forum, 26 (4):397-414. VACCARO, I. (2005). “Property Mosaic and State-making: Governmentality, Expropiation and Conservation in the Pyrenees”, Journal of Ecological Anthropology, 9:4-19. VACCARO, I.; BELTRAN, O. (2007). “Consuming space, nature and culture: patrimonial discussions in the hyper-modern era”, Tourism Geographies, 9 (3):254274. VIÑAS, J. et al. (2016). Béns comunals. Un sistema d’organització del passat per gestionar el present. Lleida: Fundació del Món Rural i Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran.

IRIARTE, I. (2002a). “Common lands in Spain, 1800-1995: persistence, change and adaptation”, Rural History 13 (1):19-37. Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

121

Persones i activitat econòmica

BURGUEÑO, J.; MÒDOL, J. R. (2018). “Termes tradicionals als pobles de l’Alta Ribagorça”. A: FUNDACIÓ DEL MÓN RURAL; INSTITUT PER AL DESENVOLUPAMENT I LA PROMOCIÓ DE L’ALT PIRINEU I ARAN. Els termes tradicionals dels pobles de l’Alta Ribagorça i els béns comunals. Tremp: FMR i IDAPA, p. 11-55.

IRIARTE, I. (2002b). “Derechos de propiedad y crisis de las economías pirenaicas. Una visión a largo plazo”, Ager. Revista de Estudios sobre Despoblación y Desarrollo Rural, 2:139-171.

Educar, educar-nos, educar-se

al món rural d’avui.

Mirades, dilemes i reptes.

Raül Manzano Tovar rmanzan1@xtec.cat

Centre de Recursos Pedagògics del Segrià de Lleida.

RESUM Persones i activitat econòmica

L’educació en el món rural té un conjunt d’especificitats que cal tenir en compte. L’article pretén fer una anàlisi de la situació actual a Catalunya partint de les veus de les persones protagonistes d’arreu del país. El discurs es vehicula a partir dels set reptes d’un estudi recent de l’Observatori d’Educació Rural de Catalunya amb què, escoltant les comunitats educatives i locals contrastades amb els estudis d’escola rural actuals, es vehiculen propostes de futur. És necessari, però, acudir, considerar i partir de la història recent. Es revisen primer les conclusions educatives del Congrés del Món Rural de Catalunya del 2006. Es tenen en compte aquells aspectes invariables que l’escola rural catalana ha sabut anar creant, sobretot a partir dels anys 80, i que tenen un encaix natural en qualsevol proposta educativa de futur. La mateixa realitat i les dinàmiques de l’escola rural han fet que apareguin en el debat dos grans dilemes de futur que ens permetran orientar els reptes. Aquesta orientació s’ha de complementar amb les darreres aportacions de la recerca i la innovació educatives. Tot plegat, ens permet anar generant un híbrid d’idees, reflexions i propostes que ens portin a definir què suposa educar-se i aprendre a l’escola rural d’avui. Paraules clau: educació rural, escola rural, zona escolar rural (ZER), poble educador, poble de l’aprenentatge, personalització educativa, personalització de l’aprenentatge, competències bàsiques, competències clau, reptes, Observatori d’Educació Rural de Catalunya (OBERC), Secretariat d’Escola Rural de Catalunya (SERC), Grup Interuniversitari per a l’Escola Rural (GIER).

122

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

SUMMARY

La educación en el mundo rural tiene un conjunto de especificidades que deben tenerse en cuenta. El artículo pretende hacer un análisis de la situación actual en Cataluña partiendo de la opinión de personas protagonistas de todos los territorios del país. El discurso se vincula a partir de siete retos de un estudio reciente del Observatorio de la Educación Rural de Cataluña, que, escuchando a las comunidades educativas y locales, contrastadas con estudios sobre la escuela rural actuales, vehiculan propuestas de futuro. Es necesario considerar y partir de la historia reciente. Se revisan primero las conclusiones educativas del Congreso del Mundo Rural de Catalunya de 2006. Se tienen en cuenta aquellos aspectos invariables que la escuela rural catalana ha sabido crear, sobre todo a partir de los años 80, y que tienen un encaje natural en cualquier propuesta educativa de futuro. La misma realidad y las dinámicas de la escuela rural han hecho que aparezcan en el debate dos grandes dilemas de futuro que nos permitirán orientar los retos. Esta orientación se tiene que complementar con las últimas aportaciones de la investigación e innovación educativa. Todo en conjunto nos permite ir generando un híbrido de ideas, reflexiones y propuestas que nos lleve a definir qué supone educarse y aprender en la escuela rural de hoy.

Education in rural areas has a set of specifications that should be considered. This article aims to make an analysis of the current situation in Catalonia based on testimonial voices from all over the country. The article is based on the seven challenges of a recent study carried out by the Observatory of Rural Education. It listened to educational and local communities and compared its findings with studies of rural school aims to come up with proposals for the future. It is necessary to bear in mind recent history. Firstly, the conclusions of the first Conference of Rural Areas of Catalonia 2006 are reviewed. We consider those invariable aspects that the Catalan rural school has succeeded in creating, especially from the 80s onwards, and that fit naturally into any educational propositions for the future. The same reality and the dynamics of rural schools have meant that two major dilemmas have appeared in the debate that will allow us to orientate the challenges. This orientation needs to be supplemented with the latest contributions of educational research and development. All this allows us to create a hybrid of ideas, reflections and proposals which help us to define what it means to educate and learn in a rural school.

Palabras clave: educación rural, escuela rural, zona escolar rural (ZER), pueblo educador, pueblo de aprendizaje, personalización educativa, personalitzación de aprendizaje, competéncias básicas, competencias clave, retos, Observatorio de la Educación Rural de Cataluña (OBERC), Secretariado de la Escuela Rural de Cataluña (SERC), Grupo Interuniversitario para la Escuela Rural (GIER).

Key words: Rural education, rural school, rural school area, educational village, town of learning, personalization, customization of educational learning, basic skills, key skills, challenges, Observatory of Rural Education of Catalonia ( OBERC), Secretariat of Rural School of Catalonia (SERC), Interuniversity group for the Rural School (GIER).

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

123

Persones i activitat econòmica

RESUMEN

Una mirada retrospectiva

Persones i activitat econòmica

Haver-te educat en una escola rural, en un entorn rural, fa que puguis disposar d’experiència, de fet, de multitud d’experiències que t’ajuden a la comprensió des d’una perspectiva més vivencial i la reflexió indubtablement que et remet a situacions viscudes. Unes vivències que s’han de contextualitzar perquè els temps han canviat de manera extraordinària. Haver treballat més tard de mestre a l’escola rural fa que hagis pogut apreciar, també des de la realitat, aquests canvis des d’una perspectiva i un context totalment diferents. Haver format part del moviment d’escola rural, a través de la renovació pedagògica, en el Secretariat d’Escola Rural de Catalunya (SERC) i en l’Observatori d’Educació Rural de Catalunya (OBERC) m’ha permès tenir una perspectiva holística

de l’escola rural quant a país, amb mirades cap a l’Estat i altres països. Aquesta multimirada experiencial i de coneixement m’ha fet arribar a la conclusió que no podem parlar d’escola rural, sinó d’escoles rurals; de la mateixa manera que hem de fer amb les urbanes, la diversitat és una de les principals característiques que no podem obviar. L’altra gran reflexió que crec que val la pena posar sobre la taula és que l’educació rural ha tingut unes característiques específiques que li han donat un valor específic i que són uns invariables que, malgrat el pas de temps i les tendències pedagògiques, s’haurien de preservar, perquè és una funció ecològica que l’escola rural hauria de tenir en els seus fonaments, que alhora és la que li dóna més identitat.

Una mirada al passat immediat El meus inicis més formals i regulars amb el moviment d’escola rural de Catalunya coincideixen amb el procés de reflexió i debat engegat pel Congrés del Món Rural de Catalunya al voltant del 2006 (DA, 2006:1-10). El SERC i el GIER van tenir un paper destacat en la vertebració del debat educatiu del congrés. Penso que és interessant rellegir les seves principals conclusions per poder fer una anàlisi de la realitat amb intencionalitat prospectiva. Van tenir el valor de poder fer més transversals les reflexions i les propostes de mestres i universitaris, i hi va haver una participació d’agents de la comunitat educativa i local de pobles d’arreu de Catalunya. En el text apareix de bon principi una idea que avui s’ha fet encara més central en el món educatiu: fer el salt qualitatiu i obrir el fet educatiu més enllà de les activitats i de l’entorn escolar. D’aquesta manera, es començava a parlar de poble educador com a nou concepte de ciutadania i d’educació, un projecte col·lectiu que es veia com una opció política. Es considerava la zona escolar rural com a eix vertebrador del

124

territori amb la possibilitat de compartir i dinamitzar recursos més enllà de l’àmbit escolar, es reivindicava la figura del tècnic educador rural, una autonomia responsable, entenent que qui millor coneix la necessitat del territori és la gent que hi viu, i l’administració hauria de tenir una escolta activa d’aquesta realitat de base. Aquest enfocament educatiu apareixia en un context que es considerava canviant en el món rural. Hem de tenir en compte que vivíem moments de gran flux migratori cap al nostre país, i això també es reflectia en l’àmbit rural. Es feia èmfasi en la necessitat de plans, accions i professionals per a l’acollida de les famílies nouvingudes als pobles. En aquest context, hi havia un clar posicionament de l’escola rural com a escola inclusiva. S’hi considerava, per definició, per la diversitat de l’alumnat, per les diferències de procedències del moment, per la multiplicitat d’estils d’aprenentatge dels infants, per la seva voluntat i necessitat de formar en l’autonomia, la cooperació, la convivència...

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

En aquest marc social i educatiu, es va treballar al voltant de l’itinerari educatiu de les persones del món rural. Seguint la lògica educativa superadora de l’etapa escolar, es fa referència a l’educació al llarg de la vida. Es defineix una primera etapa de 0 a 12 anys. És remarcable el valor que es dóna a l’educació infantil de 0-3 anys, que considera que ha d’estar físicament i pedagògicament interaccionada amb l’escola. Es parla de la necessitat i les dificultat per mantenir alguns serveis escolars, com el menjador, l’acollida i les activitats. En l’ensenyament secundari, hi ha una clara demanda a acostar-lo al màxim al poble, a la filosofia de l’escola rural, hi ha un reclam de creació de centres d’ensenyament secundari fins als 16 anys que es puguin adaptar i vincular a la realitat específica de cada terri-

tori. En l’ensenyament postobligatori, i al llarg de la vida, apareixen les dificultats que es poden generar als pobles quant als recursos, ja que el desplaçament és obligatori, i molts cops, la residència. Aquest fet pot generar desigualtats envers la població del món urbà. Es remarca que calen serveis culturals i d’accés tecnològic a cada poble, i s’apunta que hi podria haver una xarxa per a la formació permanent semblant a l’escolar mancomunada entre els pobles. En tot el document es fa palès que cal buscar solucions a la diversitat del territori, i aquí una frase ho expressa perfectament: “Cal imaginació i inventiva per legislar i gestionar, adaptant i flexibilitzant.” (DA, 2006: 6)

En el passat immediat, tal com s’ha expressat des de l’entrada al nou mil·lenni, veiem que segueix la tendència del darrer quart del segle XX. L’escola rural apareix progressivament com a model d’èxit educatiu i té reconeixement comunitari, professional i de les administracions educatives. Aquest valor intern i extern va en paral·lel al que també es va donant al món rural, en general, un valor que en ocasions des de l’urbà té un punt de bucòlic. El qualificatiu de rural s’associa amb la tranquil·litat, el temps, el paisatge..., que es contraposa als estils de vida urbans, molt menys humanitzats. També el fet que cada cop més vagi apareixen una certa consciència ecològica a la població que posi en valor el producte de proximitat i les formes de vida més sanes. Tot plegat, es contraposa amb una situació d’antuvi molt dura per al món rural i per a la seva escola. Les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat van ser moments d’èxode del món rural. La feina, el progrés i la cultura eren a les ciutats. La marxa física dels pobles també fa que se’n vagi el prestigi, i tot allò relacionat amb la ruralitat es veu antiquat,

fins i tot genera vergonya. L’escola no se’n salva, d’aquest èxode, i s’instaura el model de concentracions escolars. Implica traure físicament els infants del poble i agrupar-los en centres graduats. Un paradigma del que en el món educatiu s’ha anomenat fordisme, una organització escolar idèntica al sistema de producció d’una fàbrica. L’infant, com la matèria primera, entra a la cadena i va passant de nivell a nivell, d’acord amb la seva edat, de manera que quan arriba al final, es gradua i està acabat com el producte manufacturat. Aquest model requereix d’un currículum centralitzat i un sistema educatiu que vertebri molt bé què s’ha de fer a cada nivell, i aquí el paper del mestre és eminentment aplicador d’allò que se li mana a través normalment del llibre de text. El sistema escolar entès així necessita de gran uniformitat i rigidesa. Ken Robinson (2011), elabora un vídeo que ha estat altament difós per la xarxa en què analitza críticament les reformes de l’educació pública que estan fent tots els països. Considera que s’està practicant un model educatiu que prové de la Revolució Industrial i de la cultura intel·lectual de la Il·lustració. No el considera adequat per a l’educació d’un segle XXI caracteritzat pel canvi.

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

125

Persones i activitat econòmica

Una mirada al passat mediat

Alguns dilemes del present mirant cap al futur Ken Robinson ens fa visibles algunes de les contradiccions generals dels sistemes educatius davant el repte de vertebrar l’educació pública en ple segle XXI. Recollint el sentit del seu discurs, podem situar dos grans dilemes en els quals es troba l’escola rural en aquests moments: L’aplicació d’un currículum competencial. Suposa veure cap on va l’aposta a tots nivells del sistema educatiu, per l’heterogeneïtat o per l’homogeneïtzació. S’aprofundeix en l’aula multinivell inclusiva o es continua tendint a la graduació? L’exercici de l’autonomia pedagògica, organitzativa i econòmica. Suposa veure cap on va el model de centre educatiu rural, cap a la uniformitat o cap a la diversificació. S’aprofundirà en un model flexible de zona escolar rural que permeti mancomunar a partir d’un projecte comú i mantenint l’entitat de cada escola o es tendirà a un centre més estandarditzat?

Les invariables de l’escola rural: una escola minoritària i minimalista

Persones i activitat econòmica

Boix i Domingo (2018:15), en un monogràfic recent sobre l’escola rural des d’una mirada intercontinental, troben un denominador comú a escala internacional: “S’entén per escola rural un centre educatiu ubicat en un petit municipi i format per aules multigrau, és a dir, infants de diferents edats a la mateixa aula.” L’escola rural ha estat minoritària, i cal tenir en compte que, si ens fixem en les dades de Catalunya, un 70% de la població viu en un 30% de territori i el 30% restant ocupa el 70% de país. El món rural ocupa molt espai, viu disgregat i té la responsabilitat de bona part del país. En l’article abans citat, es percep com, tot i ser un model minoritari a escala internacional i local, té un gran valor per a les seves comunitats i àmbits territorials, entrarem en el minimalisme. El fet de ser minoritari sol portar oblits i, en ocasions, atencions per part dels governants. Els càlculs electorals, la llunyania, la falta de coneixement de les realitats diferencials... fan que mundialment es llegeixi entre línies la necessitat de més sensibilitat des del respecte a les singularitats de cada realitat. Aquest minimalisme de l’escola rural, situat en l’escola rural catalana, considero que l’han procurat tres característiques en què ha tingut una gran incidència el moviment de mestres rurals a partir dels anys 80:

126

La mateixa caracterització que n’ha fet el SERC com a escola de les tres P: pública, o sigui, l’escola de tothom; petita i de poble, amb aquesta identitat amb el món rural. Una escola de proximitat a les persones, molt possible per les seves dimensions, però en què cal molt més, una escola que permeti la consideració de l’altre, dels altres. Una escola inquieta, innovadora, amb un compromís de millora qualitativa constant. Aquests tres trets s’associen a una sèrie de valors que donen consistència i sentit a l’educació que es vol en els territoris rurals: El valor de les persones: la proximitat amb tothom, les relacions, les emocions en un context d’aprenentatge i en un clima convivencialment obert i amable. El valor de la riquesa de la diversitat: l’aula, l’escola, s’obre a la diversitat d’edats, cultures, realitats familiars, capacitats, habilitats i interessos per fer possible el tractament personal. El valor de l’entorn proper i global: l’interès per l’entorn social, natural i cultural més proper i, a hores d’ara, el global, perquè hi tenim accés. Cal conèixer-lo, entendre’l per transformar-lo des d’una perspectiva participativa. El valor de la comunitat: l’escola fa permeables les seves parets i procura activitats i projectes que puguin ser participats per la comunitat.

Una mirada a les tendències educatives actuals Els currículums per competències L’enfocament del currículum per competències bàsiques o clau domina en molts sistemes educatius del món. En la dècada dels noranta, apareix associat al món del treball en relació amb l’aplicació de coneixements, destreses i actituds en el desenvolupament d’una tasca professional, i s’incideix en la capacitat de donar resposta a problemes i actuar de manera flexible, autònoma i cooperativa en l’àmbit laboral. Progressivament, va anar guanyant terreny en tots els àmbits i nivells de l’educació formal. Els organismes internacionals, entre aquests la Comissió Europea, l’assumeixen en les seves directrius educatives. Situen el concepte de competència clau entesa com la que les persones han adquirit al llarg de la vida i les competències bàsiques com a contribució de l’educació

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

Informe: L’école de demain. Quel avenir per nous écoles? (OCDE, 2001)

No podem obviar que el concepte de competència neix en un context internacional de rendiment de comptes dels serveis públics, en general, i de l’educació, en particular. Als mitjans de comunicació és habitual que es posin en el centre del debat els resultats dels informes PISA o de les proves estandarditzades. El debat formatiu hauria d’anar molt més enllà.

alhora que ens permeten comprendre el món en què vivim. El concepte competència implica un element ja apuntat per l’aprenentatge significatiu, la necessitat de funcionalitat dels aprenentatges i també la necessitat d’integrar diferents tipus de sabers (cognitius, emocionals, de procés, valors, actituds...) i afrontar-los des de les diferents àrees del coneixement. Necessita una contextualització en la situació concreta en què s’aplica, el seu assoliment permet la transferència a altres contextos, tenint en compte la complexitat que implica aquest procés, ja que cada pràctica sociocultural té variables específiques. Finalment, té una clara intencionalitat de contribuir a l’autonomia de l’aprenentatge en el marc de l’educació al llarg de la vida.

El currículum per competències pot ser considerat com una evolució de capacitats que molts països van introduir les darreres dècades del segle XX —al nostre país, clarament a través de la LOGSE. Implica un aprofundiment, la introducció de matisos, afegir-hi complexitat. Permet identificar, seleccionar i caracteritzar els aprenentatges que ha d’adquirir l’alumnat i, en conseqüència, els ensenyaments que hem de dispensar.

La personalització educativa, la personalització dels aprenentatges

Les competències bàsiques impliquen mobilització, activació dels nostres coneixements més rellevants per afrontar situacions i problemes en diferents àmbits vitals, professionals i acadèmics,

En el pensament i en el discurs pedagògic actual, la personalització ocupa un lloc destacat, fruit de la recerca educativa que s’està fent en aquesta línia i les experiències d’innovació que es desen-

Al nostre país, les darreres lleis educatives s’han fet seguint aquestes directrius: LOE i LOMCE a escala estatal i LEC a Catalunya.

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

127

Persones i activitat econòmica

formal per a la seva consecució, les més llarg recorregut. El concepte competència sempre va associat a la idea de formació, que va més enllà de l’escolar i se situa en el marc d’educació al llarg de la vida.

volupen en diferents centres educatius (DA, 2018:43-76). Al nostre país, les darreres lleis educatives s’han fet seguint aquestes directrius: LOE i LOMCE a escala estatal i LEC a Catalunya.

què aprenen Coll (2018:7) indica les raons per les quals és important avançar cap a la personalització de l’aprenentatge escolar:

“La personalització és la línia educativa que basteix l’aprenentatge partint de la diversitat de capacitats cognitives, emocionals i creatives de la persona, i del seu propi i particular procés d’aprenentatge —desenvolupat en diversos escenaris on viu i s’educa. La finalitat és que assoleixi les competències i els coneixements bàsics, desenvolupi al màxim les seves capacitats i pugui exercir plenament la ciutadania.” (DA, 2018:14)

• Les persones avui tenim multiplicitat de contextos d’acti-

Aquesta línia educativa, centrada en l’infant o l’alumnat, enllaça amb la pedagogia de l’escola nova de principis del segle XX i té un element rellevant que supera el concepte d’atenció a la diversitat. En aquest cas, la referència rau en el contingut d’aprenentatge que s’ha d’adaptar a la diversitat d’alumnat. La personalització suposa que la referència sigui en la persona, en les seves capacitats, en els seus interessos, en l’itinerari personal d’aprenentatge, i té una vinculació amb la teoria d’intel·ligències múltiples de Gathner. Aquest canvi suposa necessàriament la necessitat de repensar els currículums escolars. S’ha d’evitar la sobrecàrrega. Cal fer una treball rigorós de detecció de les competències i coneixements bàsics i imprescindibles per a tota la població en edat escolar, i deixar per al marc de personalització i de contextualització, en funció de la realitat educativa, els molts altres de desitjables que es poden determinar al centre educatiu. És un veritable exercici d’autonomia curricular.

Persones i activitat econòmica

La motivació d’aquesta mirada de l’aprenentatge és, en bona mesura, la mirada competencial descrita per l’impacte que han tingut i continuen tenint les tecnologies, Internet i els múltiples dispositius mòbils que utilitzem normalment. Tot plegat ha fet que ens trobem davant una nova ecologia de l’aprenentatge humà que ens fa repensar què, quan, com, on, amb qui i per

•

vitat que ens ofereixen oportunitats i recursos per aprendre. La possibilitat de dissociar els aprenentatges d’un entorn físic o institucional (escola, família, entorn cultural...) mitjançant els dispositius mòbils pot transitar entre contextos tenint en compte els recursos i les oportunitats formatives que ofereixen. La digitalització de la informació possibilita utilitzar diversos llenguatges i formats simultàniament o successivament. Permet comunicar, representar o simular fets, fenòmens o situacions.

L’educació a temps complet. Educació 360 Aquesta mirada educativa que dóna valor als diferents escenaris en què vivim i on ens eduquem fa que hàgim de fer una mirada més global a l’aprenentatge en el marc d’aquesta nova ecologia. En aquest sentit, ha aparegut recentment una iniciativa de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, la Fundació Jaume Bofill i la Diputació de Barcelona que hi incideix plenament: l’educació a temps complet, el projecte Educació 360. Es pretén que tothom tingui les millors oportunitats educatives en tots els temps i espais de la seva vida. Es vol connectar l’educació i els aprenentatges entre el temps lectiu i no lectiu. Cada infant i cada jove han de construir el seu propi itinerari vital amb equitat i sense exclusions. S’evidencia que el paper equitatiu que havia fet l’educació escolar resulta insuficient en aquest marc d’aprenentatge actual. Cal prendre’n nota.

Els reptes de l’escola rural catalana d’avui La millor manera de conèixer la realitat de l’escola rural catalana actual és mirant i escoltant les escoles rurals catalanes a través dels seus agents educatius i comunitaris. Per això, he tingut el plaer de formar part d’un procés participatiu que aquests darrers anys ha volgut fer aquest exercici a través de l’OBERC (DA, 2017:5-10). El procés d’escolta activa i d’anàlisi de la recerca educativa en el camp de l’escola rural ens va portar a determinar set reptes d’escola rural catalana d’avui, entenent un repte com una qüestió complexa que quan es planteja pot semblar que té una resposta binària i senzilla, però que quan entres en la seva reflexió i contrast s’hi veuen la gran quantitat i qualitat de matisos que conté i la diversitat d’aplicacions en un món rural català divers. La naturalesa complexa dels reptes fa que hagi de recomanar a la lectora o lector que faci una lectura atenta del document original, ja que en el plantejament i treball hi ha la lògica i el sentit

128

de la feina feta, la recollida de les veus plurals i diverses de la comunitat educativa i rural i el contrast amb les aportacions del món acadèmic. M’agradaria, en aquest punt, mirar d’incloure algunes reflexions personals fruit del creuament entre els reptes amb els dos dilemes descrits a l’inici de l’apartat 2 i les aportacions de les mirades i tendències educatives actuals.

Un currículum contextualitzat Els darrers anys hi ha hagut canvis importants en la vida als pobles. La globalització i els seus efectes en comunicació humana, les crisis de la darrera dècada i les dinàmiques actuals de les comunitats rurals han tingut incidència en la vida, el món laboral i relacional als pobles. Aquest seguit de factors poden incidir, i de fet, segons les sensacions majoritàries de les persones participants, ho fan en la identitat i el mateix concepte de ruralitat.

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

Els estudis en el camp de l’escola rural aconsellen que el currículum oficial tingui flexibilitat suficient per contextualitzar-se, incorporar els sabers locals i donar cabuda a projectes vinculats amb la reconstrucció identitària dels espais rurals i la promoció de la ruralitat. La idea de fons és veure si l’escola té relació amb l’entorn proper, perquè l’alumnat hi ha de tenir una vinculació, l’ha de poder viure. Aquesta idea genèrica podríem dir que seria extrapolable a qualsevol entorn, però en el cas del món rural té una especial rellevància. Abans hem fet referència a la quantitat i la qualitat de territori que abasta el món rural, i també a la importància que té per al conjunt del país. Crear una identificació amb el territori fa que les persones hi visquem a gust i hi tinguem expectatives per al present i per al futur. Molt sovint ha passat que el futur el veiem en un altre indret amb més oportunitats laborals, socials, culturals, econòmiques i vitals. Les polítiques que cerquen una equitat territorial haurien de permetre que les persones tinguessin i percebessin aquestes oportunitats i que, en tot cas, la llibertat o el propi itinerari personal fossin el que et permetés triar, no la manca de mitjans de vida o de desenvolupament. L’afirmació molt sovint escoltada que la vida d’un poble té molt a veure amb l’existència d’escola és tota una evidència.

Les tres preguntes del repte ens portarien a la necessitat d’una recerca profunda sobre el tema. La dimensió territorial des de la pràctica s’ha anat incorporant, segurament de manera molt desigual i en alguns aspectes concrets, en funció de les escoles, perquè en el fons té molt a veure amb el plantejament pedagògic del centre i la sensibilitat del claustre de mestres. Caldria que es generés aquesta mirada a l’entorn proper d’una manera sistemàtica i intencional. L’invariant del valor al món local i global així ho apunta.

El pas a l’heterogeneïtat, a fer una educació, a crear unes experiències d’aprenentatge que tendeixin més a la lògica competencial, s’afavoreix amb el plantejament curricular, amb les dinàmiques de treball en equip del professorat i amb la construcció de projectes educatius i en les metodologies d’aula que s’apliquin. En referència al currículum escolar, he apuntat anteriorment que si es vol que tendeixi a potenciar la personalització dels aprenentatges i es vol contextualitzat se n’ha d’evitar la sobrecàrrega. Una bona detecció de les competències i els coneixements bàsics i imprescindibles per a tota la població, necessàries per viure en la societat actual i continuar aprenent, crec que seria molt bona. Aquest treball no el veig només des de l’àmbit de l’expertesa en les matèries, sinó que caldrà la participació social, econòmica, laboral, cultural... Potser ens hem de preguntar quins aprenentatges ens han estat realment rellevants per a la vida a nosaltres mateixes i mateixos. Recomanem un estudi, realitzat per la Fundació Bofill fa uns anys, que relacionava currículum i ciutadania (Coll, 2007:21-34). El fet de donar espai a les competències i coneixements desitjables ens obre la porta a la contextualització i personalització, però també fa una funció de fons que té molt a veure amb el model de sistema educatiu, dóna temps i confiança perquè els professionals i les comunitats educatives puguin fer una educació el màxim d’ajustada a les persones, l’entorn i el context en què ens eduquem i aprenem.

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

129

Persones i activitat econòmica

La qüestió és veure quina escola es necessita avui i de cara al futur. I penso que per arribar al fons ens haurem de remetre als dos dilemes plantejats, i més concretament al primer, el que anomenàvem l’aplicació d’un currículum competencial per veure si la tendència és per l’heterogeneïtat o per l’homogeneïtzació. Aquest sentit ens hauria de permetre analitzar el currículum oficial des del seu plantejament i posada en pràctica. Així doncs, en el disseny, desenvolupament i avaluació, ¿conté prou flexibilitat i possibilitat de contextualització al món rural? ¿La seva concreció en projectes educatius de zona i d’escola té en compte aquesta dimensió territorialitzadora? ¿Ho contemplen la planificació, el disseny de les activitats d’ensenyament-aprenentatge i l’ús de recursos didàctics?

En la comprensió d’aquest repte, ens pot ajudar la mirada als currículums competencials. I potser també fer un exercici que en l’àmbit educatiu encara ens costa: passar de la lògica dels continguts a la lògica de les competències i d’una lògica del coneixement lineal a una de coneixement en xarxa. Estem massa acostumats a pensar l’escola i el fet educatiu des dels continguts d’aprenentatge. Pensar en les competències que volem desenvolupar en el nostre alumnat fa que els coneixements tinguin un paper diferent, no vol dir que no tinguin valor, sinó que en tenen un altre, atès que les àrees del coneixement són les eines que ens permeten assolir la competència. Els continguts perden el valor d’antuvi de tenir una lògica per si mateixos, plantejats de manera lineal, sovint poc contextualitzats. Només hem de pensar en les dinàmiques d’aula que parteixen de materials homogenis, sovint els llibres de text, que són l’únic recurs i l’única lògica didàctica en uns temps escolars segmentats per matèries desconnexes. És el paradigma de l’homogeneïtat que comentàvem.

La participació de l’escola en projectes comunitaris Aquest segon repte té una especial relació amb l’anterior, i ambdós amb matisos d’altres ens poden anar dibuixant aspectes nuclears sobre el model educatiu de l’escola rural. Si volem contextualitzar el currículum, els aprenentatges, cal ferho amb una vinculació estreta amb la comunitat. Si tornem als invariables, veiem que el valor de la comunitat ha estat i és una de les fortaleses en municipis de petites dimensions i, en ocasions, aïllats. Les escoles rurals han trobat aliances fermes amb el poble per poder fer activitats i projectes participats per la comunitat. L’educació de la ciutadania és un dels pilars d’ara i abans. La democràcia, la participació, la implicació i el compromís en el desenvolupament de projectes comunitaris crea una perspectiva vivencial i significativa que dóna molt sentit al procés educatiu dels infants, les seves famílies i la mateixa comunitat. L’escola ha tingut i ha de tenir un paper rellevant en aquest ecosistema educatiu.

Persones i activitat econòmica

En aquest sentit cal veure la consideració que es dóna a la infància. Se’ls pot donar veu i protagonisme en el disseny, desenvolupament i avaluació d’aquests projectes. Aquesta participació activa i compromesa genera sentit de pertinença i configura una identitat territorial. El fet de poder trenar aquests projectes comunitaris ofereix un valor afegit a l’educació dels infants d’entorns rurals. Hem dit que hi ha evidències que cada cop aprenem més en altres escenaris educatius que no són l’estrictament escolar, i el fet de generar aquestes oportunitats crea coherència en els aprenentatges i l’escola pot treballar-ne la vinculació de dins i fora de l’escola. Les preguntes que val la pena que ens fem és: Quin sentit tenen per als diferents agents? Quins participen en el seu disseny, desenvolupament i avaluació? Com es realitza la presa de decisions? Quin valor educatiu i comunitari tenen? Si l’escola assumeix la responsabilitat d’integrar en el seu projecte educatiu el desenvolupament de projectes comunitaris, estarà contribuint a la formació de ciutadans competents i compromesos en la necessitat de construir una societat glo-

130

bal integrada en el seu territori des d’una perspectiva crítica, constructiva i transformadora. S’estarà en la línia de promoció de l’educació a temps complet.

La multigraduació i el seu tractament a l’aula El repte de la multigraduació s’emmarca en un dels aspectes més íntimament lligats a la naturalesa de l’escola rural. En els invariants, es definia com el valor de la riquesa de la diversitat com a aula que s’obre a la diversitat d’edats, cultures, realitats familiars, capacitats, habilitats i interessos. Les dimensions de l’aula i el plantejament pedagògic són idonis per afrontar la personalització dels aprenentatges i fer-ho de manera cooperativa, a més d’afavorir processos molt interessants de metacognició dels aprenentatges. La realitat és que la mestra i el mestre han de dominar un seguit d’estratègies didàctiques per gestionar la complexitat de les situacions que es produeixen a l’aula. Hem de tenir en compte que la configuració de l’aula varia cada any i, per tant, es troben amb aules molt diferents. La flexibilitat és una de les principals característiques, ja que no s’hi pot establir patrons constants. Cal variar l’organització de l’aula i de les activitats en funció de les situacions d’aprenentatge que es van generant. L’aula multigrau encaixa amb les metodologies de treball d’enfocament globalitzat que s’aconsellen en el desenvolupament de les competències: l’aprenentatge basat en projectes, l’aprenentatge i servei, els centres d’interès, els projectes de treball i l’aprenentatge basat en problemes. Aquesta potencialitat personalitzadora i competencial de l’aula multigrau no sempre és vista així a l’escola rural. Ja hem definit l’encaix perfecte en el model educatiu que se’ns proposa per al futur, però el pes de la tradició en el sistema, la percepció d’alguns mestres i d’alguns familiars... fan que quan ens trobem en una situació clau i que la decisió tendeixi a l’homogeneïtzació i no a l’heterogeneïtat. Quan una escola creix, com es fa l’agrupament de l’alumnat? Hi ha una tendència a la graduació, a separar l’alumnat per edats? Quan una escola rural disposa de recursos humans addicionals i es permeten desdoblaments, es fa agrupant per edats?

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

La complexitat de l’aula multigrau no es pot abordar solament des de l’escola, no és quelcom que es pugui fer només amb la bona voluntat de la mestra o del mestre, sinó tenir en compte una sèrie de consideracions que afecten tot el sistema educatiu. En primer lloc, cal que hi hagi una aposta clara i inequívoca cap a aquest model d’escola rural; si és així, no s’haurien de plantejar els dubtes quan ens trobem en situacions com les descrites anteriorment. El segon aspecte que cal remarcar és la necessitat de disposar d’un currículum competencial amb prou flexibilitat per delimitar les competències i coneixements desitjables, com ho hem apuntat més amunt. El tercer és la necessitat de formació inicial i permanent del professorat d’entorns rurals, que tractarem més endavant. El quart és la necessitat de temps de preparació per al docent, que suposa haver de treballar amb multiplicitat de materials didàctics, pensar a generar unes situacions riques d’aprenentatge i en processos d’avaluació formativa de l’alumnat. Tot plegat, requereix la necessitat de l’equip i el suport entre mestres. L’excessiva inestabilitat de plantilles no ho afavoreix. En aquest sentit, caldria una aposta ferma de l’administració, dels professionals d’escola rural i de les comunitats educatives en la promoció d’aquest model pedagògic. En aquests tres primers reptes se’ns comença a configurar el perfil de la mestra i el mestre d’escola rural. Quines competències professionals ha de desenvolupar? El projecte La formació professional i les competències del mestre rural com a dinamitzador de la dimensió territorial de l’escola rural tot just ho està començant a treballar amb una mirada internacional, i els resultats ens ajudaran a ajustar millor el perfil professional i les seves necessitats de formació inicial i permanent.

La necessitat d’una formació específica de la mestra i del mestre d’escola rural

El primer pas que cal tractar és el paper de les universitats en la formació inicial. És indubtable que les universitats catalanes han fet passos endavant per introduir l’escola rural en el seu currículum acadèmic, fan unes jornades anuals d’escola rural de qualitat per a l’alumnat, hi ha universitats que promouen les pràctiques a l’escola rural i s’han organitzat màsters d’especialització en la temàtica. La sensibilitat hi és, i es veuen els esforços del GIER, un dels pocs grups universitaris que té, entre les seves raons de ser, la interacció constant i horitzontal amb les mestres i els mestres d’escola rural. És un model a seguir. La pregunta és saber si quan l’alumnat surt de la universitat té els coneixements i la capacitació per anar a treballar a una escola rural. No és una tasca fàcil, perquè a part de la qüestió metodològica descrita, de vegades s’ha d’assumir un càrrec directiu i tenir els contactes comunitaris i municipals. La resposta idònia penso que hauria de ser que disposa dels coneixements bàsics que li permeten començar. Les universitats hi haurien de pensar com a institucions, no tan sols des de la perspectiva d’algunes professores i professors. La inducció a la feina és un tema important. Estudis sobre professorat constaten que els dos primers anys d’exercici condicionen el futur de la carrera professional, motiu pel qual es troba a faltar un acompanyament inicial als mestres que inicien la carrera. Caldria que mestres en exercici experimentats poguessin tutoritzar els mestres novells en aquests primers passos cap a la pràctica, en general, però també específicament a l’escola rural. Això vol dir temps i recursos personals, però seria una inversió magnífica per part de l’administració. Un cop s’està treballant la formació permanent es fa imprescindible. En el sector es diu que és un dret i un deure. En aquest sentit, hi ha un cert buit. L’imaginari de l’administració i d’alguns mestres, fins i tot els que exerceixen a l’escola rural,

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

131

Persones i activitat econòmica

L’heterogeneïtat a què estem fent referència a l’escola i a l’aula rural hem vist que genera complexitat. En l’apartat anterior dèiem que no ho podíem deixar solament en les seves mans, sinó que cal una sensibilització conjunta i actuacions de diferents agents del sistema.

Un element bàsic és el de la formació: la inicial, que el capacita per exercir la professió, i la permanent, que acompanya aquest exercici de manera que es pugui anar fent front als reptes diaris a l’aula, a l’escola i al poble, que pugui estar al dia de les innovacions i canvis educatius, que pugui créixer amb l’equip per generar una comunitat de pràctica.

Persones i activitat econòmica

Font: Elaboració pròpia

considera que els plans de formació poden ser idèntics per a tots els centres educatius. Si analitzem la feina a l’escola rural des de la perspectiva dels reptes anteriors, veiem que sota un substrat sistèmic, que donaria el treball de les competències i la personalització, cal aprofundir en la realitat específica de l’escola rural. Fan falta més treballs específics de recerca i formació al voltant de l’aula multigrau, i si volem donar aquesta mirada de l’educació a temps complet, també aspectes que es vinculin amb els aprenentatges de fora l’escola. En aquest sentit, s’hauria de potenciar el treball formatiu en zona escolar rural entre iguals, però amb el suport d’assessoraments externs. L’altre tipus de formació interessant seria entre zones escolars rurals. Així, el SERC aquests darrers anys ha iniciat uns grups de treball de gran interès, ja que suposen la col·laboració de mestres de diferents zones en les tasques al voltant de les mateixes pràctiques educatives. En el debat, surt si la mestra i el mestre d’escola rural necessiten una formació específica. Segons la meva opinió, un mestre que treballi bé en una aula multinivell pot treballar en

132

una aula d’una escola graduada per aportar-hi la riquesa que requereixen els reptes de l’educació actual, motiu pel qual el substrat educatiu, metodològic i el mateix concepte de mestre compromès amb l’entorn han de ser el mateix, tot i que cal conèixer les especificitats de cada model escolar.

L’autonomia de l’escola en el marc de la ZER En els reptes anteriors hem parlat molt d’aprenentatge, de l’alumnat, de les mestres i dels mestres. Si volem crear aquest marc de coneixement, l’organització, l’escola, ha de ser una institució que també aprèn. En aquest sentit, voldria fer referència a una esquematització que vaig fer d’un treball de l’OCDE 2001 sobre el futur de l’educació que crec que pot servir per definir el model educatiu, en general, i el rural, en particular [figura 1], en què es defineixen els escenaris de futur de l’educació en funció de dues variables: l’autonomia que es dóna als centres educatius i els paràmetres d’igualtat del

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

sistema. El relat fins ara elaborat ens mostra que l’opció sigui la igualtat d’oportunitats i l’autonomia per poder prendre aquelles decisions curriculars, organitzatives i econòmiques més adequades al context. Ens apareix un model de centre educatiu que és el cor de la comunitat. No hi pot haver una definició millor per als dos primers reptes descrits en un marc d’educació a temps complet. I l’escola com a organització que aprèn lliga molt transversalment la proposta descrita en tots els reptes. L’organització de l’escola rural catalana en zones escolars rurals (ZER) és un tret diferencial que ha donat valor a la proposta educativa. El Decret 102/2010, de 3 d’agost, sobre l’autonomia dels centres educatius, considera la ZER com a centre educatiu únic que respecta les característiques jurídiques de cada centre que la composa. La ZER determina el projecte educatiu, les normes d’organització i el funcionament i la programació general anual, tot respectant la peculiaritat de cada escola. Aquesta agrupació ha esdevingut molt profitosa des dels inicis voluntaris per part del professorat als anys 80, ja que ha permès trencar l’aïllament de mestres, alumnat i pobles; ha promogut la col·laboració entre diferents centres a l’hora de planificar activitats, compartir professorat, construir projecte comú, i ha generat una vinculació equilibrada, ja que s’ha preservat l’autonomia de cada centre i municipi.

La mobilitat dels infants i les seves famílies per anar a l’escola rural En aquests darrers anys, s’han produït una sèrie de fenòmens anomenats turisme escolar i que val la pena analitzar perquè incideixen directament en el model d’escola rural que estem definint. La millora de les comunicacions apuntada, una més àmplia cobertura de telefonia i d’Internet que arriba a pobles petits, la facilitat de desplaçament, les possibilitats del treball no presencial i la massificació de les escoles arran de la crisi econòmica, entre d’altres, han fet que algunes famílies es plantegin portar les filles i els fills a l’escola rural, o fins i tot anar a viure al poble amb formes de vida diverses, no sempre vinculades al territori. La preocupació d’algunes famílies per l’educació dels fills i filles ha portat fins i tot a cercar la residència o a plantejar-se el desplaçament en funció de l’escola, del seu projecte educatiu, atretes per la ràtio baixa i per projectes educatius més flexibles i oberts. L’administració ha intervingut regulant les matrícules en escoles que creixen amb alumnat de fora del municipi. Construir una escola sota aquests condicionants es fa difícil i perd bona part de l’essència descrita, però, com en tots els aspectes relacionats amb l’educació en el món rural, cal donar-hi la volta i pot ser l’oportunitat en alguns casos per al manteniment d’escoles. Com sempre, s’ha de mirar cada cas.

L’adaptació de la normativa a l’escola rural i la ZER El consell amb què acabàvem l’apartat anterior és perfectament aplicable al que comencem. A més, és un invariable atemporal de les mestres i els mestres que treballen a l’escola rural. Les normatives educatives no acaben de tenir encaix a les ZER i a les escoles de poble.

Així doncs, penso que totes les ZER podrien trobar el seu punt de cohesió. Hi tenen molt a veure les afinitats locals, pedagògiques i personals de les diferents localitats. El que sí que és cert és que si hi ha més cohesió i treball compartit, del tot desitjable, es necessiten més recursos.

La valoració i la sensibilitat de l’administració envers l’escola rural és inqüestionable a Catalunya. Però segurament les mateixes dinàmiques i lògiques administratives fan que aquest sigui un tema recurrent i contínuament reivindicat des de les escoles. La burocràcia és una característica de les relacions administratives que, a tots els nivells, es demana minimitzar, i si es pot, suprimir.

El model ZER també pot servir per mancomunar recursos formatius més enllà de l’horari escolar i en la formació al llarg de la vida. No és una proposta nova, i si es revisa el text, destaca entre

En el fons del debat hi ha si caldria fer alguna normativa de rang superior, compatible amb la legislació vigent, que permetés aquest encaix particular de l’escola rural. És per pensar-hi.

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

133

Persones i activitat econòmica

La generalització del model ha suposat que no en tots els casos s’hagi vist i viscut de la mateixa manera. Per això és en el debat que es veu si hi pot haver altres tipus d’agrupació d’escoles rurals que requereixin menys compromisos compartits. El fet de compartir projecte educatiu entre escoles diferents genera dificultats. La configuració de ZER suposa una necessitat de coordinació i construcció conjunta, no tan sols compartir o repartir recursos. La meva conceptualització del model [figura 2] intento analitzar-la des de tres dimensions que em proporcionen criteri: el projecte, l’autonomia i la democràcia. Concebo l’aula d’escola rural com una comunitat d’aprenents que construeixen el seu propi projecte d’aprenentatge compartit, personalitzat i arrelat a l’entorn, i ho fan amb autonomia, tenint com a punt de referència el projecte de l’escola i de la ZER, i en un entorn democràtic on tothom hi té veu. L’escola esdevé una comunitat per a l’aprenentatge de tots els agents de la comunitat educativa i local, però sobretot al servei dels infants. L’escola té un projecte propi que considera l’especificitat del centre i del poble, té autonomia i com a punt de referència compta amb el projecte de ZER, i també en un entorn democràtic on tots els agents tenen veu. I, finalment, veig la ZER com una comunitat de comunitats en xarxa que vertebra un projecte educatiu comú respectuós amb les especificitats.

les propostes del Congrés del Món Rural. Hi ha una necessitat d’abordar el tema, ja que, com s’ha apuntat, els aprenentatges de fora d’escola cada cop tenen més incidència en termes d’equitat educativa. La millora en les comunicacions fa que moltes famílies optin per portar a nuclis més grans les filles i els fills per fer activitats, i les tecnologies de la informació i la comunicació ho faciliten. Però com a contrapartida, hi ha la constatació que els pobles perden vida. Es van fer algunes experiències interessants de pobles educadors: es poden recuperar i pensar en pobles per a l’aprenentatge?

Persones i activitat econòmica

A tall de corol·lari La meva intenció en aquest text ha estat posar sobre la taula la meva visió actual de l’educació en el món rural a Catalunya. Conté algunes idees, reflexions i propostes pròpies; moltes més de llegides, escoltades i compartides amb agents educatius generals i específics del món rural. La intenció, però, és molt simple i penso que àmpliament compartida: procurar una educació als entorns rurals que permeti a les persones viure, conviure, treballar, realitzar-se i ser felices al seu poble en ple segle XXI, una intenció idèntica a la de les persones d’entorns urbans, però amb la necessitat de destacar-ne uns aspectes diferencials que cal respectar, preservar i potenciar.

134

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

Webgrafia

DA (2006). Fòrums per al diàleg. Congrés del Món Rural. Rural ‘06. Barcelona: Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca.

DA (2018). Document base per promoure la millora de la política educativa rural de Catalunya. Procés participatiu, el futur de l’escola rural [en línia]. Observatori d’Educació Rural de Catalunya, http://www.fmr.cat/sites/default/files/ document_reptes_oberc.pdf [Consulta: 1 de juliol 2018].

BOIX, R.; DOMINGO, L. (2018). “L’escola rural, una mirada intercontinental”, Revista Guix. Elements d’Acció Educativa, 443:14-18. COLL, C. (dir.) (2007). Currículum i ciutadania. El què i el perquè de l’educació escolar. Barcelona: Editorial Mediterrània. COLL, C. (2018). “La personalització de l’aprenentatge escolar, una exigència de la nova ecologia de l’aprenentatge”, Dossier Graó. La personalització de l’aprenentatge, 3:5-11 MANZANO, R. (2009) “Las competencias, hacia la pràctica educativa”, Revista Aula de Innovación Educativa, 180:8-13.

DA (2018). Treball en xarxa per a una educació personalitzada. Valors d’una societat canviant [en línia]. Lleida: Secció de Sociologia i Educació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. http://www.fpiei.cat/sites/default/ files/Educacio-IEI.pdf [Consulta: 1 de juliol 2018]. DIPUTACIÓ DE BARCELONA, FEDERACIÓ DE MOVIMENTS DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA DE CATALUNYA, FUNDACIÓ BOFILL (2018). Educació 360. Educació a temps complet. https://www.educacio360.cat/ [Consulta: 1 de juliol 2018]. ROBINSON, KEN (2011). Cambiando paradigmas. https://www.youtube.com/ watch?v=fkBzLlYlc64 [Consulta: 1 de juliol 2018].

Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

135

Persones i activitat econòmica

Bibliografia

Art, patrimoni i cultura rural

Carrerades i

“Caminos del Monte” a la Cerdanya:

assaig de caracterització

Xavier Campillo Besses

xaviercampillo@camigeneral.cat Doctor en Geografia (col·legiat núm. 861).

RESUM Aquest article sorgeix d’una investigació dins del procés de revisió documental prèvia d’un procediment de classificació de camins ramaders dels actuals municipis de Llívia, Puigcerdà, Fontanals i Alp. L’article aborda la dificultat metodològica que planteja a Catalunya la discriminació sobre una base documental històrica dels camins ramaders respecte a altres tipologies viàries (camins rals, camins veïnals), així com la distinció entre vies transhumants (de llarg recorregut) i vies transterminants, d’àmbit local. Paraules clau: carrerada, Cerdanya, Llívia, Puigcerdà, Fontanals, classificació, Alp.

SUMMARY

Este artículo surge de una investigación dentro del proceso de revisión documental previa a un procedimiento de clasificación de las vías pecuarias de los actuales municipios de Llívia, Puigcerdà, Fontanals y Alp. El artículo aborda la dificultad metodológica que plantea en Cataluña la discriminación sobre una base documental histórica de las vías pecuarias respecto a otras tipologías viarias (caminos reales, caminos vecinales), así como la distinción entre vías trashumantes (de largo recorrido) y vías trasterminantes, de ámbito local.

This article originates from an investigation within the process of prior documentary review of a classification procedure for cattle routes in the towns of Llívia, Puigcerdà, Fontanals and Alp. The article addresses the methodological difficulties appearing in Catalonia when trying to distinguish cattle routes from other types of rural roads or rights of way in historical documents, as well as the distinction between real cattle routes, or long-distance nomadic routes, and local grazing paths.

Palabras clave: vía pecuaria, Cerdanya, Llívia, Puigcerdà, Fontanals, Alp, clasificación.

Key words: cattle routes, Cerdanya, Llívia, Puigcerdà, Fontanals, Alp, classification.

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

137

Art, patrimoni i cultura rural

RESUMEN

Art, patrimoni i cultura rural

Introducció Els camins ramaders constitueixen a Espanya un cas singular dins del conjunt de camins públics, fet que es reflecteix de bell antuvi en l’existència d’una legislació específica, la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. Això no obstant, el model que inspira la llei espanyola són les cañadas castellanes al servei de la transhumància ibèrica, que recorren la meseta del sud al nord, vinculades històricament a la institució medieval de la Mesta. A la corona de Castella, els camins ramaders es dividien en cañadas, cordeles y veredas, en funció de la seva importància i amplada, i aquesta és també la classificació general que recull la llei espanyola vigent. Tanmateix, la Mesta no va existir a la corona d’Aragó i ni la divisió ni la nomenclatura castellanes tenen cap tradició als territoris que n’havien format part. Aquest fet, a Catalunya, es tradueix en la dificultat d’identificar i categoritzar els camins ramaders, que la llei de vies pecuàries defineix com “las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero”. Sempre s’ha dit, i és un fet àmpliament constatat, que a Catalunya els camins ramaders són sovint camins de carena. Això a la muntanya, perquè prop de la costa mediterrània és habitual que aquests transcorren per la llera de torrents i barrancs.

Alhora, un fet característic al nostre país és que sovint els camins ramaders transcorren o coincideixen amb els anomenats camins rals (un exemple conegut i paradigmàtic és el camí ral de Cardona a Berga, que és part del camí ramader de Poblet als rasos berguedans). Nogensmenys, existeixen en català denominacions que apunten a l’existència de veritables camins ramaders, entesos com una categoria viària singular destinada específicament al trànsit de ramats i segregada d’altres categories viàries. A la Cerdanya, per exemple, estan documentats els termes pas ramader, camí ramader i carrerada. Juntament amb la confusió de camins rals i camins ramaders, hi ha igualment una dificultat tècnica a l’hora de distingir entre els camins ramaders de transhumància, de gran recorregut, i els camins de transterminància, de curt recorregut, usats per conduir els ramats locals a les seves muntanyes comunals. Són camins ramaders com els altres? Reben les mateixes denominacions consuetudinàries? Tots aquests interrogants il·lustren la dificultat metodològica o tècnica que al nostre país planteja l’acte de classificació que estableix l’article 7 de la llei de vies pecuàries.i

Artículo 7 Acto de clasificación. La clasificación es el acto administrativo de carácter declarativo en virtud del cual se determina la existencia, anchura, trazado y demás características físicas generales de cada vía pecuaria.

138

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

La Cerdanya com a punt de destí de ramats transhumants El primer mapa general dels camins ramaders de Catalunya publicat per Vilà i Llobet el 1951 constata l’existència d’una via principal de transhumància que condueix del Pla de Bages i el Vallès a la Cerdanya, amb dues variants: una arrenca de Navarcles, passa per Artés i Prats de Lluçanès, i enllaça amb la següent abans de l’Hostal del Vilar, i l’altra arrenca de Sant Feliu de Codines i passa per Moià, Sant Bartomeu del Grau, l’Hostal del Vilar, Alpens, Castellar de N’Hug i es dirigeix a Alp. Altres treballs identifiquen també els camins ramaders de l’Empordà i la Selva a la Cerdanya (Sorre, 1913). Els autors ressenyats apunten les poblacions d’Alp i Puigcerdà com a punt de destí d’aquestes vies transhumants.

Dins d’aquest marc de referència general, la investigació ha maldat per identificar el recorregut dins la comarca de la Cerdanya de l’eix transhumant que entrant des del Berguedà i el Ripollès i condueix a les pastures de la muntanya del Carlit (l’anomenat bosc de Llívia). La investigació ha consistit primerament en una recerca documental en diferents arxiusii i portals cartogràfics i bibliogràficsiii,però s’ha complementat amb una trobada amb pastors de la Cerdanya, el Lluçanès i el Ripollès.ivTambé s’han tingut en compte treballs previs, com ara l’Inventari de camins ramaders del Berguedà (Campillo, 2007) i l’Inventari de camins de Llívia (Colomina, 2010).

El cas de Llívia La singularitat política del municipi de Llívia, enclavat en territori francès, i el fet que aquest tingui la propietat d’una extensa muntanya a França —l’anomenat bosc de Llívia— explica per què hi ha excepcionalment una documentació comparativament abundant i força detallada en relació amb els camins ramaders transfronterers que condueixen de Llívia al pla de la Bullosa i a la muntanya del Carlit.

El tractat de Baiona de 1866 El tractat de Baiona, del 2 de maig de 1866,v recull, en l’article 23, els acords relatius al trànsit ramader adoptats amb motiu de l’anomenada Transacció de 1754, que assigna al camí ramader la denominació de carrerada: “ Art. 23. En virtud de la transaccion de 1754, los ganados de Llivia tienen libre paso al través del territorio de Augustrina, con objeto de ir á los pastos de Carlit y regresar de ellos. Para tomar el camino de la cuesta ó de la costa de Nambet que conduce á dichos pastos, van los ganados los años pares, partiendo de la Carrerada, confin del Tudor de Sareja, por los sitios denominados Tudor, Nivol y Encernima, á lo largo del borde exterior

de la cuesta de Augustrina; y los años impares van por el otro lado de Tudor; suben sucesivamente por los parajes llamados el Homemort y la Coma de Margall, y tuercen á la izquierda hácia la sierra de Augustrina, por debajo del sitio conocido por la Cadira del Capellá, para tomar camino de la Creueta. A fin de que los ganados de Llivia tengan el paso libre por dichos sitios, están obligados los habitantes de Augustrina á dejarlos alternativamente en barbecho un año de cada dos, en concordancia con el paso de los rebaños. Mas como quiera que esta servidumbre de dejar los campos en barbecho ó exponerlos al pisoteo del ganado, sea onerosa para Augustrina y no indispensable para satisfacer las necesidades de Llivia, quedará abolida tan pronto como Augustrina ofrezca á Llivia un camino permanente que á juicio de los peritos respectivos pueda reemplazar sin inconveniente los dos pasos actuales. Luego que el camino permanente esté recibido por los peritos y puesto en uso, las reses de Llivia que durante los cinco primeros años se saliesen de la via y entrasen en los campos cultivados de Augustrina, podrán ser

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

139

Art, patrimoni i cultura rural

A l’Arxiu Històric de Llívia s’han localitzat tres documents especialment rellevants: Plan Catastral de la Villa de Llivia, levantado por el geòmetra de 1ª classe Pedret bajo la dirección del agrimensor Agustín Puigvert (1849); Mapa sense data d’una porció del terme de Llívia amb referència a la transacció de 1754 i Mapa sense data d’una porció del terme de Llívia amb referència al cadastre de 1856. A l’Arxiu Històric de Girona s’ha pogut consultar la cartografia del Proyecto de Carretera de 3er orden de Ribas a Puigcerdá (Sección del Collado de Tossas a Puigcerdá, de 1888. Addicionalment, s’han consultat a l’Arxiu Històric de Girona els cadastres històrics dibuixats sobre el vol de 1954 dels antics municipis de Puigcerdà, Llívia, Queixans, Vilallobent, Urtx i Alp. Al mateix arxiu, s’han consultat els amillaraments de la riquesa rústica i pecuària dels mateixos municipis, de 1945-1958. iii A la cartoteca digital de l’Instituto Geográfico Nacional (www.ign.es) s’han consultat les actes d’atermenament, els quaderns de camp i les planimetries dels antics municipis de Puigcerdà, Llívia, Queixans, Vilallobent, Urtx i Alp, dels anys 1927-1929; a la cartoteca digital de la Biblioteca Nacional de França (www. gallica.bnf.fr) s’han localitzat dos mapes d’interès: la Carte d’une partie de Cerdagne avec les limites de France et d’Espagne, de 1703; Plan de Puicerda et de sa citadelle Date d’édition, de 1708; al Géoportail de l’Institut National de l’Information Géographique et Forestière (www.geoportail.gouv.fr) s’ha consultat el cadastre històric dels municipis de la Cerdanya francesa. iv El dia 8 de març de 2018, als Serveis Territorials d’Agricultura, a Vic. v El Tractat de Baiona es pot consultar a Tratados de España. Documentos Internacionales del reynado de Isabel II desde 1842 a 1868. http://fama2.us.es/fde/ ocr/2007/documentosInternacionalesDelReinadoDeIsabelII.pdf.

expulsadas de ellos sin incurrir en la pena de prendamientos, ni en la de multas, á menos que los pastores las forzasen voluntariamente, en cuyo caso quedarán sujetas á la pena de su infraccion. Trascurrido el plazo de los cinco años, los ganados de Llivia estarán sometidos al reglamento general sobre prendamientos, á que se refiere el art. 30 del presente tratado. Mientras no se abra el camino permanente, ocho dias antes, por lo menos, de que los ganados hayan de salir para Carlit, el alcalde de Llivia dará conocimiento de la época precisa del paso al maire de Augustrina, para que se tomen oportunamente las medidas de precaucion que se crean útiles; pero llegado el dia prescrito, no se podrá impedir de modo alguno que los ganados de Llivia atraviesen las tierras designadas por donde deben dirigirse á Carlit, sea cual fuere el estado de cultura en que se encuentren las que no hayan quedado en barbecho.” L’article 16 del mateix tractat també conté sengles referències al Pas dels Bous i a la carrerada en descriure els límits del territori de Llívia:

Art, patrimoni i cultura rural

“ Art. 16. El perímetro del término jurisdiccional de la villa española de Llivia, enclavado en Francia […] irá sucesivamente por el […] paso del Bous […] y continuará por […] barranco de Tudor y la Carrerada de Tudor á Augustrina […]” El tractat de Baiona confirma, per tant, el sistema establert l’any 1754, que consistia en l’ús de dos camins de manera alterna per comunicar el territori de Llívia amb la muntanya del Carlit, alhora que autoritza l’Ajuntament de Llívia a fer el manteniment dels camins en territori francès. La causa d’aquest curiós sistema binari s’ha de cercar en les dificultats de veïnatge existents entre la vila de Llívia i el poble d’Angostrina, tal com documenta un informe de 1862 (Capdevila, 2011): “Por la parte del sur [el término] está limitado por el camino que sale del barranco de Tudor llamado la carrerada, y del que es continuación el camino rural de Angustrina

[...] Los propietarios de estos campos interceptan en gran parte el paso de los ganados con las cercas que construyen para la división de sus tierras, lo cual produce muchas quejas por parte de los de Llivia (p. C-183).” Gràcies als treballs preparatoris del tractat de Baiona disposem igualment de cartografia històrica on apareixen representats els camins objecte de la transacció. El primer document és un mapa d’una porció del terme de Llívia força detallat (a escala 1:1.000), sense data, però elaborat a la segona meitat del segle XIX, atès que conté una referència al cadastre de 1856 (figura 1)vi. El mapa identifica un camí que transcorre d’oest a est amb el nom de carrerada i que desemboca al barranc del Tudó. Un segon “Camino de la Crehueta” arrenca de la carrerada en direcció nord cap a la Pedra dels Escubils, segueix després a través de la Costa de l’Ambet i continua fins al Pas de les Ànimes, on s’acaba. Un tercer camí arrenca del barranc del Tudó, segueix el “Arroyo del Home Mort” en direcció oest i condueix igualment a la Pedra dels Escubils passant per sota de la “Cadira del Capellá”. En definitiva, aquest mapa recull l’itinerari de la carrerada del Carlit amb els dos camins ramaders de caràcter altern acordats l’any 1754, que sanciona el tractat de Baiona de 1866. Un segon mapa, també a escala 1:1.000, molt semblant a l’anterior, que fa referència a la transacció de 1754, però elaborat igualment al segle XIX, atès que conté una barra gràfica expressada en metresvii, identifica de nou la carrerada que arrenca del “Camino rural de Angustrina”, que desemboca al barranc del Tudó (“Barranco del Tudor”). Addicionalment, identifica els camins ramaders alterns ja descrits sota l’epígraf “Tránsito de los ganados de Llivia y las tierras que él atraviesa deben quedar en barbecho un año de cada dos”. El tractat de Baiona culmina amb l’“Acta final del arreglo de límites entre España y Francia por el Pirineo”, signada el dia 11 de juliol de 1868, la qual comprèn l’acta d’atermenament i amollonament del terme municipal de Llívia sobre la base de 45 fites transfronteres encara vigents.

Arxiu Històric de Llívia. Arxiu Històric de Llívia.

vii

140

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

L’acta revela que la carrerada de Llívia és part de la línia internacional de frontera entre Espanya i França, i conté l’única menció documental a la seva amplada, que estableix en 5 metres: 30. Cruz horizontal á flor de tierra á 160 metros, en la confluencia del arroyo de Vilalta con el Rech del Mas de Vilalta. De la union de estos dos arroyos resulta el barranco del Tudor, que marca la linde hasta donde encuentra á la senda rural conocida por el nombre de la Carrerada del Tudor. Para regularizar la traza y el ancho de este camino en la parte que sirve de límite se ha puesto de trecho en trecho un par de mojones con la misma numeración, mediando entre ámbos cinco metros que se señalan de

ancho á la via, comprendido el arroyo. El eje del camino marca la frontera. Estos pares de mojones se han situado en los cuatro parajes siguientes: 31. En el encuentro del barranco del Tudor con la Carrerada. 32. A los 75 metros en la direccion de la Carrerada, en el primer recodo. 33. A otros 75 metros en otro recodo. 34 . En el extremo occidental de la Carrerada á 330 metros. La línea internacional deja la Carrerada, y sigue ya rectamente de muga á muga hasta cerrar el perímetro.

Art, patrimoni i cultura rural

Fig. 1. Traçat de la via transhumant a Llívia. En color verd, la carrerada d’Angostrina

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

141

La cartografia cadastral El “Plan Catastral de la Villa de Llivia, levantado por el geòmetra de 1ª classe Pedret bajo la dirección del agrimensor Agustín Puigvert”viii, de l’any 1849, recull el traçat de la carrerada del Tudó amb el nom de “camino carreral”. Aquest, des de l’antiga partida indecisa del Tudó, davalla al poble de Cereja i amplia la informació que conté el tractat de Baiona. Aquesta mateixa secció del camí ramader figura a la sèrie 5000 ICGC vigent del mapa topogràfic de Catalunya amb el nom de Carrerada del Tudó. El mapa parcel·lari cadastral francès (dibuixat entre 1930 i 1960)ix identifica al terme d’Angostrina un “Chemin rural dit de les Deveses”, que després de travessar la carretera D-618 desemboca a la “carrerade” d’Angostrina. El camí que el cadastre francès anomena “carrerade” és un camí amb una amplada considerable, mínima de 10 metres, i amb eixamplaments puntuals de fins a 25 metres. La carrerada, al seu torn, desemboca al camí que els documents associats al Tractat de Baiona anomenen “Camino rural de Angustrina”, el qual condueix a la carrerada del Tudó. En definitiva, aquest camí correspondria a la carrerada de Vilanova d’Escaldes i Angostrina al Carlit, que a les Fontetes s’uniria a la carrerada de Llívia ja descrita.

El Pas dels Bous No hi ha cap document històric que descrigui la continuïtat de la carrerada de Llívia des de Cereja fins a la sortida del terme municipal en direcció a Puigcerdà. Això no obstant, les fonts orals coincideixen a situar la sortida del camí ramader a l’anomenat Pas dels Bous. Les diferents sèries del mapa topogràfic de Catalunya identifiquen amb el nom de Pas dels Bous la partida de Llívia situada entre Xidosa i Rodonell.

Art, patrimoni i cultura rural

El Pas dels Bous és l’antic camí d’Onzès a Vilanova d’Escaldes i Angostrina, que travessa el camí ral de Puigcerdà a Llívia.x

Trobem la primera representació del camí amb el nom “Pas des Bous” a la Carte d’une partie de Cerdagne avec les limites de France et d’Espagne, de l’any 1703. El nom del camí és viu també a França, perquè el recull tant el parcel·lari francès com el carrerer d’Onzès a la cartografia oficial francesa. Finalment, l’amillarament de Llívia de 1956xi conté la descripció de diverses finques que confronten amb el Pas dels Bous. El nom del camí i el fet que aquest transcorri per un rierol o còrrec (com la carrerada del Tudó) apunten indubtablement a un ús ramader de la via, però no hi ha cap document històric que n’afirmi inequívocament el caràcter de carrerada. L’Inventari de camins de Llívia (Colomina, 2010) fa passar el camí ramader pel camí ral de Llívia a Puigcerdà, i Anglada (1962) ho fa pel camí de Llívia a Cereja, de manera que el traçat del camí ramader dins del terme de Llívia seria: carrerada del Tudó - Cereja - Llívia - Pas dels Bous. Això no obstant, no hem trobat documentació històrica que atorgui al camí ral i al camí de Cereja la condició de camí ramader. Tanmateix, hi ha la possibilitat que el camí ramader coincidís antany amb el mateix camí vell d’Onzès a Vilanova, seguint el torrent del Pas dels Bous (recordem que al Tudó la carrerada segueix el curs dels torrents del Tudó i de l’Home Mort), fins a enllaçar amb la carrerada d’Angostrina. Una segona opció, més consistent, seria que la carrerada transcorregués originalment pel camí anomenat de les Prades o de les Devesetes. Ho indicaria la destinació d’aquest espai a la pastura, així com l’existència d’una extensa zona d’horts arran del camí de les Prades (els horts requereixen una aportació intensiva de fems, motiu pel qual solien situar-se prop del traçat de camins ramaders).

viii

N’hi un exemplar a l’Arxiu Històric de Llívia i una còpia a l’Arxiu Històric de Girona. Consultable a www.geoportail.gouv.fr. x Molló 43 de l’atermenament de Llívia: “Describiendo un saliente de 173 grados, pilar á 715 metros junto á la tapia de los prados del Tudor de Flori á orilla del camino de Villanueva á Onzès [camí del Pas dels Bous].” xi Arxiu Històric de Girona. ix

142

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

El camí ramader de les pereres Entre el Pas dels Bous i el veïnat de Pereres de l’antic municipi de Queixans (actualment Fontanals de Cerdanya), no hem trobat cap referència documental al traçat del camí ramader ni a la seva existència. Nogensmenys, ja hem vist a Llívia la tendència a fer transitar els ramats pels torrents. Sembla que entre Llívia i Alp la connexió es feia antigament per la mateixa riba del Segre. Cal subratllar que antany el riu ocupava un territori indefinit, atès que la llera canviava amb les avingudes. El Plan de Puicerda et de sa citadelle (1708)xii representa el Segre envoltat de terrenys incults d’arenals i aiguamolls per on podien transitar els ramats. En la trobada amb pastors a Vic, es va recollir el testimoni de Josep Meià, del Mas d’Aravó, segons el qual els ramats que anaven a Llívia passaven pel Segre, de manera que el camí que transcorre per Escadarcs, Pont del Soler, Mas d’Aravó i Mas Mallol era camí ral, però no camí ramader.xiii Trobem una nova menció al camí ramader a l’acta d’atermenament dels antics termes municipals de Queixans i Vilallobent, de l’any 1928.xiv Aquest document denomina “cañada de ganado” o “camino de ganado” el camí que provinent de les Pereres condueix al Pla de les Forques, el qual transcorre entre els mollons 12 i 19 de l’atermenament. Al molló 20, al punt on la carrerada abandona la divisòria, arrenca el camí de bast (“camino de herradura”) de les Pereres a Dòrria. Addicionalment, el molló 21 està situat a la vora del camí de Vilallobent a la Pleta dels Anyells, que el document qualifica igualment com a “camino de herradura”, el qual segueix el termenal fins al molló 23: “Décimotercer mojón: ... Está situado en la Linde de la propiedad de Don Tomás Montagut, vecino de Caixans, al Oeste, y la finca “La Mosquera” propiedad de Don Ventura Tosas Giralt vecino de Vilallobent, al Este; y en la “Serra de la Mosquera”... La línia de termino entre este mojón y el mojón duodécimo, es la recta que los une, cuya dirección sigue la cañada de ganado del caserío de “Las Pereras” al Pla de las Forcas...

Vigésimo primer mojón: ... Está situado en la partida nombrada dels Fangasos en el borde Oeste del camino de Vilallobent a la Pleta dels Anyeis en la montaña de Puigcerdá y en la ladera Oeste del Serrat de Morcado y en terreno de pastos comunal del Ayuntamiento de Vilallobent, el enclavado en el termino municipal de Vilallobent, y comunal del Ayuntamiento de Caixans, el enclavado en el termino municipal de Caixans.”... La línia de término entre este mojón y el mojón vigésimo es el camino de herradura que los une y que va desde Vilallobent a la Pleta dels Anyeis...” L’acta d’atermenament dels municipis d’Alp i Vilalobentxv conté referències addicionals al camí ramader. En aquesta, el camí de bast de Vilallobent a la Pleta dels Anyells és descrit com a “vereda de cabras”, sense que quedi clar si aquesta denominació fa referència al mal estat del camí o a la seva destinació al trànsit ramader. En la descripció del segon molló, s’afirma que des d’aquest s’observa el “camino de Caixans a la Pleta de Caixans”, que hem d’identificar amb la “cañada de ganado” que esmentava l’acta anterior: “Segundo mojón: ... Está situado en la ladera Suroeste del Bach de Coma Tabanera en una vereda de cabras y en bosque de pinos comunal del Ayuntamiento del Alp el enclavado en el termino municipal de Alp y de Vilallobent el enclavado en el termino municipal de Vilallobent... Desde este mojón se ven: ... el camino de Caixans a la Pleta de Caixans.” La menció a la “cañada” a l’acta de 1928 es tradueix en la seva representació cartogràfica a les planimetries municipals de Queixans i Vilallobent, aixecades per la Comisión Geográfica del Noreste de España l’any 1929 amb el nom de “cañada para ganado”,xvi i la seva incorporació a la sèrie històrica del Mapa Topográfico Nacional de España (full 217, 1a edició, 1934).xvii

xii

Consultable a www.geoportail.gouv.fr. Tampoc el camí de Sant Marc era camí ramader, segons el mateix testimoni. xiv Consultable a www.ign.es. xv Consultable a www.ign.es. xvi Consultable a www.ign.es. xvii Consultable a www.ign.es. xiii

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

143

Art, patrimoni i cultura rural

Vigésimo mojón: ... Está situado en el Pla de las Forcas en el borde Este del camino de herradura del caserío

de Las Pereras a Dorria; y en terreno de pastos comunal del Ayuntamiento de Vilallobent, el enclavado en el termino municipal de Vilallobent, y comunal del Ayuntamiento de Caixans, el enclavado en el termino municipal de Caixans.

El pas del camí ramader per la Molina Entre la Pleta de Queixans, o Pleta de Dalt, i el Pla d’Anyella no hem trobat cap referència documental a la continuació del camí ramader. Això no obstant, la connexió entre la Pleta de Queixans i el Pla d’Anyella ja va ser documentada l’any 2007 sobre la base de fonts orals amb motiu de l’elaboració de l’Inventari de camins ramaders del Berguedà,xviii que assenyalava que el camí de les Pereres seguia pel serrat de l’Orri, Roques Altes, tossal Rodó, Porxo d’Ovella, Hotel Roc Blanc, baga del Sitjar, bosc del Paborde, Pla dels Cirerets i collada del Pedró. Aquest itinerari va ser confirmat pels pastors reunits a Vic.xix El camí descrit apareix documentat amb algunes interrupcions puntuals a la cartografia històrica. Les planimetries municipals de Queixans i Urtx, aixecades l’any 1929 per la Comisión Geográfica del Noreste de España, recullen el traçat del camí des de la Pleta de Queixans. La planimetria d’Urtx condueix el camí des del límit del terme amb Queixans al molló número 9 de l’atermenament amb el municipi d’Alp, el qual, segons l’acta d’atermenament de 1928 dels municipis d’Urtx i Alp, correspon a: “Una roca nativa sin forma definida y de las dimensiones aproximadas siguientes: un metro veinte centímetros de longitud por cincuenta centímetros de latitud y ochenta de altura. Tiene una cara orientada al Noroeste y otra orientada al Norte; en la cara Noroeste tiene grabada una cruz latina de brazos iguales…”

Art, patrimoni i cultura rural

La fita del termenal està situada sobre els Orris de Dalt. La continuació del camí fins al Porxo d’Ovella s’observa als vols americans (sèries A i B) de 1946 i 1957, també la baixada pel torrent fins a la carretera de la Molina (que recull igualment el catastrón del Mapa Topográfico Nacional de España, de l’any 1929).

El camí del Cortal del Sitjar a la Collada del Padró figura a la planimetria municipal d’Alp-Toses, de 1928 amb el nom de “Camino de la Molina a Castellar de Nuch”, i amb el mateix nom, a les diferents sèries històriques del Mapa Topográfico Nacional de España. El camí del Sitjar a la Collada del Pedró va ser seguit a la primeria del segle XX per Cèsar August Torras, que el va descriure, en la seva guia itinerària Cerdanya (1924).xx La descripció inclou diferents referències que denoten que es tracta, efectivament, d’un camí d’ús ramader: “10 m. Cortals del Sitjar, molt gran propietat del senyor Rosal de Berga. Pasturatges al entorn. Al damunt y un tros enllà hi ha l’antic cortal del Sitjar. S’atravessa el torrent de Prat Nou que baixa dels cims de Pla d’Anyella y’s puja en direcció SE. per entre pasturatges. 15 m. Amurriador de la remada. Se va pujant constantment. 25 m. Apallador. El camí reblincola per guanyar la pendent, portant la direcció a migjorn. 35 m. Pla dels Cirerets.”

El camí ral de la collada de Toses Cal subratllar que el camí ramader de les Pereres transcorre entre dos camins rals. En efecte, el camí de la Cerdanya a la vall de Ribes té dos traçats històrics: el camí de la vall d’Alp i el camí de Vilallobent al Coll de la Creu de Meians. El primer el trobem documentat en un despatx del batlle d’Alp de l’any 1816xxi i figura igualment dibuixat al projecte de la carretera de Barcelona de l’any 1888.xxii El camí de la Creu de Maians figura a la Carte d’une partie de Cerdagne avec les limites de France et d’Espagne» (1703), també al (1708).xxiii Ambdós apareixen representats alhora en un mapa adjunt a un expedient de la primera meitat del segle XIX.xxiv No consta en la documentació analitzada que cap dels dos camins rals fossin alhora camins ramaders.

xviii

Els pastors entrevistats foren Jaume Ribot (a. Torre d’Estoll), Joan Giralt (a. Sibina) i Ernest Sitges. Els pastors presents a la trobada van ser Josep Salvans i Lluís Salada Gaja, d’Olost; Eduard Casas Puig, de Sant Pere de Ribes; Joan Picas Vilalta, de Campdevànol; Marc Ribot Solé, i Francesc Ribot Flix, pastor de la Torre d’Estoll. xx “ITINERARI Nº 15 de la Molina (estació de ferrocarril) a Castellar d’en Huch, in Torras, Cèsar August, Cerdanya. Barcelona: Tallers Gràfics Hostench, 1924, p. 73-75. xxi Arxiu Històric de Puigcerdà. ACCE 125; CU 3685. xxii Arxiu Històric de Girona. xxiii Consultables a www.geoportail.gouv.fr. xxiv Arxiu Històric de Puigcerdà. ACCE 125; CU 3685. xix

144

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

145

Art, patrimoni i cultura rural

Fig. 2. Camins de transhumància i camins de muntanya entre el veïnat de les Pereres i el Pla d’Anyella: via transhumant (línia doble de punts); 1. “Camino del Monte” d’Alp; 2. “Camino del Monte d’Urtx”; 3: “Senda de cabras” del Vilar; 4. “Camino del Monte” de Queixans i “Senda de cabras” de Vilallobent; 5. “Camino del Monte” de Vilallobent.

El camins de transterminància El camí ramader de les Pereres a la Pleta de Queixans no és l’única “cañada” documentada en aquest sector de la Cerdanya. En l’amillaramentxxv d’Urtx, de l’any 1956,xxvi s’esmenta una “cañada” en qualitat de termenal en la descripció d’una

PARTIDA

Les Planes

Camp de la Barraca

Avalls

finca situada a la partida de les Planes (taula 1). Aquest camí ramader correspondria al camí que des d’Urtx s’enfila a través de les Planes a la Pleta Vella de les Vaques i al Serrat de les Llançanes.

TERMENALS

PARCEL·LA CADASTRAL

Juan Bombardó

Lorenzo Cot

Cañada

José Blanch

Camino del Monte

José Anoll Fontdevila

Comunales

Tomás Bartra Bartra

Torrente

Camino del Monte

6/138

Taula 1. Amillarament d’Urtx (1956)

Malgrat la denominació “cañada”, no sembla que aquest camí sigui substancialment diferent dels camins de transterminància que documenten les planimetries municipals aixecades per la Comisión Geográfica del Noreste de España l’any 1929, així com els amillaraments dels antics municipis de Vilallobent, Queixans, Urtx i Alp (taules 2-4).xxvii La documentació revela que cada poble, fins i tot cada veïnat, disposa del seu propi camí de la muntanya. Aquests camins reben sistemàticament la denominació “Camino del monte”:

ϞϞ

Art, patrimoni i cultura rural

ϞϞ ϞϞ ϞϞ

Amillarament de Queixans (1956): Camino del Monte, Camino de la Montaña, Camino del Monte de Caixans. Amillarament de Vilallobent (1956): Camino del Monte. Amillarament d’Alp (1945): Camino del Monte, Camino de la Montaña, Camino de la Pleta. Urtx (1956): Camino del Monte, Cañada.

Però també “vereda de cabras” i “senda de cabras”:

ϞϞ ϞϞ

Acta d’atermenament dels municipis de Vilallobent i Alp (1928): en referència al camí que s’enfila al Coll de Marcer per Coma Tabanera. Acta d’atermenament d’Urtx i Alp (1928): on figura “sendero de cabras” referit al “sendero bien definido que los une y que se dirige desde la solana del monte de la Torre de Riu, partida Las Espallosas [...] al pueblo de Vilar.” Aquest camí arrenca de la “cañada” de Queixans.

Sovint estan situats en la proximitat de terrenys comunals o de partides amb noms que remeten a l’activitat ramadera (Devesa, Camp dels Moltons, Pleta). Específicament, el “camino del Monte” d’Alp que documenta profusament l’amillarament (anomenat també “camino de la Pleta”) és el camí que s’enfila pels Collets, la Roca Castellana, la Pleta, etc., i correspondria al camí ramader o carrerada transhumant que des de Castellar de n’Hug (on conflueixen els camins ramaders que provenen del Penedès i el Vallès) condueix a Alp d’acord amb el mapa de Vilà i Llobet (1951). És a dir, el camí de transhumància apareix en la documentació municipal com una via local de transterminància.

xxv

El Amillaramiento de la Riqueza Rústica y Pecuaria és un document amb finalitats impositives elaborat pel Ministeri d’Hisenda que conté un llistat de propietaris del municipi, amb la identificació i la descripció dels termenals de les finques que els pertanyen. xxvi Arxiu Històric de Girona. xxvii Arxiu Històric de Girona.

146

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

PARTIDA

Camp de la Roca

Camp de la Devesa

Devesa

Camp del Coix

Costals

Torre Ruset

Devesa

TERMENALS N

Terrenos comunales

Camino del Monte

Damian Tubau Tubau

Juan Cot Blanch

Torrente

Camino del Monte

Damian Tubau Tubau

Terrenos comunales

Torrente

Camino del Monte

Juan Cot Blanch

Pablo Alier Viladebach

Terrenos comunales

Camino del Monte

Esteban Vergès Alujo

Camino

PARTIDA

Camp del Niu

Camp dels Moltons

Camp d'amunt de la Devesa

TERMENALS N

Terrenos comunales

Camino del Monte

Antonio Alier Cot

Agustín Blancher Dardallò

José Martí Elias

Terrenos comunales

Camino de la Montaña

Terrenos comunales

Juan Giralt Marginet

Terrenos comunales

Camino del Monte

Terrenos comunales

Salvador Pascual Martí

Terrenos comunales

Camino

Camino del Monte de Caixans

Camino del Monte

Terrenos comunales

Juan Cot Blanch

Camino del Monte

Terrenos comunales

Camino del Monte

Termino de Caixans

José Martí Elias y Jaume Tuset Trafi

Buenaventura Tubau Anoll

José Espona

Camino del Monte

Juan Cot Blanch

Devesa del Rafaló

Bach del Llanas

Taula 3. Amillarament de Queixans (1956)

Taula 2. Amillarament de Vilallobent (1956)

Art, patrimoni i cultura rural

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

147

PARTIDA

Pleta

Camp de la Pleta

Carboner Mort

Ravé

Clots

Masella

Camp dels Xuts

Art, patrimoni i cultura rural

Roc de l’Illet

TERMENALS N

Francisco Ravetllat

Torrente de la Pia

PARTIDA

Roc de l’Illet

N S

J. Llanas y E. Comapañó y camino

C. Sieve y camino del Monte

Con camino del Monte

Sucesores de Jaime Martí

Camino del Monte

Carmen Ruaix

Campos de E. Compañó y José Mª Pallejá

Camino del Monte

Juan Bombardó

Sucesores de Duofre Sapé

Francisco Pagès y Cosme Fabra

Con Monte

Camino del Monte

Font del Maix

Con yermo

José Junoy

Con camino del Monte

Prado de Francisco Puig

Con camino del Monte

Juan Avellanet

Con camino del Monte

Prado de Francisco Cosp

Con camino de la Pleta

Campo de Joaquín Baldellou

Terreno comunal

Campos de D. Sapé y tierra comunal

Prado del propietario y tierra comunal

Camino de la Montaña

Campos de F. Balart y herederos de J. Cot

Propiedad de J. Ribell y S. Rigla

Otra de M. Moliné y camino del Monte

Otra de J. Manaut y B. Tresens

Con terreno comunal

Campo de B. Ravetllat y prado de B. Ribot

Carretera del Monte

Campos de M. Moliner y Sres (a) Faralló

Carretera del Monte

Carboner Mort

E O

Con roquetales

Con campo de José Ribera

Con camino del Monte

Mullera

E O

Con roquetales

Campo de herederos de Pablo Llaudó

Campo de herederos de María Forn

Con camino del Monte

Con roquetales

Pablo Junoy

Ramón Font

Camino de la Montaña

Campos de E. Compañó y de C. Sieve y camino del Monte

J. Llanas y E. Comapañó y camino

C. Sieve y camino del Monte

Campos de E. Compañó y José Mª Pallejá

Sant Antoni

Pleta

Boscarró

Taula 4. Amillarament d’Alp (1945)

148

TERMENALS Campos de E. Compañó y de C. Sieve y camino del Monte

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

Conclusions Si bé ja des dels treballs de Sorre (1913) o Vilà i Llobet (1951) hom constata l’existència de vies transhumants amb origen o destinació a la Cerdanya, tota la documentació aplegada en aquesta recerca té paradoxalment un caràcter marcadament local. Els quatre camins que en la documentació analitzada s’anomenen “carrerada” o “cañada” —1. La carrerada del Tudó; 2. La carrerada d’Angostrina; 3. La “cañada” de Queixans, 4. La “cañada” de les Planes (Urtx)— es descriuen sempre des d’una òptica purament local. Això és així també en el cas de la carrerada del Tudó, que la documentació existent relaciona sempre amb els desplaçaments de ramats de la vila de Llívia al bosc de Llívia. Aquest és el camí ramader més àmpliament documentat, però no ho és perquè tingui una major importància o una significació regional en qualitat de via transhumant, sinó merament pel seu caràcter transfronterer, fet que muda un conflicte de naturalesa local (entre Llívia i Angostrina) en un problema de rang internacional lligat a la mateixa indefinició de la línia fronterera (que no s’estableix fermament fins a l’any 1868). La carrerada d’Angostrina té també un caràcter local (neix prop del poble mateix), mentre que la “cañada” de Queixans condueix a la Pleta de Queixans (on, d’acord amb la documentació existent, aparentment acaba), com la “cañada” de les Planes d’Urtx que es dirigeix a la Pleta Vella de les Vaques.

En aquest sentit, malgrat les denominacions que inequívocament denoten la naturalesa pecuària, distintiva, d’aquestes vies, les carrerades o cañadas no es distingeixen funcionalment dels camins “del monte” i “de cabras” de Vilallobent, Queixans, Urtx, el Vilar i Alp, destinats clarament a la transterminància de caràcter local. En definitiva, malgrat que alguns dels camins ramaders documentats formin part de grans eixos transhumants, aquests no s’identifiquen amb una denominació específica, i en la documentació consultada sempre figuren com a vies d’àmbit local. D’altra banda, els camins ramaders transcorren, al pla, pels còrrecs o torrenteres (antany per la ribera del Segre) i, a la muntanya, per les carenes. Cal atribuir aquests traçats, d’una banda, al desig d’apartar el trànsit ramader de les zones de conreu (tal com il·lustra a la perfecció el conflicte multisecular entre Llívia i Angostrina), però també a la voluntat de preservar els camins públics generals, com il·lustra el pas de la “cañada” de Queixans entre els dos ramals del camí ral de Puigcerdà a Ribes de Freser. Finalment, l’única referència documental a l’amplada dels camins ramaders és la de 5 metres que l’afitament del terme de Llívia de l’any 1868 va atorgar a la carrerada del Tudó al sector del rec de l’Home Mort, novament des d’una perspectiva local.

Bibliografia CAMPILLO, X. (dir.) (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Berga: Grup de Defensa de la Natura del Berguedà. CAPDEVILA, J. (2011). “Informe sobre els límits i relacions de veïnatge de Llívia (1 d’abril de 1862)”. A: “Annex C - Transcripció de documents manuscrits”, La delimitació de la frontera hispanofrancesa (1659-1868): C-182-C-186; C-204-C-206. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

COLOMINA., M. (2010). “Inventari de camins de Llívia”, Adequació de la xarxa de senders de Llívia. Montellà: Socarrel. LLOBET, S.; VILA, J. (1951) La trashumancia en Cataluña, Congrés Internacional de Geografia de Lisboa. Lisboa, vol. II:36-37. SORRE, M. (1913). Les Pyrénées méditerranéennes. Étude de géographie biologique. París: Armand Colin. TORRAS, C. A. (1924). Cerdanya. Barcelona: Tallers Gràfics Hostench.

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

149

Art, patrimoni i cultura rural

ANGLADA, M. (1962). Vint-i-cinc anys a Llívia: estampes de la Cerdanya.

Art, patrimoni i cultura rural

Amb el suport de:

150

www.fmr.cat

Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització