La gran baixada by ricard mirabete

LA GRAN BAIXADA

Prima Materia, 38

RICARD MIRABETE

LA GRAN BAIXADA

emboscall

Dipòsit legal: B-27713-2004 ISBN: 84-96253-69-4 Primera edició: maig de 2004

PRÒLEG

Del seu primer llibre s’ha dit que es tracta del “recorregut vital d’algú que passeja per la ciutat, de nit, i sorteja la caiguda dels estels; a voltes interroga els records i els indrets que l’han vist néixer i, alhora rememora l’instant que resta després d’allò viscut”. Aquests mateixos mots són els que ens permeten parlar d’un escriptor amb una trajectòria vital molt particular. Vestit de manera informal i despreocupat pel que es pugui dir, Ricard Mirabete i Yscla passeja pels carrers de la Barcelona cosmopolita de finals del segle XX i observa. El seu tarannà inquiet li fa contemplar amb delectació qualsevol nimietat que pugui passar per alt a la gent estressada que deambula per la ciutat a qualsevol hora del dia i de la nit. Ha après des de ben jove a anar per la vida sense presses i sense més angoixes que les interiors. Amic dels seus amics, sap encomanar aquesta serenor i tranquil·litat a aquells que li fan ombra. Estudiant filologia catalana a la UAB, va començar a escriure a la revista universitària “M’han dit que sí!” crítiques d’espectacles i de cultura, i continuà vinculat al món del periodisme com a encarregat de la secció de música de “L’informatiu de Sants”. Les seves col·laboracions al món del periodisme i de la literatura han estat diverses, no només com a redactor sinó també com a corrector. No obstant, les seves primeres tentines caldria buscarles en les composicions musicals que realitzava pel seu grup musical “Tocats pel foc”. Aquesta tasca de composició –redacció, correcció i revisió de lletres de cançons– suposa per a Ricard un primer esbós de la tasca que a partir d’ara realitza com a poeta. 5

Escoltant Radio Futura o Kiko Veneno, i llegint Baudelaire, Verdaguer, Carner, Riba, Marià Manent, Brossa… adquireix prou recursos per trenar els seus poemes amb unes directrius molt concretes i dotar-los d’un ritme encertat. El 1999 obté el Premi Amadeu Oller amb el seu llibre Última ronda abans ressenyat. El premi comporta la publicació del recull a Edicions de la Magrana i per al filòleg i poeta suposa el trampolí per a posteriors publicacions. La gran baixada, recull escrit el 2003, procura iniciar una ascensió en la seva producció literària i no una davallada com suggereix el mateix títol, que coincideix amb el d’un poema del llibre Fogall de sonets (19431948) de Joan Brossa. El poeta avantguardista experimental català es converteix d’aquesta manera en el referent immediat de Ricard Mirabete. Precisament la cita que encapçala el llibre és brossiana: “L’home ha de sobreviure a les rondalles”. A La gran baixada, el poeta de Sants palesa un distanciament voluntari en el seus versos per tal que les experiències que poetitza es puguin fer extensibles a les de qualsevol lector. Segons Josep Romeu: “Còsmica i planetària, la poesia brossiana és concebuda sobretot com un sistema de situacions en l’espai, amb una acusada autonomia respecte a la fluència temporal”.1 De la mateixa manera, Ricard Mirabete plasma en els seus poemes unes situacions, més concretes o més abstractes, que tenen validesa actual i futura, i ho justifica a la cita abans referida amb el verb “sobreviure”. La literatura és transitòria, però les experiències humanes que s’hi retraten poden tenir una vàlua universal. 1 Nota editorial a Joan Brossa, Fogall de sonets (1943-1948), Eds. 62, Barcelona. 6

La gran baixada El llibre presenta una distribució molt evident. El primer i el darrer poemes són clarament narratius i fragmentats en dues parts o capítols. En el darrer, a diferència del primer, hi ha dos epígrafs per delimitar el contingut de cada apartat: Enigma i Rèquiem. Aquests dos poemes emmarquen 19 poemes breus, de contingut més líric i descriptiu, on s’exhibeixen situacions i vivències “observades” pel poeta en la mateixa realitat que l’envolta o en el seu imaginari. D’aquí rau precisament l’ús d’imatges surrealistes, en la línia brossiana, que no dificulten la comprensió, però no permeten una interpretació unívoca dels poemes. El primer poema homònim al títol del poemari –La gran baixada–, evidencia alguns trets característics de la seva poesia ja emprats a Última ronda. L’estil planer, col·loquial, quasi dialogat en alguns fragments, denota una poesia entenedora i assequible per al lector. El parlar dels objectes de la Quimeta, l’herbolària, o d’un homenet que empaita coloms amb una carreta, per una banda, ens evidencia la voluntat del poeta de parlar de circumstàncies quotidianes o rutinàries, però d’altra banda, ens reflecteix l’atemporalitat que constatava Romeu parlant de la poesia de Brossa: el carreter no té nom, és un carreter qualsevol d’un espai i un temps qualsevol; però la Quimeta, tot i tenir nom, és també una herbolària qualsevol, d’un temps i un espai qualsevol. Ambdós quadres estan units per un tret comú, “el carrer”, un carrer urbà amb unes connotacions de fredor i tristor.

El poeta, a més, hi fa esment del seu “altre jo”, que té ànsies de “sortir del laberint”. Ja des dels primers versos constatarem la intenció del poeta de presentar-se com el “despert entre els dormits” maragallià, que pot contemplar la “nocturnitat” urbana i sortir-ne a través d’imatges oníriques que no tenen cabuda en la vida “diürna”, rutinària de les situacions que descriu. Giorgio Colli, parlant de Nietzsche, comenta: “Més que com una tensió i una harmonia entre apol·lini i dionisíac, la tragèdia grega es pot entendre com el pathos, la repercussió d’un enigma, d’un jeroglífic” 2. Després de la lectura dels poemes, el lector pot adonarse que l’harmonia apol·línia i la tensió dionisíaca es lliguen i s’entortolliguen en els versos del recull, fent dels poemes un tot laberíntic i enigmàtic: “[…] Besllums de la vida moderna en un harem fet de molles de pa i plors de difunts” No cal obviar que el darrer poema del recull conté l’epígraf “Enigma”. Aquest aspecte dóna al llibre un caràcter cíclic evident. Un punt de contacte que trobem entre aquest primer poema del llibre i els poemets curts que el segueixen és la preocupació formal del poeta de dotar els seus versos d’un aspecte que per Carner suposava la base del seu distanciament poètic, de l’objectivitat que es proposava a l’hora de convertir els seus poemes en “objectes autònoms”: l’ús del vers decasíl·lab

2 Giorgio Colli, Després de Nietzsche (1974), traducció de l’any 1978, Editorial Anagrama, Barcelona. 8

de rima consonant molt marcada (en la majoria dels casos). En la majoria de poemes, els versos apareixen agrupats en quartets. Fins i tot en algun cas, fa ús del sonet: Un crim d’ocells.

Els títols dels primers poemes curts ens permeten adonarnos del caire pessimista que fondeja en els interliniats dels versos: En laberints estranys, Jardí tancat, Pou neguitós, El mur dels sortilegis. El jo poètic es troba immers en una situació de desengany i penúries, i qualsevol intent de sortir-ne és en va. Precisament en el darrer poema dels esmentats, la natura personificada adquireix una agressivitat dionisíaca que frapa el lector: “L’heura daurada del capvespre/ escup sang en l’aigua enfosquida / que regalima pel mur pètals/ de sorts músties de flor pansida”. I com al primer poema, són els efectes taumatúrgics o sortilegis il·lusoris els que permeten continuar avançant en mig de tanta decrepitud. Darrere de l’heura, la flor pansida i les fades, s’hi amaga un cert decadentisme d’annunzià. Amb el següent poema, Amb les mans al fanal, objectiva el neguit interior en el bullici exterior d’un dia de mercat, a ple hivern, a la plaça Gran, on trenca amb la quotidianitat, al més pur estil caldersià presentant “la dona que du plegat/ el cap en una paperina”. I a Ignomínia arriba fins i tot a assassinar al jo líric, encara que sigui de manera ambigua, possiblement en somnis. El crim premeditat és anunciat al lector per la recurrència del número “dotze” que, a part d’apuntar la mitjanit, acompanya la fatalitat: dotze són els membres d’un jurat que a l’hora de l’ajusticiament decideixen sobre el nostre fatídic destí. El poema es clou amb un vers colpidor: “Desperto mentre dormen sense càrrecs”.

En els següents poemes –Camí de ferro, Esbós d’una pluja, La ciutat interior, Un crim d’ocells, Nocturn, Somni en via morta, Els afores de la ciutat– se’ns presenta el jo líric com un ésser turmentat, quasi agonitzant, en un espai hostil, l’espai urbà, amb neguits i angoixes que remeten als primers poemes –en mig d’un laberint, “clos en un pou de gel grisós”, “de la nit inclement del mur glaçat”– i evidencia la necessitat de sortir, de fugir d’aquest espai. Li cal un “tren”, una via d’escapatòria, cap a indrets més esperançadors. En aquests poemes hi ha contínues referències a elements de la natura –aire, foc, aigua– que simbolitzen la renovació, la regeneració o la purificació: “Atrotinat, sense confins, la fugida serà l’oreig del vespre quan m’absol” “I faig del foc interior la cremor que apaivaga el neguit de ser enigma” “en la terra erma. I m’aferro a una pluja, a un ver consol” En determinats versos s’albira una espurna de pau interior en el món nocturn del somni. A través d’imatges oníriques, i fins i tot surrealistes –“Les banyes/ d’una cabra gegant és l’aparell/ sonor amb què espanto mosques estranyes/ fora de la cuina dels meus ocells […]–, el poeta busca l’evasió de la realitat circumdant que no li és plaent. Però s’adona que es tracta d’un Somni en via morta. La vida urbana, marcada “per la tenebra dels rellotges” i “per la pobresa de cada glopada d’aire”, suposa un ofec diari. Somnia una possible reconstrucció, una alliberació… però quan desperta només pot constatar “el seu rostre malmès” en “un mirall trencat”. 10

Exemples d’objectivitat poètica els trobem en el poema Cariàtide mística trobada a l’arena de l’any 1940, on el poeta es val de recursos propis del registre periodístic, presentant el títol com si es tractés d’un titular de notícia, o Acta judicial, on es val d’un registre jurídic formular. En el primer poema, poetitza una experiència religiosa i qüestiona el fet de ser creients; en el segon, més prosaic que poètic, reprodueix un cas judicial amb l’estil propi d’una crònica. Estructura aquest segon poema en tres parts: un exordi i un epíleg idèntics, on es personifiquen la ‘Prudència’ i l’‘Autoritat’, i una acta central on s’exposen els avatars funestos d’un ‘Empresari’ amb la justícia de manera molt subtil i irònica. Destaca en el poema l’ús del vers lliure que reprendrà en el darrer poema del recull, i per la visió particular que té el poeta de la justícia. En el poema Un dia més (de versos apariats de rima consonant molt marcada) ratifica usar una altra visió de la justícia més sarcàstica. Per la seva forma peculiar, cal fer esment al poema Fil musical, on el jo poètic enumera un seguit de grups i referències musicals, sense pràcticament puntuació ni majúscules –en la línia avantguardista– però poèticament molt suggeridors. Finalment, els poemes Del silenci extrem i Destrucció clouen els poemes breus del recull amb què el poeta vol donar a entendre al lector la seva voluntat de canvi i la impossibilitat d’aconseguirho: “El sentit de tot allò viu és el silenci de la pèrdua i el guany, de Déu i l’art esquiu”

Renuncia a l’intent de sublimar certes experiències de manera poètica, i tanca el poemari amb un llarg poema narratiu, escrit en vers lliure: L’inútil sac d’ossos que deixa la vida, on palesa ja des del títol la frustració vital. A la primera part, amb el subtítol d’Enigma, presenta, a partir d’una situació sòrdida nocturna entre el jo poètic i una dona en un bar, un reguitzell d’impressions i records viscuts que malauradament no han tingut una explicació massa lògica per al poeta. I a la segona part, Rèquiem, vaticina amb un to profètic un futur pòstum. El llenguatge emprat, amb connotacions religioses, en un to més solemne i sentenciós, contrasta amb l’estil viu i accelerat de la primera part on es barregen expressions molt col·loquials amb frases llatinitzants. Perquè, en definitiva, el que es pot comprovar, en la lectura del recull, és l’habilitat del poeta a l’hora d’emprar diferents registres i recursos poètics, i el seu propòsit de respectar el decòrum. La seva predisposició per conservar deteminats aspectes mètrics –que en la majoria de poetes actuals es rebutgen o menyspreen– dota la seva poesia dels trets distintius del gènere poètic. Ricard Mirabete, d’acord amb el seu temperament, opta per trencar amb vincles més conceptuals que formals. En relació al seu primer llibre també es deia: “Quan sorgeix el desencís, una opció és la fugida, però el poeta no ignora que podem canviar de país però no pas d’ànima”. En aquest segon llibre és el mateix poeta qui confessa que “La meva vida és només l’esperança de poder sortir d’aquest laberint.

[…] Desafio la llunyania i tot el que m’és rar i fugisser entre la ciutat i la teologia”. (La gran baixada) Xavier Soler i Llopis Montesquiu, 6 de març de 2004

Lâ&#x20AC;&#x2122;home ha de sobreviure a les rondalles. JOAN BROSSA

LA GRAN BAIXADA

I M’atanso al mirall de l’aparador d’objectes inútils de la Quimeta: capses de cors amb forats de tardor on cauen fulles i esquers de profeta que insten a fer-nos la vida millor. Remeis d’herbolària, consells astrals d’un cec amb calidoscopi desviat provant de destriar xarops magistrals entre més d’un licor avinagrat i tisanes d’amor per a malalts. “Bon dia, Quimeta –li dic sense por– prepari’m un bon tast d’herbes d’oblit que la sort és lluny i a l’adorador de vostè li cal per aquesta nit una poció de cent grams de foscor”. Entre la fressa de la gent de fora i el meu altre jo que no calla mai no dormo gens, no somnio, i ben d’hora m’alço del llit amb ràbia i el desmai de qui no viu, ans al contrari enyora la dona, el seu gos, el temps i l’espai. “Jove, acosta’m el ramell bord del centre del mostrador que el posaré al fogall on et cremaré els mals esperits, mentre el fum d’oblit entelarà el mirall”. La Quimeta em llegeix l’art d’encanteri. 17

La llum del sol, i el foc dels llamps, m’abriga l’ànima i m’allunya als núvols, eteri: sóc qui vetlla en la rosa i en l’espiga. Ara tinc el cor embriac de confiança, la crec sense veure-la, visc morint. La meva vida és només l’esperança de poder sortir d’aquest laberint. La poció de la vella em duu al carrer aplomat. Desafio la llunyania i tot el que m’és rar i fugisser entre la ciutat i la teologia.

II Al bell mig del carrer hi ha un homenet que empaita els coloms amb una carreta. S’exalta i riu, dóna cops de barret als entristits coloms del barri xueta. Passa una garsa vestida de blau i un automòbil es salta un vermell. Homes i dones demanen la pau a militars rucs sota el capitell major de l’església de sant Palau. Nens i nenes s’escapen de la missa i corren a pintar el vol d’un ocell en l’arbre amagat entre la bardissa que el resguarda de la falç i el martell. Ben cert, ja no hi ha bruixes però hi ha llums a les fàbriques tancades. Hi anem i quatre burgesots ploren. Besllums de la vida moderna en un harem fet de molles de pa i plors difunts.

EN LABERINTS ESTRANYS

En laberints estranys d’ecos de foc cerco debades el vol de l’alosa, el crit rocós del mar, la bella rosa que amagà l’amor en circuits de joc. Com un riu de muntanya que no gosa retrobar el punt on el temps se’n va, gràcilment, entre l’oreig suau i el mar, les herbes d’Àsia que sotgen la llosa.

JARDĂ? TANCAT

Un home desperta amb les mans tapant-li els ulls per no veure la nit. Resguarda en ell un continent de somnis vers lluny del mur de granit.

POU NEGUITÓS

Al fons d’un pou negre i profund m’hi vaig trobar descalç i somnolent quan la lluna fa seu el munt de sabates i xecs signats pel vent. Rescriuré de la nit l’esbós innúmer de mots que no he dit: els pensa qui viu en el sentit de la llei del pou neguitós.

EL MUR DELS SORTILEGIS

L’heura daurada del capvespre escup sang en l’aigua enfosquida que regalima pel mur pètals de sorts músties de flor pansida. Una pregària a la natura violenta i ferotge en reviure. Un sortilegi més a fades que despisten tot just cridar-les.

AMB LES MANS AL FANAL

Cap a la plaça Gran. Dia de mercat. Migdia d’hivern. Dissolució del dia en l’aquarel·la d’un cel empeltat de crits, d’insults, de les veus d’alegria: dels nens que roben la parada de la senyora que rondina d’aquells que giren la mirada vers la dona que du plegat el cap en una paperina.

IGNOMÍNIA

Deixo desidiós l’última moneda al costat de la font de l’hospital. Són les dotze! –repica la campana– i m’amago darrera el gris fanal. Pels carrers retrunyen les meves passes fins que, poruc, arribo al camí ral. Des del terrat unes veïnes remuguen. Dotze passes… no em veuen des de dalt. Una paraula i una pedra contra l’ignominiós rètol de l’hospital. Les veïnes m’assenyalen amb el dit. Criden fort a la guarda policial. Dotze repics. Campanades a mort. Dotze vells vénen. Em porten al salt del riu Roig, més enllà de la fageda. Em lliguen de mans, peus, com un malalt. Em llancen al riu. Riuen fins que moro assassinat pels dotze criminals. Desperto mentre dormen sense càrrecs.

CAMÍ DE FERRO

Camps daurats a l’entorn dels ulls. Un matí gloriós llaura els prats. La dignitat serà l’orgull: pèrdua sense records ingrats. Vénen estacions, esperances, fins que el vell tren les perd en la llunyania de les danses d’indrets que no han obert. Ressegueixo el camí de ferro acompanyant el pas del sol en la terra erma. I m’aferro a una pluja, a un ver consol.

ESBÓS D’UNA PLUJA

Tinc els ulls ebris, barba fosca brunyida per la pols dels camps. Tinc les mans com plom. Atrotinat, sens confins, la fugida serà l’oreig del vespre quan m’absol. Vista cansada, el pols se’m dispara. Com l’espectre fulminant d’un soldat agonitzo amb la treva d’aigua clara de la nit inclement del mur glaçat. Clos en un pou de gel grisós greus cants faran d’un foll l’esbós.

LA CIUTAT INTERIOR

Omplo el vas de silencis absoluts quan la pluja remulla el pas d’un llamp que travessa, amb el gest d’una inquietud més veraç que la llum que crema el camp, la trista estança de l’enyor obscur. Absort, ressegueixo la petja blava dels camins enrunats a prop del mur de la meva llar on, quiet, reposava. I faig del foc interior la cremor que apaivaga el neguit de ser enigma d’una pluja, d’un cel, d’una remor que pobla l’ànima de por i estigma.

UN CRIM D’OCELLS

Endins la llar d’una nit anterior les entranyes d’un ocell són aranyes que executen a la paret l’horror de grafits de la còlera. Les banyes d’una cabra gegant és l’aparell sonor amb què espanto mosques estranyes fora de la cuina dels meus ocells que nien amb mi, no pas a les muntanyes. Dansem amb sang damunt la nostra pell. A terra mans i peus. La nit al rostre amb la crinera fumejant d’anells de foc tremoleja mentre el nostre llumí ho fogueja tot, com un martell que repica els mals esperits del sostre.

NOCTURN

Mentre callo reposo la memòria. Inicio el viatge llarg de la nit mitjançant el somni nu de l’alosa que travessa els sembrats de l’esperit. Tothora enfilo els volts desconeguts de paranys en cercles blaus de foscor. Sé que em deixen l’ombra d’una remor de veus d’oratge del record vençut. I sóc entre la nit els ulls de l’ànima, retrobo el cel, l’elixir de la lluna, la rosa de nit enmig de la runa i el mar immens que transcendeix la llàgrima.

SOMNI EN VIA MORTA

Trens que cremen els boscos i les nits. La solitud naixent d’un vagó trist. El silenci de tot allò que he vist, d’una estació derruïda del neguit. Recerca de veus en un mapa mut. Tren de mitjanit en un son pregon d’oblits, bohèmies i la sola virtut d’anar lliure fins on acaba el món. Lluna d’agost, la llum d’un nou parany; tot arriba quan deixes la foscor. El tren avança i redobla la por d’un punt mort a la via del desengany. La vida intensa en la reconstrucció del mirall trencat que parteix la llum damunt del rostre malmès que consum el somni a la finestra del vagó.

ELS AFORES DE LA CIUTAT

Encara viu la ciutat dels rellotges en els quarts d’una tenebra acordada, a la mitjanit de la gran ventada, a l’hora en punt dels pactes a les llotges. A desgrat de l’avui i la gentada traços d’ombra dobleguen la ciutat amb la pobresa de cada glopada d’aire d’aquells que moriran aïllats.

CARIÀTIDE MÍSTICA TROBADA A L’ARENA DE L’ANY 1940

Som dia a dia secrets adoradors del vel que deixes caure serena com la Verge trobada a l’arena de les costes negres dels vencedors. Fidels al gest d’amorosida usura del vel que deixes caure als peus, altiva. Sabem que som creients en la mesura que apleguem dins la fosca de la riba el deix de tots els signes de desacord amb el món d’ahir i el feix de roses de les vies de la mort que vam tenir.

FIL MUSICAL

música, el vell goig de ser un so, un so en moviment musa –de tota la llum- única rusc de mots, accelerat so vertigen en mil notes de pau la lluita per la dignitat la nit que la lluna va sortir tard ara l’estàtua del jardí botànic ràdio futura, umpah-pah zero noranta-u, la madam sopa de cabra, glaucs, lou reed the clash, primal scream, rancid… música, el vers en moviment un so, la paraula del temps musa de l’espai sideral el nervi de tots els motors

UN DIA MÉS

Peso el bé i el mal en una balança mentre els justos fan silenci amagant-se els jutges fan jocs de mans amb diners els monjos fan girs de peus als carrers i el batlle sermoneja el vagabund. Els amics es troben a l’hora en punt.

ACTA JUDICIAL

EXORDI

Indefensa i sòbria na Prudència proposa. Insolent, formal n’Autoritat disposa.

ACTA

La primera nit Empresari s’alçà, insomne, i contemplà el carrer, les veus del Comerç i les llums de neó d’un bordell en ebullició. Un fanal, una dona, llums obscenes. A la cel·la decora un quadre de renúncies. Vol bastir un retrat costumista d’ombres justes, una balança, una falç, sota l’aroma d’encens que habita. Mentrestant el carceller prepara la sopa popular del formiguer. Nit de 2 de febrer de l’any actual. La darrera nit Empresari esperà tota la nit la figura del jutge d’ofici. Llargues hores de desídia i de lligar comptes en va. Va comprendre que la justícia era impossible. Afligit, sense fe, sense prou diners, no vol esperar l’acta definitiva del seu cas. Fou trobat encastat a la paret, com un paper, 36

com una figura d’un quadre d’execució. Nit de 28 de febrer de l’any actual. EPÍLEG Indefensa i sòbria na Prudència proposa. Insolent, formal n’Autoritat disposa.

DEL SILENCI EXTREM

No és l’ombra grisa entre els arbres del bosc qui traça perfils d’ossada a l’escorça, ni l’aire silent vesteix l’agonia. El sentit de tot allò viu és el silenci de la pèrdua i el guany, de Déu i l’art esquiu.

DESTRUCCIÓ

Encenc el foc, amb la mà dreta, al moll. Clisso darrere la boira la ciutat. He vist el joc obscè a les cantonades, plens d’antenes de colors els terrats. He cercat mots, maons, senyera, debades per tal de reconstruir tot un estat. De l’alba, brut i vermell un penjoll és tot el que bleeix de la realitat.

L’INÚTIL SAC D’OSSOS QUE DEIXA LA VIDA I ENIGMA

Imaginació i desolació: desmai. Un àlbum de records, un gos i un escreix de poesia morta a la brossa comuna del suburbi urbà. Contenidors que no contenen res més, res més que deixalles de vida inhumana. Aquella dona perversa amb el dot de gràcia, de bellesa i deshonor. EM MIRA –li donaré tres versos dispersos de quatre poemes amorts diluïts enlaire, mal escrits en l’aigua; són paraules, vàcues, inútilment el reflex fals d’un mirall interior massa negre, massa sòrdid. Serà llum per a tu perquè et parla del que no voldries ser, res més que de mi, saliva del pit partit de claror lluminosa, criminal, ensangonada del sol. Una dona d’embruix per qui ja no sóc. Estic amb l’arítmia trista dels amos miserables del carrer estret, hostes de ma casa mústia i infidels. Un fanal. Un laberint. Un bon lloc de princeses mudes i prínceps cecs 40

que les escolten amb gran atenció quan marxen al cap final del carrer. L’espai ben buit de les dues voreres deixa de ser un espai; el carrer és ja un solar immensament llunyà. El temps seria una atmosfera llisa on els homes som uns animals cecs sense ànima, sense vista, sense olfacte però encara escoltem el so de la llum a l’estratosfera grisa dels records. Pensa el present quan parli del passat amb la cambrera atenta que m’atansa un rom melós, de llimonada melosa. NO EM MIRA, NO M’ESCOLTA: però hi és. No li pago la copa, sinó que li pago la seva proximitat. M’agrada el marbre blanc de la barra on reposa les mans adormides i el color d’ocre del seu perfum. És l’olor d’un cos impur allò que vesteix la visió d’ella que tinc. NO LA MIRO, NO LI DIC RES: estic lluny. Però hi sóc. Tinc la certesa que jo no sóc d’aquí però us entenc: som veïns. Mel i rom a les venes i un lleu record del pes de la sang. Miro el carrer des del finestral. 41

Miro al sud i veig el nord i nou pomes blaves al cistell d’una nena. Talment duu el blau, el cel, al cistell. S’enduu la treva a la solitud del carrer llarg. Sine die, algú arriba; molts se’n van al mar i no tornen perquè no hi ha port on naufragar. D’altres baixen a comprar una rosa i porten una dona sota el braç. Sine die, algú mor; pocs viuen més de vuitanta anys, d’altres moren un dia i els reviuen d’altres vuitanta anys més. Són gairebé immortals i viuen aquí més anys que els que suportaré jo. Sine die, molts callen i un de sol escriu el silenci de tanta gent amagada, ofegada, explotada a la intranet de la modernitat. A la Creu Gran estic immers al raig X d’un dia X de maig. Una ànima de gel respira i l’escolto com s’adorm. La desperto amb un bon dia i em colpeix de nou amb estrebades de sentiments i manaments, debades. Dempeus i absort, un colom em besa els peus dessagnats. Malvisc amb els ulls d’ahir 42

i el present continu d’un dolor. Forces fosques dicten la sort de viure immers en el raig X. Escalo d’altres teulades encara més altes i rumio la distància d’una amb les altres. Com més amunt més avall. Sóc a l’antena grisa dels veïns del divuit. És més baixa, més plana, més semblant al buit. Sobrevisc a la superfície de les llums de ciutats infinites en flames. Sintonitzo la freqüència modulada del vent i l’incert senyal d’una mort petita. És el colom que dessagna als meus peus. Els somnis viatgen en un tren blau que s’estimba al vespre tacat de liles. Potser fa fred al carrer llarg, però no més que al clavegueram de les rates. Tinc l’ambició d’una bellesa salvatge i llunyana de l’Àfrica central –potser– i, tanmateix, em sé blanc i civilitzat al mirall. Em traspasso al mirall o al cel però a fora ciutat. A fora del desert de l’origen del primer cant. Al carrer Hospital amb sant Tomàs no cicatritzarà la ferida dels sentits. Un cirurgià em buscarà l’alè als pulmons. Un sacerdot d’ofici missaire només escoltarà la confessió secreta. 43

Dues visites al carrer Hospital amb sant Tomàs; dues històries en tecnicolor del blanc i negre de la ment que em distrauran. Però seguiré rosegant el tedi de les voreres. Encara sóc a temps de tastar la veritable foscor blanca de la veritat. Sum vermis, ignots i bruixots. A l’estratosfera els peus no són de fang i deixo l’inútil sac d’ossos que deixa la vida. Alegria i somnis blaus al trau d’entre les celles blanques. Un desmai suspès en l’aire del mai. No cessa el moviment –no caicdel rellotge antic de la sala d’estar. Alguna cosa semblant al gel se m’acosta –no caic– és un oblit del terra. Vuit núvols agombolen l’emoció de ser un satèl·lit al voltant del buit. Tots els motors en marxa al ritme poètic dels eixos falsos. No caic, no cessa el moviment del rellotge antic de la sala d’estar. El cor és un enigma volàtil i volador com dos coloms que quan un somnia l’altre dorm damunt l’herba tendra dels prats de la consciència sideral. No hi ha un sense l’altre, no hi ha infinit si no entrelligues els besllums de la nostra finitud mal sargida. 44

No hi ha món si el cor és cec i resta panteixant al pit. Salta, mira: no es féu el món pel cor de l’home ans al contrari, la terra produí uns homes sense cor. Hi ha moviment, fressa i una melodia que cau del balcó sense flors del tercer pis d’una casa que l’ajuntament vol enderrocar des de fa anys. És la llar d’uns avis que l’ocupen. Són parella, dos vells malalts. Escolten boleros dels més tristos de Cuba. Quin foc pot escalfar-me tant el cos, quina força és energia obscura, dispersa, que em mou sense avançar els peus? És un cuc llefiscós que es vol serp. L’embruix d’un déu ignot, d’un vassall ignot? No comprenc. Aquest vespre la llum em menysprearà. Un mirall capgirat em traurà de dins el que amago i no vol ser meu. Seré bruixot? Un botxí qualsevol, un bruixot que es confessa al mirall antic de la sala d’estar? La casa: cova de memòria que omple el pou del buit. El cor: pou d’enganys que deixa lliure la tenebra. Anem plens d’ombres que vaguen al ritme de la fosca minvant. Arribarà la nit i despertaràs amb la suor freda de la rosada. 45

És un malson només el record? És avui, ara, una llosa d’espines? I les flors del somni on les tens? El cor ha traït la promesa de la carn. Mentre érem joves no hi havia lloc per a la malaltia àvida i eixorca. Però la solitud tot ho pren; no deixa cap lligam on aferrar-se. Ni la companyia podria fer-me sortir. Recordaré la teva proximitat adversa i el miracle dels teus ulls flàccids. Mira’m un dia més com el mirall antic de la sala d’estar que sap romandre en silenci mentre penso què veig. No diguis res, no m’escoltis, llegeix els plecs del mirall trencat. Vaig robar al temps uns grams de foscor per guardar tot allò que he amagat. El somni, el record, l’ahir. Hi ha un pòsit de llum als ulls i un mirall trencat que em desfigura el rostre i el somni. Vindràs a empal·lidir el sol i a parar la pluja del carrer. Pren-me com un somni sense amo, com la baldufa trista de la sala d’estar que congria la pols del sostre. Aferra’t a l’escorça d’uns braços, els meus, que no comanden les mans. T’alçaré damunt meu 46

i robaràs el sol dels veïns. Cobreix-me amb la cendra que deixes caure. Amaga’m, guarda’m sota el llit. Hi ha tres cants de vetlla: La misteriosa, la cleptòmana, la Maria. Escoltem com roba el sol del meu cor la nit més llarga del teu adéu. Fins ara, és l’adéu més estrany i continu. Dempeus i absort, dos coloms em besen els peus dessagnats. L’olor del carrer em retorna la memòria. Hi ha fang i papers que travessen la superfície humida de l’última rosada d’aquesta nit. La música de Tsunami canvia el dolor i el fa més abstracte i desdibuixat. Estaré trist? Seré un record? Mai trobaré la resposta a les mans. No la busco al cor dels coloms. No la trobo als coloms d’un esperit.

II RÈQUIEM El meu petit imperi l’he donat. Em nego a assumir la pèrdua inexorable del meu petit imperi. Sóc tan fràgil a l’hora de ferir-me amb talls i punxades a les mans. No és un fet trivial ni novedós: l’excés de vida és una mort prematura. Hi ha la carretera a la llunyania i la vorera dels gossos massa a prop. Els eixos dels motors ens glaça la sang i l’esperit alça el vol fora del cos. El soroll d’uns automòbils furiosos és l’amenaça al desert dels amors morts. La lluna degolla l’instant d’obscuritat que m’oferia els núvols de l’adéu. Sigues lliure: sotmetre’s a l’afany invisible dels núvols que volen cap al desert on hi ha focs d’artifici. Protegiran el veritable desert de l’oblit. On el foc és real i vigorós deixaran caure la sembra del mar i de la muntanya. Al vespre ens quedem sols al temple i interpretem el cant de vetlla d’un rèquiem. El violoncel m’esgarrapa la veu; m’avisa del moment que la paraula deixa de ser arbitrària i passa a ser 48

un so original i precís. Sigues natural: deixa els mots als llibres. Respon-me al temple de la Creu Gran amb un gest, amb un so. Sigues natural. Plorarem per cada home i cada mort, per cada dona i cada fill, Maria. Si tota la vida és un fracàs la composició d’un rèquiem musti asserenarà l’afany eteri de les hores. Bellesa i desmai. Imaginació i desolació al cim de la torre del Palau.

Índex PRÒLEG, PER XAVIER SOLER LA GRAN BAIXADA 17 I 17 II 19 EN LABERINTS ESTRANYS 20 JARDÍ TANCAT 21 POU NEGUITÓS 22 EL MUR DELS SORTILEGIS 23 AMB LES MANS AL FANAL 24 IGNOMÍNIA 25 CAMÍ DE FERRO 26 ESBÓS D’UNA PLUJA 27 LA CIUTAT INTERIOR 28 UN CRIM D’OCELLS 29 NOCTURN 30 SOMNI EN VIA MORTA 31 ELS AFORES DE LA CIUTAT 32 CARIÀTIDE MÍSTICA TROBADA A L’ARENA DE L’ANY 1940 33 FIL MUSICAL 34 UN DIA MÉS 35 ACTA JUDICIAL 36 EXORDI 36 ACTA 36 EPÍLEG 37 DEL SILENCI EXTREM 38 DESTRUCCIÓ 39 L’INÚTIL SAC D’OSSOS QUE DEIXA LA VIDA 40 I ENIGMA 40 II RÈQUIEM 48

ImprĂ¨s a Vic. Maig de 2004.