robert comas | A housing course by Robert Comas Miralpeix

introducció

habita(r)ció habitacions satèl·lit

5 12

habitar la casa el "dormir" el "nucli

15 16 14

habitar el bloc torre Catalunya conjunt d'habitatges a l'eixample

23 24 25

habitar la ciutat des de la coberta de dins cap a fora (i viceversa) des del carrer

29 30 32 38

conclusions: un "nou" espai habitable habitar la finestra arquitectura tradicional i popular arquitectura contemporània la llum

45 48 52 54

introducció Un curs d'habitatge . Aquest és el nom amb que ha estat designada l'assignatura de projectes, sense res a amagar, sincer i directe, deixant les intencions clares des de bon principi. I és que, tal com precedeix el títol, aquest és un curs en el qual es desen- voluparan diferents punts de vista a l'hora de concebre quelcom per a ser habitat. Sempre es prenen referències, conceptes, expli- cacions més o menys lògiques, formals, funcionals; però cal veure que el fet d'habitar el desenvolupa tothom per igual. És cert que sempre hi ha persones més predisposades a ordenar els espais de que disposen a dins a casa però això no vol dir que no hi hagi una altra solució que no sigui igualment vàlida. Per exemple, si un observa un nen petit comportar-se a l'interior d'un habitatge, pot arribar a descobrir passos, relacions, zones d'estar “improvisades”; que fins llavors no havia vist, tot i estar sempre allà. És això el que pretén aquest curs, dotar d'una sensibilitat extra a

l'hora de crear un habitatge, però sense renunciar al que som o, en el meu cas, pretenc ser. Per això, el que hi ha a continuació és un recull sintètic de les reflexions que han aparegut durant el curs i que, finalment, s'han pogut aplicar als projectes presentats, els quals es podrien catalogar com a ampliacions. La informació doncs, és molt variada: des de breus referències d'altres projectes fins a la planimetria definitiva dels propis, passant per dibuixos, esquemes, maquetes i fotomuntatges, així com l'estat previ en que es trobava l'edifici abans d'ésser modificat. Ordenada de tal forma que a vegades en pot ser difícil la seva comprensió, res resta més lluny de la realitat ja que els temes amb que ha estat dividit el llibre permet tenir una visió trencada, però a l'hora completa, dels projectes que s'han anat desenvolupant, sempre tots al mateix temps.

I és que això és un dels fets singulars que ha caracteritzat el curs. La realització dels projectes, que en aquest cas han estat tres (Mascort, Ruyra i Pla Cargol), durant la primera part del curs, i dos (garatge Forné i habitatges de l'eixample), a la recta final d'aquesta; s'ha fet de forma simultània al llarg del quadrimestre. Així, la versatilitat a l'hora de desenvolupar-los ha estat superior: el que per a un no servia potser per a l'altre era útil, el que un et deixava clar una cosa potser també ho feia per un altre... per no parlar del fet de que més d'una vegada, al estar bloquejat amb un, es trobava quelcom interessant per a un altre, cosa que et permetia un flux de treball continu, sense pausa. Sempre saltant d'un projecte a l'altre, arrossegant conclusions d'un primer per a transformar-les en conceptes en un segon i així fins a acabar desenvolupant el que hi ha a continuació. Això no vol dir que els projectes hagin d'obligatoriament assemblar-se ni compartir idees, ja que moltes d'aquestes s'han anat decantant, canviant i transformant per a poder dur els projectes a bon port. Per tant, són aquests conceptes, els que han passat per les mans d'uns projectes i d'uns altres, els que ordenen el que hi ha a continuació. Es començarà parlant de l'habitació, entesa aquesta com a unitat independent i autosuficient dins la casa per prosseguir amb la relació que aquesta té amb la resta de l'habitatge. Les peces que l'articulen prenen aquí una rellevant importància ja que són les que, amb la seva flexibilitat, es posen al servei de les persones que les habiten. S'introdueix el concepte d'habitació satèl·lit i es posa en relació amb el bloc plurifamiliar alhora que aquest es relaciona amb la ciutat, en com habitar-la. La relació de l'habitatge amb el carrer, de l'edifi2

ci amb els veïns, la composició de la façana i els materials d'aquesta seran els apartats que conformaran aquest grup, posant un èmfasi especial en el d'habitar la coberta, o terrassa, i la percepció que es té des d'aquesta de la ciutat, i viceversa. Per acabar i a mode de conclusions, es parla d'un nou espai habitable: la finestra i de com reinventar-la, prenent referències totalment contemporànies i d'altres de caràcter més popular, sempre estudiant el concepte i mostrant-ho com s'ha anat desenvolupant en el projecte. Per acabar es tocarà el tema de com habitar la ciutat, ja que és en el teixit d'aquesta on s'emplacen les obres que s'han anat articulant. Aquest llibre, si és que es pot dir així, és un resum sintètic, esquemàtic i conceptual del que ha suposat aquest curs de projectes. No pretén ser un catàleg amb els projectes del curs ni molt menys, sinó que vol plasmar les reflexions que a un li passen pel cap a l'hora de projectar i que, malauradament i més d'una vegada, no queden representades en el resultat final. 13 de juny de 2011

habita(r)ció Si es pren com a base el mòdul mínim amb què està articulat un habitatge es pot observar que aquest és l'habitació. La casa està plena d'estances amb una funció concreta que es relacionen entre si però que la cosa no deixa d'anar més enllà. Per tant, es troba la cuina, normalment vinculada amb el menjador i la sala, que conformen el nucli de la casa; i les habitacions, situades apartades de les estances anteriors i agrupades en conjunt en una part de l'habitatge que es denomina “zona de nit”. Aquí doncs, cal reflexionar si això és vàlid. Sistema que s'ha adoptat des de fa bastants anys, fa que un es pregunti si, primer, la separació en zones de dia/nit era ja la correcta i, segon, si en la societat i formes de vida actuals això funciona i és el que més convé a les famílies. Perquè no cal negar-ho, l'arquitecte és el que decideix com viuran les persones i, en menys mesura, com es relacionaran entre elles per dins la casa. Caldria doncs, una sensibilitat extra i un coneixement humil i

actual de les formes d'habitar actuals per tal de permetre la bona relació dels habitants d'una casa però sempre des de la privacitat, on cada un té el seu espai. Així doncs, la consideració de l'habitació com a unitat independent i autosuficient pren molta importància. Una estanca tipus, completament equipada, que acabi modulant la resta de la casa (i no al revés, on les estances “nobles” defineixen l'espai, moltes vegades residual, que tindran les habitacions) i que, descentralitzant les peces de la sala i el menjador, prengui la importància suficient com per equiparar-se a elles, permetent una convivència entre els seus habitants privada, on cada un té el seu espai, però alhora fluida i social, amb peces de “reunió” fora d'aquestes i que son les que verdaderament han d'unir i articular tot el projecte. És per això que la figura d'habitació satèl·lit , presentada i breument desenvolupada al llarg 5

del curs, troba el seu lloc en aquest apartat. S'entén per a habitació satèl·lit aquella peca suficientment equipada que es troba en el mateix bloc de pisos però fora del límit de l'habitatge privat, que és tractada gairebé com a estanca d'hotel o apartament, la qual és una prolongació més de la casa i pot arribar a tenir múltiples usos: traster, habitació de convidats, espai de treball o meditació... Però no ens quedéssim en això només, sinó que cal anar més enllà, cal veure com desenvolupar el concepte presentat dins el propi habitatge ja que només així es podrà donar la versatilitat i flexibilitat que et demana.

bany, zona de treball, zona de descans o saleta, un petit office i, a poder ser, un espai exterior habitable tals com terrasses, patis o similars. No està de més el fet de poder sectoritzar aquestes parts ja que, en cas que l'habitant no en decideixi fer ús, quedi com un annexe de la casa, que es pot obrir o no a voluntat, sense que interfereixi en l'ús quotidià de la resta de les peces.

La independència i autosuficiència que prèviament s'ha vinculat a aquest tipus d'estances cal donar-les-hi a través de les peces que l'envolten. Així, cal que aquesta unitat d'habitació disposi de

Esquema de les parts que haurien d'estar relacionades amb l'habitació per a concebre-la com a una unitat autosuficient. L'espai exterior, definit pels condicionants de l'emplaçament, crea un vincle amb la ciutat interessant (veure capítol "habitar la ciutat" ).

distribució de les peces

esquema d'àmbits (dia/nit)

habitació sala de descans sala de treball bany cuina terrassa/pati sala polivalent

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Estat actual. Analitzant l'estat actual del bloc Mascort, s'observa com, en tots els habitatges, la imatge d'habitació autosuficient no es compleix. Els espais als que està vinculada no són els anomenats, fet que propicia la separació entre zona de dia / nit.

distribució de les peces

esquema d'àmbits (dia/nit)

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Reforma. L'habitatge proposat ocupa la totalitat d'una planta, desvinculant-se de la botiga i el taller (a la inferior i desenvolupada en capítols posteriors). En aquest, les peces el composen com si d'un collage es tractés, acompanyant la "zona de nit" amb un espai polivalent i terrasses exteriors.

distribució de les peces

esquema d'àmbits (dia/nit)

habitació sala de descans sala de treball bany cuina terrassa/pati sala polivalent

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Reforma. A la planta superior de l'habitatge projectat s'hi situa una estança i una peça de caràcter polivalent. Això fa que aquest pis es pugui considerar com a independent, ja que s'acompanya a l'habitació amb els serveis necessaris per a fer-hi vida.

Aquest esforç també es pot veure en el projecte desenvolupat en el garatge Forné i Ponsa, de mitjans dels anys cinquanta per l'arquitecte gironí Joan Maria de Ribot. Deixant de banda, de moment, la singular rampa helicoïdal i centrant-nos en els nuclis habitables es poden reconèixer les idees que s'han anat comentant: les habitacions - dormitori estan sempre acompanyades per altres peces que els hi aporten flexibilitat i eviten sectoritzar l'habitatge en dia/nit. Així, a una banda hi ha unes estances que es bolquen cap a un espai plurifuncional, que pot ésser fet servir tant de joc com de treball; i en l'altre n'hi una que dóna servei a les zones diürnes. Aquesta tant pot ésser feta servir com a dormitori pel servei, en cas de que s'en disposi, o com a des-

patx o sala d'estudi per la mainada, subratllant la relació directa que té amb el nucli de l'habitatge.

Garatge Forné i Ponsa, 1956 - 1957; Joan Mª de Ribot. Carretera de Barcelona, 39. Reforma. Les estances destinades a dormir deixen d'especialitzar-se en aquesta funció al ésser acompanyades per altres sales on s'hi desenvolupa diferent activitat. Així, l'habitatge disposa de més d'un nucli important on desenvolupar-hi vida.

distribució de les peces

esquema d'àmbits (dia/nit)

habitació sala de descans sala de treball bany cuina terrassa/pati sala polivalent

habitacions s a t è l · l i t Aquest concepte, breument introduït anteriorment, ha estat el detonant de bona part del curs de projectes. Aquestes habitacions són enteses com una prolongació de la pròpia casa dins d'un bloc d'edificis plurifamiliar. I és que aquests, moltes vegades disposen d'espais reduïts i poc flexibles, fent que la convivència dels seus habitants pugui resultar en ocasions incòmode. Les habitacions satèl·lit volen resoldre això: una estança allunyada -en certa mesura- del nucli de l'habitatge que respongui a les necessitats dels seus propietaris. Que va a dormir un familiar i no es disposa d'una habitació lliure? En tens una uns pisos més avall. Que necessites espai per fer-te un petit estudi? Tens una estança que s'adapta a les teves necessitats tres plantes per sobre.

Aquestes sales doncs, d'entre 15 i 20 m2, han de disposar de tot el que és estrictament necessari -cuineta, bany, lavabo...- i d'un espai polivalent que es pugui adaptar a unes necessitats concretes. Així, en el dibuix que segueix aquestes línies, s'observa com a la zona d'accés s'hi concentren els serveis mínims tals com el bany i la cuineta, mentre que la resta de l'estança està al servei del propietari: un espai neutre que pot ésser utilitzat com es plagui.

Conjunt d'habitatges a l'eixample, 1965; Joan Mª de Ribot. Carrer Emili Grahit, 9-1. Reforma. Axonometria d'una habitació satèl·lit. El joc de paviments, apart de poder solucionar problemes d'instal·lacions, permet diferenciar els dos àmbits generals de què disposa l'estança.

planta d'habitació satèl·lit

Conjunt d'habitatges a l'eixample, 1965; Joan Mª de Ribot. Carrer Emili Grahit, 9-1. Reforma. La part baixa d'aquestes habitacions, enrasada amb el paviment de la terrassa, permet el desenvolupament de diferents activitats, ja que l'espai és suficient per encabir-hi un llit, una taula i un armari.

habitar la casa La casa, habitatge, vivenda. L'espai destinat a ser habitat, l'espai públic dins el privat, on es desenvolupen les relacions entre les persones i permeten la comunicació, l'intercanvi d'idees i la vida, en general. Al capítol anterior s'ha parlat de la importància de l'habitació en el marc de la casa actual, on el ritme de vida fa buscar petits racons o espais per a estar tranquil, sense interferències. Però l'habitatge també ha de permetre i facilitar la vida de les persones que, com a éssers socials que són, cal que desenvolupin una convivència pacífica i tranquil·la al seu interior. I és que a l'hora d'habitar han de ser les persones les que decideixin com. La figura de l'arquitecte, en aquest cas, queda una mica apartada per tal de donar pas a l'habitant, que és qui decidirà com es relacionen les peces, a quines donar més ús o menys, així com quins són els que se'ls hi dóna. En una recent entrevista feta a Rafael Moneo per el diari El País,

aquest va deixar anar la següent frase: “La casa debe ser neutral para que las personas marquen su presencia”. Aquesta interessant afirmació permet resumir el que s'ha anat dient: la feina de l'arquitecte és la de crear un espai neutre, polivalent i flexible, amb l'escala adequada per a ser habitat però sempre actuant des d'un paper secundari, deixant la personalització i l'ús final al servei dels futurs habitants. I això és el que s'ha intentat al desenvolupar els tres projectes que han ocupat el curs. En ells s'han creat una sèrie de peces que es relacionen amb unes altres, intentant crear vincles interns, així com diagonals i visuals, potenciantne unes (cuina, habitacions) i revaloritzant-ne d'altres (sala d'estar, menjadors), indagant sobre com es pot habitar la casa en l'actualitat i aportant senzillesa i qualitat espacial a tots aquells llocs que, de primeres, poden semblar que no en tenen. 15

el "dormir" L'altre punt important d'aquest apartat i que ja s'ha desenvolupat breument en el capítol anterior és el de l'habitació. S'ha parlat de lo interessant que és no entendre-la com una simple estança amb un llit, on s'hi va a dormir, sinó en la peça que articula la casa i l'acaba conformant. Caldria trencar amb els sistemes prefixats de dividir els habitatges en zones de dia i de nit intercanviant parts entre elles, introduint-les en l'altre i aconseguint un equilibri que fos l'idoni a l'hora d'habitar. Per a aconseguir això cal desenvolupar una visió flexible i oberta, cal investigar les diferents formes d'habitar que té la gent i sobretot cal evitar un sistema fix que es cregui que serà vàlid sempre, ja que les formes de moure's per la casa es troben sempre subjectes a canvis que no es poden controlar.

Vegem-ho en un exemple en el projecte del bloc Mascort. En ell, si bé és cert que hi ha una lleugera separació per àmbits de dia i de nit, hi ha una peça que actua com a espai de descans: una petita saleta. En aquesta s'hi pot fer el que es vulgui: des de convertir-ho en biblioteca o habitació extra, a fer-ho servir de sala de jocs pels nens o fins i tot com una petita cuina que doni suport a la terrassa amb que està vinculada, encarada a nord per tal de poder-hi dinar/sopar a l'estiu, per exemple.

Esquemes de les zones de dormir. En elles s'hi introdueix una peça que les converteix en independents. Això s'aplica al projectes del bloc Mascort, on, en la planta àtic i sobreàtic, els dormitoris són complementats amb una saleta polivalent (office, descans, treball...).

planta àtic (habitatge)

planta sobreàtic (habitatge)

Zones autosuficients. D'un sol habitatge s'en poden crear dos o, fins i tot, tres, al tenir en compte el sobreàtic.

3 1

secció Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Reforma. L'habitatge és divisible en tres unitats independents. Això li aporta una flexibilitat molt interessant i és que, moltes vegades i tot i estar dins de la teva pròpia casa, necessites d'un espai absolutament teu que no sigui simplement l'habitació.

"n uc l i"

Una de les peces que més importància han pres en l'actualitat dins el món de l'habitatge és la cuina. Aquesta és tractada de moltíssimes maneres: des del punt de vista estètic (a cuina més elegant, més prestigi), funcional i, fins i tot, social. És en aquesta part de l'habitatge on hi ha sempre més vida: els nens hi fan els deures mentre els pares preparen el sopar, hi esmorzes pel dematí, essent una de les primeres estances en la qual entres, i més d'una vegada s'hi fan la resta d'àpats, deixant el menjador de banda, només emprat en les ocasions especials; t'hi dirigeixes al arribar del carrer, per deixar la compra, la bossa, fer un petit mos...

queda una mica apartada, prenent moltíssim protagonisme les estances “nobles”: el menjador i la sala. La relació que té la cuina amb aquestes peces és gairebé anecdòtica i fa que, si es ve del carrer, un es pugui dirigir cap a l'habitació /menjador sense passar per aquesta. Caldria doncs, una petita modificació de les tres peces que et marquen el recorregut d'accés per tal de poder situar la cuina al centre “espiritual” de la casa, evitant sempre el fet de moure-la físicament, buscant relacions, diagonals i accessos secundaris que la permetin relligar amb la resta de l'habitatge.

Posem, per exemple, el bloc Pla Cargol, construït a principis del segle passat, el 1930. En ell la cuina

Bloc Pla Cargol, 1928-30; Gaietà Cabanyes, Carrer Bisbe Lorenzana, 38. Estat actual. En ambdós habitatges la cuina resta lleugerament apartada de les tres peces que els estructuren. Seria interessant tractar-la com una més d'aquestes peces estructurant, centralitzant-la.

En el projecte desenvolupat la cuina pren una importància capital: aquesta s'introdueix i passa a formar part de les tres peces mencionades, les quals canvien de forma. Aquestes, estances compartimentades en un principi, s'han convertit en un espai totalment continu i que, ajudades per una sèrie de diagonals, t'introdueixen gairebé sense voler a la cuina, deixant a les teves mans la decisió de procedir cap aquesta o no. A més, el joc amb els falsos sostres també mostra com la cuina passa a formar part de les peces distribuïdores, ja que es “menja” bona part d'aquest espai. També s'ha potenciat la relació d'aquesta amb el menjador, intentant evitar el deix que pateixen aquestes peces en l'actualitat. El menjador doncs queda com un annexe de la cuina que, a través d'una porta i d'una

paret, en permeten una visió contínua i recíproca. Finalment apuntar que no s'ha intentat definir molt l'espai pel que s'ha explicat en pàgines anteriors. Seran les persones les que ho faran, les que decidiran quines peces tenen la importància que han de tenir, on col·locar les taules, cadires, habitacions, i com cal habitar els espais que moltes vegades els arquitectes ens obliguem a definir per a algú que, possiblement, pensa diferent que nosaltres.

Bloc Pla Cargol, 1928-30; Gaietà Cabanyes, Carrer Bisbe Lorenzana, 38. Reforma. Les diagonals permeten dues direccions al arribar a l'avantsala: la de la cuina i la del menjador. Així, la importància d'ambdues peces és pràcticament igual i es permet una circulació lliure i fluida entre elles-

Si es mira la situació de la cuina en un altre projecte, en aquest cas el del bloc Mascort, s'observa com, tant en el cas de l'habitatge com en el cas de la botiga i el taller, la cuina és l'element central, el que més vinculat està amb la resta de parts de la casa i el que, en mantenir les portes obertes, permet una circulació a través d'ell gairebé de forma irreflexiva i impulsiva, com si d'una estança “noble” més es tractés.

En l'habitatge, la cuina és verdaderament el centre de la casa. Actua com a ròtula i d'ella en pengen les peces de la biblioteca i la sala d'estar/menjador. Accentuant aquí el fet que és en aquesta on s'hi fa més vida, es permet un control total a través de les visuals en diagonal de les estances prèviament esmentades que, tot i tenir obertures cap a l'exterior, es bolquen cap a l'interior de la casa i, més concretament, cap a la cuina.

En la botiga i el taller, la cuina es troba al costat del rebedor/sala d'espera, creant un espai de relax distès i social, permetent la interacció de les persones de forma natural. Tot i això, també es pot sectoritzar i, amb les portes tancades, queda com una estança més, amagada de la vista dels clients o treballadors.

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Estat actual. En tots els habitatges la cuina és un element fonamental i és la que estructura bona part de la casa. Al desenvolupar la proposta no s'han volgut perdre aquestes relacions i és per això que la cuina normalment s'ha quedat allà mateix.

planta àtic (habitatge)

planta (botiga + taller)

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Reforma. En ambdues plantes, tant en la botiga com en el taller, i en l'habitatge, la cuina és l'element central. Es permet una circulació fluïda a través d'ella i una integració total amb les parts amb que està en contacte.

habitar el bloc El concepte de les habitacions satèl·lit va portar una sèrie de qüestions, les més importants de les quals tenen a veure amb la seva implantació dins el típic bloc plurifamiliar. Per a poder acabar desenvolupant un bon projecte calia trobar un equilibri entre quantitat i qualitat i això és el que més maldecaps va portar alhora de tirar endavant amb les primeres idees. Calia fer doncs, una primera aproximació als blocs a desenvolupar, que en aquesta cas eren Torre Catalunya i un conjunt d'habitatges de l'eixample, construïts per Josep Ros i Joan Mª de Ribot, respectivament, durant els anys cinquanta i seixanta. El recompte d'habitatges, habitacions, localització d'instal·lacions... van ser els temes que primer es van abordar per tal de saber a quantes persones i com se'ls hi podia donar servei.

de que això sigui així cal tenir molta sensibilitat a l'hora de voler tirar endavant amb un concepte. El de les habitacions satèl·lit neix gràcies a unes reflexions promogudes pel professorat i desenvolupades extensament els primers dies de classe per l'alumnat. Es van anar plantejant dubtes i mètodes d'actuació que si bé tots eren de caràcter més aviat destructiu -es “netejaven” plantes senceres-, pretenien mirar sempre cap a l'usuari per tal de beneficiar-lo. Les conclusions són a continuació, acompanyades per material gràfic,i mostren les primeres aproximacions que es van fer als blocs d'habitatges. Així, el resultat del brainstorming comú que es va fer durant els dies lectius es mostra de forma sintètica i resumida, fent especial apunt en les problemàtiques que es van anar detectant.

I és que el fet de reutilitzar comporta aquests reptes. Cal que la proposta que es desenvolupi sigui realment necessària i per tal 23

t o r r e

c a t a l u n y a

Torre Catalunya disposa d'un total de 22 habitatges amb cinc habitacions cada un. En cas de netejar una sola planta -d'uns 400 m²- i construir-hi unes 15 habitacions de 15 m² es veu com es podria donar servei a tots els habitatges de la torre. Això permet assolir els llindars de quantitat establerts des de bon principi ja que un 75% dels usuaris podries disposar d'habitació satèl·lit. El següent pas seria doncs, el d'aportar qualitats als espais que es consttruirien de nou, així com preveure l'impacte que això tindria en l'imatge exterior de l'edifici. Els esquemes que hi ha a continuació juguen amb dos tipus de propostes diferents, si bé ambdues contemplen netejar dues plantes: integrar estances petites en el conjunt del bloc, seguint la tipologia arquitectònica

donada; o crear un nou espai, una nova planta, morfològicament diferent i que dongui uns espais habitables de caràcter més singular, fet que es tradueix en façana.

Torre Catalunya, 1966 - 1969; Josep Ros. Passeig del general Mendoza, 1 - 3. Propostes de reforma. De les reflexions inicials se'n van derivar dues propostes: la primera integrava habitacions satèl·lit a la morfologia ja existent de l'edifici, sense canviar en excés la seva imatge; la segona actuava com a anell separador i creava un nou espai dins el conjunt.

conjunt d'habitatges a l ' e i x a m p l e El conjunt d'habitatges a l'eixample és lleugerament diferent a l'anterior. Amb una superfície per planta aproximada de gairebé 1200 m2 i 60 habitatges en total, el bloc disposa de dos nuclis de circulació verticals. Això genera una altra forma d'encarar el projecte: netejar només parcialment part de la planta i col·locar-hi les habitacions. Es fa el mateix en diverses plantes del propi bloc i s'obtenen diferents nuclis d'habitacions satèl·lit que donen servei a tot l'edifici. Aquesta proposta xoca amb la convencional d'ocupar una sola planta, també tinguda en compte i posteriorment desenvolupada, i permet jugar en façana amb un joc de plens i buits interessant.

Conjunt d'habitatges a l'eixample, 1965; Joan Mª de Ribot. Carrer Emili Grahit, 9-1. Propostes de reforma. En aquest cas les propostes van venir definides pel fet de disposar dos nuclis d'escala. Així, les aproximacions es diferencien entre intentar unificar-los o evitar-ho, col·locant les habitacions en diferents pisos i parts del bloc.

Dels dos blocs presentats se n'havia d'escollir un. Si bé les aproximacions es van fer per els dos alhora, calia fer una tria, sospesar els avantatges d'un i altri, i començar a materialitzar les idees en una planta. L'escollit fou l'edifici de l'eixample i es va procedir de tal forma que el passadís fos l'element primordial a tractar: se'n volia crear un de lluminós i ampli, intentant sacrificar el mínim el nombre d'habitacions i la seva morfologia Així, es va decidir de connectar els dos nuclis d'escala amb un gran espai longitudinal il·luminat per la llum del pati d'illa, de nord, molt més tènue en comparació amb la de la façana principal, a sud, on s'hi van col·locar un gran nombre d'habitacions com si de cases aparellades es tractessin. A

Casas patio, 1993; Eduardo Souto de Moura. Matosinhos (Portugal) Conjunto residencial Halen, 1961; Atelier 5. Berna (Itàlia)

més, bona part d'aquest passadís es va aixecar lleugerament per permetre el pas d'instal·lacions cap als nuclis verticals de desaigua, fet que el modifica inconscientment. Tot això el que pretenia era enriquir la relació de discontinuïtat entre habitatge i habitació satèl·lit. Si bé hom es pot moure entre aquests dos nuclis de forma casual, cal que el que es construeixi de nou millori l'espai, advocant sempre per una bona lluminositat i ventilació.

Conjunt d'habitatges a l'eixample, 1965; Jaon Mª de Ribot. Carrer Emili Grahit, 9-1. Reforma.

Conjunt d'habitatges a l'eixample, 1965; Joan MÂŞ de Ribot. Carrer Emili Grahit, 9-1. Reforma. La proposta ordena les habitacions de tal forma que, en la seva majoria, es concentren a sud, on hi ha una petita galerĂa que filtra la llum, cosa que es tradueix en faĂ§ana.

habitar la ciutat Tractats l'habitació, la casa i el bloc d'habitatges, és el torn de parlar de la ciutat, coneixedora de tots els elements estudiats i que disposa, dins el seu propi teixit, una àmplia gamma de diferents formes d'habitar, distribuïdes, majoritàriament, en barris i tipologies de vivendes. És en ella on s'hi desenvolupa la relació entre els diferents blocs, els seus espais públics i els privats, essent tot això el mateix que succeeix dins la casa però a una escala més gran, on els ciutadans són els habitants, els edificis les habitacions i les zones públiques al resta de peces que conformen l'habitatge. Però aquesta ciutat, sigui quina sigui, i que en aquest cas és Girona, es pot viure de formes molt diverses. La primera, i la que resta més vinculada amb l'habitatge, és des de la coberta. Aquesta, moltes vegades tractada com a quelcom degradant i que no és digne d'ésser habitat, pren aquí una

dimensió diferent i es planteja com una planta més per ser habitada. Ens trobem doncs, davant d'un paisatge nou, en que els terrats, els trasters, les xemeneies i fins i tot les màquines d'aire condicionat agafen el relleu dels paviments nobles, les superfícies llises i netes dels murs... en definitiva, ens mostren la “cara fosca” dels habitatges. Per altra banda, la ciutat també es pot viure des del carrer. Estudiant aquest punt de vista, es veu com els edificis són equiparables als maniquins d'un aparador de roba: els uns col·locats al costat de l'altre intentant cridar més l'atenció que el seu company. L'element estètic és en aquest apartat un pilar fonamental però no cal oblidar que aquest també es sustenta en la funcionalitat i en la possible relació dels habitants que circulen als seus peus.

d e s d e l a c o b e r t a Deia le Corbusier: “Desde tiempos inmemoriales el hombre ha querido subir a los tejados” , afirmació molt encertada per encetar el capítol que ens pertoca. I és que aquest arquitecte va practicar una arquitectura on la coberta és una extensió de la casa, ja com a lloc de recolliment i descans (solàrium i petit jardí de la villa savoye) o lloc de relació social (unité d'habitation de Marsella), espais propiciats també pel clima del lloc. L'arquitecte mexicà Luís Barragán també va desenvolupar la coberta en el seu habitatge propi, jugant amb les xemeneies com si fossin formes geomètriques i els murs com plans que s'intersequen amb dits elements per crear un nou espai, aliè a l'exterior i amb unes gran capacitats abstractes.

Cobertes de la Villa Savoye, Poisy (a dalt) i la Unité d'Habitation, Marsella (a baix). Le Corbusier.

En el projecte del bloc Mascort també s'ha desenvolupat bona part de la coberta i s'ha transformat en habitable. No s'ha desenvolupat de tal manera com en els exemples mencionats però si que s'ha intentat crear un àmbit de repòs que trenqui amb el que hi ha a la resta de la ciutat. Formalment s'ha jugat amb bloc de diferents nivells, tractant les xemeneies i els mòduls on hi ha les escales com figures geomètriques independents, que s'eleven per sobre de la última franja de coberta. A més, s'ha destinat una part d'aquesta coberta al servei de l'edifici i els seus habitants, accessible en qualsevol moment i que no interfereix en la vida que es pugui fer en la de l'habitatge privat.

Coberta de l'habitatge - taller propi, Ciudad de México. Luís Barragnán.

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Reforma. En la planta sobreàtic també s'hi desenvolupa vida. Aquesta està dividida en tres parts: una de privada, innaccessible, que comforma la coberta de les habitacions de l'habitatge; una de pública, habitable i, finalment, una de privada i habitable, lligada al pis de la planta àtic.

En aquestes imatges s'hi poden observar els dos tipus de terrassa que hi ha en la planta sobreàtic: La primera, la de la part pública, és de caràcter contemplatiu; mentre que la segona, la de la part privada, és de descans, vinculada amb l'habitatge.

de dins cap a fora (i vi ce ver s a) El principal punt de vista que es té de la ciutat però, és des del carrer. Cal doncs, que hi hagi una transició entre l'espai privat de l'habitatge i el de la via pública. Actualment, l'ús d'ascensors s'ha extès de forma irreversible a l'hora de comunicar ambdues parts i la figura de l'escala ha perdut molt protagonisme, quedant moltes vegades com un simple element decoratiu. Però és de veritat l'ascensor el que ha “vençut” l'escala o és que aquesta última ha caigut pel propi pes? En la majoria d'habitatges plurifamiliars actuals, aquesta és un element fosc, sense res en l'espai que ocupa que et convidi a fer-la servir ni et faci despertar interés sobre aquesta. Això és, probablement, el que, de forma recíproca, ha condemnat la figura de l'escala a ser quelcom apartat.

Fotografia i planta tipus de la casa Domènech, 1855. Roca i Bros. carrer de l'Escola pia, 2/pujada de Sant Domènech

Caldria doncs, plantejar l'escala com a element singular per tal de donar-li la vida que es mereix, dotant-la de caràcter i força, evitant una col·locació en l'habitatge que sigui residual i poc agraciada. D'això se'n tenia molta més constància fa uns anys, quan la figura de l'ascensor no estava tan desenvolupada i es tractava la circulació vertical com l'eix vertebrador del bloc. D'exemples d'aquests tipus en podem trobar a tot arreu, essent els més propers els que s'han estudiat. Així, en la casa Codina, la casa Domènech, el bloc Mascort i en el bloc Pla Cargol, l'escala és l'element principal, normalment il·luminada amb llum zenital, que articula tot l'habitatge i que sempre convida a ser feta servida.

Fotografies de l'escala de la casa Codina, 1858. Pujada de Sant Domènech, 9

Casa Codina, 1858. Pujada de Sant DomĂ¨nech, 9. Estat actual. Axonometria de l'escala

L'actuació a un dels edificis més emblemàtics de Girona fou la detonant d'una sèrie de qüestions que feien referència a com habitar l'espai de transició que hi ha entre el portal de casa i el del bloc. En aquest primer cas, hom es troba amb un edifici, un garatge, al qual se li ha de canviar l'ús: el garatge Forné, de Joan Mª de Ribot, situat en ple centre de la ciutat, a la carretera de Barcelona.

plantes superiors però aquests es deixen a l'entrada, a la vora d'aquesta. Amb un canvi en la materialització del paviment es domestica bona part d'aquest carrer i es permet diferenciar dos àmbits diferents: el d'aparcament i el d'accés als habitatges.

Les premisses que personalment un es va col·locar van ser molt clares, les de mantenir la rampa helicoïdal i, tal com s'hauria fet fins llavors, poder pujar els vehicles a les plantes superiors. Això genera una sèrie de reflexions de com introduir el carrer dins el bloc i com es pot arribar a sectoritzar la circulació rodada de la peatonal. En aquest cas la rampa permet pujar els cotxes fins a les

Garatge Forné i Ponsa, 1956 - 1957; Joan Mª de Ribot. Carretera de Barcelona, 39. Estat actual. Axonometria inferior, amb l'estructura vista

zones de circulació

terra tècnic col·lector

Garatge Forné i Ponsa, 1956 - 1957; Joan Mª de Ribot. Carretera de Barcelona, 39. Reforma. L'espai interior permet l'estacionament de dos vehicles grans i dos de petits. El joc de paviments ajuda a diferenciar les zones de circulació rodada i les peatonals.

El cas de les habitacions satèl·lit és substancialment diferent al del garatge. Lògicament no s'hi poden introduir vehicles però si que és necessari desenvolupar unes estratègies diferents a les vistes fins ara. Amb una morfologia que recorda a un hotel, el projecte se centra en la unitat habitacional i el passadís. Aquest, que ocupa gairebé el 40% de la planta aconsegueix aportar a les estances una qualitat ambiental bastant elevada al permetre'n la ventilació creuada.

vigent es permet un correcte funcionament d'aquests banys ja que la majoria es troben situats dins el nucli que permet una eficient actuació tenint en compte pendents de desaigua i altura de la cambra d'aire del terra tècnic.

A més, el fet d'haver de desaiguar els banys de les noves habitacions ha fet que aquestes es col·loquin sobre una plataforma contínua que, actuant a mode de terra tècnic, permet el pas dels col·lectors cap als nuclis de baixants ja existents. Sempre emparant-nos en la normativa

Conjunt d'habitatges a l'eixample, 1965; Joan Mª de Ribot. Carrer Emili Grahit, 9-1. Reforma. La il·luminació i l'amplitud fou una de les principals premises a l'hora d'encarar el projecte, sempre des del punt de vista de la part pública.

ventilació

banys d'habitacions satèl·lit, existents i zona d'implantació de serveis

bany h. satèl·lit bany habitatges espai per el desaigua horitzonal de les h. satèl·lit terra tècnic col·lector

terra tècnic + col·lectors

Conjunt d'habitatges a l'eixample, 1965; Joan Mª de Ribot. Carrer Emili Grahit, 9-1. Esquemes de la reforma.

des del carrer Per acabar i deixar tancat aquest recorregut des del que s'ha sortit de l'habitació per de mica en mica, anar habitant els diferents espais de la casa, el bloc i, finalment, la ciutat des de la coberta, cal fer un apunt sobre com es veuen els edificis des del carrer. I és que la façana és la representació de l'edifici, la que et pot dir què és el que hi ha darrera o amagar-t'ho, així com afectar la percepció estètica que tens de la ciutat.

altres. La dificultat d'aquest procés ha crescut degut a trobar una correlació entre estètica, composició i funcionalitat interior, representant el resultat final un intent d'equilibri entre aquestes tres parts.

Així, en el projecte del bloc Mascort, l'ampliació que s'ha fet ha quedat relligada a la façana ja existent, d'eixos i línies molt marcats, on en ambdues façanes no s'ha buscat la diferenciació sinó l'integració i l'acabament d'aquestes, així com també s'ha un diàleg correcte i equilibrat amb les del costat, sense voler ressaltar-ne unes o

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Estat actual. Alçats nord i sud, respectivament.

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Reforma. Alçats nord i sud, respectivament. Per una banda es buscava una integració silenciosa i neutre, però per l'altre es pretenia fer un acabament de l'edifici.

En la casa Ruyra, en canvi, la composició de la proposta agafa molta més importància i deixa de banda els components funcionals que hi pugui haver al darrera. La intervenció, en un edifici de marcat caràcter neoclàssic, no busca ni la integració ni la superació de la façana inferior sinó que cerca la modèstia a través d'una tectònica i escala similars a les d'aquesta. Els materials emprats, semblants als de la façana ja existent, així com les proporcions permeten desenvolupar una proposta elegant i sòbria, sense elements que entorpeixin la visió tant d'aquesta com de la joriginal, on, el fet de cobrir la terrassa queda en segon terme per deixar pas a una nova cara de l'edifici.

quarts es pot apreciar perfectament la profunditat que se li ha donat als pilars, que si bé en un principi i en alçat poden semblar massa esvelts, d'aquesta altra forma s'aconsegueix una sensació d'estabilitat i fermesa, necessàries tant per a la construcció com per a la correcta percepció de l'obra.

La visió de la façana però s'enriqueix si aquesta es mira des d'un lateral. Amb una visió de tres

Casa Ruyra, 1848, ref. de 1989; S. Bagudà i J. Esteve. Carrer de Sant Josep, 3. Estat actual. Alçat existent de la casa Ruyra. En les fotografies de la maqueta s'observa com aquesta és pràcticament composada per dos plans: el del fons, neutre; i el principal, que representa la verdadera cara de l'habitatge.

Casa Ruyra, 1848, ref. de 1989; S. Bagudà i J. Esteve. Carrer de Sant Josep, 3. Reforma. Alçat de la nova proposta. Es manté la sobrietat del classicisme però evitant l'ornamentació excessiva.

El garatge Forné, com a construcció de caràcter industrial construïda durant els anys cinquanta a Girona experimenta amb una sèrie de materials destinats a servir un ús concret. L'acer i el vidre l'articulen i permeten treure a l'exterior una estructura que sustenta un interior perfectament racionalitzat. A l'hora d'encarar aquesta part del projecte, s'han tingut en compte diferents factors: el primer, el de crear terrasses galeria que definissin uns espais semiexteriors que no estiguessin en contacte directe amb la transitada via de carretera de Barcelona, i ,de pas, fer-les servir com a aïllament acústic; la segona fou la de permetre un reconeixement per part del vianant del canvi d'ús donat al garatge però alhora aportant reminiscències del que havia estat. Així, els vehicles aparcats als pisos supe-

riors prop de la façana permeten relacionar l'edifici amb l'ús de garatge que havia tingut mentre que les obertures mòbils de primera línea de façana ho fan amb l'ús d'habitatge.

Garatge Forné i Ponsa, 1956 - 1957; Joan Mª de Ribot. Carretera de Barcelona, 39. Estat actual. Les façanes estan composades amb materials de caràcter industrial -acer i vidre- i es permet reconèixer la retícula interior que ordena l'estructura.

Garatge Forné i Ponsa, 1956 - 1957; Joan Mª de Ribot. Carretera de Barcelona, 39. Reforma. Alçats oest i nord, respectivament, de la nova proposta. S'aconsegueix una façana dinàmica però que alhora segueix el racionalisme de l'estructura interior.

conclusions: un "nou" e s p a i h a b i t a b l e

habitar la f i n e s t r a La finestra, principalment element de relació entre l'habitatge i l'exterior; entesa aquesta com una simple obertura a la paret és la seva definició més coneguda. Però és de veritat aquesta la forma amb la que ens enfrontem a les obertures quan ens hi trobem davant? Lògicament, i no cal negar-ho, les finestres són elements que et permeten veure l'exterior, així com captar la llum que aquest aporta i transmetre-la cap a l'interior. Però hi ha quelcom més en les finestres i que moltes vegades no se li dóna la importància suficient o, simplement, se'n vol minimitzar l'impacte: aquest element és el marc. El marc és el que limita la finestra, el que li dóna caràcter i personalitat i amb el qual l'habitant hi té més relació, sense que el propi se n'adoni. Això és així perquè és el marc, juntament amb l'ampit, els que permeten col·locar-hi testos amb geranis, recolzar-s'hi i en alguns casos asseure-s'hi.

Apareix doncs, un nou llindar que no es podria definir ni com espai privat ni com espai públic, sinó que és un nou concepte. Un espai en el qual s'hi poden desenvolupar les activitats més diverses, des de cosir, llegir i dibuixar, fins a simplement mirar al carrer com la gent gran sol fer des del típic pedrís. Tot això es pot fer amb un avantatge: ets a dins de casa teva, cosa que et permet suplir qualsevol de les teves necessitats. Tot el que s'ha anat comentant no és nou, moltes de les arquitectures amb les quals s'ha crescut han permès experimentar el que s'ha explicat. Des de galeries fins a festejadors, aquest capítol pretén aproximar-se als avantatges de l'arquitectura tradicional i popular i buscar solucions tant enginyoses en l'actual.

En el parell de projectes que hi ha a continuació, el del bloc Mascort i el de la Casa Ruyra, s'han desenvolupat unes estratègies (només en alguns casos en el primer) per tal de que l'habitant es pugui situar en un nou llindar de l'anomenada relació interior - exterior. Aquest, òbviament, és el marc de la finestra; molt profund en ambdós casos, que et recull i et permet situar-te en un punt on l'espai exterior i l'interior convergeixen i et deixen gaudir de, per exemple, la visió de la pluja caient sense por a mullar-te però en contacte directe amb el vent i l'exterior, sense limitar la visió a la que es té a través d'un vidre.

planta àtic (habitatge)

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Reforma. L'habitatge proposat disposa d'una sèrie d'obertures prèviament creades. La profunditat d'aquestes es pot aprofitar com un espai més de la casa, creant un vincle entre exterior i interior molt interessant.

secció tipus i alçat

Casa Ruyra, 1848, ref. de 1989; S. Bagudà i J. Esteve. Carrer de Sant Josep, 3. Reforma. En aquest cas són els brancals de les obertures els que comformen uns espais neutres, amb una relació oberta i senzilla amb el que pugui haver a l'interior de l'habitatge. L'ús d'aquests espais doncs, ve donat per l'habitant i les seves necessitats.

ar q u i t e ct u r a tradicional i popular Moltes vegades l'arquitecte busca solucions a molts problemes que al llarg de la història de l'arquitectura ja han estat resolts, si més no d'una forma. Així, tornar la mirada cap al passat pot resultar interessant i enriquidor, i més si es té en compte la tradició arquitectònica del nostre país. De marcat caràcter mediterrani, molts habitatges han acabat introduint un sistema que els permet captar escalfor a l'hivern i protegir-se del Sol i ventilar al mateix temps a l'estiu: la galeria. Però deixant de banda les raons higrotèrmiques, hom observa com els espais que queden definits per aquestes dues fulles de vidre acaben resultant molt singulars.

la seva utilitat avui en dia. Els projectes desenvolupats que en fan ús són el del garatge Forné, amb galeries a nord i oest, que actuen com a cambres d'aïllament acústic i defineixen uns espais que es podrien considerar com prolongacions de l'interior de l'habitatge; i el de les habitacions satèl·lit, a l'eixample, on l'actuació en façana i la definició d'un espai semiexterior encarat a sud van anar articulant el projecte.

Així, aquest subcapítol pretén abordar aquests conceptes, ja vistos al llarg del temps, i reafirmar

Garatge Forné i Ponsa, 1956 - 1957; Joan Mª de Ribot. Carretera de Barcelona, 39. Reforma. Obertura que disposa de dos seients per a la contemplació del paisatge de l'exterior. A remarcar també la gran quantitat de llum que reflexa el profund marc d'aquesta.

Conjunt d'habitatges a l'eixample, 1965; Joan Mª de Ribot. Carrer Emili Grahit, 9-1. Reforma. L'actuació es tradueix en la façana del bloc d'habitatges de tal forma que és perfectament reconeixible. Aquestes lames verticals, de microformigó, són fixes i, apart de filtrar la llum de sud, permeten reconèixer a cada un dels seus racons.

Aquestes lames, si bé en el fons no actuen com a galeria, sí que ajuden a definir un àmbit especialment singular. La terrassa, contínua en tot el seu perímetre, roman entre dues pells, cosa que permet que l'interior se n'apropii sense dificultats. A més, dites lames filtren la llum de sud i permeten la circulació de l'aire, creant uns espais de qualitats excel·lents per al desenvolupament d'activitats durant el dia.

Prosseguint amb el tema de les finestres cal fer una parada gairebé obligada en la nostra arquitectura popular. Aquesta, de caràcter tosc i tectònic, era construïda amb murs de pedra de gran gruix. Aquests, lluny de convertir-se en un obstacle pel devenir de la vida quotidiana eren aprofitats de tal manera que passaven a formar part de la pròpia casa, creant forats en el mur que eren emprats com a estanteries, llars de foc i festejadors, potser el més interessant a desenvolupar. Tots aquests espais tenen una cosa en comú i és el fet de semblar excavats en la roca, de formar molta més part de la casa que no pas altres elements mòbils però en els quals actualment se'ls hi dóna més importància.

aquest últim en menys mesura, s'ha volgut trencar una branca a favor d'aquests espais, tant poc emprats en l'arquitectura actual però que formen part de la nostra tradició cultural i arquitectònica. Vegem doncs, com en el bloc Pla Cargol apareixen una sèrie d'obertures quan han estat tractades com a elements de repòs, sempre en les tres peces principals de l'habitatge, i que ajuden a convertir un espai de pas en habitable. Aquesta intervenció permet dotar d'una flexibilitat a aquest zona que abans no tenia, essent la profunditat donada a aquestes obertures habitable, ampliable (col·locant estanteries amb llibres, per exemple) i fins i tot tractada com a element decoratiu.

Tant en el projecte del bloc Pla Cargol com en el del Mascort,

Finestra medieval, festejador. Obertura que disposa de dos seients per a la contemplació del paisatge de l'exterior. A remarcar també la gran quantitat de llum que reflexa el profund marc d'aquesta.

Bloc Pla Cargol, 1928-30; Gaietà Cabanyes, Carrer Bisbe Lorenzana, 38. Reforma. En el prjecte es va decidir de donar profunditat a les finestres per dues raons: la primera, la de crear un espai habitable, que se li pogués donar un ús; la segona, la d'obrir-les com si d'un embut es tractés, intentant captar el màxim de llum dels patis per la reflexió d'aquesta als laterals.

Activitats i usos que té un festejador en la casa contemporània: com a moble / estanteria, com a lloc de repós, de treball, col·locant una taula a sota d'aquesta, o per a situar-hi la televisió, per exemple, aprofitant la llum posterior per evitar reflexos molestos.

arquitectura co ntempor àni a El següent exemple, d'arquitectura contemporània, es podria tractar pràcticament com la reinterpretació moderna del que s'ha explicat fins ara: l'obertura com a espai habitable. En ella, s'hi col·loca un llit suplementari per a l'habitació de l'hotel i s'hi pot observar com també hi ha la televisió encastada en un lateral. La finestra és tractada gairebé com a habitació independent (deixant apart altres connotacions estètiques) i, en cas de no fer-la servir com a llit, es pot reutilitzar com a espai per a seure-hi, de meditació, contemplació...

descans o lectura que complementi l'habitació i que l'ajuda en el seu camí cap a l'autosuficiència. A més, s'ha aprofitat aquesta profunditat per crear una sèrie d'armaris encastats en el seu lateral que complementin l'ús que se li dóna al bany o a la terrassa, creant una franja contínua de paret que es va trencant per aquestes obertures.

El mateix succeeix a l'habitació del sobreàtic del bloc Mascort. En ella hi ha una gran obertura, de 70 cm de profunditat i elevada mig metre del terra, que permet el seu ús. Es pot tractar com un lloc de

Hotel Aire de Bardenas , Tudela, Espanya. Emiliano López i Mónica Rivera. Les obertures d'aquest hotel, perfectament estudiades, permeten crear un marc per al magnífic pasisatge que l'envolta però alhora crear-hi una estança complementària gràcies a la seva profunditat.

Bloc Mascort, 1957 - 1958; Joan Mª de Ribot. Carrer Nou, 39. Reforma. En la planta sobreàtic s'hi troba una síntesi de tot el que s'ha anat explicant: una habitació autosuficient, amb altres peces que li donen servei, una terrassa i, el que ara ens ocupa: unes obertures profundes, en les quals s'hi pot estar.

En aquest cas hi trobem dos tipus d'obertures: la del dormitori, lleugerament aixecada, permet ésser ocupada de forma estàtica, és a dir, com si d'un espai de repós es tractés (imatge inferior). La de l'estança polivalent és, simplement, una obertura profunda, que dilueix els límits entre l'interior i l'exterior (imatge superior).

l a

l l u m

El fet de donar aquest gruix a les obertures tampoc és casual: a més profunditat, més llum es capta. Això es pot veure en l'exemple següent, la pròpia casa de l'arquitecte mexicà Luís Barragán, on l'obertura de la sala, de grans dimensions i profunditat, és com un cub de llum mentre que la resta de l'estança roman a les fosques.

Això no passa perquè la finestra “surti” a buscar la llum sinó que els brancals de la finestra, al tenir més superfície, en reflecteixen molta més. És per això que aquest concepte s'ha aplicat a les obertures del pati del bloc Pla Cargol, per tal de poder introduir claror a les tres peces principals i donar una sensació d'amplitud extra. La intervenció de la casa Ruyra també beu d'aquest concepte, però de forma gairebé paradoxal: es crea una coberta per cobrir la terrassa del Sòl i de les inclemències meteorològiques, entre d'altres, per finalment acabar-se plantejant si de veritat val la pena fer-ho i privar de llum natural a les habitacions. Amb la proposta feta però, s'obté una qualitat llumínica diferent, així com la contínua protecció d'una zona prèviament descoberta.

Obertura tipus del projecte del bloc Pla Cargol. Aquesta finestra disposa d'una profunditat molt gran cosa que, apart de permetre la col·locació de coses al seu ampit, introdueix molta més llum a l'interior. Observar el detall de com els brancals resten molt il·luminats, reflectint la llum provinent de fora.

secció tipus i alçat

Casa Ruyra, 1848, ref. de 1989; S. Bagudà i J. Esteve. Carrer de Sant Josep, 3. Reforma. En la fotografia que hi ha a sobre del text, s'aprecia principalment l'acció de la llum, que queda filtrada per els pilars i crea un ritme repetitiu i homogeni. Aquest efecte s'ha dramatitzat amb l'ús d'un flexo que, col·locat adequadament, també ajuda a percebre perfectament el relleu de la façana original.