El favor, John Verdon (Català)

El favor John Verdon

Traducció de Jordi Vidal i Tubau

EL FAVOR. Sèrie David Gurney 8

John Verdon

MÉS D’1.000.000 D’EXEMPLARS VENUTS A ESPANYA CONFIRMEN JOHN VERDON COM EL GRAN MESTRE DEL THRILLER INTERNACIONAL.

En Ziko Slade, una superestrella del tenis mundial, compleix vint anys de condemna per l’esgarrifós assassinat del delinqüent d’estar per casa Lenny Lerman. Els fets del cas, i el passat accidentat de l’Slade, semblen indiscutibles. El que comença com una revisió superficial del cas per part d’en Dave Gurney com un favor especial a una amiga de la seva esposa aviat es converteix en una cosa molt més complicada. Quan la participació d’en Gurney amenaça de treure a la llum un niu d’escurçons de corrupció, es veu incriminat per assassinat i perseguit per mitjans sensacionalistes, una fiscal de districte implacable i un assassí despietat.

Mentre evita la llei i intenta resoldre el cas per salvar la seva reputació, en Gurney s’enfronta a la idea que la seva indestructible necessitat de treball policial li està costant més del que el brillant detectiu mai no hauria sospitat.

A PROPÒSIT DE L’AUTOR

John Verdon va treballar en diverses agències publicitàries a Manhattan com a director creatiu fins que, com el seu protagonista, es va traslladar a viure al nord de l’estat de Nova York, en un entorn rural. Sé el que estàs pensant, la seva primera novel·la, va ser un èxit mundial. La sèrie, protagonitzada pel carismàtic detectiu retirat David Gurney, ja és un referent del gènere negre i criminal.

Tot el que hem oblidat que hem vist viu per sempre en el que veiem.

Pròleg

Tenia por d’acostar-se a la gran casa que hi havia al final del carrer tranquil i arbrat.

Les històries murmurades sobre l’home que vivia allà mantenien la gent a una distància respectuosa. Ningú no dubtava que havia fet matar homes. La xifra se suposava en veu baixa, igual que la xifra dels que havia executat amb les pròpies mans. Era un fet conegut que la gent entrava en aquella casa i no se la tornava a veure mai més. Però tal era el poder de l’home i el temor que inspirava en els possibles testimonis, que no se l’havia condemnat mai per cap delicte.

Enfilar el seu camí d’entrada aquell dia de fred tardorenc hauria estat impensable poc temps abans, però ara tot era diferent. Quan la pesada porta principal es va obrir i una dona de rostre petri i intemporal el conduïa per un passadís fosc fins a un cau sense finestres, la seva inquietud va ser reprimida per una esperança desesperada.

L’home seia en la penombra darrere d’un escriptori de banús, fregant-se les temples. Es rumorejava que patia migranyes. Duia ulleres tintades, un senyal de la seva sensibilitat a la llum. Tenia els cabells grisos i esclarissats, la pell groguenca. L’aire de l’habitació era humit, amb una lleu olor de descomposició tropical. Hi havia un sol objecte sobre l’escriptori de banús: una petita escultura

daurada d’una serp enroscada, amb el cap alçat mostrant els ullals.

—I doncs —va dir l’home amb veu suau, movent els llavis amb prou feines—. Què puc fer per tu?

Les paraules van sortir atropelladament, de cap manera com les havia assajat des que havia demanat aquesta cita, aquesta audiència, sinó en un poti-poti quequejant. Fins i tot quan va fer la petició amb el seu requisit peculiar, sobretot amb el seu requisit peculiar, es va adonar de com d’estúpid sonava tot plegat.

En una onada de penediment, va demanar a Déu no haver vingut. Li semblava el pitjor error que havia comès en una vida plena d’errors. Però era massa tard. La por li dominava el cor. Les mans li tremolaven.

L’home el va mirar a través de les ulleres tintades amb uns ulls taciturns i sense parpellejar durant el que va semblar una estona molt llarga. Finalment va indicar l’única altra cadira de l’habitació.

—Seu. Relaxa’t. Parla a poc a poc.

Va fer el que li deia. Després, quasi no podia recordar res del que va dir, només la resposta de l’home i l’expressió dels seus ulls.

—La història que m’expliques és molt desgraciada. La falta de respecte del teu fill t’ha emmetzinat la vida. El que vols fer ara és força inusual. El favor que em demanes és una cosa que normalment no concediria. Però, com que conec bé el dolor punyent que has descrit, consideraré la teva petició. Si accedeixo a fer el que demanes, a canvi has de fer el que et demani jo. Ja t’ho descriuré quan arribi el moment. Però hi ha una cosa que has de saber des del principi. Si acceptes les meves condicions, no hi haurà marxa enrere, ni segons pensaments. El nostre acord serà indestructible. Entens què vol dir això?

—Ho entenc.

Els llavis de l’home es van contreure en el que va semblar un somriure fugaç. Darrere les ulleres tintades els seus ulls, impassibles com la mateixa mort, s’enfocaven en un pla que prenia forma.

Proves irrefutables

L’estiu va declinar lentament a les urpes d’una malaltia afeblidora, després la resplendor ataronjada de la tardor va passar en un tres i no res, deixant les muntanyes Catskill occidentals d’un marró apagat. El novembre va arribar amb un fred ventós que no cedia mai i una llarga successió de dies minvants que van transcórrer sense cap indici de sol.

Una tarda crua i borrascosa, en Dave i la Madeleine Gurney treballaven de valent a l’exterior de la seva granja, situada dalt dels turons als afores del poble de Walnut Crossing. Les fulles tardorenques corrien pel pati que estaven reformant. En Dave va col·locar una pesada llosa de pedra calcària blava a la seva nova posició. Encara prim i fort als seus cinquanta anys i escaig, agraïa l’exercici.

La Madeleine va deixar amb cura un carretó ple de gespa nova al seu costat.

—Has trucat al teu fill?

Ell va parpellejar.

—Què?

—Avui és el seu aniversari.

—Oh. Sí. És clar. Li trucaré després de sopar.

Durant l’última setmana, havien estat canviant els contorns de l’antic pati de pedra que s’estenia entre la casa i el galliner. El cas d’assassinat de Harrow Hill de la primavera passada havia arribat a la seva sagnant conclusió en aquest

pati, i els mesos intermedis havien fet tan poc per alliberar la Madeleine de les imatges d’aquella nit esfereïdora que encara li semblava un repte sortir per les portes balconeres. La feina que ara tenien entre mans era un intent d’alterar l’aspecte del lloc amb l’esperança de diluir el record del que hi va passar. En Gurney confiava que potser també dissiparia la tensió difícil de definir present en l’expressió de la seva dona durant la major part d’aquells dies.

El projecte estava gairebé enllestit. Ell havia completat la major part de la feina de picar pedra i havia trencat la dura terra de les Catskill per fer nous parterres de plantatge. La Madeleine havia pintat el galliner i el cobert annex d’un groc alegre i plantat dotzenes de bulbs de tulipes al voltant del pati reconfigurat.

Quan es recolzava sobre la palanca per ajustar la posició de l’última llosa de pedra calcària blava, es va girar vent i els primers flocs d’un ruixat de neu previst es van arremolinar al seu voltant.

—Crec que ja hem fet prou per avui —va dir la Madeleine, mirant el cel de color pissarra—. A més, l’Emma arribarà en qualsevol moment. —El va mirar—. David, tens les celles arrufades.

—Potser perquè sembla que saps més sobre la seva visita del que m’expliques.

—L’únic que sé és que vol parlar amb tu sobre un cas d’assassinat.

Ell va deixar la palanca al costat del carretó i es va treure els guants de treball.

—Dubto que vingui aquí només per parlar.

La Madeleine va girar la cara tensa per una ràfega de vent, es va dirigir cap a les portes balconeres i es va aturar amb un xisclet agut.

En Gurney se li va apropar corrent.

—Què passa?

Ella va assenyalar un punt a terra just més enllà del límit del pati. Ell li va seguir la mirada aterrida.

—Les fulles s’han mogut. Una serp!

En Gurney es va acostar al lloc amb la pala a punt. Quan el tenia a l’abast, un animaló gris va sortir disparat de les fulles i va desaparèixer sota un arbust proper.

—No és una serp —va dir en Gurney—. Només un ratolí de camp.

La Madeleine va deixar anar un sospir tremolós d’alleujament.

Ell va estar temptat de recordar-li que no hi havia serps de què preocupar-se al seu cantó de les Catskill. Però sabia que no serviria de gran cosa.

En Gurney estava d’esquena a la dutxa. El raig tebi i formiguejant li feia un massatge al coll i les espatlles i alleujava gradualment la tibantor muscular causada per haver aixecat les pesades pedres del pati, a més de la tensió emocional de recordar el que hi havia succeït sis mesos abans.

L’aigua alleujadora començava a obrar la seva màgia quan la Madeleine va obrir la porta de la cambra de bany i va anunciar l’arribada de l’Emma.

En Gurney es va eixugar i es va vestir. Va trobar la Madeleine sola a la gran cuina de la granja. Mirava a través de les balconeres a l’altra banda del pati reconfigurat i el pomer cobert de males herbes, la figura d’una dona de cara a l’antiga pastura que baixava des de la casa fins al graner. El seu abric folgat, semblant a una capa, onejava lateralment per l’impuls del vent de neu.

—M’ha dit que volia respirar el nostre aire pur de muntanya —va dir la Madeleine.

—Un dia inusual per a això.

—No hi ha res d’usual en l’Emma.

Amb el somriure plàcid d’aquell qui gaudeix d’un passeig estiuenc, l’Emma es va girar i va tornar lentament cap a la casa.

En Gurney va obrir una de les portes de vidre.

Ella es va aturar just a fora, i la seva mirada d’ulls blaus va trobar la d’en Gurney, que l’esperava encuriosit.

—És tan bonic això. El so del vent murmurant entre els arbres, la terra respirant. —Va allargar la mà. La seva estreta era forta, el palmell callós—. Gràcies per dedicar-me una mica del teu temps.

—Encantat de veure’t, Emma.

Una petita ràfega de neu va entrar amb ella. Semblava més menuda i més prima del que ell recordava, però més intensa, com si el seu cos empetitit li hagués concentrat l’energia. Els cabells rossos grisencs que ell recordava eren ara completament grisos. El tall curt li accentuava els pòmuls i l’expressió decidida de la boca.

—Tant de bo tinguéssim un temps millor per a tu —va dir la Madeleine.

—Això és perfecte. Podria inhalar aquest aire per sempre més. És desintoxicant. Acabo d’arribar d’Attica. Quin pou de foscor i misèria! Allà l’aire fa pudor de por, odi, desesperació.

—No és tan inusual per a un complex de màxima seguretat —va dir en Gurney.

—El nostre sistema penitenciari és una màquina que tritura les ànimes en pols. Fa els homes més petits, més durs, a un insult de distància de l’explosió.

La seva vehemència va portar a un silenci, interromput per l’oferiment de la Madeleine d’agafar-li l’abric.

—Per què no aneu tu i en Dave a seure a la vora del foc, i jo aniré a fer una mica de te? Encara ets una fan del gingebre amb llimona?

—Això estaria bé —va dir l’Emma amb veu suavitzada, traient-se l’abric folgat.

La Madeleine es va retirar a l’extrem de la cuina de la llarga estança mentre en Gurney i l’Emma s’instal·laven en un parell de butaques encarades al costat de la vella llar de foc de pedra.

—Déu jutja la nostra virtut per com tractem els perjudicats entre nosaltres —va dir l’Emma en un to més trist que irritat—. «Mostreu-me les vostres presons, i coneixeré el vostre cor.»

Va fer una pausa abans de passar a un to més fred i formal.

—Et deus preguntar per què soc aquí. Quant te n’ha dit ja la Madeleine?

—No res, més enllà del fet que té alguna cosa a veure amb un cas d’assassinat.

—L’assassinat d’en Lenny Lerman. Puc veure que aquest nom no et diu res. Tampoc no em deia res a mi. No fins a la condemna de l’acusat del seu assassinat. Però crec que en Lerman és la clau del cas.

El vent gemegava dins la xemeneia.

—No et segueixo.

—En Lenny Lerman era un delinqüent d’estar per casa i de mitjana edat. El van assassinar en un vedat de caça privat a les Adirondack. El seu cos sense cap va ser trobat en una tomba poc profunda per un caçador furtiu tres dies després. El propietari de la finca, un jove ric amb un passat terrible, va ser detingut, jutjat i condemnat. Declaracions dels testimonis, proves físiques, empremtes dactilars, ADN… totes les dades disponibles l’incriminaven, sobretot els seus antecedents escabrosos. Et sona el nom de Ziko Slade?

—Alguna cosa a la premsa groga. Un golfista que ha llaurat tort? Drogues, violència, tràfic sexual?

—Un tennista, en realitat. Un gran talent. Va arribar a les finals de tots els grans tornejos fa deu o dotze anys, quan encara era adolescent. Guapo, encantador, personalitat magnètica. Carisma d’estrella de cinema. Va tenir una presència immediata no només al món de les celebritats esportives, sinó també al món de l’art, al món de la moda, al món dels diners, al món de les festes infestades de drogues. Aviat es

va convertir en proveïdor de drogues per als rics i famosos. Rumors de blanqueig de diners, orgies salvatges, noies menors d’edat. Va deixar tot això enrere, es va transformar en una persona diferent, però les reputacions terribles troben la manera de perdurar… i donar vida a noves acusacions.

—Com l’assassinat d’en Lenny Lerman?

—La fiscal va reunir un cas convincent. Mòbil, mitjans, oportunitat… tot clar com l’aigua. El jurat va trigar menys d’una hora a trobar en Ziko culpable, gairebé un rècord, em van dir, tractant-se d’un cas d’assassinat important. El jutge els va enquestar individualment. Culpable, culpable, culpable… dotze vegades culpable. Tot just ha començat a complir condemna. Vint anys de presó. A Attica.

Va callar, fitant en Gurney.

—No has conduït tot el trajecte des d’Attica només per explicar-me aquesta història —va dir en Gurney—. Què em perdo?

—Vull que resolguis l’assassinat d’en Lenny Lerman.

—Sembla que ja ho han fet.

—La persona que han trobat culpable és innocent.

—Innocent? Aquest Ziko Slade que m’acabes de descriure…

—Aquesta és la persona que era abans, una persona que va deixar de ser dos anys abans de l’assassinat d’en Lerman.

El so espectral del vent a la xemeneia es va intensificar.

—Què vols dir, la persona que va deixar de ser?

—Tres anys enrere, la seva esposa drogoaddicta el va apunyalar amb un punxó per al gel. Li va fregar el cor i li va perforar l’aorta. Va estar en cures intensives durant nou dies. Cara a cara amb la mort. En aquesta situació, va veure el naufragi de la seva vida d’una forma nova. La visió el va canviar.

—Com ho saps?

—Quan el van deixar sortir de l’hospital, la visió encara era dintre seu. Tenia clar el seu passat, però no sabia què ferne. Necessitava ajuda per entendre qui podia ser, qui havia de ser. En aquest estat, l’univers de vegades intervé. Apareixen connexions. Algú el va posar en contacte amb algú que el va posar en contacte amb mi.

—Et vas convertir en la seva terapeuta?

—Jo no faig servir aquest terme. Crea una impressió falsa del que faig.

La Madeleine va arribar amb una safata que contenia dues tasses de te, un plat de brioixos acabats de fer, un bol petit de melmelada, culleres i un ganivet per untar melmelada. La va deixar a la tauleta entre les dues butaques encarades i es va retirar.

—No ens acompanyes? —va preguntar l’Emma.

—Quan es tracta de casos d’assassinat, prefereixo…

Es va sentir un fort cop contra un vidre d’una de les balconeres. La Madeleine va fer una ganyota, va córrer cap allà, va mirar a les pedres del pati i va deixar anar un sospir d’alleujament.

—De tant en tant un ocell pica contra el vidre. De vegades l’impacte és tan fort que esperes trobar un cos a terra. Però, sigui qui sigui qui ha xocat contra la porta ara, ha aconseguit marxar volant. —Es va estremir, va començar a parlar de nou, es va interrompre i va tornar a l’altre extrem de l’habitació.

Després d’un breu silenci, en Gurney va preguntar a l’Emma:

—Hi ha algun terme que prefereixis a «terapeuta»?

—No hi ha necessitat de cap terme. Escolto. Comento. No cobro.

—I les sessions escoltant en Ziko Slade, durant els dos anys entre la seva revelació pròxima a la mort i l’assassinat d’en Lerman, t’han convençut que el canvi en el seu caràcter

va ser tan gran que ell no podia haver fet el que els dotze membres d’un jurat, amb la declaració jurada dels testimonis i les proves físiques, van creure que sí va fer?

—Sí.

—Quan el van condemnar?

—Fa només una setmana.

—Has parlat amb ell des d’aleshores?

—L’última vegada aquest matí.

—Tenia un advocat competent?

—En Marcus Thorne.

En Gurney va quedar impressionat.

—Una figura important. Deu haver sortit car.

—En Ziko té diners.

—Has parlat amb en Thorne sobre el procés d’apel·lació?

—Creu que és una causa perduda.

—Tot i així, no tens cap dubte sobre la innocència de l’Slade?

—Cap.

En Gurney va prendre un glop de te i li va dirigir una llarga mirada apreciativa. Una certesa indestructible respecte a una conclusió que semblava en desacord amb els fets disponibles no era un tret estrany. Resultava bastant comú entre les persones egòlatres, les emocionalment inestables i les profundament ignorants. L’Emma Martin no era cap d’aquestes coses.

Es va escurar el coll.

—Així… què vols que faci?

—Descobrir els fets que demostrin la seva innocència.

—I si els fets demostren la seva culpabilitat?

Ella va somriure lleugerament.

—En Ziko ha estat traït per un sistema judicial més interessat a aconseguir una condemna que a descobrir la veritat. Estic segura que sabràs trobar els fets que l’exoneraran. —Va fer una pausa—. Sé que ets escèptic sobre la meva vi-

sió del personatge d’en Ziko. Deixa’m afegir una observació més mundana. És massa intel·ligent per haver comès un crim tan estúpid.

—Què tenia d’estúpid?

—Segons la fiscal, estava rebent xantatge d’en Lenny Lerman sobre algun secret fosc del seu passat, i va matar en Lerman en comptes de satisfer la seva exigència econòmica.

En Gurney va arronsar les espatlles.

—Una solució bastant comuna.

—En general, però no en els seus detalls. Segons la fiscal, quan en Lerman va arribar a la propietat d’en Ziko, en Ziko el va deixar inconscient d’un cop, va arrossegar el seu cos fins a una tomba poc fonda que ja havia preparat en una pineda a prop del refugi, el va decapitar amb una destral i li va tallar els dits amb una podadora, suposadament per impedir la identificació del cos, va cobrir el cadàver amb terra, va deixar les seves empremtes dactilars al mànec de la destral, va deixar el seu ADN en una burilla de cigarreta a tocar de la tomba i va fer qualsevol altra cosa inculpatòria imaginable. El cos, amb algunes altres parts rosegades per animals carronyaires, va ser descobert…

L’estrèpit d’un plat deixat caure a l’aigüera va atreure l’atenció d’en Gurney cap a l’àrea oberta de la cuina just a temps de veure la Madeleine sortint precipitadament de l’estança.

L’Emma es va mostrar afligida.

—Ho sento, no hauria d’haver estat tan explícita.

—No és culpa teva. L’assumpte de Harrow Hill ha tingut alguns efectes persistents.

—És clar. Us devia traumatitzar a tots dos.

En Gurney va respondre amb un lleu assentiment.

—Continua, si us plau.

Ella el va mirar amb certa preocupació abans de seguir.

—El que vull dir és que en Ziko té els recursos financers

necessaris per fer front a un repte de xantatge d’altres maneres. No hauria fet mai el que la fiscal diu que va fer.

—La gent intel·ligent pot fer coses estúpides sota pressió.

—Suposem que tinguessis la intenció de matar algú que venia a veure’t. ¿Cavaries una tomba poc fonda al costat del teu galliner i enterraries el cos sota cinc centímetres de terra on coiots i voltors poguessin trobar-lo? No series tan ximple, David, i en Ziko tampoc.

Va mantenir la mirada fixada en en Gurney. Hi havia unes gotetes minúscules d’aigua als seus cabells, les restes brillants de flocs de neu fosos.

Dues hores més tard, en Gurney i la Madeleine enllestien un sopar taciturn de cintes a la bolonyesa que havien quedat del vespre anterior. La conversa d’en Gurney amb l’Emma i la reacció emocional de la Madeleine flotaven damunt d’ells com una presència silenciosa.

Finalment, la Madeleine va deixar la forquilla, va apartar el plat cap al centre de la taula i va parlar en un to notòriament neutre.

—Què et proposes de fer?

—Vol que torni a investigar un cas d’assassinat que ha estat completament resolt, un cas tan clar que el jurat va emetre un veredicte immediat de culpabilitat, tot i que l’acusat tenia un advocat defensor de primer nivell.

—No seria la primera vegada que acceptes un repte com aquest.

—Però sempre hi havia alguna discrepància aparent, una esquerda que podia obrir-se. L’Emma no m’ofereix res d’això, només la seva total confiança en un canalla suposadament reformat.

—Tu ets molt bo descobrint petites discrepàncies que no són visibles al principi.

—Així… m’estàs dient que m’hi hauria d’implicar?

—No t’estic dient això.

Ell la va fitar.

—Estic desconcertat. Has convidat l’Emma Martin aquí. Acabes de dir que seria molt bo fent el que ella vol. Això bé sembla…

Ella el va tallar.

—Jo no l’he convidat. Em va trucar d’improvís i em va preguntar si podia parlar amb tu sobre un cas que li semblava molt important. L’Emma i jo estàvem molt unides quan treballàvem juntes a la ciutat. Era una bona amiga. Em va proporcionar orientació quan més la necessitava. Així que no podia dir-li: «No, Emma, no pots venir, no pots parlar amb el meu marit». En canvi vaig dir: «D’acord, serà esplèndid tornar-te a veure». Però no tenia ni idea que volia que et llancessis de cap a la revisió d’un crim horrible.

—Si no vols que ho faci, per què em dius que ho faria bé?

—Perquè sé què t’intriga, David. Sé que hi ha algun ressort en tu que cobra vida davant el repte de descobrir una cosa que li ha passat per alt a tothom. I si és això el que vols fer… malgrat el que va passar aquí l’any passat, malgrat que a tots dos ens va anar d’un pèl que ens matessin, malgrat tot aquell malson sagnant que no em puc treure del cap… aleshores traguem-ho a la llum.

En Gurney va sospirar, va posar les mans sobre la taula i va aixecar els palmells a poc a poc.

—La veritat, Maddie, és que no tinc ni idea de què vull fer. Déu sap que no vull deixar-me atrapar per una cosa que s’acabi com… —Se li va apagar la veu. Va respirar fondo i va continuar—. A més, no em sedueix la idea d’implicar-me amb l’Emma.

—Ah, no?

—La seva assertivitat pot ser desagradable. I és arrogant. La Madeleine va sospirar.

—No és arrogant. Però entenc que pugui semblar-t’ho. A la clínica, sempre estava en desacord amb el director. Feia declaracions categòriques sobre la condició mental de

clients que el director es queixava que no se sustentaven en dades concretes. Però el cas és que era increïblement aguda en les seves percepcions. Podia veure coses a l’instant que podien requerir a altres terapeutes una dotzena de sessions per detectar-les.

—I sempre tenia raó?

—No vaig saber mai que s’equivoqués.

—Així, suposes que té raó sobre aquest personatge de l’Slade?

—Jo no suposo res.

—M’empenys cap a aquesta cosa o me n’apartes?

Les línies de tensió a les comissures dels ulls de la Madeleine s’havien aprofundit.

—Importa això?

En Gurney no va dir res.

—Quan he acompanyat l’Emma al seu cotxe, ha dit que et deixava un sobre amb informació sobre el cas. Mirar-ho podria ser el més educat que es pot fer. No li deus res més.

En Gurney va passar una nit intranquil·la. El vent hivernal s’havia tornat més fort, i va estar xiulant a través dels arbres fora de les finestres del dormitori fins a altes hores de la matinada. El son superficial en què finalment va caure poc abans de l’alba va ser torbat pel malson recurrent que havia arribat a conèixer com «el somni d’en Danny».

Consistia en una reproducció estranya i desarticulada de l’accident, feia molt temps, que havia matat el seu fill una setmana abans de fer els quatre anys, l’únic fill que havia tingut amb la Madeleine.

De camí cap al parc infantil un dia assolellat.

En Danny caminant davant d’ell.

Seguint un colom per la vorera.

En Gurney només present en part.

Rumiant sobre un gir en un cas d’assassinat en el qual estava treballant.

Distret per una idea brillant, una possible solució.

El colom baixant de la vorera al carrer.

En Danny seguint el colom.

L’impacte vertiginós i terrible.

El cos d’en Danny disparat en l’aire, picant contra la calçada, rodolant.

Rodolant.

El BMW vermell fugint veloçment.

Xerricant en una cantonada. Desaparegut.

En Gurney es va despertar en la mateixa agonia de dolor que el somni sempre li produïa. Durant vint anys, el somni l’havia assaltat a intervals imprevisibles. Els esdeveniments, moment a moment, eren sempre els mateixos, sempre en consonància amb la seva memòria. I l’esfereïdora sensació dins del seu cor era, com sempre, immutable. Es va llevar, va anar a la cambra de bany, es va rentar la cara amb aigua freda; després es va posar uns texans i una dessuadora i va sortir a la cuina. Mentre es preparava el cafè, es va quedar al costat de les portes balconeres contemplant la llum grisenca de l’alba sobre la serra occidental. Va obrir una de les portes. L’aire immòbil era humit i cru, però l’unia al món real del seu voltant.

Hi havia prou llum per veure el gebre sobre les pedres del pati, gebre sobre l’herba més enllà, gebre sobre les menjadores dels ocells. Aviat les mallerengues i els grimpadors vindrien de visita, voletejant amunt i avall del pomer. Va començar a tremolar. Va tancar la porta, es va servir cafè de la cafetera que hi havia sobre el marbre, va agafar el sobre blanc llis que l’Emma havia deixat sobre el moble de la cuina i va anar al despatx. Il·luminat pel llum de l’escriptori, va obrir el sobre i en va treure l’únic full. Només hi havia dues entrades breus.

La primera era la informació de contacte de l’advocat defensor d’en Ziko Slade, Marcus Thorne. En Thorne, recordava en Gurney, havia adquirit la seva notorietat inicial demolint l’acusació aparentment hermètica contra en Simeon Lorzco (àlies l’Assassí del Parvulari), que moments després de la seva polèmica absolució va rebre un tret mortal de la mare d’un dels nens assassinats. Sota el número de telèfon d’en Thorne l’Emma havia afegit un comentari escrit a mà: «Encara està contractat per en Ziko

i estarà disposat a respondre qualsevol pregunta que tinguis sobre el cas».

La segona entrada era un enllaç a «l’Estat de Nova York contra Slade» a l’arxiu de vídeos d’Assassinat a judici, la divisió de RAM-TV que retransmetia judicis per homicidi espectaculars.

En comptes d’anar directament al vídeo, en Gurney va decidir mirar la cobertura mediàtica d’en Ziko Slade, passada i present. Si havia passat anys com la mena de celebritat de premsa groga que l’Emma descrivia, els membres del jurat haurien tingut prejudicis sobre l’Slade que podien haver esbiaixat el veredicte.

Teclejar «Slade Tennis Estrella» al seu ordinador portàtil va generar articles de Sports Illustrated, Tennis Today i les seccions d’esports de diaris importants. Aquests articles, amb titulars com «L’adolescent més descarat del tennis» i «Ziko-Mania», cobrien la carrera de l’Slade des dels catorze als disset anys. Les fotos eren imatges d’acció d’ell a la pista, un adolescent agraciat amb els cabells ondulats, extremitats fibroses i un somriure irresistible.

Les paraules «Slade Celebritat» van portar a articles que cobrien els seus últims anys d’adolescència i els primers de la vintena, una fase clarament diferent de la seva vida, en què l’atenció dels mitjans passava a les seves relacions amoroses amb estrelles femenines del pop, la seva freqüentació d’exposicions d’art ostentoses i actes promocionals extravagants per a la seva marca de roba esportiva, «Z». A les fotos fetes en aquest període tenia els ulls més astuts i un somriure més suggestiu. Un article titulat «L’home més sexi del tennis» va cridar l’atenció a en Gurney, principalment pel nom de l’autora, Connie Clarke.

Quan en Gurney va rebre un premi per un nombre rècord de detencions per homicidi al Departament de Policia de Nova York, la Connie Clarke havia escrit un reportatge

sobre la seva carrera per al New York Magazine. El títol, «Superpoli», i el seu to adulador havien elevat el seu perfil d’una manera que havia trobat infinitament vergonyant.

El terme de cerca «Slade Escàndols» va generar històries que revelaven la dissolució del nen de vint-i-tres anys consentit de la societat en un corrupte sense escrúpols de vint-i-sis. Hi havia detencions relacionades amb drogues, rumors de tràfic sexual de menors, acusacions de relacions sexuals amb menors, vincles amb polítics caiguts en desgràcia i una sèrie de rehabilitacions de drogoaddicció de moda seguides per espectaculars recaigudes en públic.

Una foto policial ampliada d’aquest període mostrava les seves faccions d’estrella del cinema espatllades per uns ulls durs i una boca amb un somriure satisfet. L’últim titular al final d’aquesta època caòtica anunciava que havia entrat en un altre programa de rehabilitació, en un centre privat dirigit per una controvertida psicòloga anomenada Emma Martin. Després d’això, els mitjans van perdre interès en ell i el van relegar al forat negre reservat a les personalitats atribolades que ja no creaven problemes noticiables.

Aquesta etapa d’invisibilitat va acabar explosivament dos anys més tard amb la notícia de la seva detenció per assassinat en el que la premsa groga anomenava «el cas del caçador sense cap».

Una nota breu havia aparegut a The New York Times el novembre anterior.

Esportista famós acusat d’assassinat

Ziko Slade, antic prodigi del tennis i noi dolent de la societat, ha estat detingut a la ciutat de Rexton, al nord de l’estat de Nova York, per l’assassinat d’en Leonard Lerman, treballador eventual del Beer Monster, un minorista local de begudes. El cap de la policia de Rexton, Desmond Rickles, ha fet la declaració següent:

Després d’una investigació conscienciosa, hem detingut en Ziko Slade i l’hem acusat de la perpetració premeditada d’aquest crim atroç. L’Oficina de la Fiscal del Districte en subministrarà més dades en el moment apropiat.

L’al·lusió a la fiscal del districte Cam Stryker va provocar un ensurt a en Gurney. Tot i que Rexton distava un centenar de quilòmetres de Harrow Hill, formava part del mateix comtat rural en expansió que queia dins de la jurisdicció de la Stryker. El record que tenia de la jove i clarament ambiciosa fiscal del districte era confús en el millor dels casos.

Ara que estava al corrent de la història de l’Slade, en Gurney va anar al judici en si mateix. L’enllaç que l’Emma proporcionava obria una pàgina cridanera amb un titular parpellejant: «assassinat a judici». Un subtítol deia: «el seu seient a primera fila en el darrer combat del nostre sistema judicial». En una franja blava hi havia les paraules «L’estat de Nova York contra Ziko Slade: dels Arxius de crims reals de RAM-TV». En Gurney va ajustar l’angle de la pantalla de l’ordinador portàtil, va fer clic al Play i es va reclinar a la cadira.

Va aparèixer a la pantalla la part del davant d’un tribunal, centrada en el banc elevat del jutge. El jutjat de Rexton va aconseguir fugir de la moda modernitzadora de mitjans del segle xx de mobles rossos i llums fluorescents que feien que tants altres jutjats tinguessin un aspecte potiner i efímer. La caoba fosca cobria totes les superfícies, des del banc del jutge fins a l’estrada de testimonis annexa, i fins i tot el revestiment de la paret.

Una petita placa identificava el jutge de rostre adust com a Harold Wartz. Tenia els cabells grisos i rebels, pentinats enrere, i unes faccions marcades. Els ulls de parpelles gruixudes es veien augmentats per les ulleres. Les seves primeres paraules van ser pronunciades en una veu tan llòbrega com la seva actitud.

—Senyoreta Stryker, pot procedir amb la seva declaració introductòria.

Una jove prima amb pantalons grisos i una jaqueta blau fosc es va dirigir des de la taula del fiscal a un faristol proper. Després de posar-hi les mans a sobre, es va inclinar una mica endavant i va establir contacte visual amb cada membre del jurat.

—Senyores i senyors, el crim que em disposo a descriure és trist i esgarrifós. Implica un enfrontament mortal entre un patètic delinqüent d’estar per casa i un assassí astut i despietat. És la història d’un intent de xantatge desencertat que va acabar amb el presumpte xantatgista decapitat i enterrat darrere del refugi de muntanya de l’home poderós que havia triat com a blanc. Aquest presumpte xantatgista era en Lenny Lerman, un desertor de l’institut que va passar els vint-i-sis anys següents de la seva vida en una sèrie de feines insignificants interrompudes per detencions per furt, tinença d’efectes robats i utilització de xecs falsos. Un somiador sense sentit comú, sempre en espera d’un gran cop que ho canviaria tot. I llavors el va trobar. O creia haver-lo trobat. La Stryker va sortir de darrere del faristol i es va acostar a l’estrada del jurat.

—Tot va començar quan, en les pròpies paraules d’en Lenny, un excompany de la presó va subministrar una informació referent a alguna cosa terrible que havia succeït en els dies frenètics de consum de drogues d’en Ziko Slade. Sentiran dels testimonis com es va obsessionar en Lenny amb la idea d’aprofitar aquesta informació per fer-se ric. Pretenia oferir a l’Slade els «drets exclusius» a la informació per un milió de dòlars. Si l’Slade es plantava, en Lenny pensava que podria amenaçar amb vendre el que sabia al millor postor.

Mentre la Stryker continuava, els seus trets angulosos semblaven tornar-se més marcats i la seva veu, més despietada.

—Potser perquè tenia algun pressentiment del perill en

aquest pla, en Lenny va subscriure una pòlissa de mort per accident per un milió de dòlars, amb el seu fill i la seva filla com a beneficiaris. Però, encegat pel seu somni de riquesa, no va arribar a copsar com de gran era el perill en realitat.

La Stryker va sospirar amb trista sorpresa davant d’aquesta ceguesa.

—Sentiran testimonis referents a les trucades que va fer per concertar una trobada amb l’Slade al seu refugi perdut a les Adirondack. Veuran dades de GPS i proves d’ADN que situen en Lenny Lerman en aquell refugi quan l’Slade també hi era present, a l’hora que el metge forense ha determinat per a la mort d’en Lerman. Només hi ha una conclusió raonable: en Ziko Slade va matar en Lenny Lerman d’una forma cruel i premeditada.

La Stryker va fer una pausa per deixar-los assimilar això.

—A través de la declaració de testimonis i dades forenses, podran seguir els moviments d’en Lenny aquell últim dia de la seva vida: com va conduir des del seu petit apartament de dues habitacions a Calliope Springs fins a la porta del gran refugi de muntanya de l’Slade. Des d’aquí seguiran la pista fins al lloc solitari en aquell fred bosc de novembre on va ser decapitat i enterrat.

La Stryker va deixar que aquesta última imatge es fiqués dins del cap de cada membre del jurat abans de continuar.

—En Ziko Slade sabia exactament quan vindria en Lenny. L’Slade estava preparat. Quan en Lenny va arribar, l’Slade el va deixar parlar. Li va deixar fer la seva proposta. Li va deixar posar el seu preu. Llavors el va matar.

La veu de la Stryker va pujar de to amb indignació.

—El va matar amb una destral i el va enterrar. Fredament, tranquil·lament, sense vacil·lació ni remordiments. —Va somriure amb tristesa, de cop la seva veu va traspuar compassió—. En Lenny Lerman no era un sant. Havia comès delictes i havia pagat per ells. Com molts de nosaltres, havia

fet alguns errors. Però no es mereixia ser assassinat. Tenia dret a viure, una cosa que en Ziko Slade li va robar. En Lenny Lerman té dret a justícia. Justícia que vostès, com a membres del jurat, poden impartir. Gràcies per la seva atenció.

En Wartz es va escurar el coll sorollosament.

—Senyor Thorne, el seu torn.

En aquell moment, en Gurney va sentir la Madeleine venint pel passadís cap al despatx, i va parar el vídeo.

Ella va dubtar a la porta.

—Perdona. T’interrompo?

—L’Emma em va deixar un enllaç del vídeo del judici. He decidit de fer-li una ullada ràpida.

—I què?

—Si s’ha de jutjar per la declaració introductòria de la fiscal, els arguments contra l’Slade són convincents.

—Mirar de provocar aquest efecte és el propòsit d’una declaració introductòria, oi?

—Se’n va sortir. Per cert, la fiscal és la Cam Stryker.

La Madeleine es va quedar parada un moment, després va canviar bruscament de tema.

—La Gerry i jo tenim el primer torn al Centre de Crisis. Em passarà a buscar d’aquí a uns minuts. No tinc temps d’ocupar-me de les gallines. Pots comprovar la menjadora i assegurar-te que tenen aigua fresca?

Ell va assentir amb una notòria falta d’entusiasme.

—I —va continuar ella— els podries donar uns quants nabius.

—Nabius?

—Són ocells. Els ocells mengen baies. Ja sento el cotxe de la Gerry. Fins a la nit.

—El primer torn no s’acaba a la tarda?

—Sí. Però després ens trobarem amb el nostre grup de música. Seré a casa a temps per sopar. —Va somriure amb tibantor i se’n va anar.

Des de l’esfereïdor desenllaç del cas de Harrow Hill, l’ombra que projectava sobre les seves vides feia sovint que activitats que abans eren normals se sentissin tenses. La Madeleine semblava decidida a mantenir la seva rutina externa com si res no hagués passat, però aquesta mateixa determinació s’afegia a la tensió ambiental. De tant en tant, alguna esquerda apareixia a la façana, com havia succeït la tarda abans, quan li va caure el plat i es va retirar de l’habitació, però de seguida el tema passava sempre a alguna cosa com ara piscolabis per a les gallines o sessions d’assaig amb el seu quartet de corda. En Gurney no hi veia solució. Actuar com de costum semblava artificial, però potser no hi havia cap alternativa millor. Potser l’estranyesa de tot plegat era tal com havia de ser.

Més inquietant era la sospita que l’estranyesa podia tenir el seu origen en algun fet fonamental del seu matrimoni, alguna cosa que ell no estava disposat o era incapaç d’afrontar.

Durant llarga estona, es va quedar mirant la pastura de dalt a través de la finestra del despatx. El pàl·lid sol del matí començava a treure el cap per la serra oriental, projectant una llum freda sobre les restes marcides de les innocències i les vares d’or del vessant.

Un lleuger moviment al capdamunt del camp li va cridar l’atenció. Tres cérvols estaven drets a la vora de la filera d’arbres, alertes, agitant les orelles, com si sentissin que la temporada de caça, amb tota la seva angoixa i mort aleatòria, estava a punt de començar.

En Gurney es va fer un generós esmorzar de tres ous, dues torrades i quatre llenques de bacó. La Madeleine no aprovava el bacó, sostenint que estava ple de carcinògens, la qual cosa li feia incòmode menjar-ne en la seva presència. Era un vici del qual preferia gaudir-ne sol.

Va acabar de menjar i es va rentar. Se li va ocórrer que hauria d’ocupar-se de les gallines, però aquest pensament va quedar bandejat per l’impuls de veure la declaració introductòria d’en Marcus Thorne. Després de tornar a l’estudi, va reprendre el vídeo aturat del judici.

En Thorne estava dret al costat de la taula de la defensa, mirant al jurat, les seves faccions plenes contretes de tal manera que transmetien alguna cosa entre la incredulitat atònita i una reacció davant d’una olor desagradable. Tenia la veu refinada, un pèl cansada, i amb un clar accent de l’Atlàntic mitjà.

—Bé, la declaració de la senyoreta Stryker ha estat extraordinària. He hagut de recordar-me a mi mateix que estava parlant d’aquest cas. Poques vegades he sentit un fiscal que semblés tan segur sobre uns fets que estan oberts a tantes interpretacions. I poques vegades he vist unes «proves» tan poc concloents com les que l’acusació pretén presentar en aquest judici, proves que no demostren res més enllà que es va cometre un assassinat. No diré res més. No sentiran de

mi cap introducció poruga. Estic segur que veuran la intenció darrere de la suposada lògica de l’acusació, i el seu sentit comú els convencerà d’exculpar aquest home innocent.

Es va asseure a la taula de la defensa al costat del seu client.

Aquesta era la primera visió clara que tenia en Gurney d’en Ziko Slade. Havien passat tres anys des de la seva caiguda d’estrella del tennis a drogoaddicte dissolut fins a la conversió moral i la implicació amb l’Emma Martin. La cara de l’home semblava contenir dues personalitats oposades. La boca, de llavis molsuts, emmurriada, al caire d’una expressió de desdeny, era la d’un Adonis corrupte, una barreja de caràcter paorós i encant seductor. Els ulls, tanmateix, irradiaven una intel·ligència serena i alguna cosa gairebé ascètica. En Gurney trobava aquesta barreja de qualitats inquietant i magnètica alhora.

—Senyoreta Stryker —va dir el jutge Wartz, parlant en una veu que semblava venir del fons d’un barril mullat—. Està llesta per procedir?

Ella es va aixecar, allisant-se la jaqueta.

—Crido en Thomas Cazo a l’estrada de testimonis.

Un home amb coll de toro i un vestit gris platejat es va acostar a l’estrada, es va asseure i es va escurar la gola. Els dos o tres botons superiors de la camisa verda lluent estaven descordats, revelant més pèl al pit que al cap.

En resposta a una pregunta de la Stryker, va declarar que estava contractat com a gerent nocturn al Beer Monster, al centre comercial de Calliope Springs, i que havia estat el cap d’en Lenny Lerman fins que en Lerman va deixar la feina a primers del novembre anterior. La Stryker el va observar amb atenció respectuosa, transmetent al jurat que aquest era un home digne d’escoltar.

—Així, quan va deixar la feina —va dir la fiscal—, això devia ser unes tres setmanes abans que el matessin?

—Sí.

—I aquella va ser l’última conversa que va tenir amb en Lenny?

—Sí.

—Pot descriure aquella conversa a la sala?

En Cazo es va escurar el coll un altre cop i es va eixugar la boca amb el dors de la mà.

—Va entrar al meu despatx per dir-me que deixava la feina. Li vaig preguntar per què. Em va dir que estava ficat en una cosa molt gran, i que ja no necessitava apilar caixes de cervesa.

—Li va explicar en què consistia aquella «cosa molt gran»?

—Va dir que tenia una informació que valia una puta fortuna. Disculpi el meu llenguatge, però només repeteixo el que va dir ell. «Una puta fortuna».

—Li va dir d’on esperava treure aquesta fortuna?

—D’en Ziko Slade.

—Li va dir per què en Ziko Slade estaria disposat a pagar-li una fortuna per aquella informació?

—Perquè es referia a ell.

—A l’Slade?

—Sí.

—Li va explicar en què consistia aquesta informació?

—En una merda que va passar amb l’Slade fa uns quants anys. Li vaig dir que tota classe de merda relacionada amb l’Slade ja era del domini públic. Ell va dir: «Això no». Allò era pitjor del que tothom en sabia. Allò podia fer que tanquessin l’Slade de per vida.

La Stryker hi va assentir, amb els llavis premuts en una línia sorruda.

—Va interpretar el que en Lenny li va dir com un pla per extorquir diners a l’Slade?

—Què més podia ser?

—Va fer vostè algun comentari sobre el seu pla?

En Cazo va somriure.

—Li vaig dir que valia més que es cuidés i es mantingués allunyat de l’Slade.

—Perquè creia que el seu pla era massa perillós?

—Massa perillós per a ell.

—Gràcies. No tinc més preguntes.

En Wartz va mirar el rellotge.

—Senyor Thorne?

En Thorne ja s’acostava a l’estrada de testimonis.

—Vostè es diu Thomas Cazo? —Va mirar d’injectar una mica de disgust en el nom.

—Sí.

—El mateix Thomas Cazo també conegut com a Tommy Ganxos?

En Cazo li va adreçar una mirada llarga i dura.

—Podria haver sentit algú dient alguna cosa com aquesta.

—Un malnom interessant. Com el va obtenir?

En Cazo va arronsar les espatlles.

—Abans era boxador. Tenia un bon ganxo d’esquerra.

—No es refereix també al seu costum de fer servir un ganxo de carn per convèncer la gent que li deu diners perquè pagui?

La Stryker, que havia estat a la vora de la seva cadira durant aquest diàleg, es va aixecar d’un salt amb un crit indignat.

—Protesto! Això és una calúmnia difamatòria! No té cap rellevància, no…

En Wartz la va tallar.

—S’accepta. El comentari de la defensa serà esborrat del registre. Senyor Thorne, s’està excedint.

—Les meves disculpes, senyoria. No tinc més preguntes.

—Senyor Cazo, pot retirar-se. Senyoreta Stryker, cridi el seu pròxim testimoni.

Després d’una pausa dramàtica, va cridar l’Adrienne Lerman a l’estrada.

Una jove corpulenta amb un vestit prou folgat de color terra es va dirigir cap a l’estrada de testimonis. No duia maquillatge ni joies. Tenia una piga fosca sobre el llavi superior.

Les primeres preguntes de la Stryker van determinar que era una infermera soltera de vint-i-quatre anys que proporcionava assistència a malalts terminals, que era filla d’en Lenny Lerman i que estava segura de conèixer el seu pare millor que ningú al món.

El to de l’Adrienne Lerman sonava trist i sensibler alhora, gastat i malenconiós. A en Gurney li va semblar la classe de dona que s’estimava més encendre espelmes en comptes de maleir la foscor, malgrat saber que el vent les acabaria apagant.

La Stryker parlava amb veu baixa, una bona imitació d’empatia.

—Senyoreta Lerman, hem sentit un testimoni declarar que el seu pare tenia un pla que afirmava que el faria ric. Li’n va parlar?

—Ens en va parlar en un restaurant una nit.

—Emprant el plural, es refereix a vostè i el seu germà, en Sonny?

—Això mateix. Érem al Lakeshore Chop House.

L’Adrienne va arrufar les celles, com si fes una confessió desagradable.

—No és el seu lloc favorit?

Va abaixar la veu.

—Té fama d’estar relacionat amb la màfia.

—Això no molestava el seu pare?

—Li agradava estar a prop d’aquest món. Per a ell, aque-

lla gent era forta, impressionant. Era com un nen petit mirant els nois grans.

—Admirava els gàngsters?

Es va treure un mocador de la màniga i es va eixugar el nas.

—Volia ser acceptat per ells, que el veiessin com un igual. Crec que és això el que el va atrapar en aquell pla horrible.

La Stryker va assentir compassivament.

—Què els va dir sobre el seu pla?

—Que havia tingut sort i havia ensopegat un gran secret, una bomba, en deia ell, que ens canviaria la vida de dalt a baix.

—La seva vida i la d’ell?

—La meva i la d’en Sonny. No deixava de repetir com de bo seria per a en Sonny i per a mi. Però semblava més concentrat en en Sonny, com si provés de compensar alguna cosa.

—Sap què era aquesta «alguna cosa»?

—El fet que no havia fet mai res per si mateix. Que no s’havia guanyat mai el respecte d’en Sonny.

—Els va explicar el seu pare què faria en realitat?

—Sí. Vendre una informació que tenia a un paio ric i famós amb un passat brut.

—Els va dir el nom del paio ric?

—Ziko Slade.

—Esperava aconseguir molts diners de l’Slade per aquesta informació?

—Sí.

—Va entendre a què es referia en realitat?

—Suposo que sí. Encara que no volia.

—Se li van ocórrer en aquell moment els termes «extorsió» o «xantatge»?

L’Adrienne es va mossegar el llavi inferior i es va mirar els dits entrellaçats.

—Sí. La Stryker va llançar una mirada significativa al jurat abans de continuar.

—Estimava el seu pare, veritat?

—Sí.

—I creia que feia això per vostè i pel seu germà?

—Per en Sonny, principalment.

La Stryker va somriure lleugerament, com si considerés l’admirable motiu darrere de l’escabellat pla d’en Lenny Lerman.

—Una pregunta més, Adrienne. Va rebre una trucada del seu pare el vespre que el van matar?

—Em va trucar a les set. Jo era a casa d’un pacient de l’hospici, comprovant-li la medicació. Vaig trobar el seu missatge al meu telèfon quan vaig arribar a casa.

La Stryker va caminar des de l’estrada de testimonis fins a la taula de l’agutzil i va demanar la prova número AL-009. L’agutzil va buscar en un arxivador, va treure un telèfon mòbil d’una bossa de plàstic i l’hi va allargar.

—Senyoria —va dir la Stryker—, si plau a la sala, m’agradaria reproduir el missatge que en Lenny Lerman va deixar a la seva filla, l’Adrienne, a les set del 23 de novembre de l’any passat, el vespre que el van matar.

En Wartz hi va assentir.

—Procedeixi.

Després de tocar una sèrie d’icones, la Stryker va deixar el mòbil sobre la barana davantera de l’estrada de testimonis. Els ulls de l’Adrienne van començar a omplir-se de llàgrimes.

Una tensa veu masculina va parlar des de l’aparell.

«Adie? Adie, ets aquí? Soc jo. El papa. Per Crist, espero que entenguis això. Soc aquí, a casa d’en Ziko Slade. Ha arribat l’hora. És tracta d’això, oi? —La veu d’en Lerman semblava a punt de trencar-se—. Per en Sonny i tu. Digues-li que això

és per compensar-ho tot. El que passi aquesta nit… sigui el que sigui. Tant de bo parlés amb vosaltres dos en comptes de fer-ho amb una puta màquina. Així doncs… ja està. Hi entro. —La veu del telèfon va deixar anar una rialla aspra i enfollida—. Com a les pel·lícules. Hi entro».

L’Adrienne tremolava. Es va prémer el mocador contra la boca, sufocant els sanglots.

La Stryker va callar durant deu llargs segons, després es va estirar i va posar la mà sobre el braç de l’Adrienne.

—Si creu que pot respondre, tinc una última pregunta.

L’Adrienne es va mocar i va respirar fondo.

—Endavant.

—Està segura que la veu d’aquest missatge telefònic era la del seu pare?

—Sí.

—Gràcies. Això és tot. Sento molt que hàgim hagut de fer-la passar per això.

«Ho sento, i una merda», va pensar en Gurney. La Stryker sabia perfectament que havia d’humanitzar en Lenny Lerman per fer que el jurat es preocupés pel seu assassinat, i la combinació de la seva angoixa paterna en aquell missatge i les llàgrimes de la seva filla complien l’objectiu. En una escala d’èxit fiscal de l’u al deu, les paraules d’en Lenny i la reacció de l’Adrienne treien un dotze.

En Gurney va parar el vídeo i va anar a la cuina a servir-se una altra tassa de cafè. Quan estava a punt, la va portar a la taula a tocar de les portes balconeres i va ocupar el seu seient habitual, el que li proporcionava una vista de l’altra banda del pati de pedra calcària blava i el galliner a través del prat de baix fins al graner i l’estany.

La seva mirada es va desplaçar fins al promontori a l’altre cantó de l’estany. Ara els arbres estaven bàsicament nus, excepte els avets aïllats, els verds estiuencs dels quals s’havien enfosquit fins a una obscuritat incolora. Uns quants roures

dispersos conservaven mates de fulles seques. L’apagada paleta cromàtica del vessant del turó era típica del novembre a les Catskill: sèpies, beixos, ocres foscos. La immòbil superfície de l’estany li recordava una paella d’acer. No era una imatge agradable. Va agafar el cafè i se’n va tornar al despatx.

El testimoni següent era un home de mandíbula quadrada amb els cabells rapats com un policia, camisa blau clar, corbata blau fosc i una jaqueta d’esport grisa amb la insígnia de la bandera a la solapa. Projectava l’expressió tranquil·la i atenta d’un testimoni familiaritzat amb els tribunals. La Stryker li va demanar que declarés el seu nom sencer, rang i relació amb el cas.

La seva veu era clara, segura, agradable.

—Detectiu tinent Scott Derlick, Departament de Policia de Rexton, cap d’investigació assignat a l’homicidi d’en Leonard Lerman.

La Stryker es va mostrar impressionada.

—Ha intervingut personalment en el cas des del principi fins al final?

—Correcte.

—Si us plau, porti’ns al moment en què va començar la seva implicació.

—Vam rebre una trucada de l’Adrienne Lerman a les nou en punt del matí del divendres següent a Acció de Gràcies. Va expressar preocupació pel seu pare, de qui no tenia notícies des que havia rebut un missatge seu a les set de la tarda del dimecres. En aquell moment no va divulgar el contingut sencer d’aquell missatge, ni tampoc va esmentar la seva projectada visita a en Ziko Slade.

—Els va donar alguna indicació d’on era el seu pare quan li va trucar?

—Li feia l’efecte, per alguna cosa que havia dit ell, que es trobava en algun lloc al nord de Rexton, a prop del llac Garnet.

—Es va emprendre alguna acció en aquell moment?

—Com a cortesia, vam donar a les nostres unitats mòbils les dades del vehicle i la descripció física del senyor Lerman. Ara bé, llevat que hi hagi evidència de joc brut, el fet que un adult no mantingui contacte amb un membre de la família no és un assumpte policial.

—Aleshores, quan es va convertir en una investigació d’homicidi?

—Aproximadament vint-i-quatre hores després d’haver parlat amb la senyoreta Lerman, vam rebre una trucada d’un caçador que havia ensopegat amb un cos mig enterrat en una propietat privada no gaire lluny del llac Garnet. Vam ser incapaços d’identificar immediatament el cos com el d’en Lenny Lerman perquè li havien tallat el cap i els dits. Tot i això, vam trobar una coincidència d’ADN a la base de dades de delinqüents de l’estat.

—Quan van informar la senyoreta Lerman de la mort del seu pare, es va mostrar més comunicativa sobre el seu acostament a en Ziko Slade?

—Sí.

—Va justificar les seves evasives anteriors?

—Va dir que tenia por que la veritat fiqués el seu pare en problemes legals. Però ara que ja estava fora de problemes, l’únic que importava era portar l’assassí davant de la justícia.

—Si us plau, descrigui a la sala què va descobrir exactament quan va arribar al lloc on es trobava el cos d’en Lenny Lerman.

—El primer en què em vaig fixar va ser en l’olor. Un cadàver en descomposició emet males olors. —En Derlick es

va interrompre quan van sorgir murmuris de fàstic procedents de l’estrada del jurat—. Quan m’hi vaig apropar, vaig poder veure que l’havien enterrat en una tomba poc fonda, coberta amb agulles de pi i terra solta, part de la qual havia estat furgada. Per coiots, el més probable.

La Stryker va fer una ganyota.

—Entenc. Continuï, si us plau.

—Com he esmentat, la característica més notable del cadàver era l’absència del cap i dels deu dits. A més, el cos estava vestit amb roba de camuflatge de caça.

—Alguna cosa especial sobre la roba?

—Era massa gran per al volum del cos. Les mànigues i els camals eren massa llargs. Les butxaques contenien una capsa de cartutxos 30-30 i un paquet de carn seca de cérvol.

—Quina va ser la seva interpretació inicial de l’escena?

—Que em trobava davant d’un caçador assassinat. Però quan vam tenir una identificació positiva d’en Lerman i vaig tornar a parlar amb la seva filla, ella em va dir que el seu pare no caçava mai, no tenia escopeta, ni munició, ni roba de camuflatge.

—Així doncs, què en va deduir?

—Que era davant d’una cortina de fum, un muntatge per posar-nos en la direcció equivocada.

La Stryker va assentir amb un posat pensatiu, fent l’efecte als membres del jurat que s’estava assabentant d’aquests fets importants al mateix temps que ells.

Bona actriu, va pensar en Gurney. Sabia com crear aquell vincle fonamental amb les persones del veredicte de les quals depenia.

La Stryker va continuar.

—Més tard va descobrir un diari a l’apartament d’en Lenny Lerman: el seu propi registre escrit a mà dels esdeveniments que el van portar a la mort?

—Sí, amagat sota el seu matalàs.

La Stryker va anar fins a la taula de l’agutzil, va agafar una petita llibreta d’espiral i la va portar a en Derlick.

—Si us plau, llegeixi en veu alta els fragments indicats. En Derlick va obrir el diari per la primera pàgina i va començar a llegir.

—«24 d’octubre. Ahir em vaig trobar amb en Jingo al Monster. No em puc treure del cap el que em va dir. Pregunta u: és veritat? Estic pensant: sí, per què no? En Z desempallegant-se de la Sally Bones. Puc veure com podia passar. Pregunta dos: quant val? Cent mil? Potser un milió?».

En Derlick va continuar llegint la llibreta, girant una nova pàgina per a cada entrada.

—«27 d’octubre. Ho faig o no ho faig? Si ho faig, un milió. Si no ho faig, no res. El malparit té la pasta. El preu de ser un cabronàs. El preu de la Sally Bones. Ho he de resoldre. Una cosa rere l’altra. Concentració. Necessito dormir.

»2 de novembre. He portat l’A i l’S al Lakeshore. He saludat en Pauly Bats al bar. Gran, en Pauly! Ningú no es fica amb en Pauly Bats! He explicat el pla a l’A i l’S. L’Adie es preocupa com sempre. I si? I si? I si? Com la seva mare. En Sonny no parla. Però a en Sonny li agraden els diners. Ara tindrem diners. Diners de debò!

»5 de novembre. He aconseguit el número d’en Z i he fet la trucada. El carallot ha contestat. Li he preguntat quant valia que oblidés tot el que sabia sobre la Sally Bones. Li he dit que hi pensés. He deixat preocupat aquell cabronàs.

»6 de novembre. He parlat amb en Tommy Ganxos. Deixo la puta feina. Trencar-me el gep per xavalla. Adeu a aquella merda!

»13 de novembre. He trucat a en Z un altre cop. Li he dit que he pensat que un milió seria la xifra adequada, per salvar el seu maleït cul. En bitllets usats de vint. El fill de puta s’ha queixat

que això era com dos maletins. Li he dit que i què, carallot inútil?

Què collons m’importen els maletins? Tens deu dies, li he dit.

»23 de novembre. He trucat a en Z, li he dit que se li ha acabat el temps, que val més que tingui el coi de milió. Ha dit que el tenia. Li he dit que el tingui preparat aquesta nit, que s’asseguri d’estar sol. O marxo amb el milió, o tot el món s’assabentarà sobre la Sally Bones».

En Derlick va tancar el diari.

—Aquesta era l’última entrada.

—Gràcies, detectiu. Per cert, ha pogut comprovar l’existència de les tres trucades telefòniques que en Lenny va descriure?

—Sí. Els registres de la companyia telefònica mostren tres trucades des del número d’en Lerman al número de l’Slade, corresponents a les entrades del diari.

En Gurney va parar el vídeo.

Es va reclinar a la cadira. El probable efecte del diari d’en Lerman en el jurat no era clar. D’una banda, les entrades sostenien la declaració del testimoni anterior respecte al pla d’extorsió d’en Lerman, que l’acusació al·legava que era el motiu obvi de l’Slade per matar-lo. En aquest sentit, les entrades eren un avantatge per al relat de la Stryker. D’altra banda, el seu to podia haver erosionat qualsevol compassió que les llàgrimes de l’Adrienne havien generat per a en Lerman com a víctima. En tot cas, les fotos de l’escena del crim encara havien d’arribar, i podien tenir la capacitat de regenerar aquella compassió perduda.

En Gurney va recordar la primera vegada, en els seus primers temps al DPNY, que va conèixer el fenomen d’un assassí en sèrie registrant els propis plans per atacar les seves víctimes, en una llibreta no gaire diferent de la d’en Lerman. Un psicòleg consultor sobre el cas va explicar que posar un pla així per escrit podia obeir a diversos propòsits.

Un era el desig d’exterioritzar una idea abans d’executar-la. Posar el pla sobre el paper el feia més real, més emocionant. Un altre era l’oportunitat d’assignar etiquetes pejoratives a l’individu objectiu, una manera de culpar la víctima del delicte previst.

En Gurney va anar a buscar una altra tassa de cafè. Mentre esperava que es fes, va veure les esparregueres de color ambre del planter d’espàrrecs oscil·lant en una brisa erràtica. La seva mirada va passar al galliner, i va recordar la seva promesa de comprovar el menjar i l’aigua. I portar uns quants nabius a les gallines. S’ocuparia de tot plegat quan hagués acabat de mirar el testimoni de l’Scott Derlick.

Va portar el cafè al despatx i va reprendre el vídeo.

La Cam Stryker estava dreta al costat de l’estrada de testimonis, adreçant-se a en Derlick.

—Anem al dia de l’última trucada d’en Lenny Lerman a l’Slade, el dia del seu últim viatge de Calliope Springs al refugi de l’Slade a les muntanyes al nord de Rexton. Què ens pot dir d’aquell viatge?

—Vam recuperar les dades de GPS que es van retransmetre contínuament des del mòbil d’en Lerman i les vam transferir a un mapa de la zona.

La Stryker va col·locar un mapa gran i rígid sobre un cavallet.

En la trajectòria sinuosa típica dels trajectes per un país muntanyós, una línia de color vermell intens seguia una sèrie de carreteres secundàries des del poble de Calliope Springs, a la cantonada inferior esquerra del mapa, fins a un punt a sobre de Rexton, a la cantonada superior dreta. Hi havia quatre estrelles negres al llarg de la ruta, amb una hora anotada al costat de cadascuna.

En Derlick va explicar que l’estrella inferior esquerra mostrava la ubicació de l’apartament d’en Lerman, i la notació «16:25 h» del costat era l’hora en què en Lerman va

sortir. L’estrella a mig camí de la trajectòria vermella era una gasolinera on es va aturar durant sis minuts. De les dues estrelles juntes a l’extrem superior de la línia, la primera indicava la ubicació on el camí privat al refugi de l’Slade deixava la carretera pública, i la segona indicava el mateix refugi.

—Aquesta estrella a la desviació cap a casa de l’Slade —va dir en Derlick— és on en Lerman va fer la trucada a la seva filla a les 18:46. L’estrella següent, davant del refugi, és l’últim lloc des del qual el telèfon d’en Lerman va transmetre dades de localització.

La Stryker va posar el dit sobre l’última estrella i es va girar cap al jurat.

—Per a en Lenny, aquest va ser el final del trajecte… en més d’un sentit.

Títol original en anglès: The Viper

© 2023, John Verdon

Primera edició en aquest format: juny del 2023

© de la traducció: 2023, Jordi Vidal i Tubau

© d’aquesta edició: 2023, Roca Editorial de Libros, S.L.

Av. Marquès de l’Argentera 17, pral. 08003 Barcelona

actualidad@rocaeditorial.com

www.rocalibros.com

ISBN: 978-84-19283-73-3

Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni en tot ni en part, ni registrada en o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia, o qualsevol altre, sense el permís previ per escrit de l’editorial.