PARC NATURAL DE COLLSEROLA
Benvinguts al Parc Natural de la Serra de Collserola!
La serra de Collserola s’alça com a talaia enmig de l'àrea metropolitana de Barcelona. Un magnífic massís, proper, familiar i valuós, que esdevé un privilegi per a la gran població que viu al seu voltant. Més de 8.000 ha d’espai natural preservat, on predominen els espais forestals però amb una varietat de formacions vegetals que li confereixen una valuosa diversitat biològica. Collserola també és un espai de descoberta i d’aprenentatge, de trobada i de lleure. Això fa que la gestió, a càrrec del Consorci del Parc, tingui com a finalitat última promoure l’ús respectuós i sostenible d’aquest espai, bo i preservant els seus valors naturals. Aquest territori ha estat gestionat des de l’any 1987, en el marc d’un Pla especial de protecció, i ara ha vist refermada i consolidada la seva dimensió ambiental amb la recent declaració de Parc Natural.
NATURA Collserola és, abans de res, natura; una natura que aporta una dimensió diferent a la vida de la gran ciutat i la fa més habitable, amb colors i textures de la vegetació, canvis estacionals i la presència d’animals. A la serra hi ha catalogades una trentena de comunitats o associacions vegetals. Cadascuna agrupa un conjunt característic de plantes, ocells, amfibis, etc., que interactuen entre ells i amb el seu entorn com un sistema únic i complex. Aquest complex i dinàmic mosaic d’ambients vegetals constituït per boscos, màquies, matollars, prats i conreus és el gran valor natural de la serra. La diversitat biològica expressa el grau d’organització i complexitat estructural dels ecosistemes i, en conseqüència, una diversitat elevada és garantia d’una maduresa i una estabilitat ecològica més grans.
CLIMA I METEOROLOGIA Collserola es troba en plena àrea d’influència mediterrània, caracteritzada per hiverns suaus, estius secs i calorosos, oscil•lació tèrmica anual moderada, precipitacions estacionals en conjunt escasses i fortament irregulars. Segons les dades de l’ Observatori Fabra (432 m), la temperatura mitjana anual se situa al voltant dels 15 °C. Els hiverns, no gaire freds, tenen una temperatura mitjana que generalment no baixa per sota dels 5 ºC, i els estius, al voltant dels 21 ºC. Pel que fa a precipitacions, el total anual mitjà és relativament alt, ja que sobrepassa els 620 mm, amb dos períodes humits: tardor (octubre, 83,1 mm) i primavera (maig, 60,4 mm) i un intens eixut estival (juliol, 10,6 mm). Les dades recollides durant els últims deu anys a l’estació meteorològica del Consorci donen una temperatura mitjana anual de 14,1 ºC i una mitjana de precipitació anual de 526 mm. A Collserola és evident l’existència de microclimes, és a dir, de variacions climàtiques locals importants. Hi influeixen la topografia del terreny, l’efecte termoregulador del mar, les variacions altitudinals, el grau d’insolació dels vessants, el recobriment vegetal, etc. Tot això fa que a l’hivern hi arribi a haver diferències de més de 10 ºC de temperatura entre un lloc i un altre. De maig a setembre la pèrdua hídrica per evaporació supera la precipitació, sobretot als mesos de juliol i agost, quan el risc d’incendi és màxim.
GEOLOGIA La serra de Collserola s’aixeca entre dues conques sedimentàries: la fossa del Vallès i al sudest i el pla del litoral. Les alçades discretes i les formes suaus ens indiquen l’antiguitat de la serra. És una unitat geològica integrada quasi exclusivament per roques ígnies i metamòrfiques de l’era primària (paleozoic) afectades pels moviments de l’escorça terrestre que coneixem com a orogènia herciniana. En la primera fase de l’orogènia herciniana es va produir la transformació de les roques lutítiques (originades a partir de fangs sedimentaris) en pissarres i fil•lites, que són les roques més abundants a la serra. També en aquesta fase es van generar la major part dels filons de quars. Posteriorment, es va produir la intrusió de magma, que va donar lloc a granitoides; l’augment brusc i fort de temperatura i pressió va originar l’alteració i transformació en les roques encaixats, aquest fenomen s’anomena metamorfisme de contacte. Acompanyant la intrusió dels granitoides, es va produir l’emplaçament de dics de pòrfir al llarg de fractures.
Durant l’orogènia alpina, a l’era secundària, tingué lloc l’aixecament de les serralades costaneres. Posteriorment, la serra de Collserola es va configurar com un bloc alçat delimitat per falles normals. El mar va inundar el pla de Barcelona i s’endinsà per la vall del Llobregat. La sedimentació marina d’aquesta etapa va donar lloc a la formació de calcàries d’escull, com les que es troben al Papiol. Més recentment, durant el quaternari, la serra ha quedat sotmesa a l’acció de l’erosió, i a les zones més deprimides, com ara valls i torrents, s’hi han anat sedimentant contínuament materials detrítics. La serra de Collserola s’aixeca entre dues conques sedimentàries: la fossa del Vallès i al sudest i el pla del litoral. Les alçades discretes i les formes suaus ens indiquen l’antiguitat de la serra. És una unitat geològica integrada quasi exclusivament per roques ígnies i metamòrfiques de l’era primària (paleozoic) afectades pels moviments de l’escorça terrestre que coneixem com a orogènia herciniana.
PATRIMONI CONSTRUIT Malgrat la desaparició de molts vestigis arqueològics de la serra per la forta incidència de la conurbació barcelonina amb l’obertura de vies de comunicació, d’establiments residencials…, s’han conservat fins al nostres dies ruïnes de poblats ibèrics, diverses restes de l’època de dominació romana, finestrals i restauracions d’estil gòtic. Mereixen una atenció especial les restes romàniques, tant pel fet que n’hi ha moltes —més d’una trentena d’edificacions catalogades— com per d’interès i el valor històric que tenen. Tampoc no podem oblidar els edificis d’estil modernista, de finals del segle XIX i principis del XX. Restes prehistòriques Poblat ibèric de Ca n' Oliver Jaciment arqueològic de grans dimensions, situat al barri de Montflorit de Cerdanyola del Vallès. La cronologia del poblat en situa l’origen vers el 550 aC i l’abandonament definitiu cap al 300 aC. Es tracta d’un lloc d’habitació fortificat, amb estructures conservades i restes de muralla. En destaquen les restes d’escultures zoomorfes i la gran diversitat de formes ceràmiques d’importació i locals.
Forn ibèric Construcció situada al municipi de Sant Cugat del Vallès, al costat de l’ermita de Sant Adjutori. Força ben conservat, és un testimoni del tipus de construcció per a la fabricació de peces ceràmiques en època antiga, destinat a la producció de teules i vaixella. Se’n conserva la cambra de foc, gairebé quadrada, i un pilar aproximadament circular al centre que suporta una graella quadrada. També es pot veure la cambra de cocció, amb forats rectangulars alineats. Cal situar-ne l’origen entre els segles I i II a C. Fou descobert l’any 1962 i reformat íntegrament l’any 2003.
Poblat ibèric de la Penya del Moro Restes de l’ocupació del turó pels laietans i ruïnes d'una fortificació medieval. El poblat, de dimensió mitjana, formà part d’una xarxa de poblats connectats visualment entre ells: Penya del Moro, puig Madrona, turó de Ca n'Oliver. El sistema constructiu es basa en l’excavació de la roca del turó per encaixar-hi les cases de planta rectangular. Presenta dues fases d’habitació separades per un espai de temps en estat de desús. La primera és datada entre els anys 550 i 500 aC i la segona entre el 425 i 300 aC. També cal mencionar que al cim de la Penya del Moro hi ha les restes d’una fortificació medieval.
ERMITES I ESGLÈSIES Santa Margarida de Valldonzella Conjunt d’edificacions format per l’església, la torre i la masia construïdes en diferents èpoques, actualment abandonat. Annexa al mas es troba el que fou la capella d’un important monestir de deodades datat del 1175 i que passà el 1226 a les benedictines del Cister. Va ser l’origen del monestir femení de Valldonzella. Se’n conserva l' absis rectangular amb finestra de doble esqueixada, seguit d’una nau amb carreus ben escairats que denoten una construcció del segle xii, i una coberta amb sostre pla i embigat, sostingut per arcs de mig punt, excepte l’oratori, que és cobert amb volta. Accés: Des de Vallvidrera o des de Santa Creu d’ Olorda. Però el camí més senzill surt de Sant Feliu de Llobregat, passa pel santuari de la Salut i segueix la riera de Santa Creu. A cent metres de la torre del Bisbe o de Baix i a peu del torrent de Can Parellada, trobem la torre de Dalt o de Santa Margarida.
Sant Cebrià d’Horta Ermita d’origen romànic, del segle xii, que ha sofert nombroses modificacions al llarg dels segles. Es trobava en estat ruïnós el 1786 i fou refeta al segle xix. L’edifici és d’una sola nau amb coberta a dues vessants, de teula àrab i amb campanar d’espadanya. Està construïda amb la mateixa llicorella del sòl on està assentada. A l’ interior hi ha un petit altar d’estil plateresc. Consagrada a sant Cebrià i santa Justina, és lloc tradicional de romiatges i s’hi celebra l’aplec el 26 de setembre. Segons les inscripcions en llatí i català que hi ha a l’altar, van passar per aquest lloc Francesc d’Assís i Ignasi de Loiola. L’any 1493 s’hi establí una comunitat de frares mínims de Sant Francesc de Paula, sota la protecció de Ferran II. Amb el temps passà a ser propietat dels marquesos d’ Alfarràs, però continua conservant el seu caràcter d’ermita. Santa Creu d’ Olorda Conjunt d’edificacions format per l’església, el cementiri i la casa rectoral, situat a la carretera que puja de Molins de Rei a Vallvidrera. L’església està documentada el 1032, però la primera notícia d’aquest indret es troba en un document de finals del segle x. Les restes preromàniques que s’hi troben posen en evidència la seva antiguitat. Durant el període romànic es van afegir a l’ interior unes capelles laterals i s’allargà la nau, que es va cobrir amb una volta de canó. Posteriorment s’hi van fer diferents reformes i finalment, el 1632, es va bastir l’ actual campanar i la portalada principal. El topònim d’Olorda és un mot preromà de possible origen basc que significa ‘camí dels vedells’.
Santa Maria de Vallvidrera La primera notícia registrada es troba en un document de l’any 987, fent referència a l’església de la parròquia de Valldoreix. Fou el nucli original de Vallvidrera. Al segle xiii es constituí en parròquia independent i al segle xvi s’aixecà l’edifici actual seguint l’estil del gòtic tardà. És d’una nau, amb absis poligonal i campanar de planta quadrada.
Santa Maria de les Feixes Documentada el 1316, s’indicava que aquesta ermita disposava de diversos altars. Originàriament era un edifici romànic o d’inspiració gòtica. El 1784 va ser profundament reformada per construir-hi l’ actual ermita barroca. Edifici amb planta de creu llatina, s’hi accedeix per un porxo amb arcades situat a la façana oest, sobre la qual hi ha un campanar de cadireta. Temple del Tibidabo Edifici de dimensions, fou entre el 1902 i el 1961, seguint un projecte d’Enric Sagnier. Originalment, era coronat per una estàtua de bronze del Sagrat Cor, de Frederic Marés, destruïda durant la Guerra Civil; l’estàtua actual, de 1950, és de Josep Miret. Amb un ascensor es pot pujar fins als peus de la imatge, a 575 m sobre el nivell del mar, des d’ on es pot gaudir d’una magnífica panoràmica. Actualment és obert al culte i es pot visitar.
La Salut de Sant Feliu de Llobregat
La capella es va edificar sobre una ermita medieval i fou beneïda el 1749. Està adossada a una masia, la Casa Gran de la Gleva. El1859 es construí una nova capella i un nou retaule. En esclatar la Guerra Civil Espanyola, l’ermita fou cremada i les imatges destruïdes, també la de la Mare de Déu. Acabada la guerra, es reconstruí i s’encarregà una nova imatge.
Ermita de la Salut o Santa Eulàlia de Madrona Situada al vessant sud del puig Madrona, al terme municipal del Papiol, l’ermita té una sola nau. Una part és preromànica, dels segles ix i x. El capitell de la finestra geminada correspon a finals del segle x. L’ absis i les absidioles són semicirculars i amb decoració llombarda, del segle xi, que fou quan s’allargà la nau i es cobrí amb volta de canó.
Ermita de Sant Adjutori Curiosa ermita de planta circular, que es troba en el camí de Sant Cugat a Sant Medir. La seva construcció és remunta al segle X, amb algunes reformes i ampliacions en segles posteriors. L’any 2003 és va dur a terme un projecte de restauració de l’ermita i d’ acondicionament del seu entorn immediat.
APLECS I ROMERIES Aplec de Sant Medir La tradició i el culte a sant Medir s’havien perdut i oblidat gairebé bé del tot fins que, a partir del segle XIX, el dia 3 de març es començà a celebrar un aplec molt concorregut, que ha arribat fins als nostres dies. A Sant Cugat del Vallès aquesta celebració està dedicada al copatró de la vila, i és tradicional que els vilatans arribin a peu fins a l’ermita. Els romeus acostumen a fer ofrena d’un ciri a la imatge del sant. També és tradicional repartir faves entre els visitants en record de les que cultivava el sant i que la llegenda afirma que duen sort. Se celebra un gran dinar popular, la tradicional ballada de sardanes i de gegants, i una actuació castellera. La festivitat també està molt arrelada a diferents barris de Barcelona, especialment a Gràcia. La història va començar l’any 1830,quan un forner de Gràcia, agraït perquè s’havia guarit i complint una prometença que féu al sant, va decidir fer un pelegrinatge anual a l’ermita de Sant Medir Sant Medir és un sant màrtir. Però, malgrat la popularitat del seu culte, probablement es tracta d’un sant que en realitat no va existir, ja que no hi ha cap dada ni cap prova que ho confirmin. Segurament es va crear a partir de llegendes i d’altres figures reals. Llegenda de sant Medir
Aplec de St. Iscle Aquesta trobada popular se celebra anualment, el tercer diumenge de novembre, a l’antiga església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes de Cerdanyola del Vallès. Al matí, hi ha actuacions de danses i balls populars i, tot seguit, una missa amb el tradicional repartiment de panets beneïts, que la tradició popular diu que s’han de guardar per evitar robatoris. Més tard, gran ballada de sardanes i dinar de germanor. L’església de Sant Iscle pertany a la parròquia de Sant Martí. És un temple romànic del segle xii, construït a sobre d’una església del segle x i del cementeri de tombes antropomorfes que l’envoltava. Al llarg del temps ha sofert diverses reformes i ampliacions. El 1995, amb motiu
de la commemoració del mil·lenari de la primera citació documental de l’església, s’hi van fer diverses excavacions arqueològiques i es va restaurar el temple. L ’Ajuntament de Cerdanyola va ser el promotor d’aquestes excavacions; també hi van participar el Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola i els estudiants d’arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Aplec de La Salut de Sant Feliu de Llobregat
L’aplec està dedicat a la Mare de Déu de la Salut. Cada dilluns de Pasqua Granada els vilatans van en pelegrinatge fins a l’ermita situada a Collserola, portant la imatge de la Mare de Déu. La celebració té els seus orígens al segle xviii i va ser recuperada el 1997 pels Amics de les Tradicions de Sant Feliu. Actualment és una petita festa major de la vila. Després de la pujada en carro de la marededéu, es fa el pregó i comença la festa amb actuacions de diferents esbarts, cants corals i la colla castellera. A la tarda, es fa la tradicional rifa del xai. Un dels actes més destacats del dia és el que es fa a la sortida de la missa solemne que s’oficia al migdia: l’extraordinari Ball de la Soca, dansa ritual originada segurament en un culte arcaic, anterior al culte a la Mare de Déu. El ball l’executen diverses parelles que dansen al voltant de la soca, procedent del gran arbre al costat del qual va ser trobada la imatge. Segons la llegenda de la Mare de Déu de la Salut, aquest era un ball de fertilitat, en què els fadrins i les fadrines dansaven amb l’esperança que això els ajudaria a trobar parella i a tenir descendència.
Carretera de les Aigües Passejada per la vessant de Collserola que mira cap a Barcelona La Carretera de les Aigües (actualment de manera oficial Passeig de les Aigües, tot i que segueix essent coneguda pel nom tradicional de carretera) és un camí de passejada situat a la serra de Collserola, al terme municipal de Barcelona. Discorre pel vessant que mira cap a la ciutat de Barcelona, des del barri de Penitents fins el barri de Pedralbes i Esplugues de Llobregat, i la seva longitud d’extrem a extrem és d’uns 10 quilòmetres. El seu origen rau en el recorregut d’una antiga conducció de distribució d’aigua, motiu del seu traçat horitzontal i del seu nom. El camí té unes bones vistes sobre la ciutat i és utilitzat habitualment per a passejar. És especialment popular entre els / les ciclistes i els corredors i corredores de fons que l’utilitzen per als seus entrenaments, aprofitant el seu perfil totalment pla i la facil·litat d’accés que suposa el Funicular de Vallvidrera, que hi té una parada.
Si tens unes hores mortes entre setmana o vols veure la ciutat des d’una perspectiva diferent aquesta és la teva ruta. Amb unes vistes úniques de Barcelona i bon ambient, es ideal per donar un passeig.
Una carretera serpentejant als peus de Collserola En bicicleta o a peu, el passeig de les aigües ens ofereix les millors panoràmiques de Barcelona des de diferents punts de vista. És com una gran balconada des d'on podem jugar a descobrir els monuments més emblemàtics o els edificis de la ciutat. Es tracta d’una pista que fa aproximadament 18 quilòmetres. L' itinerari comença al pla de les maduixeres, a Barcelona, però també el podem iniciar i acabar a l’altre extrem, a la Plaça Mireia, a Esplugues del Llobregat. Si comenceu a la Plaça Mireia cal tenir en compte que hi ha una forta pujada fins arribar al mirador dels Xiprers i que es pot fer difícil si aneu amb nens molt petits. Al mirador hi ha una font i és un bon espai per recuperar-se de la pujada i per gaudir d’unes bones vistes del Baix Llobregat.
És una pista que combina trams de terra amb pedres petites i trams asfaltats. Passa pel barri de la Font del Món, sota el barri de Vallvidrera, molt a pop de la Torre de Comunicacions de Collserola i l’església del Tibidabo, i compta amb petites zones per descansar
És un camí molt accessible i planer. Caldrà que porteu crema solar a l’estiu ja que hi ha poques ombres i uns entrepans per si us ve de gust fer un pícnic amb els ulls posat a la ciutat...o a la muntanya! Hi ha una opció molt còmoda per arribar fins el Passeig de les Aigües: amb el funicular de Vallvidrera. Cal agafar primer els ferrocarrils catalans i baixar a Peu del Funicular. Des d’aquí agafarem el funicular i baixarem a la parada de la Carretera de les Aigües. Podrem circular cap a la dreta o cap a l’esquerra segons ens convingui, ja que les vistes son igual de boniques en els dos sentits.
Des del mes d’agost de l’any 2008, la Carretera de les Aigües és més segura pels ciclistes i vianants. S’ha col·locat una drassera que travessa la carretera de Sarrià a Vallvidrera.
ACTIVITATS LÚDIQUES I ESPORTIVES
CÓRRER
ANA
EN
BICICLETA
PASSEJAR
AEROMODELISME