Cap somriure, cap tro o xaranga. Cap premi guanyat i celebrat, cap acord musicat, cap abraçada, que no siga feta - des de l’emoció en el teu nom, Gonzalo.
Qualsevol forma de reproducció, distribució comunicació pública, o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix, l’A. C. Falla de Beniopa no se’n fa responsable. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Delegació del Llibret de l’A. C. Falla de Beniopa.
Edició
Associació Cultural Falla Beniopa
Delegació de Llibret
Sandra Sabater / Abraham Sanjaime Pere Huerta / Óscar Camarena Edgar Morant
© de la portada
BUNKER.
© dels textos del monogràfic
Els autors
© Fotos del monogràfic
Kazados
© d’aquesta edició
Associació Cultural Falla Beniopa
Text explicació del monument major
Pere Huerta
Il·lustracions del monument major
Silvia Cano Herrera
Text explicació del monument infantil
Sandra Sabater
Il·lustracions del monument infantil
Jordi Signes
© Fotografies protocol faller
Kazados
Disseny gràfic i maquetació
BUNKER.
Impressió
Editorial Sargantana
Tirada de la impressió
400 exemplars
Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.
El present llibret ha participat en la convocatòria dels Premis per la Promoció de l’Ús del Valencià de la Generalitat Valenciana any 2020.
Dipòsit Legal
V-516-2011 (publicació periòdica)
ÍNDEX X X X ÍNDEX Índex
Explicació Portada Editorial
Saluda President Major i Infantil FFMM 2020
Esbós i explicació Monument Infantil
Càrrecs Infantils Càrrecs Majors
Esbós i explicació Monument Major
Monogràfic
Cens i Executiva
Mantenidors i Recompenses Premis 2019
Publicitats
EDIToRIAL
Ara, amb el llibret a la mà i amb aquestes flames que hi tenim a la llar del fons, aprofitant aquesta llum del capvespre que ens adorna la conversa, volem parlar de tu a tu sobre la dona, amb una reflexió en veu alta. Volem parlar enguany sobre la particularitat de ser dona. I res més. Això no és un cop de puny feminista a la taula de ningú, ni res semblant. Això és senzillament, una visualització de la part social femenina que lògicament actua i treballa i manprén les tasques de tota mena de dificultat amb una eficiència perfecta i pràcticament ningú se n’adona o, fins i tot, determinada gent nega i infravalora de forma interessada. Passeu doncs, a fullejar aquest llibret, carregat amb una bona dosi de Cromosoma X equiparador. Passeu i gaudiu plenament aquestes Falles del 2020, on homes i dones integrem per igual la reponsabilitat d’erigir a l’inici de cada primavera un monument artístic enmig de la plaça per celebrar amb la bellesa del foc, l’equinocci ancestral sense manies ni mals rotllos.
Bones Festes i Bones Falles
_
SALUDA PRESIDENT INFANTIL Yzzan Albert Lรณpez
Beniopers i benioperes, el meu nom és Yzzan i enguany tinc l’honor de ser el màxim representant infantil. Ser President Infantil és un càrrec molt important que hi vaig acceptar molt gustosament, sabent que compartiria l’exercici amb persones amb les que m’uneix un vincle especial. Per descomptat, no podia deixar passar l’ocasió d’acompanyar a Vera, la meua fallera de tota la vida, en aquest any tan important.
Des de menuts estem acostumats a escoltar que les Falles són quatre dies, i permeteu-me la controvèrsia, però no és així. Les falleres i els fallers treballem, de bon gust, durant tot l’any en una infinitat d’actes i activitats com el curtmetratge, el festival, i les cavalcades, entre altres, per tal de dur endavant un projecte comú on també els més menuts participem i dipositem les nostres il·lusions. Vull animar a tots els xiquets i xiquetes a viure plenament els ‘dies grans’ de la setmana fallera, i és que ens ho hem guanyat durant aquest mesos. Deixeu apagades les pantalles i els dispositius electrònics i ixiu al carrer; descobriu cada racó del nostre poble i de la nostra ciutat i deixeu-se embaladir per l’olor a pólvora. I és que per fi, les Falles estan ben a prop. És temps de germanor i d’amistat; de rialles i llàgrimes d’emoció; de música i alegria. Demostrem obertament, un any més, que la xicalla som el futur de la festa i desitgem i anhelem el mes de març com la millor de les llepolies.
Estimem la festa i estimem-nos nosaltres.
Visquen les Falles i visca la Falla Beniopa!
SALUDA PRESIDENT
Juan Marino Gilabert Ruiz de Gordejuela
Benvolgudes falleres i fallers, Em dirigisc a vosaltres com a president per primera vegada, en un llibret de falla. Entre aquestes línies quedaran, per sempre en el record, unes paraules d’agraïment i d’orgull. Aquest càrrec, comporta una gran dedicació i un gran sacrifici, però és gràcies a l’esforç de cada faller, amb noms i cognoms el que fa possible que una falla humil tinga un reconeixement. Vos anime a continuar participant activament en tots els actes, a involucrar-se en cada projecte, i és que sols vosaltres sou aquells que podeu aconseguir l’èxit. Una gran comissió no es caracteritza pel tema econòmic i quantitat de fallers, sinò per la dedicació de la seua gent. I sens dubte, puc dir ben alt que la Falla Beniopa ho és. Gràcies per formar part d’aquesta gran família. Tots junts hem aconseguit, aconseguim i aconseguirem allò que ens proposem.
S’acosten els dies grans de festa; dies que portem esperant des del vint de març. És temps per gaudir i conviure en armonia, però també de saborejar la satisfacció de la feina feta al llarg de l’any. Agafeu el brussó, el polar, la manta, la parca...cadascú allò que més li agrade i apropeu-se, eixiu al carrer i balleu al compàs de la música que omplirà els carrers del nostre poble i també, els carrers de Gandia. Deixeu ben clar, allà per on passeu, que un faller de Beniopa és benioper des del centre neuràlgic, la nostra plaça, fins al racó més remot arreu del món. I ara, si em permeteu, vull dirigir-me a la meua executiva. Els meus ‘vint’ del 2020. Gràcies i mil gràcies per recolzar aquest projecte, aquest gran repte que vaig decidir acceptar. Som fallers novençans en càrrecs organitzatius, però no ens falten mai les ganes de treballar. Tal vegada manquem d’experiència i hi estem plens de dubtes, però recolzant-los uns amb altres estem aconseguint dur endavant aquells projectes que en un primer moment semblaven llunyans. No ha estat gens fàcil, i en som conscients però ho hem aconseguit, ho hem complit. I és per aquest motiu que teniu tots el meu immens agraïment. A les ‘meues’ Reines i Càrrecs 2020, dir-vos que gaudiu al màxim; graveu a foc cada moment d’aquest exercici perquè com bé sabeu el temps passa, però els records romanen. M’agradaria que en un futur venider recrodareu el 2020 com un dels millors anys de les vostres vides. I per últim, especial menció per a Yzzan, el President Infantil, el meu company d’aventures. Junt a ell, i la seua ajuda constant, representarem a la comissió molt dignament i farem ressonar el nom de Beniopa per allà on passem.
Beniopers i Benioperes, fallers i fallares, visquen les Falles i visca la Falla Beniopa!
FFMM GANDIA 20 20
FM Sandra Faus Palmer FMI Alba Ramรณn Borja
MONUMENT INFANTIL Autora Lema ArtistA Il¡lustracions
Sandra Sabater Elemental Ausias Estrugo Jordi Signes
ELEMENTAL
UN VIATGE ASTRAL PER L’UNIVERS COLOSAL
Estava el falleret espectant
I un breu detall mentrestant
pel seu viatge començar,
al nostre viatger cal explicar,
imaginant i curiosejant
que l’univers està explorant
quants llocs per on dansar!
amb un planeta al capdavall.
Pensava fer camí passejant
A gran velocitat, d’ací cap allà
o algun transport hauria de llogar,
està atònit observant
i és que no volia estar cansat
des de Mercuri fins a Urà,
milers d’aventures l’estaven esperant.
sense parar a Júpiter voltejant.
Un destell de fum brillant
Com si la màgia s’apoderara
amb força l’envoltà,
de la parla i de la ment,
i per l’aire mig ballant
amb saviesa recitava
un grapat de lletres l’abraçà.
cadascun dels elements.
Al damunt d’una pilota
I just en aquell instant
semblava anar musitant
alguna paraula a la ment li ressonà,
com si es tractara d’una xirigota
va ser als dibuixos animats
nombres i lletres surant.
un químic!...va pensar.
Mira! Si hi ha més com aquesta
Amb tanta fórmula interessant
pel voltant anava guaitant,
un enigma va desxifrar,
els estels estan de festa
amb el temps com a contrincant
alguns no paren de girar.
quatre portes va desbloquejar.
PEL FOC HA COMENÇAT UN TRAJECTE INESPERAT
És la primera d’aquestes
Vulcà per al romans,
una porta singular;
Ra per als egipcis
unes sumes i unes restes
noms gens mundans
per poder avançar.
per descobrir els inicis.
De color ataronjat
Un soroll molt estrident
flama viva i brillant,
la conversa va pertorbar
una benvinguda triomfant
com que anava en augment
al món més desitjat.
la xerrada els va arruïnar.
Roc, nostre protagonista
S’hi aproparen alguns dracs
sembla no saber
amb les boques gegantines
si està a una revista
i miraven al manyac
o necessita un infermer.
com la millor de les llepolies.
Observa un gran sitial
Un gest els va bastar
i un ésser prou estrany
per d’immediat retrocedir
pot ser és el final
una torxa els va mostrar
d’un somni peculiar.
tan efectiu com l’elixir.
“Sóc el déu del foc
El déu guardià va suggerir
però em comparen amb el Sol,
continuar amb el destí
custòdie aquest lloc
era l’hora de partir
a l’alba i al bressol”
i a la visita posar fi.
AMB L’AIGUA DESCOBRIR QUE ELS HUMANS HEM D’OBEIR
Navegant amb un vaixell
Li semblava un banyista
i la vela ben hissada
que nedava entre els dofins,
arribà al segon nivell
al final era un artista
d’una bona ventada.
pintant amb colorins.
Amb una sirena es va trobar
Ratllats, a cercles o estrambòtics
i un secret li va contar,
plans, rodons o allargats,
l’aigua és font de vida
tan tropicals com antàrtics
i sempre algú ho oblida.
pels corals van amagats.
Posidó, déu de la mar
Un paratge natural
amb el trident no pot parar,
per allà per on transita,
a l’Àrtic l’ha congelada
potable o mineral
i a la sabana, evaporada.
és l’element protagonista.
Cuidar de mars i oceans
El món faller li demana
també de rius i llacs.
a tan estimada dama
Una ordre va donar
que no ens visite als valencians
a tots els habitants.
al benvolgut més de març.
Entre tant ésser marí
A l’espera d’un nou repte
alguna cosa va albirar
prous afers per descobrir,
tal vegada un colibrí
quin trajecte més perfecte
que el nord estava buscant.
més assumptes que aclarir.
LA TERRA COMPARTIM PERQUÈ EN ELLA TOTS VIVIM
I al mig d’un entapissat
Un paratge natural
amb l’arc de Sant Martí
ni pels Fiords ni a l’Amazones
a revoltes ha arribat
de bon tros més especial
per fer un bon festí.
d’on fins i tot veus les ones.
Envoltat d’un baobab,
L’engranatge engegat,
un genial arbre sagrat,
el cap li feia voltes
com si a un diví mihrab
estava Roc tan concentrat
s’haguera traslladat.
que tenia roges les galtes.
Asseguda a bona ombra
Al seu iaio recordà
esperant-lo estava Gea
entre canyes i rastells
amb llarga cabellera,
per les sèquies caminar
i una esplèndida idea.
amb el cant dels ocells.
Un joc li ha proposat
“Ja ho tinc!- Va exclamar.
pel tercer dels elements
És de Gandia, La Marjal.
la Mare Terra l’ha cridat,
L’heu de vindre a visitar
serà el seu confident?
no hi ha res artificial”.
Un lloc ha d’endevinar
Amb tanta endevinalla
amb la terra relacionat.
havia descuidat el temps
Ben a prop de la seua llar
no volia cap muralla
de segur que hi ha estat!
per a l’últim element.
L’AIRE AMB UN BUFIT A ROC HA SEDUÏT
Pel camí nou descobert
Amb passió li va contar
I la porta fluorescent
una excepcional llegenda
avançava amb desconcert
al xicot va engalipar
a pesar de ser expert.
amb una subtil cloenda.
En aquell precís instant
Va quedar bocabadat
una música ressonava
amb l’element immaterial
s’hi trobava expectant
sinònim de llibertat,
contemplant mentre caminava.
una història excepcional.
Cap ací i cap allà
Dóna vida a les flors,
cap a dalt i cap a baix,
mou els molins del Quixot;
tot era rebuscar
transporta tots els olors
i res podia trobar.
des d’Atlanta fins al Japó.
I de sobte aparegué
I a partir d’aquell moment
un gran filòsof grec
prometé que a l’aire elogiaria
Aristòtil es fa cridar
sempre romandrà a la ment
o almenys això va murmurar.
que sense ell no existiria.
Per una llarga escalinata
S’escolta el tic-tac
a Roc es va apropar
del rellotge ancestral.
fent ballar la seua bata
Ja és moment d’arreplegar
feliç semblava estar.
perquè s’apropa el final.
I FINS ACÍ HEM ARRIBAT, EL VIATGE S’HA ACABAT
De tots toca acomiadar-se
L’aigua és essencial
el temps s’ha esgotat,
de la vida, un bé preat;
és hora de resguardar-se
al riu o al glacial
l’hivern ja ha arribat.
d’ella hem de cuidar.
Roc mai oblidarà
La terra mare sàvia
el trajecte rodat
l’hàbitat somiat,
i per sempre evocarà
respectem la natura
cada racó visitat.
o estarem acabats.
No sap si vol ser químic
És quasi inapreciat
per estudiar els elements,
però el més primordial
no vol deixar cap resquici
és per tots necessitat
però ja no en sap més!
l’aire, un bé universal.
I ha arribat l’hora de pensar
Si voleu saber-ne més
amb pau i tranquil·litat
del referent als elements
un missatge vol donar,
no cal un viatge espacial
deixar un bon llegat.
busqueu al Palau Ducal.
De les espurnes del foc
I esperem poder tornar
molts quefers ressorgiran
amb alguna història per contar.
i per qualsevol lloc
No oblideu al falleret
il·lusions reviuran.
adéu, fins l’any que ve!
REINES
INFANTILS I FILLOLETES
FILLO LETA
Aina Aparisi Ferrer
FILLO LETA
ROCIO SERRANO LLORET
Reina de LA FESTA
MIREIA MARTÃNEZ SANCHIS
Reina deL FOC
Rebeca Reig Malonda
Reina de La Falla
Vera Miret Morant
REINES MAJORS I PADRINA
PA DRI NA
Maria JosĂŠ Lorente Lloret
Reina de LA FESTA
Érika López Martín
Reina deL FOC
EstefanĂa Romero Ausina
Reina de La Falla
Marlén López Martín
BENIOPA 2020
MONUMENT MAJOR Autors Lema ArtistA Il·lustracions
Pere Huerta L’Akelarre de primavera Sergio Edo Silvia Cano Herrera
L’AKELARRE DE PRIMAVERA
PREÀMBUL
Ens endinsem en el Regne de la Por. Indefectiblement. A cada passa que en fem, hi estem més a prop. Avui és 16 de març i sabem que l’hivern agonitza, i que a partir d’ara ocultarà la seua llavor en el que serà el Naixement de la Llum més esperat. Tancar un hivern i celebrar l’arribada d’una nova primavera. Així havia estat fins ara. Pinzellades de color i d’alegria per descobrir les ganes de viure que teniem tots a dintre i que escampàvem pels carrers amb els soroll dels coets i les xarangues acompanyades amb la música. Aqueixes seran les notes musicals que adornaren les places i carrers del nostre poble i que ja no traçarà, com sempre havia traçat, la Llei de l’Etern Retorn de la Primavera. Però tot i que esperàvem que això fos així, perquè sempre havia sigut així, enguany ja hem vist que no. Enguany no serà com s’esperava. Ens hem despertat en aquest setze de març amb la plaça fosca com la nit més fosca, sense rajos de sol ja entrat el matí, amb bruixes i rates penades sobrevolant el sinistre monument faller situat al mig de la festa de la primavera relegada. Metres i metres de cartó-pedra pintat de negre amb connotacions fúnebres i personatges trets del pitjor halloween pegolí, ja més que oblidat.
Làpides, gats negres, verins perillosos, graneres voladores, diversos frankesteins mal somrient, llunes de conte de por infantil, rostres desencaixats i per damunt de tot, senyorejant per tota la plaça: Bruixes ballant. Moltes bruixes vestides de negre i algunes vestides de blanc, ballant al voltant de la falla amb unes cabres mascles cornudes i amb barba de xivo que caminen a dues potes i es col·locaven amb una cassalla i duen ulleres de sol mentre ballen i riuen i no paren de bramar soltant rialles sinistres per tot arreu. Aquest és l’Akelarre de la Primavera vingut a Gandia per celebrar la que serà la Nit Eterna de l’Hivern assassí de primaveres falleres a l’ús, tal i com les coneguem. Que de primaveres falleres n’hem tingut a muntó.
Ens endinsem en el Regne de la Por. Sí. Indefectiblement. I tots en hem quedat hui a casa, lògicament. Hem temut sempre les bruixes i els seus balls i ens han clavat la por al cos parlant-nos-en, mal sempre, d’elles. No hem entés mai la lletra menuda dels mites ni tampoc les seues ancestrals significacions. Ara, però no estem “pa’cuentos” i l’únic que volem és que ens deixen d’històries i “d’entuertos”.
Arriba hui el Regne de la Por gaudiu de la gran Nit Maligna balleu i rieu ara amb nosaltres Vingueu tots sense por ni rancor l’Akelarre és una festa ben digna t’agradarà tant a tu com als altres La nit viurem amb temor d’ella en som poregosos aqueixa és la nova remor i ho diuen els gats i els gossos Aquest monument a la plaça de cartó que hui han plantat, enguany de fina i clara traça, té bona planta i gran dignitat
Tenim també un cementeri representat a la nostra falla és cementeri de gran talla i fins i tot té un encanteri Està el Frankestein en figura aquest, amb bona altura no sabem si el necessitaria aquesta nostra actual Gandia Hi ha un gat negre que mira des de la nit fosca de març nit vella i negra d’Altamira adornadeta amb un llaç Aquest Akelarre de Primavera us sorprendrà molt, segur és falla gran, autèntica i vera i, malgrat la Nit Negra, tindrà futur
L’HORA DE LES BRUIXES
Els temps actuals són negres i això ho veiem fàcilment: La política de l’ara, de l’ara mateix, la internacional del ‘mundo mundial’, i la nostra local i nacional, són més pròpies de l’època de les grutes o de l’època medieval. Hem perdut el nord, la lògica i la cavallerositat, i ens desdejunem amb Avoxcals ‘trasnotxats’ i tramposos Tramps, pitjors que un fals Bolsonaro, que té molt de mal al cap.
Ai! de la democràcia, la cultura, la llengua, la dona i la veritat. Temps foscos els que vénen ara. Redéu, haurem de madurar.
Algunes somien ser princeses i volen parlar i actuar com elles i unes altres en volen ser fades jo preferisc anar amb les bruixes
Vull ser una dona real
i dir les coses ben alt i clares
res d’això de “femme fatal”
vestint de negre braços i cuixes A nosaltres les dones, si pensàvem La dóna llesta i preparada
bagassa i bruixa ells ens cridaven
li plantava cara al mascle
i sempre que ens expresàvem
era per aquest ridiculitzada
braços i cames ens trencaven
i ella mai en deixava rastre vaig a dir-ho “a las claras”
I si del cos voleu que en parlem
tampoc vull ser l’Arrimadas
estic clarament amb les bruixes amb llibertat volem i estimem i triem on i amb qui hi estem i a qui ens posem entre les cuixes
Pitjor que les bruixes és l’Abascal aquest neo-franquista està fatal en l’hora de les bruixes ha vingut i des d’aleshores ni ens ha plogut I després tenim al super Bolsonaro aquest és més roín que pensar-ho Algo passa: haurem de rumiar-ho El món sencer actual s’equivoca està també el boig d’Anglaterra el boig més boig de tota la terra estan mes pirats que si esnifaren coca però ara, no hi parleu, calleu la boca I el boig de Trump, el mamarratxo que campa pel món buscant guerres aquest actua com si estagués borratxo
S’acabaren les esquerres
enfrontant paisos de totes les terres
s’acabaren les dretes ja ni és neta la publicitat: Un montó de males tretes només “FakeNews”, mai veritat Ara en la nostra societat tot és fals o és mentida ja no hi trobaràs pietat i et faran tindre mala vida Tres gats negres ens miren ara baix el simbol de la lluna plena si algú d’aquestos la cagara cap d’ells acabaria en la trena
És com els polítics: fer com fan no és pecat “a mi no em mires, busca qui t’ha pegat” cap d’ells mai acabarà en la trena es rasquen mutuament l’esquena A Itàlia, Brasil i també a França i a qualsevol part o estança ve la negra nit de la caverna o els posteriors de la caserna. Ni en temps del Sanxo Pança!
La bruixa d’aquest cadafal ja sap com està el percal i per això quan ho explica ens diu això de tal i tal Ella no creu en la democràcia diu que tot això és falàcia ja ho era en temps de la Tràcia: El demòcrata dormia sota l’acàcia S’ennegreix tot, també la cultura llibres i músiques se’n van a la bassura no hi representen cap lligadura ni tampoc seran mai matèria d’usura Dins de la Nit Fosca mana l’Abascal aquest nouvingut és fenomenal vol fer-se l’amo de l’orbe mundial li té igual esdevindre cabdill que general El món actual al complet s’equivoca ho veiem amb el brexit d’inglaterra són més trompellots que una bajoca cremaran baix dels peus tota la terra no deixaran cap vegetació, només la roca
MOLTA POR PERÒ POCA VERGONYA
La por ens ha acompanyat sempre en la història de la humanitat. La por a tot allò desconegut que ens depara la natura o la vida. La por a la nit, a la mort. Possiblement aquestes coses siguen perfectament comprensibles. I fins i tot ho entenem perquè la compartim amb totes les cultures.
Però la por més ancestral, la més inexplicable que ha patit l’home, o tal vegada deuríem de dir d’una part dels humans: els mascles, ha estat justament, l’altra part de la humanitat: les dones. La societat matriarcal primària, posteriorment anul·lada pel mascle, el milacre i l’experiència única de la gestació i sobretot la molt més superior intel·ligència femenina ha fet que les coses no anaren massa bé per a les dones segons en quines èpoques ens situem. I de tot això té la culpa una microscòpica raó: el cromosoma que ens diferencia, el cromosoma x, que és el que en fa saó. Hi ha un sentiment ancestral la por a allò desconegut igual li tems a la nit natural que a l’Òs Ninja Corromput
Però una nit en la història aquest humanoide animal
L’home té por de l‘home
de cromosòmica essència
a l’home li assustes tu
isqué de la seua residència
a l’home li assusta un xic
havent assaborejat xicòria
que vaja vestit amb tu-tu
i un esplèndit bany termal
L’home no deixa de ser
Volgué de sobte l’humà
un simplot animal
subjugar tota la població
que busca sempre què fer
sense cap consideració
i de vegades pensa mal
tots a menjar de la seua mà
Un somni de dominació: sotmetre a la humanitat aquesta fou la barbaritat més gran des de la creació Però el més fotut de tot estava a punt d’aparéixer això ell no s’esperava no era un simi ni un titot era un ser que pensava i que al món faria créixer Aquell ser era la Dona
Això havia d’arreglar-se aviat
tan sumament intel·ligent
i de bruixes de seguida les va tractar
que l’home se sentí una mona
no hi demostrà ser massa espavilat
i per vergonya s’amagà de la gent
aquest humanoide està per educar Enmig de la plaça, a totes el bèstia anava cremant i les torturà moltes voltes i sovint les describia ballant La por ancestral d’aquest inutil animal ha tacat la història i sempre per a mal Bruixa no: és un ser excepcional sensible, valenta, i molt intel·ligent la societat amb ella ha anant creixent evolucionant de manera exponencial La por ancestral d’aquest inutil animal ha patit sempre un gran trauma vaginal
Ens ha faltat valentia històrica als homes. Agarrar al bou per les banyes i solucionar les coses de veritat. El primer, que encara està pendent, el tracte el tracte normal, correcte, sensible i merescut a la dona, per damunt de tot. Per la simple, senzilla i lògica consideració de ser persona.
Hauríem de crear una super granera per poder esborrar tot allò que encara hi fem mal. Ací a la nostra falla trobareu una escena dedicada a la pobra i infravalorada granera. Ai! Com feia la cançò… Si jo tinguera una granera, si una granera tinguera, dos mil milions de coses llevaria, de la terra, les eliminaria. Les agranaria, si jo tinguera una granera. Massa porquera, massa fem. Aquesta escena no és justament per agranar-la, més aviat tot el contrari, caldria recordar-la, tenir-la en compte. Revisitar-la de quan en quan. A les escoles, als centres d’educació, als inquiets i les inquietes, a les mares i pares: pilleu graneres i agraneu amb força i dedicació tot allò que no ens aporta res a la vida, - que hi ha molta burrera, - i també molta porquera- i reserveu a l’ànima allò que val realment la pena.
>>
La Llei d’Hont La llei de la disparitat, la llei injusta que crea desigualtat de representació territorial a l’Estat. La llei que permet que un grup de tall feixista arramble més escons al parlament amb molts menys vots que altres forces molt més recolzades a les urnes i que quedaran amb prou menys representació.
Els titellaires Això és un mal de difícil solució. No hi haurà a Gandia esforç creatiu recompensat de veritat, amb valoracions únicament basades en la qualitat, pràcticamement: mai. Ara mana el ‘amb aquest i aquest sí, que en tinc amistat’. Això no s’arreglarà fins que no li tallem les mans als titellaires que mouen els fils des de dalt. O millor millor dit: des de darrere, en la fosca, o des de baix, des del clavegueram.
Els assessors És genial. T’apuntes a una llista electoral. El partit et dóna igual, tu el que vols és deixar de pencar a l’obra. El teu partit guanya, o pacta, o usa qualsevol de les fòrmules per entrar a l’ajuntament. Estàs dins, per quatre anys. Tu no tens ni idea de com va això, però no et preocupa. Et posaran assessors. Que cobraran un pessiguet. A tu et dóna igual, que la pasta està per a això. I si el partit encara deu favors i ja ha gastat el número d’assessors permés, s’inventarà direcions generals, capitanies generals, vicerectories espirituals o delegacions d’assesorament intraestelar o el que siga. Que no passa res. Que tu a cobrar la teua mensualitat i ja aniran dient-te tot el que hauràs de fer. Que no passa res. Que la pasta està, principalment per això. Dedica’t a provarte corbates i torbar-te a gust al teu despatx, que no és tema fàcil i te costarà prou de trobar la postureta.
Les fronteres Imagina que no hi ha fronteres. Que cap territori és teu. Que tot el país es diu Europa, posem per cas. Que tot el teu país és el món sencer. Deixaràs de ser francés o italià o fins i tot espanyol o valencià. Deixarien d’haver estrangers. Tots seríem veïns de tots. S’acabaríen tot d’una, els inmigrants, els moros, “este tio no és dels meus”... Si no hi hagueren fronteres no tindria cap sentit calfar-se el cap en això de formar-ne de noves fent la mà a tothora i s’acabaria tot d’una, la tontería aquesta dels catalans.
Les Fake News Mor el periodisme. Ja no se contrasten les notícies. Menteixen amb tot el morro. Dificulten les eleccions, la credibilitat. La marxa normal de la informació. Anem en compte amb això de les ‘feiknius’ i siguem feliços i mengem bona cosa de perdius.
El masclisme Que no era com vestia, ni com anava, ni on estava. Que no tenia cara de voler fer-ho, que no sóc una calfabraguetes. Que no era massa curta la falda, ni te volia posar les mamelles a la boca. Que no. Que no era com vestia, ni com anava, ni on estava. Que vas ser tu. El maltractador fores tu. Qui abusà i violà vas ser tu. Només fores tu. Quina vergonya, de mascles. Per favor: Respecte. Educació.
Els vetos Deixeu-se ja de vetos i de bobades. Que la cosa és professionalitzar el jurats. Garantir amb trellat aquesta història sense perdre més temps en reunions inservibles i enemistadores. Per favor. Pel bé de les falles. Pel bé de la gent que treballa a cadascuna de les comissions invertint tantes hores i tant d’esforç al cap de l’any. I tanta, tanta, tanta il·lusió real.
Els Montesquieus Hi ha un grup polític que li diu a un altre grup polític que deixe de fotre la marrana amb la fiscalia general de l’estat. Això de polititzar l’estament judicial o de judicialitzar la política és cosa que serveix per tirar-se els trastos entre els uns i els altres i al final qui ho paga és poca-ropa, o siga la veritat de la Justicia i la veritat de la Política, que darrerament, coses que passen, no se’ls veu enlloc. El segon dels grups diu que el que fa amb determinants nomenaments és evitar el que el primer dels grups havia fet amb aquesta qüestió de jutges i polítics i de polítiques i jutgesses. Bueno, això: Coses que passen.
Els filòlegs de barra De barra i de cubata. La gent sap més que el filòlegs, això és brutal. La llengua, encara a la palestra. Com sempre. Sembla mentida, per fer embolic. Tenim la sort ací a la Safor de ser políglotes, i això és més brutal encara. No fa molt a Oriola – i a moltes altres ciutats també - anaren tropecents mils filolègs per mostrar el seu odi cap al valencià. Curiosament a València s’odia el valencià. Això va bé. Gràcies a tan il·lustres catedràtics de barra, hem sabut que ací a la Safor parlem 11 idiomes: El valencià, el castellonenc, el menorquí, el lleidatà, el tarragoní, l’alacantí, el barceloní, el mallorquí, l’alguerés, l’eivisenc i l’andorrà. Hala. Tot això. Això és. Crec.
ELS FRANKENSTEINS DE HUI
Hi ha un quants laboratoris a la ciutat que estan creant la nova Gandia. alguna cosa fina i innovadora. Inventen i assagen la Gandia Intel·ligent, la Gandia del futur. o bueno, això volen. Hi ha constància que algun xurro ha eixit ja dels laboratoris. En forma de cagada soberana, però per fer-ho suau, parlen d’Aplicació Intel·ligent Gandiana.
Benvinguts a la nova Gandia és la Gandia del Monopoli i la del relaxament si et pren a joc la ciutat i menges carxofes o pa i oli
Governar ja no és important
i li poses algo d’alegria
ara la cosa és estar-se jugant
treballant la capacitat
mentre et fots un bocata de xoriç
arribaràs a l’ajuntament
que els bocates no estan de més
sense massa patiment
i no et preguntes si ets infeliç açò de Gandia va en serio senyors
I sabem que estan preparant
que no va de monopolis ni telefèrics
el parxis de la Gandia feliç
torneu-li els seus autèntics colors
i uns quants jocs d’aquestos més
i els seus veritables tons melòdics
els escacs, pot ser o el joc de daus al revés
De vegades, les coses no van bé i ens surten frankensteins experiments polítics coalicions fallides caselles de joc declaracions sentides tractaments fatídics equivocacions de rol De vegades, les coses no van bé i t’obliguen a fer el paripé
Un del frankesteins és aquàtic un nom de riu li han posat agafant la idea del botànic la cosa aquesta s’han copiat Un pacte han pactat aquestos no se sap bé si resultarà són flors fóra dels testos i Gandia se’n penedirà Li diuen el pacte del serpis -tres mil partits en un de soltots juntes jugant a manar
Aquest ninot de vampiressa
això és com fer un tetris
representa la nostra alcaldessa
i tirar la milotxa al vol
sabem que Gandia li interessa
però això de reglamentar
per això la recorre en una calessa
ni és ni pot ser un joc de rol Calessa il·lustre color de nit recórrer la ciutat per cercar a qui xuclar-li la sang En aquella gran calessa hi ha una vampiressa que és la nostra alcaldessa que amb la sang hem de nodrir hi ha molts altres frankensteins en tenim un que fa por: el Sànchez i la seua coalició que provoquen molta temor. Veurem amb gran pavor si en ténen cap aportació
Però el pitjor dels frankensteins és el que provoca més terror ciutadans voxeros i la doble pe tornen a les grutes sense més ni més Des d’ara tot són putes i maricons i si les maten les maten ben mortes i que les violen en moltes ocasions que pensar lliurement no està bé hi ha cada dia, tres mil provocacions
De vegades, les coses no van bé i t’obliguen a fer el paripé ciutadans voxeros i la doble pe fer aquestes històries és fer malbé.
EL CEMENTERI DE LA UTOPIA
Sonen campanes a mort. Tètriques, profundes i sentides, hi ha molt de dolor. La comitiva està a punt d’arribar al cementeri. Allí on habita el silenci, s’ha vist trasbalsat un poc. Ha hagut últimament, molt de moviment urgent. Les làpides han proliferat. La rialla s’acaba per sempre, això no t’ho pots explicar. Ací hi ha un seguit de làpides que hauràs de visitar.
L’ESTACIÓ DE GANDIA Anem cap a Madrid, a ensenyar-nos al Fitur i Madrid ve cap a nosaltres a canviar-nos el futur llevarem d’enmig de Gandia l’estació vos ho diguem amb molta antelació perquè pugeu fer la digestió i que puga fer burla el Sr. Artur
CIUTADANS No ha quedat dempeus cap ciutadà han fet gala de molta prepotència dit clar i ras, com ho fem ací a València se n’han anat, senzillament, a a fer la mà La política és una altra cosa no has de vindre ací a fer nosa t’ho has de prendre seriosament parlem, principalment, de servir a la gent Errades històriques de campionat gossets blanquets menuts olor a llet i deixar-se veure amb una famosilla semblava que estaves mal i sonat ves, deixa-li a la xica la faldilla i despeja’t, rei, i agafa un vol en un jet
EL GOVERN DE COALICIÓ Ací jau el primer govern de coalició no per ganes, més aviat per colisió cadascun volia una cosa diferent i de l’Espanya nova ser un referent però passaren per alt una condició: si palpes dinamita, tindràs una explosió
EL TRELLAT Hi ha molta gent fent cua. al registre de la propietat ens oculten la veritat nua i els amaguen la realitat Tota la gent assustada que diuen que “els meus xiquets, que diuen que meus no són” la meua xiqueta està registrada això és segur, jo ho sé ben bé era una oficina amb sostre i parets i m’atengué una xica ben arreglada quan la meua Marta era encara bebé que si el fill és teu o no és teu molta buerra, pel que es veu Que si l’educació d’ell la dicte jo o la fas tu el meu fill és un home fet, i el mariquita eres tu Ha hagut un pare que hui al seu fill de classe, a l’escola, al seu Ramón ha tret va ser un dilluns, a l’aula de geografia i no parlaven d’ocells, de borró o de senill al planeta Terra, molt redó l’han fet i el terraplanista els ha dit: la figa de ta tia!! i després encara afegí: la mare que vos ha fet!!
BENIDORM Ací jau el turisme de masses allò de l’Inserso ja s’ha acabat Benidorm està molt tristona hauran de fer un disbarat legislar per permetre la litrona
EL 9 CANAL 9 Aquest mort està ben mort no és mentida, com veureu la tele nova del 9 no la veu ni el tort que és d’un cec hereu per això la tele li bufa un ou Malauradament la nostra tele (que és realment un record) no superarà mai al Circo Fele o a la peli del Fellini: l’Amacord Valencians, què vos passa, valencians amb això de la llengua pròpia vostra hi actueu com actuarien els marcians la cultura vos la pela i vos en fa costra i el que més fot, tots vos llaveu les mans
LA GANDIA INTEL·LIGENT Acabà l’any passat amb un anunci grandiós la Gandia ducal nostra anava a saber pensar la gandia intel·ligent li deien
Visitarem sense haver d’anar
unes ulleres de google
la muntanya blanca i la gruta
per el Parpalló poder veure
i si t’agarren ganes de pixar
una aplicació moderna
unes pindoles intel·ligents pendràs
per a l’hotel fer reserva
no hi ha que perdre el temps
tots els que hi podien
no pots perdre’t el trajecte
Aquesta Gandia xuta.
Aquesta Gandia xuta
Aquesta Gandia mola
aquesta Gandia mola és tan novedós el projecte que el mos se te para en la gola Això s’anomena el Turisme Intel.ligent però jo no veig que vinga molta més gent A la Gandia Cultural no s’hi acosta ni el Tato el turista va a la platja “a passar el rato”
Entre totes les coses de la falla, hi ha una blancor que destaca, un llençol volant tot sol, amb cascos multicolors, no sabem si és un fantasma, però ens dóna molta por. L’últim representant del partit més mort que mort, el tenim a Gandia amenizant-nos amb pop.
Hi havia un xic molt valent que ens digué tot convençut que si entrava a l’ajuntament -pensant tindre el peix ja venut ell ens hi portaria el Medusa sí, això, el Medusa Festival i a més, sense llevar-se la brusa era un ‘tiraopalante’ aquell xaval Era el tio ‘telefèric’ amb molta ambició volia desenvolupar la nostra mobilitat des de casa, amb tota tranquil·litat i amb una gran dosi d’emoció et duria de gratis al castell de Bairén mentre senties la música de la Rozalén
No sabíem que tenia aquesta habilitat aquest xic era digne d’admiració pensar això ell tot sol, quina capacitat i això que era el nou, sense cap adaptació
Aquesta novedosa iniciativa no necessitava aclimatació només una firma administrativa un poc de ‘diosmio’ i algo de devoció Després de la ‘bacà’ electoral hagué de tenir resignació no hi volia seguir, estava fatal no va convèncer la seua actuació i com alcalde no tindria habilitació això del telefèric ho tenia pou mal no s’entengué mai la seua visió això del futur no veié acceptació
L’EPÍLEG I ara, amb totes les coses ja explicades tanquem satisfets la nostra relació vos hem oferit ben clares i ordenades paraules, fets i alguna que altra reflexió Aquesta nit de bruixes i gats negres ha estat explicada quasi de bades com ja és molt normal a les falles i passa en quasi totes les faenes i a les festes cultes i estructurades Està tot contat a la falla, a les escenes no tenien prou amb aquestes, en volíem més amb crítica lliure i oberta, sense cadenes que això és molt més que un entremés Sabem que aquesta subtil explicació de segur que hi rebrà mil esmenes però no en donarem cap aclaració ens ho tirarem tot a les esquenes
Des de dintre d’aquestes paraules nostres reivindiquem la crítica sana, clara, dura i tova perquè sinó de la ignorància en serem hostes i no eixirem mai de l’obscuritat de la cova.
Cromosoma
Sensibilitat
Mercé Rododera Gurguí “Jo sóc allò que es deixa, allò que fugís i passa: l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit…”
En aquest instant on m’ha posat la vida, plore tots els moments que hi ha entre els que no. Moments de nafres guarides, batalles perdudes i guerres guanyades. Somnis atapeïts de futur, matins de dissabte, d’ofrena, que em rescaten del naufragi. Plor reciclable, Llàgrimes d’alegria que s’assequen al sol que es filtra esquinçant la foscor, entre flaires de tarongina nounada i fragàncies velles de primigènia innocència. Transitant l’emoció, Com s’habiten els mots? Les meues llàgrimes, les meues paraules sacsejades de les butxaques, també són resistència.
Instant.
M. Carme López i Jiménez
m’habitue a viure en el dubte.
Bea Aparisi No entenc la vida sense tu, dona lluitadora. Amarrada al meu ventre sense caure, abraçada al teu somni. No entenc la vida sense sentir-me lliure i saber-te plena. No entenc la vida si tu no ets. Si no ets tu. No entenc la vida si no ets al meu costat amarrada i viva. No entenc la vida si arriba la nit i no et despulles de roba i pensaments. Si no em penses. No entenc la vida si no ets tu qui m’obri la porta i em dus al nostre món, on tu somrius i jo únicament desitge agafar-me a tu perquè ets l’única manera que tinc de poder existir.
Agafe la ploma i t’escric poemes que parlen de tu i de mi. Que conten qui vam ser i el que vam ser capaç de sentir. De tot allò del que fugim i de les vegades que vam córrer per a continuar vivint. Agafe la ploma i t’escric, paraules que sagnen dins de mi. Històries que volen dir que la vida sense tu, no és vida. Que la primavera no floreix i que l’estiu ja no vol eixir. Agafe la ploma i t’escric, totes les cartes que mai et vaig escriure. Tots els cors trencats que tinc dins de mi. Tots els riures que vaig guardar en un calaix, per si algun dia necessitava sentir. I ara, sent que m’abraces i em murmures a cau d’orella que tot anirà bé. Que hem vingut a aconseguir cada nou repte que estiguem a punt de véncer. Que nosaltres som un i que no hi ha res més a creure. Agafe la ploma i t’escric, ara que en aquesta tardor la pluja no deixa de caure. Ja ho sé
Carta ara que ja no estàs.
Amparo Mendieta Albuixech
i és que quan arribe l’hivern tornarem a ser tempesta per veure caure la neu.
Natàlia Sánchez i Miret
Pense, amiga, que ja ha arribat el moment.
Pense, amiga, que ja ha arribat el moment. Confessa-t’ho: l’esperàvem des del cel. Embolicat amb un paper morat, el teu fruit. Una part de la teua existencia: el tros de pa, el vol de l’àguila, Marxuquera… Mentrestant jo, expectant, retroalimentava les ones de la teua veu, fent sinapsis amb la meua infantesa. I amb tot, vaig teixir un gran cabàs de vímet. Hui, que ja soc a casa, viva, et done les gràcies per dur-me vora la teua ombra on he palpat tot un món de clarors.
Recorde l’últim dia. Un bes a les onze del matí, un fins a la nit, estimat i una carícia al gos. Ja no hi vaig tornar. Vaig pensar que m’abandonaries. Ja saps que la vida és molt dolenta i es diverteix fotent. Tanmateix, decidires quedar-te al meu costat tot i sabent que arribarien dies llargs d’absències, de nostàlgies, de plors sense control. I ara et dic que no viuré prou per agrair-te tot allò que sabem: el perdó, aquell pacte, les besades i aquelles abraçades… Quan em mires, somie que ja ha arribat l’hora de dissoldre el desig ara ja junts i de la mà per sempre.
De la mà.
Miquel Sanchis Valero
en una tempesta eterna;
En aquest viatge vas amenaçar amb penjar-me segons vas dir per la meua culpa, per mentir. D’aquell bosc va nàixer sobre mi una closca de caragol. Dits polzes en el meu coll; mans grans, sempre fortes, sempre hàbils enfonsen la meua gola. La poma desapareix. Serà l’inici del final, supose mentre mire la teua figura deforme projectada en la paret. Final inesperat, em dic. Túnel d’ombra, pit buit.
el pes antic d’un cos que no vaig demanar. El regal d’orfandat, el teló fosc que em faltava per morir. L’endemà el desdejuni va ofegar la ressaca, callar com a única llengua. En certs llocs, cridar és inútil com un mussol perdut en el fosc.
No es no.
Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020.
Abraham Sanjaime Camarena
D’aquest viatge una tràquea esdentegada
Maria Rosa Sabater Soliva
Desenredra’m els cabells i talla’m les ungles. Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020.
Ha vingut la pluja. M’ha sobtat la seua arribada en este capvespre de gener. L’escolte repicar al pati mentre escric versos: El porrat de Beniopa s’haurà de celebrar sobre la terra mullada del poble. El meu. Aquell que busque quan necessite trobar la força de l’ànim. Aquell que em fa cobejar horitzons de ressurrecció en contemplar el Molló de la Creu i la muntanya del Calvari. El barranc de Beniopa hui reescriu la meua existència i va ple de rialles, balls, jocs, quaderns... Desenredra’m els cabells i talla’m les ungles, que duc els fills al ventre.
Poses la ràdio per si l’última hora desallotja el trànsit del ramat que camina cap a la Col·legiata, on la Mare de Déu troba el refugi de la pluja. has vestit els xiquets, enfilat el camí del casal, fet acopi del diluvi. i quan l’última de les teles ha caigut sobre el teu cos cansat –de dia d’Ofrena– ha marcit l’oratge amb un esclat sota el que l’apocalipsi s’ha intuït en una ombra que ha enfosquit la llum mateixa dels teus ulls, enfitats de mar i de port. Març era la llum de la vida, i els silencis de casa, maquillatge a l’espill, ningú ha de saber el que crema en eixa pell, els deixaves per al foc de de veres: invocant d’inrevès el miracle de la vida: sobreviure al miracle d’un equilibri fràgil, com el de la pluja d’aquell calendari, fent foc de la cendra banyada.
Dones.
Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020.
Jose Manuel Prieto Prat
el que feia amb la cendra un nou inici,
Sandra Sabater Císcar
A la ‘‘senyo’’, a ELLA. Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020.
Records impregnats de fragàncies úniques transporten a la ment moments d’antany. L’essència d’un espai, envaït d’innocència embriaga fins dibuixar un somriure satisfet. Expectatives assolides i somnis complits, havent-hi aconseguit ser, entre clarions i noms. Vivències incandescents i sublims propòsits que viuen inquiets i adhereixen el camí. L’esforç motivat per un arquetip; per una ideal. Mestra i educadora; mare i esposa. Dedicació integradora, transmissora de passió. Dona que va atiar aquest món dintre de mi. Lluny d’encissadors colorits i grafies magistrals ara, brodant el temps roman a casa. El rellotge de la vida, voldria jo aturar queda’t per sempre amb ella, que a tants ens ha inspirat. Amb traç continu d’esperança, per sempre recordar. Desitjos de bondat, vocació exuberant.
Autenticitat
Cosmaker com a forma de vida. Ana Falquet Ramos
Vivim en una societat on tot està etiquetat. On els estrangerismes ja estan normalitzats a la nostra llengua i cada vegada n’utilitzem més. En el meu món hi ha cents d’ells…
Que, quin és el meu món? Doncs un món un tant desconegut per a la societat, però molt estimat per mi. Els frikis (o així ens consideren la gran majoria) ens hem dividit en diverses categories: el que juga a videojocs és “Gamer”; el que veu anime o caricatures japoneses és “Otaku”; el que es vist o li agraden els animals antropomòrfics és “Furry” . Hi ha moltíssimes més, però estes són les més destacables. I jo...jo sóc Cosmaker. Jugue a videojocs i veig series de tot tipus; no obstant, em considere “Cosmaker” perquè és allò a què dedique més temps. La paraula “Cosmaker” prové de “costum”, disfressa en anglés i “maker”, del verb fer, també en anglés. Així doncs, anomenem Cosmaker a qui fa disfresses i Cosplayer, a qui se’ls posa i els llueix. Aquest últim terme s’utilitza molt més, ja que no tots elaboren els seus tratges i en certes ocasions, els abelleix més centrar-se en fer-se fotos amb persones disfressades dels seus personatges de ficció preferits. Aquest món és més complex del que pot semblar-hi. Per elaborar les vestidures es necessiten diversos materials i tècniques. Per un moment imagineu-se que hem de fer una armadura. Després de dissenys milimètrics i càlculs en abundància, pensem en el material. Òbviament, una armadura hauria de ser de metall però i si no podem treballar el metall, (ja que tots no tenim una forja a casa) , quin material utilitzem? Podem fer-la amb una tela? Tan sols una?
Els cosmakers tenim l’obligació que la disfressa siga el més real possible, però necessitem que siga còmode i no es trenque. La coneguda i afamada goma eva ens ha salvat, en aquest cas. Tanmateix, si em permeteu contar-vos més coses sobre mi, una dona enamorada d’un univers de fantasia creativa, vos explicaré que jo no em dedique a fer armadures. En aquest món em coneixen com La xica de les màscares o “MaskGirl”, ja que les meues disfresses estan inspirades en criatures diverses, i em veig obligada a convertir-me en elles de cap a peus. Per ara, sols en tinc un de criatura completa, però, evidentment, tinc els meus projectes entre mans. Un dels que més ha fascinat als meus seguidors és el de “Nergigante”. Tan sols heu d’imaginar un dragó negre amb unes enormes banyes i unes extenses ales, coberta de pues i espines des del cap fins a l’últim extrem de la cua. Tot açò, imaginant que mesura uns cent setanta-tres centímetres ( la meua altura) , ha d’impressionar, ja que no es comú vore una criatura d’aquestes característiques obrint i la boca i rugint, mentre obri les seues ales. Amb aquestes paraules vull contar-vos que el cosplay, junt al dibuix, són les meues dos passions. Allò que per a alguns pots resultar una ximpleria o un afició estressant és per a mi, tot.
Tinc tota una vida dibuixada entre llibretes i fulles arrencades, cents d’històries darrere d’un míser paper, infinitat de cançons escoltades amb les mans en la massa modelant, tallant, polint personatges...i sentiments.
Mariano Velázquez Pardo
Per vosaltres, les meues superheroïnes.
Torne a fer la litúrgia que acompanya el començar a escriure teatre: llapis, paper, ordinador, música instrumental i litres de café.
Mes agrada començar a escriure al llapis, el grafit recorrent el paper dóna la sensació que tot allò que escrivim pot ser esborrat en qualsevol moment, el més segur, per un mateix. Ordinador per a fixar allò que vull que quede al final (encara que en els assajos hi haurà més modificacions). Música instrumental perquè cap paraula de les cançons es clave dins del meu hemisferi esquerre, interrompent així el procés de creació de diàlegs. Litres de café per a mantindre’m despert: solc escriure de nit, aqueix silenci absolut és el que més m’ajuda a no descentrar-me, perd la concentració amb facilitat.
Em falta alguna cosa, el més important… la idea. Les muses són tan esquives que mai sorgeixen quan em concentre després de tota la litúrgia expressada abans. Si alguna cosa he aprés en el poc temps que porte escrivint teatre és a no eixir de casa sense un llapis i un xicotet quadern. Ai, les muses, quant s’obstinen a fugir de la concentració premeditada per a aparéixer en moments en els quals estàs emocionalment vulnerable. Em manen una foto, una xiqueta vestida de superheroïna, havia deixat arrere el vestit de princesa, i alhora, com sincronitzat de manera inesperada, gràcies a la destinació dels idiotes (que és com anomena Shakespeare a la casualitat), una trucada de la meua mare comença a bategar en el meu telèfon mòbil silenciat.
Ella, la meua superheroïna. El meu pare va morir quan jo tenia tretze anys, el meu germà ja s’havia anat de casa quan jo vaig nàixer (ens emportem díhuit anys). Així que des d’adolescent vaig viure envoltat de dones: La meua mare, les meues tres germanes, la meua neboda… Estava clar, la musa es va colar entre els meus dits i el meu cervell, va començar a bombardejar informació, només em demanava que escriguera sobre elles, les dones, aquelles maltractades en un món creat per homes, aquelles que em van guiar de xicotet, aquelles que ens acompanyen dia rere dia… Les guerreres.
Només havia d’observar per a veure injustícia cap a les dones, vaig viure el maltractament de prop, l’assetjament laboral, la reificació… Però el més important de tot, vaig viure com totes elles tiraven avant, cada dia. Vaig viure la fortalesa interior que cal tindre per a enfrontar-te al món sent discriminada pel fet de nàixer dona, el vaig viure sent home, a través d’elles. Així que els devia tot el que els poguera donar de mi, els vaig donar una obra de teatre on verse forts, però també compreses, que no estaven soles. Li ho devia… li ho dec… li ho deuré… a elles…
...Les meues superheroïnes.
Maria Rosa Sabater Soliva
El futur en penombra i vosaltres que arribeu.
El futur en penombra i vosaltres que arribeu per il·luminar-lo. Cobriu la ruta de la meua fragilitat amb la força de les conjuncions. M’alce cada dia sabent que sou la meua sang, el meu diamant, la meua torre d’argent, el meu braç de mar entre illes, la llesca de pa untada d’ànima pura, el meu camí biològic, el vel que em protegeix de la intempèrie i riu on fas navegable la paraula VIDA.
Sou el miracle que apareix per tots els racons de la meua història i és així com em sosteniu. Estic tan orgullosa de vosaltres! Quan vos observe, veig dos grans persones, belles per dins i per fora i amb uns valors ben apresos. Aleshores pense que, d’ara endavant, sereu l’àrbitre emocional que buscaré perquè em guieu. Vosaltres, pares i jo, filla.
Manuela Medina López
“Una dona tatuada és poc femenina”.
Sóc Manuela Medina, tatuadora i propietària d’un estudi de tatuatges en Gandia.
Des que em vaig endinsar en l’art, allà per la meua adolescència no he pogut desvincular-me mai. En un primer moment, convivia entre aerosols i ‘graffitis’, un àmbit on hi costava molt fer-se un lloc. Era un poc estrany trobar-s’hi una ‘graffitera’ en un ambient tant masculí. A més, els prejudicis de la societat em feien creure que no era allò que s’esperava d’una bona xica.
Però, a mesura que vaig créixer, aquest món va quedar relegat, secundari, i la meua prioritat fou cuidar de mi mateixa i formar-me en diversos àmbits artístics. Durant anys, vaig llegir sobre allò que m’apasionava; a més, pintava quadres sense parar i sense adonar-me’n creixia personal i professionalment. No obstant, a sovint em venien a la ment aquelles amargues paraules d’una professora de l’ESO que ressonaven en la meua ment: “ no seràs res en la vida…” I lluitant contra aquest records insípids i esforçant-me per damunt les meues possibilitats, van arribar les primeres exposicions de pintura. Van costar...i tant que van costar, però no podia deixar que la pressió s’apoderara de mi i m’obligara a abandonar el meu somni.
I és en aquell moment, quan ja havia aconseguit allò que més desitjava, quan la meua vida canvia i tot sembla fer un gir de 180º.
I és que, un esglai mèdic m’obliga a parar, a serenar-se i replantejar-me totes aquelles coses que m’envoltaven. Entre elles, la meua trajectòria professional. D’aquesta manera fortuïta em vaig creuar amb el tatuatge. Des d’aleshores, em vaig dedicar, amb plenitud, a aquesta efervescent rama artística. Tots els meus esforços es centraren en posar en pràctica tot allò que hi havia aprés, amb la intenció d’evolucionar i arribar a ‘ser algú en aques món’. Amb tanta exigencia, la meua vida es limità a tot el que estava relacionat amb el tatutge, fins al punt de creure’m que no hi havia altra cosa que realment em fera feliç. Ho tenia clar. I fou en 12 mesos, tan sol un any natural, el temps necessari per endinsar-me, de nou en un món d’homes. Estereotips, prejudicis, ignorància…
Bendita revolució que impulsa que cada vegada hi sigam més dones tatuadores i tatuades. A dia de hui, tinc el meu propi estudi i n’estic molt orgullosa d’haver-ho aconseguit. Però allò que més m’apasiona es ser conscient de l’evolució de la permissivitat i la llibertat. Observar, dia rere dia, com la gent deixa els prejudicis enrere i obri la ment. He començat aquest escrit amb unes paraules dures, però que ressonen amb freqüència al nostre voltant: “ Una dona tatuada és poc femenina”. Quantes vegades heu escoltat aquesta declamació? Per quin motiu una dona forta, valenta, amb decisió i artista és poc femenina? Per què es relaciona aquest món amb la masculinitat? És que un home no pot ser sensible i delicat?
Avancem amb cautela. Molt per créixer. Molt per lluitar. Ens queda tant… a tots…
Adéu xiqueta. Elena Martí Cerezo
Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020.
Sols va ser un instant, el que vaig tardar en parpellejar, i amb ell tot el viscut se’m va reproduir com si d’una pel·lícula es tractara. En obrir el ulls, allí estaven tots observant-me des de baix. El soroll dels aplaudiments brollava per tot arreu i molts d’eixos rostres que anava deixant al meu pas, mentre avançava al seu davant, quedaven gravats. Acabava de creuar per última vegada aquell any, la passarel·la i tot havia canviat, la meua mirada era diferent, la manera de caminar, el meu somriure, la xiqueta havia deixat de ser-ho.
A penes uns mesos abans, em trobava a la mateixa situació, expectant, asseguda en aquell sitial amb vistes privilegiades que arribaven fins l’últim racó del pavelló. La timidesa no deixava que l’alegria traguera el cap. Mai s’havia reunit tanta gent per veure’m. En arrivar, en mi estava el punt estratègic on començava la festa dels infants i ni tan sols sabia articular paraula. Els meus agraïments, a aquells que havien aparcat el seu temps per a acompanyar-me, es marcaven amb un gest quasi inapreciable que sols jo detectava. Fins les salves, que al meu costat saludaven als presents, em provocaven esglais que es manifestaven en xicotets salts.
Des d’aquell día en que tot s’iniciava, cada vegada que eixia a l’exterior i m’endinsava en altre món diferent al meu, al meu refugi (on coneixia, on em sentia a casa i en el que encara l’olor a flors m’aclaparava), havia de fer front a totes les novetats que anaven sorgint a la meua vida sense demanar permís, mentre la xiqueta que hi havia dintre de mi, de sobte havia de relacionar-se, eixint de la protecció dels seus. Un peu endavant seguit de l’altre i el meu cap agafava una confiança que desconeixia, però que poc a poc s’apoderava fins i tot dels meus sentiments. Aquesta vegada, amb la mirada alçada, que dies enrere sols obserbava el sòl i com de trencats o nets estaven els taulells on deixava les meues petjades, la seguretat entrava en mi.
Així quasi sense adonar-me’n, les paraules se m’escapaven, les meues mirades ja romanien fixes al davant de qualsevol, anava agafant la iniciativa en decisions que abans ni tan sols existien, però no per voluntat propia, sino per una circumstància que a la força estava fent-me canviar.
- Ahi está la Fallera Major Infantil!! -escoltava xiuxiuejar a la gent -. Les xiquetes i xiquets m’envoltaven en arribar a qualsevol lloc, tal vegada alguns donaven pasos enrere perquè no s’atrevien a acostar-se. I jo restava atònita pels esdeveniments que estaven produint-se pràcticament sense ser conscient de que estaven succeint. Els més majors ja no em causaven tant de respecte com abans, podia contestar a tot allò que em preguntaven sense quequejar i unint més de quatre paraules a la mateixa frase. La dependència, sobirana de la por i que no em permetia evolucionar, anava perdent-se, convertint-se en la independència que feia la seua entrada en un moment clau. Els dies passaven i amb ells em sentía més ferma: les relacions amb la gent i el estar continuament observada, era la millor lliçó per a abandonar definitivament la timidesa. Els mitjans de comunicació, als que de primeres acudia retreta i que aconseguien que la afonia em dominara, ara eren amics amb els quals m’asseia a comptar les meues experiències mitjançant relats que a la fi ja tenien coherència, inclús gaudia d’ells i ho extrapolava a través dels cables dels micròfons, arribant amb aquesta percepció, de segura estic, als que m’escoltaven. Els jocs al carrer foren gradualment desinhibits, ja no esperaba a ser reclamada pels xiquets i xiquetes dels casals als que visitava, era una cosa natural que es produïa de seguida. Aquella interminable passarel·la havia complit el mateix objectiu que el famós programa de xicotetes estreles que retransmetien fa quantitat d’anys, on una fumera t’acompanyava a travessar una porta de la qual eixies convertit en un altre “jo” diferent al que va entrar. Una experiència de conversió, a la que contribuiren milers de persones amb les quals em creuà aquell any en el que vaig deixar de ser xiqueta per a començar a tindre conviccions.
Superaciรณ
L’accident. Sergi Bono Mira
Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020.
Feia molts anys que la mateixa ruta per anar a treballar el devorava tots els dies. Tots. El seu moviment era com un rellotge suïs. Perfecte i inalterable. Una mateixa rutina diària que ja feia quasi de memòria. Una mateixa rutina, que per ser això, diària, el va dur a la seua desídia.
Tot un cúmul de mecanismes més que estudiats i memoritzats, el feia, sense obrir el ulls, traslladar-se per aquell camí dia enrere dia. Fins eixe matí. Alguna cosa no controlada el va sostraure de la seua planejada ruta diària. Un grapat de sorra escampada al terra, feu que la seua Bultaco Mercurio esvarara per aquell mur asfàltic i lliscaren junt fins la vorera. El colp el va acabar de despertar. Conforme va poder, obri els ulls en vertical, lleugerament malfet pel dur colp, mentre la gent del voltant acudia a la seua ajuda. Però allà, al fons, sobreeixint entre la multitud, la va veure. Ella. Allí. Com tantes vegades. Com sempre sola.
El murmuri de la gent i pot ser, la sacsejà sanguínia sofrida, feu que tancà de nou el ulls i somiara. Amb ella. Amb el seu record. Pel poc que havia pogut veure, li semblava que no havia canviat. Era de primera. Tòrrida de vegades. Calenta i freda a la vegada, però per poc que la pogueres contemplar, el cor batejava de sobte i ella es feia la seua ama. La recordava allí, al cantó d’aquell encreuament. Sempre vigilada. Com una relació entre prostituta i proxeneta, vigilant que els problemes foren lluny d’allí. Les seues voluptuoses corbes feien que qualsevol mortal que transitara per aquells rius de gent, es quedara bocabadat. Botero, als seus 87 anys, s’haguera quedat sense traces per dibuixar.
El foc que desprenia de cadascun dels seus extrems, li feia fantasiar amb ella mentre seguia sentint al fons, el rumor de la gent. L’havia vist nàixer, quan encara no era ni un projecte. Entre la gent del barri, al cap i a la fi, no hi havia cap secretisme. L’havia vist créixer, mentre ell, calcava una i altra vegada, la mateixa ruta. I ara, l’havia vist madurar, com sols ella s’esperava que ho fera. Imaginava què podria sentir al penetrar-la. Introduir-se al seu interior, mentre ella, impassible, es deixés fer. Penetrar-la per dalt i per baix, introduir aquell líquid inflamable que potser la faria explotar... sentir-se vigilat mentre ho fera, de vegades amb l’alè de l’envejós i d’altres, amb els consells dels savis ... Imaginava botar foc a tota aquella bacanal inconformista, de vegades incompresa i insana. El sons de les sirenes, el rumor cada vegada major de la gent al seu voltant, la policia arribant per detindre aquell escàndol públic fet amb l’alevosia de la nit ... tot es barrejava en aquells pensaments sobre l’asfalt ensorrat. Una descàrrega el va fer tornar en sí. Uns éssers estranys vestits de groc, li feien descàrregues continues mentre un d’ells, s’ajupia al seu costat amb les mans colpejant-li el seu cor. Però ja no importava. El seu record entorn a ella el feia elevar-se del sòl, com qui es recolza en la llitera mes mugida. L’aire li recorria la seua cara, per aquell minúscul indret entre la seua cara i el casc de fibra de vidre. Amb les forces justes, va poder obrir per ultima vegada els ulls. I per fi, va tindre l’oportunitat, de poder contemplar-la amb tota la seua esplendor... Mentre era introduït a l’ambulància, la va veure. Allí, al mig d’aquell encreuament. Majestuosa. Imponent. Allí, al mig d’aquell encreuament, amb el colorit apagat per la falta de destresa de qui la maquillava. Allí, al mig d’aquell encreuament. Solemne. Solitària. Sempre solitària. Allí, al mig d’aquell encreuament ... la seua falla. El seu monument.
Cristina Boscá Castelllón
La il·lusió del primer dia.
Tenia catorze anys i xafava la Gran Via de Madrid per primera vegada. El fred era notable i tenia les mans nues, sense guants, enroscades en les butxaques de la jaqueta. Mai havia sentit aquell fred a la meua terra, a València, i caminava amb els muscles encollits.
Els ulls em ploraven i no recorde bé si era pel vent que acariciava amb força el meu rostre, o perque portava una estona intentant no parpadejar per no perdre cap detall de tot allò que hi havia a un costat i a l’altre de la monumental avinguda. En aquell instant, una companya em va preguntar què em semblava la ciutat. Dels meus llavis brollaren les paraules i quasi simultàniment em vaig avergonyir per haverles pronunciat. De vertitat havia dit allò en veu alta? vaig pensar mentre intentava estructurar alguna cosa ingeniosa que distraguera l’atenció. Però va ser inútil. Em vaig quedar com una babaua, amb les galtes rosades, balbotejants ximpleries mentre les mues companyes, probablement es burlaven de mi pensant que era una pretenciosa ingènua i que acabaria decepcionant-me. I és que associavem l’èxit laboral a Madrid i jo vaig dir moltconvençuda que m’agradaria viure allí. Va ser com si en aquell moment assumira l’oferta de treball que m’arribaria uns anys més tard.
Òbviament, quan em van proposar que em traslladara a la capital a treballar en LOS40 no vaig haver-hi de pensar la resposta. I no sé si l’èxit és treballar ací o arribar a algun lloc en concret. El que tinc clar és que sóc una gran afortunada perquè des que vaig començar a treballar faig realment allò que m’apasiona. És per aquest motiu el fet que no m’importe la quantitat d’hores invertides, ni les matinades de cada dia des de fa uns anys. Entretindre a través de la ràdio, fer que els oïdors gaudisquen i regalar somriures cada matí és, sense cap dubte, la millor teràpia per ser feliç.
No sé si el destí existeix i aquell primer dia en La Gran Via vaig poder visualitzar que anys més tard recorreria els mateixos llocs a diari. No sé si va ser la meua obstinació i il·lusió o que cadascú construim el nostre futur amb els actes. Però, pense que no cal conformar-se amb el que som i hem de donar-los el plaer de sentir que podem ser alò que volem ser. I després de tants anys de professsió ho seguisc pensant cada dia. No deixe d’analitzar tot el que faig i em pregunte constantment com podria millorar-ho.
Per sort, cada any em sent més estimada i amb més energia per seguir superant reptes. Des que vaig començar, a Gandia, com a locutora fins ara, que sóc la actual directora de “Anda Ya”, quan estrenem nova tempora em pregunte: “Val, i ara què? Perquè el gran repte és tindre la il·lusió del primer dia.
El nus al pit. Amparo Mendieta Albuixech
Fet la vista enrere i et veig. I em veig. I la veritat, encara no em crec que siguem ací. En aquest camí de la vida que mai vaig pensar viure, que mai vaig somiar ni vaig sentir.
Fet la vista enrere i se m’encongeix el nus del pit. Recorde la teua telefonada. Recorde les meues llàgrimes recorrent les meues pestanyes i les teues, amagades en el més profund de la teua ànima.
Recorde la teua veu una miqueta feta fallida. Recorde que la vida per un instant se’ns escapava. Fet la vista enrere i recorde les hores. Els dies. Els mesos. La vida passar. Recorde el nus, cada vegada més gran, cada vegada més fort intentant eixir. Cridant que ja no podia més. Fet la vista enrere i em dol veure’t trista. Amb eixa mirada blava tan plena de llum a puntet d’apagar-se. Amb cadascun dels teus trencats a plena llum, sense por al fet que els vegen, sense por de ser descoberta.
Tota tu. Fet la vista enrere i et cride VALENTA. No sé si jo ho haguera fet millor, no sé si jo ho haguera portat pitjor. Valenta per tot allò que hem passat de la mà. Per tot allò que hem lluitat sense descans. Per tota la força que cada dia ens has demostrat.
Fet la vista enrere i recórrec cadascun dels teus passos. Cadascuna de les teues pors. Cadascun dels teus plors.
Respire. Et mire. T’abrace. Sospire.
Eres ací. No t’he perdut. Continues estant amb mi. El meu pilar. La meua ancora. La meua llum al final del túnel. La meua abraçada en els dies tristos. El meu riure quan a mi em falla. La meua vida quan sent que la meua està en ruïnes i en flames.
Fet la vista enrere... Ningú ens va avisar d’això, però vam poder escapar i això tampoc ho esperaven.
Has tornat amb mÊs força, has tornat tota tu.
L’art que sana. Mireia Ortega González
El meu interés pel món del tatuatge va estar centralitzat, des d’un primer moment, a l’ambit mèdic-estètic. El que no imaginava era tot allò que anava a aconseguir amb aquesta tècnica tan poc utilitzada.
El meu treball combina la realització de micropigmentació i tatuatge en distintes clíniques i centres mèdics del territori provincial i nacional, amb el delicat tema de la reconstrucció oncològica d’aureoles mamàries i de cicatrius areolars.
Dedicar el meu temps al tatuatge oncològic és molt gratificant a nivell personal. Aquelles persones que no han sofrit de prop les conseqüències d’una intervenció quirúrgica com una mastectomia, afortunadament no coneixeran què és allò del tatuatge oncològic. Doncs, és una alternativa molt efectiva quan la pacient ha perdut l’aureola i mugró despŕes d’una intervenció tan agressiva. De vegades, la zona de l’aureola i el mugró es veuen afectades per cèl·lules cancerígenes i per aquest motiu, es prescindeix d’ells en la reconstrucció. El tatuatge oncològic pretén, mitjançant la implantació de pigments específics en la pell, en la dermis, millorar l’aspecte dels pits, fent-los semblar més simètrics i naturals. En canvi, en la pigmentació, el pigment s’implanta en una capa superior, l’epidermis. Conseqüentment, amb la regeneració natural de la pell, el color es s’esvaeix en un parell d’anys, necessitant repassos temporals. Considere oportú realitzar aquesta tècnica únicament quan s’ha de situar el tatuatge damunt la cicatriu. Actualment, únicament s’ha utilitzat la micropigmentació per recrear aureoles. Es considerava que el tatuatge era massa agressiu o perjudicial per ser més profund, permanent. Però, després d’un temps especialitzant-me, hi vaig observar que el tatuatge és igualment segur, si es treballa amb el degut coneixement.
D’aquesta manera, la persona tanca el traumàtic cicle de la malaltia i no ha d’estar pendent de retocs posteriors que li recorden constantment el camí recorregut. La cicatrització de cada persona és impossible de predir, ja que depén del tipus d’intervenció i del tipus de pell. Per aquest motiu, abans de tatuar m’agrada posarme en contacte amb els cirurgians i oncòlegs de la persona, i treballar juntament amb ells. D’aquesta manera ens ajudem mutuament i aconseguim que el seu treball es veja ben acabat, i jo puc treballar amb seguretat sobre la pell de la pacient. S’aconsella realitzar el tatuatge reconstructiu entre sis i dotze mesos després de l’última intervenció. per donar temps als teixits a agafar forma, i permetre col·locar el mugró en la posició correcta. El mugró es pot simular de dos maneres: mitjançant cirurgia, suturant la pell i creant un petit volum farcit de grasa, o amb una porció d’un altre mugró, si conserva un pit. L’altra opció es mitjançant el tatuatge, simulant les llums i ombres per simular un efecte 3D molt realista. En cap cas es recuperarà la sensibilitat que previament tenia, i amb el temps és possible que el mugró quirúrgic s’aplane. No obstante, el tatuatge de mugró 3D està recomanat per a persones que no vulguen sotmetre’s a més cirurgies o el seu mugró sa no siga molt voluminós. Realitzar el tatuatge oncològic és una de les majors satisfaccions de la meua trajectòria professional. Tornar-li la naturalitat a un pit mastectomitzat i aconseguir resultats visibles al moment, em proporciona tranquil·litat. I és un fet que m’acosta a la felicitat perquè la persona recobra part de la seua autoestima en el moment. La mastectomia no únicament elimina els teixits del pit, també supremeix, anul·la una part importantíssima de la persona. És molt traumàtic vore amputada la teua femenitat, i perder part de la teua sexualitat deixa seqüeles psíquiques, que no sempre es poden superar. L’implant mamari és la primera etapa per recuperar eixa naturalitat, però sense el posterior tatuatge, la reconstrucció es queda coixa i la persona sent que està inocompleta.
M’agrada recordar que la construcció mamària és un procediment totalment electiu en el què es restaura la forma i volum sel si, i que es planteja amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones afectades. Aproximadament es realitza en un 99% dels casos. La reconstrucció del mugró i de la pigmentació aureolar és una decisió molt personal i no hi ha per què sentir obligació de fer-ho, cada persona deu trobar la seua manera, en aquella que se sent més còmoda amb el seu nou cos i estil de vida.
Per altra banda, cada vegada són més dones que decideixen trencar les normes i fer-se un tatuatge artístic, que és una manera més de deixar el dolor i representar alguna cosa positiva amb un dibuix. M’agrada estar en constant creixement, així que assisteix a nombroses conferències, col·loquis i events oncològics per aprendre noves tècniques i conéixer els productes més innovadors del mercat, i oferir, així, tractaments personalitzats en funció de les necessitats i expectatives dels meus clients.
La bellesa no ha de ser un luxe amb data de caducitat, també és salut mental i física.
Rerevera. Vicent Lloret
No podia sojornar més aquell moment. Les branques despullades del lledoner li deien, sense paraules, que la tardor havia arribat i amb ella tot l’enfilall de records que s’esfilagarsaven a sa memòria. Intentava d’esllavissar-los al nores, a qualsevol indret amagat del seu cap on no pogués entrar el record però no, allí eren. Com la fotografia d’en Felip al dalt de la còmoda fent un trompe l’oeil a la torre tombant de Pisa. Quin viatge, aquell, també a la tardor! Pareix ser que la casualitat o la causalitat s’havien confabulat per arraconar els més bells instants de sa vida a l’estació més soferta de totes, aquella que fa aferrarse la natura a la vida per lluitar contra el vent i no ser dessagnada al terra.
Intentà de palpar, maldestra, el calaix per traure unes arracades que li regalà sa mare. Eren les mateixes que li ornaven les orelles quan es féu la fotografia de noces i una setmana després enviudà. Aquells set dies foren suficient per engendrar-la, ja que sempre pensà que ella fou el record que li deixà son pare abans de partir cap a Paterna per afusellar-lo el bàndol Nacional. Com sa mare li deia, “ets el més bell comiat”. No foren fàcils, aquells anys. Després vindria en Felip i seria capaç de florir el més gelat hivern que guaria el seu cor però fins eixe moment eren molts els instants de plany que li furtaren la son com lladre fugisser.
Un grapat de flors marcien a un pitxer que, plegat a un tarja, li desitjaven el millor per a eixe dia en què tornaria a desfilar com a regina fallera i commemoraria l’aniversari de la comissió que la féu reina als dinou anys. Havia arribat de Barna a la matinada i la casa de sa mare lluïa intacta, com si el temps no hagués passat, fins i tot l’orenga reposava a la cuina esperant la sacsada d’una mà que mai no tornaria. La pols, com la boira, s’havia escampat per totes les andròmines que atapeïen els mobles del saló. Fotografies velles, glaçades, que mostraven la letargia de qui allí reflectien en tonalitats blanquinoses i negres s’inclinaven cap a la finestra, cap al sol, per recercar una mica la vida.
Corcó per tots els costats i un aixovar indemne amb flaire a naftalina eren testimonis de la soledat. De ben segur que fou n’Elvira qui entrà per posar les flors al bell mig de la taula. Ella era l’única que tenia clau de ca sa mare. Un nus li esquerdava l’estómac. No volia sortir d’eixa casa vestida de fallera. Des que fou reina mai no tornà a viure aquelles sensacions. Sa mare morí, la deixà sense un comiat. Una malaltia li rossegà l’anima mentre ella, ocupada en banalitats, no fou capaç d’anticipar-se. Barna era l’únic lloc on podia fugir, allí vivia en Felip. Però car, era una fugida i fugir és de covards, i fins i tot en Felip la deixà quan aquella tarda de tardor plujosa el cotxe relliscà barranc avall i per sempre s’apagà la seua veu. Tota sola, eixe era el sentiment que aixoplugava sa ànima.
Hagués pogut dir no a la invitació de la falla. Era fàcil, té la seua vida a Barna. Un treball, una casa i un armari ple a vessar de roba, perfums i quincalles innecessàries, però ningú que li digués bon dia a cada rompent d’alba. Tal vegada, per això, amb un arravatament penedit, contestà que sí a eixir a la presentació. Seria l’única forma d’escoltar el seu nom en llavis aliens. Es posà al damunt el vestit que encara li venia. Era una seda espolinada, treballada a cada fil que entreteixia dues flors naixents que es trobaven amb un manoll que s’obria a un fons blanc. Aquests estampats mai no passaven de moda així que no tenia por a fer el ridícul en un món tan xafarder com és el faller. El cabell ja el tenia perfectament pentinat, amb un monyo. Havia decidir deixar a banda les dues ensaïmades mallorquines que sempre li feien sagnar les orelles. No necessita ningú per vestir-la. En realitat, no necessitava ningú per a viure ja que s’havia acostumat a dur a terme la seua existència sola, sense cap mà que l’ajudés. Posar-se un vestit de fallera era fàcil en comparació a passar la Nit de Nadal amb l’única companyia d’un Moët & Chandon car, però amarg per no tindre ningú amb qui brindar.
La banda de música s’anticipà a replegar-la. Quan sortí de casa cap rostre n’era, de conegut. Havien passat molts anys i la decepció, mesclada amb la melangia d’escoltar el pasdoble, li amarà tot l’esperit. Delicadament i fràgil s’agafà al braç del seu acompanyant. “No em coneixes?” Li digué subtilment. Recordava eixa veu temprada, melosa... “Ets en Josep, veritat?”. Poques vegades s’havia acordat d’en Josep en aquesta vida. Per ell es féu fallera, fou el seu primer nuvi. Un amor adolescent, eteri, baladí... Un amor de mans plegades pel passeig i sessions de cinema amb mirades còmplices. En Josep se’n anà a viure a Ciutadella i amb el temps mai no va saber res d’ell. Al principi s’escrivien cartes, munts de cartes. Llargues notes de prosa poètica embafosa atapeïda de sinònims altisonants que poc a poc es convertí en un silenci absent que mai més no tornà a veure la fosa de la bústia.
La presentació passà, i rere d’ella el sopar, i després les hores que s’estiraven com els fulls d’un diari íntim. Es contaren tot, una vida amarga, desgraciada. Pareixia ser obra del fatus que, amb aquell festeig innocent, volgué marcar-los amb una vida d’absències. Ella no oblidà en Felip, i ell no oblidà na María, però eren vius i no tenien ningú a casa esperant-los. Aquella nit fou el retrobament d’un flama que, como una falla, poc a poc anà prenent caliu per esdevindre cendra que fes renàixer aquella joventut, aquells instant que també tingueren lloc a la tardor i, de llavors ençà volgueren, tots dos, anomenar-la rerevera...
Esforรง
La ràdio, la meua vida. Jéssica Cánovas Fresneda
Són moltes les dones que al llarg de la història han decidit eixir-se de la norma i obrir el camí cap a la igualtat d’oportunitats, una cosa gens fàcil en un món en el qual tenien molt definit el seu paper. El periodisme, com a tantes altres professions, també va comptar amb importants figures femenines en els seus inicis. Va ser una arrencada tímida. Però elles van canviar la història i van demostrar que el periodisme també té nom de dona.
Josefina Carabias va ser la meua inspiració. Una advocada, escriptora, locutora, corresponsal i periodista espanyola. Va debutar amb 23 anys com a periodista en la revista ‘Estampa’ gràcies a una entrevista a la política Victoria Kent, directora general de Presons. Va treballar en la ràdio. Finalitzada la Guerra Civil espanyola es va incorporar al diari ‘Informacions’, per al qual va treballar com a corresponsal a Washington des de 1954. En 1959 es va traslladar a París com a corresponsal del ‘Diari Ja’, periòdic en el qual va exercir fins al final de la seua carrera. Una locutora de ràdio valenta i un exemple a seguir per totes les dones que adorem la nostra profesió. I jo ho tenia clar, volia ser una d’eixes veus valentes que feren arribar a la gent el que passava al seu municipi i convertir-me en eixe vehicle transmissor que els informara i acompanyara des del treball, des de casa o des de qualsevol punt. Estime la ràdio, és la meua vida. El meu sommni era eixe des de Batxillerat, ser una periodista radiofònica; un referent per a molts. I em vaig decidir aconseguir-ho. Vaig donar eixe pas a la Safor que em va portar a un món apassionant d’immediatesa on tots els companys i companyes m’han ajudat a créixer com a professional. ‘‘Estem al teu costat i sempre et donarem suport’’, em deien els meus pares quan els vaig anunciar que anava a Gandia a gaudir d’una de les coses que més m’agradaven.
‘‘No serà fàcil. És una professió dura’’ comentava el meu pare en eixes converses que acabaven sempre amb eixa abraçada que et donava un nou impuls per a continuar lluitant. Ells han sigut el principal motor de la meua vida i els que sempre, sentint-los molt a prop, m’han animat a continuar fins i tot en els moments més difícils. Viure fora de casa sense la meua família i les moltíssimes hores de dedicació em feien caure en els meus inicis. I ahí estaven els meus companys, que es van convertir en la meua gran família. ‘‘Estem al teu costat i sempre et donarem suport’’, em deien els meus pares quan els vaig anunciar que anava a Gandia a gaudir d’una de les coses que més m’agradaven. ‘‘No serà fàcil. És una professió dura’’ comentava el meu pare en eixes converses que acabaven sempre amb eixa abraçada que et donava un nou impuls per a continuar lluitant. Ells han sigut el principal motor de la meua vida i els que sempre, sentint-los molt a prop, m’han animat a continuar fins i tot en els moments més difícils. Viure fora de casa sense la meua família i les moltíssimes hores de dedicació em feien caure en els meus inicis. I ahí estaven els meus companys, que es van convertir en la meua gran família.
I a tot arreu sentia que no hi havia millor lloc que el repte de fer notícies amb la meua veu. L’empatia s’ha convertit en el meu tresor, i la veu en la meua més benvolguda companya. Amiga de tot el món. Disponible, sense horaris, desperta sempre per a la ràdio. Com la ràdio mateixa. Una de les claus dels més de deu anys al capdavant del món radiofònic ha sigut la fidelitat a la meua cita tots els dies renunciant a la meua vida privada i a la meua família, però també la fidelitat amb els meus companys. Cada dia en la ràdio és un repte. No obstant això, sempre seguisc els meus principis: fer la ràdio de tots, la de tota la vida, aquella que busca el contacte amb l’oient i provocar en ell una reacció.
Lydia Morant Varó
Valorem a la dona en el món de l’esport. La pràctica de l’esport té efectes positius en les persones que el duen a terme, ja que contribueix a l’adquisició d’hàbits saludables i, alhora, d’habilitats i responsabilitats, sent aquestes útils en tots els aspectes de la vida. Però igual que ocorre en altres àmbits, en l’esportiu la participació de dones i homes és diferent i desigual. Tan sols hem de donar una ullada a les notícies de caràcter esportiu que ofereixen la majoria de mitjans de comunicació, i veure els percentatges de dones i d’homes que practiquen les diferents modalitats esportives o que estan en les directives de clubs i federacions, per adonar-nos que l’esport continua sent “una cosa d’homes”.
A la pregunta de per què les dones practiquem esport en menor mesura que els homes o per què la nostra activitat està en molts casos associada a complir amb un prototip de bellesa femenina que ens exigeix “estar guapes”, convé buscar resposta en els tradicionals models de socialització i en els prejudicis i estereotips de gènere. Segons aquests estereotips, l’esforç físic, la potència o la resistència encaixen millor en els patrons de masculinitat que en els de feminitat (que encara hui continuen marcats per valors com la delicadesa, la bellesa o la fragilitat).
Això també guarda relació amb el fet que determinades activitats esportives que s’acosten més a aquests ideals com la gimnàstica rítmica o el patinatge, s’hagen feminitzat, mentre altres realitzades en equip, que requereixen un important esforç físic o que necessiten la utilització de maquinària, siguen majoritàriament practicades per homes. El baró de Coubertin, fundador dels Jocs Olímpics moderns, creia que el paper de la dona en aquests jocs havia de ser, com en els antics tornejos, el de coronar i aplaudir els vencedors, una funció merament ornamental (pensem en les hostesses del ciclisme).
Va ser així com, en els Jocs Olímpics d’Atenes de 1896, les dones no hi van poder participar. Des d’aleshores, la presència femenina en el món esportiu ha comportat una lluita persistent contra una misogínia sustentada en la por, el dogmatisme i la ignorància.
Però, tot i que l’esport femení ha avançat i millorat, alguns indicadors ens recorden que encara resta molta cursa per córrer. Fa uns anys, l’entrenador de futbol italià Carlo Ancelotti va afirmar el següent: “El futbol no és un joc per a senyoretes”. En sintonia amb aquestes paraules, moltes persones continuen creient que el futbol femení “ni és futbol, ni és femení”. Deixant de banda el futbol (el mal anomenat “esport rei”), i passant a altres disciplines esportives com la natació (que és la meua passió) les coses no semblen millorar. Dificultats per a trobar suports econòmics i patrocinadors, escassetat de models femenins que servisquen com a referents, la crítica de l’entorn quan s’exerceixen esports masculinitzats, així com la reduïda presència dels èxits esportius femenins en els mitjans de comunicació són obstacles que les dones esportistes coneixem bé. A aquestes barreres que són més de caràcter social cal afegir altres més personals, com la falta d’autoconfiança a l’hora de realitzar certes activitats esportives catalogades socialment com a “masculines”. Les dones també estem insuficientment representades entre el personal tècnic, així com en els llocs de presa de decisions, com són els equips directius de federacions o clubs. No obstant això, la presència de dones directives que vagen transformant les estructures i les normatives vigents, donant oportunitats equivalents en aquest terreny a les unes i els altres, resulta clau per a oferir a les dones, i a la societat en el seu conjunt, nous referents que vagen consolidant la idea que l’esport és un àmbit paritari i democràtic, on dones i homes participen, decideixen i progressen en igualtat.
Per tal d’arribar a eixa meta encara tenim per davant un llarg camí que recórrer, en un compromís i esforç corresponsable de les Administracions, els mitjans de comunicació, les famílies, els centres educatius, etc.
Per això, hem de fomentar una presència més equilibrada de dones i homes en esdeveniments esportius, donar suport a la participació de dones i xiquetes en esports estereotipats com a masculins (i la participació d’homes i xiquets en activitats esportives estereotipades com a femenines), practicar esports en equips mixtos a edats primerenques o donar el mateix tractament informatiu a esdeveniments esportius practicats tant per dones com per homes. Aquesta tasca, que és de totes i tots, al final repercutirà positivament en la nostra societat.
Cal pensar que fins no fa massa temps les dones teníem una escassa representació esportiva i, d’aconseguir-la, les nostres metes no eren valorades com pertocava. Qualsevol referent esportiu espanyol s’escrivia amb nom d’home i els mitjans de comunicació ajudaven a la seua difusió mediàtica. Però en els Jocs Olímpics de Londres de 2012 (en els quals vaig tindre l’honor de participar competint en l’equip de relleu 4x200 lliures, batent el rècord d’Espanya) van ser les dones les que van recollir 11 de les 17 medalles de l’equip espanyol. Per sort, ara tothom coneix a Mireia Belmonte, Ruth Beitia o Carolina Marín L’auge de l’esport femení és un fet i hem de difondre els assoliments femenins igual que ho fem amb els masculins. Hem de reivindicar el magnífic treball que realitzem les dones en l’esport. Fa anys a les dones no se’ns reconeixia mediàticament tant com hui en dia, però açò no vol dir que no hi haguera esforç. Les dones hem lluitat, lluitem i seguirem lluitant cada dia per obtenir la nostra posició en un món marcadament masculí. I, a poc a poc, estem assolint el lloc que realment ens mereixem. El món de l’esport fa anys era més masclista. A hores d’ara, estem aconseguint que se’ns valore a les dones, tant en l’àmbit professional com esportiu. D’aquesta manera, en l’actualitat existeixen més dones que es pugen dalt del podi o que, fins i tot, destaquen en disciplines esportives “masculines”. Per tot açò, hem de conscienciar-nos i valorar l’esforç que portem a terme diàriament els esportistes en general, sense discriminar per raons de gènere. A més, hem de continuar divulgant els èxits de les dones en el món de l’esport, de la mateixa manera que es fa amb els èxits masculins. Valorem, doncs, a la dona com es mereix en el món de l’esport.
Sempre amb actitud positiva. Mariola Jorge Sarrió
“Sempre amb actitud positiva”, si gaudeixes del teu treball, no semblarà que estàs treballant... ...Recorde el meu primer dia com a Agent de Policia, ningú se ho podia creure, és una xicona joveneta!...però no pot ser! Tot una escama i també una certa admiració, perquè hi havia qui em veia com una dona valenta, i tant, el meu primer contacte va ser per a mi un poc sorprenent vaig començar la vespra del dia de cavalcada dels Reis Mags, amb el preparatius que comporta que tot estiga be, tant el recorregut pels carrers del poble, com altres detalls relacionats amb l’acte, pensant en que tant xiquets com grans estigueren contents amb el resultat, i com no, per tal de connectar amb els nous veïns i ciutadans per a mi. Vaig intentar aportar amb la meu tasca el que fora menester per a que tot eixirà d’allò més be.
Com a dona fallera que sóc i porte anys ajudant a les cavalcades de disfresses, vaig col·laborar amb maquillatge i ornamentació de les nostres Majestats els Reis Mags, va ser molt divertit i un bon començament per a donar-me a conèixer amb la meua implicació. Però, tot no ha sigut com aquesta primera experiència, recorde com vaig lluitar per a que els usuaris de la via respectaren la senyalització dels carrers Colón , San Francesc, l’Estació, la plaça Major i tants altres, fins ací, sí que va ser una odissea, això de que una dona els cridarà l’atenció, no ho podien consentir més d’u, però amb constància, perseverança, paciència, i alguna que altra denuncia municipal clar!... Doncs sí, poc a poc, anaven adonant-se compte que a la fi era la meua tasca i alguns més que altres van claudicar.
Una de les tasques més satisfactòries ha estat preparar els cursets de seguretat vial a l’escola, els menuts y els no tant menuts participaven de forma molt activa, i els encantava conduir per el improvisat circuit, ho passaven d’allò més be, de vegades els hi feia sentir que un d’ells era el policia o la policia i estaven molt atents a la circulació, després ens han contat la seua experiència, i s’han sentit autoritats per uns moments. També he de dir que tot el que fa un Agent de la policia de vegades no es veu per part del ciutadà, i no sols es tracta d’ordenar i regular el trànsit, o repartir notificacions administratives o altres tasques burocràtiques, crec que puc dir amb orgull que per a mi ha estat i segueix estant un plaer poder entendre la meua feina com una forma de ajudar al ciutadà de moltes maneres diferents, es tracta de una realitat social, estem amb contacte directe amb situacions molt diverses, tant de caràcter administratiu, com social per ajudar de vegades en conflictes familiars, o problemes entre el veïnat, control de possible absentisme escolar, conflictes de violència de gènere, també altres tipus de violència juvenil etc, però sobre tot, el més important és tindre clar que es tracta d’ arribar al veí , als joves, als xiquets, a tots, doncs hem de estar preparats per a captar amb habilitat una situació que de forma casual es ens puga presentar, i hem de poder transmetre aleshores confiança amb el ciutadà per a poder resoldre el conflicte, o per a poder ajudar-hi on siga menester amb els mitjans que siguen, al menys eixa es l’actitud, creure amb u mateix i no decaure, i clar que sí, és ben difícil, i a més a més perquè no hem d’oblidar-hi que ser dona no sempre ajuda, tot el mon no creu que sigues capaç i que pugues ajudar-hi, però al menys jo no m’adone per vençuda e intente demostrar que si puc arribar.
Després d’aquesta etapa de la meua vida treballant durant més de desset anys al poble d’Almoines vaig tindre una oportunitat nova dins de la meua carrera professional a Gandia, donant-se la sort de poder treballar amb grup i participar amb variades intervencions a la Seguretat Ciutadana.
El col·lectiu de dones policia no és molt nombrós, però puc dir que totes som molt participatives i sensibles amb la nostra feina. De vegades arribem de forma distinta a resoldre un conflicte, està clar que tenim un punt de vista, o sentit singular que ens caracteritza a les dones i aleshores deguem aprofitar. Puc dir amb sinceritat que ens sentim ben estimades pels companys amb tracte per igual amb correcció i respecte, com ú més, sense diferències. Tenim moltes oportunitats d’una formació continuada relacionada constantment amb el dia a dia que demana la societat, i com no, el respecte als demés és una de les premisses que hem de seguir i fomentar. No sols hem de tindre aptitud i qualitats, també l’actitud és la nostra gran prioritat, sempre hem de intentar actuar de forma positiva i transmetre al veí que pot confiar amb nosaltres. No som una policia repressiva, som un cos de proximitat als ciutadans, informant-los d’allò que poden fer per a respectar les normes de convivència i bon estar.
És un treball molt satisfactori que t’ompli molt com a esser humà i el recomane a totes aquelles dones que de vegades no estan ben segures de poder-hi optar. Les proves d’oposició són factibles i les dones fem molta falta dins d’aquest col·lectiu, així que animeu-vos a participar, de segur que alguna ho està pensant ara mateix. Ànim!!!
I...em vaig atrevir. Érika Sanz Moreno
Em vaig atrevir a prendre la decisió de ser allò que volia ser. No és que ja ho siga completament, i ni tan sols sé si algun dia ho seré, però em vaig atrevir a caminar pel meu camí, i continue gaudint del viatge.
Recorde, que en aquells dies, no hi havia molta informació; no sabia on anar, ni a qui preguntar. Ningú del meu voltant em podia guiar en la meua recerca, però jo ho tenia clar, molt clar. La il·lusió era el combustible, i la meua decisió, el vehicle. Pot ser, semble inverosímil, però no fa massa anys, únicament podies buscar informació en les famoses ‘pàgines grogues’, i així ho vaig fer. Vaig trobar la direcció d’una escola d’interpretació a València i, a diferència de hui, que amb tan sols un clic obtens totes les dades, els responsables de l’escola em demanaven personar-me allí per facilitar-me tota la informació, perquè per telèfon no era el mateix, deien. Així que dedicaves, en exclusiva, un dia sencer amunt i avall amb el tren. Sort que va pagar la pena, ja que m’hi acceptaren i ben prompte vaig començar a centrar-me en allò que realment volia fer. Durant un any, amb els seus dotze mesos, un dia normal per a mi era alçar-me a les 7:00h en Gandia, agafar un tren de rodalia i fer classe d’interpretació de 9:00 a 14:00h, en València. Després, tornava a la Ciutat Ducal on una amiga m’esperava i ens anàvem cap a Alacant, el lloc més pròxim on impartien les millors classes de ball de l’època. Després de tres classes consecutives, tornàvem a Gandia (sobre la 1 de la matinada) per intentar dormir. I al dia següent, com una roda, el mateix. Aquest primer any, vaig tindre el meu primer contacte amb la vida laboral professional, ja que en València se celebrava La Biennal i La Fura dels Baus col·laborava en la clausura amb un excèntric espectacle, en La Ciutat de les Arts i les Ciències.
Es tractava d’un espectacle innovador, on es projectaven missatges que la gent enviava amb el telèfon mòbil. Tal vegada res estrany actualment, però sí molt novedós en aquell temps. Un fet anecdòtic que em situa en una línia del temps imaginària i em recorda els meus inicis.
I va ser de sobte, com un succés fortuït que no predius, un anunci d’un càsting per a una sèrie de televisió va aparéixer davant els nostres ulls, els meus i els dels meu companys de l’escola d’Alacant. Ens semblava un fet extraordinari, un somni. L’oportunitat. Telefonada i inscripció, immediata.
El gran dia va arribar i amb els nervis d’un xiquet el primer dia d’escola, tots junts dins d’un monovolum ens dirigirem, amb una emoció trepidant, cap a la prova. Com si d’una pel·lícula es tractara, el nostre vehicle va deixar de funcionar i allí, al mig d’una carretera secundària ens va fer esperar durant minuts eterns fins que dos taxis ens recolliren i poguérem continuar el camí cap al nostre anhelat somni. Era d’esperar i quan hi arribàrem havíem perdut el nostre torn; no obstant, les persones resposanbles i que estaven al capdavant del càsting, amb molta humanitat ens van permetre realitzar la prova. Recorde una sensació d’insegurat; em sentia avergonyida, temerosa...però ho vaig aconseguir. Vaig superar el càsting!
I és en aquest moment on comença a fer-se realitat el meu somni, aquell pel amb tantes hores de son perdudres i tans quilòmetres recorreguts. La meua participació en aquella sèrie, tan popular entre els adolescents, em va canviar la trajectòria. Vaig començar a viure en una gran ciutat, la capital; uns carrers que m’abraçaren i on tinc hui meua residència actual.
Tia i campiona. Maria Pina Tolosa
Em presente breument. Sóc Maria Pina, jugadora del València Bàsquet, generosa i intensa. Estime a la meua família i la meua parella i actualment sóc Campiona d’Europa amb la Selecció Espanyola de Bàsquet.
La meua vida esportiva va començar, com tots, imagine, sent molt però que molt competitiva. Sense pensar-ho, escollia sempre l’esport i també sense voler destacava per la meua capacitat física i les meues ganes de guanyar. Curiosament sóc dona, i ja de menuda guanyava (quasi sempre) en un ‘món’ de xiquets. He tingut la sort que els meus pares mai m’han condicionat i mai m’han dit el que suposadament és de xiquetes o de xiquets, i he sigut feliç decidint sobre allò volia fer. Jugar amb cotxes, nines, pilotes...anar en xandall, amb el pèl recollit, amb faldes... tan sols, descobrir i créixer. Així, m’arribà la meua oportunitat. Vaig rebre una beca de la federació espanyola i catalana de bàsquet per a formar part d’un projecte de formació, així que als meus 14 anys estava a Barcelona on em forme durant 4 anys. Ho deixe tot. Els deixe a tots. Ací va començar la meua vida esportiva. En el centre d’alt rendiment vaig començar a combinar els estudis en un col·legi sol per a esportistes, la vida en una residència d’esportistes i el que per a mi meua era l’alt nivell, doble entrenament diari, selecció espanyola, competició nacional i donar forma a la meua ‘competitivitat’, ‘qualitats físiques’ i els meus estudis. Quan vaig acabar eixa etapa va començar l’etapa dura en una lliga que porte 18 temporades, on he anat percebent el canvi de la professionalitat progressiva de la lliga. He passat per clubs que no m’han pagat, contractes sense seguretat social, en general unes condicions una miqueta precàries per a ser un treball real, perquè per a nosaltres és el nostre treball.
Ara no em puc queixar de res, el temps ha passat i amb això l’exigència de la federació espanyola en què es cuidara més a les jugadores, fóra millor la lliga, amb millors condicions i contractes. El meu club actual és molt professional, i tant de bo tots els clubs tinguen eixes intencions.
Aquest estiu als meus 32 anys ha passat una cosa màgica, bo dues coses màgiques:, sóc tia i sóc Campiona d’Europa amb la selecció espanyola. Sempre he sigut una jugadora que ha rondat la selecció, he jugat dues competicions i he estat en moltes concentracions i per fi, aquest estiu, he entrat en l’equip i tinc eixe or i eixes experiències meravelloses amb mi per sempre. El campionat ha sigut de les millors coses que han passat en la meua vida esportiva.
M’agradaria que el meu missatge arribara a tots, adults i menuts. L’esport és també de dones, que hi ha somnis que complir, que les dones treballem igual, deixem coses igual i ens sacrifiquem igual. Les persones tenen el dret de realitzar-se com a tal, tant de bo tothom poguera viure el que el bàsquet i el suport de la meua família m’han fet ser.
Intel·ligència
Malala. Anna Huerta Brines
De sobte el món s’atura. On sóc? Què és el que passa? Sent crits, que escapen de goles aterrades i que, a poc a poc, són més i més llunyanes. Ja han cessat. Ho veig tot negre. Caic al terra. Tracte de recordar el darrer dia d’escola. Els talibans han arribat, ens volen fora. Ens hi volen fora de l’educació. Però volen fora de l’educació a les xiquetes, tan sols a les xiquetes.
Ens tenen por? Tenen por que quan siguem dones, siguem intel·ligents, pensem per nosaltres mateixa i agafem les regnes. I què si açò passa? No ho faríem bé? Ens tenen por perquè ho saben. Saben que ho faríem millor. I això els aterra.
Alba Fluixà Pelufo
Un camí entre fronteres.
Definir la meua trajectòria professional hui en dia em resulta difícil, sobretot perquè més que descriure-la com a un sol camí, s’ajustaria més a la realitat dir que han sigut diversos camins o, fins i tot, un sol camí que ha transitat entre les fronteres de diverses disciplines.
Les meues dos grans passions originals, és a dir, aquelles que recorde haver estimat des de xicoteta, són l’art i la literatura. Es tracta de dos camps que, com qualsevol ullada a un manual d’història de l’art o de la literatura podrà corroborar, han estat dominats pels homes. Els grans artistes i els grans escriptors que tot el món coneix no solen tindre nom de dona tot i que, afortunadament, això està canviant i cada dia sorgeixen més i més noms femenins mereixedors d’un lloc entre els creadors destacats. Pel que fa a la meua experiència, la condició de dona no m’ha afectat més enllà de la consciència de saber que la meua visió pel món estava influenciada, en part, pel fet de pertànyer al sexe femení i que això es reflectia en allò que pinte i en allò que escric. El que mai no vaig dubtar va ser que la meua visió fora tan universal com la de qualsevol home.
A més a més, amb el pas del temps he anat acumulant noves facetes com la que m’ha unit al món de les falles i molt especialment al dels llibrets fallers. Tot va començar col·laborant amb la setmana cultural de la Falla Plaça Malva d’Alzira i en el seu Tro d’avís. El moviment cultural faller em va interessar i em vaig anar implicant cada vegada més fins al punt de triar-lo com a tema per al meu Treball Fi de Màster de Gestió Cultural i, posteriorment, per a la meua tesi doctoral. En conjunt, farà ja uns quants anys que hi treballe i tampoc en l’àmbit de la festa fallera he sentit mai que el meu gènere em perjudicara.
No obstant això, tot i haver-vos descrit un recorregut còmode no puc deixar de preguntar-me si senzillament hauré sigut una privilegiada o una afortunada. Per altra banda, sóc jove i no tinc càrregues familiars. Per tant, no necessite pensar en la famosa conciliació, peça clau del conegut sostre de vidre. En definitiva, encara no he hagut d’escollir entre vida familiar i creixement professional com sí que ho han hagut de fer moltes altres dones abans de mi. Per això, si volem un futur en què realment tinguem a l’abast totes les possibilitats, cal seguir construintlo, per les que ja hi som i per les que vindran.
Dones. Manela Faus Mascarell
Al llarg de la història, la presència de la dona en el món de la cultura ha estat silenciat. Hi ha nombrosos exemples de dones que s’han dedicat a l’activitat artística en diferents etapes històriques i que no hem trobat referenciades. Darrerament s’ha realitzat un considerable esforç per visibilitzar les seues aportacions i encara queda molta tasca per aconseguir recuperar el lloc que mereix l’obra construïda per dones.
Deia George Eliot en el seu assaig «Les novel·les tontes de certes dames novel·listes» de 1856: «Per fortuna, no depenem dels arguments per demostrar que la Novel·la és un camp literari on les dones poden, com a espècie, igualar els homes» Aquesta afirmació no hauria de cabre avui en dia. L’escriptura és una activitat que depén del sexe de l’escriptor? És un vell debat. I, pel que fa al consum d’aquesta obra, encara en l’actualitat trobem que la producció femenina no troba el mateix públic que la masculina. Una enquesta de Goodreads de l’any 2015 va evidenciar que el vuitanta per cent dels títols escrits per dones, van ser llegits per dones, que, a més, també van llegir el cinquanta per cent dels escrits per homes. Es pot dir que els homes que escriuen literatura de ficció compten amb un públic que és representatiu del món en el seu conjunt, mentre que les dones, no. En general, és clar.
Algunes escriptores actuals amb un reconeixement públic indiscutible, com Siri Hustvedt, confessen preguntar-se en algunes situacions si estan davant de casos de sexisme (conscient o inconscient) o es tracta d’alguna cosa més.
Com quan el periodista xilè va insistir que el seu marit, Paul Auster, li «havia ensenyat» psicoanàlisi i neurociència (fins i tot després que ella diguera que no era així, ja que el seu marit tenia poc interés en ambdues) -es pregunta l’escriptora si era un «idiota masclista o simplement un home que volia creure que el seu heroi literari era més o menys responsable de l’educació de la seua esposa». Aquell periodista no es va mostrar hostil, només pareixia perplex en assabentar-se que Siri Hustvedt sapiguera més d’aquests temes que la seua parella. O com quan un patriarca del món literari francés li va dir amb actitud autoritària, després de llegir la seua tercera novel·la, si «havia de seguir escrivint». Es pregunta Siri si estava sent pompós o condescendent.
Hi ha nombrosos estudis que mostren els prejudicis contra les dones. Un d’aquests és el de Philip Goldberg del 1968 entre universitàries.
Va donar el mateix assaig a dos grups d’aquestes estudiants, escrit per John T. McKay o per Joan T. McKay. El de John es va qualificar millor en tots els aspectes -es tracta de l’anomenat «efecte del realç masculí»-. Un altre es realitzà en doble cec el 2012 a Yale: quan el professorat de ciències avaluava la trajectòria professional assignada a un nom masculí o femení, a l’home se li oferia un sou més alt i més orientació en la seua carrera que a la dona. I les dones eren igual de tendencioses que els homes. Som conscients dels nostres propis prejudicis? És possible en aquests casos l’objectivitat? Com podem lliurar-nos de qualitats de les quals no som conscients? I per què els homes tenen avantatge? Es pregunta Siri Hustvedt. Ella vivia de menuda una desigualtat que no deixa de sorprendre-li: els xiquets podien botar d’alegria quan guanyaven un concurs de cal·ligrafia, però les xiquetes no podien ni somriure, ni, per descomptat, alçar els braços en l’aire.
Anne Sexton, Adrienne Rich i Sylvia Plath eren dones d’una mateixa generació, de classe mitjana, de les quals s’esperava que foren mestresses de casa, cosa que va esdevenir i que va provocar també una contradicció entre els papers d’esposa i mare convencional i una vocació poètica cada vegada més forta. Les tres segueixen un camí que és comú en molts aspectes però cadascuna té una veu individual. Cadascuna troba la seua veu i la reclama. Plath, veu pertorbadora, desestabilitzadora, que ressona en l’obra de Sexton i Rich. Sexton s’aproxima a una estètica surrealista i Rich, amb referents més cultes, i produeix poesia experimental. Més endavant, aquesta poetessa evoluciona cap a la reivindicació d’una identitat per a les dones inspirada en la biologia femenina i en les cultures matriarcals, en la història i en el compromís polític compartits, i acaba explorant les seues pròpies arrels de dona americana dissident, compromesa amb la defensa ecològica del seu país nadiu com a «terra mare», mentre que Sexton produeix poemes d’un feminisme intuïtiu, però no menys radical, criticant diverses tradicions patriarcals i el mateix cristianisme, tot i que els darrers anys la seua poesia esdevé mística sempre des de l’heterodòxia. Les tres poetes són un exemple que ens obren possibilitats; ens donen «permís» per escriure la poesia que vulguem o necessitem escriure o per ser qui som. La seua poesia ens dóna força per buscar el nostre «nom» propi, com reclama Sylvia Plath al seu «Poema per a un aniversari»: «Digueu-me el meu nom».
A casa nostra, són moltes les dones que han buscat la seua veu i que l’han trobada. Un exemple d’escriptora que va mostrar rebuig radical al destí atribuït socialment a les dones que suposa la pèrdua d’identitat per a la dona, és Caterina Albert.
Sota el pseudònim, Víctor Català, s’atreveix a fer plantejaments que no faria sota el seu nom propi. Molt després, Maria Mercè Marçal, com diu la seua biògrafa Lluïsa Parra, «té la centralitat que cap altra poeta dona ha tingut abans» en la nostra tradició, com mostren els estudis, traduccions, publicacions sobre ella que han anat apareixent. «El nom de Marçal ha desbordat l’entorn literari i cultural» i ha esdevingut una icona. Com confessa a la seua «Divisa», s’implica activament en la política i en la lluita per l’emancipació de la dona. Darrerament, altres escriptores de diferents països d’origen que han triat la nostra llengua a l’hora d’escriure, han pres la veu i han construït una identitat transnacional, com explica Margarita Castellano.
Tracten el fet de ser dona entre cultures, dels processos de resistència, de l’hibridisme, de la invisibilitat i de la rebuda i el lloc que cerquen i ocupen a les societats d’acollida. Una nova mirada que apareix amb força en el camí per la igualtat. Una habitació pròpia, volia Virginia Woolf per escriure; és una cambra simbòlica i literal: necessitem espai d’intimitat, calma, temps per a pensar. En el seu discurs en l’últim premi que ha rebut, Siri Hustvedt, ha dedicat el premi a totes les xiquetes que lligen molts llibres sobre un muntó de temes, que pensen, que pregunten, dubten, imaginen i que es neguen a estar callades. Continuem, doncs, fent conéixer la nostra manera de meravellar-nos pel món.
La distinció entre sexe i gènere, on el primer marca la diferència biològica entre cossos masculins i femenins, i els segon es refereix a les idees elaborades per la societat de feminitat i masculinitat que varien amb el temps i la cultura.
Allò. Eixe. Sí. Fani Grande
Per circumstàncies, vaig sovint a una residència de persones majors. Algunes no tan majors. Algunes estan malaltes. No totes tenen demència senil o Alzheimer.
Algunes tenen malalties difícils de dur en una casa de 60 metres i una nòmina. És una barreja que hi té un nom comú: la vida mateixa. En un Fèmur molt matiner del 2012 vaig dir que volia ser vella de major. Vella, sí. No de la tercera edat. O de l’edat d’or. Quan una és vella no existeix una altra paraula que iguale en forma i contingut. Se’ns ompli la boca de ‘jove’ i sembla que entropesse la llengua en articular ‘vell’ amb la dignitat que es mereix. No sé si hi arribaré i com. Sols sé que m’agradaria molt ser vella molt de temps i sense ser una càrrega per a ningú estimat. Voldria ser vella poguent unir paraules entre si, ordenar frases i articular pensaments que conformen històries.
Voldria dedicar-me, a més, a conversar tot el temps. I a escoltar als joves trencant-se les meninges per aquest desengany o aquell d’allà. Voldria ser vella per a poder cridar que sóc feliç acabant els meus dies utilitzant la paraula per a ocupar el temps. Bé, també voldria poder nadar fins a l’últim dia de la meua vida. I prendre café. I llegir. Llegir molt de temps seguit. I explicar-li a les meues amigues això o allò i tornar a riure’ns del dia aquell que quasi necessitàrem respiració assistida del riure quan descobrim que, plorant de cap per avall, s’inflamaven menys les galtes i podíem plorar una estona més... Va ser el dia que encunyàrem el terme ‘pateticor’ per a descriure un estat en el qual ens reconeixíem com molt, molt patètiques, per la qual cosa fóra. Va ser tremend, allò.
Maties, Hermini, Cinta, Maria, Carmina, Miguel, són noms ficticis de les persones que he conegut coneguent des que vaig a la residència. Me’ls he aprés revisant en les cadires de rodes, on hi ha etiquetes amb els noms i cognoms escrits. Els noms d’aquells que poden caminar els memoritze quan criden els torns del berenar. Cinta, anem a berenar, estimada. Anotat, Cinta. M’agrada nomenar-los. Els dic hola, Maties, hola, Carmina, hola Hermini, hola Cinta. I articule molt les consonants i òbric molt les vocals i la boca per somriure’ls tot el que puc i que l’hola siga més gran que el meu cap. Hem establert un sistema no verbal de comunicació mitjançant el qual ens entenem perfectament. Apuntalat amb alguna paraula ocasional. Consisteix en el meu hola inicial i una sèrie de somriures mutus i salutacions amb les mans i assentiments amb els caps. Ens reconeixem, vaja. De vegades m’assec amb la persona que vaig a visitar en aquests moments i aleshores passa Maties, o Hermini o Cinta i saluden i fins i tot, canten una cançó, alguna vegada. Altres vegades es queden una estona amb mi. Dies que s’hi troben lluny. Altres seuen al meu costat. Lucia va i ve, fa voltes circulars per la sala. Lucia, que has fet tres voltes, li dic. I para i m’informa que no, que són dues voltes. I li dic, que fava estic que no sé comptar. I es riu tant. I segueix caminant en cercles. El pla és eixe.
Carmina és la dolçor feta desmemòria. Porta un collar de perles molt fashion i va sempre pentinada de perruqueria. Desprén olor d’aigua de colònia. Que bonica estàs, Carmina, li dic. I em mira fixament. Somriu molt tendra i pronuncia “allò” amb la mateixa delicadesa que si m’haguera recitat un vers de Dulce María Loynaz. I jo li dic, i tant que “allò”. Carmina, només faltaría! I li done la mà. I me l’agafa. Somriu més i torna a repetir “allò”. I li aprete la mà i em mira i em diu “sí”. I aleshores, jo li dic “sí” i “allò” altra vegada, i em respon “eixe”. I després continua el seu camí, amb el seu pas elegant.
Ahir dissabte, Miguel, uns huitanta anys, que va en cadira de rodes però que s’impulsa amb els peus com en el cotxe dels Picapedra, em preguntà en veu baixa i molt seriós si havia vist a sa mare. Li vaig dirque estava a punt d’arribar i se li van il·luminar els ulls com dues llunes plenes d’agost. A mi em van coure de sal, els meus. Després, vaig anar a la sala on estan aquells que ja no estan i Mercedes em digué, escolta guapa, vince ací, bombó. I jo vaig anar-hi. I em va repetir que era molt guapa i un bombó i que no permetera que em menjara ningú.
Tot seguit em demanà entre risses que la portara a algun lloc bonic que m’agradara molt, molt, molt a mi, que estava molt avorrida. I vaig empunyar la seua cadira i anàrem de dalt a baix de la residència una estona prou llarga. Ella anava indicant-me per on volia anar jo, per descomptat.
Escoltava el seu riure mentre espentava les rodes i vaig pensar, aleshores, que vull ser vella de major, sí, i que vull, també, si em perd i no estic, que algú em diga que ma mare està a punt d’arribar i que després em traga a passejar entre rialles i romers.
Sí.
Parcel·les d’il·lusió. Marina Civera Moreno
Les dones tenim molts somnis al llarg de la nostra vida que desitgem complir. Alguns són universals i els compartim amb dones de tot el món: com tindre reconeixement professional, assolir reptes, viatjar pel món, pot ser casar-se o tindre fills. Després, hi ha somnis més específics o particulars, que poden variar segons com ens han criat o d’on venim. Jo he tingut l’extraordinària sort d’haver nascut a València, capital de les Falles, una ciutat defensora de les tradicions de la seua terra. He tingut més sort encara d’haver crescut en una casa amb passió per aquesta festa, amb el suport necessari per a que l’amor per esta cultura em recorre per les venes.
Per això crec que és normal que en el meu poal de somnis, des de ben menuda hi haguera un en particular, diferent al de les xiquetes i dones d’altres parts del món o del nostre propi país.
El que sí que estic més que segura és que és un somni molt freqüent en les xiquetes valencianes, que ens quedem bocabadades veient les riques sedes i els seus colors, eixos adreços especials, eixe pentinat únic en el món, i eixa forma tan màgica de poder sentir-se per unes hores com una reina quan ens vestim de valencianes. Per això, el somni que més em perseguia era el de ser, com no, Fallera Major de València. Vaig aprendre de la seua figura, del seu paper i de la seua tasca com a defensora i promulgadora de tota la varietat d’experiències i estimulació del sentits que obtenim gràcies a les nostres falles.
Escoltava històries des del seu origen en Pepita Samper, passant pel carisma i l’encant de Covadonga Balaguer, la simpatia de Lola Flor, fins a poder viure en primera persona la personalitat de Lucía Gil quan era una xiqueta, l’elegància i perfecció de Carmen Sancho com adolescent, i la proximitat de Rocío Gil sent jo per fi Fallera Major de la meua comissió. Tot el que vaig aprendre de la història, dels meus majors, i les vivències falleres de la meua vida, no més feren que engrandir les ganes de complir el somni de ser una d’eixes dones que es dirigeixen en les Torres dels Serrans a tot el món faller i seuen en la solemne Cadira d’Or. Però no molt després, un 10 d’ octubre de 2018, el nostre alcalde em va fer la telefonada més important de la meua vida, convertint-me en una dona més de sang valenciana que faria exactament això.
El que es presentava per davant era un repte i un desafiament important. Havia vist a moltes dones abans que jo deixar a València en el més alt; reflectir una imatge forta, valenta, de solera; havia vist a dones orgulloses de la seua ciutat i de la banda aferrada al seu pit. Jo volia convertir-me en una d’elles, en una d’eixes Falleres Majors de la que els fallers, ja foren xiquets, joves, adults o veterans; homes, dones, locals o de la contornada, es pogueren sentir orgullosos de la seua representat. Eixa ha sigut la meua ambició i el meu objectiu des del primer dia, des del primer minut. He viscut una experiència estimulant, plena, i que ha suposat per damunt de tot un aprenentatge de València, de les Falles i el seus fallers, però sobre tot de mi mateixa. M’ he trobat i he exercit en un temps nou, amb noves formes de pensar, amb plataformes de comunicació noves, d’evolució constant i molt diferent al de les històries que em contaven quan era menuda. Tota allò ha exigit de mi un nou nivell d’adaptació, de esforç i d’obrir la meua ment com a Fallera Major de València.
Clarament totes les dones i falleres en aquest càrrec eren com jo. Dones independents, amb una ment e personalitat pròpies, que volen ser escoltades, que les seues accions tinguen repercussions positives en la societat, i guanyar-se el respecte de tots aquells que se la creuen en el camí. Jo he tingut la sort d’ haver obtingut aquest privilegi en 2019, on les dones del segle XXI tenen unes expectatives, somnis i exigències sobre la vida i la societat que ja no volen deixar anar.
Encara són moltes les coses i avenços que es demanen i que volem per a nosaltres , i per això ha sigut un orgull que la representació de les Falles haja sigut i ho siga tots els anys, la de 13 dones intel·ligents i apassionades. El que jo sé, és que dormiré per a sempre més feliç si al tirar la vista enrere, amb la meua tasca, lluita, veu i accions he donat encara més força a aquest camí que les dones encara recorrem, i que gracies a això, hui pot ser estiguem un poquet més a prop d’aconseguir. Ha sigut un plaer alçar la nostra bandera, alçar el braç des del balcó de l’Ajuntament el 8 de març, i ho tornaria a fer mil vegades més.
Llibertat
Toulouse Saint Jacques
Ombres reinventades. Per elles; dones fortes, dones que any rere any han demostrat tot el que saben fer, tot el que poden canviar d’una persona només amb la seua presència. Diuen alguns llunàtics que són el sexe dèbil, doncs no.
Ja ho crec que no, i vaig a contar-vos per què. Un home de trenta-dos anys, un home que per diverses circumstàncies ha tingut diversos canvis en la seua vida; un xiquet que ja des de menut, va haver de suportar com es trencava la seua família a conseqüència d’un amor truncat. Aquell xiquet es convertí en un jove rebel, clamant l’absència de la figura materna a casa, però un raig de sol es va endinsar entre aquelles parets, i va ser la seua iaia qui li va propiciar una estima neta, sincera, real. La soletat es va convertir en somriures i l’ombra en alegria que allargava els dies, les setmanes, i fins i tot els mesos. Però tot i que diuen que és llei de vida i és temerós pensar-ho, va ocórrer. La persona que abans sostenia aquelles il·lusions ja no hi estava present, la seua vida es va apagar. Mal moment. Adolescència plena. Trobar la part meravellosa de la vida es convertí en un repte quasi impossible, i el destí li jugà una mala passada apropant-se, de nou, al nucli desestructurat d’una família sustentada per substàncies il·legals. Va ser en aquell moment quan va tindre consciència que aquell món obscur limitava totes les possibilitats d’una vida digna, feliç. L’ardu trajecte per aquest camí es va prolongar durant set anys; temps suficient per deixar seqüeles en aquest jove, ja entregat a pràctiques poca saludables. Però, en un moment lúcid, inesperat va apareixer ella.
Una altra dona, que va conseguir redreçar-lo i mostrar-li els avantatges d’una vida plena, allunyada d’aquelles amistats tòxiques. Va ser ella, quasi sense adonar-se’n, amb suport, i un gentil tacte va aconseguir que brollaren noves il·lusions, idees renovades i ganes, moltes ganes de lluitar per una nova vida. Però, com que la vida no és un conte de fades no tots els obstacles van desaparéixer. I és que allò que pot distanciar més un matrimoni és un desig irrefrenable fora de casa. Les persones, podem ser moltes coses en la vida, unes millors, altres més dolentes, però el que hem de ser és respectuosos. Aquesta addicció ja va provocar que perguera una dona una vegada, i ben a prop va estar de fer-me perdre la segona. Les dites populars són sàvies, i la tercera d’elles, la seua incondicional, la més important de les coses que mai haguera pogut pensar va ser la seua cura. Va aconseguir que per fi resorgira un home nou, complet. L’amor per la seua parella, la necessitat d’una vida junt a ella, la por de veure com ella desapareixia del seu costat, el va fer canviar...
Agraïment infinit per la l’estima diària, la paciència i el perdó. Ella sí mereixia la lluita, a contracor, contra un mateix.
I ara, que em diguen a mi que les dones són el sexe dèbil. Vos assegure que no. Sense elles, no podria haver-me convertit en la persona que sóc hui.
No em cansaré de repetir-ho. Tres dones, tres lluitadores, tres guerreres fortes i valentes que m’han donat, literalment, la vida.
Beatriz de Zúñiga Marqués
Mare no hi ha més que una? Encara no aconseguisc entendre què és ser mare, ni tan sols sé si existeix realment una definició que explique tal circumstància vital més enllà de l’òbvia implicació jurídica i del simple concepte de llinatge. No sé què és una família, quants membres la componen? Ni tampoc si existeix realment una estructura matemàtica –o més aviat ideológica– capaç d’abraçar a totes elles. No sé, de moment, què és tindre un descendent, encara que ara senta indescriptibles i imparables forces emocionals en escoltar a cada moment com batega i sàpia que quan aquest text veja la llum seré ja captiva d’un etern somriure. Ni tan sols comprenc quina és la diferència –no biològica– entre un pare i una mare. Entre dos pares. O dues mares. Perquè, qui decideix què és i què no una família? Qui s’atreveix a imposar-ho? Qui ho sap? Quantes d’elles hi ha iguals? És la mare qui concep? O és pare qui engendra?
Confesse que només seria capaç d’explicar l’amor que per se inspira tal terme, potser també la calor que desprén. La seua aroma que fa olor de llar, els seus sabors que sempre recorden a antany. La passió, l’alegria i el dolor. Segurament la família no siga més que la unió d’aquells que sempre estan o que, per desgràcia, volent no poden. Qui estima, alimenta, protegeix i educa. Durant els últims temps en els quals defensem, no sense encert, ferventment la igualtat i la justícia social, que envaïm els carrers de lemes i pancartes, ara que, per fi, lluitem diàriament per la llibertat de l’individu, la seua riquesa cultural i la seua diversitat plena i ens deixem, sense importar-nos, la veu en cada crit, comencem a assumir que ningú ostenta, en realitat, una absoluta veritat. Perquè no existeix tal veritat, ni resposta a les meues preguntes. Durant l’últim any en què m’endinse dolçament cap a la maternitat –una en la qual no hi ha tal “paternitat”– he descobert la complicitat silenciosa de la gent, els seus tabús, dolors i desconsols. Quantes dones desitjant-ho no poden ser mares? Quantes sense voler-ho s’han vist obligades a ser-ho? Perquè, quantes formes hi ha de maternitat? És cert que mare no hi ha més que una? Segurament hàgem de preguntar-li-ho als nostres fills i tant de bo el meu un dia m’explique realmente amb certesa què és ser mare.
Majo Guijosa Revenga
Trenta-i-pocs i viatgera, qui ho diria? Saps d’eixa sensació de què res t’omple? Que hi ha un buit dins de tu que no hi ha manera de callar-lo o d’ocultar-lo i que et va absorbint a poc a poc?
Pensava que complint els meus somnis, els meus propòsits de vida, seguint el camí designat, ompliria aquest buit intern. La carrera, ser funcionària, estar en un institut bo, vaig aconseguir ser molt bona professora, tot això era el meu projecte de vida.
Tot i així, el buit seguia ahí. Vaig tindre parelles durant molts anys i aquesta sensació no em deixava. Vaig crear el meu propi cercle amics, fins i tot del no-res, i sabeu què? Continuava sentint-ho. Així que després de tocar fons espitjada per aquest buit, vaig comprendre que era part de mi, i així vaig començar el camí del canvi. Com? Doncs trencant amb tot allò que havia aconseguit fins al moment, pensant innocentment que amb això ho ompliria per fi. Si seguir el camí no servia, fem el contrari. Vaig decidir saltar, vaig decidir enfrontar-me a totes aquestes pors, les quals tenien un concepte que les unia: viatjar. Sempre havia fet el que se suposava que havia de fer, perquè realment era el més fàcil. Però viatjar era una cosa quasi nova per a mi, que mai havia fet sola, amb un anglés horrible i pànic a parlar amb estranys. Ahí fora eres tu amb el món, així que o prens solucions o continues estant sola. El fet de tindre un problema en un lloc totalment desconegut del qual no saps ni tan sols les seues pròpies lleis i si eixiràs malparada et fa tirar avant. Superes qualsevol cosa, qualsevol por, qualsevol obstacle.
Però, sabeu què? El buit, aquesta sensació, continua bategant fort. Us ho confessaré: el millor que té el fet d’haver decidit viatjar, de tirar pel terra tot el que havia aconseguit és que realment vaig trencar els lligams. Vaig desfer-me d’aquesta disfressa que m’oprimia, que em controlava i que m’atabalava. És més, m’he trobat amb mi mateixa i he aprés a ser qui sóc de debò, amb les meues pors, amb els meus temors i amb aquest buit. Sí, perquè aquest toca-nassos sempre estarà ahí. Amb esforç he arribat fins i tot a voler-ho i aprés a conviure amb ell. S’ha convertit en el meu company de viatge. Ja no busque omplir-ho, ara l’abrace i deixe que estiga al meu costat. Es més, segur que has sentit a gent parlant de la llibertat que t’atorga viatjar. En realitat, el que jo estic sentint és que viatjar t’allibera, trenca la cuirassa i aflores a l’exterior. Estar ahí fóra no és gens fàcil, sobretot quan solament et tens a tu mateixa. Però això és el millor de tot, sinò que ningú et coneix d’abans, així que els mostres qui eres. És tot nou, així que no hi ha compromisos que hages de complir, i si no et convé, fora i per més.
De cor us dic que viatjar és emocionalment el més terapèutic que haja fet mai. Sense donar més voltes, simplement us dic: si realment necessites un canvi, agafa la teua motxilla plena de pors, de frustracions, d’inseguretats i deixa’t anar. Fes cas al teu instint, ignora les veus negatives que t’envolten i vola.
Saps que t’ho mereixes!
Clarianes en el bosc. Equip Annagrama
No ho pots evitar. Entenc el llenguatge de les flors, com cada any a l’esclat de la primavera. Llig els pensaments de les estrelles, com sempre que em travessa la nit dels hiverns del mediterrani. No ho pots evitar: sóc creativa.
No pots evitar-ho, no. Aparta’t i deixa’m obrir la porta. Sóc lliure. Visc el dia a dia amb els meus millors somriures, sempre vestits de blanc. Lleva. Aparta’t. Vull veure la llum. La sinceritat del dia ve vestida de llum, com sempre. Deixa’m assaborir la matinada que arriba tot just ara, amb la mel de l’experiència compartida, encara estimulant els llavis delerosos de més tendresa. No. No ho podràs evitar mai. Sóc jove. Sóc jove i divertida i em menge l’alba, a besos, a cada matinada quan m’acomiade de la nit esquiva, que ha estat meua. I del meu estimat, i hui, hui mateix, aquesta nit, de la meua estimada. Em rigut les dues nues caminant per la platja freda, acompanyades per les hores tímides del dia que encara no s’atrevia a ensenyorir les dunes, les ones i les cales. Sóc lliure. I estime a persones lliures, plenes de vida farcida de rialles impossibles en aquest món de mentiders hipòcrites. No vull cadenes. No vull barres de ferro tancant el pas. Sóc jove. I visc. I vull experimentar les altres possibilitats i enganyar-me i obrir de nou altres portes, i tornar-me a enganyar. I obrir el cor de la gent que sap estimar i fer-lo meu, per sempre, per a mi.
No. No ho podràs aturar mai. Sóc feliç. I sóc jo. I sé que vull ser així, com sóc. Sóc feliç malgrat el teus prejudicis. Aparta’t. Vull obrir les finestres tancades de segles, i retrobar-me en girar el cantó. No ho podràs aturar mai. Sóc forta i sensible alhora. Sóc persona buscant ser millor persona. Sóc una ningú que vol ser ella mateixa.
Sí, sóc jove encara. I sé que vull ser jo. Així, com sóc. Feliç. Tímida. Poc atrevida. Delerosa d’experiències, de coneixements, de camins nous per tornar a equivocarme i tractar de cercar-me una i una altra vegada dins dels misteris de les paraules del llenguatge amagat del cos. Fas, feu, que tot siga una nit empresonada. Vull retrobar-me en les mans el meu estimat. Aquell, aquest, l’ocasional, l’inseparable, el divers. Vull saber-me jo i vull esbrinar qui sóc en la mirada de la meua estimada, quan recórrec els camps de roselles blanques immensos que guardem totes dues a les mans entrellaçades tota l’estona. Aquesta vida m’és infinitament dolorosa i alhora meravellosament deliciosa. I justa. És com ha de ser. Aparta’t. Em parles, em parleu d’educació?, em parleu de societat? Deixa’m caminar per les clarianes del bosc al capvespre, per parlar de les meues pors i els meus dubtes amb els meus estimats. Vull descobrir la veritat que hi ha dintre d’aquesta mentida de no ser tu mateix, de no ser qui has de ser. Aparences. Enganys. Mentides i més mentides. No ho podràs aturar mai. No.
Perquè em sé jo. Perquè sóc jove. Perquè sóc lliure.
Perquè sóc dona.
Jesús Peris Llorca
Dones falleres i directives: tres voltes rebels. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020.
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Maria Mercé Marçal
Hi hagué una època no massa llunyana en que semblava quasi impossible que una dona fos presidenta d’una comissió de falla. I no perquè mancaren referents. Tenim notícia de l’existència fins i tot de comissions formades íntegrament per dones als anys 30. Però la fossilització dels rituals, i la imposició de determinats protocols heteropatriarcals -per exemple que fos una parella home-dona el tàndem presidentfallera major- ho dificultaven molt. Per això quan començaren a aparèixer les primeres presidentes hagueren d’enfrontar-se obertament a aquestos prejudicis i, en algun cas, a les irades protestes dels ultramontans.
Hui, però, a ningú sorpren que les dones ocupen aquest càrrec. I encara que haurien de ser moltes més perquè poguérem parlar de normalitat, ja no és notícia que una dona asumisca la presidència de la seua falla. I és que de fet les dones fa molt de temps que estan molt implicades a la gestió de les comissions. I crec que és erroni pensar que només han ocupat càrrecs relacionats amb els xiquets o les cures, marcats com a “femenins” per la societat heteropatriarcal. Podria citar fàcilment dones secretàries, tresoreres, vice-presidentes o editores de llibrets en comissions que conec. Les falles fa anys que en general són espais comunitaris on les veus dels homes i les dones es fan sentir per igual.
No seria tampoc convenient pensar que es tracta d’una situació ideal, ni molt menys, però a les falles fa molts anys que les dones conqueriren l’espai públic i els seus problemes -que existeixen- no són diferents als de la resta de la societat. Una amiga meua artista fallera, Marisa Falcó, porta anys reivindicant el treball que les dones feien als tallers dels artistes fallers: un treball decisiu en molts casos però que no tenia habitualment ni visibilitat ni reconeixent. Abans de sentenciar que els tallers dels artistes fallers eren un espai masculí cal acostar-se a la seua realitat, perquè sinó es corre el risc de reiterar el silenciament de les dones. Cal que les seues condicions de treball milloren, i s’equiparen als homes, però cal també visibilitzar tota aquesta tasca amagada.
Crec sincerament que el món de les falles es mirat encara amb massa prejudicis per altres sectors de la societat i que determinants estudis externs han anat més a confirmar estereotips que a fer una tasca profunda amb empatia i comprensió. La igualtat real és una tasca de totes i de tots, i un objectiu que no es pot quedar en les paraules. Però crec honestament que les falles ja no són la bambolla d’endarreriment i de carrincloneria que alguns i algunes s’obstinen a perpetuar.
CENS EXECUTIVA
Lourdes Femenía Martí Francisco Aparisi Romero Felix David Fernández Valladolid Vicente Aragó Cotanda Adrián Ferrairó Bañuls Isabel Arcos Nieto Javier Ferrairó Sodevila Jesús Bañuls Almarza María Jesús Ferrandis Ángel Juana Bañuls Climent Vicente Juan Ferrandis Martínez Minaya Bañuls Climent Ana Ferrer Martí Rosana Bañuls Climent Arantxa Ferri Banyuls Victor Bañuls Climent Carlos Fornés Bordás José Bañuls Fuster Víctor Fornés Bordás Iván Bañuls Miret Patricia Fuster Fort Salvador Bañuls Pardo José Gadea Gracia Sonia Bañuls Puig Izan Gandía Castellá Victor Bañuls Puig Jesús Garcia Cànoves José Manuel Bañuls Piris Xelo García Fort Juan Blay Buendia Mireia García Gea Carlos Bou Chover Blanca García Lorente Marcela Bou Chover Juan Marino Gilabert Ruiz de Gordejuela Paco Bou Ortolá Lorena Gómez Gómez Laura Bravo Alemany José Granero Sergio Bravo Alemany Alex Granero Moreno Vicent Bravo Tarrazona Lucas Huesca Bañón María Dolores Camarena Martínez José Francisco Ibiza Fuster Pablo Cano Alcaide Bogdana Ivanova Koeva Pablo Cano Romero Lola Jiménez Jaime Rocío Cano Romero Agus Juan Rosa Nuria Carbó Lloret Vicente Llopis Martínez Tomás Castellá Ramirez Eva Maria Llorens Moll Juan Castellá Serrano Laura Llorens Moll Estela Castellá Serano Erika López Martín Raquel Castellá Serrano Marlén López Martín María José Chover Mira Isaac Llopis Gomis Rosa Císcar Millet Esteban Llopis Mayans Jordi Creix Albor Samuel Llopis Mayans Juan Creix Barrionuevo Gracia Lloret Artes Rocío Creix Barrionuevo Maria Maestre Signes Maite Creix Martí Ainhoa Malonda García Eduardo de los Santos Juanes Arlandis Roberto Marco Checa Juan Miguel de los Santos Juanes Arlandis Paula Marco Solves Francisco José Escrivá Muñoz Lola Martí Canet Marta Esparza Amparo Martí Timoner Cecilia Estremera Martínez Vicent Martínez Alemany Amparo Femenía Martí
Aída Perelló Ramírez Almudena Perelló Ramírez Maria Vicenta Piris Hermoso Sari Piris Hermoso Vicente Pons Bernal Maria Milagros Puig Navarro Magda Puig Linuesa Cristina Ramírez Lloret Xaro Ramírez Pinzón Lolín Ramírez Pinzón Juanjo Reig Fuster José Requena Mari Carmen Rodrigo Márquez Laura Romaguera Miñana Isabel Romera García Mónica Romero Asensio Estefanía Romero Ausina Sonia Romero Bañuls Sandra Sabater Císcar Silvia Sabater Gómez Vicky Sánchez Castro Francisco Sánchez Midaoui Soraya Sanchis Moreno Abraham Sanjaime Camarena Mónica Selfa Macías Aaron Serrano Garrido Petra Serrano Quilez José Carlos Simó Fayos Natalia Solves Gavilà Juan Solves González José Soria Ferrer Wiktoria Helena Staniszewska Nuria Esther Suárez García Carlos Subiela Moncho Ainara Tarrasó Castellá Isi Tarrasó Climent José Tarrasó García Daniel Tarrasó Morant Santiago Tarrasó Morant Carlos Tarrazona Benavent Paco Tomás Tarrazona Celia Vélez Castelló Sonia Vicens Faus
CENS MAJOR
Francisco Martínez Chover Maria José Martínez Fayos Suni Martínez Marzal Isabel Martínez Miret Pilar Mayans Fresneda Rafa Meliá Ferrandis Paula Melo Pardo Francisco Sanchez Midaoui Amparo Miñana Aleixit Miguel Miñana Mínguez Salva Miret Borrull Jacqueline Miret Díaz Javi Miret Fort Lidia Miret Martínez Sonia Miret Martínez Claudia Miret Morant Nuria Moll Moratal Ximo Moncho Frasquet Agustín Morales Capuchino Izan Morales Miñana Sara Morales Miñana Juan Morant Palomares Rosario Morant Pellicer Tere Morant Puig Cristina Morant Puig Pep Morant Sequí Juan Antonio Morante Jiménez Juan Morante Román Inma Moratal Sanz Ruth Moreno Bañuls Nuria Moreno Lainez Gema Muñoz Carmona Marta Orengo Puig Gemma Orengo Puig Andrea Orihuel Martínez Abel Palau Ordiñana Emili Peiró Aparisi Masun Peiró Bataller Stel·la Pellicer Cloquell Paco Pellicer Miret Paco Pellicer Suárez Fernando Perelló Puig
Martí Miñana Castelló Vera Miret Morant Ana Moncho Bañuls Martina Moncho Bañuls Lluna Moncho Subiela Iratxe Montalbán Goñi Adriá Moreno García Claudia Moreno García Laura Pellicer Suárez Vera Piris López Hugo Pons Gómez Marc Pons Gómez Gerard Reig Malonda Rebeca Reig Malonda Axel Requena Selfa Marta Roselló Ramirez Joan Serquera Moratal Neus Serquera Moratal Rocío Serrano Lloret Ana Beatriz Silva Torrealba Aina Solbes Bañuls Alvaro Solbes Estremera Pablo Soria Rodrigo Martina Soria Rodrigo Alicia Tarrasó Arlandis Mateo Tarrasó Arlandis María Del Pilar Uso Rose
CENS INFANTIL
Yzzan Albert López Aina Aparisi Ferrer Carlos Aragó Bou Sofía Aragó Bou Aleix Bañuls Carbó Paco Bravo Ferri Pepe Bravo Ferri Verónica Cabello Mora Arturo de los Santos Juanes Romera Gonzalo de los Santos Juanes Romera Claudio De los Santos Juanes Sabater Mario de los Santos Juanes Sabater Borja Dermendzhiev Peiró Jose Fernández Camarena Lola Fernández Camarena Antonia Fernández Cantó EricK Fernández Sánchez Lola Ferrairó Bañuls Valeria Ferrandis Koeva Altea Fornés Perelló Ausiàs Fornés Perelló Martín Gadea Bravo Candela Gaitán Vicens Sara Gaitán Vicens Laura García Carbó Irene Gaspar Fuster Marta Gilabert Martínez Fran Giménez Gómez Ariadna Granero Moreno Daniel Juan Morant David Juan Morant Nerea López Miñana Alvaro Marco Solves Hugo Martínez Peiró Mireia Martínez Sanchis Daniela Márquez Creix Manuel Márquez Creix Sara Márquez Creix Mateo Miñana Joan Miñana Castelló
Juan Marino Gilabert Ruiz de Gordejuela Laura Bravo Alemany Amparo Femenia Martí Abraham Sanjaime Camarena Izan Morales Miñana Isaac Llopis Gomis Emili Peiró Aparisi Vanessa Camarena Camarena Gemma Orengo Puig Lola Martí Canet Maite Creix Martí Javier Ferrairó Soldevila Juan Creix Barrionuevo Rocío Creix Barrionuevo Sandra Sabater Císcar Natalia Solves Gavilà EXECUTIVA
Rosana Bañuls Climent Jordi Signes Pedro Lourdes Femenia Martí Mónica Romero Asensio
Àrea Presidència
President Vicepresidenta Relacions públiques Delegada de Dones Delegació de Monuments
Juan Marino Gilabert Ruiz de Gordejuela Laura Bravo Alemany Lourdes Femenia Martí Rosana Bañuls Climent Juan Creix Barrionuevo
Àrea de Secretaria i Comunicació
Secretària Sotssecretàries Delegació d’arxiu Delegació xarxes socials
Amparo Femenia Martí Vanessa Camarena Camarena / Gemma Orengo Puig Amparo Femenia Martí / Pep Morant Sequí Jordi Signes Pedro
Àrea Econòmica Tresorer Comptador Lotera Delegat de quotes Delegació d’inventari del llar
Delegat d’instal·lacions i muntatges Delegació de publicitats
Abraham Sanjaime Camarena Javier Ferrairó Soldevila Lola Martí Canet Javier Ferrairó Soldevila Juan Marino Gilabert Ruiz de Gordejuela Ximo Moncho Fraquet / Laura Bravo Alemany Amparo Femenia Martí / Abraham Sanjaime Camarena José Gadea Gracia Abraham Sanjaime Camarena / Sandra Sabater Císcar
Àrea de Festes i Activitats
Delegat de festes Subdelegats de festes Delegada d’activitats Delegació de protocol Delegat de plantà Delegats de Cremà Delegació d’estendard major Delegació d’estendard infantil Delegada de banderes
Izan Morales Miñana Emili Peiró / Isaac Llopis Gomis Natalia Solves Gavilá Mónica Romero Asensio / Maite Creix Martí Victor Fornés Bordás Paco Bou Ortolà / Francisco Romero Aparisi Vicente Llopis Martínez Toni Mata Gandia Pilar Mayans Fresneda
Àrea CULTURA
Delegació de Cultura i de Llibret Delegada de teatre Delegat d’emissió Delegació d’informatiu Delegació de curtmetratge
Sandra Sabater Císcar / Abraham Sanjaime Camarena Malén Lopéz Martín Pep Morant Sequí / José Vicens Faus Pep Morant Sequí / Abel Palau Ordiñana Abraham Sanjaime Camarena / Jordi Signes Pedro
Àrea ARTÍSTICA Delegat artístic Delegades de cavalcada Delegació del Festival Musical Infantil
Delegada de jocs Delegat de truc masculí Delegada de truc femení Delegada de Bac Delegat de truc sènior Delegat de truc juvenil
Juan Creix Barrionuevo Stel·la Pellicer Cloquell / Rosana Bañuls Climent Natalia Solves Gavilà
Laura Bravo Alemany / Juan Marino GIlabert Ruiz de Gordejuela
Àrea JOCS Lourdes Femenia Martí Tomas Castellá Serrano Lourdes Femenia Martí Amparo Martí Timoner Isaac Llopis Gomis Ainara Tarrasó Castellá
RE COM PEN SES
MAN TE NI DORS
Lidia Miret Martínez
La vida són casualitats, casualitats de la vida. Família, amistat i la meua mantenidora. De tot cor, impressionant. Besets
Arquitecta i cosina.
Jaume Giner Santos Polític i amic.
Mantenidors
Vint i tres anys de vivències, vint i tres anys incondicionals, vint i tres anys d’amistat. T’estime
Gesmil d’or DE LA fdf Almudena Perelló Ramírez Jose Francisco Ibiza Fuster Juan Bautista Morante Roman
Gesmil d’argent de la FDF Jesús Bañuls Almarza
Gesmil coure DE LA fdf Nuria Moll Sara Morales Marta Orengo Sonia Miret Paula Melo Soraya Sanchis
INSÍGNIA D’OR DE LA Falla BENIOPA Vicente Juan Ferrandis Martínez Lucas Huesca bañón José Francisco Ibiza Fuster
INSÍGNIA D’ARGENT DE LA Falla Beniopa Jesús Bañuls Almarza Lola Martí Canet
PREMIS 2019
12é
Festival Musical Infantil
4t
Truc Absolut Femení
4t
Falla Infantil ( secció primera)
4t
Falla (secció primera)
1r
Millor Ninot Major (1a secció)
1r
d’Emissió
2n
Informatiu Faller
2n
Portada Llibret
2n
Millor Article Llibret.
51é
Premi a la Promoció i Ús del Valencià.
PUBLI CITATS
TALLER Partida Racó S/N 46716 RAFELCOFER (Valencia)
Tel: 96 280 03 05 Fax: 96 280 03 04 Mòvil: 636 968 130 - 636 968 131
www.pirotecnia-borreda.com borreda@pirotecnia-borreda.com
Paseo GermanĂas, 104 Tel. 96 286 22 49 Fax. 96 286 88 49
Pl. Exercit Espanyol, 16 Tel. 96 287 39 65 46702 Gandia (Valencia)
dulcesgarbi@gmail.com
C/ Poeta Llorente Esq. Jaume II Tel. 96 287 77 79 Fax. 96 286 42 67 46701 GandĂa (Valencia)
floresyorengo@telefonica.net
C/ Falconera 1 (Esquina 9 D’Octubre) Tel. 96 286 69 26 BENIOPA - GANDIA
DESCUBRE NUESTRAS COLECCIONES PARA COMUNIONES Y BODAS COMPRAMOS Y TAMBIÉN CAMBIAMOS SU ORO VIEJO
C/ D’Octubre 67 Tel. 96 286 90 01 46702, GANDIA (Valencia) joyeriatemps@hotmail.com
CERVECERÍA
C/ Poeta Llorente, 29 GANDIA (Valencia) Tel. 96 214 91 26
Nou, 10 Tel. 628 081 164 46701 GANDIA (Valencia)
enerfont@enerfont.es www.enerfont.es
DESAYUNOS Y MERIENDAS
GANDIA República Argentina, 53
Plaça Exercit Espanyol, 10 GANDIA (Valencia) 46701 Tel. 96 287 23 16
TLF: 96 286 00 60 Fax: 96 286 32 06 info@ascensores-ideya.com
C/ JAUME II, Nยบ25 - 46701 GANDร A (VALENCIA)
Beniopa 96 286 00 28 Plaรงa Major Beniopa, 23
Tel. 685 133 469
ociurba@gmail.com // www.ociurba.com
9
´95 e/mes
TUS GAFAS DE MARCA CUALQUIER GRADUACIÓN MONOFOCALES O PROGRESIVAS CON ANTIRREFLEJANTE SIN INTERESES
VÉLEZ Paseo Germanias, 43. 46702 – GANDIA. VALENCIA Tlf.: 96 287 76 35 / opticavelez@yahoo.es Promoción válida del 01 de enero al 31 de marzo de 2020. Para las colecciones de las marcas Mango y Pepe Jeans disponibles en cada establecimiento Opticalia. Para monofocales: Lentes monofocales Vistasoft en rangos de stock, de índice 1.5. Tienen tratamiento AR Vistasoft de Opticalia. Fabricación monofocales: Para progresivos: llevaran siempre lentes progresivas de las líneas Basic Vistasoft. Son lentes orgánicas blancas de índice de refracción 1,50 con tratamiento AR Vistasoft, Para ambos casos, las lentes deberán estar, en los rangos de fabricación disponibles por los fabricantes Vistasoft. Los productos sanitarios objeto de esta promoción son conformes a las regulaciones legales EC MDD 93/42 y RD 1591/2009. Financiación mínima 119,40€ (12 cuotas mensuales a 9,95€/mes) y máxima 597€ (60 cuotas mensuales a 9,95€/mes). Sin intereses, TAE 0%, TIN 0%. El precio venta al público y financiado son iguales. Promoción financiada por COFIDIS S.A. SUCURSAL EN ESPAÑA o PEPPER FINANCE CORPORATION, S.L.U. o ABANCA SERVICIOS FINANCIEROS, E.F.C., S.A., sujeta a su previa aprobación, para el producto y cliente.
Javier Fuster 605 684 202 Tomรกs Gallego 639 125 059 Mรณdulo Nยบ 1 y Nยบ 2 MERCAVALENCIA 46013 Valencia DISTRIBUCIONES Cร RNICAS VALENCIANAS S.L.
Gandia SERVICIO A DOMICILIO crislaportabravo@hotmail.com
DUCAL
Juegos de palabras (uso puntual)
Vamos a dar guerra.
Si t’agradat la maquetació d’aquest Llibret i necessites xarrar sobre disseny, pots telefonar-me al 650 412 405.