La nit del herois: fallers de sant Valerià en primera línia

La nit dels herois: fallers de sant Valerià en primera línia

Aitor Sánchez Collado, periodista

Les juntes locals i comissions de València ciutat realitzaren al gener de 2021 una campanya en xarxes per a posar en valor als components de la festa i demostrar el seu lliurament durant la pandèmia. La idea era demostrar que les falles no només són festa, sinó que els fallers som ciutadans responsables i professionals en diversos àmbits. Farts de sentir “els fallers només pensen en festa” i el qüestionament de les seues bases, va nàixer la campanya #fallersenprimeralinea.

Tal com explicava Manuel Jorge, delegat de Juntes Locals en la JCF, “la campanya es va improvisar i va anar creixent. El company Ferran Martínez va etiquetar una publicació per a reivindicar que els fallers també estan en primera línia de la pandèmia i que som els primers que respectem les normes”. La fallera major de València, Consuelo Llobell, va decidir exercir la seua professió aquest passat estiu en l’atenció primària en un centre del Perelló i va ser premiada pel seu lliurament per l’agrupació de falles de la Seu-Xera-El Mercat. Alicia Falcó, fallera major de Sueca, infermera a l’Hospital de la Ribera; Sandra Faus, fallera major de Gandia que treballa a l’Hospital de Gandia o a Salvador Doménech, que és president de la Federació de Falles de Borriana i cap del servei d’Urgències de l’Hospital de la Plana també hi participaren. A Torrent, la fallera major de Sant Roc, Ana Ortiz, educadora en un centre de malalts mentals, va pujar la seua foto, o Andrea Sánchez, fallera de Reina Sofia i infermera, o Núria Rodríguez auxiliar també d’esta falla. Per la seua banda, Alba de Juan, fallera de Santa Llúcia, auxiliar d’infermeria, va fer allò propi, entre d’altres. A la falla Sant Valerià també tenim els nostres herois particulars: treballadors essencials que durant el confinament van viure amb por i valentia la seua professió. Recordem amb ells les seues sensacions quan tot era molt fosc i quan gràcies al seu treball la nit és va fer de dia: hi havia esperança.

Nuria Moreno. Treballadora de residència de majors.

Com vas viure els moments més durs de pandèmia en el teu treball? Vas tindre por?

Va ser molt difícil, no penses que arribara una cosa pareguda fins que arriba i veus que està tan a prop i s’està contagiant tanta gent que és impossible no tindre por. Em feia por tocar tot això del meu voltant per si el portava a la residència o em portava el virus a casa. Tenia molta precaució amb tot. Encara que no mentiré si dic que alguna vegada he eixit plorant del treball perquè pensava que no podia més.

quina era la sensació entre els teus companys de treball mentre tot estava tancat i confinat?

Al principi hi havia molta tensió, tot era tan nou, tants canvis tant en la vida

professional com personal que era normal que hagueren dies dolents. Però vam fer molt bona pinya, al final els/as residents estaven millor o pitjor depenent de nosaltres, perquè érem les úniques persones que estàvem amb ells/as. Així que somriure i per tot el que venia.

Us vau sentir recolzats per l’empresa o institucions al tractar amb persones majors?

Sí, al principi sí que és veritat que escassejava material, com a tot arreu però de seguida vam tindre de tot, prenem moltes precaucions abans de començar el confinament i l’empresa ens ha controlat molt fent-nos una PCR cada 15 dies. No va entrar el virus a la residència, hem sigut afortunades.

sandra serrano. Treballadora de Mercadona

Les imatges als supermercats eren molt cridaneres i les condicions extremes de neteja: amb guants, gel etc. feien que el vostre treball es convertirà en una peli de ciència ficció. Com el visqueres?

Al principi tot era por al desconegut, tots els mitjans de comunicació deien “no eixir de casa”, “no et relaciones amb ningú que no siga la teua família més directa” però, havíem d’anar a treballar i ajuntarnos amb 700 persones al dia, recorde que al principi no portàvem ni màscara, era tot molt confús. Només veies notícies de morts i tenies la sensació que en el teu lloc de treball això no existia, no eres persona, ni tenies família.

recordem les cues per fer la compra... quina era la sensació entre els teus companys de treball mentre tot estava tancat i confinat?

Entre els companys era pànic en arribar a casa, ajuntar-te amb els teus ( fills, pares, iaios...) plors, no entendre el que estava passant...

Us vau sentir recolzats per l’empresa?

La sort és que en tot això la sensació de desprotecció va ser poc temps, l’empresa ha estat en tot moment amb nosaltres, donant-nos suport, donant-nos ànims sense saber ni ells mateixos al fet que s’enfrontaven. Això almenys t’abrigallava un poc dins de la incertesa de... Què passarà demà? PD: jo no vaig triar ser heroi, només vaig fer el meu treball.

Benito Pozo. Treballador d’empresa d’alimentació. Un sector vital són les empreses d’alimentació. Com vas viure els moments més durs de pandèmia?

En els moments d’inici de la pandèmia em trobava en l’atur, afortunadament als 3 mesos de començar la pandèmia trobí treball en el sector de l’alimentació i encara se’m fa poc comprensible com a persones que estem de cara al públic prestant un servei bàsic no se’ls haja dotat de mitjans de protecció finançats pel govern autonòmic o estatal, fins i tot a dia de hui no entenc com no som considerats persones amb risc i hauríem d’haver rebut la vacuna.

Sí he tingut por, sobretot quan la pandèmia va anar avançant i veies els casos positius cada vegada més pròxims a tu, però mes que el teu et pogueres contagiar el teu sobretot en què poguera afectar les persones mes pròximes a tu i més vulnerables com són pares, mares, fills o persones vulnerables. És difícil fer-se a la idea que per estar el teu contagiat una persona poguera contagiar-se i el que és però perdre la vida.

quina era la sensació entre els teus companys de treball mentre tot estava tancat i confinat?

En l’àmbit laboral la sensació era de responsabilitat major, perquè el teu treball es considerava essencial, pensaves si ens contagiem que passara amb el meu lloc de treball? pel fet que és una PIME que

passa si la meua empresa ha de tancar 15 dies per donar positiu que sàrria d’ella? econòmicament ho podrà aguantar? qui es farà càrrec del meu salari aqueixos dies? confiaria la gent sabent que s’ha tancat per positiu? com veus són molts dubtes les quals continuem tenint.

Us vau sentir recolzats per l’empresa? què penses de la gestió política?

Quant al suport per part de l’empresa: al 100%. Ningú pot estar preparat per a una situació que ha afectat nivell mundial. Els polítics a nivell nacional deixen molt a desitjar, crec que no estan preparats la gran majoria per a prendre decisions. Són populistes sense mesurar les conseqüències. M’haguera agradat veure al govern demanar suports als partits de l’oposició, perquè es veia que les coses se’ls anava de la mà i a l’oposició dir “ací estem” per a secundar i sumar: ja vindran els temps de crítiques i retrets, però no en aquests moments.

Ángel Tarazón. Conductor de tràiler frigorífic i carn

Com a transportista el teu treball era vital perquè arribara l’alimentació a cada establiment. Vas viure els moments més durs de pandèmia?

La veritat és que era bastant estrany, de sobte totes les empreses on descarregarem ens tractaven un poc tòxics (Ni tan sols ens deixaven accedir als banys) i -més que por- era la incertesa d’una cosa desconeguda i no sabíem quant perill real hi havia.

quina era la sensació entre els teus companys de treball mentre tot estava tancat i confinat?

Entre companys teníem el mateix tracte, però extremant les mesures de seguretat, distància, màscares, no tocar-nos.... I respecte al treball en, sabíem que mentre tothom havia d’estar confinats nosaltres havíem de treballar en el sector de transport d’aliments. Era una estranya sensació circular sense trànsit per carreteres.

Us vau sentir recolzats per l’empresa? què penses de la gestió política?

L’empresa ens va proporcionar màscares, gel desinfectant i guants, però per la resta hem estat abandonats. Una gran quantitat de camioners mengen, sopen, es dutxen, etc. en les àrees de servei de la carretera, però tot estava tancat. Han hagut camioners que han estat dutxant-se només els caps de setmana (quan arribaven a casa), durant tot el trajecte setmanal sense possibilitat de prendre un simple cafè i en moltes àrees també van tancar els lavabos (Imagine que per a no infectar ni ser infectats)

Gemma López. Personal de neteja

El persona de neteja era essencial per matar el virus. Com vas viure els moments més durs de pandèmia?

Els primers moments es van viure amb incertesa i por. No es tenia tanta informació i això provocava inseguretat. Com és lògic.

quina era la sensació entre els teus companys de treball mentre tot estava tancat i confinat?

Hi havia molta inseguretat. Les companyes que estaven tot el dia per exemple a l’ajuntament anaven amb molta precaució.

Us vau sentir recolzats per l’empresa?

L’empresa es preocupava de les treballadores que durant els primers moments de la pandèmia estaven en actiu, tinguérem protecció.

sara Andreu. Mestra de Primària

Els centres educatius van reaccionar ràpidament i de seguida començaren les classes en línia. Com vas viure els moments més durs de pandèmia?

Com per a tots i totes els primers dies de pandèmia van ser durs. Milers de dubtes i pors s’apoderaven de tots els membres que formem la comunitat educativa. Tot i així, ens havíem d’adaptar a la estranya i incerta situació que hi estàvem vivint. Per tant, cada dia penjava les tasques escolar a un bloc en línia perquè els meus alumnes feren les activitats pertinents. Pense que aquest era un dels moments més durs i a la vegada més entranyables de tot el confinament. Quina il·lusió em feia vore els seus somriures encara que fóra a través de la pantalla!

quina era la sensació entre els teus companys de treball mentre tot estava tancat i confinat?

Quant al treball com a docent, totes les mestres teníem una sensació diària d’incertesa i voltes vegades de responsabilitat perquè volíem donar la millor atenció al nostre alumnat. No obstant això, encara que es va fer un gran treball en grup per poder cobrir les necessitats educatives dels més xicotets... Tota resposta online no va poder substituir el caliu i els aprenentatges que s’experimenten a la classe dia i dia. A més, aquesta manca d’afecte i suport ens va afectar a tots i totes. En concret, els nostres alumnes i famílies van fer un gran esforç diari, ja que mai s’havia treballat de manera online i era tota una odissea fer entregar les tasques o connectar se per fer les tutories. Això va ser sobretot al principi, perquè en unes setmanes l’interès de les famílies i els xiquets i xiquetes van fer possible la resposta digital que es mereixia tota la nostra xicalla, que per cert, són a dia d’hui exemple per a molts adults.

Com a docent, vas sentir-te recolzada pel centre i per la Conselleria?

Sobretot per part l’equip directiu del col·legi rebia diàriament les instruccions de les institucions educatives. Moltes hores de treball darrere va fer possible que l’alumnat no es quedara sense el seu dret a aprendre en una crisi sanitària com aquesta... Malauradament, potser es van cometre certs errors, però estic segura que han servit com a punt d’inflexió per tal de millorar el nostre sistema educatiu i de qualitat que es mereixen els nostres infants. Al cap i la fi, ells i elles són els protagonistes de l’escola, per la qual cosa han sigut i seran sempre el motiu pel qual tot esforç mereix la pena.

Vanesa Jareño. Perruquera.

Les perruqueries van ser classificades en un primer moment com a personal de primera necessitat. Com vas viure els moments més durs de pandèmia?

Quan es va donar l’estat d’alarma va ser com que està passant? només veies per la tele milers de contagis i morts, la por al desconegut et feia sentir vulnerable. La setmana abans de començar a treballar eren tot dubtes, uns deien has de fer això, uns altres que no... Els nervis es van apoderar de mi i penses: “ànim, Vane, tu pots centra’t i pensa que fer”.

quina era la sensació entre els teus companys de treball mentre tot estava tancat i confinat?

Les primeres setmanes van ser molt dures, cues eternes, moltes hores de treball, però tot va ser calmant-se i em vaig adonar que amb precaució les coses funcionaven i els nervis es van passar.

Us vau sentir recolzats per l’empresa?

Com a autònoma, no m’he sentit ajudada pel nostre govern, al contrari, tots són pujades d’impostos en definitiva més despeses. Això m’ha ensenyat el valor a la vida i sobretot el respecte.