Dedicat als meus néts que són la meva font d’inspiració.
Les ovelles que es creien diferents Text i il¡lustracions: Mari Carmen Låzaro Maisanava
Barcelona, estiu 2019
Hi havia una vegada un prat amb l’herba molt verda i tendra on pasturava un ramat d’ovelles blanques, grosses i saludables que eren l’admiració de tota la gent que per allí passava.
Les ovelles estaven molt contentes perquè, a més de ben alimentades, se sentien molt segures ja que les guardava del llop un gos llest i valent que les tractava amb respecte i amabilitat.
Un dia, l’amo de les ovelles a qui li agradava molt viatjar i conèixer altres llocs, va portar unes ovelles negres. -Mireu quines ovelles més fortes i maques he portat al ramat! - els va dir molt content - Segur que us fareu molt bones amigues.
-Buuué, buuué!- van dir les blanques.
-Buuué, buuué!- van dir les negres.
El pastor estava molt sorprès. Les ovelles ni se saludaven. Es comportaven sense educació, no es deien ni un bel i, donant-se l’esquena, es van dirigir per separat als dos extrems del prat fent dos grups, un de cada color.
-Però, per què feu això? -Perquè són negres, van dir les blanques i no volem relacionar-nos amb qui és diferent de nosaltres. A més a més belen d’una manera molt estranya que no entenem gaire. -I vosaltres, ovelles negres, per què no aneu a pasturar amb les blanques? -Doncs per la mateixa raó. Mira-te-les! Estan pàl·lides! És com si estiguessin malaltes i no haguessin pres mai el sol. -No m’ho puc creure! -va dir el pastor. Les meves ovelles són les més sanes de tota la vall!
I així va passar el temps. El pastor no sabia què fer. Quan les munyia, primer a unes i després a les altres, no veia cap diferència. Tota la llet era ben bé igual. El que va observar és que si les barrejava, el sabor millorava. La mescla tenia alguna cosa que la feia més saborosa. No ho sabia explicar, però la qualitat era insuperable. Tan és així que va decidir elaborar uns formatges que presentaria al concurs de la propera fira.
Passats uns dies, una ovelleta negra, preciosa, amb uns rínxols de llana suaus i brillants, mirava d’una manera molt especial a un jove xai. Era blanc i fort a més de molt simpàtic. Quan belava semblava que li cantés a l’ovelleta una dolça cançó: bé eeé eeé eeé….. bé eeé eeé eeé…
Al cap d’uns dies es van enamorar i volien estar sempre junts, però tenien un problema… On anirien?
Van preguntar a les seves companyes si les acceptaven al seu racó, però totes van dir que no. Així que se’n van anar a viure al mig del prat, on cap ovella s’apropava. Totes les altres se les miraven malament i no les dirigien ni un trist bel. El temps passava sense que les coses canviessin gaire per a la nostra feliç parella. Malgrat tot estaven contents perquè en uns mesos serien pares i ja no se sentirien tan sols. Quan va arribar el moment tan desitjat van néixer els seus fillets. Quina alegria van tenir en veure que eren bessons! I, oh sorpresa! un era blanc i l’altre negre. Els pares estaven molt feliços i pensaven que mai de la vida havien vist uns bebès tan macos i llestos.
Al poc temps, el gos que les cuidava es va trencar una pota saltant d’una roca. Les ovelles es van quedar sense ningú que les protegís per la nit quan el pastor se n’anava a dormir a casa. El gos podia bordar, avisar i poca cosa més, ja que la pota trencada la portava enguixada i li feia molt de mal. Un llop que vivia a prop i se les mirava dia i nit, no dormia. Era vell, li faltava alguna dent i estava molt afamat però, tot i això, encara era molt perillós.
-Ara tinc una oportunitat de menjar-me una ovella, a poder ser petita i tendra!- pensava.
Aquella nit, el gos va sentir un soroll estrany… va parar les orelles i, ensumant l’aire, va endevinar de seguida què passava. El malvat i ferotge llop s’apropava silenciós. Els ulls li espurnejaven en la nit, la boca li bavejava només de pensar en l’àpat que faria! El gos va bordar amb totes les seves forces: Bup! Bup! Era necessari despertar les ovelles i avisar-les! Però serviria d’alguna cosa? Es defensarien o fugirien espantades? Les ovelles es van despertar i es van aplegar. Les blanques en un racó i les negres en un altre. Al mig es van quedar els bebès i els seus pares molt apinyadets, tremolant no de fred sinó de por. -No patiu fillets estimats. Nosaltres farem fora aquest llop! –van dir. I es van situar davant d’ells, disposats a tot.
El llop s’apropava… ja havia saltat la tanca. Se sentia molt segur i relaxat, però aleshores va passar una cosa inesperada i és que sense pensar-s’ho, ben decidides, tant les ovelles negres com les blanques van envoltar els bebès per protegir-los. -No podràs amb nosaltres, llop fatigós!- van dir. I avançant totes alhora, fent una pinya ben grossa, van aconseguir que el llop reculés i marxés fora del prat. Acovardit, va decidir que mai més tornaria a atacar aquest ramat que s’aplegava per defensar-se i salvar la vida.
El pastor, en sentir bordar el gos, es va despertar i, a mig vestir, va agafar el garrot per a encarar-se al llop. Quan va arribar tot havia acabat i, molt sorprès, va veure que no hi havia cap ovella morta i ni tant sols ferida. Però el millor de tot era que el llop s’allunava amb la cua entre les cames, perquè així és com ho fan els llops quan saben que han perdut la lluita. -Vaja!,- va exclamar content- quines ovelles més valentes! I a més han fet les paus! I és que ja no deien: Buuué, buuué sinò un beeeé clar i musical que semblava una cançó de festa. El que va passar és que, quan el perill va acabar, les ovelles es van mirar entre elles i van entendre entre avergonyides i contentes que el color de la llana no era una diferència important. En realitat totes eren ovelles i el seu bel, encara que una mica diferent, no sonava malament, més aviat al contrari, era molt més divertit. -Què ximples hem estat! – va dir una ovella. La nostra llet és igual de blanca i saborosa i, la veritat, ja tenia ganes de passejar-me per tot el prat i fer noves amistats. El pastor somreia content perquè ara estava segur de que el formatge d’aquest any seria el millor de tota la comarca.
I així va ser. A la fira, on havien participat ramats de tota la vall, el formatge fet amb la llet de les ovelles blanques i negres va guanyar el primer premi al sabor més exquisit. I no només això. També van aconseguir el premi extraordinari i la medalla d’honor al millor aroma i textura.
Les ovelles estaven molt contentes i des d’aquell dia ja no pasturaven separades sino barrejades les unes amb les altres, fent nous amics. Quan va arribar la primavera i van començar a néixer les noves cries, va ser un gran esdeveniment perquè el prat es va omplir de bens negres i blancs i aquell ramat va ser per sempre l’admiració de tota la vall.
I conte contat, aquest relat d’ovelles s’ha acabat!
