LA TRANSICIÓ ES VA PACTAR A PERPINYÀ
FOTO: ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS I MACIÀ
T’oferim, en exclusiva, l’última acta del president de la Generalitat a l’exili 3 d’octubre del 1977 SÀPIENS
Tots els homes de la reunió
L’
1 d’octubre del 1977, l’Assemblea de Parlamentaris va aprovar de manera solemne i unànime els acords pel restabliment de la Generalitat. Dos dies més tard, els líders dels partits es van reunir amb Tarradellas al Castellet de Perpinyà. Va ser una trobada carregada de simbolisme, on es va començar a posar fil a l’agulla per organitzar el retorn. Tots eren conscients de la transcendència històrica del moment i van debatre extensament com s’havia d’escenificar.
JOAN REVENTÓS
JORDI PUJOL
El 1976 va fundar el Partit Socialista de CatalunyaCongrés, que el 1977 es va presentar a les eleccions generals en coalició amb la Federació Socialista del PSOE. L’amistat personal amb Tarradellas era molt sòlida i segurament contribuí a fer que el seu partit i la coalició socialista es convertissin en protarradellistes i fessin sovint de mitjancers en les tensions que hi hagué entre el president i els líders dels partits en les negociacions amb Madrid per al restabliment de la Generalitat i el retorn del president.
El 1977 el futur successor de Tarradellas a la presidència de la Generalitat ja liderava CDC, el partit que havia fundat el 1974. Durant el franquisme, Pujol va desplegar una intensa activitat d’oposició a la dictadura per la qual va ser torturat i empresonat. La rivalitat amb Tarradellas ha esdevingut mítica i fou el resultat d’una barreja per ambdues parts d’odi i de fascinació. Pujol confessà que, abans de les eleccions del 1977, no creia que Tarradellas pogués retornar com a president i que la Generalitat fos restaurada.
JOSEP VERDE ALDEA
HERIBERT BARRERA
Vinculat al catolicisme progressista que s’oposava al franquisme, va ser un dels fundadors del Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans. El 1977 era membre del PSC-Reagrupament, que es va presentar a les eleccions amb CDC i EDC formant el Pacte Democràtic de Catalunya. Ell i el seu grup, per més que enfrontats amb el PSC-C, van donar suport a Tarradellas, i després de les eleccions iniciaren un distanciament del Pacte Democràtic i acabaren per integrar-se, el febrer del 1978, en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
El 1977 era el secretari general d’ERC i cap de llista per Barcelona a les eleccions del 15J. L’actitud, tant personal com de grup, envers el president Tarradellas fou de total suport durant aquell període, ja que el veien com una personalitat afí als ideals del partit, que no va ser legalitzat a les eleccions del 1977.
CARLES GÜELL DE SENTMENAT
Aquest empresari descendent d’Eusebi Güell va ser cofundador del Cercle d’Economia i president del Círculo Ecuestre. El 1976 va crear el partit Centre Català que es va presentar amb la UDC a les eleccions del 15J i pel qual va ser elegit diputat. El 1978 desféu el partit per formar la Unió de Centre de Catalunya, des d’on impulsà la coalició amb la Unión de Centro Democrático d’Adolfo Suárez.
GREGORIO LÓPEZ RAIMUNDO
RAMON TRIAS FARGAS
FREDERIC RAHOLA
Economista format a la Universitat de Chicago, durant els seixanta va ser professor universitari, primer a València i després a Barcelona. El 1964 va fundar Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), que el 1977 va formar part de la coalició Pacte Democràtic per Catalunya. Es negà a integrar-se en el Consell Executiu pel pes que van tenirhi els partits de filiació marxistes (socialistes i comunistes). El 1978 integrà el seu partit a Convergència Democràtica de Catalunya.
Militant d’ERC, va mantenir el seu compromís amb el partit durant la dictadura i va contribuir a la seva reorganització en la clandestinitat. Va ser l’home de confiança de Tarradellas i va actuar d’enllaç entre el president i els parlamentaris elegits el 15J. Es produí un distanciament entre els dos polítics per la gestió que féu Rahola quan va haver de substituir-lo a causa d’una malaltia.
ANTON CAÑELLAS
CARLES SENTÍS
El 1947 va ingressar a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i durant la Transició representà la democràcia cristiana espanyola a la Comissió dels Nou. El 1977 va concórrer a les eleccions com a cap de llista d’UDC, que es presentava en coalició amb el Centre Català. Afí com UDC a Tarradellas, féu un canvi sobtat el 1978 en abandonar la formació democratacristiana, junt amb un grup d’afiliats, i ajuntar-se amb la UCD de Suárez.
Durant la República inicialment va ser pròxim a Acció Catalana, però els fets d’Octubre el van apropar a Cambó per acabar fent costat al règim franquista. Durant la Transició va aliniar-se amb Suárez i el 1977 fou cap de llista d’UCD a Barcelona. Fou la persona clau que possibilità l’anada de Tarradellas a Madrid per entrevistar-se amb el president del Govern, Adolfo Suárez, ja que era amic de tots dos. Deixà un testimoni escrit a I de sobte, Tarradellas.
FRANCESC RAMOS
Durant el franquisme López Raimundo va ser secretari general del PSUC i el 1977 va ser escollit president quan la formació va ser legalitzada. A la reunió de Perpinyà hi va assistir ell. Poc després seria substituït en la presidència del partit per Gutiérrez Díaz, que s’integraria en el Consell Executiu de la Generalitat.
Veterà militant socialista, amb una intensa vida de lluita. Als anys seixanta va ingressar al PSOE i va ser un dels impulsors de la federació catalana del partit que el 1977 es va presentar en coalició amb el PSC-C.
Acta de la reunió del president de la Generalitat, Sr. Josep Tarradellas, amb els caps dels partits polítics amb representació parlamentària, celebrada en el Castellet de Perpinyà el dia 3 d’octubre del 1977 a partir de les 16 h. Sr. Tarradellas: Sigueu benvinguts. Tot sembla indicar que aquesta serà l’última reunió que celebrem fora del país. M’interessa conèixer la vostra opinió, rebre consells i obtenir el vostre acord sobre una sèrie de qüestions immediates. El Govern tenia la intenció de fer una espècie de programa sobre la meva tornada i, en un principi, opinava que demà passat mateix ja havia d’ésser a Madrid per anar tot seguit a Barcelona. Sobre això us he de dir que, si el decret no ha estat encara signat, és perquè jo no podia prendre decisions unilaterals. Volia parlar prèviament amb vosaltres. Estic convençut que sabrem trobar molts punts de coincidència. A l’hora de la veritat els catalans sempre hem estat capaços d’arribar a acords. Ara que som al final d’una etapa de la nostra història, com a primer pas de la que ara s’inicia, us demano si esteu d’acord que jo digui al Govern que accepto el nomenament de president de la Generalitat. Sr. Reventós: Crec parlar en nom de tots i no solament dels aquí presents: heu d’acceptar el càrrec. Sr. Tarradellas: Sapigueu que aquest matí he estat parlant amb el Sr. Suárez i que demà passat, en principi, tornaré a fer-ho per concretar amb ell alguns punts essencials. Crec que hauríem de fer les coses d’una certa manera, és a dir, com volem i no com puguem (com fins ara). En aquesta reunió hauríem de decidir quan es firma el decret i quan torno. Penseu, tanmateix, que hem de tenir en compte alguns fets polítics que ens limiten, com són la visita del president de Mèxic i el viatge programat del Sr. Suárez. Sr. Verde: Vostè què en pensa, de tot això? Sr. Tarradellas: En principi, jo vaig curt de dates. A París tinc unes quantes obligacions indefugibles: acomiadar-me de personalitats de l’Administració, d’alguns ambaixadors, com el de Mèxic i el de Suïssa, de la colònia catalana. Crec
UN MOMENT PER A LA HISTÒRIA
D’esquerra a dreta, Joan Reventós, Antoni Gutiérrez, Gregorio López Raimundo, Anton Cañellas, el president Tarradellas, Jordi Pujol i Rossend Audet al balcó del Palau de la Generalitat.
que, anant de pressa, he d’estar a París un mínim de quatre o cinc dies.
Sr. López Raimundo: Sóc de l’opinió que, políticament, convindria que la seva tornada fos quan més aviat millor. La notícia de l’acord, així com la unanimitat haguda en l’última reunió de l’Assemblea de Parlamentaris, ha creat una expectació favorable que caldria aprofitar, car si la situació actual s’allargués, donada la inquietud provocada per les darreres agressions i el malestar existent, podria produir-se un cert desencantament. De no haver-hi dificultats decisives, jo m’inclinaria a proposar, com a data de tornada, el dia 11 o el 13.
Sr. Barrera: Vostè marxarà de Perpinyà el dia 6 d’octubre. Suposem que estigui cinc dies a París. Tindria, per anar a Madrid, de l’11 al 16. En principi, podria ser a Barcelona el 16, però em sembla massa just. Si convenim que ha de tornar el diumenge, potser hauríem de fixar el 23. Si no, podria ser uns dies abans, a mitja setmana. Sr. Cañellas: Comprenc les raons del president, però opino que fer un esforç per a avançar al màxim la data de tornada per evitar el que, de fet, és un buit de poder. Sr. Trias: No oblidem que el Sr. López Portillo no se’n va de Madrid fins al 13. Com que dos presidents a la capital fóra massa, fins al dia 13 no podem fer-hi res. Sr. Verde: Tanmateix, crec que hi ha una sèrie de raons que advoquen en favor del «quan més aviat millor». Un bon dia per a anar a Madrid podria ser el 14. Quant a l’arribada a Catalunya, jo m’inclinaria per un dissabte a la tarda o un diumenge. Sr. Sentís: Però cal tenir en compte el viatge a Europa del president Suárez.
ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS I MACIÀ
Sr. Tarradellas: Cal tenir en compte que el president de Mèxic no se’n va fins al dia 18. Sr. Sentís: El dia 16, que és diumenge, potser fóra un bon dia. Sr. Pujol: En definitiva, vostè alguna data deu tenir pensada. Em refereixo a la d’anar a Madrid. Sr. Tarradellas: Ja sabeu que el decret no s’ha signat perquè jo així ho vaig demanar. I és que cal resoldre molts problemes. Per exemple, i encara que sembli accessori, com he d’anar al Palau de la Generalitat? Hem de tenir en compte que el Govern opina que cal donar relleu a la meva tornada —i jo hi estic d’acord—. A Madrid haig de veure el president del Govern, el rei i altres personalitats, com els presidents de les cambres, etc. D’altra banda, jo voldria repetir el que vaig fer en la primera estada a Madrid, és a dir, visitar els caps dels quatre grans partits espanyols amb representació parlamentària. En definitiva, potser que mirem el calendari per veure quines dates tenim.
Sr. Güell: Penso que l’estada a Madrid del president ha d’ésser com més curta millor. Sr. Reventós: D’acord amb en López Raimundo i en Cañellas: quan més aviat millor. D’acord amb en Trias: el president no pot coincidir a Madrid amb en López Portillo. Ara bé, el dia 15 em sembla mal dia per a ser a Madrid perquè coincideix amb l’aniversari de l’afusellament del president Companys. Ens queda, doncs, el dia 16 per a anar a Madrid. Sr. Pujol: Crec que és bo d’anar a Madrid i de ferho amb una certa solemnitat per tal d’involucrar clarament l’aparell de l’Estat en el restabliment de la Generalitat. Sr. Tarradellas: No oblideu les meves obligacions a França. Tingueu en compte que la meva estada aquí ha canviat de natura —se’m concedeixen, ara, honors i una guàrdia— i que, per tant, les formalitats que he d’acomplir no depenen ja exclusivament de la meva voluntat, sinó també de la disponibilitat dels interlocutors. El dia 16, la veritat, potser em sembla una mica massa aviat.
Sr. Barrera: Que el president de la Generalitat mantingui bones relacions formals amb l’Administració francesa i amb segons quins diplomàtics és interessant per a Catalunya. Sr. Trias: El dia 16 per a veure en Suárez? Cal tenir en compte que és diumenge. Sr. Güell: Opino que la tornada del president a Catalunya hauria de fer-se, per raons econòmiques, en dia festiu. Crec que això no és menysprear-ne la importància històrica. Sr. Trias: També podria tornar un dissabte a la tarda, quan la gent no treballa. Sr. Barrera: Fixem el dia 16 per a l’arribada a Madrid? Sr. Sentís: El president Suárez marxa el 18. Sr. López Raimundo: Em sembla convenient que el president no s’hi estigui més de dos dies, a Madrid. Sr. Tarradellas: Si s’organitza bé, amb dos dies a Madrid n’hi ha prou. Sr. Trias: Podria arribar a Barcelona el 18 a les set de la tarda, quan la gent ja ha plegat. Sr. Tarradellas: Ho tanquem? Els dies 16, 17 i 18 a Madrid. El 19, arribada a Barcelona. Sr. Barrera: El dia 16 a Madrid és perfectament factible. Sr. Tarradellas: Estem tots d’acord? El 16 a Madrid i el 19 a Barcelona. Sr. Verde: Fóra important que l’estada a Madrid donés la sensació que són dies plens; cal donar la imatge que s’hi ha anat per motius de feina. Sr. Barrera: De feina, efectivament, no en manca; hi ha visites a dojo. Sr. Tarradellas: Confidencial: el Govern té un gran interès que jo sigui rebut per en Gutiérrez Mellado, primer vicepresident del Govern. D’altra banda, cas que en Suárez no hi fos, això obligaria que l’acte de Barcelona el presidís en Gutiérrez Mellado, la qual cosa no seria gens dolenta per a nosaltres. Sr. Sentís: Si em permet una pregunta: a Madrid on anirà, Sr. president?
Sr. Tarradellas: Al Palace, segons la tradició d’en La finca Clos de Macià i en Companys. Pel Mosny, a Saintque fa a Madrid, tot queda, Martin-le-Beau, on tinguem-ho en compte, en Tarradellas va viure funció dels compromisos a l’exili, l’havien del Govern. Però la tornada comprat els pares el 19 a Barcelona, la donem del president per segura. Altre tema: l’organització de l’acte. Em sembla essencial que sapigueu donar una imatge d’unitat: hauria d’ésser un acte d’unitat completa. Permeteu-me un incís: com podeu imaginar, des del moment de la notícia del decret, em trobo en una situació una mica especial. De cop m’he vist amb tot d’alts funcionaris i tinc la taula plena d’informes, de dades, de xifres... Quan penso que l’any 1931 el govern Macià va acordar de comprar la col·lecció Plandiura i no va poder-ho fer perquè els 5.000.000 de ptes. que necessitava —i no tenia— no els hi va voler deixar la Caixa d’Estalvis! Ara resulta que, pels decrets (que són menys simbòlics del que diuen), sóc president de totes les caixes d’estalvis de Catalunya, les quals manegen quantitats astronòmiques! Realment hi ha tantes coses per fer i que crec que podrem fer-les! Per exemple, l’estructura actual de la burocràcia a Catalunya és inacceptable. Això no vol dir que vulgui perjudicar ningú, però ja ‘L’ALTRA’ GENERALITAT
Sr. Tarradellas: Ahir mateix, a l’Organisme Consultiu, vaig haver de dir que no a una proposta d’organització. Sr. López Raimundo: La iniciativa l’hauríem de dur els parlamentaris, però d’acord amb la Diputació i l’Ajuntament... Sr. Pujol: Les diputacions... Sr. López Raimundo: A partir de la Permanent, podríem crear un comitè que col·laborés amb les corporacions oficials. L’acte serà molt complicat i comportarà problemes d’ordre greus: rebuda a l’aeroport, recorregut ple de gent, sortida al balcó a la plaça de Sant Jaume...
ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS I MACIÀ
em coneixeu: fóra un greu error creure’s que em quedaré tancat, sense fer res. No sé què en penseu, de tot això. M’agradaria saber la vostra opinió. Sr. Pujol: Certament, Sr. president, les responsabilitats que ens cauran a sobre són molt serioses. Però no sé si vostè creu que n’hem de parlar aquí. Sr. Tarradellas: No, no, ja en parlarem a Barcelona. Penseu que jo encara sóc un exiliat... Sr. Verde: Segons en Sánchez-Terán, vostè és moralment president... Sr. Pujol: Que hem d’actuar de pressa és evident, però això no vol dir que ens haguem de precipitar. Tanmateix, crec que aquí hem de parlar de les línies generals de l’acte de la seva tornada concretant tot el que puguem. Hem de decidir com i cap a on dirigir la capacitat de mobilització dels partits aquí representats. Sr. Tarradellas: Efectivament, heu de ser vosaltres els organitzadors. Sr. Sentís: Crec que caldria establir un mínim de programa o d’ordre del dia. Pensem que per tot arreu hi ha espontanis que s’ofereixen per a la rebuda.
Sr. Tarradellas: Cal tenir en compte que no ha d’ésser un acte exclusivament barceloní. Penseu que hi ha una iniciativa d’una gent de Tarragona que pretenia que anés en tren fins a Reus i d’allí a Barcelona en cotxe... En definitiva, a la comissió que creeu ha d’haver-hi gent de tot Catalunya. Sr. Reventós: Em sembla bé, amb reserves, el que ha apuntat en López Raimundo. Realment hi ha problemes greus. Per exemple, què ferne a la rebuda, dels alcaldes franquistes, dels governadors civils, dels presidents de les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona? L’11 de Setembre era molt clar qui havia d’anar davant de la manifestació, però ara les coses seran molt més complexes. Sr. Trias: Hauríem de mirar, tanmateix, que l’acte no semblés una benedicció de tothom. Sr. Verde: Hauríem de senyalar, avui, les grans línies de l’organització i nomenar, tot seguit, una comissió de treball que arribi al concret. Potser, per a l’acte, valdria la pena de trencar una mica els motllos establerts. En aquest sentit, potser fóra una bona idea que el recorregut fos pel cinturó de Barcelona: pel Prat, per l’Hospitalet... Sr. Barrera: Això té pros i contres. Sr. Tarradellas: Per què no repetir el recorregut de la manifestació de l’11 de Setembre? Sr. Pujol: Perdoni, Sr. president, però el recorregut natural és per la Gran Via. Sr. Tarradellas: D’acord, d’acord, no m’hi fico. Em sembla que el problema és qui ho organitza?
Sr. Ramos: Crec que fóra hàbil de muntar una rebuda, diguem-ne oficial, a Montjuïc i que, d’allí fins a la plaça de Sant Jaume, la comitiva ja només fos estrictament popular. Sr. Cañellas: Tant a l’arribada a l’aeroport com al pas pels carrers de Barcelona, crec que els parlamentaris hem de ser-hi. Sr. Ramos: En síntesi, la meva idea és: a) trajecte el Prat-Exposició sense protocol; b) a Montjuïc, rebuda de totes les autoritats oficials; c) trajecte Montjuïc-plaça de Sant Jaume i rebuda al Palau de la Generalitat, de caire popular. Sr. Reventós: No oblidem que la Generalitat és ara a la Diputació i que a la Diputació hi ha una sèrie d’homes amb càrrecs. Això vol dir problemes. Sr. Tarradellas: Em sembla molt bé la idea de l’amic Ramos. Dues etapes: l’oficial fins a Montjuïc; la popular, de Montjuïc a la plaça de Sant Jaume. És ben cert que la gent no acceptaria que els qui han combatut la Generalitat anessin al davant de la comitiva. Sr. Trias: Hauríem de mirar de desprendre’ns dels antics franquistes sense ferir-los. Sense cap agressivitat ni gestos antagònics, caldria evitar que al voltant del president es veiessin fulanos enxufats. Hem de marcar clarament una separació respecte de l’antiga situació. Sr. Sentís: La proposta d’en Ramos em sembla la bona. Sr. López Raimundo: Un criteri que podem acceptar és que la iniciativa de l’organització la portin els parlamentaris. Sr. Tarradellas: Ho veig, en certa manera, problemàtic. Penseu que, p. ex., jo em trobaré amb un gabinet de seixanta persones que han estat i són funcionaris del règim (l’any 1931 les coses no anaven així: es va acordar de seguida que tots els funcionaris els nomenaria el conseller de Governació). Vull dir que, al capdavall, els polítics no són, en principi, organitzadors d’un acte com el de la meva tornada: en rigor, poden dirigir-lo i avalar-lo i prou. De la part estrictament tècnica de l’organització, ja veurem qui se n’ha d’encarregar. Sr. López Raimundo: Jo em referia a la iniciativa política. Entenc que, evidentment, la Diputació,
SENSE ‘FEELING’
Tarradellas surt de la Moncloa en un Renault 12 després de la primera (i decebedora) reunió amb Adolfo Suárez el 27 de juny del 1977.
l’Ajuntament i els organismes oficials hauran d’intervenir en els detalls organitzatius. D’altra banda, estic totalment d’acord a destriar la recepció de les autoritats de la popular amb la seva representació parlamentària.
Sr. Trias: Alcaldes i governadors, a Montjuïc. Sr. López Raimundo: De la part concreta de l’organització, ja se n’encarregaran els funcionaris de l’Ajuntament i de la Diputació. Aquí, tanmateix, ens podríem posar d’acord en uns criteris generals i fins i tot escriure les grans línies d’un programa. Sr. Güell: Estic d’acord que la iniciativa sigui dels parlamentaris, però la comissió organitzativa pròpiament dita ja és una altra cosa.
Sr. Tarradellas: Em sembla que els primers que m’han de rebre són els parlamentaris. Sr. López Raimundo: Així es trobaran la legitimitat històrica i la democràtica. Sr. Tarradellas: Consti que jo tinc les dues. Sr. Reventós: On veig més dificultats és amb els presidents de les diputacions i els diputats provincials. Sr. Pujol: Aquests tios al balcó no hi han de sortir. No crec, però, que hi hagi problema: en Socías aquesta feina ens la farà molt ben feta. Sr. Rahola: Jo me’n fio més del governador. Sr. Tarradellas: El comitè tècnic com seria? Srs. Pujol+Trias+Verde: El mateix que va organitzar l’11 de Setembre, però sense dir-ho. Sr. Tarradellas: Em cal advertir-vos que he rebut una carta dels gais, que també volen ser-hi. Sr. Güell: Jo voldria demanar-vos que no us oblideu del meu sogre, el qual m’ha demanat de poder assistir còmodament a l’acte. Sr. Pujol: El comitè de l’11 de Setembre té un desavantatge: que tendeix a convertir-se en un petit parlament. Això cal evitar-ho. ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS I MACIÀ
Sr. Trias: La idea és: a l’aeroport rebem el president els amics polítics; a Montjuïc, salutació d’alcaldes i governadors prèviament convidats ad hoc i, finalment, rebuda popular. Sr. Cañellas: Sense dificultats greus, podem parlar clarament amb la gent de la situació per fer-los veure clarament que el tracte que se’ls donarà és convenient, entre d’altres coses, per a la seva seguretat. Això pot fer-se de manera privada i sense que calgui ferir-los. Sr. Pujol: Crec que els alcaldes ho entendran molt bé. Quant als altres (governadors, etc.), el cert és que la gent no els coneix i que, per tant, pocs riscs correran. Permeteu-me que digui una heretgia: el vot de l’altre dia d’en López Rodó ens ha fet un favor immens. En definitiva, crec que el fet que AP s’hagi alineat amb la Generalitat i que aquesta gent reti homenatge al president no ens és pas dolent. Sr. Verde: Homenatge pòstum...
Tots: D’acord! Sr. López Raimundo: Del que es tracta és de saber qui assumeix la responsabilitat? La Permanent però, és clar, sense excloure ningú. Ara, la policia i el govern civil hauran de col·laborar. Sr. Verde: A la Comissió de l’11 de Setembre hi havia tot un aparell tecnicorganitzatiu que pot tornar a funcionar immediatament. A ell ens referíem quan hem parlat de la Comissió de l’11 de Setembre. Sr. Trias: Concretem una mica com aniran les coses a Montjuïc? Sr. Cañellas: Els alcaldes i diputats provincials, etc., hi seran per retre homenatge a la primera autoritat de Catalunya. Sr. Trias: Els primers actes externs de la Generalitat són molt importants. El president s’ha mantingut net i no el podem empastifar.
Sr. Tarradellas: Si el dia 19 he d’ésser a Barcelona, ens queda poc temps i molta feina per fer. Sr. Güell: A Madrid, quin és l’ordre protocol·lari de visites? Sr. Tarradellas: En principi, el mateix que l’altra vegada. Primer hauré de veure en Suárez i després el rei. Sr. Güell: Hom diu que vindrà a Barcelona acompanyat d’un vicepresident del Govern? Sr. Tarradellas: El cert és que no en sé res, d’això. Només sé que per al Govern la meva anada a Barcelona té molta importància, però no sé exactament què es proposa de fer. El que avui acordem aquí jo ho passaré demà passat al Govern i, un cop conegui les seves intencions, us les faré saber tot seguit a vosaltres. Us demano discreció: el problema de si el capità general em rebrà o no, no està resolt. Jo crec que, finalment, tot es resoldrà bé, però potser no tan bé com voldríem. Sr. Cañellas: Jo intentaria marcar una línia en el sentit que, dintre del possible, el president no hauria de ser acompanyat a Barcelona per cap persona del Govern. Això podria crear conflictes i, fins i tot, violències. Al capdavall, nosaltres no podem respondre del comportament de les masses. Sr. Tarradellas: Així creieu que fóra millor que vingués sol de Madrid? Tots: Amb l’excepció del Sr. Sentís. Sí! Sr. Pujol: Tanmateix, si el Govern insisteix a acompanyar-lo, aleshores hauria de ser o bé el president del Govern o bé el primer vicepresident. També podria ser el rei. Sr. Tarradellas: Precisem: si no m’acompanyen, millor; si m’acompanyen, qui és l’indicat? Sr. Cañellas: De vicepresident del Govern en amunt. Sr. Tarradellas: Qui pot acompanyar-me? En Suárez? No crec que pugui però, si diu que em vol acompanyar, què he de fer?
problemàtiques. Recordo les dificultats que vaig tenir quan, com a conseller de Governació, em va tocar d’organitzar la vinguda de l’Azaña. En un determinat moment, tot semblava que s’anés a trencar perquè el president de la República es va entestar a conèixer el contingut del discurs que li havia d’adreçar el de la Generalitat, i en Macià no en volia saber res. Sr. Trias: La casuística de com aniran les coses és realment difícil de preveure. Ara, el plantejament general és clar. Si hem aconseguit el que hem aconseguit és: 1) perquè tot Catalunya ha demanat insistentment la Generalitat; 2) perquè la seva actitud, senyor president, ha estat ferma; 3) perquè als senyors de Madrid, en definitiva, els convenia de donar-nos-la. Aleshores, donat el darrer punt, és normal i perfectament previsible que aquests senyors pretenguin capitalitzar tot el que puguin la seva tornada. A nosaltres ens pertoca de fer-los veure que és millor no forçar la màquina a Barcelona. Sr. Tarradellas: El que dieu està molt bé, però em sembla que la realitat és una altra. Crec molt possible que ens plantegin problemes i nosaltres hem de saber preveure’ls. El dia 16 tots els qui sou aquí hauríeu d’ésser a Madrid (i si vol anar-hi en López Rodó, per mi no hi ha cap inconvenient). Potser fóra millor que a Madrid hi anessin tots els parlamentaris catalans. Això podria servir per a donar-los una certa força de cara a la discussió de l’Estatut. Sr. Pujol: Tanmateix, no crec convenient que els seixanta-set parlamentaris hi fossin tots els dies de la seva estada, a Madrid. Sr. Tarradellas: Excuseu-me que us demani un aclariment. Sé que he d’anar a saludar els presidents de les cambres, que sembla ser que són tres. Qui són exactament?
Sr. Barrera (i d’altres): Ha de dir que sí.
Veus barrejades: Hi ha el president de la Cambra de Diputats, que és l’Álvarez de Miranda; el del Senat, que és en Fontán, i el de les Corts (les dues cambres juntes), que és l’Hernández Gil.
Sr. Tarradellas: Tanmateix, jo crec que en Suárez no vindrà. Ara, aquestes coses són realment
Sr. Pujol: Seguint amb el que deia sobre els seixanta-set. El dia 19 a les 12 del migdia, per
exemple, tots els diputats i senadors catalans podrien acompanyar el president a veure els tres presidents de les cambres. Això seria un bon show de cara a Madrid i a la resta d’Espanya. Hem de tenir en compte que el que més els impressiona és la nostra unanimitat. Sr. Tarradellas: Hauríem de parlar-ne amb en López Rodó, d’aquest punt.
dia 16 a la nit, suposem—, no és important de precisar qui l’ha d’anar a rebre? Quant als honors que se li han de retre, vostè ha calibrat el problema? La meva opinió és que han d’ésser els màxims possibles. Hi ha també un problema de bandera. La senyera, a Madrid, on ha d’ésser? Si ens l’han de posar en segons quin lloc, millor que no hi sigui.
Sr. Ramos: Proposo una variant: que els parlamentaris siguem a l’aeroport quan el president arribi a Madrid.
Sr. Tarradellas: Suposant que em rebi una companyia amb bandera i música, creieu que podrà ser la catalana?
Sr. Sentís: Crec que seria un acte de major solemnitat que els parlamentaris rebessin el president a casa seva, és a dir, al Parlament.
Consens: No!
Sr. Pujol: Els parlamentaris hauríem de tornar a Barcelona una hora abans de la vinguda del president per a poder-lo rebre a l’aeroport. Altres qüestions. Pel que fa a l’arribada a Madrid —el
Consens: No!
ABRAÇADA PRESIDENCIAL
El dia abans de tornar a Catalunya, Tarradellas es va tornar a reunir amb Suárez al Palau de la Moncloa. Lluny quedaven les asprors de la seva primera trobada.
ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS I MACIÀ
Sr. Tarradellas: Ni creieu que jo l’hagi de demanar? Sr. Tarradellas: La bandera, a Madrid, doncs serà l’espanyola (la de la companyia que em
rebi). Altres problemes: a) el de l’ordre públic: al carrer, qui em protegirà? (dintre de la Generalitat no hi haurà problema perquè tindré els mossos d’esquadra, però fora?); b) el de l’Església. Heu de tenir en compte que vaig ser cap de govern durant la guerra. Sense que jo hagi estat en males relacions amb ella, el cert és que l’Església ha estat en males relacions amb mi. Només he tingut uns certs contactes, des de fa catorze o quinze anys, amb el bisbe Pont i Gol, l’únic que es mostrà receptiu a les gestions que vaig encomanar a en Sugranyes. Darrerament, com sabeu, hi ha hagut qui ha intervingut per aconseguir un apropament. Hi ha tres jerarquies importants: Tarragona, la Seu-Andorra i Barcelona. En principi, havíem convingut que els tres bisbes alhora em vindrien a veure, però finalment només vingué el bisbe Martí en representació del de Tarragona. De tota manera, hem arribat a un acord previ: ells em vindran a veure a Barcelona i tot seguit jo els tornaré la visita en l’ordre següent: Tarragona, la Seu i, en darrer lloc, Barcelona. Una altra qüestió: el bisbe Tarancón sembla que té interès de veure’m. El cert és que, en teoria, jo no hi tinc res a veure i per això us pregunto: creieu que l’he d’anar a saludar? Consens: Sí! Pensi que és el president de la Conferència Episcopal Espanyola. Sr. Pujol: Si se’m permet, senyor president, explicaré una anècdota del bisbe Pont i Gol. És fill d’un poble de la banda lleidatana del bisbat de Solsona i va passar-hi la guerra amagat. El dia que les tropes d’en Franco van entrar al poble, en sortir al carrer després de tant de temps, els amics que el van veure expliquen que plorava desconsoladament. Sr. Güell: Excuseu-me, sr. president. El tema de Montserrat no és del mateix nivell? (Grans rialles de tots els presents). Sr. Tarradellas: No us molesteu, Güell. És que precisament a l’anterior reunió, a la qual vós no assistíeu, vàrem convenir que no en parlaríem, d’aquest tema.
BRINDIS AL CEL
Parlamentaris catalans (Cañellas, Pujol i Gausachs entre d’altres) brinden a l’avió que porta Tarradellas cap a Barcelona.
pacte es desfaci davant de tots aquests senyors. Ja saps que jo, sobre això, no sé si perquè a casa el clero sempre l’hem vist amb suspicàcia, tinc opinions ben diferents de les teves.
Sr. Tarradellas: Realment ara no en vull parlar, de Montserrat. De cap de les maneres! Però el temps ho arregla tot i qui sap... Canviem de tema. Encara hem de parlar d’altres qüestions de protocol. Ja sabeu que jo, a això del protocol, de la litúrgia, si voleu, li concedeixo una gran importància; és una qüestió de prestigi per a Catalunya. Per exemple, què he de fer amb els quatre partits grossos espanyols? Els he d’enviar un telegrama d’agraïment per llur actitud a favor de la Generalitat?
Sr. Pujol: I, tanmateix, ja sap, senyor president, que no estic d’acord amb vostè sobre la qüestió. Opino que Montserrat té una gran importància per a l’espiritualitat del nostre poble.
Sr. Barrera: Això pot posar problemes perquè, si envieu un text únic per a tots, pot suposar una injustícia. Al capdavall, no ha estat la mateixa l’actitud, posem per cas, d’en Felipe González i la d’en Fraga.
Sr. Trias: Jordi, si vàrem convenir de no parlar del tema, no en parlem. A més, correm el risc que el
Sr. Pujol: No em sembla malament això del telegrama. També podríem aconseguir, si el
president, perquè, en definitiva, la majoria estan poc definits respecte de Catalunya. A més, també és difícil, en les circumstàncies actuals, de fer una selecció representativa que resulti indiscutible. Millor serà, per a una cosa de l’ordre que suggeriu, d’esperar a veure les reaccions que es produiran quan l’Estatut estigui en discussió. Sr. Reventós: Estic d’acord amb en Sentís: l’Ateneu ara no existeix. Srs. Pujol+Trias: I a la premsa, què li hem de dir avui? Sr. Tarradellas: No ha de saber res del que hem dit aquí perquè en Suárez ha de saber-ho abans. Sr. Verde: Hem de dir, senzillament, que el tema sobre la taula ha estat l’organització material de la tornada del president.
Govern s’hi avingués, que els secretaris generals de tots els partits fossin convidats a algun dels actes de Madrid. Sr. Ramos: Pel que fa a mi, jo crec millor que sigui el meu partit, el PSOE, qui enviï un telegrama al president i no pas el president al PSOE. Me n’encarregaré de la qüestió. Sr. Tarradellas: Així convenim que els aquí presents que representen partits d’àmbit estatal avisaran llurs organitzacions perquè em lliurin telegrames? Tots: D’acord! Sr. Tarradellas: I així, un cop rebuts, els contestaré en funció del que em diguin, com he fet, p. ex., amb el que m’ha enviat l’Areilza —molt efusiu— o amb el d’en Tierno (que, per cert, és extraordinari). Una altra qüestió: no fóra convenient de convidar a sopar, a Madrid, uns quants intel·lectuals que s’hagin mostrat simpatitzants de Catalunya? Què us sembla? Srs. Barrera+Verde: Com que caldria fer una tria, es correria el risc de ferir moltes susceptibilitats. Sr. Sentís: Ara potser no és el moment, Sr.
Sr. Tarradellas: Però no podem parlar de la data que hem decidit perquè la definitiva també depèn del Govern. Sr. López Raimundo: Es podria parlar de la data com a proposta. Sr. Tarradellas: Podríem dir que dijous o divendres la fixarem definitivament. Sr. Pujol: Suggereixo que nomenem aquí tres persones que s’encarreguin d’activar l’organització. Sr. Reventós: Em sembla millor que primer reunim la Permanent demà passat, per exemple. Esteu d’acord? Sr. Güell: Demano que se’m consideri com a adherit a la comissió de tornada del president. Sr. Reventós: Donem per sentat que el Centre Català formarà part de la comissió organitzadora. Insisteixo: us sembla bé una reunió de la Permanent per a dimecres a les set? Sr. Sentís: No podria ser demà? Sr. Reventós: Demà? A les set? Tots: Estem d’acord. Sr. Barrera: I si redactéssim el comunicat de premsa?
Troba l’article complet al número 176 de la revista Ja al teu quiosc!
SÀPIENS