Llegendes de Girona

Edita Rigau Editors Fotografies Quim Hereu Jordi Mas Disseny Joan Garcia i Anton M. Rigau, AMR Publicitat Textos Joan Moreno Navarro Josep Ma Bosch Casas Correcció i traduccions Traduaction Impressió Policrom, SA

© de la present edició Rigau Editors © dels textos els seus autors Dipòsit legal B-20110-2008

carrer Barcelona, 3 17001 Girona Telèfon 972 20 29 44 Fax 972 21 00 10 E-mail amr@gna.es

ISBN 978-84-612-3102

Girona, abril de 2008

9 Introducció

18 La casta Susana

74 La Cocollona

124 Joan Fuster

13 Sóc un submarí monoplaça

24 Ermessenda

80 Mare de Déu del Bell Ull de Gràcia

129 Traducción al castellano

15 Autorretrat

30 Cap d’Estopes 34 Sant Pau defensant Girona 40 La bruixa de la Catedral 46 Les mosques de Sant Narcís La veritable història de les mosques santes 52 La petja de Sant Narcís i la majordoma 58 Santa Caterina 62 Goigs de Sant Ponç 66 Fra Nicolau Eimeric 70 Santa Afra

84 Torana 88 La ciutat comdemnada (La tieta Conxita) 92 L’enigma del drac de la Catedral 100 Gerió i la fundació de Girona 106 La nena i el porquet 112 El Tarlà de l’Argenteria 118 El cul de la lleona 122 Josafat

xxx English translation



En Quim ens va proporcionar una excusa per tornar a les llegendes de Girona. Ens trobàvem, recorríem el barri Vell, li explicàvem les llegendes, i ell, en el seu estudi, les recreava en un exercici creatiu imaginatiu i lliure. Ens hem meravellat davant els personatges, els xiprers flamejants o els insectes gegants que, sorgits del seu pinzell, es mouen per uns carrers i uns espais urbans representats amb una precisió implacable. Pel camí van cridar-li l’atenció altres personatges que han acabat convertint-se en tema de pintures i dibuixos i sobre els quals ens ha convidat a parlar. Ens hem permès la llicència de recuperar i reinventar històries i episodis.

El correu electrònic ens va ajudar durant uns quants mesos a mantenir un contacte estret i també va fer que la Cocollona no hagués de batre les ales o Cap d’Estopa esperonar el seu cavall per viatjar de Girona a Menorca en un instant, quelcom que només succeeix en les històries més fantàstiques. Mentre contemplàvem les seves pintures ens semblava que el mar que vèiem s’havia estès i les seves onades esquitxaven els peus de l’àngel de la catedral. Aquesta capacitat de representar els personatges llegendaris i les escenes procedents de l’imaginari col•lectiu d’una manera tan fidel i a la vegada lliure ens va captivar. No hem volgut interpretar les obres; en Quim té un univers, uns símbols i un llenguatge propis, de vegades críptics i fortament lligats al subconscient excitat i fèrtil dels artistes. Preguem als personatges protagonistes dels textos que ens perdonin si no els agrada la història que hi expliquem. De ben segur que en el futur hi haurà altres oportunitats i persones disposades a reescriure-la o explicar-la fent-los viure noves peripècies i existències, com ja ho va fer en Carles Vivó i en Pep Tarrés, a qui agraïm profundament la fantasia i la poesia que ens van obrir els ulls a una altra Girona.





Sóc un submarí monoplaça, Un peix que neda en una peixera Amunt i avall sense parar…

I sempre les mateixes parets, Els mateixos forats, El mateix plàncton al cap.

Els meus amics Són peixos de colors, Mans inflades per la febre, Em fan llums multicolor.

Els teus llavis es mouen, Però no puc entendre què dius...

Saps qui era en Pink?

Era algú que va tenir febres, Com els peixos, sí…

I com jo… jo també vaig tenir febres de petit.

Perque sempre és el mateix El vaixell que treu fum a l’horitzó I tu que véns cap a mi entre les onades…

Però de sobte entenc que tot és etern, Fins i tot la solitud.

I en una fracció de segon, Tot torna a ser com abans, Com quan era petit I la tieta Conxita em protegia I em donava mandarines per berenar.

Ella m’explicava coses estranyes, M’explicava, Que si Susqueda es trencava, Es trencaria també la meva peixera…

Veus?

Els altres no l’entenien, Però jo sí…

Sóc un peix que neda en una peixera Som un submarí a punt d’enfonsar…

Quim Hereu Banyoles, Girona 2008



S贸c un cargol cec, mut i sord, tancat dins la meva closca.

(Autorretrat) Oli sobre tela 65 x 81 cm

Em vaig acostar a la riba. El sol, rabent, s’aferrava a la meva pell i les fiblades penetraven les meves robes. Feia xafogor i entre els joncs i els lliris vaig descobrir un bassal que m’oferia frescor i repòs. Vaig lliurar-me a la seva crida. 

Sí, l’aigua, el sol, el cel em demanaven que em fongués amb ells. Dins les aigües tranquil·les continuava sentint damunt del meu cos la luxúria de les vostres mirades. Notava com resseguien les corbes dolces de les meves sines i s’aturaven en les arèoles daurades i tibants que les coronen. Podia també sentir com les vostres narius s’empassaven l’aire que m’envoltava per atrapar la fragància de les meves aixelles.

Imaginava com desitjàveu que els vostres llavis lúbrics poguessin recórrer el clot del meu ventre i davallar delerosos per fregar el borrissó sedós que m’ungeix el pubis. L’escalfor de les meves cuixes era atiada pel foc roent que us consumia i el desig us hagués fet saltar del canyissar on us amagàveu per poder temptejar la fermesa de les meves natges sinuoses.

Voldríeu haver estat aigua, sol, cel i aire, i enredar-vos en les tiges que m’acariciaven els turmells.

El meu cos és un temple. Heu gaudit de la contemplació de la seva arquitectura generosa, de la gràcia i mesura de les seves proporcions. No n’heu fet prou? N’heu desvetllat el secret, desxifrat l’enigma, els vostres esguards n’han violat el recinte. I ara, en realitat, el voldríeu grapejar i masegar, llepar-me i libar el nèctar del meu sexe sucós, penetrar-me amb les llengües que ara utilitzeu per calumniar-me i ferme avergonyir. Davant dels altres sou vells i savis, rectes i implacables. Sou els vigilants del costum del poble, les vostres paraules són la llei. Us mostreu rigorosos i severs

amb mi per amagar que únicament desitgeu que els vostres sexes llisquin dins les profunditats de les meves carns. Si finalment preneu el meu cos, el trobareu eixut, fred i ingrat. No hi haurà cap espurna de passió per lloar la vostra victòria. Les vostres ereccions s’eternitzaran i es tornaran pètries. Podeu convertir-les en torres, baluards, palaus o campanars per exhibir el vostre poder i establir el vostre ordre. Sotmeteu els dèbils i els indecisos. Freneu l’ambició d’aquells que envegen la vostra posició però mai aconseguireu empresonar el meu esperit perquè només vull atipar-me d’Ell i esvair-me com la boira en el paisatge que va crear.

Nota: Un dels vuits sarcòfags paleocristians (segles ii-iv) encastats a les portes del presbiteri de l’església de Sant Feliu està dedicat a santa Susana i els vells.





La casta Susana Oli sobre fusta 41 x 81 cm







Neixes dona i davant trobes el camí traçat. Vós em direu que els homes també, però de tots ells alguns estan destinats a ser lliures i poderosos, amb uns drets reconeguts i respectats. D’altres són valents, laboriosos, fidels i lleials i, a la vegada, sàtrapes, sanguinaris o malvats. De nosaltres només se n’espera obediència i la descendència, com si eternament postrant-nos davant vosaltres i deixant-nos sotmetre haguéssim de recordar i reconèixer el pecat d’Eva. 

Si som belles i intel·ligents ens admireu i voleu posseir-nos com un tresor. Si, en canvi, manifestem uns trets que ens fan dolentes als vostres ulls, els considereu innats i previsibles, i us comporteu de manera condescendent i no implacable com quan aquets trets es manifesten en aquells del vostre mateix sexe. Aquest és l’ordre establert. He respectat aquest designi perquè he confiat que aquest sigui el propòsit de Déu. El meu temps ha estat una època convulsa. De ben petita em van ensenyar com els senyals dels quatre genets es mostraven davant dels meus ulls. Hi havia el perill, l’horror de la guerra i la fam, de l’epidèmia i l’heretgia, la mort.

Podrien haver-me escollit un lloc de pau i de pregària, un convent o un monestir. Però tot i que la meva família s’havia establert a redós dels Pirineus, d’altres de la nostra nissaga havien anat més enllà de les muntanyes per esmerçar la sang i la vida en la propagació de la veritable fe. Havien refet muralles, assegurat fronteres i esperaven temorosos la fi del mil·lenni. Vaig ser escollida per perpetuar el seu esforç i infantar nous guerrers. Les terres on governava el meu marit, el comte Ramon Borrell, senyor de Girona, Osona i Barcelona, es trobaven al límit des dominis de l’Anticrist.

I el vaig veure dirimir en els afers comtals, presidir les assemblees i els tribunals, endegar campanyes militars i, pam a pam, vam conquerir noves terres i escampar el regne de Déu. Ell va deixar-se la vida en aquesta lluita, jo el vaig

plorar i he volgut sempre respectar la seva memòria restant sola i fidel a ell i al meu destí, sabedora que el mal no s’ha esvaït. Quan vaig haver de ser jo qui presidia, jutjava o ordenava vaig haver també d’espiar els esguards d’aquells que consideraven que les meves decisions eren mancades del rigor atribuït als homes. Però el poder és llaminer i, a la fi, vaig trobar aliats i consellers que m’han protegit de l’enveja. He patit el dolor del part, el dol pel marit i el fill, i crec que som més fortes que vosaltres. Perquè és en la nostra lleialtat i en l’obediència on rau la nostra força.

I nosaltres, pacients, ocultem allò que no voleu que sigui conegut i us regalem, en canvi, fantasies que us fan feliços, per així apropiar-nos dels vostres dominis. El nostre silenci i la nostra invisibilitat ens fan més poderoses.

La confirmació de la rectitud de les meves accions només l’he tinguda una vegada, però va ser suficient per no haver de cercar-la mai més. Se m’ha retret sempre que Girona fos la nineta dels meus ulls, però va ser allí on em va estar revelat el misteri més grandiós que ha inspirat la meva vida. Quan vaig contemplar el Beatus de Girona em vaig adonar que en aquells plecs una altra dona, Ende, havia aconseguit dibuixar els meus malsons apocalíptics. El to insistent, tenebrós i eixordador de la trompeta, l’obertura del segell, la gran bandarra que orgullosa mostra la copa de les abominacions, els genets que sembren la fam, la guerra



L’únic retrat existent al món del perfil esquerre d’Ermessenda de Carcassona Oli sobre fusta 40 x 60 cm



i la mort. La bèstia de set caps. El Fill recolzat al seu tron.

La pluja de foc i les llagostes monstruoses que emergien de l’abisme obert, els crits dels damnats consumits per les flames, el dimoni encadenat en els inferns. Lluita, destrucció, horror, mort, silenci i un dolor immens per poder després contemplar la visió de la gènesi del nou món i a la fi albirar la ciutat de les dotze portes que llueixen a les seves muralles com els safirs, les maragdes i el jaspi dels objectes litúrgics més preciosos. I submergir-me en la llum intensa que irradia el victoriós anyell d’ulls innocents. Mai més s’han esborrat de la meva memòria la intensitat dels colors ni l’energia i la vitalitat de les imatges.

Cent unces d’or! És més que suficient pel viatge que ara haig d’emprendre; a canvi, quedeu-vos amb els delmes, els censos i els drets que em pertanyen. A les possessions que he governat, hi resten les catedrals, les esglésies, els convents i els monestirs que hem fundat i que serven el Seu missatge. Protegiu-los perquè és entre les seves parets on trobareu el perdó que us donarà el repòs. Només us demano que m’enterreu a Girona, on esperaré impacient l’arribada de l’Altíssim tot deixant que els meus ossos es confonguin amb les pedres d’aquesta ciutat també eterna.





ďœ˛ďœš

El temps devorant Ermessenda de Carcassona Dibuix sobre paper 38 x 57 cm

Els teus ulls miraven l’espiral del temps, com si tot fos etern, com si tot el que t’envoltava dormís per sempre damunt coixins d’or i argent.

Amb el teu germà compartires la mateixa aigua dins el ventre de la teva mare, els sagrats pits que us alletaren, els esguards severs del vostre pare i les cambres altes i fredes del vostre palau.

D’estopa era el teu cabell, una llarga i rossa cabellera com la crinera del teu cavall, el Pegàs, que et portarà camí de la mort.

Ramon Berenguer, germà de Berenguer Ramon, bessons de sang comtal, cap a Girona cavalquen. Qui governarà? El que primer hi arribarà. 

De negra nit comença la juguesca, els cavalls eren guarnits a l’estable. El del teu germà cobert de draps negres, un presagi de la teva mort; el teu, de porpra i or. Cada passa que feia el cavall, cada segon que s’escolava, dibuixaven el teu destí.

Les portes del palau s’anaven tancant darrere teu, cada porta un record, cada gir de la clau dins el pany rovellat, un crit esgarrifós.

Maleït sigui el dia en què vares compartir el reialme, maleïdes aquelles hores que en la foscor del palau comparties la càrrega feixuga del govern. Una tasca que havies d’acomplir per portar dins teu la mateixa sang que Déu va transferir als teus avantpassats, sang feta de lleis i ordres mancades de llibertat, sang amitjanada amb les entranyes cruels del teu germà.

Maleït, si cal més encara, aquell dia que et posà la daga al coll, ebri de poder i luxúria, envejós de compartir l’honor, el poder i la glòria.

Hi havia lluna, el vent agitava les ombres. El falcó obria al vent les plomes i dringaven els picarols que portava aferrats sota la bena que li cobria els ulls.

La negror et porta records d’infantesa: la mort de la teva mare, Almodis, assassinada pel teu germanastre; el teu pare, El Vell, penitent davant la porta de la catedral, injuriat pel poble i per la seva pròpia mare, Ermessenda la de Carcassona.

Deixaves enrere la terra aspra per endinsar-te en la verdor del Montseny. Hostalric era a quatre passes. La gebrada obria pas a les boires de la vall. A prop del camí, en un gorg, les goges es pentinaven i, enmig d’elles, et semblà veure l’esperit de la teva mare. Dansava tota nua damunt les aigües quan, de cop i volta, ton cavall s’esgarrifà i prengué embranzida com si un esperit maliciós li hagués fiblat les entranyes. Les goges xisclaren i fugiren, i en l’aigua surava el cos de la bella Almodis cobert de molses i milfulles.

Un silenci tibant, mat, féu botir els músculs del teu cavall. La sang fluïa apressada per les teves venes presagiant el seu darrer viatge pel teu cos.

Els teus cabells llargs i rossos eren l’únic esclat de llum en aquell bosc tenebrós. Una alzina amb els braços oberts t’esperava per abraçar el teu cos. Els cabells s’aferraren a les seves branques i el cavall fugí com un damnat carena amunt.

El teu cos restà balancejant-se i com un fruit madur caigué després a l’aigua. L’esperit de la teva mare l’embolcallà amb el drap de porpra i or.

Un sol tebi s’insinuava darrere el fullam tot il·luminant l’espill del Gora on la porpra del drap comtal es destenyia poc a poc cobrint de vermell sagnant les aigües. Els teus braços encara tenien força i volies sortir d’aquell clot infernal. Les teves mans arreplegaren lentament el drap moll; endebades volies descobrir altre cop el cos de la teva



Retrat de Ramon Berenguer II dit en Cap d’Estopes i el seu cèlebre falcó Oli sobre tela 60 x 60 cm

Sense títol (retrat d’en Cap d’Estopes nen) Dibuix sobre paper 17 x 33 cm



mare surant damunt les aigües, però sols hi havia molses i llots.

Una cridòria de gossos, trots de cavalls.

Era el teu germà. Els seus ulls et miraren com els d’un llop davant la presa i espiaren l’entorn a fi d’assegurar-se de la solitud que encobriria la seva culpa. Esbalaït, corprès, vas estendre el teu braç suplicant clemència, esperant aquella benignitat que la noblesa us havia ensenyat. Però ell oblidà les sacres normes i, lluny d’oferir el braç fraternal, et va empènyer cap a les aigües fètides i llenegoses, com si volgués tornarte als fluids fetals del ventre de la teva mare renegant així del designi diví que va concebre dos hereus per a una mateixa fi.

El gorg engolí la teva carn lentament, xuclant cos i ànima. Els teus darrers pensaments judicaven l’instant en què vas ser concebut. Les aigües que entraven pels teus cinc sentits omplien ventre i pulmons, estovaven la teva pell, esblanqueint-la com la d’un nadó.

Almodis de la Marca et tornava a acollir en el seu si. Les molses i milfulles suraven ingràvides en el cel del bassal, el llaç d’or que cobria la teva cintura unia, com un cordó umbilical, esperit i matèria.

A Girona, bisbes i purpurats engalanaven la catedral amb boix tot esperant el seguici comtal. El poble perfumava els carrers cremant romaní. Un vailet enfilat al capdamunt de la torre Gironella avisà amb un crit de joia que la comitiva traspassava el voral del Ter. Damunt la negror del cavall, Berenguer Ramon bandejava l’orgull del triomfador, els seus ulls recelosos amagaven l’horror viscut.

Agenollat davant el poder diví, l’esguard clavat al terra, oferia la testa per ser llorejada i així poder governar tot sol com era el seu desig.

Una ventada obrí de cop i volta les portes de la catedral, un xiscle esfereïdor trencà la gaubança de l’acte sacramental.

Enmig de la fumera de les teies enceses, un falcó, el mateix falcó que instants abans voleiava damunt les despulles del seu

amo, es llançà amb ferotgia devers la testa del fratricida per arrabassar-li la corona que l’ungia i fer-la caure a l’empedrat.

El botxí, tremolós, la prengué per tornar a coronar la seva testa. Tants cops hi tornava, el tagarot davallava una i altra vegada arriant amb ses urpes cel amunt l’or tacat de sang.

El bisbe i els canonges, capellans, diaques, nobles i prohoms, ajocaven el cap sota el vol rasant d’aquell ocellot que tot d’una es postrà a la porta de Sant Miquel. Noblesa i cúria el seguiren i, tot d’una, els conduí fins al fatídic gorg on surava la carn nafrada i inerta del teu cos.

Embolcallaren la teva nuesa amb un sudari esblanqueït.

Plors i laments ompliren el silenci de la vall. Traslladaren les teves despulles damunt del llom del teu cavall, estendards i domassos cap per avall en senyal de dol que, arrossegats per terra, es tenyien de fang vermellós.

Els plors penetraren les muralles de la ciutat; dins de la catedral s’afanyaven a despullar els murs del boix per a cobrir els altars de crespons negres. Els canonges i el bisbe, reunits a la llotja, deliberaven quin seria el destí tot mirant com queia la pluja dins el claustre.

Posaren les despulles damunt el cadafal, et taparen la cara amb un tul de cotó blanc que deixava traspuar la mirada encara penetrant dels teus ulls.

Amb veu feixuga entonaren el rèquiem que pertoca als escollits de Déu, implorant perquè el cel acollís un àngel nou. Però en aquell moment, succeí el miracle! De la veu dels presents no sortia ni un mot del rèquiem previst. Com si d’un sortilegi es tractés, tots repetien la frase bíblica: «¿On és el teu germà, Abel?» En sentir aquestes paraules el comte assassí s’amagà a la torre del Gran Carles, per després fugir a peu cap a Terra Santa en penitència per un pecat inconfessable. El falcó tornà a giravoltar damunt dels caps dels presents, travessà la porta de Sant Miquel i, aturant-se en un capitell, hi restà convertit en pedra per a servir de testimoniatge d’un dels crims més cruels de la nostra història.



Feia setmanes que una cortina d’aigua cobria Girona, i els seus habitants esperaven. Fora muralla, els assetjants francesos també esperaven. Els camins estaven enfangats i plens de bassals i els canons que havien d’ajudar a realitzar l’atac definitiu els flanquejaven immòbils. Coberts amb lones i robes per tal d’evitar fins on es pogués una oxidació implacable restaven muts després de les batalles dels dies precedents. Havien desistit de moure’ls davant el perill d’enfonsar-los en el mar que havia esdevingut els voltants de Girona. 

I és que dels camps coberts i amarats d’aigua només emergien les tiges ennegrides i solitàries dels arbustos més esvelts i els arbres més esponerosos. Tot i la pluja els oficials havien ordenat la guàrdia permanent, no fos que l’enemic… I així, vora cada canó, un soldat romania en posició vigilant. Sota la pluja, el color dels uniformes s’anava esvaint i els botons es cobrien d’un verdet molsós. Altres soldats s’amuntegaven dins de les tendes que havien aconseguit plantar en els turons més elevats després dels constants trasllats provocats per la pujada de les aigües. I com si la grisor que els envoltava els hagués submergit en les llacunes dels seus records, mandrejaven o restaven asseguts contemplant el ritme monòton de les gotes de pluja que una i altra vegada lliscaven i repetien els mateixos camins.

Dins la ciutat, la situació no era gaire diferent. El riu batia rabent contra els murs i els perfils de les ribes de l’Onyar havien estat engolits per la força de l’aigua. El governador militar havia convocat la ciutadania a la catedral. De bon matí els emissaris havien escampat la crida desvetllant el son dels pocs gironins que havien aconseguit endormiscarse i oblidar per una estona la misèria que els tocava viure.

Planava un silenci fúnebre: la guerra havia callat tots els sons. Als obradors no arribaven pells, ni llana, tampoc llenya per als ferrers. Tampoc s’hi sentien els cants dels galls, ni lladrucs, ni el miolar dels gats. Una fam atroç rosegava

les entranyes i si es parava un xic l’orella es descobria com el xipolleig de la pluja ocultava una remor irrefrenable de budells escurats i ansiosos. A l’hora convinguda i a desgrat, sota la pluja, els gironins van enfilar les escales i els carrers que menen a la catedral. De mica en mica s’hi van encabir i la transpiració i les robes humitejades van formar un baf que s’enlairava nau amunt fins desaparèixer en la claror esmorteïda que arribava a través del vitralls. El governador —abans de pujar al púlpit per adreçar-se als congregats— va ordenar que obrissin les portes de bat a bat. Les nits de vetlla li havien deixat el cap xarbotat i l’olor de resclosit el marejava. Enfilat al púlpit li va semblar que l’aire era respirable. Es va omplir els pulmons i amb embranzida va començar el seu discurs: —Gironins! Mai la nostra ciutat s’havia enfrontat a una penúria tan greu com la que ara patim. Esteu cansats, afamats i puc llegir als rostres la feblesa que ens portarà a la derrota. Hem de resistir! Recordeu quantes vegades la nostra ciutat ha aconseguit frenar les forces del nostre enemic!

Un murmuri va recórrer tota la nau en una onada que va arribar als peus del púlpit. El governador va veure com un home barbat movia el cap en signe de negació. I se li encarà:

—Tu! Sí, tu, que no estàs disposat a deixar-te la vida per la teva ciutat. És que sou un covard?

—No! De cap manera! No vull que m’entengueu malament. Dic que no hem resistit tantes vegades com us penseu. Vós sou un gran militar, vau arribar a la ciutat precedit per l’èxit de les vostres campanyes. Però no sou d’aquí i potser no us ho han explicat prou bé, ja que de vint-i-cinc setges que hem patit per part dels francesos només n’hem guanyat un. Perdoneu-me, però jo, i crec que molts dels meus conciutadans, ja no confiem en les nostres forces sinó en una intercessió divina. Però, és clar, cal trobar el sant apropiat i regalar-li les oïdes amb les nostres pregàries. Hem provat d’invocar les sagrades mosques de sant Narcís però sembla que aquesta humitat no els és propicia. Sant Ponç no ens fa cas, deu estar empipat per l’estima i els honors que donem a sant Narcís i, malgrat que hem escampat tots els pètals de rosa beneïts, les xinxes i els polls se’ns mengen vius.

El governador alçà la veu, impacient: —Busqueu-me el sant apropiat però cap d’ells es compadirà d’una munió de porucs.

Des de l’altar es va sentir com algú s’escurava la gola, es va girar i va veure que el bisbe s’havia aixecat i li demanava la paraula.

—Senyoria, això que us ha dit aquest home és ben cert.

Però no culpeu els sants, de ben segur que és una prova que ens han imposat. Avui és dia de sant Pau, implorem el sant que tantes vegades va aconseguir fugir d’una mort imminent: persecucions, presons, naufragis, de tot va patir, també el martiri. Preguem germans per sant Pau. Una remor de lletania pronunciada amb poca fe es va estendre per la nau. El governador va fixar l’esguard en la llunyania i va pregar gens convençut. La seva mirada es va aturar en un grup de dones que havien entrat les darreres. Quan es va acabar la pregària va tornar a demanar resistència de manera breu. Els assistents, que temien una arenga inacabable, van desaparèixer ràpidament dins la pluja i el governador va baixar les escales decidit a posar en marxa un pla.

L’endemà, a l’alba, aquell grup de dones sortia secretament de la ciutat. El governador no ho havia tingut fàcil.

Coneixia la fama d’entremaliada i enginyosa de la Feliua, la mestressa del bordell més famós de la ciutat. Va aconseguir la seva col·laboració i la de les seves noies a canvi de la promesa d’obrir el seu local tantes hores com ella cregués convenient. Però li va dir que havia de ser un secret, que mai

ningú de la ciutat hauria de saber que li ho havia demanat.

La Feliua s’hi va avenir exigint que si el pla del governador no tenia èxit però ella aconseguia posar fi al setge, li donaria a més a més una recompensa. Amb el setge havien arribat també les prohibicions: el toc de queda imposat havia omplert els carrers de vigilants, i amb tants ulls a l’aguait ningú s’atrevia a entrar al bordell. A més, no hi havia diners ni menjar, i els pocs clients que hi arribaven quedaven extenuats de bon començament. La Feliua va acceptar tot pensant que potser al campament francès podria fer una mica de negoci i doblar els guanys. No hi anava sola, hi havia la Pomera, una noieta de Sant Pere Pescador de pell fina i blanca i una expressió de santedat al rostre que la convertia en la preferida dels membres de l’estament eclesiàstic; la Bruna, nascuda en un poble del Pirineus i famosa per les seves habilitats acrobàtiques que sacsejaven l’esperit ensopit i missaire dels gironins; la Dolores, una andalusa de malucs generosos que, deien, quan atrapava un home no l’alliberava fins que li havia xuclat el moll de l’ós. La Feliua havia de seguir les instruccions del governador. Només s’havien de presentar al campament francès i explicar que els volien acompanyar ja que a la ciutat no tenien feina. Que els gironins havien jurat fer abstinència sexual i no tenien cap contacte ni amb les seves dones ni amb elles. Es passaven el dia refent les muralles i movent canons d’un lloc a l’altre. La boira i la pluja incessant feien que ells no s’adonessin d’aquests canvis. Volien enganyar-los, fer-los creure que les defenses de la ciutat estaven malmeses per així sorprendre’ls i plantar-los cara. Aquest era el pla. L’hivern s’acostava i aquelles tropes afamades, cansades i desmotivades, davant la perspectiva d’un setge que s’allargaria encara més, es revoltarien contra els comandaments i aixecarien el setge. Així ho havia previst el governador. La Feliua no hi confiava gaire, i per això s’havia endut amb ella a na Remei, la noieta més apocada i menys atractiva del seu bordell. La seva mare, bruixa reconeguda, la hi havia dut tipa dels problemes que la seva filla havia provocat al poble on vivien. La Remei no servia per a bruixa. La mare li ho havia ensenyat tot: provocar la caiguda sobtada d’una pedra, fer mal d’ull, deixar les vaques sense llet, però la Remei en canvi volia ajudar els veïns i s’engrescava en encanteris encaminats a convertir els ocells en gallines o fer que els fruiters tinguessin més flors, uns experiments que sempre acabaven malament: les gallines es cruspien els camps de blat de moro i els arbres queien pel pes de la fruita. La Remei, això sí, era bona cuinera i la Feliua havia preferit dedicar-la a satisfer els paladars dels clients més que a les feines habituals del bordell.

Els soldats francesos les van victorejar quan van arribar.

Les meuques gavatxes, cansades d’aquell setge interminable, els havien abandonat feia setmanes. La Feliua va recitar fil per randa tot el que li havia dit el governador. I va afegir





Sant Pau defensant Girona Oli sobre fusta 35 x 70 cm





que ella i les seves noies estaven disposades a restar amb ells tant com calgués. I que en senyal de bona voluntat havien portat provisions que na Remei transformaria en plats que els farien llepar els dits. Als soldats francesos els feia venir aigua a la boca veure desfilar els paltrucs coberts d’un polsim blanc, les llonganisses de formes impúdiques i el bacallà cobert d’una sal cristal·lina. La Remei es va posar a cuinar un bacallà amb panses mentre la Feliua i les altres noies escalfaven els soldats. Coneixia una fórmula màgica que aconseguia dessalar el bacallà en un tres i no res. Aquell vespre, per recomanació de la Feliua, va afegir-hi ingredients afrodisíacs. No s’hi va poder estar i també va assajar una innovació. I, sola davant les olles, na Remei va recitar un conjur antic afegint-hi paraules i invocacions de collita pròpia.

El bacallà amb panses va desaparèixer ràpidament de les escudelles i al campament francès només se sentia la fressa de culleres i forquilles esgarrapant les escorrialles de les racions. La Feliua i les noies feien mentrestant lloc per a les monedes a les pitreres i faldilles i esperaven neguitoses l’hora de posar-s’hi. De sobte, des de l’altre extrem del campament, es va sentir un miolar frenètic i, un a un, tots els soldats francesos, caporals, senescals i altres jerarquies militars es van anar convertint en gats. N’hi havia de totes les mides i races: gats tigrats, de pel sedós, d’altres negres com la nit. La Feliua va buscar amb la mirada na Remei i la va veure envoltada de gats als quals comminava a marxar més enllà dels Pirineus cap al seu país, on recuperarien l’aspecte humà. Això sí, si cap altra vegada intentaven atacar Girona, només de travessar les muntanyes, l’encanteri esdevindria novament efectiu. Vet aquí perquè Girona mai més ha patit

setges per part dels francesos. La Feliua, dona de càlculs ràpids, va lamentar els guanys perduts però se n’alegrà pels futurs, els que podria aconseguir del governador. Els gats van anar marxant i, durant setmanes, des dels pobles de la vora del riu Ter els van veure com esperaven que passés un tronc i com aprofitaven els turons i les roques que afloraven en l’aigua per refer el camí que els portaria a casa seva.

Amb la mateixa discreció que havien sortit de la ciutat, la Feliua i les noies van tornar-hi. L’endemà, a l’alba, el guaita de la torre Gironella va veure sortir el sol. Però després de tants dies de grisor, foscor i pluja, es va haver de fregar els ulls perquè no s’ho acabava de creure. La llum es va escampar per la plana i el guaita va descobrir que al campament francès no hi havia cap soldat. Va córrer a la catedral on el campaner va batre la Beneta amb una força i una alegria gairebé oblidades. El bisbe va convocar a completes a la catedral. L’ofici va ser dels més sumptuosos que es recorden: els canonges i vicaris vestien casulles daurades i un núvol d’escolanets traginava creus i encensers. Tota la ciutat va poder sentir com el bisbe, des de les escales, agraïa a sant Pau per haver escoltat les seves pregàries. El governador va organitzar una col·lecta, aprofitant que tothom hi era. Deia que dedicaria els diners a refer les muralles malmeses.

La Feliua va engrandir el local amb els diners que va aconseguir del governador. Hi afegí un restaurant que es feu tan famós que els clients habituals s’estimaven més gaudir de la cuina de na Remei que tastar la carta de serveis del bordell.

El governador n’era un dels clients assidus i la Feliua cada vegada que li portava el compte del sopar li picava l’ullet i prometia que mai ningú coneixeria com la ciutat havia mantingut el títol de molt noble i tres vegades immortal.



De pedra dura restaràs eternament, anticlerical de pensament, lliberal, de bellesa massa ofensiva per a les dones del teu temps. De bon matí els teus ulls reflecteixen l’esguard de la luxúria mentre veuen passar dones cobertes amb mantellines negres, amb els rosaris a les mans per a ser perdonades dels pecats comesos la darrera nit amb els seus marits. Uns pecats que et fan riure. Les campanes de la catedral repiquen ben fort per protegir les orelles de les falses beates del teu riure dur com la pedra del teu cor. Les veus sortir innocentment de la catedral, per tornar ben confessades a les cases on les esperen els marits, arrossegant el temor que la llavor del punyal del desig carnal no arribi a la seva fi, la por de restar erms i no poder complir el deure de procrear. 

I saps que tots ells desitgen una nit amb tu. Qui sinó els podria donar el veritable do del sexe? Qui els lliuraria el cos nu ardent i de passió a canvi de res més que el plaer?

Però restes allà dalt, tota de pedra, els precs, sermons, rosaris i novenes són el conjur que et té presonera.

Corpus Christi, any rere any tots els vilatans visiten la teva llar. Ho empastifen tot de flors pudentes i tu amagues el teu cos nu sota un mantell petri esperant dies millors sense tant fervor eclesiàstic. Mes de juny, temps de deixar que el cos es ventili i morin les molses que púdicament combreguen al teu ventre. Els arbres de Sant Daniel es balancegen i copulen. Damunt les branques els ocells refilen per atraure les femelles, i elles, les beates cobertes amb els enagos foradats just pel sexe, se sotmeten als desitjos dels marits tot esperant que la llavor doni fruit.

Mes de juny, Corpus Christi, les campanes bateguen com cap altre dia de l’any, la ràbia et rosega les entranyes.

Aquest mes de juny, aquest Corpus, serà el darrer en què ensumaràs els pudents pètals esmorteïts trepitjats pels peus virginals d’infants revestits de puresa amb flors de ginesta, rosaris i missals a les mans.

Corpus Christi de hosannes i músiques militars que volen apagar els teus orgiàstics riures.

De pedra, dura pedra, ets! La veritable ànima d’aquesta ciutat, feta de pedra vella i bella pedra, el teu cos és

fet de l’arma mortífera que podia canviar el destí dels vilatans!

Aquell dia de juny, aquell dia de Corpus, el sol va escalfar el teu cos. Eren les cinc de la tarda. Les dones passaven i et miraven, en veu baixa renegaven de la teva beutat; els pensaments plens de les blasfèmies i paraules sempre reprimides. Els feies por. La mena de por que vol que res es mogui. La por de canviar allò en què creien i els ordenava la moral establerta. Elles portaven mantellina. Tu, el cap descobert amb la cabellera roja encesa pel sol. Elles, amb les mans cobertes per guants blancs, aferraven branquillons de ginesta, reflex del sol radiant de la Custòdia. Tu, amb les mans plenes de rocs, símbol de la duresa del teu futur etern i immortal.

Eren les cinc de la tarda d’un mes de juny, Corpus Christi, les campanes bategaven com mai, arraulida rere la casa dels canonges, esperaves pacientment el pas de la processó, les mans et sagnaven de tant prémer les pedres contra el teu pit. Els càntics s’apropaven i es clavaven a la teva pell com agulles de cosir saques. Els tenies a un pas, a cop de pedra. Els infants caminaven majestuosos seguits de les dones que tenien cura que no trepitgessin les catifes de flors reservades als peus més doctes dels capellans i els canonges.

Un cor de veus greus entonava en llatí un estrany sortilegi de paraules que recordava l’honor, el poder i la glòria d’un



Maria d’Agullana, la bruixa de la Catedral Oli sobre fusta 72 x 90 cm









tros immaculat de pa d’àngel passejat dins d’un sol d’or protegit per per un pal·li curosament brodat.

El sol, envejós de l’esclat de llum que emergia de la custòdia, queia amb força damunt la calvície del bisbe, provocant-li un estrany mareig.

Els tenies allà davant. Era el moment recollit a la profecia: «Agafaràs fortament amb la mà esquerra un carreu esmicolat i mortífer per llançar-lo devers el brillant seguici».

Plovia pètals de ginesta damunt les testes dels penitents, els infants jugaven a encertar l’interior del gran i greu trombó que presidia l’orquestra. Tots els grocs del món cobrien les grises pedres.

De cop i volta uns núvols violacis aparegueren per ponent, i per llevant, llamps i trons s’alçaren amb sorolls de guerra. En arribar damunt del pla de la ciutat, llances de foc caigueren al cim del campanar de Sant Feliu. L’àngel de la catedral s’estremí de por i perdé la fe en si mateix.

Adam tremolà i les puntades que el fermaven al tapís de la creació s’esfilagarsaren. Ermessenda, en el seu plàcid somni,

abraçà fermament el seu ventre. Els cossos dels bisbes i els canonges enterrats en el claustre acceleraren el seu procés de putrefacció. La ginesta caigué de les mans enguantades dels albats, el bisbe s’abraçà a la custòdia i els músics desafinaren uns instruments que per sempre més restaren inservibles.

Les teves mans aferraven les pedres i, en el moment precís que anaves a culminar aquell aquelarre de la natura, un llamp traïdor travessà el teu cos amb aital força que les teves carns volaren cel amunt rebotint contra els enormes contraforts de la catedral. La teva sang empastifà les brillants pedres en el mateix indret que regara la sang de la Fineta de Josafat. Dues bagasses que volen ser recordades en un dels indrets més evocadors de la seu.

Tu ets el mal condemnat al costat de la torre del Gran Carles. Tu i la Fineta conserveu la llibertat i la bellesa darrere el sagrat absis. Girona no us perdona que habiteu els pensaments lascius dels seus homes. I ells no saben, infeliços mortals, que ambdues viureu eternament, i que la ginesta que portaven a les seves mans es marcirà i podrirà, i pudirà com ho fan els cossos amantillats dels putrefactes.

Ningú sap si eren verdes o vermelles, amb ratlles, de mil colors o negres, però el que sap tothom és que eren fatigoses, llefiscoses i, sobretot, verinoses.

Un exèrcit de mosques, soldats comandats pel general Narcís, mosques defensores contra el liberalisme francès, conservadores i protectores de la idiosincràsia gironina, beatificades eternament en retaules, làmpades i estampes. 

La mosca, un animal perfecte que neix, menja i mor en els fems, sense emmalaltir, pregoner de la mort i del bon temps.

Per què sant Narcís amb el fotimer d’animals que acostumen a obeir els sants va escollir aquest poc estimat insecte?

No podria haver fet com el veí sant Mer de Banyoles i escollir un drac, més afí a l’imaginari fantàstic? No és el drac l’únic animal que, sense existir, fa més por als homes? No posseeix el drac aptituds bèl·liques properes a la cultura castrense: escup foc, vola i put com tot un exèrcit?

Doncs, no! En Narcís decidí que era la mosca l’animal més adient per a la defensa de la ciutat.

Un animalot familiar per als gironins. L’eslògan de Girona, malgrat que vulguin imposar-nos-en de nous com «I love Girona» o «Girona m’enamora», és i serà sempre: «Girona tres vegades immortal i un riu ple de merda fins a dalt».

Aital fi, doncs, fou palès que les mosques eren els únics animals que podrien sobreviure a Girona. No patirien les pudors de les nafres dels cossos dels soldats malferits, ni la putrefacta distribució del clavegueram ple a vessar dels sucs de les defecacions produïdes per la por a la guerra. Res molestaria el més mínim els gironins, uns ciutadans que fins fa quatre dies suportaven la sentor fètida d’una fabrica de paper que immunitzava contra qualsevol altra olor la nostra pituïtària. I als francesos, que no eren gaire més nets que els

gironins, mai se’ls podrà treure el mèrit de la invenció del perfum capaç d’emmascarar les fètides emanacions produïdes per aquestes calamitats.

Escollits els defensors de la ciutat tres vegades immortal, sorgí un problema de caire ètic i moral. De tots és sabut que el primer cop que apareixen les santes mosques és el 1286, quan Felip l’Ardit, rei de França, s’enfronta amb el nostre rei Pere, defensor d’uns drets catalans que el Vaticà, o sigui el sant pare, volia abolir per així apropiar-se d’uns terrenys a les Sicílies, conquerides bé o malament. El cas és que eren nostres.

Ai las! Si sant Narcís era sant per l’església catòlica, apostòlica i, sobretot, romana, enfrontar-se als aliats del Papa era com tirar pedres al seu terrat!

Però el nostre sant patró no s’ho pensà dues vegades i preferí ajudar els seus feligresos —que de fet no es mereixien tal favor ja que tenien més devoció a sant Feliu, el seu diaca, tot i ser ell el bisbe. Sant Narcís agafà doncs la més formosa de les mosques i li digué: «Mosca pudenta, lleganyosa, coixa d’un ull, vola per Girona i empastifa de fems pudents tes cames, el bec i les ales, busca tes germanes més fortes i que facin el mateix, que avui tres de juliol de 1286 serà dia gran per aquesta ciutat. Voleu damunt pústules, femtes i excrements, i foragiteu els invasors francesos...»



Sant Narcís donant les darreres instruccions al seu exèrcit de mosques Oli sobre tela 65 x 80 cm



A tot això la mosca replicà: «Benaurat general, tant de bo pogués complir les vostres ordres, però vós sabeu que estem fetes de la matèria que Déu ens va dar, li devem obediència, i com a capità general tenim el sant pare i el rei Felip, el seu lleial vassall. No anirem contra el mateix Déu Omnipotent si enverinem els seus representants en aqueixa nostra terra?»

I Narcís li digué: «Bona és la teva prudència i la lleialtat al teu creador, però et faig memòria que Déu Omnipotent et va crear un xic més tard que els altres animals, ja que, a fi que tu i les de la teva mena poguéssiu menjar, abans ells havien de defecar. També us va donar una vida breu i plena de perills. Els homes us fuetegen, els rèptils i les aus us devoraran eternament. No és just, doncs, que de tant en tant pugueu ser vosaltres les vencedores i ells, el vençuts?»

I amb aquestes santes i bèl·liques explicacions sant Narcís aplegà el primer exèrcit de mosques de la història.

Els gironins romanien tancats dins la ciutat, els esbornacs a la muralla feien témer el pitjor. Els francesos, a la vall de Sant Daniel, esperaven la rendició mentre es menjaven les verdures que els gironins tenien a punt per collir i que havien conreat tot esperant el bon temps. La gana foradava els estómacs dels catalans. L’exèrcit salvador no acabava d’arribar i l’únic que els quedava per fer era resar.

Aquest era el moment esperat per en Narcís. La devoció popular va encoratjar el sant. El seu esperit gravità damunt les grises pedres, espargí femtes i sucs per tots el racons de la ciutat i una ferum mai sentida arribà fins al campament dels francesos. Fins i tot el rei Felip s’omplia les narius de farcellets d’olors d’eau de la France. Els cavalls amb les anques

banyades de suor renillaven neguitosos. El brunzit de les mosques cada cop era més eixordador. El cel es cobrí d’una negror apocalíptica, un núvol de mosques tapava el sol.

Bernat Desclot, cronista del rei Pere, sucà la ploma al tinter i es disposà a escriure el relat com si d’un reality show es tractés. I digué així: «Unes enormes i pudentes mosques sobrevolaren el cel de la ciutat de Girona. Unes eren verdes, les altres, de color de negre nit. Es llançaren ferotgement contra els francesos provocant gran paüra entre els soldats del rei Felip. Aquestes mosques penetraren per sota la cua dels cavalls de l’enemic provocant-los grans dolors intestinals. Moriren més de dos-cents cavalls i centenars de francesos. Fins i tot el rei Felip fou picat de mort per una de les mosques i traslladat moribund a França on finí els seus dies al castell prop de la ciutat de Perpinyà».

Aquesta, doncs, és la veritable història de les mosques de sant Narcís. Per sempre més a Girona han rebut aital devoció que cada cop que les tropes franceses hi tornaven els devots gironins agafaven el sarcòfag del sant patró i s’enfilaven a la muralla perquè les mosques soldat els ajudessin a finir els setges. Malauradament, sempre més van guanyar els francesos.

Què succeïa amb aquests animalots? Es van tornar pacifistes? O potser s’afrancesaren? Ara els gironins ja no invoquen l’arma letal contra els seus veïns del nord. Tanmateix, cada 29 d’octubre, diada del Bisbe i Màrtir Narcís, sant patró de Girona, van a l’ofici a l’església de Sant Feliu a recollir el cotonet per al mal d’oïda, i desfilen amb gran devoció per contemplar el sarcòfag del sant i les seves relíquies. En aquestes mateixes diades, amb els primers freds, les mosques desapareixen i mana la tradició que tornin al sarcòfag del sant patró i es facin les adormides, no fos cas que els francesos punyeters tornin en so de guerra!





...I les mosques entraven pel forat del cul dels cavalls fins que aquests es botien, inflaven i finalment petaven escampant amb llurs vísceres la mortaldat.

(Cròniques de Sant Narcís) Dibuix sobre paper 25 x 57 cm



...I es botien i petaven, escampant amb llurs vísceres la mortaldat Oli sobre fusta 26,5 x 42 cm

A prop del xiprer esvelt que és el campanar de l’església de Sant Feliu, hi trobem un arc ennegrit per les sardines cuites pels gitanos, on hi ha les restes d’una casa que, segons la tradició, era de sant Narcís. A sota, abans de la fatídica restauració, van trobar-hi un pedra amb una goja, una marca, amb una curiosa forma de petja. Fou aquesta marca la que va originar en la imaginació popular la llegenda de la petja de sant Narcís. 

El bisbe Narcís vivia al cantó de l’església de Sant Feliu.

Tenia una gran feinada dient missa rere missa i també protegint-se dels atemptats freqüents que patien els cristians gironins per part dels conciutadans pagans que no deixaven reeixir la fe. Vivia acompanyat de la xafardera de la seva majordona. Un dia, la majordona, mentre coïa uns cigrons amb botifarra va sentir sota la volta de la casa un flamen de la ciutat, un sacerdot pagà, que mentre feia una ofrena de perfums damunt el cementiri romà, deia: — Això no pot continuar així! Els temples dels déus s’han buidat!

Era la rancúnia que sentia perquè perdia cada dia més i més clients dels seus déus i del gran imperi. Va acabar parlant d’atemptar contra la seràfica vida de Narcís.

Ella va córrer a interrompre les pregàries del seu amo, aconsellant-lo de fugir de la ciutat a corre-cuita si no volia perdre la vida. El sant, que confiava molt en la seva majordona, va plegar els llibres de precs i va besar l’ara de l’altar mentre es disposava a fer tot allò que ella li manés.

—Bisbe Narcís, fugiu de pressa però de la manera que jo us diré: salteu per la finestra i camineu —això sí sempre mirant enrere—, i continueu camí enllà, fins a l’areny del

riu. Hi trobareu una barca que jo mateixa he preparat; tot seguit, aneu riu Onyar avall fins al Ter, amagueu-vos en la foscor de les deveses i espereu que l’escolà us vingui a buscar.

Així ho va fer. Va saltar per la finestra i va caminar enrere fins arribar a la barca. Pocs moments van passar abans que tot Girona s’estremís per la fressa de les llances, cuirasses, espases i crits de ferris manaies que es dirigien cap a la casa del bisbe per matar-lo. En arribar prop del portal van veure unes petges d’un maragda verdós fluorescent en forma de sola de sabata, senyal inequívoc que es tractaven de les petges de sant Narcís, i veient que la direcció que prenien era cap a la finestra (recordeu que caminava enrere) van arribar a la conclusió que el sant era amagat a casa seva. Es van enfilar amb una corda manaies i manaies, no un, ni dos, ni tres, ni quatre, sinó decúries i centúries, fins i tot hom diu que tota una legió.

Un cop a dins, els manaies van ser atesos per la majordona que aquell dia va tornar a practicar el vell ofici après a Ausburg per tal d’entretenir aquells homenots hores i hores, a fi de salvar el futur patró de Girona que de ben segur li va perdonar aquesta feta.

El bisbe Narcís va haver de tornar tot sol, de tan enfeinada com estava la majordona que havia oblidat d’enviar-hi





Sant Narcís plorant la mort de la seva majordoma Oli sobre tela 41 x 81 cm



La majordoma de Sant Narcís Dibuix sobre paper 20 x 33 cm



l’escolà a cercar-lo. Narcís va arribar a les portes de la ciutat i va trobar-hi els soldats del cos de guàrdia amb cara de cansament. Pels carrers, asseguts als graons i a terra, anava trobant soldats que semblaven haver oblidat la frisança amb què uns dies abans l’havien perseguit. La majordona era a casa, també feia cara de cansada. Suada, eixancarrada i asseguda al voral del llit, va dir-li amb un somriure als llavis: “Ai Narcís, Narcís, fins i tot els pecats d’amor salven els sants”.

I va demanar-li una recompensa, un do, a canvi d’haver-li salvat la vida. El bisbe Narcís va témer el pitjor i quan va sentir allò que ella demanava, ser la més xafardera de tots els gironins, no li va semblar pas malament, acostumat com estava a viure en una ciutat on tothom vol saber qui fa què, qui va amb qui i on el desconeixement d’una xafarderia fa patir nits d’insomni perenne. Li va concedir el do de poder escoltar a través de les parets. I així la majordona només havia de parar l’orella a les parets de palaus, convents, obradors o botigues per poder sentir perfectament tot allò que hom volia mantenir en secret. El coneixement de tanta informació privilegiada la va convertir en personatge assidu dels cercles de més influència de la ciutat. Rebia obsequis i regals que cofoia gastava en els menjars més exquisits. El seu cos es va anar engrossint i, ufanosa, no el dissimulava sinó que el cobria amb vestits luxosos que combinaven els colors més llampants i els teixits més agosarats. S’hi feia co-

sir esquellerincs i es passejava orgullosa remenant les carns al ritme dels picarols.

Una tarda, després d’un dinar abundant, la majordona es va despertar de la migdiada molt esverada. Suava i s’ofegava. Havia tingut un malson, una visió d’un soldat romà que, sense pietat, assassinava el bisbe Narcís. El bisbe, malferit, es recolzava a l’altar i després queia a terra. Del seu cos brollava un riu de sang que ràpidament omplia l’església i inundava la ciutat. La majordona va córrer cap a Sant Feliu on va descobrir que havia estat un somni premonitori.

Mentre s’hi apropava, la seva fina oïda va poder escoltar el xiuxiueig de les últimes pregàries del bisbe. Va maleir posseir un do que no li havia servit de res per salvar la vida del seu amo. El va plorar i a la pena de la pèrdua afegia un terrible sentiment de culpabilitat per no haver pogut arribar a temps i interposar la immensitat del seu cos entre la llança del soldat romà i el difunt Narcís. Va estar-se durant dies sola a casa i quan tothom pensava que mai més trepitjaria el carrer i que respectaria un dol intemporal, la van veure traginar olles, viandes i estris de cuina. Va fer un gran escampall al peu de les escales de la catedral i va prometre que cuinaria per a tots els pobres en penitència pel seu retard. Hi arribaven a centenars i la majordona dia rere dia esmerçava els seus estalvis en mantenir les olles fumejant.

Els primers dies el menú era digne de les millors taules de

Sant Narcís convertint les meuques d’Ausburg Dibuix sobre paper 33 x 48,5 cm

la ciutat, oca amb peres, senglar amb naps, escudella. La necessitat d’ajustar el pressupost va deixar pas més endavant als llegums i els menuts. S’ho va gastar tot, però la seva voluntat no coneixia límits i, barrejant una herba molt abundant pels voltants de Girona, amb aigua, sal i engrunes de pa, va inventar la sopa de menta. I els pobres arribaven a milers sabedors que sempre trobarien a Girona una escudella de sopa calenta.

Una vigília de Nadal, la majordona esperava enfredorida l’arribada dels pobres. Nevava i no hi havia ningú al carrer.

Va omplir una olla de sopa de menta i va asseure’s en un graó de les escales. Tenia molta fred i es va acostar l’olla al pit. Amb l’escalforeta es va quedar adormida. Somniava que el seu cos gras es tornava lleuger i que pujava les escales de la catedral fent saltironets. Els esglaons s’enlairaven, flotaven, i l’escala es perdia en la infinitat d’un cel daurat.

L’endemà, dia de Nadal, els gironins més matiners van trobar una gran muntanya de neu al peu de les escales de la catedral. La van treure i van descobrir-hi el cos enorme i pàl·lid de la majordona. Era morta, i la van veure tan grossa que discutien com ho havien de fer per portar-la al cementiri: que si amb un carro i un parell de bous, que si amb una politja... tothom parlava i ningú feia res. Fins que uns vailets van passar entre les cames de la gent i tot agafant el cos de la majordona per la punta del vestit el van aixecar com si

fos una ploma o un pardalet. No pesava gens perquè, mentre donava als pobres la majordoma s’havia convertit en un àngel i havia guanyat un trosset de cel.

D’ençà de la mort de la majordona, a Girona s’ha pogut continuar xafardejant amb tranquil·litat, sense haver de sortir de la ciutat per tal de practicar l’esport local. N’hi ha, però, que diuen que és només una il·lusió, que la majordona ara no només pot escoltar a través de les parets, sinó que també vola. I que, de tots els secrets, en porta un registre implacable, el Llibre dels Misteris de Girona. Les seves pàgines de pedra només poden ser llegides una nit cada any. Un grup escollit coneix la data, però una prometença antiga així com la por de veure escampades les pròpies intimitats els obliga a mantenir-ho en secret.



En Siset del molí de la Manola no parava de treballar des que la seva dona, na Pauleta, li havia dit que estava embarassada. Pensava que potser sí que a la fi arribaria la noieta tan desitjada. Li havia donat un munt de fills, dotze en total, i en Siset s’havia acostumat a veure-la durant cada embaràs cosir i brodar llençols, peücs i vestidets per a una nena. 

Na Pauleta no s’estava de res, comprava el millor lli i molt curosament, amb seda, hi brodava pàmpols, flors i ocells d’un color rosa perlat. En Siset també s’havia acostumat, després de cada part, a veure totes les peces desaparèixer riu Ter avall, llençades per una Pauleta neguitejada i decebuda en veure que Déu no li havia donat la filleta que tant anhelava. I és que només paria nois, malcarats i renegaires com el seu pare. Quan els veia tots junts s’adonava de la semblança que els unia. Eren tallats amb el mateix patró, baixets, rabassuts, amb els cabells del color de la panotxa torrada, el nas camús i aquelles orelles que es desenganxaven del crani per prendre la forma d’unes nanses petites i arrodonides.

La panxa de Na Pauleta engrossia mentre en Siset i els nois traginaven sacs de gra cap a un molí que no s’aturava mai. El rector de la parròquia un dia els va visitar per recordar-los que havien d’assistir cada diumenge a ofici.

Na Pauleta es va disculpar dient que ella no gosava fer res.

Que aquesta vegada sí que era de veres i no volia espatllar l’embaràs per unes oracions de més o de menys a l’església.

Va prometre que pregaria cada dia i que es resignaria a no prendre la comunió. Tot i així confiava en Déu, en la seva bondat infinita i es delia per gaudir de la gràcia de tenir una nina.

L’estiu avançava i al molí arribaven carretons carregats d’ordi, blat i civada. Els pagesos que els hi portaven resta-

ven sorpresos davant la celeritat amb què en Siset els servia la farina. I mentre els sacs s’omplien, na Pauleta cosia i brodava, es quedava vora la finestra amb les agulles, els fils i la roba. La pell se li tornà d’un color pàl·lid i translúcid i sota aquella tonalitat lletosa s’endevinava una xarxa de venes blaves i verdoses que s’inflaven amb el pas dels mesos.

Un diumenge, mentre en Siset i els nois estaven enfeinats, van sentir un crit de na Pauleta. Hi van córrer i la van trobar a terra. Del seu ventre brollava una sang espessa.

Havia perdut el senderi, i es lamentava d’haver pecat, de no haver respectat les festes sagrades i que, en càstig, Déu volia fer-li perdre el tresor que més preuava. Van fer lloc al carro.

Costava distingir el cos gras i rotund de na Pauleta entre els sacs plens a vessar. Amb presses van partir cap a l’hospital, en Siset manant la mula i esquivant els sotracs que trobava al camí de Pedret, i el reguitzell de nois empenyent el carro.

A l’hospital de Santa Caterina no van fer cas dels laments de na Pauleta. L’havien vist parir tants nens que pensaven que si en perdia un encara tindria temps de tenir-ne un altre.

Na Pauleta va perdre la consciència durant uns quants dies. En el deliri balbucejava repetint frases inconnexes barrejades amb un repàs interminable de noms de santes. Les monges de l’hospital van entendre que només hi havia una cosa que mantenia na Pauleta amb vida, i era el desig inabastable de tenir una nena i que allò que feia era cercar-li

un nom. Veien dia rere dia com el seu rostre es demacrava i es tornava grisós, com el cos minvava i la panxa, en canvi, es mantenia grossa i rodona.

Un matí, mentre una monja amb un drap moll li refrescava el cap i les galtes després d’una nit molt agitada, na Pauleta va recuperar la consciència. Els ulls, enfonsats a les òrbites, li brillaven. Volia que es digués Caterina. En el seu deliri havia contemplat la santa, bella, enraonada i culta.

Li havia parlat mentre deixava que uns esbirros lliguessin el seu cos nu a una roda que després s’esmicolava i desapareixia. L’havia vist també, serena i dolça, recolzar el seu cap graciós i recollir-se el cabell per tal que el botxí pogués encertar el lloc per decapitar-la. Tot seguit, per les sales de l’hospital, va ressonar un crit esgarrifós i na Pauleta es va posar de part. No va veure mai aquell nadó de pell rosada i tova, ni els seus ulls cristal·lins, ni el borrissó clar que li cobria el cap. Quan els pulmons de la nena s’omplien d’aire per fer el primer plor na Pauleta expirà. En Siset i els nois van tornar capcots al molí mentre les monges de l’hospital recorrien Girona buscant dides que volguessin compartir un rajolí de la seva llet amb aquella nena òrfena. A na Caterina li van sortir les primeres dents a l’hospital, i les monges es rellevaven perquè sempre n’hi hagués alguna vigilant-la i perquè aquella noieta no notés mai que havia emprès el camí de la vida mancada de l’escalfor i la presència de la seva mare. En Siset i els nois van preparar al molí un llit per a la nena i cada dia anaven a veure-la. Finalment un dia van anar a cercar-la per endur-se-la a la seva llar. Des de l’escala de l’hospital, les monges amb les togues blanques obertes com ales, contemplaven tristes com aquell grup d’homes amb molt poca traça en la cura de criatures pujaven al carro. Els van veure travessar el pati i enfilar cap a la porta del carrer. Van veure també com el carro es descompensava en trencar-se una de les rodes, i van baixar les escales a corre-

cuita amb por que la nena s’hagués fet mal. Aquell dia en Siset i els nois van tornar sols al molí. L’endemà, de bon matí van tornar a l’hospital, van adobar la roda i es van disposar a fer el camí que el dia abans no havien pogut emprendre. I les monges van veure com una altra vegada la roda es desllorigava i sortia de l’eix. Així un dia rere l’altre fins que tots van entendre que Déu no volia que aquell angelet ros abandonés l’hospital.

Na Caterina va créixer a l’hospital envoltada de pregàries, d’hores d’estudi i lectura i de les sentors d’herbes i fumigacions barrejades amb els humors i les pestilències més diverses.

Es va fer monja i els malalts que més patien notaven com el dolor minvava quan aquella dona de pell clara i ulls com flames s’acostava i els parlava. Tenia el do d’endolcir el sofriment, d’ensenyar a acceptar serenament els designis de Déu, de fruir de la vida que els quedava però animant-los també a esperar amb ànsia el moment de trobar-se amb Déu omnipotent. A l’hospital hi hagué des d’aleshores —i segons les monges— algú que els recordava a la santa que li havia donat el nom. I d’amagat, sense que ho sabés na Caterineta, demanaven al capellà que en les seves oracions no oblidés mai na Pauleta, i que li agraís, a ella i a Déu, poder disposar del millor remei que mai havien tingut.





La cèlebre serenor de santa Caterina davant l’inminència del seu martiri Dibuix i aquarel·la sobre paper 16 x 63 cm





Beneït sant Ponç gloriós Allibereu-nos de xinxes, polls i sarna Alleugeriu-nos la picor Que ens arriba a les entranyes

De ferides, nafres i crostes Les xinxes, els polls i la sarna Cobriren el vostre cos Fins al cervell xuclar-vos

Lligat a un arbre us deixaren Perversos soldats romans Per tal que renunciareu A la vera fe cristiana

Beneït sant Ponç gloriós Allibereu-nos de xinxes, polls i sarna Alleugeriu-nos la picor Que ens arriba a les entranyes

Beneït sant Ponç gloriós Allibereu-nos de xinxes, polls i sarna Alleugeriu-nos la picor Que ens arriba a les entranyes

Dels nostres llits i màrfegues Amb pètals de rosa beneïts Aparteu la misèria D’aquests paràsits maleïts

Vós impassible i resignat L’escarni vàreu suportar Sense voler consentir Un pecat abominable

Beneït sant Ponç gloriós Allibereu-nos de xinxes, polls i sarna Alleugeriu-nos la picor Que ens arriba a les entranyes

Beneït sant Ponç gloriós Allibereu-nos de xinxes, polls i sarna Alleugeriu-nos la picor Que ens arriba a les entranyes

Vós que vàreu suportar Aitals turments i pruïja Concediu-nos la vostra gràcia I tingueu-nos sans i estalvis

Quaranta dies romanguéreu Exposat a sol i serena Durant dies assolellats I en nits de pluja i tempesta

Beneït sant Ponç gloriós Allibereu-nos de xinxes, polls i sarna Alleugeriu-nos la picor Que ens arriba a les entranyes

Beneït sant Ponç gloriós Allibereu-nos de xinxes, polls i sarna Alleugeriu-nos la picor Que ens arriba a les entranyes





Sant Ponç i les xinxes Oli sobre tela 65 x 150 cm



Girona s’adorm gebrada i grisa el vespre del tres de gener de 1399. Al convent del dominics un gresol il·lumina una de les cel·les. La seva llum deixa traspuar quelcom d’infernal, el ble tremola com si fos la darrera fetillera interrogada i torturada per aquell home vell, sol, eixut de cos i d’esperit.

Fra Nicolau Aimeric, a través del finestró, contempla la ciutat amb ulls desgastats i secs, mai traspassats per cap llàgrima. 

A la taula que utilitza com a escriptori reposa el Tractatus contra doctrinam Raymundi Lulli. Ara es pregunta si calia esmerçar tant d’esforç i odi en oposar-se i perseguir les teories de Ramon Llull i els seus seguidors. Havia tingut èxit: hi trobà 135 heretgies i 38 errors. Damunt la màrfega que cobreix el tauló que li fa de llit hi ha el Directorium Inquisitorum. Per escriure el text que defineix la bruixeria i descriu les maneres de descobrir-ne els practicants havia utilitzat molts textos de màgia confiscats als acusats de bruixeria.

Una creu sense Crist projecta l’ombra a l’hàbit que li va donar el poder de torturar i cremar homes i dones en nom d’un Déu cruel i venjatiu.

Li arriba una sentor que li recorda la fetidesa de la ciutat sota les calors de l’estiu. Una barreja de pudor de despulles putrefactes d’animals, d’orins i femtes —i li sembla que també de carn humana socarrimada—, omple de fetor la cambra. Fra Eimeric creu que aquesta olor és la dels pecats que ha penetrat els murs del convent: una flaira d’homes i dones que emeten crits de plaer lliurats a la concupiscència, de la suor de cossos nus i voluptuosos recorreguts pels dits d’homes incultes i salvatges; d’adoracions nocturnes a déus prohibits, de lletanies i oracions pronunciades per heretges que volen despertar el Maligne, de rituals infames contra els que cal lluitar i ser implacable. I, en realitat, és l’àngel de la mort que vola damunt la ciutat.

Les primeres clarors del dia perfilen noves ombres que, en el seu estat de cansament, es converteixen en figures fantasmals. Hi reconeix a Astruch de Piera, jueu, acusat de bruixot, penedint-se públicament a la catedral de Barcelona mentre els seus conciutadans l’insulten. Els seus innombrables rivals, com ell, engrescats en lluites pel poder de la veritat i ambiciosos de convertir-se en bons servidors del seu Déu. Hi veu també llengües travessades amb claus roents i que no podran pronunciar mai més cap heretgia.

També tortures amb focs i tenalles, rodes i claus, patiments infringits fins que la víctima amb el cos desmanegat reconeix uns pecats que ni tan sols havia imaginat.

Ombres que, una a una, li recorden cada instant en què ell havia decidit humiliar i tallar d’arrel un pensament allunyat de la doctrina de l’Església. Fantasmes i dracs ferotges eixien de les parets de la cel·la i fra Eimeric praedicator veridicus, inquisitor intrepidus, doctor egregius té por. Por d’haver estat inclement i prepotent, d’haver pecat de supèrbia, de no haver estat prou modest i bondadós, de no haver sabut perdonar com Jesucrist encomanava. Se n’adona que el seu alè és pudent i que és el seu cos el que es consumeix podrit i envaït per una fe que corroeix tot aquell que se’n deixa ensenyorir. Dins de la profunditat de la seva ànima ha niat un sentiment terrible i aclaparador: el temor que, al Purgatori, li arribin els crits, el dolor i el sofriment de tots aquells que han estat condemnats pel seu zel.



El tràgic final de Fra Eimeric de Girona Oli sobre fusta 50 x 60 cm



El pregoner de la mort advertint a Fra Eimeric de Girona (el sensecor) de la inminència del seu final Oli sobre tela 38 x 57 cm



Fra Eimeric de Girona passant comptes de la seva infecta existència davant d’ell mateix Collage 15 x 28,5 cm

Déu donava ordres i els seus vassalls les obeïen. Calia convertir els pagans, i el bisbe Narcís va abandonar Girona dirigint-se cap al nord. Va refer els camins, travessant satisfet les mateixes ciutats que havia trepitjat en un viatge anterior: la paraula de Déu havia arrelat. On abans hi havia temples pagans ara s’erigien esglésies. Narcís arribava a les ciutats i, enmig de la cridòria dels venedors, el xivarri dels vilatans i el renou de les bèsties, la seva veu ressonava com un tro. Quan partia d’una ciutat deixava enrere nous cristians, una estela de les llavors de la fe. Va passar l’estiu, després la tardor i finalment, l’hivern. 

Si quan va començar aquell viatge la seva mirada s’entretenia contemplant com el blat brotava silenciós als camps i les vinyes treien els primers pàmpols, després es va anar acostumant a l’amplitud dels prats, als turons que es perdien en la llunyania i a les terres en letargia. S’endinsà en les regions del nord de boscos atapeïts que flanquejaven els camins. Ausburg l’esperava, l’esperit de Déu guiava les seves passes. De bon matí predicava i batejava. No hi havia hores, ni rutines, ni àpats, sols un foc roent que encenia les seves paraules. Un vespre es va quedar sol, va mirar cap al cel i va veure-hi uns núvols lletosos que presagiaven nevada. Narcís va voler tornar a la casa on s’havia aplegat aquella comunitat de dones esblanqueïdes i que, respectuoses i fidels, cada vespre li preparaven un jaç.

Ausburg era a les fosques. Al carrer, el silenci només era trencat per les seves passes que profanaven el tapís blanc que de mica en mica cobria tota la ciutat. De sobte va veure una casa amb moltes llums que feien pampallugues a la façana. Va pensar que aquelles pietoses dones li volien fer fàcil el camí. Quan va arribar-hi, va picar a la porta una i altra vegada, els tres tocs que havien convingut. Però ningú no obria aquells batents alts i pesants. Narcís tremolava i, impacient, va picar amb més força. Un dels batents de la porta es va moure i es va quedar obert de bat a bat. Quan va entrar, els seus ulls, que fins aleshores havien lluitat per

descobrir les cantonades i els sotracs, van quedar enlluernats. Una ràfega d’aire gèlid penetrà dins la cambra i ja no es distingia ni dins ni fora, tots els volums s’havien dissolt en la negror. Narcís tenia els narius plens d’una sentor dolça i li arribaven murmuris i xiuxiueigs. Va picar de mans i, miraculosament, una a una totes les espelmes, llànties i teies recuperaren una llum vivaç i canviant. Estava espaordit: esperava trobar dones pies i beates, acostumades a dissimular les corbes dels seus cossos sota vestits pesants. Hi descobrí, en canvi, un grup de dones rialleres que, orgulloses, li mostraven les seves sines i retalls d’una pell suau i enfarinada.

L’aire càlid i embafador es movia amb el balanceig de les seves anques. Hi havia una dona bellíssima, rossa, amb uns ulls clars i espurnejant. El seus pits generosos i desafiadors omplien el gipó i lluitaven per sortir-ne. Narcís va desitjar ser només un home i no un home de Déu, per apaivagar de manera animal i salvatge el desig que a onades li anava inflamant el sexe. Però va pensar en Déu, en les temptacions, i el seu esguard va descobrir una munió de dimoniets, banyuts i malcarats, que feien ganyotes i treien unes llengües llargues i bifurcades. Amb gestos obscens li assenyalaven aquells pits rodons com síndries i li mostraven uns sexes desproporcionats i deformes. Esperonat per aquesta visió i per la voluntat d’extingir el desig que el consumia, la seva veu va omplir la cambra. Va parlar d’Adam i Eva, de la serp,



El tràgic final d’Afra d’Ausburg Oli sobre tela 110 x 195 cm





de la condemna eterna. Només Déu les podia salvar, només Ell perdonaria els pecats comesos i les seves vides disbauxades. Encara hi eren a temps, de pregar i adorar el Déu veritable i així netejar els seus cossos i les seves ànimes dels desitjos infames dels homes que les havien posseïdes.

Afra —així es deia la més bonica— es va agenollar davant seu i li va demanar la conversió amb la prometença de respectar la fe cristiana fins a la seva mort. Les seves companyes van imitar aquest gest i Narcís, cofoi, va veure com aquelles dones s’ajustaven els vestits, cobrien els seus caps i, temoroses, es lamentaven de les vides que havien portat.

Tot sol les va purificar, convertir i batejar. De tornada a Girona, l’alegria per les conversions aconseguides fou trasbalsada per la notícia de la mort d’Afra: havia estat cremada a la foguera per no renunciar a la fe en què ell l’havia iniciat.

Va fer mans i mànigues per aconseguir una relíquia d’aquell cos i d’aquell esperit que amb la seva oratòria havia guanyat per a les legions de sants i santes que poblen el cel. Potser li hagués agradat posseir i adorar el seu cap ben proporcio-

nat i graciós, o la pell d’aquells mugrons daurats que havia entrevist la nit de la seva trobada o un borrissó de pèl ros, però només va aconseguir un osset del dit gros del peu. El va col·locar en una arqueta i el va amagar en el lloc més recòndit de l’església de Sant Feliu. Cada dia hi anava i pregava per ella. Les prostitutes de Girona, sabedores del seu secret, també cada dia hi anaven i, vora la capella, deixaven ciris encesos per tal de demanar a la santa que les ajudés a conservar els encants i també els clients.

El mirall de santa Afra Reproducció giclée amb dibuix original, seriada i enumerada de l’1 al 50 38 x 57 cm

Quin enrenou que hi havia al convent! La mare superiora havia fet mans i mànigues per tal d’evitar que monges i novícies ho sabessin i no se n’havia sortit, fins i tot s’havia plantejat establir un vot de silenci col·lectiu, però va intuir que no serviria de res. Espiava les seves companyes i descobria que, fos matines o vespres, entre parenostres i avemaries, al convent només es parlava de sor Rosalia i les seves escapades nocturnes. 

Havia sentit la confessió de la novícia. Sí, era cert que s’escapava del convent, però és que no hi podia dormir. Al dormitori col·lectiu, atapeït de llits, passava les nits insomne, desvetllada per un concert de roncs i espetecs. Ella ho atribuïa a la dieta de mongetes i cigrons que administrava la monja cuinera. S’havia aixecat una nit i, de puntetes, havia començat a buscar un lloc on poder dormir amb tranquil· litat. Cap dels que trobava li anava bé: ni el rebost, ni la bugaderia, ni el porxo que donava a l’hort del convent. Li semblava que arreu la perseguia el compàs dels roncs i les llufes. Va recordar la porta que hi havia al peu del campanar. Semblava un armari. S’havia encabit en l’espai que deixava l’arrencada de l’escala de cargol i allà, arraulida, va descobrir-hi uns graons que davallaven i es perdien en la foscor. S’hi havia endinsat i, a les palpentes, havia recorregut un túnel llòbrec i estret. Sí, havia sortit del convent.

Jurava que mai havia anat gaire lluny, com a molt s’havia apropat a les ribes de l’Onyar. Ho feia sobretot els dies que bufava tramuntana. Sor Rosalia era empordanesa i allà, vora els ponts, el riu es convertia en un canal que el vent envaïa, i ella es delia per sentir com la tramuntana enredava els seus cabells. Va descobrir que al convent veí de Sant Francesc l’església no era tancada al vespre. Hi entrava i, amagada darrere un pilar, feia una becaina. Sempre havia intentat tornar al dormitori del convent abans de matines,

però portava tanta son perduda que els darrers dies el toc d’oració l’havia sorprès al convent dels franciscans. Havia tingut molta sort, i amb els badalls, hàbits i togues que traginaven al dormitori a primera hora del matí cap de les seves companyes havia notat la seva absència.

Sor Rosalia era molt innocent però es va guardar prou de dir res del frare. Si cada matinada trigava més en tornar era per la son i també per aquell noi bru de mirada perduda que entonava el Tantum Ergo com cap altre. Era capaç de reconèixer la seva veu quan cantaven tots a cor, destriar-la i servar-la a la memòria. Sense voler se n’havia enamorat.

La superiora ho sospitava. Mirava la novícia i recordava els primers mesos que havia passat al convent. S’ofegava, havia patit insomni però mai va gosar fer res que contravingués les normes. Li sabia greu, però se sentia obligada a imposar-li un càstig exemplar. Calia respectar una disciplina i, a contracor, va ordenar la seva reclusió dins una cel·la humida de l’ala del convent més propera al riu.

Sor Rosalia s’hi va passar molts dies. A la cel·la només hi havia un finestró petit i enreixat per on li arribava la remor de la sèquia Monar. El cant de l’aigua es barrejava amb el ritme sincopat dels sanglots i els plors. I és que no podia deixar de plorar, per no poder veure el sol, per la tramuntana, per no poder recórrer lliurement els carrers tota sola a aquella hora en què la ciutat dormia, i, sobretot, plorava pel

ďœˇďœľ

La lenta metamorfosi de Rosalia de Girona Oli sobre fusta 50 x 60 cm



frare. Plorava més i amb més sentiment quan s’adonà que la veu de mica en mica s’anava esborrant de la seva memòria.

Un riu de llàgrimes li mullava les galtes, s’escolava pel coll, li banyava el pit amarant tot el seu cos de pena i soledat.

A la humitat de la cel·la s’hi va afegir la de les llàgrimes, després la del riu i, finalment, la de la boira que, capritxosa, molts matins entrava a visitar-la. Horroritzada, sor Rosalia va contemplar com la seva pell perdia tibantor i lluentor. Els porus van començar a desaparèixer sota una pell escatada i llefiscosa. El seu cos es va anar allargassant i els braços i les cames se li van escurçar. Li va sortir també una coa que amb prou feines podia amagar sota l’hàbit. I quan la monja que li portava el menjar entrava a la cel·la, sor Rosalia es guardava prou que pogués veure aquell cos com de cocodril. Ara no podia parar de plorar, es veia condemnada eternament a vagarejar pels túnels i soterranis de Girona per no haver de patir rebuig per la seva monstruositat.

Un capvespre, la cel·la va restar il·luminada per una llum rogenca. Era un d’aquells dies que diuen que la Mare de Déu al cel fa coques. Sor Rosalia imaginava el cel ple de núvols esfilagarsats. I la Mare de Déu se li va aparèixer. Tenia les mans enfarinades i molta pressa, al cel tenia una coca fent-se al forn, o sigui que calia anar per feina. Coneixia el seu dolor i la seva pena, res del que havia fet era pecat i volia alliberar-

la. La va convertir en una cuca de llum, una transformació momentània per poder travessar el reixat, i tot seguit li va enganxar unes ales de papallona plenes de colors a l’esquena i se’n tornà apressada cap al cel. Sor Rosalia va veure meravellada com era capaç de desplegar unes ales enormes que la darrera llum del dia irisaven i transformaven en la simfonia de tons més harmònica que mai ningú havia contemplat: hi havia el blau turquesa de les cales, el vermell sang de bou del corall que quedava atrapat a les xarxes, el verd molsós de les obagues, el groc daurat del blat madur, el porpra de l’alba...

Es va adonar que hi havia bellesa en la lletjor, cosa que molta gent desconeix. I sor Rosalia, batent les ales vigorosament, va desaparèixer dins la boira per trobar-hi un cau i protegir el seu cos dels esguards que la farien sentir monstruosa.

Ara només surt les nits de lluna plena i boira; cal esperar-la en qualsevol dels ponts que travessen el riu. Qui l’ha vista diu que abans de la seva arribada es nota una coïssor a l’ànima acompanyada d’un cert regust amargant i salobre a la vegada, com de somnis incomplets. Amb la punta de les seves ales, la monja Cocollona, barreja de cocodril i papallona, et frega les espatlles per indicar en quin sorral del riu s’aturarà. Cal anar-hi, escoltar la seva història i recollir una de les seves llàgrimes, el millor talismà per aconseguir amor per sempre més.



La Cocollona Dibuix sobre paper 57 x 76,5 cm



ďœˇďœš

Retrat de Rosalia de Girona (dita la Cocollona) Oli sobre tela 40 x 60 cm

A mossèn Llampec no li acabava d’agradar aquell claustre ple de frisos dedicats als terrors de l’infern, amb serps que mosseguen els pits de dones impies i dimonis banyuts que persegueixen els pecadors amb tridents. Al seu parer hi mancava una Mare de Déu acollidora i somrient que espargís una mica d’alegria damunt les tombes de bisbes i canonges. 

Agafà la somera i s’encarà cap a Beuda on l’escultor de més anomenada al país, el mestre Bartomeu, enllestia un encàrrec del bisbe de Tarragona. Hi trobà el mestre suat i emblanquinat per la pols blanca de l’alabastre de la muntanya. Asseguts a redós del Mont li exposà el seu desig de portar una mica de llum a les pedres grises de la seu gironina.

El mestre Bartomeu estava tip de fer sants sagnants, crists crucificats i verges ploroses. Es va entusiasmar amb la idea i prometé que s’hi posaria un cop acabada la Mare de Déu del mainell de la catedral de Tarragona. Li demanà, però, que busqués la noia més joiosa de Girona perquè li servís de font d’inspiració per a la seva obra. Mossèn Llampec atià la burra i a corre-cuita se’n tornà a Girona.

A fi d’enllestir els preparatius, el lloc escollit amb consens del capítol va ser l’altar situat a la porta que donava al claustre; d’aquesta manera els feligresos que accedissin a la catedral a través d’aquella porta trobarien una Mare de Déu que els regalaria l’instant de benaurança i bonhomia que ell desitjava.

Un cop decidit el lloc mancava trobar allò que el mestre Bertomeu necessitava: una donzella que expressés en el rostre la joia de viure.

Arremangat de sotana, es disposà a recórrer el laberint de pedra i trucà totes les portes per inspeccionar les noies que vivien tancades darrere aquells murs.

La primera que va veure era na Leonor, una noia de pregona bellesa comentada pels veïns del burg de Sant Pere. A mossèn Llampec no li agradaren els ulls massa arrodonits i el somriure que amagava una certa complaença i que al seu parer no sortia de l’ànima. La segona fou na Dolcerella, filla de jueus conversos de llustrosa pell verd oliva. Però el seu somriure tenia una punta de la tristor d’aquells que no poden viure en llibertat i estan obligats a comportar-se segons el que les lleis obliguen.

La tercera i la quarta eren dues germanes bessones del carrer de les Albergueries. Les males llengües afirmaven que eren filles del rector de la parròquia el qual, un bon dia, va desaparèixer de la ciutat com si el dimoni se l’hagués endut. Amb aital precedent, mossèn Llampec no creia que fossin la font d’inspiració més apropiada per a la sagrada figura.

I cercà per cases nobles i menestrals el preuat diamant que inspirés el mestre sense trobar-hi res que li fos agradós.

Abatut, descoratjat i afamat, se’n tornà a casa on la majordona esperava l’arribada del peix d’en Tonet de cal Mulat de Torroella.

Els lladrucs dels gossos seguits dels crits de la majordona el sorprengueren en arribar. En Tonet portava poc peix, renegava, feia dies que una barca pintada amb colors virolats i les veles esparracades navegava sense rumb pel golf



Retrat de Kuen Lun (o la llegenda de la Mare de Déu del Bell Ull) Mixta sobre tela 129 x 162 cm



de Roses. Ningú s’hi havia pogut acostar, cada vegada que ho havien intentat una legió de gavines de les illes Medes els ho havia impedit. Pocs pescadors volien sortir a la mar, deien que era un signe de malastrugança. En Tonet l’havia vist des dels penya-segats i li havia semblat veure-hi una noieta. Mossèn Llampec va demanar immediatament a la majordona que preparés a corre-cuita un farcell amb pa i formatge, olives i ametlles, i que no oblidés de posar-hi un petricó de vi. Aniria fins a Torroella. Era gener, i les terres que travessaven tenien color de fred. Una boira mandrosa cobria les fondalades i, als marges dels camps adormits, les branques ennegrides dels ametllers eren encara nues. Van arribar al mas i, en un jaç improvisat, mossèn Llampec oblidà per una estona la frisança que el consumia. L’endemà al matí, ben prest, en Tonet i mossèn Llampec sortiren a la mar passant entre els canyissars. Després d’uns dies d’una tramuntana infernal, el mar estava en calma. Els pescadors havien esperat que el vent hagués esborrat de l’horitzó aquella barca fantasmagòrica, però a desgrat l’havien divisada vora la punta de Montgó. El noi i el mossèn van remar de valent i quan s’hi acostaven aparegueren les gavines amenaçadores que, tot d’una, sense abandonar-los, volant damunt d’ells, deixaren obert un passadís d’aigua que menava cap a la barca. Mossèn Llampec pujà a la barca i hi trobà una noieta adormida. Era menuda, amb la pell com d’aram brunyit, i els ulls com dues escletxes plenes de foscor que accentuaven les línies subtils dels llavis. L’agafà en braços i així restà fins arribar a Girona. Pel camí s’anaven obrint les primeres flors d’ametller.

A la majordona se li encomanaren les presses habituals de mossèn Llampec, i en un tres i no res preparà unes màrfegues a la vora de la llar. I allí, sense deixar de vigilar la nena, preparava el bo i millor de la seva saviesa culinària tot esperant que li fos agradós i que revisqués aquella noieta consumida per tants dies de soledat a la mar. Li acostava els plats plens de sucoses salses, les coques d’albercocs i els pastissets més saborosos, però sols aconseguia que les dues escletxes dels ulls mostressin un interès momentani i tot seguit la finor dels llavis es veia trencada per una ganyota de disgust. La majordona anà cap al rebost. Hi contemplà les conserves, els naps, la farina, tots els ingredients del seu laboratori personal i decidí preparar una cosa ben senzilla, allò que la seva mare, coneixedora de remeis i herbes, sempre recomanava a les parteres desganades: llet d’ametlles. Mossèn Llampec, mentre meditava i mirava aquell cos que minvava entre màrfegues, veié com la majordona capolava les ametlles, amb una energia desconeguda aixafant-les en un morter i amb un drap fi de lli sucant-les amb aigua per obtenir un líquid blanquinós i lleuger. També la veié agenollar-se amb cura, i somriure victoriosa davant el triomf de veure la noieta mullar els

llavis, delerosa, amb uns riells blancs que li banyaven les galtes. Tot seguit la nena es va adormir i una expressió plàcida va transformar el seu rostre. A mossèn Llampec no li feien falta ni espelmes, ni la llum del sol, ni les flames que es despertaven entre les brases: la dolçor d’aquella cara il·luminava tota la cambra. I va córrer cap a Beuda tot per descobrir que el mestre Bertomeu era a Tarragona. Hi envià missatgers i correus per comunicar-li que havia trobat la noia apropiada però sempre rebia la mateixa resposta: el bisbe vol que enllesteixi la portalada. Mossèn Llampec esperava impacient i vigilava els somnis impenetrables de la nena mentre gaudia de la seva bellesa. Passaren setmanes i mesos, i cada vespre quan la noieta s’adormia i el rostre recuperava aquella expressió, mossèn Llampec s’adonava que mai seria capaç de descriure la perfecció d’uns trets lineals i a la vegada sinuosos. Va fer cridar dibuixants i pintors, els quals, en silenci, temorosos de violar aquell repòs beatífic, amb carbonets i fusta intentaven reflectir sense aconseguir-ho mai la imatge que mossèn Llampec contemplava cada vespre.

La majordona recorria els mercats, hi buscava les ametlles de millor qualitat i frisava per l’arribada de fruits nous, coberts encara d’una pell vellutada. Amb els primers fruits, arribà també el mestre Bertomeu, i la majordona aquell vespre posà més cura en la preparació del seu filtre. Hi abocà aigua freda del pou i, a l’escudella, li semblà que hi havia un núvol. La noieta prengué l’escudella i tota sola begué la llet, i els seus ulls rigueren i als llavis aparegué un somriure encisador. Una veu fina, en un idioma estrany, els parlà d’un llarg viatge des de terres molt llunyanes on el verd aclapara, l’aire és dolç i ple de fragàncies, i en l’aigua verda hi viuen uns peixos de llavis molsuts. Els parlà de bancals plens d’ametllers que floreixen i d’una brisa suau que converteix les flors en una neu fragant i delicada. De berenars, jocs i rialles damunt una catifa de pètals blancs.

No calia entendre les seves paraules perquè davant de tots tres desfilaven una a una les imatges que emergien de la memòria de la nena. Després li arribà el silenci etern.

La majordona i mossèn Llampec enterraren el cos de la noieta durant la nit i en un lloc escollit on de ben aviat el sol ixent pogués dir-li que havia il·luminat les terres que ella va conèixer i l’aire fresc del matí li xiuxiuegés noves del seu país.

El mestre Bertomeu tornà al seu obrador amarat de la gràcia divina perquè havia pogut contemplar per un instant la veritable bellesa. No li calgueren esborranys ni proves, semblava que dins de la mateixa pedra hi romania des del primer dia de la creació la imatge d’aquella Mare de Déu que s’atansa a l’espectador i li ofereix, bondadosa i riallera, un fruit que és una promesa de vida: la Mare de Déu del Bell Ull de Gràcia del claustre de la catedral de Girona.



D’ençà del vell origen del món Que era als tresors ocults de Déu 

Torana cantusseja el poema de Nahmànides que a l’avi, el rabí Reuben, li agradava recitar. Intueix que fora encara és fosc. A les cambres on els jueus del call de Girona s’amunteguen des de fa setmanes, només al pic del dia hi arriba una llum esbiaixada. Els gruixuts murs que els protegeixen també els aïllen. Ara ja n’hi queden pocs. Els ha vist sortir per emprendre el camí de la renúncia al judaisme. Ho ha aconseguit la por. A començaments de l’estiu havien arribat noves de Sevilla. Un dels homes del Déu cristià havia predicat la persecució dels jueus i la destrucció dels barris que habitaven. El terror i el dolor havien anat pujant cap al nord: els calls de Còrdova, Toledo, València, Barcelona i finalment Girona havien estat arrasats. El 10 d’agost, dia de Sant Llorenç, ella i els seus van córrer per trobar protecció dins del recinte del castell de Gironella. Van salvar les vides, però no les ànimes. Torana sent una vergonya que l’aclapara i la consumeix, i recorda a Selomó, el sastre. No pot oblidar les pupil·les esbatanades per contemplar el més enllà, ni els filacteris tacats de sang, ni el seu cos desmanegat al pati. Tampoc pot oblidar els crits de Raquel, la llevadora, cremada a casa seva.

Quan era petita, al pati esquifit de casa, l’avi arraconava andròmines i estris per fer lloc a la cabana del Sucot, la festa de les cabanelles. Hi trenava pàmpols i fulles, figues seques, branques d’ametller amb els fruits encara verds i mai obli-

dava deixar-hi el forat per poder contemplar al cel. Si més no, una nit, la hi passaven. A dins només hi havia espai per a ella i els seus germans. L’avi, des de fora, els explicava com el poble jueu havia travessat el desert sota la volta del cel.

S’adormien damunt un coixí de paraules i tradicions. La Purim, la festa de la reina Ester, quina disbauxa! Emmascarats amb sutge de la llar i disfressats amb parracs trobats a les golfes recorrien els carrerons del call. Torana es guarnia com la reina Ester, tot perquè l’avi li digués que era sàvia i bella.

Ara el cap li roda i, per uns segons, és només la nena que no vol deixar de fer voltes, fins gairebé marejar-se, a la taula del Sèder, el sopar que obre les celebracions de la Pèsaj, la Pasqua. Una i altra vegada l’avi li recordava que pertanyia a un poble escollit, gelós de la seva identitat, que havia signat un pacte amb Déu.

El pare va considerar que aquell noi del carrer de la Ruca seria un bon marit per a ella i així ho van convenir les dues famílies. Ell, l’Isaac, sempre l’havia respectat i de portes endins s’havia mostrat orgullós de tenir una dona capaç de llegir els llibres i raonar el Talmud. Les dones ho tenien prohibit però l’avi s’havia rendit davant la seva intel· ligència i l’havia iniciat en els textos i les escriptures. Ella i el seu marit s’havien estat fidels, havien fet els deures i ben aviat els plors dels nens havien ressonat per les estances. Ara



L’ineluctable destí de la Torana Oli sobre fusta 40 x 60 cm



els tenia allà, els fills, vora seu, endevinava en la foscor els volums dels cossos i vigilava uns somnis que esperava no fossin amenaçadors.

D’ençà del vell origen del món Que era als tresors ocults de Déu Del no-res em féu sorgir; i a la fi dels temps Em cridarà de nou el rei Li sap greu no poder recordar la resta d’estrofes, l’avi no li ho perdonaria. Nahmànides va marxar de Girona deixanthi la família. Tot per defensar la fe judaica. Ell, l’estel més lluminós del call de Girona, s’havia enfrontat a Pau Cristià, convers i dominic, en la Disputa de Barcelona. La seva retòrica i la lògica dels seus arguments havien meravellat el rei en Jaume que l’havia premiat i recompensat. Però l’església no el va perdonar i quan es va perfilar l’ombra de la persecució, Nahmànides, sol i vell, va marxar a viure l’exili a Jerusalem. Ella voldria fer com ell, tornar a la ciutat on es tornarà a reconstruir el temple. Hi esperaria l’arribada del Messies, i després ho farien els fills dels fills dels seus fills.

Fa dies que no menja, no s’ha pogut empassar res des de la primera visita d’en Bernat. Dintre del seu cor l’Isaac és mort però ara hi ha un home que cada dia la visita.

Matí rere matí el castellà la crida i amb sorna li diu que en Bernat vol parlar amb ella. No s’hi nega. Aquell home alt i prim s’assembla a l’altre amb qui ha compartit moltes nits.

En reconeix els ulls vivaços i el nas una mica corbat. Ara va afaitat i de les temples han desaparegut aquells rínxols pèl-roig. Ja no es cobreix el cap, ni vesteix capa i rodella, els senyals físics i tangibles de la seva anterior condició religiosa. Torana mai ha renegat de la seva fe. Quan sortia del call, es cobria el cap amb la toga i el bunyol, i duia ben visible la rodella. Mirava als ulls de les persones que la insultaven, i a les altres, les que no deien res però s’apartaven al seu pas, les ignorava. En Bernat sempre li demana el mateix: Torana, surt i converteix-te. Li ho ha suplicat. S’ha agenollat davant d’ella, ha plorat i li ho ha demanat pels fills. Ella no hi ha pogut dir res. Li sembla que la torre cada vegada és més alta i que aquell home cada vegada és més avall, més lluny, i es va fent molt i molt petit. Intueix que li parla perquè veu que gesticula, que la crida. Però la seva sang li recorda que són les dones les que transmeten la llavor del poble. Recorre amb la mirada els teulats daurats pels líquens, juga a perdre’s en els patis i els cels oberts encabits en la densitat de construccions del call. Més avall hi ha les cintes platejades dels rius. I Torana tanca els ulls perquè no vol veure una ciutat que estima i que ja no li sembla seva.

Amb els ulls tancats veu un arbre ple de llum. L’avi, d’amagat de tothom, la va iniciar en la càbala. Quan ningú els veia, vora el riu, l’avi amb una canya dibuixava el

diagrama de l’arbre de la vida damunt la sorra. Li deia que tot just estava a Malkhut, al regne, però que confiava en la seva capacitat per resseguir tots els camins de l’arbre fins arribar a la corona, a Keter, la sefirah més elevada. El camí era llarg i de vegades calia una renúncia per recórrer un dels senders que apropaven a la corona. Tot per aconseguir una metamorfosi que aniria obrint i desfent una a una totes les cloves que ocultaven la llum que portava dintre. Una llum clara i diàfana, exactament igual que aquella que totes les persones, homes i dones, tenen però que de vegades són incapaços de percebre-la. I quan arribis a dalt de tot, però, recorda que és en el camí on trobaràs les respostes, li ho repetia, ja no seràs tu: només seràs llum.

Amb pols vaig ser brodat, però el teu esperit en mi vas inspirar.

Saps què penso, i que sóc com estranger a la terra.

Quan de temps ha de durar el meu viatge Per esdevenir prou bo als ulls del Rei? I la llum refulgeix en les basses d’aigua i al pou, en les cantonades escrostonades dels carreus, en les fulles dels arbres.

I al matí, quan el castellà la crida i l’acompanya a la torre perquè parli amb en Bernat, la llum és esfereïdora, i es condensa en la fulla d’aquella espasa brunyida i brillant on hi veu tot: l’En Sof, el caos de l’infinit, la llum que s’obre camí a través de la foscor primigènia, Moisès cridant als seus en el Sinaí, els querubins que protegien el Sancta Sanctorum del Temple de Salomó, la Menorà, l’arbre de la vida resplendent. Tot és llum. I Torana agafa l’espasa i corre cap a la part més alta de la torre. Crida que viurà per sempre a Girona, que els seus fills continuaran la seva nissaga, que ella no hi deixarà mai de cantar vells salms, que volarà damunt la ciutat com un àngel. I la fulla s’endinsa en el seu coll, la sang brolla impetuosa i rega i mulla la terra.

Els dies de tramuntana a la part més alta de la ciutat una llum juganera ressegueix els enderrocs de la torre Gironella i el vent hi duu paraules i tonades: quan bufa la tramuntana se sent cantar la Torana.



La tieta Conxita deia que n’havia vist de tots colors. Quan repassava les dificultats superades al llarg de la seva vida semblava que tot plegat anés encaminat a justificar una existència viscuda amb la por al cos, sempre pensant i si fos que. Repetia una i altra vegada com s’havia esdevingut la decadència de la família, l’enrenou previ a la Guerra Civil, els bombardeigs, la gana, la repressió. 

De ben petits ens vam acostumar a veure-la conservar una provisió d’oli, llegums, arròs i llaunes de tota mena a l’armari de la seva habitació. Segons ella, amb el que guardava n’hi hauria prou per resistir un setge tan llarg com els que constaven a la gloriosa història de Girona. Mai faltaven unes quantes ampolles d’aigua del Carme. I és que quan tenia mal de cap, era l’únic remei que li funcionava.

Els vespres ensopits de tardor, quan només les campanes de la catedral i la remor llunyana del tren de França trencaven el silenci immòbil del Barri Vell, esperàvem que a la tieta li vingués el mal de cap. Si no en tenia, érem capaços de totes les malifetes possibles i els crits més esgarrifosos per tal de provocar-li-ho i veure-la córrer a prendre’s l’aigua del Carme. Després s’asseia, baixàvem el to de l’enrenou i ella, per fer-nos callar, ens explicava llegendes. Ens parlava de sant Narcís i les mosques i de Cap d’estopa, del bou d’or que hi ha enterrat al cementiri jueu, de l’espasa de Carlemany, dels camins i túnels ocults sota la ciutat, i el que ens feia més por, de la bruixa de la catedral i el pergamí que té a les mans. Al pergamí, deia la tieta, hi ha escrita la sentència de mort de Girona, la maledicció que la bruixa va pronunciar el dia que fou convertida en pedra. La tieta, de jove, havia fet teatre al Cercle Catòlic i en arribar a aquest punt sempre aparentava observar que ningú més llevat de nosaltres podia sentir-la i amb una veu molt fina ens reve-

lava el destí de la ciutat, la refinada venjança de la bruixa: la desaparició de la ciutat sota les aigües. Ho havia intentat vàries vegades, qui sinó era culpable dels incomptables aiguats que havien assotat la ciutat? I ara la fi cada vegada era més a prop, només calia una tardor de pluja intensa perquè la pressió de les aigües obligades a frenar el seu esdevenir natural esquerdés les parets del pantà de Susqueda. Una onada gegantina escombraria els pobles de la plana del Ter, empassant-se masies i ramats, arbres i galliners fins arribar a Girona i cobrir tota la ciutat. La tia aixecava els braços per fer-nos veure com pujarien les aigües i com desapareixeria tot allò que ens feia més il·lusió: la castanyera de la plaça dels cinemes, la carpa del circ que cada any venia per fires, els gegants i l’àliga... L’aigua impetuosa recuperaria els seus antics dominis i únicament l’àngel de la catedral emergiria del mar que cobriria Girona.

Per això aquell dia no vam parar d’anar del balcó a la finestra de l’eixida. Havia plogut molt i costava de veure el campanar de la catedral enmig de la grisor que l’envoltava. El riu Onyar s’havia desbordat i pels carrers convertits en canals hi baixava de tot: armaris esbudellats, cadires, un banc d’església, ampolles de vi, un taüt, un gat amb el ventre botit, molts papers que s’anaven separant i desapareixien en els remolins que el corrent anava formant. L’aigua arrossegava retalls de vides, s’ensenyoria i només calia ja esperar



Veus? La tieta Conxita ja ho deia: Quan Susqueda es trenqui només es veurà l’àngel de la Catedral Oli sobre tela 90 x 90 cm





l’embat final. Segurament l’esperit tafaner ens va fer deixar la sala que donava al riu per anar a l’eixida i així poder contemplar des d’un lloc privilegiat l’onada que cobriria el campanar. La tieta resava el rosari, el cel estava en tenebres i un llamp va esquerdar el firmament davallant fins l’àngel de la catedral. Aquest va resplendir un instant i, de la seva espasa flamejant, en va sorgir un raig de llum que es va perdre en la negror. L’espetec eixordador del tro va coincidir amb l’amen de la tieta. Tot seguit vam veure com una

escletxa de llum ens mostrava el perfil de les muntanyes que envolten Girona. Era el preludi d’una millora del temps i, per tant, un ajornament de la sentència de mort que pesa damunt la ciutat. Vam trigar uns dies en sortir al carrer i les provisions de la tieta ens van fer molt de servei. Ella, des de llavors, va poder afegir als seus relats que, tot i la maledicció de la bruixa, la ciutat davant les adversitats sempre podria comptar amb un defensor celestial, en Metatró, l’àngel del campanar de la catedral, i les provisions del seu rebost.

En una de les mènsules que sostenien les imatges desaparegudes de la porta dels Apòstols de la catedral de Girona s’observa un guerrer que occeix un drac ferotge. En una altra, un home savi llegeix un enigmàtic llibre de pedra. Ambdues figures són un avís de l’entrada a un lloc tel·lúric, un indret on les forces de la terra ens empenyen cap a l’univers de pedra de la nau única. Un cop a dins, els ulls de l’espectador ressegueixen de cap a cap l’espai immens i s’aturen al vitrall de la rosassa on l’arcàngel Miquel lluita amb un altre drac. Més avall, un sant Jordi o potser un altre sant Miquel es proclama vencedor i sotmet un drac. Ocults en la penombra, altres dracs adornen els capitells sota el deambulatori. 

Per què hi ha tants dracs a la catedral de Girona?

En la teofania cristiana, el drac representa el mal que és vençut per l’heroi sant o per la pregària dels fidels. Per al poble representa la por del subconscient, un animal d’una forma fantàstica mai contemplada en la zoologia i que només existeix en la ment humana.

Un vell manuscrit actualment desaparegut, sembla ser que per les mans d’un capellà francès que visitava assíduament la darrera propietària dels jardins de la Francesa, esmentava unicorns i dracs que temps era temps vivien damunt del turó de la petita Gerunda.

El pergamí feia referència a un drac emparentat amb aquell que va matar sant Mer i que, fugint dels terrors viscuts a Banyoles, es va refugiar dins les muralles que els romans havien bastit en la que ara és la ciutat de Girona. Amb les seves urpes va cavar una cova immensa prop del temple romà tot confiant que els déus pagans no serien tan animals com els cristians i no tindrien la fal·lera de matar dracs. Els romans, com és sabut, van entrar en decadència, i els cristians fins aleshores perseguits no s’ho van pensar dues vegades i van aixecar damunt d’aquell temple pagà un altre amb el signe de la creu. El drac, atemorit, es va ficar al seu cau i ja no en va sortir mai més!

El document s’acompanyava d’un plànol de la ciutat emmurallada amb les galeries que el drac havia excavat per

fer-hi el cau. La cova era immensa, anava de l’absis de la catedral fins al monestir de Sant Pere de Galligants. Tenia tres sortides com xemeneies. La primera eixia just per sota l’altar major de la catedral. La segona, més estreta, sota la casa dels canonges, anomenada ara Jardins de la Francesa, i la tercera davant per davant de Sant Pere de Galligants.

En el text, unes lletres en tinta vermella advertien que aquell que entrés en algun d’aquests tres llocs quedaria sotmès a estranys magnetismes, i que el dijous era el dia que el mal sortia lliurement per penetrar en les ànimes dels mortals.

A Girona, els dijous, succeeixen veritablement fets força curiosos; només cal recordar la caiguda de la campana Assumpta del campanar de la catedral un dijous de Corpus.

També el dijous de Corpus és quan la bruixa de la Seu vol espargir el mal per la ciutat. Joaquim Ruyra parla de la fi del món a Girona un altre dijous de Corpus…

Sembla que aquest document va ser redactat per l’abat de Sant Pere pels volts de l’any mil durant el procés de reconstrucció del que seria el monestir romànic llombard tal com el coneixem en l’actualitat. Seguint els consells del savi abat, la porta es va construir de manera que aquell que entrés a dins quedés protegit pel signe sagrat del crismó (una x), que van fer esculpir en relleu al tercer arc de la portalada a fi de protegir la comunitat de les forces que sorgien de la



L’àngel de la Catedral desvetllant per fi el misteri del drac Oli sobre tela 73 x 73 cm



galeria on vivia el drac. Trobem altres crismons representats de forma més hermètica. A la mateixa porta hi ha quatre columnes, dues amb bandes verticals i dues recobertes amb una espiral però no de manera simètrica, com seria lògic, sinó intercalades. A la dreta (recordem que destra vol dir “el bé”,) la columna de bandes té esculpit en el capitell un Pegàs, el cavall alat, un signe pagà que el cristianisme associa a la resurrecció de Crist; darrere seu, el capitell de la columna helicoïdal mostra unes fulles d’acàcia esculpides, un símbol de purificació. A la banda esquerra, que ve del mot sinistra, que vol dir “el mal”, la columna amb el relleu en espiral presenta en el seu capitell dos monstres que devoren un cap humà, el mal que devora la humanitat; darrere seu, un altre personatge s’estira les barbes, símbol del penediment del pecat. Completen el conjunt l’au Fènix i el brau, símbols del paganisme. Si tracem diagonals entre columnes iguals, del mal al bé, i del bé al mal, torna a formar-se el crismó, per tant aquell que creua la porta és purificat més enllà del bé i el mal.

La segona sortida del cau del drac es troba sota l’altar de la Catedral.

Un sant Miquel damunt la columna del presbiteri llença la sageta en direcció a terra. Fa el mateix un altre sant Miquel





al vitrall de la rosassa com si defensés el lloc sagrat de les forces de l’avern. A prop seu hi ha l’altar dedicat als quatre Sants Màrtirs de Girona on antigament s’hi retia culte a sant Carlemany. En la seva bellíssima escultura —que ara es pot admirar al Tresor de la Catedral— als peus de l’emperador de la barba florida, hi ha un drac ferotge dominat plàcidament sense necessitat d’emprar cap espasa o llança.

Carlemany mira enlaire; segurament, en el passat, la seva mirada anava dirigida al sant Miquel de la rosassa, amatent a les ordres de l’arcàngel.

Al sepulcre dels quatre Sants Màrtirs de Girona hi ha esculpits símbols dels rosacreus així com nombroses al· lusions a la maçoneria (ferro, foc, pedra…). Damunt les tombes dels dos bisbes, Arnau i Bernat de Monrrodon, nissaga vinculada als templers, unes pintures reprodueixen estris propis dels constructors de catedrals, els messoniers (serres, escarpes, instruments de mesura) i ens suggereixen uns coneixements només a l’abast dels iniciats. Al bell mig del sarcòfag, una Mare de Déu alleta el fill; dins la tomba, uns ossos i un saquet amb un estrany polsim. En el mateix altar havia estat exposat un reliquiari anomenat de la Verònica, que també conté una enigmàtica pedra blanca amb les paraules lacticum pecticum virginum Maria. La llet de la Mare de Déu, també anomenada llet mercurial, és un dels elements que els alquimistes necessitaven en la recerca de la

pedra filosofal. La blancor de la llet portarà la llum a les tenebres o sigui el bé vencerà el mal.

També sota el deambulatori hi ha un sant Miquel sense ales que darrerament han convertit en un sant Jordi. La feina de tots dos és matar dracs, oferint així una barrera de protecció. Un és damunt de la columna del presbiteri i vigila el lloc sagrat per la dreta, i l’altre, per l’esquerra, com si fossin els membres d’una parella de mossos d’esquadra.

Una marginalia escrita amb vermell sangonós al pergamí de l’abat de Sant Pere, deia: «El blanc de la llet enlluernarà la foscor, sols el signe del crismó el redimirà».

Per això l’abat de Sant Pere va omplir el seu convent de crismons simbòlics per protegir-lo.

Dos elements bàsics en la nostra investigació: la llet i el crismó On és el crismó de la catedral que la salvaguarda del mal?

La llet de la Mare de Déu i els sants guerrers són suficients per protegir la càtedra de Girona? Si estudiem el significat críptic de la frase, descobrim:

ďœšďœˇ

El gran viatger desvetllant per fi el misteri del drac sota el temple Dibuix sobre paper 56,5 x 57 cm



El blanc de la llet és la llum que guiarà per la foscor de la cova on s’amaga el mal La resposta la trobem en l’anomenat Tapís de la Creació, que als arxius també consta com a Drap de la llum o Tapís de lo emperador.

Al centre del brodat trobem Déu omnipotent rodejat per les paraules «...i Déu va dir que es fes la llum i la llum va ser feta».

Ja tenim la llum Dos àngels a dreta i esquerra de l’Esperit Sant representen el bé i el mal. Al fragment on es recrea la creació dels animals aquàtics hi ha dos monstres, el de la dreta de l’espectador té els mateixos colors que l’àngel del bé, i el de l’esquerra té les mateixes tonalitats cromàtiques que l’àngel de les tenebres.

Si tracem unes diagonals imaginàries, de la mateixa manera que hem fet a la porta de Sant Pere de Galligants, obtin-



drem el crismó que protegeix el recinte sagrat. Cal recordar que el lloc d’exposició pública del tapís era l’altar major de la seu el dia de Nadal i el dia de Pasqua, dues festivitats en què la religió catòlica parla de llum.

Hem descobert que hi ha dues sortides que semblen estar ben custodiades: Sant Pere i la catedral de Santa Maria.

Però, i la tercera? La que surt a la casa dels canonges? L’únic intent de protegir aquesta darrera sortida va ser quan la “Francesa”, que ara dóna nom al lloc, va fer-hi construir la torre Magdala. La veu popular li atribuïa poders sobrenaturals, i deien que rebia les visites del capellà francès que a Rennes–le-Château es va fer construir un palauet semblant. Aquesta torre va ser destruïda durant la reforma que va donar lloc al passeig Arqueològic, però, malgrat tot, n’ha quedat constància gràfica.

Els residents d’aquesta finca van ser els darrers que van poder gaudir de la contemplació del vell document.

Aquests fets ens indueixen a pensar que les societats secretes són les que, en aquests moments, tenen la clau que obre el pany de tots el enigmes. Elles guarden el pergamí que un bon dia els va ser tramés en una cerimònia celebrada a la casa dels canonges, i que, posteriorment, va ser traslladat a França.

El dia que els membres d’aquestes societats secretes deixin els negocis terrenals i es dediquin a escalar l’escala de Jacob i no aquelles que pugen a les cambres socioterrenals, i els afers que els van trametre els grans mestres tornin a ser el seu objectiu, aquell dia el drac sortirà del seu cau i, amansit, anirà a descansar a les profunditats de l’estany de Banyoles, lloc per antonomàsia dels dracs llegendaris.

Però mentre això no succeeixi, Girona viurà, dijous rere dijous, sota l’amenaça del mal i, per aquest motiu, l’organista de la catedral, els matins de tots els dijous de l’any, toca amb totes les seves forces l’orgue a fi d’amansir la fera que jau a les entranyes de la ciutat.

Una plana immensa, deien que nascuda de l’amor entre una sirena i un pastor, s’estenia vora la mar. Al nord moria en els penya-segats que frenaven la ira envers els mortals de Neptú, el déu del mar. Més enllà, a la Gàl·lia, res impedia que ella visqués feliç collint les flors que els déus sembraven en primavera. S’obria camí sota el cel que el vent purificava. Un drap de lli cenyia el seu cos i perfilava les formes arrodonides dels seus pits. Amb les cames obertes deixava que el blanc teixit s’escolés per l’entrecuix per frenar així a Safir que la volia prenyar amb el seu esventat desig. 

El fosc xiprer assenyalava el déu Apol·lo i li recordava la trista història del mortal Chiprus a qui el déu del sol va enterrar en aquell mateix lloc, regant-lo amb les seves llàgrimes. Res pertorbava la seva vida joiosa en un dels indrets afavorits per les gràcies, les nimfes i els efebs.

Però aquell dia, maleït dia, els éssers celestials descansaven segurament de la bacanal que Dionís els havia preparat a l’Olimp. El lluminós paisatge esdevingué estèril de color, les flors no volien estirar els seus pètals, el vent no volia jugar amb el lli que la cobria, la terra tremolava sota els seus peus.

A l’horitzó, unes flames precediren un ramat de bous que bramulaven terribles sons, i pudors infernals ompliren de sofre els camps que fins aleshores només coneixien aromes de farigola i romaní. Darrere les flames una paorosa ombra avançava destruint al seu pas tot alè de vida. Era un gegant amb el cos cobert de crostes i cicatrius, herència de lluites heraclianes i de venjances contra els déus. No era una, ni dues, n’eren tres, les testes que coronaven aquella mola ingent que avançava cap a ella amb el sexe erecte com una sageta mortal, delerós d’apaivagar la set carnal de tants dies de caminar per estèrils vies. Gerió cercava venjar-se d’Hercules.

Atemorida, s’abraçà fort al xiprer, protegida per la fàl·lica ombra que, com una espasa, defensava la seva virginitat.

Els sis ulls del monstre devoraven el cos que s’endevinava sota el vel que púdicament la cobria. Els seus tres nassos

ensumaven el perfum humit que fluïa del virginal sexe. Les seves tres boques bromaven salivera que faria lliscar millor les aspres llengües. Les seves oïdes sentien els crits de terror que, entre plors, demanaven clemència.

El sol atemorit s’amagà darrere l’horitzó. Apol·lo no volia veure aquell terrible esdeveniment i l’ombra protectora del xiprer s’esvaí com si hagués penetrat dins la terra. Indefensa, amb els braços entortolligats a les branques, oferia el seu cos al sacrifici.

Les llengües resseguiren el front barrejant la densa saliva amb la suor dolça, xuclaren les venes del seu coll per després anar avall fins arribar al sexe.

El vent udolava entre les pedres, les branques dels xiprers cruixien llastimosament bellugant-se a dreta i esquerra per no veure aquell espectacle ignominiós.

El cos de la ja no més virginal figura, va restar immòbil a terra. Al cel, els núvols corrien cada cop més de pressa, s’esfilagarsaven i centenars d’ulls dels déus de l’Olimp contemplaven la tràgica escena. Poc a poc la calma va tornar a regnar al bell mig de la plana immensa. Un tremolor resseguia el seu ventre com si dintre seu cobegés un avern de diables. Atemorida, va córrer a amagar-se dins la cova que li servia de refugi els dies de tempesta. Un riu de sang va començar a brollar del seu sexe mentre una serp eixia del seu ventre. Horroritzada pel que acabava d’infantar, expirà.





Gerió i Pirene (o el desenllaç d’una trista història d’amor) Oli sobre fusta 35 x 70 cm



Gerió, en veure que el seu desig havia provocat una tragèdia, encengué una gran foguera i hi llençà el cos. Agafà les pedres del fons del mar i cobrí les vestals despulles per tal d’ocultar el seu horrible crim.

Reprengué el camí per poder matar Hèrcules, creient que ningú hauria vist aquell fet ignominiós. Però el cel, que sempre vigila els mortals, havia observat pas a pas aquells esdeveniments i es posà a plorar llàgrimes blanques damunt aquell munt de pedres que amagaven el cos cremat i purificat de la deessa, cobrint-lo d’un blanc sudari.



I així, any rere any, segle rere segle, el cel plora damunt la tomba de Pirene, i ella cada primavera amb l’escalfor que guarda dins el seu cor fa fondre les neus, convertint el glaç en aigües que reguen les terres, fins arribar al pla de Girona, com si fos un riu alimentat per les seves llàgrimes.

Gerió, en veure-ho, va construir-hi una ciutat triangular perquè ell tenia tres caps, i l’anomenà Gerunda ja que ell es deia Gerió; una ciutat on sempre s’albirés la tomba de la seva desitjada Pirene, que el poble va anomenar per sempre més Pirineus.



Gerió, fundador de Girona, travessant les columnes d’Hèrcules Oli sobre tela 130 x 130 cm

Els més grans no recordaven cap altra nit tan freda. En aquella època encara no hi havia homes del temps que poguessin comparar els inventaris històrics de temperatura per dir que havia estat la més baixa mai registrada. La neu s’hi havia afegit de matinada, una nevada intensa que havia ocultat les cantonades dels carrers i els perfils dels edificis darrere una cortina blanca.

De bon matí, l’encarregat de la rifa del porc havia corregut cap a la plaça dels Jueus. El dia abans havia ensumat la nevada i, abans d’anar a casa, havia cobert la gàbia amb draps i fustes per tal que no patís fred l’animal més cobejat de la ciutat. Era el dia de la rifa, el dia que diria adéu al porquet que havia passejat per carrers i places. Els crostons de pa sec i les restes de neules resclosides l’havien engreixat i li havien deixat la pell rosada i tibant. 

Les seves passes s’enfonsaven en la neu i caminava fent zigazaga per evitar la que es desprenia dels teulats coberts d’un tou de molsa blanca. La plaça era deserta i es va quedar palplantat a pocs metres de la gàbia. I és que no s’ho acabava de creure, la porta era oberta i la gàbia buida! Des on era podia distingir unes petjades petites que es dirigien a la gàbia. L’encarregat era bon caçador i de genolls a terra s’hi va acostar per observar-les. Era un rastre clar, i la regularitat de la profunditat i del dibuix indicaven que el lladre en cap moment havia dubtat i havia avançat decidit cap al seu objectiu. Va acostar-se una mica més tot esperant trobar-hi les marques de les peülles del porquet. Però va veure com les mateixes petjades petites eren més profundes. No li va costar gaire seguir un rastre que enfilava cap al carrer d’Argenteria i després resseguia la corba de Ballesteries. L’encarregat va pensar en aquella nena que més d’una vegada havia vist acostar-se al porquet. Havia arribat a la ciutat amb uns músics ambulants que pocs dies després havien desaparegut. Sola i esquerpa, amb la mirada trista, vagarejava per la ciutat pidolant o esperant que els marxants del mercat pleguessin les seves parades per arreplegar un bocinet de pa o unes pomes masegades. Els marxants l’apartaven dient que espantava els clients i ella sempre els responia amb una ganyota. Deien que era una dimonieta i més d’un desitjava veure-la convertida en pedra, com en Banyeta, un cobrador

d’impostos tan dolent, garrepa i odiat que finalment s’havia transformat en el dimoniet petrificat de la plaça del Vi. Les petjaven passaven vora el carrer del Llop. Se li va glaçar la sang quan va veure el relleu de la mà que sosté una creu. Coneixia la història. Un dia de Corpus la processó havia sortit de la plaça de la Catedral. En el seguici, hi participava l’àliga daurada portant al bec el colomí lligat amb cintes de colors, els gegants i els capgrossos seguits de la custòdia que precedia al bisbe i els canonges i, al darrere, els ciutadans i les ciutadanes més honorables. Un vailet, vestit amb una alba, encapçalava la marxa. Duia una creu que li treia cinc o sis pams. Van enfilar cap a l’arc de Sobreportes i el nen, orgullós i cofoi del paper que li havien donat, es va encantar allunyant-se de la comitiva. Un llop ferotge que vivia a la vall ombrosa, la vall de Sant Daniel, va aprofitar la indefensió de l’escolanet per endur-se’l i devorar-lo. En record d’aquest fet, en el lloc exacte on van trobar la creu tacada de sang, perquè ningú no ho oblidés mai i tinguessin ben presents els perills i les amenaces que destorbaven la plàcida vida de Girona, hi van fer el relleu de la mà que sosté la creu.

L’encarregat va voltar el monestir de Sant Pere. No volia mirar les ribes del Galligants per por de trobar-hi les peces de roba que les dones d’aigua posaven a assecar. Sabia que si aconseguia robar-ne una seria ric per sempre més, però



El porquet savi Oli sobre tela 65 x 115 cm

La sirena del Galligants observant els seus engendres 23,5 x 38,5 cm Dibuix sobre paper



La sirena del Galligants contemplant els seus engendres 20 x 31 cm Dibuix sobre paper

també sabia que els homes que les han vistes han restat encisats per la bellesa, els ulls cristal·lins i les paraules dolces d’aquestes dones que habiten els pous, les fonts i els rius.

Entabanen els homes, com també ho fan les sirenes. Es va tapar les oïdes no fos que la sirena del Galligants el volgués atraure amb el seu cant. Un capitell del claustre de Sant Pere la mostra amb les seves dues cues enlairades, com si volgués oferir el seu sexe per, orgullosa de la seva fertilitat, procrear més éssers fantàstics. Les passes manaven cap a la vall de Sant Daniel tot vorejant el convent. Va sentir un esglai quan va recordar una de les escenes que decoren el sarcòfag dedicat al sant. Està envoltat de dones, grans i petites, que amaguen sota togues i capes els atributs de la seva condició: les banyetes incipients i les coes pròpies dels dimonis. Sant Antoni havia patit el mateix setge en la soledat del seu retir. Dimonis amb les aparences més diverses havien provat de temptar-lo i ell s’hi havia resistit. S’encomanà al sant, al cap i a la fi era la seva diada, i amb ulls clucs s’endinsà en la vall.

La nena havia corregut a la plaça dels Jueus amb els primers flocs de neu. L’animalet semblava que l’esperés i va xisclar d’alegria, com només els porcs ho saben fer, quan el va treure de la gàbia. Amb el porquet a coll, anà de tornada al seu amagatall, una balma de la vall de Sant Daniel.

En arribar-hi va provar d’atiar un foc indecís i poruc sense aconseguir-ho. El porquet tremolava, núvols de baf s’enlairaven des del morro. El va estrènyer contra el seu pit per escalfar-lo i li parlà. Fugirien de la ciutat, així, si més no, ajornaria la seva conversió en rostit o embotit. Després

li ensenyaria a ballar la polca i saltar enrere fent un triple mortal, i junts anirien de poble en poble pels mercats i les fires. El porquet la mirava amb ulls tendres. De sobte la nena va veure un bony al cap de l’animalet que es transformà tot seguit en un arbre que va créixer fins tocar el sostre de la balma. De les branques penjaven caramels embolicats amb cel·lofana daurada. La nena en va agafar un i ràpidament desfeu l’embolcall. Tenia un gust agredolç, no li acabava d’agradar i volgué agafar-ne un altre. Llavors el porc li parlà. Li va recitar fil per randa tot el que li havia passat abans d’arribar a Girona, fins i tot coses que s’havien esborrat de la seva memòria. Aquesta era la vida que havia tingut fins en aquell instant i, cridant-la pel seu nom, Hanna, va convidar-la a agafar-ne un altre. Li va dir que cada caramel li oferia una possibilitat de vida diferent. Li estava tan agraït que podia escollir el que més li agradés.

N’hi havia de tots els gustos, amargants, àcids, melosos i aspres. Hanna dubtava tant que, un a un, va anar tastant tots el caramels fins que només n’hi va quedar un, penjant de la branca més alta. El porquet la convidà a pujar i ella, decidida, s’hi enfilà. Estava tan amunt que mentre es ficava el caramel a la boca contemplà el paisatge enfarinat. Quin espant! Pel corriol que conduïa a la balma, pujava l’encarregat de la rifa. Des de baix li arribà la veu del porquet. Li parlava d’una vida que s’iniciava just en aquell moment. La neu dels arbres cobriria immediatament la balma ocultant als ulls de l’encarregat l’Hanna, el porquet i l’arbre de la saviesa. Després... No va poder acabar la frase, un sí rotund ressonà per tota la vall.





L’escolanet i el llop Oli sobre fusta 50 x 20,5 cm



«Girona, tres vegades immortal i un riu ple de merda fins a dalt.»

Les rates corrien pel riu rosegant les deixalles que els gironins, impúdicament, abocaven per les finestres. Les pudors, assimilades per la pituïtària com una olor més de la vida quotidiana, omplien les narius dels vilatans.



A l’Argenteria les joies no lluïen com era costum. Darrere els finestrons bategava la por i el carrer s’omplia del fum que exhalaven les fogueres purificadores de romaní. Les dones dels rics comerciants s’aferraven als rosaris beneits de pètals de roses de sant Ponç, tot esperant que els sortilegis que la tradició els atribuïa les beneficiessin.

Al veí carrer de la Força, els carros plens de calç s’omplien de cadàvers putrefactes.

A la catedral, el Tedeum ressonava dia i nit, i la sentor de l’encens ofegava les goles dels canonges. Però ni els rosaris ni els precs aconseguien aturar el terror que aquell mal any envaïa la ciutat.

Tancats dins el carrer, aïllats de la resta de ciutadans sense queviures ni res que els pogués distreure de les penúries, seguien emmalaltint. Ningú entrava ni sortia pels vorals.

El dia de Sant Agustí, patró del gremi d’argenters, van decidir engalanar el carrer amb canyes verdes regades amb aigua beneita per tal de protegir la salut dels veïns. Aquell mateix dia, en pondre’s el sol, va aparèixer un jove alt i bru que, enfilant-se a les canyes, va començar a giravoltar tot fent el saltimbanqui, alegrant els moribunds que el miraven darrere les finestres.

El pobre noi, dia rere dia, complia amb la missió d’animar els pobres empestats fins que ell mateix va emmalaltir.

I així, any rere any, els veïns de l’Argenteria el van voler recordar...

Però, de quina manera!

Avui dia, quan són les festes del carrer, un ninot vestit a la italiana giravolta penjat d’una barra. Però no sempre va ser així, les primeres festes del Tarlà recordaven la festa dels bojos popular a tot Europa, on la crueltat humana prenia com a protagonista de la disbauxa el més dèbil dels vilatans, normalment mancat d’enteniment. El vexaven amb bastonades fins fer-lo sagnar. Per tal que pogués resistir aital turment, l’embriagaven i el convertien en un Bacus apallissat i insultat, objecte de l’odi i la ràbia dels contagiats per la por a la mort.





La veritable història del Tarlà de Girona Oli sobre fusta 40 x 50 cm



El turment del Tarlà Oli sobre fusta 40 x 50 cm



El Tarlà de Girona Dibuix sobre paper 38 x 57 cm



«Si vas a Girona has de fer un petó al cul de la lleona.» 

L’origen d’aquesta tradició és incert. Només el coneix la lleona original, ara exposada en una de les sales del Museu d’Art de Girona. La seva substituta, a la plaça de Sant Feliu, repeteix la mateixa ganyota expressiva per emetre un rugit també mut. Enfilada a la part més alta de la columna, sembla de vegades una mica tipa de tantes grapejades i petonejades, unes vegades entranyables, i d’altres, obscenes.

La columna va ser trobada a la plaça. La lleona no estava tan amunt i així els nens podien tocar el cul de la «mona».

D’altres diuen que es trobava vora un hostal, popularment conegut com «hostal de la lleona». Els amos d’aquest establiment situat fora muralla acollien tots aquells que restaven a les portes de la ciutat quan es tancaven. Si era la primera vegada que entraven a la ciutat els obligaven a fer un petó a la lleona amb la promesa que així podrien tornar a la ciutat tantes vegades com volguessin.

I aquest costum que va néixer com una juguesca ha acabat convertint-se, amb el temps, en un salconduit d’accés al cor de Girona, al barri Vell, i en un ritual per a tot aquells que es consideren bon gironins, ja que no ho és qui no ha fet el petó.





El cul de la lleona Oli sobre tela 40 x 80 cm



Prudenci Bertrana va publicar Josafat l’any 1906 i la novel·la va constituir un escàndol pel seu contingut eròtic i pretesament sacríleg. Tot i que Girona s’havia industrialitzat i es modernitzava, ideològicament era encara una ciutat conservadora. 

Bertrana crea un Josafat «jovenàs, alt, encorbat, de crani punxegut, nas d’aligot, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos (...) El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la pedra que no és pas fàcil distingir-lo; el visitant que entra en la catedral l’endevina per un gruny feréstec i agressiu». A Josafat «l’inquietava l’esbrinadora fixesa d’aquell ull divinal que, dins un triangle resplendent, havia vist, de petit, en alguna estampeta».

Fineta és «joveneta, de poca estatura, feble, malaltissa de faç empolvorada, els seus llavis petits desperfilats per innombrables besades, aixafats per la continuada impressió d’altres llavis sedents i lúbrics es contreien amb expressió lassa (...) El seu nasset delicat i elàstic, de badius impetuoses semblava rastrejar de continu sentors de luxúria».

La presència aclaparadora de la catedral exerceix un domini físic i moral sobre Girona. Josafat hi viu i és l’encarregat de tocar les campanes que marquen el batec quotidià de la ciutat per anunciar bateigs i funerals, festes majors i novenes, i de bon matí els divendres de Quaresma recordar l’obligació de menjar peix.

Josafat està amarat fins al moll de l’os pel temor a Déu que sura ingràvid en la nau immensa. La trajectòria vital que li dibuixa Bertrana vol ser el paradigma d’un conflicte etern: el desig enfrontat al turment de la transgressió de la moral establerta.

Josafat Dibuix sobre paper 19 x 33 cm

El temps devorant Josafat Dibuix sobre paper 19 x 30,5 cm 

El darrer retrat de la Fineta d’en Josafat Dibuix sobre paper 15 x 30 cm



L'espasa de Carlemany Fresc 33 x 40 cm

La Torana Fresc 33 x 40 cm

En Joan Fuster és amic meu. Li vaig parlar de la futura existència d’aquest llibre i es va emocionar, i amb la brillantor habitual als seus ulls em va proposar de pintar uns frescos. Jo no he complert la meva part del tracte encara, però ell sí. Amb una indestructible capacitat de treball i una imaginació fèrtil com poques, ha sabut recuperar tècniques antigues del fresc, i amb una ortodòxia pròpia d’un mestre renaixentista ha elaborat dos frescos que em complau incloure en aquest llibre. Dues interpretacions lliures de dues de les llegendes més cèlebres: L’espasa d’en Carlemany, que en la seva caiguda vertiginosa pel pou de la catedral espera ser aturada per la mà d’una gironina que evitarà que el món es parteixi pel mig, i Torana, la jueva que es va deixar seduir per la fulla d’una espasa.

