ÍNDEX
Presentació................................................................................................3 Marcs interpretatius ...................................................................................4 Marc legislatiu............................................................................................25 Vells conceptes i noves formes de violència de gènere ............................35 Noves formes de violència.........................................................................41 Recursos ...........................................................................................47 Alternatives feministes...............................................................................55 Recursos ...........................................................................................67
2
PRESENTACIÓ Fa un any, en motiu del 25 de novembre de 2013 Dia Internacional contra la violència i maltractament de les dones, elaboràrem el monogràfic JOVENTUT I VIOLÈNCIA MASCLISTA. NOVES FORMES, VELLS CONCEPTES. El que teniu, a continuació, n’és una ampliació. En efecte, aquesta publicació és una continuació orientada en la cruïlla que ja fa un any plantejàvem: 1) com la cultura patriarcal, i la seva manifestació en forma de violència masclista, es veuen reproduïdes a, mitjançant i des de, les xarxes socials. 2) Però a la vegada, també, el treball, activisme i mobilització per prevenir, combatre i superar el patriarcat i la violència masclista. Sí, amb la popularització de les xarxes socials i l’ús dels telèfons intel·ligents ha aparegut una nova forma de masclisme i altres formes de violència, com el ciberassetjament. La pressió que rep la part assetjada és constant, 24 hores al dia, 365 dies a l’any. Però, a la vegada, està creixent el ciberfemenisme. A tot arreu i a tot lloc, la lluita continua.
3
MARCS INTERPRETATIUS Ens sembla interessant presentar uns possibles marcs interpretatius sobre allò que s’està esdevenint a les xarxes socials. D’entrada cal considerar que no és del tot nou i, per tant, es reprodueixen fets i accions ja detectats en els darrers anys aIs mitjans tradicionals. Per això prenem com a referència : A) l’Observatori de les dones als mitjans de comunicació (http://www.observatoridelesdones.org/ ): una instància de participació ciutadana impulsada per diferents ajuntaments catalans que té l’objectiu de promoure una cultura crítica en relació al paper de les dones en els mitjans de comunicació. B ) I, sobretot, en l’actual moment, l’emergència d’allò que s’està esdevenint, al món 2.0. Per tot això comencem amb la publicació de referència següent:
Relacions de gènere entre joves i adolescents. Com intervenir quan hi ha violència? http://www.icps.cat/archivos/CiPdigital/cip-g32freixanet.pdf
4
EL MÓN VIRTUAL. AMOR, CONTROL I VIOLÈNCIES 2.0 Miriam Aleman Calatayud, Sara Barrientos Carrasco i Edurne Jiménez Pérez, en nom de l’Associació Candela. Ciberassetjament: una realitat en expansió Internet i les xarxes socials, en particular des de l'aparició dels smartphones, constitueixen avui dia un nou àmbit de desenvolupament personal, de comunicació i relació. No obstant això, aquests canvis han portat amb si l'aparició de nous riscos i la proliferació de noves formes de violència. En aquest sentit, els atacs informàtics poden ser molt variats i perseguir finalitats diverses. La nostra legislació també ha anat evolucionant i adaptant-se a una realitat en constant canvi. A pesar que el ciberassetjament com a tal no està tipificat com a delicte en el Codi Penal, sí que ho estan la majoria de conductes que constitueixen aquest fenomen. En ser els i les joves els qui fan un ús més intensiu d'Internet i mòbil, amb una gran presència a les xarxes socials, són els que en major mesura estan exposats al ciberassetjament. Existeixen diversos termes per referir-se a aquest fenomen, sent el de ciberassetjament (de l'anglès ciberstalking) el que ho descriu millor. Es tracta de l'ús d'Internet per assetjar a una persona o a un grup de persones, a través de falses acusacions, vigilància, amenaces, suplantació d'identitat, danys a l'equip de la víctima, ús de la informació robada per assetjar la víctima, missatges acusatoris o vexatoris, entre uns altres. (Torres, Robles i Stefano, 2013) El ciberassetjament posseeix unes característiques pròpies com: a) l'ús de mitjans digitals; b) l'existència d'amenaces que provoquen por en la víctima; c) l'efecte acumulatiu de la repetició; d) vulneració de la intimitat de la víctima i exercici de poder a partir d'informació privada. Els motius del ciberassetjament solen estar vinculats a l'esfera afectiva, lligats a gelosia, enveja, popularitat, estereotips de gènere o el control de la sexualitat de les noies. Aquest component afectiu ens dóna una pista per entendre el ciberassetjament que s'exerceix sobre les noies joves. Trobem en aquest tipus de violències trets comuns amb l'assetjament offline, però també diferències fonamentals. En primer lloc, les TIC possibiliten una gran facilitat per agredir, com a mostra la gran varietat d'atacs cibernètics, els múltiples espais i maneres per assetjar i controlar o l'ocultació de la identitat. En aquest sentit, l'anonimat marca una gran diferència amb l'assetjament offline, ja que la persona assetjadora pot ocultar la seva identitat o generar perfils falsos, la qual cosa provoca una gran sensación d'impunitat. Aquest anonimat i sensació d'impunitat permeten que el perfil de l’assetjador sigui molt més ampli que el de l'assetjament offline i no hi hagi uns trets que el defineixin. En segon lloc, la velocitat vertiginosa en la qual s'estén i l'amplitud de l'audiència. El ciberassetjament compta amb una audiència potencial molt gran, és a dir, totes les persones usuàries de la xarxa de tot el món; és per això que les conseqüències a nivell social i psicològic poden ser molt greus. Entre les activitats que conformen el ciberassetjament, podem destacar les següents: • Distribuir per Internet una imatge o dades compromeses de contingut sexual (reals o falses). • Donar d'alta a la víctima en un lloc web on pot ser estigmatitzada o ridiculitzada. 5
• Usurpar la identitat de la víctima per, per exemple, fer comentaris ofensius sobre tercers. • Divulgar per Internet enregistraments amb mòbils en les quals s'intimida, agredeix i persegueix la víctima. • Donar d'alta el correu electrònic de la víctima per convertir-la en blanc de spam, contactes amb desconeguts, etc. • Accedir a l'ordinador de la víctima per controlar les seves comunicacions amb tercers. • Fer córrer a les xarxes socials rumors sobre un comportament reprotxable atribuït a la víctima. • Perseguir i incomodar la víctima en els espais d'Internet que freqüenta de manera habitual. • Presentar-se amb un perfil fals davant la víctima amb la finalitat de concertar una trobada digital per dur a terme algun tipus de xantatge online. Manifestacions del ciberassetjament amb perspectiva de gènere Respecte a la tipologia del ciberassetjament, ens centrarem en aquelles manifestacions que afecten en major mesura adolescents i joves, encara que la llista no és definitiva ja que la constant evolució de les TIC comporta l'aparició de noves formes d'assetjament i violència. Un tipus d'assetjament que cada vegada es presenta en edats més primerenques és el ciberbullying, és a dir, aquell assetjament que sofreix un/a o diversos/as menors durant els anys d'escolarització per part d'altres alumnes del propi centre educatiu o, en general, per part dels seus iguals. Solen ser activitats com la difamació, la difusió d'imatges denigrants, amenaces i insults a través de xarxes socials, blogs, missatgeria instantània, etc. El sexting és una altra manifestació molt estesa, que consisteix en l'enviament d'imatges íntimes a través del mòbil o Internet. Aquestes fotos poden ser enviades per la pròpia persona a la parella, amistats o persones conegudes, sent una pràctica habitual entre adolescents, joves i no tan joves. No es pot explicar aquesta pràctica sense tenir en compte la noció actual de la intimitat i la tendència a mostrar i expressar a la xarxa la vida privada, els pensaments i interessos, registrant cada moment en imatges. Així mateix, hem de tenir en compte la hipesexualització de les dones joves en els mitjans de comunicació que comentàvem abans, la objectualització dels seus cossos en la publicitat, la pornografia mainstream, etc., també presents a la xarxa. De fet, moltes adolescents busquen ser valorades a través de la seva imatge i el seu cos, la qual cosa no ens hauria d'estranyar donada la pressió del model dominant de bellesa i les tendències marcades per les estrelles i famoses femenines a qui busquen semblar-se. Un dels riscos associats a aquesta pràctica és la difusió per tercers d'imatges on s’hi mostra una altra jove amb contingut sexual sense el consentiment d’aquesta. Aquestes imatges es difonen a gran velocitat i poden aconseguir una gran audiència, la qual cosa té greus conseqüències sobre la víctima a nivell psicològic, arribant fins i tot a conseqüències fatals com el suïcidi. Així, els efectes negatius del sexting són molt més greus en les noies, donada la doble moral sexual, i són, desgraciadament, les principals víctimes. Per posar un exemple que mostra el tractament diferenciat 6
del sexting, en un dels nostres tallers amb adolescents de quart d’ESO, ens van comentar que circulava un vídeo on es veia a dos joves mantenint relacions sexuals en un lavabo. La identitat d’ell es reconeixia en les imatges i no per això va baixar la seva popularitat, al contrari, va reforçar encara més la seva masculinitat i el seu paper de líder. No obstant això, l'alumnat criticava la noia pel seu comportament sexual, i deien que el dia que se sabés qui era la humiliació seria enorme. D'altra banda, el xantatge al que és sotmesa la víctima sota l'amenaça de difondre les imatges és conegut com sextorsió. En molts casos, es fa xantatge a la víctima per aconseguir noves imatges sensibles si aquesta no vol que la seva foto o vídeo sigui publicat. Aquest fenomen va guanyar gran visibilitat després del tràgic cas de l'adolescent canadenca Amanda Todd, qui va patir les conseqüències extremes de la sextorsió fins arribar al suicidi (Notícia del 17.10.2012). Encara que la majoria de casos no tenen conseqüències tan fatals, la nostra experiència quotidiana ens mostra que aquesta pràctica està molt estesa en els centres educatius. El nostre alumnat de qualsevol institut de secundària afirma rebre i reexpedir vídeos i fotos íntimes de joves. Les conseqüències a nivell psicològic i social per a les adolescents solen ser molt greus, sobretot en municipis petits, canviant moltes d'elles de centre educatiu i/o lloc de residència. La majoria de l'alumnat coincideix a culpar a la víctima i desresponsabilitzar en certa mesura a qui agredeix. De fet, els i les adolescents afirmen que els qui difonen aquestes imatges sense consentiment persegueixen guanyar popularitat a costa de ridiculitzar i fustigar la víctima. Això sol correspondre amb la realitat, ja que generalment són les víctimes les que perden amistats i acaben canviant de centre educatiu, mentre que l'agressor o agressors queden impunes i guanyen popularitat. Un altre tipus de ciberassetjament, però amb una naturalesa completament diferent, és el grooming, definit en el web Pantalles Amigues (http://www.pantallasamigas.net ) com “el conjunt d'estratègies que una persona adulta desenvolupa per guanyar-se la confiança del menor a través d'Internet amb la fi última d'obtenir concessions d'índole sexual”. Generalment, la persona adulta es fa passar per menor i tracta d'aconseguir imatges comprometes amb les quals després fer xantatge per aconseguir noves imatges de tipus eròtic o per aconseguir una trobada sexual. En el present article, la mirada es dirigeix sobre aquelles violències generades a través de les TIC, que tenen el mateix rerefons de la violència contra les dones, és a dir, la històrica desigualtat entre homes i dones i el sexisme. Referent a això, i més en concret a les violències sexuals a través de les TIC com el sexting, el grooming o la sextorsió, Estébanez (2013) apunta que no hem d'oblidar “que existeixen violències sexualitzades i facilitades pel model de relació afectiu-sexual tradicional les víctimes de la qual són dones. Parlem d'una violència socialment facilitada per la desigualtat i el sexisme, i que s'exerceix contra les dones pel fet de ser dones”. Quant a estudis i estadístiques, no comptem amb xifres que mostrin l'evolució del ciberassetjament al nostre territori. Segons l'estudi citat (“El ciberassetjament com a forma d'exercir la violència de gènere en la joventut: un risc en la societat de la informació i del coneixement”), sabem que el ciberassetjament és exercit en major mesura per homes però les víctimes són persones de tots dos sexes. En aquest sentit, “encara que el ciberassetjament té una marcada naturalesa afectiva o sexual, no podem definir totes les seves manifestacions com a violència de gènere o contra les dones”. Tenint 7
això en compte, el citat estudi conceptualitza el ciberassetjament com una forma de violència de gènere i ho defineix com “aquells comportaments que, utilitzant les TIC, tenen com a objectiu la dominació, la discriminació i, en definitiva, l'abús de la posició de poder on l'home assetjador té o ha tingut alguna relació afectiva o de parella amb la dona assetjada. Igualment, aquest assetjament ha de ser repetitiu, no consentit, ha de suposar una intromissió en la vida privada de la víctima, i el motiu d'aquest assetjament ha d'estar relacionat en alguna mesura amb la relació afectiva que tenen o van tenir assetjador i assetjada”. (Torres, Robles i Stefano, 2013) Violències 2.0 a la parella adolescent: noves formes de control Com hem vist, l'aparició de xarxes socials i missatgeria instantània ha provocat canvis en la forma de relacionar-se de la joventut, de comunicarse i de mostrar-se davant el món, i també en les relacions amoroses i de parella. Així, és normal que a través del mòbil sedueixin, escriguin missatges d'amor, solucionin problemes i discussions, enviïn imatges íntimes, etc., sent més senzilla la comunicació a través de les TIC que en el cara a cara. I és que, sense obviar els usos positius i les possibilitats que ofereixen les TIC en la comunicació, les habilitats socials, la capacitat de negociació i l'assertivitat necessiten d'aprenentatge i pràctica. El que volem posar de manifest és que l'ús d'aquestes tecnologies augmenten les possibilitats d'exercir control i poder en el sí de la parella, en concret, violència psicològica i sexual. A través d'Internet i xarxes socials, és possible controlar 24 hores on està la parella, amb qui està, amb qui es comunica. Aquest control es justifica en nombroses ocasions amb la creença de que en una relació és normal i, fins i tot desitjable, donar-li a la teva parella la contrasenya del facebook, del mòbil, del correu electrònic, etc. Es considera un acte de confiança i d'amor, existint una percepció molt baixa del risc que això comporta per a la intimitat i l’autonomia. Es consideren pràctiques normals el revisar els contactes de l'agenda de la parella, eliminar els que molesten, revisar els missatges i les trucades, etc. Un control molt estès que pateixen en major mesura les noies a les seves relacions de parella. Així, en el citat estudi de Díaz-Aguado (2012) les situacions de maltractament viscudes per un major nombre d'adolescents són les de control abusiu i aïllament, i el 7,5% d'elles afirma sentir-se controlades a través del mòbil. En el nostre treball amb joves ens hem trobat bastants adolescents que afirmen que les seves parelles no els permeten tenir facebook o altres xarxes socials a causa de gelosies obsessives, arribant en alguns casos fins i tot a no permetre'ls tenir mòbil sota l'argument de “si m’estimes no necessites a ningú més que a mi” (Alumna de PQPI en parlar sobre les coses que el seu xicot fa per amor.)Aquesta violència psicològica augmenta l'aïllament de les víctimes i la dificultat per buscar ajuda i deixar la relació. D'altra banda, Internet és un mitjà que utilitzen ex-parelles per continuar assetjant la víctima després de deixar la relació i havent trencat el contacte. Internet possibilita un mitjà on seguir insultant-la, humiliant-la, maltractantla o perseguint-la. Segons l'estudi de Torres, Robles i Stefano (2013), whatsapp, tuenti i les trucades al mòbil són els mitjans més freqüents per enviar i rebre missatges insultants o amenaçadors, com a forma d'exercir la violència de gènere. Respecte a les xifres, l'estudi assenyala que de les joves que han estat víctimes de violència de gènere a través de les noves tecnologies, fins al 61,7% assegura haver rebut missatges amb 8
insults. A més, el 36% ha rebut algun missatge que els ha fet “sentir por”, i el 14,7% de les noies que han sofert aquesta violència diu, d'altra banda, haver rebut algun missatge per pressionar-les a participar en activitats de tipus sexual. Fins a un 16,6% de les joves menifesta que han vist difoses imatges seves compromeses o de caràcter sexual sense el seu consentiment. Pel que fa a l'enviament d'imatges de tipus íntim o eròtic, aquesta pràctica es considera entre joves una manera de seduir o una prova de confiança i d'amor en la parella. En general, no són conscients del risc que això implica, ja que en el moment d'enviar les imatges confien plenamente en la seva parella. Però després d'una ruptura, en molts casos són utilitzades per humiliar-la, com a venjança. Aquest assetjament pot estendre's molt en el temps i agreujarà les conseqüències sobre la víctima. Per concloure, podem resumir que el ciberassetjament com a violència de gènere té una doble dimensió. D'una banda, aquest tipus d'accions tenen efectes negatius en la víctima a nivell psicològic i social, sent aquestes accions una extensió del control i la violència psicològica en el si de la parella. D'altra banda, es tracta d'un forma d'exclusió digital ja que dificulta l'accés de les víctimes a les TIC i al gaudi d'Internet i xarxes socials amb llibertat i autonomia. Així, la principal estratègia per abordar aquest fenomen és la prevenció a través de l'educació emocional i afectivasexual, així com l'educació en un ús segur i responsable d'Internet i les xarxes socials. Prevenció 2.0: un altre món virtual és possible Amb tot el que hem vist fins ara sembla impossible, o si més no molt difícil, fer una prevenció a l’alçada. Però, com tot en l’àmbit de la prevenció, és posar-s’hi. El concepte de prevenció 2.0 mai substituirà la tasca preventiva que hem estat fent fins ara, sinó que passarà a reforçar-la i complementar-la. Com hem dit ja diverses vegades, la xarxa és un reflex de la societat; per tant, per intervenir a la xarxa caldrà intervenir a la realitat offline. Des d’aquí farem unes propostes de continguts a treballar i estratègies a seguir basades en l’experiència de la nostra associació. Però volem fer un petit incís i recordar que serà el treball comunitari i la implicació de les administracions públiques el que farà que la tasca preventiva tingui una veritable incidència. Sense un pressupost específic suficient que permeti la formació de tots i totes les professionals dels àmbits de l'educació formal i no formal, el personal sanitari i de serveis socials i el personal tècnic municipal, que permeti dur a terme activitats de prevenció, intervenció i acompanyament específic, la prevenció no tindrà la força suficient per a eradicar les violències de gènere presents en la societat i reproduïdes per les noves generacions. Idees per a treballar la prevenció 2.0 Les noves tecnologies formen part de la vida dels i les adolescents de tal manera que de noves ja no tenen res; hem de començar a pensar que el seu ús els resulta tan quotidià com per a altres generacions ho ha estat la existència de la televisió o els ordinadors. Per tant serà important no demonitzar l’ús de les xarxes socials i la xarxa en general. El primer punt, doncs, passarà per prendre consciència de totes les avantatges que les noves TIC han aportat a la nostra forma de vida, potenciant en el seu imaginari que no tot el que fan és vist amb suspicàcia per part dels adults i 9
que no sempre es menysté el seu món. Hem de poder extreure allò positiu que els/les fa créixer i proporciona autonomia. Per començar a entrar en el tema, exposem una llista de bons usos i avantatges com a punt de partida per a un ús conscient i escollit: per què utilitzo les xarxes socials i les noves TIC? Que m'aporten? De les respostes més habituals que donen (Extret dels tallers de l'Associació Candela realitzats amb criatures i joves de 10 a 18 anys al llarg dels cursos 2011/12, 2012/13 i 2013/14 al territori de Catalunya) destaquem les següents: • Millora de les possibilitats de comunicació (especialment per a aquells/es joves que tenen lluny a la família i/o amics). • Accés a la informació que desitgen. • Compartir (vídeos, fotografies, documents, experiències...). • Possibilitats de conèixer persones que comparteixen gustos i aficions (xats, xarxes socials, fòrums...). • Possibilitat de dir el que pensen o senten i sentir-se acompanyats/des (blogs, xarxes socials). • Possibilitat de flirtejar (especialment pel whatsapp). • Entreteniment (videojocs online, videos, música, sèries, pel·lícules...) Paral·lelament s'haurà de fer la llista de tot allò negatiu que la xarxa ens aporta, els mals usos que se'n poden fer i els riscos associats. D'aquesta llista sorgeixen coses com: • Addicció, sentir que la xarxa et controla a tu i no tu a ella. • Deixar de banda altres coses de la vida offline, dedicar menys temps a activitats que abans solien gaudir. • Major dificultat de relacionar-se o conèixer gent a la vida offline. • La informació existent a la xarxa pot ser inventada i poc contrastada. • No hi ha garantia de que sabem qui és la persona amb la que parlem (existència del grooming). • Usurpacions d'identitat. • Excés de tafaneries i informacions supèrflues. • Poca consciència de l'abast de les coses que publiquen (perfils públics vs perfils privats). • Existència del sexting i la sextorsió. • Major control en la parella. • Ciberassetjament. Com a reflexió interessant sorgeix el tema de sentir-se connectats i connectades com una emoció que no són molt capaços de descriure però que els proporciona benestar; és important començar a desgranar i posar paraules a què vol dir per a cadascú sentir aquesta connexió, perquè segons les respostes podrem trobar pistes de quines són les mancances que senten i intenten omplir amb l'ús de la xarxa. Rescatem de tot això que els/les joves, en general, tenen un alt grau de consciència sobre els riscos a la xarxa, generalment perquè n'han experimentat algun o coneixen alguna història propera. El problema no és la desinformació sinó més aviat la inèrcia o la pressió de grup, on les ganes de “formar part” o “estar connectats” passa per sobre de la percepció del risc. Aquesta pressió és la que s'ha de treballar en profunditat; caldrà tractar el fet que les persones utilitzem les tecnologies per a guanyar beneficis i que aquests beneficis no poden guanyar-se en detriment d'altres 10
persones. En última instància és una responsabilitat individual de cada jove prendre consciència que n’ha de fer un bon ús, per això treballarem com a punts bàsics l'autoestima i l’empatia. Com a metodologia, són una bona proposta els tallers vivencials i participatius on puguin expressar com se senten, debatre, analitzar webs, vídeos, videoclips i material que solen utilitzar. El treball en grup és bàsic. Agafem un exemple més de sexting: Una noia envia una fotografia íntima de caràcter sexual a un noi que li ha demanat, aquest noi decideix reenviar-la als seus amics, trencant així la seva confiança. La fotografia s'estén ràpidament i sense control a través de la xarxa, arribant inclús fora de l'institut (Actualment molts dels nois i noies dels instituts d'arreu de Catalunya reconeixen tenir fotografies d'unes noies d'un institut de Barcelona víctimes de sexting, malgrat no les coneixen.) A més, després d'això, el noi sol guanyar popularitat mentre que la noia serà víctima de violència per part dels seus companys i companyes. En general se sol culpar a la noia per no haver-se cuidat prou o per haver fet una cosa així, tant persones joves com persones adultes, i poques vegades trobem que el focus del problema sigui el noi. És aquí on entra en joc el gènere, com vèiem abans. El comportament del noi respon a la socialització masculina, on és molt necessari parlar de sexe i fer-ho de manera poc respectuosa; per això el noi es beneficiarà d'un ascens social, mentre que la noia, que no ha guardat el seu honor, es veurà socialment relegada. És essencial que puguin debatre perquè solen ser les noies les víctimes d'aquesta violència, què és el que fa que una noia que envia fotografies de caràcter sexual sigui jutjada de la manera en què ho és, per arribar a reflexionar que el problema no és la fotografia en sí, ni la noia, sinó el context patriarcal que jutja la sexualitat de les dones en general. És a partir dels casos concrets que es pot arribar a les reflexions del context. Cuidar-se a la xarxa és important, com a la vida offline, però és important educar per no agredir, per a empatitzar, per distingir entre íntim i públic, per a valorar la confiança. Un factor a tenir en compte és el fet dels diferents missatges que hi ha per a nois i per a noies, que puguin relacionar els missatges que es donen sota aquest prisma, que identifiquin les desigualtats de gènere i les diferents violències associades. Cal fomentar la presa de consciència dels nois en els privilegis i la desigualtat que comporten, trencar el model de masculinitat hegemònic que els força a relacionar-se a partir del poder i la violència; cal fomentar l'autoestima de les noies, per a valorar-se, per a ser autònomes, per acceptar el seu cos. Cal, també, rescatar exemples d'usos positius, com el d'un grup de noies i nois d'un institut, que van crear tota una resposta a un cas de sexting, demanant a la gent que no reenviés la fotografia, reivindicant el dret de la noia a la intimitat, utilitzant els mateixos canals per a generar un debat al voltant del que estava passant... Un bon ús és possible, cal canviar les creences, cal donar la volta a les situacions i tornar-les favorables. Per això, l’última idea que llancem és el fet d'estar presents a les xarxes com a part de la tasca preventiva. Crear webs, blogs (Com a exemple, visitar el blog karicies.blogspot.com) , perfils de xarxes socials... que portin al debat i a la reflexió, que aportin nous models de masculinitat i feminitat i, sobretot, nous models relacionals lliures de desigualtats de gènere i de violències. La xarxa és un món enorme i ple de possibilitats; de nosaltres depèn que hi ha hagi continguts que fomentin les relacions saludables i formin persones crítiques i lliures. La realitat 2.0
11
també obre un camp de possibilitats de ser i d'existir, pot ser l'habitació pròpia tan necessària per escoltar altres veus, altres camins. Noves tecnologies, nous reptes Per acabar, ens agradaria deixar obert per a debat dos dels molts reptes i dubtes que encara queden per resoldre i sobre els quals esperem anar aportant col·lectivament algunes eines que ens permetin abordar-los de manera constructiva. En primer lloc, plantejar-nos que la participació de la comunitat en les xarxes socials comporta certes dificultats a diferents nivells: Com impliquem a mares, pares, professorat, etc, en l'ús de les tecnologies, tenint en compte l’escletxa intergeneracional. Cal, doncs, fer una tasca de capacitació per als referents familiars per tal d'animar-los a utilitzar les xarxes, a acompanyar els i les joves en el seu ús, i aportar llum a l'obscurantisme que suposa per a algunes persones. D'aquesta manera aconseguirem que sigui una eina present tant a casa com a l'escola i sigui més fàcil parlar de les coses que allà succeeixen, alhora que es podrà aportar continguts a la xarxa que generin nous referents positius. Però això ens comporta un problema: els/les joves senten un cert rebuig a que les persones adultes que els envolten comparteixin les mateixes xarxes que ells i elles. Ho solen viure com a control i es dóna el fenomen que migren a d'altres xarxes “parents free” (lliure de mares i pares). Per a nosaltres la idea no és que es comparteixin espais, ja que és natural la recerca d'intimitat o privacitat respecte a pares i professorat; no es tracta de posar “un professor al pati”, sinó més aviat és una qüestió d'ensenyar a parlar el mateix idioma, fer que les persones referents entenguin i sàpiguen què és el que passa a les xarxes i puguin acompanyar millor, sense caure en pors per desconeixement o prohibicions fruit de veure només les possibilitats de mals usos i riscos. Pensem que així es poden acostar dos mons i entrar en diàleg, cosa que afavorirà els vincles i la confiança i facilitarà la demanda d'ajuda en cas necessari sabent que qui escolta no entrarà a jutjar i serà algú que parla el mateix idioma. L'altre repte que volem compartir és la realitat interseccional en la que vivim, que per descomptat es reprodueix també a la xarxa. Cal fer una reflexió sobre quin és l'accés diferenciat a les tecnologies segons els diferents eixos de desigualtat. Cal també aportar continguts i referents adaptats a les diferents cultures, als diferents recursos econòmics; en definitiva, integrar en la Nostra tasca una mirada que passi per desconstruir mites i faci la xarxa accessible a la realitat de tots i totes les joves amb qui treballem, de tal manera que intentem crear un món virtual lliure de desigualtats. Consideracions finals Com hem anat veient al llarg del capítol, la realitat 2.0 pot ser una gran aliada en la nostra tasca preventiva, però cal posar-nos les ulleres del gènere si volem evitar que es reprodueixin les diferents violències de gènere. No trobarem a la xarxa sinó violències ja conegudes amb diferents manifestacions. Per això la formació és bàsica, tant la d'adolescents com la de professionals i de la comunitat en general. Ha mancat, per la naturalesa d’aquest capítol, fer una anàlisi en profunditat dels usos i resistències que es generen a les xarxes per part dels i les joves. Com troben un canal d’expressió transgressor on es subverteixen en gran mesura els mandats 12
de gènere i es troben espais propis on opinar i trencar amb l’aïllament i la soledat. Ho deixem com a llavor per a properes recerques i investigacions que aportin una nova visió que ens permeti continuar experimentant, creixent i acumulant eines per a la transformació social de gènere. Amb tot, no hem d'oblidar que l'adolescència és una etapa clau en el desenvolupament de la personalitat, on es conforma tot un sistema de valors i creences, un moment on aprendre i qüestionar, on crear i relacionar-se. Si aconseguim fomentar un esperit crític aconseguirem noves generacions capaces de millorar la societat, de criticar-la i transformar-la. Una societat saludable és aquella que aprèn dels seus errors; per tant, és imprescindible donar les eines necessàries als i les nostres joves per a qüestionar, però també per a oferir alternatives i propostes, en definitiva per a que puguin entendre els nostres errors i superar-los. Bibliografia AYUNTAMIENTO DE ALCORCÓN, Concejalía de Infancia y Mujer: Redes sociales y prevención de la violencia de género. Guía para un uso responsable de espacios virtuales, 2013 [en línia] BERTOMEU, G.: “Nativos digitales: una nueva generación que persiste en los sesgos de género”, Revista de Estudios de la Juventud, n. 92, 2011. BIGLIA, B.; JIMÉNEZ, E.: “Los desafíos de la pedagogía cyberfeminista: un estudio de caso”, Athenea Digital, n. 12(3), 2012, p. 71-93. CASADO CABALLERO, V.: Violencia de género y nuevas tecnologías, 2012, Granada [en línia]. CASTAÑO COLLADO, C.: Los usos de Internet en las edades más jóvenes, Estudios e Investigaciones. CEE, Participación Educativa, 11, julio 2009, pp. 73-93. DELEGACIÓN DEL GOBIERNO PARA LA VIOLENCIA DE GÉNERO: El ciberacoso como forma de ejercer la violencia de género en la juventud: un riesgo en la sociedad de la información y del conocimiento, Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, 2013 [en línia]. ESTÉBANEZ, I.: Del amor al control a golpe de click! La violencia de género en las redes sociales, 2012 [en línia]. ESTÉBANEZ, I.: Sexismo y violencia machista en la juventud. Las nuevas tecnologías como arma de control, 2013 [en línia]. GARCÍA RAMOS, T.N.: Informe sobre la Violencia de Género en Internet, Campaña de Prevención de Violencia contra las Mujeres, E-women, Asociación Mujeres Jóvenes [en línia]. GORDO LÓPEZ, A. (coord): Jóvenes y cultura messenger. Tecnología de la información y la comunicación en la sociedad interactiva, Madrid, In-juve, FAD, Caja Madrid, 2006. GRABOLOSA SELLABONA, A.: “L’amor romàntic i els models amorosos de la postmodernitat. Algunes reflexions sobre la imatge de la dona en les produccions culturals de mitjan segle XX i de l’era digital, treball no publicat, Màster en Literatura en l’Era Digital, 2011. HARAWAY, D.: Simians, Cyborgs and Women: The Reinvention of Nature, New York, Routledge, 1991. MIRÓ LLINARES, F.: “Derecho penal, cyberbullying y otras formas de acoso (no sexual) en el ciberespacio”, Revista de Internet, Derecho y Política, Universitat Oberta de Catalunya, 2013 [en línia]. OBSERVATORIO E-IGUALDAD: La brecha digital de género en España: análisis multinivel. Resumen Ejecutivo, Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2012. SAVE THE CHILDREN: La tecnología en la preadolescencia y adolescencia: usos, riesgos y propuestas desde los y las protagonistas, 2010. VERGÉS, N.: “Gènere i TIC: el procés d'autoinclusió de les dones en les TIC, una aproximació des de les tecnòlogues artístiques i les tecnòlogues informàtiques”, tesi doctoral no publicada, 2012, Universitat Oberta de Catalunya.
13
Altres continguts del llibre Relacions de gènere entre joves i adolescents. Com intervenir quan hi ha violència? PRESENTACIÓ I MARC LEGAL Maria Freixanet Mateo NOTA INTRODUCTÒRIA: EL GÈNERE I LA IDENTITAT ADOLESCENT Rosa Sanchis Caudet LAS RELACIONES AMOROSAS Y EL PAPEL DE LA VIOLENCIA EN LAS RELACIONES ENTRE ADOLESCENTES Pepa Horno Goicoechea LA PREVENCIÓN DE LAS RELACIONES ABUSIVAS Y VIOLENTAS ENTRE JÓVENES Leticia Sánchez Moy, en nom de TAMAIA EL MÓN VIRTUAL. AMOR, CONTROL I VIOLÈNCIES 2.0 Miriam Aleman, Sara Barrientos i Edurne Jiménez, en nom de l’Associació Candela EL COS, LA SEXUALITAT, LA SALUT, LA IMATGE, LA PUBLICITAT Rosa Ros i Rahola LA INTERVENCIÓ EN CAS DE RELACIONS ABUSIVES I VIOLENTES ENTRE JOVES Rosa Mela Morcillo APUNTS CONCLUSIUS: COM ENS SITUEM DAVANT LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE EN ADOLESCENTS I JOVES Maria Freixanet Mateo
14
Observatori de les dones als mitjans de comunicació (http://www.observatoridelesdones.org/ El sexisme és la nova normalitat Novembre, 2010 Parteixo del fet que les representacions tenen una gran significació, ja que provoquen efectes reals, materials. I no només es tracta d’efectes concrets i mesurables, que recauen sobre les dones a títol individual, sinó també d’efectes culturals a gran escala sobre com ens veiem a nosaltres mateixes i com veiem les altres persones, efectes sobre la identitat, la política o la violència. Pel que fa a la representació de les dones en els mitjans de comunicació, hi ha dos factors que m'agradaria assenyalar. El primer és el ressorgiment del contingut sexista en els mitjans de comunicació: la tirallonga inacabable de suposats "acudits” que es fan a costa de les dones, el menyspreu, la trivialització... el fet que es facin servir paraules com totty (terme pejoratiu per referir-se a les dones únicament com a objectes sexuals la qual cosa també implica que són estúpides). Sovint aquests termes se salven per les cometes, que n'assenyalen el suposat to irònic, per la qual cosa no s'hi poden fer objeccions ni crítiques, ja que fer-ho se suposa que evidencia una manca d’ironia o demostra que no es té sentit de l'humor. En la nostra cultura dels mitjans de comunicació postfeminista podem trobar aquest tipus d'ironia a tot arreu i, per tant, això ho fa molt difícil per als grups feministes, tant homes com dones, a l'hora de començar a fer una anàlisi crítica. L'altre factor que cal tenir en compte és la nova crueltat que impregna la representació que es fa de les dones. Aquesta crueltat es pot veure en la supervisió i l'escrutini hostil del cos de les dones a càrrec dels programes de canvi d'imatge, les pàgines de safareig a Internet, les revistes sobre persones famoses, a més de les revistes destinades només a les dones, que s'ho passen d’allò més bé publicant fotografies de les imperfeccions, dels quatre pèls a l'aixella o del petit rastre de cel·lulitis. Això jo ho he batejat com el fenomen del cercle vermell, per totes aquelles revistes que es dediquen a encerclar en vermell una part del cos de la dona que ha estat condemnada perquè no compleix els estàndards de bellesa i perfecció als quals se suposa que totes hem de poder arribar. Hi ha una crítica despietada i ferotge reservada per a qualsevol dona situada en el punt de mira i que es consideri massa grassa, massa prima, o bé que no s'hagi depilat amb el rigor suficient, no hagi triat bé la roba o que, com molt bé ho expressa Jean Kilbourne, hagi tingut el mal gust i la indecència de fer-se gran (sense cirurgia!). Així doncs, no és difícil arribar a la conclusió que el sexisme segueix vigent i continua gaudint d’una bona salut en els mitjans de comunicació i, fins i tot, s'ha accentuat des que Tuchman escrivia els seus articles, ara fa 40 anys, ja que actualment les imatges formen part del discurs d'agenciament i apropiació o bé estan protegides per una capa d'ironia: "no era aquesta la nostra intenció, només fèiem broma, aquesta no és una imatge sexista, no veieu que és un magnífic pastitx de l'estereotip dels setanta. "Retrosexisme” és el nom que li dóna Imelda Whelehan. Una "fuetada per l’esquena” és el nom que li va donar Susan Faludi. Avui jo m"hi refereixo com "la nova normalitat”. 15
Sexualització i sexisme M'agradaria tractar la sexualització, i especialment de la manera en què aquesta opera en el cos de la dona. Actualment moltes persones estan publicant articles sobre aquest tema, és a dir, sobre l'augment de "l'obscenitat”, "la pornificació” de la societat, "la sexualització de la cultura”. Crec que és difícil posar en dubte que s'hagi produït un canvi en els últims deu anys. En els mitjans de comunicació cada vegada veiem més dones que van més despullades. També podem comprovar com tornen els concursos de bellesa, fins i tot per als infants, i augmenta la respectabilitat dels clubs exclusius per a homes, com ara els locals que ofereixen ball eròtic, barra americana, striptease, etc. Potser fa uns quants anys tot això s'hagués considerat inacceptable, denigrant tant per als homes com per a les dones, però avui es considera un component àmpliament acceptat de la cultura empresarial. En l'hospitalitat empresarial del sector bancari, de les agències de publicitat i d'altres tipus d'empreses es considera perfectament legítim entretenir els clients en aquest tipus d espais. Aquest fet no només contribueix a l'objectualització de les dones en general, sinó que també margina i discrimina potencialment les dones que treballen en aquests sectors i que no se senten còmodes assistint a esdeveniments corporatius en un club de ball eròtic, o que fins i tot n'estan excloses. És ben coneguda la mala fama de la premsa del Regne Unit i, tot i les campanyes en contra del que s’ha anomenat „les models de la pàgina tres, cada dia continuen apareixent models en topless als diaris sensacionalistes com The Sun. Però, de fet, cada vegada és més difícil diferenciar aquestes imatges de moltes altres que mostren estrelles del pop, concursants de realities, actrius de cinema i altres celebritats en situacions semblants de nuesa, sensualitat explosiva, i posats eròtics. Ho podem veure molt clarament en els vídeos musicals, els jocs d’ordinador i, evidentment, en la publicitat. I també prolifera la imatgeria de tipus sadomasoquista. Però és important esmentar tres punts que fan que el meu argument sigui molt diferent de l'argument habitual i majoritari de tarannà moralista i conservador. Classificaria la meva postura com a positiva respecte al sexe, però antisexista. No estic en contra de les imatges sexualment explícites per se, però m'interessen més les especificitats d'aquestes imatges i el sexisme que transmeten. Aquesta és una de les raons per les quals m'ha sorprès i decebut molt assabentar-me que s'hagi decidit eliminar el Ministeri d Igualtat a Espanya, ja que considero que un ministeri d'aquest tipus és essencial a l'hora de promoure i supervisar els avenços cap a la igualtat. Pel que fa a la manera com les imatges de dones "sexualitzades” —primes, guapes, atractives i provocadores— dominen el nostre paisatge visual, també em preocupa que, si no existeix un ministeri encarregat específicament de tractar qüestions d'igualtat, apareguin més atacs de tipus moralista a aquestes representacions, però que a la vegada aquestes no rebin crítiques de tipus feminista o de tipus polític. Respecte a aquest tema, hi ha quatre punts que hi estan relacionats. En primer lloc, és sorprenent que aquesta nou imaginari sexualitzat es presenti com una apropiació sota l'etiqueta de postfeminisme (ex. “jo sóc qui mou els fils”). El que abans podria haver estat una representació criticada per grups feministes, es recupera ara com la imatge d'una dona jove amb poder, confiança i assertivitat, de manera que aquesta representació esdevé molt més difícil de criticar. 16
En segon terme, es percep fins a quin punt tenir un cos atractiu comença a definir el que significa ser dona. D'aquesta manera, s'estan desplaçant altres versions de la feminitat. De fet, és com si tenir un cos sexy ho fos tot —com es pot veure clarament en aquest anunci, en què entre els pits d’una dona trobem l'eslògan: “No sé cuinar. Però tant se val”, que suggereix que l'únic tret important d'una dona és tenir un bon cos. En tercer lloc, és fonamental observar les exclusions que implica aquesta pràctica — és a dir, només algunes dones ens són presentades d'aquesta manera: dones joves, primes, guapes, heterosexuals, blanques o de pell clara. Les dones que no segueixen aquest patró tan limitat estan subjectes a una hostilitat creixent; a més, no és una veritable celebració de la sexualitat femenina o del desig femení real, ja que la censura més cruel es reserva per a les dones que, tot i ser qualificades de "lletges", volen ser sexualment actives. I en quart i últim lloc, m'agradaria assenyalar la manera en què aquest missatge està sent assimilat per les dones joves, que cada vegada més es presenten a si mateixes, en les seves pàgines personals de Facebook o MySpace, d'una manera extraordinàriament sexualitzada. Per exemple, hi ha centenars de milers de noies que trien el nom d'usuària “sexy slut“ (marranota) i que decoren les seves pàgines web amb imatges de la revista Playboy i fotografies sexualment explícites. Cada vegada més, sembla que les dones joves hagin interioritzat aquest missatge que es basa en la creença que el seu únic valor i mèrit prové del seu atractiu sexual. Segons el meu parer, aquesta és una objectualització sexual que pren una nova forma, una forma més perniciosa, en què la mirada masculina s’interioritza fins al punt de transformar-se en una mena de política d'autovigilància practicada per la dona mateixa. A vegades les dones comenten "però si ho faig per mi” o "és el que jo vull fer”. I sí, també hem de respectar aquest agenciament de les dones joves, però a la vegada considero que cal situar aquest fenomen en el context d'una societat més àmplia que contínuament diu a les dones que aquesta és la seva única font de poder i de valor. En cap cas voldria que això s'interpretés com que les dones joves són ingènues i passives i absorbeixen les imatges i els missatges dels mitjans de comunicació sense qüestionar-los. D'altra banda, també sabem que a la nostra societat s'estan patint nivells creixents d'angoixa física i psicològica a causa dels intents de les dones de voler estar a l'alçada d'uns estàndards de joventut, bellesa i erotisme que són impossibles d'assolir. Existeixen informes que mostren que els trastorns alimentaris són cada vegada més freqüents entre les dones d'edat avançada i les dones properes a la menopausa, que fan mans i mànigues per aconseguir tenir l'única aparença que la nostra societat marca com a valuosa i desitjable: un físic jove i atractiu. A més, en menys d'una generació hem passat d'una situació en què la cirurgia estètica es considerava territori de persones molt riques i presumides a un context en què una majoria de dones joves als Estats Units i l’Europa occidental espera prendre'n part en algun moment. Al meu parer, això és espantós i molt preocupant, ja que ens han fet sentir que el nostre propi cos, sobretot quan envelleix, és tan lleig i vergonyós que fins i tot estem disposades a sotmetre'ns a operacions que posen en perill la nostra salut i que tenen un cost molt elevat, i tot això amb l'objectiu de refer el nostre cos a mida d'una imatge idealitzada, que, a més, probablement ja no era 17
real des d'un inici, gràcies a les tècniques del retoc fotogràfic, l'aerografia i la cirurgia estètica. Per tant, en comptes de refer el nostre cos a cop de bisturí, crec que el que caldria és refer la nostra societat per aconseguir que les dones s'acceptessin tal com són, és a dir, en tota la diversitat de formes, mides, colors, edats, ètnies, etc. A tall de conclusió, penso que el sexisme en els mitjans de comunicació està empitjorant i que, paradoxalment, hem deixat de parlar-ne. Tota una generació ha crescut sense disposar d'un llenguatge per parlar del sexisme i en molts contextos ja no se'n pot parlar. De fet, és cert, fins i tot la paraula sembla haver-se quedat antiquada i desactualitzada, d'una manera que no té parangó amb el racisme o l'homofòbia. Però crec que si plantem cara a la realitat del sexisme en els mitjans de comunicació parlant sobre el tema, podem trencar el silenci que impregna aquesta qüestió, i podrem mostrar fins a quin punt són importants els mitjans de comunicació a l'hora de garantir unes relacions de gènere més igualitàries, obertes, generoses i esperançadores, que és el tipus de relació que tothom volem veure. Així que aquesta és una crida positiva a l'acció: toca emprenyar-se, una altra vegada. Rosalind Gill és professora d’anàlisi social i cultural al Centre de Cultura, mitjans de comunicació i industries creatives del King’s College de Londres.
http://www.observatoridelesdones.org/cat/M030505.html
La representació de les relacions sexuals i afectives a les sèries televisives i als vídeos musicals. De Iolanda Tortajada i Núria Araüna Desembre, 2010 La premissa de que els mitjans de comunicació no es limiten a reflectir la realitat sinó que contribueixen a construir-la activament és una idea compartida per molts autors i autores que es dediquen a l’anàlisi de les representacions i els discursos dels mitjans. Fins i tot, bona part d’aquests estudiosos i estudioses, consideren que les nostres identitats, cada cop més, es van configurant en relació al que aprenem i vivim amb i a través dels mitjans, inclús en temes que poden semblar-nos tan personals com ara la intimitat i les expectatives pel que fa a les nostres relacions afectives. El que ens atrau és allò que socialment hem assimilat i transformat en desitjable en el flux constant d’interaccions de què formem part (Gómez, 2004; Duque, 2006; Oliver y Valls, 2004) i com que les nostres concepcions i experiències de tot un ventall de relacions íntimes estan, cada cop més, mediatitzades per les construccions de les pel·lícules, la televisió, les revistes, Internet i la ficció popular (Gill, 2009), els mitjans s’estan convertint en un element important tant d’explicació com de configuració de les nostres relacions sexuals i afectives i, aquestes, com seguidament veurem, quasi mai presenten models d’unes relacions romàntiques i amoroses realistes i sanes (Galician, 2004). En el marc del projecte “Medios de comunicación y violencia de género: ¿catalizadores o elementos de prevención?”, finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació, estem analitzant sèries televisives i vídeos musicals per a posar en evidència les experiències mediàtiques que ens proposen aquests formats audiovisuals. A partir dels primers resultats, voldríem reflexionar i compartir amb vosaltres una part dels vincles (associacions d’idees i valors a les representacions) 18
que hem recollit en la nostra recerca i que ens preocupen especialment. 1. L’atracció es representa vinculada a la violència Com afirma Gómez (2004), nombrosos relats audiovisuals enalteixen la idea d’un heroi masculí que, sol, se’n surt dels problemes emprant, sovint, la violència. Segons aquest autor, els homes són atractius en base al poder que encarnen i les dones, que són valorades per la seva bellesa, sucumbeixen a l’heroi. Els mitjans, en aquest sentit, fan més que justificar la violència perquè ens mostren que el risc i la violència estan en la base del desig. Es va creant la idea que les úniques eleccions són o bé triar un amor passional, cec i inevitable (que acostuma a suposar patiment) o bé un amor que ens resulta més convenient però que implica renunciar a la passió (de Botton i Oliver, 2009). És el cas del personatge de El Duque a la sèrie de televisió Sin Tetas No Hay Paraíso. Al primer capítol de la primera temporada, veiem que la Jessi està parlant amb les seves amigues de que El Duque està molt bo i que té un cul que està molt bé i que ell no es dedica “a nada bueno, ¿pero eso a quién le importa?” (en referència a que, per estar tan bo això se li perdona). El relat camufla que el que atrau de El Duque és precisament la seva duresa i crueltat (a més del fet que agrada a totes). Un altre tipus de representació molt freqüenta és la que trobem al vídeo d’Enrique Iglesias i Ciara, Takin’ back my love (http://www.youtube.com/watch?v=E599kJCKYFM). Ells s’estan discutint i trencant molts del objectes de la casa on són. De vegades, s’acosten l’un a l’altre i, en un to amenaçador, es fan recriminacions. Quan arriba un moment especialment agressiu, comencen a acaronar-se sensualment per, després, continuar discutint-se. El vídeo acaba amb el petó dels protagonistes. Això no només reforça la creença que, després d’una baralla, la passió és més gran sinó que vincula aquesta passió a l’agressivitat i l’exercici de la força. 2. L’amor es vincula al patiment L'amor vinculat al patiment és un dels tòpics més afluents en els productes audiovisuals, tal i com Gómez (2004) i Galician (2004) detecten en els discursos de les revistes per a adolescents i en els productes mediàtics en general. Normalment aquest patiment és una consequüencia directa de l'estima que se sent per a algú, i que sembla justificar, en molts productes audiovisuals, conductes tempestuoses dirigides a infringir dolor en l'altre però sovint, també, a un mateix. Amb sentit de l'humor però sense fugir d’aquests pressupòsits, una proposta alternativa com Es Feo (http://www.youtube.com/watch?v=nzpuK1VzULM), de Manos de Topo, ens condueix cap a una noció autocompassiva del patiment en l’amor. Un ex-amant recorda amb la lletra de la cançó les coses desagradables que li ha fet la seva antiga novia mentre posa en marxa un complex dispositiu per a suïcidar-se. Un exemple més matisat i sensible n'és el videoclip de Mishima Un tros de fang (http://www.youtube.com/watch?v=LK0zN65wgoQ), en què l'amor és assimilat a l'angoixa i a sensacions incontrolables. Els sentiments associats són dolorosos i la imatge del vídeo reflecteix aquesta hiperestèsia mitjançant un maniquí que és sotmès a diversos elements que el deterioren mentre ell resisteix passiu. Altres vegades el patiment és la disposició d'un dels membres de la relació per a sostenir 19
una història que no funciona, com demostra, de nou, Sin Tetas No Hay Paraíso. Catalina, la protagonista femenina, és sotmesa per la persona que s'estima a l'abandonament, el risc a la integritat física, el xantatge, la infidelitat, l'engany i la gelosia... però el patiment generat per aquesta successió de sensacions no la porten a renunciar a la persona estimada si no que, contràriament, reforcen la seva predisposició a mantenir la relació costi el que costi. De manera similar però més matisada, sovint el patiment es vincula a la impossibilitat de renunciar a una relació dolorosa, o fins a la por de decidir un comiat definitiu per a una situació insatisfactòria. Normalment la incomunicació, la soledat dins una parella, o la incapacitat d'assumir la separació són el ciment de la relació. El videoclip Segundo Asalto de Love of Lesbian (http://www.youtube.com/watch?v=f38BDQC6kPs) ens mostra, en aquest sentit, la convivència en una relació degradada que ofega els seus participants. La posada en escena inclou tant la violència exercida per tots dos membres de la parella contra l'altre (en un significatiu ring de boxa) com el mal d'ànim de romandre en una sala d'estar nevada i glaçant vers la indiferència de l'altre. 3. L’amor es vincula a la superstició També en el primer capítol de Sin Tetas No Hay Paraíso, El Duque es retroba amb Cata. Tot i que ells es coneixien des de la seva infantesa, en aquell moment, Cata no el reconeix. Per a ella, d’alguna forma, aquesta trobada implica amor a primera vista que es reforça quan ell li diu que de petits jugaven i que ella li havia promès que es casarien. L’amor és, doncs, una qüestió del destí i no pas de decisions i eleccions reflexionades. Aquesta noció és una constant de les pel·lícules, les sèries televisives, les cançons i, com no, els vídeos musicals. Un altre component d’aquestes supersticions i mites al voltant de l’amor són les idees de la màgia i la irracionalitat. Perquè funcioni aquesta idea de la casualitat, de que l’amor serà qui et vindrà a trobar a tu i que, quan arribi, no hi podràs fer res, la màgia s’associa al destí. Ambdues coses es plategen com quelcom bo, com el millor que et podria passar i, per tant, és lògic que aquesta associació es vegi reforçada per una tercera, que té a veure amb la separació de la raó i l’emoció, que es presenten enfrontades. El propi títol de la sèrie Física o Química ja associa el sentiment de l’amor i la passió a la química, a quelcom hormonal, místic, que et posseeix i t’arrossega. I, per exemple, el segon capítol de la segona temporada “El corazón tiene razones que la razón desconoce” replica una coneguda frase de Pascal per emfasitzar la mateixa idea. Gómez (2004) o Galician (2004), en les seves anàlisis de revistes femenines i diversos productes audiovisuals, han trobat repetidament que aquest és un dels vincles que apareix amb més força en les representacions i ens adverteixen dels perills que comporta, com seguidament veurem al proper punt. 4. L’amor es planteja com quelcom que no es pot controlar La creença que l'amor és inevitable i que, per tant, totes les conseqüències que se li atribueixen han de ser viscudes per les persones que el pateixen és també una constant en els productes culturals. Si ja la majoria de les lletres de la música pop ens parlen d'amors inevitables, la seva plasmació visual també mereix esment. Un exemple el trobem en el videoclip de Shakira i Alejandro Sanz La tortura 20
(http://www.youtube.com/watch?v=dyXTMjF7cWU). Aquí, tot i que el cantant i protagonista té una companya (que només apareix al vídeo de forma anecdòtica i que és molt guapa) no pot evitar sentir-se atret i, probablement, “obsessionat”, per una veïna a qui mira per la finestra mentre ella es lamenta d’una relació amorosa. Gossip Girl, una sèrie per a adolescents que en general planteja un model de relacions més alternatiu que la majoria dels productes mainstream dedicats a aquest públic, inclou de totes maneres aquesta noció d'amor inevitable. D'entrada, el conflicte inicial que planteja el programa és que la protagonista no ha pogut evitar embolicar-se amb el company sentimental de la seva millor amiga. És cert que Serena, el personatge principal, farà el possible per evitar establir aquesta relació (i ho aconseguirà) però també ho és que, d'entrada, la consumació de la tensió eròtica se'ns planteja com a imparable. A Sin Tetas No Hay Paraíso ni tan sols es planteja la possibilitat que Catalina deixi d'estimar El Duque, per bé que aquest personatge assassini el germà d'ella, posi la seva vida en risc i, també li sigui infidel. 5. L’atracció cap a allò inaccessible El que fa desitjable una relació o l’atracció cap a un personatge és el fet de no poder-lo tenir. Ara bé, com assenyala Gómez (2004) la motivació només se centra en el fet d’aconseguir-lo. El Duque és inassequible per a la Jessi perquè, suposadament, està enamorat de la Cata. I, pel que fa a la Cata, El Duque és inaccessible perquè pertanyen a dos móns diferents. Fins i tot, als primers capítols, és el propi Duque qui insisteix que la relació no pot anar enlloc i que, presumptament, vol protegir la Cata allunyant-la de les seves activitats mafioses i delictives. Però, precisament, és això el que va enganxant la Cata a la relació. Ella tractarà, a través del seu amor, de transformar la bèstia en príncep, un recurs narratiu que trobem tant als dibuixos animats (Giroux, 2003) com a les pel·lícules (Galician, 2004). També al vídeo de David Bisbal, Lloraré las penas (http://www.youtube.com/watch?v=lWnHvrgDnRE), el protagonista consulta a una hechicera sobre el seu mal d’amor. Ella li tira les cartes, fa un ritual amb ossos i l’embolcalla de fum de puro. Les cartes diran al nostre amic que, finalment, aconseguirà a la noia, com ens mostra el final del vídeo. Ni tan sols els cal parlar. La passió, representada pel foc, apareix tan bon punt els protagonistes es troben. 6. L’empoderament de les dones a partir de l’exercici de la violència És cert que, tot i el que hem vist fins aquí, les dones s'estan guanyant un paper creixent i actiu en les indústries culturals i en la presència en productes de consum i audiovisuals. Sovint s'ha interpretat que la manera en què les dones podien superar les limitacions imposades per un sistema heteronormatiu i patriarcal era adreçant la ràbia acumulada per la injustícia històrica contra els representants concrets de l'hegemonia masculina: els homes. Si els homes sempre han pegat les dones, ara són elles les que, per fer-se respectar, poden fer ús de la seva força o malícia per venjar-se. De vegades la venjança es presenta com un acte de justícia contra l'home concret que ha fet patir la protagonista. És el cas de la proposta de Lilly Allen Smile (http://www.youtube.com/watch?v=3syM4oTaLlI), un relat de com arruïna la vida de l'ex-company que va deixar-la. Per aquest cas, hi ha una sintonia clara entre la lletra de la cançó i les imatges del videoclip, per vegades amb contrapunts irònics com quan sentim que “amb una mica d’ajut dels meus amics...” i veiem com una colla de macarres atonyinen el noi que ha trencat el cor de la Lilly. En altres ocasions la dona 21
exerceix la violència de manera gratuïta sobre l’home, com passa a Misery de Maroon 5 (http://www.youtube.com/watch?v=6g6g2mvItp4). Aquest tipus de productes prenen el concepte positiu de la renúncia femenina a ocupar el lloc de la víctima, però no aconsegueixen una transformació emancipadora de les relacions en legitimar el maltracte i l'explotació a l'altra part de la parella -ara la masculina-. 7. La conflictivitat de les relacions La guerra entre sexes i la competitivitat entre noies caracteritzen les interaccions entre gèneres a les representacions mediàtiques. Sembla que estiguem condemnats i condemnades a no entendre’s, que les diferències de gènere i les idees preconcebudes i estereotips que els homes sostenen pel que fa a les dones i viceversa, siguin barreres insalvables per a la relació. Els nois fan coses de nois i es comporten com a nois i les noies fan coses de noies i es comporten com a tals. Com afirma Gill (2007) en la seva anàlisi de la publicitat, sembla que els anuncis venjatius posin la suposada relació d’amor-odi que, al seu torn, és, també suposadament, l’eix de les relacions entre homes i dones en el centre. El vídeo de Christina Aguilera, Can’t Hold Us Down n’és un exemple (http://www.youtube.com/watch?v=wIpp3Zr0bAM&feature=related). Un altre tipus de conflicte que també està molt present a les representacions mediàtiques és la competitivitat entre noies. Les noies són insolidàries entre elles, són envejoses i només estan interessades en ser les primeres i les úniques a aconseguir un noi. Ja hem comentat que aquesta competitivitat està present a la relació entre Cata i Jessi a Sin Tetas No Hay Paraíso. Un altre exemple és el vídeo Girlfriend d’Avril Lavigne (http://www.youtube.com/watch?v=UrzLqzItfho). La cantant interpreta als dos personatges femenins del vídeo. Ella fa de l’empollona que surt amb el noi guapo de la classe i de la noia guai, trencadora, que es proposa robar-li el nòvio a l’altra i que li va fent la murga i posant-se pel mig fins que ho aconsegueix. A més, la caracterització de tots dos personatges fa que creguem que l’empollona és tan pava que es mereix el que li passa, justificant aquesta insolidaritat. 8. La pornificació La pornificació del cos de les dones és un fenomen creixent en els productes dels mitjans de comunicació contemporanis (Ringrose, 2010). D'aquesta manera es proposa la interiorització d'una autoestima de gènere vinculada amb l'atractiu sexual del cos, especialment pel que fa a les dones. Diversos autors han estudiat com aquestes dinàmiques representatives es traslladen posteriorment a les autorepresentacions que els joves fan als seus espais web (Tortajada, Willem, Crescenzi, Araüna i Tellado, 2010; Ringrose, 2010) i no és difícil de percebre les semblances entre les imatges mediàtiques i les que els joves elaboren entorn els propis cossos. El fenomen no és nou però semblaria que s'accentua en lloc de moderar-se; com podem veure en els vídeos musicals de hip-hop, però també en molts de rock, o en la majoria de les sèries per a adolescents però, també, per a adults. La necessitat d'una dimensió d'exhibició eròticosexual sembla fer-se necessària per a la vivència femenina i la seva acceptació com a tal. L'abast del fenomen fa que el trobem també en productes pretesament alternatius com Bombay, de l'artista espanyol però internacionalment conegut El Guincho (http://www.youtube.com/watch?v=-CreEuaS8QY). La pornificació s'exerceix de manera molt explícita sobre el cos de les dones, i en cap cas sobre els homes. En aquest sentit, la distribució de tasques entre uns i altres és espaordidora: els 22
mascles són els músics que interpreten la cançó però també els qui, jugant, es disfressen. Les dones, per pràcticament tots els casos, vesteixen explícitament de manera eròtica o es mostren mig nues, movent de manera ridícula el cos. La recreació en els cossos femenins es fa explícita en l'exhibició contínua de pits, normalment en moviment, i fins personatges que apareixen només per a pujar a una bicicleta, el que les obliga a alçar la cama i, plegant involuntàriament la faldilla cap amunt, ensenyar la roba interior d'encaix. A més, hi ha nombrosos plans de detall que suggereixen relacions sexuals o comportaments eròtics amb un forçament sobre el cos femení, el que se suposa “excitant”. 9. La justificació de les relacions abusives Tant a 60-90-60, com a Física o Química o Sin Tetas No Hay Paraíso trobem relacions entre menors i adults que es justifiquen perquè són els menors qui les volen. En el cas de les dues primeres sèries comentades, els menors enganyen sobre l’edat que tenen. A 60-90-60, l’home adult, en saber l’edat de la noia, es resisteix a tenir la relació però ella hi insisteix i gràcies a la seva determinació i encant, el convenç. A Física o Química la dona adulta, tot i voler trencar la relació perquè, a més, ella és la professora d’aquest noi, no pot dominar el seu desig i la química sexual que té amb el noi i es llença a la relació. En el cas de Sin Tetas No Hay Paraíso, com que els homes mafiosos volen estar amb prostitutes que no semblin prostitutes, les noies, per sortir de la seva situació de pobresa i manca d’oportunitats, decideixen, voluntàriament, prostituir-se i mantenir relacions sexuals amb homes adults. En conjunt, totes aquestes propostes representatives ens mostren un model de relacions desigual per als participants de la parella, normalment en funció del sexe de cadascú. La part masculina sol ser dotada d’autoritat, una sexualitat descontrolada, força i poder sobre la seva parella (però també sobre el món), mentre que la part femenina requereix de la bellesa i sol comportar sensibilitat i cura. De totes maneres, hem vist que, especialment en els videoclips, emergeixen altres feminitats més actives i fins i tot agressives que, enlloc de cercar la igualtat amb els seus companys masculins, exerceixen la força ja sigui per venjar situacions de desigualtat o per establir un règim favorable a elles. També hi ha espais per a masculinitats antiheroiques divergents del model tradicional però els homes que les encarnen es troben immersos en un model de relacions que els imposa i imposa als altres dependència i patiment. Malgrat una apertura en la representació del gènere a partir dels anys ’90 (Gauntlett, 2002), apareixen nous estereotips, més subtils però igualment tradicionals (Gill, 2007) que reforcen el model tradicional de relacions sexuals i afectives perquè, a més de la representació que hem esmentat, mostren unes relacions on es separa la passió i l’estabilitat i es vincula la violència al desig sexual (Gómez, 2004). El conflicte entre el desig i la llei és un dels eixos fonamentals de la majoria dels relats cinematogràfics (Bernárdez, García i Gónzalez, 2008) i també de les sèries i els vídeos perquè presenten com a gratificadores les accions que se salten els codis morals i ens mostren uns personatges que, tot i saber que el que fan no està bé, és el que desitgen i faran el que sigui per a justificar-se i aconseguir-ho. Aquesta segregació entre els valors que l’ètica i la igualtat ens proposen i entre les relacions que acabem establint i desitjant (Oliver i Valls, 2004) i la vinculació de l’atracció i la violència creen un clima en el qual la violència pot sorgir (Valls, Puigvert i Duque, 2008). Amb aquesta anàlisi hem volgut posar de relleu algunes de les associacions d’idees que estan presents en els relats audiovisuals i que poden acabar distorsionant la manera d’entendre les relacions. La passió, com ens proposa Gómez (2004) hauria de néixer en la igualtat i el respecte. 23
BIBLIOGRAFIA BERNÁRDEZ, A.; GARCÍA, I. & GONZÁLEZ, S. (2008): Violencia de género en el cine español. Análisis y guía didáctica. Madrid: UCM-Instituto de investigaciones feministas. DE BOTTON, L. & OLIVER, E. (2009): Teoría crítica del Radical Love. Revista Electrónica Teoría de la Educación. Educación y Cultura en la Sociedad de la Información, 10(3), pp. 90-102. DUQUE, E. (2006): Aprendiendo para el amor o para la violencia: las relaciones en las discotecas. Barcelona: El Roure. GALICIAN, M. L. (2004): Sex, love and romance in the mass media: analysis and criticism of unrealistic portrayals and their influence. Philadelphia: Lawrence Erlbaum Associates. GAUNTLETT, D. (2002): Media,Gender and Identity: An Introduction. London: Routledge. GILL, R. (2007): Gender and the Media Communication. Cambridge: Polity Press. GILL, R. (2009): “Mediated intimacy and postfeminism: a discourse analytic examination of sex and relatioships advice in a women's magazine”. Discourse and Communication, 3, pp. 345-69. GIROUX, H. (2003): Cine y entretenimiento. Barcelona: Paidós. GÓMEZ, J. (2004): El amor en la sociedad del riesgo. Una tentativa educativa. Barcelona: El Roure. INAGRAHAM, Ch. (2006): “Thinking Straight, Acting Bent. Heteronormativity and Homosexuality, in Davis, Kathy”; EVAN, M.; LORBER, J. (eds.): Handbook of Gender and Women's Studies, Sage Publications. OLIVER, E. & VALLS, R. (2004): Violencia de género. Investigaciones sobre quiénes, por qué y cómo superarla. Barcelona: El Roure. RINGROSE, J. (2010). “Sluts, whores, fat-slags and play-boy bunnies: teen girls' negociations of 'sexy' on social networking sites and at school”; JACKSON, C., PAECHTER, C., RENOLD, E. (eds.): Girls and Education. Continuing concerns, new agendas, Basingstoke, Open University Press. TORTAJADA, I.; WILLEM, C.; CRESCENZI, L.; ARAÜNA, N. & TELLADO, I. (2010): “Fotologs and love socialisation processes. A conventional or a transformative model of sexuality and relationships?” e-Youth: balancing between opportunities and risks? A multidisciplinary conference. Belgium: Universiteit Antwerpen. VALLS, R.; PUIGVERT, L. & DUQUE, E. (2008): “Gender Violence Among Teenagers: Socialization and Prevention”. Violence Against Women, 14 (7), pp. 759-785.
24
MARC LEGISLATIU http://dones.gencat.cat/web/.content/04_temes/docs/informe_drets_dones_adolescents.pdf DONES JURISTES: DRETS DE LES DONES ADOLESCENTS DAVANT LA VIOLÈNCIA MASCLISTA EN LES RELACIONS DE PARELLA I SITUACIONS ANÀLOGUES. Informe, octubre de 2013, Institut Català de les Dones, Generalitat de Catalunya.
VIOLÈNCIES MASCLISTES MITJANÇANT LES TIC (tecnologies d’informació i comunicació) NORMATIVA APLICABLE Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal. Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Reial decret, de 14 de setembre de 1882, pel qual s’aprova la Llei d’enjudiciament criminal. Reial decret 1774/2004, de 30 de juliol, del Reglament de responsabilitat penal dels menors. Conveni sobre ciberdelinqüència, signat a Budapest el 23 de novembre de 2001 al si del Consell d’Europa. Declaració de Praga de l’any 2009 del Consell de la Unió Europea, amb el títol A new European approach for safer Internet for Children (Un nou enfocament europeu per augmentar la seguretat a Internet per a nens).
DEFINICIONS I TERMINOLOGIA De manera prèvia a l’anàlisi de la matèria objecte d’estudi, es fa necessari definir alguns conceptes, així com la terminologia emprada, atès que es tracta d’un tema molt nou. Seguirem l’ordre de la tipologia de conductes prevista en el Conveni de ciberdelinqüència signat a Budapest el novembre de 2001. Hacking: és la conducta que implica una intrusió informàtica, és a dir, quan algú accedeix sense autorització i vulnera les mesures de seguretat establertes, dades o programes informàtics d’una altra persona.
Cracking: està regulat en el Codi penal com aquella conducta que implica esborrar, suprimir, alterar o danyar greument dades o programes informàtics aliens, així com obstaculitzar-ne l’ús, sense estar autoritzat a fer-ho. Pishing: terme que prové de la paraula anglesa fishing (pesca), i que va ser utilitzat per primera vegada el 1996. Aquesta conducta fa referència a llençar hams per tal que els usuaris “piquin” i així poder completar l’estafa. Implica l’ús de les noves
25
tecnologies de forma massiva, sovint suplantant la identitat d’una empresa o entitat de confiança de la víctima (per exemple, entitats bancàries). Smishing: és una variant del phishing. Es practica a través de l’enviament de missatges SMS de telefonia mòbil. La conducta és similar, amb la mateixa finalitat d’engany per tal d’accedir a les dades de l’usuari i obtenir un profit monetari en detriment de la víctima. Pharming (descaminament): es tracta de la intervenció de les comunicacions de l’usuari, de manera que, quan aquest tecleja qualsevol adreça web, és reconduït a una pàgina falsa, però que és una imitació idèntica de la real. Sense adonar-se del perill, introdueix les seves dades, que queden a disposició de l’estafador. Escrow: és el que es coneix com a dipòsits de garantia. Es basa en la pràctica de la compravenda per Internet en la qual l’usuari fa un pagament en garantia fins que li fan entrega del bé que ha adquirit. En aquest cas, se simula una companyia consignatària fictícia que no retornarà mai els diners dipositats, però que ja ha accedit a les dades de la víctima per a actuacions futures. Grooming: són aquelles conductes de manipulació fetes per un adult sobre un menor d’edat a fi i efecte de guanyar-se la seva confiança i establir una relació que li permeti, finalment, materialitzar un abús sexual. Sexting: prové de la unió de dues paraules angleses sex (sexe) i texting (que significa l’’enviament d’SMS a través del mòbil’). Conducta relativament estesa entre adolescents que implica la presa d’imatges de caire sexual/eròtic i l’enviament a través del mòbil. Els nois i noies es graven vídeos o es fan fotografies a si mateixos amb cert caire sexual i les envien, normalment a través del telèfon mòbil. Sexcasting: implica que l’adolescent grava vídeos de contingut sexual a través de la càmera web i després en fa difusió per correu electrònic, xarxes socials o altres canals. Ciberbullying (ciberassetjament): és la conducta d’assetjament entre iguals mitjançant les TIC. Inclou conductes com vexacions, insults, burles, publicació de missatges cruels i humiliacions, o difusió d’informació difamatòria.
ASPECTES GENERALS Les tecnologies d’informació i comunicació (en endavant TIC) han transformat la manera de relacionar-se dels adolescents, així com dels adults. Segons un estudi publicat per INTECO (Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació) el febrer de 2009, 7 de cada 10 usuaris de xarxes socials són menors de 35 anys i un 36,5% tenen entre 15 i 24 anys. Les xarxes socials són serveis prestats a través d’Internet, accessibles a través de diferents mitjans tècnics (PC, mòbil, PDA, etc.), que possibiliten als usuaris i les usuàries poder dissenyar un perfil i interactuar amb altres persones. A aquestes noves generacions que troben en la xarxa el seu nou espai de relació se les ha començat a anomenar des de fa uns anys nadius digitals (Prensky, 2001), net generation (Tapscott, 1999) o generació interactiva (Bringué i Sádaba, 2009), tots 26
conceptes que fan referència a aquestes noves generacions que han crescut i s’estan desenvolupant amb les noves tecnologies en plena era digital. Els joves configuren la seva identitat a partir de la xarxa, creen un perfil i es relacionen amb aquest, estableixen relacions, queden i pengen fotos i informació sobre les seves vides i activitats, informació que és accessible a tothom qui accedeix a la seva pàgina. L’ús de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació s’ha generalitzat i adopta diversos formats (PC, tauleta tàctil, mòbil). Segons Del Río, Sádaba i Bringué (2011 Menores y redes ¿sociales?: de la amistad al cyberbullying), les característiques més rellevants que ens fan parlar de generació interactiva són, d’una banda, que es tracta d’una generació ben equipada (gairebé un 83% d’adolescents d’entre 10 i 18 anys, segons l’estudi, tenen mòbil). D’altra banda, es tracta d’una generació precoç en el sentit que el 59% abans de complir els 10 anys ja disposa de mòbil i l’utilitza. Són, també, una generació multitasca, perquè desenvolupen diverses tasques alhora (tenen diverses pantalles obertes a l’ordinador, per exemple). Aquest estudi que hem esmentat també revela la diferència de gènere entre nois i noies en l’ús de les TIC, i destaca que els nois les utilitzen preferiblement per desenvolupar activitats d’acció i competició, tals com videojocs, mentre que les noies prefereixen un ús social de les TIC: xategen més i prefereixen el mòbil abans que altres mitjans que no permeten tanta interacció. No obstant això, de la mateixa manera que les noves tecnologies han permès una universalització de les relacions i que els usuaris puguin contactar amb immediatesa sense importar el temps i l’espai, s’ha de destacar també que s’ha començat a prendre cada cop més importància determinats riscos que no es poden obviar. Ens referim a formes noves de comportament il·lícit que utilitzen les noves tecnologies com a mecanisme de comissió o difusió. RESPOSTES LEGALS A mesura que s’ha estès l’ús de les TIC entre joves i adults, aquestes formes delictives noves han calat en els diferents usos i mecanismes de comunicació. Enfront de la desregulació existent de base, la comunitat internacional ha començat a veure la necessitat de regular aquestes conductes noves i donar-hi resposta punitiva. En l’àmbit internacional, la primera regulació va ser el Manual de les Nacions Unides per a la prevenció i el control dels delictes informàtics del 1977, i és el precedent del Conveni sobre ciberdelinqüència, signat a Budapest el 23 de novembre de 2001 en el si del Consell d’Europa, que va entrar en vigor l’1 de juliol de 2004. Espanya el va ratificar el 20 de maig de 2010 i va entrar en vigor l’octubre de 2010. Aquesta és una de les normes més importants en la matèria i estableix una classificació dels ciberdelictes en quatre grups, classificació que en certa mesura es va introduir en el nostre Codi penal tal com analitzarem posteriorment: 1) Delictes contra la confidencialitat, la integritat i la disponibilitat de les dades i sistemes informàtics, per tant, delictes d’intrusió, com el hacking o el cracking.
27
2) Delictes patrimonials, que segons el Conveni són els anomenats delictes informàtics strictu sensu (estafes, falsificacions), on s’inclouen el phishing (pesca), smishing, pharming (descaminament). 3) Delictes relacionats amb el contingut del fet, com els anomenats child grooming (ciberassetjament a menors), sexting, sextorsió, ciberbullying, griefing, pornografia infantil, tot i que el Conveni de Budapest només regula els relacionats amb la pornografia infantil. 4) I, finalment, delictes contra la propietat intel·lectual i industrial. Tot i que farem uns apunts sobre totes les tipologies per tal de concretar-ne el contingut, centrarem l’anàlisi en la tercera de les categories, aquella que fa referència al contingut i que, per tant, es tracta de delictes clàssics, conductes com l’assetjament, les injúries o les amenaces, que han trobat en les noves tecnologies noves maneres de cometre’ls. Analitzarem les diferents conductes i les seves característiques especials en portar-se a terme a través de les TIC, així com els efectes i la regulació legal que hi ha actualment en la nostra legislació. El que podem destacar de la regulació penal estatal de què disposem actualment és la dispersió normativa. Les diferents tipologies regulades pel Conveni de Budapest han estat introduïdes en el nostre Codi penal arran de la reforma operada l’any 2010 amb la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny. No obstant això, no hi ha un capítol dedicat als delictes informàtics específicament, sinó que les diferents conductes estan regulades de manera dispersa al llarg de tot el Codi: El hacking, el trobem regulat en l’article 197. La conducta que es castiga és la mera intrusió, l’accés obviant les normes de seguretat, sempre que hi hagi un accés a les dades que hi ha (De Urbano, 2011). Es tractaria d’un delicte contra la intimitat. El cracking està regulat en l’article 264. Respecte als delictes informàtics de caire patrimonial, com el phishing, smishing, pharming i escrow, entre d’altres (Barbero, 2008), alguns han trobat regulació en el Codi penal arran de la reforma esmentada (article 248.2). Actualment, aquestes conductes estan contingudes en el nostre Codi penal de manera genèrica, i s’hi ha inclòs també l’ús de targetes de crèdit, dèbit o xecs de viatge de manera fraudulenta. DELICTES RELACIONATS AMB EL CONTINGUT DEL FET És en aquesta categoria on observem la majoria de conductes que cometen adolescents i, concretament, les noves formes de violència masclista envers noies joves. Com s’ha definit més amunt, entenem per grooming ‘aquelles conductes de manipulació fetes per un adult envers una persona menor d’edat a fi i efecte de guanyar-se la seva confiança i establir una relació que li permeti materialitzar un abús sexual’. Aquestes conductes les va regular el Conveni de Budapest esmentat i estan recollides en l’article 183.bis del nostre Codi penal. El que es tipifica són totes aquelles conductes amb les quals l’adult enganya i manipula un nen o nena de menys de 13 anys per tal de guanyar-se la seva confiança i establir una relació amb la finalitat de concertar-hi una cita. Per tant, la nostra legislació no castiga els actes inicials d’establir relacions de confiança amb menors d’edat, sinó que és necessari 28
que aquests actes vagin acompanyats a més d’actuacions materials per acostar-se a la víctima. Només es tipifiquen com a delicte aquestes conductes quan són fetes contra menors de 13 anys, atès que actualment el nostre Codi penal fixa en aquesta edat el límit per donar consentiment a mantenir relacions sexuals. Segons explica la Guía legal sobre ciberbullying y grooming, publicada per INTECO, del grooming podem distingir quatre fases: 1. Primera fase d’inici d’amistat amb la víctima menor d’edat: hi ha una presa de contacte en què l’adult recopila informació personal del menor d’edat. 2. Inici de la fase de relació: es guanya la confiança de la víctima, aconsegueix informació íntima i confessions personals, i aprofundeix en els seus gustos i costums. 3. Component sexual: un cop guanyada la confiança, l’adult comença a introduir elements sexuals a la relació i demana la participació del menor d’edat. 4. Finalment, intenta un acostament físic/real, que pot culminar en la concertació d’una cita. Són els actes preparatoris materials d’aquesta última fase els que completarien el tipus penal tipificat en la nostra legislació. Per tant, així com del ciberbullying (ciberassetjament) se’n diu assetjament entre iguals, el tret fonamental del grooming és que es tracta d’un assetjament exercit per un adult i amb un component sexual, ja sigui explícit o implícit.
VULNERABILITAT DAVANT LES TIC Una conducta que no és delictiva en si mateixa però que es pot considerar que pot posar en risc usuaris i usuàries de les TIC (perquè pot ser la base de conductes futures d’assetjament cibernètic) és el que es coneix com a sexting i sexcasting. Inicialment aquestes conductes són voluntàries, atès que són els mateixos adolescents qui fan les imatges i les difonen, com a regal o com a part d’un joc. Per què els adolescents poden ser més vulnerables en l’ús de les TIC? Una de les qüestions que els experts destaquen més sobre l’ús de les tecnologies de la informació i comunicació pels nois i noies adolescents és la manca de sentit de privacitat. No donen importància a la seva intimitat ni preveuen els riscos que implica difondre segons quina informació personal. Quan produeixen imatges de sexting o sexcasting queda molt palesa la manca de percepció de risc, atès que en produir imatges de caire eròtic més o menys explícit i difondre-les en perden el control, ja que poden passar a ser de domini públic a una velocitat fulgurant. A més, s’ha de tenir en compte la immediatesa de les comunicacions a través de les TIC: els nois i les noies experimenten l’impuls de produir aquestes imatges i les difonen sense aturar-se a reflexionar, però un cop la imatge o el vídeo surt, l’adolescent ja ha perdut el control de la destinació i l’ús posterior d’aquest producte. Algunes de les situacions que poden generar-se són:
29
1. les amenaces que poden rebre amb posterioritat a causa d’haver difós les imatges a tercers; 2. la pèrdua del terminal i, per tant, l’accés a les imatges de sexting per desconeguts, que en poden fer ús; 3. el cracking (accés al dispositiu i difusió per un tercer), per tant, pèrdua involuntària del control de les imatges; 4. el risc que les imatges difoses entrin en el circuit de la pornografia infantil. En alguns casos, aquestes situacions poden derivar en ciberassetjament (ciberbullying): la persona que ha rebut inicialment les imatges les difon amb intenció d’humiliar públicament, burlar-se, difamar, injuriar o per venjançar-se en cas de trencament de la relació sentimental. O també podrien derivar en sextorsió: les imatges acaben en mans de la persona equivocada, qui les utilitza per fer xantatge o amenaçar el productor del sexting. Les amenaces poden consistir a demanar més imatges de caire sexual, diners o fins i tot concessions de tipus sexuals i concertar una cita (grooming). Els adolescents solen tenir moltes dificultats per sortir d’aquest tipus de situacions, tenint en compte que entren en joc el sentiment de culpa, la vergonya, la por que les amenaces es compleixin i es facin públiques les imatges, i també perquè, en un principi, se senten autosuficients per resoldre-ho. Un dels casos més mediàtics va ser el d’Amanda Todd, una adolescent canadenca de 15 anys que es va suïcidar l’octubre de 2012 a causa del ciberassetjament al qual s’havia vist exposada. Tot es va iniciar amb un acte de sexting (segons va explicar ella mateixa en un vídeo que va penjar en el YouTube) i va prosseguir amb la difusió massiva de la seva imatge, les burles, les humiliacions i, fins i tot, el atacs físics a l’escola. El sexting i el sexcasting no són delictes: l’adolescent penja i facilita voluntàriament la seva imatge, les seves fotos, però en perd el control un cop ho ha fet i no en pot evitar la difusió, la qual cosa pot donar peu a delictes i violència. (No obstant això, l’Avantprojecte de reforma del Codi penal, que està en tràmit d’aprovar-se, sí que preveu regular i tipificar com a delicte el fet de divulgar aquestes imatges sense consentiment de la persona emissora. Ara per ara, aquesta conducta no està prevista expressament en la nostra legislació). CONDUCTES TIPIFICADES EN EL CODI PENAL Pel que fa a les conductes esmentades que es deriven del sexting, estan tipificades en el Codi penal, però, tal com hem dit més amunt, no s’engloben en un mateix títol ni article, sinó que estan disperses en funció del delicte que s’hagi comès. Es tracta de delictes clàssics que han trobat una nova manera de comissió. Estaríem parlant, per exemple, dels delictes incardinats a l’article 197 del Codi penal relatius a la intimitat i la pròpia imatge. En aquest precepte es castiguen la revelació de secrets, l’accés, l’ús o la modificació sense autorització d’informació i dades personals que estiguin contingudes en fitxers o suports informàtics. També es castiguen la creació, la difusió, l’ús o la venda de material pornogràfic on hagin intervingut menors d’edat, segons el que es tipifica en l’article 189 del Codi penal. I 30
altres conductes ja esmentades com el grooming (article 183.bis), les amenaces, les injúries, les coaccions... Totes tipificades com a delictes o faltes en la nostra legislació i que podrien tenir el seu origen primigeni en un acte innocent de sexting. És per aquest motiu que diem que el sexting és una conducta no delictiva en si mateixa, de la qual es poden derivar actes delictius que poden posar l’adolescent en una situació de gran vulnerabilitat. LA DECLARACIÓ DE PRAGA (CONSELL DE LA UNIÓ EUROPEA) Aquestes conductes objecte de la nostra anàlisi (les de caire sexual i el ciberassetjament, que a continuació estudiarem detalladament) són motiu de preocupació internacional fa uns anys enrere, inquietud que va culminar en l’àmbit europeu amb la Declaració de Praga de l’any 2009, en el si del Consell de la Unió Europea, amb el títol A new European approach for safer Internet for Children (Un nou enfocament europeu per augmentar la seguretat a Internet per a nens). Arran d’aquesta Declaració i per evitar delictes comesos envers menors d’edat i per aquests, es va crear l’Agenda Digital de la Comissió Europea. Aquesta Agenda consisteix en una coalició amb les principals empreses de tecnologia i comunicació per fer d’Internet un lloc més segur per als nens i les nenes. L’1 de desembre de 2011, 28 empreses es van comprometre a adoptar mesures en cinc àmbits, que resumim de la manera següent: 1. Eines de notificació senzilles a tots els dispositius que permetin fer una notificació eficaç dels continguts considerats nocius per als nens i nenes. 2. Paràmetres de privacitat ajustats a l’edat de l’usuari. 3. Classificació de continguts per edats. 4. Més disponibilitat i ús del control parental i creació d’eines de fàcil utilització. 5. Retirada efectiva i ràpida de materials de pornografia infantil. En aquesta línia d’actuació, també se celebra anualment (cada mes de febrer) en l’àmbit europeu el Dia Internacional per una Internet més Segura. Aquest any es va celebrar el 5 de febrer, i de les conclusions que va publicar la Comissió Europea en podem destacar el següent: Actualment hi ha 31 empreses que formen part de la coalició. Aquestes empreses hi estan treballant i es van comprometre a aconseguir durant el 2013 que tots els dispositius (telèfons intel·ligents, tauletes tàctils o tablets, ordinadors, consoles) estiguessin equipats amb eines de control parental i eines de fàcil accés per denunciar en línia els continguts nocius. Classificació de continguts i creació de mecanismes que garanteixin que els diferents dispositius puguin fer la classificació de continguts segons l’edat de la persona usuària, així com mecanismes que permetin al dispositiu filtrar el material de pornografia infantil abans que sigui denunciat. Totes aquestes actuacions i compromisos van encaminats a protegir la infància de pràctiques no desitjables a la xarxa i de la comissió de fets delictius.
31
EL CIBERBULLYING O CIBERASSETJAMENT ENTRE IGUALS Entenem per ciberbullying o ciberassetjament ‘la conducta d’assetjament entre iguals mitjançant les TIC’. Els actes d’assetjament són continus i repetitius, i es fan a través de les TIC, per tant, el fet de marxar a un altre lloc, canviar d’escola o de residència, no atura les conductes. Segons destaquen Del Río, Sádaba i Bringué (2011) en l’estudi esmentat, les diferències més importants respecte a l’assetjament o bullying tradicional estan determinades per l’amplitud de destinataris (l’audiència és impossible de calcular), mentre que, generalment, en l’assetjament clàssic els testimonis eren un grup reduït. Les altres diferències es caracteritzen pel fet que qui comet les conductes nocives sovint es manté en l’anonimat; perquè les conductes es poden fer en qualsevol moment i lloc, amb gran velocitat i comoditat, i, finalment, i potser és una de les característiques més danyoses, perquè la informació que es penja i les imatges que es difonen són imperibles, s’emmagatzemen i no es perden mai. Nancy Willard (Willard, 2005) va fer una classificació sobre les diverses conductes que integren el ciberassetjament i en va distingir set categories diferents: Flaming, que és l’enviament d’insults i provocacions. Fustigament en línia (harassment), que és l’enviament repetitiu de missatges ofensius. Cyberstalking, que són amenaces de fer mal o intimidació. Denigració, que implica missatges difamatoris, afirmacions cruels sobre una persona a altres i comentaris a les xarxes sobre la persona afectada. Suplantació, quan algú es fa passar per la víctima i envia o penja arxius, fotos o vídeos per fer-la quedar malament. Outing and trickey, que fa referència a la difamació i el joc brut, l’enviament o la pujada d’informació a la xarxa privada de la persona. Exclusió, que és l’expulsió d’un grup o xarxa social en línia. També inclourem dintre del ciberassetjament la conducta específica del griefing (Bartrina, 2012), que és aquella conducta d’assetjament vinculada als jocs en xarxa on es perjudica un jugador en particular de manera sistemàtica i intencionada, que arriba fins i tot a l’expulsió. Els actes de ciberassetjament, per ser considerats com a tals, es dilaten en el temps, no són actes únics o aïllats. A més, el mitjà per cometre aquest tipus de delicte són les TIC i, actualment, amb molta freqüència, les xarxes socials. David López, en el seu article (Lopez Jiménez, 2009), va definir les xarxes socials electròniques com a ‘serveis prestats a través d’Internet, accessibles a través de diferents mitjans tècnics (PC, mòbil, PDA, etc.) que possibiliten que els usuaris puguin dissenyar un perfil (on faran constar determinada informació personal, fidedigna o no) i interactuïn amb altres usuaris segons aquest perfil’. Finalment, en relació amb aquest tipus de conductes, volem destacar una de molt nova, que ha començat a tenir ressò darrerament i s’incardina dins les conductes del ciberassetjament: es tracta del fenòmen anomenat informer (inspirat inicialment en una sèrie nord-americana, Gossip Girl). Es tracta de la creació d’una pàgina dins la 32
xarxa social Facebook, la pàgina Informer, en què els usuaris i les usuàries publiquen rumors, tafaneries i secrets aliens. En principi, tot el que es publica es fa de manera anònima. El contingut pot ser des d’insults, burles, denigracions, etc., amb la sensació d’impunitat que proporciona l’anonimat de qui ho publica (Ribas, 2013). EL CIBERBULLYING I LA VIOLÈNCIA MASCLISTA ENTRE ADOLESCENTS: COM ES TRADUEIX Quan l’assetjament és en el si d’una relació de parella adolescent, les conductes es fan generalment a través de les TIC, almenys en un inici, i es produeix un augment de la violència i del control que pot arribar a agressions físiques fora de línia. Entre les manifestacions de violència masclista fetes a través de les TIC hi ha: Control del perfil de Facebook de la víctima i dels seus correus electrònics (sovint la mateixa noia n’ha facilitat les contrasenyes). Altres conductes que hem assenyalat més amunt de manera genèrica i que es materialitzen en violència masclista, com ara: amenaçar-la amb fer difusió de fotografies privades; fer hacking (introduir-se sense autorització al PC de la noia per controlar la informació que conté); fer cracking (destruir informació i arxius de la noia un cop s’ha introduït en el seu sistema); simular la identitat (fer-se passar per ella i fer en nom seu conductes compromeses que la perjudiquin), i portar a terme actuacions per danyar la reputació de la noia i desprestigiar-la. Assetjament a través de la xarxa: enviament massiu i continu de missatges, piulades, whatsapps, correus electrònics, etc., que pertorbin la tranquil·litat de la jove (fet freqüent quan es trenca la relació) i li generin molta angoixa (amenaces). Com destaca l’Informe sobre els vincles entre la violència de gènere i la tecnologia, publicat a Mujeres en red (2013), la tecnologia s’utilitza per controlar els moviments, les activitats i les amistats de les dones, així com per saber a cada moment on estan i amb qui estan. Es pot localitzar el telèfon, obtenir contrasenyes i vigilar les trucades entrants i els missatges rebuts i enviats. a) Tipificació de les conductes de violència masclista en el Codi penal Pel que fa a la tipificació de les conductes analitzades, comeses a través de les TIC, cada conducta està tipificada segons el fet comès, per tant, podríem destacar les amenaces (articles del 169 al 171), les coaccions (article 172, que tipifica el fet d’obligar algú a fer allò que no vol o d’impedir fer alguna conducta que no està prohibida per la llei), la violència psíquica (o física) exercida habitualment contra la parella (article 173.2). També, la revelació de secrets que vulnerin la intimitat de l’altra persona (article 197), les injúries i les calúmnies es tipifiquen com a delicte (articles del 205 al 211) o com a falta (article 620). En tot cas, com hem assenyalat a l’inici de l’exposició, no hi ha un únic precepte legal que englobi totes aquestes conductes de control i ciberassetjament masclista que generen indefensió en la noia. En generar indefensió (els experts en diuen indefensió apresa), arriba un moment en què la noia té el convenciment que no es pot defensar ni fer res per canviar la situació.
33
Tampoc no hi ha un títol específic previst per als delictes de violència de gènere (segons el criteri de la Llei orgànica 1/2004), sinó que el que fa el nostre Codi penal és establir una pena més elevada quan els tipus es cometen contra la dona/noia que és o ha estat parella. Per tant, en aquesta matèria també observem dispersió normativa, atès que no es tipifiquen en un mateix títol o apartat totes les conductes de violència masclista, sinó que en cada un dels tipus penals inclouen un apartat per augmentar la penologia. b) Penologia prevista Respecte a les penes previstes per a aquestes conductes, s’han de distingir entre conductes comeses per una persona adulta (si l’agressor té més de 18 anys) o les comeses per una persona menor d’edat. Si són comeses per un adult, dependrà de la gravetat dels fets i el tipus comès. En cas d’amenaces, les penes poden arribar fins a 5 anys de privació de llibertat en alguns casos greus. Pel que fa a les coaccions, es preveu complir una pena d’entre 6 mesos a 1 any o fer treballs en benefici a la comunitat. Quant a la violència psíquica habitual a la parella, s’estableix d’entre 6 mesos a 3 anys de presó, i, en relació amb el descobriment o la revelació de secrets, les penes poden arribar fins als 4 anys de presó en els casos més greus. Si l’agressor és una persona menor d’edat, no s’imposa una pena, sinó una mesura educativa, valorada i proposada d’entre les que preveu la legislació per l’equip tècnic i el fiscal, qui la proposa al jutge, atenent sempre l’interès del nen o nena i les seves característiques particulars, així com la gravetat dels fets. Entre les mesures hi ha: internament semiobert; internament en règim obert; tractament ambulatori; assistència a un setmana; llibertat vigilada (que implica la el cas); prestacions en benefici a socioeducatives, i amonestació.
en règim tancat; internament en règim internament terapèutic en règim tancat; centre de dia; permanència de cap de imposició de diferents obligacions segons la comunitat; realització de tasques
També es pot imposar la prohibició d’apropar-se i/o comunicar-se amb la víctima o amb els seus familiars, o amb altres persones que estableixi el jutge o jutgessa.
34
VELLS CONCEPTES I NOVES FORMES DE VIOLÈNCIA MASCLISTA http://www.eldiario.es/sociedad/violencia_machista/
Fuente: Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad Mapa: Belén Picazo http://feminicidio.net/articulo/listado-de-feminicidios-y-otros-asesinatos-de-mujeres2014
35
http://www.eldiario.es/agendapublica/impacto_social/certezas-violencia-generoEspana_0_295720706.html 10 certezas sobre la violencia de género en España La violencia machista es una manifestación de la desigualdad todavía hoy existente entre hombres y mujeres. En los últimos 10 años han sido asesinadas en España a manos de sus parejas o exparejas más de 640 mujeres. Argelia Queralt 24/08/2014 1. La violencia de género o violencia machista contra las mujeres es una manifestación de la desigualdad existente entre aquellos y estas. Así ha sido reconocido por todos los foros internacionales de tutela de los derechos humanos (entre los más recientes el Convenio del Consejo de Europa sobre prevención y lucha contra la violencia contra la mujer y la violencia doméstica). 2. La violencia de género en el ámbito estatal se identifica con la violencia sobre una mujer causada por su pareja o expareja. Por tanto, se trata de una aproximación restrictiva a esta realidad. El contenido de este tipo de violencia en el ámbito internacional o, por ejemplo, catalán es más amplio, alcanzando cualquier violencia machista sobre las mujeres. 3. De la ley de protección integral, que marcó un antes y un después en la lucha contra lacra de la violencia machista contra las mujeres, se ha destacado especialmente su contenido penal. Sin embargo, como su nombre indica, es una norma que incorpora un espectro muy amplio de medidas que tratan de luchar de forma global contra este tipo de violencia. Otra cosa es que algunas no se hayan implementado por falta de recursos (humanos y económicos) o por falta de voluntad política. 4. Lo que diferencia a la violencia machista de otras violencias públicas o privadas es la razón que la mueve: una concepción de la mujer como ser subordinado al hombre. Así pues, la violencia machista no persigue cualquier violencia de un hombre frente a una mujer, sino aquella que viene motivada por una pretendida desigualdad entre ellos. 5. La violencia machista de género se produce muchas veces en el ámbito familiar pero, después de muchos años de lucha, se ha conseguido diferenciarla de otras violencias que también se producen en el ámbito familiar. Además, es transversal: no entiende ni de edades ni de clases ni de grupos sociales ( ver datos). 6. Los asesinatos de mujeres a manos de sus parejas o exparejas sólo son la punta del iceberg de la violencia de género, puesto que esta también se manifiesta a través del maltrato físico (desde una bofetada a una paliza) o psíquico (desde un “¡calla!”, a la humillación constante). 36
Mujeres asesinadas por violencia de género a fecha de 15 de agosto de 2014.
7. En los últimos 10 años y medio (estamos sólo en agosto) han sido asesinadas por sus parejas o ex parejas cerca de 700 mujeres según las cifras oficiales del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. Pese a estas cifras se estima que son todavía pocas las mujeres que deciden denunciar y romper con el círculo de terror y silencio que suele rodear a este tipo de violencia. 8. Las denuncias falsas existen, sí, pero son la absoluta excepción de los procesos iniciados por violencia de género. La Fiscalía General del Estado estima que la cifra en menos del 0,05%. Y, en todo caso, estas denuncias no justifican denostar una realidad, la violencia de género como manifestación de la desigualdad entre hombres y mujeres, y el correcto funcionamiento de su sistema de protección. 9. Es mucho el trabajo que realiza todo el aparato policial y judicial en la protección contra la violencia de género (y machista en general). Sin embargo, la formación y sensibilización de género de muchos de las personas involucradas en proteger a las mujeres que sufren esta violencia es todavía hoy insuficiente. No basta con leyes de género, sino que también debemos tender hacia una justicia de género. 10. El verdadero reto en la lucha contra la violencia de género, y la machista en general, es un cambio cultural que solo vendrá a través de una educación en igualdad que, a día de hoy, no se está prestando. La eliminación del currículo escolar de una asignatura como Educación para la Ciudadanía, en cuyos contenidos estaba incorporada la igualdad como regla de conducta transversal, no es más que una señal de que no ha llegado todavía el tiempo del cambio de una cultura todavía hoy machista.
37
Agresiones sexuales, el costado silencioso de la violencia machista http://www.eldiario.es/sociedad/violencia_sexual-violencia_de_genero-acosoabuso-agresion_sexual-violacion-ciberacoso-macroestudio_europeo-victimaculpabilizacion_0_247075537.html Según el primer macroestudio europeo sobre violencia de género, en España un 6% de las mujeres ha sufrido violencia sexual, pero apenas un 15% de los sucesos más graves se comunican a la policía Las expertas hablan de la culpabilización de las víctimas y las dificultades para identificar algunas de estas formas de violencia como las principales causas de que haya tan pocas denuncias Cuatro mujeres cuentan sus experiencias en diferentes épocas y las consecuencias que han tenido
La ecovía de Quito en hora punta
Patriarcado en catorce minutos Viajar en bus en hora punta permite observar diferentes actitudes e inercias de sexismo cotidiano http://www.eldiario.es/pikara/Patriarcado-catorce-minutos_6_253084690.html
Els vídeos sobre assetjaments es repeteixen al món http://www.ara.cat/suplements/diumenge/videos-sobre-assetjamentsrepeteixen-mon_0_1249675043.html Després de l'èxit mediàtic del vídeo d'una actriu caminant 10 hores a Nova York, hi ha hagut moltes iniciatives similars arreu 16/11/2014 Després de l’èxit mediàtic del vídeo d’una actriu caminant 10 hores a Nova York produït per la xarxa social Hollaback!, que aglutina activistes a 79 ciutats de 26 països contra l’assetjament sexual al carrer, hi ha hagut moltes iniciatives similars a tot arreu. Una és la de Tinne Van Loon i Colette Ghunin a Egipte, però també se’n troben al Marroc, Xile o a la civilitzada Brussel·les, on la directora belga Sofiee Peteers es va avançar fa uns anys al tema amb un curt, Femme de la rue, en què mostrava com era de difícil per a una dona jove passejar tranquil·lament per la capital administrativa europea. • • • • •
'10 hores caminant per Nova York com a dona' Tràiler d'un documental sobre l'assetjament sexual al carrer a Bèlgica Vídeo sobre l'assetjament sexual al carrer al Marroc Vídeo sobre l'assetjament sexual al carrer a Xile Assetjament sexual, la plaga de l’Egipte modern
38
Internet també és sexista http://www.calala.org/2014/01/tamaia-y-otras-organizaciones-denuncian-perfiles-que-promueven-laviolencia-machista-a-traves-de-las-tic/ Compartimos el comunicado de prensa de Tamaia-Viure sense Violència, una de las organizaciones que apoyamos, convocando a los medios mañana, 10 de enero, a las 10h de la mañana frente a la Ciutat de la Justícia de Barcelona para cubrir su denuncia de perfiles en redes sociales que ejercen violencia machista mediante las nuevas tecnologías. “Varias organizaciones de mujeres denunciamos los actos continuados de violencia explícita contra las mujeres que se han realizado en el amparo del anonimato de las nuevas tecnologías de información y comunicación (TIC). Para luchar contra esta impunidad desde TAMAIA-Viure sense Violència, la Plataforma contra les Violències de Género, el Safareig y el grupo de investigación Antígona -UAB hemos decidido denunciar este perfil y exigir que las instituciones y autoridades pertinentes se responsabilicen en la toma de medidas en relación a estos actos pero también en relación a los actores que de forma concreta los cometen. Y por eso, convocamos una rueda de prensa el día 10 de enero a las 10h. frente a los juzgados de la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Este tipo de manifestaciones de odio explícito contra las mujeres, de sadismo, de normalización e incluso banalización de la violencia contra las mujeres, no pueden quedar impunes. El rechazo no puede venir únicamente de los grupos de mujeres que día a día vemos las dramáticas consecuencias de la violencia machista, sino que también debemos sentirnos alentadas y alentados como personas y como ciudadanas y ciudadanos a denunciar a diario este tipo de actos que perpetúan la violencia hacia las mujeres. En 2013 fueron asesinadas 57 mujeres en el Estado español, según fuentes de organizaciones de mujeres, y 48 según datos oficiales, entre ellas algunas mujeres muy jóvenes e incluso una chica de 14 años. Las redes sociales, por lo tanto, son otro elemento de riesgo a nivel social, pueden promover el control, el acoso, y el enaltecimiento de la violencia de una manera anónima”.
39
No són floretes, és assetjament http://www.vilaweb.cat/noticia/4217554/20141102/floretes-assetjament.html Fem un recull de vídeos de denúncia de l'assetjament al carrer i films que capgiren els papers d'homes i dones. Aquests dies ha corregut com la pólvora un vídeo que ensenya l'assetjament que pateix una dona quan va pel carrer. Comentaris importuns, mirades i, així, fins a un centenar de tota mena de mostres d'assetjament de desconeguts durant deu hores per Nova York, resumides en un vídeo de dos minuts. No és l'únic que es pot trobar a la xarxa, altres organitzacions han recorregut a aquesta eina per denunciar l'assetjament al carrer. També s'hi poden trobar alguns films que capgiren els esdeveniments --posant els homes en el lloc de les dones-- per fer més evident una agressió que sembla tenir massa acceptació social. Segons l'ONU, el 99% de les dones s'han sentit assetjades sexualment alguna vegada. L'organització Hollaback es dedica a lluitar contra l'assetjament sexual als carrers dels Estats Units. Aquest vídeo va ser gravat amb càmera oculta i en menys d'una setmana ha rebut prop de vint milions de visites. L'actriu que hi apareix va denunciar que havia rebut amenaces de violació arran de la seva publicació: https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=b1XGPvbWn0A Com aquest vídeo viral a Nova York, se n'han enregistat alguns altres. Per exemple, fa dos anys es va publicar un film sobre l'assetjament pels carrers de Brussel·les, 'Femme de la Rue', que va generar força debat. Hi apareixen dones que expliquen que no es posen faldilles o que eviten anar en metro, i col·lectius de diversos indrets van denunciar la pràctica habitual de l'assetjament al carrer. https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=QDk-CWUswjw Aquest altre vídeo és del Caire, fet per les cineastes Colette Ghunim i Tinne Van Loon, i forma part d'un projecte documental per denunciar l'assetjament a Egipte, 'The people's girls'. En aquest fragment, es veu la reacció dels homes mentre una dona els passa pel costat pel pont: http://vimeo.com/104798581 Una altra organització que es dedica justament a denunciar i combatre l'assetjament de dones al carrer és Stop Street Harassment. 'Xiular, fer comentaris sexuals explícits, comentaris sexistes, insults homofòbics, mirades de reüll,… La majoria de dones i alguns homes s'enfronten al carrer a l'assetjament d'estranys per qüestions de gènere. L'assetjament al carrer limita la mobilitat de les persones i l'accés als espais públics. És una forma de violència de gènere i és una violació dels drets humans. Cal aturar-ho', denuncien. L'assetjament, capgiratQuè passaria si tot això fos al revés, si fossin els homes el qui fossin assetjats pel carrer? La reacció seria la mateixa? I la tolerància també? Fa uns pocs anys es va rodar a Perpinyà el film 'Majorité opprimée', que fa justament això. Cadascú pot jutjar per si mateix la seva reacció: http://youtu.be/V4UWxlVvT1A I ací, un petit curt en el mateix sentit: http://www.dailymotion.com/video/xiv64d_viedemeuf-les-relous_fun VieDeMeuf : Les Relous
40
NOVES FORMES DE VIOLÈNCIA http://www.revistajovent.cat/2013/11/violencias-de-genero-en-un-mundo-digital/
Violencias de género en un mundo digital La conexión permanente a un móvil y una aplicación como Whatsapp ha convertido la intimidad en capricho, en un mundo online en el que ya no se considera “no molestar” a alguien de madrugada, esperar una llamada para comunicarnos, o simplemente tener paciencia y aceptar que la otra persona quizá no puede, o no quiere, responder al momento. No es exagerado afirmar que vivimos la inmediatez en las redes sociales acompañando al resto de personas que se sumergen en lecturas cabeza abajo fijadas en un aparato móvil, pero también cuando estamos en compañía y subimos una foto al instante para que el resto del mundo lo sepa. La violencia de género en la pareja, máxima expresión de la desigualdad y el sexismo imperante en nuestra sociedad, es una de las primeras que está transformándose y adaptándose a estas conexiones permanentes. Así, la posibilidad de conocer todo lo que la pareja comparte en las redes, las amistades que tiene o los comentarios que hace a otras personas no sólo facilita el llamado cibercontrol. También favorece la reproducción de celos que llevados al exceso son provocadores de resultados fatales. La reproducción de celos llevados al exceso provoca resultados fatales Por qué comentabas la foto de tu ex; no me gusta que estés añadiendo constantemente a otros chicos; no necesitas a nadie más que a mi; si no tienes nada que ocultar, dame tu contraseña… Chantajes, celos, control o humillaciones en el muro para que todas las amistades se enteren forman parte de las manifestaciones de estas formas virtuales de la violencia, junto con los conflictos que pueden generar dos elementos: la información de que se ha recibido o leído un mensaje y la última hora de conexión. En una sociedad que fomenta las relaciones afectivas de posesividad, dependencia y fusión, en ocasiones las independencias y los espacios propios de cada cual no son bien entendidos. Pero a la vez, existen diferencias de género en la apreciación de estas necesidades de espacios propios. Una investigación realizada en 2009 y 2011 con más de 1.000 jóvenes demostraba una diferencia en la percepción del control por parte de las chicas y los chicos. Mientras el 73% de ellos percibían el control como una forma de violencia psicológica, tan sólo el 37,3% de ellas lo hacían así. El resto, justificaban el control de sus parejas fundamentado en el amor. 41
No hemos de olvidar que el amor, en una sociedad patriarcal como la que vivimos, se erige como el objetivo central a conseguir en la vida de las mujeres. La necesidad de conseguir el príncipe azul se va insertando en nuestros microchips desde que somos niñas a través de los mensajes transmitidos por los cuentos, las películas, las series de televisión, las revistas; donde se identifica el éxito de las mujeres en la belleza y la consecución del amor, y la soledad femenina con el fracaso (¿quién no conoce el mito de la solterona de los gatos?). Al mismo tiempo, la transmisión de mensajes peliculeros en los que la pasión y las relaciones conflictivas se relacionan con el amor a conseguir fomentan la edulcoración de la violencia con el amor. Todo sacrificio es poco, por amor se debería hacer cualquier cosa. Poco transmitimos sobre el buen trato. La necesidad de conseguir el príncipe azul se va insertando en nuestros microchips desde que somos niñas. Pero ahora viene la pregunta del millón. ¿Qué hacemos cuando recibimos un vídeo o una fotografía erótica de una chica enviada por su ex para humillarla? ¿La compartimos para que siga rulando… o la cortamos? La violencia de género no sólo tiene elementos sociales que la fomentan, también tenemos mucho que hacer para acabar con ella. Ianire Estébanez @ianireestebanez Psicòloga bloguera i ciberactivista http://minoviomecontrola.com/
La violencia de género en las redes sociales: http://minoviomecontrola.com/ianire-estebanez/Ponencia.Del-amor-al-control-a-golpe-de-click.-Laviolencia-de-genero-en-las-redes-sociales.Ianire-Estebanez.pdf
42
“Te dicen que te vayas a fregar": la lacra del machismo empaña las ligas de videojuegos http://www.eldiario.es/hojaderouter/tecnologia/machismo-videojuegoseSports_0_281721928.html El deporte electrónico se está poniendo de moda. Cada vez más gente pasa del fútbol y prefiere ver una buena partida de StarCraft por la tele, en la pantalla de su ordenador o en su móvil o tableta. Sin embargo, el mundo de los e-Sports tiene sus luces y sus sombras, entre las que se cuenta el trato discriminatorio que reciben las mujeres. Si las ligas de videojuegos son machistas, ¿cuál es la solución? Los videojuegos son un medio que se ha pasado años girando en torno a princesas secuestradas que necesitan que un héroe las rescate. No hay que ser muy avispado para saber que, como tal, es un mundo de hombres, desde la producción de los juegos hasta su consumo. Cuando un medio artístico y de expresión gira mucho más en torno a un sexo, se producen desequilibrios como el que se conoció la semana pasada: en Finlandia, en un torneo de clasificación oficial para los mundiales de Hearthstone (uno de los juegos con más éxito de este año), la organización decidió que las mujeres no podían participar. ¿El motivo? “Evitar posibles conflictos, como que una jugadora eliminara a un jugador”. La organización obedecía a unos parámetros impuestos por la Federación Internacional de e-Sports (IeSF por sus siglas en inglés), que divide los juegos por sexos. Por ejemplo, las mujeres pueden jugar a StarCraft 2 - como los hombres -, pero no a DOTA 2 ni a Hearthstone. ¿Por qué se establece esta separación? “Esa división fue hecha en concordancia con autoridades deportivas internacionales, como parte de nuestro esfuerzo para promocionar los e-Sports”, explicaba la IeSF en un comentario de Facebook que ha sido eliminado. Es decir, la organización determina unos juegos para cada sexo del mismo modo que se dividen a hombres y mujeres para jugar al fútbol. Después de una oleada de protestas en redes sociales por parte de jugadores (de ambos sexos) y de que figuras clave del desarrollo del propio Hearthstone se quejaran por esta discriminación, la IeSF tuvo que rectificar su postura y hacer sus campeonatos mixtos, como suele ser la norma. En España, existe ya una amplísima comunidad de jugadores pendientes de los eSports, siendo la Liga de Videojuegos Profesional la principal competición y organización de origen patrio. A principios de julio, la LVP celebró en la Gamergy, una convención de videojuegos que tuvo lugar en el IFEMA, la final de su sexto campeonato de liga. En sus etapas de clasificación, el único requisito es ser residente de España y mayor de 14 años. Entonces, ¿cuántas mujeres tomaron parte en la competición? Este año, ninguna. En la quinta temporada, una jugadora fue suplente de uno de los equipos en la final. Para la LVP esto supone un problema, no tanto de la comunidad de jugadores de eSports como social. “Es un reflejo de complejas cuestiones sociales”, nos comenta Ricardo 'Kalis' Herrero, responsable de Comunicación y Comunidad de la LVP. “Diferentes condicionamientos han hecho que las mujeres hayan jugado menos a videojuegos y que lo hayan hecho a unos títulos u otros”. Aún así, se muestra optimista. “Hace un tiempo que ya no se hace raro ver a las niñas jugar y cada vez hay menos separación en el tipo de juegos”. La otra gran liga en la que pueden competir los jugadores españoles de forma regular es la European Sports League, la ESL. Esta liga cuenta con varias modalidades para diferentes tipos de jugador, pero también acepta equipos mixtos. Aún así, la presencia femenina en sus altas categorías es también casi inexistente. La ESL, sin embargo, cuenta con una liga femenina con varios videojuegos en la que solo pueden participar mujeres europeas. En lo más alto de su clasificación, hay un equipo femenino español, el Wizards Club.
43
La voz de la mujer en los eSports Natalia ‘Phoebina’ García juega como MID (esto es, en la zona media del mapa) en el club Wizards. Su equipo, compuesto íntegramente por mujeres españolas, ocupa actualmente la tercera posición en la ESL, la liga independiente europea. ¿Qué opina de la situación de la mujer en los e-Sports? “En general, no se la valora. En el momento en el que una chica destaca y consigue el diamante en el LOL, siempre se dice que alguien la ha subido. Nunca se cree que haya podido conseguirlo ella sola”, afirma. “En mi caso, el año pasado llegué a Diamente 1 y, por el hecho de jugar en dúo, ya decían que estaba siendo ‘carrileada’, que no era mi propio mérito sino del otro jugador”. Este desprecio a la mujer por parte de la comunidad es algo constante, al parecer. “Muchas veces, cuando jugamos y el equipo contrario nos reconoce o ve que somos chicas, nos dicen cosas. Si luego ven que van perdiendo, siempre se callan”. El problema, sin embargo, surge cuando van ganando. “ Te empiezan a insultar, te dicen que te vayas a fregar… No puedes meterlos a todos en el mismo saco, pero es muy feo”. Esta actitud no se debe a una falta de habilidad por parte de la mujer porque, según 'Phoebina', "no hay una diferencia entre lo bien que puede jugar una chica y cómo lo puede hacer un hombre. Esto no es condición física, es un juego de habilidad". La jugadora admite que "hay chicos que nos ganan fácilmente, que son muy buenos, pero también nos ha pasado de ganar a otros chicos con facilidad nosotras”. Y sin embargo, parece complicado que una mención a las mujeres que se dedican a los eSports no sea recibida con un rechazo frontal por una parte de la comunidad. En una entrevista a otra jugadora de Wizards, las faltas de respeto en los comentarios son una buena muestra de la brecha de género en el mundo de los videojuegos. Por el lado bueno, 'Phoebina' destaca que en una partida en directo que disputaron en la Euskal Encounter, fueron muy bien recibidas y recibieron mucho apoyo por ser un equipo femenino. ¿Cómo solucionarlo? Phoebina lo tiene más o menos claro: “Los equipos femeninos europeos estamos intentando organizarnos. Nos hemos reunido hace poco con esta intención y queremos hacernos ver y demostrar que somos buenas”. Asegura que el proyecto está aún muy verde, pero que está en marcha. “Si se ven más mujeres jugando, más chicas se animarán a hacerlo”. Por otro lado, hay un componente muy nocivo dentro de la comunidad online de este tipo de juegos, pues “en cuanto un jugador, hombre o mujer, pone algo de su vida, se publica en todos lados y la gente lo comenta todo”. La LVP también es consciente del problema: “en el mundo real y en su reflejo online continúan existiendo actitudes machistas e intolerantes en general, en el online agravadas por la sensación de separación y anonimato. Por suerte, la tolerancia hacia estas actitudes se va erosionando poco a poco”. Por el momento, las iniciativas para potenciar la presencia de la mujer en estas competiciones son casi nulas y dependen enteramente de su habilidad para llegar a las altas competiciones. La LVP, por ejemplo, no tiene “ningún plan específico para potenciar la participación de un sexo u otro. Independientemente, nuestro objetivo siempre es intentar motivar la participación de cualquier persona que sienta pasión por el deporte electrónico”. Es un problema del mundo del videojuego, en general Este es solamente un caso reciente, pero el sexismo lleva presente en el mundo del videojuego desde hace muchos años. Figuras como Anita Sarkeesian han querido analizarlo desde una perspectiva feminista y, como respuesta, han sufrido una caza de brujas aderezada con amenazas de muerte y un escrutinio constante de sus habilidades pasadas. Esto ocurre también del lado del periodismo. Leigh Alexander, crítica de videojuegos y directora de contenidos de Gamasutra, ha tenido que defender en varias ocasiones el valor de su puesto y su capacidad por encima de su sexo. En el mundo del desarrollo, ocurre lo mismo. Zoe Quinn, creadora de Depression Quest, se ha visto obligada a batallar contra trols de internet y soportar hasta llamadas telefónicas amenazantes. Las grandes compañías tampoco parecen dispuestas a afrontar el tema. En la feria del E3 de 2014, hubo más decapitaciones en los vídeos que mujeres presentando videojuegos. Y luego hay casos como el de Ubisoft y 'Assassin’s Creed: Unity', la próxima entrega de la multimillonaria franquicia, que justifican la ausencia de una mujer para el modo cooperativo online porque sería “ mucho trabajo extra”. Evidentemente, el problema del sesximo en los videojuegos nace mucho más allá de su pequeña área y se extiende a toda la sociedad, así que, para erradicarlo, quizá habría que empezar por otro sitio; pero no por ello dejan de ser reprochables las excusas y actitudes que llevan a prohibir que una mujer compita contra un hombre en un juego de cartas digital.
44
Masclisme 2.0 Les xarxes socials són un espai on també es reprodueix la violència de gènere http://directa.cat/noticia/masclisme-20 Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.364. QUIQUE BADIA / @QBADIAMASONI | 24/07/2014 El 29 de maig, el Campus Mundet de la Universitat de Barcelona (UB) va acollir una jornada per tractar la qüestió de la violència de gènere als entorns virtuals, organitzada pel grup de recerca GrediDona. Des de les tres de la tarda fins ben entrades les nou del vespre, un auditori format gairebé exclusivament per dones, provinents tant del món acadèmic i de l’administració pública com d’entorns activistes, va abordar la realitat de l’assetjament contra les dones a les xarxes socials des de diferents punts de vista. La periodista de Píkara Magazine Andrea Momoitio va ser l’encarregada d’encetar la trobada amb una primera aproximació a la qüestió. Momoitio va introduir dades referides a l’escletxa digital entre homes i dones: “Nosaltres emprem les xarxes un 7% menys que els homes”, va assegurar. La seva intervenció va continuar amb un repàs de diferents casos de violència masclista, d’entre els quals va voler destacar la campanya #JusticiaParaEneko, un jove de Barakaldo condemnat per violació, a qui una part significativa de la localitat dóna suport mitjançant una campanya a les xarxes socials que –val a dir– no ha tingut gaire ressò fora d’aquest municipi basc. La redactora de la publicació feminista va acabar la seva ponència recordant que la xarxa també és una eina d’empoderament i mostrant una diapositiva on es podia llegir: “La guerra contra les dones es lliura en molts camps de batalla: Internet també n’és un”. El perfil activista de Momoitio va donar pas a dues investigacions acadèmiques. La primera, del Laboratori d’Estudis sobre la Convivència i la Prevenció de la Violència de la Universitat de Córdova (LAECOVI); la segona, del grup organitzador, GrediDona, en col·laboració amb el Grup de Recerca Ensenyament i Aprenentatge Virtual (GREAV). Carmen María Viejo-Almanzor, de LAECOVI, va començar explicant que el seu grup ha conclòs, després d’un procés d’enquestes a joves adolescents, que “estem davant d’un canvi significatiu pel que fa a la percepció del jovent respecte a l’ús de les xarxes socials. Abans, qui es relacionava amb altra gent per Internet era una friki. Però, avui, això ha fet un gir radical”. ViejoAlmanzor assegura que, ara, la relació online facilita l’expressió de les pors i els sentiments, cosa que, segons el seu estudi, afavoreix, sobretot, els nois, “que generalment tenen més problemes a l’hora d’expressar-los”. Per la investigadora cordovesa, les noves tecnologies de la informació i de la comunicació estan canviant els patrons de flirteig i d’inici de les primeres relacions de parella de les adolescents, fet que es pot veure interferit per tota una sèrie de mites de l’amor que poden desembocar en violència. L’ús de perfils falsos per vigilar la parella és un dels molts exemples d’aquest fenomen que va detectar l’estudi de LAECOVI. Per la seva banda, María José Rubio i Ruth Vilà, que han format part de la investigació duta a terme per GrediDona i el GREAV, van explicar que, principalment, la violència contra les dones a través de les xarxes era exercida per parelles o exparelles. Vilà i Rubio van afirmar que l’objectiu de la recerca era dissenyar un instrument per poder mesurar les violències de gènere 2.0 i estudiar en quin grau es rep, s’exerceix o s'observa aquesta violència. Sense disposar de dades definitives, les investigadores asseguren que, a partir de l’estudi, es pot afirmar que la violència dins l’àmbit de la parella sovint no es percep com a violència.
45
Com combatre la violència? Segons la jurista especialitzada en violència masclista Ester Garcia, hi ha molt poca regulació legal de la violència contra les dones a la xarxa. “El conveni de Budapest de l’any 2001 ja parlava de l’ús delictiu de les tecnologies en relació amb delictes contra la propietat intel·lectual i la confidencialitat o de contingut”, àmbit on se situarien les agressions tractades a la jornada, “però, avui dia, a l’Estat espanyol, només hi ha legislació sobre vulneracions de contingut relacionades amb la pornografia infantil”, assegura Garcia. L’advocada va explicar que, a falta de legislació específica, es veu obligada a basar-se en delictes que ja existeixen, com ara la revelació i el descobriment de secrets, les injúries i les calúmnies o l’estafa informàtica. En aquest sentit, Garcia va plantejar la conducta de l’exparella que buida el compte compartit quan veu que la separació és imminent com a exemple de “violència econòmica”. Per mostrar la indefensió en què es troben les víctimes d’aquest violència, la jurista va explicar el cas d’una jove que va rebre 225 missatges de Whatsapp on el seu excompany l’amenaçava de mort. Garcia assegura que el jutjat de violència de gènere de la localitat va refusar imposar una ordre d’allunyament al maltractador perquè la titular del telèfon era l’agredida i no es podia assegurar que ell hagués estat la persona que va proferir les amenaces. Després d’aquesta aproximació legal, va venir la intervenció de Nieves Prado, una tècnica i investigadora de la Fundació Aspacia, que va explicar que estaven duent a terme un estudi, sota la coordinació de Trinidad Donoso (de GrediDona), sobre la incidència dels discursos neomasclistes a la xarxa. “El neomasclisme té un discurs políticament correcte basat en principis de pretesa igualtat que no té el masclisme tradicional”, va explicar Prado. “En aquest corrent, la inferioritat natural de la dona –el discurs esgrimit històricament com una de les bases de la jerarquia de poder– no s’accepta com a vàlida a priori o, com a mínim, no com un discurs enunciat, però s’hi manté intacta l’essència patriarcal contra les dones i contra les sexualitats que trenquen el patró normatiu”, assegura l’acadèmica i militant del col·lectiu feminista maresmenc A Cavall de Forques. Per dotarse d’unes conclusions rigoroses, les investigadores han monitoritzat mig centenar de blocs, fòrums i pàgines a les xarxes socials que, segons els seus criteris, compleixen els requisits per ser considerades neomasclistes. El col·lectiu MEMES Feministas va concloure la jornada amb una nota d’humor explicant el perquè de la seva iniciativa, que se situaria en el terreny de la resposta a l’anomenada violència 2.0. Ana Periférica va començar la seva ponència recordant l’origen del terme: “La teoria de la comunicació defineix el MEME com la unitat mínima de comunicació, però, avui, a la xarxa, pren la forma d’una imatge molt expressiva amb una frase a dalt i una altra a baix”, explica. Per a ella, dins el món dels MEME, hi ha una supremacia masculina molt clara, “una elit que decideix què és un MEME i què no és”. L’activista recorda que el grup sorgeix a partir de l’etiqueta de Twitter #LenguajeFemenino, on es llegien frases del tipus: “Les dones, quan diuen que no, en realitat volen dir que sí”, una afirmació que –entenen– legitima el sotmetiment i la cultura de la violació. “A poc a poc, ens vam anar familiaritzant amb un to que funcionava i vam decidir apropiar-nos de l’eina”, explica Periférica. La seva companya, Elisa Mandillo, li pren el relleu afirmant que disposen d’una tipologia de trolls pròpia. Troll és el nom amb què es coneix la usuària de la xarxa que pretén provocar les persones que prenen part d’una comunitat en línia, entre les quals destaca el masclista leninista (aquell que afirma que el feminisme divideix la lluita de la classe treballadora); els il·luminadors, que escriuen textos molt llargs i, si no els contesten, responen: “Ho veieu? No voleu dialogar”, o el cutre-queer, que, per preservar els seus privilegis, s’apropia de la perspectiva teòrica que nega el binarisme home-dona. La intervenció d’aquest col·lectiu acaba amb una afirmació suggeridora: “La nostra venjança és ser felices”.
46
RECURSOS
Des dels pecats i les desautoritzacions http://www.observatoridelesdones.org/cat/M0303.html Amb els següents apunts didàctics volem procurar un espai de reflexió per tal de poder posar sobre la taula els motius pels quals la imatge pública de les dones, construïda principalment des dels mitjans de comunicació, encara avui es construeix en termes de desautorització i invisibilització social, així com també des d’una pretesa necessitat de ser reeducades i reconduïdes, constantment, a l’ordre social imperant.
Dones i informatius http://www.observatoridelesdones.org/apunts_pdf/AP05_10_08.pdf
La televisió, els diaris i certes plataformes d’Internet són els espais mediàtics principals per on circulen les notícies i els informatius, que tenen les seves pròpies retòriques (llenguatge i estructura narrativa) per tal de donar una informació al més fidedigna i rigorosa possible. Aquests espais tenen una clara vocació: ser testimoni dels esdeveniments més rellevants de la nostra realitat social. El que es proposa en els exercicis següents es una anàlisi que ens permeti veure com l’exercici periodístic visibilitza i testimonia els fets que tenen a veure amb la realitat de les dones.
47
Revisant els cossos de les dones: imperatius estètics o aspecte saludable? http://www.observatoridelesdones.org/apunts_pdf/AP03.pdf
Els cossos de les dones són una de les principals representacions sobre les quals la publicitat exerceix i explota la seva capacitat persuasiva. A causa d’utilitzar-los en excés, i a la saturació visual a què estan sotmesos per part dels mitjans, els cossos de les dones han esdevingut objectes que es poden alliçonar i emmotllar a una correcta actitud i aspecte que té com a objectiu final gratificar la mirada masculina, que és la que impera en la nostra cultura. Per aconseguir les finalitats de venda i consum, la publicitat és capaç d’exercir un desplegament de retòriques i funcions associatives que posen en joc els valors de la nostra societat. Una de les tendències més prolífiques en les campanyes publicitàries és la d’associar els imperatius estètics amb l’aspecte saludable o la salut de les dones. Fins a quin punt, doncs, els cossos de les dones coincideixen amb un aspecte saludable o no? Fins a quin punt circulen amb tota llibertat i autonomia de decisió?, o fins a quin punt es troben sotmesos a la tirania del model estètic? Aquestes competències, que van des de l’estètica a allò saludable, es tracten de la mateixa manera quan es parla dels cossos dels homes?
El cos http://www.observatoridelesdones.org/apunts_pdf/AP01.pdf
Analitzem la representació i la utilització que la publicitat fa dels cossos de les dones. La primera part consta d'una introducció teórica per a donar pistes d'interpretació crítica que es desenvolupen amb els sis exercicis proposats més endavant. Aquets estan pensats, en aquesta unitat didàctictica sobre el cos, per a que puguin ser utilitzats en tallers, xerrades, debats o encontres amb grups de dones, els tres primers, i per a joves, els tres exemples següents.
48
Vídeos de 'El cazador cazado', el proyecto de Alicia Murillo contra el acoso machista callejero. Itziar Abad narra una agresión machista que enfrentó en un bar. Mi -nuestra- genealogía de la agresión sexual. Cachiporristas de El Salvador:
ELS MICROMASCLISMES: Guia per a la detecció de les violències quotidianes. http://youtu.be/Kysmt5iGlhM Els quatre tipus de micromasclisme: visibilització, detecció i mesures d'actuació.Curs formatiu 'Eines contra les violències masclistes'Autora: Raquel de la Vega Patín. Curs de PRODUCCIÓ DE VÍDEO DIDÀCTIC CIFO l'Hospitalet de Llobregat 2013
La desigualdad de género y el sexismo en las redes sociales http://www.euskadi.net/contenidos/noticia/liburua_sexismoa_gazteak_7/es_def/a djuntos/sexismo_gizarte_sareetan_c.pdf
49
Cinco apps para luchar contra la violencia de género http://www.eldiario.es/andalucia/apps-luchar-violencia-genero_0_256174686.html Gratuitas y disponibles en iOS y Android, algunas tienen carácter informativo y otras ofrecen acceso directo al 016 y el 112 o incluyen un test para detectar si una relación es igualitaria. El Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad y los gobiernos autonómicos de Murcia y Canarias, los únicos que han lanzado aplicaciones específicas. Miguel A. Parra Anguita03/05/2014
"Chicas que se quedan pilladas por chicos que al principio son muy simpáticos", dice la app 'Pillada por ti' La lucha contra la violencia de género ha encontrado en las nuevas tecnologías una importante aliada. Internet supone una gran fuente de información para las víctimas y su entorno; los blogs y foros se han erigido con un punto de encuentro para compartir experiencias; las redes sociales permiten un mayor acercamiento a los más jóvenes; y las aplicaciones para dispositivos móviles han dado una nueva perspectiva a este asunto por su fácil acceso y su enorme poder de difusión. "Las TICs (Tecnología de la Información y la Comunicación) permiten ampliar la red de detección y acción, de protección de las víctimas y, sobre todo, de prevención, y además sirven de instrumento para llegar a la ciudadanía y lograr crear una red ciudadana de cooperación contra el maltrato machista", asegura Silvia Oñate, directora del Instituto Andaluz de la Mujer. Djamil Tony Kahale, ganador del XVII Premio Leonor de Guzmán por el estudio El impacto de las Apps en la violencia de género, advierte sin embargo de que las nuevas tecnologías pueden ser un arma de doble filo: "Por una parte, son una herramienta de sensibilización eficaz, pero por otra, facilitan nuevas vías para el ejercicio de conductas violentas, como por ejemplo el ciberacoso, que supone una invasión sin consentimiento y repetida de la intimidad de la víctima". En su estudio, que verá la luz este año, este profesor del Área de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad a Distancia de Madrid, pone de relieve el impacto que estas aplicaciones para dispositivos móviles (smartphones y tablets) han tenido como herramientas para las propias víctimas y para las personas sensibilizadas en esta lacra social. Kahale destaca que estas aplicaciones para dispositivos móviles son útiles para la víctima de violencia de género y valora su potencial para los adolescentes, pues "las nuevas tecnologías desempeñan un papel cada vez más importante en las relaciones que establecen los jóvenes con otros chicos y chicas".
50
Gratuitas y disponibles en iOS y Android, éstas son las principales aplicaciones contra la violencia de género desarrolladas en nuestro país:
Imagen de la app 'Libres'
1. Libres. Lanzada en agosto de 2013 por el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, lo más destacado de esta app es que es indetectable por parte del agresor ya que el acceso se realiza mediante un falso icono en el menú de teléfono de modo que las mujeres puedan sentirse libres para utilizarla. Desarrollada por Telefónica España, esta aplicación de carácter informativo incluye un sencillo test que permite al usuario reconocer las circunstancias propias de la violencia de género. Además, Libres permite llamar directamente al 016 y al 112 e incorpora vídeos y reportajes de RTVE relacionados con el tema, testimonios de mujeres que han salido de ese infierno, medidas de autoprotección y una guía sobre cómo actuar en caso de agresión. Con más de 4.000 descargas en su primer mes de existencia, Libres es "una herramienta de ayuda a las mujeres que crea que están siendo maltratadas o a su entorno para salir de la situación", dice Kahale. 2. Pillada por ti. El mismo ministerio lanzó en marzo de 2012 este cómic para la sensibilización sobre la violencia de género dirigido especialmente a adolescentes y escrito con un lenguaje actual en el que se muestra el día a día de una relación abusiva. Los protagonistas se llaman Olivia y Martín, pero "pueden ser cualquiera de los chicos y chicas con los que os encontráis habitualmente (…). Gente conocida, chicas que se quedan pilladas por chicos que al principio son muy simpáticos, pero que después se creen dueños de ellas, que consideran que son suya, algo que les pertenece... y dejan de ser simpáticos para volverse violentos...", indica la descripción del app, que cuenta con un prólogo de Miguel Lorente, ex delegado del Gobierno para la Violencia de Género y colaborador de eldiario.es/andalucia.
51
3. Relación sana. Desde noviembre de 2012, la aplicación de la Consejería de Presidencia del Gobierno Autónomo de Murcia detecta y previene la violencia de género en las relaciones mantenidas entre adolescentes, y fomenta las relaciones igualitarias en la población juvenil. La primera plataforma lanzada a nivel autonómico determina, mediante un cuestionario autodiagnóstico, si la relación con el otro miembro de la pareja es sana e igualitaria o si, por el contrario, reúne factores de riesgo o vulnerabilidad de padecer la violencia de género. Además, ofrece consejos para mejorar la relación y proporciona pautas de comportamiento según el resultado de la prueba. También incluye una guía con consejos sobre cómo afrontar una posible actuación de maltrato y marcación directa al 112 y a la Red de Centros de Atención Especializada para Mujeres Víctimas de Violencia (CAVI) de la Región de Murcia. 4. SMS. Amor 3. En octubre de 2013, el Instituto Canario de Igualdad lanza esta herramienta educativa que se utiliza para prevenir y sensibilizar sobre la violencia machista a los jóvenes, que pueden verificar su machismo a través del teléfono móvil. Esta aplicación incorpora cuestionarios que analizan si en la pareja existe machismo con la novedad de que están dirigidos tanto a mujeres como a hombres y desmiente los mitos y mentiras que existen alrededor de la violencia machista. Uno de los reclamos de la aplicación en Google Play reza así: "En esto del amor… ¿Tienes ideas anticuadas y un poco machistas…o eres de Amor 3.0? Descúbrelo con estos divertidos test y, si te atreves, ¡hazlos en pareja!". 5. Enrédate sin machismo. La Consejería de Juventud, Educación e Igualdad y el Instituto Insular de Atención Social Sanitaria del Cabildo Insular de Tenerife ya habían lanzado en noviembre de 2012 esta aplicación que tiene como objetivo combatir la violencia de género entre los jóvenes a través de un juego. La app incluye una guía "para ver si algo en tu relación no anda bien". Lo que se hace en Andalucía En Andalucía no se han editado aplicaciones específicas para luchar contra la violencia de género pero el IAM está diseñando un nuevo itinerario de intervención con las víctimas a través de las TICs, y prepara cursos para profesionales y asociaciones sobre las nuevas formas de violencia derivadas de las nuevas tecnologías, su prevención y formas de intervención. Junto a ello, se está reforzando el papel de las redes y el lenguaje audiovisual como herramientas de comunicación con la población juvenil, a través de Facebook, Twitter y una nueva web 3.0.
52
"Conecta el geolocalizador" y otras 5 frases de violencia machista a través de la tecnología http://www.eldiario.es/andalucia/prueban-violencia-reinventado-nuevas-tecnologias_0_289071384.html Los mecanismos del sometimiento a la mujer aprenden rápido y se han adaptado a los nuevos canales de comunicación Los chicos emplean Internet y las redes sociales para controlar, acosar, difamar, extorsionar y amenazar a sus parejas Miguel A. Parra Anguita 21/08/2014 El machismo ha encontrado en las nuevas tecnologías nuevas formas de seguir ejerciendo la violencia contra las mujeres, especialmente, contra las más jóvenes. Con internet, y su acceso cada vez más fácil y generalizado, la violencia de género se ha reinventado y han surgido nuevas herramientas a disposición de los agresores, sobre todo, a través de las redes sociales. Son nuevas formas de acoso, difamación, control, extorsión y amenazas que antes no existían y que siempre acaban derivando en la agresión física. "El ciclo de la violencia siempre va en escalada. Si el chico es celoso, va acumulando tensión porque la chica no se comporta como él quiere, y esto se traduce en agresiones psicológicas, físicas, sexuales…", asegura Paola Fernández Zurbarán, responsable del Programa Andaluz de Atención a Mujeres Menores de Edad Víctimas de Violencia de Género, puesto en marcha por el Instituto Andaluz de la Mujer (IAM). El dispositivo que más utilizan los adolescentes es el móvil. Según Fernández Zurbarán, al programa de atención psicológica puesto en marcha hace un año y medio por el Instituto Andaluz de la Mujer, llegan numerosas chicas que han tenido que escuchar frases como éstas: 1) "Si me quieres, dame las claves del Twitter". Es una de las más habituales pues se basa en el argumento de que "no debe haber secretos en la pareja". El chico le pide a la chica las claves de su redes sociales y ejerce medidas de control sobre ella. Elige sus contactos, le pide que borre a quien no le interesa (ex novios, amigas "que le comen la cabeza"..). La aisla no sólo físicamente sino también en las redes sociales, impidiéndole que se comunique con su entorno. 2) "Me hago pasar por ti en Tuenti". Aunque la chica cambie las claves, él se hace con ellas y llega a suplantar su identidad en sus perfiles de redes sociales. Muchas veces, el joven llega a hacer declaraciones con el objetivo de dejarla en ridículo, comenta el estado de otros o escribe mensajes a otras personas haciéndose pasar por ella sin que los seguidores o amigos sepan que es él quien habla. 3) "Como no lo hagas, subo a internet tus fotos sin sujetador". Es muy habitual la extorsión utilizando material con contenido erótico o fotos subidas de tono… Si la chica no hace lo que el chico le dice, él la amenaza con subirlas a internet o con colgarlas en las redes sociales para demostrar "lo zorra que es". 4) "Conecta el geolocalizador". Otra práctica muy extendida es el control que el chico ejerce sobre la chica a través del geolocalizador del móvil. El objetivo es saber dónde está ella en todo momento y controlarla desde su teléfono. 5) "¿Con quién estás? Mándame una foto por Whatsapp". Una forma bastante común de controlar a la chica es obligarla a hacerse fotos constantemente y hacer que se las envíe por mensajería instantánea, no sólo para saber dónde en cada momento, sino también para saber con quién está o incluso qué ropa lleva puesta. "En las relaciones adultas, puede haber convivencia. En los adolescentes, como no la hay, a veces el chico obliga a la chica a demostrarle dónde y con quién está. Incluso la hace conectarse a Skype a cualquier hora, hasta de madrugada, para comprobar que está en su casa", cuenta Paola Fernández. 6) "Lo vamos a hacer como en las 'pelis' porno". Según Fernández Zurbarán, se ha detectado un aumentado de la violencia sexual en los adolescentes, "en parte porque la educación afectivo-sexual que han recibido los chicos, su modelo de sexualidad, es el porno". En este sentido, cuenta que muchas chicas cuentan que sus parejas las obligan a mantener relaciones sexuales sin preservativo, cuando a ellas no les apetece o en posturas que a ellas no les gustan, "y ellas sienten que tienen que estar encantadas, aunque la práctica sea denigrante". Todo esto repitiendo los esquemas del cine porno, al que acceden mucho más fácilmente que antes gracias a internet, lo que les permite consumirlo en sus habitaciones, en su ordenador, móvil o tablet. La mayoría de las veces, sin control de los adultos, ya que casi nadie tiene activados los filtros de control parental de internet. Esto ocurre bien por la propia soledad del joven (los padres trabajan y no reparan en eso) o bien por ignorancia (los progenitores son analfabetos digitales). Las chicas que llegan a este programa tienen entre 14 y 17 años y todas han sufrido violencia de género desde las nuevas tecnologías, básicamente porque todas son nativas digitales. Según Fernández Zurbarán, "todas han sufrido mucho y llegan muy violentadas psicológica, física y sexualmente, con la autoestima rota y la identidad muy deteriorada, no saben qué quieren, qué sienten". Este sentimiento, de por sí habitual en cualquier adolescente, se agrava por el uso de las redes sociales. De todos es sabido que a los adolescentes les preocupa mucho la imagen que proyectan sobre su círculo. Por eso, estas técnicas tienen mucho más impacto a nivel emocional que en un adulto, pues "las redes sociales multiplican el descrédito ante los demás, la imagen pública de las chicas se destroza y repararla es mucho más difícil porque las redes sociales lo amplifican todo", explica Paola.
53
Sin capacidad para percibirlo o detectarlo Las primeras manifestaciones esta violencia de género tecnológica se dan a través del control por parte del chico y ellas no suelen darse cuenta, les cuesta mucho trabajo detectarlo. El Proyecto de Investigación Detecta del IAM (2012) revela que más del 56% de los adolescentes andaluces de entre 14 y 16 años no reconocen los signos de la violencia de género. De hecho, el informe señala que el 65% de la juventud andaluza ve la realidad de forma sexista, con opiniones como que "lo normal es que el hombre proteja a la mujer" (más del 60%), que "el amor lo resiste todo" (más del 53%) o que "los celos son una prueba de amor" (52%). "Los jóvenes tienen muy presentes los mitos del amor romántico, el machismo y el patriarcado en estado puro. Estereotipos difundidos en películas como Tres metros sobre el cielo o Crepúsculo, en los que los chicos son malotes o directamente monstruos a los que ellas, frágiles princesas, rescatan gracias al amor. Las adolescentes creen que esto es lo normal por culpa de los valores de nuestra cultura de masas, de consumo de películas, libros, videojuegos o redes sociales que transmiten los valores contrarios a la igualdad", señala Paola Fernández. Y añade: "Se ha producido un falso avance social. Se ha avanzado en las formas más explícitas de violencia, está mal visto que un hombre pegue a su mujer, pero el machismo ha desarrollado otras formas de ejercer su autoridad, mucho más sutiles y sofisticadas". Para terminar, dos datos preocupantes: el Programa de Atención Psicológica a las Mujeres Menores de Edad Víctimas de Violencia de Género en Andalucía atendió de enero a junio a 49 mujeres adolescentes. Y el 26 por ciento de las víctimas mortales de violencia de género registradas en 2013 en España fueron menores de 30 años.
Visto en la @campusparty 2014 en MX. Noticia -->http://goo.gl/NvbCkt @Micromachismos_ (vía @EsgallaC) pic.twitter.com/34cLS4zMqX
54
cc/
ALTERNATIVES FEMINISTES http://www.donestech.net/files/KIT_CAT-1.pdf
55
http://www.donestech.net/
Qui Som? Som un grup d'investigadores socials aficionades a les noves tecnologies que fa temps que ens preguntarem sobre què passava amb les dones i les tecnologies. Amb el temps la cosa ha anat creixent i a més de la Recerca social ens dediquem a la creació de continguts digitals, la producció audiovisual, la comunicació i l'enxarxamenta.
http://www.traficantes.net/libros/el-kit-de-la-lucha-en-internet
http://campusrelatoras.com/kit-de-herramientas/
56
Karicies http://karicies.blogspot.com.es/
Karícies, un blog d'educació sexual Karícies és un blog d’educació sexual que vaig crear al febrer de 2009, inspirant-me en la Tutoría GLBT de l’IES Duque de Rivas de Madrid. L’any 92 vaig començar a donar classes de sexualitat, al meu alumnat adolescent, a les tutories, en matèries optatives o de manera transversal en la meua assignatura (Valencià, llengua i literatura). El blog volia ser una ferramenta més on introduir nous textos i nous llenguatges més propers a la realitat adolescent, a més de compartir el treball de l’aula amb l’exterior. Tot al llarg d’aquest temps, Karícies ha evolucionat fins a convertir-se en una part fonamental de la programació de Valencià, i els comentaris i entrades del meu alumnat d’ESO i Batxillertat en són una bona mostra. Per a una professora de llengua, utilitzar un blog és molt estimulant perquè, a més de ser un autèntic espai de comunicació horitzontal, es dóna entrada a l’aula a nous gèneres textuals i al desenvolupament de les destreses necessàries per a interactuar amb ells. És summament interessant també que l’activitat de lectoescriptura es produïsca en un context real i públic de relació on és fonamental la manera en la qual ens mostrem, i precisament per a preservar-ne la reputació digital, el meu alumnat signa els comentaris amb el seu nom i el cognom d’una persona feminista de la seua elecció. La gestió de la privacitat i la construcció de la identitat digital són competències fonamentals que suposen un repte per a l’escola, igual que també ho és animar l’alumnat a convertir-se en agent actiu, creador i defensor de discursos alternatius a l’statu quo conservador.
57
I contra el conservadorisme en matèria sexual es posiciona aquest blog. A Karicies, no s’aborda la sexualitat des d’un punt de vista biologicista, és a dir, prevenint solament els riscos del sexe heterosexual coital; sinó que es qüestiona la manera de ser home i dona patriarcals, el model amorós i el model sexual androcèntric. A Karícies pensem que la diferent socialització d’uns i d’altres, el model sexual hegemònic, el sexisme o l’androcentrisme, estan a la base de la falta de plaer, de la violència i dels riscos que correm les persones en les relacions sexuals. Per això pensem que informar solament dels mitjans anticonceptius o de les possibles infeccions de transmissió sexual és solament una xicoteta part del que hauria de ser una educació sexual de qualitat. L’educació sexual ha de qüestionar les característiques de la identitat masculina i femenina que provoquen i perpetuen la desigualtat i la violència, i criticar una manera d’entendre la sexualitat limitada i estreta: heterosexual, coital, adultista, sexista, normalista, etc. La bona educació sexual ha de qüestionar un model amorós que justifica els sacrificis i la submissió, i ha d’ensenyar les habilitats necessàries per a defensar-se de la pressió i poder situar els propis desitjos per damunt dels manaments de gènere. La bona educació sexual ens obri a la diversitat i a les dissidències (intersexualitat, transsexualitat, homosexualitat, queer...) i ens ensenya que la identitat no és una essència, que la diversitat existeix en cadascú i en cadascuna de nosaltres i que només és perillosa per al sistema patriarcal i masclista, no per a les persones. Malgrat aquesta declaració d’intencions, ací no es donen fórmules màgiques ni existeixen receptes que marquen el que s’ha de fer, tot i que sí creiem que els mites contra l’educació sexual són excuses perquè res no canvie; per exemple, que és un tema privat, que fomenta la promiscuïtat, que la naturalesa és sàvia i la sexualitat no ha d’educar-se, i menys a l’escola... També sabem que els canvis socials són lents i que si les polítiques estatals fan retrocedir i/o limiten drets sexuals (humans) bàsics, el benestar de les persones esdevé un objectiu cada vegada més llunyà. Per això, a Karícies ens armem amb el diàleg i l’obertura de mires del feminisme i proposem akariciar-nos amb els nostres komentaris.
58
Proyecto Kalho http://www.proyecto-kahlo.com/
Ideario
Somos libres Somos y continuaremos siendo un proyecto sin ánimo de lucro, consiguiendo así independencia total de la publicidad y la presión del número de clicks. Somos feministas Defendemos una postura feminista de fondo, presente en todos los enfoques adoptados, aunque no necesariamente declarada abiertamente en cada uno de ellos. Evitamos reproducir estereotipos y esquemas de género estáticos y unidimensionales (cánon de belleza, ocio estereotipado, relación con el género masculino…). Somos las chicas que no salen en las revistas Ofreceremos un espacio de proyección a jóvenes que no encajen en el modelo defendido en el mass-media, de modo que otras chicas puedan sentirse reflejadas, no sentirse solas y crear redes de apoyo. Somos inconformistas Huimos del consumismo compulsivo e irresponsable como forma de ocio. Presentamos posibilidades de ocio y de creatividad o expresión de la personalidad alejadas del modelo defendido en las revistas tradicionales. Ofrecemos alternativas orientadas hacia un consumo responsable, ético y sostenible. Somos como tú Presentamos un espacio de respeto y comprensión. El equipo de PK, al igual que las propias lectoras del sitio web, tendrán siempre una actitud de respeto a la diferencia, de empatía y afecto, sin menospreciar los problemas o gustos ajenos. Por lo tanto, no se tolerarán conductas agresivas, insultantes o discriminatorias. No somos convencionales Ofrecemos una aproximación abierta, sincera y liberal a los problemas tratados (sexuales, afectivos, etc.). Somos inquietas Mantendremos un compromiso constante con la actualidad del ocio y las tendencias, ofreciendo novedades de dentro y fuera del país en el ámbito artístico, del estilo o el ocio. Somos originales
59
(En)redades en el miratge de les xarxes socials 09-04-2014 | Mª Ángeles Cabré http://blogs.cccb.org/lab/article_enredades-en-el-miratge-de-les-xarxes-socials/ Són les xarxes socials un nou instrument d’apoderament de les dones o, per contra, es mostren incapaces de desactivar els mecanismes de desigualtat? Nou vehicle per incentivar la comunicació i el diàleg, les xarxes han arribat a la nostra vida digital sota un atractiu embolcall –la facilitat d’ús i la immediatesa– i això ens fa considerar-les, des de l’optimisme, un accelerador del procés d’apoderament femení. Però és possible que la virtual sigui només la d’una realitat paral·lela, sense vasos comunicants amb la crua realitat, i que ni Twitter ni Facebook estiguin programats per posar en escac l’ancestral estructura patriarcal.
Adhesius fets per la Primera Internacional Ciberfeminista. Font: Wikimedia Commons. A (h)adas. Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean, Remedios Zafra evoca l’emancipació que va suposar anys enrere per a les dones l’ús de les tecnologies de la vida quotidiana (de la rentadora a la nevera passant pel robot de cuina i la planxa elèctrica), bona part de les quals es van estendre com articles de consum de masses en els anys cinquanta. Tot i que és una evidència que les màquines han facilitat, i molt, l’existència d’aquesta meitat de la població a la qual fins ara se li ha negat la presència en uns camps i d’altres, no és estrany que servissin per ratificar el nostre regnat a la terra precisament en el si de la llar sacrosanta, únic espai on podíem regnar. D’aquí que es tracti, per a Zafra, de «tecnologies jerarquitzades, low tech, considerades no productives, sinó mediadores del consum, eines prosumer, pensades per a tasques sense èpica, tasques de la part de l’ombra (no vista) de la vida quotidiana». Aquests avenços i altres ens permeten avui a les dones disposar de més temps per dedicar-lo a tasques com exercir la medicina, arribar a diputades o justament escriure aquest article, de manera que, per sobre dels seus defectes, se’n puguin destacar les virtuts. D’aquí també que l’arribada a les llars de les noves tecnologies de la informació ens hagi enxampat amb més disponibilitat i una predisposició excel·lent. D’aquesta manera, quan el 2006 es va donar el tret de sortida al que s’ha anomenat «la democràcia digital» (és a dir quan Facebook, creat dos anys abans, va passar a convertir-se en un espai obert per a tots els usuaris, que avui són més de 350 milions), va succeir que, després d’haver conreat durant segles el silenci i/o la parquedat de l’expressió, vam creure veure en aquesta nova modalitat de la democràcia la nostra oportunitat per conquerir finalment la part que ens corresponia en els espais de la comunicació.
60
Un nou paradigma comunicatiu Encara que hi ha xarxes que han tingut més o menys acceptació que d’altres, en el seu conjunt segueixen anant a l’alça, i trepitgen els talons al desenvolupament de les noves aplicacions. Per posar-hi un exemple, l’ús de Twitter es va disparar el 2010 arran de l’arribada al mercat dels smartphones, o telèfons intel·ligents, i són ja 70 milions els tuits que diàriament s’hi publiquen. De manera que les xarxes no només són cobejats canals «extraoficials», sinó que ho són in crescendo, cosa que convida les dones a pensar que hi regeixen lleis diferents de les que regeixen a fora i, més encara, a fer-se il·lusions pel que fa a la incidència de la seva participació en elles. Les proves fefaents del seu enorme impacte i el seu ascens imparable ens les fan llegir com un instrument d’alliberament enormement útil també en el procés d’apoderament que fa dècades que impulsem i inclusivament com una eina capaç d’accelerar-ho substancialment. Seran les xarxes armes de combat contra la desigualtat de gènere igual que semblen estar servint per ajudar a enderrocar règims antidemocràtics? I si és així, fins a quin punt la seva repercussió és real i compta en la cadena d’indicadors que manegen el món? La capacitat de les xarxes de redefinir l’espai propi des del qual s’interactua i de crear comunitats virtuals és innegable. Les xarxes «teixeixen xarxes» i, per tant, «ens entreteixeixen», de manera que són un camp excel·lent per visibilitzar les diferents problemàtiques, incloses les femenines. El dubte és si, a l’estil de BlackPlanet (xarxa social creada el 1999), poden servir només per ajuntar els ja iguals; per aquest motiu, posant-nos en el pitjor, servirien per gestar una gran comunitat de feministes de la qual romandrien aliens els que no ho fossin. Perquè les xarxes no són només un lloc d’intercanvi de propostes destinades a millorar el món, com no són tampoc una fàbrica d’amors idíl·lics, sinó que tenen també un gran potencial publicitari, i la publicitat continua sent tremendament androcèntrica; per aquest motiu, Boyd i Ellison les consideren un conjunt de «serveis amb seu a la xarxa», és a dir, una prolongació de la realitat no virtual i no un nou paradigma. Per aquest motiu, com afirma Judy Wajcman a El tecnofeminismo, si «la relació entre tecnociència i societat està actualment sotmesa a un profund i urgent qüestionament», com no ens han d’oferir les tecnologies digitals, d’implantació molt més recent, visions utòpiques i distòpiques (la terminologia és seva)? En aquest àmbit ens movem, doncs, entre «l’optimisme utòpic i el fatalisme pessimista» (de nou Wajcman).
61
Feminisme en xarxa El primer Manifest Ciberfeminista es va presentar, de la mà de les VNS Matrix, a mitjan anys noranta a Adelaida, Austràlia, en què va tenir lloc la Primera Internacional Ciberfeminista a la Documenta X. Encara que és probable que el moviment estigui una mica escapçat o potser que es trobi en continu procés de redefinició, des de les seves files es continua afirmant taxativament que al ciberespai no hi ha desigualtats de gènere i que Internet té la capacitat de transformar els rols de gènere convencionals. És potser una il·lusió sobretot estesa entre les més joves, que també pensen que en la realitat no virtual el sostre de vidre ja no existeix? De fet, els estudis de gènere ja inclouen investigacions sobre com s’elaboren i transmeten els discursos feministes en el nou espai de la comunicació (se serveixen especialment per fer-ho de les xarxes socials), i arriben a la conclusió majoritària que es tracta d’un corrent que no té un horitzó d’expectatives diferent de la resta de feminismes, però que aprofita les noves capacitats per realitzar accions virtuals i coordinar estratègies. Per desgràcia també sembla molt llunyà, com especulava el primer ciberfeminisme, que Internet acabi amb la diferència sexual (Judith Butler es refereix a «desfer el gènere»). Per no parlar de la possibilitat que si un dia s’arribés a esborrar la diferència sexual, aquesta cancel·lació servís per dur a terme una mena d’amnistia: cancel·lar el passat, oblidar els segles d’oprobi i llançar la clau de la dominació a la mar de la cibernètica. Sí que és una constatació que Internet permet l’anonimat sexual, que ens ofereix la possibilitat de deslliurar-nos de la tirania del cos i que això porta a esborrar els límits entre els sexes. «Prefereixo ser una cyborg que una deessa», escriu Donna J. Haraway, entenent cyborg com allò en què ens estem convertint els habitants d’un món postmodern: «una criatura en un món postgenèric», com la bateja a Ciencia, cyborgs y mujeres. Però sorgeix el dubte de si l’activitat de les dones a la xarxa, a les xarxes, proporciona a les seves fins ara silenciades identitats més entitat com a prescriptores, si són les xarxes l’altaveu que les dones estàvem buscant per inscriure’ns a la nova realitat. Això significaria que les xarxes estan capacitades per col·laborar proactivament en la construcció d’aquesta nova realitat i que no són tan sols un bast mirall del que passa fora d’elles; significaria que d’alguna manera tenen capacitat per establir nova jurisprudència, per «feminitzar el món que circula a través d’elles». És a dir, les dones han estat convidades a la festa de les xarxes o són unes meres intruses, se les valora o se les consent? I el que és més important, seran capaces de vehicular a través d’elles missatges transformadors? I en cas que ja ho estiguin fent, com es monitoren i es mesuren els resultats d’aquest apoderament? Voldríem pensar en les xarxes com en un espai compartit, on es produeixi el que Saskia Sassen anomena «la lògica de la incorporació». Que siguin una mena d’entramat de xarxes obertes en què sigui possible incorporar noves formes de coneixement, que al seu torn qüestionin aquelles imposades pel mainstream. Parafrasejant de nou Sassen i portant-la al terreny del gènere, xarxes capaces de driblar la lògica de la distorsió patriarcal i afavorir nous mecanismes, noves lògiques de distribució paritària. Constatada la utilitat de les xarxes com a vehicle de comunicació (vegeu-ne com a exemple El tren de la Llibertat, nascut contra les noves propostes de llei de l’avortament de Gallardón que va tenir en les xarxes seva basa principal), queda saber si serviran com a instrument de transformació. Visibilitzen les xarxes realment les tasques de les dones o les redueixen a una nova forma d’invisibilització, com feien les que podíem anomenar «tecnologies de la cuina»? No es tracta de ser pessimistes, però sí de destacar l’ambivalència de les xarxes i dels seus possibles efectes. El temps dirà si serveixen per a la dissensió o per l’afirmació. Mentrestant, en lloc de parlar de (f)ades, millor parlar d’(en)redades, entenent per enredades tant enganxades a les xarxes socials com estafades, engalipades. Cosa que no és obstacle perquè diàriament milions de dones de tots els racons del planeta, en precaris locutoris o des de portàtils d’última generació, segueixin desgranant a Twitter, Tuenti o Facebook les seves veus esperançades, amb el convenciment que hi ha algú a l’altra banda que les està escoltant.
Bibliografia Donna J. Haraway: Ciencia, cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza (Madrid, Cátedra, 1991) Sadie Plant: Ceros + Unos, Mujeres Digitales + la nueva tecnocultura (Barcelona, Destino, 1998) Judy Wajcman: El tecnofeminismo (Madrid, Cátedra, 2006) Remedios Zafra: Netianas. N(h)hacer mujer en Internet (Madrid, Lengua de Trapo, 2005) Un cuarto propio conectado. (Ciber) Espacio y (auto)gestión del yo (Madrid, Fórcola, 2010) (h)adas. Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean (Madrid, Páginas de Espuma, 2013)
62
Sexismo en las redes sociales: entre memes y censura http://www.eldiario.es/turing/redes_sociales/Mujeres-pie-guerra-redes-sociales_0_214878628.html La lucha feminista se mueve por las redes sociales resistiendo a los envites de un machismo que se refleja en internet. Termina 2013 con nuevos cierres de páginas feministas por parte de Facebook “Resistimos en las redes y en la calle”. Se puede resumir el año que cerramos con esta frase. 2013 ha sido el año de la lucha y la resistencia del feminismo en las redes sociales. Pero también el de hacer visible, a través de las nuevas tecnologías, conductas tan normalizadas como el acoso callejero. El 29 de diciembre, como colofón a un año de retrocesos en derechos para las mujeres, Facebook cerraba una de las páginas feministas con más seguidores. Memes Feministas, nacida en febrero como respuesta al sexismo que se extiende también en internet, daba la réplica utilizando el mismo código con el que la red social por excelencia viraliza sus contenidos y bromas: los memes. “El matiz más importante es que el humor bruto normativo y ‘machirulo’ de los memes al uso es sólo eso: risa, sarcasmo, ridiculización”, decía a eldiario.es una de sus responsables. “Nosotras no sólo hacemos humor, sino que cuestionamos, difundimos ideas, crítica feminista, por lo que nuestros memes y sus contextualizaciones están cargados de política”. El día de su clausura, con más de 13.000 likes, la indignación se traslada a Twitter en forma de tuits y retuits. Facebook, (dudoso) estandarte de la moral Esta no era la primera página feminista en ser cerrada por Facebook por infringir su política de “contenido inapropiado y/o pornográfico”. El 14 de octubre, la también popular Feministas Ácidas era censurada por subir reiteradamente imágenes del tipo que atentan contra su moral.Véase, sangre menstrual, masturbación femenina, pubis peludos, etc. “Cuando quieres desarrollar tu trabajo en esta red, el riesgo de censura es algo que asumes. Desde el principio nos han estado borrando imágenes, penalizando cuentas de administración con días, semanas o meses bloqueada”, contaba antes de que cerraran su página a eldiario.es Irene Redondo, única administradora de Feministas Ácidas, que reunía en ese momento más de 50.000 likes. “Lo asumes y lo burlas lo mejor que puedes, siempre hay formas; hay que conseguir que el desgaste que esto supone no termine en autocensura”. El 30 de agosto, la página feminista No quiero tu piropo, quiero tu respeto de Ciudad Juárez, México, fue asimismo suspendida por Facebook después de ser censurada diariamente en las dos semanas previas por su “contenido inapropiado”. El último detonante había sido dos ilustraciones sobre la masturbación femenina. Eva Ixchel, una de las administradoras y fundadora de la página, denunciaba además que sus cuentas personales de Facebook también habían sido bloqueadas en algunos casos hasta un máximo de 30 días. La plataforma californiana ha sido epicentro de controversias y críticas a lo largo del año por su falta de coherencia a la hora de censurar contenidos de su red. Asociaciones feministas como The Everyday Sexism Project y Women, Action & the Media, entre otras, arremetían contra ella por permitir y tolerar contenidos sexistas que apelaban directamente, mediante supuestas bromas, a cometer agresiones contra mujeres. Pero ¿quiénes son los censuradores?, ¿quiénes dictaminan qué es y qué no es moralmente censurable en Facebook? El proceso para que la plataforma elimine un contenido o una página tiene que partir primeramente de los reportes, o denuncias, que hacen los usuarios y que luego la plataforma analizará y en el caso de que en verdad le parezca inapropiado, procederá a la censura. Es decir, la última palabra en cualquier caso, la tiene siempre Facebook. A quien, a tenor de lo expuesto, no le gusta las imágenes explícitas de sexualidad femenina (siempre que esta reivindique algo), ni aquellas cuyo mensaje es claramente político aunque sea políticamente incorrecto. Acoso callejero, evidenciado por la tecnología móvil Como decía un lector de eldiario.es “Facebook no es todo internet”. Los canales que ofrece internet son múltiples para hacer de ellos vías de denuncia y concienciación. A falta de una regulación, en los últimos años han surgido iniciativas feministas para enfrentar y visibilizar el acoso callejero y la utilización de las nuevas tecnologías ha sido clave para su difusión y apoyo. Aunque en el caso de Alicia Murillo con su proyecto “El Cazador Cazado” (quien les grababa con el teléfono móvil para luego colgarlo en la web) también tuvo que hacer frente a la censura por parte de YouTube. “El ataque de 'machirulos' me ha beneficiado más que perjudicarme porque me ha dado una publicidad tremenda”, explicaba Murillo. “Tanto es así que el propio YouTube me mandó otro mail dándome la enhorabuena por el éxito de mis vídeos e invitándome a poner publicidad. Una incoherencia abrumadora”. Caminar tranquilas por la calle sin recibir los supuestos piropos por parte de algunos hombres es un derecho y visibilizarlo como una práctica de violencia sexista es un deber. Proyecto internacionales con presencia en países de todo el mundo como Hollaback! “La explosión de la tecnología móvil nos ha dado una oportunidad sin precedentes para acabar con el acoso en las calles y con ella, la oportunidad de brindar atención a un importante reto en materia de derechos de la mujer y del colectivo LGBT alrededor del mundo”, dice el movimiento en Buenos Aires. La lucha feminista está en la calle pero resiste y se multiplica en las redes.
63
“Hay que utilizar las herramientas del patriarcado para hackearlo” https://www.diagonalperiodico.net/saberes/21268-hay-utilizar-herramientas-del-patriarcado-para-hackearlo.html
Liliana Cruz trabaja visibilizando a las mujeres en la comunidad hacker Liliana Cruz es cofundadora de una comunidad de mujeres que promueve el software y la cultura libre llamada FOSSchix Colombia.
El feminismo contraataca en la red http://www.eldiario.es/turing/redes_sociales/feminismo-contraataca-red_0_142785909.html
Las redes sociales son un caldo de cultivo para reproducir tópicos y comportamientos sexistas. La lucha del feminismo por combatir los ataques misóginos se ha trasladado también a internet. Facebook acumula dos polémicas consecutivas por su falta de coherencia a la hora de censurar contenidos. “El cibermundo está dominado por el humor sexista, y muchos de los famosos memes son una prueba de ello. Nosotrxs lxs feministas también queremos reirnos mientras dinamitamos el heteropatriarcado”. Este es el manifiesto con el que la página de Facebook Memes Feministas daba el pistoletazo de salida para responder a los ataques machistas que tienen lugar en la red. Son directas, políticamente incorrectas, punzantes y están preparadas para defenderse. Lo que tengan que decir lo dirán y lo harán utilizando el mismo código con el que la red social por excelencia viraliza sus contenidos y bromas: los memes.
Feministas Ácidas No quiero tu piropo, quiero tu respeto Lo Personal es Político La Vagina Insurgente Coño armado, Coño liberado
64
Campanya “Me huele el chichi a canela”, de Mujeres imperfectas, contra l’anunci d’Evax que promet eliminar l’olor menstrual. http://youtu.be/bl3KL4nOdEU Gordazine: http://gordazine.tumblr.com/ Poderío femenino: http://poderiofemenino.blogspot.com.es/ Norma Jean Magazine https://es-es.facebook.com/normajeanmagazine Factoria Lila http://www.faktorialila.com/index.php/es/ Beldur Barik http://beldurbarik.org/
Un cuarto propio conectado. Producción digital y feminismo desde la esfera público-privada online http://medialab-prado.es/article/un_cuarto_propio_conectado2
Género y Tecnología El grupo de trabajo Género y Tecnología de Medialab-Prado constituye un espacio de reflexión y debate abierto en torno a una idea, que es al mismo tiempo el objeto de su indagación: la mutua constitución del género y la tecnología. http://medialab-prado.es/article/genero_y_tecnologia
La brecha digital: ciberutópicos y pesimistas digitales http://www.eldiario.es/turing/Ciberutopicos-pesimistas-digitales_0_236226464.html
Un cuarto propio conectado. (Ciber)Espacio y (auto)gestión del yo http://www.mujeresenred.net/spip.php?article1904
http://www.remedioszafra.net/
65
Gráficas feministas https://www.flickr.com/photos/produccionesymilagros/sets/72157629196365468
Feminismo y ternura http://www.eldiario.es/pikara/Feminismo-ternura_6_316778325.html Frente al estereotipo de amargadas, las jóvenes feministas practicamos un activismo basado en el disfrute, la autoaceptación y el cuidado mutuo. A los prejuicios y resistencias antifeministas se suma el mandato que llama a las mujeres a complacer y a no incomodar. El reto del feminismo está en resultar atractivo sin descafeinarse ni renunciar a la labor de denunciar las actitudes y discursos machistas. June Fernández 23/10/2014
Si no puedo perrear, no es mi revolución me entrevistaron en una radio libre 'Machismo gafapasta' "Si no hay mimos, no es mi revolución" http://widget.smartycenter.com/video/a-la-mierda-la-operacion-bikinii/645078/9359/1 Salida de socorro El Conejo de Alicia http://widget.smartycenter.com/video/el-conejo-de-alicia-3--pikara-magazine--quienes-somos-las-feministas-parte-1/645079/9359/1
66
RECURSOS
Correr riesgos, perder privilegios http://www.eldiario.es/pikara/Correr-riesgos-perder-privilegios_6_321327877.html El X Encuentro Lésbico Feminista de América Latina reunió a 250 mujeres de 18 países El racismo, el neoliberalismo, el militarismo y, sobre todo, las consecuencias del colonialismo centraron todos los debates ¿Cómo se reconocen los privilegios y, es más, cómo se asume, alguien que se cree oprimida, opresora de otras? •
"Ya no creo en un feminismo transnacional así por así", entrevista a Ochy Curiel sobre feminismo decolonial y activismo lésbico.
•
"No puede ser que cada cual luche por su parcela si el campo es todo nuestro", entrevista a la activista transfeminista y antirracista Laura Bugalho.
•
En los próximos días publicaremos en Pikara Magazine una crónica más extensa del X Encuentro Lésbico Feminista de Abya Yala. Síguenos en Facebook y Twitter para no perdértelo.
• •
Fotogalería del Encuentro Lésbico Feminista de Abya Yala, de Producciones y Milagros
Cuentos feministas para niños y niñas http://www.eldiario.es/inspira/Cuentos-feministas-ninos-ninas_6_321327880.html Un cuento propio. Historias para escuchar, heroínas por descubrir es la campaña de crowdfunding que la cooperativa Pandora Mirabilia ha puesto en marchar para editar un CD de cuentos infantiles en el que se relatan historias basadas en mujeres científicas, astronautas, cineastas o activistas. El objetivo es dar a conocer la vida de mujeres que habitualmente no aparecen en los libros de historia y al mismo tiempo fomentar roles de género diferentes a los que suelen aparecer en los cuentos infantiles.
http://vimeo.com/110144306
67
Twitter presenta un sesgo de género a favor de los hombres http://www.eldiario.es/turing/Twitter-presenta-sesgo-genero-hombres_0_257574370.html Un estudio de las conversaciones sobre cine muestra que la red social tiene un marcado sesgo de género. Como la mayoría de las películas, el teatro o los comics, no pasa el test de Bechdel Miguel Ángel Criado 07/05/2014
La red de diálogos de 'La Guerra de las Galaxias Episodio IV' muestra que no hay interacciones en los pocos personajes femeninos / García et al.
Si en una película no hay al menos dos personajes femeninos que tienen como mínimo un diálogo entre ellas y que no trata sobre un hombre, ese filme no supera el llamado test de Bechdel. Nacido de una tira cómica hace 30 años, desde entonces se ha convertido en una herramienta para medir el sesgo masculino en el cine, el teatro o los comics. Ahora un grupo de investigadores ha comprobado que Twitter tampoco pasa la prueba. La primera formulación del test apareció en un cómic de la historietista estadounidense Alison Bechdel en 1985. Dos lesbianas hablaban de qué película ir a ver y una de ellas le explica a la otra que sólo ve las que cumplen aquellas tres normas. A pesar de su sencillez, el test de Bechdel ha servido para demostrar el sesgo de género que tiene la gran mayoría del cine de Hollywood. La Academia del Cine sueca, por ejemplo, lo usa para calificar las películas de la misma forma que en otros países hacen para la violencia o el sexo. Sin embargo, la gran limitación de esta prueba es que la revisión esta sujeta a la subjetividad del que la hace. Investigadores del Instituto Federal de Tecnología de Zurich (ETH) y del Instituto de Investigación Informática de Qatar encabezados por el experto español en redes David García han creado ahora un algoritmo capaz de operar el test. Primero lo probaron con el cine. Recopilaron 704 tráiler de 493 películas alojadoss en YouTube. Tirando de la Base de datos de películas en Internet (IMDb) diferenciaron a sus 4.970 actores y 2.486 actrices. Después obtuvieron el guión de cada película de la IMSDb, otra base de datos pero esta vez dedicada sólo a los guiones de los filmes. Tras procesar los guiones, los investigadores pudieron crear una red para cada película formada por las conexiones (diálogos) entre los diferentes actores (nodos) y comprobaron que el sistema funcionaba. Sus clasificaciones sobre la presencia e independencia de los personajes femeninos predecían las alojadas en la Bechdel Test Movie List, una especie de wikipedia que cataloga el cine según su sesgo de género. Algunos resultados son obvios, como es el caso de El Hobbit o La Guerra de las Galaxias, donde apenas hay personajes femeninos. Pero también allí donde abundan, como en las películas de Woody Allen, tienen problemas para pasar el test de Bechdel. Una de las últimas, Midnight in Paris, con cuatro mujeres entre los papeles protagonistas, lo pasa por los pelos. “Pero sólo por un diálogo de cinco segundos entre dos mujeres sobre una silla”, aclara García, de la cátedra de Diseño de Sistemas del ETH y principal autor del estudio. ”Es el primer algoritmo que usa el lenguaje natural para automatizar el proceso del test de Bechdel”, añade. Con cada película puntuada en función de las reglas del test que cumplían, los científicos comprobaron que el sesgo de género se reproducía en YouTube. Los tráiler de las películas con peor puntuación en el test de Bechdel eran los más vistos y obtenían mejor valoración (me gusta) que los filmes que no presentaban esa preponderancia masculina.
68
Sesgo de género en Twitter Pero el cine es ficción y, en especial el comercial de Hollywood, es para muchos teóricos una muestra de una determinada hegemonía cultural que perpetúa la desigualdad. Por eso los investigadores decidieron probar su algoritmo en las redes sociales donde se supone que, debido a su organización descentralizada, no hay obstáculo para la interacción sin sesgo de género. Y decidieron comprobarlo en Twitter, como una aproximación a la realidad.
La topografía de la red de conexiones entre una muestra de usuarios revela el sesgo en favor de los hombres (puntos rojos) y los diálogos con referencias masculinas (cuadrados rojos) / García et al. Tras recopilar 300 millones de tuits sobre cine de 175.000 de usuarios estadounidenses de la red social y datos de su perfil, los autores del estudio pudieron crear diferentes redes de diálogos para cada película. Usando tecnologías de lenguaje natural, su algoritmo podía identificar con un alto grado de acierto el sexo del autor del tuit y el de los actores mencionados en el mensaje y el contenido del mismo. “Una primera observación revela que Twitter tiene un fuerte sesgo hacia la independencia masculina, estando más cerca de las películas que no pasan la prueba”, dice el estudio alojado en Arxiv y que será presentado en la próxima conferencia sobre redes sociales ICWSM’14. Aunque parte de ese sesgo pueda deberse a que el 64% de los usuarios de Twitter de la muestra eran hombres, los investigadores controlaron esa diferencia, pero la desviación de género se mantenía. Vieron también que el algoritmo arrojaba resultados diferentes según el sexo del los autores de los tuits. Mientras las películas mencionadas o compartidas por los hombres tienden a no pasar el test de Bechdel, las que sí lo superan son más compartidas por las mujeres y éstas mantienen más diálogo entre ellas. “Puede ser algo subconsciente o que las mujeres son conscientes de la existencia del propio test de Bechdel”, mantiene el investigador español. García prefiere no hablar de machismo, porque es un concepto ideológico. “Nosotros medimos comportamientos, no ideologías”, dice. Pero sí mantiene que Twitter da más importancia al género masculino. Reconoce que algunos aspectos del diseño de la red social, como el hecho de que sean discusiones públicas o con mensajes muy cortos, pueden introducir sesgos pero también afirma que “Twitter no nos libra de los patrones de género”.
69
I si qui obrís les cames a 'Instint bàsic' no fos Sharon Stone, sinó un home? http://www.ara.cat/xarxes/papers-dones-pellicules-fessin-homes_3_1136916300.html
BuzzFeedPop recrea en un vídeo algunes escenes de pel·lícules famoses canviant els rols dels protagonistes I si l'escena en què Sharon Stone obre les cames a 'Instint bàsic' no l'hagués protagonitzada ella, sinó un home? Com quedaria, amb els papers canviats, un dels moments més coneguts de la pel·lícula 'Titanic', quan Leonardo DiCaprio dibuixa Kate Winslet, que tan sols duu un collar? BuzzFeedPop no només s'ho ha imaginat, sinó que ha tornat a filmar escenes de culte d'algunes de les principals pel·lícules de Hollywood canviant-ne els homes per dones, i a l'inrevés. L'experiment duu al vídeo la provocadora proposta que ja va fer el grup Bondi Hipsters -que s'autodefineix com un segell de moda 'underground'retratant un home que imitava les posicions i cares pretesament suggerents de la model Miranda Kerr en una sessió de fotografies. Es fa estrany? Potser cal preguntar-se per què.
El kit de la lucha feminista. Teoría, práctica y transformación de un movimiento. http://www.traficantes.net/nociones-comunes/el-kit-de-la-lucha-feminista
SESIÓN 1. Las mareas feministas. Clásicos básicos y primeras lecturas SESIÓN 2. Palabras que rompen. Conceptos e ideas básicas del feminismo. SESIÓN 3. Atravesando el cuerpo. Taller ¿Qué es el feminismo?
70
Los tramposos y su vídeo trampa (Hombres al borde de un ataque de nervios) Por: Miguel Lorente Acosta | 29 de mayo de 2014 http://blogs.elpais.com/autopsia/2014/05/index.html
El vídeo podría titularse “Sexo, mentiras y cintas de video”, pero en lugar de jugar con la ficción, como ocurre con la película de Steven Soderbergh, el anuncio que recorre las redes sociales juega con la realidad para manipularla y darle un sentido diferente. Es lo que hace habitualmente el posmachismo, y por ello no es casualidad que el vídeo proceda del Reino Unido, uno de los países donde más organizado está. http://blogs.elpais.com/autopsia/2013/05/el-posmachismo-i.html
Los #MetroMachismos. No te preocupes por mí y tú espatárrate que yo voy cómoda... @Micromachismos_ #Machismo
71
En el amor como en la guerra
http://www.eldiario.es/zonacritica/amor-guerra_6_293680644.html
Cuando utilizamos el esquema ganar-perder de manera sistem谩tica, estamos en un paisaje de violencia en el que una de las partes tiene que renunciar a sus peticiones, necesidades y deseos para que el conflicto se resuelva y la relaci贸n siga adelante
72
73