La Indústria de Guerra a Badalona durant la Guerra Civil

LA INDÚSTRIA DE GUERRA A BADALONA DURANT LA GUERRA CIVIL

Sergi Caravaca i Fernández Màster Oficial d’Estudis Històrics La Guerra Civil Barcelona, 27 de juny de 2013

Índex

Introducció …...................................................................................................................... 2 La indústria a Badalona abans del cop d’estat …............................................................... 4 La transformació de la indústria badalonina: col∙lectivitzacions, controls obrer i agrupacions ….................................................................................................................... 9 Control obrer …....................................................................................................... 10 Col∙lectivitzacions …............................................................................................... 12 Les agrupacions de ram …..................................................................................... 15 Les indústries de guerra …................................................................................................. 17 La Comissió d’Indústries de Guerra (CIG) …........................................................ 18 Indústries incautades per la CIG a Badalona ….................................................... 24 La F­1 ….................................................................................................................. 27 Conclusions ….................................................................................................................... 32 Bibliografia …...................................................................................................................... 33 Annexos ….......................................................................................................................... 34 Annex 1: Relació de les cases que percibiren la seva nòmina de la Comisssió de la Indústria de Guerra, el dia 9 d’octubre del 1937, amb el detall del nombre d’obrers que constaven a les mateixes (AMTM) ….............................................. 35 Annex 2: Nóminas presentadas para el pago, a las oficinas de la Comisión de la Industria de Guerra de Cataluña, el día 8 de marzo de 1937 (AMTM) …............. 40 Annex 3: Plànol de la fàbrica número 1 de la Comissió d’Indústria de Guerra de la Generalitat de Catalunya (AMTM) …................................................................. 44

1

Introducció

La nit del 17 de juliol es produeix a Melilla l’inici d’un pronunciamiento planejat per una part de l’exèrcit i la dreta involucionista ­una part de la dreta burgesa i sectors de l’extrema­dreta, com carlins i feixistes. Així començava el cop d’estat per intentar fer caure el govern del Front Popular sorgit de les eleccions de febrer del mateix any i que pretenia recuperar l’essència progressista i social de la Segona República després de dos anys de govern de dretes. Però el cop d’estat no triomfà degut, d’una banda, a la manca d’unitat de l’exèrcit ­malgrat que el suport a aquest, especialment a nivell de la comandància fou majoritari­ i de l’altra a la mobilització popular que en molts pobles i ciutats aturà als colpistes. La situació s’enquistà i va començar un dels conflictes més greus a la història contemporània de l’Estat Espanyol: la Guerra Civil espanyola.

La guerra alterà completament la realitat política, social i econòmica de l’època, tant en un bàndol com en l’altre. Les velles estructures es transformàren no només al bàndol sollevat, que volia destruir el règim de la Segona República, sinó també en el mateix bàndol republicà, que visqué una autèntica revolució social i política. Col∙lectivitzacions, controls obrers, comitès de milícies antifeixistes i salut pública, milícies de partits, patrulles de controls, etc., aparegueren des del primer moment del conflicte, transformant el mateix sistema republicà. Les transformacions foren moltes i intenses. Però si un sector s’havia d’adaptar especialment ràpid a la nova situació tot alterant la seva estructura era l’industrial.

Amb un conflicte bèl∙lic en marxa de durada incerta calia obtenir recursos armamentístics per tal de poder­se assegurar la victòria. La indústria de guerra, però, estava poc desenvolupada tant al global de l’estat espanyol com a Catalunya en particular. El teixit industrial es basava en els sectors de primera necessitat com el tèxtil i el siderometal∙lúrgic. A més, la majoria dels centres fabrils eren obsolets, fet que s’agreujava amb la manca de matèries primeres a algunes dels grans centres industrials, com el cas català, fet que feia que els productes fossin poc atractius per l’exportació i que encara s’acusés més l’endarreriment industrial.

La posició de neutralitat de la majoria de potències internacionals ­només la Unió Soviètica recolzà la Segona República, si bé el material bèl∙lic era enviat previ pagament­ i l’ajuda que la Itàlia feixista i l’Alemània nazi prestaren al bàndol sollevat forçaren la necessitat de reconduir el sector industrial, tot fent néixer de pràcticament el no res una potent indústria de guerra capaç de dotar d’armament l’exèrcit republicà per guanyar la guerra.

La reconversió de la indústria existent en una adaptada a la situació de guerra, incloent la reconversió directa d’algunes fàbriques cap al sector militar i la creació des de zero de nous centres fabrils armamentístics no va ser, però, gens fàcil. A la gran dificultat que suposava la manca d’una tradició industrial bèl∙lica, que va fer que s’hagués de crear aquesta una xarxa industrial militar pràcticament des de zero­ se li sumava la situació de crisi econòmica 2

internacional, la manca de les matèries primeres necessàries ­amb la consegüent necessitat d’importació d’aquestes­, la total falta d’entesa dels governs català i central i el mateix desenvolupament de la guerra, incloent els constants bombardejos als principals centres fabrils.

Malgrat això, i especialment a Catalunya, s’aconseguí desenvolupar una xarxa d’indústries de guerra a partir de la incautació i reconversió de fàbriques ja existents i la creació d’altres totalment noves que, tot i les dificultats, aconseguiren importants resultats en alguns sectors.

Badalona, com un dels centres fabrils catalans més importants de l’època no va restar ni molt menys al marge de la transformació industrial per adaptar­la a la guerra. Ben al contrari, la ciutat fou una de les protagonistes d’aquest canvi, amb tot un seguit de fàbriques que es dedicaren al procés armamentístic.

El present estudi és una aproximació a com la Guerra Civil afectà a la indústria badalonina en la seva reconversió a una indústria centrada en la guerra i en l’abastiment de material bèl∙lic pels diferents fronts.

Aquest treball intenta, de fet, actualitzar els estudis anteriors sobre aquesta temàtica a nivell local ­el principal d’ells el realitzar pel mateix Dr. Joan Villarroya al seu llibre Revolució i Guerra Civil a Badalona. 1936­19391 ­ amb els nous estudis i la documentació estudiada i feta pública en els darrers anys que ens permeten un millor estudi de la indústria de guerra i la xarxa d’indústries auxiliars que es creà a Catalunya durant la Guerra Civil.

Per tal de realitzar l’estudi, he treballat amb diferents llibres i articles tant d’abast general com local relacionats a l’apartat de bibliografia, a més de amb documentació de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) i de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (AMTM) de Poblet. Malgrat que la intenció era també treballar amb la documentació disponible a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona (AHCB) i al Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH) de Salamanca, la gran documentació trobada ­amb el consegüent temps dedicat a analitzar­la­ i el fet que aquesta indústria depengués de la Generalitat durant gran part de la Guerra Civil i no dels governs municipal i central, ha fet que preferís centrar­me en els dos primers. Queda doncs pendent un buidatge dels arxius de l’AHCB i del CDMH que puguin ser útils per tal de completar aquest estudi.

1

VILLARROYA I FONT, JOAN. Revolució i Guerra Civil a Badalona. 1936­1939. Badalona: Ajuntament de Badalona, 1985.

3

La indústria a Badalona abans del cop d’estat

Badalona va esdevenir un centre industria a partir de la segona meitat del segle XIX, quan, afavorida per la construcció del ferrocarril Mataró ­ Barcelona, s’intal∙laren a la població tot un seguit d’indústries davant la massificació industrial que es produïa a Barcelona, transformant així la petita indústria local, que estava sobretot centrada en la corderia i els sectors relacionats amb la pesca i l’agricultura, sectors que havien estat fins llavors els principals de l’economia de la ciutat.

Amb l’arribada de les noves indústries, la majoria de capital de la burgesia barcelonina i algunes amb capital estranger, el sector fabril cada cop prengué més importància dins l’ocupació de la població badalonina, amb una preponderància del tèxtil ­que arribava a ocupar prop de la meitat de la població local activa­ i la metal∙lúrgia.

Alhora que es produïa l’augment del sector fabril, la població augmentà de manera accelerada.

Si al 1857 Badalona tenia una població de 10.485 persones ­després d’haver crescut més d’un 1400% entre la Guerra de Successió i aquest any­ el 1910 es dobla aquesta quantitat fins arribar a un total de 20.957. La progressió, lluny d’aturar­se, pujarà exponencialment als anys 20 i 30, augmentant fins el 44.2912 .

2

Dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

4

Aquest augment de població s’ha d’explicar no només a una revolució demogràfica natural, sinó també als forts moviments migratoris que provoca la industrialització i la creació dels centres industrials. Com veiem, en el gràfic anterior, hi ha una primera etapa en que la població creix a un ritme força constant ­durant tot el segle XIX i la primera dècada del XX­ en la que la indústria comença a desenvolupar­se, però l’agricultura i la pesca encara continuaran sent les activitats principals de la majoria de la població.

En la primera dècada del segle XX hi havia un total de 217 fàbriques, amb una preponderància del sector tèxtil ­especialment indústries cotoneres­ de més d’un 33,71% del total, seguit a força distància pel de l’alimentació ­ un 21,20%­, la construcció ­11,98%­, el químic ­10,60%­, el metal∙lúrgic ­4,15%­, de l’assaonament ­3,69%­ i el del vidre i cristall ­1,84%. El total d’obrers industrials a la ciutat era de 9.2063 .

La Primera Guerra Mundial suposà però una gran transformació. Les potències en conflicte havien d’adreçar molts esforços en la indústria de guerra per tal d’equipar als seus exèrcits.

Però en un moment de màxima mobilització al front, la capacitat industrial d’un país, malgrat la incorporació de nous sectors socials en determinats treballs ­com el cas de la dona, que en aquests anys serà molt important en sectors industrials on fins ara no tenia gairebé presència­ , tendirà a baixar.

En canvi, en plena mobilització, cal mantenir una certa estabilitat social, evitant les revoltes internes, que farien baixar la producció i, alhora, crearien un problema molt greu en tenir mobilitzat la pràctica totalitat de l’exèrcit en el conflicte. Per aconseguir­ho, cal mantenir un cert benestar social dins les possibilitats, és a dir, aconseguir que els productes bàsics estiguin assegurats.

Per tal de mantenir aquest nivell de productes manufacturats bàsics, així com per augmentar la capacitat d’intendència de l’exèrcit en un moment de menor capacitat industrial caldrà recórrer a la importació d’aquests productes des de països no bel∙ligerants o neutrals.

En un conflicte tant a gran escala com ho fou el de la I Guerra Mundial, però, no era fàcil trobar països amb una indústria prou desenvolupada com per atendre aquestes necessitats i, alhora, que no participessin d’ella, és a dir, que fossin neutrals. I serà precisament la neutralitat que l’Estat Espanyol mantingué durant el conflicte la que farà que la indústria creixi de manera espectacular.

La indústria de la ciutat també viurà un gran creixement en aquesta etapa. Els sectors més afavorits ­gràcies a la reducció de la competència estrangera i l’augment d’exportacions­ i que 3

Dades facilitades a FERRANDO PUIG, Emili. De la repressió a l’oblit. Moviment obrer a Badalona (1835­2000). Badalona: autoeditat, 2010.

5

tenen un creixement important en la seva producció són: ● Tèxtil: fàbriques com Narcís Mercader, J. Montal Fita, Soler i Biosca, Josep Giró Blanch, Can Casacuberta, Josep Valls Ibern, Luis Serret y Cia, Cuyàs, Antionio Aparicio, Tomàs Vilaseca i Mijans i Cia. ● Alimentari: Vicens Bosch (“Anís del Mono”), Fills de Palay (“la Galeta”), Jaume Martí (“la Sopera”) i La Refineria Colonial (“el Sucre”). ● Química: la S.A Cros ­que esdevindria la principal indústria química de l’Estat i una de les principals d’Europa, sent la que més metres quadrats ocupava de la ciutat­, Charles Lorileux i Cia (“la Tinta”), Deutsch i Cia (“el Petroli”), Pau Quadreny (destil∙lació de quitrà), Joan Parera Casanovas (perfumeria) i Gerardo Collardin (colorants i laques). ● Energia: Propagadora de Gas (“el Gas”) ● Viidre i cristall: Artur Farrés i Cia (“El Cristall”), Costa i Florit (“El Vidre”) i Vidriera Badalonesa. ● Pells: Charles le Boeuf, Lluis Isamat i Carlos Csonka. ● Metal∙lúrgia: Francesc Prat (“Bomba Prat”), Gottardo de Andreis (coneguda com “G de Andreis”, “Metalgraf” o “la Llauna”, que fou la que més treballadors ocupà, amb més d’un miler), Francesc Bacàs, la Bomba Bloch, Successors de Rosés i Masriera (posteriorment absorbida per Riviere SA)4 .

L’augment de la producció com a conseqüència de la forta demanda d’exportacions provocarà, al seu torn, un augment de la necessitat de mà d’obra a la ciutat, creant una gran onada migratòria cap a Badalona, especialment procedent del País Valencià i l’Aragó, a més del tradicional moviment de la població rural cap a les ciutats industrials.

També serà una època important en el desenvolupament del sindicalisme de classe local ­ que fins llavors havia estat molt fragmentat i basat en organitzacions professionals molt relacionades amb el republicanisme­ especialment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) provocat per la reducció del poder adquisitiu de la classe obrera ­entre un 10 i un 20%­ malgrat l’augment dels beneficis de la indústria, com a conseqüència de l’augment de preus per la fota demanda. Aquest protagonisme de la CNT ­la UGT no serà important en quant a militància fins a la Guerra Civil­ s’afiançà amb el seu paper a la vaga de “la Canadenca”, on quedà demostrada la força i l’eficàcia del seu model de sindicats únics de ram. La ciutat viurà els primers conflictes laborals importants com la vaga de la Cros de 1918 que acabarà amb 4 sindicalistes morts.

Acabada l’enfrontament bèl∙lic, però, el nivell de demanda baixà, amb la consegüent baixada de producció, augmentant l’atur. La dinàmica de conquestes obreres que havia sorgit especialment des de la vaga de “la Canadenca”quedà tallat d’arrel amb mesures de la patronal encaminades a fer perdre les millores laborals aconseguides els darrers anys amb actuacions com el lock­out protagonitzat per la patronal a finals del 1920. Alhora, creen els denominats “Sindicats Lliures” impulsats per la patronal, l’esglèsia i la mateixa administració que intentaran fragmentar el 4

FERRANDO PUIG, Emili. Op. cit.

6

moviment obrer ­malgrat això, es calcula que a Badalona, el Sindicat Lliure tenia 3.386 afiliats, mentre que la CNT agrupava un total de 12.000.

Serà en aquesta conjuntura d’enfrontament quan aparegui ­fins el 1923­ el fenomen del pistolerisme, que tindrà com a principals protagonistes la CNT d’una banda, i els Sindicats Lliures i l’administració de l’altra, i que serà conegut amb el nom de “pistolerisme”. La confrontació, fins ara restringida en el marc de les lluites laborals i la competència sindical, prendrà un caire greument violent amb una autèntica guerra de pistolers entre ambdós sectors que acabarà amb molts líders sindicalistes morts i que finalitzaria amb la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera, precisament governador militar de Barcelona ­on el fenomen de pistolerisme tenia més importància­ que il∙legalitzarà la CNT ­no així la UGT, que serà permesa, ni els Sindicats Lliures, que seran tutelats pel règim.

Durant els anys de Primo de Rivera es produeix un cert auge de la indústria local, fruit de la gran onada migratòria que viu la conurbació de Barcelona ­Badalona inclosa­ per les obres al voltant de l’Exposició Universal de 1927 ­incloses les obres de la primera línia de metro. La ciutat veurà com la seva població augmenta en 10 anys més d’un 65%. Això crearà una potent indústria de la construcció que veurà aparèixer nous barris que trenquen el creixement tradicional de Badalona, paral∙lel al mar ­només ho seguiran els barris del Progrés, Raval i Casagemes­, creant­se els barris a la falda de les muntanyes que envoltaven la ciutat: Artigues, el Remei, Bufalà, Coll i Pujol, Morera, Sant Antoni i Sant Mori de Llefià, Puigfred, la Salut, Sant Crist de Can Cabanyes i Sistrells.

Aquesta onada migratòria ja no procedeix de les províncies al voltant de Catalunya, sinó que principalment arribarà provinent de Múrcia ­molts de la ciutat de Cartagena­ i d’Almeria ­sobretot del poble de Vélez­Blanco.

Amb l’arribada de la República, Badalona tenia un sector primari en franca decadència, mentre que el sector industrial contava amb 330 fàbriques de gran diversitat productiva, amb una gran preponderància del sector tèxtil ­especialment les indústries cotoneres­, que ocupava el 47,5% dels treballadors ­el 1931 un total de 9.723­, seguit de la metal∙lúrgia, la química i el vidre, que ocupaven el 42%. El sector tèxtil contava amb 95 fàbriques de les que 13 eren grans ­entre 800 i 100 treballadors, amb Montalfita com a empresa que major nombre de treballadors tenia­ i 11 eren mitjanes ­entre 100 i 50. Cal remarcar que la majoria de les grans indústries dels sectors capdavanters eren de capital barceloní ­en menor mesura estranger­ pel que mantenien la seva seu social a la ciutat comtal, mentre que les mitjanes i petites indústries sí estaven en mans de la burgesia local. El sector terciari, per la seva banda, contava amb un total d’uns 1.232 establiments5 .

La crisi econòmica internacional després del crack del 29 es deixà notar a partir de 1933 en la disminució de les exporacions ­que també era provocada però per la poca competitivitat del 5

FERRANDO PUIG, Emili. Op. cit.

7

sector industrial, que necessitava una urgent reestructuració i modernització­, amb el consegüent augment de l’atur. Els sectors més afectats per la situació ­tots de gran importància dins l’economia local­ foren la construcció, el tèxtil ­segons la Matrícula de Contribució Industrial, el 1930 funcionaven 25.504 fusos i 1.665 telers, baixant el 1934 a 14.760 fusos i 1.021 telers­, la metal∙lúrgia i la fusta, mentre que la química mantingué un bon nivell de producció.

Fruit de la situació social i econòmica, es va accentuar la conflictivitat social, augmentant el nombre d’afiliats a les centrals sindicals principals ­especialment a la CNT­, tot coincidint amb la pujada al poder d’un govern de dretes ­amb Lerroux al capdavant­ que va desfer gran part de les reformes socials i laborals del governs republicans fins la data, i que acabà amb els fets d’Octubre de 1934. Serà llavors quan el nombre d’afiliats creixi de manera exponencial. A data del 19 de juliol de 1936, la CNT tenia 4.502 afiliats, mentre que la UGT tenia 1.156 segons les dades dels Serveis de la Generalitat de Catalunya 6 .

La victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 retornà el govern de la Generalitat, empresonat des dels fets d’Octubre. Malgrat això, la crisi i la conflictivitat social continuaven, sumant­s’hi la deriva conspiracionista de la dreta, que donaria lloc al cop d’estat del juliol de 1936, que suposaria una transformació total de la societat, l’economia, la política i la indústria de la ciutat.

6

Extretes de FERRANDO PUIG, Emili. Op. cit.

8

La transformació de la indústria badalonina: col∙lectivitzacions, controls obrer i agrupacions

Amb el cop d’estat, la mobilització popular a Catalunya per tal d’aturar el cop d’estat fou molt important, tant que, un cop aixafada la insurrecció al territori, les estructures administratives, econòmiques i socials quedaren totalment alterades. Els governs, tant a nivell autonòmic com a nivell local, foren substituïts per comitès de milícies antifeixistes i de salut pública ­només un pacte entre els diferents protagonistes d’aquestes faria retornar les anteriors estructures de govern, això sí, modificades i amb un nou repartiment del poder­, les partulles de control, formades per membres de cada partit, prengueren el relleu en un primer moment a la Guàrdia d’Assalt, etc. Aquesta transformació de les estructures de poder a Catalunya, que no es dona a d’altres indrets de l’estat, s’explica per la gran importància que tenia la CNT a nivell social, sent aquesta independent dels partits polítics existents, amb el que no participava a les anteriors estructures de poder.

Aquesta transformació també es visqué a nivell industrial, canviant la seva estructura. Els comitès d’empresa i els antics sindicats passaren a ser autèntics òrgans d’autogestió o de gestió de les empreses. Les antigues indústries, pertanyents a una sèrie de capitals privats ­a excepció de les cooperatives, que eren encara molt minoritàries­ i on els obrers només hi treballaven, foren ara transformades totalment.

No hi va haver, però, una sola nova organització industrial, sinó que es podies col∙lectivitzar, quedar sota control obrer, agrupar, incautar­se per part de la Generalitat o bé, inclús, deixar­les tal i com funcionaven fins aleshores. La diferència ­tret del cas de l’agrupació, que era per tal de racionalitzar els sectors més atomitzats, i la incautació de la Generalitat, que en general fou amb l’objectiu de crear una indústria de guerra fins llavors pràcticament inexistent­ no era més que ideològica. La CNT, de caire anarco­sindicalista, i amb una corrent anarquitzant forta representada per la FAI, optaven per l’autogestió de les fàbriques per part dels obrers, és a dir, col∙lectivitzar­les, mentre que la UGT, de tendència socialista, preferia la fórmula del control obrer per tal de co­gestionar amb la direcció el funcionament de les indústries.

Cal apuntar, que malgrat que l’empresa sigués col∙lectivitzada, posada sota control obrer, agrupada o incautada per la Generalitat, no té perquè voler dir que el seu propietari ni els seus directius abandonessin la fàbrica. A Badalona, per exemple, només un 5% d’aquests abandonaren les seves propietats. Tot i això, de seguida sorgiren problemes entre alguns dels que s’havien quedat i els obrers, arribant a assassinar els obrers a Santiago Domènech, un dels propietaris de la corderia Domènech ­el 22 de setembre de 1936­, i Ramon Montañà, director de la Cros ­el 26 de novembre del mateix any7 .

7

VILLARROYA I FONT, Joan. Op. cit.

9

Amb el temps, però, sí que es trobaren amb un important problema: l’abandonament de la feina per part dels tècnics, molts cops perseguits i acusats d’ajudar als facciosos i que, a la mínima que en tenien oportunitat, fugien. Un altre dels problemes que sovint es trobava en aquestes empreses era el de l’absentisme laboral, molts cops produït per les llargues cues que s’havien de fer per obtenir els recursos que imposava el racionament. Així mateix, un altre greu problema fou el de la mobilització militar, que minvava la quantitat de mà d’obra disponible.

En aquest apartat, explicaré les diferents modalitats de gestió de les fàbriques sense incautació de la Generalitat ­col∙lectivitzacions, control obrer i agrupacions­ per ser aquesta darrera modalitat la que seguia la indústria de guerra a Catalunya, motiu del treball, explicant­la al següent apartat. Així, a més d’explicar els diferents tipus de gestió, també apuntaré alguns dels casos que hi ha d’aquests a Badalona, aportant algunes notícies que sobre elles podem trobar.

Control Obrer Aquest va ser el primer tipus d’organització industrial sorgit després del cop d’estat. Un cop aixafat, eels dies posteriors es celebraren reunions a l’Ajuntament de Badalona entre la CNT i els directors, encarregats, contramestres i patrons que havien romàs a la localitat per informar­los que s’havien de reincorporar d’immediat als seus llocs de treball, alhora que la central sindical redactava un comunicat destinat als obrers informant que donava per acabada la vaga revolucionària i que calia que aquests també tornessin a ocupar el seu lloc de treball.

Seguidament, a cada fàbrica es creen els Comitès de Control i de Vigilància a partir dels antics Comitès Sindicals de Fàbrica ­a la indústria tèxtil arribaran a ser 37 entre petites i grans empreses de les diferents branques del sector. Si agafem les instruccions dels Comités de Control elaborades pel Sindicat de la Indústria Fabril i Tèxtil de Badalona i el seu Radi (CNT), la “missió” d’aquests comitès eren: A) Saber el valor exacte del nostre treball i la relació existent entre el que produim i el que consumim, tot allò per poder establir l’equivalent destinat a l’intercanvi que s’hagi de realitzar.

B) Saber el valor, que en concepte d’impostos, carrega l’Estat a les empreses i al comerç, això per determinar la sobrecàrrega al valor de cost de la producció incorporant, com és natural, el preu de les matèries primeres, de direcció tècnica i d’administració.

C) La labor del Comité de Control serà la que segueix: esbrinar el difícil, fiscalitzar tot l’aparell empresarial, estudi de totes les energies, coneixement de tot els fraus, conèixer el valor veritable de la qualitat i la quantitat de les matèries utilitzades en la producció del present, això per poder determinar amb certesa la producció del futur. Per obtenir dades i efectuar el seu resum, ha estat creat en el si del Sindicat, el “Consell de Control i 10

d’Economia de la Indústria Tèxtil, Vestir i Annexos de Badalona i el seu Radi8 .

Amb els messos, però, moltes de les fàbriques sota control obrer varen adoptar la fòrmula de la col∙lectivització, restant només algunes, generalment controlades pel sindicat UGT, que era més partidari d’aquest mètode, i les de capital estranger, mentre que les controlades per la CNT foren les col∙lectivitzades, seguint l’ideal d’autogestió de les fàbriques per part dels obrers.

En aquestes empreses la gestió estava compartida entre l’antic propietari o gerent i el comitè obrer. El primer no podia prensdre cap decisió sense el consentiment del segon, mentre que aquest actuava per norma general amb total autonomia en la majoria de qüestions tret de la qüestió financera, ja que per la disposició dels actius que tenia l’empresa en entitats financeres calia la signatura del propietari o gerent. Malgrat això, la majoria de vegades, coaccionats per la pressió dels comitès obrers, acabaven acceptant les decisions d’aquests.

D’entre les que mantingueren la fòrmula del control obrer, cal destacar Cotonifici de Badalona, Fabra i Coats, Perfumeria Parera, Mestres i Torres, Vidua Cusellas, Lorilleux i Cia, Bosch i Cia, Josep Bofill, Eduard Garriga, Antoni Garriga, Sindicat Petrolífer ­antiga CAMPSA­, Inglada SA, F. Gómez, Joan Vila Berenguer, Joan Capella, Tallers Forbó o Emili Surià9 .

Respecte algunes d’aquestes fàbriques trobem diferents informacions al volum 2 del dietari de Josep Maria Cuyàs10 : ● Lorilleux i Cia (coneguda com “la Tinta”): hi treballaven uns 35 operaris i uns 45 dependents a les oficines. Hi actua un comitè de control de 15 membres ­nou de la UGT i sis de la CNT­ en proporció als afiliats ­46 a la UGT i 34 a la CNT. Treballen 40 hores setmanals. 12 empreats francesos hagueren d’abandonar els seus llocs de treball i retornar al seu país per ordres del cònsol francès. És l’única empresa que funciona a Espanya ja que la competència eren empreses estrangeres. Produeixen tintes d’impremta i litografia, incloent la tinta negra per als periódics, entre els que serveixen a La Batalla, Treball i La Vanguardia, de Barcelona i l’ABC de Madrid. A aquesta darrera ciutat tenen una petita sucursal on també produeixen. La seva filial Establecimientos L.C.H. (abans la Bengaline i coneguda com a “Can Lori” o “la Lori”) produeix pintura per a aviació, tancs, etc. tant per a València com per Barcelona. Treballen uns 150 obrers dels quals el 70% són afiliats a la UGT. ● Fabra i Coats (coneguda com “Can Mercader”): El govern anglès ordenà als càrrecs de nacionalitat anglesa que retornessin. D’altra banda, el segon fill del propietari fou 8

Fragment de COSTA FONT, Josep. Ponència presentada al Secretari d’Organització de la Segona Conferència Internacional sobre la Participació, el Control Obrer i l’Autogestió, celebrada a París, Barcelona, maig 1977 extret de CASTELLS DURAN, Antoni. Les col∙lectivitzacions a Barcelona 1936­1939. Barcelona: Editorial Hacer, 1993.

9 VILLARROYA I FONT, Joan. Op. cit.

10 VILLARROYA I FONT, Joan (ed.). Diari de Guerra de Josep M. Cuyàs Tolosa. Volum 2. Badalona: Museu de Badalona, 2006.

11

assassinat i tant el seu pare com el seu germà fugiren a França, d’on no volgueren tornar tot i els oferiments de la comissió de la col∙lectivitat. A Badalona hi treballaven uns 200 obrers, però la secció de tint va ser traslladada juntament amb el seus treballadors a la fàbrica de Sant Andreu. Manquen materies primeres, especialment cotó, que els hi és facilitat de tant en tant pel comitè regulador de cotó de la Generalitat. Fabriquen fil i teixits senzills. La filatura treballa un dia cada setmana i les altres seccions, unes dos i altres tres dies, però totes cobren la setmanada sencera. Disposa encara de fortes reserves i, juntament amb la Cros, són les més potents econòmicament de Badalona.

Col∙lectivitzacions Les empreses que quedaren sota control obrer podien, si així ho expressava l’assemblea general de treballadors, col∙lectivitzar l’empresa, és a dir, assumir els treballadors directament tot el control, sense haver de compartir les responsabilitats amb el propietari o el gerent. Si bé algunes empreses controlades per la UGT seguiren aquesta via, la majoria de les indústries col∙lectivitzades eren controlades per la CNT, o bé fou obra dels dos sindicats, malgrat que en aquest cas, generalment la UGT ho acceptà per les pressions de la CNT. Cal recordar que les empreses amb capital estranger no podien ser col∙lectivitzades.

Aquest tipus d’empreses es donaren principalment a Catalunya, sent el primer país industrialitzat on es va portar a la pràctica la direcció de l’empresa per part dels treballadors ­sense ser aquesta una cooperativa. En un primer moment, les empreses que quedaren automàticament col∙lectivitzades foren aquelles que el seu propietari o gerent ­o ambdós­ havien abandonat la fàbrica, però ràpidament fou adoptada per moltes més empreses. Cal dir, però, que des de la direcció de les organitzacions sindicals no es va donar cap ordre sobre el model d’organització que s’havia d’imposar, sinó que sortí de les mateixes bases segons la seva ideologia.

L’empresa col∙lectivitzada estava dotada d’uns òrgans de decisió i gestió totalment diferents als que s’havien vist fins aleshores en el món industrial: 1. L’Assemblea General de treballadors de l’empresa era el màxim òrgan de decisió on es determinaven les línies generals d’actuació, la nova titularitat i gestió de l’empresa, els seus estatuts, remuneració, temps de treball i l’elecció del Comitè d’Empresa.

2. El Comitè d’Empresa era qui dirigia diàriament l’empresa, a partir de les directrius generals aprovades a l’Assemblea General. Adoptà diferents noms a més del dit: Comitè Técnico­administratiu, Comitè Revolucionari d’Estació, Comitè de Control, Comitè Central de la Indústria, Comitè Central de Direcció, Consell d’Empresa, etc. S’intentava que la seva composició fos el més diversificada i representativa possible, ja fos a nivell de centrals sindicals com dels diferents sectors que hi intervenien dins l’empresa. A les empreses de més d’un centre s’establien comitès de fàbrica o centre, mentre que a les empreses de certa grandària o complexitat el Comitè es subdividia funcionalment per 12

tasques i l’estructura organitzativa sortia de les diferents seccions de l’empresa, constituint­se el Comitè de Secció Corresponent.

3. El Comitè Sindical que s’encarregava de la defensa diària dels interessos dels treballadors i tenia la potestat de convocar reunions de treballadors i d’exigir reponsabilitats als diferents òrgans de direcció i gestió de l’empresa11 .

A banda de l’organització pròpiament de l’empresa col∙lectivitzada, generalment es constituïen comitès assessors per ram a cada localitat o agrupació de localitats per tal d’ajudar al correcte funcionament de les col∙lectivitats.

Per tal de legal∙litzar i organitzar les incautacions i col∙lectivitzacions, la Generaltat de Catalunya promulgà el 24 d’octubre de 1936 el Decret de Col∙lectivitzacions i Control Obrer, gràcies al pacte a que arribaren les diferents forces antifeixistes que en aquell moment ja havien constituït el nou govern català, dissolvent el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i recuperant les estructures governatives anteriors degudament modificades.

El Decret introduïa una sèrie de modificacions en el funcionament general de les col∙lectivitzacions, seguint dos tipus de disposicions, les que anaven dirigides principalment a afirmar l’autoritat de la Generalitat però que no comportaren canvis importants en el funcionament de les empreses i les que sí introduïen modificacions en la manera de gestionar dites empreses.

Dins el primer grup, cal senyalar la unificació del nom amb què es designava l’òrgan encarregat de la gestió diària de l’empresa, que quedava establert com a Consell d’Empresa, l’obligació de transmetre l’acta de la seva constitució, l’establiment legal de les seves funcions, equiparant­les amb els antics Consells d’Administració de les Societats Anònimes, l’obligatorietat que hi haguessin membres dels diferents serveis ­producció, administració, serveix tècnics i intercanvi comercial i la fixació de la durada dels seus càrrecs en dos anys, renovant­se cada any la meitat dels seus components, que podien ser reelegits.

Pel que fa al segon, algunes de les disposicions que recollia foren la capacitat d’actuació del Consell d’empresa al Consell General d’Indústria davant el que havia de respondre de la seva gestió i havent d’adaptar la seva actuació al pla general establert per aquest, podent destituir aquest totalment o parcial el Consell d’Empresa ­en cas de no estar d’acord amb la decisió, els treballadors podien oposar­s’hi i la resolució quedava en mans del Conseller d’Economia­ , l’establiment de la figura del Director en qui el Consell d’Empresa delegava totalment o parcial les seves funcions o la designació d’un Interventor de la Generalitat a les empreses col∙lectivitzades que havia de formar part del Consell d’Empresa.

A Badalona gran part de la indústria existent, així com alguns serveis, foren col∙lectivitzats: Jaume Ribà E.C., Corderia Domènech, Andreu Garriga, Francesc March, Joan Tramuns, Can 11

CASTELLS DURAN, Antoni. Op. cit.

13

Casacuberta, Ezequiel Giró Prat, La Preparació Textil, Josep Ribas i Payeras, Jaume Ribó, Joan Giró Prat, Ezequiel Giró i Cia, Unió Vidriera d’Espanya (“El Cristall”), Vidriera “la Badalonesa”, Bardinas E. C., Gerard Collardin, la Col∙lectivitat d’Aigües Carbòniques n. 1, la Col∙lectivitat de Xarops i Orxates n. 2, la Col∙lectivitat Gastronòmica n. 3, la Col∙lectivitat de Flequers n. 4, la Col∙lectivitat de Camperols, la Col∙lectivitat de Subministrament de Carbó (SAC) n. 27, Jaume Cuixart, Taller Col∙lectivitzat Hispània, la Col∙lectivitat del Ram de la Fusta n.

2, la Col∙lectivitat del Ram de la Pell n. 4, la Col∙lectivitat de Barbers n. 5, la Col∙lectivitat de Transports, Indústries Gràfiques Col∙lectivitzades, Sindicat de la Construcció ­ Secció Rajolers, Indústria de la Construcció, Indústria d’Espectacles Públics, la Col∙lectivitat de Taxis i Col∙lectivitat de Farmàcies12 .

Al volum 2 del dietari de Josep Maria Cuyàs trobem també informació sobre algunes d’aquestes fàbriques: ● Col∙lectivitat de Farmàcies: estava composada d’11 farmacèutics, 13 auxiliars i 6 aprenents. L’única que no en formava part és la Cooperativa La Germanor, malgrat que les de La Salut i Artigues només hi eren en l’aspecte econòmic, sent autònomes en la resta. Es tancaren 5 de les farmàcies situades al Centre i Progrés. ● Can Casacuberta: hi treballaven 500 obrers ­125 de tèxtil i 275 de filats, amb preponderància de la CNT. Treballaven 37 hores i mitja. Disposaven de bones reserves monetàries. Els hi falta cotó i llana que s’havia d’importar de fora, augmentant el cos.

Molts dels productes que elaboraren quedaven emmagatzemats per la dificultat d’exportació. ● El Cristall: funcionaven dos forns utilitzant carbó de Berga, que era de mala qualitat.

Moltes setmanes no podien fer res i havien de treballar alguns dissabtes i diumenges. Un altre forn, que funcionava amb olis pesats, és més regular i fabricaven amb ell les bombetes “Z”. També elaboraren tubs de cristall per fer transfusions de sang. Van jubilar a tots els que tenien 60 anys al principi de la guerra ­un total de 75­ però amb les quintes van haver de reincorporar­se alguns dels antics treballadors. ● Jaume Ribó: els propietaris s’exiliaren al principi de la Guerra Civil a Andorra tret del fill mitjà que quedà davant de la fàbrica de corderia fins a la seva col∙lectivització. Poc a poc, les demandes de corderia diminuiren per la dificultat del comerç exterior, però no així les de filatures i xarxes, que nodriren el mercat interior durant el temps que duraren les existències.

Les agrupacions de rams Les agrupacions sorgiren de manera espontània durant els primers mesos de la Guerra Civil ­fet que explica les diferències en la gestió de cada agrupació, malgrat que es pot apreciar l’existència d’unes bases generals comuns­ gràcies a l’acord dels sindicats de ram a nivell local 12

VILLARROYA I FONT, Joan. Op. cit.

14

­i en alguns casos nacionals, formant agrupacions nacionals de ram­ de la CNT i la UGT. Els agrupaments eren concentracions d’empreses d’un ram i una àrea que englobava a sota una mateixa direcció i gestió a diferents empreses col∙lectivitzades. D’aquesta manera, les agrupacions són, doncs un cas especial de col∙lectivitzacions. Cal destacar que la idea de les agrupacions provenia de l’anhel sindicalista de control de les branques econòmiques pel sindicat de ram respectiu. Aquest model permetia tancar els tallers en pitjors condicions i concentrar­los en les millors.

La fòrmula de les agrupacions va ser legalitzada a partir del Decret de Col∙lectivitzacions i Control Obrer del 24 d’octubre de 1936 i el seu desenvolupament posterior, en especial en les ordres del 28 de novembre de 1936 que establia les normes provisionals per l’aprovació de les agrupacions ­ampliat amb el del 24 de febrer de 1937­, el decret del 26 de desembre de 1936 que fixava la Classificació Industrial ­modificant­la amb els del 5 de febrer de 1937 i els de 23 de febrer de 1938­ i el decret del 30 de gener de 1937 que definia “l’Estatut Tipus dels Agrupaments” ­ampliant­lo el del 9 de setembre de 193713 .

La publicació de l’ordenament legal, però, no va donar lloc a la legalització de totes les que hi havia, sinó que n’hi van haver de constituïdes des dels primers mesos de la Guerra Civil que van continuar desenvolupant la seva activitat sense legalitzar­se, alhora que també se’n crearen de noves que funcionaren en la mateixa situació. De fet, gran part de les agrupacions no eren legals, fet que era denunciat en diverses ocasions per membres de la Generalitat.

A Badalona sabem que hi van haver fins a quatre agrupacions legalitzades, tres de les quals van ser: ● Concentració Metal∙lúrgica: va ser legalitzada el 12 de juny de 1937, malgrat que ja funcionava gràcies a un acord de la CNT i la UGT. Hi treballaven 2.446 obrers,estant­ne en atur un total de 596 més a l’atur forçós. Les empreses que el van constituir foren: Bomba Bloch, Bomba Prat, Jaume Marinel∙lo, Viuda de P. Cañabate, Enric Farreras, Talleres Blanch Limitat, Joan Capella, Joan Sapé, Joan Gall Serra, La mecànica S. Vila, Antoni Lleal, Anastasi Puig, Pere Bigas, Ramon Escoda, Lluís Aragó, Establiments Mecànics Bacàs, Pere Valls, Sebastià Guitard, Mobba S.A., Tallers Forbó, Practison, Vila Berenguer, Pere Costa, Frances Manzano, Gerard Millet, Ribó i Mallas, Vídua de Grances Mateu, Rodón, Carles Teixidor, Serra, Rovira, Gual, Magret i Taller Hispània.

Malgrat això, algunes empreses foren deslligades de l’agrupació i incautades per la Generalitat ­Bomba Bloch, Bomba Prat, Tallers Blanch, Joan Capella, Joan Sapé, Casa Bacàs i Mobba­ i de fet, la mateixa Concentració arribà a ser incautada per la Generalitat ­dissolent per decret l’agrupació i incautant­la el 30 de juliol de 1937­, com demostra la relació d’empreses que percebien la nòmina de la Generalitat, del 9 d’octubre de 1937 14 , on consten 538 treballadors. Així, la seva producció s’encaminà cap a la fabriació de 13 14

CASTELLS DURAN, Antoni. Op. cit.

Annex 1

15

material de guerra, revent els encàrrecs de la CIG i, posteriorment, de la Sots­secretaria d’Armament , de la que passà a dependre a partir de la data abans esmentada. Pel relat que fa Josep Maria Cuyàs al seu dietari de guerra del bombardeig que es produí el 29 de setembre de 1937 al Masnou on moriren 4 membres de la direcció de la Concentració, podem interpretar que a l’antiga torre del Marquès d’Alella hi hagués un laboratori d’aquesta15 . ● Agrupació de la indústria fabril, tèxtil, del vestir i annexes de Badalona i el seu Radi: malgrat que no només era una agrupació purament badalonina, les principals empreses que la conformaven estaven establertes a la ciutat. L’agrupació es produí, de fet, pel control que tenia el Sindicat de la Indústria Fabril i Tèxtil de Badalona i el seu Radi (CNT) sobre aquest ram. Malgrat que a mitjans de 1937 un acord entre la CNT i la UGT impulsa la presentació d’una petició de legalització d’acord amb l’establert en la normativa vigent, però l’oposició del PSUC, i de Joan Comorera ­nou Conseller d’Economia després dels fets de maig i l’expulsió de la CNT del govern de la Generalitat­ van fer que aquesta no es produís, amb el que l’agrupació continuà funcionant de manera il∙legal. L’agrupació arribà a crear un consell econòmic i tècnic, denominat “Consell de Control i d’Economia de la Indústria Tèxtil i els seus derivats de Badalona i Zones contígües compost per professionals i tècnics de les diferents fàbriques que assessoraven i, en molts casos, dirigien a l’agrupació. ● Col∙lectivitat de la pell: formada per les cases Isamat, Le Bouef, Reptiles SL ­q després en sortí­, Tera, Carcereny, Arquer, Absil, Ibern, Mas, Tapioles i Pirretas i tots els sabaters i tallers de marroquineria. Malgrat no tenir constància de quan es formà, sí sabem que va servir per reordenar i centralitzar les diverses indústries i produccions del sector, treballant tant per l’equipament dels soldats com pel consum general. Així, a ca l’Isamat van fer pell tractada amb ferro i el crom per les sabates dels soldats, a Le Bouef ­on havien centralitzat can Tera i ca l’Ibern­ feien xarols, a la Hispano Belga s’encarregaven d’elaborar pell fina de conill per a bosses de senyora. a la Csonka hi feien pell dòngola per a sabates, a ca l’arquer, can Planas i ca l’Absil hi feien articles de viatge i marroquineria i les corretges i articles per a teixits eren fets a can Carcereny. Hi treballaren un total de 600 operaris, dels que només 60 eren de la UGT i la resta de la CNT. Tingueren moltes dificultats per aconseguir les pells un cop acabades les emmagatzemades donada l’escassetat que hi havia. ● Indústria Flequera Col∙lectivitzada: aprovada en assemblea la seva agrupació el 7 de setembre del 1937, sent la primera que es constituí. Es reduí el nombre de forns de 56 a 22 ­14 només que n’elaborin. Faltaven forns per fer tot el pa necessari i s’arriba a fer un projecte d’un nou forn al Raval que no s’acaba de construir. Falta farina i llenya. En formaven part un total de 150 obrers i 55 que hi ha al front. Tot i funcionar com una col∙lectivització, no estaven aprovats els seus estatuts.

15

VILLARROYA I FONT, Joan (ed.). Diari de Guerra de Josep M. Cuyàs Tolosa. Volum 1. Badalona: Museu de Badalona, 2006

16

La Indústria de Guerra

L’esclat de la Guerra Civil feia necessari la creació immediata d’una xarxa d’indústries de guerra capaces d’equipar a l’exèrcit republicà del material bèl∙lic necessari per guanyar el conflicte.

La situació, no era, però, la millor. La indústries de l’Estat dedicades a la fabricació d’armes, munició i equipament militar eren molt minoritàries i la majoria estaven obsoletes, doncs no s’havien modernitzat pràcticament des de la I Guerra Mundial.

La indústria dedicada a la manufactura i el consum general tampoc era la idònia per fer una reconversió fàcil. La gran majoria d’empreses eren petites, molt poc competitives i amb uns equipaments i maquinària totalment obsolets, que a més no estaven preparats per tal de produir material bèl∙lic.

Les matèries primeres que haurien d’abastir la indústria militar tampoc es trobava a l’Estat, i la que es trobava, era en poca quantitat i, en molts casos, de mala qualitat, fet que obligava a la importació d’aquestes matèries, que, sense l’ajuda de la majoria de governs internacionals, s’havien de comprar a preu de mercat.

Tampoc la situació social semblava la més idònia per poder desenvolupar, pràcticament des de zero, aquesta indústria per equipar l’exèrcit. La gran majoria dels alts comandaments i tècnics militars havien donat suport a la rebel∙lió, quedant només uns pocs lleials al bàndol republicà. A més, la situació en els principals centres fabrils republicans tampoc convidava a l’optminisme per part del Govern central, amb les indústries del País Basc i Catalunya gestionades pels governs autonòmics, que en un principi no tenien la competència ni les estructures necessàries, i amb Madrid encerclat ràpidament per l’exèrcit sollevat, fet que obligà al trasllat del Govern a València, així com algunes empreses estratègiques, com és el cas de Construcciones Aeronáuticas SA (CASA), que és traslladada a Reus des de Getafe ­amb el trasllat també dels seus operaris­ per la proximitat del front.

Malgrat aquest escenari no gaire favorable, s’aconseguí fer créixer del no res una xarxa d’indústries de guerra que, amb més o menys encert i resultats, pogueren mantenir equipats els fronts de disputa de l’exèrcit republicà.

Sorprèn encara més aquest cert èxit en la creació de les indústries de guerra si ens fixem en el cas català, on no és el Govern central ­amb una certa experiència pel que fa a l’armament i la indústria armamentística­ sinó el govern de la Generalitat el que crea aquesta xarxa quan no només no té experiència, sinó que no té ni la competència, ni tan sols les estructures necessàries per fer­ho. És a dir, no només ha de crear la xarxa d’indústria de guerra, sinó que també ha de crear les estructures per crear­la i gestionar­la.

17

Encara és més sorprenent, però, que la Generalitat fos més ràpida que el Govern Central en crear aquestes estructures i, inclús, les primeres indústries de guerra, alhora que també prengué la iniciativa pel que fa a la reconversió industrial en indústries de guerra i l’adaptació dels processos per fabricar allò que necessitava a les capacitats de la indústria catalana disponible de l’època.

La Comissió d’Indústria de Guerra (CIG) Un cop aixafada la rebel∙lió al territori català, de seguida les forces antifeixistes veieren la necessitat de crear una comissió que s’encarregués de crear una xarxa d’indústries de guerra per tal d’equipar el Front d’Aragó ­depenent del Comitè Central de Milícies Antifeixistes­ així com també a la resta de fronts de la Guerra Civil.

Així, el 7 d’agost de 1936 ­tot just tres setmanes després del cop d’estat­ es crea la Comissió de la Indústria de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya, a proposta del Conseller d’Economia i Serveis Públics, Josep Tarradellas. El decret establia que el nou organisme “tindrà al seu càrrec totes les activitats de fabricació, distribuació de les adquisicions, control i experimentació tècnica del material i tots els aspectes referents a la mobilització industrial”, depenent de la Comissió “totes les fàbriques, tallers, laboratoris i centres de mobilització in dustria i experimentació tècnica de l’armament i material de guerra que hagin estat objecte d’incautació o intervenció per part de la Generalitat a aquests efectes”. A més, un segon decret la habilitava per la “incautació, intervenció o ocupació, segons s’escaigui i d’acord en cada cas amb el Comitè Obrer de Control” de tot un seguit d’indústries: ● S.A. Cros ● Fabriación Nacional de Explosivos ● Sociedad Electroquímica de Flix ● Unión Española de Explosivos ● La Maquinista Terrestre y Marítima, S.A. ● Hispano Suiza ● Material para Ferrocarriles y Construcciones, S.A. ● Productos Pirelli, S.A. ● RIvière, S.A. ● Elizade, S.A. ● Metales y Patería Ribera, S.A. ● Francisco Lacambra ● G. de Andreis Metalgraf Española L’objectiu d’aquesta confiscació era “utilitzar tots els elements de la producció útils per a la fabricació de material de guerra”. Alhora, la Generalitat es reservava el dret de nomenar un delegat a cadascuna de les indústries referides i autoritzava al conseller d’Economia i Serveis Públics per a “disposar la confiscació, l’ocupació o intervenció d’altres indústries que pogessin 18

servir per a la mateixa finalitat”16 .

La composició de la Comissió d’Indústria de Guerra quedà de la següent manera: ● Josep Tarradellas, conseller d’Economia i Serveis Públics i president de la Comissió ● Eugenio Vallejo, de la CNT ● Ricardo Giménez, coronel d’artilleria a la reserva ● Luis Arinzón i Mejías i Miquel Ramírez de Cartagena, militars, representants de la Conselleria de Defensa ● Francesc Salses i Serra i Joan Delofeu i Arquer, enginyers, juntament amb Vallejo, representen la Conselleria d’Economia i Serveis Públics ­posteriorment s’incorporarien Marià Martón Izquierdo i Manuel Partí Pallarès ● Algred Sanjuán i Colomer, representant la Conselleria de Governació ● Ferran Cuito i Canals, representant a la Conselleria de Finances ­substituït al cap de poc per Josep Querol Morales17 Les primeres tretze grans fàbriques incautades abans mencionades es foren ampliant fins arribar a un total d’unes 500 entre fàbriques i tallers, amb un total de 50.000 obrers treballant a compte de la Comissió més 30.000 més que treballaven a compte en empreses productores de material auxiliar. En total la nòmina setmanal a compte dels encàrrecs de la Comissió arribava a uns 3.500.000 pessetes.

A banda de la xarxa de fàbriques incautades, que mantenien la seva estructura anterior més o menys idèntica, la Comissió d’Indústries de Guerra projectà i, en la majoria de casos, construí una sèrie de noves indústries ­15 en total­ que havien de fabricar directament material de guerra. Aquestes no estaven incautades ­si bé en molts casos estaven instal∙lades en antigues fàbriques que sí ho havien estat­ i eren propietat directa de la CIG. Les fàbriques es designaven pel seu número o pel que produien, però mai es revelava la seva situació, doncs era vital que l’enemic no detectés on estaven instal∙lades. Només estudis recents han permès arribar a situar on eren cadascuna d’elles. Aquestes eren: ● F­1. Situada a Badalona a l’antiga Unión Española de Explosivos. Dedicada a l’obtenció d’octanol pel combustible de l’aviació. ● F­2. Situada a la Bordeta, Barcelona, al carrer Parcerisses número 22. Habilitada per la creació d’explosius. ● F­3. Situada al barri de Sant Andreu de Barcelona, al Carrer Niño número 3. Dedicada a la creació de trilita a partir de la cel∙lulosa. ● F­4. Situada a La Canya (La Garrotxa). Havia de produir cel∙lulosa per explosius mitjançant l’espart. ● F­5. Situada a Queralbs (Ripollès). Havia d’investigar amb la producció de gasos tòxics, però no n’arribà a produir. ● F­6. Situada a Orís (Osona). S’havia de construir per a la fabricació de gasos tòxics, 16

Diario Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 225, 12 d’agost de 1936, apèndix 1 i 2.

PAGÈS, Pelai. La Comissió de la Indústria de Guerra de Catalunya (1936­1938). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

17

19

●

●

● ● ● ● ● ● ●

però els treballs es suspengueren en febrer de 1937.

F­7. Sutiada al Barri de Sant Gervasi de Barcelona, al Carrer Dènia número 4. Antiga fàbrica de pintallavis adaptada a la fabricació de cartutxeria. Va ser un dels major èxits de la CIG. F­8. Situada a La Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat. En un primer moment dedicat a la creació de coets d’il∙luminació terrestre i d’aviació, més tard es reconvertí per a la fabriació de bombes.

F­9. Situada al Barri del Poblenou de Barcelona, al Carrer Llull número 58. Dedicada a la càrrega de bombes de mà.

F­10. Situada a Cardona i Súria (Bages). Destinada a la creació de clorat de potassi i brom, però amb una producció molt escassa.

F­11. Situada a Gramanet del Besós ­actualment Santa Coloma de Gramenet­ al carrer Enric Sanchís. Especialitzada en els explosius com el fulminat de mercuri F­12. Situada a Palau Sacosta (Girona). Antiga fàbrica de taps reconvertida a la creació de cartutxeria.

F­13. Situada a Gualba (Vallès Oriental). Destinada a la producció de pólvora i fulminats F­14. Situada a les antigues Escoles Salesianes de Sarrià, a Barcelona. Dedicada a la fabricació d’armes lleugeres com el fusil Màuser, a més de cartutxeria.

F­15. Situada a Can Castanyer i Can Simon, Olot. Formada per la concentració de la màquinària de petits tallers d’Olot en una factoria al carrer Panyó. Produïen armes lleugeres ­entre elles, la famosa “Labora Fontbernat”­, cartutxeria i granades.

Mapa amb la situació de les diferents fàbriques de la CIG (excepte les de Barcelona)

20

Mapa amb la situació de les fàbriques de la CIG a la ciutat de Barcelona

El treball de la comissió, però, no fou tant planer com pugui semblar davant la gran xarxa d’indústries de guerra creada. A banda de l’escassetat de les matèries primeres, hi aparegueren d’altres problemes.

Una part dels treballadors de les indústries de guerra eren cridats a mobilitzar­se o bé s’hi apuntaven voluntàriament, fet que feia baixar la mà d’obra disponible d’aquestes. Per tal d’aturar­ho, la Generalitat prohibí la crida a aquells que tenien carnet de mobilització industrial, així com també la inscripció voluntària sense autorització prèvia de la Comissió sota l’amenaça de detencions, que en alguns casos s’arribaren a produir.

D’altra banda, hi havia un alt absentisme laboral fruit de les cues que es formaven per tal de recollir els aliments que pertocaven segons la cartilla de racionament. Per solucionar­ho es facilitarà la creació d’economats a les fàbriques, tot suprimint les cartilles de racionament dels ajuntaments i creant­ne unes de noves pels operaris de les fàbriques de guerra.

La por als bombardejos i les seves conseqüències foren també una important font d’absentisme i d’altres problemes. Així es pot apreciar en les actes de la CIG, com per exemple la referida a la Societat Electroquímica de Flix, en que quedava reflectit que “a la Comissió li interessa que Flix es posi en marxa perquè, sinó Cotonifici de Badalona no podrà treballar, i, a més, si la instal∙lació de clor no es posa en marxa, la fàbrica núm. 5 de Queralbs no podrà funcionar, per la qual cosa proposa anar a Flix per a posar­ho en marxa, ja sigui amb el mateix personal o amb 21

personal que s’hi porti d’altres llocs. En el cas de la Cros de Badalona, el bombardeig del 13 de març de 1937 va provocar una onada de detencions contra els tècnics per part de la Conselleria de Defensa de Badalona, seguint el criteri que “als tècnics se’ls ha d’eliminar perquè serien els primers en fer delacions”. Davant d’això, la Comissió acordava “adreçar­se al conseller de Seguretat Interior fent­li present la conveniència que, quan s’anés a procedir contra algun dels tècnics de les indústries de les indústries de guerra, s’advertís prèviament a la Comissió per evitar que alguna indústria de guerra quedés sense la corresponent direcció tècnica”.

Però un dels principals problemes que tingué la CIG per desenvolupar la seva tasca fou la total manca d’entesa amb el Govern espanyol i el Ministeri de la Guerra en concret. Les primeres desavinences es produïren durant els primers moments de la Comissió. Les despeses destinades a la compra de matèries primeres i màquinària necessària per les indústries de guerra gestionades per la CIG, així com els jornals dels treballadors havien d’anar a càrrec del Govern central. Aquest, però, hi posa pegues adduint que no pot controlar les despeses en no ser la Comissió depenent d’ell i proposa la creació d’una comissió depenent del Ministeri de la Guerra. Davant la negativa de la Generalitat, el govern incomplirà constantment els acords de finançament a que s’arribi en les successives reunions que es tenen, tot havent de sufragar­ho la mateixa Generalitat.

Però la manca d’acord econòmic no fou l’únic impediment que posà el Govern central. El 21 de desembre de 1936 ­més de quatre mesos després de la creació de la CIG­ el Govern de la República crea la Comisaría de Armamento y Municiones, dependent del Ministeri de la Guerra.

Des d’aquest moment, es produirà un intent d’invasió de les competències de la CIG, oferint avantatges amb les matèries primeres a canvi que les empreses incautades abandonessin la Comissió i passessin a dependre del ministeri, així com encarregant directament material a les empreses gestionades per aquesta.

El problema s’agreujà amb el trasllat del Govern central a Barcelona després dels Fets de Maig de 1937. Indalecio Prieto, nou ministre de la Guerra, creà la Sots­secretaria d’Armament que havia de controlar totes les indústries de guerra, incloent teòricament les de la Comissió. A més, el que el 28 de juny de 1937 s’emet un decret, signat per Azaña i Prieto, pel que es crea una delegació de la Sots­secretaria d’Armament a Catalunya, amb base a Barcelona, nomenant president el coronel d’artilleria Ricardo Giménez de la Beraza i delegats el tinent coronel d’aviació Antonio Gudín Fernández i el tècnic mecànic Joaquin Marles Sanz, que havia estat denunciat per la Comissió com un dels agent que intentava que els empreses estiguessin al servei del Ministeri. Aquest decret provoca la presentació de la dimissió en bloc de la CIG el 8 de juliol de 1937, denunciant les actuacions de la sot­secretaria i l’estratègia de recentralització del Govern Negrín. Gràcies a la carta de dimissió, tenim algunes dades sobre la producció dels darrers dos mesos de les indústries depenents de la CIG. La CIG serà remodelada pocs dies després, el 13 de juliol de 1937. La nova composició serà la següent: ● Cinc membres representants del Conceller de Finances (Tarradellas): Eugeni Vallejo i 22

Isla, Marian Martín Izquierdo, Joan Pons i Garlandis, Joan Delofeu i Arquer i Manuel Martí i Pallarés ● Cinc membres designats pel conseller d’Economia (Comorera): Joan Fronjosà i Salomó, Albert Farrés i Blasi, Josep Sallés i Genís, Emili Garcia i Garcia i Josep Roig i Marrasé. ● Dos delegats directes del general en cap de l’Exèrcit de l’Est, nomenats des del moment en que la Conselleria de Defensa havia desaparegut del Govern de la Generalitat: el coronel d’artilleria i president de la delegació de la sots­secretaria ­càrrec que acabarà abandonant denunciant la política seguida per aquest òrgan­ Ricardo Giménez de la Beraza, i el tinent coronel d’Engunyers Sr. Màrius Jiménez Ruiz 18 .

Entre juliol i setembre d’aquell any es produeixen alguns intents d’uinificar la Comissió i la Delegació que no donaran fruits. A més, comença a haver­hi moltes tensions dins de la mateixa Comissió amb acusacions cap als membres del PSUC i la UGT d’intentar posar fi a aquesta. El mateix Tarradellas explica a unes notes que una comissió de la casa Cros li havia comunicat que havia estat cridada pel sotsecretari d’Economia de la Generalitat, el dirigent del PSUC Ruíz i Ponsetí, per tal que la fàbrica donés facilitats al Govern de València per tal de requisar les fàbriques que aquesta empresa tenia a Catalunya i la reta de la República. Davant la negativa de la comissió i els obrers, Joan Comorera, Conseller d’Economia, els hi proposà construir dins la Cros un comitè mixt de representants del Govern central i la Generalitat. A més, també denunciaven la prohibició que havien rebut posteriorment de compra d’algunes matèries primeres quan ja tenien els contractes signats.

El 23 de setembre de 1937, el Govern de la República, per decret, decidia crear la Comisión de Indústrias de Guerra de Cataluña, que tenia com objectiu “unificar la acció de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya, en quant es refereix a les indústries de guerra de la regió autònoma” sota control del Ministeri de Defensa Nacional format per cinc representants del Ministeri i tres de la Generalitat. La nova comissió, constituïda el 12 d’octubre de 1937, controlaria a partir de llavors les indústries incautades per la Generalitat. Malgrat això, no desapareixerien ni la CIG ­que controlava les 15 indústries creades per la Generalitat­, ni la Delegació de la Sot­secretaria d’Armament ­que continuaria pressionant a les fàbriques que encara quedaven sota control de la Comissió. D’aquesta època tenim una gran eina per conèixer la producció de les indústries controlades per la CIG en el Report d’actuació redactat per Tarradellas un cop el Govern confiscà les fàbriques intervingudes per la Generalitat.

La situació, però, no millorà. La darrera reunió que tenim constància de la Comissió d’Indústria de Guerra de la Generalitat és del 12 d’agost de 1938, on Tarradellas anuncia que el Govern de la República aprovaria un decret incautant les fàbriques que encara controlava la CIG, que finalment es publicà al Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional el 19 d’agost de 1938, sent el final oficial de la CIG.

18

PAGÈS, Pelai. Op. cit.

23

Indústries incautades per la CIG a Badalona El mateix dia de la constitució de la Comisió de la Indústria de Guerra ­el 7 d’agost de 1936­ quedaren sota la seu control un total de catorze empreses d’arreu de Catalunya. Quatre d’aquestes estaran situades a Badalona: ● S.A. Cros: la Cros era la principal indústria quíomica estatal i una de les principals d’Europa. Contava amb un total de 13 fàbriques a tot l’Estat, a més de participacions en d’altres empreses ­entre d’altres, la Societat Electroquímica de Flix. El seu patrimoni al principat va quedar incautat per la CIG. La principal de les seves fàbriques era, des del 1878, la factoria de Badalona, situada a l’actual carrer Eduard Maristany ­nom del seu president el 1936­ que quedà llavors sota direcció d’Antonio Robert Robert, designat per la Generalitat. La seva posada en marxa després del cop d’estat i la seva adaptació per la guerra van presentar una gran complexitat tècnica ­al que es sumà la persecució del Comitè de Defensa de Badalona als tècnics d’aquesta casa abans comentada. Als mesos centrals de 1937 el rendiment de la fàbrica és precari, ja que depenia del subministrament de pirita de l’explotació de Cartagena, que era molt irregular. A finals d’any encara estava a l’espera de rebre uns forns que havien de ser subministrats per la Sots­secretaria d’Armament i Municions, amb el que és de suposar que la producció de la Cros per usos bèl∙lics va ser molt escassa. A principis de setembre de 1937 ja hi havia símptomes clars dels interessos del Ministeri de Defensa Nacional per incautar­la, com ja s’ha comentat abans, el que succeí el mes següent. ● Riviere SA: coneguda també com a Trefilería Barcelonesa, tenia tres centres: un a Can Tunis (290 treballadors), un altre a Sant Martí (468) i el darrer a Badalona (169) ­l’antiga Masriera, que fou absorbida per Riviere. El 1935 era la primera empresa catalana en trefilatge. Després del cop d’estat, el treball tornà a la normalitat després d’una setmana, tornant tothom al seu lloc tret dels propietaris, alguns directius i els caps de secció més odiats pels treballadors, malgrat que el nombre de tècnics i personal qualificat era elevat.

Un cop fou incautada per la Generalitat, es nomenà interventor a Josep Maria Muntané Nolla. L’organització i el funcionament de l’empresa es mantingué pràcticament igual a com estava abans del cop d’estat. Sabem que durant el 1937 la plantilla va augmentar lleugerament, de 1.046 treballadors a 1.20219 . Alhora, també coneixem que van produir­se ampliació de naus, introducció de nova maquinària, una major racionalització del procés productiu i la millora de les condicions higièniques i de treball. Com gran part de la indústria de la època, patí les dificultat de subministrament de les matèries primeres, iniciant un descens de producció acusat especialment a partir del primer trimestre de 1937 quan se li acabaren les existències dels seus magatzems. ● Unión Española de Explosivos (UEE): l’empresa té les seves arrels en el darrer quart del segle XIX. Disposava de diferents centres. El de Badalona, situat a continuació del de la Cros, va ser utilitzat per la CIG per establir la Fàbrica número 1, encarregada de produir octanol. Una part de la seva maquinària va ser destinada a d’altres unitats de producció de la CIG, com per exemple la F­12 de Cardona ­maquinària per fabricar 19

Annex 1

24

clorat potàssic adquirida a Alemània després de la I Guerra Mundial i que havia estat emmagatzemada, quedant en molt mal estat i faltant moltes peces. ● G. de Andreis: coneguda també com a “Metalgraf Española” o “La Llauna”, es trobava situada al carrer Indústria 89, a l’actual IES La Llauna, que li dona el nom. En un principi es va dedicar al reaprofitament de la cartutxeria ja disparada, desencapsulant­la i reconant­la, alhora que també fabricava baines. Sabem que al març de 1937 el total de les setmanades dels treballadors ascendia a 27.451,05 pessetes20 i que a l’octubre d’aquell any hi treballaven 631 persones21 . El 29 de setembre de 1936 se li entregaren els plànols per a la fabricació de baines i un mes més tard n’expedia les primeres 7.000, arribant a una cota màxima de producció l’agost de 1937 amb un tota de 1.221.000 baines.

Posteriorment, la Generalitat anà incautant tot un seguit de tallers i fàbriques a la ciutat, arribant a una xifra total de 14 ­contant les anteriorment citades. Les incautades amb posterioritat seran: ● Federico Ferrer: abans de la guerra es dedicava a la fabricació de tubs de llautó i llapisers va ser la primera que en el mateix mes de juliol començà a adaptar els seus punxons i matrius i començà a fer assajos d’estirament de la beina. Com no tenia la maquinària òptima per algunes etapes del procés, va rebre dels Tallers Blanch màquines per estampar el culote. Al març de 1937 treballaven a la fàbrica 39 obrers, pujant el seu número fins a 180 a finals d’any 22 , percebent a l’octubre una nòmina setmanal de 18.140,85 pessetes23 . Rebé els plànols de fabricació de la beina el 22 d’agost de 1936 i el 3 d’octubre ja va entregar 3.000 baines acabades, arribant el juliold e 1937 a un rendiment de 476.000 baines. ● Casa Bacàs: també coneguda com “Establecimientos Mecánicos Bacas”. Tenia un total de 332 treballadors. La seva seu estava situada al carrer Progrés núm. 1­5 i locals al carrer Eduard Maristany 35. Després de la seva incautació, quedà com a delegat­interventor de la Generalitat Eusebio Martínez Portillo. Fabricava peces per les Màuser ­mecanització del guardamonte, el fons del dipòsit, la molla del baldó, el baldó del fons del dipòsit i el passador del baldó. A més, produïa per la CIG carcasses de granades trencadores de 7,5mm i trípodes d’ametralladores. Va ser una empresa important pel front de l’Est com demostra el fet que el juny de 1937, davant les informacions que arribaren a aquest de la voluntat de legalització de la Concentració Metal∙lúrgica de Badalona, l’Estat Major del front demanà que aquesta empresa quedés fora de l’Agrupació, el que indica que podria tenir una línia de producció per aquest. ● Escorsa: tenia tres centres de producció, el de la fosa de ferro al carrer Mistral 14, el de manyeria a Calàbria 48 i el de material per ferrocarrils a l’Hospitalet de Llobregat. Per la CIG treballà en la fosa de granades trencadores de 15 mm. Al març de 1937 la seva nòmina setmanal era de 28.833,65 pessetes24 . En ser confiscada per l’estat, canvià la 20

Annex 2 Annex 1 22 Annex 2 23 Annex 1 24 Annex 1 21

25

●

●

●

●

●

seva producció a la construcció de granades de 14,3 mm, però al desembre encara no tenien cap altre encàrrec concret25 .

Tallers Blanch: empresa situada al carrer Prim 82­86. Abans de la guerra es dedicà a la construcció i reparació de maquinària industrial. Durant la seva etapa sota la direcció de la CIG, va ser una de les grans empreses submnistradores de maquinària per la resta d’indústries de guerra. El març de 1937 rebia de la Comissió una nòmina setmanal total de 4.913,83 pessetes26 , augmentada a l’octubre d’aquell any a 20.58027 , el que fa suposar un important augment de plantilla, sens dubte com a conseqüència de la demanda de maquinària per a la indústria de guerra. Quan passà a dependre de l’Estat continuà amb la mateixa producció.

Juan Sapé: domiciliada als carrers Coll i Pujol 81 i Providença 127, abans de la guerra s’havia especialitats en la construcció i reparació d’equips fabrils. Va ser una de les altres cases constructores de maquinària per les industries de guerra, destacant la fabriació per la indústria de cartutxeria Mauser. El mes de març de 1937 rebia una nòmina setmanal de 853 pessetes28 i tenia una plantilla de nou treballadors29 , unes xifres que semblen massa baixes per la quantitat d’activitat que realitzava.

Carrocerías Capella: amb seu al carrer Méndez Núñez 19, abans de la guerra es dedicava a la construcció i reparació de màquines. Va ser una de les constructores de maquinària per la indústria de cartutxeria Màuser juntament amb Tallers Blanch, Juan Sapé i Torres Casas. Tenia una nòmina setmanal de la CIG de 4.276 pessetes30 . Al document “Relació de les cases que percibiren la seva nòmina de la Comissió de la Indústria de Guerra, el dia 9 d’octubre del 1937, amb el detall del nombre d’obrers que constaven a les mateixes”31 , apareix un “Taller Confederal de Carrosseries, Badalona” amb 18 treballadors, del que no hi ha cap més referència, fet que podria indicar que es tracta de la mateixa empresa, que fou col∙lectivitzada o, senzillament, canviada de nom.

Luís Boixadera: també coneguda com Muelles Boixadera, produia molles per l’espoleta­enceb amb una plantilla de 29 operaris32 . Abans de passar a dependre de l’Estat, cobrava una nòmina setmanal de 3.345 pessetes33 .

La Concentració Metal∙lúrgica: com he comentat abans, la Concentració Metal∙lúrgica fou desfeta per decret el 30 de juliol de 1937. Algunes de les seves empreses passarà a dependre directament de la CIG, però també la mateixa Concentració en formarà part.

Abans de passar a estar sota control del Ministeri de la Defensa Nacional, contava amb un total de 538 treballadors34 . D’acord amb un testimoni recollit per Josep Maria Cuyàs

25

DE MADARIAGA FERNÁNDEZ, Francisco Javier. Las indústrias de Guerra de Cataluña durante la Guerra Civil. (Tesi doctoral, Universitat Rovira i Virgili). Recuperada a http://tdx.cat/handle/10803/8607 26 Annex 1 27 DE MADARIAGA FERNÁNDEZ, Francisco Javier. Op. cit.

28 Annex 1 29 DE MADARIAGA FERNÁNDEZ, Francisco Javier. Op. cit 30 Annex 1 31 Annex 2 32 Annex 2 33 Annex 1 34 Annex 2

26

en el seu dietari, amb data 8 de març de 1938, el Ministeri de defensa no volia donar feina a la Concentració35 . ● Bomba Bloch: el taller, que en un principi pertanyia a la Concentració Metal∙lúrgica, passà a estar directament sota control de la CIG ja abans de desfer­se aquesta per decret. El març de 1937 cobrava una nòmina setmanal de 10.553,35 pessetes36 . ● La Productora de Bòrax: malgrat no he trobat documentació de la CIG en que consti, hi ha estudis37 que la situen com una de les fàbriques de la indústria de guerra. Aquesta fàbrica, de nom complet La Productora de Bòrax y Artículos Químicos, S.A., era la filial de la Borax americana i estava situada al carrer Eduard Maristany, a continuació de la Unión Española de Explosivos, que durant la Guerra Civil albergarà la Fàbrica núm 1 de la CIG. Finalment, voldria apuntar que al dietari de Josep Maria Cuyàs38 , el dia 9 de juliol de 1938 es fa ressó d’un rumor sobre la instal∙lació als Frares Aredan i a Can Mercader ­de la Fabra i Coats, incautada per la CIG­ d’una indústria de material de guerra. Malgrat que no l’he volgut fer constar al recull per no estar­ne totalment segur, al document “Nóminas presentadas para el pago, a las oficinas de la Comisión de la Industria de Guerra de Cataluña, el día 6 de marzo de 193739 ” apareix reflexada una empresa amb el nom “Mercadé” amb una nòmina setmanal de 2.238,55 pessetes, que podria indicar que realment Can Mercader era un altre taller de material de guerra.

La F­1 A les intal∙lacions que la Unión Española de Explosivos tenia a Badalona ­incautades el mateix 7 d’agost de 1936 amb la creació de la Comissió de la Indústria de Guerra­ la CIG hi instal∙larà la Fàbrica número 1, propietat directament de la Generalitat, i que tindrà com a funció la fabricació d’octanol per al combustible de l’aviació.

La benzina que arribava disponible als tancs de CAMPSA a Barcelona i Badalona, o la que anava arribant als diferents ports republicans procedent de l’estranger era pràcticament en la seva totalitat benzina simple, sense el darrer tractament antidetonant a base d’etliat. A instàncies del coronel Àngel Pastor, Cap de l’Aviació Militar, es solicità a la CIG la preparació i estudi del procés necessari per dotar a la reraguarda del front d’Aragó d’una instal∙lació industrial per disposar establement de quantitats de Tetraetil de Plom per destilar la benzina de l’aviació, que requeria un octanatge més regular i estricte per les altes pressions que suportaven degut a l’alçada a la que volaven.

35

VILLARROYA I FONT, Joan (ed.). Op. cit.

Annex 1 37 VILLARROYA I FONT, Joan. Op. cit.

38 VILLARROYA I FONT, Joan (ed.). Op. cit.

39 Annex 1 36

27

El mateix dia de la constitució de la CIG s’encarrega al Laboratori de Química Orgànica de l’Escola d’Enginyers industrials que treballi sobre aquesta opció i faci els assajos necessaris, a més d’assessorar la instal∙lació d’una fàbrica que centralitzi les tasques i fases necessàries per l’obteció industrial d’octanol.

En contacte amb el doctor Balta, antic tècnic de l’empresa Posmol, incautada ja per la Generalitat, van visitar les seves intal∙lacions i es van fer amb la seva maquinària per formar part de la fàbrica d’obtenció d’octanol, alhora que començaren a buscar localització.

Finalment la CIG ­per mità de Francesc Salses i Serrra i Miguel Ramírez de Cartagena, desponsables de la Secció Química i d’Aviació de la Comissió­ donen l’aprovació al projecte, es procedeix a la sevaseva instal∙lació. Per crear­la s’utilitzarà el centre que la CIG incautà a la Unión Española de Explosivos a Badalona, situat al carrer Eduard Maristany 355, entre la Casa Cros i La Productora de Bórax y Productos Químicos SA. Les instal∙lacions, però, estaven en força mal estat. S’hagueren de realitzar tasques de pavimentació i consolidació donat el terra arenós que hi havia a les instal∙lacions, però la nau principal tenia prou espai per la instal∙lació de la maquinària.

La responsabilitat del desmuntage, trasllat i organització de la maquinària de Posmol i d’altres procedències a la nova fàbrica recaigué sobre Josep Moliné, propietari d’un laboratori i recomanat pel doctor Balta. La tarea però restà pràcticament paral∙litzada fins que Frederic Armanguer, cridat pel primer, va ser nomenat director de la fàbrica, que fou l’autèntic artífex del procés de fabricació i posada en marxa de la F­1.

Durant els primers mesos de 1937 es produí el trasllat del laboratori a la nova seu per a que Comes, el que a l’octubre seria nomenat nou director de la fàbrica, pogués efectuar treballs i assajos per tal de conèixer i verificar els procesos químics de la fàbrica. Poc a poc, però, aquesta tasca l’anà centralitzant el Laboratori de Química Orgànica.

Al Report d’actuació redactat per tarradelles, es citen un total de 21 obrers. Malgrat que és pràcticament segur que aquesta xifra correspongui únicament al personal de fabricació, excloent a peons i paletes, sembla una quantitat massa petita per unes instal∙lacions tant grans i complexes com les d’aquesta fàbrica.

El procés qúmic industria triat per l’obtenció de l’octanol era el següent: a base de barrejar alcochol i Àcid Clorhídtric a autoclaus, s’aconseguia clorur d’etil. Una vegada obtingut, es barrejava també en autoclaus amb una mixtura de plom i sodi que prèviament s’havia preparat a un forni passat per una batedora. D’aquesta barreja de clorur d’etil i l’aliatge de plom i sodi s’aconseguia tetraetil de plom. Finalment, a aquest s’agregava dibromur d’etilè, monocloronaftalina i algun colorant, obtenint octanol. L’1 de maig de 1937 s’obtingué per primera vegade a la F­1 Clorur d’Etil, i al mes de juny començà la fabricació del tetraetil.

La maquinària portada de Posmol i alguna de la comprada ràpidament donà problemes, el que 28

obligava a produir menys quantitat de l’esperada a causa de les constants avaries i reparacions que s’havien de fer, esperant també a aconseguir els materials necessaris per fer­les, fet que ja de per si no era gens fàcil en un moment on les matèries primeres arriben a conta­gotes.

Com es pot veure al plànol de la fàbrica40 , aquesta ocupava una superfície de 22.000 m2, distingint l’edifici principal ­que acollia els processos de fabricació­, el laboratori i el magatzem que ja existien amb la UEE, a més d’altres naus més petites construides per la CIG. La divisió estava feta de la següent manera: ● Departament “A”. Fàbrica: ocupava la part contigua al mar de l’antiga fàbrica. Es va construir una sala especial pels autocalus, així com un departament de tres pisos en un lateral de la sala on, a la part inferior de la sala, hi havia les oficines de la fàbrica i a les dos superiors s’instal∙laren diverses bombes i dipòsits de la instal∙lació general del subministrament d’aigua. ● Departament “B”. Garatge. Adossat al departament “A”, amb el que es comunicava per una porta, s’accedia des del pati interior de la fàbrica. ● Departament “C”. Taller. Nau contígua al departament “A”. Hi havia una habitació amb parets reforçades per les calderes de vapor, així com una altra per les ampolles d’oxígen i acetilè. ● Departament “D”. Magatzem de la fàbrica. Situat sota el departament “E”, comunitant­se amb aquest per una trapa en el sostre. Construït a partir de la cobertura d’uns dipòsits de l’antiga UEE. ● Departament “E”. Cobert d’elaboració, aliatges, barreges i octanol. Situat sobre el departament “D” i el dipòsit de fuel­oil. ● Departament “F”. Serveis Sanitaris. Vestidors i sala d’higiene amb dutxes, una banyera i dos lavabos. La sanitat era tant important degut a la toxicitat de les instal∙lacions que es fixà que els treballadors havien de passar una revisió mèdica dos cops per setmana per un metge compartit amb la CAMPSA. A més, es formà un quart torn per tal de poder fer menys jornades de treball. ● Departament “G”. Carpinteria. Situat a la part central dels locals de l’antiga fàbrica. ● Departament “H”. Subministrament d’aigua. Per finalitats industrials, l’aigua s’extreia de dos pous indicats amb ratlles en el plànol. La d’us habitual es prenia de la xarxa general pública. ● Departament “I”. Laboratori i Oficina Tècnica. ● Departament “K”. construcció de nova planta situada prop del mur dels locals de La Productora de Bòrax, a la part immediata de la platja. ● Refugi. Situat al centre del recinte i recobert amb terra. ● D’altres seccions estaran repartides entre els diferents departament.

Pel que fa a la seva producció, la F­! va colorejar i envasar fins agost de 1938 octanol propietat de la Sots­secretaria d’Aviació en la quantitat de 3.532,41kg, equivalents a 2.118,82 l41 . El 40 41

Annex 3 DE MADARIAGA FERNÁNDEZ, Francisco Javier. Op. cit

29

quadre de producció de la fàbrica és el següent:

Al maig de 1938 es va iniciar una parada de la producció que durà tres mesos per falta de fluid elèctric, probablement per haver pres les tropes franquistes les centrals hidroelèctriques del Pirineu. Després d’aquesta parada el seu rendiment va ser pràcticament nul.

La seva producció en termes absoluts van ser molt baixes comparat amb l’enorme esforç polític, econòmic i organitzatiu que es va realitzar per la seva construcció, així que no pot ser catalogada precisament com un èxit de la CIG.

30

Conclusions

La xarxa d’indústries de guerra organitzada per la Comissió d’Industries de Guerra no va ser un èxit global. Només en alguns aspectes, com la fabricació de cartutxeria, va poder tenir la producció esperada.

Malgrat això, si tenim en compte que aquesta xarxa industrial va ser organitzada des de zero, amb molt pocs recursos ­fruit de les discrepàncies amb el Govern central­, amb una indústria obsoleta i sense tradició armamentística i en un moment d’emergència com la Guerra Civil, on la obtenció de matèries primeres i finançament era molt complicat, l’experiència de la CIG s’ha de considerar altament satisfactòria.

Pel que fa al paper de Badalona en les indústries de guerra, com s’ha pogut apreciar, és un paper més que important per una població industrial important. Un total de 14 fàbriques incautades i sota gestió directe de la CIG, fabricant tot tipus de material armamentístic ­a més de la indústria d’equipaments que també col∙laborà en la intendència de l’exèrcit­ demostra el paper d’un dels actors principals que juga la ciutat en tot el procés.

D’altra banda, la instal∙lació a la població de la Fàbrica número 1 de la CIG destinada a la producció d’etanol en un procés que és capdavanter en la ciència del seu temps, només produïda per algunes de les principals potències militars reforça el paper clau jugat per la ciutat.

Un altre element a tenir en compte pel que fa a mesurar la importància de la ciutat en tot procés, aquest cop vingut des del bàndol enemic, és la constant sotmetiment de la població a bombardejos per part de l’aviació franquista i els seus aliats ­especialment l’aviació italiana. Un total de 26 bombardejos descrits42 , la majoria d’ells amb objectius industrials i, especialment, de la indústria de guerra, no deixen de refermar aquesta importància, ja no només per la CIG, sinó fins i tot per l’enemic.

Aquest estudi és una petita aproximació. Com ja he dit a la introducció, caldria fer una tasca més acurada comprovant, per exemple, la quantitat d’indústries incautades, ja que com he demostrat al llarg d’aquest treball, hi ha alguns casos que no tenim clar la inclusió que es feia d’aquests dins d’aquesta categoria, alhora que podrien haver­hi d’altres que fins ara no ho estaven i que sí que ho van ser.

42

VILLARROYA I FONT, Joan (ed.). Op. cit.

31

Bibliografia

BRICALL, Josep Maria. Política econòmica de la Generalitat (1936­1939). Barcelona: Edicions 62, 1970.

CARRERAS, Montserrat. Àlbum de la memòria compartida: República i Guerra Civil a Badalona. Badalona: Museu de Badalona, 2007 FERRANDO, Emili. Can Casacuberta: de fàbrica a biblioteca. Badalona: Museu de Badalona, 2010 MADARIAGA FERNÁNDEZ, Francisco Javier de. Las Industrias de guerra de Cataluña durante la guerra civil. (Tesi Doctoral. Universitat Rovira i Virgili), 2003. Recuperada a http://tdx.cat/handle/10803/8607 MANRIQUE GARCÍA, Jose María. MOLINA FRANCO, Lucas. Las armas de la Guerra Civil española. Madrid: La Esfera de los Libros, 2006 MELÚS, Eva. Un gran arsenal anomenat Catalunya. Barcelona: Primera Plana, El Periódico, 2008 PAGÈS, Pelai. La Comissió de la Indústria de Guerra de Catalunya: 1936­1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008.

SEMPRÚN­MAURA, Carlos. Revolución y Contrarrevolución en Cataluña. Barcelona: Tusquets Editores, 1979 TARRADELLAS, Josep. La Indústria de guerra a Catalunya (1936­1939) : l'obra de la Comissió, creada per la Generalitat, i el seu report d'actuació. Lleida: Pagès Editors, 2007.

VILLARROYA I FONT, Joan. Revolució i guerra civil a Badalona: 1936­1939. Badalona : Ajuntament de Badalona. Àrea de Cultura, Joventut i Esports, 1985 VILLARROYA I FONT, Joan. Diari de guerra de Josep M. Cuyàs i Tolosa. 1936­1939. 2 volums.

Badalona: Museu de Badalona, 2006

Documental Del Pintallavis a la bala. La indústria de guerra a Catalunya. Serveis Informatius de TV3, 2007 32