EXPOSICIÓ
FINESTRES: 125 ANYS DE PARAULES DE DONES Biblioteca IES J.Serrat i Bonastre
INTRODUCCIÓ Aquest any, a l’INS Serrat i Bonastre, volem dedicar la celebració de Sant Jordi a les dones escriptores i plantejar tot un seguir d’activitats associades. La nostra idea és donar visibilitat a la literatura escrita per dones i insinuar alguns dels entrebancs amb els que s’han trobat per poder escriure i entrar dintre de la tradició literària.
Recollint la idea de Virginia Wolf, volem donar a les dones una “habitació propia”; recuperar el seu llegat i posar una mica de llum sobre les seves paraules i sobre una genealogia moltes vegades silenciada. Ens trobem en un any especial per a l’institut donat que celebrem els 125 anys. Una celebració que ens empeny a mirar la història per encarar el futur. Ens sembla que aquest gest de recuperar la nostra herència està relacionat amb la visibilització de la tradició literària femenina. És per tot açò que la proposta que us presentem a continuació porta per títol: FINESTRES, 125 ANYS DE VEUS DE DONA.
Virginia Wolf, una “habitació pròpia”
Instal路laci贸: Andrea Lemonche, Betlem Cuesta, Anna Ad谩n i Al铆cia Palau
la cambra pròpia Deia Virgínia Wolf que les dones necessiten una cambra pròpia i independència econòmica per poder escriure ficció. L’espai i el temps per poder capbussar-se en la realitat i trobar la paraules per dir el món i dir-se a elles mateixes.
Amb aquesta instal·lació hem volgut representar aquest espai simbòlic i real que necessiten, que han sabut trobar i que s’han construït les dones al llarg de la història. Dones de paraula que han reflectit a través de la seva escriptura fragments d’una realitat única. Dones que han trobat en els mots i en els versos, la manera de poder viure més intensament; i amb aquest gest ens han obert finestres i ens han il·luminat parcel·les de la realitat, mons imaginaris i paisatges no explorats.
Finestra: Eva Sorochinskaya
finestres Finestres per mirar el món, per omplir-ho tot de claror i llum. Veure i deixar-se veure i amb aquest simple gest eixamplar les contrades de la realitat, els somnis i els desitjos més vius. Les dones han escrit. Malgrat el silenci que els ha imposat la història, malgrat els entrebancs materials i simbòlics, han escrit. Han trobat la ploma i el paper per dir a través dels mots la seva experiència, la seva manera de mirar el món. I en aquest camí la coneixença d’altres dones els ha donat la força i l’empenta per transgredir els límits. Us proposem un viatge per alguns dels noms femenins més importants de la literatura universal. Dones del nord i del sud. Dones que escriuen i han escrit. Dones de paraula que han construït la seva cambra pròpia perquè sentien que escriure i crear té molt a veure amb sentir-se lliure.
MARIA MERCÈ MARÇAL Finestra: Raquel Alemany
maria Mercè marçal (13 de novembre 1952- 5 de Juliol 1998)
Tot i que va néixer a Barcelona per casualitats del destí, ells sempre es va considerar originària d'Ivars d'Urgell (Lleida). La vida amb la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès marca la seva infantesa i els seus primers records. La mare, Maria Serra, era una dona a qui encantaven el teatre i les cançons. El seu pare incentivà sempre l'amor a la cultura de les seves dues filles. Una altra persona important a la seva vida va ser la tieta Mercè de qui va aprendre com d'important era sentir-se lliure. Va començar a escriure poemes molt aviat; primer en castellà però, influïda pel moviment de la Nova Cançó, va trobar l'empenta necessària per escriure en la seva llengua pròpia. Estudià a la Universitat de Barcelona filologia clàssica i la vida universitària es converteix per a ella en un una font d'aprenentatge, de creativitat, de consciència i activisme polític. Als anys seixanta va crear l'editorial Llibres del Mall que va esdevenir una plataforma per a les veus més reeixides de la poesia catalana, com per exemple, Miquel Martí i Pol. Però també, i és important tenir-ho en compte, es van traduir al català obres importants de literatura universal com Les Flors del Mal de Charles Baudelaire.
Tenia vint-i-quatre anys quan va publicar el seu primer poemari, Cau de llunes. I tres anys després publicarà el segon, Bruixa de dol. És aleshores quan el seu nom comença a ser conegut, tant per la seva faceta d'escriptora com d'activista feminista i política. De fet, en Maria Mercè Marçal la paraula i la lluita feminista i d'esquerres van indestriablement unides.
El naixement de la seva filla Heura marca un punt d'inflexió a la seva vida, una autèntica revolució. A ella li dedica els poemaris Sal Oberta, i més endavant La germana, l'estrangera. D'aquest període és també Terra de Mai (1985) on parla de l'amor entre dones (un tema silenciat fins aleshores a la poesia catalana). Traduccions, alguns contes infantils i la magnífica novel·la La passió segons Reneé Vivien (1995) contribueixen que avui puguem considerar Maria Mercè Marçal com a una de les veus més destacades de la literatura catalana contemporània.
DIVISA A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Drap de la pols, escombra, espolsadors» Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra i sabó en pols, blauet, netol, galleda. Cossi, cubell, i picamatalassos, esponja, pala de plegar escombraries, gibrell i cendra, salfumant, capçanes. Surt el guerrer vers el camp de batalla.
Maria Mercè Marçal
Instal·lació: Alícia Palau
Finestra:
Anna Sassot
motserrat roig (Barcelona, 13 de juny de 1976- 10 de novembre de 1991) Fragments de l'entrevista al fill de Montserrat Roig Com recordes la teva mare? Com era? Quina relació tenia amb els seus fills? La recordo de moltes maneres. Ella, com que havia d’escriure un article diari, molts cops es llevava al matí i esmorzant ens preguntava: què us preocupa, de què parleu vosaltres, de què puc parlar avui? I a vegades ens feia cas. Hi ha alguns articles que parlen de coses molt quotidianes. El meu germà jugant a bàsquet pel passadís amb un mitjó i una paperera... Era una dona feminista, d’esquerres i catalanista. Quins valors us volia transmetre? Ho va aconseguir? Aquests tres eixos ens va voler transmetre. Ens va ensenyar a practicar un catalanisme, on posava més èmfasi era a estimar la terra i sobretot la llengua. Pel que fa a ser d’esquerres, les seves preocupacions socials, ens deia: fixa’t en això o allò altre que passa al món. Sentíem parlar molt de política a casa. Pel que fa al feminisme, no ens adoctrinava. Sí que ens deia que havíem de fer tot igual que una dona. Com era el despatx? Era molt maco. Estava tot encatifat, folrades de llibres lesquatre parets. Estava pintat amb motius de la tardor, amb diversos tons de grisos, anava baixant de més fosc a més clar, com fulles d’arbre, una cosa molt maca. Com un claustre. No era una habitació fosca, però sí que hi havia molta penombra, llibres pertot arreu, dues taules immenses per treballar, la catifa, i certa insonoritat, tot i que se sentia el so del carrer.
Ens podries fer un retrat? És igual la Montserrat mitificada que la real? La mare és la mare. La mare et renya, t’acull, et dóna menjar, t’ajuda… el seu retrat des del punt de vista d’un fill és el d’una mare normal, amb ganes que els seus fills aprenguin, tirin endavant i siguin feliços. Com a persona íntima, era molt amiga dels seus amics. Li agradava molt fer dinars, fer sobretaules; li agradava molt la conversa, preguntava molt i es preocupava dels seus amics. En altres entrevistes has dit que era molt divertida. Per què? Sí. Perquè era molt irònica, practicava molt la ironia, i era divertit. Solia enfotre’s dels poderosos. No era divertida per explicar acudits, però si que explicava les coses amb gràcia. Dominava bastant la llengua oral. Quan explicava una cosa, sabia captar l’atenció de la gent, explicar-ho bé, amb gràcia. La part d’alegria també la tenia. Era una persona que s’ho passava bé ella, i feia passar-s’ho bé als altres. Si la teva mare escrivís avui dia, què creus que escriuria? Doncs sobre el mateix que sempre va escriure: catalanisme, feminisme i qüestions socials. Clar que escriuria molt sobre el procés nacional, sobre la gestió de la crisi per part dels poderosos… Tot el que esta passant ho tocaria. Fins i tot el Barça. Un periodista similar a ella podria ser el Jordi Evolé… Sí. Tot i que els formats han canviat i la dinàmica de la tele és diferent, és més ràpida. Ella era més pausada, eren els 70’s: una sola càmera que es mou d’un a l’altre… Això és molt dur avui en dia. Ara hi ha música, careta, moviment de càmera, 3 o 4 càmeres, és molt diferent. Però sí que en el vessant social hi té similituds, té ganes de parlar de les coses que estan suceeixen.
Com es preparaven les entrevistes de TV de la teva mare? Es preparaven moltíssim. Es preparava des de la pretemporada que havien de triar als personatges a entrevistar. I un cop triats s’enviava gent a documentar-se in situ, tornaven després d’haver parlat amb l’entrevistat, amb l’entorn i preparaven l’entrevista. Durant tot aquest procés hi havia la meva mare com a entrevistadora i dos o tres documentalistes. Clar, tenien la possibilitat d’anar i tornar, que era la clau. Anar, tornar, elaborar l’entrevista. També la relació que hi havia. Ella anava a dinar amb ell, xerrava amb ell: Què et preocupa? Què t’agrada?… Parlava i la coneixia com a persona. I després doncs, una vegada la coneixia com a persona, li preguntava què tenia a veure la seva activitat professional amb la seva personalitat. Ella ja ho sabia, ja havia sentit coses sobre aquella relació. I l’altre després contestava. Però l’important és que ella primer ja el coneixia com a persona. Avui en dia va tot tant ràpid que tu pots anar que t’entrevistin i puf! T’asseuen, et pregunten… Però és el que sempre han preguntat a tothom. Anem massa ràpid. Com a fill et pregunten molt sobre ella? Sí, però m’agrada. Crec que l’hem de recordar. A vegades, m’ho prenc com a part de la meva feina com a fill. I m’agrada, m’agrada veure que hi ha gent de tot tipus que s’interessa per ella
Finestra: Lizzy Sierra
motserrat abelló ( Tarragona, 1 de febrer de 1918 - Barcelona, 9 de setembre de 2014) Fou una poetessa i traductora catalana. Tot i haver nascut a Tarragona, va passar la infantesa i la joventut entre diversos indrets (Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena), seguint la mobilitat laboral del seu pare. Va estudiar a Barcelona, on, a la facultat de Filosofia i Lletres, va conèixer Carles Riba. El 1936 va ser professora d'anglès a València i el moviment a la seva vida es va exagerar després de 1939, quan va haver d'exiliar-se a França, al Regne Unit (on va dur a terme tasques d'ajut als refugiats) i a Xile (on treballà a l'empresa del seu pare a Valparaíso i, posteriorment, com a professora d'anglès a l'escola suïssa de Santiago de Xile).[4] En aquest país sud-americà va viure-hi uns vint anys. Tornà a Barcelona el 1960, on treballà com a ensenyant. A part d'escriure, en aquests anys va traduir autors com Agatha Christie, Iris Murdoch, E.M. Forster i, sobretot, Sylvia Plath, de qui va rebre una forta influència. En aquell temps, començà a publicar els seus poemaris. També va traduir a l'anglès les obres de clàssics catalans com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Olga Xirinacs.
Autora d'una llarga trajectòria de compromís amb el feminisme literari, va col·laborar a la IV Fira Internacional del llibre feminista 1990, al Congrés del PEN Club Internacional 1992 i va ser una de les fundadores del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN el 1995. El 1998 li van concedir la Creu de Sant Jordi i el 2008 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva llarga trajectòria.
Parlen les dones, la seva poesia tendra i forta Ben pocs s'aturen a escoltar aquestes veus, que, trasbalsades, un nou llenguatge diuen nascut al fons dels segles. (Dins Dins l'esfera del temps)
–Què representa per vostè el fet d'escriure? – Tot el que escric és perquè tinc necessitat d'escriure-ho, res és gratuït. Escriure poesia per a mi és la meva forma d'expressió. I el que dic en un poema no ho podria dir d'altra manera. També, moltes vegades, en poesia, diem coses que a nosaltres mateixos ens sobten... I aquesta mena de misteri és un altre dels dons de la poesia. La base de la poesia, però, és la veritat, és a dir la meva,
Finestra: Berta Batiste Lluna Grau
Nawal el-saadawi “Nada és más peligroso que la verdad en un mundo que miente” Va néixer el 27 d'octubre de 1931 a la ciutat de Kafr Tahla, població propera al riu Nil, en una família acomodada d'Egipte i de ben jove patí la mutilació dels òrgans genitals femenins. Va estudiar medicina a la Universitat del Caire, on es va graduar l'any 1955.
Les característiques de l’escriptura de Nawal al-Sa'dawi són una barreja entre la ficció i les dades reals, el seu coneixements de les ciències mèdiques, els detalls autobiogràfics i la descripció de les malalties socials. El 1958 va iniciar-se en el món novel·lístic amb Memòries d’una doctora, una novel·la particularment autobiogràfica. Aquest llibre va ser considerat una obra de ficció pionera en el feminisme modern del món àrab, encara que, finalment, la protagonista rebel·lada amb la societat acaba per acceptar el seu destí. Hi explica els drames que han de viure les persones, molt especialment les dones, sota un règim totalitari.
Molt crítica amb el fonamentalisme, ha estat a la presó per manifestar les seves discrepàncies i per denunciar l'opressió a la qual són sotmeses les dones. Ha hagut d'exiliar-se i molts dels seus llibres són prohibits als països islamistes. És una de les representants més destacades del feminisme àrab.
“No hay nada que pueda vencer a la muerte más que la escritura.” Fragment entrevista
¿Cómo se convirtió en activista a favor de los derechos de las mujeres? Desde que era una niña, en mi aldea, vi que había discriminación entre mi hermano y yo, sólo porque él era un chico. Yo era la mejor de la clase en el colegio y él solía suspender, yo aprobaba siempre y además trabajaba en casa, cocinaba con mi madre, limpiaba... Mi hermano ni trabajaba en clase ni en casa, y aun así tenía muchos derechos. Ahí me rebelé contra mi familia, porque me dijeron: es lo que Dios dijo, él es un chico y tú eres una niña. Yo dije: para mí, Dios es justicia. Si Dios no es justo, no estoy dispuesta a creer en Él. Empezó a rebelarse pronto ... Fui muy rebelde de niña. Ahí tenía nueve o diez años. La primera carta que escribí cuando aprendí a leer era dirigida a Dios y le dije: Dios, debes ser justo. Si no eres justo y prefieres a mi hermano, no estoy dispuesta a creer en ti [se ríe]. algunes obres 1958: (مذكرات طبيبةMemòries d’una doctora, Editorial ALBI, 2006) 1975: (امرأة عند نقطة الصفرMujer en punto cero, Ediciones TAT S.A.L., 1989) 1977: (الوجه العاري للمرأة العربيةLa cara desnuda de la mujer árabe, Editorial Horas y Horas, 1991) 1978: (األغنية الدائريةLa cançó circular, Edicions Proa, 1999) 1984: (مذكراتي في سجن النساءMemorias de la cárcel de mujeres, Editorial Horas y Horas, 1995) El 6 de septiembre de 1981 la policía irrumpía en casa de Nawal alSa'dawi y la arrestaba por la fuerza. Su delito, expresarse con libertad y denunciar los errores que cometía el gobierno de su país con el presidente Sadat a la cabeza. Este libro es un increíble relato acerca de la experiencias vividas por la autora durante los meses que estuvo prisionera en la cárcel de mujeres de Las Presas de El Cairo 1998: La dona que buscava, Edicions Proa, 1998 1998: (امرأتان في امرأةDos mujeres en una, Edicions Proa, 1998) 1999: Las lágrimas de Hamida, Ediciones Martínez Roca, 1999 2003: إيزيسLa hija de Isis, Ediciones del Bronce, 2003, IV Premi Internacional Catalunya, 2003
gioconda belli
Finestra: Alexandra Aguinaga Marvin Orellana
Dibuixos: Claudia Rafel i Andrea Lemonche
gioconda belli
(9 de desembre 1948)
Gioconda Belli és poeta i novel·lista. Tot i que va estudiar periodisme, és al llenguatge literari on es mou amb més mestria. Va començar a escriure poemes quan va ingressar al Frente Sandinista de Liberación Nacional (organització política i revolucionaria de Nicaragua). Gioconda Belli és una gran defensora dels drets dels oprimits i això és veu en la seva poesia i també en les seves novel·les. Però l'altre tema important per a ella és, sense dubte, el ser i el sentir de les dones; els seus poemes parlen de la seva mateixa experiència, que és femenina. I la majoria de les protagonistes de les seves novel·les són dones. Dones fortes, vitals i transgressores que són la llavor per a un món millor. La mujer habitada és la seva novel·la més famosa. Dues històries d'amor ben llunyanes en el temps s'hi entrellacen màgicament a través d'un llimoner. Té també un conte infantil preciós: El taller de les papallones. Una història deliciosa amb una il·lustració fantàstica.
«Soy la mujer que piensa. Algún día mis ojos encenderán luciérnagas». «Todos tenemos un deber de amor que cumplir, una historia que hacer, una meta que alcanzar. No escogimos el momento para venir al mundo: Ahora podemos hacer el mundo en que nacerá y crecerá la semilla que trajimos con nosotros» «El hombre que me ame hará poesía con su vida, construyendo cada día con la mirada puesta en el futuro». «Todas las profecías cuentan que el hombre creará su propia destrucción. Pero los siglos y la vida que siempre se renueva engendraron también una generación de amadores y soñadores; hombres y mujeres que no soñaron con la destrucción del mundo, sino con la construcción del mundo de las mariposas y los ruiseñores». la solidaridad es la ternura de los pueblos. El amor de mi hombre no querrá rotularme y etiquetarme, me dará aire, espacio, alimento para crecer y ser mejor, como una revolución que hace de cada día el comienzo de una nueva victoria. Dime que no te conformarás nunca, ni me darás la felicidad de la resignación, sino la felicidad que duele de los elegidos, los que pueden abarcar el mar y el cielo con sus ojos y llevar el Universo dentro de sus cuerpos.
Finestra: Alejandra Puig
jane austen ( Anglaterra, 16 de desembre de 1775 – Winchester, Hampshire, Anglaterra, 18 de juliol de 1817)
- La historia, la solemne historia real, no me interesa casi nada. ¿Y a usted? - Adoro la historia -¡Qué envidia me da! He leído algo de historia por obligación, pero no veo en ella nada que no me irrite o no me aburra: disputas entre papas y reyes, guerras o pestes en cada página, hombres que no valen gran cOsa, y casi nada de mujeres. ¡Es un fastidio! (Jane Austen, en Northanger Abbey)
va ser una novel·lista anglesa. Les seves obres, entre les quals cal destacar Orgull i prejudici, Seny i sentiment i Emma, són generalment considerades clàssics de la literatura anglesa. La seva anàlisi penetrant de la societat de l'època, unida l’ús magistral de la narració indirecta i de la ironia, fan d'Austen una de les més influents i estimades novel·listes del segle XIX.
Sé quien eres y di lo que sientes, porque aquellos a quienes les importa no importan y los que sí importan no les importa.
Amb la seva única germana, Cassandra, va mantenir una estreta relació durant tota la vida. L'abundant correspondència entre les germanes ha proveït els historiadors de la major part de les dades sobre la vida de Jane Austen. L'únic retrat indiscutit de Jane Austen és un esbós rudimentari i acolorit fet per Cassandra, que actualment es conserva a la National Portrait Gallery de Londres. Sovint la família Austen representava obres de teatre, donant a Jane l'oportunitat de posar en escena les seves pròpies històries de l’obra
Emma algunes
pel·lícules
Finestra: NĂşria i Andrea Rocasalvas
Alejandra Puig Alexandra Aguinaga Andrea Lemonche Andrea Rocasalvas Anna Sassot Berta Batiste Clàudia Rafel Eva Sorochiscaya Lluna Grau Lizzy Sierra Marvin Orellana Núria Rocasalvas Raquel Alemany Alumnes de 2n, 3r i 4t d’ESO Alícia Palau,Anna Adan i Betlem Cuesta, Professores de llengua Textos: Betlem Cuesta Fotografies: Àngel Lavilla