Nasa

Page 1


Edifici d’assemblatge de vehicles de la NASA.

Edificio de ensamblado de vehículos de la NASA.


L’agència espacial NASA

La agencia espacial NASA

La National Aeronautics and Space Administration (NASA) (fundada el 1958) és l’agència governamental responsable per als Estats Units d’Amèrica del programa espacial i de la investigació espacial.

Administración Nacional de Aeronáutica (NASA) y del Espacio (National Aeronautics and Space Administration) de los Estados Unidos, que es la agencia gubernamental responsable de los programas espaciales.

La història El programa espacial soviètic va llançar el primer satèl·lit artificial del món (Sputnik 1) el 4 d’octubre de 1957, i això va portar als Estats Units a fer els seus propis esforços en eixe camp. El Congrés dels Estats Units ho va percebre

Historia El Programa espacial soviético lanzó el primer satélite artificial del mundo (Sputnik 1) el 4 de octubre de 1957. El Congreso de los Estados Unidos lo percibió como una amenaza a la seguridad y el Presidente Eisenhower y sus consejeros, tras varios meses de debate, tomaron el acuerdo de fundar una nueva agencia federal que

com una amenaça a la seguretat americana i el President Eisenhower i els seus consellers després de diversos mesos de debat van prendre l’acord de fundar una nova agència federal que dirigira tota l’activitat espacial no militar. El 29 de juliol de 1958, el President Eisenhower va firmar l’Acta que funda la NASA (la National Aeronautics and Space). Es va posar en funcionament el 1 d’octubre de 1958 amb quatre laboratoris i uns 8.000 empleats. Els primers programes de la NASA van anar cap a posar una nau tripulada en òrbita i això es va fer davall la pressió de la competició entre els EUA i la URSS en la denominada carrera espacial que es va produir durant la Guerra Freda.

dirigiera toda la actividad espacial no militar. El 29 de julio de 1958 Eisenhower firmó el Acta que funda la NASA, la cual empezó a funcionar el 1 de octubre de 1958 con cuatro laboratorios y unos 8.000 empleados. La intención de los primeros programas era poner una nave tripulada en órbita y ello se realizó bajo la presión de la competencia entre los EE. UU. y la URSS en la denominada Carrera espacial que se produjo durante la Guerra Fría.


5 de Maig de 1961. Llançament del coet Redstone amb la càpsula Llibertat 7 del Projecte Mercuri amb Alan Shepard Jr. En el primer vol suborbital. (Per a llançar les missions orbitals del Projecte Mercuri es va usar el coet Atles.)

5 de Mayo de 1961. Lanzamiento del cohete Redstone con la cápsula Libertad 7 del Proyecto Mercury con Alan Shepard Jr. En el primer vuelo suborbital. (Para lanzar las misiones orbitales del Proyecto Mercurio se usó el cohete Atlas.)


Programes de la NASA Programas de la NASA El programa Apolo Després de vuit anys de missions preliminars, inclòs la primera pèrdua de d’astronautes per part de la NASA, amb el Apollo 1, un foc a la rampa de llançament, el programa va aconseguir les seves metes amb Apollo 11 què va aterrar amb Neil Armstrong i Edwin Aldrin en la superfície de la Lluna el 20 de juliol de 1969 i els va tornar sans a la Terra el 24 de juliol. Les primeres paraules d’Armstrong al posar el peu sobre la Lluna van ser: “És un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”. Deu homes més formarien la llista d’astronautes a xafar la Lluna quan va finalitzar anticipadament el programa amb l’Apollo 17, al desembre de 1972.

El programa Mercury Durante los ocho años de misiones preliminares la NASA tuvo la primera pérdida de astronautas. El Apolo 1 se incendió en la rampa de lanzamiento durante un ensayo y sus tres astronautas murieron. La NASA, tras éste accidente, hizo un programa de premios para mejorar la seguridad de las misiones, el Premio Snoopy. El Programa Apolo logró su meta con el Apolo 11, que alunizó con Neil Armstrong y Edwin E. Aldrin en la superficie de la Luna el 20 de julio de 1969 y los devolvió a la Tierra el 24 de julio. Las primeras palabras de Armstrong al poner el pie sobre la Luna fueron: «Éste es un pequeño paso para un hombre, pero un gran salto para la humanidad». Diez hombres más formarían la lista de astronautas en pisar la Luna cuando finalizó el programa anticipadamente con el Apolo 17, en diciembre de 1972, cuyo resultado fue además de la recogida de muestras de regolito, la instalación de equipos de estudio superficiales ALSEP que aún continúan enviando información.


El programa Apolo Després de vuit anys de missions preliminars, inclòs la primera pèrdua de d’astronautes per part de la NASA, amb el Apollo 1, un foc a la rampa de llançament, el programa va aconseguir les seves metes amb Apollo 11 què va aterrar amb Neil Armstrong i Edwin Aldrin en la superfície de la Lluna el 20 de juliol de 1969 i els va tornar sans a la Terra el 24 de juliol. Les primeres paraules d’Armstrong al posar el peu sobre la Lluna van ser: “És un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”. Deu homes més formarien la llista d’astronautes a xafar la Lluna quan va finalitzar anticipadament el programa amb l’Apollo 17, al desembre de 1972.

Buzz Aldrin camina sobre la superfície de la Lluna durant la missió Apollo 11.

Buzz Aldrin camina sobre la superficie de la Luna durante la misión Apolo 11.

El programa Apollo Durante los ocho años de misiones preliminares la NASA tuvo la primera pérdida de astronautas. El Apolo 1 se incendió en la rampa de lanzamiento durante un ensayo y sus tres astronautas murieron. La NASA, tras éste accidente, hizo un programa de premios para mejorar la seguridad de las misiones, el Premio Snoopy. El Programa Apolo logró su meta con el Apolo 11, que alunizó con Neil Armstrong y Edwin E. Aldrin en la superficie de la Luna el 20 de julio de 1969 y los devolvió a la Tierra el 24 de julio. Las primeras palabras de Armstrong al poner el pie sobre la Luna fueron: «Éste es un pequeño paso para un hombre, pero un gran salto para la humanidad». Diez hombres más formarían la lista de astronautas en pisar la Luna cuando finalizó el programa anticipadamente con el Apolo 17, en diciembre de 1972, cuyo resultado fue además de la recogida de muestras de regolito, la instalación de equipos de estudio superficiales ALSEP que aún continúan enviando información.


L’astronauta Charles M. Duke, Jr. a la missió Apollo 16

El astronauta Charles M. Duke, Jr. en la misión Apollo 16

La NASA havia guanyat la carrera espacial, i en algun sentit això la va deixar sense objectius, amb una menor atenció pública e sense l’interès necessari per a garantir els grans pressupostos del Congrés. Ni el desastre de Apollo 13, on l’explosió d’un tanc d’oxigen va condemnar els tres astronautes, a renunciar a xafar la Lluna va poder tornar

La NASA había ganado la carrera espacial y, en algún sentido, esto la dejó sin objetivos al disminuir la atención pública capaz de garantizar los grandes presupuestos del Congreso. Ni la casi trágica misión del Apolo 13, donde la explosión de un tanque de oxígeno casi costó la vida a los tres astronautas y les obligó a renunciar

a atraure l’atenció. Les missions posteriors al Apollo 17 (estaven planificades missions fins al Apollo 20) van ser suspeses. Els retalls del pressupost (en part a causa de la Guerra de Vietnam) va provocar la fi del programa. Els tres Saturn V no utilitzats, van anar per al desenvolupament del primer laboratori americà en òrbita el Skylab i les idees van anar en la línia de desenvolupar un vehicle espacial reutilitzable com el transbordador espacial.

a pisar la Luna, pudo volver a atraer la atención. Las misiones posteriores al Apolo 17 (estaban planificadas varias misiones más, hasta el Apolo 20) fueron suspendidas. Los recortes del presupuesto, debidos en parte a la Guerra de Vietnam, provocaron el fin del programa. Los tres Saturno V no utilizados se usaron para el desarrollo del primer laboratorio estadounidense en órbita, el Skylab, y las ideas fueron en la línea de desarrollar un vehículo espacial reutilizable como el transbordador espacial. Poco conocido es el proyecto AAP (Apollo Applications Program), que debía ser el sustituto de las misiones Apolo, o el LASS, destinado a establecer una base habitada en la superficie del satélite.


Missions Misiones Missions no tripulades Encara que la immensa majoria del pressupost de NASA s’ha gastat en els vols humans tripulats, hi ha hagut moltes missions del no tripulades promogudes per l’agència espacial. En 1962 el Mariner 2 va ser la primera nau espacial a fer un sobrevol pròxim a un altre planeta, en aquest cas Venus. Els programes Ranger, Surveyor, i Lunar Orbiter eren essencials per avaluar les condicions lunars abans d’intentar el vol tripulat del programa Apollo. Després, les dos sondes Viking que van aterrar en la superfície de Mart i que van enviar a la Terra, les primeres imatges des de la superfície d’un planeta. Potser més impressionant eren els programes Pioneer 10 i 11 i Voyager 1 i 2 missions que van visitar Júpiter, Saturn, Urà i Neptú i van enviar impressionants imatges en color de tots ells i la majoria dels seus satèl·lits.

Misiones no tripuladas Aunque la inmensa mayoría del presupuesto de NASA se ha gastado en los vuelos tripulados, ha habido muchas misiones no tripuladas promovidas por la agencia espacial.En 1962 el Mariner 2 fue la primera nave espacial en hacer un sobrevuelo cercano a otro planeta, en este caso Venus. Los programas Ranger, Surveyor y Lunar Orbiter eran esenciales para evaluar las condiciones lunares antes de intentar el vuelo tripulado del programa Apolo. Posteriormente, las dos sondas Viking que aterrizaron en la superficie de Marte enviaron a la Tierra las primeras imágenes de la superficie del planeta. Quizá las misiones no tripuladas más impresionantes fueron los programas Pioneer 10, Pioneer 11, Voyager 1 y Voyager 2, misiones que visitaron Júpiter, Saturno, Urano y Neptuno y enviaron impresionantes imágenes en color de todos ellos y la mayoría de sus satélites.

Cooperació entre els EUA i la Unió Soviètica Havent perdut la Unió Soviètica la carrera espacial, havia

Cooperación entre EE.UU y la Unión Soviética El desarrollo ya logrado por las dos potencias espa-

de produir-se un acostament als EUA. El 17 de juliol de 1975 un Apollo (trobant un nou ús després de la cancel·lació de Apollo 18) es va adaptar a un Soiuz soviètic en la coneguda missió Apollo-Soiuz per al que va caldre dissenyar un mòdul intermedi i acostar la tecnologia de les dos nacions. Encara que la Guerra Freda duraria molts més anys, aquest era un punt crític en la història de NASA i el principi de la col·laboració internacional en l’exploració espacial. Després van venir els vols del transbordador a l’estació soviètica Mir, vols d’americans en la Soiuz i de russos en el transbordador i la col·laboració d’ambdós nacions i altres més en la construcció de l’Estació Espacial Internacional(ISS).

ciales, tenía que producir un acercamiento entre la Unión Soviética y los Estados Unidos. Por lo tanto, el 17 de julio de 1975 un Apollo, encontrando un nuevo uso después de la cancelación del Apollo 18, se acopló a un Soyuz soviético en la misión Apollo-Soyuz para la que hubo que diseñar un módulo intermedio y acercar la tecnología de las dos naciones. Aunque la Guerra Fría duraría más años, este fue un punto crítico en la historia de NASA y el principio de la colaboración internacional en la exploración espacial. Después vinieron los vuelos del transbordador a la estación rusa Mir, vuelos de estadounidense en la Soyuz y de rusos en el transbordador y la colaboración de ambas naciones y otras más en la construcción de la Estación Espacial Internacional (ISS).


Mart i més enllà Probablement la missió amb més èxit de públic en els últims anys (1997) ha sigut el Mars Pathfinder i la Mars Global Surveyor. Els periòdics de tot el món van portar les imatges del robot Sojourner, desplaçant-se i explorant la superfície de Mart. Des de 1997 el Mars Global Surveyor ha orbitat Mart amb un èxit científic innegable. Des de 2001, l’orbitador Mars Odyssey ha estat buscant evidència d’aigua en un passat o present i proves d’activitat volcànica en el planeta roig. En 2004 una missió científicament més ambiciosa va portar a dos robots Spirit i Opportunity que van aterrar en dos zones de Mart diametralment oposades a analitzar les roques a la recerca d’aigua i pareix que van trobar vestigis d’un antic mar o llac salat. El 14 de gener de 2004, deu dies després de l’aterratge de Spirit, el President George W. Bush va anunciar el futur de la Exploració espacial. La humanitat tornarà a la lluna en 2020 com a pas previ a un viatge tripulat a Mart. El Transbordador espacial es retirarà en 2010 i serà reemplaçat en 2014, pel Crew Exploration Vehicle capaç d’atracar en la ISS i deixar l’òrbita de la Terra. El futur de l’ISS és un poc incert, després de l’explosió del Columbia el 1 de

Marte y más allá Probablemente la misión con más éxito entre el público en los últimos años (1997) ha sido la de la sonda Mars Pathfinder y la Mars Global Surveyor. Los periódicos de todo el mundo llevaron las imágenes del robot Sojourner, desplazándose y explorando la superficie de Marte. Desde 1997 la Mars Global Surveyor ha orbitado Marte con un éxito científico innegable. Desde 2001 el orbitador Mars Odyssey ha estado buscando evidencia de agua en el planeta rojo, en el pasado o en el presente, así como pruebas de actividad volcánica. En 2004 una misión científicamente más ambiciosa llevó a dos robots, Spirit y Opportunity, a analizar las rocas en busca de agua, por lo que aterrizaron en dos zonas de Marte diametralmente opuestas y parece que encontraron vestigios de un antiguo mar o lago salado. El 14 de enero de 2004, diez días después del aterrizaje de Spirit , el Presidente George W. Bush anunció el futuro de la exploración espacial. La humanidad volverá a la Luna en 2020 como paso previo a un viaje tripulado a Marte. El Transbordador espacial se retirará en 2010 y será reemplazado en 2014 por el Crew Exploration Vehicle,

Març de 2003, i la parada dels vols del Transbordador. La construcció es completarà, però el més enllà no està clar.

capaz de atracar en la ISS y dejar la órbita de la Tierra. El futuro del ISS es algo incierto, tras la explosión del Columbia el 1 de febrero de 2003, y el patrón de los vuelos del Transbordador. La construcción se completará, pero el futuro de las próximas misiones es incierto.


Transbordador Columbia, a l’abril de 1981

Transbordador Columbia, en abril de 1981

L’era del transbordador El Transbordador espacial es va convertir en el programa espacial favorit de la NASA a finals dels anys setanta i els anys vuitanta. Planejat tant el els dos coets llançadors i el transbordador com reutilitzables, es van construir quatre transbordadors. El primer a ser llançat va ser el Columbia el 12 d’abril de 1981. Però els vols del transbordador eren molt més car del que inicialment estava projectat, i després de 1986 el desastre del Challenger va ressaltar els riscos dels vols espacials, i el públic va recuperar l’interès perdut en les missions espacials. No obstant això, el transbordador s’ha usat per a posar en òrbita projectes de molta importància com el Telescopi Espacial Hubble (HST). El HST es va crear amb un pressupost relativament xicotet de 2 mil milions $ però ha continuat funcionament des que 1990 i ha meravellat a científics i al públic. Algunes de les imatges s’han convertit en llegendàries, com les imatges de Camp Profund. El HST és un projecte conjunt entre la ESA i la NASA, i el seu èxit ha ajudat en la major col·laboració entre les agències. En 1995 la cooperació russo-americana s’aconseguiria novament quan van començar les missions entre el Transbordador es va acoplar a la Mir, (en eixe moment l’única estació espacial completa). Està cooperació continua al dia d’avui, entre Rússia i Amèrica els dos socis més importants en la construcció de la ISS. La força de la seva cooperació en aquest projecte era més evident quan NASA va començar confiant en els vehicles del llançament russos per a mantindre la ISS després del desastre en 2003 del Columbia que mantindrà en terra la flota dels transbordador durant més d’un any. Costant més de cent mil milions dòlars, ha sigut a vegades difícil per a NASA justificar l’ISS. La població ha sigut històricament difícil impressionar amb els detalls d’experiments científics en l’espai. A més no pot acomodar a tants científics com havia planejat, sobretot des que el transbordador espacial està fora d’ús, fins a març del 2005 com més prompte, parant la construcció de la ISS i limitant-lo a una tripulació de manteniment de dues persones.Durant la majoria dels anys noranta, la NASA es va enfrontar amb una reducció dels pressupostos anuals per part del congrés a Washington. Per a respondre a aquest repte, el novè administrador de NASA, Daniel S. Goldin, va inventar missions barates davall el lema més ràpid, més bo, més barat que li va permetre a la NASA que retallar els costos mentre es mamprenien una ampla varietat de programes espacials. Eixe mètode va ser criticat i va portar en 1999 a les pèrdues de les naus bessones de l’exploració de Mars Climate Orbiter i Mars Polar Lander.


La era del transbordador El Transbordador espacial se convirtió en el programa espacial favorito de la NASA a finales de los años setenta y los años ochenta. Planeados tanto los dos cohetes lanzadores como el transbordador como reutilizables, se construyeron cuatro transbordadores. El primero en ser lanzado fue el Columbia el 12 de abril de 1981. Pero los vuelos del transbordador eran mucho más costosos de lo que inicialmente estaba proyectado y, después que el desastre del Transbordador Espacial Challenger en 1986 resaltó los riesgos de los vuelos espaciales, el público recuperó el interés perdido en las misiones espaciales. No obstante, el transbordador se ha usado para poner en órbita proyectos de mucha importancia como el Telescopio Espacial Hubble (HST). El HST se creó con un presupuesto relativamente pequeño de 2.000 millones de dólares, pero ha continuado funcionando desde 1990 y ha maravillado a los científicos y al público. Algunas de las imágenes han sido legendarias, como las del denominado Campo Profundo del Hubble. El HST es un proyecto conjunto entre la ESA y la NASA, y su éxito ha ayudado en la mayor colaboración entre las agencias. En 1995 la cooperación ruso-estadounidense se lograría de nuevo cuando comenzaron las misiones de acoplamiento entre el Transbordador y la estación espacial Mir, (en ese momento la única estación espacial completa). Esta cooperación continúa al día de hoy entre Rusia y Estados Unidos, los dos socios más importantes en la construcción de la ISS. La fuerza de su cooperación en este proyecto fue más evidente cuando la NASA empezó confiando en los vehículos de lanzamiento rusos para mantener la ISS tras el desastre en 2003 del Columbia que mantuvo en tierra la flota de los transbordadores durante más de un año. Costando más de cien mil millones de dólares, ha sido a veces difícil para la NASA justificar el proyecto ISS. La población estadounidense ha sido históricamente difícil de impresionar con los detalles de experimentos científicos en el espacio. Además, no puede acomodar a tantos científicos como había sido planeado, sobre todo desde que el transbordador espacial está fuera de uso, hasta marzo de 2005, deteniendo la construcción de la ISS y limitando su tripulación a una de mantenimiento de dos personas. Durante la mayoría de los años 1990 la NASA se enfrentó con una reducción de los presupuestos anuales por parte del Congreso. Para responder a este reto, el

vnoveno administrador de la NASA, Daniel S. Goldin, inventó misiones baratas bajo el lema más rápido, más bueno, más barato que le permitió a la NASA que recortara los costos mientras se emprendían una ancha variedad de programas aerospaciales. Ese método fue criticado y llevó en 1999 a las pérdidas de las naves gemelas Climate Orbiter y Mars Polar Lander de la exploración de Marte.


THE END


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.