VIATGERS AL TREN EXPOSICIÓ DEL TREN A LA NOSTRA COMARCA
Un tren es pot definir com un conjunt de vagons enganxats entre sí i arrossegats per una locomotora. O com un vehicle present arreu, fill de vagonetes de les mines i invent fonamental del segle XIX per al transport de viatgers i de mercaderies. Per a les comarques de L´Alcoià, Comtat i la Safor, l´arribada del tren va ser una revolució que va transformar usos, activitats i valors. D’una situació d’aïllament, per l’orografia, de viatges amb carro, a la modernitat. El popular tren conegut com el “Tren dels anglesos”, (1893-1969) discorria per les poblacions d’Alcoi, Cocentaina, Muro, Gaianes, Beniarrés, l’Orxa, Vilallonga, Potries, Beniarjó, Almoines, Gandia i el seu port, fins que va desaparèixer.
Un recorregut pels camins de ferro que serpentegen per la nostra comarca, trens de memòries, de sensacions, d’inquietuds, de treball, de viatges.
Fira de Tots Sants 2013 De l’1 al 30 de novembre www.firadecocentaina.org
No ha estat fins ben entrada la primera dècada del segle XXI que els pobles i ciutats de la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià que compartim la línia ferròviària Alcoi-Xàtiva-València ens hem unit per a reclamar, una vegada més i fins l’actualitat, el manteniment i la millora d’aquest mitjà de transport bàsic i imprescindible per a mantenir vives les nostres comarques, tot encetant una nova campanya en defensa del nostre tren, en la qual hem participat tots els sectors socials: comerciants, estudiants, sindicats, associacions veïnals, partits polítics, cambres de comerç, organitzacions empresarials, excursionistes, ecologistes, persones amb diversitat funcional, etc. «El tren Alcoi-Xàtiva: 30 anys de reivindicacions i de promeses incomplides» pretén ser una mostra gràfica de tot el que s’ha exposat.
ORIGEN. EL TREN ALCOI - GANDIA Estudiades les carències de les comarques interiors del País Valencià que es trobaven aïllades de la resta de l’Estat, es va iniciar la recerca d’un mitjà modern de transport que reactivara l’economia. Les administracions van estudiar diversos projectes per a construir un ferrocarril, entre els quals s’especulava la possibilitat de fer-ho bé per Alacant, bé per Villena o per Xàtiva. Al mateix temps, Anglaterra tenia un gran interès a mantenir relacions comercials amb l’Estat espanyol. Per aquest motiu, en 1889, es va firmar un contracte de venda del port i de la companyia de ferrocarrils Alcoy and Gandia Railway and Harbour Cº. Ltd., que es va concedir a favor de Mr. John Cockburn Francis Lee, un ferrocarril que naixeria amb el primer i principal objectiu d’exportar carbó i la fusta necessària per a l’embalatge dels productes agrícoles.
INAUGURACIÓ. L’ARRIBADA DEL PRIMER TREN El primer tren promocional eixiria des de Gandia el 18 de juliol de 1892 a les 13 h. Amb quatre cotxes americans conduïts per les locomotores núm. 8, “Alcoi”, i la núm. 1 “Gandia” que anaven molt adornades, arribaria a Alcoi al voltant de les 20 h, on el van rebre les autoritats locals, veïnat i bandes de música amb acompanyament de traques i volteig general de campanes. Cal indicar que anteriorment ja havien circulat diverses locomotores en proves. El periòdic alcoià “El Serpis” de 19 de juliol de 1892, ho narrava en la primera pàgina en els termes següents: “[...] La llegada del primer tren es uno de los hechos más trascendentales que registran los anales de la historia de nuestra ciudad y el día de ayer quedará eternamente grabado en el corazón de cuantos miramos en mucho la prosperidad y el engrandecimiento del pueblo que nos vio nacer [...] Desde las seis y media de la tarde hasta que regresó la gente, quedó la población casi desierta [...] Un inmenso gentío, que no bajaría de los 20.000 personas que en apretada masa llenaban las avenidas de la estación, los andenes, los bancales y las alturas que rodean dicho sitio. El edificio de la estación estaba engalanado con gallardetes y banderolas. Junto al paso a nivel, se colocó la banda de música “Nueva”, y en el andén la de la “Novísima” [...] Pero cuando la impaciencia no tuvo límites, fue al dar la hora señalada para llegar el tren. Desde este momento, cada minuto fue un siglo, y a todos pareció interminable la hora y media que tardaron en llegar. Las indispensables paradas, [...] fueron causa del retraso [¡K]”.
Jose Rausell Ribas, promotor de la companyia.
Sinibaldo Gutiérrez Más, promotor de la companyia.
Donato Gómez Trevijano
Rafael Yagüe Buil. Enginyer del Port de Gandia Directors I. Bowen, G. López Grau i F. Romaguera Ruiz
Anecdota al dia de la inauguració: la locomotora n º 1 “La Gandia” tenia un error en el nombre col·locat en la ximenera, en lloc de l’1 posava el 2.
En 1892 es va dragar el Port de Gandia amb l’objectiu de facilitar l’arribada de vaixells de més calat, que portarien el carbó necessari per a la indústria alcoiana i la fusta per a l’embalatge dels productes agrícoles que es produïen a la Safor.
INFRAESTRUCTURES Pont de ferro, Gandia
Dipòsit de locomotores, Gandia
La longitud total de la línia Alcoi-Gandia-Port era de 53.355 metres, amb un desnivell de 530 metres entre les dues capçaleres. La superfície de terrenys propietat del ferrocarril que es van ocupar per a la construcció va ser de 94.725,17 m2. Les obres de construcció de la línia de ferrocarril Alcoy and Gandia Railway and Harbour Cº. Ltd, que durarien dos anys, les va dirigir la companyia anglesa Lucien Ravel and Company i Mr. Philip P. Ayres seria l’enginyer i director general. A l’inici, tenia una plantilla de seixanta treballadors entre mecànics, maquinistes, mossos, administratius, etc. Els trens es desplaçaven per una via d’un metre d’ample sobre unes travesses de fusta de pi subjectades en terra amb grava de pedra viva i amb senderes laterals. Arribava a una velocitat mitjana de 35 quilòmetres per hora, encara que en alguns sectors i depenent de la càrrega, arribava a circular a 20 quilòmetres per hora.
Tallers
Segons el periòdic d’Alcoi “La Unión Republicana” de 16 de novembre de 1895, la companyia, per a realitzar els seus serveis, disposava de 84 vagons descoberts per al transport de mineral, 15 vagons coberts per a mercaderies i correu, 2 vagons per al transport d’animals, 30 vagons americans per a passatgers, dels quals 2 eren de primera, 4 de segona i la resta de tercera, i 7 locomotores de vapor que arribarien al port de Gandia amb el vapor Golfer. Posteriorment, se n’adquiriria una huitena. Els cotxes de passatgers d’estil americà amb seients de fusta, feien 14 metres de llarg i es consideraven moderns i avançats per a l’època, i tenien una capacitat per a 40 persones.
Entrada principal de tallers, Gandia
El trajecte es realitzava per valls, rius, i muntanyes. De Beniarrés cap a l’Orxa s’introduïa per la vall de Perputxent, les serres de Benicadell i la Safor. Travessava 7 túnels i 12 ponts, dels quals sis eren metàl·lics. Salvava els rius d’Agres, al terme municipal de Muro, i el Serpis per diferents punts; els barrancs del Sord, a Cocentaina, el de Bertomeu i el Port, entre Gaianes i Beniarrés, i els del Racó del Duc, el del Circ, el de l’Enxina i el de la Garrofera, que conformaven el popular Barranc de l’Infern o Riu Avall entre Vilallonga i l’Orxa.
Vagons de passatgers, tipus americà
Estació de Muro
Vagó de passatgers
Exterior dels tallers
Vagó de càrrega
El maquinista Antonio Quiles i el fogoner A. Bohigues, entre d’altres, al port de Gandia. N º 3 “Lorcha” (1920)
Nº1 “Gandia“
LOCOMOTORES DE LA COMPANYIA La línia AG va disposar d’un total de 10 locomotores de vapor, vuit de les quals del tipus 2-6-2 que es van construir a la ciutat anglesa de Manchester a càrrec de l’empresa Beyer Peacock & Cº Lt entre 1890 i 1891. La novena va ser locomotora de vapor “Xocolatera”, que es va utilitzar per construir el port de Gandia i la desena una Manning Wardle de 1890 del tipus 0-6-0.
Nº2 “Villalonga“
Nº5 “Gaianes“
Nº6 “Muro“
Nº8 “Alcoi“
Els vagons de càrrega i de passatgers els feren a la ciutat de Birmingham. Cadascuna portava el nom de les estacions més importants del recorregut, així la núm. 1 era “Gandia”, amb el número de sèrie 3277; la 2, “Villalonga”, amb el núm. 3276; la núm. 3 “Lorcha”, amb el núm. 3278; la núm. 4 “Beniarrés”, amb el núm. 3279; la núm. 5 “Gayanes”, amb el núm. 3280; la núm. 6 “Muro”, amb el núm. 3281: la 7 “Cocentaina”, amb el núm. 3282; i la núm. 8 “Alcoy”, amb el núm. 3283. Quan es va clausurar el ferrocarril, la 4 i la 8 es van vendre a Altos Hornos de Vizcaya, i els números 2 i 7 es troben avui en sengles monuments que els van dedicar Alcoi i Gandia. Cadascuna pesava al voltant de 25 tones i el preu estava al voltant de les 75.000 pessetes (450 euros) i les 140.000 (840 euros).
Antiga estació A&G en 1892. Posteriorment passaria a ser magatzems de l’estació d’Alcoi
ALCOI Alcoi tenia 42.000 habitants a finals del segle XIX, exportava anualment unes 40.000 tones de productes paperers, tèxtils i siderometal·lúrgics. La importació, molt més important, consistia principalment en carbó, matèries primeres tèxtils, mineral de ferro per a fondre, material per a la construcció, fustes, productes químics i agrícoles, etc., per un total de 80.000 tones. Germans Quiles Moltó, maquinistes de la compania A & G.
L’estació d’Alcoi, de primera classe, era d’una sola planta, de diferent estil a les de la resta de la línia; disposava de sala d’espera, cantina, moll descobert, depòsit d’aigua, plataforma giratòria, grua, bàscula, carboneres, magatzems, excusats i habitatge per al personal de la companyia i el cap d’estació. Alcoi era capçalera de dues línies de ferrocarril de via estreta situades en el mateix edifici, la d’Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Ltd., coneguda popularment com l’estació de Baix i la de la Companyia dels Ferrocarrils Econòmics de Villena a Alcoi i Yecla (VAY), també coneguda popularment com la del Xitxarra. El monument al tren amb la núm. 2 “Villalonga” es troba actualment a la plaça d’al-Azraq, on estava antigament la seua estació. En aquella època, l’estació de Baix o del Xitxarra, es trobava molt allunyada del centre de la ciutat, a un quilòmetre i mig aproximadament, per la qual cosa es va constituir una societat encarregada de realitzar un projecte per a la construcció d’un tramvia hipomòbil que eixia des de la plaça de la Constitució (actual plaça d’Espanya) fins a la futura estació. Aquest projecte no es portaria mai a terme.
Al fons s’aprecia l’estació d’Alcoi i l’antiga estació de la compania A&G
Carregant aigua per a l’eixida del tren José Valls Orts i Isidro Ferrando
Locomotora n º 5 en maniobres
Sr. Abad, cap d’estació, donant l’eixida.
Sortida locomotora cap a Gandia Convoi direcció Gandia
ALMOINES A quatre quilòmetres de Gandia es trobava el baixador d’Almoines. Poc abans d’arribar-hi, el tren creuava un pont de ferro sobre el riu Serpis, que encara es conserva en bon estat.
Estació d’Almoines, després del seu tancament.
Estació d’Almoines, 15/04/1969
La indústria de seda de la fàbrica Lombard i els productes agrícoles possibilitarien la construcció d’aquest baixador. Actualment, es troba restaurat i a la façana es troba una placa commemorativa de marbre en record del tren, on es pot llegir la inscripció següent: “Aquest edifici formava part de l’antic ferrocarril Grau de Gandia-Alcoi que va ser inaugurat en 1893 i deixà de funcionar en 1969”. Actualment, és la seu de l’Associació Tren AlcoiGandia.
Locomotora n º 2 “Villalonga”, on veiem al maquinista Federico Boix, ultimant detalls amb el seu company Vicente Puig
Almoines (1924)
El director de la companyia, instruint un grup de treballadors ferroviaris (1929)
Un grup de veïnes a l’estació de Beniarjó, l’últim dia del recorregut, el 15 d’abril de 1969, tot esperant per acomiadar-lo
BENIARJÓ El baixador de Beniarjó, construït a finals de 1904, era un edifici de dues plantes, d’estil diferent de les de la resta, ja que es va construir posteriorment a ?. Tenia un habitatge per al cap d’estació, sala d’espera i despatx de bitllets, moll de càrrega i excusats. El dia 10 de març de 1947 va haver-hi un xicotet accident, quan un tren va xocar amb els vagons que es trobaven en la via morta, perquè el Sr. Pascual Navarro es va oblidar de fer el canvi d’agulles corresponent. Una vegada que l’inspector de moviments va practicar les diligències, es va arribar a la conclusió de la responsabilitat del guardaagulles i del cap d’estació, Sr. Juan Giner.
Grup de dones de Beniarjo, juntament amb els maquinistes José Gavila i Federico Boix al últim dia del recorregut
BENIARRÉS Quan va començar a construir-se el ferrocarril de via estreta AG a finals del segle XIX i principis del segle XX, Beniarrés tenia uns 2.000 habitants, produïa oli i vi, dels quals n’exportava 1.200 tones i n’importava 500 d’altres productes. Des de Beniarrés fins a Gaianes, el tren tardava uns cinc minuts a fer el recorregut. L’estació era un edifici d’una sola planta del mateix estil que les de la resta de la línia i disposava de sala d’espera, despatx de bitllets, excusats i un depòsit d’aigua. El bitllet des de Gandia costava 4,85 pessetes (0,03 euros) en primera classe.
Família Lorente - Senabre
Locomotora conduïda per Antonio Martí, al seu pas pel pont de Beniarrés Pas de cadena, abans de l’estació
Locomotora nº 7 “Cocentaina”
Túnel nº 2
Locomotora nº 6 “Muro”, a l’estació de Cocentaina
COCENTAINA A finals del segle XIX, la capital del Comtat tenia al voltant de 8.000 habitants, disposava de fàbriques de paper, de teixits i una important producció agrícola. Exportava unes 18.000 tones i n’importava unes 5.000 de productes de qualsevol classe.
Locomotora nº 7 “Cocentaina”
L’estació de la companyia AG, actualment desapareguda, era igual a les de la resta de la línia i s’ubicava a l’actual avinguda del Ferrocarril, a 6,8 quilòmetres d’Alcoi. El bitllet entre les dues poblacions era d’una pesseta (0,06 euros) en primera classe. L’edifici constava d’una sala d’espera, despatx de bitllets, excusats, magatzem i moll. A uns dos quilòmetres en direcció a Alcoi, encara hi ha el túnel núm. 1 del recorregut, al terme de Cocentaina, molt pròxim als Algars.
Estació, després del seu tancament
Pont de ferro de la línia Alcoi-Gandia sobre el “Barranc del Sord” de Cocentaina, al barri de Fraga
El periòdic alcoià “La Unión Republicana” relatava en les seues pàgines sobre la Fira de Tots Sants contestana el següent: “[...] Miles de personas aguardaban en la noche del último domingo, en Concentaina, la llegada de un tren; se llenaba este en medio del mayor desorden; se viajaba como sardinas en banastas; emprendía la marcha dejando en tierra cientos y cientos de pasajeros y ¡á Dios! Hasta dentro de un par de horas ya no volvía á salir otro convoy, porque como el servicio solo lo prestaba una máquina, esta tenía que venir á Alcoy y luego volver á Concentaina [...]”.
Pont de ferro per a la nova via estreta sobre l´antic de pedra
GAIANES El baixador de Gaianes es trobava a l’entrada de la població. Era un edifici menut, diferent de la resta d’estacions de la línia Alcoi-Gandia, atés que es va construir posteriorment. Disposava de sala d’espera i despatx de bitllets. Entre Beniarrés i Gaianes existia un pont de ferro de quaranta metres de llarg sobre els barrancs del Port i de Bertomeu.
Locomotora nº 7 “Cocentaina“ a Gaianes
Aquests documents originals, corresponen a un certificat emès per l’Ajuntament de Gaianes en 1890, amb l’objecte d’expropiar forçosament les terres per a la construcció del ferrocarril Alcoi - Gandia, del seu terme municipal.
Locomotora nº 5 “Gaianes“
GANDIA José Peiró Gea, cap d’estació de Gandia
Locomotora nº 2 “Villalonga“
Carregant carbó
A l’estació de Gandia es trobaven centralitzats la majoria dels serveis importants de la companyia com ara cotxeres, tallers, magatzems, oficines, despatx de bitllets, sala de passatgers i equipatges, cantina, excusats, plataforma giratòria, depòsits d’aigua, carboneres, grua i bàscula. La línia tenia la seu central a Londres en el núm. 117, d’Old Broad Street i posteriorment a Dashwood House 69, Old Broad Street e.c.2, i a Gandia al carrer de Sant Francesc de Borja, 56; on el Sr. Francisco Romaguera Ruiz juntament amb el Sr. Gonzalo López Grau i el Sr. Ricardo Miralles Vicent serien els directius més destacats de la Companyia ferroviària a la Safor durant molts anys. Gandia, a més de ser principi i final de trajecte de les línies Alcoy and Gandia Railway and Harbour Cº. Ltd, (AG) i de la Companyia de Ferrocarrils Econòmics de Villena a Alcoi i Yecla (VAY) també disposava d’una tercera línia de ferrocarril, la de Carcaixent-Dénia, l’estació de la qual estava ubicada davant de l’anterior. En 1962 s’utilitzaria com a baixador al passeig de Germanies de la ciutat ducal. Actualment, l’edifici de l’estació es conserva en perfecte estat i s’ha convertit en una biblioteca infantil.
Veïns i veïnes a l’estació (1896)
Treballadors de tallers
Màquina 5 V.A.Y.
Personal de les oficines de Gandia
Personal tècnic i directiu de la companyia al Centre Don Ricardo Miralles Vicent
L’ORXA Sr. José Valls Orts, jefe d’estació
Segons el cens de 1876, la població de l’Orxa tenia 1.400 habitants. Fabricava ceràmica i era rica en ramaderia, com també produïa panses, cereals, oli, vi i garrofes. Exportava un total de 10.000 tones i n’importava un miler d’altres productes. L’estació de l’Orxa es troba al peu del castell del Perputxent, en un dels paratges més impressionants del recorregut, a set quilòmetres de Beniarrés, i era l’equador del trajecte. L’edifici disposava de sala d’espera, despatx de bitllets, depòsit d’aigua, excusats i moll de càrrega. El preu del bitllet des d’Alcoi era de 2,70 pessetes (0,016 euros) en segona classe. Durant la construcció del tram entre l’Orxa i Beniarrés, el túnel núm. 3 s’afonaria a causa de problemes al terreny i va sepultar diversos treballadors, de manera que el recorregut va haver de desviar-se per un altre lloc.
Nº2 “Villalonga“
Tren n º 5 “Xitxarra” de la compania V.A.Y. conduït per personal de la compania A&G
Treballadors de la brigada d’obres al “carranc”
MURO A finals del segle XIX, la vila de Muro tenia 4.000 habitants i produïa unes 800.000 arroves de vi i unes 45.000 d’oli, de les quals exportava unes 10.000 tones i n’importava 2.000 de productes de qualsevol tipus.
Nº6 “Muro“
Equip de futbol “El Rayo”, (1948)
Pont de ferro de Muro, sobre el riu d’Agres
Les dues estacions ferroviàries corresponents a les línies VAY a l’esquerra, coneguda amb el nom de “El Xitxarra” i la d’Alcoi - Gandia, a la dreta, com “El Tren dels Anglesos”
L’estació de Muro de la línia AG disposava de despatx de bitllets, sala d’espera, cantina, excusats, moll descobert, magatzem, grua, plataforma giratòria, bàscula, depòsit d’aigua i habitatge per al cap d’estació, que va haver d’ampliar-se posteriorment, atés que el Sr. José Rubín de Celis tenia una família molt nombrosa. Actualment, es troba ben conservada. Des de l’estació de Muro a la de Cocentaina el tren tardava al voltant de deu minuts a recórrer els 3,3 quilòmetres del trajecte per la partida de la Plana. El preu del bitllet Alcoi-Muro era d’1,55 pessetes (0,01 euros) en primera classe. El 17 d’abril de 1946 un tren que es dirigia de Muro a Gaianes se’n va eixir de la via en una revolta pròxima al pont de ferro, probablement per l’excés de velocitat. Va descarrilar un vagó de passatgers i un altre de mercaderies. No hi va haver desgràcies personals, només es van registrar alguns desperfectes en les vies i vagons, per la qual cosa es va considerar un accident fortuït. En 1909, s’inauguraria a Muro una segona estació de ferrocarril de via estreta de la Companyia de Ferrocarrils Econòmics de Villena a Alcoi i Yecla (VAY), coneguda popularment com del Xitxarra.
El Cap d’Estació, José Gonzálbez Abad, amb treballadors de la companyia
PORT DE GANDIA Sent el Sr. Simibaldo Gutiérrez Mas diputat a les Corts per Gandia i el Sr. Andrés Lloret Miralles alcalde de la localitat, seria l’enginyer Rafael Yagüe qui duria a terme la reactivació del ferrocarril, com també l’ampliació del port de Gandia que s’inauguraria amb l’assistència de les personalitats ja citades, a més de l’arquebisbe de València, el Sr. Ciriaco M. Sancha, el Sr. José Coello, capità general, el Sr. Navarrete, comandant de Marina, el Sr. José Canalejas, diputat per les Corts d’Alcoi, els presidents de les diputacions d’Alacant i València, el Sr. José Escrig i Sr. Balbino Andreu, respectivament, el duc de Vilafermosa, el director de la companyia del ferrocarril i també enginyer, l’anglès Mr. Philip P. Ayres, a més de nombroses personalitats locals que representaven les diverses poblacions del recorregut. En febrer de 1892, atracaria al port gandià el vapor Palma amb més de mil tones de carrils i tota classe de materials per a la construcció de la línia fèrria. Aquell mateix any, també es dragaria el grau per facilitar l’accés de vaixells de més calat. El port de Gandia arribaria a ser l’únic en tot l’Estat espanyol que tenia concessió britànica, el consell d’administració del qual presidiria l’anglès Lord Saint Davis, els representants i directors del qual en la capital de la Safor serien Mr. Philip P Ayrés, el Sr. Francisco Romaguera Ruiz, que a més era vicecònsol britànic, com també el Sr. Ignacio Bowen, el Sr. Gonzalo López Grau, el Sr. Ricardo Miralles Vicent i el Sr. Remigio Pascual Reig. En 1911 s’ampliaria en 300 metres el moll de la fruita, amb l’objectiu de dedicarlo exclusivament a la descàrrega del carbó, del qual se n’importaven al voltant de 60.000 tones a l’any. També eixirien anualment des del mateix port cap al Regne Unit més de 150.000 tones de productes agrícoles. A les dàrsenes del port, arribarien tres línies de ferrocarrils: la de Gandia-Alcoi (AG), la de Carcaixent-Dénia i la de VillenaAlcoi-Yecla (VAY), de manera que es va convertir en el més important de tot l’Estat espanyol, després del de València, pel nombre de tones en productes agrícoles que exportava, especialment cítrics.
“La Xocolatera” en la construcció del dic nord del port de Gandia
Automotor de la companyia V.A.Y.-16
El Port de Gandia a finals del S. XVIII
Càrrega i descàrrega
“La Xocolatera” pel pont del Grau a la platja
POTRIES A principis del segle XX, la població de Potries tenia 1.000 habitants i era important per la seua producció ceràmica, de la qual exportava unes 2.000 tones entre rajoles, teules i productes agrícoles. Així mateix, importava un miler de tones de qualsevol classe de productes de consum. Al voltant de quatre quilòmetres separaven Potries de Vilallonga i el tren tardava uns 13 minuts a fer el recorregut. El preu del bitllet des de Gandia en primera classe era d’1,70 pessetes (0,011 euros). La velocitat mitjana del ferrocarril AG era de 25 quilòmetres per hora, per la qual cosa i, a causa de la lentitud, molts viatgers baixaven a espentar i agafar al mateix temps algunes taronges, per a així recuperar forces. En la imatge, un comboi amb la núm. 2 a l’estació de Potries anant cap a Alcoi.
Esperant el tren l’últim dia del recorregut el 15 abril 1969
En els anys seixanta, era costum que el veïnat de les poblacions del recorregut del tren AG es fotografiaren, passejaren i festejaren per les vies al voltant de l’estació del poble, tal com es veu en la instantània realitzada a Potries.
Repostant aigua en l’últim viatge. Ja no tornarà a circular més. (15.04.1969)
EL RACÓ DEL DUC El ferrocarril conegut popularment com el “Tren dels Anglesos”, circulava encaixonat entre una zona estreta i muntanyosa que seguia el curs del riu Serpis per un tram entre Vilallonga i l’Orxa conegut com el Riu Avall o també amb el popular nom de Barranc de l’Infern. En aquest punt, els combois es paraven assedegats a omplir calderes i així poder superar el camí de pujada per la vall de Perputxent fins a Beniarrés, moment en què els viatgers aprofitaven per a estirar les cames i respirar l’aire pur, alhora que es meravellaven davant d’un paisatge espectacular.
Barranc de l’infern
Antonio Trenzano. Obrint l’aixeta per reomplir la caldera L’escassesa d’aliments produïdes per la Guerra Civil del 36, ocasionarien el “estraperlo”
Fàbrica de la Llum al congost
VILALLONGA A principis del segle XX, Vilallonga tenia 4.000 habitants, exportava 3.000 tones de diferents productes i n’importava unes 1.600 d’altres productes. Des de Vilallonga fins a l’Orxa, el tren tardava al voltant de quaranta minuts a realitzar els 12,8 quilòmetres més difícils del trajecte. L’estació era semblant a les del recorregut i disposava de sala d’espera, despatx de bitllets i excusats, com també de moll de càrrega i carbonera. Actualment, és una de les estacions més representatives de la zona, tot i que va deixar d’existir per a donar pas a la construcció d’un institut d’ensenyança.
El Cap d’Estació, Isidro Ferrando, fent sonar l’última campanada
A les 9:14 h del 13 d’octubre de 1946, el Sr. Vicente Valls Torregrosa, cap de l’estació de Vilallonga, compareix davant de l’inspector de trànsit de la companyia, el Sr. Francisco Morales García, a qui va manifestar la seua sorpresa quan va advertir el xoc del tren discrecional núm. 12 procedent de l’Orxa contra diversos vagons que es trobaven estacionats en la via morta de l’esmentada estació. Tot i que no es van produir desgràcies personals i tan sols hi va haver alguns desperfectes en el mecanisme d’enganxada, el Sr. Isidro Ferrando Sigalat, guardaagulles, va declarar que la causa va ser, probablement, la intromissió d’un grup de joves que passava per allí. El tren arribaria a Gandia amb cinquanta minuts de retard. Autovía nº 18, de la companyia V.A.Y.
Pont de la Reprimala
TREBALLADORS DE LA COMPANYIA Els treballadors ferroviaris i els seus respectius familiars disposaven d’un carnet emès per la companyia de ferrocarril AG que els autoritzava a viatjar gratuïtament per aquesta línia. A l’inici, la companyia de ferrocarril AG tenia una plantilla de seixanta treballadors entre caps d’estació, mecànics, maquinistes, mossos, revisors, factors, administratius, etc. Els caps d’estació disposaven d’un habitatge per a la seua família en el mateix edifici. Les estacions d’Alcoi i de Gandia, a més, disposaven d’habitacions perquè els treballadors pogueren pernoctar, atés que alguns solien desplaçar-se amb el “carranc” i passaven alguna nit fora de casa reparant les vies.
Eixida de l’últim tren des d’Alcoi
Tancament de la companyia DESAPARICIÓ DEL TREN
Veïns de Muro, acomiadant al tren en el seu últim viatge
Alcoi. Locomotora n º 2 “Villalonga” a la plaça d’Al-Azraq, on s’hi trobava antigament l’estació
En els anys seixanta, la millora de les carreteres va significar un notable increment del transport de mercaderies i, juntament amb l’aparició de l’automòbil, va provocar una greu crisi en la línia Alcoi-Gandia. Així doncs, en 1965, la companyia anglesa que explotava el ferrocarril va desaparèixer i va passar a dependre dels Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta (FEVE) que realitzaria l’últim recorregut el 15 d’abril de 1969 i que es clausuraria oficialment el 30 d’abril del mateix any, després de setanta-set anys de funcionament. Un ferrocarril de via estreta que es va concebre principalment per a transportar mercaderies, tot seguint el curs del riu Serpis, i que acabaria els últims anys de la seua vida transportant turistes cap a les platges de la Safor. Ja només ens queden els records d’un “Trenet” que, quan perdia força, deixava la meitat del comboi en una estació per a tornar-hi novament i reprendre de nou la marxa; en algunes ocasions, els viatgers baixaven del tren, l’espentaven i l’ajudaven, com si es tractara d’un bon amic. D’altres, aprofitaven la recessió per a contemplar el paisatge i agafar alguna que una altra taronja. Un tren que en els foscs túnels ens cegava i ens tenyia de negra carbonissa. Mai no ens queixàrem, ni protestàrem per les carències i defectes que tenia, sinó al contrari, li ho toleràvem tot i ens ho preníem amb parsimònia. I és que el tren, el nostre “Trenet”, era tan nostre que ens resultava familiar i tot.
Últim arqueig de caixa, 15 d’abril de 1969
Sr. Abad, últim Cap d’Estació a Alcoi
Instal·lant un monument amb la Locomotora n º 7 “Cocentaina” a Gandia
Fira de Tots Sants 2013 De l’1 al 30 de novembre firadecocentaina.org Un recorregut pels camins de ferro que serpentegen per la nostra comarca, trens de memòries, de sensacions, d’inquietuds, de treball, de viatges.
«El tren Alcoi-Xàtiva: 30 anys de reivindicacions i de promeses incomplides» Units per a reclamar el manteniment i la millora d’aquest mitjà de transport bàsic i imprescindible per a mantenir vives les nostres comarques.
VIATGERS AL TREN EXPOSICIÓ DEL TREN A LA NOSTRA COMARCA Comissària de l’exposició Isabel Sancho Carbonell.
Disseny Billets Julia Such. Disseny Jucudia.
Disseny Cartells Isabel Sancho i Javi Llinares, Grup de Treball Sóc de Poble.
socdepoble.com