LES MIL I UNA NITS (i algunes tardes)

(i algunes tardes)

El Teatre-Auditori Sant Cugat celebra aquesta temporada 2018-19 els seus primers 25 anys d’història. La primera funció va tenir lloc el 25 de setembre del 1993, i va ser inaugurat oficialment el 25 de novembre del mateix any.

Aquest quart de segle corrobora la consolidació d’un equipament escènic i musical, que ha anat creixent tant en nombre de propostes artístiques, com en varietat, oferta i en serveis adreçats als seus públics.

Amb els anys, aquesta sala, que pot arribar a tenir una capacitat per a més de 900 espectadors i espectadores, ha esdevingut un model de referència cultural amb totes les programacions que configuren el seu atapeït calendari: programació estable, OFF, familiar, educativa, amb festivals nacionals de referència, i amb actes per a entitats, institucions i empreses.

Les mil i una nits (i algunes tardes) | Eduard Jener

Les mil i una nits

Les mil i una nits (i algunes tardes) 25 anys del Teatre-Auditori Sant Cugat

La versatilitat de l’equipament cultural ha quedat àmpliament demostrada amb els diferents formats amb els quals s’han servit els espectacles. La variada i atractiva programació OFF complementa una programació estable que vol arribar a tots els públics.

Fotografia de la portada - Pere Formiguera

Eduard Jener Edita:

00 - Cobertes amb solapes.indd 2-6

Col·labora:

Eduard Jener i Estañol (Barcelona 1940). Resident a La Floresta, Sant Cugat del Vallès, des de 1965. Graduat Social (Escola Social de Barcelona) 1965. Vinculat a empreses d'electrònica, làser industrial i perruqueries. Amb una dedicació especial al món de les arts escèniques fins a la seva jubilació l'any 2005. Col·laborador a Ràdio Sant Cugat des de la seva fundació i, després, a l'empresa municipal d'informació Cugat.

Cat. (actualment és director del programa Molta comèdia). Col·laborador des de 1993 del setmanari Els Quatre Cantons, després Diari de Sant Cugat i del Tot Sant Cugat amb articles d'opinió i crítiques d'arts escèniques. Autor de la novel·la Els misteris de Sant Cugat publicada en capítols setmanals a Els Quatre Cantons (1996). Coautor amb Joan Tortosa del llibre 75 anys de la Creu Roja Sant Cugat-Rubí (maig 1998). Cofundador dels Amics de Pedra i Sang (2002) i membre de la junta durant 10 anys. Conferenciant a l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran, a l'associació FIRART, al Teatre-Auditori, a l'Associació Amics de Pedra i Sang, a Omnium Cultural, entre d'altres. Membre del Consell de Cultura de la Ciutat des de la seva fundació, sotspresident durant 8 anys (2008/2016). Membre del Consell de Ciutat des de l'any 2010, actualment sotspresident des de l'any 2016. Membre del Consell General de l'Organisme Autonòmon Municipal Centre Cultural Sant Cugat des de l'any 2008, i membre del Consell Consultiu i assessor de l'Epel Cugat.Cat, des de l'any 2014.

7/9/18 10:49

01 - PĂ gines cortesia.indd 1

7/9/18 8:47

Edita:

Col·labora:

Les mil i una nits (i algunes tardes) Edita: Ajuntament de Sant Cugat del Vallès | Autor: Eduard Jener | Coordinació: Cugat.Cat | Fotografia de portada: Pere Formiguera | Fotografia: Jordi Garcia (@ localpres), David Ruano, Joel Marc, Jordi Camí, Joan Llamas, Carles Cabanas, Jordi Fonolleda, Mané Espinosa, Xavi Larosa, Artur Ribera, Efrén Montoya, Rubén Acosta, arxiu Totmedia i arxiu Teatre-Auditori | Producció:

- www.totmedia.cat | Direcció d’art i disseny: Sergi Felip | Assessorament lingüístic: Cugat.

Cat i Núria Gibert i Cañameras | Impressió: Litografia Rosés - www.litografiaroses.com | Edició: Setembre del 2018 Tots els drets reservats. No està permesa la reproducció total o parcial d'aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, electrònic, ni la seva transmissió a través de fotocòpia, per enregistrament o altres procediments, sense el consentiment previ i per escrit dels titulars del copyright.

01 - Pàgines cortesia.indd 2

7/9/18 10:04

Les mil i una nits (i algunes tardes) 25 anys del Teatre-Auditori Sant Cugat

Eduard Jener

01 - PĂ gines cortesia.indd 3

7/9/18 11:04

02 - Presentaciรณ alcaldessa.indd 4

7/9/18 8:47

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Pròleg de Carmela Fortuny, alcaldessa de Sant Cugat

Una història i un personatge singulars

H

i ha moltes maneres de viure intensament el teatre. Pots treballar-hi, actuar-hi o venir-hi d’espectador. I després hi ha la manera de viure intensament el teatre de l’Eduard Jener: espectador incombustible, ha estat testimoni del 99% de les propostes artístiques que s’han dut a terme al Teatre-Auditori Sant Cugat. Ha fet de crític per als mitjans locals, ha fet programes de ràdio parlant de la programació del Teatre-Auditori, ha format part del Consell General de l’OAMCCSC (que és l’Organisme Autònom Municipal que regeix el Teatre-Auditori) i ha estat assegut en una butaca, puntual, en la majoria de funcions del TeatreAuditori des de fa 25 anys.

Per això, quan pensàvem en la celebració d’aquest aniversari tan especial, vam pensar que qui millor podia donar una àmplia i exhaustiva visió del TeatreAuditori era l’Eduard. Ni des de dins, ni des de fora: des de l’ànima, i des d’un absolut respecte cap a aquest art ancestral, que és el d’explicar històries, arribar al cor de les persones, a través de la paraula, la música i el gest.

A Sant Cugat hi ha moltes persones úniques, que basteixen la ciutat de la singularitat que la caracteritza i que fan que la cultura jugui un paper fonamental en el seu creixement. L’Eduard és una d’elles. Generós, rigorós i entès, destil·la amor pel teatre pels quatre costats. I pel Teatre-Auditori encara més.

← L’onze de setembre de 1990 es va col·locar la primera pedra, obra de l’artista santcugatenc Pep Codó, del Centre Cultural.

Justament un any abans, es va col·locar la primera pedra de la biblioteca municipal.

02 - Presentació alcaldessa.indd 5

·5·

7/9/18 8:48

03 - Pròleg Autor.indd 6

7/9/18 8:48

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Pròleg de l'autor

PER ENTENDRE’NS

A

quest no és un llibre que expliqui què és el Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès. Ni el Centre Cultural on es troba el Teatre-Auditori. Ni una memòria de tot el que s’ha fet en 25 anys en el Teatre-Auditori. Aquest és el llibre que pretén explicar les meves nits (i algunes tardes), com titulo, i hi podria afegir alguns matins. Tampoc són les 1.001 nits perquè, quan es publiqui el llibre, hauré superat aquesta xifra fins a les 1.105, però no em negaran que 1.001 sona molt millor. O sigui que, en aquest llibre, parlo dels espectacles que jo he vist i de les sensacions que, per aquesta raó, he experimentat.

La idea va sorgir fa pocs anys, quan comprovava com la llista cronològica m’anava portant setmana a setmana fins a una xifra estimulant i que em va fer pensar com resultaria d’interessant i divertit explicar les sensacions que aquesta experiència ha suposat per a mi. Una experiència que, cal dir de seguida, ha compartit la meva esposa Marga Roca que, amb l’excepció del concert del pianista Sviatoslav Ritcher el 21 de febrer de l’any 1995, i no pas per la seva voluntat, sinó perquè no tenia entrada, ha estat en els mateixos esdeveniments que jo.

Com alguns saben, aquesta presència constant ha estat la base de les cròniques publicades al setmanari Els 4 Cantons, després al Diari de Sant Cugat i ara al TOT Sant Cugat, editat per Totmedia, SL, que també s’ha encarregat de l’edició d’aquest exemplar que tenen a les mans.

Suposo que s’adonen que dic crònica i no

crítica. Això és així perquè penso que les crítiques, habitualment publicades a la premsa de paper i ara, cada cop més, als diaris digitals, estan fetes per explicar, segons el crític, les bondats o maldats d’un espectacle que pot influir o no en l’assistència del lector.

En el meu cas, a excepció d’algun espectacle que ha durat més d’una funció (i tot i això sense massa incidència en la presa de decisió de l’hipotètic espectador), el que escric queda més com la constatació del fet, la confirmació d’una experiència que ha tingut una resposta determinada, sense que el que jo escrigui produeixi un efecte posterior en la bona o mala marxa d’aquella obra de teatre, del grup musical, de dansa o de qualsevol de les arts escèniques que han passat pel TeatreAuditori, per tant és una constatació de la seva representació, una crònica, com deia al principi d’aquest paràgraf.

També, i per acabar, vull confirmar que no soc especialista en res i sempre aprenent de tot. Les meves cròniques són fetes de sensacions que m’agrada compartir i sempre he considerat que són la meva opinió absolutament subjectiva, raonada, explicada amb l’afany de fer entendre a qui em llegeixi el perquè del meu dictamen final. Qui m’ha llegit durant aquests 24 anys (si no hi ha error, la primera crònica era un concert de l’OBC a finals de juny del 1994), haurà comprovat que moltes vegades després d’haver qualificat negativament l’espectacle he afegit que el públic, en general, en va sortir content. Així, contents, espero que acabin el llibre que tenen a les mans.

·7·

03 - Pròleg Autor.indd 7

7/9/18 8:48

04 - OBERTURA CAPÍTOLS.indd 8

7/9/18 8:48

Teatre-Auditori 25 anys d'espectacles

El llibre que teniu a les mans glossa les vivències de l'Eduard Jener després de moltes hores, emocions i experiències assegut a les butaques del Teatre-Auditori.

Els 25 anys d'existència de l'equipament queden plasmats en 25 capítols temàtics endreçats sota la mirada de l'autor.

Aquest llibre exemplifica l’impacte i la vitalitat cultural que ha tingut aquest equipament a la ciutat, que després de 25 anys ha creat un públic, i s’ha convertit en un espai escènic de referència.

Al web de Cugat.cat hi trobareu 6 entrevistes als alcaldes i directors que han tingut responsabilitats al llarg d'aquests 25 anys, realitzades per Eduard Jener en format vídeo i també per àudio a través del seu programa Molta Comèdia. També, a tasantcugat.cat, hi trobareu una sel·lecció de 25 crítiques escollides per l'autor i publicades a Els 4 Cantons, Diari de Sant Cugat i TOT Sant Cugat

04 - OBERTURA CAPÍTOLS.indd 9

7/9/18 8:48

05 - ÍNDEX CAPÍTOLS.indd 10

7/9/18 8:49

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Les mil i una nits (i algunes tardes) Índex I El perquè de tot plegat · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 13 Ii La ciutat (el poble de Sant Cugat) a l’escenari · · · · · · · · · · 19 Iii 25 moments estel·lars del Teatre Auditori · · · · · · · · · · · · 29 Iv 25 moments singulars del Teatre-Auditori · · · · · · · · · · · · 39 V Ara sí que en cantem una... · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 49 Vi Ara sí que la cantem... · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 57 Vii Ara, músiques del món · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 65 Viii Encara més difícil... Allò mai vist! · · · · · · · · · · · · · · · · · · 73 Ix Els reis mags existeixen · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 79 X Cal ballar al so que toquen? · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 85 Xi Dansa i deixa't anar! · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 91 Xii Così fan tutti, o sigui, així fan tots… els teatres · · · · · · · · · 105 XIII Teatre musical · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 113 XIV Teatre o teiatru, aquesta és la qüestió · · · · · · · · · · · · · · · 125 XV Cosas veredes, amigo Sancho... · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 133 XVI La volta al món en 143 obres · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 141 xvii Shakespeare, el nostre contemporani · · · · · · · · · · · · · · · 153 XVIII Sol, solet, veniu a veure’m que tinc fred · · · · · · · · · · · · · · 159 XIX Què és poesia, em preguntes? · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 167 XX Sons i veus que deixen empremta · · · · · · · · · · · · · · · · · 175 XXI Les orquestres, simfòniques o no, ens visiten · · · · · · · · · · 181 XXII Orquestra Simfònica Sant Cugat, la nostra · · · · · · · · · · · · 187 XXIII Amics i coneguts · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 195 XXIV La mainada (la família) al teatre · · · · · · · · · · · · · · · · · · 201 XXV El Teatre per dins (de la idea als fets) · · · · · · · · · · · · · · · 207

Epíleg · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · 215 Dades i Cronologia. Resum dels 25 anys · · · · · · · · · · · · · · · · · 216

· 11 ·

05 - ÍNDEX CAPÍTOLS.indd 11

7/9/18 8:49

06 - CAPÍTOL 01.indd 12

7/9/18 8:56

I · el perquè de tot plegat

I

el perquè de tot plegat

A

quest primer capítol el vull dedicar a Joan Aymerich i Aroca, alcalde de Sant Cugat del Vallès des de l’any 1987 fins a l’any 1999. La raó és molt senzilla: sense la voluntat expressada de manera decidida i vigorosa d’aquest santcugatenc de profundes arrels, el Centre Cultural Sant Cugat, és a dir, el Teatre-Auditori que en forma part, no hauria existit o, potser, no hauria existit tal com és ni en el moment en què es va fer. Una decisió que partia, segons les seves paraules, “de la concepció i execució d’un model de ciutat dissenyat i dut a terme des de l’any 1987”, és a dir, “un model de ciutat respectuós amb el nostre origen i el nostre entorn, equilibrat, solidari i acollidor, en permanent lluita per la preservació de la nostra identitat”.

Sense la voluntat expressada de manera decidida i vigorosa de l'alcalde Aymerich, el Teatre-Auditori no hauria existit

Aymerich explica la seva decisió, compartida i amb el suport de tot l’equip municipal i per representants d’entitats i persones vinculades al món de la cultura de la ciutat, amb la constatació que la vida cultural del poble, que des de l’any 1960 amb 12.000 habitants havia passat als 40.000 en 30 anys, no es podia permetre el fet de no tenir cine (el Principal Cinema, ubicat al carrer de Francesc Moragas havia tancat l’any 1985), només tenia un escenari mínimament utilitzable, el de La Unió Santcugatenca (amb greus problemes d’infraestructures elèctriques i funcionals pel pas dels anys), l’única biblioteca pública era de La Caixa i tenien previst tancar-la aviat, i l’escola municipal de música, ubicada a la Casa de Cultura, no reunia les condicions adequades.

El resultat de tot això era, lògicament, que els habitants de la ciutat, els nascuts o aquells que havien arribat a la recerca d’una manera de viure que reunia virtuts de poble i qualitat de vida, començaven a buscar els llocs d’oci fora de la ciutat, que no els oferia, en aquest sentit, allò que calia. Aymerich explica, con-

← Actualment, el Teatre-Auditori és un equipament de referència a la ciutat i més enllà

06 - CAPÍTOL 01.indd 13

· 13 ·

7/9/18 8:56

Les mil i una nits (i algunes tardes) cretament, que “quan cada any l’Esbart Sant Cugat celebrava la ballada del soci, ho havia de fer al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa, i els socis s’havien de desplaçar a aquesta ciutat per veure actuar el nostre Esbart”. Cal entendre que gran part dels anomenats nouvinguts ja tenien els seus hàbits d’entreteniment culturals i d’oci, i la seva opció, en la majoria dels casos, consistia a mantenir-los anant a Barcelona.

Carmela Fortuny, Lluís Recoder, Mercè Conesa i Joan Aymerich, els quatre alcaldes amb responsabilitats en el Teatre-Auditori

El projecte del Centre Cultural era una de les accions perquè Sant Cugat del Vallès no fos una ciutat dormitori com alguns creien que podria arribar a ser

Aquesta visió d’una acció necessària tenia, com sempre, el condicionament dels costos econòmics. En la vida de les persones i en les evolucions col·lectives es manifesta aquesta disjuntiva amb freqüència i poques vegades, com en aquest cas, penso que la posició ja estava pressa d’antuvi per les raons que abans exposava. Així doncs Aymerich i el seu equip es van plantejar una sortida econòmica que pogués dur aquesta decisió a terme i que, a la vegada, no suposés per a les arques municipals un daltabaix difícil d’explicar i d’assumir, sense caure en el parany del dèficit impossible de recuperar en poc temps, deixant-lo pendent de solució per a les properes generacions i equips de govern municipals.

El projecte del Centre Cultural era una de les accions perquè Sant Cugat del Vallès no fos una ciutat dormitori com alguns creien que podria arribar a ser. Volia ser, també, una eina per poder donar un espai, un teatre i un auditori, a les entitats culturals de la ciutat, per oferir una biblioteca adequada pensant en una població on els nens i els joves començaven a superar les mitjanes del país (sense oblidar els jubilats o, senzillament, les persones de qualsevol edat interessades en la lectura i/o consulta), unes sales de cinema que programessin les estrenes que s’oferien a Barcelona i una Escola de Música que donés resposta a l’exigència d’una població creixent en aquesta demanda.

Això, en el projecte que, a poc a poc, es va anant modificant a partir de la participació i consulta amb diferents estaments, volia dir una obra que no existia en cap ciutat del país en aquells moments. Una macroestructura multidisciplinària, dissenyada pels arquitectes Ramon Artigues i Ramon Sanabria, de 50.000 m2 dedicada al lleure i a la cultura, amb 4 sales de cinema, un teatre amb un escenari de 400 m2 (la mateixa superfície del Gran Teatre del Liceu). Són 788 butaques entre platea i amfiteatre, un taller apte per a qualsevol escenografia, un espai exterior per càrrega i descàrrega de tràilers, una cafeteria oberta tot el dia, una escola de música amb capacitat per a 500 alumnes i una biblioteca amb 150 punts de lectura simultanis.

L’alcalde Aymerich expressa clarament que “finançar una obra tan costosa com aquella (2.436 milions de pessetes) no era fàcil, però es va trobar una fórmula que ho solucionava i que consistia a intercanviar patrimoni. L’Ajuntament disposava d’uns terrenys al sector de la Guinardera, producte del Pla parcial que s’havia dut a terme. Com marca la llei, a l’Ajuntament se li van cedir el 10% d’aprofitament mitjà. Es va optar per vendre aquells terrenys per ingressar els diners necessaris, d’acord amb el valor que els tècnics municipals li van atorgar. Jo sempre he pensat –i és motiu de reflexió– que un Ajuntament ha de vetllar per donar els serveis necessaris i no guardar uns terrenys per especular en el futur”.

· 14 ·

06 - CAPÍTOL 01.indd 14

7/9/18 8:56

I · el perquè de tot plegat La decisió d’una obra com aquesta no devia ser fàcil i l’alcalde Aymerich va tenir durant alguns anys la queixa i la crítica d’aquells que no entenien el valor del que s’havia fet. Una realitat que després va servir perquè molts dels responsables de ciutats iguals o més grans que Sant Cugat, vinguessin a consultar, a veure i a comprovar com funcionava i quines eres les possibilitats que tenien per fer alguna cosa similar a casa seva. Penso que aquesta realitat el devia complaure, en el fons, per la persona agosarada que havia estat i per haver-se sentit dir coses com que “s’havia construït un mausoleu”, que “era una obra faraònica”, o que “era massa gran”, o que “l’aforament era massa petit” i que “havia costat massa diners”.

Mentrestant, la ciutat anava creixent i els 41.000 habitants de quan es va inaugurar eren 52.000 al cap de quasi 6 anys, l’any 1999. Aleshores Joan Aymerich va deixar de ser alcalde i va poder presentar uns resultats acompanyat del director del Centre, en Tomàs Seix i Salvat, qui demostrava que la idea no era un acudit o una mania grandiloqüent, sinó que tot plegat era el resultat d’una visió encertada que tenia totes les característiques d’aquell tipus d’obres, d’aquelles decisions que, en un moment determinat s’han de prendre per superar una situació sobrevinguda que cal saber entomar amb la resolució dels grans propòsits que demanen empenta i coratge.

La ciutat, que sis anys enrere no tenia cinemes, ni teatre, tenia una estadística que demostrava que cada convocatòria de la sala, en aquells moments una funció setmanal, que oferia teatre, òpera, concerts de música clàssica, dansa, cançó, poesia, havia rebut 86.000 persones i que la mitjana de cada convocatòria era, aleshores, de 527 persones, és a dir, una mitjana del 67,5%. Aquesta xifra superava molts dels teatres de la capital catalana, amb la particularitat que alguns espectadors (un 30%) es corresponien a ciutadans que no eren de Sant Cugat, sinó d’altres poblacions, entre elles la mateixa Barcelona, que venien a veure alguna de les propostes que només arribava a la ciutat.

Joan Aymerich, alcalde de Sant Cugat des del 1987 fins al 1999

Aymerich va tenir durant alguns anys la queixa i la crítica d’aquells que no entenien el valor del que s’havia fet

Perquè una altra consideració a fer és que l’elecció de Tom Seix com a director -havia estat prèviament amb l’Orquestra Simfònica del Vallès (1988/1989) i Delegat de Música en el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1989/1991)- suposava responsabilitzar de l’acció inicial del Centre i, sobretot, del Teatre-Auditori, un coneixedor expert del món de les arts escèniques amb molt bones connexions personals i artístiques, la qual cosa va permetre de seguida una programació de categoria i l’evident creació d’un públic fidel que podia comprovar, ja en els primers passos de la sala, que tant el nivell artístic com l’equilibri en la selecció eren notables.

Aquí cal situar-nos i entendre que l’espai ocupat pel Centre Cultural s’havia anat convertint en un centre de la ciutat actiu i divers i que, per a una majoria considerable de ciutadans, anar al teatre o al cinema, anar a l’escola de música o a la biblioteca, es podia fer caminant i sense esforços excessius que fessin feixuc o desavinent utilitzar els serveis que oferia el Centre i, naturalment, el Teatre-Auditori. Un espai que havia estat pensat per rebre qualsevol tipus d’espectacle tant per les dimensions de l’escenari, com

· 15 ·

06 - CAPÍTOL 01.indd 15

7/9/18 8:56

06 - CAPÍTOL 01.indd 16

7/9/18 8:57

I · el perquè de tot plegat per la seva acústica, la pròpia o la recolzada per plafons de fusta especials que convertien aquest escenari en una caixa acústica que va servir, també, perquè en els cinc primers anys s’hi fessin 50 enregistraments de CD de música Clàssica.

El Teatre-Auditori, convertit amb el temps en el TA, i integrat en l’OAMCCSC (Organisme Autònom Municipal Centre Cultural Sant Cugat) es va inaugurar el dissabte 25 de setembre del 1993 amb Històries de Sant Cugat, una obra que en contenia tres, escrites per Guillermo Ayesa, Joan Tortosa i Ignasi Roda, i dirigides per Dolors Vilarasau. Explicaven tres moments històrics del poble de Sant Cugat del Vallès, de la seva evolució des d’on havia crescut, al voltant del Monestir, passant per la vila pagesa, sobretot al voltant de la vinya, fins a la ciutat que començava a mostrar-se amb uns trets singulars. Aquests incloïen un creixement expansiu de 3.000 habitants anuals després de l’obertura dels túnels del Tibidabo, un nivell de vida dels més alts del país, el nombre més gran d’universitaris i de població d’origen estranger de la Unió Europea, és a dir, totes les característiques que feien imprescindible l’existència del Centre Cultural. En aquest espectacle hi van participar més de 200 persones de la ciutat i va necessitar cinc funcions per cobrir les expectatives del públic santcugatenc, àvid de veure’s reflectit a l’escenari, al seu escenari.

Aymerich pot estar tranquil, la seva bogeria no era tal. El temps ha demostrat que es va fer el que calia fer i en el moment que feia falta.

Gràcies!

Una realitat que tenia com a afegitó l’existència de més entitats culturals, de l’anomenada cultura popular, que configurava una societat que necessitava el que s’havia fet i que, amb el pas dels anys, demostra que la idea, la gosadia i l’empenta de Joan Aymerich i del seu equip estaven plenament justificades. El Teatre-Auditori (és a dir el Centre Cultural) va ser inaugurat oficialment el dijous 25 de novembre del 1993 pel president de la Generalitat Jordi Pujol, qui, en el seu discurs, després dels elogis corresponents i lògics, va pronunciar una frase semblant a aquesta: “I ara Joan (dirigint-se a l’alcalde Aymerich) a veure com ho omples tot això!”

Aquesta línia d’actuació ha estat, afortunadament, seguida per les persones que han estat al capdavant del govern local fins ara: l’alcalde Lluís Recoder (1999-2010) i l’alcaldessa Mercè Conesa (2010-2018) i l’actual alcaldessa Carmela Fortuny (2018). Un seguiment que s’ha consolidat amb adaptacions a les necessitats sorgides amb el temps, conformades per un creixement d’assistència del públic i de les convocatòries d’espectacles de més dies a la setmana, actes oficials, cessions per a activitats escolars i educatives, d’entitats i empreses que han enfortit la presència del TA i la seva projecció interna, en el país i, també, en els teatres i associacions d’arts escèniques de tot l’Estat.

Després de 25 anys el Teatre-Auditori té un percentatge d’ocupació del 85%, un dels més alts de tot Catalunya, inclosos el Gran Teatre del Liceu, el Teatre Nacional o el Teatre Lliure de Barcelona.

I encara fa falta una sala B que ompliria les necessitats d’oferir espectacles de petit format en teatre o concerts de cambra. La cara de l’alcalde davant de les paraules del president Pujol era significativa. Ara Joan Aymerich i Aroca pot estar tranquil, la seva bogeria no era tal. El temps ha demostrat que es va fer el que calia fer i en el moment que feia falta. Gràcies!

↖ Les obres del Teatre-Auditori van durar més de tres anys. ← Vista aèria del complex cultural amb el Teatre-Auditori, els Cinemes, l’Escola de Música, el Conservatori i la Biblioteca, franquejat per la plaça Victòria dels Àngels i el Parc Arborètum.

06 - CAPÍTOL 01.indd 17

· 17 ·

7/9/18 8:57

06 - CAPÍTOL 02.indd 18

7/9/18 8:59

II · LA CIUTAT (EL POBLE DE St. CUGAT) A L’ESCENARI

II

LA CIUTAT (EL POBLE DE SANT CUGAT) A L’ESCENARI

L’

alcalde Lluís Recoder (1999-2010) deia que Sant Cugat del Vallès “era una ciutat amb un poble dins”. Era la seva manera d’accentuar que les arrels pròpies no s’havien esvaït amb el creixement constant d’una ciutat que tenia poc més de 50.000 habitants quan va començar la seva primera legislatura i passava dels 80.000 quan ho va deixar per anar al govern de la Generalitat com a conseller. Hi ha altres frases famoses com “Sant Cugat del Vallès, tothom en parla i ningú sap on és”, que cal dir que ha quedat desfasada per la realitat, o la creada pel galerista Josep Canals, “Sant Cugat, terra d’artistes”, que quan es va crear, en els anys 60 del segle passat, era més un desig que una realitat.

Aquest capítol està dedicat a espectacles on els protagonistes són, essencialment, gent de Sant Cugat de tota la vida, nascuts, assimilats i/o nouvinguts. Aquesta és una categoria que n’engloba la majoria, perquè aquesta ciutat ha crescut molt a partir dels anys 60 però, sobretot, a partir de la inauguració dels túnels de Vallvidrera, l’any 1991. De 40.000 habitants va passar als 90.000 actuals, o sigui, a raó d’una mitjana de 2.000 habitants anuals aproximadament, diferència òbvia entre la demografia i l’aterratge per convertir determinades zones en barris nous de persones que deixaven Barcelona o altres ciutats cercant millor qualitat de vida per la proximitat amb la natura i una política de ciutat sostenible.

Una altra característica de la ciutat és l’enorme quantitat d’entitats i grups creats per desenvolupar accions regulars de cultura, i amb aquesta paraula, que pot tenir tants vessants, incloc la cultura sense adjectius i allò que coneixem com a cultura popular. Unes entitats que, ara que es compleixen els 25 anys de la inauguració del Teatre Auditori, també van complint aniversa-

← Històries de Sant Cugat. Guillermo Ayesa, Joan Tortosa i Ignasi Roda (25.09.93) Al centre de la fotografia, Joan Llamas, un dels grans actors que ha donat la ciutat

06 - CAPÍTOL 02.indd 19

· 19 ·

7/9/18 8:59

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Una característica de la ciutat és l’enorme quantitat d’entitats i grups creats per desenvolupar accions regulars de cultura

ris similars perquè, com exposava en el capítol anterior, l’acció de la ciutadania, amb el suport (en molts casos) dels diferents equips de governs municipals, suposava una rica integració en les activitats existents i una ampliació constant. De fet, una de les raons expressades per l’alcalde Joan Aymerich va ser posar a l’abast d’aquestes entitats el nou teatre com un espai propi, com es comenta a bastament en el capítol anterior.

La realitat ha demostrat que aquest desig era difícil de complir-se, al marge de la major i menor bona voluntat dels diferents equips directius del TA, per equilibrar els costos de l’equipament, la seva rendibilitat, les exigències pròpies d’una programació que cada cop deixa menys temps lliure, en el sentit de poder ser ocupada per entitats que, sense ànim de lucre, però també amb necessitat de ser recolzades, convertien temporalment el teatre en el seu espai sense possibilitat, a vegades, de programar amb prou marge de temps i, com a conseqüència, tenir aquesta possibilitat en tot moment. La necessitat d’una sala B, d’un espai més petit però més adequat, es va fer palesa de seguida i sembla que això està clar per a tothom. Però, per diverses circumstàncies, la realitat és que han passat els anys i la segona sala, que espero que sigui dedicada també a les entitats d’arts escèniques de la ciutat, no arriba. He establert un ordre cronològic en aquest capítol i avanço que no estan reflectides totes les activitats desenvolupades per la gent de la ciutat perquè, en alguns casos, ja es troben en altres apartats i, com a exemple, cito l’Orquestra Simfònica Sant Cugat i l’Associació Òpera de Cambra de Sant Cugat, que figuren en un capítol especial en el cas de la primera i en el capítol dedicat a l’òpera, en el segon cas.

La inauguració del Teatre es va fer amb la representació d’Històries de Sant Cugat (25.09.1993), programada tres dies seguits, que va necessitar una quarta i cinquena funció per poder-hi enquibir tot el públic interessat, 3.939 persones. Eren tres visions originals, la primera, de Guillermo Ayesa, Passió i Glòria, on feia sortir l’abat Biure, el noble assassí Berenguer de Saltells, l’escultor Arnau Cadell, autor dels capitells del claustre del Monestir i un Cucufàs inventat (o no?). La segona, de Joan Tortosa, recupera un text de Ramon Sagalés i Bartralot amb Les espardenyes de cal Roc, una història estrenada l’any 1921, que permet descobrir i captar unes formes de vida socials, polítiques i lúdiques en el petit espai d’una revetlla a l’espardenyeria d’un personatge real. La tercera, d’Ignasi Roda amb Balades de Mercat, que s’acosta en el temps, amb els mercats com a miralls del creixement d’un poble. Tres mirades en diferents èpoques de la ciutat, que havia passat de poble agrícola, dedicat sobretot a la vinya, fins a la modernitat urbanita. La música era original de Toni Xuclà.

Penso que és de justícia relacionar totes les persones que van participar en aquestes funcions perquè són, precisament, representatives d’uns col·lectius que han estat i, en la majoria dels casos, són encara, ànima i arrels de la cultura de la ciutat. Direcció de M. Dolors Vilarasau. Regidor d’escena: Jordi Galobart. Ajudants de direcció: Elena Bosch i Tina Labrador. Direcció musical: Josep Ferré. Disseny de l’escenografia: Alfons Flores. Realització de l’escenografia: Oriol Capellas. Pintura: Manel Alcántara. Re-

· 20 ·

06 - CAPÍTOL 02.indd 20

7/9/18 9:01

II · LA CIUTAT (EL POBLE DE St. CUGAT) A L’ESCENARI alització d’utillatge: Loli Canosa i Lucho. Realització de faveres: Mireia Romero. Realització practicable: Guillem Sánchez-Blanco, Albert Colominas i Lucho. Vestuari: Josep Massagué. Realització de Peris Hnos. Assistent de vestuari: Jabel Martínez. Supervisora de vestuari: Neus Boix. Disseny de maquillatge: Nani i Josefina.

Perruquera: Montserrat Maranges. Perruques: Damaret. Disseny de Llums: José Luis Álvarez. Tècnic de llums: David Pujol. Disseny tècnic de so: Marc Urquizu. Producció executiva: Margaria Samarra. Ajudant de producció: Sílvia Fàbregas.

Els actors i les actrius, alguns participant en les tres obres, són per rigorós ordre alfabètic: Anna Cristina Aguilera, Xavier Bardají, Albert Barneda, Sergi Barnils, Montserrat Batlle, Joan Berlanga, Dolors Bertran, Enric Bisbal, Josep Bisbal, Josep M. Canas, Verònica Casado, Rodolfo Cejas, Ignasi Clavell, Andrea Codó, Carles Codó, Francesc Conesa, Joan Fàbregas, Dolors Gabernet, Antonio García, Tina Labrador, Joan Llamas, Joan-Esteve Magrans, Josep Marfull, Lidia Mas, Gabriel Moreras, Paco Minuesa, Josep M. Montagut, Jordi Muñoz, Ernest Naté, Kina Paredes, Marçal Pérez, Adolf Pomar, Encarna Pomareda, Carles Pujol, Eduard de Riquer, Mònica Sancho, Loli Servan, Jordi Solà, Xavier Tor, Xavier Tortosa, Maribel Valls i Enric Vila. També actuava a l’escenari Joan Alavedra a l’acordió.

Hi participava la Coral Antics Escolans del Monestir de Sant Cugat dirigida per Joan Auladell, Coral Clau de Sol de la Floresta dirigida per Núria Lluch, Coral l’Harmonia de Valldoreix dirigida per Guillem Borràs, Coral La Lira i Coral Serra d’Or dirigides per Andreu Recasens, Coral Sant Cugat del Club Muntanyenc dirigida per Miquel Bohigas, Coral La Unió Santcugatenca dirigida per Jordi Morral i Jove Orquestra de l’Associació Orquestra Sant Cugat dirigida per Josep Ferré. També hi havia joves músics i professors del Conservatori Municipal, de l’Escola Talleda-Ricomà, l’Escola de Música Montserrat Calduch i l’Escola de Música i Dansa Fusió.

Una intervenció important va ser la de l’Esbart Sant Cugat dirigit per Joan Serra i Vilamitjana. Una gernació com podem comprovar, una manifestació de poder i il·lusió que, malauradament, penso que no va ser del tot aprofitada posteriorment.

Dolors Vilarasau, directora de Històries de Sant Cugat

Dolors Vilarasau va dirigir l'estrena a partir de textos de Guillermo Ayesa, Joan Tortosa i Ignasi Roda. Toni Xuclà va compondre la música original de l'espectacle

L’Esbart Sant Cugat ha estat una entitat de la ciutat que ha ocupat l’escenari en diferents ocasions. Algunes presentant un espectacle propi i d’altres formant part d’una producció, com seria el cas d’Un pont de mar blava (04.02.1995), compartint amb Lluís Llach, que oferia el seu nou treball musical basat en textos de Miquel Martí i Pol, la segona part, on l’esbart dansava la seva música.

Abans, a la primera part titulada D’aire va, interpretava un recull de danses de tota la geografia del país, fins a aconseguir una conjunció equilibrada i, sobretot, amb una resposta del públic clamorosa. En el cas de Tríade (21.02.1997) es tractava d’una proposta agosarada on les coreografies, la música, el vestuari, les llums, pretenien un efecte estètic i emocional que demostrava l’evolució d’un grup que, partint de la dansa catalana, anava cercant unes fites que, sense deixar de banda els seus orígens, intentaven trobar una nova manera d’entendre i fer. Les coreografies i la direcció de Joan Serra i Quim Serra, la música de Joan Figueres, el guió de Carme Malaret i Quim Serra, i el vestuari de Mercè Paloma

· 21 ·

06 - CAPÍTOL 02.indd 21

7/9/18 9:01

06 - CAPÍTOL 02.indd 22

7/9/18 9:01

II · LA CIUTAT (EL POBLE DE St. CUGAT) A L’ESCENARI donaven suport a un grup de 30 balladors i balladores que uns anys més tard ens portarien Un gest per la pau (01.05.2004) on es produïa una estudiada barreja de ball i música de diferents orígens en un espectacle associat al Fòrum de les Cultures, amb una presència desbordant a l’escenari de la Cia. Sarabi de l’escola de dansa oriental Devorah, el grup de danses tradicionals de Silifke de Turquia, Eli Kazakou i Ioannis Konstantinou de Grècia, l’Esbart de Sant Cugat, els Bastoners de Sant Cugat i Factoria Mascaró, grup sorgit de l’Esbart mateix a la recerca d’una major professionalització. Grups de músics de diferents països i la direcció de Joan Serra i Quim Serra, aquest duet de grans creadors que tanta importància han tingut per a la ciutat i que, probablement, compartien amb el coreògraf australià Stephen Page: “Quan creo una nova producció de dansa, demano als ballarins que s’empassin i que digereixin el germen tradicional, que sentin dins d’ells mateixos el codi innat de manera que puguem transformar l’essència tradicional en el món contemporani”.

La Coral Sant Cugat del Club Muntanyenc va oferir dos concerts especials amb motiu dels seus 20è i 25è aniversaris. Aquests eren unes produccions fora de la programació oficial del TA (tots dos integrats en els actes de la Festa Major) però que reflectien les característiques que apuntava al principi del capítol. La mostra de diverses entitats col·laborant per mostrar un notable nivell artístic, en aquest cas musical, que a la vegada cerca col·laboracions exteriors de gran vàlua. El concert del 20è aniversari (29.06.1995) compartia dos homenatges de centenaris de naixement, el primer a Eduard Toldrà, amb cançons seves i harmonitzacions de populars, i el segon de Carl Orff amb Catulli Carmina una obra menys coneguda però igual d’efectiva i potent i col·laboracions esplèndides del Cor Aulos o Mariona Benet, soprano, i Joan Cabero, tenor, membres d’Òpera de Cambra de Sant Cugat, però també d’espectaculars com Percussionistes de Barcelona dirigits per Xavier Joaquin, Mirasol Teatre, tots amb la direcció escènica de Marina Julià i musical d’Enric Azuaga. El segon aniversari celebrat, el 25è, (02.07.2000) tenia una primera part de cançons populars i una segona extraordinària amb el Rèquiem de Gabriel Fauré que la Coral, dirigida per Enric Azuaga exposava en la companyia de la Coral Signum del Cor Madrigal, dirigida per Montserrat Bonet i l’Orquestra de Cambra Sant Cugat, dirigida per Josep Ferré, amb dos solistes, la soprano Rosa Mateu i el baríton Ramon Gener, ara estrella televisiva, i la col·laboració de l’Esbart Sant Cugat dirigits per Joan Serra que suposava una mostra de qualitat i esforç que em va fer titular en el meu comentari a Els 4 cantons: “Crític in Paradisum”.

Joan Berlanga i Sílvia Servan a Aixecant el vol

La inauguració del teatre es va fer amb la representació d’Històries de Sant Cugat, programada tres dies seguits, que va necessitar una quarta i cinquena funció per poderhi enquibir tot el públic interessat, 3.939 persones

L’Associació Òpera de Cambra de Sant Cugat, fundada i dirigida per la soprano Mariona Benet, ha estat també una presència referencial de la música de la ciutat a l’escenari del TA. En el capítol dedicat a l’òpera hi ha un paràgraf dedicat a les seves produccions en aquest àmbit i ara, en aquest, m’agradaria exposar algunes altres produccions. Dido i Eneas (20.10.2001) de Henry Purcell, una versió molt equilibrada i emotiva dirigida per Guerassim Voronkov, amb els solistes de l’Aula de Cant de l’Òpera de Cambra, Anna Vilanova, Claudia Rodríguez, Àngela Delgado, Montserrat Suriñach, Marga Sòria, Dolors Gómez, Antonio Quijada, Carles Ortiz i Beatriz Llamas, amb la col·laboració del Cor de Cambra Dyapasson,

↖ La vida en un tren. Víctor Alexandre. (25.03.18) ← Un Nadal amb Mr. Scrooge. Cor Infantil de Sant Cugat. (03.12.11)

06 - CAPÍTOL 02.indd 23

· 23 ·

7/9/18 9:01

Les mil i una nits (i algunes tardes)

L'Esbart amb Gerard Claret, Albert Guinovart i Joan Serra

L'Orquestra Simfònica i l'Esbart han estat les entitats locals que més vegades han trepitjat l'escenari del TA

Esbart Sant Cugat i la Jove Orquestra Fusió, o la Petita Missa Solemne (03.04.2004) de Gioachino Rossini, una peça difícil pel joc establert de l’autor entre la base religiosa i l’estil peculiar fins a l’apel·lació de monsieur crescendo. Una direcció acurada de Voronkov, uns solistes equilibrats, Mariona Benet, soprano, Miglena Savova, mezzo, Llorenç Valero, tenor i Xavier Comorera, baríton, i uns magnífics acompanyants, Eloi Jover al piano i Marga Sòria, harmònium. Per acabar aquest esment, La Creació (21 i 22.03.2015) de Joseph Haydn, una producció de Veus del Cor, un grup nascut de la unió de professionals i amateurs de la ciutat amb el desig d’integrar la màxima quantitat de persones en un concert participatiu que va tenir una resposta notable. Direcció apassionada de Xavier Pagés-Corella, amb Mariona Benet, soprano, Jordi Casanovas, tenor i Xavier Mendoza, baríton com solistes, amb l’Orquestra Simfònica Fusió Sant Cugat, l’Orquestra del Conservatori Municipal de Música, el Cor de l’Òpera de Cambra, el Cor Aulos i el Cor Dyapasson com a cor pilot, dirigits per Daniel García, David Folch i Teodor Roura, i el Cor Popular amb el seu preparador Oriol Castanyer i el pianista Daniel García. Una experiència singular i prometedora que demana una segona oportunitat.

Quan anuncien una nova versió d’El Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry algú pot pensar que ja n’hi ha prou d’aquesta història, la qual encara a molts llocs s’edita com a conte infantil.

Parlem d’un llibre amb 250 traduccions catalogades (llengües i dialectes), més de 80 milions d’exemplars venuts, diverses pel· lícules, CD, una òpera, diferents musicals, és a dir un fenomen que ha superat, sens dubte, el que podia imaginar el seu autor quan la donà a editar en francès i anglès simultàniament a Nova York l’any 1943 i que ell dedica a una persona gran quan era infant. Al TA també n’hem tingut dues versions, una esplèndida i molt recent que ja comento en el capítol de musicals d’Àngel Llàcer i Manu Guix, però la que ara comentaré és anterior i, a més a més, és una producció nascuda a Valldoreix amb el títol d’El Petit Gran Príncep (10.04.2010) fruit de la il·lusió i la saviesa escènica del Grup de Teatre Espiral, que des de fa 28 anys dirigeix Trini Escrihuela i que, aleshores, en complia 20. Un espectacle que responia plenament al pensament del seu autor: “El sentit comunitari forma part de l’impuls humà, estimar no és mirar-nos l’un a l’altre, sinó mirar plegats en la mateixa direcció”. Un treball col·lectiu engrescador, equilibrat, d’una creativitat plena de subtils reminiscències poètiques i plàstiques amb elements senzills, una conjunció de tècnica i sentit de la teatralitat a càrrec d’amants del teatre amb la idea i direcció de Trini Escrihuela, la direcció tècnica i imatges de Kel Rejat, i amb els següents intèrprets: Encarna Adelantado, Josep M. Canas, Josep Carné, Laia Cerdà, Eulàlia Cortijos, Salvador Fenollar, Natàlia Gil, Eva Lepe, Lupe Moratalla, Marcos Rodríguez, Pep Usero, Rafael Usero, Isabel Valbuena i Natàlia G. Valbuena, També una celebració sonada de 20 anys, i mai millor dit això de sonada, va ser Un Nadal amb Míster Scrooge (03.12.2011) a partir de l’obra de Charles Dickens que va presentar (i segueix representant cada any) el Cor Infantil de Sant Cugat, fundat l’any 1991, amb un equip professional al capdavant format per Martí Marín, Elisenda Carrasco i Oriol Castanyer. Un cor que va començar a partir de l’Escola Aula de So i que, a poc a poc, va anar creant amb el pas

· 24 ·

06 - CAPÍTOL 02.indd 24

7/9/18 9:01

II · LA CIUTAT (EL POBLE DE St. CUGAT) A L’ESCENARI dels anys grups com el cor de noies Aglepta i va seguir com a cor infantil actuant arreu del país i a diferents països d’Europa, amb una concepció que compartia creativitat i rigor, fins a aconseguir molts premis i reconeixements alhora que aportant a la ciutat molts grups que havien col·laborat amb ells. La versió nadalenca dirigida i adaptada escènicament per Marc Rosich i arranjaments musicals de Joan Vives, tenia com a narrador i Mr. Scrooge l’actor Oriol Genís, i Oriol Castanyer al piano compartint direcció musical amb Elisenda Carrasco. Una escenificació que el Cor Infantil de Sant Cugat va representar amb vestuari de Sarah Bernardy i il· luminació de Sylvia Kuchinov. Una efemèride dins de la història del TA que, com deia, s’ha convertit en un esdeveniment anual.

Mariona Benet, fundadora de l'Òpera de Cambra de Sant Cugat

Aixecant el vol (30.03.2007) de Guillermo Ayesa i dirigit per Glòria Rognoni, va ser un fet teatral i cívic d’ambicions descomunals, integrat en la celebració de l’Any de la Vila “D’Octavianum a Sant Cugat”, una producció del TA que recuperava una línia que s’ha· via instaurat en l’espectacle d’inauguració feia quasi 14 anys i que tot l’equip va dedicar a l’actriu Maribel Valls i a l’actor Joan Llamas, dues persones vinculades als grups teatrals de la ciutat malauradament traspassats. L’autor, assessorat per l’historiador Domènec Miquel, escrivia un text inspirat en la vida quotidiana del lloc, després vila, després ciutat amb 33 escenes, unes histò· ries entrecreuades que es generen a l’escenari, trossos de vida que configuren una cosmovisió que pretenia explicar aquesta evo· lució històrica, social i psicològica per entendre els canvis en la vida col·lectiva i individual dels santcugatencs que, precisament, estaven representats en l’escenari pels actuals conciutadans que ara m’apresso a relacionar: Encarna Adelantado, Anna Cristina Aguilera, Rosa Alabert, Mireia Arrufat, Jep Barceló, Jean-Claude Berçot, Joan Berlanga, Jaume Casas, Trini Escrihuela, Joan Fà· bregas, Salvador Fenollar, Luis Mario Fernández, Francesc Fono· lleda, Sònia Guimerà, Ricard Mariné, Rosa Martínez, Jaume Pla, Adolf Priante, Àlvar Roda, Lupe Sales, Miguel Segovia, Llorenç Serrahima, Sílvia Servan, Rosa Sicart, Clara Soley, Montse Soto, Quim Teixidor, Xavier Tor, Dolors Vilarasau i Germà Zapata. Fi· gurants nenes: Clara Bardají, Ònia Franquet, Paula Jornet, Eli· sabet Martí i Júlia de Paz. Figurants dones: Núria Ayala, Eulàlia Cortijos, Natalia González, Anna Ibarz, Mireia Janué, Rosario Medina i Isabel Valbuena. Figurants homes: Jordi Bullich, Jordi Marco, Martí Romaní i Rafa Usero. Figurants homes amb text: Max Aguilera i Martí Roque. Compositor de la cercavila i director de la banda: Raimon Romaní. Músics: Guim Aguadé, flauta. Jordi Carreras, percussió. Juan José Martínez, clarinet i Guillem Pareja, trompeta. Gegant Joan: Pere Royo. Geganta Marieta: Pedro Antón Gutiérrez. Coordinació general: Xavier Tortosa. Disseny esceno· grafia: Carles Pujol. Vestuari: Olalla Calvo amb l’assessorament de Joan Tortosa. Disseny i il·luminació: Bernat Pros. Disseny de so: Luis Mario Fernández. Coreografies: Anna Ibarz, Jordi Marco i Adrià Muntany. Producció executiva i coordinació tècnica: Montse Scatti i Marc Urquizu. O sigui: el poble!

Les produccions creades a partir de l’acció municipal han do· nat espectacles, en aquest cas estrictament musicals i de dansa popular, a Cantates de l’Any del Mil·lenari (15 i 16.03.2003) i Les nostres tradicions (14.03.2014) on l’Orquestra Simfònica Sant Cu·

· 25 ·

06 - CAPÍTOL 02.indd 25

7/9/18 9:01

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Guillermo Ayesa

Aixecant el vol de Guillermo Ayesa i dirigit per Glòria Rognoni va ser un fet teatral i cívic d’ambicions descomunals, integrat en la celebració de l’Any de la Vila “D’Octavianum a Sant Cugat”

gat dirigida per Josep Ferré era l’element bàsic de cohesió que aglutinava entitats i grups de la ciutat amb col·laboracions externes com els compositors Salvador Brotons, Joan Albert Amargós, Xavier Pagés, el poeta Celdoni Fonoll i la Cobla de l’Esmuc. La llista d’entitats és llarga i significativa pensant que, en alguns casos, varen participar en els dos esdeveniments: Coordinadora d’Entremesos de Cultura Popular i Tradicional Catalana, Cor Aulos, Cor Germinabit, Cor Infantil i Cor Carme Talleda Música, Cor Infantil de l’Escola Andante de Valldoreix, Cor Infantil, Jove i Adults Fusió, Cor Infantil del Monestir, Cor Infantil i d’Adults de l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels, Cor Infantil del Col·legi Europa, Cor Infantil Sant Cugat, Cor La Lira, Coral de l’Aula de So, Coral Aires de La Mancha, Coral Collserola de Vallvidrera, Coral Harmonia de Valldoreix, Coral La Unió Santcugatenca, Coral Sant Cugat del CMSC, Coral Serra d’Or, Ensemble Mac, Grup de Batucada Karabassà, Òpera de Cambra de Sant Cugat amb Mariona Benet, soprano, el ballarí Lluís Fàbregas, amb moments emotius com l’harmonització de la dansa i cançó popular santcugatenca “Paga-li, Joan” per a cor mixt a quatre veus i orquestra simfònica a càrrec de Jose Ferré, la composició de Joan Josep Gutiérrez, Castell Còsmic, aleshores director de l’Escola de Música (2003) i l’acció dels directors adjunts Xavier Baulies, Elisenda Carrasco, Jordi Piccorelli, Jordi Figueró i Eloi Jover. Amb l’afegitó en el cas de Les nostres tradicions de fotografies d’Amanda Bernal, Jordi García i Mané Espinosa i vídeo de Paula Calsamiglia. Òmnium Cultural de Sant Cugat ha estat també una entitat que ha produït accions en l’àmbit cultural i, en aquest cas, m’agrada recordar l’espectacle Nadal a casa (09.12.2012) a partir del Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra i Puigarnau dirigit per Mònica Lucchetti, amb la participació extraordinària d’Esteve Polls amb Jaume Pla, Laura Conejero i Xavier Tor, conciutadans, i Mariona Ribas. Una lectura escenificada dels versos de paraula profunda, tendra i prodigiosa de Sagarra que anaven acompanyats de la música nadalenca escaient a càrrec del Cor Infantil de Fusió, la Coral del CEIP Pins del Vallès i la Coral Camerata Sant Cugat dirigits per Raimon Romaní, Mireia Ferrés, Reynaldo Osorio i Xavier Baulies.

Acompanyament al piano d’Eduard Bayarri. Una intervenció infantil dalt de l’escenari del TA que també ha tingut, en una altra manifestació any rere any, la presència multitudinària de nens i nenes del 2n Curs de Primària de les Escoles Públiques de Sant Cugat, una experiència enriquidora per a ells, les seves famílies i el teatre mateix i que ara rememoro pensant en els 10 anys de Cantata Infantil (17.04.2013).

Finalment tanco aquest capítol amb una nova exhibició del nivell i la qualitat dels grups de teatre d’aficionats de la ciutat, un adjectiu en aquest cas que vol ser elogiós i no pejoratiu, en el sentit que l’afició precisament els fa mereixedors de l’elogi i la consideració.

La vida en un tren (25.03.2018) de Víctor Alexandre dirigida per Teresa Canas amb les ajudantes de direcció Carmen Ballesteros i Mònica Canalda. Una obra i una producció integrada en els actes del centenari de l’arribada del tren a Sant Cugat del Vallès el 26 d’octubre de 1917, un fet que sens dubte generava un abans i un després per a aquesta vila pagesa que en aquell moment tenia 2.400 habitants. L’obra oferia un retrat des de l’any 1917 fins ara

· 26 ·

06 - CAPÍTOL 02.indd 26

7/9/18 9:01

II · LA CIUTAT (EL POBLE DE St. CUGAT) A L’ESCENARI mateix de la transformació d’un poble a ciutat, una demostració, com en els altres actes que figuren en aquest capítol, de la capacitat, força i qualitat de la cultura desenvolupada pels seus habitants, en aquesta ocasió més de 120 persones a l’escenari amb l’esment que, com sempre, mereixen a continuació, una relació per rigorós ordre alfabètic que no pressuposa el diferent nivell de participació en l’obra.

Encarna Adelantado, Josefina Adell, Ariadna Alcalde, Pilar Andrés, Ricardo Arroyo, Núria Ayala, Gabriel Bejarano, Josep Bisbal, Yihdi Blanch, Núria Bou, Jordi Bullich, Anna Cadafalch, Roser Canas, Francesc Carol, Maria Rosa Casaponsa, Àlex Catalán, Montse Delgado, Salvador Fenollar, Mar Gil, Pol Girbau, Tomás Gómez, Ferran de Juan, Tina Labrador, M. Carme Latorre, Eva Lepe, Ferran Lozano, Montse Maranges, Ricard Mariné, Pepi Martínez, Pep Miramunt, Olga Munté, Pep Ordóñez, Marta Pàmies, Pere J. Pastor, Juan Ángel de la Peña, Noé de la Peña, Rut de la Peña, Carme Pidevall, Emma Pla, Sílvia Plaza, Laura del Pozo, Ricard Puig, Àlex Quilez, Jaume Ramoneda, Cris Roda, Víctor Rojano, Pere Royo, Josep Saperas, Rosa Sicart, Toya Solé, Aina Suñé, Agustí Suñé i Rafa Usero. També els figurants: Arnau Abril, Ivet Abril, Rosa Alaber, Giulia Altavilla, Anna Canet, Martí Carbó, Bruno García, Ángel Hinojosa, Alba Ibáñez, Helena Kruyer, Orla Perry, Joana Pujol, Gwen Purcel, Maria Dolors Rafa, Carla Riess, Biel Ronchi, Elena Serrabona i Núria Solé.

També hi participava un lluït grup de ball amb la música de David Bozzo, amb el mateix compositor al violí i Clotilde Manuel al piano. La coreografia i direcció del cos de ball va ser a càrrec de Maria Àngels Pérez i Alberto de Leonardo i estava format per Montse Artigas, Pau Asens, Paco Baena, Roser Canas, Laia Campmany, Jaume Carme, Montse Delgado, Lola Espinosa, Francesc Fernández, Rosario Figueroa, Sandra Fuentes, Marc Heymann, Mireia Llunell, Arnau Marimón, Carmen Martín, Valentín Moreno, Pilar Nogueras, Yolanda Pallarès, Marta Pàmies, Juan Ángel de la Peña, Jaume Ramoneda, Montse Sáez, Lorenzo Salvador, Antonio Tizón i Miguel Torrado.

Víctor Alexandre, periodista, escriptor i autor de La vida en un tren

La vida en un tren de Víctor Alexandre, dirigida per Teresa Canas ha estat la darrera aportació local a la programació del TA

La producció del vídeo era de Martí Somoza, el vestuari a càrrec de Pepa Gómez i Núria Puigdomènec, el maquillatge de Teresa Estapà, Eulàlia Castanyer i Fanny Ramírez, la perruqueria d’Eva Moreno, Núria Benito i Adriana Salazar i l’utillatge M. Carmen Latorre i Núria Puigdomènec.

· 27 ·

06 - CAPÍTOL 02.indd 27

7/9/18 9:01

06 - CAPÍTOL 03.indd 28

7/9/18 9:32

III · 25 MOMENTS ESTEL·LARS DEL TEATRE AUDITORI

III

25 MOMENTS ESTEL·LARS DEL TEATRE AUDITORI

S

tefan Sweig va escriure Moments estel·lars de la Humanitat, probablement el seu llibre més conegut, on aplega catorze miniatures fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos. Tots els moments estel·lars, diu l’autor, resulten decisius durant segles i segles. Jo poso per ordre cronològic vint-i-cinc moments que crec que han estat importants en la història del TA. És òbviament una llista subjectiva que, amb tota seguretat, un altre faria diferent.

El 21 de febrer del 1995 actuava al TA el pianista rus Sviatoslav Richter, nom en l’Olimp dels concertistes del segle XX. Va arribar acompanyat d’un afinador japonès que va treballar amb el piano fins a deixar-lo a punt per a un concert que va omplir el teatre quedant-se fora molta gent que volia assistir-hi. Amb el seu tarannà habitual, Richter va oferir la Sonata en re major núm. 56 de Joseph Haydn, la Sonata en re menor núm. 2 de Sergei Prokofiev i els Valses nobles et sentimentales i Miroirs de Maurice Ravel. En acabar, l’octogenari pianista va rebre els aplaudiments i bravos del públic sense immutar-se i va sortir lentament de l’escenari deixant un rastre de bellesa inoblidable.

Raphael: Apoteosi, petons i sempre el somriure als llavis, després de més de dues hores.

Professional, molt professional!

El 19 de maig del mateix any, el públic es va rendir a l’honestedat, qualitat artística i humana, generositat i grandesa d’una antidiva en el concert de cloenda del 50è aniversari del seu debut professional. La soprano Victoria de los Ángeles (prego al corrector/a que no catalanitzi el nom doncs específicament ella ho demanava) acompanyada al piano per Albert Guinovart, va oferir un emotiu recital de lieds i cançons de Schumann, Brahms, Granados, Wagner, Wolf, Strauss, Toldrà, Montsalvatge i Obradors que va acabar amb propines com “Prés de remparts de Sèville” de la Carmen de Bizet que va convertir una dona de 72 anys en una jove i atractiva cigarrera i un públic bocabadat.

← Te llevo en el corazón. Raphael en concert. (05.11.11)

06 - CAPÍTOL 03.indd 29

· 29 ·

7/9/18 9:32

06 - CAPÍTOL 03.indd 30

7/9/18 9:32

III · 25 MOMENTS ESTEL·LARS DEL TEATRE AUDITORI El 30 de gener del 1998 Nacho Duato presentava la seva visió de Romeo y Julieta amb la Cia. Nacional de Danza amb un èxit esclatant i a teatre ple durant les tres funcions programades abans d’estrenar a Madrid. Aquest va ser el principi d’una presència periòdica mentre Duato en va ser director. L’escenografia s’havia fet en els tallers del TA, i va ser creada per Pau Rueda i Carles Pujol amb projecció mundial. La coreografia de Duato reunia totes les virtuts del seu exhaustiu coneixement del ballet clàssic i una transformació en figures d’aparença senzilla que eren el fruit del domini absolut de les possibilitats del cos humà per reunir rigor i bellesa en els moviments.

El 6 de març del mateix any Carles Santos presentava La Pantera Imperial o, com jo titulava la crítica publicada al setmanari Els 4 cantons, “Desmuntant Bach”. La qualitat del treball de Santos com a autor, director i pianista, amb un espectacle que viatjaria per tot Europa, se sustentava tant en el concepte com en tot l’equip de músics, cantants i actrius (destaco Agustí Fernández, Olvido Lanza i Antoni Comas) així com el disseny del vestuari, l’escenografia i la il·luminació, que configuraven uns espais que hipnotitzaven el públic al marge de ser o no amants de la música de Bach, fonamental sí, però utilitzada com un bisturí que penetrava en l’ànima i omplia d’emoció.

El 21 de febrer del 1995 actuava al TA el pianista rus Sviatoslav Richter, nom en l’Olimp dels concertistes del segle XX

El 26 de febrer del 2000 l’escenari del TA es va omplir amb la presència al bell mig, assegut darrere d’una taula, de Francisco Rabal.

Vaig titular la crítica “Homenot amb dona a la penombra”, perquè a la seva esquerra, en una tauleta més petita, hi havia la seva esposa, l’actriu Mª Asunción Balaguer, que va recitar, després del mestre, poemes d’autors catalans. L’actuació de Rabal, si es pot dir així, va ser mostrar-se com era, vital, sorneguer, humanitat desbordant recitant poemes de García Lorca, Machado, Alberti, José Martí, León Felipe, Gil de Biedma o Neruda i explicant anècdotes personals d’alguns d’ells o dient trovos. Un professional amb llargues hores d’escenari i plató que plorava al dir “compañero del alma, compañero...” de Miguel Hernández.

El 4 d’octubre del 2002 el TA rep la visita d’una cantant amb carisma (que ha repetit aquesta darrera temporada), la nord-americana Barbara Hendricks. Recital estructurat en dues parts, sense canvi de vestuari!, alternant música d’autors com Schubert, Grieg, Poulenc, Falla i un autor suec Ture Rangström, probablement escollit perquè la soprano és, des del 1977, ciutadana d’aquell país.

La qualitat i intel·ligència de Hendricks es va apreciar des del principi començant amb Grieg, que li permetia escalfar la veu millor.

Actuació plena de saviesa vocal, riquesa i color del timbre, control del legato, de les mitges veus i expressivitat sense exhibicions absurdes de potència. Inoblidable.

El 10 de desembre del 2006 Lluís Llach va actuar al TA per acomiadar-se després de 40 anys sobre els escenaris, 202 cançons, 30 àlbums, a part dels singles, recopilatoris, bandes sonores, gravacions col·lectives i un llarg nombre de concerts. Deia que faria altres coses i, al dir-ho, probablement, no es veia com a diputat al Parlament de Catalunya. No era la primera vegada que Llach actuava al TA però vull significar aquest dia per la seva impor-

↖ Dunas. amb Maria Pagés i Sidi Larbi (30.10.09) ← Sviatoslav Richter en concert (21.02.95)

06 - CAPÍTOL 03.indd 31

· 31 ·

7/9/18 9:32

06 - CAPÍTOL 03.indd 32

7/9/18 9:33

III · 25 MOMENTS ESTEL·LARS DEL TEATRE AUDITORI tància vital i recordar la primera vegada que Llach va actuar a Sant Cugat, un llunyà 1967 a l’anomenat, aleshores, passeig dels plataners, en un concert dels Setze Jutges organitzat per la gent de la “Tothomada”. Emoció, rigor, bellesa, fidelitat!

El 13 de gener del 2007 l’escenari del TA va reunir una munió de personatges de la música internacional per commemorar els 50 anys de l’edició del primer llibre de poemes de Leonard Cohen i, alhora, ajudar l’artista en un moment difícil de la seva vida, un concert dirigit pel seu fill Adam, la parella del mestre, Anja· ni Thomas, i una col·laboradora de sempre, la cantant mexicana Perla Batalla. L’excepcionalitat del concert consisteix a reunir el mateix dia en aquest escenari Aute, Auserón, Jackson Browne, Duquende, Jabier Muguruza, Elliot Murphy, Gerard Quintana, Toti Soler, Javier Mas, Kevin McCormick i molts més d’aquest nivell.

Per tant: Al·leluia!

El 11 de gener del 2008 el públic del TA va tenir ocasió d’admirar i retre homenatge a la llarga carrera artística, mitjançant la col· laboració de la Fundació Victoria de los Ángeles, de la mezzoso· prano espanyola més reconeguda mundialment, Teresa Berganza.

El recital fou una demostració de la commoció que poden suscitar les grans figures que han basat la carrera en el rigor i exigèn· cia professional, la qualitat d’una veu treballada i mantinguda i la intel·ligència de criteri per escollir en cada moment allò que pertoca. Teresa Berganza va cantar Vivaldi, després d’una entra· da parlant de Victoria que l’emocionà, per seguir amb Scarlatti, Händel, Reynaldo Hahn, Toldrà i Piazzola.

Concert de la soprano Victoria de los Ángeles.

El públic es va rendir a l’honestedat, qualitat artística i humana, generositat i grandesa d’una antidiva en el concert de cloenda del 50è aniversari del seu debut professional

El 12 de maig del 2008 va actuar al TA un dels grups musicals més coneguts del món, I Musici, 11 instrumentistes de corda i 1 de clavicèmbal amb música d’Albinoni, Locatelli, Marcello i, òbvi· ament, Vivaldi, en aquest cas amb Les quatre estacions, una de les composicions més interpretades i escoltades del món, inclosos els fragments en pel·lícules, anuncis de televisió o els mòbils. Si hi ha una prova de foc per a un intèrpret és precisament tocar una peça molt coneguda com és el cas, i I Musici va demostrar la seva qualitat amb una clara recreació viscuda totalment sense cap signe d’efectes mecànics, l’expressió portada a la màxima categoria, espontània i meticulosament refinada.

El 30 d’octubre del 2009 es va presentar al TA Dunas, un espec· tacle que va produir molts minuts d’aplaudiments d’un públic enardit i dempeus, que responia així al talent de dos artistes des· comunals acompanyats per uns altres no menys importants i un equip de tècnics que els donen suport. Eren Maria Pagés i Sidi Larbi, una bailaora i un ballarí quasi acrobàtic, creadors plens de màgia, suscitadors d’emocions, sensibles i globals, que aporten suggeriments que parteixen d’una simplicitat aclaparadora per arribar a copsar i traspassar-nos la profunditat de les coses reals i el darrer sentit de la vida. Una aposta del TA encertada i intel·ligent col·laborant en un espectacle de gira mundial.

El 19 de març del 2011, quan feia poc més de tres anys de la mort de Maurice Béjart, el seu Ballet de Lausanne dirigit pel successor Gil Roman, es presenta al TA amb 3 coreografies. L’essència d’un

↖ Victoria de los Ángeles amb Albert Guinovart. Concert de comiat (19.05.95) ← Monstres i princeses. Obeses (24.10.15)

06 - CAPÍTOL 03.indd 33

· 33 ·

7/9/18 9:33

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Nacho Duato presentava la seva visió de Romeo y Julieta amb la Cia. Nacional de Danza.

L’escenografia s’havia fet en els tallers del TA, i va ser creada per Pau Rueda i Carles Pujol amb projecció mundial

dels genis de la dansa de la segona meitat del segle XX es manifestava en tota la seva esplendor i magnificència, l’equilibri (inclosa una certa pugna) entre la dansa moderna i el ballet neoclàssic, nodrint-se de tot, hibridant-se i, sobretot, estil·litzant-se crea una marca que trenca l’estil dels anys cinquanta i, a poc a poc, és acceptada per una majoria que, com en aquella ocasió, omplia els teatres per rebre un esclat d’energia i bellesa vitalitzadora que, afortunadament ha tornat aquesta temporada.

El 5 de novembre del 2011 Rafael Martos, nascut l’any 1943, arriba al TA al migdia per conèixer el lloc on, a la nit, farà un concert. A mitja tarda, ja se situa amb tècnics i músics i fa les proves de so.

Com vaig escriure, "és un artista consagrat que ha fet la seva feina per tot el món. El disc que avui presenta a Sant Cugat, dins d’una gira mundial, és el número 100 d’una carrera que va començar fa 50 anys i porta per títol Te llevo en el corazón. [...] El teatre està ple d’un públic no habitual en la seva majoria. Hi ha dones, moltes dones, des de jovenetes a senyores que tenen dificultats per caminar [...]

Quan s’apaguen els llums apareix Raphael, que ha deixat Rafael Martos fora [...] Apoteosi, petons i sempre el somriure als llavis, després de més de dues hores [...] Professional, molt professional!"

El 10 de novembre del 2012, fruit de l’esplèndida col·laboració del TA amb el Festival de Jazz de Barcelona, visita el teatre una de les figures amb més projecció futura recent guanyadora d’un premi Grammy, la cantant, compositora i baixista Esperanza Spalding, que amb Radio Music Society Tour es converteix en una espècie de narradora de contes amb el suport musical excepcional de 14 instrumentistes que, sobretot el contrabaix i baix elèctric, ens permeten gaudir d’unes intervencions solistes insuperables, amb una veu sensual de tessitura ampla capaç de modular un tema de pur jazz, pop, funky o un tema que recorda la bossa nova. Memorable!

El 25 d’octubre del 2013 Dianne Reeves demostra, després de 40 anys de carrera i rascant els 60, que està en plena forma i que la seva evolució confirma amb escreix la versatilitat i la profunditat d’una gran figura del jazz vocal, de la cançó en definitiva, ja que s’atreveix a passar de l’standard sublim, “Our love is here to stay”, fins a un reggae, “Wan in Wein” de l’immortal Bob Marley, sense oblidar la bellesa controlada però d’una eficàcia devastadora de “So cold”, original d’un dels seus companys, Terreon Cully, i ella mateixa. El domini del to, la frase xiuxiuejada que puja fins al crit i la potència d’una veu sense topants ens dona meravelles i, atenció!, un so perfecte des del primer minut.

El 30 de maig del 2014, per una estranya combinació que el programador del TA Gerald-Patrick Fannon aprofita, Chick Corea actua en un concert inoblidable. La meva experiència en el món de l’espectacle m’ha ensenyat que els millors, els més creatius i emocionalment grans, són els més senzills d’actitud, els més assequibles, sempre disposats a fer-ho fàcil als altres. Corea ofereix un concert, amb intermedi imprevist, que lliga jazz, un homenatge a Bill Evans i la Mazurka en la menor de Chopin. Després pugen a l’escenari Carles Benavent, baix, i Roger Blavia, cajón, i la festa és completa i segueix i segueix davant d’uns espectadors feliços escoltant el so que fa volar l’esperit.

· 34 ·

06 - CAPÍTOL 03.indd 34

7/9/18 9:33

III · 25 MOMENTS ESTEL·LARS DEL TEATRE AUDITORI El 19 de gener del 2015 actua al TA (ja ho havia fet dues vegades anteriorment) Sílvia Pérez Cruz amb granada i Raúl “Refree” Fernández Ruiz. Si aquesta actuació s’integra en moments estel· lars és perquè la parella recreen cançons molt conegudes i esti· mades que són com grans saborosos d’una magrana i amb aquesta presentació la cantant i el músic multiinstrumentista han arribat a una qualitat i maduració del seu art que estableix un abans i un després. Sílvia domina tota la tessitura, remoreja, xiuxiueja, puja i puja per esclatar i posa les paraules de la cançó que tant coneixes en un punt nou i Raúl treu una gamma de sons increïble dels seus instruments. Memorable.

El 13 de setembre del 2015 Joan Manuel Serrat torna al TA. És la quarta vegada que ho fa en diferents formats, però aquesta és especial perquè presenta, diu ell, una Antologia desordenada.

Coneixent una mica Serrat, cal dir que de desordenada res de res.

Com els grans mestres, Serrat no deixa cap cosa descontrolada, ni l’espai, ni les llums, ni òbviament, el so. Aquí potser la cosa va ser una mica diferent perquè un concert anunciat de 90 minuts va durar 2 hores, perquè el públic, respectuós, silenciós durant les cançons i enfervorit quan acabava, demanava i demanava les cançons que han acompanyat els seus anys d’emocions i somnis.

Gràcies!

El 10 de desembre del 2006 Lluís Llach va actuar al TA per acomiadarse després de 40 anys sobre els escenaris, 202 cançons i 30 àlbums

El 24 d’octubre del 2015 el grup osonenc Obeses actuava al TA amb l’estrena universal de Monstres i princeses, un concert amb una primera part amb cançons del seu repertori habitual i la segona amb la cantata “La llegenda de la rosa i el drac”, composició i text amb una durada de 23 minuts i 23 segons del seu líder Arnau Tordera, que protagonitzava amb veu i guitarra. A part dels com· panys habituals, Jaume Coll, baix, Arnau Burdó, piano i teclats, Maiol Muntané, bateria, hi participaven la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Henrie Adams, cor mix, actrius i actors, que configuraven un espectacle de qualitat amb una posada en escena engrescadora.

El 28 de novembre del 2015 Raimon també actuava al TA presen· tant un concert antològic després d’haver estat al teatre en moltes ocasions. El pas dels anys fa que aquestes coses es produeixin establint entre espectadors i artistes uns lligams que, com passa sempre, van una mica més lluny del fet artístic, en aquest cas amb un component sociològic i, certament, polític. Les cançons de Raimon són, per a la majoria del públic que omplia el teatre i que va aplaudir i seguir fervorosament el concert, una part de la seva pròpia vida sentimental i vital amb un Raimon, com és ha· bitual, seriós i concentrat en el seu ofici, però entregat totalment a reproduir allò que tothom esperava.

El 4 de desembre del 2015, gràcies a un acord de col·laboració es· tablert entre el TA i la Temporada Alta de Girona, ens visita una de les figures més representatives del teatre anglès, Michael Pen· nington, que porta un espectacle, monòleg, lloat universalment des de la seva estrena l’any 1984 i dedicat al dramaturg rus Anton Txékhov, un personatge que Pennington presenta com a contra· dictori, quinta essència de l’ànima russa, pessimista i incrèdul.

Reencarnació física aconseguida, gestualitat i veu ajustades, per·

· 35 ·

06 - CAPÍTOL 03.indd 35

7/9/18 9:33

06 - CAPÍTOL 03.indd 36

7/9/18 9:33

III · 25 MOMENTS ESTEL·LARS DEL TEATRE AUDITORI fectes, dosificació d’efectes dramàtics i/o irònics plens d’humor que semblen més anglesos que de cap altre lloc, records infantils, sarcasmes sobre la pròpia obra... Una meravella viva!

El 15 d’octubre del 2016 el TA rebia la visita d’un home sol que, a l’escenari, sembla convertir-se en un déu. Rufus Wainwright, veu, piano, teclats i guitarra, va començar per explicar que quan havia vist que el complex tenia un conservatori amb el nom de Victoria de los Ángeles, una cantant que ell sempre havia estimat, va pensar que aquell concert no podia ser com qualsevol. A partir d’aquí, va desfullar una darrere l’altra cançons pròpies, algunes dedicades als sonets d’amor de Shakespeare, i altres, versions de standards famosos que semblaven recreades amb tendresa o sensualitat, amb la força d’una gestualitat convincent, quan calia, o el profund “Al·leluia” de Cohen.

El 12 de novembre del 2016 un TA ple rep amb expectació no exempta de curiositat la visita d’un trio especial, Avishai Cohen Trio, que presenta From Darkness. El líder és un músic versàtil conegut internacionalment com a contrabaixista però també pianista i cantant que ha passat per molts estils diferents a partir dels seus inicis al Kibbutz Kabri a Israel. Des del primer moment, la mestria, el brillant i espectacular virtuosisme dels tres intèrprets, creen una situació quasi hipnòtica que s’apodera del públic, una música que rellisca des de la foscor anunciada fins a un “Dreaming” o “Nostalgy” que tenalla l’esperit, i la traca final, això sí, subtil i baixeta, d’“Alfonsina y el mar” en castellà perfecte!

El 12 de febrer del 2017 Shakespeare torna al TA. La Cia. Cheek by Jowl dirigida per Declan Donnellan ens porta The Winter’s Tale.

Una versió d’aquesta obra, qualificada de romanç pastoral, amb un impagable disseny escenogràfic i elements minimalistes on es configuren tots els espais, que subjuga i gairebé hipnotitza amb unes actrius i actors que dominen tots els registres, esplèndids en el gest i control de la veu, projectant sense problemes inclús quan xiuxiuegen els sentiments amagats o els crits de dolor o passió.

Un espectacle construït amb intel·ligència, rigor i sensibilitat que es clou amb una retrobada de l’amor i de la felicitat compartida plenament pel públic.

Quan feia poc més de tres anys de la mort de Maurice Béjart, el seu Ballet de Lausanne dirigit pel successor Gil Roman es presenta al TA amb 3 coreografies El 30 de maig del 2014, per una estranya combinació que el programador del TA Gerald-Patrick Fannon aprofita, Chick Corea actua en un concert inoblidable

El 13 de juliol del 2017 la veu de Supertramp inunda l’escenari del TA d’una música tan coneguda com ben recuperada, probablement perquè mai ha marxat. Roger Hodgson demana a tothom que deixin els seus problemes fora i gaudeixin. Aquí, doncs, comença un espectacle que dura dues hores, on ell no deixa d’estar mai present, mentre alguns dels músics surten i entren, d’acord amb el repertori de cançons que tothom coneix i que en alguns casos demana que el públic canti amb ell. Una sessió impressionant, un concert equilibrat però punyent amb una cuidada, excepcional, simfonia de llums i efectes estètics que arrodonien una actuació plena. Millor impossible!

↖ Chick Corea en concert (30.05.14) ← Roger Hodgson, la veu de Supertramp (13.07.17)

06 - CAPÍTOL 03.indd 37

· 37 ·

7/9/18 9:33

06 - CAPÍTOL 04.indd 38

7/9/18 9:45

IV · 25 MOMENTS SINGULARS DEL TEATRE AUDITORI

IV

25 MOMENTS SINGULARS DEL TEATRE-AUDITORI

L

a selecció de 25 espectacles d’aquest capítol està feta des d’una perspectiva especial que deixa de banda la seva adscripció a una de les arts escèniques convencionals i que es planteja per què són, en si mateixos, atípics, desacostumats i també estranys, o per quines raons s’han programat fora dels paràmetres habituals. Això no els qualifica o desqualifica, ans al contrari, vol remarcar el fet, diguem-ne, una mica anòmal, de la seva presència, que a la vegada els fa interessants.

El 26 de maig del 1995 es va presentar al TA el cor femení de la Ràdio Televisió Búlgara, més conegut pel màrqueting internacional com Le Mystère des Voix Bulgares, que va ser creat l’any 1952 a Sofia amb la intenció de reunir i difondre les millors expressions del cant popular d’aquell país. La presència de 24 cantants femenines que varen començar abillades amb vestits típics de les diferents regions com Pirin, Tràcia, Rhódopes o Dobrudzha, va crear una expectació que van confirmar amb unes peces a capella totes juntes, en petits grups de vuit veus, quartets, duos o inclús solistes acompanyades per quatre instrumentistes amb sofisticades harmonies i ritmes insistents.

Le Mystère des Voix Bulgares va crear molta expectació amb els seus vestits i instruments

El 17 de juny del 1995 José de Udaeta va presentar el seu espectacle Castanyola viva amb la col·laboració d’Arsis Ballet de Cambra. Hindemith deia que “la música, qualsevol que sigui el so o l’estructura que assumeixi, és un soroll sense sentit, mentre no trobi una ment receptora”. Probablement a mi em passa això amb aquests cuencos dobles de fusta de sonoritat seca i brillant que no admeten massa matisos, tot i la innegable mestria d’Udaeta, que domina la immensa gamma de castanyoles que va mostrar en un calidoscopi de mides i matèries, aconseguint acompanyar les diferents pàgines musicals amb elegància i categoria artística inqüestionables.

← Els Sufis de Damasc (19.03.99)

06 - CAPÍTOL 04.indd 39

· 39 ·

7/9/18 9:45

06 - CAPÍTOL 04.indd 40

7/9/18 9:45

IV · 25 MOMENTS SINGULARS DEL TEATRE AUDITORI El 3 de maig del 1996 la Cia El Espejo Negro dirigida per Ángel Calvente presentava un espectacle amb unes paraules que ja determinaven des del principi què ens esperava: “Hazme reír con aquello que me da miedo para hacer estallar los tabús que me tienen prisionero...” La màgia i la creativitat d’aquest teatre de titelles gegants amb diferents tècniques i il·luminació suggestiva donaven suport a un magnífic espectacle d’humor sarcàstic, sexe escatològic i to provocador molt recomanable, amb missatge inclòs, que venia a dir: aquí hi ha uns titelles que malden per no ser manipulats per uns homes tan estúpids que, a vegades, creuen estar per sobre d’ells.

El 17 de gener del 1997 venia, per primera vegada al TA, la Cia. La Cuadra de Sevilla amb una Carmen que Salvador Távora titulava Ópera andaluza de cornetas y tambores, on es presenta una Carmen de trets revolucionaris lluny de l’estereotip de Merimée i Bizet, és a dir l’españolada, per entrar de ple en la política i la història de principis del segle XIX. Escenifica la Gloriosa, la Constitució de Cádiz de 1812, i dona una lliçó de baile y cante, amb imatges i moments realment màgics i, com s’anuncia, culmina amb apoteosi a l’escenari la Banda de Cornetas y Tambores Santísismo Cristo de las Tres Caídas i un cavall blanc a qui el genet fa ballar l’arxifamosa marxa del toreador.

El 17 de gener del 1997 venia, per primera vegada al TA, la Cia. La Cuadra de Sevilla amb una Carmen que Salvador Távora titulava Ópera andaluza de cornetas y tambores

El 10 d’octubre de 1998 es presentava el millor de l’autèntic Teatre Negre de Praga o sigui Cérne Divadlo Praha dirigits com sempre per Jiri Srnec. Teatre fet d’il·lusions, de mim i de dansa, de llums i d’efectes senzills, barrejant objectes que prenen vida i animals que es barregen en la vida dels protagonistes. L’antologia dels millors moments aclamada per tots els públics del món semblava, aleshores, una mica desfasada en el temps per la utilització d’elements que el temps havia alliberat i deixat de banda. La sensació agredolça em va omplir aquella nit per no retrobar la fiblada al cor o la pell de gallina perquè vaig sentir, en canvi, que m’omplia de nostàlgia i... avorriment.

El 19 de març del 1999 omplien l’escenari del TA Els Sufís de Damasc. Jo vaig titular la meva crítica “Mística islàmica versus show business” i deia que, òbviament, allò no podria ser una crítica normal perquè era una demostració, no m’atreveixo a dir exhibició, d’un ritual vinculat més a la religió que no pas a un espectacle, tot i que es va comprovar com les entrades i sortides dels dervissos o els interludis instrumentals estaven pensats precisament per ser assimilats per un públic que desconeixia el que passava, però que sí que percebia el que sonava amb melodies d’escassa varietat rítmica, passant de la mètrica estricta a la llibertat pròpia de les músiques orientals. Suggestiu, si més no.

El 24 de març del 2000 les noies de Marràqueix, B’net Marrakech, actuaven en un teatre gairebé ple d’un públic no habitual, òbviament originaris del Marroc (igual que el 12 de juny del 1998 amb Cheb Mami, príncep del rai). La possibilitat d’escoltar-les és una oportunitat per a qualsevol espectador àvid de novetats al marge de problemes estrictament tècnics no solucionats d’endolls, cables i llums mal utilitzades. En canvi la presència d’artistes cantant, ballant i tocant la percussió, de dones com Malika, era

← Aeternum Flamenco. Los Vivancos (31.10.14)

06 - CAPÍTOL 04.indd 41

· 41 ·

7/9/18 9:45

06 - CAPÍTOL 04.indd 42

7/9/18 9:46

IV · 25 MOMENTS SINGULARS DEL TEATRE AUDITORI suficient per mantenir l’atenció, amb uns moviments voluptuosos que mostraven el cos sense ensenyar ni una mica de pell. Veus agudes, gairebé hipnòtiques. Gran record!

El 2 d’abril del 2006 visitava el TA el grup Schola Antiqua, conjunt madrileny creat l’any 1984 per fer un concert de característiques bastant especials que, probablement, s’hauria entès millor a l’església del Monestir. El director Juan Carlos Asensio explicava que tenien molt interès a presentar a la ciutat un dels seus treballs d’investigació i estudi com és la Música Litúrgica del Monestir de Sant Cugat i, realment, el concert va ser una actuació memorable de poc més d’una hora plena de força emotiva i sensorial, de records i recuperacions, portada per una música que ens evoca i transporta a una època de simplicitat directa que acostava la noció de Déu als homes.

B’net Marrakech actuava en un teatre gairebé ple d’un públic no habitual. Veus agudes, gairebé hipnòtiques. Gran record!

El 20 d’abril del 2007 actuava al TA l’Escolania de Montserrat amb un programa titulat Mestres de l’Escolania i Mestres Catalans Contemporanis, una presència inusual que no vol dir no ben rebuda, ans al contrari, amb un teatre ple per gaudir d’una agrupació amb un passat gloriós i un present no menys important. Música del Pare Miquel López amb 15 veus blanques i el suport de 7 components de la Capella de Música de Montserrat, peces diverses a 4, 8 o 9 veus. A la segona part l’escenari s’omple amb 40 veus i peces de diferents autors que inclou “Nigra sum” de Pau Casals o un esplèndid Cristòfor Taltabull. El públic dempeus demana més fins a l’esperat Virolai.

El 15 de febrer del 2008 ens arriba un Concert Màgic que es repetirà a teatre ple el dissabte 16 i el diumenge 17 amb l’Orquestra Simfònica Sant Cugat dirigida pel mestre Josep Ferré i Josep Maria Lari, és a dir, el Mag Lari. Tots ja sabem que la música, en alguns moments ho hem experimentat, té quelcom màgic però aquesta vegada el que ens presentaven era una simbiosi estimulant i fantàstica d’ambdues disciplines que aconseguien, a més, una cosa insòlita en el món de l’espectacle nostrat, i és que Ferré i Lari no diguin ni una paraula i l’orquestra desaparegui davant dels nostres ulls, que la concertino Anna Calvo leviti i, finalment, els músics tornin. Uff! El 28 de setembre del 2008 es feia un concert singular per commemorar el 15è aniversari de la inauguració del TA, i aquesta singularitat venia donada per la llista de noms que van configurar una festa per l’esperit amb (per rigorós ordre alfabètic) Amaral, Maria del Mar Bonet, Lluís Gavaldà, Martirio, Sílvia Pérez Cruz, Raúl Fernández “Refree” i Sisa. També l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra i el seu concertino-director Gerard Claret. Va dirigir la cosa l’Albert Puig, factòtum de l’espectacle, amb la direcció musical de l’esmentat “Refree” i la feina en il·luminació, regidoria i producció tècnica de l’equip del propi teatre, amb Marc Urquizu al capdavant.

El 21 de març del 2009 el TA s’omplia, com altres vegades, d’un públic no habitual que responia a una convocatòria que tenia tant de musical com de sociopolítica. El grup xilè Quilapayún retornava per interpretar, a part de cançons fonamentals del seu extens i conegut repertori, la “Cantata de Santa María de Iquique”, una composició del músic i poeta Luis Advis que escriu pensada per a

← Cantata de Santa María de Iquique. Quilapayún (21.03.09)

06 - CAPÍTOL 04.indd 43

· 43 ·

7/9/18 9:46

06 - CAPÍTOL 04.indd 44

7/9/18 9:46

IV · 25 MOMENTS SINGULARS DEL TEATRE AUDITORI ells l’any 1970 quan començava la curta presidència de Salvador Allende. Una cantata que explica la matança criminal executada per l’exèrcit sobre més de 2.600 persones on hi havia vells, dones, nens i homes reivindicant millores socials per sortir d’un tracte d’esclaus. Emoció i llàgrimes.

El 6 de març del 2010 Bombai ens visitava. Era India, un viaje musical. Bailamos Bollywood, grup heterogeni amb més espanyols que indis, que abans havien passat per Alcorcón, on s’havia gestat l’espectacle. La idea era original de Suresh Singh, director, creador de les coreografies i ballarí principal, que aplicava tots els coneixements acumulats des de petit a Mumbai i amb l’experiència personal en moltes pel·lícules del fenomen Bollywood. Es presentava amb un vestuari molt reeixit, moviments repetitius però amb gràcia i el color dels seus alumnes, és a dir, els membres del cos de ball, que presagiaven el que pot ser un espectacle de Bollywood amb professionals.

El 14 de maig del 2010 Albert Puig tornava a sorprendre amb un concert especial on aconseguia reunir diferents veus de la cançó catalana, 50+ De la nova cançó a les cançons més noves, i així per a l’escenari del TA es creaven 7 parelles impensables com Maria del Mar Bonet i Roger Mas, Marina Rossell i David Carabén, Joan Isaac i Jaume Pla (Mazoni), Quico Pi de la Serra i Carles Sanjosé (Sanjosex), Jaume Arnella i Carles Belda, Núria Feliu i Sílvia Pérez Cruz i, finalment, Sisa i Joan Garriga, amb la direcció musical de Raúl Fernández “Refree” i una banda de quatre músics. Un concert on hi havia una mica de tot, nostàlgia, memòria i realitat actual, contrastada i comprovada. Som aquí!

El grup xilè Quilapayún retornava per interpretar, a part de cançons fonamentals del seu extens i conegut repertori, la Cantata de Santa María de Iquique. Emoció i llàgrimes

El 21 de maig del 2011 arriba Ennio Marchetto al TA amb un espectacle titulat L’home i el show que va començar a girar pel món amb una presentació al Teatre d’Edimburg l’any 1989 anomenada The Living Paper Cartoon, és a dir, l’espectacle del dibuix animat vivent. Nascut a Venècia l’any 1960, Marchetto és un veritable tigre de paper i ho té tot per guanyar-se l’atenció des del primer minut: inspiració, creativitat, inventiva, ritme irresistible, intel·ligència i un esperit trencador i alhora coneixedor profund de l’essència de l’escenari. Transformista genial, utilitza vestits i atrezzo de cartolina i paper fent canvis de personatges amb telons de llum en un minut. Inoblidable.

El 14 de setembre del 2014 es presenta Onze. Nou. Catorze (1714) una obra de Víctor Alexandre, Pere Planella i Roger Cònsul en forma de musical dins de les commemoracions dels 300 anys de la pèrdua de les llibertats de Catalunya. La música senzilla i eficaç és de Toni Xuclà i les lletres de les cançons de Joan Vilamala. Hi ha col·laboracions santcugatenques (a part d’un dels autors, Víctor Alexandre) en la codirecció de Teresa Canas i la direcció musical d’Eloi Jové i alguns dels actors i actrius com Joan Vallvé, Pep Miramunt, Josep Sala o Jana Ayesa. Un espectacle potent, reivindicatiu, que emocionà el públic d’un teatre ple a vessar com era d’esperar.

El 31 d’octubre del 2014 els germans Vivancos, alguns d’ells vinculats en la seva infantesa a Sant Cugat, presenten al TA Aeternum Flamenco. Cal suposar un homenatge als seus pares, els ballarins

← Del infierno al paraíso. Nogravity Dance Company (03.05.17)

06 - CAPÍTOL 04.indd 45

· 45 ·

7/9/18 9:46

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Els germans Vivancos, alguns d’ells vinculats en la seva infantesa a Sant Cugat, presenten al TA Aeternum Flamenco.

Cal suposar un homenatge als seus pares, els ballarins Pedro Vivancos i Pilar Llorens "Pastora Martos". Un espectacle indefinible

Pedro Vivancos i Pastora Martos, un espectacle indefinible que en la meva crítica jo titulo “El circ dels Vivancos”. La genètica hi està present i la potència d’aquests artistes, que vesteixen el seu flamenc amb zapateado torrencial i persistent, vestuari ad hoc de disseny una mica kitsch que, a poc a poc, va deixant pas a una exhibició pectoral, muscular i atlètica, no pot deixar indiferent. Hi ha flamenc sofisticat, dansa contemporània, folklore, acrobàcies i circ. Im-pressionant!

El 2 d’abril del 2015 i fins al dia 12 amb 13 funcions, s’instal·la al TA el circ Raluy amb un espectacle titulat, per si no quedava clar, Circ Raluy. The Big Top...Inside! La novetat no són els diferents números del circ sinó, òbviament, que la pista està a l’escenari i que una part del públic comparteix aquesta posició amb els artistes, els saltimbanquis, adjectiu que a mi i al carablanca Lluïset, en Lluís Raluy Tomás, ens agrada molt perquè el vaig aprendre de petit, com ell, llegint al diccionari que es tracta d’una “persona que es guanya la vida fent exercicis d’acrobàcia i de força pels carrers i les places”, cosa que descriu perfectament l’esperit de sempre del Circ Raluy.

Els dies 28, 29, 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre del 2015 el TA es va convertir en un cabaret. En una acció molt característica de l’equip directiu, es va aprofitar una necessària renovació dels seients de platea, cobrint-ho amb un terra de fusta, sobre taules i cadires i, hale hop!, The Hole en marxa. Un espectacle amb llargues temporades a Madrid i, també, a Barcelona, no va ser obstacle perquè gairebé totes les sessions estiguessin plenes. Música, dansa, textos atrevits (sexualment i política!), exhibició de dones i homes semi vestits, algun nu total, ritme i actuació correctes, Pepa Charo, la Terremoto de Alcorcón de mestressa, i a gaudir que són dos dies.

El 12 de febrer del 2016 es presentava al TA Guerra, que els seus autors qualificaven de “musical interactiu en 3D, tan provocador com irònic, que reflexiona sobre la guerra i la manera com ens l’expliquen”. Responsables: Albert Pla (que ja havia actuat diverses vegades al teatre), Fermín Muguruza i Raúl Fernández “Refree” (també repetidor). Jo el vaig qualificar de videojoc cínic en el sentit del corrent filosòfic, el cinisme, que predicava actituds irreverents i revulsives sobre el funcionament de la societat, irònics i radicals, crítics amb les religions, i és això exactament, però amb efectes especials magnífics, una música escaient i imprecacions al públic. Alguna cosa canvia?

El 10 de desembre del 2016 la Cia. Kulunka Teatro d’Euskadi va representar André y Dorine, obra escrita a partir d’uns fets reals viscuts pel filòsof i periodista André Gorz i la seva dona Dorine, que es van suïcidar a França, on vivien, l’any 2007, quan ella començava a desenvolupar una malaltia degenerativa mortal. La singularitat d’aquest espectacle punyent és que l’actriu i els dos actors que encarnen els personatges van tota l’estona amb la cara coberta per unes màscares i, en canvi, ofereixen una actuació plena d’humanitat i la sensibilitat clara d’un equip compromès que coordina esplèndidament llums, so, pauses i èpoques distintes amb rigor i autenticitat difícils de superar.

· 46 ·

06 - CAPÍTOL 04.indd 46

7/9/18 9:46

IV · 25 MOMENTS SINGULARS DEL TEATRE AUDITORI El dia 25 de març del 2017 tornaven al TA, en una col·laboració entre el teatre i els productors, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, amb una nova presència femenina (l'11 de març de 2015 ho havien fet amb Nadia, una noia afganesa que va trobar la seva nova família i vida a Catalunya) que en aquest cas és Claudia, una dona argentina que va recuperar la seva identitat després de viure molts anys amb uns pares que no eren els seus. "Teatre o realitat?", preguntava jo a la crítica. El teatre és convenció entre espectador i actors que tothom accepta, però aquí hi ha la veritat, perquè és la pròpia Claudia Poblete que explica i reviu la seva dramàtica història com una teràpia.

El mateix dia, 25 de març de 2017, el TA ens convidava a seguir en el teatre, ara al vestíbul, per “passar a l’acció i participar en una experiència teatral integradora. Un diàleg amb l’espectador que es convertirà en una relació íntima, propera i acollidora”.

LAminimAL presentava, a partir de textos de José Sanchis Sinisterra, situacions un pèl surrealistes: El suïcidi de l’elefant hipotecat n’era el títol amb un grup d’intèrprets convincents que ens van fer entrar en un cercle de cadires. Després, espais frontals i angulars per viure i veure molt de prop diferents històries, algunes versemblants i d’altres no tant, que colpien, feien riure o pensar amb inclusió de música. La llibertat total?

Amb 13 funcions, s’instal·la al TA el Circ Raluy amb un espectacle titulat, per si no quedava clar, Circ Raluy. The Big Top...Inside!

El 16 d’octubre del 2017 i dins del Festival Nacional de Poesia de Catalunya, a la sala escenari, es presentava Marius Torres. Un poeta líric amb Emma Vilarasau, Jordi Bosch i Ramon Madaula, acompanyats pel Quartet Sound Boulevard format fer Oriol Algueró i Sergi Claret, violins, Joaquim Badia, viola, i Manolo M. del Fresno, violoncel. Un espectacle molt ben interpretat i perfectament estructurat fins a trobar l’equilibri entre paraula i música adients, oferint-se per entrar en la profunditat del poeta amb una selecció escaient de la seva obra i aconseguint aquella comunió, des del minut u, amb el públic que es nota quan sents una mena de clic interior. Extraordinari.

El 3 de maig del 2017 la Nogravity Dance Company presentava Del infierno al paraíso, creació d’Emiliano Pellisari basada en la Divina Comèdia de Dante Alighieri, espectacle que portava en el nom de la companyia l’avís d’una diferent forma d’exercitar la dansa. La sensació constant que els sis ballarins estan gravitant en l’espai, apareixen i desapareixen, mitjançant telons de llum, imatges insòlites de moviments en l’aire sense elements visibles de sustentació, crea una il·lusió òptica que, en alguns moments, és de gran bellesa i que, en altres, repeteix una sensació que perd interès. En qualsevol cas un espectacle singular dels que queden en la memòria.

· 47 ·

06 - CAPÍTOL 04.indd 47

7/9/18 9:46

06 - CAPÍTOL 05.indd 48

7/9/18 9:47

V · ARA SÍ QUE EN CANTEM UNA...

V

ARA SÍ QUE EN CANTEM UNA...

V

ull començar aquest capítol amb un homenatge a Lluís Serrahima Villavecchia, escriptor i llicenciat en Dret, que va dir allò de “ens calen cançons d’ara i en català!” i el desembre del mateix any, el 1961, a la sala d’actes del CICF presentava un concert amb Josep M. Espinàs, Remei Margarit i Miquel Porter-Moix d’on sortiria desprès el grup dels Setze Jutges, nom que venia d’un embarbussament a prova de castellanoparlants i que es completaria amb Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach i Rafael Subirachs. El valencià Raimon hi va estar vinculat però no en formava part. Sense aquests noms no existiria el que va venir després i que en els 25 anys del TA s’ha pogut mostrar amb la presència d’algunes d’aquelles primeres figures que van continuar com a professionals i els hereus, probablement tres generacions, d’elles.

“Penso”, escrivia l’any 1982 Josep M. Espinàs en el pròleg del llibre Tretze que canten de Joan Ramon Mainat, “que tot al llarg de la nostra història com a poble mai no s’havia cantat tant, públicament, en català com aquests darrers vint anys”. I així ha continuat sent fins ara, quan sembla que es produeix un altre fenomen, i és que molts dels i les cantants que sorgeixen de qualsevol indret del país ho fan, directament, en anglès a part dels que ja, sempre, ho han fet en castellà. “Jo no tinc cançons / em tenen a mi / elles, les cançons. / Quan volen, quan vénen, / quan? Qui ho pot saber” escriu Raimon a Oh, desig de cançons, el primer de les tres figures que considero que han arribat a ser, fins ara, els representants d’aquest esperit català que es mostra sempre únic i divers: Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach.

Sense els Setze Jutges no existiria el que va venir després i que en els 25 anys del TA s’ha pogut mostrar amb la presència d’aquelles primeres figures que van continuar com a professionals i els hereus d’elles, probablemet, tres generacions

Raimon ha vingut tres vegades al TA, la primera dins del Festival de Poesia, precisament amb un concert titulat Poemes i can-

← Tarrés/Serrat. Joan Manuel Serrat (21.02.01)

06 - CAPÍTOL 05.indd 49

· 49 ·

7/9/18 9:47

06 - CAPÍTOL 05.indd 50

7/9/18 9:47

V · ARA SÍ QUE EN CANTEM UNA... çons (18.11.05), després també vinculat amb el Festival i Un cant a la poesia (21.10.11) i, finalment, un concert que anunciava Raimon antològic (28.11.15). Sempre, com calia esperar, amb un teatre ple i un públic entregat que ha mantingut aquella distància característica del cantant de Xàtiva, una manera que sembla que estalvia emocions però que, en canvi, les propicia i aixeca quan el mateix protagonista creix i aixeca el to recuperant essències històriques col·lectives i personals.

Joan Manuel Serrat va venir per primera vegada amb Tarrés/Serrat (21.02.01) amb escenari, decorat i orquestra, inclòs el bandoneó amb Marcelo Mercadante. Després Mô (15.06.06) un emocionat record de Menorca. Serrat 100x100 (30.05.09) presentava el Serrat íntim amb veu i guitarra i al piano Ricard Miralles. Finalment Antologia desordenada (11.09.15), un concert d’aquells que traspassen les barreres perquè aquesta antologia que, tractant-se de Serrat, mai pot ser de veritat desordenada, arribava al cor d’uns espectadors que tenien aquelles cançons incrustades en la vida pròpia, una sensació sempre recuperada d’immediatesa i quotidianitat no exempta de poesia.

Lluís Llach inaugurava les seves visites acompanyat dels seus músics i per l’Esbart de Sant Cugat, amb una coreografia i direcció de Joan Serra presentant Un pont de mar blava (04.02.95). Tornaria amb Temps de revoltes (18.05.01) i després amb Jocs (14.06.03), amb cançons compostes sota la influència benefactora del poeta i amic Miquel Martí i Pol. Finalment, i per darrera vegada amb ...i (10.12.06), concert de comiat abans de deixar els recitals públics i, probablement, sense saber que tornaria a ser un personatge en un escenari totalment diferent, com el Parlament de Catalunya. Llach, que sempre ha omplert els seus concerts de fidels seguidors, és un compositor d’una qualitat inusitada i un poeta indiscutible.

Lluís Llach inaugurava les seves visites acompanyat dels seus músics i per l’Esbart de Sant Cugat, amb una coreografia i direcció de Joan Serra presentant Un pont de mar blava

Maria del Mar Bonet, que va sorgir del grup de folk, posterior als Setze Jutges, ha estat també una presència regular començant per un concert (18.10.96) amb els seus músics habituals. Després presentava Raixa (11.12.02) i Illes de la mar/Islas del mar (11.02.12) acompanyada pel Quinteto de Cuba i l’Orquestra de Cambra de Vilaseca.

Però la Bonet ha estat en diverses ocasions en espectacles inaugurals dels Festivals de Poesia, una vegada fent duet amb el magnífic pianista Manel Camp i deixant sempre aquella sensació de bellesa, equilibri i plenitud que dona una veu harmoniosa i una presència elegant que no deixa de banda l’emoció i la passió quan convé.

Jaume Sisa també pertany a la segona generació de cançó en català que recollia unes altres arrels barcelonines, que ell va qualificar de galàctiques, menys en una època que va ser a Madrid i es feia dir Ricardo Solfa. En qualsevol cas, quan va actuar al TA amb un concert titulat Visca la llibertat! (19.01.02) tot això era passat i la seva actuació es va centrar en el nou disc amb un himne extraordinari al boletaire de grata memòria. Absolutament diferent era d’un company mallorquí de la mateixa edat, en Bartomeu Nicolau, o sigui Tomeu Penya, que en concert (04.03.95) conrea el rock, el country i alguna balada, com aquella que comença dient “Plou i de fora bufa es vent...”.

També de Mallorca venien els al·lots del grup Antònia Font que havien començat funcionar junts l’any 1997 fins a l’any 2013 i una mica

↖ Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. Els amics de les arts (22.05.14) ← ...i. Lluis Llach (10.12.06)

06 - CAPÍTOL 05.indd 51

· 51 ·

7/9/18 9:47

06 - CAPÍTOL 05.indd 52

7/9/18 11:12

V · ARA SÍ QUE EN CANTEM UNA... abans van fer un concert inoblidable al TA, Lamperetes (20.04.12).

Després, en Joan Miquel Oliver en solitari tornaria en concerts col· lectius. De la mateixa generació, més o manco, que diria en Tomeu, són Gerard Quintana que, com Sopa de Cabra, va actuar (“Bona nit, malparits!”) en un concert titulat Senyals de fum (27.03.04) i des· prés en la recuperació del grup amb Cercles (30.09.16), mantenint la mateixa línia de rock d’abans. Un membre de la mateixa generació, Albert Pla, que des del principi va trencar amb tots els esquemes establerts per la nova cançó, el folk, el rock i un llarg etcètera, va actuar amb Vida i miracles (11.10.07) però va tornar amb un espec· tacle comentat en el capítol sobre moments singulars.

Els Pets 3.0 fan cambra (02.10.15) era el títol del concert del grup de Constantí que ha tornat alguna vegada més (també pel Festival dels Petits Camaleons) i que jo no he vist perquè, francament, és un grup que sempre he cregut que ha estat sobrevalorat, amb perdó dels seus fans, que n’hi ha, i molts. També va actuar al TA presentant el disc Entre nosaltres (11.11.06) el grup santcugatenc La Puerta de los Sueños, format per Virginia Martínez, autora de les lletres de les seves cançons, i els germans Jaume i Oriol Saltor, compositors de la música. Un grup que es va desfer posteriorment, tot i que tant la Virginia com els germans Saltor segueixen en les seves activitats, com podran comprovar en el capítol dedicat als musicals.

Maria del Mar Bonet, que va sorgir del grup de folk, posterior als Setze Jutges, ha estat també una presència regular al nostre teatre

Nascudes els anys 80 ens trobem amb quatre dones absolutament diferents en la seva música i en la seva trajectòria. Elisabeth Ro· dergas i Cols, coneguda com a Beth, va ser coneguda per participar en la segona edició d’Operación Triunfo i representar Espanya a Eurovisió l’any 2003. Va actuar al TA amb Segueix-me el fil (04.03.11) quan tot allò havia quedat enrere i presentava un disc de balades que volien recordar blues. Nascudes les dues a Palafrugell, també han actuat al nostre escenari Sílvia Pérez Cruz i Clara Peya. La pri· mera, diverses vegades presentant el disc 11 de novembre (09.03.13) i un memorable Granada (17.01.15), sempre acompanyada de Raúl Fernández “Refree” i també en dues ocasions en concerts multi· tudinaris (de molta gent sortint a l’escenari). La veu de la Sílvia és una mena d’escala que puja i baixa sense aturador i que passa de la força del crit fins a la suavitat d’una nana cantada amb màxima dolçor, sense cap mena de problema aparent.

Clara Peya no acostuma a cantar (tot i que qualsevol dia s’hi pot llençar i segur que ho faria bé), i és una compositora extraordinària i una pianista contundent però, sobretot és, com la seva conciuta· dana de naixement, un animal escènic impecable, com demostra a esPIral (14.01.16) i Oceanes (05.10.17) on es fa acompanyar de músics i cantants adients al tipus de música que conrea, una barreja difícil que va des de la balada i el jazz fins a Debussy o Ravel. I, finalment parlaré d’Anna Roig i del grup L’ombre de ton chien, gent del Pe· nedès entusiasmats per la música francesa i d’això que alguns en diuen indie, que ens van visitar per presentar el disc Un país i neu i un pas (24.09.14) amb una rebuda insuficient per la qualitat de la seva oferta i el nivell de tot plegat.

Amb una diferència de cinc anys es van formar els tres grups de qui ara faré el comentari: Els Amics de les Arts (2005), Manel (2007) i Obeses (2010). Els primers han actuat 5 vegades al TA, la primera

↖ Jo competeixo. Manel (22.12.16) ← Raixa. Maria del Mar Bonet (11.02.02)

06 - CAPÍTOL 05.indd 53

· 53 ·

7/9/18 9:48

06 - CAPÍTOL 05.indd 54

7/9/18 9:48

V · ARA SÍ QUE EN CANTEM UNA... amb un concert que titulaven Els Amics de les Arts i els seus amics (21.01.11) acompanyats de Cesc Freixas, Lluís Gavaldà, Anna Roig, Judit Nedermann i un llarg etcètera. Després van tornar els anys 2012, 2014 i ara fa poc, l’any 2018, per cobrir un concert anul·lat per coincidir en una data tan incerta com va ser el 21 de desembre del 2017. Els Amics sempre han convocat seguidors que han omplert el teatre i pertanyen a aquesta tercera generació que cobreix tot un espectre musical que ha deixat de fer la típica cançó de cantautor per inscriure’s en un camp tan ampli com gratificant.

Els Manel han actuat els anys 2011, 2013, 2016 i 2018, sempre a teatre ple

Exactament el mateix podria dir de Manel, que va sorgir de la unió de quatre antics alumnes de l’Escola Costa i Llobera de Barcelona (encara en recordo el primer concert en una festa d’aniversari de la fundació d’aquesta escola de Sarrià, a la qual estic vinculat per família). Un grup que ha construït un esquema musical de gran estil, on les lletres de les cançons són fonamentals i enllacen amb Els Amics i una determinada manera d’entendre la societat i la vida, molt marcada per trets generacionals que, a més a més, tenen èxit rotund a tot Espanya, en un moment en què cantar en català resulta, com a mínim, estrany. Els Manel han actuat els anys 2011, 2013, 2016 i 2018 sempre a teatre ple i, abans d’aquests concerts, van fer un concert a la plaça de Victòria dels Àngels, en una festa de commemoració dels 20 anys de PROMUSA. Trencant una mica aquests esquemes, Obeses van sorgir a Osona amb un clar líder, Arnau Tordera, que és el compositor i autor de les lletres de gairebé totes les cançons i, també, un músic que es planteja cantates i/o òperes amb una categoria musical extraordinària.

Van actuar al TA per un concert (24.10.15) on hi havia una primera part del repertori normal i una segona amb la cantata “La llegenda del drac i la rosa” de la qual faig un comentari més ampli en el capítol sobre moments estel·lars. L’estil habitual d’Obeses aplega jazz, rap, blues, indie, cançó popular, valsos, amb lletres descordades i fulgurants, tendres i amoroses, una capacitat d’enganxar el públic que pot acollir diverses generacions sense cap mena d’obstacle.

He deixat pel final dos concerts als quals dono una categoria d’especials: El primer Cucurelles (20.01.17) del grup santcugatenc The Risas, que va ser el darrer de la seva curta trajectòria, on van participar altres grups i cantants com la Fundación Tony Manero, Arnau Tordera, Mònica Green, Izah, Víctor Miralles i d’altres. Aquest grup format per Pol Cortés i Martí González, veus, Klaus Stroink i Gregori Hollis, trompetes, Aitor Franch, saxo, Sergi Aragó, trombó, Albert Martínez, teclats, Dani HDZ, guitarra, Rai Bernat, baix, Aitor Sáenz de Jaúregui, percussió i Andreu Marqués, bateria, eren una interessant realitat que ha quedat frustrada probablement per les dificultats que actualment té la música amplificada per actuar de manera regular. Una llàstima que confirma que no tot és bonic en aquesta branca de la música.

Finalment vull fer esment del concert organitzat i dirigit per Albert Puig amb la direcció musical de Raúl Fernández “Refree” titulat, precisament, 50+ de la nova cançó a les cançons més noves (14.05.10) que ja comento en el capítol sobre moments singulars del TeatreAuditori, precisament per confirmar les paraules de Lluís Serrahima del principi d’aquest capítol, “ara ens calen cançons en català”.

← Un cant a la poesia. Raimon (21.10.11)

06 - CAPÍTOL 05.indd 55

· 55 ·

7/9/18 9:48

06 - CAPÍTOL 06.indd 56

7/9/18 9:48

VI · ARA SÍ QUE LA CANTEM...

VI

ARA SÍ QUE LA CANTEM...

L

a selecció de cantants i grups que canten en castellà, sigui quin en sigui l’origen, que han actuat durant aquests 25 anys al TA m’ha aconsellat posar-hi també els que podem qualificar de cantaores o cantaoras, en una línia cada cop més difusa perquè les evolucions del cante han estat tan grans (en contra del que voldrien molts puristes) que és difícil actualment situar algunes figures que en un mateix concert poden passar d’una banda a l’altra sense gaires problemes. De la mateixa manera que, ocasionalment, algun cantant català que habitualment ho fa en castellà introdueix una cançó en la seva llengua materna sense que ningú s’espanti.

Si filem prim, veiem que no és fins a l’any 2000 que no actua a l’escenari del teatre cap cantant o grup que ho faci en castellà, tot i que no és que abans ho fessin gaires en català. El canvi es va realitzant a mesura que varia la direcció del teatre, potser perquè es va comprovant com el percentatge de l’assistència del públic és molt important i que la crida de determinats noms fan que persones que mai havien assistit a cap convocatòria anterior ara omplin a vessar, provenint de la ciutat però també de poblacions properes, inclosa Barcelona, i en alguns casos de molt lluny, per poder veure el seu ídol o cantant preferit, perquè el fenomen fan no té aturador ni fronteres.

Ana Belén també ens ha visitat dues vegades i en el primer concert Anatomía, jo vaig titular la crítica Bellesa i poder

Un cas significatiu que reuneix totes les condicions esmentades és el de Josep Capdevila Querol, fill de Sabadell, conegut mundialment com a Sergio Dalma que ha actuat al TA tres vegades, 20è aniversari (2009), Via Dalma (2012) i 25 anys d’èxits (2015), sempre a teatre ple i amb aficionades vingudes de Múrcia, Extremadura i, òbviament de la ciutat. La presència de Dalma (cognom trobat a partir del poble d’origen del seu pare: Maldà) és significativa i concloent: hi ha una categoria en el seu treball que concita aques-

← Anatomia. Ana Belén (08.03.08)

06 - CAPÍTOL 06.indd 57

· 57 ·

7/9/18 9:48

Les mil i una nits (i algunes tardes) tes reaccions pel fet de mantenir un estil quallat i una presència cordial i oberta, sense pretensions però sempre mantenint un grau de divisme ben entès.

La primera cantant en castellà que va actuar al TA va ser Lucrecia, cubana assentada a Barcelona des de fa molts anys, presentant Cubáname (2000). Un concert d’ingrata memòria que va arribar tard i malament, i els seus esforços per arreglar-ho van ser tan insuperables com conciliar la taula de so que no va funcionar mai bé. Ha tornat alguna vegada més en espectacles infantils que comento en altres capítols.

Via Dalma. Sergio Dalma (29.11.12)

Josep Capdevila Querol, fill de Sabadell, conegut mundialment com a Sergio Dalma ha actuat al TA tres vegades, 20è aniversari (2009), Vía Dalma (2012) i 25 anys d’èxits (2015), sempre a teatre ple

En canvi una experiència similar, arribar tard en aquest cas per una problemàtica típica de qui es mou molt pels aeroports, va ser la de la cantant canària Rosana, que presentava Magia (2006) i que va començar malament però es va convertir en un dels concerts més memorables (i màgics!) de la història del teatre per la seva capacitat de connexió amb el públic, la seva simpatia, empatia diria, que va tornar a mostrar la segona vegada amb En la memoria de tu piel (2017), amb un conjunt de cançons que mostraven la seva evolució en positiu.

En la línia esmentada, bon rotllo, connexió, cordialitat no exempta de professionalitat escènica (vull dir una mica de cuento) hi ha Rosario, una força imparable a l’escenari, una manera volcànica d’actuar, una barreja difícil de situar, que va des del flamenc fins al soul passant per la copla quan convé. En definitiva una filla de la seva mare, cosa que s’encarrega molt bé de recordar. Tres visites al TA totes amb èxit assegurat: Parte de mí (2009), Rosario en concierto (2014) i Gloria a ti (2017) on mai falten cançons fetes famoses per la seva mare, la Lola, i pel seu germà, Antonio.

Semblant, però no igual, tenim una cantant que ha repetit dues vegades en un interval en què es va notar la diferència pel pas dels anys. Niña Pastori presentava Joyas prestadas (2007) i quan va tornar amb Amáme como soy (2015) es notava aquest pas del temps amb una cantant més feta, de joveneta a dona, que dalt de l’escenari domina i que ha endurit la veu en el bon sentit de la paraula.

Una de les primeres a actuar al TA ha estat Maria Isabel Quiñones Giménez, més coneguda com a Martirio, presentant a teatre ple Martirio en concert (2000) amb un joc variat d’ulleres de sol i peinetas extravagants amb el seu repertori de coplas de textos inconformistes i satírics, i barreges impensables de bolero, flamenc, jazz i tangos i que va tornar per presentar Martirio 25 (2009) demostrant que, efectivament, el temps havia passat, probablement per millorar el seu estil, una mica lluny de segons quines posicions iconoclastes i, a més a més, acompanyada al piano pel seu fill Raúl.

Una dona amb força i potència indubtables és la valenciana Nieves Rebolledo Vila, però criada a Extremadura, coneguda com a Bebe, tot un personatge que ens va visitar per confirmar que ho era amb Y punto! (2010) que suposava l’entrada al mercat de la seva cançó que, com diu, “es igual pero diferente”. Lletres angoixades, plenes de passió, de sentiments desbocats, difícil i atractiva, va tornar presentant Cambio de piel (2016) que, també, va mostrar aquest

· 58 ·

06 - CAPÍTOL 06.indd 58

7/9/18 9:48

VI · ARA SÍ QUE LA CANTEM... pas del temps amb diferències no substancials però sí significatives, cosa que vol dir que la seva obra és genuïnament personal.

Igual de personal i intransferible és Maria del Pilar Cuesta Acosta o sigui Ana Belén, que també ens ha visitat dues vegades i que, en el primer concert Anatomía (2008) jo vaig titular la crítica “Bellesa i poder” per corroborar que la compareixença de la cantant i actriu famosa es correspon amb una presència que domina el gran escenari, que es fa petit quan ella entra i amb un gest suau de la mà comença a cantar un repertori conegut i apreciat. Va tornar amb A los hombres que amé (2013) amb un recull de cançons d’autors amics i coneguts que feren les delícies del públic assistent i, com Martirio, el seu fill David San José la va acompanyar al piano. El seu marit, Víctor Manuel San José, havia estat al TA enmig dels seus dos concerts presentant Vivir para cantarlo (2010), una sessió que m’agradaria esborrar de la memòria perquè va ser la demostració clara que els anys no havien matisat l’estil del cantant sinó que, malauradament, havien destrossat totes les qualitats que tenia, entre elles, i no pas la menys important, la potència de projecció de la veu.

Seguint amb la potència i l’efecte del pas del temps, cal remarcar que en aquest àmbit, cançó pop i balada, les virtuts no tenen moltes vegades res a veure amb la capacitat de projecció, sinó que compta més el contingut de les lletres, la manera de dir-ho, en definitiva, allò que durant molts anys en deien el missatge. Sense pedanteria cal dir que han visitat el TA cantants que tenen aquest bagatge i que ho van demostrar com Luis Eduardo Aute, en un memorable concert, A día de hoy (2008), que va ser una meravella de presència i de força comunicativa sense aixecar la veu i que es va complementar amb una xerrada a la Biblioteca Gabriel Ferrater i una exposició de pintures del cantautor que ens va deixar la seva visita com el regal d’un amic llargament absent. El mateix podria comentar del concert de Paco Ibáñez amb Nos queda la palabra (2006), una fenomenal presència a l’escenari sense més equipament que la cadira, la guitarra i la seva presència física, que aconsegueix créixer a mesura que el concert va avançant i el públic, fidel, va seguint les cançons de sempre, conegudes i estimades, dites i gairebé no cantades.

La necessitat i el convenciment, cal dir-ho tot, han fet que la programació del TA en aquest apartat hagi portat diversitat i varietat que han tingut més o menys èxit artísticament i que són, també artísticament, millors o menys apreciables. Una llista de les apostes per ser eclèctics podria ser aquesta: Chenoa amb Soy humana (2007), De Paramo amb Music has no limits (2017), Jorge Drexler amb 12 segundos de oscuridad (2007) i Amar la trama (2011), Pedro Guerra amb Bolsillos (2005), India Martínez amb Camino de la buena suerte (2015), La Oreja de Van Gogh amb Cometas por el cielo (2012), Las Migas amb Vente conmigo (2018), Pablo López amb Tour el mundo (2016), Sergio Makaroff i quartet (2003), Maldita Nerea amb Mucho + fácil (2012), Malú amb Vive (2010), Dani Martín amb Pequeño (2012), Amaia Montero en concert (2010), Antonio Orozco amb Diez (2012), Pastora amb U.V.E.N. (2011), Pereza amb Puro teatro Tour (2010), Radio Tarifa en concert (2002), Rozalén amb Quién me ha visto (2016), Ismael Serrano amb Naves ardiendo más allá de Orión (2006) i Acuérdate de vivir (2010).

Luis Eduardo Aute

Luis Eduardo Aute, en un memorable concert, A día de hoy (2008), que va ser una meravella de presència i de força comunicativa sense aixecar la veu i es va complementar amb una xerrada a la Biblioteca Gabriel Ferrater i una exposició de pintures del cantautor

· 59 ·

06 - CAPÍTOL 06.indd 59

7/9/18 9:49

06 - CAPÍTOL 06.indd 60

7/9/18 9:49

VI · ARA SÍ QUE LA CANTEM...

Però queden fites importants per recordar com la presència de Concha Buika presentant Mi niña Lola (2007), una força de la naturalesa autèntica i vital, en un concert memorable per la seva singularitat, el repertori absolutament versàtil i diferent, i la capacitat per transmetre emocions amb una veu singular i, encara més singular, manera d’estar i cantar. Unes característiques aquestes que també usufructua Luz Casal, només que el pas del temps les ha dosificat sense prendre-li ni una mica de la seva força comunicativa i de la qualitat d’una veu que extrau petroli de qualsevol pou cantable. Amb Pequeños, medianos y grandes éxitos (2006) va tenir la primera presència al TA i després amb Almas gemelas (2014) que esperem repetir aviat.

El cante flamenco ha fet uns canvis copernicans en els darrers 50 anys i el contrast és una experiència habitual quan escoltes diferents cantaores i toques, uns canvis on Morente, Paco de Lucía i Camarón de la Isla hi tenen molt a veure. Precisament Enrique Morente va actuar al TA substituint la seva filla, que estava contractada, per una indisposició a causa de la recent maternitat i, malauradament, no va ser un bon concert (2004), sobretot pel que fa a la primera part. La meva sensació és que el maestro, per raons que ignoro, no hi estava a gust i va ser una passada sense pena ni glòria negativa per a tothom. Estrella Morente va venir, finalment, presentant El flamenco abre el corazón (2012) i la seva presència compensava qualsevol record negatiu. Flamant, projectant poder i emoció, força, qualitat i presència. Magnífica!

Concha Buika, Estrella Morente, Mayte Martín, Miguel Poveda i Diego "El Cigala" han col·locat el TA com un gran escenari del flamenc

Dos catalans i figures extraordinàries del cante i, senzillament, de la cançó, són Mayte Martín i Miguel Poveda, nascuts a Barcelona.

L’espectacle que va presentar Mayte era en companyia de la seva parella aleshores, la bailaora Belén Maya, un Flamenco de cámara (2004) amb músics, una fantàstica Olvido Lanza al violí i palmes, tot plegat de gran bellesa, rigor artístic i emoció mesurada però efectiva. Poveda ha passat dues vegades a teatre ple. Primer presentant Desglaç (2006), concert amb la primera part en català i la segona en castellà inclosos uns boleros transfigurats i definitius.

La segona presentant Íntimo (2015) amb l’evidència d’un creixement artístic notable i el domini absolut de tots els palos amb una suposada facilitat que no el desmereix, ans al contrari, és la plena demostració d’una trajectòria clara i l’entrega al fet artístic i al públic sense fissures.

Un altre mestre és José Mercé que va presentar Lío (2003) en un concert que vaig trobar massa amplificat i amb una línia ascendent, un escalfament probablement necessari, que es va manifestar de manera aclaparadora quan, probablement perquè es va adonar d’una certa fredor en el públic, va cantar una solea i un fandango sense micròfon de manera eloqüent.

Diego "El Cigala" forma part d’aquest segment del flamenc que ha buscat noves fórmules de cante sense deixar de banda les arrels autòctones. Va presentar el concert Tres flamencos (2011) amb l’autoritat suficient i una repassada general a tots els palos sense deixar de banda alguna cançó diferent acompanyat per dos magnífics Israel Suárez a la guitarra i “Piraña” al cajón.

↖ Manolo García ha presentat dos discs: Saldremos a la lluvia (22.05.08) i Los días intactos (02.02.12) ← Desglaç. Miguel Poveda (20.10.06)

06 - CAPÍTOL 06.indd 61

· 61 ·

7/9/18 9:49

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Mi niña Lola. Concha Buika (24.11.07)

Vam tenir la sort d'escoltar Presuntos Implicados poc abans de la seva retirada dels escenaris

Representatiu màxim d’aquesta modificació del cante, diria que situat en una frontera difícil de no transgredir, es troba Pitingo, un personatge peculiar que va fer un concert sense acabar d’omplir, cosa que diu bastant de la seva adscripció en un territori difós, presentant el concert (2014) sense massa contundència i fent gala d’una forma que recorda certa impostura poc recomanable. Una sensació semblant, el de certa explotació de la figura, és la que em van produir els germans David i José Muñoz, és a dir els Estopa, que van presentar un concert A solas (2014), efectivament sols, i que recollia diverses de les seves cançons més conegudes interpretades, segons anunciaven, d’una manera diferent, afirmació que com a mínim resultava incongruent amb el que vàrem veure a l’escenari que era, senzillament, el mateix de sempre amb menys soroll, pop rock amb detalls de rumba catalana.

Si parlem de catalans, no es poden oblidar els concerts de Ramon Calabuch i Batista, Moncho, el gitano del bolero, un gracienc de tota la vida que va actuar en concert (2005) acompanyat de familiars i amics, a més a més del públic habitual, que va omplir el teatre amb el seu repertori de sempre. L’altre seria Josep Gómez Romero, o sigui Dyango, que presentava Corazón mágico (2011) amb la sempiterna posada en escena del cantant seductor amb la mitja rialla al rostre i les passejades per l’escenari passant totes les cançons d’un repertori conegut i visiblement estimat per un públic que va omplir el TA. Ni ens podem oblidar el concert 50 palos (2018) del grupo Jarabe de Palo, és a dir, de Pau Donés, un repàs també al repertori més conegut dels seus 20 anys de carrera però no a la manera rockera, sinó amb piano i veu, perquè ho volia recuperar i ensenyar quan li ha arribat una edat (50 anyets!) i, malauradament, una malaltia preocupant.

Presuntos Implicados és un grup que considero dels millors de la dècada dels 80/90 i ens va visitar quan estava fent la darrera gira amb els germans Soledad i Juan Luis Giménez junts i aquest era l’últim concert. Un concert, Postales (2006), que va ser sensacional musicalment amb un repàs a la seva trajectòria de blues i pop de qualitat, estructures simples però eficaces i lletres intel·ligents però amb un punt, és la meva sensació, d’estranya gestualitat entre els dos germans albirant el final de tot allò.

Una sensació absoluta contrària a Fangoria presentant Cuatricomia (2013), on Alaska i Canut representaven exactament allò que calia esperar. Olvido Gara Alaska cantava, reia i es movia sense parar mai i Nacho Canut es mantenia darrere dels teclats impassible i immutable sempre mentre, de tant en tant, sortien tres ballarines monumentals clarament travestits i, com es diu, superfemenines.

Un espectacle que va omplir, també, el TA exactament igual com ho va fer Amaral, el magnífic grup aragonès amb Eva Amaral i Juan Aguirre al capdavant presentant Hacia lo salvaje (2011), un concert de força i musicalment equilibrat, un so adequat, i les cançons d’aquell disc amb l’afegitó habitual de peces anteriors.

Love of Lesbian va actuar presentant un espectacle produït per Albert Puig on participava l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, ONCA, amb el seu concertino director Gerard Claret, sempre a punt per fer coses que surtin del que podem esperar habitualment

· 62 ·

06 - CAPÍTOL 06.indd 62

7/9/18 9:49

VI · ARA SÍ QUE LA CANTEM... en una orquestra, d’això que per entendre’ns en diem clàssica.

Santi Balmes, veu, sintetitzadors i guitarres, líder del grup, demostrava també la seva qualitat musical per acceptar un concert (2010) que, com a mínim, era especial. Com especial és Manolo García, un autor i cantant que presentava Saldremos a la lluvia (2008) amb un grup considerable de músics i una exposició de les seves pintures al vestíbul del teatre per mostrar dues facetes d’artista que, habitualment, fuig d’aquesta mena d’etiquetes i que, com era d’esperar, va tenir teatre ple. Igual de ple com Rafael Martos, Raphael, en un súper concert de l’any 2011 que comento en el capítol de moments estel·lars del TA. Almas de Fisterra. Carlos Núñez (30.01.04)

Enquadrada en el Festival de Jazz de Barcelona ens va visitar l’Orquestra Buena Vista Social Club (2011), un grup de cubans amb bastants anys (la majoria) que no entenc perquè venen amb el segell de jazz, si la seva música, bona, suggestiva música, és la que tothom espera d’un grup musical de l’illa caribenya. Bon so, repertori conegut i estimat i al final (no cal abusar de l’edat) una Omara Portuondo cantant els boleros que entusiasmen i que va tornar en una segona edició (2016). També va tornar l’Orquestra Plateria, en aquest cas als escenaris i per primera vegada al TA, en un concert homenatge titulat Cita de comiat 40 anys (2015), una producció de l’amic Albert Puig, amb la inconfusible veu i presència de Manel Joseph, de la seva filla Paula (que ja s’ha fet gran!) i del col·lega Carles Flavià, tots plegats interpretant les cançons que el públic podia seguir i, en alguns casos, ballar.

Per tancar aquest capítol reservo l’espai a Carlos Núñez, el músic gallec, perquè el seu grup és el que ha repetit més vegades al TA en aquests 25 anys. El primer concert Almas de Fisterra (2004) va ser el pròleg d’una relació que m’atreveixo a qualificar de molt fructífera en tots els aspectes: personals, musicals i artístics, de coneixement mutu entre dues nacionalitats, etcètera. La segona vegada va ser un concert molt especial amb la col·laboració de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, aquella predisposició de Gerard Claret que comentava abans, i la direcció de David Brophy amb músiques de diferents estils, des del cineasta Amenábar fins a Miles Davis passant per Joaquín Rodrigo o Ryuichy Sakamoto. Un concert memorable en tots els sentits. La tercera vegada, Núñez presenta Alborada do Brasil (2010), una visió de la música pròpia afegint la inspiració que una visita i estada llarga a Brasil ha suposat per a ell i, finalment, l’any 2015, Carlos Núñez i el seu grup tornen i, com és el seu costum, hi ha sorpreses. Patrícia de No, flautista santcugatenca, participa en el concert, el grup de Gaiteres de Catalunya, ballarines de Mediterrania School, el Grup de Música Popular de Sant Cugat, i els Grallers de Sant Cugat. Una festa inesborrable, una mostra més d’aquesta connexió fàcil que es pot establir sempre que la categoria de l’artista, Carlos Núñez, es correspon amb la categoria humana.

Carlos Núñez, el músic gallec, i el seu grup és el que ha repetit més vegades al TA en aquests 25 anys. El primer concert Almas de Fisterra (2004) va ser el pròleg d’una relació molt fructífera en tots els aspectes: personals, musicals, artístics, i de coneixement mutu entre dues nacions

· 63 ·

06 - CAPÍTOL 06.indd 63

7/9/18 9:49

06 - CAPÍTOL 07.indd 64

7/9/18 9:53

VII · ARA, MÚSIQUES DEL MÓN

VII

ARA, MÚSIQUES DEL MÓN

E

n aquest capítol comentaré els grups i cantants estrangers que han actuat al TA en aquests 25 anys que, com podran veure, estan concentrats bàsicament en dues de les facetes de programació que s’han anat consolidant: grups de gòspel i grups del Festival de Jazz de Barcelona. Els primers per una determinació de cobrir unes expectatives que sembla tenir el públic en aquests darrers anys que consisteix a assistir a concerts de valsos i de gòspel quan arriben les festes de Nadal. Ara només ens falta que es faci El Trencanous per acabar de recollir uns costums que no eren els nostres però que, a poc a poc, es van obrint camí perquè és difícil deixar de banda allò que ens ve de fora.

Així doncs començaré per relacionar, amb algun comentari, els grups de gòspel, un negoci molt ben muntat per una empresa barcelonina d’espectacles que, des de fa bastants anys, va observar com de rendible podria ser aquest nou costum. Però cal dir que els primers grups de gòspel no van venir per Nadal, és el cas dels One A-Chord (21.04.01), el quintet The Final Message (05.04.02) o els American Gospel Singers (22.05.04) un grup de 15 cantants i instrumentistes. Va ser l’any 2006 quan en la programació del mes de desembre els grups es convertien en habituals. Mississippi Mass Choir (2006) i va repetir (2014) però, francament, cap de les dues vegades era precisament una massa pròpiament dita perquè no superava les 10 veus i tres instrumentistes. L’any 2007 ens va visitar el Soweto Gospel Choir, que va fer un concert de cançó sud-africana de lluita sindical i cançó nadalenca.

Els grups i cantants estrangers que han actuat al TA en aquests 25 anys estan concentrats bàsicament en dues de les facetes de la programació que s’han anat consolidant: gòspel i grups del Festival de Jazz de Barcelona

L’any 2008 ens va arribar una barreja que encara és l’hora que la pugui entendre: Brother Moses Smote The Water amb tres estils diferents: gòspel normal amb missatges verbals del brother, un èmul de Michael Jackson i un grup kosher jueu que no lligava amb res i que, al final, van intentar treballar plegats. L’any 2009 The

← Bebo Valdés Quartet (11.11.07)

06 - CAPÍTOL 07.indd 65

· 65 ·

7/9/18 9:53

06 - CAPÍTOL 07.indd 66

7/9/18 9:54

VII · ARA, MÚSIQUES DEL MÓN Sound of Gospel. L’any 2010 Spirit of New Orleans. L’any 2011 Chicago Mass Choir, que va arribar a ser una massa perquè hi van participar el Cor de Gòspel de Sant Cugat. L’any 2013 The Georgia Mass Choir que es va presentar amb un A Gospel Tribute to Whitney Houston amb selecció de cançons de la malaguanyada cantant i alguns gòspels tradicionals. L’any 2014 Mississippi Mass Choir, una altra massa inexistent. I, a partir d’aquest moment, personalment no he anat a cap concert de gòspel però haberlos haylos.

Aprofitant l’avinentesa de la frase gallega, comentaré la visita de bastants representants de la llengua portuguesa començant per Misia (11.12.98) una cantant deutora de la famosa Amália Rodrigues, nascuda a Portugal de mare catalana, elegant i una mica distant, però de gran qualitat vocal amb un grup extraordinari d’instrumentistes. Euclydes Mattos, brasiler establert a Barcelona des de fa molts anys, presentava el seu disc Infinito de nos dois (04.05.01). Teòfilo Chantre, capverdià i acompanyant habitual de Cesária Évora, ens visitava en concert (22.11.03) amb cançons pròpies i algunes habituals del repertori de la cantant descalça.

Dulce Pontes presentava O coraçao tem très portas (01.06.07) en un concert extraordinari acompanyada d’un grup quasi de cambra que ella mateixa dirigia. Adriana Calcanhotto presentava Omicròbio do samba (16.03.12), en un concert memorable on la seva veu i la seva capacitat comunicativa, ballant, parlant, somrient, es va fer suggestiva per al públic.

La música cubana lligada al jazz, en un altre capítol comento el concert de la Buena Vista Social Club Orquesta, ha visitat el TA en diferents ocasions començant pel Septeto Nacional Ignacio Piñeiro, en un concert (18.09.99) presidit per la música caribenya més convencional i coneguda amb set músics extraordinaris. Fins a l’arribada de Bebo Valdés en concert (11.11.07) dins del Festival de Jazz de Barcelona no va arribar cap més músic cubà. Bebo va entusiasmar el públic com era raonable esperar i va ser, a més a més, un excel·lent precursor de l’arribada del seu fill “Chucho” en un concert, Chucho Valdés Band (16.11.08) que es va repetir amb Chucho Valdés en familia (20.11.15) i després amb Gonzalo Rubalcaba, dos pianos jugant pràcticament a l’escenari (19.11.17). Gonzalo Rubalcaba havia estat ja amb el seu grup, també dins del Festival de Jazz, en concert (13.11.10). Finalment, cal esmentar el concert extraordinari de Mauricio Vallina, Piano solo (02.11.14) amb un repertori de Saumell, Lecuona, Moreau, Gonzalo Roig, de molta qualitat.

Gonzalo Rubalcaba

Presència important de la música cubana: Buena Vista Social Club Orquesta, Bebo Valdés, Chucho Valdés, Gonzalo Rubalcaba i Mauricio Vallina

L’argelià Chelifa Ti Mohammed més conegut com a Cheb Mami es va presentar en concert (12.06.98) omplint el TA d’un públic poc habitual que va gaudir de les interpretacions del príncep del rai, com se’l coneix, en un ambient festiu on no van faltar els ballarins pels passadissos. També va omplir-se el teatre amb les noies marroquines de B’Net Marrakech (24.03.00), un grup femení de repertori berber i chaâbi que comento també en el capítol de moments singulars.

Ismael Lô, cantant senegalès en la línia de Youssou N’Dour, va oferir un concert (18.02.00) que concentrava tota la saviesa d’una música integrada en la cultura de la música mbalax on ell canta, toca la guitarra i l’harmònica acompanyat d’un grup d’instru-

↖ Barbara Hendricks en concert (11.12.16) ← O coraçao tem très portas. Dulce Pontes (01.06.07)

06 - CAPÍTOL 07.indd 67

· 67 ·

7/9/18 9:54

06 - CAPÍTOL 07.indd 68

7/9/18 9:54

VII · ARA, MÚSIQUES DEL MÓN mentistes. Nahawa Doumbia, cantant nascuda a Mali, va actuar al TA en concert (02.06.00), com a cantant i guitarra acústica amb un acompanyament important numèricament, que va concentrar, igual que els altres esmentats en aquest paràgraf, una classe de públic inhabitual que probablement no ha tingut més ocasions per assistir a una convocatòria del TA en aquesta línia i en molts anys.

Música celta de la mà de Dervish, grup de música tradicional irlandesa, que va oferir un concert memorable (01.12.01) amb l’extraordinària cantant Cathy Jordan, instrumentista a més a més de bodhrán i ossos, amb melodies de gran energia i cançons meravellosament compassades que van delectar el públic. Sense deixar Irlanda ens trobem amb el grup The Chieftans en un concert esplèndid (18.06.99) on va irrompre la sorpresa de la gaitera gallega Cristina Pato col·laborant amb el grup en una actuació per recordar. Una altra mostra de la música irlandesa, a qui tant deu la música nord-americana de la balada, van ser The Dubliners (13.06.03) que també van oferir una mostra impecable de les seves cançons nostàlgiques, iròniques de vegades, i sobretot, de festa entesa a la seva manera amb rampells, a vegades, de ritme i picades de mans.

Dones i jazz era una associació normal on la dona era, habitualment, la veu del grup o big band. Ara comentaré la presència de quatre dones amb la diferència substancial que tres d’elles ja són alguna cosa més en aquest àmbit. Eliane Elias, cantant i pianista, va actuar en concert (25.10.08) amb Marc Johnson, contrabaix.

Una parella sorpresa amb una presència puixant i una curiosa utilització del pedal a peus descalços d’ella amb una veu deliciosament versàtil i moltes composicions personals.

L’any següent, l’acord elogiable amb el Festival de Jazz de Barcelona ens proporcionava la possibilitat d’experimentar un concert especial. La directora i compositora nord-americana Maria Schneider (22.11.09) dirigia la Big Band de l’Esmuc de Barcelona, 20 instrumentistes i la veu de Carola Ortiz, en la interpretació de la seva música, un jazz escalant les línies clàssiques sense deixar de banda la rítmica habitual, potent i estimulant. Diana Reeves (25.10.13) és una cantant de gran prestigi, amb una carrera densa que comença amb Clark Terry, grava el seu primer disc l’any 1977 i participa en gires pels EUA i el món sencer. Una veu càlida, prodigiosa en els baixos i sensual en les balades fins a l’scat més pur en la línia de la gran Ella. Un plaer equilibrat amb un quartet extraordinari dirigit per Peter Martin al piano que ens va recordar la seva presència en el film de George Clooney Good Night and Good Luck.

Suzanne Vega.

La cantautora, compositora i guitarrista nord-americana Suzanne Vega va actuar al TA, una oportuna gestió aprofitant una gira europea, per presentar el seu únic concert a Espanya

Finalment Esperanza Spalding presentant Radio Music Society Tour (10.11.12), una extraordinària presència física i musical amb la seva veu i, sobretot, el contrabaix tocat de manera magistral i, també, el baix elèctric. Acompanyada per un grup selecte d’instrumentistes i veus per establir una sessió diversa amb peces pròpies i escollint un repertori de clàssics del jazz, soul i pop rock de qualitat remarcable amb sonoritat escaient aconseguida des del primer minut de concert.

↖ “Chucho” Valdés Band en concert (16.11.08) ← Diana Reeves en concert (25.10.13)

06 - CAPÍTOL 07.indd 69

· 69 ·

7/9/18 9:54

Les mil i una nits (i algunes tardes) Un duo i un trio de característiques especials van omplir el TA. El californià Chris Thile, intèrpret genial de mandolina elèctrica, habitual component de grups de bluegrass, amb Brad Mehldau, reconegut pianista habitual en grups com el de Pat Metheny, van fer un concert (08.11.14) que recollia músiques pròpies i alguns estàndards molts coneguts en una conjunció de sonoritats inèdites que vàrem delectar un públic sorprès i admirat.

Noa.

Noa ha actuat tres vegades al TA. El primer concert Genes and Jeans va tenir inicialment un problema exterior al teatre i era una manifestació antiisraeliana sense cap conseqüència

Dos anys després arribava un trio també especial: Avishai Cohen Trio format pel contrabaixista israelià líder del grup, alhora compositor, cantant i arranjador de jazz, Omri Mor, piano format en clàssica i jazz i Itamar Doari, percussions diverses, que varen fer un concert (12.11.16) memorable que va allargar-se davant la reacció absolutament entregada d’un públic arrossegat per la música sorprenent i, una altra vegada, de so impecable, característica de conjunts com aquest que cuiden la taula de so molt professionalment i amb respecte consegüent pel seu públic.

Achinoam Nini, coneguda artísticament com a Noa, ha actuat tres vegades al TA. El primer concert Genes and Jeans (26.11.09) va tenir inicialment un problema exterior al teatre i era una manifestació antiisraeliana sense cap conseqüència per lamentar. Després, a l’escenari, una Noa en estat de gravidesa avançat va delectar als seus fans acompanyada pel seu grup habitual dirigit per Gil Dor amb una utilització intel·ligent dels sintetitzadors de Gil Zohar.

La segona visita amb Noa Forever (13.04.18) va refermar el títol del concert amb una Noa que no va deixar de cantar, finalment, “Shgalom, Shalom” o “La vita é bella” i mostrant la seva versatilitat tocant piano o percussió.

També la cantautora, compositora i guitarrista nord-americana Suzanne Vega va actuar al TA, una oportuna gestió aprofitant una gira europea, per presentar el seu únic concert a Espanya (15.07.16) acompanyada per Gerry Leonard, guitarra elèctrica, amb el seu repertori habitual de cançó que alguns han qualificat de rock alternatiu i on hi ha també balades al més pur estil novaiorquès com la coneguda My Name is Luka.

Probablement un dels concerts més peculiars (i dels primers!) de veus estrangeres al TA va ser el de The Swingle Singers (15.09.95) que, tot i el seu nom, és un grup format a França encara que el seu director Ward Swingle és anglès, i finalment es van instal· lar a Londres. Interpretació a cappella, dues sopranos, dues altos, dos tenors i dos baixos, amb un repertori que anava des de cançons populars a jazz, passant per Bach o Satie, un concert de forma perfecta tot i que, en alguns moments podia semblar fred, i que utilitzava les veus, també, per fer sons d’instruments. Elliot Murphy, cantant, novel·lista, guitarrista i harmònica va actuar en concert (31.01.03) acompanyat per Olivier Durand, guitarra i cors, amb el seu repertori de rock clàssic alternat amb balades i alguna cosa de soul. Després tornaria en un concert d’homenatge a Leonard Cohen.

Piano de potència incontinent, jo vaig parlar del trencatecles impenitent, el dominicà Michel Camilo Trio (17.11.07) va actuar en un concert construït amb peces compostes per ell i en compa-

· 70 ·

06 - CAPÍTOL 07.indd 70

7/9/18 9:54

VII · ARA, MÚSIQUES DEL MÓN nyia de Charles Flores, contrabaix i Dafnis Prieto, bateria que, pel meu gust, va ser una mica reiteratiu, probablement per la senzilla simplicitat de la música allargada sense necessitat, tot i que va mostrar un concertista avesat i potent, sens dubte. Igual que ell, el francès Yann Tiersen domina el seu instrument, el piano, i va presentar un concert (titulat en anglès) An Evening with Yann Tiersen (11.03.18), sobre la base de les seves composicions bàsicament fetes per les bandes sonores de pel·lícules, algunes tan conegudes com Amélie o Good bye, Lenin! Una digitació correcta i la confirmació que la música per al cinema és, d’alguna manera, la que es podria descriure com la clàssica dels segles XX i XXI. Un cognom famós en el món del jazz és Coltrane. Fer-ne esment és pensar en un moment de revolució en el món de la música i d’un cert esperit revolucionari que no es quedava senzillament en el fet musical. John Coltrane, saxo, home complicat i difícil, com a persona i com a artista, va tenir un fill i aquest ens va visitar amb un concert Saxphone Summit (19.10.13). Ravi Coltrane al capdavant, saxo tenor, Dave Liebman, saxo soprano, Joe Lovano, saxo tenor i saxo alt, Phil Markovitz, piano, Cecil McBee, contrabaix i Billy Hart, bateria. Una lliçó de bon jazz, una mostra extraordinària que la iniciativa del pare no havia estat endebades.

L’argelià Chelifa Ti Mohammed més conegut com a Cheb Mami es va presentar en concert omplint el TA d’un públic poc habitual que va gaudir de les interpretacions del príncep del rai

Finalment cal fer referència als concerts de Barbara Hendricks (04.10.02 i 11.12.16), Chick Corea (30.05.14), Roger Hogdson (13.07.17) o Rufus Wainwright (15.10.16) que estan inclosos en el capítol de moments estel·lars on tenen el seu comentari.

· 71 ·

06 - CAPÍTOL 07.indd 71

7/9/18 9:54

06 - CAPÍTOL 08.indd 72

7/9/18 9:55

VIII · ENCARA MÉS DIFÍCIL... ALLÒ MAI VIST!!

VIII

ENCARA MÉS DIFÍCIL...

ALLÒ MAI VIST!

L’

essència del circ té dues vessants ben definides: fer riure i fer coses que semblin impossibles, o sigui encara més difícil! És veritat que n’hi ha una tercera que cada cop està més mal vista i, com passa a Catalunya, prohibida, que és l’exhibició d’animals ensinistrats, és a dir, d’animals que fan coses que no són les que qualsevol espera que faci un animal. Pensant en els parcs zoològics (tot i que han canviat molt en els darrers anys), en els parcs marins amb foques, dofins, etc. o amb la manera industrial d’engreix i cria d’alguns animals, porcs, pollastres, etc. no tinc gaire clar això del circ, vull dir que o tots o ningú, i si s’aplica una normativa restrictiva pel que fa als circs també caldria pensar que haurien de ser més conseqüents i restringir, perseguir o sancionar qui maltractés els animals sense necessitat o per afany de lucre i obtenir-ne benefici.

Sant Cugat del Vallès és Ciutat Amiga del Circ des del mes de juliol del 2008, formant part d’un Circuit Estable creat per la Generalitat on, en aquella data, es van apuntar 11 ciutats de Catalunya. La programació del Teatre-Auditori sempre n’ha estat, d’amiga. El circ, pròpiament dit, s’ha muntat gairebé sempre com ha de ser, és a dir, en una carpa ad hoc que, els darrers tres anys, s’ha situat precisament en el parc que queda darrere del complex cultural on hi ha el teatre. A més a més, determinada programació del mateix teatre, el Festival Petits Camaleons, concerts de grups de música amplificada o altres, han utilitzat de vegades la carpa de circ, bàsicament el Circ Raluy i el Circo Italiano com a escenari i sala substitutòria.

Aquí, però, només parlaré dels espectacles que podem incloure en aquest món complex i especial i que s’han fet en l’escenari del TA.

Sant Cugat del Vallès és Ciutat Amiga del Circ des del mes de juliol del 2008. La programació del Teatre-Auditori sempre n’ha estat, d’amiga

Precisament van ser la família Raluy, Lluís, Carles, Eduardo i Francis i l’infatigable William Giribaldi, els que van muntar un espectacle inoblidable The Big Stop... inside (12.04.15) on la pista

← In fraganti. Tortell Poltrona (09.02.97)

06 - CAPÍTOL 08.indd 73

· 73 ·

7/9/18 9:55

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Lluiset Raluy

Bones, magnífiques, les relacions entre el TA i els Raluy que esperemesperem que continuïn per a satisfacció de tothom

del circ ocupava l’escenari i part de la platea amb públic situat en el mateix escenari i, òbviament, tot el teatre que va rebre amb molt d’interès i satisfacció el fet d’aquesta invasió concertada. El circ dels saltimbanquis és el títol d’un llibre d’en Lluiset Raluy, el “carablanca”, on explica la història del circ creat pels seus pares Lluís Raluy Iglesias, “el tigre de Sant Adrià del Besòs” i Marina Tomàs Jorba, “la Igualadina” l’any 1972 i l’esperit de tots plegats va estar present en aquell espectacle que va durar alguns dies i que reunia tots els números habituals i clàssics que, en la majoria dels casos, estan protagonitzats per membres de la família, que ja ha posat en escena la quarta generació des de la seva fundació i que ha suposat una confirmació de les bones, magnífiques, relacions entre el TA i els Raluy que, esperem, continuarà per a satisfacció de tothom.

Jaume Mateu Bullich és professor industrial en electrònica i mecànica però va debutar com a cantant seriós amb l’Orquestra Veracruz fins que va descobrir que més aviat feia riure. Aleshores va néixer Tortell Poltrona i, molt més tard, el Circ Cric que també va ser Circ Crac. Hi ha també una certa història d’amor entre el TA i Tortell Poltrona, una història que dins del teatre s’ha manifestat una vegada amb In fraganti (09.02.97), però que a Sant Cugat ha funcionat bastant més en les instal·lacions de la carpa lligades a la programació de la ciutat. Tortell Poltrona, ui ara!, ha fet del circ una pista poètica aconseguint molt amb poc (aparentment). La seva continuïtat, la seva manera de contactar amb el seu públic, neix d’una complicitat filla de la comprensió, de la tendresa i del coneixement de l’ànima humana que va dirigida no únicament als petits, sinó també als grans que, moltes vegades, voldrien ser altra vegada petits per gaudir d’una manera integral i sincera d’una cosa que no té, potser, més importància que entendre que la humanitat només pot ser-ho amb amor i comprensió.

Els Comediants, Joan Font com a factòtum principal, ha estat al TA diversos cops però un de sol vinculat directament al fet circense.

Un espectacle singular, una aposta difícil, arriscada que diu molt de la manera com sempre ha enfocat Font el fet de l’espectacle.

Bi (dos móns, dues mirades) (01.03.02) era una col·laboració de Comediants amb la Cia. Acrobàtica de la Xina, un muntatge pensant per escenari que, òbviament, podia ser també de pista i que tenia un color peculiar i una demostració de rigor professional i bellesa formal que donava resposta adient al públic. És arriscat situar un espectacle de Pep Bou en l’apartat de circ?

Respon l’estètica, la poesia, el material que utilitza Pep Bou a allò que podem dir-ne arts circenses? Jo m’atreveixo a dir que sí perquè té els dos components del circ: Encara més difícil i allò que mai heu vist. L’artista de les bombolles de sabó, per dir-ho senzillament, va fer dos espectacles al TA, Sabó, sabó (04.11.94) i Diàfan (06.04.03) i els dos amb la col·laboració de Marta Carrasco, el primer també amb Jaume Ventura i el segon amb Fernando Bernués. El fet que Bou comencés com a actor de teatre i, sobretot, mim ajuda a entendre la gènesi dels seus espectacles on les evanescents formes aconseguides són tan importants com la posada en escena, el gest i la mirada o la incorporació del mateix protagonista en la bombolla gegant creada per a un públic amb la boca oberta.

· 74 ·

06 - CAPÍTOL 08.indd 74

7/9/18 9:55

VIII · ENCARA MÉS DIFÍCIL... ALLÒ MAI VIST!!

En Leandre Ribera és un pallasso que ha actuat en tres espectacles al TA. El primer, amb la seva excompanya, la francesa Claire Ducreux i David Moreno titulat Madame et monsieur (11-04.03) una meravella poètica i gestual que mostrava la trobada de dos indigents, la seva història d’amor, la seva evolució per fer-se una casa i, al final, l’arribada d’una criatura. Una delícia plena de tendresa i de gags imprevistos. La segona vegada, com a director d’un espectacle fet amb els components del Circ de l’Ateneu Popular de Nou Barris titulat Circ Rodó (03.12.06) on ell i 7 artistes més, equilibristes, trapezista, acròbates, desenvolupaven en l’escenari i una pista minúscula tota la gamma d’exercicis habituals en un circ amb l’afegitó de la comicitat i l’extraordinari domini del cos de Leandre. Una tercera vegada va ser amb Idees de fred (23.01.16), una història mimada amb l’acròbata Mireia Miracle i gags relatius a la neu i els seus efectes, el gel i la inestabilitat, acompanyats pels membres del Barcelona Clarinets Players que hi afegien la màgia d’una música interpretada seguint les seves evolucions.

Espectacle que, contràriament al títol, era de gran calidesa.

Hi ha també una certa història d’amor entre el TA i Tortell Poltrona

Una companyia belga formada per Joseph Collard i Daniel Donies, Les Founambules, van actuar al TA amb l’espectacle Campingpong (12.04.02) una fantàstica història de l’arribada d’un parell d’homes a un càmping que anava ensenyant els problemes acumulats d’una adaptació al medi que no aconseguien sense caigudes, sorpreses i errors continuats, un exercici de mim clownesc i acrobàtic sensacional que no deixava respirar ni un moment a l’espectador i, naturalment, els protagonistes de l’espectacle. D’alguna manera els components de la Cia. de Circ EIA són també víctimes d’una sèrie inacabable de problemes de moviment i d’adaptació en l’espectacle In tarsi (23.01.18) que va presentar el TA en una sessió gratuïta, que era molt d’agrair, considerant la qualitat i la dificultat d’un exercici físic potent amb un contingut alhora poètic i una mica dramàtic.

Vaig veure per primera vegada el grup Tricicle a la Fira de Tàrrega, quan començaven a actuar plegats. El seu nom volien que fos El Tricicle però ja existia amb l’article feia més de 20 anys quan, Joan Oliver “Pere IV”, va batejar el trio format pels germans Frederic, Àlvar i Ignasi Roda, que començaven a cantar en els anys inicials de la nova cançó. Té sentit incloure Tricicle en el capítol dedicat al circ?

No n’estic segur, però pensant en el mim, base inicial del seu treball, amb el sentit de l’humor a vegades amb gestualitat de pallasso, i en la seva genial utilització dels espais i el moviment a l’escenari com una pista de circ, he cregut que no quedava fora de lloc.

Joan Gracia, Carles Sans i Paco Mir han estat amb certa freqüència al TA en aquests 25 anys i sempre l’èxit els ha acompanyat perquè la seva evolució a partir de l’aparent simplicitat del seu espectacle reuneix totes les virtuts per obtenir la resposta positiva de qualsevol públic. Moviment, gestualitat, onomatopeies, imitació de tipus humans i animals, coordinació perfecta entre llenguatge visual del rostre i vestuari, tot resulta intel·ligent, ric en la seva projecció humana, potent en la sorpresa del gag mut, sense ser mai reiteratiu, abundant en la capacitat de mimesis i de comunicació amb el públic, extraordinaris en suma i capaços de reinventar-se constantment amb un intent, gairebé sempre acon-

· 75 ·

06 - CAPÍTOL 08.indd 75

7/9/18 9:55

06 - CAPÍTOL 08.indd 76

7/9/18 9:55

VIII · ENCARA MÉS DIFÍCIL... ALLÒ MAI VIST!! seguit, de vèncer el pas del temps. Entretres (23.05.97), Tricicle 20 (06.04.01), Sit (29.09.06), Garrick (08.06.08) i Bit (11.10.13) han estat, fins ara, els espectacles plens d’èxit d’aquest grup genial.

Dinamita (al teatre) (23.10.04) va ser una altra de les presències del Tricicle, en aquest cas en el guió que partia d’una sèrie de TV3 que va tenir un èxit memorable i que dirigien els mateixos membres del grup amb les actrius Cati Solivelles i Cristina Solà, i els actors Enric Ases, Carlos Heredia i Toni González. La Cia. Clownic, és a dir clònics en aquest cas del Tricicle, formada per Xevi Casals i Edu Méndez amb la direcció de Marc Montserrat ens va portar l’espectacle Ticket (11.03.12) una reminiscència dels seus padrins teatrals que encadenaven gags on el gest, naturalment, era la faceta important d’un espectacle que potser tenia una durada excessiva.

Joan Montanyès “Monti” ens va deixar l’any 2013, això doncs vol ser un homenatge, a part d’esmentar les dues vegades que va actuar al TA en aquests 25 anys. La primera presentant un espectacle difícil Klowns (27.03.98) on rememorava i/o adaptava la pel·lícula de Federico Fellini I clown, amb un repartiment potent i molt ben ajustat: Oriol Boixader, Esteve Ferrer, Liza Frediani, Jordi Martínez, Julio Manrique, Mònica Alsina i ell mateix amb la música de Saki Guillem. La segona vegada va ser amb Forum Pallassos 2 mil & Pico (06.04.03), una idea seva, d’Oriol Boixader i Josep M. Mestres amb la direcció musical de Lluís Vidal, una contínua sessió magnífica de gags d’enginy i intel·ligència escènica remarcables que va ser molt aplaudida i que, com sempre, mostrava el nivell i la potència artística d’aquest malaguanyat pallasso que, encara abans de morir, va ser reclamat per dirigir el nou Circo Price de Madrid.

Idees de fred. Leandre (23.01.16)

Tricicle ha mantingut una forta vinculació al TA: Entretres, Tricicle 20, Sit, Garrick i Bit han estat, fins ara, els espectacles plens d’èxit d’aquest grup genial

Així acaba aquest capítol dedicat al circ, als saltimbanquis, una paraula que jo havia après de petit, als anys 40 del segle passat, quan anava al Teatro-Circo Olympia de la Ronda de Sant Pau de Barcelona, un espai amb companyia estable i capacitat per a sis mil espectadors on es podien veure espectacles fabulosos de circ però també d’òpera, sarsuela, o concerts amb una piscina gegant per a espectacles aquàtics, que va funcionar de l’any 1924 fins a l’any 1947, quan va ser enderrocat. Un fet que encara és l’hora que pugui comprendre i que era una experiència i un lloc lluny del sentit que la paraula saltimbanqui (oi, Lluiset Raluy?) té, que és, nogensmenys, “persona que es guanya la vida fent exercicis d’acrobàcia i de força pels carrers i les places”. En Tortell Poltrona diu que el circ és, per a ell, “quelcom més que un mot que defineix una activitat artística... quan estic envoltat de gent i amb el nas posat, no especulo, penso i decideixo sense por, soc lliure i quan s’acaba l’espectacle recullo els riures, els poso en un sac i me’ls emporto a casa”. L’enyor, deia algú, no és aconsellable per viure però sense aquest sentiment ben entès, pregunto, quin sentit tindria la vida?

↖ Tricicle 20. Tricicle- Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir (06.04.01) ← The big stop... inside. Circ Raluy (12.04.15)

06 - CAPÍTOL 08.indd 77

· 77 ·

7/9/18 9:55

06 - CAPÍTOL 09.indd 78

7/9/18 9:55

IX · ELS REIS MAGS EXISTEIXEN

IX

ELS REIS MAGS EXISTEIXEN

É

s probable que a molts dels que llegeixen aquest llibre, espero, els Reis d’Orient els hagin portat una caixa de jocs de màgia Borràs. També és possible que alguns dels lectors, espero, fessin un bon ús dels trucs fàcils, divertits, que omplien aquesta caixa. També, segur, molts van fer-lo servir alguna vegada i després la caixa va quedar oblidada en un racó dels prestatges o calaixos on hi havia les joguines. Aquest era un joc per a nens en una època on la discriminació sexista era el pa nostre de cada dia. No sé la cosa com anirà ara, tinc els nets molt grans i la història d’escollir pràcticament ja m’ha passat, perquè en aquests darrers anys són ells els que escullen el que volen.

Però és ben segur que, alguns d’aquells nens que es trobaven amb la caixa d’en Borràs obrissin amb ella la primera porta a una afició que amb els anys aniria derivant cap a una diversió, en la majoria dels casos, o cap a una professió, en menys. I aquí, en aquest capítol, parlarem de la màgia i dels seus protagonistes en aquests primers 25 anys del Teatre-Auditori que, cal dir, va arribar una mica tard (si deixem de banda que en el que fa Pep Bou també hi ha bastant de meravellós i fascinant). Així doncs, es pot afirmar que la màgia va entrar per la porta gran del TA amb el director actual Pep Tugues i, és clar, l’acció mancomunada del programador Gerald Patrick Fannon, i ho va fer amb Josep Maria Lari Viaplana, o sigui el Mag Lari.

El Mag Lari ha omplert el TA en 7 espectacles diferents que, de fet, són molts més dies perquè hi ha muntatges dels quals se n’han fet 4, 5 o 6 sessions que, òbviament, jo no he vist. La màgia va entrar a la vida d’en Josep Maria quan els seus pares li van comprar un llibre d’en Juan Tamariz, perquè no podem oblidar que la televisió ha fet molt en els darrers 40 anys perquè la màgia torni a omplir teatres, una experiència que a principis del segle XX era molt més habitual del que es puguin pensar. Lari, doncs, comença amb Ta-

← Juan Tamariz Foto: Jordi Garcia @localpres

06 - CAPÍTOL 09.indd 79

Es pot afirmar que la màgia va entrar per la porta gran del TA amb el director actual Pep Tugues i, és clar, l’acció mancomunada del programador Gerald Fannon, i ho va fer amb Josep Maria Lari Viaplana, o sigui el Mag Lari

· 79 ·

7/9/18 9:55

06 - CAPÍTOL 09.indd 80

7/9/18 9:56

IX · ELS REIS MAGS EXISTEIXEN mariz però la seva evolució el porta a una altra manera d’entendre l’espectacle de màgia on, òbviament, hi ha trucs de màgia, els més coneguts i repetits trucs que poden recordar, però també hi ha una visió de l’espectacle que fa coincidir aquests trucs de sempre amb el musical i amb la constant interacció del mag amb el seu públic. Una interacció, m’apresso a dir, que a vegades penso que és excessiva perquè sembla que acaba sent més important riure i, encara pitjor convertir el públic en víctima propiciatòria del mag.

Lari va començar al TA amb Mil·lenium (12.02.06), un espectacle que va deixar al públic enlluernat i va tornar amb El Mag Lari i els seus amics (04.05.07) acompanyat per Anthony Blake que, com saben, no és mag però que es presenta com “el mago de la mente”, Sergi Buka, Hausson i Enric Magoo. Aquesta mena d’espectacle compartit, on ell es convertia en el presentador, animador i conversador, al marge de fer també màgia, el va repetir dues vegades més (15.05.09 i 05.04.14) amb altres companys i convidats especials que utilitzava com a còmplices: Mag Edgar, Inés (una dona!), Jorge Blass, Raúl Black, César Vinuesa i Gerard Claret, violinista i Roger Molist, ballarí. En un interval d’aquests espectacles, Lari va col·laborar amb l’Orquestra Simfònica Sant Cugat (15.02.08), una fantàstica actuació compartida que comento en el capítol dedicat a moments singulars en aquests 25 anys del TA. En la línia dels grans espectacles, no podem oblidar que la majoria dels mags tenen un referent mundial que és David Copperfield, l’il· lusionista, no el personatge de Charles Dickens, és clar. El Mag Lari presenta Splenda (18.11.12) i després Ozom (03.04.16) on, cada cop més, la màgia està al servei d’una representació teatral majestuosa, inclús sumptuosa. Lari canta, balla, i té com a companys ballarins i la música es converteix en un eix important, on cal afegir que ell interpreta, si convé, diferents papers tots lligats, òbviament, amb la màgia i trucs més habituals que revesteix amb inventiva, qualitat i atractiu especials. Lari torna al TA amb Dolce Vita (08.04.18) que, potser sense tanta parafernàlia, reprodueix el mateix esquema.

Tamariz va venir al TA per primera vegada presentant Magia Potagia, fascinant el públic amb l’aparent i senzilla manipulació de les cartes. Ha tornat dues vegades més sempre amb una resposta extraordinària del públic

Parlava abans de la influència de Juan Tamariz en Josep Maria Lari i no és estrany perquè Tamariz, avui amb 75 anys complerts i generosos en acció i presència, ha estat sens dubte el mag més influent en l’Espanya de la segona meitat del segle XX i els gairebé 18 anys de l’actual segle XXI i que va conèixer la màgia quan tenia quatre anys en un teatre de Madrid. Abans de tocar el violí invisible, després d’acabar amb un truc que deixa bocabadats als espectadors, Tamariz va estudiar Física i, entre altres coses, va ser el personatge Don Estrecho, en el famós programa Un, dos, tres de Televisión Española.

Tamariz va venir al TA per primera vegada el mateix any que ho va fer en Lari presentant, com és lògic, Magia Potagia (05.05.06) fascinant el públic amb l’aparent i senzilla manipulació de les cartes que és, de sempre, la seva arma més poderosa que ha desenvolupat a partir dels anys 80 amb la baralla mnemònica. Ha tornat a l’escenari del TA dues vegades més, una acompanyat de la seva dona (03.10.09) Consuelo Lorgia i, una altra vegada (19.04.15), sempre amb una resposta extraordinària del públic.

Aquell mateix any 2006, a cavall de dues temporades, va venir també per primera i, en aquest cas, única visita, el mag de casa, Màgic

← Mag Lari

06 - CAPÍTOL 09.indd 81

· 81 ·

7/9/18 9:56

06 - CAPÍTOL 09.indd 82

7/9/18 9:56

IX · ELS REIS MAGS EXISTEIXEN Andreu, el de les mànigues de la jaqueta curtes per ensenyar que allí no hi ha truc. La característica de Francesc Andreu Sabadell és la bonhomia, l’acudit deixat anar com si res passés i, mentrestant, les mans van movent-se i els trucs, cartes bàsicament, fan el seu camí sense aturador per deixar l’espectador, de prop o de lluny, amb la boca oberta i un somriure als llavis, per acabar amb la seva famosa frase: “Això és massa!”.

Jorge Blass, que va venir per primera vegada amb un dels espectacles del Mag Lari i els seus amics, ha tornat en solitari (això és una manera de parlar, perquè va acompanyat de força col·laboradors) amb El arte de la magia (21.02.10) amb rapero i molta música i, més recentment, amb Palabra de mago (07.01.17). Blass és un mag que sense deixar d’interactuar amb el públic juga molt més en els trucs, alguns que creen molta expectació per l’abundància d’elements que mou, mòbils, iPads, que no pas en la contínua provocació amb el públic. La seva qualitat prové, també, de l’admiració cap a l’ídol David Copperfield a qui li va vendre un dels seus trucs: algú triat a l’atzar del públic puja a l’escenari, entra al seu Facebook i elegeix un amic que... es teletransporta i apareix al teatre! Ja ho sé, aquí hi ha truc, diem tots, però on és el truc?

Seguint amb aquesta tècnica de l’espectacle basat en la il·lusió, parlo ara de tres personatges que es poden incloure en l’apartat de mentalisme, és a dir, una tècnica que segons ens diuen permet entrar en la ment de les persones, del públic, i endevinar coses que aparentment són impossibles de saber o d’obligar a fer sense que l’interessat, llegir una persona del públic a qui han fet pujar a l’escenari, se n’adoni fins que acaba segons mana el mentalista. Aquest és el cas de Luis de Matos amb Enigma (21.12.07), d’Anthony Blake amb Más cerca (04.04.08) i de Luis Pardo En tu mente (16.01.16) i Hypnos Vol.2 (06.10.17). Un tipus d’espectacle que, personalment, no m’atrau perquè en massa ocasions m’ha semblat veure el muntatge que hi ha darrere amb claredat i, potser, aquella sensació de sorpresa queda malmesa per una suposada capacitat que en cap moment em fa l’efecte de truc enginyós i divertit.

Jorge Blass i Màgic Andreu (07.01.17)

Avui s'ha convertit en l'autoritat màxima en el camp de la màgia arreu del món. Al TA Antonio Díaz va venir per primera vegada amb La gran ilusión amb èxit inenarrable que va repetir en 7 funcions

Finalment acabo el capítol amb el noi de Badia del Vallès, Antonio Díaz “Mago Pop”, una de les persones que millor ha sabut aprofitar els avantatges de les noves tecnologies per afegir-les a tots els trucs normals de tota la vida però amb un aire absolutament nou. La capacitat de Díaz per sorprendre amb una aparent senzillesa, sense exagerar en les formes, ni en les paraules, ni en el vestuari, són la garantia d’una tècnica depurada treballada dia a dia, any rere any, fins a aconseguir aquesta autoritat màxima, penso jo, en el camp de la màgia actualment en tot el món. La seva utilització de la televisió marca un abans i un després en aquest art, sí, aquest art amb totes les paraules i sentits. Al TA Antonio Díaz va venir per primera vegada amb La gran ilusión (26.10.14) amb èxit inenarrable que va repetir (26.05.17) abans de deixar aquest espectacle per un altre i que va repetir en 10 funcions totes plenes d’un públic absolutament feliç i pletòric. Díaz, llicenciat a l’Institut del Teatre, vol sempre que els seus espectacles expliquin una història trufada de trucs amb l’ajuda d’un equip, tres nois visibles i molts altres d’invisibles. Cal dir, que aquesta gran il·lusió ha tingut més de 800.000 espectadors. Ja ho deia al principi del capítol: els Reis Mags existeixen!

← Antonio Díaz “Mago Pop”

06 - CAPÍTOL 09.indd 83

· 83 ·

7/9/18 9:56

06 - CAPÍTOL 10.indd 84

7/9/18 9:57

X · CAL BALLAR AL SO QUE TOQUEN?

X

CAL BALLAR AL SO QUE TOQUEN?

A

quest capítol està dedicat exclusivament allò que, convencionalment, entenem per ballet (dansa) clàssic que, per a molta gent, és la veritable dansa. Es tracta d’una dansa escènica molt evolucionada i estructurada que s’harmonitza amb els ritmes d’obres orquestrals, escrites, o no, d’una manera expressa per a aquesta finalitat i amb l’afegit, prou important, d’una escenografia que doni l’ambient precís amb l’escaient decoració pictòrica i un vestuari que defineix uns estereotips determinats.

Aquesta dansa exigeix a aquells que la practiquen notables condicions físiques, un elevat grau d’especialització i una disciplina constant. El ballet és un espectacle de difusió mundial amb companyies que giren interpretant un repertori gairebé tancat i molt conegut pels aficionats que, a més a més, té un vessant important en les escoles de dansa. Una característica que a Sant Cugat és notable i que també es comprova quan ve a actuar una companyia d’aquestes característiques amb la presència d’un públic que es veu clarament que hi assisteix com a alumne de les escoles de dansa i ballet d’aquí.

Una característica d'una producció de dansa al TA és veure-hi un públic espectadoralumne

Dedico un capítol a la qualificada de dansa contemporània, un adjectiu que, com passa amb la música, té unes connotacions, en alguns casos, de menyspreu i, com passa amb la música, voldria deixar establert que, pel que fa a mi, les dues maneres o diverses, d’entendre la dansa són vàlides i, com sempre, només hi ha un element que determina la bondat o no d’una especialitat escènica i és el nivell, la qualitat, el rigor de com està estructurat l’espectacle, la creativitat, la capacitat de trobar noves experiències. Això em recorda les paraules d’un reconegut historiador i musicòleg, Ranuccio Bianchi Bandinelli: “Per molt gran que sigui l’odi al pare que cal matar i tot allò de revolta que comporta la nova creació,

← El Llac dels cignes. Angel Corella i Natalia Tapia (01.10.10)

06 - CAPÍTOL 10.indd 85

· 85 ·

7/9/18 9:57

Les mil i una nits (i algunes tardes) hem d’entendre que no són les perles les que fan el collar, sinó el fil que les uneix”.

Alicia Alonso

El primer espectacle de ballet clàssic va ser l’actuació del Ballet Nacional de Cuba amb el seu espectacle La magia de la danza, que dirigia Alicia Alonso

Qualsevol ballarí o ballarina que puja a un escenari per ballar, sigui el que sigui, ha de tenir un domini del seu cos, la capacitat que se suposa que cal per poder arribar a fer, amb ell i el conjunt d’altres companys, les coreografies, les formes, els salts, les contorsions, el que la música li demana. Es pot fer una comparació perfectament adient amb la dansa i la pintura. El pintor ha de demostrar que sap dibuixar i pintar reproduint exactament la realitat per poder fer, quan vulgui, el tipus de pintura que vulgui, figurativa o abstracta? Jo crec que sí, el ballarí o la ballarina ha de poder demostrar que poden, si calgués, fer tots aquells passos establerts per la normativa per, després, aplicar-los a la forma que decideixi el coreògraf/a com a seva, en un moment determinat, o sempre.

El primer espectacle de ballet clàssic va ser l’actuació del Ballet Nacional de Cuba amb el seu espectacle La magia de la danza (15.05.99) que dirigia Alicia Alonso que, encara, amb 95 anys continua teòricament com màxima responsable d’un ballet que van crear els germans Alonso, Fernando, Alicia i Alberto, l’any 1948 i que, fidels a la Revolució Cubana, ha resistit tots els canvis dels temps i sempre ha tingut una companyia fent gires internacionals de manera regular. Va ser una exhibició amb fragments de Giselle, La bella dorment del bosc, El Trencanous, Coppèlia, etc. amb uns decorats de paper on es veien perfectament els plecs generats pel transport. Una imatge de certa pobresa que contrastava amb una mostra fidedigna i estricta dels passos de ballet ortodoxos i un vestuari brillant.

La temporada següent ens va visitar el Ballet Virsky, una raresa que situo en aquest capítol tot i que no era estrictament ballet clàssic sinó un espectacle de Danses tradicionals ucraïneses, russes i cosaques (10.03.00), suggestiu per la novetat en alguns casos i, cal dir-ho, per ser una mostra poc habitual que reforçava una mica, per exemple en les danses cosaques, l’aspecte folklòric i tòpic esperat, reforçat per una quantitat important de ballarins i ballarines que arribaven a omplir l’escenari del TA amb un vestuari molt lluït i brillant.

La visita d’una companyia de ballet es va fer esperar amb la representació de La bella dorment (27.03.09) del Ballet de Santa Coloma de Gramenet dirigit per David Campos, una companyia que havia firmat un conveni l’any 2004 amb l’ajuntament d’aquesta ciutat del barcelonès i que va durar poc més de 6 anys. L’obra de Txaikovski i Vsevoldixki a partir del conte de Perrault es basava en la coreografia de Màrius Petipà, el gran coreògraf creador del segle XIX que va establir les normes estrictes del ballet clàssic en el ballet rus i des d’allí a tot el món occidental, tot i que ell era francès.

David Campos va fer alguna actualització i, sobretot, va impactar la utilització d’un decorat basat en llums i elements transl·lucids. Ángel Corella, el ballarí madrileny que havia triomfat als EUA i, des d’allà en el món sencer, va tornar a Espanya amb la dèria (ho va explicar molt bé en un diàleg que vaig presentar anys

· 86 ·

06 - CAPÍTOL 10.indd 86

7/9/18 9:57

X · CAL BALLAR AL SO QUE TOQUEN? després per a l’Aula Universitària per la Gent Gran) de crear una companyia al seu país. Ho va intentar primer a Madrid i ens va arribar aquí amb el Ballet de Castilla y León per representar El llac dels cignes (01.10.10) acompanyat per l’Orquestra Simfònica Sant Cugat dirigida per Josep Ferré. Aquest ballet, probablement el més representat i bell dels ballets clàssics, també amb música de Txaikovski i coreografia de Màrius Petipà, va ser una demostració magnífica de la qualitat artística de Corella amb Natalia Tapia i Fernando Bufalà com a primeres figures però amb una companyia que desequilibrava bastant el nivell que ells havien assolit.

Corella va tornar dues vegades més al TA. La segona vegada amb el Barcelona Ballet (24.11.12), un intent de quedar-se aquí després d’un intent fallit a Figueres i Sant Feliu de Guíxols, que partia de l’escola de ballet que havia muntat a Barcelona amb la seva germana. La representació va ser de fragments famosos, una fórmula habitual de molts espectacles de ballet clàssic, que suposa un cost menor des del punt de vista de vestuari, decorats, llums i en canvi on es poden fer demostracions que agradin a determinat públic predisposat. La tercera i darrera va ser un espectacle amb el violinista armeni Ara Malikian titulat A+A (10.10.14) una trobada amb dos artistes carismàtics sense cap mena de dubte, però que no acabava de quallar en una contínua demostració de qui la podia fer més grossa, en el més bon sentit de la paraula.

Ángel Corella, amb diverses formacions ha passat tres vegades pel TA, generant molta expectació

El Crown of Russian Ballet va representar Giselle (14.11.10), una altra de les obres de ballet clàssic més conegudes i estimades pel públic, música d’Adolphe Adam i, en aquest cas, una actualització de la coreografia dels omnipresents Petipà i Lavrosky, feta per Jules Perrot i Jean Coreli. Curiós nom anglòfil d’una companyia russa fundada l’any 2002, vaig pensar, però després es va confirmar que es tractava d’una extensa i potent agrupació, dominant perfectament les exigències de l’obra, magnífic vestuari i uns decorats que no estaven malament.

Gairebé dos anys després tornava una demostració basada en fragments famosos i coneguts a càrrec de Los virtuosos. Grans moments de la dansa (29.04.12), una agrupació muntada ad hoc per Martha Garcia i Orlando Salgado per fer una gira per tot Europa amb ballarins russos, italians, romanesos, llatins de diferents països que repetien pel públic els coneguts pas de deux, glissades, pirouettes, amb prou gràcia.

El Classical Russian Ballet va actuar al TA presentant la seva versió de La bella dorment (10.01.15) després de sis anys d’haver-la vist.

Precisió, qualitat, bon nivell d’una companyia compacta en el seu fer, una herència del fundador Hassan Usmanov que de forma freqüent viatja per Europa en aquesta demostració constant de manteniment d’unes formes establertes i, en aquest cas, sense fer aparentment cap modificació de la coreografia original de Petipà, o sigui un museu vivent.

Una companyia de nova creació va visitar el TA tres mesos després. Ballet Nacional de Argentina (26.04.15) amb fragments d’obres conegudes. Una exhibició per confirmar el nivell d’un grup de ballarins i ballarines molt joves dirigits per Iñaki Urleza-

· 87 ·

06 - CAPÍTOL 10.indd 87

7/9/18 9:57

06 - CAPÍTOL 10.indd 88

7/9/18 9:57

X · CAL BALLAR AL SO QUE TOQUEN? ga que, en aquest cas, ens van presentar alguna coreografia més contemporània com “Clar de lluna” de Debussy i Giuseppe della Monica o “Birthday Offering” coreografia d’Ashton i John Irving.

La Dutch National Ballet Junior Company (28.10.16), com diu el nom, una companyia de joves estudiants però avançats, creada l’any 2013, va fer un repertori variat mantenint les estructures de ballet clàssic amb variants i adaptacions coordinades, no dirigides (així ho manifestaven) per Ernst Meisner, de qui presentaven una coreografia moderna No Time Before Time amb moviments menys estrictes.

Finalment, la darrera companyia de ballet clàssic ha estat el Sant Petersburg Festival Ballet, una companyia creada l’any 1994 que va representar El llac dels cignes (05.03.17) de Txaikovski i Petipà, probablement una de les versions més reeixides que hem pogut veure en el TA, sota la direcció de Margarita Kamysh i un conjunt de ballarins i ballarines, tant els principals com els secundaris de gran qualitat. Cal destacar Svetlana Filatova i Aleksandr Abarutov, genials en el famós pas de deux i ella sensible i prodigiosa en l’emotiu moment de la mort, així com el grup de segones en una memorable dansa dels petits cignes.

Els ballets russos han tingut una gran presència a la programació.

El darrer, el Sant Petesburg Festival Ballet, va presentar un Llac dels cignes prodigiós

Com ja sabem la terminologia emprada en el ballet clàssic és en francès perquè a la Rússia Imperial, abans de la revolució comunista, la llengua de cultura era aquesta, així que ara només ens cal acomiadar aquest capítol dedicat a la dansa clàssica al TA on, com han pogut comprovar han vingut poques companyies i, la majoria russes, per tant c’est fini!

↖ El llac dels cignes. Sant Petersburg Festival (05.03.17) ← Romeo y Julieta. Cia. Nacional de Danza. Nacho Duato (26.01.02)

06 - CAPÍTOL 10.indd 89

· 89 ·

7/9/18 9:57

06 - CAPÍTOL 11.indd 90

7/9/18 9:59

XI · DANSA I DEIXA'T ANAR!

XI

DANSA I DEIXA'T ANAR!

E

l capítol anterior estava dedicat a les companyies o grups de ballarins i ballarines de dansa clàssica que han actuat al TA. Ara, al parlar de la dansa contemporània, he volgut posar un títol ben explícit, “Deixa’t anar!”, perquè penso que aquesta és la primera sensació que rep l’espectador d’un espectacle de dansa quan es tracta de contemporània.

Igual com passa amb la música, els adjectius poden crear confusió perquè es pot atribuir a clàssica un sentit d’antic i contemporani, de nou i actual però, com passa amb tantes coses en el temps que ens ha tocat viure, la simultaneïtat és una realitat que fa que necessitem diferenciar coses que es produeixen al mateix temps però que no es corresponen exactament amb el sentit de les paraules usades.

La dansa contemporània, les diferents maneres d’entendre aquesta faceta de la dansa, ve de lluny i, probablement tothom hi estaria d’acord. La precursora, la mestra va ser Martha Graham als anys 20 del segle passat, però no cal desestimar la influència que va tenir un ballarí de clàssica com Nijinsky, i altres noms com Mercè Cunningham, deixeble de la Graham o la controvertida Isadora Duncan. Podria dir, simplificant, que hi ha quatre diferències bàsiques entre la clàssica i la contemporània: Parteix dels moviments de la dansa clàssica però els trenca amb girs i torsions, silencis o moviments no continguts. Deixa parcialment de banda la barra i es troba amb el terra en molts casos perquè, també, es balla amb els peus descalços. Elimina el decorat total, situacional. El vestuari determina i iguala als ballarins, que ara poden anar vestits de carrer o amb roba esportiva i, les noies, amb els cabells solts. La música no ha de ser específicament per l’espectacle concret ni cal que sigui clàssica, qualsevol música pot ser utilitzada incloent-hi sons i sorolls que ajudin a crear un moviment i, fins i tot, el silenci absolut.

← Bolero del Béjart Ballet Lausanne amb la vallesana Elisabet Ros (27.04.2018)

06 - CAPÍTOL 11.indd 91

Des de la primera temporada la dansa contemporània ha estat present al TA i així he comptat fins a 97 espectacles que es poden situar en aquest apartat

· 91 ·

7/9/18 9:59

06 - CAPÍTOL 11.indd 92

7/9/18 9:59

XI · DANSA I DEIXA'T ANAR! Des de la primera temporada la dansa contemporània ha estat present al TA i així he comptat fins a 97 espectacles que es poden situar en aquest apartat. La inclusió d’algun espectacle de flamenc no és aliè a les diferències establertes abans entre clàssica i contemporània perquè, també en aquest segment del ball, s’ha produït una evolució que en alguns casos coincideix amb les variants que abans comentava, noves formes afegides que sense deixar l’antiga aconsegueixen acomodar-se a l’actualitat sigui pel vestuari, la utilització de llums o elements escenogràfics moderns o, senzillament, la creació de noves maneres de moure el cos i conjuntar els grups.

Aquesta variació inclou l’anomenada street dance, un tipus de ball que té unes connotacions a voltes acrobàtiques i que, també, trenca els esquemes de la dansa contemporània afegint elements que la fan diferent però que beuen, en definitiva, de les mateixes bases.

Així el hip-hop, el breakdance, el popping, etc. que inicialment anaven lligats als grups de marginats suburbans de grans ciutats com Nova York i un dels seus barris, el Bronx, ara s’han convertit en una manifestació més de la dansa. A la nostra ciutat, escoles que tenen un alumnat selecte socialment parlant, practiquen el hip-hop o el breakdance, que pot incloure una gestualitat agressiva o sexual evident sense cap problema d’acceptació personal o familiar.

Ramon Oller va ser el primer grup de contemporània que vaig veure actuar al TA amb Mentides de debò (07.10.94) un espectacle compartit amb la cantant Marina Rossell. Tornaria més cops amb ¡Duérmete ya! (16.12.95), Pecado pescado (27.04.01), Sangpura (14.02.03) i una versió de Carmen (31.10.03) La Cia. Gelabert/Azzopardi presenta El jardiner (18.11.94). Cesc Gelabert va ser un dels primers ballarins, continua sent-ho, a partir de l’escola d’Anna Maleras, que comença l’any 1968 a establir els principis de la dansa contemporània no només a Catalunya sinó a Espanya. Gelabert, amb la seva companya Lydia Azzopardi, han tornat moltes vegades al teatre, deixant sempre l’empremta de qualitat, rigor i creativitat tot i que, en els últims anys, ella ha deixat de ballar. 8421 ... y vienen regando flores desde La Habana a Morón (25.02.05), Sense fi/Conquassabit (26.03.10), La muntanya al teu voltant, un espectacle memorable amb la Banda Municipal de Barcelona i, finalment, Foot-ball (20.03.16) una conjunció de dansa i l’esport rei, és a dir, el moviment tradicional del futbol, convertit en dansa.

L'aposta del TA per la dansa contemporània al llarg d'aquests 25 anys s'ha traduït en l'existència, avui, de tretze escoles de dansa a la ciutat Toni Mira i Claudia Moreso i el seu grup Nats Nus Dansa ha estat, també, un habitual en les nits del TA

Toni Mira i Claudia Moreso i el seu grup Nats Nus Dansa ha estat, també, un habitual en les nits del TA. Bolero (17.03.95), Què dius que què? (23.02.96), Pòpulus (31.10.97), Ful (10.11.01) , Loft (27.11.04), una extraordinària fusió de dansa i geometria afegida amb aplicació de tecnologia digital a Límits (21.01.06) i Mies (05.10.07) amb un homenatge que es podia esperar a l’arquitecte genial que feia de Mira un creador exhaustiu d’espais especialment pensats i d’utilització de qualsevol estil de música per arrodonir sensacions estètiques potents.

La programació de dos espectacles de dansa contemporània Haz de luz (12.12.95) de la Cia. Diez & Diez Danza dirigida per Pedro

↖ 2 you maestro. Víctor Ullate (14.11.08) ← Brodas Bros (26.04.14)

06 - CAPÍTOL 11.indd 93

· 93 ·

7/9/18 9:59

06 - CAPÍTOL 11.indd 94

7/9/18 9:59

XI · DANSA I DEIXA'T ANAR! Berdäyes i Mònica Runde i Jinetes de peces sobre la ciudad (14.12.95) de la Cia. Danat Dansa amb coreografies de Sabine Dahrendorf i Alfonso Ordóñez, va ser una aposta agosarada de la direcció del TA que li va permetre comprovar fins a quin punt tenien un públic preparat per acceptar el repte de tornar al teatre amb un dia de diferència. La prova va ser positiva a mitges però no va ser defraudant, o així ho vaig entendre jo i, suposo, els responsables del teatre.

Transit Cia. de Dansa de Maria Rovira ha actuat dues vegades. El punt de la memòria (15.03.96) i El salto de Nijinsky (26.11.10), unes coreografies esplèndides d’una de les creadores més potents del panorama de la dansa a Catalunya que, malauradament, té molt més èxit i continuïtat a l’estranger que aquí, com, cal dir-ho, la majoria dels coreògrafs i ballarins d’aquest país.

La conciutadana Rosa Maria “Mudit” Grau i la seva companyia Color Dansa Espanyola també han estat presents en els primers anys de la programació del TA, primer amb Agua de luna (12.04.96), una mirada nova al món de la dansa estilitzada espanyola acostant-se a vegades a l’escola flamenca i/o popular. Després seria Arran de terra (07.06.97) amb música original de Marc Grau, ¡Pa qué... pa ná! (19.11.99), Mientes + que parpadeas (20.11.04), Àvida vida (02.06.06) i Serrat balla (20.02.09) una original idea de dansa amb música de les cançons de Joan Manuel Serrat que, precisament, tres mesos després va actuar al mateix escenari.

Marta Carrasco va començar amb companyia pròpia amb un espectacle impactant Aiguardent (26.05.96) una idea seva amb el suport d’Ariel García Valdès i Pep Bou (la seva parella sentimental en aquella època) que mantenint la vigència de les lleis del cos era capaç d’envair el camp de les arts plàstiques. Blanc d’ombra (22.05.98) seguia accentuant la mateixa tònica de la dansa-teatre, on una actriu santcugatenca, Carme González, va participar en diverses ocasions. Mira’m (se dicen tantas cosas) (03.02.01), Eterno?

Això sí que no! (29.04.05), ¡J’arrive! (29.04.07) i, finalment, Dies Irae en el Requiem de Mozart (29.04.01), on l’evolució de la Carrasco ja havia fet la volta completa a la seva trajectòria cada cop més bolcada a la disbauxa absoluta dalt d’un escenari que volia ser absolut en el llenguatge i les formes però que no tenia l’equilibri necessari i es perdia en la monotonia de la repetició gratuïta.

El bo i millor de les companyies catalanes de dansa ha estat present a les diverses programacions de contemporània: Ramon Oller, Cesc Gelabert, Toni Mira, Maria Rovira, Marta Carrasco, els germans Fruitós i la valenciana Sol Picó

La Compañia Nacional de Danza dirigida aleshores per Nacho Duato va actuar per primera vegada al TA el dia 21 de desembre del 1996 amb coreografies de William Forsythe i del mateix Duato, inaugurant una relació llarga i fructífera, 10 visites, de col·laboracions i identificació positives, que varen incloure la realització d’escenografies dissenyades i construïdes al taller del TA. El ballarí i coreògraf havia creat un equip de ballarins i ballarines molt consistent que representava perfectament aquesta conjunció de rigor i disciplina del ballet clàssic amb la recerca de qualitat, creativitat i bellesa innovadores de la dansa contemporània. Va tornar, algunes vegades, amb dobles funcions amb diverses coreografies (05.02.99) i Romeo y Julieta (10.02.99), després amb la Cia. Nacional de Danza 2 (26.01.02), la principal en diverses ocasions (25.03.06 i 30.11.07), repetició de Romeo y Julieta (30.05.08)

← Blanc d’ombra. Marta Carrasco (22.05.98)

06 - CAPÍTOL 11.indd 95

· 95 ·

7/9/18 9:59

Les mil i una nits (i algunes tardes) per acomiadar-se per la seva controvertida dimissió del seu càrrec de director artístic i, després la companyia va tornar amb la direcció del seu successor, José Carlos Martínez (18.02.12), amb una nova versió de Romeo i Julieta (18.05.13) de Goyo Montero i, finalment, amb un extraordinari Don Quijote (28.05.16) dirigit per Martínez que va adaptar coreografies de Petipà i Alexander Gorski amb l’excel·lent col·laboració de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat dirigida per Josep Ferré.

Nacho Duato

La CND, dirigida per Nacho Duato va actuar per primera vegada al TA el dia 21 de desembre del 1996 amb coreografies de William Forsythe i del mateix Duato, inaugurant una relació llarga i fructífera, 10 visites, totes amb un clamorós èxit de públic

L’altra gran companyia espanyola que ha visitat el TA, vuit vegades, ha estat el Ballet de la Comunidad de Madrid dirigit per Víctor Ullate amb qui, també, el teatre ha arribat a concertar col· laboracions felices. La primera vegada (10.11.00) amb tres coreografies que, en la mateixa línia, s’han repetit (03.02.02 i 07.02.04).

Després presenta Samsara (10.02.07) amb música popular i religiosa de l’Iran, Índia, Egipte, Nepal, Xina i Japó. 2 You Maestro (14.11.08) direcció artística i escènica del seu ajudant Eduardo Lao. Un homenatge de la companyia al mestre quan es complien els 20 anys de la seva creació amb la participació del seu fill representant la pròpia adolescència, Josué Ullate de 15 anys, amb una curta reaparició final del mateix Víctor fent en públic un traspàs simbòlic. Wonderland (27.04.12) homenatge a la seva germana Marisol, una coreografia amb música de Philip Glass, i dramàtica història ubicada en un psiquiàtric que reforçava una gestualitat repetitiva i, per a mi, una estètica poc agraïda i, contràriament al que potser es buscava, sense emoció. La tornada de Víctor Ullate va ser amb coreografies diverses (24.01.14) fins a la darrera vegada amb la seva versió d’El amor brujo (24.02.17) un espectacle utilitzant la música de Manuel de Falla, més un afegitó de Luis Delgado i modernitzat electrònicament amb In Slaughter Natives, amb un resultat només interessant.

En la programació del TA, amb referència a la dansa contemporània, també hi ha hagut des del principi un espai per a una companyia que sempre va canviant perquè està formada pels estudiants del curs de postgrau de l’Institut del Teatre, que gira com IT Dansa, i que des de la seva creació l’any 1996 dirigeix Catherine Allard, ballarina formada a la Nederlands Dans Theater i a la Compañía Nacional de Danza. Sis vegades ha visitat l’escenari del nostre teatre aquesta companyia, en la majoria dels casos, amb un espectacle format per diferents coreografies dels millors i actuals creadors del món i, en dues ocasions, amb espectacles concrets com Clarobscur (11.03.07) i Petruixka (26.01.13), una versió de l’obra de Stravinski amb coreografia de la directora de la companyia. Altres dates d’actuacions són 06.11.98, 17.12.99, 30.04.04 i 17.02.18.

La Dance Company de Jasmin Vardimon, ballarina israeliana amb acadèmia de ball contemporani a Londres, va actuar dues vegades a l’escenari del TA, la primera amb Zbang (19.05.00) i la segona amb Tickish (15.02.02), coreografies signades i interpretades per ella mateixa amb altres ballarins i ballarines, sempre vinculades a una utilització extrema de les lleis de l’equilibri amb elements externs de força estètica i visual per aconseguir moviments sorprenents amb música actual, electrònica i de sons i/o sorolls. La Cia. de Mar Gómez, en canvi, establia una coreografia dramatit-

· 96 ·

06 - CAPÍTOL 11.indd 96

7/9/18 9:59

XI · DANSA I DEIXA'T ANAR! zada al màxim, teatre en moviment, amb La casa de l’est (Divin marquis) (20.12.02) un espectacle creat i dirigit per ella amb un equip magnífic format per José Antonio Bartual, Xevi Dorca, Sònia González, Xavier Martínez i María José Soler.

Una altra dona, la valenciana Sol Picó que va estudiar dansa espanyola i clàssica a la seva ciutat, Alcoi, ha actuat 4 vegades al TA mostrant una evolució característica de la seva trajectòria, que va començar sent individual fins a integrar-se en diferents grups, tot mantenint l’essència d’una manera personal i intransferible d’entendre el seu ofici. Bésame el cactus (28.02.03) un treball individual de gran precisió i estil propi, per tornar amb One-hit Wonders (21.02.15) on compartia escenari amb un actor, Joan Manrique, i la direcció amb Ernesto Collado. Després, un espectacle complex, diferent, dramàtic i estèticament colpidor Només són dones (04.03.16) dirigit per Carmen Domingo amb l’actriu Miriam Iscla i la compositora, pianista i cantant Maika Makovski que concentrava en poc temps i espai tota una potent denúncia de gènere. La darrera vegada We Women (01.12.17) una creació coreogràfica compartida amb ballarines de diferents països i cultures, amb estils i llenguatges diversos que plantegen els mateixos interrogants sobre la condició de la dona en el món. La direcció i interpretació de Sol Picó estava equilibrada amb Julie Dossavi, Minako Seki i Shantala Shivalingappa i 3 cantants que barrejaven flamenc, balada i cançó francesa.

Carmen Roche Cia. de Ballet va actuar per única vegada al TA amb una nova versió del Romeo i Julieta (22.01.05) de William Shakespeare i música de Sergei Prokofiev amb coreografia de Pascal Touzeau i amb un conjunt prou interessant de ballarins i ballarines de l’escola de la mateixa Roche (deixeble de la recordada Maria de Àvila), una mestra que portava tota la seva experiència barrejada de clàssica i dansa espanyola a partir del ballarí Antonio (Antonio Ruiz Soler) amb qui havia treballat molts anys.

Víctor Ullate

Víctor Ullate ha estat un altre dels grans que manté una íntima col·laboració amb el nostre teatre.

Amb 7 espectacles ha deixat una forta petjada en el nostre escenari

L’any 1997 la Compañia de Danza Carmen Cortés va actuar a l’escenari del TA amb dues obres aparentment diferents, Yerma (18.04.97) i Salomé (24.10.97). En els dos casos la ballarina i/o bailaora, nascuda a Barcelona d’una família andalusa filla de la immigració, havia confiat la direcció dels seus espectacles a dues figures eminents del teatre espanyol: Núria Espert i Gerardo Vega. Partint del personatge de García Lorca el compositor Gerardo Núñez creava una música adient totalment diferent quan feia la segona a partir de l’obra d’Oscar Wilde, i Carmen Cortés dissenyava unes coreografies partint de la dansa espanyola més modèlica, zapateados i sensualitat intenses, introduint esquemes coetanis amb un conjunt de ballarins i ballarines exemplar, en què cal destacar Mario Maya. Tornaria amb Mujeres de Lorca (29.02.08) amb direcció escènica de Fernando Bernués i música de David Cerraduela, mantenint la seva essència flamenca a partir d’una llibertat i creativitat emotiva i potent. Aida Gómez, ballarina formada en dansa clàssica i espanyola clàssica, va escollir també el personatge de Salomé (26.04.02) amb direcció escènica del gran Carlos Saura, que jugava molt bé tots els efectes escenogràfics i de llums, amb música d’Antonio Baños i coreografia de José Antonio i la col·laboració d’un geni de la guitarra, Tomatito.

· 97 ·

06 - CAPÍTOL 11.indd 97

7/9/18 9:59

06 - CAPÍTOL 11.indd 98

7/9/18 10:00

XI · DANSA I DEIXA'T ANAR! Un espectacle que va generar moltes expectatives amb resultat decebedor va ser Bohemio. Un encuentro en el Mediterráneo (06.10.06) amb la direcció escènica i coreografia d’Antonio Canales, un ballarí de trajectòria irregular, veritable mestre com a bailaor que, probablement, aquell dia no va encertar presentant-se quan no podia fer res de bo dalt d’un escenari. La música era original de Livio Granola. Una mostra equivocada, seguint amb aquesta sèrie d’expectatives frustrades, va ser el grup de Cobos Mika (Olga Cobos i Peter Mika) amb Tango 4 cames, 2 cossos i 1 cor (26.04.13), unes coreografies sobre la música d’Astor Piazzolla amb un quartet de corda a l’escenari tocant en directe i tres ballarins i ballarines que, d’alguna forma, construïen una flagrant traïció a l’estètica del compositor argentí amb un ball gimnàstic i un vestuari inadequats. Una actuació, en canvi, sorprenent per la implicació musical d’un violí, Vladimir Dimitrenco, amb els habituals cantaores, guitarres i cajón, va ser la d’Eva Yerbabuena presentant ¡Ay! (19.12.14) una creació musical de Paco Jarana, a la vegada, guitarra.

Sara Baras ha actuat dos cops al TA, primer amb La Pepa (31.01.14) un ambiciós espectacle dirigit per ella amb argument, coreografia i ball principal a càrrec seu, a partir de la commemoració i el record a la Constitución Española de las Cortes de Cádiz de 1812, música de Keko Baldomero i amb José Serrano com a primer ballarí. Una impressionant desfilada de ballarins i ballarines, amb un vestuari esplèndid i una força estètica i teatral de molta potència i efectes de llums suggestius. Després ha tornat amb Voces (27.01.17), un homenatge a diferents figures del baile, Carmen Amaya i Antonio Gades, el cante, Enrique Morente i Camarón de la Isla, i el toque, Paco de Lucía i Moraito Chico, espectacle que mostrava una estructura perfecta i la capacitat d’entusiasmar el públic amb l’elegància i, alhora, la passió d’una ballarina consagrada.

El Ballet Nacional de España, companyia de titularitat pública (INAEM) fundada l’any 1978, només ha actuat al TA una vegada (16.03.14) dirigida per Antonio Najarro amb un espectacle de dues coreografies, Grito d’Antonio Canales i Suite Sevilla del mateix director Najarro en la seva línia de mantenir la riquesa de la dansa espanyola i els seus vessants, acadèmic, estilitzat, bolero, folklore i flamenc que, aquesta vegada es presentava amb els primers ballarins Esther Jurado i Francisco Velasco.

Quatre espectacles difícils de situar van ser unes meravelles conceptuals, barreja de dansa, teatre, música alternativa, plens de poesia, emoció i un nivell estètic fabulós: L’oratorio d’Aurélia de Victoria Chaplin, Goldberg de Ferran Carvajal, Estriptis de 6 figures de l'escena i De l’infern al paradís de No Gravity Dance Company

D’alguna manera podem dir que la Producció Nacional de Dansa amb la presentació del Pla d’Impuls a la Dansa de la Generalitat de Catalunya, compartit des del Mercat de les Flors de Barcelona i molts teatres del país, un d’ells el TA, pretén el mateix que l’INAEM, en aquest cas pel que fa a la dansa contemporània, que ha tingut des dels anys 60 a Catalunya una gran riquesa i diversitat.

En aquesta ocasió (20.01.18) presentaven les coreografies L’estol de Roser López Espinosa i Many de Thomas Noone, una expressiva demostració d’aquesta realitat amb vuit ballarins i ballarines a l’escenari.

Tres espectacles difícils de situar i que jo m’atreveixo a inserir en aquest capítol van ser unes meravelles conceptuals, barreja de dansa, teatre, música alternativa, plens de poesia, emoció i

← Romeo y Julieta (22.10.05)

06 - CAPÍTOL 11.indd 99

· 99 ·

7/9/18 10:00

06 - CAPÍTOL 11.indd 100

7/9/18 10:00

XI · DANSA I DEIXA'T ANAR! un nivell estètic fabulós. L’oratorio d’Aurélia (15.10.06) creació i direcció de Victoria Chaplin amb Aurélia Thierrée (filla i neta del gran Charlie Chaplin), coreografia de la mateixa Aurélia i Jaime Martínez, un joc escènic difícil de superar o Goldberg (25.04.08) una idea, coreografia, direcció i actuació com a ballarí de Ferran Carvajal. Dramatúrgia compartida amb Ignasi Duarte, la ballarina Anna Robles i els músics Oriol Algueró (violí), Sergi Alpiste (viola) i Laia Puig (viloncel), espectaculars i grans en la seva aparent senzillesa. El tercer, una producció signada per sis figures de l’escena en diferents facetes: Rafael Amargo, Sol Picó, Carlus Padrissa, Mario Gas, Jaime Chávarri i Andrés Lima que creaven i dirigien Estriptis (10.10.08) per mostrar sis maneres diferents de despullar-se, realment o metafòrica, en un escenari davant del públic interpretades per Ana Criado, Francesc Xavier Dorca, Claudia Faci, Nathalie Labiano, Fernando Solano i Victoria Zazo, amb banda sonora creada per Orestes Gas i arranjaments fenomenals de Feliu Gasull. En aquest sentit també es pot integrar en aquest paràgraf de difícil qualificació la No Gravity Dance Company amb De l’infern al paradís (03.11.17) que ja té el seu comentari al capítol de moments singulars del TA. En una línia de gran estrella, amorosida per l’edat, l’escenari del TA va rebre per única i memorable vegada, una de les figures més importants del baile flamenco, Cristina Hoyos, una artista completa que a més ofereix les seves brillants interpretacions com a actriu. Amb el seu ballet va presentar Al compàs del tiempo (25.11.00) amb direcció i coreografies pròpies, la música i guitarra solista del maestro José Luis Rodríguez i un cantaor excepcional, Rafael de Utrera. Un espectacle que havia rebut aquell any el Premi Max a la millor intèrpret femenina de dansa.

Una successora en la forma de presentar el ball flamenc empeltat de contemporaneïtat, assolint aquella cota de figura indiscutible que dèiem en el cas de Cristina Hoyos, és Maria Pagés, una bailaora peculiar, que comença en el seu cos tan fora de les normes estrictes no formulades però tàcitament explícites, segueix en la capacitat d’exhaurir els límits de la seva pròpia inicial parcel·la de dansa i, acaba, per trencar, si convé, totes les convencions, com en el cas de la memorable Dunas (30.10.09), un espectacle amb el ballarí Sidi Larbi, del qual explico més coses en el capítol de moments estel·lars del TA. Maria Pagés va tornar per donar-nos més hores de felicitat estètica i emocionar-nos amb Autoretrato (04.02.11), una mena de repàs de la seva pròpia història com a artista del ball flamenc més estilitzat, ben vestit, ben il·luminat i ben tocat, concepte aquest que algunes vegades es veu menyspreat, i Yo, Carmen (23.02.18), una revisió del mite espanyol més francès del món artístic que la Pagés reescriu amb la forma inacabable de la seva sàvia manera de fer.

José Carlos Martínez, director de la CND

La dansa contemporània no ha deixat de créixer en l'evolució del TA. I la cirereta ha estat el Béjart Ballet de Lausanne, perquè el nom de Maurice Béjart, la seva personalitat i la seva empremta són fonamentals per entendre l’evolució d’aquest art en la segona meitat del segle XX

La Kulbik Dance Company forma part d’aquest segment que qualifiquen de dansa urbana, una manera com una altra d’intentar diferenciar i etiquetar per saber de què parlem. Kanga Valls és el director del grup que ens ha visitat dues vegades amb Cube (18.01.13) i Camins (25.01.15), amb una resposta del públic extraordinària. En els dos casos mostren una fusió entre hip-hop i música electrònica, jazz, blues, reggae, tot plegat vertebrat amb

↖ Bésame el cactus. Sol Picó (28.02.03) ← Foot-Ball. Cesc Gelabert (20.03.16)

06 - CAPÍTOL 11.indd 101

· 101 ·

7/9/18 10:00

Les mil i una nits (i algunes tardes) tècniques que beuen tant de l’anomenada street dance com del mim més antic, aconseguint uns efectes magnífics ajudats d’una utilització magistral d’efectes lumínics estèticament eficaços que no deixen de banda missatges de tipus ecològic i humanístic.

El Ballet de Biarritz

El Ballet de Biarritz, creat l’any 1988, ha estat també una companyia que ha visitat el TA de forma regular des de la seva primera presència, amb una coreografia del seu creador Thierry Malandain El baile flamenco ha tingut una presència fluida al TA. Però hi ha dos noms que destaquen sobre la resta: Cristina Hoyos i María Pagés

Amb una línia similar, tot i que no exactament igual, l’escenari del TA rebia els Brodas Bros amb Concierto concepto (26.04.14). Dos germans, Lluc (ànima del projecte) i Pol Fruitós i dues germanes, Clara i Berta Pons engegaven aquesta companyia de hip-hop, dansa i cultura urbana, uns qualificatius que diuen tot i res, l’any 2006 a partir de l’escola de dansa dels pares dels Fruitós al barri de Sarrià de Barcelona. Les línies argumentals dels espectacles dels Brodas són un acostament a les formes vingudes dels EUA traduïdes amb el llenguatge que podem assimilar a la cultura catalana. Una mostra fefaent és Vaivé (15.05.16) un espectacle amb la col·laboració de músics de cobla dirigits per Pep Moliner, fiscorn i trombó, una creació potent i suggestiva. Brodas torna amb Brincabros vibra (20.05.17) un joc de paraules que suposa, en aquesta ocasió un espectacle compartit amb el grup Brincadeira que va començar a partir de trobades entre percussionistes en el parc de la Ciutadella de Barcelona, i es va consolidar amb una escola de ball i percussió sistematitzada. La conjunció dels dos grups crea una fusió que sembla pensada des de sempre. Una altra presència dels Brodas, ja comentada en el capítol d’orquestres simfòniques, és amb una versió de Pere i el llop de Prokofiev.

El mes d’abril de l’any 2017 es presenten a l’escenari del TA dos espectacles de dansa que ofereixen la mateixa característica d’excepcionalitat. Déesses et démones (21.04.17) amb l’espanyola Blanca-Li i la russa Maria Alexandrova, dues ballarines singulars amb una gran qualitat i rigor tècnics, aparentment oposats, presenten una història molt ben vestida i il·luminada. El barceloní Pere Faura amb Sin baile no hay paraíso (30.04.17) reconstrueix quatre solos emblemàtics de la història de la dansa, en una espècie de classe magistral que, pel meu gust, és excessivament llarga i pretesament didàctica però que no emociona, una de les raons més importants per assaborir qualsevol manifestació d’arts escèniques.

El Ballet de Biarritz, creat l’any 1988, ha estat també una companyia que ha visitat el TA de forma regular des de la seva primera presència, amb una coreografia del seu creador Thierry Malandain, basada en dos personatges tòpicament espanyols Don Juan i Carmen (25.04.09) amb música de Gluck i Schubert interpretada en directe pel quartet de cordes Szymanowski amb 18 ballarins i ballarines. Una segona visita, Magnifique Txaikovski Suites (17.05.14), confirmava l’alt nivell de la companyia. Cendrillon. La ventafocs (19.02.16) amb música de Prokofiev i coreografia de Malandain. La Bella i la Bèstia (11.05.18) ha estat la darrera presència d’aquest extraordinari ballet amb una lectura especial del conte de Gabrielle Barbot de Villeneuve del mateix Malandain amb un vestuari luxós i una posada en escena estèticament prodigiosa.

Impossible tancar millor aquest capítol dedicat a la dansa contemporània que amb el Béjart Ballet de Lausanne, perquè el nom de Maurice Béjart, la seva personalitat i la seva empremta són fonamentals per entendre l’evolució d’aquest art en la segona

· 102 ·

06 - CAPÍTOL 11.indd 102

7/9/18 10:00

XI · DANSA I DEIXA'T ANAR! meitat del segle XX. Amb una formació clàssica a la seva França natal, es va anar transformant i adaptant a les noves maneres d’entendre el moviment, l’estètica i la creació, que no estan lluny dels seus estudis de Filosofia. Una llarga trajectòria treballant, sobretot, des de Bèlgica i Suïssa, una escola de grans ballarins (per exemple Nacho Duato i Víctor Ullate en són deutors) per deixar una herència amb Gil Roman, actual director del ballet que porta el nom del gran creador i que ha actuat dues vegades a l’escenari del TA. La primera (19.03.11) amb coreografies del mateix Béjart, Gil Roman i Julio Arozamena. La segona (27.04.18) també amb tres coreografies aclamades mundialment, una de Gil Roman i dues de Béjart, per tancar l’espectacle Bolero amb la música de Maurice Ravel, una fita indiscutible en el món de la història de la dansa sense adjectius, amb presència protagonista de la ballarina Elisabet Ros nascuda a Bellaterra. Un final feliç i emotiu en aquest capítol dels 25 anys del Teatre-Auditori.

María Pagés

· 103 ·

06 - CAPÍTOL 11.indd 103

7/9/18 10:00

06 - CAPÍTOL 12.indd 104

7/9/18 10:26

XII · COSÌ FAN TUTTI, O SIGUI, AIXÍ FAN TOTS…

XII

COSÌ FAN TUTTI, O SIGUI, AIXÍ FAN TOTS… ELS TEATRES

E

l Teatre-Auditori va començar a programar òpera quan es complia el mig any de la seva inauguració, el mes de març de 1994 amb L’elisir d’amore de Donizetti, una producció dels Amics de l’òpera de Sabadell. Feia dos mesos, el 31 de gener, que el Gran Teatre del Liceu s’havia cremat.

Un incendi que va suscitar moltes conjectures i sospites i que, com a primer efecte va deixar sense òpera programada regularment la ciutat de Barcelona i els aficionats de Catalunya, amb l’excepció de funcions esporàdiques al teatre Victòria o la programació regular de la companyia sabadellenca.

Des de l’Ajuntament de Sant Cugat i la direcció del TA, en Tomàs Seix va telefonar directament a Josep Caminal, i es va oferir la possibilitat de programar en col·laboració amb el Liceu, però sembla que a l’alcalde Pasqual Maragall l’oferta no li va semblar escaient. Així doncs la temporada 93/94 el Teatre-Auditori de Sant Cugat va programar dues òperes i una funció el mes de desembre del 1993 produïda per l’Associació Òpera de Cambra de Sant Cugat que presideix la soprano Mariona Benet, amb dues joies d’un acte, Il maestro di capella de Cimarosa i Rita de Donizetti, que l’any 1998 ens va presentar Der schulmeister de Telemann i Campanello de Donizetti, i l’any 2006 La guerra domèstica de Schubert.

Un espectador assidu al TA, suposant que hagi assistit a totes les funcions d’òpera presentada per l’AAOS (Associació Amics de l'Òpera de Sabadell), o algunes versions en concert de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, o algunes (poques) representacions de l’Associació d’Òpera de Cambra de Sant Cugat, haurà fet un recorregut complet per totes les obres essencials d’aquesta manifestació amb què Richard Wagner, en el seu moment transformant el pensament musical per mitjà de la seva idea de Gesamtkunstwerk, cercava aconseguir l’obra d’art completa, la manifestació artística total que englobava en si totes les arts a l’escenari.

← Madama Butterfly de Giacomo Puccini. Amics de l'Òpera de Sabadell (08.11.02)

06 - CAPÍTOL 12.indd 105

· 105 ·

7/9/18 10:26

06 - CAPÍTOL 12.indd 106

7/9/18 10:26

XII · COSÌ FAN TUTTI, O SIGUI, AIXÍ FAN TOTS… Fins a tancar la temporada 2017/2018 hauran passat per l’escenari 38 obres, un total de 72 representacions que responen gairebé exactament a la demanda que es produeix a tot el món pel que fa als títols i a la seva reiteració. Segons Operabase, la millor web de consulta mundial sobre òpera de la xarxa, les 5 obres més representades, estadística completada de la temporada 2016/2017, són: La Traviata de Giuseppe Verdi, La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart, Carmen de Georges Bizet i La Bohème i Tosca de Giacomo Puccini. Si repassem les quasi 25 temporades d’òpera del TA, comprovem que en aquest l’ordre és La traviata, quatre vegades, Carmen, quatre vegades, La Bohème, tres vegades, Tosca, tres vegades, però La flauta màgica es queda només amb dues.

Amb tres vegades tenim Così fan TUTTI (en aquest cas amb una versió afegida de Cosi fun TUTTI, versió modernitzada de Carol López), Don Giovanni i Le nozze di Figaro de Mozart, Il barbieri di Siviglia de Rossini, L’Elisir d’amore i Lucia de Lamermoor de Donizetti, Madama Butterfly de Puccini i Romèo et Juliette de Gounod.

Amb dues representacions La Cerenentola de Rossini, Il trovatore, Aida, Rigoletto i Nabucco de Giuseppe Verdi, Norma de Bellini, L’italiana in Algeri de Rossini, Cavalleria Rusticana de Mascagni i Pagliacci de Leoncavallo. Finalment s’han representat, fins al moment, una sola vegada: I puritani i Il pirata de Bellini, Ana Bolena i Maria Stuarda de Donizetti, La forza del destino, Macbeth, Otello, Un ballo in maschera i Don Carlo de Verdi, Faust de Gounod, Manon de Massenet, Manon Lescaut, Turandot, Suor Angelica i Gianni Schicchi de Puccini i Les contes d’Hoffman d’Ofenbach.

Quan el nostre teatre va començar a programar òpera el març del 1994 amb L’elisir d’amore de Donizetti, una producció dels Amics de l’Òpera de Sabadell, feia dos mesos que el Gran Teatre del Liceu s’havia cremat

També l’AAOS ens ha portat òpera espanyola amb Marina de Pascual Emilio Arrieta i sarsuela amb La rosa del azafrán de Jacinto Guerrero, Maruxa d’Amadeu Vives i Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez Valls que també s’ha representat dues vegades en format concert. També el TA ha acollit produccions de +Sarsuela de Lluís Cabal, la seva versió de Cançó d’amor i de guerra, amb participació d’actors i cantants de la ciutat, i La tabernera del puerto de Guillermo Fernández-Shaw, una experiència amb una resposta del públic acceptable, inclosos concerts de selecció de fragments de sarsueles que, malauradament, no s’ha repetit potser per una qüestió de falsa identificació de la sarsuela amb el costumisme madrileñista que, en la majoria dels casos, no respon a la realitat perquè les millors sarsueles no són del género chico.

També vull esmentar una sarsuela d’especial ressonància en el seu moment, any 1996, que es va representar al TA el mes de juny d’aquell any. Dirigida per un jove Calixto Bieito i per Miguel Roa en la musical, es va presentar La verbena de la Paloma de Tomás Bretón i Ricardo de la Vega amb l’acompanyament de la Jove Orquestra Sant Cugat amb Carles Canut, Rosa Galindo i un llarg repartiment que oferia una visió diferent, quasi podria qualificar de neorrealista, que transformava el contingut per la manera d’interpretar, pel gest, pel vestuari, mantenint això sí tot l’argument i tota la música exactament igual de com es va crear. Després en Bieito derivaria... Però el contracten a tot el món!

Si ens centrem en les produccions dels Amics de l’Òpera de Sabadell, cal comentar tot seguit que l’evolució positiva ha estat molt

↖ La Traviata de Giuseppe Verdi. Amics de l'Òpera de Sabadell (07.03.08) ← Maria Stuarda de Gaetano Donizetti. Amics de l'Òpera de Sabadell (06.11.99)

06 - CAPÍTOL 12.indd 107

· 107 ·

7/9/18 10:27

06 - CAPÍTOL 12.indd 108

7/9/18 10:27

XII · COSÌ FAN TUTTI, O SIGUI, AIXÍ FAN TOTS… remarcable en aquests 25 anys. Una tasca promoguda per Mirna Lacambra al capdavant que, des del seu coneixement del medi com a soprano inicialment del gènere operístic, i després com a promotora i ànima integral de l’Associació fundada l’any 1982 per tal d’instituir un festival d’òpera a la seva ciutat, ha aconseguit mantenir-se, créixer en qualitat i crear una escola, l’any 1996, que permet plantejar seriosament una formació continuada de joves que després intervenen en les seves produccions o, com ja ha passat, transcendir per actuar arreu amb garanties d’èxit.

Aquesta evolució indubtable, que qualsevol espectador assidu que esmentava al principi del capítol ha pogut observar, inclou el cor, que ha passat per diverses èpoques i directors diversos i que, m’atreviria a dir que en els darrers 5 anys ha quallat de manera remarcable fins a aconseguir aquella sonoritat equilibrada que hom espera i agraeix. També cal afegir als mèrits de l’AAOS la creació l’any 1987 de l’Orquestra Simfònica del Vallès amb la doble finalitat de servir a l’òpera i de portar la música simfònica a totes les poblacions de Catalunya. Després l’orquestra s’independitzà com a Societat Anònima Laboral però continua col·laborant amb evident satisfacció d’un nivell correcte assolit plenament.

Les produccions d’òpera que han arribat al TA han tingut èpoques de tota mena i aquesta evolució positiva que comentava dels darrers anys ha estat en alguns moments patint la presència d’alguns mestres de l’egoisme artístic més absolut, que és una plaga arreu del món, com va ser el cas del director escènic, escenògraf, creador del vestuari i, algunes vegades, il·luminador, l’italià Stefano Poda d’infausta memòria. Poda es va estrenar amb Don Giovanni de Mozart l’any 1997 però després va tornar amb una Aida memorable on els cantants i el cor baixaven i pujaven escales sense parar amb perill de la seva integritat física i amb les dificultats que pot suposar pel seu exercici vocal. A La forza del destino de Verdi jo escrivia “què li ha fet el cor al senyor Poda perquè el tracti tan malament? El fa caminar per l’escenari amb els ulls tapats, arrossegar-se per terra per sortir per la porta del darrere...”, i, finalment, al Faust de Gounod del mateix any 2003 comentava “altra vegada el director s’esforça a fer la vida impossible als cantants i, sobretot, al cor situant obstacles físics per tot arreu de l’escenari i fent-los deambular com si fossin zombies...”

Les obres més representades són: La Traviata de Giuseppe Verdi, Carmen de Georges Bizet i La Bohème i Tosca de Giacomo Puccini.

Els santcugatencs seguim els criteris generals de la programació d'òpera al món

Afortunadament no tots els directors d’escena, ni els directors i directores del cor, i directors musicals són així. En conseqüència cal un record agraït a Josep M. Espada, Miquel Górriz, Jacobo Kaufmann, Pau Monterde, Pere Noguera, Carles Ortiz, Ramon Ribalta, Nunzio Todisco, Francesc Ventura i Jordi Voltas com alguns dels directors d’escena. També a Xavier Ballester, Josep Colomé, Josep Ferré, Daniel Gil de Tejada, Josep Olivella i Rosa M. Ribera com a directors del cor. I, finalment, a Ivan Anguelov, Albert Argudo, Salvador Brotons, Josep Ferré, Federico García Vigil, Daniel Gil de Tejada, Elisabetta Maschio, Joan Lluís Moraleda, Elio Orciuolo, Miguel Ortega, Javier Pérez Batista, Manuel Valdivieso i Lluís Vila Casañas a la direcció orquestral. Per acabar un esment especial per la soprano Júlia Farrés-Llongueras, santcugatenca que va estar treballant al teatre alguns anys com a personal de sala i que va assolir passar a l’escenari en una memorable actuació a

↖ Carmen. Ôpera andaluza de cornetas y tambores. Cia La Cuadra (17.01.97) ← Le nozze di Figaro de W. A. Mozart. Amics de l'Òpera de Sabadell (06.05.05)

06 - CAPÍTOL 12.indd 109

· 109 ·

7/9/18 10:27

Les mil i una nits (i algunes tardes) Roméo et Juliette de Gounod l’octubre de l’any 2004, consolidant una carrera amb futur. També record a la presència continuada de dos membres del cor, la soprano Rosa Maria Campmany i el tenor Antoni Rueda, així com l’il·luminador habitual Nani Valls, conciutadans santcugatencs i florestà, respectivament.

Júlia Farrés-Llongueras

Els Amics de l’Òpera de Sabadell han tingut una evolució positiva molt remarcable en aquests 25 anys.

Una tasca que no hauria estat possible sense Mirna Lacambra al capdavant del projecte

La reivindicació de Wagner considerant l’òpera com a l’obra d’art completa xoquen, a vegades, amb pensaments de tota mena com aquest de Jean-Jacques Rousseau: “Podem veure cantants que virtualment es convulsionen quan dels seus pulmons alliberen els més violents udols, amb els punys serrats contra els seus pits, les galtes enceses, les venes a punt de rebentar i el diafragma en tensió... Això causa tant dolor als que ho miren i escolten com als propis protagonistes, però el que resulta més sorprenent és que els crits i els udols són les úniques coses que el públic premia amb els seus aplaudiments”. Està clar que Rousseau es referia a les cantants del segle XVIII, avui les cantants són esveltes i poden fer tota mena de virtuosismes vocals sense esforç aparent i, igualment passa amb els cantants masculins, que ja no són grossos i amb un pit voluminós per llençar aguts de potència sense despentinar-se.

M’agradaria fer uns comentaris sobre els cantants que han actuat al TA, uns quants moltes vegades i d’altres que han anat incorporant-se formant part de les noves generacions així com, llei de vida, alguns han desaparegut silenciosament però no pas en el record, com serien el tenor Eduard Giménez o el baríton Enric Serra. Descobriment la temporada 96/97 de la mezzo argentina Marisa Martins, o les sopranos Rosa Mateu i la polonesa Malgorzata Zygmaniak o el baríton tarragoní Àngel Òdena. Judith Borràs, esplèndida Aida amb el veterà Vicente Sardinero i el principi a Miki Mori, que després de la temporada 98/99 anirà apareixent en papers més importants. O l’extraordinària presència de Nancy Fabiola Herrera o el tenor Carles Cosias en dues èpoques de la seva vida artística. També la presència, algunes temporades de Ramon Gener, baríton, abans de la seva projecció televisiva. Record per a la soprano Assumpta Mateu, el tenor Dalmau Gonzàlez i un jovenet baríton Enric García-Castignani que seguiria per ser un extraordinari Don Alfonso en la darrera temporada.

Record per al tenor Josep Fadó, el baix Josep Pieres, les joves Mireia Casas, esplèndida Frasquita, que molt més tard faria la santcugatenca Laura Brasó. El menorquí Lluís Sintes, la soprano Sung-Eun Kim i el baix Mariano Viñuales, el baríton Marc Canturri, i les diverses col·laboracions d’una altra conciutadana, la soprano Júlia Farrés-Llongueras. El baríton/baix Toni Marsol, una veu present des de la temporada 2004/2005, sempre ajustat, o la soprano Carmen Ribera, o Bárbara Costa, esplèndida Tosca.

Inoblidable Flauta Màgica amb Sung-Eum King, Carles Cosias, Toni Marsol, Rocío Martínez, Elisa Vélez... que tornaria a representar-se al cap de 8 anys amb pràcticament el mateix repartiment a excepció d’un esplèndid Albert Casals. Anecdòtica presència de Montserrat Martí Caballé a La Bohème de la temporada 2006/2007, que repetirà en la propera.

Madama Butterfly eficaçment orientalitzada amb Yasuki Sato i Yayoi Toriki, amb la companyia de l’esplèndida Laura Vila. Mag-

· 110 ·

06 - CAPÍTOL 12.indd 110

7/9/18 10:27

XII · COSÌ FAN TUTTI, O SIGUI, AIXÍ FAN TOTS… nífica Marina amb Tina Gorina, Carles Cosías, Carles Daza i l’aparició per primera vegada a Il Trovatore, temporada 2008/2009 d’Eugènia Montenegro, una veu i figura per recordar. Maite Alberola, soprano. Gemma Coma-Alabert, mezzo, Saoia Hernández, mezzo, Eugènia Montenegro, soprano, i Laura Vila, soprano omplen la temporada 2010/2011 de veus femenines memorables.

Un Nabucco excepcional (15.03.13) amb Ventseslav Anastasov, Eugènia Montenegro, Iván García, Josep Fadó, Laura Vila, Marc Pujol, Carles Ortiz i Núria Vila amb el Cor dels AOS perfectes.

Una Turandot esplèndida de Maribel Ortega i Eugènia Montenegro amb Carles Daza, segueix portant-nos veus conegudes i algunes que veiem prosperar, assentar-se a poc a poc com David Alegret, tenor i Sara Blanch, soprano, que entren en un Don Giovanni excel·lent, o Carles Pachón i Joan Francesc Folqué, uns nous enganyadors/enganyats a Cosí fan TUTTI, o la novetat de Mariya Melnychyn amb Enrique Ferrer a Cavalleria Rusticana de la darrera temporada. Una llista de cantants que han passat per totes les temporades del TA amb aquesta sensació de feina ben feta i de progrés, que accentuava la meva sensació que, si volem realment ser una societat de cultura, caldria que diverses companyies com aquesta estiguessin contínuament girant per Catalunya.

Mirna Lacambra, fundadora de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell

Paraules del compositor John Evelyn (1645) sobre l’òpera, per acabar: “Aquesta és una de les diversions més sacrificades i magnífiques que pot inventar l’enginy de l’home”.

· 111 ·

06 - CAPÍTOL 12.indd 111

7/9/18 10:27

06 - CAPÍTOL 13.indd 112

7/9/18 10:28

XIII · TEATRE MUSICAL

XIII

TEATRE MUSICAL

P

odem dir que un musical, una obra de teatre musical, és un espectacle que combina música, cançó, ball i diàlegs.

De fet això mateix passa a La flauta màgica de Mozart i Schikaneder, o a La verbena de la Paloma de Tomás Bretón i Ricardo de la Vega, o a La víuda alegre de Franz Lehàr i Leo Stein. Vol dir que un musical és com una òpera còmica o singspiel, o una sarsuela, o una operetta? Doncs sí i no.

Una diferència podria ser que l’exigència pel que fa al cant és, en algunes òperes, potser superior però, en canvi, les aptituds per representar, per encarnar un personatge es podria considerar similar. En aquest capítol que titulo teatre musical, tot i que des dels primers anys del segle XX es va començar a qualificar de musicals totes les obres d’aquestes característiques estrenades bàsicament a Londres i Nova York, hi he inclòs també algunes comèdies que, sense arribar a ser musicals, tenien música en alguns moments, o també concerts teatralitzats, és a dir, concerts que, a part de les cançons, hi havia una línia argumental que superava el fet estricte de la música per intentar transmetre alguna idea o argument lligat directament amb l’intèrpret (cas de Manolo Escobar).

Una obra de teatre musical és un espectacle que combina música, cançó, ball i diàlegs

De fet, el primer musical, descrit com a tal, de la història és molt antic. Es tracta de The Black Croock, estrenat a Nova York l’any 1866.

També ha passat que algunes obres estrenades sense que se’ls donés aquesta categoria, després, quan s’han revisat, han passat a ser-ho, com ara The Pirates of Penzanze de W.S. Gilbert i Arthur Sullivan estrenada a Londres l’any 1879, i que encara es representa. Aquí la van recuperar els Dagoll Dagom fa 20 anys. Sempre hi ha hagut teatre barrejat amb música i dansa, i sempre vol dir que Èsquil i Sòfocles ja componien la música i feien la coreografia que ballava el cor en les seves obres o, per anar més a prop, The Beggar’s Òpera de John Gay de l’any 1728, també afegia als diàlegs, cançons i balades de l’època. Però ho deixarem aquí per començar a explicar què he vist

← Cabaret. Armando Pita i Cristina Castaño (17.11.16)

06 - CAPÍTOL 13.indd 113

· 113 ·

7/9/18 10:28

06 - CAPÍTOL 13.indd 114

7/9/18 10:28

XIII · TEATRE MUSICAL en aquests 25 anys del Teatre-Auditori que, més o menys, s’ajusti al patró que en el primer paràgraf he intentat definir.

Hi ha comèdies que tenen la música com un element que ajuda a expressar sentiments. Sóc lletja (17.05.97) de Sergi Belbel i Jordi Sánchez amb música original d’Òscar Roig va ser un intent fet amb Laura Conejero, Mònica Glaenzel, Joel Joan i el mateix Jordi Sánchez. Paradís. El musical civilitzat (26.02.06), una versió molt interessant de l’obra de Carles Soldevila Civilitzats tanmateix feta per Jordi Galcerán i Esteve Miralles amb música d’Albert Guinovart, reunia totes les condicions precises amb Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Xavi Mira i Mercè Martínez dirigits per Josep M. Mestres. Una altra manera d’enfocar una teatralització poètica va ser Desaparecer (21.01.12) a partir de textos d’Edgar Allan Poe traduïts per Julio Córtazar, dramatúrgia de Calixto Bieito i una interpretació genial de Juan Echanove i Maika Makovski, suggestiva al piano i cantant. Molière la balla (17.01.16), amb dramatúrgia de Jaume Boix, direcció de Ferran Utzet, la ballarina Ludovica Mosca i l’actor Jordi Coromina amb l’Ensemble Le Tendre Amour, presentaven una curiosa revisió de l’autor universal. 73 raons per deixar-te. El musical (18.03.16) ja presentava en el seu títol (això ara és bastant freqüent) la seva clara intenció. Obra de Guillem Clua dirigida per Elisenda Roca amb música de Jordi Cornudella reunia un grup agosarat: Àlex Casanovas, Mercè Martínez, Mone Teruel i Marc Pujol i dos músics en directe. També Homes. La Comèdia Musical, una renovada obra a partir de l’original de les T de Teatre, partia d’aquesta transformació actualitzada, suposo, per atraure un públic a qui sembla agradar la forma de musical. Dirigides per Sergi Belbel i Carol López, cinc actrius fabuloses creaven els personatges actuant, ballant i cantant: Anna Barrachina, Agnès Busquets, Alba Florejachs, Mireia Portas i Glòria Sirvent.

En la proximitat de l’escenari, convertit en una mena de cabaret muntat a l’escenari amb tauletes rodones, estovalles blanques i ampolles de cava refrescant-se en els seus recipients amb glaçons de gel, l’actor i cantant Ángel Ruiz, i Mariano Marín al piano, van fer un concert desconcertant Canciones animadas (03.05.97) que, vestit amb elegància, probablement excessiva, passava de l’òpera a la copla sense transició. El compositor Alfonso Vilallonga, avui conegut mundialment per les seves bandes sonores triomfadores, va presentar una mena de concert teatralitzat amb Ernesto Collado titulat El mirlo metálico y otras historias de sombrero y maletón (01.03.03). Una petita joia escènica. També podria qualificar així un espectacle inusual, tant pel que fa a la forma com pel protagonista De Manolo a Escobar (09.11.06) a partir d’una dramatització de Marc Rosich que també actuava amb Manolo Escobar, cantant i actuant, i el magnífic pianista Guillermo Marín. Una antologia que molts dels clàssics fans del cantant van rebre amb sorpresa i altres també, com jo, però per motius diferents. Un espatarrament que també va generar Llits (30.01.10), amb dramatúrgia de Lluís Danés, poemes i lletres de Feliu Ventura i música de Lluís Llach i Borja Penalba amb un equip especial amb Albert Pla, Lídia Pujol, Alba Sarraute com a principals i coreografia de Mar Gómez.

Sóc lletja, Paradís, Desaparecer, Molière la balla, 73 raons per deixar-te.

El musical, Homes.

La Comèdia Musical, Canciones animadas, De Manolo a Escobar, Llits, Somiatruites, Les dones de Frank i Miguel de Molina al desnudo, entre d'altres, són històries diverses que el TA ha unit en el gènere del musical

Retornaria Albert Pla amb Somiatruites (27.01.12), aquesta vegada amb Pascal Comelade, omplint l’escenari de músiques fetes

↖ Grease (19.10.12) ← Priscil·la, reina del desierto (01.02.18) → Mamma mía! Mone Teruel (03.04.11) (a la pàg. següent)

06 - CAPÍTOL 13.indd 115

· 115 ·

7/9/18 10:28

06 - CAPÍTOL 13.indd 116

7/9/18 10:28

06 - CAPÍTOL 13.indd 117

7/9/18 10:28

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Es van presentar com a musicals infantils dins de la programació familiar, però jo no els considero només com a tals, seguint també aquella normativa que, en els anys 70, va llençar Martí Olaya des dels cicles de teatre Cavall Fort al Teatre Romea afirmant que teatre infantil no volia dir teatre mal fet, ans al contrari

a partir d’elements diversos, pianets de joguina, electrònica, titelles ballarins i dues figures sui generis, les siameses Superglue.

Un record emocionat va fer el mallorquí Lluís Tosar a Tots aquests dois (27.10.12) del seu compatriota Guillem D’Efak, poesia, música, comèdia i dramatisme, recolzats per uns vídeos expressius. Piaf!

The Show (17.10.15), concert teatrelitzat d’Anne Carrere, acompanyada d’un conjunt de quatre bons instrumentistes, no va assolir segons el meu criteri la força que el personatge i la seva música podia aportar. El mateix es pot dir de Les dones de Frank (08.10.17) una recopilació d’estàndards que, en el seu dia, van fer fans de Frank Sinatra i que Marian Barahona, Mone Teruel, Susana Ribalta i Txell Sust van cantar molt bé lligades a un argument sense consistència i reiteratiu. Ángel Ruiz, citat unes quantes línies més amunt, va tornar després de més de 20 anys amb Miguel de Molina al desnudo (15.04.18), una biografia del mític canzonetista exiliat per la seva condició d’homosexual i republicà. Una recreació en el centenari del seu naixement feta amb emoció i sensibilitat, amb el piano de César Belda. Finalment, en aquesta secció situo Rumba! (18.05.18) de Mayumana, un espectacle que va fer quatre sessions al TA amb música del grup Estopa i Boaz Berman, un dels directors amb el seu germà Geri. Percussió i dansa i un fil argumental generen amb força desbordant una mena de miracle rítmic i visual.

Es van presentar com a musicals infantils dins de la programació familiar, però jo no els considero només com a tals, seguint també aquella normativa que, en els anys 70, va llençar Martí Olaya des dels cicles de teatre Cavall Fort al Teatre Romea afirmant que teatre infantil no volia dir teatre mal fet, ans al contrari, exigia més perquè calia que un públic potser poc o menys habituat fos atret i conquerit en ànima i cos. En els dos casos que comentaré hi ha Àngel Llàcer, un home de teatre integral que, per la seva faceta televisiva, pot donar una imatge diferent però que reuneix totes les condicions que el fan un artista de gran creativitat i rigor professional.

Geronimo Stilton. El musical (13.03.11) amb guió d’Enric Llort a partir del personatge de les col·leccions de contes, música de Manu Guix, i un repartiment encapçalat per Lloll Bertran, Diana Roig, Enric Boixadera, Òscar Jarque i Marc Pociello, aconseguia atraure un públic essencialment infantil però amb nivell per ser vist i gaudit per adults exigents. El Petit Príncep (05.02.17) d’Antoine de SaintExupéry, una versió extraordinària dirigida per Àngel Llàcer que també participava com a autor de la dramatúrgia i adaptació amb Marc Artigau i música de Manu Guix, aconseguia sintetitzar el criteri expressat per Olaya. Qualitat estètica amb escenografia visual tecnològicament ben resolta, mappings, projeccions, il·luminació adequada i vestuari esplèndid per embolcallar una actuació molt bona amb Ivan Labanda, Diana Roig i Júlia Bonjoch, entre d’altres, que no amagaven el missatge ben clar que la veritat és invisible als ulls. Llàcer proposa un espectacle que, entrant pels sentits, no pot deixar d’emetre el fons del seu missatge a petits i grans.

La Companyia La Cubana, que dirigeix des de la seva fundació Jordi Milan, ha presentat al TA tres dels seus espectacles. Cegada de amor (13.12.97) s'hi van fer deu funcions, amb guió del propi Milan, Jesús

· 118 ·

06 - CAPÍTOL 13.indd 118

7/9/18 10:28

XIII · TEATRE MUSICAL Corbacho, Joaquim Oristrell i Fernando Colomo amb la música i les cançons de Joan Vives. El repartiment principal resulta ara, com a mínim, curiós de relacionar: Anna Barrachina, Cati Solivellas, Jesús Corbacho, Santi Millán... Un èxit indiscutible que estava consolidat per moltes funcions i una conjunció d’històries, músiques i participació del públic indiscutibles per aconseguir aquest resultat positiu. Nuts Coco Nuts (The Story of the Gibraltar) una nova versió en anglès de Coméme el coco negro (19.06.05) va arribar al TA en una d’aquestes bones gestions de l’equip del teatre, ja fora de temporada, amb un èxit absolut de públic que va portar a l’any següent els cubanos altra vegada al teatre amb Mamá quiero ser famoso (Mummy, I Wanna Be Famous) (13.07.06) amb un equip on Joan Vives seguia posant les cançons i existia una renovació del grup extens d’actors i actrius en què es mantenia el veterà Jaume Bacis.

Dagoll Dagom ha estat, sens dubte, el grup que va crear el musical català. L’equip format per Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Sisquella i Miquel Periel, després de la seva fase de teatre, va consolidar una de les productores més importants amb projecció i creació, però potser pocs saben que el grup va ser creat per Joan Ollé l’any 1974 amb un espectacle basat en poemes de Rafael Alberti. Aquesta companyia ha visitat l’escenari del TA set vegades iniciant-se amb T’odio, amor meu (24.06.95), un espectacle a partir de contes sarcàstics i punyents de Dorothy Parker al voltant de la convivència de parella, amb música de Cole Porter i un repartiment magnífic: Carme Cuesta, Victòria Pagés, Montse Pérez, Mont Plans, Nina, Carlos Gramaje, Òscar Mas i Pep Anton Muñoz. Els pirates (23.10.98) de Gilbert i Sullivan, traducció i adaptació de Xavier Bru de Sala (que ja havia treballat amb els Dagoll amb Mar i cel que no va tenir ocasió d’estar en el nostre escenari per raons òbvies), Joan Vives a la direcció musical i arranjaments i direcció de Joan Lluís Bozzo amb un repartiment d’habituals del grup. Cacao (26.12.00), adaptació d’un còmic Le course du rat de Gerard Lauzier amb text de l’equip directiu del grup Bozzo, Periel i Cisquella, va ser un espectacle, per a mi, fallit en el sentit estricte del terme. Bon repartiment, música adequada, vestuari ad hoc però, finalment, un resultat que no acabava de quallar.

Dagoll Dagom ha estat, sens dubte, el grup que va crear el musical català. Aquesta companyia ha visitat l’escenari del TA set vegades iniciant-se amb T’odio, amor meu

Mig any després arribava La bella Helena (01.06.01) de Jacques Offenbach versió Bozzo, dirigida per Josep M. Mestres i musicalment per Lluís Vidal. Una adaptació que comptava amb un repartiment potent i que, des del punt de vista de la seva actualització, era convincent. Poe (20.12.03) a partir dels famosos relats d’Edgard Allan Poe, dirigida per l’equip habitual, música d’Òscar Roig i ampliació d’actors i actrius cantants com Ferran Frauca o Rosa Serra, era una aposta complexa que va tenir una escenografia, vestuari i il·luminació fantàstiques i, en canvi, un resultat des del punt de vista narratiu que fracassava, probablement, per una ambició desequilibrada.

Aloma (06.02.99) basada en la novel·la de Mercè Rodoreda adaptada per Lluís Alcarazo, amb música i lletres d’Alfonso de Vilallonga, dirigida per Joan Lluís Bozzo, reunia un repartiment consistent i eficaç del qual voldria destacar una cantant i actriu alemanya que interpretava el paper principal, l’extraordinària Julia Möller. La renovada Nit de Sant Joan (05.02.11) dirigida aquesta vegada per Carles

· 119 ·

06 - CAPÍTOL 13.indd 119

7/9/18 10:28

06 - CAPÍTOL 13.indd 120

7/9/18 10:28

XIII · TEATRE MUSICAL Alberola, creació col·lectiva de Ricard Arilla, Joan Lluís Bozzo, Anna Briansó, Anna Rosa Cisquella, Montse Guallar, Miquel Periel, Berty Tovias i un conte de Miquel Obiols, amb la música de Jaume Sisa (excepte La nit de Sant Joan de Bozzo), ens tornava amb certa enyorança, als de la meva edat, un dels hits indiscutibles dels anys 80 que mantenia l’esperit, tot i els anys passats. Malauradament Dagoll Dagom no ha tornat al TA, però espero poder tornar a veure’ls aviat.

Hi ha musicals grans i petits, aquesta diferència ve donada per la quantitat de persones que hi poden intervenir, noms més o menys coneguts, per la riquesa del vestuari, per l’escenografia que avui pot tenir tot i res, és a dir, que pot fer-se una escenografia no física, videogràfica, amb telons de llum, projeccions, digitalment, però aquestes diferències, en molts casos, no treuen qualitat a les que, per pressupost, no poden tenir segons quines coses a l’abast.

Ara comentaré uns espectacles vistos al TA i que qualifico, en el sentit que abans he dit, de petits començant per una comèdia musical que ha repetit dos cops al nostre escenari (inclosos alguns dels intèrprets) amb una diferència de 20 anys. Es tracta de Germans de sang (17.12.94 i 18.10.14) la fenomenal obra de Willy Russell amb direcció de Ricard Reguant, que aguanta el pas del temps amb un argument punyent, la primera vegada amb Àngels Gonyalons i la segona amb la conciutadana Virgínia Martínez.

La Cia. Metros va presentar Corre, corre diva (16.10.98), una idea dirigida per Ramon Oller amb Nina com a protagonista, Keith Morino, Lluís Pasqual i Ivan Ribero i un grup de sis ballarins, que va resultar interessant però no gloriós. Una sorpresa va ser Cabaret Monstre (08.05.99) de La Jacquerie amb la direcció d’Alain Mollot, un guió obscur i màgic d’Alain Blanchard i Christophe Merlant amb un grup d’intèrprets amb un vestuari i maquillatge impactants que mantenien un estrany equilibri entre la qualitat i la provocació. Una magnífica obra, en la línia de les comèdies amb tant d’amor com de cinisme va ser T’estimo, ets perfecte... ja et canviaré! (06.10.00) de Joe Dipietro i Jimmy Roberts dirigida per Esteve Ferrer, musicalment per Manuel Gas amb un repartiment molt bo i efectiu: Eduard Farelo, Mercè Martínez, Xavier Mestres, Xavi Mira, Mone i Teresa Vallicrosa i un trio musical en directe.

Àngels Gonyalons

Germans de sang, la fenomenal obra de Willy Russell, s'ha representat dues vegades. la primera amb Àngels Gonyalons i la segona amb la santcugatenca Virgínia Martínez

Un altre d’aquells espectacles que trenca esquemes i es fa difícil de qualificar és The Black Rider (The Casting of the Magic Bullets) (11.02.11) amb textos de Robert Wilson, Tom Waits i William S. Burroughs traduïts per Lluís-Anton Baulenas i dirigit per Víctor Álvaro. Unes històries a l’altra banda de la normalitat, amb coreografia de Bealia Guerra, quatre músics en directe, un escenari dins de l’escenari que, a més a més, es desplegava en funció de la història i un grup d’esforçats intèrprets que feien (i bé) de tot: Ferran Frauca, Jordi Vidal, Ariadna Suñé, Òscar Martínez Gil, Xavier Ribera-Vall i el director i la coreògrafa. Una conjunció equilibrada de la història, el vestuari, l’escenografia i els intèrprets que va ser un èxit a l’escenari del TA, va ser Forever Young (10.02.12), original d’Erik Gedeón, adaptat i dirigit per Tricicle amb la direcció musical de Manuel Vilalta. Els personatges perfectament dibuixats i executats per Maria Adamuz, Jacobo Dicenta, Dulcinea Juárez, Armando Pita, Edith Salazar i Rubén Yuste, vivien la vida de residents senils amb extraordinaris moments coreogràfics i vitals.

← Sonrisas y lágrimas. Sílvia Luchetti (24.05.12)

06 - CAPÍTOL 13.indd 121

· 121 ·

7/9/18 10:28

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Un dels grans èxits mundials de musicals que va arribar al TA per quedar-se molts dies va ser Mamma mia. Un espectacle rodó

A partir de l’èxit de la novel·la eròtica 50 sombras de Grey, que forma part d’aquest moviment imparable, que jo qualifico d’Internacional Papanates, es va presentar a l’escenari del TA 50 sombras! El musical (23.05.15) amb direcció i adaptació escènica de Jesús San Sebastián, un intent fallit des del principi amb un grup d’actrius i actors cantants que feien el que podien amb una visió que pretenia excitar el públic però que, com en la novel·la, no passava de ser una història pretesament revolucionària sense força.

Finalment en aquesta divisió de petits incorporo Flor de nit. El Cabaret (06.11.15) a partir del text de Manuel Vázquez Montalbán, una nova versió de l’espectacle de Dagoll Dagom dirigida per Víctor Álvaro, amb molt bona intenció però realment en unes condicions mínimes escenogràfiques i de vestuari i llums que els intèrprets s’esforçaven a substituir en qualitat i rigor: Beth Rodergas, Lluís Canet, Lluís Parera, Bealia Guerra, Marc Pujol, Patrícia Paisal, Joan Vázquez i els músics Hâvad Enstad, piano, Albert Abada, saxo i Laura Martín, violí.

Un intent de fer un gran musical va ser Chicago (20.02.98) de Bob Fosse, John Kander i Fred Ebb a càrrec de la incansable conciutadana, Coco Comín, a la direcció general i creadora de la coreografia amb uns intèrprets molt correctes dels quals destaco Ester Bartomeu, Àngels Marcer, Xavier Serrat, Joan Cusó, Emma Gómez i Laia Porta. L’aposta important del TA amb un musical va començar amb Grease (20.01.08) de Jim Jacobs i Warren Casey, traducció i adaptació d’Octavi Egea, Ricard Reguant i Max Berlín, amb el compromís de programar diverses sessions per tal d’obtenir la seva presència, una aposta que en aquest cas es va repetir després de quatre anys (19.10.12) i, cal dir-ho, amb un èxit remarcable i canvis importants com la direcció, ara de Coco Comín, i la direcció musical, ara de Manu Guix, però amb Edurne en els dos casos com a protagonista.

Un dels grans èxits mundials de musicals va arribar al TA per quedar-se molts dies va ser Mamma mia (03.04.11), amb la música i lletres de Benny Anderson i Björn Ulvacus i la història original de Chaterine Johnson adaptada amb la direcció de Phyllida Lloyd i la coreografia d’Anthony Van Laast. Un espectacle rodó, perfectament pensat i executat, que jugava amb tots els inconvenients i avantatges d’unir amb un fil prim però suficient les cançons súper famoses d’ABBA, conegudes per tothom al marge de ser seguidors o no del grup. Una interpretació magnífica destacant a Mone Teruel, Georgina Llauradó, Mamen Vázquez i Marta Valverde i, també, Yolanda Garcia, Rita Barber, Àlex Casademunt, Aaron Cobos, José M. del Castillo, Nando González i Carlos Seguí.

Per rematar l’acollida claríssima del públic santcugatenc (i de diferents parts de la comarca del Vallès i més enllà) el TA va programar un altre musical dels històrics amb una fantàstica posada en escena un any més tard per tancar la temporada 2011/12 amb diverses funcions de Sonrisas y lágrimas (24.05.12) de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, una adaptació castellana de Miguel Antelo amb direcció general del veterà Jaime Azpilicueta i musical de Julio Awad. L’equip d’intèrprets va funcionar perfectament amb una nostrada Sílvia Luchetti al front i Carlos J. Benito, Noemi Maroy, Loreto Valverde, Jorge Lucas, Yolanda García, París Mar-

· 122 ·

06 - CAPÍTOL 13.indd 122

7/9/18 10:28

XIII · TEATRE MUSICAL tín, Trinidad Iglesias, Àngels Giménez, Lourdes Zamalloa, David Castedo, Jorge Galaz, Marta Ibàñez, Bernat Borràs i d’altres, fins a completar un equip excel·lent per a un espectacle rodó.

Aprofitant la necessària renovació dels entapissats de les butaques de la platea, aquesta convenientment coberta i protegida, es va convertir en un cabaret on va actuar The Hole 1 (28.10.15) un espectacle que ja comento en el capítol dedicat als moments singulars d’aquests 25 anys del TA. En canvi cal comentar una nova presència sota la direcció de Jaime Azpilicueta, la nova versió d’un altre clàssic dels musicals, Cabaret (17.11.16), una versió castellana de l’original llibret de Joe Masteroff, música de John Kander i lletres de les cançons de Gred Ebb. Una realització correcta des de l’escenografia, actuació en directe d’una curta però molt eficaç orquestra dirigida per Raul Patiño, però que des del punt de vista d’actors, actrius i veus va ser un pèl frustrant, sobretot pel que fa a la protagonista Cristina Castaño, tot i que el musical, la seva força i, sens dubte, el record vigent de la pel·lícula de Bob Fosse, feien el seu treball.

Per rematar l’acollida claríssima del públic santcugatenc el TA va programar un altre musical dels històrics amb una fantàstica posada en escena: Sonrisas y lágrimas

Finalment el darrer musical presentat al TA ha estat Priscilla, reina del desierto, el musical (01.02.18) també amb diverses funcions i l’afegitó de musical en el títol perquè no en quedi cap dubte. Una versió escènica de la pel·lícula del mateix títol, adaptació de Stephan Elliot i Allan Scott, versió castellana de Miguel Antelo dirigida per Simon Phillips amb la direcció artística d’Àngel Llàcer i direcció musical de Manu Guix, l’equip indisoluble. Un conjunt llarg d’intèrprets, cantants, ballarins i ballarines, amb vestits que pretenen reproduir la moda hippoide trencadora dels 70 i 80, enllaçant una sèrie de cançons molt conegudes per desenvolupar una història que no per increïble, no deixa de ser emotiva i atrau pel color, el ritme constant i la varietat d’espais i personatges.

· 123 ·

06 - CAPÍTOL 13.indd 123

7/9/18 10:28

06 - CAPÍTOL 14.indd 124

7/9/18 10:29

XIV · TEATRE O TEIATRU, AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ

XIV

TEATRE O TEIATRU, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

E

l teatre català (escrit i interpretat en català) ha estat representat 75 vegades, amb alguna repetició d’obra, en aquests 25 anys de vida del TA. Això vol dir, fent una divisió simple, tres obres per temporada. La veritat és que el repàs dels títols ens dona una visió que concentra la majoria dels espectacles amb noms contemporanis, alguns de repetits, i, en canvi, hi trobem a faltar obres clàssiques. Si filem una mica prim, caldria afegir que de teatre clàssic català n’hi ha poc si tenim en compte que no hi ha obres en català fins al segle XVIII i, filant encara més prim, poques i dolentes, d’allò que en deien teiatru.

Han passat per l’escenari Guimerà (En Pólvora, La filla del mar i Terra Baixa), Rusiñol (amb dos L’auca del senyor Esteve), Sagarra (La corona d’espines i La fortuna de Sílvia) i també Víctor Català (La infanticida i Germana Pau), Llorenç Villalonga (Mort de dama) i Mercè Rodoreda i la seva La Plaça del Diamant adaptats per al teatre. Aquesta mínima representació no és un problema específic del TA sinó del país. No hi ha gaires representacions dels que podem anomenar, amb ponderació, clàssics catalans. Primer perquè hi ha poques recuperacions al TNC i després, perquè tampoc giren, si no totes, la majoria, com hauria de ser tractant-se, com es diu i es va anunciar que seria, d’un Teatre Nacional de Catalunya, o sigui per a tota Catalunya i no només de Barcelona.

El teatre català ha estat representat 75 vegades en aquests 25 anys, amb predomini del teatre contemporani.

Tres obres per temporada

Una altra cosa és que determinades versions, ara vull recordar la infausta revisió de L’auca del senyor Esteve que ens va visitar el 10 de maig del 2010, actualitzada per Carme Portacelli i Pablo Ley, insisteixen en una manera de fer que desvirtua l’original per ferho modern, la qual cosa aconsegueix fer enyorar l’original. És una característica discutida mundialment i que jo resumiria en una frase que vol ser definitiva: si una obra no t’agrada, no la facis, però si la fas, intenta respectar l’autor en el que diu, encara que

← Mort de dama. Llorenç Villalonga amb Mercè Aránega (22.05.09)

06 - CAPÍTOL 14.indd 125

· 125 ·

7/9/18 10:29

06 - CAPÍTOL 14.indd 126

7/9/18 10:30

XIV · TEATRE O TEIATRU, AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ el vesteixis diferent, i si el que passa, de veritat, és que vols dir una altra cosa, és fàcil, escriu una obra nova.

Parlant de Rusiñol cal esmentar unes funcions dedicades a aquest artista polifacètic inoblidable de la mà de cinc conciutadans i conciutadanes nostres. Cap al tard, una recopilació de textos del propi Rusiñol feta i representada per Ramon Madaula (17.03.07), direcció de Sílvia Munt, i Santiago Rusiñol. Aranjuez 1931 de Montserrat Cornet amb Jaume Pla i Carla Mercader (13.03.07), direcció de Trini Escrihuela. En aquesta línia hi hauria l’espectacle Recordant Baltasar Porcel (19.05.10), una adaptació de textos de l’escriptor mallorquí esdevingut veí de Valldoreix durant molts anys, dirigida per Herman Bonnin, amb Jaume Pla, Enric Majó, Aina Frau i Joan Fullana i una participació espectacular de l’Esbart Sant Cugat.

Una demostració palpable que es pot transformar un text, sense trair-lo, seria l’adaptació al teatre de Marc Rosich i Rafel Durán de Mort de dama de Llorenç Villalonga representada el 22 de maig de l’any 2009. Una obra que no deixa fora cap dels personatges, ni de les situacions originals, ni tampoc el seu sentit últim i, en canvi, és una posada en escena moderna, eficaç i que engresca el públic afegint una actuació extraordinària de la nostra conciutadana Mercè Arànega i un munt d’actrius i actors fabulosos, la majoria mallorquins, que deixen empremta i record.

Jaume Pla

De la literatura teatral moderna, les campiones en presència han estat les dones de T de Teatre

Aquesta disquisició de l’autoria original i el resultat quan es revisa o s’actualitza té una altra mostra en el Terra Baixa d’Àngel Guimerà, presentada el dia 29 de novembre del 2015, i la versió feta per Pau Miró i Lluís Homar. Podria afegir que en aquest cas no hi ha engany, és a dir, ningú anuncia que es farà Terra Baixa, sinó una revisió de l’obra (que és també una reducció) en la figura d’un sol actor que representa els tres personatges principals, un esforç que podria ser eixorc i que, en aquest cas, manté un equilibri quasi perfecte entre el record i la novetat que ens fa arribar el drama igual.

El cas de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda és prou significatiu d’aquesta mena de malaltia teatral de què parlo i que consisteix a agafar un text i fer-lo trossets. Hem vist tres places al TA. El 4 de març del 2005, l’adaptació de Carles Guillén i Joan Ollé amb tres Colometes, és a dir, tres moments cronològics del personatge central de la novel·la per explicar-nos-la: Montserrat Carulla, Mercè Pons i Rosa Renom, magnífiques però... Després, el 30 de març del 2008, una adaptació de Josep M. Benet i Jornet molt fidel, dirigida per Toni Casares amb un repartiment d’aquells de fa anys, més de 12 actrius i actors a l’escenari esplèndids, a destacar Sílvia Bel. Finalment una tercera traduïda al castellà, el 19 de desembre del 2015, un altre cop una adaptació d’en Guillén i l’Ollé, amb una solitària Lolita Flores a l’escenari que encara em pregunto ... per què ha vingut aquí?

De la literatura teatral moderna, les campiones en presència han estat les dones de T de Teatre. Homes, al final de la primera temporada, Petits contes misògins, una selecció de Patrícia Highsmith, Això no és vida, Criatures i E.V.A., dins de l’esquema de diferents esquetxos. Més endavant, Aventura i Delicades originals escrits en

↖ In memoriam. La Quinta del biberón. Lluis Pasqual (12.11.17) ← Barcelona. Pere Riera (18.01.14) → Vilafranca. Un dinar de Festa Major. Jordi Casanovas (13.03.15) (a la pàg. següent)

06 - CAPÍTOL 14.indd 127

· 127 ·

7/9/18 10:30

06 - CAPÍTOL 14.indd 128

7/9/18 10:30

06 - CAPÍTOL 14.indd 129

7/9/18 10:30

Les mil i una nits (i algunes tardes) castellà per Alfredo Sanzol i traduïdes, i Com pot ser que t’estimi tant de Javier Dualte amb el mateix plantejament, en una evolució de 25 anys que demostra la seva capacitat d’adaptació al pas del temps, sense que això vulgui dir que han superat el fet inexorable de voler mantenir una estructura que, a voltes, grinyola massa.

Sergi Belbel

Jordi Galcerán, Pere Riera, Josep M. Benet i Jornet i Sergi Belbel han estat els autors contemporanis més representats

Jordi Galcerán, també al TA, ha estat una de les figures a destacar en el panorama del teatre català actual projectat, a més a més, mundialment amb traduccions de les seves obres a molts idiomes a partir de El mètode Grönholm que ens ha visitat dos cops, el 3 de juny del 2005 i el 19 de febrer del 2011, amb el mateix repartiment i un èxit indiscutible i merescut. També han vingut Dakota (07.03.97), Paraules encadenades (20.03.98), Carnaval (01.06.06) i El crèdit (30.05.15).

Una novetat a destacar en el teatre català contemporani és Pere Riera, autor i també director en alguns casos. Barcelona, representada el 18 de gener del 2014, és una de les millors obres catalanes, fins al moment, del segle XXI amb un repartiment extraordinari per quantitat i qualitat, on cal destacar la santcugatenca Emma Vilarasau i Míriam Iscla. El mateix autor va ser present amb Desclassificats (2011), Red Pontiac (2014) i Infàmia (2017).

Josep M. Benet i Jornet ha tingut el seu espai en el TA amb quatre obres, la darrera de les representades (25.02.17), una de les primeres que va escriure: La desaparició de Wendy, un homenatge merescut d’Oriol Broggi que no quallava prou en la seva actualització. Després i, probablement, una de les darreres escrita per l’autor, Dues dones que ballen (04.11.11) va portar-nos, una vegada més al TA una de les actrius més importants de l’escena catalana dels darrers 50 anys, Anna Lizaran, que amb Alícia Pérez feien una actuació memorable. Testament (1997) i L’habitació del nen (2003) van ser les altres obres d’aquest autor representades en aquests 25 anys.

Sergi Belbel, que als 55 anys és l’home que probablement ha fet més de tot i bé en el teatre català dels darrers 30 anys, ha estat present des de la primera temporada amb Després de la pluja (1993), El temps de Planck (2000), A la Toscana (2008) i, naturalment, a molts dels esquetxos de les T de Teatre. Hereus indiscutibles de Belbel són Carol López i Jordi Casanovas que han estat presents al TA. La primera amb V.O.S Versió Original Subtitulada (02.12.05), Germanes (08.11.08), Boulevard (09.04.10) amb una demostració constant que faria bé dedicant-se al cinema i el segon amb Idiota (26.09.15) o com es pot fer molt amb poc i Vilafranca. Un dinar de Festa Major (13.03.15), primera producció de l’Associació Els Teatres Amics, constituïda per L’Atlàntida de Vic, Atrium de Viladecans, Kursaal de Manresa, Teatre-Auditori de Sant Cugat i Teatre-Auditori de Granollers. Des d’aleshores no n’han fet cap altra, i Casanovas torna a intentar mostrar-hi una Catalunya real.

També hem tingut teiatru escrit per contemporanis: Iaia!!

(31.05.14) i Cremats (09.10.15) de Roger Peña i Revisió anual (Mai no és tard) (11.01.02) de Montserrat Cornet. I d’altres que intentaven passar per modernes però són teiatru: Els veïns de dalt (27.02.16) de Cesc Gay, Excuses (28.09.01) de Joel Joan i Jordi Sánchez, Greus

· 130 ·

06 - CAPÍTOL 14.indd 130

7/9/18 10:30

XIV · TEATRE O TEIATRU, AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ qüestions (04.02.05) d’Eduardo Mendoza, Ja en tinc 30. Íntimes loquacitats (18.02.05) de Jordi Silva, Krámpak (06.10.95) de Jordi Sánchez, No és tan fàcil (02.03.01) de Paco Mir i 23 Centímetres (22.12.00) de Carles Alberola i Roberto García.

S’han representat també obres especialment importants per la seva originalitat i força comunicativa: Big Berberecho. La gran escopinya (22.03.13) de Jordi Oriol i Oriol Vila, La dona incompleta (25.05.01) i Després ve la nit (18.01.02) de David Plana, Dones com jo (28.03.14) de Pau Miró, El silenci és d’or (23.02.11) textos d’Apel· les Mestres adaptats per Frederic Roda, La guinda (19.04.03) de Teresa Calafell, Llibert (27.09.14) de Gemma Brió, Neus Català. Un cel de plom (24.04.16) de Josep M. Miró, Petits monstres (22.01.16) de Marilia Samper, Smiley (30.11.13) de Guillem Clua, Tórtola Valencia (20.04.02) de Xavier Albertí, Un sopar de dimecres (17.04.98) de Ximo Llorens, Uuuuh! (13.01.06) de Gerard Vázquez i Zowie (23.01.98) de Sergi Pompermayer.

Finalment dues obres del nostre conciutadà Víctor Alexandre: Abans que pugi el teló (21.01.16) un retrat quasi biogràfic del ma· teix intèrpret Jaume Pla, i Èric i l’Exèrcit del Fènix (26.01.07) un retrat quasi actual de l’Espanya eterna. Dues obres essencials de Sergi López i Jorge Picó: Non Solum (07.03.09) i 30/40 Livingstone (25.02.12). Per acabar dues obres extraordinàries que ensenyen i emocionen: Pedra de tartera (18.11.11) de Maria Barbal adaptada per Marc Rosich i In memoriam. La quinta del Biberó (12.11.17) de Lluís Pasqual.

Emma Vilarasau

Emma Vilarasau se situa per sobre de tots i totes. El TA és prop de casa seva. És casa seva

I encara un darrer final, han passat grans actors i actrius per aquest teatre al llarg dels seus 25 anys de vida. Però cap com l'Emma Vilarasau. La suma d'una gran diva (sense voler-ne ser) del teatre i el fet de ser filla del poble, i per tant de jugar a casa, l'ha situada per sobre de tots i totes. El TA és prop de casa seva. És casa seva.

· 131 ·

06 - CAPÍTOL 14.indd 131

7/9/18 10:30

06 - CAPÍTOL 15.indd 132

7/9/18 10:31

XV · COSAS VEREDES, AMIGO SANCHO...

XV

COSAS VEREDES, AMIGO SANCHO...

S

embla que la famosa frase “Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras”, no és a cap lloc del llibre El Ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha i diuen els historiadors que la frase té el seu origen en El Cantar de Mio Cid però com “cosas tenedes...”. Hi ha moltes frases famoses amb les quals passa el mateix, per exemple “Elemental, estimat Watson”, no figura en cap de les novel·les de Sherlock Holmes de les escrites per Sir Arthur Conan Doyle. “I ara -es pregunta l’estimat lector- això a què ve?”. Doncs que em feia gràcia posar-ho com a títol d’aquest capítol dedicat a les obres de teatre que han passat pel TA en aquests 25 anys escrites en castellà originalment, tot i que algunes han estat interpretades en català.

Clàssiques fonamentals: La vida es sueño de Pedro Calderón de la Barca (15.02.00) en una versió i direcció de Calixto Bieito i una companyia amb molts actors catalans i molt bona interpretació en general, que responia a la visió personal habitual d’aquest director, és a dir, trencar els esquemes mentals del públic per obtenir una resposta activa. Un segon clàssic, més modern, Luces de Bohemia de Ramón Maria del Valle-Inclán (07.10.11) dirigida per Oriol Broggi i, en aquest cas, amb una companyia totalment catalana on cal destacar Lluís Soler i Jordi Martínez i que, aquesta sí, volia respectar l’autoria amb trets de modernitat i alhora de gestualitat i de to general. Finalment cal esmentar un clàssic modern, si s’admet l’aparent contradicció, Escuadra hacia la muerte (19.05.17) d’Alfonso Sastre, estrenada l’any 1953 i que va arribar de la mà de Paco Azorín amb una escenografia especialment remarcable i un equip d’actors eficient que va demostrar que el pas del temps havia deixat senyals definits.

Hem vist gran teatre en castellà, clàssics i no clàssics, i amb moltes direccions i interpretacions d'artistes catalans

Sense deixar el classicisme, penso que és important recordar les diferents vegades que, al voltant del Dia de Tots Sants (anys

← Bodas de sangre. Federico García Lorca (23.03.18)

06 - CAPÍTOL 15.indd 133

· 133 ·

7/9/18 10:31

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Cervantes, Calderón de la Barca, Zorrilla, Valle Inclán, García Lorca són els clàssics espanyols de tots els temps més representats al TA

2010, 2011, 2012), hem tingut ocasió de recuperar en versió lectura Don Juan Tenorio de José Zorrilla, una col·laboració del TA amb el Teatre Romea de Barcelona, iniciativa de Carles Canut. Algunes d’aquestes lectures han reunit actors de categoria amb actors professionals i semiprofessionals de Sant Cugat, amb un resultat prou notable i una entrada de públic remarcable que feia pensar l’èxit que tindria una representació però que els condicionants econòmics dels darrers anys fan impossible. Parlem de Gonzalo Abril, Maria Jesús Andany, Jordi Andújar, Pere Arquillué, Joan Berlanga, Lloll Bertran, Jordi Brau, Vanesa Buchaca, Antonio Calvo, Rafael Calvo, Roger Casadellà, Marta Domingo, Mario Fernández, Gisela Figueras, Mario Gas, Carme Fortuny, Javier Gamazo, Manolo García, Camilo García, Miquel Ángel Jenner, Angela Jové, Carles Martínez, Francesc Orella, Victòria Pagés, Jaume Pla, Mingo Ràfols, Marieta Sánchez, Xavier Tor, Mar Ulldemolins, Marta Uxan, Nesa Vidaurrázaga i Anna Ycobalzeta.

En un espai com aquest no podia falta Federico García Lorca amb dues de les seves obres fonamentals: Bodas de sangre (21.12.01 i 23.03.18) i La casa de Bernarda Alba (22.01.99). Aquí tornem a comprovar el pas del temps en el cas de la primera, en què el nombre d’intèrprets es redueix substancialment, òbviament per l’economia i podem comprovar, amb aquesta diferència de gairebé 17 anys, com els plantejaments són diferents, que no vol dir pitjors o millors, en aquest cas amb l’afegitó de música. A La casa de Bernarda Alba, en mans de Calixto Bieito, el text es mantenia ajustat a l’original però l’escenografia i, sobretot, la il·luminació creaven un ambient adequat a la foscor dramàtica d’una obra que va tenir una protagonista excepcional, Maria Jesús Valdés, recuperada per a l’escena després de molts anys de retirada, obligada pel seu marit. Curiosa coincidència a la inversa d’una moral catòlica castrant, amb un repartiment de luxe, Julieta Serrano, Maite Brik, Roser Camí, Rosa Vila, Mònica López, Chantal Aimée, Concha Redondo, Maife Gil, Jesusa Andany i la trapezista Marisa Prada que componia un final estèticament espatarrant.

Seguint la petjada humana de García Lorca hi ha dos espectacles per esmentar. Lorca eran todos (15.12.06), una visió dels últims dies del poeta màrtir sacrificat en nom de Déu i la Pàtria, escrita per Pepe Rubianes, a partir d’una tesina de final de carrera que havia tingut guardada durant molts anys, fins que es va decidir a refer-la i dirigir-la al capdavant d’un grup d’actors i actrius prou eficaços. Després cal esmentar, en aquest cas ho dic indirectament perquè va ser una funció a la qual no vaig assistir però en tinc molt bones referències, Federico García una dramatúrgia a càrrec d’Evelyn Arévalo i Pep Tosar amb direcció d’aquest darrer, barreja de text, baile i música.

La col·laboració i bona entesa entre el TA i el Teatro de La Abadía de Madrid també ha tingut els seus resultats en una programació de qualitat i rigor indiscutibles que va començar just quan feia un any de la seva inauguració amb José Luis Gómez al capdavant.

Entremeses de Miguel de Cervantes, dirigida pel mateix Gómez, ens visita el 9 de novembre del 1996. Un espectacle dens i divertit que portaria també Argelino, servidor de dos amos (30.01.09), una adaptació feta per Alberto San Juan de L’arlequino de Goldoni

· 134 ·

06 - CAPÍTOL 15.indd 134

7/9/18 10:31

XV · COSAS VEREDES, AMIGO SANCHO... actualitzant els fets a l’Europa actual. I el mateix San Juan, que ja havia passat per l’Off TA, o sigui pel Teatre de Mira-sol, dues temporades abans, tornaria amb Masacre. Breve historia del capitalismo español (07.10.17).

També, des de La Abadía, ens han arribat peces fonamentals del teatre contemporani espanyol com La tortuga de Darwin (29.11.08) de Juan Mayorga, amb una Carmen Machi extraordinària al servei d’una obra que demostrava la qualitat i el compromís estètic i intel·lectual del seu autor, un Juan Mayorga omnipresent en l’escena espanyola que, malauradament, no hem tingut ocasió de veure més aquí. Carmen Machi, una actriu polifacètica i intel· ligent, va tornar amb una obra feta a la seva mida per Ernesto Caballero, La autora de las Meninas (24.11.17) que responia a una intenció, per a mi, frustrada de l’autor amb missatge polític actual i una mica oportunista.

També de La Abadía ens va visitar Urtain (08.05.10) de Juan Cavestany, amb tot un repartiment clàssic d’aquest teatre i un muntatge especialment suggestiu d’un ring que muntava per sobre de les primeres files del teatre. Una obra punyent, directa, espectacular en el millor sentit de la paraula, dirigida per Andrés Lima amb un protagonista, Roberto Álamo i també amb Raúl Arévalo, que eren uns perfectes desconeguts per a la majoria i que ara, gràcies al cine i a la televisió, són coneguts i reconeguts per tothom, una mostra contínua de la injustícia que, habitualment, es produeix amb els artistes teatrals.

Del País Basc també han arribat espectacles memorables. El florido pensil (04.04.97) a partir del llibre d’Andrés Sopeña, amb dramatúrgia de Fernando Bernués i Mireia Gabilondo, que mostrava l’escola nacional catòlica de la postguerra espanyola, en aquest cas situada a Donostia, però que tenia una fàcil adaptació a qualsevol altre lloc de l’Espanya franquista, explicada amb gràcia i excel·lència interpretativa i que, anys més tard (23.09.16), va tornar al TA com El florido pensil (nenes) dirigida pels mateixos amb una adaptació de Kike Díaz de Rada i un repartiment esplèndid: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagés, Mireia Portas i Isabel Rocatti. Punt i a part per dues obres amb segell de Kalunka Teatro i una superba actriu i creadora, Garbiñe Insausti. Primer amb André y Dorine que comento més extensament en el capítol d’autors estrangers, i després amb Edith Piaf. Taxidermia de un gorrión (20.04.18), un muntatge inspirat en la cantant amb més projecció artística i, sobretot, humana de la cançó francesa.

José Sanchis Sinisterra

De l’autor valencià José Sanchis Sinisterra, durant molts anys resident a Sant Cugat n’hem tingut dues obres: Ay, Carmela!, que ja havia presentat al Teatre de La Unió, i Bartolomé encadenado

De l’autor valencià José Sanchis Sinisterra, durant molts anys resident a Sant Cugat on, si no estic errat, encara té un pis per quan torna esporàdicament de Madrid, n’hem tingut dues obres. És una escassa mostra per la categoria d’un gran home del teatre del país en els últims 50 anys, entre altres coses, fundador de la Sala Beckett. Primer, Ay, Carmela! (05.05.01) dirigida per Antonio Simó amb dos esplèndids intèrprets valencians, Pilar Martínez i Pep Molina, i després Bartolomé encadenado (12.07.14), un assaig general i obert d’una obra especialment retòrica que el TA va oferir a la companyia per preparar la seva estrena en el Grec d’aquell any, i que aquí vam tenir ocasió de descobrir despullada, → (a la pàgina següent) Urtain. Juan Cavestany (08.05.10) (a dalt) 2666 de Roberto Bolaño, Pablo Ley i Alex Rigola (15.03.08) (a baix a l'esquerra) Luces de Bohemia de Ramón María del Valle Inclán (07.10.11) (a baix a la dreta)

06 - CAPÍTOL 15.indd 135

· 135 ·

7/9/18 10:31

06 - CAPÍTOL 15.indd 136

7/9/18 10:31

06 - CAPÍTOL 15.indd 137

7/9/18 10:31

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Un record per Cinco horas con Mario de Miguel Delibes, interpretada, viscuda diria jo, per Lola Herrera, en una lliçó d’interiorització plena de força i emoció

amb el protagonista Lluís Soler, perillosament posat dalt d’una columna, acompanyat a baix per Manel Barceló, Maria Molins, Tilda Espluga, Bernat Quintana, Montse Bellvehí i Xavier Ruano.

I ara cal entrar en el capítol Javier Daulte, argentí i un fenomen de la modernitat teatral en aquest país que, a vegades, es mostra una mica papanates, adjectiu incorrecte però perfectament definitori.

Daulte ha vingut amb les seves obres 4D Òptic (26.11.04) traduïda per Toni Casares, La felicitat (11.11.06), Com pot ser que t’estimi tant (26.03.08), escrita per a les T de Teatre, i Tres dones i un llop (Caperucita) (16.10.10), traduïdes per Víctor Muñoz. La direcció de la Sala Villarroel durant tres anys, l’assessoria a l’Escola Eòlia amb un curs titulat, significativament, “Procedimiento Daulte”, expliquen aquesta influència d’un director que, com el seu compatriota Veronese, entén el teatre com un exercici de recreació constant dalt de l’escenari, cap novetat per altra banda (llegiu Artaud, Vilar, Brook, etc.), i les obres esmentades eren mostres expressives de l’estil que, cal dir-ho, a molta gent agrada.

Autors catalans i valencians que escriuen també en castellà tenim les mostres de Besos (28.01.00) de Carles Alberola i Roberto García, Bodas de plata (28.11.97) d’Ángel Alonso, Enfermo imaginario (27.02.09) de Pau Miró i Marc Rosich, una obra escrita a honor i glòria de Paco Morán, mai tan insofrible com aquesta vegada, Folie à deux (Sueños de Psiquiátrico) (15.05.04) de l’autor de Cerdanyola Diego Lorca i Pako Merino, inquietant i complexa interpretada magníficament pels mateixos autors, Mamaaaá (16.04.04) de Jordi Sánchez i Pep Antón Gómez, també feta a mida de l’inefable Paco Morán, i Poder absoluto (22.02.13) de Roger Peña, amb la presència brillant d’Emilio Gutiérrez Caba acompanyat d’Eduard Farelo.

Espai dedicat a tres actrius històriques. Cinco horas con Mario (24.01.03) de Miguel Delibes, adaptada per al teatre per ell mateix i Josefina Molina, interpretada, viscuda diria jo, per Lola Herrera, en una lliçó d’interiorització plena de força i emoció.

Madre Caballo (29.05.98) una adaptació molt lliure de la Madre coraje de Brecht, a càrrec de l’actor, director i escriptor sevillà Antonio Onetti, que tenia en Terele Pávez la representació física més total imaginable acompanyada per un grup d’actors i actrius molt integrats i la música en directe de Tomatito. Finalment amb Olivia y Eugenio del xilè Herbert Morote, amb la presència extraordinària de Concha Velasco, que ja havia vingut anteriorment i que tractarem en el capítol d’autors en altres idiomes. Una actriu que aconseguia fer d’una obra, a voltes increïble i a vegades monòtona, una recreació que transcendia i la feia raonablement acceptable, confirmant allò que va dir Stanislavski: “He estudiat els corrents i els principis més diversos: realisme, naturalisme, futurisme, arquitectura estatuària... i he arribat a la conclusió, a la convicció, que l’únic sobirà de l’escena és l’actor de talent”.

Artistes brillants que permeten aguantar una obra també van ser María Galiana i Juan Echanove amb una Conversaciones con mamá (20.12.14) de Santiago Carlos Oves, o Clara Segura a Conillet (07.04.17) una obra reiterativa a partir d’El conejito de tambor de Duracell de Marta Galán adaptada per Marc Martínez que només tenia un valor que era l’actriu, única protagonista. I artistes que

· 138 ·

06 - CAPÍTOL 15.indd 138

7/9/18 10:31

XV · COSAS VEREDES, AMIGO SANCHO... donen vida a una obra que fa anys que està morta van ser Joan Pera (que s’inventava la meitat de les paraules emeses), Lloll Bertran, Ferran Rañé i Anna Gras amb Violines y trompetas (30.09.12) de Santiago Moncada.

Obra compromesa, actual en el seu moment i ara mateix, La mort i la donzella (20.03.94) d’Ariel Dorfman, dirigida per Boris Rotenstein amb Sílvia Munt, Ramon Madaula i Josep Minguell i obra actual com mai, Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano (11.12.15) escrita per Mario Gas i Alberto Iglesias a partir de Plató, amb les suposades paraules del filòsof, entre elles les que, sembla, mai va dir o sigui “jo només sé que no sé res”. Una actuació esplèndida de grans actors i actrius, i al capdavant Josep M. Pou.

Stanislavski va dir que va arribar a la conclusió, a la convicció, que l’únic sobirà de l’escena és l’actor de talent

Acabo aquest capítol amb una obra difícil en la seva creació, complicada des del punt de vista d’un espectador normal, amb una clara finalitat per revelar les sensibilitats i suggestionar amb el seu contingut i la seva forma, 2666 (15.03.08) a partir de textos de Roberto Bolaño adaptats per Pablo Ley i Àlex Rigola que, alhora, dirigia l’obra amb un repartiment excepcional, convincent i d’un rigor extraordinari: Andreu Benito, Chantal Aimée, Cristina Brondo, Joan Carreras, Ferran Carvajal, Manuel Carlos Lillo, Julio Manrique, Alícia Pérez, Félix Pons, Alba Pujol, Xavier Ruano i, en vídeo, Pere Arquillué. Ja ho deia abans, el sobirà sempre és l’actor o l’actriu, sempre.

· 139 ·

06 - CAPÍTOL 15.indd 139

7/9/18 10:31

06 - CAPÍTOL 16.indd 140

7/9/18 10:32

XVi · LA VOLTA AL MÓN EN 145 OBRES DE TEATRE

XVI

LA VOLTA AL MÓN EN 143 OBRES

É

s probable que algú pugui pensar que el teatre que es fa, o sigui, que s’escriu i representa a diverses parts del món, és diferent. La realitat demostra que al final, en qualsevol obra de teatre, hi ha sentiments humans i, com a conseqüència, tot el teatre que s’escriu i es fa al món té aquesta cosa en comú que la fa igual. És veritat que formalment, a vegades, hi ha maneres d’expressar, de gesticular, de mirar i de projectar la veu que són diferents, però finalment el que s’explica, el que es mostra, en aquesta convenció en què es converteix l’acte d’anar al teatre, entre el públic i els artistes que són dalt de l’escenari, sempre ens porta al mateix lloc: compartir sentiments humans.

Així la visita de Terenci, llatí d’origen berber (185-159 aC), Aristòfanes grec (444 aC, se n’ignora l’any de defunció), i Eurípides grec (440-406 aC), ens confirmaven que així és amb una consideració afegida: es podien fer barbaritats amb els textos originals (o que es creuen originals dels clàssics grecs) com amb Terenci i El eunuco (30.01.16), versió de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez, convertida en musical esperpèntic o una visió una mica més continguda d’Aristòfanes amb La asamblea de las mujeres (22.01.17) fins a la contundent i fidel revisió d’un Eurípides tràgic amb Troyanas, versió d’Alberto Conejero i direcció de Carme Portacelli amb Aitana Sánchez Gijón i la petita de la saga Flores, Alba, magnífiques ambdues. En qualsevol cas, una curiositat, les tres en castellà per companyies de Madrid i les tres parlant de sentiments igualets als que ara experimentem tots plegats.

Tot el teatre que s’escriu i es fa al món té aquesta cosa en comú que la fa igual: compartir sentiments humans

Aprofito l’oportunitat per recordar unes paraules de George Bernard Shaw abans d’entrar a fer comentaris i llistats d’obres escrites en diferents idiomes que hem vist al TA en català o castellà i, algunes, poques, en anglès sobretitulat. Deia Shaw: “El crític ha de recordar constantment als seus lectors que estan llegint l’opinió

← Frankenstein de Mary Shelley. Versió de Guillem Morales (27.05.18)

06 - CAPÍTOL 16.indd 141

· 141 ·

7/9/18 10:32

06 - CAPÍTOL 16.indd 142

7/9/18 10:32

XVi · LA VOLTA AL MÓN EN 145 OBRES DE TEATRE d’un sol home i que cal entendre-la com el que és, una opinió”. En aquesta recopilació no trobarem Shakespeare. Té per a ell un capítol especial en aquest llibre perquè crec que es mereixia aquesta valoració com la que comparteixo amb Artaud: “El teatre ha d’intentar assolir les regions més profundes de l’individu i crear una espècie d’alteració real, tot i que amagada, les conseqüències de la qual seran percebudes més tard”. Això passa amb Shakespeare.

L’autor més representat en els 25 anys del TA ha estat un dramaturg, director de teatre i de cinema, actor circumstancial, polemista inacabable i, algunes vegades, protagonista d’explosives declaracions polítiques amb tendències dretanes quasi nazis, el nord-americà David Mamet. Sis vegades han pujat a l’escenari obres seves: Taurons (2001), American Buffalo (2010), Razas (2012), Oleanna (2013), Una altra pel·lícula (2017) i Muñeca de porcelana (2018) i en totes s’ha confirmat l’habilitat per teixir una història que enganxa sempre tot i que, a vegades, vegis la trampa de l’engany. Un record especialment per a American Buffalo, que permetia veure un equip que, a poc a poc, s’ha confirmat com a extraordinari en l’escena catalana: direcció de Julio Manrique, traducció de Cristina Genebat i actors (aleshores molt joves) com Ivan Benet, Pol López i Marc Rodríguez.

Els autors nordamericans han ocupat un destacat espai al nostre teatre: David Mamet, Edward Albee, Arthur Miller, Tennessee Williams, Neil Simon i Eugene O’Neill

Si seguim amb autors nord-americans, podem dir que han passat pel TA tots els que ja es poden considerar clàssics: Edward Albee Qui té por de Virginia Woolf? el 2012 i La cabra o qui és Sylvia el 2006). Arthur Miller (El precio el 2004, La muerte de un viajante el 2001 i el 2009 en versió catalana, Panorama desde el puente el 2001 i el 2016 en versió catalana) i (Tots eren fills meus el 2000). Eugene O’Neill (El largo viaje del día hacia la noche el 2015 i La lluna per a un bord el 1995). Tennessee Williams (El zoo de vidre el 2014, La gata sobre teulada de zinc calenta el 2011 i la versió en castellà el 2018, Un tramvia anomenat desig el 2001). Caldria destacar que Emma Vilarasau va interpretar unes memorables protagonistes amb Virginia Woolf d’Albee i El tramvia de Williams i també constatar les diferents formes d’assumir un personatge com el Willy Loman de La mort d’un viatjant per José Sacristán o Jordi Boixaderas, o l’absoluta integració d’un protagonista molt difícil fins a fer-lo entenedor de Josep M. Pou amb La cabra o qui és Sylvia?

Un altre autor nord-americà molt representat, que ens va deixar fa poc, ha estat Neil Simon, autor, productor, guionista, director quan convé, amb La extraña pareja, tres vegades, el 1995 i el 1999 amb el duo Paco Morán i Joan Pera, el 2015 amb Pera i Antonio Dechent i, Rumors dirigida pel Sergi Belbel amb repartiment llarg dels quals ja no se’n veuen gaires. El cas de Simon, autor de comèdies extraordinàriament fèrtil que estrena a Broadway i totes passen al cinema, va originar un comentari meu a la primera vinguda de La extraña pareja en el qual afirmava sense dubtes que si Simon hagués estat al teatre, no hauria reconegut la seva obra absolutament desvirtuada per la gens estranya parella Morán/ Pera a la recerca de la riallada del públic a qualsevol preu. I, cal dir-ho, amb èxit i resposta dels assistents total.

Altres autors nord-americans que han passat pel TA són: Jeff Baron amb Visitando al Sr. Green (2007). Joe Di Pietro amb Passat el riu

↖ La extraña pareja. Neil Simon (09.06.95) ← Art. Yasmina Reza (04.11.17)

06 - CAPÍTOL 16.indd 143

· 143 ·

7/9/18 10:32

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Jordi Bosch i Ramon Madaula junts a la platea del TA

Una curiositat: Adreça desconeguda s'ha representat dues vegades, una amb Jordi Bosch i Ramon Madaula i l'altra amb Siscu Ruiz i Mario Fernández.

Curiosament els quatre actors vivien a Sant Cugat

(2007), comèdia agredolça dirigida per Oriol Broggi amb alguns intèrprets nostrats: Jaume Pla i Míriam Alamany. Margaret Edson amb Wit (2004) una interpretació memorable de Rosa M. Sardà.

Helene Hanff amb 84 Charing Cross Road (2004). Neil La Bute amb dues obres Por amor al arte (2004) i Coses que dèiem avui (2011).

Cindy Lou Johnson amb Alaska (1995). Katherine Kressmann Taylor amb Adreça desconeguda (2006) amb Jordi Bosch i Ramon Madaula i (2012) amb Siscu Ruiz i Mario Fernández, curiosament quatre actors que viuen a Sant Cugat. David Lindsay-Abaire amb Bona gent (2013). Ira Levin amb L’habitació de Verònica (2010).

Donald Margulis amb La treva (2017). Robert Patrick amb Los hijos de Kennedy (2014). John Patrick Shanley amb Dubte (2013) i Renée Taylor i Joseph Bologna amb Havies de ser tu (1994).

Dos autors també nord-americans, amb només una obra cadascun, però que mereixen un punt i a part són David Hirson amb La Bête (2012), estrenada al TNC i dirigida per Sergi Belbel. Està escrita íntegrament en vers i traduïda per Joan Sellent, amb un repartiment extraordinari, on destacava Jordi Bosch en un monòleg de 20 minuts, acompanyat de Jordi Boixaderas, Abel Folk, Míriam Alamany, Anna Briansó, Carles Martínez, Gemma Martínez, Manel Veiga, Pepo Blasco i Queralt Casasayas. L’escenografia esplèndida de teatre dins del teatre de Max Glaenzel i un vestuari fabulós de Maria Araujo. La segona obra destacada és de Toni Kushner Àngels a Amèrica. El Mil·leni s’acosta (1997), versió i direcció de Josep M. Flotats, estrenada al TNC quan encara n’era el director i que originalment es titulava Àngels a Amèrica. Una fantasia gai amb temes nacionals, extraordinària barreja de política interna dels EUA i sociologia postkennedyana amb incursions a la fantasia més descordada i un repartiment, també, de luxe: Josep M. Pou, Ramon Madaula, Sílvia Munt, Pere Arquillué, Francesc Orella, Montserrat Carulla, Joan Borràs, Vicenta N’Dongo, Pep Planas, Anna Maria Barbany, Alexis Valdés, Núria Mampel, Pere E. Font i Xavier Ribera.

He comentat sobre clàssics grecs, clàssics nord-americans i ara ho faré sobre clàssics europeus començant pel noruec Henrik Ibsen de qui s’han representat tres obres Casa de nines (1996), Espectres (2008) i Hedda Gabler (2012) i una versió de la primera de Daniel Veronese, autor i director argentí aclamat per la Internacional Papanates amb el sucós títol de El desarrollo de la civilización venidera (2010), amb una companyia també argentina que improvisava, seguint les instruccions, suposo, del mestre i uns decorats que no s’hauria atrevit a presentar ni una associació de teatre aficionat. Cal dir que Ibsen no ha tingut sort perquè amb la primera Casa de nines dirigida per Juni Dahr, una actriu noruega que va fer de directora accidentalment, els intèrprets estaven molt bé però imagino que per falta de pressupost prenien el te asseguts a terra.

Espectres, versió de Carles Mallol i direcció de Magda Puyo, actrius i actors potents com Jordi Boixaderas, Mingo Ràfols i Emma Vilarasau em van recordar la frase del crític Alexander Woolcoot: “Els decorats eren bonics, però els actors s’hi posaven davant” i a Hedda Gabler la immensa Laia Marull dirigida per David Selvas semblava més aviat una histèrica que una dona preocupada per l’efecte que sobre ella establia la moral de l’època.

· 144 ·

06 - CAPÍTOL 16.indd 144

7/9/18 10:32

XVi · LA VOLTA AL MÓN EN 145 OBRES DE TEATRE Anton P. Txékhov ha estat present dues vegades amb Les tres germanes (2005) i L’hort dels cirerers (2011). Sembla poc per a un autor que gairebé tothom considera l’autor que representa la quinta essència i el principi del teatre modern, però és així. La primera, una traducció esplèndida de Narcís Comadira, direcció respectuosa d’Ariel García Valdés amb les esplèndides germanes Nora Novas, Laura Conejero i Emma Vilarasau. La segona, una significativa versió de David Mamet que portava a Txékhov al seu terreny, amb direcció de Julio Manrique i traducció de Cristina Genebat, és a dir tot a casa, i un grup d’intèrprets de la línia manriquesa, a vegades centrats en la veu de l’autor i d’altres, efervescents com l’adaptador: Mireia Aixalà, Gemma Brió, Cristina Genebat, Montse Guallar, Oriol Guinart, Norbert Martínez, Sandra Monclús, Ferran Rañé, David Selvas, Oriol Vila...

Potser un fet prou significatiu de l’evolució del mercat cultural i sociològic és que en els 25 anys de TA només hi hagi hagut un Bertold Brecht, Galileo Galilei, a part d’una versió apropiada de Madre Coraje que ja comento en el capítol de teatre en castellà. El mestre del teatre de l’anomenat distanciament i que va dir coses interessants com aquella de “Desgraciat el país que necessita herois”, no ha tingut a partir del principi del segle XXI una presència important en els escenaris espanyols i/o catalans. L’època de l’èpica havia passat o s’havia amagat darrere de les grans produccions estèticament belles o dels musicals. Aquesta versió dirigida per Calixto Bieito tenia un Galileo esplèndid en la figura de Carles Canut amb una companyia magnífica que relaciono parcialment: Jacob Torres, Anna Güell, Roger Pera, Mingo Ràfols, Roser Camí, Toni Sevilla, Pep Tosar... Però la veritat és que expressat davant el Tribunal de la Inquisició o aquí mateix, determinades coses no han canviat i e pur si muove.

Potser un fet prou significatiu de l’evolució del mercat cultural i sociològic és que en els 25 anys de TA només hi hagi hagut un Bertold Brecht, Galileo Galilei

Potser tenia més sentit que Samuel Beckett ens visites tres vegades? No podia fallar Tot esperant Godot (1999) ni Els dies feliços (2014) i, potser certa sorpresa amb Primer amor (2011) adoptat, que no adaptat, pel santcugatenc esporàdic José Sanchis Sinisterra. La producció del Godot de Joan Oliver i direcció de Lluís Pasqual s’arrodonia amb un repartiment estel·lar absolutament ajustat a les exigències de l’autor: Anna Lizaran, Eduard Fernández, Marc Martínez i Francesc Orella que exercien de beckettians sense complexos. En canvi Els dies feliços, traducció i direcció de Sergi Belbel, deixava a Emma Vilarasau la llibertat i el criteri que aprofitava sense defallença en una obra que, per a mi, decau a partir de l’hora sense remei. Sanchis Sinisterra portava un solitari Pere Arquillué a patir la soledat dins d’una presó de plàstic afegida a la seva improbable història d’amor fallit.

Recollint la idea de la incomunicació, del nonsense, de la mala llet concentrada, trobem en aquests 25 anys l’austríac Thomas Bernhard en dues ocasions: Mestres antics (2004) i Tres dramolette (2007). Ben característiques de l’estil bernhadià, la primera dirigida per Xavier Albertí comptava amb tres actors perfectament integrats: Carles Canut, Mingo Ràfols i Boris Ruiz que oferien un treball mesurat per fer créixer la sensació d’absurda redundància. Les dramolettes comptaven, també, amb un trio excepcional però, en aquest cas, de dones: Pepa López, Rosa M. Sardà i Mercè

· 145 ·

06 - CAPÍTOL 16.indd 145

7/9/18 10:32

06 - CAPÍTOL 16.indd 146

7/9/18 10:32

XVi · LA VOLTA AL MÓN EN 145 OBRES DE TEATRE Pons, acompanyades d’Alvaro Bartolomé, Jordi Brunet i Bárbara Flores sota la direcció de Carme Carné, amb una obra avorrida que s’aguantava precisament per l’extraordinària actuació d’aquest trio femení d’una envergadura interpretativa superlativa.

Grans mestres de la dramatúrgia ens han visitat una sola vegada i els citaré per ordre d’aparició: Vávlac Havel: El comunicat (1999), amb direcció de Dolors Vilarasau i santcugatencs com Joan Berlanga, Itziar Fenollar, Guillermina Coll i Toni Gómez.

Louis Jouvet: París 1940 (2003), dirigida i interpretada per Josep M. Flotats i Mercè Pons, una extraordinària recreació de la postguerra francesa. Dario Fo i Franca Rame: La tigressa i altres històries (2007), una interpretació genial de Manel Barceló donant cos a històries inversemblants. Eduardo di Filippo: Natale in casa Cupiello (2010), recreació a la napolitana d’Oriol Broggi amb un Pep Cruz exuberant. Oscar Wilde: Un marit ideal (2010), dirigida per Josep M. Mestres amb repartiment desigual, escenografia, vestuari i maquillatge per oblidar. August Strindberg: Dansa de mort (2017), versió equivocada de Jordi Casanova amb tres intèrprets fenomenals, Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez.

Friedrich Dürrenmatt: La visita de la vella dama (2017), amb Jordi Palet i Puig en un intent fallit de fer una obra cabdal amb titelles gegants i l’esforç frustrat de Vicky Peña. Albert Camus: Calígula (2017), una versió de Mario Gas irregular amb Pablo Derqui memorable, Mònica López subjugant i un repartiment molt encertat.

Passo a comentar quatre autors representats que la majoria dels espectadors relacionen amb el cinema. El suec Ingmar Bergman i l’alemany Rainer Werner Fassbinder que van fer més teatre que cine, per una banda, i el nord-americà Woody Allen i l’italià Ettore Scola que només s’han dedicat a fer pel·lícules. Curiosament arribaven de Bergman una obra Després de l’assaig (2003) dirigida per Jordi Mesalles amb Cristina Brondo, Montse Guallar i Lluís Marco, i una adaptació del cinema, Escenes d’un matrimoni (2010) dirigida per la nostra conciutadana Marta Angelat amb Francesc Orella i Mònica López, extraordinaris. Fassbinder aterrava al TA amb teatre, Por, menjar-se ànima (2001) visió anticipada del problema de la integració a Alemanya dirigida per Carme Portacelli i un Nacho Fresneda, perfecte marroquí estimat per Pepa López. El cas de Woody Allen és més típic: Misteriós assassinat a Manhattan (2006) adaptació fidedigna dirigida per Elisenda Roca i Maridos y mujeres (2013) i Marits i mullers (2016) versions d’Àlex Rigola amb la gent de La Abadía primer i després amb un equip habitual del Lliure. Finalment Oriol Broggi en la seva línia italiana portava Una giornata particolare (2016) transcripció exacta de la pel·lícula del mateix títol amb dues interpretacions memorables de Clara Segura i Pablo Derqui, puntejats per Rosa Gámiz, portera perfecta.

No només de dramaturgs viu el teatre. En aquests 25 anys hem vist moltes novel·les i pel·lícules fetes teatre: Escenes d’un matrimoni, Marits i mullers, Una giornata particolare, Las amistades peligrosas, Carta d’una desconeguda, Madame Bovary o Moby Dick

Aquests 25 anys també demostren un fet que s’ha convertit en habitual en el teatre a tot el món i és l’adaptació a l’escena de novel· les, és a dir, el pas d’un gènere a un altre que presenta diferències substancials i que, precisament en algunes d’aquestes temptatives es demostra que no és tan fàcil com algú pot imaginar. El text literari pot fer plantejaments que el teatre no admet o accepta amb dificultats posteriors de receptivitat per part de l’espectador.

Deixeu-me simplificar: un text per al teatre no existeix fins que

← Moby Dick de Herman Melville. Versió de Juan Cavestany (05.05.18)

06 - CAPÍTOL 16.indd 147

· 147 ·

7/9/18 10:32

06 - CAPÍTOL 16.indd 148

7/9/18 10:34

XVi · LA VOLTA AL MÓN EN 145 OBRES DE TEATRE no puja a l’escenari i el resultat pot ser molt diferent segons la direcció, els intèrprets, l’escenografia, la llum i un llarg etcètera.

En canvi el text literari, la novel·la, el conte, la narrativa sempre serà la mateixa tot i que, naturalment, el lector és qui l’acaba.

Nou autors de novel·la han passat per l’escenari, relacionats cronològicament: Quartet (1998) de Choderlos de Laclos en versió molt lliure de Heiner Müller, que després va arribar amb el seu títol original, Las amistades peligrosas (2015), versió de Dario Facal. Plataforma (2007) de Michel Houellebecq en versió de Calixto Bieito i Marc Rosich. Carta d’una desconeguda (2007) de Stefan Zweig en versió de Manuel Enrique Orjuela. La mujer de negro (2008) de Susan Hill en versió de Stephen Mallatratt. La dona justa de Sándor Marai, adaptació d’Eduardo Mendoza. Informe per a una acadèmia (2014) de Franz Kafka en versió monòleg d’Ivan Benet. Madame Bovary (2016) de Flaubert, també en monòleg d’Àngel Alonso. Moby Dick (2018) de Melville en versió de Juan Cavestany. Frankenstein (2018) de Mary Shelley en versió de Guillem Morales.

Jean-Baptiste Poquelin, és a dir, Molière, va morir l’any 1673 a París dalt de l’escenari vestit de groc i, és clar, dins del món del teatre el groc està mal vist (darrerament cal dir que tampoc des del govern central espanyol està gaire ben vist). Molière va ser un home de teatre complet: autor, actor, cap d’una companyia, productor, que deia coses tan encertades com “la primera regla del teatre és agradar al públic, totes les altres coses només serveixen perquè els amics t’aplaudeixin el dia de l’estrena”. Aquests 25 anys del TA, el geni de Molière ens ha acompanyat cinc vegades amb les seves obres més significatives, algunes repetides com L’àvar (1997 i 2016), la primera interpretant-ne el paper principal Lluís Soler i la segona Joan Pera, demostrant una vegada més com una mateixa obra pot acabar sent una cosa tan diferent en funció, precisament, de coses com aquesta: l’actor que fa el paper principal, dues actuacions en aquest cas als antípodes l’una de l’altra.

També han passat per l’escenari Amfitrió (1996), Les dones sàvies (1999), Tartuf o l’impostor (2000), dirigida per Oriol Broggi amb un Lluís Soler esplèndid, Don Juan o el festí de pedra (2001 i 2016), on es repetia el que havia esmentat abans, la primera versió, ajustada al text amb Lluís Homar i la segona versió, diguem-ne, lliure que m’obligava a preguntar en la crítica publicada, “on és Molière?”, amb Julio Manrique desmesurat.

Molière va morir l’any 1673 a París dalt de l’escenari vestit de groc i, és clar, dins del món del teatre el groc està mal vist (darrerament cal dir que tampoc des del govern central espanyol està gaire ben vist)

Dos clàssics més, el francès Jean Racine i l’italià Carlo Goldoni, passaven per l’escenari del TA, una i dues vegades respectivament. Racine amb Fedra (2002 i 2015). Dues interpretacions absolutament diferents de Rosa Novell i Emma Vilarasau, dues versions, la primera, traducció de Modest Prats i direcció de Joan Ollé, la segona, traducció i direcció de Sergi Belbel, que basculaven per ser millor la primera en el text i millor la segona en la direcció i interpretació, ambdues amb uns repartiments potents.

Goldoni s’estrenava aquí amb Commedia, un juguete para Goldoni una adaptació discreta dels personatges feta per Cándido Pazó i una companyia poc coneguda i, després, amb una versió de Els dos bessons venecians (1998) dirigida per Toni Cafiero amb un conjunt interessant, alguns de joveníssims com Sílvia Bel, Joan Carreras,

↖ La Bete. David Hirson (14.12.12) ← Qui té por de Virginia Woolf? Edward Albee (17.03.12)

06 - CAPÍTOL 16.indd 149

· 149 ·

7/9/18 10:33

Les mil i una nits (i algunes tardes) Mireia Aixalà, i Marta Marco i altres de més grans com Josep Minguell, Artur Trias i Xavier Capdet, amb interpretacions de qualitat.

Oriol Broggi

Incendis de Wajdi Mouawad, dirigida per Oriol Broggi amb Clara Segura i Julio Manrique ha estat un dels millors i inesborrables moments teatrals d’aquests 25 anys del TA

El teatre anglès és, sense cap mena de dubte, una font inesgotable d’autors, d’intèrprets, de tècnics en l’art de Talia, una de les muses, “la que floreix, la festívola”, que no tenia cap funció específica fins que se li va encarregar inspirar els autors de comèdia i, ja ho veureu, n’han passat molts durant aquests 25 anys pel TA. Comèdies de tota mena, algunes de divertides i intel·ligents, inclús amb aspectes punyents socialment, i d’altres de barates, en el sentit d’anar purament i senzilla a buscar la riallada del públic sense cap més transcendència, valor aquest que també cal considerar com a vàlid sempre que, d’una banda, estigui ben interpretat i, de l’altra, tingui el mínim de consistència literària, de ritme i de gràcia. Alan Ayckbourn amb Amor a mitges o com estima l’altra meitat (1995), De que parlàvem? (1995) i La porta del temps (1996).

Alan Bennet amb Els nois d’història (2009). Steven Berkoff amb Mesías (2002). Edward Bond amb Salvats (1998). Amelia Bullmore amb Les noies de Mossbank Road (2018). Ray Cooney amb Políticament incorrecte (1996) i La doble vida d’en John (2010). Brian Friel, qualificat com el Txékhov irlandès, amb Traduccions (2014) i Dansa d’agost (2016). Michael Frayn amb Pel davant i pel darrere (Noises Off) (1996 i 2011). David Hare amb Celobert (2003) i L’habitació blava (2012) adaptació de La Ronde d’Arthur Schnitzler. Marie Jones amb Pedres a les butxaques (2002). Anthony Jay i Jonathan Lynn amb Sí, primer ministre (2013). Frederick Knott amb Crimen perfecto (2000). David Lodge amb Pensaments secrets (2015). Martin McDonagh amb La reina de bellesa de Leenane (1999) i La calavera de Connemara (2018). Conor McPherson amb La presa (2000). Patrick Marber amb Acosta’t (2004) i La partida (2014). Robert Maughan amb El criat (2000). Katarina Mazzeti amb El tipo de la tumba de al lado (2013). Peter Morgan amb Nixon-Frost (Unplugged escènic) (2009). Bernard Pomerance amb El hombre elefante (1998). Paul Pörtner amb Pels pèls (2007). J.B. Priestley amb Truca un inspector (2011). Alan Rickman i Katherine Viner amb El meu nom és Rachel Corrie amb traducció de Gerald P. Fannon. Oliver Sacks amb El hombre que confundia a su mujer con un sombrero. I Peter Shaffer amb Amadeus (1998) i Comèdia negra (1999).

De França també ens ha arribat de tot amb el fenomen Yasmina Reza al capdavant amb tres obres: Una comèdia espanyola (2009) i lleugereta, Un dios salvaje (2010) i després en català, abans d’un any, Un déu salvatge (2011), una obra tramposa en el seu plantejament però intel·ligent per seduir, i Art (2017) probablement la millor de les tres, dirigida per Miquel Górriz, traduïda per Jordi Galcerán i amb un repartiment de traca i mocador: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluis Villanueva.

Un altre autor repetit ha estat Francis Veber amb El joc dels idiotes (1998) i després El sopar dels idiotes (1999 i 2012) i Matar al presidente (2006), o Marc Camoletti amb Boeing Boeing (2010) i No et vesteixis per sopar (2013), seguides d'Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes de Claude Magnier i La jaula de las locas de Jean Poiret per a major exhibició de Paco Moran i Joan Pera.

Comèdies a vegades amb una recerca intel·lectual i política com Eric-Emmanuel Schmitt amb El visitant (1996) o El llibertí (2008) o

· 150 ·

06 - CAPÍTOL 16.indd 150

7/9/18 10:32

XVi · LA VOLTA AL MÓN EN 145 OBRES DE TEATRE Marc Dugain amb Stalin (2008). Visions de la vida quotidiana com Como en las mejores familias (2003) tornada a veure en català a Un aire de família (2014) d’Agnés Jaoui i Jean-Pierre Bacri, passant per entreteniments intel·lectuals com El nom (2013) de Mathieu de la Porte i Alexandre de la Patellière o un interessant Ser-ho o no. Per acabar amb la qüestió jueva de Jean-Claude Grumberg de la mà de Josep M. Flotats.

El contrabajo (1999) de l’alemany Patrick Süskind ens permetia veure Rafael Álvarez “El Brujo” mentre que Las últimas lunas (2000) de l’italià Furio Bordon ens va portar Juan Luis Galiardo per única vegada i La vida por delante (2009) de Roman Gary, la memorable actuació de Concha Velasco el dia que complia els 70 anys. Celebració (2005), teatre basat en el cinema de Thomas Vinterberg, presentava una obra punyent amb un repartiment extraordinari encapçalat per Carles Canut i Carme Sansa. Moll Oest (2002) de Bernard-Marie Koltés presentava un dels fenòmens mundials de la mà de Belbel i només un Harold Pinter, Traïció (2009) dirigida per Carles Alfaro, per explotar amb Ji Jundiang, versió del mandarí de Joan Sellent, de L’orfe del clan dels Zao (2015) dirigida per Oriol Broggi amb Pablo Derqui i Borja Espinosa entre d’altres i, finalment, traca final d’aquesta volta al món amb Incendis (2012) de Wajdi Mouawad, dirigida també per Oriol Broggi amb Clara Segura, Julio Manrique, Xavier Boada, Marcia Cisteró, Claudi Font, Xavier Ricart i Xavier Ruano. Un dels millors i inesborrables moments teatrals d’aquests 25 anys del TA.

Rafael Álvarez "El Brujo"

El contrabajo de l’alemany Patrick Süskind ens permetia veure Rafael Álvarez “El Brujo”, després de gaudir-lo als inicis del TA amb el seu memorable Lazarillo

· 151 ·

06 - CAPÍTOL 16.indd 151

7/9/18 10:35

06 - CAPÍTOL 17.indd 152

7/9/18 10:35

XVIi · SHAKESPEARE, EL NOSTRE CONTEMPORANI

XVII

SHAKESPEARE, EL NOSTRE CONTEMPORANI

M

anllevo el títol d’aquest capítol d’un llibre que Jan Kott, crític, traductor, autor de més de 30 llibres, la majoria dedicats a les arts escèniques, sobretot al teatre, professor a les universitats de Yale, Berkeley i Nova York i un dels més reconeguts especialistes sobre Shakespeare del món. Ho faig perquè aquest serà un espai dedicat exclusivament a les obres del dramaturg més famós i valorat del món, aquell que tots els directors, actrius i actors volen representar i que, en general, es considera la figura indiscutible a partir de la qual es basa tota l’evolució del teatre i, com podrem comprovar, no únicament d’aquesta branca de les arts escèniques, sinó també de la música i de la dansa i, si filem prim, també del circ.

El Teatre-Auditori ha estat pròdig en programar Shakespeare, de les 35 obres que va escriure o estrenar, ves a saber si n’havia escrit més, n’han passat pel seu escenari gairebé la meitat, 16.

La primera vegada, el mes de maig de l’any 1995 amb Tant per tant, Shakespeare, fragments d’obres amb dramatúrgia i direcció de Penny Cherns, una anglesa que va aparèixer i desaparèixer del panorama teatral barceloní, amb uns joves Pere Arquillué i Santi Ricart, entre altres. Semblava que, de moment, volien que en féssim un tast i, segons la resposta, portar més coses del geni de Stratford-upon-Avon i això va ser un any més tard.

El Teatre-Auditori ha estat pròdig en programar Shakespeare, de les 35 obres que va escriure o estrenar, ves a saber si n’havia escrit més, n’han passat per l'escenari gairebé la meitat, setze

Helena Pimenta, directora basca que ha fet una llarga i indiscutible carrera professional, va presentar Romeo i Julieta el mes de juny de l’any 1996 en una versió que recordo regular des del punt de vista escenogràfic i gestual. Però la tràgica història dels amants de Verona ens ha acompanyat al llarg d’aquests 25 anys moltes vegades. L’any 1998 torna amb la Cia. Nacional de Danza dirigida per Nacho Duato i és tal el xoc emocional que produeix,

← The Winter’s Tale de William Shakespeare. Versió de Cheek by Jowl (12.02.17)

06 - CAPÍTOL 17.indd 153

· 153 ·

7/9/18 10:35

Les mil i una nits (i algunes tardes) que aquesta producció torna encara dues vegades més, però d’això en parlem en el capítol dedicat a la dansa contemporània. Romeo i Julieta ens arriba en òpera, tres cops, en dansa, cinc, i en un concert de l’OSSC amb titelles.

Hamlet. Julio Manrique

És Hamlet, com ja podrien suposar, l’obra de Shakespeare que s’ha representat més vegades. Òbviament no és el mateix Hamlet el de Lluís Homar que el de Calixto Bieito o el d’Oriol Broggi

És Hamlet, com ja podrien suposar, l’obra de Shakespeare que s’ha representat més vegades al TA. “Ser o no ser, aquest és el dilema: ¿és més noble sofrir calladament, les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna...” segons la traducció de Joan Sellent. En canvi Sagarra li feia dir al príncep de Dinamarca: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió...” Unes paraules que coneixen molts, inclosos els que mai han vist l’obra. El tema dels traductors té la seva importància. No és el mateix Hamlet el de Sagarra, que el de Salvador Oliva o el de Joan Sellent. Diguem que Sagarra és més creatiu, Oliva més rigorós i Sellent més contemporani i planer en el llenguatge. Òbviament, seguint aquesta tònica, no és el mateix Hamlet el de Lluís Homar, on ell mateix feia el protagonista, que el de Calixto Bieito dirigint una companyia anglesa (amb el text traduït per Sellent sobretitulat) l’octubre de l’any 2003, o el de l’Oriol Broggi, del 2009, amb Julio Manrique com el malaurat jove, una versió compacta, rica en imatges i en força emocional. Igual passa en les versions, si Hamlet hagués de representar-se íntegrament, probablement duraria més de cinc hores. Però hi ha un aspecte que hauria de ser inamovible i és el respecte pel contingut i pel text que, per la seva riquesa i veritat, és tan clàssic com contemporani.

Les paraules que Shakespeare escriu i que permeten endinsar-se profundament en l’ànima humana van ser traïdes d’una manera absurda, l’octubre de l’any 2006, per una versió titulada European House (pròleg d’Hamlet sense paraules), dirigit per Àlex Rigola amb un repartiment extraordinari: Pere Arquillué, Chantal Aimée, Joan Carreras, Pere Eugeni Font, Norbert Martínez, Alícia Pérez, Ernest Villegas ... Es pot fer un Hamlet sense paraules? Sí, és clar, si el que es pretén és allò que en diuen épater le bourgeois, però no pas endinsar-se en el drama i per transmetre l’essència del drama d’un covard, un escèptic, un mentider, un heroi, un boig, un venjatiu, un paranoic amb el complex d’Èdip.

Rigola ha portat al TA diferents Shakespeares, sempre amb la característica de trencament, lloable sens dubte com a principi, però que de vegades xoca amb una cosa que a mi em molesta extraordinàriament, com expressava en l’anterior paràgraf, que és el respecte a l’obra original. Aquest és un tema que pot semblar nou però que no té res de modern. Penseu en Jean Vilar, Antonin Artaud o Peter Brook, per citar algú. Sempre hi ha la necessitat de revitalitzar, de canviar, d’expressar la personalitat a través de la visió, de la versió pròpia però, insisteixo, hi ha un principi bàsic que és no alterar el fons de l’obra, la idea original i, en aquests casos, la tergiversació acostuma a ser massa habitual. Sempre he dit i escrit que, si una obra no t’acaba d’agradar, sigui de Shakespeare o de qualsevol autor, el director, el creador de la dramatúrgia té un altre camí que és escriure una obra nova, una obra seva.

Titus Andronicus, amb un repartiment molt extens, l’any 2002 encara hi havia obres com aquesta, amb quinze actrius i actors, va ser una mostra del que comentava abans. Els intèrprets corrien

· 154 ·

06 - CAPÍTOL 17.indd 154

7/9/18 10:35

XVIi · SHAKESPEARE, EL NOSTRE CONTEMPORANI amunt i avall de l’escenari amb un frenesí que semblava imparable. Després, l’any 2005, Rigola va presentar Juli Cèsar, versió en aquest cas impecable, amb un repartiment potent també llarg i adequat que permetia comprovar que, quan vol, és un director considerat amb l’autor. Una altra versió de la mateixa obra, Julio César, en aquest cas en castellà, va representar-se el mes de març de l’any 2014 amb Mario Gas, Sergio Peris Mencheta i Tristán Ulloa en els papers principals. La direcció de Paco Azorín quedava una mica coixa, salvada parcialment pels actors que, en general, em van decebre bastant, probablement perquè n’esperava molt.

Calixto Bieito ha estat també un director que ha volgut fer Shakespeare per mostrar la seva personalitat. Comentava abans un Hamlet interpretat per una companyia anglesa, però abans, el mes de febrer de l’any 1998, havia presentat La tempestat amb un Herman Bonnin, inoblidable Pròsper, i magnífic Caliban d’Eduard Fernández. Un any després venia al TA amb Mesura per mesura, perfectament equilibrada amb un repartiment també de luxe: Mingo Ràfols, David Selvas, Julio Manrique, Ferran Rañé, Boris Ruiz, Laura Conejero, Carme Sansa, Manuel Dueso, Mia Esteve, Albert Triola... L’any 2002 tornava amb Macbeth, última de les obres dirigides al TA, també amb una llista d’actrius i actors com les d’abans, és a dir, setze personatges i una escenografia potent que recolzava a Mingo Ràfols, Carles Canut, Roser Camí, Santi Pons, Daniel Klamburg, Chantal Aimée, Boris Ruiz i altres, o sigui l’equip habitual, aleshores, del director revolucionari que sembla, finalment, abduït pels teatres d’òpera del món mundial.

Tragèdia amb prohibició d’esmentar-se pel seu nom donades les desgràcies que s’havien produït des de la seva estrena: caiguda d’una biga que va matar el protagonista, incendi en el teatre al mig de la representació, mort d’un atac de cor abans d’aixecar-se el teló... També, doncs, aquella obra, ens va visitar al TA com a òpera de l’AAOS. El mes de gener de l’any 2003 arriba El somni d’una nit d’estiu (també coneguda com El somni d’una nit de Sant Joan) que Harold Bloom qualifica com una de les altes comèdies de Shakespeare i que, segons el meu criteri, és una de les creacions més originals i de gran força per enganxar l’espectador, per la varietat dels seus personatges, per mostrar les subtils i contínues lluites dels humans per trobar la felicitat i fer-la desaparèixer en l’eterna recerca de l’amor, de la passió, de l’amor carnal. En definitiva, sense gaires problemes per canviar de parella, si les circumstàncies ho exigeixen, amb una barreja d’éssers fabulosos i del poble senzill i normal. La va dirigir un jove Àngel Llácer amb molt d’enginy i qualitat amb la música de Joan Alavedra i un equip d’actrius i actors tan joves com eficaços: Òscar Muñoz, Ivan Benet, Judith Farrés, Albert Triola, Joan Carreras, Clara Segura, Gavina Sastre, Marcia Cisteró, Jacob Torres...

Calixto Bieito

Calixto Bieito ha estat també un director que ha volgut fer Shakespeare per mostrar la seva personalitat.

A més de Hamlet ha presentat La tempestat, Mesura per mesura i Macbeth

Altres obres del mestre representades al TA han estat Coriolà, maig del 2002 dirigida per Geoges Lavaudant. La comèdia dels errors, juny del 2000, una segona visita d’Helena Pimenta com a directora. Una insòlita Troilus i Cressida, març del 2003, dirigida per Xavier Albertí. Una visita d’un grup mallorquí amb Nit de reis o el que vulgueu, gener del 2004, de molt bon record. Ricard III nova

· 155 ·

06 - CAPÍTOL 17.indd 155

7/9/18 10:35

Les mil i una nits (i algunes tardes) incursió d’Àlex Rigola el mes de gener del 2006 amb una lectura esbiaixada marca de la casa. Ricard II, desembre del 2009, amb direcció de Carme Portacelli en la línia de transformació total de forma i fons i un escenari insòlit constituït per un pàrquing on es desenvolupava tota l’acció. Una The tempest dirigida per Serge Ayala amb actor i actriu anglesos fent tots els papers de l’obra, gesta impossible, i uns músics com a acompanyants, sobretitulada i avorrida. I un Othelo de la companyia argentina de Gabriel Chame Buendía que conserva el text i trenca les formes per trobar, sembla, la veritat de la tragèdia del moro de Venècia. Tragèdia que ens ha arribat també dues vegades amb el format d’òpera.

Venus i Adonis

Fora de l’àmbit de la seva obra teatral encara hem tingut ocasió d’assaborir la creativitat de Shakespeare amb una versió de Venus i Adonis amb Emma Vilarasau, Jordi Bosch i el violoncel de Lluís Claret

Deixo, per acabar el capítol, dues joies: The winter’s tale, febrer del 2017, dirigida per Declan Donnellan, de la companyia Cheek

by Jowl, un treball rigorós, perfecte en la gestualitat, en les llums i control dels espais, en la cadència dels diàlegs, la força de les diferents situacions, placidesa seguida de vehemència i/o fúria, amb Orlando James Edward Sayer, Natalie Radmail-Quirke, Eleanor McLoughlin, Joy Richardson, Grace Andrews, David Carr, Ryan Donaldson, Sam Wollf, Peter Moreton, Sam McArdie, Joseph Black... un equip fabulós d’actrius i actors, d’il·luminadors, tècnics de so i música de Paddy Cunneen.

El mes de novembre del 2012, a la sala escenari, Els dolents (de Shakespeare) una extraordinària recopilació de Steven Berkoff, dirigida per Ramon Simó i interpretada magistralment per Manel Barceló, confirmant allò que tots sabem i és que els dolents sempre donen més joc i, per a un actor o una actriu, fer un dolent li ofereix més possibilitats d’atraure el públic.

Fora de l’àmbit de la seva obra teatral encara hem tingut ocasió d’assaborir la creativitat de Shakespeare amb una versió de Venus i Adonis el mes d’octubre del 2015, dins del Festival Nacional de Poesia que cada any se celebra a la nostra ciutat, ens va oferir un trio magnífic: Emma Vilarasau, Jordi Bosch i el violoncel de Lluís Claret, amb música de François Couperin, Jean-Baptiste Barrière i Johann Sebastian Bach (les suites 1 i 5) que es va tornar a representar al Teatre Goya uns mesos després.

El Teatre-Auditori, en les diferents etapes, ha complert sobradament portant Shakespeare al públic de la ciutat que, com deia en el capítol de l’òpera, pot haver servit perquè més d’un espectador assidu, com ara jo, hàgim tingut l’oportunitat de veure 24 visions diferents de la posada en escena del seu llenguatge, cinc versions del moviment que generen les seves històries ballades i, fins i tot, el silenci d’una història coneguda en el món sencer. També, gràcies al cinema que ha fet centenars de pel·lícules a partir de les seves obres, fins al punt que, en una reunió de magnats de Hollywood de fa uns 50 anys, quan es queixaven de la falta de bons guions, de guionistes de qualitat, un dels presents va comentar: “Deixem-nos de ximpleries, tots sabem que hi ha un guionista que mai falla”, i davant del silenci dels seus companys va dir: “Shakespeare”.

Un Shakespeare que reuneix en si totes les característiques de les seves pròpies obres en una personalitat especialment interessant i, si ho voleu, una mica misteriosa, començant per les dades del

· 156 ·

06 - CAPÍTOL 17.indd 156

7/9/18 10:35

XVIi · SHAKESPEARE, EL NOSTRE CONTEMPORANI seu naixement i de la seva mort. Neix el dia 23 d’abril de 1564 i mort el 23 d’abril de 1616. Hi ha teòrics, en diferents èpoques, que han volgut demostrar que ell no escrivia les obres, i finalment només podem constatar que, com deia al principi, no hi ha cap persona vinculada a les arts escèniques, principalment al teatre, que no vulgui fer un Shakespeare, d’una manera o d’una altra, perquè probablement tots consideren que és la mesura que els donarà la seva pròpia mida com artistes.

Perquè Shakespeare, astut i misteriós, va jugar amb tots els conceptes rebuts que li foren accessibles, però mai es va deixar convèncer del tot per cap d’ells en absolut. En paraules del nostre conciutadà Josep Maria Jaumà, que durant molts anys va donar classes a la UAB dedicades al geni anglès, “observa i comenta com des d’un altre planeta la futilitat i la mistificació que veu pertot”.

Volem més Shakespeare... sigui com sigui!

En paraules del nostre Josep Maria Jaumà, que durant molts anys va donar classes a la UAB dedicades al geni anglès, l'autor de Hamlet “observa i comenta, com des d’un altre planeta, la futilitat i la mistificació que veu pertot”

· 157 ·

06 - CAPÍTOL 17.indd 157

7/9/18 10:35

06 - CAPÍTOL 18.indd 158

7/9/18 10:36

XVIii · SOL, SOLET, VENIU A VEURE’M QUE TINC FRED

XVIII

SOL, SOLET, VENIU A VEURE’M QUE TINC FRED

E

l Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans diu, en una de les seves accepcions, que monòleg és un “procediment de la tècnica narrativa que consisteix a exposar d’una forma directa allò que s’agita en el subconscient d’un personatge, o allò que sorgeix de la seva consciència”, però també diu que és un soliloqui o sigui: “Fet de parlar sol, en si mateix”. En Pompeu Fabra diu, més o menys el mateix, però amb poques paraules. No ho sé, però probablement és un signe dels temps, allargar sense necessitat. Els monologuistes tenen una mica aquesta característica i mesurar el temps és un element essencial perquè un monòleg sigui eficaç. És clar que això de les mides és un exercici, com sempre, subjectiu.

Igualment es podria dir dels límits o no del contingut dels monòlegs, vull dir, humor sense topalls? Ni polítics, ni sexuals, ni ètnics, ni culturals, ni religiosos. Hi ha alguna cosa de la qual no podem riure? El monologuista ha de fer riure a qualsevol preu?

El monologuista pot mentir per tal de fer riure? I una altra consideració. Per què el monologuista ha de fer riure sempre? No pot haver-hi monòlegs dramàtics o seriosos? No, perquè aleshores es tractaria d’una altra cosa, seria teatre dramàtic o polític o... Ja ho deia, una altra cosa.

De totes maneres, hi ha monologuistes de tota mena, sí que es repeteixen determinats esquemes, cal acceptar-ho, però hi ha monòlegs de dretes i d’esquerres, trencadors i conservadors, intel· ligents i que rasquen la ximpleria sense suc ni bruc. O sigui, hi ha de tot com deia, com ara podrem veure amb aquesta llista dels que han passat pel TA en aquests 25 anys. Alguns repetint per oferir el seu art que, ho tinc comprovat, té uns fans indestructibles, aficionats que tenen una característica especial i és que riuen abans que el monologuista de torn digui alguna cosa i, encara més greu,

← Rubianes solamente. Pepe Rubianes (20.09.00)

06 - CAPÍTOL 18.indd 159

Hi ha alguna cosa de la qual no podem riure?

El monologuista ha de fer riure a qualsevol preu?

El monologuista pot mentir per tal de fer riure? I una altra consideració, per què el monologuista ha de fer riure sempre?

· 159 ·

7/9/18 10:36

06 - CAPÍTOL 18.indd 160

7/9/18 10:36

XVIii · SOL, SOLET, VENIU A VEURE’M QUE TINC FRED riuen quan encara el monologuista no ha sortit a l’escenari. Això sí que val la pena de comprovar.

L’argentí barcelonauta Ángel Pavlovsky va ser el primer monologuista que va actuar al TA (01.12.95) acompanyat d’un pianista, Anibal Amílcar (un nom ben curiós que no sé si és de veritat). La primera sorpresa va ser comprovar que el teatre estava absolutament ple. La segona, experimentar una altra vegada la capacitat de seducció (jo vaig titular la meva crítica publicada a Els quatre cantons “Seminari per aprendre l’art de la seducció”) que estava basada amb intel·ligència i veritat, tendresa i amor, autenticitat i espontaneïtat, a resoldre la difícil equació veritat i convenció.

Un espectacle que va durar tres hores, amb les esperades baixades de l’artista a la platea. Dotze anys després Pavlovsky tornava amb Alas furtivas (28.09.07) i les seves primeres paraules van ser que estava content de tornar però que li agradaria fer-ho amb més freqüència. Ironia del seductor diví, que rep personalment el públic per veure amb qui s’enfrontarà al cap d’uns minuts.

L’acompanyen musicalment un trio de senyores i ell fa el mateix de sempre però, probablement, amb una mirada tardoral, que s’avé amb l’època de l’espectacle.

Lita Claver “la Maña” és una gitana aragonesa que va ocupar molts anys l’escenari del Molino de Barcelona i va actuar a l’escenari del TA amb l’espectacle ¡Qué caña tiene la Maña! (14.11.97).

Per què, es preguntarà algú, el poso en el capítol de monologuistes i no en musicals o cançó, si amb ella van actuar Claire Simpson, supervedette, Rodrigo Durán, còmic-humorista i Joan Gimeno, presentador, i tres noies que eren el Ballet Jordan’s? Doncs perquè el que la gent, que va omplir el teatre, anava a veure era què deia la Maña, no què cantava, o quin era el muntatge de cabaret, sinó què deia la Maña. I va dir coses, moltes, i va baixar de l’escenari al pati de butaques, i es va asseure a la falda d’un senyor calb, i li va dir a la senyora allò de “hay que ver como la tiene su marido, eh!”, és a dir, ¡qué caña tiene la Maña!

Pepe Rubianes va començar a fer teatre amb el grup Dagoll Dagom cap als anys 70 fins que un dia va deixar el text d’altri per fer el seu propi text i dir-lo en un escenari sol. Aquí va venir presentant Rubianes solamente però acompanyat del seu amic Joan Lluís Bozzo, que aleshores vivia a Valldoreix

Pepe Rubianes va començar a fer teatre amb el grup Dagoll Dagom cap als anys 70 fins que un dia va deixar el text d’altri per fer el seu propi text i dir-lo en un escenari sol. Probablement aquesta sigui la definició del monologuista, la soledat a l’escenari. Aquí va venir presentant Rubianes solamente (20.09.00) però acompanyat del seu amic Joan Lluís Bozzo, que aleshores vivia a Valldoreix.

Probablement, varen dinar plegats i li va dir “vente conmigo al teatro y seguimos charlando”. Va tornar després de sis anys amb el mateix títol (23.05.06), “per què canviar una cosa que no canviava?”, devia pensar, i el teatre va tornar a estar ple, rient amb les històries escatològiques, tremendes, iconoclastes, en alguns casos que podien ferir la sensibilitat de creients, per exemple, i que lligava amb la seguretat i tranquil·litat de qui se sent per sobre de qualsevol convenció.

Paz Padilla presentava Ustedes se preguntarán cómo he llegado hasta aquí (27.09.02). Tenia raó, jo em vaig fer la pregunta i, després de veure l’espectacle, encara me la faig. També han passat pel TA diverses vegades dos personatges que encara em costa de situar, i que semblaven sortits directament del Rastro madrileny. Faemino

← Ángel Pavlovsky (01.12.95)

06 - CAPÍTOL 18.indd 161

· 161 ·

7/9/18 10:36

06 - CAPÍTOL 18.indd 162

7/9/18 10:36

XVIii · SOL, SOLET, VENIU A VEURE’M QUE TINC FRED y Cansado están aquí dentro (10.01.03) conreant un humor absurd, un punt surrealista i, com és habitual, escatològic en les dues accepcions del terme: que tracta dels excrements o de la teologia, que tracta de les coses darreres o finals de l’home i de la vida.

Probablement esmentar el filòsof Kierkegaard venia d’aquesta manera d’entendre l’existència humana tot i que, probablement, molts dels seus seguidors no en tenien ni idea. Els vaig tornar a veure dos anys després, (10.05.08) però han fet una tercera i recent visita.

Com anem veient, els monologuistes són, en general, de parla castellana tot i que siguin catalans de naixement. No és el cas del Teatre de Guerrilla que, quan varen actuar al TA encara eren tres, fent El directe (25.04.03), una idea i direcció de Quim Masferrer amb la interpretació de Carles Xuriguera, Rafel Faixedas i ell mateix (abans de triomfar amb El foraster a la tele). Aquest humor a la catalana oferia l’estranya visió d’una manera d’expressió ancorada en el temps i l’espai, que era el de cert estil pagesívol, per dir-ho ràpidament i, potser, incorrectament. Dani Pérez, en canvi, feia un monòleg urbanita amb certes dosis de filosofia senzilla i quotidiana amb Los unos por los otros (14.05.04) d’una eficàcia suficient. Contràriament al xoc emocional que proporcionava, amb un català trufat de castellanismes de Carles Flavià amb L’Evangeli segons Carles Flavià (14.01.05), era una mena de trobada habitual amb un col·lega a la barra del bar, que feia passar una estoneta amb les seves coses, potser amb la idea, al final, que quan tornessis al bar, marxaries en silenci si s’estava a la barra prenent una birra.

L’argentí barcelonauta Ángel Pavlovsky va ser el primer monologuista que va actuar al TA. La primera sorpresa va ser comprovar que el teatre estava absolutament ple

Un personatge singular, dona, intel·ligent, bona actriu, contundent, és la canària Antonia San Juan que va venir al TA amb Las que faltaban (24.11.06), una sèrie de textos de Terenci Moix, Quim Monzó, Enrique Gallego i d’altres, de bon nivell i interpretació. La repetició Mi lucha (17.03.17) amb textos interessants, també, de Pedro Almodóvar, Arturo Kopit, i alguns seus va suposar, segons la meva visió, un espectacle llarg, reiteratiu que, a més a més, va tenir una seqüència de poc nivell personal amb la llarga llista d’improperis contra unes persones que van deixar l’espectacle a la meitat. Tal com escrivia en la meva crítica, estava d’acord amb la majoria de les coses que deia però no com ho deia. Exactament igual com em passa amb David Guapo (David Callejón, nascut a Barcelona) que ha vingut al TA presentant Que no nos frunjan la fiesta 1 (04.05.13) i amb la mateixa cosa però 2 (27.02.15). La repetició de determinats estereotips és la base de l’espectacle, que sempre té una rebuda sonada d’un públic absolutament fidel, incloses el parell de cançons que acostuma a interpretar, perquè cal considerar que aquest personatge va començar com a cantautor, que és el que voldria ser. Tinc un problema especial amb David Guapo i és que als 75 anys em va descobrir que jo no era sexi, és a dir, que mai havia estat sexi perquè parlo en català i, a més a més, va cometre l’error (és una manera de dir-ho) de comunicar que faria els cinc minuts últims de l’espectacle en català perquè l’obligava la llei. Quina llei, guapo?

Eugeni Jofra Bafalluy també era cantant, amb la seva dona feien una parella magnífica, però va començar a explicar acudits entre

↖ Sigue con nosotros. Berto Romero (19.03.17) ← David Guapo (27.02.15)

06 - CAPÍTOL 18.indd 163

· 163 ·

7/9/18 10:36

06 - CAPÍTOL 18.indd 164

7/9/18 10:36

XVIii · SOL, SOLET, VENIU A VEURE’M QUE TINC FRED cançó i cançó i va comprovar que allò li sortia millor. Va morir als 59 anys i el seu fill Gerard el ressuscita amb Hablamos (12.05.12) interpretat per Reugenio, que amaga un actor que, diuen, no vol donar a conèixer la seva identitat. La gent va riure molt, un senyor que tenia al darrere s’ho passava tan bé que després de riure, li explicava l’acudit a la seva dona. “El saben aquell que diu...”.

Igual podria dir de l’èxit de Berto Romero que dues vegades ha presentat Sigue con nosotros (14.02.14 i 19.03.17) on, sense fer gaires canvis, jo crec que pràcticament cap canvi, obté una resposta del mateix públic que, amb tota seguretat, va a veure’l perquè digui el mateix de l’altra vegada. És, en definitiva, la mateixa posició dels nens quan volen escoltar el mateix conte o història i, atenció!, que sigui exactament igual. En Berto té un físic peculiar que ell utilitza molt bé i que, per si no n’hi hagués prou amb el text creat per ell mateix amb l’ajuda de Rafel Barceló, a més a més enriqueix la cosa amb audiovisuals i la música d’Ivan Lagarto i Miquel Company.

Asier Etxeandia va presentar El intérprete (01.12.14) que també podria aparèixer com a petit musical, però crec que el contingut, una autobiografia explicada amb cançons de tota la vida, es mereixia més aquest capítol. El basc fa una representació autèntica i potent que sobrepassa el nivell del monologuista per convertir-se en un espectacle de gran qualitat artística i humana. Un veritable passeig per la seva infantesa i una explicació sensible, tendre, a vegades dramàtica, d’una acceptació pròpia i familiar recomanables. Per tancar, el valencià Carlos Latre va presentar 15 años no es nada (08.11.15), una llarga i divertida passejada per molts dels personatges a qui imita, que li recomanaria rebaixar en quantitat per poder assolir la qualitat que, de fet, té afegida a la música i una presentació de so i llum magnífica.

← 15 años no es nada. Carlos Latre (08.11.15)

06 - CAPÍTOL 18.indd 165

Berto Romero ha presentat dues vegades Sigue con nosotros on, sense fer gaires canvis, jo crec que pràcticament cap, obté una resposta del mateix públic que, amb tota seguretat, va a veure’l perquè digui el mateix de l’altra vegada

· 165 ·

7/9/18 10:36

06 - CAPÍTOL 19.indd 166

7/9/18 10:37

XIX · QUÉ ÉS POESIA, EM PREGUNTES?

XIX

QUÈ ÉS POESIA, EM PREGUNTES?

P

robablement les primeres reflexions occidentals sobre la literatura són les de Plató i a la paraula poesia, una aproximació podria ser poiesis, li dona el sentit de fer, de creació i sempre s’entén com les paraules que diu algú davant d’un públic que l’escolta. També és freqüent que aquest poeta digui la seva poesia o un cor la d’algun poeta acompanyat d’un instrument musical i, si es tracta d’un cor, que aquest es mogui seguint la cadència, el ritme de les paraules, amb una mena de coreografia o moviments suggerits per les paraules.

De poesia escrita n’hi ha hagut sempre, com els jeroglífics egipcis 25 segles abans de Crist, o cants religiosos com El Poema de Gilgamesh, obra èpica dels sumeris amb caràcters cuneïformes sobre taules d’argila que es calcula que són fets 2000 anys abans de Crist, o els Vedes, els llibres sagrats de l’hinduisme, que es calcula que els darrers van ser redactats el segle III aC, o els cants de L’Odissea i La Ilíada, atribuïts a Homer, vuit segles abans de l’era cristiana. Per això es pot dir que el fet de l’edició de poesia en llibres per llegir individualment és un fet relativament modern i, sobretot, allunyat del seu sentit primer, la declamació pública, la dicció de paraules amb certa musicalitat o sonoritat, per proclamar la bellesa, l’emoció dels sentiments en la poesia lírica, o el lament de l’elegia, o la sàtira de l’epigrama i així totes les formes que el temps anava codificant i que, a la llarga, el mateix temps ha anant desmuntant per arribar al nostre segle amb una poesia que, en alguns casos, manté volgudament les normes establertes, i en la majoria de les ocasions es deixa anar per trobar en els sons, en les imatges, la veritat interna de cada poeta, sigui home o dona, a la recerca de l’ànima d’un altre, del públic.

La primera vegada que al TA es va programar específicament poesia va ser un homenatge al poeta Miquel Martí i Pol que va assistir a l’acte en la primera funció en un teatre ple a vessar

La primera vegada que al TA, en aquests 25 anys, es va programar específicament poesia va ser un homenatge al poeta nacional

← Nit de poesia. Clara Peya, piano i Pere Martínez, cantaor. (20.10.16)

06 - CAPÍTOL 19.indd 167

· 167 ·

7/9/18 10:37

06 - CAPÍTOL 19.indd 168

7/9/18 10:37

XIX · QUÉ ÉS POESIA, EM PREGUNTES? d’aquells anys, Miquel Martí i Pol (27 i 28.09.07) que va assistir a l’acte en la primera funció en un teatre ple a vessar. Un espectacle equilibrat i esplèndid amb Jordi Dauder i Emma Vilarasau (que en aquells moments actuaven plegats al serial Nissaga de poder) i Jordi Bosch, recitant una selecció dels poemes de l’autor de Roda de Ter, la veu de Nina cantant les composicions de Xavier Bosch que, també, tocava la guitarra i la suggerent il·luminació d’Ariel Garcia Valdés.

Un acord posterior amb el Departament de Cultura de la Generalitat va suposar incorporar a la programació de cada temporada, com a mínim, una nit dedicada a la poesia amb el Festival de Poesia Catalana a Sant Cugat que, amb el pas dels anys, es convertiria en el Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat sota els auspicis de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquesta variant ha suposat, fins ara, 17 festivals que han anat afegint a la Nit de la Poesia, acte central del Festival, diverses funcions on hi ha la poesia com a eix central, en alguns casos amb cançó, música instrumental i dansa fins a configurar uns espectacles únics i, probablement, irrepetibles. Ara, però, les especials circumstàncies que viu el nostre país fan témer, com en tantes altres coses referides a la cultura, que la continuïtat d’aquest Festival està en risc.

Les formes que ha adoptat la Nit de la Poesia han estat diverses, però en els primers anys l’esquema era la presència a l’escenari de diferents poetes que recitaven les seves pròpies poesies de manera alternativa amb algun acompanyament musical. El I Festival tenia dos títols, el primer “Nit de Poemes” (25.04.98) que dirigia Lluís Homar amb 12 poetes i l’esquema esmentat abans, i una segona part titulada “Taverna dels poetes” concebut i interpretat per Santi Arisa amb direcció de Víctor Valls, en un escenari convertit en bar literari on el públic assistia a l’espectacle assegut al voltant de taules rodones i prenent cava.

L’any següent, el II Festival (01.05.99) amb una expressiva presentació oficial que deia “la poesia, després d’uns anys d’eclipsi, ha tornat a emergir amb força, i ho ha fet retornant als seus orígens orals”, per continuar “després de l’èxit del I Festival... i tal com desitjàvem, el Centre Cultural Sant Cugat s’ha animat a prosseguir aquest recital amb el desig que es consolidi plenament com un dels més importants en el seu gènere”, com així ha sigut.

En aquesta ocasió la direcció era d’Ariel García Valdés i també hi havia la col·laboració de Santi Arisa però, aquesta vegada integrat el grup musical en el recital que va comptar també amb 12 poetes.

Un acord amb el Departament de Cultura va suposar incorporar a la programació de cada temporada, com a mínim, una nit dedicada a la poesia amb el Festival de Poesia Catalana a Sant Cugat que, amb el pas dels anys, es convertiria en el Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat sota els auspicis de la Institució de les Lletres Catalanes

La llista dels poetes que han participat al llarg de 17 anys és extensa, 86 noms de totes les edats, fet significatiu per entendre què ha estat en aquests 25 anys el fet poètic del país. Són, per ordre alfabètic, els següents: Montserrat Abelló, Sam Abrams, Anna Aguilar-Amat, Víctor Altaió, Sebastià Alzamora, Odile Arqué, Josep Ramon Bach, Margarita Ballester, Rosina Ballester, Víctor Batallé, Hèctor Bofill, Maria Cabrera, Lluís Calvo, Carles Camps i Mundó, Miriam Cano, Antonina Canyelles, Enric Casasses, Jordi Pere Cerdà, Antoni Clapés, Narcís Comadira, Mireia Companys, Josefa Contijoch, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Desclot, Joan Durán, Maria Josep Escrivà, Bartomeu Fiol, Maria Rosa Font, Feliu

↖ Miquel Martí Pol amb l'alcalde Aymerich al 1997 ← Queridos poetas. Paco Rabal (26.02.00)

06 - CAPÍTOL 19.indd 169

· 169 ·

7/9/18 10:37

06 - CAPÍTOL 19.indd 170

7/9/18 10:37

XIX · QUÉ ÉS POESIA, EM PREGUNTES? Formosa, Joan Fortuny, Jordi Gabarró, Yannick García, Francesc Garriga, Patrick Gifreu, Pere Gimferrer, Andreu Gomila, Gemma Gorga, Jep Gouzy, Marc Granell, Ramon Guillem, Antoni Ibáñez, Gaspar Jaén i Urban, Salvador Jàfer, David Jou, Jordi Julià, Rubén Luzón, Jordi Llavina, Vicenç Llorca, Antoni Marí, Joan Margarit, Txema Martínez Inglés, Maria Mercè Marçal, Biel Mesquida, Dolors Miquel, Anna Montero, Hèctor Moret, Vinyet Panyella, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Pere Pena, Sebastià Perelló, Miquel Pérez-Sánchez, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Ponç Pons, Antoni Puigverd, Susanna Rafart, Montserrat Rodés, Marc Romera, Pere Rovira, Eva Rumí, Màrius Sampere, Eduard Sanahuja, Jordi Sarsanedas, Jean Serra, Lluís Solà, Enric Sòria, Àlex Susanna, Víctor Sunyol, Gerard Vergés, Joan Vergés, Blanca-Llum Vidal, Mireia Vidal-Conte, Antoni Vidal Ferrando, Enric Virgili i Olga Xirinacs.

Hi ha una consideració important a fer, i és que la poesia a l’escenari del TA ha pujat com la Nit de la Poesia, habitualment acompanyada d’altres espectacles, per exemple la inauguració amb presència de poeta i música en el vestíbul, o actes diversos amb música i dansa a l’escenari al marge de moltes convocatòries a diferents llocs de la ciutat: llibreries, claustre del Monestir, galeries d’art, que li donen una entitat potent i que responen a aquesta col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes abans esmentada. Les diferents Nits han estat dirigides per noms importants de les arts escèniques com Ariel García Valdés, Calixto Bieito, Carme Portacelli, Xavier Albertí, les santcugatenques Dolors Vilarasau i Mudit Grau, Ricard Salvat, Oriol Broggi, Ferran Madico, Santi Arisa i, a partir de l’any 2015 es va crear un concurs públic per obrir i organitzar l’acte central a poetes i gestors culturals per tal de renovar i ampliar les propostes artístiques. Així Àngels Gregori, Pau Carrió i Sebastià Portell han estat els darrers encarregats d’aquesta nit principal.

L’evolució del Festival, més actes a part de la Nit, diversificació d’espais, tot plegat ha suposat la creació d’una setmana d’actes concentrats en els diferents llocs amb una programació molt eclèctica que ha anat creixent fins al punt que, els darrers anys, els actes vinculats al Festival arriben a cobrir dos mesos (habitualment octubre i novembre). Altres variacions han estat la creació l’any 2005 del Poeta d’Honor, adjudicat a un o una poeta viu o viva (i dic poeta perquè la majoria de les dones poetes no estimen el terme poetessa) que per ordre cronològic relaciono: Màrius Sampere (2005), Montserrat Abelló (2006), Josep Palau i Fabre (2007), Feliu Formosa (2008), Joan Vergés (2009), Jordi Pere Cerdà (2010), Gerard Vergés (2011), Francesc Garriga (2012) i Joan Margarit (2013). L’any 2014 es va dedicar a la poesia de Joan Vinyoli i, els darrers tres anys, no hi hagut poeta d’honor.

Laura Borràs, aleshores directora de la ILC i avui consellera de Cultura

L’evolució del Festival, la diversificació d’espais, ha suposat la creació d’una setmana d’actes concentrats en els diferents llocs amb una programació molt eclèctica que ha anat creixent fins al punt que, els darrers anys, els actes vinculats al Festival arriben a cobrir dos mesos d'activitats

Les diferents formes de la Nit de la Poesia han tingut moments de tot. A vegades la senzilla presència física del poeta llegint els seus versos, a vegades la integració amb música (no sempre beneficiosa i a voltes molestant l’audició), també un muntatge teatral amb moviments i il·luminacions precises per situar el lector en primer pla, o també la presència d’altres (penso en el concert fet per Maria del Mar Bonet acompanyada al piano per Manel Camp

↖ Francesc Parcerisas ← Feliu Formosa

06 - CAPÍTOL 19.indd 171

· 171 ·

7/9/18 10:37

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Cal remarcar la presència de Raimon en dues ocasions, Un cant a la poesia i Antològic amb poemes d’Ausiàs March, Rois de Corella i Salvador Espriu que havia musicat Cal recordar l'actuació inesborrable de Paco Rabal i Assumpció Balaguer a Queridos poetas

(27.10.07), o el muntatge totalment teatral d’Oriol Broggi per homenatjar a Feliu Formosa (18.10.08) amb Jordi Banacolocha, Joan Berlanga i Xavier Ripoll i el grup musical Cabo San Roque.

També remarcar la presència de Raimon en dues ocasions, Un cant a la poesia (22.10.11) i Antològic (28.11.15) amb poemes d’Ausiàs March, Rois de Corella i Salvador Espriu que havia musicat. Una especial nit va ser, sens dubte, la protagonitzada per la banda de jazz La Locomotora Negra i la Coral Sant Jordi. Un espectacle, He mirat aquesta terra (22.10.10) amb el recitat sorprenent de Quim Lecina i una cantata composta per Ricard Gili a partir de textos d’Espriu. O l’extraordinària Nit (20.10.16) amb Clara Peya al piano, i els santcugatencs Pere Martínez, cantaor, i els membres de l’Esbart Sant Cugat amb coreografia de Laia Santanach actuant simultàniament amb els poetes segons una idea de Pau Carrió.

Tots aquests dois (27.10.12) de Pep Tosar, una biografia escènica del cantautor i poeta Guillem d’Efak, responia a una gran sensibilitat poètica que jugava amb tots els elements escènics precisos per donar llum a la creativitat impressionant del joglar mallorquí i la del propi Tosar. Remarcable també per la seva força comunicativa va ser Maleïts poetes (23.10.14), una producció de Sílvia Bel amb Llúcia Vives i la música de Carles Bertán, una tria feta per Andreu Gomila de poemes de Pier Paolo Pasolini, J.M. Fonollosa, Charles Baudelaire, Nicanor Parra, Palau i Fabre, Blai Bonet i altres dins, deien, “la història més fosca i viva de la literatura, obres de passió, amor, ràbia i melangia”. També la sorpresa genial d’una obra poc coneguda de William Shakespeare Venus i Adonis (19.10.15), ja esmentada en el capítol dedicat al geni, amb un trio sensacional format per Emma Vilarasau, Jordi Bosch i el violoncel de Lluís Claret, a partir d’una traducció de Joan Sellent, que ens portava una història de passió i rebuig que manté, amb el pas dels anys, el mateix poder de fascinant seducció. Finalment un esment a Màrius Torres. Un poeta líric (16.10.17), extraordinària recreació de la correspondència entre el poeta i l’escriptor i editor Joan Sales interpretat amb qualitat, emoció i força per Emma Vilarasau, Jordi Bosch i Ramon Madaula compartint escenari i profunditat escènica amb el Quartet Sound Boulevard, format per Oriol Algueró, Sergi Claret, Joaquim Badia i Manolo M. del Fresno. Una joia inoblidable!

Hi ha un fet, anecdòtic si volen, però que es dona amb certa freqüència, i és que molts poetes no diuen bé les seves poesies. Un moment!, vull dir que els falta aquella necessària capacitat, a vegades histriònica, de donar l’èmfasi imprescindible, la vocalització adequada perquè aquesta poesia que té una força i qualitat evident arribi al públic amb tota la potència i emoció, a voltes, que la converteix en un so que ens arriba a trasbalsar. Aquesta característica, cal dir també, s’accentua segons l’edat del o la poeta. Sembla bastant clar que les noves generacions estan més acostumades a dir en públic les seves obres i, probablement, això coincideix amb aquesta sensació expressada en el seu moment pel Departament de Cultura de la Generalitat d’un cert retorn al principi, o sigui, a dir la poesia en públic.

El TA, al marge de la Nit de la Poesia i del Festival Nacional de Poesia ha programat alguns espectacles on la poesia era protagonista

· 172 ·

06 - CAPÍTOL 19.indd 172

7/9/18 10:37

XIX · QUÉ ÉS POESIA, EM PREGUNTES? com Això guixa (07.01.00) amb textos de Joan Oliver “Pere IV”, dramatúrgia de Marta Pessarrodona i Pere Planella amb Montse Guallar i un insòlit Ignasi Riera o, l’endemà, Espai pel somni (08.01.00), un espectacle peculiar i molt especial amb poesia de Miquel Martí i Pol seleccionada i dita per Jordi Bosch amb la veu cantant de Nina i el percussionista Àngel Pereira. També la presència inesborrable de Paco Rabal i Assumpció Balaguer a Queridos poetas, que ja comento en el capítol de moments estel·lars.

Coral romput (12.12.08), a partir de la poesia de Vicent Andrés Estellés, era una oferta teatral que situo en aquest capítol perquè em sembla més natural. Dramatúrgia i direcció de Joan Ollé, amb música de Toti Soler i un repartiment format per Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla, Josep M. Doménech, Eduard Farelo, Isabel Aymerich, Núria Borràs, Nil Cardoner i Marta Roure, tenia totes les peces per estructurar un gran espectacle que es perdia per falta de ritme. En canvi una oferta senzilla en la concepció de l’espai, però naturalment potent per l’autor i els intèrprets, va ser la selecció de Canigó (05.02.12) de Jacint Verdaguer, dirigida per Antonio Calvo amb Lluís Soler, poderós i solemne, i un inspirat Eduard Iniesta amb tots els instruments de corda habituals.

La poesia ha omplert moltes nits del TeatreAuditori, amb una visió àmplia, compartida i, a vegades, amb una resposta menys d’acord amb la qualitat de l’oferta

El riu encès (19.10.14) amb poemes de Joan Vinyoli, selecció i direcció de Carles Canut amb Marta Angelat, Jordi Boixaderas, Mingo Ràfols i Pep Ribas, acompanyats per tres músics i al capdavant Miquel Pujadó, va ser una altra oferta interessant. També, per acabar, Barcelona-Roda de Ter. Crònica d’una amistat (21.10.04), la de Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol, aparentment insòlita però real, que ens van presentar, selecció i veus de Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Lluís Soler, tres grans veus i tres grans actors per dos poetes transcendentals en la història de la poesia del país.

Poesia que ha omplert moltes nits del Teatre-Auditori, amb una visió àmplia, compartida i, a vegades, amb una resposta menys d’acord amb la qualitat de l’oferta i la necessitat que, de veritat, tots sentim d’arribar a les sensacions, els dubtes, els plaers i les emocions que només la poesia pot arribar a provocar en l’ànima humana.

· 173 ·

06 - CAPÍTOL 19.indd 173

7/9/18 10:37

06 - CAPÍTOL 20.indd 174

7/9/18 10:38

XX · SONS I VEUS QUE DEIXEN EMPRENTA

XX

SONS I VEUS QUE DEIXEN EMPREMTA

A

rs canendi, art del cant, aquesta és una expressió que resumeix tot un món de teories, tècniques i sensacions que va ser encunyada el segle XVII pel compositor i pedagog romà Giacomo Carissimi. Quin és el misteri de l’emoció que produeix en l’oient quan canta una, dues o moltes persones i que, en canvi, no aflora quan la mateixa música és interpretada per unes altres? Exactament el mateix poden dir de l’efecte que produeix un instrumentista, sigui quin sigui el seu instrument, a vegades al marge de la seva qualitat tècnica. És a dir, un o una cantant, un o una solista de piano, poden tenir una tècnica depurada, una capacitat física treballada i experimentada en l’ús de la seva veu o dels seus dits i, en canvi, nosaltres podem escoltar una cosa diferent que, també, els fa distints a l’hora de sentir-los.

Potser caldria anar fins a Thomas Hume i recordar el que deia de la trinitat de la música: “Veu (el cant), passió (l’expressió) i divisió (la improvisació) que amb tanta gràcia les uneix”. Probablement hi ha una qualitat que no s’aprèn, tot i que la tècnica, les diferents tècniques, hagin estat experimentades i exercitades amb el màxim interès i aprofitament, encara que el cantant o el músic hagi rebut les lliçons dels millors mestres, encara que la seva carrera i trajectòria sigui completa i complexa. Aquesta cosa existeix i encara que no sé quin nom té, l’he viscuda, comprovada, al llarg de tota una vida d’espectador fidel a totes les arts escèniques i, òbviament, també en aquestes 1.001 nits i algunes tardes que intento explicar en aquest llibre que té a les mans. I això em fa recordar una afirmació divertida, si més no, del dramaturg irlandès Brendan Behan: “Un crític és com l’eunuc d’un harem. Sap com es fa, veu cada nit com ho fan, però és incapaç de fer-ho”.

Tres pianistes superlatius han fet el seu concert solista en 25 anys de programació del TA: Sviatoslav Ritcher, Joaquin Achúcarro i James Rhodes.

Tres presències definitives que es mantenen en la memòria

La plaça on hi ha el Teatre-Auditori, l'Escola de Música i la Biblioteca Central porta el nom d’una cantant i persona extraordinària,

← La increïble gira mundial de Violí. Ara Malikian (18.03.18)

06 - CAPÍTOL 20.indd 175

· 175 ·

7/9/18 10:38

06 - CAPÍTOL 20.indd 176

7/9/18 10:38

XX · SONS I VEUS QUE DEIXEN EMPRENTA Victòria dels Àngels. Jo, sempre que puc, escric el seu nom tal com ella, nascuda a Barcelona i catalana integral, volia, Victoria de los Ángeles, perquè els seus pares la van batejar així pel seu padrí, Ángel, de parla i origen castellà. Ella va oferir un concert al TA quan va fer una darrera gira mundial de comiat el 19 de maig de 1995, on va rebre un homenatge de l’Ajuntament de la ciutat i del públic entusiasmat amb la seva actuació acompanyada al piano per Albert Guinovart, del qual parlo en el capítol dedicat a moments estel·lars del TA. Aquest comentari vol, precisament, incidir en el que esmentava abans, Victoria de los Ángeles tenia aquesta cosa que la feia diferent, això sí, construïda també amb treball i rigor.

La Fundació Victoria de los Ángeles ha estat, fins fa poc, una de les entitats que s’ha vinculat més amb el TA per presentar una vegada a l’any algun cantant important en record de l’antidiva i no sé si, a partir del trasllat de la seva seu a la Universitat de Barcelona, aquesta col·laboració continuarà. Podem relacionar els i les can· tants que han passat per l’escenari del nostre teatre. Ainoha Arteta (20.01.06 i 14.01.11), Maria Bayo (14.04.07) impressionant, Tere· sa Berganza (11.01.08) extraordinària, Josep Bros i Maria Gallego (24.01.09), Ofèlia Sala, Lluís Claret i Albert Guinovart (25.04.10), Nancy Fabiola Herrera (20.11.11) suggestiva i, finalment, David Alegret i Núria Rial amb Albert Guinovart (15.01.17).

Ainoha Arteta havia actuat al TA anteriorment a la seva col· laboració amb la Fundació en un concert memorable de diva total amb vestuari variat (09.10.99). Una diferència substancial d’actitud la de Barbara Hendricks (04.10.02), que comento en el capítol de moments estel·lars. També el tenor Josep Bros va tor· nar al TA amb Elisabet Pons, soprano (04.03.17), en un concert on, precisament, les veus no compensaven, tot i ser magnífiques, per absència de direcció escènica i falta d’empatia. El tenor Jaume Aragall va ser un dels primers intèrprets a fer un concert acom· panyat al piano per Mario Evangelisti (18.10.03) on es va donar precisament tot el contrari, desequilibris a vegades que suplia amb la passió que encenia el públic.

Passant de les veus individuals a les corals ens trobem, en general, amb records memorables que relaciono cronològicament. Schola Antiqua amb música sacra de compositors del Monestir de Mont· serrat (02.04.06) va oferir cant gregorià, un concert esplèndid que comento al capítol de moments singulars. Precisament després va actuar al TA l’Escolania de Montserrat presentant Mestres de l’Escolania i Mestres Catalans Contemporanis (22.04.07) dirigits per Joaquim Piqué Calvo. El Cor Vivaldi de veus blanques dirigit per Òscar Boada amb la Camerata Coral Sant Cugat dirigida per Xavier Baulies van fer un concert De pel·lícula (22.04.08).

Una visita per recordar és també la de l’Orfeón Donostiarrra (21.11.08) que va actuar acompanyat per l’Orquestra Simfònica del Vallès i solistes de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat amb els directors José Antonio Sáenz Alfaro, David Giménez i Josep Ferré.

Un any més tard (del Cor Vivaldi) arribaven “La maitrise des pe· tits chanteurs de Saint Marc”(25.10.09), per entendre’ns, alguns protagonistes de la pel·lícula francesa Los chicos del coro, dirigits

↖ Ainoha Arteta en concert (20.01.06) ← James Rhodes en concert (05.11.17)

06 - CAPÍTOL 20.indd 177

Helena Mora, presidenta de la Fundació Victoria de los Ángeles

La Fundació Victoria de los Ángeles ha estat, fins fa poc, una de les entitats que s’ha vinculat més amb el TA per presentar una vegada a l’any algun cantant important en record de l’antidiva. Ainoha Arteta, Maria Bayo, Teresa Berganza, entre d'altres, han estat algunes de les propostes de la fundació

· 177 ·

7/9/18 10:38

Les mil i una nits (i algunes tardes) per Nicolas Porte, una operació de màrqueting extraordinària, on va participar, en el concert vull dir, el Cor Infantil de Sant Cugat dirigit per Elisenda Carrasco. L’Orfeó Català tornava a l’escenari del TA, aquesta vegada sol, per presentar La casa dels cants (16.01.11), un espectacle molt ben muntat amb cançons i poemes recitats per membres del mateix cor i la direcció de Josep Vila i Casañas. El Cor Simfònic Femení de Catalunya, amb l’Orquestra de l’Auditori Josep Carreras de Salou va actuar (22.05.16) en concert de gira de presentació amb la direcció d’Elisenda Carrasco i Oriol Castanyer vinculats a Sant Cugat per Aglepta i Aula de So amb excel·lent resultat.

Escolania de Montserrat

En l'àmbit de les corals ens trobem amb records memorables: Schola Antiqua, l'Escolania de Montserrat, El Cor Vilvaldi, l'Orfeón Donostiarra, La maitrise des petits chanteurs de Saint Marc (Los chicos del coro) i l'Orfeó Català

Una personalitat difícil d’etiquetar és Ara Malikian, aquest violinista libanès d’origen armeni que va actuar al TA dues vegades.

Primer amb PaGAGnini (28.11.08) acompanyat de tres músics més, on desenvolupava un espectacle descordat, amb un ritme embogit, interpretant músiques de diferents autors, clàssics i no, amb una sonoritat que a voltes semblava impossible que poguessin aconseguir. Després va ser La increïble gira mundial de Violí (18.03.18), una història seductora d’un violí de Mòdena on, diu Malikian, el protagonista és el violí i no ell. Una altra demostració de la seva capacitat d’enlluernar l’espectador amb set companys més, violí, viola, violoncel, contrabaix, percussió, taules indies i guitarra que passa, també, per un repertori variat per fer un viatge musical per tot el món.

Diatessaron Quartet va presentar un concert (21.01.95) dedicat a Georg F. Haendel amb la soprano Maria Lluïsa Muntada, on la música barroca va sonar esplèndida. Pot ser sorprenent l’anunci d’un concert de música russa i búlgara, sobretot si es parla de música/teatre. Un experiment amb el títol de Strastnaia (21.11.97) amb la direcció de Pep Bou i Ariel García Valdés, amb Ezequiel Casamada, baríton, Guergana Guéleva, soprano, Carles Barros, piano, i Annedilia Riestra, violí. Suggestiu i, en alguns moments, emocionant. Els flautistes Claudi Arimany i Patrícia de No van fer un concert homenatge a Jean Pierre Rampal (13.02.04) en una recomanable pràctica. Arimany havia estat deixeble de Rampal i De No ho era d’Arimany i això es podia constatar en la seva actuació, on l’empremta del mestre donava qualitat i emoció.

També el Grup Eklecson, molts vinculats a la ciutat, ens oferia sensibilitat, rigor i gosadia en presentar la difícil Història del soldat (25.01.07), una lectura dramatitzada, música d’Igor Stravinsky i text de Ramuz, en versió catalana de Miquel Desclot. Direcció musical de Carles Miro i escènica de Martí Torras. Una vegada més ens va arribar l’obra de Carl Orff Càrmina Burana (25.05.14), aquesta vegada un arranjament de Wilhelm Killmayer fet per a dos pianos, sis percussionistes, tres solistes i cor mixt, una petita meravella dirigida per José Luis Basso. I la darrera temporada una joia interpretativa de les darreres generacions, Sarah Chang, violí i Ashley Wass, piano (07.04.18) amb un repertori eclèctic i una sonoritat plenament assolida: Tomaso Antonio Vitali, César Franck i Astor Piazzolla.

La conciutadana i pianista Cristina Casale ha fet dos concerts en la línia de concerts comentats de nivell pedagògic (20.04.13 i

· 178 ·

06 - CAPÍTOL 20.indd 178

7/9/18 10:38

XX · SONS I VEUS QUE DEIXEN EMPRENTA 12.03.16) i un repertori molt variat amb resultats prou acceptables.

Tres pianistes superlatius han fet el seu concert solista en 25 anys de programació del TA, tres figures absolutament diferents que tenien (un ja és mort) un element en comú que els feia (fa) ser diferents i únics, aquella capacitat que comentava al principi del capítol, aquella cosa que ens emociona i trasbalsa i que, alhora, ens dona pau. Sviatoslav Ritcher (21.02.95), de qui parlo més extensament al capítol de moments estel·lars. Joaquin Achúcarro (18.10.03) amb Chopin, Schumann, Granados i Albéniz, expressats amb la definitiva sensació d’una lectura profunda i sensible que et portava a escoltar per primera vegada obres conegudes i, finalment el londinenc James Rhodes (05.11.17) que ens va fer sentir Bach, Partita núm. 1 en Si bemoll major d’una manera integral igual com Chopin, Balada núm. 4 en fa menor, magistral, i BachBusoni amb la Chacona en re menor. Tres presències definitives que es mantenen en la memòria.

Teresa Berganza

· 179 ·

06 - CAPÍTOL 20.indd 179

7/9/18 10:39

06 - CAPÍTOL 21.indd 180

7/9/18 10:39

XXI · LES ORQUESTRES, SIMFÒNIQUES O NO...

XXI

LES ORQUESTRES, SIMFÒNIQUES O NO, ENS VISITEN

“L

a paradoxa de la música és que es tracta d’un llenguatge abstracte que aparentment no significa res i, tot i això, alhora hi reconeixem figures i sentiments”. Paraules de George Steiner que vaig escoltar citades pel nostre Benet Casablancas i que em serveixen per encetar aquest capítol dedicat a les orquestres, algunes simfòniques, altres de cambra, que han actuat al TA durant aquests 25 anys amb l’excepció de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, a qui dedico un capítol específicament.

Una presència, la de les orquestres, que considero bàsica per la consolidació d’un públic que ja existia a la ciutat, amb un creixement constant en la mesura que la demografia augmenta, i que s’ha creat també amb nous aficionats que comprovem que constitueixen un gruix considerable d’amants de la música que, per entendre’ns, qualifiquen de clàssica i que altres anomenen culta.

Va ser l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, a partir d’ara OBC, la primera gran orquestra a pujar a l’escenari del teatre el dia 30 de juny de 1994 i va ser, precisament, amb aquest concert quan jo vaig començar a fer les crítiques d’arts escèniques, primer a Els Quatre Cantons, després a El Diari de Sant Cugat i, fins ara al TOT Sant Cugat. El concert el dirigia aleshores un jove Edmond Colomer i en el programa hi havia un concert per a saxòfon de Lluís Benejam a càrrec de Miquel Bofill. L’OBC ha actuat 19 vegades amb una cadència definida pels acords d’ambdues direccions (orquestra i teatre) que poden situar-se amb una certa periodicitat des de l’any 1994 fins a l’any 2002, que queda interrompuda (a part d’un concert l’any 2005) fins que es renova la relació l’any 2014, gràcies al Pla Director de la Música dins el programa Viu la Clàssica a Sant Cugat.

Va ser l’OBC la primera gran orquestra a pujar a l’escenari del teatre el dia 30 de juny de 1994 i va ser, precisament, amb aquest concert quan jo vaig començar a fer les crítiques d’arts escèniques

Hi ha un pas de directors a recordar com l’alemany Franz Paul Decker, mestre indiscutible amb la lectura de Mahler. El nord-

← Josep Pons dirigint l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu amb Kai Gleusteeen, violí (13.05.18)

06 - CAPÍTOL 21.indd 181

· 181 ·

7/9/18 10:40

Les mil i una nits (i algunes tardes) americà Lawrence Foster, de qui recordo un espectacular concert amb Lluís Claret, violoncel, Ashan Pillai, viola i Àngel Jesús García, violí. El japonès Junichi Hirokami i la seva teatralitat. L’argentí doblat de nord-americà, Lalo Schifrin, que ens va portar la seva pròpia música de bandes sonores de pel·lícules famoses. Josep Pons amb música de Montsalvatge, Bach i Xostakóvitx i Ursula Dütschler al clavicèmbal. Antoni Ros-Marbà, retornat a la seva orquestra amb Josep Colom al piano interpretant Ravel, o l’italià Lorenzo Viotti dirigint a Juan Manuel Cañizares en el Concierto de Aranjuez de Rodrigo.

Gerard Claret, director de l'ONCA

Hi ha un pas de directors a recordar com Franz Paul Decker, Lawrence Foster, Junichi Hirokami, Lalo Schifrin, Josep Pons i Antoni Ros-Marbà A partir de l’any 2013 el TA arriba a un acord amb el Gran Teatre del Liceu i de manera regular, el teatre presenta concerts de l’Orquestra Simfònica i del Cor del Gran Teatre del Liceu

També ha actuat al TA en els darrers anys la Banda Municipal de Barcelona, una agrupació que el mestre Salvador Brotons s’ha proposat reactivar per donar-li un component simfònic que habitualment es considera que no s’escau per una agrupació de metall, vent i percussió. Dues vegades ha estat la BMB a l’escenari, la primera amb un títol suggestiu Catalunya versus Japó (11.01.14) amb una pianista!, la japonesa Yakiko Akagi, i la segona amb un concert d’autors espanyols (10.02.17) i la solista santcugatenca Elisabet Franch, flautista premiada mundialment i avui flauta segona de l’Orquestra Simfònica de Suzhou (Xina).

L’altra orquestra simfònica que ha repetit més vegades la seva presència al TA i que va començar amb un concert el 28 de desembre del 1994 va ser l’Orquestra Simfònica del Vallès amb un clàssic concert nadalenc dedicat als valsos i polques de la família Strauss, dels quals en va fer dos més (1996 i 1997). La presència de l’OSV va ser habitual fins a l’any 2001 i després un buit (irreal perquè totes les temporades hi és dins del cicle dels Amics de l’Òpera de Sabadell) fins a la darrera temporada, amb dos concerts d’aquests especials que les grans orquestres fan per aconseguir un públic més jove. El primer amb una versió de Pere i el llop de Prokófiev amb el grup Brodas Bros i el segon titulat De Pel·lícula (14.04.18) dirigit per Rubén Gimeno amb la participació de dos reconeguts dobladors, Jordi Brau i Lluís Posada, que posen la seva veu al servei de les bandes sonores programades.

Caldria dir que l’OSV ja ha repetit Pere i el llop (08.03.96) amb Jordi Mora a la batuta i Sergi Mateu com a narrador, i que el concepte Música de pel·lícules també va ser present amb Jordi Mora (20.06.07) i Salvador Brotons (26.09.98) en aquest intent que abans apuntava d’atraure un públic nou. Vull destacar també, per la seva qualitat i dificultat, el concert (31.03.00) dirigit pel francès Pierre Cao amb la Novena de Beethoven, la col·laboració de l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra i de la Coral Polifònica de Puig-Reig dirigida per Ramon Noguera i els solistes Bodil Arneses, soprano, Judith Németh, mezzo, Stephen Brown, tenor i Stephan MacLeod, baix. També un concert especial dirigit per Salvador Brotons Hamlet, ser o no ser amb l’actor Jordi Boixaderas llegint Shakespeare amb compositors que han dedicat música a obres del geni anglès com William Walton, Liszt, Benet Casablancas o Txaikovki.

La referència al concert de valsos de l’OSV, un costum importat de Viena i arrelat ja entre nosaltres, em serveix per relacionar les diferents agrupacions que ho han fet possible fins a la consolida-

· 182 ·

06 - CAPÍTOL 21.indd 182

7/9/18 10:40

XXI · LES ORQUESTRES, SIMFÒNIQUES O NO... ció d’aquest concert en exclusiva a l’OSSC. Així doncs, després de l’Orquestra Simfònica del Vallès (1996 i 1997), van venir l’Orquestra del Teatre d’Òpera i Ballet de Charkov (1998) amb ballarins i ballarines reproduint un saló de l’antic imperi austrohongarès de manera espectacular, i Festival Orchrestra Ostrava (1999). A partir de l’any 2000 va ser adjudicada aquesta funció a l’Orquestra Simfònica Sant Cugat i, així, fins al darrer Nadal del 2017.

A partir de l’any 2013 el TA arriba a un acord amb el Gran Teatre del Liceu i de manera regular, el teatre presenta concerts de l’Orquestra Simfònica i del Cor del Gran Teatre del Liceu, acollint aquesta gran orquestra que el mestre Josep Pons, des de la seva incorporació al Liceu i, afortunadament, amb un contracte renovat fa un any, farà créixer sense cap mena de dubtes. El conjunt està sota la batuta d’una de les figures més representatives, d’una qualitat professional i artística, d’aquest país petit que té, nogensmenys, personalitats com aquesta de Pons que, sortint de l’Escolania de Montserrat, passant per l’Orquestra del Lliure, i diverses simfòniques d’Espanya, ha retornat amb un bagatge indiscutible. Així l’OSGTL ha actuat cinc cops (12.01.13, 05.12.14, 29.03.15, 26.11.16 i 13.05.18) i en destaca el primer, amb el Cor interpretant Grans cors d’òpera i un extraordinari Rèquiem de Mozart del novembre del 2016. Tot i que caldria afegir les dues actuacions del Cor del Gran Teatre del Liceu, dirigides per José Luis Basso.

La primera (10.02.08) un homenatge al que havia estat durant molts anys el seu director, Romano Gandolfi, amb alguns instrumentistes de l’orquestra per interpretar Brahms i Stravinsky. La segona, titulada L’òpera des del cor (19.04.13), amb cors d’òpera i acompanyament al piano de Vanessa García.

Lligat amb Josep Pons caldria recordar les dues vegades que l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure va actuar al TA abans de la seva desaparició, una dissolució (any 2003) fruit de la poca capacitat que, moltes vegades, tenen els polítics per entendre les necessitats i bondat d’unes accions en favor de la cultura i, en conseqüència, de la ciutadania. La primera vegada va ser amb Els tangos de Piazzolla (19.12.95) i després presentant una versió reduïda de Porgy and Bess de George i Ira Gershwin (30.10.98) amb arranjaments i direcció de Joan Albert Amargós i Lluís Vidal, amb la participació de la cantant Carme Canela.

Pere i el llop amb l'Orquestra Simfònica del Vallès

L’altra orquestra simfònica que ha repetit més vegades la seva presència al TA i que va començar amb un concert el 28 de desembre del 1994 va ser l’Orquestra Simfònica del Vallès

Un conjunt que ha estat molt present a l’escenari del TA és l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra (ONCA) que dirigeix el violinista Gerard Claret, santcugatenc d’adopció, que ha actuat en 13 ocasions, al marge d’alguna altra col·laboració en concerts de música pop o de jazz, una característica que cal atribuir a un conjunt orquestral i al seu concertino director, que sempre cerquen maneres diferents d’acostar-se al públic trencant, no sé si a gust de tothom, les formes que de manera habitual s’atribueix a una orquestra de cambra. En qualsevol cas, l’ONCA va fer el seu primer concert al TA el mes de novembre del 1994 i, des d’aleshores, ha participat una vegada per temporada de manera regular.

M’agrada recordar per la seva qualitat i força emocional un concert (27.04.95) amb el flautista francès de fama mundial Jean Pierre Rampal i la jove santcugatenca (i deixeble) Patrícia de No.

· 183 ·

06 - CAPÍTOL 21.indd 183

7/9/18 10:40

Les mil i una nits (i algunes tardes)

ONCA amb campana acústica

Un conjunt que ha estat molt present a l’escenari del TA és l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra (ONCA) que dirigeix el violinista Gerard Claret, santcugatenc d’adopció, que ha actuat 13 vegades

També un extraordinari Rèquiem de Gabriel Fauré amb el Cor de Cambra del Palau de la Música (10.02.96). Impressionant Passió segons Mateu de Bach (04.04.03) amb l’Orfeó Català dirigit per Josep Vila Casañas. Un concert compartit amb un Quartet Casals (08.10.04) que aleshores començava a tenir la projecció i que ara és reclamat arreu del món. O una altra Bach, aquesta vegada Passió segons Joan (18.03.05) amb la Coral Càrmina, Joan Cabero, Marc Canturri, Claudia Rodríguez, Anna Tobella i Jordi Casanovas. Les Quatre Estacions un Vivaldi compartit amb dues conciutadanes, Júlia Farrés-Llongueras i Patrícia de No (15.02.13). La incorporació de la música pop simfònica amb Beatles a la barroca (15.03.15) i, finalment, acollir el Jazz amb cordes (08.04.16) amb Andrea Motis, veu i trompeta, Joan Chamorro, saxo, Ignasi Terraza, piano, Jordi Traver, guitarra i David Mengual, contrabaix.

Un altre conjunt orquestral ha estat la Camerata de Phonasci, un grup d’arrels santcugatenques que ha actuat dues vegades al TA. La primera (03.11.00) dirigida per Jordi Picorelli i Albert Santiago amb el Cor Aulos i el Cor de Cambra del Monestir, amb música de Johan Sebastian Bach amb motiu del seu 250 aniversari. La segona amb música de Corelli i Vivaldi, direcció de Jordi Piccorelli i els solistes Heriberto Fonseca i Carles Miró, violins, Peter Kridva, violoncel barroc, Mariona Castelar, contralt.

L’Orquestra de l’Acadèmia de Barcelona dirigida per Néstor Eidler ens va visitar presentant, amb l’Orfeó Gracienc, Dido i Eneas de Henry Purcell (11.10.95). L’Orchestre de Picardie (04.12.98) actuava sota la direcció d’Edmond Colomer i el violinista solista Régis Pasquier. L’Orquestra i Cor de Cambra Nacional d’Ucraïna van fer el Rèquiem de Mozart (09.04.99). l’Orquestra Filharmònica de Cambra de Pardubice i Cor de Cambra de Praga també ens van presentar el Rèquiem de Mozart (22.03.02) uns anys més tard.

Peculiar va ser el concert de la Michael Nymand Band (16.04.10) amb un grup quasi de cambra comandat per Nymand que va interpretar la seva música, que té un èxit mundial indiscutible i que jo, sincerament, no entenc, tractant-se d’una còpia absoluta de la música del barroc sense cap element creatiu i, això sí, molt de coneixement del mercat. L’Orquestra Simfònica Estatal Ucraïnesa de Dnepropetrovk i Cor de la Societat Filharmònica Nacional de Bielorússia (04.12.10), amb la directora Natalia Ponomarchuck, ens van oferir una Carmina Burana de potència inusitada.

Tanco el capítol amb un esment a I Musici (09.05.08), l’extraordinari conjunt italià de qui hi ha un comentari més extens en el capítol de moments estel·lars i amb Jordi Savall i la Capella Reial de Catalunya, que ens va presentar Tres simfonies parisenques (12.09.97) de la Simfonia en Do major i la Simfonia en Sol major de Joseph Haydn i la Simfonia en Re major de W.A. Mozart, una mostra magnífica de la qualitat i el rigor del mestre Savall i dels components del conjunt amb instruments de l’època. Una sensació de plenitud que, aquell dia, no va ser compartida gaire per un públic amb una resposta tèbia i, sens dubte, immerescuda.

En qualsevol cas una suma positiva de més de 60 concerts d’orquestres simfòniques, de cambra i agrupacions corals acompanyants que confirma aquesta presència de la clàssica, de la culta,

· 184 ·

06 - CAPÍTOL 21.indd 184

7/9/18 10:40

XXI · LES ORQUESTRES, SIMFÒNIQUES O NO... o en definitiva de la música que segons qui defineix de maneres molt diferents però, per estrany que sembli, igualment vàlides.

Segons Aristòtil: “La música purifica les passions i provoca en els humans una alegria innocent i pura” i segons afirmava l’escriptor i també músic Noel Coward, després d’un concert de música contemporània: “És extraordinari comprovar com n’és de potent la mala música”. Però els deixo amb una tercera frase que em sembla definitiva de Roberto Mendes, musicòleg i historiador: “Després d’haver dinamitat la tonalitat, de passar pel dodecafonisme, la música electrònica o la incorporació del soroll, l’oient ja no té cap referent per comparar el que escolta, perquè tot és possible”.

Cristina Casale, Júlia Farrés-Llongueras i Patricia de No

· 185 ·

06 - CAPÍTOL 21.indd 185

7/9/18 10:40

06 - CAPÍTOL 22.indd 186

7/9/18 10:41

XXII · ORQUESTRA SIMFÒNICA SANT CUGAT...

XXII

ORQUESTRA SIMFÒNICA SANT CUGAT, LA NOSTRA

H

e volgut dedicar un capítol a l’Orquestra Simfònica Sant Cugat perquè, com titulo, és la nostra. No cauré en l’error de Josep Lluís Núñez quan va dir allò que la ciutat portava el nom del club, és a dir, del Futbol Club Barcelona, però sí que des del seu naixement com a Orquestra de Cambra Sant Cugat l’any 1990, després paral·lelament la Jove Orquestra Sant Cugat, i la fusió d’ambdues per fer el salt definitiu fins a l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, aquest col·lectiu fruit, bàsicament, de l’esforç, la il·lusió i la professionalitat de Flora Puntós i Cabero i Josep Ferré i Rovira, ha estat una peça fonamental per ajudar a crear un públic estable per a la música clàssica mitjançant l’Associació Orquestra Sant Cugat, que va arribar a superar els 500 socis.

He estat espectador privilegiat de 83 concerts d’aquestes tres formacions, Cambra, Jove i Simfònica i la meva experiència es resumeix en la confirmació que l’evolució del conjunt de músics que la formen, la majoria dels quals ja estaven en les primeres formacions, ha estat positiva per dues raons fonamentals. Primera perquè el pas dels anys ha demostrat que en el si de l’orquestra hi ha un grup de professionals de la música que, aglutinats per Josep Ferré, formen una veritable família amical amb finalitats similars, i la segona que la personal evolució tècnica i artística de cadascun ha fet créixer la qualitat del grup fins a una fita que es podria qualificar sense cap dubte de molt notable i que dona com a resultat poder assolir, com ja s’ha fet les darreres temporades, la interpretació de les grans obres simfòniques i posar-se a disposició de diferents directors, és a dir, de diferents lectures de la mateixa obra amb resultats excel·lents.

L’OSSC, aquest col·lectiu fruit, bàsicament, de l’esforç, la il·lusió i la professionalitat de Flora Puntós i Cabero i Josep Ferré i Rovira, ha estat una peça fonamental per ajudar a crear un públic estable per a la música clàssica

El primer concert de l’Orquestra de Cambra al TA va ser el dia 25 de març del 1994 amb un violí solista, Gerard Claret. Es complia

← Josep Farré director i fundador de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat.

06 - CAPÍTOL 22.indd 187

· 187 ·

7/9/18 10:41

Les mil i una nits (i algunes tardes)

El primer concert al TA de la flamant Orquestra Simfònica Sant Cugat es produïa el 23 d’abril de l’any 1998, un concert de Sant Jordi amb Eloi Jové com a piano solista interpretant el Concert en Fa major de George Gershwin

mig any de la seva inauguració i era el primer concert de Sant Jordi, una fita que amb el concert de valsos integrat en les festes nadalenques, convertides en tradició, conformaria la base de participació de l’orquestra en la programació habitual del teatre.

Després d’alguns anys, Josep Ferré podria dir: “Si a Sant Cugat no haguéssim tingut el Teatre-Auditori, probablement tindríem una orquestra de cambra ideal per tocar al Monestir. El magnífic escenari i la bona acústica del Teatre-Auditori han estat decisius per a l’evolució de l’orquestra”. Una acústica, afegeixo jo que existeix gràcies a una caixa escènica ad hoc que, cal insistir, hi és perquè la primera finalitat del naixement del Teatre-Auditori era ser, exclusivament, un auditori per a música.

Hi ha dues característiques que, també, donen sentit a l’OSSC i és la contínua recerca de col·laboracions amb músics solistes, corals professionals o no i col·lectius de cultura popular de la ciutat per una banda i, no menys important, estructurar concerts amb altres arts escèniques o visuals, titelles, teatre, literatura, vídeo, màgia, ciència, per configurar una mena de concerts didàctics i alhora divertits, sense deixar mai de donar la prioritat exigible a la música que és, essencialment, la seva raó de ser i existir i, cal suposar, la motivació principal de la presència dels espectadors.

En aquest sentit faré una selecció d’aquelles fites que em semblen més significatives avançant que en el capítol de moments singulars ja hi ha un paràgraf dedicat a un sorprenent i potent concert titulat així Concert Màgic (15.02.08) amb el Mag Lari, una experiència vital i artística de gran qualitat i participació.

El primer concert de la Jove Orquestra Sant Cugat és el 18 de febrer de 1995 amb la col·laboració de la pianista santcugatenca Carme Talleda i el darrer, abans de la integració abans esmentada, el 15 de novembre del 1997 presentant el magnífic Stabat Mater de Franz Schubert, amb Ofélia Roca, soprano, Daniel Alfonso, tenor i un jove Ramon Gener, baríton, el Cor Aulos, Cor Jove de Fusió, Madrigalistes de Catalunya, la Coral Esclat i la Coral de la Capella Francesa de Barcelona. Aquest concert tancava el cicle de dos concerts de l’any 1994 de l’Orquestra de Cambra i els cinc de la Jove Orquestra al TA dels anys 1995, 96 i 97.

Així doncs, el primer concert al TA de la flamant Orquestra Simfònica Sant Cugat es produïa el 23 d’abril de l’any 1998, un concert de Sant Jordi amb Eloi Jové com a piano solista interpretant el Concert en Fa major de George Gershwin. El mes de febrer de l’any següent (1999) l’OSSC presentava en concert La vídua alegre, de Franz Lehár, amb Joan Berlanga com a narrador, el Cor Aulos dirigit pel seu titular Jordi Piccorelli, i Mireia Casas, Rosa Cristo, Vicenç Esteve, Joan Ramos i Manel Esteve, cantants. Era una mostra de l’estil Ferré que l’any 2001 faria el mateix amb l’òpera de Bizet Carmen amb la col·laboració del Cuerpo de Baile de Centro Propular Andaluz i quatre solistes, Rosa Mateu, Mercè Obiol, Stanislas Arráez i Ramon Grau. Una Carmen que tornaria l’any 2015 amb uns solistes magnífics, Carol García, Josep Fadó, Marc Pujol, Inés Moraleda, Néstor Pindado, i els santcugatencs Júlia Farrés-Llongueras, Laura Brassó i el Cor Infantil Sant Cugat de l’Aula de So, el Cor La Lira i el Cor Aulos, i que demostrava que el pas d’aquests 16 anys donava la mida de l’evolució de l’OSSC.

· 188 ·

06 - CAPÍTOL 22.indd 188

7/9/18 10:41

XXII · ORQUESTRA SIMFÒNICA SANT CUGAT...

Una col·laboració repetida ha estat, amb diferents resultats, amb la companyia de titelles Per Poc. La primera amb Pere i el llop de Prokofiev (07.10.01), després amb El trencanous de Txaikovski (06.10.02) i, finalment (per ara), amb el Romeo i Julieta de Shakespeare (11.11.11). Una conjunció que, pel meu gust, no ha donat en tots els casos el resultat desitjable perquè la sensació final és que el moviment i presència dels titelles distreu excessivament de la música i no fa la suma que, imagino, es proposaven els uns i els altres. En el cas de Pere i el llop hi ha una segona versió, aquesta amb un narrador reconegut, Jordi Bosch (27.10.13) que, probablement, representa amb més fidelitat l’origen dels seus creadors.

El 16 de desembre del 2005, l’OSSC i el seu director, Josep Ferré presenten una fita destacable en la seva història i la del TA: El Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra. Un concert memorable pel que fa a la música i el sentiment històric i patriòtic afegits. Hi canten Isabel Juneda, Elisenda Cabero, Joan Cabero, Marc Canturri, Josep Pieres amb el Cor Aulos, la Coral La Ginesta de Badia del Vallès, la Coral Xalesta, Orfeò de Sants, Coral Sant Cugat 1975 del Club Muntanyenc i Coral de la Unió Santcugatenca. Un tipus de concert que es torna a repetir amb Les nostres tradicions (14.03.14) amb la Cobla de l’Esmuc i col·laboracions del Conservatori Municipal, Escola Fusió, Escola de Música de Valldoreix, Jove Orquestra de Figueres, Cor La Lira i la Coordinadora d’entremesos de Cultura Popular i Tradicional, amb el Grup de batucada Karabassà. També en aquesta línia, l’estrena de Catalunya 1714 (23.04.14) de Salvador Brotons, un concert de Sant Jordi especial en tots els sentits que compta, a més a més, amb la col·laboració d’Elisabet Franch, flautista santcugatenca guardonada internacionalment i que va començar a tocar amb l’OSSC en els seus inicis.

El Cor Aulos que dirigeix Jordi Picorelli (i el mateix Picorelli) han estat uns col·laboradors assidus de l’OSSC. Per celebrar el Xè aniversari del cor es va interpretar un memorable Rèquiem de Gabriel Fauré (11.06.04) en aquesta línia de complicitats locals i/o externes productores de sinergies positives. En aquest cas, el mateix Cor Aulos, el Cor de Cambra Bruckner, la Capella Polifònica de Girona i els solistes Olga Serra i Juan Martín Royo. També un concert d’Obertures i àries d’òpera amb Anna Häsler, soprano i Stanislas Arraez, tenor, el Cor Aulos i el Cor de Cambra Dyapasson.

O el fet de la direcció del Gran concert simfònic (24.03.17) per part de Jordi Piccorelli i l’actuació solista d’Albert Guinovart al piano amb Rakhmàninov.

Un altre estil de música, per a alguns oposada, forma part de l’essència d’alguns programes de l’OSSC de Josep Ferré: el jazz. Amb un títol suggerent Jazz simfònic (23.04.01) i l’actuació de Roger Sans com a piano solista i Carme Cusidó, s’interpreta música de Gerswhin i John Dubuclet. Un record amable és el concert amb la Big Band de Terrassa (09.11.07), una col·laboració amb arranjaments i música de Peter Herbolzheimer que dirigeix el mateix Josep Ferré i John Dublucet per la Big Band. Afegim un concert de Música nord-americana del segle XX (19.09.08), al marge del jazz però amb clares influències, amb la participació com a director de Donald Appert i la intervenció de la soprano Linda Appert interpretant, Copland, Bernstein, Moore i George Whitfield Chadwick.

→ Concert astronòmic. Orquestra Simfònica Sant Cugar (13.02.09) (a la pàg. següent)

06 - CAPÍTOL 22.indd 189

Flora Puntós, presidenta de l'Associació Orquestra Sant Cugat

El 16 de desembre de l’any 2005, l’OSSC i el seu director, Josep Ferré presenten una fita destacable en la seva història i la del TA: El Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra.

Un concert memorable pel que fa a la música i el sentiment històric i patriòtic afegits

· 189 ·

7/9/18 10:41

06 - CAPÍTOL 22.indd 190

7/9/18 10:41

06 - CAPÍTOL 22.indd 191

7/9/18 10:41

Les mil i una nits (i algunes tardes) O passant a la música pop, en aquest cas clarament rock simfònic, un concert titulat Parella de fet: Mozart & Beatles (15.04.11), un concert de Sant Jordi amb Antonio Di Cristofano, piano, i un grup de ballarines de la santcugatenca Escola de Dansa Laura Esteve.

Josep Brotons dirigint l'OSSC

Directors com el búlgar Grigor Polikarov, l’italià Luca Bagagli o Salvador Brotons, Jordi Piccorelli, Gerard Claret, entre d'altres, han portat la batuta en alguns dels darrers concerts de l’OSSC alternant amb Josep Ferré

El primer concert de valsos interpretat al TA per l’OSSC al qual vaig assistir va ser el 29 de desembre de l’any 2000. L’orquestra acostuma a fer dos concerts cada any al teatre els dies següents a Nadal i Sant Esteve. Fins aquest any, diferents orquestres, algunes estrangeres com explico en un altre capítol, havien complert amb aquesta convenció artística i nadalenca imposada sobretot per la televisió i el clàssic concert de Cap d’Any fet l’Orquestra Filharmònica de Viena des de la Musikverein que l’any 2017 va ser transmesa per a 90 països. En el cas de l’OSSC, sempre dirigida en aquestes dates per Josep Ferré menys el darrer any, on va intervenir l’italià Luca Bagagli, els músics del conjunt santcugatenc organitzen, bàsicament a la segona part (a vegades quan encara el director no ha sortit a escena), gags divertits, interpretacions musicals curioses i amb certa gosadia sonora i/o estètica que el públic està esperant amb la il·lusió, per a alguns potser pueril, però que confirma precisament una de les característiques de les festes nadalenques, quan hi ha una part considerable de la població que no és creient i és, nogensmenys, que sentir-se per uns minuts altra vegada nen. És cert que el concert, a poc a poc, ha anat derivant per passar només de música de la família Strauss, siguin valsos, polques o masurques, a altres autors, amb l’afegitó de nadales i cançons populars catalanes arranjades i agrupades fins als darrers anys com a valsos i danses o, fins i tot, fer sortir a l’escenari una ballarina de tap dance, Roxane Butterfly o una joveneta Carmen Pendones, conciutadana, coneguda per haver participat en un concurs televisiu. Però, és clar, el que compta és al final poder picar de mans amb la Marxa Radetzky.

Uns concerts potents i especials van ser Un Rèquiem alemany de Brahms (29.10.10) amb la col·laboració del Cor Aulos i la Coral Càrmina amb els solistes Maria Matheu, soprano, i Toni Marsol, baríton. O la Novena de Beethoven (05.10.12) interessant, ho comento al capítol de moments singulars, per la presència i actuació d’un grup japonès Cor Takasaki dirigits per Yoko Akabane.

També un Mozart, sí vull (23.10.15) amb la direcció de Pedro Pardo i el Cor de l’Orfeó Lleidatà amb solistes interpretant la Missa en do menor que, potser, inaugurava una nova època on el mestre Ferré deixava més pas a altres directors com Antoni Ros-Marbà en la celebració dels 25 anys de l’OSSC, un concert memorable amb l’actuació conjunta, potser poc freqüent els darrers anys dels germans Claret, Gerard i Lluís, violí i violoncel, una feliç conjunció per escoltar Brahms i Beethoven.

Directors com el búlgar Grigor Polikarov, l’italià Luca Bagagli o Salvador Brotons, Jordi Piccorelli, Gerard Claret i Santiago Serrate han portat la batuta en alguns dels darrers concerts de l’OSSC alternant amb Josep Ferré i amb solistes com la pianista japonesa Ayako Fujiki, el pianista Albert Guinovart, la flautista santcugatenca Patrícia de No, la violinista polonesa Kalina Macuta o els argentins Marcelo Mercadante, bandoneó i Juan Esteban Cuacci, piano. Una alternació que va culminar aquesta darrera temporada

· 192 ·

06 - CAPÍTOL 22.indd 192

7/9/18 10:41

XXII · ORQUESTRA SIMFÒNICA SANT CUGAT... en el Concert de Sant Jordi amb Salvador Brotons Per Sant Jordi, el llibre, la rosa i el concert de la Simfònica amb la Polifònica de Puig-Reig i solistes.

Un concert que, estic segur, pels fundadors de l’OSSC Flora Puntós i Josep Ferré va tenir una especial significació per la seva vinculació a l’Associació Astronòmica Sant Cugat-Valldoreix. D’altra banda, per al públic va ser molt satisfactori i gratificant el Concert Astronòmic (13.02.09) organitzat en el 400 aniversari de Galileo Galilei i dels 40 anys de l’arribada a la lluna del primer home. Un repte fer sortir a l’escenari 138 persones, la mateixa orquestra, la Jove Orquestra Simfònica del Baix Llobregat, i el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, dirigits per Òscar Boada, amb un repertori ben fonamentat: la Simfonia núm. 41 en Do major anomenada Júpiter, la joia de l’ària del conte fantàstic Rusalka de Dvorak dedicat a la lluna, amb la soprano Rosa Mateu i, naturalment, la suite en 7 temps “Els planetes” de Gustav Holst amb l’afegit estèticament esplèndid d’una pantalla on podem veure els planetes en moviment i finalment amb la música del darrer moviment “Neptú, el místic” entra un pianissimo i, aleshores, el miracle es produeix. L’extinció de la música d’altres móns unida a un cor sense paraules de veus blanques fan que els músics i els nens cantaires desapareguin plegats en l’obscuritat. Ferré i Boada al capdavant de tots reben els aplaudiments fervorosos, i amb raó!

Antoni Ros-Marbà

Ferré va voler que Antoni RosMarbà celebrés els 25 anys de l’OSSC, un concert memorable

· 193 ·

06 - CAPÍTOL 22.indd 193

7/9/18 10:41

06 - CAPÍTOL 23.indd 194

7/9/18 10:42

XXIII · AMICS I CONEGUTS

XXIII

AMICS I CONEGUTS

A

quest capítol està dedicat a dos grups que han estat a l’escenari del TA durant aquests 25 anys, d’una manera constant, una o dues vegades cada any, algunes dins de la programació oficial i d’altres no, encara no sé exactament per què. Es tracta del grup de Teatre Social Femarec de Barcelona, que dirigia fins fa tres anys la nostra conciutadana Glòria Rognoni, i Camerata Sant Cugat, dirigida per Xavier Baulies. Dues maneres d’entendre i formular espectacles amb una característica similar que és, nogensmenys, que aspirar a arribar sempre a nivells de qualitat indiscutible.

El Projecte Social Femarec neix l’any 1991 amb l’objectiu de construir una societat més justa, solidària i respectuosa amb la diversitat, cercant fórmules de lluita contra l’exclusió que permetin aportar noves propostes d’integració social, laboral i cultural per a aquelles persones que es troben en situació de marginació o en un alt risc d’estar-ho, per tal d’assegurar-ne una atenció sistematitzada i de qualitat. Dins d’aquesta metodologia, Femarec va crear una aula de teatre que, com deia abans, va estar a càrrec de l’actriu i directora Glòria Rognoni, i on es treballava en aquesta integració a partir d’obres que desenvolupaven una història amb un tema central que recollia, normalment, qüestions que afectaven directament les carències o característiques físiques i/o mentals dels mateixos protagonistes.

Amb aquesta preocupació i orientació bàsica, el Grup de Teatre Social Femarec va presentar durant vuit anys seguits els següents espectacles: Seduïts pel dubte (11.02.06), Nosaltres (24.02.07), Murmuris (02.02.08), L’atzar (14.02.09), Manual d’instruccions (23.05.10), Okupes (30.04.11), El discret encant de la gàbia (04.11.12) i La Força (12.01.14), que jo vaig veure, tots ells guions de la mateixa Rognoni que sempre incloïen música, dansa i text parlat, mímica,

← La força. Femarec (12.01.14)

06 - CAPÍTOL 23.indd 195

Dos grups han estat a l’escenari del TA durant aquests 25 anys, d’una manera constant: el grup de Teatre Social Femarec de Barcelona, que dirigia fins fa tres anys Glòria Rognoni, i Camerata Sant Cugat, dirigida per Xavier Baulies

· 195 ·

7/9/18 10:42

06 - CAPÍTOL 23.indd 196

7/9/18 10:42

XXIII · AMICS I CONEGUTS amb una escenografia senzilla basada en un cost mínim i una eficàcia màxima de resultats generats per la força de la creativitat, arribant en moments a cotes de versemblança i potència escènica sorprenents considerant les actrius i els actors amb carències físiques i psicològiques evidents. El Grup Femarec ha tornat amb una direcció diferent durant la darrera temporada.

Quan va presentar el seu primer espectacle al TA, aquest grup ja feia nou anys que havia iniciat aquesta experiència, un espai d’aprenentatge per als seus treballadors amb discapacitats psíquiques o trastorns mentals, que l’any 2004 havia obtingut una menció especial en l’apartat d’arts escèniques dels Premis Ciutat de Barcelona pel seu alt nivell d’exigència artística. Cal remarcar això perquè, sense cap mena de dubte, el públic que no és ni familiar, ni amic, ni conegut dels membres de la companyia, van al teatre amb la premissa, lògica, (en podem dir prejudici?) de veure una funció prèviament menysvalorada, pel fet de ser minusvàlids els seus intèrprets, i la realitat pot arribar a ser enlluernadora, tan potent i tan reveladora de la nostra pròpia incapacitat que és, aleshores, quan pots sentir l’emoció retrobada en un espectacle basat, primordialment, en la intel·ligència, la tendresa i la veritat.

En aquesta ocasió Seduïts pel dubte, un guió de Rognoni basat en contes de Quim Monzó.

Camerata Sant Cugat, aquesta és la seva presentació, “és una companyia artística que té com a finalitat la promoció de la confluència de les diferents disciplines escèniques, música, dansa, teatre, i les arts plàstiques interpretatives en espectacles multidisciplinaris”. Darrere, o més ben dit, davant d’aquest singular plantejament, hi ha Xavier Baulies, de qui jo he vist al TA en aquests 25 anys fins a sis espectacles d’aquestes característiques.

També ha presentat, al voltant de les dates nadalenques, una Cantata que té com a original l’estrena musical, obra d’un compositor català contemporani, a partir de poemes o poema especialment creat per la cantata d’un poeta català també coetani.

The Power of Peace (El poder de la pau) (19.09.04) va ser el primer d’aquests muntatges creat, en aquest cas, per al Fòrum de les Cultures que aquell any se celebrava a Barcelona. Amb la col· laboració d’algunes entitats de la ciutat, com el Centre de Dansa Laura Esteve, músics de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, el Cor de Cambra Dyapasson i la mateixa Coral Camerata. Baulies, que sempre inclou en els seus espectacles la Coral Polifònica de Tremp, lloc on va nèixer, ens portava música diversa que passava de Bach a Brotons o de Copland a Rutter, enllaçant amb el moviment d’Increpación Danza, barreja de flamenc i contemporània, i també Pepe Hevia o l’actriu Carme Sansa i la soprano Olga Serra.

L’espectacle, estructurat en dotze quadres, responia als propòsits abans esmentats, una idea d’espectacle total.

Després vindrien Instint Mozart (02.10.05), una agosarada barreja del Rèquiem de Mozart i una selecció de 20 sonets de Shakespeare recitats per Mercè Pons i Pere Arquillué amb solistes vocals excel· lents: Mercedes Guinea, soprano, Anna Tobella, mezzo, Aniol Botines, tenor i Toni Marsol, baríton baix. De Pel·lícula (20.04.08) una col·laboració del Cor Vivaldi i Camerata Sant Cugat dirigits per Òscar

↖ Carmina Burana. Camerata Sant Cugat (17.04.11) ← Solo. Camerata Sant Cugat (25.01.09)

06 - CAPÍTOL 23.indd 197

Glòria Rognoni, actriu i directora de Femarec

Femarec va crear una aula de teatre on es treballava en aquesta integració a partir d’obres que desenvolupaven una història amb un tema central que recollia, normalment, qüestions que afectaven directament les carències o característiques físiques i/o mentals dels mateixos protagonistes

· 197 ·

7/9/18 10:42

Les mil i una nits (i algunes tardes) Boada i Xavier Baulies, amb arranjaments especials per a l’espectacle de Jordi Belio amb set instrumentistes i la música esplèndida de Morricone, Rota, Arleen o Leonard Berstein, amb fragments de West Side Story, amb Mercedes Guinea, soprano, i Aniol Botines, tenor.

Xavier Baulies, ànima de Camerata Sant Cugat

Camerata Sant Cugat es presenta com una companyia artística que té com a finalitat la promoció de la confluència de les diferents disciplines escèniques, música, dansa, teatre, i les arts plàstiques interpretatives en espectacles multidisciplinaris

Solo (25.01.09) tornava a ser una iniciativa complexa de Baulies, que jo vaig comentar en el títol de la crítica com a “Coincidentia Oppositorum” on deia “la conjunció, identificada per Jung com la unió interna en l’home del principi masculí de la consciència i del principi femení de la inconsciència, i quan dic home vull dir persona, és el contingut bàsic de l’espectacle total que, des de sempre, cerca d’aconseguir Xavier Baulies”. Aquesta vegada amb Emma Vilarasau i Lluís Marco i les imatges del fotògraf Pere Formiguera i del dibuixant i pintor Josep Pla-Narbona. Hi col·laborava també Color Dansa, dirigida per Mudit Grau i els Cors habituals, Camerata i Polifònica de Tremp.

Mutacions (14.02.10), espectacle allunyat del barroquisme i amalgama habitual en Xavier Baulies que, semblava, anar a la recerca d’una austeritat essencial plena de suggestions, va suposar una nova col·laboració amb Pere Formiguera convertint les seves fotografies en un element essencial (el concert va ser dedicat al fotògraf Humberto Rivas). Música de Debussy, Fauré i la base fonamental, el Rèquiem de Maurice Duruflé, una obra i un compositor menys conegut del que val la seva obra, una experiència fronterera entre l’èxtasi i l’abstracció i interpretacions molt bones de Laura Vila, mezzo, i Tomàs Maxí, baríton i els cors Camerata i Polifònica de Tremp.

Carmina Burana. Cant dels goliards (17.04.11) va ser una reconsideració de la música de Carl Orff amb imatges d’Enric Fabre, Charlene Cabral i Josep Pla-Narbona, que Xavier Baulies va construir amb molts col·laboradors de Sant Cugat, afegim als esmentats Júlia Farrés-Llongueras, soprano, el Cors Infantils de Fusió, de l’Escola Municipal de Música i l’Escola Pins del Vallès i la traducció d’una part del text a càrrec de Josep M. Jaumà. Amb la desmesura i gosadia habituals ens trobem amb un espectacle potent i energètic, magnífica la performance de Toni Marsol en tota la seva àmplia tessitura o Àngel Pereira, el percussionista habitual en aquests espectacles.

L’altra faceta, aparentment oposada, entesa com uns concerts més estructurats de manera clàssica no pas menys interessants ni d’inferior qualitat, han estat les Cantates de Nadal, a les quals jo he assistit des de l’any 2007. Xavier Baulies, probablement seguint la dita “per Nadal, qui res no estrena, res no val”, ens presenta cada any una estrena absoluta (podem dir mundial, no?) d’una cantata per a cor infantil, cor mixt i orquestra de compositors i poetes catalans, en el primer cas contemporanis i en el segon, poemes, gairebé d’autors coetanis vius. Generalment han estat dues parts amb fragments de Messiah de G.F. Haendel la primera i amb l’estrena mundial, la segona i cançons nadalenques de tot el món. Sempre amb Camerata i la Coral Polifònica de Tremp com a base i cors infantils que, en la majoria dels casos, han estat el Cor Infantil de Solsona, Grup Coral Casp, Cor Infantil de Fusió, Cor CEIP Pins del Vallès i Cor CEIP Collserola.

· 198 ·

06 - CAPÍTOL 23.indd 198

7/9/18 10:42

XXIII · AMICS I CONEGUTS Cantates celebrades des de meitat fins a finals de desembre menys una, el dia 2 de gener del 2011. Els compositors i poetes han estat els següents: Juan Josep Gutiérrez i Juan Gutiérrez Gil amb Betlem (29.12.07), Xavier Capellas i Isabel Coberque amb En el bosque helado (28.12.08), Àlex Martínez Casamada i Mercè Blanes amb Nit de plata (27.12.09), Raimon Romaní i selecció de Jacint Verdaguer amb Pastors a Betlem (02.01.11), Carles Gumí i poemes de Joan Maragall amb Nadal (18.12.11), Iván Capillas i Vicenç Llorca amb El viatge de la vida (30.12.12), Manel Gil-Inglada i selecció de poemes de Carles Duarte amb Com un mirall (29.12.13), Albert Guinovart i Jordi Pàmias amb Font d’aigua viva (21.12.14), Jaume Torrent i Narcís Comadira amb Prec eixut de Nadal (20.12.15), Marc Timón i Francesc Parcerisas amb Molsa, suro i paper de plata (18.12.16) i, finalment, Ferran Cruixent i Àlex Susanna amb Davallament (30.12.17). Ramon Balasch, Marta Angelat i Mercè Arànega, o els mateixos poetes en algun cas, n’han estat els rapsodes.

Cal destacar la Cantata que pels volts de Nadal ens proposa Baulies.

Una estrena musical i alhora una estrena poètica

Una tradició de Camerata Sant Cugat i Xavier Baulies absolutament especial, que fa d’aquesta convocatòria anual una festa i una experiència memorables que, malauradament, no arriba a tenir la projecció que es mereix.

· 199 ·

06 - CAPÍTOL 23.indd 199

7/9/18 10:42

06 - CAPÍTOL 24.indd 200

7/9/18 10:43

XXIV · LA MAINADA (LA FAMÍLIA) AL TEATRE

XXIV

LA MAINADA (LA FAMÍLIA) AL TEATRE

E

l títol d’aquest llibre és explícit, ja ho comento també en el pròleg, perquè es tracta d’explicar una experiència personal amb el Teatre-Auditori en aquests 25 anys d’existència.

Així doncs, el lector pot preveure que no hi ha en aquestes 1.001 nits i algunes tardes molts espectacles específicament dirigits a la mainada i, com a conseqüència, a la família, particularment als quals jo hagi assistit. Sí que he presenciat espectacles que es presentaven en l’àmbit familiar, fent d’avi en alguns casos, per tant, alguns matins també existeixen en la llarga llista que supera els 1.100 espectacles (allò de 1.001 és retòrica pura) i que han estat també una de les finalitats declarades de la direcció del TA i, en definitiva, de l’Ajuntament de la ciutat.

Aquí em plau molt fer entrar la figura de Martí Olaya, nascut al barri de Sants de Barcelona i santcugatenc d’adopció els darrers 20 anys de la seva vida, on va participar de moltes accions culturals i, com és lògic, en les de teatre. Olaya, en el llibre Espectacles per a nois i noies a Catalunya escrivia “el vessant de gaudi i diversió d’un teatre per als més joves ve acompanyat d’un vessant més educatiu, d’entrada imperceptible, que a la llarga és molt eficaç. Els catalans tenim idioma propi, però no tenim Estat. Tenim un teatre propi escrit en català, però també hem tingut una censura més o menys vigent per prohibir-lo d’una manera dràstica o encotillar-lo barroerament”. I afegia que hi ha l’error en molts casos d’associar el teatre o l’espectacle infantil, amb “la carrincloneria, la cantarella, els diminutius, o amb quatre salts, quatre crits, un parell de tombarelles, quatre frases mal pronunciades...” per insistir que la creació pensada per als més petits, per als nois i noies, per als adolescents, ha d’estar molt ben feta, tan ben feta i pensada, com ho seria qualsevol espectacle dirigit al públic en general.

La col·laboració i entesa entre la direcció del TA i Albert Puig de NoSonores va portar, no només al TA, sinó al Centre Cultural i espais limítrofs, una invenció feliç amb el títol de “Petits Camaleons.

Festival de Música Pop per a nens i nenes” el 2012

Podem situar en el temps Sabó, sabó (04.11.94) de la Companyia Pep Bou, el rei de les bombolles de colors creatives, que no era un

← La petita flauta màgica de W.A. Mozart. Joan Font de Comediants (17.02.02)

06 - CAPÍTOL 24.indd 201

· 201 ·

7/9/18 10:43

06 - CAPÍTOL 24.indd 202

7/9/18 11:19

XXIV · LA MAINADA (LA FAMÍLIA) AL TEATRE espectacle estrictament infantil però hi havia nens i nenes gaudint-ne. Igual com ha passat en totes les visites de companyies de dansa, preferentment les clàssiques, però també en moltes de dansa contemporània, amb l’afegit prou important de l’assistència als assaigs oberts previs a les representacions, en alguns concerts, al marge del tipus de música, en els espectacles de mags, alguns monologuistes, i òbviament en tots els espectacles de circ adaptats a l’escenari a la italiana. La presència de públic infantil i juvenil ha estat, crec, una de les facetes més importants durant l’existència del TA i, per tant, una garantia de futur pel que fa al recanvi de generacions, una evidència que el temps s’ha encarregat de demostrar. En aquest capítol vull fer esment d’algunes experiències que em semblen fonamentals en l’apartat dels espectacles en família, una manera de classificar les ofertes del TA dedicades a aquest sector de públic a partir de fa uns quants anys.

La col·laboració i entesa entre la direcció del TA i Albert Puig de NoSonores va portar el 2012 no només al TA sinó al Centre Cultural i espais limítrofs (Conservatori, plaça de Victòria dels Àngels, carpa situada en el Parc de l’Arborètum) una invenció feliç amb el títol de “Petits Camaleons. Festival de Música Pop per a nens i nenes”. Un festival de música feta per grups o cantants d’actualitat als Països Catalans que, sense deixar de fer exactament el que feien habitualment. Adaptaven el temps, concerts més curts, i potser en alguns casos, la seva manera d’apropar-se a un públic infantil, des de nadons (amb concerts especials) fins als 14 anys, que acompanyats pels pares, avis, tiets o amics, creaven, des de l’any 2012 aquesta aventura que ja ha complert 6 anys amb un èxit creixent que ha suposat per a la mainada i els seus pares una fita important quan acaba de començar el curs o els primers dies d’octubre. Una passejada pels diferents escenaris, el teatre, diferents espais a l’Escola de Música, l’Aula Magna, el pati, la sala simfònica, la carpa del Circ Raluy i del Circo Italiano, els espais anomenats piripipops i tot l’entorn donen una imatge de festival obert i multitudinari que, si el temps acompanya, configura dos dies d’aproximació i vivència de la música i, en definitiva, de la cultura del país.

La llista de cantants i grups participants a Petits Camaleons (alguns d’ells repetint en diverses de les convocatòries) donen la mida de la categoria d’aquesta experiència única a Catalunya i de la seva representativitat, que supera el fet generacional

La llista de cantants i grups participants (alguns d’ells repetint en diverses de les convocatòries) donen la mida de la categoria d’aquesta experiència única a Catalunya i de la seva representativitat que supera el fet generacional: Àgnes & The Pepits, Pau Alabajos, Clara Andrés, Animal, Elena Ayala, Balkan Paradise Orquestra, Lucía Barea, Beatles for Kids, Carles Belda, Blaumut, Bonobos, Bremen, Buhos, Caetaneando, Cálido Home, Amadeu Casas, Marcel Casellas Trio, C’est si bon, Lluís Coloma, Joan Colomo, Esther Condal, Coriolà, Oriol Cors, Crazycmos, Pol Cruells, Cybee, Joan Dausà, Doctor Prats, Ebri Knight, Els Catarres, Els Pets, Sergi Estella, Estil Malinké, Dani Flaco, Cesk Freixes, Fundación Tony Manero, Gossos, Núria Graham, I Want U Back, Frank Knurf, Halldor Mar, Marion Harper, In Crescendo, Itaca Band, JamaiKids, Cris Juanico, La Bambula, La Banda dels PPCC, La Cris, La Iaia, La Marta Rius, La Puça Diatònica, La Vella Dixieland, Lax’n busto, Les Absentes, Alba Llibre, Macaco, Pele MacLeod, Maio de Sal, Manel, M-Clan, Ramon Mirabet, Andrea Motis, Muchacho y Los Sobrinos, Germà Negre, Obeses, Joan Miquel Oliver, Oques

← Petits Camaleons. Un festival de referència des del 2012.

Aquest 2018 se'n farà la setena edició

06 - CAPÍTOL 24.indd 203

· 203 ·

7/9/18 10:43

Les mil i una nits (i algunes tardes)

La programació dedicada a la família ha tingut un altre espai remarcable lligat al conveni de col·laboració entre el Teatre-Auditori Sant Cugat, que suposava cinc representacions per a les escoles i una d’oberta al públic en unes condicions molt interessants per al TA

Grasses, Orquestra Fireluche, Pantaleó, Pavvla, Pepino Pascual, Pearson, Sara Pi, Quimi Portet, Projecte Mut, Dani Pulmón, Quart Primera, Quartet Mèlt, Andreu Rifé, Roba Estesa, Jorge Da Rocha, Anna Roig i l’Ombre de ton chien, Miquel del Roig, Nico Roig, Roleguita & Boquerón, Guillem Roma, Root 66, Joan Rovira, Pep Sala (Tornem a Sau), Sanjosex, Senior, Sense Sal, Joana Serrat, Jaume Sisa, Albert Solà, Sopa de Cabra, Soul Machine, Sybarites, Teràpia de shock, The Free Fall Band, The Mamzelles, The Pinker Tones & Albert Pla, The Penguins, The Risas, Three Cool Cats, Laia Torres, Troba Kung-Fu, Txarango, Veil, Enric Verdaguer, Èric Vinaixa, Xeic!, Xiula, Toni Xuclà, Yacine & The Oriental Groove i 9Son. Cal afegir les sessions de karaoke infantil, conferències de premsa fetes pels mateixos espectadors a cantants i/o grups, la creació d’un espai per poder actuar a la plaça com Petits Talents, i la transformació de l’exterior en una plaça immensa amb paradetes, bar, o food truck per dinar en una zona que convida especialment la quitxalla i els pares que, això sí, cal que siguin prou joves per resistir l’estada i la continuïtat de concerts que s’ofereixen en dos dies absolutament curulls de concerts i amb l’afegitó d’un concert per a pares el divendres a la nit, previ a l’experiència exposada d’un dissabte i diumenge pletòrics de bones ofertes amb més de 50 actuacions cada dia.

La programació dedicada a la família ha tingut un altre espai remarcable lligat al “Conveni de col·laboració entre el TeatreAuditori Sant Cugat i la Fundació del Gran Teatre del Liceu per a la cessió de la sala principal del Teatre-Auditori Sant Cugat per a les representacions d’Òpera Secundària i d’altres programades pel Liceu”. Aquest conveni suposava cinc representacions per a les escoles i una d’oberta al públic en unes condicions molt interessants per al TA. D’aquesta manera han passat per la sala la majoria de les creacions de teatre barceloní dedicades als infants com La petita flauta màgica (17.02.02) de Wolfgang Amadeus Mozart, una producció de Comediants, cantada en català en versió de Jaume Creus, dirigida escènicament per Joan Font i musicalment per José Menor. Una petita joia que feia arribar l’essència del gran Singspiel, un text que parteix d’una selecció de contes orientals, amb un repartiment magnífic molt ben vestit i il·luminat. Aquesta versió ha estat representada diverses vegades.

Altres produccions on participava el Gran Teatre del Liceu han estat El Superbarber de Sevilla (14.12.03), una adaptació de la cèlebre òpera buffa de Gioacchino Rossini feta per Tricicle amb versió catalana de Miquel Desclot, també representada diverses vegades. Els músics de Bremen (21.10.07) dramatúrgia i direcció de Joan Andreu Vallvé del Centre de Titelles de Lleida, una recreació del conte amb titelles i dansa, amb coreografia de Marta Almirall. La ventafocs (08.02.09) de Gioacchino Rossini, en versió de Joan Font (Comediants) amb músics en directe. L’Orquestra dels animals (06.05.11), òpera infantil basada en el conte dels germans Grimm, amb música d’Andrea Basevi i la participació del Cor Infantil de Sant Cugat, alumnes de Centres de Secundària i la direcció musical d’Elisenda Carrasco i la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, amb una escenografia feta al Taller d’Escenografia del TA. Al·legro Vivace (11.05.14) que se subtitulava com Un divertit

· 204 ·

06 - CAPÍTOL 24.indd 204

7/9/18 10:43

XXIV · LA MAINADA (LA FAMÍLIA) AL TEATRE viatge de descobriment de l’òpera amb guió original de Joan Font, Moisés Maicas i José Antonio Gutiérrez. Va ser una esplèndida mostra amb més de dotze cantants i tres músics a l’escenari amb fragments d’òperes de Monteverdi, Purcell, Mozart, Rossini, Donizetti, Berlioz, Verdi, Bizet i Puccini, que suposava realment un itinerari cronològic esplèndid. Oh, l’amor! (10.05.15) de Mario Ros Vidal, una òpera contemporània, amb situacions actuals i amb estudiants de secundària com a intèrprets excepcionals dirigits per Elisenda Carrasco i la JONC, que també ha estat representada altres anys. L’ocell prodigiós (18.02.17), amb música d’Igor Stravinsky, dramatúrgia de Joaquin Casanova i Elisa Ramos. Una posada en escena interessant, tant per al petit com per al gran espectador, amb titelles, actors i projeccions de vídeo.

La programació En Família! ha estat una de les facetes importants a considerar pensant que en el TA, cada temporada de setembre a maig aproximadament, hi ha un espectacle mensual com a mínim que pot ser (al marge de les produccions del Liceu i dels Petits Camaleons) des del grup Macedònia a representacions de titelles gegants, contes escenificats i presentats amb categoria estètica i interpretativa, dansa especialment pensada per a la mainada, és a dir, una possibilitat contínua d’accedir a les arts escèniques en totes les seves facetes, amb la importància formativa que això té.

En Família! ha estat una de les facetes importants de la programació anual. Cada temporada de setembre a maig hi ha un espectacle mensual com a mínim

· 205 ·

06 - CAPÍTOL 24.indd 205

7/9/18 10:43

06 - CAPÍTOL 25.indd 206

7/9/18 10:43

XXV · EL TEATRE PER DINS (DE L’IDEA ALS FETS)

XXV

EL TEATRE PER DINS (DE LA IDEA ALS FETS)

E

l Teatre-Auditori Sant Cugat és un món complex que jo he conegut, penso, bastant a fons en els 25 anys de la seva història. Un espai, un edifici, unes instal·lacions, tots aquests elements físics que pots veure, trepitjar i tocar també tenen ànima. La mateixa corporeïtat pot arribar a ser molt diferent en funció de les persones que l’habiten, que li donen vida, que hi treballen però que també la senten com a seva. Aquesta manera d’entendre el TA es pot comprovar amb el clima que s’hi viu, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any rere any, quan comproves –com és el cas– que hi ha algunes persones que varen començar a treballar en el teatre quan es va inaugurar i, moltes, que hi són des dels primers anys sense que s’hagi notat un canvi negatiu perceptible.

Junts, cal dir-ho, ens hem fet grans. Aquesta és una veritat inevitable però no inexplicable. Hi ha un esperit del TA, existeix des del moment que va començar a funcionar, probablement perquè la iniciativa dels seus precursors, l’alcalde Aymerich i el seu equip, del primer director Tom Seix, comportava una manera d’entendre l’espai que superava o, com a mínim, volia ultrapassar les formes, diguem-ne normals, de col·laboració, de funcionament d’un lloc de treball, amb tota la dignitat i l’esforç necessaris, amb la qualitat de la feina ben feta i professional, per arribar a assolir un resultat fruit d’una manera comuna de veure les coses, que no vol dir, de cap de les maneres, no tenir una idea pròpia i, si convé, qüestionar determinades decisions que parteixen de la direcció.

El Teatre-Auditori Sant Cugat és un món complex, un espai, un edifici, unes instal·lacions que pots veure, trepitjar i tocar i que també tenen ànima

Jo, entenguin que he de parlar personalment, he comprovat, com deia abans, que molts dels components del personal del TA s’han fet grans, però mai, i quan dic mai vol dir això, mai, he trobat que el costum, la repetició, els problemes lògics de mantenir un funcionament regular, hagi trencat la cordialitat, el saber estar,

← Carles Pujol, soldant al Taller d’Escenografia, sota mateix de l’escenari i la platea.

06 - CAPÍTOL 25.indd 207

· 207 ·

7/9/18 10:44

06 - CAPÍTOL 25.indd 208

7/9/18 11:20

XXV · EL TEATRE PER DINS (DE L’IDEA ALS FETS) la relació establerta per donar el màxim de respostes a les teves necessitats, l’adopció de formes, canvis i serveis nous que sempre han estat objectius, pensats perquè el públic habitual tingui una resposta equilibrada a les seves demandes indispensables. He pensat que potser seria natural relacionar una llista dels noms de totes aquestes persones però, finalment, ho faig de 7 que formen part de l’equip del teatre des de l’any 1993: Natàlia Palau, Marc Urquizu, Àlex Bernal, Carles Pujol, Pau Rueda, Aurèlia Sebastià i Eva García i que, d’alguna manera des dels seus llocs de responsabilitat representen per mi tots els que han passat i segueixen per oferir aquesta manera de fer i estar que ha arribat a crear el clima imprescindible per sentir teu el teatre.

Però deixeu-me que, com a mínim, parli una mica dels tres directors. Tomàs Seix, començant a dibuixar des d’abans de la inauguració un estil que cercava bàsicament tenir un to i un nivell comparable a qualsevol teatre europeu, al marge de la mida de la ciutat, que ja s’albirava que creixeria en habitants, però que també estaria marcada per un tipus de ciutadans oberts i àvids de tota mena de manifestacions culturals i, en conseqüència, d’arts escèniques diverses, un ampli ventall de possibilitats. Acció seguida per Àngels Seix, obrint més encara l’espai a entitats locals i escoles, mantenint l’equilibri financer imprescindible per donar i rebre. I acabant, fins ara mateix, amb Pep Tugues, que ja hi havia estat des del principi com a relacions públiques amb Seix i que, indiscutiblement, ha estat un element imprescindible per entendre el que ha arribat a ser el TA a la ciutat, a Catalunya i a tot l’Estat. Una acció que inclou obrir la programació a la recerca de nous públics amb música de tota mena, la màgia, el circ, multiplicant les accions paral·leles, actes a la cafeteria amb jazz, poesia, dansa, o creant un espai Off al Teatre de Mira-sol, amb ofertes expressament buscades per a un públic jove i/o experimental que, de ben segur, recupera el mateix teatre principal posteriorment.

O establint una llista variada de possibilitats econòmiques, amb abonaments fets amb intel·ligència, o augmentar les possibilitats auditives dels espectadors amb un servei ad hoc, o donant la possibilitat de veure un espectacle a pares que deixen les criatures en una guarderia en el mateix vestíbul del TA. Unes accions que podria allargar però que resumiré en una dada que és, senzillament, que l’equip directiu ha cercat la rendibilitat cultural i social juntes, sense dissociar una cosa de l’altra. I, parlant de Pep Tugues, no puc deixar d’incloure un programador atent, hàbil i coneixedor del medi com Gerald Patrick Fannon, que completa un equip que, com deia abans, es manté amb el pas dels anys eficaç i versàtil.

Peça de Pep Codó de la composició Diàleg, una de les imatges del TA

El teatre cerca públic però és aquest mateix públic qui acaba configurant una manera de ser del teatre mateix

“L’espai dels espectadors en el teatre esdevé, també, espectacle”, va escriure Charles Baudelaire. Jo estic totalment d’acord amb ell.

L’assistència constant, més de 1.100 vegades a les funcions de la programació estable, més moltes altres en actes diversos de tota mena, ha fet que la memòria visual m’hagi servit per establir les diferències en el públic assistent en funció del tipus de convocatòria. El fet de tenir dues butaques a la primera fila d’amfiteatre quan es tracta de funcions d’òpera, música amplificada, música clàssica simfònica i dansa, suposa, com he comentat moltes vegades, tenir dos escenaris, el del teatre i el de la platea. Aquesta visió, prèvia al començament de la funció, em fa veure quina mena

↖ El camerino A1 per on han passat més de 2.000 artistes tant nacionals com internacionals. ← Les 36 barres de l’escenari són manuals, però hi ha un projecte per motoritzar-les. Compta amb 240 canals de dimmers.

06 - CAPÍTOL 25.indd 209

· 209 ·

7/9/18 10:44

06 - CAPÍTOL 25.indd 210

7/9/18 11:20

XXV · EL TEATRE PER DINS (DE L’IDEA ALS FETS) de públic ha respost a l’oferta del TA, una assistència que no falla mai en les característiques predeterminades.

Aquestes característiques funcionen, sobretot, en dos aspectes fonamentals: vestuari i edat. Una òpera, un concert simfònic, aporta (sobretot si és a tardor o hivern) una vestimenta més formal i una mitjana d’edat cap als 60 anys. Un concert de música amplificada, segons quin sigui el grup o el/la cantant, suposa una baixada considerable de l’edat (podem passar a mitjanes de 25 a 50 anys) i un vestuari, diguem-ne, informal. Flamenc, sigui cante o ball, acostuma a barrejar públic divers i, en el cas dels orígens, un vestuari de fiesta llampant i uns pentinats, les senyores vull dir, molt artístics. Els monologuistes i els mags porten públic de totes les edats i condicions (de vegades em sorprèn veure nens molt petits amb monologuistes que les deixen anar sense embuts). La dansa canvia bastant si és clàssica o contemporània. En qualsevol cas hi ha un públic jove que es nota interessat especialment i, la mitjana, varia segons sigui una o l’altra.

En el cas del teatre, és difícil definir d’antuvi el tipus de públic. Hi ha variants substancials, és clar, però no es compleixen els ritus de manera coherent. M’explico. Hi ha un públic a qui els actors o actrius que fan la funció el motiva per anar-hi o no, al marge de l’autor. Algunes vegades amb sorpreses perquè, per exemple, venen a veure la Carmen Machi de la sèrie televisiva Aida i es troben amb una obra complexa i dramàtica de Juan Mayorga, La tortuga de Darwin. Els serials són, en aquest sentit, un reclam indiscutible, sense que hi hagi la gran diferència que he comentat ara mateix quan es tracta d’obres en català. Òbviament la mitjana d’edat del públic oscil·la si es tracta d’un Shakespeare o Bertold Brecht o d’una obra per anar a riure. En aquest sentit he comprovat com hi ha un públic tan predisposat a passar-ho bé, que riu inclús quan l’obra no ha començat.

En el teatre hi ha una característica també repetitiva. El marit que explica a la senyora el significat del que acaba de dir l’actriu o l’actor. No estic dient que la senyora no hagi entès les paraules, sinó que ell li explica el significat. O, encara més empipador, quan un espectador, que ja ha vist l’obra, avança el que passarà a continuació. També, en el cas d’obres com El florido pensil, el que et pots trobar és amb uns grups d’espectadors que participen de les cançons que interpreten els intèrprets i, aleshores, gaudeixes d’un so estereofònic que no havies demanat. Hi ha l’espectador nerviós, sobretot en les obres de teatre, que comença a demostrar al cap de mitja hora, aproximadament, que allò que passa a l’escenari no li importa gens ni mica, i t’ho fa notar amb els seus moviments laterals i/o endavant i cap endarrere.

Tomàs Seix, primer director del Teatre-Auditori

Tomàs Seix va començar a dibuixar des d’abans de la inauguració un estil de programació que cercava bàsicament tenir un to i un nivell comparables a qualsevol teatre europeu, al marge de la mida de la ciutat

En teatre i concerts de clàssica, la tos és contagiosa i empipadora.

En un concert de música amplificada és igual, només els del costat se n’assabenten, però ai!, si comença la tos en una obra de teatre. És una mena de competició. Comença una senyora a la fila 10, parells, i quasi immediatament un senyor corrobora el so, més potent cal dir-ho, una mica més endavant de les butaques senars. Hi ha un moment de tranquil·litat, a vegades, però gairebé de seguida dos o tres més s’uneixen al concert. Aleshores la cosa es conver-

← La platea actual té una capacitat màxima per a 920 espectadors; amb el fossar amb els músics de l’orquestra, la capacitat és per a 836 assistents, incloses les 8 places per a cadires de rodes.

06 - CAPÍTOL 25.indd 211

· 211 ·

7/9/18 10:44

Les mil i una nits (i algunes tardes) teix en imparable fins al punt que Julio Manrique, per exemple, representant l’obra Incendis de Wajdi Mouawad, va incloure una frase en el seu personatge, alguna cosa com aquesta: “Ja t’ho diré (una pausa) si els que tussen em deixen dir-ho...”. També admeto que hi ha persones que, quan veuen que la cosa no es pot arreglar, surten del teatre sense fer soroll. Amb agraïment ho certifico.

Àngels Seix, segona directora del Teatre-Auditori

Àngels Seix, va obrir més encara l’espai a entitats locals i escoles, mantenint l’equilibri financer imprescindible per donar i rebre

L’òpera té un públic, com deia abans, d’una mitjana d’edat considerable. Les òperes, habitualment, tenen una durada de dues a tres hores i, encara, amb el temps, s’han anat reduint una miqueta, alguna cabaletta menys, una ària escapçada, etcètera, però tot i això la durada és la que és i el cos, quan arriba el divendres (per als més joves) o l’edat de 70 o 80 anys, es fa difícil no fer, a partir del segon acte, aquells cops de cap evidents, un exercici de començar i parar constant o, algunes vegades, la caiguda inexorable del cap sobre el pit o, encara pitjor, cap a un costat, amb un problema de visió afegit per qui seu a darrere. Cal ser comprensius si, a més, seguint la normativa no escrita però sí seguida per molta gent en el darrer entreacte, hem begut una copa de cava fresquet. Cal afegir que hi ha algunes persones que no necessiten que arribi el segon acte, al cap de cinc minuts ja estan reposant.

Els concerts de grups de rock, soul, blues, pop, és a dir amplificats, tenen un públic, com deia, molt més jove que, a més a més, resisteix poc a la butaca perquè estan acostumats a estar drets, a ballar i a cantar les cançons del seu grup o cantant que coneixen i estimen. A vegades, considerant que el tècnic de so (dels mateixos grups) de vegades no aconsegueix que s’entengui el que diu el o la cantant fins a la quarta o cinquena cançó, he comprovat que no hi ha cap problema perquè, suposant que no les conegui, les noies que tinc al costat, dretes al passadís, ja m’han fet arribar el missatge i comprenc perfectament, per elles, el que no m’arriba per l’amplificació incorrecta. L’altra característica habitual en aquest tipus de públic és que tenen molta necessitat d’anar al lavabo, cosa que jo atribuïa als que tenim problemes de pròstata, i també de set. No ha passat mitja hora i ja han anat a buscar una ampolla d’aigua.

Cal tenir molt en compte que hi ha un element que ha fet canviar, també, la manera d’estar i de viure el teatre: el mòbil. És obvi que no era el mateix un mòbil dels anys 90 que el que hi ha ara. Amb el mòbil es parla, s’escolta, es grava, s’il·lumina, s’envien i reben imatges, i un llarg etcètera que no l’acabaríem. Ara és habitual que, abans de començar la funció, sigui música, teatre o dansa, una veu ens demani que, si us plau, apaguem els mòbils, amb l’excepció d’alguns grups de música amplificada o cantants que, al contrari, demanen que la gent faci les fotos que vulgui, que gravi imatges, que les enviï. Són excepcions, com deia, que confirmen la regla. Els actors i actrius de teatre diuen que es cansen, a vegades, de veure cares blaves quan fan la funció. Jo entenc que ha de ser una mica desagradable, sentir-se menystinguts d’aquesta manera. Hi ha comportaments de tota mena.

La persona que, després de l’avís per megafonia, no sap si ja l’ha apagat o no i es fa un embolic. La persona que, tot just quan només fa deu minuts que la funció ha començat, encén el telèfon i

· 212 ·

06 - CAPÍTOL 25.indd 212

7/9/18 10:44

XXV · EL TEATRE PER DINS (DE L’IDEA ALS FETS) comença a fer operacions estranyes. El telèfon que sona i l’espectador contesta que està al teatre i ja telefonarà i, les vegades que sembla que l’interlocutor no s’ha assabentat del que passa, i la conversa continua una mica més. El que ha tret el so però no la vibració i, de tant en tant, precisament en mig d’un moment especialment dolç del concert de violí de Txaikovski, la reiteració és tan seguida que sembla que el que truca està nerviós i/o preocupat perquè el destinatari no respon i, finalment, el trucat atén la trucada per dir allò de: “soc al teatre”.

Com deia abans, hi ha alguns cantants que deixen fer fotos i gravacions però la majoria ho prohibeixen taxativament (s’entén, els seus promotors, la discogràfica, etc.) Aleshores, a partir de la tercera o quarta cançó, hi ha una mena de corredisses pels passadissos del teatre a càrrec de l’equip d’atenció a l’espectador que, en aquest cas, es passen tot el concert enfocant amb la llanterna a aquelles que tenen el mòbil encès i graven o fan fotos. És una imatge inacabable que els deu deixar ben cansats, els nois i noies del teatre, vull dir, perquè les baixades i pujades al llarg del teatre són continues i tinc la sensació que serveixen de poc, a l’hora de la veritat.

Però el tema no s’acaba aquí. Pots trobar-te, no és el meu cas, a primera fila d’amfiteatre, amb un fan desesperat dels Amics de les Arts o de Rosario, que en aquest cas és absolutament igual, que grava aixecant el mòbil o la tauleta tan amunt que no deixa veure l’escenari o bona part d’aquest al de darrere, amb l’agressió als teus drets per seguir el concert tal com vulguis. És difícil fer canviar el gravador que, naturalment, es creu amb tots els drets per fer això i molt més. He assistit a alguna d’aquestes picabaralles que, amb l’eufòria que suscita la presència dels admirats i/o estimats músics, sempre acaba bé, sobretot quan arriba aquell moment que tothom o gairebé tots, s’aixequen i ballen al so dels que toquen allà dalt.

I així podria estar comentant més i més característiques del públic habitual del TA (o sigui, de qualsevol teatre) però val més que jo mateix em posi una limitació intel·ligent i ho deixi aquí.

El que volia afegir és que viure el teatre des de dins, al marge de l’espectacle que has anat a veure, té també la seva gràcia i, a la vegada, comprovar com aquest públic configura una manera de ser del teatre mateix. Com deia al principi, l’edifici, els espais, tenen vida pròpia a partir de qui hi treballa i de qui el viu com a espectador. Un espectador privilegiat és el que he estat jo en aquests 25 anys, un espectador actiu a la manera de Ciceró o d’Ortega, un espectador que no ha rebutjat, d’entrada, cap espectacle, atent a la novetat, pendent de com s’havia llegit un clàssic, del teatre o de la música, subjugat moltes vegades per la força d’un regal ple d’emoció i de creativitat que els artistes, actrius, actors, cantants, músics, poetes, pallassos o mags, m’han ofert.

Pep Tugues, actual director de l'equipament

Pep Tugues va obrir la programació a la recerca de nous públics, amb música de tota mena, la màgia, el circ, multiplicant les accions complementàries a l'entorn de la programació

· 213 ·

06 - CAPÍTOL 25.indd 213

7/9/18 10:44

07 - EpĂ­leg.indd 214

7/9/18 11:21

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Epíleg

(o conclusió provisional) Si aquest és el final del llibre, es preguntaran alguns, com és que hi surt el qualificatiu de provisional? Doncs perquè tot plegat sempre és provisional mentre no hi hagi un final veritable i, en aquest cas, seria que el Teatre-Auditori tanqués, opció que no m’ha passat pel cap mai o, potser, que la possibilitat d’anar-hi s’acabés per a mi, opció que arribarà algun dia. També és improbable que pugui fer una segona part d’aquest llibre, és a dir, el comentari dels propers 25 anys de la vida d’aquest espai dedicat a la cultura en el seu vessant de les arts escèniques. Si estigués en condicions, ja m’agradaria, ja.

Un lloc com el Teatre-Auditori (TA) és, com va dir Nietzsche fa cent cinquanta anys, el que eren les universitats i que, amb seguretat, han deixat de ser: “una escola de civilització... Un lloc per proporcionar una educació liberal, ajudant a convertir-nos en éssers humans pensants que tinguin el coratge de veure la vida com una recerca de significat”. Amb cançons? Amb música de qualsevol classe? Amb obres de teatre que oscil·len entre el drama i la tragèdia, i el vodevil o el treiatru només per fer riure? Amb un mag fent trucs per enlluernar? Amb poesia de tots els colors i valors? Sí.

La meva universitat han estat aquests 25 anys, també, la programació del TA, inclosa aquella que jo no vaig estimar però que, necessàriament, vaig veure i valorar, pensant com i per què havia d’explicar que no m’agradava a mi. Perquè si una cosa hi he après, no només en el TA, sinó en la vida anant a veure altres espectacles pel món, ha estat que mai hi ha una previsió absoluta del que pot arribar

a generar en el teu interior un concert, una actuació vocal, un grup que dansa, una persona emocionant-se i emocionant mentre transmet mitjançant el seu cos o el seu instrument, la seva ànima. És poc probable poder dir que només hi ha un tipus de música bona o dolenta. És impossible considerar d’antuvi que una obra de teatre serà magnífica perquè la dirigeix o interpreta algú, o a la inversa, és clar. No és possible creure que, difícilment, algun artista que ja coneixes, deixarà de sorprendre’t. No pots entrar al teatre ple de prejudicis i cal deixar a la porta la majoria de les lectures, dels comentaris, de les explicacions que has rebut o t’han fet d’allò que vas a veure.

Has d’entrar al teatre com un infant, és a dir, com algú que no sap però que sí que sent, com qui no coneix però a qui ningú enganya.

La història de l’espectador fidel consisteix en una successió de fets diversos que alteren les teves reserves emocionals i cognitives i que, acumulant, fan que cada dia siguis millor a pesar teu. Sí, sí, no riguin per sota el nas, la qualitat o els defectes dels espectacles fan una espècie de suma i resta continua, i tu millores si la part positiva és superior a la negativa, però és que la negativa també et millora com a persona quan has de calibrar i dir a tal espectador fidel les raons i causes d’aquesta negativitat que, finalment, t’ajudarà a tu a ser millor.

Així, sent una mica millor, em sento en tancar aquest epíleg.

Gràcies a tots i totes!

← 25 anys. Públic a la sortida de la presentació de l'actual temporada (10.07.18)

07 - Epíleg.indd 215

· 215 ·

7/9/18 10:44

Les mil i una nits (i algunes tardes)

DADES I CRONOLOGIA DELS 25 ANYS 1993

S’han ofert dues versions de Germans de sang, el 17/12/1994 i el 18/10/2014, amb Àngels Gonyalons i Virgínia Martínez, com a protagonistes, respectivament.

L’Orquestra Clàssica Nacional d’Andorra (ONCA), que dirigeix el violinista Gerard Claret, ha actuat en 13 ocasions, i ha col·laborat en altres projectes durant aquests 25 anys. La primera va ser el novembre del 1994.

Històries de Sant Cugat

25 de setembre. Inauguració amb Històries de Sant Cugat de Fila Zero.

25 de novembre. Inauguració institucional amb Victoria de los Ángeles i Albert Guinovart; la Jove Orquestra Sant Cugat i l’Esbart Sant Cugat.

Primer Concert de Sant Jordi de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat.

Primera representació d’òpera dins del Cicle Òpera a Catalunya amb L’Elisir d’amore.

Al març, s’hi va representar la primera funció dels Amics de l’Òpera de Sabadell, L’elisir d’amore. Fins a la temporada 2017-18, s’hi han representat 38 obres en un total de 72 funcions amb els Amics de l’Òpera de Sabadell. La Traviata i Carmen són les més representades.

Des de la primera temporada, la dansa contemporània sempre ha estat present al TA, amb la programació de 97 espectacles.

Un pont de mar blava. Lluís Llach i l’Esbart Sant Cugat

Un pont de mar blava. Lluís Llach i l’Esbart Sant Cugat (04/02), amb coreografia i direcció de Joan Serra.

En Llach tornarà tres vegades més, fins al 2016, l’any en què s’acomiada dels escenaris.

Dagoll Dagom ha visitat el TA en 7 ocasions. El primer espectacle va ser T’odio, amor meu (24/06).

Estrena de les produccions Després de la pluja i El Gest.

1994

senyor Ferran. En total ha actuat 15 vegades al TA.

Homes. T de Teatre

La extraña pareja de Neil Simon s’ha ofert tres vegades, amb Joan Pera i Paco Morán com a protagonistes el 1995 i 1999, i el 2015 amb Joan Pera acompanyat d’Antonio Dechent.

Primera representació de la Cia. T de Teatre amb l’obra Homes. La companyia ha actuat 6 vegades.

1995 Actuació magistral del pianista Sviatoslav Richter (21/03).

Primera actuació de l’actriu Emma Vilarasau amb l’obra Busco el

La extraña pareja. Joan Pera i Paco Morán

Primera construcció del Taller d’Escenografia de l’obra Alaska, de Cindy Lou Johnson.

· 216 ·

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 216

7/9/18 10:45

DADES I CRONOLOGIA DELS 25 ANYS

L’escenari del Teatre-Auditori ha acollit més de 10.000 artistes, i molts més tècnics, que han treballat fermament per complaure un milió d’espectadors en la programació estable

1996

1997

De les 35 obres que va escriure Shakespeare, al TA se n’han represen· tat 16. La primera el 1995 amb Tant per tant Shakespeare (fragments) i Romeo i Julieta, de la mà d’Helena Pimenta, el juny del 1996. En total, 25 visions diferents de posades en escena i 5 espectacles de dansa basades en la seva obra.

+300 Escenografies ha construït el taller de Sant Cugat

Carmen. La Cuadra de Sevilla

Marta Carrasco estrena companyia pròpia amb un espectacle molt impactant, Aiguardent (26/05).

Construcció del decorat de l’anunci de Nadal de Freixenet gravat a l’escenari, amb la participació d’Anthony i Lorenzo Quinn.

Tortell Poltrona presenta In fraganti (09/02). Amb aquest mun· tatge s’inicia un conjunt de col· laboracions que es veurà potenciat a partir de l’any 2008 quan Sant Cugat esdevé Ciutat Amiga del Circ el 2008.

1.359 espectacles

1.662 La Verbena de la Paloma

Entretres. Tricicle

Estrena de la producció La Verbena de la Paloma, de Calixto Bieito.

Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans, Tricicle, han presentat 5 espectacles al TA durant aquests 25 anys, amb Entretres, Tricicle 20, Sit, Garrick i Bits, programats entre el 1997 i el 2013.

La Cubana, dirigida per Jordi Milan, ofereix 10 funcions de Cegada de amor (13/12).

funcions

494 Obres de teatre · 217 ·

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 217

7/9/18 10:45

Les mil i una nits (i algunes tardes)

Primera representació d’una producció en gira del Teatre Nacional de Catalunya amb l’obra Àngels a Amèrica.

1998

Tot esperant Godot, de Lluís Pasqual, amb la gran Anna Lizaran (22/05).

Rafael Álvarez “El Brujo” torna a Sant Cugat amb El contrabajo (11/06), després del gran èxit del Lazarillo de Tormes (1994-95).

Temporada marcadament internacional amb les actuacions d’Ismaël Lô, B’net Marrakech, Nahawa Doumbia, i l’espectacle participatiu Brundibar.

2001 Un tramvia anomenat desig, amb una memorable actuació d’Emma Vilarasau (10/02).

La casa de Bernarda Alba.

Romeo y Julieta. Compañía Nacional de Danza (CND)

La Compañía Nacional de Danza (CND), dirigida per Nacho Duato, presenta Romeo y Julieta (30/01).

Des del 1996 fins al 2016, amb Don Quijote (28/05), sota la direcció de José Carlos Martínez, la companyia ha visitat Sant Cugat en 10 ocasions.

Carles Santos presenta La pantera imperial (06/03). Hi tornarà en el marc del Festival nacional de poesia el 2017.

Enregistrament de La Dolores de Tomás Bretón amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya sota la direcció d’Antoni Ros Marbà. Per a la discogràfica DECCA. Premiat amb un Grammy Llatí.

1a Nit de Poesia amb Lluís Homar.

Torna l’espectacle Romeo y Julieta de la Compañía Nacional de Danza amb l’escenografia feta al Taller del Teatre-Auditori. Al llarg dels 25 anys la companyia de dansa ha vingut 9 vegades.

2000

Un tramvia anomenat desig

L’autor contemporani més representat al TA ha estat David Mamet amb sis obres: Taurons (2001), American Buffalo (2010), Razas (2012), Oleanna (2013), Una altra pel·lícula (2017) i Muñeca de porcellana (2018).

Celebració del I Festival de Poesia de Sant Cugat, que esdevé Festival nacional l’any 2014.

Queridos poetas. Paco Rabal i Asunción Balaguer

1999

La companyia de Víctor Ullate actua per primera vegada. Fins ara, en total han presentat 8 espectacles a l’escenari del TA, entre els quals destaquen Samsara, 2 You Maestro, Wonderland, Seguiriya, Après Toi, Bolero, El amor Brujo...

El primer espectacle de ballet clàssic va ser de la mà del Ballet Nacional de Cuba, amb La magia de la danza (15/05), sota la direcció d’Alicia Alonso.

Concert del cantant senegalès, Ismaël Lô, amb l’afany de consolidar la presència de músiques del món en la programació del TA (18/02).

2002 Raixa. Maria del Mar Bonet

Barbara Hendricks fa un concert inoblidable (4/10). El 2016, tornarà

· 218 ·

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 218

7/9/18 10:45

DADES I CRONOLOGIA DELS 25 ANYS

al TA amb un emocionant concert de blues, gospel i espirituals negres en el marc del Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Primera actuació d’El Petit Liceu amb La petita flauta màgica.

2003 La ballarina i coreògrafa Sol Picó ha actuat al TA en 4 ocasions. La primera va ser amb Bésame el Cactus (28/02).

jat l’escenari del TA en aquests 25 anys. El primer concert va ser Almas de Fisterra.

Primera edició del programa Sant Cugat Balla amb motiu del Dia Internacional de la Dansa amb la participació de les escoles de dansa de la ciutat.

2005 Poemes i cançons. Raimon

Bésame el cactus. Sol Picó

El Teatre-Auditori estrena pàgina web i per primera vegada es venen entrades per internet.

Grup Focus i la companyia The Birmingham Rep porten Hamlet, en versió original, dirigida per Calixto Bieito.

2004

Raimon ha vingut tres vegades al TA, la primera en el marc del Festival de poesia, amb un concert titulat Poemes i cançons (18/11).

La plaça del Diamant és interpretada per tres Colometes (04/03). El 30 de març del 2008 es presenta en una producció del TNC amb una vintena d’actors i actrius, i el 19 de desembre del 2015 l’ofereix en solitari Lolita Flores.

S’estrena una nova producció pròpia: El Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra (16/12), un concert altament participatiu amb entitats locals, que es repetirà amb Les nostres tradicions (14/03/14).

Primera edició del Cicle de Cinema d’Autor.

Representació de l’èxit de la temporada El mètode Grönholm.

Almas de Fisterra. Carlos Núñez

223 Concerts de música clàssica

220 Concerts de música

160 Funcions de dansa

67 Funcions de sarsuela, circ i màgia

El músic gallec, Carlos Núñez, és l’artista que més vegades ha trepit-

· 219 ·

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 219

7/9/18 10:46

Les mil i una nits (i algunes tardes)

2006 2007 S’inicia una col·laboració amb el festival “Els Grans del Gospel” de la mà del Mississippi Mass Choir, que va tornar a actuar al TA el 2014. El 2007 ens va visitar, també als volts de Nadal, el Soweto Gospel Choir.

El Mag Lari ha omplert el TA amb 8 espectacles diferents. Va començar amb Mil·lenium (12/02). Cal destacar també les tres edicions d’El Mag Lari i els seus Amics (04/05/07), (15/05/09) i (05/05/14).

Juan Tamariz presenta Magia Potagia (05/05), i tornarà dues vegades més (03/10/09) i (19/04/15).

Homenatge a Leonard Cohen, amb una munió d’artistes internacionals.

S’estrena la producció Aixecant el vol, de Guillermo Ayesa, amb direcció de Glòria Rognoni (30/03), amb la participació dels grups locals.

Amb l’actuació de Bebo Valdés s’inaugura una col·laboració amb el Festival de Jazz de Barcelona que ha dut artistes com Chucho Valdés (3 ocasions), Michael Camilo, Eliane Elias, Maria Schneider, Esperanza Spalding, Dianne Reeves, Avishai Cohen Trio, Gonzalo Rubalcaba, Chris Thile i Brad Mehldau, entre d’altres.

molta energia (22/05). I va repetir, presentant Los días intactos el 2 de febrer del 2012.

Tres funcions de la producció amb l’OSSC i el Mag Lari, Concert Màgic (15-16-17/02).

Celebrem el concert 15 anys, 15 cançons, una celebració única i irrepetible amb Amaral, Maria del Mar Bonet, Lluís Gavaldà, Martirio, Sílvia Pérez Cruz i Jaume Sisa, entre d’altres, coordinats per Raúl Fernández “Refree” i amb l’ONCA (28/09).

Celebració dels 15 anys del TeatreAuditori.

Construcció de les escenografies d’Els nois d’història, d’Alan Bennett (Dir. JM. Pou); Spamalot, del Tricicle; 2 You Maestro, de Víctor Ullate Ballet i Carmen de Malandain Ballet Biarritz.

2009

Rubianes solamente Bebo Valdés quartet

Un espectacle molt especial va ser L’oratorio d’Aurélia (15/10), un joc escènic difícil de superar. Direcció de Victoria Chaplin amb Aurélia Thierrée (filla i neta del gran Charlie Chaplin).

Es va estrenar Carnaval, de Jordi Galceran (01/06), just un any després de l’èxit d’El mètode Grönholm, que es repetirà el 19 de febrer del 2011. Dakota, Paraules encadenades i El crèdit són altres textos de l’autor català.

Luz Casal actua per primera vegada (01/12). El 2018 ho farà per tercera vegada, i també l’1 de desembre dins les activitats contra la violència de gènere.

Primera col·laboració amb el Festival de Jazz de Barcelona amb l’actuació de Bebo Valdés.

2008

Argelino, servidor de dos amos

Sergio Dalma va celebrar els seus 20 anys de carrera. I ha tornat al TA el 2012 i el 2015. Ara, l’octubre del 2018, celebrarem el 25è aniversari del TA, i iniciarem la celebració dels seus 30.

Manolo García.

Achinoam Nini, coneguda artísticament com a Noa, presenta Genes and Jeans. Després tornarà dues vegades més.

Manolo Garcia va presentar Saldremos a la lluvia, un concert amb

· 220 ·

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 220

7/9/18 10:46

DADES I CRONOLOGIA DELS 25 ANYS

El Ballet de Biarritz, creat el 1998, visita el TA el 25/04. Ha tornat de manera regular el 2014, 2016 i 2018.

Representació de Dunas amb Sidi Larbi Cherkaoui i María Pagés en col·laboració amb Temporada Alta.

Estrena de la Sala Escenari amb grades del Mercat de les Flors.

Programació d’activitats complementàries OFF Teatre-Auditori.

Concerts de Michael Nyman i Love of Lesbian & ONCA.

2011 Els Amics de les Arts han actuat 5 vegades al TA. La primera va ser amb un llarg llistat d’amics (21/01) en un concert titulat Els Amics de les Arts i els seus amics.

Els nois d’història, amb Josep Maria Pou.

Representació de les obres Argelino, servidor de dos amos. Animalario i Els nois d’història, amb Josep Maria Pou.

Manel presenten el seu segon disc 10 milles per veure una bona armadura (22/12). Han actuat cinc vegades al TA si també hi comptem el concert de celebració dels 20 anys de PROMUSA que es va programar a la plaça de Victoria de los Ángeles.

265 Espectacles familiars

62 Musicals

2010 10 milles per trobar una bona armadura. Manel

American Buffalo

El grup de Teatre Espiral, amb direcció de Trini Escrihuela, ofereix l’espectacle El Petit Gran Príncep com a part de la programació familiar (10/04). Àngel Corella ha ballat en tres espectacles a Sant Cugat. El primer va ser El llac dels cignes (01/10), amb l’escenografia construïda al Taller del TA, i música en directe amb l’OSSC.

La temporada 2010-11 s'assoleixen per primera vegada més de 100.000 usuaris totals sumant els espectadors/es de la temporada estable, educativa, OFF, festivals de referència, i les activitats i actes paral·lels.

5 de novembre. Funció número 1.000 amb l’actuació de Raphael.

2012

79 Òperes

92 Humor, poesia i altres

Memorable concert d’Esperanza Spalding en el marc del Festival de Jazz de Barcelona (10/10).

· 221 ·

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 221

7/9/18 10:46

Les mil i una nits (i algunes tardes)

2014

Presentem el format Sala Cabaret amb 12 espectacles i 18 funcions entre el 9 d’octubre i el 8 de novem· bre. Entre aquestes, 7 funcions de The Hole 1.

Qui té por de Virginia Woolf?

Lamparetes d’Antònia Font (20/04), però aquest no serà el darrer concert del grup al TA. El musical Mamma Mia fa el rècord de 16 funcions amb un total de 10.000 espectadors.

Concert de Manolo García, Los días intactos.

2013

La Pepa. Sara Baras

Actuació del pianista Chick Corea per tancar la temporada, amb convidats sorpresa. Dins del Festival de Jazz de Barcelona.

El Ballet Nacional de España, dirigit per Antonio Najarro, només ha actuat una vegada a Sant Cugat (16/03).

Barcelona de Pere Riera (18/01) és una de les millors obres catalanes, on destacava Emma Vilarasau i Míriam Iscla. Desclassificats (2011), Red Pontiac (2014) i Infàmia (2017) són altres obres de l’autor català.

La temporada 13/14 aconsegueix el rècord d’ocupació amb el 85%.

Cyrano de Bergerac. Broggi/Arquillué

La Perla 29 ens portarà Cyrano de Bergerac amb Broggi/Arquillué (08/02).

2015

L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (OSGTL) ha actuat 5 vegades gràcies al conveni de col· laboració amb el Teatre-Auditori, i el suport del programa Viu la Clàssica (12/01/13) (05/12/14) (29/03/15) (26/11/16) (13/05/18).

Estrena de Vilafranca, un dinar de festa major, de Jordi Casanovas (13/03), una producció d’Els Teatres Amics, un espectacle vist per més d’11.000 espectadors.

La platea del Teatre-Auditori es converteix en una sala de cabaret i s’entapissen les butaques.

Convertim l’escenari en una pista de circ, on actua el Circ Raluy amb 13 funcions.

2016 Estrena de la producció Abans que pugi el teló, de Víctor Alexandre, amb Jaume Pla com a únic actor (21/01). Se’n va fer una extensa gira i es va celebrar el seu comiat al Teatre Romea el maig del 2017.

L’internacionalment aclamat can· tautor Rufus Wainwright (veu, piano, teclats i guitarra) ofereix un concert molt especial i molt proper (15/10).

Antologia. Joan Manuel Serrat

Espectacle número 1.000, La flauta màgica dels Amics de l’Òpera de Sabadell.

Vilafranca. Un dinar de Festa Major

Joan Manuel Serrat presenta Antologia desordenada (13/09). Era la quarta vegada que cantava a l’esce· nari del TA.

Primer concert Excepcional, amb Suzanne Vega i Gerry Leonard (15/07). La segona edició serà amb Roger Hodgson de Supertramp el 2017 i la tercera, el 2018, amb The Waterboys.

· 222 ·

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 222

7/9/18 10:46

DADES I CRONOLOGIA DELS 25 ANYS

5è aniversari del Festival Petits Camaleons.

Clàssica de portar grans propostes de música clàssica a la nostra ciutat.

2017

En la línia de programar cada cop més artistes internacionals, Yann Tiersen va demostrar el seu domini del piano (11/03) en un concert titulat An Evening with Yann Tiersen .

La gran ilusión. Antonio Díaz "Mago Pop"

El dimarts 25 de setembre celebrem els 25 anys de la primera actuació al TA. S’hi han fet 1.359 espectacles dins la programació estable, encara que el total d’activitats es troba gairebé sobre les 3.000. L’Eduard Jener, autor d’aquest llibre, ha assistit a 1.105 espectacles, i ha publicat 889 escrits, que trobareu al web www.tasantcugat.cat

La companyia Cheek by Jowl ens presenta The Winter’s Tale, amb una xerrada el dia anterior a càrrec del seu internacionalment aclamat director, Declan Donnellan.

Rosario fa el seu tercer concert a Sant Cugat, presentant Gloria a ti.

Anteriorment, ens havia fet vibrar amb Parte de mi (2009) i En concierto (2014).

10 funcions de La gran ilusión del Mago Pop. La temporada 16/17 aconsegueix el rècord de 68.570 espectadors.

2018 Bolero. Béjart Ballet

El concert internacional de la violinista Sarah Chang (07/04) mostra la voluntat del programa Viu la

2.000.000 espectadors totals que han passat pel Teatre-Auditori

1.000.000 espectadors de la programació estable · 223 ·

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 223

7/9/18 10:46

08 - Índex temàtic i cronològic.indd 224

7/9/18 10:46

Les mil i una nits (i algunes tardes)

El Teatre-Auditori Sant Cugat celebra aquesta temporada 2018-19 els seus primers 25 anys d’història. La primera funció va tenir lloc el 25 de setembre del 1993, i va ser inaugurat oficialment el 25 de novembre del mateix any.

Aquest quart de segle corrobora la consolidació d’un equipament escènic i musical, que ha anat creixent tant en nombre de propostes artístiques, com en varietat, oferta i en serveis adreçats als seus públics.

Amb els anys, aquesta sala, que pot arribar a tenir una capacitat per a més de 900 espectadors i espectadores, ha esdevingut un model de referència cultural amb totes les programacions que configuren el seu atapeït calendari: programació estable, OFF, familiar, educativa, amb festivals nacionals de referència, i amb actes per a entitats, institucions i empreses.

La versatilitat de l’equipament cultural ha quedat àmpliament demostrada amb els diferents formats amb els quals s’han servit els espectacles. La variada i atractiva programació OFF complementa una programació estable que vol arribar a tots els públics.

Fotografia de la portada - Pere Formiguera

Edita:

Col·labora: