Històries d'allà on coi siguin by Pol Olivé

provat dâ&#x20AC;&#x2122;

-ne

Històries d’allà on coi siguin

HISTÒRIES D’ALLÀ ON COI SIGUIN *

POL OLIVÉ / LÉA FERRATON / VICTOR MOYA POL RENOM / JAUME CLOTET / ADRIÀ BATET ORIOL LAST MINUTE / LAURA MAGRINYÀ

TECLA Edicions

Edició digital, abril de 2014 Disseny de la coberta per Max Villa Textos per Pol Olivé Il·lustracions per: Oriol Last Minute a “Primeres escenes del debat etern” Jaume Clotet a “Escriptura” Léa Ferraton a “Estrelles” Laura Magrinyà a “Fred” Adrià Batet a “Túnel” Victor Moya a “Late show” Pol Renom a “Construccions de paper” Edita Tecla edicions - 08025 Barcelona

PRIMERA PART

HISTÒRIES PESADES

PRIMERES ESCENES DEL DEBAT ETERN

l primer dels tres homes s’alçà de males maneres, donant un fort cop a la taula i amb un posat imposant, desesperat pel caos de la situació i amb la intenció de posar remei a aquell mal tràngol al que tots els presents es veien sotmesos: —El que hem de fer és no perdonar-ne ni una!— Deia amb un to exaltat i persuasiu— Què coi? Què s’han cregut totes aquestes onades d’éssers que ronden per allí com si poguessin actuar amb tota impunitat i sense remordiments de cap tipus? És que no entenc ni perquè els teniu en consideració! Aquell senyor (que anomenarem “1” per motius pràctics d’escriptura, i és que encara que no ho sembli, seria absurd trobar-li un nom propi adequat), malgrat el seu aspecte d’home vell i arrogant, desprenia (amés d’abundants onades de fum) una estranya energia inesgotable. Val a dir també, que aquesta energia només desembocava en crítiques despietades a qualsevol entitat existent. 7

Passats alguns dels renecs que aquest va afegir posteriorment, un altre noi (que, pels mateixos motius anomenarem “2”) que seia pacientment però esgarrifat per la duresa de les paraules del primer, va aprofitar un moment de silenci per obrir la boca calmadament, però no sense un toc subtil de covardia: —Perquè no et calmes? Si us plau.. Prou de crits. —I abans que l’anterior pogués etzibar-li una plantofada va prosseguir:— Amb aquesta actitud destructiva no farem més que generar malestar i no guanyarem per desenganys... Aquesta última frase va acabar de desesperar a “1”, que ja estava abalançant-se sobre la vena jugular d’en “2”, però va ser captivat pel somriure irònic i subtil d”un tercer home que estava còmodament ajagut a la seva cadira reposant els peus sobre la taula i jugant amb uns paperets. A aquest últim sembla que el tema que estaven intentant debatre els dos primers li causava una profunda indiferència, era un tipus que no s’atabalava gens fàcilment, però no podem caure en l’engany de pensar que era una persona d’ambicions i preocupacions banals. Quan no ocupava el seu temps fent les seves curioses manualitats o cantant senzilles i desenfadades cançons, es quedava capficat investigant sobre els temes estranys que el feien embadalir.

Uns instants abans acabava de treure’s els auriculars amb música que duia posats, i amb uns segons n’havia tingut prou per veure que la discussió que es portaven el parell restant era la mateixa de sempre, i ja n’estava una mica avorrit. Després del somriure per sota l’orella que havia sorprès a “1”, es va afegir a la conversa desmarcantse de qualsevol tipus d’opinió moral sobre el tema que tractaven: —Encara esteu amb això? És un tema raonablement interessant, però us acabarà tornant bojos tant de donar-hi voltes.. —Al moment que “1” respongué amb mala baba:— És que no es tracta d’un mer debat sobre un conflicte d’interessos! Això és una puta guerra! I negar-ho o ignorar-ho és de covards somiatruites! Cal apuntar que el problema al que es referien, podia tenir (com bé demostrarà l’últim intervinent presentat) una rellevància força secundària segons qui fos el que la contemplava. —Perquè et preocupen tant els codis als que aquesta gent s’adapta a l’hora d’actuar? —Comentà “3”— Em sobta que no estiguis més interessat en formular els teus propis, alienament.. fa més per la teva espècie.. si més no tenir-los alienament. —Mira! —Continuà “1”— No vull parlar més d’aquest tema, foteu el que us roti!— I anà a buscar 9

una botella a la prestatgeria més propera. —Al final t’agafarà un atac de cor estant tant exaltat..—Va seguir “3”, ja despreocupant-se del que pogués estar fent l’altre. —No em parlis del cor...—Va dir finalment “1” mentre s’omplia un got de whisky. *

L’espai de la discussió era una petita sala extravagant però amb cert encant. Era sens dubte la construcció més entranyable i sobretot versàtil on et podies trobar. Podia ser el lloc més angoixant i el més apassionant al mateix temps o segons l’ocasió. Més enllà se sentien unes veus que s’intuïen recloses en algun racó no especialment llunyà. Murmuraven una melodia èpica, potser una antiga cançó militar, de la qual no se’n podia desxifrar ni un mot per lo difós que quedava el so en aquella sala. Respecte a aquest estrany esdeveniment, “3” va deixar anar: —És ben curiós, sempre m’ha fascinat la idea de poder fer algun cant patriòtic o una oda a alguns valors o a la valentia. D’aquelles que sense saber ben bé perquè et fan pujar els marcadors de joia i de coratge fins a límits insospitats. —Però això, —Va interrompre “2”— és el mateix que acaba desembocant en la majoria de 10

conflictes. De l’orgull a la voluntat d’esclafar als qui no el comparteixen hi ha una petita.. —Calla! Coi de hippie! Jo a tu t’esclafaria contínuament sense sentir remordiments de cap tipus!— Va cridar “1”, afegint-se a la conversa, ja que portava una bona estona fent gàrgares destil·lades amb la seva botella. —Potser és per aquestes tonteries vostres que encara ara no he trobat a què val la pena cantar...— Es lamentà “3”, utilitzant un to sense rancor ni simpatia, sense pena ni glòria. *

Al final, el nostre autèntic protagonista (amb nom i cognoms), va fer callar aquella enumeració del seu cap, es va aixecar cansat de sentir tantes collonades i amb un mal de cap terrible, va agafar les claus i va sortir al carrer amb una expressió neutra i sense haver quedat amb ningú. Però orgullós de, malgrat tenir el cap ple de disputes, rebelions i estires i arronses, no haver-se cregut mai les històries de triumfadors i fracassats.

ESCRIPTURA

aminava més perdut que una bala sota el llit. Alguns motius que no ve al cas esmentar havien convertit aquell dia en un campionat oficial de menjada d’ungles pels nervis i un bon mal de cap. Aquell dia, ell, que mai havia suportat que li diguessin el què havia de fer ni que li donessin lliçons de vida, hagués pagat el que fos per no prendre cap més decisió i poder-se deixar anar sense pensar més, com una alga en plena corrent. Arribats en aquest punt, tot havent meditat no fer servir mai males comparacions amb bales ni amb algues, va seure a la vorera al costat d’un contenidor blau. Estava a vessar de cartrons, arxivadors, carpetes, i alguns plàstics (gràcies a Déu la seva civilització no brillava pel seu bon compliment de les normes). Fent un cop d’ull més profund (malgrat que no li interessaven el més mínim els misteris que es poguessin amagar en aquella muntanya de runa), 13

va veure un paper que brillava més que la resta, i la seva forma el va encuriosir fins al punt d’agafar-lo, i conseqüentment, el va començar a llegir: NÚMERO MIL NOU-CENTS NORANTAQUATRE.----------SOLUCIÓ AQUOSA DE SOCIETAT A BARCELONA, la meva residència, a disset de desembre de l’any dos mil dotze.-------------------Davant meu, ÀUSIAS MIQUEL BLAVI, notari de l’il·lustre Col·legi de Barcelona,---------------COMPAREIX: [···]

Va aturar-se: —Un moment!— Va pensar. —No sé què estic esperant trobar en una simple escriptura notarial, des de quan em recolzo en documents de troballa mística?— I va agafar el paper, en va fer una bola i el va llençar el més lluny que va poder, tot enfilant ruta cap a l’estació de tren més propera, des d’on va partir i mai més se’n va saber res.

ESTRELLES

es seves puntes resplendents el tornaven boig i, tot seguint els seus impulsos vitals més primaris, la perseguia arreu on anava. Això últim, malgrat que hauria pogut ser un conglomerat de bones sensacions i alegries, per algunes causes cosmològiques (ja que tractar l’assumpte com si tingués una envergadura provincial seria un insult a la llum que desprenien els dos espècimens), fugia i es desentenia ràpidament del primer com (no us diré com dos imants en repulsió, he de desmarcar-me del parlar carrincló) dues mosques que volen paral·leles buscant un suculent àpat. Després de nombroses voltes per un escenari raonablement fosc, ambdós es van calmar i van cedir-se cert espai per respirar i prendre’s un descans.

Pel seu gest, provablement van decidir intercanviar algunes paraules que jo, per motius de la meva posició allunyada, segurament mai sabré. El cas és que no hem arribat en aquest punt per començar a fer simples especulacions, així que estic totalment convençut per les seves expressions que van mantenir una conversa un pel forçada, però assossegada per la pietat que desprenia un dels dos personatges. Tot i això, de ben segur que cap dels dos protagonistes de la nostra aventura espacial van quedar gens complaguts d’aquesta conversa. Així fou com va ocórrer que els anys llum (o ves a saber quina unitat de mesura hauria d’utilitzar per descriure aquella distància) que residien entre els dos, serien eternament immodificables, ja que la disposició de les fitxes sobre el tauler de joc de la nostra història tenia més fusta de cementiri estel·lar que de joc en sí. Sent així el resultat que un dels dos va quedar totalment desproveït d’aquell orgull que qualsevol entitat brillant hauria de tenir ben assumit, a jutjar per la seva pèrdua d’intensitat lumínica. Arribats en aquest punt, jo, que era un espectador qualsevol d’aquell curiós cas, vaig adonar-me que era un pèl tard, i que, a efectes de l’última copa que havia pres aquella nit, portava una bona estona veient les estrelles per duplicat.

SEGONA PART

HISTÒRIES IGUAL DE PESADES PERÒ MÉS CURTES

FRED

aig començar a llegir aquelles línies amb l’esperança de trobar-hi alguna cosa interessant. I la meva sorpresa va arribar quan, ben passada la tercera línia, se’m va posar la pell de gallina. No m’ho podia creure, per fi havia trobat allò que omple de sentit qualsevol acció cultural humana, i tan sols en tres ratlles! Vaig aturar la meva lectura per analitzar bé aquella situació fascinant, quan vaig adonar-me que l’hivern havia arribat i simplement m’estava pelant de fred.

TÚNEL

—

Que t’atropellaran!— Va cridar amb tot l’entusiasme que va poder aquella dona, que casualment passava per allà. L’altre, mentre feia cas omís a aquelles paraules, per ell, aixafa-guitarres i innecessàries, va creuar per sota aquell túnel amb aquella eufòria i despreocupació que caracteritzen les accions de la gent que no té res a perdre, excepte les ganes de cremar-ho tot (Referint-me amb això, tant a les coses físiques com a la pròpia consciència).

LATE SHOW

o se sap ben bé com ni perquè, aquell reconegut i polèmic violoncelista estava sent entrevistat a l’arxiconegut late-show humorístic que feien després de sopar al canal públic: —Ja fa anys, quan estudiava, un professor estava formulant un esquema amb tots els factors de la creació. En un dels laterals, hi figuraven la comunitat que ell va anomenar “teòrics”, referint-se a tots aquells que es dedicaven a l’estudi, catalogació, i construcció d’interpretacions de peces musicals. Després va afegir: <<Tots aquests són els que no tenen ni idea de què va la cosa, i sabeu per què? Perquè mai en tota la seva vida s’han enfrontat a una partitura en blanc!>>. Aquelles paraules m’han quedat gravades al cervell fins avui. Fins i tot se’m va posar la pell de gallina, cosa que, tractant-se d’una classe, em va resultar ben curiós.

Voldria des d’aquí al programa, saludar afectuosament al meu antic professor i desitjar-li una més que il·limitada i fluida creació. Tanmateix he de confessar que, al no presentar-me més a classe, la meva partitura segueix en blanc, però qui sap si algun dia aprendré a escriure’n— Aquella mateixa nit un grup militaritzat de crítics musicals col·locaria un verí d’absorció cutània a l’arc del seu cello groc ataronjat. Cal destacar que el seu antic professor va assistir a l’enterrament ple d’orgull pel seu final heroic.

CONSTRUCCIONS DE PAPER

onant un tomb pel barri, obcecat en la seva pròpia bombolla refrigeradora i en un estat gairebé mineral, aquell pobre noi esperava algun esdeveniment que l’omplís en cos i ànima d’algun estrany sentiment que, si ben bé intuïa fredament, era incapaç de definir. Així resultà com, per intentar romandre cegament dins el seu núvol fet a mida, l’únic que aconseguí fou que un voluminós 4x4 negre amb els vidres tintats, conduït per un poderós i arrogant empresari sense escrúpols, l’atropellés i desaparegués sense deixar rastre. Poc abans de perdre la consciència, el noi, immers en un pou de ràbia, va jurar-se a ell mateix que dedicaria el que li quedés de vida a trobar i assassinar amb les seves pròpies mans a aquell conductor, per qui aquest desafortunat accident no va tenir gaire rellevància.

El noi, al recuperar la seva pesada i insolent veu interior a l’hospital, va passar-se nombrosos dies fent construccions de paper per passar l’estona, passió que va mantenir al llarg dels anys sense desentendre-se’n ni un sol instant, i amb la que va assolir un gran prestigi internacional, oblidant així, el seu propi jurament.