ANTÍTESI by Antítesi Telefon Roig

la revista del Telèfon Roig

ant

Núm. 0

publicació gratuÏta

ite

HIvern 2013 antitesi

JOSEP RENAU

antitesi

sumari 05 06

EDITORIAL

Rosa Guitart Aced

PRESENTACIÓ RECORDS PER AL PRESENT

SÓN LLIURES LES ESCOLES LLIURES? Andreu Termes López

Adrià Valero i Telèfon Roig

COM NO VENDRE LA MOTO L’AUTOCENSURA: EL PITJOR ENEMIC DEL PERIODISME Xavier Gispert Zegrí

COM CONTINUAR UN CONTE COMENÇAT PER ARISTÒTIL Eulàlia Solé Altimira

LA JUNGLA D'ASFALT CRIMINOLOGIA CRÍTICA: ENTRE LA RESISTÈNCIA I L’EMANCIPACIÓ.

LA FERTILITAT DELS HORTS URBANS COMUNITARIS ÉS L’ESPAI, ESTÚPID! Andoni Egia

NO SÓN COSES DE DONES REFLEXIONS SOBRE GÈNERES I MASCULINITATS Pau Zabala Guitart

Ariadna Pomar León i Yaiza Blanch Gorriz

NI DE DINS NI DE FORA LOEX: LA SOLUCIÓ FINAL

LES CLASSES DE LA CULTURA CULTURA POPULAR: DE LA SUPERVIVÈNCIA D’UN POBLE A LA LLUITA DE CLASSES Albert Giner

PARLANT AMB... BARBARA BIGLIA

“Hem de repensar les maneres de produir coneixement des d’una perspectiva feminista”

Ignasi Bernat

MÉS ENLLÀ DE LA PISSARRA QUI EDUCA? I QUI S’EN RESPONSABILITZA?

Xavi Muñoz Soriano

L'ALTRA MEITAT DEL MEDi NOVES TECNOLOGIES, NOVES HEGEMONIES

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ SÍNDROME DEL NORTE Uberka Bravo

CHARLTON HESTON I ELS INDIGNATS Carlos Marqués Marcet

OCCUPY WALL STREET John David

Guille Peguero

66 PATOLOGIES DEL SISTEMA

BOGERIA: ELS MURS DE LA RECLUSIÓ Anna Bermejo i Xavier Cela Bertran

VIURE O SOBREVIURE Corn Rugat

HIvern 2013 antitesi

BIBLIOTECA CREATIVA I POPULAR TELÈFON ROIG QUI SOM El Telèfon Roig som un col·lectiu amb perspectiva crítica i revolucionària que vam créixer juntes al voltant de l’Ateneu Popular de l’Eixample. Durant tot aquest temps, hem participat i participem en el col·lectiu un ampli ventall de persones amb diverses sensibilitats polítiques, sempre des del que podríem mal anomenar esquerra anticapitalista o moviments socials alternatius. QUÈ FEM Activitats al voltant d’un tema i que el vinculem a la Biblioteca. Organitzem xerrades, debats, tallers i jornades on treballem un tema. Amb els diners de les cafetes anem enriquint la Biblioteca amb llibres relacionats amb els temes que hem treballat. Préstec de llibres Posem gratuïtament i a disposició de tothom el préstec dels llibres que tenim a la Biblioteca. Participem dels moviments anticapitalistes. Procurem formar part activa dels moviments socials que lluiten per canvis estructurals, personals i desde la base. EIXOS DE TREBALL La Biblioteca Catalogació i manteniment de la Biblioteca i els seus llibres. Formem part de la Xarxa de Biblioteques Socials (xarxabliosocials.org) Els Divendres Cafetes temàtiques un cop al mes. Presentacions, debats, tallers i activitats diverses de vespre i nit. Les Jornades Un cop a l’any, treballem amb profunditat un tema a través d’unes jornades. A tall d’exemple, n’hem fet sobre Privatització de la Cultura, Control Social, Autogestió de la Salut, Educació o Teoria Crítica.

Antitesi la fem: Direcció i Edició Pau Zabala Guitart Adrià Valero Disseny i Maquetació Soledad Garzón Gaitano Correccions Serge Llorca Lloret Anna Collell Consell Assessor Telèfon Roig Col·laboracions Articles Xavier Gispert Zegrí, Taino, Yaiza Blanch Gorriz, Ariadna Pomar León, Andoni Egia, Albert Giner, Uberka Bravo, Carlos Marques Marcet, John David, Rosa Guitart Aced, Eulàlia Solé Altimira, Andreu Termes López, Barbara Biglia, Guille Peguero, Xavi Muñoz Soriano, Anna Bermejo, Xavier Cela Bertran, Corn Rugat.

La Revista Públicació de reflexió i acció crítica sobre els temes que treballem al col·lectiu.

Col·laboracions Imatges Martí Casanelles, Helena Grande, Enric Vernet, Juny Brullet, Judit Canela Grau, Fotomovimiento, Soledad Garzón, Samuel Aranda, Aidà Almirall Serra.

L’Ateneu Formem part de l’Ateneu Rosa de Foc i, per tant, som part del projecte. La participació a les assemblees, les activitats i tenir cura de l’espai. La relació amb l’Ateneu i amb les persones que hi formem part.

Col·laboracions de tot tipus Joan Carbonell, Marta Llorca, Tanit Baldiz, Laia Muñoz, Francesca Emanuele, IRIF.

Antitesi és una publicació finançada a través de les cafetes del Telèfon Roig i de dona-

Impremta Impulso GS

cions particulars. Hem fet 300 exemplars i la impressió de cada un ens ha costat 2 euros. Si vols col·laborar econòmicament perquè puguem fer-ne altres números, pots venir a qualsevol de les activitats del TR, passar per l’Ateneu Rosa de Foc o enviar-nos un correu i mirem com fer-ho.

Aquesta llicència permet copiar, distrubuïr, exibir i interpretar aquets text, sempre i quant es compleixin les següents condicions: Autoria-Atribució: s’ha de respectar l’autoria del text. Sempre haurà de constar el nom de l’autor/a. No comercial: no es pot utilitzar aquest treball amb fins comercial. No derivats: no es pot transformar, modificar o reconstruïr aquest text.

Ens podeu trobar Ateneu Rosa de Foc, C/ Robí 5. Vila de Gràcia, Barcelona. Contacte grupautonomtr@gmail.com

EDITORIAL

Passem a l’acció, trenquem les dicotomies

enim a les mans el número 0 d’una revista que no sabem on anirà a parar. No volem enganyar-vos: això és un experiment. Per això és el 0 i no l’1. Però també agafem amb les mans l’inici d’un projecte que volem que tingui continuïtat en el temps, en els objectius i en la perspectiva. Com el temps ja ho dirà, parlarem, doncs, dels objectius i de la perspectiva.

El primer dels objectius és poder tractar temes que hem anat treballant i que treballem a la Biblioteca Telèfon Roig. Des del novembre del 2004, quan unes quantes persones vam alliberar l’Ateneu Popular de l’Eixample al barri del Poblet, hem anat fent moltes activitats i molt diverses al voltant de la biblioteca. Simplement hem après i viscut moltes experiències i volem compartir-les. El segon, és donar-nos veu a nosaltres: a les persones que formem el col·lectiu, a les que han format part alguna vegada i a les que hi han participat o col·laborat d’alguna manera o altra. El fet que parlem de nosaltres també és una forma de posar sobre la taula les inquietuds, les problemàtiques, els debats, els conflictes que compartim amb moltes de les persones que deambulem pels moviments socials o que, si més no, tenim un cert malestar sobre les desigualtats socials i personals que vivim, patim o veiem. El tercer objectiu, lligat amb el segon, és que en els propers números volem obrir la publicació a tothom i no només escriure-hi les persones del col·lectiu. Així que esteu totes convidades a col·laborar-hi. I el quart, que és el que creiem més important, va estretament lligat amb la perspectiva. Entendre què és el que ha passat, què és el que està passant i què ens agradaria que passés, de vegades és difícil i feixuc. I entendre-ho des d’una perspectiva crítica, revolucionària i, al mateix temps, voler-ho dur a la pràctica, és una escena només pròpia del cinema. Com que això no és cap pel·lícula (tot i que el nom del col·lectiu ho sigui), és millor reflexionar sobre la contradicció més contradictòria de totes: la que ens diu que la teoria i la pràctica han d’anar per separat. Vist també el nom del revista (antítesi), no és d’estranyar que entenguem que la realitat es mou per processos de contraposicions, i que per anar avançant (cap a on, ja ho decidirem, si ens deixen...) és necessari mostrar els problemes i les contradiccions. La contradicció que volem exposar és, doncs, que no hem de separar la teoria de la pràctica (o els discursos de les accions o el pensar i el fer... podríem dir-ho de diverses maneres). Per no separar-ho, no hem de treballar la coherència, ans al contrari! Si ho féssim ens estaríem enganyant. Hem de treballar la contradicció. Segurament no hi ha una fórmula secreta per resoldre els problemes i els conflictes i, en tot cas, cadascú procurarà col·lectivament o individualment dur a terme la seva. Però sí que ens agradaria plantejar que hem de poder parlar sobre tot: des del pla més teoric-racional fins on el personal i el vivencial també és polític. I això fer-ho sense por i sense tenir la constant pressió de si som coherents o no amb què diem i amb què fem. La coherència es perd quan comença la realitat i aquesta és la gràcia. La pràctica de la vida quotidiana ens reflecteix que molts dels nostres discursos estan allunyats de la comprensió popular sobre el com funciona aquesta realitat. I moltes vegades, els motius no són només que les persones no ens adonem del que està passant -de les desigualtats, del control social i el poder que sustenten les classes dominants- sinó que és precisament aquesta por tan interioritzada que tenim totes, que ens fa quedar paralitzades davant el què està passant, ens dificulta i ens separa de l’acció. Per tan, això no pot ser una dicotomia, no podem separar el que pensem, diem i fem. L’acció i el discurs han d’anar sempre lligats: la pràctica i la reflexió sobre la pràctica, amb totes les incoherencies i contradiccions que comporten. No hem de tenir por de les contradiccions i hem de poder revisar-les i reinventar-les constantment. Si ho fem sense ser relativistes, prenent partit i sense por d’equivocar-nos, potser aconseguirem de mica en mica avançar cap a un món més just, més solidari i més socialista. I tant si ho fem a tot arreu a la vegada (al carrer, a casa, a la feina -ja sigui remunerada, voluntària o reproductiva-, amb família, amb les amigues, a les assemblees,...), com si ho fem valorant en quines esferes ho podem dur a terme i en quines altres no tant, segurament, al final del camí, en traurem alguna cosa bona. Perquè la contradicció i la por existeixen i hem de fer-ne un bon ús.

antitesi

PRESENTACIÓ

Records per al Present

ecordes amiga aquells temps passats? Sé que ha passat força temps, però segur que de vegades et vénen flaixos, com a mi. No recordes per exemple la Barcelona d’abans del 92, aquella que avui sembla que mai hagi existit? O l’atles del col·legi, que marcava talons d’acer que avui dia ja s’han fos. Sí dona, no recordes que per la tele vèiem imatges d’uns indígenes de no sé d’on de Mèxic, que demanaven no sé què; aquells que anys més tard vam saber que vivien a Chiapas i ens els vam fer nostres. Crec que devia ser més o menys en aquells anys que fèiem consultes sobre el deute extern, sense saber que n’hi havia un d’ecològic encara més greu. Si més no doncs acampàvem per un 0,7% dels pressupostos. Tot i que el carrer no era només nostre, també l’havien ocupat un cop els militars per fer-hi una desfillada. Suposo que per fer visible un exèrcit combatut temps enrere, pel moviment d’insubmisió.

“Sort en vam tenir de l’Ateneu. Allà ens vam trobar amb més de les nostres i vam unir el que els bancs de les places volien dividir ” Crec que sí que era aquell temps perquè recordo que era quan vam començar a descobrir la moguda skatalítico-kalimotxera de la ciutat. Els mil concerts, les cintes al carrer Tallers i la indumentària d’adolescent inconformista, tot amenitzat amb una dosi del que entre nosaltres coneixem ara com a “basquitis”. És veritat que era aquell temps de veure els disturbis del cine Princesa, més tard de les manis de mans blanques que rebutjaves, de viure dotzes d’octubre i de descobrir que a la universitat se t’hi avançava un espècimen fastigós que després vam patir durant molts d’anys. Aquelles èpoques en què la paraula internet començava a entrar en el nostre diccionari. Ho recordes ara amic? Aquells temps de Valdecasas i de cimeres mundials que convertien el Paral·lel en un camp de batalla. Temps de l’Hamsa i de Can Vies a través de Contrainfos. Moments en què uns nouvinguts, que aleshores en dèiem immigrants, es tancaven a les esglésies que mai havíem visitat i en les que sempre ens havíem cagat. Moments de formació militant universitària i d’una lluita contra la LOU que convertiria, en un futur no gaire llunyà, la universitat en un càdaver. I com després hem après que, ja aleshores, la nostra petita història viscuda ens donava la raó. I aquesta petita història també ens va fer dir no a la 6

antitesi

ADRIÀ VALERO I TELÈFON ROIG

guerra, com si de guerra en el món només n’hi hagués una. Recordes companya com en aquells temps ja parlàvem de l’especulació urbanística que començava a viure la que després va ser la millor botiga del món? Més endavant, mentre ens fumàvem el temps en les noves places de ciment, ja hi afegíem un altre adjectiu així com “gentrificació”; mentre vèiem com el barri de tota la vida ja no era el de feia uns anys. Estaràs amb mi que sort en vam tenir de l’ateneu. Allà ens vam trobar amb més dels nostres i vam unir el que els bancs de les places volien dividir. Ens vam prendre al peu de la lletra allò del “fem-ho bé” que ens deia la propaganda del nostre estimat ajuntafems. Sempre en construcció, però convidant tothom a passar. Segur que recordaràs, amic, com totes juntes hem sobreviscut a la repressió d’aquells que s’autoanomenaven les esquerres de debò, dels que portaven corbata i dels que portaven cresta, que per nosaltres eren crostes i que van patir la tan celebrada nit dels quintos trencats. Juntes hem denunciat el “moobing” d’aquí i de llocs com el Forat de la Vergonya. I per ells vam pintar aquest MCBA que no té lloc en el Raval més multiculti. Per això també hem patit un altre muntatge mediaticopolicial amb en Jona, recordant el dels 3 de Gràcia o el de la Núria Pórtulas. Però també hem creat cooperatives i projectes i, en definitiva, hem teixit un barri a l’hora que compartíem assemblees d’okupes amb emblemes resistents de la ciutat com Can Masdeu o la Casa de la Muntanya. Aquests temps són més propers i segur que et són més fàcils de recordar, perquè dèiem que Està tot Fatal, que Som el què Sembrem i que Soles no Podem i avui encara ho continuem dient. Dèiem i diem que per nosaltres els transgènics fora i també dèiem que el Fòrum de les Cultures era més aviat el Fotut i que tot era un Forrum dels de sempre, els mateixos que han decorat el litoral de la mariscaliana Barcelona d’aquell remot 92: una Barcelona oberta al mar i surcada per la vela hotelera, que ens recorda que la ciutat ha de ser una autèntic parc temàtic per a les masses de turistes que serpentegen també el temple beneït que ens roba el nom del barri.

“Ara parlem de Gara i Bildu; de les assemblees de barri, del 15M i de la CUP al Parlament”

MARTĂ? CASANELLES. Vaga General 29 Setembre 2010 antitesi

PRESENTACIÓ I mira si ha passat el temps que el que publicàvem abans a Indymedia ara ho podem fer a la Directa. Igual que abans parlàvem d’Egin i Herri Batasuna i ara parlem de Gara i Bildu, de les assemblees de barri, del 15M i de la CUP al Parlament. És cert que passen els anys i hi ha coses que han canviat, però d’altres han estat sempre com abans. Tan real com que a finals d’estiu hi ha festes a Gràcia, a Sants, i si en vols més, a Sabadell. Tot i que d’ençà de la perversió del civisme, convertit en cinisme, ja no són el mateix. Ara que recordem tots junts, podem veure que el temps ha passat, que s’ha repetit però que no tornarà. I tampoc no ho ha de fer, perquè no viurem d’aquestes petites coses que hem fet, hem viscut o hem construït. Ens ha servit i ens servirà, però ens quedarem només en el record. I si ho fem serà per entendre que tot no s’acaba aquí i que la nostra petita història, com la dels nostres avis i àvies, segueix encara avui ben anclada en la nostra consciència i és el camí per continuar construint la nostra realitat, que mai ha estat la seva.

EM 8

antitesi

COM NO VENDRE LA MOTO

comunicació

L’autocensura: el pitjor enemic del periodisme XAVIER GISPERT ZEGRÍ

a censura(1), i sobretot l’autocensura(2), és una realitat palpable en els nostres mitjans de comunicació. Tant en la premsa, com en la ràdio, la televisió o els mitjans digitals, els periodistes que expliquen històries a la seva audiència actuen dins un marc regulat, de manera formal com informal, que els aboca a obviar certs temes, oferir determinats enfocaments o magnificar algunes notícies, en el millor dels casos. Unes pràctiques, voluntàries o no, que es produeixen amb massa assiduïtat i que vénen provocades per una sèrie de factors de fàcil identificació en el dia a dia de la premsa escrita i del sector audiovisual.

Així, el periodista ho tindrà molt difícil si té previst parlar amb cert criteri sobre un conflicte laboral o sobre un cas de contaminació ambiental que afecta un anunciant, com també si ha descobert abusos de poder d’un polític que resulta ser “amic” de la casa.

“Cap periodista es pot plantejar regirar sota les catifes de la seva pròpia empresa o dels seus accionistes i del capital”

Pretendre trencar qualsevol d’aquestes “normes” pot suposar, fàcilment, l’acomiadament. Una amenaça que no resulta gens tranquil·litzadora en el marc de la crisi econòmica i laboral que estem patint, especialment en aquest sector. Ans al contrari, el periodista ha de treballar sempre sota aquesta forta pressió. Sovint, el comunicador no només ha d’assumir la censura prèvia (articles retallats de forma clamorosa però abans de ser publicats), sinó que molt sovint es veu forçat a tergiversar, menystenir o magnificar fets en contra del seu propi criteri per evitar possibles represàlies.

El factor més clau, sens dubte, el que ha estat creat per la propietat empresarial d’un determinat mitjà de comunicació. Cap periodista es pot plantejar regirar sota les catifes de la seva pròpia empresa o dels seus accionistes i del capital privat que el sosté, així com tampoc pot plantejar les seves informacions en un sentit contrari a la línia editorial del mitjà en qüestió. D’entrada, doncs, ja tenim un producte periodístic retallat pels interessos econòmics i els límits ideològics del grup empresarial que hi ha darrere de qualsevol gran mitjà de comunicació. Es crea així un primer marc per als periodistes i treballadors, que fan la seva feina sota el control dels seus caps més directes. Elles, sovint exerceixen en major o menor mesura, com a censors(3), i d’aquesta manera s’encarreguen de posar les fronteres a la feina dels seus treballadors o de fer-los arribar les consignes sobre els temes que cal tractar, d’altres que s’han d’obviar i alguns que s’han de maquillar. Repetim, això en el millor dels casos. Aquest, però, és només un dels filtres(4) a través dels quals ha de passar la informació abans d’arribar a les pàgines d’un diari o a una pantalla de televisió. Com en qualsevol empresa capitalista, el producte que es posa a la venda ha de ser del gust del comprador, i en el cas dels mitjans de comunicació aquest paper no el juga només l’audiència, sinó també, i sobretot, el conglomerat d’empreses privades i entitats públiques que posen publicitat i subvencionen el mitjà. 10

antitesi

“Pretendre trencar qualsevol d’aquestes “normes” pot suposar, fàcilment, l’acomiadament”

La informació, les anàlisis i les opinions que llegim o escoltem diàriament, però, no transcorren només sota el control de l’empresa i el seu entorn econòmic, sinó també dins els límits de la legalitat (l’espanyola i la francesa, en el cas dels Països Catalans). La llibertat d’expressió i d’informació estan regulades. A l’Estat espanyol, per exemple, delictes com el d’ultratge a la corona o el d’apologia al terrorisme han estat utilitzats per censurar reportatges audiovisuals, articles d’opinió o, fins i tot, revistes d’humor. De fet, en el cas del País Basc, la Justícia ha arribat a tancar diversos mitjans de comunicació i ha enviat diferents periodistes a la presó o l’exili, fins i tot amb acusacions la falsedat de les quals ha estat confirmada bastants anys després en judici públic. És en el marc d’aquest fort control legal i empresarial que el periodista desenvolupa la seva tasca en el dia a dia, aportant interpretacions pròpies a una informació prèviament mastegada que també es veu afectada per altres factors tristament intrínsecs a la professió. És el cas de la pressió purament laboral, com haver d’omplir pàgines i minuts amb cada vegada menys recursos, disposar de menys companys o haver d’adaptar-se a nous formats sense la formació necessària. I caldria afegir, també, la influència de les dinàmiques pròpies del gremi, com l’amiguisme entre periodistes i polítics, la dependència de les fonts policials i judicials o el fet

COM NO VENDRE LA MOTO

“Ser periodista suposa una implicació deontològica considerable, i exercir-la passa per defensar no només els drets laborals bàsics, sinó també una informació veraç, plural, contrastada, de qualitat i sense censura” d’assumir les informacions d’agència i aprofitar les notes de premsa corporatives de forma acrítica. Qüestions que sovint afecten a la feina periodística, sigui o no a contracor del professional que signa o posa cara a la història. Són, doncs, elements que també configuren les principals característiques del pitjor enemic del periodisme: l’autocensura.

Prendre la paraula a través de les eines i l’autonomia que ens ofereix la xarxa, internet o col·laborar amb mitjans alternatius (populars, sense ànim de lucre, autogestionats...) és totalment necessari per poder trencar el silenci mediàtic de cara a les qüestions espinoses que taquen els més poderosos de la nostra societat. Tot i així, segueix sent imprescindible

Podria semblar, que l’objecte d’aquestes constatacions, des de la primera fins l’última, és presentar els periodistes que ens expliquen el que passa al món com a simples víctimes del sistema capitalista, de la legalitat espanyola i del mitjà de comunicació que els paga el sou. Res més lluny de la realitat. És cert, això sí, que tots els periodistes (absolutament tots, independentment de la secció en la qual treballen: cultura, política, tribunals, societat, economia, esports, etc.) juguen dins el marc d’aquestes normes de forma més o menys intensa. Tanmateix, no ho és menys que el treballador de la informació té a les seves mans o bé assumir un paper passiu (practicant l’autocensura amb el cap baix) o bé lluitar de forma constant, contundent i intel·ligent a favor de la llibertat d’informació i d’expressió. Una batalla que es pot lliurar des de qualsevol postura ideològica i dins de qualsevol mitjà de comunicació. Ser periodista, doncs, suposa una implicació deontològica considerable, i exercir-la passa per defensar no només els drets laborals bàsics (com en qualsevol altre sector), sinó també una informació veraç, plural, contrastada, de qualitat i sense censura. Un periodista ha de saber activar tots els sentits, especialment el de l’astúcia, per esquivar les tisorades (a la informació) sense deixar de plantejar les qüestions tal i com les ha interpretades ell mateix. Es tracta d’una feina complexa que, a més, no és possible realitzar si s’evita el debat i la discussió amb els caps de redacció i els directors del mitjà. Com tampoc es pot fer si es limita a informar des de l’àmbit de l’empresa pública o privada. 1. 2. 3. 4.

aprofitar les escletxes(5) que trobem en els grans mitjans i batallar per allò que es creu just en el dia a dia de l’empresa. És un exercici bàsic per a qualsevol periodista que entengui la professió com una funció social. Periodista

[COMUNICACIÓ] Exercici del control i de la repressió dels continguts dels missatges fets públics a través dels diferents mitjans de comunicació. Segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana (DLC) de l’Institut d’Estudis Catalans. [LÈXIC COMÚ] Censura feta per un mateix sobre els seus escrits, les seves paraules, les seves pel·lícules, etc., com una anticipació d’una censura presumpta. (DLC) [LÈXIC COMÚ] [PROFESSIONS] Persona que, en una comunitat o en una societat, té per encàrrec vetllar la conducta dels altres, l’observança dels estatuts, etc. (DLC) Amb el permís de Noam Chomsky i Edward S. Herman. Veure: “Los guardianes de la libertad” (Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media) (1ª edició). Barcelona. Crítica. En aquest assaig, els autors identifiquen per primera vegada el sistema de filtres del qual depèn la informació que arriba a les cases a través dels mitjans de comunicació de masses, així com el procés d’acumulació de capital que fa que cada vegada menys mans controlin la major part de la informació que ens arriba. Aquest sistema es podria aplicar perfectament als Països Catalans, adaptant-lo als nous temps i a la realitat nacional pròpia. Amb permís, en aquest cas, de Xavier Giró Martí, el professor de Periodisme Polític de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que ha teoritzat al voltant d’aquest terme en repetides ocasions per referir-se als petits espais que permeten trencar el silenci mediàtic entorn a qüestions d’interès social dins de qualsevol mitjà de comunicació. antitesi

LA JUNGLA D'ASFALT

control social i espai públic

Eduard Todrà i Soler Parc de la Ciutadella 1935

Criminologia crítica: entre la resistència i l’emancipació Un programa pels nostres temps

l naixament de la criminologia està clarament compromès amb el control de poblacions considerades problemàtiques, igual que la resta de ciències socials nascudes de la mà de la societat industrial. La delinqüència era una patologia d’aquesta nova societat que calia combatre ja que podia desestabilitzar l’ordre social. Per això, els primers criminòlegs es preguntaven per què delinqueix la gent. Aquesta pregunta s’ha intentat respondre des de diferents perspectives, mèdiques, psicològiques o sociològiques. De fet, la primera persona que va aplicar el mètode científic a l’estudi de la delinqüència, el metge italià Cesare Lombroso, va escriure un llibre que portava un títol prou il·lustratiu de les seves pors: Els Anarquistes, on argumentava que aquests tenen uns trets fisiològics diferents a la resta de persones “normals”. Avui, obviament, aquests discursos no són gaire freqüents i s’intenta explicar la criminalitat per qüestions psíquiques, socials o, fins i tot, genètiques. La criminologia crítica va nèixer com a resposta a aquesta criminologia que s’ha centrat únicament en la gestió del problema de la criminalitat. 12

antitesi

IGNASI BERNAT

Aquella era una criminologia que no s’havia preguntat mai pels processos que fan que un comportament esdevingui criminalitzat, ni tampoc s’havia preguntat quina de totes les persones que realitzen aquell comportament acabarà atrapada per les xarxes de control del sistema penal. La criminologia dominant segueix compromesa amb el manteniment de l’ordre social, amb la pacificació dels conflictes socials, incapaç de desprendre’s del rol que li va donar origen. En aquest paradigma el rol del criminòleg segueix desenvolupant la funció que ja va advertir Wright Mills seixanta anys enrera, la d’un simple patòleg social. La criminologia crítica sempre ha estat un punt de trobada entre els moviments socials i la universitat; tant és així que alguns dels seus fundadors, són fruit d’aquesta trobada. Per exemple, Nils Christie o Louk Hulsman, van compaginar la seva vida acadèmica amb l’activisme i la lluita per la justícia social. Ben aviat van entendre que sovint aquesta lluita està en contradicció amb l’existència mateixa del sistema penal i de les seves presons.

LA JUNGLA D'ASFALT

“La criminologia per la que advoquem ha de tenir un programa clar de compromís amb la transformació social” Així doncs, aquests autors van saber trobar un espai per treballar amb els moviments socials i legitimar la seva veu des de la universitat. Malgrat que avui ens sembli impensable -la universitat és un cadàver! Miren Etxezarreta dixit-, resulta imprescindible tornar a trobar aquesta escletxa. Avui la criminologia per la que advoquem ha de tenir un programa clar de compromís amb la transformació social. Aquesta acadèmia crítica ha de ser capaç de caminar en dues direccions: primer, cap a la resistència per amortiguar els cops ideològics i repressius que es llencin des dels partidaris del projecte hegemònic neoliberal cap als moviments socials i als sectors de població més vulnerables; però en segon lloc, també cap a l’emancipació per assenyalar els comportaments i les pràctiques lesives que afecten a la gran majoria de la població, realitzades per les classes més poderoses però que són invisibilitzats o normalitzats en pro del benefici capitalista.

La criminologia de la resistència (descriminalitzar) Una criminologia de la resistència ha de partir de la deconstrucció de les nocions de sentit comú que legitimen determinades opcions político-criminals. Aquest sentit comú que es presenta com el resultat de l’interès general, però que no és més que un conjunt d’interessos sectorials, a través de mecanismes ideològics i hegemònics. Per tant, la primera tasca que ha d’afrontar aquesta criminologia, que està al costat dels moviments que lluiten per la transformació social (15M, PAH, estudiants, professionals de l’educació i la salut, miners, aturades, precàries, etc.), és la d’ajudar a esmorteir els cops i atacs que es llencen al moviment des de diferents àmbits, especialment des dels mitjans hegemònics i des dels partits polítics, que buscaran deslegitimar i criminalitzar part del moviment, sobretot, aquell que aspiri a la superació del model productiu capitalista i de la cleptocràcia que ens governa, emprant termes com “violents” o “antisistemes” que no són res més que simples censures socials. És a dir, paraules que el que busquen no és descriure la realitat sinò simplement desacreditar els i les oponents polítics. Això s’ha fet clarament palès en la repressió dels i les vaguistes del 29M o en les accions del Sindicato de Trabajadores Andaluz, entre altres. La segona tasca que ha d’assumir aquesta criminologia de la resistència passa per confrontar l’actual criminalització de la immigració. Aquest procés de criminalització està estretament vinculat amb els processos de producció i reproducció d’una força laboral submisa i sotmesa. Aquesta mà d’obra,

en general, està relacionada amb feines dures i mal pagades que no poden ser deslocalitzades a països perifèrics (construcció, cura de gent gran, netejar plats, fregar terres, recollir fruita i un llarg etc.). Per a aquestes treballadores, el sistema penal i la presó encara exerceixen el seu rol originari: el d’amenaçar aquelles persones que ocupen les posicions més baixes de l’estructura social per tal que s’abstinguin de cometre crims de desesperació (bàsicament furts, robatoris i menudeig de drogues) si no volen acabar a la presó. Així doncs, les condicions de vida a la presó sempre han de suposar un empitjorament respecte a la pitjor feina en el mercat de treball “lliure”, altrament no compliria el seu rol dissuassori. La disjuntiva és clara: treball o presó. En el cas de la immigració, cal afegir que la llei d’estrangeria i la deportació (règim de frontera) juguen un paper auxiliar fonamental a l’hora de forçar a aquesta mà d’obra a acceptar qualsevol feina siguin quines siguin les seves condicions laborals. No és tracta de deportar a un gran nombre d’immigrants que hagin esquivat la frontera, fet totalment impossible, sinò que és la seva condició de deportabilitat allò que realment té un efecte performatiu important. Així doncs, sistema penal i règim de frontera tenen un paper central i complementari en la reproducció de les desigualtats socials com a garants de l’ordre social establert i de la repressió dels comportaments que desafiïn les normes legals. Aquest procés de criminalització de la immigració no seria possible sense un procés paral·lel de tipus sociocultural que facilita la construcció dels grups socialment més desafavorits de l’estructura social (avui, els immigrants) com un Altre amençador. En resum, l’eterna canalla que sempre pobla el sistema penal. Aquest procés d’alteritat comença en l’imaginari col·lectiu que es (re)produeix per diversos actors socials, des de mitjans de comunicació fins a polítics, passant per converses informals de les quals participem totes i tots, en les quals es presenta l’immigrant com un Altre amenaçant. És a dir, la categoria immigrant apareix com quelcom negatiu capaç de generar problemes en si mateixa. Per tant, l’amenaça immigrant facilita i legitima una intervenció penal i administrativa-sancionadora (lleis d’estrangeria, ordenances municipals centrades en comportaments associats als i les immigrants, Centres d’Internament per Estrangers, l’expulsió penal art. 89 del CP) que restringeix drets i amplia el control social punitiu. Al mateix temps, aquesta construcció amenaçant de l’Altreimmigrant afavoreix una intervenció dels diferents operadors del Sistema Penal (policia, fiscalia, judicatura i sisteantitesi

LA JUNGLA D'ASFALT ma de càstigs) que propicia una major selectivitat per part d’aquest sistema. Simplement, són aturats i registrats per la policia més vegades, condemnats amb més freqüència, no només per disposar de menys recursos per a una bona defensa. A més, se’ls decreta presó preventiva amb major mesura, a vegades per no tenir un contracte de treball (fet que no vol dir que no treballin) o per no poder donar una direcció on estan empadronats o perquè el jutge aprecia risc de fuga cap als seus països. És a dir, les agències de control social punitiu participen igual que la resta de la societat dels seus valors i prejudicis. El seu pas pel Sistema Penal, a la seu torn, provoca una major distància social/estigmatització respecte a altres grups socials generant més alteritat. Aquest procés circular esdevé una profecia auto-complerta que reprodueix les desigualtats socials, sovint presentades com a diferències culturals, per tal que tinguin una major acceptació de l’audiència. Per tant, no podem oblidar que el funcionament del sistema penal és profundament desigual en termes de classe, de gènere i d’origen nacional; i que genera noves víctimes. Les anomenades víctimes del sistema penal (els i les familiars dels i les preses i, en general, les seves comunitats) que, vulnerables a molts problemes socials, pateixen una desestructuració afegida per l’impacte del sistema penal.

La criminologia de l’emancipació (apuntant al dany social)

La criminologia de l’emancipació ha d’assenyalar els factors econòmico-polítics que lesionen comunitats senceres, és a dir, ha de problematitzar i perseguir els comportaments que generen dany social. Per tant, esdevé necessari redefinir les activitats i relacions que són catalogadas com a perjudicials. Dins del nostre context cultural, trobem dos exemples que ens poden servir per entendre millor aquesta perspectiva. Per un costat, la planificació capitalista/postfordista de la ciutat pensada per a una major acumulació de capital ha suposat la vulneració del dret a l’habitatge i del dret a la ciutat, i ha provocat l’aparició de nombrosos comportaments lesius com el mobbing immobiliari, els desnonaments i la gentrificació. Exemples concrets d’aquesta violència immobiliària són de sobres coneguts a Barcelona. Un altre exemple d’aquesta perspectiva emancipatòria és el qüestionament de les relacions centre-perifèria, fet totalment oblidat en la criminologia dominant. L’explotació dels recursos dels països empobrits per part de les nacions dominants i les seves conseqüències en l’entorn ha de ser un altre aspecte central a considerar. La pesca debastadora de les flotes pirates dels països enriquits a les costes africanes desestructurant les comunitats 14

antitesi

locals de pescadors des de Somàlia fins a Senegal, els cultius de Soja i l’ús de pesticides a l’Argentina o les exploracions petroleres en comunitats indígenes són alguns altres exemples que aquesta criminologia ha d’encarar. Però no siguem tampoc ingenues, ja que altres criminòlegs i criminòlogues han intentat abans portar a terme una criminalització més efectiva dels anomenats delictes dels poderosos i de les corporacions, així com dels crims d’Estat. Fins i tot quan els crims dels poderosos han arribat a incorporar-se als codis penals, s’ha vist com les persones amb un elevat estatus poden esquivar les xarxes de control; ja hem vist com els operadors del sistema penal (jutges, policies, fiscals) participen dels mateixos valors i prejudicis classistes que la resta de la societat i els poderosos escassament acaben a presó. Aquí podríem recordar indults a policies torturadors, a banquers, per part de Zapatero, i a defraudadors d’hisenda per part de Rajoy. Per tant, s’ha d’estar molt atent per tal que les crides a la criminalització dels comportaments lesius dels poderosos no acabin generant una reafirmació i legitimació d’un sistema de justícia penal que tant ha castigat als sectors més desafavorits socialment. Al mateix temps, quan intentem avançar en aquest procés de redefinició d’allò que és socialment perjudicial hem de recordar l’advertència de Nancy Fraser: “l’esfera pública no està exempta de relacions de poder en la qual els grups socials dominants sempre tenen major capacitat d’influència per fer escoltar i prevaldre les seves opinions, per tal de no acabar fent esforços estèrils o que portin a criminalitzar els sectors més desavantatjats”. En moltes ocasions, una resposta òptima pot venir a través de la politització del conflicte, per observar-lo no com un fet puntual comès per un subjecte, sinò com el resultat d’una relació social. Només després d’aquest procés pot adquirir sentit criminalitzar aquest comportament. En conclusió, una criminologia de la resistència ha de ser capaç de revelar aquells interessos sectorials o particulars que

LA JUNGLA D'ASFALT

ncara queden debats innacabats que aquesta criminologia crítica haurà d’afrontar. El debat central, sens dubte, és la qüestió de l’abolicó del sistema penal, és a dir, si s’ha de tendir a descriminalitzar i anar cap a la decarceració de la societat o, al contrari, si s’ha de tendir a una nova criminalització, però d’aquells comportaments que generen un gran dany social i que la societat ha oblidat. No falten rguments en cap de les dues posicions. A favor de l’estratègia abolicionista podem dir que, des que el sistema penal existeix, sempre s’ha especialitzat en capturar a la seva xarxa de control i càstig als grups més desafavorits. Entre els partidaris de recuperar el sistema penal per protegir als i les més vulnerables sempre hi va ser el moviment feminista amb la idea d’evitar la violència de gènere i patriarcal que patien les dones en mans de les seves parelles i exparelles; seguits després pel moviment ecologista per denunciar les agressions al medi ambient, que no eren pràcticament mai castigades.

són definits com a generals o nacionals a través de processos d’hegemonia i ideologia. Per tant, la deconstrucció de les nocions de sentit comú que legitimen determinades opcions político-criminals ha de ser una feina ineludible, especialment vigilant ha de ser amb allò referent als moviments socials i als sectors socials més exclosos. La deconstrucció de les nocions de sentit comú ha de ser capaç de rebaixar el to emocional i el pànic moral sota el qual es justifiquen aquestes opcions. Per la seva part, una criminologia de l’emancipació ha de visibilitzar els factors de l’economia política que hi ha darrera la producció del dany social a àmplies comunitats i, de nou, il·luminar els mecanismes ideològics sota els quals els crims dels poderosos són amagats i considerats poc rellevants fins i tot quan vulneren drets bàsics de grans grups de població. Si soles som la Canalla, juntes ho podem tot, yalláh, yalláh!! Sociòleg i Criminòleg Crític

CONTROL SOCIAL: Són moltes de les pràctiques, actituds i valors detinades a mantenir l’odre establert en totes les societats. Tenen com a objectiu

mantenir l’status quo i les relacions de poder existents en el model social en qüestió. Es poden exercir mitjançant mètodes formals com les lleis, els estatuts, les regulacions i els seus mitjans corresponents com la Justicia, l’Administració o la Policia, o a través de mètodes informals com l’educació, la cultura, el mitjans de comunicació, la religió,... antitesi

LA JUNGLA D'ASFALT

La fertilitat dels horts urbans comunitaris

n els darrers anys estem experimentant una nova forma d’apropiació i relació en i amb la ciutat: els horts urbans. Aquests són un fenomen emergent en moltes ciutats occidentals i s’expressen en totes les dimensions possibles: horts urbans al balcó, horts urbans municipals, horts comunitaris o els horts indignats que varen ser cultivats en les ocupacions de les places el 2011, entre d’altres. Hi ha una gran diversitat d’horts urbans: individuals o col·lectius, parcel·lats o comunitaris, gestionats per una assemblea o per tècnics. Tots tenen en comú que parteixen d’una mateixa pràctica: el treball de la terra en l’àmbit urbà. Mentre el camp s’està despoblant i cada cop hi ha menys gent que vulgui o pugui viure de la pagesia, a les ciutats van prenent valor els espais per ser cultivats. De tot aquest ventall d’horts urbans, ens interessa fixar-nos en els horts comunitaris, aquells horts autogestionats de forma col·lectiva que se situen en espais de la ciutat, molts d’ells abandonats. Aquests espais que a primera vista semblen senzillament hortalisses plantades, es converteixen en espais de trobada de veïnes i veïns que s’organitzen per a generar nous espais de socialització i expressió. Amb aquesta pràctica, les hortolanes i hortolans posen de manifest les oportunitats per transformar, qüestionar i posar de relleu noves relacions, nous reptes i noves formes de viure. A Barcelona n’hi ha vora una vintena, ara organitzats a la xarxa d’horts comunitaris: els horts de la Vall de Can Masdeu, l’Hort del Xino del Raval, l’Hort del Forat de la Vergonya o el novell hort vallcarquí. Els horts comunitaris, que majoritàriament es cultiven al marge de la legalitat, aporten nous instruments tan teòrics com pràctics en els debats relacionats amb la qüestió agroecològica, l’apropiació de la ciutat i l’acció col·lectiva. Per una banda, els horts urbans comunitaris posen de manifest la “deslocalització” dels horts cap a les ciutats; transporten el camp a la urbe i realitzen una funció social i pedagògica en un moment en què el camp està perdent vida. L’apropiació flagrant que el sistema capitalista ha desenvolupat sobre la necessitat de nodrir-se, ha generat un model d’(agro)negoci cada vegada més nociu i ha anat desvinculant la relació entre els i les productores i consumidores fins al punt de fer-la innecessària. Aquesta tasca de sensibilització sobre les conseqüències del model capitalista en l’àmbit de l’alimentació i de proposta de noves alternatives, és una de les contribucions que pot fer la ciutat (i en concret els horts urbans) per caminar cap a la sobirania alimentària. Malgrat aquesta potencialitat de fer de pont entre el camp i 16

antitesi

YAIZA BLANCH GORRIZ ARIADNA POMAR LEÓN

la ciutat, els horts comunitaris són més urbans que rurals, i sovint aquesta potencialitat no és exprimida pels horts. Quina és però, la relació dels horts amb les ciutats? Els horts urbans estructuren la ciutat, generen una trama verda, oferint espais de trobada, oci, d’acció col·lectiva i d’aprenentatges. A la vegada, la pròpia ciutat també estructura els horts, amb pressions urbanístiques i influències globals i amb la diversitat i espontaneïtat, però, que alberguen les urbes. Aquesta simbiosi permet que el fenomen global generi accions en la dimensió local fent que en les ciutats globalitzades hi emergeixen comunitats (re)inventades que s’expressen, en aquest cas, mitjançant els horts urbans i comunitaris. Grups dins la ciutat que afloren per reivindicar el seu dret a la ciutat i per fer front a les necessitats i mancances que genera l’actual model de ciutadania, en totes les seves dimensions: necessitats que no només són de subsistència, sinó també d’afecte, de participació, d’educació, de creació, d’oci, d’identitat i de llibertat. Per altra banda, els horts urbans generen espais socials d’acció col·lectiva i de valorització d’allò comú. És, com sempre, el fet de trobar-se i compartir, el que genera, multiplica i reforça noves pràctiques, inevitablement, polítiques. Espais de participació, de trobada, d’intercanvi, d’aprenentatges, de mobilització, on aquesta interacció fa aflorar nous espais d’experimentació i lluita com l’especulació urbanística, l’ocupació, la lluita contra els transgènics, la relació entre el camp-ciutat i el model territorial, etc. L’hort es converteix en un espai privilegiat de pràctica política on, mitjançant relacions directes i horitzontals, una comunitat satisfà les necessitats bàsiques del col·lectiu i dels individus que en formen part.

LA JUNGLA D'ASFALT Generen doncs, espais emancipadors; que són aquells que admeten identitats múltiples, sovint font de riquesa i alhora de conflictes. Els horts no són simples espais tancats, sinó que estan construïts també per relacions socials, globals i locals, que conformen l’especificitat a l’aquí i ara. Un espai emancipador s’ha de concebre com obert i reconèixer que constantment s’està recreant. Cal experimentar l’espai com una part de la generació i producció d’alguna cosa nova i, al mateix temps, ha d’esdevenir la producció de l’espai i entendre aquest procés, com una part de la producció de la societat.

“Els horts urbans constitueixen espais d’activisme polític” Així, a nivell pràctic i estratègic, els horts urbans constitueixen espais d’activisme polític. Es tracta d’espais polítics i democràtics perquè es gestiona part de la polis per una part de la demos i en el seu benefici. Malgrat les qüestions que aproven les veïnes i els veïns als solars ocupats sovint siguin més utilitaristes, cal ser conscient de la transcendència política que suposa, a dia d’avui, fer créixer enciams doscents metres més avall del Mercadona del Raval. Els horts urbans, així com qualsevol altra pràctica creativa fora de la legalitat, són un acte d’(in)surgència ja que fan sorgir, dins el mateix sistema, noves formes d’apropiació, en aquest cas tant del continent com del contingut. És a dir, primer ens apropiem d’espais que no estan generant cap tipus de servei al barri i després ens apropiem dels beneficis i plusvàlues del nostre propi treball de la terra. El fet d’autoorganitzarnos col·lectivament per tal d’abastir part de les pròpies necessitats tant tangibles com intangibles ens porta a la praxis (re)evolucionària, en tant que fem visible el conflicte amb el model sistèmic i proposem desobeir de manera totalment constructiva per tal de poder abastir aquestes necessitats, ja siguin materials o no. Així doncs, malgrat que encara estiguem en una fase prematura d’experimentació, els horts urbans comunitaris se’ns presenten com a potencials escenaris de micro-transformació. La vida de barri, l’autogestió, l’apropiació dels espais (públics i privats) de la ciutat, els nous models relacionals, etc. es mostren en aquest acte de cultivar entre edificis per poder ser la mateixa praxis, capacitat transformadora del model capitalista en el qual es troben sotmeses la major part de les nostres facetes. Viure aquesta experiència del

col·lectiu comú amb la capacitat constructiva i positiva, criticant el model urbà i agroalimentari, des de la pràctica resolutiva i (re)apropiant-nos de les nostres capacitats i deixant d’exigir al establishment la satisfacció de les nostres carències és molt positiu. A l’hora que aquest moviment global va despertant-se cal traçar sinèrgies i compartir les experiències de cada un dels horts que conformen els espais més pròxims. No només és necessari un intercanvi de coneixements tècnics, metodològics, etc. sinó que també cal una articulació amb d’altres moviments socials urbans i del camp. Des dels horts urbans comunitaris, s’exigeix el dret a esdevenir llavors de canvi! yaiza.blanch@gmail.com ariadnapl@hotmail.com

Jordi Secal Forat de la Vergonya

SOBIRANIA ALIMENTÀRIA: concepte polític introduït pels moviments socials (concretament del moviment internacional Via Camperola) que

supera el concepte de seguretat alimentària utilitzat per la FAO (Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura). Plantegen un marc per al govern de les polítiques agrícoles i alimentàries que incorpora una àmplia sèrie de temes, com ara la reforma agrària, el control del territori, els mercats locals, la biodiversitat, l’autonomia, la cooperació, el deute, la salut, i altres relacionats amb la capacitat de produir aliments localment. Abasta polítiques referides no només a localitzar el control de la producció i dels mercats, sinó també a promoure el dret a l’alimentació, l’accés i el control dels pobles a la terra, aigua, i recursos genètics, i a la promoció d’un ús ambientalment sostenible de la producció. antitesi

LA JUNGLA D'ASFALT

ÉS L’ESPAI, estúpid!

ANDONI EGIA

L’urbanisme és aquesta presa de possessió del medi ambient natural i humà pel capitalisme que, desenvolupant-se lògicament com a dominació absoluta, pot i ha de refer ara la totalitat de l’espai com el seu propi decorat. (G. Debord 1957)

n aquest article intentaré analitzar la manera com el capitalisme global ha mirat de superar les seves pròpies contradiccions mitjançant el procés de producció i destrucció de l’espai. Per a això, em centraré en les principals transformacions econòmiques esdevingudes des de la crisi de la dècada de 1970, ja que aquestes transformacions, van suposar la inauguració de l’actual cicle d’acumulació: la globalització neoliberal.

“L’espai i la seva producció s’han convertit en l’activitat clau sobre la qual s’ha assentat l’últim cicle expansiu de l’economia mundial” L’argument principal girarà al voltant de les estratègies espacials que els capitalistes han utilitzat amb l’objectiu de recuperar la taxa de guany de les inversions productives i financeres. Per això, és important demostrar que l’espai i la seva producció s’han convertit en l’activitat clau sobre la qual s’ha assentat l’últim cicle expansiu de l’economia mundial. Si no vaig errat i l’espai i la seva producció s’han convertit en la principal font de l’acumulació de capital, això voldrà dir que també s’hauran convertit en la principal font d’explotació i alienació de les classes desposseïdes. En aquest sentit, les lluites en defensa del territori (anti-TAV, anti-desenvolupistes) així com els moviments pel dret a la ciutat (okupació, espai públic...) han de ser contemplats com la nova forma que ha adoptat la lluita de classes en aquest nou context mundial. Si fins ara aquesta lluita de classes es trobava en el lloc de la producció (fàbriques...), ara s’ha estès per tot l’espai mundial i ha adquirit una centralitat política no sempre explicitada pels seus protagonistes.

No és crisi, es diu capitalisme L’origen de l’actual crisi econòmica mundial es troba en el fracàs del model de desenvolupament que van imposar les elits econòmiques i polítiques mitjançant el gir neoliberal en les dècades de 1970-1980. Durant els últims 30 anys, aquest model ha intentat recuperar l’índex de rendibilitat de les inversions capitalistes, que patia una caiguda continuada des de la dècada dels seixanta en els països industrials més avançats. Per això van ser necessàries una infinitat de refor18

antitesi

mes econòmiques i polítiques, que van transformar el model de desenvolupament econòmic i social imperant fins al moment. Es va passar d’un model rígid, verticalment jerarquitzat i basat en el desenvolupament industrial (fordisme), a un altre que és més flexible, que té forma de xarxa i que està centrat en el sistema financer-immobiliari (globalització neoliberal). La reestructuració del sistema econòmic es va assentar d’aquesta manera sobre dues estratègies principals: primer, la producció de l’Espai com a Capital Fix i, segon, la producció de l’Espai com a Capital Variable: Producció de l’espai en forma de capital fix, és a dir, producció de les infraestructures territorials necessàries per al procés de deslocalització productiva sobre la qual s’assenta la globalització. Aquestes infraestructures (ports, aeroports, autopistes, TAV...) són les que permeten la integració productiva mundial, és a dir, que un producte es dissenyi a Nova York, es produeixi a Taiwan i es comercialitzi a Europa. D’aquesta manera, s’ha aconseguit una recuperació parcial de l’índex de rendibilitat de les inversions industrials ja que, mitjançant l’explotació econòmica horitzontal (de país a país), el capital aprofita tots els avantatges comparatius que ofereix cada territori del planeta. Aquesta situació, per una banda, fa augmentar els beneficis industrials, en utilitzar una mà d’obra més barata i, per l’altra, és una amenaça per als sectors industrials que queden en els antics centres fabrils mitjançant la deslocalització de les seves plantes productives si no moderen les exigències salarials(1). D’altra banda, és important ressenyar que l’Estat espanyol s’ha convertit en el país amb més quilòmetres de traçat d’alta velocitat ferroviària per habitant i per km2, a més de ser també un dels principals països pel que fa al traçat d’autovies i autopistes. La proliferació de superports i d’aeroports ha estat també molt significativa, sobretot si tenim en compte que diverses d’aquestes noves construccions ni s’han utilitzat mai i tampoc sembla que hagin de ser utilitzades en el futur (aeroport de Castelló, Alguaire...). Tota aquesta producció d’infraestructures ha estat la base material sobre la qual s’ha pretès construir un nou model de desenvolupament. Crec que el nou model descrit fins ara hauria de ser conceptualitzat com a “CAPITALISME ASSISTIT”, ja que l’Estat ha passat de ser el regulador de l’activitat econòmica que es realitzava mitjançant la redistribució parcial de la producció social (Estat del Benestar), a ser el principal dinamitzador de l’activitat econòmica mitjançant la inversió en

LA JUNGLA D'ASFALT

“L'escenari de la lluita de classes ha passat de la fàbrica a l'espai” capital fix. D’aquesta manera, és el mateix Estat el que fa les inversions necessàries perquè els fluxos de capitals transnacionals es localitzin sobre un determinat espai geogràfic i es generi així un procés de “destrucció creativa”, que ha estat legitimat mitjançant el mantra que ha envaït el pensament únic col·lectiu i que repeteix que el que és bo per al capital, és bo per a la societat. Així, acabem anomenant “progrés” a un autèntic terrorisme geogràfic que ha inundat pobles i formes de vida(2), que ha obert en canal els espais més simbòlics(3) i que ha violat els nostres espais quotidians(4).Tot això amb l’objectiu i el resultat d’expropiar les nostres formes de vida per vendre-les al mercat internacional. Producció de l’espai en forma de capital variable, és a dir, producció i comercialització de l’espai orientada exclusivament al mercat. Aquesta producció ha servit de base pel procés de finançarització de l’economia, ja que l’especulació en el territori urbà ha fet créixer, principalment i de manera exponencial els beneficis de l’entramat financer-immobiliari-constructor. La finançarització de l’economia mundial va ser una de les poques sortides que tenien els grans capitals per ser invertits de manera rendible ja que, a causa del descens de la taxa de benefici en el sector productiu, hi havia una immensa quantitat de capitals que no tenien on dirigirse. Aquest fenomen es potenciava per un procés continu de liberalització del sector financer a escala mundial que va conduir a un progressiu descens dels tipus d’interès. Això permetia accedir als préstecs hipotecaris a gairebé totes les classes socials. Cal recordar, també, que l’origen cronològic d’aquesta crisi se situa en les hipoteques escombraria que es van concedir als EEUU i que, en no poder ser retornades, van estendre la crisi financera per tot el cos econòmic mundial.

Per aquest motiu, vull plantejar la hipòtesi que el circuit secundari -sector immobiliari-, que buscaven els capitals per substituir el circuit principal en cas que la producció industrial perdés empenta, ja s’ha convertit, de fet, en el principal. Es a dir, el sector immobiliari en particular, i el de la producció de l’espai en general, han substituït la producció industrial com a activitat principal per generar acumulació de capital, com bé hem pogut observar en la crisi global que va començar el 2007 i que va tenir el seu origen en l’esclat de la immensa bombolla immobiliària que havia empès moltes economies centrals en els últims anys.

Dels espais del capital als espais de l’esperança Per tot el que s’ha explicat fins aquí, crec poder afirmar que aquests processos sinèrgics de transformació de l’estructura econòmica, han donat com a resultat que la principal font d’explotació i d’alienació de les classes populars respecte a la possibilitat de gestionar el desenvolupament de les seves pròpies vides, es faci mitjançant la producció de l’espai en les formes de capital fix i de capital variable. Per aquest motiu, l’escenari de la lluita de classes ha passat de la fàbrica a l’espai, i l’objectiu d’aquesta lluita ha passat de ser la socialització de la producció industrial a ser l’autogestió de la producció espacial. Així, em fixaré en unes lluites i en unes pràctiques que si bé s’han estès per gairebé tots els racons del planeta, per mi no acaben d’explicitar bé les causes estructurals subjacents després d’aquests atacs als nostres espais compartits. Crec que cal identificar les raons que hi ha darrere les lluites urbanes i territorials que s’han estès en les últimes dècades.

Nus de la Trinitat antitesi

LA JUNGLA D'ASFALT Són lluites que van des de l’alçament dels pobles pel control i gestió del seu territori contra les infraestructures que els amenacen (Itoitz, TAV, MAT...), fins a les lluites urbanes que giren al voltant de la reapropiació/autoproducció dels espais urbans, de vegades en forma de cases i altres vegades en forma d’espai públic productiu (horts urbans okupats, pobles recuperats...).

Trobo necessari començar a explicitar que quan ens enfrontem a la construcció d’infraestructures com el TAV o la MAT, no només estem defensant el medi ambient en front una destrucció gran però localitzada, sinó que ens estem enfrontant a la lògica estructural del sistema capitalista. Aquesta lògica, tal com he pretès explicar fins aquí, es fonamenta en tota aquesta producció d’infraestructures que li serveixen

FINANÇARITZACIÓ: concepte utilitzat per referir-se a l’últim estadi de l’economia capitalista avançada, on la dinàmica de benefici ja no passa per la inversió industrial destinada al mercat, sinó per la inversió en el sistema financer. L’objectiu és, doncs, el de produir benefici mitjançant l’interès que generen els crèdits o l’especulació financera directa. Aquest article es refereix a la dinàmica associada a la bombolla immobiliària, en la que mitjançant la concessió de crèdits hipotecaris, s’han aconseguit unes rendibilitats superiors a les del sistema productiu tradicional. És, per tant, una forma de crear riquesa sense crear valor: es compra diner per vendre’l més car, creant així una riquesa que no té relació amb el seu valor. La conseqüència és una bombolla destinada a la seva explosió. ÍNDEX DE RENDIBILITAT: fórmula que es refereix a la capacitat d’un sector de produir benefici. La fórmula es resumeix en el benefici obtingut en funció del capital invertit. La pròpia dinàmica capitalista genera inevitablement la disminució d’aquesta relació en tots els sectors d’inversió. Per tant es fa necessari aplicar noves tecnologies que redueixin la inversió necessària en cada sector o la recerca constant de nous sectors on invertir.

antitesi

LA JUNGLA D'ASFALT de venes i artèries, d’esquelet i de pell, i que conformen el paisatge físic i real d’aquesta relació social tan abstracta que coneixem com a capitalisme. Per això, quan parem un tren d’alta velocitat (Val de Susa), no només salvem la vida dels pobles que aquesta infraestructura arrasaria (que també) sinó que tallem una de les artèries principals per les quals circula la sang del capitalisme mundial integrat, és a dir, posem en escac tot el capitalisme.

“Proposo que fem un esforç col·lectiu per intentar repensar i resignificar l’okupació d’espais destinats a l’especulació” Proposo que fem un esforç col·lectiu per intentar repensar i resignificar l’okupació d’espais (cases, horts, espais urbans sencers) destinats a l’especulació. Tal com he intentat mostrar fins aquí, l’especulació en l’espai urbà ha estat una de les formes principals que ha tingut el capital financer de materialitzar els beneficis, a part d’haver-se convertit en un element central de la nova estratègia urbanística mundial. En aquest sentit, i en el context de la crisi econòmica internacional, crec que l’okupació és una eina que ha recuperat tota la seva legitimitat social, ja que la idea que no et poden fer fora de casa teva és transversal i àmpliament assumi-

1. 2. 3. 4. 5. 6.

da, així com també les mostres de solidaritat envers la gent que està sent desnonada i les reivindicacions com la dació en pagament també ho són(5). Per tot això, crec que és el moment i el lloc de donar un nou significat a l’okupació d’habitatges, que, tal com ens demostra l’Edifici 15O(6) , és una eina de lluita que pot tenir dues vessants: una de defensiva, que seria l’apropiació popular d’un espai mitjançant el qual satisfer una necessitat tan bàsica com l’habitatge; l’altre és purament ofensiva, ja que tal com hem pogut argumentar fins aquí, ataca les bases sobre les quals s’ha fonamentat l’últim procés expansiu de l’economia capitalista, de tal manera que si treballem per estendre-la pels nostres barris i ciutats, estarem generant unes pràctiques transversals totalment antisistèmiques. En definitiva, totes aquestes “noves” circumstàncies i pràctiques plantejades no substitueixen les antigues ja conegudes i practicades. Així, crec que ha arribat el moment de començar a pensar, de començar a plantejar i de començar a dir que recuperem tot el que ens expropien, que ens okuparem nosaltres i els okuparem a ells. Que ens veurem a les fàbriques, que ens veurem als carrers, que ens veurem en els camps, que ens apoderarem de tot el que és nostre, començant pel què tenim més a prop (la casa del meu veí desnonat) i acabant amb allò que tenim més llunyà (l’estructura econòmica mundial). Que tornarem per demostrar que només acabem de començar. Ho volem tot i ho volem ara. Geògraf aturat de llarga durada egiandoni@hotmail.com

Com en el cas de SEAT, en el qual les treballadores han acceptat una rebaixa salarial a canvi de mantenir la planta productiva davant l’amenaça de deslocalització realitzada per l’empresa. El cas de pantà d’Itoitz, en què van inundar la vall del mateix nom, fent desaparèixer un espai natural d’alt valor i uns pobles per proveir d’aigua el canal de Navarra, que irriga els camps d’agricultura intensiva al sud navarrès. El TAV i la MAT, que en la seva construcció han arruïnat alguns dels espai naturals per permetre el flux d’energia i passatgers, claus en aquesta societat del consum i de la hipermobilitat. Hotel Vela a la Barceloneta i l’Hotel Barceló al Raval. Exponents del model de ciutat que ha adquirit Barcelona i de l’estratègia gentrificadora que s’ha imposat com a model de desenvolupament urbà a les metròpolis del centre del sistema mundial. Cal destacar l’important treball realitzat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que està recollint signatures per portar una ILP al Congrés demanant que es cancel·li del deute hipotecari només amb la devolució de l’habitatge Edifici okupat al final de la manifestació internacional del 15 d’octubre del 2011. Aquesta acció va ser duta a terme per activistes i famílies que havien estat desnonades, apropiant-se d’un edifici de nova construcció i sense estrenar, propietat d’una sucursal bancària. antitesi

LES CLASSES DE LA CULTURA

cultura

Cultura popular: de la supervivència d’un poble a la lluita de classes

“Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.”(Ovidi Montllor)

ot i que la magnificència del títol pugui donar a entendre que et trobes davant d’una profunda teorització política sobre la cultura popular catalana, no voldria pas generar falses expectatives a cap persona que pugui mostrar interès o, si més no, curiositat pel tema; així que m’avanço un xic als fets i pronostico que aquestes ratlles no seran sinó una reflexió, encara que, ben meditada i estructurada, sobre el paper de la cultura popular en el procés d’emancipació social i nacional del poble català. I què millor que definir què és i com s’estructura el poble català per tal d’entrar en matèria i començar a dibuixar algunes línies per al debat. Com bé sabem, i és ben present a la saviesa popular, els Països Catalans són aquells territoris de parla catalana des “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. Aquesta realitat cultural i lingüística es troba fragmentada i gaudeix, o més aviat pateix, diferents graus d’autonomia en funció de la divisió autonòmica o l’estat al qual pertany (curiosa forma d’expressió la de “pertànyer” a algun altre centre de poder quan no ens hem mogut de casa; fet que m’evoca al paradigma estructuralista del model conceptual de les relacions internacionals, popularment conegut com a imperialisme). Aquesta realitat espremuda i esmicolada en bocins està caracteritzada per diferents realitats socioeconòmiques, heretades de la Revolució Industrial i emmotllades per les diferents polítiques capitalistes d’explotació dels territoris fins a dia d’avui; de manera que se’ns presenta un mapa on també apareix una diferent estructuració de la burgesia i de les classes populars respecte el sistema productiu i la propietat dels mitjans de producció. Així doncs, podem observar com la burgesia dels diferents territoris s’ha postulat a una banda o a l’altra de l’eix nacional en funció dels interessos econòmics i de l’obtenció del màxim benefici. Resulta curiós, doncs, veure com la burgesia del País València o de les Illes s’ha alineat amb l’espanyolisme més recalcitrant i, en canvi, la burgesia principatina s’ha presentat i es presenta com el màxim exponent de catalanitat després del Rei en Jaume. Vist això, avançarem una mica més, i per a això et proposo un petit exercici de definició lògica de conceptes. 22

antitesi

ALBERT GINER

La recuperació, o més aviat, la valorització de la cultura popular no és un invent dels catalans i les catalanes, sinó que prové d’una tendència ideològica i nacionalista del segle XIX, impulsada pels països de l’Europa Occidental i anomenada nacionalisme romàntic, que comprèn un reguitzell de costums atribuïts a un determinat poble i embolcallats amb un paper de color patriòtic, que en configuren una suposada personalitat històrica. Si bé és cert que tota cultura disposa d’uns costums determinats que han perviscut al llarg de la història, també és cert que en aquell moment la classe treballadora no disposava de gaire temps ni recursos per aturarse a reflexionar sobre quines pràctiques comunes realitzava en un territori determinat al llarg de les diverses generacions. Per contra, qui sí que gaudia de temps i recursos per a realitzar aquestes tasques era la burgesia, que disposava de la propietat dels mitjans de producció. Sorprenent cruïlla d’interessos en la qual ens trobem tot just, i que podem traslladar a qualsevol moment de la història contemporània. Per una banda, tenim una burgesia nacionalista (nacionalista del que sigui, principalment del capital) que es dedica a posar un copyright a determinades expressions culturals, en gran mesura, de mateixa arrel burgesa, a més de subvencionar-les tot erigint-les com a fruit de veneració per part de tot un poble. Per l’altra banda, existeix una classe treballadora que, desentesa d’aquest remolí burgès exhibicionista i ostentós (digna de la pel·lícula La grande abuffatta de Marco Ferreri), segueix emprant la cultura i els esports populars com a eina per a la defensa de la identitat, com a mitjà d’integració, com a expressió enfront de la progressiva privatització de l’espai públic i la destrucció del territori i, també, com a part fonamental d’un internacionalisme solidari.

“Els trets culturals de les classes populars esdevenen un mitjà d’aprenentatge perquè no oblidem d’on venim i cap a quin horitzó dibuixem un futur digne”

LES CLASSES DE LA CULTURA

Bansky

Resulta, doncs, que els trets culturals de les classes populars esdevenen un mitjà d’aprenentatge perquè no oblidem d’on venim i cap a quin horitzó dibuixem un futur digne. També són vitals perquè siguem conscients que som els esclaus i les esclaves d’un sistema de producció piramidal, on qui mana no ens aprecia gaire i on l’explotació de l’ésser humà per l’ésser humà ha estat posada en nòmina. I tot això, evidentment, no agrada a les classes dominants, que intenten, aferrissadament, empresonar totes aquestes expressions en un marc legal, en un reconeixement patrimonial i en una cursa de fons en el laberint burocràtic de les subvencions. Fita (mira de fit a fit), doncs, el teu voltant; fem un viatge als barris, viles i pobles dels Països Catalans, i veurem què s’enfronta al model de cultura privat, elitista i subvencionat. Un exemple que darrerament està rebent ressò, tot i que es tracta d’un esport tradicional i històricament molt arrelat (pregunta-ho als avis i les àvies), és el bèlit. Sense entrar a explicar-ne els detalls tècnics, només cal fer palès que es practica a l’espai públic, sovint, de forma espontàniament planificada, ja que en alguns municipis trepitjar sòl “enjar-

dinat” és considerat un delicte contra el civisme, i la gent se les ha d’empescar com bonament pot. A més, té parents molt similars a diferents indrets del món, fet que facilita que persones de diversos orígens geogràfics en puguin compartir la passió. Un altre exemple n’és el cant improvisat, pràctica ancestral de transmissió oral, que últimament també rep força atenció. Es tracta de trobar-se en algun espai, disposar, si es vol, d’algun instrument i cantar allò que ens passi pel cap amb l’estructura mètrica de quatre versos octosíl·labs i rimant-ne el segon amb el quart –com és el cas dels garrotins-. Una pràctica que, quan es realitza en determinats espais “públics”, també està perseguida per la llei, no fos cas que algú l’aprofités per fer propaganda antisistema o pogués ocasionar molèsties al veïnat per aquest motiu. Arreu dels Països Catalans en podem trobar diverses expressions, com ara el “Cant d’albaes” del País València, la “Glosa” de Mallorca, les “Jotes picades” de Terres de l’Ebre o els “Garrotins” de ponent, entre d’altres. Tots aquests cants es caracteritzen, principalment, per fer sàtira humorística i per esdevenir una eina de crítica als diversos estaments.

antitesi

LES CLASSES DE LA CULTURA Bé, després d’aquests breus exemples (dels quals en podem trobar un fotimer, tant en èpoques passades, com en l’actualitat, i al futur, esperem-ho!), em toca anar enllestint, doncs m’he passat de volada. Tinc la sensació d’haver obert molts fronts però no haver pogut aturar-m’hi gaire en profunditat. El cas és que, a mesura que anaven aflorant idees, se m’obrien nous debats i tenia la necessitat de plasmar-los, encara que no-

més fos a tall introductori. Sé que, possiblement, a aquestes alçades, hi hagi algunes persones que hauran abandonat la lectura, però si tu segueixes aquí, i aquestes reflexions t’han remogut el pensament, et convido a tornar a ocupar places i carrers, i a fer-la petar sobre la cultura popular. La teoria política la fan els teòrics i les teòriques, però les idees sorgeixen de la gent que comparteix neguits i els dóna forma tot proposant-los al conjunt de la societat.

Politòleg

Enric Vernet

BURGESIA NACIONALISTA: referit a la part de la societat dels països sotmesos per estats imperialistes, que es caracteritza per ser la propietària dels mitjans de producció. Històricament l’actitud d’aquesta classe cap a la metròpoli ha estat de col·laboració en la qüestió d’alliberament nacional amb els següents objectius: relacions econòmiques favorables i manteniment de l’hegemonia i la dominació de classe.

antitesi

O V E U

MARX

AHORA CON BARRA CARAMELIZADA Y RELLENO DE CRUJIENTE MATERIALISMO HISTÓRICO Helena Grande

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ Internacional

Síndrome del Nord

lguns parlen d’empat infinit a l’hora de referir-se als últims anys del conflicte del poble basc amb els estats espanyol i francès. Els fets constaten que la victòria policial i militar van ser, són i seran una quimera. El que sí que teníem algunes, era la sensació de bloqueig, que l’estat espanyol havia pres la mesura a la dissidència basca i que l’allargament del conflicte només beneficiava l’estat. L’estat (i el capitalisme en general) acostumen a ser més poderosos en la batalla armada i força més febles en el terreny polític. Això, sense tenir en compte el desgast humà que genera el conflicte que hem patit tots i totes. Qui més qui menys, ha patit d’alguna manera les conseqüències humanes del conflicte. Un conflicte que ha impregnat la nostra manera de ser, de viure i d’entendre el món. La nova aposta de l’esquerra independentista ja va començar a collir els seus fruits. No em refereixo als resultats electorals (que també) sinó més aviat, al fet que amb els seus moviments ha aconseguit desbloquejar la situació, posar de cara l’unionisme espanyol i el dret d’autodeterminació, i ha guanyat en confiança cap al sector independentista. S’han acumulat forces per avançar en aquest camí i sembla que en l’ideari col·lectiu s’entreveu, avui més a prop que fa dos anys, la materialització del dret d’autodeterminació. La participació d’agents internacionals i l’acumulació de forces dins del nostre poble han estat clau. Crec que no hi havia una altra manera de fer les coses; l’obertura d’un altre cicle de confrontació i repressió salvatge podria haver suposat un desgast polític i humà que potser hauria estat inassumible per a l’esquerra abertzale. Els moviments han estat unilaterals. Cal remarcar la unilateralitat perquè deixa veure a cel obert la sinceritat de l’aposta política de l’esquerra abertzale i ETA, com també permet que es vegi de manera clara la nul·la voluntat de l’estat espanyol per solucionar mínimament el conflicte. És en aquest tema on sembla que s’han despertat certs dubtes. Si la unilateralitat entre altres coses ha propiciat la nova situació política, pot haver-hi la sensació que aquesta unilateralitat té límits. Hi ha qui diu que aquesta unilateralitat ha tocat fons. Des d’Aiete, PNB i PSE no han mostrat gaire interès en seguir el camí de la conferència. Després de les eleccions del 21 d’octubre és quan el PNB voldrà liderar la bandera de la pau, el diàleg i un nou estatus polític amb els equilibris a què ens té acostumats la burgesia basca. Això, en el cas que guanyin les eleccions de les tres províncies, perquè tampoc les tenen totes.

antitesi

UBERKA BRAVO

“Que la transició sigui al socialisme i no a la socialdemocràcia està per veure” Entre les veus més crítiques, es parla d’institucionalització i socialdemocratització de l’esquerra abertzale. Sembla lògic pensar que el fet de passar a tenir presència a les institucions comporta, en si mateix, una institucionalització. El problema podria sorgir si aquesta institucionalització es converteix en estratègia gairebé única i si es supediten les diferents lluites a les institucions. És un perill que hi ha. Això de la socialdemocràcia no és nou. L’esquerra abertzale en això segueix una mica el que s’anomena socialisme del segle XXI, que implica conquerir les majors cotes de poder possibles (creació de l’Estat basc) per, des d’aquestes cotes, poder crear un altre model, en principi una transició al socialisme. Que la transició sigui al socialisme i no a la socialdemocràcia està per veure i estarà condicionat pel context europeu en què ens trobem i per la lluita entre els diferents poders i lobbies. Mentrestant, s’intenta crear un altre model, per ara -i sento dir-ho-, més de matisos que de fons. Alguns suggereixen que, com ha passat amb les formes de lluita, el que en principi era un canvi d’estratègia ara sembla un canvi de principi. Normalment, per parlar del conflicte es diferencia el carril polític i el carril tècnic, és a dir, el de les conseqüències del conflicte. Carrils que, evidentment, interactuen en la política basca. Sembla mentida però s’ha avançat més en el polític que en el tècnic, en el qual el govern espanyol està tancadíssim en banda. Potser pensen que bloquejant el carril tècnic bloquejaran el polític, però això no és nou i ja ho vam conèixer en el procés de 2006-2007. En el carril polític veiem acumulació de forces, avançament electoral i avançament de les posicions independentistes. Al carril tècnic, la legalització de Sortu ha estat possible gràcies a la mobilització popular i a la mobilització de sectors internacionals -imagino que per estalviar-se el ridícul posterior als tribunals europeus-. No obstant això, el recurs de la mal anomenada doctrina Parot als tribunals europeus demostren el tarannà del govern. Podria semblar irònica la situació de convocar un referèndum de manera unilateral tenint presos a les presons, però tampoc sembla fora de lloc. S’aniran obrint els camins, tant el polític com el “tècnic”, però veurem fins a quin punt es donen aquests equilibris i fins a on pot condicionar un

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ

“El procés cap a l’autodeterminació el farem amb els que avui en dia estàn a les presons” carril a l’altre. Posats en el pitjor dels casos, l’única cosa que pot aconseguir el PP és guanyar temps. Per descomptat quedurant aquest temps intententaran girar la truita amb propostes com la de creació d’un cens que es voti amb comandament a distància, tant per a eleccions com per a un futur referèndum. Per anar acabant, tenim l’element de la crisi econòmica i sistèmica del capitalisme. L’economia de l’estat espanyol sense els Països Catalans i Euskal Herria és un bluf. Això, juntament amb la crisi territorial de l’Estat, podria radicalitzar les postures, tant dels unionistes espanyols, que estan tendint encara més a la centralització, com dels que fins ara els mitjans burgesos denominaven com a nacionalistes moderats i que semblen interessar-se per la independència cada vegada més. Amb aquesta situació ens trobem en aquest moment: intentant crear les condicions democràtiques que ens permetin avançar cap al dret d’autodeterminació de tot el poble basc. I això ho farem amb els que avui dia estan en presons, trigarem més o menys però ells són els que han

possibilitat que a dia d’avui ens trobem amb un poble viu i amb la determinació de ser amo de si mateix. Som encara en el principi del camí. El camí serà difícil ja que tenim, com la majoria dels pobles d’aquest món globalitzat pel neoliberalisme, una dictadura econòmica, una dictadura mediàtica i una partitocràcia-bipartidista on les alternatives existents tenen plantejaments no tan diferents. En definitiva, poc hem de perdre. Així doncs, no podem tenir por, la por que la tinguin els poderosos, ja que els pobles i els de baix tenim una societat nova per construir. Les obres ja van començar i malgrat que no estan tan avançades com voldríem, sí que anem avançant a poc a poc. Ens trobem amb totes aquestes incerteses i, alhora, oportunitats. L’única cosa que sabem és que l’operació reflexió-acció-reflexió és la garantia d’una actitud de lluita que la societat (sigui quina sigui) no s’aturi i se segueixi construint aquest altre món. Edukador social

AIETE: conferència realitzada al Palau de Mirarmar de Donosti on hi van participar Koffi Annan, Bertie Ahern, Jonathan Powell, Pierre Joxe, Gro Harlem, Gerry Adams. D’allà en va sortir una declaració de 5 punts on es demanava a ETA una declaració de cessament definitiu de l’activitat armada i s’instava als governs de França i d’Espanya a iniciar converses per tracatr les conseqüències del conflicte. Al cap de pocs dies, ETA va declarar els cessament definitiu de l’acció armada. Procés 2006-2007: procés de negociació entre el govern espanyol del PSOE i ETA, per una banda, i els principals partits polítics d’Euskal Herria per l’altra. Es van abordar les claus del conflicte polític: dret a l’autodeterminació i territorialitat, i les conseqüències del conflicte armat. Aquestes converses van fracassar perquè no es va arribar a cap acord polític i es van reprendre totes les expressions del conflicte polític i armat que havia viscut Euskal Herria durant les últimes dècades. antitesi

antitesi

ADRIÀ VALERO antitesi

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ

Charlton Heston i els indignats

urant els últims vint anys de la seva vida, l’actor i activista polític Charlton Heston va canviar les marxes amb Martin Luther King per passejades amb els Bush, i va treure’s la jaqueta de lluitador contra la guerra del Vietnam per la de la presidència de la National Rifle Association. Molta gent encara recorda la imatge de Michael Moore obligant-lo a disculpar-se per haver organitzat una reunió de la NRA escassos mesos després de la matança a l’institut de Columbine. Sense voler detallar el constant drama humà conseqüència del fàcil accés a armes de foc i sense la intenció de castigar una figura tan necessària com la de Michael Moore, m’agradaria assenyalar un punt que el cineasta va passar per alt en el seu emotiu documental: el gest revolucionari que, involuntàriament, encarna la lluita de Heston: la defensa del conegut Second Amendment (Segona Esmena) a la Constitució nord-americana. Després d’una sanguinària revolució contra la dominació anglesa, James Madison i la resta dels pares de la pàtria dels Estat Units es van afanyar a redactar i ratificar una constitució que els permetés recaptar més impostos i per pagar, així, els deutes que havien contret durant la guerra. Tant és així, que no va ser fins la primera sessió del Congrés que Madison va passar les esmenes conegudes com el “Bill of Rights”, una mena de declaració de drets de tots ciutadans en defensa dels abusos de poder dels governants. La primera d’aquestes esmenes establia en un sol article (en una constitució molt avançada per a la seva època) la llibertat de religió, la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, la llibertat de reunió i el dret a reclamar al govern. La segona esmena, pensada precisament per defensar aquestes llibertats, estava dedicada únicament i exclusiva a tan sols un dret: “A well regulated militia being necessary to the security of a free State, the right of the People to keep and bear arms, shall not be infringed”. El dret de tothom a posseir i portar armes. Tot i que existeixen molts debats sobre les diferents interpretacions d’aquest article, una de les més acceptades és que el poble té dret a agafar les armes en cas que perilli la seva llibertat.

“S’obre un espai on la revolució pot quedar legitimada dins de l’ordre constitucional” Filla d’una revolució, la Constitució nord-americana conté dins del seu propi cos -almenys en la teoria- el dret a alçar-se 30

antitesi

CARLOS MARQUES MARCET

en armes en cas de necessitat. D’aquesta manera es trenca un dels principis fundacionals de l’estat-nació occidental, el monopoli de la violència, i s’obre un espai on la revolució pot quedar legitimada dins de l’ordre constitucional. Ja a l’any 2003 amb seu llibre Stato di eccezione (Estat d’excepció), el filòsof italià Giorgio Agamben desmuntava l’oposició clara entre democràcia i dictadura, com a paradigmes de govern dominants al nostre món contemporani, tot proposant una lectura molt més propera a la nostra realitat política a partir de “l’estat d’excepció”. Agamben no arrela aquest paradigma en la coneguda tradició de la dictadura romana que, segons el codi romà, consistia a atorgar poders plens (tot el pes de la llei) al dictatore. L’arrel de l’estat d’excepció l’hem de trobar en una altra figura de la tradició jurídica romana no tant estudiada: el iustium. La traducció del iustium més o menys seria “suspensió temporal de la llei”; és a dir, un buit de llei on, en cas de tumultus, es feia una crida a prendre les mesures que calguessin per garantir la supervivència de l’Estat. D’aquesta tradició sorgeix l’estat d’excepció modern, com un intent d’incloure l’excepció mateixa de la llei dins de l’ordre jurídic normal a base de crear una zona d’indistinció en la qual la llei i els fets coincideixen. Un espai que no és ni transgressor, ni executor, ni legislatiu respecte la Llei, sinó que està situat en un absolut “no lloc” legal. No és que la Llei canviï, ni que deixi d’existir, sinó que la Llei perd el seu valor d’execució. És des d’aquesta perspectiva que Hitler i Mussolini no poden ser considerats dictadors, ja que no van derogar les respectives constitucions (la Constitució de Weimar i l’Estatut Albertí), sinó que van construir una segona estructura, sovint no formalitzada, que podia coexistir gràcies a l’estat d’excepció; una mena d’estat dual. Aquesta mateixa perspectiva amb què l’any 2001 Bush va permetre, mitjançant l’USA Patriot Act, detenir estrangers sospitosos de posar en perill “la seguretat nacional dels EUA”, de manera que els detinguts no tan sols no tenien l’estatus de presoner de guerra tal com està establert a la convenció de Ginebra, sinó que tampoc tenien l’estatus de persones detingudes segons les lleis americanes. O sigui, que des de l’òptica judicial eren uns éssers innombrables i inclassificables. Però no hem de pensar en l’estat d’excepció com a cas aïllat, sinó com el paradigma dominant a la política des del final de la Primera Guerra Mundial. Una de les proves més evidents d’això és el constant abús dels decrets llei, completament acceptat, per part de tots els executius de democràcies occidentals. El parlament deixa de ser la força sobirana del poder legislatiu i es limita a ratificar els decrets promulgats

Juny Brullet. Vaga General 29 Setembre 2010

antitesi

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ pel poder executiu, col·lapsant d’aquesta manera el principi democràtic fundacional de la separació de poders, quelcom que tots els polítics i juristes coneixen molt bé, però que sembla amagat a l’opinió pública. L’estat d’excepció es presenta a si mateix com una necessitat, però el principi de necessitat és sempre subjectiu, s’escapa del terreny jurídic, del llenguatge, i entra dins el terreny de l’acció, de la vida. Pocs anys després que la famosa crisi de les “subprime”(1) estigués a punt de col·lapsar el sistema financer mundial, moltes de les anomenades democràcies occidentals es troben ara enfonsades en una crisi econòmica que sembla no tenir fons, fins al punt que acèrrims defensors del sistema intenten parlar ara amb un llenguatge que els hagués sonat a broma fa uns anys: “taxació d’operacions financeres”, “limitació per llei dels sous dels executius”, “refundació del capitalisme”. A la festa de la Unió Europea s’hi ha afegit un altre convidat: una complicada xarxa d’operacions financeres en què han quedat involucrades les arques d’alguns dels estats membres, la coneguda com a “crisi del deute públic”. Atès que l’accés a finançament i, conseqüentment, la governabilitat d’aquests països depenien en gran part dels informes que en feien les “agències de qualificació”(2) (de sobte famoses i importantíssimes), algunes veus resistents es van alçar per denunciar el que anomenaven “dictadura dels mercats”; capaç de col·locar governs afins a Itàlia i a

Grècia, anul·lar convocatòries de referèndums i marcar les polítiques econòmiques de gairebé tots els altres països. Però no ens podem deixar enganyar, aquesta crisi no és un ressorgiment d’antigues dictadures amagades sota complots econòmics, sinó la més absoluta refinació i posada en pràctica del paradigma de què ens parlava Agamben: l’estat d’excepció. Sota el signe de la necessitat provocada per la crisi i responent a les necessitats dels poders econòmics que ens han ficat en aquesta crisi però que ara no saben com sortir-ne, els poders executius de la Unió Europea s’ajunten en reunions maratonianes(que acabin a les cinc del matí es un símptoma inequívoc que realment s’estan deixant la pell pels ciutadans del seu país) i decideixen les “mesures urgents” que els estats hauran d’acceptar. Les decisions ja estan preses, el com i el quan es posa a debat. Els parlaments, un cop més, es dediquen només a ratificar aquestes mesures i, si cal, reformen constitucions per permetre que aquestes lleis siguin aprovades. Un estat d’excepció on la tasca dels parlaments és únicament la d’emmascarar aquesta zona d’indistinció real entre fets i llei. Aquesta indistinció queda posada en ridícul quan el governs la tenen tan assumida que acaben dictant mesures sense haver creat les condicions de buit legal, incorrent directament en il·legalitats, com és el cas de la Generalitat i el seu intent d’endarrerir la paga de Nadal al seus funcionaris.

Judit Canela Grau

antitesi

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ El 15 de juny de l’any 2011 un grup de gent provinent de diferents moviments socials de Catalunya, sota l’aixopluc d’aquest heterogeni moviment de protesta conegut popularment com a 15-M o indignats, van intentar impedir la reunió del Parlament de Catalunya on s’havien de prendre tota una sèrie de mesures que atacaven de ple la sanitat i l’educació públiques, pilars del ja moribund estat del benestar(3). La tensió va acabar en escenes violentes, i una part important de l’opinió pública va voler utilitzar els fets per desprestigiar el moviment. Es va obrir un debat sobre el mal que havia fet una violència que no tenia sentit, ja que era evident que tampoc aturarien la sessió. Per interpretar aquests fets dins del marc de l’estat d’excepció, val la pena rescatar el concepte de Benjamin de la “violència pura”, que Agamben també cita al seu llibre. Violència o poder (la paraula alemanya Gewalt pot ser traduïda de totes dues maneres) pura (no de puresa, sinó de purificació). Argumenta Benjamin que, mentre la violència jurídica és sempre només un mitjà per a un fi (dissoldre una manifestació, per exemple), la “violència pura” no és mai simplement un mitjà per a un fi concret. No es tracta aquí de debatre sobre els objectius de la violència, sobre l’infèrtil debat de si el fi justifica els mitjans. Tal com ens va assenyalar Benjamin, la crítica de la violència ha de venir del debat dins l’esfera dels mitjans, independentment de la finalitat a la qual serveixen. Un esclat. Aquesta és la força de l’eclèctic moviment dels indignats, amb violència física o violència no física, la de ser un pur esclat. La incapacitat de formular una alternativa política al model actual no és una feblesa d’aquest moviment de masses, és una conseqüència de la seva essència: el

moviments dels indignats no havia de ser res més que el que el seu nom indica, una indignació sense finalitat. La lluita de Charlton Heston contra el monopoli de la violència estatal troba molts ecos en altres constitucions que incorporen el dret a resistència en els seus estatuts. Igual que l’estat d’excepció, el dret a resistència suposa una manera d’intentar incloure l’excepció a la norma dins de la norma, l’acceptació de saltar-se la norma “en cas de necessitat”. I sí, de la mateixa manera que podríem pensar que Charlton Heston defensa el Second Amendment per defensar la llibertat de religió, premsa, etc., podríem intentar defensar els indignats dient que defensen més “democràcia real”. El fet interessant i purament revolucionari, no lligat a cap finalitat, és per això el seu simple desig real: que el Charlton pugui jugar amb les seves joguines de foc i que els parlamentaris haguessin de suspendre el ple.

“Aquesta crisi no és un ressorgiment d’antigues dictadures amagades sota complots econòmics, sinó la més absoluta refinació i posada en pràctica del paradigma que ens parlava Agamben, l’estat d’excepció”

D’altra banda, gairebé contradictòria, qualsevol revolució necessita també una estratègia. Emigrant i Cineasta marquesmarcet@gmail.com

AGÈNCIA DE QUALIFICACIÓ: empreses que, per encàrreg d'un client, qualifiquen productes financers (bons de l’estat, inversions privades,...) i la solvència dels emissors d’aquests productes (empreses o institucions financeres) d'aquests productes. Aquestes empreses han adquirit una gran notorietat pública pel fet de ser les responsables de determinar els interessos que hauran de pagar els estats afectats per la crisi, a l'hora de retornar els crèdits internacionals adquirits.

1. 2. 3.

Paraula ràpidament instaurada en l’imaginari popular com a sinònim de “causant de tots els mals”, desplaçant així termes passats de moda amb connotacions desagradables tals com “crisi estructural”. Com és que no n’havíem sentit a parlar mai, abans de la crisi del deute públic? Vull aquí mostrar la meva divergència amb un cert corrent entre els moviments d’esquerra que no creuen necessària la defensa de l’estat del benestar perquè consideren que aquestes conquestes socials que tanta suor i sang han costat al moviment obrer són en realitat una manera d’apaivagar la força revolucionària per part del capitalisme. “Deixeu-la caure i el poble s’aixecarà”, diuen. Que se sàpiga, un país sense sanitat i amb una educació pública que fa vergonya com els Estats Units no ha sigut un cau especial de revolucions, així com els tant freqüentment citats països escandinaus no presenten una taxa menor de mobilització inferior a la nostra, com demostra el ja desgastat cas d’Islàndia. L’estat del benestar no anestesia la revolució, ho fa el fet d’externalitzar l’explotació abusiva a països llunyans que fa pujar el nivell de vida i ens permet suplir fàcilment les nostres necessitats. Només la necessitat fa la revolució. antitesi

i me muero, que me muera con la cabeza muy alta. Muerto y veinte veces muerto, la boca contra la grama, tendrĂŠ apretados los dientes y decidida la barba. Cantando espero a la muerte, que hay ruiseĂąores que cantan encima de los fusiles y en medio de las batallas.

cima de los fusiles y en medioMiguel de lasHernĂĄndezn batallas.

antitesi

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ

OCCUPY WALL STREET The American Autumn

JOHN DAVID

Yaiza Blanch Gorriz

Fa cosa d’un any, John David, activista del moviment “Occupy Wall Street” de Nova York, entrava per la porta de l’Ateneu Popular de l’Eixample. L’objectiu: analitzar plegades les diferències i similituds del 15M amb el moviment dels “indignats” de Nova York. El seu aire era estrictament acadèmic i ens transportava de ple a una anàlisi minuciósa del moviment i del què va succeir a Manhattan la tardor del 2011. El punt de partida és la importància de compartir aquestes experiències de lluita contra el capital, l’estat, les relacions d’intercanvi i la divisió del treball per, així, configurar l’enemic comú: la naturalesa internacional de la mateixa crisi econòmica. Malgrat que els orígens d’aquesta crisi no estiguin clars, és evident que ningú la nega. El regne global d’austeritat reforça el control sobre el proletariat mitjançant una crisi de pressupost públic incapaç de mantenir el sistema econòmic que es manifesta en una creixent taxa d’atur, l’augment de gent sense vivenda, l’increment del cost de vida, la fallida dels bancs i una misèria generalitzada. Als Estats Units les pensions han sofert retallades, els salaris han estat congelats, les infraestructures estan deteriorades, la moneda devaluada, han augmentat les matrícules universitàries, els drets laborals han retrocedit, etc. Tot en nom d’una economia que, malgrat la intervenció estatal, no mostra cap signe de rejoveniment. Des del boom de la postguerra, el capitalisme ha estat lluitant contra una taxa de beneficis decreixent, mentre que un excessiu dèficit estatal continua fallant en el seu exercici de valoritzar el capital excedent. Aquesta crisi ha generat, doncs, una sèrie de reaccions que feia temps que no es veien, sobretot en el moviment occupy. Aquestes ocupacions són, d’alguna manera, una resposta directa a la crisi econòmica actual i el mitjà per vehicular les necessitats pràctiques del proletariat i defensar-se així de la coacció en la relació salarial.

“We are the 99% va ser el llenguatge primari del moviment i càntic que va encapçalar les mobilitzacions a Manhattan”

Si bé la revista Adbusters va atorgar el punt de partida del moviment el 17 de setembre de 2011, la violenta desocupació de Zucotti Park el 15 de novembre, amb més de 200 detinguts, va marcar un punt d’inflexió; el moviment OWS pot dividir-se temporalment en la seva organització i contingut arran del desallotjament del parc. “We are the 99%” va ser el llenguatge primari del moviment 36

antitesi

i càntic que va encapçalar les mobilitzacions a Manhattan i que, en qüestió de setmanes, va expandir-se per més de cent ciutats nord-americanes. El propi lema, evidencia el caràcter populista de la mobilització. Reflecteix l’absència d’una anàlisi de classe, ja que la majoria dels activistes són de la classe mitjana. Aquest populisme fonamental, més el fetitxisme cap al formalisme democràtic i el rebuig a la violència com a forma de manifestació suposaran limitacions per al moviment.

“La classe mitjana només descobreix la divisió de classe quan es veu amenaçada amb una caiguda cap a la proletarització”

Cal incidir en la importància de la classe mitjana i com estructura el cos del moviment. Aquells que de sobte han descobert la desigualtat, el col·lapse de les xarxes de seguretat social o un futur d’endeutament precari són els que fins ara no s’havien encarat amb aquestes problemàtiques. La classe mitjana només descobreix la divisió de classe quan es veu amenaçada amb una caiguda cap a la proletarització. A més, a diferència de Grècia i l’Estat espanyol, OWS no ha transcendit en l’aliança de classes i, no han sabut trobar-se classe mitjana i proletària en les places ocupades. Els activistes, que són participants majoritàriament provinents del món intel·lectual, acadèmic i ideològic són d’una generació que ha viscut l’expansió econòmica sota l’hegemonia del capital financer en les últimes dues dècades i que s’ha beneficiat de l’acumulació de recursos i la despesa pública (la pau social subvencionada amb pressupost públic). Basen, per tant, la seva experiència social i política en la no confrontació. El mètode organitzatiu d’OWS és formalment anarquista, amb l’adopció de l’Assemblea General com a mètode de participació. L’ocupació de Zucotti Park(1) es defineix en els orígens per la pràctica de la democràcia directa i el seu rebuig cap a la política oficial (fet que ha canviat a causa de la

Kent Porter, Megan Molteni. Vaga General Port Oakland 2 novembre 2011

antitesi

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ participació dels sindicats més grans i l’intent d’apropiació del moviment per part del Partit Demòcrata). Si bé el rebuig d’OWS de l’apropiació partidista o del fet de convertir-se en peons de la cúpula sindical han estat algunes de les seves problemàtiques, el moviment no ha respost (a diferència de l’Estat espanyol) amb el missatge rotund de “ningú ens representa”. D’altra banda, la democràcia directa ha portat a l’aparició d’una nova burocràcia a Zucotti Park com a òrgan estructural del moviment després del desallotjament. El moviment va organitzar-se en grups de treball i comitès, alguns més influents que d’altres (el de mitjans de comunicació o el d’acció directa, per exemple), però el que més va determinar el futur del moviment va ser el grup de treball dels facilitadors o experts en presa de decisions, uns 50 activistes que van estar presents des del primer moment de l’ocupació i que varen establir el to i l’estructura del sistema assembleari. Després del desallotjament, l’Assemblea General va deixar de ser l’espai de presa de decisions i aquest espai es va relegar als grups de treball/comitès, que un cop prenien les seves decisions, feien servir (el comitè de portaveus) l’espai assembleari tan sols per a comunicar.

“La ràpida burocratització del moviment ha impossibilitat que cadascú dels participants pogués apoderar-se per crear o actuar en el si de l’Assemblea General”

Aquesta ràpida burocratització del moviment ha impossibilitat que cadascún dels participants pogués apoderar-se per crear o actuar en el si de l’Assemblea General, fent que moltes accions correguessin el risc de deslegitimació sense l’aval d’OWS. D’altra banda, s’hi afegeix el fet que el comitè de portaveus va erigir-se com a guardià dels rituals a través de la facilitació dogmàtica dels processos i normes de l’estructura participativa. D’aquesta manera les raons i frustracions que van portar el moviment a l’ocupació de Zucotti Park han quedat difoses davant les qüestions organitzati-

ves, com la recaptació de fons (es va crear un compte paypal que va recaptar més de tres-cents mil dòlars i la decisió sobre el què es feia amb aquests diners col·lapsava gran part de les assemblees). Un dels altres obstacles que ha sofert el moviment i que ha aguditzat la fracció en la classe proletària ha estat la participació sindical i la imposició de la seva burocràcia. Com a resultat de la reestructuració de la relació capital-treball endegada els anys 70 i dins l’evolució de la crisi, la demanda del treball com a mercaderia ha disminuït progressivament i, en conseqüència, la capacitat dels treballadors per fer valer la seva capacitat de negociació a través de les tradicionals estructures sindicals, les quals són ara eines obsoletes davant dels atacs del capital. La creixent separació entre les bases dels sindicats i la seva burocràcia s’ha evidenciat en alguns successos (2 de novembre a Oakland, 12 de desembre a la costa Oest dels EUA), on els treballadors de base han actuat sense la direcció dels sindicats i en contra de la seva disciplina. En el context de la crisi actual els sindicats no són capaços d’actuar i les bases treballadores es queden sense mitjà de lluita a través de la modalitat clàssica de representació. Se’ns planteja doncs, la lluita més enllà de l’estructura sindical, com una necessitat de subsistència i en resposta a una burocràcia que dirigeix el proletariat i que alhora pacifica una relació intrínsecament antagònica entre el capital i el treball i que, per tant, no pot evitar ser executora de la dominació de classe. Finalment, una de les limitacions més importants del moviment d’ocupació, que s’expressa en tots els seus discursos i activitats, és la confusió total sobre la realitat de la pròpia crisi. El lema “som el 99%” si bé reflexa el sentiment de desigualtat, segueix fent referència al camp de la distribució dels ingressos. S’estructura llavors una lluita constant per tal d’evadir una solució Keynesiana a la crisi (un impost a les grans corporacions i classe rica). La perspectiva d’un new deal keynesià (reajustament de consum amb salaris, capitalisme industrial “productiu” i separació d’economies nacionals) ja no és possible; tot això va ser eliminat a la dècada dels 70 per superar la crisi de llavors. Només l’apropiació directa dels mitjans de subsistència (ocupació d’edificis, mitjans de transport, llocs de feina i les “auto-reduccions”) pot

PROLETARIAT: concepte utilitzat per referir-se a la classe treballadora que en termes marxistes, és tota aquella que no és propietàri dels mitjans de producció i que ha de vendre la seva força de treball per subsistir. S’utilitza per identificar la part de la classe treballadora que té una consciència de classe, és a dir, que assumeix la seva condició i que s’organitza amb l’objectiu d’apoderar-se dels mitjans de producció i consolidar una societat sense classes. ANALISI DE CLASSE: s’utilitza per referir-se a aquelles anàlisis polítics i acadèmics que assumeixen l’existència d’una societat classista i que es situen al costat del proletariat. El seu objectiu és donar eines d’anàlisi a aquesta classe en el seu procés d’emancipació. RELACIÓ CAPITAL-TREBALL: categoria d’anàlisi que es centra en la relació de dominació existent en les societats capitalistes entre la burgesia (propietària dels mitjans de producció) i el proletariat (el que no posseeix els mitjans de producció). Aquesta relació de dominació varia al llarg de la història i de la geografia en funció de la relació de forces que existeix en la lluita de classes que mantenen aquests dos actors.

antitesi

COSES D'AQUÍ I D'ALLÀ esdevenir en un tipus d’atac més subversiu: la “comunització” dels espais i els recursos que funcionin activament com a capital. El moviment d’ocupació als Estats Units es troba en un encreuament: o s’endureix la seva crítica cap al sistema capitalista o restarà submís a ell. Per una banda, les forces de l’ordre econòmic (enfocament en el sistema bancari i la seva reforma) proven de limitar els moviments d’ocupació a una pràctica reformista; i per l’altra banda, la mateixa “lògica” d’aquesta crisi apunta a la incapacitat de les estructures bàsiques del capitalisme per enfortir cap futur que no sigui el d’un planeta de ciutats misèria, una reducció dràstica del nivell de vida i la catàstrofe ecològica.

Fotomovimiento. MANU GOMEZ

antitesi

és enllà de la pissarra

“Ningú no és si es prohibeix que altres siguin “ Paulo Freire

educació

Fotomovimiento RAMĂ&#x201C;N SERRA

Més enllà de la pissarra

Qui educa? I qui se’n responsabilitza?

’acaba de caure a les mans un diari en el qual es tornava a insistir -i dic tornava perquè les informacions d’aquesta mena són el pa de cada dia- en com està de malament l’ensenyament. Se’ns parla tant de l’educació (i no sols de l’ensenyament) del dia a dia a les aules, a les escoles, als instituts, a la Universitat... com de l’Educació amb majúscules, és a dir, aquella que estableix una manera d’entendre com ha de ser cada persona individualment i com a ciutadana, què ha de saber i què ha de fer amb aquests sabers. Apareixen informes de colors diferents que els partits polítics utilitzen per poder criticar qualsevol aspecte que els serveixi per enfortir la seva intencionalitat política i els seus col·lectius o institucions diverses. S’afegeixen a les crítiques diàries a l’educació que tenim i s’acarnissen no només amb les comunitats educatives, sinó també amb els forats educatius, amb les mancances -reals o no- que tenen les persones que estan en algun estament educatiu on han d’aprendre quelcom. També s’alcen les veus que parlen de l’educació familiar: se li atribueix manca de valors, absència de límits, pèrdua de l’educació en l’esforç, l’autonomia o la responsabilitat,... Mares i pares que creen persones immadures, que no volen créixer, que no es comprometen a res, que deleguen les seves responsabilitats i compromisos d’altres. La imatge que es dóna al carrer d’aquesta educació familiar incompromesa porta a veure l’adolescència i la joventut com la generació que en aquests moments no es compromet ni s’esforça per res; viuen de la família i, quan tenen alguna inquietud social o personal i es llencen al carrer, se’ls atribueix el cartell de persones antisistema. I heu vist la pel·lícula De mayor quiero ser soldado? Malgrat ja sabem la gran influència que tenen els mitjans de comunicació en infants i adolescents, la pel·lícula recorda a gran part de la població –encara que segur que pot obrir els ulls a altres- la influència que pot tenir en persones que estant creixent, que estan madurant, que estan construint la seva identitat –no estem parlant només de criatures- la violència explícita i amb plantejaments poc ètics que es transmet en alguns mitjans de comunicació de masses, sigui la televisió, el cinema o internet. Malament una persona, una institució, un col·lectiu, un país, que no es plantegi una mirada crítica sobre el que l’envolta, sobre les responsabilitats que han d’assumir els col·lectius, els sistemes, les persones... amb els quals interacciona, en rep la influència o en forma part d’alguna manera. La mira42

antitesi

ROSA GUITART ACED

da crítica i compromesa, però, no implica fer sols mirades negatives sobre les accions i responsabilitats dels altres, demana també veure en l’altre allò que pot donar esperances a anar construint, a anar avançant. I encara trobem quelcom pitjor a una crítica destructiva envers els altres: l’absència d’autocrítica personal, no veure ni assumir les responsabilitats pròpies.

“Tenim una tendència personal i col·lectiva de carregar les culpes als altres i no veure ni assumir les responsabilitats que com a persona o com a col·lectiu tenim” No seré jo qui negui les tendències i les pressions que ens envolten a cada una de nosaltres: les que ens creen necessitats, ens prefixen què és important individualment i socialment, i que estan molt allunyades de finalitats educatives -aquest és el meu camp!- que contemplin la dignitat de la persona, els drets individuals i col·lectius o l’autonomia i la responsabilitat que ha d’exercir cada individu i col·lectiu per decidir els pensaments, les raons i els fets que han d’orientar la seva vida personal i social. Aquestes tendències i pressions hi són, no tenir-ne consciències d’elles i ignorar els instruments que utilitzen, és no conèixer la realitat amb la qual ens trobem; fet que ens dificulta poder cercar les estratègies més adequades per combatre-les. El que voldria posar de manifest és la tendència personal i col·lectiva que tenim tots i totes plegades de carregar les culpes als altres i no veure ni assumir les responsabilitats que, com a persones o com a col·lectiu, tenim. I torno al meu camp: ens podem plantejar qui educa a infants i adolescents, a nosaltres mateixes, persones adultes? Pot educar tot i tothom. L’Educació implica que algú tingui intencionalitats educatives determinades per a alguna persona o col·lectiu i que, d’alguna manera, les posi en safata –les ensenyi- perquè aquesta persona les aprengui. Així, jo com a mare, vull que el meu fill sàpiga cordar-se les sabates i li explico com fer-ho, la mestra d’infantil vol que l’alumnat aprengui les característiques concretes d’un material determinat i organitza una activitat concreta perquè pugui explorar-lo. Diríem que una de les estratègies més utilitzades perquè les persones aprenguin, és que qui té la intenció educativa li ensenyi. Però també hi ha formes que els altres aprenguin que no passen per ensenyar directament: passen per posar a l’abast de l’altre situacions, accions, etc.

Més enllà de la pissarra

“Les maneres d’ensenyar poden ser diverses igual que ho són les maneres d’aprendre” -que provoquin que es facin els aprenentatges desitjats aquests altres. És el que fa la mestra quan posa a l’abast de les criatures un material determinat perquè l’explorin o el que fa un pare quan deixa en mans de la seva filla una construcció perquè hi jugui. O el que fa un anunci determinat quan presenta un producte concret com a imprescindible per ser feliç o aconseguir alguna cosa (en aquest cas estem parlant d’intencionalitat de l’emissor que envia el missatge al seu receptor, perquè l’incorpori, l”aprengui”. No goso dir que hi ha intencionalitat educativa, és una altra mena d’intencionalitat). Les maneres d’ensenyar poden ser diverses igual que ho són les maneres d’aprendre. I encara se’ns embolica més la troca si tenim present que es pot ensenyar -igual que es pot aprendre- sense tenir consciència de l’acció que s’està realitzant. La manera com una mare resol un conflicte on es veu implicada la seva filla –donant raons, negant les accions, assumint-ne les conseqüències, duent a terme accions violentes,...- és una manera d’ensenyar com es poden resoldre els conflictes i és, també, una manera que la filla aprengui quina és la manera més adequada per fer-ho. Moltes accions, processos, creences, pensaments, actituds... que mostrem les persones són font d’aprenentatge per infants i adolescents que són al nostre costat i que ens estimen o pensen que sabem què és adequat i del què no ho és. És un aprenentatge que es realitza per imitació. Veiem, per tant, que pot ensenyar (conscientment o no) tothom i que es pot aprendre (conscientment o no) de tot i de tothom. I que les persones podem aprendre de maneres diverses: per experimentació, perquè els altres ens ensenyen, perquè imitem les accions d’altres, les seves maneres de relacionar-se, els seus pensaments, perquè resolem conflictes cognitius que ens plantegem... Per tant, i retornant a qui educa, ja no dubtarem que educa l’escola -tinguem present que és la institució social que explícitament té en els seus objectius, els educatius-, que educa la família (que és el primer nucli que ens acull, que ens dóna seguretat i afecte) i que educa tot allò que tenim al voltant i amb el qual ens relacionem o en rebem les seves influències directament o indirectament. Amb què dels diferents grups dels qual formem part, de les persones del poble, del barri, de la ciutat..., d’allò que llegim –els diaris, les revistes, les tanques publicitàries...-, d’allò que veiem i escoltem –la radio, la televisió, les pel·lícules...-, d’allò que fem en el lloc on ho fem –els jocs a l’ordinador, les activitats al camp, les festes amb les col·legues- perquè de tot i de tothom es pot aprendre. Per què aprenem unes coses o unes altres ja és una altra qüestió que demana més espai per reflexionar-hi.

Arribada aquí, retorno al que comentava abans, la tendència que tenim de carregar les culpes als altres. Pel que fa a l’educació d’infants i adolescents, l’escola es queixa de l’administració (afegeixo, i amb raó!) de les famílies i dels mitjans de comunicació; les famílies de l’escola i de la televisió; diversos grups socials de les famílies i de l’escola.... Coneixent com les criatures –i les no criatures, nosaltres que ens autoanomenen persones adultes- aprenen i també com les fonts de l’ensenyament són les que tenen un contacte de forma més o menys explícita amb la persona, cal que totes i tots (individualment però també la família, l’escola, les administracions pertinents...), ens replantegem quina responsabilitat tenim i estem assumint en l’educació de les criatures i adolescents: què estem ensenyant a partir d’accions, intencions, actituds, pensaments, maneres d’actuar... i si és això el que hauríem de fer, què fem que hauríem de canviar i què no fem que hauríem d’incorporar. Ens cal reconèixer què fem i fins on arribem per no plantejar més del que es pot fer, però tampoc menys. Hem de reconèixer i assumir la responsabilitat que cadascú té en l’educació de les persones que estan en processos educatius. I si hem de ser responsables del que ens pertoca també hem d’exigir als altres que compleixin la seva part. La part de responsabilitat de les famílies, de les escoles, de les administracions educatives, dels mitjans de comunicació i dels grups de poder social. No hem de carregar les culpes als altres, ni hem de deixar d’exigir les seves responsabilitats ni les nostres. Una altra cosa és si totes, tots i tothom convergim en el que es considera educació. Això és un altre tema. Psicòloga i Mestra

antitesi

Més enllà de la pissarra

Són lliures les escoles lliures? ANDREU TERMES

Les escoles lliures neixen per oposició a les escoles “no lliures” estatals. La proposta i les crítiques de les escoles lliures, doncs, cal buscar-les en els límits de les estatals. El naixement de les escoles estatals Una mica d’història: el creixement i l’expansió de les escoles estatals es va fer a partir de diversos factors. En primer lloc, la necessitat d’una qualificació tècnica per a un mercat laboral cada cop més tecnològic (sobretot, qualificar funcionaris administratius i enginyers tècnics). A més a més de dotar de coneixement, també es va pretendre de dotar de les actituds necessàries per a treballar “com cal”: obediència i submissió a l’autoritat, respecte i lleialtat a les institucions, puntualitat, higiene, etc. En segon lloc, la voluntat paternalista d’una part de les classes mitjanes i benestants. Tot i que els seus infants ja estaven escolaritzats, van iniciar un procés per “salvar” les classes populars a través de l’escolarització; això es vincula, sobretot, amb moviments religiosos com els jesuïtes francesos o els salesians italians. En tercer lloc, la necessitat dels naixents Estats d’assegurar-se la lleialtat ciutadana, a través de la inculcació ideològica i nacional (explicació d’una història nacional comuna), i també de la uniformització lingüística i cultural. Però, el naixement de les escoles estatals també és fruit de la pressió d’una esquerra humanista il·lustrada. Aquest era un punt programàtic clau: una escola obligatòria (en contra del treball infantil); una escola única i homogènia (davant la divisió entre escoles populars i elitistes); una escola universal, on tots els col·lectius hi tinguéssin accés (des de classes populars, passant per les dones i, avui, estrangers i nouvinguts), i finalment una escola a tots els nivells (ahir a primària, avui a secundària i superior, demà als post-graus). Un projecte emancipador, potser ingenu i naïf, que plantejava l’emancipació popular a través de l’alfabetització, l’escolarització i la cultura.

Límits de les escoles estatals. Ara bé, les escoles estatals no van complir les expectatives generades. Des de molts àmbits se’ls hi criticaren la pedagogia, la universalitat i la funció.

antitesi

Les pedagogies de les escoles estatals, com aviat es va veure, eren homogènies, rígides i autoritàries. Alhora, reproduïen els valors de la classe mitjana-alta, amb un biaix sexista i etnocèntric. La universalitat era més teòrica que pràctica. No es comptava que hi havia gent que no volia ser “salvada”, almenys no d’aquella manera: comunitats nòmades, sectes religioses i, també, moviments polítics (p.ex., llibertaris). L’escola, a més, no complia la meritocràcia promesa (l’èxit acadèmic es vinculava -i es vincula- amb l’origen social i econòmic). La mobilitat social depenia molt més de les oscil·lacions de l’economia que no pas dels títols escolars. Les sospites persistents que l’escola era una institució de control, més que d’alliberament. És en aquest context en que les escoles lliures apareixen com a alternativa. Hi ha moltes experiències d’escoles lliures: de Summerhill a Freire (aplicat diversament, per l’EZLN, l’MST, les mares de la Plaza de Mayo, la universitat Transhumante, etc.). Una alternativa pedagògica antiautoritària, autònoma i crítica. I un desenvolupament integral de l’individu que va més enllà de la seva relació amb el món laboral. Aquestes són les seves promeses.

La crítica de la crítica. Però les escoles lliures també han mostrat límits. Per això cal repensar-les, a nivell pedagògic, polític i social. A nivell pedagògic, només apuntar que existeixen debats importants sobre el paper de l’autoritat i el guiatge en l’educació; així com la llibertat (individual i col·lectiva) o sobre les pedagogies invisibles i implícites. A nivell polític, hi ha diversos interrogants. Les escoles lliures, treballen pel canvi polític col·lectiu o pel personal (en cas que es poguessin separar)? Es poden plantejar alternatives “lliures” en societats “no lliures”? Es tracta, en definitiva, de les contradiccions amb què es troben tots els plantejaments de canvis concrets i tangibles. Però sí que hi ha una pregunta clau: quina relació es planteja amb el sistema productiu? Viure a favor del sistema productiu implica submissió i renúncies, però és l’única alternativa per a la majoria

Més enllà de la pissarra

de la gent. En canvi, viure d’esquenes al sistema productiu pot ser més noble i lliure, però també és una opció escapista que no tothom pot permetre’s (ei, i això no és “culpa” de les escoles lliures, sinó de la incapacitat dels moviments anticapitalistes de generar espais productius i econòmics més lliures o autònoms). I, sobretot, el nivell social. El públic de les escoles lliures és, generalment, un públic de classes mitjanes. La impossibilitat d’esdevenir populars potser podria ser causa d’un doble efecte. D’una banda, la voluntat d’escapar-se del sistema estatal (i ser autònom) implica, com a contrapartida, la creació d’unes estructures alternatives poc sòlides econòmicament i institucionalment; l’accés a les quals implica cert benestar econòmic i una certa informació sobre el camp escolar. I, d’altra banda, un element comú a tots els moviments socials: la participació sobretot de les classes mitjanes (una mica “post-maig del 68”).

en retrocés i retallades; i unes escoles lliures minoritàries i alternatives. Però pot ser que ens dirigim cap a un model de convergència entre els 3 sistemes. En clau positiva, això implicaria que les escoles majoritàries assumirien aspectes de les pedagogies crítiques sense perdre la seva voluntat de ser populars i majoritàries (tot i que en clau comunitària i autogestionada). En clau negativa implicaria, simplement, la desaparició de les escoles lliures com a projecte dins del monstre que és l’educació pública. No ho sé. Sociòloeg

Siguem irrealistes: demanem el possible. S’ha repetit moltes vegades que el repte del futur és combinar la (relativa) igualtat de les escoles estatals amb els projectes (relativament) autònoms i crítics de les escoles lliures. La pregunta és què volem ser de grans. Volem generar zones temporalment autònomes? Projectes de transformació personal? Escapisme minoritari? Aixecar les masses contra el zar? Existeixen diverses possibilitats. Pot ser que ens dirigim cap a un model on es combinin 3 sistemes paral·lels: una escola concertada cada cop més elitista; una escola pública

ENRIC VERNET antitesi

Més enllà de la pissarra

Com continuar un conte començat per Aristòtil Sobre l’aprenentatge de les criatures i les relacions de poder que l’organitzen.

EULÀLIA SOLÉ

n dia, Aristòtil va dir “Les coses que és necessari haver-les après per fer-les, és fent-les que s’aprenen”. Havia revelat un secret meravellós, i totes les persones grans que l’escoltaven van callar; es van guardar el secret a la butxaca i, de mica en mica, de tan ben guardat com estava, van anar oblidant que el tenien. Totes excepte les més grans i poderoses, es van adonar de seguida que era un bon secret per mantenir en l’oblit i es van encarregar d’organitzar-ho tot perquè així fos. El que va passar després és que any rere any, no paraven de néixer i créixer petites criatures amb ganes de viure i que, sense saber-ho, eren coneixedores d’aquest gran secret. És per això que les persones grans no les entenien i es posaven nervioses i també patien, i sobretot, no tenien temps per comprendre-les. Enfadades, enrabiades, frustrades i tristes les criatures es preguntaven: “Però que fan!!!???Perquè ens roben!!!??? Per què volen deixar-nos sense aquest procés increïble, ple de vida, de misteri, de creativitat, d’emoció, d’avorriment i frustració, de possibilitats infinites...” I seguint enrabiades continuaven preguntant-se: “A sobre que ens roben, aquests lladres no ens permeten plorar, cridar, pegar, insultar, escopir, fugir, frustrar-nos davant d’aquest robatori. Però què els passa!!!!???” Les criatures no entenien el que estava passant, i cada dia acumulaven més i més ira. En tenien tanta d’ira, que els hi sortia pel nas i per les orelles. I per la boca, ja no treien paraules, sinó foc. Així va ser com algunes d’elles es van anar transformant en petites criatures monstruoses. Sorpreses pel seu nou aspecte i animades per una energia sobrenatural van decidir deixar-se estar d’històries i començar a investigar la part oblidada del conte, aquella que s’escapa de la fantasia per aterrar a la crua realitat. Volien deixar de treure foc per la boca. Volien descobrir allò que els adults no podien explicar. Els anys van anar passant i un dia, caminant ràpid sense mirar on trepitjava, vaig xocar amb una d’aquestes petites criatures monstruoses quan estava girant la cantonada d’un carrer estret. I jo, tota esvarada perquè havia aixafat una personeta, no vaig saber com reaccionar, perquè... com es demana disculpes a una criatura? Això es fa? I ella, tota tranquil·la em va dir: “Vine aquí maca, que t’explicaré una història”. Aleshores em vaig quedar totalment abduïda per les paraules d’aquella estranya i curiosa criatura; unes paraules tant clares, tant fermes, tant emotives, i que em van produir tanta confusió, tanta inseguretat, que em van deixar de pedra. Em va dir que m’explicaria la història amagada que hi havia entre les persones grans i petites de tot el món. Em va dir que encara que no ho semblés, era una història d’amor, de ràbia, d’odis, de frustracions, d’incomprensions, d’inseguretats, de penes i d’alegries. Però que aquesta vegada m’explicaria la part de la història que a ella li agradava més: la dels trejemenejes del PODER entre adults i infants. A ella li agradava aquesta part perquè mai no l’explicava ningú, i ningú se la preguntava. Era una relació de poder peculiar i estranya, aquella, i es trobava en quasi totes les relacions del món mundial. Arribades a aquest punt, la petita criatura monstruosa es va posar seriosa i em va començar a explicar que ella i d’altres personetes portaven molts anys intentant comprendre per què les persones grans com jo érem tan rares quan ens relacionàvem amb criatures com ella: per què els hi parlàvem com si no entenguessin res, per què si quan tenien un any i no caminaven bé estàvem preocupades, i després als dos o tres anys les portàvem a una escola on les obligaven a estar-se quietes i assegudes. Per què no paràvem de dir-los com havien de fer les coses enlloc de deixar-les fer. Per què no suportàvem els seus plors i ens costava tant compartir les seves alegries i petites victòries. Hi havia tantes coses que no entenien....Tot i així, amb els anys havien anat fent petits grans descobriments.

antitesi

Més enllà de la pissarra

Havien descobert l’adultocràcia, o que les persones d’aquest món estàvem organitzades des d’unes relacions de poder desiguals entre adults i infants. El que passava és que si es deia aquesta paraula en veu alta, acostumava a provocar molts riures entre les persones grans, la qual cosa a ella li semblava si més no sospitós. Havien descobert que també estàvem organitzades de tal manera que no ens permetem tenir el temps ni l’espai per poder aprendre el que volem ser i fer. Havien descobert que entre nosaltres hi ha molts adults amb por i dolor, que ens paralitza o ens empeny a fer coses que no volem fer o el que és pitjor encara, que fa més petites, més estretes i més limitades les possibilitats de ser de les criatures. I també, després de molt buscar, havien trobat que l’amor podia ser un motor de canvi a tots els nivells. I que no es tractava d’un amor rosa, fifi, cursi, pastelón....NO, això no era l’amor!!! Era un amor amb odis, ràbies, tristesa i joia, però també amb tendresa i fermesa. Un amor polimòrfic, generador i trencador de vincles entre les persones. Arribades a aquest punt li vaig dir a la petita criatura monstruosa que parés, que m’agradava molt tot allò que m’explicava, però que no la volia escoltar més; ara em tocava a mi donar voltes al tema. Havent-la escoltat, continuava preguntant-me si és possible que deixi d’existir aquesta relació desigual entre adults i infants. Si és possible, que com a adults, no prenguem decisions sobre la vida de les criatures que tenim al nostre càrrec, ja sigui com a mares, pares, tietes, tutores, cuidadores, educadores, acompanyants... Havia observat que per mi, la particularitat d’aquesta relació que ella explicava era que és necessària perquè l’infant pugui sobreviure, créixer i desenvolupar-se. I com a relació de poder, jo entenia que adults i criatures no tenen i no poden tenir la mateixa capacitat de decisió sobre les seves vides. Hi havia decisions de la vida de la criatura que l’adult havia de prendre per ella, perquè aquesta pogués prendre les seves pròpies decisions en el present i en el futur. Podia semblar una contradicció (de fet potser fins hi tot ho és) però a mi, ubicar-me en aquesta situació de contradicció, m’ajudava a trobar les claus per començar a construir relacions de poder entre adults i criatures cada cop més respectuoses, de reconeixement, de comprensió. Per primera vegada veia que la clau per transformar-nos no era només renunciar al poder, sinó assumir-lo i exercir-lo de forma crítica: per una banda, renunciant als privilegis que com a adults havíem anat adquirint a força de robar a les criatures i adolescents la possibilitat de ser una mica més qui volen ser. Per l’altra, assumir i exercir el poder que significa tenir sota la pròpia responsabilitat la vida d’una personeta en creixement. Però i com es feia això? Què implicava? Quines implicacions personals i socials podia tenir? I quina capacitat de decisió sobre la seva vida podia tenir una criatura de 6 mesos? I d’un any, de 3 de 8 de 13, de 18? De què depenia que jo, com a adult, ampliés o fes més petit el marge d’aquesta possibilitat de decidir? Quin objectiu estava perseguint amb tot això? Quina intenció em movia? Què ens provocava a nosaltres adults, exercir aquest poder, renunciar-hi, no trobar la manera amb la qual ens agradaria exercir-lo? Quins conflictes interns es desencadenaven plantejant totes aquestes qüestions? El meu cap començava a treure fum i la petita criatura monstruosa no parava de mirarme amb aquella cara tant peculiar d’algú que fa una estoneta t’ha deixat d’escoltar i està viatjant per altres pensaments. Jo li vaig fer una d’aquestes mirades per sobre les ulleres, esperant alguna mena de resposta, una mena de feedback, però en lloc d’això, la monstruosa personeta em va donar un copet a l’esquena i em va dir suaument a cau d’orella: “Les coses que és necessari haver-les après per fer-les, és fent-les que s’aprenen”. Dit això, se’n va anar tranquil·lament, tot picant-me l’ullet. I jo, contenta i satisfeta, no vaig callar ni em vaig guardar cap secret a la butxaca.

Educadora del projecte Xicalla eulaliasolealti@gmail.com @soledadgarzon

antitesi

parlant amb...

entrevista

BARBARA BIGLIA

“Hem de repensar les maneres de produir coneixement des d'una perspectiva feminista” Pau Zabala Guitart Al començar l’entrevista, la Barbara explica que a Catalunya i a l’Estat espanyol els estudis de gènere i els feminismes no són una especialitat reconeguda en l’àmbit acadèmic i que, per tant, ella dóna classes en diferents àrees. La seva implicació en el feminisme no ha sorgit a la universitat, sinó en els moviments socials. Va fer el doctorat de psicologia social sobre narratives de dones en les relacions de gènere dins els moviments socials. Parlem sovint de la violència de gènere, però realment la majoria de persones no entenem bé el que vol dir. Ens podries explicar una mica què significa violència de gènere? El més característic de la violència de gènere és que el seu desenvolupament està relacionat amb les relacions de poder generalitzades que hi ha a la nostra societat. No és alguna cosa que s’hagi de produïr obligatòriament entre un subjecte masculí i un subjecte fememení, sinó que la característica és que reprodueix aquestes relacions de poder. Una violència de gènere pot ser institucional o de diferents formes, però es caracteritza per basar-se en aquests mecanismes de poder per poder-se mantenir i perpretar.

“Ningú es pot atorgar el dret a dir que els seu feminisme és l'únic possible”

Per què quan parlem de feminisme li posem el plural i en diem feminismes? Uf! Amb això podem anar molt lluny... Jo crec que s’ha de posar el plural perquè no hi ha una sola visió feminista sinó que hi ha moltíssimes. Ningú es pot derogar el dret a dir que els seu feminisme és l’únic possible, encara que no estiguis d’acord amb el que postulen altres visions feministes. Per aquest respecte entre diferents visions, trobo important poder utilitzar el plural. Dins el feminsime hi ha diverses opcions: des de les que estan més relacionades a visions del feminisme com a un moviment polític o una teoria política que suporta les dones en quant a dones (són les que tenen una visió molt més essencialista del subjecte), fins les que es troben a posicions que diuen que no és una qüestió relacionada amb els organs sexuals, sinó que és una posició 50 Antitesi antitesi

política que sorgeix a través de la lluita de les dones, i que s’ha anat evolucionant i modificant, d’una manera que inclou molt més i molt més enllà del que són els seus cossos o la biologia... Això podria ser un intent de resposta ràpida... Si ens adentrem al camp de la investigació, en el qual tu t’hi dediques, a què us referiu quan parleu de paradigmes crítics que utilitzin metodologies feminístes? Per explicar això és important la qüestió epistemològica. Diguem que la ciència, històricament ha estat construïda en masculí, o millor dit, masculinitzada. S’ha basat en un pressupost heteropatriarcal i ha estat molt androcèntrica. Això ha provocat que la ciència, fos molt excluient de totes aquelles vivències i experiències de subjectes que no estan al llocs de poder, entre els quals, les dones. Des d’un principi, la ciència s’ha basat en les idees utòpiques de que fós possible conèixer la realitat d’una manera objectiva (i poder-la controlar), de que els cientifics fóssin un subjectes que simplement aplicaven unes tècniques (el que se li diu el mètode científic) i de que, independentment del subjecte que estava aplicant aquesta tècnica, els resultats haguéssin estat el mateixos. Les primeres feministes que han començat a criticar aixó, han mostrat com en realitat la ciència s’ha desenvolupat produint una serie de biaixos, entre els quals, l’androcentrisme és un dels més coneguts i més fàcils d’explicar. Per exemple, quan es feien proves mèdiques només amb subjectes masculins els resultats podien dir que aquest medicament anava bé. Però si després ho provaves amb un subjecte femení, podien tenir uns efectes molt diferents i no testats. Aquest exemple amb les medicines és molt visible, però també ho podem veure amb qüestions socials. Les reaccions dels subjectes educats en femení o en masculí ja eren molt diferents. Aquest és un dels biaixos que s’ha detectat més facilment. A partir d’això, s’ha començat a criticar el que proposava la ciència clàssica i, dins de la mateixa, hi ha hagut moviments que la qüestionen. Per exemple, Khun ja fa molt temps que va començar a parlar que els paradigmes científics s’expliquen en el fet que tot coneixement és en basa en un paradigme, i que simplement és capaç de produir coneixement dins d’aquest.

Fa falta una roptura de paradigma perquè els coneixements puguin ser molt més amplis. Sinó, d’alguna manera o altra, estarem reproduïnt una mica més del mateix. Després, també trobem tot el que és la teoria del caos, les teories crítiques, el post-estructuralisme,... que han anat fent més complexa aquesta visió. Dins d’aquests desplaçaments, les teories epistemològiques feministes també han anat modificant-se i fent-se més complexes. Si en un principi, es deia que s’havien d’estudiar també les dones com a objecte d’estudi, després s’ha proposat que les dones havien d’entrar en els espais científics per produir coneixements menys sesgats i menys esbiaixats, és a dir, que havien de ser també subjectes productores de coneixement. Ara, jo crec que hem de fer un pas més enllà, i el que hem de fer és repensar les maneres de produïr coneixement des d’una prespectiva feminista que abarqui tot el procés de producció de coneixement. Que això no sigui directament depenent del gènere del subjecte que estàs fent la recerca, sinó que aquest sigui un subjecte on estàs aplicant un treball coherent amb unes visions epistemològiques i que estan desenvolupades dins el que ha estat el pensament epistemològic feminista.

Quines diferència hi ha entre una investigació amb perspectiva feminista o amb perspectiva de gènere? Poden haver-hi diferències o no. És a dir, hi ha gent que està aplicant una perspectiva de gènere, però tot i això, el gènere és un terme que no implica automàticament una posició política. Aquesta és la diferència bàsica. El feminisme és una postura politica. En canvi, de vegades, hi ha qui diu que s’ha de treballar amb qüestions de gènere i simplement fa referència al fet que s’ha de treballar tenint en compte el gènere dels subjectes i no tant les pràctiques de producció de coneixement. Hi ha gent que ho fa amb perspectiva de gènere d’una manera molt més complexe. També s’ha popularitzat molt el terme gènere i és molt més acceptat que l’us de concepte de feminisme. Per exemple, hi ha una serie de fons de subvencions que s’aconsegueixen si es treballa amb una línia de gènere. Això produeix que hi hagi molta gent que no té una perspectiva de gènere, que mai ha estat involucrada en treballs feministes i que ha aprofitat l’avinentesa perquè és una nova àrea d’investigació. Simplement diuen que fan una anàlisi de gènere perquè estàn fent

antitesi Antitesi

parlant amb... Barbara biglia una anàlisi diferenciada entre homes i dones i punt, sense tenir un visió molt més complexe. Amb la paraula femisme encara no passa, perquè és una paraula que no està ben vista i si la utilitzes és perquè creus en ella d’una manera o d’una altra (que com hem vist hi ha diversos feminismes...) Difícilment te la pots posar com a medalla perquè no et dóna punts... al contrari, te’ls treu... Una altra concepte que hem sentit i del quel voldriem seber-ne més és el de interseccionalitat. Què és i quins debats s’han creat al voltant d’aquesta idea i dins dels feminismes? La interseccionalitat és un terme que apareix per explicar les especificitats i les vivències de les dones negres. Sorgeix, en part, com una crítica a un determinat feminisme que ha sigut una mica cec davant les diferències que hi ha entre dones i que ha produit l’exclusió de moltes d’elles. Aquestes feministes han parlat molt de la necessitat de tenir en compte, que en la vivència, per exemple, d’una dona negre, les descrimacions que pateix no són les mateixes que les d’una dona blanca ni són tampoc la suma de les dues. A partir d’aquí, el terme s’ha popularitzat i ha estat adoptat també dins d’altres contextos: per descriure no solament l’experiència de les dones negres, sinó l’experiència de les dones en general parlant del fet que cada una de nosaltres pertanyem a múltiples grups socials, en el que estem atravessades per diferents rols, imposicions,... que es creuen d’una manera particular. No solament aquest fenòmen es produeix en les dones, sinó també en els homes, però s’utilitza més per analitzar la vivència de les primeres.

“Existeix un ús pervers en la paraula interseccionalitat” Sobre els debats que ha creat, n’hi ha diversos. Com sempre, hi ha la qüestió, de nou, de la popularització o de l’adaptació políticament correcte del terme. De vegades, això ha portat que aquest terme -pel que jo tinc entès de les crítiques que es realitzan en els àmbits de les ciències polítiques no tant a nivell nacional on encara no s’ha populatitzat el seu úss’utilitzi per desprestigiar el que és la política feminista. Es diu que si totes estem atravessades per diferents elements, ja no fa falta parlar de les diferències de gènere o de les diferències que hi ha educatives i de poder entre subjectes masculins a feminitzar perquè hem de parlar de les diferències en plural. En aquest sentit, hi ha un ús pervers de la paraula interseccionalitat, que no és, ni molt menys, l’ús que en feien les femininstes negres. Aquesta perversió és molt criticable. D’altra banda, també hi ha algun sector del feminisme que Antitesi 52 antitesi

té una certa resistència cap a aquest terme, perquè adopta una visió més essencialista del feminisme i considera que el seu ús posa en dubte la predominància del treball amb la discriminació del subjecte femení. Les feministes que creuen que el subjecte femení, d’alguna manera té unes característiques particulars de naixement, o fins i tot abans del naixement, són reticients a la utilització de la interseccionalitat perquè diuen que no té en compte aquesta qüestió. Finalment, l’últim debat que jo he pogut veure, és d’algunes feministes negres que critiquen la generalització del terme interseccionalitat cap a qualsevol altra comunitat. D’aquesta manera, un terme que ha sigut pensat per l’especificitat de les dones negres, moltes vegades s’utilitza treien-li la càrrega política i l’especificitat que tenia. Tendeix a no absorvir la crítica que aportaven tot descontextualitzan-les. Fins aquí són els debats que jo conec que hi ha al voltant del terme...

“La vulguerització de les teories és un dels problemes que ens fa allunyar de la realitat” Portem un estona parlant en termes teòrics per intentar entendre com funcionen les desigualtats de gènere, però ens agradaria saber la teva opinió -essent una persona que prové del moviments socials i de la lluita al carrer- sobre la contradicció que ens trobem moltes vegades en que els discursos teòrics estan molt allunyats de les percepcions i de les pràctiques de la gent del carrer. Estic d’acord amb això que dius i crec que és un dels problemes que tenim. No tant que la teoria vagi més enllà de la pràctica, perquè això, per a mi, no és un problema; sinó que amb la teoria s’ha de poder posar i anar més enllà. Fins i tot sobre aspectes que no es poden posar en pràctica. El problema, de vegades, és la vulgarització de les teories. Quan les teories són assumides per algunes persones com si donéssin identitat en el sentit que “jo sóc la més radical perquè m’he posicionat en aquesta teoria que és la més puntera...”, generalment són subjectes privilegiats. Aquestes persones es poden permetre fingir ser capaces, per exemple, de trascindir els rols de gènere. En la nostra societat no es poden trascendir els rols de gènere. Tu pots fer un intent, tenir una voluntat, fer un treball personal de canviar i trascindir tots aquets rols, però formes part d’una societat on aquests rols hi són i, aleshores, tota l’estona t’aniràs enfrontant a ells. Si estàs en un context privilegiat pot ser que aixó no t’afecti d’una manera molt forta, però sinó ho estàs, sí que t’afecta d’una manera molt forta. Està clar que si jo decideixo vestirme de manera més masculina i presentar-me com si fos un noi, vaig a traballar i treballo a la univesitat, potser ningú

parlant amb... Barbara biglia em dirà res. Però si he d’anar a treballar al mercat o al supermercat, la gent em dirà coses. Aquests privilegis existeixen.

“Si llegeixes a la Butler, ella mai dirà coses que et facin pensar que sigui facil transitar entre rols de gènere” Penso que això és en part el que està passant, per exemple, amb les teories queer. Existeixen algunes vulgaritzacions de les teories queer. Si llegeixes a la Butler, ella mai dirà coses que et facin pensar que sigui fàcil transitar entre els rols de gènere. Quan has de treballar amb persones que viuen la seva realitat a la vida normal i corrent i que no tenen una gran teorització de gènere, no pots partir des de “no facis això o allò, perquè hi ha una teoria que diu tal o qual”. Un dels perills, per exemple, és que algunes persones diran que al ser una construcció social per a tots i totes, la discriminació és igual per els homes i per les dones. Estem d’acord que els homes estan discriminats perquè han d’assumir un rol de gènere que no és lliure, però a la nostra societat hi ha relacions de poder que existeixen i que encara que els subjectes masculinitzats tinguin aquestes relacions i que també els afecti, aquestes discriminacions són diferents.

Com fer-ho per superar tot això? És la pregunta del milió... és molt complicat i jo crec que les persones que estan treballant més el dia a dia amb la realitat, tenen un paper molt important, i un paper que hauria d’estar basat en crear una connexió més contínua... el fet de fer teoria en una campana de cristall no porta enlloc, i el fet de fer pràctiques sense posicionar-se en la teoria, sense reflexionar i sense produir teoria, tampoc. Aquest és un dels problemes més grans: gent que fa pràctica, moltes vegades no té temps per produir teoria o per sistematitzar teoria. No és que no la produeixin, és perquè no la sistematitzen, no la publiquen o no la posen en coneixement de tothom. Sí que la produeixen al dia a dia i aquests dos mons s’haurien de relacionar molt més.

La Noe

antitesi Antitesi

53 53

NO SÓN COSES DE DONES

feminismes

Reflexions sobre els gèneres i la masculinitat

uè ens ve al cap quan parlem de desigualtats de gènere? I de violència de gènere? I per què no de violència masclista? O de violència domèstica? I si anem més enllà, estem acostumades a sentir parlar de grups de dones feministes que es reuneixen per tractar aquests temes, però ara també sentim a parlar de grups d’homes que es reuneixen per tractar els mateixos temes. Què ens ve al cap quan escoltem que hi ha grups d’homes que es reuneixen per treballar la masculinitat? La masculinitat? I per què? Què vol dir això que grups d’homes es reuneixen per treballar la masculinitat? Els homes s’han de reunir per treballar la masculinitat? Com funciona això...? No ho acabo d’entendre... Són preguntes que encara em vénen al cap i que intentaré reflexionar des d’una perspectiva vivencial però al mateix temps procurant establir un posicionament discursiu i actiu. Quan parlem de desigualtats de gènere, em ve al cap que hem crescut en un model social que endreça a les persones per sexes i que quan sortim de l’úter de la nostra mare hi ha una persona que ens estableix la primera premissa: nena o nen. Aquesta decisió ens marcarà la resta de la nostra vida, des del moment que naixem.

“La nostra educació i socialització ens anirà confeccionant una identitat que desenvolupara més o menys unes capacitats i unes sensibilitats determinades i diferents” El model social no només ens endreçarà pel fet que haguem nascut amb vulva o amb penis, sinó que començarà a construir la nostra identitat en funció d’unes característiques que s’aniran ficant de mica en mica en els nostres valors i creences, en els nostres comportaments, capacitats, habilitats i actituds, en les nostres sensibilitats, en les nostres emocions, en el com les sentirem i en el com les viurem. Se’ns donarà un guió de com haurà de ser la nostra vida sobre el fet de ser una nena o un nen. De totes aquestes característiques que anomenem de gènere, són el que en diem construcció social del gènere. Construcció social ho són, perquè no són biològiques, no són genètiques. Per tant, el sexe és biològic; el gènere no: el gènere és una construcció social. 54

antitesi

PAU ZABALA GUITART

I com està definida aquesta construcció social que endreça aquest model social? Doncs el que em ve al cap, és que està construïda per un model patriarcal (el pater família!!). Patriarcal perquè estableix unes característiques de desigualtat entre els rols positius i negatius que atribuïm als homes i a les dones, i aquestes característiques són de dominació i opressió d’un gènere (el masculí) sobre l’altre (el femení). I també patriarcal, perquè el que aquest model procurarà que interioritzem i creiem, és que les persones tenim més desenvolupades una capacitats en funció de si tenim vulva o si tenim penis. Ens fa creure que la biologia i la genètica ens determina els nostres comportaments masculins i femenins... Mentida! Són comportaments apresos i desenvolupats des de que naixem i anem creixent, no de determinació genètica. Pel fet de tenir penis o vulva, la nostra educació i socialització ens anirà confeccionant una identitat que desenvoluparà més o menys unes capacitats i unes sensibilitats determinades i diferents en funció del guió femení o masculí. Si des de que ets petita et potencien jugar amb cotxes i camions, aprendràs i desenvoluparàs més ràpidament capacitats de comprensió espacial, ergo, potser aparcaràs millor el cotxe quan tinguis el carnet. I si des de petita aprens a jugar amb nines amb dolçor i amor, de ben segur que desenvoluparàs unes capacitats maternals i de criança bastant més acurades que si has jugat amb gia-joe’s. Què em ve al cap quan parlem de violència de gènere? Doncs que les relacions de desigualtat que estableixen el models de gènere, creen relacions de violència. I per què si entenem que és un model patriarcal i masclista, no parlem de violència masclista? Doncs em ve al cap, que sí que hem de parlar de violència masclista perquè és més entenedor, i sobretot, perquè és una paraula més desagradable per a les institucions que estan al poder i per a la gent de carrer. En l’àmbit públic i administratiu queda més bonic i més acadèmic parlar de desigualtats de gènere. Però no negaré que també m’agrada parlar en termes de gènere, perquè darrere de la concepció de la mirada de gènere podem anar molt més enllà a l’hora d’entendre els model socials, d’identitat personal i de relacions entre persones. Amb això hi ha una altra paraula que surt tota l’estona i que no em para de rondar pel cap continuament: violència.

Em ronda pel cap que hi ha molts tipus de violències, però bàsicament les que es veuen i les que no es veuen o són invisibilitzades. Quan anem pel carrer i veiem a dues persones que es peguen, es barallen a cops i a puntades, ho veiem. Això és violència que es veu, és explícita.

“Si volem trencar amb les violències de gènere, ens hem de centrar amb les que no es veuen i són implícites”

Amb tot això de la violència, el que em torna a venir al cap és: si volem trencar amb les violències de gènere, ens hem de centrar amb les que no es veuen i són implícites. No per excloure les que sí que es veuen, sinó perquè les que són invisibilitzades (violències psicològiques, simbòliques i econòmiques) són les que sustenten, aguanten, reprodueixen i estructuren el model social patriarcal i masclista.

I quan anem pel carrer i veiem unes persones que veuen passar unes altres, les miren de dalt a baix i els hi fan comentaris en veu alta sobre les seva aparença sexuada; això també ho veiem amb els nostre ulls. Però no ho veiem ni ho vivim com a violència, perquè és implícita.

Seguim preguntant: i les violències domèstiques? Doncs em ve al cap, primer, que són una simple manera de localitzar (a la casa, a la família); i segon, que també són una forma que tenen els grups de poder per externalitzar el problema, per excloure’l del model social. Per donar-li la causalitat i la culpa a l’individu i a la ciutadania, i no a l’estructura i a les relacions de poder que la sustenten (si ho expliquessin així, els que remenen les cireres posarien en evidència massa coses...).

Poden ser persones desagradables o imbècils, o no (fins hi tot hi ha persones que els hi agrada) però malauradament entra dins de la normalitat.

I la pregunta clau i que em porta a un tema més concret que volia reflexionar: què és això que els homes treballin la masculinitat?

antitesi

NO SÓN COSES DE DONES Primer em ve al cap: què és la masculinitat? Bàsicament són les característiques i categories de dominació que el model social patriarcal atribueix al gènere masculí. Aquestes característiques, les tenim incorporades en la construcció de la nostra identitat masculina. Si tornem al moment que naixem i diuen que tens penis, et tocarà endreçar-te a la societat d’una determinada manera. Hauràs de ser una persona forta, que no podràs plorar, hauràs de saber ser dominant, t’hauran d’agradar les dones i ser possessiu amb elles, hauràs de construir una sexualitat centrada amb el teu penis que et diu constantment que ets un home o hauràs de saber entendre les coses d’una forma racional deixant de banda les emocions. Això és només una petita part de tot el que comportarà estar emmarcat en la identitat masculina. Tanmateix, tampoc ho acabo d’entendre: com els homes podem treballar per canviar una cosa que de base està construïda sobre unes característiques que ja creen desigualtats? És aquí quan em ve al cap una altra paraula: deconstrucció. Podríem dir que fa referència al fet de desfer una cosa, per tornar-ne a fer una de ben diferent. Però és important el fet de destruir-la, no de refer i reconstruir-ne a sobre una altra ja feta. Si fem el símil amb una casa, seria que no l’hem de renovar i fer-la més bonica, sinó que millor tirar-la a terra i plantejar-nos si realment volem o necessitem aquesta casa. Al voltant d’aquesta paraula, em ronda que l’única manera de treballar la violència masclista des del rol dels homes, és des d’una perspectiva deconstruccionista (no vull deixar de comentar la violència micromasclista... essent la petita, la dels comportaments i actituds inconscients i del dia a dia que encara són més difícils de veure i canviar perquè els tenim super interioritzats).

“La única manera de treballar la violència masclista des del rol dels homes, és des d’una perspectiva deconstruccionista” Em refereixo als rols, perquè no crec que els homes haguem de treballar les desigualtats de gènere de la mateixa manera que ho fan les dones ni els grups de dones feministes: No, perquè partim de posicions de poder diferents; No, perquè les desigualtats i opressions que rebem del patriarcat són amb graus i intensitats totalment diferents al de les dones; No, perquè hem de descobrir els nostres propis processos i els nostres propis límits; No, perquè fa dos dies que ho estem treballant i les dones i els moviments feministes ja fa 56

antitesi

uns quants segles de més que ho treballen; i No, perquè la feina ha de ser, per una banda, de desempoderament i de renúncia d’uns privilegis, i per l’altra, d’identificació i desenvolupament d’unes mancances. Però, no hi ha homes que parlen de noves masculinitats i diuen que ells també pateixen perquè el patriarcat i la masculinitat hegemònica també els oprimeix a ells com a homes? Sí, però sempre hi ha un “però”, i aquest, s’ha de mirar amb lupa per vigilar de no caure en les trampes i les teranyines del patriarcat... Pensem-ho primer amb una altra pregunta: què són les noves masculinitats? El pamflet ens diu que són homes que lluiten per una masculinitat diferent i més respectuosa amb les dones. Una masculinitat més sensible, més maternal, més igualitària, no violenta,... Però una vegada més, el que em ve al cap és ara una sentència ben diferent: Les noves masculinitats són una forma avançada de reproducció de les desigualtats de gènere.

“Les noves masculinitats són una forma avançada de reproducció de les desigualtats de gènere” Hem de reivindicar alguna cosa com a homes? S’ha de reivindicar quelcom que es digui “masculinitat”? Per molt que sigui “nou”, a mi em sembla una mica estrany tot plegat... Si hem de reivindicar quelcom, millor fer-ho com a persones, però mai com a homes. No dubto de les bones intencions de molts homes que van en aquest línia, i segur que aconsegueixen molts bons resultats en l’àmbit de la intervenció amb persones que etiquetem com a maltractadores. Però no crec que aquesta visió sigui des d’una mirada que vagi en la direcció de trencar les violències estructurals. Darrera pregunta: els homes s’han de reunir per treballar les masculinitas? Em volten diverses respostes en la meva nebulosa mental... Entenc que sí, però sempre si és des d’una perspectiva crítica, responsable, sensible i deconstruccionista de la masculinitat. També entenc que els grups d’homes, millor que ens quedem en un treball d’àmbit privat i personal. Sembla ser que ja portem massa segles acaparant i dominant l’àmbit públic... potser millor, que aquesta vegada ens quedem en un segon pla...

NO SÓN COSES DE DONES Per acabar, i retornant al gènere. El que fonamenta les desigualtats de gènere, és doncs, el fet de relacionar unes característiques personals i socials, amb una fet tant estúpid com que neixis amb penis o amb vulva. Perdoneu per l’estupidesa, però dic estúpid no per treure-li importància, sinó perquè s’estableixen construccions socials d’identitat i desigualtat per aquest fet tant purament biològic. Em ve al cap que l’arrel del problema potser l’hauríem de buscar en el fet que es crea un binomi de sexes i que aquest binomi, estableixi unes característiques per gèneres (masculí i femení) en un model social de relacions basat en les desigualtats.

més igualitari, però seguirem donant com a vàlid un model social de gèneres que ens digui com ens hem de construir en el moment que diuen que tens vulva o que tens penis. I l’última cosa que em ronda pel cap és que si hem de lluitar, potser millor fer-ho per un model social lliure de gèneres... no? Tallerista en prevenció de violència de gènere pauzabala@hotmail.com

Si construïm una nova masculinitat, el binomi seguirà existint. Potser serà un amb un sistema de sexe-gènere una mica

@soledadgarzon

antitesi

I DE DINS NI DE FORA

antitesi

Migracions

Samuel Aranda New York Times. Poble Nou antitesi

NI DE DINS NI DE FORA

LOEX: La solució final

XAVI MUÑOZ SORIANO

Europa ha entrat des de fa dues dècades en una espiral criminalitzadora i expulsora d’immigrants pobres. Noves i modernes polítiques de control social i econòmic recorden sovint i de forma preocupant greus errors del passat

egrestat pel Mossad al vell mig de Buenos Aires el maig de 1960, Ricardo Klement, més conegut a l’Alemanya imperial com Adolf Eichmann, era traslladat a Jerusalem en el marc de l’ anomenada Operació Garibaldi. Per ordre expressa de David Ben Gurión, Eichmann seria processat en una tragicomèdia jurídic penal contra la barbàrie nazi, que tan sols uns anys abans havia commocionat el món amb l‘holocaust jueu. Durant els sis mesos que duraria el judici fins a la seva condemna a mort, davant el jutge Landau i el Dr. Servatius (l’advocat d’ ofici) Eichmann explicaria amb pèls i senyals les seves responsabilitats com a executor de “la solució final”, al capdavant del ministeri d’ afers jueus. La filòsofa alemanya i jueva Hannah Arendt, qui es va exiliar als EUA durant la guerra, va ser una de les corresponsals en l’anomenat judici, enviada per la revista The New Yorker. De l’ experiència, va concebre l’ obra Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal. Per ella coneixem com Eichmann narrava amb total precisió i tecnicitat tots els detalls de la tasca genocida desenvolupada amb “la qüestió jueva”: primer amb l’ expulsió dels jueus a l’ exili i guetos de Polònia, després amb el confinament en camps de concentració i finalment, i per motius econòmics, amb la seva aniquilació; “la solució final”. Eichmann, contra tot pronòstic, es mostrava i definia a sí mateix com un funcionari, ni tan sols un estratega, ni malalt, ni sinistre, ni penedit. Res. Un funcionari més que “prestava l’obediència deguda als seus superiors”, complint ordres del führer i sense cap mena d’aversió especial vers els jueus, poruc per la sang i no havent utilitzat mai la violència física contra ningú. D’una plomada justificava amb un pragmatisme aberrant, la seva responsabilitat en el genocidi de prop de 5.000.000 de jueus. Complia les lleis del país i executava les polítiques del seu govern.

Schenguenland Dècades més tard i en relació a les polítiques migratòries europees, s’ aprovava el 1985 a la petita vil·la luxemburguesa de Schenguen, un dels acords més importants de l’incipient Unió Europea; la constitució de Schenguenland, per la qual 60

antitesi

els Estats membres renunciaven a les fronteres interestatals i traslladaven la zona de control als perímetres de la UE. El tractat marcava l’ inici d’una nova era de polítiques expulsores i del que s’ anomenaria espai comú de llibertat, seguretat i justícia: totes les persones de fora la UE que entressin a un Estat membre, podrien moure’s lliurement d’un país a un altre, el qual suposava implícitament l’assumpció de criteris comuns al conjunt dels signants. Estableix la Llei Orgànica d’Estrangeria (LOEX) des d’aleshores, que l’entrada a Espanya com a turista (com a treballador avui en dia és inexistent per la seva rigidesa) estarà subjecte a una sèrie de requisits: visat, diners, bitllet de tornada, carta d’ invitació o pagament d’hotel. Aquests requisits hauran de ser comprovats segons la LOEX (art.66) pels transportistes; companyies aèries i navilieres, qui en una improvisada funció de policia hauran de comprovar la certesa que l’individu no ve a quedar-se i en cas contrari; les persones amb l’entrada denegada restaran en custòdia i seran retornades al seu país a càrrec d’aquestes empreses; com si de maletes es tractés.

“La policia pot aturar un individu fins a quatre vegades el mateix dia” Existeixen persones, qui mai podran complir aquests requisits, però que ràpidament trobaran nous sistemes d’assolir la terra promesa. És així com any rere any milers d’africans s’ embarquen en cayucs, pasteres i flotadors fins a les costes espanyoles. Fins a 5.443 persones creuaven precàriament el mediterrani durant el 2011.

Fronteres interiors Diuen les males llengües, que a Espanya la policia pot aturar un individu fins a quatre vegades el mateix dia, no perquè hagi comés cap delicte, sinó per comprovar-ne la identitat i l’origen. La realitat és que el comitè de DDHH de l’ ONU al 2009 i diversos col·lectius i associacions de tot l’estat espanyol, denuncien els controls racistes contra immigrants als carrers, locutoris, estacions de tren, autobús; son les anomenades “fronteres interiors”. Milers de funcionaris de la Policia Nacional es dediquen diàriament al control d’aquest col·lectiu

NI DE DINS NI DE FORA a través de les unitats UCRIF, UCER i BEDEX, en una tasca més que qüestionada: el control i identificació de persones pels seus trets ètnics és una pràctica il·legal.

“Els immigrants sense papers viuen quotidianament en la persecució i la més absoluta clandestinitat sota l’amenaça de l’ expulsió” Davant la discriminació que suposa l’estatus jurídic d’immigrant extracomunitari, amb drets inassolibles com el de participació democràtica i drets fonamentals condicionats com el del treball, els immigrants sense papers viuen quotidianament en la persecució i la més absoluta clandestinitat sota l’amenaça de l’ expulsió. Així és com la “Llei Orgànica sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social”, la LOEX, dedica fins a 20 dels seus 72 articles a la caça de l’enemic. Aquestes batudes i la conseqüent criminalització del col·lectiu que se’n deriva: “si els busca la policia serà per alguna cosa”, son només els primers passos d’aquest cicle de privació de llibertat que viuen els immigrants sense papers. L’espiral continua amb la conducció a comissaria dels qui no poden acreditar la seva estança regular i acaba a un Centre d’Internament d’Estrangers.

Presons per números Nascuts oficialment com a “establiments públics de caràcter no penitenciari”, els CIE son presons per a estrangers que es troben en situació irregular a Espanya, presos que des del seu ingrés passen a identificar-se en tot moment amb un número de quatre xifres. Centres penitenciaris on “de forma cautelar” s’empresona els números detinguts en espera de ser embarcats de tornada, si tenen sort cap al seu país d’origen.

“Els CIE sovint representen sinistres institucions on no es compleixen cap mena de garanties ni condicions humanitàries, son terra de ningú” Ubicat abans a la vella comissaria de La Verneda, la Zona Franca de Barcelona alberga un dels 8 CIE de l’ Estat espanyol (4 d’ ells a Canàries). Comandats per policies nacionals i més enllà de la seva més que qüestionable funció pública; empresonar persones que no han comès cap delicte, els CIE

sovint representen sinistres institucions on no es compleixen cap mena de garanties ni condicions humanitàries, són terra de ningú. Diuen les males llengües, un cop més, que any rere any la maquinària de deportació aniquila el somni de progrés de milers de persones: Entre l’any 2000 i 2007, Espanya va detenir 439.002 persones i en va expulsar més de 200.000. Parlem de xifres, de números que són persones, que són famílies partides per la meitat, de pares, de mares i de fills també. Son menors no acompanyats expulsats, que arriben fins als 4.410 en el període entre 2004 i 2008, 800 l’any de mitjana, tots ells prèvia queixa del Defensor del menor: l’expulsió de menors no acompanyats és jurídicament qüestionable i èticament lamentable. Ho deia Frisch: “volíem mà d’obra, però van venir persones”. Al CIE de Barcelona hi caben poc més de 200 números, controlats per 5 policies, i es calcula que hi passen al llarg de l’any una mitjana de 1500. A Espanya durant 2010, en van passar 9.745 pels 8 CIE. L’estada mitjana és d’entre 30 i 40 dies, amb un màxim establert per la LOEX de 60 dies. Si les xifres que són persones, són greus a Espanya, el panorama Europeu sovint encara és pitjor. La Directiva 2008/115/CE, coneguda com “de la vergonya” va suposar un salt importantíssim en la degradació jurídica de la condició del migrant i estableix per exemple en l’ article 15 que l’ internament no podrà superar els 6 mesos, excepte en casos en què no hagi estat possible l’expulsió forçada, en què podrà prorrogar-se fins a 12 mesos més. Períodes ja assumits per altres grans Estats de la UE. La perspectiva no és bona per a properes modificacions legislatives a Espanya; fins a 18 mesos de presó per no tenir papers. Al llarg de 2009, al conjunt de la UE es van detenir 570.000 persones, de les quals 228.000 van ser expulsades.

La banalitat del mal Amb l’expulsió de l’individu es tanca el cicle de control social i despersonalització de l’immigrant. Des del primer dia fins a l’últim el missatge ha estat clar: no totes les persones són iguals i encara més, és l’Estat l’únic qui té capacitat (que no legitimitat) per adjudicar la categoria de persona. Explica Arendt, tornant al judici nazi, que si alguna cosa la deixà perplexa d’Eichmann era la frivolitat amb què justificava els seus actes. Esperant viscerals justificacions que expliquessin el genocidi de milions de persones, la decepció fou majúscula; ell només complia amb la seva feina sense qüestionar-s’ho, i ens deixava un preuat llegat per els qui avui heretem aquella història: el mal pot ser banal, superficial i buròcrata. antitesi

NI DE DINS NI DE FORA La immigració ha canviat el panorama social i polític del nostre país i del continent europeu. Sovint però, s’obvia que darrere el fenomen demogràfic, polític, social, dels números, hi ha persones. Hi ha històries de vida, de famílies, de persones que lluiten diàriament com la resta.

“Potser ha arribat l’ hora d’ aturarnos a veure si amb el silenci estem contribuint en una de les injustícies més flagrants que hem conegut” Potser construir “l’altre” i viure aïllades estrangeres i autòctones ha estat una eina eficaç per segregar, impermeabilitzar-nos i així no veure les persones per sobre del “problema”. Potser ha arribat l’hora d’ aturar-nos a veure si amb el silenci estem contribuint en una de les injustícies més flagrants

que hem conegut; la criminalització, empresonament i expulsió de la pobresa. Potser sense voler-ho participem políticament, social i de vegades laboralment d’una de les violacions dels drets humans més importants que viurà al segle XXI. Potser estem anant massa lluny i ho sabrem quan sigui massa tard, és una reflexió que haurà de fer cadascú. De forma perversa i en mans equivocades, l’Estat pot arribar a normalitzar la injustícia, el patiment i la barbàrie. Ara més que mai necessitem les reflexions d’Arendt davant Eichmann: “El Mal es troba als plecs de la burocràcia”. Compte. Jurísta i súbdit de la pista @xabi_xapa

Jesús G. Pastor. CIE Zona Franca

antitesi

ra i aquí La llibertat és abolir el prefix de la paraula sexual, (la llibertat) és estimar i punt. (D. Caño) Imagino aquest jardí de llum somorta, per encobrir els nostres rostres de prejudicis roents. espero la llum més càlida que ha de tenyir els nostres nords i un cop perduts ens els meandres de la nostra història, et dic, a cau de boca, el que ningú mai no ha gosat.

vull que em sedueixis sense miraments! i que em fotis ma per sota el vestit. penetra’m i llepa’m, arrenca’m la roba i fes que et recordi en cada respir. llima’m la pell frec a frec, sense treva! fem real les imatges obscenes, aquelles idees furtives que es cisellen en les nits més goloses, fes-me perdre la vermellor de les galtes i girem la pell mentre et corres. siguem tu i jo amants cara un fall i deixem que el vertigen ens condueixi mentre fem del cos el nostre imperi. després, si cal, ja jugarem a estimar-nos. YAIZA BLANCH GORRIZ antitesi

L'ALTRA MEITAT DEL MEDI

medi ambient

Noves tecnologies, noves hegemonies

n aquests temps de profunda depressió econòmica sembla que la celebració del Congrés Mundial dels Mòbils (CMM) un any més a Barcelona, és l’única notícia capaç de transmetre una alenada d’esperança al capital. La vitalitat del sector de la telefonia mòbil contrasta amb l’esclerosi de la resta de sectors econòmics, especialment l’immobiliari, avui completament congestionat per uns estocs de pisos sobredimensionats en relació a la demanda. Certament, la bombolla immobiliària ha explotat dient-li adéu al segle XX i als seus models de negoci, tot deixant com epitafi el drama de cada nou desnonament executat. Però podem estar d’enhorabona: el CMM es queda a Barcelona fins el 2018. Amb ell aquí, es quedaran les engrunes milionàries resultants de l’organització de tal esdeveniment i també es quedarà l’esperança de fer-se un lloc a la luxosa taula on s’està servint el banquet de la telefonia mòbil i perquè no, de passada, demanar hora per l’adscripció d’alguna empresa catalana al més ampli club de les noves tecnologies: la gran esperança capitalista del segle XXI.

“El negoci de les noves tecnologies posa de manifest que la salut humana i la conservació del medi ambient no tenen el mateix preu arreu” Des de l’smartphone més eixerit al laptop més esvelt, des del motor híbrid del cotxe més “eco-” a les turbines dels molins de vent més eficients i sostenibles, totes aquestes noves tecnologies, “verdes” o no, tenen en comú sistemes electrònics avançats dependents de les extraordinàries propietats magnètiques d’un grup d’elements de discreta posició a la taula periòdica. Són les anomenades “terres rares”, uns metalls en realitat no són pas tan “rars” però si de noms gairebé impronunciables que els condemnen a ser actors secundaris d’una obra d’èxit que sense ells no estaria tenint lloc. I és que darrere dels noms de les grans companyies i dels seus darrers models estrella, es troba la modesta tasca elèctrica d’aquests elements que al ser tan indispensables, atorguen un poder equivalent al seu principal proveïdor. Amb més del 95% del subministrament mundial, Xina exerceix un control ferri sobre el mercat de “terres rares” mercès a la seva qualitat de monopoli. Aquesta situació no 64

antitesi

GUILLE PEGUERO

és fruit d’un atzar geològic sinó el resultat d’unes polítiques extractives concebudes i elaborades a llarg termini, doncs ja en els anys 70, Deng Xiaoping el mític líder responsable de la conversió de la república popular a l’economia de mercat, anomenava aquests elements “el petroli de Xina”. Aquest creixent domini xinès ha anat associat a la progressiva desaparició de les empreses competidores occidentals, incapaces de fer front als elevats costos socials i ambientals que tenen aquestes explotacions. Efectivament, els jaciments rics en “terres rares” estan associats a minerals radioactius de baixa intensitat, però radioactius a fi de comptes. Per tant, extremadament perillosos per a la salut humana i el medi ambient. De fet, la prevalença de malalties canceroses entre les treballadores de les mines de Baotou (un dels principals jaciments mundials de “terres rares”) és anormalment alta i ha estat denunciat que quantitats desconegudes de residus radioactius han contaminat el sòl i els aqüífers de la zona. Així doncs, sembla que la lassitud de la legislació laboral i ambiental xinesa deu haver jugat un paper clau en la consecució d’aquest monopoli geopolíticament estratègic, però alhora ha confirmat una altra vegada un dels més ben establerts principis de l’economia globalitzada: la salut humana i la conservació del medi ambient no tenen el mateix preu arreu. Però el creixent poder xinès en l’àmbit de les noves tecnologies no es deu exclusivament al control dels recursos claus per a la producció de sistemes electrònics d’última generació. En les darreres dècades, Xina ha experimentat una profunda transformació industrial que li ha permès deixar de ser un exportador massiu de “terres rares” en forma de matèries primeres amb poc valor afegit, per donar pas a la fabricació de productes acabats: telèfons mòbils, portàtils, pantalles planes, motors híbrids, aerogeneradors... Tot gràcies a uns mínims –i molt competitius- costos de producció associats a unes condicions laborals esfereïdores que l’han convertit en la gran factoria mundial, en el destí prioritari de totes les deslocalitzacions de la indústria high-tech, i en conseqüència fent planar l’allargada ombra de la desocupació per tot occident. “Un gran congrés amb pluja de milions” titulava La Vanguardia al tancament del CMM de l’any passat (18/2/2011) mentre que enguany celebrava que “Barcelona és capital” (28/2/2012). Els continguts d’aquest diari però, han estat pràcticament idèntics en ambdues edicions, a saber, breus glossaris de les novetats presentades i lloances a l’organització, seguits d’algun relat sobre el futur promissori dels nous models de negoci pels quals ha d’apostar

L'ALTRA MEITAT DEL MEDI

“El capitalisme mai resol els seus problemes sinó que es limita a desplaçar-los, encara que cada cop ens queda menys planeta per amagarlos” l’emprenedoria catalana. Per exemple el relat dels èxits d’algunes empreses catalanes de desenvolupament d’aplicacions per telèfons mòbils, sens dubte empreses referents de pulcritud social i ambiental. No obstant, en essència l’esquema productiu del sector no presenta cap novetat: extracció indefinida de recursos limitats, explotació laboral, contaminació ambiental, etc. Factors que en conjunt estan darrere de la vitalitat del sector de les noves tecnologies, i també confirmen que en aquest “nou” model de negoci propi del segle XXI no hi ha cap canvi fonamental ni cap reflexió sobre l’esgotament d’aquest sistema capitalista, la naturalesa del qual és per definició insostenible. I és que com deia el geògraf David Harvey, “el capitalisme mai resol els seus problemes sinó que es limita a desplaçar-los”, encara

que cada cop ens queda menys planeta on amagar-los. Certament, avui Xina té el protagonisme històric de ser la nova potència hegemònica, per primer cop sense ser la primera força militar del planeta sinó que el seu ventall coercitiu es troba primordialment en el pla econòmic, i això és en part resultat del seu domini del sector de les noves tecnologies. Té els recursos clau d’aquest sector i té la força laboral per fer efectiu el seu poder productiu, però també té els problemes de contaminació i de salut pública així com els derivats d’una creixent conflictivitat laboral. Però encara més, en erigir-se com a màxim creditor dels Estats Units i de la Unió Europea també ha passat a convertir-se en el principal garant de l’estabilitat del sistema. Per tot això, Xina és avui en dia el principal interessat en que el ritme de consum d’alta tecnologia a occident no s’aturi. Ecòleg guille.peguero@gmail.com

Zuma Press. Mines de Baoutou, Xina

antitesi

PATOLOGIES DEL SISTEMA

psicologia social

Bogeria: Els murs de la reclusió

l diari “El Público” narrava el passat 3 de Novembre de 2011 el bloqueig del port d’Oakland (California) per part del que es coneix com el moviment Occupy Wall Street. Un dels apartats de la notícia es titulava “Locos y delincuentes” fent referència a un article d’opinió publicat el dia anterior pel diari conservador The New York Post. L’article del diari estatunidenc analitzava l’evolució del moviment i afirmava el següent: “lo que empezó como una protesta creíble contra el rescate de los bancos y el capitalismo anticuado ha sido secuestrada ahora por locos y delincuentes”. Com veurem tot seguit, no és casual que el diari empri la bogeria com a forma de deslegitimar i invalidar un moviment contestatari. De la mateixa manera que no és casualitat que apareguin de la mà les nocions de bogeria i delinqüència. Totes aquestes idees que ens venen al cap quan pensem el terme bogeria responen a un procés històric, i han servit de fonaments per a la construcció d’un discurs i una pràctica psiquiàtrica hegemònica, la qual ens acompanya fins als nostres dies. No podem entendre com s’ha construït l’experiència actual del que avui entenem per bogeria sense fer un recorregut històric per les diferents pràctiques institucionals, la multiplicitat de processos socioeconòmics i la convergència de diferents discursos. Què és la bogeria? Com ha evolucionat des de l’edat mitjana fins a la modernitat? Quins són els discursos filosòfics o processos socioeconòmics que han influït en la construcció actual de la bogeria? Quina relació tenen aquestes pràctiques i discursos amb l’ordre i el control social?

“Entendre el que actualment es coneix com a “salut mental” passa per repensar el procés històric que precedeix l’aparició del paradigma mèdic”

Disposar-se a fer aquest recorregut històric requereix posar dins del punt de mira la raó moderna occidental, qüestionar els supòsits que sostenen la ciència contemporània i reflexionar sobre el naixement i l’evolució de les ciències “psi”. Entendre el que actualment es coneix com a “salut mental” passa per repensar el procés històric que precedeix l’aparició del paradigma mèdic. Una seqüència de fets que la història de la medicina explica en forma de procés lineal i ascendent, el qual culminaria en una perfecta psiquiatrit66

antitesi

ANNA BERMEJO XAVIER CELA BERTRAN

zació del patiment. Sota la mirada d’un nou jutge de bata blanca que separa el bé del mal. Per començar cal que desmitifiquem una certa presumpció d’atemporalitat de la bogeria. La manera d’entendre la bogeria i per tant de tractar-la i administrar-la ha canviat i s’ha anat modificant al llarg de la història en funció del context social, polític i econòmic. El primer episodi d’aquesta història el situem durant les acaballes de l’edat mitjana i els inicis del renaixement. Una època en la qual ens trobem amb la imatge mitològica de la Stultifera Navis (la nou dels bojos). Un viatge que emprenien els herois en busca de la veritat. Per causes que es desconeixen de forma precisa, la pràctica de l’època adoptava dita cerimònia a l’hora d’embarcar els bojos i boges de la ciutat cap a un exili ritual que els portaria de camí cap a la raó. Una travessia pels rius d’Europa on el poder de curació de l’aigua i l’exili punitiu exercien de timó. Un espai de reclusió i curació que unia dos dels pilars de la construcció social de la bogeria: la dimensió curativa dels tractaments i la tenebror d’un terreny obscur, aparentment inintel·ligible.

“Tot aquell que dubta, que somia, que delira queda exclòs i per tant, no forma part del món de la raó”

La segona vinyeta s’escriu durant el segle XVII a partir de les afirmacions categòriques de Descartes, pare de la filosofia moderna. Si penso, existeixo i vol dir que no estic boig. El filòsof francès col·loca la primera pedra d’una nova manera d’entendre la raó sobre la qual es construirà el coneixement científic. Tot aquell que dubta, que somia, que delira queda exclòs i per tant, no forma part del món de la raó. Però com es marquen aquests límits entre una esfera i l’altre? I el que és més important, qui s’encarregarà de decidir a quin bàndol correspons?. És també durant el segle XVII que s’obre el primer Hôpital Génerale a Paris. Una estructura semijurídica on tancar tot aquell que no es comporta com hauria. Prostitutes, lladres, pobres i bojos conviuen durant més de 150 anys engrossint una nova xarxa d’institucions tancades i de caràcter correctiu que Michel Foucault engloba sota la noció de “gran encierro”(1). Per entendre la legitimació i posada en pràctica del internament del boig cal que ens situem en un moment històric

PATOLOGIES DEL SISTEMA

modelat a través de la nova moral cristiana protestant, la qual revestirà de valors el sistema econòmic que coneixem actualment. Una nova ètica del treball que dibuixa un nou actor social de rostre encara poc definit. Aquell miserable que es constitueix com efecte del desordre i com a obstacle per l’ordre. Un mateix personatge amb diferents màscares que mereix ser apartat del nou sistema productiu i de la nova lògica econòmica. Una figura que inclou temporalment al boig i que el barreja amb tot allò indesitjable per la societat. Les diferents concepcions d’entendre la “sinrazón” defineixen i situen a la bogeria com una de les experiències límit -necessària per edificar una nova raó carregada de moralitat-. Un conjunt de figures que posen en perill els pilars fonamentals de la raó moderna (sistema econòmic, polític, moral, religiós...) És durant l’època clàssica que neix una nova sensibilitat envers l’ordre social. La moral burgesa i la polis moderna demanda una institució i un conjunt de dispositius que condemni l’ociositat i separi tot allò que destorba al nou sistema productiu. Per tant, la reclusió inclou una dimensió negativa, vinculada al càstig, però també inclou una dimensió

positiva respecte l’ordre social. Permet la construcció d’una societat ordenada i previsible. No és fins un segle i mig més tard que diferents experts (entre d’ells Tuke i Pinel) visiten els correccionals i analitzen les condicions en les quals es troben els interns. Els coneguts com alienistes -inventors del tractament moral- encapçalen un procés en el qual es pretén humanitzar el tractament de la bogeria. Un nou pas històric que ens permet situar el moment en que el boig se separa de la resta de miserables i assoleix una categoria pròpia. Fins que no apareix el boig de forma definida i concreta no podem considerar que inicïi el seu camí la psiquiatria moderna. Tot i així, aquests esdeveniments -els quals produeixen algunes reformes institucionals- no es deuen a un tracte més humanitari envers la bogeria sinó a una nova forma de control social sobre tot allò que s’escapa de la norma establerta. És en aquest moment que se situa l’inici d’un procés de medicalització progressiu. El qual legitimarà de manera científica els límits de la raó i la sinrazón. Justificant que el boig –actualment anomenat malalt mental- sigui assenyalat per terceres persones i tancat de forma socialment acceptable i acceptada. La bogeria

AIDÀ ALMIRALL SERRA

antitesi

PATOLOGIES DEL SISTEMA

“Es vincula la noció de bogeria a la de delinqüència per dibuixar la figura de l’indesitjable i aconsegueix així esvair qualsevol dubte sobre la validesa de la reivindicació” ha quedat, per tant, sotmesa a la raó sota l’estructura del seu propi llenguatge, i esdevé precisament com la impossibilitat del pensament racional. Quan el The New York Post qualifica de boges a les persones que bloquegen el port i que obstaculitzen l’ordre “lògic” de les coses -el que ha de ser- ho fa a través d’una noció de bogeria que permet situar tot allò que no es desitja dins d’un terreny controlable, identificable i en última instància punible. És a dir, permet desarticular i deslegitimar pràctiques i discursos que posen en qüestió l’ordre establert. Vincula la noció de bogeria a la de delinqüència per dibuixar la figura de l’indesitjable i aconsegueix així esvair qualsevol dubte sobre la validesa de la reivindicació. Una contribució més a la construcció social de línia que separa allò normal i allò patològic i que ens diu el que és acceptable i el que no ho és. S’obren les portes, romanen els murs «[...] ya no es necesario reunir personas en amplias instituciones y observarlas durante largos períodos de tiempo para descubrir si manifiestan características de comportamiento evaluativamente significativas. La codificación, la matematización y estandarización convierten el test en un mini-laboratorio para la inscripción de la diferencia» (Rose, 1996: 112).(2) Si seguim amb el repàs històric sobre les construccions, interpretacions, explicacions i pràctiques en relació a la bogeria i el seu significat social ens aturem, ara sí, en l’actualitat i les diferents afluències que determinen aquest imaginari social que en ocasions esdevé tan complex. Arribem doncs al moment de la reforma psiquiàtrica, caracteritzada pel tancament o reforma de grans institucions de reclusió. L’obertura de les institucions psiquiàtriques de la mà d’una renovació de la responsabilitat social envers el boig ens porta a la multiplicació sense precedents dels dispositius de gestió de la “salut mental”. Recursos que s’integren dins de la ciutat. Acompanyats de la consolidació d’una psiquiatria obsessionada en la classificació dels símptomes, la farmacologia i la recerca de les causes biològiques de la desviació. La boja i el boig passen a ser persones que necessiten atenció. Subjectes que han de ser re-habilitats per tornar a formar part –ser útil- de la societat. Parlem doncs d’una reforma fisonòmica. Inevitable, després que sortissin a la llum quines eren les condicions en 68

antitesi

què vivien les persones dins dels manicomis. Reivindicacions encapçalades pel moviment conegut sota el nom d’antipsiquiatria (anys 60 i 70 del segle XX), representat per figures com F. Basaglia, D. Cooper, R.D. Laing, T. Szasz entre d’altres. Ens trobem, per tant, davant dels inicis d’un procés de desinstitucionalització, el qual comença a incloure al boig en algunes de les dinàmiques i processos socials i comunitaris. Un itinerari que es mourà dins de la contradicció inherent a la pròpia institució: una aparent voluntat de curació enfront d’una necessitat de cronificació per a la seva pròpia supervivència. Per tant, tot i produir-se canvis rellevants, l’eliminació física de determinades institucions no comporta un punt i final a una llarga història d’institucionalització psiquiàtrica. Sinó que més aviat cal estudiar-lo en termes de reconfiguració o transformació per a la pròpia conservació. D’una banda, els espais de reclusió segueixen existint després de la reforma. De l’altra, ens trobem davant d’un procés d’expansió i perfeccionament dels dispositius de control. Tal i com ens diu Foucault, “Mientras que por una parte, se multiplican los establecimientos de disciplina, sus mecanismos tienen cierta tendencia a «desinstitucionalizarse», a salir de las fortalezas cerradas en que funcionaban y a circular en estado «libre»; las disciplinas masivas y compactas se descomponen en procedimientos flexibles de control, que se pueden transferir y adaptar” (3). Apareixen, a partir de la reforma, el que Serres anomena extitució; superfícies “imposible de geometrizar, más bien es una amalgama de conexiones y asociaciones cambiantes. Su materia son las posiciones, los vecindarios, las proximidades, las distancias, adherencias o acumulaciones de relaciones” (Serres, 1994) (2). A diferència de la institució, l’extitució resol el problema del nomadisme, el moviment i el desplaçament ja que el control esdevé quelcom continu, adaptable i obert.

“La reforma psiquiàtrica simplement desplaça i transforma els dispositius que s’encarreguen de controlar al boig i la boja per expandir-los i multiplicar-los”

PATOLOGIES DEL SISTEMA

Per tant la reforma psiquiàtrica simplement desplaça i transforma els dispositius que s’encarreguen de controlar al boig i la boja per expandir-los i multiplicar-los. Esdevenen així, mecanismes molt més subtils però a l’hora més eficaços. D’una banda, la salut mental -i l’entramat institucional que l’acompanya- travessa tots aquells espais que tenen a veure amb el patiment el que aconsegueix difuminar la frontera entre la patologia i la normalitat per, així, psiquiatritzar l’experiència humana. La tristesa es transforma en depressió i el fàrmacs prometen felicitat. Però d’altra banda es categoritzen tots aquells comportaments que no poden ser acceptables sota l’etiqueta dels diagnòstics psiquiàtrics. Aquests s’encarreguen de legitimar els processos d’exclusió, estigmatització i internament. Ens trobem davant d’un nou circuit d’atenció a la bogeria que dura fins els nostres dies el qual s’alimenta del que Applabum anomena la monocultura global de la felicitat (4). Basada en un anhel sempre insatisfet d’assolir una vida confortable i sense patiment. Un model universalitzador i uniformitzador que s’estén a través del consum i els mitjans de comunicació. La reforma i les posteriors aparicions, tranquil·litzen la consciència d’un model biomèdic hegemònic. Però ometen el fet

d’analitzar com les formes de control actuals s’interioritzen socialment i consoliden un model de societat excloent. Els ideals rehabilitadors i els discursos al voltant de la integració social responsabilitzen les persones afectades i exigeixen que aquestes s’adaptin al que toca fer i ser. D’aquesta manera, es menysté un discurs -minoritari però existent- al voltant del dolor i del patiment que tingui en compte el context social on es dóna. El qual, ens demostra que no és la persona la que no té capacitat per integrar-se sinó que és la societat en la qual vivim la que no està feta per a totes. És per tot això que cal crear i reforçar els nous espais emergents al voltant de la bogeria, com a element de politització i reivindicació col·lectiva. Nous territoris on la bogeria emergeixi sota nous paràmetres simbòlics i on es recuperin les pròpies narratives i experiències. Terrenys on es posin en qüestió tots aquests supòsits i representacions esmentades. Així, per desnaturalitzar (en termes biomèdics) les suposades malalties mentals cal crear els espais per al desenvolupament de noves propostes i construccions sobre el patiment humà i la seva vulnerabilitat. Processos polítics on subvertir i qüestionar les pràctiques i dispositius que regulen l’orde social. Educadora Social Politòleg i Antropòleg

AIDÀ ALMIRALL SERRA (1) FOUCAULT, M. (1964). Historia de la locura en la época clásica. Fondo de cultura económica D. R. Colombia. 1967. (2) Francisco J. Tirado y Miquel Domènech. (2001): Extituciones: del poder y sus anatomías. Universidad Autónoma de Barcelona Política y Sociedad, 36, Madrid (pp. 191-204) (3) FOUCAULT, M. (1975). Vigilar y Castigar, Madrid, Siglo XXI, 1977. antitesi

PATOLOGIES DEL SISTEMA

Viure o sobreviure?

os conceptes semànticament diferents que acaben fonent-se en el mateix. Acabem vivint per sobreviure i sobrevivim per poder viure.

Viure s’ha convertit en desenvolupar les màximes capacitats personals per poder sobreviure al sistema que nosaltres formem. És encaixar la peça que som dintre d’aquest trencaclosques gegant que ens envolta a totes, donant-li forma i nom. Però aquest joc divertit per als xiquets, de formar part d’un conjunt, de seguir ordres estandaritzades, de descobrir camins i quefers, d’unir-te al veí per poder construir una peça més gran. A nosaltres ens resulta angoixant sobretot quan canvia el joc, i d’aquesta manera es torna un laberint on caminem atrotinades, on sabem el camí que volem triar però tenim poques opcions de trobar l’eixida. Naixem sobrevivint a una part que ens enlluerna, plorem entre braços d’algú desconegut on ens alcem cap per a avall, ens pessiguen per estimular-nos a viure i tremolem de por quan no trobem el pit de la mare. Vida que creix i es desenvolupa sota lleis curriculars del segle passat que continuem aplicant amb molt bona fe i responsabilitat, on el mestre no sap el què és, el què fa i el què vol i on l’alumne aprèn avorrit, mentre intenta digerir uns continguts arcaics, que any rere any apliquem, i que augmenten el fracàs escolar. Qui sobreviu a aquesta manera d’aprendre pot continuar formant part d’aquest negoci educatiu, on entra en joc la competitivitat i els egos. Compartim hores i hores amb els més savis doctors experts en la matèria i amb la pressió i els dubtes de si haurem triat el camí adequat. Vivim passetjant pels carrers de la ciutat on vagament t’amagues com si d’un joc infantil es tractés, per evitar el constant bombardeig d’estímuls, els quals contradiuen i qüestionen als nostres, fent-nos sentir xicotetes envers als seus grans sorolls, les seues grans llums. Sobrevivim al consumisme que s’intenta imposar descaradament, a totes les lleis que ens controlen i que defineixen el nostre comportament. Però això sí, encara estem vives per estimar. Descobrim els sentiments, compartim llençols, estimes, t’estimen. Ens sentim plenes d’energia per compartir, per transmetre, per rebre, però un rebombori intern fa que aquesta energia es paralitze, s’estanque. Pensem i repensem i no podem oferir tant d’amor i es que costa molt desprogramar tots aquells conceptes sobre l’estima i les relacions afectiuvorelacionals. Però sobrevivim a aquestes situacions quan ens adonem que amb treball podem aconseguir trencar amb les barreres fredament interioritzades. Madurem, creixem, ens desenvolupem i cerquem la nostra independència. Eixim de la closca familiar per trobar un formigó on poder protegir-nos del fred. Compartim bigues i murs amb alguna persona que ens done companyia, encara 70

antitesi

corn rugat

no sabem manejar la soledat. Treballem les hores que facen falta, ens sentim bé, realitzades. Ens fan sentir que nosaltres manem en la feina, que ens hem de responsabilitzar del que fem, que som importants i que el treball depèn del nostre esforç. Unes paraules amb doble sentit, no som ningú, hi ha una jerarquia pronunciada que no ens deixa decidir res, tot depèn d’agents externs i l’esforç mai és autorecompensat, són beneficis per a altres. I hem de donar les gràcies perquè sobrevivim als 5 milions d’aturats. És ací quan som conscients i subtilment movem alguna peça, som tractades de diferents, d’antisistema. Però la tristor de tot açò és que aquest rol és el nostre, som aquella peça que es necessita per completar aquell gran trencaclosques que féiem en la infantesa, per fer créixer el sistema que formem, entenent per sistema a totes aquelles interaccions, estils relacionals i patrons comunicacionals que tenim dintre d’un grup. Hem de recordar que l’ésser humà és un ésser social, on necessitem d’un context, d’una xarxa, de diferents referents. Necessitem de la comparació dels altres per fer el nostre marc de vida. En definitiva, els nostres sistemes queden engabiats dintre d’un més general, on tenim un paper que alhora intentem destruir-lo i que tristament ens provoca unes contradiccions que ens paralitzen, ens torna poregoses i ens crea un sentiment de debilitat que es converteix en fortalesa i control per als que regenten el poder. Aquest procés és tan dinàmic i inconscient que cadascuna l’interioritza segons les seves necessitats. Partint de punts diferents, totes intentem cercar les nostres motivacions, donant-li algun sentit al nostre fer, omplint els buits de la millor manera que sabem, lluitant contra la por amb les poques eines que tenim, perquè si tenim alguna cosa en comú totes és l’analfabetisme emocional al que estem sotmeses, són les poques estratègies que tenim per menjar-nos i digerir aquelles coses que ens oprimeixen, que no ens agraden, que ens fan mal i que ens nuguen a aquest sistema que no volem. Aquesta és l’enfermetat que el sistema controla i on sobrevivim tornant-nos addictes, on emmalaltim de depressió, d’hiperactivitat, de bipolaritat cercant el nostre camí pel qual vivim sempre en contradicció, de vegades conscient de vegades inconscient. És ací quan patològicament viure i sobreviure acaben fonent-se en el mateix.

“Un canvi social real mai s’ha dut a terme sense una Revolució... Revolució no és sinó el pensament portat a l’acció” Emma Goldman

INSTRUIM-NOS

MOBILITZEM-NOS ORGANITZEM-NOS