Poemes del delta by Tintablava

PAU VALLHONRAT

POEMES DEL DELTA

RÚBRICA EDITORIAL 1

Edició promoguda per:

© Pau Vallhonrat © Pròleg i selecció: Pere Baltà Il·lustració: Josep Mayol Fotografia Portada: Joaquim Torrent Revisió literària: Joan Puig i Malet Dipòsit Legal: B-2922-2011 ISBN: 978-84-96986-20-6 Primera edició: Abril 2011

RÚBRICA EDITORIAL Castella, 30 · T. 93 370 22 51 08820 El Prat de Llobregat, Catalunya rubricaeditorial@rubricaeditorial.com www.rubricaeditorial.com

ÍNDEX

PRÒLEG. Pau Vallhonrat, poeta

del Delta, de Pere Baltà..........................................5

La Rodera Fonda..........................................................................................................................................................11 Solatge d’estany..............................................................................................................................................................37 Els crits del silenci.......................................................................................................................................................75 Platges de tardor.....................................................................................................................................................107

OBRA PUBLICADA DE PAU VALLHONRAT

La Rodera Fonda (1981) Solatge d’estany (1982) Els crits del silenci (1983) Platges de tardor (1984) COEDICIONS:

Rúbrica Editorial / Ediciones Rondas

PRÒLEG

Pau Vallhonrat, poeta del Delta Pau Vallhonrat publicà quatre poemaris entre el 1981 i el 1985, sense concretar en quina etapa de la seva vida els va escriure. Segurament no els datava perquè no els considerava transcendents. Semblen escrits per esplaiar-se, per treure de molt endins unes emocions que guardava en la discreció de la seva intimitat. Llegint el seus poemes es dedueix que hi va haver un amor que no se li va conèixer. Sembla una passió molt sentida, una passió que segurament marcà una vida d’aparent solitud. Només aparent era la imatge d’home solitari. La gent que el veia passejar pels carrers del Prat, quasi sempre sense companyia, no podia saber que tenia un món interior d’una gran sensibilitat. La majoria del seus poemes denoten un altre amor, l’estimació pels paisatges del Delta –en concret el Delta del Llobregat, encara que poques vegades ho reconegui– que és una altra passió, quasi tan potent com l’altre amor. No tinc present que ningú més hagi fet una literatura tan descriptiva de la geografia d’aquesta plana que coneixia i estimava profundament. Jo era molt jove quan el vaig conèixer sent alumne del Liceo Pratense. El teníem de professor de matemàtiques. Ara sembla curiós que fos un home de ciències. El fet d’haver-lo tingut de mestre creava distància en una relació que es produí més endavant a través del seu cosí Pau Vilà i Fabró. S’estimaven com si fossin germans. L’amistat amb el Pau Vilà va ser el camí per trencar la relació mestre-alumne i molt aviat hi vaig compartir tertúlies i caminades. Així va ser com 5

van arribar els seus poemes a les meves mans. El record no concreta si el vaig convèncer per publicar-los o si ell me’ls posava a les mans ja convençut d’aquesta possibilitat. La rodera fonda va aparèixer el 1981, il·lustrat amb una d’aquelles plomes de les quals Josep Mayol és un gran mestre. Qui millor el coneixia poèticament era en Jaume Codina i a ell li vàrem demanar el pròleg. Havien publicat junts a la revista Batec, allà pels anys 40 quan ambdós eren estudiants. El doctor Codina ho recordava en el text tot lamentant el llarg silenci que s’havia produït a l’obra d’un jove i prometedor poeta, silenci que només s’havia trencat el 1973 en guanyar el concurs convocat per Amics d’El Prat en ocasió del centenari del Pont de Ferran Puig. “Retrobàvem el nostre poeta vint-icinc anys després –diu l’historiador i afegeix–. D’aleshores ençà hem tingut ocasió d’anar seguint la seva producció poètica de maduresa”. Més endavant i després de recrear-se en alguns poemes, el defineix: “Imatges, imatges. Poesia visual, descriptiva, plena de llum, de la claror de la nostra terra. Amor humana i amor nadiua s’hi confonen. El poeta és el cantor de la seva terra: de les coses petites, domèstiques, entranyables, quotidianes.” La bona acollida del primer poemari va fer que ben aviat m’entregués el segon. Si les rodes dels carros deixaven en els camins del Delta la rodera fonda amb què titulà el primer volum, pel segon havia trobat un altre títol descriptiu de la geografia que li agradava glosar: Solatge d’estany. El vaig llegir d’una revolada gaudint d’una poesia que tenia música en cada estrofa, tot descrivint la quotidianitat d’un Prat que m’havia guanyat des de molt jove, aprenent a estimar-lo llegint Història d’una plaça del Jaume Codina, escoltant les històries que s’explicaven a les tertúlies que, de vegades però tot sovint, teníem al Bar Casas, amb el Pau Vilà, en Valentí Xirinachs, el propi Vallhonrat i algun altre que també era au de nit com tots nosaltres, mentre l’Angeleta i el Rodolfo Casas ens aguantaven complaguts, sense altres clients que no fóssim nosaltres. Si mai no has vist un vol de fulles seques 6

posar-se dolçament damunt la terra no has vist Déu Li vaig dir aquesta estrofa de memòria. “Entenc que t’ha agradat –va comentar mostrant-se afalagat–. Doncs aquesta vegada m’hauràs d’escriure el pròleg”. Això va ser com una carta, que li dirigia i iniciava dient: “Junts, Pau, hem passejat per l’empedrat carrer de Ferran Puig...”. També ho havíem fet sobre el ciment de la plaça de la Casa de la Vila tot lamentant el gris plom de les façanes i dels carrers del Prat, que contrastava absolutament amb els colors dels camps que envoltaven el poble, que eren els colors de la seva poesia. “Eren converses llargues, amunt i avall pel teu carrer. Jo et parlava d’una poesia feta des de l’ofec de l’home voltat de ciment i tu portaves la meva mirada més enllà dels carrers, on ja no sentíem l’opressió de les clavegueres, sinó el baf alliberador del fang. El llenguatge concret del suburbi rebia l’alè d’una veu arrelada al costat dels solcs, que parlava de silencis trencats pel nedar de fotgeres, de platges nues i mudes, de càntics de mariners, d’estanys plens de records, dels tons de la natura: el blau que s’adorm i el verd que s’esfulla, olors de tardor, tardes amoroses pintades d’or vell a la plana endormiscada... Les fulles seques que, ànimes en pena, neden per les aigües de les regadores, la molsa de l’estany, la frescor de l’estiu que poua dels marges mentre el vent pentina canyissos i jonqueres. He sentit com tu la boca plena del gust del marge, he pogut escoltar el Delta xisclant venjança, he vist el ressec terròs xisclar la humitat del solc, tot escoltant-te.” Aquelles paraules, aquells pensaments que en el fons eren els seus, passat un quart de segle, atorguen a la poesia de Pau Vallhonrat la transcendència que ell no li donava. El Prat que el nostre poeta va descriure encara tenia el contrast entre el poble i el camp, entre l’artifici i la natura. Avui, quasi arrasada l’enorme riquesa d’aquella agricultura, arrasats també els marges i asfaltats els camins, inconcebiblement enjardinat el riu per suposats defensors de la natura, el nostre poeta es converteix en el testimoni d’una realitat sotmesa. 7

L’estimada i admirada Ramona Via recalcà en el pròleg que va escriure per al tercer poemari –Els crits del silenci– que Pau Vallhonrat refermava la seva posició de poeta líric: “Per tercera vegada ens comunica les seves percepcions subtilíssimes d’un món que estima tan profundament que en pot cantar la seducció i la bellesa, un món que pot semblar il·lusori a qui no l’estima tant”. Per immediatament dir-nos que “amb versos de ritme peculiarment variant ens diu la fugacitat d’un temps que en passar s’emporta frescor i llum d’encanteri dels idíl·lics paratges. Expressa el gran repòs prop de l’aigua assossegada de l’estany, exposa el gran dubte per l’enigma etern; evoca nostàlgicament l’escalf de llar i de mare..., medita sobre l’origen i el destí del fang...” Després de preguntar-se si la poesia dels crits del silenci és mística o pagana, realista o simbòlica, deixant la qüestió per l’estat anímic amb què sigui llegida, l’autora de Nit de Reis. Diari d’una infermera, diu que s’ha d’agrair a Pau Vallhonrat que ens vulgui fer partícips d’unes emocions poètiques nascudes de la contemplació d’uns paisatges tan bells que semblen suspesos entre la realitat i el somni. En aquell moment encara era possible obrir una porta a l’esperança: Tornarà la cançó a omplir el delta i serà l’horitzó frontera eterna. La darrera entrega arribà a Rúbrica Editorial plantejant una visió de les platges en temps de tardor, quan ja no és temps d’endinsar-se a la mar i les poques mirades que hi acudeixen faciliten intimitat i reflexió. El jove i prometedor poeta Miquel-Lluís Muntané venia sovint per l’editorial. Tant a en Pau Vallhonrat com a mi ens semblà positiva una mirada de fora a la seva obra. Aviat ens va entregar el pròleg que s’iniciava amb un paràgraf clarificador: “Que tots els éssers humans, amb més o menys intensitat, estem influïts per un entorn, o bé, si ho preferiu, que cada paisatge conforma uns individus als quals deixa una empremta inesborrable 8

que els altres perceben sense gaire dificultat, no deixa d’ésser una afirmació coneguda, fins i tot tòpica; nogensmenys em sembla que poques vegades aquesta constatació se’ns fa evident d’una manera tan palesa com en posar-nos davant d’un recull poètic de Pau Vallhonrat: el seu estimat Delta esdevé, no tan sols el marc físic on els seus poemes prenen volada, sinó el gresol per on necessàriament passen i es colren totes les línies d’inspiració.” La revisió a una certa distància del que els quatre prologuistes vàrem escriure i l’anàlisi de les convergències que es produeixen en considerar la poesia de Pau Vallhonrat, com la més descriptiva que s’ha publicat entorn a la realitat geogràfica del delta que configura el riu Llobregat en el seu tram final, va generar la idea de fer una selecció de poemes en aquesta línia. Era un projecte editorial que sobre el concepte “el poeta del Delta” feia temps que havíem plantejat, fins i tot s’havia fet una selecció dels que eren més descriptius, que s’ha tornat a considerar en sorgir la possibilitat de publicar-la. Si aquest esforç serveix per vitalitzar la seva memòria, tots els implicats en el projecte haurem fet un bon servei. Pere Baltà El Prat de Llobregat, març del 2011

La Rodera Fonda

Suïcidi He escrit el teu nom a la sorra de la platja, a la pell tova del tronc, al fons humit del marge. I prou. Dir-te a la cara que t’estimo molt, per això, no tinc coratge. Al caure lent de la tarda, covard de beure el teu calze, m’he penjat del tronc d’un arbre.

El camí del futur El millor camí és el del llaurador, el del caminant, el del somniador; perquè per curts són grans, arrelen profunds i moren. Però tu, sàvia naturalesa, saps que s’obriran nous camins per sers que estimen la terra, per sers que creen bellesa, per sers que gaudeixen endins. Vindrà dia de camins sense voreres, i tot el cel serà un camí d’estrelles.

La fe vençuda serà llavor Per més que lluito, no veig l’horitzó i el temps s’estova i es fon dolçament; un calfred de por, sento, vençut per la tarda. He ofert el cor a l’embat de la riuada. Salva’m, amor, de caure en l’engany; apiada’t, estimada, d’aquest tros de fang. En l’aigua suren les fulles cap a la mort i el marge s’esberla i s’ofega suaument; l’aire s’omple de cançons meves sense sentit. El cel n’és ple, d’esgarranxades dels meus dits.

La bellesa de la mort La mort més bella és quan la fulla groga de la tardor, cau i gemega i es fa cançó. La mort més bella és quan la sorra a l’ona, com un petó, rep i s’ofega i es fa cançó. La mort més bella és quan la runa de civilització, trepitja l’herba i es fa cançó. La mort més bella és quan s’allunya l’amor i la passió d’una donzella i es fa cançó.

El testament Jo, pobre caminant, ja mai més faré el camí; perdó, Senyor, un instant dóna’m abans de morir. Deixo la pols del camí al vent de l’estiu; la vella bóta de vi al pastor del cap del riu. Deixo la llum de l’albada al goig i l’esperança; i a la mula cansada el jaç i l’estança. Deixo a tots els peregrins les estrelles de la nit; i el xopluc dels verds pins a l’amor que cerca llit. I a Tu, Senyor, agonitzant, deixo l’ànima, en morir; jo, pobre caminant, ja mai més faré el camí.

Imatge Tinc febre, estrella, tinc fred. Deixa ja l’òrbita fosca, el camí negre; dóna’m la mà. Veuràs com plou en el bosc, com neix el sol, i es pinten les muntanyes. I prop l’estany no busquis, estrella, en aquest mirall. Si la veies allà dalt, no trobaràs l’estimada!

Fent camí Llibertat pel caminant que per dreceres, marges i vorades, sembrant trepitjades, escull per casa l’arbre que el xopluga; es fa el llit de molsa i de pedra, i recolza el clatell al coixí de la cargolada soca del tronc vell, sota la nit estrellada. I si plou i si fa vent i el desperta la glaçada del matí, també resta content de ser lliure un altre dia; perquè demà obrirà un altre camí dels molts camins de la vida.

Perd贸 Jo que em creia que vindries a suplicar el meu amor... Avui, tot despullat, sol, damunt del marge, cara al vent de llevant, amb els bra莽os estesos, clavant els peus al fang de la meva terra, he demanat perd贸; he ofegat amb el meu plor el pecat de la sup猫rbia. Jo que em creia que vindries a suplicar el meu amor...

Llibertat Obrim les gàbies, trenquem les xarxes; saltem els marges, camins, sèquies i tàpies. Pel peix la llibertat és el mar, per l’ocell la llibertat és l’espai, pel caminant, la drecera; i pels catalans, la parla, la vida, el dret d’escollir per sempre, fins morir, la terra que es trepitja, l’horitzó que es veu, l’amor que es desitja, la pàtria del cel. Llibertat sense pàries, llibertat sense traves; obrim les gàbies, trenquem les xarxes!

El temps perdut M’agrada trepitjar pinassa, sentir com un no tocar de peus a terra; trencar la intimitat, que sota els pins, vençuda queda. I perdre el cap; i perdre el temps... Mirar el present, el mut batec del silenci, el destil·lar de les hores noves. I respirar, i respirar... i respirar pineda; besar palmells de suor freda. Parar tot just un moment, un alè, un fil, un instant... per veure l’amor vivent. Trencar l’encant, donar una passa... M’agrada trepitjar... trepitjar pinassa.

La veritat d’un somni Bruixes, bruixes, on sou? He sentit els vostres càntics dins les nits d’estiu. Quan el perfum del bosc m’embriagava, les he vist dansar damunt del llac albes i etèries. N’he vist una de blanca i bella; reia, reia, i em cridava, i jo no la podia tocar; les meves mans s’omplien de buit i l’èter se m’esmunyia dels dits. Es desprengué de la túnica, i el seu cos meravellós brillà com pols d’estrelles.

Avui el meu amor és Déu Avui, estimada, no vindré al llit. No sento el xiscle del vent; el fum de la masia suau s’enfila i embruta un tros de cel. Un no sé què de goig i d’esperança sento dins el pit, que ve i s’atansa. El marge dorm, i dins l’estable hi ha una pau tan dolça, com pell envellutada. No sento de l’arbre, la brotada, ni l’agua fresca d’un càntir que no sua. La fulla de la branca cau i despulla una estrella de la nit. Avui, estimada, no vindré al llit.

Comunió Avui he pujat tan alt que he vist els àngels jugant damunt els núvols, catifa tova i blanca. Era viu, voltat d’estels, o era mort, allà en el cel? No es veia cap marge verd, ni cap camí amagat, ni cap tarda plujosa, ni cap riu condemnat; res, res... tan sols la fosca d’una planúria molt gran... I la mà de l’estimada que em donà una hòstia de fang.

La força de la fe ¿Hi haurà algun dia que lliurar-me podré del cor, de no sentir el tro, de no veure la mort, de no tastar, Senyor, el fel de la injustícia? La meva veu s’ofega dins l’espai dels segles morts. Nua, vestida de bellesa, vindrà la meva estimada cavall de boires espesses, i un gran arc de llum trencat en set meravelles. Llavors, una mà fresca com l’herba del marge, perfumarà eternament la meva pell resseca; i fins crec que del cel els déus voldran aprendre del dolç encant del delta. Hi haurà algun dia que la fe serà l’amor, càntic, el tro; vida, la mort; i gaudirem, Senyor, de la mel de la victòria! 25

El semen de la mort Quan em mori no em moriré del tot perquè una part de mi mateix seguirà vivint en el delta. I encara que te’n vagis, ànima en pena, l’escalfor dels meus llavis seguirà besant la sorra. Tu portaràs el vent i la riuada, i el pèndul de l’onada serà etern; però el meu pas ja no s’esborra, serà etern.

La missa Sacrifici el de la terra que es deixa violar. Sacrifici el de la sorra que es deixa petjar. Sacrifici el del riu que dóna la vida al mar. Sacrifici el de l’estany que ha perdut la llibertat. Ofrenem, estimada, l’hòstia de fang, perquè regni per sempre la pau, i sigui la plana la carn i la sang; i el delta, l’espasa i la clau. Sacrifici el de l’arbre que sembra de fulles al camp. Sacrifici el del marge, descans del caminant. Sacrifici el de l’onada que a la mar vol tornar. Sacrifici el de la mare, sembrant l’endemà.

Apocalipsi Avui és un dia trist perquè la mare no tornarà a l’escalfor del niu. La mort, frontera de canyes, ha deixat passar un Crist; a l’estany, ombres estranyes, dansen, com flames negres, el ball de la por; lluny, volen les cendres d’una oració. Avui és un dia trist perquè la plana ha perdut l’esperança del riu.

Nocturn etern Tu vas encendre un foc entre les jonqueres i els ulls s’ompliren d’estrelles... Prop, la remor del mar; prop, un silenci i el joc de l’amor entre nosaltres. Llavors, s’obrí el cel, de bat a bat.

La mort vençuda Vull un sudari de fulles grogues, per bagul un clot a terra verge com el fang del delta, llavor de belleses noves. Quina pau i quin silenci, amb quina foscor tan clara veig tan a prop la mare encara que ara no em senti. Però el delta batega, viu i engendra bellesa i s’alimenta del riu; mai morirà aquesta terra!

Llavor de mort Ajagut a terra el cel m’agrada per ple d’estrelles a la nit. Ajagut a terra el cel m’agrada perquè no em tapa l’infinit. I veig tan a prop Déu i el món sembla tan petit! I morir així, Senyor, colgar amb terra del delta. Que cendres siguin llavor; quin néixer més dolç i tendre!

L’oració és lluita No resis, amic, perquè l’ona seguirà batent la platja nua. No resis, amic, perquè el vent seguirà batent la pineda muda. No resis, amic, perquè el sol seguirà batent la terra crua. No resis, amic, perquè el riu seguirà batent el pont de fusta. No resis, amic, perquè a l’estany seguirà batent el raig de lluna. No resis, amic, perquè la mort seguirà batent... Si tu no combregues amb Déu, si tu no ets un tros de Déu, si tu no lluites com Déu, no sembraràs la llavor de la vida ni colliràs el fruit de la vida. Mor, amic, i viuràs en el cel!

El testament de la carn ... i quan falti a la trobada de l’amor sigui altra volta fang; que el plor de l’adéu espurnegi al foc, i siguin ses cendres solatge d’estany. I si tu, estimada, vols portar-me dol, fes que el marge sigui més verd i el mar més blau. Sigui per sempre el meu anhel aixecar el vol... cap al fang del cel.

Dubte Avui sento respirar com pols d’estrelles, i l’ànima mamar el fang del delta. Quan arribi el demà i se m’emporti la mort, el fang també morirà? O hi ha en el delta del Senyor un fang millor? I si la mort és la mort i de la nit no ve el dia, quin desengany, el del cor! Adéu, tardor, amor i vida.

Frontera No sé si darrere del mirall les ànimes es purifiquen, ni si en el fons de l’estany dormen les fades del fang, sedimentant història. No sé si riu avall les vides es tornen petites, ni si tan sols queda la carn –orfa la terra de sang– quan la ferida és tan fonda. No sé si el caminant que el delta deixa i es fica –ni si és això un desengany– dins l’enllà on no torna mai, fa camí cap a la glòria. La mort, la mort, la mort, frontera sense passaport, oberta per passar-la enllà, tancada pel que vol tornar.

Solatge dâ&#x20AC;&#x2122;estany

El crepuscle El crepuscle s’arrapa a la plana i es fa lent; i la fulla rep l’últim bes d’escalfor que el sol li dóna. Per què l’encís d’aquest moment és tan bell? Si diuen que és meravellós pondre’s el sol darrere les muntanyes, és tan suau, tan tebi, fer-ho al delta, que sembla morir-se de goig l’espera eterna de l’últim raig de llum agonitzant en l’horitzó; i un gust de cel quan, entre estrelles i fang, s’adorm la tardor.

Soledat La mar era bruta i l’onada escopia escuma fosca. Tu et vas enfadar: jo no volia passejar amb la barca de l’estany. El dia era trist i tristos eren els records del solatge; i restà sol amb els ulls fixos esperant la màgia de cada any.

Amb els ulls closos M’agrades perquè ets vent i fum de cabana. Com la molsa de l’estany a la jonquera, com l’arrel del pi a la sorra molla, m’agrades, Plana. Com la terra de rostoll a l’aigua fresca, com el cel endins a la mar endins, m’agrades, Plana. M’agrades perquè ets Déu i llum d’esperança.

El cor de la terra Si mai heu tingut entre les mans un tros de fang, veureu que té vida, i escalfor, com sang de la terra ferida. És la carn dels marges, solatge d’estany i de riu, llosa immensa de la plana, bressol de sàvia, matriu del delta, eterna mare. Si mai heu tingut entre les mans un tros de fang, veureu que té vida, i batec, com cant d’una tardor que arriba.

Sense resposta T’estimo, vent, que pentines canyissos i jonqueres, xiulant cançons que sols entenem tu i jo. T’estimo, vent, que treus del blat el gra i la palla, tan sols veiem la pols com balla tu i jo. T’estimo, vent, que perfumes trenes i onades, sabem que lluny t’emportes l’estimada tu i jo.

Marinada Quan dormo al teu costat sento gronxar els canyissos de l’estany pel vent de la vesprada, del teu alè; i el refrec de les cuixes, remor de fotgera que torna al cau. Fas olor de verd, de verd i de boirines. Quan dormo al teu costat sento la tendra ofrena del pit, repòs de la galta, coixí de mugró verge; i el lliscar dels teus llavis, frescor d’estiu que poua del marge. Fas olor de sal, de sal i de petxines.

La ferida Aquest matí, el tritlleig de la campana s’esmuny dins la boira freda trencant la quietud de la plana. El gos s’espolsa l’escalfor de l’estable i lladra al sorollós despertar dels ocells que han fet nit a l’esguard de la gelada. Jo resto quiet, esperant que l’albada pregoni un dia més d’esperança i llum per començar la tasca. Quan clavo l’eina a la verge terra sento gust de fang i marge, sento estripar la carn de l’ànima, el brut pecat d’haver-la violada. Sento el xiscle del delta escopint venjança.

El fang és la vida Aquesta nit, jo i l’estimada jugarem a l’amor. Ella tremola de goig i delícia i s’estreny amb desig contra el meu cor. Jo la serveixo tendrament hores i hores, i beso les pedres calentes dels seus pits que ofrena dolçament. Sento gust de marge, de riu i de pineda; de pare i de mare sento la boca plena.

El vals de la pinta El vent de l’hivern pentina la jonquera de l’estany. L’aigua de la primavera pentina l’herba del marge. El rascle de l’estiu pentina el rostoll dels camps. La cançó de la tardor pentina els cabells de l’estimada.

El cant del marge Tu que ets repòs de caminants, taula del seu pa, respatller de migdiada, verda partió dels camps de blat i de civada. Tu que ets drecera de l’errant ramat de bestiar, bagant de la riuada, capçal del fang de l’estanyada. Canta, marge estimat, bressol del vent, fes-ne cançó d’El Prat eternament.

La pluja Si mai no has vist un vol de fulles seques posar-se dolçament damunt la terra, no has vist Déu. Vine, tardor; ensenya a l’estimada la cançó de la pau, la cançó de la neu, de les branques nues, la cançó de l’ocell d’ales perdudes, l’eterna cançó de les tardes mudes. Vine, estimada, prop meu; sentiràs l’himne del cel en la presència de Déu.

Himne al cel i a la terra He vist el vent pentinar el fum de la cabana, com petjades en el cel de matinada. He vist estrelles punxar l’espill de l’estanyada, com taques de llum que tremolava. He vist llamps il·luminar els verds camps de la plana; com l’espetec d’un tro lluny ressonava. He vist el dolç plorar de la tarda engrisada, com la pluja de la nit a l’esplanada. He vist el marge aturar l’embat de la riuada; avui he vist Déu i l’estimada.

El rei El riu et donà la vida i l’home t’ha mort. T’ha cobert de porca runa; ja no veus el cel, ni fas de mirall d’estrelles. Dorm en el teu fons el fi solatge del temps, polsina teixida pels anys, llot per sempre vida, bressol del fang. Mes, tornaràs a la lluita, rei de la plana, mascle del delta. Si els homes tenen ànima eterna, també en té el fang. L’estany se’ns mor... Visca l’estany!

Setembre Digue’m si encara el cel és tan blau de matinada; si el teu cabell suau perfuma el vent de la plana. Digue’m si encara aquell marge verd on reposaves, et fa de coixí fresc, tenint l’espai per teulada. Digue’m si encara la jonquera creix dins l’estanyada; si la teva cançó neix pregonant la matinada. Digue’m si encara hi mama del riu la salzereda; si és la fi de l’estiu l’anunci de la riuada. Digue’m si encara aquells llavis tens que m’estimaven; si tardor ets tu quan véns és que ets tu, tardor estimada.

Les quatre estacions El marge verd, respatller fresc, recull del caminant cansat. El sol encès penja del cel com disc de foc dins la mar blava. Les fulles mortes, com ànimes en pena, neden damunt les aigües de les regadores. L’última llum del dia fred pinta d’argent la mar oliosa.

Sentinella No tinguis por si xiula el vent dins la nit fosca; jo estic prop teu i vetllo els teus somnis. No tinguis por si l’espessa boira cobreix camins i dreceres; jo estic prop teu i vetllo els teus somnis. No tinguis por que, prop l’albada, veuràs la terra plana fins l’horitzó; i el verd del marge. No tinguis por... Si obres la finestra al matí, veuràs la llum i l’esperança, el goig, l’esgarrifança de sentir-te prop de mi.

L’immortal Si la fulla tremolosa de l’arbre cau i dansa fins a terra vestint el fang de tardor, tu, estimada, trencant l’espera, eternitzes un moment; ni surt el sol, ni bufa el vent, ni el cel és blau, ni dorm la fotgera. I jo sento la sang com xucla, de la terra fonda, la saba verge. I estic content, perquè no ha mort el delta.

Jo sóc lliure Quan tanco les orelles d’allò que em diuen sento la música meravellosa de la terra plana; jo sóc lliure i escolto el cant del delta! Quan tanco els ulls d’allò que em mostren veig la imatge infinita de la mar blava; jo sóc lliure i veig el verd del marge! L’aroma dels cabells teus... el gust dels llavis teus... el frec dels mugrons teus... Jo sóc lliure... i crec en Déu!

Agonia El Prat s’acaba, El Prat se’ns perd; vençut agonitza. El Prat s’ens mor. El delta que un dia per un riu, parit; el fang que pastaven els homes, els segles, com pura farina i verge llevat; el pa de la terra ja mai més sembrat. Ja no hi ha joncs... ja no hi ha boira... Sols el crit llunyà –com tro de la plana– de l’home deltià. Són els fills del fang, ferits i vençuts, que clouen la història.

Lâ&#x20AC;&#x2122;home del delta A baix la plana; a dalt, el cel i entorn el fang, el fang, el fang... i DĂŠu. Avui que les fulles enllosen el fang i els arbres retallen ses branques al cel, blanquina la boira els marges grisencs del Prat etern. Tardor, tardor estimada; quina pau, Senyor, dintre meu! A baix la plana; a dalt, el cel i entorn, el fang, el fang, el fang... i DĂŠu.

Esperança Avui que el delta ha deixat de ser delta, l’estany se’ns mor. Avui que el delta ha deixat de ser delta, se’ns mor El Prat. Mes jo sé que tornaran noves riuades; i la mar, que escolta el vent, pentinant-li ses onades, li farà la clenxa, Déu, omplint-la de verges graves. Amb el fang del riu etern el temps farà una altra plana; tindrem un Prat nou i ferm. Que vingui una altra riuada!

Un marge M’agrada jeure en un marge, veure passar els núvols, sentir la humitat; ensumar baf de terra, escoltar, quan el sol crema, el ressec terròs que xucla l’aigua que pel solc llisca. M’agrada jeure en un marge, és com tenir la finestra oberta de bat a bat. És tenir la feina llesta, respirar fum de tabac, i el temps que es para, endormiscat. M’agrada jeure en un marge, jeure en un marge d’El Prat.

Batec Si has sentit en la pau de la tardor daurada la verge terra violada per la jonquera, que suau arrela endins; i el mamar constant que dóna vida, gemec de la marina que ofega els pins. Si has sentit en la pau de la tardor daurada trencar l’espill de l’estanyada per la fotgera, que al cau s’enfila endins; i el lliscar constant que dóna vida, refrec de la marina que ofega els pins, has sentit, foraster, el bat de la terra i el xiscle del fang; has sentit, foraster, el cant de la vida, la vida d’El Prat.

El sexe del cor A mi m’agrada com dansa una gota de rosada a la punta d’una fulla. A mi m’agrada robar, amb besades, el trist somriure de la tardor. A mi m’agrada donar, fins l’última gota de plor, al ressec rierol. A mi m’agrada estimar, com la mort estima el cos i el cel l’ànima. A mi m’agrada el vent que beu de la pineda i perfuma els camps d’El Prat. A mi m’agrada, prop l’estany, entre jonqueres, trenar els cabells de l’estimada. A mi m’agrada, quan es fa fosc, com cruix el coixí de l’esperança.

Covardia Si jo pogués combregar com combrega la sorra amb l’hòstia de l’onada, i el solc ressec amb l’aigua fresca, tindria la puresa del fang verge; i el perdó d’haver pecat trepitjant el marge. Si jo pogués combregar com combrega el vent dins la pineda, i el riu etern, de la salzereda, tindria la saviesa de l’estany; i gaudir altra vegada del miracle de cada any.

El meu camí Ja no tinc por de quan surt el sol i es moren les estrelles, perquè tu ets el meu camí i em parles, com el vol de les aus, i m’ensenyes el camí, el meu camí, aquell que dalt té el cel i sota, el fang del delta; i lluny l’horitzó, porta de la regió ignorada. Ja no tinc por perquè tu vindràs, estimada, al meu costat tot fent tardor.

El no ser del fang Era boig, però darrere dels seus ulls hi havia sentit de bellesa. Al·lucinat caminant de vora de rius, ànima errant per camins i dreceres, feliç estimava la pluja de novembre quan la tardor moribunda deixava rastre. Si de l’angoixa del cor volgué desprendre’s, el somni de la mort féu seu per sempre. I deixà el delta, apartant estrelles.

Acomiadament Adéu, regust de tardor, olor de fulles seques; adéu, amor. Quan tornis, porta’m cançons velles, i altra volta de verd, pinta’m els marges del delta; no et deixis aquella llum de la teva arribada, ni aquell perfum que adorm la plana. Porta’m més blaus, més núvols i més boires; porta’m, com esclaus, més estrelles i més coses. Adéus, solatge d’estany, sentor de pineda; adéu, company.

El camí de la mort M’agrada pouar sentiments a flor de llavi i a flor de llavi, despullar el llavi; rentar-li la puresa, que surti del fang! Primer la terra, el jonc, l’aigua, la vida, la lluita, la sang; després, què hi ha després? El riu que plora... El delta que es mora...

El temps que... Tot esperant l’arribada faig camí, i fins m’agrada trepitjar la catifa flonja de les fulles seques, i gaudir de la tarda que dorm quieta. La pluja cau dolça, polsim d’aigua freda, mullant seients de pedra, com espills negres; i un boira grisa i bruta escanya l’arbre, que orfe d’escalfor, xucla de la terra, enlaire, la tèbia sang del marge. Llavors la bellesa es diu delta i el fang es fa rei de la plana.

Sense sentits Encara que fos cec veuria el blau del mar i el marge verd. Encara que fos mut cantaria a la pineda i el riu volgut. Encara que fos sord sentiria el cant del vent i el batec del cor. Perquè tinc les mans plenes de fang; perquè sento el baf de l’estany; perquè sense ales, sóc caminant; perquè s’omple d’estimada tot voltant. I la plana gaudeix, boira i cançó com embarassant la tardor.

La vida i la mort El delta es farà gran, i eternament portarà el vent el cant de la teva arribada; però l’home morirà, i eternament dormirà el fang a l’estany, cementiri de la plana.

L’espera Encara les fulles vesteixen les branques, dormides, absurdes; i les nuvolades, tacant a l’octubre, com blanques muntanyes, retallen i embruten el cel de la plana. Jo espero content la teva arribada, segur d’aquell vent que a tu t’encapçala; i un màgic pinzell amb pols d’una estrella, omplirà d’or vell tots els camps del delta. Llavors seré rei, i tu seràs reina!

La quarta dimensió Tu vas omplir d’estrelles i cel el fang del delta, i l’ona, pèndol etern, va deixar ser verge de la sorra morena. Tu vas omplir de fulles grogues el sòl de la plana, i el solc, bressol de boires, va deixar ser sedegós de l’aigua clara. Tu vas omplir de llàgrimes el verd de la pineda, i el vent, càntic de marines, va deixar d’ésser pregó de la presència teva. Jo t’estimo perquè vas crear el foc, que tot ho purifica, i l’aigua que alimenta el riu. Jo t’estimo perquè vas fer-me de llot, d’un fang que dóna vida, i d’amor que batega al niu. Tu vas omplir l’estany de records, cementiri vell de mil tardors.

El riu Tu que em portes perfums de la serra arrodonida, com vent que s’esmuny i s’oblida, deixa que el marge mami l’olorosa cera teva, abans que per fi te’n vagis de la sorrenca pineda. Adéu, que si véns de lluny, la mar t’espera.

Una altra tardor M’agrada l’emoció de la tarda grisa, de la platja nua, de la pluja fina, de la plana muda; és quan la bellesa del delta sura per damunt del fang. I arribes tu, pura com un àngel blanc.

Comiat Sols emplena els meus ulls el color del marge i del riu; no n’hi ha d’altre. Ni sento altra música que el silenci del delta i el nedar de la fotgera. Ni sento altre perfum que el baf del fang. I ja en tinc prou, Senyor, de sentir, dins meu, tanta bellesa. Adéu, tardor estimada, ofegada en el cel, com tros de nit perduda entre les estrelles, adéu.

Els crits del silenci

Els crits... Encara que les remors de la nit esquerdin silencis, i el tro, ressò del crit d’un geni, violi la pau del llit; encara que la rodera fonda motlluri dreceres, i el cel, que bressola estrelles, mori en la fosca; encara que l’adversitat ofegui la joia, i el foc, botxí assedegat de glòria, renti el pecat; encara que l’esquena dels homes es flecti pel treball, i el fang, solatge que dóna l’aiguall, reculli història, l’anyell vencerà el llop, i no serà una promesa gaudir-ne, de cop, d’una tardor verge.

El presoner Si mai, obrint camí entre jonqueres, sents la humitat que puja, com un baf que surt de la terra, i el vent de llevant, que fimbreja un camp de canyissos tindràs davant els ulls, com llarga pinzellada verda, la pineda que esborra l’horitzó blau, del blau de la mar, del blau del cel, i no podràs veure més enllà, tancat en la presó del delta. Mes jo sento sota meu com corre la sang per les venes de la terra, i damunt meu, l’espai i el miracle de sentir a dins Déu, quan de goig trepitjo el marge.

El pecat Tot el cel pot contenir-se en un instant, quan jo, serè, contemplo la tarda plujosa, i bec la saba del fang. Ni el plor de l’infant, gust de delta, tardor que ja ve, no és tan meravellós com el fred de rebre la teva humanitat. En un moment, tu seràs meva, i el camp serà una festa, serà un cant; quan tu arribis, tot l’infern pot contenir-se en un instant.

Adéu, tardor Quan arribi l’hora que el fang torni al fang, m’agradaria morir com el sol mor darrere les muntanyes; com l’aigua s’esmuny en el solc ressec. I pensar que, lluny, el tro ha passat l’espill de l’horitzó, trencant el silenci i fent-se cant; i el dubte es fa somni, camí de fulles grogues... Quan arribi l’hora que el fang torni al fang, m’agradaria morir com el foc mor en el caliu de les brases; viure sense el teu amor no en tinc pas ganes.

Per què? Per què la vida és tan curta, per què hi ha tantes estrelles en el cel? L’albada va arribar dolça, clara; i empenyent-ho tot, la riuada, força del mascle que a la plana mana. Fondo respiro el baf de la terra, sento olor de fulles grogues; i el meu plor canta l’avui, bressol del demà, encara cec i mut. Per què la nit és tan curta, per què surt tantes vegades el sol?

El més dolç de tot El bes més dolç és el que dóna l’ona, càlida, a la sorra; la flor a la pols, l’aigua al ressec terròs de l’ensolcada. El bes més dolç és el que dóna el plor cristal·lí de la pluja a la nit silenciosa; la llum a la fosca, el fill a la mare. El bes més dolç és el que dóna el cel al fang de la plana, fruit de la riuada; el que em dónes tu, tardor estimada.

Els secrets de l’estany A la vora de l’estany hi ha una jonquera que suau es vincla; a la vora de l’estany hi ha una fotgera que al cau s’endinsa. El cel pissarrenc pregona pluja, i una boira fosca s’ha fet mestressa, dolça, d’una llum muda, d’una quieta fresca. A la vora de l’estany hi ha els meus silencis que endins arrelen; a la vora de l’estany hi ha gnoms i genis que colguen cendres.

El nadiu A la cabana hi plou; l’espelma tremola i mor. L’home s’adorm en el jaç, l’home s’embruta la cara... La seva mar és l’estany, la seva terra, la plana. L’ha parit el fang, i viu, i lluita, i mata... L’ha parit el fang, però estima la mare!

La petita cançó del fang He sentit l’arbre estripar la làmina del tro, i l’ocell ferit, aterrar, lliscant per l’estanyada. Sense estrelles, tinc por, tinc por, estimada. Ets tan lluny i el meu amor és tan petit, rostoll que encara de la terra mama. He sentit el delta cantar la riuada.

El miracle de la tardor De la mà de l’àngel negre l’hivern ha caigut del cel, i mor en la foscor eterna; ...mes, aquí, en el delta, la puresa s’ha fet ferma amb la brutícia del fang, i ha florit la bellesa.

El fang és viu, l’ànima és morta I quan ve l’albada freda i grisa tu i jo despertem al mateix temps, tots dos sota el mateix cel rogent, damunt la mateixa terra llisa. Però tu vindràs cada any a fer eternament tardor i bellesa, perquè, immortal, ets blava i verda; no tens altra manera de ser. Mes jo, que sóc tan sols mortal carn, diré adéu al riu, i a l’esclau del marge per sempre adéusiau, sembrant cendres al fons de l’estany. I quan vingui l’albada daurada sola cantaràs l’himne del fang, i despertarà, altra vegada, sense jo, el miracle de cada any.

L’eterna incògnita Avui que les ciutats, abans llunyanes, s’acosten a les masies, la mort segueix guanyant batalles, expropiant sembrats. Avui que la falç s’ha rendit a la pressa i al soroll, s’han mort les garbes, escampades pel rostoll d’un camp ferit. Avui que les noies s’han tallat les trenes, la mort s’emporta els cabells violant belleses, perfums i joies. Avui que els rosaris, perles negres enfilades, sols pengen d’unes mans velles, la traïdora mort prepara un somriure de llavis. I després de la mort, serà el principi o la fi? On ens portarà el camí de la justícia o del foc?

Pregaria Jo vull pregar Déu que aquí em deixi quedar, fent l’amor a la terra verge, a l’estimada, a la tardor del delta; i que per sempre pugui contemplar la mar del cel i el de la mar, i com s’escorre el riu... A déu vull pregar, ara que encara sóc viu.

La posta La barca trencava l’espill de l’estany; pentinant canyissos, seguia endavant i el rem removia el solatge llotós buscant records d’una història certa, d’un delta parit, d’un passat boirós, d’un riu i d’una raça ferma. Llavors el sol es pongué dolçament, i el serè morir del verd de les voreres, com càntic de silenci, pregonà el vent; i el blau s’adormí en un coixí d’estrelles. Tot va ser un instant, orgasme de por i d’esgarrifança. La barca es parà enmig de l’estany, nínxol de mil records, matriu de nova esperança.

Profecia Sóc un tros de marge que verdeja; esclau del vent, pols de l’era. Sóc un fi solatge de puresa; tro de tempesta, pinassa tendra. Sóc el blau que del cel penja; canyís d’estany, fonda rodera. Sóc un fill del fang sense parella. Sóc l’últim humà del delta. Sóc la vella cançó que s’ofega. Sóc l’ocell que es mulla. Sóc l’onada que recula. Sóc el fang que cap al cel puja.

Secret Ni un mar de llàgrimes no pot apagar el verge foc de les teves galtes. Ets meva, com ocell sense ales; ets meva, i no pots volar. Si tens vergonya de les flors que ens miren, tanca els ulls i tindràs la nit; sense testimonis, adormit el dia, compliré amb el teu desig. No se sentirà ni la remor del riu ni el xiulet del vent, ni gaudirà el marge d’aquest moment. I el secret d’estimar-nos durarà eternament.

L’espill de l’amor Miro els teus ulls, estimada, per veure-hi el meu pensament, i el meu pensament ets tu; els teus pits adormits, les teves cuixes fredes, els teus llavis humits que besar no goso. Quan surtis de l’estany perfumada de pineda, deixa que el sexe tremoli com l’ocell mullat per la tempesta. Tanca els ulls, estimada, i encisarem un vespre.

Tu em portaràs el perdó M’agrada burxar els meus pensaments, llegir el solatge de l’estany: cabells plens de vent perfumats de tardor, de tardors de molts anys; records d’amor, sines blanques i tremoloses, ofrena d’uns llavis ressecs; camí de sorra, verge i violat pel refrec del pèndol de l’onada; els silencis d’ella, que no poden, ara, ni respirar cel, ni tocar estrelles; i la meva tristor espera l’àngel negre, que em digui, per sempre, quin és el color de la por. M’agrada burxar els meus pensaments, llegir el solatge de l’estany; i seguir, seguir pendent d’un amor molt pur i gran.

El foraster Aquell camĂ no tenia roderes. Aquell estany no tenia jonqueres. Aquella platja no tenia pineda. Aquell riu sense salzereda... Aquell marge sense herba verda... Quina tristesa, quina tristesa, ser foraster dâ&#x20AC;&#x2122;una terra.

El somni de la tardor Avui la gelada emblanqueix els marges, i la boira es fica en els ossos com punxes d’acer fredes. Ja fa dies que la bellesa se’n va anar com les aus que fugen per l’espai. Ja fa dies que a la fotgera se li mulla el cau que sura damunt l’estany. Ja fa dies que la foguera del nostre amor decau a mida que s’acaba l’any. Avui l’estimada dorm la tristor dels arbres, i l’abraçada dels nostres cossos en nits d’amor eternes.

Benvinguda D’ençà que l’octubre daurat ha trepitjat el delta, suren del llot els terrossos. I arribes tu, portant l’amor, en el minvant de la tarda que mor, dolçament, a trossos. S’escorre el temps i atanso les mans al foc; les flames besen els fulls de les brases roents, i em punxen els ulls. Ja és l’hora del silenci, de la pau i de la fosca. De cop, tot panteixant, sento trucar la porta.

La redempció L’estiu besarà la mort que des de la mar arriba; el llit del riu deixarà de ser ressec, i aquesta mort serà una mort que dóna vida. Jo esperaré, esperaré la boira de la tardor, la intimitat del recer, la frescor del marge, la soledat de la llar, l’aixopluc de l’aigua, la trobada de l’amor. I tornarà a néixer un fill del fang a redimir-nos. I tornarà a créixer el delta i l’afany d’estimar-nos.

El repòs Des de la finestra veig com mor la tarda; i m’omple el pit el baf d’estable, perfum d’alfals i palla. Com els terrossos s’enfilen damunt l’estanyada, com els canyissos es vinclen pel vent de la vesprada, com el coixí del llit dóna esperança. Des de la finestra veig la bellesa de la plana; i m’omple el pit el gust de casa, olor de llar i mare.

Somni de silencis És un silenci el fang d’un camí sense roderes. És un silenci el fons d’un estany recollint cendres. És un silenci el llamp d’un cel fosc per la tempesta. És un silenci el blanc d’un núvol tapant estrelles. És un silenci el cant d’un ocell dins la pineda. És un silenci la sang d’un riu engrandint el delta. És un silenci el frec d’un parell de llavis verges. És un silenci el foc d’un desig en les tenebres. És un silenci el temps d’una nit d’amor eterna. És un silenci el món d’un somniador poeta. És el silenci més gran el de Déu creant bellesa.

El miracle de la fe La fe pot reviure la pau vençuda, com el bagant que atura la riuada; com el deure de donar la mà al qui perilla, al qui demana pa fins per viure. Com un càntir d’aigua fresca en la batuda, com en una nit freda el foc perdura. Com el dia de Nadal dóna esperança.

100

Un Déu mortal Si jo sabés com tu de fer bellesa ja no tindria por de l’anada, perquè etern, com un déu del delta, tornaria de la regió ignorada. Per què no m’ensenyes, estimada, de pintar de verd el marge? Per què no m’ensenyes, estimada, de despullar d’or un arbre? Per què no m’ensenyes, estimada, a ser fang de la plana? Per què no m’ensenyes, estimada, a morir una vegada? Si jo sabés com tu de fer bellesa ja no em moriria mai, perquè, immortal, com rei del delta, teva seria, tardor de cada any!

101

El més gran No és amor la guàrdia de l’estany dels tresors de les seves fondàries? No és amor el bes de l’onada a la platja, espill de sorra verge? No és amor el pit que dóna el riu als marges de la salzereda? No és amor el plor de la pluja quan la tardor ofrena fulles grogues? No és amor el sacrifici d’una dona o el que reps de la carn de l’estimada? Sí, ja sé que n’hi ha un de molt gran, el de Déu creant bellesa; el que fa entelar els ulls, el que fa flectar els genolls, el que encadena el cervell i allibera el cor, quan surt, muda, plena de silencis, una oració dels llavis. Aquest sí que és l’amor més fort, el que ve del cel cap a la terra.

102

La mort del temps Els anys s’esmunyen per la plana cap a l’estany, i descansen, entre jonqueres i canyissos; els marges de molsa, tristos, s’enfilen damunt l’aigua fosca guardant els tresors de les fondàries. I un gran cementiri d’història resta pres, com un esclau, per la porta del sorral tancada amb pany i clau. Així, els secrets del solatge, no moren mai a la mar, ni fan mai cap viatge per guanyar la llibertat. I pels segles dels segles, serà l’estany l’infern del delta; i pels segles dels segles, serà l’estany el cel del fang.

103

Tinguem fe Cansat d’un vent enganyós m’he assegut en el teu silenci, i el teu silenci em parla de pensaments llunyans rovellats per la història, de velles riuades, de camins plens de roderes, d’estances fumades. Mes, tornarà, la cançó, a omplir el delta; i el riu, bressol de graves, tornarà a ésser rei d’aquesta plana. I el teu silenci es farà crit d’esgarrifança.

104

... del silenci Encara que un exèrcit de brossa trepitgi els marges, i la mar, que acarona les platges, rosegui la roca; encara que el vent de llevant vincli les jonqueres, i el riu, que dóna fang verge, condemni l’estany; encara que una pluja de fulles esborri petjades, i el llamp, que de llum mulla la plana, trenqui la branca nua; encara que s’arrapi la boira a l’escorça dels pins, i l’ona, que recula dolça endins, s’endugui la sorra, tornarà la cançó a omplir el delta, i serà l’horitzó frontera eterna.

105

106

Platges de tardor

107

L’experiència He vist tantes branques despullades esquerdar el cel, tantes jonqueres enfilades damunt l’estany, tantes ventades... I tu tornaràs cada any amb una tristesa nova, com aquella pluja que no mulla mai, com aquella boira enganxosa, com aquella espera de l’amant que no et deixarà sola. He vist tantes ones coronades bressolar el mar, tantes promeses esborrades damunt la sorra, tantes petjades...

108

T’espero, estimada L’amargantor de la mar, el cel pissarrenc, la grisor del camp, el vent empenyent la brancada dels pins, sentor que s’enduu endins. Quin senyal hi ha enguany de la teva arribada? Ni el solatge de l’estany, ni el vent de marinada; ni els terrossos que suren, foscos, damunt del llot. Una mort? Què ens portaràs, tardor, que ens consoli de la calor de l’estiu i del glaç de l’hivern? Esperem que arribi la cançó de la boira, quan l’agosarada tardor truqui a la porta nostra.

109

El crit de l’estany Vine, estimada, deixem-nos que els peus rebin la besada de les ones. Vine, estimada, deixem-nos que els peus s’enfonsin en fulles grogues. Vine, estimada, l’estany ens crida a la pineda fosca. Closa la nit, farem l’amor damunt d’un llit de molsa.

110

La resurrecció Per més que lluitis, mort, mai no dallaràs la bellesa de la platja; per més que vulguis, mort, mai no podràs canviar el verd dels pins, ni el blau del cel; ni podràs abraçar el vent fidel, que fa cançó de la remor de la mar. I l’amor tornarà a reviure cendres; i la tardor tornarà a omplir el delta.

111

L’arribada El fang està content de besar els teus peus, el vent està content de trenar els cabells teus. I tu, mar, que dónes llibertat al riu, alegra’t, perquè l’estimada surt del teu espill, bressol i tro, i encisa el delta sembrant tardor.

112

El plor de l’alegria La flaire de la tardor ve amb el vent de la nit, servant, de la mar, la sentor embolcallada per la boira que m’omple el pit. Portarà mar endins, missatger de cançons noves, entre jonqueres i pins, els secrets dels meus silencis per camins de fulles grogues. I aquí l’ona mulla la lluïssor de la sorra, com ventall d’escuma, minvant, suaument, mentre la pineda plora.

113

Això voldria El goig d’omplir els teus ulls de pensaments i de silencis, que lluny s’emporta el vent. El goig de trenar els cabells de la pineda i de l’estany, rebels com jonqueres verges. El goig de fruir els llavis de l’onada i de la sorra, càlids clavells de platja. El goig... Això voldria, el goig de sentir-te dir que m’estimes, de sentir tornar-me boig quan tu, tardor, arribes.

114

Octubre Mâ&#x20AC;&#x2122;agrada respirar el perfum de les fulles seques, el baf de la terra molla, el vent de la pineda, la salabror de la sorra, i lâ&#x20AC;&#x2122;aroma fresca de la besada teva. Mâ&#x20AC;&#x2122;agrada respirar una tardor eterna.

115

La penitĂ¨ncia Cau la tarda; la platja es torna blanca, la mar es torna fosca. Ara que hi som tots, pins i sorra, solatge dâ&#x20AC;&#x2122;estany, cendra de tants amors, flectem els genolls i orem. Jo crec en el fang, carn de tants records, creador del delta, i en el riu...

116

Posta de sol És estranya, una posta de sol. És com un dimoni que lluita contra el dia, contra la nit; com si l’amor portés dol. I un, s’arrapa, com la gelada, a l’escorça dels pins, amb la imatge entelada del groc del cel, que endins, s’enfonsa en una mar boirosa. I un, endinsant-se en la pineda, trepitjant pinassa i sorra, s’acomiada de la platja freda, cercant un amor en la fosca, més gran que l’amor d’una posta. És estranya, una posta de sol. És com un dimoni que lluita contra el cel, contra la mar; com la bellesa d’un altre món.

117

No triguis, amor Avui, t’escriuré una carta, senzilla, com el nostre amor; llarga, com el temps que triga l’arribada teva. Et parlaré d’aquells secrets que sembràvem al verge racó del marge verd; d’aquells records que enterràvem dins d’un estany de llot; d’aquells pins que guardaven els silencis d’una nit d’amor. Avui t’escriuré una carta, tardor, al peu de la platja; se l’endurà, endins, el recular de l’onada.

118

Els tres símbols Els pins de la platja desprenen pinasses, que cauen, damunt del llit de la sorra, tapant jonqueres. Les aigües d’estany es taquen de molses, que suren, damunt dels fons del solatge, trencant tenebres. Les branques dels arbres despullen ses fulles, que moren, damunt del camí de grava, colgant roderes.

119

Tu, sempre tu Jo no vull que la lluna baixi damunt la terra, ni que les gotes de pluja es tornin perles, ni que sigui el fons de l’estany un tresor de pedreria; desitjo, tan sols, que cada any vinguis a fer-me companyia, que el ventall coronat de l’ona escampi pau damunt la sorra, que el vent orquestri una cançó de silencis, i que sense cel ni infern el nostre amor sigui etern.

120

Ha d’haver-hi un camí Avui que la tardor s’ha fet reina del delta, moltes estimades separen la mar de la terra. Un perfum d’amor desprenen les seves cabelleres verdes, mogudes pel vent, quan em llenço als seus braços d’argent, besant sos llavis verges. Dins d’un gran llac blau, un castell de vela blanca em porta endins, buscant la clau que el cor li mana. I el cervell, com un esclau, que veu com l’horitzó es tanca, li diu adéu, adéu... i cau, vençut al peu de la platja. Avui que la tardor s’ha fet reina del delta, moltes estimades separen el cel del món; potser és el cap el que dorm, potser és el cor el que pensa.

121

Sense llàgrimes No ploris, estimada; a l’hora dels adéus hem de ser forts, curt, el nostre acomiadament, perquè sigui aquest moment pedra de toc de la teva anada. Quan la mar està en calma hi suren totes les naus, les adversitats del destí ens han de fixar el camí que ens obri el cor a la pau, a l’amor i a l’esperança. No ploris, estimada; tornaràs a sembrar de tristesa les tardes de la plana, tornaràs a omplir l’estany, amb sentor de pineda, de secrets de tot un any. I jo rebré, de genolls damunt la sorra, el primer bes de l’amor que torna.

122

Com cada any Quan les primeres ventades humides escombrin les sorres de les platges, la bellesa entra en zel; trencarà el nus virginal i parirà tardor. I vindrà l’amor, de la salabror del sorral a la tristesa del cel; quan el pèndol dolç de les onades torni un bes de foc a les marines.

123

Les sorres desertes Hi ha núvols en el cel, pau en la plana; l’ocell s’ha encauat dins la jonquera, i l’estany va destil·lant puresa cap al solatge. Una dolça melangia s’endinsa en el cor, i un silenci d’amor omple la tarda. Hi ha núvols en el cel, rou en el marge; el vent s’ha amagat dins la pineda, i el mar va pendulant tristesa cap a la platja.

124

La nimfa del delta Era bella, com l’infinit boirós d’una tarda de novembre, com el cel cendrós del capvespre. Era verge, com la lluïssor de la sorra mullada per l’onada, com la llum groga de la vesprada. Era deessa, com la filla del riu engendrada per la terra, com el mite viu del delta. Era Ella, i la vaig estimar sempre.

125

Sol, sempre sol El dia que te’n vagis ja sé que no floriran marges per vestir-te les sines de perfums, ni suraran records de cendra del fons de l’estany a dir-te adéu. El dia que te’n vagis ja sé que no baixaran els àngels a eixugar-te les llàgrimes dels ulls, ni vindran les fades del delta, al peu de la sorra, a dir-te adéu. Sols jo et donaré l’últim bes de la tardor i una llarga abraçada d’amor. Sols jo t’esperaré.

126

127

Sant Jordi, 2011

TALLERS GRÀFICS DE RÚBRICA EDITORIAL

128

129

130