Big Brother Is Watching You by tonibanyes

BIG BROTHER IS WATCHING YOU Una lectura de la novel·la «1984» de George Orwell

en el centenari del seu naixement (1903-2003)

presentació L'experiència educativa que presentem és el resultat del treball iniciat amb tres grupsclasse de 1r. de BTX de l'IES Gallecs de Mollet (Vallès Oriental, Barcelona) durant el segon trimestre del curs 2001-2002.

Es tracta d'una proposta de lectura d'aquesta coneguda novel·la en el marc de l'assignatura comuna de Filosofia. Ha estat plantejada com un complement a les explicacions del temari, atès que l'obra d'Orwell suscita un gran ventall de qüestions susceptibles de reflexió filosòfica. Hem volgut oferir tot aquest seguit de materials per a poder facilitar la tasca de comprensió lectora. Són el fruit de la nostra investigació, però, per descomptat, estan oberts a noves aportacions i a l'adaptació que cadascú vulgui fer-ne d'acord amb el seu particular abordatge. Capbussar-nos en aquest llibre ens ajudarà a entendre una mica millor el món actual amb tots els seus perills i les seves contradiccions. A més, com que disposem de la versió cinematogràfica ―la visualització de la qual, com és lògic, la deixem per al final― podrem arrodonir l'anàlisi global de la trama, els personatges i tota la seva problemàtica. Val a dir que aquest estudi abasta transversalment d'altres àmbits, com ara l'anglès, la sociologia, la psicologia, la geografia, la història, la política, la literatura, la lingüística, etc. Enguany celebrem el centenari del naixement de George Orwell (1903-1950). Amb la aquesta modesta contribució ens volem afegir a l'homenatge. Perquè la millor forma de recordar-lo és llegir una de les seves obres cabdals, la darrera novel·la que va escriure. Som-hi, doncs.

taula

introducció metodologia

vocabulari mapamundi organització politicosocial

temes metàfores

citacions qüestionari

textos pel lícula conclusions bibliografia

recursos a

la xarxa

introducció Parlar de «1984» és parlar d'una obra mestra, d'una de les millors novel·les de tots els temps, si més no del s. XX. Traduïda a més de 60 llengües, amb milions d'exemplars venuts, ha esdevingut tot un clàssic. Al·legoria, sàtira, paràbola, profecia, ciencia ficció, manifest antitotalitarista, distopia, malson... L'obra admet molts qualificatius. Orwell havia considerat un títol alternatiu: "L'últim home a Europa". La seva acurada descripció d'un sistema de poder tirànic basat en la mentida sistemàtica, on l'individu que es rebel·la no té cap futur, la converteixen en un al·legat a favor de la llibertat malgrat el rerefons pessimista que enfosqueix la lucidesa del relat. La jerarquia social, la omnipresència de les telepantalles com a instrument de control de la població, la manipulació del llenguatge (newspeak = políticament correcte) que condueix a l'ortodòxia mental (pensament únic), la necessitat d'una guerra perpètua contra un enemic virtual ("terrorisme"), etc. Realitats que, a hores d'ara ―cinquanta anys després de la pre-visió orwelliana―, són ben presents a la nostra societat, perills gens ficticis que es multipliquen amb el desenvolupament de les noves tecnologies i que cal desemmascarar. Aquí rau el valor d'aquesta lectura: ser un avís, un anunci d'allò que amenaça la nostra condició de ciutadans lliures en el si d'un sistema cada cop més uniformitzat i controlat davant del qual només ens resta capitular. «1984» és el retrat d'un món que no voldríem conèixer, però contra el qual encara hi som a temps de lluitar. Per això, tots els joves haurien de llegir aquest llibre, almenys per adonar-se de què les coses podrien empitjorar si no reaccionem contra els abusos del poder polític i econòmic. Al capdavall, en Winston Smith fracassa perquè està sol. La seva consciència, desvetllada i aïllada, no té res a fer enfront de la inconsciència generalitzada d'un ramat manipulat per l'omnipotent Partit. Si l'objectiu de la Filosofia ha de ser promoure l'actitud crítica, la lectura d'aquesta magnífica novel·la d'Orwell pot ser una primera passa en el llarg camí devers la comprensió de la nostra realitat .

metodologia El primer entrebanc que trobem és l'extensió del text: 300 pàgines de lletra menuda i atapeïda. Haurem de "vendre molt bé el producte" si volem que els nostres alumnes s'hi engresquin, sobretot quan tenen una pila de llibres més per a llegir. Optar per aquesta lectura significa sacrificar algunes hores de classe en les quals presentarem, comentarem, llegirem, discutirem... No n'hi ha prou amb dir: "Heu de llegir aquest llibre (a casa vostra) i tal dia us en faré un control". La complexitat del contingut exigeix una tasca propedèutica per part del professor i, alhora, una feina d'acompanyament al llarg de la lectura. La nostra proposta és, per tant, molt clara en aquest sentit. Si no prenem seriosament el treball sobre aquest llibre, val més deixar-ho córrer. Si, en canvi, decidim ampliar i enriquir les unitats temàtiques del currículum oficial mitjançant la comprensió d'aquesta novel·la, de ben segur que aconseguirem uns resultats d'allò més positius. La temporització depèn molt de cada cas, però recomanem un mínim de deu hores-classe per tal d'abordar aquesta lectura amb certes garanties d'èxit. També som del parer que és millor fer-la a la segona o tercera avaluació, ja que els alumnes hauran tingut prou temps de familiaritzar-se amb l'assignatura. Una bona idea és fer que el comprin al Nadal (que se'l portin els Reis) i, d'aquesta manera, el poden començar a llegir durant les vacances. D'antuvi, els lliurarem un DOSSIER (VOCABULARI, MAPAMUNDI, ORGANITZACIÓ POLÍTICOSOCIAL, TEMES, TEXTOS, CITACIONS, BIBLIOGRAFIA, RECURSOS A LA XARXA...).

Hauran de cercar informació sobre l'autor i

l'obra. Després han de començar a llegir capítol per capítol. Per exemple, podem dir: "Per al dilluns vinent vull que porteu llegit el capítol primer". Aleshores, el dilluns comentem els aspectes que surten en el capítol, els personatges, les situacions, etc. L'experiència demostra que la dinàmica de llegir fragments a classe i comentar-los és força adient perquè, malgrat que suposa un esforç suplementari per al professor, resulta molt aclaridor per als alumnes els quals, gràcies a aquestes explicacions, troben més entenedora la novel·la i s'hi enganxen més. Suggerim que, mentre llegeixin, s'apuntin allò que no entenen per a poder preguntar els dubtes a classe. Hom pot avaluar cada participació, cada deure que es demani (recerca d'informació, resum de capítols, comentaris de text...). En acabar la lectura, i un cop visionada la pel·lícula, podem fer un control general (vid. QÜESTIONARI) o demanar la confecció d'un treball individual o col·lectiu sobre l'obra completa o algun tema en particular.

vocabulari TERMES

INDRETS

Telepantalla (Telescreen) Pensadoble (Doublethink) Crim-de-pensa (Thoughtcrim) Criminal-de-pensament

Primera Divisió Aèria

(Thought Criminal) Caracrim (Crimeface)

OCEANIA EURÀSIA ESTÀSIA (Àsia Oriental) El País Daurat (The Golden Country) Ministeri de la Veritat ("Miniver") Ministeri de l’Amor ("Miniam") Ministeri de la Pau (“Minipax”) Ministeri d'Abundància ("Miniabun") Departament de Registres Departament de Novel·les Departament de Música Centre Col·lectiu Habitació 101 (Room 101) Cafè del Castanyer

Paracrim La mutabilitat del passat Ortodòxia (Orthodoxy) Heterodòxia (Unorthodoxy) Inpersona (Unperson) Vaporitzar (Vaporizing) Vidapròpia (Ownlife="vidaindiv") Parlavella (Oldspeak) Novoparla (Newspeak) Dos minuts d’Odi (Two minutes Hate) Setmana de l'Odi (Hate Week) El Partit (The Party) SOCANG (INGSOC) Partit Intern (Inner Party) Partit Extern (Outer Party) Policia del Pensament (The Thought Police) Lliga Anti-Sexe (Anti-Sex League) La Germandat (The Brotherhood)

OBJECTES El parlaescriu (the speakwrite) El Diari (The Diary) El Llibre (“The Theory and Practice of Oligarchical Collectivism”)

El petjapapers de vidre (The glass paperweight)

Gin Victòria Cigarretes Victòria Cafè Victòria El gravat de Sant Climent Danes

(Airstrip One = Britain)

Les Cases de la Victòria (Victory Mansions)

(Chesnut Tree Café)

La Botiga d’Andròmines (The Junk-shop) L’Alcova (The Alcove)

PERSONATGES

Winston Smith Júlia O’Brien GG = El Gran Germà (BB = Big Brother)

Emmanuel Goldstein (“The Enemy of the People”)

Proles, proletaris, plebs Syme Parsons Mr. Charrington Els Espies Jones, Aaronson and Rutherford

mapamundi Dibuixa un mapa amb els 3 superestats que surten a la novel·la OCEANIA

EURÀSIA

ESTÀSIA

i situa-hi els diferents països actuals

organització politicosocial BIG BROTHER

INGSOC

Partit Intern "Els de Dalt" > el Cervell O'Brien > Policia del Pensament (màxim sis milions o el 2% de la població d'Oceania)

"Els del Mig" > les Mans > Partit

Extern

> Winston > Júlia

prolesprolesprolesprolesprolesprolesprolesprolesprolesprolesproles

"Els de Baix" > el Cos > 85% població > segons Winston són el futur... la població esclava dels territoris equatorials que no formen part de l'estructura

¿.................GERMANDAT > Emmanuel Goldstein.................?

temes 1. Podria existir realment «1984»? Els límits de la ficció. 2. El monopoli del poder (tirania, dictadura, feixisme, totalitarisme...) 3. Diferències entre utopia i distopia (antiutopia, cacotopia) 4. La lluita per la llibertat és essencial a l'ésser humà? Lliberticidi. 5. Igualitarisme o jerarquia? Les classes socials (compara La República de Plató) 6. La tecnologia ens allibera o ens esclavitza encara més? Tecnocràcia. 7. La importància de la memòria (personal i històrica). Memoricidi. 8. Un govern mundial seria garantia de pau perpètua? La justificació de la guerra.

9. Saps que a la ciutat de Barcelona hi ha la plaça Georges Orwell? On? Saps que hi han posat càmeres de vigilància?! 10. La força de la relació interpersonal. Per què l'enamorament és una amenaça per al Partit? Entre Winston i Júlia què hi ha: amor, amistat, sexe...?

metàfores ELS PROLES: Representen la classe social més baixa, el proletariat. Serveixen com a

metàfora de la desesperació. Winston espera, com esperava Marx, que els proles es revoltin contra el Partit i restaurin la llibertat social. Però això no succeirà mai. Viuen com a salvatges i no comprenen l'opressió que pateixen. La seva ignorància és la seva impotència. EL DIARI: Escriure està prohibit, és un crim. Per què? Perquè significa pensar per un mateix, sortir-se del guió establert. La dissidència literària és creativa i s'oposa a la creença cega que exigeix el Partit. El Diari representa l'únic reducte de llibertat enmig del silenci oceànic on tots són autòmats sense veu pròpia, sense criteri. Escriure suposa obrir una petita escletxa dins la foscor impenetrable. La llum de la raó contra la ceguesa absurda del Poder. Així, la ploma esdevé arma. MÚSICA-CANÇONS: Orwell introdueix lletres de cançons i poemes enmig de la novel·la. Per una part, Winston escolta la música propagandística i enllaunada del Partit i, per una altra, la que canten el Proles, que ell troba estranyament bonica. També escolta el refilet d'un ocell en el bosc i, aleshores, se sent ple d'esperança. Les cançons tenen un paper molt important en el llibre. Són records que revelen detalls del passat, representen la cultura. Els crits fanàtics dels partidaris del Gran Germà contrasten amb el murmuri tendre i dolç d'aquella dona prole que cantusseja mentre estén la roba... Tot això pertany a la natura humana malgrat l'artificial imposició de l'Estat. SOMNIS: Els somnis d'en Winston revelen informació bàsica sobre el seu passat i prediuen el seu futur. Somia amb el País Daurat tot presagiant la trobada amb Júlia. Somia amb O'Brien, amb l'indret "on no hi ha obscuritat"... Però els somnis representen la història i la llibertat associada amb la història. La Policia del Pensament ho pot veure tot menys l'interior de les persones. Winston pot creure el que li plagui i

somiar a pler, sempre que la seva cara i la seva conducta no el delatin. Només a través del rentat de cervell (brainwashing) i del tractament de shock, el Partit podrá controlar el somnis de Winston. LES RATES: Winston coneix el significat de l'habitació 101 quan O'Brien el tortura amb les rates. Elles representen per a Winston la pitjor de les pors. En un altre sentit, les rates són la depravació, en la mesura que es relacionen amb la misèria i la pestilència. Creixen a les escombraries i porten malalties. Les rates ens apropen al món bestial i ens allunyen del món humà. Winston vol mantenir la seva humanitat malgrat la duresa de les circumstàncies. La maquinària del Partit converteix els membres del Partit Extern i els Proles en simples engranatges inhumans. Tots acaben esdevenint rates dins la gàbia del Gran Germà. LA MARE: Winston sovint somia amb la seva mare. La mare i la germana es van sacrificar per salvar-lo. Els records de la guerra, els dies de fam i de por. La mare representa la pèrdua del lligam humà, del sentiment familiar. Winston sobrevisqué entre la ingratitud i la soledat. Orfe enmig d'un món trist i depriment, la mare apareix com una ombra d'allò que la guerra s'endugué.

citacions BIG BROTHER IS WATCHING YOU

El Gran Germà t'aguaita • • • • • • • • • • • •

• • • • • •

La guerra és pau - La llibertat és esclavitud - La ignorància és fortalesa Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el passat El crim-de-pensa és la mort. Ortodòxia significa no pensar, no haver de pensar. Ortodòxia és inconsciència. Ser una minoria d’un sol no significava estar boig. El seny no és una cosa d'estadístiques. Llibertat és dir que dos i dos fan quatre. El sexe és un acte polític. D'esperança, si n'hi ha cap, la tenim en el proletariat. Els ocells cantaven el poble cantava, el Partit no cantava. Si vols una imatge del futur, imagina una bota trepitjant una cara humana per sempre. Ens trobarem en algun indret on no hi ha foscor... Amb el desenvolupament de la televisió es va acabar la vida privada. Pertanyia al temps antic, al temps en què encara existien la vida privada, l'amor i l'amistat i en què els membres d'una família s'ajudaven mútuament sense necessitat de conèixer-ne les causes. A Winston el sorprenia que el més característic de la vida moderna no fos la crueldat ni la inseguretat, sinó senzillament la buidor, l’absoluta manca de sentit. La cosa més terrible que havia realitzat el Partit era de persuadir-vos que els mers impulsos, els purs sentiments, no tenien cap valor, i alhora de privar-vos de tota acció sobre el món material. Ets l’últim home –digué O’Brien–. Ets el guardià de l’esperit humà. La finalitat no era de romandre viu, sinó d'ésser sempre un home.

• • • • •

• • •

•

La Humanitat només podia escollir entre la llibertat i la felicitat, i per a la gran massa era preferible la felicitat. Una societat jerarquitzada només és imaginable sobre la base de la pobresa i la ignorància. La guerra la menen els dirigents contra els seus propis subordinats per tal de conservar intacta l'estructura de la societat. Els dos propòsits del Partit són de conquerir tota la superfície de la terra i d'extingir d'una vegada per totes la possibilitat del pensament independent. La rebel·lió declarada o qualsevol indici de rebel·lió actualment no són possibles. No cal témer res de part dels proletaris. Abandonats a ells mateixos, continuaran generació rere generació i segle rere segle treballant, engendrant i morint, no solament sense sentir cap impuls de rebel·lia, sinó sense endevinar que el món podria ser diferent de com és. I així el progrés tecnològic solament es realitza quan els seus productes poden servir d'alguna forma per a la disminució de la llibertat humana. Es va treure la roba i va deixar-la de banda amb un gest tan magnífic que semblava l'anihilament de tota una civilització. Deia que els contes sobre Goldstein i el seu exèrcit d'emboscats eren simplement una de tantes enganyifes que el Partit inventava per als seus propis interessos... Els projectils dirigits que diàriament queien sobre Londres probablement eren llançats pels mateixos governants de l'Oceania, "per fer por a la gent". No podia imaginar un moviment polític independent; i en tot cas el Partit era invencible. Sempre existiria. I mai no canviaria. L’únic que podia fer és rebel·lar-se secretament o, en certs casos, perpetrar actes aïllats de violència com ara matar algú o posar una bomba en qualsevol lloc. Estimava el Gran Germà .

qüestionari 1. Quin era el nom autèntic de Georges Orwell? 2. Quin any va sortir publicada la primera edició de la novel·la? 3. En quin departament i en quin ministeri treballa Júlia? 4. Què volen dir les sigles SOCANG? 5. Com es titula el llibre d’Emmanuel Goldstein? 6. Quants anys té Winston? Quin és el seu número d'assignació? 7. Quins són els tres eslògans del Partit? 8. Acaba la frase: “Si vols una imatge del futur, imagina .............” 9. Escriu el títol d’alguna altra obra d’Orwell. 10. Com es diu el propietari de la botiga d’andròmines on Winston va a comprar? 11. Com es deia l’exdona de Winston? 12. Escriu tres paraules en la versió neollengua. 13. Què pensa Winston dels proles? 14. Quin tant per cent de persones pertanyen al Partit? 15. Quina és la darrera frase que Winston diu a la novel·la? 16. Quina és la primera frase que Winston escriu al seu Diari? 17. Què són els “forats de la memòria”? 18. A què es dedica Syme? 19. Quina edat té Júlia? De quin color porta el cinturó? Per què? 20. Què és El País Daurat? 21. Què significa ser un caracrim? 22. Què simbolitza el petjapapers? Què hi ha dins? 23. Completa l'eslògan: "La guerra és la pau, la llibertat és l'esclavatge ........" 24. Què li furta Winston a la seva germana petita? 25. Segons O'Brien, per què alguns han de visitar el Ministeri de l'Amor? 26. Segons el Partit, qui són lliures? 27. Quina és la filosofia social dels tres superestats? 28. D'acord amb "El Llibre", quin país guanyarà la guerra internacional? 29. Quin és l'objectiu final del Partit? 30. En què consisteix la "victòria final de Winston sobre si mateix"? 31. Com és que el Diccionari de Novoparla cada nova edició és més petit? 32. Fes una descripció del personatge d’O’Brien 33. Què va succeir amb la mare i la germana de Winston? 34. Com pot saber O'Brien que les rates són el que més repugna a Winston? 35. Per què és tan important la memòria? 36. Per què el sexe esdevé un acte polític? 37. Per què aquesta novel·la no és una utopia? 38. Quines profecies de la novel·la creus que s’han fet realitat actualment? 39. Quin missatge central conté el llibre de Goldstein? Resumeix-lo. 40. Què és el que menys t’ha agradat de la novel·la? 41. Compara la pel·lícula amb el llibre. 42. Dos més dos fan quatre? 43. En què consisteix la doblepensa? 44. Què hi hauria dins la teva particular habitació 101? 45. Com continuaries la novel·la si poguessis escriure’n una segona part?

SOLUCIONS 1- Eric Arthur Blair. 2- 1949. 3- Ficció-Novel·la / Veritat. 4- Socialisme Anglès. 5- La teoria i pràctica del col·lectivisme oligàrquic. 6- 39. 6079 7- La guerra és la pau / La llibertat és l'esclavatge / La ignorància és la força. 8- ...Una bota trepitjant una cara humana per sempre. 9- Homenatge a Catalunya, La Granja dels animals (Rebelión en la granja) ... 10- Mr. Carrington. 11- Katharine. 12- Minipax, sexecrim, fecart, dobleplusbo, inbo, plusbo.... 13- Que en ells rau el futur. 14- 15 % aprox. 15- Ens hem de veure un altre dia. 16- Anit vaig estar als flicks. 17- Tubs on es destrueixen els documents del passat. 18- Filòsof especialitzat en neollengua. 19- 26. Vermell escarlata de la Lliga Anti-Sexe. 20- El país del somnis. 21- Tenir una expressió impròpia a la cara, sospitosa. 22- El món perdut del passat, un record material dels vells temps, i també "el petit món secret" que ell i Júlia s'havien creat... Un tros de coral rosat. 23- La ignorància és la força. 24- Xocolata. 25- Per a ser "guarits". 26- Els proles i els animals. 27- Socialisme Anglès (SOCANG) a Oceania, Neo-Bolxevisme a Euràsia i Culte a la Mort a Estàsia. 28- No cap. 29- El Poder. 30- En la seva capacitat d'estimar finalment el Gran Germà.

textos

Bush depende de la guerra sin fin por Thomas Walkom La guerra contra el terrorismo es una invención brillante. Puede que no la haya iniciado George W. Bush, pero actúa en su beneficio. Le dio energía a la tambaleante economía de EEUU y una nueva raison d'être a la alianza de politiqueros, contratistas de defensa y especialistas en seguridad que constituyen lo que el ex-presidente norteamericano Dwight Eisenhower bautizó como el complejo militar-industrial. Lo que hace mucho mejor a esta guerra, en términos políticos, es su vaguedad. Ya que un terrorista, por definición, puede ser cualquiera -el hombre del apartamento vecino, la persona que merodea por el arcén del metro-, no podemos estar seguros nunca de quién es el enemigo. Y más importante, nunca podemos saber cuándo hemos ganado. Por ello esta guerra tiene la capacidad de durar para siempre. Sólo parará cuando aquellos que están a cargo así lo quieran. ¿Y por qué lo iban a querer? Gracias a la guerra, Bush pasó de ser un objeto de burla a un icono nacional. Antes del 11 de septiembre, el presidente de EEUU era considerado un niño de fraternidad un poco imbécil del que se reían en la televisión en horario central. Hasta se cuestionaba la propia legitimidad de su elección. Ahora el niño de fraternidad es un presidente en guerra, el comandante en jefe de todos los patriotas norteamericanos. Aquellos que ahora se burlen de Bush, incluso aquellos que se atrevan a criticarlo, lo harán bajo su propio riesgo. Para Bush, el fin de la guerra contra el terrorismo puede traer consigo el desastre político. Miremos lo que ocurrió con su padre. George Bush padre era un presidente muy popular cuando emprendió la guerra contra Iraq, pero tan pronto como la lucha se detuvo, su popularidad se vino abajo. Sin una guerra que ocupase toda su atención, los norteamericanos recordaron por qué no querían al mayor de los Bush y lo echaron de la Casa Blanca. Por el contrario, Bush hijo ha descubierto la manera perfecta de evitar el destino de su padre con una guerra sin fin. La guerra contra el terror puede continuar indefinidamente porque, a diferencia de la Guerra del Golfo, la Segunda Guerra Mundial o incluso de la Guerra Fría, no conlleva ningún criterio mensurable de éxito. ¿Está derrotado Afganistán y su ex-gobierno talibán encarcelado? No importa, dice el secretario de defensa de EEUU, Donald Rumsfeld. Afganistán no es importante, los talibanes son meras herramientas. Los terroristas, según nos han comunicado, están vivos todavía. Están en todas partes, son parte de la conspiración internacional conocida como Al Qaeda. Incluso la misma Al Qaeda escapa a la definición. Cada vez que son identificados sus supuestos líderes, nos advierten que hay más escondiéndose en las sombras. Y siempre que la atención mundial se desvanece, se hace un nuevo descubrimiento. Una libreta encontrada en una casa bombardeada de Kabul prueba que Al Qaeda está planeando un ataque nuclear. Una cinta de vídeo encontrada en Singapur demuestra que Al Qaeda está planeando otro bombardeo terrorista. Por suerte para nosotros, estos fanáticos antimodernidad hacen muchos vídeos. Se filman confabulando entre sí, filman los planes de ataque, filman sus cenas, y después dejan los videos tirados por ahí. Menos mal que también dejan por escrito muchos de sus planes en inglés. En noviembre, por ejemplo, unos periodistas que buscaban en una casa de Kabul supuestamente utilizada como centro de entrenamiento de Al Qaeda, encontraron planos trazados a mano, en inglés, sobre cómo fabricar un bombardero casero de varios millones de dólares. Otros reporteros encontraron jarras de "líquidos apestosos" y libretas llenas de ecuaciones, todo tomado como evidencia de una fábrica de armas bacteriológicas de Al Qaeda. Incluso cuando el New York Times informó que los tan publicitados planos para fabricar una bomba nuclear casera probablemente habían sido copiados de un sitio web de trucos, el griterío de miedo y condena continuó. Desde que el novelista Ian Fleming inventó SPECTRA, la fuerza malvada en las sombras dedicada a eliminar al agente 007 James Bond, no se había echado mano a la imaginación mundial de este modo. ¿Hay una rebelión en las Filipinas? La responsable es Al Qaeda. ¿Un complot en Malasia? Al Qaeda otra vez. Como la SPECTRA de

Fleming, Al Qaeda tiene acceso a fondos ilimitados. Sus líderes, al igual que los villanos de las películas de Bond, viven en vastos complejos subterráneos, servidos por acólitos fanáticos. Incluso la intervención ocasional de la realidad no tiene efecto. En Afganistán, los complejos subterráneos terminan siendo estrechas, primitivas cuevas en lugar de suntuosas ciudades subterráneas. No importa. Todo esto prueba que los cuarteles reales de Al Qaeda están en otro sitio, quizás en Yemen o Somalia. En 1984, de George Orwell, el enemigo del Estado está personificado por Emmanuel Goldstein. Goldstein es el Osama bin Laden de la novela, un personaje escurridizo que no se ve ni se captura nunca, pero a quien todos los ciudadanos de Oceanía (el estado ficticio de Orwell, una amalgama de Norteamérica y Europa) consideran un genio malvado empecinado en su destrucción. Como Goldstein nunca es capturado, la batalla de Oceanía contra él no debe acabar nunca. A veces se declara la guerra contra algún país que se dice que está ayudando al nefario Goldstein, a veces contra otro. El campo de batalla puede cambiar, pero la guerra no acaba nunca. No puede hacerlo. La misma existencia del gobierno depende de ella.

En relación a la re-escritura de la Historia, es importante para la estabilidad de la sociedad de 1984 el control sobre los medios de comunicación por medio de las telepantallas que se encuentran en todos los hogares, en todas las calles: funcionan como mecanismos de control ideológico y social. Por otro lado la Neolengua creada por el partido sólo permitía decir las cosas convenientes y hacía imposible la formulación de ideas o mensajes considerados subversivos, no muy alejados de las actuales fórmulas de "lenguaje políticamente correcto". El "estado policial" de 1984 no está tan alejado de nosotros: las telepantallas que persiguen al ciudadano, los controles telefónicos, informáticos... son constantes en nuestras vidas cotidianas. Pero obviamente 1984 no es una imagen de nuestro mundo actual, se trata simplemente de un desarrollo futuro de la realidad de los años cuarenta en la que Orwell vivió llevados al terreno de los supuestos: lo gracioso es que muchos de esos supuestos han superado a la ficción.

En absència d'un Estat autoritari orwellià, les grans corporacions assumeixen el poder. El mercat és Déu, i per imposar el culte les multinacionals aprofiten tots els instruments de control social: mitjans de comunicació, tècniques de marqueting, mecanismes de vigilància interactiva. El procés és tan subtil i gradual que no ens n'adonem. (Rick Crawford) George Orwell es va equivocar. Al Gran Germà no li interessa vigilar els nostres passos; en té prou amb programar-los. El Gran Germà no vol amargar-nos l'existència; prefereix que visquem feliços i ingenus, que consumim sense límit, que no pensem. El Gran Germà és qui mou els fils del mercat opressor envers el qual caminem, parent no gaire llunyà de l'Estat autoritari. (Carlos Fresneda)

Amnistia Internacional Grup d'educadors Tortura

"1984" (fragment) George Orwell (1903-1950) Tercera part, capítol II. Editorial Destino, 1952 El malson va començar amb aquell primer cop al colze. Més tard es va adonar que tot el que havia passat llavors havia estat una lleugera introducció, un interrogatori rutinari al qual eren sotmesos gairebé tots els presos. Tots havien de confessar, com si fos un tràmit, una llarga sèrie de delictes: espionatge, sabotatge i coses per l'estil. Tot i que la tortura era real, la confessió era només una qüestió de tràmit. Winston no podia recordar quantes vegades l'havien pegat ni quant de temps havien durat els càstigs. Recordava, en canvi, que en tot moment hi havia al seu voltant cinc o sis individus amb uniformes negres. De vegades feien servir els punys, d'altres vegades les porres, també vares d'acer i, per descomptat, les botes. Sabia que havia rodolat diferents cops pel terra amb l'impudor d'un animal retorçant-se en un inútil esforç per evitar els cops, però amb aquells moviments només aconseguia que li etzibessin més puntades de peu a les costelles, al ventre, als colzes, a les canyelles, als testicles i a la base de la columna vertebral. De vegades cridava demanant misericòrdia fins i tot abans que el comencessin a pegar, i n'hi havia prou que un puny fes el moviment de retrocés precursor del cop perquè confessés tots els delictes, veritables o imaginaris, de què l'acusaven. D'altres vegades, quan decidia no confessar res, li havien de treure les paraules entre esgarips de dolor, i en d'altres ocasions es deia ell mateix, disposat a transigir: "Confessaré, però encara no. Haig de resistir fins que el dolor sigui insuportable. Tres cops més, dos cops més i els diré el que vulguin". Quan el copejaven fins deixar-lo tirat com un sac de patates damunt el terra de pedra per tal que recuperés alguna energia, al cap d'algunes hores tornaven a anar a buscar-lo i el pegaven una altra vegada. També hi havia períodes més llargs de descans. Els recordava confusament perquè els passava endormiscat o amb el coneixement gairebé perdut. Recordava que un barber havia vingut a afaitar-li la barba i a pelar-lo al zero, i alguns homes d'actitud professional, amb bates blanques, li prenien el pols, li observaven els seus moviments reflexos, li aixecaven les parpelles i recorrien el seu cos amb els seus dits barroers buscant ossos trencats o li posaven injeccions al braç per a fer-lo dormir. Les pallisses es van fer menys freqüents i van quedar reduïdes gairebé únicament a les amenaces, a anunciar-li un horror al qual l'enviarien quan les seves respostes no fossin satisfactòries. Els que l'interrogaven no eren ja canalles amb uniformes negres, sinó intel·lectuals del partit, homenets grassonets de moviments ràpids i ulleres brillants que es rellevaven per "treballar-lo" en torns que duraven –no n'estava segur– deu o dotze hores. Aquests altres interrogadors procuraven que estigués sotmès a un dolor lleu, però constant, tot i que ells no es basaven en el dolor per a fer-lo confessar. Li donaven bufetades, li retorçaven les orelles, li estiraven els cabells, el feien sostenir-se damunt d'una sola cama, no el deixaven orinar, li enfocaven la cara amb insuportables reflectors fins que el feien plorar a llàgrima viva... Però la finalitat d'això era només humiliar-lo i destruir en ell la facultat de raonar, de trobar arguments. La veritable arma d'aquells homes era el despietat interrogatori que s'allargava hora rere hora, ple de trampes, deformant tot el que ell havia dit, fent-li confessar a cada pas mentides i contradiccions, fins que començava a plorar no només de vergonya, sinó de cansament nerviós. De vegades plorava mitja dotzena de vegades durant una sola sessió. Gairebé tota l'estona l'insultaven i l'amenaçaven, a cada vacil.lació, amb tornar-lo a lliurar als guàrdies. Però de cop canviaven de to, li deien camarada, tractaven de despertar els seus sentiments en nom de l'Ingsoc i del Gran Germà, i li preguntaven compungits si no li quedava suficient lleialtat al Partit per desitjar no haver fet tot el mal que havia fet. Amb els nervis destrossats després de tantes hores d'interrogatori, aquests amistosos retrets el feien plorar amb més força. Al final s'havia convertit en un ninot: una boca que afirmava el que li demanaven i una mà que signava tot el que li posaven al davant. La seva única preocupació consistia en descobrir què desitjaven fer-li declarar per confessar-ho immediatament abans que comencessin a insultar-lo i a amenaçar-lo.

Núm. 19 Tercer trimestre 2000

El Gran Hermano et vigila Txus Sanz, director de l’esplai El Piolet Com acostuma a passar, la realitat a vegades supera la ficció. Aquest és el cas de l’experiment televisiu que suposa el programa de Tele5 El gran hermano. Des que es va estrenar, el programa ha causat una gran expectació i és un dels principals temes de debat en cafès, bars, restaurants i perruqueries. Qui havia pensat que aquella idea de Peter Weir (director de El show de Truman), que criticava mitjançant aquesta pel·lícula el negoci televisiu del "reality show", seria exportada al món real i constituiria un aclaparador èxit d’audiència? Però més enllà de la morbositat que pot produir veure uns éssers humans rere el mirall de la paret, l’emissió de El gran hermano suscita múltiples interrogants de tipus cívic i ètic. D’entrada, sembla clar que en la nostra societat ja no s’escandalitza ningú per veure que som capaços de quasi qualsevol cosa només per diners. El reclam dels 20 milions de premi provoca que més de 2000 joves estiguin disposats a fer de conillets d’índies dins d’una gàbia amb forma de casa en la qual s’han instal·lat càmeres fins i tot a la dutxa. Tot el món es pregunta si veurem les imatges de la dutxa ja que, en cas contrari, per quina raó haurien posat una càmera allà? Big Brother era el nom amb el qual George Orwell definia en la seva novel·la 1984 l’Estat totalitari que tot ho veia, tot ho escoltava i decidia sobre tot. La nostra societat dista considerablement de la que Orwell va imaginar fa poc més de 50 anys, però, d’alguna manera, és cert que cada cop estem més controlats. Permeteu-me posar algun exemple. Alguna vegada us heu parat a pensar la quantitat d’informació que tenen els banquers sobre nosaltres? Saben on treballem, quants diners cobrem, la universitat on hem estudiat, si hem canviat de feina, quins són els nostres hàbits de consum (si paguem amb la targeta de crèdit), per on ens movem habitualment (si traiem diners dels caixers automàtics), a quines revistes estem subscrits, si pertanyem a alguna associació o partit polític (les quotes s’acostumen a domiciliar al banc), l’import de la nostra factura telefònica, de la llum, de l’aigua, etc. Un altre exemple: recentment s’està investigant l’existència de la xarxa Echelon, una suposada xarxa d’espionatge internacional impulsada per cinc països (Estats Units, Gran Bretanya, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda) que sembla que té capacitat per interceptar la majoria de les comunicacions que fem en format digital (telèfons, faxs, correu electrònic, etc.). Amb l’excusa de prevenir el terrorisme internacional aquesta xarxa secreta ha estat espiant a polítics i empreses de tot tipus. Margaret Newsham, antiga treballadora de la NSA (Agència de Seguretat Nacional dels EUA), afirma que el 1984 la xarxa Echelon era capaç d’intervenir en temps real totes les comunicacions de qualsevol persona del planeta i podia mitjançant els seus satèl·lits "filmar un segell en el terra". Pel seu caràcter secret totes aquestes accions s’estan fent impunement i sense necessitat d’un manament judicial. Així doncs, l’emissió d’aquest programa per part de Tele5 posa de manifest una de les més curioses paradoxes del món actual: tots som a la vegada espectadors i víctimes del Gran Hermano. Però El Gran Hermano té en l’actualitat unes formes molt menys visibles i molt més subtils. Els mecanismes de control social s’han incorporat silenciosament en la nostra cultura. Aldous Huxley publicava el 1932 una novel·la titulada Un món feliç. En aquesta, al contrari que en la profecia orwelliana, es plantejava la hipòtesi que la banalització de la cultura i l’excés d’informació farien impossible la possibilitat d’elecció i que, per tant, s’arribaria a una nova forma d’opressió per mitjà de la felicitat. Si tenim en compte la dinàmica de les nostres societats, no us sembla una idea suggerent?

pel·lícula Fins ara s'han fet tres versions cinematogràfiques de la novel·la. La primera (1954) la va fer la BBC per a la televisió. Dos anys després (1956) Michael Anderson dirigí la primera versió per a la gran pantalla. Ambdues són en blanc i negre, en anglès i introbables. L'any 1984, coincidint amb la data del títol, aparegué la darrera versió, que és la que proposem com a complement de la nostra lectura. La trobarem en format VHS i en castellà.

Any: 1984 Regne Unit Duració: 113' Director: MICHAEL RADFORD Director de fotografia: ROGER DEAKINS Producció: UMBRELLA/VIRGIN Dipòsit legal: B-19.562-2001 No recomanada als menors de 13 anys ACTORS Winston Smith > John Hurt O'Brien > Richard Burton Júlia > Suzanna Hamilton Charrington > Cyril Cusack Parsons > Gregor Fisher Syme > James Walker

conclusions Fa catorze anys que em dedico a aquesta feina i mai no m'hagués pensat que un llibre de lectura "obligatòria" pogués engrescar tant els alumnes. Abans havia provat d'altres lectures, amb un balanç més aviat discret. En aquest cas, les expectatives han estat absolutament desbordades per l'entusiasme que han mostrat els lectors envers aquesta història escrita per Orwell. I és que el llibre enganxa des del principi. És fàcil identificar-se amb Winston, aquest (anti)heroi que s'enfronta a tot, aquest rebel gairebé suïcida que s'estima més morir dempeus que viure agenollat. Una rebel·lia que els adolescents fan seva de seguida. Un altre ingredient fonamental és la història d'amorpassió-transgressió que s'estableix entre Winston i Júlia. És el fil conductor que relliga la trama i ens fa sentir còmplices. El que no els acaba de convèncer és el final... Acostumats al típic happy end, la conclusió orwelliana els deixa decebuts. Els bons no sempre guanyen. I això, segons com, costa molt d'empassar. Tanmateix, ha valgut la pena. Llibre, pel·lícula, discussions, referències a l'actualitat... Tot en el mateix pack i al mateix preu. Si els ha servit per obrir una mica els ulls, ja estic satisfet. Dos mesos donant tombs al voltant d'aquesta novelassa, provant de llegir entre línies, dilucidant, esprement el suc amarg del seu missatge intemporal. Tot un èxit d'audiència. Els alumnes que ara fan segon encara m'ho recorden. Els repetidors em demanen sisplau que aquest curs torni a fer llegir «1984» d'Orwell. Tranquils ―els dic―, serà el mes que ve. Jo també trobo a faltar en Winston... El Winston que tots portem a dins i que Orwell fou capaç de retratar amb la seva ploma genial. El Winston que tots estimem d'ençà que vam saber que algunes victòries semblen derrotes i a l'inrevés. Llegir en comptes de viure? No. Llegir per a viure millor, per a comprendre millor la vida que vivim. La llibertat com a valor suprem? No. La llibertat com un camí que mena a la realització personal. La llibertat com una conquesta que ningú no ens pot arrabassar. El Gran Germà ens vigila, potser sí, però tant se val. Hem après a escapolir-nos del seu control, de la seva mirada inquisitorial. Hem après a llegir, a escriure, a somiar... Gràcies a Orwell. Gràcies a Winston. Gràcies a la Literatura.

bibliografia Ediciones Destino, S.A. En català: Traducció de Joan Vinyes. 1a. edició: 1984. En castellà: Traducció de Rafael Vázquez Zamora. 1a. edició: 1952.

recursos a la xarxa Versió íntegra digital del text original en anglès http://www.constitution.org/orwell/1984.htm http://orwell.ru/library/novels/1984/e/e1984_1a.htm

Versió castellana http://www.ucm.es/info/bas/utopia/html/1984.htm

Adreces d'interès www.historiacritica.org/anteriors/ anteriors2/cartes/cartes01.htm http://www.geocities.com/SoHo/Square/4085/findex.htm http://www.classicnote.com/ClassicNotes/Titles/1984 http://pages.citenet.net/users/charles/links.html http://www.seas.upenn.edu/~allport/chestnut http://www.glug.com/homework/1984 http://www.k-1.com/Orwell/1984.htm http://www.orwelltoday.com http://www.newspeak.com http://orwell.ru