El Voleibol Nom: Toni Ciordia Sánchez Data d'entrega: 10-14/05/2010 Matèria: Educació Física Curs: 2n ESO A
Índex: Què és el voleibol?...................1 Regles bàsics:.......................2-3 Tècniques:.................................3 Història:.....................................4 El camp:.....................................5 Vestimenta, pilota i xarxa:.......6 Partits:....................................7-8 Equips:............................9-10-11
Què és el voleibol? El Voleibol és un joc d'equip que es juga en una pista dividida en dues parts iguals per una xarxa. A cada part se situa un equip format per 6 jugadors. L'objectiu és passar la pilota per sobre de la xarxa i que doni a terra del camp de l'equip contrari. L'equip contrari té tres cops per tornar la pilota. El joc es posa en marxa amb el servei i la jugada dura fins que la pilota toca el terra, va fora, un equip no aconsegueix tornar-lo o comet falta. En aquest cas, s'atura el joc i es repeteix la jugada. Cada jugada suposa un punt i quan l'equip que rep guanya la jugada, obté el dret a servei i els jugadors roten una posició en sentit de les agulles del rellotge. Al Voleibol per a discapacitats hi ha dues modalitats: -El "Sitting" o Voleibol Assegut (jugat per esportistes amb discapacitats físiques greus). -El "Standing" Voleibol o Voleibol de Peu (jugat per discapacitats físics lleus). El voleibol és, però, únic entre els jocs de xarxa a l'insistir en que la pilota estigui contínuament en l'aire i permetre a cada equip una sèrie de passes interns abans que la pilota hagi de tornar al camp oponent.
Regles bàsiques: El voleibol es juga entre dos equips de sis jugadors. Els partits es juguen al millor de cinc sets, i un set es guanya amb 25 punts, excepte el 5è joc que es guanya amb 15 punts anomenat tie break (aquest sistema de puntuació es va implementar l'any 2000.Per començar a jugar un punt, un dels jugadors efectua el servei des de darrera del seu camp, de manera que la pilota arribi al camp contrari passant per sobre de la xarxa. L'equip contrari pot tocar la pilota fins a 3 vegades abans de tornar-la a l'altre camp, i així successivament, fins que un equip aconsegueix de fer caure la pilota a terra al camp contrari o algú comet algun error, per exemple: • enviar la pilota a terra fora del camp, o tocar un objecte extern. (fora, senyalat per els àrbitres amb els dos braços paral·lels al cos i els 2 palmells mirant cap endins a l'alçada de la cara de l'àrbitre) • enviar la pilota a terra fora del teu propi camp. (pilota tocada, senyalat per els àrbitres amb els dits de les mans a l'alçada de la cara i refregant-los) • que un jugador retingui la pilota. (retenció, senyalat amb la el palmell d'una mà mirant cap amunt i pujant aquest palmell) • que un jugador la toqui dues vegades seguides. (dobles, mostrant dos dits) • que un equip jugui la pilota mes de tres vegades. (quatre tocs, mostrant 4 dits) • que un jugador toqui la xarxa (sempre i quan intervingui aquest jugador en l'acció del joc).(xarxa, tocant l'àrbitre amb el palmell de la mà la xarxa per la part lateral)
• que un defensor remati o bloquegi la pilota per sobre de la xarxa des de la zona delimitada per la línia de 3 metres i la xarxa.(remat de saguer, passant un braç per sobre del cap com si volguessis tocar-te la orella contrària, sense arribar es clar a fer-ho) • que un lliure remati o bloquegi la pilota per sobre de la xarxa, sigui quina sigui la zona en que ho fa. Que un lliure col·loqui a un altre company amb els dits des de la zona delimitada per la línia de 3 metres i la xarxa, i aquest company remati per sobre de la xarxa(remat de saguer, passant un braç per sobre del cap com si volguessis tocar-te la orella contrària, sense arribar es clar a ferho) • que un jugador passi tot el peu en camp contrari, o toqui la pilota per sota la xarxa (invasió, amb el dit índex assenyalant la línia central) • que un jugador remati colpejant la pilota ja en camp contrari. Que un jugador bloquegi abans de que un jugador rival pugui fer un altre toc de pilota en el seu camp(invasió aèria, amb el palmell mirant el terra a l'alçada de la cara).
Tècniques: Les tècniques bàsiques que s'utilitzen per jugar la pilota en el voleibol són: • recepció, utilitzant els dos avantbraços per amortir una pilota que ve del camp contrari. • toc de dits, utilitzant les dues mans, utilitzat sobretot per passar la pilota a un company preparat per rematar. És un gest tècnic que s'utilitza per fer passades altes i, generalment per duu a terme la col·locació. El moviment consisteix en flexionar les cames, estirar els braços cap a dalt, amb els colzes flexionats i tocant la pilota amb els dits sense acompanyar-la. • remat, fent la batuda, tocar la pilota (amb el braç estirat i amb la pilota més endavant i més alta que el mateix jugador) amb la mà dura, fent un toc sec cap avall al camp contrari. • bloqueig, per intentar aturar el remat d'un contrari saltant amb les mans esteses sobre la xarxa. •
Servei, cada punt s'inicia amb un servei de la pilota des de darrere de la línia de fons. Es llança la pilota a l'aire i es colpeja cap al camp contrari buscant els punts febles de la defensa de l'adversari. Es pot fer de peu o en salt. És important la orientació del servei perquè el jugador contrari, que es veu obligat a rebre el tir, queda limitat per participar en el subsegüent atac.
L'equip que guanya el punt es el que fa el següent servei. Cada vegada que hi ha un canvi de servei (és a dir, l'equip que servia perd el punt) es fa una rotació dels jugadors de l'equip guanyador. D'aquesta manera, tots els jugadors han de jugar tant en posicions d'atac com de defensa. L'excepció es el lliure, figura introduïda l'any 2000, que és un jugador que només pot actuar defensivament.
Història: El voleibol (inicialment amb el nom de MINTONETTE) va néixer el 9 de febrer de 1895 a Estats Units, a Holyoke, Massachusetts. El seu inventor va ser William George Morgan, un professor d'educació física de la YMCA. Es tractava d'un joc d'interior per equips amb semblances a tennis oa l'handbol. Encara que pròxim en el seu naixement al bàsquet per temps i espai, es distancia clarament d'aquest en la rudesa, en no existir contacte entre els jugadors. La primera pilota va ser dissenyat especialment a petició de Morgan per la firma AG Spalding & Bros de Chicopee, Massachusetts. El 1912 es van revisar les regles inicials que pel que fa a les dimensions de la pista i de la pilota no estaven assegurades, es limita a sis el nombre de jugadors per equip, i s'incorpora la rotació en el servei. El 1922 es regula el nombre de tocs, es limita l'atac dels defenses i s'estableixen els dos punts d'avantatge per a la consecució del set. La Federació Internacional de Voleibol (FIVB) es va fundar el 1947 i els primers campionats mundials van tenir lloc el 1949 (masculí) i 1952 (femení). Des de 1964 ha estat esport olímpic. El vòlei platja s'incorpora a la FIVB el 1986 i als Jocs Olímpics d'estiu des de 1996. Recentment s'han introduït canvis substancials en el voleibol buscant un joc més vistós. El 1998 s'introdueix la figura del jugador central. El 2000 es redueix de forma important la durada de les trobades en eliminar l'exigència d'estar en possessió del servei per puntuar; es pot guanyar punt i servei en la mateixa jugada mentre que abans es podia estar robant serveis de forma alternativa sense que el marcador avancés. S'ha permès el toc amb qualsevol part del cos o es permet que el servei toqui la xarxa sempre que acabi passant a camp contrari. El 2006 es plantegen dues possibles nous canvis i es proven en algunes competicions: permetre un segon servei en cas de fallar el primer (com passa en tennis) i disposar a la banqueta d'un segon jugador líber amb el qual poder alternar al llarg del partit. Finalment només s'accepta, en la revisió [2] aprovada en el congrés de juny de 2008 celebrat a Dubai, la incorporació d'un segon líber reserva i la possibilitat d'intercanviar els allibera una única vegada en el transcurs del partit.
El camp: El camp on es juga al voleibol és un rectangle de 18 m de llarg per 9 m d'ample, dividit en la seva línia central per una xarxa que separa els dos equips. En realitat el joc es desenvolupa també a l'exterior, a la zona lliure, a condició que la pilota no toqui terra ni cap altre element. La zona lliure ha de ser al menys de 3 m, mínim que en competicions internacionals s'augmenta a 5 m sobre les línies laterals i 8 m per a les línies de fons. L'espai lliure sobre la pista ha de tenir una alçada mínima de 7 m que en competicions internacionals puja a 12,5 m A 3 m de la xarxa, una línia delimita en cada camp la zona d'atac, zona on es troben restringides les accions dels jugadors que es troben en aquest moment en papers defensius (defenses i líber). Aquestes línies, s'estenen a l'exterior del camp amb traços discontinus, i la limitació que representen es projecta igualment en tota la línia, fins i tot més enllà dels traços dibuixats. Totes les línies tenen 5 cm d'ample. El contacte dels jugadors amb el terra és continu, utilitzant habitualment proteccions en les articulacions. La superfície no pot ser rugosa ni lliscant. 1. Zona lliure l 2. Línia central 3. Línia de fons 4. Línia latera 5. Línia d'atac 6. Zona de servei 7. Zona defensiva 8. Zona d'atac 9. Primer àrbitre 10. Segon àrbitre 11. Anotador 12.Banqueta
Vestimenta, pilota i xarxa: La xarxa: A l'eix central del camp se situa una xarxa d'1 m d'ample i sobre 9,5 a 10m de llarg, amb dues bandes i dues varetes verticals destacats sobre la línia lateral del camp. La vora superior de la xarxa, les varetes i el mateix sostre del pavelló delimiten l'espai pel qual s'ha de passar la pilota a camp contrari. L'alçada superior de la xarxa pot variar en diferents categories, i en les categories adultes de 2,43 m per a homes i 2,24 m per dones. La pilota: La pilota és esfèric i flexible; 65-67 cm de circumferència, 260-280 g de pes i pressió interior entre 0,300 i 0,325 kg / cm ². És més petit i lleuger que les pilotes de bàsquet o futbol. Pot estar fet de diversos materials encara que el més còmode i utilitzat és el de cuir. També hi ha pilotes de plàstic que ocasionalment es poden utilitzar en entrenaments. Vestimenta: Igual que en el tennis, els jugadors de voleibol vesteixen durant el partit samarreta, pantalons curts, mitjons, calçat esportiu i genolleres. En ser continu el contacte amb el terra és habitual portar també proteccions en genolls i colzes. A primera vista es distingeix immediatament als jugadors alliberat perquè porten una vestimenta de color diferent a la resta dels seus companys d'equip.
Partits: Temps de joc: Un partit està format per tres, quatre o cinc sets. Els partits de voleibol es disputen al millor de cinc tandes o blocs que reben, com a tennis, la denominació anglosaxona de sets. En el moment en què un dels dos equips acumula tres sets guanyats, guanya el partit i es dóna per conclòs l'enfrontament. Un equip guanya 1 setembre quan arriba o supera els 25 punts amb un avantatge de dos (ie: amb 25-23 es guanya, però amb 25-24 caldria esperar el 26-24 i així successivament mentre cap dels dos equips no aconsegueixi els dos punts d'avantatge). Si és necessari el cinquè temps, set de desempat, es baixa la meta a 15 punts però també amb dos d'avantatge. Aquest setembre té així una durada més reduïda, però de tota manera, la durada de les trobades de voleibol és molt variable, podent estendre des al voltant d'una hora fins i tot més de dues hores i mitja. Els camps es sortegen abans del partit, així com el servei inicial. A cada setembre es produeix un canvi de camp i es va alternant el primer servei. En cas de ser necessari el cinquè set, setembre decisiu, es procedeix a un nou sorteig ia més es realitza un canvi de camp al arribar al punt 8 pel primer dels equips. Temps morts: Cada equip pot demanar fins a dos temps de descans de 30 segons a cada set. Els temps poden ser demanats tant per l'entrenador com pel capità. En campionats oficials s'estableixen a més, d'ofici, dos temps tècnics de 60 segons quan s'arriba pel primer dels equips els punts 8 i 16 respectivament de cada set, excepte en el cinquè set definitiu. Durant els temps morts, els jugadors en joc van a la zona lliure propera als respectius banquetes, on poden rebre instruccions de l'entrenador. La resta de jugadors poden escalfar sense pilotes a la zona lliure darrere de la línia de servei.
Arbitratge: L'equip arbitral en un partit de voleibol està format per: * Primer àrbitre: àrbitre principal, assegut o de peu en una plataforma al costat d'un dels pals, davant les banquetes, amb visió elevada sobre la xarxa (50 cm). És l'àrbitre que dirigeix el partit, ja que indica l'inici de cada jugada, assenyala i decideix quin equip guanya un punt i què falta es comet, si entra la pilota o va fora. També és l'únic que té la capacitat de mostrar targetes a jugadors o tècnics i indica també el final de la jugada. * Segon àrbitre: àrbitre assistent, situat de peu al costat del pal oposat al del primer àrbitre, entre els dos banquetes i davant de la taula de anotadors. Està situat a nivell del sòl. Controla les incidències que es produeixen en les zones exteriors del camp (anotadors, banquetes, càstig, escalfaments), les interrupcions o temps de descans i l'estat del sòl i les pilotes. Durant el joc comprova la posició dels jugadors segons les rotacions, controla els canvis de jugadors i assenyala els tocs de xarxa, penetracions per sota de la xarxa, bloquejos per alliberar o defenses, així com les faltes de rotació de l'equip receptor. * Anotador: a la taula, situat al costat oposat, davant del primer àrbitre, darrere del segon àrbitre i enmig dels dos banquetes. És l'àrbitre encarregat d'anotar els punts, els canvis i les rotacions dels dos equips, i ell l'encarregat d'indicar al segon àrbitre si un equip comet un error en l'ordre de servei o dels canvis o interrupcions improcedents. * Anotador Assistent: a la taula, situat al costat del anotador, davant del primer àrbitre, darrere del segon àrbitre i enmig dels dos banquetes. És l'àrbitre encarregat d'anotar electrònicament l'acta en competició de la CEV (Confederació Europea de Voleibol). * 2 o 4 jutges de línia: en els cantons, si són només dos en diagonal, a la dreta de cada àrbitre. La seva funció és indicar a l'àrbitre principal si la pilota cau dins o fora del camp, també controla que la pilota passi pel lloc corresponent i assisteix al primer àrbitre en els frecs dels jugadors amb la pilota. Encara que cada àrbitre realitza una funció determinada, és el primer àrbitre el que té tot el poder de decisió sobre qualsevol jugada.
Equips: Cada equip juga amb sis jugadors que poden ser substituïts amb condicions. Tres dels jugadors formen la línia davantera, en tasques d'atac i els altres tres es posen darrere i actuen de defensors o defenses. L'equip complet el poden formar un màxim de 14 jugadors (12 més 2 alliberats), un entrenador, un entrenador assistent, un massatgista i un metge. Cada jugador s'identifica per un nombre diferent, de l'1 al 20, nombre que apareix tant en la part davantera com en la posterior de la samarreta. Un dels jugadors serà el capità de l'equip i s'identifica per una banda visible sota del seu número. Els alliberats no poden ser capità i són els únics que poden i han de vestir una indumentària diferent, generalment de diferents colors a la resta de l'equip.
Rotacions en voleibol Les rotacions: Quan un equip anota un punt, serà l'encarregat de posar en joc la pilota. Quan es pren el servei al contrari, els sis jugadors han de rotar la seva posició en el camp en el sentit de les agulles del rellotge. Això fa que tots els jugadors es vagin alternant en les posicions de davanters i defenses. Perquè la disposició sigui correcta, no és necessària una determinada geometria, sinó simplement que en iniciar cada punt, en el cop de servei, cada davanter tingui almenys un peu més avançat que el defensa corresponent, i dins de la mateixa línia els laterals almenys un peu més exterior que el jugador en posició central. A partir d'aquest moment cada jugador pot moure's lliurement seguint el joc. Amb aquestes regles, les disposicions inicials poden ser molt variades i les consegüents estratègies prou obertes. Abans de començar cada set l'entrenador lliura als àrbitres la llista dels jugadors que jugaran el set.
Per analogia, els números de l'u al sis s'empren per designar les corresponents zones del camp (ie: zona dos, Zona Cuatro ,...). Lliure: En un partit es poden alinear fins a dos jugadors especials anomenats alliberats: un alliberat actuant i un reserva. El Liber és un jugador defensiu que pot entrar i sortir contínuament del camp substituint a qualsevol dels altres jugadors quan per rotació es troben en posició defensiva. L'objecte de la introducció del líber és cobrir el lloc dels jugadors atacants, generalment molt alts, que ofereixen per això mal rendiment a recepció. El Liber és fàcilment reconeixible perquè vesteix un uniforme de color diferent a la resta de l'equip. El líber: * No pot ser capità d'equip ni capità en joc. * No pot treure. * No pot bloquejar, ni fer temptativa de bloqueig. * No pot completar un cop d'atac quan la pilota està completament per sobre de la xarxa. * Pot realitzar una passada de dits a la zona de front o zona de davanters, sempre que l'atacant, colpege la pilota per sota de la vora superior de la xarxa. Sobre aquesta última, no és falta si és una passada de avantbraços o si es torna la pilota al contrari amb una passada baix. Es considera que el mateix líber realitza un atac a faltar quan toca la pilota per sobre de la vora superior de la xarxa en qualsevol lloc del camp i l'envia al camp contrari. Amb els canvis introduïts en 2008 a Dubai, l'entrenador pot canviar el líber per la seva reserva una única vegada durant el partit, i el líber inicial no pot en cap circumstància tornar al joc. A la lliga universitària femenina NCAA dels Estats Units i en altres categories inferiors la llibertat sí que pot realitzar el servei encara que només en una rotació, és a dir, en el lloc d'una sola de les jugadores per les quals estigui entrant.
Canvis: Els jugadors de la formació inicial de cada setembre poden ser substituïts una única vegada al setembre i posteriorment reintegrar desfent el canvi pel jugador que el va substituir. Així, el nombre màxim de substitucions és de sis, una per jugador. No es comptabilitzen aquí les entrades i sortides del central. Al seu torn, el jugador substitut tampoc pot substituir més que a un únic jugador per set. Els canvis es realitzen, a excepció del líber, per la zona delimitada entre la línia de tres metres i la xarxa. Substitució ràpida: Si és una substitució individual, el jugador ha acostar-se a la zona de substitució, sempre que el joc estigui aturat, amb la tauleta del jugador que hagi de substituir. L'anotador s'accionarà el clàxon o xiulet, per autoritzar la substitució que anotarà en l'acta de la trobada. Si és una substitució cua, es realitzarà de la mateixa manera que la individual, de parella en parella, permeat l'anotador escriure les substitucions en l'acta.