12. Resumeix les principals característiques del govern de la República, del govern de la Generalitat i del govern de Franco durant la Guerra Civil.
Cronologia Cap d’estat Cap de govern
Partits en el govern Polítiques principals
Conflictes més destacats
Govern de la República
Govern de la Generalitat
Govern de Franco
Juliol 1936 -‐ febrer 1939 Azaña José Giral (juliol-‐septembre 1936), Largo Caballero (fins al final dels Fets de Maig del 1937), Juan Negrín (fins principis de març del 1939) Acció Republicana, Esquerra Republicana, PSOE, Partido Socialista Obrero Español Línea reformista. Giral autoritza la distribució d’armes a les organitzacions del Front Popular i els sindicats. Amb Negrín, el poder es força i es centralitza. Reorganització de l’exèrcit. S’intenta la resistència en l’evolució militar del conflicte, però finalment, no van poder oferir-‐la Insurrecció a Catalunya, població armada, actes violents i assassinats (anarquistes de la FAI). Bàndols enfrontats (republicans i nacionals), divisions i debilitacions en el bloc republicà.
1936-‐1940 Azaña Lluís Companys
1939 -‐ 1975 Franco Franco
ERC i PSUC. Forces republicanes i obreres de Catalunya (la CNT-‐ FAI quedava fora) Decret de col·∙lectivitzacions i reorganització de l’Administració de Justícia. Dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Actuacions en els àmbits de la cultura, l’economia, l’educació, l’esforç bèl·∙lic, la política i la propaganda
Falange Española Tradicionalista y de las JONS (partit únic)
Tensió entre les forces polítiques i sindicals, tensió en les relacions amb el govern central i amb la presidència de la República (usurpació de funcions). Fets de Maig del 37.
Repressió i violència per tal d’assolir poder. Persecució contra persones vinculades a la República. Darrera ofensiva: batalla de l’Ebre. Retirada de l’exèrcit republicà (exili de milers de persones). Milers de morts i empresonats.
Estat de guerra. Campanya d’ocupació de Catalunya i de tot el territori. Derogació de l’Estatut català. Rebuig de qualsevol negociació. Llei de responsabilitats polítiques. Supressió d’altres partits i sindicats, prohibició de llibertats democràtiques, de manifestacions de la identitat nacional catalana.
13. Resumeix les principals actuacions del govern de la Generalitat durant el període de guerra. Cultura Es va promoure la preservació del patrimoni cultural de les destruccions i rapinya dels incontrolats, però també dels bombardejos que afectaven Barcelona i d’altres pobles. A les ciutats catalanes es van traslladar obres artístiques cap a llocs més segurs i es van salvar esglésies, museus i biblioteques en una acció que va ser considerada com a modèlica pel conjunt d’estats europeus. Economia Es va crear el Consell d’Economia de Catalunya (11 d’agost de 1936) i el Decret de Col·∙lectivitzacions (24 d’octubre de 1936), així com 5 entitats amb la intenció de finançar les col·∙lectivitzacions. La intenció era recuperar la producció, sobretot la industrial. Educació Es va crear el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que va gestionar edificis, material escolar i equips docents, permetent el manteniment d’un bon nivell educatiu, fins i tot en mig de la guerra.
Es va crear un projecte pilot en secundària, l’Institut Escola, que hauria d’impulsar una reforma educativa moderna i modèlica. Es va continuar la tasca de desenvolupar la Universitat Autònoma de Barcelona, fins que els bombardejos franquistes van fer impossible començar el curs (1938). El Seminari Conciliar es va convertir en Universitat Obrera i molts convents i esglésies es van convertir en escoles. Esforç bèl·∙lic Es va crear la Conselleria de Defensa (31 de juliol de 1936) i el Comitè d’Indústries de Guerra, que agrupava unes 500 empreses i més de 80.000 treballadors per tal de fer front a les necessitats de la pròpia guerra (la manca de diners i recursos per tal de comprar matèries primeres va ser un gran inconvenient). Política Es van prendre mesures tan importants com el decret de col·∙lectivitzacions i la reorganització de l’Administració de justícia i es va fer càrrec d’altres sectors estratègics, com el control de punts duaners, la gestió de ferrocarrils i ports... En sanitat i assistència es va d’haver de fer front al gran nombre de ferits i exiliats d’altres llocs d’Espanya que van anar arribant a Catalunya. Des del primer moment, metges i personal sanitari es van fer càrrec d’hospitals i altres centres i van emprendre campanyes de vacunació, reorganització dels serveis per adequar-‐los a les noves necessitats, hospitals de sang, assistència social i per fer-‐se càrrec del nombre creixent d’orfes fills de milicians morts al front. Cal destacar la tasca del Comitè d’Ajut als Refugiats Propaganda Des del Comissariat de Propaganda, Jaume Miravitlles va promoure la causa republicana i catalana pel món: exposicions, campanyes radiofòniques, producció de films i reportatges, biblioteques pels soldats al front...
15. Explica breument les conseqüències dels fets següents: El 19 de juliol a Barcelona Les conseqüències principals de la insurrecció a Catalunya el 19 de juliol van ser, principalment, el sorgiment d’un nou poder real a Barcelona i a tot Catalunya (els obrers armats), la gran quantitat de morts i ferits en els enfrontaments i la repercussió de la rendició de Goded. Un cop dominat l’aixecament militar, Catalunya es va trobar amb un nou escenari polític: la població armada, enquadrada en les organitzacions obreres, havia tingut un paper clau a l’hora de sufocar la revolta. Milers de persones proveïdes d’armes circulaven per pobles i ciutats i constituïen un veritable poder paral·∙lel. Els fets del 19 i 20 de juliol i la distribució d’armes van deixar absolutament desbordats els poders públics, incapaços de fer front a la nova situació. La pèrdua del control del carrer per les forces d’ordre públic va possibilitar que la tensió social i política derivés en violència. Diversos grups radicals, amb participació destacada dels anarquistes i de la FAI, van iniciar un seguit d’actes violents i assassinats contra les persones considerades enemigues de la revolució, així com atacs a les esglésies. La Generalitat va facilitar la fugida a Itàlia o a França de milers de catalans perseguits, però, tot i així, molts van ser assassinats al llarg de la guerra per la repressió republicana. L’exèrcit gairebé havia desaparegut, ja que molts oficials havien estat detinguts; alguns, executats, i d’altres s’havien amagat. A més, un decret del govern de la República va permetre llicenciar els soldats de les unitats comandades per oficials que s’haguessin aixecat contra la legalitat vigent. Aquesta mesura va desorganitzar l’exèrcit de la zona sota control de la República, mentre que en el bàndol rebel totes les tropes van quedar mobilitzades.
Els fets de Maig del 1937 Els fets de Maig marquen un canvi important en l’evolució política de la zona republicana. De fet, precipitaren en una crisi política que acabà amb la dimissió de Largo Caballero i l’ascens de Juan Negrín a la presidència del govern. A partir d’aquest moment, el poder republicà es va reforçar i centralitzar, i la reorganització de l’exèrcit es va convertir en una prioritat absoluta. La influència anarquista va disminuir i la presència comunista va augmentar en tots els àmbits. El POUM va ser il·∙legalitzat i els seus dirigents van ser perseguits i detinguts (és el cas d’Andreu Nin). A Catalunya, l’ordre va tornar als carrers i les patrulles de control van ser dissoltes. Es va constituir un nou govern de la Generalitat, presidit personalment per Lluís Companys i integrat bàsicament per ERC i el PSUC. La CNT-‐FAI va quedar fora del govern. El mes d’octubre de 1937, el govern de la República es va traslladar a Barcelona. Això va comportar un augment de la tensió en les relacions amb la Generalitat, ja que el govern central va assumir noves competències, com l’Administració de justícia. El bombardeig de Guernica Aquesta ciutat, atacada pels avions alemanys de la legió Còndor, va quedar totalment destruïda; el bombardeig, sense objectius militars, va ser en realitat una operació de càstig contra la població civil. Després de durs enfrontaments, els republicans, sense artilleria ni aviació, van haver de cedir i el juny de 1937 els nacionals van ocupar Bilbao; a l’agost va caure Santander i a l’octubre, Astúries. A fi d’alleugerir la pressió al nord, els republicans van iniciar una ofensiva al centre peninsular –batalla de Brunete-‐ i, posteriorment, al front d’Aragó –batalla de Belchite-‐. Des del punt de vista estratègic, totes dues campanyes van ser defensives: no van aconseguir avenços territorials significatius ni van impedir la caiguda del nord peninsular, amb la consegüent pèrdua de la seva indústria metal·∙lúrgica. Aquest fet va significar un cop molt dur per a la República. La batalla de l’Ebre La superioritat militar de l’exèrcit franquista, deguda fonamentalment al suport italià i alemany, va decantar la batalla a favor seu, entrant a Móra d’Ebre el dia 8 de novembre del 1938. L’exèrcit republicà, que va acabar per retirar-‐se a l’altra banda del riu, quedava desorganitzat i molt debilitat, encara que les baixes en tots dos bàndols foren molt elevades. La República espanyola va quedar abandonada a la seva sort l’any 1938. La caiguda de Catalunya ja era qüestió de temps i el 23 de desembre va començar la gran ofensiva de l’exèrcit franquista. La retirada de l’exèrcit republicà va comportar l’exili de milers de persones i els vencedors es van comportar com un exèrcit d’ocupació, desencadenant una repressió molt dura.
17. Preguntes breus -‐ En quines zones de la Península va reeixir el cop d’estat del juliol del 1936? A Pamplona, Navarra, la Meseta Nord (on no van tenir gaire oposició, excepte a Valladolid i a Burgos), Saragossa (malgrat la forta implantació anarquista), Galícia, Sevilla i, posteriorment, tota Andalusia occidental. Cal dir que també es van imposar a Mallorca, a les Canàries, a Ceuta, a Melilla i al Marroc. Tanmateix, el cop va fracassar a les ciutats més importants, incloent-‐hi la capital, però els rebels van acabar controlant fonamentalment zones de predomini agrícola i ramader, amb un vot tradicional de dretes.
-‐ Quina importància va tenir la batalla de Madrid del novembre del 1936 per a la República? A partir del mes d’octubre, l’exèrcit franquista va desencadenar una gran ofensiva sobre Madrid. De fet, les tropes van arribar als afores de la capital, però es van trobar amb una resistència ben organitzada per la Junta de Defensa, i no van poder prendre la ciutat (la qual posa va ser positiva per als republicans). El febrer del 1937 van atacar el sud de Madrid –batalla de Jarama-‐ però no van aconseguir aïllar la capital. -‐ Quins van ser els objectius militars inicials dels militars rebels? L’objectiu dels militars rebels fou ocupar la capital de l’Estat, Madrid. El general Mola ho havia intentat des del nord, però va ser frenat a les serralades del Sistema Central. Franco va iniciar un ràpid avenç des del sud. Els nacionals van entrar a Almendralejo, Mèrida i Badajoz, on hi va haver una forta repressió. En el seu avenç cap a Madrid, Franco es va desviar cap a Toledo per tal d’alliberar els insurrectes que estaven assetjats a l’alcàsser d’aquesta ciutat des del cop d’estat. -‐ Quines van ser les principals fases del desenvolupament de la guerra? La primera etapa de la guerra es va desenvolupar entre el juliol de 1936 i el març de 1937, intentant concentrant-‐se sobretot a Madrid, ocupant la costa del Mediterrani fins a Motril i impossibilitant l’arribada de material bèl·∙lic a la zona republicana. En una segona etapa, que va tenir lloc entre l’abril i el novembre de 1937, les accions militars es van concentrar en la franja cantàbrica., desencadenant una gran ofensiva contra el País Basc (bombardeig de Guernika, ocupació de Bilbao, Santander, Astúries...). Els republicans, per la seva banda, van iniciar ofensives al centre peninsular (batalles de Brunete i de Belchite). El desembre de 1937 va començar una important ofensiva republicana sobre Terol, que inicià la tercera etapa de la guerra. Fou la fase més llarga del conflicte, ja que es perllongaria fins al novembre de 1938. Cal dir que, finalment, les forces republicanes van ser vençudes a la decisiva batalla de l’Ebre. La quarta i última etapa del conflicte va tenir lloc entre el desembre de 1938 i l’abril de 1939. Després de la derrota a la batalla de l’Ebre, els republicans pràcticament no podien oferir resistència. Fou durant aquesta fase que es va produir la campanya d’ocupació de Catalunya. -‐ Quin paper van tenir les Brigades Internacionals en la guerra? El paper de les Brigades Internacionals va comportar un important suport moral, encara que la seva participació no fos decisiva en el terreny militar. Es tractava de voluntaris estrangers que van acudir a lluitar, a títol individual, a favor de la República. Combatents de més de 50 països d’arreu del món les van constituir, arribant a ser més de 50.000 homes al llarg de la guerra. -‐ Què era el Consell de l’Escola Nova Unificada? Va ser una institució creada el 27 de juliol del 1936 a Barcelona amb la finalitat de crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana. Es proposava coordinar els serveis d’ensenyament de l’Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Va gestionar edificis, material escolar i equips docents, permetent el manteniment d’un bon nivell educatiu, fins i tot en mig de la guerra.
18. Temes per desenvolupar Les causes que van portar a la Guerra Civil espanyola -‐ -‐ -‐ -‐ -‐
Complots que va patir la República (militars, eclesiàstics, propietaris agraris, sectors socials que es veien amenaçats per les reformes del primer bienni... Radicalitat de les posicions de la dreta i l’esquerra i manca de diàleg i de col·∙laboració (tensió entre les forces socials i polítiques i violència) Dificultats del govern per tal de garantir l’ordre públic Augment de la crispació del clima polític per l’assassinat de José del Castillo i per la revenja (Calvo Sotelo) Detonant: cop d’estat i conspiració militar contra la República (amb l’ajuda de la Falange, que fracassaria parcialment) després del triomf del Front Popular en les eleccions del febrer del 1936 Les grans etapes o fases de la guerra
1ª etapa:
juliol 1936 – març 1937
2ª etapa:
3ª etapa:
abril – novembre 1937
desembre 1937 – novembre 1938
4ª etapa: desembre 1938 – abril 1939
Objectiu dels militars rebels: ocupar Madrid (Mola: nord i Franco: sud)
Accions militars: es concentren a la franja cantàbrica
Ofensiva republicana sobre Terol, que va ser ocupada i reconquerida pels franquistes
Ofensiva contra el País Basc (bombardeig de Desgast de l’exèrcit Resistència organitzada Guernika) republicà i avenç dels (no prenen la ciutat). nacionals (Aragó) Batalla de Jarama: no Nacionals: ocupen aïllen la capital Bilbao, Santander i A Lleida, els republicans Astúries es retiren a la riba Ocupació de la costa del esquerra del Segre i els Mediterrani fins a Motril Republicans: ofensiva al nacionals ocupen la centre p eninsular Tancament de la ciutat (batalla d e B runete) i a l frontera f rancesa p er front d’Aragó (batalla de Els franquistes arriben al impossibilitar l’arribada Belchite) Mediterrani per Castelló de m aterial bèl·∙lic a la zona republicana No aconsegueixen Republicans: vençuts a la avenços significatius: batalla de l’Ebre Mola ocupa Guipúscoa i La Guerra Civil espanyola en el m arc internacional caiguda d el n ord, p èrdua (superioritat militar dels els nacionals, Galícia i de la seva metal·∙lúrgia franquistes) Oviedo
Després de la derrota a la batalla de l’Ebre, els republicans no poden oferir resistència Campanya d’ocupació de Catalunya El govern de Franco rep el reconeixement oficial de França i Gran Bretanya Azaña renuncia al seu càrrec de president de la República
La Guerra Civil espanyola en el marc internacional Es considera un preludi de la Segona Guerra Mundial
Nacionalisme exacerbat
1936: els règims autoritaris s’havien imposat en molts països europeus
Potenciació de l’exèrcit
Política exterior agressiva
Augmenten les possibilitats d’un conflicte militar en l’àmbit europeu
Règims feixistes: van donar suport als insurgents espanyols (afinitat ideològica) Hitler i Mussolini faciliten a Franco avions, material de guerra, soldats (Corpo di Truppe Volontarie), tancs, artilleria... Legió Còndor: pilots i soldats alemanys destinats a Espanya. El règim autoritari portuguès de Salazar contribueix amb voluntaris, facilitant als franquistes el pas pel seu territori. Soldats marroquins reclutats a l’antic protectorat van incorporar-‐se a l’exèrcit nacional Democràcies europees: es decanten cap a la legalitat republicana, però acaben adoptant una política de no-‐intervenció en el conflicte (neutralitat i prohibició d’enviar material militar a Espanya). Comitè de No-‐intervenció
Itàlia, Alemanya i l’URSS s’adhereixen però no el respecten
Voluntaris estrangers a favor de la República (Brigades Internacionals: suport moral) Unió Soviètica l’única que ajuda militarment la República (avions, tancs, material bèl·∙lic, pilots... L’obra de govern de la Generalitat durant la primera fase de la guerra Cultura
Preservació del patrimoni cultural de les destruccions i rapinya dels incontrolats i dels bombardejos a Barcelona. Trasllat d’obres artístiques a llocs més segurs i salvació d’esglésies, museus i biblioteques
Economia Consell d’Economia de Catalunya, Decret de Col·∙lectivitzacions i 5 entitats per tal de finançar les col·∙lectivitzacions. Intenció: recuperar la producció, sobretot la industrial.
Educació CENU (bon nivell educatiu), Institut Escola, desenvolupament de la UAB. El Seminari Conciliar es converteix en Universitat Obrera i molts convents i esglésies, en escoles
Esforç bèl·∙lic
Política
Conselleria de Defensa i Comitè d’Indústries de Guerra (500 empreses i més de 80.000 treballadors per fer front a les necessitats de la guerra, com la manca de diners i de recursos)
Decret de col·∙lectivitzacions, reorganització de l’Administració de Justícia i sectors estratègics. Personal sanitari per fer-‐se càrrec dels ferits i dels orfes i Comitè d’Ajut als Refugiats
Propaganda Des del Comissariat de Propaganda, Jaume Miravitlles promou la causa republicana i catalana pel món (exposicions, campanyes radiofòniques, films i reportatges, biblioteques pels soldats...)
Els fets de Maig del 1937 i les conseqüències per al bàndol republicà
CNT-‐FAI i POUM
ERC, govern de la Generalitat i comunistes
Concepcions que topen (clima de tensió)
Enfrontament: 3 de maig
La policia, d’acord amb les instruccions del comissari d’Ordre Públic de la Generalitat (el comunista Rodríguez Salas), intenta desallotjar l’edifici de la Telefònica de Barcelona, aleshores sota el control de la CNT-‐FAI Autoritats de la Generalitat Motiu Els anarquistes interferien les comunicacions entre Autoritats de la República
+
Intent de desallotjar l’edifici tiroteig revoltes i barricades d’anarquistes i militants del POUM ddddddddddddddddddddddddddddddddd (contra la Generalitat)
Les forces d’ordre públic s’enfronten amb els revoltats
El govern de la República envia, des de Valencia, 5.000 guàrdies d’assalt per restablir la tranquil·∙litat i decideix recuperar les competències en matèria d’ordre públic.
Conseqüències
-‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐
Canvi en l’evolució política de la zona republicana Crisi política: dimissió de Largo Caballero i ascens de Negrín a la presidència del govern El poder republicà es reforça i es centralitza Le reorganització de l’exèrcit es converteix en una prioritat absoluta Disminueix la influència anarquista Augmenta la presència comunista en tots els àmbits POUM: il·∙legalitzat (perseguits i detinguts els seus dirigents) A Catalunya, l’ordre torna als carrers i les patrulles de control es dissolen Nou govern de la Generalitat (Lluís Companys), integrat per ERC i PSUC Octubre: el govern de la República es trasllada a Barcelona (augment de la tensió en les relacions amb la Generalitat, ja que el govern central assumeix noves competències)
La revolució i les col·∙lectivitzacions a la rereguarda republicana Militars insurrectes: fan sortir les tropes per ocupar el centres de poder, però tenen dificultats Vigilats per obrers i guàrdies d’assalt. La Guàrdia Civil defensa la legalitat republicana i contribueix a sufocar els insurgents El general Goded, que volia dirigir la insurrecció, s’adona que el cop no pot triomfar a Barcelona. Va ser fet presoner i va anunciar la seva derrota (FI DE L’AIXECAMENT) Organitzacions obreres (CNT-‐FAI) control de la insurrecció
nou poder real: obrers armats
Un cop dominat l’aixecament militar, Catalunya es troba amb un nou escenari polític: -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐
Població armada: paper clau a l’hora de sufocar la revolta Milers de persones proveïdes d’armes circulaven i constituïen un poder paral·∙lel Desbordament dels poders públics, incapaços de fer front a la nova situació Pèrdua del control del carrer per les forces d’ordre públic (tensió social i política, violència) Actes violents i assassinats contra les persones enemigues de la revolució i les esglésies Generalitat: facilita la fugida de catalans perseguits, però molts són assassinats L’exèrcit gairebé desapareix (oficials detinguts, executats o amagats) Decret del govern de la República: llicenciament dels soldats de les unitats comandades per oficials que s’haguessin aixecat contra la legalitat vigent Desorganització de l’exèrcit de la zona sota control de la República, mentre que en el bàndol rebel totes les tropes queden mobilitzades
Companys convoca els dirigents de la CNT i els ofereix de crear: Comitè Central de Milícies Antifeixistes (manera d’encarrilar el procés revolucionari) es convertí en el centre de poder a Catalunya Organitzacions antifeixistes: organitzen columnes de milicians per avançar cap a Aragó i recuperar les zones dominades pels insurrectes (van aconseguir estabilitzar el front) Les col·∙lectivitzacions A partir del 21 de juliol els obrers van reincorporant-‐se als seus llocs de treball i s’adonen que molts propietaris havien estat assassinats o havien fugit assumeixen el control i reprenen la producció DECRET DE COL·∙LECTIVITZACIONS: per legalitzar, ordenar i reconduir el procés de presa de control (Generalitat)
Situació de les empreses: diversa
Al camp, col·∙lectivitzacions a
Zones d’Aragó dominades pels anarquistes Catalunya: Baix Ebre i Baix Llobregat
Situacions conflictives, ja que molts propietaris s’hi oposen
12. Elabora un eix cronològic amb els fets principals que configuren les relacions internacionals del règim de Franco des del 1939 fins al 1955.
Espanya es disposa a entrar en el conflicte, però exigeix armament, aliments i territoris a Alemanya
Setembre 1939: en esclatar la IIGM, neutralitat d'Espanya
Espanya es declara país no bel·∙ligerant
Els alemanys no estan interessats en l'entrada d'Espanya a la guerra
23 d'octubre de 1940: entrevista Franco i Hitler a Hendaia
12 de febrer de 1941: entrevista Franco i Mussolini a Itàlia
La victòria dels aliats posa en dubte la supervivència del franquisme
L'evolució de la guerra modifica les decisions del govern espanyol
1941: atac nazi a la Unió Sovièsca
Franco envia suport a Alemanya (División Azul)
Espanya torna a l'estatus de país neutral, però consnua enviant minerals a Alemanya
Britànics i nord-‐ americans eviten una possible intervenció armada a Espanya
La Guerra Freda capgira la situació i enforteix el franquisme
El règim franquista queda aïllat políscament
Espanya no és admesa en les Nacions Unides
1946: l'ONU recomana la resrada dels ambaixadors d'Espanya
1948: el govern nord-‐americà exclou Espanya del Pla Marshall
1950: esclat de la Guerra de Corea
EE.UU., interessats a formar un front comú contra el comunisme, replanteja les relacions amb Franco
Espanya ingressa en els organismes internacionals
Tornen els ambaixadors a Madrid
1952: Congrés Eucaríssc a Barcelona
EE.UU. concedeix els primers crèdits al règim franquista
1953: signatura del Concordat amb la Santa Seu
Setembre de 1953: acord de cooperació econòmica i militar amb EE.UU. (Pacte de Madrid)
Els americans uslitzen les bases militars per fer front a amenaces externes
EE.UU. renova l'obsolet material militar espanyol
EE.UU. aconsegueix facilitats militars
EE.UU. concedeix a Espanya ajuts econòmics importants
1955: Espanya és admesa a l'ONU i el règim aconsegueix reconeixement internacional
15. Explica breument les conseqüències dels fets següents: Intent d’invasió de la Vall d’Aran pels maquins el 1944 Aquesta acció fracassà, però la guerrilla incrementà les seves accions. A partir del 1947, però, la seva activitat disminuí. Tot i així, a partir dels anys cinquanta encara hi havia algunes partides guerrilleres aïllades a diversos punts d’Espanya. En tot cas, quan eren detinguts eren tractats com a veritables bandolers i com a delinqüents comuns als quals se’ls imposava les penes més dures: l’execució o llargues penes de presó. El contundent fracàs de l’operació va tenir importants repercussions en el PCE: Jesús Monzón va veure estroncada la seva carrera política i és capturat a Barcelona i empresonat fins el seu indult. Santiago Carrillo, en canvi, va veure reforçada la seva carrera. Per una altra banda, Charles de Gaulle va desarmar els guerrillers per assegurar-‐se la tranquil·∙litat fronterera amb Franco, de qui en va reconèixer oficialment el govern el 16 d’octubre. Les operacions de maquis, transformant l’estructura militar en agrupacions guerrilleres, van continuar a diferents fronts de l’estat espanyol, però l’any 1948, el partit decideix cancel·∙lar les operacions guerrilleres per consell d’Stalin i a causa de la repressió de la Guàrdia Civil, que estava debilitant fortament el moviment.
Manifest de Lausana de Joan de Borbó el 1945 En aquest manifest, Joan de Borbó oferia la monarquia com a única garantia de pau i de conciliació per als espanyols, ja que es mostrava decebut perquè Franco no estava disposat a restaurar de manera immediata la monarquia en la seva persona, fill i hereu d’Alfons XIII. Finalment, l’any 1948 un acord entre Franco i Joan de Borbó permeté que el fill d’aquest, Joan Carles, pogués cursar els estudis a Espanya. Tanmateix, les tensions entre Franco i Joan de Borbó es van prolongar fins al final de la Dictadura. Resolució de l’Assemblea de l’ONU el 1946 Espanya no fou admesa en les Nacions Unides. A més, l’any 1946 l’ONU recomanà la retirada dels ambaixadors d’Espanya, de manera que el règim franquista quedà aïllat políticament i només rebé l’ajut d’alguns països, especialment l’Argentina. Més tard, l’any 1948, el govern nord-‐americà decidí excloure Espanya del Pla Marshall. Tanmateix, un fet exterior, la guerra freda, capgirà completament la situació i enfortí el règim franquista. La por d’un conflicte militar dels països occidentals amb la Unió Soviètica i l’esclat de la guerra de Corea (1950) van fer que els EE.UU., interessats a formar un front comú contra el comunisme, replantegessin les seves relacions amb Franco. A poc a poc, tornaren els ambaixadors a Madrid, Espanya ingressà en els organismes internacionals i els Estats Units van concedir els primers crèdits al franquisme. Aprovació de la “Ley de Sucesión del Estado” el 1947 Aquesta llei va definir Espanya com un “Estat catòlic, social i representatiu” que es constituïa en regne. Atorgava a Franco el poder vitalici i deixava a les seves mans el nomenament del successor, que ho seria a títol de rei. El futur rei, segons que establia aquesta llei, hauria de jurar les lleis fonamentals del règim i lleialtat als principis del Movimiento Nacional. Així mateix, creava dues noves institucions: el Consell de Regència, encarregat de facilitar la successió en cas de mort de Franco, i el Consell del Regne, que tenia una funció consultiva per al cap d’Estat. Signatura del concordat amb la Santa Seu el 1953 Mitjançant aquest Concordat, es confirmava la confessionalitat catòlica de l’Estat, s’atorgava a l’Església una influència decisiva en la vida civil i, a més, les publicacions de l’Església catòlica restaven exemptes de censura. Per part de l’Estat, el fet més destacable era que el seu cap, és a dir, Franco, tenia el dret de presentació dels bisbes, un antic privilegi dels reis d’Espanya d’acord amb el qual el monarca proposava al papa de Roma una terna de candidats per cobrir una vacant episcopal. El Concordat va estar en vigor fins a l’aprovació de la Constitució espanyola del 1978. Acords entre Espanya i els Estats Units el 1953 L’any 1953 el règim franquista aconseguí un èxit diplomàtic decisiu, amb la signatura d’un acord de cooperació econòmica i militar amb els EE.UU. (pacte de Madrid). Mitjançant aquest acord, els Estats Units van aconseguir unes grans facilitats militars en territori espanyol, alhora que es comprometien a renovar l’obsolet material de l’exèrcit espanyol i a concedir un ajut econòmic important. Finalment, l’any 1955 Espanya va ser admesa a l’ONU, amb la qual cosa el règim franquista aconseguí el reconeixement internacional. Aquest fet es confirmà definitivament quan, a finals del 1959, el president nord-‐americà Eisenhower visità oficialment Espanya i tractà públicament el règim franquista com un aliat incondicional.
17. Preguntes breus. -‐ Quins eren els trets ideològics fonamentals del franquisme? El franquisme es basava en la ideologia dels que van recolzar l’alçament militar del 18 de juliol del 1936. Les bases ideològiques del règim van ser la dels sectors tradicionalistes conservadors i feixistes. El franquisme va consistir, bàsicament, en una defensa estricta de la confessionalitat catòlica de l’Estat, de la propietat privada, de l’estructura familiar tradicional, una visió materialista de la vida política i una animadversió intensa envers el comunisme i el sistema democràtic de partits, que eren vistos com els grans enemics d’aquells valors. L'amalgama ideològica que el règim va utilitzar per tal de consolidar-‐se ha rebut sovint en la bibliografia acadèmica el nom de nacionalcatolicisme, en virtut de dos dels pilars bàsics de la ideologia del règim: la defensa aferrissada de la unitat espanyola, identificada amb la llengua castellana i contrària a qualsevol reconeixement d'altres realitats nacionals i la identificació total entre Església Catòlica i estat. Inicialment, l’organització i la simbologia del règim franquista es basaven en el nazisme alemany i, sobretot, en el feixisme italià (després va variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius).Com en aquests països, el lideratge del dictador –que s’anomenava caudillo-‐ era indiscutit, i qualsevol càrrec de l’Estat li havia de jurar fidelitat. Franco era, alhora, cap d’estat, cap de govern, cap de l’únic partit polític permès i generalíssim dels exèrcits. Hi havia un únic partit (Falange Española Tradicionalista y de las JONS), una única organització sindical permesa (Organización Sindical Española) i una associació encarregada d’enquadrar tot el jovent des dels set anys (el Frente de Juventudes), així com un estricte control estatal de l’economia i la propagandaTots els partits polítics i els sindicats i qualsevol associació que defensés postulats polítics, econòmics, culturals o socials diferents dels que volia el règim, van ser prohibits i perseguits. Per tal de fer més efectiva la repressió, el règim es dotà de mecanismes jurídics. Milers de persones van ser depurades, van anar a la presó o, en el millor dels casos, van perdre la feina. A més, el nombre de sentències de mort era molt elevat. -‐ Quin significat tenen les sigles FE? A quin partit corresponen? Falange Española (FE) va ser un partit polític espanyol feixista nacionalista, fundat el 29 d’octubre per José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador Miguel Primo de Rivera. Quan es va fundar, ja hi havia un partit d’ideologia feixista (JONS), que s’unificarien amb la Falange el 1934. Tot i tenir unes característiques molt específiques, se l’ha considerat com una variant espanyola dels moviments feixistes europeus. L’ideologia política es basava en el nacionalsindicalisme, el fascisme, el catolicisme, l’anticomunisme i l’anticlericalisme (ultradreta). -‐ Quina era la funció i la composició de les Corts durant el franquisme? El poder legistaliu –les Corts Espanyoles, creades l’any 1942-‐ tenia escassíssimes atribucions perquè era un simple òrgan deliberant que aprovava les lleis i estava format, a més, per procuradors addictes al règim. Les corts franquistes no van tenir iniciativa legislativa perquè Franco concentrava el poder executiu i el legislatiu, trencant-‐se doncs el principi de separació de poders propi d'un règim democràtic. -‐ Quina importància va tenir el Congrés Eucarístic Internacional? La celebració d’aquest Congrés va ser una autèntica demostració de força de l’Església. En temps de la Guerra Civil, l’església catòlica s’havia identificat amb el bàndol franquista i aquesta identificació va continuar amb el triomf d’aquest i la constitució de l’estat franquista.
Aquest, per la seva banda, la va correspondre fent-‐la la única religió oficial i amb la participació d’aquesta en tots els actes oficials. Es va prohibir el divorci, es van reconstruir les esglésies destruïdes i es va fer evident la voluntat de tornar a cristianitzar la societat. Aquesta unió tan íntima entre poder i església va donar lloc al nacionalcatolicisme, que portava a afirmar que el catolicisme era la única manera de poder entendre la vida social espanyola, la moral i la política. L’estat també va cedir gran protagonisme a l’Església en educació i feia obligatori l’ensenyament de la religió tan en les escoles públiques com en les privades. -‐ Per què la repressió era una necessitat política per al règim? Bàsicament perquè Franco no podia permetre que ningú altre aconseguís cap mena de poder i necessitava fer ús de la força per tal de controlar les accions i els impulsos (considerats inconvenients) dels opositors. De fet, com ja hem dit abans, no es deixà cap escletxa de participació i ni tan sols d’expressió per a l’oposició. Tots els partits polítics, així com els sindicats i, en general, qualsevol associació que defensés postulats polítics, econòmics, culturals o socials diferents dels que volia el règim, van ser prohibits o perseguits. La repressió es dirigí a tots els grups que havien lluitat contra l’exèrcit franquista, però també a totes aquelles persones que havien tingut una trajectòria professional o social que no s’adeia amb la ideologia del nou règim. Els més perseguits foren republicans, comunistes, socialistes, anarquistes i separatistes, denominació amb què el franquisme designava totes aquelles persones que reivindicaven l’autonomia de Catalunya o del País Basc, o que defensaven, simplement, el manteniment de les llengües i les cultures autòctones. Milers de persones van ser depurades, van anar a la presó o, en el millor dels casos, van perdre la feina. No era d’estranyar que les presons estiguessin plenes a vessar de detinguts polítics i que el nombre de sentències de mort fos molt elevat. -‐ Quina estratègia va seguir el règim franquista en matèria de política internacional durant la Segona Guerra Mundial? En esclatar la Segona Guerra Mundial, el govern franquista proclamà, malgrat les simpaties que el règim tenia envers Alemanya, la neutralitat d’Espanya em el conflicte. Però l’entrada d’Itàlia en la guerra provocà un canvi d’actitud de les autoritats franquistes. Espanya es declarà país “no bel·∙ligerant”, qualificatiu que significava que, si bé Espanya no entrava en la guerra, tenia clares preferències per les potències de l’Eix. Així, la major part de la premsa espanyola va ser declaradament germanòfila; els espies alemanys i italians van actuar amb plena llibertat a Espanya; el govern espanyol donà tota mena de facilitats per a l’avituallament als ports espanyols dels submarins alemanys; milers d’obres espanyols van anar a treballar a Alemanya, i es van exportar a aquest país grans quantitats de minerals d’interès militar. En els primers mesos del conflicte, quan semblava que Alemanya estava a punt de guanyar la guerra, el govern espanyol estigué disposat a entrar en el conflicte; però exigia d’Alemanya una immensa quantitat d’armament i d’aliments, així com Gibraltar i altres territoris al nord d’Àfrica, reivindicacions que Alemanya va considerar exagerades i no acceptà. Franco es comprometé vagament a entrar en la guerra, però mantingué les seves peticions. En realitat, els alemanys estaven poc interessats en l’entrada d’Espanya en el conflicte, perquè la situació de ruïna econòmica en què es trobava el país podia ser més aviat un destorb que no pas una ajuda. Uns quants mesos més tard, Franco s’entrevistà amb Mussolini, però tampoc no es concretà la data de l’entrada d’Espanya a la guerra. L’atac nazi a la Unió Soviètica decidí el govern franquista a enviar, en suport d’Alemanya, un cos de voluntaris (la División Azul). Però l’evolució de la guerra modificà les decisions del govern espanyol. El desembarcament angloamericà al nord d’Àfrica, la derrota alemanya a Stalingrad i la invasió aliada a Sicília van capgirar el curs de la guerra i van fer que Espanya tornés a l’estatus de país neutral.
A més, la major part dels efectius de la División Azul van ser retirats. Això no obstant, durant molt de temps Espanya va continuar subministrant minerals a Alemanya. -‐ Quin objectiu es perseguia amb l’autarquia? Es volia aconseguir que l’estat pogués bastar-‐se amb els seus propis recursos (domini de si mateix). L’objectiu preferent del govern era que Espanya es convertís en un país autosuficient en matèria econòmica i, per tant, que el volum d’importacions, agrícoles i industrials, es reduís tant com fos possible. La política autàrquica significava, a més, que l’Estat exercia un veritable control sobre el conjunt de l’economia (dirigisme econòmic) amb la fixació de preus i salaris, la limitació de les importacions, la restricció de la inversió de capitals estrangers –les empreses havien de tenir una majoria de capital espanyol-‐, així com la nacionalització d’algunes empreses que considerava d’interès preferent, com ara els ferrocarrils (creació de la RENFE) i Telefònica. -‐ Com va afectar la postguerra a la vida quotidiana de les persones? La Guerra Civil tingué una incidència molt negativa sobre la població espanyola. Als morts provocats pel conflicte i per la dura postguerra, que encara avui són difícils de quantificar, cal afegir-‐hi els centenars de milers de persones que marxaren a l’exili. La guerra ocasionà, a més d’una supermortalitat, una clara caiguda de la natalitat. Malgrat la crisi demogràfica plantejada pel conflicte, la població espanyola augmentaria d’una manera important entre 1940 i 1959 (elevat creixement vegetatiu). Les migracions interiors del camp a les ciutats més importants i a les capitals de província tingueren una importància creixent des de 1950. D’altra banda, les migracions exteriors a Hispanoamèrica es reprengueren a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A les acaballes dels anys cinquanta, però, l’emigració espanyola a Hispanoamèrica inicià una ràpida davallada, mentre començava l’emigració als països més industrialitzats de l’Europa occidental. En relació amb la distribució de la població activa per sectors econòmics, el fet més destacable fou la progressiva disminució de la població ocupada en el sector primari i l’increment paral·∙lel de la població industrial. De tota manera, cal destacar el fet que l’any 1940 la població agrícola era superior a la que hi havia abans de la guerra. La postguerra espanyola va implicar per a la majoria de la població espanyola un greu empitjorament de les condicions de vida. Aquesta situació era encara molt més complicada per a milers de persones que havien pertangut a organitzacions republicanes i catalanistes, o que simplement hi havia simpatitzat, la major part de les quals van perdre la feina i van haver de guanyar-‐se la vida fent tota mena d’oficis sovint precaris i mal pagats. Un dels símbols més evidents de les privacions d’aquells anys va ser el racionament dels aliments (cada família havia de proveir-‐se d’una cartilla de racionament que els assignava, en funció dels seus béns, una determinada quantitat d’aliments bàsics). Aquests aliments es podien adquirir, després de fer una llarga cua, al mercat oficial al preu fixat pel govern. Però com que les racions eren molt escasses i insuficients, la gent no tenia més remei que adquirir més productes al mercat negre (estraperlo). L’encariment dels productes feia que els treballadors haguessin de dedicar la major part del seu migrat salari a l’adquisició d’aliments i productes de primera necessitat. La desnutrició, la fam i les malalties van acompanyar bona part de la població espanyola fins a l’arribada de l’ajuda americana, ja entrats els anys cinquanta.A més, durant gairebé vint anys la població va haver de suportar les constants restriccions elèctriques, que afectaven els usos quotidians i la producció industrial. D’altra banda, els espanyols van haver d’adaptar-‐se a l’estricta moral nacionalcatòlica que imposava la dictadura. Els espectacles públics, el teatre i el cinema van ser objecte d’una severa censura. Les autoritats franquistes també van imposar normes molt severes per a activitats tan simples com banyar-‐ se a la platja. La religió catòlica va imposar-‐se a tota la població.
Tothom havia de ser batejat, els noms havien de ser els propis del santoral catòlic i l’assistència a cerimònies religioses era pràcticament obligatòria. El culte públic de qualsevol religiós que no fos la catòlica va estar prohibit durant molts anys. -‐ Quina particularitat va presentar la repressió franquista a Catalunya respecte de l’exercida en altres territoris de l’Estat? Sobretot, la repressió política catalana i l’intent de genocidi cultural. Amb l’entrada a Catalunya de les tropes nacionals, Franco decretà l’abolició de l’Estatut d’Autonomia del 1932 i començà una severa persecució de tots aquells acusats de ser rojos o separatistas. Milers de catalans van ser empresonats, i molts van ser depurats i expulsats de la seva feina. La repressió va ser tan dura que hi hagué milers de execucions. Una de les víctimes va ser Lluís Companys, president de la Generalitat. Amb la seva execució, el franquisme volia eliminar simbòlicament el catalanisme polític i la Generalitat republicana. A la repressió política, s’hi sumà una sistemàtica i duríssima repressió cultural. Franco tractà Catalunya com un país enemic ocupat i perseguí tots els símbols i manifestacions col·∙lectives de la nació catalana. Així, els historiadors han pogut parlar de l’existència d’un veritable genocidi cultural contra Catalunya. La llengua catalana fou objecte d’una especial persecució. No solament se’n va prohibir l’ús oficial, sinó que fou bandejada de l’escola, els mitjans de comunicació, l’Església, els rètols comercials i la publicitat. L’ús que se’n permetia es limitava a l’àmbit familiar i qualsevol infractor d’aquesta norma era objecte d’una sanció econòmica important. A més, es prohibí la publicació de llibres i periòdics en llengua catalana, i també la representació d’obres teatrals en català. Fins i tot els noms dels municipis i tota la toponímia foren castellanitzats. També es va prohibir la inscripció de noms en català al registre civil. D’altra banda, tots els símbols de catalanitat (la bandera, l’himne, la sardana, etc.) van ser prohibits; el nom de Catalunya va ser eliminat de carrers i places, i també ho van ser els episodis, institucions i personatges representatius de la història catalana. A més, es va retirar de la via pública qualsevol monument que les autoritats franquistes consideraven catalanista. Amb el final de la Segona Guerra Mundial, però, el règim es veié en la necessitat de donar a l’exterior una imatge de més tolerància. A poc a poc, es permetia la publicació d’alguns llibres i la representació d’algunes obres en llengua catalana. Tanmateix, el català va continuar completament bandejat de l’ensenyament, la premsa, la ràdio i, posteriorment, la televisió.
18. Temes per desenvolupar. Organització del sistema de poder franquista Organització i simbologia del règim
nazisme alemany i feixisme italià
Lideratge del dictador (caudillo): indiscutit, fidelitat Franco
Cap de l’estat Cap de govern Cap de l’únic partit permès Generalíssim dels exèrcits
Únic parst
Única organització sindical
• Falange Española Tradicionalista y de las JONS
• Organització Sindical Española
Independència dels 3 poders
Una associació que enquadrava el jovent des dels 7 anys • Frente de Juventudes
inexistent: l’executiu (Franco) predomina sobre els altres dos
Poder legislatiu (les Corts Espanyoles, creades l’any 1942)
Escasses atribucions: òrgan que aprovava les lleis (procuradors addictes al règim) Suports del sistema franquista
Sectors conservadors oposats a les reformes republicanes
Pagesia de Navarra i Castella
Grans terratinents, burgesia industrial i financera, gran part de les classes mitjanes urbanes, major part del funcionariat i l’exèrcit
Església catòlica
Les relacions de l’Església amb el franquisme Especial importància. Unió íntima entre poder i Església L’Església s’identifica amb el bàndol franquista i aquest la correspon fent-‐la la única religió oficial, amb la participació d’aquesta en tots els actes oficials. -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐ -‐
Es prohibeix el divorci Es reconstrueixen les esglésies destruïdes Voluntat de tornar a cristianitzar la societat Actes massius: comunions massives, predicació pública o grans processons (obligades) Els informes dels capellans són decisius en les condemnes Els presos han de superar un examen de religió abans de ser alliberats Protagonisme de l’Església en educació (ensenyament de la religió obligada) 1952: Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona (demostració de força de l’Església) 1953: Concordat entre Espanya i el Vaticà: reconeixement del paper de privilegi de l’Església a Espanya i compromís del seu finançament amb fons de l’estat a canvi de que Franco pugui participar en la elecció de bisbes
NACIONALCATOLICISME (el catolicisme és l’única manera de poder entendre la vida social espanyola, la moral i la política) La dimensió repressora del règim franquista Cap escletxa de participació i d’expressió per a l’oposició
Tots els partits polítics
Prohibits i perseguits
Sindicats
Qualsevol associació que defensés postulats diferents dels del règim
Els més perseguits (repressió) Tots els grups que havien lluitat contra l’exèrcit franquista
Aquelles persones que tenien una trajectòria professional o social que no s’adeia amb la ideologia del nou règim
Republicans, comunistes, socialistes, anarquistes i separatistes
Per fer més efectiva la repressió mecanismes jurídics: -‐ Ley de represión contra la masoneria y el comunismo -‐ Ley de seguridad del Estado
Milers de persones…
§ § § § §
Van ser depurades Van anar a la presó Van perdre la feina Van ser detingudes per fets polítics Van ser sentenciades a mort
La repressió es donà a tots els nivells, però el funcionariat en general i l’ensenyament en tots els seus graus foren dos àmbits on la repressió va ser especialment intensa. Característiques principals de la política exterior de la dictadura fins al 1959 En esclatar la IIGM (1939) el govern franquista proclama la neutralitat d’Espanya L’entrada d’Itàlia provocà un canvi d’actitud: Espanya es declara país no bel·∙ligerant
Així... -‐ -‐ -‐ -‐ -‐
La major part de la premsa espanyola és declaradament germanòfila Els espies alemanys i italians actuen amb plena llibertat a Espanya El govern espanyol dona facilitats per a l’avituallament als ports espanyols Milers d’obrers espanyols treballen a Alemanya S’exporten a aquest país gran quantitats de minerals d’interès militar Immensa quantitat d’armament i d’aliments
Quan semblava que Alemanya estava a punt de guanyar la guerra El govern espanyol està disposat a entrar en el conflicte, però exigia d’Alemanya:
Gibraltar i altres territoris al nord d’Àfrica
Entrevista de Franco amb Hitler a Hendaia (1940):
Franco es compromet a entrar en la guerra, però manté les peticions (a Alemanya no li interessa, ja que Espanya seria un destorb per la seva situació econòmica) Entrevista de Franco amb Mussolini a Bordiguera (Itàlia, 1941)
Tampoc no es concreta la data de l’entrada d’Espanya a la guerra
1941: atac nazi a la Unió Soviètica
Franco envia, en suport a Alemanya, un cos de voluntaris (División Azul)
L’evolució de la guerra modifica les decisions del govern espanyol Victòria dels aliats en la IIGM
tornaria a la neutralitat
posa en dubte la supervivència del règim franquista
Britànics i nord-‐americans envien una possible intervenció armada a Espanya Tanmateix... -‐ -‐ -‐ -‐
Espanya no és admesa en les Nacions Unides 1946: l’ONU recomana la retirada dels ambaixadors d’Espanya El règim franquista queda aïllat políticament i només rep l’ajut d’alguns països 1948: el govern nord-‐americà decideix excloure Espanya del Pla Marshall
Un fet exterior (la guerra freda), capgira completament la situació i enforteix el règim franquista. EE.UU., i nteressats en formar un front comú contra el comunisme, replantegen les seves relacions amb Franco
Tornen els ambaixadors a Madrid
Espanya ingressa en els organismes internacionals
Els EE.UU. concedeixen els primers crèdits al règim franquista
1952: Congrés Eucarístic (Barcelona) 1953: Signatura del Concordat amb la Santa Seu 1953
signatura d’un acord de cooperació econòmica i militar amb els EE.UU. (pacte de Madrid)
Mitjançant aquest acord... -‐ -‐ -‐
EE.UU. aconsegueix grans facilitats militars en territori espanyol EE.UU. es compromet a renovar l’obsolet material de l’exèrcit espanyol o a concedir un ajut econòmic important Els americans podien utilitzar les bases militars per fer front a agressions exteriors
1955: Espanya és admesa a l’ONU i el règim franquista aconsegueix el reconeixement internacional. Aquest fet es confirma quan... 1959: el president nord-‐americà Eisenhower visita oficialment Espanya i tracta públicament el règim franquista com un aliat incondicional. Resistència i oposició al franquisme els primers anys del règim (1939-‐1959) L’exili republicà va afectar milers d’espanyols. Molts van passar la frontera amb França, on va ser internats en camps de concentració. 1940: refugiats espanyols ingressen en la resistència francesa, on lluiten contra el franquisme i participenen l’alliberament de França. D’altres van trobar refugis a Mèxic. Alguns exiliats espanyols tornen a Espanya i han de fer front a mesures repressives. Guerrilles (maquis) en llocs on les condicions geogràfiques ho feien possible. Dirigents dels partits polítics que havien donat suport a la República exili. Oposició al franquisme: dèbil i dividida (s’acusaven mútuament)
A poc a poc, constitueixen nuclis organitzats
Des del 1955: la major part dels partits d’oposició al franquisme experimenten una divisió entre: -‐ -‐
Direcció exterior: exiliats Nuclis de l’interior: acusaven els dirigents exiliats de dur una política massa passiva.
PCE: el 1956 va quedar dividit
Un govern republicà (amb poder simbòlic)
A l’exili hi hagué:
Un govern basc, presidit per José A. Aguirre
La Generalitat
Dissidències: Alguns falangistes es distancien del règim i s’oposen al franquisme Monàrquics: decebuts perquè Franco no estava disposat a restaurar la monarquia en Joan de Borbó
Alta noblesa, procuradors a les Corts i alguns generals favorables a la monarquia
1945: manifest de Lausana 1948: acord entre Franco i Joan de Borbó Joan Carles podria cursar els estudis a Espanya Tensions Amb l’acabament de la guerra... o o o o o o o o
La mobilització social
o o
Les organitzacions obreres són completament desarticulades Els sindicats tradicionals són declarats il·∙legals i els seus dirigents són perseguits El règim imposa una organització sindical única i obligatòria El moviment obrer pràcticament s’atura, però en algunes ocasions: vagues 1947: Bilbao es l’escenari d’un moviment vaguístic 1951: Barcelona: mobilització popular (la vaga dels tramvies) Vagues al País Basc i a Navarra 1956: estudiants universitaris antifalangistes surten al carrer i protagonitzen aldarulls Es repeteixen les protestes obreres al País Basc, Navarra i Catalunya L’any següent: els miners d’Astúries (moviment vaguístic)
A Catalunya: -‐ -‐ -‐ -‐
Generalitat a l’exili Els partits (nuclis de resistència i noves formacions) i les guerrilles Protesta popular (obrera i estudiantil) Lluita per la cultura: difícil tasca de redreçar la llengua i la cultura catalanes Dinàmica econòmica i social de l’Espanya de la postguerra (1939-‐1959)
La Guerra Civil tingué una incidència molt negativa sobre la població espanyola (morts, exiliats, supermortalitat, descens de la natalitat...) Entre 1940 i 1959
augment de la població espanyola: elevat creixement vegetatiu
Entre 1951 i 1960
-‐ augment de les migracions del camp als nuclis industrials -‐ es reprenen les migracions exteriors a Hispanoamèrica (que davallarien a les acaballes dels anys 50, augmentant l’emigració a països industrialitzats de l’Europa occidental)
Progressiva disminució de la població ocupada en el sector primari (encara que l’any 1940 la població agrícola fos superior Les condicions de vida Situació més complicada per a aquells que havien pertangut a organitzacions o catalanistes republicanes (pèrdua de la feina)
Racionament dels aliments en funció dels béns familiars. Mercat negre (estraperlo). Encariment i escassegi dels productes. Fam i malalties
Restriccions elèctriques i estricta moral nacionalcatòlica. Censura (teatre, cinema...). Repressió contra l’homosexualitat
Imposició de la religió catòlica. Obligació al bateig, a noms catòlics i a l’assistència de cerimònies religioses. Prohibició d’altres religions
S’impulsà una política econòmica autàrquica de caràcter nacionalista. Objectiu: país autosuficient en matèria econòmica i reducció de les importacions Control sobre l’economia: dirigisme econòmic Acabada la Guerra Civil fase d’estancament de l’economia espanyola L’impacte de la IIGM
no afavoreix el desenvolupament econòmic
Acabat el conflicte, Espanya és expulsada del Pla Marshall 1951 i des de 1953 ajut nord-‐americà: l’economia millora (fracàs de l’autarquia) Canvi d’actitud del govern (procés gradual de liberalització) 1959: Aprovació del Pla d’Estabilització Profunda crisi agrària en la postguerra i gran control per part de l’Estat. La indústria també va experimentar un creixement molt lent. 1941: Instituto Nacional de Industria (INI): objectius polítics, militars i estratègics Característiques principals de la implantació del franquisme a Catalunya Franco decreta l’abolició de l’Estatut d’Autonomia de 1932 Persecució de rojos i separatistas -‐ -‐ -‐ -‐
Empresonats Depurats Expulsats de la feina (funcionaris de la Generalitat i mestres) Execucions (sobretot entre 1938 i 1957)
Lluís Companys: president de la Generalitat (afusellat el 1940)
El franquisme volia eliminar simbòlicament
Catalanisme polític Generalitat republicana
Intent de genocidi cultural (repressió) Catalunya é s com un país enemic ocupat. Es els símbols i persegueixen manifestacions col·∙lectives de la nació catalana
Llengua catalana: perseguida. Se’n prohibeix l’ús oficial i és bandejada de l’escola, mitjans de comunicació, Església, publicitat...
Es prohibeix la publicació de llibres i periòdics i les obres teatrals en català. Els municipis i la toponímia són castellanitzats.
Tots els símbols de catalanitat (bandera, himne...) són prohibits, així com les institucions, els personatges i els monuments catalanistes
Amb el final de la IIGM imatge de més tolerància. Tanmateix, el català segueix bandejat de l’ensenyament, la premsa, la ràdio, la televisió... Malgrat el caràcter anticatalà del franquisme, alguns catalans van donar suport a la Dictadura (sector conservador)