HISTÒRIA
ACTIVITATS DE LA RESTAURACIÓ
! Exercici 21 pàgina 87. Indica les característiques més importants de la Constitució del 1876. CONSTITUCIÓ DEL 1876 La de 1845 va servir com a model de la Constitució de 1896 ja que Sobirania
un dels punts que es va conservar va ser la sobirania compartida, és a dir, la capacitat de legislar estava repartida entre el Rei, les Corts i el govern. • El rei conservava el poder executiu, manava a l’exèrcit i participava en el poder legislatiu per mitjà de la sanció i la promulgació de les lleis. La iniciativa legislativa li corresponia, juntament amb les Corts, sobre les quals tenia la potestat de
Divisió de poders
convocar-les, suspendre-les i dissoldre-les. • Les Corts s’organitzaven de manera bicameral, amb un Congrés i un Senat, i s’encarregava del poder legislatiu conjuntament amb el Rei. • El govern estava format per ministres nomenats pel rei i aquests es feien càrrec de la responsabilitat política. Encara que la Constitució no abordava el tema del sufragi, va ser desenvolupat per dues lleis. • Llei del 1878: va ser aprovada per un parlament amb majoria
Tipus de sufragi
conservadora i establia un sistema de sufragi censatari a partir dels 25 anys (cos electoral d’uns 850.000 electors). • Llei del 1890: va ser aprovada pels liberals i establia el sufragi universal masculí per a homes a partir de 25 anys amb un mínim de dos anys de residència al seu municipi (cos electoral d’uns 5 milions).
Declaració de drets Relacions Esglésiaestat
Reconeixia el dret a la llibertat d’expressió, reunió i associació dels ciutadans, encara que no es van poder exercir fins que aquestes activitats van ser regulades i restringides per lleis específiques. Donava a la religió catòlica el tractament de religió de l’estat i consignava l’obligatorietat del manteniment dels seus ministres i del culte, tot i que també reconeixia l’existència d’altres confessions.
Organització territorial
Els ajuntaments i les diputacions territorials depenen fortament del govern central.
! Exercici 23 pàgina 87. Completa la taula.
Polític
Partit polític / ideologia
Antonio Cànovas del Castillo
Partit Conservador
Práxedes Mateo Sagasta
Partit Liberal
Emilio Castelar
Partit Demòcrata Possibilista
Nicolás Salmerón
Partit Republicà Centralista
Francesc Pi i Margall
Partit Republicà Democràtic Federal
Valentí Almirall
Progressista, laic, republicà, federalista i catalanista
Enric Prat de la Riba
Catalanista conservador
Sabino de Arana
Impulsor del nacionalisme basc
Pablo Iglesias
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)
! Exercici 25 pàgina 87. Explica breument els fets següents: •
El Pacte d’El Pardo.
Al 1881 Cànovas, en el seu intent per restablir la monarquia i l’estabilitat del sistema polític, es va adonar de que necessitava la col·laboració dels liberals, així que els va integrar al sistema a través d’un mecanisme d’alternança pacífica en el govern. A partir d’aquest moment la vida parlamentària es va regir pels principis del bipartidisme pactat per dos partits dinàstics. Uns anys més tard, concretament al 1885, Cànovas, aleshores líder del Partit Conservador i Sagasta, líder dels liberals, van ratificar mitjançant el Pacte d’El Pardo el torn pacífic dels partits amb l’objectiu de superar la crisi política provocada per la mort d’Alfons XII i instaurar la regència de la seva vídua, Maria Cristina d’Habsburg, fins que naixés el primogènit.
•
L’enfonsament del Maine.
El 1895 els habitants de Cuba, una colònia d’Espanya, es van revoltar per segona vegada contra els espanyols ja que aquests no havien iniciat cap procés de reformes per aturar la corrupció de l’administració de l’illa i atorgar-li una certa autonomia. Un cop fracassada la política conciliadora de Cànovas, el General Weyler es va ocupar de la situació creant camps de concentració i provocant la radicalització de les posicions independentistes. Sagasta al assabentar-se dels diparats del general va destituir-lo i va suggerir noves propostes però cap d’elles van acontentar als cubans. El president William McKinley, molt interessat per aconseguir el control futur de l’illa, va enviar el cuirassat Maire al port de l’Havana en qualitat d’observador. L’enfonsament del vaixell, a causa d’una explosió mai del tot aclarida, va provocar una fortíssima campanya contra Espanya amb l’objectiu de crear un estat d’opinió favorable a la intervenció militar dels Estats Units a l’illa. Al final Espanya va perdre a Cuba com a colònia, fet que va ser anomenat com el desastre del 98.
! Exercici 27 pàgina 87. Desenvolupa en forma d’esquema el sistema polític de la Restauració. MONARQUIA CONSTITUCIONAL
REFORMES LEGISLATIVES
MECANISMES POLÍTICS
Monàrquica Conservadora Sobirania compartida
Constitució del 1876
Bicameral
Bipartidisme
Cànovas, líder del Partit conservador
Sagasta, líder del Partit liberal
Reconeix drets i llibertats (sense regular) Confessional
Llei del 1878
Permet el sufragi censatari per a majors de 25 anys 850.000 electors
Llei del 1890
Permet el sufragi universal per a majors de 25 amb 2 anys de residència mínima 5.000.000 electors
Manipulació electoral
Alternança pacífica de partits
Es manipulaven els resultats per obtenir la majoria convenient al govern
El Rei nomenava un Ministre de Governació i aquest uns diputats
Els cacics locals controlaven els vots a la seva demarcació
! Glossari. •
Quintes
L'abril del 1870, el govern espanyol volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l'exèrcit, i es produí una revolta popular d'oposició en diversos pobles del pla de Barcelona, entre ells la vila de Gràcia, coneguda com la Revolta de les Quintes. El general Eugenio de Gaminde va ser l'encarregat de fer efectiva l'ordre de les primeres quintes. Els militars, enutjats pel so de la campana no van parar de llençar canonades des del Passeig de Gràcia i no van aconseguir destruir-la, però si esquerdar-la. No obstant això, no va deixar de tocar, tot i el mal so que feia. El setge va durar sis dies, del 4 al 9 d'abril, amb el resultat de 27 morts i el saqueig indiscriminat de gran nombre de cases.
•
Republicanisme
El Republicanisme és la ideologia per a governar una nació com una república, és a dir, com un afer que engloba a tots els ciutadans i no tan sols a una determinada classe social o a unes elits. Sempre es recolza en la seva oposició a la monarquia, aristocràcia, oligarquia i dictadura. Defensa un sistema polític que protegeix la llibertat i especialment es fonamenta en el Dret, en la llei, que no pot ignorar-se, ni tan sols per part del govern.
•
Carlisme
El carlisme va ser un moviment polític ultraconservador a Espanya, que pretenia restablir una branca alternativa dels Borbons al tron d'Espanya, concretament apostaven per Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt Ferran VI. El conflicte entre carlins i liberals, ja que aquests últims preferien a Isabel II, sobre el monarca successor originà nombroses guerres durant el segle XIX, les tres Guerres Carlines. El carlisme va ser especialment fort a Navarra i també al País Basc, al País Valencià i a Catalunya.
•
Federalisme
El federalisme va ser un dels moviments populars fonamentals a la vida política catalana durant el Sexenni. Es tractava d’un corrent que defensava una organització de l’estat
sobre criteris descentralitzadors i recollia algunes reivindicacions populars. Les bases socials eren nuclis de la petita burgesia i sectors importants de les classes populars urbanes. El dirigent més important del federalisme va ser l’escriptor Francesc Pi i Margall, que partia de les influències de Proudhon. L’altre dirigent destacat dels federals catalans va ser el polític i escriptor Valentí Almirall, partidari de l’acord entre els federals dels territoris de la Corona d’Aragó, com a pas previ per a la República Federal Espanyola. Les diferents estratègies van portar a la divisió dels federals.
•
Restauració
La Restauració borbònica fou el període de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que posà fi a la Primera República Espanyola, i la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931. El sistema polític de la Restauració fou predissenyat per Antonio Cánovas del Castillo, qui el va dividir dos blocs polítics principals, el Partit Liberal Conservador i el Partit Liberal Fusionista. El caciquisme convertí qualsevol tipus d'eleccions en una farsa, ja que, en realitat, el mecanisme de govern seguia sempre el mateix patró. Un partit (el Liberal o el Conservador) governava fins que una crisi o un escàndol obligaven al president a dimitir, aleshores es convocaven eleccions on el Ministeri de Governació vetllava perquè fos el partit contrari el que arribés al govern. Així doncs, s'observa com el règim polític de la Restauració estava clarament marcat per un bipartidisme que excloïa altres formacions polítiques. També va ser redactada la Constitució de 1876, que anava acompanyada de lleis que van modificar el sufragi a censatari en primer lloc, i a universal masculí per últim. A partir del 1898, després de la pèrdua de totes les colònies, el pessimisme s'apoderà de tot Espanya i la Restauració es caracteritzà per la inestabilitat política amb crítics daltabaixos, que tindrien com a conseqüència final l'enfonsament del sistema i la Dictadura de Primo de Rivera.
•
Liberalisme
La construcció de l’estat liberal a Espanya es va anar gestant durant el regnat d'Isabel II (1833-1868), període en que es produeix no tant la definitiva configuració del Nou Règim o Règim Liberal, sinó una accidentada successió d'intents de definir-ho de maneres més o menys liberals, enfront de la resistència reaccionària representada pels carlins i els neocatòlics. Entre tota l'activitat legislativa, van ser decisives per al
canvi econòmic i social les dues desamortitzacions espanyoles, la legislació fiscal, minera i ferroviària, i la llei Moyano d'educació. El nom de «liberal» va passar a devaluar-se per la seva identificació amb un dels partits dinàstics: els liberals de la Restauració, identificats amb el Partit Liberal Fusionista de Práxedes Mateo Sagasta.
•
Catalanisme
El catalanisme és un corrent social estructurat tant culturalment com política que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política (nació catalana), lingüística, cultural i nacional de Catalunya. El segle XIX veu també la primera vertebració del catalanisme com un moviment polític. En aquest procés, hi destacaren tres sectors principals: -
El Republicanisme federal. Liderat per Valentí Almirall amb la publicació del Diari Català i l'obra Lo Catalanisme.
-
L'Església, a través del moviment encapçalat per Torras i Bages i la col·laboració de Jacint Verdaguer. La publicació més destacada d'aquest període és La Veu del Montserrat.
-
Els intel·lectuals, mitjançant el grup liderat per Àngel Guimerà i la revista La Renaixensa.
•
Nacionalisme
El nacionalisme català és un corrent de pensament polític articulat sobre el principi que Catalunya és una nació, amb base en els drets històrics de Catalunya, a la seva història, a la seva llengua, i al dret civil català. Aquest corrent política es va conformar ideològicament en la primera dècada del segle XX, com una variant del catalanisme, sorgit com a moviment cultural en la dècada dels anys 1830, i articulat com a moviment polític en les últimes dècades del segle XIX, seguint els paràmetres del nacionalisme .
•
Regeneracionisme
Regeneracionisme fou el moviment intel·lectual que entre els segles XIX i XX pretén reflexionar objectiva i científicament sobre les causes de la decadència d'Espanya com
nació. L'autor més important d'aquest moviment i en certa manera el seu líder va ser Joaquín Costa. Els regeneracionistes reaccionen contra la descomposició del sistema canovista publicant estudis i assajos que denuncien aquesta situació, que arriba a ferse evident amb la derrota de l’exèrcit espanyol a la guerra contra Estats Units en 1898 i la pèrdua del poc que restava de l'imperi colonial espanyol: Cuba, Puerto Rico i les Illes Filipines. Els defensors d’aquest moviment volen regenerar tot el sistema tant polític com cultural i modernitzar Espanya per apropar-la al nivell de la resta de països europeus.
! Mini biografies. •
Antonio Cánovas del Castillo
Antonio Cánovas del Castillo (Màlaga, 8 febrer 1828 - Mondragón, Guipúscoa, 8 d'agost de 1897) va ser un polític i historiador espanyol, President del Consell de Ministres d'Espanya durant la major part de l'últim quart del segle XIX, nebot de l'escriptor i arabista Serafín Estébanez Calderón . Va ser una de les figures més influents de la política espanyola de la segona meitat del segle XIX , en ser el major artífex del sistema polític de la Restauració, convertint-se en el màxim dirigent del Partit Conservador. És considerat com un dels més brillants polítics conservadors de la història contemporània espanyola i criticat pels seus detractors per crear una falsa aparença de democràcia mitjançant el torn de partits, per suspendre la llibertat de càtedra a Espanya o per la seva postura favorable a l'esclavisme. S'anomena canovisme al corrent polític que té per fons la implantació d'una democràcia no revolucionària i tradicional a model britànic. Aquesta, sustentada en la monarquia, creia en el bipartidisme i l'alternança del poder.
•
Joaquín Costa
Joaquín Costa Martínez (Montsó, Cinca Mitjà, 14 de setembre de 1846 – Gaus, Ribagorça, 8 de febrer de 1911), polític, jurista, economista i historiador aragonès, el major representant del moviment intel·lectual vuitcentista espanyol conegut com el Regeneracionisme.
Als sis anys d'edat es traslladà amb la seva família a Graus, per la qual cosa també se l'anomena El lleó de Graus. A la ciutat d'Osca cursà el batxillerat, obtingué el títol de mestre i d'agrimensor. També estudià arquitectura, però sense acabar la carrera. Va ser pensionat pel govern espanyol per assistir a l'Exposició Internacional de París de 1867. A Madrid es llicencià i doctorà en Dret i en Filosofia i Lletres. Va ser oficial lletrat d'Hisenda, notari, catedràtic i acadèmic. Va tenir gran fama com orador; el seu estil, amb bells matisos en l'oratòria i farcit de citacions erudites i vehements, revela una voluntat d'expressió rica i versàtil, quasi romàntica. L'any 1903 fou escollit diputat republicà al Congrés dels Diputats de Madrid, càrrec que abandonà el 1905 per la malaltia que patia, que l'invalidà els darrers anys de la seva vida (atròfia muscular). La seva mort provoca una gran convulsió a Espanya. Va ser enterrat a Saragossa ja que el poble s'oposà al trasllat de les seves despulles al futur panteó nacional de Madrid i també perquè els polítics monàrquics temien que un enterrament a Madrid fos com un plebiscit contra la monarquia. Actualment, des de 1991, existeix una associació de notaris amb el nom de "Joaquín Costa". Té dedicat un carrer a Barcelona, on des de 1934 hi ha el Centre Aragonès.
•
Pablo Iglesias
Pablo Iglesias Posse (Ferrol, 18 d'octubre de 1850 - Madrid, 9 de desembre de 1925) fou un dirigent socialista espanyol, fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol i la Unió General de Treballadors. Iglesias és sens dubte el dirigent més carismàtic del sindicalisme socialista estatal. Amb la seva llarga i prolífera trajectòria al capdavant de laUGT (1899-1925) i del PSOE ha esdevingut un símbol del socialisme espanyol. Orfe de pare, la seva família es traslladà a Madrid l'any 1860 i hagué de romandre en un hospici, on li fou ensenyat l'ofici d'impressor. A l'edat de 12 anys començà a treballar en una impremta madrilenya. El mes de març de 1870 s'adherí a la FRE de l'AIT i en fou membre del Consell Federal. Assistí al congrés de Saragossa (1872) i aquest mateix any fou expulsat pel sector bakuninista. Impulsà la formació de la Nueva Federación Madrileña, formada pels dissidents marxistes de la FRE de l'AIT. President de l'Associació General de l'Art d'Imprimir (1873-1885), el 1879 participà en la fundació del PSOE (en la clandestinitat) partit del qual en serà president fins l'any 1925. Fou
detingut a Madrid per participar en una vaga, juntament amb Antonio García Quejido (1882). El 1886 és nomenat director del diari El Socialista. Participà en la fundació de la UGT a Barcelona (1888), de la qual en serà l'alma-mater i president de l'any 1899 fins la seva mort. El 1891 assistí al congres obrer de Madrid per a la reconstitució de la FTRE, on intentà desviar el congrés cap a la UGT. El 1894 fou novament detingut a Màlaga durant una vaga. Empresonat per un article en El Socialista (1904), arran d'una petició d'indult, escrigué: no demanaré mai gràcia a l'enemic i si aquesta m'és atorgada sense demanar-la, no la rebré amb bones maneres. L'any 1905 fou elegit regidor a l'ajuntament de Madrid i diputat a Corts l'any 1910, essent el primer diputat socialista. Membre del Bureau International Socialiste,
el 1917 assistí
com
a
delegat
del
PSOE
a
l'Assemblea
de
Parlamentaris de Barcelona. Amb la seva forta oposició a la III Internacional va provocar l'escissió del PSOE i la formació del PCOE (1921), posteriorment integrat dins el PCE. Auster i exigent en la tasca sindical i política ha esdevingut el model de capdavanter obrer respectat i imbuït d'una particular autoritat. Una greu malaltia el va recloure a casa seva, malgrat tot dirigí el partit i el sindicat pràcticament fins la seva mort l'any 1925.
•
Práxedes Mateo Sagasta
Práxedes Mariano Mateo Sagasta i Escolar (Torrecilla en Cameros, 21 juliol 1825 Madrid, 5 de gener de 1903) va ser un enginyer de camins i polític espanyol, membre del Partit Liberal, de matís progressista, diverses vegades President del Consell de Ministres en el període comprès entre 1870 i 1902 i famós per les seves dots retòriques. Després de la restauració dels Borbó a la corona d'Espanya , en la persona d'Alfons XII, Sagasta funda el 1880 el Partit Liberal, partit que al costat del Partit Conservador de Cánovas del Castillo constituiria el sistema bipartidista amb alternança en el govern que caracteritzaria a la Restauració espanyola durant el tram final del segle XIX i la primera part del segle XX. Durant aquest període, Sagasta va presidir el govern en cinc ocasions . El 24 de novembre de 1885, en vigílies de la mort del rei Alfons XII, Sagasta ,com a líder del partit liberal, va signar amb Cánovas del Castillo, cap del partit Conservador, el denominat Pacte del Pardo, amb el propòsit de donar suport a la regència de Maria Cristina (embarassada del futur rei Alfons XIII ) i garantir així la continuïtat de la
monarquia davant la situació creada per la prematura mort del monarca. En aquest pacte es va sancionar el torn de govern entre les dues formacions, i Cánovas es va comprometre a cedir el poder als liberals de Sagasta a canvi que aquests acatessin la Constitució de 1876. El 27 de novembre, Sagasta va formar un nou Govern , tal com s'havia acordat tres dies abans. El torn instaurat en el Pacte del Pardo es va perllongar fins a 1909. El pacte ja existia de forma implícita des de 1881, data en què Sagasta va assumir el poder per primera vegada en el període de la Restauració . Sagasta va presidir el govern durant el conflicte hispà - nord-americà de 1898, denominat a Espanya Guerra de Cuba, que va suposar la pèrdua de les colònies espanyoles de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Derrota per la qual va inevitablement d'assumir la responsabilitat, el que no va impedir que li fos novament confiat el govern de la monarquia en 1901-1902.
NATALIA MAS BALQUIER
| 2n Batxillerat Bv