Pipiripip magazine 1 by Annabel Sardans

CARTA ALS SUBSCRIPTORS Benvolguts companys de viatge, l’edició digital ja és aquí! Com diu la cançó, ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí... Però de mica en mica, encara que sigui amb un xic de retard, ens en anem sortint. Suposem que quan arribeu al final de la revista, entendreu per què... No és fàcil tirar endavant el projecte amb els pocs recursos que tenim, però som tossuts! Volem que el resultat s’acosti al que sempre hem volgut fer. Veureu que, com ja dèiem a Verkami, la revista és en PDF interactiu. Sabem que és un format amb moltes limitacions; sovint hi ha interactivitats que no es poden veure o sentir en tauleta tàctil o iPads... Esperem ben aviat resoldre aquest inconvenient i permetre’ns un format per a més plataformes, com per exemple una app. Però, de moment, els costos d’aquests formats i les dures condicions que imposen les empreses que els ofereixen ens els fan inabastables. Amb tot, hem mirat de treure el suc a un format més senzill, el PDF, però obert i econòmic. Però estem oberts a suggeriments de millora, si algú de vosaltres coneix alguna alternativa o sap com millorar o com fer créixer el que us oferim. Com funciona el fitxer PDF? És força accessible i entenedor. Veureu que hi ha enllaços a temes que s’al·ludeixen, botons per moure’s per la revista i locucions i música que s’engeguen automàticament en arribar a les pàgines que les contenen. En la major part dels casos (contes i sèries) el so s’atura quan es canvia de pàgina. Els canvis de pàgina són indicats per un so suau i agut. Des-

prés d’aquest so l’àudio s’atura i vosaltres heu de canviar de pàgina amb les tecles d’espai o les fletxes. Tot i així, en la cançó, el so no s’atura fins que tota la pista d’àudio s’hagi acabat. En cas que vulgueu aturar el so, haureu d’anar a la primera pàgina de la cançó i pitjar la pausa del petit reproductor que hi ha incorporat. També trobareu en algunes pàgines una petita icona semblant a una màscara: és l’indicador de capa oculta. Si la trobeu, passeu el punter del ratolí per damunt del dibuix... I apareixerà un dibuix ocult! Com veureu, les locucions són el plat fort de la versió digital. Les gravacions, mescles i tractament de l’àudio les hem fet nosaltres mateixos. Anirem millorant i polint defectes del so, però estem força contents del resultat! Pensem que d’aquesta manera la revista pren altres valors: l’ajuda en l’aprenentatge de la lectura, també l’adquisició de l’hàbit d’escoltar narracions, la memorització involuntària que sorgeix d’escoltar repetidament un text... I una eina més d’entreteniment, que dóna als nens i nenes no lectors certa autonomia davant el text. Per a l’elaboració de les pistes d’àudio presentem col·laboradors ben especials, com la Zöe Bosch, que té 8 anys i serà la veu narradora de la sèrie Bet i Bru; l’Ernest Macià, locutor de Catalunya Ràdio, el narrador de Taro i d’Atents i relaxats, i l’Ada Andrés, docent i directora teatral, la veu de Cor de Magrana i la narradora del conte Olor de Margarida. Per a la música, en aquest primer número, a part de les melodies que introdueixen les sèries, la Marina Lluch, una es-

tudiant de música de 15 anys, ha posat la guitarra a Taro i el violoncel al conte Olor de Margarida. La veu i la guitarra de la Patri Garcia donen vida a la cançó Lleva’t, que esperem que ajudi a desvetllar els vostres nens i nenes!, i un pollastre molt amable s’ha esgargamellat per a tots vosaltres. Volem destacar les joves edats d’alguns col·laboradors, pollastre inclòs, perquè fomentar la creativitat i la proactivitat dels més joves és un dels objectius principals de la revista. Ens agradarà comptar amb tots, professionals i estudiants afeccionats, que estiguin disposats a provar-ho! Només fracassen els que no ho intenten! Com veieu, us ho expliquem tot. Ens agrada que hi hagi comunicació amb vosaltres i així fer-vos partícips del projecte, que en tot moment sapigueu on som i com estem. Això és important per a nosaltres, perquè pensem que si coneixeu els nostres esforços, podreu valorar més el nostre treball o, si més no, entendre tant les coses bones com els punts febles. Quant a les febleses, hem de reconèixer que, amb les presses del número 1 de la revista en paper, algunes coses se’ns van escapar o no van sortir com nosaltres volíem. La més greu va ser, per una errada tècnica, deixar passar algunes faltes, sobretot al conte. Us en demanem disculpes, ja que no és pas un descuit de la Sílvia Berengueras, la nostra correctora, sinó de la redacció. En l’edició digital hem mirat d’esmenar-ho i hem posat els textos corregits. Sempre, però, hi pot haver alguna cosa que se’ns hagi passat per alt... Mirarem d’anar millorant dia a dia! I, si ens hi voleu ajudar, ja sabeu que sempre podeu contactar amb nosaltres per fer-nos arribar les vostres propostes, suggeriments o crítiques constructives.

També us hem de dir que seguim necessitant la vostra ajuda: perquè el projecte sigui sostenible, ens cal urgentment aconseguir molts més subscriptors. Si podeu posar-hi el vostre granet de sorra donant a conèixer la revista als vostres cercles d’amistats, a l’escola dels vostres fills... Qualsevol ajuda serà benvinguda! Sabem que els arxius PDF són molt fàcils de fer córrer i que hi pot haver molta pirateria si no vigilem tots plegats... Nosaltres confiem plenament en vosaltres! Si considereu que ensenyar o compartir l’arxiu amb gent de la vostra confiança pot ajudar a fer nous subscriptors, endavant. Així sembrareu llavors de nous pipiripips! Només us demanem que aneu amb compte. Aquest projecte, ara per ara, és molt feble i vulnerable... La seva continuïtat és també a les vostres mans. Que això pugui anar creixent i continuar amb aquest nivell creatiu, les músiques i locucions, dibuixos, contes... Tot plegat té un cost i tots n’hem de ser conscients. Només ens queda demanar-vos que gaudiu de l’edició digital, tant o més com nosaltres hem gaudit fent-la. I... aneu-vos preparant per rebre el suplement! Aquesta vegada contindrà, entre altres seccions, versions de Taro i alguna altra sèrie en anglès i francès, per aprendre tot jugant amb les llengües! També ja estem treballant en el segon número! Però aquesta ja és una altra història! Fins ben aviat, pipiripips! L’equip de Pipiripip Magazine

LA BET CORRE D’UNA PUNTA A L’ALTRA DEL PASSADÍS.

LA BET ACOSTA ELS LLAVIS A L’ORELLA D’EN BRU, I DIU:

LA BET ESTÀ CONTENTA.

NO HO DIGUIS A NINGÚ, BRU.

Foto i muntatge: Isaac Bosch i Annabel Sardans

Bric-a brac

Dibuix: Susanna Ayala

Els Croquetes són uns monstres molt diferents, però tenen coses en comú: els pots aparellar per colors, per formes... En trobes algun de desaparellat?

Busca com continua el refrany! S’ha amagat en el dibuix: “A l’abril, cada gota val per...”

Text i dibuixos: Annabel Sardans Icones: Isaac Bosch

Creativitat i imaginació abies que tots naixem amb una extraordinària imaginació? Però, per poder-ne gaudir i que ens faci servei...

L’hem de fer servir sovint!

a imaginació és com un múscul! Si no el fem servir es torna dèbil i petit... Però si la utilitzem, creix i s’omple de 14

e vegades podem imaginar alguna cosa perquè ens ve de gust, per jugar o inventar-nos jocs! erò sovint la imaginació ens ajuda: quan ens sentim sols, quan estem avorrits o per sortir d’una situació difícil.

erquè la imaginació és el veritable poder! Amb ella ho podem fer

i canviar-ho 15

Dossier especial Pipiripip Magazine n.01 Hola, amics! Sóc Ramon el Pardal. Alguns potser ja em coneixeu i em seguiu per Facebook. Un dia, els companys de Pipiripip Magazine em van demanar ser el portaveu de la revista i cap de premsa de les xarxes socials, com una mena de community manager... Fa uns anys, d’això en dèiem “m’ha dit un ocellet”, el boca-orella, vaja! Ells confien en mi per la meva experiència periodística... I és que porto anys volant pel món! Però bé, aquestes coses ja us les explicaré més endavant! Amb motiu d’aquest primer número que teniu a les mans, us vull parlar del projecte de Pipiripip Magazine i de les persones que hi ha al davant i al darrere. Ja sé que no us esperàveu trobar una entrevista en una revista infantil! Tranquils, que només serà aquest primer número. He pensat que pot ser bo que ens coneguem tots, i que una explicació sobre el projecte, acompanyi també la llarga llista d’agraïments als mecenes que l’han fet possible. D’aquesta manera, els que encara no hi heu participat comprendreu d’on surt tot plegat! I com d’importants i necessàries sou totes les persones que hi heu col·laborat. Així doncs, m’he presentat a la redacció de Pipiripip Magazine... Només arribar al terrat de la redacció de Pipiripip, trobo l’Annabel Sardans, la directora editorial i coordinadora del projecte, amb el nas entre les maduixeres... Em comenta que enguany preveuen una bona collita, tot és ple 16

de flors blanques! Quan s’incorpora m’adono que ja fa una bona panxa. M’havien dit que estava embarassada, però no m’imaginava una panxa tan i tan grossa! A dins hi ha el Lau, que serà el seu segon fill... R —Dos naixements en un any! No és molt per a una mare? A —Ara ja puc dir que sí! Tot plegat és molta feina! Però són dos naixements molt desitjats, no em puc pas queixar. Tots dos feia anys que hi anàvem al darrere... I si han volgut arribar de cop és perquè deu ser el seu moment! No sé si aquest serà el moment de Pipiripip Magazine, però és bo en general que hi hagi canvis, projectes nous, reptes i horitzons il·lusionadors... La societat sencera també demana canvis i nous valors: polítics, socials, econòmics... Per què no, doncs, un projecte sorgit de la voluntat dels mateixos creadors, artistes, escriptors i il·lustradors, que decideixen autogestionar-se? Treballar a la seva manera, trencant barreres a favor de la imaginació i la creativitat? A —Aquest és el propòsit, trencar barreres, intentar canviar el model... No haver d’esperar un encàrrec o un encaix en un món editorial. Són tantes les idees 17

creatives que s’han perdut pel camí! Les idees no s’han de convertir sempre en productes... Les coses no sempre s’han de fer amb criteris comercials. De vegades s’ha de pensar més enllà, sobretot quan vols transmetre idees, plantar llavors... Els pagesos avui sembren i demà recullen. R —Així, els canvis que busqueu no seran immediats? A —Penso que en els nens i nenes no s’han de buscar resultats immediats... L’educació, els valors i el creixement com a persones crec que es basen més en un pòsit, que es va formant amb el temps. Nosaltres mateixos ens sentim hereus d’una cultura dels anys 70 i 80: Pippi Langstrump, Heidi, Terra d’escudella, Planeta imaginari, Oliana Molls... Els Barbapapà, la Pantera Rosa! Tot això ens va formar i forma part de nosaltres, és el nostre pòsit. També hi havia coses més estranyes.. La Bruja Avería!, la família Monster!, Torrebruno! Hehehe! No sé tot això per on ens sortirà! R —Per a mi eren un model Correcaminos, el Pájaro Loco, Piolín... i el falcó del Buck Rogers! Hahaha! Quins pàjaros que estaven fets! Però tot són personatges televisius... A —No pas tots! L’Astrid Lindgren era l’autora de 18

Pippi Langstrump, però també de Ronja... I als Barbapapà molts els vam conèixer a través dels llibres. Som també hereus de Cavall Fort, dels llibres de La Galera i dels llibres de Carme Soler Vendrell, Richard Scarry, Pilarín Bayés, Sebastià Sorribas i Picanyol... I me’n descuido més que no cito. Cada generació trobarà els seus referents en la cultura del moment i nosaltres pensem que tenim coses a dir i a aportar al moment actual. Si formarem part del pòsit dels que ara són petits, això ho dirà el temps... Però cal saber, com a creadors, el que comuniquem o deixem a les noves generacions. I no tot pot passar pel filtre d’agents comercials o d’editors que, sovint, són d’altres generacions... Si volem ser autèntics, hem de poder transmetre el missatge directament als nostres lectors sense tants intermediaris. R —Ja veig que ara parlem seriosament... Alerta, que pico! Ja és viable un projecte així? No us heu complicat la vida? No és més fàcil deixar-se portar pel corrent de les editorials? A – No ho sé... Diuen que els únics peixos que es deixen portar pel corrent, són els peixos morts! A nosaltres ens agrada més la filosofia del salmó:

remuntar, si cal, el corrent més fort, perquè tenim un objectiu, anar a posar els ous o les llavors de pipiripip ben amunt del riu! Només esperem no tenir el mateix final i no morir en l’intent. Però tampoc no volem ser peixos de piscifactoria... La creativitat té un punt salvatge, demana risc, demana anar més enllà, però no mai sols. Per això hem creat una cooperativa i hem buscat una bona colla de col·laboradors, professionals i amics, per tirar-ho endavant entre tots.

I encara hem de ser més colla... Necessitem a tothom que s’hi vegi reflectit, dibuixants, escriptors, músics... Artistes! Grans o petits! Gent creativa. Però sobretot necessitem gent que cregui en el projecte i mecenes o companys de viatge perquè tot això pugui ser realitat. Ho tenen clar. Suposo que quan es fa un pas com aquest és perquè s’hi ha donat moltes voltes. No és estrany que el projecte hagi pres forma a través d’una cooperativa, Edicions del Pipiripip, SCCL. Això ja és una declaració d’intencions. R —I la millor fórmula és la cooperativa? A —Sí, perquè és la fórmula més propera a la nostra manera de pensar. Una fórmula més democràtica i amb menys esperit de lucre que una SL, i que busca revertir en benefici de la societat. És clar que necessitem fer uns diners, per produir la revista, imprimir-la... Hi ha una colla de despeses! Però no busquem enriquir-nos, especular... Només poder treballar, fer-ho de gust, sense traves, amb ganes i amb il·lusió. Tots els que hi participem ara, hi posem voluntat i esforç personal, fem pinya... Però no a canvi de diners, de moment. Tots cobrarem una quantitat 19

irrisòria, que esperem millorar amb el temps i amb la suma de nous subscriptors! Mentre el projecte no s’aguanti sol, hem de tibar del suport dels familiars, els amics i les persones que, sense conèixer-nos, han confiat en nosaltres. Ja ara, en aquest primer número, devem molts favors! Col·laboren amb nosaltres fins i tot els nens i nenes del nostre entorn, que han cantat per ajudar-nos en el projecte de Verkami! A dia d’avui, si t’estàs gaire estona al nostre costat, t’acabarem convidant a participar-hi! Segur que alguna cosa hi pots fer... També nosaltres sempre hem estat molt oberts a col·laborar amb projectes i entitats sense esperar una remuneració econòmica. De fet, acostuma a ser molt divertit i enriquidor. I ara som nosaltres els qui necessitem suport. Està bé ser als dos cantons! Et fa creure en un món més solidari... R —Ara ja coneixem la filosofia i l’empresa... Ens falten els continguts de la revista! A —Abans ja hem parlat de plantar llavors: es tracta d’educar a través de la lectura, les imatges, la reflexió i les emocions... No hem volgut fer una revista només d’entreteniment, encara que també pensem que és divertida i ha d’entretenir. Volem que sigui un punt de trobada entre nosaltres, els pares, els avis i 20

els nens i les nenes. Una estona de lleure compartit, de llegir el conte, les sèries... De comentar els dibuixos i, el més important, de comentar les idees o els valors que hi surtin. Ens agradaria pensar que sabem fomentar la creativitat i transmetre una sèrie de valors amb les nostres històries. És també el nostre objectiu i el nostre horitzó. El temps i els lectors ho diran! Perquè tampoc no ho volem fer d’una manera molt

evident o moralitzant... Volem que sigui natural, no forçat. Potser no tots els contes, no totes les sèries, tindran aquesta lectura... Però, globalment, mirarem que la revista doni eines per al creixement personal. R —I per què de 0 a 10 anys? No és començar molt d’hora? A —Es tracta de no posar límits als més petits. Els pares decideixen quan comencen a ensenyar-los dibuixos, explicar-los històries... I hem posat el límit als deu perquè pensem que, més endavant, ja estan per altres coses! Però si volen continuar seguint la revista, també estarà oberta per a ells, igual que per als adults... Volem escriure històries que no ofenguin els més grans, que també hi trobin un al·licient a llegir-les o que tinguin diferents nivells de lectura. També hi ha el “Prova-ho de fer a casa”, que és una secció que juga a donar la volta a la frase “No ho provis de fer a casa”, i que convida les famílies a fer projectes de reciclatge, manualitats divertides i assequibles. Com també l’estoneta de relaxació “Atents i relaxats”, una secció que recull elements del mindfulness, o l’atenció plena i la relaxació... Més eines per aprendre a gestionar-se un mateix, les emocions, l’estrès..., al qual, de ben petits, ja es-

tan sotmesos els nens i les nenes d’avui . Tot això tenint en compte que, a la versió digital, hi haurà continguts extensos, és a dir, que s’acompanyaran de locucions, música i petites interactivitats. R —Així, si jo em compro la revista de paper aquest mes, tindré també una versió digital? A —Sí, però només si et subscrius a la revista, no si compres una revista sola. La revista digital és una opció de subscripció per si sola, però també un regal per als subscriptors a la versió en paper, que té un cost més alt de producció i de subscripció. També volem fer més curta l’espera als subscriptors oferint-los un extra cada quinze dies, un petit extra digital que també fa de pont o de recordatori entre els dos números. Aquest extra serà variat: jocs, alguna història o petita novel·la per capítols... Serà una sorpresa! R —I qui els fa tots aquests continguts? Vols dir que sou prou gent? A —De moment, som poquets... Hem de créixer de mica en mica! Tots anem una mica de bòlid, però tots els col·laboradors som professionals o amb experiència, i treballar plegats és emocionant! Pensa que aquesta feina sol ser molt solitària i te21

nir la possibilitat de fer créixer les coses junts o, si més no, d’estar en contacte i parlar dels projectes comuns, és un plaer i ens apropa molt, és just el que volíem! Necessitàvem fer un projecte col·lectiu; això no vol dir que sigui fàcil. El meu paper una mica és el de la dolenta de la pel·lícula, perquè he de parlar de dates d’entrega!, i això no agrada a ningú (a mi tampoc, com a creadora). Però entre tots estem fent una petita gran revista! Esperem afegir, a poc a poc, altres professionals que es vulguin unir al projecte. Les portes són obertes per créixer! R—Serà petita, la revista, però té un nom molt llarg! Pipiripip Magazine! No tothom sap què és un pipiripip... Per què heu triat aquest nom? A —Hi vam pensar molt... Com et pots imaginar, portem anys pensant i treballant en el projecte. Primer, a l’Isaac Bosch li agradava el nom killevipen, una paraula màgica que sortia en un conte de l’Astrid Lindgren, el seu conte preferit de la infància, Nils Karlsson, el enanito (crec que no està traduït al català). Però, és clar, és una paraula que no entén ningú i que ningú no sap com pronunciar... Ens agradava la referència, però no ens acabava de convèncer com 22

a capçalera un nom que constantment hauríem hagut d’explicar... I llavors se’ns va acudir pipiripip, una manera molt local d’anomenar les roselles a la Catalunya Central. Una paraula molt sonora i divertida i el nom d’una flor intrèpida, alhora senzilla i cridanera i molt associada a la primavera, a l’inici de la vida al camp. Pipiripip és una de les moltes maneres d’anomenar les roselles. De fet, a Catalunya en tenim moltíssimes! Totes ben sonores i divertides, però també arreu del món és una flor que té noms molt macos!, com poppy, coquelicot, papavero, mohn, mak... A part del fet que és un palíndrom! Una excepcionalitat lingüística no pas a l’abast de totes les paraules! El nom va ser definitiu quan, l’any passat, de forma espontània, van néixer tres pipiripips al nostre terrat... Era un senyal botànic innegable! Qui no cregui en la botànica, ja pot plegar! Com diu el lema de Pipiripip, “La revista que floreix tot l’any”, esperem que Pipiripip Magazine floreixi cada mes! I sembri, al seu pas, llavors que floreixin dins la nostra imaginació! Esperem que les seves arrels es facin profundes i que ens portin l’aire d’energia, vitalitat i revolta de la primavera durant tot l’any! A —Esperem mantenir aquest compromís de treure la revista cada mes, però això és complicat; neces-

sitem subscriptors i suports de tota mena! A part de gestionar bé el temps, perquè el Lau naixerà el juny! Però creiem molt en el projecte i estem segurs, per la resposta que hem rebut de tothom, que si algun mes ens endarrerim una mica, no ens ho tindran en compte. Cal canviar la visió de fer un producte, no som màquines! Som persones, en el nostre cas, una mica artistes i creadors, i això també ho complica! Tu que ets pardal, ja saps quants de pardals tenim al cap els que fem aquestes coses! Però tots som persones molt compromeses i no decebrem a ningú! Si un mes ens retardem, tranquils, ho recuperarem! I intentarem ser, en tot, fidels als principis que hem seguit per elaborar el projecte: el guany mutu! R —N’estic convençut! Segur que no serà fàcil, però sí tota una aventura! Espero que tot els vagi bé! I també continuar informant-vos sobre les novetats i avenços d’aquesta colla de creadors! Si em seguiu a Facebook, allà aniré piulant tots els seus secrets! Fins aviat! Ramon el Pardal, per a Pipiripip Magazine i per a tots vosaltres.

Olor de Margarida

Un conte d’Isaac Bosch i Annabel Sardans Il·lustracions de Roger Simó

vui és un dia molt important, l’últim dia d’escola...

I no sé si he d’estar molt contenta o molt trista...

Tot el dia que despengem dibuixos i endrecem la classe abans de les vacances d’estiu. De fet, tots comencem vacances, però hi ha algú que en comença unes de més llargues... 29

Per això preparem una gran festa, una sorpresa molt especial, per a una persona molt especial... La Margarida! Ella és la mestra més gran de tots els mestres de l’escola. És com una àvia, l’àvia de tots els nens i nenes! Té els cabells grisos i blancs i porta unes ulleres molt divertides. Les seves abraçades són les més tendres i fan olor de sabó perfumat. Sap més cançons que ningú i, quan caus i et fas mal, les seves mans suaus et calmen i et fan desaparèixer tots els mals...

Ara que es jubila, la trobaré molt a faltar, a la Margarida! Crec que tothom l’enyorarà. Ens ha ensenyat a llegir, a escriure, a comptar, a cantar... Sap tants rodolins que de vegades parla fent rimar les paraules i això fa molta gràcia!

No crida mai, no li fa falta. Ho diu tot amb els ulls i la cara... Crec que, només de mirar-te, ja sap què et passa pel cap! Sempre diu: “N’he conegut tants, de nens i nenes!” I és que va ser mestra del meu pare i de molts altres nens i nenes que ja s’han fet grans. Per això avui hem fet venir tothom a la sala d’actes i hem apagat els llums... Quan ha arribat la Margarida els hem obert i... Sorpresa!!! Quan ens ha vist a tots davant seu, tot donant-li les gràcies amb un pastís i un súper ram de margarides, se li han posat els ulls brillants! –Gràcies a tots! Em fareu emocionar! –ens ha dit, tot posant-se vermella. 32

Jo no sabia què em passava. M’he adonat que la Margarida ja no tornaria a l’escola al setembre i em preguntava si hi havia una edat per deixar de fer les coses que t’agraden... –És llei de vida! Els grans hem de deixar la feina per als joves... –ha dit, emocionada. Els seus companys han sortit a abraçar-la, abans no ens poséssim tots a plorar, i després hem fet una llarga filera encapçalada per la Margarida, i hem fet voltes i voltes per tooota l’escola! 33

Quan la festa s’ha acabat, hem fet l’hora dels adéus i hem cridat: –Fins al setembre!!! –com fem cada any. Ja me n’anava cap al cotxe amb els pares, quan m’he adonat que m’havia deixat la bata a la classe. –Afanya’t, corre! Vés a buscar-la! –ha dit el pare.

Quan he entrat, he trobat la Margarida asseguda en una taula, a les fosques, plorant. He corregut a abraçar-la i, com sempre fa ella, li he preguntat: –Què tens, Margarida, què et passa?

Ella m’ha mirat somrient, amb els ulls tristos i no ha calgut que digués res més... Em sembla que he entès tot el que li passava. 35

Llavors ha agafat una margarida del seu ram i me l’ha posat entre els cabells. I jo li he fet un petó i li he dit: –Gràcies, Margarida!

manualitat

Per saber-ne mĂŠs: http://goo.gl/ox5t9l http://goo.gl/e65gdJ