Mi r a d es a l m รณn p i r i nenc F otografies de J ordi Bas Tex t de Silv eri o C erradelo
M i r a d e s a l m ó n p i r i n enc Fo t o g rafi es de J o rdi Bas Text de Si l v eri o C erradel o
Concurs de sementals a la Fira de Santa Teresa, Esterri d’Àneu (pàg. anterior).
9 19 31 49 73 89 111 123
F otograf ies: Jord i Bas Text: Silverio Cerrad elo Coord inació: Damià Sánchez i V icente Ugido s Disseny gràf ic: Aran Disseny Imp ressió: Anf igraf , SA © d e l’ed ició i la f otograf ia: Associació Trenca / J o r di Ba s Dip òsit legal: L-1 2 0 2 -2 0 1 3 ISBN : 9 7 8 8 4 6 1 6 6 3 4 7 7
5
Los Pirineos son frontera y puente para la naturaleza europea. Sus cumbres marcan el comienzo de la Península Ibérica pero también conectan el mundo Cantábrico con el Mediterráneo, propiciando una variedad enorme de climas y ecosistemas que guardan una diversidad de fauna y flora extraordinaria y muchas veces endémica. En una Europa donde la naturaleza salvaje es hoy el patrimonio más escaso, los Pirineos constituyen un tesoro de incalculable valor, como demuestran los más de doscientos espacios protegidos declarados en sus dos vertientes y que convierten a esta cordillera en uno de los corredores ecológicos más importantes del continente. Estas montañas nos regalan paisajes de gran belleza, desde las impresionantes cumbres alpinas a los últimos glaciares de la península, pasando por bosques de abetos y pinos negros en sus empinadas laderas, o ríos vertiginosos que cortan las sierras del prepirineo formando gargantas de asombro. Este libro trata de reflejar todo eso, de volver por un momento nuestra mirada hacia la naturaleza más evidente pero también hacia la más escondida y sutil, para descubrir los detalles, recrearse en la luz y el color, sentir el frío y el agua y así tomar conciencia de la inmensa suerte que supone vivir tan cerca de Pirineos y de nuestro deber de preservarlos de la especulación y la codicia que tanto les ha dañado en los últimos años. Para hacerlo realidad, Silverio Cerradello ha cuidado cada palabra hasta fundirlas con las fotos de Jordi Bas, que ha pasado cientos de horas durante los últimos diez años capturando las imágenes más bellas y sorprendentes de este universo pirenaico, acreditando una vez más su maestría en el arte de la fotografía de naturaleza del que sin duda es uno de los mejores exponentes en nuestro país. Pero esta mirada al alma de Pirineos nunca hubiera existido sin el empeño y el exquisito trabajo de las personas que forman la asociación Trenca, así como sin su profundo conocimiento de la naturaleza y su dedicación sin reservas a la conservación de este patrimonio natural único. A Trenca y a Silverio y a Jordi, mil gracias por estas páginas repletas de maravillas y de sensibilidad. Juan Carlos del Olmo Secretari General de World Wildlife Fond. ADENA ESPAÑA
7
L’avió és només una màquina, però quin invent tan meravellós, quin magnífic instrument d’anàlisi: ens descobreix la veritable cara de la Terra (Antoine de Saint-Exupéry, aviador i escriptor).
8
L’aufrany és l’únic voltor europeu de color blanc, amb les rèmiges —les plomes grosses que formen les ales— negres. És un pilot amb la màxima mestria. Aixeca el vol més ràpidament que altres voltors. Es remunta sense cap esforç, com si fos un estel, i pot anar planant durant molt de temps gairebé sense batre les ales.
9
Era un matí del mes de juliol amb un cel blau i transparent. La vall d’Àrreu es llevava plàcidament. Enmig d’un verd refulgent, l’olor d’herba fresca i de pi omplia l’aire. L’aigua de les molleres dibuixava sinuositats d’allò més capritxoses i, com un mirall, emetia raigs de llum viva que colpejaven la vista. Ací i allà se sentia el refilet alegre del grasset de muntanya; al lluny, però encara sorollós, s’esvaïa el reclam de les gralles.
11
Per obtenir dimensions Puigmal, el bon dia i la tant només
aquestes imatges de la plana de la Cerdanya hem sortit ben d’hora des de l’Estartit amb una avioneta. És un aparell de reduïdes i de poca potència, i ens hem estat una hora, una hora i un quart, per pujar fins a la Cerdanya. Hem passat pel cim més alt d’aquesta part del Pirineu, que es veu al fons, a la fotografia de la pàgina del costat. Estem de sort: avui fa molt llum és encisadora. Tot i així no ens hi podem encantar gaire. L’autonomia de la nostra avioneta és de quatre hores i per en tenim mitja —o un xic més— per fer les fotografies.
12
A ire moderadament fresc del mes d’octubre. Els avellaners, pollancres, bedolls, cirerers i esbarzers formen un bell mosaic de verds, ocres i grocs.
14
Van aparèixer els dos trencalossos: un adult, amb les plomes conspícuament ataronjades dessota, i un jove, amb el plomatge negrós o grisenc. Tot d’una, ben enlairats com estaven, es van enganxar per les arpes i van anar giravoltant i caient com si fos un espectacle. És la seva manera de barallar-se, d’expulsar els adults als joves del territori. El document fotogràfic és excepcional: to t j u s t s ’ a c a b e n d e s e p a r a r ; l ’ a d u l t é s e l q u e q u e d a a s o b r e i e l j o v e , e n c a r a g i r a t d ’ e s q u e n a , c o n t i n u a c a i e n t u n a e s t o n a .
16
Estem amagats i arrupits a dins d’un aguait. A fora hi fa molt fred, no para de nevar. Com si res, amb tot l’atreviment, la cornella negra aixeca el vol.
17
Aigua, mare de la vida. Aigua de la neu, de la pluja, del torrent, del llac. Aigua que refreda i aigua que neteja. Casa de les truites i dels barbs. Mirall de la cuereta blanca. Força que arrossega troncs, que poleix les més dures roques. Murmuri fresc que apaivaga l’esperit.
19
Aigua de la pluja, que a poc a poc ens va xopant la roba. Vam arribar ahir a l’aguait, a les vuit o nou del vespre. Aquí hem dormit tota la nit i aquí hem passat bona part del dia. Ara són les quatre de la tarda. Fa gairebé un dia que estem amagats a dins l’aguait. No ha parat de ploure i estem mullats per tots els costats. I de sobte, a l’exterior, veiem la figura d’un milà reial planant àgilment, avançant impertèrrit sota la pluja.
21
I aigua dels rierols. Freda, cristal·lina, borbollejant. Enmig del boscatge humit, del verd intensíssim, del fort reclam de les cueretes torrenteres —txi-txi!!— que amunt i avall es desplacen per la vora, amb un moviment de la cua gairebé incessant. Salt d’aigua, pujant cap a la Pica d’Estats (pàg. següent).
22
Estany Negre de bon matí, abans de sortir el sol (no s’ha posat cap filtre, els colors rosats dels núvols són naturals). Al fons, la imponent cresta dels Bessiberris. Hi ha un bonic mite que explica l’origen d’aquest i de tots els massissos dels Pirineus. Arrelada en la mitologia grega, diu la història que hi va haver un gran amor entre la princesa Pirene i el gegant Hèracles quan encara no existien les muntanyes. Un dia, però, Hèracles va abandonar Pirene i ella, amb el cor destrossat, es va suïcidar. Quan Hèracles ho va saber, li va voler fer una gran tomba. Va amuntegar roques i r oques damunt del seu cadàver fins a formar una gran cadena de muntanyes, que es van anomenar Pirineus en memòria de la princesa enterrada. Estany de Gerber a l’estiu, al caient del sol (pàg. anterior).
25
I també l’aigua dels rius, que corre igualment fresca i neta. Com l’aigua de la Noguera de Cardós, sota el pont romànic de Cassibrós, o la del riu Noguera Pallaresa al seu pas per Montgarri.
27
Les bellíssimes dones d’aigua, o encantades, són característiques de la mitologia dels Pirineus. En occità s’anomenen daunas d’ayga; en basc, lamiak; en castellà, anjanas o mozas de agua. Explica el mite que viuen en coves properes a qualsevol lloc on hi hagi aigua i que dins d’aquestes coves no hi passa el temps, per això les encantades conserven la bellesa i les facultats. Els seus ulls brillen a les nits de lluna plena mentre dansen plegades i nues, o amb vels fins i transparents; també durant la nit renten la seva roba al riu, que molt de matí estenen pels matolls. Aquestes peces són sempre blanques i donen la felicitat a qui se les emporta; ara bé, si les dones d’aigua s’adonen del robatori encanten a qui les ha robat o el converteixen en pedra. Plou a bots i barrals. El voltor negre roman al niu protegint el seu únic pollet (pàg. següent).
28
Els gavarrons, els fruits del roser de ca, acoloreixen les muntanyes de vermell. Són aromàtics i extraordinàriament rics en vitamina C i és per això que s’utilitzen per fer xarops, melmelades, gelatines i infusions. També se’n diuen grataculs, perquè si s’ingereixen sense haver-ne tret els pèls irritants de l’interior poden provocar les picors i evacuacions a què fa referència aquest altre nom.
31
Escasses i típicament muntanes, les merles roqueres són ben acolorides amb el plomatge nupcial: cap i coll de color blau, ales negroses i parts inferiors d’un taronja vermellenc. Pètals i estams del safrà bord, que a la tardor esquitxen de violaci i de groc les pastures de la muntanya (pàg. següent).
32
La llum, el secret és a la llum. La llum realça el color i les formes. Fa més manifest el relleu del campanar romànic de Barruera. Fa més visible l’actitud vigilant dels isards. Església d’Arties, al mes d’octubre (pàg. anterior).
35
Espontàniament, són fragància i paleta de colors. Estoven la duresa de la muntanya. Lluen més que qualsevol joia. Orgullosament delicades: les flors. A l’esquerra: pulsatil·la groga. A la dreta: marcòlic groc. A la pàgina següent: esclopet de la Mare de Déu.
36
Verd desllustrat a la porta i la finestra d’aquesta casa de Bausen (Val d’Aran). A la porta, a dalt, hi ha una creu feta amb dues fulles de llorer (de tradició occitana).
39
A la primavera res no és com era, diu la dita popular. Els Pirineus s’omplen de colors amb matisos infinits: verds, blaus, violacis, rosats, grocs, falbs, grisosos... Són els colors naturals, plens de sentiments. Que plauen. Que sedueixen. Si els deixem entrar a l’esperit, ens envaeix una alegria vital. A la dreta: orella d’ós.
40
Gris negrós i lleugerament malva a les ales d’aquesta papallona Apol¡lo, amb pigues negres i amb pigues roges encerclades de negre.
42
Faigs, bedolls i avets a Varradòs (Baix Aran) mostren els colors de la tardor. Tonalitats terroses i ocres cap al tard (pà g. segßent).
44
Tonalitats verdoses i groguenques al paisatge de tardor i al plomatge del gratapalles. Tonalitats c anyellades al mes d’octubre (pà g. anterior).
47
De vegades anem de pressa, massa de pressa. És bo donar al temps el valor que realment té i aturar-nos, mirar les coses de més a la vora, fixar-nos en aquells detalls que si anem ràpid no veiem. Mirar de prop ens ofereix una altra visió, una altra sensació de la vida. A la fotografia, barret i peu de la pimpinella morada.
49
Detalls que fan diferents els animals salvatges dels domèstics. La cérvola, amb el pelatge bru; l’orella i l’ull pendents del mínim soroll i del més petit moviment. L’euga, amb el pelatge castany clar i groc d’or; l’ull més relaxat o distret sota la crina rossa.
51
A la Fira de Les (sis d’octubre): –Què voleu fer amb aquesta corda? –És per lligar el cavall. –Quin cavall? –El que vull comprar. Després l’haig de menar fins al remolc. En un canyet, comportament agressiu d’un voltor comú amb un altre que es menja un tros de carnús (pàg. següent).
52
Detall de la porta de fusta d’un corral. Els claus, deformats per les martellades, sembla que cusin la fusta. I detall d’un collar per portar l’esquella. Està decorat amb una creu occitana. Potser mera estètica, potser una mostra d’orgull del sentiment occità o de la reivindicació de la nació occitana. Marca de propietat a la pell d’una euga, a sobre de la cuixa (pàg. anterior).
55
Per tancar, protegir o limitar la propietat, també detalls. Fa l’efecte que la rústica tanca de la pleta no és d’allò més sòlida; els filferros la volen ajudar. I un vell mur de contenció, tot ple de molsa; a dalt de la paret hi queda una feixa que abans es conreava.
56
Davant d’un forrellat, tothom és honrat, diu la dita popular. A l’esquerra, una guardiola per a les ànimes i un pestell a l’ermita de Santa Magdalena. A la dreta, una balda de fusta amb un cordillet per obrir i tancar el galliner, a Durro. A la pàgina anterior, un forrellat molt treballat a l’església de Santa Maria de Coll.
59
Detalls de color castany amb fons verd i amb formes estranyes. La part superior d’una múrgola, amb una cria de saltamartí a sobre. Un milà negre amb el cap girat i amagat a l’esquena, adormit. L’isard va deixant les seves petjades a la neu verge. Algun dia en desapareixeran, però durant un temps seran el testimoni que ha pujat per aquest vessant amunt (pàg. següent).
60
Els detalls no són res petit o negligible, tenen moltíssima importància. El desenvolupament de la sensibilitat, de la mesura o de la qualitat no seria pas possible sense fixar-nos en els detalls. Fins i tot els que semblen més insignificants fan amistats i enemistats. Ens identifiquen, parlen de nosaltres. Són vitals.
63
Detalls de l’art romànic. Un crist fet de fusta exposat a l’església de Sant Climent de Taüll. Petge policromat d’un moble, també de fusta.
64
Pany i forrellat d’una porta vella. En obrir-la entrem al graner, on també trobarem els arreus. Un bolet amb forma de pera o bombeta que també s’obre: el pet de llop. En trencar-se deixa anar una polsina que són les espores. Teulada rú stica de pissarra, un material molt resistent i impermeable, amb ganxo per evitar que la neu caigui tota a baix (pàg. anterior).
67
–Quina cosa més rara! Com deu estar fet això?, amb segments? De partibus animalium (Sobre les parts dels animals) és un tractat escrit per Aristòtil al voltant del 350 a. C. A partir d’una observació molt minuciosa, el f ilòsof grec va estudiar les característiques anatòmiques dels insectes i d’altres animals. En acabat, a més de descriure i classificar les espècies, va deixar constància de la seva concepció de la natura i dels éssers vius. De tot el seu tractat, potser la lliçó més important —encara vigent avui— és l’ús de l’observació dels fenòmens naturals com a font de coneixement.
68
Per tot arreu hi ha restes d’ovelles mortes. Ací i allà, algun milà. Una mica més lluny, un voltor que picoteja un os. Un lloc tranquil i una mica tètric, tot plegat. Inesperadament, apareix un ramat que passa pel bell mig del canyet. Les ovelles vives no fan cap cas de les despulles de les ovelles mortes ni tampoc dels ocells carronyaires. Saben que els milans i els voltors son inofensius. Caminen passet a passet, estoicament, en tre cranis completament blancs, espinades amb pelleringues i bocins de llana.
71
Som a la part més alta de la muntanya. La sensació de gel és a tot arreu. A les coses que toquem, a l’aire que respirem. Fins i tot a dins el propi cos. En dies concrets hem de valorar el risc de morir per congelació. Tanmateix, la perdiu blanca no té por del fred. Duu un gruixut abric de plomissol —bru a l’estiu, blanc a l’hivern— i nia a recer de les roques i les mates.
73
Els pardals d’ala blanca volten pels refugis de muntanya. Enmig de la neu cerquen engrunes, talment com si fossin pardals comuns.
76
Els excursionistes, molt ben equipats i amb molta preparació, poden arribar a caminar més de 20 quilòmetres en un dia fent esquí de muntanya per diferents tipus de neus i de pendents. El pardal d’ala blanca també és un viatger. Com si res, la major part d’aquests ocellets se’n va als Alps a criar i després, a la tardor, torna cap als Pirineus.
77
Als Pirineus el fred no és exclusiu de l’hivern. Érem al mes de maig i la vall de Baiasca, tota verda i esponerosa, s’omplia de boira i d’un aire gelat.
79
Fins i tot en els dies més freds de l’any hi ha qui s’aventura per la muntanya. L’excursionisme és una tradició molt antiga a tot el Pirineu. També és avui un patrimoni o un benefici que gaudim de la serralada. Una manera de recrear els sentits i l’esperit amb la natura, de sentir el Pirineu com a una cosa pròpia.
81
A l’hivern, boirina i neu per veïna (refrany). El cercavores és un altre petit moixó que també viu a l’alta muntanya durant l’hivern (pàg. següent).
82
Era un matí d’hivern completament gris i glaçat. Com cada dia, havíem pujat durant una hora i mitja amb raquetes per arribar al canyet. A l’aguait, cansats, quiets, en silenci, podíem palpar la humitat que deixava anar la neu i la boira. Vam tenir sort, i cap al m i g d i a ens va visitar un trencalòs. També quan fa fred, aquest voltor patrulla activament pels vessants de les muntanyes buscant menjar: ossos que deixa caure des de gran altura perquè es trenquin i poder ingerir-ne la medul·la i els fragments. La imatge registra el moment en què es va enlairar, suament, fent esquitxos de neu.
85
A l’esquerra, perdiu blanca molt ben camuflada amb el plomatge gairebé tot blanc. A la dreta, neu, boirim i fred al pic de Bastiments un dia d’hivern.
86
Els isards corren lliures i àgils per damunt de la neu —i per sota la neu que cau— perfectament adaptats a les dures condicions de l’hivern. Un pelatge espès, que els protegeix del fred, i peülles fortes per gratar la neu i poder trobar-hi l’herba.
87
Ermita de Sant Quirc de Durro, amb la llum del capvespre. Molt fresca i molt nítida, la llum de les deu del matí dóna una claredat suau al pèl de la marmota (pàg. anterior).
89
La qualitat i la bellesa de la llum a la muntanya depèn molt del moment del dia i de l’època de l’any. La claredat encara tènue, els colors pàl·lids i els tons rosats de la imatge de l’esquerra són d’un dia de gener, ben d’hora. El blau fosc del cel i l’esclat de claror del núvols de la imatge de la dreta són presos durant la posta del sol d’un dia de mitjan juny. A la página anterior, una nit de primers dies del mes de gener. La imatge no ha estat manipulada; l’efecte s’ha aconseguit senzillament amb una llarga exposició. A la part blavosa del cel s’hi distingeixen uns punts blancs, que són els estels.
91
L’ermita de Sant Quirc de Durro amb llums diferents. La claror i les tonalitats rosades de les set de la tarda d’un dia d’octubre; s’hi veu la lluna. I una imatge presa de nit amb una llarga exposició; s’hi veuen els estels. Durro, al capvespre (pàg. següent).
92
El cel. Quin espectacle de llum, núvols i color! No ha estat mai superat per l’art ni per la creativitat humana. A l’esquerra, amb la claror de la lluna plena, cel del tot net i ple d’estels a les vuit del vespre d’un dia de gener. A la dreta, llum i colors naturals a trenc d’alba, un dia d’abril. Per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols (Kahlil Gibran, pintor, poeta i escriptor libanès) (pàg. anterior).
95
Era el 13 d’octubre, el dia de la fira d’Espinavell. Alguna gent del poble havia pujat ben de matí a la muntanya per endur-se els cavalls cap a la fira. L’alegria de l’esperat esdeveniment es barrejava amb el goig d’un dia assolellat. Aquell sol matiner, intens i vigoritzant, posava bandes de claredat daurada al contorn de les figures del bestiar, de tots els éssers vius o inerts. Als pins se sentia el reclam metàl·lic de les mallerengues. La llum, la fredor lleugerament temperada de l’aire, la tranquil·litat de l’indret, tot plegat provocava una sensació momentània de paradís. Isard adult amb cria, sota la llum d’un dia d’agost (pàg. següent).
96
Just el moment en què un raig de sol toca aquest grup d’arbres, bedolls i avets, que han estat tot el dia obagosos. En aquests boscos ombrívols hi viu la rata cellarda. Vaca i freixes, amb la llum trencada pels núvols d’un dia d’octubre (pàg. anterior).
99
Un trencalòs enorme i majestuós aterra a la neu, que reflecteix la llum del sol i il·lumina el cos de l’ocell. A la dreta, cingle abrupte i escarpat —hàbitat del trencalòs— amb la llum de matinada. Aquest bell banyarriquer blau s’alimenta de la fusta morta dels faigs. Viu aproximadament uns cinc anys i se n’està quatre, quatre i mig, a dins les restes de la fusta, entre penombres. És molt difícil veure’l (pàg. següent).
100
Són sempre allà, inamovibles però no per això immutables. La llum canvia al llarg del dia i tot canvia amb la llum. La Pica d’Estats amb una llum groguenca, abans de pondre’s el sol. I llum rosada al mateix indret, tot just després de la posta. Al febrer, a punta de dia. La lluna, poc menys que plena, es veia molt grossa. La llum arribava d’un costat, creava ombres llargues i posava sobre la neu una tonalitat rosada. Feia moltíssim fred (pàg. anterior).
103
Llums que de vegades són completament diferents. La poca llum de la nit, malgrat la lluna i els estels, amb uns colors blavosos i freds. La llum clara d’un matí de març, amb el viu contrast groc, verd, blanc i negre del plomatge de la mallerenga carbonera. Picot negre e n una fageda, amb la llum fresca i clara de les primeres hores del matí. Sabíem que aquest tronc era freqüentat pel picot, però el lloc és molt ombriu i l’arbre només és il·luminat vint minuts cada dia entre les nou i les deu. Per arribar a l’indret, abans hem hagut de pujar durant una hora i quart, amb l’esperança que l’ocell s’enfilés per la soca d’aquest faig durant aquest breu interval de temps. Hem estat de sort (pàg. següent).
104
Al poble de Durro. Ens hem llevat de bon matí i, abans de res, ens aturem a fer una fotografia de la porta i de l’arc. De cop surt un gos que borda una estona. Aviat es calma. Després apareix el pagès, que ve per parlar amb nosaltres. És la imatge del moment: amb una llum molt clara, el pagès ja se n’ha anat carrer avall i el gos encara roman a la porta. La fagina, nocturna i fugissera (pàg. següent).
106
Llum intensa a les tres de la tarda d’un dia de novembre. Amb la lluminositat i el contrast del blanc i del negre, les figures dels corbs destaquen marcadament sobre la neu. La imatge registra l’instant particular en què els ocells són aturats l’un al costat de l’altre, tots tres atents. Cérvol mascle bramulant, amb la llum d’un dia emboirat (pàg. següent).
108
Quan parlem de l’aparellament dels tritons, no és escaient la paraula còpula. Els tritons no tenen penis i no hi ha, per tant, una unió amb penetració i recepció. S’acosten i, després de la dansa nupcial, el mascle diposita l’espermatòfor —un estoig gelatinós que embolcalla els espermatozoides— sobre la cloaca de la femella. De vegades, s’entortolliguen i neden junts una estona.
110
Hi ha gana i el vedell, instintivament, busca el braguer de la mare. L’entorn natural desperta encara mÊs la mengera. A poc a poc!
111
Quan hi ha acció, els moviments se succeeixen ràpidament. Els estats són efímers. Una dècima més de segon i res ja no és igual. De vegades les fotografies deixen constància d’aquells moviments d’una duració imperceptible. A l’esquerra: un adult mostra a un infant les dents del cavall i el petit aixeca els braços neguitós o potser espantat. A la dreta: en un moment de la carrera, l’isard és amb les quatre potes enlaire.
113
Hem passat la nit en un bosc de muntanya, al costat d’un cantader de galls fers. A les tres o quatre de la tarda ja havíem entrat a l’amagatall i aquí hem dormit. Abans de la matinada, encara entre penombres, els galls han començat a cantar. Uns repetits tic-uc..., tic-uc..., sonors i aspres. Al matí els hem observat en parada nupcial, obrint i enlairant la cua ampla i rodona. Empaitaven els altres mascles per fer-los fora del territori i alguna femella amb la qual es volien aparellar.
114
Els ratpenats, com ara aquest orellut meridional, i els ocells, com aquest trencalòs, solquen l’aire. Són molt actius i desimbolts: cerquen menjar, fugen, es desplac en cap als llocs on es poden amagar o aparellar-se. La graèllsia és una papallona molt gran i molt difícil de veure, que està activa des del vespre fins a mitjanit (pàg. anterior).
117
Els animals salvatges viuen amb tota l’energia el moment present. Els cérvols mascles, com cada tardor, corren veloçment empaitant les femelles i altres mascles. L’esquirol salta amb agilitat amb la pinya a la boca, tornant cap al cau.
118
Una de les visions més impressionants que ofereix la naturalesa són les mostres d’afectivitat en espècies animals que no són la humana. Les parelles de voltor negre són particularment afectuoses. Quan es troben, tant al niu com al terra, es toquen amb el b e c i picotegen suaument, amb molta delicadesa, el cap i el coll de l’altre membre de la parella.
119
Tres espècies de voltors, el voltor negre, el voltor comú i el trencalòs, preparats per a l’acció: aturats en un arbre a la vora del canyet, aviat baixaran per menjar-se les restes d’un carnús d’ovella. Un autèntic festí! Disputa en tre un voltor comú i un trencalòs per un tros de carnús. És un document fotogràfic extraordinari, ja que és molt rar que un trencalòs s’encari amb un voltor comú (pàg. següent).
120
Mirades cap a la cĂ mera, plenes de curiositat. Mirada molt atenta de la guineu (pĂ g. anterior).
123
Mirades d’ós. A l’esquerra, a l’ermita de Ginestarre, pintura romànica d’un animal amb urpes i amb una expressió ferotge que ha estat identificat com un ós. Tradicionalment a les pintures es representava el lleó de sant Marc, l’evangelista, però en aquest cas, segons els experts, el lleó hauria estat substituït per un animal de la fauna local. A la dreta, un ós en llibertat als Pirineus. La mirada intranquil·la, una mica espantada, de la llebre (pàg. anterior).
125
Amb aquesta boca tan gran i els ulls d’un color vermell carabassenc, el gripau fa l’efecte d’un animal estrany i pacífic. L’ull del trencalòs, envoltat per un antifaç negre, amb la Fi. Subtil. Acostumat a guaitar des de grans altures els i boires, nevades famoses en la història, tota la fauna i segle vint, sobretot per causa dels esquers enverinats,
conjuntiva d’un cridaner color ataronjat o fins i tot vermell. L’ull del trencalòs. paisatges i distingir-hi des d’allà dalt els carnussos. L’ull que ha vist pluges flora de la muntanya pirenaica, el declivi de la seva pròpia espècie durant el i la lenta recuperació en els darrers anys (pàg. següent).
126
Mirada astuta i experimentada del llop. Aquest carnívor va desaparèixer del Pirineu cap a mitjan segle vint. S’ha tornat a constatar la seva presència a Catalunya des de l’any 2000, a la serra del Cadí, provinent de França. A la dreta, pintura romànica a Sant Climent de Taüll que es creu possible que representi un llop.
129
A l’esquerra: marmota, ben atenta, mirant amb un ull cap a la càmera. A la dreta, llúdriga també mirant cap a la càmera. Què deu ser aquest instrument? Pardal d’ala blanca, tot confiat, que sembla que ens demana si no tindrem pas alguna engruna o res per menjar (pàg. següent).
130
Impenetrable i freda, la mirada de l’escurçó fa por.
132
Els ulls dòcils de l’ovella, que ens diuen que es deixarà conduir fàcilment. Els ulls eixerits del cabirol, pendents de tot el que passa al voltant (pàg. següent).
134
La mirada afable d’un pagès (pàg. anterior) i les mirades esquerpes d’aquests mast ins dels Pirineus.
137
Una de les pintures més emblemàtiques de l’art romànic és la del Pantocràtor, a l’església de Sant Climent de Taüll. Entre totes les seves característiques, hi destaquen els ulls. Uns ulls molt negres, molt grans. Una mirada fixa i penetrant. La mirada d’un déu jutge. D’un déu totpoderós que és per damunt del principi i de la fi.
138
De la mateixa manera que l’aigua dels rius, els arbres, les esglésies romàniques o les persones formen part del patrimoni dels Pirineus, també l’ós en forma part. L’ós és, potser, el millor indicador de la preservació d’aquest patrimoni, del seu equilibri. Si mai l’ós desaparegués dels Pirineus, hauríem estat uns irresponsables. Hauríem fracassat. Però no siguem pessimistes: volem que aquest llibre sigui també un missatge d’ànim, un estímul per aconseguir la conservació d’aquest racó del món que anomenem Pirineus. Perquè mai, per cap motiu, cap dels seus valors —ni els pobles, ni els boscos, ni el Pantocràtor, ni l’ós— deixin d’existir.
139
140
Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir al setembre de 2013 amb l’aire acariciant l’aigua fresca, amb tot el color precís per no perdre cap dels detalls, ni del fred, ni de la llum i amb les accions encaminades a agraïr les vostres mirades.
141
M i r a d es a l m ó n p i r i nenc Fo to g r af ies d e Jo r d i Bas Tex t d e Silv er io Cer r ad elo
Índex de les fotografies Portada.Trencalòs (Gypaetus barbatus).
27 d: Noguera Pallaresa. Montgarri. Val d’Aran.
51 e: Cérvol (Cervus elaphus) < c >.
1: Alós d’Isil. Pallars Sobirà. PNAP
28: Arriu de Toran. Val d’Aran.
51 d: Euga. Fira de Tots Sants. Puigcerdà.
2: Fira de Santa Tecla, Esterri d’Àneu. PNAP
29: Voltor negre (Aegypius monachus).
52: Fira de Les. Val d’Aran.
3: Ós bru (Ursus arctos) < c >.
30: Mallerenga emplomallada (Parus cristatus).
53: Voltor comú (Gyps fulvus).
4: Tritó pirinenc (Calotriton asper).
31: Roser de ca (Rosa canina).
54: Fira de Tots Sants. Puigcerdà. La Cerdanya.
6: Mas Pomer i El Puixeu. El Ripollès.
32: Merla roquera (Monticola saxatilis).
55 e: Durro. Alta Ribagorça.
8: Sant Pere de Tor. Pallars Sobirà. PNAP
33: Safrà bord (Crocus nudiflorus).
55 d: Fira de Les. Val d’Aran.
9: Aufrany (Neophron percnopterus).
34: Església d’Arties. Val d’Aran.
56 e: Cardet. Alta Ribagorça.
10: Coma de Vaca. El Ripollès.
35 e: Campanar romànic. Barruera. Alta Ribagorça.
56 d: Baiasca. Pallars Sobirà. PNAP
11: Muntanyó d’Àrreu. Pallars Sobirà. PNAP
35 d: Isards (Rupicapra pyrenaica).
57: Cementiri de Coll. Alta Ribagorça.
12 e: Plana de la Cerdanya. El Puigpedrós al fons.
36 e: Pulsatil·la groga (Pulsatilla alpina ssp. apiifolia).
58: Santa Maria de Coll. Alta Ribagorça.
12 d: La Cerdanya entre Sanavastre i All.
36 d: Marcòlic groc (Lilium pyrenaicum).
59 e: Ermita de Santa Magdalena. Alt Urgell. PNAP
13: Alta conca del Freser. Puigmal al fons. Ripollès.
37: Esclopets de la mare de Déu (Cypripedium calceolus).
59 d: Durro. Alta Ribagorça.
14 e: Boldís. Pallars Sobirà. PNAP
38: Bosc mixte. Pins i blades. La Cerdanya. PNCM
60 e: Cria d’ortòpter sobre múrgola (Morchella sp.)
14 d: Bedollar. Vall de Santa Magdalena. Alt Urgell PNAP
39: Bausén. Val d’Aran.
60 d: Milà negre (Milvus milvus).
15: Voltor comú (Gyps fulvus).
40 e: Agulles d’Amitges. Pallars Sobirà. PNAESM
61: Isard (Rupicapra pyrenaica).
16: Trencalòs (Gypaetus barbatus).
40 d: Orella d’ós (Ramonda myconi).
62: Nativitat de la Mare de Déu. Durro.
17: Cornella negra (Corvus corone).
41: Silene acaule (Silene acaulis).
63 e: Sant Cerni de Baiasca. Pallars Sobirà. PNAP
18: Riu de Cabanes. Pallars Sobirà. PNAESM
42: Papallona apol·lo (Parnassius apollo).
63 c: Margarites (Bellis perennis).
19: Cuereta blanca (Motacilla alba).
43: Salamandra (Salamandra salamandra).
63 d: Castell de Tor. Pallars Sobirà. PNAP
20: Gotes d’aigua sobre un bri d’herba.
44: Varradós. Val d’Aran.
64 e-d: Sant Climent de Taüll. Alta Ribagorça.
21: Milà reial (Milvus milvus).
45: Cérvol (Cervus elaphus).
65: Cementiri de Cardet. Alta Ribagorça.
22: Riuet des Culties. Arestui. Pallars Sobirà. PNAP
46: Fageda. Val d’Aran.
66: Teulada de pissarra. Alta Ribagorça.
23: Barranc de Sotllo. Pallars Sobirà. PNAP
47 e: Noguera Pallaresa. Bonabé. Pallars Sobirà. PNAP
67 e: Arestui. Pallars Sobira. PNAP
24: Estany Gerber. Pallars Sobirà. PNAESM
47 d: Gratapalles (Emberiza cirlus).
67 d: Pet de llop (Lycopersicum perlatum).
25: Estany Negre. Alta Ribagorça. PNAESM
48: Campanetes (Campanula sp.).
68: Banyarriquer del roure (Cerambyx cerdo).
26: Euga abeurant. Espinavell. Ripollès.
49: Pimpinella morada (Laccaria amethystina).
69: Espadats calcaris. Sopeira. Alta Ribagorça.
27 e: Pont romànic de Cassibrós. Pallars Sobirà. PNAP
50: Pila de llenya. Ginestarre. Pallars Sobirà. PNAP
70: Ramat d’ovelles. Pallars Jussà.
142
71: Ovella i voltor (Gyps fulvus).
96: Eugues a la muntanya d’Espinavell. El Ripollès.
121: Trencalòs i voltor comú.
72: Bedoll (Betula pendula).
97: Isards (Rupicapra pyrenaica).
122: Guineu (Vulpes vulpes).
73: Perdiu blanca (Lagopus muta).
98: Vaca bruna. Alta Ribagorça.
123: Eugues i poltres. Fira de Tots Sants. Puigcerdà.
74: Gavarró glaçat (Rosa canina).
99 e: Bedolls a contrallum. Val d’Aran.
124: Llebre (Lepus europaeus) < c >.
75: Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
99 d: Rata cellarda (Eliomys quercinus).
125 e: Santa Maria de Ginestarre. Pallars Sobirà. PNAP
76: Pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis).
100 e: Trencalòs (Gypaetus barbatus).
125 d: Ós bru pirinenc (Ursus arctos).
77 e: Pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis).
100 d: El Coscollet. Alt Urgell.
126: Gripau comú (Bufo bufo).
77 d: Excursionistes a Baiau. Pallars Sobirà. PNAP
101: Banyarriquer del faig (Rosalia alpina).
127: Trencalòs (Gypaetus barbatus) < c >.
78: Vall de Baiasca. Pallars Sobirà. PNAP
102: Serrat del Dob. El Ripollès.
128: Gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus).
79: Vall de Baiasca. Pallars Sobirà. PNAP
103 e-d: Pica d’Estats. Pallars Sobirà. PNAP
129 e: Llop (Canis lupus) < c >.
80: Bedoll (Betula pendula).
104 e: Coll de Baborte. Pallars Sobirà. PNAP
129 d: Sant Climent de Taull. Alta Ribagorça.
81 e: Refugi de Baiau. Pallars Sobirà. PNAP
104 d: Mallerenga carbonera (Parus major).
130 e: Marmota (Marmota marmota).
81 d: Excursionistes a Vall Ferrera PNAP
105: Picot negre (Dryocopus martius).
130 d: Llúdriga (Lutra lutra) < c >.
82 e: Riuet nevat. Val d’aran
106: Durro. Alta Ribagorça.
131: Pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis).
82 d: Bosc de Caldes. Alta Ribagorça. PNAESM
107: Fagina (Martes foina).
132: Escurçó pirinenc (Vipera aspis) < c >.
83: Cercavores (Prunella collaris).
108: Corbs (Corvus corax).
133: Mussol pirinenc (Aegolius funereus).
84: Cara nord del Cadí. Cerdanya - Alt Urgell. PNCM
109: Cérvol (Cervus elaphus).
134: Ovella. Pallars Sobirà.
85: Trencalòs (Gypaetus barbatus).
110: Tritons pirinencs (Calotriton asper) < c >.
135: Cabirol (Capreolus capreolus).
86 e: Perdiu blanca (Lagopus muta).
111: Vedell i vaca bruna.
136: Pagès.
86 d: Bastiments des de Coma Armada. El Ripollès.
112: Fira de Tots Sants. Puigcerdà.
137: Mastins per protegir el ramat de l’ós. PNAP
87: Isards (Rupicapra pyrenaica).
113 e: Fira de Tots Sants. Puigcerdà.
138: Pantocràtor. Sant Climent de Taüll.
88: Marmota (Marmota marmota).
113 d: Isard (Rupicapra pyrenaica).
139: Ós bru pirinenc (Ursus arctos).
89: Sant Quirc de Durro. Alta Ribagorça.
114 e-d: Gall fer (Tertrao urogallus). Femella i mascles.
140: Botó daurat (Ranunculus acris).
90: Pic de Baiau de nit. Pallars Sobirà. PNAP
115: Perdiu blanca (Lagopus muta).
141: Bedoll (Betula pendula).
91 e: Coll dels Estanys Forcats i Roca Entravessada. PNAP
116: Graèl·lsia (Graellsia isabelae) < c >.
91 d: Cresta dels Bessiberris. Alta Ribagorça. PNAESM
117 e: Orellut meridional (Plecotus austriacus) < c >.
PNAP indica paratges del Parc Natural de l’Alt Pirineu
92 e-d: Sant Quirc de Durro. Alta Ribagorça.
117 d: Trencalòs (Gypaetus barbatus).
PNCM indica paratges del Parc Natural del Cadí – Moixeró
93: Durro, al capvespre. Alta Ribagorça.
118 e: Cérvols (Cervus elaphus).
PNAESM indica paratges del Parc Nacional d’Aigüestortes i
94: Pic de l’Infern. El Ripollès.
118 d: Esquirol (Sciurus vulgaris) < c >.
Estany de Sant Maurici
95 e: Pic de Pedres Blanques. Pallars Sobirà. PNAP
119: Voltors negres (Aegypius monachus).
Les imatges marcades amb < c > s’han realitzat amb
95 d: Serra del Cadí des del Puigpedrós. La Cerdanya. PNCM
120: Voltor negre, voltor comú i trencalòs.
animals en condicions controlades.
143
Patrimonis. Mirades al món pirinenc ens transporta a les muntanyes dels Pirineus amb tota la bellesa de les imatges d’en Jordi Bas i de la paraula d’en Silverio Cerradelo. Un món d’aire i d’aigua, ple de color i de detalls, m a r c a t p e l f r e d i p er l a l l um. Un mó n d ’ acci ó i t am bé de mirade s. Un món que és patrimoni de totes i de tots. L’elaboració d’aquest llibre ha costat més de dos anys (i uns altres deu anteriors per poder fer les fotografies). Amb aquesta publicació l’associació Trenca vol divulgar la riquesa natural i cultural dels Pirineus i contribuir a conscienciar que és una herència que cal preservar.