Fernando Fernán Gómez (1921- 2007) 10 anys de la seva mort Sigue, pues, sigue cuchillo,/ se pondrá el tiempo amarillo/ se pondrá el tiempo amarillo/ sobre mi fotografía. Miguel Hernández
Quan Fernando Fernán Gómez va expirar, el novembre de 2007, una bandera roja i negra anarquista cobria el seu fèretre. Ell se sentia llibertari. Segons el seu parer, el comunisme i el capitalisme havien fracassat i ens havien empès cap a un món injust i cruel. Fernando va començar la seva carrera com a actor en plena Guerra Civil, en la zona roja i amb un carnet de filiació de la CNT a la butxaca. Fernando no idealitzava la seva professió: per a ell era només un ofici en què s’havia professionalitzat, més enllà d’acomplir-ho de la millor manera possible. Tant el treball d’actor, com el d’escriptor i posteriorment, el de director, significaven una espècie de compensació, en relació a les seves habilitats: No sé conduir, no sé ballar, ni anar en bicicleta. No sé fer moltes altres coses que qualsevol porta a terme.
“Una de las cosas de las que más me arrepiento es de no haberle dicho a la gente que quería hasta qué punto la quería” Fernando Fernán Gómez
Tot i la seva dilatada i exitosa carrera —no es pot oblidar que és l’autor de clàssica obra, Las bicicletas son para el verano, entre d’altres destacades, de ser director d’una vintena de pel·lícules i d’haver interpretat centenars de papers de forma reeixida—, habitualment se’l recorda injustament per haver proferit una expressió malsonant a un admirador. I tal com va últimament, potser l’hauríem de pronunciar més sovint, ben alt i ben fort. Ni que sigui com a un sincer homenatge.