. . . u e d r e p s u No Svetlana ALEXIÉVICH
La guerra no tiene rostro de mujer Barcelona: Debate, 2015
Svetlana Alexiévich (Ucraina, 1948) es crià a la Bielorússia soviètica dels 50 i 60. Es decidí pel periodisme, que combinà amb l’assaig i gèneres literaris com els relats i la poesia
Mitjançant un gènere d’escriptura polifònica anomenat ‘novel·la col·lectiva’ ha donat veu a les dones i homes de l’extinta URSS.
Entrevistà protagonistes i familiars per a testimoniar els moments més dramàtics del règim soviètic: les veteranes de la II Guerra Mundial, les mares dels soldats que participaren a la Guerra d’Afganistan...
...familiars dels treballadors que van sacrificar les seves vides a la catàstrofe nuclear de Txernòbil, dels nostàlgics suïcides que no superaren la caiguda del socialisme. El 2015 li concediren el premi Nobel de Literatura.
A La guerra no tiene rostro de mujer, recupera la memòria del gairebé milió de dones que van combatre...
... a la II Guerra Mundial a les files de l’exèrcit roig: franctiradores, conductores de tancs, personal sanitari...
“... − Me gustaría olvidar. Me gustaría... − pronuncia lentamente, casi en susurros, Olga Vasílievna− . Me gustaría vivir al menos un día sin la guerra. Sin nuestra memoria... Al menos un día así ...” (pàg. 134)
Les veus d’aquestes dones s’apleguen en un relat estremidor per a donar visibilitat a una història silenciada...
Com les transformà el conflicte bèl·lic?, com aprengueren a matar?, com convivien amb la por a la mort?, com suportaren el fred, la gana, la violència sexual...?
“... Estarán encantadas de hablar contigo. Te estarán esperando. A ver si me explico : recordar asusta, pero no recordar es aún más terrible ...” (pàg. 149)
Alexiévich va escriure La guerra no tiene rostro de mujer el 1983, però no es va poder publicar fins que amb l’arribada de la Perestroika es començaren a qüestionar els clixés de l’heroisme soviètic...
“... Me encuentro ante las lágrimas vivas, ante los sentimientos vivos. Ante un rostro humano real, al que durante la conversación recorren sombras de miedo y dolor. A veces incluso surge ese subversivo …
... pensamiento sobre la escurridiza belleza del sufrimiento. Entonces me asusto de mí misma… El único camino es amar al ser humano. Comprenderlo a través del amor ...” (pàg. 178)
‌ no va ser fins el 2002 quan reescrivà el llibre per a introduir els fragments eliminats per la censura. Avui tenim l’oportunitat de descobrir aquesta historia silenciada.