Tsmodernisme03 by TSmodernismegrup03

Grup 3: Anna Carb贸, Anna Bellart i Hanna Card贸

ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ 1.1 Expectatives del Treball de Síntesis 1.2 Activitats de socials 1.3 Activitats de francès 1.3 Activitats de naturals

pg.2 pg.5 pg.9 pg.11

2. SAGRADA FAMÍLIA 2.1 Resum visita i activitats de matemàtiques 2.2 Casa Macaya 2.3 Casa de les punxes 2.4 Palau del Baró de Quadres 2.5 Palau de la música 2.6 Mercat de la Boqueria 2.7 Edifici dels Quatre Gats

pg.15 pg.26 Pg.27 Pg.28 Pg.29 pg.33 pg.34

3. HOSPITAL DE SANT PAU 3.1 Resum de la visita 3.2 L’exposició Universal 3.3 Arc de Triomf 3.4 Passeig monumental de Sant Joan 3.5 Castell dels Tres Dragons 3.6 Hivernacle 3.7 Umbracle 3.8 Font de la Gran Cascada Monumental

Pg.35 Pg.40 Pg.42 Pg.43 Pg.45 Pg.46 Pg.47 Pg.48

4. LA PEDRERA 4.1 Resum de la visita i activitats de matemàtiques 4.2 Pla Cerdà 4.3 Quadrat d’Or 4.4 Passatge Permanyer 4.5 Torre de les Aigües 4.6 Illa de la Discòrdia

Pg.50 Pg.57 Pg.64 Pg.70 Pg.72 Pg.73

5.COLÒNIA GÜELL 5.1 Resum de la visita

Pg.76

6. VALORACIÓ 6.1 Valoracions personals 6.2 Anunci d’anglès

Pg.80 Pg.84

1. INTRODUCCIÓ 1.1.1 EXPECTATIVES: Anna Bellart Aquest treball és diferent a tots els que he fet fins ara. Aquí, hauré de fer de guia per als meus companys, hauré de fer una revista i redactar articles com si fos una periodista. Té pinta de ser un treball complicat i a l’hora interessant, però sobretot, diferent. Per començar, tinc previst aprendre bastantes coses sobre el modernisme, saber més sobre els arquitectes del renaixement i contemplar d’aprop les seves obres. De gran em vull dedicar al disseny d’interiors o a l’arquitectura i aquest projecte és una gran oportunitat per conèixer la base de l’arquitectura, la seva història. A continuació, i apart del que he explicat, tindré l’oportunitat de veure els llocs més famosos de Barcelona que, per molt catalans que siguem i per molts anys que portem vivint aquí, la majoria no els coneixem. Tinc la sort de poder treballar amb les persones amb qui m’ha tocat. Elles dues són amigues meves i ens portem molt bé. D’aquest manera podrem aprofitar bé el temps i alhora ens podrem divertir. Sobre com m’agradaria treballar... Sóc una persona que necessita tenir-ho tot organitzat per fer-ho bé, o sinó no ho fa. A mi m’animaria fer aquesta feina amb el meu grup portant-nos bé i esforçant-nos totes juntes. Que ens ho prenguem seriosament però que a l’hora de descans ens puguem divertir. Espero que aquesta setmana sigui fenomenal!

1.1.2 EXPECTATIVES: Hanna Cardó Aquest treball de síntesi es totalment diferent a tots els altres que he fet durant la secundaria. Trobo que és molt original, innovador i adaptat a la tecnologia. M’agrada molt la idea de poder cabussar-me dins d’aquesta meravellosa ciutat, que amaga tants secrets i històries. Crec que haurem de fer molta feina, bastant elaborada i complicada, però crec que ho podrem assolir. Espero aprendre i conèixer la verdadera Barcelona moderna. Descobrir tots els seus detalls i febleses relacionades amb aquest estil artístic conegut en gran part del món, però sobretot saber fer un bon treball en equip. També agreixo de tenir una gran oportunitat per mourem per una Barcelona que en el fons, no tots la coneixem. Jo intentaré donar-ho tot, treballa la part que se’m dona millor i sobretot ajudar a qui ho necessiti del meu grup, i jo demanar-la també quan convingui. Espero aprendre a seguir una bona metodologia de treball en grup i que serveixi com a model per altres treballs en endavant. M’agradaria treballar tranquil·la i segura del que faig. Les principals expectatives que tinc d’aquest fantàstic crèdit de síntesi, és que ens ho passem molt bé i treballem en grup. Espero que tothom col·labori i faci les seva feina, i que juntament puguem aconseguir elaborar una bona revista i un bon projecte. Peò també espero passar-m’ho d’allò més bé.

1.1.3 EXPECTATIVES: Anna Carbó Aquest treball de síntesi és bastant més difícil respecte els que he fet en els anteriors anys…Ja que hi ha molts més continguts, exposicions orals extenses, fer una revista, un bloc…. En resum, hauré d’esforçar-me més que els altres cursos i intentar obtenir el màxim resultat possible. Vull arribar a aprendre totes les cosses que poden haver-hi en diferents meravelles del Modernisme. També, descobrir Barcelona ja que mai hauré fet un recorregut tant llarg com el que faré aquesta pròxima setmana. M’agradaria fer un treball força complet, tampoc amb molta pressió però no al extrem de no fer res. Com he dit abans, serà complicat de realitzar però gràcies a la ajuda de els meves companyes podrà ser possible. Estar en un equip de 3 persones es suficient per repartir-nos el treball el treball de forma col·lectiva i millor. Espero no estressar-me durant aquest període de treball.

1.2 ACTIVITATS DE SOCIALS UN ORIGINAL ESTIL ARQUITECTÒNIC L’esclat del Modernisme, pel Pla Cerdà, va suposar una arquitectura diferent, més bonica. El Modernisme coincideix amb el Regeneracionisme (s'oposa al conservadorisme de la burgesia; intenta, a partir de l'art, regenerar les masses incultes; volen canviar la societat a través de l'art) i l’Esteticisme (dóna l'esquena a la societat; l'art és el seu refugi i la seva religió). El Modernisme a Català coincideix amb el moviment modernista Europeu que, segons el país rep noms diferents:

Art

Nouveau

(França),

Modern

Stile

(Anglaterra), Jubendstil (Alemanya), Sezessionstil (Àustria) o Liberty (Itàlia). A

Europa,

l’església

Modernisme

sobretot

reprovar

perquè

criticar

qüestionava

el la

intromissió de la religió en qüestions estètiques o de pensament. En canvi, a Catalunya, això no era així, degut a que aquest corrent s’arrelava en la tradició i molts arquitectes van incorporar motius religiosos en els seus edificis. Les primeres obres modernistes de Barcelona s’ubiquen a Ciutat Vella. És el cas d’un esgrafiat (tècnica de dibuix que consisteix a fer incisions sobre el cos de l'objecte o paret, de manera que quedi al descobert la capa inferior) de Jujol a prop del Palau de la Música, el propi Palau de la Música o el Palau Güell al carrer Nou. El problema d’aquesta ubicació és que degut a la manca de perspectiva les obres no són visibles i no llueixen.

El Modernisme agafa el màxim esplendor quan s’instal·la a l’Eixample, amb carrers grans que permeten gaudir dels edificis i de les seves decoracions. A més dels arquitectes, en el triomf del modernisme, té a veure amb les arts aplicades (vitralleria, fusteria...). Els artesans estan molt ben preparats tècnicament i socialment són molt respectats. La col·laboració entre arquitectes i artesans permet millorar molt l’estètica i dóna color a l’obra en el seu conjunt.

burgesia

catalana

tenia

una

procedència diversa: alguns eren gent rica que vivia a Ciutat Vella; altres eren rics que havien fet fortuna a Amèrica i d’altres es refugiaven de les guerres carlines. Per a aquesta burgesia l’Eixample era l’escenari perfecte per lluir-se i mostrar-se. Calia presumir de la casa més gran, més alta, més ornamentada, més bonica, més provocadora.. Això genera una gran rivalitat entre arquitectes, promotors... per crear cases diferents capaces de cridar l’atenció.

A partir del 1906, el modernisme comença a perdre suport intel·lectual, en favor del Noucentisme impulsat per Eugeni d'Ors. El modernisme es criticava per ser aliè, era importat d’Europa, era irracional i bàrbar. L’art proposat pel noucentisme era un art més seriós i seriat, més civil i institucional. Les obres modernistes van ser objectiu d’atac dels noucentistes. La Casa Milà de Gaudí va ser qualificada de “mona gegantina”, “pedrera troglodita” i comparada a les balenes. El Palau de la Música se’l va anomenar “ou ferrat”, quincalleria, de mal gust delirant, “torrada” i, en general, parlaven del modernisme com de la “Barcelonota”. La Sagrada Família va ser comparada a uns “menuts de gallina” per l’escriptor Josep Plà. L’últim defensor del modernisme va ser el pintor Salvador Dalí. La

destrucció

l’arquitectura

sistemàtica

modernista

comença després de la Guerra Civil, a la dècada de 1940. Les causes d’aquesta destrucció, a més de les ideològiques, eren les econòmiques, els canvis de modes i costums o un ús inadequat dels edificis. Moltes cases van ser enderrocades: casa Trinxet, casa Sitjà, casa Llorach, casa Juncadella, palau Simon... Altres van ser reformades, com la casa Lleó Morera, on es va destruir tota la planta noble i les decoracions exteriors com les estàtues per adaptar-la a una botiga de moda.

Un cas diferent és el de casa Romana, símbol de la Barcelona industrial, que va esdevenir una caserna de la policia armada. El mal ús, el deteriorament i la manca de diners per mantenir-la, gairebé la van fer per no reconèixer-la. El Palau Güell va ser venut a un nord-americà que volia desmuntar-lo i endur-se’l a USA. Pel que fa a la casa Milà, a la part baixa s’havia instal·lat un bingo, un mercat hippy i s’havien fet apartaments al pis superior. Una important destrossa va ser l’anomenada “solució vertical”. Gràcies a una llei del 1948 es va permetre afegir 2 pisos a les cases ja construïdes. Com no es podien pujar els lloguers, aquesta solució permetia als propietaris treure més rendiments de les seves finques. Un exemple d’aquest desastre és l’edifici del costat de la casa Batlló. Al 1963, un grup d’arquitectes, liderats per Oriol Bohigas van començar a reivindicar el passat modernista de la ciutat de Barcelona. El desencadenant d’aquestes reivindicacions va ser la compra de la casa Fuster (jardinets de Gràcia) per un grup elèctric, ENHER, que volia enderrocar-la i construir un gratacels. Les propostes i escrits internacionals en revistes de prestigi van impedir aquest fet. A la Barcelona del 1950, hi havia més de 1200 espais modernistes (hotels, restaurants, botigues...). És important la destrucció que va afectar sobretot a bars i cafès. En l’actualitat quasi tots desapareguts. Un dels més significatius és el cafè Torino (situat a passeig de Gràcia – Gran Via) molt ric en les decoracions exteriors i interiors i que actualment acull la joieria Tous. Les cases que no van ser enderrocades han pogut ser restaurades i preservades (casa Batlló, casa Ametller, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau...); però i el mobiliari i elements decoratius?. Molts van ser cremats en les fogueres de Sant Joan, altres malvenuts als encants, molts dels vitralls van ser trencats per a recuperar el plom. Podríem

pensar que la dictadura

posterior a la guerra civil va ser la causa de tanta destrucció, però el noucentisme

és

veritable

responsable. Flaubert deia “el mal gust és el gust de la generació anterior”; és a dir, el noucentisme, a més d’una baralla estètica, era un xoc generacional, havia la necessitat

de ser diferent de canviar tot l’anterior. Tanmateix,

els canvis d’àmbits en el

comerç i la economia, també van contribuir a aquesta destrucció. Havia arribat la industrialització: els objectes es feien en sèrie i van desaparèixer la majoria dels artesans. La revaloració del modernisme no ve dels catalans,

sinó

d’un

reconeixement

internacional. El canvi important es produeix en 1952 quan, a Nova York, es realitza una exposició sobre Gaudí. Des d’aquell moment Barcelona és reconeguda i visitada per conèixer el modernisme i, significativament, l’obra de Gaudí: “Sense modernisme no hi hauria ciutat de Barcelona”.

1.3 ACTIVITATS DE FRANCÈS L’ART NOUVEAU L'art nouveau est situé à l'époque du siècle XIX, pendant la révolution industriel. Le professeur a définit l’art nouveau comment une petite révolution d’architecture. Il décrit l’architecture bourgeoise comment un architecture opulente, pompeuse, constipé, artificiel…Il décrit l’entrée du Métropolitain comment une architecture avec fantaisie, de la légèreté et naturel…Les deux principaux matériaux que utilisés sont : verre et fer (forges et le brique). L’élément principal de l’art nouveau est la nature. Le Paris de l’époque était très sale, triste et polluée. Les adjectives que utilisait-on pour décrite Guimard sont: fou et déragé, et de son architecture sont : innovation, exceptionnelle, révolution et bizarre.

BIOGRAPHIE Hector Guimard est un architecte Françoise. Il est né en 1867 à une cite de France, Lion. Quand il était un peu grand, il a commencé à étudier à Beaux-Arts à Paris, où il a fait beaucoup d’œuvres. Dans sa vie a fait de nombreux voyages pour l'inspiration : à Rome, Angleterre, Belgique et il a retourné à Paris. La date de la construction du métro de Paris, de son phénoménale architecture est en 1899, à finals du siècle XIX. Le public de l’époque n'a pas aimés les constructions du métro, parce qu’ils étaient très étranges et différentes. Et le public a dit qu’était un travail qui irrite.

A partir de l’année 1960-1970 l’art nouveau était considéré

démodé, et des édifices demeurent inaccessibles au public, et qu’un musée Guimard n’a toujours pas été inauguré en France.

1.4 ACTIVITATS DE NATURALS LA CULTURA CIENTIFICA DE L’ÈPOCA o “el poder de la natura” MEDICINA ENTRE ELS ANYS 1900- 1917 El biòleg Ramón i Cajal guanya el nobel de medicina A l’octubre el gran científic comparteix el premi amb Golgi. El Nobel ha estat rebut a Madrid amb gran satisfacció. Per homenejar el doctor s’estudia que el carrer de “Atocha” passi a dir-se: “Calle de Cajal”.

Premi novel de medicina a l’any 1953 Hans Adolf va ser un bioquímic alemany, guanyador del Premi Nobel de Fisiologia o medicina en 1953. Aquest home va descobrir que totes les reaccions conegudes dins les cèl·lules es relacionen els noms d'aquesta seqüència de reaccions cicle de Krebs (1937) i més tard va ser conegut com el cicle de Krebs. Aquests estudis li van valer per guanyar el Premi Nobel.

CIÈNCIA ENTRE ELS ANYS 1900-1917 Epidèmia de tifus a Barcelona “La causa de l’epidèmia és la contaminació de les aigües de la ciutat. » NOVEMBRE 8- La prosperitat de l’epidèmia que segons els tècnics és degut a les aigües contaminades. A aquest resultat, es pot contribuir poderosament la gent optimista , ja que les invasions decreixen y la mortalitat també disminueix.

Auguste Lumiére aconsegueix el color en las fotografies “ Descobriment d’un nou procés” Els primers raigs realitzades per Daguerre el descobrir la fotografia, no van donar com a resultat les proves negres que tenim de costum a veure actualment. Treballava activament per tal d’obtenir nous resultats.

El 1931 un científic aconseguiex el premi novel

per descobrir la causa

primària del càncer Otto Heinrich Warburg va dir:" la manca d'oxigen i ACIDOSI són les dues cares de la mateixa moneda: Quan es té un, vostè té l'altre. “Les Substàncies ÀCIDES rebutgen l'oxigen; en canvi, les substàncies alcalines atraure oxigen així que un ambient àcid és un entorn sense oxigen”. Amb aquestes dues teories que acabo d’asmentar, les va fer per arribar a la conclusió de que :" privar les cèl·lules del 35% del seu oxigen durant 48 hores, pot convertir-les en càncer. "

ANUNCIS DE MEDICAMENTS ENTRE ELS ANYS 1900- 1917 Iodhyrine En aquells temps, el medicament “iodhyrine” era la única solució per tal de no tenir obesitat. Avui en dia, per al maneig de l’obesitat es disposa de diverses estratègies, com canvis en la dieta, programes d’exercici, fàrmacs, teràpies....En resum, és molt més fàcil perdre el teu pes i trigues molt menys temps que fa uns quants anys enrere.

Jarabe Comella Aquest fàrmac s’utilitzava per tal de curar la tos, bronquitis, asma tuberculosis i altres malalties del pit. Era un dels productes estrelles i es venia en les farmàcies i les drogaries. En el segle XXI, per prevenir aquests dolors i treure-te’ls de sobre s’arregla amb uns medicaments més saludables i segurs com: el Bisolvon, ExpectoDHU, Amoxil, Eclosynt....

Jarabe Comella Los médicos certifican que el JARABE COMELLA cicatriza las lesiones de los bronquios y pulmones, dando & éstos nueva vitalidad. Cura la ton, catarros, bronquitis asma, tisis y demás enfermedades del pecho. En todas las farmacias. Depósito: 8. Banús, Jaime 1; Viladot, Rambla Cataluña, Rambla. Flores, 4

One Real aspirin La aspirina o àcid acetilsalicílic s'estén a l'antiguitat Altres plantes de medicaments salicilat apareixen en farmacologia papirs des del segon mil·lenni aC. Hipòcrates utilitza el te salicílic per reduir la febre, el dolor i la inflamació. Sobre el segle XIX alguns farmacèutics estaven experimentant en prescriure una varietat de productes químics relacionats amb l'àcid salicílic. Ara en el segle XXI tenim milions de cures per disminuir la febre. Els que hi destaquen més són: Paracetamol, Ibuprofens i l’Acetaminofèn.

SOBRE EL MODERNISME.... En el modernisme, va ser l’època en que els arquitectes es basaven molt amb la natura, sobretot en senyor Gaudi que en tots els seus monuments sempre hi destaca alguna cosa relacionada amb la naturalesa. Per exemple, ho tenim a la Pedrera en el sostre de l’últim pis hi podem veure l’esquelet d’una balena. També a la Sagrada de Família, tenim a Gaudi que va fer una reixa en forma de drac, i també podem veure la natura representada a les puntes d’unes petites torres de la Sagrada Família on hi apareixen diferents fruits entre d’altres...

2. LA SAGRADA FAMÍLIA 2.1 RESUM VISITA I ACTIVITATS DE MATEMÀTIQUES El Temple Expiatori de la Sagrada Família, basílica coneguda habitualment com la Sagrada Família, és un dels exemples més coneguts del modernisme català i que ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Obra inacabada de l'arquitecte català Antoni Gaudí, és al barri de la Sagrada Família, al districte de l'Eixample. El concepte de temple expiatori fa que la seva realització s'efectuï a partir d'almoines, cosa que ha provocat que de vegades s'hagin hagut de paralitzar les obres. Tanmateix, des de la dècada de 1990 l'afluència de visitants i el gran renom mundial han fet canviar la situació econòmica i les obres han pres una forta embranzida. Al 1881, Josep Maria Bocabella va adquirir uns terrenys de l'illa de cases, compresa entre els carrers de Mallorca, Marina, Provença i Sardenya amb diners obtinguts d'almoines, per aixecar un temple dedicat a la Sagrada Família (sant Josep, la Mare de Déu i Jesús). Al 1883, Gaudí, passa a encarregar-se de les obres amb un projecte molt ambiciós, basat amb la originalitat pròpia de la tendència naturalista-modernista. Hi hauria una gran torre central de 170 metres dedicada a Jesucrist. L'arquitecte va concebre una minuciosa simbologia dintre d'un poema místic amb grans audàcies constructives formals, com en la seva forma de concebre l'estructura amb l'arc parabòlic o catenària, també anomenat funicular de forces, combinant el tractament escultòric naturalista amb l'abstracció de les torres. L'exterior del temple representa l'Església a través dels apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesús; la torre principal simbolitza el triomf de l'Església, l'interior al·ludeix a l'Església universal i el creuer a la Jerusalem Celestial, símbol místic de la pau. Gaudí va dedicar la resta de la seva vida a aquesta obra i, de forma exclusiva, els últims anys abans de la seva mort. El 1891 es van començar les obres de la façana del Naixement. Gaudí va decidir aixecar fins a la seva màxima alçada una part prou significativa de les parts més exteriors i menys funcionals del temple. D'aquesta forma, evitava un escapçament

de l'alçada prevista; les parts construïdes eren inútils sense acabar totalment el temple i, el més important, deixava una mostra prou significativa del seu personal estil constructiu que servís de guia quan ell faltés. També va pensar que la seva bellesa permetria obtenir més donatius. Antoni Gaudí fou sepultat a la cripta, a la capella de la Mare de Déu del Carme, el 12 de juny de 1926. A la mort de Gaudí es va fer càrrec de les obres el seus ajudants El 20 de juliol de 1936, 2 dies després de l’inici de la guerra civil espanyola, grups anticlericals van incendiar el temple i van destruir bona part del taller en el qual Gaudí havia treballat, i on hi havia els seus esbossos, maquetes i models. A causa d'això i per la particular manera de treballar de Gaudí, no van quedar plànols ni directrius sobre com havia d'acabar-se el temple. Per això, quan el 1944 es va reprendre la construcció de la Sagrada Família, va haver de definir-se, en primer lloc, com havia de procedir-se per edificar el temple de la forma més fidel a les idees de Gaudí. L'any 1954 es van reprendre les obres. Les obres que actualment es fan per acabar la Sagrada Família respecten el projecte original de Gaudí en el seu conjunt, però no en els detalls, que estan adaptats a l'estètica moderna i a l'estil dels artistes que les duen a terme. L'obra està encara en procés de construcció i empra les noves tecnologies com ara el disseny assistit per ordinador. La data de finalització de les obres, seguint el ritme actual, seria el 2026. El temple va ser dedicat al culte i declarat basílica menor el 7 de novembre de 2010 pel papa Benet XVI. La planta de l'edifici sobre la cripta és la Basílica, de creu llatina, amb cinc naus, el creuer de tres naus, i un absis amb deambulatori molt ampli que té set capelles poligonals i dues escales de cargol que pugen a les cantores que circumden l’absis.

Columna de la nau central amb el nus de forma el·líptica.

El bosc de columnes de la nau central La nau central té l'estructura arborescent en la qual els pilars són inclinats i es descomponen en forma de branques i fulles. El tronc de la columna interior és geomètric i s'aconsegueix per interseccions successives de polígons estrellats. El capitell té la forma d'un gran nus ligni d'on surten les columnes més primes que formen les branques. Segons el tipus de columna es fa amb un tipus de pedra diferent: pedra de Montjuïc (2 triangles), granit (2 quadrats), basalt (2 pentàgons) i pòrfir (columnes de l'absis, material procedent de l'Iran, considerat més resistent). L'any 2010 es va acabar de cobrir l'interior del temple. A la part interior del portal de la Passió es va col·locar a les lloses del terra un baix relleu sobre l'Entrada de Jesús a Jerusalem, obra de Domènec Fita; es va col·locar l'altar, constituït per un bloc de pòrfir iranià de 3 metres de longitud i 7.500 quilos de pes; al costat de l'altar es va situar la càtedra episcopal, que té gravats els noms dels tres sants bisbes de l'arxidiòcesi de Barcelona: sant Sever, sant Pacià i sant Oleguer; sobre l'altar es va instal·lar un baldaquí penjat, en forma d'heptàgon, realitzat en metall d'uns cinc metres de diàmetre, del que pengen carrassos de raïm en vidre, pàmpols en coure i espigues en fusta blanca, amb laterals de pergamí i coberta de tapís, tot cobert de pa d'or de 22 quirats; del baldaquí penja una figura de Crist crucificat en terracota, obra de Francesc Fajula; finalment, es va instal·lar un orgue.

La nau central des de l'altar Sostre de la nau central.

Baldaquí de l'altar central, amb la imatge de Crist crucificat.

Columnes al transsepte

Les torres, que n'hi ha d'haver 18, tenen perfil parabòlic i disposen d'unes escales helicoïdals. Una, sobre l'absis, simbolitzarà la Mare de Déu i serà coronada per una estrella de dotze puntes; n'hi haurà també una per cada apòstol (quatre a cada portal) i una per cada evangelista, al voltant del cimbori central, que tindran 125 metres d'alçària; coronaran els pinacles els símbols de l'home per Sant Mateu, el lleó per Sant Marc, el brau per Sant Lluc i l'àliga per Sant Joan. La torre central estarà dedicada a Crist i se situarà sobre el creuer, un gran cimbori de 170 metres; serà coronada per la creu gaudiniana tridimensional. Tot aquest conjunt s'encercla amb tres façanes, dedicades al Naixement, la Passió i mort, i la Resurrecció o la Glòria, totes les quals tenen una àmplia iconografia. A l'exterior, darrere els murs del claustre s'observen altres murs pertanyents a les naus laterals del temple, amb un basament de quatre metres començant a sobre uns finestrals de vint metres d'alçada, i sobre aquests una sèrie nova de vitralls de deu metres d'alçada, al mainell sobre cada finestral hi ha els Sants Fundadors: Ignasi de Loiola, Josep de Calassanç, Domènec de Guzman, Pere Nolasc, Ramon de Penyafort, Francesc de Paula, Teresa de Jesús, Joaquima de Vedruna, Antoni Maria Claret, Felip Neri, Joan Bosco i Josep Manyanet i Vives. Els frontons exteriors estan coronats amb pinacles de cistells de fruita de ceràmica de colors.

Vitrall de l'artista Joan Vila i Grau. El temple disposa de nombrosos vitralls en els seus finestrals realitzats amb vidre de diferents colors per representar temes variats. La vidriera principal del creuer de la façana de la Passió simbolitza la Resurrecció, i les vidrieres laterals i les de la nau principal representaran els sants i santuaris. La Jerusalem Celestial estarà representada amb l'Anyell, l'arbre de la vida, els fruits de l'Esperit Sant, àngels, ocells, branques i fulles (palma com a símbol de martiri i llorer com a símbol d'intel·ligència). Als finestrals de les naus laterals estaran les paràboles de Jesús: Jo sóc la llum, la veritat i la vida, Jo sóc la Resurrecció, Jo sóc la font d'aigua viva, Jo sóc la vinya, Jo sóc el bon sembrador, Jo sóc el bon pastor. Al sortint interior dels murs laterals del temple hi haurà peixos en mosaic, uns nedant cap a l'altar amb la boca oberta i d'altres tornant amb l'hòstia a la boca, com fidels amb l'Eucaristia. Els finestrals de la nau central mancaran de colorit, ja que es realitzaran amb vidres clars per simbolitzar la puresa i permetre una més gran entrada de llum. Les mides són, a l'interior, noranta metres de llargada de la façana de la Glòria a l'absis, seixanta metres el transsepte entre les façanes de la Passió i del Naixement, i quaranta-cinc metres les naus, que és la suma dels quinze metres de la nau central més els set i mig de cada nau lateral. Les dimensions principals del temple són múltiples de la mesura d'intereix de les columnes, és a dir, múltiples de 7,5 metres: A la Cripta s'hi accedeix per una escala a la part esquerra de l'absis. Consta de planta circular d'estil neogòtic de 40 x 30 metres, amb volta nervada, amb la clau de volta principal representant l'Anunciació, un deambulatori i capelles. La capella central és l'altar major, amb un relleu de la Sagrada Família de l'escultor Josep Llimona. A la capella de la Nostra Senyora del Carme hi ha la sepultura d'Antoni

Gaudí. La cripta està circumdada per un mosaic romà on estan representats la vinya i el blat, símbols de l'eucaristia.

La façana del Naixement, és l'única construïda en vida de Gaudí, i el procés de construcció va continuar per aquesta porta. És situada al carrer de la Marina i té tres grans portals, que són, d'esquerra a dreta, els dedicats a l'esperança, la caritat i la fe. Justament al centre, sobre la porta principal i entre les quatre torres, hi ha un xiprer que representa l'arbre de la vida, coronat amb una creu en forma de T (Tau), simbolitzant Déu Pare, amb unes diagonals a sobre seu en forma de X (Khi) que és la simbologia del nom de Crist i, finalment, un colom amb les ales obertes en al·lusió a l'Esperit Sant. A la Porta de l’Esperançà s'hi representen escultòricament les noces de Josep i Maria emmarcades en forma de gruta, l'anagrama de sant Josep, Jesús a l'obrador de Natzaret, el degollament dels Innocents, la fugida a Egipte, la flora de Palestina i una representació de la muntanya de Montserrat. També podem observar la col·locació d'animals domèstics, com ara oques o ànecs com a al·lusió a la fauna del Nil, així com la flora d'Egipte. El pòrtic està rematat per un gran pinacle semblant als penyals de Montserrat, amb la inscripció Salva nos. La Porta de la Caritat és la porta central, amb columnes flanquejant-la que representen la Mare de Déu i sant Josep, tal com podem veure a les inscripcions a mitjana altura. A la base hi ha dues tortugues, una de mar (a la banda litoral) i una terrestre (a la banda de muntanya). Els grups escultòrics representen l’adoració dels pastors i la dels reis d’Orient. La forma superior de les columnes representa fulles de palmera simbolitzant l'arbre genealògic de Crist, amb els noms dels seus avantpassats. Els grups escultòrics

representen la Nativitat, l'Anunciació i el cor d’àngels. Els àngels sostenen una inscripció que diu: Jesus est natus. Venite, adorem us, davant el missatge els ocells van al peu del bressol, segons la nadala popular catalana El cant dels ocells. S'hi representa també el pessebre, l'estel de Betlem, l'eucaristia, la coronació de la Mare de Déu i, com a pinacle, el xiprer ceràmic amb coloms de color dissenyat per Gaudí. La Porta de la Fe representa la Visitació de la Verge, Jesús entre els doctors del Temple, la presentació de Jesús al Temple (emmarcada per un relleu en forma de gruta), la Immaculada Concepció, la Santíssima Trinitat, la vegetació de Palestina i Jesús fuster. Altres elements d'ornamentació que hi ha a totes tres portes són animals com ara rèptils, una sargantana, petxines, gallines, ocells, ànecs, àguiles, cargols, tortugues, etc. Pel que fa a la flora, hi ha esculpides més de trenta espècies corresponents a plantes de Terra Santa, una flora mediterrània semblant a la de Catalunya: roses, ametllers, tarongers, xiprers, algues, molsa, etc. Els àngels trompeters representen un símbol de l'anunciació del naixement de Jesús. Hi ha també inscripcions significatives com “Sanctus, Sanctus, Sanctus” sobre els campanars, i el “Salva nos” sobre la barca de sant Pere.

Detall central de la porta l'Esperança.

Detall central de la Detall central de la porta de la Caritat.

porta de la Fe.

Xiprer a la façana del Naixement.

La façana de la Passió consta de tres portals d'entrada, també dedicats a les virtuts teologals, com a la façana del Naixement. El porxo té sis columnes semblants a ossos inclinades, de fora a dintre, amb una cornisa que sustenta una galeria coberta per divuit columnetes.

Per la façana de la Passió o de Ponent, separada de la plaça que du el nom del temple pel carrer de Sardenya, Antoni Gaudí projectà un dibuix i descrivia la seva concepció de la façana de la Passió de la següent manera: “Algú trobarà aquesta porta massa extravagant; però jo voldria que fes por, i per aconseguir-ho no estalviaré el clarobscur, els motius entrants i sortints, tot el que resulti més tètric. És més, estic disposat a sacrificar la mateixa construcció, a trencar arcs i a tallar columnes per donar una idea del cruent Sacrifici” S'inicien les obres dels fonaments l'any 1954. Ha estat construïda de manera molt semblant al disseny de Gaudí, amb alguns canvis sobretot en el treball escultòric, que ha contribuït a una gran polèmica sobre la continuació de les obres. El 1976 s'acaben els campanars d'aquesta façana, torres que són dedicades a sant Jaume el Menor, sant Bartomeu, sant Tomàs i sant Felip, amb escultures que els representen col·locats a un terç de l'alçada de les torres corresponents, amb unes mides les centrals de 112 metres i les dues restants de 107 metres. Ha estat decorada per Josep Maria Subirachs, que va signar el contracte amb la junta d'obres del temple el 10 de juny de 1986. D'esquerra a dreta, les escultures de Subirachs al primer pis representen: El Sant Sopar, l'hort de Getsemaní, la traïció de Judes, la flagel·lació, la negació de sant Pere i Jesús davant del gran sacerdot. Al segon pis: El centurió Longinus, Jesús parla amb les dones de Jerusalem i Simó Cireneu. Al tercer pis: Els soldats es juguen les vestidures, la crucifixió i l'enterrament.

El Sant Sopar

traïció

Judes,

amb

de el

centurió La negació de sant

Longinus

Pere.

quadrat màgic. La representació de la Crucifixió de Jesús és a la part més alta de l'atri; a la part central hi ha la figura de Crist amb els peus desclavats, i es pot observar a la creu formada per unes jàsseres de ferro al traç del perfil el dibuix de la I, la primera lletra del rètol INRI (Iesvs Nazarenvs rex Ivdaeorvm). Als seus peus, en un costat està el grup de Sant Joan, la seva mare la Verge Maria i, finalment, Maria

Magdalena, i a l'altre costat, com únic element, un crani o calavera en representació de la mort. Com un baldaquí que cobreix el conjunt, hi ha el vel del Temple de Jerusalem que significa la història de la humanitat dividida entre l'era anterior i la posterior a Jesucrist.

La Flagel·lació amb la peça l'alfa i La Crucifixió amb el símbol de la omega a la llinda de la porta

calavera als peus

Porta

Central

amb

lletres

esculpides

resaltant la pregunta I què és la veritat?. També l'escultor Subirachs s'ha encarregat de la realització de les portes en bronze de la façana de la Passió. La porta Central la constitueixen dues grans portes, cadascuna de les quals tenen dos batents coberts de dalt a baix per deu mil lletres esculpides en relleu, reproduint fragments de l'evangeli de Mateu la part esquerra i de l'evangeli de Joan la part dreta. Els relleus de les lletres destaquen paraules o frases daurades com la pregunta formulada per Ponç Pilat: I què és la veritat?.

APAREIXEN UNS NOMBRES INTRIGANTS A LA SAGRADA FAMÍLIA Un treballador de la Sagrada Família, restaurador de la portada de la passió de l’escultor Antoni Subirachs, ha trobat un quadrat de quatre per quatre, d’ordre quatre omplert de números. Des de la direcció de la obra s’han posat en contacte amb el departament de matemàtiques de la Universitat de Barcelona, per saber quin sentit té o si ens pot donar algun tipus d’informació al respecte. El senyor Jordi Vitrià, el director del departament de matemàtiques aplicada i anàlisis, ens ha concedit molt amablement aquesta entrevista: -

Hola molt bon dia, ens podria dir que significa aquest quadrat?

Es tracta d’un tipus de quadrat màgic

Però hi han més tipus de quadrats?

Sí

I quants tipus?

Hi han dos tipus el quadrat màgic normal, que es tracta d’una taula quadrada formada per nombres consecutius i diferents començant pel número 1, col·locats ordenadament per files i columnes, de manera que el resultat de sumar els nombres d’una mateixa fila o columna és constant. D’aquí sobte el nombre màgic. Si, a més a més, s’obté aquesta mateixa suma sumant els nombres en cada diagonal, aleshores els quadrat màgic és diu que és perfecte.

I quin és el número màgic d’aquest quadrat?

Sis sumem les seves columnes, files i les diagonals el nombre és el mateix: 33, per tant és tracta d’un quadrat màgic perfecte.

Pot tindre algun significat?

Aquest quadrat màgic respecte el seu context religiós i la seva ubicació, portal de la Passió, el número 33 és l’edat de la mort de Crist.

Saps si existeixen més quadrats màgics?

Sí, el gravat que va dibuixar Albert Duero al segles XVI titulat La Melanconia.

També dóna algun tipus d’informació?

Sí, dóna l’any en que va ser dibuixat, i està representat en dues caselles consecutives, el trobeu?

Ala! Sí, és l’any 1514.

I és també un quadrat màgic perfecte?

Sí, perquè si sumem els números de les filles, columnes i diagonals ens dóna el mateix nombre màgic.

I quin és el número màgic?

És el número 34, un més que el de la Sagrada Família.

I té alguna relació amb el quadrat màgic de la portada de la Passió?

Si investiguem poden veure que els números dels extrems de les diagonals estan invertits.

I existeix alguna relació matemàtica amb tots aquest números?

Sí, si sumem tots els nombres ens donarà el número de files x suma.

Em podria fer un exemple si és un quadrat màgic normal d’ordre 5 i la suma de tots els nombres és 1+2+3+4+5....+25?

Oi tant! Primer sumariem tots els nombres com meu indicat 1+2+4+5+6+7...+25= 325. A continuació dividiríem aquest nombre que ens ha donat entre 5, que és l’ordre i el resultat que ens dóna de la divisió és el nombre 65, el número màgic.

Moltes gràcies.

Ha estat un plaer.

2.2 LA CASA MACAYA La casa Macaya o també anomenada palau, està situada en el Passeig de Sant Joan número 108. És una obra construïda per l’arquitecte modernista català, Josep Puig i Cadafalch en l’any 1901. Aquest casa senyorial, va ser encarregada per la família Roca Macaya, però després de la guerra civil, la van vendre a la Caixa de pensions. D’aquest edifici monumental, hi podem destacar la façana de la paret, feta per Joan Paradís, amb filigranes, estucats blancs i uns dibuixos esgrafiats de color ocre. Manuel

Ballarín

treballar

ferro,

convertint-lo i o elaborant les forges de les terrasses amb una argumentació florística i escultòrica.

A l’esquerra de l’edifici trobem ressaltat una escultura fet pels escultors: Eusebi Arnau i Alfons Jujol. Aquesta escultura representa un senyor en bicicleta, aquest monument es en homenatge de Josep Puig i Cadafalch, ja que anava amb bicicleta d’una casa a l’altre de les quals construïa.

2.3 CASA DE LES PUNXES O TERRADES La casa Terrades, més coneguda com la casa de les punxes, va constituir la passió del seu arquitecte, Josep Puig i Cadafalch. És un edifici emblemàtic per les seves agulles, panells i els seus medievalismes i caràcters modernistes. Es va construir l’any 1905 en l’avinguda diagonal 416-420. Antigament aquesta construcció es va modificar i es va dividir en tres mobles per les tres germanes terrades, per aquest motiu podríem dir que té tres entrades, es a dir tres portes diferents. Aquesta casa convertida en un edifici monumental, és d’estil neogòtic i modernista. Es va utilitzar maó per la façana, en ella poden veure alguns plafons decoratius; un d'ells, en el que apareix Sant Jordi, té escrita la següent llegenda : Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat.

Hi podem destacar la decoració en pedra amb dibuixos florals de tribunes i balcons, ja que són plenament modernistes. Actualment és considerat un Castell medieval urbà i d’especial interès cultural i turístic, ja que és un edifici que no passa desapercebut.

2.4 PALAU DE BARÓ DE QUADRES El Palau Baró de quadres o casa d’Aisia està situada a l’avinguda diagonal 373. Aquest edifici va esdevenir la seu del museu de la música i després va acollir a la casa Asia, tot respectant les parts originals. Actualment recull l’Institut Ramon Llull, l’arquitecte que va fer aquest edifici va ser Josep Puig i Cadafalch entre el 1904-1906. Tot i que el disseny ja estava pensat en el 1900 després de que hagués construït el seu palau a Massanes. És d’estil neogòtic modernista, semblant a la casa macaya, forjats i capitells fets per Manuel ballarí. Degut a les reformes podem veure dues cares diferents del palau de Baró de Quadres, una està a l’Avinguda Diagonal, i és d’un estil nord-europeu, gòtic, d’uns colors vius, brillants, molt variats i representats en vitralls. A l’altre banda, al carrer Rosselló, podem veure una cara contraria, ja que era una casa d’un amo diferent amb estils i gustos diferents, més abrupte i treballat només a la pedra. Aquesta casa va ser declarada un be cultural a nivell nacional, i avui dia es considerat un edifici monumental i d’interès cultural obert al públic.

2.5 EL PALAU DE LA MÚSICA El Palau de la música és una de les obres més emblemàtiques de l’arquitecte Lluís Domenech i Muntaner i que va ser destinat a la interpretació de la música en aquella època. Va estar construït l’any 1905-1908, és a dir van trigar tres anys en construir-lo. Uns 600000 catalans van posar diners perquè és construís aquest al·legòric auditori tan famós arreu del món. Els financers van prendre dos decisions alhora de construir l’edifici: una era la distribució de la sala perquè tingués una bona simetria i una bona il·luminació. I la segona decisió constava en ubicar l’auditori a la primera planta, perquè la planta baixa s’utilitzés com a oficina de l’orfeó. Hi podríem destacar els mosaics fets per Lluís Bru, els estucats de ceràmica per Josep Oriol i Modest Sunyol, els vitralls de diferents colors de les finestres Grigalti Granell, el paviment de la casa, Escofet i les escultures del exterior per Ausevi Arnau, Miquel Blai, Didac Massanat i Pau Gargallo.

És un edifici d’un estil modernista, construït gran part amb maó vermell vistós, façanes amb ferros forjats i cornises i o capitells constituïts per tota mena de vitralls. Hi podem veure ressaltat les cornises i escultures de l’exterior, amb sanefes florals i pedra tallada. Al Palau de la música hi trobem representada la bandera catalana amb mosaic, ja que és un art representatiu. En les escultures hi veiem representat mariners, Sant Jordi, que el trobem a dalt amb una espasa i una creu, ja que simbolitza que protegeix el poble que el trobem sota d’ell. A l’interior hi podem trobar columnes vermelles i tres tipus d’arcs: el de mig punt, l’ogival i el carpanell.

ENTREVISTA A ANCEL CLAVÉ Josep Anselm Clavé va néixer en el barri barceloní de la Ribera, en el si d'una família modesta, tot i que amb un cert benestar econòmic, propiciat, no per l'abundància, sinó per l'estabilitat. Bon dia, avui tenim aquí un dels millors músics i polítics republicants de la nostra era. -Com es troba senyor Anselm? Molt bé, m’ha fet molts il·lusió poder assistir en aquest acte. Pregunti’m el que vostè desitgi ! -Perfecte doncs, comencem! Vostè ha utilitzat com a model de les seves obres a Richard Wagner. Ens el podria definir? Bé, jo defineixo a en Wagner com a un compositor, director d’orquesta, poeta, ensajista, en el qual destacaven les seves obres en les que va asumir el llibret i la escenografia. Va influir en l’evolució de la música clàssica Europea. -Quines troba que són les seves obres principals? Referint-me a les de vostè. Vaja doncs... opino que són la de Les flors de maig del... 1858, i Lo pom de flors del 1859. Les dues són composicions romàntiques i populars, i ves per on, em vaig inspirar en Wagner per fer-les. -Creu que ha ajudat a la societat vostè? Si ajudar a la societat inclou treure del alcoholisme a jovenets, sí, crec que he ajudat a la societat amb bona fe, i he rebut a canvi unes grans veus amb les quals he pogut treballar professionalment.

Aquí s’acaba la nostra entrevista, moltes gràcies per haver passat aquest temps amb nosaltres senyor Anselm, estem encantats d’haver pogut treballar amb vostè. Records dels tots els modernistes catalans.

ENTREVISTA A ENRIC MORERA Enric Morera, és el compositor més representatiu en la nostre actualitat modernista. És un gran pedagog i autor d’obres teòriques. Va néixer el 1865 i de petit va viure a Argentina amb els seus pares, quan es va instal·lar a Barcelona va conèixer a moltes persones i les oportunitats se li van tirar al damunt. Os presento a Enric Morera i Viure, un dels homes amb la personalitat més vigorosa que ha donat Catalunya. -Vostè per a quins escriptors has compost música? He compost música per a obres d’Angel Guimerà, Santiago Rusiñol i per a les Festes Modernistes de Sitges. Si hem permet, vull dir que ha sigut un honor poder treballar per a tots ells. -Ens podria dir les vostres obres de composició popular més conegudes? Creu que són conegudes per l’èxit d’haver treballat amb persones de tan alt nivell? Primer de tot, dir que jo m’he guanyat la meva fama. Em va agradar molt participar en les seves obres però per a mi va ser un simple entreteniment. Les meves obres més famoses són La Santa Espina, La cançó nostra, cançó dels catalans, Al mar llatí i la Sardana de la pàtria. -Quin any va fundar la coral Catalunya Nova? Doncs miri, si calculo bé... L’any 1895, però vaig plegar el 1900. Cinc anys ja eren masses per a mi! -Vostè quan va arribar a Barcelona, com es sentí? Vaig fer bastantes amistats, si és això al que es refereix, com a dit molt bé abans se’m van obrir les portes. Vaig conèixer a moltes persones d’un talent extraordinari i vaig aprendremolt d’ells.

Sens acaba el temps, moltes gràcies per haver assistit a la entrevista senyor Morera.

ENTREVISTA A LLUÍS MILLET Ara tindrem l’oportunitat de fer-li una entrevista a Lluís Millet, un dels fundadors de l’Orfeó Català. -Senyor Millet, en quin any i dia exacte, vau crear l’Orfeó Català vostè i el seu soci Amadeu Vives? El dia? Doncs ara que m’ho pregunta... No ho sé. Això sí, va ser l’any 1891. -Vostè ha sigut el primer director d’aquesta gran societat, creu llavors que el mèrit és tot seu? El mèrit és de tots. Des del meu soci Amadeu Vives fins a les dones i els infants que hi ha participat. -Em podria dir en quants locals us heu allotjat? Doncs sincerament, en no gaires. El nostre primer local va ser al carrer de Lledó, però en quan es va construir el Palau de la Música Catalana... Vam trobar el lloc ideal! -Les creacions musicals que ha fet són el cant popular, l’expressió i la mostra d’un veritable art català, el cant religiós i les grans obres polifòniques. En què s’ha inspirat per crear tot aquest repertori? Sóc bastant religiós i conservador, tanmateix sempre he actuat a favor de l’home i del poble dels senzills i els humils, i no pas dels poderosos. Deu ser que m’agraden coses totalment oposades. -Si ens hagués de dir una frase per defensar l’art del lloc on has treballat millor, què diries? Tota joia mereix un bell estoig. El Palau és l’estoig de la bellesa, de l’art, del sentiment musical.

Molt bonic senyor Millet. Doncs, moltes gràcies per haver vingut, fins un altre dia!

2.6 LA BOQUERIA La Boqueria és un mercat municipal que està situat a la Rambla 91. Abans de ser la famosa Boqueria que coneix tothom, era el convent de St. Jaume fins que aquest va ser cremat. Quan el convent es va cremar van aprofitar l’espai per fer una plaça envoltada de porxos, que havia de ser la més gran de Barcelona. El mercat es va instal·lar a la plaça temporalment però al final va acabar sent el seu lloc i van pensar de fer un mercat gran i preciós. Les obres van començar l’any 1840. La primera pedra es va posar el dia de St. Josep ja que el mercat i l’antic convent tenien aquest nom. Sota aquesta primera pedra s’hi va col·locar una onça d’or per simbolitzar la riquesa que havia de donar. La gran coberta metàl·lica que hi ha actualment es va

inaugurar

el 1914.

L’última

modificació

arquitectònica va ser l’any 2000, i encara se’n prepara una altre! L’encarregat de dissenyar i portar a terme les obres va ser en Josep Mas i Vila, deixeble del seu propi pare, Josep Mas i Doral. Amés de fer la boqueria, Josep Mas i Vila va projectar la façana neoclàssica de la Casa de la Ciutat de Barcelona; autor també de la portada del Cementiri Vell de Barcelona al barri de Poblenou l'any 1840, i va fer les reformes del mercat de Santa Caterina el 1844 juntament amb l'arquitecte Josep Buixareu.

2.7 ELS QUATRE GATS Els quatre gats es una famosa cerveseria cabaret d’un estil modernista, situada en el carrer Fusió en els baixos de la casa Martí. És va construir l’any 1897 per Josep Puig i Cadafalch. La història va comença a París quan Cadafalch es va enamorar d’un restaurant de París, i va decidir copiar-lo a Barcelona i anomenar-lo “Els quatre gats”. És va convertir en un bar-restaurant molt emblemàtic, que atreia la curiositat de tothom que passava pel davant, ja que era antic i estava molt ven decorat. Cadafalch

col·laborar

també

amb

Eusebi Arnau, qui va fer l’ornamentació neogòtica i també amb Manuel Ballarín, qui va fer els forjats. El bar es determinat d’un estil neomedieval modernista, amb finestrals ogivals i vidres policromats amb forjats de diferents estatures. Podríem dir que es un bar medievalitzant amb un sostre format per aranyes de llum circular que també els caracteritza modernista. En aquella època es considerava el punt de trobada de diferents artistes com: Picasso, Ramon Casas, Pere Romeu, i era també on s’hi exposaven les seves obres

altres

fonts

artístiques

com

poemes.

Actualment es un Bar-restaurant de principal interès d’oci.

3. HOSPITAL DE SANT PAU 3.1 RESUM DE LA VISITA Construït entre 1902 i 1930 i obra cabdal del modernisme català, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és una "ciutat dins la ciutat". El recinte creat per Lluís Domènech i Montaner és testimoni d'una part molt important de l'evolució de la medicina i de la vida deis barcelonins. Aquest conjunt modernista, referent patrimonial destacat de Catalunya, va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l'any 1997. El seu valor arquitectònic i patrimonial va més enllà de la seva localització urbana i adquireix una dimensió internacional. El recinte Modernista va obrir les seves portes a finals de febrer de 2014, després de quatre anys d'obres de rehabilitació. Deis dotze pavellons que el conformen, sis estan acabats i dos més en procés de restauració. La rehabilitació deis edificis i de l'espai exterior s'ha regit per tres premisses fonamentals: recuperació deis espais originals projectats per Domènech i Montaner, transformació deis pavellons en espais funcionals de treball i aplicació de criteris de sostenibilitat i estalvi energètic. L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau té els seus orígens el 1401, quan el Consell de Cent (antic Ajuntament) i el Capítol Catedralici van fusionar sis hospitals

Barcelona

van

encarregar la construcció de l'Hospital de la Santa Creu, avui seu de la Biblioteca de Catalunya, per fer de la salut un projecte social. A principis del segle XX, el llegat del banquer Pau Gil va fer possible la construcció d'un nou hospital (el 1902) per atendre la demanda sanitària d'una ciutat en peu creixement demogràfic. El nou projecte hospitalari, encarregat arquitecte Domènech i Montaner, es va inaugurar oficialment el 1930 sota el nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Lluís Domènech i Montaner va construir el conjunt hospitalari seguint una trama urbanística pròpia, diferent de l'Eixample, amb un desplaçament de 45° respecte la quadrícula ortogonal del Pla Cerdà. D'aquesta concepció va resultar un recinte aïllat i independent, una "ciutat dins la ciutat". En la seva concepció, l'arquitecte va comptar amb un espai de 145 m2 per malalt, incloent els espais enjardinats, una

proporció que en aquell moment superava amb escreix el millor índex de qualsevol hospital europeu. Tot i que el projecte inicial

preveia

construcció de quarantavuit pavellons, finalment es van fer un total de vint-i-set, només

deis

que

setze

són

modernistes. D'aquests, dotze van ser executats per l'arquitecte i la resta pel seu fill, Pere Domènech i Roura. Per construir el recinte hospitalari, Domènech i Montaner va comptar amb un solar equivalent a nou illes de l'Eixample, on es van aixecar pavellons aïllats destinats a diferents especialitats mèdiques, comunicats entre ells a través d'un quilòmetre de galeries subterrànies. En la història de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, les donacions deis barcelonins han esdevingut una constant. Per pal•liar la manca de recursos, ja des deis seus inicis, la monarquia va concedir-li diversos privilegis, com el "Privilegi de les Comèdies", concedit per Felip II el 1587 i confirmat per Carles III el 1771, que donava a l'Hospital el dret exclusiu de les representacions teatrals a Barcelona, els beneficis de les quals servien per mantenir la institució. El banquer català Pau Gil, mort a París el 1896, va destinar part del seu llegat a la construcció d'un nou hospital a Barcelona, el de Sant Pau. Aquest mecenatge va ser decisiu perquè l'hospital modernista de la Santa Creu i Sant Pau esdevingués una realitat. Els diners de Pau Gil es van esgotar en la construcció de deu pavellons deis vint-i-set que es van construir. La resta es van edificar amb llegats de malalts, deis seus familiars, d'altres mecenes i de la Santa Creu. L’Hospital estava orientat al sud, ja que així els malalts podien tindre més hores de llum. Els pavellons estan aïllats i es destinaven a especialitats mèdiques diferents. Es comunicaven entre ells per unes galeries subterrànies de circulació i conducció de les instal·lacions i serveis. El pendent del terreny va obligar l'arquitecte a dissenyar pavellons d'un o dos pisos que, per igualar visualment les seves al9ades,segueixen un model que es repeteix:

uns tenen un pis sobre soterrani i uns altres -Sant Manuel i Montserrat- dos pisos sobre semisoterrani. Els materials escollits en la construcció del Recinte Modernista van ser els millors i els més perdurables i adequats per a la funció hospitalària, sense deixar de banda els aspectes artístics, a fi de crear un entorn natural i agradable per al malalt. Entre aquests materials es troben el maó vermell; la pedra, utilitzada en tots els detalls arquitectònics amb responsabilitat decorativa i en els relleus i l'escultura; la ceràmica, per articular els revestiments de cúpules, cobertes i plafons decoratius que recorren i omplen espais exteriors i interiors; el mosaic ceràmic, la fusta i el marbre, el vidre, el metall i el ferro. Tots els edificis són de maó. Les cobertes a dues aigües estan revestides amb teules árabs monocromes de diversos colors. Les

xemeneies

ventilació

rematades amb ceràmica vidriada o pedra decorada i pinacles decoratius, també

ceràmica

vidriada.

Les

cúpules de les sales de dia estan recobertes d'escames monocromes de colors, col•locades de tal manera que dibuixen

dissenys

iconogràfics

concrets. Els cupulins de les torres de la part més alta de tots els Pavellons, estan també recoberts de teules monocromes de colors que segueixen el mateix model decoratiu: el cos principal de color caldera i tancat per tres anells superiors que convergeixen en la llanterna de pedra, de teules de colors.La concepció d'hospital-jardí era nova a l’època en què es va construir el recinte, quan no es consideraven necessaris els espais oberts per a l'ús i el benestar deis malalts. L'arquitecte va integrar la natura en el conjunt arquitectònic, dissenyant per a cada pavelló dos jardins, que es van plantar durant la primera fase de construcció del recinte (1909-1914). L'objectiu de l'arquitecte va ser donar un caire alegre, optimista i que alleugerís el dolor de malalts i familiars i els ajudés a trobar-se millor. En aquest sentit, la vegetació del jardí tenia una funció no sols decorativa, sinó que les plantes i arbres purificaven l'aire, fixaven bactèries, pols i gasos tòxics. La vegetació també influïa sobre el clima, protegia l'espai contra el vent, conservava la humitat i evitava la dessecació.

El Pavelló de Sant Rafael. És un exemple de com eren els antics pavellons d'infermeria.

Per

aquests

edificis, l'arquitecte va crear una distribució ambiental a escala humana.

dissenyar

cada

longitudinal

espai

hi ampli

destinat

va i a

l'hospitalització deis malalts; una sala circular "sala de dia" per als malalts que es podien llevar i les seves famílies i diversos compartiments independents per als malalts terminals; despatxos mèdics i altres serveis. Els sostres i les parets deis pavellons, com es pot veure en aquest encara no rehabilitat, estaven decorats amb ceràmica per garantir la higiene, ja que era un material molt fàcil de netejar. Els suaus colors de la ceràmica ajudaven a estar millor al malalt. A Sant Rafael es pot veure la volumetria original de la sala destinada als malalts, així també destinat a la "sala de dia". El nom del pavelló és en record de Rafael Rabell, ja que ell i la seva filla van finançar la construcció. Pavelló de Sant Jordi era destinat inicialment a observació i reconeixement de malalts, més tard es va dedicar a Urgències Generals i Pediatria. És, juntament amb el Pavelló de Santa Apol·línia, un pavelló de petites dimensions recobert de rajoles per facilitar-ne la desinfecció.

El pavelló de l’administració és el més gran i més ric

ornamentació

profusió

decorativa.

Construït entre 1905 i 1910, va ser concebut com a entrada principal i per acollir les dependències de la direcció i admissions hospitalàries. Del sostre destaquen les nou voltes sobre columnes de pedra i marbre. S'hi combinen les esfèriques amb les el•líptiques i totes estan recobertes de rajoles rectangulars de color rosa-lila disposades en forma d'espiga.

Les petxines de les voltes estan decorades amb certs de motius heràldics i numèrics enlla9ades sobre fons blaus. A la volta circular central es troben els escuts de Barcelona, Catalunya, la creu patent de la Catedral de Barcelona i la Creu de Sant Jordi, tots ells elements que es troben a l'escut de l'Hospital de la Santa Creu. Les voltes circulars de les cantonades, més petites, fan referència al mecenes de Sant Pau: un medalló amb la paraula "Gil", els escuts de Barcelona -on va néixer- i París -on va viure-, i el segell de la Banca Gil -un lleó rampant amb la llegenda. A les voltes el•líptiques se situen els escuts de cadascun deis Hospitals reunits l'Hospital de la Santa Creu i l'Hospital de Sant Pau- i les dates extremes de la construcció d'aquest pavelló (1905, l'inici de les obres, simbolitzat per la lletra alfa, i 1910, data de finalització, representada per omega). Els pavellons individuals es van anomenar amb els noms dels sants protectors a qui es van dedicar, que presideixen les respectives entrades. Els de la dreta es destinaven als homes i els de l'esquerra a les dones, amb diferents advocacions en cada cas, masculines o femenines. Destaca el rostre personalitzat de Sant Leopold, amb bigoti estil "kàiser", que alhora és el retrat de Leopold Gil, parent directe de Pau Gil que va posar directament per a l'escultor. Eusebi Arnau va fer les escultures de tots els sants i verges, situades a les fa9anes anteriors i posteriors, i Gargallo va ser l'encarregat dels, àngels i gàrgoles en forma d’animals.

3.2 EXPOSICIÓ UNIVERSAL Una exposició universal és una exposició molt gran, que se celebra des de la segona meitat del segle XIX en la qual assisteixen persones de tot el món. En aquestes exposicions es presenten els millors productes naturals ,culturals, folklòrics i tecnològics. L’exposició era d’una superfície de molts metres quadrats i el terreny que ocupava era: 

Arc de Triomf ( porta d’entrada de l’exposició)



Tot Parc de la ciutadella



De Estació de França  l’Hospital del Mar. A Barcelona es va fer una segona exposició universal al 1888 entre el 8 d'abril i el 9 de desembre del 1888, i va rebre un total de 400.000 visitants de tot el món. Es va fer aquesta segona exposició perquè li tocava aquell any a Espanya i va ser escollida Barcelona per fer-ho ja que era el lloc més avançat industrialment.

Aquesta exposició es va fer concretament en el Parc de Ciutadella perquè aquest parc, és un lloc ben europeu i modern que va ser creat a partir d’una àrea de passeig i coneixement. El parc de la Ciutadella era una zona amb bastants turistes i amb l’Exposició Universal del 1888 ,va acabar convertint-se en un dels llocs més visitats de tot el mon. La preparació de l'Exposició va tenir un desenvolupament força accidentaria ja que en el moment d'obrir les portes dels edificis , aquests encara estaven en construcció. En teoria, la data de l’obertura dels edificis era el 15 de setembre de 1887 però es va reemplaçar fins el 8 de desembre del 1888. La idea de portar una Exposició Universal a Barcelona fou d'Eugenio Rufino Serrano de Casanova.

Serrano va demanar l’aprovació de l’Ajuntament per tal de que pogués començar a construir l’exposició universal, l’ajuntament li va donar permís i el novembre del 1885 va donar les pessetes necessàries per tal de iniciar l’exposició. Per fer tot això, va tenir que reclamar la cessió ( tancament) dels terrenys i la Casa Suïssa del parc per instal·lar la seva nova oficina. Tot seguit, el arquitecta Rovira va denunciar el lloc on es feien les obres ja que necessitava fer els seus terrenys i la Casa Suïssa del parc, a demés , va tenir la oportunitat de dir a l’ajuntament que els plànols dels edificis de l’exposició universal encara no estaven fets. Poc després, Serrano va portar els mapes dels edificis

i l’ajuntament els va

aprovar i es va continuar fent les obres. A nivell internacional va tenir bastant èxit ja que la exposició s’havia de celebrar costés el que costés per una qüestió d’honor i per no deixar en mal lloc la ciutat (Barcelona). Van assistir tot tipus de persones però sobretot, els que van acudir

més van ser els

comerciants..) i els obrers.

burgesos. (banquers,

3.3 ARC DE TRIOMF L’arc de triomf va ser realitzat per l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. Aquest, va ser utilitzat com a porta d’accés al recinte firal. Com ja he dit abans, l’arquitecte va ser en Josep Vilaseca i Casanovas. La decoració escultòrica va ser a càrrec de Josep Reynés, Josep Llimona, Antoni Vilanova, Torquat Tasso, Manuel Fuxà i Pere Carbonell. Aquest autors també van participar en la creació de vuit grans estàtues de bronze que es van col·locar al llarg del passeig i que representaven personatges il·lustres de la història de Catalunya. Està inspirat en el neomudèjar i té una alçada de 30 metres. L’arc de triomf és un monument típic de l’arquitectura romana en forma d’arc que originàriament commemorava el triomf en alguna batalla, d’aquí el seu nom, encara que en realitat es va usar per festejar a un governant. També es feia servir alguns vegades com a entrada monumental a ciutats o ponts. Un arc romà i el nostre arc de triomf com podeu veure tenen bastantes diferències. Físicament el romans o decoraven amb inscripcions llatines que aquestes estaven destinades a agrair el triomf al governant. En canvi, l’arc de triomf de Barcelona està decorat de figures i escenes de la nostra Barcelona. Els materials també són diferents, els romans podien utilitzar fusta d’alta qualitat per a fer un arc però nosaltres vam utilitzar material molt més resistent perquè durés molt més! L’arc de triomf és un monument postmodernista que presenta característiques modernistes com ara motius ornamentals cap a la natura, L'ús de la línia corbada i l ‘asimetria, tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració, etc.

3.4 EL PASSEIG DE SANT JOAN El passeig s'inicia, en l'extrem sud, a l'Arc de Triomf de Barcelona. El Passeig de Sant Joan és un carrer de Barcelona que creua els districtes de l'Eixample i Gràcia. Rep aquest nom al passeig en record de l'antic passeig de Sant Joan, o passeig Nou, començat el 1795 i acabat el 1802, que vorejava els glacis de la Fortalesa de la Ciutadella, i que desaparegué en ser enderrocada la fortalesa. Dins pla Cerdà, que és el projecte guanyador del concurs de l'Ajuntament de Barcelona per dissenyar un eixample per a la ciutat. El passeig de sant joan va tenir una gran importància, ja que juntament amb el carrer urgell, es consideraven els carrers més amples que baixen de mar a muntanya a cada banda de la ciutat vella amb 15 mansanes al mig, i que gràcies això facilitaven els intercanvis comercials, transports, transit... Aquí en el Passeig de Sant Joan trobem el monument a Rius

Taulet,

construït

passeig Lluís Companys de Barcelona entre 1897-1901 i dedicat a qui va ser alcalde de Barcelona durant

l'Exposició

Universal de 1888. És obra de l'arquitecte

Pere

Falqués

l'escultor Manuel Fuxà, després d'haver guanyat el concurs. Obrer, que simbolitza el Treball, i una figura al·legòrica que s'ha d'interpretar com la ciutat que ret homenatge a l'alcalde. A la part posterior hi trobem una imatge alada de la fama i tres genis que simbolitzen l'Art, la Ciència i la Indústria. Es va establir aquí, actualment en el passeig de Lluís Companys i Sant Joan, davant del Parc de la Ciutadella , lloc on es va celebrar l'Exposició de 1888 que va promoure Rius i Taulet alcalde de Barcelona en aquella època. Francesc

Rius i Taulet, que es va envoltar d'un grup d'empresaris de la ciutat que, al costat de l'alcalde, van formar l'anomenat "Comitè dels vuit". Eren, a més de Rius i Taulet, Elies Rogent i Amat –director d'obres-, Lluís Rouvière, Manuel Girona i Agrafel –polític i banquer que va finançar part de l'obra-, Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Claudi López Bru (Marquès de Comillas) i Carles Pirozzini. Entre els membres de la Junta de l'Exposició hi van figurar Jacint Verdaguer i Ramon Romaní i Puigdengolas. A la prolongació inferior del mateix passeig –el saló de Sant Joan–, s’aixeca l’altre

gran

edifici

monumental

l’Eixample central, el Palau de Justícia, obra de Josep Domènech i Estapà i Enric Sagnier (1887-1907). Construcció d’estil eclèctic, és a dir, una mescla de diferents estils com el neogòtic, neoromànic i classicisme. Aquest edifici li van donar un toc semblant a la Universitat de Barcelona, construïda pel mateix arquitecte. Podríem dir que es abrupte, ja que la major part de l’edifici monumental està fet per pedra de Montjuïc i algunes forges que podem trobar a les entrades i o terrasses.

3.5 CASTELL DELS TRES DRAGONS El Castell dels tres dragons és un cafè restaurant que es va fer per la exposició universal, però no va estar acabat fins a finals d’aquesta exposició. El Castell és una obra de Lluís Domenech i Muntaner, i es va construir entre l’any 1887 i finals del 1888; actualment es troba situat al número 5 del passeig Picasso. Aquesta cafeteria va adoptar aquest nom pel llibre dels tres dragons de l’autor Pitarra. En aquell moment el castellà havia de ser l’edifici principal de l’esdeveniment i davant seu tenia el desapercebut palau de les velles arts. Amb tot això, i el retardament de les obres va provocar que l’arquitecte abandones i es marxes enfadat amb el propietari. Després de tot aquest cacau el senyor Josep Porteza la va acabar. Després de l’exposició, al 1891, l’edifici va ser abandonat i l’alcalde va demanar a Lluís que acabes les obres i que l’adaptes per establir-hi un museu d’història. Construït amb maó vist i ferro laminat, és un edifici en forma de castell coronat de merlets, de planta quadrada amb quatre torres. La decoració ceràmica feta per Antoni

Gallissà, Josep Llimona, Josep Antoni

Pellicer i Alexandre de Riquer, la podem veure als merlets i als plafons en forma d'escut de la part alta, que representen plantes i animals, incloent-hi begudes i licors.. Els vitralls són obra d'Antoni Rigalt i Blanch. El principal, que ocupava tota la façana va ser destruït a la guerra civil espanyola. Tot i això, es troba en bona conservació.

3.6 HIVERNACLE Per començar heu de saber què és un hivernacle.

Un hivernacle és

una

construcció més o menys permanent que permet modificar el microclima del seu interior i permetre el conreu de vegetals en millors condicions o fora d'època. Hi ha diverses formes de fer-lo funcionar:

Els

tenen calefacció aprofiten

que

precisament

l'efecte

hivernacle que

produeix

escalfament d'uns 2 graus de mitjana cosa suficient per avançar setmanes o mesos un determinat conreu o produir-lo fora d'estació. Cal també controlar l'augment de la humitat de l'aire i la condensació d'aigua que es produeix. Els sistemes de calefacció poden ser per aire o per canonades d'aigua calenta les quals poden estar per sota de les arrels de les plantes. El combustible utilitzat pot ser un derivat del petroli o del gas opció aquesta que és la més econòmica actualment. L'automatització de les operacions de ventilació, ombrejat, control de temperatura i humitat i fins i tot introducció de CO2 pot ser pràcticament total i controlada per ordinador. L’ hivernacle que nosaltres us presentem va ser creat l’any 1884 per Josep Amargós i Samaranch, que també va realitzar els projectes d’urbanització del Poble Sec junta amb Narcís Araán i Josep Fontserè pels volts del 1870!

3.7 L’UMBRACLE Al parc de la Ciutadella hi ha un lloc on es pot passejar, sense sortir de Barcelona, entre plantes que habitualment creixen en boscos tropicals o subtropicals. Aquest

és

una

anomenada, umbracle.

construcció

modernista

L’umbracle, serveix per

canviar la ombra de les plantes que han estat conreades fora d’època. Va estar construït per Josep Fontserè del 1883-1887, i va estar acabat per l’exposició universal del 1888. Aquest projecte estava dintre del programa científic i museístic que incloïa diversos edificis i escultures. Dintre d’aquest projecte s’hi va construir un gran bloc: Museu Martorell de Geologia, l’hivernacle i l’umbracle, tots tres situats, junts, a la banda del passeig de Picasso del parc. És una construcció feta per maó, la part superior per blocs de

fusta que deixa

passar unes fines capes de llum, façanes de maons, arcs forjats i dues grans portes.

3.8 LA FONT DE LA GRAN CASCADA MONUMENTAL La Gran Cascada o Cascada Monumental és un conjunt arquitectònic i escultòric amb fonts i brolladors d'aigua ubicat al Parc de la Ciutadella, al districte de Ciutat Vella de Barcelona. Va estar construït entre 1875 i 1888 amb un disseny general de Josep Fontserè, mentre que el projecte hidràulic va ser obra d'Antoni Gaudí. Està registrat com a Bé Cultural d'Interès Local a l'Inventari del Patrimoni Cultural català. El parc ocupa els terrenys de

l'antiga

fortalesa

construïda per Felip V per a dominar la ciutat després de la Guerra de Successió Espanyola, al segle XVIII. Per a aquest projecte es va inspirar

europeus

jardins

com

els

William Rent a Anglaterra, André Le Nôtre a França, o les viles d'esbarjo de Roma i Florència, i juntament amb la zona verda va projectar una plaça central i un passeig de circumval·lació, així com una font monumental i diversos elements ornamentals, dos llacs i una zona de bosc, a més de diversos edificis auxiliars i infraestructures, com el Mercat del Born, un escorxador, un pont de ferro sobre les línies de ferrocarril i diverses casetes de serveis. Fontserè va comptar amb la col·laboració del jove Antoni Gaudí, que va intervenir al projecte de la Cascada, un dels punts neuràlgics del parc, de la qual va realitzar

projecte hidràulic i

dissenyar

una

gruta

artificial sota el conjunt. El conjunt arquitectònic presenta una estructura central en forma d'arc triomfal amb dos pavellons als seus costats i dues ales laterals amb escales, que acullen un estany dividit en dos nivells. L'obra recorda el Palau

Longchamp de Marsella, obra d'Henri Espurnaríeu, influència que el mateix Fontserè va reconèixer.[1] Al projecte original Fontserè hi preveia una cascada de menor mida, en consonància amb les altres fonts, brolladors i llacs del parc, i que serviria per a situar un dipòsit d'aigua darrere d'ella, per a alimentar els dos llacs i els brolladors del recinte; malgrat tot, una mica més tard va canviar d'opinió i va monumentalitzar el conjunt, el qual va adquirir la fisonomia actual. A la seva part posterior se situa l'Aquàrium, al qual s'accedeix des de la part superior de l'escala, darrere del grup del Naixement de Venus; aquí es trobava el dipòsit d'aigua que alimentava la cascada, i actualment és un espai tancat al públic. El monument destaca per la seva profusió escultòrica, en la que van

intervenir

diversos

dels

millors escultors del moment: destaca el grup escultòric de ferro forjat La Quàdriga de l'Aurora, de Rossend Nobas, així com El Naixement de Venus, de Venanci Vallmitjana; el frontó és obra de Francesc Pagès i Serratosa. Altres escultures són: Amfítrite, de Josep Gamot; Neptú i Leda, de Manuel Fuxà; i Dànae, de Joan Flotats. Tanmateix, Rafael Atché va realitzar els quatre grius que expulsen aigua per la boca, a la part inferior del monument.

4. LA PEDRERA 4.1 RESUM DE LA VISITA I ACTIVITATS DE MATEMÀTIQUES La pedrera va ser construïda per l’arquitecte Antoni Gaudi i Cornet (18521926) i es va estar edificant durant 6 anys (1906-1912). Aquest grandiós edifici es troba situat en el Passeig de Gràcia 92/ Carrer Provença 261. Hi

havia

una

certa

discrepància entre Gaudi i els senyors Milà. Els principals problemes eren perquè la casa no agradava al públic. Gaudi

saltar

pressupost suposat amb els amos de la Pedrera i es veu que normes urbanístiques no les va tenir molt en compte, es a dir, va incomplir per complet l’espai i l’alçada de l’edifici. La temàtica de les pintures de la casa es d’arrel clàssica i van ser encarregades per la senyora Milà. Els senyors Milà, es van quedar la primera planta (1300m quadrats) i els altres 16 pisos van quedar com a lloguer on els que hi vivien eren quasi tots Burgesos. Les persones accedien els pisos pels ascensors de fusta amb finestra i amb un gran mirall i banc. Van pensar l’idea de fer 3 escales de serveis per cada edifici i avui en dia encara es conserven. Suposadament, els Milà tenien una pròpia escala per pujar al seu pis anomenat Principal.

casa

esta

distribuïda de tal manera que podem torbar-nos: l’entresol,

planta principal, 1er pis,2on pis, 3er pis, 4t pis i finalment les golfes. Per intentar compensar la llum, Gaudi va fer-hi grans finestres en les plantes baixes i petites finestres en les plantes baixes. En el soterrani, ens hi trobem el pàrquing on hi aparcaven els carros i els automòbils. En realitat, hi han 3 portes d’accés (laterals 2, central 1). La porta central te forma de cèl·lula mentre que les laterals tenen unes obertures petites i fràgils. El terrat es escultòric, hi han escultures de soldats (representen les xemeneies) i

escultures

amb

forats anomenades torres de ventilació. Tot

terrat

formes

ondulades sobre temes de la naturalesa La part frontal te la forma de les onades del la part

del

darrere,

muntanyes. Gaudi va crear un balcó per tal de veure les seva altre apreciada obre d’art (Sagrada Família) també, va tenir la fantàstica idea de enfocar-lo cap un gran edifici religiós (Tibidabo). Les parets de l’edifici no tenen les portes per separar les sales, les podríem eliminar i gràcies a les columnes es podria aguantar l’edifici. Hi han inscripcions que posa l’inici de l’Anna Maria (referència religiosa de Gaudi). En aquests registres solament hi ha una M escrita amb una rosa dedicada

a la Verge Maria i a la senyora

Milà. Les golfes servien per sacar i rentar la roba ja que en aquells temps, era un espai de serveis. Una de les coses que més destacades en aquesta casa es el terra i el sostre. És veu que les rajoles estaven en zones de treball i el parquet en llocs per jugar o bé en altres habitacions de la casa. En el 4t pis hi ha l’habitació infantil i el sostre es molt decorat comparat amb les altres sales.

LA MÀGIA CONSTRUCTIVA DE GAUDI En la època modernista, Gaudí no tenia tants mitjans tecnològics com tenim ara , que faciliten i fan més precisos els càlculs. Així que Gaudi intentava integrar-se en la natura perquè no fos tan complicat dissenyar un edifici. Ho feia utilitzant maquetes a escala i aplicant forces per saber la resistència del seu disseny. Una d’aquestes formes que utilitzava Gaudi i altres arquitectes és la catenària. Una corba catenària invertida és el traçat perfecte per a un arc en l'arquitectura, forma que fou aplicada, entre d'altres i fonamentalment, per Antoni Gaudí. La forma que pren un cable que està estès de dos pals a la mateixa alçada és la d'una catenària i s'anomena

arc

catenari.

corba

catenària també és la que descriu una corda, cable o fil, de longitud finita i densitat constant sospès entre dos punts; per exemple, és la corba que descriu un cable elèctric entre dos pals o suports. La forma d’aquesta és similar a la d’una paràbola, tal i com podem veure en la imatge, sovint es confon amb l’arc parabòlic. A la casa Milà, l’estructura de l’àtic la constitueix una successió de 270 arcs catenaris de diferents altures que serveixen per distribuir el pes de l’ondulant terrat. Prenem com exemple aquest captura d’imatge en el que em fet coincidir l’eix d’abscisses amb la base de l’arc, i l’eix d’ordenades amb el seu eix de simetria. Tal com s’han situat els

eixos

coordenades,

de la

corba que descriu l’arc

aproximar 2

pot per

paràbola d’equació y = ax +c, on “a” i “c” són nombres reals que haurem de

trobar de manera que la paràbola i l’arc tinguin en comú els punts de tall amb els eixos. Per a fer l’aproximació de l’equació d’aquesta catenària, primer calcularem els punt de tall de l’arc amb l’eix abscisses i ordenades a partir de la imatge: ‫ݔܽ = ݕ‬ଶ + ܿ

݂݅ ‫ = ݕ‬0 ‫ = ݔ‬±2 punt de tall eix d’abscisses ݂݅ ‫ = ݔ‬0 ‫ = ݕ‬5

punt de tall eix d’ordenades

El valor de C el podem determinar a partir del punt de tall de l’eix d’ordenades ‫ݔܽ = ݕ‬ଶ + ܿ

5 = ܽ0ଶ + ܿ → ܿ = 5

݂݅ ‫ = ݔ‬0 ‫ = ݕ‬5 →

El valor del coeficient A el podem trobar fent un sistema d’equacions agafant dos punts ben definits de la catenària: ଷ

4 = ܽ1ଶ + 5

−1,2 ହ

ହ

ଷ

= − ସܽ

ଶ

ܽ= −ଶ ·

ହ ସ

ଵଶ

଺

ܽ = − ଵ଴ = − ହ =

ଽ

- ଶ = ସܽ+ 5 ହ

ଽ

଺

L’equació queda així: ‫ = ݕ‬− ‫ݔ‬ଶ + 5

4 − ଶ = ܽ ቀ1 − ସቁ

ହ

Si haguéssim calculat el valor de A, a partir dels punts de tall de cada eix: ହ

‫ = ݕ‬0 ‫ = ݔ‬±2 → 0 = ܽ(±2)ଶ + 5 → ܽ = − ସ ହ

L’equació queda així: ‫ = ݕ‬− ‫ݔ‬ଶ + 5 ସ

D’aquest dues equacions la que més s’aproxima a la catenària és al primera. Si volguéssim una corba més ajustada tindríem que utilitzar tots els membres de la paràbola, és a dir, ‫ݔܽ = ݕ‬ଶ + ܾ‫ ݔ‬+ ܿ .

6 ‫ = ݕ‬− ‫ݔ‬ଶ + 5 5 x y

-3

-2,5

-2

-1,5

-1

-0,5

0,5

1,5

2,5

-5,8 -2,5

0,2

2,3

3,8

4,7

3,8

2,3

0,2

-2,5

5,8

5 ‫ = ݕ‬− ‫ݔ‬ଶ + 5 4 x

-3

-2,5

-2

-1,5

-1

-0,5

0,5

1,5

2,5

6,25

2,81

2,18

3,75

4,68

3,8

2,18

-2,81

6,25

Vermell: ଺ ‫ = ݕ‬− ‫ݔ‬ଶ + ହ

5 Blau: ହ ‫ = ݕ‬− ସ ‫ݔ‬ଶ + 5

Aquests arcs catenaris que es veuen a la imatge es troben a la casa Milà. La fórmula de la paràbola que aproxima l’arc que està en primer pla és de: y = -3,35x2+2,75. Les mesures estan expressades en metres, d’acord amb les mides reals. Aquest arc

La alçada de l’arc la podem trobar en el punt de tall de l’eix d’ordenades: ‫ = ݔ‬0 ‫ = ݕ‬2,75 per tant l’alçada és de 2,75m.

Volem calcular l’amplada del terra del passadís. Per fer-ho, seguim aquests passos : b) Calculem el punt de tall de la paràbola amb l’eix d’abscisses. ‫ = ݕ‬0 → 0 = −3,35‫ݔ‬ଶ + 2,75 → 3,35‫ݔ‬ଶ = 2,75 → ‫ݔ‬ଶ = = ± ඥ(2,75/3,35) → ‫ = ݔ‬±0,90 54

2,75 → ‫ݔ‬ 3,35

L’amplada de la catenària serà 0,9·2= 1,8m. c) Sabent que l’arc a la part esquerra surt de la paret a una alçada de 2,15 m, quina és la seva abscissa en aquest punt? ‫ = ݕ‬2,15 → 2,15 = −3,35‫ݔ‬ଶ + 2,75 → 3,35‫ݔ‬ଶ = 2,75 − 2,15 = 0,60 → ‫ݔ‬ଶ =

0,6 0,6 → ‫ = ݔ‬±ඨ = ±0,42 3,35 3,35

d) Quina és l’amplada del terra del passadís? L’amplada del passadís = 0,9+0,42= 1,32m.

A la casa Milà, penjada del sostre, trobem una reproducció de la maqueta a gran escala (1:10) del projecte de l’església de la Colònia Güell.

Aquestes són les representacions de tres de les corbes catenàries que podem trobar en la maqueta. 1. 2. 3. x x

Les formules de les catenàries ajustades amb la corba corresponent (les

unitats de les fórmules estan expressades en metres, d’acord amb les mesures reals de la maqueta), són les següents: A. y = 6x2 – 3,8

B. y = 2x2 - 2,8

C. y = x2 -

2,1 Per associar cada formula amb la catenària corresponent, em calculat el punt de tall amb l’eix d’ordenades. A. y = 6x2 – 3,8

x=0

y= -3,8m

1

B. y = 2x2 - 2,8

x=0

y= -2,8m

3

C. y = x2 - 2,1

x=0 y= -2,1m

2

b) Quina altura haurien tingut cadascuna d’aquestes torres a la realitat? 1. 3,8 · 10= 38m

2. 2,8 ·10= 28m

3. 2,1·10= 21m

4.2 PLA CERDÀ Abans del 1850, Barcelona estava envoltada de muralles . La muralla havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714, però la situació sanitària i social de la població de Barcelona,

s'havia anat fent

asfixiant, degut sobretot a un fort creixement demogràfic (d’uns 100.000 habitants). Les condicions de salubritat eren molt dolentes: no hi havia xarxa de clavegueram, ni aigua corrent, i a la gent se l’enterrava en fossars davant de les esglésies. Tot això era focus d'infeccions, de contaminació d'aigües subterrànies i d'epidèmies. Barcelona era considerada una important plaça militar. Per això, els tímids moviments per expandir-se fora de les muralles varen ser frenats i s’enderrocaven els edificis perquè “impedien la defensa de la ciutat”, ja que es considerava àrea no edificable la compresa fins a la distància d'un tret de canó. Al 1841, l'Ajuntament de Barcelona, convoca un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. Va guanyar-lo Pere Felip Monlau amb el projecte “Abajo las murallas” que proposava l'enderroc de les muralles que envoltaven la ciutat i la seva expansió des del Llobregat al Besòs. Aquest projecte va provocar enfrontaments entre la ciutat de Barcelona i els militars. L'any 1844 Miquel Garriga i Roca s'ofereix a l'Ajuntament de Barcelona com a arquitecte municipal per fer el planejament de l'eixample, amb una proposta centrada en operacions d'embelliment ornamental. El 1846 Antoni Rovira va publicar al Boletín Enciclopédico de Nobles Artes una proposta per a la formació d'un plànol geomètric de Barcelona.

Al 1853, amb unanimitat de tot el consistori, l’Ajuntament va aprovar l’enderrocament de les muralles. El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l'aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l'extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar els seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a “la nova civilització, caracteritzada per l'aplicació de l'energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat i la comunicativitat” (el telègraf era un invent rellevant). Conscient d'aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l'urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d'una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d'una ciutat integral. L'any 1859 és l'any definitiu de l'eixample: Cerdà va rep l'ordre del govern central per l'estudi de l'eixample. L'Ajuntament convoca un concurs públic sobre plans per a l'eixample. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid. El 9 de juny el govern central, mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l'eixample dissenyat per Cerdà. A partir d'aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, va resultar guanyador Antoni Rovira i Trias. Tots els projectes presentats al concurs i el de Cerdà, van ser exposats, però el de Cerdà no va ser avaluat.

La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l'execució del Pla Cerdà. Els projectes presentats al concurs de l'Ajuntament de Barcelona per dissenyar un eixample per a la ciutat centraven, en la majoria de casos, la seva solució en el “camí de Barcelona a Gràcia” que feia un temps que s'estava consolidant urbanísticament com el passeig de Gràcia i que condicionava les possibles solucions. Aquests plans, a diferència del proposat per Cerdà, ocupaven una menor superfície i eren destinats a acollir menys persones, el que és lògic si pensem que obeïen als objectius de la burgesia de reforçar la segregació social. Així, el pla guanyador del concurs d'eixample, presentat per Rovira i Trias, es correspon amb el lema que l'encapçalava: el traçat d'una ciutat és més obra del temps que de l'arquitecte; i el propi Rovira afirmava que els proletaris no podrien viure en el que pròpiament haurà de dir-se ciutat de Barcelona. El projecte d'Antoni Rovira, el guanyador, es basava en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant. Estava estructurat en tres àrees on es combinaven els diferents sectors de la població amb les activitats socials amb una lògica de barris i jerarquització de l'espai i dels serveis públics. A partir d'una proposta de ronda en substitució de la muralla es desplegava una malla formada per mansanes rectangulars amb pati central i una alçada de 19 metres. Uns quants carrers principals feien d'unió entre blocs de mansanes per anar reajustant el perfil quadrat a la semicircumferència que envoltava la ciutat. Rovira planteja la seva solució amb un centre clar ubicat a la plaça de Catalunya, mentre que Cerdà traslladava la centralitat cap a la plaça de les Glòries. El pla aportava una solució per la plaça de Catalunya, cosa que no preveia el pla Cerdà. La trama de Rovira respon a un model d'eixample contemporani i residencial. Especificava indirectament l'ús privilegiat de cada zona, mentre que Cerdà tendia cap a la uniformitat. Després de l'aprovació inapel·lable del govern central, el 14 de setembre de 1860 la reina Isabel II col·locava la primera pedra de l'Eixample a l'actual

plaça de Catalunya. El creixement de la ciutat fora muralles no va ser ràpid per la manca d'infraestructures i la distància amb el nucli urbà. La dècada del 1870 es va produir un progrés notable, ja que els inversors hi van veure una gran oportunitat de negoci. El retorn dels indians amb el final de les colònies aportava capitals importants que s'havien d'invertir i van trobar a l'eixample el seu millor destí. Començà el període de la Febre d'Or. Però el gran interès va acabar sent perjudicial per al pla inicial, i la febre constructora va contribuir a la progressiva reducció dels espais verds i dels equipaments. Finalment es van construir els quatre costats de les mansanes. L'Exposició Universal de l'any 1888 va significar un nou impuls que va permetre la renovació d'algunes zones i la creació de serveis públics. Però seria el gran desenvolupament de finals del segle XIX amb el Modernisme i el suport de la burgesia, que invertia en edificis per dedicar-los a lloguer, el que faria créixer l'Eixample de tal manera que l'any 1897 Barcelona va integrar els municipis de Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. El pla va aportar la classificació primària del territori: les “vies” i els espais “intervies”. Les primeres constitueixen l'espai públic de la mobilitat, de la trobada, del suport a les xarxes de serveis (aigua, sanejament, gas…), l'arbrat (més de 100.000 arbres al carrer), l'enllumenat i el mobiliari urbà. Les “intervies” (illa, mansana, bloc o quadra) són els espais de la vida privada, on els edificis plurifamiliars s'apleguen en dues rengleres al voltant d'un pati interior a través del qual tots els habitatges (sense excepció) reben el sol, la llum natural, la ventilació i la joie de vivre, com demanaven els moviments higienistes. Cerdà defensava l'equilibri entre els valors urbans i els avantatges rurals. «Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural» és el missatge llançat al començament de la seva Teoria General de la Urbanització. Dit d'una altra manera, el seu propòsit era donar prioritat al «contingut» (les persones) per sobre del «continent» (les pedres o els jardins). La forma, tema tan obsessiu en la majoria de plans, no és més que un instrument, si

bé de màxima importància, però sovint massa decisiu i a voltes prepotent. La màgia de Cerdà consisteix a engendrar la ciutat a partir de l'habitatge. La intimitat del domicili es considera una prioritat absoluta i, en un temps de famílies nombroses, fer possible la llibertat de tots els membres es podria considerar utòpic. Cerdà creu que l'habitatge ideal és l'aïllat, el rural. No obstant això, els enormes avantatges de la ciutat obliguen a compactar, essència del fet urbà, i a dissenyar un habitatge que permeti el seu encaix en un edifici plurifamiliar en altura, i gaudeixi, gràcies a una acurada distribució, d'una doble ventilació pel carrer i pel pati interior de la «mansana». La carícia del sol està assegurada en tots els casos. Secció de carrer de l'eixample tal com hi figurava al projecte El plànol proposat per Cerdà per a la ciutat destaca l'optimisme i la il·limitada previsió de creixement, l'absència programada d'un centre privilegiat, el seu caràcter matemàtic, geomètric i amb visió científica. Obsessionat pels aspectes higienistes que havia estudiat en profunditat i disposant d'una àmplia llibertat per configurar la ciutat ja que el «pla de Barcelona» no tenia quasi cap construcció, la seva estructura aprofita al màxim la direcció dels vents per facilitar l'oxigenació i neteja de l'atmosfera. En la mateixa línia, va assignar un paper clau als parcs i als jardins interiors de les mansanes, tot i que la posterior especulació va alterar molt el seu pla. Va fixar la ubicació dels arbres als carrers (1 cada 8 metres) i va triar el plàtan per a poblar la ciutat després d'analitzar quina espècie seria la més idònia per viure a la ciutat. A més dels aspectes higienistes a Cerdà li va preocupar la mobilitat. Va definir una amplada de carrers absolutament inusitada, en part per fugir de la inhumana densitat que vivia la ciutat, però també pensant en un futur motoritzat amb uns espais propis separats dels de convivència social que els reservava per les zones interiors. Va incorporar el traçat de línies ferroviàries que l'havien influït en la seva visió de futur quan va visitar França, si bé és conscient que aquestes han d'anar soterrades, i li va preocupar que cada barri tingués una zona

dedicada a edificis públics. En aquest sentit inclou els avanços dins del seu ideari progressista quan afirmà: Quan les vies fèrries s’hauran generalitzat, totes les nacions europees seran una única ciutat, i totes les famílies, només una, i les seves formes de govern seran les mateixes. La solució formal més destacada del projecte va ser la incorporació de la mansana; la seva forma crucial i absolutament singular respecte a les altres ciutats europees ve marcada per la seva estructura quadrada de 113,33 metres amb uns xamfrans de 45°. Cerdà va desplegar el traçat sobre la columna vertebral que suposa la Gran Via. Treballa amb mòduls de 10 x 10 «mansanes» (que Cerdà va considerar un districte) i que es corresponen amb les cruïlles principals (plaça de les Glòries Catalanes; plaça Tetuan; plaça Universitat), amb un carrer més ample cada 5 (carrer Marina; via Laietana que travessaria la ciutat vella 50 anys més tard; carrer Urgell). Amb aquestes proporcions, així com la resultant de la mida de la «mansana», Cerdà va aconseguir ubicar un dels carrers amples que baixen de mar a muntanya a cada banda de la ciutat vella (Urgell i Sant Joan) amb 15 mansanes al mig. Els carrers tenen en general una amplada de 20 metres dels quals en l'actualitat els 10 metres centrals estan destinats a calçada i 5 metres a cada costat destinats a voreres. L'amplitud dels carrers, com en el model parisenc d'Haussmann, s'associa a una visió militar per poder reprimir amb més facilitat les sublevacions internes. Recordem que Cerdà havia viscut en primera persona les revoltes obreres de 1855. Els elogis que va rebre el pla per part dels seus contemporanis, fou en considerar el format rectilini com avantatjós per al foc d'artilleria. Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l'oposició de l’Ajuntament, més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més

particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l'afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d'una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, perquè es difongués que no era català. Domènech i Montaner assegurava que l'amplada dels carrers produiria uns corrents d'aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l'alineament del carrer. El 1905, 50 anys després de l'aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació “contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula” en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica. L'oposició a Cerdà i al seu Pla per part del poble barceloní, va facilitar l'aparició d'activitats especulatives i arguments que tractaven d'aconseguir més espai construït. El primer d'ells va ser que si els carrers tenien 20 metres d'ample, bé podia augmentar la fondària dels edificis a aquesta mateixa mesura, es va ocupar posteriorment la zona central de les mansanes amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries familiars, desapareixent amb això la major part dels jardins centrals, amb la qual cosa com a darrer recurs per augmentar el sòl construït es van unir els dos laterals ja construïts amb edificis que els unien, tancant per complet les mansanes. Semblava que en aquest punt finalitzava el procés especulatiu, però va aparèixer un nou argument: si els carrers tenien 20 metres d'ample, no hi hauria d'haver inconvenient en què els edificis tinguessin una alçada de 20 m en lloc dels 16 m projectats, ja que l'augment d'alçada, estant el sol a 45°, il·luminaria qualsevol edifici en la seva totalitat sense que cap edifici veí li fes ombra; aquest argument unit a la construcció de sostres més baixos va donar com a resultat que es guanyessin dos pisos d'alçada. Finalment, tenint en compte la teoria anterior, si es construeix sobre l'edifici actual un pis més, però amb la façana enretirada cap a l'interior de l'edifici la

mateixa mesura que l'alçada d'aquest pis, s'aconseguiria augmentar l'espai construït sense que l'ombra de l'edifici afecti els edificis veïns si el sol és a 45°; naixia així el pis àtic, i per la mateixa teoria es va construir el sobreàtic, retirant la façana altre cop cap enrere la mateixa mesura que l'alçada d'aquest nou pis.

4.3 QUADRAT D'OR Amb aquest nom es coneix la zona de l’Eixample delimitada pels carrers Aribau i passeig de Sant Joan, i per les rondes de Sant Pere i de la Universitat fins a l’avinguda Diagonal. És degut a la forma en el plànol i a la riquesa continguda en els edificis que li varen donar aquest característic nom. L’eix principal al voltant del qual es vertebra és el passeig de Gràcia. Aquesta era l’artèria principal d’aquell nou Eixample que naixia a partir del 1860, un cop van quedar enderrocades les muralles del casc antic de Barcelona i el desenvolupament del Pla Cerdà. Seguint el pla Cerdà, el barri es construïa amb els diners de les famílies benestants de Barcelona. La burgesia barcelonina va decidir invertir els seus diners deixant constància de la seva riquesa construint els seus habitatges amb la utilització de materials nobles diversos com la fusta, la ceràmica, el vidre emplomat o el ferro forjat, visibles no solament en les seves façanes sinó també en l’interior dels edificis. Els burgesos de la ciutat competien en refinament estètic amb la construcció dels seus habitatges en edificis modernistes: d'interiors i façanes profusament decorades on es feia ús dels materials més diversos com la fusta, la ceràmica, el vidre emplomat o el ferro forjat. Ho veiem en molts dels edificis modernistes de la banda dreta de l'Eixample, on proliferen obres d'arquitectes com ara Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, o el propi Gaudí, entre molts altres.

En aquest punt trobem cases d'arquitectura sorprenent. Totes elles llueixen esplèndides decoracions florals, detalls neogòtics o vitralls que ens mostren el millor Modernisme. Són cases octogonals i vèrtex transformats en cantonades En un primer moment, els pisos més baixos eren habitats per la classe burgesa que fugia de les aglomeracions a la Ciutat Vella i donaven feina als arquitectes de més prestigi, dels quals conservem nombroses mostres com els edificis modernistes del Quadrat d'Or per exemple, en el que precisament en trobem dos edificis en la illa analitzada en aquest treball. Les altres cases, més senzilles, eren ocupades per la classe mitjana, els quals compraven el pis a les societats on treballaven mestres d’obres anònims. No obstant, els orígens de l’Eixample van ser modests. No ha d’enlluernar la magnificència dels edificis burgesos construïts a les zones cèntriques. Les peces clau de l’arquitectura modernista són poques comparades amb la quantitat de cases que es van construir repetint els errors del nucli antic. Les infraccions dels constructors i propietaris no eren només pel que fa a volums edificables, sinó també en tot allò relatiu a la qualitat dels materials i a les condicions d’habitabilitat de les cases. Es van edificar cases insalubres, de parets primes i minúscules superfícies, amb habitacions sense llum ni ventilació. L’ascensor era un element del qual només gaudien les cases dels carrers rics de l'Eixample. En la majoria dels sectors, els veïns havien de pujar cinc i sis pisos a peu. Actualment alguns d’aquests pisos encara no s’han modificat i continuen sense ascensor. Allò que un segle abans s’havia fet al carrer Nou de la Rambla, donant exemple de bon urbanisme, és a dir, fer primer les clavegueres, les voreres i l’empedrat de la calçada, no es va aplicar ni remotament a l’Eixample. Vinti-cinc anys després de fer-se les primeres cases, els carrers estaven sense cap mena d’urbanització: ni clavegueres, ni empedrat, ni enllumenat. Els pous negres eren el sistema habitual d’eliminació d’aigües residuals. Els innovadors plantejaments urbanístics de Cerdà, que sempre havien tingut en contra l’ajuntament de Barcelona i els propietaris del sòl, van quedar definitivament derrotats l’any 1874, quan l’enginyer va ser destituït

del seu càrrec de responsable tècnic i representant del governador als municipis del pla. A partir d’aquell moment, les transgressions legals van ser substituïdes per les modificacions legals al Projecte de Cerdà i els propietaris, que veien millors possibilitats de negoci, van començar a edificar a un ritme creixent, tolerats per la Comissió Municipal de l’Eixample, creada el 1832 per dirigir les obres d’urbanització. Pels propietaris de terrenys, el pla dissenyat per l’il·lustre enginyer, va semblar poc aprofitable. Les transgressions comeses pels constructors i propietaris van ser de caràcter general i van afectar sobretot a l’edificació: El pla de construir en només dos costats de l’illa, se’n va fer cas omís i els edificis ocupaven els quatre costats de la illa. La profunditat edificable, establerta per Cerdà en un màxim de 24m, va acabar sent en la majoria dels edificis de 28m de profunditat. Dels 12.500m2 que aproximadament mesura l’àrea d’una illa, segons el projecte d'Ildefons Cerdà, 5.000m2 es dedicarien als edificis i 7.500m2 a espai lliure on s’emplaçarien els jardins, horts o llocs per a l’esbarjo. Realment, el que es va fer i s’ha fet a la pràctica és que dels 12.500 m2 s’empren a la construcció 9.200 m2 (gairebé el doble del que estava establert) deixant lliure només 3.300 m.2 Pel que fa als volums, el volum edificable per illa és de 294.771,60m3 en lloc dels 67.200m3 inicials. Un altre incompliment del projecte ha estat l’alçada màxima dels edificis. Cerdà va imposar un màxim de 16 m. mentre que els edificis construïts es trobaven entre els 24 i els 27 m. Aquestes dues infraccions contribuïren a transformar els magnífics parcs d’espai lliure al centre de les illes, en patis d’una mesura considerable però tancats pels edificis que els envolten i privats del sol i aire necessaris per vivificar la ciutat. Si s’hagués respectat el pla Cerdà, els habitatges de l’Eixample gaudirien de llum solar a totes les seves estances i no quedarien enfosquides totes les habitacions de l’interior. No contents amb les infraccions realitzades es van començar a fer servir aquests patis per magatzems i tallers, que no només prenen llum i ventilació a les plantes baixes, sinó que han diluït l’aspecte tranquil i amable dels jardins del pla Cerdà.

La mansana de la Discòrdia o, més modernament, illa de la Discòrdia, és el nom que rep un tram del passeig de Gràcia de l'Eixample de Barcelona situat entre els carrers d'Aragó i de Consell de Cent. Es tracta d'un conjunt de 5 edificis: casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, casa Mulleras d'Enric Sagnier, casa Bonet de Marcel·lià Coquillat, casa Amatller de Puig i Cadafalch i casa Batlló d'Antoni Gaudí. Si bé totes són d'arquitectes reconeguts del modernisme, l'apel·latiu popular de “mansana de la Discòrdia” es referia a la rivalitat professional entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí i, molt especialment, a les façanes dels seus edificis. Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec de la casa Batlló ja sabia el que havien fet els altres dos. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom. El passeig de Gràcia va ser un eix determinant en el procés d'instauració

del

projecte

d'Eixample de Cerdà i, entre els anys 1860-1890, entorn del passeig es va definir un nucli residencial de baixa densitat constituït en gran part per edificis unifamiliars, grans mansions amb jardins, palauets, com ara els Sama, els Robert, el palau de Marianao o el de la família Marcet, actual seu del cinema Comèdia. El 1891 s'aprovaren unes noves ordenances municipals que incrementaven l'edificabilitat i reduïen les restriccions de la composició i els elements de la façana respecte a l'anterior ordenança de 1857. La nova legislació feia rendible l'enderroc de molts edificis unifamiliars i la seva transformació en edificis d'habitatges. Una substitució que es va produir en tot aquest sector de la ciutat que també va anar adquirint progressivament un protagonisme comercial que va anar atraient la burgesia. El propi Gaudí havia intervingut en la decoració de dues botigues al passeig: la farmàcia Gibert i el bar Torino, ambdues desaparegudes.

També són molt freqüents les reformes a les façanes de les cases d'habitatges existents aprofitant la major llibertat de composició que permet abandonar la imatge d'homogeneïtat de l'Eixample sense façanes singulars, qualificada aleshores d'anodina. L'ordenança de 1891 permetia, a més, un coronament decoratiu i l'existència de cossos sortints de més envergadura. Aquest nou marc legal augmentà les possibilitats formals i comportà moltes reformes. L'exemple més paradigmàtic va ser la «mansana de la Discòrdia», on es varen reformar cinc edificis. Pel que fa al tram de carrer del passeig de Gràcia, la referència popular va estar molt promocionada per la premsa satírica, que un cop i un altre criticava els excessos de l'arquitectura modernista i les seves façanes arrodonides. Entre 1900 i 1914 el passeig de Gràcia va consolidar-se com el principal centre residencial burgès: esdevé l'eix del que seria conegut com el Quadrat d'or; una centralitat a la qual va ajudar el baixador del tren que s'havia inaugurat el 1902 a l'encreuament amb el carrer d'Aragó, que va permetre que els viatgers que arribaven en tren disposessin d'una parada més cèntrica que no l'estació de França. L'any 1904, coincidint amb la realització de les obres de la casa Batlló, el rei Alfons XIII va visitar Barcelona i la Joventut Monàrquica, de la que era president en Josep Maria Milà i Camps que va decidir que el millor lloc per rebre'l era el passeig de moda entre les famílies benestants. Quan Alfons XIII va veure el passeig va quedar enlluernat i en una visita posterior digué el següent: Madrid és molt bella, però Barcelona la supera en dues coses: el Tibidabo i el passeig de Gràcia. Entre 1905 i 1906 la via es va transformar quan finalment es van posar llambordes al passeig, els tramvies van ser traslladats a les calçades laterals i es van instal·lar els coneguts bancs-fanals de Pere Falqués. Josep Puig i Cadafalch ja havia construït la casa Amatller (1900) i en el mateix tram l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner havia finalitzat la transformació de la casa Lleó Morera a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent. Amb aquesta remodelació va guanyar el concurs anual d'edificis artístics de

1906. I mentre aquests arquitectes i les seves obres produïen una atracció i un signe de distinció entre els seus clients, l'illa era criticada per la premsa satírica. Quan el 1906 Gaudí va rebre l'encàrrec de reforma de la casa Batlló n'era conscient del repte que tenia davant, ja que sabia el que havien fet els seus competidors professionals. La coincidència dels tres arquitectes en un mateix tram i la proposta agosarada de Gaudí fou l'element que hi provocava aquesta denominació popular. La pugna entre els arquitectes més famosos del moment va atraure molts altres burgesos que pugnaven per presumir de tenir la casa més espectacular i opulenta al passeig de moda. Una mena d'efecte crida que provocava que el 1906 els Malagrida, que comerciaven amb l'Argentina, es fessin construir un edifici amb una cúpula al número 27, obra del mestre d'obres Joaquim Codina i Matalí. Sagnier va fer la casa de la família Mulleras al costat de la casa Amatller, mentre que la vídua Marfà enllestia el 1905 l'obra d'estil medievalista que havia encarregat a Manuel Comas a la cantonada amb el carrer de València. El fort impuls de la burgesia barcelonina va resultar clau en el desenvolupament i allargament del moviment modernista que a Europa es va acabar al voltant de 1905, mentre que a Catalunya va durar una dècada més. Per contra, a la resta d'Espanya el moviment no va tenir pràcticament ressò. La revista madrilenya Nuevo Mundo del 14 de febrer de 1907 descrivia el treball dels arquitectes modernistes catalans: tot i no arribar encara a la perfecció o si més no a la conciliació justa del que és bell, harmònic i útil, ni constituint encara les seves obres una visió clara i precisa d'un art propi, és presagi d'abundants aptituds per a arribar a aquesta meta gloriosa de la que es pot considerar com a més proper al pintoresc i audaç Gaudí. En resposta, La Il·lustració Catalana publicava el 10 de març de 1907: els mateixos espanyols comencen a rendir-se a la realitat i s'ocupen i comenten, encara que molt a la lleugera, les obres del Domènech, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gaudí i tants altres.

4.4 PASSATGE PERMANYER El passatge de Permanyer és un carreró que travessa l'illa de cases emmarcada pels carrers Roger de Llúria, Pau Claris, Diputació i Consell de Cent, al districte de l'Eixample de Barcelona. El passatge, que honora la memòria de Francesc Permanyer i Tuyets, està conformat per un conjunt de casetes de tipus anglès. Va ser projectat de manera unitària per Jeroni Granell i Barrera l'any 1864. Les cases consten de semisoterrani i planta baixa sobrealçada, amb un petit jardinet al davant. Concebudes dins un estil eclèctic, incorporen elements de tipus clàssic i altres de caràcter arabitzant. Les cases dels extrems, dins el mateix estil,

tenen

pis

més,

tipus

mansarda. Aquest conjunt està inclòs al catàleg de béns culturals d'interès local de l'Ajuntament de Barcelona. La major part de les cases han estat remodelades com a seus empresarials. Aquest vial és considerat com el més interessant i menys desvirtuat dels passatges oberts a l'Eixample, des de poc després de l'aprovació del Pla Cerdà, així com el millor conjunt de casetes a l'anglesa existent a la ciutat. Els passatges responen a una desviació de les propostes de Cerdà, ja que l'obertura d'un vial, tant públic com privat, permetia recuperar com a edificables terrenys que inicialment estava previst que quedessin lliures. En un principi, només es podia construir en un 50% de les illes, tot i que en aquest cas es va obviar l'ordenança municipal. El passatge de Permanyer està format per dos conjunts de casetes unifamiliars en filera,

edificades

semisoterrani i planta baixa aixecada, amb un petit espai enjardinat que permet l'accés als

edificis

ventilació

mitjançant un petit pati de les dependències del semisoterrani (d'aquí la denominació a l'anglesa), separades per un estret vial de caràcter privat que uneix els carrers Pau Claris i Roger de Llúria. Tot aquest conjunt, a diferència del que va succeir amb els altres passatges de l'Eixample, va ser projectat de manera unitària, d'aquí el seu major valor formal. Les edificacions segueixen un llenguatge formal que es pot ubicar dins l'eclecticisme romàntic, amb referències arabitzants. A més de les edificacions, algunes d'elles actualment desvirtuades o substituïdes, és destacable l'empedrat del vial, les reixes de tancament de les parcel·les, els arbres existents, així com les reixes i pilars que tanquen els dos extrems del passatge i que són els elements que acaben de donar-li caràcter.

4.5 TORRE DE LES AIGÜES La torre de les aigües es situa en un jardí que hi ha al carrer Roger de Llúria, 56. Avisem per si hi voleu anar, es una mica difícil de trobar!

Va ser creada per Josep Oriol i Mestres. La seva història es molt curiosa! Voleu saber quina és? Continueu llegint! A l’any 1862 l’aigua no arribava a totes les cases de l’eixample, per tant l’ajuntament va donar terrenys a l’arquitecte perquè crees una torre d’aigua. Quan Josep Oriol i Mestres va ensenyar els plànols a l’ajuntament, aquest li va prohibir que ho construís ja que l’alçada era superior als 20 metres permesos i amb una forma hexagonal! Al cap d’uns anys es van adonar que si no traspassava el límit, l’aigua no arribaria a totes les cases i llavors es quan a l’any 1870 per fi l’arquitecte va poder crear la Torre. Al 1870 s’hi va afegir un altre pis perquè baixés l’aigua amb més pressió, i al 1987 l’ajuntament es va quedar amb el recinte per culpa dels deutes! I aquesta, es va convertir en una illa de cases pública (abans era privada). Aquesta es la preciosa història de la nostra Torre de les Aigües de Barcelona!

4.6 ILLA DE LA DISCÒRDIA 4.6.1 LA CASA BATLLÓ La casa Batlló fou construïda per l’ arquitecte: Antoni Gaudi (1852-1926) i la edificació va durar dos anys exactes (1905- 1907). Aquesta casa es troba situada en el Passeig de Gràcia numero 43. Quant Gaudi va projectar aquesta immensa casa, ja era un arquitecte consagrat , tenia 52 anys. Les seves obres es basen molt amb la natura, l’espai lliure i l’arquitectura orgànica. El pis principal, té forma de ratpenat i les columnes són articulacions. La part de dalt esta inspirada en la muntanya de Montserrat i el terrat te una forma punxeguda i a l’interior, s’observa una llum ja que en aquell moment, es va inspirar en l’espai ja que era molt creatiu. La façana està feta de portal de pedra, cristall i ceràmica. El pis principal, és el que te més decoració Modernista i aquest, va a parar a una sala amb llar de foc. La majoria de la casa interiorment es blavosa amb 32 finestres en total( pensat perquè hi entres la llum) Tot es molt trencadís i arquitectònic, ja que en Gaudi era un gran personatge modernista en els seus temps i avui en dia se’l reconeix com un dels millors.

Actualment, aquesta casa esta oberta al públic i és molt visitada turísticament.

4.6.2 LA CASA ATMELLER La casa Amatller va ser construïda per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (18671956) i la edificació va durar 1 any sencer ( 1898-1900). Aquesta es troba situada en el Passeig de Gràcia,41. La casa

va ser encarregada de

construir

per

Antoni

Ametller

(senyor amb molta riquesa i gran xocolater). Aquest, va comprar una casa de xocolatera (1875) i la va remodelar del tot.

Antoni Batlle volia que destaques molt la casa i lo més important es que sigues esglaonada. S’aprecia en gran manera un tret característic de l’arquitecte, que és la barreja d’elements típics d’arrel catalana amb elements d’altres cultures, especialment Europees. El dissenyador, va escollir els millors artesans i proveïdors industrials del Modernisme per fer l’edifici. Hi ha gent que diu que representa una tauleta de xocolata ja que el senyor era xocolater. Ens podem trobar a la porta principal un drac juntament amb Sant Jordi. Alfons Juliol va ser el qui va fer els balcons, les escultures són d’Eusebi Arnau, els mosaics

Mario

Maragliano

i Joan

Paradís va acabar fent els estucats. Puig i Cadafalch jugava en que la casa fos simètrica i això es pot demostrar gràcies a unes creus que quant s’ajunten fan que tot quadri. La planta principal de la casa es considera com a planta baixa i va ser feta amb estil senyorial. Els mobles es troben importats a les parets i les finestres tenen figures esculpides.

4.6.3 LA CASA LLEÓ MORERA La casa Lleó Morera va ser construïda per l’ arquitecte: Lluís Domènech Muntaner (1850-1923). El projecte fou encarregat per Francesc Morera l’any 1902. Es tractava d'un estil neogòtic. En Francesc Morera, va heretar la casa de l’oncle i aquest, es va morir al poc temps. Per mala sort, no va arribar a veure la casa. Va ser el fill (Auri Morera) qui va acabar i decorar l’edifici. La façana es de coses sobre la naturalesa( flors, drac de St.Jordi…) També, hi han artesanals i referències a la família com la flor i diferents símbols dels segles XX. A dalt de tot, hi ha un petit temple el qual van haver de de demanar un permís per construir-lo ja que superava

els

metres corresponents. Es una de les cases en la que es destaca més pedra a l’exterior. El que destaca més és l’interior, avui en dia es troba molt ben conservat (vitralls, marbres, fusta, finestres modernistes...) Eusebi Arnau, Gaspar Omar(entre d’altres…) van ajudar a Auri Morera a fer tota la construcció. L’any 1943, es va posar en un projecte per tal de obtenir els dracs i per això, es va construir la “LOEWE”

que esta al costat de la Casa Lleó

Morera. Els caps els van recuperar i el porter d’aquells temps, els va deixar guardats a Figueres.(va ser destrossada per els Noucentistes)

5. COLÒNIA GÜELL 5.1 RESUM DE LA VISITA L’Antoni Gaudi va ser el gran arquitecte de la construcció d’aquesta magnifica casa. Aquesta colònia esta situada en el carrer Claudi Güell, 08690 Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló a Barcelona. És molt visitada turísticament i es troba bastant aïllada del centre de la ciutat. Ens situem a 100 anys enrere, on les fabriques eren molins de sang i aquests tenien la tasca de produir farina diàriament per tal d’obtenir pa. Les fabriques tèxtils eren teles de fusta que produïen tela. La feina era dura i molt mal pagada aleshores els treballadors van començar a fer manifestacions i la fabrica bona plata la van cremar al 1835 i també una l’altre anomenada vapor vell de sants . La següent generació se’n van anar de la ciutat i van anar en els rius on allà, mitjançant un salt d’aigua ja feien moure la roda hidràulica i s’estalviava molt més el cost del carbó a partir d’aquell moment van decidir fer les fabriques a plena vegetació. Van anar arribant colònies industrials. L’any 1800 va aparèixer el pare d’Eusebi Güell on va viatjar per tota Cuba i es va fer ric, va tornar a Barcelona i va construir la industria Vapor Vell de Sants cap a l’any 1848, després de que nasqués el seu fill. Eusebi heretà moltíssimes coses del seu pare com per exemple, 80 hectàrees de la masia que va comprar el pare. El fill Eusebi Güell neix amb una família valuosa i aprofita els diners heretats per estudiar i fer-se càrrec de la fabrica del seu pare. Aquest home va tenir dos problemes els quals eren el carbó i el mal estar social. Ell cansat, fart i tip de tots aquests disgustos de la gent, decideix tancar la fabrica i construeix una nova davant de la masia .Al costat d’ella, hi han petits pobles on tenen tot lo mínim per satisfeta els treballadors. Aquesta colònia es diferència amb les altres ja que aquestes vivents estan separades de la fàbrica. Es van fer unes 200 cases aproximadament ( la més petita te 60m).

Els homes feien les feines més fortes i les dones els treballs amb manufactura. Quasi ningun dels seus treballadors era analfabet ja que se’ls ensenyava a escriure, llegir i cantar. Les nenes feien molta costura per les mans i els nens mates per tal de que quant haguessin estat adults poguessin ser bons paletes, electricistes... L’escola de nens era d’un estil modernista. El primer edifici ( costat dret) era les classes dels nens/es. El segon, era la propietat del mestre Francesc Berenguer Mestre on allà h vivia. A la fabrica s’hi feia tela pana gruixuda i vellut. Quant les dones tenien un fill estaven 15 dies en repòs i després retornaven a la rutina. Deixaven els petits a la guarderia de monges. La estructura del centre de Sant Lluís es la següent: La primera porta era l’Antigua escala de dones, la segona era el teatre i la tercera i ultima era la guardaria. Eusebi va portar tres famílies pageses i les va col·locar en la masia anomenada Cal Ordal. Un dia els treballadors de St. Vicenç dels Horts no es van presentar a la fabrica i Eusebi tot preocupat els va construir un pont per tal de que poguessin travessar millor el riu i arribar establement a la industria. En el 1898 Eusebi es va donar conte que necessitava una església urgentment tot seguit, li va demanar a en Gaudi perquè construís l’edifici. En teoria la església estava pensada per fer-la petites i a dins hi haurien diverses misses. No es va acabar de construir i avui en dia es troba en un estat inacabat. Si hagués arribat a fer-la tota, s’hagués fet en tons dels colors de la natura. Gaudi es va basar en tres conceptes principals els quals són: la natura, la religió i Catalunya. El color de les parets i els troncs dels pins s’assemblen molt. Pel que fa a la religió, hi ha ple de triangles en les baranes i a la porta d’entrada n’hi ha tres que fan referencia a la Santíssima Trinitat. Va utilitzar molt la tècnica del Mosaic de Trencadís ( un peix i unes creus gregues). Els Güell van dir-li a Gaudi que no tornés a trepitjar mai més els seus terrenys i així ho va fer i va continuar la seva altre construcció ( Sagrada Família).

En Gaudi va ser atropellat per un tramvia i durant tots aquets anys, els arquitectes han estat decorant i afegint materials. Aquesta església a l’any 2005, es va considera com a patrimoni de la humanitat d’UNESCO. El nou arquitecte que va venir després del 2005, va construir varies cosses diferenciant-lo amb l’arquitectura que havia utilitzat Gaudi. Com que Gaudi no disposava de molta tecnologia, va crear la seva pròpia maqueta i va fer les seves previsions

com

quedaria

l’església un cop estigues finalitzada. Dins l’església

es poden veure

finestres de vitrall amb dibuixos de reis, reines, sants... Aquestes quant s’obren recorden a una papallona per la forma i també pels colors de la natura. Les columnes estan per tal de representar la forma d’un arc de mitj punt.. Gaudi volia que els seus edificis s’aguantessin per si mateixos sense l’ajuda de cap element. Això ho aconsegueix amb la catenària fent girar l’arc cap amunt i agafa diverses cadenes que es van unint entre elles a través dels punts negres. Inventa a escala un sistema de saquets això fa que la forma de la catenària vari ja que aguanta més pes. Una de les teories que va experimentar Gaudi es que tot el que funciona cap a baix, funciona d ela mateixa manera des de dalt.

La forma de l’església es semi-cercle, la pedra de les columnes és basàltica i el terra es de ciment. Els bancs de l’església solament hi caben dues persones i tothom pot repenjar els colzes.

6. VALORACIÓ 6.1.1 VALORACIÓ PERSONAL: Anna Carbó En aquest treball de síntesi he pogut aplicar molta cultura de la nostre espectacular ciutat; Barcelona. No ha sigut una feina fàcil per no dir que ha sigut el treball més difícil que he fet durant els 3 anys que porto fent la secundària. Les visites han estat força agradables excepte la que vam fer l'últim dia a la Colònia Güell. El primer dia va ser el millor de tots, ja que vam visitar el monument més reconegut i increïble de Barcelona construït fer Antoni Gaudi: La Sagrada Família. Seguidament vam anar a veure diversos monuments de Barcelona que no havia pogut veure mai i ni tan sols sabia que eren tan importants i tan bonics. Fer de guia tampoc va estar tan malament, la vergonya se'm va passar en un moment i sabia que ho tenia que fer ja que era obligatori. Els altres dies també vam estar visitant els edificis modernistes com: la Pedrera, Hospital de Sant Pau Pau i la Colònia Güell. Aquests que acabo d'esmentar ,són els que vam fer amb un guia que ens anava explicant diverses coses de cada monument. L'edifici que em va sorprendre més va ser el de la Pedrera, ja que, no entenc com la gent el podia veure lleig i amb una arquitectura pèssima. Aquest fet em va deixar impressionada ja que avui en dia la Pedrera i tots els edificis que han estat edificant han sigut obra d'en Gaudi, un dissenyador molt important i valorat durant aquests últims segles. Pel que fa els altres monuments modernistes, em va semblar lògic visitar-los perquè aquest treball va sobre el Modernisme en general es a dir, no solament hem d'anar a visitar les creacions més valorades de totes si no que també hem de veure els altres edificis menys apreciables però que en veritat tots són d'un alt nivell que va fer que Barcelona fos més apreciada i coneguda mundialment. Per acabar, vull afegir que m'ha agradat molt el grup de síntesi que m'ha tocat i m'he pogut divertir molt amb elles. Fer-me selfies ha suposat un entreteniment molt divertit. En general parlant de forma general, puc dir que ha estat un plaer poder elaborar un treball més lúdic.

6.1.2 VALORACIÓ PERSONAL: Anna Bellart Primer de tot, dir que aquest treball de síntesi per molt complicat que hagi sigut de fer, en el fons ha sigut molt divertit i entretingut. Les meves expectatives en un principi eren disfrutar de la setmana del treball, poder divertir-me, saber anar per la meva pròpia ciutat, i aprendre les lliçons bàsiques de l’arquitectura. De totes aquestes, he pogut complir la gran majoria menys la de poder aprendre les lliçons, que en certa manera era lògic que no les aprengués. M’he pogut divertir, he pogut conèixer a gent o retrobar-me amb persones que feia temps que no passava amb elles, i sobretot, ara sé com anar a arreu del món amb metro sense tenir por de perdrem! Les coses que menys m’han agradat sincerament, són les següents: Que el projecte sigui tan tecnològic. D’acord que som la “era de la tecnologia”, però sempre hi ha dificultats a l’hora de fer coses amb Internet. Amb lo fàcil que és fer un dossier amb el Microsoft Word i encadarnar-lo! Bé, aquestes podríem dir que són les meves queixes. En general ha estat força bé, tot i que com he dit abans tanta tecnologia no fa bé. Trobo que per els que ho hauran de fer l’any que bé podríeu treure lo d’imprimir-ho manualment perquè un cop ja ho has penjat tot i ja has fet tot lo de l’ordinador, l’últim que vols fer es imprimir-ho en una botiga i enquadernar-ho en una altre. Ja ens hem passejat prou!

6.1.3 VALORACIÓ PERSONAL: Hanna Cardó Després d’haver fet el crèdit de síntesi es podria dir que ha estat molt innovador, original, però també bastant complexa. El primer dia vam anar a la Sagrada Família, una sortida que em va agradar molt, ja que mai havia estat i em va sorprendre des del primer moment que la vaig veure. Va estar una visita molt emmena, la guia era clara i precisa, però li vaig trobar un inconvenient, les tabletes que utilitzàvem per fer les activitats ens distreien i no ens deixaven veure la verdadera Sagrada Família. El segon dia, vam anar a la pedrera, una sortida típica, que no pot faltar a la Barcelona modernista. Trobo que va estar molt bé la visita, i la guia s’explicava molt i bé i ens feia conèixer moltes curiositats d’aquest edifici tan extravagant. Però, penso que la majoria de gent, ja ha anat com a mínim una vegada, i es fa pesat tornar a fer una altre visita quan ja l’has fet més de dues vegades; tot i això es una visita molt bonica i no molt extensa. El tercer dia, vam anar a l’Hospital de Sant Pau, un edifici gegant banyat per aquest estil arquitectònic tan famós en aquella època, el modernisme. Va estar una visita bastant llarga, però vaig aconseguir endinsar-me en un Hospital de la època modernista. Trobo que la guia va tenir molta paciència, i intentava fer que la visita no sigues tan avorrida. A mi em va agradar molt. El darrer dia, vam anar totes les classes juntes a la colònia güell, una petita ciutat de treballadors. Aquesta, és la sortida que m’ha agradat més, ja que em pogut conèixer una petita colònia feta amb cases modernistes i ha estat una sortida curta i agradable. La guia ho explicava tot molt detalladament. Vam tindre molt temps lliure per poder comprar-nos un gelat i dinar amb els nostres amics i amigues. Ha estat en general la millor. Aquest treball de síntesis m’ha ajudat molt a saber moure’m per Barcelona i també per conèixer la meva preciosa i magnifica ciutat. Es pot dir que ha estat una setmana molt intensa, ja que hem estat tot el dia caminant , prenen apunts i escoltant els guies, però això m’ha servit de molt, ja que he entès i après moltes més coses de les que pensava.

La incorporació de la tecnologia ens ha resultat una mica complicat, però es podria dir que es una manera més lúdica de treballar, tot i que també és una manera diferent de presentar un treball i de composar-lo.

Welcome to Barcelona! The most astonishing city in the Mediterranean! “Passeig de Gràcia”: In this famous Street of Barcelona, you can go shopping into some of the most expensive stores in Europe like: Coco Channel, Dolce Gabana, Gucci…

“Sagrada Família”: This unfinished building is the biggest example of Gaudi’s architecture. And also, one of the most visited places of the city.

“Abac Restaurant”: In Barcelona, you can fine really good restaurants to eat any type of food you want, for example, the one in the pictures.This one in particular, is the best one in the city with two Micheline Stars. 84