Newsuic 32

Universitat Internacional de Catalunya núm. 32. Any 9. Maig-Juny de 2012

L’IMPERI DE cerques busca especialistes en Humanitats

Sembla que quelcom està canviant en el món comunicatiu, quan google decideix contractar a doctors humanistes.

T The End

ENTREVISTA A MIGUEL ARANGUREN Novel·lista, autor de El arca de la isla.

DES DEL DARRER NEWSUIC

2

1

FOTO A FOTO

PORTES OBERTES

Durant les Jornades de Portes Obertes (JPO) d’aquest any les persones interessades en Comunicació van poder conèixer el Digital Media Studios, acompanyats del professor Ricard Mamblona (1). A la JPO d’Arquitectura, els alumnes van defensar els seus panells i maquetes, davant d’un jurat (2).

3

4

CLASSES

PRÀCTIQUES

Els alumnes de tercer d’Arquitectura van reproduïr el plànol del bloc d’habitatges de la Barceloneta, de Coderch al pati central, a escala natural (3).

6

SALÓ

FUTURA

CÀTEDRA 7

SALÓ DE 12

UNIVERSITARI

11

2012

Un centenar d’alumnes debaten sobre “La Força de la Bellesa” (11).

10

9

L’ENSENYAMENT

La nova càtedra, Direcció per Missions i Govern Corporatiu ha estat creada gràcies al conveni firmat amb sis empreses interessades en aquesta línia d’estudi (4 i 5)

UNIV

La UIC va oferir un centenar de programes interdisciplinaris a Futura, la fira de màsters i postgraus que acollí la Fira de Barcelona, del 23 al 26 de març (6).

8

MÓN

NOVA

5

La UIC va presentar la seva oferta de graus al Saló del Ensenyament. Durant els cinc dies que va durar el Saló, alumnes voluntaris i personal docent i administratiu oferiren informació sobre les 15 titulacions que s’imparteixen a la nostra universitat. Com cada any, la col·laboració de l’alumnat va ser fonamental (7 - 10) 13

14

L’actor Àlex Casanovas va impartir una sessió a l’alumnat del Màster en Gestió Cultural (12). En el mateix màster, però per la versió en anglès, també va donar una classe Barbara Berini, directora de màrqueting i de desenvolupament de mercat en Rising Alternative (13). D’altra banda, el grup AcrossUIC, va organitzar una sessió sobre el “Nuviatge en temps de crisi” impartida pel Mn. Joan Costa, amb gran èxit d’assistència (14).

w

Hi, Mr. Dickens!

Welcome!

EDITORIAL

Un número humanístic

STAFF

DES DE

& STUFF

A fons (4-5)

Una nova mirada a les Humanitats

NEWSUIC

COL·LABORACIONS: Evaristo Aguado, Caritat Bagur, Enrique Banús, Sergi Dòria, Xavier Escribano, Mohamed Elrazzaz, Pedro García del Barrio, Empar Lorda, Joaquín Luna, Montserrat Nebrera, José Luis Riocabo, Krzysztof Tomasz Straszak, Carmen Trullols.

DISSENY ORIGINAL I MAQUETACIÓ: Javi Quintano FOTOGRAFIA: Arxiu fotogràfic, Jaume Figa.

REVISIÓ D’ESTIL CATALÀ: Unitat de Català de la UIC IMPRESSIÓ: SYL Creaciones Gráficas y Publicitarias.

newsuic@uic.es

Ajustar-se el cinturó

En temps de crisi, de vegades toca més ajustar-se el cinturó i queixar-se menys. (p. 7)

newsuic.com

Bàsic! (20-21)

REDACCIÓ: Carmina de Bofarull, Andrés Zaragoza.

Veus (6-7)

Estem d’estrena. Newsuic vol anar entrant a les xarxes 2.0, i ho fem inaugurant el web. La idea d’aquest nou web va néixer per una necessitat d’anar ampliant continguts i de poder deixar espai a les nostres veus i als nostres col·laboradors. Així, com que el paper és limitat, els articles es publicaran complets a Internet. A més, hi haurà lloc per enviar comentaris, per demanar-ne la subscripció, etc. A poc a poc esperem oferir nous espais i continguts, així com anar endintsant-nos en el 2.0. Per descomptat, s’accepten tot tipus de propostes.

ondo

Una alu ràpia mna de Fisio , med teall taekw ondo a d’or en . (p. 1 1)

3

Món (18-19)

Newsuic és una publicació gratuïta editada per la Direcció de Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Les tasques de compaginació, fotografia, redacció i coordinació editorial són dutes a terme per estudiants, assessorats per un consell editorial. S’hi afegeixen col·laboracions de professors o d’altres professionals, fixes o bé esporàdiques. El Consell Editorial, que no comparteix necessàriament les opinions expressades pels seus redactors o col·laboradors, es reserva el dret de publicar aquelles col·laboracions o anuncis que no es corresponguin amb la línia editorial o els principis estètics que regeixen aquesta publicació.

DIRECTOR: Jaume Figa i Vaello DIRECTORS ADJUNTS: Elena Castellarnau, Raquel Iriso, Roser Santigosa.

MAQUETACIÓ: Andrés Zaragoza, Míriam Ruiz (disseny de portada)

Camp us (8 -13) Taek w

En una època de noves tecnologies, la necessitat d’humanistes adquireix cada vegada més importància.

Recordamos el bicentenario del nacimiento de Dickens y los 75 de la muerte de Chesterton.(p. 20)

EN LES QÜESTIONS FONAMENTALS DE LA VIDA DE CASDASCÚ

Newsuic 32. maig-juny de 2012

Ja té uns anys i, sincerament, és força dolent, aquest acudit. Però em venia al cap, mentre preparava aquest editorial.

I és que de vegades, estem tan immersos en la qüestió tècnica del que hem de fer, que ens oblidem que n’hi ha moltes d’altres que són tan o més importants: la idiosincràsia del moment, l’entorn cultural –idiomàtic, en el cas de l’acudit–, l’estat d’ànim... Oblidem, en definitiva,

que som persones que hem d’estar –com diuen els d’aquella caixa que em sé– al servei de persones. Humans. És per això que en aquest número de Newsuic hem volgut donar tanta importància a les Humanitats. La notícia Google cerca humanistes ens ha empès a parlar-ne; però en realitat sols ha estat com la bufada que ha atiat el foc. Un foc que ja era encès per una necessitat de dir-ho ben clar: necessitem humanistes. Gent que vulgui aprofundir en les qüestions fonamentals de la vida de cadascú; que sàpiga una mica de psicologia, de filosofia, d’història. En el fons, gent que sàpiga que, si té un malalt al davant, no n’hi ha prou de donar-li els medicaments necessaris; cal que se l’acompanyi. És el que aprenem de l’entrevista a la Dra. Monforte, que amb l’Any de la Infermeria de la UIC volen, precisament, impulsar la vessant humana –la que li és més pròpia– d’aquesta professió; i també és el que es desprèn de la conversa amb el novel·lista Miguel Aranguren, que diu que aprèn llegint dels altres, i que treballa pensant en el seu lector. Si no, podem “zozobrar”.

Chesterton y Dickens

L’acudit anava així: el grumet, que crida: “¡capitán! ¡El barco zozobra!”; i el capità, que era al cambrot, escrivint a la bitàcola de ruta, que NECESSITEM respon: HUMANISTES. li“¡más GENT QUE vale que zozobre, VULGUI que no que APROFUNDIR zofarte!”.

La guerra de la ignorancia

Más allá de las revoluciones, hace falta aprender de la cultura que a cada uno le es propia (p. 18)

Recerca (14-15)

El llenguatge del cos

Xavier Escribano ens parla de l’important paper que té el cos en la comunicació. (p. 14)

A fons SÓN TEMPS DE canvis en les

HUMANITATS Newsuic 32. maig-juny de 2012

4

Something is rotten in Denmark. Quan el guardià de palau, a Hamlet, diu aquesta frase es referia a què quelcom estava anant malament. També es podria fer servir en el sentit que alguna cosa està passant. No necessàriament dolenta. Bufen vents de canvis quan el cercador per antonomàsia es posa a buscar doctors humanistes. Ja no són enginyers, el que necessita. Vol gent que comprengui els altres, el seu comportament: què volen, per què cerquen o es mouen per Internet així, com són... Encara que sigui per crear allò aparentment tan senzill com els anomenats doodle; literalment, “gargot”.

Jaume Figa Director Newsuic

En un món global com el d’avui, no hi ha quasi res que em pugui passar desapercebut. Tot, d’una manera o d’una altra, acaba tenint la seva importància en la meva vida i, d’això, Google sembla que n’és plenament conscient. Ja fa un temps que corre per Internet la notícia que la magna empresa cercadora va decidir fer un gran salt en la contractació: “Estem en un període de creixement increïble –afirmava Marissa Mayer, vicepresidenta de Google, fa prop d’un any–, i per això volem contractar unes 6.000 persones, i probablement, entre 4 i 5.000 provindran del món de les Humanitats o les Arts Lliberals”.

Concretament, Mayer explicava que, per saber quan fer servir un doodle, com i quin moment és l’adequat, calia que algú hi fiqués el cap. Però algú que conegués cada un dels esdeveniments que celebra, o les personalitats que vol recordar: sigui Salvador Dalí, o Martha Graham; o sobre el bicentenari de la Constitució de Cádiz.

Reflexionant, també, sobre el tema, Damon Horowitz, director d’enginyers de Google explicà la seva decisió de fer un doctorat humanístic, quan s’adonà

que els sistemes d’intel·ligència artificial que estaven construint allà on treballava aleshores “eren poc més que un munt de joguines intel·ligents”. “S’han adonat que –afirmava el mes de febrer passat, al Media Lab Prado, el professor Juan Luis Suárez, director del projecte CulturePlex, dedicat a l’estudi de les anomenades “humanitats digitals”, a la Western University (Canadà)– no poden posar tot l’esforç exclusivament en els enginyers. Necessiten la part social.

Necessiten estudiar l’empatia, l’emoció i la cultura en un món més global”.

Knowledge without wisdom On rau el problema? Durant molts anys, s’han tingut les Humanitats com a estudis secundaris. Amb l’excusa que tothom pot arribar a ser historiador, filòsof, filòleg o crític literari, sense necessitat de passar abans per un període de formació concret, s’han anat deixant de banda; més quan era viva la idea que invertir en estudis humanístics era un malbaratament, ja que no aportava res a l’economia del país, per poc rendible.

Tanmateix, són moltes, les veus que reclamen una tornada als valors ètics i humans, propis de la persona completa i la manca dels quals ens ha portat a la forta recessió econòmica mundial que vivim actualment. Avui tothom recla-

ma bons professionals que influeixin realment en la productivitat de cada país i que –tal com deia el mateix professor Suárez en una entrevista concedida a Newsuic– “siguin capaços de pensar el món i criticar-lo tal i com havien fet tradicionalment els diferents humanismes”.

Però, per això, cal formar-los. És el que explicava Steven Schwartz, vicecanceller de la Macquarie UniEL SAVI versity (Sidney), ÉS UNA a la Annuale PERSONA Lecture de 2011: “Hem de DE MENT preparar els CULTA, graduats per al que arribaran OBERTA I fer a la vida, DISPOSADA aperò també A APRENDRE tenim el deure d’ajudar-los a CADA DIA què, almenys, pensin quin tipus de persona volen arribar a ser”. I continuava, posant l’exemple de la carrera de Medicina: “Ningú no diu que un profund coneixement de la filosofia faci que els cirurgians siguin millors eliminant la pròstata. Però sí que podrien arribar a endinsar-se en què implica una alta qualitat de vida”. I també: “¿Com explicarà, a algú que acaba de ser mare, que el seu fill ha nascut amb sín-

drome de Down? No n’hi ha prou amb tenir coneixements de genètica; cal una comprensió del patiment, de la decepció i de l’amor maternal”.

Correm el perill de ser persones que sabem fer moltes coses, però que ens trobem lluny de ser sàvies: knowledge without wisdom. “Convertir-se en savi –deia el professor Schwartz– implica molts més esforços que una sèrie d’aventures; cal una ment culta, oberta, disposada i capaç d’absorbir les lliçons que li ensenya l’experiència”. En definitiva: fer i ser, dues realitats totalment inseparables.

L’humanista digital No és veritat, per tant, que existeixi una oposició entre ser un bon científic i saber d’Humanitats. Les dues realitats es necessiten. Potser, com diu el periodista i professor Rafael Gómez Pérez, haurem d’afirmar que “la literatura le sienta bien a un físico, como las matemáticas a un músico o la biología a un historiador. (...) Hasta que la opinión pública no ‘reciba’ la necesidad de una educación rica en humanidades, los profesores de ‘letras’ se sentirán ignorados; los de ‘ciencias’ inútilmente vencedores. Pero quienes pierden son los alumnos”.

El món està canviant. La digitalització de la cultura porta a parlar d’un humanisme digital, que “contribueixi – afirma Suárez– a l’alfabetització digital de la societat i a l’entrenament en la resolució col·laborativa de problemes complexos”. Google cerca humanistes que s’atreveixin a aplicar el seu vast coneixement a unes tecnologies que sovint els poden superar: “Per a poder crear una escala de valors, cal controlar les tecnologies i ser capaç d’entendre el món des de la perspectiva de la complexitat que té la vida humana”. I això, només ho pot fer un humanista.

“Si jo hagués estudiat Filosofia o Història de l’Art, i fins i tot Literatura, m’hauria servit molt més per al cinema que la mateixa escola.

La formació humana és la que, al final, et dóna les històries que expliques. Les Humanitats, excepte la tècnica, aporten la resta de capacitats. I la tècnica, en molt poc temps queda desfasada”.

“M’encantava la idea d’adquirir coneixements tan variats Avui treballo en el sector turístic i les Humanitats m’han ajudat a entendre amb profunditat com s’originen els destins turístics, quins punts es tenen en compte a l’hora de fer-ne la selecció, què fa més atractiu un destí determinat, etc”.

“Vaig compaginar els estudis d’Humanitats amb Periodisme i després vaig fer un màster en guió per a cinema i televisió. He treballat en productores de cinema, a la televisió, com a freelance per a algunes revistes literàries i ara estic escrivint una novel·la i tinc una petita empresa. Les Humanitats m’han donat una formació que m’ha ajudat en tota la meva trajectòria”.

Nadia del Pozo (Hum. i Per’07).

Periodista.

Josep M. Torrelles (Per’09 i Hum’12) Dir. de màrqueting a touroperador i Nextel.travel.

Gustavo Ron Director de cinema. Mia Sarah (2006); Vivir para siempre (2010)

“Un periodista és un professional, però un periodista humanista és un professional avançat: a l’hora de prendre decisions parteixes d’una base molt més àmplia i estàs més ben preparat”.

Alberto Chinchilla (Per’07 i Hum’08. Postgrau en Periodisme Esportiu). Sotsdirector de màrqueting a RomeReports TV News Agency

UN MÓN PER DESCOBRIR

Facultat d’Humanitats

Teresa Vallès: “LES COMPETÈNCIES més valorades s’adquireixen a

HUMANITATS” Fins a quin punt són importants les Humanitats, avui?

Són indispensables, com en totes les èpoques, perquè l’home es retrobi amb ell mateix. I retrobant-se ell mateix trobi l’altre, i descobreixi que té una responsabilitat amb l’altre.

I això l’esperoni a preocupar-se pel seu entorn. Només així creixem realment. No hi pot haver plenitud humana sense aquest descobriment d’un mateix i dels vincles que l’uneixen amb els altres.

Però això, a la pràctica, com es manifesta?

Són uns valors culturals que es transmetren a través de la literatura, de la pintura, del teatre... de totes les arts i també, lògicament, per contagi o simbiosi amb persones que són referents. Quan totes les persones d’una societat són realment conscients del seu potencial –gràcies a aquest rerefons heretat-, la societat funciona. És a dir, la democràcia perquè funcioni necessita autèntics ciutadans. No individus manipulables, sinó persones que actuïn amb llibertat i responsabilitat, que tinguin un compromís social. La crisi actual posa de manifest una falta de valors: només cal veure els diaris per adonar-se’n. És una situació fundada en una societat individualista sobre la qual no pot haver-hi autèntica convivència.

Estan en crisi, les Humanitats?

Un dels símptomes del fet que aquesta societat està com està és la por injustificada que manifesten sovint pares i mares quan el seu fill diu que vol estudiar Humanitats.

Tot estudiant que vulgui fer Humanitats sentirà mil vegades la mateixa pregunta: però quines sortides té?, què faràs després? En realitat, les competències més valorades en els entorns professionals s’adquireixen de manera natural en una carrera com Humanitats: esperit crític, capacitat de síntesi, creativitat, facilitat de comunicació, empatia, preocupació pels altres, treball en equip... Si un decideix el seu futur professional segons les ofertes d’Infojobs i no a partir dels seus talents, no pot construir un futur sòlid. És fàcil dir-ho.

Sí, però l’única garantia és ser coherent amb el que ets. La realització professional es produeix quan hi ha una coincidència entre tres factors: el que m’agrada, el que puc fer bé i el que l’entorn necessita. Hauríem de saber crear el clima social i l’opinió pública perquè cadascú trobi en quin espai conflueixen personalment els tres factors. Perquè llavors la societat sencera creixerà. Tothom aportarà allò que de manera natural són els seus talents. Hi ha molts tòpics per vèncer, encara.

5

De vegades, la defensa de les Humanitats es presenta com a una oposició a les ciències.

Són simplificacions que a vegades es queden enquistades en l’opinió pública. Crec que totes les disciplines tenen el mateix objectiu, que no és més que la recerca de la veritat. I en això hem d’aprendre a cooperar i a saber que tothom pot aportar-hi quelcom. Són diferents metodologies, diferents objectes d’estudi. Parlar d’una oposició és erroni. Crec que no es pot fer ciències sense una visió antropològica profunda, i molt menys, viure feliçment.

LES HUMANITATS DONEN ESPERIT CRÍTIC, CAPACITAT DE SÍNTESI, FACILITAT DE COMUNICACIÓ, I MOLT MÉS.

Són, les Humanitats, una herència que cal posar al teu nom?

Sí, és clar. Són un patrimoni que hem rebut i que dóna moltes pistes i profunditat per a entendre la vida mateixa. Si no, pots acabar sent molt ric, vivint com un pobre ignorant: superficialment. Hi ha un munt de saviesa per descobrir!

Newsuic 32. maig-juny de 2012

“La suposada manca de sortides professionals dels estudis humanístics –en paraules de la degana de la Facultat d’Humanitats de la UIC, Teresa Vallès– és un tòpic que cal vèncer”. Del sector cultural, al del turisme o el de cooperació i desenvolupament; de l’àmbit de la diplomàcia –com a mediador en conflictes, per exemple–, al d’estudis sobre multiculturalitat, immigració, etc.

“També cada cop és més evident –continua la degaPART DEL na– que en REPTE DE l’àmbit de L’HUMANISTA les noves tecnologies ESTÀ EN cal treballar en equips INVENTARSE DIA RERE multidisciplinaris DIA amb professionals que tinguin una visió global de la cultura”. És un futur en part clàssic, i en part nou. Deia Juan Luis Suárez, professor de la Western University (Canadà), que l’humanista té moltes sortides, “i part del repte és inventar-les: des de l’alfabetització digital –una tasca immensa que requereix moltes mans i moltes ments treballant-hi i cal que sigui des de la infància–, fins als híbrids humanista emprenedor, que crea aplicacions web o mòbils en l’àmbit educatiu, de l’edició o de la comunicació: és un camp molt obert. És un fet acceptat que les noves tecnologies s’han globalitzat gràcies a les xarxes socials, i en aquest àmbit, els humanistes hi tenim molt a dir. És l’hora de sortir-hi a jugar”.

DEGANA DE LA

V Veus PER UNA FISIOTERÀPIA CADA DIA MÉS CIENTÍFICA

LA LLAVOR DE L’ESTAT DE DRET

Caritat Bagur

Montserrat Nebrera

Directora de Fisioteràpia de la UIC

Newsuic 32. maig-juny de 2012

6

Per poder donar una atenció integral i de qualitat a la persona, el fisioterapeuta ha de saber interpretar el coneixement científic que justifiqui la seva pròpia actuació professional.

Encara, però, el camí és llarg. És un fet que la Fisioteràpia és una disciplina jove. En les últimes dècades hi ha hagut una focalització més gran en assentar les bases des de la perspectiva tècnica, però poc a poc han anat arribant nous professionals que han donat un impuls científic molt interessant. En aquest sentit, el nostre Màster en Fisioteràpia i Evidència Científica hi té un gran paper ja que els que l’han realitzat han estat persones amb la capacitat de contribuir a la fonamenLA cienFISIOTERÀPIA tació tífica de la TÉ UN seva dilatada PAPER MOLT experiència, presentantIMPORTANT ne els resultats EN LA obtinguts PROMOCIÓ en diferents DE LA SALUT congressos internacioI L’ATENCIÓ nals, i aporINTEGRAL DE tant algunes LA PERSONA publicacions científiques rellevants i de gran impacte.

També cal tenir en compte que aquesta expansió científica moltes vegades ha anat de la mà de la col·laboració amb altres col·legues a través de relacions científico-

professionals que s’han establert tant a nivell nacional com internacional. Han estat estudis que, per tant, arriben molt més enllà que els propis límits d’un treball de fi de màster, generant noves línies de recerca.

Els èxits aconseguits ens han portat a construir un nou laboratori de valoració en Fisioteràpia que permetrà als professionals que tinguin inquietud en fonamentar la seva actuació clínica, poder gaudir de mitjans per a fer les seves valoracions, tant a nivell real com simulat i contribuir a augmentar la bona praxis clínica basada en l’evidència científica.

Avui en dia, no hi ha dubte, que la Fisioteràpia té un paper molt important en la promoció de la salut.

A través de l’atenció individual i integral de la persona, aquesta disciplina pot donar un valor afegit a la cerca del benestar. Per aquest motiu, i essent cada dia més ben valorada la figura del fisioterapeuta en les polítiques sanitàries, cal donar un nou impuls a la formació complementària al grau, buscant l’excel·lència en l’especialització clínica, com en les àrees com la Fisioteràpia Pediàtrica o Esportiva.

I tot això, només pren la força necessària quan està fonamentada amb una bona metodologia i una base científica, que és precisament el que pretén la UIC amb cada una de les assignatures del pla d’estudis del màster en Fisioteràpia. És el que s’està gestant, a nivell nacional i europeu, en aquesta àrea de coneixement que poc a poc va fonamentant-se científicament.

Professora del departament de Ciències Jurídiques i Polítiques

Malgrat no haver estat mai aplicada, malgrat la declaració explícita de rigidesa (prohibia que es reformés durant un grapat d’anys), malgrat que avui seria titllada de masclista, classista i esclavista, la Constitució de Cádiz de 1812 – anomenada “la Pepa” pel dia que es va promulgar– és el símbol de l’arribada tardana a Espanya del constitucionalisme liberal, que, fruit de la Revolució Francesa, s’estenia per l’Europa vuitcentista amb l’objectiu d’emular les revolucions anglesa i americana després del viatge d’Alexis de Tocqueville a l’altra banda de l’Atlàntic.

Però, pel que fa a Espanya, ha esdevingut el símbol d’una conquesta jurídica de la llibertat –liberté, égalité, fraternité era el lema revolucionari–, que trigaria molt més temps a fer-se una realitat material, però que sobre el paper suposava: dividir el poder polític per garantir que no s’imposés arbitràriament sobre la gent; declarar l’imperi de la llei sobre les decisions dels jutges, sobre l’actuació dels governants i sobre tota l’Administració pública, i el reconeixement d’un seguit de drets i llibertats que, fets aleshores a mida per a la classe econòmicament emergent –la burgesia–, construirien l’Estat com a organització política tal com avui el coneixem.

El 1804, la França que havia tallat el cap a Lluís XVI i a Maria Antonieta coronava empera-

dor Napoleó Bonaparte. Una constitució no els va semblar prou sobirana, mentre als Estats Units els jutges començaven a dictar sentències reconeixent la supremacia de la Constitució com a norma jurídica. A Europa això encara trigaria un segle a passar. Pel camí, un munt de constitucions claudicaren davant la llei, i a Espanya se’n succeïren amb diferents signes ideològics, totes pensades per durar, però totes volàtils i menystingudes.

Cap de les nostres constitucions ha durat el que ha durat ‘LA PEPA’ ÉS l’americaSÍMBOL DE na, amb L’ARRIBADA quasi ja tres-cents TARDANA anys d’exisDEL SENTIT tència, mai qüestioLIBERAL DE font CONSTITUCIÓ nada, d’inspiraQUE ció per a ortodoxos S’ESTENIA i per a PER EUROPA crítics amb el sistema.

La nostra Constitució actual, de 1978, i el Tribunal Constitucional, que en vigila el compliment per a governants i a governats, són avui obertament objectats. Potser perquè la Constitució no ha estat pràcticament reformada en 30 anys d’existència? Cap text constitucional espanyol ha satisfet de debò les aspiracions del seu poble? La llavor fou plantada fa dos segles, però potser no era l’adequada.

TRABAJAR MÁS Y COBRAR MENOS: LA REALIDAD SE IMPONE

UN SANT DE LES ÍNDIES

Pedro García del Barrio

Xavier Baró

Vicedegà de la Facultat d’Humanitats

Profesor del Departamento de Economía y Organización de Empresas

El desempleo juvenil no es sino un despliegue de esa disfunción (o enfermedad, usando una imagen médica) del mercado de trabajo que llamamos paro, y que se ceba en colectivos RESULTA especialmente CRUCIAL vulnerables QUE EL como los CIUDADANO jóvenes. Entre los tipos de COMPRENDA paro, el más QUÉ ESTÁ EN preocupante el estructuJUEGO Y LO es ral –resultado QUE IMPLICA del desajuste SU ACTITUD entre los requerimientos de mano de obra de las empresas y la cualificación de los trabajadores–, que es de largo plazo y tiene difícil solución.

hasta situarse en el 8,1%. El clima general era de optimismo, aunque los expertos no ignoraban que esa cifra ocultaba un desempleo elevado y persistente, alimentado por problemas que aquejaban a la economía española desde antiguo.

Los errores de percepción, tuvieron el efecto perverso de hacer que se considerasen prescindibles –o al menos prorrogables– ciertos cambios que la situación exigía. (Se diría que el enfermo estaba grave, pero que no lo sospechaba, ni tal vez aceptaría el remedio). El problema es mayor si la disconformidad entre expectativas y realidad, en lugar de movilizar talento y energías para crear empleo, desemboca en la parálisis o en la protesta estéril.

Simplificando mucho (y siguiendo con la metáfora médica), podría decirse que para combatir el paro estructural se precisan reformas a largo plazo (terapias continuadas, intervenciones quirúrgicas, etc.), que afronten las causas últimas del problema.

Al llegar a este punto, nos enfrentamos a un nuevo dilema. Porque si bien las autoridades económicas parecen decididas a llevar hasta el final estas reformas –tan drásticas como necesarias para nuestra maltrecha economía–, también es cierto que su efectividad dependerá del modo en que respondan los agentes económicos. (También una actitud negativa del paciente puede dificultar su curación). Este es el escenario en que se enmarca la reforma del Gobierno, cuya eficacia –tanto a corto, como largo plazo– está supeditada a la acogida que reciba por parte de empresarios, trabajadores, agentes sociales, etc.

En 2006, tras un periodo de 14 años de crecimiento, la tasa de paro en España se había recortado 15 puntos,

Sólo una vez se ha captado la magnitud del problema, tendrá sentido analizar puntos concretos que plantea la

Calungsod seguia el jesuïta castellà Diego Luis de San Vitores (1627-1672) en la seva tasca catequètica entre els indígenes d’aquelles illes del remot Pacífic. La missió s’anà desenvolupant de manera pacífica, però aparegueren les primeres tensions com a fruit del xoc cultural entre dues mentalitats ben diferents. reforma laboral en España, así como los “planes nacionales de empleo” de la Comisión Europea, para combatir el paro juvenil y reducir la segmentación de los mercados laborales. Coincido plenamente en que resulta crucial que los ciudadanos comprendan lo que está en juego y las implicaciones de la actitud con que reaccionen.

Y, ¿qué decir de la huelga general? ¿Cabe en este escenario la indignación y la protesta? Pues supongo que sí, pero mejor que dure poco, y que cuanto antes asimilemos la realidad y trabajemos esforzadamente. Por eso, acaso sería mejor planear una huelga a la japonesa… y por mucho tiempo.

Les pèssimes condicions de vida en què vivien els indígenes comportaven una mortalitat elevadíssima.

Alguns indígenes, moguts pel rancor, cregueren que l’aigua del baptisme estava enverinada. El 2 d’abril del 1672 el beat San Vitores i Calungsod es disposaven a batejar la filla del líder local Matapang. Havien rebut el consentiment de la seva mare, però alguns illencs i el mateix Matapang es van encendre d’indignació i procediren al martiri dels dos cristians. La figura del futur sant Pere Calungsod ens esperona pel seu profund sentit de sacrifici i servei envers els altres.

Però alhora també és un model per als laics, car demostra que l’evangelització ha de ser una tasca de tots.

7 Newsuic 32. maig-juny de 2012

Si hubiera que resumir en una línea la actitud con que conviene afrontar la terrible crisis en que estamos inmersos, podría ser ésta: ¡trabajar más, sin quejarse y cobrando menos! Este es el contexto adecuado en el que discutir sobre el paro juvenil y el impacto que puedan tener unas u otras reformas.

El 18 de febrer passat Benet XVI aprovà la canonització del qui ha de ser el primer sant de les illes Mariannes (Oceania) per al 21 d’octubre, Pere Calungsod. La notícia ens interpel·la directament en dos àmbits, com a catòlics i com a membres de l’Estat espanyol. Pere Calungsod (conegut a l’època com a Pere Calonsor, 1654-1672) fou un jove catequista, laic, que acompanyà els jesuïtes espanyols en la seva missió evangelitzadora a les illes Mariannes (conegudes en el moment de manera pejorativa com a Illes dels Lladres).

Els Campus L’ENTREVISTA

“LA INFERMERA ÉS una persona capaç de respondre a la pregunta:

‘però vostè, què faria?’”

El psiquiatre vienès Viktor Frankl va escriure un llibre en què parlava del sentit de la vida, però en l’àmbit de la psicologia clínica: un sentit que dóna un benestar psicològic; i físic. Cristina Monforte, directora d’Infermeria de la UIC, parteix d’aquest punt de vista per al seu estudi sobre el desig d’avançar la mort en pacients amb processos terminals. Això, mitjançant l’aplicació d’una escala de nom realment curiós: Schedule for Meaning in Life Evaluation, que es correspon amb les sigles SMiLE, de Martin J. Fegg. Un somriure que l’equip de la doctora Monforte vol intentar trobar també per als malalts.

Newsuic 32. maig-juny de 2012

8

Jaume Figa Director Newsuic

L’escala SMiLE d’alguna manera intenta objectivar aquest sentit de la vida. És clar que es tracta de quelcom subjectiu: cadascú té el seu; però cal ajudar a retrobar-lo a través de les cures, de l’acompanyament, etc. Viktor Frankl deia que tothom té dins seu un sentit que el fa viure, però l’ha de trobar. En el nostre estudi actual, partim de la hipòtesi que com més es perd el sentit de la vida, més gran és el desig de morir. I a la inversa.

De totes maneres, suposo que, en situacions molt extremes, és normal que un desitgi morir en lloc de seguir com està, no?

Sí i no. L’home –cadascú de nosaltres– està fet per viure, no per morir; però tampoc vol viure en condicions de sofriment extremes. Vol que algú l’acompanyi, tenir un control d’allò que li passa, saber què té... Hi ha un estudi molt interessant, de Bèlgica, fet amb malalts de cures pal·liatives que demanaven que se’ls avancés la mort.

Però, al cap d’un temps, després d’un bon acompanyament i tractament, canviaven totalment de parer. El desig de morir és una reacció a una situació de patiment; físic, sí: però sobretot psíquic i/o espiritual. Per tant, per què no hem d’anar a buscar les causes d’aquest desig, com faríem per intentar guarir un càncer o una pneumònia, per exemple? El més fàcil és acabar amb una vida i concedir uns desitjos que,

a més, són oscil·lants i fins i tot poden variar en qüestió d’hores. Si poguessis parlar amb qualsevol professional que treballa a cures pal·liatives, et diria que la majoria dels pacients no vol morir, sinó que se’ls faci costat.

De vegades, l’interès per l’eutanàsia pot portar a pensar quelcom ben diferent, no?

El problema és que jutgem des del nostre punt de vista; és molt fàcil parlar quan tens salut. Si et preguntessin si series capaç de suportar una malaltia en aquestes situacions terminals, diries que no, que impossible; que preferiries morir. Però la realitat és ben diferent. Els malalts, també volen viure.

Tenim una capacitat d’adaptació a les situacions de malaltia immensa. Tant és així que quan vaig fer l’estudi i buscava malalts que volguessin avançar la mort, no en vaig trobar. En realitat, allò que els malalts demanen és companyia: “que algú m’ajudi, perquè jo no vull viure sol d’aquesta manera”. És la tasca de la Infermeria.

Sí. Ha de ser un professional de les cures, amb un tracte molt humà, que és el que més recorda el malalt, sempre. Per això, la Infermeria té una part humanística que és fonamental. No n’hi ha prou a tenir una formació tecnicocientífica, has de ser una persona capaç de respondre a la pregunta que sovint et fan: “però vostè, què faria?”; és a dir: “acompanyi’m a prendre aquesta decisió”. Amb l’Any de la Infermeria a la UIC, volem donar a conèixer precisament aquesta pro-

fessionalitat i replantejar aquest sentit magnànim de tenir cura.

El problema pot ser en saber-se distanciar, suposo.

Hi ha d’haver un terme mig, que no vol dir no donar-ho tot. Un professional no implicat amb la seva feina, no pot ser un bon professional; en l’àmbit que sigui. És cert que part d’aquesta implicació voldrà dir implicar-se, també, amb el patiment, amb el dolor...; i, fins i tot, amb el dol. I això és el que més por fa. Però mantenir una barrera per evitar que ens afectin els problemes dels malalts és complicat i fa que moltes vegades no estiguem al costat dels que pateixen i ens necessiten. De vegades, acompanyar voldrà dir deixar l’espatlla o tenir uns mocadors preparats. És cert que cal trobar un equilibri, però també és cert que és part de la professionalitat saber acompanyar en el plor.

On és el límit entre el voluntarisme de prendre’s la cura d’un pacient com una cosa molt pròpia i l’objectivitat?

Encara sort que cada vegada es treballa més en equip. De vegades un cas te’l fas tan teu que perds objectivitat. Durant tretze anys vaig treballar en una unitat de cures intensives on, tot i la situació, creus que no se’t moriran el malalts.

La sofisticació tecnològica que fas servir et fa pensar una mica que estàs per sobre de la mort i de la guarició. I realment, gràcies als avenços d’avui en dia, celebres moltes més guaricions que

“

L’HOME ESTÀ FET PER VIURE, NO PER MORIR, PERÒ TAMPOC NO VOL VIURE EN CONDICIONS EXTREMES DE SOFRIMENT

“

LA INFERMERIA TÉ UNA PART HUMANÍSTICA QUE ÉS FONAMENTAL no lamentes morts. Els malalts que són al teu càrrec tenen una vida per la qual has de lluitar fins al darrer moment; però costa reconèixer el moment en què ja no s’hi pot fer res més.

Alguna vegada has tingut ganes de engegar-ho tot a rodar?

Sí, moltes, de fet. Però has de ser conscient que és ell, el malalt, no tu. De vegades, la situació de patiment és tan gran que fa que siguin agressius, mal educats o insolents i que reaccionin molt malament, fins i tot amb agressió verbal o física. Però el professional de la Infermeria ha de saber fer-se càrrec de la situació: no sabem com reaccionaríem amb una malaltia com la seva. Això sí: també hi ha moments exemplars, com la d’aquell noi al qual van haver d’amputar dues cames: “sí, he perdut les cames –deia–, però la vida no s’acaba aquí. Sóc jo igualment”.

Són coses que et fan veure que la Infermeria és una gran professió.

GRUP E-WORLD

HO ESTEM FENT BÉ?: EL DILEMA

DAVANT

LA CRISI

Universitat ve d’universal: ‘magnanimitat’. L’universitari és el que vol ampliar el seu coneixement: no només vol saber el que estudia a la carrera. En aquesta línia va néixer el grup e-World: estudiants inquiets amb la idea de crear fòrums de debat sobre l’actualitat. Aquesta vegada, va ser el torn de l’economia, però amb la intenció de veure el costat positiu de la crisi: aprofitar-la per treure’n conclusions. I actuar.

Redacció

Així, d’entrada, el més eficaç seria un canvi de mentalitat. Aprendre dels errors del passat per aconseguir arreglar el futur, sense oblidar les tres variables econòmiques –i no només aquestes– que han tingut a veure amb la crisi: l’estalvi, la productivitat i les institucions. I, a partir d’aquí, començar de zero.

Caldrà retallar els salaris? Potser sí.

Però no a costa que els altres continuïn enriquint-se. Sembla que el més ràpid i senzill és l’acomiadament, però cal pensar magnànimament: buscar solucions per mantenir la mà d’obra sense necessitat de tenir despeses grans, i augmentar la productivitat.

La gravetat de la crisi continua sobre la taula. És impossible treure conclusions objectives i inamovibles, però sí alguns reclamen un mea culpa al sector financer, d’altres opinen que hauria de ser quelcom col·lectiu. Al final, la intervenció d’algú de la sala fent referència a la informació que revela el documental Inside job va posar el debat de nou en l’àmbit financer.

Interpel·lat d’aquesta manera, Cirus Andreu va tornar a dedicar algunes reflexions a la realitat que les causes d’aquesta crisi global són complexes, i moltes, les responsables. D’una manera o d’una altra, tots hi hem estat implicats, i tots n’haurem de sortir... també pensant globalment.

Josep Lluís Cleries

Juan Antonio García Amado

Ana Villegas

Irene Rigau

2 de març

22 de marzo

31 de març

19 d’abril

Va participar en una taula rodona organitzada per l’Institut d’Estudis Superiors de la Família de la UIC (IESF). “La política familiar no és una despesa, és una inversió”, afirmà.

Bajo el título “¿Dónde va el derecho actual?”, el profesor habló de una “hipertrofia legislativa”: cada vez se regulan más los modos de vida, llegando a un proteccionismo personal extremo.

Els alumnes de l’assignatura Estructura del Sistema Audiovisual van tenir l’oportunitat de compartir una classe amb Villegas, responsable de Relacions Públiques de RTVE a Catalunya.

Va inaugurar les Jornades d’Organització i Lideratge en els Centres Educatius, que neixen amb la intenció de crear un fòrum d’intercanvi d’experiències per a directius d’institucions educatives.

El grup estudiantil e-World va organitzar una taula rodona, moderada pel degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la UIC, Miquel Bastons, i uns ponents de luxe: Joan Tugores, catedràtic d’Economia i antic rector de la UB; Cirus Andreu, subdirector general de Banc Sabadell; Ramon Folch, director de Responsabilitat Social Corporativa de l’ISS a Espanya i Antonio Argandoña, professor de l’IESE i titular de la Càtedra “la Caixa” de Responsabilitat Social de l’Empresa i Govern Corporatiu de l’IESE. La meta? Intentar respondre a la pregunta

CARES

DE LA NOTÍCIA

Conseller de Benestar Social i Família

Catedrático Fía. Dcho. Universidad León

Relacions Públiques RTVE Catalunya

Consellera d’Ensenyament

9 Newsuic 32. maig-juny de 2012

de si ho estem fent bé davant la crisi que vivim. El problema està en el punt de partida. Segons el diagnòstic que va fer Argandoña, i que sembla que té un suport ampli, es produeix la paradoxa que la gent vol defensar els seus interessos particulars exacerbant un indiVIVIM vidualisme notable i pretén que li resolEN UNA guin els problemes PARADOXA que planteja la crisi.

Després, cal corQUE CAL regir una visió del EVITAR món tan maldestre dels que pretenen que ningú no es fiqui en la seva vida, però quan hi ha problemes, que sigui el “papa Estat” qui els els solucioni.

TALLER DE SOSTENIBILITAT I COOPERACIÓ

NOMENAMENTS

Quan ajudar t’ajuda Sostenibilitat i cooperació. Aquest era el lema de la jornada del 12 d’abril passat a la UIC. Un dia en què la Universitat va convidar tota la comunitat universitària a reflexionar sobre les actituds sostenibles i de cooperació presents en la nostra vida.

Carmina de Bofarull

Newsuic 32. maig-juny de 2012

10

1r de Periodisme

Durant el matí del passat dijous 12 de març els professors Alfredo Marcos, catedràtic de Filosofia de la Ciència a la Universitat de Valladolid, i Daniel Sánchez Mata, catedràtic de Botànica a la Universitat Complutense de Madrid, van parlar sobre la seva visió de la “UNA DE LES sostenibilitat i la importànCOSES QUE que tenen MÉS EM VAN cia les nostres SORPRENDRE actituds en aquest àmbit.

convidada–, però una de les coses que més em va sorprendre va ser la seva alegria de viure”.

Són experiències que marquen la vida.

Com la de l’Isaac, que va col·laborar en un camp de treball a Costa d’Ivori: “Jo

L’Eva va fer les pràctiques del tercer curs a l’Hospital Sant Joan de Déu, a l’Aula Hospitalària. “Sabia que ho passaria malament, que seria dur, que hi anava per ajudar els nens –deia la

El nou professor de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut ha estat nomenat director de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària.

em vaig adonar que ells m’havien ajudat més a mi que no pas jo a ells”.

Eren experiències d’allò més variades, i en llocs molt distants: des de casa nostra fins al continent africà o l’Amèrica Llatina. És aquí on la Roser va anar a ajudar la gent d’un petit poblet del Perú: Huancavelica.

“Em va sorprendre –deia la Roser– la innocència i el poc esperit crític de la gent d’allà; la naturalitat i la transparència que tenien”.

Al final, el que compta és l’alegria en què un està immers quan se sent tan útil i, sobretot, quan veu que hi ha tanta felicitat amb ben poca cosa: “És increïble com es pot arribar a ser tan feliç, amb les condicions amb què viuen en aquests països –afirmava l’Isaac–.

Això, l’Àfrica m’ho va ensenyar”.

VA SER L’ALEGRIA DE VIURE DE TOTS AQUESTS INFANTS NECESSITATS

Un dels plats forts va ser la taula rodona de la tarda, amb el títol “La cooperació com a experiència transformadora”, al Saló de Graus de la UIC, que va ser moderada pel Dr. Pere Puig i va tenir com a testimonis convidats Eva Burniol, estudiant d’Educació a la UIC; Roser Freixa, cap de la Unitat de Disseny Gràfic, i Isaac Vàzquez, del Servei d’Informàtica, també de la nostra universitat.

Albert J. Jovell

En total, més d’una hora en què tots els assistents van poder gaudir de l’experiència dels que han pogut cooperar amb altres països. “No hem de tenir por de ser militants compromesos –assenyalava Pere Puig, en acabar la taula rodona–; realment, ajudar ajuda”. Una bona conclusió de tot el que va sortir durant aquella estona.

tenia la idea d’ajudar nens pobres sense aigua ni menjar, però va ser totalment diferent. Diferent perquè és molt més: hi ha molta pobresa, sí; però lluny de dedicar-se a donar, un rep. I molt”. És el que deia l’Eva, per exemple: “Al final

D’altra banda, durant tot el dia, la comunitat universitària va tenir l’ocasió de practicar la sostenibilitat en els “tallers creatius”, així com obtenir informació sobre el tema en els diferents estands preparats per l’ocasió i conèixer diferents accions cooperatives.

Jovell és metge especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública, i Doctor in Public Health a Harvard University, on va estudiar dos màsters i en Sociologia per la Universitat de Barcelona de la que també és doctor i llicenciat en Medicina i Cirurgia.

A més, és llicenciat en Sociologia i Ciències Polítiques en la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària, que dirigeix Jovell, sorgeix per donar resposta als reptes i les necessitats que els sistemes sanitaris moderns han d’afrontar en un entorn de canvi constant i de món globalitzat.

Javier Junceda El Dr. Javier Junceda, degà de la Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques de la UIC, ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat Antonio Guillermo Urrelo, de Cajamarca, Perú. Junceda és llicenciat en Dret per la Universitat d’Oviedo i doctor en Dret Administratiu per la Universitat de Valladolid. Al llarg de la seva carrera ha compaginat l’exercici de l’advocacia amb la carrera acadèmica a Espanya i Amèrica Llatina. És autor de nombroses publicacions i ha participat en diversos projectes universitaris de recerca.

Alumnes de Fisioteràpia a la Marató de Barcelona Per quart any consecutiu, alumnes de Fisioteràpia de la UIC van participar com a voluntaris a la Marató de Barcelona, dins de l’àrea de recuperació dels atletes participants, podent posar en pràctica els seminaris de massatge esportiu i estiraments.

HISTORIAS

El taekwondo:

responsabilidad, sacrificio

Y DEDICACIÓN

Laura Urriola (Cantabria, 1988) estudia Fisioterapia en la UIC y es graduada en Magisterio por la Universidad de Cantabria. El pasado agosto consiguió la medalla de plata de taekwondo en la XXVI Summer Universiade Shenzhen 2011, que se sumaba a las ya más de 40 medallas de oro (entre autonómicas, nacionales y mundiales) y otras más de plata.

Carmina de Bofarull 1º de Periodismo

APOYO: SIN ELLOS, NO ESTARÍA DONDE ESTOY”

Viendo este horario, cualquiera podría decir que tiene mucho tiempo libre, pero nada más lejos de la realidad: “hay que sumar el cansancio físico, el tiempo de ir al fisioterapeuta debido a las muchas lesiones musculares y articulares... Es un deporte que, por tener una gran parte de estrategia, implica mucho desgaste psicológico”, reconoce.

Por ello, durante los momentos que le quedan, es cuando invierte el tiempo en sus estudios: “creo que la clave está en dedicarle todos los días un rato, y durante ese tiempo aunque sea poco, debes estar concentrada solo en eso” nos explica Urriola, añadiendo que escogió la UIC porque tenía muy buenas referencias de los fisioterapeutas del CAR:

Por supuesto, también están sus amigos y su familia. “Intento ir una vez al mes a Cantabria, si la universidad y las competiciones me lo permiten; para mí, mi familia es mi máximo apoyo: quién sabe si sin ellos estaría donde estoy ahora”, afirma Laura. Eso sí, reconoce que esta distancia le ha obligado a madurar antes: “El taekwondo me ha aportado muchos valores que me han hecho crecer como persona. Pero ante todo me ha enseñado responsabilidad, sacrificio y dedicación”.

Mn. José Luis Riocabo

Capellán del Campus Barcelona.

Facultad de Educación

Un anarquista conservador e intelectual insobornable como Arturo San Agustín, según Rafael Nadal (el Premi Josep Pla, no el de Roland Garros…), ha titulado Un perro verde entre los jóvenes del Papa la crónica sin prejuicios y sorprendente de la semana (JMJ/2011) en la que los jóvenes católicos –entre ellos, de la UIC– transmitían buenas vibraciones, según él, y los que protestaban contra el encuentro de Madrid propagaban el mal rollo. Pensaba encontrarse con un montón de hijos de papá almibarados y acabó atrapado por la vitalidad entusiasta de un millón de jóvenes normales.

Nadal confiesa no practicar desde hace años y afirma que a menudo recrimina a sus amigos practicantes que cuesta identificarles por su comportamiento ejemplar en el trabajo o en la calle. Deberían confiar más en la fuerza de sus convicciones –dice-; como aquella peregrina sevillana, joven y guapa, a la que el autor preguntó por Jesús. Respondió: –¿Te gusta mi sonrisa? Él: –Sí, claro. Ella: –Pues ese es Jesús.

Reconocía, Nadal, que cuesta de creer, pero como imagen es mil veces más estimulante que la mala uva de los pedantes que se pasan el día criticando. La sevillana anónima, sin pretenderlo, desmontaba el amenazante tópico de la anterior campaña en TMB (2009) para fomentar el ateísmo: “Probablemente Dios no existe. Deja de preocuparte y disfruta la vida”. Como ella, son muchas y muchos las/os estudiantes o jóvenes trabajadoras/es que se sienten libres para entusiasmarse y disfrutar ante la sonrisa de chicas y chicos de a pie que transparenta a Jesús. “Te sorprendían –recoge

el libro– con cosas sencillas: si una persona mayor tenía que cruzar la calle, la ayudaban; si subía a un autobús, le cedían el asiento. Por unos días, la ciudad era amable y te sentías seguro; parecía NY al día siguiente del 11-S”. ¿Cuál es la fórmula? La clavó la fallecida profesora universitaria de teologia, Jutta Burggraf. Existe un lenguaje SI QUEREMOS no verbal, que susTOCAR EL tituye o CORAZÓN DE acompaña nuestras LOS OTROS, palabras.

TEMEMOS Es el clima QUE CAMBIAR que creamos PRIMERO EL a nuestro alrededor, NUESTRO ordinariamente a través de cosas muy pequeñas como, por ejemplo, una sonrisa cordial o una mirada de aprecio. Pero el cariño ha de ser real. No basta con sonreír y tener una apariencia agradable. Si queremos tocar el corazón de los otros, tenemos que cambiar primero nuestro propio corazón.

Uno percibe cuando no es querido, por mucho que le sonrían.

Algunas personas transmiten siempre buenas vibraciones y otras siempre contagian el mal rollo.

11 Newsuic 32. maig-juny de 2012

Practica taekwondo desde 1996 y empezó a competir en 2000, a nivel autonómico. En 2001, ganó su primer oro nacional: “A partir de entonces, ya no he parado”, reconoce. Tres lustros de esfuerzo y preparación: “entreno en el CAR dos veces al día; a las 7 de la mañana y a las 6 de la tarde. Entre una hora y media y dos. El primero lo tuvimos que adelantar un poco, para poder llegar a la universidad, aunque 15 minutos tarde: “MI es de agradecer la FAMILIA ES flexibilidad de los EL MÁXIMO profesores”.

“desde un principio, esta universidad se portó bien conmigo, y los profesores lo siguen haciendo”.

BUEN ROLLO

Sabies que...

Arturo Méndiz, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UIC és el productor del curtmetratge El barco pirata, guanyador del Goya 2012 al millor curt de ficció. També va ser nominat com a millor curtmetratge als Premis Gaudí 2012 i premiat al III Young Values Film Festival, entre d’altres premis. https://vimeo.com/20520056

MISCEL·LÀNIA DELS CAMPUS

FORMACIÓN

Eladio Jareño

Nuevo postgrado en salud mental

El 26 de marzo, los alumnos de 3º de Publicidad y Relaciones Públicas participaron en un encuentro profesional con el educador y periodista Eladio Jareño, coordinador de la presidencia del Partido Popular de Cataluña y director de Comunicación del mismo partido.

La publicidad electoral, los mensajes políticos o la gestión de las crisis fueron algunos de los temas tratados.

12

CONVENIS Newsuic 32. maig-juny de 2012

CLASES

El Barça amb la Xarxa Vives El president del FC Barcelona, Sandro Rosell, va rebre els rectors de la Xarxa Vives d’Universitats. Aquesta aliança entre el club i la xarxa pretén utilitzar la marca Barça com a pol d’atracció de talent internacional per crear projectes acadèmics de referència en l’àmbit esportiu. El Barça seguint el lema “més que un club”, busca l’excel·lència no només en el camp, sinó també en diferents àmbits de la societat, i amb aquesta aliança vol ajudar a internacionalitzar les universitats catalanes.

DEPORTES

A LA TELEVISIÓ

Torneo Rector de karts

Una sèrie sobre Sant Cugat

El Servicio de Estudiantes-Deportes organizó el viernes 16 de marzo la segunda edición del Torneo Rector de karts, celebrado en el Kartòdrom Catalunya. Participaron una veintena de alumnos de los dos campus de la UIC. El torneo consistía en un campeonato dividido en una primera fase de entrenamiento y después la final. El ganador del torneo fue Aleix Aulestia, estudiante de primero de ADE.

El professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Luis Ramón Grifé Rubio i l’escriptor Daniel Romaní han codirigit Parlen les dones, una docusèrie que pretén ser un viatge al Sant Cugat rural del primer terç del segle XX, a través del testimoni de disset dones que relaten un munt d’aspectes de la seva vida quotidiana: el lleure, la religió, el festeig o el menjar.

JORNADES

CNDCUE 2012 Uns 200 professors del grau en Infermeria de diverses universitats espanyoles van assistir a les VI Jornades de Professorat de Centres Universitaris d’Infermeria. La jornada es va iniciar amb una conferència a càrrec de la Dra. Mercè Rullan, Coordinadora d’Estudis d’Enginyeria Informàtica i del Grau d’Enginyeria Escola d’Enginyeria - Universitat Autònoma de Barcelona.

El nuevo Postgrado en Enfermedad Mental y Alteraciones de la Conducta en Discapacitados, que cuenta con el impulso de las fundaciones AMPANS y ALTHAIA, pretende satisfacer la demanda de muchos profesionales que atienden a personas con discapacidad intelectual. El proyecto es una apuesta especial, ya que la UIC tiene como finalidad formar profesionales y personas que respeten y valoren a los demás.

FORMACIÓN

DOCÈNCIA

Un experto en trasplantes de hígado

Avaluació docent

El doctor Juan Carlos GarcíaValdecasas, catedrático de Cirugía en la UB, primer médico en realizar un trasplante vivo en España y presidente de la International Liver Transplant Society, impartió una conferencia en el salón de actos del Hospital General de Catalunya bajo el título: “El trasplante de hígado en la mejora de la calidad asistencial”. Explicó que “los trasplantes de órganos han experimentado un gran salto cualitativo en España, gracias a los modernos equipos médicos”.

El passat 11 de març es va reunir per darrera vegada la Comissió d’Avaluació Docent de la UIC (CADU) amb la finalitat d’emetre els informes finals de la Tercera Convocatòria d’Avaluació Docent corresponent al 2011. La CADU avalua la docència del professorat de la UIC seguint les directrius del Manual Docentia. En aquesta convocatòria s’ha avaluat la docència de 45 professors, procedents de gairebé la totalitat dels departaments de la UIC. En les tres edicions, s’han avaluat en total 107 professors de la UIC, amb resultats molt satisfactoris en termes generals.

Maria Fernández Capo

Magdalena Bosch

Salvador Aragonès

Enrique Rovira Beleta

“Para nosotros, el alumno es el centro de nuestro día a día. Pretendemos formar líderes y profesionales, pero también personas que respeten y valoren a los demás.” (ent. El Mundo, 11 de marzo de 2012)

“La bellesa ajuda a reconciliar àmbits diferents com la raó i els sentiments, o la nostra part més intel·lectual amb la més afectiva.” (entrevista a El Punt Avui, 10 de març de 2012)

“Barcelona tiene que ser la ciudad tranquila donde se hacen negocios, se vive en paz, y no una ciudad, refugio de la violencia de Europa.” (art. en Expansión Cataluña, 12 de marzo de 2012)

“A la UIC estem fent una cosa que podria canviar el món de l’accessibilitat: sortides d’emergència accesibles... Sempre són escales! Com una una espècie de tirolina” (ent. Radio 4, 7 de març de 2012)

Vicerrectora de Ordenación Académica y Profesorado.

Professora del departament d’Humanitats

Profesor del departamento de Ciencias de la Comunicación

Professor del departament d’Arquitectura

DELS NOSTRES PROFESSORS

CONCURSOS

La UIC, per vuitena vegada a Cevisama

Fase”, que es caracteritza per adaptar el càntir a les necessitats actuals. El jurat va destacar el projecte de Casadevall, “Encirclage”, per l’originalitat amb les peces i el contrast de llum i ombres.

Amb aquest premi, es posa en relleu el nivell dels treballs que es presenten a la Càtedra Ceràmica de l’ESARQ.

Sessió LINK®

JORNADAS

Compartint Familia, línies de recerca Economía y Sociedad

La Facultat de Medicina i Ciències de la Salut va acollir la segona jornada LINK de recerca, amb una participació d’una trentena de ponents.

L’objectiu principal de les jornades LINK© és l’intercanvi d’experiències dels professionals susceptibles de millorar la qualitat de la seva feina.

Cuatro expertos del Instituto de Estudios Superiores de la Familia (IESF) participaron en las Jornadas sobre Familia, Economía y Sociedad: políticas familiares de ámbito local, organizadas por la Fundación para el Estudio y la Formación Política. Con la asistencia de un centenar de cargos municipales, y diversos expertos analizaron las relaciones entre “demografía y política”, “matrimonio y política” y “economía y política”, que fueron los tres bloques de trabajo.

D’altra banda, Ricardo Jiménez -en col·laboració amb Joaquín Mantecón- després d’una llarga trajectòria com a professor de redacció a la Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques, ha publicat Escribir bien es de justicia, a la prestigiosa editorial jurista Aranzadi Thomson Reuters. El llibre, partint de casos reals, com el de l’empresa que va perdre un litigi econòmic per culpa d’una coma mal posada, parla de manera molt amena sobre l’art de l’escriptura jurídica.

En un altre ordre de coses, però també parlant de papes, el professor de la Facultat d’Educació Carlos A. Marmelada acaba de publicar un llibre una mica peculiar: Hasta el último aliento.

Es tracta de la primera biografia novel·lada de Joan Pau II, del qual l’1 de maig va fer un any de la beatificació. Basada íntegrament en fets reals, la novel·la recorre la vida de l’home Karol Wojtyla que va arribar a ser papa. De lectura àgil, el llibre està tenint un gran èxit de crítica.

13 Newsuic 32. maig-juny de 2012

Daniel Riverola i Lluís Casadevall, alumnes de la Càtedra Ceràmica de l’ESARQ, s’han endut el primer i segon premi respectivament en el Concurs Internacional de Disseny Cevisama LAB, amb una participació de 530 projectes procedents de tot el món. Riverola va rebre el premi per la proposta “Canvi de

Una vegada va tenir l’ocasió d’estar amb Joan Pau II. Salvador Aragonès, periodista, li va poder plantejar el problema en què es trobava sovint, quan molts col· legues seus es deixaven portar per la mentida. El Papa li respongué: “Vostè, digui sempre la veritat”.

Aquest nou llibre podríem dir que neix com a resposta a aquell repte.

Aragonès, que fou corresponsal a Roma durant l’època del postconcili i que va tenir un gran coneixement de la vida vaticana, parla de la Ostpolitik, de la masoneria italiana, del Vaticà... Un llibre imprescindible per als que vulguin conèixer a fons aquella època, de vegades una mica fosca. Los Papas, Italia, el comunismo y el diario del Vaticano.

al

ANTROPOLÒGICA SOBRE EL COS HUMÀ Xavier Escribano Professor de la Facultat d’Humanitats

Newsuic 32. maig-juny de 2012

14

ANTROPOLÒGIC

En l’ampli i variat panorama d’una antropologia de la corporalitat es poden delimitar alguns nuclis temàtics destacats: per exemple, la descripció dels grans arquetips o paradigmes de comprensió del cos humà al llarg de la història (el cos olímpic dels poemes homèrics, el cos presó de l’ànima de la tradició òrfico-pitagòrico-platònica, el cos màquina del cartesianisme o el cos

sc u

BECAS INVESTIGACIÓN

Una mirada

Nosaltres, els humans, som éssers personals de carn i ossos. Una antropologia que ignori o menystingui el cos humà i el seu caràcter específic podrà aplicar-se potser a àngels, centaures, robots, simis o marcians, però no serà vàlida per aquest curiós ésser viu que formula equacions de segon grau o medita sobre el concepte de justícia, alhora que camina, respira, gesticula i balla sobre la Terra. És per això que l’estudi de la corporalitat humana esdevé un punt de partença fonamental per al desenvolupament d’un discurs antropològic que inclogui la sensibilitat, el moviment, L’ESTUDI DE LA la gesCORPORALITAT tualitat, l’expressió, HUMANA la impulESDEVÉ UN sivitat, la passivitat, PUNT DE la vulneraPARTENÇA bilitat, la FONAMENTAL sexualitat PER A L’ESTUDI o la mort.

Pa

EQUIPS DE RECERCA

Mò

Recerca

©

R

libidinal d’inspiració freudiana); o bé, per exemple, el contrast entre la mirada científica del cos com a organisme i la vivència subjectiva de la pròpia corporalitat, que es veu completament transformada i modificada durant l’experiència de la malaltia.

A mesura que ens endinsem en el territori de la reflexió antropològica sobre el cos, trobem molts altres temes que ens desperten l’interès, alguns d’ells amb implicacions estètiques o artístiques: com per exemple, la poètica del moviment i la simbòlica corporal, que es desenvolupen a l’esport, a la dansa o a les arts escèniques; i d’altres amb significació ètica, social i, fins i tot, política: com per exemple, l’ús de la imatge del cos a la publicitat i la transformació en objecte de consum, els estigmes corporals de la marginació o de la pobresa o les possibilitats de modificabilitat tecnològica del cos a la recerca d’ideals culturalment establerts i d’imatges socialment idealitzades.

La riquesa i la complexitat de la temàtica de la corporalitat abordada per l’antropologia la converteix de manera

natural en un punt de trobada de les disciplines i enfocaments científics més variats: ciències de la salut, ciències de l’activitat física i l’esport, arts plàstiques i arts del moviment, ciències i arts de la imatge, arquitectura, urbanisme, ètica, estètica i, fins i tot, teologia; es tracta, per tant, d’un terreny propici per l’abordatge interdisciplinari. És per això que, en els darrers anys, s’han constituït a tota Europa un nombre notablement ampli de grups de recerca que treballen de manera interdisciplinària la corporalitat, com el cas del Centre for Research into Embodied Subjectivity de la University of Hull (Gran Bretanya), el Centre for Practical Knowledge de la Södertörn University (Suècia) o la School of Arts de la University of Gent (Bèlgica). Tant de bo, com a fruit del nostre treball i de la tradició de contacte freqüent i de diàleg constant entre professors i investigadors d’àrees de coneixement diverses a la UIC, puguem arribar a afegir la nostra Universitat en aquesta llista de centres internacionalment reconeguts per les seves aportacions a aquesta temàtica antropològica de tant relleu. *El professor Xavier Escribano ha participat recentment en un Congrés Internacional celebrat a la Universitat de Gant (Bèlgica), on ha presentat el seu treball The moving body: Gestural recreation of the world in the dramatic arts, com a contribució a l’estudi interdisciplinar de la corporalitat humana.

NUEVAS BECAS JUNIOR FACULTY Redacción Ya son seis -desde el 2006- los años que la UIC, junto con la Obra Social “la Caixa”, impulsa la investigación entre los jóvenes estudiantes de esta universidad a través de las becas Junior Faculty, que ayudan económicamente a los jóvenes doctorandos.

El pasado 20 de marzo se hizo entrega de la beca a los cinco nuevos doctorandos -en total ya son dieciséis-. “Recibirla me da una oportunidad para estudiar e investigar sobre un tema que me fascina” dice Lluís Casaña, uno de los que, gracias a esta beca, está realizando el doctorado sobre “ESTA BECA el Patrimonio ME DA LA Cultural OPORTUNIDAD Eclesiástico. La DE SEGUIR Junior ESTUDIANDO Faculty, E INVESTIGAR sigue Lluís, LO QUE ME “como FASCINA” también da la posibilidad de trabajar en la Universidad puedes estar en contacto con profesionales docentes e investigadores relacionados con tu campo. Esto ayuda mucho”; y es que la UIC, además de aportar los medios económicos necesarios para poder llevar adelante la investigación, otorga al doctorando carga docente relacionada con su área de conocimiento tutorizada por un profesor titular.

Con esta iniciativa se hace patente una vez más el compromiso y el apoyo de la Obra Social “la Caixa” a la internacionalización del sistema universitario y a iniciativas universitarias de carácter docente y de investigación.

La UIC en la XII Feria Expodental La feria ha servido para reforzar la presencia de la Facultad de Odontología a nivel nacional y para dar a conocer la amplia oferta de postgrados, así como para consolidar las relaciones con la industria.

www.uic.es/odontologia

DELS NOSTRES PROFESSORS

Publicacions de 1r quartil, l’últim trimestre de 2011 Ciències Bàsiques

Klementieva, Oxana; Benseny-Cases, Nuria; Gella, Alejandro.

Ciències Bàsiques

Adrover, Miquel Angel; Zi, Zhike; Duch, Alba; Clotet, Josep.

SCIENCE SIGNALING Vol.: 4 Issue: 197 Article Number: ra63 Published: NOV 1 2011

Title: Dense Shell Glycodendrimers as Potential Nontoxic Anti-amyloidogenic Agents in Alzheimer’s Disease.

Amyloid-Dendrimer Aggregates Morphology and Cell Toxicity.

Title: Time-Dependent Quantitative Multicomponent Control of the G(1)-S Network by the StressActivated Protein Kinase Hog1 upon Osmostress.

Odontologia

Odontologia

López, Anna; Nart, Jose; Santos, Antonio; Freixa, Oscar; Alcazar, Jordi.

JOURNAL OF PERIODONTOLOGY Vol.: 82 Issue:11 Pags: 1563-1569 Published: NOV 2011

Title: Assessment of Morbidity After Periodontal Resective Surgery.

Medicina

Fernandez, Rafael; Tizon, Ana-Isabel; González, Javier.

CRITICAL CARE MEDICINE Vol.: 39 Issue: 10 Pages: 2240-2245 Published: OCT 2011

Title: Intensive care unit discharge to the ward with a tracheostomy cannula as a risk factor for mortality: A prospective, multicenter propensity analysis.

Economia i Organització d’Empreses Marimon, Frederic; Llach, Josep; Bernardo, Merce.

JOURNAL OF CLEANER PRODUCTION Vol.:19 Issue:15 Pags:1734-1744 Published:OCT 2011

Title: Comparative analysis of diffusion of the ISO 14001 standard by sector of activity.

Humanitats

Bosch, Magdalena CONVIVIUM Issue: 24 Pages: 43-57 Published: 2011

Title: Aesthetic Aristotelic Project: between art and pleasure.

Katia Stoeber, Eva; de Ribot, Joan; Mercadé, Montse; Bueno, Rufino; Roig, Miguel; Duran-Sindreu, Fernando.

JOURNAL OF ENDODONTICS Vol.: 37 Issue: 10 Pags: 1349-1352 Published: OCT 2011

Title: Evaluation of the Raypex 5 and the Mini Apex Locator: An In Vivo Study.

Ciències de la Comunicació Torras, M. Eulalia; Mayordomo, Rosa.

COMPUTERS IN HUMAN BEHAVIOR Vol.: 27 Issue:6 Pags: 2284-2291 Published: NOV 2011

Title: Teaching presence and regulation in an electronic portfolio.

Arquitectura

Vall-Casas, Pere; Koschinsky, Julia; Mendoza, Carmen.

URBAN DESIGN INTERNATIONAL Vol.: 16 Issue: 3 Special Issue: SI Pags: 171-187

Title: Retrofitting suburbia through pre-urban patterns: Introducing a European perspective.

Arquitectura Escribano, Xavier

CONVIVIUM Issue: 24 Pages: 119-138 Published: 2011

Title: Rupture with objectivism in Gabriel Marcel and Maurice Merleau-Ponty

Frederic Marimon Vicerector de Recerca

Els dies 22 i 23 de març em vaig adreçar als nostres professors en un acte de comunicació no gaire freqüent. De fet, no en recordo cap altre precedent. Aprofito ara per reiterar aquí tot el que es va dir i compartir-ho amb tota la comunitat universitària.

Ens trobem en un entorn realment competitiu, quant a la recerca, vull dir. Espanya ocupa la novena posició a nivell mundial pel que fa a producció científica (www.scimagolab.com/blog), i les universitats catalanes, en particular, estan molt ben situades en aquest rànquing.

No cal dir que el repte que tenim és prou important —estimulant, diria— i que hi estem responent adequadament. El 2011 vam publicar cinquanta-nou articles en revistes recollides a la Web of Science de Thomson Reuters; en canvi, durant el 2010 tan sols en van ser trentavuit! Aquesta dada només és un indicador que la cosa va bé, que anem ben encaminats. Però deixeu-me dir que auguro que enguany arribarem al centenar, així ens acostarem al nivell que ens correspon, si ens comparem amb les universitats de l’entorn català. Somio? Espero veure fet realitat aquest somni l’any que ve.

Per guiar aquest itinerari estem provant nous instruments. S’ha obert per primera vegada una convocatòria competitiva interna de projectes de recerca. A hores d’ara tinc un feedback positiu, molt i molt bo.

Força investigadors m’han fet saber, de manera més o menys formal, a la cafeteria o al despatx, que preparen amb il·lusió la sol·licitud del seu projecte. També s’ha fet públic un

altre instrument per animar investigadors novells a publicar en revistes prestigioses.

Una altra mesura llargament esperada és el “compromís del professorat”, que permetrà un diàleg entre la Junta de Centre i el professor, tant pel que fa al desenvolupament personal com a la millora de l’activitat docent i de recerca del Departament. Fixeuvos que no parlo de pacte, no. Pacte no és un terme adequat per expressar l’essència d’això de què parlem; és massa agressiu: dues posicions confrontades pacten per ESPANYA veure en què OCUPA LA cedeixen i en què no. Pacte NOVENA implica merPOSICIÓ cantilisme: què MUNDIAL dono i a canvi de què. Dos PEL QUE exèrcits pacten FA A després d’una PRODUCCIÓ guerra. Per dues CIENTÍFICA extensió, parts que rivalitzen pacten per finalitzar una situació tibant. Compromís, en canvi, evoca complicitat mútua per arribar a algun lloc comú, per assolir resultats compartits. Aquest terme m’agrada més. En el compromís, el professor i la Junta de Departament veuen de quina manera se sumen esforços per assolir fites en docència, recerca i gestió.

Aquell dia vaig acabar el discurs amb un “Felicitats!”, i així acabo aquestes línies: Felicitats!

15 Newsuic 32. maig-juny de 2012

BIOMACROMOLECULES Vol.: 12 Issue: 11 Pags: 3903-3909 Published: NOV 2011

Cercant la recerca

A

Alumni

era por los titulares de la prensa extranjera, pero nunca polaca… Y queríamos cambiarlo, por lo que nos propusimos crear un periódico deportivo polaco.

Foto de la Plaza Mayor de Cracovia

16

El deporte, pasión de pasiones

Newsuic 32. maig-juny de 2012

Krzysztof Tomasz Straszak* Humanidades’12

Mi pasión por el deporte es una historia que viene de muy lejos. Ya desde mis años de secundaria fui descubriendo la que iba a ser mi vocación periodística, siempre con mi gran amigo Filip.

Rememorando el pasado, me gustaría vernos las caras de sorpresa –a mi amigo y a mí– al leer, por primera vez, el periódico France Football.

Nos encantaba el fútbol, y ver lo que decían los periódicos extranjeros, era muy interesante… Bueno, de hecho, la barrera idiomática nos impedía “leer”, en el sentido estricto; pero sí recorríamos la vista por aquel periódico, trocito a trocito, y nos embelesábamos. No entendíamos nada; pero, en el fondo, se fue cultivando esta pasión.

Pero pasión auténtica. Aquella del que sufre cuando se da cuenta de que a unos cuantos años vista, no podrá asistir al Mundial de 2014, por cuestión de horario y su futuro trabajo. ¿Cabe mejor ejemplo de pasión? Este es el nivel.

Yo fui un alumno malo. En mi mochila, en lugar de los libros, tenía un montón de periódicos, que leía durante las clases. Si los profesores me

los confiscaban, escribía textos sobre fútbol. No iba a las últimas clases para poder ver el partido de la Copa de Italia. Llegaba tarde por la mañana porque durante la noche veía la liga argentina.

En realidad, para nosotros dos, ante ese periódico francés, la barrera lingüística añadía, si cabe, mayor dignidad a la famosa revista. Como si hubiéramos QUERÍAMOS descubierto la cripta mágica CAMBIAR con los jeroglífiLA PRENSA cos grabados en paredes. Más DEPORTIVA fascinados que POLACA Y consternados.

DECIDIMOS Por eso, cuando llegamos a CREAR UN tener entre PERIÓDICO nuestras manos L’Équipe –el diario deportivo más respetado del mundo–, nos pareció como entrar en el séptimo cielo. Con éste, Filip aprendió francés y, mientras, yo empecé a conocer el italiano absorbiendo Il Corriere dello Sport. Y es que leer sobre deporte, examinándolo desde el punto de vista extranjero nos parecía –y aún sigue siendo así– maravilloso.

A la vez, este análisis nos hizo ver qué mal estaba la prensa deportiva en Polonia. Lo que conocíamos del deporte,

Entrevistando a la tenista

Con el tiempo se separaron nuestras vías y, aunque no llegamos a crearlo, yo sí me dediqué por completo a mis sueños juveniles. ¿Acaso no es pasión, seguir tus sueños? Empecé a trabajar en periodismo deportivo escribiendo sobre ciclismo en Internet y sobre tenis en diversas revistas. Así, el periodismo se hizo para mí servicio público donde la satisfacción del lector es el mejor premio.

Sin embargo, la entrada en el mundo del periodismo deportivo polaco, confirmó un poco mis temores de antaño.

Yo era un entusiasta del deporte.

Educado, fundamentalmente, por el tipo de periodismo de deportes que se hace en Italia: soy como un alumno de esa escuela periodística. Sin duda, he leído más sobre deporte en idiomas extranjeros que en polaco, cosa que me hizo ir dándome cuenta de la gran diferencia entre la prensa deportiva que se hace en Italia, Francia, España o América latina, con la de mi país.

Muchos de mis colegas veían este trabajo como algo que había que hacer y ya está. Lo que para mí era fuente de alegrías, para ellos, era una parte penosa de su labor diaria.

Maria Elena Ca merin © Pawe ł

Krzemiński.

tienes sensación de cumplimiento. De momento, por aquí sigo. Como cumpliendo una misión, que es la de servir al deporte. Quizá por ello me lancé a estudiar Historia, con el objetivo de escribir una monografía sobre el tenis polaco. En eso estoy ahora. * Nací en 1988 en Blachownia (Polonia). Editor de tenis en servicio de noticias SportoweFakty.pl y enviado especial de la revista Tenisklub. Estoy preparando el gran libro sobre mis pasiones: Qué bella barbaridad albo nabajać importowanych absurdów (que significa algo así como: “Qué bella barbaridad, o contar los absurdos importados”. Es un juego de palabras polaco, imposible de traducir). Acabé Periodismo Deportivo en Dolnośląska Szkoła Wyższa, en Wrocław; y también he estudiado historia en la Universidad Jaguellónica, en Cracovia y, gracias a la beca Erasmus, Humanidades en la Universitat Internacional de Catalunya.

No tengo temor de decir que si no fuera por mi contacto con la prensa extranjera, probablemente no hubiera florecido tan rápidamente mi pasión por los idiomas y por el deporte entendido como alegría. Por esto, de este contraste, se puede extraer una de las mejores explicaciones –a mi entender– de por qué el humor polaco es tan pesimista. En mi trabajo quiero mostrar deporte en manera opuesta de los estándares fosilizados polacos. ¿Lo he conseguido? Pienso que sí. Para mí, esa pasión de antaño, sigue viva y he conseguido cumplirla, a pesar de las condiciones, que a veces no han sido muy favorables. Si puedes realizar la pasión que a la vez te da el sustento,

Con la bicicleta de Indurain. © Anna Zalewska

Sabies que...

El Dr. André Hajjar (Odontologia’07) acaba de publicar el llibre El dentista: enemigo público nº 1, una manera molt simpàtica de parlar del dentista i d’acabar anant-hi. Tot un relat plagat d’anècdotes divertides entorn a aquesta professió (Ediciones Albores).

www.edicionesalbores.com

Carmen Trullols “La universidad me ha formado en la escuela de la vida” Redacción

La universidad es un momento para conocer a mucha gente: amigos, compañeros… hasta el futuro marido, como en el caso de Carmen. “Para mí no ha sido sólo una escuela académica, me ha formado en la propia ‘escuela de la vida’”, sigue. “Fueron cuatro años maravillosos: creo que el hecho de ser una de las primeras promociones de la Universidad pude saborear los principios de este gran proyecto que es la UIC, el entusiasmo de todo el personal que trabajaba allí, desde el entrañable

Francesc de la cafetería, Manolo que nos saludaba con un “buenos días” tan alegre; y el profesorado.

Agradezco especialmente su tiempo y dedicación al Dr. Durany, nuestro decano, a María Moína (ya en último curso), que nos ayudaba a “encauzar” con mucha paciencia nuestro futuro profesional, Marta Gámiz, y con especial cariño recuerdo a la Dra. Nebrera, que me hizo “enamorarme” del Derecho desde el primer día, con sus clases magistrales de Derecho Constitucional. Realmente, cuando tienes buenos profesores, sea la asignatura que sea, es una gran motivación para estudiar y formarte con ilusión”.

Su trayectoria profesional ha sido un poco movida. Al terminar la carrera le surgió la oportunidad de trabajar en Cambridge, donde estuvo casi un año y tuvo su primer contacto con la Propiedad Intelectual. A esto se dedica hoy, en la Agencia de Propiedad Industrial Durán Cuevas, fundada por su tatarabuelo en 1902. “Es un honor y un orgullo poder continuar con la labor que inició entonces”, dice.

¿En qué consiste su trabajo? “Damos ‘forma jurídica’ a los distintivos que quieren lanzar los clientes al mercado convirtiéndolos en marcas registradas, analizando jurídicamente su viabilidad y ofreciendo un asesoramiento jurídico muy personalizado en todas las fases de ejecución”. Una tarea que se ha diversificado con la Red 2.0: “tenemos un nuevo frente de polémica en lo que concierne a los derechos de Propiedad Intelectual e industrial”. Un trabajo, por tanto, donde tienes que renovarte constantemente, conociendo palabras como keywords, banners, google adwords… Son el día a día de un trabajo que le encanta: “sobre todo disfruto porque puedo trabajar en inglés, lo cual representa alrededor del 80% de mis labores diarias”.

NOTICIAS ALUMNI

La UIC acoge la Conferencia Internacional de Entidades Alumni La UIC acogió, el pasado 28 de marzo, la jornada “El valor de la experiencia”, una conferencia anual que reúne a profesionales en la gestión Alumni, en la que los participantes pueden compartir experiencias y debatir. Belén Zárate, vicerrectora de Comunidad Universitaria de la Universitat Internacional de

Catalunya, y Carmen Jiménez, directora de la Oficina de Antiguos Alumnos de la Universidad Pontificia Comilla y presidenta de la Conferencia, dieron la bienvenida a los participantes.

Jordi Gracia, director de Alumni UB, dio inicio a la primera mesa de expe-

riencias. En su exposición, Gracia habló sobre los clubes sectoriales en la UB. Por otro lado, el responsable de iniciativas y nuevos desarrollos en la UAB Antonio Peral, explicó la experiencia de Aposta, un programa que financia los proyectos de investigadores jóvenes mediante diferentes premios que son evaluados por exalumnos de la universidad.

sourcing, un nuevo concepto en el que se une la colaboración y la tecnología con el fin de compartir conocimientos.

Por su parte, Teresa Cristóbal y Álvaro Solache, miembros de Comunitats, explicaron el funcionamiento del Crowd-

Finalmente, el plato fuerte fue la mesa redonda para debatir sobre el uso de las Redes Sociales en Alumni.

También participaron los coordinadores Alumni de la UPC y la UPF, respectivamente: Àngels Serrat y Abel Carro, además de Ana Arza Jáuregui, gerente de capital humano de la consultoría PwC.

17 Newsuic 32. maig-juny de 2012

Irse de la UIC no siempre es fácil.

E irse, cuando se tienen tan buenos recuerdos, quizá menos aún. Carmen Trullols (Derecho’02) así cuenta su primer día de clase: “fue un tanto surrealista. Por un cambio de última hora, trasladaron la ubicación del aula de los que cursábamos primero y me di cuenta tarde, metiéndome en el aula de tercero. Como no conocía a nadie en la Univer“CUANDO sidad, todo TIENES BUENOS me parecían caras nuePROFESORES vas y hasta ES UNA GRAN ahí, nada me hizo MOTIVACIÓN pensar que PARA ESTUDIAR me había equivocado Y FORMARTE de clase.

CON ILUSIÓN” Pero me empezó a coger “vértigo” cuando el profesor entró en materia durante casi dos horas de clase y claro, ¡no “pescaba” absolutamente nada! ‘¡Ya me podía poner las pilas enseguida!’, pensaba. Lo peor fue cuando nos empezó a preguntar “qué queríamos hacer cuando acabáramos

la carrera” y uno a uno debíamos exponer nuestra opinión, en pie, delante de todos los alumnos… yo abogado de empresa”…; hasta que me tocó a mí, y me levanté de mi asiento medio temblando y con un hilillo de voz solté que para ser el primer día de clase de toda la carrera, sinceramente todavía no lo veía claro… en fin, aún resuenan en mis oídos las carcajadas de los alumnos y la cara de comprensión del profesor, que me preguntó si había entendido algo de todo lo que había explicado… de ahí me derivaron al aula que me tocaba y recuerdo que estaba dando clase el Dr. Corcó, que afortunadamente empezó hablando del término “jurídico”… ¡y eso ya me tranquilizó!”

M Món CHINA, AÑO CONVULSO

LA GUERRA DE LA IGNORANCIA

Joaquín Luna

Mohamed Elrazzaz

Profesor del Departamento de Ciencias de la Comunicación. Jefe de la sección Internacional de La Vanguardia

Newsuic 32. maig-juny de 2012

18

Cada diez años, la República Popular China renueva su cúpula dirigente en uno de los ejercicios de poder más fascinantes y opacos. A grandes rasgos, los nueve miembros del comité permanente del Politburó del Partido Comunista pactan los destinos de más de 1.300 millones de habitantes, la mayoría de los cuales consideran normal semejante abuso de poder.

Desde la muerte del padre de la China que hoy conocemos y nos deslumbra, Deng Xiaoping, acaecida en 1997, el Partido Comunista vive en la permanente tensión de mantener las EL PARTIDO esencias y COMUNISTA el espíritu autoritario VIVE EN LA del partido TENSIÓN DE único y al mismo MANTENER LAS ESENCIAS tiempo aparentar Y EL ESPÍRITU moderniAUTORITARIO dad y una de DEL PARTIDO brizna transparÚNICO encia. El invento funciona gracias al desarrollo económico –la renta per capita en 1978 era de 278$ y hoy alcanza los 6.200- pero chirría –¡y de qué manera!– los meses previos a la renovación de la cúpula, hecho previsto para el próximo otoño cuando el presidente Hu Jintao y el primer ministro

Wen Jiabao cederán el paso a la siguiente generación liderada por Xi Jinping.

El año político chino es ya convulso y se cobró la primera víctima en la figura de Bo Xilai, un populista que desde su feudo de Chongqing aspiraba a grandes misiones. Su defenestración viene bien arropada, como es habitual, pero esta vez las acusaciones son más “occidentales”: hay un cadáver y es el de un hombre de negocios extranjero, el británico Neil Heywood, de 41 años, que apareció sin vida en un hotel de Chongqing. Hasta la fecha, China no ha sido Rusia, donde la vida, aún incluso la de un extranjero, es una mera pieza de las reglas del juego de los grandes negocios. Es una diferencia crucial que Pekín ha querido preservar. Y las investigaciones policiales, que en China raramente son enmendadas por la justicia, ya señalan como culpable a la esposa de Bo Xilai. Un caso cerrado y ejemplarizante, como siempre ha sido.

En algunos asuntos, el maoismo pervive y es oportuno recordar que el número 2 de Mao Tse Tung en los años 70, Lin Biao, murió cuando el avión en el que huía a la Unión Soviética, tras fracasar un complot contra el Gran Timonel, fue derribado por cazas militares. Bromas las justas en el círculo de poder.

Las convulsiones previas a la renovación del Politburó marcarán el 2012 de China. Es probable que haya más casos, nuevas purgas y defenestraciones. Es uno de los pocos estados del mundo donde un alto dirigente político puede pasar en horas de una poltrona al cadalso.

Y no es una licencia periodística.

Profesor del Máster en Gestión Cultural

Hay muchas formas de hablar de las revueltas del mundo árabe. Puedes definirlas como enfrentamientos entre la población y el gobierno militar, puedes decir libertad, soberanía nacional, e incluso puedes apelar a la religión. En el caso de Egipto la realidad es, en parte, diferente: por un lado hay un partido militar, sin ningún vínculo religioso, que ha sido suplantado por la población civil que busca libertad, justicia social y dignidad; por otra parte hay una cúpula militar situada por encima del gobierno, que exige un buen reparto de poder a cambio de estar calladitos, y que hasta las elecciones de junio estará gobernando; y por último, están los islamistas como claros sucesores al poder gracias a la política social que han desarrollado a lo largo de estos años. Y mientras tanto, la población sigue hambrienta, sin una dirección clara. Necesita un norte.

La cultura es un elemento clave en la concepción y vida de todos los países. Esto no quiere decir que en todas partes se cuide de la misma forma. Actualmente en Egipto hay cerca de un 30% de analfabetismo, y más del 50% de la población vive con menos de dos dólares al día.

Esto significa una mayoría desencantada por su situación, con los nervios a flor de piel y con unas preocupaciones muy claras: libertad, dignidad y justicia social. Los que hemos podido cursar estudios universitarios tenemos un acceso casi asegurado a una buena calidad de vida, porque si estudias, en Egipto es muy fácil encontrar trabajo.

Aún así, el trabajo no está disponible en todas las áreas. Las humanidades y la Gestión Cultural de este país, que ha crecido sobre los cimientos de una gran civilización de la antigüedad, se han quedado en la prehistoria; porque Egipto, con estos niveles de pobreza, tiene otras prioridades. Las humanidades carecen de LA CULTURA sentido: lo que importa ES UN primero es ELEMENTO la comida, CLAVE EN LA la libertad. ¿O no? PueCONCEPCIÓN de ser que las humaY VIDA DE nidades nos TODOS LOS ayudasen PAÍSES. a mejorar.

Quizá nos PERO NO enseñen EN TODOS una nueva geografía; SE CUIDA en IGUALMENTE basada el respeto a los demás, donde desaparezcan las barreras ideológicas, donde, como dice la frase de Carl Sagan: “damos sentido al mundo por la valentía de nuestras preguntas y la profundidad de nuestras respuestas”. Esta geografía da a entender que el mundo no es poder, ni dinero, ni petróleo, sino que el mundo se puede resumir en conocimiento, en sabiduría, en reflexión; y sobre todo en respeto al otro, independientemente del lugar en el que esté.

19

THE WORLD

Fernando Bravo Moscou

El professor Fernando Bravo, de la Facultat d’Humanitats de la UIC va viatjar a Moscou del 20 al 26 de març per visitar universitats amb les quals ja havia establert contactes anteriorment i per assistir al ICEF Moscow Workshop 2012 (per a agents i educadors). L’ICEF és un taller que connecta educadors internacionals amb agents de qualitat rigorosament seleccionats. En opinió del professor Bravo, sembla que hi ha bones perspectives de col·laboració amb institucions de Moscou, una ciutat dinàmica i gent molt capacitada amb ganes de venir a Espanya. De fet, diuen que l’espanyol s’ha convertit, en aquell país, en la segona llengua més estudiada, per davant del francès i l’alemany. Una mostra clara d’aquest interès és el fet que l’últim any, el turisme rus a Barcelona ha augmentat un 40%.

Newsuic 32. maig-juny de 2012

ALL OVER

Josep Maria Serra Renom Itàlia

El Ministeri Italià d’Universitats i Recerca (MIUR) ha sol·licitat el suport del Dr. Serra Renom en un projecte nou sense precedents que acaben d’emprendre. L’avaluació de la producció científica de les universitats italianes analitzarà la producció de 38.000 científics, entre publicacions, patents, etc., en el període del 2004 al 2010. Aquest estudi es realitzarà a través de l’activitat de l’agència especialitzada ANVUR amb enfocaments automatitzats, com ara bibliometries, i amb l’opinió d’experts d’arreu del món reconeguts com a líders en l’àrea de recerca respectiva, com és el cas del Dr. Serra Renom.

Teresa Vallès Utrecht

La degana de la Facultat d’Humanitats ha participat recentment al congrés anual Grand Challenges for the Humanities, a la Utrecht University, celebrat del 28 de febrer a l’1 de març. La Dra. Vallès va presentar la comunicació “María Zambrano’s Version of Antigone and How the Humanities Awake Civic Awareness”, amb la qual pretenia mostrar com la versió actual del mite d’Antígona creat per María Zambrano pot aportar el valor de les humanitats al segle XXI.

Maria Mut Estrasburg

La professora de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials Maria Mut va impartir, el 23 de març, una ponència sobre les relacions entre la UE i la Commonwealth, convidada per l’Institut d’Estudis Polítics de la Universitat d’Estrasburg. El títol de la seva ponència era: “A comparative analysis of the accession of Malta and Cyprus to the European Union and to the Commonwealth”.

Toni Mora Rotterdam

El Dr. Mora, professor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials, col· laborarà en un projecte amb Teresa Bago d’Uva de la Erasmus School of Economics a la Erasmus University of Rotterdam, sobre l’ús dels recursos sanitaris dels infants a Catalunya en funció del nivell educatiu dels pares i la incidència d’estils de vida.

B Bàsic!

MIDNIGHT IN PARIS: CUALQUIER TIEMPO PASADO...

Jaume Figa Director Newsuic

Newsuic 32. maig-juny de 2012

20

A Woody Allen le gusta retratar personas amargadas, en sus películas. Con traumas. Las historias con líos amorosos son un habitual en él.

Todo ello, marcado con un humor a menudo muy irónico y pesimista, metiendo, muchas veces, el dedo en la llaga de una sociedad UNA marcadamente HISTORIA individualista.

SIMPÁTICA Y ORIGINAL DIRIGIDA POR UN WOODY ALLEN EN PLENA FORMA

Por esta razón, ver mucho su cine, puede ser contraproducente para la salud psicológica de más de uno. Pero esta vez, el cineasta americano, cambia un poco de chip. Gil es el clásico personaje woodyallenesco que va siempre con el lirio en la mano –me recuerda mucho al de La rosa púrpura del Cairo–, eso sí es verdad. No obstante, Allen, aquí construye una historia optimista, alegre –a pesar del contexto en la que se mueve–, de la que la mejor parada es la capital francesa: ya nos gustaría que el mismo resultado hubiera tenido nuestra Ciudad Comtal, con Vicky Cristina Barcelona.

Gil e Inez son una pareja de prometidos que deciden pasar unos días en París, antes de su inminente boda. Él es guionista de Hollywood, pero sueña con escribir una novela, razón por la cual ama tanto la ciudad del amour, concretamente la época parisina de Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Dalí,

Buñuel… Cuál no será su sorpresa cuando, volviendo solo al hotel, una noche –al sonar las doce campanadas– se le acercará un carromato de principios del siglo pasado, lleno de gente pidiéndole que les acompañe y le llevan a una fiesta… ¡con Hemingway y compañía!

A Woody Allen le ha salido bien esta película. De modo muy original y, sin andarse mucho por las ramas, consigue meternos rápidamente y con verosimilitud en este juego de idas y venidas al/del pasado. Y es de agradecer que nos cuente esta historia sin ahondar en las vidas licenciosas de alguno de esos artistas, cosa que le da un tono de divertimento muy simpático. Además, la fotografía, como amarillenta, le da un tono artístico, también reflejado en la carátula, al estilo Van Gogh. En el fondo, es el mundo de ensueño en el que vive el protagonista, siempre pensando aquello de que cualquier tiempo pasado fue mejor… ¿o no?

La podría haber protagonizado él mismo, porque Owen Wilson imita muy bien el papel que más de una vez ha encarnado, como en Misterioso asesinato en Manhatan. Pero, volviendo al optimismo del que hablaba antes, aquí, el director neoyorquino nos muestra algo de luz en el presente y que vale la pena ser vivida.

Otras recomendaciones: El niño de la bicicleta - bonita fábula, versión moderna libre de David Copperfield.

Los idus de marzo - para reflexionar sobre las miserias humanas y el peligro de la ambición. www.cineforum2028.wordpress.com

PER

RECORDAR

Goya: llums i ombres Formada per gairebé un centenar d’obres, aquesta exposició ofereix un recorregut cronològic per l’obra del genial mestre. No pretén ser una selecció exhaustiva, però inclou obres tan destacades com La maja vestida, La sombrilla, Vuelo de brujas o Todavía aprendo, articulats en diferents microrelats que

reflecteixen la realitat social de l’època en què va viure Goya, protagonitzada tant per la reialesa i les classes privilegiades, com pels intel·lectuals, amics de l’artista i del poble. Una part important de l’exposició mostra el domini de les diferents tècniques usades pel pintor. A més, al llarg de l’itinerari es descobreixen els vincles amb artistes posteriors. * Del 16 de març al 24 de juny

PER

ESCOLTAR

William Fitzsimmons Gold In The Shadow (2011)

Al mezclar sonidos y obtener como resultado algo que parece distinto no se sabe dónde encajarlo: ¿pop-folk, folkrock, indie-folk? En el caso de William Fitzsimmons la etiqueta pop se acerca a lo que es: lo que empezó con inspiración folk ha ido derivando en mezclas electrónicas que poco tienen que ver con Johnny Cash.

Nos referimos a un barbudo amante de la música folk americana, hijo de padres ciegos y estudiante de psicología. Nacido en Pennsylvania en el 78, Fitzsimmons es hijo de un matrimonio que incorporó la música a sus vidas como elemento comunicativo más que lúdico, donde los dos hijos tocaban varios instrumentos con escasos años de edad.

La estabilidad familiar se vio rota con la separación del matrimonio, hecho que marcó profundamente la vida del cantante, impregnando sus primeras composiciones con esta realidad.

La carrera musical del cantautor supone un recorrido interior en la búsqueda del sentido del dolor, las relaciones, el duelo, los sentimientos y, finalmente, la esperanza. La música ha sido para William Fitzsimmons

una herramienta de comunicación y terapia; en sus palabras, “una canción no dista mucho de escribir una carta, ya que el fin es lo mismo, comunicar”. No es de extrañar este sentido musical, teniendo en cuenta su otra vocación, la psicología.

Su voz melódica, las letras, la guitarra y, cada vez más, las mezclas electrónicas han sonado en múltiples series televisivas como la archiconocida Anantomía de Grey. Y aunque en esta ocasión os recomendamos su último disco, Gold in the Shadow (marzo, 2011), son especialmente entrañables “I Don’t Feel It Anymore” y “So This Is Goodbye”, ambas reunidas en de Derivates, publicado en mayo de 2010.

“El optimista cree en los demás y el pesimista sólo cree en sí mismo.”

RECORDANDO EL LEGADO DE DOS GRANDES ESCRITORES

PER

LLEGIR

Andrés Zaragoza

2º Publicidad y Relaciones Públicas

Sergi Doria

Professor del Departament de Ciències de la Comunicació.

Recomana...

Jaume Vicens Vives Acantilado. 298 pàgs.

Roser Santigosa Comunicación Interna Recomana...

Sopa de Pollo para el Alma

Jack Canfiels; Mark V. Hansen Editorial Alba. 342 págs.

L’any 1953 l’editor Carlo Marzorati proposa a Jaume Vicens Vives col·laborar en una història oficial d’Europa. El catedràtic considera el projecte il·lusionant i escriu en francès tres capítols, que tracten des de l’etapa de Ferran VII fins al règim franquista, passant per la República i la Guerra Civil, episodis molt delicats d’abordar en aquell moment. Vicens va lliurar el text l’any 1954, però no el va veure publicat fins al febrer de 1960, mesos abans de la seva mort. Feliçment recuperat i traduït per Miquel Àngel Marín Gelabert, podem gaudir a hores d’ara d’un dels treballs més rellevants i sincers d’un Vicens implicat amb les escoles més innovadores de la historiografia internacional.

Los autores narran pequeñas historias que demuestran cómo a través de gestos sencillos se puede ser más feliz. Este libro aglutina todo tipo de textos: desde una carta antigua a una cita de la Madre Teresa de Calcuta, el recorte de un periódico, el relato de cómo una profesora logró motivar en pocos minutos a sus alumnos para toda la vida... Nos presenta historias y personajes sencillos pero llenos de valor agrupados en capítulos temáticos como la superación de obstáculos, el aprendizaje, la paternidad, o la sabiduría entre otros. Se trata de un canto a la esperanza a través de vidas y gestos aparentemente insignificantes que, hechos con amor pueden transformar a las personas.

Leer buena literatura es un placer, es una forma de vivir la vida. Leer sobre el leer... mayor placer que te enseña a saborear lo que ya has leído y lo que aún te queda.

Evaristo Aguado

Director de Formació Assessorament i Coaching Recomana...

Darse a la lectura Ángel Gabilondo

RBA. Narrativas. 208 págs.

“Leer es demorarse. Si tenemos prisa o miedo, no seremos capaces de hacerlo” dice el autor. Cada libro nos transforma y por esto, a veces, tenemos miedo a leer.

El profesor Gabilondo nos ofrece textos breves, perspectivas, análisis y miradas que confirman que estamos ante una reivindicación de la acción de leer que impregna nuestra vida cotidiana y resulta liberadora.

La reina Victoria (1819-1901) fue monarca del Reino Unido durante 64 años, en una época de cambios radicales en la sociedad; tiempos de esplendor, para su país. También en la cultura, con exponentes como Charles Dickens y Gilbert K. Chesterton.

Del primero, celebramos el bicentenario de su nacimiento. Del otro, el año pasado conmemorábamos los 75 años de su muerte. El texto que sigue es una carta imaginaria que la reina escribe a Dickens, poco antes de morir.

“Casi no reconozco este mundo. Sé que este cambio ha supuesto hambre, hacinamiento, sufrimientos... para muchas personas. Pero también nos hemos convertido en la primera potencia mundial: no está mal. ¡La época victoriana! Suena bien. Aunque, sinceramente, no puedo decir que esté del todo satisfecha. ¿Qué ha quedado? He mirado la literatura; he leído a grandes escritores, te he releído...

Dickens. Amigo. Tus críticas han sido tan mordaces con nosotros –los del stablishment– que aún no sé si me guardarás rencor. Te voy a ser sincera: nos hiciste ver la realidad, hablando de los más recónditos y miserables rincones del país. Soy consciente de que no te sentías indiferente viendo el hambre, la falsedad; y que los ricos no sabíamos dar. Pero yo lloré leyendo tus retratos de personajes ricos, como el Marqués Evremonde, que despreciaban a los pobres.

Has sido un crítico afable; irónico pero sincero. Gracias. Tu legado será aceptado por otras personas.

Hay un chico joven; de unos 24 años.

Se llama Chesterton y le apasionan tus obras. Trabaja en el periódico y es un magnífico escritor. Irónico aunque

amante de la paradoja. Su estilo es tan crítico como el tuyo, y también te hace reír y reír. Es alto y grueso, ancho de caderas, y se mofa fácilmente hasta de sí mismo. Me contaron de una señora que le preguntó que por qué no iba a la guerra, a lo que contestó: “si usted da una vuelta hasta mi costado, podrá ver que sí lo estoy”. Llegará lejos. Tiene una mente maravillosa, capaz de explicarte las cosas con una lógica aplastante. ¡Y qué humor! Su argumentación –dice– se basa en la reductio ad absurdum. Ingenioso, ¿verdad?

Este sentido común le ha llevado a hablar y escribir mucho de religión. De joven espiritista; más tarde anglicano –aunque como protestante entre anglicanos–; y, al final, se hizo católico. ¡Él sabrá! Dice que busca la verdad, pero yo qué quieres que te diga... “La Iglesia –afirma– nos pide que, al entrar en ella, nos quitemos el sombrero, no la cabeza”. Hay que reconocer, que no le falta chispa, al chico.

Tiene un gran amigo, Hilaire Belloc.

A él también le gusta escribir. Les encanta hablar y discutir, sobre todo en una taberna. Chesterton defiende “la institución –como él dice– de la chuleta y la cerveza”. Con una jarra de cerveza en la mano es imbatible en los debates que allí se crean. Es todo un crítico, ¡y es tan lógico! Mira cómo defiende a la familia: “el lugar donde nacen los niños y mueren los hombres, donde la libertad y el amor florecen, no es una oficina ni un comercio ni una fábrica. Ahí veo yo la importancia de la familia”.

Nada más. Se me acaban las palabras.

Lástima que no hayas convivido con este Chesterton: te habría caído bien.

Nos vemos en la otra vida.

Alejandrina Victoria, reina.

21 Newsuic 32. maig-juny de 2012

España Contemporánea

“La caridad comienza en mi casa, y la justicia en la puerta siguiente.”

T

The end

Miguel Aranguren Escritor

“LEER, ESCUCHAR PARA aprender

es

fundamental

de la experiencia

Newsuic 32. maig-juny de 2012

22

de los demás”

Miguel Aranguren (42) –escritor– es un hombre de habla pausada. Como si de cada palabra dependiera mucho. Quizá consciente de que ésas son las letras que después darán forma a su imaginación, creadora de sus personajes, aventuras e historias. Con él, no hay prisa: y no importa, tampoco. Me lo imagino en su estudio, inventando mundos que le dan el “privilegio de colarse en vidas ajenas y susurrarles” esos relatos de espías rusos, adolescentes, científicos, animales parlantes, exploradores… Cuentos y novelas. Y también esculturas, dibujos, ensayos… y algo de periodista. Un hombre polifacético que se define como un romántico que no dudó en vivir unos días en el zoo para preparar su última novela, El arca de la isla.

Texto: Jaume Figa Soy un romántico al que le gusta ponerse retos día a día. No quiero encasillarme, ni ser un escritor de género; sino lanzarme hacia nuevas metas que, a su vez, sorprendan y me den el regalo de nuevos lectores. Porque, para mí, es un privilegio colarme en vidas ajenas y susurrarles mis historias: con el tiempo te das cuenta del efecto multiplicador que tiene la letra impresa y de cómo lo que habías escrito en la soledad de un estudio, de pronto cobra vida en cada lector. Es apasionante. ¿Qué es lo que más te gusta plasmar en palabras?

No creo que tenga preferencias. En ocasiones es más complejo trazar un paisaje midiendo los recursos estilísticos y en otras parece casi imposible resolver la conversación entre dos personajes. Sea como sea, me gusta escribir historias humanas: dejarme sorprender por la creación e intentar que el lector se identifique con lo que escribo y que sea él quien construya su escenario y sus personajes; a su modo: es la maravillosa libertad creativa del lector.

Se identifique y huya un poco…

Sí, pero que con esta “huida” –si quieres llamarla así– que se atreva, sobretodo, a aprender; de las historias que se cuentan. Experimentamos otras

vidas, nos hacemos el personaje: sufrimos y amamos con él. Hay gente que no lee ni los periódicos, cuando es muy importante hacerlo; leer, escuchar, es fundamental para aprender de la experiencia de los demás: no podemos empezar de cero cada vez que queremos hacer algo. No hay otro modo de crecer todos los días un poco.

Y con tus libros, la gente, ¿crece?

No lo sé. Es lo que intento… Una vez, andando por la calle, se me acercó una señora y me preguntó si era el escritor de tal libro. “Sí, señora”. “Pues quiero agradecérselo mucho porque me ayudó a cambiar”. Entonces, yo me derrito.

Intentas separarte de todo esto, para no dormirte en los laureles, pero eso te empuja a seguir haciendo lo que haces.

Me gustaría recuperar a ese artista que a pesar de sus personales miserias lograba que el público mirara hacia arriba y se extasiara ante un equilibrio con el que podía vivir mejor; no a ese otro que se autodenomina “artista” y cree que puede sacarse toneladas de arte de la manga que, en realidad, casi nadie entiende y deja una dosis de malestar. ¿Es el malestar que puedes dejar cuando hablas de la muerte, en tu novela Desde un tren africano? ¿Por qué no hablar de ella? De alguna manera, unos y otros nos tenemos que enseñar a vivir y a morir. La muerte es

como el otro lado del espejo de la vida.

Es verdad que en el caso de esa mi primera novela, la muerte se encuentra desde la primera a la última página, y pienso que sea esa, precisamente, la razón de que se siga leyendo –y vendiendo– después de veinte años. ¿Nos interesa? La miramos como algo ajeno a nosotros, y esta postura anuncia que llevamos dentro una semilla de inmortalidad; pero eso no implica que no tengamos que enfrentarnos a ella antes o después.

De El arca de la isla se desprende que también te interesan los animales y las plantas Es el hombre, lo que me interesa siempre: si la vida es el regalo más importante que cada uno de nosotros hemos recibido, ¿qué no decir de la naturaleza en la que nos desenvolvemos? El hombre está en la cúspide de las cosas creadas, de tal forma que existe una ligazón de dependencia respecto al paisaje y sus habitantes: plantas y animales. La naturaleza, vista de este modo, se convierte en el mejor de los escenarios en los que desarrollar una novela.

Hablas de la vida y, a veces, contrapuesta a la ciencia; ¿dónde están los límites?

Son límites delgadísimos: es lo que ocurre con todo lo que es importante.

Por ello, se necesita cierto cúmulo de

virtudes para entender que toda vida –y, por supuesto, la vida más débil– es digna en sí misma y tiene derecho a la mayor protección. Así es como lo veo y es lo que quiero reflejar en mi novela y en lo que escribo. Por eso me apasiona tanto la vida humana. ¿Qué es lo que hace que la vida sea merecedora de vivirla?

El día de hoy, al que a lo mejor me he asomado con poco ánimo. Y el día de mañana. Ser dueños de nosotros mismos, actuar, forjar lazos de amor a través de la familia, etc. ¿No has pensado, nunca, perder algo de tu libertad creadora, para venderte al mejor postor?

Siempre es tentador…; pero al final llega la frustración de haber regalado tu voz a quien no la merece. Yo soy libre cuando escribo porque no me tengo que disfrazar de nada. Quien me lee me conoce. Quien me lee mucho, me conoce muy bien. Y no lo cambio por nada. ¿Pero, podemos contar algo que no esté ya contado?

Está todo contado desde hace siglos.

Pero desde distintos puntos de vista.

Este es, para mí, el oficio más bonito del mundo. Si hay rectitud en tus intenciones, el escritor logra prestar un gran servicio a los demás. Y esto, a lo largo de los siglos. Por eso me gusta.

23

Newsuic 32. maig-juny de 2012

Newsuic 32. maig-juny de 2012

24