Newsuic 34

Universitat Internacional de Catalunya núm. 34. Any 9. Setembre - Novembre de 2012

l’esport i les virtuts, un binomi ben compenetrat

Més enllà de la competitivitat i l’entreteniment, l’esport pot arribar a ser una autèntica escola on aprendre a ser més humans.

T The End

entrevista con Dr. rafael Matesanz El llamado “doctor trasplante”.

DES DEL DARRer newsuic foto a foto

sessió

benvinguda 4

3

ens

visiten

Aquest any, la UIC ha donat la benvinguda als 840 alumnes nous de les diferents titulacions (1). L’actor Joan Pera va posar la veu al vídeo explicatiu de la Universitat (2).

5

6

Joaquim Nadal, fins fa poc cap de l’oposició a la Generalitat, va ser a la UIC, convidat pel rector Pere Alavedra (3) | El guru de la publicitat Xavier Oliver va oferir una sessió als alumnes de Comunicació (4) | Senén Florensa, secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, va inaugurar un curs sobre Relacions Internacionals i Dret Diplomàtic (5) | L’expresident de Sony España, Pedro Navarrete, va donar una classe als alumnes de 4t d’ADE.

7

de les

facultats

8

camps

9

Durant els dies 8 i 9 de novembre la UIC va ser, per segon any consecutiu, la seu dels premis Drac Novell de publicitat. Un dels actes més esperats va ser el cara a cara entre els publicistes Joaquín Lorete i Toni Segarra (7) | La primera promoció de Medicina va celebrar el seu patró –Sant Lluc– en una jornada cientificolúdica (8) | La Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques va organitzar una jornada amb una trentena de magistrats brasilers (9).

10

de treball 13

2

1

11

12

15

Alumnes de diferents facultats van aprofitar l’estiu per fer un camp de treball a Xile, on, sota l’empara de la Fundación Casa Básica, van construir dues cases senzilles (de tres habitacions) i van col·laborar en la construcció de set cases més, amb una instal·lació més completa (10-13).

14

A més, des de fa uns anys la UIC col·labora amb l’Associació pel Desenvolupament de Costa d’Ivori (ADESCI). Uns quants alumnes d’Odontologia de la nostra universitat van participar en el projecte que ADESCI té en aquest país, que consisteix a oferir assistència mèdica odontològica i altres accions bàsiques. En total eren 19 persones de Barcelona, 4 de Hong Kong i 5 d’Abidjan. Es va atendre unes 1.700 persones i es va treballar en l’habilitació d’un dipòsit d’aigua, que facilita la vida a més de 500 persones (14-15).

w

Welcome!

EDITORIAL

El llorer olímpic En aquest sentit, el sant Pare veu el futur d’Europa amb esperança, ja que està “cridada a buscar una interculturalitat en què tothom pot entrar i trobar una unitat fonamental dels valors que poden obrir els camins cap a un nou humanisme”.

STAFF

DES DE

& STUFF

Newsuic és una publicació gratuïta editada per la Direcció de Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Les tasques de compaginació, fotografia, redacció i coordinació editorial són dutes a terme per estudiants, assessorats per un consell editorial. S’hi afegeixen col·laboracions de professors o d’altres professionals, fixes o bé esporàdiques. El Consell Editorial, que no comparteix necessàriament les opinions expressades pels seus redactors o col·laboradors, es reserva el dret de publicar aquelles col·laboracions o anuncis que no es corresponguin amb la línia editorial o els principis estètics que regeixen aquesta publicació.

DIRECTOR: Jaume Figa i Vaello DIRECTORS ADJUNTS: Elena Castellarnau, Antonio Gómez-Reino, Nuria Meseguer. maquetació: míriam Ruiz col·laboracions: Borja de Alarcón, Santiago Álvarez de Mon, Juan de los Ángeles, Jaume Armengou, Ignasi de Bofarull, Francesc Canosa Farran, José María Díez, Sergi Doria, Aracelis Fernández, Lluís Giner, Isabel Hugas, Empar Lorda, Joaquín Luna, Javier Marcet, Meritxell Marín, Emilee S. Moore, Rosa Moreno, José Luis Riocabo, Teresa Vallès.

Disseny original: Javi Quintano FOTOGRAFIA: Arxiu fotogràfic, Jaume Figa. Foto portada: Dansk Sejlunion (Flickr: dansksejlunion) REVISIÓ D’ESTIL CATALÀ: Unitat de Català de la UIC IMPRESSIÓ: SYL Serveis Integrals d’Arts Gràfiques

newsuic@uic.es

Una escola diferent L’esport, quan està ben enfocat des de petits, pot convertir-se en una autèntica escola de virtuts. Alguns esportistes d’elit ens en donen l’exemple.

És ja un fet acceptat per tothom que la solució real a la crisi actual és una tornada a la cerca dels valors que ens fan ser més el que som. El Papa parla de la dignitat que ens dóna ser imatge i semblança de Déu. Al cap i a la fi, això no és res més que acceptar que hi ha comportaments que són lloables i imitables i d’altres que no.

En el número de Newsuic que teniu a les mans, parlem de valors que es poden cultivar en l’esport i que són molt reals; però també del perill que corre qui es creu el centre del món. Només qui sap reconèixer els seus orígens serà també capaç de reconèixer-los en el futur. Cal, doncs, esforçar-se per créixer i ser cada dia més el que realment som. El final: el llorer olímpic.

NEWSUIC

Veus (6-7) Jocs i infància

Campus (8-13)

El professor Ignasi de Bofarull parla de la importància del joc en l’edat infantil per poder desenvolupar-se. (p. 7)

Any d’esports

3

Javier Clemente ha inaugurat l’any esportiu de la UIC. (p. 10)

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

“La veritat sempre té futur”. Ho deia Benet XVI en l’entrevista que va concedir per a la pel·lícula Bells of Europe - Campane d’Europa, Qui sap reconèixer realitzada pel Centre els seus Televisiu Vaticà (CTV) orígens i estrenada serà recentment.

A través d’encapaç de a reconèixer- trevistes personalitats religioses, polos en el lítiques i del futur món cultural, el documental vol aprofundir en les relacions entre el cristianisme, la cultura europea i el futur del continent, i toca el punt feble de moltes persones que tenen un nord cada vegada més difús. “Les ideologies semblen fortes, irresistibles –diu el papa Ratzinger–, però després d’un cert temps es consumeixen, no tenen més força pròpia perquè els falta una veritat profunda”.

A fons (4-5)

Recerca (14-15)

Odontologia d’implants

La Facultat d’Odontologia investiga en materials capaços de regenerar os. (p. 14)

Món (18-19) Populisme a Europa

Relleu al CAU Des que es va fundar la UIC, el 1997, el Sr. Josep Ferrer i Sala ha estat el president del Consell Assessor Universitari (CAU), òrgan consultiu i d’assessorament de la UIC, format per unes 60 persones de la societat civil catalana.

Després d’haver vist créixer la seva “estimada universitat”, com reconeix, ha volgut passar el relleu. El nou president, Francesc Homs, pren el repte de seguir fomentant les relacions de la UIC amb la societat. Els volem donar les gràcies des d’aquesta tribuna pel seu servei, especialment al senyor Ferrer, per tot el que ha fet en els últims anys.

Sembla que la crisi econòmica ha provocat un nou populisme, sovint lluny dels principis democràtics. (p. 18)

Bàsic! (20-21) Any Sales

En el centenari del naixement de Joan Sales, ens parla de la seva obra l’expert Francesc Canosa. (p. 21)

A fons

“Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo,

deixeu-me ser valent intentant-ho” Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

4

Quan s’acaben uns jocs olímpics toca fer balanç. Econòmic: els de Londres han costat prop de 16.000 milions d’euros, lluny dels 40.000 que van costar els més cars de la història, els de Pequín. Diuen que ja s’han recuperat. I personal: hi ha un altre tipus de “costos”, molt més elevats, que s’adquireixen amb l’esforç i són de molta més llarga durada. Equilibri, maduresa, iŀlusió...: tot un seguit de virtuts que es poden obtenir en l’esport –com si fos una escola– i que un pot aprendre dels grans esportistes. O no: dependrà del “monstre que tots tenim dins i que hem d’aprendre a controlar, l’ego”, assegura l’Ander Mirambell, esportista d’elit de skeleton, primer olímpic espanyol en aquesta especialitat.

Javier Marcet

President de la Fundación Marcet*

Jaume Figa Director Newsuic

A l’hora de participar en competicions esportives, on un pot mostrar el seu jo més personal i pot arribar a ser molt admirat, cal tenir les coses clares per seguir tocant de peus a terra. “Cada medalla o resultat –diu l’Ander Mirambell– és una conseqüència de la feina ben feta: el dia de demà, les medalles s’ompliran de pols i jo em quedaré amb les vivències, experiències, la gent que he conegut, el que he après...”. I ja està.

I què és el que s’hi aprèn? Valors com el talent o l’ambició; els que sorgeixen de l’amistat i del companyerisme; la constància, el sacrifici... “L’eina més educativa que he tingut és l’esport –diu Pep Guardiola, exentrenador del Barça, en els vídeos filmats pel Banc Sabadell ‘Converses sobre el futur’–; hi he après a acceptar la derrota, a veure

que un altre és millor que jo; que al que mana i em diu ‘avui no jugues’ li he de fer cas perquè sé que he tingut un mal comportament; he après que avui m’esforço per tu i demà ell s’esforçarà per mi... I, com a entrenador, he après que la meva tasca consisteix “el dia de a aconseguir treure el millor demà, les de cada un dels medalles meus jugadors, s’ompliran perquè sé que poden dode pols nar-m’ho”.

i jo em quedaré amb les vivències

Però no és bufar i fer ampolles, això: necessita temps i, sobretot, esforç. “És com l’skateboarding –explica Pep Marí, psicòleg del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR)–: t’impulses amb el peu, però en el moment en què deixes de tocar el terra, comences a perdre força. No pots parar mai. T’has de saber organitzar, saber el temps que tens per a cada cosa, valorar quines

definitiva, estan perdent la millor oportunitat de la seva vida d’aprenentatge, quelcom essencial en la seva formació integral.

D’altra banda, sovint els esportistes d’elit no són el model esportiu ni professional que desitjaríem per als joves, sinó més aviat el contrari.

Per això, un projecte de formació en valors a través de l’esport significa, per part dels que hi intervenen, una dedicació de temps i d’esforç considerable. Cal que estiguin disposats a implicar-s’hi i a mostrar quins són són les prioritats”. Per això, l’esport els models correctes a seguir. No pot practicat des de joves pot ser una au- ser veritat que l’únic valor vàlid és el tèntica escola. Un esport ben enfocat que té o es forma cadascú, sense més en què es destaquin el sacrifici, la ni més. Com feina, l’esperit de superació, la recerdeia fa poc el un ca de solucions, l’acceptació d’unes periodista Penormes, el respecte, el fet d’adquirir projecte de dro J. Bosch el sentiment de formar part d’un en un article formació equip, l’aprenentatge d’acceptar la publicat a El en valors País (31 d’agost derrota o el fracàs... de 2012), “¿qui a través Models per seguir confiar avui de l’esport pot en un proïsme significa Els més petits busquen referents que es llança amb qui poder-se veure reflectits i dedicació al tobogan a qui poder imitar. De totes manedel ‘campi qui de temps i pugui’, que no res, cal ser conscients de la naturalesa ambivalent de l’esport. La vacil·la (...) a d’esforç pràctica esportiva pot ser una font l’hora d’incomd’educació, de salut, d’integració, plir la paraula donada, fer gala de però també pot ser motiu d’ignoràncamuflatge tributari o desfer-se de cia, malaltia, violència i exclusió. la seva parella com si fos un kleenex Desgraciadament, la major part usat?”. dels nens que practiquen un esport estan dirigits per persones que no Existeixen els valors universals, que saben absolutament res de tot això. ens fan admirar la integritat o no I, tanmateix, aquests nens estan d’una persona. I l’esport és un mitjà en el millor moment i situació per educatiu extraordinari per a aquesta poder adquirir uns hàbits o valors a formació i tot sovint el desaprofitravés de l’esport que practiquen. En tem. Fonamentalment el problema

L’APUNT DE VIDA

“ambaixador

de virtuts”

Què és això, si no parlar de valors?: humilitat, esperit de superació, esforç, respecte... En realitat, l’esport no educa en valors, tot depèn de l’ús que se’n faci.

Més enllà de la competició Xavi Hernández, centrecampista del Barça. Iker Casillas, porter del Madrid. Grans rivals, però grans amics. El 2012, el Premi Príncep d’Astúries dels Esports els ha tocat perquè –segons justificava el jurat que atorga el premi– “els dos simbolitzen els valors de l’amistat i del companyerisme, més enllà de la màxima rivalitat dels equips als quals pertanyen. El seu comportament esportiu és un model per als joves, i són un exemple de joc net, que és admirat per tothom”. Respecte. Solidaritat. Humilitat.

L’esport net ha d’anar més enllà de les competicions. Un hi aprèn a guanyar... i a perdre. Per això pot ser escola de virtuts, tant per als que hi són com per als que l’observen.

Tan important és saber “la força exacta que necessites per lluitar en

el karate” com saber quan ho has de deixar, perquè et coneixes. “No cal molta força per encarar-te amb un contrincant –diu l’Irina Chic, estudiant d’Educació Primària a la UIC i karateka–; has de saber aprofitar la seva força i els seus moviments. Per fer-ho, cal molta concentració: has de sentir l’aire que es trenca i veure què farà l’altre abans que ho faci”.

Concentració. Diligència. Constància.

“Vull guanyar. Però si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent intentant-ho”. És el lema que fan servir al moviment Special Olympics Espanya, que resumeix molt bé el que pot arribar a ser l’esport. És important guanyar. Sí, és clar. Però més important encara és adonar-se de què em pot arribar a aportar. “Cal aprendre a transcendir l’esport i el que fas cada dia –afirma Pep Marí–; és a dir, anar més enllà de l’objectiu concret i conegut que tenen les coses.

L’esportista d’elit té una data de caducitat, segur. Per això, si has sabut mirar més enllà, no t’enfonsaràs, com han fet, malauradament, tants esportistes. I sabràs que si vols aconseguir el màxim nivell en l’àmbit professional, hauràs d’aplicar-te igual que un esportista d’alt rendiment”.

* La Fundació Marcet és una escola de futbol creada per millorar en dos aspectes que trobava a faltar el seu fundador, Javier Marcet: l’entrenament de la tècnica individual i la formació en valors a través de l’esport.

Els business case de l’IESE estan pensats per a grans o futurs directius d’empreses i Álvarez de Mon va veure en el comportament del jove tennista una referència vàlida per a molts d’ells: “sense cap mena de dubte, la seva fortalesa mental és el que més em va impressionar”.

Després d’unes quantes entrevistes amb la gent de l’entorn de Nadal, el professor de l’escola de negocis va escriure aquest cas, de més de cinquanta pàgines, convertint-lo en una llarga entrevista a moltes mans: una estona amb el pare, una altra amb l’oncle i entrenador Toni, o amb el fisioterapeuta o amb el mateix Carles Costa, el mànager.

Començant per la forta estructura familiar, Santiago Álvarez de Mon, a través del diàleg amb els protagonistes, destaca totes les virtuts que es poden extreure de la manera de funcionar del tennista de Manacor i com l’entrenador el va preparar, exigint-li

molt perquè volia “que la gent veiés en ell una bona persona amb moltes qualitats humanes”; com la humilitat, la paciència i la constància: punts clau que va aprendre del seu oncle ja als set o vuit anys.

“En aquests deu anys que fa que el segueixo –afirma Joan Solsona, periodista de tennis de Marca– no ha canviat gens, segueix sent el mateix. Ell passa del món irreal dels premis, els flaixos, els autògrafs, a la seva vida de sempre”.

Pel que diuen els que el coneixen, Rafa Nadal és amic dels seus amics i, contràriament al que podria semblar, més donat als esports de grup que als individuals: “El futbol segueix agradant-me més. És un esport d’equip, entrenes en grup, veus els amics... En el tennis només ets tu amb l’entrenador”. Això suposa sacrifici i esforç; i compromís i lleialtat amb els seus. “Ell –explica Juan José Almagro, director general de Mitjans, Comunicació i Responsabilitat Social Corporativa del Grup Mapfre, empresa patrocinadora del mallorquí– continua sent un dels millors, i encara que hagi arribat al cim de la seva professió, treballa com si fos un amateur desconegut. Té l’energia i les ganes d’aprendre dels que comencen”. Maduresa i capacitat d’anàlisi; i d’autocrítica: “En els moments decisius, estic nerviós, ho reconec; crec que és bàsic conèixer-se a un mateix, saber com reaccionaràs i el que has de fer en els moments importants”.

Nadal, quan acaba un partit, no tira la raqueta; en Toni, l’entrenador, solia dir-li: “Als altres xavals no els regalen les raquetes, els costen una pasta. Quin exemple, si tu la tires!”. * [Qui hi estigui interessat pot adquirir el cas complet a www.iesep.com]

5 Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

rau en el fet que no ens adonem que l’esport té una finalitat com a joc, que és guanyar. Però si s’enfoca com l’única finalitat estem perduts, perquè la competició esportiva es converteix en un camp difícil, on només es busca derrotar l’altre com sigui. En canvi, si és un mitjà per continuar millorant, quan es perd no passa absolutament res perquè aquesta derrota ens porta a reconèixer els nostres errors per continuar endavant.

“Nadal representa l’esforç, la tenacitat, el sacrifici, l’aferrament a la realitat i a la feina ben feta...”. Així comença el cas de l’IESE Rafael Nadal: el campeón y la persona, escrit pel professor Santiago Álvarez de Mon, citant el periodista José María Carrascal.

Carrascal escrivia, en un article publicat el 2 de febrer de 2009 a l’ABC, que el problema de la crisi actual és la manca de virtuts, de les quals el tennista és com un bon ambaixador... Pocs mesos abans, el mes d’agost, Nadal rebia el Premi Príncep d’Astúries de l’Esport per la seva exemplaritat: “Tant en la victòria com en les poquíssimes vegades en què coneix la derrota, es manifesta com un gran esportista. És particularment impecable la seva reacció en els triomfs més importants i la manera en què destaca la feina dels seus oponents”.

V Veus The challenge of multilingual teaching

Humanitzar-se (sense IVA)

Emilee S. Moore

Teresa Vallès

Servei d’Idiomes del Campus Barcelona

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

6

European universities are undergoing processes of internationalisation, responding to demands of the knowledge-based economy and the European Teaching Higher Education Area. in an mobiladditional Student ity is one way language that internationalisation is can be materialised, achieved resulting in classrooms in where local harmony students learn with alongside peers involved diversity in different and to the exchange probenefit of grams. In such classrooms, a subjects lingua franca –usually English– is often used to aid the participation of newcomers.

However, internationalisation also occurs in more domestically oriented practices, referred to as ‘internationalisation at home’. For example, in Catalonia, languages deemed useful for local students’ futures –usually English– are being introduced through different immersion approaches in subjects across faculties.

Both of these aspects are represented in the ‘internationalised’ lectures studied in this article.

However, it has to be remembered that the internationalisation of higher education in Catalonia and the in-

creasing use of English has not led to multilingualism. Rather, it has modified existing diversity and, in many cases, created the need to manage a third language in practices that have traditionally been carried out bilingually, in Catalan and Spanish. With this in mind, this paper explores how participants in ‘internationalised’ lectures from technology subjects at two Catalan universities draw on different languages available to them in accomplishing their teaching and learning activities. Two aspects are focused on: on the one hand, the professors’ multilingual lecture design is presented, and on the other, particular ways in which switching from English to other languages may be beneficial for teaching and learning are sketched out. Specifically, three practical problems faced by lecturers and students are focused on: the management of participation, the management of comprehension and attention and the management of subject complexity. The paper offers empirical insights into how internationalisation at universities in Catalonia and elsewhere –and in particular the teaching of subjects in an additional language– can be achieved in harmony with existing diversity and to the benefit of subject knowledge construction.

This research was financed by the European 6th Framework project entitled ‘Dynamics of Language Management’ and the Ministerio de Ciencia e Innovación project entitled ‘Academic Discourse in a Foreign Language: Learning and Assessment of Science Content in the Multilingual CLIL Classroom’.

Degana Facultat d’Humanitats

La preocupació pel que personalment no decidim —com ara l’augment de l’IVA— hauria d’esdevenir un estímul per tot allò que depèn de nosaltres. Que poc a poc esdevinguem zombis o persones de debò es pot dir que està a les nostres mans.

Aspirar a viure plenament la pròpia condició humana és el gran repte que va començar el dia que vam néixer i és cosa nostra que el procés de maduració no s’aturi mai. Què pot afavorir aquest procés? Què contribueix a sostenir la voluntat i obrir horitzons de qui procura superar-se cada dia en l’àmbit personal i laboral? Suggereixo aquí dos factors: tenir referents i participar en un repte compartit.

Els referents inteŀlectuals i vitals —en definitiva, llibres i persones excepcionals— tenen un paper insubstituïble com a font de reflexió i experiència. Són necessaris per comprendre’s, per conèixer maneres de viure, de recerca de felicitat, sentit i veritat; ens permeten accedir a profundes experiències sobre l’amor, el dolor o la por que són molt valuoses perquè mostren dreceres i barrancs que ens ajuden a encertar en la pròpia trajectòria. El diàleg i la lectura —que és una altra forma de diàleg— donen accés al gran patrimoni humà de saviesa que transmet la cultura.

La vida ens ofereix també nombroses oportunitats d’assumir reptes compartits en què som una part necessària però no suficient: família, equip de treball, colla d’amics, reunió

de veïns... Ens humanitza el desig d’aportar, l’esforç de donar i rebre, la voluntat d’explicar i entendre.

I així reconèixer-nos en els altres, mirar-nos en els seus ulls com en un mirall que ens mostra, per similitud o contrast, qui som i com som. En definitiva, com que vivim en una xarxa de relacions humanes, no hi ha neutralitat possible: qui opta per una vida infrahumana o mediocre contamina el seu entorn amb enveges, crítiques o susceptibilitats. Humanitzar-se o esdevenir un zombi és una els referents opció personal, però són també una necessaris qüestió de compromís per social. comprendre, Afortunadament, els béns per conèixer que humamaneres de nitzen no viure, de porten IVA: jugar amb els recerca de menuts i pasfelicitat, sejar amb els grans, discul- sentit i par un oblit, veritat celebrar-ho sempre tot, somriure quan saludem algú, gaudir una bona novel·la, escoltar la pròpia consciència, compartir penes i iŀlusions, contemplar agraïts l’horitzó des d’un cim pedregós...Tots aquests són béns lliures d’impostos que regalen un Ingrés pel Valor Afegit: ens enriqueixen amb noves dosis d’humanitat. * Article publicat a La Vanguardia, el 3 d’octubre de 2012

NIÑOS JUGANDO: PEQUEÑOS EMPRENDEDORES Ignasi de Bofarull

o de entrenamiento. Podrían decirse a sí mismos: “Como nunca me sale nada bien, mejor no lo intento”. El filósofo y pedagogo José Antonio Marina relaciona las funciones ejecutivas con un concepto global, la inteligencia ejecutiva, título de su reciente libro.

Profesor Departamento de Educación

La total ausencia de juego libre en entornos naturales, o por lo menos en entornos amplios y atractivos, podría suponer consecuencias en su desarrollo cognitivo, en la maduración neocortex, es decir, en el despliegue del propio talento.

Se ha constatado el hecho de que el exceso de pantallas va ligado a menudo al consumo de alimentos muy calóricos.

En España se ha triplicado en los últimos treinta años el número de niños con

Los desafíos que plantean las pantallas, sobre todo los videojuegos, son menos estimulantes y a menudo más solitarios.

Ante la consola pueden prospeLos niños rar las habilidaquieren des visomanuajugar para les, entre otras, y existen destacasaberse bles videojuegos educativos: pero capaces, la solución lograr que son de un momento.

las cosas funcionen, construir

sobrepeso (que llegan al 26,1%) u obesos (que llegan al 19,1%). El niño que juega en entornos abiertos/naturales gana en experiencias llenas de realidad y sobre todo despliega actividad física. Por su parte, el niño pasivo, cuando la sobrestimulación de las pantallas desaparece, puede convertirse en un ser que anda entre el aburrimiento y la ansiosa búsqueda de nuevos estímulos externos reclamando mucha atención de los adultos.

El juego infantil es aprendizaje. John Dewey, Maria Montessori, Jean Piaget, Lev Vigotsky o Jérôme Bruner, entre muchos otros expertos, psicólogos y pedagogos, señalan cómo el juego está detrás del desarrollo de las

funciones cognitivas, del lenguaje, de la maduración motora.

Los niños de estas edades quieren jugar para saberse capaces, lograr que las cosas funcionen, construir artefactos que les hablen de sus progresos: quieren resultados, logros (un ejemplo casi universal es que a los niños les gusta construir cabañas en entornos naturales). Y esos logros son motivadores y nacen de poner atención y esfuerzo en actividades a menudo diseñadas por ellos mismos y en otras ocasiones sugeridas por cuidadores (padres, maestros, monitores).

Otros niños más pasivos intentan menos cosas pues tienen menos éxito en sus iniciativas quizá por falta de confianza

Lo que el mismo niño quiere, elige, si le dan la oportunidad, es el juego libre, en entornos abiertos. Allí focalizan sus intereses y descubren aspectos ante los cuales quedan prendados, asombrados. Si juegan en la naturaleza aprenderán a amarla y respetarla.

Para los niños, la belleza, el silencio y la aventura desencadenan auténticos torrentes de intereses y preguntas que están ausentes ante una pantalla que sobreestimula sin invitar a la acción y a la pregunta. Se podría decir que, antes de que las pantallas les hagan enmudecer, muchos niños, si juegan de verdad, son pequeños emprendedores llenos de curiosidad e ideas. Y ahora necesitamos emprendedores. * Extracto del artículo publicado en La Vanguardia el 4 de septiembre de 2012.

7 Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

Numerosos estudios señalan que los niños (de entre 3 y 7 años) de las últimas décadas son menos activos y pasan mucho menos tiempo en espacios abiertos y en la naturaleza. Estos niños desarrollan, a menudo, estilos de vida muy sedentarios ligados a un consumo excesivo de televisión y videojuegos.

La investigación está demostrando que el juego no estructurado en entornos naturales, o abiertos e inspiradores, aumenta la autoeficacia de los niños, entendida como la consciencia de la propia capacien españa dad / habilidad de resolver se ha y triplicado problemas de alcanzar en los objetivos. Una autoeficacia que últimos va a dinamitreinta zar algunas funciones años el como número de ejecutivas la capacidad de niños con fijar metas; de sobrepeso inhibir la respuesta y evitar la impulsividad; de focalizar la atención; y de perseverar en la acción.

Els Campus L’ENTREVISTA. Ricard Mamblona, professor Dpt. Ciències de la Comunicació

“L’objectivitat en el documental sempre ha estat un punt crític que ha oprimit creativament el gènere” És un apassionat del cinema documental i acaba de defensar la tesi. En poques paraules: “sobre la introspecció del ‘jo’ en el cinema documental contemporani”. El ‘jo’ de Michael Moore i dels seus bowling o fahrenheit, o el de Costeau i el seu món silenciós. Maneres de veure el món i parlar-ne; amb una finalitat coercitiva –pensen alguns– o de simple divulgació i entreteniment. Sigui com sigui, sembla que a poc a poc aquest gènere es va fent lloc en el món audiovisual.

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

8

Director Newsuic

Està cada vegada més ben considerat el cinema documental?

Crec que el documental sempre ha estat considerat una eina social i política molt important, sobretot en diferents períodes claus de la història contemporània. És veritat que amb la consolidació de la televisió comercial ha passat a tenir una funció bàsicament divulgativa i ha perdut una mica la connotació més cinematogràfica; però en les dues darreres dècades el documental ressorgeix a les sales de cinema, es creen festivals especialitzats, projectes docents, s’estudia i es difon més que mai per camins alternatius, i s’ha generat un interès rellevant per part de professionals, crítics, acadèmics i públic en general.

Ens trobem davant d’una gran manca de creativitat?

No crec que sigui ben bé així... El documental contemporani, sobretot a partir de la relació que estableix amb la tecnologia digital i el llenguatge multimèdia, ha anat experimentant molt, i constantment sorgeix una pel·lícula nova del sector que trenca les normes establertes anteriorment. De totes maneres, el documental va sorgir tradicionalment com una forma d’expressió alternativa al cinema de ficció, en el qual tenien cabuda les formes més experimentals, tal com passava amb el cinema d’avantguarda dels anys 20. No és només, per tant, un tema de la tecnologia actual.

L’origen, per exemple, del fals documen-

tal, del found footage, dels film diaries o d’altres subgèneres del documental que semblen efervescents, troben les seves arrels molt temps abans de la digitalització.

Això també porta a pensar que els documentals són tan personals que no se sap fins a quin punt són verídics, no et sembla?

Com passa amb les xarxes socials.

Constantment veiem coses que haurien de pertànyer als espais més íntims i personals de la vida privada d’una persona; però que en compartir-los es fan públics (és el que es coneix ara com el concepte d’extimitat). Però això no és cap garantia de veracitat, en molts casos és una projecció d’un mateix, de com vol ser vist pels altres. Passa el mateix amb les pel·lícules autobiogràfiques, familiars, els diaris filmats o les correspondències fílmiques. En el fons es basen en la reorganització d’un material propi on intervé el punt de vista subjectiu i, de forma inequívoca, els dispositius tècnics digitals amb totes les seves eines per crear i “manipular” el material. En el cas d’un diari filmat, per exemple: quan es concep com a pel·lícula per ser vista per un públic determinat, ¿no deixa, en certa manera, de ser un diari?

Existeix l’objectivitat en això? És veritat que el documental, en tractar elements propis de la realitat que ens envolta, té una responsabilitat ètica molt més compromesa que el cinema de ficció. L’objectivitat en el documental sempre ha estat un punt crític que ha arribat fins i tot a oprimir

creativament el gènere en algunes esferes. Però, afortunadament, és una fase ja superada, i avui dia hi ha consens a afirmar que el documental és un tractament de forma creativa de la realitat a través del punt de vista subjectiu d’un cineasta.

A Garbo. El espía, d’Edmun Roch.

Acabes, i no saps gaire bé què és i què no és realitat.

Sí, és la grandesa d’aquesta història. El tòpic que la realitat supera a la ficció és ben cert, almenys de com pot arribar a impactar a l’audiència quan sap que allò que veu és verídic o està basat en fets reals. Els creadors de Garbo, saben jugar amb alguns elements que donen un determinat caràcter ambigu a la pel· lícula. Tot i això, és la manca d’alguns signes convencionals del documental tradicional, com la supressió de la veu en off, allò que confon l’espectador.

On creus que és el límit de la recerca a l’hora de fer un documental? Em refereixo, sobretot, a casos com el de Michael Moore, on ell és molt present.

S’ha de tenir en compte que, per exemple, Fahrenheit 9/11 es va convertir en la pel·lícula documental més taquillera de tots els temps i el primer documental guanyador del festival de Canes, després que 50 anys enrere Jacques Costeau s’emportés el guardó amb Le monde du silence. Moore ha creat un estil propi i la seva mera presència atorga a la pel·lícula un component polític de grans dimensions. Ara bé, sí és veritat que la seva metodologia de treball, la seva

“

el documental té una responsabilitat ètica molt més compromesa que el cinema de ficció

“

Jaume Figa

forma d’intervenció i el seu discurs són qüestionables, però no més que en altres documentals que, sota una màscara ornamental de neutralitat, no deixen de ser, tanmateix, diferents punts de vista sobre la realitat.

Quina és la situació del documental avui a Espanya i a la resta del món? És veritat que es parla molt del boom del documental en totes les esferes, però la realitat ens indica que continua essent el germà petit de la ficció en termes comercials i industrials. Si n’apareix algun a les sales de cinema, desapareix al cap d’una o dues setmanes per manca de públic. La distribució en DVD és molt alternativa, cara i els films acaben, moltes vegades, descatalogats. Els festivals atorguen prestigi i visibilitat, però no asseguren l’èxit en els circuits convencionals d’exhibició; a més, els premis en metàŀlic no cobreixen en absolut els costos de producció. I les televisions paguen preus pràcticament simbòlics per obtenir els drets d’emissió. En definitiva, la rendibilitat del documental, amb l’excepció d’alguns pocs casos, continua essent social i no econòmica; sembla que aquesta és la seva situació i la seva funció.

El projecte guanyador ofereix una proposta de remodelació de la Font del Conte

Taller vertical 2012

Amb els peus a l’aigua Així ha estat el nou Taller Vertical de l’ESARQ-UIC: la qüestió era posar-s’hi per crear idees entorn de les fonts d’Horta-Guinardó, districte de Barcelona amb moltes fonts situades en llocs inconnexos, l’aigua de les quals – procedent de muntanya– va donar nom a aquest petit nucli barceloní.

Redacció

i Miquel Batlle; el conseller d’Urbanisme d’Horta-Guinardó, Gonzalo Puelles, i la regidora d’Horta-Guinardó, Francina Vila– va anar passant per valorar-ne els resultats.

realitzada per Carlos Gor i Tomás García Piriz. També es va lliurar el premi de l’opinió per a un projecte sobre la Font del Príncep de Girona.

El projecte guanyador va ser el dirigit pels arquitectes Tomeu Ramis i Aixa del Rey, del despatx d’arquitectes Flexoarquitectura, que oferia una remodelació de la Font del Conte. El segon premi va recaure en un treball sobre la Font del Roure, presentat per Carmen Moreno, Julien Fajardo i Isabel Díaz. Per acabar, el tercer premi fou per a una proposta de la Font de la Mina de Can Barret

Un cop presentades les propostes, van ser exposades a la seu del districte d’Horta-Guinardó per tal de poder-les estudiar i mostrar als veïns. Amb això, l’Ajuntament vol dinamitzar els seus onze barris amb un pla de promoció econòmica i cultural.

Amb el lema “La ciutat de l’aigua”, el districte d’Horta vol valoritzar el patrimoni cultural, històric i natural d’aquesta zona.

Pedro Nueno

Núria de Gispert

Ferran Monegal

Miquel Duran

5 de juny

3 de juliol

8 d’octubre

17 d’octubre

Padrí de la promoción d’ADE 2012.

Va parlar de la seva experiència en el món de l’emprenedoria. “Quan un projecte està ben plantejat, surt endavant. No conec cap bon projecte que hagi mort per manca de diners: cal buscar el canal correcte, ja que sempre n’hi ha algun”.

Va apadrinar l’última promoció de la Diplomatura en Gestió i Administració Pública i la primera del Grau en Ciència Política i Gestió Pública.

De Gispert va aprofitar el discurs per remarcar la importància d’un funcionariat ben preparat per tal que “el país no se’n ressenti”.

Va impartir una masterclass als alumnes de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Va analitzar el panorama actual dels mitjans de comunicació i va parlar de la necessitat de ser crítics: “la qualitat no depèn de l’audiència; si fos així, McDonald’s podria ser el millor restaurant del món”.

Aquest blocaire empedreït, va ser el responsable d’inaugurar la quarta edició del Fòrum UNIV de la UIC. En la seva conferència, titulada «Jo sóc jo i les meves circumstàncies digitals», va parlar de la importància que tenen avui les xarxes en l’educació i la dependència cada vegada més gran que en tenim.

Prop de 200 alumnes de l’escola, distribuïts en deu grups diferents, van treballar sobre cinc fonts del districte per oferir propostes que revitalitzessin aquestes fonts. Acabat el taller, els projectes es van presentar al Passeig de la Fontana de la UIC, on el jurat – compost pels arquitectes Enric Batlle

9

ts lt varia es mo t c l a je s e o ad i pr s expos Al final, va Idees maquete C. e la UI s de les Algune e la Fontana d ta-Guinardó d r o Passeig sentació a H re ser la p

CARES

DE LA NOTÍCIA

Professor de l’IESE

Presidenta del Parlament de Catalunya

Periodista. Presentador “TeleMonegal”

Catedràtic de Química Univ. de Girona

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

L’objectiu del taller era recuperar aquest patrimoni, donar-li valor afegit amb els elements representatius del districte perquè fossin identificats com a punts neuràlgics i se’n pogués recuperar el valor.

IN MEMORIAM

VIDA UNIVERSITÀRIA

Per mar, valls i muntanyes Hi ha moltes maneres d’esbargir cabòries, que es diu: desconnectar la ment i el cos per descansar fent quelcom diferent a l’activitat de cada dia. Amb aquest motiu —“i perquè ens agrada passejar, caminar i gaudir de l’entorn”, com reconeix en Joan— va néixer el GEU, el Grup Excursionista de la UIC, de mans de diferents treballadors de la nostra universitat.

Redacció

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

10

Tot va començar, un dia de març, en una passejada pel camí de ronda que uneix Calella de Palafrugell amb la cala Castells. “Ens preguntàvem com podíem fer que més gent gaudís d’aquestes excursions —explica en Joan Molina, informàtic de la UIC, i un dels impulsors d’aquest grup—; era una llàstima que algunes persones que sabíem del cert que eren amants de l’excurUn grup per sionisme s’haguessin descansar perdut aquella sortida”. coneixent desindrets de “Volem cobrir indrets tot el que on passejar, ens envolta caminar i aprendre a mirar per valorar el patrimoni que ens envolta”, explica la Sinforiana Quifet, una de les altres promotores

del GEU, secretària de Criminologia i de Ciència Política i Gestió Pública.

“A més —continua la Sinforiana— són uns moments molt bons per conèixer-nos i facilitar, després, el bon ambient a la feina”.

Dit i fet. Sense fer cap mailing massiu a tota la comunitat universitària — aquest grup no té encara un any— ja hi ha més de trenta persones que s’hi han unit. I així, han fet excursions no només per la costa, sinó també per rius, muntanyes i valls. “Ens agrada tot allò que es relaciona amb la naturalesa i el seu entorn —diuen al web—: la bellesa, la cultura i la història dels senders recorreguts”.

El GEU té clar que no tothom anirà a totes les excursions, sinó els que vulguin. “Mirem de preparar-les molt bé, de manera que s’hi puguin apuntar el màxim número de persones”, explica la Sinfo. Són sortides fetes a mida i cada una l’expliquen amb pèls

i senyals a Internet: recorregut, dificultat, material necessari... Pel camí de ronda, a la Mola, pel camí anglès a Santiago de Compostel·la, a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja i fins i tot una baixada en caiac de Llafranc a la Punta dels Forcats; o visites guiades com la que ja han fet a Sant Pere de Rodes.

Concretament, de l’excursió en caiac, n’està especialment contenta la Sinforiana, que diu que “va ser fabulosa: vam poder descobrir paratges desconeguts per molts de nosaltres, tant a prop de casa, coves naturals... Un espectacle!”. Ah! I el dia va acabar amb un concert d’havaneres, a Calella de Palafrugell.

En definitiva, de tots colors. El GEU “és un grup que dóna forma a una realitat”, conclou en Joan. La realitat que hi ha gent interessada en aquest tipus de sortides, i que és un molt bon sistema per descansar: per senderes i vilatges; per mar, valls i muntanyes.

Javier Clemente inaugura l’any esportiu de la UIC L’exseleccionador nacional de futbol va donar una conferència en què va parlar de les virtuts del bon esportista.

“Cal millorar en l’entusiasme i en l’esforç —afirmà—; el treball en equip i la companyonia són peces clau perquè funcioni un equip”.

Clemente es va fixar molt en les habilitats que ha de tenir l’esportista i els valors que ha d’anar aprenent des de jove. Són coses que s’aprenen des de petit: “Algú creu que si no s’és generós amb els altres de l’equip, als 16 anys, ho serà, després, en el futbol professional”

L’exseleccionador va fer un recorregut de la seva carrera professional i dels seus mètodes d’entrenament i de com tracta els seus jugadors, a més de la importància que dóna al fet que formin un bon grup: “Entre els jugadors —deia Clemente— no hi pot haver cap mena d’esquerda, ja que la importància de l’equip està en el grup”.

Com que molts dels assistents a la sessió eren alumnes del Màster en Periodisme Esportiu que ofereix la UIC, Clemente també es va referir als mitjans de comunicació i a la tasca que tenen els esportistes en l’àmbit esportiu. Va

animar als que treball es dediquen a entre tots, l’esport a “no ficar-se en la una de les vida privada de peces clau les persones, a perquè ser conscients que amb les funcioni seves opinions l’equip repercuteixen en la seva vida i han de ser, per tant, molt respectuosos”.

A la jornada, organitzada pel Servei d’Estudiants, es van fer les presentacions dels diferents equips.

Jose Cifuentes Hay veces que la Providencia te cambia los planes. Fue muy duro darse cuenta que ya no íbamos a seguir con las conversaciones que habitualmente manteníamos —Jose y yo— todas las semanas. Le encantaba hablar, tanto del trabajo como de temas más personales; daba igual que fuera algo positivo o negativo, siempre me lo decía con una sonrisa en la cara: creo que era imposible apesadumbrarse al ver ese rostro tan feliz. Lo echo de menos.

A Jose se le conocía al instante: no tenía ningún problema en darse a conocer tal como era.

Con esa predisposición suya para servir al otro, desbordándose en generosidad de manera casi permanente, cuando alguien tenía algún problema o necesidad.

En esas conversaciones surgía a veces alguna preocupación o dificultad, que se convertía, a medida que lo hablaba, en una simple contrariedad, para finalmente encontrar una solución él mismo. Me agradecía el consejo, cuando realmente la había encontrado el sólo.

Amigo de sus amigos, y amigo de Dios. Me comentaba que le pedía frecuentemente poder vivir en un mundo donde todos fuéramos amigos de verdad, en paz y armonía… Pues bien, ya estás en ese mundo: lo has conseguido. ¡Disfruta! ¡Muchas gracias, Jose!

Chema Díez

Castanyada Internacional Normalització Lingüística, el Servei d’Estudiants i Relacions Internacionals van organitzar al Campus Barcelona la ja tradicional Castanyada Internacional per promoure el tàndem lingüístic: una iniciativa que fomenta l’intercanvi lingüístic entre els alumnes de mobilitat i els autòctons, afavoreix el coneixement d’idiomes i, a la vegada, l’intercanvi d’experiències i cultures entre els estudiants.

historias

Asistencia solidaria en Odontología No es lo mismo aprender en el aula, que aprender en la calle. Para ser un buen odontólogo necesitas estar bien formado y tener cuanta más experiencia, mejor. ¿Qué tal trabajar para las bocas de los más necesitados?

Redacción

Es una oportunidad que les ha brindado el convenio de colaboración que ha firmado la Clínica “esta Universitaria actividad Odontológica Les ayuda a (CUO) con distintas formarse oenegés del como barrio del personas Raval, como la Fundació con Acció Social vocación Montalegre. de servicio” “Nos interesa que nuestros alumnos vean a los pacientes como seres humanos que sufren un problema dental –afirma Leontina Vinaixa, directora de la CUO–; estas prácticas les ayudan a valorar lo que tienen y a tratar mucho mejor a quien atienden”.

Lucía Córdoba, por ejemplo, de 2º de Odontología, es una de las que han participado en la primera de estas prácticas realizadas en el centro Terral, bajo la supervisión del doctor Akram Ali, profesor de nuestra Facultad de Odontología. Gracias a la ayuda del profesor y su voluntad

Una experiencia con la que, por un lado, los estudiantes adquieren práctica y conocimiento a la hora de asistir a los pacientes, y por otro, “a los niños les ha servido para ver que además de los voluntarios del centro hay mucha gente que se preocupa por ellos y por supuesto han adquirido conocimientos para una mejor salud bucal”, explica Lucía.

En realidad, las “prácticas solidarias” de la CUO ya tienen tradición. Además de las mencionadas en África, en años anteriores algunos estudiantes tuvieron la oportunidad de recibir a un grupo de niños ucranianos a quienes prestaron sus servicios odontológicos, en la misma CUO. “Es un modo de dar unos tratamientos a los que muchos niños y adultos no tienen acceso a través del sistema público de asistencia sanitaria y con un grado de formación de prevención muy precario”, nos explica Vinaixa.

Ayudar, mientras aprenden. Esta es la finalidad. La CUO y sus alumnos quieren seguir contribuyendo, con estas “prácticas solidarias”, llegando más allá de donde podrían llegar de otro modo.

Mn. José Luis Riocabo Capellán Campus Barcelona.

Aún con perfume a crema solar y fritos de satisfacción, ya meditábamos los próximos objetivos (¿meterá gol Messi/los parará Valdés, o meterá gol Cristano/ los parará Iker?). Cualquiera de los dos escenarios encantaría a unos, y decepcionaría a otros. Esos días, el pensamiento único (el fútbol) se centraba ya en el inicio de la Liga, señal indirecta del inicio de otro reto (académico) también capaz simultáneamente de emocionar a unos (currantes), y apenar a otros (los vigilantes de la playa). ¿Qué más tendrá en común la liga con un principio de curso? Lo mejor que nos podía pasar es que la FIFA haya galardonado a un hombre de equipo por delante de los dos cracks individuales. Toda una metáfora si recordamos la prensa de julio: “los elogios al triunfo de la roja no han escatimado alusiones morales: generosidad, esfuerzo, solidaridad”. ¿A qué venía este lujo de profundidad, exótico en la crónica deportiva? La cita aludía a un análisis de tendencias elaborado con la opinión de tres catedráticos de ética en universidades de Barcelona, que iniciaba con el chiste de El Roto contado por Victoria Camps (UAB) en una conferencia: “Dicen que soy buena persona para desprestigiarme”. Ironía que no entenderán los de “mentalidad Física o Química”, pero, para ella, que relacionaba crisis económica con crisis moral, “lo que necesitamos son valores éticos prioritarios; hay valores sociales, económicos, deportivos… pero lo principal son los éticos”. Desde los griegos está todo inventado, “es la ética de las virtudes”, que hace referencia a

la excelencia de la persona. Se puede morir de éxito, según Bolonia, pero con esta asignatura pendiente... ¿Qué hacer para subir nota? Ponerse las pilas y empezar este curso con bases más sólidas. Los objetivos – excelencia académica, óptimo nivel de idiomas, utópica forma física y fantásticas amistaVirtudes des– que como apuntas en generosidad, tu agenda UIC con esfuerzo, una sonsolidaridad, risa light, sólo lo son son simple en aparienpunta del cia, debajo iceberg de sigue havalores más biendo una realidad profundos muy heavy (como diría el gurú de “Los tiempos hipermodernos”, Gilles Lipovetsky). Virtudes como generosidad, esfuerzo, solidaridad, son simplemente la punta del iceberg de valores más profundos.

Unos valores a los que se refería Benedicto XVI hace un año: “en el pasado era posible reconocer un tejido cultural unitario, ampliamente aceptado en su referencia al contenido de la fe y a los valores inspirados por ella, hoy no parece que sea ya así en vastos sectores de la sociedad, a causa de una profunda crisis de fe que afecta a muchas personas” (carta apostólica La puerta de la fe). Lo escribía proponiéndonos el Año de la fe que empieza este 11 de octubre.

Inicia la Liga, inicia un curso académico, y para muchas personas puede tratarse de un año de alto rendimiento si entre sus prioridades busca los valores inspirados por la fe: iniciamos el curso del año dedicado a ello.

11 Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

Hace ya unos años que un buen grupo de alumnos de la Facultad de Odontología ha ido dedicando parte de sus vacaciones de verano a realizar “prácticas solidarias” en Costa de Marfil.

Esta vez, no ha sido excepción: ahí, en ese país africano; pero también, desde este año, aquí, en el corazón de Barcelona.

trataron las caries de niñas de 6 a 16 años; a la vez les enseñaban a adquirir buenos hábitos diarios de prevención.

“Los alumnos –afirma Akram–entran en contacto con realidades de un mundo desconocido para ellos, a pesar de la cercanía geográfica. Por eso, les ayuda a formarse como personas con vocación de servicio a la sociedad y sobre todo a los más desfavorecidos”.

¿Física o Química, o Virtudes o Valores?

Concurs de Fotografia estiu 2012 El 8 d’octubre es van lliurar els premis del concurs de fotografia “Les vacances de l’estiu”. Els guanyadors van ser Alba Llovet Viaplana (4t de Medicina); Sol Frau Sancho (5è d’Odontologia); i María José Díez Chueca (professora de l’ESARQ), per la fotografia “Aquel verano miramos el mar”. www.flickr.com/uicbarcelona

MISCEL·LÀNIA DELS CAMPUS

càtedra

Direcció per Missions

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

12

convenis

Empreses i accessibilitat És el segon any que l’ESARQ-UIC imparteix el Postgrau en Accessibilitat i Disseny per a Tothom, dirigit pel professor Enrique Rovira-Beleta. Enguany, les empreses amb les quals la UIC ha firmat conveni i donen impuls a aquests estudis pioners són la Fundació Adecco, la Fundació Salas, Válida Sin Barreras i Gaes Accessible. D’altra banda, Fundació Adecco i la Caixa d’Enginyers donen suport a l’assignatura Accessibilitat que fou la gènesi d’aquest postgrau i que s’imparteix des de 2005.

La Càtedra Direcció per Missions i Govern Corporatiu de la UIC va celebrar la segona trobada amb les empreses que participen en la recerca des de la seva fundació, el mes d’abril passat. La trobada va estar encapçalada per una conferència inaugural, a càrrec de Miguel Ángel Ariño, professor de Presa de Decisions de l’IESE.

RECONEIXEMENTS

Premi Pedagogia El professor Xavier Ureta de la Facultat d’Educació va ser guardonat amb el segon premi del VI Premi d’Assaig Pedagògic Frederic Company i Franquesa, organitzat pel Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya, per l’article “El pedagog, eix vertebrador de la tasca a l’escola”. L’acte de lliurament de premis va tenir lloc en el marc de la celebració del 10è aniversari del Col·legi de Pedagogs de Catalunya.

Gestió cultural congresos

conferències

Odontología en Granada

El Papa i l’Any de la Fe

Seis profesores de la Facultad de Odontología de la UIC realizaron un innovador “hands on” en prótesis digital en la 42ª reunión anual de la Sociedad Española de Prótesis Estomatológica y Estética (SEPES) que tuvo lugar del 11 al 13 de octubre en Granada. Magí Brufau, Josep Cabratosa, Santi Costa, Oscar Figueras y Marta Serrat fueron los profesores del Área de Prótesis que participaron.

El 25 d’octubre passat, la Facultat d’Educació va inaugurar el curs del Postgrau en Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica (DECA) i va convidar el teòleg Josep Ignasi Saranyana. El professor Saranyana va dissertar sobre Benet XVI i l’Any de la Fe que ha proclamat, de l’11 d’octubre de 2012 al 24 de novembre de 2013, amb motiu del cinquantenari de la inauguració del Concili Vaticà II.

Dinamització cultural La Dra. Marta Crispí, directora del Màster de Gestió Cultural que s’imparteix a la Facultat d’Humanitats, va presentar el 20 d’octubre passat el projecte “Dinamització de la visita al monestir de Sant Joan de les Abadesses”, contractat pel Consorci Ripollès Desenvolupament. El projecte inclou un conjunt de serveis adreçats a divulgar el ric patrimoni artístic i religiós del monestir medieval.

ALUMNado

Premio Extraordinario de Bachillerato La alumna de primero de Arquitectura, Marta Delgado Lombardo, recibió el premio extraordinario de bachillerato de manos de la consejera de Educación, Irene Rigau, el pasado 17 de octubre. El reconocimiento, además de constar en el expediente de la alumna, le da derecho a optar a los Premios Nacionales de Bachillerato.

conferències

Javier Lucaya El radiòleg i cap d’estudis de l’Hospital Quirón de Barcelona, el Dr. Javier Lucaya, va impartir el dijous 18 d’octubre una conferència sobre diagnòstic per la imatge, que va tancar la celebració de sant Lluc, patró de la Medicina. Lucaya va explicar l’evolució de la tècnica en matèria de radiologia o diagnòstic per la imatge, com se la denomina actualment. Al llarg dels últims trenta anys, el descobriment de tècniques tan importants com l’ecografia, la tomografia computeritzada, la ressonància magnètica, la tomografia per emissió de positrons (PET) o la imatge molecular ha situat el diagnòstic per la imatge a la capçalera de les especialitats mèdiques.

Lluís Giner

Javier Junceda

Albert Jovell

Víctor Küppers

“Estamos seguros que preparamos a nuestros alumnos para que puedan atender no sólo los aspectos médicos más técnicos sino también la forma de acercarse a la persona, al paciente”

“Desde el primer momento hemos llevado a cabo Bolonia, como elemento de participación del alumno en el día a día. Es un guante que se pone en nuestra mano y que encaja perfectamente.”

“Si la UE no consigue la unión política, fiscal y monetaria de los 27 países, quizá sea mejor recuperar la moneda propia dentro de la UE y que seamos nosotros, y no los otros, los que decidamos sobre nuestro futuro”

“Cuando le haces un favor a alguien, quien mejor se siente eres tú. El bienestar de los demás y el tuyo propio se encuentran inevitablemente unidos. El mejor combustible es la pasión por la vida y el amor por los demás.”

(diariojuridico.com, 03/10/2012)

(La Vanguardia, 04/11/2012)

(www.ar-revista.com, 13/11/2012)

Decano de la Facultad de Odontología

(Odontólogos de hoy, nº 4, septiembre octubre 2012)

Decano de la Facultad de Ciencias Jurídicas y Políticas

Profesor de la Facultad de Ciencias Económicas y Sociales

ANY DE LA

INFERMERIA DE LA UIC

Cursos

S’inaugura un curs sobre Relacions Internacionals i Dret Diplomàtic

El curs, coordinat pel professor Víctor Pou, està dirigit a les persones que desenvolupen la seva activitat professional en l’àmbit

internacional (cos consular, funcionaris d’organitzacions internacionals, directius d’empreses, responsables d’associacions sectorials i ONG), que vulguin aprofundir en l’estudi de les relacions internacionals, principalment en l’àmbit consular i diplomàtic.

Entre els alumnes, ja hi han confirmat l’assistència sis cònsols (Albània, Finlàndia, República Txeca, Kazakhstan, Malawi i Burkina Faso).

iesf

CONGRESOS

Racionalització dels horaris

Ficción después del 11-S

Raúl Sanchez, director de l’Observatori de Polítiques Familiars de l’Institut d’Estudis Superiors de la Família de la UIC (IESF), ha estat nomenat coordinador a Catalunya de l’Associació per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (ARHOE). Aquesta comissió va ser rebuda per la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, a qui van exposar la necessitat d’un canvi en els horaris per fer-los més racionals i adequats als de la resta d’Europa.

Aurora Oliva, de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la UIC, presentó la ponencia “La reformulación del terrorista doméstico en la ficción post 11-S: el caso Homeland” en el III Congreso Internacional de Ficción Criminal: Terrorismo en la literatura, el cine y los medios de comunicación, que tuvo lugar los pasados días 17 a 19 de octubre, en León. Oliva profundizó en los cambios que ha sufrido el personaje del terrorista a partir del atentado del 11S.

L’Any de la Infermeria que la Universitat dedica durant el 2012 ha seguit el seu trajecte en els darrers mesos.

Així, durant els dies 7 i 8 de juny, poc abans de tancar el curs passat, es van organitzar les I Jornades de Recerca d’Infermeria, en què professionals del sector van debatre com es genera el coneixement científic que reverteix en la societat i en la mateixa professió. A les jornades, van assistir-hi ponents internacionals de prestigi reconegut en el seu àmbit, com la Dra. Marcela Carrillo (Universitat d’Antioquia, Colòmbia), el Dr. William Lauder (Universitat de Stirling, Escòcia) o el Dr. Emilio Sanz (degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de La Laguna).

D’altra banda, el nou curs va començar, també, marcat per aquest any especial ja que la lliçó inaugural de l’Acte d’Obertura del cus 2012-2013 va anar a càrrec de la degana de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Navarra, la Dra. María Isabel Saracíbar, el discurs de la qual es va dirigir molt especialment al col·lectiu infermer i es va centrar en el sentit de la cura.

Cuidar: arte y ciencia. Reflexiones sobre la Enfermería del s. XXI Aquest llibre recull testimonis i reflexions sobre una professió que es dedica a tenir cura dels malalts i a prevenir malalties: la infermeria. Com es tracta aquesta professió al cinema? Quina experiència hi té, amb la professió infermera, un cèlebre escriptor? Quina opinió en té, un malalt? I els seus familiars?

Hi participen prestigiosos professionals de diversos àmbits i cadascú ho fa des de la seva àrea de coneixement. En definitiva, una recopilació de textos molt amens per reflexionar sobre aquesta professió.

A més a més, unes setmanes abans, també emmarcat en aquest Any de la Infermeria, l’exconsellera de Salut, Marina Geli, va impartir al Campus Sant Cugat una sessió sobre la importància dels professionals de la Infermeria. Sota el títol: “Ara és el moment dels professionals de la Infermeria!”, Geli es va adreçar a l’alumnat de quart del grau d’Infermeria per recordar-los que aquesta professió és vocacional i que es treballa amb material sensible. Per exercir-la, va dir, “cal humanitat, ciència i tecnologia, però sobretot humanitat”.

Aquest Any de la Infermeria va néixer amb l’objectiu de reflexionar sobre aquesta professió i sobre el seu sentit més profund: la cura. Per això, el departament ha impulsat l’edició d’un llibre que es va presentar en un acte presidit pel conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz.

13 Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

“La Unió pel Mediterrani: un projecte de futur per a una zona convulsa”, fou el títol de la lliçó magistral impartida per Florensa.

El secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, Senén Florensa, va inaugurar un curs sobre Relacions Internacionals i Dret Diplomàtic, impulsat des de la Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques.

Director de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària

R

Recerca

EQUIPS DE RECERCA

Investigación en materiales bioactivos

capaces de

Jaume Armengou

Vicerector UIC. Visiting scholar, Universitat de California, Berkeley

regenerar Hueso La Facultad de Odontología firma un convenio con la empresa MIS Implants Technologies Ltd, experta en el desarrollo de implantes dentales, con el fin de innovar y transferir conocimiento en materia de bioadhesión de biomateriales.

Redacción

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

14

Con este convenio de colaboración se constituye la nueva Cátedra de Implantología Regenerativa MISUIC, que se centrará en investigar y transferir conocimiento en materia de innovadores materiales bioactivos.

El objetivo de la nueva cátedra, –codirigida por el Dr. Lluís Giner, decano de la Facultad de Odontología de la UIC, y el Dr. Maher Atari– se centrará en promover el conocimiento y la investigación en implantología regenerativa y, en concreto, en el estudio de materiales bioactivos en superficies de titanio que fomenten la bioadhesión de los implantes y la regeneración del hueso.

Las actividades que impulsará la cátedra estarán orientadas a la formación, la investigación y la

transferencia de conocimiento con el objetivo de difundir las nuevas tecnologías a los odontólogos y asegurar a largo plazo la calidad de los usuarios que requieran implantes. Todo ello, en un contexto de aproximación entre empresa y universidad, con la finalidad última de formar futuros profesionales expertos en el ámbito de los biomateriales.

En la firma del convenio estuvieron presentes el rector de la UIC, Dr. Pere Alavedra; el Dr. Nachum Samet, vicepresidente de Research&Development de MIS Implants Technologies Ltd; el Sr. Enrique Plana, gerente de Medical 3 Importación Service Ibérica, distribuidor español de la empresa MIS Implants Technologies Ltd; el Dr. Lluís Giner; el vicedecano de Investigación de la Facultad de Odontología, el Dr. Ignacio Segarra y el Gerente de la Facultad, el Sr. Joan Vidal.

El Dr. Giner, manifestó su satisfacción por la constitución de esta nueva cátedra “que muestra el compromiso de la Universidad en la transferencia de tecnología y conocimiento con la industria para mejorar la calidad terapéutica en implantología”.

Energia i benestar

objetivo: promover el conocimiento y la investigación en implantología regenerativa y en el estudio de materiales bioactivos en superfícies de titanio Sobre MIS Implants Technologies Ltd y Mis Ibérica Fundada en 1995, MIS Implants Technologies Ltd es el líder global en el desarrollo y producción de productos avanzados y soluciones innovadoras destinadas a simplificar la implantología dental. Sus productos se distribuyen en más de 70 países.

La empresa lleva a cabo y apoya los cursos y estudios clínicos, realizados en colaboración con prestigiosas universidades, institutos de investigación científica y cirujanos dentales de todo el mundo. Mis Ibérica en España promueve los acuerdos y estrategias de MIS Implants con las universidades y suministra todos sus productos a través de su red comercial.

El gener passat es va iniciar el projecte Building Efficiency and Sustainability in the Tropics, al nou centre de recerca, formació i innovació Berkeley Education Alliance for Research in Singapore.

Durant el primer any, hi estic involucrat presencialment, i els propers quatre anys, de manera ocasional. En total, un pressupost d’uns 60 milions de dòlars cobreix aquests cinc anys de recerca, i hi coŀlaboren principalment científics de la Universitat de Berkeley i de dues universitats de Singapur: Nanyang Technological University i National University of Singapore.

Es tracta d’un estudi que vol aprofundir en la compatibilitat entre el desenvolupament i la demanda d’energia conseqüent, i en el benestar de les persones i la reducció necessària de les emissions de CO2. El projecte es divideix en set temes. La meva recerca està integrada en el tema anomenat “Materials, disseny i cicle de vida”, on estudio, per una banda, la resolució de conflictes quan es prenen decisions en project management, que involucren diversos agents i diversos components constructius tenint en compte aspectes econòmics, social i ambientals, i per l’altra, el disseny i càlcul de solucions de formigó prefabricat.

A banda de la participació en aquest projecte de recerca, dedico una part important del meu temps al coneixement de la Universitat de Califòrnia, per recollir idees que després puguem aplicar a la UIC. Temes com l’estructura del professorat, la formació del PAS i PDI, les estratègies per fomentar l’exceŀlència, Alumni, fundraising...

Nou membre del Consell Assessor per a la Recerca i la Innovació en Salut La directora del departament d’Infermeria de la Facultat de Medicina, la Dra. Cristina Monforte, va ser nomenada membre del Consell Assessor per a la Recerca i la Innovació en Salut del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

NOTÍCIES NOTÍCIES

Han defensat la tesi doctoral 17 de juliol de 2012

Sr. José Díez Deustua

Sra. Mònica Segura Castell

«El papel de la voluntad en la teoría de la acción en Carlos Llano Cifuentes».

«Peripheral Blood Biomarkers in Psychiatric Diseases»

6 de juliol de 2012

26 de juliol de 2012

Sr. Javier D. Sanz Moliner

Sra. Eva Katia Stöber Blázquez

«A 810 nm Diode Laser following Modified Widman Flap Surgery».

«Evaluación de la exactitud de cuatro localizadores electrónicos de ápice: estudio in vivo e in vitro»

Sra. Mónica Vicario Juan «Lactobacillus reuteri prodentis como agente probiótico en la salud periodontal»

Sr. José Antonio González Sánchez

13 de juliol de 2012

«Efecto de diferentes instrumentos en la deformación apical a nivel del foramen mayor»

Sr. Ernest Ferré Ricart

Sr. Marc García Font

«Text i Tectònica»

«Evaluación del transporte apical producido por cinco sistemas de instrumentación en raíces mesiales de molares inferiores»

Sra. Carols Denisse Solís Moreno «Análisis de la Microtopografía de la Superficie Radicular después del uso de distintos Sistemas de Instrumentación, mediante Microscopio Confocal (MC) y Microscopio Electrónico de Barrido (SEM). Un estudio In Vitro» Sr. Ricardo Mamblona Agüera «Las nuevas subjetividades en el cine documental contemporáneo. Análisis de los factores influyentes en la expansión del cine de lo real en la era digital» 16 de juliol de 2012 Sr. Héctor Parellada Insa «Localización del foramen mandibular: estudio anatómico mediante tomografía computarizada (TC)»

21 de setembre de 2012 Sra. Alexandra Menoyo Molins «Nutrient availability regulates cell cycle through a Pho85 CDK-dependent control of Cln3 cyclin stability» 30 d’octubre de 2012 Sr. Josep Comas Martínez «L’aplicabilitat del marketing de serveis a la gestió universitaria, un model metodológic d’analisi competitiu i operatiu de marketing per a universitats»

Redacció Amb l’inici del curs 12-13 arrenquen els tres projectes de recerca que han estat seleccionats en la convocatòria de 2012. L’objectiu és ajudar els investigadors que encara no han rebut finançament extern per dur a terme un projecte de recerca per tal que puguin consolidar la seva carrera investigadora i constituir un possible grup de recerca emergent. A més, es persegueix impulsar el desenvolupament de nous projectes, liderats per professors de la UIC. El projecte “Antropologia de la corporalitat / Interdisciplinary studies in embodied subjectivity”, liderat pel Dr. Xavier Escribano (Humanitats), es fixa com a objectiu principal l’abordatge, a través d’un equip plenament interdisciplinari, de la temàtica antropològica de la corporalitat. L’objectiu central és revisar críticament els paradigmes dominants de comprensió del cos humà —i, per extensió, de la persona en el seu conjunt— que són subjacents respectivament a les ciències naturals i les ciències humanes i establir les bases per a l’elaboració d’un nou model integrador construït des dels punts en comú i l’enriquiment mutu de múltiples perspectives científiques, humanístiques i artístiques.

El grup liderat per la Dra. Sílvia Albareda (cinc professors i professores de la Facultat d’Educació i tres investigadors d’altres universitats) porta a terme el projecte “Anàlisi de la implementació de la sostenibilitat i la responsabilitat social universitària en els graus de la UIC”. Es vol potenciar el desenvolupament de competències per a la sostenibilitat i responsabilitat

social universitària (SiRSU) a traves dels nous títols de grau. En coherència amb aquesta finalitat, es proposa revisar l’estat de la qüestió, elaborar un sistema d’indicadors que permeti detectar la presència d’aquestes competències a les L’objectiu guies docents dels graus de és ajudar la UIC, analitels zar-ne la implementació, projectes desenvolupar de recerca un sistema per tal que d’avaluació (rúbriques) arribin a dels resultats ser grups d’aprenende recerca tatge i crear xarxa emergents una d’intercanvi de coneixement i recursos pedagògics entre el professorat de diverses universitats espanyoles.

Finalment, el Dr. José Nart (Odontologia) proposa l’estudi “Influencia de la profundidad de la colocación del implante en la remodelación ósea alrededor de implantes con cambio de plataforma. Estudio en perros Beagle”. S’ha demostrat que els “implants CP” redueixen la reabsorció òssia periimplantària; així mateix, sembla que la remodelació òssia al voltant dels implants és menor quan es col loquen per sota de la cresta òssia que quan es col·loquen al nivell de la cresta. Ara bé, els resultats encara no són concloents. D’altra banda es vol demostrar que els “implants CP” amb coll polit presenten la mateixa reabsorció òssia que els implants CP sense coll polit. Les troballes d’aquest estudi suposarien un gran avenç en el camp de la implantologia.

15 Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

5 de juliol de 2012

Primera convocatòria per a projectes de recerca d’investigadors novells

A

Alumni

clínico en el área de restauradora. Mi sueño siempre había sido la enseñanza en odontología desde que el Dr. Ribera me dio la oportunidad en la UIC de dar alguna clase de gerodontología, al igual que supervisar alumnos cuando íbamos a las residencias de ancianos.

Fue entonces cuando envié mi currículum, y dos meses después, ahí estaba, en la cuidad de Aberdeen, haciendo una entrevista de trabajo delante de seis personas. Fue la entrevista de trabajo más difícil que nunca antes había tenido, pero después de una hora, el que iba a ser mi futuro jefe me dijo que si quería, la plaza era mía. Por supuesto acepté, y después de cuatro meses nos mudábamos de nuevo a otro mundo desconocido para nosotros, del suroeste al noreste.

Nos vamos a Stranraer…

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

16

Rosa Moreno Odontologia’07

A mediados de 2009 decidí que mi vida debía cambiar; aquí, en Cataluña, las cosas se estaban poniendo muy difíciles para encontrar un trabajo a tiempo completo como dentista, así que después de terminar mi postgrado en gerodontología hice una entrevista en Barcelona para ir a trabajar al Reino Unido. Un par de semanas más tarde me confirmaban que me habían aceptado. Fue entonces cuando empezó todo el ajetreo en arreglar los papeles: hacer traducciones oficiales, registrarme en el consejo de dentistas británico, etc. y finalmente escoger dónde exactamente iba a trabajar.

Mi marido y yo teníamos muy claro que tenía que ser Escocia, y debido a que los papeles tardaron un poco más de lo pensado, el único sitio donde había una plaza disponible fue Stranraer; un pueblecito de unos 10.000 habitantes en el suroeste de Escocia. Esta no era nuestra idea, los dos estábamos acostumbrados a vivir en ciudades, y la idea de cambiar a un pueblo, del cual no sabíamos ni cómo pronunciar correctamente, nos daba un poco de miedo. Pero una vez vimos fotografías por Internet, pudimos escuchar cómo se pronunciaba el nombre del pueblo en un video de Youtube y reflexionamos sobre ello, y nos decidimos. Así que el 7 de abril de 2010, cargamos el coche con toda nuestra ropa,

cosas que necesitaríamos para la casa y viajamos hacia lo desconocido. Un día y medio después llegamos a nuestro destino, nuestro nuevo hogar para los próximos meses.

Mi primer día de trabajo fue singular.

Pensé que por el hecho de haber superado con la nota deseada el examen de inglés que Pensé que necesitaba por el hecho para registrarme, de haber todo iba a ser muy superado sencillo; con la nota lo que no deseada el esperaba es que en examen de Stranraer inglés que se hablara necesitaba, un curioso todo iba a ser coctel de dialecmuy sencillo tos entre escocés e inglés con influencias irlandesas –dada su proximidad–, que para mí sonaba como otro idioma. Recuerdo que durante las tres primeras semanas en la consulta escuchaba muy atentamente a los pacientes; una vez terminaban de hablar me ponía detrás del cabezal de la silla del consultorio, me miraba a mi auxiliar y con un gesto de negación le indicaba que no había entendido casi nada de lo que me habían dicho.

Ella, muy astutamente, me transcribía

la conversación en el ordenador que teníamos justo a nuestras espaldas. Es muy gracioso recordar esos días, pero en pocas semanas no sólo los entendía, sino que empecé a hablar como ellos, y hoy todavía tengo ese acento del suroeste de Escocia al hablar inglés.

Tres meses después de llegar nos compramos nuestro primer coche con el volante a la derecha. Fue muy divertido conducirlo por primera vez, aunque posiblemente mi marido no opine lo mismo, ya que me iba ligeramente hacía la izquierda al conducir y me subí en más de una acera.

Aberdeen ya se parece más a una ciudad, aunque nos resulta un tanto pequeña, pero estoy haciendo el trabajo que siempre había soñado. Aquí sí que siento que puedo desarrollarme; la universidad se encarga de ello también, con un plan individualizado para mejorar tanto nuestras técnicas de enseñanza como fomentar la investigación. Por ejemplo en enero empecé un Postgrado en Educación Superior, y realicé dos cursos en implantología.

Cuando el tiempo lo permitía, nos íbamos de excursión a la montaña, a ver los acantilados en la costa, y cómo no, ¡ir a la ciudad! Nos encantaba pasar el fin de semana en Glasgow, a dos horas en coche: como para recordar qué era vivir en una ciudad. Por supuesto, también hemos hecho cosas propias de turistas como visitar destilerías de güisqui escocés, castillos y jardines…

Me gustaría destacar también el gran compañerismo que hay en el trabajo.

En el ámbito profesional, nos intentamos ayudar en todo lo posible y realizamos entre nosotros cursos de formación continuada para mantenernos al día. Aquí existen también los “Journal Clubs” donde exponemos temas que nos inquietan, actualizaciones en odontología, revisamos protocolos de ciertos procedimientos, etc, y todo ello, dentro de nuestra jornada laboral, dedicando tan solo unas horas a la semana, ya que nos alternamos el rol de moderador semanalmente.

A finales de año, mi trabajo se estaba convirtiendo muy rutinario, no era lo que realmente yo pensaba iba a ser, no podía verme 20 años trabajando cinco días a la semana como dentista generalista, sin ninguna otra aspiración. Fue entonces cuando encontré mi futuro al leer el British Dental Journal. En él había un puesto de trabajo para la University of Aberdeen como profesor

Cada vez que vuelvo a casa (ahora de vacaciones), siempre me preguntan que cuando volveré, y la verdad es que hoy por hoy se me hace muy difícil contestar la pregunta. Aquí tengo el trabajo de mis sueños, aunque obviamente me falta mi familia a mi lado, la comida de mi madre y la paella de mi padre, pero por ahora nos quedamos en Escocia.

El passat 23 de novembre es va celebrar la primera Jornada Alumni d’Educació. Durant l’acte va tenir lloc el workshop “No gastis la veu, respira!”, a càrrec de Sergi Font i Quim Casas

Marta Llorens: La receta ante las dificultades Redacción

Corría el año 2007 cuando terminó estudios –disipada, ya, toda duda–, con muchas ganas de empezar la otra carrera, la profesional. Recién licenciada entró en el despacho Garrigues, y ahí empezó a aprender de verdad: “tenía que gestionar mi tiempo, a priorizar asuntos que se acumulan todos a la vez, a trabajar en equipo…”; son cosas que no siempre se enseñan en la universidad y en cambio son las capacidades “que el mercado más echa de menos en los estudiantes universitarios recién

ALUMNI

graduados”. En este sentido, según nos cuenta ella misma, jugaba con ventaja, porque tuvo “la suerte de estudiar en la UIC, donde existe una gran preocupación por la enseñanza de habilidades transversales”: esas competencias las tenía bastante por la mano.

No obstante, Marta sentía la necesidad de hacer más. Estaba a gusto: aprendía, disfrutaba con su trabajo..., pero tenía ganas de poder dar a los demás –como se lo daban a ella–; no quería quedárselo sin más. “Es por esto que volví a la universidad. No solamente para transmitir conocimientos, sino también comunicar experien“volví a la cias, enseñar universidad valores y despertar para transmitir mi inquietudes entre los experiencia, jóvenes”, afirma. enseñar Entre los valores y que, el día de mañana, despertar enconinquietudes” se traran en su lugar, y que ahora son sus alumnos de Derecho, en la Universitat de Girona.

De Ingeniería a Derecho, con escala de ida y vuelta a la universidad. Marta no se amedrentó ante las dudas, sino que siguió adelante con su intuición. Con garbo. “Mi receta para superar las dificultades –cuenta– siempre ha sido la misma: espíritu de sacrificio. Sólo con el esfuerzo y con el trabajo duro es posible superar cualquier adversidad”. Es lo que quiere transmitir a unos alumnos que a menudo “viven en una especie de acomodamiento nada positivo, ni para estudiar, ni para madurar”. Inquietud: es lo que hace falta. Hacerse preguntas, querer conocer. No solo lo enseña, sino que lo enseña. Es su receta del esfuerzo.

Trobada Alumni de la primera promoció d’Odontologia Era el 1997 quan al Campus Sant Cugat començaven les classes del que volia arribar a ser Medicina. Tanmateix, la Medicina a la UIC va haver d’esperar, i a aquells alumnes se’ls va donar la possibilitat d’estudiar Odontologia. Es van convertir, així, en la primera promoció d’uns estudis que han donat molt de si a la UIC. 17

Redacció Prop d’una trentena d’antics alumnes van participar en aquest acte Alumni.

Van ser rebuts pels dos degans de la Facultat d’Odontologia: l’actual, el Dr. Lluís Giner, i el que la va començar, el Dr. Miquel Cortada, i per la professora Pilar Gual.

Amb les seves paraules, el Dr. Giner va agrair la confiança que van dipositar en ells, ara fa gairebé quinze anys, i en “un programa que hem anat remodelant, però que no ha resultat tant diferent com el que demana el pla Bolonya”. Van ser moments –recordava Giner– en què “la falta de mitjans es va suplir amb escreix amb els professionals que hi havia”.

Finalment, va animar els presents a “ser molt curosos a la vida i a buscar un bon equilibri entre la professió i el temps dedicat a la família”.

Per la seva part, el Dr. Cortada, referint-se a la situació econòmica actual, va afirmar que “ara és el moment de la gran especialització i de fer coses conjuntes. El dentista solitari –concloïa– ja no té futur”. Per això, Cortada va parlar de la importància de seguir-se formant i va recordar que, cada any, cada primer dissabte d’octubre al Campus Sant Cugat té lloc la jornada d’actualització, en què tothom pot participar i aportar-hi la seva experiència.

En acabar, i abans de la copa de cava, Pablo Altuna, delegat de la promoció, va agrair molt sincerament a Alumni que hagués organitzat aquesta trobada i a tots els seus companys per haver-hi assistit, i va recordar algunes anècdotes dels seus anys d’estudis a la Facultat.

Jornada d’Actualització Així, doncs, la jornada d’actualització d’aquest curs va ser com recordava el Dr. Cortada. Una jornada amb la finalitat d’incentivar la renovació constant dels professionals que s’han format en aquesta universitat, en coneixements dels diferents camps de l’Odontologia.

Enguany, la V Jornada d’Actualitazació va ser el passat 6 d’octubre, i van assistir a les conferències impartides per quaranta-dos professors, prop de 300 persones. A més, sis alumnes de grau que ja havien presentat una comunicació en diferents congressos i que, alguns d’ells, havien estat premiats, van tenir l’oportunitat de tornar-la a presentar als assistents.

Lògicament, la jornada va ser un bon moment per trobar-se de nou amb antics companys de curs i professors.

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

Marta Llorens quería estudiar Ingeniería. Por este motivo hizo el bachillerato tecnológico; pero meses antes de selectividad recapacitó. Su facilidad por las letras le llevó a tomar otros derroteros, al parecer, no muy distintos a la ingeniería: “El Derecho es, en realidad, la ingeniería de las letras –nos cuenta–; buscar soluciones a grandes problemas donde no todo es blanco o negro”. Y en ese claroscuro estuvo hasta que acabó su primer año universitario. Muchas veces le venía a la cabeza el miedo a haber tomado la decisión equivocada, a estar perdiendo el tiempo… Pero tenía una cosa clara: “con constancia en el estudio, asistiendo a las clases, y siguiendo las indicaciones de los profesores” sabría si de verdad ese era su sitio. Y, de hecho, año tras año, así llegó a un final de curso “mucho más entusiasta respecto de cuando lo había empezado”.

NOTÍCIES

M Món El año de los populismos (suma y sigue) Joaquín Luna

Director de la secció internacional de La Vanguardia

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

18

Uno de los grandes enigmas de la Humanidad es cómo el país de Goethe, Wagner o la Bauhaus alumbró un movimiento monstruoso como el nazismo y adoró a su líder, Adolf Hitler, un personaje con pocas ideas pero muy Son buenos claras. Es un período tiempos diseccionapara Las do con rigor recetas y todo tipo fáciles y las de enfoques por parte de banderas los estudiocomo armas sos que, sin arrojadizaS. embargo, continúa Nada nuevo siendo incomprenbajo el sible. No posol y, sin día ser y fue. embargo, Es indiscutible que en menudo tiempos de panorama bonanza, los alemanes no hubieran cometido semejante barbaridad por muchos agravios patrióticos y económicos les infligiera la paz de Versalles y sus condiciones draconianas.

La crisis económica empieza a provocar, aquí y allá, síntomas de perversión del orden democrático.

A problemas complejos, soluciones simples. Las banderas son un formidable cobijo en trances como este.

Con una ligera desaceleración económica, para tapar los casos de corrupción y desviar la atención sobre el relevo en la cúpula del poder en curso, China ha agitado estos días sus disputas territoriales con Japón,

el enemigo perfecto. El radicalismo islamista que llegó tarde a las primaveras árabes trata de recuperar protagonismo por un insignificante vídeo que ridiculiza a Mahoma. Es la dinámica del ellos y nosotros, tan simple, tan poderosa.

Europa no escapa al fenómeno, al contrario. El presidente del Consejo Europeo, Van Rompuy, anunció el 8 de septiembre junto al primer ministro italiano Mario Monti el deseo de celebrar una cumbre contra los populismos antieuropeos ya que está aumentando una “tendencia al antagonismo” (Monti dixit). No descendió a la arena pero todo el mundo entendió que eso abarca la moda alemana de despachar a los europeos del sur porque son unos gandules que no se merecen rescates ni ayudas. O la facilidad con que diarios italianos y griegos evocan burda y peyorativamente el advenimiento de un IV Reich. O la Hungría del primer ministro Orban, cuyas tentaciones dictatoriales han merecido los correctivos de Bruselas. Tampoco mencionaron que uno de cada tres electores griegos votase en junio bien por una coalición radical de izquierda bien por un movimiento xenófobo cuyos simpatizantes persiguen en jaurías a inmigrantes ilegales en los barrios degradados de Atenas… Una suma que justifica una cumbre y algo más de debate.

Son buenos tiempos para el antagonismo, las recetas fáciles y las banderas como armas arrojadizas.

Nada nuevo bajo el sol y, sin embargo, menudo panorama.

Olimpiadas digitales Juan de los Ángeles

usuarios, para convertir estas olimpiadas en lo que se han denominado the first ever social games.

El deporte se encuentra entre aquellos fenómenos todavía capaces de congregar audiencias masivas, pero Londres 2012 ha batido todos los récords. Y con un formato realmente innovador con respecto a ediciones anteriores.

La experiencia de Londres ha demostrado, además, que los picos de consumo son idénticos en los distintos medios y plataformas: los momentos de mayor audiencia en televisión son también los momentos de mayor tráfico en los medios sociales, centrados en comentar y compartir lo que están viendo en directo, con un efecto multiplicador que hace la comunicación más rica y entretenida, sobre todo en ámbitos de ocio.

Profesor de la Facultad de Comunicación, Universidad de Navarra

Hemos podido ver un despliegue de periodistas sin precedentes, una audiencia on-line casi diez veces mayor que la de Pekín, la generalización del consumo multiplataforma (televisión, ordenador, tableta o móvil), la reconfirmación del vídeo como formato preferido en el mundo on-line y, también, un acercamiento mucho más real a la personalización de los mensajes.

En cuanto a cobertura, el principal protagonismo lo ha tenido la BBC, cadena anfitriona: a través de su web, ofrecía 24 canales de streaming, para cualquier deporte; aplicaciones gratuitas para seguir las olimpiadas desde móvil o tableta e innumerables recursos en audio, vídeo o texto para no perderse un detalle de los juegos. Una actividad que ha sido emulada, y superada en algunos casos, por la propietaria de los derechos en Estados Unidos, la NBC. Y, también, por algunas otras televisiones nacionales, como es el caso de TVE. Los medios sociales no se han quedado atrás, aunque sólo sea porque en las olimpiadas anteriores todavía estaban en su infancia. No hay que olvidar que hace cuatro años, Facebook sólo tenía 100 millones de usuarios (actualmente ronda los 1.000 millones)... En cualquier caso, las de Londres 2012 han sido las olimpiadas más “conversadas” de la historia, fundamentalmente a través de Twitter y Facebook. Las cadenas han jugado un indudable papel en esto, pero también el resto de los medios, los propios deportistas y, sobre todo, los

El resultado ha sido una novedosa forma de ver las olimpiadas que, en cierta medida, ha permitido a cada usuario ver aquello que más le interesase de los juegos y desde el lugar, la plataforma y el momento preferido para él. Un estilo de retransmisión muchas veces anticipado pero, hasta ahora, todavía no experimenCon los tado.

Se puede decir que, con estas olimpiadas, los medios sociales se han hecho mayores de edad.

Al menos en lo que se refiere a la retransmisión de eventos deportivos.

últimos juegos olímpicos, las redes sociales se han hecho mayores de edad

Las olimpiadas se han convertido en un excelente banco de pruebas, un evento para experimentar, innovar y aprender –de modo directo o a través de la observación– al que interesará seguir prestando atención. * Columna invitada. Extracto del artículo publicado en Perspectivas del mundo de la Comunicación, nº 70, Universidad de Navarra.

19

THE WORLD

Universitat de Newcastle per treballar en el projecte “LanCook: The European Digital Kitchen”. LanCook és un projecte europeu interuniversitari que forma part del Lifelong Learning Programme. Està finançat per la Comissió Europea i estudia l’aprenentatge de segones llengües a través de tasques, en aquest cas del món de la cuina.

Carlos Miranda N. Aguiló i B. Alarcón Estats Units

Narcís Aguiló, síndic de greuges, i Borja de Alarcón, del departament de Promoció, van participar a l’última edició anual que va celebrar la National Association Forreign Studies Abroad (NAFSA) a Houston, Texas, el mes de maig. La NAFSA reuneix anualment en una fira professionals dedicats a l’educació internacional.

Durant cinc dies es duen a terme workshops, sessions sobre educació, relacions de treball entre diferents centres educatius i universitats, entre altres esdeveniments.

Marta Juanhuix Regne Unit

Marta Juanhuix, directora de Normalització Lingüística de la UIC, ha realitzat una estada de recerca a la

Colòmbia

El Dr. Carlos de Miranda, professor de la Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques de la UIC, va participar al V Congrés Internacional de Dret Processal: Dret probatori contemporani, prova científica i tècniques forenses que es va celebrar a Cartagena d’Índies (Colòmbia) del 30 d’agost a l’1 de setembre.

Va intervenir com conferenciant al debat “¿Es realmente el juez el peritus peritorum? (Propuesta de reformulación del brocardo y análisis del alcance efectivo de la valoración judicial de la prueba pericial)”

Carles Escalona Austràlia

El professor Carles Escalona, del departament de Ciències Bàsiques de la Salut va presentar, a Brisbane (Queensland, Australia), una comu-

nicació per a l’Associacio Australiana de Fisioterapeutes (APA: Australian Physiotherapy Association), com a activitat complementaria a la seva estada de recerca que ha estat realitzant a la University of Queensland (UQ).

Josep Clotet

Itàlia El Dr. Josep Clotet, professor del departament de Ciències Bàsiques de la Salut, va presentar la ponència «Phosphate-sensing CDK control G1 cyclin stability in stationary phase» al 9th International Meeting on Yeast Apoptosis, celebrat del 16 al 20 de setembre a Roma.

Enrique Banús Rússia

El Dr. Enrique Banús, director de l’Institut Carlemany d’Estudis Superiors, va assistir a la VII Convention of the Russian International Studies Association (RISA), que es va celebrar el 28 i 29 de setembre i va tenir lloc a l’Institut Estatal de Relacions Internacionals de Moscou. El Dr. Banús va intervenir en la segona sessió, “The Crisis in Europe: problems and their solutions”, amb una ponència en la qual analitzava els aspectes culturals de la crisi i que es titulava “Cultural roots and consequences of the crisis”.

Matthew Kwiatkowski Kazakhstan

Matthew Kwiatkowski, director de Relacions Internacionals, va visitar el mes de juliol passat diverses universitats al Kazakhstan per tal d’establir noves relacions institucionals amb aquest país, així com presentar tota l’oferta acadèmica de la UIC. A més, durant l’estada, Kwiatkowski es va reunir amb el ministre d’Educació i Ciència de Kazakhstan, Zhanseit Tuymebayev, amb qui va tractar la possibilitat de crear convenis de col· laboració en el programa que el país asiàtic té establert per als professors investigadors i del qual Tuymebayev és responsable

Josep Vila Alemanya

Ha impartit una conferència a Munic sobre la motivació de l’equip de treball com a eina per treure el màxim rendiment del model de capital.

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

ALL OVER

B Bàsic!

PER

ADMIRAR

Los vengadores Jaume Figa Director Newsuic

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

20

De un tiempo a esta parte, las películas de superhéroes han ido tomando un cariz cada vez más humano: también ellos sufren; no sólo exteriormente, sino sobre todo interior y psicológicamente. Desde la original historia de Shyamalan sobre un hombre al que le ayudan a descubrirse sus súper poderes (El Protegido, 2000) han ido apareciendo distintas películas de esta temática que no se han quedado sólo con la historia del más fuerte que es capaz de salvar el mundo entero, sino en algo mucho más profundo. Ahí, por ejemplo, están Spiderman Una (2002), Los Increíbles (2004) película o el súper antipara héroe Hancock (2008). pasar el

rato, pero también para pensar – un poco– y aprender

De un tiempo a esta parte –digo–, las películas de superhéroes están filmadas, muchas de ellas, sobre la base de un buen guión, con personajes muy trabajados y tridimensionales: no ya sólo por una cuestión técnica sino, sobretodo, narratológica.

Los Vengadores, la última película que adapta historias de la casa Marvel, no es una peli para pasar el rato, sin más; por lo menos, puede no serlo. Es verdad que la historia es fantástica –¡cómo no iba a ser de otro modo!– pero, si aceptas el pacto de lectura, es verosímil. Entre otras cosas, porque los personajes, lo son. Sí: los buenos son buenos, y los malos, malos... Pero los buenos,

Les Arts de Piranesi

también tiene ramalazos de malo y tienen que saber que no son ni el centro del mundo, ni pueden hacer nada solos. Es ahí donde radica lo que hace grande esta historia. Ser un superhéroe no es fácil, e implica una serie de responsabilidades difíciles de eludir.

Loki, hermanastro de Thor, es un caprichoso y ha decidido hacerse con el poder de toda la humanidad. Por eso, aprovecha la puerta abierta que deja un experimento militar, para pasar de su mundo al nuestro y robar el teseract (un curioso cubo azul), que le permitirá reunir todo un ejército de alienígenas y alcanzar su fin. Visto el panorama, Nick Furia decide reunir secretamente a nuestros superhéroes, bajo el proyecto llamado “Los Vengadores” y acabar con Loki. No obstante, primero tendrán que aclararse entre ellos quién hace qué. Es decir, crear equipo.

Así es: un argumento que, si no te va, no te va, pero que está muy bien trabajado y viene acompañado de unos efectos especiales espectaculares; no obstante, lo que la hace grande es, sobre todo, el guión –por lo que llevo dicho: por algo habrá trabajado en él uno de los guionistas de Toy Story. Y el plantel de actores. Bueno, no son de los que vayan a pasar a la historia, pero realizan muy bien su papel; aunque quizá menos el mamotrético Thor (Chris Hemsworth) y Capitán América (Chris Evans).

Además, en medio de toda la amalgama de tiros, edificios derrumbados, monstruos, humanos y superhéroes, hay unos cuantos momentos para el humor. Sobre todo de manos del desagradable pero simpático Tony Stark. ¿Qué más quieres para entretenerte?

www.cineforum2028.wordpress.com

Exposició que aborda els gravats de l’artista, arquitecte, dissenyador, vedutista, arqueòleg i antiquari Giambattista Piranesi (1720-1778).

Al costat de l’artista visionari sorgeix un creador modern, compromès amb la renovació de l’arquitectura, autor de projectes decoratius i dissenyador d’objectes. Els més de dos-cents cinquanta gravats exposats pertanyen a la Fondazione Giorgio Cini, institu-

ció veneciana que conserva una de les més valuoses col·leccions de gravats de l’artista.

La magnitud colossal de les seves vistes i els seus panorames, el contrast entre l’esperit fantàstic i l’execució realista de les seves làmines fan de l’obra de Piranesi un espectacle inesgotable. www.obrasocial.lacaixa.es * Al Caixa Fòrum de Barcelona, fins al 20 de gener de 2013.

PER

ESCOLTAR Meritxell Marín (Periodismo’11)

The XX La historia de la banda The XX empieza en la casa de dos grandes amigos londinenses que juegan a crear sonidos camuflados en una profunda y desinteresada amistad. Sus componentes, Romy Madley –guitarra y voz– y Olivier Sim –bajo y voz– se cansan de afirmar que no existe ningún vínculo romántico entre ellos, por lo menos nada que exista más allá de una amistad de diecisiete años. Eso, sumado a que ninguno de los cuatro componentes rozan los 21 años, da lugar a una jovencísima y prometedora banda que ha venido para quedarse sin apenas darse cuenta.

Por aclamación, The XX se confirmaron con su debut como una de las revelaciones del 2009 con un único trabajo.

Su primer disco se entendió como un artefacto extraño y seductor, mezcla de una especie de R&B gótico y de textura urbana con guitarras de ecos cálidos.

Sin embargo, sus chocantes inocencias descubrieron a su vez el íntimo diálogo de dos voces que luchan sin enfrentarse, comprendidas como lo más inco-

rrupto y puro que el indie actual ha dado en muchos años. Con todo, su ecuación se resuelve en un innovador pop somnoliento, el cual te obliga a cerrar los ojos y a explorar, como una especie de voyeur, en una intensa y compleja pérdida de inocencia, la cual no tiene mayor exhibicionismo ni artificios que lo puramente emocional.

Después de su primer álbum, titulado XX, la banda llega en septiembre de 2012 con su nuevo trabajo, “Coexist”.

Que nadie los entienda como un dúo célebre de mejillas sonrojadas, sino más bien como la nueva promesa del pop detallista y los ritmos perezosos de dos artistas hábiles en ahondar en el dolor emocional. Sin embargo, su música posee la óptica libre alejada de la corrupción de la experiencia y es cercana a una fluidez suave, rotunda y absolutamente inspiradora con la mínima expresión, como un susurro inesperado con la luz apagada. Vuelve la oscuridad.

Joan Sales: l’home incòmode, la veritat que fa nosa

PER

LLEGIR

Francesc Canosa* Periodista i escriptor

Sergi Doria

Professor del Departament de Ciències de la Comunicació.

Recomana...

Andrzej Szczeklik Acantilado, 360 pàg.

En aquest llibre s’esmenten els diferents obstacles que impedeixen a la universitat recuperar el lideratge social que li correspon.

Borja de Alarcón

Responsable del Servei d’Esports Recomana...

Repensar la Universidad

És un llibre que cultiva els sabers humanístic i científic, per recuperar les essències de la universitat, oberta a tots, lliure de prejudicis i de falsos interessos, dedicada a la recerca i transmissió del saber inèdit, flexible i amb capacitat per innovar amb cultura de treball en equip.

Alejandro Llano EIUNSA. 135 pàg.

“És la història de Sira Quiroga, una modista jove empesa pel destí cap a un compromís arriscat en què els patrons i les teles del seu ofici es convertiran en la façana de quelcom molt més tèrbol i transcendent”. Així descriu l’autora aquesta novel·la.

Isabel Hugas

Recepcionista Campus Barcelona Recomana...

Tiempo entre costuras María Dueñas

Temas de hoy. 608 págs.

Es mou entre la ficció i els fets històrics, els anys de la postguerra espanyola i l’èpica colonial, en un món de lluites pel poder, espionatge, luxe i diferències de classe. En definitiva, una novel·la d’amor molt recomanable; d’amor en tots els aspectes.

Ja no es pot dubtar. Som davant d’un dels testimonis més veritables de la història de Catalunya: Joan Sales. El 2012 se celebren els cent anys del naixement de l’escriptor (19 de novembre de 1912 - 12 de novembre de 1983). Però no és fins fa pocs anys que la seva vida i obra s’han anat coneixent. Una de les raons fonamentals és que som davant d’un dels personatges més incòmodes, complexos, polièdrics, desconeguts, que fan nosa, de la cultura catalana. Té moltes cares: soldat, escriptor, editor, cristià, patriota... La seva obra ofereix una mirada veritable de la Guerra Civil, que ell va viure de primera mà com a oficial de l’Escola de Guerra de la Generalitat, com a membre de l’Església dels perseguits. La visió, l’obra de Sales, condemna el dogmatisme i les ideologies i fa surar les complexitats d’una guerra que s’ha explicat, exclusivament, des dels relats hegemònics i del maniqueisme de bons i dolents. El seu és un testimoniatge únic, serè, veritable.

Així, tornat de l’exili mexicà, el 1948, no pot publicar Les cartes a Màrius Torres (no veuran la llum fins al 1976), monumental relació epistolar amb el poeta lleidatà Màrius Torres i crònica cristal·lina i punyent del conflicte. Per això farà ficció de la realitat i escriurà la novel·la Incerta glòria (1956), que es va passar tota la vida reescrivint i que és el testimoni, amb veus polifòniques que cerquen la veritat sobre el conflicte, del desastre de tota una generació i de la gran tragèdia de Catalunya. Fins avui aquestes dues obres han estat, en bona part, ignorades, apartades o menystingudes, a pesar que crítics de tot el món consideren la novel·la una obra mestra i una de les grans obres europees del segle XX. Però ja va dir l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte que “és la novel·la més important de la Guerra Civil i no se n’ha parlat prou perquè era cristià”.

Sens dubte, l’obra i la vida d’en Joan Sales, han anat influint, amb comptagotes, generacions de catalans. Persones que han conegut una altra visió del país, de la cultura, de la llengua que Sales ha anat combinant amb la seva vida i obra per oferir, com si fos un cub de Rubik, totes les cares, tots els colors, tots els quadrets del rostre més proper, però invisible, de la Catalunya del segle XX i que arriba fins ara. * Francesc Canosa Farran, periodista, escriptor, professor de Comunicació i director del documental Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa. www.salescalderstisner.cat

21 Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

Core

El gran repte del nostre temps és conciliar la ciència i les humanitats. La història ofereix exemples d’aquest fèrtil maridatge: Copèrnic, Txékhov o, més recentment, Oliver Sacks. L’art d’un cirurgià, equiparable al del virtuós del violí. A Core, Andrzej Szczeklik explora “malalts, malalties i l’ànima de la medecina”. Aquest doctor de Cracòvia relaciona els mals del cos amb els de l’esperit. Aconsella estar al costat del pacient per mirar, plegats, el perill a la cara: “Core es presenta a la pupil·la del malalt.

Surt a la llum, clara i nítida just en el moment en què sent la nostra crida: seré amb tu. No t’abandonaré. No et quedaràs sol”.

L’obra de Sales no s’acaba aquí: ell és el gran editor català durant el franquisme. A partir de 1955, amb el segell El Club dels Novel·listes, però especialment el 1959, amb la creació de l’editorial Club Editor, serà el descobridor i l’editor de Mercè Rodoreda, de Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Aurora Bertrana, Joaquim AmatPiniella...

També traincerta duirà al català glòria és els principals escriptors esuna obra trangers, tant mestra i es clàssics com de l’època: considera Dostoievski, una de Lampedusa, les grans J. D. Salinger, P. Bounovel·les lle... La seva europees aposta per fer novel·les llegi- del passat bles, per a un segle XX públic ampli i amb un català oral (s’ha d’escriure i parlar bé) no agradava a part del món literari, però la seva aposta ha deixat un sac de les millors obres de la literatura catalana del segle XX.

T

The end

Rafael Matesanz Médico director de la Organización Nacional de Trasplantes

“Queremos que nuestros conciudadanos sigan siendo los que más

posibilidades tienen de encontrar un trasplante” Rafael Matesanz (1949), médico nefrólogo, doctor en Medicina y Cirugía, es una eminencia en el mundo de los trasplantes. En 1989 promovió la creación de la Organización Nacional de Trasplantes (ONT), ente público dependiente del Ministerio de Sanidad, responsable de la organización, planificación y coordinación de trasplantes de órganos, tejidos y huesos, así como de médula ósea. ‘Eminencia’ porque en ocho años situó a España en la cabeza mundial y –más difícil todavía– sigue manteniéndola después de dos décadas. Es el llamado ‘modelo español’, admirado por todo el mundo...

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012

22

Text: Jaume Figa Efectivamente, llegar a esos niveles es difícil, pero mucho más mantenerse durante tanto tiempo. Por supuesto la solidaridad de la gente es un factor muy importante, pero es muy fácil decir “todo el mundo debe donar porque todo el mundo puede recibir”, pero muy difícil de conseguir. Me parece que son clave tanto el sistema sanitario público que tenemos en España, como la peculiar organización que ha creado la ONT, que consiste en tener un sistema de profesionales, tanto de medicina como de enfermería, muy bien entrenados dentro de cada uno de los hospitales y que son los coordinadores de los trasplantes. La ONT está muy implicada en todo el país y se encarga de entrenar a estos profesionales y de conseguir unos protocolos y acuerdos comunes entre ellos. ¿Estábamos tan mal, antes de su creación?

Bueno, hay que ver un poco la historia... En España, los primeros trasplantes –de riñón– son de los 60; pero no es hasta los 80, con la creación de hospitales en distintos puntos de la geografía, que el número de operaciones empezó a subir exponencialmente, además de que aparecían otro tipo de trasplantes. No obstante, a finales de esa década, hubo una huelga médica que duró algo así como cinco o seis meses y fue tremenda. Eso, unido a una fuerte crisis económica llevó a que las donaciones cayeran en picado

porque el sistema no daba respuesta a una necesidad creciente.

Por eso decidieron actuar En realidad había gente entusiasta que tenía mucho interés en que esto se organizara. La ONT, de algún modo, catalizó toda esta gente, muy joven, sobre todo localizados en Cataluña, el País Vasco y Madrid. Y de ahí se extendió a toda España. De hecho, en el 89 estábamos por detrás de Francia, Inglaterra y Alemania y en el 92 llegamos a ser los primeros, no de Europa, sino del mundo. En ocho años, aquello funcionó muy bien.

Y hasta hoy...

Sí. El sistema se ha ido consolidando –es mucho más sólido que hace 20 años, desde todos los puntos de vista–, y ha servido de referencia de otros países que lo han intentado copiar, con más o menos éxito. Somos un referente mundial a la hora de realizar los trasplantes... ¿En qué números nos movemos?

El año pasado hicimos unos 1670 trasplantes. O sea, una media de cinco o seis al día; con un récord que hemos conseguido este año de dieciocho donantes en un día: diez u once comunidades estaban involucrados, con veintitantos aeropuertos también involucrados... Nosotros calculamos que no menos de 70-80 personas pululando por toda la península y las adyacentes.

Como consecuencia de esos dieciocho donantes se trasplantaron treinta y tantas personas, algunas que estaban en situación de extrema urgencia... Y

esto, no un día, sino ¡todos los días! ¿Por qué considera tan importante que sea un sistema público?

Porque significa que es un bien precioso, escaso por definición y que lo sometes a un control público y se lo proporcionas a quien más lo necesita, no a quien más se lo pueda pagar, porque si no, es realmente muy difícil convencer a la población que done... Hay otros países tecnológicamente más avanzados que nosotros, pero luego tienen problemas de este tipo. En Alemania, por ejemplo, uno de los mayores escándalos que se han producido últimamente ha sido precisamente por eso: hospitales privados que habían falseado las pruebas de los pacientes para darles una prioridad de lista de espera, con lo que sus enfermos pasaban por delante de los de los hospitales públicos. Esto es lo peor que puede pasar en un sistema de trasplante porque mina la confianza de la población, y si no tiene confianza en el sistema, no dona. ¿Cuál es el objetivo principal de la ONT? Tenemos una actividad internacional potentísima en Europa, en Latinoamérica –con la Organización Mundial de la Salud, por eso nos dieron el Príncipe de Asturias–, pero tanto a los que trabajan conmigo en Madrid, como a los demás, siempre les digo que nosotros estamos aquí para conseguir que nuestros conciudadanos sigan siendo los que más posibilidades tienen de encontrar un trasplante. Lo demás son gaitas. Que

cualquier ciudadano español que necesite un hígado, un riñón, un corazón o lo que sea, siga siendo el ciudadano que tenga más posibilidades de conseguirlo y todo eso, dentro de un sistema público y universal. Y este es nuestro objetivo.

De todos modos, es muy caro un trasplante, ¿no?

Hace 20, 25 años, podía verse como algo de lujo, pero hoy ya no tiene esa connotación. El trasplante es una de las técnicas con mayor coste-eficiencia de la sanidad. Mantener a un enfermo en diálisis, por ejemplo, cuesta unos 50 mil euros al año. Todo incluido: diálisis, transporte, medicinas... El trasplante, todo incluido, también el primer año puede costar incluso un poco más, pero luego, cae en picado: deja de necesitar diálisis, drogas...

Eso quiere decir que un trasplante se amortiza prácticamente al año o año y medio de haberlo realizado. Hoy, más de veinte mil pacientes que seguirían en diálisis, están viviendo tranquilamente con un riñón trasplantado. Y eso ahorra al sistema más del doble de lo que cuestan todos los trasplantes.

La crisis, ¿no ha influido?

Lógicamente los que trabajan en todo este sistema han notado los recortes, del mismo modo que el resto de la asistencia. Pero los trasplantes en sí, no sólo no han disminuido, sino que este año vamos mejor que el pasado y hemos alcanzado cifras récord. Mi gran esperanza es hacer que el sistema aguante porque es muy fuerte.

23

Newsuic 34. setembre-novembre de 2012