1 En un matí assolellat, en Martí i la Sònia van agafar una petita maleta perquè volien viatjar i conèixer molta gent d’arreu del món. Per anar a l’aeroport van agafar un taxi prop de casa seva. Abans de sortir de la ciutat, el taxi es va espatllar. ̶ Quina mala sort!- van dir els nens. - Arribarem tard a l’aeroport! Però no sabien que aquella mala sort, es convertiria en una aventura fantàstica.
2 Mentre esperaven a la grua, la Sònia i el Martí van preguntar al taxista com es deia. Va resultar que el taxista es deia Cristian Felipe i era de Colòmbia. ̶ Quina sorpresa! Colòmbia no està molt lluny d’aquí? - li va preguntar en Martí. ̶ Doncs sí, just a l’altra banda de l’oceà! - va respondre en Cristian Felipe. Com que la grua va tardar molt, li van poder preguntar moltes coses sobre Colòmbia.
3 Quan va arribar la grua, va baixar un noi i els va preguntar què els havia passat. Tot parlant, els va dir que es deia Abderrahim. ̶ Ostres! - va dir la Sònia, ̶ El meu cosí ara viu al Marroc. Tu ets del Marroc? L’Abderrahim els hi va dir que sí que ho era però que ara vivia aquí.
4 − Doncs mira - va fer la Sònia – justament anem al Marroc perquè ens ha convidat el Bilal, un company d'escola que viu aquí però està passant les vacances a casa dels seus avis. − És un país molt bonic, ja ho veureu - va dir l'Abderrahim – però ara anem per feina; aquest taxi ha d'arribar a l'aeroport sigui com sigui.
5 El taller mecànic era molt a prop i van poder arreglar el cotxe sense problemes. L’Abderrahim tenia intenció de viatjar al Marroc també aquell estiu i els va dir que si trobava un passatge per aquell mateix vol marxaria amb ells. - Doncs ràpid Cristian Felipe! agafa el taxi i marxem tots!- va dir la Sònia.
6 I sí, l’Abderrahim va aconseguir un passatge. Què contents estaven! Un cop ben asseguts en el seu seient es van adonar que al costat hi tenien un senyor petitet, de cara riallera i els ulls molt estirats; era xinès. De seguida van sentir curiositat per conèixer a aquell nou company de viatge perquè la seva intenció era arribar també, algun dia, al seu país.
7 - Com et dius?- va preguntar la Sònia. - Em dic Koroshi- va dir el noi xinès. - I que ens pots explicar que té Xina d’especial?– van preguntar. - Doncs les nostres festes són molt divertides: fem focs artificials i els reis de la festa són els dracs. Són el símbol de la Xina. A més, mengem amb “palillos” – va dir en Koroshi. De tant xerrar i xerrar no s’havien adonat que ja havien arribat al Marroc.
8 Una vegada van arribar a l’aeroport, no sabien per on havien de sortir i ningú d’allà els podia dir perquè no parlaven el mateix idioma. Amb tant bona sort, que van trobar una parella d’italians i els van ajudar a agafar un taxi fins a casa dels avis del Bilal. Van arribar a punt per l’hora de berenar. L’àvia del Bilal havia preparat te de llimona i pastissets del Marroc. Quin bon berenar!
9 Amb la panxa ben plena, van anar a fer una passejada pel carrer. Caminant, caminant, van arribar a un mercat. Van veure roba, bels, espècies, però el que més els va cridar l’atenció va ser una petita làmpada molt brillant que van trobar en una paradeta. El senyor els va dir que era la làmpada dels desitjos i en Martí i la Sònia van decidir comprar-la.