Llibret Falla Plaça Chicharro 2023 Part 2

Faller d’Honor

Un any més, és Vicent Guerola, dibuixant, artista i sempre vinculat a la falla Plaça Chicharro, l´encarregat de dissenyar el Faller d´Honor per a l´exercici 2023.

Com ell ens conta, tot va començar amb una conversa amb Jorge Blasco, el nostre president. “Vicent, enguany has de fer tu el nostre faller d´Honor”.

Davant aquella proposta, Vicent Guerola no podia fallar al nostre president i es va posar de seguida mans a l´obra.

Vicent tenia una idea pendent d´estil modernista, i tal volta era aquest el moment en la que havia de desenvolupar-la.

“Volia fer una composició en forma d’arc, flors i com a element central un motiu representatiu i a la ubicació on es planta la nostra falla.”

Amb temps i l´estima que tinc a la Falla Plaça Chicharro, la vaig poder desenvolupar, madurar i donar forma.

Espere que us agrade.

Xixa teatre presenta “La meua filla es casa”

Amb una obra original i inèdita, escrita per Mª Dolores Delgado i Vicenta Garí, El Teatre Payà va tornar a vibrar amb el concurs de teatre en valencià que organitza la regidoria de cultura de Borriana. Els dies 3 i 4 de Febrer van ser els triats per a representar una obra a la qual van acudir tant els membres de la comissió com familiars, amics i seguidors de Xixateatre que saben que en aquestes representacions, el riure està assegurat.

Amb un argument costumista i desficaciat els assistents a aquest sainet van ser testimonis de les seduccions, deutes,

mentides i veritats d’una història que va contar com la monotonia en la vida de la família Sendra es trenca amb tota una bomba per al veïnat: la filla de Vicentica i Pascual es casa amb un jove de bona família a qui la jove Finita té molt enamorat. Ella també està molt enamorada, per això quan un terrible succés amenaça les seues noces farà el que faça falta perquè tot isca bé i finalment es puguen casar… O no!

El cas és que ni la família ni les veïnes li ho posaran massa fàcil perquè tothom vol ficar cullerada en les noces de l’any i sobretot assabentar-se dels secrets dels altres per a poder xafardejar.

Tot amb les magistrals actuacions d’actors i actrius amateurs repetidors en el gènere: Juanjo Bellés, Sofia Riego, MªJosé Bernat, David Roig, David Soler, Lola Calvo, Patricia Branchadell, David Soler, Eduardo Soriano, Luci Gómez, Adrià Monferrer i Pablo Sanchis. L’equip d’escena es completa amb el treball entre bastidors de Ángels Segarra i Toni Calataiud i Lídia Branchadell.

Esperant amb ganes la pròxima edició de Xixateatre… es tanca el teló.

Quino, en el record

Juanjo García

(faller de Sueca-Literat Azorín i artiste faller)

QUI NO ha vist falles… no coneix la vida.

QUI NO sap que és l’ingeni i la gràcia, res no sap.

QUI NO ha vist un guió de falla sarcàstic, graciós i crític… res no ha vist.

QUI NO es riu veient eixa escena de falla per a l’història, no sap el que és riure.

QUI NO va passejant per Borriana i no espera veure’l pel carrer, no coneix l’espera.

QUI NO el sent al seu costat quan es planta una falla… no sap el que és plantar.

QUI NO, QUI NO… QUINO, quant et trobem a faltar. Els ninots quedaren orfes del guió somniat que de segur tenies preparat.

QUI NO et recorda?

Per sempre QUINO al nostre cor.

Amb nostàlgia i admiració, Juanjo García.

La trajectòria de Quino Puig, la dedicació i admiració que sentia pel món de les falles, sabut és per tots, tan professionals de les falles, com a fallers de comissió i gent del carrer. És una cosa que ha demostrat any rere any amb totes les seues aportacions, tant com crític, com a faller de comissió.

Jo vaig tindre la sort de comptar amb la seua amistat i el seu treball en algunes de les seues col·laboracions com a crític d´alguns dels meus treballs com a artista faller. Cal destacar la meua primera especial per a la comissió de la Mercè de València, l´any 1995, en la qual Quino juntament amb Pepe, també van debutar com a crítics d´especial, en aquesta falla. Trobaré a faltar aquesta enciclopèdia “falleril”; que tenia en la seua memòria, traient-mos de dubtes en totes aquelles preguntes que se li feien en relació amb les falles.

Sempre et recordarem

Nico

(faller de l’Antiga i col·leccioniste de maquetes de falla)

Le llamaba de forma socarrona “alcalde”. Quino era, junto con a Pepet, la mejor representación no institucional que pudiera tener Borriana. Paseo orgulloso las fallas de su localidad natal por toda la comunidad. Era un gran anfitrión, un gran amigo, una gran persona.

Crític i amic, tota una enciclopèdia del món faller; sempre tenia un buit per a fer les crítiques.

Increïble com persona, encara estic escoltant la motocicleta i l’obrir del maleter per a ensenyar-te com van quedant els versos de la falla.

Garcés

Joan Carles Molés (artiste faller)

Luis Herrero Gargallo (artiste faller)

Ángel Romero Melle

(Director-editor

de Cendra Digital)

Siempre recordaré el 7 de diciembre de 2006. Estaba nervioso e ilusionado porque iba a visitar por primera vez los talleres falleros de Burriana. Al llegar, Quino me recibió con una gran sonrisa y se esforzó para que fuese una jornada inolvidable: hizo cómplices a los artistas que, junto a él, se desvivieron por un chaval que apenas conocían y que acababa de cumplir la mayoría de edad.

Quino se convirtió en mi padre fallero y no dejó nunca de serlo. Amigo, gracias por tu amistad, por tus valiosos consejos, por tu cariño, por compartir tu sabiduría conmigo, por estar siempre ahí en las buenas y en las malas. Has dejado una huella imborrable en mí.

Javier Tejero

(Vicepresident

Zabal

de JCF i Director del Turista Fallero)

Quino siempre fue el enlace de Valencia con el mundo fallero de Burriana.

Siempre se encargaba de contactar con falleros interesados en la Falla y en los artistas. Sin duda fue un referente indispensable para que las fallas de Burriana fueran conocidas más allá del gran Maestro Pepet. Recuerdo su asistencia a innumerables actos falleros en Valencia, a los que no dudaba en acudir, a pesar de la distancia, a compartir sus inquietudes alrededor de la Falla.

Como director del Turista fallero y como guionista de fallas, siempre tuve mucha conexión con él. En mi recuerdo personal siempre quedará su figura detrás de la organización de la fiesta Gremial en Burriana a la que no dudábamos en acudir, Sento Bayarri y yo cargados de Turistas, puntuales a su llamada.

Una persona extraordinària. Un suport molt bo per a les falles.

José Pascual Ibáñez “Pepet” (artiste faller)

(faller de Chicharro i col·laborador del Museu Faller)

Era sobre tot un gran amic, sempre dispost a ajudar a tot el món faller.

Tots dos vam aportar els nostres arxius per la creació del fons fotogràfic del Museu Faller. Tasca que agafarem amb molt de gust. L’experiència fou molt enriquidora per a dos malalts de falles com hem sigut els dos. La seua pèrdua es nota de debò en la marxa de l’il·lusionant projecte del Museu.

Sempre tenia temps per a poder mantindre-lo obert el màxim de temps possible al públic. Incansable en fer tota mena d’explicacions que els visitants requerien. La seua absència deixa un gran buit entre tota la comunitat fallera.

Una persona entrañable, un loco de las fallas. El trato conmigo, una persona cariñosa que podías estar horas hablando con él. Lo apreciaba muchísimo.

Un gran faller, malalt de falles i millor persona.

Sempre somrient, sempre dispost, sempre “guassó”. Per sempre Quino.

Julio Monterrubio (artiste faller)

Rosa Blasco

(artista faller i pintora)

José Monserrat Tarancón

Juan José Dualde (artiste faller)

(Faller i amic de Quino)

La il·lusió i les vivències que vam compartim, amb la teua cordialitat i bondat que t’impregnava, van ser un gran regal que mai oblidaré.

Pablo Julian

(Faller i amic de Quino)

Un amic que no em va fallar mai, complidor i treballador.

Va estar al meu costat quan el necessitava.

Ferran Martínez

(Membre de JCF al mandat de Pere Fuset)

Pilar fundamental en las fallas, que se convirtió en amigo y quien me enseño a respetar el oficio de artista fallero, haciéndome entender que cualquier falla era importante indistintamente de su presupuesto y del lugar donde se plantara.

Una de las mejores personas que ha conocido.

(faller de la Mercé i col·laborador del Museu Faller)

Ambaixador de les falles de Borriana a tot arreu. Guia de borrianencs enlloc on es plantara una falla. Enamorat de les falles com a expressió artística i cultural. Treballador incansable per a elles. Amic de tants, estimat per tants, Excel·lent persona.

Josep Nos

Juan Vicente Moros

Javier Ribes (artiste faller)

Quino, que he de dir-te, tants anys junts... en la falla. Davant tot, el mateix cor blaugrana (recordeu, era blaugrana). A més a més, un gran amic. Un gran amic, que ens ha deixat un forat molt gran, però sí que és veritat que el sentim sempre molt prop. Quino, ens veurem.

Vicent Jarques (amic de Quino)

Primer de tot AMIC; honest, compromés i ferm amb els seus ideals. Amb ell vam aprendre que hi havia una altra forma de mirar les falles. Gràcies per tant, Quino.

Joan Castellblanque

(artiste faller)

Quino, sense tu les falles i el món faller no són el mateix.

Paco López Albert (artiste faller)

Amigo Quino, te fuiste sin despedirte, sin un té veré, en las próximas fallas de paseo por el “cap i casal”, porque aun siendo bandera de tantas causas, tenías un alma auténtica que nos regalabas en cada detalle, cada visita viéndome pintar.

Tengo tu música y ese regalo por mi 43 cumpleaños lleno de ese mar tan azul de Burriana.

Te tendré siempre detrás de cada pincelada que de, porque serás siempre color, poesía y fiel, te quiero amigo.

“Cate”

Vicent Blasco Miró

(faller de la Mercé, col·laborador del Museu Faller i crític)

Si hi ha una paraula que destaca entre les moltes amb les quals podríem definir Quino, eixa és, sense lloc a dubte: amic. Ell l´emprava molt sovint i no ho feia com un mer acompliment, en dir-la estava obrint-te el seu cor i entregant-te realment eixa amistat. Em sent vertaderament afortunat d´haver pogut gaudir de la seva amistat. Això és el que més destacaria, però no vull que sols sigui això, doncs per a mi va ser també un mestre, un apassionat faller, un ferm defensor d´allò essencial de la festa de les falles, una persona amb uns ideals incorruptibles i honesta en conseqüència. Una d´eixes persones que no pot morir mai puix roman sempre viva en el meu record. Fins sempre, AMIC.

Oscar Tornador

(Artiste faller)

No hi ha ningú que poguera ser tant “socarrò” però elegant a la vegada. Sabia ser molt crític sense ofendre mai a ningú. Una màgia que pot semblar fàcil però que no ho és.

Ana López Martí (Artista Faller)

Cabezota, gruñón y del barça así era Quino pero también amigo, defensor de nuestra profesión y siempre dispuesto a colaborar o ayudar a cualquier compañero. A él le debo muchos conocimientos sobre el mundo de las fallas y sobre mi profesión y todavía se me hace muy extraño el que lleve tanto tiempo sin tocar la puerta del taller para saber cómo vamos y si necesitamos algo. Allí donde estés Quino acuérdate que te echamos de menos.

Maria Josep Safont Melchor (alcaldessa

de Borriana)

Quino mestre de paraula, ens fa sentir orfes al món faller.

Encara recorde el dia que vaig conèixer a Quino. Va ser un dia de primers del mes d’abril de l’any 93 quan va vindre a ma casa a parlar en mon pare per a fer la falla de Chicharro. Aquell dia no em podia imaginar el important i necessària que anava a ser aquella persona en el meu ofici d’artista faller. I és que la tasca que va dur a terme Quino per a dignificar i ajudar als artistes fallers és impagable. Gràcies per tant, amic.

Toni Gil (faller de La Vila)

Quino ha sigut un escriptor incansable sobre assumptes fallers; coneixia a totes i tots; tots el coneixien a ell. Sabia del món de les falles a tot arreu, la qual cosa li va permetre establir vincles fallers amb pràcticament la totalitat de localitats que planten monuments fallers. Podem dir d´ell que ha sigut el millor crític que ha tingut Borriana, amb projecció a tot el País Valencià, per l´enorme quantitat de crítiques escrites i sobretot per la qualitat dels seus versos, cínics quan calia i encertats sempre. Impulsor del Museu Faller de Borriana i empedreït investigador de la història de les falles de la nostra ciutat sempre recordaré el moment en què em va telefonar per a dir-me que ja sabia qui era l´artesà faller de la falla vilera de l´any que jo vaig nàixer, 1962, Pepet, perquè ell li ho havia confirmat. O quan jo vaig compartir amb ell que ja s´havia trobat la fotografia de l´última falla de La Vila que jo encara no tenia, quan estava immers en l´aventura fallera que vaig mamprendre allà pel 2014, de buscar totes les falles grans plantades en l´emblemàtic lloc on hem plantat sempre la nostra falla vilera. Moments fallers que no oblidaré mai.

Quino era una persona excepcional i un faller de cap a peus.

Sergio Musoles Ros (artiste faller)

Joaquín Albert Peris

(Faller Centre Espanya i col·laborador Museu Faller)

EL MEU VOLGUT QUINO PUIG

Vaig conéixer a Quino gràcies al món faller i a la impremta que regentava i de la qual érem clients. El meu pare, gran faller, m’havia parlat sempre molt bé d’ell. Deia que era una persona dedicada, entesa de les tradicions falleres i sobretot del monument faller, tant del seu disseny com de la crítica. Els nostres primers acostaments es van donar quan vaig ser president de falla, allà per l’any 2016. Va ser llavors quan vaig començar a interessar-me a consciència pel monument faller i la seua crítica. Ell sempre apareixia, ja siga en la nit de la “plantà” o l’endemà, per a comentar-me que li havia semblat el nostre monument. S’alegrava, sens dubte, que la falla Centre Espanya haguera canviat la seua política i dedicara més atenció a la falla i a la seua crítica. Però el destí va creuar els nostres camins definitivament quan un altre addicte a les Falles, Salvador Domenech, es va obstinar a reformar una ala de la casa de la cultura per a crear el nou “Museu Faller”. Salvador, després del beneplàcit municipal i l’obtenció dels fons participatius, va formar un grup amb gent erudita sobre el tema faller. Cada membre aportava el seu profund coneixement en els diferents camps que entren en joc en la festa fallera. Història, tradició, literatura, creus de maig, carrosses, indumentària, artesania, Junta Local Fallera… i per descomptat, monuments fallers. Jo vaig arribar a aquest grup gràcies a la meua professió i al tremend entusiasme que em produeix el món faller. Allí vaig conéixer a fons a tots ells i és on, realment, va començar la meua relació amb el meu homònim Quino. Em va parlar de les falles, de les seues crítiques, em va ensenyar la seua extensa bibliografia i vaig compartir amb ell molts moments dissenyant els espais del nostre “Museu”. Una vegada inaugurat, cal dir que amb gran èxit, vam haver d’atendre les múltiples visites a aquest. Quan em tocava a mi, ja perquè tenia disponibilitat o perquè era una visita que jo havia organitzat, Quino sempre em deia “jo t’acompanye, no et preocupes” i ens embadalia a tots en explicar-nos cada xicotet detall del museu faller. Es va forjar entre nosaltres una gran amistat, d’aquestes que ja duren per sempre. En la seua última etapa i buscant artista faller per a la nostra falla, ell em va acompanyar, aportant-me de manera generosa tot el seu coneixement i experiència. Una vegada vam tindre l’artista i sense donar-me temps a demanar-li-ho, em va dir, “tranquil, jo et prepararé la crítica”. No sols va preparar la crítica sinó que també va buscar els “ninots” necessaris per a presentar una adequada escenografia. Desgraciadament ell ja no va poder veure-la plantada en la Plaça Major, però tota Borriana va poder admirar i gaudir d’una gran obra d’art. Per tot això no puc més que expressar la meua gratitud i afirmar que el Sr. Quino Puig ha sigut un gran erudit del món faller, un crític memorable, i sobretot una bellíssima persona a la qual he tingut la immensa sort de conéixer.

Hernan Mir

(guioniste, crític faller i director de la revista “Cendra”)

No hi ha paraules que, sumades, retraten la grandesa del meu germà Quino.

Manuel Andrés Zarapico

(guioniste, crític faller i redactor de “Actualitat Fallera”)

Quino era la esencia

Quino Puig era todo lo que tenía que ser Quino Puig para ser Quino Puig.

Porque en esas palabras, en ese nombre, se encierra la genialidad del crítico, la punzante ironía del fallero y la sabiduría de aquel que conoce la profesión de artista fallero en primera persona.

De Quino solo se podía aprender cada vez que estabas con él, porque su experiencia y su grado de empatía con el artista era tal que inspiraba continuamente, que mostraba caminos y sendas, que iluminaba. Nunca nadie fue tan fiel a un credo como lo fue Quino al de la falla, al de la esencia, al del las luces y las sombras del taller, del almacén, del lugar en el que la ilusión cobra vida.

Quino, fuiste y serás maestro, inspiración y amigo. Te echo de menos. Te echamos todos de menos.

¡Viva Quino Puig, Patrimonio de la Fiesta Fallera!

Jorge Tejedo Orts

(faller Club 53 i vicepresident Federació Falles Borriana)

Quan Quino Puig va decidir volar, massa prompte, sens dubte els fallers van quedar orfes i especialment els del Club 53, que havíem trobat en Quino, l’amic, el millor assessor artístic, el millor crític. Un crític faller modern que transformava l’afició en un servei complet, la genialitat de la creació crítica juntament amb l’artista faller, la composició de les escenes i els satírics versos que les completaven. Quino Puig va dignificar la professió i es va fer imprescindible per a aquest món de bojos per les falles.

Quant et tirem a faltar mestre!!!.

Miguel Prim Sorribas

(Faller Mestre Gozalbo - Comte Altea, guioniste i crític faller)

Quino Puig

“les falles per damunt dels ideals; la falla, el seu propi ideal”

De tant de ficar-li cor a les coses, el cor va dir prou, perquè mai hi havia prou.

Per les falles donaves la vida, i a les falles la teua vida vas haver de tornar, perquè és possible que les falles et deixaren una vida per viure, o millor, una vida per a viure-les.

I què Quino, com es veuen les coses per allà dalt? Amb la teua perspectiva, es deu veure clar que a soles un miracle ens salvaria i que “ens anem a fer la ma”.

I que dius dels polítics Quino? Què si estan treballant per solucionar el problema?, no home no!!! Els polítics estan de campanya, que a maig es juguen la cadira.

Vaig a continuar fent “cartellets”, ja saps les dates que són.

Ese Loco Bajito

Manolo Sanchis

(Director Revista “Cendra”)

QUINO, BORRIANA, PARIS i LONDRES

Salvador Doménech Montoliu

(faller de Don Bosco, crític faller i president de FFB)

Quino Puig per a mi és crítica, cendra, Barça, mestre, muixeranga, ingeni i gràcia, roget, company, Museu Faller, ambaixador, company infatigable, Paqui, Mercè, família, malalt de falles, guionista, gremi, viatges, taules rodones, Raimon, artista, moto i casc, tertúlia, fogueres, versets, hores i hore junts, apassionat, poc peinetero, València i moltes coses més... però si haguera de definir-lo en dues paraules serien: AMIC i FALLA.

Vicent Guerola

(artiste plàstic)

Era una persona bona, amb un coneixement extraordinari i sempre disposat a ajudar.

Ramón Estellés Feliu

(Junta Central Fallera València)

Quino era l’amic, l’home sabut que ens obria camí i que no va parar d’obrir-nos-el, el mestre humil que em va fer sentir proper el món dels artistes i gràcies a qui, finalment, vaig poder entendre les Falles de València.

Juanjo Medina Bonilla

(Col.laborador Revista Cendra)

Quino és un referent, de qui aprendre de Falles, en especial de les seues falles de Borriana. Un oracle, de qui escoltar les millors anècdotes. Un mestre de la sàtira i l’acidesa.

Un amic, a qui sempre trobar a faltar als saraus fallers.

MªLluisa Monferrer

(Diputada Provincial)

Quino Puig era, com tots sabem, un apassionat de les falles, on va destacar per la crítica i la sàtira. Són moltes falles de la nostra comunitat, les que han portat els seus versos on arreplegava la crítica de cada moment. Jo he tingut la sort de compartir experiències, la companyia i els bons consells de qui només puc tindre paraules d’agraïment i el meu reconeixement personal per voler tant les falles i estar sempre disposat a col·laborar en el nostre món faller.

Javi Bernat

(Amic de Quino)

Un home bo, un bon home i millor amic.

Rafa Ibañez

(Artiste Faller)

Quino Puig va ser el poeta de la sàtira sense complexos per excel·lència, rei dels versos en valencià, guionista de talent. Aficionat a la pintura, amb la seua particular manera de plasmar el color i que regalava els seus treballs per onsevulla.

Gran persona i bon amic, col·laborar i aconsellar en el taller era el millor dels seus dons.

Et fem molt de menys Quino.

Paco Borja

(Artiste Faller)

Sempre recordaré un dia que va vindre a acompanyar-me a plantar a València. Jo dirigia l´operació. Arribà el moment de desenganxar una peça. En aquell temps, no teníem elevadors i algú es havia d’enganxar a la grua per fer-ho. Ningú dels meus operaris es va tirar endavant. Al final, Quino, com sempre feia, es va oferir voluntari per volar una miqueta. Difícil que Quino et fallara. Cada volta que havia d’anar a València, era el primer a oferir-se. Amic dels seus amics. Gràcies a la seua complicitat he conegut a grans persones del nostre “mundillo”. Si havia de presentar el meu currículum, ell em feia fàcil el “mal trago”. Sabia contar la meua història fallera i la de molts de vosaltres, millor que nosaltres mateixos. Fidel i puntual com un rellotge suís, amb la seua “scooter”, rodava pels tallers fallers per si necessitàvem qualsevol cosa. Com més “bou” tenies, més t’ajudava a torejar-lo, sempre fent-te costat. Un gran amic, d´eixos que mai et deixen en l´estacada. Així era Quino: l´ànima i la memòria de la festa, el suport durant tot l´any, l’amic i el company amb qui confiar, el crític proper i el millor tertulià per a la sobretaula d´una bona paella. Una gran persona.

Vicent Traver

(Amic de Quino)

La persona més generosa que he conegut en la meua vida.

Maite Daroca

(Amiga de Quino)

Ha estat un gran amic, sense dubte el millor.

Jose Torres

(Amic de Quino)

Quino, un AMIC. Honestedat sense límit.

Pepe Esteban

(Critic i faller de Chicharro)

Falla Plaça Chicharro

Lema: Les coses que te la vida

Critics: Quino Puig i Pepe Esteban

Artista: Jose Luis Ferrer *Regino*

Encara estic enfadat per ser injusta la vida, i a ella vull fer-li crítica per haver-nos separat.

Varem compartir afició pels monuments fallers, i dels artistes admiració gaudint de l’amic Ferrer.

A Chicharro vas aparéixer per una qüestió d’amistat, i pel teu amic el pastisser vare’s ser rapit embolicat.

Dura era la vida del faller quan estaves compromes, i a Chicharro tens master de lijador com el que més.

Ara d’escena fallera veig la caseta de l’once i mig on eixia l’home mediatic que ja no va parar d’eixir.

Recorde la motocicleta rogeta de marca vespino on carregaves a Regino i el tornave’s a la faena.

Qui no recorda l’elefant i aquell famós palanqui que ens va portar de cap i que damunt no va eixir?

Ara, Qui no se’n recorda d’aquella plaça de bous que vas maquetar nova i ens va lligar als dos?

Junt amb Regino d’artista i sabent que no creus res espere que on estigues hages fet la millor critica.

I vol acabar Pepe Esteban dedicante aquestes rimes

esperant que mai l’oblides per una amistat tan gran.

El fenomen Quino

nent un café una vesprada en qualsevol terrassa de Borriana.

És per això que el que llegiràs a partir d’ara és un acostament a la vida de Quino com a persona. Un exemple de com la seua determinació, el seu caràcter, les seues idees clares i la seua manera apassionada de viure la vida van marcar la seua trajectòria com un dels crítics fallers més reconeguts.

Ací trobaràs dades històriques, fites del protagonista i anècdotes dels seus amics que ajuden a descriure molt millor a Quino.

Fenomen. Si hi ha una paraula que sens dubte defineix a Quino Puig Safón, és fenomen. I ho diem amb total seguretat perquè, durant el transcurs de l’escriptura d’aquestes paraules, hem pogut parlar amb moltes de les persones que han acompanyat a Quino en el transcurs de la seua vida en diferents àmbits culturals i socials en els quals el nostre protagonista es movia i tots han coincidit a descriure’l així.

Encara que molt es coneix del seu costat més faller, Quino era molt més. De personalitat irresistible, amb una màgia captivadora i molt, molt intel·ligent. Els seus amics diuen d’ell que podies passar hores escoltant-li i no et cansaves mai. No importava si era de camí a un concert, visitant les falles de València o pre-

Els seus ideals anaven sempre per davant. Defensor de la llengua, amb idees polítiques molt clares però sempre respectuós i amic de qui no pensava com ell. Quino mai canviava els seus ferms ideals, però sabia exposar-los de manera respectuosa i amb una gràcia innata que va aconseguir que mai tinguera conflictes per un tema que a vegades pot arribar a ser tan espinós.

La generositat és una altra de les qualitats que ixen a la llum durant les converses que tenim sobre Quino en aquests mesos. Fora pels seus amics, per la seua família, per la seua falla o dins de l’àmbit faller, Quino prestava ajuda desinteressada sempre que creia que era necessària, se li demanara o no.

Però comencem pel principi. Quino Puig i Safont naix a Borriana un 12 de juliol de 1959 en el si d’una família coneguda al poble, la qual regentava una verduleria en el Mercat Central de Borriana. Els seus pares són Celín i Joaquin, i tindrà un germà menor anomenat Juan. Quino, persona molt familiar ja des de xiquet, passava moltes hores extraescolars dins

la verduleria. És ací on va conéixer al que sempre va anar el seu millor amic, Vicent Traver, “El Gallino”. Segons Vicent mateix ens compta, ell també dedicava algunes vesprades i caps de setmana a passar l’estona en la carnisseria de la seua família, la qual estava “paret amb paret” amb la verduleria de Quino. Les mares de tots dos eren amigues i Vicent Traver no té un record exacte del moment en el qual va conéixer a Quino perquè, com diu, tots els seus records d’infància són amb el seu veí de parada del mercat.

Les vesprades entre ells solien transcórrer entre la font del mercat i dins del cotxe del pare de Vicent, en el qual jugaven a ser experts conductors. També eren comuns les estones de cap de setmana en l’alqueria de Santa Bàrbara al costat del seu veí Joan Carles Blasco. Quan van anar creixent, les seues aficions van canviar, però no ho va fer el fet que continuaren sent inseparables. I és ací on per primera vegada ix l’adjectiu amb el qual més tard descriuran a Quino molts dels seus amics i que hem nomenat l’inici d’aquestes paraules. En l’adolescència,

entra en la vida de Quino, Javi Bernat, el qual, al costat de Vicent no dubte a recalcar que Quino era un fenomen en tot allò a què es dedicava. I va començar a ser-ho en les quals van ser les seues aficions des d’adolescent i que, encara que no formaven part de l’àmbit faller, eren passions absolutes per a Quino: el billar, el truc, els escacs… La seua intel·ligència i perseverança li permetia anar sempre un pas més enllà en tot allò que li agradava.

Parlant del billar, d’intel·ligència i de perseverança… era tal la passió de Quino per aquest joc, que no dubtava a aconseguir amb tot just 11 anys que els socis de “Els Caçadors” deixaren durant una hora els billars lliures per a ell i els seus amics abans d’anar a continuar les seues classes en el col·legi Salesians. Aquesta insistència, les hores que va tirar en aquells billars i la seua gràcia innata en aquest joc, van aconseguir que Quino es convertira en un gran jugador capaç de guanyar amb immensa facilitat als seus amics i a experts jugadors veterans. Tal era el seu nivell que els seus amics recorden que en els futbolins de “El Coixo” en El Plá, els adolescents només podien jugar en els xicotets billars de l’entrada, mentre que el billar gran només podia jugar la “gent gran”. Però Quino era l’únic jove que tenia permés jugar en aquella cotitzada taula de billar gràcies a que sabia manejar-se a la perfecció en aquest joc.

El truc era una altra de les seues passions. Ja des de xicotet, les partides de truc al “Carmelo”, situat entre el carrer l´Aigua i el carrer Sant Xotxim, acabaven sempre en victòria per a Quino. Gràcies a aquesta gesta, Quino i qui fora la seua parella de truc en aqueix moment (normalment Vicent, qui segons diu, solia exercir de “granera” sota la batuta de Quino) tenien pagades cada vesprada les delicioses Cornetes, pol típic d’aquest bar. Com Vicent ens recorda, sempre guanyaven pel que mai van haver de pagar ni un d’aquells dolços típics.

La passió pel truc creix amb el temps i Quino aprofita que el nou professor de llengua en COU, el Sr Ribeiro, els dona permís per a no acudir a la seua classe si no els interessa el que allí es parla, i agafa

la proposta del mestre. Amb el seu amic, acudeix dia rere dia a esmorzar al bar un entrepà de truita francesa, uns vitets i un litre de cervesa mentre juga una partida al seu benvolgut joc de cartes favorit.

Un altre lloc en el qual no perdona partides és en “La Sindical”, al qual Quino acudia assíduament amb la seua bicicleta roja “La Manolita”. Ací el nostre protagonista detecta ràpidament com hi ha una parella que està al seu mateix nivell i se les enginya, com compten els seus amics, per a no coincidir mai amb ells i poder així no perdre ni una sola partida. Encara que no es jugaven suculents esmorzars com en l’institut, ni tampoc Cornetes com les de “Carmelo”, sí que havia un plat d’ametles amb el qual picaven durant la jugada, el qual no van haver de pagar mai.

Recordem que ens trobem en plena adolescència de Quino. I és Vicent de nou el que ens explica com va entrar Paqui en la vida de Quino per a quedar-se per sempre. Recorda que ella va ser la seua primera companya, ja que s’asseien junts en els pupitres. I que Quino no va tardar a fixar-se en ella, una bella jove de Las Alquerias del Niño Perdido que va arribar a ser “Miss Institut”. Amant de la cultura, la bona música, els llibres i els

viatges, Quino va quedar corprés d’ella al veure-la i així ho va fer saber a les seues amistats. “Paqui ha de ser per a mi”, va dir amb la seguretat tímida que el caracteritzava. I així va ser, Paqui per a Quino i Quino per a Paqui, des de 1976 i per sempre.

És en aquesta època, allà per 1976, quan Quino té el primer contacte amb les falles. En concret, amb el Centre Espanya. Juanma Bernat, germà major de l’amic de Quino, Javi Bernat, els comenta que busquen a gent jove per al casino. Allí es jugava al truc, a les dames… així que, per descomptat, Quino no va dubtar a acompanyar al seu amic a aquest casino.

Els anys passen i Quino continua sent fidel a les seues aficions. Entre elles es troba, com ja haureu pogut comprovar, la de passar molt de temps amb els seus amics. Així, funda la Penya “La Fava” al costat d’alguns dels seus amics com Pablo Julian, Manolo Agustí, “Tono”, Javi Gozalbo o Juanma Carbonell. Una penya de gent jove i camises cridaneres que sempre estava disposada a passar-ho bé durant les festes de la Misericòrdia.

Passa el temps i Quino no canvia amistats. Comença a ajudar “més de debò” al seu pare en el seu treball amb la mel,

les fruites i verdures. Però potser la seua passió per llegir, la cultura i l’art, decideix agafar la llibreria La Mercé amb Paqui, quan se li presenta una bona ocasió de traspàs. Ens trobem llavors l’any 1985.

La Llibreria La Mercé es va convertir en un lloc, com ho era Quino, peculiar i

diferent. No buscava ser un negoci més, sinó que tenia l’ànima del seu amo. Va ser la primera llibreria en la qual podien trobar-se discos a Borriana, així com llibres molt vinculats a la cultura. Els que la van conéixer recordaran les grans piles de llibres interessants i difícils de trobar que omplien La Mercé, i com Quino sabia aconsellar i guiar al lector entre infinitat de tipologies de lectures diferents. Ho feia amb arguments fundats, amb paciència, dedicant el temps que fora necessari al client perquè estaven parlant de temes apassionants per a ell, i amb la lluentor en els ulls i el mig somriure que el caracteritzava. Els que el vau conéixer no haureu pogut oblidar aqueix gest que el va acompanyar tantes vegades.

En definitiva, la seua llibreria era un espai amb un enfocament molt artístic i amb les idees molt clares. Ja no quedava res en aquella llibreria de les puntes de “blonda” i altres articles de paper que s’havien venut allí amb anterioritat. Quino volia que es respirara cultura en la seua segona casa i va fer com en quasi tot el que es va proposar, aconseguir-ho.

Però dins de la passió de tot geni creatiu, l’ordre no era un dels seus forts. Recorden els seus amics les quedades anuals en la llibreria, en les quals feien inventari entre tots i tractaven d’organitzar de manera lògica tot el que allí dins hi havia, deixant el negoci a punt per a un nou any. També recorden quan es va comprar un Astra, el més semblant llavors a un ordinador, amb el qual Quino pretenia tindre organitzades totes les piles dels seus estimats llibres. Els seus amics coneixent-lo, no dubtaven a advertir-li dia rere dia que, a part de registrar informació en aquell aparell, havia de guardar-la periòdicament per a no acabar perdent-la. Quino, sent com ell era, mai la va guardar. I com tots presagiaven, va arribar el fatídic dia que un xiquet va acudir amb la seua mare a la llibreria i va començar a jugar amb una bola del món situada al costat dels llibres amb tal mala sort que aquesta va caure, va des-

endollar el lladre de l’endoll i va esborrar per sempre tot el treball que Quino havia estat fent durant tants mesos. No sabem si li va tornar a passar o a partir d’eixe dia guardava la informació que registrava. Mai més va parlar del tema.

L’any 1986 es casa amb el seu volguda Paqui. Amb Paqui comparteix algunes aficions, i era habitual sentir a Quino comptar als seus amics l’últim viatge que havia fet amb la seua dona o el concert del Feslloc o el Aplec dels Ports al qual havien acudit l’últim estiu.

Al 1996 arriba l’altre moment clau en la vida de Quino. Naix la seua filla Mercé. La seua filla era, segons les seues persones més pròximes, la seua viva imatge. Amb gustos molt similars, un caràcter definit i les coses molt clares, pare i filla tenien la sort de compartir aficions com la música. A més, Mercé va col·laborar amb el seu pare en algunes crítiques, la qual cosa omplia molt més a Quino que el fet que la seua filla haguera volgut ser fallera (cosa que no va succeir). Alguna cosa que destaquen tots és que Quino sentia devoció per Paqui i Mercé. I que elles sentien el mateix per ell.

Un bon exemple és que la família té una cançó de Obrint Pas (el seu grup favorit) que sempre ha estat un himne per

a ells. La cançó és “La vida sense tu” del àlbum “Coratge” de la banda.

La vida és un matí de cada dia quan et passava a recollir una caputxa negra, texans amples un mural descolorit.

La vida és una classe a Filologia on agitàvem el demà, un sol roig colant-se a l’assemblea apunts bruts, cabells daurats.

La vida és un dijous que acabaria al teu pis d’estudiants, quatre espelmes grogues a la cuina ombres nues, plats trencats.

La vida és un cel blau cap al migdia quan pujàvem al terrat una cançó d’Extremo, roba estesa València entre llençols blancs.

La vida és tancar els ulls, tornar a riure cridar al vent, sentir-nos lliures la vida és desitjar tornar a nàixer

córrer tot sol, sentir-te créixer

la vida és el fred tallant les cares i una llàgrima incendiant les galtes la vida és entendre que he d’aprendre aprendre a viure la vida sense tu.

La vida és mossegar la fruita dolça a les escales de Mercat Central pujar per Cavallers fins la Valldigna fumar oblits, cantar a crits

La vida és una casa enderrocada creuant les Torres de Serrans

‘Amor, humor, respecte’ a la façana foc i metralla a les nostres mans

La vida és agafar el primer tramvia del Pont de Fusta al Cabanyal una ciutat taronja a les finestres un món en guerra als ulls cansats

La vida és una barca abandonada que vam trobar davant del mar sentir-nos com dos nàufrags a la platja l’últim cop que em vas besar.

A part de Obrint Pas, a Quino li agradava La Gossa Sorda, especialment “Esbarzers”, una de les cançons favorites de la seua filla Mercé. També era fan dels Beatles i Ovidi Montllor. Parlant d’aquest últim, fem esment especial a una cançó que un altre dels seus millors amics des de la joventut, Vicent Jarques, diu que sempre li va recordar a Quino perquè li descriu a la perfecció: “La Samarreta”, de l’àlbum “De manars i garrotades”.

Gairebé no comprenc perquè la gent

Quan em veia pel carrer em cridava: progressista!

Jo crec que tot això era promogut pel seu “despiste”

Potser d’altres en aquestes circumstàncies

Ja haguessin canviat de samarreta

Però jo, que m’hi trobo molt bé amb ella

Perquè abriga, me l’estime i li pregue que mai no se’m faça vella.

Assidu a concerts i festivals, no es perdia cap al costat de la seua dona i els seus amics Vicent Traver, Maite Daroca, Jose Torres i Susana Torres. No importava que la mitjana d’edat ja no fora la seua. Ell intentava sempre estar a primera fila per poder sentir les seues cançons favorites.

Un moment que els seus amics recorden entre rialles en una de les nostres xarrades, és el dia que tornant d’un Feslloc en la localitat de Benlloc, Quino i Vicent van parar a fer-se una foto en la recentment inaugurada “rotonda de Carlos Fabra”. Adjuntem el títol que acompanya a la foto en el perfil de Facebook de tots dos i que va escriure el propi Quino. Pura ànima de crític.

També queden gravades milers de cançons en discos durs, a causa de la passió per la música que, com hem comentat, compartia amb Paqui. Aquests discos durs els dividia per “artistes vius” i “artistes morts” i sempre era Quino l’encarregat d’amenitzar les festes de Nit de cap d’any com a DJ amb una cuidada selecció d’aquests autors.

Quant a la pintura, qui el coneixia bé sabia que era un apassionat d’ella. La seua colla conta que va començar amb aquesta afició a través de Paqui, una gran entesa de l’art. Quino es va apuntar a un curs de pintura al poble en el qual residia però tenia molt d’autodidacta. Va realitzar pintures per a molts dels seus amics i familiars i també les va fer per a ell mateix. D’entre totes destacarem les seus dues favorites.

La primera, el retrat de Frida Kahlo que va pintar per a la seua filla. Mercé tenia a aquesta pintora com a referent no sols per la seua obra, sinó per com era com a persona i el que representava. Tan especial era aquest quadre per a ella, que ho té tatuat al braç. No trobem

una forma més bonica de sentir sempre a prop al seu pare.

Un altre dels seus quadres preferits era el de la manifestació a València, amb la Senyera molt present.

Ningú que el coneguera bé podia ser alié a la seua afició al futbol. Bé, més que al futbol, al Barça, més que un club.

Era soci del Club Barcelonista de Las Alquerias del Niño Perdido, on acudia sens falta quan l’esdeveniment el mereixia. Va anar soci també i seguidor de l’equip femení del Barça, que no es perdia cap partit sempre que les obligacions li ho permeteren.

Per a acabar amb la part més personal del nostre Quino, destaquem que per als seus amics hi havia dues Valències en falles. La València “a seques” i La València amb Quino. I és que passar el dia 17 de març amb ell en la capital de la Comunitat Valenciana, era viure-la d’una manera totalment diferent. Coneixia cada detall de cada falla i coneixia a gent en

totes les associacions falleres. Es portava bé amb tots, i quedava latent que els fallers l´apreciaven i admiraven. Era un plaer passar el dia sencer amb ell i deixar-se contagiar per la seua passió. I exactament el mateix ocorria en les Fogueres.

Tal va anar la seua obstinació a traslladar el seu amor pel monument i la crítica, que “va embolicar” als seus amics, que mai havien col·laborat en una crítica de falla, perquè l’ajudaren en la realització de la de la Falla La Ravalera. Va crear el grup de whatsapp “Criticakelarre” i va deixar que foren els seus amics els que prengueren les regnes. Hui dia, Vicent Traver, Javi Bernat, Jose Torres, Vicente Jarques, Manolo Gómez i Román Turrión encara continuen realitzant la crítica d’aquesta falla de Borriana.

Per cert, per als curiosos que us heu quedat amb les ganes de saber perquè Quino sempre anava amb moto. No tenia carnet de cotxe. Un any li van suspendre per un motiu que a ell li semblava injust i simplement va decidir que ja no volia saber res més del carnet. Així era ell.

Quino, l´artista faller

Sí, la passió de Quino pel monument va quedar constatada des de pràcticament el seu primer contacte amb el món faller. I és que va arribar a ser artista faller. Javi Bernat recorda com en l’exercici de 1978 ell i el seu amic eren massa joves com per a tindre estalvis per a afrontar la quota d’una falla, així que van proposar a la comissió realitzar ells la falla infantil a canvi de poder ser fallers sense pagar quota. El president, Daniel Fuentes Latorre, “Aspirina”, va preguntar als dos joves intrèpids davant de tota la comissió: Això de fer la falla va a missa, no? I eixa va ser la seua “signatura de monument”. L’artista aquell any era Pepe Traver, qui no va dubtar a agafar un dia el seu Mehari per a acudir al costat de Quino i Javi a la Ciutat Fallera de València per a agafar tot el cartó que pogueren deixar als dos joves agosarats i improvisats nous artistes fallers. Amb tot el que suposa realitzar una falla quan no es té experiència, el moment de dificultat màxima el van passar eixe dia, amb el Mehari carregat de cartons per l’autopista que connectava València amb Borriana, fent malabars perquè els cartons no volaren i es quedaren sense material.

Encara que el modelaje no era el propi d’un vertader artista faller, la falla va quedar ben pintada i acabada. No era per a menys, ja que Pepe Traver, decidit una vegada més a ajudar a Quino i Javi en tot el

possible, els va deixar una paleta amb pintures, les quals van acabar per complet.

La de Quino Puig i Javi Bernat era la primera falla infantil que plantava el Centre Espanya i el va fer en l’emplaçament habitual en aquella època, el Carrer Sant Vicent. La comissió, il·lusionada, aspirava a obtindre l’últim de les banderoles després de contrastar el seu monument amb el d’altres falles. Però en signar com a artista faller “La Comissió”, el Gremi d´Artistes Fallers que llavors atorgava els premis, va decidir desqualificar el monument.

Chicharrer Crític, Critic Chicharrer

Després d’aquesta fita per a tot comissionat, Quino deixa el Centre Espanya uns anys més tard i es centra en la llibreria al costat de Paqui. És a mitjan 80 quan entra en joc Pablo Julian. El bon amic de Quino que va fundar al costat d’ell la Penya La Fava abans nomenada, pertany ara a la falla Plaça Chicharro. Pablo li demana en incomptables ocasions que s’apunte a aquesta falla plena de joves il·lusionats i inconformistes argumentant que coneix a molts dels comissionats. Quino és sempre rotund en aquest aspecte: “Pablo, només seré de Chicharro si algun dia tu eres el President.” I efectivament, com suposareu, eixe dia va arribar. Pablo Julián es va acostar a la llibreria i va informar a Paqui i a Quino que en l’exercici 1979 ell serà president i que ja havia inscrit al matrimoni en la falla. I és ací on comença una bonica història entre El Fenomen Quino i la seua Falla Plaça Chicharro.

Per aquells anys la Falla Plaça Chicharro s’havia renovat totalment i era gestionada per un grup de joves disposats a no donar res per suposat, a qüestionar-ho tot i a canviar les coses que a ells no els semblaven encertades. Aquest grup de joves que creixia i creixia any rere any, va suposar una sacsejada per a la versió més tradicional de la festa fallera. Un perfil de falla que casava molt bé amb Quino i un dels motius pel qual es va convertir ràpidament en la seua segona casa.

Durant els primers anys de Chicharro, la crítica era a càrrec de crítics coneguts com Roberto Roselló o Vicente Cardet.

Concretament fins a l’any 1984, la famosa falla de “El Burro de Perelló” com se la coneix. Eixe any suposa un punt d’inflexió en el qual es reuneixen uns quants Chicharrers en el Pub Don José i decideixen prendre les regnes de la crítica i començar a “criticar” situacions que a ells els semblen injustes dins de la falla. Tot a conseqüència d’una cavalcada en la qual es va llevar la subvenció a aquesta comissió per una suposada polèmica durant la desfilada de la cavalcada major.

Els anys 1985, 1986 i 1987 són molt importants per a Chicharro. Encara que ací Quino encara no forma part de la comissió, el que succeeix en aquestes dates és important per a entendre l“enamorament” que anys després patirà el nostre protagonista.

Aquests tres anys entra un jove Jose Luis Ferrer Vicent, “Regino”, com a artista del monument. Aquest aconsegueix amb la seua màgia dos contundents primers premis amb la falla del fruiter de 1985 i la falla de la lluna de 1986 i a punt està d’aconseguir-lo amb la falla del cavall de 1987. Però en aquest últim any, Regino es bolca en una altra falla i és necessària la contractació de Pepe Traver i Toni Rosell per a acabar la falla amb la despesa extra que això suposa.

Pels problemes amb l’artista faller de l’últim exercici, en 1988 la falla Plaça Chicharro decideix no contractar a Regino i apostar per Santiago Ferrer “El Gat”, germà de Regino. És en aquest any quan entra en joc per a la crítica el comissionat de Chicharro Pepe Esteban, qui serà tan important des dels inicis de Quino com a crític faller. Però això és una cosa de la qual parlarem més tard.

Arribem a 1989. Recordem que és enguany, amb Pablo Julian com a president, quan Quino s’estrena com Chicharrero. Amb una falla de Javier Palomar, la crítica era a càrrec de Vicente Cardet, qui no la va poder acabar i va deixar el relleu de nou a Pepe Esteban.

Pepe i Quino comencen ací una relació d’amistat quasi diària pel fet que el negoci de cortines del primer i la llibreria del segon es troben molt a prop una de l’altra i queden assíduament per a prendre el café de mig dia. El tema en comú sempre és la falla, ja que és el lloc en el qual es coneixen, i ací Quino comença a endinsar-se en els secrets de l’ampli món faller.

Quino s’involucra molt en tots els temes de la falla des de l’inici. És un comissionat molt actiu en totes les activitats i

s’encarrega de muntar cavalcades, presentacions, col·laborar amb els llibrets… Amb la generositat que li caracteritza, té sempre la fotocopiadora de la llibreria sempre llesta per a qualsevol cosa que puga necessitar la seua comissió. Des d’imprimir milers de paperetes per a una cavalcada, a realitzar gràfics per a presentacions, el monument… La Falla Plaça Chicharro sempre pot comptar amb Quino.

Com hem comptat als inicis d’aquestes pàgines, Quino té vertadera passió per la llengua. Aquest gust per les coses ben fetes fa que comence a interessar-se

per les crítiques. Les analitza i no pot evitar posar-se nerviós cada vegada que veu un cartell de crítica mal escrit o amb faltes d’ortografia. L’assiduïtat amb què s’empren temes sexistes és una cosa que tampoc agrada al nostre protagonista.

Aquest fet, sumat a que els crítics més coneguts de Borriana que eren Roberto Roselló i Vicente Cardet ja no exercien, fa que el camí de Quino a la seua implicació en el monument, semble cada vegada més clar.

I arriba el moment. Quino, al costat de Pablo Julian, Pepe Esteban i Juanvi Moros, realitza la seua primera crítica en 1992 amb un monument de “El Guïto”. D’ella, guanyadora del 3er premi d´Ingeni i Gràcia, destaquem diversos versos que deixen relluir l’acidesa dels comissionats de Chicharro en les seues crítiques:

El primer, dedicat a Salvador Molina i a Huguet, que van desqualificar el llibret d’aquell any de la falla per anar a presentar-lo 5 minuts més tard de l’hora de tancament. El cartell es va situar en la falla a la porta de la Caixa Rural, per a assegurar-se que els dos esmentats pogueren veure-l dia rere dia.

“La soberbia” és un defecte que en la local jo detecte.

El que menys ens traga, Huguet que no val ni per un “_ _ _”

Un Altre, un tal Molina

el PSOE mai “atina”

També hi han de “salaos” per exemple el “bien plantao”

El segon es dedica al Gremi d’Artistes Fallers que en aquells dies convocava a un jurat especialitzat de València per a puntuar les falles. Per a Chicharro, aquest jurat es triava amb la finalitat que es valorara un tipus en concret de falla, més xicoteta, i allò no casava amb l’estil Chicharrer d’aquell temps. Cal destacar que, al final, després d’anys i anys demanant un canvi, es va aconseguir que el jurat de falles foren les pròpies comissions i que no vinguera un jurat de fora de Borriana.

Si la falla vols premiada has de fer-la xicoteta que li ompliga la butxaca sense suar la “manteca”

Que l´artista pese en el gremi aixo és important per al premi i llepar a la local açó és fonamental no causaràs problemes criticant en les escenes i amb aço i poc mes ta il.lussió Quixot has fet.

En finalitzar l’exercici 1992, Quino agafa per costum jugar a la Primitiva tots els dies al bar “El Gato” al carrer Menendez Pelayo. Ací coneix a Luis Herrero i Arturo

Musoles, els qui treballaven davant del bar. I, ja enamorat del monument faller i de l’art de la crítica, aferma la seua passió i comença a realitzar les crítiques de l’en aquells dies artista emergent Luis. Ja des del principi, Quino s’implica de tal manera en la crítica que comença crear un nou perfil de crític faller. Comença a involucrar-se fins al punt que forma part pràcticament de l’equip de l’artista. Treballa des dels inicis del plantejament del monument perquè aquest s’adapte en la mesura que siga possible al que es vol comunicar. A més, destaquem alguna cosa que tots els artistes amb els quals parlem al llarg d’aquest reportatge, ens confirmen: Quino es preocupa com ningú de l’artista faller. De dignificar la seua professió. Tracta sem-

pre de treballar en pro de l’artista i de facilitar les escenes, equilibrar el conjunt i aconseguir una bona crítica preservant sempre el benefici econòmic necessari de l’artista.

Arribem a 1993 i Quino i Pepe agafen les regnes oficialment de la crítica de la Falla Plaça Chicharro, amb l’abans nomenat Vicent Jarques com a amic de Quino a l’execució dels cartells. Comença llavors un tàndem equilibrat que funciona a la perfecció. Pepe aporta l’espurna, la crítica més punxant, les idees més “socarrones”. I Quino aporta el coneixement cultural i polític, el gust per l’escriptura, les rimes més tècniques i el vocabulari normalitzat. Tot sabent sempre mantindre el respecte, sabent donar forma a les idees de Pepe i les seues mateixes i evitant tocar els tan recurrents temes homòfobs tan típics en les falles d’aquell temps.

El monument enguany és l’Elefant i l’artista triat és Regino, qui s’està convertint en la musa de Chicharro. Ací Quino coincideix per primera vegada amb Regino, i queda corprés del seu enginy a l’instant. Comença una gran amistat entre tots dos mesclada amb admiració que durarà per sempre i marcarà la trajectòria de Quino.

Ens compta Pepe Esteban que Quino, enamorat del “Fallón” que planteja

Regino, quasi no dorm a les nits, ja que aquesta promet ser una falla espectacular. L’artista, com a artista que és, demana afegir al monument un palanquí. Però no un qualsevol, sinó el palanquí que Julio Monterrubio havia creat per a la Falla El Pilar de València, la qual va guanyar el primer premi de Secció Especial en 1992.

Per a complir amb els desitjos de Regino, aquest es trasllada al costat de la parella formada per Quino i Pepe i el comissionat Jose Antonio Cabedo al taller de Monterrubio per a demanar-li la peça. Encara que aquesta finalment no es va poder utilitzar en la falla, aquest tipus de xicotets actes són els que li donen a Quino l’emoció que fa que quede corprés pel món faller.

Un altre imprevist que va sorgir en el monument de Regino va ser que no va pensar en un pintor per a la falla fins a febrer, quan va demanar a Daniel Lopez. Una vegada més, Quino i Pepe es llancen a l’aventura i van a la recerca de Daniel, qui encoratjat per la seua dona i l’encant

fresc dels dos joves chicharreros, increïblement accedeix a pintar el monument.

Encara que el resultat va anar “un fallón” tal com presagiava Quino, el resultat no es va veure al banderí i la falla va quedar amb el cinqué premi.

En 1994 la falla Plaça Chicharro celebra el seu 25 aniversari. Arturo Musoles, un ja conegut de Quino pel tema de la primitiva abans parlat, serà l’artista triat. El monument, amb tres caps d’arlequí i pallassos i gran risc, guanya un incomprensible cinqué premi.

La crítica torna a eixir de mans de Quino i Pepe i aconsegueix un merescut premi a la Millor Crítica Local i un 3er premi d´Ingeni i Gràcia.

En aquest any Quino s’encarrega també del llibret. Per a l’ocasió, dibuixa a mà els esbossos dels 25 monuments que havia plantat Chicharro. Ho feia en el seu espai creatiu particular, la llibreria, en les seues estones lliures entre client i client.

Acaba un altre any, arribem a 1995 i

amb ell, a un dels projectes més il·lusionants per a Quino i tots els comissionats que en aquella època van pertànyer a la comissió de Chicharro: La Plaça de Bous, amb Regino com a artista. La plaça pensada és portàtil i el ninot principal és el mateix Regino vestit de torero, fent sàtira de si mateix ja que sap torejar com ningú a les comissions quan no acaba una falla.

Quino s’enamora a l’instant de la idea de la Plaça de Bous. Es fa amb una Dremel i planteja amb fustes la maqueta de la Plaça de Bous en porcions triangulars. Tota una obra mestra digna d’un artista que facilita a Regino el començar amb aquella fantasia de monument.

A part de plantejar la falla, Quino compta amb idees genials per a la críti-

ca. Però les idees costen diners i Chicharro no compta amb tant de pressupost, per la qual cosa aquestes no veuran la llum. La crítica enguany la realitza la comissionada Maria Josep Safont.

Enguany, Quino i Pepe s’afermen com a parella de crítics més enllà de la seua comissió i signen les seues dues primeres crítiques fora de Borriana:

La falla especial d’Alzira, Camí Nou.

La Mercé en secció especial de València amb Luis Herrero com a artista faller.

Per a l’elaboració d’aquestes, així com per a parlar de la Plaça de Bous, quedaven en l’entresolat del mític Parris pràcticament tots els dies des de Novembre. Cada nit les reunions es fan més curtes perquè el monument de Regino per a Chicharro “té bou” i la parella de crítics haurà d’anar al costat de la comissió a tirar una mà en el que es puga per a

acabar la falla. En aquest punt Quino ja s’ha convertit en un membre imprescindible de les falles, les quals ja ocupen un importantíssim lloc en el seu cor.

Després d’aquest any ple d’emocions, arriba 1996. La comissió de Chicharro estreny a Quino i Pepe per les seues decisions en la contractació de l’artista per al monument, i demanen comptar amb algú més “estable” que done bons resultats arribant a temps i amb seguretat. Així, es decideix contractar a Jose Luis Pascual “El Pepi”. Però, casualitats del destí, a Pepi acaben contractant-lo també per a realitzar la falla L´Antiga de Campanar de València, en secció especial, per la qual cosa decideix trencar el contracte amb Chicharro. Arribats a aquest punt, busquen a Joan Vicent Garí, que serà l’artista definitiu de la falla per a eixe exercici. Destacar ací la implicació de l’artista faller Xavi Ribes, qui col·labora de manera incansable en el monument per a poder muntar una molt bona falla en El Plà.

Un altre any més, Quino i Pepe seran els autors de la crítica i tornen a guanyar el premi a Millor Crítica Local, Criticant com sempre al jurat de falles que venia de fora, els pals de cec que donava l’ajuntament per a fer de Borriana una zona turística i la política del moment amb un recent canvi de partits. D’aquesta última us deixem dos versos:

Quan és cosa de manar no són d´esquerra ni dreta sols val saber-se acostar al sol que més calenta.

¿Nacionalistes o dretes?

Si s´ha de fer pacte comptant pessetes netes això sí, que siga en l´acte

Amb el PePe què et pensaves que estaries molt més bé ja t´han pujat el catastre i esperat a tot el que ve

Però enguany serà l’últim any de Quino com comissionat faller. El motiu és el naixement de la seua filla Mercé, a qui el nostre protagonista vol dedicar-se plenament. Enguany seguirà amb la seua tasca en falles tant de Borriana com en altres localitats, però ja no atendrà activament els actes típics d’un comissionat.

En 1997 Quino torna a posar-se al capdavant de la cerca d’artista faller de Chicharro malgrat no formar part de la comissió i decideix apostar per Carlos Tornador, un artista en projecció i col·laborador de Luis Herrero. Quino i Pepe tornen a fer la crítica col·laborant estretament amb l’artista des del taller, com és habitual en ells. Un any més, tornen a guanyar el premi a la Millor Crítica Local.

Deixem els versos dedicats als diversos partits polítics que en el moment ocupaven l’ajuntament en una escena amb pots de pintura:

Marca PP- Color “Verd Silvestre”100% dedicació exclusiva

Marca UPV - Color “Sense definir”100% dedicació exclusiva

Marca PSOE - Color “Roig Descolorit”Sense dedicació

Marca UV - Color “Blau o Asul”No saber dedicar-se

Arribat 1998, trobarem enguany una

part de la crítica realitzada per Quino i Pepe que es “viralitzarà” i que formarà part del monument faller diversos anys més. Però comencem pel principi. La falla enguany serà a càrrec d’Arturo Musoles de nou. Es planteja una diana amb uns pallassos espectaculars, però el dia de la Plantá sorgeixen diversos problemes “del directe” i la falla s’acaba de plantar amb dificultats. Es corre la veu d’aquest fet i, encara que la falla estava acabada de plantar dins del temps establit, el jurat desqualifica al monument el dia 16 durant la seua visita a les falles.

Però aquest fet no va impedir que una de les escenes de la falla quedara gravada per a la història: Un ninot de Carlos Fabra, amb el cap modelat pel comissionat i dibuixant Vicente Guerola, es trobava dins d’una caseta de l’ONCE sota el rètol “Onze i mig”. Segons ens explica Pepe Esteban, en aquesta escena criticaven que la Diputació de Castelló donava cada any 500.000 ptes a la millor falla de Borriana i sempre se l’emportava Don Bosco, guanyara qui guanyara el primer premi de falla aquell any. Un possible motiu era que Javier Perelló, comissionat de Don Bosco, era l’adjunt inseparable de Carlos Fabra en aquella època.

Com a anècdota, cal destacar que a Fabra li encantava tindre el seu lloc en la falla i es va acostar a immortalitzar el record amb una foto de rigor. Aquest acte es repetiria cada any que el bust

de Fabra apareguera en un monument.

Després de la decepció de 1998, en la qual el monument va quedar desqualificat, la falla Plaça Chicharro decideix buscar a Luis Herrero. L’artista diu que no en un primer moment, ja que ha signat amb la falla Ciscar Borriana de València. Però una visita de Quino al casal de l’artista, li fa canviar d’opinió i deixar la falla valenciana per la de Borriana. Comença ací una època en la qual Luis Herrero plantarà grans monuments en El Pla per a Chicharro.

En el 2000, amb Javier Tarancón com a president, continua sent Luis Herrero el que plante monument en Chicharro, qui idea la falla del Viking. Quino i Pepe volen incloure en ella una vela que havia aparegut l’any anterior a una falla a València. Luis, que sap controlar els temps i no vol “tindre massa bou”, comunica als crítics que no li donarà temps d’incloure la vela, al que la intrèpida parella decideix que seran ells mateixos, al costat de la comissió, qui l’escate i pre-

pare. I així succeeix, són Quino i Pepe al costat de Jose Antonio Cabedo, Pascual Herrero i Vicente Jimenez els qui es traslladen al taller de Martinez Mollá pel ciri, la qual serà escatada i preparada per ells.

L’anècdota de l’any resideix en què qui realment va escatar la falla va ser Vicente Jimenez al costat de l’ajuda de Pascual Herrero, mentre que la resta d’equip es dedicava més a la teoria, analitzant el treball dels seus companys des de fora. Enguany, Vicente Jimenez revalida el trofeu de “La lija d´Or” que se li va atorgar en 1995 amb la Plaça de Bous per ser el comissionat que més monument va escatar.

La comissió, contenta amb Luis Herrero, augmenta cada any el pressupost de la falla en 500.000 ptes. Enguany, 2001, es plantarà “El Cazamariposas”. L’inseparable company de crítiques de Quino, Pepe Esteban, és el president de la falla, per la qual cosa aquest li demana a Quino que s’encarregue de la crítica al 100%, cosa que Quino accepta sense dubtar. Aquesta serà la primera vegada en 9 anys que Quino realitzarà sol la crítica de Plaça Chicharro.

El salt de Quino a la València cultural

En 2000, un fet relacionat amb la Falla Plaça Chicharro, de la qual Quino mai deixarà de desvincular-se del tot, fa que el nostre protagonista done salt més profund cap a València: El Llibret de la falla que enguany va dedicat a Jose Pascual Ibañez, “Pepet”.

Pepet, encara que no ha sigut esmentat amb anterioritat, és al costat de Regino, la feblesa de Quino. Un mestre, com ell mateix el crida. I el seu taller, El Temple. Quino s’endinsa ací més si cap en la recol·lecció d’imatges i informació sobre “Pepet” i aquest llibre causa especial admiració a València. Contacten amb el Grup d’Històrics Fallers de València i

coneixen a dues persones que es convertiran en amics inseparables de Quino: Hernan Mir i Manolo Sanchís.

Hernan (qui s’encarregava de les crítiques de Na Jornada, la falla especial de València d’on era comissionat) i Manolo s’interessen, a més de per el llibre de Pepet, per Quino i la seua manera d’escriure i realitzar crítiques. En aquest moment la figura del crític escasseja i la llengua que sol utilitzar-se per a aquesta labor no és la normativa, i per tant Quino coincideix amb la figura ideal de crític que Hernan i Manolo creuen que necessita València.

A partir de la relació de Hernan i Manolo amb Quino, i al costat de Guillem Alborch, es planteja la idea de llançar la

revista Cendra, en la qual el crític burrianense s’implica des dels seus inicis.

En aquesta època, Quino agafa força amb els seus articles, guions i xarrades no sols a València, sinó en tota la Comunitat Valenciana. Es converteix en un referent gràcies al seu enginy, la seua manera d’expressar-se i les seues idees. Col·labora, per descomptat, amb Cendra. Però també amb El turista Faller, Malalts de Falles, Actualitat Fallera o qualsevol publicació en la qual se li demanara que dedicara un article.

Coneix també al llarg d’aquests anys al grup “El Club per a la teua marxa”. Un grup de fallers, amb Simó Aguilar com

a ànima del projecte, que no volien que se’ls relacionara amb el “típic faller” valencià, d’idees polítiques conservadores i no gaire afí a l’ús normalitzat de la llengua. Per descomptat, Quino en aquest entorn es va sentir com a casa des del primer moment, i acudia als esdeveniments, de gran inquietud cultural, organitzats per Simó. Al costat de Pepe Esteban, va participar també en el programa radiofònic de Ràdio Nova que presentava Simó. La parella de crítics burrianenses va tindre llavors l’honor de poder signar en el Llibre d’Or de Simó, en el qual apareixien grans personatges relacionats amb el món de les falles, la cultura i la llengua.

A ell s’uneixen en aquest temps un grup de fallers de Borriana que compartien la seua passió per la llengua, la cultura i l’escriptura. Així, Vicent Blasco, Raul Blasco (amb els qui tenim el gust de parlar per a aquest reportatge), Josep Nos, Salvador Domenech i Toni Gil entre altres, comencen a ser assidus a aquests esdeveniments, expandint encara més si cap el nom de Borriana en la capital. Raul Blasco ens comenta de Quino que, com a bon conversador, amenitzava tots els viatges amb cotxe d’anada i volta a València amb anècdotes interessants. De fet, podria ser l’únic a parlar durant tot el trajecte. I a tots els encantava escoltar-lo.

Gràcies a això comença a interessar-se per la difusió, la qual veu que escasseja en el món faller dins d’una organització. És per això que comença a ser present en internet, difonent la seua opinió i visió de les falles i les crítiques en fòrums i fent-se encara més conegut dins del món. El naixement de Cendra Digital és, en part, gràcies a ell i la seua nova visió digital.

La crítica en la sang

Com podem veure per la seua manera de ser, la passió que posava a tot el que feia i les seues idees clares, podríem dir que Quino porta en la sang això de ser crític.

Ja hem comentat que el seu respecte per la llengua, la seua visió justa i la seua ment oberta, li fan interessar-se pel tema de les crítiques fins a tal punt d’arribar a realitzar més de 50 en un any.

Encara fent tants guions, amb el treball que això comporta, Quino es manté sempre ferm als seus ideals, arribant a declinar l’oferta d’una Foguera d’Alacant que volia que la crítica s’escriguera en Castellà. Per ací no passava.

La seua intransigència quant a emprar l’idioma de manera correcta li va portar també en alguna ocasió a tindre xicotetes desavinences amb alguns comissionats de les Falles a les quals Quino realtzava la crítica. Pepe Esteban recorda l’any que quasi retira tots els cartells de la Falla La Merce de Borriana pel fet que li havien demanat que eliminara la paraula “cotxe” per ser “catalana”. Al final el seu company li va fer entrar en raó i van substituir la paraula de la polèmica per un altra.

Quino tenia un estil propi, que els seus companys descriuen com a directe però mai feridor. No entrarem a parlar de la tècnica en els seus versos, però a grans trets, direm que Quino intentava no usar mai noms propis en els seus versos. És substitució afegia, eliminava o canviava alguna cosa al nom propi perquè fora fàcilment identificable però mai excessivament directe.

Com el nostre protagonista solia dir, la crítica sempre és injusta. S’ha de saber estrényer sense ofendre. Ací està la gràcia. És una cosa que sembla molt fàcil

però no ho és perquè la línia és molt fina. Però Quino sabia manejar-se perfectament en aqueix terreny i el va demostrar en totes i cadascuna de les crítiques que va realitzar.

El seu estil tenia alguna cosa que ho feia fàcilment identificable. Molt correcte en l’ús de les paraules, de rimes cuidades i un gust exquisit pel vers, molts eren els que eren capaços de saber que una crítica era de Quino en veure el primer cartell.

Però hi havia una dada curiosa. Ens compta Vicent Blasco que Quino també era capaç d’identificar de qui eren la resta de les crítiques. Recorda Vicent un moment concret, una vesprada d’un 18 de març en el qual rep una trucada de Quino. Aquest li diu que està llegint la crítica de la falla La Bosca i que està segur que pertany a Vicent. I li ho diu estranyat perquè els “companys de gremi” solen comentar-se quines crítiques faran cada any i Vicent mai havia dit que realitzaria la de la Bosca. Però així era. I és que dies abans de la Plantà, veient Vicent que aquesta falla no tenia crítica, va

parlar amb Bruno Arenas, el comissionat responsable del monument en aquell exercici, i es va oferir per a realitzar una crítica quasi improvisada. Encara que Vicent la recorda bastant “cañera”, més de l’habitual, Quino va ser capaç d’identificar immediatament a l’autor.

En aquesta època, amb la idea de perfeccionar la tècnica i l’inconformisme que el caracteritzava, crea un CD amb un programa que recull totes les rimes que anava fent al llarg dels anys. Hui dia existeixen programes i portals d’internet que realitzen aquesta labor, però en aquella època, el programa ideat per Quino tenia un incalculable valor per als crítics.

Després d’anys forjant ser un dels noms més reconeguts de les crítiques i guions fallers, arriba a treballar al costat de grans artistes com Julio Monterrubio en les seues falles especials. És ací on, després d’una afecció cardíaca, decideix comptar amb Vicent Blasco perquè l’ajude amb una de les crítiques que no podrà acabar.

Vicent recorda el moment amb molt d’afecte. És 2013 i rep una trucada de Quino, qui li pregunta si podria ajudar-ho

amb una falla infantil. “Clar!” li contesta Vicent il·lusionat, “quina falla?”. “Nou Campanar de Monterrubio, en secció especial, amic. Quasi res”.

Un repte per al qual Vicent va comptar en tot moment amb els savis consells de Quino. Encara recorda com cada dimarts a les 08.00h del matí, els dos es traslladaven al taller de Monterrubio a Alzira. Allí, Julio tenia maquetes de pràcticament totes les seues falles especials, aquelles que Vicent tant havia admirat des de sempre. Recorda com Quino li va explicar durant dies, anècdotes de totes elles abans de posar-se a la faena.

Pepe Esteban, vol apuntar una anècdota que apel·la una vegada més a la disposició total de Quino pels seus amics i a la seua generositat. I és que, quan Pepe va tindre una greu afecció que ho va portar a l’UCI en 2017, Quino li va visitar per a oferir-se a realitzar totes les crítiques que Pepe tenia aparaulades i que depenen de la seua salut per a poder realitzar-les. Pepe recorda aquell: “Pepe, per a totes els crítiques que tens aquest exercici, ací estic jo” com un dels majors actes d’amistat que un company ha realitzat per ell.

Un merescut homenatge

L’any 2020 va rebre l’Homenatge Faller de Borriana proposat per les falles Don Bosco, Barri La Mercè i Societat Club 53 durant l’Homenatge a la Reina Fallera de Borriana, Elena Pastor. En un emotiu acte presentat pel seu amic Jorge Tejedo, van ser els seus amics Ferran Martínez Gomez, Hernan Mir, Manolo Sanchís i, com no, Pascual Ibañez “Pepet” els que li van dedicar unes sentides paraules.

Destaquem, d’entre tota la intervenció de Jorge Tejedo en l’acte, les següents paraules:

“Sense cap dubte, el nostre homenatjat, es un dels millors crítics de falles de la història de les falles a la Comunitat Valenciana On ha confeccionat en més de 35 anys de dedicació, 565 critiques de monuments fallers, per a més de 64 artistes diferents 33 falles a la secció especial de València, de les que 18 corresponen a falles grans i 15 a falles infantils Al 2013 va decidir abandonar la secció

especial de València, baixar del tren d’alta velocitat, que això suposava i pujar amb el rodalies, amb el que segueix pegant voltes per Borriana, Alacant i la quasi totalitat dels pobles valencians on es planten falles I del que diu, vol baixar en breu ”

Ambaixador de Borriana

El coneixement de Quino creix i creix cada any segons acudeix a les xarrades, taules redones… i coneix a gent apassionant. En aquest punt les falles estan vivint un boom cultural. El crític es converteix en quasi un inseparable de Pepet, a qui porta a molts dels actes. Per això i per tantes altres coses, Quino és imprescindible perquè el nom de Borriana sone com una potència fallera en tota la comunitat. Així, entre actes, crítiques i articles, transcorren els següents anys de Quino.

Malgrat el seu creixement a València, Quino sempre tindrà predilecció per Borriana. I és que, com ens compta tant Paqui com els seus amics, la setmana de falles s’organitzava de manera inamovible:

Fins al dia 15, Quino passava les in-

tenses jornades Pre Falles entre tallers d’artistes i el trasllat de monuments a València.

El dia 15, La Plantà era per a Borriana. Carregava la seua inseparable màquina fotogràfica i passava la nit visitant tots i cadascun dels monuments de Borriana.

El dia 16 era per a València. La visitava sol o en companyia de Pepe Esteban, i procurava deixar constància de cada monument en la seua màquina fotogràfica.

El dia 17 era per als seus amics, sempre a València. Quino organitzava una excursió i acudia al costat de la seua colla d’amics de sempre a visitar les falles. Tots sabien que eixa era una jornada dura i plena de km, però valia la pena només per escoltar les mil i una anècdotes que Quino comptava i veure com València sencera ho volia i admirava.

El dia 18 el reservava per a veure monuments d’altres localitats o improvisava per a veure algun monument que s’haguera quedat pendent.

El dia 19 de la Cremà estava, com el 15, reservat cada any per al seu Borriana.

Tornant a la seua labor a Borriana, Quino és un dels precursors del Museu Faller. Ens compta Vicent Blasco, faller de la Mercé i molt amic de Quino, que el seu esforç ací va ser titànic. Entre altres

coses, va recopilar les fotos de tots els monuments fallers de les falles grans i quasi tots els de les infantils de la història de Borriana, acudint a casa de qui fera falta per a anar a poc a poc digitalitzant els documents gràfics i organitzant-se. El fàcil accés a tota aquesta informació que hui tenim en el Museu Faller de Borriana és gràcies a la seua incansable labor.

La seua passió per veure realitzat el seu somni (i el de molts altres fallers) de tindre el merescut Museu Faller a Borriana, feia que Quino estiguera sempre disponible per a obrir-lo a qualsevol que estiguera interessat a visitar-ho. Com una altra de les innombrables anècdotes de Quino i que posa de manifest la seua disponibilitat envers el Museu Faller, l´amiga de Quino Maria José Bernat recorda el dia que passejava per la Mercé i va trobar a Quino, qui li va preguntar si ja havia vist el museu. Davant la resposta negativa de Maria José, Quino va cridar a la persona amb la qual havia quedat

en tot just 10 minuts i li va dir que tenia una cosa molt important que fer abans d’acudir a la cita. Va obrir el museu faller a la nova visitant i, amb els ulls brillants per la mateixa il·lusió que quan veia jugar al Barça o parlava d’algun monument de Pepet o Regino, va explicar detall a detall cada racó del Museu. Així era Quino, sempre disponible per a qualsevol faller. Com hem dit anteriorment, era un apassionat de la difusió de coneixements. I com tenia milers de fotografies, va fundar el grup de Facebook “Història gràfica de les falles de Borriana”. Un grup que va créixer fins a aconseguir actualment els 2000 membres.

Quino, més artista

Després de diverses afeccions cardíaques, Quino comença a centrar-se cada vegada més en les falles i a traure a la llum una part que els seus afins diuen que tenia latent: la d’acostar-se més encara al monument i a la labor de l’artista faller.

Així, s’apunta a un curs de modelaje 3D per a perfeccionar la tècnica de tallar suro i poder aplicar-ho al monument. Amb aquests nous coneixements adquirits, comença a treballar per a Juan Carlos Moles, ajudant-lo tallant el suro mentre col·laborava en el taller i feia, per descomptat, les crítiques de l’artista. Quino va treballar també per a Sergio Edo

col·laborant amb el modelaje 3D quan l’artista realitzava falles especials. En els últims anys, també va col·laborar amb diversos fallers, destacant a Rafa Ibañez. Amb ell treballava braç a braç en el plantejament d’escenes i en les crítiques de tots els seus monuments.