PASTURAR Pep Divins
III CICLE DE CONFERÈNCIES
CALIDOSCÒPIA “Pros i contres de la solitud” SOLSONA / TARDOR 2020
PRESENTACIÓ DEL CICLE CALIDOSCÒPIA Un calidoscopi és un estri fascinador. Consisteix en un senzill cilindre opac, en un extrem del qual hi ha una petita espieta a través de la qual hom pot mirar, mentre que l’altre extrem apareix segellat amb dues làmines de material translúcid, que permet l’entrada de llum i, alhora, limita la visió únicament al seu interior. Dins, un enginyós, però simple joc de miralls reprodueix i multiplica la imatge d’unes dernes multicolors i multiformes sedimentades en disposició atzarosa dins la concavitat del cilindre. La llum i la disposició dels miralls ofereixen indefectiblement unes imatges rutilants plenes de simetries capricioses d’una bellesa corprenedora i evident. La gràcia en el fet que aquesta disposició harmònica i simètrica de les imatges que ofereix el calidoscopi és del tot inestable; el més lleu moviment altera lleugerament l’endegament de les dernes i en resulta una imatge especular radicalment diferent. Però igualment bella. Es tracta, doncs, d’un equilibri dinàmic i atzarós fruit, únicament, de donar un xic de llum i posar, per un moment, en el centre d’atenció de l’observador uns elements precipitats al fons d’un tub i que, o fora d’aquest, massa sovint, serien tinguts per escòria.
1
Calidoscòpia vol ser justament aquest espai inestable on els marges, només per un moment, s’il·luminen i es conjuren al centre de la nostra atenció. El més captivador del calidoscopi, però, és la seva simplicitat rotunda. És una il·lusió sense engany. David Brewster, el físic escocès que el 1816 en va registrar la patent, no en va poder treure gaire profit. No pas perquè l’invent no despertés l’interès i la curiositat del públic en general, sinó més aviat per tot el contrari. El calidoscopi va resultar ser un objecte intrínsecament filosòfic; tenir-ne un a les mans provocava, de manera gairebé immediata, la reflexió sobre el seu funcionament i l’anàlisi dels seus components. Si bé el material del calidoscopi ha de ser opac en certs llocs i translúcid en altres, la seva construcció resulta del tot transparent a qualsevol observador mínimament curiós i no pot ocultar l’element essencial que el fa tan especial: la morralla. En poques setmanes, per desesperació del pobre Brewster, tot aquell que es volia extasiar amb les multiplicacions simètriques que ofereix un prisma tetraèdric, se’l componia ell mateix, domèsticament, bo i escollint els derelictes més singulars que li sortien a l’encontre o que tenia a l’abast. Calidoscòpia no ha de ser un aparador d’idees més o menys exòtiques, sinó un taller de pensament domèstic per a tots els participants. Víctor Pérez i Flores 2
PASTURAR I. LA NATURALESA Pasturar: menar el bestiar a menjar l’herba dels goreits, els erms, els boscos. Pasturar m’ha permès articular els tres eixos que fonamenten la meva vida: la naturalesa, la soledat i la poesia. A l’antiga Grècia van ser els déus els que van ensenyar als humans a pasturar. Hermes, Apol·lo i sobretot Pan van ser déus pastors. Això, a l’antiga Grècia on el treball era un do dels déus i no pas un càstig diví. Ser pastor m’ha situat dins una tradició ancestral d’origen diví que pràcticament s’ha mantingut intacta des dels seus orígens fins a l’últim terç del segle XX, però que avui té els dies comptats perquè els que manen són els déus del progrés i de la rendibilitat. Tenir un ramat implica una manera de viure, que incideix tant en els hàbits domèstics com en els hàbits socials. Un és pastor les vint-i-quatre hores del dia encara que només passi amb el bestiar una petita part d’aquest temps, però ha d’estar disponible sempre. Disponibilitat a canvi de temps. L’ovella diu: «Si estàs bé en un lloc no et moguis.» Les ovelles pel seu natural formen assentaments que no abandonen mai sinó és per la necessitat imperiosa d’anar a buscar menjar o aigua a un altre
3
indret. Qui sap si els assentaments humans no són més que una còpia maldestra dels assentaments ovins! Assentar-se, habitar un lloc, saber d’on soc no em sembla poca cosa. Pasturar amb el temps ha suscitat en mi un fort sentiment de pertinença. No he sigut mai l’amo de «les terres» on he pasturat, he pagat per uns drets i he deixat que el lloc s’apropiés de mi, que m’atrapés. Diria que els títols de propietat no són altra cosa que un acord que la civilització s’ha tret de la butxaca per tal de fer prevaler els seus tripijocs. No canviaria el sentiment de pertinença a aquest lloc petit, anònim i gairebé insignificant on visc pel sentiment de pertinença a qualsevol institució, encara que fos la més important del món. Qui troba el seu lloc en la natura passa d’una visió teocèntrica o antropocèntrica a una visió geocèntrica del món. Els estudiosos de les cultures prehistòriques especulen que l’ovella, junt amb l’ase, possiblement va ser el primer animal que l’home va domesticar. La meva experiència de pastor em diu que, dels animals domèstics que he conegut, l’ovella és el més proper a la salvatgia. Si una ovella xaia i es queda, ni que només siguin dos dies, sola a fora amb el xai, es torna completament salvatge: defuig el pastor i no hi ha manera de
4
fer-la tornar dins el ramat. Davant la presència d’un perill (gossos, una tempesta), les ovelles conserven l’instint primitiu d’amuntegar-se, cada una busca protecció dins el ramat. Un pastor no té mai el domini del ramat, i si no fos pel gos... És com si no sabés fer-se entendre. (He observat que davant el ramat sempre hi van ovelles fent de guia. Com si els marrans només servissin per a muntar les bacives o per a barallar-se entre ells!). Descobrir el costat salvatge de les ovelles m’ha portat a descobrir allò de salvatge que encara hi ha en la naturalesa i que també subsisteix en mi. Que subsisteix malgrat l’avançament imparable de la civilització, com l’única esperança. L’home és civil o salvatge? Després de llegir i rellegir El malestar en la cultura de Freud, tot em fa pensar que la civilització és quelcom sobrevingut, quelcom que m’omple de dubtes i de desconfiança. Prenc la salvatgia com a sinònim del primordial, l’espontani i el primitiu, i la barbàrie com a sinònim de compulsió, desmesura i crueltat. Pensant en Freud, la barbàrie deu ser com un cuc monstruós que campa a gust pel subsol d’això que anomenem civilització. El món salvatge és un món governat per l’instint, un instint lúcid, que tendeix a un ordre harmònic en forma d’equilibri ecològic.
5
El món civilitzat és un món suposadament governat per la intel·ligència que tendeix a un ordre basat en hegemonies. No es pot assegurar que en la naturalesa prevalgui la llei del més fort. Coneixent la faula del lleó i la formiga, no m’atreviria a dir que el lleó és el rei de la selva. Havent observat com resisteixen la ventada el jonc i el roure, puc assegurar que el jonc és més fort que el roure. Conscient de la perillosa grandesa de l’home, que es consideri el rei de la creació em fa témer el pitjor. La visió d’una «naturalesa hostil» potser no és altra cosa que un mite creat per la civilització per tal de justificar el seu domini. Un vell pastor solia dir: «L’ovella fa el plan de boig, però de boig no en té re.» En un món civilitzat com el nostre, simular la idiotesa potser és el que surt més a compte a l’hora de sobreviure. Pasturar demana un tipus de coneixement que no es troba ni en els llibres ni en les aules. El contacte directe amb el ramat, amb el bosc, amb l’herba, amb l’aire o el sol preval per damunt de la millor llei d’educació. Un contacte directe, una atenció espontània i una comprensió intuïtiva m’han servit de via per arribar a una comunicació íntima amb el ramat i per extensió amb la naturalesa. Quan s’arriba a aquesta comunicació íntima, pasturar es converteix en una font secreta de satisfacció, més important que
6
altres factors com l’economia o, com es diu convencionalment, que sigui «una feina molt lligada». Pasturar m’ha fet un monjo, però també un hedonista, i és que el contacte porta a l’afecte o, el que és el mateix, el ramat i jo com més ens fem més ens agradem. Ah, el coneixement, l’observació metòdica, l’anàlisi, la formació acadèmica...! Recordo les paraules del vell pastor somrient i cofoi referint-se al jove cadell de gos d’atura: «Al Xiulet, li agraden les ovelles!» O les paraules del pare referides al meu germà: «El Ramon la sent, la terra!» El pastor viu en la naturalesa com hi viuen la garsa o el tudó. Conscient que és part d’un equilibri admirable, però molt fràgil, per això actua amb un sentit de profund conservacionisme. A diferència del pagès que es veu obligat a guanyar terra al bosc i a conrear-la per treure’n fruit, el pastor es limita a deixar que creixi l’herba posicionant-se davant la naturalesa amb un respecte que qualificaria de religiós i que no té res d’exaltació estètica. Aquesta poca incidència en la transformació de la naturalesa ha relegat els pastors als últims llocs del procés històric. Hi va haver un temps remot en què els pastors podien ser reis o cabdills d’un poble (Moisès, David, Viriat, Joana d’Arc). Després, durant segles han sigut considerats uns personatges gairebé infrahumans, fins al punt que havien de dormir a les
7
pallisses o en petites cabanes al costat del ramat. Actualment ni això, els pastors elèctrics i els tancats ocupen el seu lloc i fan la seva feina. Pasturar: una tradició que s’acaba, una cultura que s’extingeix. El Boixet 8 de maig de 2020
8
PASTURAR II. LA SOLEDAT Quan vaig començar a fer de pastor, la primera sorpresa va ser trobà’m amb la presència d’una soledat totalment nova per mi, una soledat gairebé física com si fos un element més de la naturalesa. La seva presència s’olora, es palpa en l’aire i no us la sabria conceptualitzar ni definir, però es sent com de vegades al matí, sense que es vegi al cel un sol núvol, es sent la tempesta de la tarda. Una soledat misteriosa. Perquè no saps mai de quin costat es lleva ni amb què et sorprendrà, perquè és canviant com la lluna, perquè no és la mateixa soledat la que et trobes a un cap de turó que la que et trobes en un cul de rasa, tampoc la soledat d’una tarda d’hivern és la mateixa que la d’un matí de primavera. Per altra part, i això és important, no mira a tothom de la mateixa manera: mentre que a uns els mira amb bons ulls, a uns altres els mira de reüll, els amarga la vida i els acaba convertint en uns desgraciats. No es tracta d’una soledat domèstica, d’un sentiment d’abandonament o de desemparança, no té res a veure amb «la soledat romàntica». És fonamental saber veure la diferència entre sentir-se sol i estar sol. Sentir-se sol vol dir ser un solitari. No és el mateix el sentiment de soledat que la presència de la soledat.
9
Presència que a uns il·lumina i a uns altres enlluerna. Als primers els porta a l’ascetisme perquè puguin a través del sacrifici, la renúncia, l’abnegació, la superació personal, etc., assolir l’ideal o els ideals que anhelen. Als segons, ja sigui perquè han sortit escaldats de les experiències de la vida, ja sigui perquè desconfien del gènere humà, els enlluerna amb l’autosuficiència i la misantropia i viuen convençuts que defugint el tracte humà trobaran l’única felicitat possible. Per la naturalesa de la seva feina, que demana una gran disponibilitat, el pastor ha sigut tradicionalment una persona amb pocs compromisos socials. Concos i padrins han estat els protagonistes més habituals d’aquest treball. Sortir cada dia amb el ramat per trobar-te ineludiblement una soledat amb què no pots jugar a cuc i amagar, una soledat que no és una caiguda (un trastorn), sinó un destí. Malgrat la llarga relació amb la soledat que va associada al pasturar, no m’he sentit mai un asceta i encara menys un solitari. És cert que inicialment em va sorprendre, però ben aviat em vaig adonar que aquella presència guardava alguna cosa important per a mi. Ella m’havia d’ensenyar a veure no l’absència, el que falta, el no-res, sinó el que hi ha. I és tant el que hi ha, que des de llavors sempre més m’he sentit un privilegiat.
10
Tant aquell que observa la naturalesa amb mètode científic com aquell que la contempla i en gaudeix són fora la naturalesa, i també aquell que per viure’n necessita transformar-la i mira de treure’n una màxima rendibilitat n’és fora. Però aquell que viu en la naturalesa seguint el seu curs, lliure de tota cura (com qui es dona a Déu) i sense necessitat de remoure-ho tot, aquest és part de la naturalesa. Sol amb el ramat pasturant pel bosc o pels erms, alleugerit de preocupacions i distès, he vist que cada moment, cada primavera o que cada vespre són nous, únics i irrepetibles (no ens podem banyar dues vegades al mateix riu, va dir el solitari d’Efes). Veure com a nova cada sortida de sol és sorprenent; sentir que cada sortida de sol és única, és emocionant; saber que cada sortida de sol és irrepetible, i això vol dir que no tornarà mai més, és fascinant. La soledat m’ha fet veure que tot el que serveix per a l’expansió de la vida i per assolir la consonància amb la naturalesa, també és sense cap mena de dubte el millor per a mi, o dit a la manera de Thoreau: «El que és bo per a naturalesa és bo per a mi.» Pot semblar extremadament senzill, gairebé pueril, però crec que a la moral li plau més la senzillesa que els codis i les subtilitats. Hi ha una convicció que comparteixo amb alguns poetes romàntics i també amb alguns de clàssics que consisteix a atorgar una empatia universal entre tots els éssers de la naturalesa; així, per exem-
11
ple: P. B. Shelley en la seva elegia a J. Keats diu que davant la mort del poeta la primavera es trasbalsa o que el tro es queixa dalt el cel; Ovidi en el llibre XI de les Metamorfosis diu que les roques s’escoltaven Orfeu i que amb la mort d’aquest els arbres i els ocells s’estremien. Una empatia a què la soledat ens predisposa i ens fa especialment sensibles, fins a arribar al convenciment que qualsevol emoció meva o qualsevol cosa que em passi, a la naturalesa no li és pas indiferent. Tradicionalment es considera la soledat com la millor companyia per a aquells que busquen l’autoconeixement o d’aquells que volen dedicar-se a l’introspecció. Sol em va ser molt més fàcil adonar-me del munt de fullaraca que enfosquia la meva vida i que, si l’apartava, podia veure que les quatre coses verdaderament essencials brillaven amb llum pròpia i que d’aquestes la que més brilla és la pròpia dignitat, la pròpia vàlua: un petit tresor que vol ser compartit. Una soledat de pastor sempre a punt per apropà’m tant a allò que voldria ser com a allò que trobo a faltar. Em porta de passera en passera sense que m’hagi de sentir de la seva part un sol retret per les meves marrades i així, amb una paciència infinita, una placidesa de bou o una facilitat extrema —com si d’un art es tractés— anem fent el llarg camí que hi ha entre la realitat i el desig.
12
Saber estar sol és aprendre a estar amb un mateix. Estar amb un mateix no pas de qualsevol manera, no n’hi ha prou amb que m’accepti o em suporti amb les meves mancances, les meves pors, les meves misèries, cal que em senti en pau, reconciliat amb mi mateix, que Aidós em vegi amb bons ulls perquè no hi ha respecte més gran que el respecte d’un mateix. Si estic barallat amb mi mateix és gairebé segur que també estaré barallat amb la soledat i amb el món. Ha sigut en els moments tranquils i plàcids en què estant sol amb el ramat he sentit més viva en mi la necessitat de donar, de compartir, d’integrar-me tant al món de la naturalesa com al món dels altres. Una necessitat que fa emergir la importància de l’altre. L’altre com a naturalesa, l’altre com a humà i l’altre com allò inefable i misteriós que d’alguna manera em sobrepassa. L’altre que em fonamenta i em fa més complet —sense poder-nos completar mai del tot—. L’altre que és matèria de la meva matèria i ànima de la meva ànima i, per això, si un dia el perdés seria com perdre’m a mi mateix. He parlat d’una soledat que vol entrega, però que no és gelosa. No fica el nas en les meves relacions ni tan sols la inquieten. És una soledat boscana, assilvestrada. Ara bé, estic segur que no em perdonaria mai això que en diuen «vida social» (ni ella ni el ramat m’ho perdonarien). Quan dic vida social em refereixo a les convencions socials, les xarxes, els
13
contactes i tota la pesca. Per sort la vida de pastor i la cura del ramat ja em protegeixen de totes aquestes endergues. Crec que vivim en un món que pateix un excés de sociabilitat, una sociabilitat de nivell baix en què predomina la quantitat per damunt de la qualitat, el superflu per sobre l’essencial. Crec que vivim en un món en què hi ha moltes persones que no tenen ni un trist racó ni un trist moment per estar soles. Crec que en un món així el dret a la soledat hauria de ser un dret fonamental. Hi ha una altra soledat, una soledat fosca i sòrdida, la soledat dels solitaris, però d’aquesta ja se n’ocupen els poetes, els filòsofs, els predicadors, els metges i els falsos metges; d’aquesta no en vull dir res perquè qualsevol d’ells en sap infinitament més que jo, que m’he passat la vida per aquests boscos entre cabres i ovelles. El Boixet 22 de maig de 2020
14
PASTURAR III. LA POESIA Pasturar va canviar radicalment la meva manera d’escriure. Som conscients del deteriorament i de la perversió del llenguatge? Fins a quin punt una civilització sense arrels en la naturalesa ha contribuït a la pèrdua de vitalitat de la parla? Fins a quin punt el despotisme, que a poc a poc es va imposant en tots els àmbits de la vida gràcies a la propaganda ideològica, moral, comercial o política i a la mentida que impera sistemàticament en el nostre dia a dia, ha aconseguit que les paraules ja no ens sorprenguin ni ens emocionin ni ens fascinin? Fins a quin punt la industrialització de la cultura ha convertit la poesia en soroll? Si l’ermità abandona el món —el soroll del món— confiant que trobarà en el silenci l’inefable, jo també en un moment determinat de la meva vida ho vaig deixar tot per a buscar a través de la soledat i el silenci de la naturalesa una manera renovada de dir les coses. Una renovació que passava per trobar l’encant, la claredat i la transparència de les paraules, però també del discurs, i si ho aconseguia em duria cap a una vida més plena. El contacte permanent amb la naturalesa es va convertir en el punt de trobada de la realitat amb la
15
poesia i en aquest sentit pasturar em garantia poder construir la meva vida al voltant d’aquest punt essencial. Començar a posar paraules a la meva vida de pastor va ser un primer pas i el vaig viure com una aventura de pioner, com un primer amor. El meu pas per l’escola i per la ciutat va ser breu, però va deixar senyals, marques profundes; per sort tenia una infantesa a pagès amb un capital oral de primer ordre i el més important de tot era que en aquesta vida de pastor a l’hora de pronunciar o d’escriure la paraula arbre, per exemple, no era el mateix fer-ho tenint davant un arbre del parc que tenint davant un arbre del bosc; a l’hora de dir set no era el mateix estar davant d’una aixeta que estar al peu d’una font. La vivència d’aquest canvi va tenir en mi l’impacte d’una il·luminació. Recuperar les paraules de la infantesa i, també, el temps. Un temps que podria qualificar d’illo tempore, un temps fundacional, un temps remot i alhora d’ara mateix, un temps d’anada i tornada com van i tornen les estacions de l’any, temps cíclic d’una rutina envolupant i alhora molt creativa —cada any torna la primavera, però sempre és una primavera diferent—, un temps propici al silenci, a la poesia o a l’embadaliment; un temps que no té res a veure amb el temps pendular de la Història ni amb el temps lineal i frenètic del progrés o del creixement permanent. És per això que en la meva poesia no hi
16
ha referències històriques, sinó que tot se situa en un temps mític. I finalment recuperar l’instint: allò que no s’estudia ni s’aprèn, que surt de dins, lúcid, espontani i directe al seu objectiu, que flueix de la naturalesa i va cap a més naturalesa, sense esforç i al moment oportú. Una força que tendeix a la síntesi i que es resisteix al domini de la intel·ligència sempre inclinada a l’anàlisi (és amb el desenvolupament de la intel·ligència que comença el nefast procés de separació de l’home de la naturalesa: el Sàpiens). El gran èxit de la intel·ligència és l’escriptura que obre a l’home les portes del progrés i la Història. El gran èxit de l’instint és la Vida i, amb ella, totes aquelles formes d’art que la celebren. Ah, l’instint, la poesia de l’instint. Els talps cavaven túnels i les llúdrigues construïen dics molt abans que hi hagués enginyers. Molt abans que hi hagués contemplatius, els llangardaixos ja badaven al sol. Hi havia l’Arcàdia de Polibi (Història, llibre IV): una terra aspra i boscosa, habitada per pastors anònims, mísers i ignorants, però que pel seu natural sabien cantar. No sabien escriure ni fer grans dissertacions, però sabien cantar. La paraula cantada o tal volta encantada, que sona molt dolça, que tot ho commou, que meravella. Aquesta Arcàdia ancestral i mítica m’interessa molt més que el Parnàs de les lletres. 17
La primera expressió poètica deuria ser la paraula cantada i el meu primer contacte amb la poesia va ser a través de la paraula oral, això vol dir molt abans de saber llegir i escriure. Les cançons de la mare i els petits poemes que em recitava la meva germana, que jo escoltava amb autèntic delit i que m’aprenia de memòria per recitar-me’ls a mi mateix. D’aquesta manera i sense adonar-me’n vaig fer meus els recursos poètics del codi oral. En el codi escrit convé precisar el significat del que es diu mentre que el codi oral permet una més gran varietat de significats. A diferència del llenguatge escrit, l’oral és més espontani i menys gramatical, les estructures sintàctiques estan obertes a més variacions i l’ordre dels elements és més variable i dinàmic. Tots aquests aspectes impliquen un gran ús d’anacoluts, el·lipsis, exclamacions, circumlocucions, etc. Vaig fer meus els recursos d’una oralitat provinent d’una cultura oral encara molt vinculada a la naturalesa i que van revifar en mi quan em vaig dedicar a fer vida de pastor. La meva mare no sabia llegir ni escriure, però tenia un talent natural per expressar-se en sentit figurat. Parlava amb metàfores i pensava a través d’analogies fent un ús molt escàs del pensament conceptual. Ella, crec que sense adonar-se’n, buscava relacions de semblança entre coses diverses, però que tenien trets en comú (quan titllava algú de «llanut» no es referia a algú que portés llana en lloc
18
de pèl, sinó a algú de poc enteniment, perquè tradicionalment es considerava el bestiar de llana un bestiar poc intel·ligent). Rere l’analogia i el sentit figurat hi ha una visió màgica del món en què totes les coses son interdependents i tenen entre elles relacions d’afinitat i de correspondència. Aquesta visió màgica segurament és també la primera visió poètica, i el sentit figurat la forma més natural de llenguatge, per ser molt anterior al llenguatge escrit. Si la bondat del meu pare em va obrir les portes a la bondat del món, el llenguatge i el pensament de la meva mare em van obrir les portes al món de la poesia. De la cosa a la imatge, de la imatge al símbol a través del qual descobrim el fons i el rerefons de les coses, per esdevenir conscients dels vincles que uneixen el visible amb l’invisible, l’ordinari amb el meravellós, el finit amb l’infinit. El meu camí cap al simbolisme no passa pel simbolisme dels poetes moderns (francesos), sinó per l’atenció al contingut simbòlic subjacent als éssers de la naturalesa i per l’atenció al simbolisme dels contes de fades que m’explicava el meu pare i que després he anat aprofundint amb el meu interès per la rondallística popular i per la mitologia. Les coses que més ens importen necessitem dirnos-les a nosaltres mateixos, perquè fins que no posem paraules a una relació o a una experiència no
19
la vivim plenament (n’hi ha prou amb pronunciar la paraula alegria perquè l’alegria comenci a ressonar en nosaltres). La poesia, com l’amor, és una culminació. La poesia revifa aspectes de la realitat que sense ella no sabríem veure. Aquesta revelació exalta i relliga la realitat fins a convertir-la en un paisatge. Aquells pastors de l’Arcàdia que tenien el do natural del cant, què cantaven? Segurament celebraven la Naturalesa i el privilegi de poder-hi viure en íntima unió encara que la seva vida no fos fàcil ni regalada, però millor això que viure en el si d’una civilització cada cop més empeltada de barbàrie i abocada irremissiblement a l’autodestrucció. Apol·lo, mentre pasturava els ramats d’Admet (Eurípides, Alcestis), entonava cants nupcials (himeneus) acompanyat de la siringa; cants que predisposaven el bestiar a l’aparellament i afavorien la fertilitat fins al punt que, en el ramat d’Apol·lo, les vaques i les ovelles bessonaven el doble que en els ramats dels altres pastors (Plutarc, Del matrimoni). El cant i la poesia d’Apol·lo tenien com a objectiu principal propiciar i embellir la Vida en tots els aspectes, des dels més purament biològics fins als més espirituals. Pasturar m’ha ajudat a veure la correspondència entre els valors de la vida: la salut, la puixança i l’alegria, i els valors de l’esperit: la bellesa, la veritat i l’amor.
20
Apol·lo, déu pastor de la música i de la poesia, però també de la llum. Déu solar. Sol que surt del ventre prodigiós de la nit per desfer l’opacitat del món, perquè un món a les fosques no és res. Apol·lo celebra la claredat i la transparència, li agrada la poesia lluminosa tant en el fons com en la forma, poesia elaborada amb paraules clares, palpables, que facin olor de bosc i que tinguin gust de terra assaonada. El déu defuig la poesia hermètica i elitista que tant agrada als gramàtics i als poetes de la «Cort». Escriure de l’abisme que m’escindeix i em separa de la naturalesa per actuar sobre aquest abisme amb la paraula poètica. Escriure amb paraules minúscules, molt concretes i quotidianes, per deixar d’enganyà’m a mi mateix amb paraules transcendentals. Escriure de la manera més elemental possible, però sense fer concessions. Escriure per aplanar les diferències entre un gra de sorra i l’Univers. Escriure per assolir el miracle de la reconciliació de l’home amb l’home i de l’home amb la naturalesa. «Sempre tu i jo mantindrem aquesta conversa» (Ovidi, Metamorfosis, llibre I) va dir-li Pan a Siringe, ja transformada en una canya, encantat amb aquella música tan dolça que produïa l’aire vibrant a través d’ella. I de què podia tractar aquesta conversa sinó d’amor? No hi ha cap gran poema que d’una
21
manera o d’una altra no es pugui llegir com un poema d’amor. Crec que aquest mite no representa altra cosa que l’atracció i l’amor entre la naturalesa i Tota-la-Naturalesa. El Boixet 13 de juliol de 2020
22
23
CONFERÈNCIES 9 D’OCTUBRE 19 H / TEATRE COMARCAL DE SOLSONA OH, SOLEDAT! CONVERSA AMB PEP DIVINS Pep Divins (Llobera del Solsonès, 1951), pastor, autodidacte i resistent cultural. S’ha passat la vida pasturant, llegint i mirant de viure en pau amb la Naturalesa i amb el Món. Pep Divins, expert degustador d’una solitud plena, reflexionarà, en diàleg i companyia, sobre la soledat com una presència misteriosa que ens reconcilia amb la naturalesa, amb nosaltres mateixos i amb els altres.
25
16 D’OCTUBRE 19 H / TEATRE COMARCAL DE SOLSONA PARLEM DEL SUÏCIDI: PER QUÈ NO? Cecília Borràs (Barcelona,1966), presidenta fundadora de Després del Suïcidi Associació de Supervivents (DSAS). Estudiar i conèixer és una de les seves passions, juntament amb la lectura, la música i el senderisme. Doctora en Psicologia, diplomada en Coaching per la UPF, màsters en Comunicació Científica, Mèdica i Mediambiental (IUPF) i en Gerontologia Social (UB), entre altres títols de formació de postgrau. La vida et canvia amb l’experiència més inexplicable, la mort per suïcidi. Parlar del suïcidi esdevé plantejar un tema «incòmode» que interpel·la sovint a valors i creences personals que poden estar esbiaixades encara per mites o idees preconcebudes. És la primera causa de mort externa en el nostre entorn, i l’OMS insta a fer-ne plans de prevenció —supera el nombre de morts per conflictes bèl·lics en el món. La primera prevenció és parlar, i cal parlar de les seves conseqüències en l’entorn proper que ho ha viscut, trencant l’estigma i la solitud.
27
23 D’OCTUBRE 19 H / TEATRE COMARCAL DE SOLSONA DONA I PRESÓ: UNA COMDEMNA REFLEX DE LA SOCIETAT Mònica, del projecte Metzineres, va estar al Centre Penitenciari Brians, és mare d’una noia de 23 anys i d’una altra de 19 que no coneix. El seu consum de drogues i alguns fets que la societat tipifica com a delictius la van portar a la presó sis anys. Després de la presó va estudiar per ser educadora social. Actualment treballa a un centre de reducció de danys per a dones que usen drogues sobrevivint violències. «Tant elles com jo som supervivents en un món que, per ser dones i usuàries de drogues, ens discrimina i és més sever amb nosaltres». Sònia Calvó (Barcelona, 1990) és periodista. Ha treballat a les redaccions de La Directa, eldiario.es, Catalunya Plural i Betevé. Ha col·laborat amb l’Anuari de Silencis Mediàtics de Mèdia.cat en els reportatges «Aïllament: opacitat i impunitat» i «Dona i presó: una condemna reflex de la societat». Ha codirigit els documentals del 30 minuts de TV3 «Plegar la Manta, sobre venda ambulant», i «Aïllament: la presó dins la presó sobre règim d’aïllament penitenciari».
29
En una societat masclista, el sistema penitenciari no és una excepció. Les dones preses s’han d’adaptar a un àmbit pensat exclusivament per a homes. Un doble estigma pesa damunt d’elles: la pena imposada pel jutge, d’una banda, i el derivat d’haver fallat al rol social tradicional.
30
30 D’OCTUBRE 19 H / TEATRE COMARCAL DE SOLSONA SOLEDAT? SOLITUDS I SOLIDARITATESTIMAR. PARADOXA I VIVÈNCIA. M. Montserrat Domingo (Raimat, 1943 / al Priorat el 1977), és anacoreta, monja eremita, opció que va escollir perquè li va semblar que era el seu camí per estimar tothom. Aprenent i vivint dia a dia. «Només per estimar sóc aquí i arreu. /... / Només per estimar i que poc estimo...» «Desitja l’Amic solitud i anà a estar-se tot sol per tal de tenir companyia del Amat, amb el qual està tot sol entre la gent.» (Ramon Llull)
31
Text: Pep Divins Pròleg: Víctor Pérez Revisió de textos: Raül Garrigasait Maquetació: Víctor Pallarès Imatge de la coberta: Camp de roselles cedida per Josep Giribets. Coordinació del Cicle Calidoscòpia: Víctor Pérez Dipòsit legal: L 699-2020
Biblioteca Carles Morató
Ajuntament de Solsona REGIDORIA D’AFERS SOCIALS
CONSELL COMARCAL DEL SOLSONÈS