/a m o r s
imaginaris/
què / per què /
amors imaginaris
2a. edició Festival Mirades de Dones / Mujeres en las Artes Visuales MAV /
festivalmiradasdemujeres.com
on / /
Escalera de Incendios
carrer Parlament 26 08015 Barcelona / escaleradeincendios.com com /
quan /
exposició col·lectiva
del 9 de març al 4 d'abril de 2013
/ qui videoart /
Anna García
annagarciasolana.blogspot.com
pintura i gravat /
Carmen Hurtado carmenhurtadoperez.com
fotografia /
Cris Izquierdo crisizquierdo.com
escultura /
Lusesita lusesita.net
il·lustració /
Alex Martínez
misnines.blogspot.com
fil argumental i textos /
Lourdes Ribé tabularasa.cat
Imagina que allà fora no hi ha res. Imagina que ets un sofisticat ésser que hi projectes un món creat a la teva imatge i semblança. Imagina que és real. Imagina que és irreal. Imagina l’amor. Imagina l’amor com el vincle que et cus a aquest univers teu d’imatges imaginades i n’inventa noves versions. Imagina que els altres éssers projectem altres mons i els canviem l’anatomia amb altres amors. Imagina l’art com el mirall que reflecteix tots els
amors imaginaris.
/amors imaginaris/ Escalera de Incendios, amb motiu de la segona edició del Festival Mirades de Dones organitzat per l’associació Mujeres en las Artes Visuales /MAV/, et proposa Amors imaginaris, una exposició col·lectiva que s’inaugura avui, dia 9 de març de 2013, i que podràs veure fins al proper 4 d’abril. Probablement ja coneixes aquest espai creatiu que va néixer fa un any al Poble Sec de Barcelona. De fet, Amors imaginaris és singular perquè coincideix amb el primer aniversari d’aquesta escala per a emergències espirituals. Però si encara no havies sentit a parlar dels incendis que aquí s’apaguen i s’encenen, també estàs convidat o convidada a pujar els seus graons i a participar de la feina que cinc artistes han realitzat a partir de cinc disciplines diferents: l’Anna García /videoart/, la Carmen Hurtado /pintura i gravat/, la Cris Izquierdo /fotografia/, la Lusesita /escultura/ i l’Alex Martínez /il·lustració/. Cinc dones que imaginen. Cinc obres que imaginen. Imagina tu també. Diu el diccionari /sempre exquisidament racional/ que la imaginació inventa noves versions del món. Que és un fenomen que es diferencia dels somnis perquè té lloc durant la vigília i que respon a la necessitat de ficció de les persones. Imaginar, és clar, imatges. Representar la realitat d’una manera fidel o bé simbòlica. La paraula <<imatge>> és una herència del mot llatí imago, que en altres temps es referia a les màscares mortuòries. Curiosa, l’etimologia. I curiós que, en zoologia, imago sigui el darrer estadi de desenvolupament d’un insecte, o que el llibre de la Gènesi relati que l’ésser humà va ser creat imago dei, és a dir, a imatge i semblança de déu, o que la psicologia relacioni aquest terme amb el paper de l’inconscient col·lectiu en la construcció de la personalitat. Per tradició, s’ha volgut contraposar la imaginació a la realitat. Potser no ens posarem d’acord en allò que vol dir realitat i en si hi pot haver quelcom més real que el món imaginat per cadascú de nosaltres. Necessitem donar sentit al <<nostre>> món. Però, a quin món ens referim? Al que ens ensenyen els sentits? Hi ha experiments que demostren que només som capaços processar de forma conscient entre quinze i vint fragments d’informació per segon d’entre els milions de fragments que tenen lloc més enllà de la consciència. Sense eufemismes: que l'agudesa de la nostra percepció fa riure. Aleshores, si sospitem de boca, nas, ulls, orelles i mans, ens refiarem de la raó i d’aquella famosa sentència del cogito ergo sum? Podem fer quelcom diferent i alliberar-nos de tots aquests límits. Imaginar. Imagina. Imagina que allà fora no hi ha res. Imagina que ets un sofisticat ésser que hi projecta un món creat a la teva imatge i semblança. Imagina que és real. Imagina que és irreal. Imagina l’amor. L’amor /i probablement també el des-amor/ és el leitmotiv d’aquesta exposició. No el disseccionem, imaginem-lo. Potser com un motor de vida i de processos profunds de l’ànima. Potser com el lligam de la persona amb el món, el vincle del que passa a dins i es projecta a fora. Potser com una oportunitat per reconèixer que aquest univers que construeixo és el meu i, de fet, aquest univers sóc jo.
Imagina, doncs, amors. Sense por. Sense límits. Imagina l’amor com el fil que et cus al món i n’inventa noves versions. Imagina que els altres éssers projectem altres mons i els canviem l’anatomia amb altres amors. Com els amors consumats en la pròpia imaginació d’aquestes cinc mirades de dona. De vegades, lleugerament enterbolits per re-cor-ds de dolor o de precarietat que tornen a passar pel cor i que són laments que ja es van lamentar. Amors imaginats. Amors imaginaris, al capdavall. I poden les pròpies obres que aquí trobaràs imaginar aquests amors? Quin és el paper de l’art en tot aquest joc? Podries imaginar, de nou. Imagina ara l’art com el mirall que amb complicitat mimètica et retorna, quan t’hi contemples, tots els amors imaginaris.
/Lourdes Ribé/ fil argumental i textos
/Anna García/ El petó vídeo 13′' A l’Anna García sempre li han interessat les persones. A les seves mans, la lent d’una càmera /de vídeo o de fotografia segons l’ocasió/ pot adquirir les propietats d’una lupa per veure millor els detalls que les fan unes i úniques. El mot persona feia referència en els seus orígens a les màscares que duien els actors a la Grècia i la Roma antigues. Enmig de l’escena ciclòpia on es movien, les màscares els diferenciaven i, sobretot, els feien res-sonar, per-sonare, i arribar amb claredat al públic per al qual declamaven. Podríem dir que quan una persona ressona amb veu pròpia té identitat. El seu <<jo>> és un element sofisticat i complex que desplega la seva relativitat, les seves perceptibles o imperceptibles mutacions i, fins i tot, les seves contradiccions, en un context que esdevé un modern escenari en el qual interpretar el propi procés d’individuació. A l’Anna la meravella explorar-lo i, de vegades, posa l’accent sobre allò que és divers i singular. Altres vegades, en canvi, retrata les persones i les multiplica a voluntat enmig de la poètica quotidiana. La reiteració reiteració reiteració reiteració genera una uniformitat d’aquestes identitats, malgrat la pluralitat d’elements, i propicia un joc de miralls amb possibilitats infinites. Un petó és l’element escollit per imaginar els amors que s’hi entortolliguen. Un petó, encara que fortuït, és un pont físic entre el jo i l’altre i està estretament lligat a l’intercanvi de secrets i intimitats. El videoart és la plataforma perfecta per jugar amb les coordenades espai-temps, la seqüència i el moviment i, coneixedors d’aquestes regles del joc, a través de l’Anna entreguem tota la nostra atenció al retrat subtil i en blanc i negre de catorze parells de persones que es besen davant la càmera. El ritme és el
mateix. El fons és el mateix: un mur la rigidesa del qual s’estova més i més amb cada petó que presencia. El punt de fuga fa ajuntar, a pleret, perfils i boques i es converteix en un punt de trobada i d’ancoratge fugaç de dues identitats que no podríem afirmar amb seguretat si són pròpies o alienes. La pantalla ha decidit imaginar-les contrastades i deformar el temps a ralentí, fins al punt que petons tímids, petons innocents, petons esmunyedissos, petons serens, petons sorneguers, petons confiats, petons decidits, petons declarats, petons càlids, petons entremaliats, petons transparents, petons.... ressonen i es fan persona en el silenci, repetits i irrepetibles.
/Carmen Hurtado/ Amort o El suïcidi imaginari 1 oli sobre tela i 6 obres de petit format de tècnica mixta La Carmen Hurtado ens atorga la llibertat d’escollir entre dos noms. D’una banda, amor-t o a-mort, fruit de la intersecció semàntica entre dos mots, un recurs literari conegut com a <<quiasme>>. De l’altra, el suïcidi imaginari, perpetrat per una figura femenina submergida en l’aigua tenyida de roig d’una banyera. Mort per amor o amor per la mort? Un oli sobre tela i 6 combinacions de petit format i tècnica mixta /fotogravat, transfer i collage/ per considerar la possibilitat de posar fi a l’existència tal i com la coneixem. Perdre el vincle que hem forjat amb el món i, per tant, sortir de nosaltres mateixos. És una contradicció imaginar l’amor a través del des-amor i la mort? La Carmen té al cap unes paraules de Schopenhauer: <<el suïcidi, lluny de negar la voluntat de viure, l'afirma enèrgicament>>. La suïcida estima la vida fins a tal punt que no la vol esclava del patiment. No té rostre, però els podria tenir tots. S’acomiada del dolor amb, llibertat i lucidesa, en un espai privat, entre els murs de la intimitat d’un bany, l’indret per antonomàsia de la neteja i la purificació. Els desaigües s’enduen lluny la nostra brutícia i els nostres excrements. També és el santuari del Mirall, que ens retorna la nostra dimensió corporal i ens fa retrobar amb el propi jo quan ens hi contemplem. Una gota de sang ens fa beure l’elixir de la vida. Som carn, ossos, òrgans i batecs. I la sang d’una menstruació que marca un canvi de tempo i de cicle. Pèrdua, dolor, però també fecunditat i pòsit per a nous projectes. Del cos i de l’ànima, que són una mateixa cosa. La vida sorgeix de circumstàncies aquàtiques i hi torna sempre. La Carmen superposa i incideix imatges gràfiques de privacitat i nuesa en espais que adquireixen l’enclaustrament d’una gàbia, la por a allò desconegut que
s’amaga rere una porta tancada, l’absurditat de Duchamp, l’horror i la psicosi dels fotogrames d'Hitchkock. L’espai íntim estampa connotacions de malaltia i de catarsi. Escrivia Sèneca: <<Morir abans o després no té cap mena d'importància>>. I, com el filòsof romà, que es tallà les venes dins una banyera per ordre de Neró, quants Marats i quantes Ofèlies han perdut la vida i han surat en els fluïds primigenis? I quantes Afrodites hi han nascut? Quantes vegades al dia ens donem mort a nosaltres mateixos? <<Deixeu-ho tot. Deixeu Dada>> ens desafia Breton. No fugim ni abandonem. Ho deixem anar tot. Ens rentem, en l’aigua de la banyera i, deixem enrere la nostra pell vella. Tornem a començar. Eros o Tanatos. Inici o fi. Construcció o destrucció. Conscient o inconscient. La llibertat de triar entre dos títols per a una obra. O entre dos instints, dues cares de la mateixa moneda. Amor i mort. Encara amor. I si els escollim tots dos?
/Cris Izquierdo/ Sense títol 2 fotografies Un ram de flors. Obertes. Delicades com el vellut. Amb sèpals i pètals d’una anatomia tan elaborada com els insectes que els extreuen el nèctar. No són acolorides, però les podem pintar de colors en qualsevol moment, si ho volem. La majoria d’elles són hermafrodites, dues realitats diverses contingudes en un sol ésser, tan petit i temporal. Ensumem el seu perfum. Són una fantasia de fertilitat i de bellesa. Són vives. Ens entren pels ulls, el la nas, la boca i les mans. No emeten sons, però si parlessin ens explicarien qui les ha posat en un gerro. Són un obsequi? Un record? De qui? Per a qui? Una celebració? Una trobada? Un comiat? Duen un missatge? És de seducció? De joia? De tristesa? De culpa? De perdó? De compromís? De reconciliació? De pèrdua? Aviat es marciran, però l’emoció que les va provocar i que van provocar durarà. Potser per sempre. Una figura masculina. Nua. D’esquena. Davant d’una cortina o del teló d’un escenari. Roig encès. Qui és? El coneixem? No li veiem el rostre. No s’està quiet. Sembla ocupat. És un actor a punt de sortir a escena? És un amant atrapat in fraganti en una habitació aliena? La intimitat de la seva nuesa ens el fa sentir proper. Ens fa pensar en la bellesa, la confiança, la humanitat d’un cos càlid, tot i que no en sapiguem la seva història. Com nosaltres, de vegades deu sentir curiositat, dolor, alegria, avorriment, inquietud, desconsol, ressentiment, ira, fàstic, enveja, fascinació, excitació, amor, desamor. E-mocio-ns. Les que ens fan moure de lloc l’ànima i ens canviem. Potser per sempre.
La Cris Izquierdo, amb les cèl·lules fotosensibles del seu cervell, cor, ulls, dits i càmera, captura instants d’intimitat com aquests, situacions intenses en les quals el fet de disparar el botó és una presa de consciència de l’instant. Aquí i ara. Hic et nunc. La fascinació absoluta pel moment. Una barreja de facilitat i de concentració, un estar-en-el-present i res més. No cal res més. Bellesa. Quotidianitat. Veritat. Sense pretensions pre-concebudes, amb cura i amb respecte. Com si volgués posar en petits potets de vidre les emocions. Potser per sempre. Dues imatges disparades. Dues imatges capturades. Dues imatges imaginades? Una d’amor i l’altra de desamor. Una de desamor i l’altra d’amor. Però sense amor no hi ha desamor i viceversa. Ens aventuraríem a endevinar quina és quina?
/Lusesita/ Desamor i Primitiu 2 peces d'escultura Sobre la Lusesita, també coneguda com a Laura Lasheras, s’ha dit que projecta llum pròpia sobre les ombres, que no és altra cosa que crear de bell nou on abans hi havia el no-res. La gramàtica de les tres dimensions li permet gestar imatges volumètriques que conquereixen l’espai amb la seva presència i ens demanen que les escorcollem amb els ulls i les recorrem amb els dits. Quan la Lusesita imagina l’amor, de la foscor en neix un vincle universal i primigeni. Com primigenis són el fil i el gres que es troben a Desamor i a Primitiu. Desamor ens remet a la llenceria femenina, a la costura que trama intimitats sobre els genitals de les dones, que oculta o mostra, l’instrument de seducció o de tortura per excel·lència. En contacte amb la pell fina, una altra pell, acolorida d’esmalt verd i de rugoses incrustacions ceràmiques. Queixals, tentacles incipients o espines. Una munió d’éssers orgànics amb existència pròpia. La llenceria està teixida per fibres i filaments de forma capil·lar, molt prims, llargs i flexibles que construeixen una xarxa. Les xarxes comuniquen, protegeixen o be aïllen. Si l’amor és un fil que ens cus al món, quan el fil es trenca fem una llengota reptiliana i, fins i tot, ensenyem les dents. Des-amor. Ironia esbojarrada. Amb Primitiu, la Lusesita torna a barrejar materials. De vegades, l’alquímia ens obsequia amb noves substàncies que neixen de matèries que ja coneixíem i que no havíem posat en contacte mai abans. La ceràmica comparteix un element molt important amb l’alquímia: l’escalfor. Dóna forma i cou l’argila a temperatures candents amb un foc que, a més de calor, és també un generador de claror. El resultat és un tòtem, un objecte sobrenatural que en les mitologies d’algunes cultures es pren com a emblema de la comunitat o de l’individu i que mostra un
seguit d’atribucions espirituals en funció de la forma que ostenta i l’ésser que representa. Aquest tòtem d’abstraccions inspirades en el món vegetal i animal, de formes senzilles i textures capricioses, desplega els seus petits instruments sensitius com arrels o tubercles que acaronen i interpel·len allò que els envolta. És ple de solcs, afegits, agafadors i costures cartogràfiques, explosió onírica de color que parla de força, essència, màgia i vida. És. Potser i així clar i no pot
la imaginació de la Lusesita és un far que atreu éssers antics i errants no permet que s’estavellin. La seva llum fa que hi veiem una mica més ens preguntem si és veritat allò que dins nostre sabem: que, si l’ombra viure sense la llum, la llum tampoc no pot viure pas sense l’ombra.
/Alex Martínez/ Anatomia emocional il·lustració Les disseccions que Vesalius practicava als cossos d’aquells que havien estat condemnats a mort han quedat enrere, Renaixement enllà. La topografia, la ubicació, la disposició i la relació dels òrgans que composen el cos humà han estat explorades i dibuixades mil·límetre a mil·límetre des de l’antiguitat fins a les radiografies, tomografies axials i ressonàncies dels segle XXI. El cos. Sí. Però i l’ànima? La filosofia, la fisiologia, la neurologia i la psicologia encara proven de retratar la seva forma. Separar-la del cos com aquell que lleva la pell a una poma per assaborir-ne la polpa i la linfa. L’Alex Martínez m’ofereix una il·lustració i, alhora, tres capes que es superposen en una mateixa imatge: epidermis, derma i hipoderma. Sembla nascuda sota el vidre que encaixa amb el marc que la presenta. Més que una il·lustració que s’exposa davant dels nostres ulls, sembla un cos contingut en la proveta d’un laboratori de pigments, transparències i carbonet. Teixits. Òrgans. Molècules. Substàncies. Fluids. I una pell que és el límit entre el dins i el fora. Una membrana que tanca dins seu el secret d’un complex sistema en moviment. Sentits. Funcions. Processos. Intercanvis. Pulsacions. Dirigeix la maquinària un cervell, entre els plecs del qual s’hi amaga un <<jo>>. És el focus que projecta un nou element sobre el pla. El cor. Pensaments. Accions. Emocions. Em venen al cap i al record alguns dels éssers que l’art i no la ciència ha sabut crear a través dels elements, insuflant-los vida. Imaginant-los. Desitjant-los. Creant-los del no-res. Estimant-los.
Holografia? Il·lusió? Màgia? Responsabilitat? Divinitat? Em perdo en els conceptes. Perdo la matèria. Perdo el cos. La pell, esqueixada, deixa de ser la línia vermella que separa el fora del dins. Goso parlar d’ànima. D’individu. D’ésser. D’essència. Jugo amb els mots. Sóc creadora. Sóc demiurga. M’enamoro. La vida travessa el vidre. Trenca la proveta. Trio el meu amor. Imagino el meu amor. Projecto el meu amor. Visc el meu amor. Estimo el meu amor. Potser a l’art el relat de l’anatomia emocional li ha sortit més reeixit.
/ crèdits i drets imatges de l'exposició / Escalera de Incendios fotografia per al catàleg i llibre de sala / Cris Izquierdo catàleg del festival / MAV obres / Anna García
Carmen Hurtado Cris Izquierdo Lusesita Alex García textos / Lourdes Ribé