25 ANYS DE KEITH HARING AL RAVAL. 27 DE FEBRER DE 1989
EL MEU PARE EM PINTAVA FIGURES DE CÒMIC, I AQUESTES PINTURES VAN INFLUIR MOLT SOBRE ELS MEUS
INIC
©Silvia T. Colmenero
25 anys de Keith Haring al Raval. 27 de febrer de 1989 El febrer del 1989, l'artista de la cultura underground Keith Haring es trobava viatjant per Espanya, en un periple de descobriments artístics que el portaria fins a la fira ARCO de Madrid, que li va semblar "avorridíssima", tot el contrari de la impressió que li va causar el Museu del Prado. Quan va venir a Barcelona va ser assidu de la discoteca Ars Studio, on el discjòquei César de Melero punxava la música house que tant li agradava. També va acudir a la inauguració d'una exposició del pintor conceptual i escenògraf Frederic Amat, on la fortuna va voler que en aquell mateix lloc coincidís amb una coneguda seva, Montse Guillén, propietària del restaurant El Internacional de Nova York, un local on Haring anava sovint i que estava freqüentat per artistes com Andy Warhol o Basquiat. Quan, en aquell mateix moment, Montse Guillén li va suggerir la possibilitat de fer alguna obra a Barcelona
PINTAR AMB GUIX [AL METRO] SOBRE AQUEST PAPER TOU I NEGRE VA SER UNA EXPERIÈNCIA COMPLETAMENT NOVA PER MI. FEIA UNA LÍNIA CONTÍNUA, NO FEIA
FA
US
A
INICIS: FER ELS CONTORNS AMB UNA LÍNIA DISCONTÍNUA, ELS CONTORNS SENZILLS TÍPICS DELS TEBEOS
en relació amb la sida, Haring va acceptar de seguida. Malauradament, no tenien gaire temps per aconseguir els permisos, ja que l'artista tornava a Nova York al cap de pocs dies.
©Silvia T. Colmenero
Per Haring, grafiter consumat, crear grans dibuixos sense gairebé temps no era un problema. Havia estat capaç de pintar un immens quadre en un carrer de Manhattan en només vint segons. El fet de donar-se a conèixer artísticament dibuixant al metro novaiorquès sota l'amenaça de ser enxampat pels vigilants, l'havia acostumat a la rapidesa i al caràcter efímer del seu art.
FALTA INTERROMPRE-LA PER INTRODUIR A LA PINTURA EL PINZELL O QUALSEVOL ALTRE OBJECTE. ERA UNA LÍNIA CONSTANT, UNA LÍNIA DE GRAN FORÇA GRÀFICA.
NO ENTENC PER QUÈ L’ESTABLISHMENT AMERICÀ DE L’ART CONTINUA OPOSANT-SE ENCARA A LA MEVA FEINA. EN
CE
L’artista underground Keith Haring havia nascut a Reading (Pennsilvània) el 1958, fill d'un humil dibuixant. Després d'acabar els estudis secundaris, es va matricular a arts gràfiques publicitàries a l'Ivy School of Professional Art de Pittsburgh, encara que va abandonar els estudis de publicitat per dedicar-se exclusivament a l'art. La influència de la cultura de masses, la televisió i els còmics van fer que s'interessés per un dibuix que utilitzava formes icòniques de línies gruixudes. Amb només 19 anys va marxar a Nova York, on es va matricular a l'School of Visual Arts. Durant els anys vuitanta, aquella ciutat vivia immersa en contínues revolucions culturals. Per sota dels gratacels va trobar el llenç perfecte en el metall dels vagons de metro, però també en les parets de les andanes, on pintava amb guix les seves creacions que van començar a atreure l'atenció de cada cop més persones que se sentien identificades amb les ©Silvia T. Colmenero
EN MOLTS CASOS, EL CONTINGUT D’UNA OBRA ÉS PROU AMBIGU PERQUÈ TOTHOM EL PUGUI INTERPRETAR. AQUESTA ÉS UNA DE LES
RA
EN
ES
CERTA MANERA M’ALEGRA LA SEVA RESISTÈNCIA, JA QUE EM DÓNA UNA COSA CONTRA LA QUAL PUC REBEL·LAR-ME
seves crítiques a una societat de consum superficial. A més, el llenguatge utilitzat per aquells dibuixos misteriosos resultava estranyament proper, ja que precisament recreaven l'estil senzill i directe de la publicitat, que Haring coneixia prou bé, utilitzant un llenguatge visual on es trobaven personatges, eslògans i patrons. En aquell moment havia vist molt clar que l’art havia de prendre el carrer, com pregonava l’artista búlgar Christo, que tant l’havia influenciat. Les creacions de Haring parlaven de valors universals com la vida, la mort, l'amor, el sexe o la guerra d'una forma fàcil de reconèixer en qualsevol indret com si fos una marca. Alguns dibuixos formaven part d'una sèrie, com una historieta de còmic, al llarg de diverses estacions de metro. Aquest estil va fer que, en poc temps, el seu nom ja es relacionés amb l'efervescent moviment de cultura urbana. És al metro novaiorquès on va experimentar amb creacions
©Silvia T. Colmenero
RAONS FONAMENTALS PER LES QUALS ELS DIBUIXOS AL METRO TENIEN TANTA FORÇA. NO CONTAVEN EXACTAMENT EL QUE SIGNIFICAVEN
AHIR VAM ANAR A VEURE LA CATEDRAL QUE ESTAVA CONSTRUINT GAUDÍ QUAN VA SER ATROPELLAT
©Silvia T. Colmenero
PE
que cada cop es farien més populars com el Radiant Baby, un nadó de quatre grapes envoltat per una aurèola. Aquesta imatge va aparèixer, per tant, a la seva època més underground , representava la imatge més pura i positiva de l'esser humà, i es va convertir en un símbol per a moltes lluites socials. Va ser en aquest moment, a principis dels anys vuitanta, que Haring va exposar a sales com el Club 57 o la Hal Bromm Gallery, i va rebre bones crítiques. La seva popularitat va augmentar quan una de les seves icones animades es va projectar en una pantalla gegant de Times Square. El 1983 l’artista va viatjar a Itàlia per exposar a la Galleria Lucio Amelio de Nàpols o a Sao Paulo per mostrar la seva obra a la Biennale. Les seves influències creatives van continuar augmentant, en una època en què va conèixer Andy Warhol o Madonna i va fer la seva primera pintura corporal (body painting) al cos del coreògraf Bill T. Jones, una tècnica que repetiria amb important ressò mediàtic amb la cantant i actriu Grace Jones.
...A L’ÈPOCA EN QUE ES VA COMENÇAR A CONSTRUIR.
SE
AT
R.
PER UN TRAMVIA. (...) ÉS ESPECTACULAR I COSTA IMAGINAR COM ES VA ACCEPTAR AQUEST MONUMENT...
Keith Haring i la sida
©Silvia T. Colmenero
L'any 1986 Keith Haring va inaugurar el seu primer Pop Shop al Soho, on venia productes com pòsters o adhesius magnètics amb l'objectiu de permetre que tothom fos partícip del seu treball. Els seus nadons lluminosos, les seves figures dansaires o els seus ovnis eren, ja, molt populars. Acostar l'art a la gent del carrer continuava sent la seva obsessió i, per aquest motiu, va dur a terme infinitat de projectes en espais públics per tot el món amb un clar missatge social. L'artista criticava les injustícies i les desigualtats, al mateix temps que advertia sobre xacres com l'homofòbia, la droga o la sida. Justament el 1988, un any abans d'arribar a Barcelona, Haring va descobrir durant un viatge al Japó unes estranyes taques de color violeta a la pell. A la seva tornada a casa va
SEMBLA FORA DE LLOC ENTRE ELS EDIFICIS QUE L’ENVOLTEN
UNA DE LES COSES QUE MÉS M’HAN INTERESSAT ÉS EL PAPER DE L’ATZAR EN LES DIVERSES SITUACIONS..
DE
©Ferran Pujol
ser diagnosticat com a portador del virus VIH. En conèixer la seva malaltia, les seves obres es van fer més dures encara que va continuar la seva feina amb més vitalitat, intensificant els seus treballs sobre la sida. Un mural al Raval
©Ferran Pujol
Per tant, al febrer del 1989 a Barcelona, Keith Haring es va mostrar d'acord amb la proposta que Montse Guillén li va fer durant la inauguració de l'exposició d'art. Pintaria desinteressadament un grafit que alertés sobre la malaltia de la sida, amb referències als perills del sexe sense protecció. L'única condició que va posar era poder escollir el lloc on es faria el dibuix. Ràpidament es van posar en marxa les gestions per aconseguir els permisos: Àngels Yagüe, que havia anat amb Guillén a l'exposició, coneixia Ferran Mascarell, coordinador de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament
...MAI ESBOSSO UN PLA PER A UN DIBUIX,
NI
NS..
IX,
DEIXAR QUE LES COSES SUCCEEIXIN PER SI MATEIXES. MAI PLANIFICO ELS MEUS DIBUIXOS PRÈVIAMENT...
de Barcelona, amb qui es va reunir al dia següent i el va convèncer; Maria José Segura, artista i antiga cambrera del restaurant de Montse Guillén a Nova York i a qui tothom coneixia com Síndria, va acompanyar amb cotxe a Keith Haring per trobar un lloc idoni per fer el mural. Després de voltar per diferents barris, aquest va escollir la plaça de Salvador Seguí del Raval, entre el carrer d'en Robador i Sant Pau, on hi havia una paret inclinada llarguíssima. L'elecció de Haring no va ser casual, ja que el Raval representava les lluites socials per recuperar un barri molt malmès per la pobresa, la droga i les malalties de transmissió sexual, com ell mateix havia vist a les zones marginals de Nova York. En aquells anys vuitanta, el gran problema del "barri Xino" era la droga. Les bandes de delinqüents controlaven la venda d'haixix, cocaïna i heroïna. Els ionquis, quan tenien la síndrome d'abstinència es tornaven molt violents. De
NI TAN SOLS PER ENORMES PINTURES MURALS
fet, la policia nacional i la Guàrdia Urbana es van establir permanentment en diversos llocs del barri com la plaça de Salvador Seguí, el carrer de Sant Jeroni o el de Sant Ramon. La prostitució a carrers com Robador era un altre problema constant, ja que la sida es va sumar a les malalties de transmissió sexual tradicionals. El mural escollit presentava una longitud d'uns 30 metres, era brut i estava adossat a un edifici en estat ruïnós. Allà va voler pintar. Va començar a les dotze del migdia, després de posar en marxa el seu gran radiocasset que omplia l’aire de música house. Periodistes avisats per Montse Guillén, nens del barri i curiosos es van acostar per veure com Haring dibuixava utilitzant esprais i pintura que li havia comprat la Síndria. Després de cinc hores de feina, el mural s’havia transformat en una gran serp de color vermell que ofegava una xeringa. Just a sota de l'ofidis hi havia el seu nom: sida. A la part
L’ART NO ÉS UNA ACTIVITAT ELITISTA RESERVADA A UNS POCS, SINÓ PER
esquerra un grup d'individus fugia intentant escapar de la seva mossegada, mentre una parella que portava una tisora seccionava l'animal mentre algú li col·locava un preservatiu a la cua. A l'extrem dret un missatge clar: "Todos juntos podemos parar el sida". El color utilitzat va ser el vermell, el color de la sang. El mateix 1989, l’artista va crear una fundació amb el seu nom per lluitar contra la sida. Un any després, Keith Haring va morir a causa d’aquesta malaltia amb només 31 anys d'edat. Al cap d'un temps de la realització del mural al Raval de Barcelona, aquest s'havia malmès per la degradació ambiental i les pintades. Admiradors de Haring com els artistes Nazario i Vicenç Bernat van protestar públicament per l’estat d’abandonament del dibuix.
A
Recuperació de l’obra Al desembre del 1992, l'Ajuntament va decidir treure un calc a mida real i prendre mostres de color de la pintura utilitzada, en una decisió consensuada amb els responsables del llegat de l’artista i amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Des de llavors, el Macba ha reproduït l’obra de Haring dues vegades: el novembre del 1996 i dos anys després, el 1998. En ambdues ocasions, partint del calc del grafit originari, es va reproduir l’obra durant uns mesos en un mur de formigó exterior al museu. El mur, situat on avui hi ha l’obra d’Antonio Chillida Barcelona 1988, uneix el carrer de Ferlandina amb la plaça de Joan Coromines. Si bé el suport no era el mateix, sí que ho era el disseny i el traç originari de Haring. Per veure el procés creatiu del grafit original, han ajudat molt les fotos que Silvia T. Colmenero i Ferran Pujol van fer aquell 27 de febrer, algunes guardades a l’Arxiu Municipal del Districte de Ciutat
VIURE AMB UNA MALALTIA MORTAL OBRE UNA PERSPECTIVA DE VIDA COMPLETAMENT NOVA. SEMPRE VAIG SER
DE
R
R
A TOTS. AQUEST ÉS L’OBJECTIU PEL QUAL CONTINUARÉ TREBALLANT
Vella i a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Ara, setze anys després de la darrera reproducció del mural per part del Macba i 25 del dibuix original fet el 27 de febrer de 1989, l’obra de l’artista nord-americà es tornarà a reproduir al Raval, amb la mateixa idea que Keith Haring va utilitzar com a lema contra la sida i que segueix sent completament vigent: “Ignorància= Por, Silenci= Mort”.
©Ferran Pujol
©Ferran Pujol
DE L’OPINIÓ QUE CAL APROFITAR LA VIDA EL MILLOR QUE ES PUGUI. DEL FUTUR S’OCUPA UN MATEIX QUAN ARRIBA
©Keith Haring Foundation
Un exemple de reproducció de grafit urbà Davant l’inevitable enderrocament del mur on Haring havia dut a terme el grafit, es van plantejar diverses possibilitats per tal de conservar l’obra. Finalment, es va optar per l’aixecament d’un calc a escala real el qual possibilitava una futura reproducció. Però agents atmosfèrics i humans havien provocat un accentuat estat de deteriorament del mural, raó per la qual l’Ajuntament de Barcelona va decidir contractar els serveis de l’empresa Arcor Conservació-Restauració. D’aquesta manera, es va portar a terme una intervenció de conservació-restauració que va possibilitar la visibilitat del disseny fet per l’artista i l’aixecament d’un calc en plàstic de polietilè amb retolador permanent i perforació.
Aquest calc, que es va dipositar al MACBA amb una llargària total de 34 metres i dividit en cinc fragments, és el que posteriorment ha estat utilitzat com el que podríem anomenar master (patró), a partir del qual s’han obtingut els calcs fets servir en les reproduccions. Seguint la tècnica de l’estarcit, en aquest cas portat a terme amb la mateixa pintura utilitzada per a la reproducció, la línia del grafit és transmesa al mur mitjançant petits forats fets al plàstic. A continuació, l’equip de restauració, prenent com a guia les línies de l’estarcit, ha portat a terme pinzellada a pinzellada la reproducció del mural en un temps aproximat de cinc dies.