2 La ciutat de Menjapòlia era coneguda arreu del món per ser el lloc on hi vivien un munt d’aliments i menjars de tota mena i condició, com els Acatapumximpum: els sandvitxos ballarins. Eren un sandvitx de pernil i un de formatge als que els agradava ballar mambo mentre patinaven sobre gel. Aquesta és la història de com van esdevenir famosos i de com la fama va posar en perill la seva amistat.
3
4 El Acatapumximpum eren molt diferents. El sandvitx de pernil, per exemple, era el més presumit de tots dos i duia posades unes ulleres en forma de triangle que no es treia ni per dormir: –Són per protegir-me de la lluentor del gel –s’excusava. Però el sandvitx de formatge sabia que l’autèntica raó era perquè es trobava elegantíssim i no li deia res. També era el sandvitx de pernil el que remugava més de tots dos:
5 –Ja m’has tornat a trepitjar el peu, a veure si t’hi fixes més. El sandvitx de formatge, de nou, el deixava fer. «Som amics», pensava, «i els amics ho són malgrat l’un sigui presumit i l’altre no tant o si un té menys paciència que l’altre».
6
7 Quan els Acatapumximpum acabaven el torn del restaurant on treballaven, marxaven corrents a la pista de gel per ballar i patinar. S’hi podien passar hores fent giragonses, caient, tornant a caure, i, sobretot, rient. Perquè, malgrat ser uns ballarins maldestres i amb poc sentit del ritme, eren feliços ballant mambo sobre gel. Ho eren tant que la gent es quedava embadalida mirant-los i petant-se de riure. Però no reien d’ells. Reien perquè eren graciosos i perquè la seva felicitat era contagiosa. Però el millor era que, amb les rialles, tothom s’oblidava de les penes i els mals humors.
8 Aviat va córrer la brama per tota Menjapòlia: si algú estava trist i amb l’ànim fosc com un dia de tempesta, només calia que anés a veure als Acatapumximpum per solucionar-ho. Amb ells, el cor feia bots d’alegria i et tornaven les ganes de viure i de riure. La pista de patinatge es va omplir de mandonguilles deprimides, de macarrons moixos, de bròquils incompresos... i, tots ells, en poca estona s’eixorivien i somreien.
9
10
11 Al restaurant els van oferir actuar per la revetlla de Sant Joan com si fossin artistes de bo, de bo. L’actuació va ser un èxit espaterrant, no hi cabia ni una agulla i tothom va acabar cridant: –Visca els Acatapumximpum! A partir de llavors van començar les actuacions arreu de la ciutat, però també els problemes.
12 El sandvitx de pernil es delia per sortir a les fotografies dels diaris i es passava més estona pentinant-se que assajant. Tothom l’anomenava «el guapo» i ell s’ho creia. A més, cada vegada tenia menys paciència amb el sandvitx de formatge. Creia que no s’hi esforçava prou i l’esbroncava quan s’equivocava de pas: –Però si aquesta és la nostra gràcia: equivocar-nos! –es defensava el sandvitx de formatge.
13 Però el sandvitx de pernil no l’escoltava. Només tenia orelles per una pera llimonera que era propietària d’un teatre. La pera va prometre-li molts diners per convertir-lo en l’estrella del seu espectacle, però com a condició va demanar-li que deixés al seu amic, el sandvitx de formatge.
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23