Segona època Número 47 13 octubre 2010
Cal prendre’s la crisi amb optimisme
RISI C N E A M E T IS S L E ewn
EL SISTEMA EN CRISI
ewn
L’AVI
EL SISTEMA EN CRISI
ewn
EL SISTEMA EN CRISI
ewn
PLEMI NOBEL
ewn
PLEMI NOBEL
ewn
12-O: HISPAXIULAT
ewn
12-O: HISPAXIULAT
ewn
JA EL TENIM AQUÍ!
ewn
Nicolas Sarkozy, reietó de l’imperi francès iuen que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. Pel que fa als carcamals, n’hi ha que neixen i n’hi ha que hi creixen. I no és el mateix descendir d’una nissaga de reis, encara que sigui en línia... perdó, ratlla discontínua, que fer-ho d’algú com el Duce, per exemple. Hi ha carcamals de via estreta i altres d’ample europeu. Temps era temps, que per terres del vell continent hi havia una cultura, que en certa manera era la continuació de la cultura de la Revolució Francesa: igualtat, germandat, solidaritat, laïcitat social, una idea republicana de la educació... una cultura, dita d’esquerres, que s’ha desintegrat, a França també. Aquesta crisi permet l’èxit de tipus com Berlusconi i Sarkozy. Ara, la imatge d’aquest últim a casa seva, volem dir al seu país, i a la premsa internacional es deteriora i la seva popularitat cau en picat a les portes de dirigir el G-20. Després que el Financial Times el presentés com “el nou Berlusconi”, Sarkozy apareix en la portada del setmanari Newsweek com a símbol del l’auge de l’extrema dreta a Europa i, a sobre, amb una foto que no li fa justícia, mentre L’Express assegura que hi ha sarkofòbia i explica com un capellà va dir que resava perquè Sarkozy tingués una crisi cardíaca. I per què tot això? Una niciesa: com moda que apareix i es renova cada temporada, el mansu de la Carla es dedica a una campanya de violentes acusacions i expulsions forçades contra la minoria gitana, una actuació que a nivell internacional només té el suport entusiasta de líder italià. Aquesta manera de fer, que segons l’oposició “taca la bandera de la pàtria del drets humans”, és vista pel
D
CAMALS R A C E D IA R E L A ewnG per JIGG
milhomes Nicolas com un imperatiu moral i no pas una qüestió ètnica, per favor, què us heu pensat, que nosaltres som civilitzats! diu que li va dir al Papa de Roma, però la realitat mostra que la Gendamerie ha elaborat un arxiu secret per identificar als membres de la comunitat romaní, tot i que a França fer llistes oficials en funció de l’origen dels ciutadans es considera delicte. Però és ben conegut que aquest carcamal “bronques” cultiva la lògica del desafiament permanent i la violència és una de les característiques de la seva carrera, una circumstància que ha modelat la seva figura mitjançant l’enviliment, respecte al que la condició humana sempre s’ha mostrat constant tendència e inesgotable capacitat. Naturalment, a Sarkozy li ha molestat que el fiquin al mateix sac del ric faldiller italià, perquè encara hi ha classes i, per favor, no comparem la llenceria fina que gasta la Bruni amb la de les meuques del mussolinià... si és que aquestes se’n posen de calces, que més aviat sembla que se n’han deslliurat i dansen nues davant els historiadors, com van fer les espartanes davant d’Herodot. A Sarkozy, com als atenencs de l’era clàssica, li plau tenir a les cortesanes per plaer, a les concubines per que tinguin cura quotidiana del seu cos i a les esposes per procrear legítimament i tenir un fidel guardià de les coses de casa. Ara els chansonier amb canotier han substituït el “c’est magnifique” per un “c’est patetique”. Nosaltres no ens en sabem avenir, ni sabem on ficar-nos, no saber què dir, Europa està més sonàmbula que desperta, com diu el mestre Morin.
BARCELONA NO SONA
ewn
TION C E N N O C O C A R R ewnTA
NE E G A L E D S E S O C ewn
EL GUST I LES GANES
ewn
pel GRAS
Guia EWN de restaurants de menú
Cagada pastoret! a veritat és que som de natural bon jan, fàcils d’acontentar i gens busca-raons, però aquest local ens va decebre. I molt. Sempre ens ho agafem amb filosofia, conscients de que anem a fer un menú, però amb ganes de menjar i beure adequadament, gaudint de l’estoneta amb l’àpat i la gràcia que ens fem. Aquest pròleg lamentable té a veure amb que, en la visita al local que ens ocupa, l’experiència va decebre des d’un bon començament: ens van fer esperar a l’entrada, drets i incòmodes per la manca d’espai, abans d’acompanyar-nos a taula. El detall, que potser pot quedar bé si l’estona és mínima i cal situar-te precisament a qui sap on, no serveix de res si la cosa s’allarga innecessàriament i al final resulta que la taula que ocupes és allà a tocar, a la vista des de l’entrada, entre moltes d’altres buides, però calia que trobessin el temps necessari per acompanyar-nos. Això va ser un avís no entrellucat. Principi dolent, però la cosa va anar de mal en pitjor: a partir d’aquí el servei va mostrar la seva inoperància, tan per facilitar-te una forquilla (la taula estava mal parada), com a l’hora de demanar la comanda, portar els diferents plats, fins a la de pagar: vam haver de reclamar la nota varies vegades, inclús ens va donar temps i ganes a fer un “sinpa”, cosa que
L
Restaurant Argentina Vinya Rosa Av. de Sarrià, 17 (més a prop de Londres que de París, per entendre’ns) 08029 Barcelona Reserves: 93 430 00 03 www.restaurantargentina.es Menú Executiu Buenos Aires, 11,57 €; amb IVA, 12,50 €. Pertany a un grup que té un altre restaurant argentí i dues carnisseries (Delicatessen Argentina) amb carns de l’Argentina i l’Uruguai, i de Galícia i Girona, a més d’altres productes: embotits i xoriços artesans, empanades, vins i barbacoes i graelles. Prometen la vedella més tendra i saborosa de Barcelona. A nosaltres no ens va tocar.
no hem fet mai, però és que allò no tenia sentit continuar-ho. Per això l’amable lector ens entendrà si li diem que se’ns va fer eterna l‘espera fins que en van dur la nota, recollissin els diners i ens tornessin el canvi. No ens recordo sortint tan de pressa d’enlloc! Per les dimensions de l’establiment i l’afluència de clients, no semblava que manqués personal, però el resultat era d’una completa descoordinació entre ells i d’ells mateixos. I si ens hem estès tant amb això, amb el perill que ens cregueu uns tiquis miquis, és perquè la cosa no va millorar gens a l’hora del menjar i hi ha poc de bo a dir. Decidits a provar especialitats de la casa (el menú ho permet), vam sortir socarrimats com si haguéssim passat nosaltres per la graella. Els entrants eren pobrets i gens alegrets i les carns, horroritzeuvos!, eren dures i estelloses. Què més voleu saber? El vi racionat, el pa escàs i l’agua servida en botelletes escarransides no van ajudar precisament a que la cosa s’animés. I, francament, fa ràbia, què voleu que us digui, perquè tu t’ho agafes amb bona fe, hi poses il·lusió (“Anem a un argentí a menjar carn!”, que ens dèiem) i, be vaja, vostès no saben el disgust del nostre benvolgut director, i que consti que ell no és gens llepafils, però és que allò... no era un menú sostenible. En fi, que va ser un adéu per sempre. (I la cosa emprenya més al recordar al mateix local l’admirat Magí, amo i ànima del Restaurant Magí Vinya Rosa durant tan de temps, on servia, entre una llista d’inoblidables plats, un gratinats d’anxoves de traca i mocador).
TE C E L · L E T N ’I L A R E ewn+TECA P CAPTURA DE PANTALLA
L +TECA PER A L’INTEL·
ECTE
ewn
MINA
UE
L +TECA PER A L’INTEL·
ECTE
ewn
MUR
L +TECA PER A L’INTEL·
ECTE
ewn
PARTITS
ESPANYOLS
L +TECA PER A L’INTEL·
ECTE
ewn
DIFERENTS
VISIONARI
SIBLE S O P M I IA M O N O ewnGASTR per SERGI FIDALGO
Llimona, llimona, llimona... però sense sucre
i jo fos Joan Laporta, i estigués en plena campanya electoral, necessitaria una ració doble d’un bon refresc de llimona baix en calories, per no posar-me com un bacó i ser cada dia més guapo i atractiu per seduir a les dependentes de les fruiteries dels mercats municipals i per aconseguir que les mares em deixessin petonejar els seus nadons. No hi ha foto millor que la d’un candidat enganxat a un nen amb xumet. Estan tan cotitzats que els caps de llista al Parlament i els pidolaires de l’Europa de l’Est competeixen al mercat negre d’infants i ja es paga a dos mil euros el quilo amb aroma a Nenuco. Encara que no sóc Joan Laporta, si que estic com un bacó, així que m’he tornat un addicte als refrescos light de llimona, per aprimar-me cent grams setmanals i tenir la consciència contenta i enganyada. Una
S
gran opció, barata i que dóna un bon resultat, és el refresc Hacendado. No es nota massa l’edulcorant i té un sabor acceptable. El recomano, ben fred i per fer una bona clara amb una birra Steinburg (també marca blanca de Mercadona). Fa temps que no tinc la desgràcia de tastar el Kas llimona light, un producte on el protagonisme recau en
els edulcorants sintètics i que no em va agradar gens. Si encara existeix i el trobo, li enviaré una caixa al Zapatero perquè es tregui de la boca el sabor a pollazo que li va deixar el Tomás Gómez després de les eleccions primàries al PSOE madrileny. La marca que si m’entusiasma, i trobo fantàstica, encara que és molt més cara que l’Hacendado, és la Fanta Zero. No sóc un entusiasta de la seva germana ensucrada, però la versió light és bona. Li enviaré al Raúl Tamudo, perquè segueixi en forma i marqui uns quants gols més, que ha de deixar el record com a millor davanter català de tots els temps ben amunt.
BEL A B E D E R G E N B ewnELWE
EL WEB NEGRE DE BA
ewn
BEL
"Mientras avanza el rescate en la mina chilena, recordamos otras explotaciones al aire libre del mercado, claustrof贸bica existencia minada para el espa帽olito de a pie,con Clavelitos de vitalicio hilo musical..."
INOTS N S L E D IX A L A C L ewnE per JORDI ARTIGAS
1948, l’any de “Gilda” (2a part) "CALIFICACIÓN MORAL DE LOS ESPECTÁCULOS" s tractava de la qualificació que feia l'organització anomenada "Acción Católica" per tal recomanar o no les pel·lícules projectades als fidels (això era a part de la censura governativa), i uns colors i una numeració qualificava cada pel·lícula, des del color blanc per a tots els públics, fins al grana que era 3R o 4 i qualificada com a "gravemente peligrosa", sens dubte "Gilda" era d'aquestes últimes i conduïa directe a les flames eternes. Els cardenals, bisbes, canonges, capellans i sagristans que trinaven de furor deuríen haver vist tots la pel·lícula que prohibien als altres, es veu que la gana i la misèria que llavors es patien no era de l'interès del clergat que anava ben peixat... Aquesta situació ha estat retratada per en Fermí Marimón, realitzador, productor i empresari cinematogràfic que manté contra la crisi d'assistència de públic el cinema "Capri" d'El Prat de Llobregat, on s'han rodat inclús escenes de pel·lícules. Marimón ha titulat una obra sobre les seves experiències del setè art, "Quan vam fer la Gilda", un interessant testimoni d'aquella època prenent el film que li dona títol com a emblemàtic d'una època.
E
A Internet he trobat també alguna perla al respecte, en una tesi sobre la diòcesi de Girona hi trobem (pàg. 33) «(...) Gilda va ser una de les pel·lícules...que més censura va rebre per part de l'Esglèsia. El full del 15 de febrer de 1948 es formulava aquesta pregunta... '¿Tienes el propósito de ir a ver o has visto la película Gilda?' La resposta... 'Perdona que te lo diga. Con muchos como tú sería fácil probar que son tan malos los que van a misa como los que no van.' » I en el full parroquial de Blanes (18-4-1948) es podia llegir: «Por mandato del Excmo. Rvdmo. Sr. Obispo de Gerona se ordena...se recuerde...que la asistencia a la proyección de la película 'Gilda' está prohibida bajo pena de pecado. Los infractores se hacen reos de un grave pecado de desobeciencia y de escándalo ya que desobeceder al Obispo es despreciar al mismo Jesucristo, (...)» Continua a la pàgina següent
EL CALAIX DELS NINO
TS
ewn Ve de la pàgina anterior
Un web personal d’un ciutadà de Granada (vegeu Notes) reprodueix el següent text del diari "Ideal" de 1949: «El 'Boletín Oficial del Arzobispado' publica el siguiente decreto... Habiendo tenido notícia, con profundo dolor de Nuestra alma, de que en varios cines, así de la capital como de los pueblos... se proyecta... la película denominada 'Gilda' , no obstante la calificación de la censura diocesana 'No debe verse' y la expresa y terminante prohibición de varios Prelados españoles, declaramos...que la referida película es gravemente inmoral y escandalosa, como quiera que en su desarrollo y en su desenlace conculca abiertamente las normas fundamentales de la moral cristiana.» A què venia aquella obsessió sexual del clergat –autèntics talibans vetlladors de la (doble) moral catòlica–, si en aquells temps s'ignorava o es feia veure que no se sabia res? Ara ja ho sabem, només cal mirar les pàgines d'escàndols de la premsa... I ara feu-me un favor, conecteu-vos l'Internet, poseu al buscador "Rita Hayworth" i a YouTube fruiu de l'escena del guant i de les cançons. La Rita estava immillorable i en Glenn no estava gens malament.
NOTES FERMÍ MARIMÓN. Quan vam fer la Gilda Rúbrica Editorial, El Prat de Llobregat www.rubricaeditorial.com ANGEL RODRÍGUEZ VILLAGRÁN. La comunicació catòlica a la Diòcesi de Girona. Passat i present Tesi UAB, 2009-10 ALBERTO GRANADOS. Gilda www.albertogranados.wordpress.com
TRACA FINAL
ewn
Això no ha sortit per la tele, però entre aquests de la llista hi ha hagut repartiment de mastegots per veure qui sortia primer a la superfície: Néstor Macià Kap Manel Puyal Josep Ignasi Gras L’Avi Soler Quel Dani Saus Elchicotriste Bié Sergi Fidalgo Jordi Artigas Brito Giulio Laurenzi Pedro Molina Quim Paneque La Magina dels Ous Roger Fillol Devil Xavier Salvador Willy
Un cop a dalt shan venut a bon preu les ulleres de sol que els havien proporcionat. M’agraden més les Rayban, ha dit un d’ells.
El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinions dels seus autors. De fet, la majoria de vegades no en tenim, d’això. Quina angúnia, oi?
Nota de la redacció: efectivament l’acudit és dolent i ha arribat amb dues setmanes de retard, però imaginar-nos la teva persona rebentada per dins per causa nostra ha estat molt dur (i una mica fastigós, també t’ho he de dir) i per això te l’hem publicat. Gràcies per no rebentar! El Dire