02 03 04 05
30
/ PROGRAMACIÓ REGULAR
ANTIC TEATRE ADRIANTIC Eclectic Simphony & Palnoise CONCERT / ARTS VISUALS MÚSICA EN VIU, ELECTRÒNICA I ARTS VISUAL 06 Au Ments DANSA-TEATRE / TEATRE D’OBJECTE TALES OF THE BODY 08 Esther Freixa i Ràfols NOVES DRAMATÚRGIES MEDEA (a la carta) 10 Neil Harbisson & Moon Rivas NOVES TECNOLOGIES EL SO DEL TARONGER 12 Olga Tragant/tragantDansa (Cia.) NOUS LLENGUATGES DEL COS FIGURES DE POLS 14 STRIPART MOSTRA D’ART JOVE Mostra d’Art Jove d’Horta-Guinardó 16 FLUXCLUB CLUB DE VÍDEO El nou club de vídeo de Barcelona 18 Cía. Hipocondríaco (Berlín) TEATRE D’HUMOR ENTRE ALGAS Y ALPES 20 Vértebro Teatro NOVES DRAMATÚRGIES ESTUDIO PARA EL AMOR, LA MUERTE Y LA PACIENCIA 22 Ghichi-Ghichi Do CONCERT / PERFORMANCE NO QUEMA EL FUEGO 24 Julia Koch/Daniel Zippi NOUS LLENGUATGES DEL CO LA TRAVESÍA (THE INTERSECTION) 26 Mireia de Querol i Duran NOUS LLENGUATGES DEL COS CHARLES, MIREIA I ALTRES
+
28
Angela Lamprianidou/Cía Lavs & Guest NOUS LLENGUATGES DEL COS SHORT CUTS COLLAGE Fafá Franco PERFORMANCE TRANSFORMACIÓ EN PRIMERA PERSONA
de
DILLUNS a DISSABTE a les 21h i els DIUMENGES a les 20h
ESPECTACLES: noves dramatúrgies nous llenguatges del cos, noves tecnologies, teatre d'humor, teatre d'objectes, teatre social...
de
Juan Navarro/Societat Teatral Miperro NOVES DRAMATÚRGIES NANCY SPUNGEN, NO SOLAMENT VULL QUE M’ODIÏN 32 Nico Baixas RESIDÈNCIA DE INVESTIGACIÓ / NOVES TECNOLOGIES HANDWORK 34 Martina Nova NOUS LLENGUATGES DEL COS / CIRC IL VIAGGIO DI UNA CRIOLINA 36 FESTIVAL DE CINE ANARQUISTA DE BARCELONA CINE ANARQUISTA 38 Brasucata es NOUS LLENGUATGES DEL COS ENTRE2 40 Kònic thtr COS / NOVES TECNOLOGIES ABANS DEL SENYAL - BEFORE THE BEEP 42 Ariadna Estalella Alba NOUS LLENGUATGES DEL COS CONDICIÓ PER A (X) COSSOS 44 LRM Performance COS / NOVES TECNOLOGIES Cog 20_11 46 Gran Teatro Amaro MÚSICA CONCERT 48 Vicens Mayans / Cía Lalupe NOUS LLENGUATGES DEL COS / DRAMATÚRGIES EL HOMBRE QUE DANZABA... 50 Jordi + dansa NOUS LLENGUATGES DEL COS 80 KILOS DE TIERRA 52 Samuel Gustavsson NOUS LLENGUATGES DEL COS / OBJECTES NIGHT FOR ONE 54 Les filles Föllen NOUS LLENGUATGES DEL COS UNTER DER SCHÖNEN HAUT (Sota la Bonica Pell) 56 Philip Burgers TEATRE D’HUMOR DR. BROWN BECAUSE 58 Diana Gadish i Melissa Cisneros RESIDÈNCIA D’INVESTIGACIÓ / MÚSICA I DANSA PAPAYA MECÀNICA I SUPERCITY
60 62
Hajime Fujita + Isabel Ollé RESIDÈNCIA D’INVESTIGACIÓ / NOUS LLENGUATGES DEL COS UNFORGIVEABLE CALENDARI DE LA PROGRAMACIÓ GENER-JUNY 2011
LUNES a SABADO a las 21h y los DOMINGOS a las 20h
ESPECTACULOS: nuevas dramaturgias nuevos lenguajes del cuerpo, nuevas tecnologias, teatro de humor, teatro de objetos, teatro social...
MONDAY through SATURDAY at 21h and on SUNDAYS at 20h SHOWS: new playwritings new languages of the body, new technologies, theatre of humor, theatre of objects, social theatre...
L'entrada per a espectacles és 10 €, per a socis de l’Antic 8 €, altres descomptes de la ciutat 8 €. Per a projeccions audiovisuals, propostes poètiques, música, performance, exposicions, el preu és variable (gratuït - fins a 10 €)
La entrada para espectáculos es 10 €, para socios del Antic 8 €, otros descuentos de la ciudad 8 €. Para proyecciones audiovisuales, propuestas poéticas, música, performance, exposiciones, el precio es variable (gratuito - hasta 10 €)
The entrance for shows is 10 €, for members of Antic 8 €, other discounts of the city 8 €. For audiovisual projections, poetical proposals, music, performance, exhibitions, price is variable (free until 10 €)
HABITUAL VIDEO TEAM presentaFLUX CLUB
HABITUAL VIDEO TEAM presentaFLUX CLUB
HABITUAL VIDEO TEAM presentsFLUX CLUB
www.fluxfestival.org - info@fluxfestival.org
www.fluxfestival.org - info@fluxfestival.org
www.fluxfestival.org - info@fluxfestival.org
2 DILLUNS de cada mes a les 21h
club de video / projeccions els
DIVENDRES de 10 a 12h.
ENTRENAMENT: EL COS DE LA VEU
2 LUNES de cada mes a las 21h
club de video / proyecciones los
VIERNES de 10 a 12h.
ENTRENAMIENTO: EL CUERPO DE LA VOZ
2 MONDAYS every month at 21h video club / projections FRIDAYS at 10 - 12 am
TRAINING: THE VOICE’S BODY
amb Víctor Turull Unir la duplicitat veu-respiraçió. Reconèixer la multiplicitat de la nostra veu i utilitzar-la. La veu ens porta fàcilment a espais interiors creatius, emocionalment creatius. Des de col·locacions corporals basades en la Bioenergia potenciarem la projecció de la veu. Ens endinsarem a la escolta del so i del silenci. Aquest es un treball energètic poderós que ens ajuda a afinar el nostre cos a través de la veu. La veu, també, com a netejador energètic del cos. Víctor Turull es creador escènic, terapeuta de so, especialista en medicina tradicional africana.
con Víctor Turull Unir la duplicidad voz-respiraçión. Reconocer la multiplicidad de nuestra voz y utilizarla. La voz nos lleva fácilmente a espacios interiores creativos, emocionalmente creativos. Desde colocaciones corporales basadas en la Bioenergia potenciaremos la proyección de la voz. Entraremos en la escucha del sonido y del silencio. Este es un trabajo energético poderoso que nos ayuda a afinar nuestro cuerpo a través de la voz. La voz, también, como limpiador energético del cuerpo. Víctor Turull es creador escénico, terapeuta de sonido, especialista en medicina tradicional africana.
with Víctor Turull To link both voice and breathing, to better recognize the multiplicity of our own voice and make a good use of it. Voice easily takes us to inner creative spaces, emotionally creative. Through body positions based in bioenergy we will get further potential of the voices projection. We will pay attention to silences also. This is a strong energy strength that will help us tone our body through voice and make a good use of it as a clean-up.Victor Turull is a scene artist, sound therapist and specialist in traditional African medicine.
és obert cada dia de 16h a 23h El L’Associació Cultural, que compta amb més de 32.000 socis acumulats al llarg de 8 anys, per una quota de 3 euros l’any, obre les portes als seus associats d’un espai que és punt de trobada i exhibició d’artistes, ofereix descomptes pels espectacles de la pròpia sala i informa sobre avantatges i oportunitats en arts escèniques a nivell local, nacional i internacional. L’Associació també dedica els seus esforços a la recuperació de la història cultural i social de l’edifici que l’acull.
está abierto cada día de 16h a23h El La Associación Cultural, que cuenta con mas de 32.000 socios acumulados a través de 8 años, por una cuota de 3 euros al año, abre las puertas a sus asociados de un espacio que es punto de encuentro y exhibición de artistas, ofrece descuentos para espectáculos de la propia sala e informa sobre ventajas y oportunidades en artes escénicas a nivel local, nacional e internacional. La Asociación también dedica sus esfuerzos a la recuperación de la história cultural y social del edificio que lo acoge.
every day of 16h at 23h Schedule of the The Cultural Association, which has accumulated more than 32,000 members in over 7 years, for a fee of 3 euros per year, opens the door to his associates to a space which is a meeting and exhibition point, offers discounts for all events and reports on the advantages and opportunities in the performing arts locally, nationally and internationally. The association also is dedicated to the recovery of cultural and social history of the building that accommodates it.
BAR
BAR
BAR
Staff:///Concepte:Semolinika Tomic///Textos:els artistes///Disseny:corpopech@gmail.com///Realització:Antic Teatre///D. L. B-16803-2010
02
Antic Teatre Espai de Creació, antes llamado Círculo Barcelonés San José, se fundó en 1879, gracias al arquitecto Joan Martorell. Reabierto por segunda vez en 2003 e inaugurado por tercera en 2010, después de una reforma integral del edifico, catalogado como patrimonio cultural en el centro de la ciudad de Barcelona, en el barrio de San Pere, Casc Antic.
Antic Teatre Espai de Creació, was founded in 1879 by architect Joan Martorell, with the name Circulo Barcelones San Jose. It was re-opened for the second time in 2003 and for the third in 2010 after a refurbushing of the building, which is considered of cultural value in the centre of Barcelona, in Sant Pere’s quarter, Casc Antic.
L’Antic Teatre s’ha consolidat com un dels referents per a l’escena contemporània de Barcelona, un centre de recursos artístics que es dedica a l’exhibició i suport a la creació, promoció i difusió de les arts escèniques i visuals compromeses amb la recerca de nous llenguatges del cos, noves tecnologies o noves dramatúrgies, la música, les arts plàstiques, la literatura, els temes socials, culturals, polítics i de pensament contemporanis.
Antic Teatre se ha consolidado como uno de los referentes de la escena contemporánea en Barcelona, un centro de recursos artísticos que se dedica a la exhibición y soporte a la creación, promoción y difusión de las artes escénicas y visuales comprometidas con la búsqueda de nuevos lenguajes del cuerpo, nuevas tecnologías o nuevas dramaturgias, la música, las artes plásticas, la literatura, los temas sociales, culturales, políticos y de pensamiento contemporáneos.
Antic Teatre is consolidated as one of the referents of the contemporary scene in Barcelona, an artistic resource center that is dedicated to the exhibition and support of the creation, promotion and diffusion of the performing arts and visual committed to the search of new languages of the body, new technologies or new playwritings, the music, plastic arts, the literature, social topics, cultural, politicians and of contemporary thought.
Actualment Antic Teatre integra un conjunt d’entitats i espais interrelacionats:
Actualmente el Antic Teatre integra un conjunto de entidades y espacios interrelacionados:
Currently Antic Teatre integrates a group of entities and interrelated spaces:
1. Antic Teatre - Espai de Creació 2. Associació Cultural 3. AdriAntic - el Centre de Recerca, Creació, Assaigs i Residències a la veïna localitat de Sant Adrià del Besòs (Barcelona) 4.Artistes Residents: Semolinika Tomic (arts escèniques), Dj Baroxmix, Vj i artista plàstic Pacman
1.Antic Teatre – Espai de creació 2.Asociación Cultural 3.AdriAntic – Centro de investigación, creación, ensayos y residencias en la localidad vecina de Sant Adrià del Besòs (Barcelona) 4.Artistas Residentes: Semolinika Tomic (Artes Escénicas), DJ Baroxmix, VJ y artista plástico Pacman.
1.Antic Teatre – Espai de Creació 2.Cultural Association 3.AdriAntic – Center for research, creation, rehearsal and residences in San Adrià del Besós (Barcelona) 4.Artists in residence: Semolinika Tomic (performing arts), DJ Baroxmix, VJ and plastic artist Pacman
Antic Teatre té les seves portes obertes tots els dies de l’any com a lloc de trobada i intercanvi per als socis, veïns, públic, artistes. Reacciona també als problemes del seu entorn, donant recolzament en la seva seu a iniciatives socials. Treballa en xarxa amb altres entitats, individus i col·lectius de la ciutat per tal d’optimitzar els recursos i pensar/executar estratègies per donar a conèixer el món de les arts escèniques i de la cultura contemporània al màxim, a més de lluitar políticament per millorar la situació actual, exigint polítiques que garanteixin el seu dret a l'existència i els faciliti el seu desenvolupament i creixement professional. El seu objectiu és dinamitzar la vida del barri i difondre el model socio-cultural en el qual creu. Té una sala polivalent, jardí, la terrassa amb bar i conexió wi-fi.
Antic Teatre mantiene sus puertas abiertas todos los días del año como lugar de encuentros e intercambios para los socios, vecinos, público, artistas. Reacciona también a los problemas de su entorno, dando apoyo en su sede a iniciativas sociales. Trabaja en red con otras entidades, indivíduos y colectivos de la ciudad para optimizar los recursos y pensar/ejecutar estrategias para dar a conocer el mundo de las artes escénicas y de la cultura contemporánea al máximo, además de luchar políticamente para mejorar la situación actual, exigiendo políticas que garanticen su derecho a la existencia y facilitar su desarrollo y crecimiento profesional. Su objetivo es dinamizar la vida del barrio y difundir el modelo sociocultural en el que cree. Tiene una sala polivalente, jardín, terraza con bar y conexión wifi.
Antic Teatre keeps its doors open every day of the year as a hub and exchange place for members, neighbours, audience, artists. It also reacts to problems of its environment and supports social iniciatives. It networks with other organizations, individuals and other city’s collective groups to better profit resources and think/apply strategies to better know performing arts and contemporary culture at its best as well as to struggle politically to improve its existence and development as well as its professional growth. Its aim is to make the town’s life more dynamic and expand its sociocultural model that it believes in. It has a multifunctional hall, a garden and a bar terrace and internet wifi connection.
foto original: Ignacio Argañarás
Antic Teatre Espai de Creació, abans anomenat Cercle Barcelonès San José, es va fundar el 1879, gràcies a l'arquitecte Joan Martorell. Reobert per segona vegada el 2003 i inaugurat per tercera el 2010, després d'una reforma integral de l'edifici, catalogat com a patrimoni cultural al centre de la ciutat Barcelona, al barri de Sant Pere, al Casc Antic.
03
via Trajana 11, 1r pis Sant Adrià del Besòs
com arribar-hi, mapa a la contraportada
cómo llegar, mapa en la contraportada
how to reach, map on the back cover
Depenent de l’Antic Teatre hi ha el Centre de recerca, creació, assaigs i residències AdriAntic a Sant Adrià del Besós, el qual ofereix a les companyies i creadors un espai amb les condicions mínimes necessàries, és a dir:
Dependiendo del Antic Teatre está el Centro de investigación, creación, ensayos y residencias AdriAntic de Sant Adrià del Besós, que ofrece a las compañías y creadores un espacio con las condiciones mínimas necesarias, es decir:
Depending on Antic Teatre is the Center for research, creation, rehearsal and residences AdriAntic in Sant Adrià del Besos, which offers companies and artists a place with the minimum requirements, such as:
espai haver tota tre-
- llibertat absoluta d’horaris d’accés i ús d’espai
- preus mínims de lloguer de l’espai, assequibles per qualsevol companyia o artista professional de qualsevol edat
AdriAntic, situat a la frontera amb el municipi de Sant Adrià del Besòs (a 6 parades de metro del centre de Barcelona), està en un edifici al 1r pis, que conté únicament locals industrials, on no hi ha vivendes ni veïns. La sala consta d’un gran espai principal de 490 m2 i 4,20 m d’alçada. Té accés directe a un ascensor per a persones i un muntacàrregues amb entrada per a camions.
04
- disponibilidad exclusiva de un espacio con la consiguiente comodidad de no tener que montar y desmontar toda la escenografía en cada sesión de trabajo - libertad absoluta de horarios de acceso y uso del espacio
-precios mínimos de alquiler del espa cio, asequibles para cualquier compañía o artista profesional de cualquier edad AdriAntic, situado en la frontera con el municipio de Sant Adrià del Besòs (a 6 paradas de metro del centro de Barcelona), está en un edificio en el 1 er piso, que contiene únicamente locales industriales, en los que no hay viviendas ni vecinos. La sala consta de un gran espacio principal de 490 m2 y 4,20m de altura. Tiene un acceso directo a un ascensor y a un montacargas con entrada para camiones.
- free space cession for tists in residence program
ar-
- exclusive use of a space not having to reset scenery every working session
- no limited timetable for accesses and use of the space -minimum rent price of space accessible to any company or professional artist of any age
AdriAntic is placed in the border of the borough of Sant Adrià Del Besòs (6 metro stops away from the centre of Barcelona), it is in an industrial building on the 1st floor, where there are no people or housing. The hall has a great 490m2 space and 4,20m tall. It has direct access to a lift and a weight lift with a lory entrance.
foto original: Ignacio Argañarás
- disponibilitat exclusiva d’un amb la consegüent comoditat de no de muntar i desmuntar l’escenografia a cada sessió de ball;
- cesión del espacio de forma completamente gratuita para creadores en residencia.
Màgia Màgiaper peraaPixeloscopi Pixeloscopi- -Carles CarlesSora Sora
- cessió de l'espai de manera completament gratuïta per a creadors en residència.
CONCERT / ARTS VISUALS
Eclectic Symphony & Palnoise 12 de gener a les 21 h. entrada: 4 euros socis 5 euros no-socis
Hammond, controls informàtics i fundador: Vincent Jonkers Guitarra i efectes: Edu Giro Bateria i percussions: Diogo Santos Arts visuals: Alberto Calahorro i Martín Sánchez (Palnoise) Composició i arranjaments: Vincent, Edu, Diogo i Palnoise www.myspace.com/theeclecticsymphony www.palnoise.org eclecticsymphony.blogspot.com Video link: http://www.vimeo.com/16844889 Eclectic Symphony és una banda electrònica
Eclectic Symphony es una banda
electrónica con sede en Barcelona formada por los músicos Vincent Jonkers de La Haya (Holanda), Diogo Santos de Vila Nova de Famalicão (Portugal) y Edu Giro de Barcelona (Catalunya). Y colaboran con PALnoise VJ de Ibiza y Barcelona.
Eclectic Symphony is an electronica
El teclat i fundador Vincent Jonkers comença fa quatre anys a Amsterdam, gravant originals sons provinents d'antigues i reciclades mostres de so i sintetitzadors 'vintage' amb un equip seqüenciador.
El teclado y fundador Vincent Jonkers comenzó hace cuatro años en Amsterdam, grabando originales sonidos provenientes de antiguas y recicladas muestras de sonido y sintetizadores ‘vintage’ con un equipo secuenciador.
The keyboardist and founder Vincent Jonkers started 4 years ago in Amsterdam where he used to live, with recording original sounds from old recycled sound samples and vintage synthesisers with a computer sequencer.
És la seva passió crear alguna cosa nova i original, i combinar-la amb instruments musicals en viu. El 2009 experimenta amb el productor Mauri Visconti (Argentina) creant sons a partir de materials ordinaris, com encenedors, ampolles de vi i transformant-los en originals sons a base d'afegir tot tipus d'efectes. Emocionat Vicent amb aquesta forma de produir comença a estructurar els sons i els efectes en acords i crea una nova forma de fer música barrejant el resultat amb música en viu. El 2009, Vicent comença a experimentar en ‘Jamsession’ amb diferents músics. El 2010 decideix afegir sòlids músics a la banda i recluta al bateria Diego Santos i el guitarrista Edu Giro provinents del Conservatori del Liceu (Barcelona). A la sala d'assajos van definint els temes en una simfonia de diferents estils de música com l'acid jazz, dub, rock, world music i electro. Vicent, Edu i Diego decideixen expressar la seva música amb elements visuals i contacten amb PALnoise VJ amb qui comencen a col·laborar.
Es su pasión crear algo nuevo y original, y combinarlo con instrumentos musicales en vivo. En 2009 experimenta con el productor Mauri Visconti (Argentina) creando sonidos a partir de materiales ordinarios, como encendedores, botellas de vino y transformandolos en originales sonidos a base de añadir todo tipo de efectos. Emocionado Vicent con esta forma de producir comienza a estructurar los sonidos y los efectos en acordes y crea una nueva forma de hacer música mezclando el resultado con música en vivo. En 2009, Vicent comienza a experimentar en Jamsession con diferentes músicos. En 2010 decide añadir sólidos músicos a la banda y recluta al bateria Diego Santos y al guitarrista Edu Giro provenientes del Concervatorio del Liceo (Barcelona). En la sala de ensayos van definiendo los temas en una sinfonía de diferentes estilos de música como el acid jazz, dub, rock, world music y electro. Vicent, Edu y Diego deciden expresar su música con elementos visuales y contactan con PALnoise VJ con quienes empiezan a colaborar.
And it is his passion to create something new and original by combining this with live musical instruments. In 2009 he was experimenting with the producer Mauri Visconti (Argentina) with sounds from ordinary materials like lighters and wine bottles and transformed it in original sounds by adding all kinds of effects to it. Vincent was so excited about this way of producing that he started to structure the sounds and effects in arrangements and created a new way of making music by mixing this with live music. In 2009 Vincent started to experiment with this by doing jamsession concerts with different musicians. In 2010 he decided to have solid musicians in the band and recruited the drummer Diogo Santos and guitar player Edu Giro from the Concervatori Liceu (Barcelona). In the rehearsal room they were defining the tracks in a symphony of different styles of music like acid jazz, dub, rock, world music and electro. Vincent, Edu and Diogo want to express their music with visuals so they found the VJ PALnoise to work with.
PALnoise, VJ amb seu a Eivissa i Barcelona, treballa reciclant velles cintes VHS i transformant-les en un nou context. I això és el que creen, amb un missatge subversiu, el seu primer catàleg de 'loops'. Vídeos retro, espais apocalíptics i accions mecàniques dels humans dominen els seus vídeos. Fan que les seves projeccions coexisteixin amb altres elements de la sala. Elaboren nous espais visuals per adaptar-se a l'arquitectura de la sala i el 'leit motiv' de l'esdeveniment.
Palnoise , VJ con sede en Ibiza y Barcelona, trabaja reciclando viejas cintas VHS y transformándolas en un nuevo contexto. Y esto es lo que crean, con un mensaje subversivo, su primer catálogo de ‘loops’. Videos retro, espacios apocalípticos y acciones mecánicas de los humanos dominan sus videos. Hacen que sus proyecciones coexistan con otros elementos de la sala. Elaboran nuevos espacios visuales para adaptarse a la arquitectura de la sala y el ‘leit motiv’ del evento.
PALnoise is a VJ based in Ibiza and Barcelona (Spain). Recycling old VHS tapes and transforming them into a new context. So this is what he created, with a subversive message, their first catalogue of loops. Retro videos, apocalyptic spaces, minimal aesthetics and mechanical actions of humans are dominated in their videos. They make their performance coexist with other elements of the room. They plan and draw new visual spaces to suit the architecture of the room and the leit motif of the event.
Eclectic Symphony i PALnoise es consideren com a professionals, productors, músics i VJ's. I volem ser una plataforma per als artistes en música, cinema i altres formes d'art: solista músics, cineastes, ballarins, etc.
Eclectic Symphony y PALnoise se consideran como profesionales, productores, músicos y VJ's. Y queremos ser una plataforma para los artistas en música, cine y otras formas de arte: solista músicos, cineastas, bailarines, etc.
Eclectic Symphony and PALnoise are considering themselfs as professional, producers, musicians and VJ's. And we want to be a platform for artists in music, film and other forms of art: solist musicians, film makers, dansers e.a.
Col.laboradors: Michael de Gans (productor), Mauri Visconti (productor i bateria), Arturo Ibáñez (guitarra), Joe Tonge (DJ), Nacho Del Villar (guitarra i teclat), Kees Bal (enregistraments), Carmen Torro (Arquitecta)
Colaboradores: Michael de Gans (productor), Mauri Visconti (productor y batería), Arturo Ibáñez (guitarra), Joe Tonge (DJ), Nacho Del Villar (guitarra y teclado), Kees Bal (grabaciones), Carmen Torro (Arquitecta).
Additional: Michael de Gans (producer), Mauri Visconti (producer/drummer), Arthur Ibanez (guitar player), Joe Tonge (DJ), Nacho Del Villar (guitarplayer/pianist), Kees Bal (engraver), Carmela Torro (Architect)
amb seu a Barcelona formada pels músics Vincent Jonkers de La Haia (Holanda), Diogo Santos de Vila Nova de Famalicão (Portugal) i Edu Gir de Barcelona (Catalunya). I col·laboren amb PALnoise VJ d'Eivissa i Barcelona.
band based in Barcelona with the musicians Vincent Jonkers from Den Haag (Holland), Diogo Santos from Vila Nova de Famalicão (Portugal) and Edu Giro from Barcelona (Catalunya).And they collaborate with the VJ PALnoise from Ibiza and Barcelona.
05
DANSA-TEATRE / TEATRE D’OBJECTES
Au Ments
13, 14 i 15 de gener a les 21 h. 16 de gener a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Direcció i coreografia: Tomeu Gomila Creació i interpretació: Andrea Cruz Espai sonor: Kiko Barrenengoa amb la col.laboració de Mariano Torres Espai escènic: Andrea Cruz Atrezzo: Marc Vidal Disseny d’il·luminació: Manu Martínez Producció: Au Ments Fundació Teatre Principal de Palma INAEM Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears Institut Ramon Llull. www.auments.com
06
Les
llegendes, els contes, les històries de les que el meu cos parla a través del treball artístic s'estacionen en el fons de l'ànima i emergeixen a través del moviment i l'expressió perquè és la manera més espontània en que puc explicar el que hi ha en aquesta profunditat Com a artista em sento compromesa amb el col.lectiu imaginari, amb les emocions que habiten en aquest i de manera màgica sorgeixen en les meves propostes escèniques plasmades en moviment, respiració, llum, silenci, música. Crec en el canal espiritual en el que estem cridats irrevocablement els artistes, la perspectiva des d'on miro i transformo el diari i comú. El meu treball és una alternativa a la proposta de dansa contemporània, la narrativitat abasta un simbolisme ampli i alhora comprensible, el tractament que li atorgo al moviment s'acosta a una nou plantejament de la gestualitat, el cos respon a estímuls i això es transforma en una dansa subtil que transmet un missatge que l'espectador reinterpreta d'acord a la seva pròpia història. Andrea Cruz Performance o poètica gestual? En les llegendes o contes del cos, veiem un cos, el d'Andrea Cruz, que podria ser el de qualsevol de nosaltres, ficat dins d'un bagul, respirant, escoltant, en definitiva viu, però sempre dins de la seva caixa, de la seva casella o de la seva finestreta. Com tots nosaltres, cada dia, aficats en una caixeta, omplint una fitxa. Què es pot suggerir només amb el cos d'una dona? Solitud, amor, pena, alegria, nostàlgia, claustrofòbia, naixement, mort, persecució, guerra, fragilitat ... L'evolució de l'ésser humà o la involució? La narrativa d'aquesta peça està construïda a partir de la deconstrucció de l'ésser humà. Un cos en la societat o en la solitud? Un cos que s'intenta reconèixer i que busca la seva pròpia consciència en un viure i morir, trobar i perdre, en un temps cíclic que et manté atrapat des de sempre. “Tales of the body” són les històries que l'espectador s’explica a si mateix quan es submergeix en aquesta dansa, de vegades macabra i de vegades etèria. El gest subtil i precís en la comunicació d'estats interiors, sense ball, sense acrobàcies contemporànies, el gest nu, simple i contundent. Una dansa on també participen els objectes, les bombetes, el ventilador, les ombres, on tot dóna voltes al voltant d'un cos que es transforma en un mecanisme, en ocell, en llum, en el crac d'un disc ratllat, en tot el que la imaginació de cada un li permeti. Tomeu Gomila
Las leyendas,
los cuentos, las historias de las que mi cuerpo habla a través del trabajo artístico de Au Ments, se estacionan en el fondo del alma y emergen a través del movimiento y la expresión porque es la manera más espontánea en la que puedo contar lo que existe en esa profundidad. Como artista me siento comprometida con el colectivo imaginario, con las emociones que habitan en éste y de manera mágica surgen en mis propuestas escénicas plasmadas en movimiento, respiración, luz, silencio, música. Creo en el canal espiritual al cual estamos llamados irrevocablemente los artistas, la perspectiva desde donde miro y transformo lo diario y común. Mi trabajo es una alternativa a la propuesta de danza contemporánea, la narratividad abarca un simbolismo amplio y, a la vez, comprensible; el tratamiento que le otorgo al movimiento se acerca a una nuevo planteamiento de la gestualidad, el cuerpo responde a estímulos y esto se transforma en una danza sutil que transmite un mensaje que el espectador reinterpreta de acuerdo a su propia historia. Andrea Cruz ¿Performance o poética gestual? En las leyendas o cuentos del cuerpo, vemos un cuerpo, el de Andrea Cruz, que podría ser el de cualquiera de nosotros, metido dentro de una baúl, respirando, escuchando, en definitiva, vivo pero siempre dentro de su caja, de su casilla o de su ventanilla. Como todos nosotros, cada dia, metidos en una cajita, llenando una ficha. ¿Qué se puede sugerir con tan solo el cuerpo de una mujer? Soledad, amor, pena, alegría, nostalgia, claustrofobia, nacimiento, muerte, persecución, guerra, fragilidad... ¿La evolución del ser humano o la involución? La narrativa de esta pieza está construida a partir de la deconstrucción del ser humano. ¿Un cuerpo en la sociedad o en la soledad? Un cuerpo que se intenta reconocer y que busca su propia conciencia en un vivir y morir, encontrar y perder, en un tiempo cíclico que te mantiene atrapado desde siempre. “Tales of the body” son las historias que el espectador se cuenta a sí mismo cuando se sumerge en esta danza, a veces macabra y a veces etérea. El gesto sutil y preciso en la comunicación de estados interiores, sin baile, sin acrobacias contemporáneas, el gesto desnudo, simple y contundente. Una danza en la que también participan los objetos, las bombillas, el ventilador, las sombras, donde todo da vueltas alrededor de un cuerpo que se transforma en un mecanismo, en pájaro, en luz, en el crack de un disco rayado, en todo lo que la imaginación de cada uno le permita. Tomeu Gomila
The legends,
the tales, the stories that my body tells through the artistic work of Au Ments settle at the depths of the soul and emerge through movement and expression. They are the most spontaneous way I can tell all that exists in that depth. As an artist I am committed to the collective imaginary, to the emotions that inhabit it and in this magical way they come up to my stage proposals embodied in movement, breathing, light, silence, music. I believe in the spiritual channel to which artists are called, the perspective from where I look and transform everyday life and the common. My work is an alternative to the contemporary dance proposal, the narrative covers a broad symbolism that is at the time understandable, the treatment that I give to movement is a new approach to gestures, the body responds to stimulus and this becomes a subtle dance that conveys a message that viewers reinterpret thougth their own history. Andrea Cruz Performance or visual poetics? In the legends of the body, we see a body, Andrea Cruz, which could be any of us, stuck in a trunk, breathing, listening, definitely alive, but always inside a box, inside a frame or a tiny window. Like all of us, everyday, tucked into a box, filling out a form. What can you suggest with only the body of a woman? Loneliness, love, grief, joy, nostalgia, claustrophobia, birth, death, persecution, war, weakness... Is it human evolution or involution? The narrative of this piece is built from the deconstruction of the human being. A body in society or in solitude? A body that attempts to recognize itself and who looks for her own consciousness in a life and death, finding and losing, in a cyclical time that keeps you trapped forever. “Tales of the body” are the stories that the audience tells to himself when is immersed in the dance, sometimes macabre, sometimes ethereal. The subtle gesture and accurate communication of internal states, without dancing, without contemporary acrobatics, the naked gesture, simple and powerful. A dance in which objects are also involved, bulbs, fan, shadows, where everything revolves around a body that is transformed into a mechanism, a bird, light, in the crack of a broken record and all what the imagination of each will allow. Tomeu Gomila
07
´ NOVES DRAMATURGIES
Esther Freixa i Ràfols Després d’un primer cicle de presentacions durant la tardor del 2010, l’Antic Teatre torna a acollir Medea (a la carta) ELS DIMARTS des del 18 de gener al 22 de febrer.
18 i 25 de gener a les 21 h. 1, 8, 15 i 22 de febrer a les 21 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Creació i interpretació: Esther Freixa i Ràfols Col.laboració dramatúrgica Toni Cots Produït per: Mi otro trabajo Amb el suport de: La Serradora - espai de creació d’arts escèniques i del moviment (Ajuntament de Mollet del Vallès) medealacarta.wordpress.com
08
Parteixo de
la necessitat profunda d’obrir espais de trobada entre les persones que permetin una altra manera de viure la societat envers una idea de comunitat. I de la convicció que quan es genera una trobada real es produeix un canvi, una transformació en cadascuna de les parts. Vivim en un moment en què la velocitat i potser també una certa inèrcia i superficialitat en la nostra manera de fer ens allunyen de la possiblitat de l’encontre. La trobada es dóna en els espais que es creen entre un mateix i l’altre només quan ens arrisquem a compartir des de la intimitat allò que som. És llavors quan apareix una tercera cosa amb vida pròpia que no pertany a cap dels seus progenitors, però alhora els deu l’existència, en conté les seves restes i ells s’hi reconeixen. Tots coincidim en pensar que el teatre, avui, té sentit si torna a parlar de la vida i deixa de recrear coses que ja no formen part de nosaltres. Les formes de fer-ho poden ser infinites però el que és ben cert és que aquest fet passa per l’intèrpret. És per això que sentint-me compromesa amb el fet teatral, m’he volcat a treballar en base a les meves necessitats i desitjos; a les meves pors, inseguretats, dubtes i preguntes. Per anar una mica més enllà he escollit el personatge de Medea com a interlocutor. A partir d’aquest diàleg elaboro un material escènic propi i l’obro a l’altre, a l’espectador. Ella és el lloc comú entre tu i jo. És un referent amb el qual cadascú s’hi pot relacionar mantenint el seu espai de llibertat i individualitat. I per què Medea? Perquè em genera preguntes i em porta a llocs desconeguts.
Parto de
la necesidad profunda de abrir espacios de encuentro entre las personas que permitan otra manera de vivir la sociedad hacia una idea de comunidad. Y de la convicción que cuando un encuentro real se genera se produce un cambio, una transformación en cada una de las partes. Vivimos en un momento en el que la velocidad y tal vez también una cierta inercia y superficialidad en el hacer nos alejan de la posibilidad del encuentro. El encuentro se da en los espacios que se crean entre uno mismo y el otro sólo cuando nos arriesgamos a compartir desde la intimidad aquello que somos. Es entonces cuando una tercera cosa con vida propia aparece, y no pertenece a ninguno de sus progenitores; pero a la vez les debe la existencia, contiene sus restos y ellos se pueden reconocer.
I start from the profound need to open meeting spaces for people, which allows another way to live in society and towards an idea of community. And the conviction that when a real meeting takes place something changes, a transformation in each of the parts. We live in a time in which rush and perhaps a certain inertia and superficiality in our way of life also, moves us away from the possibility of meeting. The meeting takes place in spaces created between oneself and the other only when we risk sharing from the intimacy of what we are. At that moment a third item, with its own life, appears, it is something which does not belong to any of their “parents”, but contains their remains and they can recognize themselves on it.
Todos coincidimos en pensar que el teatro hoy tiene sentido si vuelve a hablar de la vida y deja de recrear cosas que ya no forman parte de nosotros. Las formas de hacerlo pueden ser infinitas pero lo que es bien cierto es que este hecho pasa por el intérprete. Es por eso que sintiéndome comprometida con el hecho teatral, me he volcado a trabajar en base a mis necesidades y deseos; a mis miedos, inseguridades, dudas y preguntas. Para ir un poco más allá he elegido el personaje de Medea como interlocutor. A partir de este diálogo elaboro un material escénico propio y lo abro al otro, al espectador. Ella es el lugar común entre tú y yo. Es un referente con el que cada uno se puede relacionar manteniendo su espacio de libertad e individualidad. Y, ¿por qué Medea? Porque me genera preguntas y me desvela lugares desconocidos.
We all agree in the point that theater, nowadays, only makes sense if it talks about life again and it stops recreating things that are no longer part of us. The ways of doing it may be infinite but what we know for certain is that the performer is involved in that fact. That is why, feeling committed to the theater, I threw myself into work based on my needs and desires; on my fears, insecurities, doubts and questions. To go a bit further I chose the character of Medea as a partner. From this dialogue I create my own performative working material and I open it to the other, the spectator. She is the common place between you and me. She is a reference with which everyone can mix with, keeping their space of freedom and individuality. And why Medea? Because she generates me questions and leads me to unknown places.
Però el mateix espai escènic del teatre (com ens relacionem amb les seves connotacions i codificacions?) pot ser un parany que no permeti que la trobada es generi. Podria ser-ho, però l’experiència d’haver-hi presentat les peces de Medea (a la carta) em revela que potser les persones encara podem modificar els espais i no només ser-ne receptors de condicionaments. L’espai ens determina però nosaltres alhora el definim; és una relació que requereix, com tota relació, compromís i responsabilitat.
Pero el mismo espacio escénico del teatro (¿cómo nos relacionamos con sus connotaciones y codificaciones?) puede ser una trampa que no permita que el encuentro se genere. Podría serlo, pero la experiencia de haber presentado las piezas de Medea (a la carta) me revela que tal vez las personas todavía podemos modificar los espacios y no solamente ser receptoras de sus condicionamientos. El espacio nos determina pero nosotros a la vez lo definimos; es una relación que requiere, como tota relación, compromiso y responsabilidad.
A la vegada, el fet de presentar una proposta escènica en un context quotidià, com pot ser el menjador d’una casa, ha fet que el treball es situés sota altres paràmetres i una altra manera de mirar. Per mi, no és l’espai que crea l’artifici sinó el cos, que des d’una quotidianitat obre altres llocs on es fan visibles les relacions. Crec que aquesta particularitat és una condició del llenguatge escènic, i és justament això el que fa que encara avui el senti com quelcom necessari.
Al mismo tiempo, el hecho de presentar una propuesta escénica en un contexto cotidiano, como puede ser el comedor de una casa, ha hecho que el trabajo se situara bajo otros parámetros y otra manera de mirar. Para mí, no es el espacio que crea el artificio sino el cuerpo, que desde una cotidianidad abre otros lugares donde se hacen visibles las relaciones. Creo que esta particularidad es una condición del lenguaje escénico, y es justamente eso que hace que todavía hoy lo sienta como algo necesario.
But the theater stage can become a trap by stopping the meeting to take place (how do we mix with its connotations and encodings?). May be, but the experience after having performed the pieces of Medea (a la carta) revealed to me that people may still change the spaces and not be just recipients of their conditions. The space determines us but at the same time we define it; it's a relationship that requires, like any relationship, commitment and responsibility. Also, the fact of showing a performative proposal in a daily context, such as the dining room of a house, has done that the work lies under other parameters and another way of looking. For me, it is not the space which creates the artifice but the body, which opens from daily live another places where relationships are made visible. I think this is a special condition of performative language, and it is precisely that which still makes me feel it as something necessary.
09
NOVES TECNOLOGIES
Neil Harbisson & Moon Ribas
20, 21 i 22 de gener a les 21 h. 23 de gener a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Creació i interpretació: Neil Harbisson i Moon Ribas Tècnic de llum i so: Laura Closca Co producció: IMAC, Ajuntament de Mataró Antic Teatre / AdriAntic (Barcelona) www.harbisson.com www.moonribas.com
10
El So del Taronger
és una obra escènica sobre el color i la seva percepció. Tot i l'acromatisme escènic, l'absència visual del color a escena, l'obra parla i es basa en la omnipresència del color i en la complexa relació entre el color i els humans. El color es planteja com a sentiment, com a moviment i com a so. La peça crea imatges poètiques amb moviment i juga amb les noves percepcions del color. L'obra manifesta que el color no té perquè ser un element exclusivament visual.
El Sonido del Naranjo es una obra escénica sobre el color y su percepción. A pesar de su acromatismo escénico, la ausencia visual del color en escena, la obra habla y se basa en la omnipresencia del color y en la compleja relación entre el color y los humanos. El color se plantea como sentimiento, como movimiento y como sonido. La pieza crea imágenes poéticas con movimiento y juega con las nuevas percepciones del color. La obra manifiesta que el color no tiene porque ser un elemento exclusivamente visual.
The Sound of the Orange Tree
El So del Taronger és la primera obra escènica sonocromàtica. La peça porta el públic a un espai sonocromàtic i s'endinsa en un món on els colors sonen i es mouen.
El Sonido del Naranjo es la primera obra escénica sonocromática. La pieza lleva al público a un espacio sonocromático y se adentra en un mundo donde los colores suenan y se mueven.
The Sound of the Orange Tree is the first sonochromatic stage work. The piece takes the audience to a sonochromatic space and enters a world where colours sound and move.
Sonocromatismo: es un extra sentido que relaciona el color con el sonido objetivamente.
Sonochromatism is an extra-sense that relates color with sound in an objective way.
La obra escénica está inspirada y basada en la historia real de Neil Harbisson y de su relación de amor y odio hacia el color. Neil es acromatópsico, o sea que ve la vida en blanco y negro. Por este motivo lleva permanentemente instalado un ojo electrónico (un eyeborg) en su cabeza que capta las frecuencias de los colores y las convierte en frecuencias audibles, haciendo que Neil perciba el color a través de notas musicales.
The stage work is inspired and based on the true story of Neil Harbisson and its relationship with color. Neil is achromatopsic, he sees life in black and white but he wears an electronic eye (an eyeborg) permanently installed on his head that captures the frequencies of colors and converts them into audio frequencies, allowing Neil to perceive colors through musical notes.
El sonocromatisme és un extra-sentit que relaciona el color amb el so objectivament. L'obra escènica està inspirada i basada en la història real de Neil Harbisson i amb la seva relació amb el color. En Neil és acromatòpsic, o sigui que veu la vida en blanc i negre. Per aquest motiu porta sempre instaŀlat un ull electrònic (un eyeborg) al cap el qual capta les freqüències dels colors i les converteix en freqüències audibles, fent que en Neil percebi el color a través de notes musicals. La peça posa en escena de manera exagerada i còmica la realitat de la percepció del color de Neil Harbisson, i el públic experimenta una nova visió del món. Des de fa temps Neil Harbisson i Moon Ribas coŀlaboren en projectes per tal de compartir inquietuds artístiques, coneixent, investigant i experimentant noves maneres de posar en pràctica el resultat d’aquesta unió d’interessos. El seu treball desafia i fomenta l’expansió de les percepcions de la vida humana amb la incorporació d’elements cibernètics al cos. Amb la dansa, el teatre, l’art visual i el sonor; experimenten i busquen nous llenguatges d’expressió mitjançant els nous sentits creats per extencions cibernètiques. Troben un buit en la relació entre la cibernètica i l’art escènic. Treballen dins d’aquest camp perquè creuen que encara no s’ha trobat la manera adequada de combinar aquests dos móns d’una manera que ompli les seves expectatives d’expressió. L’art escènic els ajuda a tocar emocions extremes anant de riure a plorar. Creen imatges poètiques i d’humor a partir d’accions senzilles. Les seves peces són un joc visual, els agrada riure de les seves diferències utilitzant nous llenguatges escènics i arriscant-se a crear noves situacions.
La pieza pone en escena de forma exagerada y cómica la realidad de la percepción del color de Neil y el público experimenta una nueva visión del mundo. Desde hace tiempo Neil Harbisson y Moon Ribas colaboran en proyectos para compartir inquietudes artísticas, conociendo, investigando y experimentando nuevas maneras de poner en práctica el resultado de esta unión de intereses. Su trabajo desafía y fomenta la expansión de las percepciones de la vida humana con la incorporación de elementos cibernéticos en el cuerpo. Con la danza, el teatro, el arte visual y el sonoro, experimentan y buscan nuevos lenguajes de expresión mediante los nuevos sentidos creados por extensiones cibernéticas. Hallan un vacío en la relación entre la cibernética y el arte escénico. Trabajan dentro de este campo porque creen que todavía no se ha encontrado la manera adecuada de combinar estos dos mundos de una manera que llene sus expectativas de expresión. El arte escénico les ayuda a tocar emociones extremas yendo de la risa a llorar. Crean imágenes poéticas con humor a partir de acciones sencillas. Sus piezas son un juego visual, les gusta reírse de sus diferencias utilizando nuevos lenguajes escénicos y arriesgándose a crear nuevas situaciones.
is a stage play about color and its perception. Despite an achromatic stage, the lack of visual color on stage, the work is based on the omnipresence of color and the complex relationship between color and humans. Colour arises as a feeling, as a movement and as a sound. The piece creates poetic images with movement and plays with a new perception and conception of color. The piece expresses that color is not an exclusively visual element.
The piece shows an exaggerated and comical reality of Neil’s perception of colour and allows the audience to experience a different view of the world. Neil Harbisson and Moon Ribas have been collaborating for a long time. They share artistic interests and together they learn, research and experiment with new ways to implement the outcome of the union of their interests. Their work challenges and encourages the expansion of human perception with the incorporation of cybernetic extensions to the body. They use dance, theatre, visual art and sound, to experiment and to find new ways of expression by the use of new perceptions created by cybernetic extensions. They find a lack of sensitivity between cybernetics and the performing arts, this is why they work in this field because they have not yet found a proper way to combine these two worlds in a way that fulfills their expectations of expression. The performing arts allows them to play with extreme emotions that go from laughter to crying. They create poetic images with humour from simple actions. Their pieces are a visual game, they like to laugh about their differences by using new stage languages and by taking the risk of creating unexpected situations.
11
NOUS LLENGUATGES DEL COS
Olga Tragant/ tragantDansa [Cia.] 27, 28 i 29 de gener a les 21 h. 30 de gener a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Creació i interpretació: Olga Tragant Acompanyament artístic: Sabine Dahrendorf Espai sonor: Kiko Barrenengoa Il·luminació: Manu Martínez Espai escènic: Jaume Amigó Vestuari: Lola Amigó Producció: tragantDansa Col·laboració (Residència tècnica/Aula oberta, abril’10): La Caldera Amb el suport: ICUB - Ajuntament de Barcelona, Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA) www.tragantdansa.com
12
Treballar en la creació és per a mi una manera de deixar sortir les diferents capes de mi mateixa: alliberar i alhora canalitzar les parts fosques però també les més vulnerables i sinceres. És una manera de comunicar-me amb mi mateixa i amb els altres, que no sé fer d’una altra forma. Donar corporeïtat als neguits, als desitjos, a les preguntes, al subconscient… El treball de creació és necessitat-dolorsatisfacció. Crear em dona l’oportunitat d’estar atenta, d’afinar els meus sentits i els meus pensaments.
Trabajar en la creación es para mí una manera de dejar salir las diferentes capas de mi misma: liberar y al mismo tiempo canalizar las partes oscuras pero también las más vulnerables y sinceras. Es una manera de comunicarme conmigo misma y con los otros, que no se hacer de otra forma. Dar corporeidad a las desazones, a los deseos, a las preguntas, al subconsciente… El trabajo de creación es necesidad-dolorsatisfacción. Crear me brinda la oportunidad de estar atenta, de afinar mis sentidos y pensamientos.
To do creative work is for me a way of allowing
Em plantejo el treball de creació com una recerca d’autenticitat. M’agrada entregar-me per perdrem i sorprendrem en diferents jo(s) fent possible que es manifestin en la diversitat de formes i expressions que puguin aparèixer. Com deia el poeta: Ser un mateix és sempre arribar a ser un altre que som i que portem amagat en el nostre interior, més que res com a promesa o com a possibilitat de ser (Octavio Paz).
Me planteo el trabajo de creación como una búsqueda de autenticidad. Me gusta entregarme para perderme y sorprenderme en diferentes yo(s) haciendo posible que se manifiesten en la diversidad de formas y expresiones que puedan aparecer. Como decía el poeta: Ser uno mismo es siempre llegar a ser ese otro que somos y que llevamos escondido en nuestro interior, más que nada como promesa o posibilidad de ser (Octavio Paz).
I consider creative work as a search into authenticity. I like devote myself to getting lost and surprise myself with different selves, allowing them to manifest in a diversity of forms and expressions. As the poet said: To be oneself is always about being that other that we are and carry hidden in our interior, more than anything as a promise or possibility of being (Octavio Paz).
Allò què faig ho trobo pel camí de la fisicalitat i de les sensacions del cos i del moviment, pel camí emocional i pel camí intel·lectual. Passo i passejo d’un a l’altre, trobant dreceres i establint diàlegs que responen a aquesta pluralitat de plans i dimensions.
Lo que hago lo encuentro en el camino de la fisicalidad y de las sensaciones del cuerpo y del movimiento, en el camino emocional y en el camino intelectual. Paso y paseo de uno a otro, encontrando direcciones y estableciendo diálogos que responden a esta pluralidad de planos y dimensiones.
What I do I find through the physical and sensorial path of the body and movement, through the emotional and the intellectual paths. I walk by from one to the other, finding shortcuts and establishing dialogues which respond to this plurality of plans and dimensions.
Coreografiar o no, ballar o no, actuar o no, fer la peça més teatral o més ballada. En general intento donar resposta a les necessitats de cada projecte que em plantejo i a les meves. Fins ara i de forma natural he anat intercalant peces d’una dansa formal i física amb peces amb un punt teatral. En qualsevol cas parteixo de la fisicalitat del cos i la dansa com a eix vertebrador.
Coreografiar o no, bailar o no, actuar o no, hacer la pieza más teatral o más bailada. En general intento dar respuesta a las necesidades de cada proyecto que me planteo y a les mías propias. Hasta ahora y de forma natural he ido intercalando piezas de una danza formal y física con piezas con un punto teatral. En cualquier caso parto de la fisicalidad del cuerpo y la danza como eje vertebrador.
To dance or not to dance, to choreograph or not to choreograph, to act or not to act, to make a more theatrical piece or a more danced one. In general, I try to give answer to the needs of each project proposed and to mine. Until now and in a natural way I have intertwined works of formal physical dance with works of a more theatrical edge. In any case, my starting point is the physicality of the body and movement.
En aquest últim treball, Figures de Pols, la dansa deixa d’estar en el centre del treball i comparteix espai amb altres registres escènics. Podríem dir que en el centre hi ha el cos (i la seva fisicalitat) més que una dansa “dansada”.
En este último trabajo, Figuras de Polvo, la danza deja de estar en el centro del trabajo y comparte espacio con otros registros escénicos. Podríamos decir que en el centro está el cuerpo (y su fisicalidad) más que una danza “danzada”.
In this last work, Figures de Pols (Dust figures), the dance is no longer the center of the work to share space with other scenic registers. We could say that at the center we find the body (and its physicality) more than a “danced” dance.
Figures de Pols s'inscriu dins un projecte més ampli: Canvi de pell, que inicio l'any 2007 i que inclou diferents projectes en forma de reflexions, recerca i creacions sobre el tema de La Bellesa. Són meditacions-creacions sobre la bellesa del cos-la bellesa de l'ànima (si és que existeixen diferències en aquest binomi).
Figuras de Polvo se inscribe dentro de un proyecto más amplio: Cambio de piel, que inicio el año 2007 y que incluye diferentes proyectos en forma de reflexiones, investigaciones y creaciones sobre el tema de La Belleza. Son meditacionescreaciones sobre la belleza del cuerpo-la belleza del alma (si es que existen diferencias en este binomio).
This project is part of a larger project: Skin Change, which I initiated in 2007 and includes different projects in the form of thoughts, research and creations about one theme: Beauty. They are meditation-creations about the beauty of the body- beauty of soul (if there are differences between this binomial).
Si en la peça anterior, Com voldria ser, reflexiono entorn de l’agressivitat que comporta l’obsessió de la bellesa física, Figures de Pols sorgeix d’un cos que es sent fràgil, que fluctua i suggereix lo corpori i lo incorpori, la matèria i l’esperit, la salut i la malaltia, el naixement i la mort.
Si en la pieza anterior, Como quisiera ser, reflexiono sobre la agresividad que comporta la búsqueda de la belleza física, Figuras de Polvo surge de un cuerpo que se siente frágil, que fluctúa y sugiere lo corpóreo y lo incorpóreo, la materia y el espíritu, la salud y la enfermedad, el nacimiento y la muerte.
És sobretot una proposta meditativa sobre la impermanència del cos: la presència i l’absència del cos i de l’ànima. És una creació sobre l’estar en l’aquí de l’espai i el cos, o l’estar en l’espai de l’imaginari: la transparència o l’opacitat del cos, el buidar i l’omplir. Parlo del desequilibri, l’accés o la mancança, la por de la pèrdua, la fragilitat del nostre ser i la recerca de salut i permanència.
Pero es sobre todo una propuesta meditativa sobre la impermanencia del cuerpo: la presencia y la ausencia del cuerpo y del alma. Es un proyecto sobre el estar en el aquí del espacio y el cuerpo, o el estar en el espacio del imaginario: la transparencia o la opacidad del cuerpo, el vaciar y el llenar. Hablo del desequilibrio, el exceso o la falta, el miedo o la pérdida, la fragilidad de nuestro ser y el anhelo de salud y permanencia.
Whereas in my last piece, As I would like to be like, I reflected on the aggressiveness that entails the obsession on physical beauty, Dust Figures springs from a body that feels fragile, which fluctuates and suggests the corporeal and the incorporeal, the material and the spirit, health and illness, birth and death.
Amb Figures de pols presento també un univers que oscil·la entre el somni i la vigília, el joc i el malson, a partir del desdoblament en vàries presències i/o absències i en diferents estats anímics i corporals que troben el seu correlat formal en els canvis i interferències entre registres i llenguatges escènics.
Con Figuras de polvo quiero explorar, además, el universo que oscila entre el sueño y la vigilia, el juego y la pesadilla, a partir del desdoblamiento en varias presencias y/o ausencias y en diferentes estados anímicos y corporales que encuentran su correlato formal en los cambios y interferencias entre registros y lenguajes escénicos.
Dust Figures presents a universe which oscillates between dream and eve, play and nightmare. A universe that unfolds into various presences and/or absences and different body and mental states which find a formal expression in the changes and interferences among scenic languages and registers.
En tot cas m’interessa evocar el pes i la lleugeresa de la nostra condició humana i existència finita i temporal. Com deia Italo Calvino referint-se a la literatura: indagar el món en les seves manifestacions multiformes i els seus secrets, i també per donar forma a mites personals i experiències directes, a fantasies i fragments de memòries transformades i combinades... En el meu cas, explorant des del cos que tinc i que sóc.
En todo caso me interesa evocar el peso y la ligereza de nuestra condición humana y existencia finita y temporal. Como decía Italo Calvino refiriéndose a la literatura: indagar el mundo en sus manifestaciones multiformes y sus secretos, y también para dar forma a mitos personales y experiencias directas, a fantasías y fragmentos de memorias transformadas y combinadas... En mi caso, explorando desde el cuerpo que tengo y que soy.
Ultimately, I am interested in evoking the weight and lightness of our human condition and our finite and temporal existence. As Italo Calvino said in reference to literature: To explore the world in its multiform manifestations and its secrets, and also to give body to personal myths, direct experiences, personal myths and fragments of transformed and combined memory. In my case, I explore the world from the body that I have and I am.
different layers of myself to come out: to let go and at the same time redirect the dark sides and also the most vulnerable and sincere ones. It is a way to communicate with myself and with the others, which I do not know how to do otherwise. To embody discomforts, desires, questions, and the subconscious... Creative work is necessity-pain-satisfaction. To create gives me the opportunity to be aware, to tune my senses and my thoughts.
It is above all a meditative proposal about body impermanence: the presence and absence of the body and the soul. It is a creation about space and body being in the here, or being in the world of imagery: the transparency or opacity of the body, emptiness and fullness. I talk about unbalance, of excess or lack, fear of loss, the fragility of our being and the search of health and permanence.
13
MOSTRA D’ART JOVE
del 3 al 6 de febrer a les 21 hs. entrada: 4 euros socis/5 euros no-socis
Organitza: Centre Cívic Guinardó
Col·labora: Districte d'Horta- Guinardó i Programa de Joventut
3 i 5 de febrer 21 hs. NOUS LLENGUATGES DEL COS
Jordi Soler Company/ psicoproject en moviment NOUS LLENGUATGES DEL COS/PERFORMANCE
Leo Bert & Leo Bettinelli PERFORMANCE
Col·lectiu Puente NOUS LLENGUATGES DEL COS
Helena Pellisé & Pablo Selnik
4 i 6 de febrer 21 hs. NOUS LLENGUATGES DEL COS
Por amor al arruinARTE PERFORMANCE
Co.Deria+Rectificadora (Trinidad García Espinosa) NOVES DRAMATÚRGIES/PERFORMANCE
La Familia Cocoi 14
www.stripart.org
Mostra d'Art Jove d'Horta-Guinardó. Stripart
Muestra de Arte Joven de Horta-Guinardó. Stripart
Young Art Exhibition of Horta-Guinardó. Stripart
Estripar: trencar, fer miques, esquinçar. Treure les tripes (d'algú o d'alguna cosa). Treure l'interior d'alguna cosa, desmuntar-la .... Art: Manifestació de l'activitat humana amb la que (o qual?) s'expressa una visió personal que interpreta la realitat o allò imaginat amb recursos plàstics, lingüístics o sonors. Adaptació, adequació, aptitud, capacitat, destresa amb facultat, geni..... Strip-art: Art contemporani que trenca amb els estereotips. Acció on un artista es despulla total o parcialment de la seva obra.
Estripar: Romper, hacer trozos, rasgar. Sacar las tripas de algo. Sacar el interior de una cosa, desarmarla. abrir, aclarar, brindar, cascar, comenzar, desobstruir, desplegar, rajar, arañar, rascar, rasguñar, raspar, rayar, refregar. Arte: Manifestación de la actividad humana mediante la cual se expresa una visión personal y desinteresada que interpreta lo real o imaginado con recursos plásticos, lingüísticos o sonoros. Adaptación, adecuación, aptitud, capacidad, destreza con facultad, genio, habilidad, idoneidad, maña, posibilidad, potencial, industria, ingenio, maestría, pericia. Strip-art: arte contemporáneo que rompe con los estereotipos. La acción en donde un artista se desnuda total o parcialmente de su obra.
Stripper: To break in pieces, to tear. To remove the guts of something. To remove the inside of a thing apart. Open, clarify, give, crack, start, unblock, deploy, crack, scratch, rub. Art: Expression of human activity that expresses a personal and selfless vision that interprets reality or imagination with plastic, linguistic or resounding resources. Adaptation, adjustment, ability, skill with power, genius, temper, suitability, possibility, potential, industry, ingenuity, inventiveness, mastery. Strip-art: contemporary art that breaks stereotypes. Actions where artists undress themselves, partially or totally, of their work.
Amb aquest concepte va néixer fa quinze anys la idea de crear una mostra d'art contemporani multidisciplinari (pintura, dansa, performances, video-art, escultura, instal·lacions...) on exposessin artistes joves que encara estiguessin formant-se, o bé comencessin el seu camí artístic professional. Stripart és una gran exposició, un gran ventall de formes expressives on no hi ha temes, on no hi ha disciplines prefixades, només busquem projectes que a través de la investigació i el treball, hagin arribat a ser innovadors, a trencar estereotips. Des del centre cívic Guinardó pensem que és molt difícil fer-se un lloc als circuits artístics de la ciutat: són poques les possibilitats que té un artista novell d'exposar sense pagar, o de mostrar la seva capacitat sense tenir contactes. És a dir, és difícil que et donin la seva confiança si abans no has exposat o has mostrat la teva obra en un altre espai. I aquesta és la raó d'Stripart: donar l'oportunitat a joves artistes per a mostrar davant el públic els seus treballs per primer cop, la seva primera frase al currículum. Per aquesta raó estem apostant per ells, donant llibertat de creació, sense prejutjar, sense ser galeristes ni comissaris. Però no ens volem quedar aquí. Entenem que una mostra com la nostra és un bon inici, però si la cosa no va més enllà, es queda coixa. Així que part del nostre treball és atraure programadors, professionals de la cultura de la ciutat, per que els coneguin, per que vegin les noves propostes. I aquest any hem donat un pas més, hem establert col·laboracions directes amb tres espais que han volgut escoltar el nostre projecte, que han cregut en ell i que s'han compromès a donar mobilitat als nostres artistes, a fer-los visibles als seus espais i per tant a donar-los una oportunitat: l'Antic Teatre, Setba-zona d'art i Festival Loop-Barcelona. El barri on es realitza aquesta mostra és un altra dada important, ja que forma part d'un altre dels nostres propòsits i objectius, apropar al barri del Guinardó, i per tant, als seus habitants, una mostra d'aquest tipus, demostrant així que la creativitat i l'art contemporani poden ser programats i visitats més enllà de les zones calentes de la ciutat, on el públic interessat en aquest tipus de mostres ja es dóna per convocat. L'art contemporani pot ser una expressió, filtrada per la realitat d'un artista, sobre la realitat, moltes vegades conjuntural, que travessa la ciutat o la societat o l'individu que la crea o els fets que l'envolten. Així doncs, projectes basats en l'art emergent en totes les seves expressions, haurien de rebre més recolzament, ja que segurament sense art mai no sabrem com som, ni en un futur sabran com érem. Patricia Campos Dinamitzadora Centre Cívic Guinardó
Con este concepto nació hace quince años la idea de crear una muestra de arte contemporáneo multidisciplinar (pintura, danza, performances, video-arte, escultura, instalaciones...) en donde expusiesen artistas jóvenes que estuviesen aún formándose o bien empezasen su andadura artística profesional. Stripart es una gran exposición, un gran abanico de formas expresivas en donde no hay temas, no hay disciplinas prefijadas, solamente buscamos proyectos que a través de la investigación y el trabajo, hayan llegado a ser innovadores, a romper estereotipos. Desde el centro cívico Guinardó creemos que es muy difícil hacerse un hueco en los circuitos artísticos de la ciudad: son pocas las posibilidades que tiene un artista novel de exponer sin pagar o de mostrar su capacidad sin tener contactos. Es decir, es difícil que te den su confianza si anteriormente no has expuesto o has mostrado tu obra en otro espacio. Y ésta es la razón de Stripart: dar la oportunidad a jóvenes artistas para mostrar ante el público sus trabajos por primera vez, ser la primera frase en su currículum. Por esta razón, apostamos por ellos, dando libertad de creación, sin prejuzgar, sin ser galeristas, ni comisarios, pero no queremos quedarnos ahí. Entendemos que una muestra como la nuestra es un buen inicio pero si la cosa se queda ahí, se queda coja. Así que parte de nuestro trabajo es atraer a programadores, a profesionales de la cultural de la ciudad, para que les conozcan, para que vean las nuevas propuestas. Y este año hemos dado un paso mas allá, hemos entablado colaboraciones directas con tres espacios que han querido escuchar nuestro proyecto, que han creído en él y que se han comprometido a dar movilidad a nuestros artistas, a hacerlos visibles en sus espacios y, por tanto, a darles una oportunidad: l'Antic Teatre, Setba-zona d'art y Festival Loop-Barcelona. El barrio donde se realiza esta muestra es otro dato importante, ya que forma parte de otro de nuestros propósitos y objetivos: acercar al barrio del Guinardó y, por tanto, a sus habitantes, una muestra de este tipo, demostrando así que la creatividad y el arte contemporáneo pueden ser programados y visitados más allá de las zonas calientes de la ciudad, donde el público interesado en este tipo de muestras ya se da por convocado. El arte contemporáneo puede ser una expresión, filtrada por la creatividad de un artista, sobre la realidad, muchas veces coyuntural, que atraviesa la ciudad o la sociedad o el individuo que la crea o los hechos que le rodean. Así pues proyectos de soporte hacia arte emergente en todas sus expresiones, deberían recibir más apoyo, ya que sin arte seguramente nunca sabremos cómo somos, ni en un futuro sabrán como éramos. Patricia Campos Dinamizadora Centro Cívico Guinardó
With these concepts was born, fifteen years ago, the idea of creating a contemporary and multidisciplinary art exhibition (paintings, dance, performances, video-art, sculpture, installations) where young artist still in training, or beginning their professional career, have the chance to expose. Stripart is a huge exhibition, a wide range of expressive forms with no themes or pre-fixed disciplines. We only look for projects that, through research and work, have achieved to be innovative, to break stereotypes. In Centre Cívic Guinardó we think it's really hard to find a place in the exhibiting circuits of the city: new artists have few chances of putting on a show without paying a fee or showing their skills without having any contacts. That is, it is quite difficult to be trusted if you have never shown your work in another place. That’s Stripart’s raison d’être: to give young artists the chance to show their work to a public for the first time, writing their first line in their curriculum. That's our reason to back them all the way, to give them the freedom to create, without preconceptions and without being gallery owners or commissioners. But we want to go further. We understand that an exhibition like ours is a good start point, but that is not enough. So part of our job is to get programmers and culture professionals from the city to meet them and get to know the new proposals. And this year we have taken one step further. We have started with three spaces that have committed themselves to give move our artists around, show them to the public therefore give them a chance: the Antic Teatre, Setba-Zona d'art and Festival Loop Barcelona. The neighbourhood where Stripart takes place is also important, because it is one of our goals and objectives to bringing an exhibition like that close to Guinardó and its residents, proving that creativity and contemporary art can be programmed and seen beyond the hot spots of the city. Contemporary art can be an artist’s expression of an often changing reality of the city, the society and the artist himself. Therefore projects promoting emergent art should get more support, because without art we would probably never know who we are, neither in the future will know who we were. Patricia Campos Cultural Coordinator of Civic Center Guinardó
15
´ CLUB DE VIDEO
El nou club de vídeo de Barcelona
2 dilluns cada mes: 7 i 21 de febrer a les 21 h. 7 i 21 de març a les 21 h. (confirmats) entrada lliure Organitzat per: HABITUAL VIDEO TEAM www.fluxfestival.org
16
El FLUX CLUB
El FLUX CLUB
L’hem iniciat l’octubre del 2010 amb una periodicitat setmanal, com una extensió del festival de vídeo d’autor FLUX, que hem organitzat des del 2005 en espais com el CCCB, CaixaForum i actualment a Arts Santa Mònica. Amb el FLUX CLUB volem complementar el festival des del punt de vista dels seus continguts i estendre el seu període d’acció més enllà dels dies estrictament dedicats al festival.
Se inició en octubre del 2010 con una periodicidad semanal, como una extensión del festival de vídeo de autor FLUX, que hemos organizado desde 2005 en espacios como el CCCB, CaixaForum y actualmente en Arts Santa Mònica. Con el FLUX CLUB queremos complementar el festival desde el punto de vista de sus contenidos y extender su período de acción más allá de los días estrictamente dedicados al festival.
El darrer trimestre del 2010 hem organitzat vuit sessions del club. Dues projeccions inaugurals col·lectives que recollien treballs recents o poc coneguts d'autors participants en edicions anteriors del festival; una altra amb l’espectacle de Live Cinema de Nikka & Alba G. Corral “The Space in Between”; i cinc sessions més amb projecció i col·loqui dedicades a Albert Merino, Jordi Mitjà, Llorenç Soler, Jacobo Sucari i Léos Ator & Josep M. Jordana.
En el último trimestre de 2010 hemos organizado ocho sesiones del club. Dos proyecciones inaugurales colectivas que recogían trabajos recientes o poco conocidos de autores participantes en ediciones anteriores del festival, otra con el espectáculo de Live Cinema de Nikka & Alba G. Corral "The Space in Between" y cinco sesiones más con proyección y coloquio dedicadas a Albert Merino, Jordi Mitjà, Llorenç Soler, Jacobo Sucari y Léos Ator & Josep M. Jordana.
és un club de vídeo que, amb una programació regular i amb la màxima flexibilitat, pretenem que reflecteixi la vitalitat del vídeo de creació a la nostra ciutat. La nostra intenció és poder acollir tot tipus de sessions: projeccions, videoperformances i col·loquis que ofereixin al públic la possibilitat del contacte directe amb els videocreadors. Tant poden ser sessions monogràfiques d'autors reconeguts, com col·lectives dedicades a autors emergents o a la presentació de treballs d’estudiants; i també sessions temàtiques o centrades en la videopoesia i la videodansa.
Posar en marxa el club ha sigut com tornar una mica als orígens, a l’any 2000, quan vam iniciar FLUX com a cicle de vídeo d’autor, amb sessions mensuals dedicades al vídeo. En aquell moment trobàvem a faltar un espai a la ciutat que programés vídeo amb regularitat, on els autors de vídeo que es movien a Barcelona poguessin mostrar la seva obra en sessions monogràfiques, amb la finalitat de veure l’evolució de cada autor. D’aquesta manera preteníem obtenir una bona visió de conjunt del seu treball, cosa difícil d’aconseguir a festivals i mostres col·lectives que compleixen una missió divulgativa, però que només permeten un coneixement parcial i generalment descontextualitzat de l’obra. Dins del cicle FLUX, del 2000 fins al 2004 vam programar trenta-dues sessions per les quals van passar molts dels autors vinculats a la ciutat de Barcelona que treballen en el camp del vídeo de creació (videoart, documental de creació, videoinstal·lacions, etc.). Aquestes projeccions es feien amb molt pocs mitjans i amb la imprescindible complicitat dels autors, dins de la mítica programació del G’s Club que la discogràfica independent G3G Records organitzava a la sala Sidecar de Barcelona. L’any 2004 es va acabar el G’s Club i vam evolucionar cap al format de festival. Ara, uns quants anys després, encara seguim trobant a faltar un espai on hi hagi una programació regular de vídeo que en sigui una plataforma de difusió. I això és el que pretenem amb el FLUX CLUB. De cara al 2011, tenim intenció de continuar amb sessions quinzenals en la mateixa línia. O sigui que si voleu saber què passa amb la creació videogràfica a la ciutat o si voleu un lloc per mostrar la vostra obra, teniu una cita els dilluns a l’Antic Teatre. HABITUAL VIDEO TEAM Equip videogràfic format des del 1991 per Lis Costa i Josep M. Jordana. Una branca fonamental de la nostra feina és la documentació videogràfica de concerts, espectacles de poesia, performances i espectacles teatrals de petit format. Col·laborem amb freqüència amb la discogràfica independent barcelonesa G3G Records i amb propost.org, entitat independent dedicada a les pràctiques poètiques contemporànies. Disposem d’un arxiu de més de 1.200 gravacions. Hem portat a terme videoaccions, hem participat en espectacles audiovisuals i tenim diversos vídeos editats i DVD publicats. Una altra branca de les nostres activitats és la programació de festivals, cicles i mostres de vídeo, com VIDEOPOESIA CATALANA, el festival FLUX i la programació del FLUX CLUB.
es un club de vídeo que, con una programación regular y con la máxima flexibilidad, pretendemos que refleje la vitalidad del vídeo de creación en nuestra ciudad. Nuestra intención es poder acoger todo tipo de sesiones: proyecciones, videoperformances y coloquios que ofrezcan al público la posibilidad del contacto directo con los videocreadores. Tanto pueden ser sesiones monográficas de autores reconocidos, como colectivas dedicadas a autores emergentes o a la presentación de trabajos de estudiantes y también sesiones temáticas o centradas en la videopoesía y la videodanza.
Poner en marcha el club ha sido como volver un poco a los orígenes, en el año 2000, cuando iniciamos FLUX como ciclo de vídeo de autor con sesiones mensuales dedicadas al vídeo. En ese momento echábamos de menos un espacio en la ciudad que programara vídeo con regularidad, donde los autores de vídeo que se movían en Barcelona pudieran mostrar su obra en sesiones monográficas, con el fin de ver la evolución de cada autor. De esta manera pretendíamos obtener una buena visión de conjunto de su trabajo, algo difícil de conseguir en festivales y muestras colectivas que cumplen una misión divulgativa, pero que sólo permiten un conocimiento parcial y generalmente descontextualizado de la obra. Dentro del ciclo FLUX, de 2000 hasta el 2004 programamos treinta y dos sesiones por las que pasaron muchos de los autores vinculados a la ciudad de Barcelona que trabajan en el campo del vídeo de creación (videoarte, documental de creación, videoinstalaciones, etc.). Estas proyecciones se hacían con muy pocos medios y con la imprescindible complicidad de los autores, dentro de la mítica programación del G's Club que la discográfica independiente G3G Records organizaba en la sala Sidecar de Barcelona. En 2004 se terminó el G's Club y evolucionamos hacia el formato de festival.
The FLUX CLUB
is a video club, with regular programming and maximum flexibility, we aim to reflect the vitality of video creation in our city. Our intention is to accommodate all types of sessions, screenings, video performance and discussion that offer people the ability to direct contact with the video makers. As can be recognized author monographic sessions, as and group dedicated to emerging artists or presentation of student papers and thematic sessions, focused on the video poetry and video dance. It began in October 2010 with a weekly regular recurrence, as an extension of author video festival FLUX, we have organized since 2005 in areas such as the CCCB, CaixaForum and currently in Santa Monica Arts. With the FLUX CLUB we complement festival from the point of view of content and extend their period of action beyond day strictly dedicated to the festival. In the last quarter of 2010 we have held eight meetings of the club. Two inaugural group projections that collected new and little known works of authors who participated in previous festivals, one with the spectacle of Live Cinema & Alba Nikka G. Corral "The Space in Between" and five more sessions with projection and conference dedicated to Albert Merino, Jordi Mitja, Llorenç Soler, James Sucari and Leos Ator & Josep M. Jordana. Starting the club was like going back a bit to the beginning, in 2000, when we initiated a cycle of autor video FLUX with monthly sessions dedicated to video. At that time we missed a space in the city to schedule regular video where the video authors who moved in Barcelona could show their work in monographic sessions in order to see the evolution of each author. In this way, we wanted to get a good overview of their work, something difficult to achieve in festivals and group exhibitions in their role informative, but allow only a partial and generally decontextualized knowledge of the work. Inside the cycle of FLUX, from 2000 to 2004 by thirty-two programmed sessions have passed a lot of authors of Barcelona City to work in the field of video creation (video art, documentary, video installations, etc.). These projections were made with very little means and with the necessary complicity of the authors, within the mythical programming of G's Club that the G3G Records independent label organized in Sidecar’s lounge,Barcelona. In 2004 we completed the G's Club and evolved into the festival format.
Ahora, varios años después, aún seguimos echando en falta un espacio donde haya una programación regular de vídeo que sea una plataforma de difusión. Y eso es lo que pretendemos con el FLUX CLUB. De cara al 2011, tenemos intención de continuar con sesiones quincenales en la misma línea. Así pues, si queréis saber qué pasa con la creación videográfica en la ciudad o si queréis un lugar para mostrar vuestra obra, tenéis una cita los lunes en Antic Teatre.
Now, several years later, we’re still missing a place where there is a regular video programming as a platform for dissemination. And that is what we intend with FLUX CLUB. Looking to 2011, we intend to continue with fortnightly sessions on the same line. So, if you want to know what happens with the videographic creation in the city or if you want a place to showcase your work, you have an appointment on Monday in the Antic Teatre.
HABITUAL VIDEO TEAM Equipo videográfico formado desde el 1991 por Lis Costa y Josep M. Jordana. Una rama fundamental de nuestro trabajo es la documentación videográfica de conciertos, espectáculos de poesía, performances y espectáculos teatrales de pequeño formato. Colaboramos con frecuencia con la discográfica independiente barcelonesa G3G Records y con propost.org, entidad independiente dedicada a las prácticas poéticas contemporáneas. Disponemos de un archivo de más de 1.200 grabaciones. Hemos llevado a cabo videoacciones, hemos participado en espectáculos audiovisuales y tenemos varios vídeos editados y DVD publicados. Otra rama de nuestras actividades es la programación de festivales, ciclos y muestras de vídeo, como VIDEOPOESIA CATALANA, el festival FLUX y la programación del FLUX CLUB.
HABITUAL VIDEO TEAM Videographic equipment made since 1991 by Lis Costa and Josep M. Jordana. A branch of our work is the videography documentation of concerts, performances of poetry, theater performances and small format. We collaborate frequently with the independent record company of Barcelona G3G Records, and propost.com, an independent entity dedicated to the contemporary poetic practice. We have an archive of more than 1,200 recordings. We conducted videoaccions, we participated in audiovisual works and we have several videos edited and DVD published. Another branch of our activities is the schedule of festivals, cycles and video samples, as CATALAN VideoPoetry, the festival FLUX and the programming FLUX CLUB.
17
TEATRE D’HUMOR
Cia. Hipocondríaco (Berlín)
10, 11 i 12 de febrer a les 21 h. 13 de febrer a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Intèrprets: Sabine Rieck i Sebastian Matt Idea: Cia Hipocondríaco Ull exterior: Julia Christ Regidor: León Touret Comunicació: Jour Majench www.sabine-rieck.com www.sebastianmatt.de
18
El meu nom
es Sabine Rieck i juntament amb Sebastian Matt vem començar a treballar la idea de Entre Algas y Alpes. Ens coneixem desde fa molt temps però no vàrem començar a treballar junts fins el 2009. Treballavem per la companyia Die Artistokraten, en un projecte on l´escenari era un parc molt gran i formàvem part d’una família reial barroca. L’espectacle es representava al bosc, al llac, pels camins, entre els arbres…. Durant el descans, en Sebastian i jo vàrem crear una mena de guia turística pel bosc i explicàvem a l´audiència histories rares sobre la vida al parc 200 anys enrere. Vem disfrutar tant treballant junts que varem decidir fer un duo per teatres i festivals. Els dos venim del món del cabaret, del circ, d’espectacles de carrer, per tant no teníem experiència de fer una peça teatral per dos personatges sense el suport del circ i el clown… el nostre objectiu no era utilitzar els nostres actes només per crear un espectacle amb improvisació de clown i actor. Volien explicar la historia de dos personatges característics, i varem escollir el càmping com a localització, perquè la gent va allà amb el que és realment necessari per a les seves vides ( i per algunes persones, molt és necessari....) I per què hi ha gent que va en aquests llocs de vacances? Per estar sol, per explorar la natura, per viure petites aventures? Hem intentat esbrinar tot això amb improvisacions, trobar imatges i buscar els diferents caràcters dels personatges, amb les tendes i els nostres cossos. Abans de començar aquest projecte, vem decidir que no ho faríem necessàriament per guanyar-nos la vida, i això va ser molt important per nosaltres, doncs ens sentíem més lliures de provar coses que no havíem fet abans i no teníem la pressió de si funcionaria comercialment. No hem tingut cap suport financer, ni la pressió d´un productor. Així doncs, el nostre objectiu és disfrutar del treball i buscar noves formules, d´una manera barata com és anar de càmping. Aquesta creació m´ha ajudat a trobar nou material pel meu repertori i performances i ens ha ajudat a desenvolupar l’espectacle a poc a poc. Vaig començar a fer teatre de carrer, cabaret i circ al començament dels ‘80 ,i tot això m´ha permès experimentar i tenir experiències molt diverses. Durant aquests anys he fet molta acrobàcia, treball aeri (corda, trapezi,..),tant en solo com en col.lectius (Archaos, Gosh), sempre he estat curiosa en aprendre noves coses. He tingut la oportunitat de començar en el circ, quan tota la onada de cabaret i nouveau cirque encara estava començant. Sentíem que tot era possible i no hi havien restriccions. He treballat en diversos tipus d’espectacles completament diferents,diferents mètodes, objectius, benèfics,lucratius, I he après que aquesta varietat de vida és el que més m´agrada. No pots arrepenjar-te amb al que has fet al passat, el teu cos i la teva ment canvien i i físicament i mentalment ja no és possible fer un treball atlètic durant dècades de la mateixa manera, però si t’escoltes a tu mateix vas descobrint que vols explicar coses diferentes a les diferentes edats. Jo sempre em pregunto a mi mateixa les coses el que vull mostrar, o viure. Després de molts anys de viatjar amunt i avall, vivint en caravanes, habitacions d´hotel,... sé que ara mateix gaudeixo de quedar-me el màxim temps possible a casa meva, a Berlín, i anar de gira de tant en tant. També disfruto donant classes i dirigir altra gent. Es curiós veure com es desenvolupa el món del circ i la varietat de possibilitats que hi ha per poder-te expressar.
Mi nombre
se Sabine Rieck y junto con Sebastian Matt hemos empezado a trabajar la idea de Entre Algas y Alpes. Nos conocemos desde hace mucho tiempo pero no empezamos a trabajar juntos hasta el 2009. Trabajábamos en la compañía Die Artistokraten, en un proyecto donde el escenario era un parque muy grande y formábamos parte de una familia real barroca. El espectáculo se representaba en el bosque, el lago, por los caminos, entre los árboles…. Durante el descanso, Sebastian y yo montamos una guía turística por el bosque y explicábamos a la audiencia historias raras sobre la vida en el parque 200 años atrás. Disfrutamos tanto trabajando juntos que decidimos hacer un dúo por teatros y festivales. Los dos venimos del mundo del cabaret, del circo, del espectáculo de calle, por lo tanto no teníamos experiencia en hacer una pieza teatral conr dos personajes , sin el apoyo del circo y el clown… nuestro objetivo no era utilizar nuestros actos sólo para crear un espectáculo con improvisación de clown y actor. Queríamos explicar la historia de dos personajes característicos, y escogimos el camping como localización, porque la gente va allí con lo que es realmente necesario para sus vidas ( y para algunas personas, mucho es necesario....) Y por qué hay gente que va a estos lugares de vacaciones? Para estar solo, para explorar la naturaleza, para vivir pequeñas aventuras? Hemos intentado averiguar todo esto con improvisaciones, encontrar imágenes y buscar diferentes caracteres en los personajes, con las tiendas y nuestros cuerpos. Antes de empezar este proyecto, decidimos que no lo haríamos necesariamente para ganarnos la vida, y esto fue muy importante para nosotros, pues nos sentíamos más libres de probar cosas que no habíamos hecho antes y no teníamos la presión de si funcionaría comercialmente. No hemos tenido ningún apoyo financiero, ni la presión de un productor. Así pues, nuestro objetivo es disfrutar del trabajo y buscar nuevas formulas, de una manera barata cómo es ir de camping. Esta creación me ha ayudado mucho a encontrar nuevo material para mi repertorio y performances y nos ha ayudado a desarrollar el espectáculo despacio. Empecé a hacer teatro de calle, cabaret y circo a principios de los ‘80 ,y todo esto me ha permitido experimentar y tener experiencias muy diversas. Durante estos años he hecho mucha acrobacia, trabajo aéreo (cuerda, trapecio,..), sola y en colectivos (Archaos, Gosh), siempre he tenido una gran curiosidad de aprender cosas nuevas. He tenido la oportunidad de empezar en el circo, cuando la onda de cabaret y nouveau cirque estaba empezando. Sentíamos que todo era posible y no habían restricciones. He trabajado en varios tipos de espectáculos completamente diferentes, diferentes métodos, objetivos, benéficos, lucrativos, Y he aprendido que esta variedad de vida es el que más me gusta. No puedes vivir con lo que has hecho en el pasado, tu cuerpo y tu mente cambian y físicamente y mentalmente ya no es posible hacer un trabajo atlético durante décadas del mismo modo, pero si te escuchas a tí mismo vas descubriendo que quieres explicar cosas diferentes en las diferentes edades. Yo siempre me pregunto a mí misma las cosas que quiero mostrar, o vivir. Después de muchos años viajando arriba y abajo, viviendo en caravanas, habitaciones de hotel,... sé que ahora mismo disfruto de mi casa, en Berlín, e ir de gira de vez en cuando. También disfruto dando clases y dirigiendo a otra gente. Es curioso ver cómo evoluciona el mundo del circo y la variedad infinita de posibilidades que hay para poder expresarse.
My name
is Sabine Rieck and jointly with Sebastian Matt we have begun to work on the idea “Entre algas y alpes”. We know each other for a long time, but we do not start working together until 2009. We were working for the company “Die artistokraten” in a project where the scene was a very big park and we were part of a baroque royal family. And beside a stage show, we could create little events in the forest or at the lake... So Sebastian and me we had the idea of create a special guide through the forest and tell to the audience weird stories about life in the park two hundred years ago. We enjoyed working together so we decided to do a duet by theaters and festivals. We both come from the world of cabaret, circus, street entertainment, we were not experienced in doing a theatrical piece with two prominent figures, without the support of the circus and the clown... Our aim was not to use our acts only to create a spectacle with improvisation of clown and acting... We wanted to explain the history of two typical figures and we chose the camping as location, because the people go there with what is really necessary for their lives (and for some people, much is required...). And why there are people who go to these places of vacations? To be alone, to explore the nature, to live little adventures? We have tried out all that with improvisations, to find images and to look for different characters in the prominent figures, with the tents and our bodies. We decide that we would not do it necessarily to earn our life with it and this was very important for us, since we were feeling freer to prove things that we had not done before and did not have the pressure of if it would work commercially. We had no financial support or pressure from a producer. So our goal is to enjoy work and find new ways, one way cheap as camping. This creation helped me finding new stuff for my performing repertoire and we develop the show slowly as work in progress. I started doing street theater, cabaret and circus in the early eighties and this has allowed me to experiment and have very different experiences. During these years I've done a lot of acrobatics, aerial work (rope, trapeze, ...), alone and in groups (Archaos, Gosh), I always had a great curiosity to learn new things I had the opportunity to begin in the circus, when the wave of nouveau cirque and cabaret were starting. We felt that everything was possible and had no restrictions. I was working worked in several completely different types of shows, different methods, goals, profit or non profit organisations and I learned that this variety of life is that I like. You cannot live with what you have done in the past, your body and your mind change and physics and mentally already it is not possible to do an athletic work during decades in the same way, but also if you listen to yourself, but if you listen to yourself you discover that you want to explain different things at different ages. So I always ask to myself the things I want to show, or live. After many years traveling up and down, living in caravans, hotel rooms, ... I know right now I really enjoy to stay as long as possible at home, in Berlin, and touring occasionally. I also enjoy teaching and leading other people. It is curious to see how it evolves the world of the circus and the infinite variety of possibilities that exists to be able to express yourself.
Sabine Rieck, polifacètica artista de circ, amb formació d‘acrobàcia i dansa, actriu i una mica pallassa, manipu-
ladora de hula hops, acordió, corda llisa i oukelele. Ha treballat amb companyies com “Archaos” i va ser una de les fundadores de la “Cie.Gosh”. Ha treballat el clown amb Michel Dallaire bufó i màscara amb Nina Tinaburri i teatre a Polònia amb Janina Szadeck. Inquieta viatgera, incorpora a la seva feina les vivències d‘ arrèu. Cabarets a San Francisco i a Seattle, i molt present dins l’escena berlinesa i francesa. Sabine combina la interpretació amb la direcció. A Barcelona va dirigir el “7è Circ d’Hivern de 9 barris” ‚‘Ulls Clucs‘ (2003), i la vam poder disfrutar a la carpa Bardelona, al final de les Rambles, l’any ‘90 i‘91. Ha dirigit ‘Phum Style‘ a l’escola de circ de Battamban, (Cambodia 2006), ‘Aquanuten‘, espectacle que passa dins d’un vaixell, ‘Urbane Varieteexplosion,‘ circ music hall a Austria i ‘Bambula‘ espectacle de circ i dansa a Berlín amb molt bona acollida.
Sebastian Matt
, fa l’escola artística de mim i drama a Berlín i stages amb Gabriel Buendia (Argentina) (cirque du soleil) i Michel Dallaire. Fa performances a Berlín i Hamburg i s’implica artísticament al Chamaleon Variété de Berlín. Premiat dos cops "nachwuchspreis fuer kleinkunst" de volksbuehne berlin "variete newcomer preis” del Chamaeleon variete berlin. Gira per França i funda el circ Itchy Feet, amb Coq au vin. Treballa en el duo Beafcake boys on giren durant 5 anys per itàlia, belgica, holanda i espanya. El 2009 monta “nackte huepochonder” amb Sabine Rieck, un muntatge de teatre còmic i treballen en un inolvidable espectacle dins d’un parc a Berlín “Die aristokraten” i és justament aquí on surt la idea de treballar un teatre d’objectes, còmic, corporal, fins i tot absurd.
19
´ NOVES DRAMATURGIES
Vértebro Teatro 17, 18 i 19 de febrer a les 21 h. 20 de febrer a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Autor, Actor i Director: Juan Diego Calzada Ajudant de direcció: Nazario Díaz Vestuari: Juan Diego Calzada Espai escenogràfic i il·luminació: Ángela López Espai sonor i vídeos: Juan Diego Calzada / Nazario Díaz Personal tècnic: Nazario Díaz / Eduardo Merino / Ángela López Producció: Vértebro Teatro www.vertebro.es
20
"La meva mare va estar a la vora de la mort en un hospital. Vaig estar al seu costat i la paciència em va obligar a respirar per tota la meva família... Feia mesos que el meu amor ja no hi era i la solitud era imminent i inevitable. En aquest moment vaig decidir treballar-hi"
“Mi
madre estuvo al borde de la muerte en un hospital. Estuve a su lado y la paciencia me obligó a respirar por toda mi familia... Hacía meses que mi amor ya no estaba y la soledad era inminente e inevitable. En ese momento decidí trabajar en ello”
“My mother
Juan Diego Calzada
Juan Diego Calzada
En aquesta proposta creuem la frontera de la interpretació, anem més enllà per ocupar de manera honesta el buit de l'irrepresentable artísticament, assumim la solitud inherent a les nostres vides i treballem al costat d'ella per convertir-la en símbol de poesia dins la nostra batalla, l'escena.
En esta propuesta cruzamos la frontera de la interpretación, vamos más allá para ocupar, de manera honesta, el hueco de lo irrepresentable artísticamente, asumimos la soledad inherente a nuestras vidas y trabajamos junto a ella para convertirla en símbolo de poesía dentro de nuestra batalla, la escena.
In our theatrical endevour, we cross the border of interpretation in an attempt to overcome the limits of theater and honestly occupy the artistically unrepresentable. We assume the solitude that is inherent in ours lives and work to convert it into a symbol of poetry in our battle, the performance.
Una batalla que mai s'acaba!
¡Una batalla que nunca acaba!
A battle that never ends!
Entrem en guerra amb l'art, amb nosaltres mateixos, amb els espectadors, amb el real i l'imaginari de l'amor, la mort i la paciència per arribar a plantejar en la mesura del possible algunes qüestions:
Entramos en guerra con el arte, con nosotros mismos, con los espectadores, con lo real y lo imaginario del amor, la muerte y la paciencia para llegar a plantear en la medida de lo posible varias interrogantes:
We engage in a war with art, with ourselves, with the spectators, with the perceptions of reality and imagination of love, death and patience, all in an effort to show these questions:
Qui ha de venir a jutjar els vius? Quin és el meu camí cap a la mort? Qui tornarà a omplir la meva ànima d'amor?
¿Quién ha de venir para juzgar a los vivos? ¿Cuál es mi camino hacia la muerte? ¿Quién volverá a llenar mi alma de amor?
Us obligarem a un cos a cos amb el costat més privat de l'amor i del sexe.
Os obligaremos a un cuerpo a cuerpo con el lado más privado del amor y del sexo.
Who will come to judge the alive ones? Which is my road to death? Who will come to fill my soul with love?
A Vértebro, caminem cap a espais teatrals on les paraules "intimitat" o "tabú" no tenen sentit. No busquem classificar o explicar el nostre art, més aviat, tot el contrari. Sabem que som híbrids i com a tal, actuem sense complexos. Si el teatre ha de ser urgència i perill, en aquest cas, la nostra proposta exhibeix sense límits la seva epidermis fisiològica i moral per fer de la sexualitat explícita una arma combativa, un artefacte proper a la confusió, el missatge, el dubte i el desig de ser des d'un altre lloc.
En Vértebro, caminamos hacia espacios teatrales donde las palabras “intimidad” o “tabú” carecen de sentido. No buscamos clasificar o explicar nuestro arte, más bien todo lo contrario. Sabemos que somos híbridos y como tal, actuamos sin complejos. Si el teatro debe ser urgencia y peligro, en este caso, nuestra propuesta exhibe sin límites su epidermis fisiológica y moral para hacer de la sexualidad explícita un arma combativa, un artefacto cercano a la confusión, el mensaje, la duda y el deseo de ser desde otro lugar.
Juan Diego Calzada
Amor: APRENDRÉ A FER EL RIDÍCUL LES VEGADES QUE FACI FALTA SI AMB AIXÒ ACONSEGUEIXO QUE ALGÚ TAMBÉ APRENGUI A ESTIMAR-ME ...
Amor: APRENDERÉ A HACER EL RIDÍCULO LAS VECES QUE HAGA FALTA SI CON ESO CONSIGO QUE ALGUIEN TAMBIÉN APRENDA A AMARME…
Mort: M'AGRADARIA QUE EL MEU CERVELL NO GOVERNÉS EL MEU COS, NO GOVERNÉS LA MEVAVIDA ...
Muerte: ME GUSTARÍA QUE MI CEREBRO NO GOBERNARA MI CUERPO, NO GOBERNARA MI VIDA…
Paciència: D’ALGUNA MANERA SEMPRE HE TINGUT LA SENSACIÓ D'ESPERA PERENNE PER ALGUNA COSA MERAVELLOSA O TERRIBLE QUE HA DE PASSAR ...
Paciencia: DE ALGUNA MANERA SIEMPRE HE TENIDO LA SENSACIÓN DE ESPERA PERENNE POR ALGO MARAVILLOSO O TREMENDO QUE HA DE SUCEDER...
was near death in the hospital. I was with her and the patience forced me to breathe for all my family... Months ago, my love was gone forever and the solitude was imminent and inevitable. Then I decided to work on it”
We will compel you to a melee with the more private side of love and sex. In Vértebro, we walk into theatrical spaces where the words "intimacy" or "taboo" are meaningless. We do not seek to classify or explain our art, rather everything opposite. We know that we are hybrids and as such, we perform without complexes. If the theater must be urgency and danger, our work shows without limits its physiological and moral epidermis to turn the explicit sexuality into a combat weapon, an artifact close to the confusion, message, doubt and desire to be other in somewhere else. Love: I WILL LEARN TO MAKE A FOOL ALL THE TIMES IF WITH IT THAT SOMEONE ALSO LEARNS TO LOVE ME... Death: I WISH MY BRAIN DID NOT RULE MY BODY, DID NOT RULE MY LIFE... Patience: SOMEHOW I HAVE ALWAYS HAD THE PERENNE FEELING WAITING FOR WONDERFUL OR TERRIFYING SOMETHING HAS TO HAPPEN...
21
CONCERT / PERFORMANCE
Gichi-Gichi Do
24, 25 i 26 de febrer a les 21 h. 27 de febrer a les 20 h.
entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Creación: Gichi-Gichi Do Performers: Niña Jonás y Sr. Curí www.gichi-gichi.com www.gichi-gichi.blogspot.com
22
L'objectiu
El objetivo
de Gichi-Gichi Do es el diseño y la creación de proyectos escénicos que se desarrollan bajo diferentes formatos: instalaciones escénicas, conciertos, performances. En Gichi-Gichi Do construimos nuestras propuestas elaborando los distintos materiales a partir de un conjunto de reglas que nosotros mismos nos imponemos. Algunas de estas reglas constituyen una metodología de trabajo que nos permite avanzar de forma eficaz. Otras reglas --externas a esta metodología-- nos permiten salir de la lógica del discurso. Trabajamos a partir de un tema que contaminamos bombardeándolo con otros temas que en principio no tienen una conexión clara con El Tema, pero que acaban funcionando como canales que alimentan al tema central apoyándolo, diseccionándolo o negándolo. Si en algún momento aparece algún tipo de línea argumental la cortamos, la borramos concienzudamente. Las imágenes, los objetos, las palabras viajan en diferentes direcciones. El discurso es pulverizado. Nos interesa trabajar a nivel dramatúrgico y escénico con herramientas extraídas de otras disciplinas artísticas y especialmente de la música popular contemporánea. Hacemos las cosas sin conocimiento, a lo tonto: jamás desechamos materiales por el simple hecho de que no tengan una clara justificación escénica. Hace mucho tiempo que eliminamos la pesada carga de la justificación. Desechamos sólo los materiales que nos parecen aburridos o inconsistentes. Hacemos cosas, proponemos acciones para saber quiénes somos, dónde estamos. La mayor parte de las acciones que proponemos y/o realizamos no tienen por qué tener un origen intelectual. Surgen de una intuición. La propuesta para una acción es pura intuición. La materialización de la acción nos permite observar y conocer el calado de la propuesta. A partir de la materialización escénica de la propuesta el espectáculo evoluciona, viaja hacia lugares que en un principio no tienen por qué tener una relación directa con El Tema.
Gichi-Gichi Do's mission is to design and create theatre projects that are performed in a variety of formats: theatre installations, concerts and performance pieces. In Gichi-Gichi Do we build our shows by producing material based on a set of rules that we impose on ourselves. Some of these rules make up a work methodology that allows us to progress effectively. Other rules —outside this methodology— allow us to escape from the logic of discourse. We work from one theme that we contaminate by bombarding with other themes that in principle have no clear connection with The Theme, but that end up by working as channels that feed into the central theme, either dissecting it or negating it. If at any time some kind of plot line emerges, we cut it, we consciously delete it. Images, objects, words all travel in different directions. The discourse has been smashed to pieces. We are interested in working at a dramatic and theatrical level using tools taken from other artistic disciplines and especially from contemporary pop music. We do things without knowledge, just randomly —we never throw stuff out just because it doesn't have an obvious justification for being performed. We got rid of the heavy burden of justification ages ago. We only throw out material that we think is boring or inconsistent. We do things, we act things so we get to know who we are, where we are. Most of the shows we create and/or perform don't have to have an intellectual basis. They come out of an intuitive feeling. Our approach to any show is pure intuition. Materialising a performance lets us watch and see how our approach catches on. Depending on how an action plays out on the stage, the show evolves, it travels to places that don't need to have any direct bearing on The Theme.
No Crema el Foc és un concert-performance per a bars de carretera, encara que també pot ser programat en salons d'hotels, cases particulars o grans teatres. Un concert en el qual els sons afilats de Sr. Curí acompanyen i traeixen els textos de Nena Jonás. Un concert en el qual la intimitat queda exposada de manera fràgil i lluminosa. No ens permetem el silenci perquè el silenci en aquest context suposaria omplir un buit, i encara no estem preparats per a això. Fins i tot quan callem es pot percebre un petit batec. El soroll generat es pot mastegar però no sempre és fàcil de digerir. A aquest espectacle arribem tard, en el moment en què tot s'acaba; s'acaba l'amor, s'acaba l'odi, s'acaba la il·lusió, s'acaba el perill, arribem just quan s'acaben les ganes. Ens fem presents per quedar-nos sense veu, fem soroll per a ningú, ens esforcem per abandonar. I cremem, al final cremem encara que no cremi el foc. El que crema és una altra cosa.
No Quema el Fuego es un concierto-performance para bares de carretera, aunque también puede ser programado en salones de hoteles, casas particulares o grandes teatros. Un concierto en el que los sonidos afilados de Sr. Curí acompañan y traicionan los textos de Niña Jonás. Un concierto en el que la intimidad queda expuesta de manera frágil y luminosa. No nos permitimos el silencio porque el silencio en este contexto supondría llenar un vacío, y aún no estamos preparados para ello. Incluso cuando callamos se puede percibir un pequeño latido. El ruido generado se puede masticar pero no siempre es fácil de digerir. A este espectáculo llegamos tarde, en el momento en que todo se acaba; se acaba el amor, se acaba el odio, se acaba la ilusión, se acaba el peligro, llegamos justo cuando se acaban las ganas. Nos hacemos presentes para quedarnos sin voz, hacemos ruido para nadie, nos esforzamos para abandonar. Y ardemos, al final ardemos aunque no queme el fuego. Lo que quema es otra cosa.
Fire Doesn't Burn is a concert-performance for roadside bars, although it could also be performed in hotel lounges, private homes or large theatres. A concert in which Sr. Curí's biting sounds accompany and betray texts by Niña Jonás. A concert in which intimacy is revealed in a fragile and luminous way. We don't allow silence because silence in this context would mean filling a void, and we're not ready for that yet. Even when we don't say anything you can hear a faint beat. The noise made can be chewed but it's not always easy to digest. We got to this show late, when everything had run out; no love left, no hate left, no dreams left, no danger left, we got here just as the will to do things ran out. We stand here to be speechless, we make noise for no-one, we strive to give up. And we burn, in the end we burn, even though fire doesn't burn. What burns is something else.
de Gichi-Gichi Do és el disseny i la creació de projectes escènics que es desenvolupen sota diferents formats: instal·lacions escèniques, concerts, performances. A Gichi-Gichi Do construïm les nostres propostes elaborant els diferents materials a partir d'un conjunt de regles que nosaltres mateixos ens imposem. Algunes d'aquestes regles constitueixen una metodologia de treball que ens permet avançar de forma eficaç. Altres regles --externes a aquesta metodologia-- ens permeten sortir de la lògica del discurs. Treballem a partir d'un tema que contaminem bombardejant-ho amb altres temes que en principi no tenen una connexió clara amb El Tema, però que acaben funcionant com a canals que alimenten al tema central recolzant-ho, disseccionant-ho o negant-ho. Si en algun moment apareix algun tipus de línia argumental la tallem, l'esborrem conscienciosament. Les imatges, els objectes, les paraules viatgen en diferents adreces. El discurs és polvoritzat. Ens interessa treballar a nivell dramatúrgic i escènic amb eines extretes d'altres disciplines artístiques i especialment de la música popular contemporània. Fem les coses sense coneixement, al ximple: mai rebutgem materials pel simple fet que no tinguin una clara justificació escènica. Fa molt temps que eliminem la pesada càrrega de la justificació. Rebutgem només els materials que ens semblen avorrits o inconsistents. Fem coses, proposem accions per saber qui som, on estem. La major part de les accions que proposem i/o realitzem no tenen per què tenir un origen intel·lectual. Sorgeixen d'una intuïció. La proposta per a una acció és pura intuïció. La materialització de l'acció ens permet observar i conèixer el calat de la proposta. A partir de la materialització escènica de la proposta l'espectacle evoluciona, viatja cap a llocs que al principi no tenen per què tenir una relació directa amb El Tema.
23
NOUS LLENGUATGES DEL COS
Julia Koch/Daniel Zippi
3 i 4 de març a les 21 h. 6 de març a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Concepte/direcció: Julia Koch/Daniel Zippi Coreografia: Julia Koch Direcció escènica: Daniel Zippi Creació i interpretació: Julia Koch, Marina Cardona, Raquel Salamanca, Juan Carlo Castillo, Alejandro Altamirano i Daniel Zippi Creació i interpretació musical: A determinar Disseny de so: Carsten Galle Video: Nimrod Friedman Management: Joan Puigdellívol Una producció de: Ribermúsica, Barcelona Antic Teatre / AdriAntic, Barcelona Amb el suport de: Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) i Ajuntament de Barcelona www.ribermusica.org
24
‘La Travesía’ tracta
‘La Travesía’ trata
de les confrontacions entre persones o els encontres que poden assaltar-nos just en una cruïlla. Aquest és el lloc on es prenen decisions, on les cultures es troben, es barregen, xoquen o cooperen, i aquest era el lloc on els herois es trobaven amb el seu destí a la mitología.
de las confrontaciones personales o los encuentros que pueden asaltar a uno justo en una encrucijada. Éste es el lugar donde se toman decisiones, el sitio donde las culturas se encuentran, se entremezclan, chocan o cooperan, y éste era también el lugar donde los héroes se encontraban cara a cara con su destino en la antigua mitología.
En els nostres treballs més recents hem tractat sobre els petits moments que ocorren en llocs públics i els hem exposat com una metàfora de la pròpia vida. En general, ens dediquem a cercar aquests petits moments efímers i a expandir-los a través d’una exploració abstracta que és com la revelació d’un instant, per tal d’aïllar-los mitjançant el moviment i la música.
En nuestros trabajos más recientes hemos tratado sobre los pequeños momentos que ocurren en lugares públicos y los hemos expuesto como una metáfora de la propia vida. En general, nos dedicarnos a buscar esos pequeños momentos efímeros y a expandirlos a través de una exploracion abstracta que es como la revelacion de un instante, a fin de aislarlos mediante el movimiento y la música.
El nostre darrer treball, el ‘Projecte: La Plage’, presentat a la Sala Ovidi Montllor el setembre de 2010, està pensat com la representació d’una estació de tren l’escenografia de la qual consisteix en tres columnes de llum que representen tres andanes on els trens arriben o des d’on surten. El moviment d’aquesta peça és horitzontal, amb els passatgers que deambulen i es creuen els uns amb els altres en el seu camí cap un altre lloc o destinació
Nuestro último trabajo, el ‘Projecte: La Plage’, presentado en la Sala Ovidi Montllor en septiembre de 2010, está pensado como la representacion de una estacion de tren cuya escenografia consiste en tres columnas paralelas de luz que representan tres andenes adonde los trenes llegan o de donde salen. El movimiento de esta pieza es horizontal, con los pasajeros deambulando y cruzándose unos con otros en su camino hacia otro lugar o destinación.
La
Travesia
(the Intersection) - set as the representation of a traffic crossing, La Travesia is about the confrontations and encounters one finds in the intersection, the place where decisions are made, the crossroads, the place where heroes meet their fate in mythology, the place where cultures collide and cooperate. In our work recently we have sought to take small moments in public settings and expound upon them as somehow metaphorical for life in general. We seek to take those small, passing moments and expand them in an abstract exploration and revelation of an instance. To isolate those telling moments through music and movement. Our last work, Projecte: La Plage is set in the representation of a train station where the stage is made up of three parallel lanes of light, representing platforms for arriving and departing trains. The movement for the piece being horizontal in nature, passengers passing each other on the platforms on their way to somewhere else.
A La Travesía el nou treball, l’escenografía consistirà en dues diagonals, dos camins que es creuen en un centre circular, que poden representar el lloc dels encontres al bell mig d’una cruïlla o que també poden evocar una pista de ball, una arena atlètica on les cultures entren en contacte o fins i tot, un lloc de confrontació.
En La Travesía, el nuevo trabajo, la escenografía consistirá en dos diagonales, dos caminos que se cruzan en un centro circular, que pueden representar el lugar de los encuentros en mitad de una encrucijada o que también pueden evocar una pista de baile, una arena atlética donde las culturas entran en contacto o incluso un lugar de confrontación entre personas.
Al voltant del centre, o ‘orquestra’, és on estarà el públic, ubicat entre els dos camins en diagonal pels quals els intèrprets entren, surten, passen o continuen o bé on es troben durant alguns moments d’expansió a partir d’un encontre casual o d’una decisió personal.
Alrededor del centro, u ‘orquesta’, es donde estará el público, ubicado entre los dos caminos en diagonal por los cuales los intérpretes entran, salen, pasan o continuan o donde intervienen durante algunos momentos de expansión a partir de un encuentro casual o de una decision personal.
La música i la dansa estan concebudes com una combinació d’estils de gran eclecticisme, amb referències a la world music de diferents cultures i tradicions fusionada amb música contemporània. Un grup d’instrumentistes residents a Barcelona, especialitzats en diferents tradicions musicals (jazz, pop, world music), fusionen les seves músiques amb un conglomerat de sons processats electrònicament i amb ritmes de les mateixes i altres cultures emesos per un laptop. És així, explorant i indagant en nous llenguatges mitjançant les tècniques d’avui, com la barreja de cultures baixa a la pista de ball i és posada a l’abast de l’home del carrer.
La música y la danza están concebidas como una combinación de estilos de gran eclecticismo, con referencias a la world music de diferentes culturas y tradiciones, que se fusiona con música contemporánea. Un grupo de instrumentistas residentes en Barcelona, especializados en diferentes tradiciones musicales jazz, pop, world music) fusionan sus músicas con un conglomerado de sonidos procesados electrónicamente y con ritmos de esas mismas y de otras culturas emitidas por un laptop. Es así, explorando e indagando en nuevos lenguajes mediante las técnicas de hoy, como la mezcla de culturas descende a la pista de baile y se pone al alcance del hombre de la calle.
Els intèrprets que formen el col·lectiu coreográfic procedeixen de diferents països (Catalunya, Alemanya, Xile, Perú, USA) i actualment resideixen a Barcelona; ells aporten a la peça el seu potencial creatiu, les seves tradicions i les seves sensibilitats, de manera que aquesta s’enriqueix extraordinàriament amb la barreja de diverses refereències culturals. Entre la música i les diferents seccions de moviment també hi haurà petits moments de diàlegs abstractes, a mode de converses al carrer, curtes i de caràcter poètic, que evoquen els diàlegs que qualsevol estranger podria mantenir amb un altre en una cruïlla.
Los intérpretes que forman el colectivo coreográfico proceden de diferentes países (Catalunya, Alemania, Chile, Perú, USA) y actualmente residen en Barcelona; ellos aportan a la pieza su potencial creativo, sus tradiciones y sus sensibilidades, de manera que ésta se enriquece extraordinariamente con la mezcla de diversas referencias culturales. Entre la música y las diferentes secciones de movimiento también habrá pequeños momentos de diálogos abstractos, a modo de conversaciones en la calle, cortas y de carácter poético, evocando los diálogos que cualquier extranjero podría tener con otro en un cruce de calles.
The company of movement performers will themselves be drawn from different nationalities and backgrounds now living in Barcelona, bringing their own traditions and sensibilities to the work for an even richer mixture of cultural referencing. Interspersed between and within the music and movement sections will be brief, abstract dialogues of street corner conversations. Short, poetic exchanges strangers might have in passing in the midst of the music and movement at the crossing.
Julia Koch és coreògrafa i ballarina nascuda a Alemanya i actualment resident a Barcelona, i Daniel Zippi és un director teatral, escriptor i actor de New York. Des de el nostre primer encontre de fa uns anys, ens hem interessat en combinar elements de diferents disciplines del camp de la interpretació per a crear la nostra pròpia forma d’expressió a l’escenari. A través d’un vocabulari de gran eclecticisme, que combina moviment, música original (creada ‘ex profeso’ per a cada ocasió) i conceptes escenogràfics de caràcter geomètric, a cada un dels nostres treballs pretenem descriure, a través d’un llenguatge metafòric, diferents aspectes de la gran història de la vida contemporània, que en el cas de les grans urbs com Barcelona es manifesta, a través de petites històries, encisadores però abstractes, en tota la seva gran paleta multicultural, perceptible a cada racó o encreuament.
Julia Koch es coreógrafa y bailarina nacida en Alemania y actualmente residente en Barcelona, y Daniel Zippi es un director teatral, escritor y actor de New York. Desde nuestro primer encuentro de hace unos años, nos hemos interesado en combinar elementos de diferentes disciplinas del campo de la interpretación para crear nuestra propia forma de expresión en el escenario. A través de un vocabulario de gran eclecticismo, que combina movimiento, música original (creada ‘ex profeso’ para cada ocasión) y conceptos escenográficos de carácter geométrico, en cada uno de nuestros trabajos pretendemos describir, a través de un lenguaje metafórico, diferentes aspectos de la gran historia de la vida contemporanea, que en el caso de las grandes urbes como Barcelona se manifiesta, a través de pequeñas historias, encantadoras pero abstractas, en su toda gran paleta multicultural, percibible en cada rincón o cruce de calles.
Julia Koch is a choreographer and dancer, originally from Germany now living in Barcelona, and Daniel Zippi is a theater director, writer and actor from New York. Since meeting some years ago it has been our interest to combine elements of different performing disciplines to create our own form of expression in a live theater setting. Utilizing eclectic movement vocabularies, original music and geometrical stage conceptions, we seek to tell an engaging, abstract narrative or story that is somehow metaphorical for the larger story of modern life surrounding us in an urban setting such as Barcelona, where the mixture of cultures is vividly apparent on every corner or intersection.
In La Travesia there will be two diagonal lanes intersecting in a circular center, representing the meeting place in the middle of the crossroads, a dance floor, an athletic arena where cultures meet and confrontations begin. The center or orchestra will be surrounded by the audience on all sides contained within the two intersecting, diagonal lanes where the performers enter and exit, pass and continue on, or linger in the expanded moment of a chance encounter or an extended private decision. The music and dance are meant to be an eclectic referencing of folk traditions and different cultures combined into a new modern mix. Live instrumentalists specializing in different folk traditions from around the world, based in Barcelona, mixed with an electronic conglomeration of the sounds and rhythms of these and other cultures conveyed via laptop. In this way exploring how the clash of cultures hits the dance floor and the street through modern technology.
Julia Koch (coreògrafa/ballarina). Vaig estudiar dansa clàssica i contemporània a Alemanya i França i he finalitzat la meva carrera de coreografia a
l’Institut del Teatre de Barcelona. Com a ballarina he col·laborat a Alemanya amb l’Staatstheater Darmstadt, el Tanzteather Robert Solomon i el coreògraf Guido Markowitz, a Catalunya amb la Cia. LAVS, La Veronal i el Gran Teatre del Liceu i als USA amb el Ridge Theater de New York. Com a coreògrafa i ballarina col·laboro amb Ribermúsica, que està creant ‘Riberdansa’ sota la meva direcció artística. La meva col·laboració creativa amb Daniel Zippi va començar el 2006, planificant la nostra primera peça: el ‘Projecte: La Plage’, presentat el 2010 a la Sala Ovidi Montllor. La Travesía és el nostre segon treball conjunt.
Daniel Zippi (director/dramaturg). Vaig iniciar la meva trajectòria professional en companyies de repertori clàssic als USA, com l’American Conservatory Theater de San Francisco, i vaig actuar a la TV i el cine. Després em vaig unir a bandes de música alternativa, vaig treballar com a productor d’espectacles públics i vaig tornar a actuar en companyies de teatre experimental als USA i Europa, com la Wooster Group i el Ridge Theater de New York. Recentement he treballar com a escriptor i dramaturg per a obres de teatre amb new music, incloent obres de compositors com David Lang i Michael Gordon. La Travesía és la meva segona col·laboració amb Julia Koch, essent la primera el ‘Projecte: La Plage’. Les dues peces formen com un quadern pensat per a una representació en repertori.
25
NOUS LLENGUATGES DEL COS
Mireia de Querol i Duran Creació i interpretació: Mireia de Querol i Duran Direcció coreogràfica: Angela Lamprianidou Música: Angela Lamprianidou i Beethoven
Residència artística: Teatre La Unió (Sant Cugat del Vallès) i Centre Cívic de les Corts (Barcelona)
Angela Lamprianidou / Cía. Lavs and Guest
Coreografia i interpretació: Angela Lamprianidou / Cia Lavs Llums: Ignasi Llorens Música: Paul Rose
Col·laboradors: Institut del Teatre (Barcelona) i Schwankhalle (Bremen) www.lamprianidou.com
10, 11 i 12 de març a les 21 h. 13 de març a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
26
Mireia de Querol inicia la formació com a ballarina a diversos centres, entre ells destaca: L’Aula
de Dansa de la UAB (2000-2003). Cursa el Grau Superior de Dansa Contemporània (BA Modern Theatre Dance) a la Theatreschool, Amsterdam School of the Arts (AHK), Holanda, 2003-2007. Paral·lelament també cursa la llicenciatura d’Humanitats a la Universitat Autònoma de Barcelona. Professionalment ha treballat amb el coreògraf japonès Kenzo Kusuda, la Companyia de Danza Plan B, i amb creadors emergents com Àngela Lamprianidou, Albert Quesada i Ariadna Estalella. Com a coreògrafa ha creat Maisema, el paisatge de la pròpia por (2007-2008), Charles, Mireia i altres (2008-2009) i ha participat en el projecte “3 processos de creació”, 1era edició, La Porta, on ha creat juntament amb Mara Smaldone la peça “Escenes amb tu”. Per a mi la dansa, des de petita, ha estat una via per poder “ser”, expressar-me, ocupar l’espai en aquest món d’una manera plena i personal. Amb la dansa trobo una oportunitat de compartir el que sóc, de deixar que el meu cos i la meva ment, units d’una manera més completa, parlin per mi. La creació surt d’una necessitat similar, la d’obrir els modes d’expressió, i la de multiplicar les possibilitats, poder “ser”, de mil maneres. Crec que a la societat actual el fet creatiu ha de ser una experiència compartida, que provoqui un eco per inspirar i estimular l’esperit creatiu en la totalitat de la nostra societat. Els artistes hem d’alimentar la creativitat del col·lectiu social, és la nostra aportació per fer una societat millor.
Para mí la danza, desde niña, ha sido una manera de poder “ser”, expresarme, ocupar el espacio en este mundo de una forma personal y con plenitud. En la danza encuentro una oportunidad de compartir lo que soy, de dejar que mi cuerpo y mi mente, unidos de una forma más completa, hablen por mí. La creación sale de una necesidad similar, la de abrir los modos de expresión y la de multiplicar las posibilidades, poder “ser”, de mil formas. Creo que en la sociedad actual el hecho creativo tiene que ser una experiencia compartida, que provoque un eco para inspirar, despertar el espíritu creativo en la totalidad de nuestra sociedad. Los artistas tenemos que alimentar la creatividad del colectivo social, ésta tiene que ser nuestra aportación para una sociedad mejor.
Dance for me is, since being a child, a way expression, and a strategy to occupy the space in this world in a personal manner. Within dance I find an opportunity to share what I am, and let my body and my mind, connected in a more complete way, speak for me. In creating I find a similar need, to open up new ways of expression, to multiply the possibilities, being able to “be” in thousand ways. I believe that in our society, the creative fact has to be a shared experience that provokes an eco to inspire and awaken the creativity in the totality of our society. The artists, we have to feed the creativity of the social collective, this has to be our involvement for a better society.
La idea d’aquest solo va començar un vespre mirant un curtmetratge de Charles Chaplin titulat “A la una de la matinada”. Vaig decidir inspirar-me en la seva fisicalitat, emotivitat i bogeria per crear un retrat mig propi i mig inventat. Un retrat que parla del record, de les múltiples vides viscudes, dels totes les persones/personatges que hem estat i que viuen amagades en la nostra memòria. Una memòria plegada d’objectes i imatges que ens permeten reviure tot allò que som. Com ens relacionem amb aquests personatges múltiples que ens habiten? Podem donar vida a allò inanimat, amb la nostra imaginació? En aquest intent de reviure el passat és on desperta la nostra bogeria més íntima, on ens convertim en titelles de la nostra memòria. Amb aquest solo també busco el desenvolupament d’un llenguatge de moviment personal on, a través del cos i l’acció que genera, pugui desplegar el meu univers individual com a intèrpret i creadora. Què hi veiem? Gestualitat, acció, expressivitat, pausa... Una partitura escrita a partir del gest i l’acció que es desenvolupa, creant relacions, reals o imaginades. Un cos que dialoga amb ell mateix i amb els objectes de la seva memòria. La vulnerabilitat d’aquest cos, personatge del present i del passat, la seva sorpresa i el seu eco en l’espai.
La idea de este solo empieza una tarde mirando un corto de Charles Chaplin titulado “A la una de la madrugada”. Decidí inspirarme en su fisicalidad, emotividad y locura para crear un retrato, medio propio y medio inventado. Un retrato que habla del recuerdo, de las múltiples vidas vividas, de todas las personas/personajes que hemos sido y que viven escondidas en la nuestra memoria. Una memoria llena de objetos e imágenes que nos permiten revivir todo aquello que somos. ¿Cómo nos relacionamos con estos múltiples personajes que nos habitan? ¿Podemos dar vida a lo inanimado con nuestra imaginación? En este intento de revivir el pasado es donde se despierta nuestra locura más íntima, donde nos convertimos en marionetas de nuestra memoria. Con este solo también busco el desarrollo de un lenguaje de movimiento personal en el que, a partir del cuerpo y la acción que genera, pueda desplegar mi universo individual como intérprete y creadora. ¿Qué vemos en él? Gestualidad, acción, expresividad, pausa... Una partitura escrita a partir del gesto y la acción que se desarrolla creando relaciones, reales o imaginadas. Un cuerpo que dialoga con sí mismo y con los objetos de su memoria. La vulnerabilidad de este cuerpo, personaje del presente y del pasado, su sorpresa y su eco en el espacio.
The idea of this solo started one afternoon, watching a short movie from Charles Chaplin “At One am”. I have inspired by his physicality, very emotional scene and madness, to create a portrait, half self reflected, half invented. A portrait that speaks about our memories, the multiple lives we lived, of all the persons/characters we have been, which live hidden in our memory. A memory full of objects and images that help us find again all what we are. How do we relate with all the persons that live in us? Can we bring to live what isn’t animated with our imagination? In this attempt to live again the past is where our most intimate madness, where we become puppets of our memory. With this solo I look for a development of a personal movement language, where working from the body and its action, I can open up my individual universe as a maker and performer. What do we see in it? Gesture, action, expressivity, pause... A score written from gesture and action that develops creating relationships, real o imagined ones. A body that speaks with itself and the objects of its memory. The vulnerability of this body, character from the present and the past, its surprise y its eco in the space.
Angela Lamprianidou i Mireia de Querol formem part del col·lectiu Cia. Lavs. Presentem dos solos vinculats per una reflexió sobre el passat, el present i l’esdevenir. Hem treballat juntes des del 2009 i actualment estem preparant una performance on ens preguntem què és un encontre, i per què serveixen els encontres. Probablement es presentarà a la Biennal de l’Índia 2015, Bollywood.
Angela Lamprianidou y Mireia de Querol formamos parte del colectivo Cía. Lavs. Presentamos dos solos vinculados por una reflexión acerca del pasado, el presente y el porvenir. Hemos trabajado juntas desde el 2009 y actualmente estamos preparando una performance donde nos preguntamos qué es un encuentro y para qué sirven los encuentros. Posiblemente se presentará en la Bienal de India 2015, Bollywood.
Angela Lamprianidou and Mireia de Querol are part of the collective Co. Lavs. We present two solos, both concerned with a reflection on the past, the present, and the upcoming future. We have been working together since 2009 and at the moment we are working on a performance where we ask ourselves what a meeting is, and what are the purposes of meetings. Probably it will be presented in Biennale India 2015, Bollywood.
Angela Lamprianidou ha estudiat dansa contemporània a Essen i Fuerth, Coreografia a
l’Institut del Teatre de Barcelona i des del 2003 crea les seves pròpies peces. Ha estat convidada amb els seus espectacles a diversos festivals com Arena Festival Erlangen, No Ballett Ludwigshafen, Outnow Festival Bremen i va guanyar el premi “Dansa més a prop” el 2009 amb la seva peça SIT a Barcelona. Els seus espectalces: 2003 Time, 2006 Katahrsis, 2007 El cuerpo del otro, 2008 Short cuts collage, 2009 Back to emotions, 2010 Sitz. Ha col·laborat amb Tomeu Verges, Carol Brown, Uwe Heim, Alexandra Rauh,Mirenda Pennel i Santiago Sempere.
Aquesta peça s'ha anat desenvolupant amb el temps, en un procés de canvi constant, de joc amb els materials i la manera de posar-los en escena.El meu treball, en general, es basa en la composició coreogràfica, en combinació amb l'art de la performance. “Short cuts collage” es va crear l'any 2006 per al Schwankhalle Bremen “Outnow festival”. Una bona amiga i artista va donar a aquesta peça el nom de “plakativer tanz”, i després es va canviar per “Short cuts”, més entenedor per al públic. En general, “Short cuts” és així, entenedor i accessible per a tots, benvinguts!
Esta pieza se ha ido desarrollando con el tiempo, en un proceso de cambio constante, de juego con los materiales y la manera de ponerlos en escena. Mi trabajo, en general, se basa en la composición coreográfica (este es mi motor para la creación), en combinación con el arte de la performance.“Short cuts collage” fue creado en el 2006 para el Schwankhalle Bremen “Outnow festival”. Una buena amiga y genial artista dio el nombre a esta pieza “plakativer tanz” y después se cambió por “Short cuts”, más entendible para el público. En general, “Short cuts” es así, cercano y accesible para todos, ¡bienvenidos!
This piece is an investigation about time, a process what is changing all the time, I play with different materials and scenic. My work is based on the fusion of composition and performing arts. “Short cuts” was created for the Festival Outnow (2006) in the Schwankhalle Bremen, Germany. A friend of mine, a very good artist was my assistant and named the performance “plakativer tanz”, as we thought about and we decided to put the name “Short cuts”; people could have a better access to the name. “Short cuts” is like that, they are different cuts of frames, of situations what are changing in time and circumstances, so I wait for you!
27
PERFORMANCE
Fafá Franco
15 de març a les 21 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Intèrpret i Creació: Fafá Franco Direcció: Lu Pulici Coreografia: Diana Machado Música: Nick Prescott Fotografia: Elena Kuroda Il.luminació: Lu Pulici Vestuari i Perruqueria: Fafá Franco Escenografia: Lu Pulici Col.labora: Espai Bolivia Now Co-producció: Sienta la Cabeza, Trukitrek Agraïments: Imanol Ossa, Josep Piris, María Teresa Cano, Poupee Molina, Renèe Bethencourt, Tatiana da Silveira i Wellington de Oliveira Junior www.sientalacabeza.com
28
Des d'una edat
molt primerenca, vaig sentir curiositat d’experimentar amb els cabells. Aquest gest lúdic va anar poc a poc, transformant-se en el meu mitjà d'expressió artística. Inicialment em vaig dedicar a una perruqueria personalitzada, en un espai íntim, delimitat per quatre parets i emparat per un mirall com a mediador d'un diàleg que culminava amb una transformació personal. La creixent necessitat de crear amb aquest element màgic em va portar a la plaça pública amb una excèntrica perruqueria que, sobre l’escenari, es convertiria en un espectacle. I la transformació passà llavors a ser teatral. Han passat els anys i segueixo en ebullició. Torno a la intimitat de les quatre parets. Aquesta vegada són les del teatre les que m’acullen per a una acció performàtica: “Transformació en Primera Persona”. Amb aquesta acció pretenc reflectir el tancament d'un cicle personal i, a nivell professional, obrir una reflexió sobre els cabells i la seva representació simbòlica, tocant aspectes psicològics i arquetípics tan presents en el nostre inconscient col·lectiu. En definitiva, parlar de les transformacions personals necessàries al llarg de la vida i de la imprescindible implicació directa de l'individu en aquest procés. La imatge personal és una cosa molt venerada en la nostra cultura. La societat estableix cànons de bellesa perquè ens sentim acceptats socialment i, a través de la indústria de la moda, crea estils molt concrets que inclouen una sèrie de patrons amb què cal identificar-se. Queda d'aquesta manera molt poc espai per a la nostra expressió individual. És la meva intenció trencar amb aquestes idees preestablertes i llançar una mirada cap a l'autoimatge estètica, basada en les necessitats individuals de cada persona en relació amb la seva manera de ser i les seves inquietuds. En aquest sentit, m'arrisco a dir que els cabells poden ser una eina molt interessant en el procés d'autoconeixement, si són utilitzats com una forma d'expressió interna per reflectir la nostra individualitat i alhora una visió pròpia del món. La meva llarga experiència m’ha demostrat que els cabells són un canal molt valuós en aquest procés, ja que són part d'un mateix i tenen una qualitat mutant i regeneradora. En els moments importants de transformació personal, un canvi radical de cabells pot segellar un procés intern, o bé funcionar com a motor perquè aquest ocorri. En aquestes circumstàncies es posen en joc vivències internes tan fortes que a vegades falta valentia per atendre els desitjos més íntims de transformació i afavorir la ruptura amb el preestablert. Sorgeix llavors la por al desconegut, al judici de l’entorn davant el canvi i, principalment, a les pròpies emocions davant de la imatge renovada que li lliurarà el mirall. “Transformació en Primera Persona” representa el viatge de la protagonista en la recerca de si mateixa. En la seva trajectòria pel Laberint, espai simbòlic d’aquesta recerca, s'enfronta a les pors i els desitjos implicats en aquest deixar enrere una imatge que ja ha complert el seu cicle, imatge representada per una llarga cabellera de nou anys de vida. En aquest viatge contacta amb els seus records i experiències, revelats a les maletes que porta a sobre i que anirà deixant al llarg del camí. A poc a poc es desfà del pes que representa la seva imatge estancada, fins a trobar-se amb la que simbolitzarà la seva més íntima necessitat de transformació. Arriba llavors a entendre que la renovació passa per l'alliberament de tota classe d'afeccions i que reconeixent clarament el final d'un cicle podrà abraçar l'inici de la nova etapa.
Desde edad
muy temprana sentí curiosidad de experimentar con el cabello. Ese gesto lúdico fue poco a poco transformándose en mi medio de expresión artística . Inicialmente me dediqué a una peluquería personalizada. En un espacio intimo, delimitado por cuatro paredes y amparado por un espejo, mediador de un diálogo que culminaba en una transformación personal. La creciente necesidad de crear con este elemento mágico me llevó a la plaza pública con una excéntrica peluquería, que sobre un escenario, se convertiría en un espectáculo. La transformación pasó entonces a ser teatral. Han pasado los años y sigo en ebullición. Vuelvo a la intimidad de las cuatro paredes. Esta vez son las del teatro las que me acogen para una acción performática, “Transformación en Primera Persona”. Con la cual pretendo reflejar el cierre de un ciclo personal y, a nivel profesional, abrir una reflexión sobre el cabello y su representación simbólica, tocando aspectos psicológicos y arquetípicos tan presentes en nuestro inconsciente colectivo. En definitiva, hablar de las transformaciones personales necesarias a lo largo de la vida y de la imprescindible implicación directa del individuo en este proceso. La imagen personal es algo muy venerado en nuestra cultura. La sociedad establece cánones de belleza para que nos sintamos aceptados socialmente y, a través de la industria de la moda, crea estilos muy concretos que abarcan una serie de patrones con los que hay que identificarse. Queda de este modo muy poco espacio para nuestra expresión individual. Es mi intención, romper con estas ideas preestablecidas y volver la mirada hacia la auto-imagen estética, basada en las necesidades individuales de cada persona en relación a su manera de ser y a sus inquietudes. En este sentido, me arriesgo a decir que el cabello puede ser una herramienta muy interesante en el proceso de auto conocimiento, si es utilizado como forma de expresión interna que refleje nuestra individualidad y a la vez una visión propia del mundo Mi larga experiencia me ha demostrado que el cabello es un canal muy valioso en este proceso, dado que es parte de uno mismo y tiene una cualidad mutante y regeneradora. En los momentos importantes de transformación personal, un cambio radical del cabello puede sellar un proceso interno, o bien funcionar como motor para que este ocurra. En estas circunstancias se ponen en juego vivencias internas tan fuertes que a veces falta valentía, para atender a los deseos más íntimos de transformación que favorezcan la ruptura con lo preestablecido. Surge entonces el miedo a lo desconocido, al juicio del entorno frente al cambio y, principalmente, a las propias emociones delante de la imagen renovada que le entregará el espejo. “Transformación en Primera Persona” representa el viaje de la protagonista en la búsqueda de Si misma. En su trayectoria por El Laberinto, espacio simbólico de esta búsqueda, se enfrenta a los miedos y deseos implicados en este dejar atrás una imagen que ya cumplió su ciclo. Imagen ésta representada por una larga melena de nueve años de vida. En este viaje contacta con sus recuerdos y experiencias, reveladas en las maletas que lleva consigo y que irá dejando a lo largo del camino. Poco a poco se deshace del peso que representa su imagen estancada, hasta encontrarse con aquella que simbolizará su más intima necesidad de transformación. Llega entonces a entender que la renovación pasa por la liberación de toda clase de apegos y reconociendo claramente el final de un ciclo podrá abrazar el inicio de la nueva etapa.
From an early age
I felt drawn to experiment with hair, and gradually this grew to become my means of artistic expression. Initially I worked as a private personal hairdresser. In this intimate space between four walls, the mirror acted as a mediator in a dialogue that would result in a personal transformation. An increasing need to create with this magical element took me out into public spaces with an eccentric hairdressing salon, and as this was on a stage, it became a show. As a result, the transformation took on a theatrical element. Years have passed, and I continue to explore. I now return to the intimacy provided by four walls, but this time in the space of the theatre, with the performance “Transformation in First Person”. With this I intend to express the ending of a personal cycle, and, on a professional level, reflect on hair and it’s symbolic representation, dealing with psychological and archetypical aspects that exist in our collective unconscious. In doing so my aim is to speak of the necessary personal transformations throughout life, and the vital and direct implication of the individual in this process. Personal image is something highly revered in our culture. Society establishes canons of beauty for us to feel socially acceptable, and quite definite styles are created by the fashion industry, forming a series of patterns with which we have to identify. In this way little space remains for our individual expression. My intention is to break with these preconceived ideas and look towards the aesthetic selfimage, based on the individual needs and concerns of each person in relation to his or her way of being. In this sense, I would go as far as to say that hair can be an extremely useful means in the process of self-knowledge, if it is used as a form of internal expression, an expression that reflects our individuality, and at the same time our own vision of the world. My long experience has made it clear to me that hair is a very valuable tool in this process, given that it forms part of us and has a changing and regenerating quality. In important moments of personal transformation, a radical change of hair can express an internal process, or act as a catalyst for this to occur. Under these circumstances the play of internal processes can be so powerful that at times there is a lack of courage to attend to the most intimate desire for change, which involves a break from established convention. A fear of the unknown appears, of the judgment of our surroundings with regard to the change, and above all, of our own emotions at the renewed image the mirror shows us. “Transformation in First Person” represents the journey of the protagonist is search of herself. In her path through the labyrinth, the symbolic space of this search, she faces the fears and desires that are implied in leaving behind an image that has now fulfilled it’s cycle. This image is represented by a long length of hair which is nine years old. In this journey she encounters memories and experiences, revealed in the suitcases she carries with her and will leave behind on the way. Gradually the weight represented by her stagnant image lessens, until she finds that which symbolises her most intimate need for transformation. She comes to realise that renovation is liberation from all kinds of clinging, and recognising clearly the end of a cycle, is able to welcome the beginning of a new stage of being.
Fafá Franco. Vaig néixer al Brasil i porto gairebé mitja vida a Bar-
celona. Per herència genètica sóc perruquera. Per a l'exercici d'aquesta mil·lenària professió, la meva formació en psicologia m'ha dotat d'una mirada que va més enllà del criteri purament estètic. La meva vena artística em va conduir a l'escenari amb la innovadora proposta d'una perruqueria performàtica. A dia d'avui diria que sóc psicoperruquerartística. Vaig ser cofundadora de la Companyia Osadía l'any 1996. Des del 2001, amb la Companyia Sienta la Cabeza he corregut món, portant alegria a molts festivals amb els nostres extravagants pentinats i amb bona música. Ara em preparo per a una nova aventura, la interpretació teatral, assistida per la coreògrafa Diana Machado i sota la direcció de Lu Pulici, de la Companyia Trukitrek.
29
´ NOVES DRAMATÚRGIES
Juan Navarro Societat Teatral Miperro
17, 18 i 19 de març a les 21 h. 20 de març a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Idea, creació i direcció: Juan Navarro Interpretació i creació: Agnés Mateus Pianista: Pedro Gutierrez Vestuari: Nieves Casquete Direcció tècnica: Ferdy Esparza Producció: Societat Teatral Miperro Efectes de so: Raul de Alba Coproduït per: Antic Teatre, Barcelona, Cèl.lula Sant Mori, Pontós, Girona www.juan-navarro.es
30
Fa disset anys vaig conèixer a un tipus a Berlín que es deia Friedrich, era un més del barri de Mitte. Després de la caiguda del mur, Mitte i alguns altres barris de l'Est, van quedar buits, els carrers presentaven un aspecte fantasmagòric, encara podies sentir el pes de la guerra a les façanes, a les voreres imprevisibles, mai abans, havia conviscut amb tanta precarietat en una ciutat d'Europa. Hi havia espai, hi havia foscor, hi havia brutícia pertot arreu, molta brutícia i també hi havia la possibilitat d'ocupar, d'inventar, de crear en aquest entorn d'absències, on la intervenció de l'estat encara no havia començat. En aquest escenari em vaig trobar amb Friedrich, un tipus molt prim de Leipzig que es dedicava a morir pertot arreu, la seva idea consistia en això, a morir sense previ avís. Podia fer-ho en qualsevol lloc, una parada de metro, un bar, una caixa d'estalvis, qualsevol lloc. Al cap d'una estona d’estar mort, algú l’atenia, ell s’aixecava i desapareixia del lloc sense donar explicacions. Després d'un any a Berlín, vaig comprendre que per Friedrich, la idea de morir en públic era la seva proposta artística, de la qual mai se li hagués ocorregut fer publicitat, donar explicacions conceptuals, ni tan sols debatre-la amb els amics. Ell es moria unes quantes vegades al dia i ja està. Un matí molt fred me’l vaig trobar tirat en la Oranien strasse, a Kreuzberg, vaig pensar que estaria fent una de les seves morts conceptuals, però quan vam creuar la mirada, em va saludar amb una simpatia que em va sorprendre. Llavors em vaig adonar que portava tota l’esquena plena de merda, o s'havia cagat o havia caigut sobre una merda. Em va preguntar que on em dirigia, jo li vaig dir que anava cap a una galeria d'uns coneguts, a la inauguració d'una exposició de pintura hiperrealista d'un artista local d'èxit. Friedrich va decidir acompanyar-me. Arribem a la galeria i després de beure un vi blanc que oferia el galerista, el meu amic es va morir de sobte enmig de la sala. A poc a poc la incomoditat general va anar en augment, ningú s'atrevia a ajudar al mort, Friedrich estava en una postura bastant lletja i incòmoda, i desprenia una olor a merda insuportable, algú va dir: “això és indignant”. Potser Friedrich volia convertir aquesta inauguració en un esdeveniment indigne, o simplement convertir el seu cos, una vegada més, en alguna cosa indigne. Mai més el vaig tornar a veure.
Hace diecisite años conocí a un tipo en Berlín que se llamaba Friedrich, era uno más del barrio de Mitte. Después de la caída del muro, Mitte y algunos otros barrios del Este, quedaron vacíos, las calles presentaban un aspecto fantasmagórico, todavía podías sentir el peso de la guerra en las fachadas, en las aceras imprevisibles, nunca antes, había convivido con tanta precariedad en una ciudad de Europa. Había espacio, había oscuridad, había mugre por todas partes, mucha mugre y también había la posibilidad de ocupar, de inventar, de crear en ese entorno de ausencias, donde la intervención del estado todavía no había comenzado. En ese escenario me encontré con Friedrich, un tío muy delgado de Leipzig que se dedicaba a morir por todas partes, su idea consistía en eso, en morir sin previo aviso. Podía hacerlo en cualquier lugar, una parada de metro, un bar, una caja de ahorros, cualquier sitio. Al cabo de un rato de estar muerto, alguien le atendía, él se levantaba y desaparecía del lugar sin dar explicaciones. Después de un año en Berlín, comprendí que para Friedrich la idea de morir en público era su propuesta artística, de la cual nunca se le hubiera ocurrido hacer publicidad, dar explicaciones conceptuales, ni siquiera debatirla con los amigos. Él se moría unas cuantas veces al día y ya está. Una mañana muy fría me lo encontré tirado en la Oranien strasse, en Kreuzberg, pensé que estaría haciendo una de sus muertes conceptuales pero cuando cruzamos la mirada, me saludó con una simpatía que me sorprendió. Entonces me percaté de que llevaba toda la espalada llena de mierda, o se había cagado o se había caído sobre una mierda. Me preguntó que a dónde me dirigía, yo le dije que iba hacia una galería de unos conocidos, a la inauguración de una exposición de pintura hiperrealista de un artista local de éxito. Friedrich decidió acompañarme. Llegamos a la galería y después de beber un vino blanco que ofrecía el galerista, mi amigo se murió de repente en medio de la sala. Poco a poco la incomodidad general fue en aumento, nadie se atrevía a ayudar al muerto, Friedrich estaba en una postura bastante fea e incómoda, y desprendía un olor a mierda insoportable, alguien dijo: “esto es indignante”. Quizás Friedrich quería convertir esa inauguración en un evento indigno, o simplemente convertir su cuerpo, una vez más, en algo indigno. Nunca más le volví a ver.
“Nancy Spungen” és un espectacle musical que pretén qüestionar la idea de la dignitat en els cossos, en les paraules, en els records, invertir la seva aparença, dignificar l'indigne i a l'inrevés; i també, perdre la dignitat en públic com un joc infantil, perquè solament quan perdem la dignitat ens deixem portar més enllà del que està permès.
“Nancy Spungen” es un espectáculo musical que pretende cuestionar la idea de la dignidad en los cuerpos, en las palabras, en los recuerdos, invertir su apariencia, dignificar lo indigno y al revés; y también, perder la dignidad en público como un juego infantil, porque solo cuando perdemos la dignidad nos dejamos llevar más allá de lo permitido.
El títol que hem escollit, “Nancy Spungen”, només és el nom de la promesa de Sid Vicius, baixista dels Sex Pistols. Una dona de la qual no n’explicarem res, la seva mort als vint anys a l'hotel Chelsea de Nova York, té alguna cosa d'artificial que em recorda al meu amic Friedrich. En tot cas, no se'ns ocorrerà parlar de la vida de la Nancy, només és un títol que ens agrada.
El título que hemos escogido, “Nancy Spungen”, sólo es el nombre de la novia de Sid Vicius, bajista de los Sex Pistols. Una mujer de la que no vamos a contar nada, su muerte a los veinte años en el hotel Chelsea de Nueva York, tiene algo de artificial que me recuerda a mi amigo Friedrich. En todo caso, no se nos ocurrirá hablar de la vida de Nancy, sólo es un título que nos gusta.
Seventeen years ago I met a guy in Berlin called Friedrich, he was just another guy from the Mitte’s district. After the fall of the wall, Mitte and some of the other areas in East Berlin were left deserted and there was an eerie atmosphere in the streets - you could still sense the weight of the war in the front and haphazard pavements. Never before I had experienced such a precarious atmosphere in a European city. There was space, there was gloom and there was filth everywhere, mountains of filth, but there was also the freedom to squat, to improvise and to create in that deserted habitat, still untouched by state intervention. It was here that I met Friedrich, a skinny guy from Leipzig whose ‘thing’ was to die all over the place: his idea consisted of exactly that, dying unexpectedly. He could die anywhere, in a metro station, a bar, and a bank – anywhere at all. Once he had been dead for a while, someone would tend to him and he would just stand up and quietly vacate the scene.After a year in Berlin, I understood that for Friedrich the idea of dying in public was his artistic proposal - it had never occurred to him to publicize it, explain it conceptually or even debate it with his friends. He simple died several times a day and that was it’s. A very cold morning I found him lying prostrate in Oranienstrasse, in Kreuzberg. I thought he was acting out one of his conceptual deaths, but when he saw me he greeted me with a friendliness that surprised me. Then I noticed that the whole of his back was covered in shit – either he had soiled himself or he had fallen on some shit.He asked me where I was going and I told him that I was on my way to a gallery owned by some people I knew, to the opening of an exhibition of hyper realistic paintings by a successful local artist. Friedrich decided to go with me.We arrived at the gallery and after drinking the glass of white wine offered by the owner, my friend died suddenly in the middle of the room. Gradually, the general air of discomfort escalated, nobody dared help the dead man, Friedrich was in quite a grotesque and uncomfortable position and was giving off an unbearable stench of shit. Someone said: “that was outrageous”. Perhaps Friedrich wanted to turn the opening into an undignified event, or perhaps he simply wanted to turn his body, once again, into something undignified. I never saw him again. “Nancy Spungen” is a musical show that aims to question the idea of dignity in bodies, in words, in memories, to invert appearances, to dignify the undignified and vice versa; also to lose our dignity in public as a childish game, because it is only when we lose our dignity that we allow ourselves to go beyond what is acceptable. The title that we have chosen, “Nancy Spungen”, is simply the name of Sid Vicious’s girlfriend, the bassist of The Sex Pistols. We are not going to tell any of this woman’s stories, but her death at the age of twenty in the Hotel Chelsea in New York, has something artificial about it that reminds me of my friend Friedrich. In any case, we have no intention of telling Nancy’s life story; it is simply a title that we like.
Juan Navarro El seu currículum com a actor és una col·lecció de noms de l'avantguarda europea de les
arts escèniques i del cinema: La Carniceria Teatro de Rodrigo García, La Fura dels Baus, Einstürzende Neubauten, Isabel Coixet, Anita Saïj, Roger Gual, Santiago Zanou, Roger Bernat, Sara Molina. Però Juan Navarro alimenta el seu projecte personal com a creador escènic des de fa molt temps i segueix proposant una altra forma d'entendre el món des de l'escenari (escenari?): Fiestas Populares, Miedo al silencio, El Impossible, La Corporación, Agrio Beso, Radio Carburante, V de Amor. Fa molts anys va conèixer a l’Agnés. Nancy Spungen és el seu setè espectacle.
Agnés Mateus Una altra periodista que acaba als escenaris. Ha passat per les mans de Roger Bernat,
Txiqui Berraondo, Rodrigo García, Simona Levi i Juan Navarro. Forma part del col·lectiu General Elèctrica i entén l'escena en funció d'aquests anys. Algú va dir fa temps: “Agnés Mateus és una actriu que evoca la complexa qualitat d'una eina prehistòrica: una peça tallada en pedra, aparentment tosca i primitiva, però en realitat precisa i sofisticada.” Va conèixer el Juan en un menjador popular. Nancy Spungen és el seu musical.
31
HANDWORK Nico Baixas...
` D’INVESTIGACIÓ´ RESIDÈNCIA
32
NOVES TECNOLOGIES
Projecte, direcció i performance: Nico Baixas Co-direcció / mà dreta: Agnés Mateus Direcció tècnica: Vicenç Viaplana Programació: Matteo Sisti Sette Primera versió de software: HANGAR / Lluis Gómez i Bigorda Producció: M.O.M - EL VIVERO / Nico Baixas Amb la col·laboració de: Antic Teatre Espai de Creació / Adriantic (Barcelona), LA PORTA (Barcelona), L'Estruch (Sabadell), Festival MAPA / VAD (Girona), HANGAR (Barcelona), Entitat Autònoma de difusió Cultural (Generalitat de Catalunya)
33
NOUS LLENGUATGES DEL COS / CIRC
Martina Nova
Crinolina ha estat el projecte seleccionat per a una residència de creació conjunta de La Central del Circ i de Antic Teatre en el marc d'un programa de residències de creació 2010 per a projectes de circ impulsat per La Central del Circ - Fàbrica de creació.
24, 25 i 26 de març a les 21 h. 27 de març a les 20 h.
entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Assistència artística: Doriana Crema Música: Gipo Gurren Llum: Vincenzo Caruso Fotos: Zoe Vincenti Vestuari: Esprit Nuveau Producció i realització: La Fucina del Circo en coproducció amb el Festival Mirabilia suport de: Regione Piemonte, Comune di Fossano, Faber Teatre (Italia), La Central de Circ (Barcelona) i Antic Teatre (Barcelona). www.martinanova.com
34
Per mi la investigació concerneix l'esfera del
Para mí
la investigación concierne la esfera del lenguaje. Cada tipo de arte tiene un lenguaje propio e intento mezclarlos todos para llegar a una comunicación lo más completa y simple posible. La simplicidad es la forma última y requiere mucha investigación. En la puesta en escena podemos trabajar sobre lo surreal o sobre hechos concretos y acontecimientos reales. Sea cual sea el tema y las motivaciones que nos empujan a hablar de ello, entre la mente y el cuerpo hay el lenguaje y la búsqueda se encuentra en este nivel.
the research concerns the sphere of the language. Each kind of art has its own language and I try to mix them all to get a communication as complete and as simplest it is possible. Simplicity is the ultimate form and requires a lot of research. In the staging we can work on surreal content or on actual or real facts. Whatever the theme and the motivations we want to talk about are, between the mind and the body there is the language and the research is at this level.
Però de vegades no és tan simple, perquè cada tipus d'art té les seves regles, els seus costums i un imaginari col·lectiu seu. Necessito doncs apropar-me amb respecte per fer acceptar el contingut que vull compartir. Inventar situacions noves i utilitzar objectes de manera inusual em dóna la possibilitat d'allunyar-me dels costums de cada art i investigar de manera més lliure sobre les emocions i la manera d'expressar-les. Perquè la cosa més important és que el públic visqui l'espectacle de veritat, amb les emocions i els sentiments. El llenguatge és el mitjà pel qual s'expressa el món interior, fet d'espais infinits i imatges inexplicables, que només té sentit per a nosaltres. L'art és un llenguatge, és la manera per la qual ens expressem. És possible si aconseguim simplificar imatges, sons, i energies en un llenguatge assequible per a tots. La tecnologia m'ajuda a fer real el meu imaginari. Utilitzant llums, sons, ombres, projeccions m'apropo al nivell en el qual viu la ment. Treballo amb músics, tècnic de llums, informàtics, fotògrafs. Cadascú té la seva faceta expressiva i m'ajuden a obrir les meves possibilitats expressives.
Pero, a veces, no es tan simple, porque cada tipo de arte tiene sus reglas, sus costumbres y un imaginario colectivo suyo. Necesito pues acercarme con respeto para hacer aceptar el contenido que quiero compartir. Inventar situaciones nuevas y usar objetos de modo inusual me da la posibilidad de alejarme de las costumbres de cada arte e investigar de manera más libre sobre las emociones y la manera de expresarlas. Porque la cosa más importante es que el público viva el espectáculo de verdad, con las emociones y los sentimentos. El lenguaje es el medio por el cual se expresa el mundo interior, hecho de espacios infinitos e imágenes inexplicables, que sólo tiene sentido para nosotros. El arte es un lenguaje, es la manera por la cual nos expresamos. Es posible si logramos simplificar imágenes, sonidos, y energías en un lenguaje asequible para todos. La tecnología me ayuda a hacer real mi imaginario. Utilizando luces, sonidos, sombras, proyecciones me acerco al nivel en el cual vive la mente. Trabajo con musicos, técnico de luces, informáticos, fotógrafo. Cada uno tiene su lado expresivo y me ayudan a abrir mi posibilidad expresiva.
But sometimes it is not so simple because each kind of art has its rules, its habits and its own collective imagination. That’s why I must have a respectful approach to make the audience accepting the content I want to share. By inventing new situations and using objects in an unusual way, I get the possibility to move away from each art’s habits and to investigate in a freer way about emotions and the way they can be expressed. Because the most important is that the audience really lives the show, with emotions and feelings. The language is the means by which the inner world expresses itself. It is made of infinite spaces and inexplicable images, which only have a meaning for each one. Art is a language, it is the way to express ourselves. Thos is possible if we achieve to simplify images, sounds and energies in an accessible language for every one. Technology helps me to make my imaginary real. The use of lights, sounds, shadows, projections allows me to approach the level in which the mind lives. I work with musicians, photographers, computer specialists, lights technicians. Each of them has his own expressive side and helps me to open my expressive possibilities.
La investigació del llenguatge consisteix en trobar un equilibri entre el cos i la ment. La ment ha de simplificar per apropar-se al potencial expressiu físic i utilitzar el cos per expressarse, i el cos ha de superar-se com a mitjà expressiu de la ment Sóc acrobata trapezista i estimo la tècnica pura, però la performance pura no transmet res al públic, llevat de l'ensurt, la la consideració i els aplaudiments. El que vull és deixar una cosa dins de les persones, les meves idees, el meu món i la meva veritat. La tècnica és un instrument i no l'objectiu. El que faig és partir d'un sentiment comú per a després imaginar i escoltar on em porta, per a crear un món surreal on tot és possible, i desconcertar idees i costums per a entrar en l'imaginari i en la humanitat dels sentiments. Expressar el canvi i la transformació de les idees, mentre que els sentiments segueixen sent els mateixos. El públic vol viure l'espectacle, riure i minimitzar el que som i creure amb mi que tot això és possible. L'objecte "Crinolina" ha nascut de la idea d'experimentar tot això, barrejant diferents tipus de llenguatges -teatre, dansa, i circ- en un llenguatge dramatúrgic modern i còmic. L'instrument ajuda a unir el teatre amb el moviment físic teatral i circense, utilitzant un objecte que existeix en el nostre background cultural, un objecte que el públic pot reconéxier i que dóna lloc a una imatge estereotipada per a seguir, a través de mi, la transformació com a persona.
La investigación del lenguaje consiste en encontrar un equilibrio entre el cuerpo y la mente. La mente tiene que simplificar para acercarse al potencial expresivo físico y utilizar el cuerpo para expresarse, y el cuerpo tiene que superarse como medio expresivo de la mente. Soy acróbata trapezista y amo la técnica pura, pero la performance pura no transmite nada al público, salvo el susto, la consideración y los aplausos. Lo que quiero es dejar algo dentro de las personas, mis ideas, mi mundo y mi verdad. La técnica es un instrumento y no el objetivo. Lo que hago es partir de un sentimiento común para luego imaginar y escuchar dónde me lleva, para crear un mundo surreal dónde todo es posible, y desconcertar ideas y costumbres para entrar en lo imaginario y en la humanidad de los sentimientos. Expresar el cambio y la transformación de las ideas, mientras que los sentimientos siguen siendo los mismos. El público quiere vivir el espectáculo, reír y minimizar lo que somos y creer conmigo que todo esto es posible. El objeto “Crinolina" ha nacido de la idea de experimentar todo esto, mezclando diferentes tipos de lenguajes -teatro, danza, y circo- en un lenguaje dramatúrgico moderno y cómico. El instrumento ayuda a unir el teatro con el movimiento físico teatral y circense, utilizando un objeto que existe en nuestro background cultural, un objeto reconocible del público que da lugar a una imagen estereotipada para seguir, a través de mí, la transformación como persona.
Language’s research consists on finding a balance between the body and the mind. The mind has to simplify to approach the expressive physical potential and it must use the body for expressing, and the body has to go overboard as an expressive means of the mind. I am a trapeze artist acrobat and I love the pure technique, but the pure performance does not transmit anything to the public, except fright, consideration and applause. What I want is to leave something in people, my ideas, my world and my truth. Technique is an instrument, it is not the goal. I depart from a common feeling to imagine and to listen where it brings me, to create a surreal world where everything is possible, and to disconcert ideas and habits to enter in the imaginary and in the humanity of feelings. Expressing the change and the transformation of the ideas, while the feelings continue being the same ones. The public wants to live the show, to laugh and to minimize what we are and to believe with me that all this is possible The object "Crinolina" comes from the idea of experiencing all this, mixing different types of languages -theatre, dance, and circus- in a modern dramatic and comic language. The instrument helps to combine drama with physical theatrical and circus movement, using an object which exists in our cultural background, an object that might be recognized by the audience that causes a stereotyped image to follow, through me, the transformation as a person.
He iniciat el viatge de descobriment d'aquest nou instrument expressiu/acrobàtic amb Doriana Crema, ballarina i coreògrafa. D'allò sorgirà la transformació en totes les seves possibilitats. Amb el projecte "Crinolina" vull posar-me en escena a mi mateixa a través d'un viatge per una societat feta de clixés i pel descobriment de mi mateixa i del meu cos cap a la llibertat d'expressar-me i de ser. "Crinolina" vol transportar el públic en un món on el pas cap a la llibertat expressiva i creativa sigui natural dins de cada un de nosaltres. Volem partir de sentiments vius en cada un de nosaltres i explicar el recorregut del cos i de la ment a través del llenguatge interior. Crinolina ha estat el projecte seleccionat per a una residència de creació conjunta de La Central del Circ i de Antic Teatre en el marc d'un programa de residències de creació 2010 per a projectes de circ impulsat per La Central del Circ - Fàbrica de creació.
He iniciado el viaje de descubrimiento de este nuevo instrumento espresivo/acrobatico con Doriana Crema, bailarina y coreógrafa. De ello surgirá la transformación en todas sus posibilidades. Con el projecto “Crinolina” quiero ponerme en escena a mi misma a través de un viaje por los clichés sociales y por el descubrimiento de mí misma y de mi cuerpo hacia la libertad de expresarme y de ser. "Crinolina" quiere transportar el público en un mundo dónde el paso hacia la libertad expresiva y creativa sea natural dentro de cada uno de nosotros. Queremos partir de sentimientos vivos en cada uno de nosotros y contar el recorrido del cuerpo y de la mente a través del lenguaje interior. Crinolina ha sido el proyecto seleccionado para una residencia de creación conjunta de La Central del Circ y de Antic Teatre en el marco de un programa de residencias de creación para proyectos de circo impulsado por La Central del Circ – Fábrica de creación.
I have begun the discovery of this new expressive/acrobatic instrument with Doriana Crema, who is a dancer and a choreographer. From there, transformation will rise in all its possibilities. With the "Crinolina" project, I want to direct myself in a journey through social clichés and through my own discovery of myself and my body towards the freedom of expressing and being. "Crinolina" wishes to transport the public in a world in which the step towards expressive and creative freedom is natural for everyone. We want to depart from alive feelings lying in every one and to tell the itinerary of the body and the mind through the inner language. Crinolina has been the selected project for a common creation residency at La Central del Circ and Antic Teatre within the framework of a creation residencies program promoted by La Central del Circ.
llenguatge. Cada tipus d'art té un llenguatge propi i intento barrejar-los tots per a arribar a una comunicació la més completa i simple possible. La simplicitat és la forma última i requereix molta investigació. En la posada en escena podem treballar sobre el surreal o sobre fets concrets i esdeveniments reals. Sigui quin sigui el tema i les motivacions que ens empenyen a parlar-ne, entre la ment i el cos hi ha el llenguatge i la recerca es troba en aquest nivell.
For me
Martina Nova
realitza performances que combinen una alta tècnica acrobàtica amb la gràcia i la fluïdesa del moviment. El seu treball està principalment basat en el trapezi, les teles i el simple cos. Diplomada de l'escola de circ de Buenos Aires, ha continuat després investigant com a autodidacta (teatre-dansa i teatre físic, aeris i moviment).Ha presentat els seus espectacles i les seves performances a Itàlia, Espanya, Alemanya i França. El 2007 funda la Fucina del Circo, amb l'objectiu de crear un punt de referència i interès per a la creació d'espectacles de circ originals i innovadors, utilitzant estímuls i aportacions de diferents disciplines: teatre/dansa/música.
35
CINE ANAROUISTA Q
31 de març i 1 d’abril del 2011 Organitza:Assemblea del FCAB entrada lliure
36
En els últims anys
En los últimos años
In the last few years,
En l'actualitat, quan parlem d'un festival de cinema, parlem d'una festa i després, gairebé simultàniament, d'un negoci. La festa ve per definició: asseure'ns a veure pel·lícules és ja un acte festiu en si mateix. Els negocis sorgeixen de la naturalesa d'aquesta festa. Una bona quantitat de negocis comença a gestar-se en els festivals, en un ambient tranquil. I aquest mateix fet fa que els festivals hagin d'emmotllar-se al negoci i no al revés. Els negocis són un fenomen cada dia més freqüent als festivals. De fet, sovint, s'oblida allò per al que estan els festivals: per a mostrar pel·lícules i xerrar amb qui les fan.
En la actualidad, cuando hablamos de un festival de cine, estamos hablando de una fiesta y luego, casi simultáneamente, de un negocio. La fiesta viene por definición: sentarse a ver películas es, ya en sí mismo, un acto festivo. Los negocios surgen de la naturaleza de esta fiesta. Una buena cantidad de negocios comienza a gestarse en los festivales, en un ambiente distendido. Y este mismo hecho hace que los festivales tengan que amoldarse al negocio y no al revés. Los negocios son un fenómeno cada día más frecuente en los festivales. De hecho, a menudo, se olvida aquello para lo que están los festivales: para mostrar películas y charlar con quiénes las hacen.
Nowadays, when we talk about film festivals, we mean a party and then, almost simultaneously, a business. The party comes out from the definition of a film festival: sitting down to watch movies it is a joyful act in itself, a party. Business arises from the nature of this party. A great deal of business begins to take shape in film festival, in a relaxed atmosphere. And this fact is every day more and more common in film festivals. In fact, it is very often forgotten what film festivals are thought for: to show movies and have a chat with its makers.
han tingut lloc diversos festivals d'aquest tipus a Canadà, Europa i Austràlia, però sobretot als Estats Units. Es tracta de festivals organitzats per directors independents, documentalistes, artistes i activistes que conflueixen en un espai propi. És un festival amb les seves pròpies característiques.
Aquesta lògica té una mica de pervers, i és que els festivals tenen en si mateixos una influència en la producció de les pel·lícules. Si una pel·lícula guanya un festival, no li garanteix que instantàniament augmenti o millori les seves vendes comercials o la seva distribució (encara que hi hagi festivals directament dissenyats per a això). Li garanteix instal·lar el nom del seu director en un ambient cultural determinat. El negoci dels festivals és un negoci basat en el prestigi.
han tenido lugar varios festivales de este tipo en Canadá, Europa y Australia pero sobre todo en los Estados Unidos. Se trata de festivales organizados por directores independientes, documentalistas, artistas y activistas que confluyen en un espacio propio. Es un festival con sus propias características.
Esta lógica tiene algo de perverso y es que los festivales tienen en sí mismos una influencia en la producción de las películas. Si una película gana un festival, no le garantiza que instantáneamente aumente o mejore sus ventas comerciales o su distribución (aunque haya festivales directamente diseñados para esto). Le garantiza instalar el nombre de su director en un ambiente cultural determinado. El negocio de los festivales es un negocio basado en el prestigio.
Un festival de cinema anarquista sorgeix directament tant de l'activisme cultural com de l'activisme polític. Es tracta d'un espai horitzontal en el qual no hi ha diferències entre espectador i creador i en el que tenen lloc xerrades i debats d'igual a igual. Els autors en si mateixos són també activistes; i una part del públic també pot estar realitzant un altre tipus de creació (editant llibres, fanzines, revistes, altres documentals o pel·lícules, obres de teatre…). Normalment en aquest tipus de festivals predomina el gènere documental, ja que són obres pensades per a generar consciència, per a contar-nos històries d'altres societats o d'altres èpoques. No obstant això, tampoc ens podem oblidar de la creació per la creació. La innata capacitat creativa de la humanitat. Per això, en aquest festival compartirem experiències i promourem uns mitjans de comunicació compromesos i creatius. I també ens divertirem, això garantit.
Un festival de cine anarquista surge directamente tanto del activismo cultural como del activismo político. Se trata de un espacio horizontal en el que no hay diferencias entre espectador y creador y que tienen lugar charlas y debates de igual a igual. Los autores en sí mismos son también activistas; y parte del público también puede estar realizando otro tipo de creación (editando libros, fanzines, revistas, otros documentales o películas, obras de teatro…). Normalmente en este tipo de festivales prima el género documental, puesto que son obras pensadas para generar conciencia, para contarnos historias de otras sociedades o de otras épocas. Sin embargo, tampoco nos podemos olvidar de la creación por la creación. La innata capacidad creativa de la humanidad. Por ello, en este festival compartiremos experiencias y promoveremos unos medios de comunicación comprometidos y creativos. Y también nos divertiremos, eso garantizado.
No ens obsessiona tenir una multitud de públic, ni tenim cap interès per fer d'aquest festival un nou lloc per als negocis, ni de fomentar l'espectacle per l'espectacle. Ens interessa donar a conèixer realitats diferents les quals coneixem i sobretot fomentar un espai de complicitat entre diferents gents. Aquest seria l'escenari ideal, que li donaria l'èxit al festival i que faria que segurament fos replicat en altres ciutats europees. Creiem que encara no ha estat coberta aquesta necessitat polític-cultural ni a la ciutat de Barcelona – excepte per festivals independents com el Creative Commons - ni en el moviment anarquista – si exceptuem les pel·lícules sobre la Revolució espanyola de 1936, que sí s'han mostrat amb profusió.
No nos obsesiona tener una multitud de público, ni tenemos interés alguno en hacer de este festival un nuevo lugar para los negocios, ni de fomentar el espectáculo por el espectáculo. Nos interesa dar a conocer realidades diferentes a las que conocemos y, sobre todo, fomentar un espacio de complicidad entre distintas gentes. Este sería el escenario ideal, que le daría el éxito al festival y que haría que seguramente fuera replicado en otras ciudades europeas. Creemos que aún no ha sido cubierta esta necesidad políticocultural ni en la ciudad de Barcelona – salvo festivales independientes como el Creative Commons - ni en el movimiento anarquista – si exceptuamos las películas sobre la Revolución española de 1936, que sí se han mostrado con profusión.
El FCAB convida a venir i participar amb els seus curts, documentals, animació, llargmetratges, etc. a tota persona que es sent anarquista, anti-autoritària, o “anarco-curiosa” de qualsevol part del món. També hi haurà tallers i presentacions que van més enllà de l'espectador “d'enfront d'una pantalla”, promovent el diàleg amb els directors i activistes.
El FCAB invita a venir y participar con sus cortos, documentales, animación, largometrajes, etc. a toda persona que se sienta anarquista, anti-autoritaria, o “anarco-curiosa” de cualquier parte del mundo. También habrá talleres y presentaciones que van más allá del “espectador frente a una pantalla”, promoviendo el diálogo con los directores y activistas.
there have been several festivals of this kind in Canada, Europe, Australia and above all the United States. These film festivals are organized by independent directors, documentary maker, artists and activists that come together in their own space. It is a film festival with its own characteristics.
There is something perverse in this logic; film festivals have in themselves a great influence in film production. If a film wins a fest, it does not necessarily raise its commercial sales or its distribution (though many film festivals are especially design for this). It guarantees to set the name of its director in a determined cultural environment. Film festival business is based on prestige. An anarchist film festival rises directly from the cultural activism as well as the political activism. It is a horizontal space in which there are no differences between spectators and filmmakers and conferences and discussions take place. Authors are also activists; and a part of the audience may be involved in other kinds of creation (books, fanzines, magazines, documentaries or films and theatre). Documentaries usually prevail in this kind of fests, because they are plays thought to generate consciousness, to tell us stories from other societies or other times. However, we cannot forget the creation by the creation, the innate capacity of humanity. That is the reason why we’d like to share experiences and promote committed and creative media. And we’ll also have fun, that’s for granted. We are not obsessed to have a massive audience, nor we are at all interested in making this festival into a new space for business, nor in fomenting a mere pointless spectacle. We want to let different realities from what we live known and to promote a space for complicity of different people. This would be an ideal scenario, that would bring a successful festival, and that would let this festival to be replicated into other European cities. We believe that this political and cultural necessity has not been covered yet in the city of Barcelona – except independent film festivals live the Creative Commons – or the in the local anarchist movement – if we except the films from the Spanish Revolution of 1936, shown in profusion. FCAB invites everybody who feels anarchist, anti-authoritarian or ‘anarchy-curious’ from the entire world to come and participate with their short films, documentaries, animation, films, etc. There will also be workshops and presentations trying to go overcome the “seats facing a screen” and seeking to engage the audience in dialogue with filmmakers and activists.
37
NOUS LLENGUATGES DEL COS
BRASUCATA ES
(VIVIANE CALVITTI – SUSANA GOULART – IVA HORVAT)
2 d’abril a les 21 h. 3 d’abril a les 20 h. 12, 13 i 14 de maig a les 21 h. 15 de maig a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Creació: Viviane Calvitti – Susana Goulart – Iva Horvat Direcció Artística: Iva Horvat Interpréts: Viviane Calvitti e Susana Goulart Música e Video: Lina Bautista So: Aleix Cuaresma Iluminació: Ramon Rey Vestuári: El Armario de la Su Col-laboradors: Montse Colomé, Carles Mallol, Semolinika Tomic, Lola Angeles, Gabi Isern Macias, Bebeto Cidra, Torre Amat Co-producció: Antic Teatre Espai de Creació (Barcelona) Col.labora: La Caldera, centre de creació de dansa i arts escéniques (Barcelona)
38
De fet,
En realidad, todo empieza al volver de Brasil en
In fact,
E N T R E V I S T A ¿De què dependrà el resultat, la forma final que prendrà l’espectacle? Iva: El format d’un espectacle depèn... El resultat està definit pels elements que utilitza en les seves construccions. Si treballes partint d’un tema concret o segueixes un text... treballes amb ballarins o actors... Avui dia en el format de la dansa – al teatre s’hi inclouen molts tipus d’espectacles multidisciplinaris. Vivi: Es un format més. Susana: No té importància el format de l’espectacle, el que importa és que t’arribi, et toqui. Per exemple, una pel·lícula que vaig veure fa molts anys, la torno a veure i em segueix arribant. El mateix amb un espectacle. ¿On se situa el teu treball en el panorama actual? Susana: No puc contestar. No puc anar cada dia al teatre. Ja m’agradaria. No em sento actualitzada. Iva: L’actualització no té tanta importància. L’actualització t’obre una mirada al que es pot considerar “de moda”. De fet, jo tampoc hem sento actualitzada, perquè sempre hi ha una major oferta que la meva capacitat real d’actualització. Vivi: Jo no sé quin panorama hem defineix. Parlant des de mi mateixa, com a intèrpret, treballo amb diferents companyies a la vegada i en funció de amb qui treballo, estic tocant un format més comercial o altre més arriscat. El que m’importa i el que si m’agrada es poder seguir fent el meu ofici. Clarament hi ha coses que ja no les vull fer i aquí hi ha la decisió d’acceptar o no un treball sent sincera amb mi mateixa. Iva: Per nosaltres, com intèrprets és important tocar vàries realitats per tenir un ventall d’eines i poder realitzar bé el tipus de treball que et toca en cada moment i en cada lloc. Perquè no hi a un mal format, només interpretacions dolentes. Susana: Sí, tots els formats son vàlids, t’agradin o no. Vivi: En el fons, la dansa és com una religió. Existeixen diferents Déus i diferents tipus d’oració, però el punt d’arribada és el mateix. Susana: El meu moviment sóc jo, sóc la meva dansa, sóc al meu art. Mira, és com el conte dels pous... un conte molt bonic, però no us el contarem, el descobrireu per vosaltres mateixos. ¿Què penseu com creadores, i la vostra filosofia de vida? Susana: Creadora... tots som creadors. Si em refereixo a aquest treball, costa crear i portar a terme un espectacle, encara més si no tens els mitjans que et donin suport i una mica de facilitat per tirar endavant, però si no ho fas et quedes en el camí. Nosaltres hem decidit continuar i me n’alegro perquè tenim el privilegi de poder estar a dalt d’un escenari. Som mares, els nostres fills són la nostra creació, cada dia estem creant la nostra pròpia vida. El meu objectiu? Gaudir de la vida. La oportunitat que em dóna la vida? Ser atrevida, continuar aprenent, arriscar, canviar, superar-me a mi mateixa, somiar i sobretot, el més important, estimar. Vivi: Molt bé Su, ho has dit tot i d’una manera molt bonica. Iva: Em resulta una mica difícil contestar una pregunta així, em trobo com en alguna cosa que em defineix, en quant com la vida va avançant i vaig canviant, també canvia la meva filosofia. Pot ser, m’agrada pensar que sent sincera amb mi mateixa i poder dialogar amb els demés des d’aquest lloc, em dóna la llibertat de decidir i els demés també. Això em sembla essencial per tot tipus de comunicació.
E N T R E V I S T A ¿De qué dependerá el resultado, la forma final que toma un espectáculo? Iva: El formato de un espectáculo depende… El resultado está definido por los elementos que utilizas en su construcción. Si trabajas partiendo de un tema concreto o sigues un texto… trabajas con bailarines o actores… Hoy en día en el formato de danza – en el teatro se incluyen muchos tipos de espectáculos multidisciplinares. Vivi: Es un formato más. Susana: No tiene importancia el formato del espectáculo, lo que importa es que te llegue. Por ejemplo, una película que he visto hace muchos años, la vuelvo a ver y me sigue llegando. Lo mismo pasa con un espectáculo. ¿Dónde sitúas tu trabajo en el panorama actual? Susana: No te puedo contestar. No puedo ir al teatro cada día. Ya me gustaría. No me siento actualizada. Iva: La actualización no tiene importancia. La actualización te abre una mirada hacia lo que se puede considerar “de moda”. De hecho yo tampoco me siento actualizada porque siempre hay una mayor oferta que mi capacidad real de actualización. Vivi: Yo no sé en qué panorama definirme… Hablando desde mí misma, siendo intérprete, trabajo con varias compañías a la vez y dependiendo con quien trabajo, estoy tocando un formato más comercial u otro arriesgado. Lo que me importa y lo que sí me gusta es poder seguir haciendo mi oficio. Claramente, hay cosas que ya no quiero hacer y allí está la decisión de aceptar o no un trabajo siendo sincera conmigo misma. Iva: Para nosotras, como intérpretes es importante tocar varias realidades para tener un abanico de herramientas y poder realizar bien el tipo de trabajo que toca en cada momento y en cada lugar. Porque no hay un mal formato, sólo hay malas ediciones de formato. Susana: Sí, todos los formatos son válidos te gusten o no. Vivi: En el fondo la danza es como una religión. Hay diferentes Dioses y varios tipos de oraciones, pero el punto de llegada es el mismo. Susana: Mi movimiento soy yo, es mi danza, es mi arte. Mira, es como el cuento de los pozos…un cuento muy bonito, pero no os lo vamos a contar, lo vais a descubrir vosotros mismos. ¿Qué pensáis como creadoras, y vuestra filosofía de vida? Susana: Creadora… todos somos creadores. Si me refiero a este trabajo, cuesta crear y llevar a cabo un espectáculo, más aún si no tienes los medios que te respalden y te faciliten para poder seguir adelante, pero si no lo haces te quedas en el camino. Nosotras hemos decidido continuar y me alegro porque tenemos el privilegio de estar arriba del escenario. Somos madres, nuestros hijos son nuestra creación, cada día estamos creando nuestra propia vida. ¿Mi objetivo? Disfrutar de la vida. ¿La oportunidad que me da la vida? Ser atrevida, continuar aprendiendo, arriesgar, cambiar, superarme a mí misma, soñar y, sobre todo, lo más importante, amar. Vivi: Muy bien Su, lo has dicho todo y de una manera muy bonita. Iva: Me resulta un poco difícil responder una pregunta así porque me encuentro en algo al definirme, en cuanto como la vida va avanzando y voy cambiando, también cambia mi filosofía. Quizás, me gusta pensar que siendo sincera conmigo misma y poder dialogar con los demás desde este lugar, me da la libertad de decidir y a los demás también. Eso me parece esencial para todo tipo de comunicaciones.
I N T E R V I E W What will determine the outcome, the final format of a show? Iva: The format of a show depends… The result is defined by the elements you use in its construction. If your work is based on specific subject or you start with written text…working with dancers or actors… Today, in the form that we call dance – theatre, you can include many types of multidisciplinary shows. Vivi: It's just another format. Susana: It does not matter which format is, what matters is that it gets to you. For example, a movie I've seen many years ago, I see it again, today, and it still gets to me. It is the same for performing arts.
tot comença després de tornar del Brasil en una trobada casual davant de l’escola dels nostres fills. Parlant, recordant el que hem estat i on som ara, ens adonem que compartim vivències i sensacions semblants, ja que fa gairebé vint anys que vivim fora del nostre país d’origen. Parlant i somiant en una altra llengua, adquirint altres cultures, tenint dos llocs al cor i alhora la sensació de no pertànyer enlloc. No sentir-se totalment d’aquí i ja no ser més d’allà. Aquesta trobada sincronitzada ens ha inspirat el desig i la necessitat de parlar d’aquests llocs, d’aquest espai que hi ha entremig al qual anomenem «fissura». Hem emprès el viatge per les fissures de la memòria, dels records, del nostre cos, de les emocions i de les paraules, i n’hem fet un lloc habitable on el que és vulnerable i incomplet es transforma en una força escènica. No es tracta d’una crisi d’identitat, però sí d’una confusió produïda per l’«ADICA» (acumulació d’informació cultural adquirida) que ens ha canviat i ens ha enriquit. Ara l’important no és la diferència que hi ha entre dues identitats, no és el que separa un lloc d’un altre, ni tan sols les fissures, l’important és percebre aquesta nova identitat com un tot, i continuar vivint, continuar volant i continuar somiant; i somiant pots ser a dos llocs alhora... «Entre2» és un anti-homenatge, una retrospectiva personal i artística.
un encuentro casual delante de la escuela de nuestros hijos. Hablando, recordando lo que hemos sido y dónde estamos, nos hemos dado cuenta de que compartimos vivencias y sensaciones parecidas, porque hace casi veinte años que vivimos fuera de nuestro país de origen, hablando y soñando en otra lengua, adquiriendo otras culturas, teniendo dos espacios en el corazón y, a la vez, la sensación de no pertenecer a ningún lugar. No sentirse totalmente de aquí y ya no ser más de allá.Este encuentro sincronizado nos ha inspirado el deseo y la necesidad de hablar de estos lugares, de este espacio que hay en medio al que llamamos «fisura». Hemos iniciado el viaje por las fisuras de la memoria, de los recuerdos, de nuestro cuerpo, de las emociones y de las palabras y hemos hecho de él un lugar habitable donde lo vulnerable y lo incompleto se transforman en una fuerza escénica.No se trata de una crisis de identidad pero sí de una confusión producida por el «ADICA» (acumulación de información cultural adquirida) que nos ha cambiado y enriquecido. Ahora lo importante no es la diferencia que hay entre dos identidades, no es lo que separa un lugar de otro, ni tan sólo las fisuras, lo importante es percibir esta nueva identidad como un todo y seguir viviendo, seguir volando y seguir soñando; y soñando puedes estar en dos sitios a la vez… «Entre2» es un anti-homenaje, una retrospectiva personal y artística.
everything starts when we came back from Brazil in a casual meeting in front of our children's school. Talking, remembering what we've been and where we are, we realized that we share similar experiences and feelings, for almost twenty years we lived outside the home country, speaking and dreaming in another language, acquiring other cultures, having two places in the heart, yet the feeling of not belonging anywhere. Neither feeling totally out of here and no longer belonging there. This synchronized event has inspired us the desire and need to talk about these places, the space in between that we call "crack." We began the journey through the cracks of memory, of memories, our body, emotions and words, and made it a liveable place where the vulnerable and incomplete becomes a force on stage. This is not an identity crisis, you can call it a confusion produced by the "ADICA" (accumulation of cultural information acquired) that has changed and enriched us. Now the important thing is not the difference between two identities, it is what separates one place from another, or just cracks... Now it is important to perceive this new identity as a complete thing, and continue living, continue flying and keep on dreaming; and dreaming you can be in two places at once... "Entre2" is an anti-tribute, a personal and artistic retrospective.
Where you place your work in the current dance panorama? Susana: I can´t answer this question. I can´t go to the theatre every day. I would really like to be able to go! I don’t feel updated Iva: To be updated or not, it really doesn´t matter. The update opens a glimpse into what may be considered "fashionable." In fact I don’t feel updated, because the offer is always greater than my capacity of updating. Vivi: I do not know where to define myself... Being a performer, working with several companies at once and depending on whom you work for, I may find myself covering a more commercial format or other more risky one. What I care about mostly is to be able to keep on doing my job. Clearly there are things that I do not want to do and there is a decision to accept a job or not being honest with myself. Iva: For us, performers, to work in multiple realities is important. This way you learn to use a range of tools and you can carry out well the type of work that is asked of you, depending on who you work with. Because there are no bad formats, there are only bad fulfilments of format. Susana: Yes, all formats are valid, you like it or not. Vivi: At the end, the dance is like a religion. There are many Gods and various ways to pray, but the point of arrival is the same. Susana: My motion is myself, it is my dance, it is my art. Look, it's like the story of a well’s story... very nice story, but we're not going to count it to you, you're going to discover it for yourselves. What do you think as creators, and what is your philosophy of life? Susana: Creative... We are all creators. If I refer to this peace, there are difficulties to create and perform, especially if you cannot afford to support you and facilitate you to keep going, but if you don’t do it, you stay on the road. We have decided to continue and I am happy because we are the privilege of performing on the stage. We are mothers, our children are our creation, and every day we are creating our own life. My goal? Enjoy life. What opportunity gives me life? To be daring, keep learning, risk, change, tan myself, to dream and most importantly above all, love. Vivi: Very nice Su, you have said it all and very nicely. Iva: I find it a little difficult to answer such question, because I find closing myself in a definition, I feel more confortable believing that as life progresses and changes, I also can change my philosophy. Perhaps, I like to think that being honest whit myself and able to dialogue whit others, gives me the freedom to decide and the others too. That seems to me as essential issue for all types of communication.
Susana Goulart
, artista polifacètica. He nascut al Brasil i visc a Barcelona fa quasi 20 anys. He treballat en diversos projectes creatius i espectacles trepitjant molts escenaris arreu del mon, actuant per a diferents companyes dins i fora de Barcelona.
Viviane Calvitti, he nascut al Brasil i visc a Barcelona fa 20 anys. He treballat en diversos projectes creatius i espectacles entre Brasil i Catalunya col-laborant amb moltes Cias i trepitjant molts escenaris.
Iva Horvat, ballarina, coreògrafa, directora i professora de dansa. He col-laborat amb diverses Cies i Teatres de Croàcia i Catalun-
ya. Creaccións pròpias: “La Reina de las Nieves” i “Hazme Feliz” amb Sofía Ascencio, “Dérmico” amb Gustavo Lesgart, “Scordatura” para la Cia. Bebeto Cidra, “Terrorvissión para la Cia. La Lupe.
39
COS / NOVES TECNOLOGIES
Kònic thtr 7 8 9 14 15 16 d’abril a les 21 h. ,
10
, , i 17
,
d’abril a les 20 h.
entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Concepte i Direcció: Rosa Sánchez i Alain Baumann Performers: Rosa Sánchez, Alain Baumann i tu, potser Fotos: Adolf Alcañiz Producció: Kònic thtr/Associació Koniclab Creació Contemporània i Noves Tecnologies Coproducció: Antic Teatre / AdriAntic (Barcelona) Col·laboradors: IRCAM-Institut de recherche et coordination acoustique/musique (París) amb el suport de: Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) www.koniclab.info
40
i
Performance/Instal·lació teractiva distribuïda.
in-
Performance/Instalación interactiva distribuida.
Distributed interactive Performance/installation.
abans del senyal fa referència als canvis de la percepció humana en la comunicació interpersonal mediada per les noves tecnologies i als espais que aquesta mediació genera. La peça confronta el cos amb aquestes mateixes tecnologies mediadores de la comunicació, i explora com aquestes re-escriuen el cos i canvien la nostra comprensió de lloc i la idea de presència, redefinint narratives i individus. Entenem abans del senyal com un univers visual i sonor, obert a ésser revisitat i activat pel cos en moviment des de la seva membrana tecnològica. Microcàpsules o microespais, ofereixen al públic diversos punts de vista del mateix espectacle i una multiplicitat de lectures pròpies de la comunicació contemporània. Els espais es comuniquen mitjançant la projecció de les imatges i música generada en temps real, a partir dels inputs dels performers i del públic.
Antes de la señal hace referencia a los cambios de la percepción humana en la comunicación interpersonal mediada por las nuevas tecnologías y a los espacios que esta mediación genera. La pieza confronta el cuerpo con estas mismas tecnologías mediadoras de la comunicación, y explora como éstas re-escriben el cuerpo y cambian nuestra comprensión de lugar y la idea de presencia, redefiniendo narrativas e individuos. Entendemos antes de la señal como un universo visual y sonoro, abierto a ser revisitado y activado por el cuerpo en movimiento desde su membrana tecnológica. Microcápsulas o microespacios, ofrecen al público diversos puntos de vista del mismo espectáculo y una multiplicidad de lecturas propias de la comunicación contemporánea. Los espacios se comunican mediante la proyección de las imágenes y la música generada en tiempo real, a partir de los inputs de los performers y del público.
before the beep refers to the changes of perception in interpersonal communication mediated by new technologies, and to the spaces that this mediation generates. The piece confronts the body with these same communication technologies, and explores how these re-write the body and change our understanding of place and the idea of presence, redefining narrative, individuals and culture. We understand the installation space as a visual and sound universe open to be revisited and activated by the moving body, through its technological membrane. The microcapsules or microspaces, offer various points of view of the same show and a multiplicity of readings proper to contemporary communication. The spaces are connected by the projected images and music generated in real time from the inputs of the performers and the audience.
El públic pot participar de diverses formes: mitjançant l'ús de la tecnologia in-situ a través d’una xarxa local i distribuïda instal·lada en el mateix set escènic, des del seu propi telèfon mòbil i de manera presencial, interactuant amb sensors de moviment.
El público puede participar de diversas formas: mediante el uso de la tecnología in-situ a través de una red local y distribuida instalada en el mismo set escénico, desde su propio teléfono móvil y de manera presencial, interactuando con sensores de movimiento.
El contestador automàtic permet moltes possibilitats. Entre la comunicació instantània i permanent, i la desconnexió total, actua com un filtre. Un pot per exemple prendre una trucada mentre una altra persona esta deixant el seu missatge. També un pot tenir totes les trucades contestades pel contestador automàtic, i després decidir si tornar les trucades. O bé un pot trucar per telèfon a posta que aquesta persona està fora i el contestador automàtic activat per forçar l'altre a tornar la trucada. En qualsevol cas, el missatge ha d'estar elaborat abans del –biip-
El contestador automático nos da muchas posibilidades. Entre la comunicación instantánea y permanente, y la desconexión total, actua como un filtro. Uno puede por ejemplo estar llamando mientras otra persona esta dejando su mensaje. También uno puede dejar que todas las llamadas sean contestadas por el contestador automático, y después decidir si devolver las llamadas. O bien uno puede llamar por teléfono a sabiendas que esa persona está fuera y el contestador automático activado para forzar el otro a devolver la llamada. En cualquier caso, el mensaje debe estar elaborado antes del –biip-
Kònic Thtr va començar a crear a partir de la combinació entre el cos i les tecnologies digitals a principis dels anys 90. Va ser un procés lògic en l'evolució de Kònic Thtr, que sota la direcció de la Rosa Sánchez, formulava propostes visuals relacionades amb el virtual i l'alter ego. De la trobada de la Rosa amb Alain Baumann, que ve del camp de la música i format en els camps de l'electrònica i la programació informàtica, va sorgir una recerca de nous llenguatges creatius basats en la mediació del cos per les tecnologies de la informació i la comunicació. Uns 20 anys més tard, seguim en la nostra emprenedoria, evolucionant, i amb les mateixes ganes d'explicar coses que ens importen a la societat en què vivim, mitjançant les tecnologies que ens envolten i que ja s'han incorporat a la vida quotidiana de tots nosaltres. Hem vist com al llarg d'aquest temps, cada vegada més creadors porten aquests media al camp de la creació i als escenaris. I com aquests llenguatges es van incorporant a les programacions de les sales d'exhibició com una oferta més, i no com a part d'un festival exclusivament dedicat a ells.
Kònic Thtr empezó a crear a partir de la combinación entre el cuerpo y las tecnologías digitales a principio de los años 90. Fue un proceso lógico en la evolución de Kònic Thtr, que bajo la dirección de Rosa Sánchez, formulaba propuestas visuales relacionadas con lo virtual y el alter ego. Del encuentro de Rosa con Alain, quien viene del campo de la música y formado en los campos de la electrónica y la programación informática, surgió una búsqueda de nuevos lenguajes creativos basados en la mediación del cuerpo por las tecnologías de la información y la comunicación. Unos 20 años más tarde, seguimos en nuestro emprendimiento, evolucionando, y con las mismas ganas de contar cosas que nos importan en la sociedad en la que vivimos, mediante las tecnologías que nos rodean y que ya se han incorporado a la vida cotidiana de todos nosotros. Hemos visto como a lo largo de este tiempo, cada vez más creadores traen estos media al campo de la creación y a los escenarios. Y como estos lenguajes se van incorporando a las programaciones de las salas de exhibición como una oferta más, y no como parte de un festival exclusivamente dedicado a ellos.
Abans del senyal és un espectacle de dansaperformance i a la vegada es presenta com una instal·lació interactiva i distribuïda que permet la intervenció del públic de manera presencial i remota.
Antes de la señal es un espectáculo de danza-performance y a la vez se presenta como una instalación interactiva y distribuida que permite la intervención del público de manera presencial y remota.
Before the beep is a dance-performance piece inside an interactive and distributed installation, that allows the public to participate in person as well as remotely.
The audience can participate in several ways: through the use of technology insitu through a local network installed and distributed on the same set, from their mobile phones, or interacting directly with motion sensors. The answering machine offers many possibilities. Between instantaneous and permanent communication, and total disconnection, behaving as a filter. One can for example take one call as another caller is leaving his or her message. One may systematically have all calls answered by the answering machine, and then decided whether or not to return the calls. Or one may knowingly phone someone when that person is out and "the answering machine is on" so that the other party is forced to call back. In any case, the message must be ready before the –beepKònic Thtr began to create from the combination of body and digital technologies in the early 90's. It was a logical process in the evolution of Kònic Thtr which, under the direction of Rosa Sánchez, used to make proposals related to virtuality and the alter ego. From Rosa's meeting with Alain Baumann, who comes from the field of music and is trained in electronics and computer programming, there was a search for new creative languages based on the mediation of the body by the information and communication technologies. Some 20 years later, we go on with our enterprise, evolving, and with the same desire to explore subjects that matter to us in the society we live in, through the use of the technologies surrounding us and which have already been incorporated into our daily lives.Over this lapse of time, we have seen an increasing number of creators around us who bring these media to the field of creation and the stage. Also we see how these languages are being integrated as part of the main program of many spaces, and not any more as part of festivals specifically dedicated to them.
Kònic thtr és una plataforma artística amb base a Barcelona dedicada a la creació contemporània en la
confluència d'art, ciència i noves tecnologies. El treball de Kònic thtr ha estat presentat, entre d’altres llocs, a: MACBA, Mercat de les Flors, Medialab Madrid (Espanya), Institute of Contemporary Arts, Ikon Gallery, Tramway (Regne Unit), V2 (Holanda), ZKM, Podewill (Alemanya), Centre Pompidou/IRCAM, Le Lieu Unique (França), Centro de la imagen, CCE (Mèxic), SESC Pompeia, File Festival (Brasil), Tsekh, Proekt Fabrika Moscow (Rússia), 3-Legged Dog Art & Technology Center, Nova York (EUA).Els últims projectes de Kònic Thtr han anat indagant les possibilitats d'Internet com a plataforma de creació distribuïda i amb participació del públic. En els projectes e_pormundos (Kònic Thtr_Catalunya – GTMDA_Brasil /2009-2010) i Dança-Net (Kònic thtr + Digitalent /20102011) desenvolupem llenguatges i eines per a la creació distribuïda en diversos espais (físics o bé Internet).
41
NOUS LLENGUATGES DEL COS
Ariadna Estalella Alba 28, 29 i 30 d’abril a les 21 h. 1 de maig a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Idea i direcció: Ariadna Estalella Alba Moviment: Mireia de Querol, Cristina Nuñez, Federica Porello Concepte gràfic: Ariadna Serrahima Fotografia: Carla Tramulles Concepte d’il·luminació: Ariadna Estalella Disseny d’il·luminació: Eduard Bolinches Co-producció: Antic Teatre / AdriAntic (Barcelona) Amb el suport: “3 processos de creació 2010” de La Porta 8Barcelona) La Caldera Residències 2010 (Barcelona) Beques per a la recerca i la creació del CoNCA 2010 blog: http://ariadnainprogress.wordpress.com/
42
“Condició per (x) cossos”
“Condición para (x) cuerpos”
“Condition
Vull arribar a la idea de coreografia sense abordar l'exercici coreogràfic. M'interessa aconseguir un moviment tan específic que sembli coreografiat però que ha estat creat sense cap atenció en l'aspecte formal. La coreografia ocorre de manera no intencionada: la tasca exigeix tal esforç i concentració que absorbeix tota l'atenció de les ballarines, de tal manera que la preocupació formal gairebé desapareix. Les ballarines, fins i tot completament exposades a la mirada del públic, es mantenen impassibles en l'execució de la tasca.
Quiero llegar a la idea de corografía sin abordar el ejercicio coreográfico. Me interesa conseguir un movimiento tan específico que parezca coreografiado pero que ha sido creado sin ninguna atención en el aspecto formal. La coreografía ocurre de manera no intencionada: la tarea exige tal esfuerzo y concentración que absorbe toda la atención de las bailarinas, de tal manera que la preocupación formal casi desaparece. Las bailarinas, incluso completamente expuestas a la mirada del público, se mantienen impasibles en la ejecución de la tarea.
I want to reach the idea of choreography without addressing the choreographic exercise. I am interested to reach a specific movement so as if choreographed but that has been created without any attention in the formal aspect. The choreography occurs in an unintentional manner: the task requires such an effort and concentration that demands the dancer's full attention, so the formal concern almost disappears. The dancers, even fully exposed to public eye, remain impassive in the execution of the task.
Treballar el moviment dins d'una lentitud constant també permet diluir la jerarquia que apareix de manera natural en el moviment encadenat. Si no hi ha accents, ni impulsos, cada moviment i cada petita modificació de la forma tenen la mateixa importància. La proposta flirteja constantment amb la retòrica i la redundància de l'escenificació del cos en moviment.
Trabajar el movimiento dentro de una lentitud constante también permite diluir la jerarquía que aparece de manera natural en el movimiento encadenado. Si no hay acentos, ni impulsos, cada movimiento y cada pequeña modificación de la forma tienen la misma importancia. La propuesta flirtea constantemente con la retórica y la redundancia de la escenificación del cuerpo en movimiento.
Also, the slowness causes a fading out of the hierarchy that naturally occurs in the motion phrases. If there are no accents neither impulse every little movement and change in shape have the same importance. The proposal flirts constantly with the rhetoric and the redundancy of the staging of the body moving.
“Condició per (x) cossos” és el meu últim treball. La creació s'ha realitzat en dues fases: la primera, de setembre a novembre del 2010 amb el suport de tres processos de creació de la Porta, La Caldera Residències 2010 i de les Beques per a la investigació i la creació 2010 del CoNCA. La segona s'ha dut a terme al llarg dels mesos de febrer, març i abril del 2011 en residència a l’AdriAntic i amb el suport de l’Antic Teatre.
“Condición para (x) cuerpos” es mi último trabajo. La creación se ha realizado en dos fases: la primera, de septiembre a noviembre del 2010 con el apoyo de tres procesos de creación de La Porta, La Caldera Residencias 2010 y de las Becas para la investigación y la creación 2010 del CoNCA. La segunda se ha llevado a cabo a lo largo de los meses de febrero, marzo y abril del 2011 en residencia en el AdriAntic y con el apoyo de Antic Teatre.
estudia el moviment capturat dins d'una lentitud sostinguda. En la proposta, la dinàmica es redueix al límit, s'anul·len el impuls i la inèrcia, forces que fan que el pas d'un equilibri a un altre sembli fàcil i sense importància. La lentitud obliga a un exercici de compensació constant de la caiguda i de l'anàlisi del desequilibri. Així, el pes i la massa guanyen visibilitat i tanta contundència, que el moviment esdevé extremadament laboriós i indiscutiblement el protagonista de la proposta.
estudia el movimiento capturado dentro de una lentitud sostenida. En la propuesta, la dinámica se reduce al límite, se anulan el impulso y la inercia, fuerzas que hacen que el paso de un equilibrio a otro parezca fácil y sin importancia. La lentitud obliga a un ejercicio de compensación constante de la caída y del análisis del desequilibrio. Así, el peso y la masa ganan visibilidad y tanta contundencia, que el movimiento se convierte en algo extremadamente laborioso e indiscutiblemente el protagonista de la propuesta.
on
(x)
Bodies”
studies the movement suspended into slowness. On the proposal the dynamics are reduced to its limit. The momentum and the inertia makes the transition from the equilibrium to another look easy and unimportant are cancelled. The slowness requires a constant counterbalance of the falling and a permanent analysis of the equilibrium. Thus, the weight and mass are so visible and astounding, that the movement becomes extremely laborious and arguably the protagonist of the proposal.
Condition on (x) Bodies is my latest work. It has been created in two phases: the first, from September to November 2010 with the support of three-building processes: La Porta, La Caldera Residències 2010 and the CoNCA Scholarship For Research and Creation 2010. The second held throughout the months of February, March and April of 2011 in residence at AdriAntic and supported by Antic Teatre.
Ariadna Estalella Alba
, formada en dansa a Barcelona i posteriorment a Amsterdam. Actualment desenvolupa el seu treball com a creadora escènica i estudia a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. El seu treball artístic inclou projectes escènics i audiovisuals. El 2007 rep el “Premi a la interpretació més destacada” del XII Masdanza Festival Internacional de Dansa de Gran Canàries amb la peça Interrupted, de Pierre-Yves Diacon. Entre 2007 i 2009 crea els següents treballs: Y ahora nos preguntamos juntos, Blind Steps And Wet Fingers, Opaline, Solo para Moqueta Roja i Eva no comió la manzana. També ha treballat com a intèrpret i com a assistent de direcció en diverses peces d'altres creadors emergents. Actualment treballa en el projecte “Condició per a (x) cossos”.
43
COS / NOVES TECNOLOGIES
LRM Performance 5, 6 i 7 de maig a les 21 h. 8 de maig a les 20 h.
entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Autors: Berta Delgado / David Aladro-Vico Intèrprets: Berta Delgado: Gràfics digitals/ Vídeo/ Projeccions/ Pintura/ Performance/ Petita percussió David Aladro-Vico: Electroacústica/ Petita percussió/ Il·luminació/ Projeccions/ Performance Virgina Febrero: Dansa/ Performance/ Pròtesis Marisa Laiglesia: Performance/ Coordinació escènica http://www.LRM-info.com/
44
LRM Performance:
Van crear LRM Performance en David Aladro Vico i la Berta Delgado; LRM significa Locus, Rodo, Momentum – Lloc, Refrec, Moment – i relaciona l’espai, el temps i la matèria com a base conceptual del treball. A LRM busquem trencar barreres entre disciplines artístiques: música, arts plàstiques i escèniques contemporànies amb la visió de nous resultats del seu treball conjunt. Cog 20-11 és una versió nova de la nostra obra “Cogwheel”, un palimpsest interdisciplinari que es desenvolupa en forma de continu-temporal. Cog 20_10 consisteix en una seqüència d’escenes abstractes sobre els conceptes de màquina, desgast, ciutat, organisme i naturalesa. Dissenyem l’escenografia amb pantalles de paper i gasa disposades de tal forma que creen espais de projecció i, al voltant, ocorren accions. El nostre equip en escena inclou varietat d’instruments sonors i visuals, il·luminació, vestuari i pròtesi, tots manipulats per nosaltres des de l’escenari. Dins del nostre col·lectiu, la música, composta específicament per David Aladro-Vico, utilitza tècniques compositives contemporànies i sons generats per instrumental de creació pròpia, instruments musicals/visuals manipulats en directe, processats analògica i digitalment.
LRM
Creamos LRM Performance: Performance David Aladro-Vico y Berta Delgado, LRM significa Locus, Rodo, Momentum -Lugar, Roce, Momento- y relaciona espacio, tiempo y materia como base conceptual del trabajo. En LRM buscamos romper barreras entre disciplinas artísticas: Música, Artes Plásticas y Escénicas contemporáneas con la visión de nuevos resultados de su trabajo conjunto. Cog 20_11 es una versión nueva de nuestra la obra Cogwheel, un palimpsesto interdisciplinar que se desarrolla en forma de continuo temporal. Cog 20_10 consiste en una secuencia de escenas abstractas sobre los conceptos de máquina, desgaste, ciudad, organismo y naturaleza. Diseñamos la escenografía con pantallas de papel y gasa dispuestas creando espacios de proyección y alrededor de los que ocurren acciones. Nuestro equipo en escena incluye variedad de instrumentos sonoros y visuales, iluminación, vestuario y prótesis, todos manejados por nosotros desde el escenario. Dentro de nuestro colectivo, la música, compuesta específicamente por David Aladro-Vico, utiliza técnicas compositivas contemporáneas y sonidos generados por instrumental de creación propia, instrumentos musicales/visuales manipulados en directo, procesados analógica y digitalmente.
A LRM, Berta Delgado ha creat les imatges especialment adaptades a l’escenografia i actuació, música i dansa, utilitzant tècniques visuals analògiques i vídeo digital, amb accions plàstiques de manipulació en directe. A més, hem creat l’esquema d’accions de performance i programat, a banda de crear el disseny de llums i vestuari. El treballs es completen amb la creació de moviment i accions que engalavernen els elements sonors i visuals amb la col·laboració de la ballarina Virginia Febrero i l’escenògrafa Maria de Laiglesia.
En LRM, Berta Delgado ha creado las imágenes especialmente adaptadas a la escenografía y actuación, música y danza, utilizando técnicas visuales analógicas y vídeo digital, con acciones y técnicas plásticas de manipulación en directo. Además, creamos el esquema de acciones de performance y programado y creando el diseño de luces y vestuario. El trabajo se completa con la creación de movimiento y acciones que ensamblan los elementos sonoros y visuales con la colaboración de todos los miembros del colectivo. En la actualidad contamos con la colaboración de la bailarina Virginia Febrero y la escenógrafa Marisa de Laiglesia.
El resultat és presentar una obra netament interdisciplinària.
El resultado es presentar una obra netamente interdisciplinar.
LRM Performance We formed LRM in 2003 composer David Aladro-Vico and plastic artist Berta Delgado with a totally interdisciplinary approach by blending contemporary Plastic Arts (such as video Art, installation, performance, screening or paint), contemporary Music (such as new composing techniques and electroacoustic) and contemporary Dance like Graham, Contact or Physical theatre. Our new production, Cogwheel, is conceptually based on the contrast between Machine/ Nature, the Body and the City, in a non-narrative guise. COGWHEEL description We design Cogwheel's scenography with paper and gauze screens displayed to serve as a stage design and visual support for projections and video and actions occurring around them. LRM's equipment includes manifold visual and sounding instruments, floodlights and props, all controlled by the 4 performers from the stage. Inside LRM, music is specifically composed by David Aladro-Vico using contemporary techniques on custom-built musical — visual instruments for live manipulation, analogically and digitally processed, vintage and acoustic. Shrine bells and small percussion, located in front of the paper screens play a principal role in several scenes. Berta Delgado created visuals specially for the scenography and acting, music and dance, using analog visual techniques such as overhead projections, mirrors and epidiascopes, digital video, actions and live painting with digital graphic controllers and traditional techniques, such as water and ink, plus precise warping and tearing applied to the paper screens. Both of us created the performing actions' scheme and programmed and elaborated light and costume designs. We developed Cogwheel in a temporal continuum in which abstract scenes succeed, carefully set out by us allowing a high degree of radom performing. The visual-sound work is completed with the performers' body movements, actions and corporal dynamic variations based on their relationship with spaces and elements, with props (objects, lighting devices), prosthetics (designed by LRM to modify bodily shape and movement) and all this is presented together to create a fully interdisciplinary scenic result. Now we collaborate with the dancer Virginia Febrero and performer Marisa de Laiglesia.
LRM Performance: creat per David Aladro-Vico i Berta Delgado, busca trencar barreres entre
les disciplines artístiques amb la visió de nous resultats del seu treball conjunt. Integrants:
David Aladro-Vico
, compositor i performer. Em vaig llicenciar en Composició a Madrid i a la DEA en Creativitat de la UAM, he estrenat composicions en auditoris d’Espanya i l’estranger. Treballo per igual la creació del so, l’aspecte visual i l’acció.
Berta Delgado, artista plàstica i performer. Sóc llicenciada en Belles Arts, amb l’obra plàstica exposada a Espanya i a l’estranger. M’he format bé dins el teatre i l’escenografia, he treballat a Madrid i Moscou. Utilitzo tècniques plàstiques tradicionals i digitals i dissenyo vestuari i pròtesis.
Virginia Febrero
, ballarina i performer. Em vaig llicenciar en Educació Física al INEF i en aquests moments realitzo el Grau de Dansa de la UEM. Vaig començar la meva carrera com a ballarina professional a Osaka, Japó. Al LRM treballo la performance, el moviment i la dinàmica corporal.
Marisa de Laiglesia
, performer i coordinadora. Sóc llicenciada en Belles Arts per la UCM, tinc un Màster en Escenografia de la TAI, he treballat amb l’Andrea D’Odorico, Cuarta Pared i Javier Yagüe, entre d’altres. A LRM treballo com a performer i coordinadora escènica.
45
CONCERT
Gran Teatro
Amaro
18 de maig a les 21 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Robert van der Tol - vocals, guitarres, banjo, compositor Mischa Kool - contrabaix, serra musical, vocals Gat - mandolina, percussi贸, joguines, objectes, vocals Panc Daalder - tambors, marimba, piano Oleg Fateev - bayan www.myspace.com/ilgranteatroamaro
46
“... Desplegant un complet arsenal d’instruments: acordió, contrabaix, guitarres, banjo, mandolina, llaüt, serra musical, marimba, xilòfon, piano, percussions variades i tot tipus d’objectes... i ni un sol micròfon a l’escenari, ni tan sols per a la veu, tot a pèl i amb un so perfecte, sense que uns instruments tapin els altres... Un concert que es desenvolupa en dues parts, dos passis amb una breu pausa, com es feia abans...”
"… Desplegando un completo arsenal de instrumentos: acordeón, contrabajo, guitarras, banjo, mandolina, laúd, sierra musical, marimba, xilófono, piano, percusiones de toda índole y toda clase de objetos… Y ni un solo micrófono en el escenario, ni siquiera para la voz, todo a pelo y con un sonido perfecto, sin que unos instrumentos taparan a otros… Un concierto que se desarrolla en dos partes, dos pases con una breve pausa, como se hacía antiguamente…"
Gran Teatro Amaro crosses time and space with music start from the interwar era, taking up again a European tradition cuts short by Nazism. That propitious collision of riff raff and cabaret airs marked by the evolution of folklore and traditional popu lar music infused with avant garde and classical touches from a totally contemporary perspecti ve.
“... Gran Teatro Amaro recorre el temps i la distància amb una música que parteix de l’època d’entreguerres i reprèn la tradició europea que va truncar el nazisme, aquesta afortunada col·lisió dels aires canalles i cabareters procedents de l’evolució de folklores i músiques populars tradicionals amb les avantguardes artístiques i la música clàssica des d’una perspectiva totalment contemporània...”
"… Gran Teatro Amaro recorre el tiempo y la distancia con una música que parte de la época de entreguerras y retoma la tradición europea que truncó el nazismo, esa afortunada colisión de los aires canallas y cabareteros procedentes de la evolución de folclores y músicas populares tradicionales con las vanguardias artísticas y la música clásica desde una perspectiva totalmente contemporánea…"
The international bohemian troupe Gran Teatro Amaro presents itself as a small travelling cabaret, as a Trans-European express, one of those old trains, chugging leisurely along the tracks, allowing oneself to savour the landscape. A night train passing through many countries, seeking the most hidden and suggestive corners, those obscure alleys and smoke filled dives.
“... Com un petit cabaret ambulant es presenta la troupe internacional i bohèmia del Gran Teatro Amaro... Com un tren exprés transeuropeu, un d’aquests trens d’abans que es desplaçaven lentament per les vies quan els viatges duraven el temps suficient com per gaudir del paisatge, un tren nocturn que passa per molts països buscant els seus racons més ocults i suggeridors, carrerons foscos i locals plens de fum...”
"… Como un pequeño cabaret ambulante se presenta la troupe internacional y bohemia del Gran Teatro Amaro… Como un tren expreso transeuropeo, uno de esos trenes de antaño que se desplazaban lentamente por las vías cuando los viajes duraban el tiempo suficiente como para disfrutar del paisaje, un tren nocturno que pasa por muchos países buscando sus rincones mas ocultos y sugerentes, callejones oscuros y locales llenos de humo…"
Unfurling a complete arsenal of instruments: accordion, upright bass, guitars, banjo, mandolin, lute, musical saw, marimba, xylophone, piano, all kinds of percussion and every class of objects. Not one single microphone on stage, not even for voice. Bare-boned perfect sound, no instrument covering another one. A concert comprising two parts, two acts with a short intermission, as in the old days.
“... És un teatre i és amarg, com la vida...”
"... Es un teatro y es amargo, como la vida ..."
“… It’s a theatre and it’s bitter, as life..”
Gran Teatro Amaro. Fundada al 1980, és
considerada una banda de culte a Europa i gaudeix de la fama de ser-ne una de les millors bandes acústiques, amb centenars de concerts a les espatlles, després de vint-i-un anys recorrent la cicatritzada pell de la vella Europa.
47
´ NOUS LLENGUATGES DEL COS/DRAMATURGIES
Vicens Mayans/ Cía. Lalupe 26 27 28 de maig a les 21 h. ,
i
29 de maig a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Creació/intèrpret: Vicens Mayans Vídeo: Naxo Fiol Espai sonor: Consuegra Recs Fotografia : Martí Casanellas Coaching: Iva Horvat Produït per: Mi otro trabajo i Antic Teatre / AdriAntic (Barcelona) Amb el suport: “3 processos de creació 2010” de la Porta (Barcelona) Residencia 2010 Cas/endanza (Sevilla) Agraïments: Alicia Orozco, l'equip de La Porta l'equip de l’Antic Teatre l'equip d’Endanza David Lynch, Hugh Everet i als col.laboradors / voluntaris perquè sense ells la peça no podria existir. http://vicensmayans.tumblr.com/
48
M'agrada explicar històries…
Me gusta contar historias…
I like to tell stories...
És aquesta la raó per la que estic on estic i fent el que faig. I què faig? Doncs estudiar-me a mi mateix per poder entendre els altres... Les meves peces sempre envolten allò proper, l’íntim... D'on vinc... cap a on vaig... qui sóc...
Por eso quizás estoy donde estoy y haciendo lo que hago. ¿Y qué hago? Pues estudiarme a mí mismo para poder entender a los demás... Mis piezas siempre van sobre algo muy cercano, muy íntimo... De dónde vengo… Hacia dónde voy... Quién soy...
So maybe I'm where I am and doing the things that what I do. And what do I do? Therefore to examine myself to understand others... My pieces are always about something very close, very intimate... Where did I come from... Where I'm going... Who I am...
Tots els meus records i experiències es confabulen per crear estructures on s'entrellacen el moviment, la música, la performance, la paraula, els sentiments...
Todos mis recuerdos y experiencias se confabulan para crear estructuras en las que se entrelazan el movimiento, la música, la performance, la palabra, los sentimientos...
All my memories and experiences combine to create structures which link the movement, music, performance, words, feelings...
No hi ha una línia marcada a seguir perquè cada peça és un món en si mateixa, però sí existeix una intenció de voler fer, de voler explicar, de voler traspassar... I el públic sempre és una part important en tots els meus processos creatius.
No hay una línea marcada a seguir, pues cada pieza es un mundo, pero sí hay una intención de querer hacer, de querer contar, de querer traspasar... Y el público siempre es una parte importante en todos mis procesos creativos.
There is not a marked line to follow because each piece is different, but there is an intention of wanting to do, wanting to tell, wanting to pass through... And the public is always an important part in all my creative processes.
D’una manera passiva, indirecta, no agressiva... El públic deixa de ser públic per convertir-se en el meu confident, el meu còmplice...
De una manera pasiva, indirecta, no agresiva... El público deja de ser público para convertirse en mi confidente, en mi cómplice…
In a passive, indirect, nonaggressive way... The public is no longer public to become my confidant, my partner in crime....
Penso sobre les coses que em motiven i em vénen milions al cap i al cor i crec que això seria la millor manera d'expressar cóm és la meva feina... Cap i entranyes...
Pienso sobre las cosas que me motivan y me vienen millones a la cabeza y al corazón y creo que esa sería la mejor manera de expresar cómo es mi trabajo... Cabeza y entrañas...
I think about the things that motivate me and billion stuff comes to the head and heart and I think that would be the best way to express how my work is... Head and entrails...
He anat treballant sobre les meves arrels, sobre l'estat de la persona, i de sobte em trobo en un moment en el que faig un repàs a totes les meves decisions que he pres per arribar fins aquí... I en aquest lloc neix el projecte "El hombre que danzaba...", una peça que vol fer una reflexió sobre les decisions preses i no preses, basant-se en la teoria dels universos paral·lels.
He ido trabajando sobre mis raíces, sobre el estado de la persona y en un ir y venir me encuentro en un momento en el que hago un repaso a todas las decisiones que he tomado para llegar hasta aquí... Y ahí es donde nace el proyecto "El hombre que danzaba...", una pieza que quiere hacer una reflexión sobre las decisiones tomadas y no tomadas, basándose en la teoría de los universos paralelos.
I've been working on my roots, on the status of the person, and in all this coming and going I find myself at a moment in which I review all the decisions I've made to get here... And that is the source of the project "El hombre que danzaba...", a piece that wants to reflect on the decisions taken and not taken, on the theory of parallel universes.
Per a aquells que no la conegueu us en faig cinc cèntims: un h ome, un científic anomenat Hugh Everett, planteja la teoria de diferents universos succeint paral·lelament... En poques paraules, fas un camí amb las decisions preses, però les que no has pres també són realitat en aquest mateix moment... Encara segueixes amb aquella persona que vas decidir deixar, segueixes vivint en aqueixa casa o en aqueixa feina que mai et va agradar... I això em fa pensar... Estic content amb tot el que he decidit fins ara? Tornaria enrere com Michael J. Fox a “Regreso al futuro” per canviar alguna cosa? I la resposta és "El hombre que danzaba..." Una peça on al final d'un procés el públic assumeix la seva responsabilitat i pren decisions sobre la peça que veurà...
Para aquellos y aquellas que no la conozcáis os pongo un poco en antecedentes: un hombre, un científico llamado Hugh Everett, plantea la teoría de varios universos sucediendo paralelamente... En pocas palabras, recorres un camino por las decisiones tomadas, pero las que no has tomado también son realidad en este mismo momento... Sigues aún con aquella persona que decidiste dejar, sigues viviendo en esa casa o en ese trabajo que nunca te gustó... Y eso me hace pensar... ¿Estoy contento con todo lo decidido hasta ahora? ¿Volvería atrás como Michael J. Fox en “Regreso al futuro” para cambiar algo? Y la respuesta a todo eso es "El hombre que danzaba..." Una pieza donde el público asume su responsabilidad y toma decisiones sobre la pieza que va a ver...
T o those who do not may know this t heory I put a little story: a man, a s cientist named Hugh Everett's theory r aises a number of parallel universes g oing on... In short, to take a road by the decisions taken, but that e xists also a lot of realities with h ave not taken right now actually... S till even those who decide to leave, s till living in that house or that job n ever liked... And it makes me think... I'm happy with all the decisions so far? Back again as Michael J. Fox in “Back to the future” to change something? And the answer to all this is "El hombre que danzaba..." A piece where the public takes responsibility and makes decisions on the piece you will see...
De ben petit sempre ha estat una cosa que ha marcat la meva vida.
Desde pequeño siempre ha sido una cosa que me ha marcado.
Since I was a child has always been something that has marked me.
Vicens Mayans. Vaig néixer a les Illes Balears al 1974 i em vaig criar entre Mallorca i Formentera.
Vaig començar els meus estudis teatrals a Madrid amb en Rodrigo García (1998) i vaig participar a la peça de creació col·lectiva “Haberos quedado en casa capullos”, que es va presentar diferents dies a la Casa Americana (Madrid). Vaig continuar els meus estudis des del 2000 fins el 2004 amb la companyia Third Angel (Regne Unit) i Mark Tompkins (França) i vaig aprofundir des del 2004 fins el 2009 el teatre contemporani i de moviment amb Maria Antònia Oliver, Sofia Asencio i Tomás Aragay, Xus García, Andrés Waksman, Ana Buitrago, Bea Fernández, Carmelo Salazar, Toni Mira, Marta Galán, Iva Horvat, Sergi Faustino, Teresa Nieto, Roser Montllor/Brigitte Seth i Juan Domínguez i dins del Butoh amb Tomeu Gomila , Carme Torrent y Rossana Barra. Durant aquest temps, combino els estudis treballant amb companyies professionals perfeccionant les meves eines de treball i em llenço a crear les meves pròpies peces... PECES DE CREACIÓ PRÒPIA “Esta no es mi casa” (Mallorca, 2003) presentada al Festival d'Arts '03 de Palma de Mallorca i Mac zona'04 a Barcelona. “Potra” (Barcelona, 2005) presentada al Festival de Noves Propostes del Teatre de la Farinera '05, Barcelona. “Turnai” (Barcelona, 2006) presentada al Festival de Noves Propostes del Teatre de la Farinera '06 i al Festival Ulls '07, els dos a Barcelona. “PUTAS & COCHES” (Barcelona, 2008) presentada al Festival Ulls '08, Barcelona. “Terrorvision” (Barcelona, 2009) presentada a l’Adriantic, Barcelona.
49
NOUS LLENGUATGES DEL COS
Jordi + dansa 2, 3 i 4 de juny les 21 h. 5 de juny a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Creació i interpretació: Jordi Mas Ceràmica: Jordi Mas i Paula Gertel Espai sonor: Jordi Mas i Joan Saura Una coproducció amb: l'Antic Teatre / AdriAntic (Barcelona) Amb el suport del: centre de creació L'estruch de Sabadell i la companyia Raravis. jordimasdansa.blogspot.com/
50
80 quilos de terra
es un títol. El títol d'una relació entre tres elements; L'home – La terra – La terracota. La terra apareix com a lloc on l'home du a terme les seves activitats vivencials per a que esdevinguin testimoni d’allò que succeeix. La terracota emergeix com matèria convertida, transformada respecte el seu estat natural a causa de la manipulació de l'home. L'home sorgeix com a ésser diferent, degut a la seva (presumpta) capacitat de raonament i d'existir amb consciència i, per tant, amb possibilitats d’adonar-se'n de si mateix i modificar el seu comportament sempre que vulgui. Una convivència en un espai comú on el diàleg entre els tres elements serà la base per arribar a una entesa i crear una narració conjunta. Avançant tots tres alhora, en una dansa entre elements. D'aquesta manera tant l'home, la terra i la terracota tenen l’oportunitat de pronunciar-se i escollir a on i com volen situar-se en l'espai. Com aconseguir que cadascun dels elements trobi la manera de situar-se en l'espai? Com ha de ser l’escolta per facilitar la convivència? Potser creure en ells oferint-los al temps. Un temps d'observació des de la calma i el respecte... Crec bàsic experimentar amb aquests tres elements. Immersos com estem en una societat tecnòcrata, val la pena preguntar-se a on han queda't les facultats més properes a la condició humana. I així, crear un nou codi de relació amb la tecnologia i posar fi a la inèrcia que portem des de la Revolució Industrial. Aquest espectacle és la culminació d'un període d'investigació, en el qual, es pretenia donar una oportunitat real a la matèria perquè es pronunciés i, a la vegada, donar-me el temps a mi mateix per esbrinar quines són les facultats reals per escoltar des de la pell a aquesta matèria. El resultat és una convivència en procés, en que cada encontre s'ha de convertir alhora en lloc dinamitzador i en refugi per convidar a la reflexió. Paral·lelament a l'activitat de dansa, vaig sentir la profunda necessitat d'investigar sobre la disciplina ceràmica. El encontre amb aquest ofici va venir de la mà de l'artista Paula Gertel, cofundadora del taller artístic (Gloria 7) davant del centre cultural Tecla Sala a L’Hospitalet. Un cop allà vaig tenir l’oportunitat de participar sobretot amb artistes plàstics en diferents creacions conjuntes, facilitant encontres entre cos-instal·lacionsescultures. Les escultures defineixen l'espai i el cos que l’habita. Les relacions es van mantenir en espais interiors i en espais exteriors en contacte amb la natura. Encara que la descoberta amb la dansa és una font inesgotable d’obertura de nous camins d'exploració, la implicació amb la ceràmica no s'atura i d'aquesta manera van apareixent peces les quals van modelant certs pensaments per a convertir-se en objectes i incloure's a la dansa, modificant-la únicament amb la presència.
80 kilos de tierra
es el título que nace de la relación entre tres elementos; El hombre, la tierra i la terracota. La tierra como el lugar donde el hombre lleva a cabo sus actividades vivenciales, convirtiéndose en testimonio de lo que acontece. La terracota emerge como materia convertida, transformada respecto su estado primordial a causa de haber sido manipulada por el hombre. El hombre surge como ser diferente, debido a su (presunta) capacidad de razonar y de existir con conciencia, dándose cuenta de él mismo, modificando su comportamiento y sus acciones siempre que lo crea oportuno. Una convivencia en un espacio común, donde el diálogo entre los tres elementos supone la base para el entendimiento y la creación de una narración conjunta. Avanzando, a la vez, en una danza entre elementos. De esta manera, tanto el hombre, la tierra y la terracota tienen la oportunidad de pronunciarse y decidir dónde y cómo quieren colocarse. ¿Cómo conseguir que cada uno de los elementos encuentre la manera de situarse en el espacio? ¿Cómo debe ser la escucha para facilitar la convivencia? Quizás creer en ellos ofreciéndolos al tiempo. Un tiempo de observación desde la calma y el respeto... Creo básico experimentar entre estos tres elementos. Inmersos como estamos en una sociedad tecnócrata, cabe preguntarse dónde quedaron las facultades más cercanas a la condición humana. Y así, crear un nuevo código de relación con la tecnología y acabar con la inercia que arrastramos desde la Revolución Industrial. Este espectáculo es la culminación de un período de investigación, en el cual, se pretendía dar una oportunidad real a la materia para que se expresara y, a la vez, darme a mí mismo el tiempo de adivinar cuáles eran mis capacidades para escuchar desde la piel a esta materia. El resultado es una convivencia en proceso, en que cada encuentro se debe convertir, a la vez, en lugar dinamizador para facilitar las relaciones y en refugio para invitar a la reflexión. A los pocos años de iniciar la actividad dancística, sentí la necesidad de investigar sobre la disciplina cerámica. Accedí a dicho oficio de la mano de la artista Paula Gertel, cofundadora del taller artístico Gloria 7, situado en las inmediaciones del espacio cultural Tecla Sala en L’Hospitalet. Allí tuve la oportunidad de participar con artistas en su mayoría, de artes plásticas, en la creación de espacios de encuentro entre cuerpo-instalaciones-escultura. Las esculturas definían el espacio y el cuerpo lo habitaba. Los diálogos fueron mantenidos en espacios interiores para más tarde trasladarlos hacia lugares exteriores en contacto con la naturaleza. Pese a que la dedicación con la danza abre nuevos caminos a seguir, la implicación con la cerámica no cesa y de esta manera van apareciendo piezas, las cuales van moldeando los claroscuros de mi pensamiento para convertirse en objetos e incluirse en mi danza, modificándola con la mera presencia.
80
k i l o s o f e a r t h is the title that outcomes from the relation between three elements: Man, Earth and Clay. Earth as the place where the man held his hands-on activities, becoming a witness to what happens. The Clay material emerges as converted, transformed on its primordial state, by the hand of man. Man, as a different life being because of his (hypothetical) ability to think and live fully conscious, being able to change his behaviour according to the circumstance. This narration is founded on the dialogs between these three elements. Transforming itself into a dance. A dance where man, earth and clay can decide how and where to move. Which is the correct way for these three elements to find their own space? Where the attention must be placed, to help the interaction between them? Maybe it’s a matter of time. A time to observe with a quiet and respectful attitude... I believe it’s a necessary experimentation. Living in this technocratic society, I ask my self where have we lost our basic human instincts. We can find a new way of interacting with technology, and change for once what we’ve been since the Industrial Revolution. “80 kilos of earth” is the result of a large period of investigation, in which I intended to give a chance to the ground material to express it self, by the time I was finding out about my listening skills through my skin. Each meeting is transformed into a dynamic relation space, and an invitation to think and question. Some years after I started to dance, I felt the need to investigate on clay material. I did it guided by the ceramic artist Paula Gertel, in her atelier “Gloria 7”, located in L’Hospitalet, near the Tecla Sala Cultural Centre. There I had the chance to work with other artists as well, finding a place of dialog between body and sculpture. The sculptures defined a space; that body inhabited. First, the work took place in interiors, and later, in the open space, in natural landscapes. Though my work is dedicated to investigate on dance and body listening, ceramics is always there. In the creation of new ceramics art pieces, which I include in my dancing work, I find out how my mind is being sculpted, opening spaces in it, and changing my way of moving through space, just because of being there
Jordi Mas
, autòcton de Barcelona nascut al 1973. Vaig iniciar la formació en dansa contemporània a l'any 1997 en diferents centres de creació independents. Cap al 2001 entro en contacte amb la feina que desenvolupa la companyia de dansa Raravis i durant aquests anys he participat com a intèrpret en alguns dels seus espectacles; a la vegada, elaboro projectes de recerca relacionant cos-entorn-paisatge, per generar, des d’un àmbit local, espais de reflexió/acció en contextos on la temàtica interdisciplinària garanteix una mirada múltiple i integral, per aconseguir processos transitoris que redefineixin la jerarquia entre natura, ésser humà i cultura.
51
NOUS LLENGUATGES DEL COS / OBJECTES
Samuel Gustavsson 9, 10 i 11 de juny a les 21 h. 12 de juny a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis
Gràcies a: Karl Stets. www.samuelgustavsson.com www.rapideye.dk
52
foto original: Reimar Juul
Creació i interpretació: Samuel Gustavsson Vestuari: Beckmann Signe Llum: Samuel Gustavsson
Vaig néixer
el 1976 i vaig viure al camp només pel bosc. Un bosc que oferia diferents imatges per jugar, treballar, per les aventures i per les situacions inesperades. Encara penso en el bosc quan estic creant, aquell gran univers que està allà, sense exigir res, esperant a ser descobert. Si es mira bé, hi ha molts detalls per ser descoberts, molt jocs per ser desenvolupats i moltes acciones que volen ocórrer. I això és la creació: localitzar els detalls i després fer que apareguin una vegada i una altra. La meva col·lecció de minerals va anar creixent, l’havia anat fent des dels set anys. –l’organitzava i intercanviava un cop al mes. Era com si les pedres comencessin a viure, quan es trobaven en un nou context i es barrejaven amb un nou veí. Vaig créixer i els minerals es van canviar per esprais. Fascinat per l’art de dominar l’esprai i el grafiti i la possibilitat de convertir una cosa estricta i definitiva com les lletres en un infern en moviment en el que pogués donar a aquestes lletres, parets i trens una altra vida. M’agradaven les limitacions de les lletres, una lletra té una clara regla, si no, no és una lletra, però hi ha milers de maneres d’escriure-la. Si no hi hagués límits per doblegar-les, no hi hauria energia per distorsionar el límit de les lletres. Als setze vaig passar algun temps a Barcelona on vaig conèixer a dos malabaristes que feien performance al carrer, em vaig quedar sorprès. Les limitacions de la gravetat eren molt excitants i senyalaven els límits. Més tard, quan vaig aprendre a fer malabars, em vaig obsessionar amb els paràmetres de la gravetat, el pes i el temps, i com jugar amb el temps i el moviment dels objectes i del cos. Amb el malabarisme aconsegueixo la meva màxima expressió. Encara avui, estic fascinat amb l’artesania i la limitació dels malabars. Però les limitacions podrien ser qualsevol cosa que jo decidís, no només al malabarisme, sinó també a nombroses subdivisions d’alguns moviments dels objectes i del cos. Si observo el meu propi treball, a dia d’avui, puc veure que m’he escapat del “llençar i agafar” del malabarisme tradicional i he passat més temps descobrint les limitacions i les possibilitats dels objectes quotidians i del moviment. El moviment es defineix com alguna cosa mecànica clàssica, corporal o la manipulació d’un objecte. “Night For One” és com m’enfronto amb la soledat? Sóc responsable de les meves accions i de com passa el temps? Com puc mantenir-me ocupat quan no hi ha res que m’entretingui? Tenia moltes qüestions i volia experimentar amb la soledat i el buit de la pèrdua de temps. Volia prolongar els moments on el temps no té importància i aprofundir en allò que és intemporal. Acabava de tornar d’una llarga gira amb una gran producció de circ amb molt material artístic: llums, vídeo, cables, tècnics, productors, mànagers, directors, escenògrafs, guies, assistents, coreògrafs, etc. Fantàstic, però volia explicar una història diferent on l’artista no estigués ocult o embalat en un paquet ben embuatat. Una història o un esdeveniment prolongat en el que l’audiència podria posar-se sota la pell de l’artista, on es pot experimentar el rendiment juntament amb el intèrpret. Així és com el treball de “Night For One” va començar. Es suposava que devia de ser com una suma d’idees i objectes amb els que havia estat treballant i pensant durant els últims deu anys – vaig escollir un conjunt d’objectes amb els que volia treballar. Vaig limitar l’artista a un espai reduït, sense dia, sense nit, un espai sense temps amb uns pocs articles. Inspirat en l’estil de Chaplin i Buster Keaton de la generació del joc del no res, l’atmosfera de Kafka, la paranoia de Paul Auster i l’absurd de Beckett, em vaig tancar al local d’assaig. Poc a poc, les idees van començar a formar-se i els detalls soterrats al búnquer van ésser descoberts. Utilitzant el moviment dels objectes i el cos, sense amagar-se darrere d’ells, és a dir, el seu ús com a conductor de la no història, dels detalls i de mi mateix. Intentant ser el més honest possible amb mi mateix. La performance es va produir al voltant d’un home tancat dins un búnquer subterrani, juntament amb una caixa grossa, sis anelles de malabars, tres rotlles de paper, dos gots d’aigua i una tovallola. Com solista de la performance, tot es movia i s’alterava tot el temps i els canvis eren respecte als meus interessos i punt de vista. Com un bosc, es creen camins, els arbres creixen i es cauen, els animals passen i tot això està en continu moviment, però segueix essent un bosc.
Nací
en Suecia en 1976 y vivía en el campo sólo por el bosque. Un bosque que ofrecía distintas imágenes para jugar, trabajar, para las aventuras y para situaciones inesperadas. Aún pienso en el bosque cuando estoy creando, ese gran universo que está allí, sin exigir nada, esperando a ser descubierto. Si se mira bien, hay muchos detalles para ser descubiertos, muchos juegos para ser desarrollados y muchas acciones que quieren ocurrir. Y esto es la creación: localizar los detalles y después hacer que aparezcan una y otra vez. Mi colección de minerales fue creciendo, la hice desde que tenía siete años. La organizaba y la intercambiaba una vez al mes. Era como si las piedras empezaran a vivir, cuando se encontraban en un nuevo contexto y se mezclaban con un nuevo vecino. Crecí y los minerales se cambiaron por botes de espray. Fascinado por el arte de dominar los espray y el grafiti y la posibilidad de convertir algo estricto y definitivo como las letras en un infierno en movimiento en el que pudiera dar a esas letras, paredes y trenes otra vida. Me gustaban las limitaciones de las letras, una letra tiene una clara regla, si no, no es una letra, pero hay miles de maneras de escribirlas. Si no hubiera limites para doblarlas, no habría energía para distorsionar el límite de las letras. A los dieciséis pasé algún tiempo en Barcelona donde conocí a dos malabaristas que hacían performance en la calle, me quedé sorprendido. Las limitaciones de la gravedad eran muy excitantes y marcaban los límites. Más tarde, cuando aprendí a hacer malabares me obsesioné con los parámetros de la gravedad, el peso y el tiempo y cómo jugar con el tiempo y el movimiento de los objetos y del cuerpo. Con el malabarismo consigo mi máxima expresión. Aún hoy estoy fascinado con la artesanía y la limitación de los malabares. Pero las limitaciones podrían ser cualquier cosa que yo decida, no sólo en el malabarismo sino también en numerosas subdivisiones de algunos movimientos de los objetos y del cuerpo. Si observo mi propio trabajo, a día de hoy, puedo ver que me he escapado del “tirar y coger” del malabarismo tradicional y he pasado más tiempo descubriendo las limitaciones y las posibilidades de los objetos cotidianos y del movimiento. El movimiento se define como algo mecánico clásico, corporal o la manipulación de un objeto. “Night For One” es, ¿cómo lidio con la soledad? ¿Soy responsable de mis acciones y de cómo pasa el tiempo? ¿Cómo puedo mantenerme ocupado cuando no hay nada que me entretenga? Tenía muchas cuestiones y quería experimentar con la soledad y con el vacío de la pérdida de tiempo. Quería prolongar los momentos donde el tiempo no importa y profundizar en lo intemporal. Acababa de regresar de una larga gira con una gran producción de circo con mucho material artístico: luces, vídeo, cables, técnicos, productores, managers, directores, escenógrafos, guías, asistentes, coreógrafos, etc. Fantástico pero quería contar una historia diferente donde el artista no estuviera oculto o embalado en un paquete bien acolchado. Una historia o un evento prolongado en el que la audiencia podría meterse bajo la piel del artista, donde se puede experimentar el rendimiento junto con el intérprete. Así es como el trabajo de “Night For One” empezó. Se suponía que debía ser como una suma de ideas y objetos con los que había estado trabajando y pensando los últimos diez años – elegí un conjunto de objetos con los que quería trabajar. Limité al artista a un espacio reducido, sin día, sin noche, un espacio sin tiempo con unos pocos artículos. Inspirado en el estilo de Chaplin y de Buster Keaton de la generación del juego de la nada, la atmósfera de Kafka, la paranoia de Paul Auster y el absurdo de Beckett, me encerré en el local de ensayo. Poco a poco, las ideas empezaron a formarse y los detalles soterrados en el búnker fueron descubiertos. Utilizando el movimiento de los objetos y el cuerpo, sin esconderse detrás de ellos, es decir, su uso como conductor de la no historia, de los detalles y de mí mismo. Tratando de ser lo más honesto que pude a mí mismo. La performance se produjo alrededor de un hombre encerrado dentro de un búnker subterráneo, junto con una caja grande, seis aros de malabares, tres rollos de papel, dos vasos de agua y una toalla. Como solista de la performance, todo se movía y alteraba todo el tiempo y los cambios eran respecto a mis intereses y enfoque. Como un bosque, se crean caminos, los árboles crecen y se caen, los animales pasan y esto está en continuo movimiento pero sigue siendo un bosque.
I was born
in Sweden 1976 and lived in the countryside just by the forest. A forest that offered some fantastic frames for play, for work, for adventures and unexpected events. I still think of the forest when I´m in creation, its this big universe that is just there, not demanding anything, just waiting to be discovered. If you look good enough there is lots of details to be discovered, lots of games to be developed and lots of events that wants to happen. And that is creation - locate the details, alter them and make them appear again and again. My mineral collection was growing, so did I, almost eleven years old. I organized my collection and changed them around once a month. It was like the stones started to live, when they got into a new context and mingled with a new neighbour. I grew older and minerals were changed into spray cans. Fascinated in the art of mastering spray cans and graffiti, and the possibility to change something strict and definitive as letters into a moving inferno where I could give letters, walls and trains another life. I liked the limitations of letters, a letter has a clear rule, if not, it’s not a letter, but there is thousands of ways you can write a letter. If there were no limits to bend, there was no energy in my way of stretching the limit of the letters. At the age of 16 I spent some time in Barcelona where I met two jugglers that performed on the streets, I was amazed. The limitations of gravity were very exciting and spell bounding. Later on when I learned how to juggle I got obsessed about how to challenge and bend the parameters of gravity, weight and time and how to play with timings and movement of objects and body. Juggling became my main expression. Today I am still fascinated about the handicraft and the limitation in juggling. But limitations could be anything that I decide not only in juggling but also in numerous of subdivisions of any movement of objects and body. If I look at my own work today I can see that I move away from traditional toss and catch juggling and spend more time to discover limitations and possibilities in any everyday object and the movement. Movement defined as classic mechanic, corporal or the manipulation of an object. “Night For One”, how am I dealing with loneliness? Am I responsible for my own actions and how is time passing? How do I keep myself occupied when there is no one to entertain me? I had lots of questions and wanted to experiment with loneliness in an empty wasteland of time. I wanted to prolong the moments where time didn’t matter and go deeper in the timeless. I had just got back from a long tour with a big circus production with a lot of gear, light, video, truss, technicians, producers, managers, directors, set designers, tour mangers, assistants, choreographer etc, etc. Fantastic, but I wanted to tell a different story, where the performer wasn’t hidden or packed up in a well padded package. A story or an extended event where you as an audience actually could get under the skin of the performer, where you could experience the performance together with the performer. This is how the work of “Night For One started”. It was meant to be like a sum of ideas and things I had been working and thinking of the last ten years. Limits – I choose a set of objects I wanted to work with. I limited the performer to a closed space with no day or night, a timeless space with only a few items. Inspired by Chaplin and Buster Keaton’s ways of generating games out of nothing, the atmosphere of Kafka, the paranoia from Paul Auster and the absurd from Beckett I locked my self in the rehearsal space. Slowly ideas started to form and details in the underground bunker were discovered. Using the movement of objects and body, not to hide behind, but to use as a bearer of the non-story, details, and me. Trying to be as honest as I could to myself. The performance came to circle around a man locked into an underground bunker together with a large box, six juggling rings, three paper rolls two glasses of water and a towel. As a solo the performance, it is moving and altering all the time and changes with my interests and focus. Like a forest, a new path is created, trees grow and fall, animals pass and it is changing all the time but still it’s a forest.
Samuel Gustavsson.
Sóc un malabarista, artista, ballarí i coreògraf que treballa amb el moviment del cos i dels objectes. Interessat en com aplicar el pensament d’un malabarista a altres àrees de moviment i performance. Després de que em gradués al 1998 a l’Escola de Circ de Suècia, vaig entrar a la companyia Cirkus Cirkör i vaig viatjar al voltant del món amb els seus nombrosos espectacles. He treballat en alguns projectes amb diferents circs, companyies de dansa i teatre, entre d’altres, Kitt Johnson´s X-Act i Cantabile 2 a Dinamarca. Després dels compromisos amb les companyies, també vaig treballar com a freelance, fent actuacions i aparicions en gales, televisió, festivals i pel·lícules. Al 2006, vaig muntar i produir la meva primera performance com solista “Night For One”. Paral·lelament a aquesta etapa d’obres i compromisos per altres companyies, també vaig realitzar classes i tallers de malabars i moviment a escoles de circ per tota Europa. Al 2010, vaig començar a la companyia de circ contemporani Rapid Eye i actualment estem treballant a la primera producció junt amb Niclas Stureberg i Mads Rose. La performance “Quiproquo” serà estrenada l’onze de març del 2011 a Copenhaguen i la seva gira es durà a terme entre el 2011 i el 2013.
53
NOUS LLENGUATGES DEL COS
Les filles Föllen 16 17 18 de juny a les 21 h. ,
i
19 de juny a les 20 h.
entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Concepte i producció: Les filles Föllen Coreografia i interpretació: Les filles Föllen i convidats Escenografia: Adrià Pinar i Charlotte Dubois Elaboració musical: Spectacular Optical Fotografies: (c) Ana Cuba Coproducció de: Antic Teatre / Adriantic (Barcelona) Cèl·lula Mapa (Pontós, Girona) Amb el suport: Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). www.lesfillesfollen.com lesfillesfollen.blogspot.com
54
La
primera
voluntat
La primera voluntad
The first aim
Buscant un estat d’equivalència entre els moviments reals i els reproduïts, la reelaboració del material inicial passa per etapes d’estilització i de musicalització: forma, ritme i musicalitat són els eixos per extreure el paral·lelisme amb els moviments originals realitzats pels jugadors.
Buscando un estado de equivalencia entre los movimientos reales y los reproducidos, la reelaboración del material inicial pasa por etapas de estilización y de musicalización: forma, ritmo y musicalidad son los ejes para extraer el paralelismo con los movimientos originales realizados por los jugadores.
Looking for a state of equivalence between real and reproduced movements, the reworking of the material passes through stages of stylization and musicalization: form, rhythm and musicality are the axes to extract parallel with the movements made by the original players.
L’interès d’aquest projecte neix per dos motius recíprocs: es tracta d’apropar la dansa al futbol i el futbol a la dansa. Ambdós poden ser passions i els que les tenim, les vivim amb molta intensitat, com a espectadors i com a practicants. Existeix una manca de diàleg entre aquestes dues disciplines, per motius diametralment diferents. El futbol es divideix entre la vivència popular del camp i dels bars, i el mercat estrictament elitista dels futbolistes; la dansa es tanca en unes formes també elitistes i s’allunya de la vivència popular. Ens atrevim, doncs, a pensar en dansa quan veiem futbol i en futbol quan ballem.
El interés de este proyecto nace por dos motivos recíprocos: se trata de acercar la danza al fútbol y el fútbol a la danza. Ambos pueden ser pasiones y los que las tenemos, las vivimos con mucha intensidad, como espectadores y como practicantes. Existe una falta de diálogo entre estas dos disciplinas, por motivos diametralmente diferentes. El fútbol se divide entre la vivencia popular del campo y de los bares, y el mercado estrictamente elitista de los futbolistas; la danza se cierra en unas formas también elitistas y se aleja de la vivencia popular. Nos atrevemos, pues, a pensar en danza cuando vemos fútbol y en fútbol cuando bailamos.
The interest on this project was born for two reciprocal reasons: it is bringing dance to football and football to dance. Both of them may be passion, and who understand this passion can live intensively, as audience and as player/dancer. There is a lack of dialogue between these two disciplines, for diametrically different reasons. Football is divided between the popular experience in stadiums and bars, and the strictly elitist players market; dance is also closed into elitism and gets far from the popular experience. We dare to think of dance when we do football, and think of football when we dance.
El punt de partida del nostre treball és el moviment dintre d'un marc ideal i narratiu i el desenvolupament esdevé des del particular, el detall, l'intrascendent, l'ocasional, cap a l'universal, allò que tothom pot entendre i compartir. La concepció de la creació artística és un acte públic i compartit, en el qual l'entrenament i la recerca de qui crea, ha de desvelar-se davant de qui mira i gaudeix: el públic. Tot i buscant l'espectacularitat i l'emoció, trenquem qualsevol il·lusió i fem palès el procés i l'error. Per aquests motius, és actiu a internet el bloc lesfillesfollen.blogspot.com: vol ser un espai virtual i on qualsevol pot compartir, si vol, el procés de creació. Enllaçat al bloc, hi ha un compte de youtube i tres comptes de vimeo (cada vegada més…).
El punto de partida de nuestro trabajo es el movimiento dentro de un marco ideal y narrativo, y el desarrollo se convierte desde el particular, el detalle, lo intrascendente, lo ocasional, hacia lo universal, lo que todos pueden entender y compartir. La concepción de la creación artística es un acto público y compartido, en el que el entrenamiento y la búsqueda de quien crea debe desvelarse ante quién mira y disfruta: el público. Aunque buscando la espectacularidad y la emoción, rompemos cualquier ilusión y hacemos patente el proceso y el error. Por estos motivos, está activo en internet el blog lesfillesfollen.blogspot.com: quiere ser un espacio virtual y donde cualquiera puede compartir, si quiere, el proceso de creación. Enlazado en el blog, hay una cuenta de youtube y tres cuentas de vimeo (cada vez más…).
The starting point of our work is movement within an ideal and narrative setting, and its development starts from the particular, the superficial, the occasional, to the universal, what everyone can understand and share. The conception of artistic creation is public and shared, where training and research of the creator should be revealed to whom beholdes and enjoys: the audience. Therefore, despite looking spectacular and emotional, we try to break any illusion and reveal the process and also the mistake. For these reasons, the blog lesfillesfollen.blogspot.com is active in internet: a virtual space and where anyone can share, if desires, the creation process. Linked to the blog, there is a youtube account and three vimeo accounts (increasing…).
d’aquest projecte és apropar els conceptes de futbol i de dansa dintre del marc del moviment i alhora fer un treball commemoratiu de l'equip del Futbol Club Barcelona de la temporada 2008-2009. Per això, es reflexiona sobre l’acció i les formes que es duen a terme en un partit de futbol.
Les motivacions per haver donat vida a Les filles Föllen són personals i provenen d’una necessitat d’exhibició escènica que s'estimula i es provoca dintre de la societat en què vivim: una societat que és alhora un terreny fèrtil on ficar les llavors de la creació i un bosc exuberant on buscar el camí; en altres paraules, és l'estat de la qüestió i és la finalitat de les nostres obres. Estudiants de dansa i intèrprets, cadascuna amb les seves experiències més eclèctiques, treballem amb el cos i el moviment amb la creença i l'esperança que la dansa es normalitzi i que s'entengui per part de la gent en general. Les filles Föllen som dones i reclamem la nostra condició femenina com a elecció social, física, sexual... i sota tots els punts de vista. Som les filles…de res/del pop/del readymade/de la xarxa/del digital/de les superficial/de la immediatesa/del buit/de la pilota/de la il·lusió/del 1980/del segle XX/de les mentides/de la veritat/de la sobredosi/del naufragi/del plagi/del seny/de l'oblit/de la curiositat/de l'engany/del píxel/del bit/del cercle/del terra/de la silicona/del poloni 210/de l'incest/de la maderàstia/de la Xina/del llevat/del gas/del llúpol/del mal/de la pantalla/dels cigarrets/de Santa Úrsula/de Sant Sebastià/de Mercuri/de Saturn/(il·legitimes) de Venus/del rei Sol/sense fils/les filles de les coses...i també les filles preferides/de la puta/de qualsevol/les putes filles/les filles autèntiques/del blanc i negre/els pits petits/les nenes follen/les bones filles/les males filles/les filles de ningú/les filles de tothom/les teves filles/les filles antipàtiques/neutrals/nuclears/atòmiques/les filles de la revolució/les primeres filles/les filles malcriades/imbècils/indesitjables/les filles fulles/les filles santes/les filles del teu pare…el nom prové, doncs, de tots els infinits punts de partida que la societat ens suggereix.
de este proyecto es acercar los conceptos de fútbol y de danza dentro del marco del movimiento y a la vez hacer un trabajo conmemorativo del equipo del Fútbol Club Barcelona de la temporada 2008-2009. Por ello, se reflexiona sobre la acción y las formas que se llevan a cabo en un partido de fútbol.
Las motivaciones para haber dado vida a Les filles Föllen son personales y provienen de una necesidad de exhibición escénica que se estimula y se provoca dentro de la sociedad en qué vivimos: una sociedad que es a la vez un terreno fértil donde meter las semillas de la creación y un bosque exuberante donde buscar el camino; en otras palabras es el estado de la cuestión y es la finalidad de nuestras obras. Estudiantes de danza e intérpretes, cada una con sus experiencias más eclécticas, trabajamos con el cuerpo y el movimiento con la creencia y la esperanza de que la danza se normalice y que se entienda por parte de la gente en general. Les filles Föllen somos mujeres y reclamamos nuestra condición femenina como elección social, física, sexual... y bajo todos los puntos de vista. Somos las hijas ... de nada / del pop / del readymade / de la red / del digital / de lo superficial / de la inmediatez / del vacío / de la pelota / de la ilusión / del 1980 /del siglo XX / de las mentiras / de la verdad / de la sobredosis / del naufragio / del plagio / del juicio / del olvido / de la curiosidad / del engaño / del píxel / del bit / del círculo / del suelo / de la silicona / del polonio 210 / del incesto / de la maderastia / de la China / de la levadura / del gas / del lúpulo / del mal / de la pantalla / de los cigarrillos / de Santa Úrsula / de San Sebastián / de Mercurio / de Saturno / (ilegítimas) de Venus / del rey Sol / sin hilos (inalámbricas) / las hijas de las cosas ... y también las hijas preferidas / de la puta / de cualquiera / las putas hijas / las hijas auténticas / del blanco y negro / los pechos pequeños / las nenas follan / las buenas hijas / las malas hijas / las hijas de nadie / las hijas de todos / tus hijas / las hijas antipáticas / neutrales / nucleares / atómicas / las hijas de la revolución / las primeras hijas / las hijas malcriadas / imbéciles / indeseables / las hijas hojas / las hijas santas / las hijas de tu padre…el nombre proviene, pues, de todos los infinitos puntos de partida que la sociedad nos sugiere.
of this project is to bring the concepts of soccer and dance within the framework of the movement, and also do a commemoration to Futbol Club Barcelona 20082009 season team. Therefore, the work reflects on the action and the forms which are held in a football match.
The motivations for giving life to Les filles Föllen are personal and come from the need of the scenic display, stimulated and raised by the society we live in: a society which is a fertile ground where creating seeds get growing and a lush forest where to find the path; in other words, it is the state of questions and the purpose of our acts. Dance students and performers, each one with her eclectic experiences, we work with body and movement with the belief and desire that dance normalizes gets to people in general. Les filles Föllen are women and we claim our female status as a social, physical, sexual choice... and under all points of view. We are the daughters ... of anything / of pop / of readymade / of the net / of digital / of the superficial / of immediacy / of vacuum / of the ball / of illusion / of 1980 / of Twentieth Century / of lies / of truth / of overdose / of shipwreck / of plagiarism / of judgment / of oblivion /of curiosity / of deception / of pixel / of bit / of circle / of soil / of silicone / of polonium 210 / of incest / of maderasty / of China / of yeast / of gas / of hops / of evil / of the screen / of cigarettes / Santa Ursula’s / San Sebastian’s / Mercury’s / Saturn’s / (illegitimate)Venus’ / Roi Soleil’s / with no wire (wireless) / daughters of things ... and also favorite daughters / daughters of the bitch / of anyone / whore’s daughters / daughters of truth / of white and black / the small breasts / girls fuck / good girls / bad girls / daughters of nobody / daughters of all / your daughters / unfriendly daughters / neutral / nuclear / atomic daughters / daughters of revolution / the first daughters / spoiled / stupid / unwanted daughters / daughters sheets / holy daughters / daughters of your father…the name comes, consequently, from all the infinite starting points that society suggests us.
Les filles Föllen
som la Tuixén Benet i la Margherita Bergamo. Treballem juntes des del 2008 i el 2010 estrenem l’espectacle ‘Entrada amb consumició: dues noies fumen un cigarret en només 30 segons’, que va ser premi del públic al festival Scena Simulacro a Madrid. Ens dirigim al públic en tot el que fem, per tant, un premi així ens va donar molts ànims. La nostra experiència és dispar i una mica eclèctica; de la gimnàstica rítmica al patinatge artístic, passant per oficines de producció i comunicació. Dintre del panorama dansístic actual, ens sentim influenciades per Erre que erre, Sol Picó, Vanessa Walters, Olga Mesa, Carmelo Salazar, David Zambrano, Thomas Mc Manus, entre d’altres. Ens agrada l’escena, el medi audiovisual i els videoclips.
55
TEATRE D’HUMOR
Philip Burgers
30 de juny a les 21 h. 1 i 2 de juliol a les 21 h. 3 de juliol a les 20 h. entrada: 8 euros socis 10 euros no-socis Direcció i Intèrpret: Philip Burgers Producció: Philip Burgers
56
Vaig començar estudiant interpretació dramàtica i clown amb Philippe Gaulier a París al 2005. M'hi vaig estar any i mig amb ell i, bàsicament, era un estudiant horrible. Els primers quatre mesos d'escola no durava més de deu segons sobre l'escenari. Un dia, de sobte, vaig durar trenta segons, després un minut, i llavors vaig poder estar sobre l'escenari una estona sense que ell em digués que era totalment horrible i que devia seure’m. Aquest va ser el meu entrenament.
Empecé
I started
Des de que vaig acabar amb en Philippe, he treballat amb diferents companyies, he creat i actuat en diferents espectacles amb els que he viatjat per Europa; així, he anat desenvolupant diversos personatges còmics. El Dr. Brown ha sigut el personatge al que he dedicat la major part del meu temps, i és el més proper a la meva forma de ser a la vida real. El Dr. Brown no és tant el jo actuant, sinó simplement el jo jugant, com ho faria normalment en el dia a dia; la diferència és que estic davant d'un públic, així, conté una certa sensació performativa.
Desde que acabé con Philippe, he trabajado con distintas compañías, he creado y actuado en varios espectáculos con los que he viajado por Europa; así, he ido desarrollando varios personajes cómicos. El Dr. Brown ha sido el personaje al que he dedicado la mayor parte de mi tiempo y es el más cercano a mi forma de ser en la vida real. El Dr. Brown no es tanto el yo actuando, sino simplemente el yo jugando, como lo haría normalmente en el día a día; la diferencia es que estoy enfrente de un público, así, contiene una cierta sensación performativa.
Since I finished with Philippe, I toured and devised different shows around Europe with different companies and I have developed several different comedic characters. Dr. Brown has been the character I have dedicated most of my time to, and it is the character that is closest to me as I am in real life. Dr. Brown is not so much me acting, it is just me playing, as I would normally in the world, but the difference is I am in front of an audience, so it has a ‘performance’ feel about it.
He viatjat extensivament amb aquest personatge -actuant en tot el Regne Unit, Milà, Praga, Berlín, Toronto, Los Angeles, Nova York, Hong Kong, Melbourne i Sydney. He viatjat a festivals de teatre i festivals de comèdia. És en aquests festivals on puc desenvolupar el meu treball -davant d'un públic. El meu públic em diu què funciona i què no, i és amb el públic on el material evoluciona. El públic és el baròmetre, l'estudi on practico i “pinto”, el meu laboratori. A vegades, quan he desenvolupat una idea fins el límit, es converteix en un producte i sóc capaç d'executar-lo cada funció, però sempre obert per veure com puc jugar amb ell per fer-lo més present i viu en mi i pel públic amb qui el comparteixo.
He viajado extensivamente con este personaje -actuando en todo Reino Unido, Milán, Praga, Berlín, Toronto, Los Ángeles, Nueva York, Hong Kong, Melbourne y Sídney. He viajado a festivales de teatro y festivales de comedia. Es en estos festivales donde puedo desarrollar mi trabajo -enfrente de un público. Mi público va a decirme qué funciona y qué no y es con ellos donde el material evoluciona. El público es el barómetro, mi estudio donde practico y “pinto”, mi laboratorio. A veces, cuando he desarrollado un idea hasta su límite, se convierte en un producto y soy capaz de ejecutarlo cada noche, pero siempre abierto para ver cómo puedo jugar con él para hacerlo más presente y vivo en mí y para el público con quien lo comparto.
Vull que la meva actuació a l'escenari sigui 100% viva, 100% en el present. Llavors és quan es pot volar i l'alegria d'estar en escena realment surt a través de mi i és transferida al públic. El meu objectiu és crear una atmosfera on els errors i l’espontani s'estimulin i siguin permesos i benvinguts -això és allò que pot fer que un espectacle esdevingui un esdeveniment màgic. Això significa que jugo molt amb el públic i que l'actuació, d'alguna manera, ve guiada per allò que la gent em dóna.
Quiero que mi actuación en el escenario sea 100% viva, 100% en el presente. Entonces es cuando se puede volar y la alegría de estar en escena realmente sale a través de mí y es transferida al público. Mi objetivo es crear una atmósfera donde los errores y lo espontáneo se estimulen, se permitan y sean bienvenidos -esto es lo que puede hacer que un espectáculo se convierta en un evento mágico. Esto significa que juego mucho con mi público y que la actuación, de alguna manera, viene guiada por lo que la gente me da.
Un altre motor en la meva actuació és el joc. Només vull jugar, ser idiota, passar una bona estona i compartir una mica de la meva absurditat i bogeria amb el públic. Per suposat, existeixen certes tècniques d'interpretació que tinc en compte, però sense el desig de jugar, connectar amb el públic i compartir amb ell la meva alegria i humor estúpid, tota tècnica és inútil. És una tasca dura -tractar de mantenir cada funció màgica i viva no és fàcil i no és sempre possible – però és el que més m'agrada de l'acte performatiu.
Otro motor en mi actuación es el juego. Sólo quiero jugar, ser idiota, pasar un buen rato y compartir un poco de mi absurdidad y locura con el público. Por supuesto, existen ciertas técnicas de interpretación que tengo en cuenta, pero sin el deseo de jugar, conectar con el público y compartir con él mi alegría y humor tonto, toda técnica es inútil. Es una tarea dura -tratar de mantener cada función mágica y viva no es fácil y no es siempre posible – pero es lo que más me gusta del acto performativo.
estudiando interpretación dramática y clown con Philippe Gaulier en París en el 2005. Estuve año y medio con él y, básicamente, era un estudiante horrible. Los primeros cuatro meses de escuela no aguantaba más de diez segundos en el escenario. Un día, de repente, aguanté treinta segundos, luego un minuto y entonces pude estar en el escenario un rato sin que él me dijera que era totalmente horrible y que debía sentarme. Éste fue mi entrenamiento.
studying acting and clowning with Philippe Gaulier in Paris in 2005. I spent one and a half year with him, and basically I was a horrible student. For the first four months of his school, I didn’t last more than ten seconds on stage. Then, suddenly, I lasted thirty seconds, then one minute, and then I could stay on stage for a little while without him telling me I was totally horrible and that I should sit down. This was my training.
I have travelled extensively with the character – performing it all over the United Kingdom, in Milan, Prague, Berlin, Toronto, Los Angeles, New York, Hong Kong, Melbourne and Sydney. I have travelled to theatre festivals and comedy festivals, and it is in these festivals where I am able to develop my work – in front of an audience. My audience will tell me what is working or not, and with an audience is where my material evolves. The audience is my deadline, my studio where I practice and ‘paint’, my laboratory. Sometimes, when I have developed an idea to it’s limit, it becomes a product and I am able to execute that product each night, but always open to see how I can play with it to make it more present and alive in me and for the audience. I want my performance on stage to be 100% live, 100% in the present. That’s when things can really fly and the joy of performing really comes out through me and is transferred to the audience. My aim is to create an atmosphere where mistakes and the spontaneous are encouraged, allowed and welcomed – this is what can make a show ultimately magical. This means I also play a lot with my audience and the performance is somewhat guided by what they are giving me. The other guiding factor in my performing is play. I just want to play, be stupid, have a good time and share a bit of my absurdity and madness with the audience. Of course there are the techniques and the craft of performing that I pay attention to, but without my desire to play and connect to the audience and share with them my joy and stupidity, all that technique is useless. It’s a tough job and trying to keep every night magical and alive is not easy and not often possible – but it’s what I like most about performing.
Philip Burgers.
FORMACIÓ: Ecole Philippe Gaulier - Setembre 2005 - Abril 2007 Jango Edwards - Novembre 2009 EXPERIÈNCIA TEATRAL: 2006-2008 - Fundador i Actor del grup teatral 'Potato'. Gira de "Potato - A Show That Will Save The World" per França, Itàlia, Berlin, i Edinburgh 2008-2010 - Gira de "Dr Brown Behave" i "Dr Brown Because"a Londres, Edinburgh Fringe (2008-2010), Berlin, Praga Fringe (2009-2010), Melbourne Comedy Festival (2010), Adelaide Fringe (2010), Sydney.
57
` DE INVESTIGACIÓ´ RESIDÈNCIA MúSICA I DANSA
Diana Gadish i Melissa Cisneros RESIDÈNCIA D'INVESTIGACIÓ DE MÚSICA-DANSA A L’ADRIÀ ANTIC RESIDENCIA DE INVESTIGACIÓN DE MÚSICA-DANZA EN ADRIÀ ANTIC RESIDENCY IN ADRIÀ ANTIC FOR A MUSIC-DANCE RESEARCH PROJECT
58
La residència a l’AdriAntic
forma part d'un primer període d'experimentació i investigació entorn la dansa i música popular tradicional. Indagarem la manera de combinar la dansa i música tradicional popular amb nous llenguatges formals de la dansa contemporània. Entenem per dansa popular tradicional aquella manifestació espontània, immediata; reconeguda per l'entorno cultural on està i que posteriorment passa a formar part de la seva herència i llinatge. Volem estudiar diferents aproximacions de lo que és “la tradició popular” paral·lelament a lo que denominem contemporani, partint de la nostra experiència personal i relacionant-ho a un context més ampli. Per exemple, en el context d'una ciutat com Barcelona, de quina manera el gran flux migratori de diverses parts del Món -no només d'Europa- influencia el concepte que els individus tenim de la tradició popular i quina classe de contemporaneïtat comporta. En el nostre treball ens interessa dedicar llargues temporades a la investigació. Considerem que prendre's el temps necessari per investigar en les etapes inicials d'un projecte es molt important para poder provar, equivocar-se, prendre camins de creació desconeguts… i així, donar-se l'oportunitat d'arribar a resultats inesperats. Considerem que la investigació artística és fonamental en la creació de noves estructures i llenguatges artístics, més enllà dels que ja coneixem. Al mateix temps, la necessitat de buscar altres formes d'expressió que van més enllà de les ja establertes i de plantejar nous mètodes de treball, no és un simple capritx que està de moda en l'art contemporani. Té a veure amb la intenció d'adaptarse contínuament amb l'entorn social en què vivim. En aquest projecte particularment, ens hem proposat fusionar el llenguatge contemporani amb la tradició popular per crear una dansa fresca amb la que el públic es pugui identificar i al mateix temps apropar-lo a formes i estructures experimentals. D'aquesta manera conjuguem la dansa contemporània amb patrons i elements significatius que pertanyen a lo popular i tradicional.
La residencia en AdriAntic
forma parte de un primer período de experimentación e investigación entorno a la danza y música popular tradicional. A partir de este estudio, indagamos la manera de combinar la danza y música tradicional popular con nuevos lenguajes formales de la danza contemporánea. Entendemos por danza popular tradicional aquella manifestación espontánea, inmediata; reconocida por el entorno cultural en donde está y que posteriormente pasa a formar parte de su herencia y linaje. Queremos estudiar distintas aproximaciones de lo que es “la tradición popular” paralelamente a lo que denominamos contemporáneo, desde nuestra experiencia personal y relacionándolo a un contexto más amplio. Por ejemplo, en el contexto de una ciudad como Barcelona, de qué manera el gran flujo migratorio de diversas partes del Mundo -no sólo de Europa- influencia el concepto que los individuos tienen de la tradición popular y qué clase de contemporaneidad comporta. En nuestro trabajo nos interesa dedicar largas temporadas a la investigación, consideramos que tomarse el tiempo necesario para investigar en las etapas iniciales de un proyecto es muy importante para poder probar, equivocarse, tomar caminos de creación desconocidos… y así, darse la oportunidad de llegar a resultados inesperados. Para nosotras, la investigación artística es fundamental en la creación de nuevas estructuras y lenguajes artísticos, más allá de los que ya conocemos. La necesidad de buscar otras formas de expresión que van más allá de las ya establecidas o de plantear nuevos métodos de trabajo, no es un simple capricho que está de moda en el arte contemporáneo. Tiene que ver con la intención de adaptarse continuamente con al entorno social en que vivimos. En este proyecto particularmente, nos hemos propuesto fusionar el lenguaje contemporáneo con la tradición popular para crear una danza fresca con la que el público se pueda identificar y al mismo tiempo acercar-la a formas y estructuras experimentales. De esta manera conjugamos la danza contemporánea con patrones y elementos significativos pertenecientes a lo popular y tradicional.
Durant el procés de creació treballarem amb improvisació en música i dansa, establint paràmetres que regulin posteriorment les nostres improvisacions escèniques amb el públic. Inspirant-nos en danses i músiques populars establirem pautes i regles que delimitaran la improvisació. El resultat final serà una dansa amb aire popular però completament nova i no reconeguda. Una dansa amb la que el públic que es pugui relacionar i al mateix temps sorprendre's.
Durante el proceso de creación trabajaremos con improvisación en música y danza, estableciendo parámetros que regulen posteriormente nuestras improvisaciones escénicas con público. Inspirándonos en danzas y músicas populares estableceremos pautas y reglas que delimitarán la improvisación, sin restarle libertad creativa El resultado final será una danza con aire popular pero completamente nueva e irreconocible. Una danza con la que el público pueda relacionarse y al mismo tiempo sorprenderse.
Papaya Mecànica es consolida en el 2009 a partir de les sessions d'improvisació organitzades per Melissa Cisneros i Diana Gadish a l'equipament del Pou de la Figuera (Barcelona) per crear un espai d'intercanvi i interacció entre artistes de diverses disciplines interessats en composició instantània, improvisació i creació col·lectiva. Les dos van coincidir a Amsterdam a S.N.D.D. (School for New Dance Development). Un parell d'anys més tard es van tornar a trobar a Barcelona, ciutat en la que resideixen actualment. Les dos han mantengut sempre un gran respecte i fascinació pel treball coreogràfic de l'altra. A més a més d'haver estudiat a S.N.D.D. I haver haver format part de l'escena de dansa experimental d'Amsterdam, les dos tenen influències de Butoh (han estudiat amb Diego Piñón a Mèxic) I Kundalini Ioga. Una constant que comparteixen en les seves creacions és l'us de diferents elements populars o tradicionals. Per exemple, Diana en SuperD o Genesis Joplin -clown i dansa-, utilitza icones populars com arquetips mentre que Melissa en The waltz i The belly dance treballa amb estructures de danses populars i les desconstrueix.
Papaya Mecánica
Supercity és una banda integrada por músics de diverses parts del món. Amb base a Amsterdam, els seus integrants provenen de Venezuela, Méxic, Holanda, Alemanya, entre altres. La Banda fusiona d'una manera molt audaç diversos estils com el Sudaca jazz, bluesrock, Malian jazz, desert-blues, gipsy-swing, Balkan twangs y dub beats. Ático (2009) – el seu primer discestà compost per forts ritmes musicals, cançons intenses i arranjaments musicals complexes. L'ingeni d'aquesta banda els porta a tocar en llocs diversos; des de bodegues industrials, a llocs famosos como Paradiso a Amsterdam, jam sessions en pisos privats, teatres i llocs underground. Supercity es mou en contexts flexibles d'una manera dinàmica, que pot incloure un bast espectre de vocals, percussions, contrabaixos, tambors, trompetes, guitarres, i per suposat que mai falta el músic o cantant que accidentalment passa i espontàniament s'uneix a l'espectacle. Fluint entre canços estructurades a inspiracions improvisades, ja sigui como duet (veu i guitarra acústica), o amb tota la banda a l'escenari, la seva celebració per la música captura l'esperit de qualsevol que els veu. Des dels seus inicis com a banda en un àtic a Amsterdam, Supercity va afinar amb el so que avui els identifica al Studio de música en un soterrani – y ara estan completament electritzats, llestos per emportar-te a través d'una festa musical.
Supercity
www.myspace.com/supercityband www.yvosprey.com
www.myspace.com/supercityband www.yvosprey.com
se consolida en el 2009 a partir de las sesiones de improvisación organizadas por Melissa Cisneros y Diana Gadish en el equipamiento del Pou de la Figuera en Barcelona para crear un espacio de intercambio e interacción entre artistas de diversas disciplinas interesados en composición instantánea, improvisación y creación colectiva. Con el afán de promover la investigación y profundización en el proceso creativo, Diana y Melissa deciden crear Papaya Mecánica. Melissa Cisneros y Diana Gadish coincidieron en Amsterdam en S.N.D.D. (School for New Dance Development). Después de acabar sus estudios se encontraron en Barcelona, ciudad donde residen actualmente. Además de haber estudiado en S.N.D.D. y haber formado parte de la escena de danza experimental de Amsterdam, las dos tienen influencias de Butoh (han estudiado con Diego Piñón en México) y Kundalini Yoga. En su trabajo propio ambas tienen en común el interés por el uso de diferentes elementos populares o tradicionales. Por ejemplo, Diana en SuperD o Genesis Joplin -clown y danza- utiliza iconos populares como arquetipos con los que el público se puede identificar mientras que Melissa en The waltz y The belly dance trabaja con estructuras de danzas establecidas - el vals y la danza del vientre- y las de-construye. es una banda integrada por músicos de diversas partes del mundo. Con base en Amsterdam sus integrantes provienen de lugares como Venezuela, México, Holanda, Alemania, entre otros países. La Banda fusiona de una manera muy audaz diversos estilos como el Sudaca jazz, blues-rock, Malian jazz, desert-blues, gipsy-swing, Balkan twangs y dub beats. El sonido concomitante que Supercity propone refleja una manera audaz de mezclar diversas música del mundo. Ático (2009) - su primer disco lanzado- esta compuesto por fuertes ritmos musicales, canciones intensas, y arreglos musicales complejos. El ingenio de esta banda los lleva a tocar en lugares diversos; desde bodegas industriales, a lugares famosos como Paradiso en Amsterdam, jam sessions en pisos privados, teatros y foros underground. Supercity se mueve en contextos flexibles de una manera dinámica, que puede incluir un basto espectro de vocales, percusiones, contrabajos, tambores, trompetas, guitarras, y por supuesto que nunca falta el músico o cantante que accidentalmente pasa por allí y espontáneamente se une al espectáculo.Fluyendo entre canciones estructuradas a inspiraciones improvisadas, ya sea como dúo (voz y guitarra acústica), o con toda la banda en el escenario, su celebración por la música captura el espíritu de cualquiera que los ve. Desde sus inicios como banda en un ático en Amsterdam, Supercity afino el sonido que hoy los identifica en el Studio de música en un sótano – y ahora están completamente electrizados, listos para llevarte a través de un festín musical.
This residency is part
of a first period of research on traditional popular dance and music. We will investigate different ways to combine traditional popular dance and music with new formal languages of contemporary dance. We define popular traditional dance as a spontaneous and immediate manifestation; recognized by the cultural surrounding were it takes place and that afterwards becomes part of its heritage and lineage. Starting from our own experience, during the research we will study different approximations of what it is “popular tradition” and what we name “contemporary”. Afterwards we will relate our outcomes to a wider context and compare results. For example, in the context of a city like Barcelona, in which way the big migratory flux from different parts of the world -not only Europe- influence the concept that individuals have about popular tradition and which kind of contemporaneity it endures. In our work we emphasize the importance of dedicating the necessary time to research periods. In the initial states of a project we consider it relevant to take enough time to investigate, try out different things, make mistakes, take unknown sideways... giving ourselves the opportunity to arrive to unexpected results. Artistic research is fundamental for the creation of new artistic outcomes beyond the ones we know and are use to. At the same time, the necessity to look for new forms of expression and bring up other working methods is not just a caprice of contemporary artists. It comes from the importance of actualizing the work and us contiguously to our everchanging environment. In order to create a fresh dance with which the audience can identify with and at the same time get in touch with experimental structures and forms, we wish to make a fusion between contemporary language and popular tradition. In this way, we bring together patterns and significative elements that belong to the popular and the traditional with contemporary dance performance. During the creative process we will work with music and dance improvisation, establishing parameters that regulate our later scenic improvisations in front of an audience. Being inspired by popular traditional dance and music, we will establish rules and guidelines that will delimit our improvisations, without underestimating its creative freedom. The final result, will be a dance with popular touch but completely new and unrecognizable. A dance that the audience can relate to and at the same time be surprised from.
Papaya Mecánica is
an initiative of Diana Gadish and Melissa Cisneros and consolidates in 2009 as series of improvisation sessions organized in Pou de la Figuera (Barcelona). Creating a space for exchange between artists from different backgrounds interested on instant composition and improvisation.
Melissa Cisneros and Diana Gadish studied in Amsterdam at the School voor Nieuwdans Ontwikkelingen (SNDO) and after finishing their studies moved to Barcelona, where they now live and work. They share a similar way of understanding the body and contemporary dance, and have similar artistical influences. Besides studying at the SNDO, and had contributed to the dance scene in Amsterdam, they both are influenced by Ritual Butoh Mexicano (both studied with Diego Piñón in México) and Kundalini Yoga. The use of different popular or traditional elements is a constant in their individual work. For example, in earlier works, Melissa, in The waltz and The belly dance uses these established dances and deconstructs them; and Diana -working with dance and clown- in SuperD and Genesis Joplin, uses popular icons and archetypes.
Supercity fuses Sudaca jazz, blues-rock, Malian jazz, desert-blues, gypsy-swing, Balkan twangs and dub beats, Supercity’s sound is skilfully concocted from the melting pots of an up-rooted world. Drawing inspiration from every continent, ATICO (their first CD) is held together by strong arrangements and sharp lyrics, while their live shows are quickly gaining them a reputation amongst revellers and music-heads alike. From warehouse spaces, to Amsterdam’s infamous Paradiso; from living room gigs to theatres, Supercity perform with a flexible line-up that can include the whole gauntlet of vocals, drums, contrabass, percussion, trumpets and guitars – not to mention the odd travelling musician or singer who happens to be passing by. As they flow through structured songs and inspirational improvisations, be it as a duo (lead vocals and acoustic guitar), or with the whole shebang on stage, their joyous celebration of music catches the spirit of everyone that sees them. www.myspace.com/supercityband www.yvosprey.com
59
` DE INVESTIGACIÓ´ RESIDÈNCIA NOUS LLENGUATGES DEL COS
Un projecte de investigació de
Hajime Fujita + Isabel Ollé Residència artística a Adriantic i Antic Teatre del 21 de febrer al 6 de març
Presentació del procés de investigació amb públic a l’Antic Teatre
el 5 de març 2011 a les 21 h. gratuït
Residències artístiques: Antic Teatre, Barcelona 2011 Portugal (espai per concretar) 2011 Skite/S&T collaborations Porto 2008 Amb la col.laboració de: Sweet and Tender Associació Artística Trans Amb el suport de: Ajuntament de Viladecans Skite/S&T collaborations Porto 2008 Presentacions Públiques de la 1a fase d’investigació 2008: SKITE/S&T collaborations Porto 2008 (Maus Habitos, TNSJ Mosteiro Sao Bento da Vitoria) TNT Festival Internacional de Terrassa 2008 www.isabelolle.blogspot.com www.hajimefugita.com www.associacioartisticatrans.blogspot.com
Quan vam començar
la nostra col.laboració a SKITE/Sweet and Tender 2008, un projecte de col.laboració internacional a Porto, Portugal, no teniem cap expectativa. No ens coneixíem d’abans. Va ser aquest fet des d’on vam trobar un específic tòpic a explorar i reflexionar: la nostra comunicació. Trobant en aquesta reflexió un fet bàsic cap a la identitat de la persona, i a la vegada, com aquesta persona s’apropa a l’Altre i a la societat en general.
Cuando
empezamos nuestra colaboración en SKITE/Sweet and Tender 2008 , un proyecto de colaboración internacional en Porto, Portugal, no teníamos ninguna expectativa. No nos conocíamos de antes. Fué este hecho desde el que encontramos un específico tópico a explorar y reflexionar: nuestra comunicación. Encontrando en esta reflexión un hecho básico hacia la identidad de la persona, y a la vez, cómo esta persona se acerca al Otro y a la sociedad en general.
When we started
Vam començar amb l’exploració de dues persones en un mateix espai. Com estar junts amb l’Altre en un mateix lloc com a momentum. Observant el que l’altre està fent, i endivinant el que ell/ella està pensant i sentint… Seguint això, i definint què fer : la meva acció i reacció. Mai sé per on vindrà l’Altre, no podem esperar res de l’Altre. Mai entenem a l’Altre, doncs trobem així una fustració en el fet de no poder controlar l’Altre. D’una manera més precisa i sensible, la investigació va liderar cap a dues situacions significatives: la nostra dificultat en la comunicació com el malentés i la violència. El nostre treball se centra en l’abans i el després d’aquesta violència. Per què hem de ser violents? Per què excluim a l’altre? I quan trobem les respostes a aquestes preguntes, podem entendre aquestes preguntes? Podem oblidar a l’altre? Si es que no, llavors? O com Jaques Derrida va dir, inclús quan perdonem, la qüestió és: què perdonem ”el què” o ”a qui”?
Empezamos con la exploración de dos personas en un mismo lugar. Cómo estar juntos con el Otro en un mismo lugar como momentum. Observando lo que el otro está haciendo, y adivinando lo que él/ella está pensando y sintiendo… Siguiendo esto, y definiendo qué hacer: mi acción y reacción. Nunca sé por dónde viene el Otro, no podemos esperar nada del Otro. Nunca entendemos al Otro, pues encontramos una fustración en el hecho de no poder controlar al Otro. De una manera más precisa y sensible, la investigación lideró hacia dos situaciones significativas: nuestra dificultad en la comunicación como el malentendido y la violencia. Nuestro trabajo se centra en el antes y el después de esta violencia. ¿Porqué tenemos que ser violentos? ¿Porqué excluímos al Otro? Y cuando encontramos las respuestas a estas preguntas, ¿Podemos entender esas respuestas? ¿Podemos olvidar al otro? Si es que no, ¿entonces? O como Jaques Derrida dijo, incluso cuando perdonamos, la qüestión es: qué perdonamos ¿”el qué” o ”a quién” ?.
We started with exploring the relationship of two persons in the same place: how to be together with the Other in the same space, as of momentum. Observing what the Other is doing, and guessing what he/she is thinking and feeling... Following that, defining what to do, my action and reaction. The Other is always coming from where I do not know, we can not expect anything with the Other. In this sense we never understand the Other, thus we would find a frustration of not to control the Other. Very precisely and sensitively, the research led several significant situations: our difficulty in the communication such as misunderstanding and violence. Our work is before and after that violence. Why do we have to make a violence? Why do we exclude the Other? And when we find the answers for these questions, can we understand those answers? Can we forgive the Other? If, NOT, then? Or as Jacques Derrida said, even when we forgive the question is that, we forgive “what” or “whom”?
Aquesta segona fase d’investigació estarà més profundament relacionada amb la nostra dificultat. D’aquesta manera anomenem al projecte ”Unforgiveable” (imperdonable), la nostra dificultat més difícil. És una paraula de la lectura de Jaques Derrida relacionada amb el seu concepte de ”Forgiveness” (perdó). Ell diu que el perdó és un concepte, que el principal és perdonar tot sense CAP condició (doncs, reconciliació és diferent de perdó). Encara, que per suposat, hi ha una qüestió per l’imperdonable al mateix temps. Aquesta contradicció indica el fet que l’imperdonable és a la seva manera una impossibilitat.
Esta segunda fase de investigación estará más profundamente relacionada con nuestra dificultad. De esta manera llamamos al proyecto ”Unforgiveable” (imperdonable), nuestra dificultad más difícil. Es una palabra de la lectura de Jaques Derrida relacionada con su concepto filosófico de ”Forgiveness” (perdón). Él dice que el perdón es un concepto, que lo principal es perdonar todo sin NINGUNA condición (pues, reconciliación es diferente de perdón). Aunque, por supuesto, hay una qüestión para lo imperdonable al mismo tiempo. Esta contradicción indica el hecho que lo imperdonable es en su manera una imposibilidad.
The second phase in this research would go further into this our difficulty. Thus we name the project “Unforgiveable”, our most difficult difficulty. Unforgiveable is a word from the lecture of Jaques Derrida related to his philosophical concept of “forgiveness”. He says, forgiveness is a concept that principally to forgive everything without ANY condition(there reconciliation is different from forgiveness). Although, of course there is an issue of the unforgivable at the same time. This contradiction indicates the fact that forgiveness is in an impossibility.
L’imperdonable és un símbol de la impossibilitat del perdó, hem de trobar la “possibilitat” a l’escenari. En aquest moment, artistes i espectadors, tots ens confrontem entre nosaltres com a l’Altre.
Lo Imperdonable, es un símbolo de la imposibilidad del perdón, debemos encontrar la ”posibilidad” en el escenario. En ese momento, artistas y espectadores, todos nos confrontaremos entre nosotros como el Otro.
Unforgiveable, as a symbol of the impossibility of forgiveness, we must find a “possibility” on the stage. At that moment we artists and spectators all would confront each other as the Other.
60
our colaboration in SKITE/Sweet and Tender 2008, an international colaboration project in Porto, Portugal, we did not have any expectation. We even did not know eachother before. It was this fact from where we found an especific theme to explore and reflect about: our comunication. We find in this reflection a basic fact towards the personal identity, and at the same time, how this person gets closer to the Other and to our society in general.
61
ES RECOMANA EL CONSUM RESPONSABLE
GENER
FEBRER
MARÇ
CONCERT / ARTS VISUALS MÚSICA EN VIU, ELECTRÒNICA I ARTS VISUALS Eclectic Symphony & Palnoise 12 de gener 21hs.
NOVES DRAMATÚRGIES MEDEA (a la carta) Esther Freixa i Ràfols i 22 de febrer 21hs.
NOUS LLENGUATGES DEL COS LA TRAVESÍA (The Intersection) Julia Koch/Daniel Zippi i 4 de març 21hs. de març 20hs.
DANSA TEATRE / TEATRE D’OBJECTES TALES OF THE BODY Au Ments 13, 14 i 15 de gener a les 21hs. 16 de gener 20hs.
18 i 25
NOVES DRAMATÚRGIES MEDEA (a la carta) Esther Freixa i Ràfols de gener 21hs. estrena
1, 8, 15
3, 4, 5 i 6
7 i 21
MOSTRA D’ART JOVE STRIPART Mostra d’art jove d’Horta-Guinardó de febrer 21hs.
CLUB DE VÍDEO FLUX CLUB El nou club de vídeo de Barcelona de febrer 21hs.
NOVES TECNOLOGIES EL SO DEL TARONGER Neil Harbisson & Moon Ribas 20, 21 i 22 de gener 21hs. 23 de gener 20hs.
TEATRE D’HUMOR ENTRE ALGAS Y ALPES Cía. Hipocondríaco (Berlín) 10, 11 i 12 de febrer 21hs. 13 de febrer 20hs.
NOUS LLENGUATGES DEL COS FIGURES DE POLS Olga Tragant/tragantDansa [Cia.] 27, 28 i 29 de gener 21hs. 30 de gener 20hs.
NOVES DRAMATÚRGIES ESTUDIO PARA EL AMOR, LA MUERTE Y LA PACIENCIA Vértebro Teatro 17, 18 i 19 de febrer 21hs. 20 de febrer 20hs. CONCERT/PERFORMANCE NO QUEMA EL FUEGO Gichi-Gichi Do 24, 25 i 26 de febrer 21hs. 27 de febrer 20hs.
3 6
RESIDÈNCIA D’INVESTIGACIÓ / NOUS LLENGUATGES DEL COS UNFORGIVEABLE (Presentació) Hajime Fujita + Isabel Ollé
5 de març a les 21hs.
7 i 21
CLUB DE VÍDEO FLUX CLUB El nou club de vídeo de Barcelona de març a les 21hs.
NOUS LLENGUATGES DEL COS CHARLES, MIREIA I ALTRES Mireia de Querol i Duran + SHORT CUTS COLLAGE Angela Lamprianidou/ Cía Lavs and Guest 10, 11 i 12 de març 21hs. 13 de març 20hs.
15
PERFORMANCE TRANSFORMACIÓ EN PRIMERA PERSONA Fafá Franco de març 21hs. estrena
NOVES DRAMATÚRGIES NANCY SPUNGEN, NO SOLAMENT VULL QUE M’ODIÏN Juan Navarro / Societat Teatral Miperro 17, 18 i 19 de març 21hs. 20 de març 20hs. estrena
NOUS LLENGUATGES DEL COS/CIRC Il VIAGGIO DI UNA CRIOLINA Martina Nova 24, 25 i 26 de març 21hs. 27 de març 20hs. CINE ANARQUISTA FESTIVAL DE CINE ANARQUISTA DE BARCELONA 31 de març.
62
ABRIL CINE ANARQUISTA FESTIVAL DE CINE ANARQUISTA DE BARCELONA 1 d’abril estrena
NOUS LLENGUATGES DEL COS ENTRE2 Brazucata Es (V.Calvitti, S.Goulart i I.Horvat) 2 d’abril 21hs 3 d’abril 20hs.
MAIG estrena
NOUS LLENGUATGES DELCOS CONDICIÓ PER A (X) COSSOS Ariadna Estalella Alba 1 de maig 20hs. COS/NOVES TECNOLOGIES Cog20_11 LRM Performance 5, 6 i 7 de maig 21hs. 8 de maig 20hs.
JUNY estrena
NOUS LLENGUATGES DEL COS 80 KILOS DE TIERRA Jordi + danza 2, 3 i 4 de juny 21hs. 5 de juny 20hs. NOUS LLENGUATGES DEL COS/OBJECTES NIGHT FOR ONE Samuel Gustavsson de juny 21hs.
9, 10 i 11 12 de juny 20hs.
estrena
estrena
COS/NOVES TECNOLOGIES ABANS DEL SENYALBEFORE THE BEEP Kònic thrt 7, 8, 9, 14, 15 i 16 d’abril 21hs. 10 i 17 d’abril 20hs.
NOUS LLENGUATGES DEL COS ENTRE2 Brazucata es (V.Calvitti, S.Goulart i I.Horvat) 12, 13 i 14 de maig 21hs. 15 de maig 20hs. MÚSICA CONCERT Gran Teatro Amaro
estrena
NOUS LLENGUATGES DEL COS CONDICIÓ PER A (X) COSSOS Ariadna Estalella Alba 28, 29 i 30 d’abril 21hs.
18
de maig 21hs. estrena
NOUS LLENGUATGES DEL COS/DRAMATÚRGIES EL HOMBRE QUE DANZABA... Vicens Mayans/Cía Lalupe 26, 27 i 28 de maig 21hs. 29 de maig 20hs.
estrena
NOUS LLENGUATGES DEL COS UNTER DER SCHÖNEN HAUT (Sota la bonica pell) Les filles Föllen 16, 17 i 18 de juny 21hs. 19 de juny 20hs. NOUS LLENGUATGES DEL COS DR. BROWN BECAUSE Philip Burgers 30 de juny 21hs. 1 i 2 de juliol 21hs. 3 de juliol 20hs.
de
DILLUNS a DISSABTE a les 21h i els DIUMENGES a les 20h
ESPECTACLES: noves dramatúrgies, nous llenguatges del cos, noves tecnologies, teatre d'humor,teatre d'objectes, teatre social... L'entrada per a espectacles és 10 €, per a socis de l’Antic 8 €, altres descomptes de
la ciutat 8 €.
Per a projeccions audiovisuals, propostes poètiques, música, performance, exposicions,
el preu és variable (gratuït - fins a 10 €)
2 DILLUNS de
cada mes a les
21h
HABITUAL VIDEO TEAM presentaFLUX CLUB
club de video / projeccions
www.fluxfestival.org - info@fluxfestival.org
ENTRENAMENT:
els
DIVENDRES de 10 a 12h.
EL COS DE LA VEU El
BAR és
amb Víctor Turull
obert cada dia de
16h a 23h
63
VERDAGUER i CALLÍS 12 08003 BCN WWW.ANTICTEATRE.COM TEL. +34 93 315 23 54
VIA TRAJANA N.11, 1R PIS
Amb la col.laboració de:
Col.laboradors: Benzina, BTV, Centre Cívic Guinardó, Stripart Club, TRESC, Eclèctica dv, laboratori de noves visions digitals, G3G Habitual video team/Flux Club, Independent Agrupació Ciclista, In-presentables Festival Madrid, Habitual video team/Flux Club La Central de Circ, La Olla Express, Panorama Festival, Olot, Pilote Urbain / Associació Despertaespurnes, projectes poètics sense títol. propost.org, Universidub/Caravelle producciones, Universitat Internacional de Catalunya, Usted es un colectivo, Xarxa de Biblioteques. Centres associats: Piatto Forte / Duplikat Records, Berlin En xarxa: Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, IETM, Informal European Theatre Meeting,EON, European Off Network, Pla Integral Casc Antic, Pla Comunitari del Casc Antic de Barcelona (St. Pere Sta Caterina I la Ribera).