Jornades de Formació Comunitària “Ciutadania: lideratge, apoderament, ètica i valors”. Casal Cívic Badalona Sant Roc. 17 d'abril de 2015 Carles Riera Ramon Terrassa,director general d'Acció Cívica i Comunitària del Departament de Benestar Social i Família, dóna la benvinguda als assistents i inaugura el cicle de jornades formatives que es desenvoluparan al llarg de l'any: la mirada centrada en l'acció comunitària al territori, cap a la construcció d'un pla nacional d'acció comunitària que acompanyi els altres canvis que s'estan produint al nostre país. Cal avançar, fer passos endavant en el nostre objectiu. Marta Jové,cap del Servei de Desenvolupament i Cooperació Social de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària, presenta el ponent senyor Carles Riera, president de la Fundació Acció Comunitària i expert en la matèria que ens convoca a la jornada que, d'alguna manera, dóna continuïtat a la jornada celebradael novembre del 2015, on vam poder comptar amb la participació de Salvador Cardús. La idea de la Jornada és treballar, ser crítics des d'un punt de vista constructiu i difondreidees i elements, fer aportacions que ens puguin ajudar a construir, emmarcar, potenciar i fer créixer el treball que portem a termecada dia al territori.
La ciutadania: el lideratge, l’apoderament, l’ètica i els valors Carles Riera Carles agafa la paraula i fa referència al fet que Salvador Cardús ha estat professor seu i que és una persona que sempre convida a pensar críticament la nostra realitat social. Allò que és més important és posar en qüestióel que habitualment es dóna per fet. Aixòés el que ens permet avançar. Hem de parlar de ciutadania, i és important destacar que el segle XXI és un període en què assistim a una forta crisi del concepte de ciutadania, tant en el debat acadèmic com en el ciutadà i el polític.
A la vegada, apareix un nou fenomen de participació, on la ciutadania reapareix com un actor potent en els fets socials, un nou catalitzador. Apareixen grans moviments socials nous, a gran escala, fruit d'una evolució. Destaquen alguns fets:
A finals dels anys noranta: el moviment mundialistaantiglobalitzacióva mobilitzar molta gent. Tenim el fòrum global mundial, que aplega moltes persones en les seves mobilitzacions. Era un moviment que no estava promogut per cap país, cap partit... tot i que hi havia estats molt implicats (com Brasil). En essència, era un moviment ciutadà.
Les primaveres àrabs: un nou fenomen, que els analistes van tenir dificultats per entendre i interpretar.
El moviment de les indignacions, les marees, el 15M, el moviment sobiranista... Aquest últim ha adquirit una posició molt centralista, amb una projecció internacional molt important. Els acadèmics comencem ara a analitzar-lo, per poder interpretar-lo.
Els nous feminismes: cada vegada més importants arreu de tot el món, amb diferents expressions.
Els nous ecologismes.
Etc.
A la societat hi ha problemes locals relacionats amb els problemes globals. Hi ha problemes, conflictes a escala mundial, global, que han provocat l'emergència d'aquests tipus de moviments. Les tecnologies han facilitat molt aquests moviments (alguns, sense aquestes, no haurien estat possibles). Al segle XXI, assistim a una reemergència de la ciutadania; un impacte molt important de l'acció en l’aspecte global, transversal: tenim les xarxes a escala planetària. És a dir, una connexió permanent global. Es produeix el que anomenem activisme global, que incorpora propostes d'aquesta escala. El nostre país s'ha incorporat ràpidament a aquesta dinàmica. Catalunya és un lloc de referència, destacat. No ho és només pel tema sobiranista, sinó perquè els grans moviments mundials han tingut molta presència aquí. Això marca una realitat que ens trobem en l'acció comunitària: hem de posar-la en valor. Hi ha un nou tipus d'associacionisme. Ja no podem esperar trobar la ciutadania a través dels sistemes d'associacions tradicionals; ara s'agrupen de maneres diferents, amb nous estils organitzatius. Concepte de ciutadania al segle XXI És motiu de controvèrsia. Tenim, d'una banda, el concepte clàssic, liberal: individualista, individualitzador. Ciutadà és el que forma part d'un estat que el reconeix com a tal. Aquesta persona es relaciona amb l'estat i els altres ciutadans a través de les lleis. En l'àmbit econòmic, és un consumidor. Es relaciona amb els seus conciutadans de forma individual. En aquest marc liberal sorgeix el concepte de la ciutadaniacomunitarista a les societats anglosaxones. Es parla d'una societat inclusiva, consistent, solidària i sòlida, que necessita una ciutadania que es pot definir en relació ambels vincles de solidaritat, compromís, entre les persones. L'estat, amb aquest model, fomenta aquests lligams comunitaris de reciprocitat. Apareix, per tant, la societat civil organitzada com un actor social i polític. És un nova concepció d'una societat que s'organitza de forma diferenciada per partits polítics, però que és un actor polític, un actor social. Se suma a la funció de partits i institucions i pot anar més enllà, fins i tot marcant l'agenda política. Seria com el moviment sobiranista a Catalunya (no és aliè a les institucions ni als partits, però és ciutadà i actua com a factor polític, organitzant l'agenda política) que ha irromput en una situació de crisi. Això també passa a l'escala més micro, local. Organitzacions ciutadanes marquen l'agenda d'un territori o barri concret.
Això genera una paradoxa, fruit d'aquesta “doctrina del xoc”: el neoliberalisme, la doctrina hegemònica a finals del segle XXi principis del XXI. La periodista Naomi Klein ho retrata molt bé al seu documental (vegeu:https://www.youtube.com/watch?v=KLu7aAPhxAk). La tesi és que l'economia es regularà pel mercat –i no per l'estat–, les polítiques públiques es reduiran, les institucions internacionals globals de governança cada vegada tindran menys volum, i seran els actors econòmics i industrials els que regulin el funcionament social. Els estats haurien perdut capacitat de regular; s'hauria produït l'afebliment de les institucions públiques. Aquest seria un fenomen de desgovern per part de les institucions. I davant d'això, en aquest context, tindríem els nous moviments socials que reclamen més polítiques públiques, més regulacions econòmiques, reformes de les instàncies internacionals, crear noves instàncies de govern local; els pobles demanen més sobirania. Es parla de nous marcs de governs democràtics. Aquesta nova ciutadania organitzada demana un retorn de la política, amb noves instàncies, però tenint en compte la societat civil organitzada com a actor polític en detriment de les institucions públiques. Això revifa un debat:
Cal potenciar l'estat, la titularitat pública davant d'un sector empresarial cada vegada més fort? El que s'ha anat fent és passar de la titularitat pública a la concertació amb el sector privat. Hi ha moviments que volen evitar aquesta trajectòria de privatitzar l'estat.
Cal potenciar la ciutadania organitzada com a actor polític?
La crisi del 2008 Quan el valor real de l’economia està molt per sota dels diners reals circulants, tens una crisi. L'economia capitalista té cicles de crisi, que són necessaris per ajustar el món financer al món real. La crisi 2008 estava prevista, perquè seria útil per tal d'ajustar la realitat (reajust de la comptabilitat global, evitar mantenir les sobrevaloracions d'actius financers). Era necessària per aplicar les polítiques neoliberals, una oportunitat de rebaixar el conjunt de l'excés financer. La crisi de l'estat del benestar, l'atur, etc.,sóncausa de la crisi del 2008 (i no una conseqüència). Des d'aquest punt de vista, els objectius de la crisi són:
Augmentar la taxa d'atur (per poder precaritzar la mà d'obra, i poder competir amb Xina i altres països emergents) de manera que la capacitat de negociació de la classe obrera sigui menor.
Incrementar la taxa de benefici dels actors econòmics (baixant costos laborals), precaritzant el mercat laboral.
Rebaixar impostos i amb això augmentar la competitivitat.
Privatitzar sectors públics (convertir en negoci allò que era propi del sector públic: elsprimers passos elsfael sector públic – inversió– i, quan resulta econòmicament beneficiós, passa al sector privat).
Es passa d'un estat de benestar on els recursos van de dalt cap abaix (l’estat envia diners als ciutadans que necessiten protecció) enla inversió del sentit dels fluixos de renda. En aquest marc, els recursos circulen des de baix cap a dalt (i, per exemple, s'envien diners públics a la banca privada o un segment més important dels salaris de les persones tornen cap amunt a través d'impostos, o es redueix la inversió pública en determinats aspectes). La desigualtat és cada vegada més gran, més pronunciada. Treballar ja no et treu de la precarietat, del risc de l'exclusió. Apareixen noves precarietats, noves situacions de risc, empobriment generalitzat, noves vulnerabilitats. La tendència és que, malgrat s'espera un creixement, la política decideix donar continuïtat a aquesta situació, que pot contribuir a fer més sòlida la macroeconomia. Tenim una situació estructural que és una agenda política a escala global.
Lligams comunitaris: Abans el lloc de treball era un marc de socialització; ara no ho és pas (es produiran freqüents canvis de feina, fins i tot localitzats a diferents indrets de la geografia). Els ciutadans saben que
l'habitatge no serà sempre el mateix. El format de la família (ara és més nuclear i més inestable, ja no és un element tan socilitzador) i el suport que aquesta pot donar també sóndiferents. La societat s'ha secularitzat –la comunitat religiosa ja no és un espai de socialització per a tantes persones. S'ha produït la deslocalització de la vida quotidiana. En resum, han canviat els referents tradicionals, que s'han afeblit. Totes les relacions estables que abans eren sòlides s'han esvaït i ara no tenim nous sistemes de relació que les substitueixin. Les relacions trontollen. Com a conseqüència tenim més aïllament, dificultats de socialització i problemes per generar dinàmiques d'ajuda mútua tan sòlides com abans. I com a resposta es creen nous vincles comunitaris que van més enllà dels tradicionals; no obstant això, les noves formes socials encara no són estables ni fortes. En aquest context, com desenvolupar noves polítiques comunitàries que ens permetin invertir algunes tendències? Es pot fer si hi ha un gran canvi social i polític, a gran escala, perquè el canvi hauria de ser des del punt de vista macro, mundial. Cal tenir en compte que les polítiques assistencials i pal·liatives poden ajudar a fer menys agressiva la crisi, però no la invertiran. I els serveis socials locals estan col·lapsats, no poden donar resposta a la realitat actual. I si no ataquem les causes, no podrem trobar solucions. Hem de veure com fer un procés d'apoderament perquè es formin xarxes socials que esdevinguin actors polítics. Hi ha més consciència de vulnerabilitat i això ha generat processos d'ajuda mútua, iniciatives de tota mena des del punt de vista local. Identificar, reconèixer i posar en valor això, aquesta consciència de vulnerabilitat –indignació– traduïda en ganes de construir ajudamútua, pot ser una solució. No trobarem respostes a l'associacionisme clàssic, tradicional, sinó a un treball social comunitari potenciat per gent molt jove (ecosolidària, cooperativista...), organitzada com a nou moviment ciutadà que té consciència de ser un actor polític. L'associacionisme és un vell actor que, en general, no dóna raó de les noves necessitats i reptes (no hi ha innovació i creativitat social). La gent ja no crea associacions i entitats, sinó agrupacions de geometria molt variable (que funcionen per objectius, campanyes, iniciatives o projectes determinats, i a través de les xarxes socials, de recursos tecnològics). La innovació social i la creativitat en les comunitats van per altres camins: col·lectius de militants que estan duent a terme economia solidària, serveis socials de nova generació, serveis de proximitat i ajuda mútua, iniciatives d'inclusió, bancs dels temps de manera espontània... noves aliances i noves articulacions.
Què podem fer des de les administracions? La resposta és clara: treballar juntament amb aquests altermundialistes. Identificar, potenciar, posar en valor; aprendre i fer innovació social. Què fer als territoris on no hi ha aquesta organització ciutadana amb consciència de ser actor polític? Fomentar l'ajuda mútua, l'autogestió, la solidaritat, la consciència de la precarietat. El que és cert és que aquests moviments tendeixin a aparèixer a tot arreu; les metodologies del tipus Freire fomenten que hi hagi aquests tipus d'iniciatives. En qualsevol cas, arribarà un moment en què la gent s'apoderi de manera que passi a ser un actor polític i no un beneficiari. Serà interessant que l'Administració ho percebi com una oportunitat per donar resposta a la situació, i no com una amenaça. Cal humilitat, no jerarquia, lògiques assembleàries i militància ciutadana.
Grups de treball
Grup 1. Nous associacionismes, xarxes i comunitats: noves formes d'organització i participació socials Relatora: Francesca Maria Erico
Cal sdaptar-se a les noves realitats i poder-ho incentivar, i donar-hi continuïtat des de la posició del mateix ciutadà sense substituir a ningú, sinó englobant-se als moviments i donant línies que, normalment, aquestes noves organitzacions no tenen.
S’han de crear entitats com a enllaç entre les noves associacions de persones i les polítiques, atès que el funcionament de les dues és diferent: la primera és sense jerarquia i es decideix per votació d’assemblea i la segona és jeràrquica.
Cal obrir-se i estardisposat a baixar al carrer i veure el que hi ha, i apropar-se amb curiositat sense donar opinions i aprendre a estar amb ells.
Conclusions: Calen entitats i moviments per estar junts: s’han de reestructurar les entitats i l’Administració no ha de fer un encàrrec, sinó que ha de ser facilitador d’aquest apropament. S’ha de poder estar, obrir-se a aquests nous moviments i a les noves formes de treball i organització.
Grup 2. La diversitat, identitats, pertinences, desigualtats i cohesió Relator: Xavier Orteu
En un primer moment es va posar l'èmfasi adiferenciar entre la identitat per origen (i també quan temps feia que s’hi pertanyia) i la identitat vinculada a interessos comuns, compartits.
D'aquí es va valorar la importància d'agrupacions que no responen als criteris clàssics, però també la dificultat per donar-los suport. Aquí s'apunta que, de vegades, associacions clàssiques serveixen de suport des del punt de vistaformal perquè puguin fer sol·licituds i altres gestions administratives.
S'apunta que, en relació amb els joves, tenim un model desfasat i avorrit.
Es planteja un debat al voltant de si cal facilitar a aquestes noves organitzacions que entrin en els circuits més formals o si cal sortir a buscar-les, o ambdues coses i com. Es posen diferents exemples sobre aquest aspecte.
Es planteja com vincular noves agrupacions. Primer, s’apunta la necessitat de ser acollidor i, després, establir ponts per crear debat, comunicació, complicitat...
Grup 3. Innovació, creativitat, noves tendències en l'acció social i comunitària. Els nous comuns, les noves solidaritats i les noves economies socials. Nous actors Relatora: Esther Subias
En relació amb la formació dels nous moviments:
Hi hacomunitats, entorns molt institucionalitzats, on no es dóna l'organització ciutadana altermundialista.
Hi ha hagut moviments del tipus “marees” o 15-M que, finalment, han canalitzat la seva acció a través de la política (per exemple, Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona) i han adoptat un rol clàssic.
Alguns d'aquests nous moviments estan formats “pels de sempre”.
Dificultats a les quals s’enfronten aquests nous moviments:
Manca d'equipaments i espais de reunions per als grups i les xarxes informals.
En algunes ocasions, hi ha normatives (de seguretat, responsabilitat, assegurances dels espais, d'horaris etc.) que poden dificultar el funcionament obert dels recursos. L’Administració pot actuar amb poca flexibilitat, en alguns casos, i això pot limitar la participació.
Davant d'aquestes dificultats, trobem que la gestió col·lectiva dels recursos pot donar resposta: l'autoorganització (el trueque, monedes socials, xarxes d'intercanvis de serveis, bancs d'hores).
Hi casos en què l'Administració ha hagut de reconèixer com a interlocutors aquests moviments informals. Tot això tenia precedents invisibles que ara s'han manifestat i generalitzat.
Hi ha moviments socials que ja no tracten d'intervenir en el moviment polític, sinó en el mercat (un espai econòmic paral·lel que no serà influït pels grans agents econòmics).
Hi ha necessitat de transformació (les administracions o la política han de canviar) i innovació socials. Algunes institucions, conservadores, no encaixen amb la realitat actual i s'han de transformar (les hem de transformar). L'Administració hauria de ser més flexible o adaptar-se millor al context social.
Tenim davant d'aquests moviments mundialistes una ciutadania que està molt formada, amb moltes capacitats; hi ha joves qualificats.
Grup 4. Espais i conflictes públics, oportunitats i reptes. Noves respostes des de l'acció comunitària, nous serveis, nous projectes. Serveis públics i nous rols dels actors públics: estatals, del tercer sector, privats i socials Relator: Luismi Castillo
En situació de conflicte, com s'aborda la rumorologia? Els greuges comparatius entre ètnies i cultures? És molt difícil. Es prova d'explicar però no s’entén.
L'acció de les entitats ésmés o menys parcel·lària. Costa d'establir sinergies. Molts cops hi ha la sensació que hi ha l'Administraciói la resta. No hi ha prou temps ni mitjans. Es nota molt la presència de mediadors i professionals implicats. Sobretot encultures com la magrebina és difícil encetar temes que afavoreixin el fet que la dona tingui espais propis, però sovint no hi ha tècnics que es dediquina l'acció comunitària.
Prevenció i universalitat: cal detectar conductes de risc (violència, consum de drogues...), sempre al carrer, però sense focalitzar en col·lectius que ja s'hi troben i amb els quals és difícil treballar si no és a llarg termini. S’intervé en col·lectius que ja fan activitats de manera espontània, amb objectius molt concrets, però que poden ser una oferta de lleure preventiva i alternativa a col·lectius que per edats es troben potencialment en risc. Punts forts
Sentiment de pertinença al barri.
Els mediadors són reconeguts per la seva pròpia comunitat. Hi ha implicació del professional.
Els referents poden ser persones o grups de la comunitat amb objectius molt concrets, però que són positius pel que representen.
S'estan incorporant hàbits que afavoreixen una escolarització completa en col·lectius que tradicionalment no ho estaven.
Punts febles
L’endogàmia dificulta l’entrada de nous col·lectius –entitats i serveis– al territori. L’actitud és negativa. S'introdueixen accions i persones per potenciar l'acció comunitària però es viuen amb molta suspicàcia.
Hi ha molta rumorologia i es produeixen greuges comparatius.
Dificultats per incorporar hàbits, com ara, l'accés a l'educació (absentisme).
Convivència negativa entre ètnies i cultures. Es fa vida al carrer, resultat de territoris amb habitatges d'espai molt reduït i amb molta ocupació.
Carles Riera: síntesi final Un cop realitzada la posada en comú, Carles Riera agafa la paraula per comentar el debat generat als grups, valorar-lo i fer-ne el tancament. Hi ha una frontera de vidre (abisme) entre l'Administració i la realitat. Hi aboquem molts recursos que s'acumulen a un determinat territori... i no s'acaba d'obtenir els resultats esperats. I la comunitat continua tenint la sensació que l'Administració no l'està ajudant. Tenirmés recursos no sempre representa un major i millor impacte; la quantia de la subvenció no té una relació directa amb l'impacte d'aquesta al territori Què fer quan estem en un equipament públic i tenim demandes de col·lectius que no encaixen amb la ideologia, forma de fer? Cal jugar-se-la! Atendre la realitat tal qual, els símptomes, les propostes... És difícil perquè sovint les directrius tècniques estan marcades per l'Administració, però cal introduir la consciència crítica. Tenim un circuit clàssic d'apropament al territori, mediat per les entitats clàssiques que intervenen als barris i pobles. Però la majoria de les vegades, les entitats no són les millors interlocutores amb la gent del territori. A més, hem de tenir cura amb la presència de molts tècnics al territori (de les administracions i també de les entitats) que no traspassen la frontera real. El que cal és traspassar la frontera amb pràctiques i actituds:
Cal anar a buscar la realitat, els actors reals, els que generen actuacions reals.
S’ha de treballar a partir dels conflictes, aproximar-nos a la realitat des de l'escolta (fins i tot amb les metodologies que sempre hem fet servir). Què fer amb demandes de grups queno encaixen des del punt de vista de l'Administració? Cal treballar a partir de la realitat, acollir i reconèixer; després podem treballar amb les eines de l'educació popular. Això és la pràctica de la teràpia social: treballar a partir dels problemes.Reconèixer aquests problemes.
Cal concertar objectius, línies d'actuació, accions que posin en valor els que ja estan treballant al territori.
No s’ha de molestar, cal reconèixer el que funciona.
Cal impulsar aquells que ho necessiten, però que ja estan treballant.
La gestió social i política de la diversitat: En relació amb aquest tema, hi ha tres models clàssics:
Ignorar la realitat (per exemple, en temes d'immigració) pensant que ja passarà (model germànic).
Enfocament francès: s'ofereix la igualtat d'oportunitats però a costa que no hi ha diversitat, ni identitat diferenciada. A l'espai públic la ciutadania és homogènia. La diversitat queda a l'espai privat, reservat. S'aposta per la igualtat, que no deixa espai al conflicte (homogeneïtzació de la societat) perquè reprimeix la diversitat; però no ha funcionat.
Model anglosaxó: les desigualtats no són un problema (per tant, la diversitat no importa, no és rellevant; no hem de ser iguals).
A Catalunya, en un procés de construcció de país, tenim la possibilitat de construir un model que garanteixi la igualtat a la vegada que es faci un reconeixement de la diversitat, les identitats comunitàries diferenciades. Un model pluricultural, plurilingüe, ja que és un país amb molta diversitat identitària. El repte és construir identitats compartides i pactes socials, amb valors i identitats de referència. És més fàcil dir-ho que fer-ho, però ja sabem que els altres models no funcionen. Cal desenvolupar polítiques d'igualtat d'oportunitats des del respecte a les identitats, i construir una identitat compartida que reconegui les diversitats (no reconèixer la diversitat és convertirlaen desigualtat). S’ha de treballar amb les comunitats des de la seva diversitat cultural i crear espais i dinàmiques conjuntes.
Cloenda Marta Jové acomiada la jornada, icomenta que hem d'agafar tot allò que ha sortit avui i mirar com encaixa al territori. Els territoris són molt diferents entre si, amb les seves peculiaritats. Es fa molt bona feina al territori. L'Administració ha de ser capaç d'entrar en aquesta dinàmica de treball i de fer canvis en la seva manera de procedir davant d'aquestes situacions noves.