Vestir la Moda. Modes de vestir a les terres de Lleida (segles XVIII-XX). Catàleg d'exposició by Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran

EXPOSICIÓ Guió i comissariat Rosa Figueras

Correcció lingüística Antònia Hermoso

Coordinació Carme Alòs i Servei d’assistència als museus de les terres de Lleida

Proposta pedagògica Emamedia SCP Museu d’Art Jaume Morera

Disseny i muntatge Drac Producció Cultural

Fotografies Museu d’Art Jaume Morera, Ecomuseu de les Valls d’Àneu i Teresita Suau (Història gràfica de Cervera)

Conservació preventiva Ramon Pijuan

Vestuari de les col·leccions Museu de la Noguera - Balaguer, Museu Comarcal de Cervera, Museu Comarcal de l’Urgell - Tàrrega, Ecomuseu de les Valls d’Àneu, Museu de Lleida, diocesà i comarcal

Documentació de peces Rosa Figueras

Agraïments Museu Hidroelèctric de la Torre de Capdella, Arxiu Històric de les Valls d’Àneu, Arxiu Històric Comarcal de la Noguera, Arxiu Històric Comarcal de la Segarra, Notaria de Balaguer, comunitat de les germanes clarisses del Sant Crist de Balaguer, casa Carrové de Santa Linya, casa Minguet de Sort, Família Pedrolo, Família Duran i Sanpere, Rosa M. Bonet i Francisca Justribó

Suport a la recerca Jordi Abella, Carme Bergés, Carmen Berlabé, Ramon Canal, Jaume Espinagosa, Josep Giralt, Jesús Navarro, Eva Solanes i Josep Tugues Restauració Centre de documentació i Museu Tèxtil de Terrassa, Ramon Pijuan, Carlos Sutil i Brodats Paquita Transcripció de textos originals Mireia Subirada, Jacinto Bonales i Carme Alòs

CATÀLEG Fotografies de l’article introductori Museu d’Art Jaume Morera, Ecomuseu de les Valls d’Àneu i Teresita Suau (Història gràfica de Cervera)

Edició Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran Coordinació Carme Alòs Trepat i Eva Solanes Potrony Museu de la Noguera

Fotografia de la portada Rosa M. Sauret

Article introductori Mercè López García

Disseny i coordinació editorial Anna Domenjó

Catalogació de peces Rosa Figueras

Edició Garsineu Edicions

Recerca Jordi Abella, Carme Bergés, Carmen Berlabé, Ramon Canal, Jaume Espinagosa, Josep Giralt, Jesús Navarro, Eva Solanes i Josep Tugues

ISBN 978-84-946328-1-5 Dipòsit legal DL L1641-2016

Correcció de textos Antònia Hermoso

Catalogació de fotografies Marcel Bergé

ÍNDEX Presentació

Els teixits en la indumentària de les terres de Lleida (segle XVIII-inicis del XX)

Vestir la moda. Modes de vestir a les terres de Lleida (segles XVIII-XX)

Catalogació

Bibliografia

“Vestir la moda. Modes de vestir a les terres de Lleida (segles XVIII-XX)” és un projecte dut a terme per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. A les col·leccions dels museus lleidatans s’hi conserven diferents peces, principalment dels segles XVIII, XIX i XX, que ens permeten veure, a través del vestuari de la població, el procés de canvi social i econòmic que es va viure a Europa en aquella època. La mostra pretén, doncs, donar a conèixer un moment de canvi en la indumentària que és clau per entendre com ens vestim avui en dia. Són objectes conservats per les famílies com a béns preuats que han passat de generació en generació i que finalment han arribat, a través de donacions, als museus de cada territori. En aquesta exposició se n’exhibeixen una seixantena dels segles XVIII, XIX i inicis del XX, que procedeixen dels fons del Museu de la Noguera-Balaguer, Museu de l’Urgell-Tàrrega, Museu Comarcal de Cervera, Museu de Lleida i Ecomuseu de les Valls d’Àneu. S’hi pot veure des de roba quotidiana fins a vestits de mudar o de cerimònia i també complements, com sabates, barrets, ombrel·les, bosses de mà... La mostra es complementa amb imatges i reproduccions d’obres del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida en les quals es pot observar aquesta evolució en la manera de vestir. Diversos professionals dels museus lleidatans han treballat en la realització d’aquest projecte ja que la producció d’exposicions conjuntes és una de les línies de treball de la Xarxa de Museus de Lleida i Aran. Aquest és, però, el primer cop que unim peces de les diferents col·leccions per oferir una mirada àmplia i des de tot el territori sobre un tema concret. Amb aquesta exposició i aquest catàleg pretenem donar a conèixer aquests fons i difondre la tasca que s’està fent des de les institucions museístiques del país pel que fa a la documentació, la conservació, l’estudi i la difusió del patrimoni de les terres de Lleida i, per extensió, de Catalunya.

Carme Alòs Trepat Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran

ELS TEIXITS EN LA INDUMENTÀRIA DE LES TERRES DE LLEIDA (segle XVIII-inicis del XX) Mercè López Garcia Historiadora de l’Art, especialista en tèxtil i indumentària

Quan parlem de moda com a difusió d’un estil, tal com avui en dia la coneixem, ens hem de remuntar fins al segle XVIII a França, justament a la cort de Versalles, màxima expressió del luxe, on el rei, la reina i les persones influents de la cort determinaven com havien de vestir la resta dels nobles europeus. La noblesa era la classe dirigent i el referent a imitar per una burgesia que cada vegada tenia més poder econòmic. Els estaments humils, en canvi, no es veien tan afectats per aquestes transformacions, ja que el seu estatus i la seva manera de viure només els permetia utilitzar robes senzilles que les mateixes dones cosien i sargien per tal d’aprofitar-les el màxim possible.1

nou establiment: els grans magatzems,2 que també oferien la possibilitat d’adquirir teles, guarniments, patrons i tot tipus de complements per a dona, home i nen. D’altra banda, els canvis en la indumentària es van veure afavorits per les revistes de figurins que, a partir de 1830, van fer de megàfon de les darreres tendències provinents de París, la capital mundial de la moda femenina.3 La industrialització dels processos vinculats a la indumentària va permetre augmentar la producció i, per tant, abaratir els productes. En un principi, la mecanització es va introduir en la indústria cotonera, posteriorment es va adaptar a la llanera i finalment a la de la seda. Aquest sector es va veure especialment afavorit per l’aparició del teler jacquard,4 que va permetre teixir teles amb motius molt elaborats de forma mecànica perquè, gràcies a un sistema de cartrons perforats, es transmetia el disseny a cadascuna de les malles que movien els fils de l’ordit. La incorporació de la màquina de cosir, a mitjan segle XIX, va ser un altre factor que va incrementar el consum de moda ja que si abans es necessitaven sis hores per cosir un vestit a mà, ara només en calia una per fer el mateix a màquina.5

La Revolució Francesa va posar fi a l’Antic Règim, va alterar tot aquest sistema de classes i va donar pas a un nou ordre social en què la burgesia conservadora, enriquida gràcies a la Revolució Industrial, va ocupar el lloc privilegiat. Aquesta nova categoria dominant també va voler diferenciar-se a través de la indumentària, però va cercar un llenguatge propi amb què l’home va simplificar la seva forma de vestir i va adoptar els models anglesos, i la dona, a través de la seva indumentària, va esdevenir l’exponent del poder econòmic. Així, la dona es va convertir en consumidora per excel·lència i instigadora d’unes innovacions en la moda que cada vegada van ser més continuades.

Aquestes transformacions van repercutir en l’aparició de l’alta costura de la mà del creador Charles Frederick Worth (18251895). Fins llavors el sastre i la modista eren majoritàriament figures anònimes, però a mitjan segle XIX Worth va començar a etiquetar totes les peces de roba que creava i presentava a la seva seu de París. Ell va ser el primer a dissenyar una col·lecció de vestits per a cada temporada, cosa que abans no es feia. En el cas de Catalunya, l’alta costura no va arribar fins al segle XX, però al llarg del XIX sorgiren establiments de confecció d’indumentària femenina regentats per dones, algunes amb noms

Aquest fet va quedar clarament reflectit al llarg del segle XIX i propiciat per la mecanització dels processos de teixidura i confecció. L’aparició de peces de roba confeccionades prèviament, però sense un sistema de talles com l’actual, va facilitar la difusió dels corrents entre les jerarquies més modestes. Aquestes robes fabricades en sèrie es podien comprar en un

1. DORFLES, G.: Moda y modos. Valencia: Engloba, 2002, p. 71. 2. El primer magatzem on es venien peces de roba confeccionades en sèrie el va obrir a París l’octubre de 1824 M. Parissot i s’anomenava La Belle Jardinière. BOUCHER, F.: Historia del traje en Occidente: desde los orígenes hasta la actualidad. Barcelona: Gustavo Gili, 2009, p. 332. 3. COSGRAVE, B.: Historia de la moda. Desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Gustavo Gili, 2005, p. 196-200. 4. El francès Joseph Marie Jacquard (1752-1834), fill de mestre teixidor de teles de seda, or i plata, va perfeccionar diversos sistemes de teixidura per a teixits llavorats que havien desenvolupat al llarg del segle XVIII inventors com Falcon o Vaucanson i va presentar l’any 1801 el teler que porta el seu nom, que va ser el que es va implantar de forma definitiva a la indústria. Per conèixer detalladament el funcionament del teler jacquard es pot consultar CASTANY, F.: Diccionario de tejidos. Barcelona: Gustavo Gili, 1949, p. 213-231. 5. DESMOND, R.F.: La moda al descubierto. Barcelona: Costura 3, 1990, p. 74.

estrangers, que viatjaven regularment a París per conèixer les darreres novetats.6 Així, les clientes que no es podien permetre el viatge tenien la possibilitat de vestir models a la moda realitzats a Barcelona. Però també hi havia altres modistes que, tot i no etiquetar les seves creacions, seguien les modes a través de les revistes i confeccionaven peces de molta qualitat, per la riquesa dels teixits i els acabats, i aportaven un valor afegit enfront de les peces que es venien confeccionades, ja que les seves eren fetes a mida.

cions tèxtils comparades amb les grans empreses barcelonines com, per exemple, la fàbrica de mantes i tapaboques del Pont de Suert, fundada l’any 1876.9 Pel que fa al consum de teixits i peces de roba dins de la província, sabem que els viatjants de les indústries tèxtils de Barcelona, Sabadell, Terrassa, Manresa o Reus visitaven regularment els comerços amb els seus mostraris. Molts d’aquests establiments es trobaven a la ciutat de Lleida, ja que era on la clientela de comarques properes anava a fer tràmits i aprofitava per fer les compres. Com a botigues de roba representatives de la ciutat, a principis del segle XX, podem esmentar la d’Ambrosi Sanjuan, la de Felicià Solé o la de Josa i Gassó. Abans de la Guerra Civil la botiga de Jaume Rovira era de les més importants a tot Catalunya, però just després de la guerra va ser Sederies Catalanes la que va prendre el relleu a l’antiga Casa Jaume Rovira, ja que els seus amos havien après el negoci a l’anterior comerç.10 A part de les botigues, hi havia un mercat a la plaça de la Constitució que barrejava parades de roba amb altres de menjar. Eren parades fixes on es podien adquirir teixits per fer aixovars i peces bàsiques d’indumentària com mitges, mitjons, armilles o espardenyes.

Tots aquests canvis van influir distintament sobre la indumentària que forma part del que coneixem com a indumentària popular. Aquest tipus de vestit està, encara avui, més associat a produccions artesanals i té un component estètic alhora que ideològic i religiós. Justament és a partir de la segona meitat del segle XVIII i com a reacció contra la penetració de les modes franceses que queda fixada la seva tipologia, no només a Catalunya sinó també a la resta d’Europa.7 Les peces estaven inspirades en les robes que es duien en aquella època; per aquest motiu els homes porten calçons i no pantalons, i les dones faldilles llargues i cossets ajustats. Algunes van variar lleugerament al llarg del XIX i es podia distingir entre el vestit de diari i el dels dies festius. De fet, la repercussió de la industrialització, les millores en les comunicacions i els transports i les noves tendències de consum van fer que a principis del segle XX la seva utilització fos cada vegada més residual, excepte en el cas del vestit festiu, que encara s’usa en ocasions determinades en algunes zones de la geografia catalana.

La burgesia lleidatana també tenia l’opció d’anar a Barcelona, tant als comerços de teixits com a les modistes de renom per vestir a la moda europea. Malauradament, el fet que moltes modistes no identifiquessin les seves creacions amb etiquetes ens fa desconèixer l’origen de moltes de les peces que es conserven als museus. En alguns casos hi ha informació oral que s’ha transmès a la família i que ens indica on compraven la roba els seus avantpassats, però són casos puntuals. Per altra banda, la indumentària que passava d’una generació a la següent eren peces considerades valuoses per la riquesa dels teixits, principalment, o pel seu valor tradicional. Per aquest motiu gairebé no es conserven robes de diari i sí vestits que només es feien servir en ocasions especials, provinents de famílies benestants que es podien permetre encarregar peces a un preu molt alt. Per això, si fem una anàlisi dels teixits de la indumentària que es presenta a l’exposició i comparem amb les modes de l’època veurem que no hi ha variació i que la influència va arribar com a mínim a la capital, i posteriorment es va estendre per la província, tot i no disposar d’una indústria tèxtil pròpia. Abans de parlar de teixits hem de tenir present que es poden elaborar a partir de diferents tècniques. Les principals són la de calada, amb què es teixeixen teles com el setí, el domàs, el vellut, el tafetà o teles llavorades; una altra és la del gènere de punt, que s’utilitza principalment per a mitges i mitjons, i final-

La manera com aquests canvis es van viure a la província de Lleida és diferent de com es van desenvolupar a Barcelona. Al llarg del segle XIX la regió va patir moviments migratoris de població que deixava la muntanya per anar a les àrees industrials de Barcelona i cap a la ciutat de Lleida. El que anomenem Catalunya industrial es va concentrar principalment a les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme i el Vallès Occidental. També hi havia alguns nuclis importants a Manresa, Vilanova i Reus. I no ens podem oblidar de les colònies fabrils que aprofitaven la força hidràulica dels rius Ter, Cardener i Llobregat. El fet que no hi hagués un desenvolupament tèxtil a Lleida el determina bàsicament la manca de comunicacions i la no-existència d’una burgesia que decidís invertir en aquest sector. En canvi, a part de la pagesia, els sectors industrials típics es dedicaven a les conserves vegetals, pastes per a sopa, mobles, maquinària agrícola, farineres, serradores, foneries, pells adobades, gel i gasoses, caramels, xocolata, bòbiles, vins, alcohols i licors, oli o sabons 8. Tot i això existien petites produc-

6. MARTIN, R.M.: “Indumentària”. A: Art de Catalunya. Vol. 12. Barcelona: Edicions L’Isard, 1997, p. 217. 7. SOUSA CONGOSTO, F. de: Introducción a la historia de la indumentaria. Madrid: Istmo, 2007, p. 259. 8. CASTERÀS ARCHIDONA, R.: Els fabricants, els comerciants, els botiguers i la formació de la LLeida del s. XX. Vol. 1. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1993, p. 44. 9. Per a més informació: http://artesaniamantasdelana.com/historia [Consulta: 24 - maig - 2016] 10. CASTERÀS ARCHIDONA, R. op.cit. p. 42

diversos exemples, com el cos MN 2512.1 (Museu Comarcal de Cervera, cat. 22), amb fons de setí negre i motius florals llavorats en el mateix color. El vestit negre MCUT 4562 del Museu Comarcal de l’Urgell - Tàrrega (cat. 28) n’és un altre exemple. El vestit MCUT 4561 (cat. 27) d’aquest museu combina dos teixits, un acanalat de seda com a principal i, en algunes parts, un jacquard de seda amb motius florals en tons marrons. El fet de combinar diferents teixits era habitual en aquesta època i també que el vestit de núvia fos negre, com el EVA 201501 de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (cat. 17). Casar-se de blanc encara no era costum i generalment es triava el negre perquè era el color més elegant i perquè així es podia fer més ús del vestit.

ment la tècnica de les puntes, que engloba tant les que es fan al coixí com les d’agulla, molt laboriosa i reservada per guarnir parts determinades d’un vestit. Al segle XVIII, tot i que va ser l’inici de la industrialització, molts teixits encara es treballaven manualment. És el cas dels espolinats, que eren de seda i confeccionats en un teler on mitjançant la llançadora es preparava el fons i amb petites llançadores, una per a cada color de fil, els motius decoratius. Un exemple són els gipons MDL 1428 i MDL 1429 (Museu de Lleida: diocesà i comarcal, cat. 9 i cat. 8), amb fons acanalat i ramells de flors que semblen brodats però que estan treballats en el mateix teler. El disseny del gipó MDL 1428 era habitual a l’època i encara que el gran centre de producció de sedes a Europa era la ciutat francesa de Lió,11 molts dels espolinats que es venien a Espanya provenien de València, centre productor de teles de seda des de la Corona d’Aragó. El vellut de seda també és emprat en la confecció de gipons. A l’exposició tenim l’exemple del gipó MN 2846 (Museu de la Noguera, cat. 2), que és femení i de color vermell. El vellut és un teixit amb el dret cobert de flocs de pèl atapeïts i tallats de manera que la superfície té un aspecte uniforme; si els flocs són de seda, com a la majoria de teixits rics, fins i tot és una mica lluent. Un altre exemple, però en aquest cas de llavorat, és el del gipó MCC 2501 (Museu Comarcal de Cervera, cat. 6), en què el fons de setí morat és visible i les flors que el decoren són de vellut de seda negre.

La decoració floral estilitzada de principis del segle XX esdevé geomètrica gràcies a la influència de l’art déco, que es veu clarament reflectit en el conjunt femení MN 2851 (Museu de la Noguera, cat. 41), en teixit jacquard. Després de la Primera Guerra Mundial la silueta femenina se simplifica i les teles llavorades perden vigència. Molts vestits de la dècada de 1920 es confeccionen en crepè de seda, llis però amb un tacte lleugerament aspre per la forta torsió dels fils. La decoració és més senzilla i sovint s’ornamenta a partir d’aplicacions o amb tavelles o motius geomètrics calats. Dins de l’exposició hi ha algunes peces masculines exteriors com un gec, dues armilles o un vestit de casament. La indumentària masculina havia fixat la seva influència de l’estil burgès anglès i les teles més utilitzades eren el drap de llana per als vestits, el vellut o teixits amb petits llavorats com acanalats per als gecs, i altres més treballats i amb més color per a les armilles. L’armilla MCC 1770, (Museu Comarcal de Cervera, cat. 12) n’és un clar exemple: és de seda i combina un fons en tons beix degradats amb motius llavorats aconseguits per trames llançades que formen franges en fil verd i vermell. Tot i aquest exemple més acolorit, el tern de drap de llana fosc era el més habitual com a indumentària elegant i el que es triava per a esdeveniments com un casament, compost de jaqueta, armilla i pantalons, tal com veiem al conjunt EVA 201520 - EVA 201522 de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (cat. 18).

Progressivament la mecanització dels processos tèxtils va suposar, en gran part, una simplificació dels teixits, tant del disseny com de la tècnica. El glacé, el moaré, l’otomà o el setí eren molt utilitzats al llarg del segle XIX. Eren teles de seda llises, és a dir, sense cap dibuix, excepte algunes textures com els bordons de l’otomà o l’efecte d’aigües del moaré, i estaven destinades principalment a indumentària femenina. El vestit MCC 2513 (Museu de Cervera, cat. 21) està realitzat en glacé de seda amb disseny de quadres (per la combinació de fils d’ordit i trama de colors) i amb lligament tafetà; és lleuger i el seu nom deriva del francès i significa gelat, perquè el seu aspecte és llis i brillant com el gel.12 El setí és un altre teixit de seda amb aspecte lluent gràcies a la combinació del fil de seda amb el lligament setí, de bastes més llargues, i és el material amb què està confeccionada l’esclavina MCC 593 (Museu Comarcal de Cervera, cat. 20). Com que molts teixits eren llisos la decoració es completava amb passamaneria o aplicacions de metall, petits miralls o atzabeja.

Fins ara hem fet una relació dels principals teixits exteriors, que són els visibles, però en la confecció de roba intervenen altres teles que queden amagades a l’interior i que s’utilitzen com a folres, amb una diferència clara pel que fa a la qualitat i disseny. La majoria dels folres de les peces exposades són de lli o cànem; aquesta darrera fibra es cultivava i teixia a la regió de Lleida en aquesta època13 i era utilitzada per a roba interior o roba de la casa. Al llarg del segle XIX els folres de cotó s’impo-

Com hem vist amb anterioritat, el teler jacquard va permetre aconseguir mecànicament teles llavorades. A l’exposició hi ha

11. MARTIN, R.M.: “Indumentària” a: Art de Catalunya, vol. 12, Barcelona: Edicions L’Isard, 1997, p. 208 12. CASTANY, F.: Diccionario de tejidos. Barcelona: Gustavo Gili, 1949, p. 197 13. Vegeu l’enllaç: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0087805.xml [Consulta: 24 - maig - 2016]

costós a causa de la seva lenta i complicada execució, en què s’utilitzaven fils que podien ser de seda, lli, cotó o fins i tot metàl·lics, i tant si estaven fetes al coixí com a l’agulla era una feina molt laboriosa. La mecanització va permetre augmentar-ne el consum, i un exemple de mantellina teixida mecànicament és la MCC 2493 (Museu Comarcal de Cervera, cat. 54).

sen, però també es folren de seda peces amb la part interior susceptible de ser visible, com veiem a les esclavines. Les peces interiors com camises, calçons o camises de dormir s’elaboraven amb elements més senzills, com la batista de cotó o el llenç, realitzat amb lligament de tafetà i fils de lli o cànem que, en zones rurals, encara s’entrellaçava manualment. Són les peces que formen part de l’aixovar que fins ben entrat el segle passat era costum que les noies confeccionessin per aportar al matrimoni. Totes aquestes robes es guardaven en l’anomenada caixa de núvia, un bagul de fusta decorat amb motius especials, i sovint tenien les inicials brodades, com la camisa EVA 201502 de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (cat. 15), o aplicacions de punta a l’escot i cises com l’EVA 201504 (cat. 24) del mateix museu. Altres peces interiors com les mitges es teixien amb la tècnica del gènere de punt, i a través de malles entrellaçades s’obtenia un teixit elàstic i fàcilment adaptable a la forma del cos.

Els complements com bosses, ombrel·les o ventalls són objectes en què es barregen diferents tipus de materials. Les ombrelles exposades tenen l’estructura de metall o fusta i les bosses la tanca de metall o de carei. En els ventalls hi ha més varietat ja que el país, de paper o teixit pintat, se sosté amb barnilles de fusta o d’ivori. I les botines femenines de pell tenen també teixit, encara que només al folre. En definitiva, hem vist com les peces que formen part de l’exposició són un clar exemple de les modes que hi havia a l’època. Per la silueta, el disseny i la riquesa dels teixits són robes que demostren que les novetats en la indumentària van tenir influència a tot el territori català, i que existia el desig de la burgesia lleidatana de seguir aquests canvis i vestir a la moda.

Les puntes, fins que es va aconseguir mecanitzar-les, s’empraven per guarnir parts determinades, ja que era un producte

VESTIR LA MODA Modes de vestir a les terres de Lleida (segles XVIII-XX) Rosa Figueras Historiadora de l’Art, especialista en tèxtil i indumentària 15

Posant fil a l’agulla A les col·leccions dels museus lleidatans s’hi conserven diferents peces d’indumentària, principalment dels segles XVIII, XIX i XX, que ens permeten veure, a través del vestuari de la població, el procés de canvi social i econòmic que es va viure a Europa en aquella època. La Revolució Francesa (1789-1799) i la revolució industrial foren els dos processos que van marcar un abans i un després, ja que van provocar el desenvolupament de nous sistemes de producció i comerç. Un dels sectors que va sofrir transformacions importants va ser el de la indústria tèxtil pels canvis en els processos d’elaboració, abans artesanals i ara mecànics. Al nostre país també es va patir aquest canvi, al mateix nivell que a Anglaterra o França, que foren els centres més influents. Mostra d’això és que en 1767 a Catalunya es va crear la primera fàbrica d’indianes, teixit de cotó estampat per una sola cara. El 1832 els germans Bonaplata obriren a Barcelona la primera fàbrica que feia servir la màquina de vapor per moure de manera mecànica les màquines de teixir i de filar. El vestit i tot el que hi feia referència va formar part activament d’aquest procés cap a una manera de fer i d’actuar que encara perdura avui en dia. El segle XIX va destacar per la proliferació de nous teixits i textures, pel descobriment de tints sintètics que van donar lloc a nous colors i per l’aparició del teler jacquard, que va suposar l’augment de la producció de teixits llavorats. La societat es transformava vertiginosament; la indústria tèxtil i els creadors de la moda (terme que va aparèixer a finals d’aquest segle XIX tal com l’entenem ara) van anar canviant alhora, fet que es va veure reflectit en els diferents estils del vestuari femení, especialment en la segona meitat del segle. Catalunya, influenciada pels corrents europeus i com a centre industrial i cultural de la Península, va viure intensament aquests canvis que, amb la creixent burgesia, van arribar més ràpid a les ciutats que no pas a les poblacions petites de l’interior del país.

Eloïsa de Gaminde, Torregrossa. Manuel de Villegas, 1888 Museu d’Art Jaume Morera de Lleida 17

L’armari antic: fragment de l’inventari de béns del difunt Montserrat Rivert (Balaguer, 1596) “[...] Item una caixa de noguer guarnida ab son pany y claus diu la viuda ques seua dins la qual ya la roba seguent: Primo, Un llansol destopa diu la viuda que es seu, Item unes faldilles de gamellot vermell guarnides de vellut carmessi, Item una saia cos y manegues de seda squinsada negra guarnides de vellut negre, Item unes manegues de setí negres justes, Item unes faldilles de grana usades guarnides de vellut negre, Item una saia de cadis usada guarnida de vellut negre, Item altre manegues de setí negre de la viuda dolentes, Item una saia de rassa negra guarnida de vellut negre diu la viuda que es sua que lay feu son pare, Item unes faldilles de rasa blanca de la viuda, Item unes faldilles blaues guarnides son de la viuda guarnides de vellut blau, Item altres faldetes blaues llises usades, Item dos gipons lo un de seda y laltre de gamellot son del difunt ussats, Item dos cossos lo un de contray y laltre de gamellot son de la viuda, Item una robeta del deffunt negra de contray, Item un manto que es de la viuda destamet usat, Item unes faldilles de domas carmessí guarnides de randes de or y plata diu que son de la senyora Monsonissa en penyora de set lliures, Item unes manegues de tafet de contray diu la viuda que son seues, Item un drap de cap de tella ab mostra y guarnició de randa [...]”

Lo Captaire Francesc Borràs, 1917 Museu d’Art Jaume Morera

Dibuixant patrons Abans que s’estengués la industrialització per tot el país, els teixits amb què es confeccionaven les peces de vestir eren manufacturats artesanalment, en petits telers manuals que hi havia a la majoria de les poblacions o fins i tot a les mateixes cases, i que es podien elaborar amb els productes naturals de l’entorn: llana, cànem, lli i, com a teles més luxoses, la seda i el vellut. Està ben documentada la producció de teixits de llana al Pallars Sobirà, on a finals del segle XIX hi havia quatre fàbriques. També coneixem com Balaguer controlava el mercat del cànem, un cultiu molt estès a la zona. Les robes produïdes havien de ser resistents perquè duressin molt de temps, de manera que solien ser bastes, sobretot en zones on el clima era dur. Les peces de vestir tenien un gran valor; les de teixit més ric es conservaven i moltes vegades s’heretaven, com ens demostra la documentació.

L’armari antic a muntanya: inventari fet per Sansi Ramon i la seva esposa Joana de Son de la roba que donen a la seva filla Theodora (Valls d’Àneu, segle XVIII) “Memorial de la roba que lo Dr. Sansi Ramon y la Sra Joana Sansi Ramon tenen donat a Theodora Sansi Ramon muller de Pere Bruna del lloch de Son. És la següent: Po. Unes faldilles de Borell negre – altres faldilles verdes – altres faldilles blaves usades – altres faldilles verdes bones – altres faldilles morades usades – un vestit d’escot nou bo – un gipó de rasa seca bo – un gipó de raseta parda bo – altres tres gipons per a cadal dia usats – qautre debantals bons comuns al uso – una capsera bona – una banua bona de lli – deu llançols de drap de casa bons – nou camises bones de drap de casa – Coixí de ploma – dos coixineres una de tela y altra de drap de casa, obrades – cinch calsats de mitxes tres bones y alas dos usades - un matalàs nou bo – dotze tovallons bons – una tovallola bona – un tros de tovalles bones – un caputxó de escot bo i nou – deu capells bons nous – un manto de estan de la terra baixa – una caixa nova ab pany y clau – un sortiga de or ab una pedra – dos calsats de sabates noves – un caputxo de batista per a cadal dia bo. Fet dit memorial per mi Pere Cortina pbre. Vicari de la vila de Esterri en presencia de Pere Corts menor del lloch de Son y del dr. Bernardí Llesuÿ apotecari de la vila de Esterri.” A partir de la generalització de la indústria tèxtil les teles més destacades foren el cotó, la seda i les seves barreges, així com els panys fins de tartà (de quadres i llistats). En les zones d’interior va trigar a difondre’s el seu ús, sovint de la mà de comer-

Pagès català Prudenci Murillo, 1875 Museu d’Art Jaume Morera

Holanda, estudi Jaume Morera, 1891 Museu d’Art Jaume Morera

ciants que es desplaçaven per mercats i fires. Aquestes noves teles més “modernes” convivien amb les artesanes.

L’armari de la núvia: fragment dels capítols matrimonials de Joan Cos i M. Antònia Duran (Cervera, 1809) “[...] de son grat y certa ciencia donan per títol de donació concedeixen à dita Maria Antònia Duran sa filla [...] de una part la cantitat de mil lliuras moneda de Barcelona y de l’altra las robes, vestits y apendices següents a saber: un vestit de paño de seda – altre de tafetà negre ab sos corresponents gipons – altres dos vestits d’escotí – altres dos d’indianas – un gipó de domàs blau y dos de bombosí – deu llensols, so es vuyt de canem y dos de tela – dos dotsenas de camissas les deu guirnaldas de puntas – un mocadó gran brodat – vint canas de tovallons – dos anaguas de tela – una tovallola de seda guarnida ab serrell – dotse mocadors de tela part brodats y altres dos partits – sis parells de mitjas – deu coixineras las quatre de tela guarnidas y las sis de cotó (...) dos mantellinas de mussolina – una calaixera y tota la roba de son fadrinatge [...]”

A finals del segle XVIII, durant una bona part del XIX i en casos ja més excepcionals fins entrat el segle XX, el tipus de vestit que portaven els homes consistia en calçó, armilla i gec, i sovint es cobrien el cap amb una barretina, peces que recordaven una tradició que va perdurar molt de temps entre les classes més populars i entre els homes més grans. Les dones, generalitzant, vestien bàsicament dues peces: gipó o cosset i faldilla, i com a complement un mocador sobre les espatlles. La seva silueta tenia forma acampanada i tot el volum es concentrava a la zona dels malucs. Aquest efecte s’aconseguia a través d’una superposició de faldilles, faldellins i enagos. Les dones amb més poder adquisitiu solien utilitzar un bastiment denominat crinolina. 20

Seguint el fil

els negocis a través de les seves “propietats”: la casa, el carruatge i la seva dona. El rol que va tenir la dona en la societat burgesa del moment va ser molt simbòlic i, com a representant de l’èxit econòmic del marit, la seva imatge havia de ser impecable.

Fou la burgesia de les grans ciutats qui primerament va protagonitzar el canvi en els modes de vestir. Els homes amb més poder adquisitiu i amb noves idees van anant canviant el seu indument, que convivia amb el que portaven les classes més populars i tradicionals. El tipus de vestit de l’home burgès ens mostra la imatge de sobrietat i serietat que es volia reflectir. Es tractava d’un uniforme de tres peces: jaqueta, armilla i pantaló, normalment de colors foscos. El vestuari de l’home canvia de calçó a pantaló llarg i en petits detalls segons les èpoques: corbatí per corbata, barret o gorra (depenent de la categoria social) en comptes de barretina, que anirà desapareixent progressivament.

Els fabricants de teixits van saber estar a l’altura del moment i van crear varietats menys costoses de teles perquè tothom tingués accés a les noves modes que s’anaven succeint. La revolució industrial va abaratir i multiplicar l’oferta d’articles d’indumentària, de la mateixa manera que van aparèixer altres teixits. Els fabricants partien dels més coneguts per fer-ne de nous jugant amb textures diferents: cretona, batista, granadina, mussolina de seda o de cotó, estamenya, gasa, xifó, escocesa, alpaca, caixmir, otomà de cotó, reps indi, fai de seda, piqué, vellut, pany, sarga, xeviot, seda brocada, tafetà, percala, pana, merí... També van proliferar tot tipus de fornitures, guarniments com cintes, cordons, lluentons, blondes, galons, puntes o randes, vetes...

Aquest estil tan sobri i minso contrastava amb la pompositat i diversitat del femení. Època d’aparences, l’home exhibia l’èxit en

Models, il·lustració de la revista La Saeta. Baldomer Gili i Roig, 1897. Museu d’Art Jaume Morera 21

El cotó va ser una de les fibres més utilitzades tant entre les classes altes com en les baixes. La seva accessibilitat i multiplicitat de dissenys, tant llisos com estampats, el feia un dels teixits més atractius per a tota la societat. Amb el cotó, els estampats van deixar de ser només per a l’estament benestant; fou, doncs, un element clau en el procés cap a la democratització de la moda. La informació dels nous estils era a càrrec de les revistes especialitzades en moda que en aquell moment van aparèixer juntament amb els grans magatzems. El 1830 comencen a proliferar revistes com La moda elegante, que donen a conèixer les últimes novetats en els vestits, a semblança de les publicacions parisenques. Això, i la consolidació de la màquina de cosir a finals del XIX, va ajudar a aconseguir que la moda s’apropés al poble; ja no era només per a una elit.

L’armari de la burgesia lleidatana: fragment de capítols matrimonials signats entre Antonio Bragulat, fabricant de gasosa a Lleida, i Magdalena Torres de Tàrrega (Tàrrega, 1866) “[...] Primeramente: Los consortes D. Ramon Torres y Dª. Teresa Seguí, deseando pagar â su hija sus derechos de legitima paterna, materna, parte de esponsalicio de esta y demas que por tales conceptos pueda reclamar sobre sus bienes, espontaneamente dan â la misma su hija la cantidad de doscientas libras, equivalentes â doscientos trece escudos, trescientos treinta y tresmilesimas, de cuya cantidad, en cuanto â ciento sesenta escudos, le servirán por sus derechos de legitima paterna, y los restantes cincuenta y tres escudos, trescientos trinta y tres milesimas por los de su legitima materna, y â mas le dan por iguales derechos las ropas siguientes = ocho camisas de lienzo y cuatro de hilo = ocho enaguas de algodon percal = cuatro canas ropa de hilo para manteles = cuatro sabanas de cañamo = cuatro servilletas de hilo = cuatro paños de mano de estopon = cuatro toallas de hilo = un vestido de merino negro, otro de orleans tambien negro, y un corte de vestido de color, dos vestidos de orleans de color, tres vestidos de indiana, dos pañuelos de crespon de ocho palmos ancho, otro pañuelo de diez palmos ancho de los llamados de catifa, una mantilla de glase negro guarnecida de terciopelo, y la ropa de su uso y porte; todo lo que se le pagará y entregará en esta forma [... ]”

Buffet. Museu dâ&#x20AC;&#x2122;Art Jaume Morera 23

Bateig d’Arcadi Tarrés. Cervera, 1913. Col·lecció Teresita Suau

A tot drap A les comarques d’interior, on encara es vestia de manera tradicional, s’aprofitaven ocasions assenyalades, com era un casament, per renovar el vestuari imitant tant com es podia els dissenys i models que seguien les directrius de la moda internacional. Aquestes ganes de voler modernitzar-se en cerimònies tan transcendentals en la vida de les persones contrasta amb la persistència de la tradició en altres moments del cicle vital com eren el bateig o la comunió. Fou durant la darrera dècada del segle XIX quan es va produir el canvi més radical en la roba femenina. Si fins llavors eren les faldilles les que adquirien el protagonisme, amb enagos, crinolines i polissons, ara l’interès se centra en els cossos, en les bruses, que es feren amples i molt decorades amb tota classe de guarniments (lluentons, puntes, blondes...), amb les típiques mànigues en forma de pernil que sobrepassen la mida de l’espatlla però amb les costures embarnillades. La silueta es mostrava flexible i sinuosa i seguia els ideals del moviment artístic que s’estava difonent: el Modernisme.

Jugando con el gato Xavier Gosé, 1914. Museu d’Art Jaume Morera 24

Família Gili i Roig, 1911. Museu d’Art Jaume Morera Els nous corrents ideològics influenciats per la medicina i sobretot pels moviments higienistes també van ajudar que els vestits cada vegada fossin més còmodes, confeccionats amb teixits lleugers i dúctils. Aquests corrents lluitaven per aconseguir menys estretors en la vestimenta, fent desaparèixer una de les peces opressores que des de feia temps no mancava en cap tocador: la cotilla. Entre les dames d’estaments alts, aquesta peça de roba interior va perdurar temps. La figura estirada que es donava era part de l’escenografia desitjada per aquestes dones, per tant, era primordial la imatge i sobretot el que simbolitzaven mostrant-la. Dissenyadors com Paul Poiret (1879-1944) i Marià Fortuny de Madrazo (1871-1949) basaren els seus models a aconseguir cada vegada més la llibertat de la dona buscant la simplificació en els seus dissenys. A finals del segle XIX i principis del XX, conscients del paper que tenien en la societat que s’estava creant, les dones van fer valer els seus drets. El vestit tan engalanat no anava amb aquests nous aires que vivia la societat i una de les peces que va triomfar en totes les capes va ser el vestit sastre, a imatge i semblança del vestit dels homes del mateix nom. Un nou tipus de dona s’estava definint i es va acabar de configurar després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Angelita, 1916 Manuel de Villegas. Museu d’Art Jaume Morera 25

Home amb gorra musca Buira, el Pallars Jussà, 1929 Francesc Masclans Fons Ramon Violant i Simorra - Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Ramon Bringué (vaquer) amb capa Muntanya de Filià, 1935 Fons Ramon Violant i Simorra - Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Dona amb caputxó Sarroca de Bellera c. 1934 Fons Ramon Violant i Simorra - Ecomuseu de les Valls d’Àneu

A Catalunya van ser importants publicacions com Feminal, creada per Carme Karr (1907-1917), que va aparèixer davant la necessitat que es tenia entre la població femenina de reivindicar la cultura catalana i els drets de les dones.

de su hija Pilar, en pago de sus legítimas paterna y materna, suplementos y parte de esponsalicio, dona a la misma su hija Pilar Utjés y Mortés de una parte la cantidad de setecientas cincuenta pesetas y de otra las cosas siguientes: un vestido de lana, otro de merino, dos más de color, dos cubrecamas, una mantilla, y una toalla para el Santo Viático, todo lo cual promete entregar y pagar a saber: las ropas y vestidos y doscientas cincuenta pesetas del dia de la boda al dia veintidós de enero de mil novecientos siete [...]”

La modernitat: fragment dels capítols matrimonials de Josep Castells i Pilar Utjés (Menàrguens, la Noguera, 1906) “[...] Don Magín Utjés Bureu con motivo del proyectado enlace

CONCLUSIÓ A les valls pirenaiques, on l’accessibilitat era més complicada, les noves modes van trigar més a aparèixer i a assimilar-se. Així i tot, la proximitat amb França va comportar que les classes benestants adoptessin aquestes novetats i aparegués un fort contrast amb la resta de la població de la zona. Gràcies a etnògrafs com Ramon Violant i Simorra (1903-1956) tenim coneixement de peces que van perdurar en alguns llocs fins a molt avançat el segle XX. Tenim mostres físiques i fotografies que ens ho demostren. Peces com les barretines o les gorres musques, les capes (com a peça d’abrigall i símbol de distinció) en els homes, o mocadors de cap, mantellines i caputxons en les dones, van perdurar molt de temps en el vestuari dels habitants del Pirineu.

Les terres de Lleida, per la seva situació geogràfica, són un exemple clar de com aquestes modes van ser acollides de manera més ràpida o més lenta depenent de les zones, urbanes o rurals. Tant a Lleida com a les petites capitals de comarca les modes van arribant gràcies a la millora de les vies de comunicació. El ferrocarril, les fires i els mercats s’encarregaven de portar les novetats, que van ser acceptades gradualment entre els seus habitants artesans o menestrals o pagesos més rics, segons la capacitat econòmica i les ganes de canvi que es tingués i si s’era més conservador de les tradicions o no. A mesura que ens endinsem en el segle XX, veiem en la documentació com aquests béns mobles, com els vestits o la roba de la llar, cada vegada es tenen en menys consideració, segurament a causa de la seva proliferació, i com a conseqüència del seu abaratiment.

La uniformitat en la manera de vestir va envair totes les zones fins a ser una realitat a partir dels anys quaranta del segle XX.

CATALOGACIÓ ROSA FIGUERAS Historiadora de l’Art, especialista en tèxtil i indumentària

CAIXA DE NÚVIA

NOM: Caixa de núvia

DESCRIPCIÓ: Caixa que la núvia portava al matrimoni on es guardava l’aixovar: roba personal i de la llar.

NÚM. INVENTARI: s/n, Ecomuseu de les Valls d’Àneu, Esterri d’Àneu (el Pallars Sobirà)

DATACIÓ: Finals del segle XIX i inicis del XX

MATERIAL: Fusta

PROCEDÈNCIA: el Pallars Sobirà

MIDES: 54 x 54 x 128 cm

OBSERVACIONS: Moble utilitzat a tot Catalunya entre els segles XV i XIX. Encara que no va ser exclusiu de les nostres contrades, el seu ús va ser comú a tot Europa al llarg dels segles.

MOCADOR D’ESPATLLES

NOM: Mocador d’espatlles, peça per cobrir-se

NÚM. INVENTARI: MN 2850, Museu de la Noguera (Balaguer, la Noguera)

TIPUS DE TEIXIT: Sarja de seda de color verd

MIDES: 127 x 84 x 80 cm

DESCRIPCIÓ: Mocador triangular de sarja de seda. Decorat amb aplicacions metàl·liques (lluentons, rodones, fulles, mirallets...) fent dibuixos vegetals i florals, tot enllaçat i emmarcat per un fil metàl·lic entorxat. Una cadeneta amb aquest mateix fil rodeja el mocador a manera de tapapunts. Un tul brodat frunzit rodeja el voltant.

DATACIÓ: Finals del segle XVIII i primer quart del XIX

PROCEDÈNCIA: Casa Carrové de Santa Linya

OBSERVACIONS: Tipus de peça fonamental per cobrir les espatlles quan es portava el gipó, encara més quan aquest tenia un escot molt pronunciat. Aquest tipus de mocador triangular rep el nom de mitget.

gipó, faldilla i mocador d’espatlles NOM: Gipó

NÚM. INVENTARI: MN 2846, Museu de la Noguera (Balaguer, la Noguera)

TEIXIT: Vellut de color granat

MIDES: Llarg davant: 47 cm; llarg darrere: 42 cm; llarg màniga: 62 cm exterior, 54 cm interior; ample espatlles: 39 cm

DESCRIPCIÓ: Cos entallat sense barnilles, cordat al davant per gafets amagats, amb un gran escot quadrat. Mànigues llargues estretes amb forma al colze, que es van fent més amples a la bocamàniga, acabada en forma de destral, amb una obertura de 13 cm amb trau i botó folrat de vellut. Segueix el patronatge característic d’aquestes peces. Dos davants que traspassen els costats i s’uneixen a les dues peces que conformen l’esquena, amb una costura al mig. El baix acabat per set merlets, el del centre de l’esquena 2 cm més llarg que la resta, que són de 9 cm. Els merlets, emprats per encaixar la peça a la cintura i acoblar-la millor al vol de la faldilla, són també un recurs ornamental. Tant l’escot com les bocamànigues estan repuntejats amb un fil cru, el mateix que apuntala els merlets al folre. El folre de lli de color natural. Tot cosit manualment.

DATACIÓ: Tercer quart del segle XVIII

PROCEDÈNCIA: Casa Carrové de Santa Linya

OBSERVACIONS: El conjunt de gipó, faldilla i mocador d’espatlles és vestit típic de pubilla catalana. El gipó era una peça característica dels segles XVIII i XIX al món rural. El color i el tipus de teixit ens mostren que pertanyia a una dona jove d’una família pagesa benestant. El vellut no tothom el podia portar, però com que eren peces que necessitaven escassa roba podien ser més assequibles.

NOM: Mocador d’espatlles, peça per cobrir-se

NOM: Faldilla

NÚM. INVENTARI: MN 2849, Museu de la Noguera (Balaguer, la Noguera)

NÚM. INVENTARI: MN 2847, Museu de la Noguera (Balaguer, la Noguera)

TEIXIT: Sarja de seda de color negre

TEIXIT: Seda de color groc

MIDES: 131 x 80 x 82 cm

MIDES: Llarg davant: 86 cm; llarg darrere: 86 cm; contorn ample baix: 364 cm

DESCRIPCIÓ: Mocador triangular de sarja de seda. Decorat amb aplicacions metàl·liques: lluentons, rodones, fulles i mirallets, tot enllaçat i emmarcat per un fil metàl·lic entorxat fent dibuixos vegetals i florals. Acabat amb un serrell d’aquest mateix fil.

DESCRIPCIÓ: Faldilla confeccionada amb set teles de 52 cm d’amplada cadascuna que li donen un vol de 364 cm, amb una obertura lateral a la part dreta. Una cintura estreta recull tot el volum, més concentrat a la part del darrere que a la davantera. Una peça de 34 cm del mateix teixit de seda, cosida al mig de la cintura del davant amb unes cintes de cotó a cada costat, serveix per cordar i acoblar millor la faldilla a la cintura. A l’interior de la faldilla, als baixos hi ha una tira d’11 cm de lli d’un color diferent del fons, atacada per un cordonet verd fosc que té la funció de protegir aquesta zona.

DATACIÓ: Finals del segle XVIII i primer quart del XIX

PROCEDÈNCIA: Casa Carrové de Santa Llinya

OBSERVACIONS: Tipus de peça fonamental per cobrir les espatlles quan es portava el gipó, encara més quan aquest tenia un escot molt pronunciat. Són peces que guarnien el conjunt. Aquest tipus de mocador triangular rep el nom de mitget.

DATACIÓ: Segle XVIII

PROCEDÈNCIA: Casa Carrové de Santa Llinya

OBSERVACIONS: El conjunt de gipó, faldilla i mocador d’espatlles és vestit característic de pubilla catalana. Faldilla confeccionada amb teixit ric, seda. El color i el tipus de teixit ens mostren que pertanyia a una dona jove d’una família pagesa benestant, una pubilla. La seda no tothom la podia portar.

gipó

NOM: Gipó

de tanca, els sis ullets que hi ha a cada costat, fets amb fil. A 19 cm de l’escot, que comencen els ullets, un cordó és l’encarregat de tancar-lo adaptant-se a les mides de la persona. Mànigues tres quarts i estretes, amb una mica de forma insinuant el colze i atacades amb un viu de tafetà de seda negra que porta al centre una filigrana amb fil daurat. El folre és de tafetà de lli d’un color natural.

NÚM. INVENTARI: MCC 2501, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Vellut granat amb motius florals

DATACIÓ: Finals del segle XVIII i inicis del XIX

MIDES: Llarg davant: 44 cm; llarg darrere: 35 cm; llarg màniga: 35 cm exterior, 26 cm interior; ample espatlles: 39 cm; bocamàniga: 26 cm; amplada vol: 71 cm

PROCEDÈNCIA: Rosa M. Bonet

DESCRIPCIÓ: Cos que segueix els patrons d’aquest tipus de peça, costura central a l’esquena amb uns costadets que s’uneixen amb les peces davanteres. Destaquen les faldetes, de 7 cm de llargada, més llargues al centre de l’esquena, una altra solució en comptes dels merlets, amb la mateixa intenció d’adaptar millor la peça a la cintura de la dona i acoblar-la al vol de la faldilla que portés a sota. Té tres barnilles a cada davant de 25 cm, per reforçar i protegir el tipus

OBSERVACIONS: Les barnilles servien perquè el gipó es quedés fixat al cos i podien ser de fusta o de qualsevol altre material rígid. Estaven situades entre el folre i el teixit, cosides amb uns repunts; amb això s’ajustava i s’aconseguia estrènyer el pit. En aquest cas hi ha barnilles al davant, pel tipus de tanca, però també es podien posar a la part del darrere, al centre de l’esquena.

gipó

NOM: Gipó

quatre merlets cascuna. La part del darrere són dues peces unides per una costura central fins als baixos; a cada costat porta encapsulada una barnilla de 42 cm. Acaba amb una llengüeta que sobrepassa la llargada dels merlets, i al costat hi ha dos merlets més. En total el gipó està format per catorze merlets polits amb una cinta salmó. Les mànigues són ajustades de tres quarts, guarnides amb una cinta salmó de seda llavorada prisada al voltant del baix de la bocamàniga. Folrat de lli o cotó de color natural.

NÚM. INVENTARI: MDL 1428, Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Lleida, el Segrià)

TEIXIT: Otomà de seda llavorada espolinada amb xenilla amb motius florals.

MIDES: Llarg davant: 53cm; llarg darrere: 43 cm; llarg màniga: 38 exterior, 25 interior; contorn bocamàniga: 26 cm; ample espatlles: 30 cm

DATACIÓ: c. 1750

OBSERVACIONS: La majoria dels gipons segueixen un mateix tipus de patronatge: dues peces davanteres que s’ajunten amb els costadets de l’esquena i una peça central, l’esquena, a vegades amb costura a vegades sencera.

DESCRIPCIÓ: Cos amb escot en forma de V i obertura central al mig. Consta de dues peces que es perllonguen pels costats fins a unir-se als costats laterals de l’esquena, amb el baix arrodonit i acompanyat per

gipONS

NOM: Gipó

NÚM. INVENTARI: MDL 1430, Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Lleida, el Segrià)

NÚM. INVENTARI: MDL 1429, Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Lleida, el Segrià)

TEIXIT: Ras de seda negre llavorat decorat amb franges de flors

TEIXIT: Otomà de seda espolinada llavorada amb motius florals

MIDES: Llarg davant: 52 cm; llarg darrere: 45 cm; llarg màniga: 63 cm exterior, 53 cm interior; ample espatlles: 36 cm; bocamàniga: 26 cm

MIDES: Llarg davant: 49 cm; llarg darrere: 45 cm; llarg màniga: 54 cm exterior, 45 cm interior; ample espatlles: 38 cm; bocamàniga: 22 cm

DESCRIPCIÓ: Cos que segueix els patrons d’aquest tipus de peça: costura central a l’esquena amb uns costadets que s’uneixen amb les peces davanteres. Amb un gran escot rodó i obertura central cordada amb gafets amagats. El baix acaba amb un perfil arrodonit i segueix amb tres merlets a cada costat. El centre de l’esquena acaba en una llengüeta que sobrepassa la llargada dels merlets. Les mànigues són llargues i ajustades marcant el colze, acaben en forma de destral amb una obertura de 13 cm. El baix de les mànigues està polit amb el mateix teixit. Folrat de tafetà de lli o cotó de color natural.

DESCRIPCIÓ: Cos amb un escot rodó molt obert. Dues peces conformen els davants amb obertura central al mig. El baix acaba amb una petita forma ondulada i segueix amb tres merlets per cada costat, rivetejats amb una cinta de seda rosa salmonat. Els davants es perllonguen fins a unir-se als costats. Dues peces s’uneixen al centre de l’esquena i acaben en una llengüeta que sobrepassa la llargada dels merlets en forma trapezoïdal polida amb la mateixa cinta rosa però cosida fent ziga-zaga per crear una ornamentació en aquest punt central. En l’escot de l’esquena hi ha una peça triangular del mateix teixit d’11 cm de llargada i 4 cm la part més ampla. Les mànigues són ajustades, llargues, amb el colze remarcat i forma de destral, amb una obertura al puny rivetejada amb una veta negra i un tapapunts que poleix la bocamàniga amb dos traus per cordar el puny. L’interior dels baixos de la màniga està polit amb el mateix teixit. Folrat de tafetà de lli de color natural.

DATACIÓ: Finals del segle XVIII i inicis del XIX

OBSERVACIONS: Els gipons, en aquest moment, poden tenir diferents formes d’escots però amb una característica: tots són molt oberts.

DATACIÓ: c. 1770

OBSERVACIONS: Les mànigues dels gipons generalment són molt estretes amb forma al colze per facilitar el moviment. Els teixits més emprats solien ser velluts llisos o llavorats, sedes llises o espolinades per als dies de festa, i panys fins, estamenyes... per a cada dia.

ARMILLES

NOM: Armilla, peça intermèdia

NÚM. INVENTARI: MCC 2506, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

NÚM. INVENTARI: MCC 1770, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Sarja de cotó marró

TEIXIT: Seda llavorada

MIDES: Llarg davant: 46 cm; llarg darrere: 43 cm; ample espatlles: 34 cm; cisa: 52 cm; contorn baix: 88 cm

MIDES: Llarg davant: 43 cm; llarg darrere: 42 cm; ample espatlles: 35 cm; cisa: 52 cm; contorn baix: 85 cm

DESCRIPCIÓ: Armilla de coll alt de 7 cm acabat en angle i escot en V amb solapes triangulars. Esquena amb costura al mig i dos costats que s’uneixen a les peces del davant, que sobrepassen la línia de les espatlles 3 cm cap a l’esquena. L’obertura central de cada davant té una filera de nou traus de fil i una altra de nou botons de metall daurat (només en queden deu), sistema de doble botonadura amb un encreuament de 10 cm. Cada davant té dues butxaques amb una peça rectangular de 14 x 3 cm sobreposada repuntejada. Folrat amb fi llenç de color natural. Costura manual.

DESCRIPCIÓ: Armilla confeccionada amb teixit estampat amb llistes vermelles i verdes, tant davant com darrere. Coll alt de 8 cm acabat en angle i escot en V amb solapes triangulars. El baix és recte. Els davants es perllonguen fins a la costura central de l’esquena. A cada costat de l’obertura central hi ha una filera de sis traus. Els botons rodons de metall (pometa) són un element ornamental més. Cada davant té dues butxaques amb un viu rectangular de 14 x 2 cm. Com a guarniment, un cordó de fil de color cru repunteja la peça i també simula els costats de l’esquena. Folrada amb un fi llenç de color natural.

DATACIÓ: Inicis del segle XIX

OBSERVACIONS: Pel tipus de teixit podia ser una armilla d’ús diari, el color fosc i el teixit resistent així ens ho indiquen. Les més antigues que es conserven són de doble botonadura i de solapes i coll alzapón, un tipus de coll de tireta d’aproximadament 5 cm amb una gran solapa triangular. És un tipus d’armilla d’influència francesa que es va posar de moda al segle XVIII. Els folres més antics són de llenç, i amb el temps van ser de cotó llis o estampat.

OBSERVACIONS: Pel tipus de teixit podia ser una armilla per als dies festius. Les més antigues que es conserven són de doble botonadura i de solapes i coll alzapón. És un tipus d’armilla d’influència francesa que es va posar de moda al segle XVIII.

gec

NOM: Gec

vant. Aquest mateix teixit de contrast està aplicat al voltant del centre i als baixos dels davants, esquena i bocamànigues; també a la butxaca de trau dels davants i a l’obertura de les mànigues. Totes aquestes aplicacions estan repuntejades amb un fil vermell que dóna guarniment a la peça. A l’interior del davant esquerre hi ha una butxaca en el folre, que és de tartà verd i marró, amb molta llum que contrasta amb la foscor de la peça.

NÚM. INVENTARI: MCC 592, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Vellut de cotó, tafetà setinat i folre de llana de quadres verds i marrons

DATACIÓ: Finals del segle XIX

MIDES: Llarg davant: 50cm; llarg darrere: 49 cm; llarg màniga: 59 cm exterior, 47 cm interior; ample espatlles: 40 cm; contorn ample baix: 125 cm

OBSERVACIONS: Jaqueta tradicional curta que portaven els homes en les zones rurals. Aquesta peça anava acompanyada d’armilla i calçó (avançat ja el segle XIX amb pantaló). La vistositat del folre era una de les seves característiques, normalment de quadres o ratlles, en aquest cas de tartà, un teixit de llana amb quadres o llistes encreuades de diferents colors que va estar molt de moda a mitjan segle XIX.

DESCRIPCIÓ: Jaqueta curta de vellut de cotó marró. Baix recte amb els centres davanters arrodonits. Les mànigues són ajustades amb forma al colze amb una obertura lateral. Té un coll petit confeccionat amb teixit de tafetà setinat i dues butxaques de trau a cada da-

barretina i gorra

NOM: Barretina

NOM: Gorra llonga

NÚM. INVENTARI: EVA 201513, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

NÚM. INVENTARI: EVA 201514, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Llana

MIDES: 27 x 19 cm

MIDES: 36 x 22 cm

DESCRIPCIÓ: Feta de llana vermella, amb el baix d’un color verd fosc. Teixida manualment amb el punt molt atapeït formant una bossa.

DESCRIPCIÓ: Feta de llana tenyida de color morat, teixida manualment amb el punt molt atapeït formant una bossa.

DATACIÓ: Inicis del segle XX

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

OBSERVACIONS: Les barretines curtes són més modernes, de finals del segle XIX o inicis del XX. Segons ens explica Ramon Violant i Simorra, els joves duien les vermelles i els vells la musca. Les barretines antigues eren molt més llargues, algunes arribaven a tenir nou pams de llargada. Els vells la duien plegada plana a sobre del front i els joves cap al costat i la punta encarada cap al davant. La gorra musca era considerada de festa i de cerimònia i la vermella per al treball.

CAMISes

CAMISes NOM: Camisa, peça interior

NOM: Camisa, peça interior

NÚM. INVENTARI: EVA 201502, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

NÚM. INVENTARI: EVA 201503, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Llenç de cànem i lli

TEIXIT: Llenç i lli

MIDES: Llarg davant: 100 cm; llarg darrere: 100 cm; llarg màniga: 44 cm; puny: 4,5 cm; ample espatlles: 36 cm; contorn ample baix: 158 cm

MIDES: Llarg davant: 105 cm; llarg darrere: 107 cm; llarg màniga: 15 cm; ample espatlles: 46 cm; contorn ample baix: 164 cm

DESCRIPCIÓ: Peça composta per dos tipus de teixits: escot, coll i mànigues fets amb lli, i la part de sota, el faldó, amb llenç de cànem. El faldó té unes peces afegides de 12 x 41 cm en el costat esquerre i 11 x 40 cm al dret per donar-li més amplitud, també de cànem. El volum del faldó queda recollit amb unes petites tavelles que hi ha a la zona de l’escot del davant i el mateix pel darrere. El patró de les mànigues és un rectangle on el volum per damunt està recollit a la cisa per unes tavelles petites i a sota serà el puny l’encarregat de recollir-lo amb el mateix sistema de costura, tavelletes. El puny es corda amb un botó i un trau. A sota del braç, a l’aixella, porta afegit un pedaç quadrat que serveix per donar mobilitat a les mànigues, solució característica en aquests tipus de vestimenta. Obertura de l’escot quadrat de 20 cm, polida amb una tapeta de lli, cordada per dos botons amb els traus. Destaquen les inicials G S brodades amb fil de color vermell.

DESCRIPCIÓ: Peça composta per dos tipus de teixits, lli i llenç, amb coll a la caixa. Fa servir el lli per a les parts vistes: pitrera al davant amb forma, de 39 cm de profunditat amb una obertura; està cordada per un botó de pasta amb una bagueta i a cada costat hi ha brodada la inicial B. Porta un canesú a l’esquena de 14 cm i mànigues curtes atacades amb unes randes de ganxet. La resta, el faldó, fet amb llenç, teixit més bast. Al costat dret té un pedaç de roba afegit pel davant de 93 x 18 x 1,5 cm i pel darrere de 95 x 16 x 1 cm acabat a la meitat de la cisa, per donar més amplitud a la camisa.

DATACIÓ: Segle XIX

PROCEDÈNCIA: el Pirineu (probablement la Ribagorça)

DATACIÓ: Segle XIX

OBSERVACIONS: Peça imprescindible en tot vestuari, tant de dona com d’home. Es posava directament sobre el cos nu.

PROCEDÈNCIA: el Pallars Sobirà

OBSERVACIONS: Generalment la feina més elaborada i que requeria més dedicació era la del coll, l’escot i els punys. El teixit més fi s’utilitzava per confeccionar les parts que es podien veure i el més bast per al faldó, que quedava amagat. La camisa es portava directament sobre la pell i era una peça imprescindible en tot vestuari, tant de dona com d’home.

VESTIT DUES PECES

NOM: Vestit de dues peces: cos i faldilla

mig i es tanca amb vuit gafets metàl·lics. Les mànigues són llargues, frunzides a la copa i amb un lleuger volum fins a la costura del colze aproximadament, on es troba amb uns plecs de 3,5 cm amb una tira de passamaneria i el teixit blanc a sota (solució que ja hem vist a l’escot i al coll de tira), per continuar amb uns altres plecs de 3,5 cm del mateix teixit que el vestit. Des del folre surt la part de la màniga que anirà ajustada al canell. El folre és de sarja setinada de color negre. Faldilla: amb una cinturilla molt estreta d’1 cm cordada amb un gafet, baixa recta pel davant. El volum de més de tres metres es va repartint al llarg de la faldilla en diferents pales situades en llocs estratègics. Centre del davant també guarnit amb la passamaneria amb forma de davantal; la resta de volum es recull a la part del darrere. L’interior dels baixos de la faldilla està protegit per una tira de cotó rosa clar de 12 cm.

NÚM. INVENTARI: EVA 201501, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Setí negre de seda llavorada amb motius florals

MIDES: Cos: llarg davant: 44 cm; llarg darrere: 44 cm; llarg màniga: 56 cm; ample espatlles: 35 cm; faldilla: llarg davant: 96 cm; llarg darrere: 100 cm; contorn ample baix: 304 cm

DESCRIPCIÓ: Cos: davant compost de dues peces. Destaca l’ample coll tipus toqueta que cobreix part de l’esquena, les espatlles i el pit, per sobre del cos interior simulat, amb una obertura en forma de diagonal que es corda amb crecs ocults al davant. Aquest enorme coll està guarnit amb una passamaneria de tul brodat que es troba per tot el vestit amb formes rodones de 5 cm tot el voltant, al qual s’afegeixen uns plecs d’uns 8 cm del mateix teixit de seda llavorat que el vestit, que donen molt volum i vistositat al conjunt. L’amplitud del cos es recull a la cintura amb un repunt, estilitzant-la, i deixa uns 8 cm per sota perquè reposi a la zona dels malucs. L’escot està remarcat per una peça que simula un cos interior del mateix teixit i per la passamaneria disposada sobre un teixit blanc que arriba fins al coll. La pitrera està cosida al folre del davant; és una peça triangular de seda llavorada de 15 x 11 cm a la qual va cosida una altra peça blanca, amb dues tires de 4,5 cm de passamaneria. Darrere té una obertura al centre, amb una tanca amagada de nou crecs metàl·lics; el folre interior de l’esquena del cos també està obert al

DATACIÓ: 1895-1905

PROCEDÈNCIA: el Pirineu (probablement la Ribagorça)

OBSERVACIONS: Vestit de confecció manual, amb solucions complicades i rebuscades, encara que l’efecte final sigui molt encertat. El coll tipus toqueta va ser típic a finals del segle XIX. El vestit és de casament, negre, d’un estil propi de la indumentària burgesa. El moment del casament era aprofitat en molts casos per renovar el vestuari; s’aprofitava per confeccionar vestits, si es podia, seguint la moda internacional. El fet que sigui negre no era estrany, ja que era un color habitual en aquest tipus de celebracions, i no és fins a mitjan segle XX que comença a ser més habitual l’ús del color blanc. Els vestits es podien fer servir en altres ocasions.

VESTIT D’HOME NOM: Vestit d’home

NÚM. INVENTARI: EVA 201520 (jaqueta); EVA 201521 (pantaló); EVA 201522 (armilla); EVA 201523 (camisa), Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà); MN 2854 (corbatí), Museu de la Noguera (Balaguer, la Noguera)

TEIXIT: Drap de llana, cotó, lli i seda

MIDES: Jaqueta: llarg davant: 79 cm; llarg darrere: 74 cm; llarg màniga: 62 cm; ample espatlles: 45 cm. Pantaló: davant: 100 cm; contorn camals baix: 38 cm

DESCRIPCIÓ: Jaqueta: confeccionada amb drap de llana, encreuada amb vuit botons. Butxaques rectes al davant amb cartera de 4 cm i una de pit a l’esquerra de 2,5 cm. Les mànigues porten una petita obertura i un botó igual que els del davant. Folrada amb teixit de lli de quadres cru i verd. Pantaló: de drap de llana. Compost per cinturilla i camals amb un tir molt llarg; la cinturilla al darrere està separada just al centre de l’esquena, on hi ha unes tires encarregades d’ajustar els pantalons al cos, amb una sivella que gradua l’amplada. Armilla: també de drap de llana. Sense coll, amb escot en punta; cordada amb sis botons amb traus. Té tres butxaques i una és de pit. El teixit de l’esquena és de cotó ratllat. Folrada amb un lli de color natural. Camisa: amb mànigues, punys i coll tipus camiser, de cotó, i la resta de lli de color blanc. Amb una obertura central. Corbatí: elaborat amb seda lila i brodat amb motius florals.

DATACIÓ: Inicis del segle XX

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort; Francisca Justribó Sabaté, Balaguer (corbatí)

vestit de l’home constava de tres peces, el tern masculí per excel·lència: jaqueta, pantalons i armilla, completat amb una camisa a sota i una corbata o corbatí al coll quan es volia mudar. Al llarg dels anys poc va variar, només en petits detalls en les butxaques, diferents tipus de coll i solapes..., i així ha perdurat fins als nostres dies.

OBSERVACIONS: A finals del segle XIX els pantalons van ser adoptats per totes les classes socials, en detriment dels calçons, amb comptades excepcions. El

ESCLAVINA

NOM: Esclavina

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 893, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Setí negre

MIDES: Llarg davant: 86 cm; llarg darrere: 57 cm; llarg caiguda d’espatlles: 38 cm; ample espatlles: 32 cm

DESCRIPCIÓ: Peça d’abrigar, per cobrir-se. El coll és de tira, decorat amb puntes i canonets. Els davants són formats per dues llargues pales envoltades de punta mecànica negra amb motius florals. L’esquena, amb una costura central, forma una cua a la qual s’afegeix la mateixa punta. Tant el voltant del baix de l’espatlla com les peces del davant estan ornamentats amb la punta negra i amb uns rosetons fets de cordonet negre de seda retorçuda i canonets negres. Folrada amb teixit d’otomà de seda negra.

DATACIÓ: 1880-1890

OBSERVACIONS: Peça d’abrigall molt comuna en aquests moments.

ESCLAVINA I VESTIT

NOM: Vestit

NOM: Esclavina

NÚM. INVENTARI: MCC 2513, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

NÚM. INVENTARI: MCC 593, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Tafetà de seda blava de quadres

TEIXIT: Tafetà de seda blava

MIDES: Llarg davant: 136 cm; llarg darrere: 142 cm; llarg màniga: 50 cm exterior, 33 cm interior; contorn bocamàniga: 71 cm; ample espatlles: 40 cm; contorn baixos: 390 cm

MIDES: Llarg davant: 52 cm; llarg darrere: 40 cm

DESCRIPCIÓ: Esclavina amb escot a la caixa amb obertura davantera. Més llarga pel davant amb una mica de forma i de mitja lluna a l’esquena. Els davants es desplacen fins a la costura del mig de l’esquena. Guarnida amb aplicacions de tires de vellut que remarquen tot el contorn dels baixos i el del coll, juntament amb un serrell que sobresurt dels baixos i envolta el coll aportant vistositat a la peça. Folrada amb un teixit de cotó de color rosa encoixinat.

DESCRIPCIÓ: Vestit sencer, unit cos i faldilla per la cintura. El cos té escot a la caixa, amb obertura al davant polida per una tira de teixit de tafetà blau llis, cordat amb gafets amagats. El davant és obert i a l’altura del pit i fins a la cintura es disposen cinc tires transversals d’un petit serrell del mateix color blau. Les mànigues són amples, tipus pagoda, molt frunzides en la cisa, on es recull el volum en plecs. Per sota de l’espatlla i abans d’arribar al colze, uns 10 cm d’aquesta passamaneria frunzeix part del volum de la màniga per sortir ja recte, amb tot el seu volum i amplada, fins al final de la màniga decorada amb el serrell. Interior del cos amb barnilles folrades de cotó cosides a mà fent ziga-zaga a les costures interiors del cos del folre, també de cotó. Faldilla formada per peces rectangulars cosides entre si que comporten un volum de quasi quatre metres repartits al voltant de la cintura. A l’esquena destaca, a l’altura de la cintura, una peça cosida que a la vegada que recull vol de la faldilla, més concentrat al darrere que al davant, dóna una mica de cua al vestit.

DATACIÓ: 1860-1870

OBSERVACIONS: Els serrells es van posar de moda a les esclavines cap als anys setanta del segle XIX. Estaríem parlant d’un moment en què la moda tapissera està en auge, dita així perquè molts dels teixits i guarniments emprats en indumentària també es feien servir per a decorar la llar (cortines, entapissats...).

DATACIÓ: 1862-1868

OBSERVACIONS: La faldilla portava originalment un teixit de tarlatana que li conferia cos i rigidesa. Solució habitual en aquest moment, és un tafetà de cotó amb molt d’aprest que ajudava a aportar aquesta rigidesa a la banda exterior. El vestit presenta diferents manipulacions al llarg del temps que varien la seva forma original.

COS

interiors que queden dissimulats per quatre botons (només en tenim tres) cosits a l’exterior amb funció ornamental. Les espatlles i les mànigues són llargues amb la bocamàniga ampla de forma arrodonida. El cos està folrat amb un teixit de cotó o lli marró, i les mànigues d’un de seda de color cru. L’interior dels baixos de les mànigues està polit amb un prisat de la mateixa seda.

NOM: Cos

NÚM. INVENTARI: MCC 2512.1, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Tafetà negre de seda llavorat amb motius florals

DATACIÓ: 1850-1868 MIDES: 40 x 118 cm OBSERVACIONS: Aquesta peça de roba generalment anava acompanyada d’una faldilla del mateix teixit. A mitjan segle XIX sorgeix un tipus de cos molt semblant al gipó en la manera d’adaptar-se al tronc però no gens en l’escot, ara no tan obert, ni en el tancament. Els merlets desapareixeran.

DESCRIPCIÓ: Cos curt just arran de cintura, molt entallat. Els davants s’entallen amb pinces i l’esquena amb els costadets que s’uneixen al davant. Escot a la caixa. Obertura central cordada amb gafets metàl·lics

COS

NOM: Cos

estretes i llargues que es van fent més amples a la bocamàniga, en forma de destral, amb una passamaneria de cordó i pedretes que l’envolta fent ziga-zaga. Està folrat amb un teixit de cotó o lli de color marró.

NÚM. INVENTARI: MCC 2480, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

DATACIÓ: 1850-1865 TEIXIT: Tafetà negre de seda llavorat ratllat OBSERVACIONS: Aquesta peça de roba generalment anava acompanyada d’una faldilla del mateix teixit. A mitjan segle XIX sorgeix un tipus de cos molt semblant al gipó en la manera d’adaptar-se al tronc però no gens en l’escot, ara no tan obert, ni en el tancament. Els merlets desapareixeran.

MIDES: 52 x 118 cm

DESCRIPCIÓ: Cos curt just arran de cintura, molt entallat amb barnilles. Escot a la caixa. Es tanca al mig del davant amb gafets metàl·lics. Té unes mànigues

ombrel·la NOM: Ombrel·la

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 707, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Cotó estampat

MIDES: 97 x 82 cm

DESCRIPCIÓ: Ombrel·la amb estampació floral. Té vuit barnilles metàl·liques. El mànec és compost per dos materials: l’empunyadura llarga de nacre amb unes protuberàncies rodones on hi ha un segell incrustat de metall platejat, i la resta de fusta. Punta final del mànec de metall.

DATACIÓ: 1900-1909

OBSERVACIONS: Durant el Modernisme, al començament del segle XX, les ombrel·les amb colors vius es van posar de moda, amb el bastó més llarg i les empunyadures més senzilles.

ombrel·la NOM: Ombrel·la

DATACIÓ: 1880-1890

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 706, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

OBSERVACIONS: L’ombrel·la era un dels complements imprescindibles en la indumentària burgesa. La dona no podia sortir al carrer sense portar-la perquè s’havia de protegir del sol. Quan es van posar de moda els grans barrets no van prescindir-ne i en feien servir una de més petita denominada marquesa. Ideal també quan passejaven amb cotxe algunes senyores juntes.

TEIXIT: Setí de seda

MIDES: 90 x 74 cm

DESCRIPCIÓ: Ombrel·la de setí de seda negra amb volant de punta mecànica de Chantilly o de Brussel·les amb vuit barnilles metàl·liques. Folrat amb setí de seda blavosa que no deixa veure l’estructura interior metàl·lica. Mànec de fusta en forma de ganxo, i empunyadura i punta metàl·liques.

CAMISA NOM: Camisa

NÚM. INVENTARI: EVA 201504, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Lli

MIDES: Llargada davant i darrere: 110 cm; cisa: 49 cm; contorn baix: 151 cm

DESCRIPCIÓ: Camisa de lli, sense mànigues. Formada per dues peces rectangulars de 62 cm unides entre si a les quals s’afegeix un pedaç al costat dret de 14,5 x 3 cm al davant i un altre de 13,5 x 2 cm al darrere. Cises, escot i obertura central ornamentats amb punta manual de fil de color blanc. El davant té una obertura central que es tanca amb dos botons de pasta. A cada banda de l’escot hi ha sis tavelletes que ajuden a recollir el teixit a l’escot, una solució tècnica i a la vegada ornamental que també s’utilitza al mig del darrere. Cises i escot polits amb 1,5 cm de la mateixa tela. A la part esquerra del davant, a l’altura del pit, hi ha un brodat amb el nom Teresa amb fil blanc.

DATACIÓ: Inicis del segle XX

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

OBSERVACIONS: La camisa és la primera peça que es col·locava sobre el cos nu. Després es posava la cotilla, la tapacotilla, les calces, els enagos i el faldellí. A finals del segle XIX serà el cotó el teixit que més es farà servir per a les peces de roba interior.

BOTINES NOM: Botines

NÚM. INVENTARI: EVA 201515, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

MATERIAL: Pell

MIDES: Talla 36

DESCRIPCIÓ: Botines de pell llavorada amb taló de bobina i amb nou botons laterals, ornamentades, amb la puntera acabada en punta.

DATACIÓ: Finals del segle XIX

OBSERVACIONS: Calçat molt característic del segle XIX i principis del XX.

vestit

NOM: Vestit de dues peces: cos i faldilla

seda llavorada marró. Composta per una cintura estreta d’uns 2 cm. Pel davant baixa recta i es recull a un costat amb un frunzit i pel darrere, molt drapejat i amb un gran volum concentrat en la part central superior, crea la forma polissó. A sota hi ha l’altra faldilla, de seda llavorada, que als baixos porta una tira prisada d’otomà. Tot confeccionat a mà.

NÚM. INVENTARI: MCUT 4561, Museu Comarcal de l’Urgell - Tàrrega (Tàrrega, l’Urgell)

TEIXIT: Otomà de seda, color grisós DATACIÓ: 1869-1880 MIDES: Cos: llarg davant: 51,5 cm; llarg darrere: 41 cm; llarg màniga: 53 cm exterior, 42 cm interior; ample espatlles: 38 cm; cisa: 86 cm. Faldilla: llargada: 100 cm; contorn baixos: 290 cm

PROCEDÈNCIA: Família Pedrolo

OBSERVACIONS: Peça on es veu molt marcat l’ús del polissó, característic d’un moment concret del segle XIX, entre els anys 1870-1889, en què la silueta de la dona fa un canvi i tot el volum de les faldilles es desplaça cap endarrere a la zona dels malucs.

DESCRIPCIÓ: Cos: davants encoixinats que s’entallen mitjançant dues pinces (fetes a màquina posteriorment), amb obertura central i acabament arrodonit, més llargs que el punt de la cintura, allargant el cos. Les costures laterals es desvien cap a l’esquena, amb una costura al mig i dos costadets amb forma que s’allarguen per sobre del polissó. Es corda al davant amb una filera de dotze traus amb els seus botons corresponents i al costat de cadascun n’hi ha un altre que adorna o fa la sensació d’un tipus de tancat diferent. El coll és alt de tira de 4 cm de seda llavorada de color marró amb motius florals. Les espatlles són llargues. L’interior és armat amb barnilles a la costura de l’esquena i a les laterals. Les mànigues són llargues i estretes, el puny és contrastat amb el mateix teixit del coll. Les costures de les cises estan reforçades amb un cordó. Folrat amb cotó. Aquest teixit de contrast també apareix en un llaç situat al darrere, sobre el polissó. Faldilla: tot el volum és a la faldilla, dels mateixos teixits que el cos: otomà llis gris, el principal, i el de contrast

vestit NOM: Vestit compost de cos i faldilla

NÚM. INVENTARI: MCUT 4562, Museu Comarcal de l’Urgell - Tàrrega (Tàrrega, l’Urgell)

TEIXIT: Seda llavorada de color negre amb motius vegetals

MIDES: Cos: llarg davant: 48 cm; llarg darrere: 39 cm; llarg màniga: 53 cm exterior, 34 cm interior; ample espatlles: 40 cm; cisa: 42 cm Faldilla: llarg davant: 107 cm; llarg darrere: 118 cm; contorn baixos: 406 cm

DESCRIPCIÓ: Cos: davant compost per dues peces que acaben en una lleugera punta al centre, cordades al mig amb gafets metàl·lics. Té un escot a la caixa ajustat amb un cordill. L’esquena és recta, formada per dues peces que s’uneixen amb una costura central que acaba amb un petit frunzit a la part baixa. Les mànigues són llargues i amples amb els baixos decorats amb un cordó i aplicacions d’atzabeja. L’interior, folrat, no porta barnilles. Hi ha les inicials C V brodades al davant, possiblement amb posterioritat, amb un fil carabassa. Faldilla: una cintura estreta recull el volum de la faldilla, format per peces rectangulars cosides entre si i arrugades, i el concentra més al darrere, on destaca la peça de mitja lluna que hi ha cosida a la banda superior a fi d’aconseguir una mica de cua. Confecció manual.

DATACIÓ: 1862-1868

PROCEDÈNCIA: Família Pedrolo

OBSERVACIONS: El volum de les faldilles comença a desplaçar-se a la zona dels malucs anunciant el que vindrà després amb l’ús del polissó.

VENTALLS

NOM: Ventall de tisora

NÚM. INVENTARI: MCC 2250, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

NÚM. INVENTARI: MCC 2248, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

MATERIAL: Seda, puntes i fusta

MATERIAL: Paper imprès (en color) i fusta

MIDES: 37,5 x 65 cm

MIDES: 39 x 70 cm

DESCRIPCIÓ: Ventall de teixit de seda blau clar en forma de semicorona circular amb motius florals pintats. Consta de catorze barnilles de fusta decorades amb fulles incises i dues barnilles mestres o guardes de seda, amb puntes. El marge està rodejat d’una punta de color natural.

DESCRIPCIÓ: Ventall de paper pintat en forma de semicorona circular amb una escena impresa on apareixen sis personatges, quatre dins d’una barca (tres d’ells asseguts i un altre ajuda una dona a pujar-hi mentre una altra espera per fer el mateix). Al fons de l’escena s’insinua un port amb grans vaixells. Muntat sobre dinou estretes barnilles de fusta i dues barnilles mestres o guardes.

DATACIÓ: 1886-1888 DATACIÓ: 1880-1888 OBSERVACIONS: Prové de la gran fàbrica Abanicos de Alejandro Masseguer del passatge de la Pau, 10 de Barcelona. Per les seves mides estaria dins dels ventalls denominats pericones, que es van posar de moda a finals del segle XIX.

OBSERVACIONS: Per les seves mides estaria dins dels ventalls denominats pericones, que es van posar de moda a finals del segle XIX.

ventalls

NOM: Ventall de tisora

NOM: Ventall

NÚM. INVENTARI: MCC 709, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

NÚM. INVENTARI: MCC 2246, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

MATERIAL: Os vogit, calada, paper imprès i encolat (en color)

MATERIAL: Paper

MIDES: 27 x 50,5 cm MIDES: 26 x 47,5 cm DESCRIPCIÓ: Ventall de paper en forma de semicorona circular on s’han imprès escenes al·legòriques a les arts, flanquejat per dos templets i encerclat per greques. Muntat sobre divuit barnilles i dues de mestres o guardes daurades calades. Al mig hi ha una escena d’un home, un pou i el que sembla una sínia.

DESCRIPCIÓ: Ventall de paper imprès en forma de semicorona circular, muntat sobre catorze barnilles i dues barnilles mestres o guardes. A les barnilles hi ha les paraules recuerdo de Montserrat, i les barnilles mestres estan decorades amb fulles incises. Té dibuixades diferents estampes del monestir de Montserrat i a la part central la Moreneta.

DATACIÓ: Segle XIX DATACIÓ: 1860 OBSERVACIONS: Durant el segle XIX es recuperen motius ornamentals del XVIII, paisatges, escenes galants, escenes clàssiques..., moltes vegades exposades en vinyetes i en països més estrets; això es compensarà amb la dimensió del ventall, que deriva en els denominats pericones.

OBSERVACIONS: És un record del monestir de Montserrat.

almoinera

NOM: Almoinera

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 894, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Vellut granat sobre un teixit de sarga beix, fent dibuix de flors. Cordó de fil de cotó setinat de color granat.

MIDES: 24,5 x 18 cm

DESCRIPCIÓ: Bosseta plana rectangular amb dibuix de flors, oberta per dalt. Es tanca amb un cordó granat que travessa unes volanderes de metall cobertes per un fil marró, situades a uns 6 cm per sota de l’obertura.

DATACIÓ: Segle XIX

OBSERVACIONS: Pertany a la tipologia de bosses denominades ridículs, molt de moda al llarg del segle XIX i inicis del XX.

vestit de bateig NOM: Vestit de bateig

NÚM. INVENTARI: MCC 2510.1 (vestit interior, folre); MCC 2510.2 (vestit exterior); MCC 2510.3 (capa), Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Seda i fil

MIDES: Vestit interior: 100 x 90 cm; vestit exterior: 105 x 110 cm; capa: 120 x 94 cm (tancada) x 164 cm (oberta)

DESCRIPCIÓ: Conjunt de cristianar compost de tres peces: vestit interior que fa de folre, de seda de color cru. Tallat a l’altura de la cintura on es recull el volum del faldó. Amb coll a la caixa d’on surt una cinta per ajustar-lo a la part del darrere. L’esquena té una llarga obertura que es tanca amb dos botons folrats amb els seus traus i a la cintura amb unes cintes de seda que surten del vestit. Les mànigues són llargues. Vestit exterior de fil de lli, amb coll a la caixa, format per una tira prisada del mateix teixit amb una punta. El davant està molt guarnit amb l’alternança de tires de puntes i de frunzits horitzontalment, de manera escalonada, tot emmarcat amb puntes que baixen des del cos fins a quasi els baixos del faldó, on es disposen, ara verticalment, unes tires de l’entredós calat alternat amb tires del teixit del vestit. Capa amb caputxa beix amb el folre embuatat de seda de color cru. Està envoltada d’una cinta de seda prisada, que juntament amb un serrell són els encarregats de guarnir el conjunt.

DATACIÓ: Finals del segle XIX i inicis del XX

OBSERVACIONS: El ritual del bateig representava la presentació d’un nou membre a la comunitat i la seva purificació. El vestit de bateig sempre estava confeccionat amb teixits delicats (seda, gasa i fil) i decorat amb puntes i brodats. Era un tipus d’indumentària que es conservava i passava de generació en generació.

maneta de sal

NOM: Maneta de sal, exvot

DESCRIPCIÓ: Petita peça de sal llaurada en forma de braç i maneta.

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 898, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

DATACIÓ: Inicis del segle XX

MATERIAL: Sal llaurada

OBSERVACIONS: Servia de xumet al nadó que plorava quan se li tirava l’aigua beneïda el dia del bateig, a la vegada que el protegia dels mals esperits.

MIDES: 1 x 2 x 9 cm

vestit de COMUNIÓ NOM: Vestit de comunió

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 897.1 (folre), 897.2 (vestit), 897.3 (cinturó), Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Organdí i ras de seda

MIDES: Vestit exterior: 108 x 87 cm; cinturó: 12 x 172 cm; vestit interior: 104 x 70 cm

DESCRIPCIÓ: Vestit de comunió compost de dues peces de ras de seda, un primer vestit de color cru que fa de folre i per sobre un d’organdí que dóna rigidesa i volum al vestit. El patronatge és molt semblant: mànigues estretes fins al canell, un cos tallat fins a la cintura i un faldó llarg fins als turmells. El vestit interior té escot a la caixa, polit amb un biaix del mateix teixit; es tanca per l’esquena amb vuit crecs metàl·lics. Les mànigues són estretes amb frunzits a les cises, a l’altura de l’espatlla, amb els baixos amb una obertura que es tanca amb dos crecs metàl·lics. Tots els detalls, encara que senzills, són al vestit exterior d’organdí. El cos té un escot amb un coll pla obert al mig del davant; pel darrere té una obertura que es tanca amb disset botons folrats del mateix teixit. Al davant just a les espatlles hi ha sis tavelletes verticals. La major part del faldó són plecs horitzontals fins als baixos. Les mànigues amb frunzits a la part alta de la cisa també tenen plecs al puny amb una petita obertura que es tanca amb tres botons folrats. Porta una tira llarga del mateix teixit que fa de cinturó. Confecció manual.

DATACIÓ: Inicis del segle XX

OBSERVACIONS: El ritual de la comunió a l’església catòlica, moment en què es rep el sagrament de l’eucaristia, socialment representa el pas de l’infant a l’edat adulta.

COMPLEMENTS

NOM: Complements de comunió: mitges, lligacama, guants, mocador

DESCRIPCIÓ: Mitges de punt de cotó amb les seves lligacames folrades d’un teixit de seda i decorades amb flors i perles; guants de pell de cabritilla i mocador de ras de seda amb les cantonades de puntes treballades manualment, amb un brodat al centre amb un motiu religiós i unes inicials als laterals.

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 897.4 (mitges), 897.5, 897.6 (lligacama), Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

DATACIÓ: Inicis del segle XX TEIXIT: Punt, cabritilla i ras de seda OBSERVACIONS: Peces que sempre acompanyaven el vestit de comunió. Hi mancaria una bossa i els altres complements propis de l’esdeveniment religiós: un missal blanc i un rosari.

MIDES: Mitges: 75 x 16 cm; lligacama: 1 x 13,5 cm; mocador: 24,5 x 24,5 cm

TOCAT

NOM: Tocat de flor de tarongina

NOM: Capsa El Siglo

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 899, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 900, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

MATERIAL: Cera

MATERIAL: Cartró

MIDES: 60 cm

MIDES: 7 x 44,5 x 14,5 cm

DESCRIPCIÓ: Tocat fragmentat de flors de tarongina fetes de cera.

DESCRIPCIÓ: Capsa rectangular de color blanc amb els marges daurats. Es pot llegir a la tapa: CORSÉS EL SIGLO, Rambla de Estudios. Calle Xuclá y Plaza del Buensuceso, BARCELONA.

DATACIÓ: Inicis del segle XX DATACIÓ: Inicis del segle XX OBSERVACIONS: Tocat que portaven algunes dones al seu casament, molt comú a principis del segle XX. La flor de la tarongina en els casaments era símbol de puresa, innocència i fertilitat. El cos del vestit es guarnia amb un tocat fet de ramellets de tarongina i al cabell es posava una corona.

OBSERVACIONS: Els magatzems El Siglo, situats a la Rambla, van ser importants a la ciutat de Barcelona i van estar en actiu des de 1881 fins a 1932, any en què es van incendiar. Els grans magatzems van representar una escapatòria per a la majoria de les dones a finals del segle XIX, un lloc on trobar-se i assabentar-se de les últimes novetats. S’hi podia adquirir tot tipus d’accessoris, especialment tot allò referent a la vestimenta i els seus complements.

VESTIT NOM: Vestit de dues peces: cos i faldilla

NÚM. INVENTARI: MN 2851, Museu de la Noguera (Balaguer, la Noguera)

TEIXIT: Crepè gravat negre (jacquard) i setí

MIDES: Cos: llarg davant: 71 cm; llarg darrere: 67 cm; llarg màniga: 53 cm; contorn bocamàniga: 22 cm; ample espatlles: 33 cm Faldilla: llarg davant: 108 cm; llarg darrere: 107 cm; contorn cintura: 76 cm

DESCRIPCIÓ: Vestit de dues peces. Cos: llarg fins als malucs, amb els davants i l’esquena marcats per una peça a manera de cinturó de 4,5 cm d’amplada, i frunzit per sobre de la cintura a la zona del pit. Sota aquesta peça surt un faldó de 30 cm que arriba als malucs. Una passamaneria de cordó negre recorre el centre dels davants fins a la cisa. El coll obert, caigut, comença al mig del davant, confeccionat amb teixit llis setinat. Els davants es corden amb gafets metàl·lics amagats. Les mànigues són llargues i estretes. Faldilla: llarga fins als turmells; el volum es recull al davant per unes pales i uns plecs que fan que caigui estreta, acabada amb una mica de campana. Una pretina reforça l’interior de la cinturilla. Confecció manual i amb màquina.

DATACIÓ: 1915-1920

PROCEDÈNCIA: Comunitat de les germanes clarisses del Sant Crist de Balaguer

OBSERVACIONS: Conjunt que ens mostra una silueta estilitzada, filiforme, on ja no ressalten els volums. És el moment en què tant cossos com vestits destaquen per marcar amb diferents solucions la cintura, situant-la més alta del que seria el seu estat natural.

VESTIT NOM: Vestit

NÚM. INVENTARI: EVA 201512, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Crepè i vellut

MIDES: Llarg davant i darrere: 103 cm; llarg màniga: 59 cm; contorn bocamàniga: 18 cm; ample espatlles: 32 cm

DESCRIPCIÓ: Vestit curt de crepè negre. Obert al davant fins a la cintura, marcada per una costura i per un cinturó estret de 2 cm del mateix teixit. Es tanca amb setze botons folrats amb les seves baguetes. Les mànigues són llargues i estretes amb una petita obertura de 6 cm, tancada per quatre botons folrats i amb baguetes. A la zona del pit porta una peça de vellut negre de la qual surt el coll amb una petita solapa. Aquesta peça tapa els forats romboïdals que fa el teixit principal i baixa perpendicularment des de l’espatlla fins al davant, solució que també es fa servir a l’altura dels malucs. El mateix sistema de decoració romboïdal travessa davant i esquena però ara horitzontalment, on el vellut tapa els buits creats per aquestes formes. Es produeix un contrast curiós entre els diferents tons de negre i les textures dels dos teixits. A cada costat hi ha una cremallera metàl·lica.

DATACIÓ: Anys vint i trenta del segle XX

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

OBSERVACIONS: En aquests moments es va estendre l’ús del crepè com a teixit resistent, un tipus de tafetà que s’aconseguia fent una torsió extrema al fil per obtenir un teixit més durador i que no s’arrugués.

VESTIT

NOM: Vestit

NÚM. INVENTARI: EVA 201511, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Ras

MIDES: Llarg davant: 109 cm; llarg darrere: 107 cm; llarg màniga: 43 cm exterior, 25 cm interior; ample espatlles: 39 cm

DESCRIPCIÓ: Vestit curt de ras de color negre amb un canesú d’uns 25 cm que sobrepassa frunzit la zona de l’escot quadrat. Pel davant, sota l’escot, surt una peça d’uns 45 cm que es frunzeix i sobrepassa la cintura. Les mànigues són llargues, i recollides 10 cm per uns frunzits pel davant i pel darrere queden arrugades. Al costat esquerre hi ha una cremallera metàl·lica. No porta cap tipus de teixit de contrast, tota la decoració ve donada per aquest sistema de frunzits que veiem en mànigues, peça davantera i canesú.

DATACIÓ: Anys vint i trenta del segle XX

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

OBSERVACIONS: Moment en què les faldilles i els vestits s’han escurçat per sota dels genolls i la cintura sol estar remarcada al seu lloc natural mitjançant cinturons o amb la mateixa costura. Destaca la sobrietat en la manera de vestir. Solucions originals de costura són les encarregades de donar vistositat al conjunt. No hi ha tant colorit en els teixits.

COS

NOM: Cos

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 892, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Tafetà de seda negra

MIDES: 64 x 113 cm

DESCRIPCIÓ: Cos amb obertura central cordada amb nou gafets metàl·lics. A cada davant té cosides deu tavelles. Des del coll baixa una tira de punta negra amb motius florals fins als baixos; paral·lelament a l’altre costat de les tavelles hi ha una tira de pedreria (penjolls d’atzabeja) de canonets de vidre negre. La mateixa pedreria és a les espatlles. Tot el davant queda guarnit, donant a la peça llum i moviment. Les mànigues, llargues, són d’un altre teixit de contrast, calat, negre, amb uns motius vegetals, sense folre. El cos està folrat amb seda de color cru amb ratlles vermelles. El teixit exterior del davant va separat del folre per donar l’aspecte ample abrusat a la peça, però no l’esquena, on teixit i folre estan polits amb un viu de seda blau. El cos està embarnillat: centre i pinces del davant, costat que uneix davant i esquena, costadet i centre de l’esquena. En total hi ha nou barnilles folrades amb un teixit cru, cosides amb unes puntades en creu a cada costura. Una cinta de setí cru estampada de flors s’encarrega d’ajustar el cos a la cintura. Confecció manual.

DATACIÓ: 1890-1905

OBSERVACIONS: Els cossos en aquest moment sempre anaven embarnillats. A l‘exterior veiem un cos abrusat sobre el ventre que sembla alliberat del cos, i és a l’interior on està totalment armat mitjançant els costadets i les costures embarnillades.

COSSET

NOM: Cosset tapacotilla

NÚM. INVENTARI: EVA 201506, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

decorat amb una punta que ressegueix tot l’escot i els baixos de les mànigues. A l’altura de la cintura hi ha vuit tavelletes a cada costat dels davants; a l’esquena, a la mateixa altura, surt una cinta del mateix teixit que s’encarrega de cenyir la peça al cos.

TEIXIT: Cotó

DATACIÓ: Inicis del segle XX

MIDES: Llarg davant: 50 cm; llarg darrere: 46 cm; llarg màniga: 17,5 cm exterior, 10 cm interior; contorn bocamàniga: 36 cm; ample espatlles: 43 cm

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

OBSERVACIONS: Peça de roba que es posava per sobre de la cotilla. Sota la cotilla anava la camisa. DESCRIPCIÓ: Cosset de color blanc de màniga curta i escot quadrat. Cordat al davant amb quatre botons i

COS

NOM: Cos

es produeix un escot en forma de V, polit amb el mateix teixit. Es corda amb crecs metàl·lics. L’esquena és sencera, sense costura al mig; el volum es recull també en aquesta peça que ve de la zona davantera. Les mànigues són llargues. El davant i el faixí estan folrats amb lli.

NÚM. INVENTARI: MCUT 4574, Museu Comarcal de l’Urgell - Tàrrega (Tàrrega, l’Urgell)

TEIXIT: Cotó o lli de color natural amb un fil de color vermell

DATACIÓ: 1901-1909

PROCEDÈNCIA: Família Pedrolo

MIDES: Llarg davant: 50 cm; llarg darrere: 42 cm; llarg màniga: 49 cm exterior, 35 cm interior

OBSERVACIONS: Moment en què tant cossos com vestits destaquen per marcar amb diferents solucions la cintura, que la situen una mica més alta del que seria el seu estat natural per aconseguir la silueta de la dona filiforme.

DESCRIPCIÓ: Cos en què es remarca especialment la cintura, que és alta. Els dos davants s’encreuen, recollits amb una peça tipus faixí que es perllonga fins al centre de l’esquena amb una terminació en punta, tant a la part davantera com a l’esquena; quan s’encreuen

BRUSA

NOM: Brusa

NÚM. INVENTARI: EVA 201510, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Seda i organdí

MIDES: Llarg davant: 65 cm; llarg darrere: 62 cm; llarg màniga: 56 cm; contorn bocamàniga: 36 cm; ample espatlles: 39 cm

DESCRIPCIÓ: Brusa de seda de color blau que porta una peça afegida a la zona del pit d’un teixit de contrast d’organdí amb un coll que descansa a les espatlles i a l’esquena. Aquesta peça oberta al mig del davant es tanca amb un crec als baixos, i hi ha vint-idos botons folrats amb les seves baguetes, dels quals només nou van cordats. Tot el volum dels davants es recull a les espatlles per set tavelletes. Els davants i l’esquena estan units amb un punt calat que recorre el voltant dels davants i els baixos de l’esquena. A les puntes més llargues hi ha aplicades unes boletes de plom, a l’interior de les costures, per forçar la caiguda de la brusa. Les mànigues són molt llargues i tenen un tall en forma de L invertida. Una tira llarga fa de cinturó amb una sivella quadrada folrada del mateix teixit de seda blau.

DATACIÓ: Anys vint del segle XX

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

OBSERVACIONS: Moment en què els cossos són amples amb teixits més suaus i caients.

BRUSA

NOM: Brusa

La mateixa punta travessa verticalment els davants fins a la cintura. Per sobre d’aquesta punta, a l’altura del pit, hi ha dues butxaques. La brusa és llarga fins als malucs, té la cintura marcada i es corda amb dotze botons disposats en grups distanciats de tres botons i un crec metàl·lic a la cintura.

NÚM. INVENTARI: EVA 201509, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Crepè i guipur

DATACIÓ: Anys vint del segle XX

MIDES: Llargada: 52 cm; llarg màniga: 27 cm; ample espatlles: 34 cm

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

DESCRIPCIÓ: Brusa amb mànigues curtes. Amb un coll girat guarnit amb una punta mecànica de guipur.

OBSERVACIONS: Moment en què els cossos són amples amb teixits més suaus i caients.

CALCES

NOM: Calces, peça interior

amb un cordó del mateix teixit. Just al mig del davant, sota la cinturilla, on s’ajunten els dos camals, hi ha brodades unes inicials a punt de creu: T A. Els camals estan acabats amb una cinta de punta blanca.

NÚM. INVENTARI: EVA 201507, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

DATACIÓ: Inicis del segle XX TEIXIT: Cotó PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort MIDES: Llarg davant: 71 cm; llarg darrere: 68 cm; contorn cintura: 76 cm; obertura entrecuix: 31 cm OBSERVACIONS: Tipus de peça que a partir de mitjan segle XIX comencen a fer servir les classes benestants i les més populars els dies de festa. S’estén el seu ús a finals del XIX.

DESCRIPCIÓ: Calces amb dos camals, units a la cintura, oberts pel darrere i l’entrecuix. Es corda al darrere

BRUSA

NOM: Brusa, peça interior

DESCRIPCIÓ: Brusa curta de seda en què destaca el guarniment que porta en la zona del canesú i en les mànigues, amb entredosos calats i la punta a tot el voltant d’escot i davants.

NÚM. INVENTARI: MCC. Fons Duran i Sanpere 895, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

DATACIÓ: Inicis del segle XX TEIXIT: Seda OBSERVACIONS: Peça considerada de roba interior, confeccionada amb teixits rics com la seda.

MIDES: 49 x 74 cm

BARRET

NOM: Barret

NÚM. INVENTARI: EVA 201518, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Seda i vellut negre

MIDES: 65 x 20 cm

DESCRIPCIÓ: Barret fet amb tires de teixit de seda de 2,5 cm entrecreuades. Pel darrere hi ha dues flors de cadascuna de les quals pengen dues cintes llargues de seda de 5 cm d’amplada. Té una visera de vellut negre que queda aixecada mitjançant una flor aplicada al barret feta amb les mateixes cintes de seda i uns canonets de pedretes.

DATACIÓ: Anys vint del segle XX

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

OBSERVACIONS: Com a nota curiosa, les ales dels barrets es van anar plegant cap amunt, i com que estaven fetes amb altres teixits no passaven inadvertides.

BARRET

NOM: Barret

NÚM. INVENTARI: EVA 201519, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Sarja de seda

MIDES: 58 x 20 cm

DESCRIPCIÓ: Petit barret. Les ales porten una aplicació d’un fil negre brillant, el mateix que porta la tira de seda que envolta tot el barret a 1,5 cm de la vora. Té una petita visera de setí negre.

DATACIÓ: Anys vint del segle XX

PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort

OBSERVACIONS: Barret tipus cloche o de campana que va ser moda a partir de 1920. Es portaven ben posats al cap i lleugerament decantats.

MANTELLINA

NOM: Mantellina, peça per cobrir-se el cap

NÚM. INVENTARI: MN 2852, Museu de la Noguera (Balaguer, la Noguera)

TEIXIT: Punta mecànica

MIDES: 232 x 67 cm

DESCRIPCIÓ: Mantellina de punta mecànica de color negre i forma rectangular. Fons de tul amb motius florals i vegetals.

DATACIÓ: Inicis del segle XX

PROCEDÈNCIA: Comunitat de les germanes clarisses del Sant Crist de Balaguer

OBSERVACIONS: Peça portada originalment per les classes populars, en diferents versions: de pany, de seda o de puntes. Al segle XIX va haver-hi un moment que algunes peces de la indumentària popular van ser adaptades per a les classes més riques, que les van posar de moda a la resta d’Europa.

MANTELLINA

NOM: Mantellina, peça per cobrir-se el cap

NÚM. INVENTARI: MCC 2493, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

TEIXIT: Punta mecànica

MIDES: 74 x 174 cm

DESCRIPCIÓ: Mantellina de blonda mecànica de color cru i forma rectangular. Fons de tul i motius florals i vegetals.

DATACIÓ: Inicis del segle XX

BOSSES

NOM: Bossa

NÚM. INVENTARI: EVA 201517, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

NÚM. INVENTARI: EVA 201516, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu, el Pallars Sobirà)

TEIXIT: Vellut

TEIXIT: Tèxtil tafetà negre

MIDES: 16 x 13 x 21 cm

MIDES: 22 x 16 x 21 cm

DESCRIPCIÓ: Bossa de forma oval amb boca de pasta nacrada on hi ha la imatge d’un animal felí; al mig porta un penjoll també de pasta nacrada. Té dues argolles a cada costat que subjecten l’ansa feta del mateix teixit. Per dins hi ha un altre petit moneder folrat amb otomà de color cru.

DESCRIPCIÓ: Bossa de forma oval amb boca de pasta de color negre, amb una tanca de boleta. Dues argolles a cada costat de la boca subjecten l’ansa del mateix teixit. Porta aplicats uns canonets fent rodones i un cordó vellutat negre. Està folrada amb un teixit cru de milratlles amb una butxaqueta. Tot al voltant a manera de tapapunts hi ha cosida una passamaneria de fil metàl·lic fent filigranes.

DATACIÓ: Anys vint del segle XX DATACIÓ: Anys vint del segle XX PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort PROCEDÈNCIA: Casa Minguet, Sort OBSERVACIONS: A partir de finals del segle XVIII les bosses es van convertir en un complement per a la dona, on portava petits objectes com un mirall o una pinta. L’últim terç del XIX se’n va anar consolidant l’ús i en van aparèixer múltiples models de mides diferents que es portaven a la mà, a manera de bandolera, penjades al braç...

OBSERVACIONS: A partir de finals del segle XVIII les bosses es van convertir en un complement per a la dona, on portava petits objectes com un mirall o una pinta. L’últim terç del XIX se’n va anar consolidant l’ús i en van aparèixer múltiples models de mides diferents i es portaven a la mà, a manera de bandolera, penjades al braç...

màquina de cosir

NOM: Màquina de cosir

NÚM. INVENTARI: MCC 556, Museu Comarcal de Cervera (Cervera, la Segarra)

MATERIAL: Ferro colat

MIDES: 92 x 66 cm

DESCRIPCIÓ: Màquina de ferro colat, situada sobre una taula amb una bobina de fil plana. S’engega impulsant uns pedals que hi ha a sota de la taula, encarregats de moure tots els engranatges i corretges de la màquina. Un braç mòbil posa en funcionament l’agulla.

DATACIÓ: 1875-1880

OBSERVACIONS: No hi ha cap marca que la pugui identificar, però és molt semblant a les màquines de cosir de Miquel Escuder i Castellà denominades Aurora, considerades les primeres fabricades a Catalunya, a Barcelona justament. Són màquines que Miquel Escuder va fer a la dècada del 1870, agafant com a model unes d’americanes, les Wheeler & Wilson. Com a curiositat el teixit s’havia de moure d’esquerra a dreta, diferent de les altres, que ho feien de davant cap a endarrere.

BIBLIOGRAFIA CATALOGACIÓ AMADES, Joan (2003). Notes d’indumentària. Biblioteca de tradicions populars. Edicions El Mèdol (facsímil). Tarragona.

GUARC SANCHO, Elena; LATAS ALEGRE, Dabí (2011). Indumentaria tradicional aragonesa. Apuntes para una historia. Ed. Prames. Zaragoza.

ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. [suport electrònic]

LATAS ALEGRE, Dabí. (2014). Diccionario histórico textil. Jacetania y Alto Gállego. Tejidos, indumentarias y complementos en el viejo Aragón. Ed. Prames. Zaragoza.

BOUCHER, François (2009). Historia del traje en Occidente. Ed. Gustavo Gili. Barcelona.

LAVER, James (2012). Breve historia del traje y la moda. Ed. Cátedra. Ensayos Arte.

CASAL-VALLS, Laura (2012). Del treball anònim a l’etiqueta: Modistes i context social a la Catalunya del segle XIX. Ed. Duxelm. Barcelona.

MARTÍN, Rosa M. (1983) “El vestit entre els canvis sociològics i els avenços tècnics”. L’Avenç, núm. 63, p. 43.

CASAL-VALLS, Laura (2013). La figura de la modista i els inicis de l’alta costura a Barcelona: Trajectòria professional i producció d’indumentària femenina (1880-1915). Tesi doctoral dirigida per Mireia Freixa. Universitat de Barcelona. [suport electrònic]

MARTÍN, Rosa M.; BASTARDES, TERESA. (1993) El negre en el vestit. Barcelona: Museu Tèxtil i de la Indumentària, Ajuntament de Barcelona, [s. d.].

CASAL-VALLS, Laura (2015). Definició de dues tipologies de vestit a través del seu ús històric: La indumentària d’arrel tradicional i el vestit d’inspiració internacional. Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i Societat, núm. 4.

PASALODOS, Mercedes (2000). El traje como reflejo de lo femenino: evolución y significado, Madrid 1898-1915. Tesi doctoral dirigida per José M. Cruz Valdovinos, Universitat Complutense de Madrid. [suport electrònic] PENA GONZÁLEZ, Pablo (2001). El vestido burgués en el romanticismo y su proyección en España (1828-1868). Tesi doctoral dirigida per la Dra. Ana M. Arias de Cossío, Universitat Complutense de Madrid. [suport electrònic]

CATALÀ, LÍDIA. (2009). “La indumentaria de luto de finales del siglo XIX y principios del XX”. Actas del Congreso Internacional Imagen y Apariencia, 19-21 de novembre del 2008. Universitat de Múrcia, Múrcia.

PENA GONZÁLEZ, Pablo (2005). Gregorio Martínez Sierra: 300 años de traje formal masculino. Modelo del mes. Marzo de 2005. Museo del Traje, Madrid. [suport electrònic]

DÀVILA CORONA, Rosa M.; DURAN PUJOL, Montserrat; GARCÍA FERNÁNDEZ, Máximo (2004). Diccionario histórico de telas y tejidos. Castellano-Catalán. Junta de Castilla y León. Consejería de Cultura y Turismo.

PENA GONZÁLEZ, Pablo (2007). “El vestir en el pensamiento decimonónico”. Datatèxtil, núm. 17, p. 41-57. CDMT. Terrassa.

EXPOSICIÓ PULCHRA. Catàleg (2013). Centenari de la creació del Museu 1813-1993. Museu Diocesà de Lleida. Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

VIOLANT i SIMORRA, Ramon (2000). Indumentària tradicional del Pallars. Garsineu Edicions. Tremp.

GARRICH, Montserrat; VENTOSA, Sílvia (2014). Els vestits populars a Catalunya. Ed. Brau. Figueres.