història literatura catalana by xesca sastre munar

Llinatges i nom(s): data:

Dossier: Història Literatura

curs / grup:

Edat Mitjana / Segle d’Or

Qualificació:

Recuperació

Document 6 Secció: Teoria de la Literatura i comentari de textos Nocions d’història de la Literatura Catalana De l'Edat Mitjana al Segle d’Or Segles VIII a XV

SUMARI SÍNTESI CRONOLÒGICA DE LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA ...............5

INTRODUCCIÓ A L’ÈPOCA: HISTÒRIA, ECONOMIA, SOCIETAT I LLENGUA. FORMACIÓ I CONSOLIDACIÓ DE LA LLENGUA LITERÀRIA .................................................. 8 FORMACIÓ DE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES ...............................................................................8 GÈNESI NACIONAL DE LA NOSTRA SOCIETAT...............................................................................8 BASES SOCIAL I POLÍTICA............................................................................................................8 ECONOMIA I CULTURA................................................................................................................9 IDENTITAT LINGÜÍSTICA............................................................................................................11 ELS PRIMERS TEXTOS...............................................................................................................11 SELECCIÓ DE TEXTOS ................................................................................................................. 12 FORUM IUDICIUM.....................................................................................................................12 HOMILIES D’ORGANYÀ.............................................................................................................12 PROPOSTES DE TREBALL ............................................................................................................ 13

DOCUMENTS.................................................................................................................................... 13 BIBLIOGRAFIA:..........................................................................................................................14

ANNEXOS D’AMPLIACIÓ.............................................................................................................. 14 AVALUACIÓ FORMATIVA ............................................................................................................14 EL MÓN MEDIEVAL.....................................................................................................................14 IDEOLOGIA I CORRENTS CULTURALS.........................................................................................14 ELS CENTRES DE CULTURA MEDIEVALS....................................................................................14 EXPANSIÓ POLÍTICA I EXPANSIÓ CULTURAL...............................................................................15 ELS PRIMERS TEXTOS EN PROSA................................................................................................15 AVALUACIÓ COMPRENSIVA........................................................................................................15 BIBLIOGRAFIA:..........................................................................................................................15 ORÍGENS DE LA LLENGUA CATALANA........................................................................................16 PRIMERS TEXTOS ........................................................................................................................16 LITERATURA TROBADORESCA................................................................................................. 16 ELS TROBADORS .........................................................................................................................17 L’AMOR CORTÈS .........................................................................................................................18 LA POÈTICA TROBADORESCA .....................................................................................................18 PRECEPTIVES..............................................................................................................................19 ELS NOSTRES TROBADORS .........................................................................................................19 LITERATURA JOGLARESCA.........................................................................................................20 BIBLIOGRAFIA:..........................................................................................................................21 NOTES D'AMPLIACIÓ.................................................................................................................... 21 "LA MEVA DAMA ÉS EL MEU SENYOR".....................................................................................21 UN TRIANGLE PECULIAR...........................................................................................................21 ELS GENERES TROBADORESCOS .................................................................................................22 GUILLEM DE CABESTANY I LA LLEGENDA DEL COR MENJAT.....................................................23 CERVERÍ DE GIRONA................................................................................................................24 EL TEMA AMORÓS EN LA POESIA DE L’ÈPOCA ..........................................................................25 LA POESIA TROBADORESCA......................................................................................................25 AUSIÀS MARCH........................................................................................................................25 LA POESIA SATÍRICA.................................................................................................................25 BIBLIOGRAFIA:..........................................................................................................................26 PROPOSTES DE TREBALL ............................................................................................................ 27

LA LÍRICA MEDIEVAL. REPÀS................................................................................................... 28 A) CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA LITERATURA............................................................28 B) CARACTERÍSTIQUES DE LA LÍRICA MEDIEVAL.....................................................................28 D) L’ESTIL TROBADORESC .........................................................................................................28 E) ELS AUTORS A SABER............................................................................................................28 F) GLOSSARI DE TERMES ............................................................................................................29 ANTOLOGIA DE POESIA TROBADORESCA............................................................................ 30 TROBADORS I JOGLARS.............................................................................................................30 LES CANÇONS DELS TROBADORS ...............................................................................................30 2

ELS TEXTOS I ELS SEUS AUTORS...............................................................................................31 ANÒNIM (FINALS DEL SEGLE XII).............................................................................................31 BERENGUER DE PALOU............................................................................................................32 RAIMBAUD DE VACAIRÀS.........................................................................................................32 RAIMOND DE MIRAVAL............................................................................................................33 MARCABRUN............................................................................................................................36 BIBLIOGRAFIA:..........................................................................................................................37 NOCIONS DE MÈTRICA................................................................................................................. 38 EL VERS. ....................................................................................................................................38 HIAT, ELISIÓ, SINALEFA ..............................................................................................................38 EL METRE I LA RIMA..................................................................................................................38 EL METRE ................................................................................................................................38 LA RIMA...................................................................................................................................39 PROPOSTA DE TREBALL .............................................................................................................. 39

RAMON LLULL ................................................................................................................................ 40 VIDA............................................................................................................................................ 42 VARIETAT I DIMENSIONS DE L’OBRA LUL·LIANA........................................................................42 L’OBRA FILOSÒFICA I CIENTÍFICA..............................................................................................43 L’OBRA DIDÀCTICA.....................................................................................................................43 LES NOVEL ·LES...........................................................................................................................43 BLANQUERNA..........................................................................................................................44 FÈLIX.......................................................................................................................................44 L’OBRA MÍSTICA.........................................................................................................................45 LA POESIA...................................................................................................................................46 RAMON LLULL, CREADOR DE PROSA LITERÀRIA CATALANA....................................................46 OBRES ESSENCIALS DE RAMON LLULL......................................................................................46 PROSA FILOSÒFICA....................................................................................................................46 OBRA DIDÀCTICA.....................................................................................................................46 PROSA NARRATIVA...................................................................................................................47 OBRA MÍSTICA..........................................................................................................................47 OBRES RIMADES.......................................................................................................................47 ANNEXOS D’AMPLIACIÓ.............................................................................................................. 48

RAMON LLULL ................................................................................................................................ 48 RAMON LLULL I LES LLENGÜES .................................................................................................48 EL LÈXIC EN L’OBRA DE LLULL................................................................................................49 PARAULES POPULARS...............................................................................................................49 MOTS DERIVATS.......................................................................................................................50 LLATINISMES............................................................................................................................50 MOTS INVENTATS.....................................................................................................................51 OCCITANISMES.........................................................................................................................51 EL PROJECTE LUL·LIÀ................................................................................................................51

L’OPCIÓ IDIOMÀTICA DE LLULL ................................................................................................52 LA MADURESA DE LA PROSA LUL·LIANA....................................................................................54 BIBLIOGRAFIA...........................................................................................................................55 SELECCIÓ DE TEXTOS ................................................................................................................. 55 LLIBRE D’AMIC E AMAT (FRAGMENTS ).....................................................................................55 VIDA COETÈANIA........................................................................................................................56 PROPOSTA DE TREBALL .............................................................................................................. 57 RAMON LLULL: UNA VIDA APASSIONADA..................................................................................61 LA LITERATURA COM A INSTRUMENT AL SERVEI D’UN IDEAL....................................................62 CREADOR DEL CATALÀ LITERARI..............................................................................................62 ELS VIATGES DE RAMON LLULL...............................................................................................62 ELS ESCRITS DIDÀCTICS............................................................................................................95 ANSELM TURMEDA....................................................................................................................... 97

(ABDALLAH AL-TARJUMAN)...................................................................................................... 97

SÍNTESI CRONOLÒGICA DE LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA CRONOLOGIA

ÈPOCA LITERÀRIA

S. VIII

LLENGUA

GÈNERES

AUTOR / AUTORS

OBRES LITERÀRIES

Llatí vulgar

LITERATURA LLATINA: LÍRICA POPULAR

GOLIARDS

Carmina LITERATURA ORAL

S. IX

(Funció poètica)

Període de formació i naixement de les llengües romàniques

S. X S. XI

catalana catalana

TEXTOS INFORMATIUS (L’escriptura com a necessitat:

MEDIEVAL

provençal

catalana

S. XIII

(Procuren diversió i comunicació de fets)

Cançó de Santa Fe (1054 - 1076?)

Orígens de la prosa (Textos anònims)

(protoliteraris - sermons:

textos de caràcter religiós i jurídic, polític )

LITERATURA S. XII

JOGLARS

(Formes de diversió i instrucció poplar)

provençal

EPOPEIA MEDIEVAL  (Èpica fabulosa)

Primers textos en català escrit

Homilies d’Organyà o paraliteraris:

Forum iudicium) JOGLARS

(anònim)

Cançons de gesta ()

Roman de Jaufré

TEXTOS LITERARIS

(poema narratiu: 10.956 versos, noves rimades)

(L’escriptura com a luxe: textos de caràcter estètic)

(poesia no trobadoresca)

POESIA LÍRICA

TROBADORS

Composicions poètiques

NARRATIVA

RAMON LLULL

Llibre d’Evast e Blanquerna

Llibre d’amic e amat

(Didàctica i filosòfica)

ARNAU DE VILANOVA

POESIA LÍRICA

TROBADORS

Obra diversa

Composicions poètiques (Prosificacions de Cantars de gesta)

NARRATIVA

catalana

(Historiografia / Crònica )

Les quatre grans cròniques

JAUME I B ERNAT DESCLOT

CRONOLOGIA

S. XIV

ÈPOCA LITERÀRIA

LLENGUA

GÈNERES

AUTOR / AUTORS

catalana

NARRATIVA

RAMON MUNTANER

(Historiografia / Crònica )

PERE EL CERIMONIÓS

EPOPEIA MEDIEVAL  (Èpica fabulosa)

(anònim)

HUMANISME

GUILLEM TORROELLA

NARRATIVA

FRANCESC EIXIMENIS

(Moral i religiosa)

ANSELM TURMEDA

OBRES LITERÀRIES Les quatre grans cròniques

Blandín de Cornualla

La Faula (poema narratiu:: 1.269 versos octosíl·labs aparellats, noves rimades)

Lo crestià Cobles de la divisió del Regne de Mallorques (1398) Llibre dels bons amonestaments (1398)

HUMANISME

Totes les obres escrites en llengua catalana

La disputa de l’ase (1418) (Narrativa d’inspiració clàssica italianitzant)

BERNAT METGE

Valter e Griselda (1388) Com se comportà Ovidi essent enamorat (1388)

Lo somni (1399) (Novel·les de cavalleria) (Novel·la burgesa)

S. XV

JOANOT MARTORELL

Tirant lo Blanc

MARTÍ JOAN DE GALBA

Curial e Güelfa

(anònim)

SEGLE D’OR

(Poesia lírica)

Plenitud de la llengua

JAUME ROIG

Spill o Llibre de les dones

Cants d’amor, Cants de mort

catalana

(Poesia i prosa)

AUSIÀS MARCH ROÍS DE CORELLA

La tragèdia de caldesa

INTRODUCCIÓ A L’ÈPOCA: HISTÒRIA, ECONOMIA, SOCIETAT I LLENGUA. FORMACIÓ I CONSOLIDACIÓ DE LA LLENGUA LITERÀRIA Formació de les llengües romàniques Arran de l’esfondrament de l’Imperi Romà d’Occident (any 476), s’accelerà la fragmentació del llatí, a partir del qual es formaren les llengües romàniques. El pas del llatí a cada llengua romanç fou un procés lent que va durar alguns centenars d’anys, fins al segle XIII, aproximadament. Aquesta època constitueix, per tant, el punt de referència inicial per a la nostra literatura, així com per a la resta de literatures neollatines.

Gènesi nacional de la nostra societat També els fonaments socials i nacionals de la nostra societat començaren a bastir-se al segle VIII, mitjançant la Marca Hispànica, i es consolidaren en ple segle XIII amb la conquesta, per Jaume I, dels territoris del País Valencià i de les Illes Balears i Pitiüses. La recuperació cristiana de les terres dominades pels àrabs fou iniciada al nord, amb l’impuls dels francs, els quals crearen la Marca Hispànica, territori estès des de Perpinyà fins a Barcelona i que constituí defensa i frontera de l’Imperi carolingi. Aquest territori fou vassall de la Corona franca fins que Borrell II, comte de Barcelona, se’n proclamà independent, a finals del segle X; llavors es confirmà la primacia del comtat de Barcelona dins la Catalunya Vella i aquesta ciutat pogué cohesionar i impulsar la nacionalitat naixent. A mitjan segle XII, Ramon Berenguer IV, que esdevingué príncep sobirà del regne d’Aragó, completà la reconquesta del Principat, des del qual s’escometé definitivament la reconquesta de la resta dels nostres països, al segle XIII. 1

Bases social i política Sota la dominació merovíngia 2, la Catalunya Vella esdevingué un dels models més purs de tot Europa de societat feudal, tant pel que respecta a les relacions personals com a les formes de propietat territorial. Al cim de la piràmide social, hi havia la noblesa (constituïda pels comtes i els seus vassalls, vescomtes, varvassors 3 i altres barons i cavallers), que es prenia el treball en gran greuge i vivia, per tant, de rendes i del pillatge; a la base vivia la classe sotmesa al treball, integrada fonamentalment per pagesos o serfs de la gleva i també pels primitius artesans de les ciutats, els quals constituirien posteriorment la burgesia dinàmica. Als territoris de dominació musulmana, els cristians serfs, semiesclaus, pogueren alliberar-se mitjançant la conversió a l’islamisme. Així mateix, sota el califat de Còrdova s’afermà un nou sector social poderós, el dels eslaus, constituït per buròcrates i militars, el qual participaria dels interessos dels mercaders i artesans, en oberta oposició als grans terratinents feudals i afavoriria la desmembració del poder islàmic en taifes. Algunes taifes independents del Califat cordovès, com les de Dénia, Mallorca, València, Alpont, Lleida i Tortosa, assoliren una esplendor econòmica, comercial i cultural rellevant, precisament en l’època en què els comtats catalans s’emancipaven dels francs i Barcelona encapçalava la direcció política de la Catalunya Vella. Ramon Berenguer I i Ramon Berenguer III s’annexionaren àmplies zones d’Occitània, com els comtats de Carcassona, Rasès i Provença, i Ramon Berenguer IV fou nomenat sobirà d’Aragó, i establí la Confederació catalano-aragonesa.

Per a més informació sobre la nostra història medieval i la gestació com a poble veure: DD.AA., Terra de marca (Història de Catalunya), Editorial Alhhambra (“Biblioteca de Recursos Didàctics Alhambra”), Madrid, 1989.p.p.9-69.XAMENA FIOL, Pere, Història de Mallorca, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1978.- p.p. 63-191.-

Pertanyent a l’època dels primers reis francs.

A l’Alta edat mitjana, en la jerarquia feudal catalana, era el propietari d’un feu que havia estat rebut d’un gran vassall, del qual esdevenia també vassall. 3

Per bé que la societat continuava totalment dominada per la noblesa feudal, el poder progressiu d’artesans i mercaders afavorí que es revoltassin sovint contra els nobles, els quals establiren pactes mutus — les Unions — en defensa de les pròpies prerrogatives. La Corona hagué de promulgar lleis i establir institucions de control dels abusos nobiliaris, com les assemblees de Pau i Treva de Déu (origen de les futures Corts) i els Usatges de Barcelona. Enfront dels nobles el rei es veié obligat a coalitzar-se amb el poder ciutadà, el qual assolí, al segle XII, una victòria cabdal en instituir-se el Consell de Cent, que feia de Barcelona una autèntica ciutat autònoma dins la Confederació i que posteriorment fou imitat per d’altres ciutats. L’organització gremial, els Costums de Lleida, els Furs de València i el Llibre del Consolat de Mar són fites indicatives de la tendència filoburgesa contra els privilegis nobiliaris, tendència que culminaria en la gran expansió nacional per tota la Mediterrània. A finals del segle XII, s’acceptà dins les Corts la presència del braç popular, i al segle XIV aquestes Corts evolucionaren cap a la forma de Generalitat o govern autònom dins la Confederació. La praxi política d’aquests governs es realitzà en el marc del pactisme. Tanmateix, aquella societat progressiva, que havia creat institucions polítiques, socials, econòmiques i culturals a l’avantguarda de la civilització europea, començà a entrar en crisi a la darreria del segle XIV.

Economia i cultura Mitjançant una política d’eliminació de latifundis, de foment de la petita propietat i de la parceria, d’incorporació de nous conreus (arròs, taronja, canyamel i morera) i de perfeccionament i extensió dels sistemes de reg, els territoris sotmesos al domini musulmà experimentaren un progrés econòmic que, basat en l’agricultura, rellançà alhora el comerç i la indústria. Aquest progrés fou especialment notable al llarg del segle XI en algunes taifes independents, com la de Dénia i la de València, en les quals floriren sectors industrials com el naval, el paperer, el tèxtil, el del cuir, el seder i el de productes de luxe. Paral·lelament es projectà sobre les terres reconquistades del nord una política de repoblació i de colonització agrària. Aquesta conjuntura afavorí intenses relacions comercials entre les taifes i els comtats cristians, relacions que foren estroncades per la barbàrie dels nous dominadors almoràvits, sota els quals les nostres taifes (excepció feta de les Balears) patiren una etapa de decadència, durant el segle XII. Per bé que els comtats catalans sempre s’havien esforçat a mantenir bones relacions amb el Califat de Còrdova — la superioritat del qual era plenament reconeguda per tots els sobirans cristians de la península —, Catalunya romangué constantment oberta a Europa. fins i tot després d’haver-se emancipat dels francs: en són bons exponents l’adopció de la cronologia dels monarques francs, el canvi de la regla monàstica de sant Fruitós per la de sant Benet i la substitució de l’escriptura visigòtica per la francesa al segle IX: com a exemple comparatiu, pensau que aquesta substitució a Castella no es generalitzà fins al segle XIII. Així, als antics comtats confluïren les influències francesa. italiana i àrab, alhora que els monestirs de Cuixà i Ripoll i les seus de Girona i Vic esdevingueren actius centres de vida intel·lectual que atenyeren la seva màxima esplendor amb l’abat OLIBA (mort el 1046). A Vic, estudià Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II.



A través de les zones occitanes dominades pels comtes feudals, la nostra cultura entrà en contacte directe amb la magnifica cultura trobadoresca, la qual s’ensenyoria de corts i castells. Així, les primeres mostres de literatura culta hagueren d’elaborar-se en occità, llengua per excel·lència de l’art nobiliari; paral·lelament el català degué vehicular una primitiva literatura popular i joglaresca. Mapa de l'expansió colonial per la Mediterrània Il·lustració

El "mester" dels joglars La xirimia és el pare de l’oboè: disposa de doble canya que es posa directament a la boca, sense embocadura Il·lustració



Dins la societat es consolidava progressivament la funció rectora de la burgesia. L’economia feudal de base agrària, amb els castells i monestirs com a centres de poder polític, econòmic i cultural, cedia el pas a una economia mercantilista i artesanal, dirigida des de les ciutats per gremis i corporacions municipals, i impulsada per les noves universitats o estudis generals, la primera de les quals fou fundada a Lleida per Jaume I, a la fi del segle XIII; aquesta universitat monopolitzà, durant segles, els estudis superiors de la corona catalano-aragonesa. La cultura del romànic era substituïda per la del gòtic, que triomfava arreu del nostre domini nacional, alhora que la llengua catalana s’imposava com a llengua de la Cancelleria i esdevenia vehicle d’una ciència pròspera i d’una literatura capdavantera entre les romàniques.



Sota el pretext d’eradicar d’Occitània la religió albigesa, la qual propiciava la iniciativa industrial i mercantil, l’expansionisme francès hi llançà una croada que va suposar la fi (derrota i mort de Pere I a Muret, el 1213) del domini català sobre aquells territoris; com a conseqüència, nombrosos mercaders i artesans occitans s’exiliaren a Catalunya.

Identitat lingüística La llengua catalana, que deriva del llatí vulgar de la Província Tarraconense romana, es formà en terres pirinenques, en els comtats de la Catalunya oriental i en el d’Urgell; precisament durant l’Alta edat mitjana, el Pirineu aparegué molt poblat, sobretot a causa dels fugitius de la invasió musulmana. A cavall entre les llengües gal·loromàniques i iberoromàniques, el català es definí, des dels seus orígens, per les seves pròpies tendències independents. Dins el conjunt iberoromànic, les seves afinitats amb el galaico-portuguès són més profundes que no amb el castellà; certs trets lingüístics, els comparteix amb el francès i l’italià. Així i tot, l’occità n’és la llengua més afí, del qual, però, sempre s’ha diferenciat de manera inequívoca.



En el sistema fonètic són remarcables l’articulació relaxada, la riquesa de matisos del vocalisme i la brevetat dels mots. Pel que respecta al sistema morfosintàctic, l’originalitat més notable radica en la flexió pronominal, sobretot en els pronoms febles, i en algun tret de la morfologia verbal, com ara la forma perifràstica del perfet. Les bases lexicals, distants de les del castellà i de les del galaico-portuguès i afins a les de l’occità, tenen les seves arrels profundes en el lèxic llatí de la Tarraconense, que fou diferent del de la resta de la Hispània; tal com s’esdevingué en el conjunt iberoromànic, l’aportació lèxica de l’àrab fou notable. Al llarg de l’Edat Mitjana, el català apareix com la llengua més unificada de totes les romàniques.

Els primers textos No conservam mostres documentades de frases cabdals en romanç fins ben endins del segle XI, posteriors, per tant, a les primeres glosses en francès, castellà o italià. El text més antic de la nostra llengua, el fragment de la versió del Forum iudicium, data de mitjan segle XII; conté un nivell de llenguatge exempt dels occitanismes característics dels textos religiosos primitius, com les Homilies d’Organyà, tros d’una col·lecció de sermons de finals del mateix segle o primeries del següent, i les Vides de sants rosselloneses, del segle XIII. En algun passatge d’aquestes proses es pot detectar una certa intenció literària. Pertanyen també al segle XIII una sèrie de versions historiogràfiques (com la de la Historia Gothica, de R. Jiménez de Rada, i la primitiva Gesta comitum Barcinonensium ) i un bon repertori de textos jurídics: Usatges de Barcelona, Furs de València i Costums de Tortosa. En rigor, aquestes obres, de valor filològic cabdal, no poden considerar-se literàries. La producció literària s’inicià estrictament a la segona meitat del segle XIII, amb RAMON LLULL.

Pàgina de les Homilies d’Organyà, primer escrit trobat en català Il·lustració

SELECCIÓ DE TEXTOS Forum iudicium

Volontat d’aqel o d’aqela qe testa en sa vida, depòs és mort ans qe sis meses sien passats, sie publicada e manifestada. e per escriptura davant qualqe sacerdot o davant tests. E si alcun cela et amaga aqela voluntat del defunt, tant compona de so propri aver ad aqel a cui fon testat, quant pogren conquerre e aver per auctoritat de la scriptura de las res del defunt.

Homilies d’Organyà

Totes les coses del segle són (va)nitats e caden e tornen e nient, mas carita(d) jamés no cadrà, e cels2 qui la segiran ja unqua3 no·i faliran. E per zo, seinors, si·ns volem gardar de perdició e de vanitad, ops4 avem a saber què és caritad. Karitas est dileccio Dei et proximi. Caritad és pròpriament que om am Déu màs que nula res, e tot cristià així com si elex5, fedelment. Aquesta é l’amor de Déu o de tot cristià. Per zo à nom caritad qar Déus és pus car que nula res. Cel om à caritad en si a cui és pus car zo que pus car li deu ésser, zo és Déu e l’espirit d’om, qui ja sempre durarà, e totes altres coses temporals periran. E per aizò, s(einors), per les coses peridors no vulams lo gog del durable paradís perdre, ni per les vanitats del secle qui gian6 om a les penes d’infern. 1

1. caden: cauen. 2. cels: aquells. 3. unqua: mai. 4. ops: necessitat; ops haver caldre. 5. elex (pronunciat elléix): mateix. 6 gian: llancen.

PROPOSTES DE TREBALL 1. Dividiu-vos en grups de treball i consultau les fonts adients (enciclopèdies, llibres de text, etc.) a fi de realitzar treballs murals gràfics sobre: a) la ubicació territorial europea de les llengües romàniques; b) el mapa de l’evolució de la reconquista (en l’àmbit de la Corona d’Aragó) des del segle X fins al segle XIII; c) gràfics diversos de l’economia i la cultura d’aquests segles. 2. Mirau de llegir amb la major propietat possible els textos medievals que teniu en aquesta Selecció de textos. 3. També a càrrec de grups distints, transcriviu en versió actual els fragments seleccionats del Forum iudiciumi de les Homilies d’Organyà. Si teniu diferents criteris d’interpretació, explicau-ne les divergències a la pissarra, tot enunciant-les i tractant de sistematitzar-les. 4. Després de la transcripció dels textos esmentats, indicau les diferències fonamentals entre l’estat de la llengua antiga (ortografia, morfologia, sintaxi, lèxic) i la llengua contemporània. 5. Dividiu-vos en grups per comentar les opinions següents, a fi d’exposar-hi els vostres punts de vista.

DOCUMENTS Durant quasi tota l’època romànica la producció literària escrita es va fer en llengua llatina. i cal afegir que el consum d’aquesta literatura es reduïa a un cercle tancat d’eclesiàstics. Els sectors populars i la noblesa laica del segle XI i de la primera meitat del segle XII, que generalment no sabien escriure i no entenien el llatí. es delectaven en canvi amb una literatura oral en romanç, feta de cançons populars i de narracions de cançons de gesta, que els cantaires i JOGLARS divulgaven per places, mercats i castells. En els ambients cortesans en particular s’escoltaven. i a poc a poc es començaven també a llegir, narracions de la matèria de Bretanya, novel·les sobre l’Antiguitat, els picants fabliaux francesos i les esmentades cançons de gesta. Això no obstant, el panorama literari va canviar cap a 1150, a remolc de les grans transformacions econòmiques i socials que el país coneixia.

veritable època de llur redacció. Les primeres temptatives literàries en català hagueren de tenir caràcter popular, ja fos profà (cants amatoris, o d’escarni, o d’elogi i record de grans fets), ja fos religiós. Només es va pensar a posar-los per escrit quan la conveniència de recordar-los ho imposava. Es dirigien a un públic illetrat, encara que això no vol dir que no poguessin interessar gent més il·lustrada. JORDI RUBIÓ I BALAGUER

En el segle XIII havia augmentat molt el nombre de laics que sabien llegir i freturaven de llibres en romanç. La poesia lírica en provençal que escrivien aleshores els trobadors catalans era un gènere literari erudit que no podia transcendir l’àmbit de la cort i la supraestructura social. La literatura majoritària era, naturalment, la prosa, i cal dir que els catalans mai no empraren el provençal en escriure en prosa.

JOSEP M. SALRACH

És impossible d’assenyalar amb precisió el moment de l’aparició del conreu literari d’una llengua medieval. Aquestes llengües es parlen abans que s’escriuen i els primers monuments literaris. fins i tot en el sentit estrictament etimològic, quan no són notarials, solen mancar de data i de vegades es conserven en còpies posteriors a la

Els filòlegs han comentat amb estranyesa que, mentre que el francès, el castellà, l’italià, el portuguès i, no cal dir-ho, el provençal, es formaren tots en el domini de la poesia, només el català es va formar en el de la prosa. Això singularitza el català entre les llengües romàniques. MANUEL SANCHÍS GUARNER

a) Referiu quins són els trets tipològics que individualitzen la primitiva literatura catalana en el context romànic, d’acord amb la informació que podeu extreure dels textos precedents.

b) Adduïu exemples de les literatures medievals coetànies (castellana, francesa, anglesa), que deveu conèixer per d’altres assignatures, que il·lustren ben clarament els conceptes de llengua romanç, fabliaux, matèria de Bretanya, cançons de gesta, JOGLARS. Explicau aquests conceptes literaris.

Bibliografia: PITARCH, Vicent & PALOMERO, Josep, Estil 3 (Llengua i Literatura), Editorial Bruño, Barcelona, 1989.p.p. 7-12.-

Annexos d’ampliació Avaluació formativa

Què en saps? 1. Quin període cronològic abraça l’edat mitjana? 2. Durant aquest període, quins territoris integren la Corona d’Aragó? 3. Per què creus que en aquest període es produeix el Segle d’Or de la nostra literatura? 4. Coneixes la novel·la Tirant lo Blanc? En quina etapa històrica transcorre?

El món medieval La Corona d’Aragó, entre els segles XII i XV, viu immersa en el sistema econòmic i social que també es donava a la resta de l’Europa occidental i que és conegut amb el nom de feudalisme. L’Església hi té un paper ben important i controla pràcticament tota la producció cultural. Tanmateix, també els cavallers i, després, els ciutadans, seran productors i consumidors de cultura. Per a la nostra literatura, el període medieval té una gran significació. De fet, la producció escrita en català neix precisament en aquell temps i, a la vegada, assoleix un dels punts més elevats de la nostra història literària.

Ideologia i corrents culturals El segle XIII, moment en què s’inicia la nostra literatura, encara és un segle plenament medieval. Hi trobam unes obres impregnades de l’esperit de religiositat dominant en la societat. El pensador i filòsof RAMON LLULL n’és un bon exponent. Cap al final del segle XIV té lloc una mena de primer humanisme, bàsicament al voltant de la cancelleria reial, lloc on es redactaven els documents de tipus jurídic que signaven els reis. Aquest humanisme, que significa en certa manera cercar les fonts d’inspiració en els temes de l’antiguitat clàssica (sobretot mitològics, però també filosòfics) i valorar molt més la significació de l’home, dóna com a resultat la proliferació de traduccions d’autors grecs i llatins, d’acord amb allò que es feia a Itàlia. Al segle XV, i de manera molt especial a la rica ciutat de València, els literats tendeixen a mostrar, més o menys idealitzada, la realitat circumdant. Fins i tot les aventures dels personatges de ficció reben la influència de l’alegria de viure que significa en molts aspectes el Renaixement. Al mateix temps, comença a valorar-se el reflex dels estats anímics en la literatura. La novel·lística coneix les seves realitzacions més reeixides i la poesia també es troba al mateix nivell. No debades el segle XV ha estat anomenat per molts el Segle d ‘Or de la literatura catalana.

Els centres de cultura medievals Els centres de cultura medievals van ser els monestirs, la cort, la universitat i les ciutats. El primer centre de producció van ser els monestirs (com ara el de Santa Maria de Ripoll), on s’emprava majoritàriament el llatí. Aquesta cultura eclesiàstica, però, es compaginava amb una cultura refinada i mundana: la dels TROBADORS i les corts dels reis, on triomfa va la poesia amorosa. D’altra banda, els monarques de la casa d’Aragó mostraren un gran interès per l’elaboració de cròniques, que ja es redacten íntegrament en català.

Als segles XIV i XV les ciutats, ja amb una burgesia emergent, i les universitats passen a ser centres de cultura. La llengua del poble, amb això, aconsegueix més prestigi i una gran part de la producció s’escriu ja en català. La prosa, i sobretot la novel·la, tendeix a reflectir els usos socials i estilísticament guanya en complicació, fruit d’una major maduresa de l’idioma i de les tècniques narratives.

Expansió política i expansió cultural Al llarg del segle XII i durant la primera meitat del XIII, Catalunya està molt vinculada a les senyories de l’altra banda dels Pirineus (Occitània). L’estreta relació amb les terres d’Occitània va tenir una gran influència sobre els nostres primers versificadors cultes, els quals fins i tot empraren la llengua d’aquell país, l’occità, en les seves composicions. A partir de mitjan segle XIII, amb el regnat de Jaume I, la política expansionats de la casa d’Aragó s’orienta cap a la península Ibèrica. El rei En Jaume conquista les illes Balears i l’antic regne de València, que fins aquell moment estaven sota domini musulmà. Paral·lelament a aquesta expansió territorial que consolida la Corona d ‘Aragó com un estat poderós a la Península i a la Mediterrània occidental, es produeix una expansió cultural. En efecte, la segona meitat del segle XIII és realment la data d’inici de la nostra literatura, amb les obres de RAMON LLULL i la redacció de la Crònica del rei Jaume I.

Els primers textos en prosa Els primers textos que es conserven van ser escrits en prosa, en una llengua que delata els orígens llatins de les llengües romàniques. Encara que la majoria d’aquests textos no tenen cap pretensió literària, tenen el valor de ser les primeres mostres de català escrit. Els documents més antics que han arribat fins a nosaltres són del final del segle XII i el principi del XIII. Hi trobam textos de temàtica religiosa, de contingut jurídic i algunes mostres de prosa historiogràfica. Els textos de temàtica religiosa que es conserven són un conjunt de sis sermons amb explicacions i comentaris a l’Evangeli, coneguts amb el nom d’ Homilies d’Organyà, i la traducció d’un recull de vides de sants. La traducció de l’original llatí, anomenat Legenda Aurea, va ser duta a terme al final del segle XIII per un autor anònim rossellonès i té molta importància des del punt de vista lingüístic perquè ofereix molts trets d’aquest dialecte. D’entre els textos de contingut jurídic, cal destacar-ne la versió catalana del segle XII del Forum iudicium, un compendi de lleis escrit al segle XII en llatí. Es tracta d’una de les primeres traduccions d’un text jurídic a una llengua romànica. Els textos historiogràfics són més abundants, encara que tots són traduccions. S’hi recullen alguns fets significatius de la història, com les expedicions de Carlemany, les gestes dels comtes de Barcelona... Aquests textos tenen molta importància perquè constitueixen un precedent de les magnífiques cròniques posteriors.

Avaluació comprensiva 1. Perquè l’edat mitjana és un període molt important pera la nostra literatura? 2. Quan comença a deixar-se notar la influencia de l’humanisme en la producció dels nostres escriptors? Com es manifesta aquesta influència? 3. Per què el segle XV és conegut com el Segle d’Or de la literatura catalana? 4. Quins foren els centres culturals d’aquest període? 5. De quina data són els primers textos escrits en català? Quins temes tracten?

Bibliografia: DD.AA., Llengua i Literatura, Grup Promotor / Santillana, Barcelona, 1995.- p.p. 170-171.-

Orígens de la llengua catalana “El català,— diu JOAN COROMINES — és una llengua romànica, resultant de l’evolució local del llatí parlat en el país en temps dels romans.” Es tractava, per tant, d’un llatí popular que evolucionava constantment i que, com tota cosa viva, tendia a introduir innovacions. A part del llatí, el català s’explica per la confluència de: a) les llengües pre-romanes parlades abans de la invasió romana (substrat) i que després desaparegueren, b) les lleis internes d’evolució lingüística, i c) la influència d’altres llengües amb les quals, per raons polítiques, econòmiques o culturals, havia entrat en contacte. El pas del llatí al català, per tant, fou lent. Els canvis més importants no es produïren fins al segle VIII; canvis que vénen recolzats en l’existència de documents notarials i de cúria escrits en un llatí molt artificiós, plens d’incorreccions i de vacil·lacions, origen, precisament, de la nova llengua catalana. A poc a poc, començaren a aparèixer documents redactats totalment en la llengua nova, si bé fins a la primera meitat del segle XIII en una proporció molt limitada respecte als redactats exclusivament en llatí.

Primers textos



Si bé la llengua escrita per les classes cultes de la societat feudal era la llatina, no podien utilitzarla quan s’havien de dirigir al poble, que en parlava una de molt diferent. Així, les lleis i els sermons religiosos, per exemple, eren traduïts a la llengua vulgar. Aquestes primeres manifestacions en vulgar tardaren molt a ser recollides per escrit i els textos més antics que avui en conservam, ja del segle XII, no ens ajuden gaire a l’hora de caracteritzar-les. D’entre aquests textos, el més antic és la traducció del Forum iudicium, de la primera meitat del segle XII, que era el codi visigòtic aleshores vigent. Si bé no té cap interès literari, pel seu contingut jurídic i per la seva finalitat pràctica, sí que en té d’històric i lingüístic. Amb el nom d’Homilies d’Organyà es coneix el manuscrit trobat a Organyà (Alt Urgell) i datat entre finals del segle XII i començaments del XIII. És un fragment d’un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli. Cada homilia consta de la traducció del text litúrgic i d’un comentari d’aquest. La llengua acusa molts provençalismes si bé la base catalana hi és evident:

Aizò dóna a nós exemple que nós devem sofrir nostres enemigs, e mostra que no devem redre mal per mal, que enantz devem aver paciència e humilitad, per aizò qar Diable exajet Nostre Seinor, qui és cab de totz òmens. Doncs bé podem saber que negú om no escaparà que·l Diable no·l exag, just ni pecador; per qué qar él temtà lo primer om, Adam, que Déus avia feit al seu semblant e a la sua image e·l avia espirad del seu sent espirit e·l avia pausad en paradís.

LITERATURA TROBADORESCA



Des de mitjan segle XII, al costat d’aquesta literatura produïda per les capes cultes (o si més no poderoses) però consumida per les capes populars, n’hi havia una altra de profana, produïda i consumida per les capes cultes i escrita en una llengua vulgar que no era la mateixa que utilitzava el poble: el provençal. El provençal era la llengua de la poesia però no era la llengua de la prosa, perquè, ja en el segle XIII, les novel·les, les narracions curtes i els apòlegs, la història, les lleis, els temes religiosos i, fins i tot, la filosofia, s’escrivien en català. (Recordem que CERVERÍ DE GIRONA , Jaume el Conqueridor i RAMON LLULL són contemporanis i que aquest fenomen no és exclusiu de les nostres terres; a Castella, per exemple, la lírica culta s’escrivia en gallec). 16

 El fet que els poetes catalans empressin el provençal s’explica per: — La proximitat geogràfica. — Els llaços polítics existents entre Provença i Catalunya, reforçats pel casament de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença. — Les relacions econòmiques, molt normals i que havien forçosament d’afavorir les relacions d’altra mena (culturals, etc...). — Les similituds entre ambdues llengües, que procedien d’un mateix tronc: el llatí vulgar , i, a més, eren contigües. — El prestigi de la lírica trobadoresca. A partir de l’any 1213 (batalla de Muret), bona part de la plataforma cultural es traslladà a Catalunya i es pot parlar d’una progressiva desaparició de la literatura provençal i d’un també progressiu auge de la literatura en llengua catalana. La renúncia de Jaume el Conqueridor al Llenguadoc (1258) i la publicació de les Regles de trobar (1289-1291) del gramàtic JOFRE DE FOIXÀ, en les quals distingeix entre “proençal” i “catalanesc” i valora l’ús d’aquest últim, acabaren d’arrodonir el procés de desintegració de la literatura trobadoresca.



Malgrat que la producció dels TROBADORS catalans pertanyi lingüísticament a la literatura provençal, hem d’estudiar-la perquè constitueix la base de la poesia posterior, la que correspon al nostre Segle d’Or, el segle XV (JORDI DE SANT JORDI, AUSIÀS MARCH, ROÍS DE CORELLA ). Unes 2.500 poesies escrites entre els segles XII i XIII, constitueixen el bloc de la lírica provençal, entenent com a tal, aquelles composicions que, malgrat la diferent procedència dels autors (Catalunya, sud de França, nord d’Itàlia), tenien en comú: la llengua, la temàtica (bàsicament amorosa), el concepte de l’amor i la poètica, és a dir, la manera de fer els versos.

Els trobadors L’autor que escrivia versos en llatí rebia el nom de “poeta”. El que ho feia en provençal era el “trobador”, que també solia escriure’n la música, ja que tota la poesia anava destinada a ser cantada i, qui divulgava, cantava i/o acompanyava amb instruments musicals aquestes peces era el “joglar” (és a dir, l’intèrpret). Els TROBADORS podien ser de condició ben diferent: des de grans senyors i reis per als quals l’art de trobar era una manera de passar l’estona o un mitjà de divulgació ideològica (ALFONS I EL CAST o el trobador, GUILLEM DE BERGUEDÀ ), fins a autèntics professionals de la poesia ( CERVERÍ DE GIRONA, RAMON VIDAL DE BESALÚ ).



Les composicions dels TROBADORS s’han conservat — malgrat el seu caràcter oral — gràcies als “cançoners”, antologies que es compilaren a partir del segle XIII i s’ordenaren per autors i gèneres, amb notació musical o sense. Alguns d’aquests quaderns contenen una breu biografia en prosa del trobador (vida) i/o una explicació del perquè dels poemes (razó).

L’amor cortès



És el concepte de l’amor que s’exposa en la literatura trobadoresca, entenent com a “cortesia” la conducta de l’individu que viu a la cort i que, per aquest fet, es converteix en model d’educació, refinament i espiritualitat.

Els trobadors juraven fidelitat amorosa a la a dama, de la mateixa manera que els cavallers juraven fidelitat als seus senyors (Miniatura del LIBER FEUDORUM MAIOR, del segle XII.) Il·lustració



L’amor cortès, en essència, no és res més que el ressò de la rígida estructura de la societat feudal (l’esquema de relació piramidal dominant: senyor - fidelitat - vassall) traslladada al terreny de la literatura (dama - fidelitat - amador). — La dama (domina o midons) objecte del vassallatge del trobador (hom) és sempre casada, i les veus dels acusadors (lausengiers) alerten el marit intolerant (gilós). — El nom de la dama sempre és amagat sota un pseudònim (senhal) que va a l’última estrofa (tornada) de la composició.

La poètica trobadoresca



La lírica trobadoresca se cenyia a unes normes molt estrictes el compliment, o no, de les quals originà la divisió d’estils: a) el trobar leu (lleuger, directe i emotiu) i b) el trobar clus (d’expressió difícil, hermètic i sovint moralitzador). En el trobar clus podem veure dues variants: el clus pròpiament dit, que busca la dificultat en el concepte, i el ric, que la busca en l’ús conscient d’un llenguatge difícil.

 Les preceptives no admetien altra rima que la consonant (l’assonància era anomenada sonança borda), i era símptoma de bon trobar l’alternança de rims masculins (versos acabats en paraula aguda) i rims femenins (versos acabats en paraula plana o esdrúixola). El més petit error en el recompte sil·làbic o en la combinació d’estrofes (cobles) era durament blasmat. Els gèneres estaven codificats segons la temàtica i els conceptes, l’expressió, les formes retòriques externes, etc. Entre els gèneres poètics més rellevants cal citar: — La cançó, gènere propi de l’expressió amorosa trobadoresca on el poeta lloa i idealitza la dama segons la casuística de l’amor cortès. — El sirventès, poesia moralitzadora, d’atac personal o de propaganda ideològica. — El plany, composició destinada a lloar un gran personatge mort.

— La pastorel·la, que explica la trobada i diàleg d’un cavaller o del trobador mateix amb una pastora que vigila el La pastorel·la és una composició poètica dialogada entre un cavaller i una pastora, que accepta o denega els amors del cavaller. Il·lustració

ramat.

— L’alba, que canta el despertar dels amants que s’han de separar després d’haver passat la nit junts. — D’altres gèneres són: el debat poètic, la dansa, la balada, la cançó de croada, el somni, l’escondit, etc.

Preceptives Les lleis que regien el trobar foren molt aviat recollides en volum a fi i efecte de disposar d’una base sòlida quan es tractàs d’elaborar i distingir una composició.

 RAMON VIDAL DE BESALÚ escriví Las Razós de trobar aproximadament l’any 1200. Més que una preceptiva poètica és una gramàtica d’una llengua poètica —l’occitana— per bé que les referències a la poesia siguin freqüents.  UC FAIDIT escriví el tractat Donatz proensals (1243), que conté un diccionari de rimes amb l’equivalència llatina.

 JOFRE DE FOIXÀ redactà una altra gramàtica, les Regles de trobar (1290), amb abundants citacions de TROBADORS a manera d’exemples de les seves notes de versificació i retòrica . Com ja ha estat dit, fou aquest gramàtic qui per primera vegada distingí entre el “proençal” i el “catalanesc”.   Des les Leys d’Amors, del tolosà GUILHEM MOLINIER, se’n coneixen tres redaccions (13281337, 13371343 i 1355); és el tractat més complet perquè recull els diferents aspectes de l’art de trobar: gramàtica, retòrica, estilística i versificació.   Les Leys constitueixen la base de les preceptives medievals posteriors: Llibre de Concordances o Diccionari de rims (1371), de JAUME MARCH  I també el Torcimany (finals del segle XIV),.de LLUÍS D’AVERÇÓ , i el Arte de trovar (1423), del castellà ENRIQUE DE VILLENA.

Els nostres trobadors Els TROBADORS catalans més importants compongueren els seus poemes durant els regnats d’Alfons el Cast i del seu fill Pere el Catòlic; d’aquí que es parli de l”‘època alfonsina” o del “mig segle d’or” de la lírica provençal, segons proposta del filòleg hongarès ISTVÁN FRANK. El mateix rei Alfons escriví algunes peces dins l’estil del trobar leu: una cançó que segueix fidelment els esquemes de l’ amor cortès i un debat poètic entre el rei i l’anomenat “maestre dels trobadors ”, GIRAUT DE BORNELH .



Els primers TROBADORS de nom conegut són BERENGUER DE PALOL i GUERAU DE CABRERA , autor de l’Ensenhamen (aproximadament del 1150), un compendi indiscutible de tot allò que havia de conèixer un joglar. — GUILLEM DE CABESTANY (finals del segle XII), fou més famós per les llegendes que corrien sobre la seva vida que no pas pels seus poemes. — GUILLEM DE BERGUEDÀ (finals del segle XII) és autor de nombrosos sirventesos i d’un excel·lent Planh per la mort de Ponç de Mataplana, a qui abans havia dirigit les més cruels invectives.

— RAMON VIDAL DE BESALÚ , trobador i joglar, és autor d’obres de to molt divers: poesies líriques i narracions llargues en vers, i del tractadet en prosa les Razós de trobar .

— L’autor més important del segle XIII i el darrer dels nostres grans TROBADORS fou GUILLEM DE CERVERA ”, conegut amb el pseudònim de “CERVERÍ DE GIRONA. La seva producció va des de les més senzilles composicions líriques a les més refinades i pròpies del trobar clus. El to moralitzant, l’humor i el sentit comú són els trets bàsics dels seus poemes, una mostra clara, d’altra banda, del que era la literatura trobadoresca. Els JOGLARS eren els encarregats de transmetre les composicions dels trobadors. (Il·lustració del “LLIBRE DE LA MÚSICA” de les CANTIGAS d’ALFONS X EL SAVI, del segle XIII.) Il·lustració

Literatura joglaresca Paral·lelament a aquesta literatura culta en provençal, n'hi hagué una altra de popular (produïda i consumida pel poble), de divulgació oral, en llengua catalana i fins avui perduda. Aquesta literatura era composta i difosa pels “JOGLARS” i tenia una doble finalitat: distreure i informar la gent per places i carrers.



De JOGLARS, n’hi havia de diverses menes, però, els que ens interessen des d’un punt de vista literari són únicament dos: a) els “JOGLARS LÍRICS” Eren més refinats i cultes i acostumaven a ser fidels als textos d’un o diversos (malgrat que el caràcter oral comportàs versions molt diferents d’una mateixa composició); i

TROBADORS

b) els “JOGLARS ÈPICS”. Els quals cantaven o recitaven temes i fets dels personatges famosos (llegendaris o no) de l’Europa occidental. El relat, però, mai no era igual, perquè cada joglar afegia, suprimia o alterava els textos inicials (que no vol dir que ja fossin els sortits directament de la mà de l’autor), segons les seves necessitats i gustos. Entre els JOGLARS èpics, cal fer una divisió segons el tipus de narració recitada:

— Els referendari gestorum antiquorum (narradors de gestes antigues) narraven fets passats que, per la seva importància, encara incidien emotivament en el poble, per al qual els herois esdevenien mites. Si bé no es conserva cap mostra escrita d’aquesta epopeia, en podem tenir una lleugera idea gràcies a les prosificacions que en feren els nostres cronistes. La prosificació consisteix a traslladar els versos a prosa, tot dissimulant-ne les rimes i alterant-ne l’ordre de les paraules . Diversos trets fonètics permeteren FERRAN SOLDEVILA de refer algunes d’aquestes cançons de gesta prosificades a les cròniques de JAUME I, BERNAT DESCLOT i RAMON MUNTANER .

Els JOGLARS que informaven dels fets del moment (RAMON LLULL els anomena “recontadors de noves” o “novelles”) jugaren un paper important en mans de les classes dirigents (justificació d’impostos, guerres, etc.). que, acompanyats d’instruments musicals, recitaven, ballaven, feien jocs de mans o presentaven bèsties ensenyades . La missió d’aquests darrers era purament de diversió i el contingut de les seves peces diferia molt de la seriositat del de les composicions joglaresques. — Hi havia un altre tipus de

JOGLARS

Bibliografia: DD.AA., Literatura catalana (amb textos comentats), Edicions 62 (“Textos per a l’ensenyament”, 1), Barcelona, 1986.- p.p. 7-12.-

NOTES D'AMPLIACIÓ "La meva dama és el meu senyor" Un dels tòpics mes tronats, herència de la visió idealitzada que els romàntics tenien del món medieval, ens presenta el trobador com a model d’enamorat, sempre amatent a cantar cançons amoroses a alguna donzella lànguida, abocada a la finestra del castell. Aquesta imatge no s’adiu, però, a la complexitat dels lligams que el trobador va establir amb la seva dama, els quals reflectien, en el terreny amorós, les relacions de vassallatge pròpies d’aquella societat Al capdavall, l’ amor cortès considera la dama com el senyor (en masculí) del poeta, i aquest es declara el vassall de la dama cantada en les seves composicions.

Un triangle peculiar El trobador se sol considerar com l'autor de composicions versificades escrites en occità , en , un període que s’inicia en el segle XII i arriba fins al principi del XV; aquests TROBADORS escrivien els seus poemes per ser cantats, fet que demanava, a més d’un gran domini de la complexa tècnica formal trobadoresca, un coneixement musical considerable. Sovint eren els mateixos TROBADORS els que cantaven en públic aquestes cançons. Però, quan no ho feien, se n’encarregaven els JOGLARS, que venien a ser uns professionals de l’entreteniment cortesà. Els TROBADORS , tal com s’ha dit, se subordinaven amorosament a una dama, a la qual retien homenatge, com si fos el seu senyor. Aquest era un amor llunyà, lleial, que considerava la dona com un ésser excel·lent. I el trobador, en les seves composicions, suplicava a la senyora la mercè d’atendre els seus requeriments enamorats. El trobador, per tant, quedava al servei de la dama i en depenia espiritualment. El tercer en discòrdia era, naturalment. el marit de la dama, que no tolerava les mostres galanes del trobador i que dificultava les relacions entre els enamorats. El marit era anomenat gilós (gelós) i solia ser ridiculitzat pel poeta. En el següent fragment, de CERVERÍ DE GIRONA, la dama es lamenta de la fila del marit:

Sapigueu quina lletja figura em fa el gelós quan jeu al llit — nornés dir-ho em fa fàstic —: em gira l’esquenassa [...] i després bufa i panteixa sense mesura. Una altra figura marginal típica era la dels envejosos (lausangiers), que s’encarregaven de comunicar al marit els amors del trobador i la dama. La infidelitat amorosa inherent en el triangle fonamental de la literatura trobadoresca, s’ha d’entendre com a reflex del fet que els matrimonis entre les grans famílies feudals rarament eren deixats a la lliure elecció dels contraents, ja que solien ser imposats per interessos de família. Era, per tant, un contracte obligat que la dama havia d’assumir de bon grat o per força. En canvi l'amor cortès era un amor escollit lliurement, l'amant (el trobador) era una porta d’escapada — real o imaginària — de les estretors de la vida matrimonial. Així s’arriba a la conclusió que, en el món cortesà, l’amor autèntic és l’extramatrimonial. En pot ser una mostra’ l’atzarosa vida del cavaller i trobador GUILLEM DE BERGUEDÀ del qual s’explica que:

Llarg temps el mantingueren els seus parents i els seus amics; però després tots l’abandonaren perquè a tots féu banyuts o amb les mullers o amb les filles o amb les germanes. Els generes trobadorescos La poesia trobadoresca es classifica segons característiques temàtiques i formals en diferents grups. Els que es feien servir per manifestar sentiments amorosos eren la cançó (el vehicle propi de l’expressió amorosa), l’alba (descriu el dolor dels enamorats que han de separar-se després de passar la nit junts), la pastorel·la (trobada d’una pastora i un cavaller que la galanteja) i el salut d’amor (carta amorosa en vers). Una mostra de la gràcia de la pastorel·la, la veiem en aquest fragment de CERVERÍ DE GIRONA:

Un jorn, entre Lleida i Bellvís

vaig veure en un jardí ombradís una pastoreta bella besant-se quítia i feliç amb un pastor, ran d’un canyís, per entre l’herba novella. Poc he vist mai cap donzella més gentil, més gràcil que ella.

Representació d’un joglar en una miniatura del segle XIII. La poesia culta medieval era elaborada per un trobador amb la finalitat de ser cantada en públic. Els TROBADORS havien de compondre’n la lletra i la música. Els JOGLARS s’encarregaven de cantar aquells textos a les corts dels grans senyors. (Escena de la Història Nastagio: degli Onesti,.de Il·lustració Sandro Botticelli, inspirada en un conte de Boccaccio.) Il·lustració

GUILLEM DE CABESTANY i la llegenda del cor menjat No gaire cosa se sap de la vida de GUILLEM DE CABESTANY , però bona part de la seva fama prové del fet que se li va atribuir el protagonisme de la llegenda del cor menjat , en què un marit gelós ordenà matar el trobador i

féu-li treure el cor del cos [...] i el féu portar a casa seva [...] i féu rostir el cor i cuinar a pebrada i el féu donar a menjar a la seva muller. Quan la dama el va haver menjat, el marit li va explicar què era aquella deliciosa menja, i li ho va demostrar amb l’ajut del cap tallat del trobador. La dama es desmaià, i en despertar-se va exclamar:

Senyor m’heu donat un menjar tan bo que mai més no en prendré un altre. Acte seguit, va córrer cap al balcó i es llençà daltabaix. Un bon nombre d’incongruències històriques mostren la falsedat d’aquesta llegenda, atribuïda a la persona de Guillem de Cabestany. La seva figura, però, seria emblemàtica de l’amant desafortunat, que mor assassinat per la gelosia del marit, i de la fidelitat de la dama, que l’acompanya en la mort. Aquesta història fabulosa va ser recollida per BOCCACCIO en el Decameró hi ha una evident semblança entre el protagonista de l’obra boccacciana, Guillem Guardastany, i el nom del nostre trobador. Tot i això, segons MARTÍ DE RIQUER, la llegenda del cor menjat és d’origen oriental i s’escampà per Europa des del segle XII. La llegenda del cor menjat il·lustra la venjança del marit, que amb engany fa menjar a la dama el cor del seu enamorat.

CERVERÍ DE GIRONA GUILLEM DE CERVERA o CERVERÍ DE GIRONA — que amb aquests dos noms és conegut — va ser un gran estilista; va dominar amb perfecció la rica lírica provençal, però, al mateix temps, va saber escoltar la veu del poble i, ser això, part de la seva obra mostra influència del cançoner popular. Adonant-se de la bellesa de la cançó tradicional, es va imposar la feina d’imitar-la. És molt coneguda la seva Viadeyra, cançó de carní que es cantava, fent viatge, per distreure’s. En ella, veim la temàtica amorosa del triangle, i l’explícit suggeriment que la Jana de la cançó triï, per als seus jocs amorosos, abans l’amic que no el marit:

No el prengueu el fals marit

Jana delicada No el prengueu el perjur que és un neci ignorant Jana delicada [...] No sigui per vós amat ja que més val aquell que teniu secret Jana delicada Que no jegui amb vós al llit més us hi valdrà l’amic

Jana delicada.

El premi de qualsevol trobador era el favor amorós de la dama. Aquestes relacions havien de tenir lloc secretament per evitar que ho sabessin el marit i els envejosos. (Il·lustració d’una edició del segle XV de les FAULES DE BIDPAI.) Il·lustració

El tema amorós en la poesia de l’època En les abundants mostres de poesia amorosa de l’època es poden marcar dos períodes clau: els i AUSIÀS MARCH.

TROBADORS

La poesia trobadoresca La manifestació poètica més impressionant del segle XIII la constitueix la poesia trobadoresca, dins la qual es troben totalment immersos els nostres autors. S’anomena així la poesia, generalment de temàtica amorosa, que neix a la cort d’Occitània i s’escriu en occità. Aquesta poesia es basava en unes normes comunament acceptades pels autors que la practicaven , anomenats TROBADORS : el trobador cantava a una dama, generalment casada i noble, a la qual no citava pel seu nom, sinó amb un pseudònim o senyal. En les seves composicions el trobador , realment o fictíciament enamorat de la dama, es dirigia a ella com un vassall al seu senyor. Un dels TROBADORS més importants és GUILLEM DE CABESTANY , del qual s’han conservat nou cançons amoroses.

Ausiàs March Al segle XV, els poetes continuen escrivint en occità i basant-se en els tòpics de la poesia trobadoresca per elaborar les seves composicions. En aquestes circumstàncies, l’aparició d’un autor com AUSIÀS MARCH comporta un canvi radical, que es concreta en aquests aspectes:

 La llengua. És el primer poeta que abandona totalment la llengua occitana i escriu en la nostra llengua.

 El tractament del tema amorós. AUSIÀS MARCH deixa de banda els convencionalismes que dominaven el tema amorós fins aquell moment i expressa amb sinceritat els seus sentiments.  La visió de la dona. Si els TROBADORS cantaven a una dona compendi de totes les virtuts, les dones de la poesia d’AUSIÀS MARCH són éssers humans dotats de virtuts i de defectes.

 L’estil. No fa cap concessió a la bellesa formal del poema. Qüestions com l’harmonia del vers, l’elegància de l’expressió o la melodia de la frase, que tant havien preocupat els autors de la poesia trobadoresca, per a ell no tenen cap valor. El seu estil moltes vegades resulta tosc perquè el que li interessa és transmetre el seu estat d’ànim “d’home fora seny”. Però, a pesar que va trencar amb la tradició en molts aspectes, en la seva poesia encara hi ha alguns trets de l’herència cultural dels TROBADORS : — ús ocasional d’occitanismes, — presència d’alguns tòpics, com la distinció de tres tipus d’amor, i — la utilització de senyals per amagar la identitat de la seva amada.

La poesia satírica Al segle XV apareixen una sèrie d’autors que utilitzen la poesia per criticar alguns aspectes de la vida social del seu temps: la manera de ser de les dones, la falsa religiositat dels rics, la forma de vestir dels nobles...

La gaita o sac de gemecs és un instrument de vent que té una part (bordó) la qual fa una sola nota greu i prolongada. L’altra part anomenada «punter» o «xirimia» fa la melodia. Tots dos funcionen alhora gràcies al sac ple d’aire que fa Els instruments de percussió són presents en moltes pressió. músiques de dansa, per afermar i diferenciar els diversos Il·lustració ritmes que les componen. Il·lustració

Aquests autors es caracteritzen per l’ús d’una llengua acostada als usos del poble i per la constant utilització de recursos com la ironia, els dobles sentits, etc. El representant més destacat d’aquesta tendència és JAUME ROIG. Aquest autor va escriure una extensa novel·la en vers, anomenada Espill o Llibre de les dones, en la qual fa una crítica despietada al gènere femení.

Bibliografia: DD.AA., Llengua i Literatura, Grup Promotor / Santillana, Barcelona, 1995.- p.p. 175-176.-

RIQUER, Martí de, Los trovadores (Historia literaria y textos), Editorial Planeta ("Ensayos/Planeta de Lingüística y Crítica literaria", 34, 35 i 36), Barcelona, 1975.- (3 toms).-

PROPOSTES DE TREBALL 1. Què s’entén per poesia trobadoresca? 2. Comenta les característiques més destacades de la poesia d’AUSIÀS MARCH. 3. Com s’anomena el tipus de poesia que practicava JAUME ROIG?

Ara que veig que hem arribat als dies llargs (Versió actualitzada) Ara que veig que hem arribat als dies llargs, que les flors s’alineen sobre els troncs i sento els cants i les refilades dels ocells pels bardissars que ha tingut ombrius el fred; però ara pels alts cims, entre les flors i els brancalls prims s’alegra cada un al seu ús.

(Text original) Ar vey qu’em vengut als joms locns, que.il flors s’arenguo sobr’els troncx, et aug d'auzelhs chans e refrims pels playssatz qu’a tengutz embroncx lo fregz, mas eras pels soms sims, entre las flors e.Is brodelhs prims, s’alegra quascus a son for. Mas ieu m’esjauzisc e.m demor per un joy d'amor q’ai al cor, don m’es dous deziriers techitz; que meins que serps de sycomor m’en desiong per us vars fraiditz, anz m’es totz autres joys oblitz vas l’amor don paucs bes ajust. Anc pus n’Adam culhic del fust lo fruig don tug em en tabust tam bella no.n aspiret Crist: bel cors benestan, car e just, blanc e lis plus qu’us almatist, tant es ylh belha qu’ieu suy trist, quar de me no.Ih pren mais de sonh. Et am tant que menhs n‘a mortz trops, e tem que.l jons mi sia props, qu’Amors m’es cara et ye.l suy vils; e ges aissi no m'agra ops, que.l fuecs que m’art es tals que Nils no.l tudaria pus q’us fils delguatz sostendria una tor.

Però jo m’alegro i em recreo per un goig d ‘amor que tinc al cor, d‘on m’ha crescut un gran desig, de forma que menys que la serp del sicòmor 1 no m ‘allunyo per culpa d‘uns perversos inconstants ans2 tot altre goig se m’oblida davant l‘amor d‘on poc profit trec. Des que Adam collí de l’arbre el fruit del qual tots n‘estem atordits, tan bella no n’inspirà Crist: bell cos benestant, preciós i proporcionat, blanc i fi més que l’ametista 3; tant és ella bella que jo en sóc trist perquè de mi ella no passa ànsia. I amo tant que per menys n‘han mort molts i tinc por que el meu dia m’estigui prop, que m’estimo Amor i jo li sóc odiós; i això no em convé gens, que el foc que em crema és tal que el Nil no l’extingiria més que un fil prim sostindria una torre.

GUILLEM DE CABESTANY 1. sicòmor: mena d’arbre. 2. ans: sinó que. 3. ametista: pedra preciosa.

4. Resum en síntesi el contingut de les estrofes en què es divideix el poema anterior. Quin sentiment mostra el poeta en cada estrofa? Dins quin estil de gènere de la poesia trobadoresca el classificaries? Conta una història sincera o fa un efecte artificiós? 5. En quina llengua està escrit el poema? Per què l'autor escrivia en aquesta llengua?

LA LÍRICA MEDIEVAL. REPÀS A) Característiques generals de la literatura Època esplendorosa i rica per a la cultura catalana. Hem de distingir dos moments fonamentals: primer, durant el segle XII, les capes cultes de la societat feudal catalana produeixen i consumeixen una literatura en llatí i una poesia lírica en provençal. Després, devers la segona meitat del segle XIII, l’accés d’una nova classe social, la burgesia, originà la necessitat d'usar una llengua intel·ligible que arribàs a tothom i no sols a una minoria. Així, la prosa catalana — si prescindim del que consideram els primitius primers textos — comença el segle XIII amb en RAMON LLULL, que fou el primer escriptor que usà la llengua catalana per escriure els seus tractats filosòfico-literaris. La seqüència d'evolució, per tant, entre els estadis de la llegua i la seva escriptura romandria aproximadament així:

SEGLE

LLENGUA ORAL

S. XII

CATALÀ

S. XIII

CATALÀ

GÈNERE LITERARI/ LLENGUA EN QUÈ S'ESCRIU NARRATIVA NARRATIVA

= LLATÍ

= LLATÍ /

CATALÀ

LÍRICA =

PROVENÇAL

LÍRICA =

PROVENÇAL

B) Característiques de la Lírica Medieval La lírica trobadoresca està formada per més de 2.500 poesies dels segles XII i XIII, escrites per poetes de diversa procedència (occitans, catalans, italians...) però que usen una llengua comuna, un estil i una temàtica iguals.

— llengua comuna = provençal — temàtica = l’amor cortès (Veure pàgina 14) — estil = "trobadoresc"

D) L’estil trobadoresc La poètica trobadoresca és estricta pel que fa a la seva normativa, basada en el nombre de síl·labes del vers i en la rima, no permetent-se cap llicència o infracció. Aquestes composicions s’agrupen en estrofes anomenades COBLES que han de tenir el mateix nombre de versos. La darrera estrofa, la tornada, és més breu que les cobles anteriors. Segons el tema de la composició distingim: la cançó, l’alba, la pastorel·la i el salut d’amor. (vegeu fotocòpies).

E) Els autors a saber  GUILLEM DE CABESTANY {Veure pàgina 20}  GUILLEM DE CERVERA (“Cerverí de Girona”) {Veure pàgina 21}

F) Glossari de termes AMOR CORTÈS

GILÓS

Es fa ressò de la rígida estructura de la societat feudal (l’esquema

Les violes da gamba toquen juntes tota la família i sonen delesrelació dominant: senyor - fidelitat - vassall) traslladada al suaus, aguantades entre cames depiramidal la gent refinada. terrenyIl·lustració de la literatura (dama - fidelitat - amador). La viella de roda és un instrument de corda, tecla i roda que, quan gira per acció d’una maneta, fa «roncar» els Gelós, nom que rep el marit de la«bordons», Midonssonar dins la casuística dela «tromopta». les «cantarelles» i saltar Il·lustració l'amor cortès.

HOM

Trobador. Figura de l'amador que espera rebre els favors de la Midons, dins casuística de l'amor cortès

JOGLARS

Actors medievals que anaven per les corts, els castells, les festes públiques... cantant cançons, ballant i fent jocs.

LAUSENGIERS

Les veus dels acusadors. Nom que rep el personatge de l'intrigant dins la casuística de l'amor cortès, qui alerta el marit intolerant o gilós.

MIDONS

La dama (domina o midons) objecte del vassallatge del trobador és sempre casada. El nom de la dama sempre és amagat sota un pseudònim o senhal.

SENHAL (SENYAL)

Nom amagat com a pseudònim discret dins casuística de l'amor cortès que va a l’última estrofa (tornada) de la composició.

TROBADORS

Poetes lírics en llengua provençal que a partir de la segona meitat del segle XI van dur a terme una gran producció literària vinculada al món cortesà. El terme deriva del verb “trobar”, compondre versos. Al llarg dels segles XII i XIII hi ha uns 350 TROBADORS d’obra coneguda.

VASSALLATGE

Vincle feudal que establia una relació de serveis entre el senyor i el seu vassall o súbdit. Aquest jurava fidelitat al senyor, amb el compromís de servir-lo a canvi de rebre’n protecció. En la lírica trobadoresca, es traslladen aquestes relacions al terreny amorós i el trobador esdevé el vassall de la dama, a la qual jura fidelitat i de la qual espera, en recompensa, el seu reconeixement.

ANTOLOGIA DE POESIA TROBADORESCA Trobadors i joglars Si retrocedíssim vuit-cents anys endarrera viuríem, és clar, un ambient molt diferent del d’ara. Ens trobaríem en plena Edat Mitjana, regida pel sistema feudal fet de senyors i de vassalls. Assistiríem, també, a la consolidació de nacions, cultures i llengües filles del llatí, com l’italià, l’occità, el català, el francès, el castellà, el portuguès, etc. (Algunes d’aquestes nacions, uns quants segles més tard, dominarien, ocuparien amb les armes i imposarien per la força, la seva llengua i les seves lleis a nacions i llengües veïnes i germanes, com va fer, ben aviat, el francès amb l’occità o, més tard, el castellà amb el català.) No veuríem cotxes, ni avions, ni fàbriques, ni pol·lució, ni ràdio, ni televisió, ni cinema, ni diaris, ni llibres... Pels carrers hi veuríem comerciants, cavallers, gent humil, menestrals, artesans, pagesos... Als castells, reis, comtes, marquesos, cavallers, dames...

TROBADORS

i JOGLARS.

Els TROBADORS eren excel·lents poetes i músics que escrivien, preferentment sobre l'amor i els fets d’armes del seu temps i ho feien en llengua occitana perquè eren d’Occitània, nació que forma part de l’actual Estat francès. Van ser els primers d’escriure en llengua vulgar —és a dir, la que parlava el poble, perquè la llengua «oficial» aleshores era el llatí —, una literatura d’alta qualitat artística que va influir molt sobre tota l’Europa occidental. El nombre de TROBADORS és d’uns tres-cents cinquanta, dels quals ens han arribat 2.542 composicions, de 256 de les quals es conserva la melodia. Els TROBADORS occitans van ser molt escoltats i imitats a Catalunya, fins al punt que autors catalans són noms centrals de la literatura trobadoresca, com GUILLEM DE BERGUEDÀ , GUILLEM DE CABESTANY , CERVERÍ DE GIRONA o BERENGUER DE PALOU... Els TROBADORS catalans escrivien els seus versos en occità. La decadència de la poesia trobadoresca començà amb l’ocupació d’Occitània per Franca, després que els croats francesos venceren i anihilaren, el 13 de setembre de 1213, a Muret, l’exèrcit catalano-occità comandat per Pere I de Catalunya-Aragó, que hi morí, pare de Jaume I. Es va perdre així la possibilitat de fer un gran estat catalano-occità. Els JOGLARS eren cantants, recitadors, ballarins i músics que els TROBADORS , normalment, llogaven perquè divulguassin els seus versos i cançons. La impremta encara no s’havia inventat, només sabien de lletra els frares i alguns rics i, per tant, aquesta era l’única manera de difondre els versos dels TROBADORS . Avui, sortosament, podem divulgar l’obra dels poetes vells i nous, mitjançant els llibres, però, també, com els JOGLARS, per via oral.

Les cançons dels trobadors L’art de fer versos i cançons fou un complement cultural molt important per al cavaller medieval d’Occitània i de Catalunya. El trobador era un poeta-músic que, lluny d’improvisar, aprenia molt a fons les tècniques de composició dins un cicle d’estudis que anomenaven quadrivium. Interpretava ell mateix les seves cançons o bé ho feien els ministrers, músics especialistes en instruments de corda i de vent, que estaven al seu servei i al de la cort. Els ministrers vivien, per tant, al castell amb el trobador. Però hi havia, també, uns altres músics, ambulants, que anaven pels castells interpretant allò que sabien d’altres llocs i d’altres TROBADORS . Aquests eren, a més a més de músics, cantants, recitadors, acròbates, prestidigitadors, comediants... S’anomenaven JOGLARS i eren malvistos per l’Església perquè atreien l’atenció del poble amb el seu repertori sensual i mundà. Per això molts instruments dels JOGLARS foren considerats diabòlics.

Tant els ministrers com els

JOGLARS

tocaven de

Les violes da bracio sonen més fort i són molt aptes per tocar les danses i la música popular; més tard es formarà la familia moderna dels violins. Il·lustració

memòria i foren excel·lents improvisadors. Per això no es preocupaven gaire d’escriure el que tocaven i, malauradament, coneixem ben poques melodies de les que ells ornamentaven i adaptaven al nombre de m úsics i a la varietat d’instruments de què disposaven. Els TROBADORS varen representar, dins un marc èpic medieval de cavalleria i societat feudal, una nova manera de viure refinada, elegant, culte, subtil.

Els textos i els seus autors ANÒNIM (Finals del segle XII) A l’entrada del temps clar, eia! per jòia recomençar, eia! e per gelós irritar, eia! vòl la regina mostrar qu’el’es si amorosa. A la via, a la via, gelós! Laissatz nos. laissatz nos balar entre nos. entre nos! Ela a fait pertot mandar, eia! non sia jusca la mar, eia! piucèla ni bachalar, eia! que tuit non vengan dançar en la dança joiosa. Lo reis i ven d’autra par, eia! per la dança destorbar, eia! que el es en cremetar, eia! que om non li vuelh’ emblar la regina avrilhosa. Mas per neient lo vòl far, eia! qu’ela n·a suenh de vielhard, eia! mas d’un leugier bachalar, eia! qui ben sapcha solaçar la domna saborosa. Qui donc la vesés dançar, eia! e son gent còrs deportar, eia! ben pògra dir de vertat, eia! qu’el mond non aja sa par la regina joiosa.

A l’entrada del temps clar — eia!, a la joia hem de tornar —eia!, i els gelosos irritar — eia! Prou la reina ens mostrarà que ella és ben amorosa.

(a) (a) (a) (a) (b)

Ai gelosos, feu via, marxeu, no vingueu, no vingueu, i deixeu-nos ballar arreu arreu. Ella ha fet pertot manar — eia!, que no hi hagi d‘aqui al mar — eia!, noi a noia, que dansar — eia! no vulgui, sense parar una dansa joiosa. També el rei hi pensa anar — eia! vol la dansa destorbar — eia! car té por que hom li prendrà — eia! la qui de l’abril serà la reina més airosa.

(tornada)

(a) (a) (a) (a) (b) (a) (a) (a) (a) (b)

Però el rei s’esforça en va — eia! que ella no el vol, l’ancià — eia! sinó l’àgil jovençà — eia!, que la sabrà solaçar, que és dama obsequiosa.

(a) (a) (a) (a) (b)

Qui, doncs, la veurà dansar — eia! i el cos gentil deportar — eia!, ben cert que podrà jurar — eia! que cap altra al món no hi ha com la reina joiosa.

(a) (a) (a) (a) (b)

Observau l’estructura rimàtica de l’estrofa — molt simple i reiterativa —, talment un patró que s’hagi perpetuat fins la música popular actual. I és que tot, en matèria d’expressió d’aquesta mena de lírica musical, sembla inventat des de temps immemorials.

BERENGUER DE PALOU Vida4 BERENGUER DE PALOU (Palou, Elna, Rosselló segle XII) fou un trobador català relacionat amb la petita noblesa de l’Empordà i del Rosselló. Sembla que va ser un gran músic; la seva poesia, en canvi, pertany a una molt acceptable segona fila5.

Berenguiers de Palasòl si fo de Catalonha, del comtat de Rossilhon. Paubres cavaliers fo, mas adrechs ez ensenhats e bons d’armas. E trobèt ben chancons, e cantava de N’Ermessend d’Avinhon, molhèr de N’Arnaud d’Avinhon, que fo filhs de Na Maria de Pèiralada. BERENGUER DE PALOU fou de Catalunya, del comtat de Rosselló. Fou un cavaller pobre, però deseixit, instruït i bo per a les armes. Féu bones cançons, i cantava N’Ermessenda d‘Avinyó, muller de N’Arnau d ‘Avinyó que fou fill de Na Maria de Peralada.

Tan m’abelís jòis ez amors e chants Tan m’abelís jòis ez amors e chants ez alegrier, depòrt e cortesia, qu’el mond non a ricor ni manentia dont mielhs d’aiçò·m tengués per benanants; doncs, sai ieu ben que midons ten las claus de tots los bens qu’ieu atén ni esper, e ren d’aiçò sens lieis non puesc aver.

Tan plaent m’és l’amor, la joia, el cant, el bon deport, l’alegre cortesia, que cap cabal que el món m’oferiria no fóra prou per fer-me’n acceptant. Que midons té les claus de tots els béns que ara esperanço i sempre esperaré. Només per ella, haver-los jo podré. El seu valor, el seu humil semblant, sa dolça veu, sa bella galania, me’n fan sentir tostemps la senyoria, cap altra dama no m’empara tant. I si el seu cor no m’escoltava gens, que amb pietat prop d’ella no em reté, amb altre envit Amor no em fa plaer. ........................................... Sabeu per què no em torbo ni un instant d’amar-vos tant, ma bella, dolça aimia? Perquè de cert, jo sé que si us havia, mai no em seríeu falsa ni enganyant. M’estimo més — ai quins desigs ardents — que vós pugueu ser meva, que, potser besant-me, un altre em faci presoner.

Sa grand valors e sos humils semblants son gent parlar e sa bèla paria m’an fait ancsen voler sa senhoria plus que d’autra qu’ieu vis pueis ni d’abans; e si·l sieu còrs amorós e suaus en sa mercé no m denha retener, ja d’als Amors no·m pòt far mon plaser.

........................................... Sabètz per que no m vir ni no·m balanç de vos amar, ma bèla douça amia? Car ja no·m cal dobtar, si ie·us avia, que mesclessetz falsia ni engans; per qu’ieu am mais, car sol albirar n’aus, que vos poscatz a nos òps escaser qu’autra baisar, embraçar ni tener.

Que. si cenyint-me amb braços ja clements, talment semblés que un sol voler ens sosté, on seria el meu goig, jo poc ho sé.

Doncs, s’ieu ja·m vei dins vòstres braç enclaus si qu’ambedui nos semblem d’un voler, meravilh me ont poria·l jòi caber.

Observau la utilització dels tòpics del codi de l’Amor cortès, l’artificiositat sentimental, el joc verbal pel pur joc verbal: és una poesia de regles estrictes, no hi ha espai per l’emotivitat sincera del poeta.

RAIMBAUD DE VACAIRÀS (Vacairàs, Valclusa -Occitània-, segles XII-XIII) 4

Recordau que la vida era una mena d’ntiga biografia dels TROBADORS, inclosa en alguns cançoners.

Vid. BADIA, Lola, Poesia trobadoresca, Edicions 62, Barcelona, 1982.-

Trobador d’estil fàcil i elegant que fou molt conegut i imitat a Catalunya fins al segle XV. L’estampida6 «Calenda maia» va ser escrita sobre una melodia que tocaven dos JOGLARS francesos. La «Raison» és una introducció que escrivien els TROBADORS en alguns poemes.

Calenda maia Raison Ben avètz ausit de Rambaud qui el fo ni d’ont, e com el fo fait cavalièr del marqués de Móntferrat, e com el s’entendia en ma domna Biatritz, e vivia jausent per la sua amor. E·z aujatz com el ac un pauc de temps grand tristessa (...) En aquest temps venguèron dos joglars de França en la cort del marqués. (...) E·l marqués saubia ben l’acaison e dis a sa seror: “Ma domna Biatritz, per amor de mi e de totas aquestas gents, vuèlh que vos denhatz pregar Rambaud qu’el, per la vòstra amor e per la vòstra gràcia, se degués alegrar, e chantar, e estar alègre, si com el fasia denant”. E ma domna Biatritz fo tan cortesa e de bona mercé qu’ela lo preguèt e·l confortèt qu’el se degués per la sua amor ralegrar e qu’el fesés de nòu una chançon. D’ont, Rambauds, per aquesta raison que vos avètz ausit, fetz l’estampida, e ditz aissí:

Calenda maia ni fuèlhs de faia ni chants d’auzèl ni flors de glaia non es que·m plaia, pros domna gaia, trò qu’un isnèl messatgièr aia del vòstre bèl còrs qui·m retraia plaser novèl qu’Amors m’atraia e jaia, e·m traia vas vos domna veraia, e chaia de plaia ·l gelós ans que·m n’estraia. Ma bèla aimia, per Dieu non sia que ja·l gelós de mon dam ria, que carvendria sa gelosia si aitals dos amants partia; qu’ieu ja joiós mais non seria, ni jòi sens vos pro no·m tenria; tal via faria qu’om ja mais no m veiria; cel dia morria, domna pros, qu’ie us perdria. ............................................................... Domna grasida, quecs laus’e crida vòstra valor qu’es abelida, e qui·us oblida pauc li val vida, per qu’ie·us asor, domn’eissernida; car per gençor vos ai chausida e per melhor, de prètz complida, blandida, servida gencés qu’Erècs Enida. Bastida, finida, n’Englés

ai l’estampida. Acabau de sentir qui fou, Rambaud, i d’on, i com fou fet cavaller pel marquès de Montferrat, i com estimava madona Biatritz i vivia content de la seva amor. I ara escoltau com tingué gran tristesa una temporada. (...) I per aquest temps vengueren dos JOGLARS de França a la cort del marquès (...) I el marquès en sabia perfectament la raó i digué a la seva germana: «Madona Biatritz, per amor de mi i de tota aquesta gent, vull que us digneu pregar Rambaud que, per la vostra amor i per la vostra gràcia, torni a alegrar-se, a cantar, i a estar alegre tal com feia abans». I madona Biatritz fou tan gentil i de tan bona disposició que va pregar-lo i el convencé perquè, per la seva amor, tornés a alegrar-se i tornés a fer una cançó. Per això, Rambaud, per aquesta raó que acabeu d’escoltar, féu l’estampida, i diu així: Ni el començament del mes de maig, ni la fulla [renovada] del faig ni el cant de l’ocell ni la florida del gladiol, noble i alegre dama, no em plauran fins que arribi un ràpid missatger de la vostra bella persona que em porti un nou plaer, [fins] que l’Amor m’acosti al goig i m’atansi a vós, dama lleial; i caigui [ferit] de nafra el gelós abans que hi renunciï: Bella estimada meva, per Déu, que el gelós no rigui del meu mal, que faria pagar cara la seva gelosia si aconseguia descompartir dos amants aitals; jo ja no tornaria a estar joiós, i cap goig sense vós no m’abelliria; faria talment que ningú em veuria mai més; el dia que us perdés, noble dama, moriria .................................................................. Amable dama, tothom lloa i proclama el vostre valor, que és reconegut, i a aquell que us oblida de poc li serveix la vida, per això us adoro, dama subtil, perquè us he escollit com la més gentil i la millor, complida de valor, [i us he] obsequiat i servit més gentilment que Erec a Enida. N’Englés, he bastit i acabat l’estampida.

RAIMOND DE MIRAVAL (...1191-1229...)

Estampida: Gènere poètic trobadoresc de caràcter essencialment musical. Tonada d’una dansa instrumental.

La seva vida comença dient: «Fou un cavaller pobre del Carcassès; no tenia més que la quarta part del castell de Miraval.» En la seva poesia va prendre una posició clara en contra de l’hermetisme i a favor de la claredat en la manera d’escriure els versos. La raison i la cançó seleccionades fan referència a la derrota de Muret (1213) i el rei és en Pere I de Catalunya-Aragó. Finalment la seva vida diu que «acabà els seus dies a Lleida, a santa Clara de les dames del Císter». Raison Quand lo coms de Tolosa fo deseretats per la Glèisa e per los francés, ez ac perduda Argença e Bèlcaire, e li francés agron Saint-Gili ez Albigés, e Carcassés, e Beserés fon destruits, e·l vescoms de Besiers èra mòrts, e tota la bona gents d’aquelas encontradas foron mòrta e fugida a Tolosa, Miravais èra ab lo comte de Tolosa. (...)

Quan el comte de Tolosa fou desposseït per l’Església i pels francesos i hagué perdut Argença i Bèlcaire i els francesos hagueren ocupat Sant-Gèli i l’Albigès, el Carcassès i el Besierès foren destruïts i era mort el vescomte de Besiers i morta o fugitiva cap a Tolosa la bona gent de totes aquelles contrades, Miraval era amb el comte de Tolosa. (...)

Ez avenc-se que·l reis d’Aragón venc a Tolosa, per parlar al comte e per veser sas serors, madona Elienor e madona Sancha; (...) e promés al comte qu’el li recobraria Bèlcaire e Carcassona, ez a·N Miraval lo sieu castèl; e que faria si que la bona gents cobrarian lo jòi qu’avian perdut.

I s’esdevingué que el rei d’Aragó anà a Tolosa per parlar amb el comte i per veure les seves germanes, madona Elionor i madona Sança; (. . .) i prometé al comte que ell li faria recuperar Bèlcaire i Carcassona, i a En Miraval el seu castell, i que faria de tal manera que les bones gents recuperarien l'alegria que havien perdut.

En Miravais, per jòi qu’el ac de la promession que·l reis fetz al comte ez a lui de rendre çò qu’avian perdut, (...) fetz aquesta cançon que ditz:

En Miraval, per la joia que tingué de la promesa que el rei féu al comte i a ell de tornar-los el que havien perdut /...J féu aquesta cançó que diu:

Bèl m’es qutieu chant e coindei pos l'aur’es douç’ e·l temps gais, e per vergiers e per plais aug lo retint e·l gabei que fan l'auzelhet menut entre·l verd, e·l blanc, e·l vaire; adoncs se deuria atraire cel que vòl qu’Amors l’ajud vas chaptenença de drut. ............................... Chançons, vai-me dir al Rei cui jòis guid’ e vest e pais, qu’en lui non a ren biais, qu’aital com ieu vuelh lo vei; ab que còbre Montagut e Carcasson’e·l repaire; pueis èr de prètz emperaire e dobtaran son escut çai francés e lai masmut.

Bella cosa és de cantar quan riu l’aura matinal i al verger primaveral sento el bruit i el refilar de tant d’ocellam menut que vola per la verdura.

Domna, adès m’avetz valgut tan que per vos sui chantaire; e non cuiei chançon faire trò·l fèu vos agués rendut de Miraval qu’ai perdut. Mas lo Reis m’a convengut que·l cobrarai ans de gaire, e mos Audiards, Bèlcaire: pueis poiràn domnas e drut tornar el jòi qu’an perdut. E quand ac facha la chancon, el la tramés al rei, en Aragon. Per que·l reis venc ab mil cavaliers a servici del comte de Tolosa, per la promession qu’el avia facha de recobrar la tèrra que·l coms avia perduda. Dont lo reis fo mòrts pels francés denant Murèl, ab tots los mil cavaliers qu’avia ab se, que nuis non escapèt.

Doncs ha de tenir fretura

de captenir-se com drut el qui vol d’amor l’ajut. ............................... Cançó, vés al rei preclar, el qui sobre tots preval car és noble i liberal, per dir-li que excels serà si recobra Montagut que hem perdut contra dretura i a Carcassona es detura. Com temerà son escut l’alarb i el francès astut! Dama, jo us faig servitud de cantaire, i n’he ventura, bé que ans no farem captura, de Miraval, que he perdut, creia ser de cancons mut. Mes el rei m’ha convençut que cobrar-lo no descura i encar de Belicaire ho jura, Audiart. Havent vençut, gaudirem tant goig perdut. I quan hagué tingut feta la cançó la trameté al rei, a Aragó. Per això el rei vingué amb mil cavallers en servei del comte de Tolosa, per la promesa que havia fet de recobrar la terra que el comte havia perdut. A conseqüència d’això el rei fou mort pels francesos davant Muret, amb tots els mil cavallers que tenia amb ell, que cap no se n’escapà.

El rebec procedeix de l’brab «Rebab», pera la tapa és de fusta en lloc de pell Més tad, el s. XIV, apareix una família d’instruments méss refinats «rubechette», «rubeba» i «rubecone». Il·lustració

L’orgue portatiu o també anomenat «orgue de coll», perquè sovint es penjava per tocar a les processons. Il·lustració

MARCABRUN (Gascunya?...1 130-1 149...) Trobador d’orígens humils que fou joglar abans de ser trobador. Molt moralista, s’expressà en un llenguatge contundent, cru, sarcàstic i de difícil interpretació a voltes. Vida I Marcabrun fou de Gascunya, fill d’una pobra dona que s’anomenà Marcabruna, com digué ell mateix cantant:

Marcabruns si fo de Gasconha, filhs d’una paubra femna qu’ac nom Marcabruna, si com el dis en son chantar:

Marcabrú, de Marcabruna és el fill, nat en tal lluna que coneix que Amor és runa. Escolteu! No volgué amor ni sols d’una i a totes pagà amb menyspreu.

Marcabruns, filhs Marcabruna, fo engenrats en tal luna qu’el sap d’Amor com degruna, Escoutatz! quez anc non amèt neguna ni d’autra non fo amats.

Fou un dels primers trobadors de què hi ha record. Va fer vers aïrats i aïrats sirventesos, i bescantà les dones i l’amor.

Trobaire fo dels premiers qu’om se recòrd. De caitivets vèrs e de caitivets sirventés fetz, e dis mal de las femnas e d’amor.

Dirai vos sense dobtança Dirai vos senes dobtança d’aquest vèrs la començança; li mot fan de ver semblança; Escoutatz! qui vès Proesa balança semblança fai de malvats.

Qui per sen de femna renha drechs es que mals li n’avenha; si com la Letra·ns ensenha; Escoutatz! malaventura us en venha si tuch non vos en gardatz!

Jovents falh e franh e brisa, ez Amors es d’aital guisa de tots censals a cens prisa, Escoutatz! chascuns en pren sa devisa, ja pueis non serà coitats.

Marcabruns, filhs Marcabruna, fo engenrats en tal luna qu’el sap d’Amor com degruna, Escoutatz! quez anc non amèt neguna

Amors vai com la beluja que coa·l fuèc en la suja, ard lo fust e la festuja, Escoutatz! e non sap vas qual part fuja cel qui del fuèc es gastats. Dirai vos d’Amor com sinha deçai garda, delai guinha, çai baisa, delai rechinha, Escoutatz! plus serà drecha que linha quand ieu serai sos privats. ............................... Amors a usatge d’èga que totjorn vòl qu’om la sèga, e ditz que no·l darà trèga Escoutatz! mas que pueg de lèg’ en lèga sia dejuns o disnats. Cujatz vos qu’ieu non conosca d’Amor s’es òrba o losca? Sos dichs aplan’ ez entosca Escoutatz! plus suau ponh qu’una mosca mas plus grèu n’es om sanats.

ni d’autra non fo amats.

Us diré sense triganca que els mots fan del ver semblança. Començo: feu confiança. — Escolteu! — Qui al Valor mai no s’atansa sembla ben malvat arreu. El jove, el neguit l’emmena, i l’Amor és de tal mena que de tots cobra la pena. — Escolteu! — Tothom paga sense esmena perquè el cens ja porta el preu. L’Amor fa com la guspira

que dins el sutge es retira: Ix sobtós i encén la pira. — Escolteu! — Poc sap si fuig o si gira aquell qui del foc és reu. Us diré l’Amor com juga: fa l’ullet, besa, remuga, guaita en guisa malastruga. — Escolteu! — No haurà pas sort benastruga si mai arribo al seu feu. ......................................... Com euga que va a la seva, fa camí i no dóna treva, l’Amor la salut us lleva. — Escolteu! — Tant si és pluja com si neva, sempre heu de seguir-la a peu. Penseu que saber em mareja si Amor és cega o guerxeja? Dels mots polits fa barreja. — Escolteu! — Com un mosquit fibloneja, però poc us guarireu. Qui a fembra mai s’aventura haurà mala desventura com ja ens ho diu l’Escriptura. — Escolteu! — Que us vingui malaventura si d’elles no us allunyeu. Marcabrú, de Marcabruna és el fill, nat en tal lluna que coneix que Amor és runa. — Escolteu! — No volgué amor ni sols d’una i a totes pagà amb menyspreu.

La trompeta marina prové d’un temps en què als convents «marians» estava prohibit tocar les trompetes, i aquest instrument les suplia gràcies a la sonoritat atrompetada que produeix per mitjà del «cavallet». Il·lustració

Les flautes de bec existeixen ja en els temps més antics, però és en el Renaixement que formen una família i toquen totes juntes. Il·lustració

Vida II Marcabruns si fo gitats a la pòrta d’un ric ome, ni anc non saup om qu’il fo ni d’ont. E N’Aldrics del Vilar fetz-lo noirir. Après estèt tant ab un trobador qu’avia nom Cercamond qu’el comencèt a trobar. Ez adoncs el avia nom Panperdut; mas d’aquí enant ac nom Marcabrun. Ez en aquel temps non apelava om chançon, mas tot quant om chantava èran vèrs. E fo mout cridats ez ausits pel mond, e dobtats per sa lenga; car el fo tan

maldisents que, a la fin lo desfeiron li castelan de Guiana, de cui aviá dich mout grand mal. Marcabrun fou abandonat a la porta d’un home ric, i ningú no sabé mai qui era ni d’on venia. I N’AIdric del Vilar el féu criar. Després estigué amb un trobador que s’anomenava Cercamond fins que ell mateix va començar a trobar. Aleshores s’anomenava Panperdut, però en endavant s’anomenà Marcabrun. En aquell temps no es parlava de chançons, sinó que tot el que es cantava eren vers. I tingué molta anomenada i gran audiència pertot, i fou molt temut per la seva llengua, ja que fou tan insolent que, a la fi, el mataren els castellans de Guiana, dels quals havia dit grans penjaments.

Bibliografia: ALVAR, Carlos, Poesía de trovadores, Trovères y Winnesinger (De principios del siglo XII a fines del siglo XIII), Alianza Editorial (“Alianza Tres”, 66), Madrid, 1981.- Antologia i estudi a càrrec de... FONOLL, Celdoni & TURBA MUSICI, Versos i cançons de trobadors, Obra Social de la Caixa de Pensions (“La Caixa a les Escoles”/ Curs 1983-84), Barcelona, s.d.HUCHET,

Jean-Charles, Les “Trobairitz” o la veu crítica, dins “Daina” (València), p.p. 35-69.-

núm. 1 (juny 1986),

MARFANY, Joan-Lluís, Poesia catalana medieval, Edicions 62 (“Antologia catalana”, 24), Barcelona, 1966.PINYOL, Teresa, Poesia dels segles XII i XIII, Edicions 62/Orbis (”Història de la Literatura Catalana”, 26), Barcelona, 1984.RIQUER, Martí de, Los trovadores (Historia literaria y textos), Editorial Planeta ("Ensayos/Planeta de Lingüística y Crítica literaria", 34, 35 i 36), Barcelona, 1975.- (3 toms).-

Els cromons formen una antiga família d’instruments proveïts d’una llengüeta doble tapada amb una càpsula, i amb un tub llarg i corbat a l’extrem.

Il·lustració

NOCIONS DE MÈTRICA El vers. El vers, com a tècnica d’utilització del llenguatge humà, és una unitat ordenada feta amb un grup d’unitats menors d’articulació. Aquestes unitats menors d’articulació són les síl·labes. Perquè el vers pugui ser mesurable no cal que tots els versos d’un text hagin de tenir el mateix nombre de síl·labes, el que cal és poder establir un esquema regular. En català, el recompte de síl·labes dels versos comença amb la primera del vers i acaba amb la

darrera accentuada.

Hiat, elisió, sinalefa.  HIAT és el fenomen que es produeix quan en un vers entren en contacte vocals de diferent so, per la seva posició en principi i fi de paraula, i, als efectes de mantenir la regularitat sil·làbica del vers en relació amb els altres, formen dues síl·labes amb vocals contigües i així han de ser tengudes en compte per a l’elocució del vers.

Qui és aquell qui en amor contemple, com jo, qui sent sos delits on abasten? (AUSIÀS MARCH)  ELISIÓ fenomen segons el qual, quan en un vers entren en contacte vocals del mateix so, pronunciam aquest so una sola vegada; altrament dit, compten com a una única síl·laba i en desapareix un.

Qui són aquells qui dolça amargor tasten. (AUSIÀS MARCH)  SINALEFA fenomen que té lloc quan dos sons vocàlics diferents els pronunciam tots dos amb una sola emissió de veu i, per tant, formant una sola síl·laba a efectes del còmput.

No hi ha torres de defensa ... (J.V. FOIX) El metre i la rima. El metre Segons el nombre de síl·labes, els versos regulars poden tenir d’una a dotze síl·labes. S’anomenen amb el sufix -síl·lab precedit pels radicals grecs següents

mono- (1)

di- o bi- (2)

tri- (3)

tetra- (4)

penta- (5)

hexa- (6)

hepta- (7)

octo- (8)

ennea- (9)

deca- (10)

endeca- (11)

dodeca- (12)

Els versos més llargs solen tenir una pausa més o menys enmig anomenada CESURA. Aleshores, la majoria de vegades, s’han de comptar les síl·labes com si es tractàs de dos versos ajuntats pel que fa, sobretot, a la frontera del vers intern que pot ser masculina o femenina. Els més usuals en català són, dins l’art menor, els versos de 4, 5, 6, 7, 8 i, per a l’art major, el clàssic de 10 síl·labes (decasíl·lab) i el de 12 amb cesura a la seva meitat exacta en hemistiquis (6 + 6) dit alexandrí. Podem així trobar, pel que fa a l’estructura sil·làbica, una certa combinatòria de metres en els versos llargs que dóna, fins i tot, un patró de vers concret i amb nom:

 Decasíl·lab (4 + 6), dit ad maiore:

Els teus setze anys/ són una platja oberta. (NARCÍS COMADIRA)

(6+4), dit ad minore:

Lo comte Guifré encara/ d’ira està foll,... (JACINT VERDAGUER)

o (5+5), considerat impur:

No l’he vista mai/ i canta que canta. 38

(JM. LÓPEZ PICÓ)

 Dodecasíl·lab (6 + 6) dit alexandrí:

Hi havia dos amants/ vora la mar en pena. Venia la tardor/ per serres fosquejants.

(JOSEP CARNER)

Reiterem que aquests versos es llegeixen de manera diferent perquè imposen una petita pausa abans d’arribar al límit del vers. El tall es produeix immediatament després de la sisena síl·laba. De la petita pausa que s’ha de fer, de vegades, a l’interior d’un vers, en diem — recordem — CESURA. I de cadascuna de les parts en què es divideix el vers, en diem HEMISTIQUI.

La rima Una altra característica del vers català són les rimes, o sia, la repetició de sons a final del vers, a SONS i no lletres, perquè les rimes es fan segons la pronúncia i no segons l’escriptura.

partir de la darrera síl·laba tònica . Fixa’t que diem

La rima pot ser de dues castes: CONSONANT i ASSONANT.

 Diem que dos mots tenen rima de l’últim accent del vers. + Per exemple:

CONSONANT

quan són iguals TOTS ELS SONS (fonemes) a partir

nit/aclarit (paraules agudes) sants/forans. refreda/seda (paraules planes) trista/ametista tònica/cònica (paraules esdrúixoles) esdrúixola/brúixola.

 Diem que dos mots tenen rima l’últim accent del vers. + Per exemple:

Com que les rimes són orals, hi pot haver algunes rimes diferents per a les diferents pronunciacions dialectals. Cal tenir-ho en compte a l’hora de llegir versos i de fer-ne. Posau esment especial en el cas de la e neutra tònica que feim a Mallorca i, en general, en la diferent pronunciació del vocalisme en el català

ASSONANT

quan són iguals només els SONS VOCÀLICS a partir de

ferit / vil tramuntana / amagava riquesa / cresta.

oriental i en el occidental.

català

En parlar de la rima, serà útil informar que, enmig de composicions rimades, hi ha versos que no rimen: són els anomenat versos blancs.

També s’han escrit composicions poètiques senceres amb versos d’un mateix esquema mètric (quasi sempre decasíl·labs), però sense rima (normalment acabats en paraula plana) que s’anomenen estramps. Altra cosa diferent és el vers lliure, del qual ens ocuparem en un altre apartat.

PROPOSTA DE TREBALL Seguint aquests criteris mètrics, crea el teu poema.

dues obres foren escrites primer en àrab i després en vulgar.

RAMON LLULL (1232-1316)

1274

Revelació de la muntanya de Randa; Llull concep un mètode de pensament que vol revolucionar el món: la primera versió de l’Art formulada a l’Art abreujada d’atrobar veritat. L’Art és un procediment matemàtic que, partint de les veritats fonamentals del cristianisme, permet d’explicar-ho tot, de fortificar la fe i l’amor a Déu i de convertir els infidels. Llull té aproximadament 42 anys.

1275

Llull és cridat a Montpeller pel príncep Jaume I sotmet les seves obres a l’anàlisi d’un expert franciscà que les aprova.

1276

El 26 de juliol mor Jaume I i el príncep Jaume esdevé Jaume II de Mallorca. El 17 d’octubre una butlla papal confirma la fundació del monestir de Miramar sufragada per Jaume II, on tretze franciscans estudien àrab i l’Art. Probablement Llull escriu el Libre d’Amic e Amat.

1276-87 Anys sense documentació en la vida de Llull. Potser va fer llargs viatges en terres d’infidels.

1229

Ocupació de Mallorca per Jaume I.

1232

Naixement de RAMON LLULL a la ciutat de Mallorca, fill únic d’una família benestant procedent del pla de Barcelona.

1257

1263

1265

Llull es casa amb Blanca Picany i esdevé senescal del príncep Jaume, el fill de Jaume el Conqueridor destinat des de 1253 a ser rei de Mallorca. Llull fou pare de dos fills, Domingo i Magdalena, i menà una vida de cortesà galant. Durant aquests anys Llull compongué poesies amatòries que s’han perdut, versemblantment de l’estil de les que va produir el seu estricte coetani CERVERÍ DE GIRONA. Als trenta anys Llull se sent cridat per la Gràcia i inicia un canvi radical de vida, com Sant Pau, Sant Agustí o Sant Francesc. Després d’un pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la i a Rocamador, Llull s’entrevista, segurament a Barcelona, amb Sant Ramon de Penyafort, un dels fundadors de l’orde de Sant Domingo, que li aconsella que abandoni el projecte d’anar a estudiar a París.

1265-74 Anys de formació a Mallorca a l’abadia cistercenca de la Reial i potser també als convents de dominics i franciscans de Ciutat. Llull aprèn àrab amb un esclau moro que després se suïcida. 1271-74 Redacció de les primeres obres: la Lògica de Gatzel, versió metrificada d’un tractat lògic de tradició aristotèlica, i el monumental Libre de contemplació en Déu, enciclopèdia mística concebuda com un apassionat monòleg de la criatura adreçat al creador, que conté ja en llavor tot el pensament lul·lià. Totes

1282

Vespres sicilianes. El 1285 Jaume II perd Mallorca i no la torna a recuperar fins el 1298, però manté la cort a Perpinyà i a Montpeller; Llull va freqüentar aquestes ciutats.

1283

Art demostrativa, segon intent de formular la primera versió de l’Art a base de combinacions de quatre elements. Redacció de la novel·la Libre d’Evast e Blanquerna, utòpica biografia d’un reformador moral de la humanitat.

1287

Probable primera visita de Llull a la cort papal; Llull no hi aconsegueix res perquè el papa Honori IV mor el 3 d’abril.

1288-89

Primera visita a Paris. Llull llegeix públicament l’Art i es posa en contacte amb la cort de Felip IV el Bell. Tomàs Le Myésier es fa deixeble de Llull, que té ara uns 55 anys. Redacció de la novel·la Fèlix o Libre de Meravelles, que conta els viatges en part al·legòrics de l’home que recerca la veritat entre les confusions d’aquest món.

1289

Llull resideix a Montpeller i envia una col·lecció d’escrits seus al dux de Venècia.

1289

L’experiència docent de Paris ha ensenyat a Llull que la primera versió de la seva Art és massa difícil de manejar, per això escriu ara l’Art inventiva, basada en un sistema combinatori de tres elements. Un document del 26 d’octubre ens indica que el general dels franciscans, Raimon Gaufredi, va autoritzar Llull per a predicar als convents italians. Contactes de Llull amb els espirituals.

1291

Caiguda de Sant Joan d’Acre.

1291-92

Llull es trasllada a Roma i dedica al papa Nicolau IV el seu primer llibre sobre la croada (aquest papa va morir el 4 d’abril de 1292).

1292-93

Llull sofreix a Gènova una terrible crisi psicològica quan té uns 60 anys. Se’n surt quan emprèn el seu primer viatge missioner al Nord d’Àfrica.

1293-94

Estada a Tunis que acaba amb l’expulsió de Llull.

1294

Llull és a Nàpols durant el breu pontificat i l’abdicació de Celestí V; per a aquest papa escriu la Petició a Celestí V. Redacció de la Taula general, nova formulació de la segona versió de l’Art. Elecció de Bonifaci VllI al soli pontifici.

1303

El 7 de setembre Nogaret i els aliats de Felip IV el Bell ataquen Bonifaci VllI a Anagni.

1305

Liber de ascensu et descensu intellectus, redactat a Montpeller pel març. A l’abril Llull escriu el Liber de fine on planteja al rei Jaume II d’Aragó la necessitat de conduir una croada contra els moros. Des del 24 de juny Llull rep una pensió d’aquest rei. Llull a Barcelona fins al setembre; rep una nova donació reial el 17 d’aquest mes. Llull és present a l’entrevista que se celebra a Montpeller entre el nou papa Climent V i Jaume II de Mallorca. El 14 de novembre Llull assisteix a la coronació de Climent V a Lió i adreça en va peticions a aquest papa.

1306

Tercera visita a Paris als 74 anys.

1306-7

Estada a Mallorca.

1307

Segona missió al Nord d’Àfrica. Llull és empresonat a Bugia durant sis mesos i finalment expulsat. Naufragi prop de Pisa. El 13 d’octubre Felip IV de França s’apodera de l’orde del Temple.

1308

Llull entre Pisa i Montpeller. Redacció de l’Ars brevis i de l’Ars generalis ultima (començada a Lió el 1305), obres que contenen la versió més acabada de l‘Art. Liber clericorum, dirigit a la universitat de Paris. Llull intenta de promoure una croada des de Gènova. El mes de maig dedica des de Montpeller l’Ars Dei a Climent V i a Felip IV de França. Probable encontre de Llull i Arnau de Vilanova a Marsella.

1309

Estada a Montpeller. Carta a Jaume II d’Aragó. Liber de acquisitione terrae sanctae; Llull accepta la política de Felip IV de França sobre la croada. Fracassa una visita de Llull a Climent V. Infructuosa croada de Jaume II a Almeria.

1309-11

Quarta estada a Paris on escriu una trentena d’obres breus de caràcter polèmic, moltes adreçades al rei de França i de tema antiaverroista. Redacta el Liber natalis parvi pueri Jesu, amb moments literaris de to nadalenc, i el Liber lamentationis philosophiae.

1310

Quaranta mestres i batxillers en Arts i Medicina aproven l’Ars brevis. Cartes de recomanació de Felip IV per a Llull.

1311

Compilació d’una llista d’obres lul·lianes, segurament

BADIA, Lola & BONNER, Anthonny, Ramon Llull, dins Escriptors de les Illes Balears, Departament de Llengua Catalana de Filosofia i lletres Universitat Balear / Govern Balear. Conselleria d’Educació i Cultura, Palma de Mallorca, 1985.- p.p. 8-9.-

1295-96

Llull segueix infructuosament la cort papal a Roma i Anagni. Petició a Bonifaci VllI. Redacció de l’Arbre de Ciència, gran enciclopèdia organitzada segons un simbolisme arbori, que conté molts elements literaris. Lo Desconhort, poema autobiogràfic de gran volada.

1297-99

Segona estada de Llull a Paris on dedica a Felip IV el Bell de França i a la reina Joana l’Arbre de Filosofia d’Amor, tractat místic que conté fragments novel·lats de gran interès literari. També té caire místic la Contemplatio Raimundi; en canvi van adreçades a un públic universitari la Declaratio per modum dialogi edita contra aliquorum philosophorum opiniones, el Tractat d’Astronomia, el Liber de geometria nova. El Cant de Ramon és un breu poema líric que explica el drama i les esperances del Llull que tenia uns 65 anys.

1299

Llull a Barcelona dedica el Dictat de Ramon i el Libre d’Oració a Jaume II d’Aragó. La cort catalano-aragonesa emana un document a favor de Llull.

1300-1

Primera estada llarga a Mallorca després de molts anys.

1301

Viatge a Xipre. Llull fracassa en l’intent d’atreure el rei als seus projectes. Encontre amb el gran mestre del Temple.

1302

Pel gener visita la Petita Armènia. Possible visita a Jerusalem. Retorn a Gènova.

1303-5

Alterna Gènova i Montpeller.

a la cartoixa de Vauvert. Llull dicta la Vida coetània, document biogràfic de capital importància. El canceller de la universitat de Paris aprova el pensament lul·lià. Petitio in concilio generali. Camí del concili de Vienne, Llull redacta el poema propagandístic català Lo concili i el Phantasticus, opuscle on surt al pas de les acusacions de follia que se li feia. 1311-12

Llull als 80 anys assisteix al concili de Vienne.

1312

Montpeller.

1313

Mallorca. Aproximació al rei Frederic III de Sicília. Testament del 26 d’abril.

1313-14

Estada a Messina.

1314-15

Tercera missió al Nord d’Àfrica. Llull es trasllada a Tunis; dedica obres al rei de Tunis i demana a Jaume II d’Aragó un frare franciscà que l’ajudi a traduir els seus escrits al llatí.

1316

Llull arriba moribund a Mallorca. Una llegenda pietosa no desmentida suposa que fou lapidat. Llull visqué fins als 84 anys.

Vida

RAMON LLULL és un dels escriptors més extraordinaris de la literatura universal, un filòsof, un místic i un missioner, a més d’un viatger infatigable. Va néixer a Palma de Mallorca l’any 1232 i morí el 1316 a bord d’una nau mentre hi tornava. Era fill d’una família noble de Barcelona que feia poc que s’havia instal·lat a l’illa. Coneixem la seva vida gràcies, sobretot, a la biografia que va escriure un dels seus deixebles i que és anomenada Vida coetània. Podem distingir-ne tres etapes ben diferenciades: La primera etapa va fins als trenta anys. De jovenet va rebre l’educació que correspon a un futur cavaller i cortesà. Als catorze anys entrà com a patge a la Cort de Jaume I el Conqueridor. Després fou preceptor del futur Jaume II de Mallorca i finalment es convertí en el seu majordom, o sigui, en tot un personatge d’alt rang a la Cort mallorquina. Totes aquestes circumstàncies li varen permetre de dur una vida brillant fàcil i mundana, lliurada als plaers de la vida. Mentrestant conreava la poesia amorosa de tradició trobadoresca, en provençal, es casà i tingué un fill i una filla. La segona etapa és de canvi i de preparació. De sobte, quan ja ha via complert els trenta anys, es transformà radicalment a causa d’una profunda crisi espiritual, que, segons la llegenda, havia estat provocada per la visió del pit cancerós d’una dona que ell perseguia; però, segons ell mateix ens diu, fou causada per les cinc visions de Jesús crucificat mentre escrivia una poesia d’amor. Aquesta crisi va comportar una autèntica “conversió” religiosa que transformaria el frívol cavaller cortesà en un dels savis més grans de l’Europa del segle XIII. Es retirà de la vida mundana, s’apartà de la família i va vendre les seves possessions; se’n reservà només una part per al manteniment de la dona i els fills. Pelegrinà a Compostel·la i a Rocamador, a peu i captant. I, ja de retorn a l’illa nadiua, dedicà els nou anys següents a l’estudi i a la reflexió amb la finalitat d’adquirir la preparació necessària que li havia de permetre de dur a terme el triple programa que s’havia traçat per defensar i difondre el cristianisme: la conversió dels infidels, la confecció de llibres per combatre els errors contraris a la religió i la fundació de monestirs on fossin ensenyades les llengües dels infidels als futurs missioners. Aleshores adquirí una solida formació filosòfica, aprengué llatí i un esclau sarraí li ensenyà l’àrab. Al final d’aquest període, mentre feia vida contemplativa al puig de Randa, al centre de l’illa de Mallorca, se sentí il·luminat per compondre un mètode infal·lible que havia de demostrar la fe cristiana als infidels, als quals creia que s’havia de convèncer amb la raó, en lloc de fer-ho amb la forca de les armes. En aquest moment comença a escriure, cap a la quarantena, edat en què l’home ja era vell a l’Edat Mitjana. I així entra en la tercera etapa de la seva llarga existència, la dels últims quaranta anys, els més creadors i fructífers. Són anys d’una intensa activitat, que només l’energia i l’audàcia excepcionals que el caracteritzaven poden explicar. Funda una escola de llengües orientals a Miramar (Mallorca), escriu contínuament i viatja d’una manera infatigable per Europa i el nord d’Àfrica ( Montpeller, Roma, París, Gènova, Tunis, Nàpols , Barcelona, Xipre, Armènia, Lió, Bugia, Pisa, Avinyó, Viena del Delfinat, etc.). Durant els viatges s’entrevista amb papes i reis perquè l’ajudin en els seus projectes, intervé en concilis eclesiàstics, explica les seves doctrines a les universitats de la Sorbona i Montpeller, predica en terres d’infidels, on és perseguit, empresonat i exiliat. Quan ja tenia més de vuitanta anys, mor al vaixell que el portava a Palma, on es troba enterrat en una bella tomba gòtica de l’església de Sant Francesc.

Varietat i dimensions de l’obra lul·liana RAMON LLULL és el primer gran escriptor català. És l’autor d’una obra molt extensa i variada en quatre llengües diferents: el català, el llatí, l’àrab i el provençal, aquest força catalanitzat i usat només per a la poesia. S’han conservat uns 250 llibres seus en català i en llatí. Els que va escriure en àrab s’han perdut.

A més de poesia i novel·les, va escriure obres filosòfiques, científiques, enciclopèdiques, teològiques i místiques, amb l’intent de sistematitzar tots els coneixements de l’època. És un dels primers escriptors polígrafs d’Europa, dedicat del tot a l’ofici i a la passió d’escriure. La diversitat de llengües que va usar, de gèneres que va conrear i de temes que va tractar respon al desig d’arribar a tothom amb la finalitat de difondre el seu pensament. Escrigué en català, per fer-se entendre pels habitants del seu país, i en les dues grans llengües de cultura del món medieval: en llatí per arribar a tots els centres europeus de cultura i poder, i en àrab perquè volia arribar igualment als infidels del nord d’Àfrica, els quals anhelava convertir.

L’obra filosòfica i científica Mentre era al puig de Randa, Llull cregué que Déu li havia inspirat un mètode racional i infal·lible per trobar i demostrar les veritats de la fe cristiana als infidels i resoldre els dubtes dels cristians Per exposar i divulgar aquesta “art” va compondre diverses obres, la més important de les quals és la que es titula Ars magna9, en la versió llatina, i Art abreujada de trobar veritat , en la versió catalana. Per fer més fàcilment entenedora la seva “art”, va escriure l’ Arbre de ciència, que és una mena d’enciclopèdia de caràcter científic, en la qual tot el saber humà queda estructurat i jerarquitzat sota la simbologia dels arbres. L’obra consta de setze arbres i cada arbre tracta d’un tema diferent. Tots els arbres tenen set parts (arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors i fruits), cada una de les quals està dedicada a un aspecte del tema que l’ocupa.

L’obra didàctica En el Llibre del gentil e los tres savis un pagà ja vell, que no coneix Déu, viu trist i desesperat perquè veu que se li acosta la mort. Abandona la seva terra a la recerca de consell fins que troba tres savis — un jueu, un musulmà i un cristià — que li exposen les respectives creences religioses i se separen deixant en llibertat el gentil. o sigui el pagà, perquè esculli la doctrina que millor l’hagi convençut. El Llibre de l’orde de cavalleria és un manual del perfecte cavaller segons la concepció medieval. En aquest breu tractat, un vell ermità instrueix un escuder sobre la manera de convertir-se en un bon cavaller cristià. Així li enumera els deures que tindrà:

Ofici de cavaller és mantenir vídues, òrfens, hòmens despoderats1 [...] Ofici de cavaller és haver castell e cavall per guardar los camins e per defendre llauradors [...] Traïdors, lladres, robadors, deuen ésser encalçats per los cavallers; car enaixí com destral és feta per destruir los arbres, enaixí cavaller ha son ofici per destruir los mals hòmens [...] Tenir gint2 son arnès e manescaisir3 son cavall és ofici de cavaller. 1. Afeblits. 2 En bon estat. 3 Cuidar, guardar

La Doctrina pueril compendia les idees lul·lianes sobre l’educació dels infants.

Les novel·les Llull també volia donar a conèixer el seu pensament al públic que no llegia tractats filosòfics ni científics, però que era afeccionat a les novel·les d’aventures. Per això en va escriure dues, el Blanquerna i el Fèlix, que tenen alguns punts en comú. Els protagonistes, Fèlix i Blanquerna, són, com a les novel·les de cavalleries, uns herois bells, joves i purs que recorren el món a la recerca d’un ideal; però, a diferència dels cavallers errants, l’ideal d’aquests personatges no és mundà, sinó religiós, i les seves aventures no són militars, sinó espirituals. Per altra part, RAMON LLULL introdueix el món burgès de les ciutats i el món religiós dels monestirs, la qual cosa és una novetat en relació amb la novel·la cavalleresca, que només retrata la societat feudal.

Blanquerna El Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna son fill, més conegut amb el títol resumit de Blanquerna, fa la biografia sencera del seu protagonista, des dels orígens familiars fins a l’extrema vellesa. Es tracta d’un cristià ideal, posseïdor de totes les perfeccions, que passa pels diversos estats religiosos. La novel·la s’estructura en cinc parts; cada part ens ofereix la visió perfecta d’un dels diferents estats de l’home segons l’ideal cristià. Aquests estats són, de menys a més perfecte, segons la jerarquia que Llull estableix, el de matrimoni, el religiós (de monjo i abat), el de bisbe, el de papa i el d’ermità. La primera part ens narra la vida conjugal d’Evast i Aloma, un matrimoni exemplar, i el naixement i l’educació del seu únic fill Blanquerna. La donzella Natana, que estava destinada a ser la muller de Blanquerna, es fa monja quan ell decideix de seguir la vida religiosa. La segona part explica com Natana i Blanquerna, convertits en abadessa i abat dels monestirs respectius, ordenen les comunitats religioses que dirigeixen d’acord amb l’ideal lul·lià. Natana acabarà la vida al monestir com a abadessa, el grau màxim que una dona pot assolir. La vida de Blanquerna, però, continua per camins diferents. La tercera part narra com el nostre heroi, gràcies al renom aconseguit com a monjo i abat, és nomenat bisbe i emprèn la reforma rigorosa de la seva diòcesi. A la quarta part de la novel·la, Blanquerna és elegit papa i aleshores reforma i organitza tot el món a la perfecció. A la cinquena part, quan ja ho té tot ordenat, renuncia al papat per satisfer la vocació juvenil, frustrada fins aleshores, d’ésser un contemplatiu i es retira a una ermita, on escriu El Llibre d’Amic e Amat i l’Art de contemplació, dos tractats místics inclosos dins la novel·la. Es tracta, per tant, com hem vist, d’una novel·la utòpica on Llull ens exposa un projecte ideal de reforma de tota la societat, sota l'autoritat del papa.

Fèlix El Fèlix o Llibre de meravelles és la novel·la d’un jove, anomenat Fèlix, dominat per l’ànsia de saber i que, per recomanació paterna, abandona casa seva i recorre el món, a la recerca de totes les meravelles que hi ha. Durant el seu pelegrinatge Fèlix observa tot el que veu, es meravella davant els elements i els fenòmens de la naturalesa i parla amb els savis i ermitans que troba. D’aquesta manera el protagonista realitza un aprenentatge que dura fins a la seva mort. La novel·la té forma d’un seguit de diàlegs entre el deixeble que pregunta i els mestres que responen. Està dividida en deu parts que tracten, respectivament, de Déu, els àngels, el cel, els elements (o sigui: la terra, l’aigua, l’aire i el foc), les plantes, els metalls, les bèsties, l’home, el paradís i l’infern. Així veiem que el Fèlix és una mena d’enciclopèdia dialogada i novel·lada perquè fa l’exposició de tots els coneixements bàsics de l’època. En aquesta novel·la, on tot queda tan ben travat i sistematitzat, ens trobam amb una agradable sorpresa: en el moment que ha de tractar dels animals, en lloc de resumir, com ha fet amb les altres matèries, els coneixements científics que a l’època es tenien sobre zoologia, introdueix dins la novel·la el deliciós Llibre de les bèsties. És un apòleg animalístic amb una clara intenció política: una narració curta protagonitzada per animals amb la qual satiritza la societat humana. La majoria d’obres de RAMON LLULL contenen molts d’eximplis, o sigui històries breus o anècdotes amb una conclusió moral, que serveixen per il·lustrar alguna idea. En el Fèlix, emperò, és on els exemples d’aquesta mena abunden més, fins arribar a constituir-ne una de les característiques més destacables. Aquest ens pot servir de mostra:

«En una terra s’esdevenc que un milà portava una rata, e un ermità pregà Déus que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant hom, Déus féu caser1 aquella rata en la falda d’aquell ermità, lo qual pregà Déus que en faés una bella donzella. Déus exausí2 los precs de l’ermità, e féu de la rata una bella donzella. “Filla”-, dix l’ermità, “vos volets lo sol per marit?”. “Sènyer, no, car al sol tollen les nuus3 la claredat.” E l’ermità demanà si volia per marit la lluna; e ella dix que la lluna no havia sa claredat per si mateixa, ans l’havia per lo sol. “Bella filla, ¿volets vós lo núvol per marit?. Respòs que no, car lo vent menava les nuus lla on se volia. La donzella no volc lo vent per marit, per ço car les muntanyes l’empatxaven4 a son moviment: ni volc les muntanyes, per ço car les rates les foradaven; ni volc hom per marit, per ço car auceïa 5 les rates. A la fi la donzella pregà l’ermità que pregàs Déus que tornàs rata, enaixí com d’abans s’era, e que li donàs marit un bell rat.» 1. Caure. 2 Escoltà. 3 Prenen els núvols. 4 Impedien. posaven obstacles. 5. Matava.

L’obra mística El Llibre de contemplació és l’obra més extensa de Llull i l’origen de tota la seva mística. Primer fou escrit en àrab i, després, refet en català pel mateix autor. Està estructurat en 366 capítols, un per a cadascun dels dies de l’any i un més per als anys de traspàs. Cada capítol ofereix matèria diària de contemplació de Déu i de totes les seves obres, cosa que li confereix un caràcter enciclopèdic. El Llibre d’Amic e Amat sintetitza poèticament la mística lul·liana. Fou escrit de manera independent,. però després Llull el va incloure dins el Blanquerna, on és presentat com una obra escrita pel protagonista de la novel·la, mentre fa vida contemplativa, després d’haver renunciat al papat. És una obra de meditació adreçada als ermitans. Consta de 366 versicles, o unitats breus, d’una gran càrrega poètica, un per a cada dia de l’any. Hi surten tres personatges que sovint dialoguen entre ells: l’Amic, que és l’home, l’Amat, que és Déu, i l’Amor, que fa d’intermediari entre els altres dos. De fet es tracta d’autèntica poesia amorosa en prosa, només que traslladada al diví. Vegeu alguns d’aquests versicles, precedits del número corresponent al dia de l'any que els pertoca:

«26. Cantaven los aucells l’alba, e despertà’s l’amic, qui és l’alba; e los aucells feniren llur cant, e l’amic morí per l’amat en l'alba. 173. Deïa l’amic: — Si vosaltres, amadors, volets foc, venits a mon cor e encenets vostres llàntees; e si volets aigua, venits als meus ulls, qui decorren de llàgremes; e si volets pensaments d’amor, venits-los pendre a mes cogitacions1. 177. — Digues foll: has diners? Respòs: — He amat. — Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni dugats? Respòs: — He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats. 235. Amor és mar tribulada d’ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix2 l’amic en la mar, e en son perill pereixen sos turments e neixen sos compliments.» 1. Pensaments. 2. Mor

L’Arbre de filosofia d’amor és una meravellosa al·legoria que desenrotlla i complementa El Llibre d’Amic e Amat. Prop de París, l’autor troba una dama. Es tracta de Filosofia d’Amor, que està trista perquè no té seguidors, mentre la seva germana, Filosofia de Saber, rep els honors de tothom. Aleshores l’autor, per consolar-la i donar-la a conèixer, escriu un tractat sobre Amor, partint altra vegada del simbolisme de l’arbre (amb arrels, tronc, branques, etc., com a l’Arbre de ciència). A més d’Amor, hi tornen a sortir l’Amic i l’Amat, personatges que ja coneixem.

La poesia RAMON LLULL, en la seva joventut, havia escrit poesia amorosa en provençal, seguint la tradició trobadoresca. Després de la “conversió”, emperò, abandonà aquesta temàtica profana, que aleshores ell considerava frívola i banal, i escrigué obra rimada per difondre les seves idees filosòfiques, teològiques o morals, sense deixar d’aprofitar les tècniques i l’estil dels TROBADORS . El vers li servia per facilitar la memorització dels seus ensenyaments al lector o a l’oient, ja que és més fàcil de recordar amb exactitud les paraules d’un text en vers que les d’un text en prosa. Per això, entre d’altres obres, va escriure tot un tractat de lògica en vers. Però no sempre usava el vers amb una funció tan pràctica, ja que també va escriure poesies líriques D’entre les millors, només en destacarem dues d’autobiogràfiques: Lo desconhort i el Cant de Ramon.

Lo desconhort, o sigui “el desconsol”, és considerat el més important. Té la forma d’un debat entre l’autor i un ermità, que el primer troba en un bosc. Reflecteix un moment de depressió i descoratjament, a causa del fracàs en la seva empresa missionera, ja que els poderosos no l’ajudaven a dur-la a terme. En el magnífic Cant de Ramon, l’autor fa una confessió íntima i adolorida de les seves ambicions i dels seus fracassos. en un moment que se sent vell, sol i menystingut:

Són hom vell, paubre, menyspreat, no hai ajuda d’home nat e hai trop gran fait emparat1. Gran res hai de lo món cercat2, mant bon eximpli hai donat: poc són conegut e amat. 1. He emprès un fet massa gran 2. He recorregut gran part del món.

Ramon Llull, creador de prosa literària catalana Obres essencials de RAMON LLULL Prosa filosòfica Art abreujada d’atrobar veritat (1271)

(versió catalana de la llatina Ars Magna) Llibre del Gentil e los tres Savis (1272) Arbre de Sciència (1295) Rethorica Nova (1303) Obra didàctica Llibre de l’orde de cavalleria (1275-1276) Llibre de Sancta Maria (1290) Doctrina Pueril (1278)

Prosa narrativa Llibre d’Evast e Blanquerna (1278-1294) Fèlix o Llibre de Meravelles (1288-1289) Obra mística Llibre de Contemplació en Déu (1272) Arbre de filosofia d’amor (1298) Llibre d’Amic e Amat Obres rimades Cant de Ramon Lo desconhort Plant a la Verge Lo Concili Llull no és només una gran figura de la literatura universal. Amb la seva obra dugué a terme una empresa idiomàtica extraordinàriament decisiva dins la història de la nostra llengua. Va enlairar la prosa catalana, des de la mediocritat anterior a ell a la perfecció i a la modernitat dels seus escrits. Per això és considerat el creador de la llengua catalana literària de la mateixa manera que ho fou Alfons X el Savi de la castellana i Dante de la italiana. Per entendre això cal tenir en compte que RAMON LLULL.

 Va ésser el primer filòsof a fer servir una llengua romànica. En el seu temps els tractats científics i filosòfics es feien en llatí a tot Europa. La literatura, en canvi, ja s’anava fent en llengües vulgars.



Va elaborar una prosa segura, flexible i matisada, apta per a expressar totes les subtileses de la intel·ligència i del sentiment.

 Va augmentar el cabal lèxic, incorporant paraules noves.  I va ajudar a fixar el patró lingüístic que, després, mantingué la Cancelleria Reial.

Xilografia de l’Arbre de Sciència de l’edició de 1505, impresa per Pere Posa a Barcelona.

ANNEXOS D’AMPLIACIÓ

Ramon Llull Gràcies a l’extensa i personalíssima obra de RAMON LLULL (1932/ 1235-l3l5), la prosa catalana passa dels primers balbuceigs (traduccions bíbliques, historiogràfiques. jurídiques, etc.) a ser un instrument apte, útil i d’una gran riquesa expressiva per escriure sobre les diverses branques del saber de la seva època (segles XIII i XIV). RAMON LLULL considerat el creador de la prosa literària catalana, és el primer escriptor europeu que utilitza una llengua popular per tractar sobre filosofia, teologia, pedagogia, ciències exactes, etc., matèries que eren reservades al llatí. D’altra banda, si la majoria de llengües romàniques van assolir la maduresa en el domini de la poesia. La catalana ho va fer mitjançant la prosa lul·liana.

Ramon Llull i les llengües Es conserven uns 250 llibres de RAMON LLULL. de diversa extensió, escrits entre 1272 i 1315, període que correspon a la gran expansió política i econòmica de la Corona Catalano-aragonesa. A més del català , llengua bàsica i fonamental en la redacció dels seus textos, va utilitzar el llatí, l’ occità i l’àrab. L’ús del català és degut a l’afany de difondre entre el poble diverses branques del saber, el coneixement de les quals havia quedat reclòs en una minoria que dominava el llatí. Això no obstant, va escriure en llatí o hi va traduir algunes de les seves obres catalanes. Cal tenir en compte que el llatí era la llengua obligada de les universitats. La llengua de la cúria pontifícia i de les relacions diplomàtiques. Entre els elements sintàctics populars de la prosa de Llull cal destacar:

a. L’expressió de l’ impersonal a través de la segona persona:

«Noblesa de coratge no la demanes a la boca, cor tota hora no diu veritat; ni no la demanes a honrats vestiments.» b. La repetició d’un que completiu després d’una oració d’incís:

«Jo us prec que los peccadors qui amen la vostra misericòrdia. que·ls perdonets». c. La presència d’elements d’enllaç oracional gramaticalment superflus, però habituals en la llengua parlada (els destaquem en els exemples):

«Si no ames perdonar, donchs tu desames les coses majors. Cor la tua ànima ha poder de voler fer mal, per açò tu e tot altre home [...] pot elegir dampnació.» El lèxic en l’obra de Llull Per poder expressar conceptes que fins aleshores s’havien expressat en llatí. RAMON LLULL va ampliar el vocabulari científico-filosòfic amb mots nous. molts dels quals eren cultismes. presos del llatí. Al pròleg de l’Art amativa, el mateix Llull dóna aquest esquema del lèxic de la seva obra: a) els vocables qui són en vulgar, b) els vocables qui no són en vulgar e qui són en latí, c) alcunes paraules estranyes qui no són en ús en vulgar ne en latí. D’acord amb un estudi del filòleg mallorquí Francesc de B. Moll, el vocabulari que integra la prosa de RAMON LLULL consta aproximadament de 7.000 mots. Aquest volum lèxic pot distribuir-se en aquests percentatges:

Mots populars hereditaris del català

52 %

Mots derivats dins el català

20 %

Llatinismes

18 %

Mots usats només per RAMON LLULL

Occitanismes

Onomàstica (noms geogràfics, bíblics...)

MOLL, Francesc de Borja: «Notes per a una valoració de lèxic de Ramon Llull» dins Textos i estudis medievals, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1982. p. 165-220.-

Paraules populars Com hem vist, els elements populars hereditaris formen la major part del corpus lèxic lul·lià. Són les paraules que pertanyen al patrimoni comú de la llengua catalana i que, des que aquesta va constituir-se, s’han transmès oralment i han sofert les transformacions fonètiques característiques del català a partir del llatí vulgar. La immensa majoria d’aquests mots són vius en el català actual. D’altra banda, existeix en el llenguatge de Llull un cert nombre de mots de formació popular que no es troben usats per cap altre escriptor medieval: inveïble = «invisible», maldeïdor = «malparlador», menys-conèixer = «ser desagraït», noable = «nociu». Cal observar també el caràcter selecte del seu vocabulari, en el qual hi ha una gran escassesa de vulgarismes i una absència total d’elements onomatopeics.

Mots derivats El 20 per cent dels mots que es troben en l’obra de Llull són el resultat d’un procés de derivació en el català. Tot i que són catalans la majoria de lexemes a partir dels quals obté mots nous per derivació, aquests no són pròpiament populars a causa del fet que sovint el procediment de derivació que utilitza és típicament llatinitzant. Així, obté paraules noves per addició de sufixos nominals (-able, -ible, -ança, -ença, -esa, -ment, -ós: negable, productible. alegrança, valença = «auxili», saviesa, cessament, eternós...), i sufixos verbals (especialment -ar i -ir: eternar, endureir...)

Llatinismes Llull resolia la dificultat d’expressar conceptes nous manllevant els mots directament del llatí. Els cultismes de la seva prosa eren, per tant, bàsicament llatinismes, que constitueixen el 18 per cent del lèxic lul·lià. La majoria es conserven avui: abstenir-se, àtom, atribuir, benefici , demostració, ignorar, etc. De vegades, no els adaptava a les característiques del català, sinó que els mantenia directament en llatí: tríplex, fortitudo, habitus, tempus, etc. Les fonts d’aquests llatinismes són el llenguatge de l’escolàstica, del culte i dels tractadistes científics

Mots inventats

Els mots inexistents en llatí i en vulgar, i que Llull necessitava per expressar el seu pensament, simplement els inventava i els anomenava «paraules estranyes». Així, partint, per exemple, del principi absolut de grandesa (granea), li calen altres paraules per expressar conceptes que s’hi relacionen; en l’esquema següent de Francesc de B. Moll veiem l’organització general d’aquests termes:

Concrets

Abstractes

Circumstancials

Agent potencial

magnificatiu

magnificativitat

magnificativament

Agent actual

magnificant magnificador

magnificança magnificament

Acció

magnificar

Pacient potencial

magnificable

magnificabilitat

magnificablement

Pacient actual

magnificat

magnificació

magnificadament Occitanismes

Deixant a banda les obres que degué compondre en occità (provençal) durant la seva joventut, i de les quals no en resta cap mostra la seva prosa coneguda se’ns presenta pràcticament exempta d’occitanismes. En canvi, les obres que Llull va escriure en vers presenten so vint formes occitanes, però menys nombroses que les que podem descobrir en poetes catalans posteriors. Cal atribuir aquesta aparició d’occitanismes en les seves obres rimades a diverses raons: l’occità o provençal, com a llengua poètica, gaudia d’una amplia difusió (no solament al sud de les Gàl·lies, sinó també als països de parla catalana al nord d’Itàlia i a Sicília); d’altra banda, els reis de Mallorca tenien vassalls de les dues llengües (el català, parlat per Balears i rossellonesos; l’occità, parlat a la baronia de Montpeller i al vescomtat de Carlat); finalment, cal recordar que Llull fou trobador en la seva joventut. RAMON LLULL va utilitzar el vers per raons didàctiques, tal com ell mateix va explicar en diverses ocasions, amb la finalitat que la seva doctrina pogués ser apresa fàcilment de memòria. Va escriure obres en àrab pensant en els musulmans, que RAMON LLULL volia convertir a la fe cristiana; i la seva obra al·ludeix diverses vegades al fet que de jove conreà la poesia amorosa dins la tradició trobadoresca (i amb tota seguretat en occità), però no en resta ni una sola mostra. Aquesta convivència del català amb el llatí, l’àrab i l’occità s’explica per la cruïlla cultural i lingüística en què es trobaven els països de parla catalana en aquesta etapa de l’edat mitjana: el món de l’escolàstica, el de la civilització àrab i el de la poesia trobadoresca.

El projecte lul·lià RAMON LLULL va néixer a Mallorca entre 1232 i 1235, fill de pares barcelonins que s’havien establert a l’illa poc després que fos conquerida per Jaume I. A catorze anys va entrar com a patge al servei de Jaume el Conqueridor, i més tard va ser nomenat preceptor de l’infant Jaume (després Jaume II de Mallorca), de qui va arribar a ser majordom i senescal. Al costat de l es seves activitats estrictament cortesanes , va escriure cançons amoroses dins la tradició trobadoresca. L’any 1257 es va casar amb Blanca Picany, de qui va tenir dos fills. Segons que ell mateix explica a Vida Coetània, quan tenia més de trenta anys i mentre componia una cançó amorosa, va tenir cinc aparicions de Crist Crucificat, que el van convèncer que havia d’abandonar la vida mundana i lliurar-se a la propagació de la fe cristiana.

«Estant ell senescal e majordom del superil·lustre senyor rei de les Mallorques, com fos en la plenitud de la sua joventut e es fos donat en l’art de trobar e compondre cançons e distats de les follies d’aquest món, estant una nit dins la sua cambra sobre lo bancal del seu llit, imaginant e pensant una vana cançó, e aquella escrivint en vulgar, per una sua enamorada, la qual lavors d’amor vil efada amava; com, doncs, tingués tot lo seu enteniment encès e ocupat en dietar aquella vana cançó, remirant a la part dreta veé nostre senyor Déu Jesucrist penjant en creu, molt dolorat e apassionat. Lo qual vist, hac gran temor en si mateix, e, leixant totes aquelles coses que tenia entre les mans, anà’s a metre en lo llit, e va’s colgar.» LLULL, Ramon: Obres essencials, Vol. I, Selecta, Barcelona 1957, p. 34.-

Convençut que estava sobrenaturalment cridat a una tasca evangelitzadora, liquidà els béns per tal d’assegurar el manteniment de la seva família, es desvinculà d’aquesta i començà una nova vida, de penitència i d apostolat. Aquesta tasca espiritual es concretava en tres punts: pla de redacció de llibres per a la conversió dels infidels (sobretot dels musulmans), treball missioner en terra d’infidels i creació d’escoles per a missioners on s’ensenyassin l’Art lul·liana i aprenentatge de les diverses llengües dels pobles on havien de ser enviats a predicar. La cèlebre Art de Llull pretenia combatre els errors dels infidels i mostrar de manera irrefutable la veritat de la fe cristiana. El primer esbós de l’obra — Art abreujada d’atrobar veritat —el va escriure probablement el 1274, i el va refer durant tota la seva vida. Jaume II de Mallorca l’ajudà en la fundació del col·legi de llengües orientals de Miramar (entre Valldemossa i Deià), aprovat pel papa Joan XXI l’any 1276. A partir d’aleshores, la vida de Ramon Llull serà un afanyós viatjar, disputar i escriure, obsessionat per la seva missió i fermament decidit a dur-la a terme. La seva activitat el porta tres vegades al nord d’Àfrica, viatja a Portugal, a Montpeller (ciutat que pertanyia al regne de Mallorca), a p r is, a Gènova, a Roma, a Nàpols, a Xipre, a Terra Santa, a Armènia... etc. Visita reis (Jaume II de Mallorca, Felip IV de França, Enric II de Lusignan) i papes (Nicolau IV, Celestí V, Bonifaci VIII, Climent V) per interessar-los en els seus propòsits de reforma i de conversió. cosa que aconseguí poques vegades. Exposa les seves doctrines a la Universitat de París. Travessa situacions espirituals i físiques molt difícils. Escriu copiosament, de vegades en condicions adverses. Intervé en el concili de Viena del Delfinat (1311), que acorda fundar col·legis d’hebreu, caldeu i àrab a Roma, Bolonya, París, Oxford i Salamanca. Ramon Llull, en la seva condició de filòsof, teòleg i místic, ha comptat des de sempre amb detractors apassionats i amb defensors acèrrims. El Renaixement (mitjan segle XV - mitjan segle XVI) va estendre la seva fama: NICOLAU DE CUSA, PICO DELLA MIRANDOLA , Agripa von Nottenheim, PARACELS , GIORDANO BRUNO, van contribuir a mantenir viva l’Art lul·liana. Els filòsofs DESCARTES (1596-1650) i LEIBNIZ (1646-1716) hi van dedicar la seva atenció. El teòleg Salzinger s encarregà d editar-ne les obres, entre 1721 i 1742, cosa que va contribuir a desvetllar l’interès per RAMON LLULL en ple segle XVIII.

L’opció idiomàtica de Llull Tal com apuntàvem al principi d’aquesta unitat, Llull, en utilitzar una llengua romanç com a vehicle d’expressió de disciplines científiques i humanístiques, forja la prosa literària catalana. La prioritat que dóna al català en la redacció dels seus textos s’explica pel desig de no restringir la difusió de la seva obra als clergues. En un fragment del pròleg de l’Art amativa hi ha una referència clara a aquesta opció idiomàtica:

«La entenció per què nós esta amància posam en vulgar, és per ço que los hòmens qui no saben latí pusquen haver arr e doctrina; {... } e encara, per ço la posam en vulgar, que·ls hòmens qui saben latí hagen doctrina e manera com de les paraules latines sàpien davallar a parlar bellament en vulgar, usant de vocables d’esta art, car molts hòmens són qui de la Sciència en llati no saben transportar en vulgar per defalliment de vocables.» LLULL. Ramon: Art amativa, Mallorca. 1933., p. 6-7.-

Ramon Llull no es limita a l’ús del català amb finalitats estrictament divulgadores, sinó que manifesta en nombrosos passatges de la seva obra una clara voluntat d’estil, com és el cas del Llibre de Contemplació en Déu:

«Qui vol parlar bellament e rectoricalment e endreçadament, sàpia haver art e manera per la qual sàpia formar e dir sàviament e ordonada ses paraules; car enaixí com lo yoglar ha art e manera en fer lo so en la samfonia o en la caramella, enaixí cové que hom haja art e manera a dir paraules ordonades e rectoricades.» LLULL, Ramon: Obres essencials, Vol. II, Selecta, Barcelona 1960, p. 1214.-

Al pròleg de Doctrina pueril expressa una recomanació que, segons sembla, apareix per primera vegada en la història de la pedagogia: faça hom confegir en vulgar a son fill, al començament de açò que apendrà, per tal que entena ço que configerà, i només després, amb el mateix llibre traduït, el nen estudiarà llatí. A Doctrina pueril exposa també la necessitat de recórrer a la retòrica per aconseguir que les paraules siguin escoltades:

«Retòrica mostra com hom deya parlar, en quals paraules deya dir primeres, ne quals en la fi e en lo mig; e per retòrica les paraules qui són longues semblen breus. Si tu, fill, vols parlar per retòrica, dóna bels eximplis de beles coses al començament de tes paraules: e la mellor matèria de tes paraules sia a la fi.» LLULL. Ramon: Doctrina pueril, Barcino, Barcelona 1972, p. 170.-

Això no obstant, Llull reconeix la necessitat d’una llengua universal, el llatí, per tal de reunir tots els homes en la mateixa fe. En un passatge del Libre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna son fill són presentats al sant pare — l’apostoli — dos missatges en els quals s’exposen les dificultats que sorgeixen arreu per la diversitat de llengües:

«Molt cogità l’apostoli en los dos missatges damunt dits, e ajustà tots los cardenals, als quals demanà quin consell poria ésser pres a destruir la diversitat dels lenguatges, ni a qual lenguatge seria millor que hom feés convenir totes les gents en general per tal que s’entenessen e s’amassen.[...] Respòs un cardenal: — Sènyer apostoli, a ço que vós demanats, és necessària cosa que vós e vostra cort siats agradables, e amables als princeps crestians, e que ells e lars sotmeses concordets en costumes, eligent les millors costumes, e que per cada província sia una ciutat en la qual sia parlat latí per uns e per altres; car latí és lo pus general lenguatge, e en latí ha moltes paraules d‘altres lenguatges, e en latí són nostres llibres.» LLULL, Ramon: Obres essencials, vol. I, Selecta, Barcelona 1957, p. 255-256.-

Com ja hem assenyalat més amunt, Llull va néixer a Mallorca pocs anys després de la conquesta de l’illa. Això va fer que creixés enmig dels àrabs que s’hi havien quedat. No li va ser difícil trobar un escau que li ensenyés la seva llengua i l’iniciés en el seu món cultural. tal com Llull explica a la Vida Coetània. Va adquirir, per tant, un bon domini de la llengua àrab a Mallorca, fins al punt que hi va escriure directament diverses obres, que no s’han conservat.

Les imatges d’aquest gravat descriuen l’arribada de Llull a Bugia, l’aldarull que provocà la seva predicació i una discussió amb els savis musulmans.

La maduresa de la prosa lul·liana Cal ressaltar la maduresa expressiva de la prosa de RAMON LLULL enfront del primitivisme sintàctic de textos anteriors i coetanis. La capacitat d’abstracció filosòfica de Llull, d’una banda, i els models sintàctics que li oferia el llatí i la llengua popular, de l’altra, expliquen la flexibilitat i la gran estructuració de la prosa lul·liana, amb elements cultes i amb formes que reflecteixen l’espontaneïtat de la llengua col·loquial.  Entre els elements sintàctics cultes de la prosa de Llull cal destacar: a. L’organització de les idees en amplis períodes on té un paper preponderant la subordinació (hipotaxi):

«Molt se meraveyllà Fèlix per què les gents de aquest món majorment amen guanyar les coses que són poques en virtut, utilitat e noblesa, que aquelles coses qui hi són grans.» b. L’abundor d’oracions de relatiu, característica de la sintaxi llatinitzant:

«E desijà haver fills, los quals fossen servents de Déu, a qui ell pogués leixar los béns temporals que tenia.» c. Diversos recursos retòrics, presos de la poesia trobadoresca o d’origen àrab: • Construccions paral·lelístiques (en aquest exemple, amb oracions condicionals):

«Raó demostra que null [cap] home irat no fassa ne dega fer nulla cosa; cor si ço que fa és mal, si irat no era no faria tant de mal; e si co que fa és bé, si irat no era mils [millor] ho faria.» • Oposició de contraris:

«Accidie [manca d’interès per les coses espirituals] és vici per lo qual aymador de mal e desaymador de bé.»

hom

és

• Amplificacions (en aquest exemple, l’amplificació es val de la comparació, un dels grans recursos expressius de Llull):

«Enaixí com aqueyl qui wl ésser fuster, ha mester maestre qui sie fuster, e aqueyl qui vol ésser sabater, cové que haje maestre qui sie sabater; enaixí qui vol ésser Cavayler, cové que haje maestre qui sie Cavayler.»

Bibliografia AUFERIL,

Jaume

SERRÀ CAMPINS, Antoni, Barcelona, 1986.- p.p. 41-80.-

Tornaveu (Literatura catalana), Editorial Barcanova,

BADIA i MARGARIT, Antoni M.: «Ramon Llull, creador de la prosa catalana», dins La llengua catalana ahir i avui, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1973, p. 29-43.BADIA i MARGARIT, Antoni M.; MOLL, Francesc de Borja: «La llengua de Ramon Llull», dins RAMON LLULL, Obres essencials, vol Il. Selecta, Barcelona, 1960, p. 1299-1358.DD.AA., Llengua i Literatura, Grup Promotor / Santillana, Barcelona, 1995.- p.p. 180-181.DD.AA., Literatura catalana (amb textos comentats), Edicions 62 (“Textos per a l’ensenyament”, 1), Barcelona, 1986.- p.p. 16-24.NADAL, Josep M.; PRATS, Modest: Història de la llengua catalana l (Dels inicis fins al segle XV), Edicions 62, Barcelona, 1982.PITARCH, Vicent & PALOMERO, Josep, Estil 3 (Llengua i Literatura), Editorial Bruño, Barcelona, 1989.p.p. 7-12.R1QUER,, Martí de; COMAS, Antoni: Història de la literatura catalana, Vol. 1, Ariel, Barcelona, 1964, p. 197-352.

SELECCIÓ DE TEXTOS LLIBRE D’AMIC E AMAT (fragments) Per això Blanquema tingué la voluntat de fer el Llibre. d’Amic i Amat on amic fóra fidel i devot cristià, i l amat fóra Déu. ... 2. Les carreres per les quals l’Amic encerca son Amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e inluminades d’amors. 25. Cantaven los aucells l’alba, e despertà’s l’Amic, qui és l’alba; e los aucells feniren llur cant, e l’Amic mori per l’Amat en l’alba. 26. Cantava l’aucell en lo verger de l’Amat. Venc l’Amic, dix a l’aucell: — Si no ens entenem per lenguatge, entenam-nos per amor, car en lo teu cant se representa a mos ulls mon Amat. 29. S’encontraren l’amic i l’amat, i digué l’amic: — No cal que em parles; però fes-me senyal amb els teus ulls, que són paraules al meu cor, perquè té done això que demanes. 37. Demanaren a l’amic si canviaria per altre el seu amat. Respongué, i digué: — quin altre és millor ni més noble que sobirà bé, eternal, infinit en grandesa, poder, saviesa, amor, perfecció? 40. Es llevà matí l’amic, i anava cercant el seu amat;i trobà gent que anava pel carrer, i demanà si. havien vist el seu amat. Li respongueren dient quina hora era quan el seu amat fou absent als seus ulls mentals. Respongué l’amic i digué: — Mai, com he vist el: meu amat en els meus pensaments, no ha estat absent als meus ulls corporals perquè totes coses visibles me representen el meu amat. 61. — Digues, foll: si et desamava ton amat, què faries? — . Respòs e dix que amaria per ço que no moris, com sia cosa que desamor sia mort e amor sia vida. 96. Demanaren a l’Amic de qui era. Respòs: — D’amor — . — De què ,est? —, — D’amor—. — Qui t’ha engendrat? — . — Amor — . — On

nasquist? — . — En amor — . — Qui t’ha nodrit ? — . —Amor— . — De què vius? — . — D’amor — . — Com has nom? — . — Amor — . —D’on véns? — . — D’amor — . — On vas? — . — A Amor — . — On estàs?— — En amor — . — Has altra cosa mas amor? — . Respòs: — Hoc, colpes e torts contra mon Amat—. Ha en ton Amat perdó — . Dix l’Amic que en son Amat era misericòrida e justícia, e per açò era son hostal enfre amor e esperança. 124. Demanaren a l’amic quines tenebres són majors. Respongué que l’absència del seu amat. Li demanaren quina és la major resplendor i digué que la presència de/ seu amat. 294. — Foll, digues, què és amor? — . Respòs que amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e als serfs dóna llibertyat. E és qüestió a qual és pus prop amor: o a llibertat o a servitud.

VIDA COETÈANIA Aquest passatge sobre la seva conversió concorda amb el relat de la Vida Coetània, la qual en novel·la el text català diu així (loc. cit. 89-90):

«Com fos en la plenitud de la sua joventut e es fos donat en l’art de trobar e compondre cancons e dictats de les follies d’aquest món, estant una nit dins la sua cambra, sobre lo bancal del seu llit imaginant e pensant una vana cançó e aquella escrivint en vulgar per una sua enamorada, la qual llavors d’amor vil e fada amava, com doncs tingués tot lo seu enteniment encès e ocupat en dictar aquella vana cançó, remirant a la part dreta veé Nostre Senyor Jesucrist penjant en creu molt dolorat e apassionat, lo qual tenia vist, hac gran temor en si mateix e lleixant totes aquelles coses que tenia enfre les mans anà’s metre en lo llit e va’s colgar. E lo sendematí llevant-se, no curant de la visió que la nit passada havia haüda, tornà a dictar aquella vana e folla cançó que començada havia, e com altra vegada aquella hora e en aquell lloc mateix tornàs a escriure e a dictar aquella cançó, altra vegada Nostro Senyor li aparec en creu en aquella forma mateixa, de la qual visió ell molt pus espaventat que no de la primera, lleixades totes coses, anà’s metre en lo llit. Jatsia per això aquella folla volentat ell no lleixà, ans bé aprés pocs jorns tornant ell en acabar aquella cançó e no curant d’aquelles visions meravelloses, fins que terçament, quarta e quinta li aparec; per les quals aparicions així sovinejades, ell molt espaventat cogità què volien dir aquelles visions tans sovinejades, e lo estímul de la conciència li dictava que Nostre Senyor Déu Jesucrist no volia altra cosa sinó que, lleixant lo món totalment se donàs a la sua servitud.... E.... ja tot encès en ardor d’amor vert la creu, delliberà que major ne pus plasent acte no podia fer que tonar los infels e incrèduls a la veritat de la santa fe catòlica... Confià e pensà que encara per avant ell faria llibres, uns bons e altres millors successivament, contra les errors dels infaels. Açò, però, hagué ell per inspiració divinal ... e.... pensà que anàs al Sant Pare e als prínceps dels cristians a impetrar que faessen diverses monestirs aon hòmens savis e literats estudiassen e aprenguessen la llengo aràbica e de tots los altres infaels, per ço que posquessen entre ells preïcar e manifestar la veritat de la santa fe catòlica. Aquestes, doncs, tres coses fermament dins la sua pensa delliiberades, ço és de posar la sua vida per honor de Jesucrist e de fer los llibres dessús dits, e de fer construir e edificar diverses monestirs, així com de demunt és dit, partí’s... e anassen a l’església...» «Quan fui gran i sentí del món sa vanitat, comencé a fer mal i entré en pecat, oblidant Déu gloriós, siguent carnalitat; però plagué a Jesucrist, per sa gran pietat, que es presentà a mi cinc voltes crucificat perquè el recordàs i en fos enamorat tan fort, que jo tractàs que ell fos predicat per tot el món, i que fos dita veritat de sa gran Trinitat, i com fou encarnat: perquè jo fui inspirat en tan gran voluntat que res altre no amé més que ell fos honrat, i llavors comencé a servir-lo de grat.»

PROPOSTA DE TREBALL

 Sabies que RAMON LLULL ja a la fi del segle XIII, va inventar la màquina de pensar?

Amb quina màquina actual es pot identificar aquesta “figura universal o artilugi” de RAMON LLULL? Explica les semblances d’ambdues pel que fa al seu mecanisme de funcionament.

 UMBERTO ECO repeteix l’ostentació de recitar, quasi sense respirar, les 24 possibles permutacions de quatre elements: “A-b-c-d, A-b-d-c, A-d-b-c, D-a-b-c... — factorial de quatre”, afirma. Explica Eco la senzilla matemàtica en què Ramon Llull va basar la seua recerca d’un llenguatge universal, filosòficament; moralment perfecte, per a convertir l'infidel. I conclou Umberto Eco que la investigació de Ramon Llull tenia truc perquè el monjo mallorquí no admetia totes les possibilitats que li oferia la combinatòria, sinó que només acceptava aquelles que encaixaven amb la seua concepció cristiana del món i l'univers. . Les seues rodes i finestres van ser segons explicà Eco, artilugis tautològics, simples instruments dialèctics. Però aquells instruments resultaven explosius per a l’època.

1. Fes l’equivalència entre cada estrofa del Cant de Ramon i el seu resum corresponent que et proporcionem a continuació.

Cant de Ramon Sóm hom vell, paubre, menyspreat,

1 no hai ajuda d’home nat e hai trop gran fait emperat.

Gran res hai del món cercat, mant bon eximpli hai donat: poc són conegut e amat.

Vull morir en pèlag d’amor. Per ésser gran no n’hai paor de mal príncep ne mal pastor. Tots jorns consir la deshonor que fan a Déu li gran senyor qui meten lo món en error.

Prec Déus trameta misatgés, devots, scients e verdaders a conèixer que Déus home és. La Verge on Déu hom se fes e tots los sants d’ella sotsmès, prec que en infern no sia mès.

Llaus, honor al major Senyor al qual tramet la mia amor que d’ell reeba resplandor. No són digne de far honor a Déu, tan fort són pecador e són de llibres trobador. On que vage cuit gran bé far, e a la fi res no hi puc far, per què n’hai ira e pesar. Ab contrició e plorar vull tant a Déu mercè clamar que mos llibres vulla exalçar.

 Fracàs i soledat de la seua vida  Actitud davant els poderosos i reflexió moral  Demanda d’ajuda divina  Sentiment de culpa  Contrició i projecte missional

2. Aquests versicles, que formen part del Libre d’Amic e Amat, escrit per RAMON LLULL, a Miramar, entre 1276 i 1278, mantenen una estreta relació temàtica. Llegeix-los i mira de descubrir-la.

Libre d’Amic e Amat 127. Ah enteniment, volentat! Lladrats, e despertats los grans cans qui dormen, oblidants mon amat. Ah ulls!: plorats. Ah cor!: sospirats. Ah memòria!: membrats la deshonor de mon amat, la qual li fan aquells que ell ha tan honrats. 131. Nuaven-se les amors de l’amic e l’amat amb membrança, enteniment, volentat, per ço que l’amic e l’amat no es partissen; e la corda en què les dues amors se nuaven era de pensaments, llanguiments, sospirs e plors. 138. Demanaren a l’amic de què naixia amor, ni de què vivia ni per què moria. Respòs l’amic que amors naixia del remembrament, e vivia d’intel·ligència e moria per oblidament. 206. Eclipse fo en lo cel, e tenebres en la terra; e per açò l’amic remembrà que pecat li havia llongament absentat son amat de son voler, per la qual absència tenebres havien exilada la llugor de son enteniment, ab la qual se representa l’amat a sos amadors. 231. Venc l’amat albergar a l’hostal de son amic, e féu-li son amic llit de pensaments, e servien-li sospirs e plors. E pagà l’amat son hostal, de remembraments. 298. Alt est, amat, en tes altees, a les quals exalces ma volentat, exalçada en ton exalçament ab ta altea, qui exalça en mon remembrament mon enteniment, exalçat en ton exalçament, per conèixer tos honraments e per çò que la volentat n’haja exalçat enamorament e la memòria n’haja alta remembranca. 3. Comentau aquest fragment extret de l’Arbre de Sciència, en què Llull, tan interessat per qüestions gramaticals, dóna vida als temps verbals i els fa discutir:

«Reconta’s que·l temps pretèrit e·l temps futur se contrastaren sobre la imaginació, car cascú deza que era sua. Lo temps pretèrit al legava que la imaginació era sua per ço cor imaginava les coses passades; e·l temps futur deia que la imaginació era sua per ço car imaginava les coses esdevenidores. Dementre que enaixí contrastaven, dix lo temps futur que elegissen un jutge qui partís lur contrast, e dix que fos jutge lo temps present, qui estava en lo mig d’abdós. E·l temps pretèrit dix que veritat era que·l temps present estava en lo mig d’abdós, mas no ho fala la sua voluntat, car més amava les coses esdevenidores que les passades, e dix que ell tenia per bo que l’enteniment fos jutge, qui estava en lo mig en quant entén les coses passades, e les esdevenidores. Mas lo temps futur dix que no era jutge covinent l’enteniment, car major proporció e concordança ha via ab la imaginació en les coses passades que en les esdeven idores. E adoncs no se’n pogren avenir ni pogren atrobar jutge cominal [adequat], e combateren-se abdós; e car la imaginació amava més ésser del temps pretèrit que del futur per raó de la memòria qui la’n pregava fo vensut lo temps esdevenidor, e dix al temps present que mal faïa, car no li aidava pus que molt l’amava.» LLULL, Ramon: Obres essencials, vol. I, Selecta, Barcelona 1957, p. 836.-

4. Feis una versió actual d’aquest fragment, en què el protagonista de la novel·la, Blanquerna, està en companyia d’una donzella que acaba de rescatar d’un cavaller.

«Moltes vegades hac Blanquerna temptació de luxúria, dementre que anava ab la donzella, e encontinent se donava a oració, segons que damunt és dit, e mortificava la temptació. Per esperit maligne s’esdevenc que la donzella hac temptació de pecar ab Blanquerna; e cor no havia la manera de Blanquerna contra temptació, dix aquestes paraules: — Sènyer — dix la donzella v—: en vostre poder só, e vostres paraules m’han delliurada de les mans del cavaller. Altre guardó no us puc fer, mas d’aitant que us podets plevir de ma persona a tot vostre plaer. » LLULL. Ramon: Obres essencials. vol. I, Selecta, Barcelona 1957, p. 138.-

5. Examinau el lèxic i la sintaxi de Llull en aquest fragment. Aquest text explica que l’ofici de cavaller s’onginà de la necessitat d’imposar la justícia, l’ordre i la pau al món.

«Defallí caritat, leialtat, justícia e veritat en lo món; comencà enemistat, desleialtat, injúria e falsetat, e per acò fo error e torbament en lo poble de Déu, que era creat per ço que Déus sia amat, conegut, honrat, servit e temat per home. Al començament, con fo en lo món vengat menyspreament de justicia per minvament de caritat, convenc que justicia retornàs en son honrament per temor e per ço de tot lo poble foren fets milenaris, e de cascun mil fo elet e triat un home pus amable, pas savi, pas leial e pas forts, e ab pus noble coratge, ab més d’ensenyaments e de bons nodriments, que tots los altres. Encercat fo en totes les bèsties qual es pas bella bèstia e pus corrent e que pusca sostenir més de treball, ni qual és pas covinent a servir home. E car cavall és la pas noble bístia e la pus covinent a servir home, per açò de totes les bèsties hom eleec cavall, e donà-lo a l‘home qui fo elet de mil hòmens; e per açò aquell home ha nom cavaller.» LLULL, Ramon: Obres essencials, vol. 1, Selecta, Barcelona 1957, p. 528.-

6. RAMON LLULL sovint recorre a historietes o exemples per argumentar una idea. De vegadesz un d’aquests exemples n’arrossega un altre, fins a formar una menade cadenad’histonetes, enllaçades l’una a l’altra pel tema que illustren. Descobriu les d’aquest fragment:

«Reconta’s que una rara estava ab sa filla en un forat; e aprés d‘aquell forat estava un gató petit qui jugava ab una ploma. E adoncs la rata dix a sa mare que ella volia jugar ab aquell gató qui discreció no havia, car si discreció hagués no jugara ab aquella ploma; e car no havia discreció no coneixeria la natural contrarietat qui és enfre los gats e les rates; e encara que seria bo que sis·s podia metre ab ell en amistat, car per l’amistat poria ésser que·l gató, con seria gran, no li feés mal e que li leixàs menjar del blat, que gat no menuga [menja]. Respòs la rata a sa filla, e dix que no sabia ,ço que una dona havia dit a son marit. — E com fo això? — dix la filla de la rata a sa mare. — Filla—dix la rata —, reconta’s que un burgès aucis [matà] un cavaller qui havia un infant poc, e·l burgès havia una poca filla. Acord fo emprès que·s feés matrimoni enfre lo fill del cavaller e la filla, per ço que·ls amics del cavaller e del burgès haguessen pau. E adones com lo burgès volc donar sa filla a aquell fill del cavaller, la muller del burgès dix a son marit aquestes paraules:— Recons’s que·l cavall e·l leó feeren companya e empreseren-se que anassen en romeria. E·l cavall demanà si trobaria en la carrera herbes que pogués menjar, car sens menjar no podia anar; e·l leó dix que anassen en nom de Déu, que no·l calia demanar de

Il·lustració del manuscrit de Karlsruhe, de Vida Coetània de RAMON LLULL. on es representa l’anada a Bugia.

vianda, car Déus ne daria. E adones com lo cavall consirà que·l leó no havia ànsia de vianda, cogità que 1 leó, qui no menjava herba, si no trobava què menjar auciuria e menjaria son companyó, com sia ço que en les bèsties sia major necessitat menjar que companyia servar. E adoncs lo cavall no volc anar en romeria ab lo leó ni ab ell estar en companyia, jatsia ço que [encara que] enfre abdós no fos fellonia. E adoncs lo burgés no volc far lo matrimoni car los cavallers són ergulloses e viuen d‘honrament e no perdonen a fellonia, en tant que res no hi val companyia.» LLULL, Ramon: Obres essencials, vol. 1, Selecta, Barcelona 1957, p. 810.

Ramon Llull: Una vida apassionada RAMON LLULL va néixer a Mallorca l’any 1232, al si d’una família noble. Durant la seva joventut, va viure a la cort, on va conrear la poesia trobadoresca i va tenir algunes aventures amoroses. També es va casar i va tenir dos fills. Però el 1263, després d’unes visions en què se li apareixia Crist crucificat, va decidir trencar amb tot i dedicar la seva vida a Déu. Obsessionat per aquesta idea, RAMON LLULL abandonà la seva família i les seves propietats i se’n va anar a viure a una cova al puig de Randa, on es va dedicar durant nou anys a millorar la seva formació i a pensar en Déu. El 1292, unes noves visions li fan comprendre que la millor manera de servir Déu és l’apostolat i, des d’aleshores, comença una intensa activitat missional per terres d ‘infidels. RAMON LLULL va morir cap a l’any 1315 i va ser enterrat a l’església del convent de Sant Francesc de Mallorca.

La literatura com a instrument al servei d’un ideal

La producció de RAMON LLULL com a escriptor és immensa. Es coneixen 327 obres seves, escrites en català, llatí, àrab i occità, i se sap que moltes més s’han perdut. Va escriure poesia, obres filosòfiques, escrits didàctics i novel-les. Però en totes aquestes obres la intenció de l’autor va ser sempre la mateixa: divulgar el seu pensament, que ell creia inspirat per Déu, de manera que es va convertir en un instrument infal lible per a la conversió dels infidels a la fe vertadera. Per tal que els seus ensenyaments poguessin arribar a tots, Llull va abandonar l’ús del llatí i va fer servir una llengua romànica en la redacció de totes les seves obres. Així, va convertir la nostra llengua en un vehicle apte per tractar qualsevol camp del coneixement.

Creador del català literari RAMON LLULL fou el primer autor que, en plena Edat Mitjana, decidí emprar una llengua vulgar -el català-, i no el llatí, en la composició d’obres filosòfiques i científiques. [...] En decidir-se a emprar la llengua vulgar en comptes de la llatina [...], RAMON LLULL es trobà en la necessitat d’haver d’emprar un llenguatge molt ric pel que fa al lèxic i molt rigorós i precís pel que fa a la sintaxi. La cosa meravellosa i sorprenent és que això ho hagué de crear perquè no existia, i ho féu amb un sentit tan afinat i amb una fidelitat tan extraordinària a l’esperit de la llengua, que reeixí a fixar per sempre el català literari amb tota la seva plenitud i perfecció. COMAS, ANTONI, Antologia de la literatura catalana.

Els viatges de Ramon Llull En la seva tasca de conversió d’infidels, RAMON LLULL va fer tres grans viatges: El 1292 es va embarcar cap a Tunis amb la intenció de discutir amb els religiosos musulmans i, així, provar la superioritat de la religió cristiana. Aquesta actitud va provocar que fos empresonat i condemnat a mort, pena que finalment li fou commutada pel desterrament.; El 1307 RAMON LLULL torna aI nord d’Africa per continuar la seva tasca de missioner, però, després d’estar a punt de ser mort per la multitud, és empresonat i expulsat del país una altra vegada. L’any 1314 fa un últim viatge aTunis i, a partir d’aquests moments, es perd el seu rastre. Segons la tradició, va ser apedregat pels mahometans i recollit mig moribund per uns mariners genovesos, que el portaren de nou a Mallorca.

Textos De com Blanquerna va mostrar a un joglar què era valor

Blanquerna caminava molt desitjós perquè volia trobar un lloc convenient per fer penitència. Mentre ell anava així pel bosc, trobà un camí pel qual venia un joglar a peu, vestit molt pobrament, 1 aquell aspecte significava pobresa i tristesa d’esperit. Blanquerna demanà al joglar per què tenia aquell aspecte tan trist. -Senyor -digué el joglar-: jo vinc d’una cort on ha estat cavaller un noble baró d’aquestes terres. En aquella cort jo pensava trobar el valor, el qual em restauraria els meus pobres

vestiments i em premiaria per tal com l’he defensat contra els seus enemics, i perquè he lloat sempre aquelis que el defensen. Però mai en aquella cort no he estat premiat pel valor ni per cap dels seus servidors. I per això estic pensant de fer una nova cançó en què digui mal del valor i dels seus servidors. -Bon am ic -digué Blanq uerna-: abans q ue no feu la cançó, co nvé q ue tingue u coneixement de valor i d’aquelis que són servidors seus, perquè aixi les vostres parauies seran més vertaderes. [...] Mentre Blanquerna mostrava què era valor al joglar, vingué un cavaller a peu, el qual portava una llanc,a a la mà i l’espasa penjada del coll. Quan fou a prop del joglar i de Blanquema, el joglar digué a Blanquema que aquell cavaller era l’emperador. Aquest digué que anava a caçar un senglar i que s’havia perdut i demanà si li podien donar alguna cosa de menjar. -Senyor -digué Blanquema-: ací prop hi ha una font on podeu beure i podeu menjar de l’herba fresca que creix al voltant. L’emperador digué que ell no tenia per costum menjar herba, i que pensava que moriria en poc temps’ si no menjava res. Blanquerna portà l’emperador a la font i els tres stassegueren sobre l’herba; tragué tres pans que tenia i tots junts menjaren. Mentre l’emperador menjava, Blanquema li preguntà què li aprofitava més, el seu imperi o el pa que menjava. L’emperador digué que en aquell lloc li aprofitava més el pa. -I per a,cò tu, joglar-digué Blanquema- pots conèixer què és el valor. RAMON LLULL: Llibre d’Evast i Blanquerna.

Anàlisi Amb quin dels tres grans corrents que segueixen els autors en prosa d’aquesta època relacionaries RAMON LLULL? Quines similituds trobes entre la figura de RAMON LLULL i la de sant Vicent Ferrer? Quines diferències hi ha entre elis? ACTIVITATS Per què es diu que RAMON LLULL és el creador del català literari? Comenta la funció del personatge de Blanquerna en aquest passatge. Opinions Creus que RAMON LLULL és un bon exemple d’escriptor medieval? Per què? Què opines sobre el fet que una persona ho abandoni tot i dediqui la seva vida a difondre l’evangeli? Raona la teva resposta.

Gravat de lâ&#x20AC;&#x2122;apedregament de RAMON LLULL, representat al manuscrit de Karlsruhe.

Ramon Llull

Vida RAMON LLULL. nasqué entre el 1232 i el 1235 a la ciutat de Mallorca. Provenia d’un llinatge català de Barcelona que s’havia establert a l’illa de Mallorca a partir del 1231. Molts aspectes de la seva vida els coneixem gràcies a la Vida Coetània, biografia narrada per Llull i transcrita per un seu deixeble. Així, sabem que fou senescal de Jaume II i que es casà amb Blanca Picany. Un fet decisiu s’escaigué pels volts de 1265: unes aparicions de Jesucrist determinaren la sobtada conversió de Llull. Ell mateix ens ho explica a l’inici del poema “Lo desconhort”: Quan fui gran e sentí del món sa vanitat, comencé a far mal e entré en pecat oblidant Déu, seguint carnalitat, mas plac [plagué] a Jesucrist, per sa gran pietat, que es presentà a mi cinc vets [vegades] crucifigat, per ço que el remembràs e en fos enamorat. Aleshores, abandonant famifia. amistats i càrrecs. emprengué una nova vida guiada per tres objectius: la conversió d’infidels; la composició de llibres per tal de difondre l’ideal cristià primitiu. i la creació d’escoles on poder formar en llengües orientals (sobretot àrab) els futurs missioners. L’assoliment d’aquests tres objectius exigí a Llull una enorme activitat. Així, successivament o simultàniament, a part de dedicar-se a l’estudi. redacta les seves obres. fundà monestirs. assistí a la Universitat de París i efectuà llargs i frequents viatges per l’Occident cristià, oz amb propòsit missioner, pel Nord d’Àfrica. Finalment. en un intent que el papa i els prínceps cristians compartissin els seus projectes, assistí, el 1311, al concili de Viena del Delfinat. El fracàs d’aquesta gestió és narrada al poema `’Lo Concili”. Llull morí. amb tota probabilitat, el 1316

Introducció a l’obra Llull és autor d’una obra que, escrita en quatre llengües (llati. català, àrab i provencal, aquesta darrera només per a la producció poètica), comprèn uns 243 títols i abrac,a, prescindint de la producció estrictament literària, Ies més diverses branques del saber: Filosofia, Teologia, Medicina, Física, Astronomia, Astrologia, etc. De fet, Llull fou un dels primers escriptors europeus que utilitzà una llengua neollatina per tractar algunes d’aquestes matèries; i si l’ús de l’àrab obeí a la necessitat de ser entès pels infidels, la llengua If atina li permete de fer-se escoltar en els centres culturals més importants de l’Europa del segle X~ Llull no fou un escriptor en el sentit modern de la paraula, i si escriví “literatura” ho féu amb unes finalitats pràctiques molt precises. En síntesi~ la literatura fou per a ell molt més un mitjà que no pas un fi per tal de fer conèixer la seva ‘`Art”, un sistema lògic del pensament lullià que si, d’una banda, havia de convertir els infidels a la fe de Crist, de l’altra pretenia de retornar els usos i costums de la creixent vida urbana, caòtica i corrompuda, de la societat occidental a l’ordenació del cristianisme primitiu.

Prosa filosòfica El sistema filosòfic de Llull, basat fonamentalment en el platonisme cristià (autors llatins del segle XII) i en el pensament oriental, informa totes les seves obres ja que li serví per als seus propòsits especulatius i persuasius.

L’Art abreu,jada d’atrobar veritat (versió catalana de la llatina Ars Magna) fou escrita a Mallorca vers el 1271 i és el primer intent d’art general lulliana. Els principis filosòElcs hi són organitzats de manera que puguin resoldre matemàticament tota mena de dubtes. Anterior a aquesta obra és el Llibre del gentil e los tres savis (escrit primer en àrab i pels volts de 1272 en català). L’Arbre de Sciència, llibre molt extens acabat a Roma el 1295, és una veritable enciclopèdia organitzada a partir d’uns arbres allegòrics que comprenen tot el saber humà. El lector, quan llegeix el llibre, s’endinsa en el més fantàstic i abstracte bosc, en una immensa metàfora, on creixen l’arbre elemental, el vegetal, el sensual, l’imaginal, l’humanal, l’imperial, el celestial, l’angelical, l’eviternal, el maternal i els de Jesucrist i de Déu. A part de les semblances i les metàfores, se serveix molt sovint dels proverbis, originals i aguts. Ens cal citar també la Rethorica Nova, tractat sobre l’art de persuadir, escrit inicialment en català (1303) però només conservat en versió llatina, i el Liber de ascensu et descensu intellectus ( 1305).

Obra didàctica i religiosa En aquest apartat hi ha tres obres remarcables. La primera, el Llibre de l’orde de cavalleria, escrita entre 1275 i í 276, és dedicada a la formació del cavaller cristià segons la més pura concepció medieval. Aquesta obra exercí una gran influència en Tirant lo Blanc, i fou adaptada i en alguns passatges traduïda en el Libro del cavallero et del escudero de Don Juan Manuel. La segona obra, de caire religiós, és el Llibre de Sansta Maria, estructurat mitjanc,ant un diàleg entre dues dames allegòriques: Oració i Lausor (“lloanc,a”), que busquen la manera de pregar i de lloar millor la Mare de Déu. Destaquem també la Doctrina puerEl (1278), compendi de normes sobre l’educació dels infants.

Obra narrativa Lo romanç d ‘Evast e Blanquerna, tal i com el mateix Llull l’anomena al final de l’obra, és sens cap mena de dubte una de les fites cabdals de la producció lulliana. Sobre la datacio del Blanquerna hi ha diverses teories. Segons la més estesa, sembla que fou escrit en dues etapes. En la primera, entre 1278 i 1288, Llull escriví dos llibres (el de matrimoni i el de clerecia), i l’epíleg. L’any 1294, davant la renúncia al Papat de Celestí V, Llull reprengué l’obra i la completà amb tres llibres més, el de “prelatura”, el “d’apostolical senyoria” i “el de vida ermitana”. Afegim que el Sant Pare decidí de renunciar al Papat i retornar a la vida ermitana, fet que degué impressionar profundament Llull, ja que concebia molt semblantment l’ordenació del min per lloanc,a a Déu. El Blanquerna està organitzat en cinc llibres en record de les cinc nafres de Crist i per a exemplificar els cinc possibles estats de vida religiosa; així, el protagonista (Blanquerna) és, successivament, frare, abat, bisbe, Papa i ermità. Els protagonistes del “romanc” son Evast i Aloma, pares de Blanquerna; Nastàsia i Natana, mare i filla veïnes de l’hostal d’Evast, i tot un seguit de personatges simbòlics com Fe, Veritat, Enteniment, Devoció, el Joglar de Valor, Ramon lo foll, etc. Hi trobam també una àmplia mostra de la societat del seu temps: mercaders, pagesos, clergues, ferrers, gent de mala vida, etc. És la primera novella catalana que té com a protagonista un burgès (que no pas un cavaller), el qual es mou per dins ciutats i viles en lloc de fer-ho per castells i paisatges fantàstics. L’ambientació és decididament realista: s’hi descriuen camps, boscos, carrers, places, tavernes,

etc. La novella intenta d’oferir un ampli panorama del món mediterrani al segle XIII i dels problemes més angoixants per al cristià. Vol ser una reivindicació del cristianisme primitiu, del retorn als usos socials que entraren en crisi a l’època de Llull i, en certa mesura, és, per tant, la resposta a la crisi d’una societat feudal davant l’aparició d’un nou món “mercantilista” que no té cap tendència contemplativa. el Blanquerna conté en els seus cinc llibres algunes obres escrites anteriorment per Llull. Aquest és el cas del Llibre d ‘A vemaria, presentat com escrit pel mateix Blanquerna. En El Llibre d’Amic e Amat, una de les seves peces cabdals i la més coneguda modernament, intenta de donar a la vida ermitana un contingut mistic, mentre que l’A rt de contemplació, que apareix com a epíleg, en dóna el vessant ascètic. El Llibre de meravelles o FèlEx, fou escrit entre 1288 i 1289. Ens relata la història d’un home que, veient que les altres persones no coneixien ni amaven Déu, es decidí a escriure un llibre, el Llibre de meravelles, “lo qual se departeix en deu parts, ço és a saber: Déu, Àngels, Cel, Elements, Plantes, Metalls, Bèsties, Home, Paradis, Infern”. Fèlix, el protagonista, recorre el món observant i aprenent de la vida que duen els ermitans i els filòsofs amb els quals parla. A diferència de Blanquerna, que viu totes les etapes de la vida, Fèlix sempre es jove. Així, sembla que en aquest llibre interessi molt més a Llull la situació en l’espai i els continguts ideològico-doctrinals que no pas el protagonista. D’altra banda, el Llibre de meravelles està escrit amb una tècnica molt pròpia de l’època: el diàleg entre el mestre i el deixeble; per tant~ som molt lluny de la claredat i la senzillesa expositiva del Blanquerna. La setena part de l’obra, el Llibre de les bèslies, és una peça molt especial que trenca la tònica dels altres llibres, simples tractats enumeratius. No és el típic bestiari medieval, sinó un interessant apòleg polític i sociològic sobre la vida dels homes.

Obra mística El Llibre de contemplació en Déu és l’origen de tota la mística lulliana, que culminarà sintetitzada i lírica en el Llibre d ‘Amic e Amat, i que sera desenrotllada admirablement en l ‘A rbre de f losof a d ‘amor. Escrit probablement l’any 1 2 7 2, és el seu llibre més extens, un dels primers que escrigué i una mena d’oració on l’autor exposa el seu desig d’unir-se amb Déu en la contemplació. No s’hi veuen tempteigs primerencs ni assaigs titubejants. És una obra mestra, d’un gran rigor intellectual, perfecta en la prosa i d’un alè poètic singular. El Llibre d’Amic e Amat és una obra breu, escrita en versicles o metàfores morals que es poden llegir independentment. En conté una per cada dia de l’any, amb previsió dels de traspàs o bixests. Tres elements essencials estructuren el llibre: l’Amic (l’home), l’Amat (Déu) i l’Amor, moltes vegades personalitzat i intermediari d’ambdós. És escrit perquè l’utilitzin els ermitans, i la brevetat de cada versicle per a meditar és compensada per la densitat de contingut. És aquesta densitat la que exigeix el llenguatge metafòric, que conté un elevat índex de poesia. Llull basa el llibre en una constant antítesi, ja que, segons ell, com més difícil és l’art més coses inexplicables pot aclarir. Una altra constant és la personalització de les idees abstractes. En el Llibre d‘Amic e Amat trobam influències del Càntic dels Càntics bíblic; així, per exemple, l’idilli místic que es crea amb els diàlegs entre Déu i l’home. També conté ressonàncies dels TROBADORS , sobretot en l’estil, i una important influència àrab quan, seguint els models dels

sufís hispano-musulmans, aconsegueix unes meravelloses imatges esgotadores, o sigui que una imatge en crea una altra de nova i complementària: Jahia l’amic en llit d’amor; los llancols eren de plaers, e lo cobertor era de llanguiments, e el cuxí era de plors. E era qüestió si el drap del cuxí era del drap dels llanc,ols o del cobertor. Llull, com en d’altres llibres, contrafà a l’espiritual tota la casuística amorosa profana a temes i figures religioses: Déu/domina; Amic/home i Amor/vassallatge. L’Arbre de filosofa d’amor, escrit a París l’any 1298, és, en certs aspectes, una obra parallela i complementària de l’anterior. Basant-se en l’estructura típica de l’arbre, Llull escriu un llibre per aconsolar Filosofia d’Amor (personatge allegòric), que es queixa de no tenir tants servidors com la seva germana, la Filosofia de Saber. Sovint hi apareixen metàfores del mateix tipus que les dEl Llibre d’Amic e Amat. L’Arbre és una impressionant i meravellosa allegoria sobre l’Amor, l’Amat i l’Amic. També aquí, Llull contrafà a l’espiritual, i hi és palesa la influència del Roman de la Rose, que segurament aprofità amb la idea de captar-se àmplies capes de lectors, ja que el Roman era una obra molt coneguda a Europa.

Poesia En el cas de RAMON LLULL no sempre el concepte d”‘obra rimada” coincideix amb el d”‘obra poètica”. El L/ibre d ‘Amic e Amat n’és la prova més clara. Escrit en prosa, conté un extraordinari i delicat lirisme. Llull, quan se serví del vers i la rima, ho féu no tant en funció de crear literatura, sinó per a facilitar la comprensió i la retenció de les idees explicades. A part de les mostres poètiques intercalades en el Blanquerna (un cant a Maria escrit amb les tècniques i l’estil dels TROBADORS , però contrafet a l’espiritual), cal destacar el Cant de Ramon, una dolorosa confessió personal on ens descobreix els seus pecats i els seus fracassos i ens proclama l’excellència de la seva “Art”, transmesa per Déu. Lo desconhort, considerada la més important de les seves obres en vers, conté 828 versos alexandrins i reflecteix la gran crisi moral de Llull quan s’adonà que cap poderós no se l’escoltava. En el Plant a la Verge, escrit també en alexandrins, Llull ens narra la passió i la mort de Jesucrist vistes per la Verge. D’altres poemes són: Los cents noms de Déu, on pretén de competir amb l’Alcorà; Les hores de Nostra Dona Santa Maria, recull de lloances a la Mare de Déu; la llarguíssima Medicina de pecat (5.872 versos) i Lo Concili, escrit per transmetre les seves idees als assistents al concili de Viena del Delfinat, l’any 131 1. RAMON LLULL, que no era, ni de bon tros, un escriptor professional, aconseguí de donar l’empenta definitiva a la llengua catalana en formació, i es convertí, per la universalitat del seu pensament, en una figura senyera. singular i única en el panorama de la cultura medieval europea.

Llengua i estil La importància de Llull en el capítol linguístic es basa en dos fets. En primer lloc. fou el creador del català literari i, en segon lloc, la seva prosa, d’una sintaxi excepcionalment dúctil i flexible, esdevingué un model de llengua que no fou modificat fins que, temps després, la Cancelleria Reial n’imposà un altre. Pel sol fet de tractar, per primera vegada en català , disciplines com les filosòfiques, Llull hagué de crear conceptes nous, frequentment per mitja d’un curiós sistema de derivació. Així~ per exemple, de la paraula ‘`magnificanc,a” en derivà “magnificatiu’’s ‘`magnificable’`, “magnificador’`~ `’magnificar”~ etc., fins a un total de catorze variants. La idea lulliana de la llengua entesa com a mer instrument condicionà en gran manera el seu estil; al Llibre del genlil, per exemple, fa les seguents afirmacions:

Cada ciència ha mester los vocables per los quals milis [millor] sia manifestada; e car a aquesta ciència demostrativa sien menester vocables escurs e que los hòmens llecs no han en úss e car nós façam aquest llibre als hòmens llecsz per a ,co breument e ab plans vocables parlarem d’esta ciència. Amb el mateix propòsit de didactismen Llull utilitzà una sèrie de recursos gràfics (com figuresn arbress cercless etc.! que intentaven de facilitar la comprensio de les seves idees. Els arbres, per exemple, són treballats amb tant de detall que, en alguns casos, constitueixen autèntics símbols de l’obra lulliana. Al costat d’aquestes illustracions, i amb idèntica intenció, cal considerar l’ús d’`’eximplis”* narracions breus d`estructura allegòrica i finalitat didàctico-moral. (SOLC)

Desc El fr; d ‘EVG Blans camil Blanc Aixi, Alom Blanc que E millo Natal El fr. convè raona famili El tex realitz els qu ment estricl què s’ lla en Podel nitzac Uns f terran Natar vatori objecl

Exercicis complementaris 1. Comentau les següents afirmacions sobre RAMON LLULL: Ens hem detingut en l’estudi de la seva obra no solament seduïts per l’atracció inesgotable de la seva personalitat. El seu gran temperament d’escriptor fon tota classe d’influències i suggestions literàries, franceses, trobadoresques i orientals, sense oblidar les llatino-eclesiàstiques; no solament crea un 11enguatge filosòfic i teològic en català, sinó també la prosa d’imaginació. A vegades apareLx com un prosificador del lirisme trobadoresc i de les narracions novel-lesques en vers, i si hagués tingut deixebles en aquest aspecte, tal i com els tingué en el filosòfic, hauria produit una renovació fecunda i duradora en les lletres catalanes.

Jordi Rubió i Balaguer 2. Llegiu i comentau a classe fragments seleccionats de La Vida Coetània. 3. Sobre un mapa de la Mediterrània tracau els principals viatges de RAMON LLULL per les costes europees i africanes. 4. Llegiu el poema “El Cant de Ramon” i comentau-ne per escrit el fragment que més us hagi impresionat.

Comentari de text Dementre que Nastàsia estava a la finestra, una donzella, ab molt gran gent, venia pregar Déus a l’esgleia, e devia ésser l’endemà núvia. Molt fo bdla e molt noblement vestida, e cavalcava en un bell palafrè. Molts honrats hòmens la seguien a pcu, e moltes honrades dones; bornadors, JOGLARS qui cantaven e sonaven struments, e hòmens qui ballaven, fahien honor a aquella donzella. Nastàsia cridà Natana, e dix que stegués ab ella a la finestra. Natana venc a la finestra.—Filla - dix Nastasia—: Vejats con bella cosa és a veher la donzella e tots los altres qui van ab ella—. Dementre que Nastàsia dix aquestes paraules, passà un cors que hom portava soterrar a l’esgleia. Lo dol ni el plor que sa muller fahia, qui el vos poria dir?—Mare udix Natana: dveets vós con gran dolor ha aquella dona qui ha perdut son marit?—. Nastàsia no respos a ses paraules, e llevà’s de la finestra per ço que Natana se’n llevas e no veés lo plor ni la dolor que la dona menava. RAMON LLULL, Llibre

d’Evast e Blanquerna

Descripciò El fragment que estudiam és extret de la 1 a part del llibre 11, de “Religió”, del Llibre d Evast e Blanquerna. Blanquerna ja ha abandonat els seus pares, Evast i Aloma, i es troba voltant per boscos i camins a la recerca de l’ideal de la seva vida: servir Déu. En el llibre 1, per tal de fer desdir Blanquerna de la seva idea de lliurar-se a Déu, Evast i Aloma proven diverses accions. Aixi, ofereixen sense èxit a Blanquerna la direcció del seu alberg, la casa patrimonial. Aloma, posteriorment, es posa d’acord amb Nastàsia, la seva vei’na, per tal de casar Blanquerna amb la filla d’aquesta, Natana. Aquest nou intent no solament fracassa, sinó que Blanquerna, amb un llarg discurs, convenç Natana que hi ha un model de vida molt millor que el del matrimoni: la vida de religió. El llibre 11 comenca narrant-nos com Natana abandona casa. mare, riqueses, parents i entra en un convent de monges. El fragment que estudiam narra l’última vegada que raonadament Nastàsia intenta de convèncer Natana que la vida terrenal és molt millor que la religiosa. Diem que ho fa raonadament, perquè quan Natana ja haurà ingressat en el convent, Nastàsia i alguns familiars intentaran per la forca de treure la filla de l’orde de religió. El text és una mostra clara de com Llull se serveix en el Blanquerna de descripcions de la realitat per tal de justificar i exemplificar les decisions o actuacions dels seus personatges, els quals són producte del seu pensament. Són aquests trets de realitat i de verisme, juntament amb d’altres recursos retòrics, els que donen al Blanquerna un to literari a part del ja estrictament ideologico-filosòfic. El més destacat del cas, fet totalment nou a l’època en què s’escrigué la novella, és que l’acció narrativa que ens dóna `’una” realitat es desenrotlla en el marc ambiental de ciutats i pobles, en lloc de fer-ho ‘`només” en camps i boscos. Podern afirmar, per tant, que fonamentalment per burgesos.

el Blanquerna

en aquest sentit es una novella urbana, protagonitzada

Uns fets tan accidentals com són veure per una finestra el casament d’una donzella i l’enterrament d’un difunt, tots dos tan contrastats, motiven la reflexio i la decisió final de Natana. La finestra. que té inicialment una funció domèstica. s’ha convertit en un observatori des d’on contemplar i jutjar el món. L’habilitat narrativa de Llull ha transformat un objecte quotidia en un element artístic.

El text esta estructurat a partir de dues parts paralleles consecutives, ambdues encapc,alades per l’adverbi “dementre’’. La descripció del pas del casament acaba amb una intervenció directa de Nastàsia, la qual intenta de demostrar a Natana que la vida de matrimoni és la digna i profitosa. Immediatament després passa un enterrament, no descrit amb tant de detall, que serveix a Natana per a formular una pregunta que desarma la seva mare de tota possible nova argumentació. És un fragment amb molta acció, centrada en un mateix espai, la finestra, i allò que es divisa a través d’ella. Aixi, per tant, podriem parlar d’una doble acció; la mes pròxima. que compliria una senzilla funció d’espectadora de l’acció més llunyana i que és, d’altra banda. Ia més variada i dinàmica. Més enllà de la finestra hi ha música, bornadors, JOGLARS, molta i diversa gent, que riu, canta i plora, tot un variat ventall de la realitat de l’època. Estil Primer de tot cal recordar que RAMON LLULL féu literatura gairebé sense proposar-s’ho. Per a ell, la literatura de creació era una eina. La doctrina que no aconseguia de fer entenedora a través de formes didàctiques, la presentava envoltada de poesia. O sigui, quan no assolia els seus objectius per mitjà de la “veritat”, ho provava amb la “bellesa”. I és aquest pragmatisme allò que el portà a l’ús d’una llengua en la qual buscà una constant precisió i una flexibilitat expressiva que no dificultés la transmissió del missatge. Ens sorprèn agradablement la modernitat del text. El llegim sense excessives dificultats sintàctiques. La creacio idiomàtica de Llull es manifesta també en la construccio de la frase. Llull construeix amb gran seguretat amplis períodes i coordina i subordina amb encert. Aquest fet és degut en gran part al tarannà lògic i matemàtic de l’autor. Hi ha un predomini absolut de verbs per sobre de qualsevol altra categoria gramatical. La majoria dels temps verbals suggereix el moviment simultani o progressiu dels personatges i de les situacions, la qual cosa comporta una lectura molt més ràpida. Cal remarcar també la diferència de construccio sintactica que existeix entre la primera part (fins “ab ella”) i la segona. En la primera, com que el que cal és situar el lector, hi ha molta més descripció ambiental; per aquest motiu es fa més necessària la coordinació. Coordinació que, pràcticament, tret de dos casos, no existeix a la segona part perquè, com ja hem dit abans, l’enterrament no és descrit, i Llull soluciona les llargues estructures sintàctiques amb dues típiques preguntes sintetitzadores: “qui el vos poria dir?” i “veéts vós con gran dolor ha...?”

La historiografia.

(SOLC)

Les quatre grans cròniques

La historiografia primitiva La traducció al català del De rebus Hispaniae ( 1268)—de l’Arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada—i dels Gesta comitum barcinonensium et regum Aragoniae (entre 1267 i 1283)—l’obra més important de l’escola historiogràfica de Ripoll—, constitueixen els textos històrics en català més antics que conservam. Es tracta, però, d’obres informatives sense intenció literària. Poc temps despres apareixeran les quatre grans cròniques, que tenen, ultra la seva importància historiogràfica, un notable interès lingüístic i literari, ja que constitueixen autèntiques peces narratives de gran valor creatiu. Les nostres cròniques historien l’època de plenitud de la Catalunya medieval i ens permeten de conèixer tots els aspectes de la societat catalana del moment. De la Catalunya d’aquest temps (1250-1350),l’historiador Pierre Vilar ha afirmat que era l’únic lloc del món que es podia qualificar d”‘Estat-nació” a la manera moderna. Encara en el segle XV, la historiografla escrita en llengua catalana seguí els esquemes medievals. Citam, entre d’altres, les Històries e conquestes dels reis d’A ragó e comtes de Barcelona, de PERE TOMIC, i La fi del comte d’Urgell, anònima. PERE MIQuEL CARBONELL, en canvi, escriví ja des d’una òptica humanista.

Les quatre grans cròniques A finals del segle XIII i durant el XIV foren escrites les cròniques de JAUME I, BERNAT DESCLOT , RAMON MUNTANER i PERE EL CERIMoNIós. La seva finalitat comuna era, alhora que deixar constància d’uns fets que volien tenir valor didàctic o exemplar, la de justif1car unes determinades actuacions polítiques. Les quatre grans cròniques formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval. La de RAMON MUNTANER , per exemple, és l’únic relat occidental que historia l’expedició catalana a Grècia. Però el que les destaca sobretot és el fet de narrar fets contemporanis dels seus autors, o poc anteriors, contràriament a les d’altres literatures, que es dediquen al passat llunyà (aquest és el cas d’Alfons X de Castella). Les obres de JAUME I i de PERE EL CERIMoNIós són, d altra banda, les úniques autobiografies de monarques medievals.

Llibre dels feits El Llibre dels feits de JAUME I EL CONQUERIDOR és la primera de les nostres grans cròniques. Narra, en forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei (sobretot les conquestes de Mallorca i València). Jaume I no escriví materialment l’obra, però en coordinà directament la redacció. El llibre es basa en els records personals del monarca i, en diversos moments, en canc,ons de gesta que la crònica prosifica. Cal dir que no es conserva el text original i que, avui dia. hem de llegir l’obra en la traducció llatina de Pere Marsili i en dos manuscrits catalans que en deriven. El Conqueridor fou ben explícit a l’hora d’expressar la fmalitat de les seves “memòries”:

E per tal que els hòmens coneguessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, c,o que nós hauríem feit ajudant-nos lo Senyor poderós, en qui és vera trinitat, lleixam aquest llibre per memòria a aquells que volran oir les gràcies que Nostre Senyor nos ha feites, e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món.... La intenció didàctica i justificativa, i el sentiment religiós i providencialista (les victòries i els encerts s’han assolit per designi diví), es reflecteixen al llarg de tota la crònica. El rei, a qui agrada d’aparèixer com un heroi d’epopeia, no sempre fa història militar i política, sinó que sovint ens mostra els petits fets de la seva vida i els racons més íntims de la seva personalitat. El verisme que això comporta s’acreix amb l’ús d’un llenguatge viu i popuiar (refranys, dites i expressions colloquials) i amb la utilització de la llengua pròpia per part dels personatges (aragonès, castellà, francès, àrab). La sintaxi del text no és gaire correcta, precisament perquè empra la llengua popular. En aquest sentit, contrasta amb la perfecció de les construccions lullianes, però dóna a la crònica una notable afectivitat estilística.

Bernat Desclot La Crònica de BERNAT DESCLoT (redactada entre 1283 i 1288) es proposa d’historiar els fets i les conquestes “que feren sobre sarraïns e sobre altres gents” els nostres reis, d’Alfons I el Cast fins a Pere 11 el Gran. L’obra, però, narra sobretot el regnat d’aquest darrer. La Crònica, en els primers capítols, explica fets del passat i conté bàsicament gestes joglaresques prosificades i narracions llegendàries. En canvi, quan tracta de la història de Pere el Gran, o sia dels esdeveniments contemporanis de l’autor, les seves fonts són els documents oficials (lletres reials, ordres, tractats...) i la pròpia experiència de Desclot. D’aqui el rigor, el detallisme i l’abundància d’informació que caracteritzen l’obra. De l’autor, ben poca cosa en sabem. La hipòtesi més versemblant l’identifica amb un tal Bernat Escrivà, tresorer reial, que procedia del poblet anomenat Es Clot, del Rosselló, cosa que explicaria la duplicitat del nom (en aquest moment l’us dels cognoms encara no estava ben fixat), l’accés que tenia a la documentació cancelleresca i els trets rossellonesos del seu llenguatge. La Crònica, centrada en la figura reial, narra com a fets principals la campanya italiana de Pere 11 i la seva lluita contra els invasors francesos. La finalitat de Desclot és glorificar Pere el Gran i per això li atorga tots els atributs dels herois cavallerescos. La impersonalitat del cronista (que no és la mateixa cosa que imparcialitat), la seva fredor davant dels fets més cruels i despietats, esdevé entusiasme emocionat quan parla del seu rei.

Ramon Muntaner RAMON MUNTANER (Peralada, 1265-Eivissa, 1336) és l’autor de la més llarga de les nostres cròniques. Historia un ampli període que va del naixement de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons III el Benigne (1328). La part central està dedicada a l’època de Jaume II el Just. Per als regnats de Jaume I i Pere el Gran re co rre principalme nt als textos histori ogràfics anteriors i al re curs de pro sificar narracions èpiques. A partir d’Alfons II el Franc, la seva font gairebé exclusiva és la pròpia experiència. Perquè Muntaner es proposa de relatar només allò que “ha vist”, allò de què ha estat “testimoni”. En aquest recurs, que reforça la certesa de la narració, radica precisament la novetat del seu “llibre” (ell sempre l’anomena així). La Crònica de Muntaner

és, per tant, un llibre de “memòries”. Però ell, que menà una vida agitada, plena d’aventures, viatges i lluites (“trenta-dues batalles entre de mar e de terra en què són estat”), no n’és el protagonista principal. Aquest paper està reservat als reis i als grans senyors, els quals, d’acord amb la concepció jeràrquica medieval, són els veritables protagonistes de la “història”. L’objectiu fonamental de l’obra és la glorificació dels reis del Casal d’Aragó, cosa que explica les exageracions i tergiversacions que, en defensa del prestigi reial, hi ha a tota la narració. El monarquisme del nostre cronista està estretament relacionat amb el providencialisme (els reis catalans han estat distingits per Déu d’una manera especial) i amb el nacionalisme, els quals bateguen a totes les seves pàgines. La sang, un destí comú i la llengua—el “bell catalanesc”, com li agradava de dir—són els elements que integren la base de la comunitat catalano-aragonesa, la qual, regida per una mateixa dinastia, es trobava aleshores en un singular moment d’esplendor. És en aquest sentit que Carles Riba ha pogut dir que Muntaner, “home d’imperi”, “encarnà l’entusiasme d’una nacio que ascendia a protagonista”. La millor part de la Crònica és precisament aquella en què relata alguns dels fets cabdals de l’expansionisme català medieval, en els quals intervingué personalment: les guerres de Sicília i Calàbria i l’expedició de la Companyia Catalana (els almogàvers) a Orient. D’altra banda, cal remarcar que la vàlua històrica i literària d’aquestes pàgines situa Muntaner a la cúspide de la historiografia medieval europea. L’obra fou escrita, com era normal a l’època, per ésser llegida en veu alta més que no pas per a la lectura individual. Sempre que s’adreca als seus “oients”, els sol anomenar “senyors”. Aquests senyors sembla que eren els reis catalans, als quals vol deixar un llibre exemplar que sigui, com ha assenyalat Martí de Riquer, un “mirall de prínceps”. Muntaner aconseguí d’establir una comunicació ben directa amb els seus “oïdors”. Per això utilitza procediments joglarescos (com la interrogació formulària “Què us dirè?”, molt freqüent) i de les novelles cavalleresques. També l’estil acolorit i directe, i l’ús d’un llenguatge viu i colloquial, ple de refranys i girs populars, contribueixen a acostar públic i autor. Enmig de la llengua molt pura de Muntaner, cal remarcar un fet curiós, però normal en la poesia de l’època: la inclusió d’un poema en llenguatge aprovencalat, que titulà Sermó. Es tracta d’una composició de dotze estrofes monorimes de vint versos cada una, que havia de ser cantada amb la mateixa tonada que una cancó de gesta francesa molt popular. Fou compost amb anterioritat a la Crònica i tenia per finalitat aconsellar la conquesta de Sardenya a Jaume II.

Pere el Cerimoniós La Crònica, escrita per ordre del rei PERE III EL CERIMONIÓS (1319-1387), abraca tot el seu regnat (tret dels seus darrers anys) i el del seu pare, Alfons el Benigne (1299—1334). Consta d’un pròleg del mateix rei, de sis grans capitols o “llibres” i d’un apèndix. La motivació principal que va moure Pere III a escriure la Crònica fou el desig de justificar la seva política, cosa que cal tenir present a l’hora de jutjar la informació que dóna. De tota manera, te un gran valor per a conèixer la personalitat del monarca i els esdeveniments del seu regnat (la reincorporació del regne de Mallorca, les lluites contra la noblesa aragonesa i valenciana, les guerres contra Gènova, el conflicte amb Castella...). Aquesta Crònica, escrita en forma autobiogràfica, és l’única que no utilitza cancons de gesta prosificades. Tota ella és un seguit de documents de tota mena i de records personals del rei i dels seus collaboradors. Usa un llenguatge menys ric que les anteriors, com tarr.bé és menor el domini de l’idioma. L’heroisme èpic hi és absent i la figura del Cerimoniós és més a prop dels princeps renaixentistes que no pas dels cavallers medievals. La intriga, la política subtil i sense escrúpols, la

sang freda i, a voltes, la crueltat, defineixen la psicologia del rei segons es dedueix de la pròpia narració. (SOLC)

Exercicis complementaris 1. Feu una cronologia del període històric que narren les Cròniques. 2. Confeccioneu un mapa de la Mediterrània. Marqueu-hi les rutes seguides per les expedicions catalano-aragoneses narrades en la Crònica de Ramon Muntan er . 3. Llegiu les pàgines que Josep Pla dedica a Ramon Muntaner en el llibre El meu pais (dins Obra completa, Edicions Destino, vol. VII).

Comentari de text Que contar vos n’he què n’esdevenc a un cavaller alà que se’n menava sa muller, ell en bon cavall e sa muller en altre. E tres hòmens de cavall dels nostres anaren-los aprés. Què us diré? Lo cavall de la dona flaquejava, e ell, ab l’espaa de pla, dava-li, e a la fin los nostres hòmcns a cavall aconseg uren. E el cavaller, qui veé que l’aconseguien e que la dona s’havia a perdre, brocà un poc a avant, e la dona gità-li un gran crit, e ell tornà envers ella e anà-la abraçar e besar, e con ho hac fet, donà-li tal de l’espaa per lo coll, que el cap ne llevà en un colp. E con açò hac fet, tornà sobre los nostres tres hòmens a cavall, qui ja prenien lo cavall de la dona, e ab l’espaa va tal colp donar a un d’aquells, qui havia nom Guillem de Bellveer, que el braç sinistre li n’avallà en un colp e caec en terra mort. E los altres dos, qui veeren açò, lleixaren-se córrer sobre ell, e ell a ells; e la un havia nom Arnau Miró, adalill, qui era bon hom d’armes, e l’altre

En Bernat de Ventaiola. Què us diré? Que faç-vos saber que anc no es volc llevar prop de la dona estrò l’hagren tot especejat. E ell carvené-se tan fort, que hac mort aquell Guillem de Bellveer e nafrats los altres dos malarnent. E així podets veure com morí com a bon cavaller, e que ab dolor faia ço que faïa.* Ramon Muntaner, Crònica

* Glossari. esdevenc: esdevingué/ aprés: després/ dava: batia/ brocà donà els esperons/ hac hague/ tal de l’espaa: tal cop.../ avallà: aterrà / caec: caigué / adalill: explorador, guia/ faç-vos: us faig/ anc: mai/ volc: volgué/ estrò: fins que/ hagren: hagueren/ especejat: esquarterat, fet peces/ carvenése: es defensà/ podets: podeu/ faïa: feia.

Situació del text Aquest fragment pertany al capitol 226 de la Crònica de Ramon Muntaner. L’acció del text se situa a Grècia en els anys 1305-1307, durant els quals els almogàvers, sota el comandament de Muntaner i altres caps, constituïren un veritable Estat català a Gallipoli, plac,a forta de la península dels Dardanels. A partir d’aquesta ciutat organitzaren tot un seguit d’expedicions de càstig per les terres gregues, per tal de venjar l’assassinat de Roger de Flor, el cabdill dels almogàvers. El capítol 226 narra precisament la batalla contra els alans (genets mercenaris d’origen asiàtic al servei de l’imperi grec, els quals foren els autors materials de la mort de Roger de Flor) i la posterior victòria catalana. El nostre text es troba intercalat entre la narració de la derrota dels alans i la conclusió general del capítol. Contingut

El fragment relata la història d’un cavaller alà que fugia amb la seva muller de la persecució catalana. L’anècdota de la narració té aquell aire de realitat dels esdeveniments que han impressionat fortament qui els ha presenciat. Muntaner mostra aqui el seu talent de narrador en explicar-nos de manera breu, però molt expressiva, l’heroïcitat d’un enemic. El cavaller alà es defensà “tan fort” que el nostre cronista no pot deixar de relatar-nos-ho amb admiració. Tanmateix, el que més impressiona no és la lluita en si, sinó la mort de la dona a mans del seu marit per tal d’evitar que caigui en poder dels almogàvers. L’autor remarca que abans de matar-la la va “abrac,ar e besar” i que després “no es volc llevar prop de la dona estrò l’hagren tot

especejat”. I per si cabia dubte que el cavaller alà actuava forc,at per les circumstàncies, Muntaner insisteix de manera expressa que “ab dolor faïa co que faïa”. Per a una correcta comprensió del relat cal tenir en compte que els exèrcits medievals eren mercenaris, és a dir, que estaven formats per soldats professionals, la soldada dels quals era constituïda pel boti que es treia de saquejar els vençuts. I una part important d’aquest botí eren les dones i els infants enemics, com és ben palès al llarg de la Crònica. Trets gramaticals El text es caracteritza per l’abundor de verbs, com correspon al seu caràcter narratiu. 1, pel fet de narrar fets recordats, hi predominen de manera absoluta els temps de passat (perfet simple i imperfet). L’imperfet, emprat en menor proporció, no presenta característiques remarcables. El perfet, en canvi, ofereix uns trets morfològics que de segur sobten el lector modern. Cal tenir en compte que el català medieval distingia, dins el perfet, el feble i el fort. El primer, tenia l’accent sobre la vocal temàtica, com és el cas de “anaren”, “aconseguiren”, “veé”, “brocà”, “gità”, etc. El segon, contràriament, tenia l’accent a l’arrel: “esdevenc”, `’hac”, “caec” i “volc”. Aquest darrer, poc abundós com es pot comprovar, fou progressivament substituït pel perfet feble (que esdevingué, en aquest sentit, el més “fort”), que avui resta reduït gairebé a l’àmbit literari i que, al seu torn, fou substituït per l’anomenat perfet perifràstic. D’aquest, format amb l’auxiliar “anar”, el text només en forneix un exemple: “va tal cop donar”. La morfologia nominal és més pròxima a l’actual, ja que la majoria dels mots ja estan evolucionats (fora d’alguns casos com “hòmens”, “espaa” o “colp”). L’article alterna la forma antiga “lo” (usada encara en algunes contrades) i la forma moderna “el” (usada en el text i en l’època d’aquest només darrera de mot acabat en vocal): “lo cavall” i “el cavaller”, “lo coll” i “el braç”. En el plural s’utilitza exclusivament “los”. Quant a l’adjectivació, constatam la seva pobresa (“gran”, “bon”, “fort” i algun altre), fet que cal relacionar amb la intenció de l’autor, que no pretén de descriure, sinó de relatar fets. S’ha de fer esment, també, de la perífrasi d’obligació, que Muntaner construeix amb la preposició “a” (“s’havia a perdre”), avui substituida per “de”. A nivell sintàctic, s’ha de remarcar l’ús de la coordinació mitjançant la conjunció copulativa “e”, segurament el tret més reiteratiu del fragment, i molt característic de l’estil i la llengua de Muntaner. Aquesta conjunció és la base del polisíndeton del text i dóna més força a l’expressió narrativa, per bé que, a voltes, pot arribar a fatigar el lector. És també frequent l’ús de conjuncions subordinatives. Predominen les relatives (“que se’n menava” `’qui veé”, `’qui ja prenien lo cavall”, etc.) i les completives (“que l’aconseguien i que la dona s’havia a perdre”, ‘`faç-vos saber que”, etc.). En menor grau, en trobam d’altres, com temporals (‘`com ho hac fet”) o modals (“podem veure com morí”). Trets estilístics Com ha estat dit, la Crònica no estava destinada a la lectura individual, sinó a la lectura en veu alta per a un grup d’oidors. Aquest caràcter és ben palès a través dels recursos que empra Muntaner. En primer lloc, l’ús de l’apòstrofe “què us diré?”. Aquesta fórmula d’interrogació retòrica és d’origen joglaresc—s’utilitzava en les cançons de gesta—i no manca a cap pàgina de la Crònica.. La seva utilització dóna un to familiar i afectiu a l’obra, alhora que serveix per a suspendre el fil narratiu en un moment d’intensitat, la qual cosa permet de mantenir l’interès de l’oidor, com és ben manifest en el nostre text. Ultra aquesta fórmula, Muntaner s’apropa al seu públic amb d’altres recursos apellatius, com és l’ús de la segona persona del plural: “Que contar-vos n’he què n’esdevenc”, “Que faç-vos saber” i “això podets veure”. L’autor, amb aquests procediments, aconsegueix de donar expressivitat, veracitat i interès al text. No hi ha en el fragment cap hipèrbole, un dels recursos més habituals de Muntaner. L’adjectivació, per la seva banda, es caracteritza, com ja hem dit, per la seva pobresa. De fet, usa només aquells adjectius que són indispensables. És interessant de remarcar la utilització de “tal” acompanyant el substantiu “colp” en dues ocasions (una d’elles amb el nom implícit), la qual acompleix una funció expressiva de realisme, pròpia del relat oral. Conclusió Els trets que hem remarcat sumàriament, permeten de constatar que el text és una bona mostra de l’habilitat narrativa de Muntaner i d’alguns dels seus recursos estilístics mes genuïns (com el polisíndeton i les fórmules apellatives). La llengua, per la seva banda, no s’ha alliberat encara del tot de formes linguístiques de traspàs del llatí al català , però ja és força moderna i constitueix un exponent significatiu del català de l’època, d’aquell “bell catalanesc” que exaltava el cronista.

Ús del jo narratiu. L’escriptura de Ramon Muntaner i la de Bernat Desclot.

“E con fom a la porta del castell, jo pris en mos braços b senyor ínfant, e aqul ab gran alegre jo el porté estró davant les reines, qui seïen ensems. E Déu dón-nos a tuit tal goig com madona la reina sa àvia hac con lo veé així graciós e bon, e ab la cara rient e bella, e vestit de drap d’aur. E con jo fui prop les reines, agenollé’m, e a cascuna jo besé les mans; e fiu besar al senyor infant la mà a madona la reina àvia sua. E con li hac besada la mà, ella lo volc pendre ab les sues mans, e jo dix-li: - Madona, sia de gràcia e de mercè vostra que no us sàpia greu: que estró haja mi mateix alleujat del carrec que tenc, vós no el tendrets.” (RAMON MUNTANER ) “Aquestes gents qui han nom almogàvers són unes gents qui no viuen sinó d’armes, e no estan en ciutats ne en viles, sinó en muntanyes e en boscs, e guerregen tots jorns ab sarraïns e entren dins la terra dels sarraïns una jornada o dues en traen molts sarraïns preses. E no porten mas una gonella o una camisa, sia estiu o hivern, molt curta, e en les cames unes calces ben estretes de cuir.” (DESCLOT ) Prosificacions en croniques catalanes. El capítol tercer de la crònica de Muntaner, que narra el novel.lesc engendrament amb molt més detalls i, sobretot, insistint en l’aspecte dels testimonis i actes públics que atestaren que el futur Conqueridor nasqué a conseqüència de la substitucio de la dona. Soldevila ha reconstruït prop de dos-cents versos prosificats per Muntaner, que acaben amb un elogi del rei. El text de la crònica de Muntaner és el següent. “E així tots ensems ab gran deport e allegre estegren ab la reina. E l’alegre fo molt major com saberen e veeren que a Déus havia plagut que lo llur tractament vengués a acabarnent bo; que la reina engruixà, e al nou meses, aixi com natura vol, ella infantà un belI fill e graciós, qui bona fo nat a obs de crestians e majorment a obs de sos pobles: que jamés no nasc senyor a qui Déus, faés majors gràcies ne pus assenyalades. E ab gran alegre e ab gran pagament batejaren-lo a l’esgleia de madona Santa Maria de les taules, de Muntpestler; e meteren-li nom, En Jacme; lo qual regnà molt de temps ab grans victòries e ab molt creiximent que donà a la santa fe catòlica e majorrnent a tots sos vassals e sotrneses. Lo dit infant En Jacme cresqué e mellorà més en un jorn que altre no fera en quatre. E no havia molt de temps que el bon rei son pare morí, e ell fo coronat rei.” Reconstrucció de Soldevila: E així ab gran deport estegren tuit ensems. E l’alegre fo molt major quan veeren que aDéus havia plagut que el tracte vengués a acabament: que la reina engruixà que, a cap del novè mes, així com natura vol, ella infantà un fill bell, qui fo nat a bona obs de creslians, e majorment, a bona obs de sos pobles, que no nasc senyor jamés a qui Déus majors gràcies ne pus assenyaladàs faés. E ab gran allegre e ab gran pagament, batejaren-lo a Santa Maria de les Taules de Montpesller; e meteren-li nom en Jacme, per la gràcia de Déus; el qual ab grans victòries regnà molt de temps; e a la fe catòlica donà gran creixement, e a sos vassalls e sotsmeses majorment. E, en un any, lo dit infant millorà més e cresqué que altre no fa de dos; e no anà gaire temps que son pare morí e ell fo coronat rei.

LLIBRE DELS FEITS (fragments) 18

E nós haguem per muller la reina dona Lionor per consell de nostres hòmens, que ens consellaven que pus nostre pare no havia pus fill sinó nós, que prenguéssem muller estant jove, per ço car ells havien gran resguard de nostra vida per raó de malauties o de metzines que ens donassen. E que, en totes guises volien que hereu romangués de nós, per tal que el regne no eixís de la natura, per ço quant lo comte don Sanxo, fill del comte de Barcinona, e don Ferrando qui era nostre oncle e fo fill del rei don Anfós, entenien cascú d’ells que fossen reis que ja hi havien punyat en nostra ninea (infantesa), quan nós érem en Montsó. E per aquella temor consellarennos que nós que prenguéssem per muller la filla del rei N’Anfós de Castella. E açò consellà N’Eixemèn Comell e En GUILLEM DE CERVERA , qui eren majors consellers nostres, e En Guillem de Montcada qui morí a Mallorques, e d’altres qui a nós no membren. E prenguem-la per muller a Àgreda. 19 E fo la nostra cavalleria en sancta Maria de l’Horta de Tarraçona que, o-ida la missa de sent Espirit, nós cenyim l’espasa que prenguem de sobre l’altar. E podíem llaora (llavors) haver dotze anys complits e entràvem en lo tretzè; sí que un any estiguem ab ella que no podíem fer ço que els homens han a fer ab sa muller, car no havíem l’edat. Jaume I CRÒNICA I (fragment) E estant jo en una alqueria mia per nom Xilvella, que és en l’Horta de València, e domment en mon llit, a mi venc en visió un prohom vell vestit de blanc qui em dix: -Muntaner, lleva sus e pensa de fer un llibre de les grans meravelles que has vistes que Déus ha fetes en les guerres on tu és estat, com a Déu plau que per tu sia manifestat. E vull que sàpies que per quatre coses senyaladament t’ha Déus allongada vida e t’ha portat en bon estament e t’aportarà a bona fin. De les quals quatre coses es la una, primera, con tu has tengudes moltes senyories així en mar com en terra on pogres (podries) haver fet més de mal molt que no has. La segona és per ço con jamés no has volgut guardar a negun que en ton poder fos ne sia vengut, mal per mal, ans molts homes de gran afer són venguts en ton poder, qui t’havien molt de mal fet, qui cuidaven ésser morts con venien en ta mà, e tu llavors fa-ies gràcies a nostre Senyor de la mercè que et fa-ia, e lla on ells se tenien per pus perduts, tu els reties a nostre senyor ver Déus pròpriament, e els delliuraves de la tua presó, e els ne trameties en llurs terres salvament e segura, vestits e aparellats segons que a cascun se pertanyia. La terça raó és que a Deu plau que tu recontes aquestes aventures e meravelles con altre no és viu qui ho pogués així ab veritat dir. E l’altra és per ço que qualque sia rei d’Aragon, que s’esforç de bé a fer e a dir e entenent les gràcies que Déus ha fetes en aquests afers que tu recontaràs, a ell e a les sues gents, e que pens que de bé en mellor iran tots temps mentre ells vullen en veritat e en dretura metre e despendre son temps, e que veja e conega que a la dretura ajuda tostemps nostre Senyor. E qui ab veritat guerre ja e va, Déus l’exalça, e li dóna victòria, e que ab poques gents fa vençre e destrovir moltes qui ab supèrbia e malvestat van e es fien més en llur poder que en lo poder de Déu. E així, per aquesta raon, lleva, e comença ton llibre e ta història, als mills que Déus t’aministrarà. RAMON MUNTANER

LA LITERATURA

MEDIEVAL L’esclat de la literatura Entre els segles XIII i XV, els nostres autors produeixen una gran quantitat d’obres. Trobam representants de pràcticament tots els gèner es conreen a la resta d’Europa en aquest període. Alguns arnb ob tanta qualitat que foren considerades models als països veïns i tra a altres llengües. En prosa, al costat de formes tipicament medievals, com les cròniques o la prosa de contingut didàctic, en sorgeixen d’altres de novetats: les novel·les cavalleresques o la prosa humanista. En vers, el tema amor6s marca una bona part de la producció de tres poetes, encara que també hi ha algunes obres rellevants de tema satiric, sobretot al segle XV. L’evolució de la prosa Els autors que escriuen en prosa segueixen tres grans corrents que desenvolupant-se a mesura que avancen els segles: la redacció de cròniques históriques, que comencen a escriure’s al segle XIII, l’educació del poble a través de textos didàctics, caracteristics del segle XIV, i la novel·la que neix al segle XV. Les grans cròniques Les cròniques són narracions de fets històrics coetanis dels seus autors, basats principalment en l’experiència dels mateixos autors La redacció d’aquestes cròniques, feta pels mateixos monarques i per funcionaris de la cort, tenia una doble finalitat: d’ujna banda servia per enaltir la figura dels reis i per justificar determinades accions politiques. De l’altra, pretenia servir com a exemple o ensenyament als futurs governants. Les cròniques tenen un gran valor històric, lingüistic i literari des del punt de vista històric, són un fidel document que ens permet conéixer esdeveniments importants del nostre passat . Des del punt de vista lingüistic, tenen molta importància perquè reflecteixen la manera de parlar de les persones de l’època. També literàriament són importants pel valor creatiu que els seus autors van saber donar als fets que relaten. Es conserven quatre grans cròniques: la Crònica o Llibre dels Fets de Jaume I, la Crònica de Bemat Desclot. Ia Crònica de Ramon Muntaner i la Cronica de Pere el Cerimoniós. La Crònica de Jaume I El Llibre dels fets o Crònica de Jaume I és la més antiga de les grans cròniques. Va ser redactada en dues etapes: la primera cap a l’any 1244, probablement a Xàtiva, i la segona cap al 1274, a Barcelona. L’autor de la crònica fou el rei Jaume, el qual sembla que va controlar personalment el procés de redacció que degué dur a terme algun home de lletres de l’entorn reial.

La crònica narra, de manera autobiogràfica, els fets més importants de la vida del rei: el seu naixement, el casament amb Lionor de Castella, lluites internes dels aragonesos, la conquesta de Mallorca i València . La personalitat de rei va perfilant-se en cada pàgina. La narració detallada de les campanyes militars posa en relleu les seves dots d’estrateg i contribueix a donar un caràcter èpic a la figura del rei, que apareix com un heroi. La inclusió d’anècdotes i detalls de la vida quotidiana que semblen intranscendents ofereixen el perfil més humà del monarca: un home afable i bondadós, amb unes profundes conviccions religioses, però tambe extremadament dur i insensible a vegades, com correspon a un cavaller medieval. Estilísticament, el llibre es caracteritza per l’ús d’un llenguatge viu i popular, amb dites i refranys molt expressius. L’abundància de diàlegs en estil directe dóna al text agilitat i realisme, ja que els personatges s’expressen en la seva pròpia llengua (aragonès, castellà, àrab...). Fins i tot les incorreccions sintàctiques que apareixen, contribueixen a donar espontaneitat al text que, a vegades, sembla la transcripció d’una conversa.

La conquesta de la ciutat de Mallorca Una vegada presa la ciutat de Mallorca, els bisbes i els rics-homes insistiren, contra l’opinió de Jaume I, a fer una subhasta del botí molt favorable als seus interessos. A la fi el rei va accedir i, tal com ell mateix havia temut, els cavallers i els soldats cristians es van avalotar en protesta per una repartició que-consideraven injusta. «1, al cap de dos dies, elis es revoltaren altra vegada, i es posaren a cridar: -jAnem a la casa del prebost de Tarragona! I se n’anaren a la casa del prebost de Tarragona, i li saquejaren tota la casa i tot el botí que hi hasia i, llevat de duZes bèsties en les quaistell cavalcava, que es trobaven en el nostre alberg, no li deixaren res més. 1, amó açò, els ricsãomes i els bisbes vEngueren a la nostra presència, i els diguérem: -Barons, açò no es pot consentir, que si ets ho anem aguantant, no hi haurà cap de vosaltres a qui no donen mort o no li saquegen el que té. Però nós us indicarem la solució que cal prendre: que, en la primera acció que empreguen, estiguem preparats per arrnar-nos i arrnar els nostres cavalis, i que anem a la plaça, que no hi ha barrera ni cadena, i d’aquelis que trobem que facen mal, en penbarem vEnt 1, si no en trobem d’aquelis, prenguem dels primers que trobem, i pengemQos, per tal que s’escarrnenten. 1, si no fem açò, tots estarem en gran perill. I la nostra part, que nós tenim a l’Almudaina, la transportarem al Temple. I nós en persona, la pro tegirem fins allà, perquè ens la guarden. 1, després d’això, parlàrem amb el poble de la uila i els diguérem: -Barons, vosaltres heu començat a fer la cosa més insòlita que mai s’haja vist, en saquejar cases, i, majorment, d’aquelis que no us han fet of ensa alguna, ni poca ni motta. I us faig saber que, #’aquí en ava*t, no us serà tolerat, sinó que en farem penjar tants pels carrers que la vila us pudirà. I tant jo com els rics-homes que aquí són, volem que us siga donada part, tant de l’haver com de les terres.

1, quan oiren aquestes bones parauies que jo els deia, s’aquietaren i deixaren la malesa que hasEen començat. Però no asseguràrem als bisbes ni al prebost que poguessen arriscar-se a eixir de l ‘Almudaina per tot aquell dia. fins que el poble fos calmat, perquè els havíem dit que faríem els comptes i després els donaríem la seua part. I a la nit, quan el poble fou aquietat, cadascú se n’anà a casa seua.» Crònica o Llibre dels fets, (edició a cura d’A. Ferrando i V Escanh). ACTIVITATS Comprensió Quina va ser. la reacció de Jaume I en veure el segon avalot? Com resol el rei la difícil situació? Quina imatge vol donar el rei d’ell mateix amb aquesta actuació? Estructura Sintetitza el contingut de les estrofes en què es divideix el poema Ara que ueig que hem arribat als dies llazgs. Quin tipus de sentiment mostra el poeta en cada estrofa? Divideix el fragment de la Crònica de Jaume I en parts i posa un títol a cada part. Estil En quina llengua està escrita la poesia Ara que veig que hem arribat als dies llargs? Per què l’autor escrivia en aquesta llengua? Localitza en el text La conquesta de la ciutat de Mallorca algun exemple de polisíndeton.

LA POESIA NARRATIVA EN EL SEGLE XIV LES NOVES RIMADES lts característic de la literatura catalana del segle XIV un gènere definit per la seva forma mètrica, que troba una continuïtat encara en la centúria següent i dóna, fins i tot, mostres més acostades: és la narrativa

en vers que va prendre el nom, tardà—no el trobam a les gramàtiques ni als tractats poètics dels TROBADORS —, de noves rimades. Mètricament, són uns poemes narratius de dimensions variables, però que admeten de grat la llargària, en versos apariats de rima consonant. Les noves rimades tenen, en la poesia catalana, una tradició para-trobadoresca i trobadoresca del XII i del XIII. Una mica més ençà, però, apareixen en una variant, que és la que es prolongarà fins ben bé als nostres dies i farà part sense reserves de la poesia popular: la codolada. La codolada és, en realitat, unes noves rimades, només que de versos regularment desiguals; és a dir, que alternen regularment un de llarg i un de curt. El vers habitual de les noves rimades és l'octosíllab, de tal manera que quan JAUME ROIG escriu l’Espill o Llibre de les dones en vers de quatre síllabes diu que ho fa en «noves rimades/ comediades», és a dir, migpartides. Els de la codolada antiga són de vuit síHabes el llarg i de quatre el curt. Però tant el vers de les noves rimades com el de la codolada poden ser més curts; no més llargs. En aquest metre, alhora que alguns poemes narratius en occità, de TROBADORS o de no trobadors — —, escrivia Wace en francès el seu Roman de Brut, arrancada de la matèria de Bretanya, tan difosa, a partir dels romans de Chrétien de Troyes—que també els escrivia en noves rimades—, per tota l’Europa medieval; en noves rimades i en francès s’escrivien els anònims Roman de Thèbes i Roman d’Enéas, així com hi componia els seus lais Marie de France. No serà, per tant, estrany que trobem rastres o influències d’aquesta poesia francesa en les noves rimades catalanes, encara escrites en la llengua dels TROBADORS , tot i que Ja prou corrupta.

Jaufrè, Flamenca

a) La matèria de Bretanya Pàgines enrera, hem aEludit a un llarg poema narratiu, el Jauf ré, escrit en l’occità habitual de la poesia en els segles XII i XIII, d’autor desconegut, la catalanitat del qual sembla dubtosa. El poema és dedicat al rei Alfons el Cast i degué tenir una bona difusió; és un poema en noves rimades de 10.956 versos. Narra les aventures d’un cavaller a la cort del rei Artús, començant per una del mateix rei amb els cavallers de la seva intimitat. Sembla que fou compost vers el 1169-70, però ens ha arribat en una refosa, obra d’un altre autor, del segle XIII. En el segle XIV, un altre poema anònim, Blandín de Co reua lla, i també de catal anita t di s cuti da — tot i que sembla generalment admesa—pel que fa al seu autor, retreu la matèria de Brentaya només pel nom de l’heroi que li dóna títol, però no s’hi anomena, i és estrany, cap personatge artúric. Té, com els relats artúrics, tot un aire de rondalla, amb gegants i d’altres obstacles, que el valor del protagonista i el del seu company Guiot Ardit de Miramar han de vèncer per acabar amb una feliç unió amb una princesa encantada i amb la seva germana. El poema més interessant de tema artúric, i aquest d’indubtable catalanitat, és La Faula, composta probablement cap al final del segle XIV pel noble donzell mallorquí Guillem de Torrella, o de Torroella. Segons una tradició mantenguda en la família—avui Gual de Torrella—, Guillem de Torrella hauria nascut el mateix any de la batalla de Llucmajor (1349), que va acabar amb la dinastia reia] mallorquina, i s’hauria mort el mateix any que es va morir el seu últim representant, el qui s’anomenà Jaume IV de Mallorca (1375). Aquesta tradició familiar suposa que La Faula és un poema allusiu a la derrota dels reis mallorquins i a l’esperança en el retorn d’aquest Jaume IV, que va esmerçar la seva vida a reconquerir el seu reialme. Hi ha, per coherència i en suport d’aquesta tradició, el fet que qui va ajudar en tot moment, amb una exemplar fidelitat, Jaume IV en la seva causa va ser la seva germana, Isabel, marquesa de Montferrat.

La Faula és, en efecte, una expressió del messianisme artúric. El jove Guillem de Torrella és conduit a lloms d’una balena a una illa encantada, on jau, lluny del món, el rei Artús, assistit per la seva germana la fada Morgana. Guillem és rebut pel rei, el qual només té ulls per mirar la fulla de la seva espasa Escalibor, i n’explica el sentit: en aquella espasa hi veu el món en confusió, desvalguda la gent honrada i els qui no tenen honra en prosperitat. El rei acomiada Guillem de Torrella i li diu que faci saber a la gent això que ha vist i que ell, el rei, li ha explicat. No és un poema d’acció, com el Jaufré, com el Blandín i la major part

dels artúrics, sinó la utilització de la llegenda de la mort d’Artús per fer-ne un poema allegòric i moral i potser d’intencions polítiques. és compost amb molta elegància i té passatges d’una singular bellesa. Tot ell escrit en l’occità més o menys corrupte de l’època, els habitants de l’illa encantada—una serp que parla, Morgana i el rei Artús—s’expressen en francès. Això i algun altre detall d’estil i de lèxic em duen a pensar si l’anònim El déu d’Amor caçador no seria versemblantment atribuible a Guillem de Torrella.

VIDAL ALCOVER? El Blandín de Cornualla és també curiós quant als seus elements i tècniques narratives. D’estructura lineal i ràpida, reduïda al mínim la filigrana retòrica, aconsegueix d’encabir una gran quantitat d’aventures en un reduït nombre de versos. Molts dels seus motius sõemparenten directament amb el conte folklòric: coves on tenen lloc empreses iniciàtiques, gegants defensors de castells, o l’episodi de la donzella encantada, que permet d’entreveure el conte tan divulgat de la Bella dorment.

La faula La faula és obra del mallorquí Guillem de Torroella, la família del qual posseïa territoris a la vall de Sóller i pels seus encontorns. Cal datar aquesta narració durant el darrer terç del segle XIV, i abans del 1375, any en què Torroella féu un codicil. Segurament que fou una obra de joventut, ja que l’autor ens diu al mateix relat que, quan l’escriu, encara no ha estat adobat a cavaller. La faula consta de 1.269 octosíl labs apariats. Malgrat que per la seva extensió s’allunyi dels llargs romans francesos i s’apropi als lais narratius del tipus que conreà Maria de França, quant al tema cal incloure-la sens dubte dins la matèria de Bretanya, ja que el mateix rei Artús en persona és un dels personatges principals del relat. Guillem de Torroella construeix la seva obra en funció de la combinació de dos esquemes narratius d’abundosa tradició en la literatura medieval: el viatge fantàstic i la visió alliçonadora i moral. Una de les notes més peculiars de La faula és la redacció en primera persona. Guillem de Torroella és autor i protagonista del seu fabulós relat. Ens explica Torroella com un matí de sant Joan s’arribà al port de Santa Caterina, a l’illa de Mallorca, on va veure prop de la platja un peixot que s’assemblava a una balena. Tot seguit hi muntà i, de sobte, com una nau, la balena se l’endugué mar endins. Ha començat el viatge fantàstic del protagonista que finirà a l’illa de Sicília i, concretament, en el meravellós palau on resideixen el rei Artús i la seva germana la fada Morgana. El viatge de Torroella es descabdella gràcies a tota una colla dbelements meravellosos i so brenaturals, la majoria dels quals poden rastrejar-se en d’altres mostres del gènere. Així, mentre viatja per mar sobre la balena, l’acompanya un papagai. Quan arriba a l’illa de destí es troba en un prat meravellós, extraordinàriament florit, on hi ha una font de marbre sempre plena d’aigua, i al bell mig un arbre fruiter, en el qual reposa una serp parlant, que lluu al cap un carboncle sensacionalment resplendent. Un palafrè, d’arnès enjoiat, l’acompanyarà al palau del rei, juntament amb dos gossets i un esparver, amb cascavells al coll, que es menja una guatlla. Morgana espera l’arribada de Torroella. La fada li donarà un anell màgic, objecte indispensable perquè el protagonista accedeixi a la visió del rei Artús. En aquest punt comencen els temes més netament artúrics de La faula. El rei Artús, a fi de convèncer el mallorquí que ell no és un impostor sinó el veritable rei que esperen els bretons, relata la llegendària batalla de Salesbieres. Torroella s’inspira ací en la Mort Artu, darrera part del cicle Lancelot-Graal. A més, l'autor, estranyat del jovenívol aspecte del rei, aprofita per retreure el miraculós Sant Graal, que nodreix

Artús una vegada l’any. Dades que semblen inspirar-se en l’Estoire dou Graal de Robert de Boron o, si més no, en alguna de les seves imitacions. Finalment Torroella veurà, a través de l’espasa Escalibor del rei Artús, dues menes d’homes: uns que estan dominats per l’avarícia (un dels pecats de la cavalleria) i uns altres de valents i virtuosos d’esperit. Visió d’intenció mora litzadora i de crítica al decandiment de les virtuts cavalleresques que, segons ell, vivia la societat del seu temps. La faula és interessant perquè recull una de les branques del llegendari bretó sobre el destí del

rei Artús després de la destrucció del seu reialme. Aquella que el suposa a l’Etna, a Sicília, des d’on havia de retornar a acomplir l’esperança del seu poble. Guillem de Torroella demostra ser, a part d’un bon coneixedor de la literatura artúrica, destre en l’ús de la llengua francesa. A La faula, tant el rei Artús, com la fada Morgana, com la serp s’expressen en francès.

Una estampa característica de Vic, amb lafaçana de l’ajuntament. Aquesta ciatat ha tingut una vida cultural intensa al llarg de la història. Bernat Serradell, corder de Vic, hi escriivi el seu « Testament» (Foto ~ordi Puig) . Miniatura del «LiberFeodoram Maior», conservat a l ‘Arxiu de la Corona d’Aragó. La figura representa el rei Alfons el Cast o el Trobador, primer monarca de Catalunya-Aragó. El rei Alfons visçué al seglexll i fou també trobador: de la seva activitat literària ens han pervingat dues composicions líriques en provencal (Foto Montserrat Segarra) .

Epopeia medieval (Èpica fabulosa)

2. EL POEMA La Faula de Guillem de Torroella que publiquem a continuació—havent tingut a la vista els quatre manuscrits que la contenen en estat més o menys complet—consta en la nostra edició de 1269 versos octosíl·labs, rimats aparelladament, excepte el darrer vers, que resta sol. Aquesta combinació és la que s’anomena noves rimades i és emprada en els poemes narratius que no s’inspiren en els temes de l’epopeia medieval. En aquest metre estan escrits els poemes de caràcter cavalleresc sobre la Matèria de Bretanya, la qual està constituïda tant per aquelles obres que tenen per protagonistes els cavallers de la cort del rei Artús, com per les que conten les aventures de Tristany de Leonís i els seus amors desventurats amb la reina Iseu. La Faula de Torroella per la seva temàtica s’agrupa amb les primeres d’aquestes obres i per les seves breus dimensions s’acosta més als lais narratius de Bretanya a la manera dels de Maria de França que als extensos poemes de Chrétien de Troyes i dels antics poemes sobre Tristany, de Béroul, Thomas i els seus imitadors dels segles XII i XIII. El poeta, un matí de Sant Joan, volgué anar, tot cavalcant, a deportar-se al port de Santa Caterina a la Vall de Sóller. Baixà del cavall per deixar-lo descansar i veié aleshores atansar-se a la platja un gran peix semblant a una balena, acompanyat d’un papagai, que restà immòbil com una roca. El poeta per veure’l de més a prop pujà a l’esquena del cetaci, però l’esperó es degué clavar a la seva pell i tot d’una el peixó — com l’anomena Torroella — emprengué la marxa ràpida mar endins precedit pel papagai. El poeta, veient-se perdut, es posà a resar l’oració de la recomanació de l’ànima (1-71). Vers l’hora de la mitja nit la balena arribà a terra. Guillem hi posà peu i dalt d’un arbre es trobà amb una serp que tenia un bell carboncle al front i il·luminava tota l’escena. El nostre poeta descriu amb minúcia les belleses del lloc on havia desembarcat i donà gràcies a Déu perquè l’havia salvat dels perills del mar; no veia, però, persona humana que li pogués donar raó del lloc on es trobava. Fou aleshores que la serp li digué en francès que havia estat portat a l’Illa Encantada on vivien el rei Artús i la seva germana Morgana (72-197). Quan la serp deixà de parlar, Guillem s’adormí al prat fins que la claror del dia el despertà. Mentre vagava per aquell país encantat, se li presentà un palafrè amb un ric arnès, del qual Guillem fa una descripció molt completa. El cavaller muntà al palafrè, però aquest de cap manera volgué anar endavant. Finalment, veient que no en sortia, deixà anar el palafrè a lloure i aleshores es posà en marxa per una bella praderia. En passar davant d’un llorer, Guillem hi veié penjats uns guants de la talla de Perpinyà, obrats amb or i argent. El poeta els prengué pensant que fossin del senyor del palafrè. Després veié venir per un sender dos gossets o branxets molt festosos que l’acompanyaren. Més endavant trobaren un esparver molt ben plomat que devorava una guatlleta. Guillem es meravellava de tot el que veia i decidí menar l’aventura endavant fins que trobés el rei Artús (198-407). Anava per un bell jardí i quan arribà a les envistes d’un palau, el palafrè s’aturà i Guillem saltà a terra. La fada Morgana sortí a rebre’l i el conduí al palau del rei Artús on ella residia (408-541). El palau és descrit amb gran detall. Tot hi era magnífic. Al paviment hi havia incrustades pedres precioses que lluïen com si fos de dia i les vidrieres eren ornades amb pintures de les proeses dels principals cavallers de la Taula Rodona. Però Guillem no hi veia ningú i arribà a pensar-se que la fada l’havia enganyat. Tot canvià quan Morgana li passà pels ulls un anellet que portava al dit petit, amb un safir que convertia la fosca en llum clara: aleshores veié el poeta allò que fins aleshores li havia romàs invisible. Darrere unes reixes d’argent hi havia un llit on seia un cavaller que semblava tenir uns trenta anys, amb posat de malalt, el qual contemplava una espasa que sostenia amb les dues mans. Als seus peus hi havia dues dones molt afligides, vestides de dol.

El cavaller era Artús i les dones eren les seves germanes Amor i Valor, vídues i òrfenes (542752). Segueix un plany del Rei: el paratge baixa, el valor és menys estimat, dompney se separa d’amor, la cavalleria es desvia de la seva natura. Sentint això, tots els presents ploren. Amb el soroll dels cascavells de l’ocell, el rei s’adonà de la presència de Guillem, i aquest es donà a conèixer. Morgana li diu que l’ha enviat a cercar a Mallorca per una fantasma, per tal que al seu retorn pogués explicar tot el que haurà vist a l’Illa Encantada i les causes de la tristesa del Rei. El papagai que trobà Guillem no fou més que un parany posat per la fada per tal d’enganyar-lo i conduir-lo, sense que ell ho sabés, a la residència d’Artús (753-917). Guillem dubtava que l’home que tenia davant seu fos el Rei. Recordà la desfeta de Salisbury i digué que després d’aquesta batalla no s’havia sabut res més d’ell i que d’això feia ja molts anys. Artús replicà que el tercer dia després de la batalla, Morgana el recollí i en una nau el portà a l’indret on aleshores es trobava, el banyà en una font d’aigua salutífera i quedà guarit. Una tomba del Rei fou posada en una capella, perquè la gent es pensés que era mort i no es posés inútilment en perill per tal d’anar a cercar-lo. A la pregunta de per què feia el posat jove malgrat la seva edat avançada, el Rei respongué que des que es trobava en aquell país el visitava una vegada l’any el Sant Graal, el qual el nodria amb un aliment que s’anomenava mannà del cel, els efectes del qual duraven tot l’any (918-1103). Guillem li preguntà encara el motiu de la seva tristesa, havent estat un home tan afortunat. El Rei com a resposta féu mirar a Guillem l’espasa que portava i, en veure-la, restà esbalaït. Veié en l’arma dues colles de gent: uns que duien els ulls tapats i estaven alegres i uns altres amb els peus lligats que estaven plorosos. Els primers eren els reis avars, que només pensaven a enriquir-se i menyspreaven el valor; els altres, que estaven lligats, estimaven el valor, però no tenien poder en llur cor per fer el que volien Per això sempre sospiraven. El rei encomanà a Guillem que quan tornés al món expliqués bé tot el que havia vist i s’acomiadà d’ell. Guillenl el regracià i, amb l’esparver a la mà, guiat pel papagai i acompanyat pels gossets, se ntanà a la platja, on trobà la balena que el tornà al lloc de partenca (1104-1269). No ens proposem estudiar a fons el contingut d’aquesta obreta ni cercar exhaustivament els seus precedents literaris. La nostra finalitat principal és ara oferir-ne el text complet, establert críticament. Les remarques que fem a continuació són, per tant, les que ens ha suggerit la seva lectura atenta, la qual ens ha permès destriar els següents elements del poema: la diada en què tingué lloc el viatge fantàstic de l’autor, que fou el matí de Sant Joan, una festa abundosa en fets prodigiosos; la balena que transportà el protagonista a l’Illa misteriosa, que pot ésser un record bíblic de la balena que transportà Jonàs a Nínive, i les meravelles de l’Illa, entre les quals hi havia una pica meravellosa amb una aigua que sempre es mantenia al mateix nivell; el palafrè gentilment arreat que portà el poeta a la seva destinació; els guants al llorer; els dos branxets que acompanyaven el poeta; l’esparver ben plomat que duia cascavells al coll i menjava una guatlleta; el jardí; la fada; el palau on residia el Rei amb les coses que contenia i les pintures que representaven proeses dels cavallers de la cort; les pedres resplendents que ornaven el palau i l’illuminaven, de nit, amb una llum tan viva com la claror del dia; l’anell màgic que Morgana passà pels ulls de Guillem i els obriren a una visió moral del món, que aquell havia de revelar a la gent quan tornés a la terra; la font meravellosa que procedia del riu Tigris i guarí les ferides d’Artús; i finalment el Graal que nodria el Rei misteriosament amb la manna del cel, i la relació de la batalla de Salesbieres, posada en boca del mateix Rei, la qual té per font la Mort Xrtu, el tema de la qual són les guerres desastrades que ocasionaren el final de la Taula Rodona i l’esfondrament de la cavalleria arturiana.

Es pot veure per aquesta anàlisi que l’acció de La Faula de Guillem de Torroella transcorre en un món fantasmal; el poeta hi ha entrat per mitjans extra-naturals, que estaven fora de la seva voluntat i obeïen a poders ocults. El viatge fantàstic fou preparat per aquests poders per tal que Guillem pogués veure en aquell altre món una imatge plàstica del món en què ell vivia i pogués adonar-se de les tares d’aquest món. Després, en retornar al seu país, Guillem havia d’explicar el que havia vist perquè servís d’alliconament. Gairebé pel mateix temps un altre poeta català, Bernat de So compongué una Vesió 8 de tema i d’intenció semblants a La Faula, amb idèntica preocupació moral pel canvi social que s’estava produint en els darrers temps de l’Edat Mitjana. Al marge de la seva intenció moralitzadora La Faula de Guillem de Torroella té gran interès en tant que document literari. El seu autor demostra posseir un bon coneixement de la llengua i la literatura franceses. Artús i Morgana, els personatges fabulosos de La Faula, i la serp s’expressen en francès. En els nostres manuscrits aquesta llengua ha estat molt catalanitzada, però això pot haver estat obra dels copistes, que possiblement no la coneixien prou. La Faula demostra també que el seu autor era bon coneixedor de la literatura francesa. Un dels seus elements importants es basa en la Mort Artu, darrera part del cicle Lancelot-Graal, i en les descripcions, que ocupen una part important de La Faula, trobem tòpics que apareixen en els poemes o rofnans courtois, que Guillem de Torroella devia conèixer. Fóra interessant estudiar aquest problema a fons, però, mancats de la bibliografia indispensable per fer-ho, ens limitem a presentar alguns exemples que confirmen totes aquestes coses que acabam de dir. Antecedents d’alggns temes de “La Faxla” Ja hem dit que La Faula comença el matí de Sant Joan, diada assenyalada per les moltes creences fol klòriques que s’ hi relacionen. L’auto r no ha donat cap explicació al fet d’haver escollit aquesta data com a començament de la petita acció del seu poema; però tractant-se d’una obra com La Faula, en què l’element meravellós té tanta importància, creiem que val la pena d’assenyalar el fet i que tal vegada no és degut a caprici. Entre els elements descriptius de La Faula que podem considerar propis del gènere—sense voler amb això alludir a una imitació directa—hi ha el viatge fantàstic; l’exotisme del país on Guillem fou transportat, amb ocells, com el papagai, que no són propis de la nostra geografia; arnesos i vestits sumptuosos amb profusió de pedres fines i abundància d’or, palaus bastits arnb materials de gran preu i amb installacions que per art de màgia proporcionaven unes satisfaccions que no es podien trobar en la vida real, aigües salutíferes, que procedien de fonts que venien del paradís terrenal, etc. Aquest món fantasmagòric, però, té un contrapunt amb el món real del protagonista i de vegades s’hi barreja. Els guants penjant del llorer, els branxets que segueixen Guillem, el palafrè, l’esparver, etc., recorden al poeta la vida del seu món real i no li lleven del tot l’esperança de trobar homes en el món estrany on fou transportat. Confiant en això emprèn l’aventura d’anar a la recerca del rei Artús. L’escenografia de La Faula estava fortament arrelada en la literatura del seu temps. En el poema de Guillem de Torroella conviuen dues tradicions que des de feia gairebé dos segles s’havien emparat de la literatura narrativa europea. Els grans poemes del segle XII sobre temes de l’antiguitat clàssica abunden en una mena de meravellós, que en gran part consisteix en mecanismes i objectes amb propietats extraordinàries, que no existien en la vida real, però que flPviPn tenir 1s virt]]t d’estimular el somni d’una vida més fàcil, alliberada de l’esforç que la vida quotidiana reclama. L’altra mena de meravellós és el de les obres sobre la Matèria de Bretanya, que transcorren en un món fabulós, ple de perills, mogut en part per poders malèfics contra el quals el cavaller havia de lluitar. Aquest aconseguia la glòria vencent aquests perills i els que procedien de la maldat humana. El predomini dels uns o els altres d’aquests elements caracteritzen dues menes d’obres, sense que això vulgui dir que aquests elements s’exclouen. Guillem de Torroella s’ha aprofitat dels uns i dels altres i els exemples que segueixen són prou eloqüents per demostrar fins a quin grau els havia assimilat. En els vv. 114-115, Guillem, transportat per la balena, arriba a la nit a una terra que no pot veure a causa de la fosca. Veu un llum a la llunyania i se n’hi va. Troba un arbre en el qual hi havia una serp amb un bell carboncle al front, que illuminava l’indret. La serp. i l’arbre són un record del paradís terrenal, el qual, com recorda Arturo Graf,9 era el prototipus de bellesa i font d’inspiració de tots els poetes que volien descriure llocs de delícies i de felicitat. El Roman de Thèbes (vv. 4295 ss.), descriu una tigressa mansa, que també portava una d’aquestes pedres al front: Elle aveit enz el front devant

Un escarboncle mout luisant: Ne cuit que onc en nule beste Veist on itant qente teste... Comentant aquests versos, diu Faral que es creia que el carboncle illuminava durant la nit i que ja en temps de Sant Agustí aquesta opinió era general.l° Les serps i les pedres precioses han continuat tenint paper important en el folklore modern. Una serp que vivia prop de Sant Joan de les Abadesses, quan anava a beure al riu hi deixava sempre una pedra de preu.ll En aquestes descripcions Guillem de Torroella recorria al procediment de l’amplificatio al qual eren molt afeccionats els poetes de la seva època. En tenim un bon exemple en la descripció de l’arnès del palafrè que havia de conduir Guillem a l’Illa misteriosa (230-287), en la qual també trobam analogies amb les que ens ofereixen altres literatures. La sella era de vori, or i argent i hi havia representades històries d’enamorats cèlebres; l’arçó, el fre i els esperons i totes les altres peces que el componien eren igualment rics. Al pitral del cavall hi havia cent cascavells d’argent de diferent so, que amb diverses veus es concordaven cantant un lai de Tristany Al Roman de Thèbes l’arnès del palafrè d’Antígona és descrit de manera molt semblant al de La Faula Le frein ot precios et gent Les reines sont de fil d’argent, La chevecaille de fin or: Les pierres valent un tensor. D’un blanc ivuere fu la sele Et d’un brun pailes la sorsele, Et li estreu et la peagne Sont tuit massiz de l’or d’Espagne.12 En termes semblants són descrits els palafrens de les dues donzelles en el poema francès Florence et Bloncheflor o Le Jugement d’Xmour (S. XII-XIII ?): Sour deus palefrens sont montées Ki sont assés plus blanc que nois; Et mout sfent riche li harnois Ki sour les polefrois sunt mis; De tel oeu7<re sunt li lorain; Li poitral ne sont pas vilain: aokes i a d’or et d’argent K i ad è s pa r en ca nt e m en t Sounent d’amour un son noviel... Les sfelles ne sont pas de fust, Sins sonb d’ivoire souroces A EsEetiers d’amors ouvrées;

Li paniel resont bien ouvré.13 I en aquesta obra, com en el Rorxn d’Enéas i en Phillis et Flora, els objectes són decorats amb escenes tretes de la història i la mitologia antigues i d’altres narracions. En la sella de Flora eren representats episodis del passat i la d’Enida era decorada amb la història d’Eneas (Erec, vv. 5319 ss.). En aquest món fantàstic també troben lloc alguns detalls realistes, com els guants que Guillem veié penjats al llorer, que eren de la talla de Pertinyà. Aquestes concrecions entren dins la tècnica del roman courtois. En el Roman de Jaufré aquest “ceint une épée de Cologne” i la seva llança tenia un fer tronchant de Toulouse; el poema provençal Flamenca, que Langlois data vers el 1234, fa esment d’una sivella d’argent, de fabricació francesa, d’una pell de Cambrai i de les làmines d’or que es batien a Montpeller.l4 En la nostra Faula la donzella que surt a l’encontre de Guillem en l’Ille Enchantée, porta un brisau a tall francès (v. 473). Aquestes referències fan més vives les descripcions d’objectes i estableixen una connexió entre el món quimPrio hra i el món real del lector. “La Faula” i la llegenda arturiana A partir del v. 468 el nostre poema entronca amb la llegenda arturiana, la qual cosa li dóna un interès especial. El palafrè encantat portà Guillem al palau de Morgana on residia el rei Artús, però aquest esdeveniment no ha estat obra de l’atzar sinó del pla calculat de la fada. Aquesta, fent ús de les seves arts màgiques aconsegueix que Guillem tingui una visió de l’estat del món que servirà d’exemplaritat als homes vivents quan serà coneguda. A partir d’aquest moment, per tant, La Faula es converteix en una mena de miroir du monde. El mitjà que ha fet possible la visió ha estat l’anell màgic que Morgana ha passat pels ulls de Guillem, el qual, igual que els objectes que hem esmentat abans, és un lloc comú en aquesta mena d’obres. Medea donà un anell a Jasó, que el podia fer invisible (Roman de Trofe, vv. 1681 ss.); Lancelot, en el Chevalier de la Charrette de Chrétien de Troyes, també en tenia un que el preservava dels encantaments (vv. 234 ss.), i Ivany, protagonista del Chevalier au Lion del mateix Chrétien (vv. 1027 ss.), en tenia un altre que posseïa propietats semblants al de Jasó, i com aquests n’hi havia molts d’altres. Deixarem ara de banda l’aspecte didàctic de La Faula i ens fixarem amb el que ens diu sobre la vida d’Artús fora del nostre món. Aquesta versió de la llegenda és diferent de la que ens dóna la Mort Xrtu en la versió Vulgata del cicle Lancelot-Graal, segons la qual Artús fou transportat mortalment ferit a l’illa d’Avalon per Morgana i després no se’n sabé res més. En ésser descoberta a Glastonbury una tomba amb la inscripció Arthurus Rex, Avalon fou identificat amb Glastonbury.l5 En la versió recollida per Guillem de Torroella, el rei encara vivia i es conservava jove, perquè el Sant Graal el nodria amb la manna del cel una vegada l’any i això li bastava per conservar les seves forces. La localització de la residència d’Artús devia ser en la Mediterrània, segons que es desprèn de l’itinerari de la balena. Aquesta, quan emprengué la marxa, deixà Mallorca a l’oest i es dirigí vers orient. Tot això passava el matí de Sant Joan i abans del vespre la balena havia recorregut més de 500 milles i “dreyt ora de mija nuyt” s’aturà a l’Illa encantada. El nostre poeta no dóna més precisions, però altres autors han identificat aquesta illa amb Sicília. Gervasi de Tilbury, en els Otia imZperialia (c. 1212), conta que un servidor del bisbe de Catània, tot perseguint un cavall desbocat, entrà per un viarany que trobà en un flanc de l’Etna, el qual el conduí a una extensa plana on hi havia un magnífic palau, que era la residència d’Artús. El rei hi havia estat transportat després de la batalla amb Mordret i cada any se li tornaven a obrir les ferides. Segons l’autor de Floriant et Florete (c. 1250) Artús residia a Sicília amb la seva germana Morgana.lê Una altra versió d’aquesta llegenda fou recollida pel cronista espanyol Lope García de Salazar en el Libro de las bienandanzas e fortunas, compost entre el 1471 i 1476.17 Segons Salazar, Morgana s’emportà Artús, ferit de mort, a l’illa del Brazil, “que es a xXV leguas del cabo de Longaneas, que es en Irlanda” Aquesta illa fou encantada per Morgana i restava invisible als navegants. La data de “La Faxla” No coneixem la data de redacció de La Faula. Identificant el seu autor amb el Guillem de Torroella que testà a Mallorca el 17 d’abril del 1373 i subscriví un codicil a Barcelona el 12 d’abril del 1375, podem conjecturar que La Faula fou escrita al darrer terç del segle XIV. Milà i Fontanals la suposava anterior al Libre de Fortuna i Prudència de Bernat Metge, datat el 1381, en el qual sembla sentir-se una certa influència de La Faula, amb tot i que això no es pugui donar com a fet cert. Gabriel Llabrés 18 data la còpia del Canc,oner dels Comtes d’Urgell entre 1370 i 1375, per la qual cosa creu que La Faula s’hagué d’escriure un poc temps abans. Aquesta opinió és compartida per Martí de Riquer 19 a qui sembla cosa prudent concloure que possiblement La Faula és anterior al 1375, “l’any de l’esmentat codicil, quan Guillem de Torroella devia tenir uns vint-icinc anys”. Tot fa creure, per tant, que La Faula és obra de jovenesa, cosa que confirma el que ens diu el mateix Guillem, que el seu pare era cavaller (i ho diu en passat), la qual cosa fa creure que devia ja ésser mort) i que ell era encara escuder, o sigui que encara no havia rebut l’ordre de cavalleria i per tant havia de ser jove, ja que d’altra mane ra aquesta situació no s ‘explicaria , tractant- se , com en el ca s de Guillem, del primogènit d’una família noble.

Tot fa pensar que La Faula obtingué una certa difusio. Ultra el fet d’haver-se conservat en quatre manuscrits, ha deixat rastre visible en el cap. 189 del Tirant, en el qual Morgana i les seves donzelles van a la recerca d’Artús. Unes donzelles amb noms allegòrics es presentaren a la cort de l’Emperador de Constantinoble en busca de notícies. L’Emperador introduí Morgana i les seves missatgeres en una cambra on hi havia un misteriós cavaller, que tenia una espasa anomenada Escalibor, i estava “dins una molt bella gàbia, ab les reixes totes d’argent”, contemplant l’espasa que tenia sobre els genolls. Aquest cavaller era Artús, el qual, esguardant l’espasa en presència de Morgana, féu un parlament moralitzador d’intenció semblant al de La Faula “per co com veig—digué—anar aquest miserable de món rodant de mal en pijor”.20 És per aquesta connexió amb la matè ria de B retanya que algun s romani ste s inter es sats en aqu est tema s’han recordat de La Faula.

E levé·m d’aquí mantinent E Morges me pres belhament Senes gaub1 per la man destra, E manech-me·n una finestra Del palays qui mirava·l prat, On yeu havia ja stat Cant m’i manech la ventura E dis-me: “Amis, d’ambladura Vous retourneys al peleffroys Ques avestes ainsi cortoys; jusque la mer si vous sert bo, E trovar-hi ets lo pexó Qui vous pourtet du pays vostre, E ferés ce que je vous mostre, Qu’emsi no pourés demorer. Si vous conviens la mer passer Ez aler a vostra pays. He’t-vous le xiens e le rossis E·l papagay quius conduyrà Delay la mer, sí com fet s’ha. Alés adés, je vous en pri. E cant axí perlar l’ausí, Dix-li: “Madona, gran amor M’avetz mostrat e gran honor M’ich havetz fayta, d’on prech Déu Queus don s’amor e joya·n breu.” “Biaus amis, fi·t ela, [adés]2 Con sanité vous en alés.” Ab tant exi d’aycest palays Qu’er·axí richament fays. Trobé defors lo palaffré E·ls cas e·l papagay també, E pausey en l’estrep lo pe, E puys acar (?) ill m’o mandé;

E·l papagay anech denan, Lo palaffré lo sech emblan, E cavalquey tot aycells jorn Que no hac repaus ne sogorn Entrò m’ach portat a la mar, On pres la terra vi star Lo peix aycells qui m’aportet. Tantost lo palaffrè·s restanquet, Que no volch plus avant anar, E jo pris-me descavalcar Ez aney-me’n vas la belhena Qui·m esperave sus l’arena. Lo paleffrè ab son arnès Se·n fon anat que no·m dix res; E mantinent pris-m’a senyar E sobrel pexó vau muntar E dix: “Val-me, Santa Maria!” E l pexó tanch tantost sa via Tota la nuyt tro al maytí, Que fon clars e les ylhes vi, E pausech-se en la marina Al port de Santa Caterina, E mon destrier trobey aquí Riba del port; e cant lo vi Aney vas luy, pris [a] muntar, El pexó sen va tornar Vas la ylla d’on vengut era; Ez yeu aní-men ma carrera Vas Mallorques ab mon paleffrè E ls cans e ll sperver ab me, E lausey Déus, nostre senyor, Qui m ach feyta tanta d’onor, Quim storcech de la belena, Del mal temps, del cer, de la pena Qu’ieu havia soffert en mar.

1. (qaub) “gab, burla, befa”. Senes gab: seriosament, sense ficció. 2. (Adés) supleix la paraula final del vers que falta al manuscrit. Fa bon sentit i rima amb el vers sezüent.

TEORIA LITERARIA. EL CONTE. LA FAULA I LA PARÀBOLA. ELS BESTIARIS. 1. El conte. 1.1. Definició i história. És molt dificil de donar una definició rigorosa d-aquella narració en la quals els o’idors formen rodona al voltant del recitaire, en català anomenada rondalla o conte, i que la resta de pobles romànics anomenen conto (portuguès i italiãJ, conte (francèsJ o cuento (castellàJ, nom derivat del fet de contar o relatar. Sol ésser un relat curt, narrat oralment, on es confonen aventures heroiques i proves d-iniciació a la vida adulta. La seva finalitat és fer de missatger d-experiència entre un personatge que conta i un o sdiversos personatges que escolten. El conte presenta sempre una frontera ambigua entre la realitat i el meravellós. El to pot ser satiric, moral, social o filosofic. El seu sentit, didàctic o moralitzant, és l’expressió d-una determinada manera d’entendre la vida. Aixl, en les literatures antigues la rondalla manté el seu origen religi6s i la seva doble qualitat: didàctica per una banda; meravellosa, per l’altra. El conte és un dels gèneres literaris més antics i, a través de les diferents etapes de la seva história, ha sofert nombrostssimes transformacions. Per exemple, quant a la temàtica, al començament de la nostra era, i per influència de la literatura India, apareixen en escena els animals que il-lustren màximes versificades o en prosa, tot Inspirant nombrosos contes i fauies. A Europa, en la literatura medieval, el gènere predilecte és el conte plaent o didactic. El segle XVIII, segle de la raó i de la filosofia, coneix la máxima expansió de la faula. El segle XX és el segle del conte fantastic en tota la seva riquesa; és un conte savi, escrit, la màxima expressió del qual podria ser. actualment, el relat de ciència-ficció. 1.2. Esquelet estructural de composició. Una historia meravellosa. una faula, un senzill relat d aventures, es poden organitzar, a l’engros, de la seguent manera: 1. Elecció d’un heori (un pdncep, una princesa, un soldat, un nen, etc.). 2. A aquest heroi li manca quelcom per ésser feliç {un objecte, l’amor, la riquesa, etc.). 3. Algú l’infomma o l’aconsella. 4. L’heroi surt cap a l’aventura. 5. Pel caml es troba amb un amic o un aliat. 6. Sol, o amb l’ajut de l’aliat, troba obstacles i els supera. 7 Arriba a l’indret on es troba allò que cerca. 8 Un poder6s enemic se li oposa (ogre, rei, drac, bruixot, etc.). 9. L’heroi s’enfronta per primer cop amb el seu enemic, però és vençut per ell {ferit, enverinat, embruixat etc.}.

10. L’amic de l’heroi cuita a ajudar-lo {l’allibera, el guareix, li d6na un consell o una arma, etc.). 11. L’heroi s’enfronta per segona vegada amb el seu enemic i el guanya (el fereix, el mata. Ii pren allò que ha vingut a cercar, etc.). 12. Durant el seu retom, l’heroi és perseguit per aliats o servents del seu enemic (germans, soldats, monstres, etc.). 13. Els ha de combatre i ha de superar diversos obstacles, paranys o dificultats. 14. L’heroi torna a casa seva. Desenllaç: “es casaren, visqueren feliços i tingueren molts de fills”. Es pot, fins i tot, si es vol prolongar la història, afegir aqul una rebrotada de la intriga: nova manca, nova recerca, noves proves, nous combats i èxit definitiu. 1.3. Anàlisi dels elements del conte. Normalment sol presentar aquests elements: a) Meravell6s. Pot ésser pagà o cristià, amb presència de genis, fades, gnoms, monstres.... tot servint-se de la màgia, de l’encanteri, de la bruixeria, el sortilegi, el malefici, el miracle, la metamorfosi, el somni o la profecia. b) Animisme. Tot sovint les plantes, els animals, les coses pensen, senten i parlen ja que, sovint, són éssers humans metamorfosets. c)J Estòtica. Hi abunda le bellesa o la lletjor, la raresa dels éssers, dels edificis, dels objectes, dels mitjans de transport, etc. Les aventures tenen com a rerafons, una naturalesa trucada, artificial, dins una atmosfera de somni i de fantasia. d) Simbolisme moral. Sempre hi ha implícita, no fommulada, una lliçó moral o moralitat en forrna d’al-legoria , en 18 qual es pla nteja la ll uita del bé i del m al , de la llibertat i de la fat alitat 1.4. Interès del conte. Ve donat per: — L’evasió o joc de la imaginació. — El fantastic o predomini del misteri. — La instrucció intel-lectual o coneixement de l’home i de la natura, i la instrucció moral. 2. La faula. 2.1. Definició. És una narració en vers o en prosa, de fets meravellosos, on sol donar-se un ensenyament moral, en forma de moralitat expressa, manifesta. Generalment hi intervenen animals i, fins i tot, elements inanimats que actuen com si fossin éssers racionals. Hi predomina l’aspecte narratiu damunt el moralitzador. És un gènere popular, de tradició oral, però també molt conreat en les iiteratures escrites més antigues.

2.2. Elements de la faula. 8} El relat es caracteritza per l’elecció i varietat dels temes; per l’acció els elements de la qual poden ésser dramàtics, novel-lescs o èpics: pels personatges encamats per l’home amb els seus costums, caràcters i passions; pels animals, descrits com a simbols de les passions humandes, d’idees, de la vida natural, dei seny, del misteri de les coses...; per la societat escollida per a ser descrita o per la naturalesa que envolta l’acció. bJ La moral acostuma a esserel reflex de l’esperit nacional de l’ànima popular. Tant s’adreça als infants com a la gent gran, tot assenyalant preceptes i normes útils per a l’art de viure basat en el seny i la prudència, a través de la critica de la societat de tot temps, o bé mitjançant l’exaltació de l’heroisme. cJ La poesia de la faula s’assoleix per la força de les descripcions, el dramatisme de les situacions, la satira dels costums que blasma o pels pensaments plens de saviesa popular. 3. La paràbola. 3.1. Definició. És un gènere literari, de caràcter pedagògic o polèmic, mitjançant el qual es revesteix el pensament amb la forma d’una historieta que tothom pugui copsar fàcilment. 3.2. Origen. La paràbola era d’ús corrent entre els rabins dels primers segles de l’era cristiana, però les més conegudes són les de Jesús de Natzaret per llur varietat, naturalitat i força persuasiva. Els evangelis ens han fet arribar una quarantena de paràboles de Jesús, amb moralitat explicita, en les quals es revela el pla de Déu , es justifica el se u ca pteni ment o bé s’exhorta a la conversió. 4. Els Bestiaris. 4.1* Definició. Descripcions d’animals i narracions el protagonista de les quals és l’animal prèvia ment descrit, sempre amb una intenció moralitzadora o didàctica. Unes llícons d’història natural servien de suport a al·l egories de la vida i del caràcter de ls diferents tipus humans. 4.2. Origen. La tradició dels bestiaris prové d’un text grec del segle segon de la nostra era. Els bestiaris catalans més antics que es coneixen s6n del segle XV. Actualment aquest gènere ha estat conreat amb intenció clarament satirica per diversos autors com ara Josep Camer i Joan Oliver.

Tema 4 (SOLC)

La literatura religiosa i moral en els segles XIV i XV

Aspectes generals Els segles XIV i XV són dels més brillants de la nostra història literària en tots els gèneres. Noms com els de JOANOT MARTORELL, AUSIÀS

MARCH i JAUME ROIG ho certifiquen. En el camp concret de la literatura religiosa, després de

la figura senyera de RAMON LLULL , els autors es dedicaren a seguir els camins segurs que ell havia marcat, sense superarlos ni innovar-los. La ingenuïtat i el poc rigor s’apoderaren dels escriptors religiosos posteriors, que s’abocaren a produir abundosos reculls d’exemples i proverbis, històries de miracles, relats sorprenents i meravellosos. Amb tot aquest material, els predicadors anaven per places i esglésies i atreien amb facilitat l’atenció de la gent del poble. Dels segles XIV i XV, entremig d’una gran quantitat d’obres convencionals, i que sovint no eren sinó reiteracions i autèntics plagis d’obres anteriors, cal destacar la Biblia de Sevilla, obra d’onze mil versos traduïda d’un manuscrit francès; la Doctrina moral, d’un autor mallorquí no identificat (probablement, JOAN o LLuís DE 1440), i el Llibre de IresP collecció de sentències atribuïda a ANSELM TURMEDA.

PACS, que escriví l’obra cap a

Els autors més destacats apareixen, però, en el tombant del segle XIV FRANCESC EIXIMENIS, ANSELM TURMEDA, SANT VICENT FERRER, FELIP DE MALLA, RAMON DE PERELLÓS i, ja en ple segle XV, ISABEL DE VILLENA. En molts aspectes, EIXIMENIS i SANT VICENT FERRER, contemporanis dels grans humanistes com BERNAT M ETGE, són I altra cara de la moneda d ANTONI CANALS i de FELIP DE M ALLA. Aquells, amb una prosa senzilla i entenedora, arriben al poble; aquests, fent ús d’una llengua torturada per la retòrica i les referències clàssiques, només eren seguits per una minoria selecta. Tots quatre, d’una manera més o menys directa, es veieren implicats en les lluites i enfrontaments que suscità el Cisma d’Occident ( I 3 7 8-1417). Hi estigueren relacionats per assumptes eclesiàstics o de càrrecs; així CANALS, deixeble de SANT VICENT, el substituí en la càtedra de teologia de la catedral de València. Tots ells, formats en el més tòpic escolasticisme (sistema de pensament que buscava la unió entre la fe i la raó i que constituïa l’expressió ideològica més exacta de la societat feudal), tingueren l’obsessió de frenar i/ o aconduir la ràpida evolució de la societat del seu temps. _ Dins la gran crisi espiritual i de pensament que ocasionà el Cisma, el qual, junta ment amb d’altres factors, marcà l’acabament de l’Edat Mitjana, sobresurt la con tradictòria figura d’ANsELM TURMEDA, el franciscà que es convertí a la religió musulmana i fou un cas ben representatiu d’aquella època de canvi.

Sant Vicent Ferrer

Vida

VICENT FERRER nasqué a València l’any 1350. Als disset anys es féu frare dominicà. Prengué part en el Cisma d’Occident a favor del papa d’Avinyó, Climent VII. A partir de 1399 i fins el 1412, es dedicà a predicar per terres d’Europa, i fou seguit sempre per milers de persones que formaven un seguici multitudinari. El 1412 es traslladà a Casp per tal de participar en el famós Compromís, que imposà una dinastia estrangera a la Corona d’Aragó. Mori a Bretanya l’any 1419. Obra La seva producció, si bé no pot ser considerada estrictament literària, ja que tenia unes finalitats ideològiques ben determinades i ell mateix no devia tenir consciència clara d’escriptor, és una de les mostres més vives i riques de l’oratòria popular de l’època. Els sermons, d’un didactisme extraordinari, no eren prèviament escrits pel sant. Més o menys improvisava el que deia i uns escrivents (reportadors) ho copiaven directament durant el sermó. En alguns casos, fins i tot en traduïen el contingut al llatí. Els sermons que ens han arribat són nombrosos. En la seva estructuració seguia les normes donades per EIXIMENIS en el seu tractat Ars praedicandi populo. Per tal d’atreure l’atenció del públic, en els seus sermons se servia de diàlegs entre sants, de nombroses onomatopeies i d’una precisa gesticulació.

Francesc Eiximenis Vida Nasqué a Girona entre 1330 i 1335, i de molt jove entrà en l’orde franciscà. Estudià i viatjà a París, Colònia, Oxford, Itàlia i Avinyó. Residí llarg temps a València i morí a Perpinyà el 1409, essent bisbe d’Elna i patriarca de Jerusalem. Era un entusiasta de les formes de vida urbanes i per aquesta raó s’entén el seu profund odi als pagesos i als seus costums.

Aspectes generals La seva obra està escrita amb una mentalitat típicament medieval. Bon coneixedor de la cultura escolàstica i seguidor en molts aspectes de RAMON LLULL, no fou ni un místic illuminat com aquest,.ni un teòleg especulatiu com ANTONI CANALS. L`estructura dels seus llibres és bàsicament escolàstica; és a dir, intenta de demostrar les seves idees amb llargues i detallades argumentacions, tret, aquest, que actualment dificulta la lectura de la seva obra, ja que a vegades dedica pàgines i pàgines a demostrar un concepte que el lector modern ha captat des d’un bon principi. El seu didactisme el portà a utilitzar i intercalar en els seus textos teòrics nombroses històries, contes i faules que amenitzassin les eixutes explicacions. Segons Martí de Riquer, Eiximenis no fou gairebé mai genial, i ben poc sovint originalfl en el sentit més estricte, però tenia un gran ofici d’escriptor. Pel que fa a la seva prosa, Riquer la defineix com una prosa clara, precisa i matisada, que de vegades sofreix alguna dislocació sintàctica que la fa més afectiva i directa. En resum, diu que: ‘‘Els seus escrits, tots ells de caràcter religiós o moralitzador, desenvolupen un immens i complet panorama de tots els aspectes de la vida catalana de darreries del segle xls i són redactats en una meravellosa prosa, plena de matisos d’intenció, de gràcia expressiva i d’elegància.”

Lo Crestià La seva obra més ambiciosa és Lo Crestià, començada el 1381 i que deixà sense acabar. Segons el seu pla inicial, havia de comprendre tretze llibres on s’exposassin totes les idees sobre el dogma i la moral del Cristianisme, una mena de gran catecisme enciclopèdic. Dels tretze llibres ens n’han arribat quatre, els quals consten de 2.587 capítols, punt de referència de l’abast i l’extensió que hauria tingut tota l’obra. Dels altres llibres, si no escrits, podem suposar, pels materials aplegats i alguns fragments redactats, que els tenia en un avançat procés de confecció. El Primer del Crestià conté 381 capítols i tracta bàsicament de religió. Fou escrit a Barcelona entre 1379 i 1381. El Segon, escrit a Barcelona i València entre 1382 i 1383, té un caràcter fonamentalment ascètic i tracta de la dignitat i la moral del cristià. El 1384 escrigué a València el Ter,c, que conté 1.060 capítols i tracta dels pecats i del mal, tot fent una rigorosa anàlisi dels costums rurals de l’època, sempre amb grans dosis d’ironia en contra de les dones, els usos socials en el vestir o en el menjar, els pagesos, etc. El Dotzè o Regiment de prínceps e de comunitats, escrit a partir de 1383, és un important tractat polític influit sobretot per les idees d’Aristòtil i sant Agustí. Una part del Dotzè, redactada el mateix 1383, el Regiment de acceptacio entre els jurats valencians que tenien el govern de la ciutat.

la cosa pública,

tingue una extraordinària

Altres obres Eiximenis escrivi també un tractat titulat Llibre de/s àngels ( 1392), on, amb un estil molt planer, fa una lloa dels àngels que despertà a tota la península un renovellament del seu culte. Una altra de les seves obres, el Llibre de les dones ( 1396), és una pec,a moralitzadora molt diferent de les sàtires misògines de l’ Espill o Llibre de les dones de J AUME ROIG O del Corbaccio de Bocaccio. El llibre ensenya a les dones quins són els seus vicis i les maneres de poder-los corregir. Exercí una influència decisiva sobre el Corbacho de l’Arcipreste de Talavera. La Vila Christi o Vida de Jesucrist ( I 3 9 7-98 ?) és un llibre místic, escrit en un to popular, que pretén de despertar en el lector una profunda devoció. S’hi ha assenyalat la influència de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, obra que fou traduida cent anys després per JOAN Roís DE CORELLA. També cal citar Scala Dei o Tractat de contemplació (abans de 1406), Cercapou, la DoctrinR compendiosa i diverses obres llatines.

Eiximenis és el brillant epíleg de la gran època del pensament escolastic català . És l’última gran veu medieval en el moment en què s’inicia la nova etapa del Renaixement.

Anselm Turmeda Vida Nat a la ciutat de Mallorca a mitjan segle XIV, de molt jove ingressà a l’orde de sant Francesc. Estudià a Bolonya i París. Vers el í 385 i per consell d’un seu mestre anomenat Martell, s’embarcà cap a Tunis i es convertí a la religió mahometana. Fou cap de duanes i intendent del palau del soldà. En diverses ocasions, reis i papes intentaren que Turmeda tornés a la religió de Crist, amb resultats nuls. Sembla que morí entre el 1430 i el 1440. La seva tomba, a Tunis, és venerada públicament, ja que entre els musulmans tingué fama de savi i de sant. Turmeda, en definitiva, és l’exemple més didàctic per a fer-nos càrrec de la gran crisi espiritual que alterà la vida social i cultural europea de les darreries de l’Edat Mitjana. Obra Si bé les seves tècniques d’escriptura estan totalment lligades a la tradició medieval. Ies seves idees semblen anunciar l’aparició de la nova mentalitat burgesa. En aquesta línia, la seva obra més important i l’única catalana que escrigué en prosa, tot i que no en conservam l’original català i la coneixem per la traducció francesa, és la Disputa de l’ase contra frare Anselm (1418), que planteja la discussió entre l’autor i un ase sobre la superioritat de l’home damunt les besties. Inspirada en un famós apòleg musulmà, conté unes magnífiques històries anticlericals a l`estil dels contes de Boccaccio. Clou l`obra una profecia de 755 versos. En vers escriví el Llihre de bons amonestamenls (1398), la mes coneguda de les seves obres. Conté 428 versos i és~ en gran part~ una imitació d’una obra italiana del XIII. Recordam, però, que en aquella època el sentit del plagi no tenia res a veure amb el concepte que en tenim a l’actualitat. El llibre és un conjunt de bons consells rimats i Turmeda, curiosament, els basa en els principis i la moral del cristianisme. La peça conté també notes de clara intencio antimonàstica i d’una certa immoralitat. Turmeda escriví també les Cobles de la divisió del regne de Mallorques, poema allegòric d’intenció política sobre la personalitat de les llles. Cal destacar, a més, la Tufha tractat escrit en àrab a Tunis vers el 1420; és conegut també com el ‘`tractat de la refutació dels sequa,cos de la Creu”. Consta de tres capítols i en l’últim discuteix alguns dels principis doctrinals del cristianisme. En definitiva, Anselm Turmeda, a cavall entre dues èpoques ben diferenciades, és un dels autors més contradictoris de la nostra història cultural. Els escrits didàctics

El valor d’exemple que tenia l’obra literària per a l’home medieval va fer proliferar els escrits didàctics, que tenien com a objectiu fonamental l’educació del poble. Encara que dins d’aquests escrits s’inclouen obres de temàtica diversa, els més abundants són els que tracten temes religiosos o morals. Durant tot el segle XIV, els nostres autors s’esforcen a instruir religiosament i moralment la societat mitjançant tractats on s’exposen els principis de la fe cristiana, manuals per preparar la

confessió, reculls de pregàries, faules que contenen ensenyaments, guies per als clergues amb comentaris sobre els textos bíblics... El gran escriptor religiós és el mallorquí RAMON LLULL (Desenvolupament A), amb més de 327 obres conegudes. Altres escriptors destacats van ser sant Vicent Ferrer, de gran importància per l’impacte popular que va tenir, i Isabel de Villena, l’única escriptora d’aquesta època. La predicació popular de sant Vicent Ferrer A pesar de no tenir cap pretensió literària, sant Vicent Ferrer és una de les figures més destacades de la literatura medieval. El seu major èxit és que va aconseguir captar l’interès del poble. Sant Vicent va néixer a València el 1350. Als disset anys va ingressar en un convent dominicà, on va iniciar estudis de lògica. Després de completar la seva formació a les universitats de Barcelona, Lleida i Tolosa, va entrar a la cort papal d’Avinyó. Quatre anys més tard, va abandonar la cort i va començar una intensa activitat predicadora, a la qual va dedicar la resta de la seva vida. Convençut que calia portar la paraula de Déu a tots els racons, va viatjar per mitja Europa. En aquestes gires de predicació, es feia acompanyar per més de 300 penitents, que recorrien els carrers flagel.lant-se i incitant al penediment. Aquest fet augmentava l’expectació que creava la presència del pare Vicent i potenciava l’efecte dels seus sermons, escoltats per milers de persones. L’auditori de les seves predicacions era la gent senzilla dels pobles. Per això, sant Vicent hi utilitzava un llenguatge col.loquial i recorria moltes vegades a exemples i faules que facilitaven la comprensió de conceptes abstractes. També feia servir tota una sèrie de recursos teatrals per mantenir l’atenció del públic al llarg de les més de sis hores que podien durar els sermons: gesticulava, cridava, imitava personatges, interpel·lava freqüentment l’auditori, usava onomatopeies que reproduïen crits d’animals, el soroll dels cossos martiritzats... QÜESTIONS 1. Quins grans corrents segueixen els autors de la prosa medieval? 2. Per a què servien les cròiques? S. Que narra la crònica de Jaume l? Com s’hi mostra el rei? 4. Quin era l’objectiu dels escrits didactics? 5. Quins són els escriptors religiosos més destacats? Què pretenien amb les seves obres.

ANSELM TURMEDA

1390- 1394

Acompanya com a comptador el sobirà en el setge de Mahdia ocupada per genovesos i francesos, i en d’altres expedicions militars.

1396

Escriu el Llibre de bons amonestaments i les Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, poemes político-morals.

(ABDALLAH AL-TARJUMAN) (~1355 - ~1425)

Se li atribueix el Llibre de tres, refranys i astúcies ternàries. 1402

Vers 1355

Naixement a la ciutat de Mallorca.

Vers 1361

Estudis primaris i eclesiàstics com a franciscà.

1376

Rep un llegat en el testament del seu padrí Pere Silvestre, del gremi de teixidors de la ciutat de Mallorca.

Vers 1376

Estudis i estatge a Lleida, Montblanc i Tarragona.

1379

És ordenat subdiaca, a Mallorca. Estudis i estatge a Bolònia.

Vers 1384- 1389 Conversió a l’Islam, per mitjà del convers europeu musulmà d’origen europeu Yûsuf Al-Tabîb (Josep El Metge), en el palau i en presència del soldà de Tunis Abû al ‘Abbâs Ahmad. Pren el nom d’Abû Muhâmmad ‘Abd Allâh Ibn ‘Abd Allâh Al-Tarjumân (El Truchiman o Traductor) Al-Mayûrqî (El Mallorquí). És nomenat funcionari de la duana del port de Tunis. Es casa amb la filla del comerciant tunisenc Muhammad Al-Saffâr. Té un fill: Muhammad Ibn ‘Abd Allâh.

El governador de Mallorca Roger de Montcada expedeix un salconduit perquè torni a l’illa.

1405-07

Escriu diversos textos de Profecies en versos.

1412

Diploma del papa Benet XIII facilitant-li la seva desitjada volta al Cristianisme, segons el text.

1413-14

Contactes amb la cort de la Corona d’Aragó, per mitjà del governador de Càller Aicart de Mur, que li regala uns conills sards.

1418

Acaba la Disputa de l’ase presa d’un apòleg oriental i traduït i completat amb poemes, profecies i anècdotes pròpies.

1420

Acaba la Tuhfat al-’arîb fi al-radd ‘alà ahl al-salîb, obra en àrab que 6s una autobiografia, una crònica dels dos sobirans tunisencs als quals serví i un tractat de polèmica contra els cristians i les seves creences.

1421

Rep, junt a d’altres autoritats tunisenques, agraïments del rei d’Aragó, per la seva positiva intervenció en el rescat d’uns captius.

1423

Alfons V d’Aragó fi envia una carta amb facilitats per a la seva volta al Cristianisme i a terres de la Corona d’Aragó.

Vers 1425

Mor a Tunis i Es enterrat prop de la porta de Bab-Al-Manâra, a l’interior. de les murades de la part alta de la ciutat.

EPALZA, Mikel de, Anselm Turmeda dins Escriptors de les Illes Balears, Departament de Llengua Catalana de Filosofia i lletres Universitat Balear / Govern Balear. Conselleria d’Educació i Cultura, Palma de Mallorca, 1985.- p.p. 10-11.-

La fi del món i el judici final Per al dominic valencià Vicent Ferrer, l’arribada de la fi del món i del judici final era imminent. Per això, els descrivia sovint als seus sermons, amb la intenció d’atemorir els pecadors i incitar-los al penediment. Mentre els mesquins estaran cridant i plorant, Jesucrist donarà una altra ordre: sInfem, obre la porta i empassa-te’ls». De sobte, s’obrirã un gran forat a la terra, més llag que d’aci a Roma, i eixirã una indescriptible pudor de sotre; sota els seus peus s ‘obrirã la terra i els engolErã en cos i ànima. Vegeu com ho ua dir Jesucrist: «En el temps de la sega diré als segadors: colliu primer la zitzània i feune feixos per cremar-la; el blat, deixeu-lo al meu graner.» (Mt. 13,30). Quines collites? Ell mateix ho dEu: sLa sega és la consumació dels segles i els segadors són els àngels.» (Mt. 13, 39); és a dir. «RecollEu-me aquesta zitzànEa en feixos i porteu-la a cremar, i després el meu blat entrarà dalt del meu graner.» Per què dEu sfeixos»?Perexpressarque, si les gents hauran fet el mateix pecat en aquesta vida o l ‘hauran fet junts, aixi en serà l ‘execució. Com ara un feix de prelats, arquebisbes, bisbes, rectors i uicaris, oficials, etc. si han obtingut la dignitat de manera frauduienta o l ‘han administrada malament, amb caualis ostentosos, amb concubines, etc. no donant bon exemple a les gents, ni tenint-ne cura. Ooh, quin feix tan gran n’hi haurà, a l’infem! Un altre feix es farà amb emperadors, reis, etc., bé perquè no són senyors justos, bé perquè no hakn castigat els pecats o no gosen acabar amb els crims, que d’aquesta manera les nobles ciutats es podreixen pels pecats i es corrompen: d’aquests altres, un gran feix, uinga.t, al foc de l ‘infem. Un altre feixot de persones superbioses -enteneu-me, dones.l-, que tot s ‘ho gasten en uanitats; igualment els homes vans, infiats de ciència. Ooh, com serà de gran, aquest feixot, cap a l ‘infem! Un altre feixot, d’usurers! Ooi, quin feixot tan gran cap a l’infem: xof.t, a les calderes! VICENT FERRER, Sermó.

1 zitzània: brossa, fig. discòrdia. 2 concubina: persona que fa vida marital amb una altra sense estar-ne casat. 3 usurer persona que presta diners a interessos molt elevats a oersones en situació de necessitat. ACTIVITATS Comprensió Com es veuen caracteritzades les dones al text de Bernat Metge? I els homes? Hi ha diferències? Què descriu sant Vicent en aquest sermó? Per què creu que els pecadors aniran a l’infern en feixos? Fetrnehlra El text de Bernat Metge presenta una estructura dialogada. Per què creus que l’autor fa servir auuesta estructura? Fefil La presència d’hipèrbatons és freqüent en la prosa humanista. Busca dos exemples d’hipèrbaton al text de Bernat Metge.

Busca al text de sant Vicent Ferrer exemples dels recursos que feia servir per arribar al públic i mantenir la seva atenció.

L’Humanisme Definició i abast del terme El terme Humanisme sol denominar una línia de pensament caracteritzada pel propòsit de recuperar, i d’enllaçar amb l’actualitat, les obres dels autors de l’Antiguitat clàssica. El moviment tingué l’origen a Itàlia, durant el segle XIV, i d’allí s’estengué a tota Europa. Recordam que el trecento italià comptà amb figures de la talla de Petrarca i de Boccaccio. Alhora, l’Humanisme és a la base del Renaixement, que atenyé molta volada, sobretot, a partir de la invenció de la impremta i, per tant, de la progressiva difusió del llibre. En terres catalanes, el Renaixement abraçà les darreries del segle XV i la primera meitat del XVT (vegeu el tema í 2). Ara bé: l’humanisme, més que coneixement directe d’uns autors i d’unes obres determinades, implicà una actitud davant la vida, i és això darrer allò que permet de detectar la seva presència. Pensam que els autors clàssics eren ja coneguts a Catalunya des de temps molt reculats (almenys des del segle IX), en què eren citats com a autoritats (auctoritas) en el sentit més medieval de la paraula. Per aquest motiu~ el fet que, en un text determinat, apareguin referències clàssiques, no ens autoritza en absolut a qualificar-lo d’humanístic. El corrent humanístic es revelà, en canvi, per un seguit d’actituds i d’opinions que denoten ja una mutació: la mutació de sensibilitat que s’operà en el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement, corresponent a una nova visió de l’home i de la seva situació en el món i consequència, alhora, del racionalisme burges que ja s’havia imposat. Aixi, l’ànsia desinteressada pel saber, la valoració de la intelligència, de la bellesa i dels llibres com a forma material de transmetre-la, són símptomes inequívocs que s’ha produït ja un canvi de mentalitat. En síntesi, de models morals els clàssics passaren a constituir models de bellesa. Altrament, hem de tenir present que l’humanisme català només tingué repercussio en l’evolució de la prosa. La poesia, tot un altre món, romangué encara lligada, quant a la forma, a la tradició del Consistori de Tolosa, la qual serà estudiada més endavant (tema 7).

Cronologia En darrer lloc, cal aclarir que l’ambigüitat inherent al terme Humanisme fa que n’haguem de precisar l’abast i els límits cronològics. Prescindint dels casos de Metge i Canals, el corrent humanistic es fa palès, a mesura que transcorre el segle XV, en un seguit d’autors que es dediquen als estudis filològics i que escriuen, sobretot o exclusivament, en llati (cosa que passa, també, a Itàlia). Pel que fa a la cronologia, l’entrada de l’Humanisme als territoris de llengua catalana pot situar-se a la dècada de í 380, moment en què es comença a operar un canvi de reflex humanistic en la prosa cancelleresca i en què s’emprèn la primera traducció de Petrarca ( I 3 8 8, data del Valter e Griselda de Bernat Metge).

Antecedents de l’Humanisme català

Ja en el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387) s’accentuà el coneixement de la cultura llatina, a base, sobretot, de traduccions d’obres històriques. Si bé aquestes traduccions obeeixen encara a uns propòsits plenament medievals (prestigi dels models clàssics), hem de tenir en compte que el mateix monarca es autor d’un entusiàstic elogi de l’Acròpolis d’Atenes i que, en 1380, cedí la seva biblioteca històrica al monestir de Poblet, tot adduint una sèrie de raons preses de Sallusti (obra, sens dubte, del seu secretari). És interessant d’assenyalar que, en aquests primers moments, les influències classicistes no arriben d’Itàlia, sinó de França. Aquesta circumstància determinà que en el regnat de Joan I (1387-1396), impregnat dels refinaments cortesans de procedència francesa, augmentassin les traduccions i les versions dels clàssics i apareguessin les primeres obres originals d’arrel clàssica. En aquest regnat, i en el mateix rei, exercí una influència notable, des de la cort pontifícia d’Avinyó, on residí, l’humanista aragonès Juan Fernández de Heredia, un dels primers hellenistes europeus. Els darrers anys del segle XIV veieren com s’acreixia l’interès per copsar la sensibilitat clàssica. Tot i que es fa difícil de datar rnoltes de les traduccions, hem de partir de la base que la influència dels clàssics no s’inaugurà pas amb la traducció d’alguna de les seves obres. Aquells i aquestes són conegudes primerament pels qui podien llegir directament en llatí. La traducció, tota traducció, respon a una segona etapa en el camí de les influències, i és un resultat de l’estímul despertat pels lectors dels textos originals. Per totes aquestes raons, cal veure en els funcionaris de la Cancelleria reial, perfectes coneixedors del llati, l’antecedent més antic i tal volta més decisiu de l’humanisme català.

La cancelleria reial. La uniformitat lingüística i l’Humanisme A diferència de les altres llengües de la Romània, el català presenta, amb anterioritat al segle XV, una uniformitat en la prosa realment notable, la qual cosa fa extraordinàriament dificil la tasca de localitzar geogràficament un text escrit en prosa catalana medieval. Un exemple: la crítica més solvent havia atorgat un origen valencià a FRANCESC EIXIMENIS fins que, en data relativament recent, es demostrà documentalment que havia nascut a Girona. En un principi, l’enorme difusió i influència de la prosa lulliana, madura ja en el moment de néixer, copiada i transmesa abundosament, fou la causa d’aquest uniformisme lingüístic. Ara bé: en un moment determinat, cap a finals del segle XIV, LLULL començà a ésser bandejat i, tanmateix, la unitat de la llengua persistí. La causa, aleshores, fou la decisiva intervenció de la Cancelleria reial. La Cancelleria reial, organisme burocràtic profundament transformat durant el regnat de Pere el Cerimoniós, era integrada per escrivans, secretaris i protonotaris, encarregats tots ells, en graus diversos, de redactar tota mena de documents reials, els quals, en escampar-se per tots els territoris de la Corona d’Aragó, determinaren el predomini d’una varietat lingüística sobre totes les altres. D’altra banda, la formació cultural dels funcionaris de la Cancelleria enllaçà directament amb les innovacions humanístiques. Tots ells havien de dominar tres llengües: el llatí, el català i l’aragonès i, en conseqüència, foren els primers traductors d’obres clàssiques a partir dels textos originals.

En el regnat de Pere el Cerimoniós, cap al 1381, s’observà en els documents de la Cancelleria una modificació estilística que, un cop establerta, es perllongarà tot al llarg del segle XV. Sintetitzant, aquest nou estil es basava en l’amplificació dels períodes sintàctics, en els hipèrbatons més o menys forçats, en l’existència de cadències rítmiques i en la massiva incorporació de cultismes lèxics. En conjunt, tots aquests trets estilístics traien la voluntat d’adaptar al català els recursos retòrics llatins, adaptació que vorejà de vegades, durant el segle XV, el mal gust. Amb tots aquest procediments, el grup de funcionaris àulics de la Cancelleria creà un ambient literari que renovà els motlles estilístics i contribuí a la difusió de l’esperit humanístic. Les seves possibilitats de propagació per tot el domini eren immenses i, per tant, la seva intervenció fou de la màxima importància. En una etapa posterior, durant el regnat d’Alfons el Magnànim (14161458), la Cancelleria utilitzà els serveis d’humanistes italians, com és el cas de Lorenzo Valla, que reforçaren el clima literari que aleshores ja s’havia imposat.

Trajectòria de l’Humanisme català Ferrer Sayol, protonotari de la reina Elionor de Sicília (muller de Pere el Cerimoniós), traductor d’un tractat agrícola de Palladi (autor llatí dels segles IV-V després de Jesucrist) i padrastre de BERNAT METGE, podria exemplificar en certa manera la tasca inicial, a voltes anònima, dels components de la Cancelleria. En aquest moment foren traduïts, entre altres, Titus Livi, Sèneca, Ciceró..., amb uns criteris encara pre-humanístics, ja que dels autors clàssics els interessava més el conjunt de màximes de validesa universal que no pas l’actitud davant la vida, que fou una conquesta força lenta. Tanmateix, hi ha dues excepcions precursores: BERNAT METGE i ANTONI CANALS. El primer, el més important, sense cap mena de dubtes, dels humanistes catalans, l’estudiarem en un tema a part. Del segon, en parlarem a continuació. En general, amb posterioritat a aquests dos autors, es trencà l’equilibri entre el geni de la llengua i la seva modificació llatinitzant. Tant METGE com CANALS saberen reprimir a temps, en la seva prosa, qualsevol propensió a l’excés i a la desmesura. Així que avancem en el segle XV, però, els prosistes solen pecar d’afectació i amanerament i solen caure en patents exageracions estilístiques; n’és un exemple la prosa de FRANCESC ALEGRE. La de Roís DE CORELLA, en canvi, si bé no queda absolutament exclosa d’aquests defectes (enllaça directament amb l’estil de la “valenciana prosa”), conserva una dignitat i una elegància remarcables. 1. Quines són les característiques de l'humanisme? Quin és l’escriptor més destacat d’aquest corrent?

Antoni Canals (1352?-entre 1415 i 1419)

Contemporani de FRANCESC EIXIMENIS i de BERNAT METGE, el dominicà ANTONI CANALS nasqué a València i exercí diversos càrrecs d’importància dins del seu orde. L’única obra original de l’autor és l’Escala de contemplació, tractat de mística cristiana dedicat a Martí l’Humà. Tota la resta de la seva producció són traduccions. La més reeixida estilísticament és Escipió e Anibal, versió del llibre setè del poema Àfrica de Petrarca. L’obra és d’una puríssima concepció clàssica.

A part del De arra de ànima, versió de caràcter moralista, les altres traduccions de Canals són les de Valeri Màxim i la del tractat de Sèneca De providència, les quals, deixant de banda les qualitats clàssiques de la prosa, tenen interès pels pròlegs que les obren. Canals hi manifesta una intenció explícita de rebatre les opinions d’una sèrie de cortesans descreguts, utilitzant arguments del autors clàssics traduïts. Aquest fet s’ha de relacionar amb l’existència d’un corrent d’escepticisme que, situat entre els nuclis nobiliaris de la cort catalano-aragonesa, s’estengué ràpidament en el pas del segle XIV al segle XV. BERNAT METGE podria ser-ne un dels representants més prestigiosos i, de fet, la lectura del primer llibre de Lo Somni ho corrobora a bastament. L’actitud de Canals, en enfrontar-se ideològicament amb aquells cortesans, ja no te res a veure amb el medievalisme, i d’aquí la seva importància. Un escriptor com EIXIMENIS, contemporani del dominicà valencià, s’hauria indignat davant de qualsevol opinió discrepant de l’ortodòxia cristiana, i hauria replicat escrivint probablement un tractat teològic dins la més pura tradició medieval. Canals, en canvi, s’adonà que els temps havien canviat, que se les havia amb contraopinants illustrats, i que, per tant, calia combatre les desviacions del dogma utilitzant les mateixes armes de l’heterodòxia: arguments extrets dels autors clàssics.

Altres traductors de clàssics. Ferran Valentí Sense voler oferir una llista exhaustiva de traduccions, en mencionarem algunes de les més rellevants: Ovidi

Heroides GUILLEM NICOLAU

Ovidi

Metamorfosis

FRANCESC ALEGRE

Ciceró

De officiis

N ICO L AU QUILIS

Ciceró

Paradoxes

FERRAN VALENTÍ

Sèneca

Tragèdies

ANTONI DE VILARAGUT

(atribució antiga, però molt dubtosa) Josefus Antiguitats judaiques Quint Curci

PERE LLOPIS

Història d Alexandre

LLUIS DE FENOLLET

A mesura que avancem en el segle XV, observem com els traductors van assimilant progressivament l’esperit de l’Antiguitat: alguns d’ells escriuen en llatí la seva obra més important. Aquest és el cas de FERRAN VALENTí, humanista mallorquí format a Itàlia. El 1440 tornà a Mallorca, on morí (1476). Mantingué correspondència amb els humanistes italians, mestres i amics seus. En el pròleg a la seva traducció de les Paradoxes, de Ciceró, apareix el primer assaig, bé que primari, d’història literaria catalana. Així, realitzà un recompte de traductors i escriptors en llengua vulgar, i mencionà, entre d’altres, RAMON LLULL i BERNAT M ETGE; en citar aquest darrer, Valentí demostrà haver descobert algunes de les fonts de Lo Somni: ‘`Pensa lo que ha fet en Bernat Metge, gran cortesà e familiar realz en la gran visió e Somni per ell compost, part del qual veure pots en la primera Qüestió Tusculana, e part per lo Bocatxi recitat e narrat.’’ És important d’assenyalar, per acabar, que un gran nombre de traduccions castellanes d’autors clàssics foren realitzades a partir d’aquests textos catalans, els quals, per tant, facilitaren la introducció del Renaixement a Castella.

Traduccions d’humanistes italians

Les traduccions i els comentaris d’obres de PetraRca i Boccaccio són freqüents en la primera meitat del segle XV. Quant a Petrarca, a part les traduccions del Griseldis i de l’Àfrica, obra, respectivament, de BERNAT METGE (Valter e Griselda) i d’ANTONI CANALS (Escipió e Anibal), n’existeix una antologia de sentències (Flors de Petrarca de remeis de cascuna fortuna) i una Lletra de reials costums (copiada al capítol i 43 del Tirant lo Blanc). Referent a Boccaccio, hi ha una traducció molt primerenca (potser anterior a 1397) del Corbaccio, l’autor de la qual és NARcís FRANCH, utilitzada per BERNAT METGE a Lo Somni. Literàriament notable i adaptada en alguns aspectes a la realitat catalana és la traducció del Decameron acabada el 1429 a Sant Cugat del Vallès. L’anònim traductor, en arribar a l’última narració de la novella, copia literalment el Valter e Griselda, la qual cosa prova la popularitat de què gaudia aquesta obra de BERNAT METGE. (solc)

Vicis del temps En escriure Lo somni, Bernat Metge buscava el favor del seu monarca, però no s’està de criticar la societat i els costums del seu temps. Un dels seus blancs són les dones, com era ben freqüent a l’època, però també els homes pateixen les seves crítiques. -Les dones tenen el cap ple de vanitat, que és impossible que t’ho pugui dir tot; però et diré allò que recordo. Elles creuen tenirgran felicitat en ser. delicades i en saber parlar diversos llenguatges, recordar moltes cançons i poesies, al legar versos de TROBADORS i les Epístolesl d ‘Ovidi, recitar les històries de Lancelot, de Tristany i del rei Artús, i de tots els enamorats d ‘aquelis temps; també els agrada argumentar, ofendre, defendre i raonar un fet, saber respondre bé als qui pregunten sobre l ‘amor, tenir les galtes ben plenes i uermelles, les anques grosses i els pits grossos. I per arribar a aquesta conclusió, si es troba un capó gros, el tindran dauant, a l’ast, amb bona salsa. Perdius, faisans, tords, gallines i alguns pagons, entre setmana són el seu menjar més habitual, si els mesquins dels seus esposos s’ho poden permetre. Les uedelles de llet, el moltó ben criat i tendre, la cansalada fina i moltes altres viandes2 mengen en comptes de fruita, com si foren figues o préssecs. Bé és veritat que en el beure mostren ser abstèmies mentre algú les veu, però si se ‘ls gira l’esquena beuran més que l’arena. No aigua ni uinagre, sinó bon uematxa3, si se’n pot trobar, maluasia, grec, sirià i qualsevol altre bon ui ben perfumat, els quals coneixen tan bé com si tota la seua uida s’haguessin dedicat a comerciar en uins. (...) -De gran uanitat has acusat les dones, i dius que els agrada beure bé i menjar bé i dormir i reposar molt. Per la meua fe, bé hauries fet de callar. has despertat el lleó que dormia! Jo, ueritablement, no podria dir que algunes dones no facin aquelles coses, però tu tampoc em podries negar que els homes no ho facin. La major part d’elis prenen delectança en uiure molt delicadament i reposada, i en saber diuerses coses que no aprofiten ni a l’espiritual ni a allò temporal, sinó solament a l’ostentació o a la supèrbia, i a ser oits i lloats per la gent, assenyalats amb el dit, mirats i considerats sauis. En menjar i en beure són tan dissoluts4 que no sabria ni explicar-ho. I perquè és costum humà gaudir de la uarietat, diuersifiquen els menjars i els uins. i mengen i beuen fins que esclaten. BERNAT METGE Lo somni

1. epístola: carta de caràcter literari. 2. vianda: nom genèric de tot allò que es menja. 3 vernatxa: un tipus de vi. 4 dissolut: de costums relaxats, lliurat als vicis.

Bernat Metge

Un precursor

Del grup de secretaris de la Cancelleria reial (recordem-ho: primers traductors al català d’obres llatines clàssiques), BERNAT M ETGE n’és el representant més característic, més intelligent i, sobretot, de mentalitat més moderna. De fet, mentre professionalment dugué a terme una activitat de primer ordre dins l’organisme de la Cancelleria, a part i parallelament manifestà uns interessos

per la lectura i l’estudi d’autors clàssics que només s’expliquen per una curiositat plenament humanística. I així resultà que Metge fou el primer que percebé els canvis de sensibilitat literària i que, a més, els assimilà amb tanta solvència i qualitat literàries que amb les seves obres la literatura catalana es desempallegà ja del llast cultural i de les estructures formals pròpies de l’Edat Mitjana. Bernat Metge no fou en absolut un escriptor d’idees originals. Recollí materials d’allà on els trobà, i no es preocupà gaire d’elaborar-los. Tanmateix, no podem acusar-lo de plagiar sense caure en un anacronisme llampant: com és sabut, a l’Edat Mitjana l’adjectiu de plagiari no comporta pas la mateixa significació que en l’actualitat. Allò que és plenament original en Metge és la seva actitud davant la vida, que es palesa en un conjunt de característiques totalment modernes i, per tant, humanístiques: sentit crític, ironia, escepticisme, exaltació de la bellesa com a finalitat.

Vida Bernat Metge nasqué entre els anys 1340 i 1346 a Barcelona, al carrer dels Especiers (avui dia. anomenat de la Llibreteria), on el seu pare, Guillem Metge, exercia d’apotecari. Mort aquest, el 1364 la seva vídua es casà amb Ferrer Sayol, protonotari de la reina Elionor de Sicilia (tercera muller de Pere el Cerimoniós) i, com ja sabem, traductor de Palladi, el qual degué orientar culturalment el nostre escriptor i degué ajudar-lo en la seva carrera dins la Cancelleria reial. L’any 1371 Bernat Metge jurà el càrrec de notari, al servei de la reina Elionor, i el 1375, morta aquesta, apareix adscrit a la casa del Primogènit i duc de Girona, el futur Joan I, en qualitat d’escrivà. Per causes desconegudes fou processat el 1388, i després àmpliament rehabilitat, ja que esdevingué secretari dels reis (1390). El procés es resolgué favorablement al nostre escriptor gràcies a la intervenció personal de Violant de Bar, muller de Joan I i persona de reconegudes inclinacions artístiques. Una estada a Avinyó de Provenca (1395) per raó dels seus càrrecs, posà Bernat Metge en relació amb l’humanista aragonès Juan Fernández de Heredia, el qual, sens dubte, influí en la seva trajectòria literària. Mentrestant, els consells de les ciutats, València i Barcelona principalment, indignats i ofesos, denunciaven davant el monarca diversos casos de corrupció dels consellers reials. En escaure’s la mort, en circumstàncies misterioses i mai no aclarides, de Joan I (1396), un grup de funcionaris, Bernat Metge entre ells, fou processat. Sabem, pel testimoniatge que el mateix autor ens forneix a Lo Somni, que fou empresonat, però ja el 1399 el nou rei, Martí 1, cridà el nostre escriptor al seu costat. El 1402 accedí una altra vegada al càrrec de secretari, que només abandonà en morir el monarca (1410). Bernat Metge morí a Barcelona l’any 1413.

Obres en vers El Llibre de Fortuna e Prudència (1381) és, cronològicament, la primera obra coneguda de Bernat Metge. Consta de I .194 octosíllabs apariats (noves rimades) i és escrita en primera persona amb la intenció d’identificar l’autor amb el protagonista. L’acció té lloc en una regió fantàstica, on Fortuna i Prudència mantenen un debat sobre l’existència d’un veritable ordre providencial en el món dels homes, amb la presència i intervenció del mateix escriptor. Els termes i l’actitud de Bernat Metge són, en aquesta obra, plenament medievals. I això per moltes raons: per les fonts, per la utilització de noves rimades, pel llenguatge aprovencalat i pel procediment allegòric. El Sermó, de data incerta, consta de 211 versos en codolada i és una paròdia dels sermons dels predicadors. Els consells que s’hi contenen caricaturen els de la moral cristiana i traeixen sovint una actitud satírica. D’aquest caràcter són les ironies sobre les dones i les poc escrupuloses

recomanacions per surar en la vida, recomanacions que, pel que sabem, el nostre escriptor seguí f1delment:

Si volets hui haver gran lloc, llagotejats... (w. 24-25) Haver no porets valor granda, si no robats... (w. 30-31) Conciència no hajats, si volets viure... (w. 32-33) Si el cor havets plen de falsia, serets del temps... (w. 50-51) Siats de natura d’anguila en quant farets... (w. 82-83) Males obres fets a la gent, e bon respost. . . (w. 140-141 ) [Si voleu avui tenir bon lloc, llagotegeu.../ Tenir no podreu valor gran, si no robeu.../ Consciència no tingueu, si voleu viure.../ Si el cor teniu ple de faisedat, sereu del temps.../ Sigueu de natura d’anguila en tot el que fareu.../ Males obres feu a la gent, però bones respostes...]

La Medecina

apropiada a tot mal està integrada per 125 versos octosíllabs apariats i fou escrita per Bernat Metge

a la presó, després del procés de 1396. Es tracta d’un lletovari burlesc redactat en un català no aprovençalat. Així, satiritza els tractats de curació del mal d’amor que, en forma rimada, tingueren molta acceptació a l’Edat Mitjana. Mencionam que aquest gènere fou conreat literàriament per fra BASSET i per Ll uís ICART. La Medecina... té forma epistolar i va adreçada a Bernat Margarit, conseller de Joan I, amic del nostre escriptor i processat també el mateix any i pels mateixos motius. Vegemne els quinze primers versos: De vostra salut he desig, Mossèn Bernat; e que el fastig que vós soferits cascun jorn vos torn en repòs e sojorn , perquè us poguéssets alegrar. Ab vós he desig de burlar, mas lo poder m’han alguns tolt; quan Déus ho volrà seré solt, e depuix veurets quant riurem. Vós e jo quatre peus havem, mas no ens en podem molt servir. Solament Déus nos pot guarir, car no hi és hui bastant natura. Un remei havem: que no dura res al món perpetualment.

Obres en prosa Com se comportà Ovidi essent enamorat fou escrit probablement en la joventut de l’escriptor. Es tracta d’una traducció en prosa del llibre segon d’un poema llatí en hexàmetres, el De vetula, obra de Richard de Fournival (escriptor francès del segle XIV). El tan característic hipèrbaton d’origen llatí comença a aparèixer en la sintaxi de Bernat Metge. El Valter e Griselda té ja, per diverses raons, una importància excepcional. Fou redactat durant el primer procés de l’escriptor (1388) i és una traducció d’una de les epístoles llatines de Petrarca que, al seu torn, és una versió de la darrera novella del Decameron, realitzada per l’amistat del poeta florentí amb Boccaccio. Bernat Metge adreçà l’obra a Isabel de Guimerà, filla d’un tresorer reial, amb la intenció que el pogués ajudar en la resolució favorable d’aquell procés. La narració descriu com un marquès sotmet a dures proves de fidelitat la seva dona, d’extracció humil, fins que en resta convençut. En aquest cas, l’argument, perfectarnent arbitrari, és absolutament irrellevant. Més encara: és curiós que l’humanisme s’iniciï a les terres catalanes amb aquesta novelleta, l’assumpte i el fons de la qual pertanyen encara a l’òrbita del mon medieval. Allò important és que catorze anys després de la mort de Petrarca (1374), un escriptor d’un altre pais ja se’n fa ressò. En efecte: aquesta traducció, pulcra i precisa, constitueix cronològicament el primer rastre de petrarquisme a la Peninsula Ibèrica. Metge imita amb gran perfecció les cadències de la prosa llatina; en aquest punt, i en els elogis entusiàstics de Petrarca rau la importància del Valter e Griselda A mi, encercant entre los llibres dels filòsofs e poetes alguna cosa ab la qual pogués complaure a les dones virtuoses, ocorrec l’altre dia una història la qual recita Petrarca, poeta laureat, en les obres del qual jo he singular afecció.

La present història, senyora molt graciosa, he arromançada com pus pla he puscut e sabut; la qual, en esgordament del llati en què Petrarca la posà, és fort grossera. Mas jo, imaginant que complauria a vós, no he recusat de demostrar la mia grossera ineptitud e atreviment gran que he haüt com he gosat parlar aprés tan solemne poeta com aquell és, lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció... Ara bé, quan el nostre escriptor parla de Petrarca com a “solemne poeta”, no es refereix pas al líric en llengua italiana del Canzoniere i dels Trionfi, conegut molt tardanament en el món cultural català, sinó al Petrarca poeta i prosista en llatí (el dels hexàmetres llatins de l’Àfrica, per exemple). La prosa del Valter e Griselda és comparable a la prosa en què, contemporàniament, eren redactats els documents de la Cancelleria reial, on, precisament en aquell decenni, com sabem, es produí una renovació estilística. Abunden els llatinismes (“cupiditat”, “puerícia”...) i la sintaxi és especialment recargolada, a base d’incisos i de subordinades, en l’endreça a Isabel de Guimerà. L’Apologia, inspirada en el Secretum de Petrarca, ens ha pervingut incompleta. En la forma actual consta d’un fragment d’un diàleg que manté l’escriptor amb un amic seu, anomenat Ramon (“Lo seu cognom vull celar, per causa”, afirma Bernat Metge), sobre la pesta que delmà Barcelona l’any 1395 (que obligà la cort reial a traslladar-se a Mallorca). Cal entendre aquesta obra com la primera mostra, en una llengua neollatina, del diàleg filosòfic a l’estil de Plató i Ciceró. L’autor hi manifesta la seva actitud humanística en elogiar els llibres dels autors antics, els quals ... jamai no desemparen aquells qui volen ab ells conversar ne els deneguen usdefruit de les grans heretats que els han lleixades, ans los conviden incessantment que usen d’aquelles, bé que en trobaria hom molts entre nosaltres qui les alienarien de bon grat, si podien, e crec que si els en fos donada facultat trobarien pocs compradors, per tal com alguna cosa no hic és presada ni requesta si no és plasent al cors [cos] e profitosa a la bossa... I així arribem a l’obra cabdal de Bernat Metge, Lo Somni, que és, alhora, la darrera de la seva producció de què tenim notícia, ja que fou escrita l’any 1399, poc després d’haver abandonat la presó.

“Lo somni” Està dividit en quatre llibres, en certa manera quatre diàlegs, de contingut molt divers però molt pensat i estructurat. Al primer, l’autor, tancat a la presó, rep, en somnis, la visita del rei Joan I, mort feia poc, i s’inicia un diàleg sobre la immortalitat de l’ànima, en el qual abunden les mostres d’escepticisme per part de Bernat Metge (“co que veig crec, e del pus no cur”). El segon llibre és un comentari viu de l’actualitat. El rei, acompanyat per Orfeu i Tirèsias (personatges mítics de l’Antiguitat, el primer músic i el segon endeví, que tenen la missió de recordar-li les seves culpes, és a dir, l’afecció a la música i a l’astrologia), manifesta que és al Purgatori, afirmació important com veurem més endavant, d’on no sortirà fins que no es resolgui el Cisma d’Occident. Tot seguit, el monarca diu que si s’ha aparegut a Bernat Metge ha estat amb la intenció de salvar l’ànima de l’escriptor (motiu del primer diàleg).

Al tercer, Tiresias, després de comentar desfavorablement els amors illícits de Bernat Metge, blasma violentament les dones, en uns passatges que són una traducció, a voltes literal, de diversos fragments del Corbaccio de Boccaccio. Al quart i darrer llibre, Bernat Metge fa un llarg elogi de les dones, des de les de l’Antiguitat fins a algunes reines catalanes (sis en total, i entre elles Violant de Bar i Maria de Luna, muller, aquesta darrera, de l’aleshores rei Martí l’Humà). A continuació, el mateix autor profereix una aguda i pintoresca invectiva contra els homes, rèplica, punt per punt, del blasme de Tirèsias del llibre anterior. L’obra acaba en despertar-se l’escriptor i, per tant, amb el final del somni. La presència de fets de l’actualitat més recent a Lo Somni té una explicació biogràfica. En el diàleg que mantenen Joan I i Bernat Metge, aquest darrer intenta deslliurar-se de les acusacions de que fou objecte durant el procés de 1396 i, contraatacant, acusa d’aixecar falsos testimonis (és a dir, de mentir) aquells que l’havien denunciat. Hi ha, a més, un altre fet. La sobtada mort de Joan I, sense confessió, és possible que suscités la creenca, més o menys estesa, de la condemnació del monarca. Des d’aquest punt de vista, per tant, l’afirmació que el rei era al Purgatori sens dubte obeí a la intenció de tranquillitzar l’opinió pública per part del nostre escriptor (recordem que aquest és també el propòsit del Viatge al Purgatori de RAMON DE PERELLÓS). Afegim, per acabar d’arrodonir l’explicació, que l’elogi més extens i més entusiasta dels que es dediquen a les dones és l’adrecat a Maria de Luna, “ara regnant”. I això per raons òbvies. Lo Somni té, per tant, una finalitat claríssima: la d’adrecar-se sobretot a un lector, el rei Martí, per tal de reconciliar-s’hi i així poder continuar gaudint del favor reial, cosa que, com sabem, Bernat Metge aconseguí plenament. Res no hi ha d’original a Lo Somni si n’exceptuam les referències històriques a l’actualitat, ja comentades. En conseqüència, les fonts són moltes i molt diverses: principalment, Valeri Màxim, Ciceró, Ovidi i Virgili entre els autors clàssics; Petrarca, Boccaccio i sant Tomàs entre els forans, i LLULL entre els catalans. El llibre més original és el segon (per les causes ja esmentades), i el menys original el primer, que és, en canvi, el més humanístic (pel seu caràcter de debat filosòfic). Quant a l’estil, allò més característic són les construccions i els recursos sintàctics propis del llatí, parallels a la gran profusió de llatinismes, especialment nombrosos al llibre primer, on els conceptes filosòfics procedents de la llengua sàvia no podien defugir-se. Així, són freqüents els ablatius absoluts (“puis, tolt lo cap del dit rei, mès-lo en un odre plen de la sang dels seus...”; “emperò, un poc aprés, presa per ell esperanca de deslliurament, hi ajustà.”), l’absència d’article (“De purgatori e paradis no et sabria dir noves”; “l’ànima e lo cors pot destruir en infern”), la collocació del verb al final del període sintàctic (“que per virtut d’aquella contrària mutació se seguesca”; “l’ànima ésser creada per Déu, algú que raó hagi no ho ignora”), i els participis substantivats (“però los volents usar de raó així ho creurien”). De la gran massa de llatinismes, tan característics de Lo Somni (“absència”, “eloqüència” i molts d’altres), una bona part no ha estat incorporada al català sinó modernament, la qual cosa palesa, també en aquest punt, la importància i l’abast de la innovació que representa l’obra de Bernat Metge. La prosa d’aquest llibre, molt mesurada, precisa i sintàcticament impecable, ha esdevingut un model clàssic. En Bernat Metge és el nostre primer renaixent, i ho és a l’ensems com a escriptor i com a pensador. En l’Edat Mitjana imperen la fe i el dogmatisme, i així ho reflecteix la nostra literatura. Per reacció, però, hi ha també llurs contraris, el materialisme (vegeu per exemple la Disputació d’En Buc amb son cavall), el

racionalisme pur i el racionalisme catòlic, on culmina RAMON LLULL, qui tracta de provar racionalment ds misteris de la fe cristiana. Cal la vinguda del Renaixement perquè l’home torni a ésser la mesura de totes les coses, perquè entre la fe i el materialisme s’alci l’humanisme, i, la raó dubtant d’ella mateixa, entre d dogmatisme i d racionalisme s’alci l’escepticisme. Aquest moment és el que representa en Metge. Potser tenia fe, potser no en tenia, però és cert que no creia en les raons de creure.

Lluís Nicolau d’Olwer

Exercicis complementaris 1. Importància i trajectòria de Bernat Metge dins la Cancelleria reial. 2. Exposició a classe: els mites d’Orfeu i Tirèsias. 3. Assenyaleu les característiques pròpies del corrent humanístic que s’observen en l’elogi de Bernat Metge als llibres dels autors antics. (Cal llegir amb atenció el fragment citat de l’Apologia). 4. Elaboreu una bibliografia sobre Bernat Metge. (Ha de comportar la utilització de manuals, repertoris bibliogràfics i fitxers de les biblioteques. Cada treball haurà de ser ressenyat en una fitxa bibliogràfica. El professor pot indicar a l’alumne el procediment a seguir i la mecànica de confecció de fitxes). 5. Comenteu, per separat, els dos fragments següents: En Bernat Metge és el nostre primer renaixent, i ho és a l’ensems com a escriptor i com a pensador. En l’Edat Mitjana imperen la fe i d dogmatisme, i així ho reflecteix la nostra literatura. Per reacció, però, hi ha també llurs contraris, el materialisme (vegeu per exemple la Disputació d’En Buc amb son cavall), el racionalisme pur i el racionalisme catòlic, on culmina RAMON LLULL, qui tracta de provar racionalment els misteris de la fe cristiana. Cal la vinguda dd Renaixement perquè l’home torni a ésser la mesura de totes les coses, perquè entre la fe i el materialisme s’alci l’humanisme, i, la raó dubtant d’ella mateixa, entre d dogmatisme i d racionalisme s’alci l’escepticisme. Aquest moment és el que representa en Metge. Potser tenia fe, potser no en tenia, però és cert que no creia en les raons de creure.

Lluis Nicolau d’Olwer

La gran densitat de llatinismes fa de Lo Somni un llibre molt adient per a ésser assaborit pels qui saben llatí, que s’adonen de la bellesa i precisió d’aquests mots cultes, absents del colloqui normal i de la prosa d’altres escriptors (pensam en fra Francesc Eiximenis i, sobretot, en sant Vicent Ferrer, tots dos contemporanis de Bernat Metge). I en arribar en aquest punt ens és llegut de posar-nos el següent problema: per què Bernat Metge escrin Lo Somni en català i no pas en llatí? Martí de Riquer 6. Compareu els dos textos que transcrivim a continuació, de sant Vicent Ferrer i de Bernat Metge. Tots dos tracten el mateix tema. Fixeu-vos, però, en la diferència d’estil; mentre el primer intenta de popularitzar i fer entenedora l’anècdota, el segon ens la descriu amb un estil cultivat i retarin

Sant Vicent

En una ciutat era una dona, e per un gran crim fonc sentenciada que morís de fam: pens que devia ésser alguna honrada dona. La dona havia una filla, e la filla criava sa criatura; e sabent que era sentenciada sa mare, així la filla feia alletar son fill, e ella conservava la llet per a sa mare. E hac gràcia que hi entràs a visitar, sens vianda; e així, conservant la llet, e com era entrada en la presó, dava a mamar a sa mare e buidava-li les mamelles, e així dos vegades lo dia. hora de dinar e al vespre. Així la sostenc molts dies, e lo jutge deia: “Com se pot fer que no sia morta?”. Lo jutge dix: “No pot ésser”, e lo jutge ho volc veure, e véu que la vella mamava. Plagué-li tant esta pietat, que delliurà la mare. Esta era bona filla.” Bernat Metge Bé pens que et recorde d’aquella mesquina mare, per crim capital per lo pretor a mort condemnada en lo carçre, e per compassió de son execudor, per tal que aquí famejant morís, reservada, com sa filla, la qual algunes vegades l’entrava vesitar jatsia fos ben amonestada e sol licitada ab gran pena per lo dit execudor que no li metés dins alguna vianda ne res ab què pogués sa vida allongar, no contrastant lo dit manament, veient que en altra manera no li podia ajudar, la sostenc ab la llet de les sues mamelles per gran temps, entrò que fou sabut per les guardes del dit càrcer, e publicants açò al dit pretor, obtengueren a aquelles per aquesta novitat remissió graciosa.

Comentari de rext Per tal—dix ell—com jo m’adelitava molt en caçar, Nostre Senyor Déu ha ordonat que aquests falcons, astors e cans que em veus anar entorn, criden e udolen agrament d’hora en hora davant mi; e per tal com jo trobava gran plaer en xandres e ministrers, aquest hom qui té la rota entre les mans, ab molta discordança me fa den~ntsons desplasents e llunyants de bon temps e mesura e finalment de tota melodia. Per lo encercar com poguera saber algunes coses esdevenidores, segons que dessús he dit, ha mès en ma companyia aquest hom vell, qui incessantment me redueix a memòria tots quants desplasers jamai haguí, faent-me retrets de la vanitat que jo seguia e dient-me: “Per les coses esdevenidores que volies saber, Nostre Senyor Déu vol que records les passades, per tal que et sien ocasió de dolor e pena, car per ta culpa mereixies infern. Localització Aquest fragment pertany al llibre segon de Lo Somni que, a causa de les seves referències al present històric, és el més original de tots quatre. Bernat Metge no tradueix aquí, per tant, cap passatge al iè , ja que la intencio política de l ‘obra es concentra especial ment en els diàlegs que s’entrecreuen entre l’autor i Joan 1. D’especial transcendència és el fet que el monarca, segons pròpia confessió, sigui al Purgatori; precisament, en el text que hem de comentar, situat poc després d’aquesta important notícia, Joan I explica al nostre escriptor la penitencia que ha de suportar a causa dels seus pecats (l’afecció a la cac,a, a la música i als vaticinis). En consequència, el penitent ha de sofrir els esgarips desagradables de “falcons, astors e cans”, animals tots ells directament relacionats amb la cinegètica, és obligat a escoltar ritmes musicals descompassats i, finalment, se’l fa reílexionar sobre un seguit d’acusacions lligades amb les pràctiques profètiques. Orfeu, ‘‘aquest hom qui té la rota entre les mans”, i Tirèsias, “aquest hom vell”, són els personatges mítics, la història dels quals és explicada per ells mateixos al llibre tercer, que acompanyen Joan I en la visita que realitza a la presó on Bernat Metge estava reclòs i que, alhora simbolitzen dues de les tres inclinacions pecadores del monarca. Morfologia Sobta, després d’una primera lectura, la modernitat del lèxic. Molt poques paraules de les que aquí trobem no han pervingut a la llengua actual. En part, Bernat Metge n’és la causa, però hem de tenir en compte també que el català és una de les llengües romàniques d’evolució més 1enla, i, per tant, una de les llengües que ha sofert menys transformacions al llarg del temps. Com a mostres lexicals de la llengua antiga podem relacionar les seguents: ministrers (ratlla 4): executant d’un instrument musical; denant (ratlla 5): l’adverbi “davant” (cfr. ratlla 3). es una grafia aglutinada de “d’enant”;

mès (ratlla

7), participi

passat de l’infinitiu “metre” (posar). Com a formes que discrepen molt poc de les modernes podem citar: desplasers (ratlla 8)~ però cfr. “plaer” a la línia 3; faent (ratlla 9) i xandres (ratlla 4), “xantres”. Quant als llatinismes, no tan freqüents al llibre segon de Lo Somni com a la resta, remarquem la presència de memòria (ratlla 8) i de vanitat (ratlla 9). Hi ha igualment un hellenisme: melodia (ratlla 6). L’absència d’article davant “infern” (ratlla 11) obeeix sens dubte a la voluntat d’imitar el llatí. Finalment, cal fer esment del polisíndeton de la conjunció “e” (ratlla 5). Sintaxi La prosa de Bernat Metge, elaborada i perfecta, sembla respondre en molts moments a ms esauemes sintàctis prefixats, pensats. El fragment que comentam n’és un bon exemple, ja que el parlament de Joan I és bastit damunt d’una sèrie de parallelismes. Hi ha, en primer lloc, quatre períodes sintàctics clarament marcats, que comencen, tots quatre, per una oracio causal: “Per tal - dix ell — com jo m’adelitava molt en caçar” ( ratl la I ); “e per tal com jo trobava gran plaer en xandres e m inistrers) ( ratlles 3-4); “Per lo encercar com poguera saber algunes coses esdevenidores” (ratlles 6-7) i “Per les coses esdevenidores que volies sabers” (ratlles 9-10). Les dues primeres oracions causals presenten, a més, un parallelisme gairebé total: “Per tal com jo m’adelitava molt/ “per tal com jo trobava gran plaer”; “en caçar”/ “en xandres e ministrers”. Les dues darreres són discrepants des d’un punt de vista sintactic, pero és rellevant la coincidència morfològica. Existeixen també d’altres parallelismes: En els tres primers períodes, hi trobam sengles subordinades de relatiu, de situació idèntica dins cada periode, especificatives les dues primeres i explicativa la tercera: “que aquests falcons, astors e cans que em veus anar entorn” (ratlla 2); ‘‘aquest hom qui té la rota entre les mans” (ratlla 4) i “aquest hom vell, qui incessantment me redueix a memòria...” (ratlles 7-8). Igualment, fixem-nos que les formes verbals “me fa” (ratlla S) i “me redueix” (ratlla 8), del segon i tercer període respectivament, exerceixen una funció sintactica equivalent. Entre els periodes primer i quart hi ha una coincidència a continuació de les corresponents oracions causals: “Nostre Senyor Déu ha ordonat” (ratlles 1-2) i “Nostre Senyor Déu vol” (ratlla 10), expressions que, a part de donar pas, en els dos casos, a dues subordinades de complement directe, obren i clouen el fragment d’una forma absolutament simètrica. Dins el tercer període, la collocació del verb “hagui” (ratlla 9), precedit, a més, d’un adverbi, respon a la influència sintàctica del llatí. Finalment, l’expressió modal “segons que dessús he dit” (ratlla 7), que és un calc sintàctic de la fórmula llatina ut supra dixi, traeix els hàbits professionals del secretari reial. En efecte: un ofici com aquest exigia, per a la redacció de documents oficials, l’eliminació de tota possible ambigüitat i, per tant, era freqüent la utilització de locucions estereotipades a l’estil de la que trobam aquí. En conclusió, podem comprovar que res no hi ha d’improvisat en l’estil de Bernat Metge i que, ben al contrari, els diversos elements morfològics i sintàctics són organitzats d’una forma absolutament calculada. Altrament, la sintaxi és impecable: per molt que s’amplifiquin les frases i per més complexes que siguin, les diferents oracions s’encadenen sense fallar-hi mai cap nexe d’unió. Així, la prosa és sempre clara, exacta i precisa. Per aquesta i per altres raons, cal considerar Bernat Metge com un dels clàssics per excellència de la literatura catalana medieval.

Els primers novel·listes Al segle XV apareixen dues novel les que, tot i tractar temes cvallerescs, presenten diferències prou notòries respecte dels llibres de cavalleria que triomfaven en aquell moment en altres llengües. Aquestes novel·les són Tirant Io Blanc, de l’escriptor valencià Joanot Martorell, i Curial i Güelfa, d’autor anònim. Els trets que distancien aquestes dues obres de les convencions llibres de cavalleria són les següents: • Els personatges. Els protagonistes d’aquestes novel-les són éssers de carn i ossos. Són intel ligents, valents i forts, però no invencibles, i, juntament amb Ia resta de personatges, presenten un perfil psicològic ric i variat. Per contra, els protagonistes dels llibres de cavalleria erén herois dotats de qualitats sobrehumanes i sense profunditat psicològica. • L’acció de les dues obres té lloc en terres conegudes i localitzables. Els llibres de cavalleria, en canvi, sempre es desenvolupaven en terres exòtiques i llunyanes. • El temps en què se situa l’acció és pròxim o immediat al dels seus autors, mentre que en les obres convencionals d’aquest gènere l’acció tenia lloc en un passat molt remot. • Els fets narrats són versemblants i, fins i tot, algunes vegades s’inspiren en la història. Als llibres de cavalleria, en canvi, es relaten fets que resulten increïbles i hi ha una presència massiva d’elements ravellosos (nans, gegants, dracs, etc.). Aquestes innovacions significaren una autèntica revolució en el seu moment i contribuïren poderosament al desenvolupament posterior de la novel·la. Per això, Tirant lo Blanc i Curial i Güelfa han estat considerades les primeres novel·les modernes. Tirant lo Blanc La novel·la narra les aventures del cavaller Tirant a Anglaterra, Sicília, el nord del continent africà i l’imperi grec, on finalment acaba casant-se amb Carmesina, la filla de l’emperador, i convertint-se en hereu de l’imperi. Però, quan tot sembla que ha acabat feliçment, Tirant mor d’un constipat. L’obra pretén ser una espècie de manual per a cavallers: vol ensenyar-los a lluitar, però també a enamorar les dames i a lluir-se en societat. Per això, en la novel·la es barregen les descripcions de combats i procediments militars amb la narració dels amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en la vida cortesana de Constantinoble. En la prosa de Tirant lo Blanc es juxtaposen dos estils: un estil culte i retòric , que intenta reflectir la forma artificiosa d ‘expressar-se de la noblesa valenciana de l’època, i un estil col·loquial i viu, que es manifesta en l’agilitat dels diàlegs i en l’abundància de refranys, jocs de paraules i exclamacions que alguns personatges fan servir en els seus parlaments. Altres tendències de la prosa

Un altre corrent que va interessar als autors del segle x v fou l’humanisme. Aquest moviment es va caracteritzar per l’estudi dels textos clàsics grecs i llatins, amb l’objecte d’apropar les persones a l’estat de saviesa i equilibri que s’havia aconseguit a Grècia i Roma. L’escriptor més destacat d’aquest corrent és Bernat Metge, autor de la primera obra humanista a la Corona d’Aragó: Lo somni. Tirant lo BlanG Edició princeps, València 1490.

La novel·la cavalleresca Els orígens de la novel·la Els precedents de la novel-la romànica són traduccions’molt lliures de Xemes èpics llatins, adreçades a l’aristocràcia, que volia conèixer els fets d els grans he ro is de l ‘a ntigu llat , i que no sa bie n el lla tí per poder - ho llegir direciament en aquesta llengua A aquest conjunt de narracions escrites en versos octosil làbics apariats, s’hi afegiren les que tracten de la llegenda del rei Artús, la reina Ginebra i els cavallers de la Taula Rodona (Lancelot i Perceval o Parsifal) i els amors de Tristany i Isolda, conjunt d’històries que es coneix amb el nom de matèria de Bretanya o cicle artúric, també en octosíl labs apariats. Totes aquestes narracions eren designades en provençal amb el nom de novas, terme que s’introduí de seguida als Paisos Catalans i que va alternar annb la fórmula noves nmades, que vol dir novetats o notícies en nma, Posteriorment, es va incorporar la paraula novella procedent de : l’italià, que originàriament designava una narració curta en p}osa, a l’estil de les escrites per Boccaccio en el seu DeQmeron, i,que no és altra cosa que el dlminutíu de nova. ~ La novel·la artún’ca, Jaufté escnta en provençal.` es una de les més irripcirtants ‘Es anònitna, i sembla haver estat escrita pérqdos autors, Jun del segle xli i un àltre del xI probablement catàlans, ja glue va dedicada a tres rels dé Catalunya-Aragó (Alfons I el Cast, Pere I el Catòlic i

Jaume I el Conquendor) X la llengua presenta els catalanismes;,,propls dels.poetes ,çatalans querescnvlen en provençal. 0 En general, per tant, aquestes obres es caraetentzen per tractar de temes cavallerescgs i d’aventures, centrats basícamelit ert el món clàssic (matèna de Roma) i el món bretó o artúric (matèria de Bretanya o cicle artúriç). L’accló se situa per tant en un temps remot, de vegades imprecís i la geografia pot ésser tambe, de vegades, llunyana, èxòtlca S fantàstica de manera que l’element meravellós és un delsl més característics d’aquestes novel-les, especialment les del cicle artúnc, on abunden els apersonatges fabulosos: nans, gegants, mags, fetilleres, dracs, escenaris encantats, etc. Aquestes narracions foren escrites inicialment en octosíl labs apariats (noves rimades), d’una extensió entre els 1000 i 11 000 versos. A partir del segle XII{, aquestes històries van ésser escrites preferent ment en prosa, la qual cosa ocasionarà, al segle XIV, el naixement de la novel·la cavalleresca. Característiques de la novel·la cavalleresca Tot aquest material narratiu donarà lloc, al segle xtv, a la novel·la cavalleresca: gènere narratiu en prosa, amb un heroi de ficció, és a dir, ni històric ni Uegendari. Aquest heroi és un cavaller errant que personifica l’ideal cavalleresc: fidelitat, menyspreu al sofriment i la mort, anhel de glòria i llibertat, defensor a ultrança de la fe, el seu senyor. Ia seva dama, les. vídues, les donzelles, els orfes i els febles, magmànim davant del vencut, l’indefens i l’humiliat. : .” Aquest personatge g;ue anava pel món cercant emprèses dificils i justes per posar a prova el seu valor, i que pretenia seguir més o menys aQuest codi moràl, erajuna figura real a tot Europa-els segles XIV i XV. Era resultat en part de la influèncla de la mateixa literatura cavalleresca i la de l’amor eortès, i en part productè d’uns temps de pau relativa :que deixava els cavallers sense fema, i havien de cetcar alguna empresa en què entretenir-se, trobar un senyor que els donés ocupactó militar, o apuntar-se a les activitats esportivo-militars (justes, torneigs, passos d’armes), que eren autèntics espectacles, revesbts de gran pompa i brillantíssim cerimonial, presidits per monarques o personatges principals i les dames de la cort, una de les quals donava el premi al vencedor. Ni més ni menvs. iaual aue les arans comoeticions esportives del segle XX. La novel·la cavalleresca catalana La literatura catalana produí en el segle XV dues de les obres més importants d’aquest gènere: Curial e GoelEa, d’autor anònim, i 7}rant lo Blanc, de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba. A diferència de les novel les d’ambient artúric, aquestes es caracteritzen pel seu realisme. Els herois, Curial i Tirant, no son cavallers que visqueren en un passat llunyà sinó de l’època en què aquestes novel les foren escrites, realitzen empreses en les quals hauria pogut participar qualsevol cavaller d’aauell temps, es belluguen en una geografia real i coneguda, i fins i tot s’hi esmenten personatges històncs de l’època Aquests protagonistes s6n molt forts i valents, però sense arribar a l’exageració fabulosa. Els obstacles que han de vèncer no s6n mai fantàstics com en el m6n artúric, sinó de dimensions reals; si hi ha algun gegant no és altra cosa que un home de carn i ossos, només que de mida i corpulència una mica superiors al normal. La destresa dels herois no és tampoc deguda a cap filtre o poder màgic, sinó a llur valentia i astúcia. Les relacions amb la dama s6n presidides pels tòpics de l’amor cortès, com ja veurem, però aquests convj2ncionalismes també havien penetrat en la vida real i donaven forma a les relacions sentimentals aristocràtiques dels segles XIV i XV, i encara no han desaparegut del tot.

S6n, per tant, unes novel les que podem classificar com a realistes, a diferència de les novel les artúriaues. aue son fantàstiaues i idesli.stoR Curial e Güelfa Argument Curial e Güeffa és una novel·la cavalleresca anònima escrita entre els anys 1435 i 1462 L’assumpte és el seaüent: Curial, noble sense fortuna, d’extraordmària bellesa, entra al servei del marquès de Montferrat. La germana d’aquest, una jove de quinze anys anomenada Güelfa, la dama més beüa d’ltàlia, vídua del duc de Milà, s’enamora de Curial i decideix, se c re tame nt , de fer - lo el seu cavaller. Ella avancarà Curial, això és, li donarà tots els diners que calgui, perquè vesteixi i visqui amb honor, com a bon cavaller, però ell ha de fer-se digne de tal protecció incrementant el seu honor en empreses cava lleresques; no haurà d’exigir a la seva da ma més amor del que aquesta li vulgui donar, i mai no farà pública aquesta relació; si això feia. perdria l’amor i la protecció de la seva dama. Curial intervé en defensa de l’honor de la duquessa d’Àustria, acusada d’adulten; amb aquesta empresa, es dóna a conèixer a tot Europa, amb la qual cosa demostra a la Güelfa ésser mereixedor de la seva protecció, però els conflictes també augmenten, ja que el duc de Baviera, pare de la duquessa d’Austria, li ofereix en agraïment la mà de Laquesis, una altra filla seva. La Güelfa, gelosa, li imposa la presència de la seva donzella Arta, que prendrà el nom de Festa a fi de mantenir secreta la identitat de la dama. Festa haurà de vigilar la relació de Curial i Laquesis i mantenir infommada la seva senyora. A partir d’aquell moment, Curial haurà de lluitar contra altres cavallers errants a,ue es volen emparar de Festa. En el camí a Melun per participar en uns exercicis d’armes, son acollits en un monestir de monges de l'alta aristocràcia francesa, molt assabentades de la vida cavalleresca i cortesa, i molt hàbils en les seves bromes sobre Festa i Cunal i la presència d’aquest en el monestir, on ha de passar b nit. Uns vells envejosos de la cort de Montfenat aconsegueixen que la Güelfa escolti llurs murmuracions, doni crèdit a la suposada traició de Curial i li retin la seva protecció; així mateix, jura que no el perdonarà mai, a menys que la cort del Puig de Nostra Dona, amb el rei i la reina de Franc,a, i tots els enamorats presents, li demanin mercè a grans crits. Com que això és un impossible, Curial plora i es desespera. Viaba per la Mediterrània, i, després de molts incidents, toma a Montferrat, però la Güelfa, actuant com a da ma desconeixent i sense mercè, no el vol perdonar. Assabentat que els turcs han atacat Alemanya, acudeix en ajut de l’emperador, amb un exèrcit propi, ja que ha acumulat una gran riquesa, que incrementa amb el gran tresor que l’emperador li of ereix en agraïment. Immensament nc, però encara sense terra ni vassalls, va a Santa Maria del Puig, on el rei de Franc,a ha reunit la seva Cort i hi celebra un torneig. Tambe hi són presents el marquès de Montferrat i la Güelfa. Participa en el tomeig com a cavaller desconegut, i suplica al rei de França que tota la Cort demani mercè, a grans crits, a la seva dama. Tothom, fins i tot la Güelfa, que s’hi veu obligada per dissimular, crida “mercè”. Curial demostra una vegada més ésser el millor cavaller del món, i, un cop ha descobert la seva identitat, el rei de Franca prega al marquès de Montferrat aue doni la Güelfa a Curial per muller, crida l’ara,uebisbe de Reims perquè celebn les esposalles, i dóna a Curial el principat d’Aurenja. Anàlisi Tirant lo Blanc ha estat recentment qualificada de novel-la total pel fet que desenvolupa àmpliament tots els temes que caracteritzen el gènere: la guerra, l’amor, els costums socials,

l’anàlisi psicològica, la histdna. No hi ha dubte, però, que l’amor és l’aspecte més interessant i atractiu d’aquesta novel-la. Entorn d’aquesta important actmtat humana, cal situar les altres coses: l’anàlisi dels personatges a través de la seva conducta i del que diuen, que no sempre van d’acord, el retrat dels costums de l’època, l’activitat bèl lica i el marc històric. Els diversos quadres amorosos son tan variats que arriben a constituir un autèntic retaule eròtic, ofert amb una llibertat poc frequent en la literatura occidental. La relació amorosa és observada des de tots els seus angles i amb una absoluta imparcialitat per part del narrador. L’exercici de la guerra i el de l’amor es barregen i confonen, i allò que és vàlid en un terreny ho és també en l’altre. L’amor té quasi sempre un rerafons mercenari—que ja havíem trobat en el Curial—, com el té el servei d’armes, i així com el cavaller rep recompensa econòmica per les seves proeses militars, també la rep en la pràctica amorosa, com la cosa mes normal del món. Així mateix, l’alcavoteria és una de les pràctiques més freqüents entre els joves enamorats d’aquesta novel·la. El personatge mes actiu en aquest sentit és justament la simpàtica i desperta Plaerdemavida, que fracassarà en el seu amor per Hipòlit, però tothom, en un moment o altre, actua de mitjancer, perquè és una estratègia que s’assembla a restratègia bèl lica, i la guerra és el passatemps més important d’aquest m6n cavalleresc. En tota aquesta activitat amorosa i bèl.lica, els personatges ofereixen una psicologia complexa, que es dibuixa de manera objectiva i gradual a través de llur comportament, amb una contradicció frequent entre allò que diuen i allò que fan. I tot això ofert de manera versemblant, és a dir, no pas resultat d’una arbitranetat literària, sinó en un lligam coherent, de manera que el lector hi veu reflectida la constant contradicció humana de la realitat objectiva. Tirant lo Blanc ja va ésser qualiflcada per Cervantes com la millor novel·la del món. Després d’uns segles d’oblit, ha despertat novament l’inte rès dels especialistes i del públic en general , i, de ixant a part les traduccions que havia tingut en el segle XVl, recentment ha estat traduïda a diverses llengues. Es considerada precursora de la novel·la moderna, per la seva construcció magistral, la seva tècnica narrativa objectiva i el reflex de la realitat de la seva època, qualitats que la situen entre les primeres novel les classiques de tots els temps. Els procediments i mètodes narratius de Joanot Martorell anuncien tota la tècnica de la novel-la moderna

Joanot Martorell: cavaller escriptor Un mon cortesà Joanot Martorell va néixer a València l’any 1410. Fou descendent de consellers i de cambrers reials i per això va ser educat en un ambient cortesà i culte. Aquest fet li va proporcionar un coneixement de les corts de l’època i li va permetre dedicar part del seu temps a escriure obres en prosa en les quals va reflectir el món en què vivia. Gràcies a la seva estada a Anglaterra, va poder conèixer la història ambientada en aquest país d’un ermità-cavaller, coneguda modernament com Guillem de Varoic. De la mateixa manera, els seus viatges a Portugal i Nàpols li van servir per aprofundir en l’ambient aventurer, cortesà i amorós que va descriure de manera realista en la seva obra més coneguda: el Tirant /o Blanc.

Com Tirant va conéixer Carmesina En arribar a la gran sala del palau, l’emperador pres de la mà a Tirant i el posà dins l’habitació on es trobava l’emperadriu. L’habitació era molt obscura, que no hi havia llum ni claredat [...] Tirant manà que li portaren una torxa encesa. Quan hi hagué aquella llum en l’habitació, el capità Tirant va poder veure un papalló tot negre. S’hi acostà i l'obrí i allà va veure una senyora vestida amb tela grossa i amb un gran vel negre al cap que la cobria fins als peus. Tirant li llevà el vel del cap i restà amb la cara descoberta.

Després va veure un llit amb cortines negres. I la infanta estava gitada damunt aquell llit amb un brial de setí negre, vestida i coberta amb una roba de vellut del mateix color. Als peus, damunt del llit, s’asseien una dona i una donzella. Al fons de l’habitació Tirant va veure cent setanta dones i donzelles que feien companyia a l’emperadriu i a la infanta Carmesina. Tirant s’acostà al llit i féu gran reverència a la infanta i li besà la mà. Després anà a obrir les finestres i semblà que totes les dones haguessin sortit de gran captiveri, ja que feia molts dies que es trobaven en aquelles tenebres per la mort del fill de l’emperador. Tirant digué: -Senyor, amb el vostre permís us diré que és necessari que vós i la senyora emperadriu feu la cara alegre i així consolareu tots els qui us veuran. -El capità dóna bon consell -d igué l ‘ em perador. | mentre l’emperador continuava parlant, les orelles de Tirant l’escoltaven, però els seus ulis contemplaven la bellesa de Carmesina. I perquè feia molta calor, la infanta estava mig descordada i mostrava en els pits dues pomes del paradís que semblaven cristal lines, les quals donaren entrada als ulis de Tirant. De manera que des d’aquell dia ell ja no trobà la porta per on se’n pogués sortir, fins al dia de la seva mort. JOANOT MARTORELL: Tirant

el Blanc

Caste ll de Warwick, a A ngla terra, on Martorell visqué una tennpoQda i on situà l’inici del Tirant lo Blanc.

El bel licós cavaller Martorell Joanot Martorell, com tot bon cavaller de l’època, va participar en nombroses baralles. La més famosa de totes és la que va mantenir amb el seu cosí, Joan de Monpalau, pel fet d’haver trencat la promesa de matrimoni feta a la seva germana Damiata i haver-la deshonrada. Aquest conflicte va fer que durant quasi un any ambdós cosins s’intercanviassin un bon grapat~ de lletres de batalla, és a dir, cartes on els dos contendents es desafiaven a mort. L’afer va acabar anys després amb la intervenció del rei Alfons el Magnànim, que va condemnar Joan de Monpalau a pagar quatre mil florins a Damiata Martorell.

Lletra de batalla a ultrança tramesa pel magnífic en Joanot Martorell al magnífic en Joan de Monpalau i parentesc i del sagrament per vós fet de prendre-la per muller, i que vós amb lleial i verdader propòsit havíeu fet el dit sagrament, heu decebuda la dita ma germana deslleialment i malvada [...] Per tal que maldat i deslleialtat per vós feta no romangui sens punició, si el contrari del damunt dit per vós és negat, jo, a tota ma requesta, volent estar al juí de Déu, que en tals coses mostra el seu gran poder, vos of eresc combatre a tota ultrança mon cos contra el vostre, a peu o a cavall, en aquella manerá que per vós serà divisat...

12 de maig de 1437.

En Joan de Monpalau. [...] I poc temps ha passat que vós, anant i venint a la nostra casa, a tota vostra requesta, proferíreu i amb sagrament juràreu de prendre ma germana Damiata per muller, i desposar-la en breu temps, la qual cosa fins ací no heu feta. I sota el color de ia pro m eten ca, am b sagrament per vós fet de prendre ma germana per muller. i confiant la dita ma germana de l’amistat ACTIVITATS L’època Busca informació sobre els cavallers medievals i exposa les seves característiques principals (qui eren, quan i on vivien, les activitats que desenvolupaven...).

Documents Explica com es mostra la personalitat de Martorell en la lletra de batalla. Per què en el Quixot se salva del foc el Tirant?

Opinions Per què creus que a l’edat mitjana els escriptors eren sobretot clergues i cavallers? Raona la teva resposta. Penses que el caràcter de Martorell influí d’alguna manera en la seva obra literària? Com?

Investigació Busca altres novel·les que tractin temes cavallerescs i fes-ne una relació. Has d’incloure-hi el títol de l’obra, l’autor, l’any de publicació i la llengua en què està escrita.

Cervantes opina sobre el Tirant Y sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó el ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. [...] Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía: Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.

-¡Válame Dios! -dijo el cura, dando una gran voz-. jQue aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Ti rante h izo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y em bustes de la viuda Reposada, y ia señora Emperatriz , enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen. ...

MIGUEL DE CERVANTES: Don Quijote de la Mancha.

La novel·la de cavalleries. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanc” Introducció La cavalleria era un orde paramilitar que s’inicià a l’Europa cristiana del segle Xl. Lentament, l’orde va anar adquirint un pes decisiu en la societat feudal i necessità d’una estructura i d’una reglamentació molt rígides que havien de ser respectades per tot aquell que hagués estat armat cavaller. L’ideari de la cavalleria el podem resumir en els seguents punts: defensa de la religió, atenció i proteccio als més febles, fidelitat a ultrança al rei i, per tant, menyspreu per la mort i el dolor, i recerca de l’honor i de la glòria. La literatura aviat es féu ressò d’aquesta institució i dels seus alts ideals. Així, RAMON LLULI escriví el Llibre de l’orde de cavalleria i PERE EL CERIMONIÓS el Tractat de cavalleria (traducció d’un text d’Alfons el Savi), ambdós amb finalitat didàctica i amb grans dosis de realisme. Més tard, la realitat —la història—es barrejà amb la ficció i, del conjunt, en sortiren les dues novelles més importants del gènere: Curial e Güelfa, obra anònima escrita entre el 1432 i el 1465, i Tirant lo Blanc, del valencià JOANOT MARTORELL, qui l’escriví entre el 1460 i el 1468.

“Curial e Güelfa” Característiques i autor

Fou el 1876 quan Manuel Milà i Fontanals parlà per primera vegada d’un manuscrit del segle XV, anònim i sense títol, localitzat a la Biblioteca Nacional de Madrid, que narrava les aventures d’un cavaller de nom Curial. Fou el mateix Milà qui va posar-li el títol de Curial e Cüelfa. L’anonimat, l’abundància de gallicismes i italianismes tant lingüístics com sintàctics i l’ambientació estrangera feren pensar que es tractava d’una traducció. Si bé les incògnites sobre l’autor persisteixen, la seva proximitat amb les terres catalanes es fa ben evident pels constants elogis de la casa d’Aragó i, sobretot, d’un dels seus reis: Pere el Gran.

Estructura i argument La novella està dividida en tres llibres. El primer narra com Curial, protegit i educat pel Marquès de Monferrat, s’inicia en el món de l’aventura cavalleresca empès per la germana del Marquès, Güelfa, la qual “pres càrrec d’ajudar-lo e, a despit de la pobretat, fer-lo home”. El segon llibre, molt més ràpid que l’anterior gràcies a la diversitat d’aventures, l’agilitat dels torneigs, l’elegància i brillantor de les festes, la presència deliciosa de Festa—la donzella de Güelfa que acompanya Curial—, i a la insistència de Laquesis, iniciada en el llibre primer, per tal d’aconseguir l’amor de l’heroi, té com a punts centrals el torneig de Melú convocat pel rei de França i l’arribada a París. A l’últim llibre, l’autor ens descriu el viatge de Curial al pròxim Orient, el somni que té al Parnàs, el llarg captiveri a Tunis durant el qual la donzella Camar se suïcida per ell i el retorn a Monferrat, on troba una Güelfa més esquiva que mai. Després de nombroses cavalleries contra els turcs, obté el perdó de Güelfa i s’hi casa.

Lògica i versemblança

Curial e Güelfa obeeix a un joc de causes i efectes que no s’aparten més que en comptades ocasions de la lògica i la versemblança, i fins i tot en aquests casos de desviació podem trobar-hi una justificació literària, estètica (cas del viatge al Parnàs, per exemple). Si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l’ajuda econòmicament.-Recordam que ser cavaller no volia dir únicament ser destre en les armes, sinó haver de fer el que avui en diríem “vida de societat”: “Curial se mostrà molt, així en arrear, com en convits e molt grans festes, en les quals llargament despenia, e se mblantment en mantenir gran estat e en molts donatius que do nava; en manera que era tengut en estima molt gran.” Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència. D’aquí que si venç el cavaller Sangler és perquè aquest ha gastat totes les seves forces i “lladoncs Curial se mou pus fort e mostra ço que pot fer, car tot lo jorn s’era estalviat”.

Les fonts Curial e Cüelfa és essencialment, com diu el professor Sansone, una “història d’amor i d’armes”, amb incursions frequents en el camp de l’erudició clàssica i del didactisme moralitzador propi de la literatura medieval. Això no vol dir que la lectura de la novella hagi de seguir dos camins diferents: el de l’entreteniment d’una banda, i el de l’erudició d’una altra. La part narrativa, que procedeix del Petit Jean de Saintré, d’Antoine de la Salle, ve recolzada en un seguit de referències culturals procedents de la tradició clàssica (Plató, Aristòtil, Ovidi), l’europea més pròxima (Dante, Boccaccio, els TROBADORS ) i la catalana (LLULL, RAMON MUNTANER , DESCLOT ), que li donen una més gran dimensió literària alhora que, pel seu to allegòric, confereixen a l’obra categoria universal.

L’heroi La novel·la ens presenta el procés de gestació d’un heroi: des d’uns orígens humils Ems que aconsegueix el reconeixement, la fama i l’honor que pertoquen a un cavaller. I l’heroi, en aquest cas, és un heroi modern, diríem que contemporani nostre. De la mateixa manera que es parla del Tirant lo Blanc, com veurem més endavant, com d’una “novella moderna”, hauríem de parlar de la “modernitat” de Curial. Se’ns acut dir que Curial “balla sempre al so que li toquen”, sense estar convençut mai de les seves accions, sense ni tan sols qüestionar-ne la validesa, sense assumir mai l’ofici de cavaller. Curial actua de manera intuïtiva i el seu tarannà d’home del segle XV, d’home del Renaixement, pròxim per tant al model d’EI Cortesà (l528) de B. de Castiglione, contrasta amb l’època que li ha tocat de viure—regnat de Pere el Gran (1276-1285)—: una societat massa medieval que malda per superar el feudalisme bo i mantenint uns determinats beneficis i estructures. Curial cs agraït (i educat). Conscient del deure contret amb Güelfa i sabedor de com haurà de liquidar-lo, el matrimoni, no diríem que forçat però tampoc fruit d’un amor apassionat i sincer, retarda l’encontre i mentrestant no refusa nous setges amorosos, possiblement més engrescadors que els de la seva protectora. En aquest sentit, cal observar que Curial només es recorda de Güelfa quan en rep cartes o quan veu el seu administrador, Melcior de Pando. I el que és més curiós és que, per la seva banda, Güelfa (més gran que Curial, rica i noble, vídua i disposada a aconseguir els seus propòsits), sembla conèixer perfectament el caràcter de l’heroi, les seves debilitats i la distància que el separa dels cavallers autèntics. Així, la gelosia de Güelfa és més un recurs que no pas un sentiment; l’afer de la donzella Festa és més una prova a la qual sotmct Curial que no pas un mitjà mnemotècnic.

Curial, símptoma d’una crisi

L’immobilisme de Güelfa, el fet que no evolucioni al llarg de la novel-la i fins i tot l’antipatia que de vegades desperta en el lector, oposat al temperament desmenjat, ingenu, frívol i canviant de Curial, tan simpàtic com desconcertant, ho podríem relacionar amb el que potser fou la intenció de l’autor: evidenciar el fet que la jerarquia, la superioritat de la societat del moment no era res més que una aparença. Perquè Curial, el pare del qual “solament era senyor d’una casa baixa”, puja ràpidament els esglaons socials, com a home de món, cortesà, valent, refinat i culte, paper abans reservat a l’individu noble per llinatge. Al ràpid ascens de Curial correspon una davallada lenta de la societat que l’ha acollit, i la novel-la es fa ressò d’una societat conscient del canvi. Recordem, en aquest sentit, que Jacob de Cleves nega—en part—la cavalleria quan intenta dissuadir Curial de lluitar en defensa d’un pobre vell condemnat a mort, poc abans de lluitar a ultrança amb dos cavallers amb qui Jacob s’havia compromès. I recordem, també, les paraules de l’emperador després del combat en defensa de l’honor de la duquessa d’Àustria: “Ah, valerós cavaller, ja plagués a Déu que jo fos tal com tu, e tu fosses emperador!”

L’estil L’atmosfera sensual en què se submergeixen alguns dels personatges femenins (Laquesis, Festa, Camar), la fluïdesa dels diàlegs, les metàfores i imatges ben elaborades, l’ús freqüent de proverbis i modismes populars i, alhora, el vessant artificiós i erudit d’alguns paràgrafs del tercer llibre i les interrogacions i imprecacions a fi d’aproximar-se al lector, són alguns dels elements lingüístics i d’estil que arrodoneixen la novella i que ens fan veure la cavalleria, en paraules de Sansone, “com a màgica suggestió d’una realitat excepcional i no perfectible”.

Joanot Martorell Vida

És molt possible que JOANOT MARTORELL nasqués a Gandia l’any 1413 o 1414, en el si d’una noble família valenciana. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare exercí com a cambrer del rei Marti i’Humà. Féu llargues estades a Anglaterra, Portugal i Itàlia com a conseqüència de diverses lluites cavalleresques a les quals, com a bon cavaller, era afeccionat. Morí l’any 1468. Obra “Guillem de Varoic”

El Guillem de Varoic és un relat inacabat que Martorell amplià i modificà en els trenta-nou primers capítols del Tirant. El protagonista és un noble que, avorrit i desenganyat del mon, es retira en una ermita a fer penitència. Mentrestant, els moros ocupen Anglaterra i ell, esdevingut per uns estranys designis cap dels exèrcits anglesos, allibera el país de l’ocupació sarraïna. Acomplerta la seva missió, torna a la vida ermitana i aconsella un escuder sobre les maneres de comportament d’un cavaller. L’aspecte didàctic del Guillem de Varoic procedeix del Llibre de l’orde de cavalleria, mentre que l’aspecte novellesc procedeix de la prosificació francesa del Guy de Warwycke, relat anglonormand del segle XIII.

Lletres de batalla La lectura de les quinze lletres conservades ens mostren dues actituds ben diferents, que no s’exclouen sinó que es complementen: el tarannà lluitador de Martorell per tot allò que afectés els seus interessos o el seu honor i una segona actitud, més subtil, que és el que Mario Vargas Llosa anomena “la passió per les formes”, és a dir, la passió per l’ambient creat a l’entorn de la mort, el cerimonial establert per la cavalleria mitjançant cartells afixats a les ciutats, cartes entre els cavallers, etc. Es la matança entesa com a gran espectacle. Un espectacle en el qual, probablement, el menys important és la presència inevitable de la mort.

“Tirant lo Blanc” Data

No tenim una data segura de redacció de la novella però sembla que Martorell l’escriví entre el l 460 i el 1468, any de la seva mort. El Tirant fou publicat a València el 1490 i reeditat a Barcelona el 1497. Les traduccions al castellà i a l’italià no es feren esperar. La versió al francès fou molt tardana (segle XVIII). A partir d’aquestes traduccions el Tirant aparegué com a material de ficció d’altres obres: l’Orlando furioso d’Ariosto, Much ado about nothing de Shakespeare, el Quijote de Cervantes, etc.

Autoria Ignoram si Joanot Martorell en morir havia acabat la seva obra; el que sí que sabem segur és que quan es publicà a València el 1490 fou més o menys retocada per Martí Joan de Galba. El filòleg Joan Coromines opina que la intervenció de Galba es limità a: a) interpolar algun episodi durant l’estada de Tirant a l’Imperi Grec; b) refer alguns capítols de l’estada del protagonista a Barbaria; c) ampliar l’epíleg i, d) dividir el text en capítols als quals posà títol. Fixem-nos, per tant, que el treball de Galba fou el d’un “polidor” que en cap moment no alterà de manera substancial el contingut de la novel·la.

Argument La novella s’inicia amb les aventures del cavaller ermità Guillem de Varoic, el qual rep la visita de Tirant, que es dirigeix a un torneig amb motiu de les noces del rei d’Anglaterra. Alliçonat per l’ermità sobre la cavalleria, Tirant marxa amb els seus acompanyants a França, Sicília i Rodes, on Tirant arriba a ser cap dels exèrcits bizantins. Després d’una sèrie d’aventures al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble on es casa amb la filla de l’emperador, la princesa Carmesina, i és nomenat Cèsar de l’lmperi. El matrimoni mor poc després; Tirant víctima d’una malaltia i Carmesina a causa del dolor per la mort del seu marit. Al costat de l’acció militar de Tirant corre l’acció amorosa; acció amorosa no únicament de Tirant i Carmesina sinó la dels altres personatges: la de Diafebus i Estefania, la de l’emperadriu i Hipòlit, la de l’emperador i les donzelles del palau, la del príncep Felip amb Ricomana i les extraordinàries —per humanes— collaboracions de Plaerdemavida i la Viuda Reposada. Aquesta multiplicitat d’accions manté el lector sempre atent i evita de caure en l’avorriment que podrien provocar alguns capítols massa feixucs, a causa dels convencionalismes retòrics de l’època.

Modernitat de la novel-la

L’obra és el resultat de la suma de moltes novelletes amb més o menys entitat propia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, per tant, d’un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novella. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, l’obra de Martorell suposa l’abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió, cavalleria), i l’apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor) per la qual cosa no podem considerar el Tirant lo Blanc com una novella de cavalleries convencional. A més, el seu protagonista no és un caballero andante sinó un hábil capitán, com diu Menéndez Pelayo. Un altre signe de modernitat és, com en Curial e Güelfa, l’explicitació dels fets mitjançant la lògica i la raó i no mitjançant la fe i els seus misteris. Aixi, la novella és un compendi extraordinari d’estratègia militar i d’utilització cientifica dels elements de la naturalesa. Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes—tan detalladament explicades—, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal i com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes vénen recolzades en el sensualisme de què està impregnada l’obra, amb incursions frequents en l’erotisme, i per l’alternança narració-diàleg. La sensualitat i l’erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condicio d’adolescents i joves dels personatges principals. L’alternança narració en tercera persona/diàleg respon a la voluntat per part de l’autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l’expressivitat, la ironia i la naturalitat. En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi; en resten encara les formes externes, els torneigs, els ideals de la fe i de l’honor, però ha desaparegut la ficció per deixar pas a la història contemporània (la profanació de Santa Sofia de Constantinoble, els noms d’alguns personatges, la geografia precisa, etc.). També és nova la manera d’expressar-se, ara ja segons les normes de la prosa renaixentista a la qual era tan afecta l’alta societat valenciana del segle XV: to solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. Contràriament, l’ideari burgès, modern, hi és expressat en un to col-loquial, dinàmic i mordaç que dóna als lectors la pauta de comportament—la psicologia—dels personatges. El Tirant lo Blanc és, per tot el que hem dit, una fita important en la història de la literatura universal. A cavall de la tradició artúrica i la novel-la moderna, ens presenta una societat desgavellada que malda per escapar-se dels lligams medievals i s’afanya a participar de la nova vida que li ofereix l’ideari burgès, perquè “lo temps perdut no es pot cobrar.”

Però jo no sé per què aquest Joanot Martorell no el veig llunyà, en el més profund de l’obscuritat medieval. El veig molt pròxim, contemporani: un contemporani. Té aquest gest cansat, desillusionat, només incansable en la sensualitat, trist i a la vegada burleta, de l’europeu dels nostres dies. Dámaso Alonso —jVálame Dios !—dijo el cura, dando una gran voz—. ;Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la seiiora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, senor compadre, que, por su estilo, es éste el

mejor libro del mundo; aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha Diferències i similituds entre Curial i Tirant. Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l’Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà’l-se’n, lo qual anava vestit ab gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa cn la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l’Emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n’anaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab aqudles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poc oberta c posà roba dessús perquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa se començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo Siti que venia en dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deia-li: —A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si d faien senyor dd realme de França. —No cregues tu això dix la Princesa—, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas. —Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? Com no sou ad prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l’altre? Mira, senyor Tirant, vet ad los cabells de la senyora Princesa; jo ds bese en nom de tu, qui est dels cavallers de món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet ací lo seu ventre, les cuixes e lo secret. jOh trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies ! Oh Tirant , o n est tu ar a? Pèr què no véns a mi , puix tan pi ado s ament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no és negú que no se’n volgués ofegar. Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho raonava, e venien-li de grans temptacions de voler eixir de la caixa. Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo banv e dix a Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella. —No ho faré sinó ab una condició. —Quina serà?—dix la Princesa. Respòs Plaerdemavida: —Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau. —Calla, que est follal — dix la Princesa. —Senyora, feu-me tanta de mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, què diríau? —Què li tenia de dir? dix la Princesa—. Pregar-lo hia qúe se n’anàs, e si anar no se’n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada. —A la mia fe, senyora—dix Plaerdemavida—, així ho faria jo.

E estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, e la Princesa la pregà que es banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermdles e al cap un capell de lli. E encara que ella tenia mok bella persona e ben disposta, emperò les calces vermelles e lo capell al cap la desfavoria tant que paria que fos un diable, e certament qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu vos parrà molt lleja per gentil que sia. Lo bany acabat, portaren a la Princesa la coUació, que fon d’un parell de perdius ab malvesia de Candia e aprés una dotzena d’ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo llit per dormir. La Viuda anà-se’n en la sua cambra ab les altres donzelles sinó dues qui dormien dins lo retret . Co m totes fo ren adormides, Placrdemavida llevà’s del llit i en camisa tragué a Tirant de la caixa e secretament lo féu despullar que neguna no ho sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven. —Quina cosa és aquesta—dix Plaerdemavida—. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens dd món, e ací tremolau per la vista d’una sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no me’n partiré. —Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d’entrar en Iliça, cn camp clos, a tota ultrança ab deu cavallers, que no cometre semblant acte. E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell esforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà, i dl tot tremolant la seg ú e dix: —Donzdla, la mia temor és de vergonya per l’extrem bé que vull a ma senyora. Més estimaria tornarme’n que anar més avant, com pens que la majestat sua no té sentiment negú d’açò; e no és menys, com veurà així gran novitat, tota no s’altere en si, e jo desige ans la mort que la vida que fer ofensa a sa majestat. Adquerir la volria ab amor més que no ab dolor; e com veig que ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, que ab illícites pràtiques l’haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per mercè vos prec, virtuosa donzella, a vós plàcia que ens ne tornem, car jo ddibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desijat, que si fata cosa que en res l’agreujàs. Encara me par molt gran càrrec, que ans d’haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria jo ésser fet homeier de la mia persona. E no penseu, donzella, que jo per sola temor ho deixe, mas per l’extrema amor que a sa altesa porte. E com ella serà certa que jo tan prop li sia estat, e que per amor só estat de no enujarla, en major compte m’ho pendrà d’infinida amor. Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant, e essent molt malcontenta d’ell, féu principi a paraules de semblant estil (...). Joanot Martorell, Tirant lo Blanc

El fragment pertany al capítol 2 31, en el qual Tirant pot contemplar la Princesa mentre es banya i, animat com sempre en aquests afers per Plaerdemavida, es debat entre el voler i el doldre entrar en el llit de Carmesina. Vol per satisfer plenament els seus desigs i dol perquè voldria aconseguir-ho per l’amor i no per la forca. La lectura del text ens situa en un escenari gairebé vulgar per la manca de referències ornamentals que explicitin que l’acció passa a les cambres d’un palau imperial. Tan sols ho sabem, o ho podem deduir, per la referència a alguns personatges: la Duquessa, l’Emperador, la Princesa. Per res més. L’escenari principal és la cambra de Carmesina, si bé les entrades i sortides són forca freqüents i ens fan pensar més en les escenes d’una comèdia burgesa que no pas en un capítol d’una novella del segle XV. Tanmateix, la manca de detalls ornamentals contrasta amb la disposició i funcionalitat dels mobles que hi trobem. Així, “havia-hi [a la cambra] una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar”. També les referències al bany ens indiquen una total mobilitat i provisionalitat en funció dels objectius de Plaerdemavida: que Tirant pugui contemplar el cos nu de la Princesa. L’escena resulta grotesca i no gens diferent de les que més d’una vegada hem pogat protagonitzar o presenciar: una cambra qualsevol, un cubell ple d’aigua i una cadira (la caixa en el text) per a deixar-hi la roba. Si bé en Tirant lo Blanc els escenaris no tenen la bellesa, elegància i abundor de detalls dels de Curial e Güelfa, no es pot dir el mateix dels vestits dels personatges , sempre a to amb el seu llinatge i amb les circumstàncies. En el text, però, no descobrim ni bellesa ni elegància; sí, en canvi, adequació perfecta a la situacio. Tirant vesteix unes robes còmodes, que no li fan nosa per als seus propòsits: un gipó i un mantell que l’abriga. Completa la seva indumentària una espasa, la qual té un triple sentit: recordar al lector la seva condició de cavaller, anticipar la metàfora eròtica dels capítols posteriors “Com Tirant

vencé la batalla e per la forca d’armes entrà lo castell”, i reforcar la ridiculització de l’heroi. Imagineu-vos un amant a punt d’acomplir el seu desig sexual duent en una mà una espasa, mentre que amb l’altra s’agafa fort a Plaerdemavida per no perdre’s. Els vestits de les dames són els propis dels moments d’anar a dormir: la camisa. Recordem aquí com Martorell aconsegueix de crear el clima de sensualitat que sura en la novella per les múltiples vegades que els seus personatges resten en camisa o despullats. El paràgraf referit a la Viuda Reposada és illustratiu de l’objectivisme que pretén l’autor, el qual participa directament en el relat i opina: quan la Viuda es despulla queda “ab calces vermelles i al cap un capell de lli”, que semblava “que fos un diable”. No es tracta de caracteritzar un personatge a partir de la descripció física o del vestit—llegim que la Viuda “tenia molt bella persona e ben disposta”—, sinó de constatar un fet general: la imatge grotesca i ridícula d’una dona (de totes les dones) nua que només conservi un barret i unes mitges vermelles, “per gentil que sia”. En el text predomina—quantitativament—la narració sobre el diàleg, si bé aquest, pels seus continguts i per la manera d’expressar-los, té suficient forca com per a considerar-lo qualitativament i estilisticament més important que la narració. De fet, hi ha dos tipus de diàleg: el que sostenen Plaerdemavida i la Princesa—ràpid, tallant, de rèpliques curtes, vives i sentencioses, impressionant pel que té de natural i modern—, i el que s’estableix entre Plaerdemavida i Tirant, mcs lent i de to artificiós (utilització de comparacions, metafores i parònims). D’aquests colloquis deriven dos parlaments més llargs que podríem anomenar monòlegs per la forma i diàlegs per la intenció: l’un en boca de Plaerdemavida i l’altre en boca de Tirant. El primer es caracteritza per l’abundància d’apòstrofes (el nom de Tirant surt cinc vegades en catorze ratlles) i interrogacions; per la frase més aviat llarga; per les exclamacions; per la repetició de les formes verbals en imperatiu “mira” i “vet aci”; pel to general de lamentació. Tota aquesta retòrica té com a finalitat expressar en veu alta (perquè els dos enamorats ho sentin) la fluctuació afectiva entre uns desigs oposats: que Tirant es decideixi per l’excitació que li provoca la recitació de les gràcies de Carmesina (a la manera medieval, es a dir, de dalt a baix: cabells, ulls, boca, etc.), i per la contemplació des del seu observatori; i que Carmesina es decideixi a abandonar el paper de donzella pura de fets però no de pensaments per l’excitació que li provoca pensar en Tirant com a substitut de Plaerdemavida. (Observeu que, per dues vegades, Carmesina es “resigna” a fer l’amor amb Tirant “si anar no se’n volia, ans (...) que ésser difamada”). L’un, per tant, arriba al desig per la presència; l’altre hi arriba per l’absència. El segon parlament ens mostra un Tirant que, tremolós i neguitós pel que havia vist i pel que ve al darrera, tracta de justificar racionalment la seva indecisió. Els arguments que dóna a Plaerdemavida són: el desconeixement de la farsa per part de la Princesa; l’ofensa que l’ús d”‘illícites pràtiques” representa; el desig de fer seva la Princesa per amor i no per dolor, i el pensament que l’amor de :Carmesina augmentarà quan sabra que Tirant s’ha contingut per no ofendre-la. La manera d’expressar-se és l’habitual de l’heroi tot al llarg de la novella: llenguatge culte ple de comparacions i imatges de caire militar, tal i com correspon a la seva condició de cavaller. El to oratori que caracteritza el text s’aconsegueix per l’us de contraris: “tornar-se’n/ anar més avant”, “mort/ vida”, “amor/ dolor”, “meu voler/ lo vostre”, etc. La frase molt llarga i l’ús del polisindeton col·laboren a aquest to oratori. Per acabar, voldríem insistir en l’adequació gairebé perfecta del to dels diàlegs als continguts respectius i, també, en la reproducció tan fidel de les converses que es podien escoltar en les tertúlies de l’alta societat valenciana del segle XV. La prosa medieval havia estat bandejada per l’empenta i el vigor de la llengua que parlaven la burgesia i la noblesa: la prosa renaixentista consolidava així la nostra cultura. Malauradament, però, diferents factors (econòmics, polítics, espirituals, lingüístics tanmateix) provocaren la crisi cultural que afectà la noska cultura durant tres segles i que no fou superada fins al segle XIX amb el moviment de la Renaixenca. Aquests, però, són uns altres temps. (SOLC, p.p. 81-92)

VOCABULARI BÀSIC DE LA NOVEL·LA CAVALLERESCA 1. EL REI ARTÚS

8. PARCEVAL

15. SANT GRAAL

2. ELS CAVALLERS DE LA TAULA RODONA

9. GALVANY

16. LAI

10. GINEBRA

17. MARIA DE FRANÇA 18. LANVAL

4. LA FADA MORGANA

11. GEOFFREY DE MONMOUTH

5. EREC

12. WACE

6. IVAIN

13. MATÈRIA DE BRETANYA

3. MERLÍ

7. LANCELOT

14. TRISTANY I ISOLDA

19. CHRÉTIEN DE TROYES 20. LA VULGATA 21. LA FAULA

22. BLANDÍN DE CORNUALLA 23. JACOB XALABÍN 24. PARIS I VIANA 25. JOANOT MARTORELL 26. MARTÍ JOAN DE GALBA 27. TIRANT

32. EMPERADOR

42. GÜELFA

33. EMPERADRIU

43. MARQUÈS DE MONTFERRAT

34. HIPÒLIT 35. PLAERDEMAVIDA 36. LA VIUDA REPOSADA 37. KIRIELEISON DE MUNTALBÀ

28. GUILLEM DE VAROIC

38. L’ORDRE DE LA GARROTERA

29. CARMESINA

39. RICOMANA

30. DIAFEBUS

40. FELIP DE FRANA

31. ESTEFANIA

41. CURIAL

44. MELCIOR DE PANDO 45. JACOB DE CLEVES 46. LAQUESSIS 47. LA DONZELLA FESTA 48. PERE EL GRAN 49. SANGLIER DE VILAHIR 50. CAMAR

1. Quines diferències hi ha entre Tirant lo Blanc i Curial i Güelfa i els llibres de cavalleria? TIRANT LO BLANC És una novel·la medieval catalana escrita pel cavaller valencià Joanot Martorell i se suposa que acabada o retocada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba, que fou impresa per primera vegada l’any 1490.

Relata la fingida biografia d’un cavaller bretó que, de ben jove, es fa conèixer en les festes cortesanes i combats a Anglaterra. N’esdevé cap de les forces armades que acudiran al socors de l’illa de Rodes i en defensa de l’imperi grec contra la invasió dels turcs. Després d’un devessall de peripècies, intrigues amoroses, viatges i empreses militars i una llarga campanya al nord d’Àfrica, Tirant tornarà a Constantinoble i allà mor. Totes aquestes aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, filla de l’emperador grec, la qual morirà també quan li arriba la notícia de la mort del seu enamorat. Importa sobretot reparar que aquests amors, emmarcats en la vida cortesana de Constatinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica, plena de detalls cortesans no exempts d’una certa sensualitat. En definitiva, l’obra és un autèntic i preciós document de l’època per les seves aportacions descriptives ben realistes de procediments i recursos militars, enginys de guerra i moviments de tropes, tant en combats de terra com a la mar. A més els personatges, basats en models vius de la realitat d’aleshores, són dibuixats amb encert, fermesa i gran poder individualitzador, des d’aquells personatges que podríem anomenar herois de la narració fins als secundaris i marginals.

El “Tirant” a Sa Llonja

Al llarg d’aquesta exposició podràs veure diferents aspectes de l’època medieval, sobretot del segle XV, a partir de fragments de l’obra i d’objectes i documents d’aquell temps. A continuació se’t proposen una sèrie de qüestions relatives a l’itinerari de l’exposició, de les quals has d’escollir una de cada secció per donar-hi complida resposta en una Memòria de la visita que hauràs de redactar i que ha d’incloure un breu resum o report del vídeo que, sobre el tema, t’han projectat. L’AMOR * Com declara Tirant el seu amor a la princesa?.* Comenta la descripció d’actes amorosos.* Descriu els dos objectes (l’arqueta i la rajola).LES DONES * Quin paper tenen les dones a la literatura cortesana?.* Com descriu Joanot Martorell la infanta? Caracteritza ara (amb adjectius) les parts descrites del seu cos. S’assembla al retrat?.* Com són les tres “maneres d’amor” de les donzelles?.* Què et sembla que representa la miniatura del manuscrit que s’hi exposa?.* Descriu els vestits de les dones del segle XV a partir de les representacions que se’t mostren.LA MORT * Com apareix la mort al “Tirant”?.* Quin autor llatí cita el llibre i quina és la seva frase sobre la mort?.* Quina és la representació figurada de la mort i quins símbols l’acompanyen?.* Quin és l’epitafi de la tomba de Titant i Carmesina?.LA GUERRA * Com és el tipus de guerra que es feia al segle XV?.* Descriu quines són les escenes d’assalts i de guerra que es veuen a les imatges.* Què diu Tirant que és necessari per fer una guerra?.-

* S’hi descriu alguna escena de sang? Quina?.* Com són les armes i objectes que hi podem veure? Descriu-los (nom, material amb què estan fets, mides, ús...).ELS VIATGES * Els viatges que hi apareixen són simbòlics (amb geografia imaginària) o bé reals (segons coneixements de l’època)? Explica-ho.* Quina zona de la Mediterrània recorre Tirant quan surt de Palerm?.* A partir de les reproduccions i dels dibuixos a les rajoles, descriu els vaixells del segle XV.* Com imaginava Ptolomeu la Península Ibèrica al seu mapa? És diferent del que coneixem ara?.L’ORDRE DE CAVALLERIA * Qui inicia Tirant al món de la cavalleria?.* Digues les parts del vestit de cavaller que s’hi descriuen.* Descriu l’espasa i digues què simbolitza cada part.* Què et suggereix la visió de l’espasa de Pere de Portugal?.LES FESTES CAVALLERESQUES * Quan solien convocar-se aquestes festes?.* Com es fa el nomenament de cavaller?.* Descriu l’elm del cavaller Salvat Sureda.* Quina diferència hi ha amb el bacinet de Pedro del Campo?.* Al quadre del banquet de noces, quins personatges i escenes hi apareixen? El trobes més aviat realista o imaginari? Explica’t.* És completa l’armadura de cavaller? En pots reconèixer les parts?.* Quins dies de la setmana estan marcats per la cavalleria i per què?.* Què és una lletra de batalla?.* Les representacions de “Sant Jordi matant el drac” són molt nombroses a la iconografia medieval. A l’exposició, n’hi ha dos grans quadres, un davant l’altre. Què tenen en comú i què de

diferent? Fixa’t amb els personatges (descripció física, vestits, actitud, gest...) i amb el seu entorn (drac, paisatge de fons,...).Martorell. Joanot (Gandia, Safor 1413/ 1415-1468) Cavaller i escriptor D’un llinatge de la noblesa mitjana, apareix el 1433 amb el tractament de mossèn, que significa que havia estat adobat cavaller. El 1437 canvia lletres de batalla amb el seu cosí loan de Montpalau, que acusà d’haver trencat paraula de matrimoni a Damiata Martorell, germana de loanot. L’epistolari entre els dos cosins durà vuit mesos i és escrit, dins els cànons jurídics i militars d’aquest gènere epistolar, amb encertats trets d’ironia i de sarcasme, que revelen, en tots dos adversaris, un enginy agut i un cert domini de la prosa. Arribats a la conclusió que llurs diferències només es podien resoldre mitjançant una batalla a ultrança, o sia un combat individual a mort, Martorell hagué de cercar un jutge imparcial de la contesa que els proporcionés lloc per a la lluita i els assignés la data. Anà a Londres i aconseguí que el rei Enric Vl d’Anglaterra acceptés la judicatura. La intervenció, des de València, de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, i del germà d’aquest, l’infant Enric féu que la batalla entre Martorell i Montpalau no es dugués a terme i que el conflicte es liquidés, anys després, mitjançant una certa quantitat de florins, que aquest es veié constret a pagar a Damiata. Martorell visqué, per tant, prop d’un any a Anglaterra (entre el març del 1438 i el febrer de 1439), sojorn atestat també per documentació anglesa. Conegué la sumptuosa vida de la cort, el cerimanial de l’orde cavalleresc de la Garrotera (Garter o larretière), estigué en relació amb cavallers de tot Europa, que hi acudien en cerca d’aventures, i tingué lleure per a llegir llibres que més endavant deixaren solc en les seves obres literàries. De retorn al Regne de València, tingué afers cavallerescs amb laume de Ripoll i amb el cavaller errant Felip de Boïl. Vers el 1443 féu un viatge a Portugal, del qual es té poques notícies. L’any següent vengué a Gonçal d’lxer, comanador de Montalbà, el lloc de Murla i de Benibraïm, a la vall de Xaló, transacció que portà greus conseqüències, entre les quals cal comptar l’empresonament de Galveran Martorell, germà de loanot, cartelis de deseiximents i lletres de batalla contra el comanador, signats per loanot i el seu germà lofré, intents de concòrdia imposada pel rei de Navarra (el futur loan 11), i un seriós desig d’arribar a batalla a ultrança, per part de loanot que el comanador evità endegant l’afer per les vies de la justícia civil, que llevà la raó a Martorell i li imposà “callament perdurable”. És molt possible que, a conseqüència d’aquest llarg i desagradable afer, Martorell, desitjós d’una batalla a ultrança, fes un segon viatge a la cort anglesa vers el 1450. El 1454 és atestat a Nàpols. El 2 de gener de 1460 és indubtable que començà la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, que dedicà a l’infant Ferran de Portugal, príncep a residí a Barcelona almenys des de l’agost del 1464 fins al març del 1465, a la cort del seu germ à Pere e l Conestable, procl am at rei per una part dels catalans, i del qual era el parent més pròxim a Catalunya. De la seva producció literària només resta el llibre inacabat Guillem de Varoie (adaptació d’una versió en prosa, francesa o anglesa, del vell poema francès Gui de Warwich), que constitueix una mena d’esbós dels 39 primers capítols de la seva obra principal. Tirant lo Blanc, que ha pervingut continuat per Martí loan de Galba. És possible que també sigui l’autor d’una altra novel·la cavalleresca, Flor de cavalleria, de la qual només resta el començament. [MRi] G.E.C. (volum 14)

CLXXXVIII. Resposta feta per lo Conestable a la lletra d’Estefania. Si fos mort!: vixquera ab inclita fama, quiti de criminosa infàmia, la qual, més maliciosa que vera, li has posat nom, en tant demanes guardó de l ‘extrema dolor que tos mals t’espera, lo qual no basta lo preu de la mia trista persona. Car la tua bellea te fa meréixer encara desamant, no tan solament és raó sies amada, mas com a santa d’oració mereix la tua persona ésser adorada: sols aquest pensament me forcara respondre a ta lletra. Si creus les mies mans estiguen segures en

l’exercici de les armes, lo terme de mon escrit creia que, de la glòria que de ma lletra atenyeries, te faria descobrir lo que per amor és raó tingués celat. E sens dubte aconseguiria terme ma atribulada vida, si amor advocant la part mia no em fes clarament veure la tua lletra ésser mereixedora de resposta presta, sols per restaurar ta vida e fugir al món. Vols que et digae La mia pensa està ferma en la sua devoció; e no hages altre pensament de mi jo pogués amar altra sinó a tu. Recorda’m aquella darrera nit que tu e jo érem en lo llit; entraven los raigs de la lluna, e tu, pensant fos lo dia. deies en manera de querella: .<>Oh, moguen-te a pietat los grans gemess e dolorosos sospirs de la mesquina d ‘Estefania, e no vulles mostrar tanta ira a la forca del teu gran poder! Dóna lloc a Estefania que repose un poc ab Diafebus!» E més deies: «Oh, quant me tendria jo per benaventurada, si jo sabés l’art màgica, que és l’alta ciència dels màgics, en la qual han poder de fer tornar del dia nitl» Mas jo só content del delitós premi que virtut ab si porta, e de co que la tua lletra demana. Fac fi tement la tarda de mon escriure no metés en perill ta persona. CLXXXIX. Les grans festes que l’Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà. Feta la lletra, la donà a l’escuder que la hi havia portada, dient-li: -Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que d’aquests afers tinc, no és en llibertat mia poder-los lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon poder d’ésser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só. Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevà’s prestament e ab cara molt alegre li dix: - Què és d’aquell qui té la mia pensa subjugada a tota sa voluntat? E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà: aprés girà’s envers Estefania e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel en senyal d’oferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolént-se com lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l’escuder no descobrí la veritat de la sua ficta e temorosa venguda. Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí s’aturà fins a l’endemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la Princesa la’n pregà molt dient que Si ella no hi anava tampoc s’hi iria e totes les festes se destorbarien; en tant, que a Estefania li fon forcat d’anar. Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l’entorn del dit mercat havla taules meses; e lo tàlem de l’Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l’entorn de draps de brocat. E l’Emperador se sigué enmig e los ambaixadors prop d’ell. Alt, al cap de la taula, seia l’Emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones d’honor seien a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap de taula, e les altres aprés d’ella. Tots los ducs e grans senyors seien a la part siniestra. havien parat vint-e-quatre tinells tots plens d’or e d’argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat; en lo segon, tot l’or de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners grans de tot lo tresor de l’Emperador, tots de moneda d’or; e aprés venien les copes d’or; venien aprés tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés d’açò, l’argent que era de pitxers e salers daurats. Lo que era blanc, tot anava per les taules. E de tot açò foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú d’aquests ab una verga d’argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn l’Emperador mostrà. Enmig de les taules on menjaven havia reng de júnyer. Aquell dia eren taulatgersl lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que l’Emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat d’or tots blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns paraments de vellut verd, tots coberts

de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat d’aquells valia tranta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima. Tirant, un dia. venint a la porta de la cam bra de la Princesa trobà a l’laerdemavida, e demanà-li què feia la senyora Princesa. E ella responent dix: -Ai, en beneit! (Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo llit l’haguéreu trobada. E si vós lZhaguésseu vista 1. taulatgers: mantenidors de la taula de júnyer

així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata’s lo cap e ruen-li los talons, puix lo temps s’alegra, e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: (per què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne tampoc pendre mal per esdevenidor bé. -Donzella -dix Tirant-, jo us prec per gentilea me vullau dir tota veritat si la senyora Emperadriu mala sort l’hauria dins portada,{ o altra persona de què jo m’haja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega. -Jo a la senyoria vos tra -d ix Plae rd emavida- no d iria una cosa pe r al tra, car egual seria en los dos lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixarvos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que l’amor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitiada voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitia e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar. Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la mà. Com ella lo véu li dix: -Qui dret vos ha donar que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu d’entrar en la mia cambra sens llicència mia; car si l’Emperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar. Prec-te que te’n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós. E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que s’acostà envers ella, e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que l’Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra. Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segué’s damunt ell. Estava’s pentinant; e l’Emperadriu seguè’s al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap de Tirant. jSap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores; llavors l’Emperadriu se llevà e apartà’s al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d’allí per 1. si la senyora Emperadrix mala sort l’hasxria dins portada: si per mala sort l’Emperadriu és a dins.

dubte que l ‘Emperad riu no el ves . Com la Princesa se fon pen tinad as posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés li besava la mà e li prenia la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant l’Emperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se’n ab la pinta que la Princesa li donà. Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per negú no seria vist, véu venir a l’Emperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no les

tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-se’n cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li: -Senyora, e quin remei d areu en ma person a, q ue l’Emperador ve ? -Ai trista! -dix la Princesa-; eixim d’un mal e donam en altre pitior. Jo bé us ho deia; car vós veniu tostemps a hores indispostes. Prestament féu posar a les donzelles davant l’Emperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una altra cambra, e posaren-li molts matalafs dessús, per ç o que si l’Emperad or hi entràs, així c o m fe ia m ol tes vol te s , que no el ves. Com l’Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon lligada, e l’Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades. L’Emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e dix: -Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltre$ no ho sap. Ella tornà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li: -Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos desitja tenir en sos braços. -A tu engana lo parer~ -dix la Princesa-, car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t’ho fa dir, car la cosa quant més s’ama més se desitia amar. Per bé que sia vestida d’un negre vestiment, sots honest vel só lligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço jo et faré dar glòria, honor e fama, e, si açò no et basta e no en seràs content, tu seràs fet home sens record, e més cruel que l’emperador Neró. Besa’m e lleixa’m anar, car l’Emperador m’està esperant. Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, per les burles e jocs que li feia, perquè no la deslligàs. E com véu que se n’anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà 1. A tu engana lo parer: t’enganyen les aparences

dins les sues cuixes. Llavors la Princesa corrent ixqué de la cambra e anà on era 1 Emperador, e la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de l’hort. Com Tirant fon en sa posada, descalçà’s les calces e sabates; e aquella calça e sabata ab què havia tocat a la Princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc mília ducats. E lo dia del reng se calçà la calça e la sabata; e tots quants hi havia que velen semblant cosa, estaven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que hl havia, ne tan rica sabata de cuiro no era estada vista. E en aquella cama no portava arnès negú, sinó en la sinestra; e paria estar molt bé. Per cimera portava damunt l’elmet quatre pilars d’or, lo Sant Greal fet a manera d’aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà; sobre lo Sant Greal estava la pinta que la Princesa li havia dada, ab un mot que hi havia, e qui lleglr-ho sabia deia: No ha virtut que en ella no sia. E així ixqué aquell dia. Enmig del reng havia un gran cadafal tot cobert de draps de brocat. E enmlg estava una gran cadlra molt ricament guarnida, e per mig tenia un pern, que la cadira se podla voltar entorn; e alt seia la sàvia Sibil la, molt ricament abillada, que mostrava en si gran magnificència, e contínuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seien totes les deeses ab les cares cobertes, per ço que en lo passat temps deien los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seien totes les dones qui bé havien amat, aixó com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la reina Penèlope, qui a Ulixes amà, e Elena a Paris, Briseida a Aquil les, Medea a Jason, la reina Dido a Eneas, Deiamira a Hèrcules Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requerí a Hipòlit, son fillastre; e moltes altres n hi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren

decebudes per los enamorats, així com féu Jason, qui decebé i destrui la gentil persona de Medea, e així com féu Teseu a Adriana: tragué-la de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he n’hi havia moltes. E cascuna tenia uns assots en la mà, e lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal, e la sàvia Sibil la donava-li sentència de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en assots. E ella, atorgant als precs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés davan-li de grans assots, e així el feien davallar del cadafal en terra. En tal manera cascú qui per terra era mès havia semblant guardó. Los taulatgers ixqueren al reng ans del dia e no deixaven júnyer a negú qui no portàs paraments de seda o de brocat o de xaperia. Com l’Emperador manà fer aquestes festes e lo Conestable ho sabé, posà s molt singularment en orde, e estant l’Emperador en lo millor de son menjar, entrà per la gran placa lo Conestable en la forma que diré: ell portava los paraments de dos colors: l’una part era de brocat sobre brocat carmesí, l’altra mitat era de domàs morat; e lo domàs era brodat de garbes de dacsa, e totes les espigues eren de grosses perles brodades, e les canyes eren totes d’or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt rics. L’elm portava cobert d’aquell drap mateix, e sobre l’elm portava un capell de feltre tot brodat de moltes perles e d’or fi que hi havia. Ab espasa cenyida bé mostrava venir de camí. Portava trenta gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí: los uns eren de marts gebelins forrats, e los altres d’erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat. E tots anaven ab les cares cobertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven sis trompetes que portava, e davant lo Conestable anava una donzella ricament abillada ab una cadena d’argent, que la un cap portava en la mà, e l’altre estava lligat al coll del Gran Conestable. E més, portava dotze atzembles, totes ab les albardes cobertes de carmesí, e les cingles totes de parxes de seda. L’una atzembla portava lo seu llit, l’altra portava una llança grossa, de brocat coberta; e d’aquestes llances ne portava sis, e cascuna llança anava en sa atzembla. En tal forma entrà ab totes les dotze atzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo reng. Com fon davant l’Emperador, féu-li molt gran reverència, e passà per tots los estats, e cascun estat ell saludà. Com l’Emperador véu que tots venien ab les cares cobertes, tramès a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs així com los era estat manat: -Aquest és un cavaller de ventura. E no en pogueren més saber. Dix l’Emperador: -Puix no es vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner d’amor. Vés e torna-hi, e demana a la donzella quina amor l’ha així apresonat; e si no et vol dir son nom, ell porta un escrit en l’escut: veges si és allí son nom. Lo cambrer de l’Emperador anà cuitat e féu son manament. La donzella 1i respòs: -Lo dan e la presó d’aquest cavaller ha fet donzella verge e, consentint a la voluntat sua, l’ha subjugat en la forma que veeu. E més no li dix. E aquell tornà la resposta, e l’Emperador dix: -Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats; e cascú és desitiós d’ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s’és apartat e quasi no me’n record sinó de la temerosa vida. Digues: (has llest en aquell escut, qui no és romput ni menys temut? -Senyor -respòs lo cambrer-, jo l’he ben llest una e moltes voltes, i és escrit en llengua espanyola, o en francès, e diu: Malhaja amor, qui la’m féu abellir, si no li fas de mes dolors sentir.

En açò lo Conestable era ja al cap del reng ab la llanca en la cuixa. E demanà ab qui junyia. Fon-li dit que ab lo duc de Sinòpoli.

La u anà devers l’altre, e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo Gran Conestable l’encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E d’allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil la. E prestament fon desarmat e molt bé assotat per les dones qui eren estades desconegudes d’amor per los falsos enamorats. Com tota la cirimònia fon feta, tornà a júnyer ab lo.duc de Pera. E com foren a la deena carrera, lo Conestable l’encontrà enmig de la visera, i tragué’l de seny,’ e a ell e al cavall mès per terra. ~-Quin home és aquest -dix Tirant- de mala ventura que així ha derrocats mos singulars amics? Féu-se posar prestament l’elm al cap e puià a cavall e posà’s al cap del reng ab una grossa llança que demanà. E en aquell espai que ell se posà a punt, portaren lo Duc, com fon tornat en son record, al cadafal de la sàvia Sibil la, e feren d’ell com havien fet de l’altre. Lo Conestable dix que no volia més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del reng. E los jutges digueren que forçadament ten1a de complir les dotze carreres així com era estat ordenat. Les dames e tots los del mercat reien molt com aquell cavaller no conegut així havia derrocats los dos ducs. Dix l’Emperador: -Esperau un poc, que poca meravella serà si no derroca lo Capità nostre. -No farà -dix la Princesa-, que la Trinitat Santa lo guardarà de tal inconvenient; e si d’ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura. Respòs l’Emperador: -Per mon Déu, jo no he vist en mon temps en deu carreres derrocar dos ducs, ni venir així bé en orde com aquest cavaller ha fet. E, a més, estime les atzembles com les albardes són dins e de fora cobertes de seda, e les cobreatzembles de brocat: açò no pertany a cavaller qui del meu Imperi sia, sinó a rei o fill d’aquell. E per ço desig saber d’on és, car dubte em fa que no se’n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra. E manà a dos d onzelle s d ‘ in e s ti mable bel lea e molt ben abil l ad e s que, de par de la Princesa, anassen al cavaller e que el pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perquè era molt desitiat. -Respòs lo Conestable: -Si algun càrrec ne raporte, pense la majestat sua que les coses de gran estima no ab poc càrrec se lleixen atènyer. Mas perquè no pareguen vanes les mies paraules: jo só de l’Últim Ponent 2, podeu dir a la senyora Princesa. Ab aquesta resposta les donzelles se’n tornaren e feren llur relació. Al Conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La u anà devers l’altre, e lo Conestable posà’s la llança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo

1. tragué’l de seny: li féu perdre el sentit 2.. l’Últim Ponent: de la part occidental d’Europa (Bretanya)

véu així venir, alçà la sua llança e no el volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l’altre li guardava cortesia: si ho feia perquè era Capità, que no ho fes gens per tal raó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se n’estigués. E l’heraut qui semblants paraules li reportà les dix ab gran ultratge. Lo Conestable responent dix: -Digau a aquell qui us tramet a mi: lo que jo he fet és per cortesia, mas que tinga bé esment a si mateix, car així com he fet dels altres altre tal faré d’ell.

E demanà la més grossa llansa que tenia. Com fon prop de l’encontre alçà també la llança. E Tirant, ab molta desesperació, llancà la sua llança en terra per ço com no s’era pogut venjar de la injúria dels ducs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del Conestable los que l’Emperador ho havia manat perquè no se n’anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta d’honor lo portaren al cadafal de la Sibil la, e aquí li llevaren l’elm del cap. Totes aquelles deesses lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que els era possible. Com saberen que aquell era lo Gran Conestable assigueren-lo en la cadira on seia la sàvia Sibil la, i ella ab totes les altres lo serviren de col lació e de viandes e de totes les coses necessàries; l’una lo pentinava, l’altra li torcava la suor de la cara; cascuna d’aquestes lo servia en lo` que podia. E així com feren d’aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava, e havia d’estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seia. Com l’Emperador sabé que aquell era lo Conestable pres molta consolació en si, e l’Emperadriu e totes les dames que allí eren. Com Estefania véu la murmuració de la gent, e tingué natural notícia que aquell era lo Conestable, tan gran fon lo delit d’amor que pres en la sua vista que lo cor li defallí e perdé tot lo record. Los metges, que allí prop de l’Emperador estaven, donaren prestament remei a son mal; e per ço dix bé Aristòtil que així ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta dolor. Aprés demanà l’Emperador a Estefania de què li era vengut aquell mal, e responent dix: -Per ço com portava la gonella massa estreta. Lo Conestable estigué tot aquell dia asseit en la cadira, que no s’hi trobà negú qui llançar-lo en pogués. Com la nit fon venguda junyien ab moltes antorxes. Aprés dues hores de la nit (e tots havien sopat) vengueren les danses e momos e diverses maneres d’entramesos, que molt ennoblien la festa. Açò durà tres hores. Passada mitia nit, l’Emperador e tota la gent se n’anava a dormir. L’Emperador, perquè no hagués a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella posada on se mès ab totes les sues dames, que poguessen bé festejar de dia e de nit. E duraren aquestes festes huit dies. L’endemà molts cavallers tr eballaren per llancar de la cadira al Gran Conestable. Vengué al reng un cavaller, parent de l’Emperador, qui es nomenava lo Gran Noble, lo qual venia molt bé en orde, e portava en les anques del cavall una donzella de peus, e tenia-li los braços damunt los muscles, e lo cap seu pujava tot sobre l’elm que tota la cara mostrava, e portava un escrit en l’escut ab lletres d’or qui deien Enamorats, mirau-la bé, que en lo restant millor no hi sé. Era vengut un altre cavaller, primer d’aquest, qui portava altra donzella: així com Sant Cristòfol porta en lo muscle a Jesucrist, així portava la donzella aquell cavaller. E portava en los paraments e en lo cap del cavall un escrit qui deia, per ço com sa enamorada havia nom Lionor: Enamorats, feu-li honor, puix de totes és la millor. Tirant junyí ab lo Gran Noble, e donaren-se molts encontres; e a la fi fon quasi mortal l’encontre, que Tirant l’encontrà en lo revol de l’escut, e rompé lo maniple e rebaté en l’elm, e

féu-lo caure per les anques del cavall; e així com era gran e pesat, al caure que féu donà tan gran colp de costat que dues costelles se trencà dins lo cos. E ell encontrà a Tirant un poc dessús les cordes de l’escut, e la llança que portava era tan grossa que no es pogué rompre, e tan gran fon l’encontre que los dos se donaren que lo cavall de Tirant anà atràs tres passos e donà dels genolls en terra. Com Tirant lo sentí caure tragué los peus dels estreps, e fon-li forçat de posar la mà dreta en terra. Ajudaren-li sens que no caigués lo cos tot en terra, e lo cavall de continent esclatà allí. Al Gran Noble fon forçat, ab tot son mal, fos portat al cadafal de la sàvia Sibil la, e allí fon batut no tant com hagueren fet, per esguard de les costelles rompudes. E a Tirant, per tant com era caigut ab lo cavall e li era mort, e havia tocat ab la mà en terra, los jutges jutjaren, per no ésser caigut tot lo cos en terra sinó la mà, que junyís d’aquí avant sens parament, e no portàs en les juntes esperó dret, ni en la mà manyopa. Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era estat envergonyit, féu vot en tota sa vida no junyir pus, si ja no hi junyia rei o fill de rei. Aprés, lo Conestable avallà de la cadira on estava, e posaren-n’hi un altre en lloc seu. E lo Conestable fon taulatger en lloc de Tirant. E en tots los huit dies que duraren les festes, tan nobles foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abundància de totes coses, així d’aventures com d’entramesos e singulars viandes, com de totes altres coses. L’endemà que Tirant se fon lleixat de junyir, ixqué vestit d’un manto d’orfebreria brodat sobre vellut negre, d’un arbre qui es nomena seques amors, qui fa un petit fruit blanc que se’n fan paternostres, ab aquelles calces que havia junt, l’una brodada e l’altra no, e per lo semblant la sabata qui havia tocat la cosa que ell més desitjava. E ans que ixqués de la sua posada féu emparamentar lo millor cavall que ell tenia, e ab aquells paraments que ell havia junt, l’arnès, la cimera, e tot quant en les juntes ell portava, ho tramès tot al Gran Noble, e aquell li’n féu gràcies infinides. Fon estimat que valia passats quaranta mília ducats. Tirant cascun dia era en la cort parlant e solaçant ab tots e ab l’Emperador e molt més ab les dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calces. Un dia la Princesa li dix: -Digau, Tirant, sí Déu vos done honor -en manera de burla-, aquesta gala que vós usa`u de portar l’una calça brodada e l’altra no, eusa’s en França o en quina part? I era lo dia que eren complides les festes. E lo novèn dia. que anaven a la ciutat de Pera, en lo camí la Princesa lo hi dix, present Estefania e la Viuda Reposada. Respòs Tirant: -E com, senyora! (No sap la majestat vostra aquesta gala quina és? (La celsitud vostra no és en record d’aquell dia que vengué l’Emperadriu, e jo estava amagat e cober ab la roba de les vostres donzelles, i l’Emperadriu fallí poc que no s’assigués sobre lo meu cap? Aprés vingué vostre pare i en lo petit retret amagàs-me entre los matalafs, e aprés que se’n foren anats, jugant ab vostra altesa, puix les mies mans bastar no hi pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrà entre les vostres cuixes, e lo meu peu tocà un poc més avant lla on la mia amor desitia atènyer felicitat complida, si en aquest món atènyer-se pot. Mas jo crec que los pecats meus no em consentiran que jo puga tanta glòria atènyer. -Ai, Tirant! -dix la Princesa-. jBé só en record de tot lo que m’has dit, que senyal ne tinc en la persona mia d’aqueixa jornada! Però temps vendrà que així com ara t’has brodada l’una cama, que les dues te poràs brodar, e les poràs posar a ta llibertat lla on desitges. Com Tirant li oí dir semblants paraules, de tanta amor acompanyades, prestament fon descavalcat en excusa que los guants li eren caiguts, e besa-li la cama sobre la gonella, e dix:

-Lla on és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada. Aplegats que foren dins la ciutat de Pera, així com se volien armar, veren venir nou galeres que eren ja molt prop. L’Emperador manà que no fessen lo torneig f1ns haguessen sabut quines galeres eren les que venien. No passà quasi una hora que elles aplegaren ab molta alegria. L’Emperador pres molt gran plaer com sabé que eren de francesos. Lo capità d’ells era cosín germà de Tirant, e era estat patge del rei de França, e havia’l fet vescomte de Branches. Ell, veent son oncle, lo pare de Tirant, era desitiós de veure son fill per lo gran temps era passat que no l’havia vist, sabent com Tirant tenia feta molt gran empresa de guerra molt justa contra infels, e ha 1. junt: junyit I llec gita se r I: sent via vençudes moltes batalles, e continuava la guerra, lo Vescomte, per les gran pregàries de la mare de Tirant, e per voler exercir lo géntil estil de les armes, emprengué ab altres cavallers e gentilshòmens de venir en ajuda de son cosín germà ab cinc mília francs arquers, los quals li donà lo rei de Franca, sabent les grandíssimes cavalleries que havia fetes Tirant en defensió de l’Emperador de Contestinoble. E cascun franc arquer d’aquests portava escuder e patge. Llavors lo féu lo rei de França vescomte de Branches per aquella empresa, e li donà moltes terres, e li pagà lo sou per sis mesos, e li donà totes les galeres armades e avituallades de tot lo que mester hagué. E passà per Sicília, e, conegut per lo Rei, féu-li molta honor e li donà molts cavalls. t Com Tirant fon certificat aquest ésser’ mossèn d’Amer, cosín germà seu, prestament se posà en una fusta; e ell e lo Conestable, ab molts altres cavallers, entraren dins les galeres. Grandíssima fon la festa que ells se feren. Aprés, tots ensems ixqueren en terra e anaren a fer reverència a l’Emperador, qui pres molt gran consolació en la sua venguda; e pres molt més plaer l’Emperador com los ambaixadors no eren partits. Aprés anaren a fer reverència a les dames, e totes s’esforçaren de fer-los molta honor per contemplació de Tirant. L’Emperador porrogà2 lo torneig per a l’endemà. Vengut lo dia següent per lo matí tots s’armaren, e l’Emperador prega molt a Tirant volgués entrar en lo torneig ab los altres, per ço com sens venir contra sa promesa ho podia bé fer; e Tirant fon content d’obeir lo manament de l’Emperador, per ço com no eren juntes, e ixqué aquell dia molt pompós. Lo vescomte de Branches pregà a Tirant que li volgués prestar un cavall, que també volia entrar en lo torneig. L’Emperador e totes les dames li digueren que no ho fes per ço com venia fatigat de la mar; e ell ab belles paraules se defès,3 que no estaria per cosa en lo mónJ d’entrar-hi per quant los treballs de la mar li eren a ell delit e no fatiga. Tirant, qui véu la sua voluntat, tramès-li deu cavalls, los millors que ell tenia; l’Emperador li’n tramès quinze molt bells; l’Emperadriu, altres quinze; la Princesa li’n donà deu, açò per manament de son pare; lo Conestable li’n donà set molt bells. Los ducs e los comtes li’n trameteren molts, que en aquell dia ell tengué en la sua posada huitanta-tres cavalls dels bons de tota la ciutat. Ixqué ab uns paraments que lo rei de França li havia dats, tots brodats de lleons ab grossos sancerros d’or que al coll portaven, e les lleones estaven gitades, e los poquets fills portaven campanetes d’argent. E com lo cavall se movia era un plaent so d’oir que los sancerros feien.

Ixqueren en lo camp huit-cents cavallers d’esperons daurats, e no consentiren negú hi entràs si no havia rebut l’honor de cavalleria, e no portàs 1. fon certificat aquest ésser: fou cert que era 2. porroga: prorrogà 3. se defès: es defensà, respongué 4. que no estana per cosa en lo món: que per res del món no s’estaria paraments de seda o de brocat o xaperia. E molts se feren cavallers aquell dia per ésser en aquelles armes. E lo Vescomte, que no era cavaller, sabent tal ordinació, per no venir contra lo que era ordenat per l’Emperador, com tots foren dins un gran camp, descavalcà e pujà alt al cadafal de l’Emperadriu, e suplicà-la fos de sa mercè li volgués donar l’honor de cavalleria. Respòs la Princesa: -E com?, (no seria més justa cosa que el senyor Emperador vos fes cavaller de la sua pròpia mà? -Senyora -dix lo Vescomte-, jo tinc en vot de no rebre honor de cavalleria de mà d’home negú, per ço com jo só fill de dona, e ame dona, e per amor de dona só vengut ací i en dona he trobada molta honor. Raó és per tant, que dona me faça cavaller. L’Emperadriu ho tramès a dir a l’Emperador, e ell vingué allí ab los ambaixadors, e dix a l’Emperadriu que li donàs l’orde de cavalleria, e així fon fet. La Princesa féu portar una espasa molt bella, e cenyí-la-hi, que l’Emperador son pare tenia, ab lo pom e tota la guarnició d’or. E l’Emperador féu portar uns esperons tots d’or, e en cascuna roda d’esperó havia engastat un diamà o robí, balaix o safir, e donà’ls a les filles dels ducs que els hi calçassen; però l’Emperador no consentí que li’n calçassen sinó l’u, car lo qui vol que sia fet cavaller de mà de dona no pot portar sinó mig or e mig argent, un esperó daurat e altre blanc, e així ho feren d’aquest. L’espasa pot portar tota daurada, mas roba brodada ni calces ni paraments no ho pot ni deu portar sinó la mitat blanc e l’altra d’or. Lo costum és com aquella senyora l’ha fet cavaller lo besa, e així ho féu l’Emperadriu. Lo Vescomte se partí del cadafal e entrà dins lo camp. Lo duc de Pera era capità de la mitat de la gent, e Tirant de l’altra mitat; e per ço que fossen coneguts portaven al cap banderetes, los uns les portaven verdes, los altres blanques. Tirant féu entrar dins lo camp, on s’havien a combatre deu cavallers e lo Duc altres deu, e comencaren-se a combatre molt bé. Aprés n’hi entraren vint, aprés trenta, de poc en poc se començaren a mesclar; e cascú feia son poder de menar les mans lo millor que podia. E Tirant mirava la sua gent; com véu que la sua gent anava a mal, ell ferí ab la llança en la pressa de la gent, e encontrà un cavaller tan bravament que li passà la llança de l’altra part. Aprés tirà l’espasa e donà de grans colps a totes parts, en forma tal que paria que fos un lleó famejant, que tots los miradors admirats estaven de la sua desmesurada força e gran ànimo que en aquell cas Tirant mostrava. L’Emperador mostrava tenir gran contentació de veure un tan singular fet d’armes com aquell era. Com hagué prop de tres hores durat, l’Emperador, del cadafal davallat, puià a cavall, e posà,s en la pressa de la gent per departir-lo, per ço com havia vist que s’hi mesclava fellonia, e n’hi hagué molts de nafrats. Aprés que tots los cavallers desarmats foren, anaren al palau, e allí

parlaven de semblant fet d’armes, així singular que deien los estrangers jamés haver vista tan bella gent així ben abillats de cavalls emparamentats ni d’armes, e fon tenguda per festa de gran singularitat. L’Emperador s’assigué a taula e féu que tots los cavallers qui armes havien fetes s’aturassen allí a menjar. Com foren a la fi del dinar, digueren a l’Emperador com una nau era arribada al port sens arbre ne vela, tota coberta de negre. E tal nova recitant, per la gran sala entraren quatre donzelles d’inestimable bellea, encara que de dol anassen vestides. Los llurs noms eren admirables. L’una lo seu nom era Honor, e lo seu gest ho devisava; la segona, Castedat se nomenava per los cavallers e dames qui d’amar sabien; la tercera, per so com en flumJordà era estada batejada, era nomenada Esperança; la quarta, per heretatge li venia d’ésser nomenada Bellea. E plegades davant l’Emperador li feren molt gran reverència. E perquè Esperança era lo cap d’elles, feu prlncipi a paraules de semblant estil. CXC. Parla Esperança. -La trascendent celsitud de la majestat vostra, senyor Emperador, venim a suplicar. Com fortuna, enemiga de tota alegria e repòs, s’haja ocupades les virtuts de sol lícitament amar, tolentnos lo’ poder de nostres desigs complir, nos ha condemnades en eternal exili, e ha trobades lleis cruels, enemigues d’enamorada pietat, les quals ab grans penes defenen lo que natura liberalment nos atorgà, car les coses que en extrem són males, en algun temps o jamés no poden ésser bones. Com les lleis de fortuna no poden ésser fetes en perjuí del gran poder de ma senyora, e deixant los ports de nostre reposat viure estenguem les càndides veles navegant per la tempestuosa mar d ‘advers itat (d ‘on se pod e n rec itar lo s n au fra gis d ‘aque l ls q u i , en el la follament navegants, a dolorosa e miserable fi pervenen), e arribades en lo port del teu gran triümfo ab desig de trobar aquell famós rei qui per lo món se fa nomenar lo gran Artús, rei de l’anglesa illa, si l’excel lència tua sabria o hauria oït dir en quin lloc trobar se pogués, com haja quatre anys passats que anam per la mar tenebrosa ab sa carnal germana qui per son dret nom nomenar se fa Morgana. Ab la nostra nau plena de dolor som arribades en lo teu delitós port, e aquí estan les devotes dones e donzelles del gran Artús: contínuament plorant, llurs dolors e penes reconten. No esperà l’Emperador que més parlàs l’agraciada donzella, car, haguda plena notícia de la venguda de Morgana, la sàvia germana del bon rei Artús, llevà’s prestament de taula, e ab tots los cavallers qui dins la cort sua se trobaren, feren la via del port on la nau era, e entrats dins, veren la senyora sobre un llit gitada, tota vestida de negre vellut; e tota la nau coberta era 1. tolent-nos lo: pristant-nos del d’aquell mateix drap. E estaven en companyia de l’adolorida senyora cent trenta donze l les d’inestimable bel lea, totes d’edat de setze en dihu it anys . E ab afable acolliment fon rebut lo magnànim Emperador e tots los seus. E assegut l’Emperad or prop d’ella en una real cad ira, féu principi a tal parlar. CXCI. Parla l’Emperador. -Deixa les llàgremes tristes, generosa reina, que molt poc aprofiten per obtenir lo que vas cercant. E molt m’alegre de la tua venguda perquè et puga fer l’honor que eres’ mereixedora. Quatre donzelles de part tua me són vengudes, requerint-me los donàs doctrina d’aquell famós rei dels anglesos, si sabia ni havia oït dir res d’ell. E antiga autoritat me fa fer testimoni del que hi sé. En poder meu és un cavaller de molt gran autoritat, no conegut (lo nom seu no he pogut saber), ab una molt singular espasa que té, la qual ha nom Escalibor, e segons lo parer meu deu ésser de gran virtut. E té en companyia sua un cavaller ancià qui es fa nomenar Fe-sens-pietat.

Com la reina Morgana oí dir tals paraules a l’Emperador, llevà’s prestament del llit, e donà dels genolls en la dura terra, e suplicà’l li fes gràcia de deixar-lo-hi veure. E l’Emperador dix que era content. Alçà-la de terra, pres-la per la mà, e tots ensems anaren a l’imperial palau. L’Emperador la posà dins una cambra on ell estava, dins una molt bella gàbia, ab les reixes totes d’argent; e en aquell cas lo rei Artús tenia l’espasa recolzada sobre los genolls, e estava molt mirant en ella, ab lo cap molt baix. E tots miraven a ell i ell no mirava a negú. Però la reina Morgana prestament lo conegué e posà’l en noves,i e jamés volgué respondre. Mas Fesens-pietat conegué molt bé a sa senyora; e ab cuitats passos s’acostà a les reixes, féu-li gran reverència e besà-li la mà. E estant així, lo rei Artús començà a fer principi a semblants paraules. CXCII. Parla lo rei Artús. -L’estament real requir que indueixca4 los altres a virtut, per co com no és poc difícil que la voluntat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver juí, a l’enteniment no faça los seus passos torçre, car la virtut és esperança 1. eres: ets 2. A tM engana lo parer: t’enganyen les aparences 3. posà’l en tlOVeS: li adreçà la paraula 4. reqMir qlse indMeiXca: exigeix que indueixi

de tot bé, e del vici no se n’espera sinó mal e temor de confusió, e negú no deu posar la sua esperança sinó en esdevenidor bé; noblea, riquea e potència deuen ésser comptades en los béns de virtut, usant bé d’aquelles; emperò no diem que sien un mateix bé, car segueix-se que alguns són nobles perquè davallen de noble llinatge, emperò no són rics, per açò la inòpia no basta a contrastar que lo qui és noble de cor no puga usar de la virtut de noblea: fent lo contrari no són dits nobles. Altres n’hi ha qui són rics e eixits de poc llinatge, qui són tan virtuosos que amen les virtuts de noblea, e usen d’aquelles, e deuen ésser molt estimats perquè fan més que llur natura no els atorga. E d’açò, així los doctors sants com los filòsofs, en esta sentència són concordes, perquè cové que les virtuts sien lligades, car ells digueren que qui posseeix una virtut, totes les té, e aquell qui fretura d’una, de totes fretura, doncs lla on és trobada raó e bondat que deu ésser més principal, e majorment haver amor als béns divinals. Per què dic jo aquestes coses? Per ço com veig anar aquest miserable de món rodant de mal en pitior, car veig que los mals hòmens, qui amen ab decepció e frau, són prosperats, e veig abaixar virtut e llealtat, e veig dones e donzelles, qui en lo passat temps e en lo present solien bé amar, ara per or e per argent són difraudades. -No és negú qui virtuosament ame -dix lo cavaller Fe-sens-pietat, allí en presencia de tots-. Digau, senyor, la senyoria vostra qui semblants coses en eixa espasa de virtuts troba: quines són les passions que donzella té? E açò li dix perquè la Princesa lo n’havia pregat que lo hi demanàs. E lo Rei responent dix: -Deixa-m’ho veure, que jo t’ho diré. Com ho hagué vist, dix: -Amor, oi, desig, abominació, esperança, desesperació, temor, vergonya que negú no ho sàpia, audàcia, ira, delectació, tristícia. Lo major do que la noble en virtuts deu haver, sí és vida casta.

-Sia de vostra mercè -dix Fe-sens-pietat- me digau les abominacions de l’hom. Com hagués mirat en l’espasa dix: -Savi sens bones obres, vell sens honestatat, jove sens obediència, ric sens almoina, bisbe negligent, rei inic, pobre ergullós, senyor sens veritat, catiu sens temor, poble sens disciplina, regne sens llei. Dix l’Emperador: -Demanau-li quins són los béns de natura. Respòs lo Rei que eren huit, los qui es segueixen.

Curial e Güelfa 1. UN TEMPS DE CANVIS La novella cavalleresca Curial i Guelfa és, d’una forma més marcada que altres obres literàries, fruit de la seua època, el segle XV, en la mesura que s’allunya molt notablement dels llibres de cavalleria que van tenir èxit durant l’edat mitjana. Aquest allunyament cal atribuir-lo a la pèrdua del poder real que aleshores, la tardor de l’edat mitjana, havia sofert la cavalleria. Al mateix temps, aquestes influències d’època estan en la base de moltes de les contradiccions que els especialistes han vist, ara i abans, en aquesta novella. Hem de recordar que en el segle XV el sistema feudal encara era vigent, però una nova classe social emergent, la burgesia, intentava posar les bases per a crear unes noves relacions socials . Al mateix temps es tracta d’un període contradictori per a la nostra història literària. S’ha dit que ha sigut el moment de màxima esplendor de la nostra literatura, especialment per a la ciutat de València, però també s’ha dit que hi podem trobar el punt de partida de tota una sèrie de factors estructurals que motivaren, a partir del segle següent, la declinació de la producció literària autòctona. 1.1. Context històric La mort sense descendència de Martí l’Humà (1410) va significar la fi de la dinastia reial catalana. El Compromís de Casp, l’any 1412, va elegir successor Ferran d’Antequera, i entronitzà en la Corona d’Aragó la dinastia castellana dels Trastàmara. Malgrat que aquesta substitució dinàstica no va implicar immediatament un canvi en el poder polític respecte de la llengua, el fet que el castellà comencara a ser. el mitjà d’expressió dels monarques, i de la seua cort, va significar que a la llarga, i cada vegada més, influira considerablement en la progressiva disminució del prestigi social del català. A partir d’aquell moment, el castellà, des de la cort, anirà propagantse entre l’aristocràcia i l’alta burgesia i començarà a produirse un lent procés de substitució lingüística. A Ferran d’Antequera el succeí Alfons el Magnànim, que culminà l’expansió mediterrània, i es va fer ressò dels interessos comercials catalans i valencians. Incorporà a la Corona el Regne de Nàpols, on installà la seua cort i s’envoltà d’un gran nombre d’escriptors i artistes . Els humanistes cat alans van poder gaudir d’una estreta relació amb els grans mestres italians que els van influir notablement. És precisament en la cort d’aquest monarca on alguns especialistes han

intentat buscar l’anònim autor del Curial, i han formulat alguna hipòtesi sobre algun personatge concret a qui atribuir la paternitat literària de l’obra. Durant el regnat de Joan II (1458-1479), i com a conseqüència de la guerra civil que hagué d’afrontar el monarca, es va produir una forta crisi econòmica i política que va significar la pèrdua de l’hegemonia de Barcelona com a centre neuràlgic dels territoris de parla catalana. La ciutat de València va poder aconseguir aquesta funció gràcies a l’ascens d’una burgesia pròspera i ambiciosa. Aquest fet no va implicar solament un canvi geogràfic de les iniciatives econòmiques i culturals, sinó que, a més a més, va produir el naixement d’un nou sentiment particularista que a la llarga qüestionaria fets tan importants com la unitat de la llengua, indiscutida fins aleshores. 1.2. Context lingüistic i literari Durant el segle XV, la ciutat de València va viure un impuls comercial i econòmic que la convertí en centre de la corona catalano-aragonesa, però també en una de les principals ciutats d’Europa. Això explica que els millors escriptors de l’època o bé són valencians, o bé s’installen a València, on troben l’ambient més idoni per a dur a terme la seua tasca creativa. Mostra d’aquesta vitalitat cukural és també el fet que en aquesta ciutat s’imprimí el primer llibre de la península. D’aquesta manera, la burgesia valenciana eixamplà la base consumidora de la lectura gràcies al fenomen de la impremta, i va revolucionar totalment les relacions entre l’obra i el lector. Amb el matrimoni de Ferran el Catòlic amb Isabel de Castella es tancà aquest període, i s’instaurà una sola dinastia per als dos estats més poderosos de la península. Aquest fet, juntament amb l’arribada dels castellans al continent americà, que va traslladar el comerç del Mediterrani a l’Atlàntic, va produir canvis transcendentals a nivell polític, econòmic i social. Però també és cert que la nostra llengua durant el segle XV arribà a un estadi de normalització molt important, ja que era la llengua que parlava tothom i, pràcticament, en tots els àmbits d’ús. Evidentment, no hi havia gramàtiques, però els nostres autors i la Cancelleria Reial actuaren com a fixadors del model de llengua a seguir. L’expansió de la corona c atalano-aragonesa havia signific at el reconeixè me nt del català al llarg del Mediterrani i la impremta va difondre pertot arreu la nostra llengua. De la mateixa manera que amb RAMON LLULL es va produir el naixement de la prosa literària, durant el segle XV es va aconseguir la culminació del procés de catalanització de la nostra poesia amb AUSIÀS MARCH. La nostra llengua, per primera vegada, s’havia convertit en una llengua culta sense cap tipus de subordinacions. El català aconseguí, durant aquest segle, la seua màxima plenitud. La denominació de Segle d’Or de la nostra literatura no és casual. És durant el segle XV quan es produeixen en el camp literari una sèrie de factors que determinaran considerablement la història de la nostra llengua: l’abandonament del provençal com a llengua de la poesia, l’aparició de la valenciana prosa i l’inici de la fragmentació dialectal de la llengua literària. És també durant aquest segle, i en el seu context ssòcio-cultural, on apareixen dues novel·les, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, de gran transcendència, com després veurem, pel que al naixenent de la novel·la moderna. 2. LA CAVALLERIA I ELS SEUS MOTLLES LITERARIS 2.1. Un món de cavallers A Europa, durant l’edat mitjana, el feudalisme va ser el sistema econòmic i social predominant. Les relacions socials feudo-vassallàtiques estructuraven una complexa i jerarquitzada societat estamental. Cada estament tenia encomanada una funció i, segons aquesta, uns privilegis i uns

deures. Al cim de la piràmide social els senyors feudals, els cavallers, tenien assignada la funció de la defensa i de la guerra, i en preparar-s’hi empraven gairebé tot el temps i l’energia, i elaboraven una cultura cavalleresca. Tanmateix, al llarg del segle XIV i XV, el Renaixement de les ciutats, paral·lel al desenvolupament de l’activitat comercial permeteren l’aparició de nous grups socials amb interessos i actituds enfrontades als de la noblesa. La vida natural dels cavallers era la lluita o la guerra, bé defensant els interessos dels seus senyors o bé resolent els seus conflictes personals amb altres cavallers mitjançant batalles cos a cos. Molt m´rs que en la justícia, confiaven en les seues pròpies forces i en el judici de Déu, que, segons la ideologia dominant, mai no donaria la victòria a un cavaller que no defensàs la veritat. Els cavaUers es requerien personalment per mitjà de lletres de batalla on es desafiaven. De vegades, els desafiaments acabaven en batalles a ultrança, fins que un dels dos cavallers moria. Moltes d’aquestes lletres de batalla encara es conserven i s6n un document fonamental i significatiu per a poder entendre els esquemes ideològics de l’època. Quan no hi havia guerra o no tenien conflictes personals entre ells, els cavallers participaven en justes, tornejos, passos d’armes. Com a conseqüència d’aquest tipus de vida, i impulsada pels mateixos nobles, aparegué una literatura que volia defensar i reflectir aquesta mentalitat, al mateix temps que lloar les actuacions i heroïcitats dels cavallers. Els mites celtes, coneguts com a Matèria de Bretanya, es convertiren en model per a tota la posterior literatura de cavalleries. Un dels autors més importants, Chrétien de Troyes (1135-1190), va divulgar tota la llegenda del rei Artús, la reina Ginebra, Merlí, i els cavallers de la Taula Redona. Aviat, aquestes obres de ficció es van estendre per tot Europa amb unes característiques molt peculiars. Presentaven una temàtica complexa amb aventures militars i històries amoroses, amarades, al mateix temps, del tema religi6s, que era fonamental en la ideologia de l’època: no podem oblidar el concepte de guerra santa i la importància de les croades. Quant als escenaris espai-temporals del llibres de cavalleries, cal ressenyar que, malgrat que podem trobar descripcions i ambientacions realistes i detallades, en aquestes obres apareixen marcs geogràfics fantàstics i molts elements meravellosos i inversemblants: dracs, fades, encantaments . Al mateix temps, les històries que es conten fan referència a èpoques remotes i no a un moment històric concret. Tota aquesta literatura creà un prototip de cavaller que quedaria reflectit en les mateixes narracions, i també en tractats, com El llibre de l’Orde de Cavalleria, de RAMON LLULL, que intentaven explicar quin era el model de cavaller que tots havien d’imitar, les virtuts que havien de posseir, els requisits necessaris per a ser cavaller, el comportament que havien de seguir, les obligacions, etc. Així, aquells que professaven l’orde de cavalleria havien de ser. forts, preparats per a la guerra i fidels al seu senyor, a qui havien de servir lleialment. També estaven obligats a protegir els febles, les dones indefenses i la religió cristiana... 2.3. La novella cavalleresca En el segle XIII, les característiques d’aquest tipus de cavaller ja estaven completament definides, però aquestes qualitats van perviure, sense problemes, pràcticament fins al segle XVI. Ara bé, entre els segles XV i XVI es va obrir, a tot Europa, un procés de canvi profund en les estructures econòmiques i socials que segles després culminaria en les revolucions burgeses. A les ciutats, la burgesia començava a realitzar canvis importants en les relacions econòmiques i, al mateix temps, anava formant-se una nova ideologia El comerç i la manufactura cada vegada tenien més imp ort ànci a i els co dis ideo lò gics qu e anaven co nfor m ant la nova societat s’allunyen del món dels antics cavallers. En l’àmbit militar s’anaven imposant els exèrcits

professionals i els cavallers anaven convertint-se en motiu d’enyorança. Sense funció a realitzar en la nova societat, intentaven seguir els models literaris. Així, es produí una interconnexió entre la vida i la literatura La literatura intentava reproduir les gestes documentades de cavallers autèntics, i els cavallers volien imitar els herois de les seues lectures més estimades. D’aquesta manera, va aparéixer una nova literatura de cavallers, però qualitativament diferent. Es tracta de la novella cavalleresca per oposició als llibres de cavalleries. Aquesta es caracteritza per la nostàlgia dels antics cavallers, però amb una sèrie d’elements, ara nous, determinats pel nou tipus de societat cada vegada més allunyada d’aquest model de cavaller. L’aparició d’aquesta literatura de la nova classe social emergent, la burgesia, determinarà la seua principal característica: la versemblança. De la mateixa manera, els espals geogràfics en què es produeixen les accions són verídics, l’Europa i la Mediterrània, on cavallers reals realitzaven gestes concretes i perfectament versemblants. Les fonts de les cròniques són molt importants en aquesta narrativa. De manera que, al segle XV, la relació interdependent entre ficció i realitat és cada vegada més estreta, fins al punt que a poc a poc es farà molt més difícil de distingir les novel les de les cròniques històriques, més o menys embellides, de cavallers de carn i ossos. D’acord amb aquestes coordenades del món fictici de la literatura, els nous herois no són sobrehumans, i realitzen gestes versemblants. Vencen per la seua força o per la seua astúcia o intelligència. Són autèntics capitans que guanyen les b at alles perquè les prep aren . En definitiva, són personatges reals. També les temàtiques tangencials, com les amoroses, van adquirint més importància i, molt sovint, constitueixen l’eix vertebrador de la trama. En l’aspecte formal, es tracta d’obres en prosa, la qual cosa els dóna un impuls més realista, en substituir el vers de les narracions anteriors. En aquest context literari que acabem d’emmarcar és on cal situar dues obres molt importants del segle’XV de la nostra literatura: Curial i Güelfa, d’autor desconegut, i Tirant lo Blanc, signada per Joanot Martorell i Martí Joan de Galba. En aquestes dues novel les cavalleresques podem constatar la pervivència de les estructures medievals durant el segle XV, però també els nous ideals propagats per l’humanisme. 3. L’AUTOR I LA SEUA OBRA 3.1. Un anonimat no resolt encara Curial i Guelfa ens ha pervingut com una novella d’autor anònim, la qual cosa sembla contradir l’esperit individualista de l’humanisme, un moment en què els autors de les obres literàries volien mostrar-se orgullosos de les seues creacions en contrast amb la tendència a l’anonimat tan corrent en l’edat mitjana. Malgrat això, trobem un esforç constant, per part del creador, de mostrar la seua presència en el text i la seua voluntat literària. L’obra, conservada únicament en un manuscrit del segle XV, la coneixem gràcies a Manuel Milà i Fontanals 1, que el 1876 donà la primera notícia d’aquest manuscrit que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid. Antoni Rubió i Lluch en va fer la primera edició el 1901. Posteriorment, ha estat objecte d’altres edicions en llengua catalana i atenent diferents criteris. També n’hi ha traduccions al castellà i a l’anglés. Basant-se en estudis lingüístics, que sempre són insegurs, i en alguns indicis interns de la novella, Martí de Riquer ha pogut concretar que l’obra es va escriure a mitjan segle XV, entre

1435 i 1462. Però fins ara no s’ha pogut saber amb certesa qui va ser-ne l’autor ni la seua procedència. L’erudit i investigador medieval Jaume Riera ha originat una nova polèmica en atribuir l’autoria del Curial i Guelfa a Manuel Milà i Fontanals, en una ponència presentada al passat Colloqui Internacional de la Llengua i Literatura Catalanes celebrat a Alacant (setembre del 1991). La ponència, titulada «Falsos dels segles XIII, XIV i XV», planteja una sèrie de dubtes temàtics, estilístics, lingiiístics, etc., que fan que Riera considere que el Curia1 és una falsificació vuitcentista, davant la cautela, primer, i la refutació quasi unànime després, de medievalistes i paleògrafs. Josep Massot i Muntaner, en l’article «Falsificacions i falsificadors a la literatura catalana» publicat a Serra d’Or (juliul-agost del 1993), considera que «Perquè realment puguem acceptar que el Curzal és una «novella històrica» del segle XIX, Jaume Riera hauria de demostrar en primer lloc que el manuscrit que la conté no és autèntic. És massa fàcil la manera com fuig d’estudi i no crec que sigui ni poc ni molt acceptable en un home de l’ofici com ell. En segon lloc, hauria de demostrar de debò que la llengua del Cuna1 és inacceptable al segle XV. En tercer lloc, hauria de demostrar que Milà i Fontanals era capaç d’escriure una obra con el Curia1 i d’omplir-la de paranys perquè tots els seus amics i deixebles hi caiguessin de quatre potes. Em sembla que tot plegat fa de mal demostrar, però en tot cas cal posar-s’hi i cal fer-ho de manera convincent, no amb simples detalls que poden dir molt o no dir res”. Aquesta falta d’acord sobre la procedència geogràfica de l’autor, no impideix arribar a la conclusió que aquest era un personatge del nostre domini lingüístic, que s’estimava la Corona d’Aragó—hi ha constants elogis als seus- cavallers i, sobretot, al rei Pere—i que es tractava d’una persona culta que estava al dia de totes les novetats de la literatura del moment. Prova d’açò és la tramoia allegòrica i mitològica que l’autor ha volgut incorporar a la seua novella, i reflectir una important erudició clàssica i llatina que, segons Martí de Riquer, intenta ornar amb trets moderns un llibre que, malgrat les fonts renaixentistes i les exhibicions de cultura moderna, és essencialment medieval. A pesar que Curial, el protagonista, al llarg de tota la novella és amic dels cavallers catalans i aragonesos, i malgrat el començament que diu que és de Catalunya: «Fonc ja ha long temps, segons jo he legit en Catalunya», Curial és de Montferrat. Sembla que els dos darrers mots, «...en Catalunya», foren escrits, posteriorment, sobre un espai en blanc. El fet que el protagonista de la novella fóra de Montferrat, marquesat italià on se situa bona bart de l’espai de la novella, va fer formular hipòtesis d’una possible traducció a la nostra llengua d’un text italià. Descartades aquestes hipòtesis pels especialistes, hem de pensar que l’autor coneixia perfectament la toponímia de Montferrat, cosa que ens fa sospitar que havia visitat aquell marquesat. Si alguns especialistes situen l’autor de la novella al Principat, d’altres, en estudiar el lèxic, algunes característiques lingüístiques i altres aspectes com la descripció d’alguns espais, defensen la hipòtesi que es tracta d’un autor valencià. La qüestió, però, és molt complexa i encara està per resoldre. De tota manera, aquesta polèmica ens demostra que la llengua catalana de l’època en què es va escriure la novella presentava una gran uniformitat en tot el territori. 3.2. Un relat entre dues èpoques. Cunal i Güelfa ens conta les aventures d’armes i d’amor d’un jove que fugí de casa, pobre i sense cap títol de noblesa, per entrar al servei del marqués de Montferrat. Allí s’educà i va ser protegit per Güelfa, germana del marqués. Per culpa d’alguns envej osos de la cort, Curial hagué d’anar-se’n i, després de moltes aventures i d’infortunis, aconseguí el guardó dels seus treballs:

culminà els seus amors amb Güelfa, aconseguí arribar a ser el millor cavaller del món i va posseir una gran fortuna. És , per tant , la història d’una ascenció so ci al aconseguida per mèrits prop is, en aquest cas la cavalleria, encara que amb l’ajuda econòmica d’una dama, Güelfa. La crisi en què es troba immersa la societat del segle XV, com a conseqüència de la debilitació del sistema feudal i la consegüent aparició de la burgesia, provocà, com hem vist, una sèrie de canvis significatius en la literatura i, particularment, en els llibres de cavalleries. En aquest sentit, a l’hora d’intentar definir el caràcter de Curial i Güelfa, s’ha dit que és una narració històrica, sentimental, burgesa, psicològica... en la línia del concepte de novella total que ha emprat algun esp ecialist a, i es poden us ar amb total prop iet at totes aquestes etiquetes definidores atés que l’obra tracta i suggereix diferents aspectes i objectius narratius, ben al contrari del monolitisme temàtic i intencional més propi de l’edat mitjana. En definitiva, es tracta d’un precedent de la novella moderna, de la mateixa manera que també ho és el Tirant. Les dues novelles tenen un punt de contacte essencial, el fet de crear un món complet, el dels protagonistes; l’aventura completa de tot un itinerari que va des de l’inici fins a un punt terminal: la mort en el cas de Tirant i la consecució dels objectius de Curial, l’amor i la fortuna. Es tracta de due,s novelles acabades, acomplides segons les havia dissenyades el seu autor i articulades en una trama narrativa. La trama de l’obra es desenvolupa en un ambient noble, i la intenció de l’autor, tal com explica en el pròleg, és contar una història amorosa: «E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l’amar-se l’un a l’altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs». Fidel a aquesta declaració, l’anònim autor ens narra una apassionada història d’amor on els personatges viuen molt intensament els seus sentiments: gelosia, enveja, desig... Al mateix temps, però, va molt més enllà i realitza una molt bona descripció de la cavalleria del final de l’edat mitjana, època en què, com hem dit, hi havia cavallers reals que intentaven imitar els herois de les novelles. De manera tangencial tracta, entre altres, temes morals com el de l’enveja, que causarà molts problemes al protagonista. Fa divagacions allegòrico-mitològiques sobre aquests i altres temes seguint els gustos de l’humanisme que anava introduint-se com a fort corrent cultural i ideològic. Imitant Lancelot o altres herois, però amb una geografia concreta i sense elements meravellosos, Curial, com cavaller errant, allibera donzelles que havien capturat cavallers malvats i passa per diverses proves que el consoliden com a cavaller virtuós. L’autor de Curial, en fer-li passar les proves que havia de passar un cavaller errant, intentava reflectir un ideal de cavaller que encara pervivia en la mentalitat de l’època. En l’obra s’enalteixen la força, l’heroicitat... qualitats que procedeixen de la tradició artúrica. Però també hi podem constatar un element molt important de la novella com és la ironia. La podem observar, sobretot, en episodis com el del monestir de monges on apareixen diàlegs amb frases pintoresques o colloquials, molt picants i intencionades, que podem relacionar amb el Decameró de Boccaccio, tot un símbol de la nova mentalitat i les noves maneres de la burgesia. El marc històric en què l’autor situa la novella és el temps de Pere el Gran, que comencà a regnar l’any 1276. El mateix rei és el protagonista d’una part important de l’obra i, indiscutiblement, el millor cavaller. L’autor reforça el verisme de les escenes utilitzant noms reals o molt semblants als dels cavallers de l’època en què situa l’acció i això ho podem constatar tant en els noms dels cavallers aragonesos i catalans com en els de les altres terres. Les descripcions físiques dels protagonistes són un altre factor de versemblança. Són descripcions extretes de la realitat que l’autor reprodueix en la seua història. No solament hi ha

descripcions individuals dels valors consubstancials als cavallers, sinó que, a més a més, hi ha detalls físics que ajuden a fer-nos una idea clara de cada personatge. Un retrat molt interessant és el que fa del rei d’Aragó, Pere II, a qui fa participar al torneig de Melun. En l’obra, de totes maneres, no hi ha un meticulós rigor històric i apareixen anacronismes. Encara que l’acció del relat se situa un segle i mig abans, l’autor no pot evitar reflectir trets de la seua realitat, aparicions de personatges històrics i de costums de la seua època. Ara bé, no hem de perdre de vista que es tracta d’una obra de ficció, literària, i l’autor juga amb els elements que li són útils, extrets de totes les realitats que coneix. Al cap i a la fi, el que ens ha d’interessar no és la fidelitat a la cronologia real—no es tracta d’un llibre d’història—, sinó la coherència del món fictici que fan possible les paraules de l’autor, i aquesta coherència s’ha aconseguit plenament. La narració està estructurada i unificada al voltant dels seus personatges i de la història o les històries d’amor del seu protagonista. Els espais on es desenvolupen les accions, a més d’Itàlia, estan conformats pels viatges de Curial—Alemanya, França, Terra Santa, Grècia, nord d’Àfrica— i tenen molt a veure amb la re l ac ió amorosa del prot agonista i la seu a dam a, Güelfa. És en aquests viatges on es desenvolupen les aventures d’armes i d’amor de Curial, veritable protagonista de la novella. El motiu del viatge serà, una vegada més en la his ,tòria de la literatura, un recurs literari que permetrà exposar una gran diversitat de fets i d’escenaris que, a més de varietat, remarcaran la progressió del personatge. Els fets d’armes creen les situacions que aniran originant els conflictes sentimentals. El concepte d’amor de l’obra s’inspira en l’amor cortés, propi dels TROBADORS . Güelfa és la senyora i Curial és el vassall, i aquesta relació feudal de vassallatge es manté al llarg de tota la novella. Per això, Güelfa guanya la partida a Laquesis i a Càmar, perquè Curial té un compromís amb la seua senyora del qual no es pot desdir. Hem vist alguns elements que expliquen el caràcter compost de la novella: la barreja de tradicions medievals i modernes. És evident que aquest fet ha de comportar també una diversitat de tècniques estilístiques i lingüístiques . Al cost at d’un to popular trobem allegories inherents a la mitologia. Al costat d’un diàleg amb proverbis i frases fetes veiem frases amb estructura llatina. Malgrat tot, la llengua utilitzada intenta reflectir la realitat de l’acció i requereix uns coneixements lingüístics elevats com els que tenia l’autor. No hi predominen els recargolaments estilístics, sinó més aviat les expressions planeres, i recull els modismes i les construccions lingüístiques més vius del moment.

La poesia i la ficció en prosa en els segles XIV i XV

La poesia des dels trobadors fins a Ausiàs March En el primer tema parlàvem de la poesia trobadoresca i remarcàvem que fou la base de la poesia culta catalana fins al segle XV. Des dels primers TROBADORS (segle XII) fins a AUSIÀS MARCH (segle XV) s’escolen gairebé tres segles en els quals la teoria poetica, els models i la llengua foren essencialment provencals. Ara bé, progressivament, els nostres autors iniciaren un procés de desprovencalització. Així, de les obres dels TROBADORS (segles XII-XIII)—escrites estrictament en provencal— es passà, de manera lenta i gradual, a la producció dels poetes del segle XIV—ara els anomenam “poetes” i no “TROBADORS ”—, realitzada primer en un provençal

ple de catalanismes i més tard en un català aprovencalat, fins que arribam amb AUSIÀS MARCH a l’ús d’un català pràcticament lliure de formes occitanes. La llarga pervivència de la lirica trobadoresca dins la nostra història literària s`explica per diversos factors. Ja hem vist que la poètica i la ideologia de l’amor cortès traduïen en termes literaris els esquemes de la societat feudal. Durant els segles X~ XIV, les estructures del feudalisme foren paulatinament substituïdes per unes de nov es imposades per la burgesia que ara ascendia a un lloc capdav anter—pen sem que aquests segles són els de la màxima expansió comercial i política de Catalunya. Però, malgrat això, el feudalisme subsistí—recordem el problema remenca—i la burgesia no assolí de crear—com succeí a Itàlia—una vida cultural pròpia i exclusiva. Les manifestacions culturals es desenvoluparen, per tant, a redós de les corts i tingueren consegüentment un marcat caràcter cortesà, classista i conservador. De tota manera, com veurem, en aquests segles sorgí una poesia narrativa de caire realista, que traduí la visió burgesa del món i que, en definitiva, s’oposà a la de tradició trobadoresca. La poesia culta de tradició trobadoresca fou, en el context de l’època, un veritable anacronisme. D’una banda, se subjectà a una llengua que no era la pròpia, mentre que la prosa de bell antuvi s’expressava en català (amb figures com LLULL, els grans cronistes o BERNAT METGE). Però, a més, era una llengua convencional, artificiosa—que no entenia la gent que parlava occità—, una koiné usada només com a mitjà d’expressió poètica i que sols era assequible a un restringit nucli d’iniciats. D’una altra banda, anaven lligades a la llengua una preceptiva i unes concepcions poètiques periclitades, que no sols no responien a les inquietuds de l’època, sinó que derivaven en una poesia tancada i formalista, plena de tòpics i sense contacte amb la realitat. I això en un moment en què la poesia occidental havia sofert una notable evolució des dels seus orígens—que són, precisament, la literatura trobadoresca—, amb manifestacions tan transcendentals com el dolce stil nuovo i el petrarquisme, que renovaren la lírica europea i que només afectaren la nostra de manera mínima i esporàdica.

La poesia de tradició trobadoresca Durant el segle XIV i la primera meitat del XV, els poetes catalans que escrivien en provenc,al es movien a l’entorn de les corts reials, dins les quals gaudien de protecció i estímul. El 1323, un grup de poetes de Tolosa de Llenguadoc creà el Consistori de la Gaia Ciència, concurs literari destinat a promoure la lírica provenc,al, que era en franca decadència. Alguns catalans hi participaren i, en bona part, contribuïren al seu manteniment. Parallelament, s’intentà la constitució de certàmens similars a la nostra terra, sobretot amb l’ajut del rei Pere III el Cerimoniós—poeta mediocre ell mateix. Fallit un primer intent (Lleida, 1338), els grups cortesans aconseguiren finalment, amb Joan I el Caçador, la creacio del Consistori de la Gaia Ciència i els Jocs Florals de Barcelona (1393). Aquesta festa, que tingué una repercussió més aviat oficial, no donà mostres poètiques de qualitat. En aquesta època foren redactats diversos tractats de preceptiva poètica (codis de normes gramaticals i poètiques), com el Llibre de concordances (1371), de JAUME MARCH, i el Torcimany, de Lwís D’Averçó, que tenen una clara finalitat didàctica cnsenyar a compo nd re segons les no rmes tro bado resques—, am b la qual cosa es pretenia assegurar la pervivència d’un tipus de poesia arcaic, desconegut fora dels cercles cortesans. Malgrat l’hermetisme de la poesia cortesana i trobadoresca, a la segona meitat del segle xIv hi ha una lleugera evolució d’aquesta lírica, produida pels canvis sòcioculturals del món exterior. Lingüísticament, com ja hem vist, hi ha un procés de catalanització (o desprovençalització), que

es fa palès sobretot en la sintaxi; la fonètica, la morfologia i bona part del lèxic són encara fortament aprovenc,alats. Quant als temes, trobem lleus reminiscències italianes en poetes com JAUME MARCH, ANDREU FEBRER, GILABERT DE PRÓIXITA i JORDI DE SANT JORDI. Finalment, pel que fa a la forma, és notòria la influència de l’estrofisme de la poesia cortesana francesa en FEBRER i PRÓIXITA. De tota manera, cal remarcar-ho, la nostra lírica de tradició trobadoresca només recull de manera superficial alguns dels elements dels corrents poètics europeus de l’època. Els autors del conjunt de poetes cortesans d’aquest període s’ha de fer esment de les figures de Jaume I PERE MARCH, GILABERT DE PRÓIXITA, ANDREU FEBRER i, sobretot, JORDI DE SANT JORDI. Jaume March (1335?-1410) és conegut com a poeta i preceptista i fou un dels iniciadors i

mantenidors del Consistori de Barcelona. La seva poesia, tenyida d’un notable esperit cavalleresc, és reflexiva i greu, plena de personificacions i elements abstractes. Pere March (1338?-1413) fou germà de l’anterior ipare d’AUSIÀS MARCH. De la seva producció conservada—dotze poemes—, només dues composicions són de temàtica amorosa. Sentenciós i moralitzador, la seva poesia és reflexiva, però en alguns moments traspua una problemàtica que l’acosta a la sensibilitat burgesa de l’època. En l’Arnès del cavaller, descripció minuciosa de l’armadura d’un cavaller, extreu un símbol de virtut de cada una de les armes:

L’espasa de faisó fort, aguda, tallant. deu haver fort tall e punta aguda.

és justícia gran

que deu senyor tener e per ço

En d’altres poemes moralitza sobre temes com la mort (“Al punt que hom naix comença de morir”), el menyspreu del món (“Cest (aquell) fals de món...”) o els v icis dels homes (“Jo’m meravell com no hi veu qui ulls ha”). Cilabert de Próixila (mitjan s. XIV-1405) era d’origen italià. Les seves vint-i-una poesies conservades són totes amoroses, dins els cànons més estrictes de l’amor cortès En elles analitza els diversos sentiments i estats d’ànim que la passió amorosa li produeix, i van adrec,ades a una dama noble encoberta sota el senhal de “Dona sens par”. Trobem a la seva obra tòpics provenc,als, des dels precs a la dama per tal que accepti el seu vassallatge (“Amant llanguesc e llanguint pas gran

pena/ e penant muir e morint vau perdent/ gauig e solac...”) o la crueltat d’ella (“Puix que vos plai, domna, que res no us dia”) fins als atacs contra els lausengiers (“Mals parladors vull per tostemps maldir”). Escriu en un provenc,al més acurat que els seus contemporanis, encara que no està lliure de catalanismes. Estilísticament, la seva poesia és de les més riques del moment. Andreu Febrer (1375-1440). De familia menestral, fou escrivà de la Cancelleria i diplomàtic. És autor d’una traducció en vers de la Divina Comèdia, de Dante — feta el 1429, el mateix any que s’acabava la del Decameron a Sant Cugat—, notable per la seva fidelitat a l’original, malgrat que problemes de rima i d’accentuació li facin adoptar algunes solucions no gaire reeixides. Fou la primera traducció en vers d’aquesta obra en una llengua europea i supera la que havia fet Enrique de Villena un any abans en prosa castellana. De la seva obra original ens han pervingut quinze poesies, que segueixen la tradició trobadoresca i només en alguns aspectes, i superficialment, la dels poetes italians. D’un gran refinament formal, la seva obra s’insereix dins l’estil del trobar ric provençal — preciosista i hermètic; usa un llenguatge aprovenc,alat, però la sintaxi és plenament catalana. L’expressió dels seus sentiments amorosos, els quals, a voltes, semblen irreals o exagerats, conte la majoria dels tòpics trobadorescos. Vegem-ne una mostra del poema Balada:

Ai! cors [cos] avar, escàs, rics [ric] de mercè, llargues [liberal] e francs [franc], de tota honor complida, lo mills [millor] del món! Si no us hai fait per què [he donat motiu], las!, com volets [voleu] aixi fenir ma vida? Trist, angoixós, desamat, plen d’esmai [defallenca], amorós, bast [fornit] de tota grieu [greu] tristura, pus qu’ieu [io] no sui [sóc] vostre, de qui serai [seré]? Mort, vine tost [aviat], feneix [acaba] ma aspra ventura!

Jordi de Sant Jordi JORDI DE SANT JORDI (finals segle XIV - 1424?), cambrer d’Alfons el Magnànim, formà part de l’expedició a Sardenya i Còrsega el 1420, en la qual participaren també ANDREU FEBRER i AUSIÀS MARCH. El 1423 fou fet presoner a Nàpols i deslliurat poc temps després, juntament amb d’altres cavallers, entre ells l’escriptor RAMON DE PERELLÓS. Fou amic i company del poeta castellà Marquès de Santillana, el qual li dedicà un elogi fúnebre, La coronación de mosén Jorde.

Jordi de Sant Jordi és un dels poetes cabdals de la lirica catalana medieval i sens dubte el més important dels anteriors a AUSIÀS MARCH. Ara bé, la seva importància no rau en la modernitat temàtica, formal o lingüística de la seva obra—ben amarada encara de la tradició provençal—, sinó en la nova actitud, més humanitzada i anticonvencional, que encetà dins la poesia catalana. La seva producció—divuit poesies conservades—, diversa en la temàtica i en els procediments tècnics, és de filiació clarament trobadoresca, per bé que ja conté algunes reminiscències de Petrarca. El més interessant, però, és la sinceritat de la seva lírica, que l’allunya de la despersonalització dels poetes anteriors i coetanis. És la seva una poesia d’alta qualitat, que es destaca per la puresa i la musicalitat expressives i, sobretot, per la humanitat i l’originalitat del seu lirisme. Entre les seves poesies cal destacar els bellíssims Estramps (formats per estrofes de versos decasillabs sense rima, amb cesura a la quarta sillaba), dels quals dóna idea la primera estrofa: Jus [sota] lo front port vostra bella semblança, que de mon cors [cos] nit e jorn fa gran festa, que, remirant la molt bella figura de vostra faç, m’és romasa [m ha quedat] l’emprempta; que ja per mort no se’n partrà [separarà] la forma, ans, quan serai [seré] del tot fores d’est segle [món] cells [aquells] qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. En aquest versos utilitza un bell tòpic, molt usat pels TROBADORS , segons el qual en els ulls (“jus lo front”) es fixa la imatge de l’estimada, que ell portarà fins i tot una vegada mort, mort d’amor per ella. També són remarcables, entre d’altres poemes, el Presoner (reproduit en els exercicis d’aquest tema), els Enuigs (“Enquer m’enuig dormir la nit/ en mig de dos en petit llit,/ e plus m’enuig quan dorm vestit,t calçat e estret”), l’Enyorament (“Ah, cors gentil! Quan de vós me partí/ e us viu sus alt [a dalt] al vostre mirador/ mori cugei [cregui] tan greus dolor sentí”) i Lo canviador (on, en to irònic i amb actitud realista, tracta de la seva desconfiança envers un inhàbil banquer canviador de moneda). La poesia narrativa En el segle XIV sorgí una poesia narrativa de caire realista, força abundant, que traduí la visió burgesa del món i que, en definitiva, s’oposà a la tradició trobadoresca. En efecte, en aquesta poesia narrativa l’única cosa que recorda la poesia dels TROBADORS és algun provençalisme lèxic;

tota la resta—temes, intenció, formes—no hi té res a veure, i la podem qualificar, pel seu escepticisme, pel seu llenguatge colloquial i directe i pel seu realisme, de clarament antitrobadoresca. Les formes típiques d’aquesta nova poesia són les noves rimades—apariats de versos octosillabs—i la codolada—formada per un apariat inicial de vuit síllabes cada vers, seguit d’un nombre indefinit d’apariats, constituit cadascun d’aquests per un vers de quatre sillabes i un de vuit: 8a 8a, 4b 8b, 4c 8c...—, metres d’arrels populars i tradicionals. Sembla, d’altra banda, que aquestes composicions narratives estaven influïdes pelsfabliaux francesos, gènère que Martí de Riquer caracteritza com “d’assumpte divertit, i molt sovint lliure i obscè, redactat generalment amb poca cura estilística i gairebe sense pretensions retòriques, que situava la seva acció en ciutats o viles molt concretes i conegudes i que tenia com a personatges burgesos, pagesos, juristes i sobretot clergues que es veien embolicats en pintorescos conflictes amorosos, de vegades de crua sensualitat, en els quals molt sovint els marits eren burlats, els seductors i les dones adúlters se sortien amb la seva i tot podia finir plaentment”. El Sermó del bisbetó, poema en codolada de finals del segle XIV o de principis del XV, és una mostra d’aquell costum medieval—que avui encara es conserva a Montserrat—d’elegir en la festa de sant Nicolau un escolà que fa de bisbe—el bisbetó—per un dia. El poema conservat, que era part d’una celebració d’aquestes, conté una divertida sàtira contra diversos estaments cls capellans, els frares, els menestrals i, especialment, les dones. La Disputació d’En Buc ab son cavall, escrit en noves rimades, d’autor anònim, sembla pertànyer a la segona meitat del segle XIV. Relata una pintoresca discussió entre un personatge anomenat BUC i el seu cavall, dotat de parla. Poema ple de comicitat, és una burla desimbolta i despreocupada de la societat que en alguns passatges ha estat titllada d’irreverent. Els Planys del cavaller Mataró, poema anònim de la segona meitat del segle XIV, conté 903 versos en noves rimades. De caire satiric i anticlerical, s’assembla en molts aspectes als fabliaux francesos. Expressa en primera persona els “planys” del cavaller anomenat Mataró davant l’abandonament de la seva dama, de la qual es venja en el poema. El sagristà i la burgesa, també conegut amb el titol de Entremaliadures del Diable, és un veritable fabliau del segle XIV, escrit en noves rimades, que ens ha pervingut sense començament ni final. Narra la divertida venjança del diable contra un sagristà. FRANCESC DE LA VIA, sots-veguer de Girona, que se sap que va viure durant la primera meitat del segle XV, és autor de diversos poemes lirics i narratius. Es destaca el Llibre de Fra Bernat, que ens explica els amors frustrats d’un frare, un canonge i un cavaller per una monja, la qual, després de burlar-los cruelment, lliura els seus favors al mateix poeta. Es tracta d’un llarg poema—2.095 versos de codolada—, de gran perfecció tècnica, estructural i estilistica, de to amoral i escandalós, que s’ha relacionat per l’estil i l’assumpte amb els fabliaux francesos. El Testament d’En Bernat Serradell de Vic consta de 1.605 versos de codolada, i n’és autor i protagonista el mateix SERRADELL. El tema central de l’obra és un viatge a l’altre món, fet amb una certa intenció religiosa i didàctica; en molts moments és ple d’humor i d’ironia—conté una sàtira contra els mals frares—, i està situat en un context històric pres de la realitat del cercle d’amics de Vic per als quals BERNAT SERRADELL escrivi. També BERNAT METGE i ANSELM TURMEDA haurien de figurar en aquest apartat, ja que algunes de les seves composicions s’inscriuen en la línia de la poesia narrativa que ara comentem. Ambdós autors ja han estat tractats, respectivament, en parts anteriors del tema.

La ficció en prosa Els viatges a l’altre món Els relats sobre el món cristià d’ultratomba (Infern, Llimbs, Purgatori, Glòria) sovint reflecteixen les circumstàncies històriques i espirituals del moment i evidencien, alhora, el tarannà psicològic del seu autor, fenomen que podem observar més cn les representacions plàstiques que ens n’han quedat que no pas en la literatura. Pensem, per exemple, en les pintures del Bosc (14501516). El tema dels viatges a l’altra vida, d’origen pagà (religions orientals i mites grecs), fou utilitzat pel Cristianisme amb finalitat didàctica: explicar els premis o càstigs segons el comportament de l’home en la terra, i aviat es convertí en un gènere amb característiques pròpies. Amb el temps, però, l’aspecte didàctic desaparegué, sobretot quan els autors se’n serviren amb unes altres intencions, ja fossin politiques o humoristiques. En terres catalanes el gènere fou conegut ben aviat (RAMON LLULL ja en parla), però fou a partir del segle XIV que es desenvolupà. L’obra més important és el Viatge al Purgatori de Sant Patrici, de RAMON DE PERELLÓS, mostra de l’evolució del gènere al servei d’una intenció literària culta i molt personal. L’obra, que fou escrita en els darrers anys del segle XIV i que procedèix d’un relat llatí de finals del XII, narra el viatge que l’autor féu al Purgatori per tal de conèixer el destí de l’ànima de Joan I. Com en el cas de BERNAT METGE a Lo somni, PERELLÓS se servi del seu relat per justificar-se politicament i personalment davant les acusacions de traïció de què havia estat objecte.

Les narracions sentimentals Es tracta d’un gènere de contingut bàsicament amorós i d’anècdota minima que, estructurat simbòlicament, segueix els dictats de la retòrica i la sintaxi llatines. La peca més important és la Història de l’amat Frondino i de Brisona, obra anònima de finals del segle XIV o principis del següent que, sota l’aparenca de novella epistolar, no amaga la intenció primera: oferir un mostrari de cartes d’amor i de l’art d’escriure-les. FRANCESC DE MONER (1463-l492), autor de la narració L’ànima d’Oliver, també conreà el gènere epistolar de tema amorós.

“Història de Jacob Xalabín” D’autor anònim (sembla ser una adaptació molt lliure d’un text grec o turc) i de data insegura (la critica coincideix a situar-la pels volts del segon quart del segle XV), la Història de Jacob Xalabin és una novelleta en la qual coincideixen diversos elements. Primer, uns elements històrics que en són l’eix i la finalitat: presentar la situació politica del món otomà a finals del segle XIV i la batalla de Kossovo, en el transcurs de la qual, Murat I, cap de l’èxèrcit turc, guanyà els cristians i es resolgué la successió del tron amb la mort de Jacob, un dels fills de Murat, a mans del seu germà Bajazet. Segon, uns elements literaris de procedència oriental (narracions procedents de Les mil i una nits). Tercer, uns altres elements procedents de la novella cavalleresca, de la sentimental i de la literatura joglaresca de tradició oral (manca d’alè èpic en les accions dels personatges, tractament de les situacions amoroses, fórmules i expressions amb les quals l’autor es dirigeix a l’oïdor/lector per tal de cridar-li l’atenció sobre alguns fets determinats). L’estil i la llengua són sobris i expressius com correspon a una obra en la qual la fantasia està al servei de la història. L’abundància de diàlegs, les imatges senzilles, les exclamacions retòriques, etc., juntament amb l’interès temàtic i la brevetat del text~ fan la lectura de la llistòria de Jacob Xalabin molt atractiva.

La poesia catalana del segle XIV que ens han conservat els manuscrits ja no és obra de JOGLARS. Els que l’escriuen no cerquen l’aplaudiment de la Bent de les places, sinó d’un petit món lletraferit que tenia el seu centre en la cort reial. Formen escola, ço que vol dir que es mouen dins d’una tradició acadèmica. Respecten uns mestres, s’ajusten a una preceptiva i posen llur major esforç a excellir-hi. No viuen de la poesia i s’han alliberat de la preocupació de defensar materialment el pa de cada dia amb llur art. Però són esclaus d’un convencionalisme literari, i l’una esclavitud val per l’altra. Hi trobem tanmateix una nota important. El poeta posa la seva primera intenció a reexir en l’estructuració formal de l’obra i sembla com si es refiés més d’aquest triomf, que anomenaríem mecànic, que no pas de l’eficàcia espiritual de les seves paraules. TROBADORS

No és que els grans TROBADORS provençals i els seus primers deixebles no donassin gran importància a la tècnica literària. Però no la posaven en primer terme. En canvi, després de la institució de les festes de la Gaia Ciència a Tolosa l’any I323, el convencionalisme formal és el suport principal de la nova escola. Els poctes tanquen les finestres als vents del carrer i quan escriuen no tenen altra preocupació que plaure als jutges dels certàmens on seran discernits els promis cobejats. Costa de trobar un a lín ia que vibri person alment en molts d’aquells dictats soporífers, però sí que hi veiem l’obsessió per l’ofici. La poesia s’ha convertit en ciència i els qui la conreen aspiren a doctorar-s’hi, és a dir, a esdevenirne mestres. Tot plegat resulta d’una pedanteria fatigosa i grisa, però bastit damunt de la reacció d’un autor que se sent sotmès a examen crític. Si hi hagué un temps en què la personalitat del poeta s’eclipsava darrera la vitalitat infosa a la seva obra, ara se’n considera deslligat en certa manera i se la veu al davant, com si ell fos el primer a descobrir-ne les falles. Es la ciència del gai saber, que paralitza la llibertat creadora. Jordi Rubió Comenteu el següent poema de Jordi de Sant Jordi i feu l’audició de la versió musicada que n’ha fet el cantant Raimon: Deserts d’amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivada, me trob del tot en mal poder sotsmès, no vei algú que de mé s’haja cura, e soi guardats, enclòs, ferrats e pres, de què en fau grat a ma trista ventura. Eu hai vist temps que no em plasia res; ara em content de ço qui em fai tristura, e los grillons lleugers ara preu més que en lo passat la bella brodadura. Fortuna vei que ha mostrat son voler sus mé, volent que en tal punt vengut sia; però no em cur, pus hai fait mon dever ab tots los bons que em trob en companyia. Car prenc conhort de com sui presoner per mon senyor, servint tant com podia, d’armes sobrat e per major poder, no per defaut gens de cavalleria. E prenc conhort quan no puc conquerir haver en res sens que treball no senta, mas d’altra part cuid de tristor morir com vei que el món del revers se contenta. Tots aquests mals no em són res de sofrir en esguard d’u qui el cor me destenta e em fai tot jorn d’esperança partir: com no vei res que ens avanç d’una espenta en acunçar nostre deslliurament, e més que vei ço que ens demanda Sforça que no sofir algun raonament, de què llanguéix ma virtut e ma força. Per què no sai ni vei res al present que em puixa dar en valor d’una escorça, mas Déu tot sol, de qui prenc fundament e de qui fiu, i amb qui mon cor s’esforça; e d’altra part del bon rei liberal, qui em socorrec per gentilesa granda, lo qui ens ha mès del tot en aquest mal que ell me’n traurà, car soi jus sa comanda. Reis virtuós, mon senyor natural, tots al present no us fem altra demanda, mas que us record que vostra sang reial mai defallí al qui fos de sa banda.

CANT I

Incomincia la Comedia di Dante Alleghieri di Fiorenza, ne la quale tratta de le pene e punimenti de’ vizi e de’ meriti e premi de le virtu. Comincia il canto primo de la prima parte, la quale si chiama Inferno, nel qual l’auttore fa proemio a tutta l’opera. Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selsa oscura, ché la diritta via era smarrita. Ahi quanto a dir qual era è cosa dura esta selsa selsaggia e aspra e forte che nel pensier rinova la paura! Tant’ è amara che poco è piu morte; Comença la Comèdia de Dant Allighieri, de Florença, en la qual tracta de la pena e punició dels vicis, de la purgació e penitència d’aquells, e dels mèrits e premis de virtut; traslatada per N’Andreu Ffabrer, algutzir del molt alt príncep e vietoriós senyor lo rey don Alfonso, rey d’Aragó, de rims vulgars toscans en rims vulgars cathalans.

CAPÍTOL PRIMER de la primera part d’aquest libre, appellada Infern, en la qual l’actor fa proemi a tot lo tractat d’aquest libre.

En lo mig del camí de nostra vida me retrobé per una selva escura, que la dreta via era fallida. Hay!, quant a dir qual era és cosa dura esta selva salvatge, aspra e fort, quel pensament nova por me procura; tant amargant, que poch és plus la mort.

3. TALLER DE LITERATURA Jordi de Sant Jordi. L’edat mitjana i el Renaixement Jordi de Sant Jordi (finals segle XIV-1424?), va viure en temps d’Alfons el Magnànim, i participà en l’expedició a Sardenya i Còrsega de l’any 1420, de costat amb AUSIÀS MARCH. L’any 1423, fou fet presoner a Nàpols. Va veure i viure la puixança del Renaixement italià i introdui un canvi de perspectiva humana i estètica en la poesia catalana del periode. De la seva producció s’han conservat 18 composicions. Es hi nota encara influències trobadoresques, de costat amb la lectura de Petrarca. La poesia de l’època era de temàtica principalment amorosa i «doctrinal»: reflexions sobre la mort, el pas de la vida, els temes religiosos... El tema de la poesia que hem triat és amorós. La seva filosofia és a cavall de la «fin’amors» provençal i «l’stilnovo» italià. Le dona, idealitat o ésser de carn i ossos, exerceix una influència gairebé «màgica» sobre el poeta. Transcrivim les tres primeres estrofes d’una composició coneguda pel seu primer vers, «Jus lo front port vostra bella semblança», de la qual adjuntem la seva transcripció aproximada al català actual per tal de facilitar-ne la comprensió: JUS LO FRONT PORT VOSTRA BELLA SEMBLANÇA...» Jus lo front port vostra bella semblança de què mon cors nit e jorn fa gran festa, que remirant la molt bella figura de vostra faç m’és romasa l’empremta que ja per mort no se’n partrà la forma, ans quan serai del tot fores d’est segle, celis qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. Sí com l'infants quan mira lo retauie e, contemplant la pintura ab imatges ab son net cor, no lo’n poden gens partre —tant ha plaser de l'aur qui l’environa—, atressí em pren davant l’amorós cercíe de vostre cors, que de tants béns s’enrama, que mentre el vei màs que Déu lo contemple: tant hai de joi per amor qui em penetra!— Aixi em té pres e lliats en son carçre amors ardents, com si estés en un cofre tancat jus claus, e tot mon cors fos dintre, on no pusqués mover per null encontre: car tant és grans l’amor que us hai e ferma que lo meu cor no es part punt per angoixa, bella, de v6s, ans és çai ferm com torres e sol amar a v6s, blanxa colomba. JORDI DE SANT JORDI

que en català actual diria aixi: «Sota el front porto la vostra bella semblança de la qual cosa el meu cor s’alegra nit i dia. que tornant a mirar la figura molt bella em roman l’empremta de la vostra faç. Que ni per la mort no s’esborrarà sinó que, quan seré totalment mort, aquelis que portaran el cos al sepulcre veuran el vostre senyal damunt el meu rostre. Aixi com l’infant quan mira el retauie i, contemplant la pintura amb imatges amb el seu cor net, no le’n poden fer allunyar gens ni mica, —(perquè) li fa tan goig l’or que l’envolta— aixi mateix em passa a mi davant l’amor6s cercle del vostre cor, que de tants vents s’embranca, que mentre el veig el contemplo més que Déu: tanta joia tinc per l’amor que em penetra! Aixt em té pres i lligat a la seva presó l’amor ardent, com si fos dins un cofre tancat amb clau, i tot el meu cos fos dinTre, on no em pogués moure de cap manera: ja que tan gran i ferm és

l’amor que us porto que el meu cor no es mou ni un punt per angoixa, bella, del vostre costat sinó que és aqui ferm com una torre i només us estima a v6s, blanca coloma.» EXERCICI Quan el poeta escriu jus lo front {sota el front), a què creus que es refereix? En la primera estrofa relaciona dos termes: amor i mort. Qui surt vencedor en aquesta relació? Si podeu, llegiu el sonet «Amor constante más allà de la muerte» de Quevedo. A la segona estrofa compara l’actitud de l’infant envers les imatges religioses, amb la seva actitud envers la dona estimada. Amb quina finalitat creus que ho fa? La tercera estrofa juga amb el tòpic de la personificació de l’Amor (recordeu tota les històries sobre Cupido), i la càrcer d’amor, tema molt renaixentista. Com entén l'amor, el poeta? Quines influències té sobre ell? Al darrer vers hi ha una al-lusió a la persona a qui es destina el poema: «blanxa colomba» Què connoten aquestes dues parauies? Quin tipus de poeta i d’home creus que era Jordi de Sant Jordi? Creieu que la seva concepció de l’amor i del m6n és actual? En què s’assembla i en què es diferencia de la vostra? AUSIÀS MARCH

La poesia des del 1425 al 1500 AUSIÀS MARCH

Vida AUSIÀS MARCH és el millor poeta medieval de la rs rs n;] Era fill de Pere Marc i nebot de Jaume Marc, també poetes. Va néixer l’any 1397. probablement a Gandia; va esser armat cavaller devers el 1419 i intervingué en les expedicions italianes d’Alfons IV el Magmànim, al costat d’Andreu Febrer i Jordi de Sant lordi Després del 1424, abandonà la vida militar, que havia estat essencialment marinera, i es retirà a Gandia, des d’on administrava les seves propietats, damunt les quals tenia el poder d’un autèntic senyor feudal. Tingué el càrrec de falconer major del rei. El 1437, als quaranta anys, es va casar amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, la qual mori al cap de dos anys i li va deixar els seus bens. L’any 1443, es casà amb Joana Escorna. No va tenir descendència de les seves dones legítimes, però tingué diversos fills bastards, alguns amb esclaves del seu servei. El 1450, s’instal là a la ciutat de València, on va morir l’any 1459, quan tenia seixanta-dos anys.

La poesia La seva obIa consta de 128 poesies (més de deu mil versos), escrites entre el 1425, un cop acabada la vida militar, i el 1459, data de la seva mort. La maprla de les composicions tenen l’estructura de la canc,ó tradicional, és a dir, una composició estròfica de vuit versos decasü labs cada estrofa i una tornada de quatre versos al final, on hi ha el senyal de la dama. Aquesta estructura és amphada i modificada en algunes obres del seu període de maduresa, especialment en els pgemes de caràcter moral, alguns dels quals arriben pràcticament als cinc-cents versos,

sense tornada ni senyal, i les estrofes sovint tenen deu decasü labs en lloc de vuit. En conjunt veiem que el poeta ha augmentat la densitat i la soLdesa estructural a fi d’accentuar el to greu, solemne i sentenci6s d’aquests poemes, entre els quals trobem algunes de les compgsicions més famoses d’AUSIÀS MARCH, com el Cant espintuat extensa confessió a Déu en versos estramps, és a dir, sense rima, la qual cosa augmenta l’austentat formal. D’entre les seves poesies amoroses, cal destacar els dgs grups marcats, respechvament, pels senyals ZPIena de seny’ i ‘Llir entre cards’, els dos senyals més cèlebres d’AUSIÀS MARCH. S6n cinquanta-quake pgesies pertanyents a la seva primera èpgca, dinou de dedicades a `Plena de seny- i trenta-cinc a ‘Llir entre cards”. NQBS w r_si aquests dos pseudònims es refereixen a dues dames diferents 9 bé si són dedicats a una mateixa. La famosa poesia ‘Lleixant a part restil dels TROBADORS ”, que pertany al cicle ‘Llir entre cards’, ens descobreix el nom real de la dama, Teresa, que la tradició identifica amb Teresa Bou, una dama de la ciutat de València. La pràctica de revelar el nom de la dama, i per tant de destruir el secret amorós, sigmifica un relaxament i un canvi important en l’evolució de la tradició provençal, com ja hem dit al capítol antenor sobre la pgesia del segle XIV i principi del XV. La modernitat d’aquest poeta es manifesta, així mateix, en el_fet de prendre la mort de l’esposa com a matèna poètica. AUSIÀS MARCH escrivi els Cants de mort. extensos poemes amb motiu de la mort d’una dona estimada, la novetat dels quals consisteix sobretot en el fet que, sens dubte, es tracta d’una de les seves dues esp9ses. 1 és uzet nXlit obar la pròpla muller del pgeta_om a obiecte del cant amor6s en la lirica medieval S6n composicions_d’una gran forca pa è_cm, com una bona part de l’obra d’AUSIÀS MARCH, unsgetaque se situa en la_íni ràgica i amarga que prengué a estones el segle XV. Segle apassionat, sovint obsessionat i angoixat per la mort i el dolor, i al mateix temps també capaç d’ofenr una viSó totalment opgsada i expressar un entusiasme sense reserves per la vida. l’alegria i el plaer, com trobem en Curial e Gdeffa i T2rant lo Blanc Ausias Marc, partint per tant d’aquesta experiència personal, reflexiona sobre la mort, el pecat i la salvació o la condemnació de l’ànima. Vegem com a exemple d’això darrer la tornada del cant cinquè, d’un sorprenent romanticisme en adreçar-se directament a l’espent de resposa, demanantli resposta sobre la seva sort etema: Tu, espirit, si res no te’n defèn, romp lo oosturn que dels morts és comú; torna en lo món e mostra què és de tu: lo teu esguard no em donarà espavent. La mort com a fusió total amb l’ésser estimat és planteiada en aquests altres versos, on el pgeta s’adreça a Déu, fent-li la següent invocació: O Déu mercè! Mas no sé què et pregue, sinó que mi en lo seu lloc aculles; tardes molt que dellà mi no vulles, pulx l’espent on és lo seu aplegue;

no em

e lo meu cos, ans que la vida fine, sobre lo seu abraçat vull que jaga. Ferí’ls Amor de no curable plaga, separà’ls Mort: dret es que ella els veïne. Lo jom del jut quan pendrem cam e ossos, mescladament partirem nostres cossos.

Ausias Marc és, per tant, un poffltaXeILova la trad ió trobadoresca, i vol sobretot crear.una atmgsfera de verisme, anàlisi~trospectu i corffidència. Per això introduei_f6mmules d’express!ó noves S personals, que revelen sovint una ànima torlurada Jo s6n aquell qui en lo temps cte tempesta quan les mes gents festegen prop los focs e pusc haver ab ells los propris jocs, vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, servmt senyor qui jamés fon vassall (...) I abandona definiávarnentlallericruararoven^sl i restil dels tXador.s Lleixant a Part l’estil dels TROBADORS . gui rer escalf tresrnassen veritat. La se va act i t_d davant la dona és també inèdit a, j a qufLniAaide alitza a la manera dels t,rob~dors, ni.tana nol’espiritualitza a la manera italiana, .sinó que la tracta simplement com. a donam a ésser humà, amb vl_tuts j defectes, capaç de pecar i de fer pecar el poeta. No. cns parla mai de la bellesa fsica:.simplement es limita a referències a la blancor de la pell i la negror dels ulls. Allh zle l’interessa sobretot és r e marcar les quahta tslndescriptiblesa les que no més es poden adve rtir i valorar mitançant un coneixement profund de la persona: el ge-sL el senS i l’enteniment: Quant és del cos, menys de participar ab l’espent, coneix bé lo grosser: tall pot bé saber, mas ja del gest no porà be parlar.

vostra color i el

de Jaume Bacó dacom rt), z la col legiata de Xhio SegON t tzachció, AusiS Marc servt de modd aI pirttor. Temàtica AusiLMarc corL tots els..gIans artistes del segle XV, és un Pneta que viu encara de la tradició medieval, però que té ja una nova sensibilitat. La sensibilitat moderlsa~ que s’ha manifestat ja en el Renaixement italià, i que també es fa perceptible , d’una manera o altra, aneu d’Europa. Partmt de lalraslició trobadoresca, AUSIÀS MARCH cqnyertí eS _e s òDic de l’amor corVensehicle peLreffiexionar sobLe la natural esa humana: L’home i les seves passions complexes, així com tots els aspectes de la relació humana, inclosos l’absolut (Déu), la vida (Amor), la mort i el més enllà. La incomunicació (impossibilitat de l’amor pur) es produeix a causa de l'amor propi, en la forma de vanitat, d’orgull o de timidesa —tant per part del poeta com de la dama—. L’obediència a la llei (obediència a Amor) no comporta tampoc el premi, i, en conseqüència, apareix el desengany, el desig de llibertat, la desobediència i, per tant, el pecat (ofensa), el sentiment de culpabilitat i la soledat. Vegem, de manera abreujada, aquesta complexa i contradictòna teoria amorosa, que condensa tota l’ànima humana: —El poeta és el millor dels enamorats de tots els temps, perquè és també el vassall més fidel d’Amor. —Per això, Amor l’ha fent amb l’única sageta d’or que li quedava de les que antigament havia usat. Per aquesta raó, abans hi havia hagut bnns enamorats, però, ara, únicament ell és capaç de sentir un amor perfecte com el dels grans enamorats de rantig utat, i d’estimar amb un amor pur i intel lectual, que està per damunt de l'amor sensual i vulgar. —Aquesta perfecció en l’amor el condemna, però, a ramor desigual o no correspost, ja que no troba cap dama capaç d’estimar-lo com ell estirna.

—Així mateix, aquest exces d’amor el porta fins a l’extrem de no ésser capaç de manifestar-lo, perquè sobrepassa la seva eloqüència. (Aquest tema es relaciona amb el de la timidesa o vergonya davant la persona estimada, i també amb el de l’amor ocult o secret.) —De tota manera, malgrat la fidelitat del pneta enves Amor, aquest no es condueix com a bon senyor, ja que no recompensa els bons serveis del seu vassall. —En conseqüència, el poeta arriba a desenganyar-se d’Amor i de la dama, i lluita per alliberarse del jou amor6s (Aquest tema és snvint representat amb la lluita entre Odi i Amor.) —Aquesta decepció, i fins i tot desesperació, el porta a l’extrem contran, és a dir, a rebutjar l’amor pur i afinmar que l’amor camal és rúnica forma possible d’estimar. —Aquest descobriment raboca a la tristesa amorosa i al sentiment de soledat, i a veure’s a si mateix com una ànima en pena enyorant la felicitat passada. —A causa de tot això, desitja la mort, però, al mateix temps, també la tem, perquè el separaria definitivament de la seva dama, i perquè deixana d’estimar i sofrir; i prefereix el plaer del dolor d’estimar al de la pau sense amor. —En relació amb l’amor cannal, vulgar o bestial (amor foll), apareix el sentiment de culpabilitat i la por al càstig o condemnació, vinculat, a la vegada, al tema de la mort (com ja hem vist en parlar dels Cants de mo/t) i al de Déu o l’absolut (Cant espintual) Inftuència d’AUSIÀS MARCH AUSIÀS MARCH fou un pneta cèlebre ja en vida, i la seva influència en la poesia catalana va ésser molt notable, com veurem en l’apartat seguent. El seu prestigi es m?ntingué durant el segle XVl i influf en poetes d’aquest temps com Joan Boscà, Pere Serafi i Joan P tjol, i també en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, Gutierre de Cetina i Fennando de Herrera.

La poesia des d’AUSIÀS MARCH al 1500

L’obra d’AUSIÀS MARCH és molhinportant Pn I PVAhlC la poesia catalana. La seva influència és definiáva en el terreny.lingüístic, ja que a partir d’ell s’abandona el provençal, una llengua que..com.hem vist, ja es trobava molt catalamtzada a principi del segle XV en autors com Andreu Febrer i Jordl de Sant Jordi. Alguns poetes van intentar també imitar l’estil mtimlsta, turmentat i reflexiu d’Ausias Marc, així com les seves imatges i comparaclons tan personals. Els poetes d’aquest segle conegueren també els grans autors italians, Dante. Petrarca i Boccaccio, que s6n sovint citats i vagament imitats Però la tradició poètica principal continua essent la de l’amor cortès, si bé cada vegada més distorsionada per una òptica burgesa que es va Imposant lentament als antics valors cavallerescos. Durant aquest segle, i fuls al principi del XVl, es van celebrar &equents certamens hteraris déiniciativa pnvada. Molts tenien lloc en monestirs i convents, tant masculins com femenins, de manera que aquests recmtes religiosos funcionaven com a autèntics centres literaris.

Pel que fa als gèneres i a l’estructura dels poemes, la cançó amorosa és el gènere predominant. L’estructura més &eqüent és la composició amb estrofes de vuit versos decasíl-labs, i una tornada de quatre versos. El senyal, però, ya deixant de tenir l’antiga fun£ió de pseudònim de la dama i es converteix en una mena de sigmatura del poeta D’entre els poetes d’aquest temps, en destaquem Joan Berenguer de Masdovelles, no perquè la seva obra sigui qualitativament superior a la dels altres d’aquell moment, sinó pel nombre de poesies seves conservades, unes cent vuitanta, la qual cosa el converteix en el poeta d’obra més extensa de tota la literatura catalana medieval, i perquè té també l’interès d’haver-se conservat el seu autògraL és a dir, el manuscrit original, escrit per ell mateix, cosa molt poc freqüent en la literatura de l’Edat Mitjana. De tal manera que el £ançoner de Joan Berenguer de Masdovelles constitueix un compendi dels temes i estructures poètics que s’estilaven a la meitat del segle XV. Devers el final del segle, es fa sentir de manera molt notable la influència de la poesia castellana , no e nca ra d’una ma nera general, sinó solament en diversos poetes, alguns dels quals, però, arriben fins i tot a servir-se d’aquesta llengua. Aquest fenomen no hauria d’ésser valorat negativament si s’hagués limitat a una simple penetració de la tradició poètica castellana, que, assimilada pels poetes catalans, hagués contribüït a enriquir la tradició pròpia, tal com havia passat amb la influència &ancesa i la italiana; però els esdeveniments polítics d’aquell moment van fer que aquesta penetració prengués no pas la forma de mera influència sinó de substitució. Joan Boscà. pertanyent a una notable família barcelonina, i nét del poeta homònim, Joan Boscà, és l’exemple més clar d’aquest fenomen: la seva obra fou escrita pràcticament tota en llengua castellana, i la seva importància com a introductor del decasíl lab italià afecta exclusivament la literatura espanyola, a la qual pertany amb el nom de Juan Boscán. El poeta més rellevant de final del XV és el valencià Joan Roís de Corella, que es mantingué fidel a la llengua catalana, i del qual parlarem al capítol sobre el Fre-humanisme i el PreRenaixement.