Dialèctica de la societat civil

Page 1

Xesco

DIALÈCTICA DE LA SOCIETAT CIVIL XESCO GUILLEM I CRESPO Catedràtic de F.O.L. – Doctorand en Sociologia Als paràgrafs 244 i 245 del llibre “Filosofia del Dret”, Hegel ens advertia del naixement d’una plebe, així com de la impossibilitat d’aturar la seua formació. A l’agregat del paràgraf 244 Hegel afirmava: “La qüestió de com remeiar la pobresa es un problema que mou i turmenta a les societats modernes”, doncs, ni la caritat pública, ni la de la classe més rica, asseguraria la subsistència dels necessitats sense la mediació del treball, la qual cosa estaria contra els principis que regeixen el procés dialèctic de la Societat Civil. Hegel confessa indirectament, que no sap ben bé, com donar solució a aquest greu problema que ja intueix, i sense massa convicció en els seus plantejaments, ens indica, al paràgraf 246, que la Societat Civil, per mitjà de la seva dialèctica, es duta més enllà de sí mateix, per cercar nous consumidors, optant pel comerç internacional, que troba així el seu significat històric mundial, i la colonització; no gaires bones solucions totes dues, ja que retarden el procés de creació de la plebe, però no aconsegueixen eliminar la seua arrel, doncs, a la base de la Societat Civil es troba una realitat ineludible: “En mig de l’excés de riquesa, la Societat Civil no es suficientment rica ... per impedir l’excés de pobresa i la formació de la plebe” . Front aquests repte plantejat per Hegel Marx dirà que ell sap com remeiar-ho, i cridarà : “Proletaris de tot el món ajunteu-vos”. Marx considera que la Societat Civil és com un procés en desenvolupament constant, que avança entre conflictes, on la pau i l’harmonia seran el seu resultat final quan l’home arribe a la societat comunista. Des de l’aparició de la propietat privada a la Terra el tret principal de les relacions socials ha sigut la lluita entre interessos econòmics divergents, lluita entre interessos de classes. Aquest és el veritable motor de la història per a Marx. Marx contesta a Hegel i li diu que quan els conflictes interns o contradiccions del sistema capitalista s’hagen desenvolupat completament, fins al punt de la seva autodestrucció, l’apropiació violenta dels mitjans de producció, que fins ara eren propietat privada, donarien pas a una vida plena de pau social, lliure i satisfactòria per a tots els homes, on tots foren iguals i germans on no hi hauria pobres ni rics, on cadascú gaudiria del que necessités per viure amb la dignitat que tothom mereix, i on l’existència de la plebe no deixaria d’ésser un malson propi de la societat liberal i el seu projecte d’economia capitalista1. Marx accepta la perspectiva històrica de Hegel, però adapta i 1

QUE NECESSARI ES SOMNIAR!! No vull deixar de citar aquí una reflexió feta per J.S. Mill al seu diari, i datada l’onze de Gener de 1.854 que diu així: “Una il·lusió consisteix en extraure d’un concepte que es sap que no és vertader, però que és millor que la veritat, el mateix benefici pels sentiments que se derivaria de dita concepció si esta fora una realitat”.


Xesco

transforma el mètode i els conceptes de Hegel acomodant-los al seu enfocament personal, que és bastant diferent, de quina és la dialèctica interna de la Societat Civil. Marx creu que l’home està determinat per les realitats econòmiques que es desenvolupen al sí de tota societat, pel materialisme dialèctic i històric que trobem a sota de tot canvi social. Per a Marx, l’home s’interrelaciona i identifica amb el seu entorn mitjançant l’activitat de treballar, on s’incorporen les qualitats humanes en les coses materials produïdes, malgrat l’home puga arribar a esdevindre esclau de les mercaderies que elabora, un cop li son alienades per l’empresari en la seva usurpació de la producció feta. Creu que les lleis de les tendències que expliquen, descriuen i prediuen com funcionen les relacions socials són les lleis de l’economia. Marx afirma que l’evolució de la Historia es deu a causes materials, de naturalesa econòmica, i no a un esperit del món, com afirmava Hegel. Les forces que entren en conflicte i es sintetitzen en la societat són econòmiques i materials; la història és, per tant, el moviment de la contradicció i resolució dels factors econòmics. Açò significa una inversió de la història hegeliana, doncs, per a Marx les Idees són els efectes i no les causes del procés històric, ja que les idees polítiques i socials són manifestacions dels interessos econòmics que es mouen per sota de les classes socials dominants. Allò que caracteritza qualsevol societat és el mode en que cada membre de la mateixa obté, mitjançant el treball, els requisits materials per poder viure. El mode de propietat dels mitjans de producció són la base de tota estructura social, de tot procés d’evolució i canvi social, a la fi, de la lluita d’interessos particulars de classe, d’on les idees morals i polítiques sols són un reflex. El paradigma d’interpretació social marxista, que tanta força va prendre en la seva època, i del que, malgrat tot, a hores d’ara encara som hereus (com ben bé ens va assenyalar Derrida al seu llibre “Espectros de Marx”), fou contestat per Max Weber, el qual, basantse en els escrits de Benjamin Franklin, troba el tipus ideal de l’esperit del capitalisme, que desenvolupa al seu llibre “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme”. Weber ens fa veure que no són els interessos econòmics de classe els motors de la Societat Civil, sinó més aviat l’acció individual significativa, doncs, el tret significatiu de les relacions socials és l’activitat interpersonal del membres de la mateixa, i el pes del factor religiós en els projectes vitals de cada individu, i amb ells, de la societat a la que pertanyen. Aquest fou el contingut de l’estudi que feu sobre l’afinitat que hi havia entre la visió del món dels protestants calvinistes i la motivació de l’empresari capitalista. Els primers empresaris foren en la seva majoria calvinistes, i la seva tendència a l’èxit, va contribuir a iniciar el desenvolupament econòmic occidental, sent un desig de servir a Deu, i no una visió d’unió com a classe capitalista, la que els va empentar en la seva escomesa, doncs, l’èxit material era per a ells un signe de favor diví. Allò que tipifica al 2


Xesco

capitalisme no és l’afany de lucre que es dona en tots els sistemes i en tots els pobles, sinó el seu caràcter eminentment racionalista; importava més l’èxit que el lucre. En aquest desig d’èxit Weber veu una mena de vocació espiritual. Per a Weber l’impacte de les idees i dels valors sobre el canvi social són tan significatius com les condicions econòmiques. Weber rebutjava la concepció materialista de la història, i considerava que els conflictes de classe eren menys rellevants del que suposava Marx; no veient l’acció de classe com la força primària de la vida social. Weber no compartia el concepte de classe que havia donat Marx, malgrat acceptar el punt de vista de Marx sobre que la classe es fonamenta en condicions econòmiques objectives. Per a Weber les divisions de classe es deriven no sols del control, o de l’absència de control, dels mitjans de producció, sinó de les diferències econòmiques que res tenen a veure directament amb la propietat. Aquestes inclouen els coneixements tècnics i les qualificacions que afecten al tipus de treball que les persones poden obtenir, on els artesans qualificats poden assegurarse salaris més alts que els semiqualificats o desqualificats. Tanmateix, per a Weber aquestes condicions inicials del naixement del capitalisme, on el que podíem observar era com l’ascetisme va voler “transformar el món, realitzar-se en el món” sembla haver mort definitivament “l’individu renuncia a interpretar el compliment del deure professional ... amb valors espirituals ... l’afany de lucre, ja exempt del seu sentit ètic-religiós, .. l’associa amb passions purament agonals. Ningú sap qui ocuparà en el futur la capsa buida”, i llavors, Weber llança la seva maledicció envers semblants personatges en inevitable procés de secularització: “Especialistes sense esperit, gaudidors sense cor: aquestes nul·litats s’imaginen haver ascendit a una nova fase de la humanitat mai aconseguida abans”2. Ja entrat el primer quart del segle XX, s’havia pogut demostrar que la llei de Say no es sostenia enlloc, doncs, fallava el seu principi de tendència automàtica envers la plena ocupació, i amb ell, la base que deuria donar estabilitat a la Societat Civil, tal i com s’entenia fins aleshores. Davant d’aquesta nova situació, l’economista anglès Keynes publicà la seva obra “La teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner”, on deixa constància d’allò que va percebre, estudiar i argumentar, que és que la forma clàssica d’entendre l’economia capitalista no servia per explicar, i molt menys corregir, una economia que havia canviat de signe. Plantejà una nova alternativa que feia més eficient el funcionament del sistema econòmic capitalista, sobre la base de la multiplicació de la producció, la renda i el treball. Les successives crisis del vell sistema liberal que havia acompanyat a la revolució industrial durant tot el segle XIX, demostraven les carències en teoria econòmica per respondre a la segona revolució industrial. El nou capitalisme 2

Max Weber. La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Ed. Orbis. pg.258-260.

3


Xesco

difícilment podria reduir-se, des d’aleshores, sota el vell lema de la mà invisible d’Adam Smith. Keynes parteix d’un principi senzill: la democràcia liberal no és incompatible amb una regulació, que no participació, de l’Estat, establint aquest un marc apropiat per al desenvolupament de la iniciativa privada, doncs, ja era més que qüestionable l’automatisme del mercat. Per a Keynes l’estat normal de l’economia de mercat no és el de plena ocupació, la qual cosa justifica la intervenció directa de l’Estat en economia, per fer les funcions d’equilibrador en polítiques d’ocupació entre altres. El diagnòstic keynesià es basa en la contemplació del problema de l’equilibri econòmic des del plànol de la demanda, i no des de la oferta, com havia indicat fins aleshores la teoria de Say. Va invertir el vell teorema de Say de que tota oferta genera la seva demanda, mitjançant l’autoregulació del mercat. Per a Keynes era al revés: tota demanda genera la seva oferta. La deflació i l’atur devien ser contemplats com un problema de la demanda efectiva. La recepta per aconseguir-ho consistia en la mà visible de l’Estat, que estimulara la demanda i creara equilibri amb plena ocupació. Keynes és el primer economista que va concebre l’economia com un tot interrelacionat, desenvolupant una visió macroeconòmica a penes formulada fins aleshores, en contraposició a l’explicació microeconòmica clàssica del mercat. Per a Keynes la demanda agregada és la addició de les demandes desitjades de bens de consum i d’inversió, d’origen privat, públic o provenint de l’exterior, en un país i durant un període de temps determinat. Per tant, els components de la demanda agregada són el consum, la inversió i la despesa pública. Keynes deia, que seria convenient que l’Estat participara en la cosa econòmica allí on no arribara la iniciativa privada, estimulant, mitjançant la despesa pública, el conjunt de la demanda per aconseguir, mitjançant solucions de política econòmica, un augment de la producció i de l’ocupació, oferint cobertura social a aquelles capes de població que el mercat, amb les seves pròpies lleis, havia deixat marginades. D’aquí prové la importància de l’autoritat econòmica de l’Estat en la conducció i regulació de l’Economia. Keynes veia l’Estat com un instrument que precissament revitalitzara el funcionament del sistema econòmic de mercat, evitant les seves errades i conduint la mà invisible, i amb això, equilibrar els desajustos socials i mantenir la pau social a dintre de la Societat Civil. Gràcies a aquestes aportacions, a aquesta síntesis neoclàssica, el sistema econòmic pogué donar lloc a un equilibri de mercat amb atur, doncs, aquest es trobava subsidiat. Cal recordar aquí que fou a finals de la Segona Guerra Mundial quan la Comissió Beveridge per l’organització política-social de la Gran Bretanya fou l’encarregada de dur a la pràctica l’informe elaborat per l’Economista Britànic W. Beveridge, vice-president del Partit Liberal, que duia com a títol L’ocupació total en una societat lliure, les aportacions de la qual varen fer néixer l’ara anomenat Estat del Benestar. Aquestos nous plantejaments 4


Xesco

econòmics i de protecció social han permès un equilibri i estructuració de la Societat Civil al sí de les economies capitalistes europees, per molt que li dolga als seguidors de Hayek , Fridman, Fisher i tota la gentada que representa la contrarevolució monetarista.

Descripció de l’Estructura i dinàmica de les Societats Contemporànies Occidentals, i llurs aspectes econòmics. Habermas ens planteja, que el rol de treballador, que servia com a base per articular la Societat Civil, donat que aquesta situació possibilitava el poder exercir de consumidor i de ciutadà, es troba en procés de profunds canvis. Aquestos canvis venen donats per la reducció de les possibilitats d’intervenció de l’Estat. L’Estat ja no pot fer de coixí front a les penúries de la societat. Tanmateix, aquesta nova situació fa que l’Estat no puga mantenir cert nivell de legitimació front al ciutadà, al minvar-li a aquest, de certes funcions del seu rol com a client, a dins de l’Estat Social. Som testimonis de l’actual sobrecàrrega de l’Estat i la seva ingovernabilitat. Malgrat açò, J.K. Galbraith afirma que l’estat del benestar sobreviurà, desmarcant-se així dels plantejaments ultraliberals. A l’Estat Social es fa palès una contradicció entre finalitats i mitjans. L’Estat Social ja no és possible, però el capitalisme el segueix necessitant; com deia un estudi recent sobre L’Estat del Benestar, fet per la Generalitat de Catalunya “és el preu de la pau social”. Davant d’aquesta nova realitat l’esquerra no té plantejaments per redefinir els seus objectius front aquesta situació, i el neoconservadurisme es troba en alça, fins i tot, afirmen que són l’única realitat possible, tal i com afirma Francis Fukuyama3. En una conferència donada per Lipovetsky, a la Universitat de Lleida, el mes d’Abril de 1.997, afirmava: “El capitalisme és l’única sortida”. A més a més, el sistema econòmic de les societats capitalistes occidentals ja no generen suficient riquesa per tothom, i tal i com planteja Galbraith4, els ciutadans que disposen d’una certa estabilitat econòmica comencen a plantejar-se per a que serveixen els seus impostos, quins són els veritables beneficiaris d’ells, quin és el nivell d’intervenció raonable de l’Estat a dins de la societat. La perversió màxima d’aquestos plantejaments, podrien ser el moviment de freeman que tan presents van estar a la premsa els passats anys, al protagonitzar uns esdeveniments semblants als de Waco. Front aquesta realitat, Habermas ens fa una descripció perfecta d’aquesta nova realitat, però no acaba d’explicar-nos d’on prové aquesta situació, i com poder fer-li front. 3 4

Francis Fukuyama. El fin de la historia y el último hombre. Ed. Planeta-Agostini. J. K. Galbraith. La cultura de la satisfacción. Ed. Ariel.

5


Xesco

D’on prové aquesta crisi? Podem analitzar, en primer lloc, l’explicació que fan els sociòlegs neoconservadors, tals com Daniel Bell i d’altres. Veuen que la societat Capitalista contemporània, formada a partir de conceptes culturals, morals i religiosos, està dividida en tres ordes socials, subsistemes o institucions fonamentals: Economia, Política i Cultura. Aquesta triada, està estructurant la resta de denominacions de la societat moderna, com societat industrial, societat de la comunicació de masses, societat urbana, etc... són elements parcials i dependents d’alguns dels subsistemes enumerats anteriorment. Allò que caracteritza la societat actual és, que la producció està sotmesa a la dinàmica i/o influx de la tècnica i de la ciència; açò és una novetat dels anys 20 fins ara, a l’aplicar a la producció, un saber que deixa obsolet el saber anterior. Cal destacar també, l’existència d’una cultura pluralista, que no té una unitat, sinó que està fragmentada, ja que té diverses propostes, on no hi ha una única cosmovisió, sinó varies cosmovisions. Dintre de cada Subsistema hi ha una racionalitat, uns valors i una visió de l’home. Dintre del subsistema TECNO-ECONÒMIC, trobem una Racionalitat Funcional, que en darrer terme, persegueix el cercar els medis més adequats per aconseguir els objectius que es proposa amb el mínim cost. Es pretén fer cotxes millors, no si necessitem més cotxes, com a plantejament axiològic. Es gira al voltant de Valors tals com d’eficàcia, rendibilitat, pragmatisme, utilitarisme, que dibuixen un Home que apunte envers certa ètica puritana, un home respectuós d’un cert ordre, disciplinat, treballador, etc, capaç de posposar la satisfacció del pressent, en pro d’una millora futura, aquest és el tipus d’home característic del nostre sistema econòmic. Si passem a l’ordre POLÍTIC-BUROCRÀTIC, descobrim una Racionalitat pràctica-moral, es a dir, la recerca de la igualtat, de la participació, de la responsabilitat entre tots, elements tots ells que tenen tarannà moral. Açò comporta uns Valors de la responsabilitat ciutadana, de la participació, d’un cert punt de comunitarisme, sense el qual no pot existir societat democràtica, i un tipus d’Home que podríem caracteritzar com el ciutadà responsable. En el subsistema CULTURA, allò que predomina és una Racionalitat centrada en el JO. Hi ha una línia que travessa tota la modernitat on es veu que predomina una recerca envers una llibertat sense coaccions, que en darrer termini el que sembla cercar és la realització de l’individu, l’expressió de l’individu, és una cultura narcisista, com molt bé va saber explicar Gilles Lipovetsky al seu llibre La Era del vacio, una cultura centrada en l’autoplaer, en l’autorrealització, en l’autoexpressió, on el que predomina és una racionalitat estètic-expressiva, on els Valors predominants són els hedonistes, els narcisistes, de l’autoexperiencialisme, de trobar-se a si mateix, i açò configura un Home egocèntric. Com es veu, en la delimitació de cada subsistema esmentat hi ha una topada entre les diverses racionalitats, els subsistemes TECNO-ECONOMIC i POLITIC-BUROCRÀCIC, 6


Xesco

es diferencien clarament del CULTURAL, es denota amb claredat que hi ha una disfunció i contradicció, entre tots tres. Tanmateix, el sistema general capitalista, necessita per al seu funcionament d’una certa integració dels diferents subsistemes. Podem afirmar doncs, que un del problemes fonamentals del nostre temps, és un problema de caire cultural, moral a la fi, en darrer termini, de caràcter religiós, de contradiccions entre valors que predominen en un o altre dels subsistemes. Amb aquest diagnòstic de crisi cultural-religiós o espiritual, degut a la crisi de la secularització que es dona en la societat civil, (contradictòriament, encara hui en dia, als bitllets de dòlar americà, es pot llegir la llegenda “In God we trust” - “Amb Deu nosaltres confiem”) la pregunta és: Com regenerar la societat? Com recuperar les antigues virtuts republicanes? Com es genera el ciutadà responsable, el ciutadà que siga posseïdor d’una responsabilitat moral?, partint de les tendències i valors culturalment predominants a hores d’ara. Altre dubte important seria: Hi ha una carència de capacitat de sacrifici, al sí de les societats, per poder obtenir certs graus de comunitarietat?, acceptant com a premissa de partida, la necessitat de ser nivell de comunitat. Cal recordar, que aquest punt ha segut desenvolupat per Gilles Lipovetsky al seu llibre “El crepusculo del deber”, i per Alain Touraine en alguns capítols del seu llibre “Crítica de la modernidad”. Al voltant del tema que ens ocupa, l’estratègia neo-conservadora va per dos parts. Primerament, atacant als que consideren els enemics o inductors d’aquesta mena de cultura egocèntrica, que ells anomenen una nova classe, i que són, aquells que prediquen una certa cultura humanista. En una segona part, produint un canvi de mentalitats culturals al sí de la societat, per intentar aconseguir, que la societat recupere els valors calvinistes que feren possible l’actual benestar i fortalesa econòmica. Ells així ho fan, i la prova, els governs de Reagan i Thatcher. Altre tema bàsic plantejat al nostres dies, i que afecta a l’estabilitat de la societat civil és el futur del treball a les societats occidentals actuals. Tant Marx com Weber compartien una visió en comú, el treball es la font de creació i consolidació de la Societat Civil, d’integració social, i tots dos feien, cadascú a la seva manera, un cant en favor del treball com a l’única via de desenvolupament de la persona. Les teories de Marx, i posteriorment de Gramsci, sobre la legítima pretensió de la classe obrera de convertir-se en classe dirigent es basaven precisament en la idea de Hegel del poder formatiu i educatiu del treball. Però aquesta visió no es manté en lloc. Tal i com deia Gianni Vattimo en un article publicat a El PAIS, el passat mes de Maig de 1997, el sistema de producció capitalista necessita cada vegada menys ma d’obra, siga quina siga la seua qualificació, per produir un volum creixent de riquesa. La revolució informàtica i la mundialització dels intercanvis estan fent néixer una nova societat en la que el llocs de treball tradicionals, a temps complet, 7


Xesco

simplement desapareixeran. A l’atur engendrat per les mutacions tècniques s’hi afegirà la precarietat creixent de les feines. El model de societat salarial en la que cadascú tenia una col·locació estable, a jornada complerta, que li ocupava la major part del seu temps, ja està depassat. El ser treballador-empleat ha deixat de ser la principal forma d’identificació social. Serà temps de tornar a llegir “Del Paro al Ocio” de Luis Racionero. Als anys seixanta es feu famós un llibre de Paul Lafargue, cunyat de Marx per cert, el qual, entre altres obres va escriure un opuscle titulat “El derecho a la Pereza ”5, escrit a la presó de Saneté-Pélagie l’any 1.883, i dedicat als seus col·laboradors de L’Egalité. A l’obra citada assenyalava: “Una extraña locura invade a las clases obreras donde reina la civilización capitalista ... Esta locura es el amor al trabajo, la pasión enfermiza por el trabajo .. el trabajo es la causa de toda degeneración intelectual, de toda deformación orgànica” Marcuse en obres seves tals com One-Dimensional Man i Eros and Civilitzation (als que tinc que agrair que afegiren nivell de motivació personal per estudiar anglès), també clamava per la força revolucionaria de la peresa, per l’objectiu d’autorrealització personal com únic projecte vital digne. El projecte vital a desenvolupar eren els mateixos que el de Jack Kerouac al llibre “En el camino”, i el de la pel·lícula Easy Rider. Però, aquests somnis hippies dels 60-70, d’aquesta economia capitalista alternativa, d’aquesta concepció del treball com quelcom que sols era útil si servia per realitzar-me com persona, toparen amb la crua realitat econòmica de la crisi de 1.975 i després amb la de 1.989. Es cert que sense treball i esforç cap societat pot sobreviure, però és tan desitjable escapar d’aquesta esclavitud, que és impossible no deixar de somniar amb el treball com autorrealització. La maledicció dels occidentals és que a partir dels anys 80 deixarem d’ésser els únics grans productors del món, però encara asseguraven a la població una estabilitat econòmica mínima, via subsidis i ajuts socials, independentment de la seva fortuna social, del seus nivell d’esforç personal per sortir-se’n de les situacions de penúria social. Alhora, els Set Dragons d’Orient començaren a llençar foc, i a la seva manera, ells sí que són encara calvinistes. Confiem que aviat els seus joves també vulguen ser hippys. Recordem ací que un informe elaborat per el World Economic Forum sobre competitivitat en 1.996, indica que Europa perd competitivitat, i Singapur esdevé el nucli econòmic més competitiu, seguit de HongKong. Andre Gorz6 es lamenta de com, a les societats capitalistes occidentals, la raó econòmica a acabat imposant la seva llei, provocant el divorci entre treball i vida, la producció i les necessitats, l’economia i la societat. Per a ell el treball ha deixat d’ésser un projecte emancipador per al proletariat. Per a Gorz l’evolució cultural va en sentit de fer 5 6

Paul Lafargue. El derecho a la pereza. Simbad Ediciones. André Gorz. Metamorfosis del trabajo. Ed. Sistema

8


Xesco

passar a un segon terme el valor del treball, la preocupació per l’èxit social i professional, i fa passar a un primer pla la “realització personal” i l’establiment de nous lligams socials. Aquesta evolució cultural encara no ha estat expressada en un discurs social i polític. Falta el reconeixement social de la legitimat i del valor d’aquesta aspiració. En tercer lloc, observar que a esdevingut al món econòmic. Cap de les teories econòmiques existents explica els principals esdeveniments econòmics dels anys compresos entre 1.975 i 1.995, ni hagueren pogut predir-los. La nova realitat va més enllà que les teories existents. En la nova economia transnacional d’hores d’ara l’objectiu no és la maximització del benefici, sinó la maximització del mercat. La teoria econòmica contemporània encara suposa que l’única economia que importa, l’única que existeix com a marc referencial és l’economia nacional, però, la realitat observable indica que la macroeconomia nacional, és ara una economia mundial. Tanmateix, hem pogut observar com, en la darrer reunió de la Comissió Europea, celebrada en Florència, els presidents dels govern han rebutjat la proposta feta per Santer de fer un programa europeu de lluita contra l’atur i han preferit optar per polítiques nacionals; un greu error. Hui en dia la realitat econòmica a fet esclatar fronteres (d’això ja en parlarem després), l’economia ja és més transnacional que nacional. A l’economia transnacional hi ha actualment quatre unitats semblants, quatre variables parcialment depenents, lligades i interdependents, però no controlades cadascuna per les altres. L’Estat Nacional és una d’aquestes unitats. La segona seria la Regió Econòmica, un exemple seria la Unió Europea. La tercera, l’Economia Mundial del diners, del crèdit i dels fluxos d’inversió; està organitzada per la informació, que ja no coneix fronteres nacionals. La quarta, l’empresa transnacional, no necessàriament una gran empresa, que contempla el conjunt del món com un mercat, és a dir, com una ubicació tant per produir com per vendre bens i serveis. Cada una de les teories econòmiques clàssiques, que fins ara fèiem servir, postulava que existia un marc general de l’actuació i que cada esfera d’actuació econòmica era depenent de i funció de, dintre d’un marc general que ho abastava tot. En el present, cap de les actuals esferes econòmiques controla per complert a les altres tres i cap es totalment controlada per les altres, però cap és tampoc totalment independent de la resta. Segons Paul Krugman7, en l’actual realitat econòmica sols es disposen de teoremes econòmics, és a dir, fórmules i formulacions que descriuen o expliquen aquest a aquell fenomen, que resolen aquest o aquell problema, però no es disposa ja d’un sistema econòmic totalitzador i coherent en totes les seves variables, no es disposa d’una Política Econòmica, tal i com l’enteníem fins ara.

7

Paul Krugman. Vendiendo prosperidad. Ed. Ariel

9


Xesco

L’economia política que segueix practicant-se, encara es basa en el motlle matemàtic elaborat per León Walras. És un model mecànic, que no té en compte els actuals avanços en matemàtica, que tenen com axioma més important la teoria de la complexitat, la qual demostra que els sistemes complexos no permeten la predicció completa, sols aproximacions, i sovint no massa fiables. Aquesta nova realitat axiomal es coneix com l’efecte papallona, i es fonamenta sota la teoria del Caos. L’economista de Chicago, George J. Stigler, guanyador en 1.982 del premi Nobel d’Economia, ha demostrat, que cap de les regulacions intentades pel govern dels EE.UU per controlar, dirigir o regular l’economia, ha funcionant, al resultar ineficaces o produir resultats oposats als previstos. Ara sabem que així és com funciona l’efecte papallona; determinisme del segle XIX, versus Caos del segle XX. Per disposar d’una genuïna teoria econòmica es necessitarà d’un nou principi unificador que prediga i controle el comportament econòmic de les quatre economies que indicàvem abans. En absència d’aquest principi unificador, no es disposa d’una teoria de l’Economia, per fer front a aquestes noves realitats. Davant d’aquesta nova realitat André Gorz8 deia: La novetat de la present crisi és que les mutacions tecnològiques mitjançant les quals el capitalisme respon a ella ja no són dominables en el marc de la racionalitat capitalista. La guerra per la supremacia econòmica en el segle XXI ha començat ja. A la llarga, el que va comptar per a cada nació són els productes i el treball mental: investigació científica i tecnològica ... formació de la massa treballadora, comunicacions avançades, software refinat, gestió més enginyosa, finances electròniques, i entre totes, cap és més important que l'organització de superior categoria, l'organització del coneixement en sí. És en el món empresarial on més avançat està el moviment envers noves formes d'organització. Cal recordar que al Libro Blanco sobre el Empleo que va presentar a la Comissió Europea l’anterior Secretari General Jacques Delors marcava que l’objectiu fonamental per pal·liar la situació d’atur a Europa era fomentar la formació dels treballadors, així ho indicava també l’ex ministre de treball de Clinton, Michel Porter9 com a repte imprescindible de les societats occidentals. Com darrer nivell d’anàlisi, observarem que ha esdevingut als models d’organització de les empreses. Fins ara, el que s'esperava dels treballadors de les societats industrials, era que entressin a la fàbrica a l'hora, que treballen, i que tinguen la boca tancada. Però les noves condicions de competitivitat mundial fan que resulte necessari modificar aquest model. 8 9

André Gorz. Los caminos del paraiso. Ed. Laia. Michael Porter. La ventaja Competitiva de las Naciones. Ed. Plaza -Janes

10


Xesco

Segons Alvin Toffler10 aquestes noves condicions venen donades per dos imperatius. El primer, és l'imperatiu de la innovació empresarial permanent, la qual cosa obliga a una directa participació de tots els treballadors en els processos de canvi al sí de la gestió empresarial. El segon factor és la rapidesa en la presa de decisions. Tot açò fa que assistim a una redistribució del coneixement i del poder, que es fa necessari per les noves condicions del mercat i per les noves tecnologies en sí. Les empreses avançades opten per Organigrames en Base Zero, on el nivell jeràrquic es troba poc estratificat. Alvin Toffler11, indicava que a l’estendres la tecnologia avançada, els treballadors sense especialització i de poca cultura perden llurs treballs en les companyies que formen la punta de llança. Açò fa que el personal que roman en aquestes empreses forme un grup més instruït, al que és impossible dirigir de la manera autoritària, i sense deixar-los formular pregunta alguna. A mesura que el contingut del coneixement del treballador creix, els llocs de treball, es fan més individualitzats, és a dir, menys intercanviables. Segons A. Toffler12, P. Drucker13, i M. Hammer, autor de Reenginyeria de la Empresa, les economies avançades requereixen d’uns treballadors atents a les noves idees, instruït, fins i tot més que qualsevol societat anterior. A la nova empresa se’ls exigeix que pensen, que es comuniquen, que obren amb el seu propi criteri i prenguen decisions. Aquests nous treballadors del coneixement esdevindran, sens dubte, en la nova èlit social. Però, què podran fer dintre d’una economia mundial els països del tercer món, en els quals ni tan sols ha arribat la revolució industrial i on el nivell d’analfabetisme es quasi total. Què fer amb aquells col·lectius i societats que no puguen seguir aquest ritme? Que fer amb tots els treballs de serveis que requereixen una minvada instrucció i formació? Hem de pensar que el model reservat per ells és el nord-americà de baixos salaris i inexistents prestacions socials?. Per què no fan pales aquesta situació en els nous estudis de gestió empresarial?. Segons dades de 1.99414 el 73% de la població nord-americana treballa al sector serveis, i aquí no sols s’inclouen els tècnics informàtics, també són els pizzeros i els caixers de supermercats, i aquestos darrers són bastants més. Què ens espera? El món feliç liberal de Popper 15, la impotència creativa d’un universalisme moral que acabe esdevinguent un permanent estat d’endògena guerra civil16, o un estat vital permanent mancat d’esperança i utopia17, la veritat es que no ho sé, i per favor, qui ho sàpiga que ho diga i ja. Alvin Toffler. La 3ª Ola. Ed. Plaza-Janes Alvin Toffler. El Cambio en el poder. Ed Plaza-Janes. 12 Alvin Toffer. idem 13 Peter Drucker. Las Nuevas Realidades. Ed. Edhasa. 14 El Estado del Mundo. Anuario económico y geopolítico mundial. 1.996 15 Karl Popper. En busca de un mundo mejor. Ed. Paidos. 16 H.M. Enzensberger. Perspectivas de guerra civil. Ed. Anagrama. 17 Alain Minc. La nueva Edad Media. El gran vacio ideològico. Ed. Temas de hoy. 10 11

11


Xesco

Identitats nacionals i post-nacionals, dintre d’un Mercat Global. Jean Bodin, a l’any 1576 dóna pas al naixement conceptual de l’estat-nació al sí del seu llibre Six Livres de la Republique, i a partir de la revolució francesa, tal i com ens indica Habermas, esdevé en una forma específicament moderna d’identitat col·lectiva, i a partir de l’Estat-Nació és el nacionalisme el que ve a satisfer la necessitat de noves identitats, assentat la seva fundació en la provinència d’una herència profana, en la tensió produïda per les orientacions universalistes del valor de l’Estat de Dret, i el particularisme que representa cada nació, servint aquestes noves conceptualitzacions de demarcació territorial per definir un espai comú de mercat i d’imperatiu jurídic, on poder aplicar el contingut de les legislacions nacionals que regularan la nova societat republicana basada en la igualtat front a la llei, i en una herència cultural comuna de llenguatge, o història, com ja va deixar escrit a l’any 1.772 J. G. Herder al seu llibre “Ensayo sobre el origen del lenguaje”, el qual introdueix la noció moderna, romàntica, de poble. Per a Herder el destí dels homes sols es pot concebre dins d’un poble, i aquest poble, per assegurar el compliment de la seva missió divina necessita d’un Estat. Hi ha qui dirà que la nació, al ser un concepte ambivalent pot justificar tota mena de polítiques. Però com hem vist l’Estat-Nació com mercat a mort, i l’augment del pes jurídic internacional fa minvar la capacitat legislativa seua. Poc li resta ja a l’Estat-Nació i d’ací que comencen a sortir-li força enemics. A principis del mes de Juny, Umberto Bossi justificava la “inevitable separació de Padania” ja que ho imposa la globalització del mercat. Els freeman de Nord-Amèrica no reconeixen l’autoritat federal, sols la pròpia consciència de cadascú i el dret de llibertat personal que dona un “Oest sense horitzó”; no sé si basant-se en el concepte d’identitat individual de la persona de Kierkegarrd, o en la visió llibertària de Nozick. Hi ha qui afirma, com Drucker18, que la coalició transnacional contra la invasió de Kuwait per Iraq en Febrer de 1.991 fou el fet culminant que senyalà la fi de l’estat-nació sobirà com únic actor en l’escenari polític, que en els darrers dos-cents anys havia esdevingut la materialització de la fe en la salvació per la societat, i d’on el nazisme i el comunisme eren l’apoteosi final com únic i exclusiu òrgan de poder.

18

Peter Drucker. La sociedad poscapitalista. Ed. Apostrofe.

12


Xesco

Un dels problemes centrals del nostre temps és la gran dificultat de la integració entre allò privat i allò públic, i si abans es va intentar per la raó, o el progrés, mitjançant la nació, ara no hi ha cap institució capaç d’unir-los. A la dècada dels 60 va sorgir als Estats Units el moviment hippy, que llençà un atac salvatge sobre les premisses culturals de l’era industrial. Havia nascut l’era de la tolerància i la diversitat. A partir d’aleshores una nova conceptualització personal començaria a tenir força: El que ens identifica es allò que ens fa diferents, i en això si que en pareguem tots. La tradició i la cultura occidental deixaren d’ésser l’únic referent i el nucli central on s’assentaven els valors de la societat que havia donat pas al naixement de la modernitat. Aquest nou estat anímic social, anomenat post-modernitat, ja que trenca, o millor dit, posava en dubte, la uniformat pregonada per la modernitat, començà a imposar-se en la societat occidental. La tolerància per la diversitat era el primer manament de la societat desmasificada, fins i tot, la tolerància a la intolerància - fins a cert punt -. Tot açò, barrejat amb un nou factor, la idea de visió global de la humanitat, recordem el concepte d’Aldea Global apuntat pel comunicador Marshall McLuhan, i indirectament, de major nivell d’interdependència, és per això que el valor de la solidaritat global s’ha tornat encara més decisiu, com denominador comú, pels demés valors bàsics que informen l’acció de l’home. Justament aquest concepte d’Aldea Global, de visió transnacional de les realitats econòmiques i en certa mesura culturals, el que han fomentat és la necessitat en la gent de definir-se com col·lectiu, en termes que puga comprendre i abastar. Ara, més que mai, hom necessita de referents tals com una comunitat geogràfica, lingüística, cultural, que puga abastar amb visió de pertinència i d’apropament, com dirien els antropòlegs de visió tribal. En conseqüència, “quan més transaccional arribe a ésser el món, més necessitat d’arrels coneguts necessita una comunitat, més desig de necessitat de diferència es crearà entre la gent”19. Finkielkraut20 definirà de trivialitat espectacular el localisme d’aquesta era postmoderna El nou estat anímic, tant dels individus com de les organitzacions, entre elles l’empresa, té que assumir el neguit de trobar-se amb la necessitat de fer combinar visions globals i universals que respecten alhora les necessitats i realitats locals. El major desig de llibertat personal, de dret a la diferència personal, anirà en contra de la presencia social de l’Estat, el qual sempre és uniformador per naturalesa, aquest es reduirà a veritables mínims, forçat per una concepció nova de l’home, on aquest és el límit i el nord d’ell mateix.

19 20

Idem. Alain Finkielkraut. La derrota del pensamiento. Ed. Anagrama.

13


Xesco

La post-modernitat, ve carregada de valors tals com la diferència, el pluralisme, les veritats no absolutes, l’individu front a la massa, que no l’individualisme, l’individu com referent d’ell mateixa -el Narcís de Lipovetsky-, la visió existencialista del món, i la recuperació de l’heroi romàntic segons la visió de Herder. La crisi de l’Estat-Nació naix quan s’entra en el procés de globalització del món, on la política ja no depèn d’una sola nació, l’Imperi, sinó que respon a una estratègia planetària que pot canviar la marxa de la Història. Un debat d’enorme interès és, el de com conviure al sí d’una societat amb realitats multiètniques i multiculturals sense un tronc comú, o viure junts valors diferents. Com trobar forces centrífugues dins d’una gran divisió com dona, negre, barri, ... arrelades en certes identificacions però desarrelades en la seva activitat, tenint en compte un passat ple d’excessos d’unitat? Com viure la meva identitat amb la identitat de l’altre? En unes jornades celebrades a València sota el títol “I després de la postmodernitat què?” Touraine contestava els meus dubtes de la següent manera: “La rearticulació del món de la racionalitat instrumental i l’individu cultural, no es pot realitzar fora de l’individu. No hi ha ja solucions institucionals. El problema està en tenir identitat, i alhora, participar en la globalitat, el que significa reconstruir una visió de la societat distinta, ni totalment integradora, ni acceptant la pura diversitat. La capacitat de reconèixer l’altre és el tema més creatiu del moment”.

14


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.