Lo Gripau (Esdició Especial 40 aniversari)

En aquest número especial hi trobareu, sense ordre ni concert (ni numeració de pàgines, que és una cosa massa estirada i burocràtica per una publicació i una generació com la nostra): -Una Editorial de benvinguda que ha escrit l’autoproclamat director (i redactor i il.lustrador i dissenyador i maquetador i esclau) de la revista.

-Articles de tota mena: més nostàlgics, més festius, més cursis, més reflexius... aportats graciosament pels nostres col.laboradors (enumerem, de nou, sense solta ni volta, però intentant no deixar-no-se’n cap): Salvador Miret, Teresa Alsina, Cristina Solé, Toni Granollers, Teresa Bech, Joan Baldrich, Magí Clavé, Xavier Sans, Ignàsia Mata, Anna Vidal, Miquel Pons, Carme Berengué, Neus Lluelles i Xesco Mercé. Als que afegim, amb gran plaer, els professors Maria Aguilar i Enric Vicedo.

-Algun dibuixet: de la Teresa Alsina, la Cristina Solé i el Xesco Mercé.

-Algunes curiositats: aportades pel Martí Cabrol, el Toni Granollers o l’Enric Vicedo.

-Uns passatemps molt i molt especials, preparats amb tota la cura i el carinyo del món pel Joan Berengué i el Salvador Miret.

-Una memòria emocional d’aquells anys en forma d’imatges, principalment fotografies, aportades, amb gran sorpresa per part dels que hi sortim per molts de vosaltres (si ens em deixem algun és que les heu penjat al xat i no les heu fet arribar per correu a la redacció): Pilar Ricart, Montse Valls, Jaume Jové, Josep Gassó, Francesc Boleda, Pilar Prenafeta, Maria Borda, Cristina Solé, Neus Lluelles, Blanca Font, Rosalia Carnicé, Josep Ma Farré, Teresa Bech, Xesco Mercé i, molt especialment, les que ens han enviat l’Enric Vicedo, la Maria Aguilar, el Lino García i l’Anna Argilés.

-I les vostres fotografies actuals (que molts ens heu fet arribar i a altres les hi hem robat de facebook, likedins, tweeters i mandangues d’aquestes, perquè sapigueu que tot el que es penja a Internet, es queda a Las Vegas), per confeccionar la contraportada, dissenyada pel Xesco Mercé, seguint una idea de la Teresa Bech (que ha col.laborat, com el Toni Granollers, a empaitar tothom per fer-ho). 100 de 118 és tot un récord!

I no volem acabar sense citar el suport tècnic imprescindible que han aportat Joan Boldú i Toni Granollers, en l’aplicació i els aspectes informàtics (i musicals) en general. també al Grano i al Magí Clavé i, sobretot, a la Teres aAlsina per haver revisat acuradament tota la revista. I no podem oblidar-nos, és clar, de tots els que heu anat participant dels pre-sopars de preparació de tot el projecte i, especialment, al Jaume Capdevila, que va encendre la metxa de tot aquest arsenal.

Quan ens fem grans ens convertim en allò que som.

Això, que es diu de pressa, pot ser tan terrible com bell. La condició humana, tan paradoxal com fascinant, sembla consubstancial al fet que quan has entès què és la vida ja és massa tard. Gairebé ja no te’n queda. I, a l’inrevés, quan tens el cos pletòric el cap (o l’ànima) encara és a mig fer. Fa només uns anys (quatre dies, com se sol dir) gaudíem tots de l’energia salvatge de la primera joventut. Érem potències, en tots els sentits del terme. Ens pensàvem que ja ho sabíem tot i, sobretot, que ho viuríem tot. Alguns ho hem intentat. Encara ho intentem. Uns altres no hem pogut.

Aquells conceptes vagues per a nosaltres en aquells dies (la salut, el capitalisme, l’atzar...) potser han estat obstacles més ferms del que ens pensàvem quan érem molt més agosarats i inconscients. Alguns ens hem rendit a la felicitat de pot que ofereix la via mainstream.

Fem com els altres i tot va bé. D’altres hem abraçat l’underground, cerquem les respostes als marges, o al marge de tot. Alguns necessitem viure gregàriament, treballem com a formiguetes, vivim amuntegats com les abelles. Fem com en Vicent, que fa el que fa la gent.

Necessitem formar part d’alguna cosa més gran: un grup de whatsaap, un equip de futbol, un país, una secta satànica. Uns altres hem triat viure en una illa deserta, que pot ser a les Garrigues, a Sòria o als mars del Sud. Hem après a viure amb nosaltres mateixos, la qual cosa no és gens senzilla. Alguns hem voltat mig món, uns altres anem a fer el vermut a Barbens. Alguns hem tingut contactes exoplanetaris, a alguns ens costa reconèixer si algun veí de taula del convit de bodes és parent nostre o no. Alguns ens veiem ara reflectits en la mirada dels nostres fills i filles. O bé hi veiem qui haguéssim pogut ser. Una altra possibilitat d’aquella potència. Uns altres ens sabem el darrer membre d’una estirp d’origen extraterrestre condemnada a l’extinció. Uns altres ens reconeixem als llibres que hem escrit, als arbres que hem plantat. Uns altres en veiem als llibres que hem llegit, les pel. lícules que ens han fet plorar i els arbres als que ens hem emparrat. Uns altres al nombre d’unitats del nostre compte corrent. Altres coneixem, de fa temps, la diferència entre valor i preu. Uns hem viscut pel futur, fent bona aquella altra sentència que diu que la vida és tot allò que passa quan tu estàs pintant, o escrivint, o fent pa, o fent oli, o treballant pel diable. Uns altres hem viscut el passat, tot i sabedors que la nostàlgia ja no és el que era, no hem perdut i estimem les nostres arrels. Rilke deia que la infantesa és la nostra pàtria, altres creiem que aquesta és una terra plana i uns altres creiem que és una bola enorme enmig del no res. Alguns no creiem ni en aquest concepte ni en els conceptes abstractes en general. Alguns d’aquests vivim el present, aquell concepte temporal pràcticament inabastable, per inexistent. No hem volgut ser més grassos, ni més calbs, ni més conservadorets.

Ens vam creure el tema de viure de pressa i deixarem un bonic cadàver. Estem igual, encara que els joves d’ara ens mirin de costat. I se’n riguin. Alguns vivim molt pendents de què diuen i de què riuen els altres. A uns altres, com deia Red Buttler, tot marxant, ens importa un rave (amor meu). Alguns ens ho prenem tot a xufla, car ara, més que mai, som en temps on tot és frívol, graciós, epidèrmic, espurnejant, efímer, autocomplaent. Uns altres sabem que l’humor, el de veritat, no és res més que l’exquisidesa de la desesperació. Malfiem del fet que ara la revolució sigui televisada (desmentint poemes que havien esdevingut mantres inapel.lables) i veiem com l’amnèsia i la ignorància i la insubstancialitat són (sempre ho han estat, de fet) feliços sinònims de felicitat. Uns som negatius de mena, ens hem gastat un dineral en barrets per anar tirant-los al foc. Alguns som positius irredempts, retallem la copa dels barrets perquè els raigs de sol puguin entrar millor dins del nostre cap, com deia en Kiko Veneno. Uns creiem, malgrat l’encapçalament de tot aquest discurs, que no hem canviat pas tant. Els pessimistes pensem que, en tot cas, hem empitjorat (per raons purament físico-químiques). Els més optimistes creiem que ens hem anat destil.lant,

com un exquisit licor, o ens hem anat afinant, com un pudent i deliciós formatge. Tots els que hem arribat aquí, tots (rics i pobres, vells i joves, magres i de bon any, paios i gitanos, del Barça o de Dostoievski) som el que som i, en gran mesura, som el que érem quan érem meres potències. Quan érem cadells de científic, de pagès, d’empleat de banca, de drag queen (avant-la-letre, val a dir) érem molt més semblants a com som ara del que realment ens agradaria admetre. Potser no hem canviat tant o hem fet un viatge circular, com en els grans relats grecs. Quan ens retrobarem de nou, aquest proper estiu, veurem a quantes coses hem renunciat, quantes n’hem perdut, quantes n’hem guanyat, quantes n’hem descobert o quantes n’hem redescobert, quantes encara n’estem buscant. Un i els altres.

I, sobre tot, a quantes ens mantenim fidels. O si hem estat fidels a nosaltres mateixos.

Ara es compliran els quaranta anys del nostre primer curs a l’Institut, quan érem ebris d’una vida que encara només havíem començat a xarrupar. Alegres i combatius, començàvem a veure i a beure’ns el futur. Ara, gràcies a la tossuderia d’algun vell company de pupitre, que ens ha convençut, als més escèptics, que el revival no necessàriament ha de tenir connotacions negatives, retrògrades o simplement kitsch, ens hem embarcat, a més del sopar, a fer aquest número especial de la revista Lo Gripau. Totes les generacions es creuen diferents a les altres, així tots els pobles creuen que ells són els elegits pels deus o són els veritables éssers humans (des de la tribu d’Israel a la dels Cheyennes). Nosaltres, creient-nos excepcionals, no en som pas l’excepció (encara que això ja ho matisarem, ben aviat). Tots els cursos tenen les seves bromes domèstiques, les seves batalletes i un anecdotari fasciculable com les històries de la puta mili. Tots tenen els seus envejats herois i els seus estimats antiherois. Tots tenen asos de l’esport, algú que surt a la tele, algun místic, científics eminents, gent que ha fet calerets, algun malparit, una femme fatal, un d’invisible, un d’estranyet, o un artista... Tots tenen calderers, sastres, soldats i espies.

Tots el grups tenen guerrers, xamans i transvestits. Tots tenen una mica de tots els tòpics.

Però, amics meus, el nostre grup té una cosa (un matís, n’hem dit) que sí que ens fa diferents. Fins i tot ara, en uns temps on la indiferència i la uniformitat són valors segurs: el nostre era i és un curs de gent creativa, divergentment i polièdricament creativa. De gent que estimava (i estima, com podem comprovar amb aquesta revista) apassionadament la cultura. Lo Gripau va néixer amb nosaltres, la majoria dels seus redactors i col.laboradors som gent que ara llegim o escrivim això. Fèiem música, fèiem dibuixos i còmics, fèiem fotonovel.les, fèiem performances (ja sigui a la plaça o a l’aula, rebent a les franceses o celebrant un triomf futbolístic del Liverpool), fèiem teatre (a dalt de l’escenari, com La Capsa, o a l’ampit de les finestres, simulant suïcidis), fèiem poesia, prosa, dramatúrgia, assaig... Fèiem Cultura, que no és res més que, tal com ho defineix magistralment la filòsofa Marina Garcés, “tot allò que fem i que ens ajuda a aprendre a viure junts”.

Aquesta edició especial de Lo Gripau n’és un exemple fefaent i vibrant. Gràcies, de tot cor, a tots els que l’heu fet possible: els que heu escrit des del cor i des de l’ànima i els que ho heu fet des de la tripa o des del cervell, els que ens heu fet arribar i reviure imatges que el temps ens havia raptat, els que ens plantegeu enginyoses endevinalles per sacsejar les nostres neurones envellides, els que brindeu per nosaltres, els que han localitzat, com implacables detectius, altres companys perduts en el temps i en l’espai, els que heu escanejat, amb paciència de cronista, els sis primers números de la revista els dels anys vuitanta, i, al mateix temps, heu creat aplicacions cibernètiques d’aquelles que fan anar els nostres fills, els que han aportat la seva memòria musical per refer una banda sonora col.lectiva, els antics mestres (una feina mai prou valorada, i els que ara ens hi dediquem ho sabem, en cos i ànima) que van aportar llavors el vent que han estat la llavor d’aquest huracà i ara han aportat el seu granet de sorra (una sorra fina i resistent, com la dels rellotges), els que han treballat, cervesa rere cervesa, tapa rere tapa, per fer possible aquesta publicació i aquest sopar de retrobada i, sobretot, els que heu estat donant la tabarra, pixant més fora del test que dins, al xat del grup. Gràcies a tots per mantenir la flameta fins ara, que, com en tot aniversari, bufarem ben fort, demanant un desig, que no escriurem pas aquí.

Xesco Mercé (que abans es deia Xavi)

El Joan Berengué ha preparat un entreteniment per refrescar-nos la memòria. L’ha titulat QUI ÉS QUI DE LA PROMOCIÓ, però nosaltres, que som també molt juganers i amants dels rodolins, li hem canviat el nom. Les instruccions del joc són senzilles i distretes: -Trobareu les pistes a peu de pàgina fins al final de la revista. Hem fet un grafisme, imitant una pàgina de llibreta de quadres, que el farà inconfundible. Tot just aquí sota ja en trobareu els set primers personatges misteriosos (que, per suposat, no estan presentats amb cap ordre ni concert).

-Primer de tot, seria convenient per fer el joc tenir a mà un llistat dels noms (poden servir-vos la portada i la contraportada, tot i que, en aquestes hi ha encara més gent, que va passar més frugalment per algun curs).

-Per cadascú de la promoció (repetim, en falta algun, però pocs) hi trobareu 3 pistes: la població d’origen (la que vivia quan era adolescent a l’institut); el sexe (si és home o dona vull dir, si fos la quantitat amb més aviat poc segurament definiríem bastant tothom) i una pista específica que, en general, no té cap profunditat psicològica. Amb aquestes pistes haureu d’encertar de qui es tracta.

-Buscant algun tret molt conegut de la persona, el joc de paraules fàcil o la rima molt fàcil n’encertareu la majoria, si no tots.

-Al final de la revista teniu les solucions..... EP, NO MIRIS QUE T’HE VIST!!!!

Apa, sort, i a recordar noms!!!

lo GRIPAU és una raça de gripaus que es va implantar fa temps a les nostres comarques i que s’ha anat escampant arreu. Acostuma a tornar sempre al seu lloc d’origen, són tossuts i treballadors, alguns però molt de la ceba. Cada un te un tret curiós i personal que el diferencia de la resta. Els agrada dormir en llocs ventilats i millor sols que mal acompanyats. Son capaços de reunir-se per qualsevol cosa. Si els busques acostumen aparèixer i fins i tot s’hi pot conversar llargament.

Viuen en llocs profunds però tot els hi va bé. Mai han deixat de beure, ballar, ni de sortir per les nits, però val a dir que el màlic els queda cada vegada més lluny de la vertebral.

lo GRIPAUET és una nova espècie continuadora de l’anterior que té un creixement ràpid, una constitució estirada, i que és mostra bastant més centrada i a lloc que la descrita anteriorment.

la GRIP AU!!!

és la passa que estem patint tots plegats amb tota aquesta història!

lo Gripau alt de salt. Es passa el dia saltant i fugint de l’aigua. Com no pot saltar tant alt com voldria s’ha aliat amb els “aviocells” uns insectes metàl.lics gegants que faciliten a els viatges intergalàctics. La majoria de gripauets tornen, però si no ho fan, tota la família Gripau vola on calgui per recuperar-los.

lo Santgripau. És el nom comú del gripau secasecorum. Aquesta espècie que es troba en les zones forestals és un guia excel.lent que us permetrà descobrir els racons més apreciats de les nostres comarques.

El Griparró. Dit en llatí catalanitzat “el del culte al sarró”. Te fama d’endrapar tota mena d’àpats exòtics, de ser un excel.lent cuiner el cap de setmana i de saber gaudir d’un bon vi.

Teresa Alsina

A la magnífica pel.lícula “La Grande Bellezza”, de Paolo Sorrentino, el protagonista, Jep Gambardella, antany periodista i escriptor -un exquisit i elegant personatge que sembla estar de tornada de tot, si és que això és possible- interpretat per un esplendorós Toni Servillo, en una de les tantes i memorables escenes (aquesta en concret, amb l’ambientació musical de fons de la suggerent i inquietant The Lamb, de John Tavener) i rera prescindir de l’agradable companyia d’una sensual i atractiva dona, conclou, sentenciós: “La più consistente scoperta che ho fatto pochi giorni dopo aver compiuto sessantacinque anni è che non posso più perdere tempo a fare cose che non mi va di fare” Un plantejament que, afavorits per la perspectva que l’edat ens atorga segurament subscriuríem, i que ve a dir una cosa així com: “El descobriment més important que vaig fer pocs dies després de complir els meus seixanta-cinc anys va ser que no podia perdre més el temps fent coses que no volia fer”

Val a dir que aquesta escena esdevé, semblaria, en alguna de les estances d’un bell Palazzo els balcons del qual s’obren al bell mig de la Piazza Navona. Just després, se sent –sobre el teló de fons del calmós broll d’aigua de la Fontana dei Quattro Fiume i la llum encesa de la suposada estança que va quedant enrere- el deambular de l’esmentat protagonista, que amb pas vagarós i solitari, sobre les llambordes molls de pluja, s’allunya, sense cap destí concret, potser cap a la nit romana.

He anat a Itàlia vàries vegades, un país fantàstic, que traspua vida, però, des del nostre estimat viatge de 3er de BUP, no havia tornat a Roma fins aquest estiu passat. Tenia moltes ganes de fer-ho. Roma és desbordant, descomunal, et sobrepassa. És com una petjada de tota la història de la humanitat, una perfecta condensació de la nostra civilització. Ho destil.len les seves pedres, els seus edificis, el bullici de la seva gent, les seves olors i, sobretot, la intensitat del seu color. Un color tan característic, que impregna els carrers d´una llum que per força havia i ha d’atraure les muses.

Tenia ganes especialment de tornar a la Piazza Navona, d´on guardava el record, també nocturn, del nostre guirigall juvenil, amarat amb grappa. Tot i que vam passar-hi nombroses vegades -no només perquè és punt cèntric i neuràlgic del centre històric de la ciutat sinó també perquè hi estàvem allotjats a prop, a mig camí en direcció al Campo di Fiori- vam fer-hi cap per primera vegada cap al tard, a aquella hora del capvespre en què els ristoranti i les osteria desprenen aquella densa i agradable olor de forn, farina i herbes mediterrànies que convida a asseure-s’hi, prendre un apperitivo, i assaborir un bocí de pizza o qualsevol plat de pasta.

Un detall. Vaig reparar només en arribar-hi (i us juro que és rigorosament cert i que no és un recurs literari portat a col.lació) que la llum de l’estança a la què al.ludia abans, romania oberta. Talment com si en Jep Gambardella fos encara a dins, o estès a punt de guaitar pel balcó per contemplar-nos, o hagués tot just acabat de marxar. Faig molt cas a aquests detalls, a aquestes sincronicitats (en aquest cas, a destempo, val a dir-ho, però ja se sap que Roma és “eterna”). Casualitats no casuals, plenes de significat, que ens cluquen l´ullet.

L´Univers n´està ple. Només cal estar-hi atents, saber-les llegir, estar-hi en sintonia.

La plaça segueix igual: magnífica, bulliciosa, transitada, vital. Com sol passar però, i si som precisos, no exactament igual a com la recordava. Suposo que una mica com el que em deu passar amb el record d’aquells quatre anys preciosos d´institut. Però almenys en el meu cas, així els guardo a la memòria: alegres, expansius, intensos, imaginatius, creatius, pletòrics, desmadrats,...però també d’intens treball, de profitós aprenentatge i de madurativa creixença. També reflexius. També molt íntims.

La plaça, l’àgora. Punt de trobada, punt de partida. Punt de cruïlla. Cap a on es devia dirigir en Jep Gambardella? Chi lo sa! I nosaltres, quin itinerari devem haver fet, de tots els possibles? Una qüestió ben formulada? Segurament no. Tant li fa però! A mi, la imatge que m’agrada retienir, és la d’aquells anys que vam compartir, com una cruïlla teixida durant un temps, a la vida de tots nosaltres. Si em permeteu, us diré que en el meu cas, em posi en la tessitura que em posi, aquells anys hi són sempre. En els meus records, com una part de mi, com una part essencial de mi. Com uns anys vitals i feliços, plens de desig, símptoma de la vida i dolència del temps, que diria Fernando Colina.

Del camí fet, no us penso pas avorrir amb una descripció del meu. Al cap i a la fi, els meus passos (“Oigo mis pasos...”), com els de tots -suposo-, amb més o menys fortuna, deuen ser en resum això, passos que transiten,… (“Caminante, no hay camino,/sino estelas en la mar“). Res de nou, ara que ja sabem que la mort és real.

Pedres de Roma. Des de la seva austera serenor, sembla que ens invitin a recordar aquell bell aforisme d´Hipòcrates, retent de pas homentatge als nostres orígens i ancestres, als nostres clàssics, també lingüístics: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνημακρὴ, ὁ δὲκαιρὸς ὀξὺς, ἡδὲ πεῖρασφαλερὴ, ἡ δὲκρίσιςχαλεπή”, que traduït sembla que vol dir: “Vita brevis, Ars longa, Occasio praeceps, Experimentum periculosum, Iudicium difficile”, que traduït vol dir: “La vida és breu, l´art llarg, l´ocasió fugaç, l´experiència confusa, el judici difícil”.

Com aquell rellotge de la torre de Palau Sator que resa “Només compto les hores serenes”, en el meu cas, totes les hores de tots els dies dels anys de l’institut de Bellpuig (resteu-hi només les dels dies de gimnàstica que s’havia de saltar el plinton) representen per a mi una etapa magnífica, bulliciosa, transitada, vital. Com una mena d’iniciació i invitació a aquell paràgraf de Jack Kerouac a On the road, que tant m’agrada: “L’única gent que m’interessa són els bojos, els que estan bojos per viure, bojos per parlar, bojos per ser salvats, desitjosos de tot al mateix temps, la gent que mai badalla ni parla de llocs comuns, sinó que crema, crema, crema com fabulosos coets grocs explotant com aranyes entre les estrelles...”

Torno a la Piazza Navona. Potser encara hi deu haver la llum encesa, en aquell Palazzo (n´estic segur que sí). Talment com si en Jep Gambardella estés a punt de guaitar. Si treu el cap, li diré: “Tenia ganes de perdre el temps fent aquest escrit, per poder evocar aquells anys que vam passar junts, i que recordo com uns anys d´una grande bellezza...”

POSTDATA. I ara, fet aquest breu escrit, em ve una imatge (una mica naïf, cursi i freaky, ho sé, i que semblarà la d’aquell calb que anunciava el Sorteo de Navidad de fa uns anys, però és que quan parlo de l’Institut de Bellpuig sol m’enjogasso). Una imatge però, que us vull fer arribar.

Agafo aquest full acabat d´escriure, el sacsejo delicadament, i de les lletres que n’arreplego amb el palmell de la mà, en destaquen quatre, les de la città a la que al.ludeixo. I les bufo suaument cap a vosaltres, per tal que, el palindrom-bifront que en surt, com pols estel.lar, us arribi als vostres cors, a les vostres ànimes.

Salvador Miret

Hola companyes i companys: Ara i avui quan mires endarrere, al menys a mi em passa, penso, Quins anys, l’adolescència es aquella època de la vida que tot sembla complicat però realment és la millor i més divertida.

De fet en el meu cas precisament, malauradament pocs dies vaig estar amb vosaltres. Eren temps de rebel.lia i que el món mirava contra mi, quines feinades.....

El que si tinc són molts i molts bons records.

Els moments als passadissos entre classe i classe, eren magnífics. Moments d’evasió.

La perspectiva del temps i les situacions personals fa que es magnifiquin els bons records i s’oblidin o es deixin amb menys importància els no tant bons.

Podria descriure moltes anècdotes viscudes en el poc temps. El més anecdòtic és que hi ha cops a casa que els fills diuen, explica alguna cosa de quan hi anaves, deu ser per la rebel.lia potser...

Bé, gaudim tots d’aquesta maduresa aconseguida amb la saviesa i experiència que ens porta els anys, però amb la ment del “Peter Pan” d’aquella genial època viscuda.

Molts petons a totes i tots!

Miquel Pons

Primer còmic original de la sèrie esportiva que dibuixava Xesco Mercé, àlies Poemius

UN PARELL DE CURIOSOTATS

A l’esquerra tenim un exemplar ciclostil.lat d’una revista anterior a Lo Gripau: “Truc”, un projecte editorial de l’any 1975. El document el guardava la Llum Miralles, professora de ciències, i es va publicar al llibre commemoratiu dels 30 anys.

A la dreta, segons l’Enric Vicedo, la responsable que la revista tingui el nom que té: Montse Timoneda, de Belianes.

Feia un curs o dos més que nosaltres.

Fa 36 anys que vaig deixar l’institut i des d’aleshores a molts de vosaltres no us he vist més. Segur que tots hem anat sumant vivències que ens han anat i van transformant.

Escriure pel Gripau… mai ho havia fet, ara, després de 40 anys? Tinc tants pocs records d’aquells anys d’institut que agraeixo molt estar en el xat per poder refer una mica el buit de la meva memòria. Sembla com si el pas dels anys hagi anat fent una crosta, difícil de perforar.

Molt temps ha passat des d’aleshores. Algú em va fer la pregunta, que dóna títol a aquest escrit, i va ser l’impuls del meu relat, que il.lustro en els meus primers dies d’octubre del 2017. Potser algú pensarà…, un altre cop la política? No és pas la meva intenció, sinó tan sols la visió personal d’aquells dies, viscuda des de lluny i deixar-ho obert al pensament de cadascun.

L’1 d’octubre sortiam amb el meu home i la meva filla a primera hora cap a l’aeroport de Zurich. Voliam passar uns dies a Cracòvia, per cert, una ciutat que recomano de visitar.

Fent escala a l’aeroport de Munic, hem van començar ha arribar imatges de familiars, amics i notícies del que estava passant en col.legis electorals de Catalunya. Els que ho vau viure de prop ho teniu segur molt més gravat; jo mai m’hauria pensat que s’arribés a un punt així per part de l’estat espanyol. Per la nit a l’apartament on érem, vam estar mirant cadenes de televisió, ...surrealista, què hi feia jo a Cracòvia!?

Al dia següent teníem prevista una excursió als camps de concentració d’Auschwitz i de Birkenau. Havia visitat camps de concentració a Alemanya, on vaig viure 14 anys. He vist pel.lícules com “La llista de Schindler”, o la que en castellà es diu “Agente de gracia”, sobre la vida i resistència de Dietrich Bonhoeffer, o la meravellosa “Life is beautiful”.

I també havia vist documentals sobre els camps juvenils de Hitler (HJ) o llegit llibres com “El noi del pijama de ratlles”, o obres de Viktor Frankl, metge que va sobreviure diversos camps de concentració i desenvolupador de la Logoteràpia, etc.; el tema holocaust/nazisme m’ha interessat d’ençà que vaig anar a Alemanya. De totes maneres estar a Auschwitz i després del que va passar a Catalunya el dia abans, hem va senzibilitzar més.

Grans vitrines, una plena de cabells, l’altra de sabates, els carrers, edificis on els metges feien els seus experiments… anar cap a Birkenau, una immensa explanada que en el seu moment estava plena de barracons abarrotats de cossos humans que malvivien, si es que es pot dir així, amb uns edificis enderrocats en runa, deixats així expressament perquè es vegi on eren les càmeres de gas, amb una via de tren on en un passat arribava gent i més gent… i perquè? Senzillament pensaven, creien, estimaven diferent? Quins monstres portem a dins els éssers humans? Som tan capaços de fer coses meravelloses i de ser tant avançats descobrint forats negres (per cert, sense saber, què hi ha o hi passa) i tan inútils de veure la foscor que portem a dins? Potser l’ ésser humà no deixa de ser un forat negre. Tot escrivint em venen pensaments que tal vegada vosaltres tindreu en altres aspectes tot llegint, no deixa de ser una incògnita com la paraula escrita arriba a l’altre costat.

Crec que Auschwitz/Birkenau hauria de ser visita obligada per les generacions que vinguin. Ja existeixen programes on supervivents de l’holocaust, a través d’un holograma parlen i expliquen en una classe la seva història i el que va ser estar en un camp de concentració nazi. Com ens deia la guia, el més impressionant són els testimonis… i aquests es

van morint, com ara fa poc la Neus Català. Hi havia molts grups de gent jove fent la visita, penso que és molt bó que no ho oblidem.

Admiro la capacitat que hi ha a Alemanya de mirar-se al melic (potser per força, però es fa), de demanar perdó, d’intentar entendre com va ser possible que passés tota aquella crueltat, i més avui en dia davant l’amenaça dels partits ultradretans que arriben a negar l’holocaust i a venerar el nazisme de nou. El monstre estava dormint? es torna a despertar? ha estat sempre a l’aguait? Em fa pensar en la pel.lícula o el llibre “Ha tornat”.

Des de fa 13 anys estic vivint a la part de parla alemanya de Suïssa. Respecte, diàleg seria una mica de resum en positiu, tot i que no ès fàcil adaptar-se i de cantò a cantò pot variar la llengua, lleis, escola... aixì ho he viscut tambè quan vam fer un canvi de residència dins de Suïssa. Sóc conscient que no és fàcil el sistema de concordança amb el sobiranisme del poble, es necessita entre altres molta voluntat de diàleg que en altres llocs sembla impossible.

Aquest mirar l’altre, intentar aprendre dels propis errors al llarg de l’història, el diàleg cara a cara, poder decidir…, són qualitats que aprecio molt en els meus bagatges pels territoris germano-suïssos, que han enriquit la meva vida i que desitjaria poder-los viure cada dia més i més, també en el país on hi tinc les meves arrels i com no!, arreu del món.

Tant de bo!

Ho deixo aquí, s’acaba l’espai, és un marc en relat i t’invito a posar-hi la teva pintura.

Apart d’això he tingut la gran sort que en els diferents llocs on he viscut, ja sigui a Alemanya o a Suïssa, he trobat sempre gent que m’ha donat molt de suport. El fet de ser a fora però, m’ha ajudat a saber apreciar molt més d’on vinc, les arrels de base que em nodreixen, per poder anar canviant de fulles al llarg de la vida, les quals al caure a terra podran potser, convertir-se en aliment per noves arrels.

Cristina Solé

Com que ens quedava poc espai a la pàgina i no sabíem què posar, ens hem afegit a la falera de les endevinalles: a veure si reconeixeu aquest nen tan eixerit.

(El fons és fàcil, és l’estany d’Ivars)

No recordo gaires anècdotes durant el meu pas per l’Institut, però sí que n’hi ha una que encara la tinc present perquè al seu moment em va fer molta gràcia. Va ser a 2n. de BUP en el moment en què s’havia de votar el/la delegat/da de classe.

Era a l’assignatura de Geografia, a càrrec d’una professora molt jove que es deia Anna Argilés. El cas és que a un alumne no se li va ocórrer res més que proposar que cadascú de nosaltres votés el seu company de taula amb la finalitat que no sortís cap nom repetit, i ens passéssim l’hora de classe votant-nos els uns als altres. Així que la professora anava obrint paperetes, evidentment totes amb noms diferents. Per sort, “la profe” s’ho va prendre com una broma i l’anècdota no va tenir cap més transcendència.

Teresa Bech

És tard i vol ploure!

Va dir això, com podia haver dit qualsevol altra cosa!

Qui? ell? ella? Tant li es!!

La pantalla, el teclat, els apunts de classe... Tot jeia embolicat amb el llençol!

-Siiii!.... ja dormo (diu amb canterella repenjada ) ara deixo el mòbil!

-Que ja vaaaa....(augmenta el to progressivament) - Nooo, no estic jugant és que he perdut els apunts i me’ls passa....la Laura.

L’esmorzar encara a taula.....i l’autobús apunt d’arribar a la plaça! Sona el mòbil! - No, encara no estic...però ara baixo!! motxilla al coll!, cabells d’uniforme i un relleu rectangular a la butxaca dels texans, la pantalla mig trencada i al cap els amics! És tard i vol ploure!

Mai plou de la mateixa manera, però sempre plou aigua!!

Teresa Alsina

Al final del curs 2013-2014 el director de l’Institut va trucar-me per demanar-me si volia apadrinar la 41ena promoció d’estudiants. Em va fer gràcia, era al meu poble, al meu institut i a més, casualment, es graduava una de les meves nebodes.

Sense dubtar-ho ni un moment vaig acceptar col.laborar i participar d’una festa que, malgrat a la nostra època no fèiem, actualment és important pels estudiants i, sobretot, pels seus pares i familiars propers.

L’actualitat em porta a intentar contribuir amb el meu granet de sorra per un altre motiu també relacionat amb l’institut, el retrobament amb una colla de companyes i companys amb qui vaig estudiar, riure, discutir, divertir, ... vam formar un grup molt vital, sempre a punt i engrescats per participar activament en tot tipus d’iniciatives. Sens dubte, una etapa de la meva vida de record completament satisfactori. Els quatre anys de BUP i COU ens aportaren moltes experiències i projectes i, al menys en el meu cas, un dels que més bon record em van deixar i seduir va ser aquesta revista, “Lo Gripau” -confesso que, malgrat trobo un nom amb ganxo!!, desconec qui i perquè el va batejar amb nom d’amfibi de cos compacte i pell farcida de berrugues d’aspecte espinós [vegeu la vikipèdia ;-)]-.

Entomant el tema de la revista, avui en dia sembla molt senzill !!. Qualsevol jove pot caure en la temptació que sol es tracta de recollir escrits i fotografies una mica de copy&paste i llestos. No obstant, llavors, a la tardor del 1981, quan va sortir el primer exemplar, la tecnologia del moment era una Olivetti per escriure -on el més semblant al “Ctrl+Z” era una tira de tippex-, una càmera fotogràfica per fer les fotos -a cegues, doncs calia esperar uns quants dies per, malauradament, comprovar que, amb sort, la meitat de les fotos eren borroses, inservibles!- i una cicolstil (semblant a la de la imatge) per fer unes còpies d’uns exemplars que avui en dia ens semblen d’allò més rudimentari. Ni idea d’ordinadors -més endavant centraré bona part del meu escrit en aquest tema- ni de mòbils amb funcionalitats infinites. Tampoc d’impressores amb resultats quasi-professionals. Aquesta era la “tecnologia” del moment, la resta era imaginació, hores de feina, cerveses i fum. Repasso amb nostàlgia els primers números que tinc ben guardats a casa. Em semblen fantàstics, reflex de la memòria d’una etapa important per la nostra generació. Tanmateix, com podreu veure en la imatge següent, m’enorgulleix comprovar la implicació d’estudiants de tots els cursos i també d’alguns professors. El reconeixement que fem en aquest número especial és més que merescut.

Xalant amb els records me’n torno a l’encàrrec de l’apadrinament. A part donar ànims als estudiants que aquell any deixaven l’institut i d’intentar aconsellar-los amb els valors bàsics -ser bones persones, l’esforç constant, etc-, vaig centrar les meves paraules en una xerrada que amb els anys he comprovat va ser determinant, em va marcar molt.

Multicopiadora tipus “cicolstil”

A l’antic institut, calculo que deuria ser cap a l’any 1980 o 1981, en una aula que no recordo amb detall, crec que estava al final del passadís i era més gran que la resta.

Crec recordar que hi fèiem alguns exàmens -potser tots- i actes “importants”. Segurament hi fèiem moltes més activitats, però fa massa temps!!

Equip de col.laboradors de Lo GRIPAU any 1 no 1 ( tardor 1981)

Tothom expectant, davant el Sr. Domènec Calaf, conegut bellputxenc que llavors jo sol l’associava a la “Rellotgeria Calaf”, negoci familiar al capdavant del qual sempre hi vaig veure el seu germà i que ell, com gairebé sempre, es mantenia en un segon pla. A l’inici, mentre el presentaven, estava palplantat al davant de la sala al costat d’una caixa de cartró. Imaginem, un home amb ulleres, barba, més aviat baix i prim i, una caixa de cartró d’una mida, més o menys, per encabir-hi un forn de cuina. Començà dient-nos que dins la caixa hi portava una màquina amb capacitat de fer operacions molt més gran i complexes que les calculadores que per aquells anys començaven a aparèixer i que alguns ja tenien (jo, com molts, vaig haver d’esperar un viatge a Andorra per tenir una Casio). Calculadores que sumaven, restaven, multiplicaven i dividien ... i les “bones” fins i tot feien arrels quadrades.

El Domènec -li agradava que el tutegéssim- ens digué què allò que ens ensenyaria era el futur!!! ... ens preguntà si sabíem què era. Ni idea!. Posant-hi molta imaginació pensàvem que podia haver-hi una “gran calculadora”... però, per vergonya, ningú va gosar a dir-ho.

Upp !! aixecà la caixa (primera sorpresa, doncs fos el que fos no pesava pas gaire), la posà damunt la taula, amb una mica de teatre i misteri, l’obrí !!, posà la ma al fons i tragué una cosa que els que estàvem al final de la classe no podíem ni veure ... es tractava d’un XIP d’ordinador. Cap dels allí presents n’havíem vist mai cap. Ni molt menys ens imaginàvem que allò era la porta del que avui en dia considerem com a normal. La xerrada va anar de les meravelles de l’electrònica, de com va auto-formar-se en un mon amb escasses opcions i cap on ell veia que podien anar les coses. Llavors no vaig ser-ne conscient, però amb els anys vaig comprovar que el Domènec Calaf és una de les ments més privilegiades que la vida m’ha creuat i que aquella xerrada, sense saber-ho, com he dit abans, va condicionar la meva vida, doncs anys més tard, amb el Ramon Pallàs i el Magí Clavé vam marxar a BCN a estudiar “informàtica...“ quelcom completament desconegut en aquells anys -completàrem el pis d’estudiants a Barberà del Vallés amb el Salvador Miret i el Ramon Segura-.

La gent ens preguntava “nens, què és això que aneu a estudiar?”, el meu pare, preocupat com tots els pares pel futur dels seus fills, em deia “vols dir, nen, que això et servirà d’alguna cosa?, vaja que no ho veia gens clar!!!. Si sóc sincer, ni nosaltres sabíem massa què contestar, en realitat mai havíem tocat un ordinador. De fet, ignoràvem què coi era un ordinador.

Tot plegat era una gran incògnita i incertesa. Sense saber-ho, però, aquell senyor distret, tímid i simpàtic -molt simpàti- ens havia convençut, allò que portava dins la caixa era el futur i nosaltres en volíem formar part.

Penso que avui en dia ningú qüestiona un fill que vol estudiar el que anomenem les TICs. Nosaltres tres, amb trajectòries diferents, continuem vinculats professionalment als estudis que vam rebre, malgrat no s’hi assembla absolutament gens.

Vaig acompanyar aquesta anècdota contada en l’acte d’apadrinament amb un intent d’encomanar aquesta il.lusió envers el futur que esperava als i a les protagonistes de l’acte, que no tinguessin por, que fossin valents enfront els reptes que els esperaven. Ara (llavors) era l’inici del seu moment i malgrat no ho tinguessin clar, si els semblava que quelcom era el seu camí, que no s’arronsessin i tiressin endavant.

Per acabar, retornant ja a la nostra actualitat, aquell llunyà 1979, la casualitat ens posà junts en un edifici avui desaparegut i el temps ens ha mantingut, amb diferent mesura, connectats. Quaranta anys més tard, comprovem que dissortadament alguns/es ens han deixat, malgrat continuen presents. Comprovem també com la vida ens ha dut per camins diferents, llunyans, propers, amb encreuaments o completament desconnectats, però aquest 2019 -quaranta anys més madurs- tenim ganes de retrobar-nos i (intentar) reconèixer unes fesomies que ens associïn amb el record del darrer temps que vam coincidir. Serà un retrobament fantàstic, no en tinc cap dubte.

Toni Granollers

Sembla mentida que ja faci 40 anys que vaig deixar l’escola del meu poble natal d’Ivars d’Urgell, per anar a estudiar a l’Institut de Bellpuig amb només 14 anyets. Hi ha qui diu que si pogués tornar enrere en els anys faria exactament el mateix que va fer al seu moment.

Doncs no és el meu cas. Així per exemple, a 1r.BUP quan vaig tenir la possibilitat d’escollir l’idioma que volia estudiar els propers quatre anys, vaig elegir el francès en lloc de l’anglès, decisió que vaig argumentar dient que era més coherent consolidar la llengua que vaig començar a estudiar en l’EGB. Així que a COU, vaig aprofitar l’oportunitat que se’ns va oferir de fer un intercanvi amb estudiants francesos (a les fotos que he enviat hi surt la Isabella amb qui vaig entaular una bonica amistat). Així mateix, tampoc hauria estudiat Filologia Hispànica sinó Dret perquè possiblement ara estaria treballant en una feina més vinculada amb la meva formació acadèmica, ja que les sortides laborals d’una filologia es concentren a exercir únicament en el camp de la docència. Tot i així, no estic gens insatisfeta amb la meva feina actual perquè també he valorat l’estabilitat que a tots els nivells m’ha donat. Fou al 1993, en què vaig entrar a treballar d’administrativa a la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell, més coneguda amb el seu coreferent, casa canal, amb seu a Mollerussa on també resideixo, que és un tipus d’administració adscrita a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre on es gestiona l’aigua de reg de 70.000 hectàrees que abasteix 5 comarques i la de boca de 70 poblacions de la província de Lleida. Des d’aquí, vull mostrar el meu agraïment als meus pares per haver-me permès dedicar-me plenament als estudis que jo lliurement vaig considerar oportú de cursar en aquella època de la meva vida.

Això no obstant, i deixant de banda “el que hagués pogut ser si...”, en el decurs de la meva trajectòria vital, he comprovat que a la vida no hi ha res que succeeixi de forma arbitrària sinó que TOT té una raó de ser que, tard o d’hora acabem per descobrir i és llavors que tot pren sentit. És per això, que malgrat les vicissituds i dificultats amb què m’he trobat, estic agraïda a la vida per tot el que m’ha donat...He de matisar però que he partit sempre de la base que la vida, en un percentatge força elevat, ens va segons l’actitud amb què l’afrontem. En el meu cas concret, hi he d’afegir que he intentat sempre focalitzar els trets més significatius de la meva idiosincràsia cap a una vessant “positiva” del problema que se m’ha plantejat, fent quelcom tan senzill i complex alhora com estimar-me a mi mateixa en el sentit més ampli de la paraula, és a dir, creient en mi, perquè només així he estat capaç de vèncer els reptes que se m’han presentat. I tenint sempre clar que hem d’aprendre a aprofitar la salut per estimar-nos i cuidar-nos, en lloc d’enquistar-nos en discussions o en ximpleries, fent allò que ens apassiona, i essent agraïts els uns amb els altres, per la vida que feliçment tenim el goig de compartir.

Ara ja amb 54 anys, que són uns quants, faig honor a la frase d’Abraham Lincoln “Al final, el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys”.

I ja per acabar la meva humil aportació, i seguint en la línia de frases o jocs de paraules per reflexionar, ho voldria fer adjuntant a aquest escrit 7 frases cèlebres (d’aquelles que diuen que alimenten l’esperit), curosament escollides, les quals dins d’una capseta, fou un dels regals que la meva filla Carla va rebre en la festa de celebració del seu 18è aniversari, amb la finalitat que les tingués ben presents en la nova etapa de la vida que estava apunt d’iniciar ara fa gairebé un any, en què va arribar a la majoria d’edat.

Gràcies a tothom per formar part de la meva història!

Fins sempre!

Teresa Bech

Junts vam “compartir” joventut, vivències, il.lusions, ganes, amors, bons moments….

Avui “compartim” records, anècdotes, riallades, vetllades, grup de whatsapp (a tope!!!!), algun soparet……

Però fem que sempre “compartim” una BONA AMISTAT!!!!

Volem brindar pel que vam viure, pel que vivim i pel que viurem junts…( de tant en tant) Gràcies amics i amigues per tan bona companyia ahir, avui i sempre!!!

Ignàsia Mata i Anna Vidal

Salut a tots i a totes!. Vaig estudiar el COU el curs escolar 82-83 com la majoria de vosaltres. D’aixo fa ja 36 anys. Com ha canviat el món, Catalunya i nosaltres sobretot durant aquest temps!. Sovint les presses i les inercies del dia a dia ens impideixen veure els minusculs canvis que ocorren a diari i que al cap del temps ja tenen un gruix considerable.

El primer record de la meva estada a l’Institut ha de fer referència per força al fet que jo havia sortit tan poc del poble que el dia que vaig anar a Bellpuig des d’Arbeca per tal de fer la preinscripció, matrícula o el que sigui a l’Institut, vaig pujar dins el cotxe del pare d’un company i no tenia ni la més mínima idea de quina carretera s’agafava.

A Bellpuig vaig començar a tastar el que era la “llibertat“, erem fora de casa i en certa manera vam deixar de tenir una lupa sobre nosaltres, per descomptat allí hi vaig conèixer molta gent nova, nois i també noies, es clar. Quins grans records !.

Allí hem fet una part de la educació / instrucció formal de les nostres vides però també hi vam crèixer com a persones que és molt més important.

Des del primer dia a l’Institut em van “canviar“ el nom, a Arbeca tothom em deia “Javier“ i a l’Institut vaig començar a ser el “Xavier“. Modestament puc dir que va començar a neixer una altra personeta, sense cap mena de dubte es va produir un salt substancial en el meu petit però importantissim món particular.

Els companys que vaig fer a l’Institut els he conservat fins ara. En cap altra època de la meva vida he fet tantes amistats tan sòlides. Des d’aquí vull fer arribar una forta abraçada al Salvador Miret d’Arbeca, al Josep Maria Farré de Maldà, al Josep Maria Altisent de Belianes i al Joan Carles Alsina de Castellserà que si be el temps ens ha anat separant, se que sempre estaran al meu costat quan els necessiti. Les amistats que vaig fer a Bellpuig varen determinar entre d’altres coses les meves futures àrees de socialització. Malgrat ésser garriguenc, treballar a les Garrigues recorrent-les amunt i avall i pertanyent a diverses entitats d’àmbit garriguenc, a nivell supralocal sempre tindré una adscripció dual: garriguenc i de la “zona d’influència de l’Institut“.

A nivell acadèmic recordo especialment el fet que durant el Primer de BUP les noies no fesin gimnàstica i que al fer-ne la resta de cursos, llavors els nois vàrem pasar a fer-ne unicament un cop per setmana enlloc dels dos que feiem fins llavors. Estant a segon o a tercer de BUP vaig suspendre la gimnàstica precisament. Com que jo a nivell de creació i artisticament he estat una persona bastant limitada vaig fer dibuix tècnic sempre que vaig poder, i em va anar molt bé !. Uns quants vam anar a fer la selectivitat a Tàrrega amb tot el material necesari per si sortia aquesta opció.

Quina pinta que fèiem amb aquelles carpetes i estris !. Respecte als profesors i amb alguna excepció que no anomenaré en tinc un molt bon record de tots però em voldria referir especialment al Mossen Malé al qual vaig saludar bastants cops per Mollerussa abans de la seva mort . Quan ens feia classes ja pensava que l’home havia creat Deu i no pas a l’inrevés, però malgrat que a Primer de BUP vaig triar l`opció d’etica davant de la de religió i al final tots vam haver de cursar-la, el cert és que les seves classes em van agradar molt. I també de l’Enric Vicedo que ens va fer classes d’història i amb el qual un dia fins i tot vàrem anar a fer un “happening“ al Mercat de Bellpuig.

Era un professor únic i magnific, que em va motivar molt a estudiar les seves assignatures.

A nivell lúdic recordo especialment: les novatades, els balls de carnaval, l’elaboració de la revista “Lo Gripau“, la realització d’un festival quan feiem tercer en que un grup no vàrem assejar res de res respecte a l’actuació que havíem de fer que i jo vaig fer de Joe Rigoli, que era molt popular aleshores (vam fer-ho fatal i sort de la resta d’espetacles), la realització d’un campionat femení de Catalunya de bàsquet a Bellpuig...

No vaig anar al viatge a Itàlia, i sense descartar els motius econòmics però que tampoc no van ésser prou decisius, no hi va haver cap motiu especial per no anar-hi, simplement no em va motivar prou. Explicar ara això se’m fa estrany però així devia ésser en el seu temps.

A nivell “social“ vull recordar unes quantes coses : la campana que va fer la gran majoria d’alumnes de l’Institut degut que va suprimir-se la Festa de Sant Josep, les diferents vagues dels professors, la “normalització“ de l’ensenyament del català, la mort del patriota irlandès “Bobby Sands“ per vaga de fam, l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 81, l’escandol de l’oli de colza, l’aprovacio

de l’estatut de Catalunya l’ocutbre del 79 i les eleccions al Parlament el 1980. També tinc ben present que el primer cop que vaig veure una estelada en una façana d’una casa fou a la de la pastisseria “La Perla“, suposo que en les eleccions esmentades anteriorment. No tenia ni la mes mínima idea del que significava però recordo aquesta visió perfectament.

Fruit de la meves activitats diverses he voltat basant per Catalunya i he vist que el nostre era un Institut petit i crec que això va contribuir a que hi hagués una important coneixènça entre els seus alumnes. Va ésser una sort.

I això és més o menys el que vaig escriure en motiu de l’elaboració del llibre en motiu dels 30 anys de l’Institut que va editar-se l’any 2003. Però m’he preguntat internament: Xavier, acabes aquí l’escrit?, parlaràs o no del que ha estat la teva vida de llavors fins ara?, interessa això a algú si ets una persona ben vulgar (un català vulgar, però català!)? I després d’unes milèsimes de segon de debat molt intens ha guanyat l’opció de que sí, que ho explicare ni que sigui de manera telegràfica ja que per l’afecte i l’estima que vaig sentir i tinc una quantitat significativa dels companys i companyes amb els quals que vam compartir aquells anys crec, que és un sentiment noble voler saber com els hi han anat les coses sempre a partir de compartir evidenment de manera voluntària emocions, sentiments, vivències i pensaments i espero que aquest desig sigui recíproc. Com a mínim a mi quan em trobo amb algú que fa temps que no veig ens preguntem l’un a l’altre: Com va ? Com et van les coses?. És el més natural... almenys així ho crec jo.

La meitat dels coneixements que tinc els he aprés simplement escoltant la ràdio. No he escrit mai un bon poema. La meva cultura músical és molt baixa. La primavera és l’estació de l’any que més m’agrada. Vaig estudiar Magisterí, però a banda de 5 anys que he fet de mestre de primària, he treballat sempre com a Agent Rural. Per sort a nivell laboral he notat molt poc la crisi econòmica. No crec que hagim vingut al mon a fer una única i concreta feina i hi estic bé . El gener del 2017 van matar a dos companys meus en l’exercici de les seves funcions a Aspa. Estudiant vaig conèixer a la meva companya. Estimada Encarna. Ens vam ajuntat l’any 1992. El 1997, el miracle de la vida, ve al món la Núria. Estimada Núria. Em vaig casar l’any 2003. Estem bé o molt bé, no ho podria concretar exactament.

No he patit cap crisi dels 40, i tampoc la dels 50!. Només lleugers problemes de vista i de pròstata.

La vida m’ha tractat molt bé. Només puc queixar-me de la mort dels meus pares els anys 2002 i 2004.

Visc a Arbeca. Només he viscut fora del poble un any a Reus i un any a Trier (Alemanya). Visc en un pis d’uns 90 metres quadrats. No he tingut mai TV de pagament. He viatjat només per Europa. No tinc Facebook, ni Instagram ni blogs ni res. Només tinc un Twitter per seguir a algunes persones i entitats que considero interessants. He de mirar el que menjo ja que tendeixó a engreixar-me bastant. M’emociona molt “La Marsellesa“ i m’agraden molt “els Pets” Dues pel.licules de referència són “Amadeus“ de Milos Forman i “Dotze homes sense pietat“.

Crec fermament en la premisa de “ Fer més iguals els desiguals “, els valors de la Revolució Francesa i que la única manera que té la gent senzilla per donar lloc a un progrés col.lectiu és organitzant-se a fi i efecte de donar lloc a entitats socials, politiques i econòmiques inclusives enfront de les extractives. Així ho he intentat fer modestament. He militat en l’independentisme d’esquerres i democràtic i he estat regidor al govern al meu poble i he estat delegat de prevenció a la feina. Totes dues experiències molt satisfactòries, però ja fa temps que van acabar. Activisme a favor de l’objecció de conciencia en contra del servei militar i de responsabilitats a l’Associació de Pares i Mares de l’Escola Albirka.

Intento que res que afecti a la humanitat em sigui indiferent. Em preocupa especialmente l’accés a l’habitatge i el futur dels nostres joves. Porto el llaç groc. A Catalunya hi ha presos i preses polítics i exiliats i exiliades. Em sento més proper a un unionista a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya que a un independentista català que vulgués imposar una Republica de Catalunya i Aran de manera violenta i no democràtica.

Crec que la independencia de Catalunya no mereix cap mort però la unitat d’Espanya tampoc. Dels polítics valoro també molt que siguin honestos i valents per damunt d’altres aspectes.

Vaig acabant. En certa manera puc dir que la meva vida és rutinaria i previsible, però no pas per això es gens aburrida. Encara ens queda molt ver viure, sentir i disfrutar. Jo a la vida li demano que estimi i que m’estimin, tenir unes certes necessitats materials cobertes, tenir bona salut, tenir ilusions, alimentar la meva ànima i tenir temps per dur tot això a terme... i evidenment que aquests desitjos també siguin efectius per la gent que estimo i que mès més propera. Jo crec que no és poca cosa. Respecte a l’encontre que organitzem i que en el moment d’escriure aquestes ratlles encara no s’ha produit, segur que anirà molt bé i només per recuperar el contacte amb antics companys i companyes que els havia perdut la pista ja ha valgut la pena. Sóm una mica més grans però també una mica més savis!. Sota hi deixo la informació bàsica per tal de contactar amb mi quan ho desitgeu.

I quan s’acabi l’encontre us vull fer una proposta per tal de recuperar la importància del Comptat d’Urgell a la història del nostre país. Molts de nosaltres som fills de la terra que en formava part.

I la quadribarrada que era el simbol exclusiu del Comptat de Barcelona ha acabant sent l’ensenya nacional quan la bandera de la Generalitat era la Creu de Sant Jordi!. Que s’han cregut! Sense nosaltres no podrien menjar fruita! Recuperem l’escacs daurat i negre entre tots ! i que d’una manera o altra formi part de una nova bandera de Catalunya i Aran com a minim amb les mateixes dimensions i condicions que les quatre barres !. Compto amb vosaltres! I si fa falta un Compte ja m’ofereixo jo que per això em dic Sans i Duch i com a mínim a nivell fonètic ja tinc un cert poder sobre els temes esperituals (Sans) i materials (Duch) i per tant ja tinc un no menyspreable “pedigri“. Si cal tornarem al Compromís de Casp (Ho vam estudiar a l’Institut!).

Salut de nou i anims a tots i a totes.

Xavier Sans i Duch, lo Nella xaviersanslonella@gmail.com / 615399858

Records, anècdotes, sortides, bromes i més records!!

Això és el que van anar a cercar les Treses aquell dia a la Biblioteca del poble on algú les havia convocades.

Els records es poden realment recuperar? I certament, val la pena fer-ho?

Una de les Treses, asseguda sota el porxo de la plaça, esperava inquieta l’aparició de les seves amigues amb l’objectiu de recuperar gràcies a un ingeniós aparell tot el que estava ben oblidat. La Tresa B, (disculpeu la majúscula afegida, és per poder diferenciar-les) no va trigar gens a aparèixer, caminava feliç amb el seu últim model de mitges i sabates. Amb pas lleuger saludava aixecant la mà. Havien passat molts anys!

La tercera Tresa, feta una fletxa, arribava amb un descapotable propietat d’una empresa de l’aeroport, era la Tresa C que s’esforçava una vegada més amb no fer tard.

Totes tres, havien fet cap allà per una casualitat misteriosa, la Bibliotecària, la Magda (no sabien com, tenia les seves dades) les va cridar amb tota urgència per un afer excepcional. Plegades van pujar a una sala situada a l’última planta de l’edifici. Un cop allà, girant una insignificant clau, una màquina molt curiosa va començar a funcionar a tot drap. Tota mena d’escrits, imatges i sorolls enrotllats al voltant de grosses bobines anaren a petar a un gran calaix que amb encert algú havia posat a sota.

Les tres Treses van romandre allà, dretes, una estona ben llarga. En un racó de la vella paret hi havia un escrit “El futur no existeix i el passat és imaginari” i al girar cap a l’altra banda llegiren “Som fills d’un futur inventat i creadors d’un present que anirà més enllà de nosaltres”. Les tires llargues de paper que aquella maquinota abocava al “calaix de Treses” s’anaven embullant cada cop més. Es preguntaven com caram s’ho farien perquè tot arribés a bon port. I si no podien recuperar cap record? I es que tot plegat anava augmentant de volum i ara ja pesava un mort! A l’ascensor no hi entrava ni amb calçador. Van decidir baixar-ho a pes per les escales fins al Bar de la cantonada on caldria estudiar per on començar.

Com que tenien set i moltes ganes de fer-la petar van deixar el calaix sota la barra per demanar una copa de vi i unes olives.

La Tresa C, sempre tan simple i sincera els va explicar de la seva vida amb tot detall, les seves rutes pel nord i pel sud i els va fer cinc cèntims dels llunyans llocs on havia viscut i on encara vivia en el seu trànsit pels diversos continents. Com sempre, deia “si els objectius s’ho valen jo torno a volar” Tot rient va demanar una altra copa i van anar a caure a la seva última aventura en la que un grup de músics i un cantant li demanaren per a anar de gira una temporada (dels detalls no van tenir temps de parlar-ne).

Plegades en aquell racó del Bar es van fer-un bon tip de riure, cantar i ballar. Darrera les taules del fons, mig amagades, fou on eren sentiren de nou el gust dels seus quinze anys!

Just en aquell moment, en que les Treses estaven en ple èxtasi, van atansar-se a la barra tres noies d’una edat similar. Aquestes van assenyalar el calaix que jeia a terra desbordat de paperots. El cambrer mirava ara a la taula de les Treses; ara a les recent arribades; ara al calaix de sota la barra i gesticulava desconcertat.

Quan les noies nouvingudes es van apropar a la taula de les Treses, les Treses que ja co neixem, per aclarir la situació, van adonar-se que totes plegades no eren gens desconegudes.

La Tresa F, la Tere G, i la Tresa P, (el nom complet de les quals és cosa vostra endevinar) havien estat també citades el mateix dia i al mateix lloc, en paral.lel, per tal de retrobar-se i omplir com elles el “calaix de Treses”. Juntes al Bar de la Plaça es van fer un lloc a la taula i es van posar al dia dels anys passats, del temps present, dels projectes propers i fins i tot d’un munt d’enyorades amigues que no havien pogut venir. A partir d’aquell moment “el calaix de sastre”, o “calaix de Treses”, es va quedar allà sota sense que ningú li fes cap mena de cas.

Però aquí no acaba la història. Un autobús que passava per allí, potser en camí errat o equivocat...va aparcar just al carrer de sota. A l’aturar-se el motor l’aire es va omplir de so. No era d’altaveus la música que els arribava, era tocada amb el més pur directe. Van parar orella i escoltaren de primera mà el potent i màgic so que el vehicle deixava anar. A la Teresa C, una de les nostres més preuades protagonistes, li va semblar que potser coneixia el cantant i la Teresa F i la Tere G que anaven sobrepassades d’energia van començar a ballar i cantar amb tota la marxa que duien a sobre. La Tresa P saltava d’alegria, la Tresa E corria al darrera cridant a tot pulmó...

I cames ajudeu-me i sense maletes, totes, es van enfilar dalt del magnífic vehicle.

El “calaix de Treses” amb les bobines i els records es va quedar oblidat en aquell racó del Bar, sota la barra.

Ningú el va passar a recollir mai, ni aquell dia ni cap altre.

Teresa Alsina Amb la inspiració i la inestimable companyia de totes les Treses, la Teresa Bech, Teresa Cunillera, Teresa Estiarte, Teresa Farré, Tere Garsaball, Teresa Pallàs, Maite Cortasa, Maite Coll... que han estat les millors companyes de relat que he tingut mai!

Gràcies també, per extensió, a tots els que parlant del temps, de l’abans i de l’ara, m’heu dut a una nova dimensió on el que compta per damunt de tot és “el tots” i “el nosaltres”, subjectes que plegats són (tan abans, com ara, com sempre) imparables.

Mag és aquell que lliura batalles a l’aire davant dels més diversos públics, siguin experts, afeccionats o incrèduls i estudia les més variades estratègies per fer aparèixer quelcom del nores. Si mai heu tingut a les mans el barret d’un mag i l’heu girat de tots els costats haureu comprovat que a dins no hi ha res. Però mai res és el que sembla! Si esteu atents al gest del Mag i us concentreu amb el joc descobrireu que tot és possible.

Heus aquí el procés, pas a pas, el gest de la batalla.

L’esgrima jugada amb vara o pinzell converteix l’espai amb moviment fluctuant i el temps amb matèria invisible. Amb la dansa àgil retorna l’esperit xamànic propi d’un guerrer. L’aire s’amaga dins el metall i el soroll giravolta fins tornar-se música. De sobte el davant forada el darrera. El darrera es torna transparent. El passat s’enfronta a lo encara no existent i el que ha existit passa ser una altra cosa. La gesta es va fent gran, els cavalls, les màquines i els òrgans inerts senten com l’entorn es comprimeix i no hi ha més tela, ni més teló a omplir que aquell. Per moments els colors avancen i les formes van creixent fins ser cossos i coses que ens abracen i ens qüestionen. I allà plegats ens trobem i ens sentim u desafiant un temps i un espai que ja no dimensionem perquè han perdut els seus límits. El teló s’estén i la tela reciclada s’expandeix. Els marcs, seccionats, ens emmarquen històries que mai havíem vist.

El Mag mira al públic. El públic aplaudeix. Es fa un silenci metàl.lic i esclata una emoció continguda. El temps s’atura, es crea expectació, els ulls travessen el barret. Tot un món esclata.

Imatge cedida per Montse Coll

Teresa Alsina

Quan vaig marxar per primera vegada a l’estranger per viure-hi va ser al final del 80 s, i no les tenia totes. Cal dir que en aquella època no hi havia internet, comprava el diari del nostre país els diumenges i trucava a casa un cop per setmana. En aquesta tessitura i després d’un temps vaig adonar-me’n que havia perdut molta informació del que havia passat en el meu país i de la gent amb qui havia conviscut allà al punt de sortida. Aquest aïllament em va ajudar molt a integrar-me en el meu nou país. Però de les poques coses que tenia clares en aquella situació -i aquell moment- era que si les coses es torçaven, jo agafava la maleta i tornava a casa. Aquest pensament m’ajudava a superar els moments difícils i els moments de solitud que inevitablement passes quan tens encara pocs coneguts i molta incertesa en el teu entorn. El concepte de casa el tenia en el meu pensament, no era pas un espai físic sinó un espai de seguretat mental creat per la gent que en un moment de la vida es creuen en el teu camí, i que jo sabia que podia comptar amb ella. Així em sentia com un trapezista que va fent equilibris amb una xarxa de seguretat on poder aterrar si la pirueta surt malament: la xarxa d’amics que vaig deixar endarrere i que des de la distància em generava seguretat, tranquil.litat i confiança. Una sensació que ha tornat en les últimes setmanes, des de l’obertura del xat de la promoció. Un s’adona que de totes aquelles persones que alguna vegada han format part de la teva vida moltes segueixen estant allí, seguint essent uns referents per mi. Em sento afortunat d’haver-vos conegut i conviscut amb vosaltres -una colla que tant m’ha aportat en una fase crucial del desenvolupament com a persones, l’època de l’institut, i que heu estat font d’energia positiva.

Per tot això: gràcies, companys.

Magí Clavé

Sort n’hi ha que al món hi ha gent com el Martí Cabrol, que ha fet una feina digna de l’arxiver de la biblioteca de Babel: guardar tots els llibres de BUP i COU (i semblen nous de trinca!)

El company Toni Granollers, partint de les cançons que hem anat tots penjant al xat (i que va començar a recollir el Joan Boldú a l’aplicació del grup) ha fet una Play-List a l’Spotify (suposo que alguns sabreu què collons vol dir tot aquesta xerrameca estrangera). Més de 100 cançons que conformen la banda sonora de la pel.lícula de la nostra generació. A sota us poso el link (el que deiem)

<iframe src=”https://open.spotify.com/embed/user/tonigranollers/playlist/5KHLFfT7kHKLMhHsjTfxJW” width=”300” height=”380” frameborder=”0” allowtransparency=”true” allow=”encrypted-media”></iframe>

La canalla d’ara es pensa que la pegatina és un grup de rumbeta light. A la nostra època eren una altra cosa (la rumba i les pegatines) Tothom en portava la carpeta o el carpessano farcit. Aquí al costat en teniu algunes de les que va dibuixar el Xesco Mercé. La de més amunt és la del recordat

Crec que no hagués estat just tenir un nou Lo Gripau sense Poesia. Si rellegim els números que tant pacientment ens ha escanejat el Joan Boldú, veurem que la revista caramullava Poesia.

Algún poeta va dir que un es fa vell quan deixa d’escriure poemes. Jo no he parat d’escriure, ni de dibuixar, ni de tocar instruments (el saxo, la trompeta, el trombó, el berimbau) des de llavors (quan creiem que faríem grups musicals com King Crimson, com a mínim, i jo en feia les portades dels LP, en tamany miniatura). Però he de reconéixer que el darrer poema que vaig escriure va ser ara fa 11 anys, quan va morir el meu pare.

Avui hi he tornat, escrivint aquest d’aquí sota. I l’acompanyo d’una que vaig escriure fa uns anys, pel text de presentació d’una exposició a Nîmes (França). La primera tracta d’allò que ja he repetit mil cops: els dos grans temes, la mort i el sexe (en aquest cas els seus eufemismes, el temps i l’amor). El segon parla de qui som o qui volem ser.

som joves i compromesos tots els cambrers porten un bigoti a cada cara ous durs al mostrador del bar magnètics i fosforescents inabastables noies més grans de mirada trista la migdiada te una foscor irreal de moqueta de pub fora de context un sol de forat clarament de diumenge apareix dimarts insultant i la musica s’esmuny quan algú obre la porta l’atzar dels jocs prohibits et premia amb un primer petó penyora amb una noia preciosa que coneixies de l’escola te gust de sal salvatge d’atmosfera de planeta inexplorat on el tabac és gratis i les parpelles fan les millors postes de sol cap pluja és encara equivocada i no sabem que el nostre millor amic serà qui ens robarà la novia quan arribi el nou segle com un holograma tècnicament no massa aconseguit fora fa un ventet d’afershave aviat serà l’hora de tornar-hi caminarem amb les mans a les butxaques

La identitat pot ser que sigui a l’olor lleument acètic de les velles fotografies, al gemec de trombó que emet la pell d’un divan, al sabor sec del glop de saliva que precedeix els primers compassos d’un himne, a l’horitzó oceànic que s’albira a través del coll d’una ampolla o a la humitat pesadament volàtil d’aigua de colònia dels cabells d’un nen acabat de pentinar.

La identitat es pot buscar a la frescor d’illa de la cel.la d’un convent o al calor sufocant d’un estadi ple com un ou.

Es pot trobar al perfum familiar de l’encens o a l’aroma exòtic del sàndal.

Es pot perdre al xiuxiueig d’un dit que rellisca sobre la pàgina d’un llibre o al fragor d’una ciutat que ja ha despertat.

Es pot recobrar al punt de sal del brou que cuinava la mare o al gust massa dolç d’una cigarreta compartida.

O, fins i tot, es pot reinventar a la fosforescència irisada de la boira que embolcalla el camí o al gris de ciment fresc dels gargots que dibuixa el nostre llapis.

La identitat és quelcom tan seriós com ho és la impostura i tan transcendent como ho és l’anonimat.

No n’hi ha prou amb cinc sentits per trobar el sentit a tot aquest assumpte.

Xesco Mercé

per Joaquim Vaparir Ara fa uns dies, des de redacció, em van cridar, a última hora d’un divendres, per fer un treball rutinari, el qual agafo justificat per la professió, el sou i la hipoteca. Havia de fer una col.laboració en un número especial d’una revista estudiantil fent una entrevista a un ex-alumne de l’institut de Bellpuig, de no se bé quina anyada; espantat i esperançat per si era de la meva. Mirant les notes, veig que indicaven del 65 i vaig posar aquella cara de “cinquantó” davant un coetani que visualitzava amb arrugues com les meves i avorrides nostàlgies; en aquesta edat en que la paraula acceptació va en la mateixa caixa que la pastilleta del colesterol o en fórmules de il.luses dietes.

Amb motiu d’una trobada d’antics alumnes (un altra...) em van fer saber que eren més de poble que jo i que, mira’t-els!, van fer una revista i ara en fan un especial.

En un diumenge per la tarda, mandrós i gris, m’hi poso. Davant la impossibilitat de trobar-nos en persona (el paio aquest em diu que te una agenda molt plena), amb confoses ganes, començo a escriure les preguntes com faig sempre, presumit, passant una mica de saliva per les meves canes i pre-llegint les respostes que m’arribaran. Em sincero interiorment i bufo amb la meva biografia d’haver estat professor de BUP i haver-ho deixat, avui fundador d’un diari on treballo (digital, eh?) i malabarista en post-posar les despeses mensuals del diari i de la meva minsa economia familiar.

Bàsic: li he de preguntar sobre els records i que voldria aportar en aquesta entrevista.

Em considero bon professional amb dots d’empatia i em deixo portar pel que jo diria, davant l’oportunitat de sumar quelcom, personal evidentment, des d’un ara i des d’aquella nostàlgia pesada però daurada també. Au! Li passo ja el correu. Demà dilluns i s’acosta fi de mes.

Dues hores i en Joan em truca. Ara que estic enganxat a la sèrie! Agafo i parlem. Em fa una proposta (de què va aquest ara?). Val, d’acord. Decidim fer una entrevista en viu, en calent, en tres dies clavats. Intercanviarem correus de preguntes i respostes. Les meves seran en funció del que vagi rebent d’ell. Ell em diu que deixarà que surti el que li vingui, que serà especial la casualitat que l’entrevista la fa un del 65 també. La tecnologia em permet veure el capítol un altre dia i, l’escletxa de plaer de participar en aquest article generacional, em fa obrir l’ordinador i dir-li al gos que el passejaré mes tard avui.

Tres dies clavats. Tindrà l’agenda plena aquest, però li cremaven els dits! I ara em toca córrer. Presses. Porten a vora 40 anys sense escriure (i jo cada dia!) i ara sembla que s’acaba el mon. El telefono un cop hem acabat i em diu que s’ha quedat a gust i li dic que ja ho veig, i que jo també. Que m’ho he llegit per sobre i em callo que ho tornaré a fer. Ho poso bonic i ho publico. Per fidelitat, afegeixo també algun tros de conversa telefònica: (QV) - Hola Joan. Joan Baldrich?. Sóc Joaquim Vaparir. Quim em diuen.

(JB) - Hola, com anem Quim?

(QV) - Ja saps que hem de fer una entrevista que el diari que represento m’ha demanat com col.laboració en un número especial de la revista que vau fer vosaltres a l’institut. (Parlem una estona. Lo Gripau, els pobles. Ens caiem bé, de moment). (Vaig a les preguntes, entre apunts i altres improvisacions... que li enviaré avui mateix i que haurà de córrer en respondre).

(JB) - Sí, sí. Tinc ganes d’escriure i fa dies que hi dono voltes a què. Envia’m-ho i m’hi poso.

M’agrada escriure Quim, faig els meus modests apunts de viatges i experiències.

(QV) - Ep! Hola de nou! Ja t’ho has mirat? Ah, que fem una entrevista a quatre mans? (En parlem, a l’inici jo fred, poc a poc més engrescat).

(JB) -Som-hi doncs!

(QV) -Joan, has acceptat l’entrevista de seguida després de la meva trucada. El meu diumenge gris ha anat canviant de color davant escriure les preguntes. Et confesso que m’he il.lusionat amb això. I tu? també t’hi veig.

(JB) -Doncs sí. En aquest moment tant excitant de retrobament, em venen molts pensaments agafats a records i que dibuixen un llaç entre l’avui i el passat, connexions que prenen sentit i una claredat gegant sobre el que m’agradaria parlar i deixar empremta. Aquesta oportunitat d’aportar quelcom a la nostra revista, de sobte, l’he sentit com un deure i una necessitat sostinguda i punyent, alhora banyada de certa responsabilitat que no vull negar ni tampoc sotmetre’m. El respecte s’anteposa educat en deixar ben clar que no pretenc alliçonar ni ser mestre de rés; sols compartir un passat que he recuperat molt sovint i com alumne perpetu.

(QV) -Tot pensant en mi mateix també, l’edat i la vista endarrere, com veus als d’aquella generació? Us trobareu molts que fa temps no us veieu!

(JB) -Som afortunats per haver arribat aquí. Vivim. Cadascú ha fet el seu camí per llocs, vides, acompanyants, fills, benvingudes i adéus, oportunitats i il.lusions. Haurem, cadascú a la seva manera, portat a sobre el pas dels anys i les paraules que queden en la ment i el cor, en la pell i en la mirada. L’apropament del dia de retrobar persones que fa tant que no veiem anticipa imatges d’abraçades, de sorpresa, de remirar-nos, gestualitats familiars, veus no oblidades i repreguntes de qui i on. Nervis i il.lusió.

(QV) -Ara, més que preguntar-te, et diria que fessis la teva parrafada, deixa anar... jo ja et tallaré (amb respecte).

(JB) -Doncs deixem per fet aquest preàmbul. Vaig a l’impuls: escriure per deixar constància, per aportar, per compartir. Escric el que crec vull escriure, el que posaria d’amagat en un sobre anònim a la vostra butxaca. Entenc que esculpir aquest número especial de Gripau pot estar fet del que érem llavors i del que som avui, seguint les petjades del temps en els nostres camins i deixant notes de tot l’aprés. Porto a casa el deures de fer una redacció per llegir a classe. No sobre les vacances, no sobre una excursió. Escric per portar un detall a la festa, per que no em quedin coses per dir, per donar-vos la meva experiència i que posi lletra en alguns dels vostres pensaments. Escric sobre un poder que vaig aprendre amb tots vosaltres, que l’he cercat, adorat, tastat i que em fa moure cada dia: el poder de la llibertat.

(QV) -Com a moderador de l’entrevista que m’atribueixo, he de dir-te que hi ha biblioteques senceres d’assaigs mil.lenaris sobre la llibertat. Concreta Joan.

(JB) -Valentia. Una de les paraules amb “b” baixa. Com m’agraden! En tots els idiomes son paraules que tenen un atac musical especial i jo me’l crec. No hi ha una cosa més gran que hagi aprés de la mà de les circumstàncies, lloc i espai: cal ser valent per viure la vida amb la plenitud a que ens convida, a mirar-la als ulls i, amb desig atrevit, dir-li que la vols. Tota. Es d’això del que us vull parlar com un secret alquímic que sempre he utilitzat: la campana.

(QV) -He demanat concreció i no pas que surtis amb una parauleta que tradueixo mentalment ja a molts idiomes, de pel.lícules que he vist i llibres que he llegit. Si és alquímia, he de fer un altre advertiment d’evitar tractats de més de mil pàgines.

(JB) -A veure si concreto. (No us revelo un misteri de la humanitat ni rés esotèric, més aviat quelcom natural que ens donava l’hormonal i sàvia adolescència i que no hem d’oblidar).

Els cops de vent de l’existència, les carícies i les ferides, els somnis aconseguits i els que s’escapen... quantes vegades m’ha fet falta la força de les arrels per saber qui soc, on pertanyo, l’espècie tribal, per no perdre, per superar, per seguir en lluita, per gaudir i per seguir creient.

Des d’una serietat que em cal en tants moments com a equilibri a una irreverent ment creativa, agafo la temptació de deixar unes paraules en aquest Gripau de fraterna complicitat amb tots els noms que han anat apareixent com a inauguració de festa major en el meu telèfon. Dono llibertat a expressar el meu secret cap a assolir cims de felicitat, instants

solament, en la serralada de turbulències i preguntes sense resposta de la vida. Cada cop que m’han fet falta he anat a buscar els colors en la memòria dels moments en que érem valents, molt valents.

Crec fermament, tornant al misteri del llenguatge, que institut, no per casualitat, va lligat amb instints. Hem de fer cas a la nostra primarietat i revisar els nostres instints.

El que hom coneix bé, i per això la societat i l’educació el limita, és el de la llibertat.

L’additiu que la intoxica i ens la retalla amb conformismes: la por.

(QV) -De bon rotllo Joan. Tu tira. Jo vaig a la nevera a per una cervesa. M’estiro al sofà i tu segueix. Per cert, agafa una cervesa també a veure si et relaxa.

(JB) -Ara no puc parar. Però et dono un descans. Seguim demà.

(QV) -Potser serà el millor. Seguim doncs demà. Jo també hi he de pensar. A més el meu gos em mira amb la seva intel.ligència que dedueix que em vull sentir jove i oblidar que ell te els genolls millor que els meus. (El vaig agafar d’una gossera i entenc perquè li vaig posar de nom, volent ser original i modernet, K9 Brother, i s’ha quedat naturalment abreujat a KBRO).

(JB) -Bon dia de nou (cal escoltar el cos, la natura, els fills, i les bèsties). Segueixo. Que he fet deures. Entre horaris, dilluns letàrgics, culs adolorits, apunts i còpies, tardes sordes, i segur, “que bo està aquest i que bona aquella”; a banda d’un timbre celestial, ens agafàvem a la nostra valenta i potent adolescència, rebel i sàvia, i fèiem cas al nostre instint, pur llavors, idolatrat ara, d’aquella valentia que us parlava i que l’expressàvem amb solemne decret: “jo passo”.

Qui plaer amics i amigues! Quina força! Aquelles passes en sentit contrari a la classe i cap a qualsevol món millor, etílic o no. Campana de català, llatí, mates, gimnàstica! Sabíem bé els riscos, les conseqüències, driblàvem profes, deures, vigilants i contestàvem ferms a “on vas” i “d’on vens”. Brutal quan hi penso, poderós clam a la dignitat adolescent i mimat record (que te cura dels fonaments que em calen per viure plantant cara a la trampa de les frustracions). Vull incidir i reincidir.

En aquells anys, érem innats coneixedors de les nostres prioritats, escoltàvem i enteníem.

No havíem creuat la porta cap al món dels adults, “els grans”, que tan llunyà i antic ens semblava. Nosaltres érem la frescor, el moment i el present, la gran esperança i, al mateix temps, els grans invasors de l’ordre. Decidíem el que fèiem, com, quan, perquè i no ens callàvem. Sense voluntat de metàfora, ens vam menjar Roma als setze anys, arreu, a tot hora. L’imperi, les places, les estàtues, monuments, busos, carrers i grappes eren nostres, expropiats, segurs de dur protecció divina, mortal i de poble. Repeteixo: brutal! Venècia, va ser un segon plat. Fàcil.

(Pausa: escric mentre creuo França en avió, apurant entrega avui 30 d’abril, tot notant la inspiradora distancia i l’anonimat de donar cop de colzes als veïns, per escriure encara més còmode, passional, “campanil”, rememorant cançonetes d’excursió i la musica amb la que flipàvem llavors, a casa i al pub. Juro que gaudeixo ara com en un pati golejador).

(He de tancar l’ordinador i, de sobte, me’n vaig. Com m’agradaven, i sempre, aquells moments de les cançons, quan venia el solo de guitarra. Aquell music, pelut i suat normalment, segur era també fruit de campanes. Jo sempre parava la respiració, o així ho crec, segons abans del començament del solo. Quin moment de responsabilitat deu sentir ara aquest music! quina llibertat també, quanta expressió, quant missatge, quin crit i arriscada distorsió… quina enveja!. I amb els anys, no paraven, maduraven però no paraven. Llibertat).

(QV) -Ara sí que he llegit i rellegit. Crec que és legítima l’empatia i el somriure còmplice davant el meu ordinador i mirar al meu gos xulescament. Sense entrar en posicions, percebo un to idealista, nostalgi-forme però que reconec que, si t’ha servit, endavant. Hi faré una pensada, sobre tot avui que és 1 de Maig i em flagelaré per treballar. O no. Hem d’anar acabant amic (t’he he dit amic!? No toca).

Sincerament has d’acabar el teu missatge, arrodonir-lo. Encara ens ho retallaran.

(JB) -En aquests 3 dies, amics. Ja veurem. Acabo sí. Gràcies per ajudar-me en aquesta missió.

I així omplo manuals i codis per no renunciar, per desitjar ser més lliure cada dia, per

tenir menys pors i per posar distorsió i vibrar la vida. Com un tatuatge guerrer, no vull deixar de veure en la meva pell una marca nostra, una identitat que clama ser present i que, si envelleix, serà perdent color però no presència. Jo vull compartir i brindar aquest escrit per a que recordem i sentim viu, el nostre dret a la llibertat. Vull que agafem aquella valentia que ens donava la calor, l’avorriment, la irreverència, i que la fem servir sempre, com una eina que tenim i que sabem utilitzar. Sobre tot, amb quelcom que sabíem: no passa rés. I ho arreglàvem. I ens en sortíem.

El dits s’acceleren en desenfrenat “allegro” però ja he d’anar acabant per no fer una tesi de tot això ni un abús de revista i dels qui ho llegireu. Les paraules volen sortir al carrer en manifestació reivindicadora de justícia davant obstacles i oblit.

El crit i la proclama és el de record i permanència de la nostra valentia jove, un homenatge a la transgressió necessària i nostra. Una força que no morirà.

Per tots aquells moments de indecisió, por, segrest, problemes. La meva petita contribució en el curs existencial. Vull que ho sabeu. Valentes campanes.

He pensat, com a multi-tasca, col.lar-me de fotògraf freelance generacional a la festa d’aquesta gent. Crec em podré acreditar com a campaner a la meva redacció. La curiositat informativa em vicia, igual que admetré, aquí i ara, que seran els 53 a les esquenes, o per ideologia peluda i musical, però no em vull perdre moments grans. Vull conèixer a tots aquest gripaus, com si fos un d’ells. Joan, farem una birra.

Ja hem pactat la musica digital de fons. Màgicament l’hem pensat a l’hora: “Take a walk on the wild side”.

Joaquim Vaparir i Joan Baldrich quimvaparir@lopute.com

amb B alta Canalla, diu que celebrem que fa 40 anys que vam començar el BUP. Així que gairebé tots rondem pels 54. El lloc que ens va acollir aleshores, l’any 1979, ja ha desaparegut tal com el coneixíem. Lo nostre institut i nosaltres mateixos hem canviat de fesomia. I la memòria, al menys la meva, està més que enterbolida pel temps transcorregut. En queden engrunes que no sé massa bé on situar.

Com vaig dir al xat, el primer dia vaig fer la coneixença de la Maite Cortassa, de Penelles, d’una manera prou anecdòtica. Seia devant meu i li vaig preguntar cóm es deia. Ella va respondre: Maite Cortassa Arderiu, i jo li vaig llençar un “cara de perdiu” per a fer el rodolí. La pilota em va rebotar de ple quan, deprés de dir-li que jo era la Carme Berengué i Sanfeliu, ella em va etzibar aquell “doncs tu també”, que em va deixar K.O. Llavors, cadascú amb les seves personalitats, iniciàvem el cami de l’educació secundària, com si l’éducació ho pogués ser de secundària. Igual que el arbres amb les seves branques, les nostres vides han bifurcat en mil camins diferents i ara mirem cap a baix, cap a les arrels, perque desembussar les canonades per on munta la saba deu ajudar a reprendre vitalitat.

Personalment, a mi em costa identificar-vos a tots. He reconegut al Benet, de Sant Martí de Maldà, a qui vaig trobar fa uns anys fent de paleta a Castellnou. D’ell recordo un fet que va fer història. Després d’una “malifeta” de les seves, la llavors directora, Rosa Papiol, va entrar a la classe amb ell i va dir “aquest noi queda expulsat temporalment d’aques centre d’ensenyament perque ha tirat uns polvos d’estornudar que irriten la mucositat nassal de la persona”. Gràcies a ell, per solidaritat, uns quants vam passar dos dies al bar, un lloc que afeccionàvem els qui, com jo, apreciàvem massa fer pila.

També va ser durant una classe que vaig sentir per primer cop el nom de la ciutat que, sense saber-ho, anys més tard seria la meva. Crec que eren el Juanmartí, de Belianes, i el seu company de pupitre que van ser caçats parlant de fútbol. El professor els va interpel.lar i, en atançar-se, va veure que la seva taula era un cafarnaüm de noms d’équips i resultats de partits. No hi cabia ni una nota més. Els va dir que els perdonaria solament si podien dir qui havia guanyat no sé quin partit de no sé de quina lliga de l’estranger. I van respondre Saint-Etienne. Ja fa 23 anys que hi visc a la vora, en un poble partit pel riu Loira, de la regió francesa Auvergne-Rhône-Alpes.

Del viatge a Itàlia no en puc dir res perque no hi era. Les economies familiars no m’ho van permetre, pero dels dos dies a Figueres i a Olot, si. Sobretot de l’excusió a la Fageda d’en Jordà, on ens vam perdre i vam caminar hores i hores, una de les acompanyants amb un taló de sabata a la ma i les mitges totes estripades. I aquella nit d’hotel ! Mon dieu!!! Encara tinc pasta de dents enganxada al cabells i alcohol a les venes. He sentit a dir que d’ençà d’aquell dia l’establiment ha refusat de rebre viatges escolars.

A part les batalletes, que diu el Boleda, de Bellpuig, crec que “Lo Pla d’Urgell” va ser per a la majoria nosaltres un bon institut, on vam tenir uns professors bons i donats a la feina, on vam poder començar a ampliar el nostre món i aprendre a fer ales.

Després la vida s’ha encarregat de la resta.

A voltes apassionadament:

“Et la mer et l’amour ont l’amer pour partage, Et la mer est amère, et l’amour est amer, L’on s’abîme en l’amour aussi bien qu’en la mer, Car la mer et l’amour ne sont point sans orage.

Celui qui craint les eaux qu’il demeure au rivage, Celui qui craint les maux qu’on souffre pour aimer, Qu’il ne se laisse pas à l’amour enflammer, Et tous deux ils seront sans hasard de naufrage.

La mère de l’amour eut la mer pour berceau, Le feu sort de l’amour, sa mère sort de l’eau, Mais l’eau contre ce feu ne peut fournir des armes.

Si l’eau pouvait éteindre un brasier amoureux, Ton amour qui me brûle est si fort douloureux, Que j’eusse éteint son feu de la mer de mes larmes. “

“Et la mer et l’amour...” Pierre de Marbeuf D’altres amb més senzillesa: “M’aparto de l’era, m’assec a un pedris, menjo una cirera i em sento feliç”

Rovira i Virgili Contenta de retrovar-vos i agraïda envers tots i totes els que heu treballat per a ferho possible.

Carme Berengué-Giraudon

Ha estat gairebé impossible trobar cap foto del mític viatge a Figueres i terres gironines. Per sort la Montse Valls en tenia algunes, però tan fetes pols que difícilment pot intuïr-se qui són els que surten a la fotografia de grup, davant del Teatre-Museu Dalí. Sembla refelctir l’estat efervescent del moment. Si recupereu aquell estat potser distingireu qui som cadacun (jo ja m’he trobat!)

Sopar dels 3o anys de lâ&#x20AC;&#x2122;Institut i sopar de la promociĂł al Resquitx

Dos documents gràfics de l’època, d’incalculable valor: -Un comunicat de dimissió de l’Antonio Ramon Pons com a delegast, tot justsdesprés de ser escollit per majoria abrumadora. Un home molt avançat a la seva època (i més en un país on mai dimiteix ningú), que ja malfiava de l’incipient democràcia burguesa.

-I un justificant de no assistència a classe, patèticament falsificat per un futur professor del propi institut, en Jaume Capdevila. Segur que ara no es deixaria colar un bunyol com aquest, que probablement confeccionen manipulant whataaps). (Times are a-changing, com deia en Zimmermann)

ater ratg ea lo pl a d’u rgel

l

Venia de les montanhes que tan nautes son, d’una vall glacial en forma d’U, de roca granítica en el sòl, on costa arrelar-hi. El tros estret de cel que es veu des de la vall m’empenyia sovint a enlairar-me als cims. Aquella incommensurable vista des de dalt la muntanya, on un atzur infinit i un mar de muntanyes em feien somniar. En la pujada al cim, la vista de la vall mutava la cicatriu de la carretera que s’empetitia a mesura que t’enfilaves, quedant només el solc de la Garona.

Arribada al pla, a l’estiu no calien esforços d’enfilar-se a cap turó. Els prats i les onades d’herba també convidaven a somniar desperta. A l’hivern però, la boira esborrava l’horitzó i calia avançar a les palpentes, convidant-me cap a un viatge interior. Lectures de Herman Hesse i Lobsang Rampa. Cançons de Moustaki, Brel, Gainsbourg, Dylan, Baez, Clapton, Léo Ferré, Paco Ibañez, i els nostrats catalans, dels quals, especialment avui, faria esment de Muntaner i la traducció al català que va fer de “el ball dels cent mil diumenges”.

No recordo el meu primer dia a l’Institut. Sí que tinc records de companyes o d’algun fet concret, però sobretot recordo: les olors que impregnaven aquell pla, l’herba inspirada a la cantonada, els purins a l’estiu, les picades de mosquit i les temperatures de 40 graus, el foc de llenya i el querosè a l’hivern, els penellons malgrat els guants, la botifarra, que encara no sé jugar-hi, el fumar, que tampoc n’he sabut, la descoberta de literatura catalana i Salvat Papasseit, els carros de diapos d’art, les cançons melancòliques de classe de francès, les angleses estripades i rockeres, les melenes rítmiques amb guitarres fantasmes, els viatges estudiantils a París i a Itàlia, la cinta lila de gimnàstica rítmica, les oueres del cau, les cançons kumbaiàs d’Hora 3, la lletera que potser s’apaga en un avenc, la fresa de la nit poc dormida, els estius al camp collint fruita i pol.linitzant melons tot refermant el cognom.

Interiorment, un embull de sentiments, l’atracció per un cantó i el vertigen per un altre.

Moltes descobertes fent tentines cap a un futur incert. Em vau obsequiar amb l’amistat d’unes poques i potser altres que encara no n’he tingut l’oportunitat, sí, tot i les dinàmiques de grup i lideratges que sovint entorpeixen l’atansament de nouvinguts.

S’acabà el COU, la Selectivitat i també el nostre pas per l’Institut. La veritat, anar estudiar fora era un fugida de tot això, allunyar-se dels pares i de descobrir nous ambients.

Els caps de setmana de tornada cap al Pla s’anaven espaiant i els records s’apaivagaven.

Ara és hora de tornar-nos a trobar, i no hi som totes. Ens manquen la Teresa i la meva estimada Anna, la que em va portar de la mà cap a moltes de vosaltres. Enyorança, melangia i records esvaïts. També hi mancaran els nostres jo d’abans. Ens reunirem algunes veritables desconegudes i mirarem de relacionar-nos respecte al que havíem estat. Altres, amb les qui hem conservat l’amistat, ja sabem qui tenim al davant. Així doncs, aquest escrit només pretén ser una pinzellada de la imatge que es pugui tenir d’una adolescent que va conviure a l’institut durant dos cursos escolars.

Neus Lluelles

noves s e i g o l o n c e t La Maria Aguilar, professora de matemàtiques de molts de nosaltres, s’ha volgut afegir a la festa i ens ha enviat aquest afectuós missatge. Noves tecnologies, vells (i bells) sentiments.

La calor de les nits d’estiu et deixa, de vegades, molt despert i amb una set insaciable que fa que facis visites a l’aigua de la nevera.

Mentre em dirigia a la cuina recordava, amb dificultats, part del darrer somni. Sí, devia ser a França, a Le Mans, les vint-i-quatre hores de Le Mans, on els cotxes no deixaven de contaminar el cel blau durant tot un dia sense parar. Però va ser un somni estrany, ja que no recordava cap cotxe a tota velocitat ni cap olor a benzina cremada.

Me’n torno a dormir i el somni continua: nois i noies anant d’un lloc a l’altre, fent esport, participant en exposicions artístiques, assistint a conferències... De sobte, l’olor a cremat em retornà a Le Mans, però no hi tornava a haver-hi cotxes a tota pastilla.

Novament em vaig llevar i directe a la cuina. Mentre obria el frigorífic i agafava el got fresc i hi posava una mica d’aigua, vaig recordar que el darrer somni corresponia a València, a la cremà de les falles. Sóc valencià per part de pare i no era d’estranyar que somiés amb la cremà, o amb la cordà que feien a l’estiu al poble del meu progenitor, Albaida. La calor de la nit em devia fer somiar amb la calor de les falles.

Però no recordava que el somni transcorregués en una gran ciutat, on les falles són grans i en les quals s’hi esmercen molts recursos. En el meu somni era una falla petita i no calia la presència d’un cotxe de bombers per garantir la seguretat de l’acció.

Vaig tornar a adormir-me i poc a poc vaig anar endinsant-me més profundament en el somni. Era com una avinguda subterrània on hi havia un passeig central i al costat tot d’edificis amb un tret comú: tenien gravat a l’exterior el nom d’un diari o una revista. “El Jueves”, “El Caso”,... Vaig entrar en tres o quatre d’aquests edificis i aviat vaig adonar-me que eren les redaccions “oníriques” de revistes o diaris que existien o havien existit. Amb una excepció, “Lo Pla d’Urgell”.

L’edifici en qüestió tenia dues portes. I havies de triar. En la primera porta es mostrava, cap a l’interior, una impremta que estava produint un periòdic quinzenal. La segona porta mostrava l’interior com si fos una escola, però on es feien moltes més activitats que en una escola normal. Mentre hi entrava, em venia al camp una cançó d’en Xesco Boix, original de Peter, Paul and Mary, el “Gripau blau”.

Ben aviat vaig adonar-me que estava somiant i que aquests somnis feien referència a una notícia que havia rebut el dia abans (no recordo quin àngel o quin arcàngel m’ho havia comunicat): que novament es volia fer una altra edició de “Lo Gripau”, revista emblemàtica d’una etapa de la ja llarga història de l’Institut “Lo Pla d’Urgell” de Bellpuig. Ara, cap al 2040 a la Terra, uns ex-alumnes de l’institut, que ja havien superat els 70 anys però que encara treballaven per aconseguir una pensió quan en tinguessis 80, tornaven a la càrrega. Cada de 5 a 10 anys, en feien una nova edició i això era un pretext per renovar l’amistat amb els que hi fórem.

I recordar que a “Lo Pla d’Urgell” tot podia passar: 24 hores de cultura, falles, concursos de pintura, premis Valeri Serra, gimcanes, competicions de boles, excursions culturals i també l’estudi més personal i feixuc.

No era un somni, havia estat realitat.

Enric Vicedo Rius

Els 80 eren temps de còmics. Aquí en teniu alguns dels que publicàvem a Lo Gripau. La majoria d’il. lustracions eren del Lino i del Xesco (molts cops dibuixant directament sobre el full del ciclosti1), però també i col.laboraven la Ceci, el Torres, la Teresa... Al costat un projecte inacabat de western del Vicedo i el Xesco, amb alguns professors com a protagonistes.

A quants en reconeixeu?

by Salvador Miret

1. Amfibi que intitula aquesta revista, “a l´arbequina” 2. Deessa que presentava forma esfèrica segons un dels de la 4a definició 3. Paraula la discussió sobre la grafia de la qual va suposar un clar sabotatge a classe de Filo 4. Colla d´avançats, antecessors de futbolistes brasilers i peripatètics merlinians, que semblen configurar el títol d´una novel.la de Dumas (dues paraules, cast. i susceptible de pronunciar-se amb veu d´anunci de títol de pel.lícula d´acció) 5. Òpera wagneriana, que havíem d´identificar als seminaris del tercer pis, amb violins que no paraven de pujar i baixar 6. Localitat empordanenca on hi ha ubicat un hotel que ens va allotjar, el qual, rera el nostre pas, sembla que va caure en desgràcia fins a tal punt que, segons m´han dit, va ser lloc d´allotjament de piolins 7. Petit paral.lelepípede que, en permetre el pas de la llum al seu través, ens ensenyava història de l´art 8. Lección 4 (dues paraules, cast. i rima amb “Matilde”) 9. LesSong 1. Bury my heart at ...../ leave my body to the birds/let them eat my peaceful words/....

10. Hostal que ens va albergar en el nostre viatge a Itàlia (dues paraules, llat., a veure si declineu bé!)

11. D´allí n´eren n´Hug, n´Huguet i en Ponç (l´estimat amic Granollers la sap, estic veient com riu) 12. LesSong 2. Jove líder de Les portes de la percepció que vagarejava ...allá por los años sesenta, por las calles de Los Ángeles y los clubs de San Francisco... tararejant “L.A. woman, Sunday afternoon,...”

13. Instrument de dibuix lineal que podia utilitzar-se sol i/o acoplar-se al compàs, i que estalviava repetir làmines respecte els que teníem tiralínies 14. Jovenet exemplar de mamífer domèstic que va ser presentat en societat en un folklòric encontre amb col.legues del país veí, “a l´arbequina” 15. Sessió golfa 1. Citizen ..

16. Bossa transportadora, on embotíem llibres i cartapàcios, amb ressonàncies de selva centreafricana 17. Pràctica de Biologia que va comportar una merma notable sobre la flora dels jardins públics de la localitat de Bellpuig 18. LesSong 3. ..... don´t come easy to me, how can I find a way to make you see I love you, ..... don´t come easy 19. Emblemàtica discoteca bellpuigenca on va ser gravada (amb radio-cassette camuflat al bolso, on Saturday night, en furtiva i heroica acció perpetrada per la profe d´anglès, que ho era en realitat de francès, i que amb la mateixa va demostrar sobradament la seva entrega a la docència), la peça que va permetre fer la LeSong 3 20. Sessió golfa 2. (Difícil) Color de la capa i caputxa d´un sinistre personatge nan que apareixia i desapareixia sobtadament d´escena, i que crec que ningú va entendre mai el significat d´aquella cosa tan grotesca...

21. LesSong 4. Far distant, far distant, lies ..... the brave, no tombstone memorial shalll hallow his grave (bonic testimoni de memòria històrica, a revisar) 22. Sessió golfa 3. Va agafar el seu fusell 23. Ur i ....., les dues primeres ciutats de Mesopotàmia (l´estimat amic Pinyol la sap, estic veient com riu) 24. Conjunto conmutativo o ....., terme que entre els parroquians d´un estimadíssim poble veí va causar commoció (cast.) (l´estimat amic Pinyol riu i plora, a la vegada) 25. Carretera que va ser tallada en assambleària manifestació, que va discórrer des de l´Institut fins a aquell bar d´allà baix de tot, anant cap a Castellnou,...diria. Després afegiu-hi -II 26. LesSong 5. In the ..... we built a city, in the afternoon we walk through its streets,...(without music) 27. Estrident so que anunciava el retorn a les aules, avui reconvertit en marca d´ultracongelats 28. Aparell que feia rodar els vinils i que permetia dur a terme les lesSongs esmentades 29. Curs amb què vam acabar el nostre periple per l´estimat Institut (de Bachillerato Polivalente) de Bellpuig

?

Un altre dels gran enigmes de la humanitat: perquè el Jové surt gairebé a totes les fotografies? N’hem comptat que apareix a més de quaranta de les d’aquesta revista. Aquest home té els dons de la simpatia i de la ubiqüitat. Fins fi tot apareix quan fa ell la foto!

Del 81 al 18 (ara fan el del 19). Aquest capicua resumeix gairebé quaranta anys d’una publicació escolar que va néixer amb nosaltres, i que esperem duri molts anys més. Visca la cultura!

Ara que ja anem acabant, volem fer un petit recordatori pels que ja no hi son. Sense voler pecat d’’hipersentimentalisme i ni caure en la postveritat (dos trets malauradament molt del segle XXI), ens agradaria tenir un moment d’afecte pels amics, companys i professors que ja no poden ser aquí. Ho fem amb les precioses paraules de Jaime Gil de Biedma, una altra petita dosi de saviesa i poesia: NO VOLVERÉ A SER JOVEN Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde -como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería y marcharme entre aplausos -envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra

Encara que a les imatges sembli que el passa és una altra cosa (bàsicament, que es menja, es beu, es riu i es xerra -que també), s’ha treballat de valent, tothom aportant la seva part d’ajut i responsabilitat, per aconseguir celebrar aquesta trobada generacional, que conclourà amb el sopar que farem tos al Resquitx, el 6 de juliol, i que ha fructificat (i quedarà per sempre per a la memòria de tots) en les pàgines d’aquesta revista, que entre tots hem parit. Gràcies, companys! I fins d’aquí uns anyets (10, 20, 30 o 40 més)!

No sabem perquè (o sí), però el número 41 està doblat (a i b) i han desaparegut el el 66 i el 88. Misteris de la vida.

SOLUCIONS ALS ENIGMES DEL BERENGUÉ: 001. Àngels Albareda 027. Carme Jou 052. Antonieta Xinxó 002. Teresa Bech 028. Salvador Miret 053. Teresa Alsina 003. Maria Borda 029. Miquel Pons 054. Josep Ma Benet 004. Magí Clavé 030. Antonieta Sabaté 055. Salvador Bori 005. Josep Ma Farré 031. Cristina Solé 056. Antonio Clavera 006. Toni Granollers 032. Lluís Badia 057. Teresa Farré 007. Ignàsia Mata 033. Joan Boldú 058. Lluís Gras 008. Teresa Pallàs 034. Anna Ma Capdevila 059. Xesco Mercé 009. Pilar Ricart 035. Maria Cuscullola 060. Roser Perera 010. Imma Sendrós 036. Magda Gassó 061. Xavi Robinat 011. Josep Vilanova 037. Carme Llort 062. Imma Serra 012. Dolors Andreu 038. Antonieta Oliva 063. Roser Angerri 013. Gemma Bernat 039. Antonieta Rey 064. Nuri Bernaus 014. Anna Ma Calvet 040. Xavi Segalà 065. Jaume Capdevila 015. Joaquim Culleré 041. Josep Ma. Torrelles 067. Teresa Cunillera 016. Teresa Garsaball 041b. Joan C. Alsina 068. Josep Gassó 017. Josep D. Juanmartí 042. Jordi Benet 069. Pilar Llanes 018. Josep R. Morera 043. Montse Bosc 070. Magda Niubó 019. Margarida Pujol 044. Maite Coll 071. Esther Queralt 020. Xavier Sans 045. Blanca Font 072. Antoni Santiveri 021. Montserrat Tella 046. Josep Ma Ibós 073. Josep Torrelles 022. Josep Altisent 047. Jaume Minguell 074. Joan Baldrich 023. Joan Berengué 048. Joan Piñol 075. Josep Boqué 024. Glòria Buchaca 049. Ramon Roig 077. Joan R. Carrera 025. Montse Coll 050. Imma Serret 078. Àngels Fabregat 026. Montse Gabarra 051. Miquel A. Viles 079. Jaume Gotsens

SOLUCIONS A L’ALOPÈCIA: (Hi estem treballant)

080. Anna Martí 081. Ramon Pallàs 082. Jaume Ribera 083. Rogelio Segura 084. Anna Vidal 085. Anton Amorós 086. Carme Berenguer 087. Martí Cabrol 089. Maite Cortasa 090. Enric Gabernet 091. Jaume Jové 092. Ramona Moix 093. Antonio Ramon 094. Roser Sangrà 095. Xavier Balasch 096. Francesc Boleda 097. Rosalia Carnicé 098. Teresa Estiarte 099. Rosa Ma Gódia 100. Neus Lluelles 101. Joan Ortíz 102. Magda Riasol 103. Ramon Segura 104. Ramon Solsona 105. Montse Valls

SOLUCIONS AL MOTS ENCREUATS DEL MIRET: SOLUCIONS ALS DEL BOLDÚ I EL XURXO DE L’ANY 83: