IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PUBLICA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA DE VILAVERD. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ. La tasca recollida fins avui a https://issuu.com/1coneixercatalunya ha fet que publicacions com el diari Regió7 estiguin interessades en fer-ne difusió en seu àmbit de distribució geogràfica. Estarem encantats d’ajudar-los en tot el que ens demanin. Llegia que el sostre demogràfic de Vilaverd, a la comarca de la Conca de Barberà, a la província de Tarragona. s’assolia al cens de 1887 amb 1109 veïns, que a darreries de l‘any 2016 s’havien reduït fins als 452 habitants. El Josep Maria Batalla Cartaña, em confirmava que l’escola pública abans y durant bona part de la dictadura FRANQUISTA estava al local de l’antic ajuntament.
Ens regalava també unes postals de colors on diu ‘ recuerdo de Vilavert’, editades per Foto Chinchilla-Tarragona, amb imatges dl Santuari de la Mare de Déu del Montgoi, batejada com MONT-GAY Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un