CURS 2012-13
XX JOCS FLORALS
Els Jocs Florals de l’Escola Túrbula fan vint anys
Fa vint anys, ens va semblar important i necessari convocar uns Jocs Florals a l’Escola Túrbula per primera vegada. Barcelona i la seva àrea d’influència (on es troba Sant Adrià) acabava de viure l’impacte urbanístic i social dels Jocs Olímpics, estàvem contents i havíem recuperat la confiança en nosaltres mateixos. Les primeres generacions d’alumnes educats per fi en català, sortien del forn. Feia quinze anys, la Túrbula havia esdevingut el motor de normalització lingüística del barri gràcies a l’esforç i l’interès de l’Equip Directiu i del Claustre de Professors.
L’any 1993 no era un any més, era el principi d’una nova etapa. Aquell esforç inicial s’ha perllongat durant 20 anys i desitjo de tot cor que aquells Jocs Florals, que s’han anat repetint any rere any, continuïn esdevenint amb la il·lusió de tots els que hi participem : docents, alumnes, AMPA ... perquè, com digué Salvador Espriu, de qui aquest any en celebrem el centenari, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble!
Pere A. Escoda Sotsdirector
Treballs PrimĂ ri a
EL MEU GERMĂ€
[Escriba una cita del documento o del resumen de un punto interesante. Puede situar el cuadro de texto en cualquier lugar del documento. Utilice la ficha Herramientas de cuadro de texto para cambiar el formato del cuadro de texto de la cita.]
LUCIA LAMBIN COILA Curs: 1r B d'E.P 1r Premi de Rodolins
JO SOC LA MARIA
MARIA CARBONELL PICAZO Curs: 1r A d'E.P 2n Premi de Rodolins
EL NÚVOL
SARA MARTÍN MANSO
Curs: 1r A d'E.P 1r Premi de Cal路ligrames
LA FLOR
MARIA LOBATO ALBAREDA Curs: 1r B d'E.P 2n Premi de Cal·ligrames
A L’ HIVERN
A l´hivern fa fred en els prats bufa el vent i s’amaga la gent.
En el riu petit jo vaig a la nit i vaig corrent quan bufa el vent
El meu amic Marc va al llac del parc i juga amb el seu arc
LUCIA IBORRA CUESTA Curs: 2n B d’E.P 1r Premi de Poesia
ELS HEROIS
Batman és un home molt valent, perquè sempre vol salvar a la gent.
Superman és un heroi molt espavilat , perquè un vestit li han regalat.
Flashman sempre va saltant però de vegades va caminant.
POL MONTELLANO SÁNCHEZ Curs: 2n A d’E.P 2n Premi de Poesia
EL XIM I EL GEP
Un dia quan els nens de 2n A van arribar a la classe es van trobar al Xim, que és una suracata i a la classe de 2n B el Gep que és un mico. El Xim i el Gep han vingut a la nostra escola per ajudar als nens a recordar les normes i també ens fan propostes per millorar cada dia. El Xim i el Gep són cosins i vigilen cada dia el que fan els nens. Els nens que ho fan molt bé els donen un mini Xim si son de 2n A i un mini Gep si son de 2n B. Ara el Xim i el Gep han portat el seu llit portàtil i cada dia marxen a casa d’un nen per passar la nit. Al nen que li toca ha d’escriure el diari del Gep. Cada dia abans de sortir estem molt emocionats per saber a qui li tocarà el mini Xim o el mini Gep i on anirà a dormir el nostre Xim. El Xim i el Gep són molt bonics.
JUDIT GARCIA RODRÍGUEZ Curs: 2n A d'E.P 1r Premi de Narrativa
EL PROBLEMA DE L’ESTEL Hi havia una vegada un estel eixerit i molt maco que anava volant pel cel. De camí es va trobar un àngel que li va dir:
—Ets perfecte per ser l’estel de Nadal. —Ah... sí? —Sí, vine amb mi. —D’acord. —Doncs, anem! I tots dos, agafats de la mà, van seguir el camí encara que amb molta set i molta gana. —Col·loca’t ben dret i ben recte, que ja hem arribat! I l’estel va respondre: —Jo, l’estel de Nadal, no sé perquè m’apago i m’encenc. Els altres estels li van respondre: —T’apagues i t’encens perquè tens... vergonya. Però quan l’estel va veure el Nen, el bou i la mula, va quedar encantat. Llavors ho va entendre tot i va brillar per sempre més. I vet aquí un gat, vet aquí un gos... aquest conte ja s’ha fos!
MAR POZO LEDESMA Curs: 2n B d’E.P 2n Premi de Narrativa
Els Alumnes Guanyadors de Cicle Inicial
EL MEU AMIC
Jo tinc un amic Que és pobre, no és ric Es passeja pels carrers I no li donen diners
No té res de res Ell no pot més De ser pobre no has de riure Perquè la sort és poder viure.
AXEL RODRÍGUEZ PÉREZ Curs: 3r A d' E.P 1r Premi Poesia
ESTIU
L'estiu ens arriba anem a la platja, juguem amb la sorra i ens posem la gorra. Es temps de vacances juguem als parcs, ens vestim amb mĂ niga curta i mengem gelats.
SUDENUR ONCUL Curs: 3r B d'E.P 2n Premi de Poesia
EL CASTELL DE SANT MARTĂ?
Fa molt i molt de temps, a un castell molt llunyà hi vivia el rei d’Àfrica que es deia Dídac. Tots els habitants l’adoraven. Tenia un gos que es deia Fit i una gossa que es deia Melissa. Un dia el castell va entrar en guerra i es va destruir.
Els criats el van construir de nou, però més especial, amb tots els colors de l’arc de Sant Martí: vermell, taronja, groc, verd, blau clar, blau fosc i lila. Al rei li va agradar molt: tenia un llit d’or, un matalàs de llana, una taula de plata i una cadira d’or. Un dia el rei es volia casar amb una reina. Va agafar la seva barca d’or i va navegar per tots els oceans, mars, rius i llacs de tot el món.
Un dia, quan navegava pel Mar Mediterrani va trobar una reina que es deia Elisenda. Es van casar i van tenir una princesa que es deia Sofía. I conte contat, ja s’ha acabat.
ALBA DÍAZ SERRANO Curs: 3r B d'E.P 1r Premi de Narrativa
EL LLADRE DELS PASTISSOS
Hi havia una vegada una botigueta al centre de Barcelona. Era una botiga molt petita on compraven pastissos moltes persones. La noia que despatxava es deia Ainara i tenia una tortuga que es deia Xispeta i li feia companyia. Feia dies que algú es menjava els pastissos o els robava i l’Ainara sospitava de la Xispeta. La Xispeta va dir que ella no havia estat i l’Ainara es va preguntar que, qui podia ser el lladre. Aleshores, va decidir que preguntaria a tothom si coneixien a algú que pogués ser el lladre o si la policia buscava a algú. La gent va dir que l’ajudarien a vigilar però que ells no sabien qui podia ser. L’Ainara va anar a la Comissaria i va preguntar si tenien sospitosos i li van dir que si. Es tractava d’en Tom, un nen que vivia a Sant Adrià i que no tenia res per menjar. L’Ainara va decidir amagar-se i esperar l’arribada d’en Tom. Així al dia següent, quan en Tom estava a punt de ficar-se un pastisset a la boca, l’Ainara el va enxampar. En Tom li va explicar que tenia molta gana i que per això ho feia. L’Ainara li va dir:- jo et donaré menjar si tu m’ajudes a atendre els clients i em fas companyia. En Tom va acceptar i es van posar molt contents d’haver arribat a un acord positiu pels dos. Així va créixer una maca amistat.
CLAUDIA GONZÁLEZ ESTEVE Curs: 3r A d'E.P 2n Premi de Narrativa
EL MUSSOL
Aquell mussol, li agrada estar sol, ha arribat la nit, no vol anar al llit. El mussol mira com surt el sol. I obra els ulls com un vol, Es va a dormir al seu gran llit.
Que és de bo el mussol? Se li dona de be volar, també com cantar. I li agrada estar sol.
Se n’ha anat? On anirà? A la muntanya? A un poble de la Cerdanya? On es vagi, el meu record l’acompanya.
ALVARO MORA GARCÍA Curs: 4t A d'E.P 1r Premi de Poesia
L’ESCOLA HA ACABAT
Avui ha acabat l’escola, I estic molt nerviós. Jugaré a la consola I faré molt el graciós. Jo aniré de vacances I faré la maleta. Seran molt divertides, i passaran molt rapidetes. Divendres tornaré de matinada Desprès de passar-ho bé. He de tornar una altra vegada segurament l’any següent
MARC SAGRERA CARPALLO Curs: 4t B d'E.P 2n Premi de Poesia
UN MÓN MILLOR
Hi havia una vegada en el país d`Oliviana uns amics, en Dani, la seva germana Lydia, i els seus amics. Un dia jugant a pilota, aquesta es va perdre al bosc, els nens van córrer a buscar-la. Quan la van trobar, van veure una llum darrere d`uns arbustos, van anar cap a la llum i es van ficar, era un altre món. Era el món de la fantasia, un lloc on els animals parlaven, les flors tenien un color especial: brillants, fluorescent, vius... També, els habitants eren de caramel i parlaven fantascés. Vam veure una roca on estava gravat un mapa, al costat hi havia un botó que el vam clicar i de sobte vam entendre tot el que deien els habitants. Inesperadament va aparèixer un habitant que ens va dir: -Us estava esperant, l`amor està desapareixent del món, la bruixa Poma va capturar a la princesa Xocolata i vosaltres teniu que sarvar-la, oh!, ho sento em dic Gominola i us ensenyaré el camí al castell. Tots junts vam anar al castell de la bruixa Poma, després de moltes dificultats al camí, vam arribar al castell. Abans d`entrar ens vam topar amb un exercit de plàtans, els vam dir que volíem parlar amb la bruixa Poma, un d`ells va entrar a demanar permís. A l`estona ens va deixar passar i dintre tot era diferent, tot estava fet de fruita. Vam parlar amb la bruixa i al seu costat estava la princesa Xocolata. La bruixa estava molt trista i a la vegada molt empipada perquè la gent no menjava mai fruita. Li vam prometre que menjaríem molta fruita i ella va deixar lliure a la princesa. Després d`allò, el món de la fantasia va ser un món més millor. Ple d`amor i salut perquè tothom va acabar menjant més fruita.
AINHOA FRAILE PULIDO Curs: 4t A d'E.P 1r Premi de Narrativa
EN MARC I EL FUTBOL
Hi havia una vegada un nen que es deia Marc,estava en un hospital perquè tenia càncer. A en Marc li agradava molt el futbol:quan era petit,somiava en ser un jugador de futbol. Però a l’hospital s’ho passarà molt bé,ja ho veureu! Un dia,quan li van acabar de fer les proves,la doctora va entrar i li va dir: -Ho sento,però les proves no han anat gaire bé. I en Marc li respon: -Això significa,que mai podré jugar a futbol ? I la doctora va respondre: -No ho sé Marc. I després,en Marc va marxar molt trist.Quan caminava pel passadís,es va xocar amb un amic seu de l’escola. I el seu amic va dir : -Hola Marc ! I en Marc va dir: -Hola Pol, que fas aquí? En Pol va respondre: -Tinc càncer
Llavors, en Marc va dir-li: -Jo també tinc càncer. Un bon dia pel matí, en Marc i en Pol estaven caminant pel passadís i .... Van xocar amb el seu jugador preferit, del seu equip preferit. I desprès, en Marc i en Pol, van preguntar: -Que hi fas aquí? I el jugador preferit seu, va respondre: -Tinc una malaltia, que és diu: càncer. Els dos amics van dir: -Nosaltres també. Llavors tu ets el nostre ídol? El jugador va respondre: -Si, però si no us agrada tenir càncer, us explicaré una cosa:heu de lluitar contra el càncer ara es igual que no sigueu jugadors de futbol, ara lo important es que us poseu bons i així podreu ser uns gran entrenadors en el futur. Els dos, van respondre: Gràcies:Quina gran idea! Al cap d’uns mesos, la doctora va entrar a l’habitació, i els va dir: -Tinc una bona notícia per vosaltres dos:
avui ja us puc donar l’alta. Dit i fet, a la tarda, van marxar cap a casa. Lluitar cada dia per aconseguir el que volien, havia sortit bé. Al cap d’uns anys, en Marc era el 1r entrenador, i en Pol el 2n entrenador, del Barça. I al final van ser molt i molt feliços, perquè tenien una feina relacionada amb el futbol i van aconseguir d’una vegada acabar amb el càncer.
FI.
ANNA VENTURA MERCADER Curs: 4t B d'E.P 2n Premi de Narrativa
Els Alumnes Guanyadors de Cicle MitjĂ
LA MEVA GERMANA
La meva germana està a una panxa plena d’amor i de calor de la mama.
Cada nit li parlem mentres sopem Fent-li carícies i a pessigolles juguem.
Coses li comprem Al Zara i al Corte Inglés Mobos i vestits I joguets de petits.
Ella es diu Claudia la meva germana I sempre l’estimaré Amb tot el cor l’amaré.
MARTA AMADO SANJUAN Curs: 5è B d'E.P 1r Premi de Poesia
NO T’AVORREIXIS
Si t’avorreix la teva vida augmenta la imaginació de mida.
Si t’avorreixes tan ràpid seràs molt antipàtic.
No posis aquella cara tan llarga ni tan sols l’amarga.
Aquelles dos cares són avorrides no pots posar pas una divertida.
Després d’aquesta poesia posaràs una cara d’alegria.
IMAN AOUAT LEITE DE FARIA Curs: 5è A d'E.P 2n Premi de Poesia
L’ENGINYER AERONÀUTIC
Hi havia una vegada, un nen a un país que des de ben petit volia anar a l’espai. Aquell nen li va dir als seus pares, que volia anar a l’espai. Llavors els seus pares li deien que eren molt pobres, i no podien pagar els estudis per anar a l’espai. En aquell moment el noi tenia 10 anys i va començar a treballar a repartir diaris en secret, per ser enginyer aeronàutic i, per poder pagar els estudis. Deu anys desprès el noi va començar a tenir suficients diners , en aquell moment ell va començar a estudiar i a fer la carrera d’enginyer aeronàutic. El nen tenia llibres i llibres de física , química i més ciències. Ell va aconseguir acabar la carrera, i va voler aconseguir el doctorat. A continuació el nen va continuar estudiant i treballant, per aconseguir el doctorat. Per una altra banda els pares també treballaven i havien aconseguit una bona suma de diners . Quant el nen va acabar de fer els estudis ,va rebre una oferta per treballar a la NASA en col·laboració amb altres enginyers. Va passar les proves d’accés. Ho va aconseguir. La seva família estava molt orgullosa. Quant tenia 25 anys va trobar una dona i es van casar. Van tenir 3 fills. A l’edat dels 38 anys la NASA necessitava un astronauta. En aquell moment va haver de fer les proves físiques , que requeria per anar a una missió espacial. El viatge d’anada va estar bé i van realitzar força experiments. Però en el viatge de tornada quan van passar l’atmosfera li va fallar un reactor i per la pressió van començar a caure sense control; i van impactar a terra i van morir tots. En memòria d’aquest equip d’astronautes es va instal·lar una placa recordadora a totes les naus espacials.
ARNAU SASTRE CONDE Curs: 5è A d'E.P 1r Premi de Narrativa
EL MISTERI DEL DRAC
Havia estat un hivern molt llarg. La Júlia estava esperant que arribessin les vacances d'estiu per poder descansar .Avui era el dia de l'excursió de final de curs. Anàvem a la muntanya de la Mola. A ella li agradaven molt els misteris i aquella muntanya, els tenia. Els iaios del poble deien que s'escoltava el drac que va matar Sant Jordi plorant per lo penedit que estava del seu comportament en aquella època. La Júlia que va saber tot això,va recollir totes les dades possibles per trobarlo,situació de la cova on creien que hi era i passos que tenia que seguir per trobar-lo. Caminant, caminant ...va veure la cova. Es va separar dels seus companys i va entrar a la caverna. Al entrar es va espantar per que tenia un drac als seus peus estirat. Hola,-va dir la Júlia tremolant . Ell li va contestar: Que vens a riure de mi??? No,no li va contestar la Júlia i tant que no. Aleshores ell li va explicar que estava viu per que per un encanteri d´una bruixa del poble el drac va sobreviure,però a canvi ha tingut que aguantar tots aquests anys ser el dolent de la Gran Historia de Sant Jordi. Parlant amb el drac la Júlia es va donar conta que estava penedit del que havia fet i li va prometre que divulgaria tot lo que li havia explicat i que segur que la gent l'estimaria.
I així va ser,la gent del poble el va perdonar i a partir d'aquell moment van començar a visitar-lo i el drac cada dia estava mes content. La història era la història però ara ell tenia un altre que explicar. Vet aquí un gos vet aquí un gat aquest conte s'ha acabat.
PAULA CABALLERO POVEDA Curs: 5è B d'E.P 2n Premi de Narrativa
EL LLIBRE
Cada dia veig al meu amic sempre m’acompanya al matí i a la nit m’explica coses i no m’enganya
Quan estic al col·legi estudiant espero amb ansietat l’hora de tornar a veure’t per continuar la nostra amistat
Despertes en mi la il·lusió les ganes de viure i riure d’imaginar moments d’acció ets el meu amic, ets el meu llibre
IGUEL GARCIA CASAUS Curs: 6è A d'E.P 1r Premi de Poesia
LA MARIETA ENRIQUETA La marieta Enriqueta és molt especial perquè sempre es mira al seu mirall.
La marieta Enriqueta de riure petà perquè és vermelleta sort que és molt petiteta.
Porta un vestit de negres puntets i sempre al cap porta un barret.
Camina poquet a poquet però com és insecte, vola també.
LIDIA GONZÁLEZ GARCIA Curs: 6è B d'E.P 2n Premi de Poesia
MAR ENDINS
Des de l' habitació de la Laia, es veia el mar, on no podia acostar-se perquè la seva mare, vídua de mariner, l'hi havia prohibit. Totes les tardes, la Laia anava a un penyasegat i s'acostava fins una roca i esperava la visita del seu amic, un dofí jove. A l' escola, la Laia sempre estava tota sola perquè no li agradava la manera de jugar, cridanera i salvatge dels altres nens. Ells sempre es reien d' ella perquè tenia un amic al mar i la tractaven de boja. Acabada la jornada escolar, abans d'anar a casa, ella baixava a la platja i li explicava tot el que havia passat aquell dia. – “Vine amb mi, fica't a l'aigua i gaudeix”, li deia el dofí. Ella sempre deia que no, però quan arribava a casa i es trobava amb les contínues discussions de la seva mare i el seu padrastre, li agafaven ganes de fugir. Un dia, en aixecar-se, va notar que li picaven les cames i en posar-se els pantalons, una mena de pells se li van enganxar en els botons. No sabia què fer i va córrer a veure al seu amic. Ell va riure i li va dir: – “Fica't -hi, però només un peu”. En fer-ho la picor se li va anar i les pells es van endurir i va comprovar com les cames es transformaven en una cua enorme i majestuosa. Ja no va poder reprimir el desig de ficar-se dins el mar i per fi jugar amb el seu amic i sentir-se lliure en el medi que ella volia viure.
ANDREA ILLAN TRULLOLS Curs: 6è B d'E.P 1r Premi de Narrativa
EL MISTERI D’EN LUCAS
Hola em dic Lucas detectiu del sud de Londres. Quan treballo recordo sempre el meu primer cas quan tenia 21 anys. Anava a la universitat d’Òxford. Recordo que aquell dia era el meu primer dia d’universitat. Anava al despatx del director per dir-li que la meva mare i el meu pare m’havien donat els diners per pagar l’escola. Però el director no hi era al despatx i li vaig deixar una nota i quan anava a deixar-la vaig trobar una foto amb només uns ulls retallats. Qui seria? Com seria? Com es diria?. Per què el senyor Lumbar tenia una fotografia només amb els ulls? Algú misteri hi havia. Vaig pensar que el primer que havia de saber era com es deia. Penjaré la fotografia a la xarxa. Després de 10 dies vaig rebre una resposta:
SI VOLS FICAR –TE EN AQUEST MISTERI TINDRÀS ELS DIES CONTATS. Es diu
MARTA CUINVIT i va néixer al 1996.
De qui seria aquella resposta tan interessant? Vaig
buscar a la xarxa a Marta Cuinvit i va sortir que va estudiar en la mateixa
universitat que jo i que feia 3 anys de la seva desaparició. Vaig anar a buscar als alumnes que portaven 4 anys a la universitat i vaig preguntar que sabien de la Marta. Em van explicar que era molt bona estudiant però que no parlava gaire i que l’ última vegada que la van veure va ser al jardí de l’ escola fa 3 anys.
Aquella informació era molt interessant, però encara no tenia totes les peces per muntar el puzle. En un diari vaig trobar que dues noies més van desaparèixer en el mateix mes en el que va desaparèixer la Marta. Però mai en totes les pistes que anava trobant no apareixia cap nom dels pares ni de ningú. Quan anava a la llibreria vaig entendre tot. El director no va dir res perquè ell era l’home que va segrestar a la Marta. Però les altres noies que tenien en comú? I després de 2 dies vaig trobar per Internet que la mare de la Marta havia mort en un naufragi Era una dona rica que tenia molts diners. Ara ho entenia tot però havia de trobar a la Marta i a les altres noies Tenia que revisar tota la universitat. Després de revisar-la quasi tota em quedava una habitació, el despatx. Vaig anar quan el director no hi era, i quan jo ja estava a punt de sortir del despatx vaig activar un mecanisme i es va obrir una porta. Vaig baixar i es sentien sorolls que venien d’aquell soterrani fosc. Era la Marta viva i amb ella les altres dues noies desaparegudes també vives. Estaven molt dèbils però havien de sortir ràpid d’allà. Quan va tornar el director el va atrapar la policia i el van ficar a la presó. Ara la universitat té un nou director. Jo vaig sortir al diari. I les noies van tenir una vida diferent i van estar molt unides. I aquest és el final d’aquest misteri .
MARINA PRADA CESTERO CURS: 6è A d’E.P 2n Premi de Narrativa
Els Alumnes Guanyadors de Cicle Superior
Treballs ESO
QUE DIFÍCIL ÉS FER UN POEMA
Avui ha vingut la professora a classe, i ens ha dit una frase: “heu de fer un poema per als Jocs Florals”. I a mi m’han començat a tremolar els queixals. No tinc idea de què escriure, per això m’he posat a riure. En arribar a casa li he demanat ajuda al meu pare, però ell m’ha dit que li pregunti a ma mare. La meva mare estava fent els deures amb el meu germà petit, i quan he entrat a l’habitació m’ha fet un crit. He anat a la meva habitació a pensar, i no sé com, m’he posat a jugar. S’han fet les deu de la nit, i jo encara no tenia res escrit. No m’agrada fer poemes, m’agrada més resoldre problemes. Així que després de pensar molta estona, crec que aquesta poesia que he escrit és bastant bona. Eric Romero Casanovas 1 ESO A 1r Premi Poesia
LA VIDA
La vida és molt dura però només n’hi ha una . No et preocupis si no et va bé, alguna solució trobaràs i sabràs què fer. Aconseguir ser feliç només depèn de tu, viure la teva vida com decideixis tu. Ens hem d'equivocar i a poc a poc avançar, aprendre dels errors per poder madurar. Molt camí per recórrer, molt per treballar. Els teus somnis aconseguiràs amb força i voluntat.
ERIC MORENO LAO Curs: 1r ESO B 2n Premi de Poesia
QUINA MALA SORT
En Pere va sortir al matí. Durant tota la nit havia esta plovent. Quan es va aturar al pas de vianants per travessar el carrer, va venir un cotxe molt ràpid, que va passar per un bassal que hi havia al carrer, i va el mullar tot sencer. - Quina mala sort! -va dir en Pere - Hauré de tornar a casa per canviar-me de roba. Una altra vegada al carrer, en Pere va tornar a travessar el carrer per agafar l´ autobús i poder arribar a temps a la feina. A l’entrada de l’oficina, hi havia uns operaris que havien pujat en una escala per netejar el rètol de l’empresa. - Esperi’s un moment, que li traurem l´escala perquè pugui passar -li va dir un dels operaris. - No cal, ja passo per sota. No fa falta que en baixi -va respondre en Pere. Quan en Pere es disposava a agafar l´ascensor, no va veure un petit cartell que deia: “ NO TOCAR. ACABAT DE PINTAR“ i es va tacar tota la mà. - Quina mala sort! Hauré de rentar-me la mà. Un cop ja s´havia rentat la mà, va agafar la tovallola. Però el penjador, que estava una mica mal cargolat, va sortir darrere de la tovallola, va topar contra el mirall del lavabo i es va trencar. Va avisar corrents el noi de la neteja que, quan hi va arribar i va veure el mirall trencat, li va dir: - Miri quanta feina. Hauré de recollir tot això, però quina mala sort tindrà vostè. En Pere va sortir del lavabo pensant el que li havia dit el noi, però no li va donar importància: ell no creia en la mala sort. - Per fi ja sóc a la meva taula i podré començar a treballar.
Quan es disposava a agafar uns informes molt importants que havia de lliurar al seu cap, va donar un cop, sense voler, a un got ple d´aigua que tenia sempre a la taula. Es va bolcar tot sencer sobre els folis, deixant-los tots molls. - Quina mala sort! Ara hauré de tornar a repetir el treball. Les onze del matí, l’ hora de l’entrepà. En Pere, amb les presses del matí, després d’haver de canviar-se de roba i sortir corrents, s’havia deixat l´entrepà a casa. - Quina mala sort! Hauré de baixar a la cafeteria per comprar-me un entrepà. Va sortir de l’oficina i, abans d´entrar a la cafeteria, d’un contenidor que hi havia a prop ,va sortit corrents un gat negre, perseguit per un gos que li bordava. El gat, espantat, va passar per davant d’en Pere, que es va haver d’aturar per no ensopegar amb l’animal. Mentre menjava l´entrepà i bevia un cafè, va llegir un article al diari sobre la mala sort i les supersticions i el va fer pensar en tot el que li estava passant durant el dia. Però ell mateix es va dir: - Això són tonteries. No sé com la gent pot creure’s aquestes coses. Va deixar el diari a la taula i, sense voler, va tombar el saler i va caure la sal per tota la taula. - No es preocupi, senyor, que ja ho recullo jo -li va dir el cambrer. - No, ja ho recullo jo, que avui estic una mica desmanyotat. Quan en Pere va intentar recollir la sal, va donar un cop a la tassa i va caure tot el cafè sobre el seus pantalons. - Quina mala sort! Ara que havia de lliurar un informe al meu cap... I el cambrer li va dir: -És que llençar la sal porta molta mala sort. -Vostè creu? -va contestar en Pere una mica espantat.
- Sí, sí, si jo li expliqués... Aquí al bar molta gent explica les coses que li passen després de trencar un mirall, passar per sota d´una escala, creuar-se amb un gat negre o llençar la sal com ha fet vostè. En Pere va sortir corrents del bar. Si tot era veritat, amb el dia que portava, ell tindria mala sort almenys durant un any sencer. Així que, de tornada a l’oficina, va veure una tenda on venien veles, amulets, pedres i tot allò que contraresta la mala sort. - Estic salvat. En aquesta tenda em donaran algun remei per la mala sort que tinc. Va sortir de la tenda amb un collaret penjat; unes pedres a la butxaca; uns anells de fusta, que segons el dependent eren el millor si havies trencat un mirall; una infusió per prendre al matí abans de sortir i així no tenir energies negatives, i alguna cosa més que ja no recordava per què servia, però que segur que era per no tenir mala sort. Va tornar a casa sense cap contratemps. No li va passar res estrany, i va pensar que els amulets i tot allò que portava li havien portat sort. Al matí següent va sortir corrents perquè arribava tard a la feina i es va deixar el collaret. S’havia canviat els pantalons i s’hi havia deixat les pedres. També s’havia oblidat de posar-se els anells després de rentar-se les mans i, com que va sortir corrents, no es va preparar la infusió. - Déu meu, estic perdut. Avui segur que em cau al damunt un meteorit. No tinc protecció contra la mala sort. Va arribar a la feina tot espantat, mirant a un costat i a un altre, per si li passava alguna cosa. Però no va passar res, va ser un dia normal i corrent. Llavors, va pensar que tot el pensava abans eren tonteries, que hi ha dies de tota mena i que uns dies tens sort i uns altres, no tanta.
Ariadna Álvarez Valencia 1r ESO B 1r Premi Narrativa
UN POBRE , FAMÓS
Hi havia una vegada un nen que venia d’una família humil .Tenia dos germans més petits que ell. El seu pare treballava molt i la seva mare estava molt malalta . Ell, amb tan sols 11 anys, havia d’ocupar-se de tot: vestia els seus germans , els preparava l’esmorzar i se n’anaven els tres junts a l’escola . Al costat de l’escola hi havia un camp de futbol, i sempre havia somiat jugar-hi. A l’escola era un nen exemplar , era bo i sempre ajudava els seus companys. Quan terminaven les classes , recollia els seus germans i se n’anaven a casa caminant . La seva casa estava una mica lluny, però no podien permetre’s anar amb autocar com els altres nens . Quan arribaven a casa, la seva mare els abraçava com si no els hagués vist en molt de temps . Ella quasi no podia ocupar-se’n. Es passava tot el dia plorant , i li repetia al seu fill que si no el tingués a ell, no sabria què fer . Llavors, el seu fill li contestava que algun dia guanyaria prou diners com per poder portar-la als millors metges i que es posaria bé. La seva mare l’abraçava i li deia que li feia molta pena no poder apuntar-lo a futbol, perquè el seu pare no guanyava ni per menjar , i el noi li contestava que no es preocupés , que algun dia estaria jugant amb els millors. I la seva mare sempre l’abraçava.
Passava el temps i tot seguia igual . Ell, en les seves estones lliures, sempre anava al camp de futbol i, des de fora, feia els seus tocs de pilota. Un dia van trucar al timbre de casa seva i, quan va obrir, es va trobar amb dos homes que preguntaven per Josep Garcia. I el nen va respondre: - Sóc jo
.
Aleshores li van dir que l’havien estat observant , que tenia molta classe amb la pilota i que el volien en el seu equip. Va passar el temps i, amb molta il·lusió, va poder aconseguir el seu somni: ser en un gran equip. Guanyava molts diners, tants com per poder acabar la seva carrera. I el més important : va portar als millors metges la seva mare que, a poc a poc, es va anar recuperant. -Amb esforç i treball es poden aconseguir moltes coses a la vida –es deia cada dia.
Ivan Guardia Rovira 1r ESO B 2n Premi Narrativa
Guanyadors 1r ESO
TU Ets tu tan divertida Ets tu tan exigent Ets tu tan atractiva M’enamores lentament Ets molt delicada Quasi tant com una flor Cada “T’estimo” que et dedicava Era una ofrena del meu amor Puc passar amb tu tota la meva llarga vida Et puc animar quan estiguis deprimida Aquests són els meus estimats versos. Des que et vaig conèixer fa uns mesos Aquest poema no és per enamorar-te, Sinó per animar-te Aquell dia que vaig donar cops de puny a la paret Gràcies a tu em vaig estar quiet Cada gota de sang del meu cor Era només per ensenyar-te el meu amor.
Sergi Canyelles i Mateo 2 ESO A 1r Premi Poesia
SANT JORDI
Sant Jordi és un gran dia de pau i d'amor, no de tristesa ni d'amargor, sempre et portaré al meu cor, perquè ets tan dolça com una llaminadura. Tu em regales un llibre, jo una rosa. Jo et regalo el que vulguis perquè tu ets molt preciosa. No em regalis un llibre, si no vols, em comformo amb qualsevol cosa. El que m'agrada a mi no ho sap ningú, no em regalis res, jo em comformo amb tu. Jo et regalo la meva vida perquè t'ho has guanyat i si no ho vols, et regalo la meva amistat.
Xavier Rey Celiméndiz 2 ESO A 2n Premi Poesia
UN ANY D’ESCOLA
Comença l’any amb alegria, esperança i somnis per complir. Ja fa fred i ens quedem a casa calentets. Som al Nadal i tothom s’està preparant. Ens oblidem de les nostres preocupacions i intentem somriure almenys un cop. Els reis arriben i tots els nens escriuen la missiva, dient que han estat molt bons. Les vacances passen i al “col·le” tornem. Aprenem i riem. Copiem i ens ho passem bé. Fem exàmens i excursions. Arriba el Carnestoltes i tot és ple de goig. De petits ens disfressàvem, però ara ja no. Alguns tenen vergonya i a d’altres no els agrada. Des de la finestra vèiem els petits fent la rua, i recordem amb melangia aquells moments de quan érem petits. El curs va passant i no ens n’adonem. S’han de fer moltes coses en poc temps. La primavera ja hi és i Sant Jordi ja és aquí. Tot és ple de flors que fan olor i a alguns, fins i tot, els fan esternudar. El 23 d’abril anem a les Rambles a recordar el dia que Sant Jordi va matar el drac i la princesa va rescatar. La setmana Santa ja ve i tots ens ho passem molt bé. Els nens, sense escola, i els pares, a la feina. Ja queda menys per acabar i hem de fer un últim esforç. Fem els últims exàmens i l’excursió de fi de curs, Recuperes les assignatures, mentre els altres estan gaudint de la piscina. La festa de fi de curs és avui, hi ha tobogans i globus d’aigua.
El “col·le” ja ha acabat i tots respirem alleujats. Anem a la platja i ens omplim de sorra fins al nas. Ens n’anem de vacances a algun lloc per desconnectar. El setembre s’apropa i comprem els llibres per al nou curs. La primera setmana no fem gairebé res. Arriba “Halloween” i la majoria ens disfressem. Al novembre és el meu aniversari, que be! Un munt de regals rebré. S’acosta el desembre i ens preparem per fer la funció de Nadal, i mentre assagem, les classes perdem. Ja és Nadal, sota l’arbre, un munt de regals estan brillant. Tot és ple de llums de colors. A l’última nit de l’any, el raïm prenem, i un altre cop a començar.
María González Richart 2n ESO B 1r Premi Narrativa
LA TEVA FILLA TÉ UNA MALALTIA
Hola, Em dic Sophie, sóc d’ Austràlia, tinc 48 anys i sóc la mare d’una noia, Erika. La meva filla té 27 anys, té síndrome de Down i us vull explicar la meva història. Espero poder ajudar-vos. Jo només tenia 21 anys quan em vaig quedar embarassada, estava molt impacient per saber què anava a tenir: una nena o un nen. Però quan vaig entrar a la consulta, em van dir que era una nena i que tenia una malaltia que s’anomenava “síndrome de Down”. Els metges em van dir si volia avortar; ho vaig estar pensant i vaig decidir que no, perquè tenir una filla malalta no és cap motiu per avortar, encara que vaig estar plorant una setmana. Quan va néixer era molt maca i molt graciosa; fins als dos anys no es va començar a notar la seva malaltia. L’any següent ja va entrar a l’escola i cada dia en sortia plorant perquè deia que els companys li deien que estava malalta. I jo cada dia li deia: -Has de ser valenta, no tinguis por. La gent pot dir el que vulgui, però tu ets especial perquè ets una heroïna. El dia del festival de parvulari ella va fer d’heroïna i estava molt alegre. Quan va sortir de l’escola em va dir: –Mama, sóc una heroïna! M’has vist? He salvat dos nens. Jo li vaig dir que sí, i que estava molt contenta; aquell dia va ser el més feliç de la seva vida des que va entrar a l’escola. Al dia següent es va aixecar molt alegre i era cada dia feliç, fins que un dia el fill del meu veí li va dir a Erika que no era una heroïna, sinó que estava malalta. Ella va entrar a casa plorant i ja
em vaig imaginar què va passar. Tres anys després va començar primària i cada vegada es notava més la seva malaltia, però a ella li era igual i va començar a dir que ella no era una heroïna, sinó que estava malalta i que era diferent. Un mes després del seu aniversari, em va dir que el volia celebrar i a mi em va semblar una bona idea per poder conèixer les seves amigues. Vam anar a comprar material per a l’aniversari. Vam començar a preparar la casa amb globus, confetis, caramels i molt material per a l’aniversari; la casa, una setmana abans, ja estava preparada per a la festa. El dia de la festa vaig veure la seva alegria i sabia que cada somriure significava molta felicitat. Un any després em vaig quedar embarassada i ara m’ era igual que estigués malalt perquè m’havia adonat que no passava res: seria igual amb alguna diferència. Quan va néixer el seu germà, que es va dir Eddie, Erika em va preguntar que si ell era un heroi. Jo li vaig respondre: “només ets tu l’heroïna de la casa”. Ella em va somriure. Quan Erika va començar Secundària, ja no li importava el que li deia la gent perquè sabia que era diferent. A tercer d’ESO va conèixer una noia que també tenia síndrome de Down i es va posar molt contenta perquè va poder expressar-se amb una nova amiga. Quan va acabar d’estudiar es va dedicar a treballar en un banc de diners com a ajudant i cada dia ve a casa més alegre. Jo només vull dir una cosa: encara que tinguis un fill amb una malaltia, no passa res, potser serà millor que una persona normal.
Noor Aouat Leite de Faria 2n ESO B 2n Premi Narrativa
Guanyadors 2n ESO
AQUELLS JOCS TRADICIONALS
Ai quins bonics temps, els que hi havia abans. Els nens corrien pel carrer i s’embrutaven les mans No tot era com ara, ni internet ni xarxes socials. I si en els joves ens fixem encara, sembla que visquin als centres comercials! Els carrers eren plens d’alegria tot de nens circulant A fet i amagar jugaven cada dia, I sovint se’ls veia pillant. I allà veies les nenes jugant amb les seves nines de drap: a vegades les estaven maquillant, o simplement les feien un pentinat. A tot jugaven sigui on sigui, amb nines, cotxets o pals. I és que encara que no ho sembli, sempre recordarem aquells jocs tradicionals. David Gómez Gómez 3r ESO A 1r Premi Poesia
JOVES D' AVUÍ.
Que vols ser de gran pregunten? com si poguéssis decidir. Polítics, lladres d' aquest pais, ja ho heu feu per mi!
Ens tallen les beques d' estudi, fan plens per millorar el nivell, fuga de cervells i ninis mira que ho feu malament.
Però una cosa està clara diuen que tots són iguals. Com poden tenir tanta cara, polítics a fotre el camp!
Que no ens tallin el somriure, que no ens donin lliçons, ells dormen a la seva feina, i, a mes, ens roben milions.
Jesus Expósito 3r ESO A 2n Premi Poesia
DESPORCATS
Els tres porquets estaven molt feliços a casa seva. Després d’haver escaldat el llop amb l’olla de sopa bullint, ara se senten segurs a la seva llar. Un dia van trucar a la porta. El porquet va anar corrents a obrir, però el porquet gran el va avisar: “Vigila, no obris sense mirar, podria ser el llop un altre cop”. Era un senyor de negre, com que no el coneixien, no van obrir la porta. El senyor va avisar “sinó obriu trucaré als mossos i a casa entraré”. El senyor de negre va obrir la porta i va donar als porquets l’ordre de desnonament. Els porquets van haver d’abandonar la casa perquè feia anys havien avalat als 7 nans. Els porquets van anar a casa de les set cabretes que vivien molt a prop, però, quan van arribar, van trobar-se que en aquella casa a més de les set cabretes, també hi vivien unes altres 7 cabretes, que també havien perdut la seva casa. Els tres porquets van haver de tornar a casa de la seva mare, que els va dir “ja ho sabia jo, que no aguantaríeu fora de casa ni un mes, i a sobre, mireu que prims esteu!”. La mare ràpidament es va posar a fer una olla de macarrons i va posar un plat ple a vessar a cada porquet. Quan ja no podien més, va afegir un altre cullerot a cada plat i els va dir que no menjaven gens. Els porquets amb la panxa ben plena, van decidir anar a buscar feina. Van decidir anar al regne de la Ventafocs. Van demanar feina a la gent del poble, però els van dir que ningú no tenia feina. Els porquets es van sorprendre molt en veure que el castell de la Ventafocs era molt gran i ple de luxes, en canvi la gent del poble quasi no podia menjar. La Ventafocs ja no era la noia adorable que anava envoltada d’ocellets. Ara s’havia aficionat a la caça i els pobres ocellets els havien exterminat.
Després de fugir de la Ventafocs perquè se’ls volia menjar, i d’estar molts dies buscant feina sense èxit i una mica cansats de menjar macarrons, van decidir tornar al bosc a la casa de palla. Van fer un petit hort i van ser molt feliços al camp. Fins que el llop se’ls va trobar i se’ls va menjar per venjança, i vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.
Carlos Jurjo 3r ESO A 1r Premi Narrativa
ESTIMATS POLÍTICS DEL PASSAT, Sóc l’Eloi Blanes, un estudiant de l’Escola Túrbula de quinze anys que viu on pertanyia Sant Adrià de Besòs. Dic pertanyia perquè per culpa vostra ara hem de viure a l’espai en diferents estacions espacials, que nosaltres anomenem pobles espacials. Cada illot conté la seva ciutat i per anar d’una ciutat a una altra hem de agafar l’únic mitjà de transport que hi ha, una nau, el naubús, que ens porta d’un lloc a un altre. Nosaltres, els vostres rerererebesnéts , ens dediquem a veure la terra i ens fa molta ràbia veure-la com està ara, ja que en els vostres llibres es veu una terra espectacular, però ara... No hi ha aigua, ni arbres, ni animals, no hi ha res. Per què us feu una idea: la terra està igual que Mart, fa pena. Ara que crec que he trobat l’oportunitat d’arreglar això, no fallaré, bé, ho haureu de fer vosaltres. El dit, estimats polítics vareu posar la pota fins a dins, no us vàreu preocupar pel medi ambient i ara es nota. Sé que hi havia tant caciquisme que preferien que s’enfonsés la terra que no pas el vostre patrimoni, però el problema és que vosaltres pensàveu igual i com podia anar bé la terra, si vosaltres pensàveu igual. Ara jo us dono l’oportunitat de canviar les coses, de que la gent del futur us pugui veure com a herois i no com aquelles persones que varen destruir la terra i, amb això, els nostres somnis. Us demano, si us plau, que prengueu mesures per cuidar el medi ambient i, qui no ho compleixi, que tingui una sanció dura. Ja que nosaltres tenim dret a sentir aquella por que es passa quan et trobes amb un animal salvatge de cara, nosaltres tenim dret a poder banyar-nos al mar, tenim dret a poder escalar una muntanya, a veure en un riu una aigua clara, a poder notar quanta ràbia dóna el soroll d’un mosquit a l’orella, en definitiva tenim dret a viure, a viure en un espai lliure i verd, en un espai on puguem córrer, on puguem fer-nos mal, on puguem embrutar-nos, on puguem respirar aire pur. Les nostres generacions joves del futur i jo ens comprometem a cuidar el medi ambient i a ensenyar als nostres dicibles com d’important és mantenir nét el nostre planeta, fent d’això una societat nova, modernista, lluitadora i néta. Gràcies polítics del passat. Atentament,
Eloi Blanes López. 3 ESO B 2n Premi Narrativa
Guanyadors 3r ESO
TEMPS DESENDREÇAT
I que ens queda? Ens queda seguir, i no parar d’insistir. No tenim res a perdre però sí molt a aprendre. Dia a dia, l’únic que veiem són números vermells, falta de treball i gent amunt i avall. I que ens queda? Ens queda seguir, i no parar d’insistir. Des de fa uns anys vivim en un engany. No hi ha culpables però tampoc responsables. I sabeu què hem de fer? Mirar cap endavant i continuar avançant. Els joves som el futur de la cua de l’atur. I que ens queda? Ens queda seguir i no parar d’insistir.
Rebeca Aguado Carreira 4t ESO B 1r Premi Poesia
EL MEU GOS
Tinc un gos petit, que es de color gris, i quan me’n vaig a dormir, es fica el meu llit. Si el renyo i l’envio al seu llit, em pot mossegar un dit. Li agrada molt la tonyina I després vol jugar amb una nina.
Quan sortim a passejar, el portem amarrat, perque no pugui mossegar
Tinc un gos petit, Que es de color gris, Es molt bonic, I també es el meu amic
Si estic content llança lladrucs al vent; si em veu sorrut baixa el cap i es queda mut.
Juan José Navarro Albarracín 4t ESO B 2n Premi Poesia
Un somni o una realitat?
Avui es diumenge, m’he aixecat i no tinc res a fer. He posat l’ordinador en marxa, però encara son les deu del matí, la gent encara dorm, els diumenges pel matí son molt avorrits al “Facebook”. He anat cap a la cuina perquè tenia gana, però no hi ha res per esmorzar, sembla que algú passarà gana fins l’hora de dinar. Com a últim recurs obro el frigorífic, vull menjar-me un plàtan amb mel, m’encanten. No n’hi ha ni un. Agafo la llista de la compra i busco un bolígraf per apuntar que falten plàtans, ara no trobo cap bolígraf, perfecte. Vaig a l’habitació del meu germà que encara dorm, per agafar-ne un. L’habitació està a les fosques, però se perfectament on té els bolis, m’agafo un sense mira-me’l massa i torno a la cuina. Abans d’apuntar el que em falta me’l miro i em sorprenc: es un bolígraf de color daurat amb unes inscripcions als costats en un idioma que no se quin es, be, la veritat es que tampoc m’importa, però el boli mola. Començo a escriure “plàtan” en la llista i m’adono de que el color de la tinta també es daurat vaja, no podia haver agafat cap blau o negre. Acabo de escriure i deixo el bolígraf a sobre de la llibreta, em fa mandra tornar-li al meu germà, quan em giro per marxar de la cuina una cosa em crida l’atenció. Un plàtan! Allà sobre la taula hi ha un plàtan ben bonic, crec que abans no hi era, però potser no ho he mirat massa bé. Obro el calaix per agafar mel, no em sorprèn gaire comprovar que no en queda gens de mel. Agafo la llista i hi escric “mel” i em giro per agafar el plàtan i de cop, com si res, allà al bell mig de la taula hi ha un pot de mel enorme, estic flipant. Miro el boli i una idea boja se’m passa pel cap, ara escric a la llista “Playstation3”. Déu meu! Es increïble, la consola és a sobre de la taula, tinc un bolígraf màgic, com els dels contes, d’aquells que, si escrius una cosa, apareix. No sé què fer, ni per on començar a escriure. D’on haurà tret el meu germà aquesta joia? La veritat és que tinc tantes idees que no se per quina decidir-me, hi ha tants somnis, tantes coses que desitjo que podria tenir...Agafo un full en blanc i el bolígraf màgic, només calen unes petites línies en el full i tot allò que desitgi serà meu. Tinc moltes coses a escriure, avui serà un diumenge productiu. Raúl Medina Pérez 4t ESO A 1r Premi Narrativa
LA DESCONEGUDA RETROBADA
−
Encara no m'ho has dit.
−
Què?
−
Si te'n recordes de mi.
Em vaig girar i vaig veure una nena amb un vestidet blanc, la recordo però... −
Aquell estiu de fa 20 anys,te'n recordes?
−
Sí, però...
−
No parlis, només recorda – va dir ella, posant-me la mà a la boca.
Era estrany... És veritat, fa vint anys que la vaig conèixer. En aquell temps, jo tenia uns dotze anys, no tenia amics i passava l'estiu a casa de la meva àvia, m'agradava passejar per la sorra. Un dia vaig trobar una nena de cabells blancs, mirant el mar. Es va adonar que la mirava i va somriure. Vaig sentir la necessitat de parlar amb ella. −
Hola!
−
Hola, encantada. Com et dius?
−
Marc. I tu?
−
Jo sóc... (no recordo el nom)
Ens vam fer bons amics, passàvem molt temps junts, fins que un dia va desaparèixer −
Veus, te'n recordes!
−
Qui ets? No has crescut!
−
Jo sóc... la teva infantesa!
De sobte, se'n va anar mar endins i va desapareixèr.
Raul Muñoz Céspedes 4t ESO B 2n Premi Narrativa
Guanyadors 4t ESO