Política productiva

Joaquim Arnau

No cessen el deliris d’alguns. Tots plegats parlen molt de decència. Paral·lelament, som davant de nombroses oportunitats de construir un puzle estatal de progrés, en la mesura que s’activen parlaments (el Congrés i els autonòmics), diputacions i majories municipals oberts al diàleg i no al bloqueig. S’ignora, però, si seguirem per la senda que, amb la il·lusió del diàleg, permet redreçar l’Estat de benestar i avançar en l’agenda del progrés. O, si pel contrari, la incontinència verbal d’aquells que diuen ser liberals i de centre dreta seguirà donant aire al populisme d’extrema dreta, la que representa la negació de la política. Veiem que el deliri continua transitant pel laberint. Mantenen el soroll. Continuen apel·lant a les emocions, al passat imaginari. Guiats de la fe que esclavitza la raó, s’ho creuen, tot i que no els hi falta cinisme. Són els més dialogants, els més pacífics i els de més altura moral. Enamorats de si mateixos, apunten un enemic amb qui cal mantenir el conflicte secular, perquè diuen ser sabedors dels secrets que duen al paradís. Més o menys mentiders, fan un ús pervers de la història elaborant relats que els resulten útils per a legitimar els seus objectius. En cap cas els importa la veracitat d’aqueix passat, el que els importa és que servisca per a dominar el present i el futur. Perquè la nació està per damunt dels ciutadans... Ben aviat podríem tornar al segle XIX.

Es parla molt de decència. No es fa, però, en el sentit de si els polítics es comporten o no d’una manera decent; sinó en atribuir aquest valor a les propostes, segons d’on vinguen. Així, el valor moral depèn directament de qui les formula. Sols així podem entendre la deriva dels partits que deien ocupar el centre, bé l’espai liberal o el de dreta, en aquella lluita per aconseguir la marca ultra, la feixista.

I, després d’haver vist el suïcidi d’una part de l’esquerra empenyorada en fer ostentació de la seua puresa, potser descobrirem nous perfils en els conversos. En aquells que un dia van irrompre en política presentant la Transició com un acte fraudulent fruit d’un acord entre les elits per a mantenir ben viu el franquisme i, avui, posseïts d’un estrany fervor, fan de la Constitució del 78 l’eina de referència del seu programa.

En tot cas i fruit d’aquest intens i llarg procés electoral hem ubicat la diversitat, la pluralitat i la desunió en les institucions que ens uneixen i representen. El lloc on cal explorar consensos per a sumar i construir noves majories o, si cal, per a canviar les regles de joc. Allí han (haurien) de resoldre, des del respecte a les normes que regulen el joc democràtic, els problemes reals de la ciutadania i fer front als desafiaments del nostre temps. Un procés que hauria de convertir les discrepàncies en quelcom productiu.

Veurem si és possible la política que no fa mal. Molt especialment, si es desterra la que malmet la convivència i enverina les relacions personals. Aconseguir-ho ja seria un valor.