Agravio comparativo entre conciudadanos

(I Parte)

¿Por qué, no se elimina esta flagrante injusticia inmediatamente? ¡En lugar de "eternizarla", en incomprensible e inmerecido detrimento para ese -injustamente agraviado y valga aquí con todo merecimiento, la quizá redundancia de injusticia e injustamente- conciudadano nuestro! Supongamos por un momento y éste, que es un caso aquí escogido únicamente como ejemplo, de una gestión Municipal verídica y anual, que en el transcurso de estas cercanas y ya pasadas, Fiestas y Feria de San Juan y San Pedro de este 2019, fechas durante las cuales y por mediación de nuestro Ayuntamiento, a toda la ciudadanía empadronada y pagando sus impuestos, aquí, en nuestra querida Ciudad de Vinaros, con una edad de 70 años y de ahí en adelante, que se les ha venido homenajeando tanto individual como colectivamente con unos determinados obsequios e iguales, éstos... Para todos y cada uno, de esos mismos homenajeados convecinos y conciudadanos nuestros -muy respetables por ser, no solo mayores en edad sino también, mayores en esa sabiduría popular que solo se aprende en la "universidad" de una vida intensamente vivida-... Y como ya, nos es sobradamente conocido y con agradecimiento a la vez, aceptado este tema festivo -con todas las circunstancias que le conciernen- por todos nosotros: Vinarocenses, unos de nacimiento y sin haber tenido ellos previa elección y otros -éstos quizá, con un mucho mayor merecimiento y por ser la suya respectiva, una personal y afectiva, escogida y recíproca, sincera adopción- de corazón y centrándome ya, en el título de este artículo informativo...

¡Pero ahora y en verdad, meditándolo muy atenta y honestamente! ¿Nos parecería o no?: ¡Un inmerecido e injusto agravio comparativo, evidente e insultante entre conciudadanos y convecinos, con la edad requerida para ello y estando todos y cada uno de los mismos, empadronados y pagando sus impuestos en Vinaros, el que a uno en concreto de esos mismos mencionados conciudadanos y convecinos nuestros, no se le homenajease y obsequiase, igualmente a él, como se ha venido haciendo con los demás!

Pues algo parecido, a esto mismo leído anteriormente... ¡Me viene a mí, sucediendo! El 24 de mayo de 2016y estando ejerciendo la Alcaldía de nuestro

Ayuntamiento, entonces don Enríe Pía, al que le informé verbalmente en esa fecha, que:

- "Desde ese mismo momento, en que le entregué la acreditativa documentación al respecto, en su Despacho Municipal, me sentía y consideraba agraviado comparativamente por mi propio Ayuntamiento... Puesto que, oficialmente Este, mi Municipio, ya era debidamente consciente de mi agravio comparativo hacia mí y estando éste, además, ejercido por mi propio Ayuntamiento, al recibirme y aceptarme esa mencionada documentación a él y en su propia mano, entregada. "

Así como, a su vez, le entregué dicha misma documentación, al Registro Municipal -conservo copias selladas de todo- para que les fuese entregada a todos y cada uno de los Partidos Políticos (6) conformando nuestro anterior Municipio. Y al respecto, parece ser o al menos éso me han dicho luego algunos de ellos, nunca recibieron aquella documentación que personalizadamente, a cada Partido Político, les dejé el 13 de febrero de 2018, en el Registro Municipal.

El 28 de mayo de 2018, también, entregué la misma documentación en la Concejalía de Bienestar Social y en el Registro Municipal, otra vez más, el 26 de febrero de 2019.

Lo máximo que conseguí, de todas mis reclamaciones y por parte de aquella Alcaldía anterior, informándome Ella, la mencionada Alcaldía, a través de su Concejalía de Bienestar Social, fue que:

- "Se me tendría en cuenta si, en un hipotético futuro, se decidía distinguir honoríficamente a algunos Vinarocenses pero... ¡No había planes para hacerlo!" En respuesta a su ambigüedad, les dije por mi parte, que:

- "¡Con mi edad -me faltan solo días para cumplir 81 años- probablemente antes, me moriría y llevándome conmigo mi inmerecido agravio comparativo entre conciudadanos, si mi Ayuntamiento y ante el que, estaba empadronado y pagando mis impuestos, responsable y honestamente por mi parte, mientras que contrariamente hacia mí, seguía El e injustamente además por parte suya, "demorándose" en desagraviarme y hacerme merecidamente, esa justicia que se me debía!" (continuará...)

Vinaròs, poble de bancs

Joaquim-Vicent Guimerà i Rosso/ www.terresdelservol.com

Al País Valencià hi ha pobles menuts, pobles més grans, ciutats petites i ciutats més grans. En cadascú d’aquest tipus i variada gama de poblacions, hi ha una idiosincràsia ben particular d’acord amb el pensament, la manera de ser i el pensament dels seus habitants. I Vinaròs no s’escapa a aquesta forma de oferit-se a tots els que ens visiten i -per suposat-, a tots el que vivim i ens movem pels seus carrers.

Vinaròs és un poble de bancs.

Sí, això és veritat, i si ho mirem des de una perspectiva econòmica, a la nostra ciutat hi ha un grapat de bancs, encara que -per conseqüència de la crisi que encara no hem acabat de patir-, ara en tenim menys entitats bancàries que fa una dotzena d’anys.

Però no us vull parlar d’aquest tipus de bancs, sinó del altres...

La meua mare, Pepita, als darrers anys de la seua vida, passava l’estiu a la nostra ciutat, i li agradava -sent acompanyada-, trobar-se amb amistats i coneguts i xerrar una mica sobre això i allò... Quan podia caminar ho feia poc a poc i gaudia explicant que hi havia llocs en que podia descansar als bancs que en curtes distàncies anaven omplint els carrers més cèntrics.

Han passat els anys, i he de tornar a dir que Vinaròs és per als seus habitants i per aquells que venen a visitar-nos una ciutat acollidora. No diré que és la perfecció, perquè no ho puc dir, però sí us he de dir que no ha minvat la quantitat de bancs que esperen a que a gent s’assegue a descansar una estona, o a parlar pel mòbil, o simplement a gaudir de l’ombra. Hi ha més bancs que abans, que es reparteixen amb distàncies prudencials seguint possibles rutes, i que permeten que la gent amb problemes de mobilitat puga seguir el seu itinerari, descansant, recuperant forces...

Vinaròs, en aquest sentit, li dona lliçons de mobilitat a Castelló, la capital provincial, amb menys pressupost, amb menys ajudes, amb més regidories, però sabent que la gent més gran, o amb més problemes de mobilitat tenen a disposició aquest bancs que -quan les cames no són com eren abans- , podem seguir gaudint de caminar per la nostra ciutat.

Clar què, quan plou, tots els bancs estan ben mullats...

Què podríem fer aleshores?

Nostalgia, diferents punts de vista i falta de valors

Fa uns dies que es va presentar la nova camiseta del F.C. BARCELONA.

Segons els estudis de Nike pot ser la més venuda de l’historia amb un disseny revolucionari a quadres que recorda la de la selecció de Croàcia (com un tauler d’escacs). Nike diu que s’ha inspirat en el disseny dels blocs de l’Eixample de Barcelona.

La gent, els socis i simpatitzants, pensen de manera diferent. Les ratlles horitzontals tornen desprès del 2015 quan varen tenir resultats esportius molt bons. L’afeccionat tornarà a comprar i ningú podrà dir res... i prou. Una altra cosa seria voler canviar l’escut i no es va dur a terme perquè els compromissaris no ho van permetre després d’una votació.

A les associacions també passen coses amb les que no tots estan d’acord perquè, sovint, es produeixen situacions que canvien moltes coses i que fan que un se trobe com un estrany.

40 anys es una xifra força bonica i que dona per molt i també per haver picat molta pedra (especialment a l’inici).

El més estrany, però, és que no se recorde a totes aquelles persones que tant i tant varen donar a l’entitat, que no surten a primera fila i que, veritablement, son i han estat l’anima d’una associació, el dia a dia de la Penya.... i no solament quan son festes i menjarots.

Per això son moltes les que en aquests moments no en tenen massa il·lusió. Perquè en les efemèrides importants tota la gent ha de tenir facilitats per poder assistir als actes.

Recordem que pels 30 anys (el dia 3 de maig, el dia després d’aquell memorable 2-6, de l’any del sextet) vàrem fer la Trobada de Penys de l’Ebre, Montsià i Baix Maestrat i vàrem aplegar a més de 500 culers a la nostra Ermita de la Misericòrdia . I creiem que aquests records hi ha que mantenir-los vius.

Normalitat narcotitzant

El Cap del Govern continua sent objecte de la ira. Veient com el valoren des de la seua dreta i des de l’independentisme, o sabent de les pretensions d’uns i d’altres, tot apunta que tots plegats seguiran entrant i exint de la trinxera. Vivim un temps carregat de gestos i de paraules. I, alhora, ben absent de concrecions amb perpectiva de futur. L’ambient destil·la tòxines i qui queda al mig pot morir d’asfixia. Potser, una bona tepària passa per carregar-nos d’ànims i de paciència.

La dreta “liberal” va prometre regenerar la vida pública. I, fidel al seu compromís, ve donant suport a la dreta que políticament havia degenerat per a que continue regenerant-se des del poder. I, per a que no haguessen dubtes sobre la seua capacitat de tolerància, ha anat arribant a acords amb la dreta xenòfova. El seu líder no suporta, però, el turment que brolla del seu cor i del seu cervell quan la gent se n’adona. Així incendia qualsevol argument que el deixe nu. I, sense despentinar-se i per deure patriòtic, mantè el tipus mentre augmenta el cabreig amb ell mateix.

Per la seua banda, la dreta en fase de regeneració es veu feliç. Amb l’extrema dreta ha trobat el caliu necessari fent marxes enrera. No deixen de signar documents. Quan te n’adones han pogut haver programat un retrocés de segle. L’únic que els enterboleix eixe estat de felicitat compartida és la memòria històrica, que els activa una neurosi vinculada al fantasma que habita en el seu subconscient.

Mentre, el temps sembla que s’ha aturat per tot arreu. Potser, perquè el temps no té temps: ja siga perquè uns estan ocupats amb un repartiment de llocs de govern i altres associant el judici als polítics sececionistes amb la Inquisició. Ho fan amb tanta intensitat que ningú no sap quan poden fer durar tot açò. En uns casos, perquè no deixen de mostrarnos les respectives neurosi. O, potser, per entendre que la mesura de l’autonomia de pensament i de la independència de criteri passa per la capacitat d’incomodar l’adversari i d’aconseguir-ho també amb els seus. O, a cavall del populisme, alguns pensen que, si no trenquen res, no se’ls pot prendre seriosament.

Per molt que hi haja gent empenyorada en enfangar o tensionar qualsevol espai de diàleg, el temps real no s’atura. Així, dia a dia, veiem créixer la amenaça mediambiental, la fúria masclista i xenòfova, i els indicadors de desigualtat. Sembla que no els importa si construim un món dividit i emmurallat, sense contrapoders.

Potser, hem de preguntar-nos si hem perdut capacitat de resposta davant de tanta i reiterada informació sobre el que està passant. Sembla que tanta normalitat resulta narcotitzant. Segurament, per a carregar-nos d’ànims i de paciència, caldrà no perdre el sentit de l’humor o el somriure, més quan podem triar les raons per a fer-ho. I, molt especialment, perquè cal rebutjar tota pretensió de governar la nostra mirada.