Visita la nostra web

Cocemfe Maestrat respon al portaveu del grup Acord Ciutadà en l’ajuntament de Vinaròs, sr. D. Lluís Batalla

Cocemfe Maestrat

Sens cap mena de dubte vostè a fet unes declaracions en diversos mitjans de comunicació, des del punt de vista de l’Associació que presideixo, gens encertades.

Incomprensiblement vostè, Sr. Batalla, ha sigut capaç de dir que “és intolerable el silenci conscient de les associacions que haurien de defensar a les persones amb mobilitat reduïda”, referint-se a algunes actuacions executades per responsables de l’Ajuntament en el camp de l’accessibilitat i que, segons vostè, davant de les quals, hem guardat silenci.

Des de l’Associació de Persones amb Discapacitat Cocemfe Maestrat, de la que actualment sóc President, portem dos dècades lluitant en aquesta ciutat per l’Accessibilitat Inclusiva i Universal, termes que no existien en aquells temps. Nosaltres, Cocemfe Maestrat, en aquestos divuit anys, hem aconseguit que Vinaròs sigue considerat un dels millors pobles de la Comunitat Valenciana pel que fa l’accessibilitat, i no ha sigut precisament amb el silenci, sí amb el treball constant, pesat per l’insistent; vam adquirir un compromís ferm, compromís que continuem tenint i tindrem envers Vinaròs i comarca. Vostès, Què han fet per una accessibilitat universal? En aquest punt he d’afegir que la inclusió del col·lectiu no l’hem de centrar només en el terreny d’allò “accessible”, és un tot que comprèn la sanitat, l’educació, el treball, la sexualitat i un etc. molt llarg en el que estem treballant des de l’Associació que presideixo.

Li convido a que es passe per la nostra Associació i s’informe de totes les actuacions que, al llarg d’aquestos anys, hem dut i duem a terme.

Vostè, com jo, sap que els autèntics responsables de que s’executen les obres són els polítics que governen en la Corporació Municipal; la nostra Associació, li asseguro, no guarda silenci, més bé tot el contrari.

Procuri Sr. Batalla evitar la demagògia, i eliminar eixe greu defecte de criticar a aquelles persones que estem realitzant un treball en moltes direccions i en benefici de tota la població, i que no podem estar com vostès realitzant cada setmana una roda de premsa. A pesar del que diu vostè, Sr. Batalla, no guardem silenci i sí, treballem tots els dies per l’accessibilitat inclusiva d’aquesta ciutat i, m’atreveixo a dir, d’altres pobles de la nostra comarca.

Acabo Sr. Batalla recordant-li que les obres realitzades en el terreny de l’accessibilitat en els últims anys a Vinaròs i comarca han sigut iniciativa de la nostra Associació. És això silenci?, és això intolerable?

El PSOE del “Movimiento Nacional”

Ramon Puig

A banda dels fanàtics, a pocs sorprendrà la deriva ultramuntana del “socialisme”. Però això no és cap novetat ja que l’arribada de Felipe González va ser una operació dels poders fàctics per escapçar el moviment obrer i la resistència de les capes populars. Al principi, la deriva va ser proporcionada a la capacitat popular de mantenir la decepció en uns límits acceptables en relació al benestar material que li pertoqués.

La maniobra contrarevolucionària va ser perfecta i només els sectors més conscients de la resistència antifranquista se’n va adonar. L’estratagema “contra” l’extrema dreta es va resoldre amb la fabricació del cop d’Estat de Tejero que s’aprofità per girar cap a la dreta, consolidar les restes del franquisme i governar amb una dictadura parlamentària. Evidentment, només amb l’escada del felipisme es podia empassar l’ham una generació antifranquista tan organitzada com la dels anys setanta.

Amb el dret a vot, llibertat d’expressió, govern del PSOE i reconeixement dels sindicats, i l’aparent descentralització de les autonomies, la societat abandonà els carrers i l’activitat política i deixà el seu present i futur a la política professional. Aquí acabà la democràcia encoberta i s’inicià el camí de la partitocràcia, essència natural de qualsevol Estat.

Ningú va qüestionar-se la desaparició del PCE, la progressiva pèrdua de drets i condicions laborals, la institucionalització dels sindicats i la recuperació electoral de la dreta. Les eleccions perderen el sentit ideològic, els partits desaparegueren de l’esquerra i la dreta i es posicionaren al centre. Com que la centralitat és l’espai natural dels conservadors, el PSOE perdé la identitat i les eleccions.

Vingueren els temps dels indignats, euroescèptics, antiglobalització, 15-M, els 11 de setembre i el tsunami català agafà el PSOE amb el peu canviat. Podia haver conservat una pàtina esquerrana, mantenir les distàncies amb la dreta, conservar alguns principis formals com el dret a l’autodeterminació dels pobles, l’Espanya plurinacional o el discurs retòric sobre els drets socials i les llibertats essencials. En un context de deriva ultradretana mundial, aquests mínims esquerrans i una reforma organitzativa interna hauria fet innecessària la fabricació de Podemos i l’espai de Ciudadanos s’hagués limitat al del PP.

Però no ha estat així i el PSOE ha passat de la reforma de la Constitució i les prèdiques sobre federalisme al crit “España es una y no cincuenta y una”, amb la qual cosa s’ha llançat a la boca del llop. Competir amb Vox i Ciudadanos per veure qui es més fatxa és un suïcidi electoral i les bases socialdemòcrates que encara li queden es dividiran en una minoria de fanàtics irreflexius, mentre la resta entra en un bucle de fidelitat i vergonya que el durà a abandonar la singladura suïcida cap al “movimiento nacional”.